la verònica de madona santa maria i la processó de la puríssima … · 2004-11-12 · 86 locvs...

LOCVS AMŒNVS 2, 1996 85-101

Resum

A final de 1397 Martí I es compromet a deixar la «molt devota veronica de madona Santa Maria»per la processó que, a Barcelona, commemorava la Immaculada Concepció de Maria. Sembla quela verònica del rei Martí fou el punt de partida d’un seguit de reliquiaris que contenien la santa façde Maria, documentats al llarg dels segles XV i XVI a Catalunya, València i Mallorca. Diversesnotícies semblen confirmar que la verònica de la Verge va servir, de vegades, d’imatge simbòlicade la Puríssima.

Paraules clau:verònica, santa faç de Maria, reliquiari, Immaculada Concepció.

Abstract

The Veronica of Madona Santa Maria and the procession ofthe Inmaculate Conception organized by Martin IAt the end of 1397, king Martin I compromises himself lo lend the «molt devota veronica demadona Santa Maria» for the procession which conmemorates the Inmaculate Concepction ofthe Virgin Mary in Barcelona. It is likely that the Veronica from king Martin was the startingpoint of a series of reliquiaries which had engraved on them the face of Our Lady and which weredocumented along the 15th and 16th centuries. Evidence seems to ensure that the image of theVirgin eas occasionally used as a symbolic image of the Inmaculate Conception.

Key words:Veronica, Holy Face of Virgin Mary, reliquiaries, Inmaculate Conception.

La verònica de Madona Santa Mariai la processó de la Puríssima organitzada

per Martí l'Humà

Marta Crispí i CantonUniversitat de Barcelona

Departament d’Història de l’ArtBaldiri i Reixac, s/n

08028 Barcelona. Spain

86 LOCVS AMŒNVS 2, 1996 Marta Crispí i Canton

Des que a començament de segle F. Fitai F. Gazulla1 publicaren un seguit de do-cuments que posaven de relleu la devo-

ció que els reis de la Corona d’Aragó professaren ala Puríssima, estudis posteriors2 han coincidit a sub-ratllar que la Corona d’Aragó tingué un paperdestacadíssim en la defensa de la Puríssima en unmoment en què l’Església deixava llibertat a l’horade creure o no en la Concepció Immaculada deMaria3. Tot i la varietat temàtica dels treballs pu-blicats, cap no ha estudiat amb cura una de les ma-nifestacions que revestí la devoció immaculista a laCorona d’Aragó: la seva festa. El tema és interes-sant pel fet que reis com Joan I i Martí l’Humà,s’ocuparen personalment de fomentar la celebra-ció i d'atorgar-li un programa concret en el cas deBarcelona. Prova d’això són les ordinacions queMartí I dictà el 20 de desembre de 1397 des deSaragossa i que adreçà als confrares de la Puríssimade Barcelona; el text que ha recollit les disposi-cions és acuradíssim pel que pertoca als actes ques’hi han de dur a terme:

Primerament, que a la dita celebració sienapellats prelats, nobles, cavallers, consellers ehonrats ciutadans de Barcelona e altres honra-des persones [...] Item que la gran sala del ditpalau sia parada solemnament [...] E aquí siacantada solemnament la misa matinal en la ma-nera acostumada [...] aprés tantost se fassen tressermons vistats la hu en la capella, l’altra en lasala maior, e l’altra en lo pati fora lo palau [...]prega lo senyor rey, lo bisbe e Capítol de la seude Barchinona, que en la dita celebració ellsentrevenguen e sien participants en esta forma[...] E en la hora que deuen fer la processió, ischasollemnament [...] de la seu per lo portal maior,en entre per lo portal menor del palau. E com

sien devant l’altar de la sala maior, diguensolemnament la Salve Regina amb una oracióde la Verge Maria. E aprés mesclantse aquí loscapellans de la capella del Rey ab la processió,isquen per lo portal maior del dit palau, e fasenla via de la plaça de les Cols, e dels Speciers, dela plaça de Sant Jaume e del palau del Bisbe [...]E quant sien devant lo portal de la seu, cantençò que’l bisbe e Capítol ordenaren. E açò fet,partesquen d’aquí e fassen la via del portal maiordel dit palau. E com sien en la sala del dit palausia elegit cert nombre de canonges e beneficiatsaptes, e endreçats per cantar solemnament laMissa en la dita sala, la qual Missa sia celebradaper lo bisbe si ferho porà4.

