lapantallas’omple de mestresdemestres. 2 c aracriatures dissabte,28degenerdel2012 ara...

ara.cat DISSABTE, 28 DE GENER DEL 2012

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

EVERYSUNDAY

NEW SUPPLEMENT12 PAGES IN

CATALAN ANDENGLISH

CADADIUMENGE

NOU SUPLEMENT12 PÀGINESEN CATALÀ

I ANGLÈS

Viatgem en un vaixell anticParlem amb Teràpia de ShockI també Jocs i entreteniments en anglèsAnd also Fun & Games in English

MANOLO GARCÍA

P. 8-9Infància

Els imprescindiblesde la canastreta

P. 10-11Adolescents

L’enuresi, untrastorn que es

viu en silenci

Un programade TV3

retrata el diaa dia delsdocents a

l’aula

La pantalla s’omplede mestres

c2 aracriatures DISSABTE, 28 DE GENER DEL 2012 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Crits

Com tota conductapoc saludable, cridarté una part fosca queens reporta beneficis

CONTRADICCIÓ. La pitjor mare del món confessa que li costa renunciar alcrit, tot i saber que augmenta la confusió i l’agressivitat. T. BELUTOVA / REUTERS

Cridar no està bé. No hohauríem de fer. Espantemels menors d’edat que te-nim a càrrec amb la nos-tra versió més extrema ipsicòtica.

Quan crido, la cara dels meus fillses torna un mirall on en lloc de mi hiveig reflectida la senyora Rochester(atenció, spoiler!), la boja que impe-deix la felicitat de Jane Eyre. Així i totreincideixo. I és que, com totes lesconductes poc saludables, té una partfosca que ens reporta beneficis. Per-què, per exemple, és fatal dir-ho araque ja sabem que el tabac mata, peròcarai, fumar m’agradava. Mmm,aquell cigarret després de la copa devi... Prou! Ja ho vaig deixar, i faMOLTS anys. Però tenir hàbits salu-dables tampoc significa ser hipòcri-ta. Amb els crits passa el mateix, no-més que encara no he estat capaç dedeshabituar-me.

S’ha acabat el bròquilL’impacte sonor d’un crit en ple caosés conegut pels mestres d’arts marci-als. Si no de què els esgarips de Bru-ce Lee i companyia? A mi, renunciar-hi, em costa, perquè, en alguns casos,paralitzo per uns pocs mil·lisegonsallò horrible, espantós i indesitjableque no he pogut evitar per la via deldiàleg, enunciat, avís i altres mètodesverbals. Ha de ser un crit, però, sor-presiu, precís i contundent. En aquestcas és recomanable evitar o camuflarel to imprecatori. L’anomeno la mo-dalitat s’ha acabat el bròquil, i el seuefecte és similar al cop de puny sobrela taula.

Ara bé, per utilitzar-lo cal tenirbons reflexos perquè no es pot eme-

de baixa freqüència que només sen-ten els gats, els hàmsters i els menorsd’edat que han insistit a confondre elcossi de la roba bruta amb l’armari. Obramar el crit hipohuracanat queanuncia la vinguda de l’apocalipsi siels germans no deposen els enfron-taments armats. També tinc la sinto-nia mira maca / o aquí mano jo, quees resumeix en un crit monosil·làbic:“Ha!” O la sintonia de moda a la pla-ça Catalunya, Plaza del Sol i casa me-va, vull dir el crit indignat que clamaque “una altra casa és possible”.

DesesperacióPerò no podem oblidar el crit més ge-nuí i primitiu, aquell que em surt deles entranyes, el que no puc evitarprorrompre quan obro la porta i emtrobo allò (a aquest allò afegiu-hi elsignificat que us vingui més de gustperquè, com a escriptora i guionista,puc afirmar amb coneixement de cau-sa que la ficció és una mala còpia delque poden arribar a fer els fills) i queacaba sintetitzat en la paraula“Noooooo!” Esclar que el crit deses-perat té una altra versió, el crit-súpli-ca, un crit que si no s’escolta, si no téun receptor prou atent, pot conduira dimissions, fugides, actes irrespon-sables i altres.

No. No està bé cridar. La majoriade les vegades només fa que augmen-tar la dosi de confusió i agressivitat.Cridar no mata però extermina viesd’entesa i comunicació, però hi ha ve-gades que un bon crit és molt millorque una mare fent les maletes plenesde roba d’hivern i roba d’estiu.eAnna Manso és mare, escriptorai guionista

tre sense tenir un pla B (aprofitar eldesconcert per agafar l’interfecte del’orella i aïllar-lo; amagar el coman-dament a distància; llançar dalt del’armari la joguina o objecte de la dis-còrdia, etc.).

SintoniesEls mòbils i les sèries de televisió notenen l’exclusiva a l’hora de crear i di-fondre sintonies. Ser la pitjor maredel món em dóna patent de cors cre-atiu en aquest aspecte. Així, si un diaem llevo inspirada, puc refilar el crit

Criatures de foto

CÒMPLICES. El Pol, de tres anys i mig, i la

seva germana Paula, que en té un i mig. TRAPELLES. La Jana (4 anys) i el Jordi (3

anys), dos cosins de Berga molt ben avinguts.RIALLERA. La Guida saluda la càmera,encantada de lluir el seu càlid somriure.

Envia’ns la teva foto a: [email protected]

3caracriaturesara DISSABTE, 28 DE GENER DEL 2012

El pare que et va matricular

Els angelets de les dents

Fa un parell de mesos que em vaigtrobar un amic al tren, tornantde Barcelona. No us vull enga-

nyar, gaire gràcia no em va fer. Tro-bar-me’l volia dir haver-li de donarconversa tot el viatge, és a dir, privar-me d’aquella deliciosa horeta per a misolet, ja sigui per llegir el llibre quetragino sempre i no acabo mai o perbadar per la finestra. No, no em va fergràcia i per això al principi no vaigobrir la boca, però, com que ell és xer-raire de mena, la cosa es va animar deseguida, tant que, als cinc minuts, jaestàvem distrets parlant de la cana-lla. Vàrem descobrir que tots dos éremvíctimes del llit compartit i això, comsabeu, uneix molt. El curiós va ser queell, al contrari del meu cas, s’hi va tro-bar d’un dia per l’altre. Es veu quequan li va caure la primera denteta ala nena, el meu amic, que sempre haestat un manetes, va decidir fer-hosonat. Va agafar una patata del rebosti amb la navalla i la seva manya vatransformar-la en un motllo per ferpetjades de ratolí. Aquella nit, sigil·lo-sament, va estampar un camí de pet-jades minúscules des de la finestrafins al coixí de la desdentada que dor-mia plàcidament. Estava segur que lanena es quedaria flipada quan veiésl’endemà les proves irrefutables del’acció comesa per l’inefable Raton-cito Pérez. I si, el cert és que la nenava flipar molt, tant que els crits d’es-pant quan es va despertar es varensentir des de l’altra punta del carrer.Des d’aquell dia, la nena, que tota lavida havia dormit sola, es va negar atornar a dormir en una habitació onhi podien entrar els ratolins amb tan-ta impunitat. I fins a dia d’avui.

No li vaig dir, però el que em va pas-sar pel cap és que ja li estava bé. Ep,no pas per esgarriar-me el trajecte.No, li estava bé per ser còmpliced’aquesta mania nefasta d’incorpo-rar a l’imaginari infantil català aquestratolí dels collons. I és que, de la ma-teixa manera que reivindiquem la cas-tanyada en comptes del Halloween,hauríem de reivindicar que a casa nos-tra els encarregats de bescanviar den-tetes de llet per llaminadures han es-tat sempre els angelets. Uns angeletsque no taquen res i que són esperatsaquesta nit a casa nostra per bresso-lar el nostre nou membre del club delsdesdentats. I us juro que si aquestanit em trobo un ratolí rondant l’ha-bitació, tant si es diu Pérez com Mar-tí, rebrà un cop d’escombra que li fa-rà passar les ganes de tornar a treureels bigotis per casa nostra.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldaés cantant

Així fa depare

Jaume Subirana“La paternitat és una lliçó permanent”

Jaume Subirana és escriptor i pare de la Clara, la Maria i la Bet, de 16, 14 i 10 anys. És professorde la Universitat Oberta de Catalunya, autor dels llibres de notes Adrada i Suomenlinna itraductor d’un clàssic, ‘Jardí de versos d’un nen’, el llibre de poemes infantils de R.L. Stevenson

DIRECTORCARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTORDAVID MIRÓ

EDICIÓ: BELÉN GINART

COL·LABORADORS:TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,LLUÍS GAVALDÀ, SÍLVIA SOLER,

FRANCESC ORTEU, CARLOSGONZÁLEZ, DAVID CIRICI, MARIA

JESÚS COMELLAS, EVA BACH,GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,JULI PALOU, PALOMA ARENÓS I

GEMMA CASTANYER

ARAC/ DIPUTACIÓ, 11908015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95CORREU ELECTRÒNIC: [email protected]

FRANCESC ORTEUFOTO: JORDI PIZARRO

Quan va sorgir lapossibilitat demarxar als EUA,vaig estar rumi-

ant com l’hi proposaria ala meva dona i se’m vaacudir una idea bèstia. Livaig dir que m’enduria lesnenes. Allò va alterar lasituació. De sobte va des-aparèixer la complicacióprincipal, que era queella es quedés sola ambtotes tres.