Però pel que a nosaltres pertoca, el punt mésinteressant és el compromís del rei de deixar unaimatge que li pertany perquè es veneri a la processó:

La primera, la prometença que’l senyor rey hafeta als consellers de Barcelona, de prestar cas-cun any per honrar la dita solemnitat la moltdevota Verónica de Madona Santa Maria, enmanera que cascun any ne sia supplicat per ellslo dit senyor5.

Es tracta de la verònica de Maria, una faç de laVerge que ha estat identificada per Gudiol i Cunilli més tard per X. de Salas6, amb un exquisit reli-quiari pediculat conservat al tresor de la catedralde València, que conté un dibuix realitzat sobre per-gamí de la santa faç (figura 1). Maria apareix lleu-gerament inclinada cap a la seva dreta, vestida ambuna túnica i un doble vel que li cobreix el cap dei-xant veure només la cara i el coll. El reliquiari con-serva el retrat de la Verge dins un marc amb unaorla ricament decorada amb motius vegetals i flo-

*El punt de partida de l’estudique presento va ser un treball peruna assignatura de doctorat im-partida per la Dra. Español; vullfer constar el meu agraïment perl’interès i la paciència que ha de-mostrat en ajudar-me en la sevaredacció, com també pels consellsi les orientacions bibliogràfiquesque han fet viable, a hores d’ara,la publicació de l’article. Tambévoldria donar les gràcies a Mn.Perarnau i J. de Puig pels sugge-riments que em feren per la in-vestigació. Finalment, vull agrairtambé al Ministeri d’Educació iCiència la beca de Formació dePersonal Investigador (FPI) quem’ha estat concedida i que m’hapermès realitzar diverses estadesa l’estranger, a Itàlia i Anglaterra,en les quals he pogut recopilarbona part de la bibliografia uti-litzada en el decurs d’aquest tre-ball.

1. F. FITA: Tres discursos históricos.Panegírico de la InmaculadaConcepción, Madrid, 1909; F.GAZULLA: «Los reyes de Aragóny la Purísima Concepción deMaría», dins Boletín de la RealAcademia de Buenas Letras deBarcelona, vol. 3, 1905-6, p. 1 a18, 49 a 53, 143 a 151, 224 a 233,258 a 264, 388 a 393, 476 a 483,546 a 550 i vol. 4, 1907-8, p. 37 a41, 116 a 122, 137 a 146, 226 a 234,298 a 303, 408 a 416.

2. Vegeu: J. M. LLOVERA: «LaImmaculada Concepció en do-cuments antics de Catalunya»,dins Vida Cristiana, 63, 1921, p.3 a 12; B. DE RUBI: «La Escuelafranciscana de Barcelona y suintervención en los decretosinmaculistas de la Corona deAragón», dins Estudios Francis-canos, 57, 1956, p. 363 a 405; J.M. MADURELL: «Dos manuscritsde la "Confraria del Senyor Rei"»dins Hispania Sacra, 21, 1968, p.429 a 480. J. DE PUIG: «NicolauEimeric i Raimon Astruc de Cor-tielles. Noves dades a propòsit dela controvèrsia mariana entorn de