I per a tu, no era unproblema?No, creia que me’n podriaocupar. Però el meu plaimplicava alguns malde-caps escolars. Si hagués-sim marxat un curs sen-cer hauria estat més fàcil.Però amb només cincmesos no els convalida-ven els estudis.

I què vau fer?El pla B. Vaig marxar ambles filles al juliol i a l’agost,quan va fer vacances, vavenir la meva dona. Alsetembre elles van tornari jo em vaig quedar sol.Així que he fet una micade tot. He estat sol, heestat amb les filles i hemestats tots junts. Érem a

Providence, a RhodeIsland. Ha estat un viatgediferent d’altres. Ens hohem passat de conya.

Quins altres?És que jo viuria mitja vidaa casa i mitja a l’estranger.La meva dona és méssedentària. Ella porta unnegoci familiar i li costamarxar de Barcelona. Jo,ja fa anys, vaig marxar alsEstats Units. Després vaigestar sis mesos a Vancou-ver, al Canadà, i tambéquatre mesos amb unabeca a Tel Aviv, Israel.

Com va ser viure les fillesi tu sols?No ho havia fet mai i vaser una ruïna econòmica:tot el dia de restaurants,botigues... L’objectiuprincipal no era apren-dre anglès, sinó fer unviatge plegats que servíscom una introduccióamable al descobrimentdel món. Quan viatges lacosa més banal esdevéuna aventura.

O una lliçó.Jo visc la paternitat comuna lliçó permanent. Iaquí hi ha alguna cosa queno acaba de lligar, perquèse suposa que tenir fills

implica tenir coses a ense-nyar. Doncs no et sabriadir què he ensenyat a lesmeves filles. En canvi, síque et podria dir que heaprès moltes coses sentpare. Ningú no em va avi-sar que n’aprendria tan-tes. A vegades aprenscoses molt subtils i altrescoses menys subtils, cosesbones i coses menysbones.

Hauries pogut no serpare?Sí, ¿i com hauria pogut sertan idiota? Ser pare és unagran lliçó que et dóna lavida. No sabem mai quèens espera. No sabem qui-nes coses dolentes ensesperen, però tampocsabem quines de bones.

Explica-me’n una.Mira, no vaig arribar aimaginar mai moltescoses bones que em pas-sen. Per exemple, portarcada matí una criatura al’escola. Això, si m’hohaguessin explicat abansde ser pare, hauria pensatque era una gran cursi-lada. Però un dels millorsmoments del dia és quanporto la filla petita al’escola. No t’ho sé expli-car bé però t’asseguro que

no canviaria portar unacriatura agafada de la màper cap altra experiència.

Què més has après?A relativitzar les coses,moltes coses. I aixòresulta especialment útilen el cas dels que ensdediquem a la cultura. Horeconeguem o no, ho por-tem millor o pitjor, peròhem de reconèixer que lafeina de l’escriptor té aveure molt amb l’ego, ambun personatge que ensconstruïm. Com a mínim,des de fa dos-cents anys,és a dir, des del Romanti-cisme, hi ha el culteenorme a l’autor, al’intel·lectual. Bé, doncs,tenir fills és una lliçó anti-romàntica.

És un retorn a l’obvietat.Tots tenim fills, tots ensels estimem, però jo novull portar a l’escola lafilla d’un altre, vull por-tar-hi la meva. Hi ha unasensació de dependència,un vincle. El fet que lesmeves filles hi siguin faque la vida sigui diferent. Ija ens podem esforçar aexplicar tot això. Hodiguem com ho diguem,tot sona a cosa ja dita.Però és així.e


a la portada

SÒNIA SÁNCHEZFOTO: MANOLO GARCÍA

Ara els toca parlara ells. Desprésd’anys d’escoltarles lliçons de

PISA sobre l’èxit i el fracàsescolar i de debatre elsproblemes de l’educació“a cop de titular” –comdiuen ells–, ara mestres iprofessors diuen la seva. Ien tenen moltes ganes.

L’equip de la sèrie Mes-tres, que dimarts s’estrenaa TV3, ha trobat moltsprofessionals de l’educa-ció ansiosos per explicarcom i per què fan aquestafeina. Al llarg de 10 capí-tols, Mestres entra a lesaules catalanes per retra-tar l’educació a través delsulls dels bons mestres.

“La societat ha canviat,però la funció del mestreés la mateixa: treure elmillor de cada nen”,apunta Joan Montserrat.Aquest professor de P-4 al’Escola Samaranch i Finade Santa Margarida i elsMonjos –un dels protago-nistes del primer capítolde la sèrie– té molt clarque la seva feina “és can-viar la societat des del’escola”. És el mateix quepensa Núria Rodríguez,tutora de P-3 a la Fruc-tuós Gelabert de Barce-

lona. La Núria s’autodefi-neix com una “insubmisaresponsable” i està con-vençuda que es pot cons-truir “un món millor”brandant només “lamirada amorosa i de con-fiança del mestre”. TambéJordi Castillo, professorde secundària a l’EscolaPia de Granollers, creuque per ser un bon mestrecal “un punt de somiatrui-tes i un punt de poeta”.

La conversa, sincera iatropellada, d’aquests tresdocents –dels 60 que apa-reixen a la sèrie– és unainjecció de confiança en elnostre sistema educatiu.Tot i admetre que no tot-hom es posa davant d’unaaula amb aquesta passió,ells són la prova que alscentres escolars catalansno tot són males notícies.“Hi ha bons mestres a totarreu, a la pública i a laprivada”, apunta el Josep.

“Som un equip”La Núria, de fet, esperaque la sèrie de TV3 sigui“una finestra” perquè lasocietat els conegui i“confiï” en ells. “Que somun equip, caram!”, esclata,amb un crit que va dirigitespecialment als pares.“Una família confiada ésuna criatura que aprén”,

resumeix la Núria, ireclama més confiança enla “intenció educativa”que hi ha darrere decadascuna de les accionsdel mestre dins l’aula.

Tots coincideixen queper poder tenir èxit en laseva tasca educativa ésfonamental la col·labora-ció de la família, “que és laprincipal responsable del’educació dels fills”,apunta el Josep, i reconei-xen que en els últimstemps la relació entre elmestre i els pares s’hadeteriorat. Quan es bus-quen els perquès, apareixla reducció del nombre defills per parella i l’edat cadacop més elevada dels pares.“Però, a més, la societatexigeix d’una maneradiferent”, explicael Joan. “Elspares estanmolt méspressionatsper lesexpectati-ves socialsi traspas-sen lapressió alsfills”, opinael Josep.

Elsdocents esrebel·len contra lacrítica reiterada a la

Canviarel móndes de l’aula

Una altra visió Televisió de Catalunya ha parlat amb mestres quecontribueixen al debat sobre l’educació en positiu Utopia Molts docentsdiuen que la seva feina té com a objectiu ajudar a “fer un món millor”

TV3 retrata l’educacióa través dels mestres

Els docentsesperen quela sèrie serveixiperquè lasocietat “confiïmés” en ells

“El món hacanviat, peròla funció delmestre no, queés treure el millorde cada nen”


PASSIÓ PER EDUCAR.Núria Rodríguez, JoanMontserrat i JosepCastillo escrivint a lapissarra. A l’esquerra,Carme Vila.

pèrdua de la cultura del’esforç dels escolars cata-lans. “És la societat la queha perdut els valors, i nol’escola”, diu Carme Vila,que es va jubilar l’estiupassat després de 42 anysfent de mestra. “Cadaindividu s’ha de superar aell mateix, no al veí”, resu-meix la Carme. “L’exigèn-cia és bàsica, però no hade ser la mateixa per a tot-hom. Cal exigir a cada nenuna millora respecte a lesseves pròpies capacitats”.

A l’escola pública deBordils, on ha treballat elsúltims set anys, la Car-meta –com la coneixen al’escola– va trobar, per fi,el mètode perfecte peraplicar la seva concepcióde l’educació. Sense lli-bres de text, fan servir elconstructivisme. “Cadanen construeix el seupropi aprenentatge a tra-vés de projectes i el mes-tre l’acompanya fent-lipreguntes”, explica. Unsistema semblant al del’escola Fructuós Gela-bert, on treballa la Núria.La queixa de totes duesdocents és la dificultat perdur a terme aquests pro-jectes singulars a l’escolapública, on cada curs can-via l’equip de professors. Iés que tots tenen molt clarque l’educació “és unafeina d’equip”, en què s’had’implicar tot el claustre.

Asseguren que el pro-blema no són les lleis edu-catives actuals sinó la“falta de recursos i sovintde voluntat real” per apli-car-les, com diu el Joan.“Si m’han de retallar elsou un 5%, d’acord; peròque no em treguin unmestre de reforç, perquèaixò afecta els alumnes”.

Educar, no seleccionarEl Joan no està d’acordtampoc amb “els paràme-tres que es fan servir perdefinir el fracàs escolar”,perquè –com la Carmeta–creu que parteixen d’unsvalors socials que posenmassa l’accent en “la com-petitivitat individualista”.

Un tipus de societatque tots aquests mestresdiuen que combaten desde la trinxera de les sevespissarres, on treballen performar “persones coope-ratives i dialogants”. “Nosom la selecció de perso-nal de la societat”, esqueixa el Josep. Per a ell,“l’escola és l’espai on tot-hom ha de triomfar”.“Però triomfar no vol dirque tots seran metges. Unserà metge i l’altre electri-cista”, rebla el Joan, i estrepitja amb la Núriaquan exclamen a l’hora:“El que han de ser ésbones persones”.e

“Què és un bon mestre?”Docents i alumnes parleneFa prop d’un any TV3 es va posar a buscar “bons mes-tres”. “Sempre parlen els experts sobre els problemesde l’educació. Volíem sentir els mestres i les coses ques’estan fent bé”, diu la directora de Mestres, Fúlvia Nico-làs. Van entrevistar 60 docents apassionats per la sevafeina i van preguntar als alumnes què opinen sobre elsmestres. Sense cap pretensió ideològica, el resultat és“una visió positiva, però no idílica –diu–, sinó realista”de l’educació catalana. Com a colofó, a cada capítol unfamós retroba el mestre que més el va marcar.

Buscant respostes10 capítols per analitzar l’oficie1El primer capítol, el 31 de gener, es pregunta com hade ser un bon mestre. I Empar Moliner retroba el seu.e2Què s’entén per èxit i fracàs educatiu? Aquest capítoltracta de respondre-ho, amb Jordi Évole de convidat.e3Convivència a classe i disciplina. Com es guanya unmestre l’autoritat? Amb una classe del mag Lari.e4Com aprenem? Avui s’ensenyen competències i feinaen equip; per què? Amb l’investigador Manel Esteller.e5Com és avui la relació entre la família i l’escola? Unareflexió acompanyada per la monja Teresa Forcades.e6Aquest capítol parla de l’escola inclusiva. Com s’inte-gra la diferència? Amb Dolo Bertran, de Pastora.e7La feina del mestre a l’aula canvia, ja no és recitar lalliçó. Com s’organitza? Amb l’oncòleg Josep Baselga.e8Les noves tecnologies també han modificat la tascadel mestre. I Ferran Soriano retroba el seu professor.e9Què ha passat a les aules amb l’arribada dels alumnesnouvinguts? Amb Xavier Bertran (Lo Cartanyà).e10Educar o ensenyar? L’últim capítol debat en generalel paper de l’escola avui. I compta amb Ariadna Gil.

e1e El segon capítol compta amb Jordi Évole.e2e Empar Moliner i el seu professor de litera-tura.e3e La sèrie relata bones pràctiques. TV3

e1

e2

e3


Flors de Bach

Et queda mig anyde ser friqui

En un taller amb pares d’adolescents, em vanplantejar aquella situació tan habitual de quanels fills ens demanen permís per fer una cosa i

la nostra resposta només pot ser “sí”, perquè a “tot-hom” li han dit que “sí”. Si els diem que no, nosal-tres passarem a ser els pares més tirans del món iells els únics incompresos d’aquesta vida. “Sóc l’únicfriqui de tota la classe”, deia una mare que es quei-xava el seu fill quan no li deixava fer alguna cosa.

El primer que hem de fer és preguntar-nos si lanostra negativa obeeix primordialment a algunadèria o mania personal, o si, per contra, té a veureamb alguna norma o límit que considerem essen-cial i innegociable. Si és una raresa o exageració nos-tra, ens hauríem de plantejar la possibilitat de tran-sigir. Si guarda relació amb algun principi o valorimportant per a la seva integritat, aleshores podemcalcular el temps aproximat –tirant una mica llarg–que hauran de seguir complint aquella norma i ex-plicitar-lo amb la màxima naturalitat.

Respondre amb les seves paraulesPer acabar de donar-hi consistència, hi podem afe-gir que els queden tants mesos o tants anys de serfriqui, “anant bé”. Si pretenem convèncer-los queells no són friquis o que els friquis són els altres, enspodem enredar de mala manera. En canvi, és un bonrecurs respondre amb les seves pròpies paraulesreformulades. Un toc d’humor suavitza les coses ipot ser de gran ajuda. També sol ser bastant eficaçfer-nos amics dels pares d’algun altre company i dirque en parlarem amb ells –com aquell qui res–, aveure si hi tenen algun argument favorable que anosaltres no se’ns havia acudit. De vegades, tan bonpunt insinues aquesta possibilitat, t’endus la sor-presa que el teu fill no és l’únic friqui de la classe. Elcompany en qüestió resulta que també ho és, però,casualment, s’havia oblidat de dir-t’ho.

Eva Bach

Eva Bach, escriptora ipedagoga, aporta reflexionssobre la comunicació entrepares i fills a partir d’unafrase que ens ajudi a educar

Històries

També va ser petit

L’autor del detectiu més famósde la història de la literaturava néixer a mitjan segle XIX

a Edimburg, en una família catòli-ca i culta. Els seus pares es van ca-sar molt joves: ell, Charles AltamontDoyle, tenia vint-i-dos anys, i ella,Mary Foley Doyle, només setze. Elpare era funcionari estatal i ella erauna mestressa de casa amb inquie-tuds intel·lectuals que influiria no-tablement en la curiositat lectorade l’Arthur, el més petit dels fills,que demostrava una sensibilitat es-pecial. Diuen que el noi, estimulatper la seva mare, tenia tant d’inte-rès en la literatura que, de ben pe-tit, va insistir a estudiar francès perpoder llegir Jules Verne en el seuidioma original.

Només hi havia, en la infànciad’Arthur Conan Doyle, un elementdistorsionador, però era definitiu:el seu pare va començar a beure sen-se mesura i aviat va esdevenir unmalalt alcohòlic. Eren poques lesocasions que no arribés a casa be-gut i, veient aquesta situació, la ma-re va optar per enviar l’Arthur, quantenia nou anys, a l’escola prepara-tòria dels jesuïtes de Hodder Place,l’Stonyhurst College, ubicat a Lan-cashire, a Anglaterra. Al cap de poctemps, el pare de família va patiratacs d’epilèpsia i va haver d’acabarsent internat per aquesta malaltia.El jove Arthur va viure a l’Sto-nyhurst College fins que va tenirsetze anys i sembla que va ser allà,i amb la intenció de combatre l’avor-riment de les hores mortes, que Co-nan Doyle va agafar el costum d’ex-plicar històries de misteri als seuscompanys. Quan l’Arthur va deixarl’internat, la seva mare havia obertuna pensió i allà va ser on l’Arthurva conèixer personatges essencials

Sílvia Soler

per a la seva vocació literària, coml’estudiant de patologia Bryan Wa-ller.

Conan Doyle va estudiar medi-cina a la Universitat d’Edimburg iamb vint-i-dos anys es va graduarcom a metge naval. L’Arthur tambéera un gran esportista i va ser juga-dor de rugbi professional durant settemporades. També practicava elfutbol, el golf i la boxa. Mentrestant,escrivia històries breus i les envia-va al Chambers’s Edinburgh Jour-nal, que li va publicar el primer re-lat abans de fer els vint anys.

L’èxit li va arribar, d’una mane-ra tan rotunda que va deixar l’exer-cici de la medicina només cinc anys

després d’haver-lo començat, ambla sèrie protagonitzada pel detec-tiu Sherlock Holmes i el seu amic,el doctor Watson. En aquests popu-lars relats s’hi poden trobar poquís-simes reminiscències de la seva in-fància. Els estudiosos destaquenque en tota la sèrie no hi hagi capreferència a la infància d’un perso-natge tan ben dibuixat com Sher-lock Holmes. Sembla evident,doncs, que Sir Arthur Conan Doy-le no tenia cap interès per recordarels seus primers anys de vida. Si decas, hi trobem algunes crítiques ala rígida moral victoriana que im-perava en la societat que va viured’infant : “És un crim, una vilesa, unsacrilegi, obligar un matrimoni acontinuar unit i els dic que aques-tes monstruoses lleis seves els por-taran un càstig, perquè el cel no potpermetre una maldat tan gran”. Ésprobable que Conan Doyle pensésen el matrimoni dels seus paresquan va escriure aquestes ratlles.eSílvia Soler és escriptora

Sembla evident queConan Doyle notenia cap interès perrecordar els seusprimers anys de vida

Sir Arthur Conan Doyle

Nens, a la cuina!

El peix és com un curs de postgrauen l’educació en alimentació in-fantil. Quan ja has aconseguit

aprovar amb nota en les assignaturesde verdures, fruita i llegums, les mésdures de la carrera, sempre queda elcum laude: el peix.

El peix no agrada als infants, perquèel gust dels menuts és una mena de vehi-cle que els porta a triar els nutrients –hi-drats i proteïnes– que el seu organismeprecisa en el moment del seu desenvo-lupament. El peix té tantes proteïnes comla carn i de la millor qualitat, però la carnconté més greix. Proteïna per proteïna,

els interessa més la que els aporta, a més,reserva d’energia

Així doncs, des del punt de vista nu-tricional, el peix no els interessa i a ni-vell gastronòmic menys. És ple d’inco-moditats: la murga de les espines!, avegades té un gust massa potent –en elcas del peix blau o el bacallà– i d’altresno té cap gust i és d’un avorriment total.La textura tova i fofa tampoc és cartaguanyadora.

Arriben a acceptar els filets de peixblanc arrebossats, perquè no tenen es-pines i perquè l’arrebossat atorga un gustagradable i una textura cruixent, fins al

punt que el que ells menjarien a gust se-rien boles d’arrebossat, sense peix.

Algú podria suggerir que si al seu orga-nisme no li cal peix, el més encertat seriaevitar-lo.Seriaunerrorimportant.Elshemd’acostumar que els agradi el que els con-vé. I el peix els convindrà molt d’aquí unsanys, precisament perquè és magre i moltproteic. A més, hauríem de menjar un copalasetmanapeixblauperquècontéungreixmolt convenient, que neteja les artèries.

Del peix ens interessa tot, perquè lesespines són una gran font de calci, idealper als que no toleren els làctics. Fer men-jar espines de peix als infants! Això sí que

és el triple salt mortal sense xarxa. No éstan difícil! Per exemple, mengem-nossenceres les sardines en llauna, els son-sos arrebossats o les espines d’anxovesfregides. Impressionants, i amb èxit as-segurat entre els menuts... i els grans!

Posem unes espines d’anxoves en re-mull, cobertes de llet, durant tota una nit.Les assequem bé i les passem per farina.Les fregim en abundant oli procurantque no es cremin i les eixuguem sobrepaper absorbent. Ens les mengem im-mediatament. Un aperitiu excel·lent.eAda Parellada és cuinera

Ada Parellada

L’espineta del peix


Infància

Tot a punt?Què cal quan neix un infant

PALOMA ARENÓSFOTO: GETTY IMAGES

El naixement d’unnou membre de lafamília és un esde-veniment que

suposa una despesa extraper a l’economia domès-tica i una adaptació impor-tant de la logística del dia adia. Més que mai en tempsde crisi econòmica, ésimportant tenir clares lesprioritats i detallar elsobjectes realment impres-cindibles per millorar lavida dels pares i del nadó.Davant de la preguntaretòrica de “Ja ho tenim tota punt?”, hi ha dos àmbitsfísics en què s’ha de treba-llar: l’hospital –només un1% de dones pareixen acasa– i el domicili.

Uns 20 dies abans de ladata prevista per al partconvé preparar la bossaque cal portar al centresanitari, tenint en compteque el naixement es potavançar. Cal tenir presentque s’hi sol estar tres diessi es el part ésvaginal i decinc a setsi es

tracta d’una cesària. Alscursos de preparació peral part es dóna una llistade tot el que cal dur al’hospital, però serà dife-rent si es tracta d’un cen-tre privat o d’un públic, jaque a l’últim sempre esfacilita més material sani-tari. A la maleta de lamare no hi poden faltarels resultats dels últimscontrols de l’embaràs, elDNI, la cartilla de la Segu-retat Social (o els papersde la mútua) i el carnetamb el grup sanguini.

Quant a roba materna,es recomana dur un parellde camises de dormircompletament obertesper davant i dos sosteni-dors adaptats per facilitarla lactància, així com bata,sabatilles, mitjons i unparell de samarretes.També són molt útils lescalcetes altes de cintura–les d’un sol ús són moltpràctiques– per aguantar

les grans compresesque es fan

servir

(dues bosses) després delpart. La maleta es pot tan-car amb una muda pertornar a casa i un necesserper a la higiene personal.

La llista dels elementsindispensables per al nadóa l’hospital (la bolcada denéixer) sol provocar unamica de sorpresa entre elspares per la quantitat depeces que s’hi demanen(hi ha llocs que demanenfins a set mudes comple-tes). Al final, cadascúaplica el sentit comú is’adapta a les seves neces-sitats. Hem escollit trescasos de famílies moltdiferents per conèixercom s’han organitzat ambel naixement. Núria Bru-gués és mare de les besso-nes Ona i Estel, de 3 anys, iactiva blogaire amb lain-vasiotwin.blogspot.com,des d’on explica comaquest parell li han trasto-cat la vida i la llar de dalt abaix. Núria Esteba ésmare del Guillem, de 4anys, i del Guerau, d’unmes i mig, i l’experiènciaha portat aquesta profes-sora a variar molt la sevaidea respecte del que ésimprescindible per al

nadó d’un part a l’altre, desde ser víctima de la pres-sió de l’entorn per tenir-ho tot a punt fins al “ja hoveurem quan arribi”. Perla seva banda, la sabade-llenca Sílvia Marimon hasabut mantenir la calmadavant la imminència delnaixement de la seva pri-mera filla. Marimonaposta per la simplicitat iper “anar adquirint lescoses quan es necessitin”.Alguns elements bàsics,com el cotxet, li han passatuns amics: “I els Reis emvan regalar una motxillaergonòmica que em feiamolta il·lusió”, diu.

De l’habitació infantilnomés té una calaixeraamb un canviador i al seudormitori hi té un moisès,tot i que té clar que lanena dormirà amb ells.“M’han deixat moltescoses, i jo també faré elmateix, a banda delsregals dels amics i famili-ars. He intentat no sentir-me pressionada. Les boti-gues, les marques i lapublicitat s’aprofitenmolt de la il·lusió del’embarassada, perquèrealment no saps quèfaràs servir i què no”.

Al final del seu emba-ràs doble i preveient que

podia tenir una cesà-ria, Brugués va serpràctica i va mun-tar tres mudescompletes per acada filla. “Vaig

pensar que si ens

havíem de quedar mésdies a l’hospital seria mésfàcil rentar la roba que nopas tornar-nos bojos pre-parant vuit camisetes debatista”. Brugués creu quea les embarassades els“intenten vendre unesnecessitats que no tenen”.

Núria Esteba reconeixque durant el primerembaràs la pressió del’entorn va poder amb elsentit comú. “Un dia, des-prés de la classe de pre-part, vaig sortir corrents acomprar-ho tot”. Peròamb el segon fill ha reci-clat objectes del Guillem iha descobert els prescin-dibles: “Mai vaig fer servirl’escalfador portàtil debiberons que em van rega-lar”, diu. Ha après la lliçóessencial: “La llevadoradel CAP ens va dir quel’únic que necessita unnadó són els seus pares i sidónes el pit no necessitesgaires estris. Em va treurel’angoixa de tenir-ho tot a

punt”.e

GETTY IMAGES

Guia pràctica dels estris imprescindibles de la canastreta per a l’hospital i per a casa. I unsconsells per preparar amb criteri la maleta de la futura mare a punt de donar a llum

Convé prepararla bossa per al’hospital uns 20dies abans de ladata previstaper al part

La pressió pertenir-ho tot apunt genera enles mares unesnecessitats quesolen ser irreals


Bàsics per al nadóUna llista feta per mareseBressolEl de baranes ha de tenir l’altura regulable i, si és pos-sible, ha de ser convertible per créixer amb l’infant.ePortanadonsAl mercat n’hi ha de molts tipus. La tria dependrà dequin model ens resulti més còmode. Són molt útilsdes del naixement perquè deixen les mans lliures, esté més llibertat de moviments.eCadireta per al cotxeHa de complir totes les normes de seguretat i ser ade-quat per a l’edat i el pes del nadó. La primera que s’uti-litza és la del grup 0 (0-12 kg).eCotxetEs farà servir aproximadament durant els tres pri-mers anys. Ha de ser funcional en totes les etapes delnadó. Cal que ens assegurem que cap a l’ascensor.eMantetaSigui quina sigui l’època en què neix, sempre serà útiltenir-ne una per embolcallar el nadó. Pot ser de cotó,fil o llana, sempre que no deixi anar pèl ni pelusses.eBanyeraL’oferta és extensa i també inclou els adaptadors per ala banyera gran. Les banyeres inflables són molt pràc-tiques perquè es poden portar de viatge plegades.eHamaquetaNo es pot fer servir les primeres setmanes, però des-prés resulta molt útil per deixar-hi alguna estona lacriatura, per exemple, perquè la mare es pugui dutxarsense perdre el contacte visual amb el nadó.eLactànciaL’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomanalactància materna exclusiva fins als sis mesos. Si estria aquesta opció calen pocs estris: sostenidorsespecials per a la lactància i discos absorbents(poden ser de cotó o d’un sol ús) per a la mare.

En família

Descobrintel futur

Els nens desenvolupen gradualment el seu sen-tit del jo i del decurs del temps, fins a compren-dre la relació entre el seu jo passat i el seu jofutur, la continuïtat que constitueix l’essènciade la nostra consciència.eAlison Gopnik, en el seu apassionant llibre El filó-sofo entre pañales (Temas de Hoy), explica els fas-cinants experiments que han permès comprendreaquesta evolució: es grava en vídeo un nen mentrealgú li posa, sense que se n’adoni, un adhesiu al cap.Immediatament després li mostren la gravació. Elnen de quatre anys exclama: “Sóc jo! Tinc un adhe-siu!” Immediatament es posa la mà al front per treu-re-se’l. El de tres anys també es reconeix a les imat-ges, però típicament no fa servir el pronom jo, sinóel seu nom. “És la Marta. Porta un adhesiu”. I no facap intent per posar-se la mà al front. Sembla inca-paç d’establir la relació entre aquella Marta de facinc minuts i la Marta actual, incapaç de deduir quepotser encara porta l’adhesiu enganxat.eEn un altre experiment, es mostren als nens duesimatges, el desert i la neu. Després els mostrenuns quants objectes. Si demà has d’anar a und’aquests llocs, què t’hi emportaries? Els de qua-tre anys ho fan amb lògica perfecta: per a la neu,l’anorac. Els de tres anys s’hi emportarien qualse-vol cosa bonica. Poden imaginar el futur, però nosón capaços de predir com se sentiran en aquestfutur i quines necessitats tindran.eTot això ens ajuda a comprendre un d’aquells epi-sodis quotidians que fa plorar molts nens i enfadarmolts pares: el nen que no es vol posar l’abric. El nenque plora i es baralla, la mare que crida i es deses-pera perquè a fora fa fred (el que aquí anomenemfred... em pregunto què en pensaria una mare no-ruega), i no només li vol posar l’abric, sinó tambécordar-l’hi, apujar la caputxa i fer tres voltes a la bu-fanda. “És tossut”, “Li has de posar límit”, “No potsdeixar que se surti amb la seva...”eNo, no està desafiant la nostra autoritat ni menys-preant els nostres consells. Senzillament, el nenpetit és incapaç de comprendre que d’aquí cincminuts, al carrer, tindrà fred. Ara sóc a casa, tinccalor, l’abric em molesta, no el vull. ¿Tant costabaixar al carrer amb l’abric del nen a la mà? Quancomprovi que té fred, se’l deixarà posar. Si espe-rem tres minuts (no, no es congelarà en tresminuts), probablement ho demanarà ell mateix.¿I si resulta que al carrer tampoc no té fred i conti-nua sense voler posar-se l’abric? Doncs si no té fred,no té fred; deixi de donar la llauna amb l’abric delsdallonses.

Carlos González és doctor en pediatria

CarlosGonzález

Famílies... parlem-ne

“És que la criaturaho demana”

No deixen de ser curiosos, quasiincreïbles, l’actitud i els comen-taris de les persones adultes

comprantjoguinesque,demanerasor-prenent, ni els agraden ni creuen quesiguin apropiades per a l’edat ni els fagaire gràcia adquirir. Però és evidentel motiu pel qual ho compren: “És queho demana”, “És que ho vol”. ¿De quiparlen? De la criatura, esclar.

Per tant, d’alguna manera la res-ponsabilitat de la compra ja no ésadulta, és a dir, de qui fa l’acció, sinóde la veueta infantil, insistent i, encerta manera, innocent que fa la de-manda i que amb el seu desig, curio-sament, deixa sense criteris i senserecursos les persones adultes que es-tan educant. Innocent perquè és elreflex del que se li està oferint per partd’aquells adults que tenen molt clarque l’objectiu és potenciar les vendes.De mica en mica aquestes situacionses van repetint i cada vegada estanagafant més pes mentre, en un camíparal·lel, es va dient que cal posar lí-mits a les criatures.

Segurament aquest és l’error: la de-dicació i l’atabalament col·lectiu o in-dividual a l’hora de buscar on són elslímits, sempre tan difícils de definiri de consensuar, quan possiblementel que cal és fer visibles i estables elscriteris que són educatius per créixeren harmonia i que, per tant, estan mésdeterminats per les edats i les neces-sitats de les criatures que per la pu-blicitat i l’oferta. D’aquesta manerahi hauria una estabilitat en les res-postes més enllà de situacions pun-tuals o demandes concretes. Unes de-mandes que, finalment, tenen moltainfluència en com veuen les criatu-res a les persones adultes, com inter-preten el desconcert que generen lesseves peticions. Els infants aprenenveient les reaccions dels adults i lamanca de seguretat per gestionaraquestes demandes i pressions.

¿Quina seria la resposta? No estracta de pensar més límits, de trobararguments per convèncer les criatu-res amb paraules perquè no demanin(és lògic que ho facin, ja que és el queveuen), sinó que es tracta de tenir cri-teris per afavorir, amb serenitat i se-guretat, que aquestes criatures sàpi-guen que a casa saben què cal fer.Criteris que, en definitiva, els edu-quen, malgrat possibles protestes (lò-giques d’altra banda) que en un futurseran la base que els permetrà poderdecidir sense necessitar la vigilànciao negatives constants de la família.

M. Jesús Comellas

Maria JesúsComellas ésdoctora enpsicologiai pedagoga


Adolescència

Viure ambl’enuresi

GEMMA CASTANYERGETTY IMAGES

Els tabús i la vergo-nya envolten untrastorn madura-tiu que afecta entre

un 1% i un 2% dels jovesde més de dotze anys.L’enuresi sol desaparèixeramb el temps i requereixpaciència i suport de lafamília. Els joves que enpateixen poden teniransietat, aïllament i auto-estima baixa.

La Carme prefereixmantenir-se en l’anoni-mat i no donar els cog-noms però no dubta aexplicar el problema queviu a casa des de fa més dedues dècades. Els seus dosfills, de 26 i 15 anys, hanpatit enuresi durant l’ado-lescència, un trastornrelacionat amb la madu-resa del sistema nerviósque controla l’orina i queprovoca incontinènciadurant la nit.

El secretisme queenvolta aquest trastorn fadifícil saber del cert elnombre de joves afectats,però es calcula que entreun 1% i un 2% de la pobla-ció adolescent es fa pipí alllit. “Són molts més delque ens pensem –asse-gura la Carme–. Els paresho comentem a cau d’ore-lla a la porta de l’escolaperò mai es fa públic.Imagina’t que els com-panys de classe sabessinque et fas pipí al llit. Quèet dirien? Series la riotade tothom, oi?”

Un component genèticLa Carme parla sobrel’enuresi per experiènciapròpia, perquè ella en vapatir fins als 14 anys i per-què durant vint-i-cincanys ha estat professorade batxillerat i recordahaver-ne tingut més d’uncas a classe. “Ara ja se sapque té un componentgenètic. La meva àvia enva tenir fins als 14 anys, elmeu pare fins als 15 i jotambé ho patia. A casa hovivíem amb normalitat,però també era empipa-dor i un pèl angoixantperquè no sabies quanacabaria. Per evitar com-plicacions no dormia forade casa. Només vaig dor-mir una vegada a casa dela meva millor amiga”.

Des que és mare laCarme ha perdut elcompte de les vegades queha canviat els llençols delllit. “El gran es feia pipícada dia, i hi havia nits quedues o tres vegades. Elpetit pot passar vint diesen sec i tot seguit passar-se una setmana fent-se’ncada dia. Menys quantitatque el gran, però mullaigualment”, diu.

Entre l’1% i el 2% de la població pateixaquest molest trastorn maduratiu

GETTY IMAGES


Fora de classe

Petonsi abraçades

Hi deu haver algun estu-diquedemostraquere-partir petons i abraça-desmilloral’autoestimait’apropaal’èxit.Comamínimal’èxitsocial.No-

méscalveureelspolíticsencampanyaper adonar-se que la cosa ha de donarvots.Persort,elsjovesd’avuitenenpocsmiraments per abraçar-se o petone-jar-se. No els incomoda gens, al con-trari, els agrada fer-ho, entre les ami-gues, i cada vegada més entre els nois.Ho valoro com un pas positiu, que ensfa menys freds i distants en les relaci-ons. He de confessar que a mi em cos-taferpetonsiabraçades,mésenllàdelmeu cercle íntim de pares, dona i fills.Ambcompanysdefeinaiconegutstincbloquejos, i sovint el meu cos ha de ferun esforç per no paralitzar-se en la in-decisió. Més d’una vegada he marxatamb la sensació d’haver estat esquerpo estúpid. Quan saludo un actor o unamic homosexual preferentment elsfaigdospetonsalesgaltes.Sitreballenalatelevisióoalaràdioelsabraçoambcopetsal’esquenaielsdicfrasesdelti-pus:“Quèpassa,crac?!”Larestadepènde la persona i la situació.

Adequar-se al momentL’únicapegaqueelspuctrobaraalgunsjovesésqueencaranosabenquinasa-lutaciópertocaencadamoment.Sen-se anar més lluny, en tornar de les va-cances de Nadal molts alumnes emvolienfelicitarelnouany.Ambelsnoisencara he acceptat les encaixades demans, però a les noies he defugit fer-los petons, com sempre, perquè d’en-trada la situació ja m’incomoda. Mésd’una vegada, algun alumne, noi o no-ia, m’ha abraçat per sorpresa. Ho fanambbonesintencions,perdemostrar-meafecteiconfiança.Normalmentelsfaigentendrequeaquesttipusd’efusi-vitat, en un principi, no pertoca entremestre i alumne. Cal dir-ho amb deli-cadesa, no ho entenen fàcilment. Enaquestscasossempresospitoqueaca-sasevahifaltacontacteielsadolescentsennecessitenmésquemaipersentir-se estimats.

Els darrers dies he escoltat comen-taris de professors que tenen els fillsmés grans que jo i lamenten que quanhan fet el canvi s’han distanciat física-ment dels pares. No volen els seus pe-tonscomabans,imenysqueelstoquinoelsagafindelamà.Persort,ésunaeta-pa temporal, o això diuen. Espero quequanemfacigranelsfillsemdeixinacos-tar-me als néts per oferir-losaquellspetonssorollososides-dentats que tanta ràbia fan.

Xavier Gual

Xavier Gualés escriptor iprofessor desecundària

En proporció, l’enuresiafecta més nois quenoies, cosa que complicaencara més l’organitzaciódels protectors del mata-làs: “Les noies solenmullar la part dels panta-lons i poc més. Els nois, sidormen de panxa enlaire,ho mullen tot i s’han decanviar de dalt a baix. Algran el vaig haver de dut-xar més d’una vegada i elfèiem dormir dins d’unsac perquè sempre esdestapava i, si a mésanava mullat, doncs jateníem un constipatassegurat”, diu.

Els fills de la Carmesempre s’han negat a por-tar bolquers per a adults iella gairebé ni recordal’última nit que va dormird’una tirada. “Ho hemintentat tot –diu–. Al granli vam donar unes pasti-lles perquè produísmenys quantitat d’orina idurant tres anys ens des-pertàvem cada tres horesper llevar-lo i acompa-nyar-lo al lavabo. El mésfrustrant era veure quequan l’anaves a despertarja s’ho havia fet a sobre”,apunta. Qui menys podiasuportar aquestsmoments era el marit dela Carme, a qui li ha costatentendre i conviure ambel trastorn: “De vegadess’enfadava i em deia quees tractava d’una qüestióde mandra per llevar-se.Que no podia ser que unsnanos tan grans encaramullessin el llit”.

Però l’enuresi no escura amb retrets ni ambesbroncades. Es tractad’un trastorn que s’acabaresolent amb el temps ique requereix molta paci-ència i suport de la famí-lia. “Els tractaments quees donen avui són preven-tius, però no pas cura-tius”, explica MamenGavilán, pediatra del Cen-tre d’Atenció PrimàriaApenins-Montigalà.“Donem una hormonaantidiürètica que retélíquids perquè es produ-

eixi menys orina durant lanit i també recomanemfer una dieta seca al ves-pre, és a dir, no consumirsopes o cremes, ni beureaigua”. Acostumada atractar amb pacients enu-rètics de més de cinc anys,la doctora Gavilán apostaper les receptes quemillorin la conducta i elcontrol dels esfíntersdurant el dia per aconse-guir millorar-los tambédurant la nit: “Recoma-nem exercicis de contrac-ció del pipí perquè enfor-teixin la musculatura ialhora reconeguin la sen-sació de tenir la bufetaplena. Amb els nens petitstambé treballem els exer-cicis de recompensa. Elsdonem un calendari per-què omplin d’estrelletesels dies que no s’han fetpipí, i mirem el resultat alfinal de la setmana. I si hohan fet bé els donem unpetit premi”, apunta.

Cuidar l’autoestimaÉs fàcil que un adolescentque pateix enuresi ambfreqüència, que no repsuport de la família i ques’avergonyeix del seu pro-blema s’acabi aïllant i evitiqualsevol acte social querequereixi passar una nitfora de casa. Aquestsmenors poden desenvolu-par ansietat, tenir l’auto-estima baixa i evitar visi-tar el metge per no haverd’afrontar el tema. Ésimportant, com apunta ladoctora Gavilán, que elspares tractin el trastornamb normalitat i animinel fill a mantenir una vidasocial activa i a anar decampaments o de colò-nies quan toca.

La Judit és professorad’un centre concertat dela comarca del Maresme.Per la seva classe han pas-sat cinc joves amb enuresi–tots nois– i actualment

Consellsper tractar l’enuresie1Consumir una dieta seca apartir de les 7 del vespre.e2Fer exercicis durant eldia per controlar l’orina ireconèixer la sensació detenir la bufeta plena.e3Alguns especialistesaconsellen prendre–sempre sota receptamèdica– un tractamentantidiürètic per reduir laquantitat de producciód’orina durant la nit.e4Posar-se l’alarma per ori-nar cada tres hores.e5Organitzar un calendari iomplir-lo amb estrellesper remarcar els dies enquè no s’han mullat elsllençols.

el seu fill, d’11 anys, tambéen pateix. “Ells mait’expliquen que tenenaquest problema i són elspares els que t’ho diuendurant la reunió del segontrimestre”, explica. Alcentre el protocol esta-blert en aquest tipus decasos consisteix, simple-ment, a ajudar el menoren tot el que necessitiintentant ser tan discretscom sigui possible. “Quananem de colònies ellss’emporten el bolquer ise’l posen dins del sac dedormir. Al matí pregun-tem si tot ha anat bé, isempre ens diuen que sí.S’han canviat en unmoment, posen el bolquerdins una bossa i el tiren ales escombraries perquèningú sospiti res”. LaJudit explica que semprealgun company de laclasse –normalment elmillor amic– coneix elproblema i que respectaamb fidelitat i lleialtat elsecret: “És molt interes-sant veure la reacció delscompanys. No ho expli-quen a ningú com a sím-bol d’amistat. No sé siamb les nenes passaria elmateix”, apunta.Un tret comú que com-parteixen tant els fills dela Carme com els alumnesde la Judit és que quanhan dormit fora de casahan mullat el llit moltpoques vegades. “El meufill mai s’ha fet pipí anantde colònies. Ara bé, sem-pre em diu que no des-cansa”, explica la Judit.L’estat d’alarma i la res-ponsabilitat que assumei-xen quan són fora fa quemolts enurètics tornin acasa amb els pijames i elsllençols ben secs. “Havienarribat a estar tres setma-nes sense fer-se pipí!”,recorda la Carme. “Aixòsí: era arribar a casa icomençar altre cop”.e

Al cinemaFilm biogràficeThe loneliest runner, diri-git per Michael Landon,explica la història deJohn Curtis, un noi detretze anys amb enuresi aqui la seva mare castigapenjant els llençols albalcó quan s’ha fet pipí.Per evitar la burla delsamics, el jove Curtis surtde classe el primer i correde pressa per despenjar-los. Aquelles carreresl’acaben convertint en unatleta professional.

Els paresCom cal reaccionare1No renyar, esbroncar o fersentir culpable el jove quepateix enuresi.e2Evitar titllar-lo de man-drós.e3Entendre que es fa pipíinvoluntàriament.No vol cridar l’atenció.e4Tenir paciència i ajudar-lo quan ho necessiti.e5Fer-li entendre que estracta d’un problemamaduratiu i que amb eltemps es resoldrà.e6Animar-lo a mantenir laseva vida social i buscarfórmules perquè puguidormir fora de casa sem-pre que ho necessiti,sense patiment.

LLENÇOLS. No és estrany haver de canviar la roba del llit diversos cops en una nit.


Lleure/Escola

Lliçons a la cuinaMenus que fan escola

XAVIER TEDÓ

La cuinera NaniMoré i l’escolabressol El Rial deSant Cebrià de

Vallalta es van trobar faquatre anys. La direcciódel centre buscava unmenjador de qualitat quefos un complement al seuprojecte educatiu i la pro-posta de cuina ecològicaque els va oferir aquestajove cuinera de Mataró elsva interessar de seguida.Des d’aleshores, ha impul-sat un canvi progressiu ala cuina en què ha elimi-nat els plats precuinats,ha substituït les verdurescongelades per verduresfresques, ecològiques i detemporada i la sobrein-gestió de proteïna animalper vegetal, cosa que hafet d’El Rial l’única escolabressol del Maresme ambcuina 100% ecològica.

“Malauradament elcriteri que utilitzen lesescoles a l’hora de con-tractar el menjador esbasa més en el preu queen la qualitat nutricio-nal”, lamenta Moré. La

constatació que alimentarsaludablement els infantspot ajudar a canviar la cul-tura alimentària és el leit-motiv del documental queestà preparant ara sota eltítol El plat o la vida, en elqual participen, entred’altres, la cuinera CarmeRuscalleda, el veterinariGustavo Duch i el doctorPérez Calvo i que s’estre-narà el pròxim 20 d’abril ala sala Monumental deMataró. “La situacióactual és força preocu-pant perquè portem pata-tes de l’altra punta delmón i perdem la pagesiade l’entorn. Si consumimaliments de proximitatpodem mantenir i fer néi-xer nous projectes percanviar aquesta realitat”.

Banquets per canallaUna de les alumnes avan-tatjades de la Nani és laMaite Pérez, que ha can-viat bodes i banquets percanalla. Des que va ater-rar fa cinc anys a l’escolabressol El Bosquetd’Argentona la seva vidaha fet un gir de 180 graus:

“Estar en un restaurantés molt més estressant;aquí t’adaptes al menú”.Les gratificacions tambésón més habituals: “Elsnens són agraïts com elsavis, quan els agrada unacosa et diuen espontània-ment «Maite, això ésmolt bo!»”

Des del curs passat, laMaite, en col·laboracióamb la Nani, ha començata instaurar verdures ifruites ecològiques.També ha amagat la fregi-dora: “Tot ho fem a laplanxa o al forn”. Uns can-vis que la mainada ha vis-cut amb normalitat: “Enaquesta franja d’edats’adapten millor que elsgrans”. El fet que la cuinasigui com una nurseriaafavoreix la relació ambels alumnes. Les famíliestambé han rebut molt béla iniciativa i com asse-gura Carme Alcorcón, del’equip directiu, “cap s’haqueixat tot i l’encarimentperquè oferir una dietaequilibrada i saludableevita que els pares etdiguin que el seu nen no

menja mai fruita o ver-dura”. La prova més pal-pable de la satisfacció deles famílies és el davantalque una mare li va regalara la Maite amb les fotos detots els nens de la classe.

Davantal blanc, foraTambé són cinc els anysque fa que GregoriBorràs és a la cuina del’escola bressol Els Dausde Cardedeu, després dedeixar la barra d’unrestaurant de SantAntoni de Vilamajor.Durant aquest temps haconstatat diverses coses.La primera és que “tenenel paladar molt fi i si unacosa no els agrada hodiuen”. Això l’ha obligata utilitzar ambfreqüència el coladorxinès: “Els nens escopienles pellofes dels cigrons odels pèsols quan els feiacrema”. La segona ésl’animadversió que lacanalla professa al colorverd: “La crema decarbassó l’haig d’amagar,s’hauria d’estudiar perquè recelen d’aquest

color”, afirma rient elGregori. Els colors li hanportat algun maldecapmés. “Em vaig haver detreure el davantal blancperquè els nens emconfonien amb un metgei es posaven a plorarquan entrava a les aules”,recorda. Ara, amb unacamisa sempre llampant,els explica a principi decurs com és la cuina idóna fruites i verduresals més grans per a labotiga que munten cadadimarts: “Me les tornenatrotinades, però si mésno saben què és cadacosa”.

Productes localsLluís Badia és un delscuiners d’escola mésveterans del país. Fa 32anys que dirigeix elsfogons de l’Escola Espigade Lleida: ha vist passarpel centre diferentsgeneracions. Tot i així,assegura: “Seguim fent lamateixa cuina casolana isóc jo mateix qui preparales mandonguilles o lallonganissa”.

La cuina de proximitatés un altre dels pilars de laseva filosofia. Amb tot, elLluís deixa clar que “elspares han d’educar tambéels fills en el vessant ali-mentari” i lamenta que“alguns pares els canviïnel plat quan els fills esqueixen que no els agrada,perquè aquí a l’escola s’homengen tot”. Sí que ésveritat que les cues mésllargues al menjador esprodueixen quan fa pizzaun cop cada tres mesos:“Aquell dia tots es posen ala cua per repetir”.e

PEDAGOGIA ENTRE FOGONS. La cuinera Nani Moré creu que l’alimentació saludable dels infants pot ajudar a canviar la seva cultura alimentària.

La qualitat nutricional, les verdures ecològiques i els productes de proximitat sónconceptes que els cuiners d’escola més compromesos incorporen al seu dia a dia

La cuinera NaniMoré reclamaque les escolesvalorin més laqualitat que elpreu del menú

Lluís Badia vaarraconar eldavantal blancperquè els nensel confonienamb un metge

´


La setena hora

El que vam veure el 15 de gener al 30 minuts té un nom: maltrac-tament.Noespotbatejarambcapaltresubstantiuelfetquecri-aturesd’unsdeuanysassisteixinacolòniesmilitarspagadespels

seus pares amb l’argument que convé preparar-los perquè s’adaptinalaselvaonelstocaràviure.Resdecanviarelmón.Adaptar-s’hiiprou.Fa feredat veure adolescents que fan jornades de treball de 16 hores;els pares els van a buscar a la una de la matinada a les acadèmies onassisteixen per millorar els seus aprenentatges. Dormen cinc hores.Itotperquèelsseusparesvolenunsfillsquesiguincompetitiuseldiaque s’incorporin al mercat laboral. Amb aquesta obsessió, les famíli-es no dubten a sacrificar el present dels seus fills i filles i el resultat ésque els roben el dret a ser i exercir d’infants o adolescents. Sorpreniala noia que, després d’una llarga jornada escolar, preguntava al peri-odista:“¿CompotserqueaFrançaelsnensilesnenesentinguinprouambelqueaprenenal’escolapública?”Quanunnenounanenacreuque és més important treballar que jugar és un senyal inequívoc quealguna cosa molt important no funciona bé. El país retratat és Coreadel Sud. Un retrat parcial, perquè hi ha gent que va per una altra via.Corea està obtenint unes qualificacions molt altes en aquesta menade competició que es diu informe PISA. Els dissenyadors de les pro-ves haurien de tenir clar que la deriva competitiva també condueix aaquestes realitats. Per això esperem que algú faci una denúncia for-

malonconvingui.Unmaltractamentésunmaltracta-ment. Si en som testimonis, estem obligats a inter-venir-hi. Esperem, doncs, la resposta de l’OCDE.

Maltractament

Jaume Cela & Juli PalouLa cua de Quiró

Un amic em fa arribar algunes respostes de nens de 6 anys a lapregunta “Què és un avi?” Paga la pena llegir-les. “Als avis,com que no tenen nens propis, els agraden molt els dels al-

tres”. “Un avi és una àvia, però home”. “Els avis són gent que no téres a fer, només estan ocupats quan els anem a visitar”. “Són tanvellets que no han de córrer”. “Són persones amb les quals és moltdivertit anar a comprar”. “Quan sortim a passejar amb ells, s’atu-ren per ensenyar-nos coses boniques com fulles de diferents for-mes, un centpeus de molts colors o la casa del llop”. “Mai no et di-uen: «Afanya’t!»”. “En general, les àvies són unes senyores grasses,però tot i així s’ajupen per lligar-nos les sabates”. “Fan servir ulle-res i sempre les perden”. “Alguns avis tenen pares i aquests sí quesón molt vellets, la mare de la meva àvia es pot treure les genives iles dents alhora”. “Ens responen a preguntes com «Per què Déu noestà casat?» i «Per què els gossos persegueixen els gats?» “No elsimporta explicar el mateix conte moltes vegades i els encanta lle-gir-nos històries”. “Tothom ha de buscar uns avis, són les úniquespersones grans que sempre estan contentes d’estar amb nosaltres”.“Saben que abans d’anar a dormir podem menjar alguna llamina-dura i els encanta resar amb nosaltres i ens besen encara que enshàgim portat una mica malament”.

No totes les respostes són divertides. A un nen de 6anys li van preguntar on vivia la seva àvia i va contes-tar: “Viu a l’aeroport, quan la necessitem hi anem i larecollim i quan volem que torni a casa la tornem aportar al seu aeroport”.

Sí, jo també sóc avi.

Què és un avi?

Gregorio Luri

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

Jaume Cela és mestre i escriptori Juli Palou és doctor en

filosofia i educador


Família

“Castigat!”Educar amb represàlies

TRINITAT GILBERTFOTO: GETTY IMAGES / TJERK VAN DER

MEULEN

El debat sobre sis’han de castigar ono les criatures és,possiblement, un

dels que susciten mésreaccions viscerals entrepartidaris i detractors.Sembla que tothom estàd’acord en el fet que calreconduir el mal compor-tament dels fills. Però noen la manera més opor-tuna de fer-ho. N’hi haque asseguren que el càs-tig no soluciona res. N’hiha d’altres que en són par-tidaris, sobretot si deixenles criatures sense lesjoguines preferides (con-seqüència). I encara n’hiha que aposten només peldiàleg i prou.

Entre els partidarisd’aquesta mesura dereconvenció hi ha elspares del Pol, la Lola il’Aina, que han viscutalgun episodi significatiude les suspicàcies queaixeca el càstig en la socie-tat actual. Un dia el Pol, de3 anys, no parava de donarcops de puny a la seva ger-mana Lola, que en té 5.

Els pares li demanavensisplau que no li pegués,que la deixés estar, peròno hi havia manerad’aconseguir que el Pol elsfes cas. Al tercer cop depuny, el pare es va enfadarmoltíssim, i el va portar,castigat, a la terrassa. Eraple hivern. Feia fred.

La Lola plorava perquè elseu germà li havia fet mal.El Pol va començar agemegar. “No ho tornaré afer, deixeu-me entrar”,cridava plorant.

El pare va cronometrarels minuts que el deixavaallà fora. Tan sols 5, ni unmés ni un menys. 5minuts serien prou per-què entengués que no s’hade barallar amb les ger-manes. De sobte, però, vacomençar a sentir critsd’una veïna: “Deixeu-loentrar, que està plorant.Ja n’hi ha prou”. Elpare es vaveure

obligat a sortir a la ter-rassa per explicar-li quinera el motiu del càstig.

Fa dos mesos que vapassar aquesta escena, i elPol no ha tornat a pegarles seves germanes.“Tenim clar que ho haentès”, diuen el pare i lamare. De tota manera,expliquen que aquest càs-tig va ser molt dràstic,diferent dels que acostu-men a aplicar. Normal-ment s’inclinen per reti-rar les joguines del fill que

s’està portant mala-

L’eficàcia del càstig és un dels temes que generen més debat entreels pares i els professionals implicats en l’educació de les criatures

Anna Pujadesdefensa elcalbot o un pampam al cul coma toc d’atenció,sense fer mal

Per a més informacióLlibresCastigat! Maria LluïsaFerrerós. Columna EdicionseEducar sin castigos nirecompensas. Jean-PhilippeFaure. LumenHumanitas

“Abans els paresens pegaven peratemorir-nos. Ino tinc clar quefuncionés”,explica

ment o amenaçar-lode llençar tots elsjocs. “Amb l’ame-naça n’hi ha prouper aconseguirque es portinbé”, reflexionenels pares. Maihan arribat alsextrems d’algunsamics, amb mèto-des repressors comficar les criatures,vestides i tot, a labanyera i ruixar-les ambaigua freda.

Hi ha alguns pares quecontinuen defensant elcalbot o un pam pam alcul. Però, això sí, utilit-zant-lo només com a tocd’atenció, sense cap inten-ció de fer mal i nomésquan no s’ha aconseguitreconduir la conducta delfill amb paraules. AnnaPujades, la mare del’Agneta, hi recorre detant en tant per aconse-guir que la filla es porti bé,però sense la virulènciaque atribueix a les genera-cions precedents: “Elsnostres pares ens volienfer mal i atemorir-nos. Ino tinc clar que funcio-nés”, diu l’Anna.

L’Anna i el Manel, elpare de l’Agneta, tambéhan començat a ensenyara la filla que una malaactitud té unes conse-qüències. “Un dia érem enun restaurant amb altresfamílies i la vam advertirque s’estava portant mala-ment. Quan es va acabarel dinar, tota la collad’amics van anar a casad’un d’ells per continuarjugant. Ella no hi va anar”.Va ser la conseqüència delseu mal comportament.També acostuma a retirar

a la nena les seves jogui-nes preferides quan ambles paraules no n’hi haprou per fer-la obeir. Enaquests casos l’Agnetareacciona i comença aportar-se bé.

En l’altre extrem, MartíGarcia és partidari d’unaaltra manera de fer. Creuque el càstig no solucionares, sobretot en nenspetits, ja que les criaturesno acaben d’entendre lessituacions. Per això, ellaposta per parlar, perexplicar-ho tot tant comcalgui. De fet, admet queés incapaç d’infligir capcàstig a la seva filla. No lisurt. Li fa pena només depensar-hi. És un fermdefensor del poder de lesparaules per solucionar-ho tot. A ell, com a mínim,li funciona.e

REACCIÓ. Els defensors del càstigdiuen que fa reaccionar l’infant.


Separats amb nens, uniu-vos!

Papa, jo vull una BlackBerry

Als vuit anys la meva filla es va entossudirque volia un gat, i com que ens dedicàvema la publicitat i la nena sabia com anava

la cosa, va muntar una campanya amb anuncisa sota del coixí que ens deien que amb un gatdormiria millor; al mirall del lavabo, amb la sen-tència que amb gat somriuria més; i a la neve-ra, amb la frase que si tinc gat pararé sempre lataula. Li vam comprar dos gats.

Vull dir que la nena és bastant eficaç a l’ho-ra de convèncer la gent, i ara demana un mòbilnou. Per als separats, una qüestió com aquestaés diferent que per als pares que viuen junts.No m’agrada, com fan moltes parelles, contes-tar alguna cosa així com “demana-li a ta mare”.Els separats hem de ser independents sensedeixar de ser coherents amb l’altre progenitor.És complicat.

Diferències de criteriEn conec un que va contestar, a una demandaidèntica: “Que el compri ta mare, que té méspasta que jo”. Una bona manera de fer partici-par els fills de la baralla dels pares, i de mani-festar l’enveja malaltissa pel fet que ella es gua-nyi millor la vida que ell. En conec un altre queva dir: “Merda, això em passa per fer cas a ta ma-

David Cirici

David Cirici és escriptor

re i portar-te a una escola de pijos”, fórmula quetambé exposa, davant dels fills, les diferènciesde criteri entre pare i mare. Una variant inte-ressant que m’ha suggerit un pare és: “Li diusa ta mare que d’acord si el paga ella”, una bonamanera de desconcertar la criatura i fer-li en-tendre que els límits els imposa el preu d’unacosa, i no la cosa. Però encara pitjor que tot ai-xò és el que passa quan no hi ha paraules, i el pa-re compra el mòbil sense consultar-ho amb lamare, o al revés. La qüestió és, i disculpeu si faigmassa teoria, que als nens no els preocupa tantel fet que els seus pares visquin o no junts, i si-guin o no una parella ben avinguda, com el fetque comparteixin o no les seves responsabili-tats com a pares. Que els pares se separin es potpair. Que no comparteixin la seva educació, no.

Per això quan m’ha dit que vol una BlackBer-ry, he rigut, i no res més. Ella mateixa sabia laresposta, i sabia que jo sé el que pensa sa mare,i sé que serà més feliç sense aquest trasto. Per-què així veurà que tots dos donemimportància a aquesta mena de co-ses. Més que abans.

Càstigs i conseqüènciesAprendre a partir de l’esforçeLa psicòloga especialista en infància i família M. Llu-ïsa Ferrerós (www.metodoferreros.com) defensa lanecessitat de castigar conductes dels infants com arales baralles entre germans, les faltes d’obediència, lesfaltes de respecte, la ganduleria i els crits i els insults.Però perquè funcionin els càstigs han de tenir unescaracterístiques concretes. Han de ser adequats,coherents, eficaços, immediats i factibles.

Dit això, l’especialista explica que per corregiruna actitud poc adequada hi ha d’haver una conse-qüència pedagògica que ha d’anar lligada a un esforçper part de la criatura. “Si ha trencat un gerro, perexemple, el càstig serà que en reculli les peces, que elreconstrueixi, i, si tot i així no hi ha solució, queestalviï per comprar-ne un de nou”. Hi ha d’haver unesforç, perquè, si no, no hi haurà aprenentatge peda-gògic. Segons Ferrerós, els càstigs com retirar-losjoguines, vídeos i altres objectes preferits no funcio-nen. “No tenen cap repercussió perquè no serveixenper aprendre’n i reaccionar”. La criatura continuaràjugant amb una altra cosa.

Quan els infants són molt petits, la psicòloga reco-mana fer servir les targetes vermelles i verdes o el trucde ser invisible. Per exemple, si la criatura s’ha portatmalament, els pares li poden dir “seràs invisible per ami fins que demanis perdó”.

A partir dels dos anys ja es pot començar a corre-gir actituds. Si es fa amb conseqüències pedagògi-ques el resultat serà molt positiu. Les mateixes esco-les també “haurien d’aplicar aquest sistema”. Encanvi, els càstigs tradicionals de renyar, treure privi-legis, donar bufetades o humiliar-los davant delscompanys només els farà sentir ràbia i por. Cap delsdos conceptes “serveixen per aprendre”.

lapantallas’omple de mestresdemestres. 2 c aracriatures dissabte,28degenerdel2012 ara...

Documents