87LOCVS AMŒNVS 2, 1996La verònica de Madona Santa Maria i la processó de la Puríssima organitzada per Martí l'Humà

rals, el dors és format per una fina làmina d’argentque té gravada una gran M, per bé que l’estil deltreball sembla d’una època posterior i possiblementes tracti d’un afegit. Sembla que la part superiordel reliquiari era coronada antigament per dosàngels, un dels quals sostenia en una de les ales unapinta d’or on, segons la tradició, hi havia cabells dela Verge, la pinta era treballada per les dues cares iornada amb pedres precioses, vint-i-tres granats,quatre turqueses, vint-i-tres safirs i diverses per-les. És de notar que la faç de la Verge s’adapta per-fectament a la mida del reliquiari, fet que demostraque havia estat realitzat exclusivament per custo-diar la icona7.

Una vegada exposat el punt de partida del tre-ball, hem d’aclarir que el propòsit de l’article ésestudiar la relació que existí entre la verònica deMartí I i la celebració de la Puríssima a Barcelona,i alhora demostrar com fou una de les relíquies méspreuades pel monarca. La pietat que Martí l’Hu-mà demostrà envers la santa faç de Maria fou enrealitat l’expressió de la preferència que existia alfinal de l’edat mitjana per un seguit de temes decaràcter devocional: escenes o motius que busca-ven commoure el fidel i establir un vincle més ín-tim i personal; és en aquest sentit que tant la proces-só que Martí organitzà com la devoció que professàvers les santes façs trobaren el seu paral·lel en actes imanifestacions devotes localitzables a l’estranger.

Tot i que insistim a subratllar la singularitat dela verònica de Martí, aquesta no fou un exempleaïllat, ben al contrari, d’ençà que el rei encarregà laconfecció del reliquiari reial per custodiar la santafaç, sembla que les veròniques, ja fos en forma depetites taules o bé de reliquiaris, començaren a pro-liferar arreu del regne durant tot el segle XV i fins itot després. En una publicació anterior ja al·ludia ala difusió de les veròniques en relació amb el reg-nat de Martí I, en ella vaig actualitzar el catàleg deveròniques existent partint de l’estudi que Gudioli Cunill havia realitzat l'any 1921; ara, però, és pos-sible aprofundir una mica més en diversos aspec-tes que ja hi vaig tractar8.

Alguns apunts sobre la devoció ala Puríssima a la Corona d'Aragó

Per tal de valorar en el seu context la importància ila singularitat que tingueren les disposicions del reiMartí i, d’altra banda, l’excepcionalitat de la verò-nica com a icona venerada a la processó, s’ha decridar l’atenció primer de tot sobre la festa de laPuríssima. A final del segle XIV la Immaculada Con-cepció de Maria era, com ja hem apuntat, una deles qüestions doctrinals més polèmiques a causa dela idea de pecat original que aleshores es tenia; di-

1395», dins Annals de l’Institutd’Estudis Gironins, 25, 1979-1980, p. 309 a 331, «El procés delslul·listes valencians contra NicolauEimeric en el marc del Cismad’Occident», dins Boletín de laSociedad Castellonense de Cultu-ra, núm. 56, 1980, p. 319 a 463.J.PERARNAU: «Política, lul·lisme iCisma d’Occident. La Campanyabarcelonina a favor de la festa uni-versal de la Puríssima als anys1415-1432», dins Arxiu de Tex-tos Catalans Antics, 3, 1984, p. 72a 192; F. DOMÍNGUEZ REBOIRAS:«Els apòcrifs lul·lians sobre laImmaculada. La seva importàn-

6. Gudiol i Cunill fou el primer aestudiar les veròniques de Crist ide la Verge i a identificar el reli-quiari valencià amb la verònicadel rei Martí (vegeu: «Les Verò-niques», dins Vell i Nou, XIII,1921, p. 1 a 11, i amb el mateixtítol al núm. XV, p. 67 a 76 de lamateixa revista –val a dir queaquest article ha passat quasi in-advertit als historiadors de l’art–,i posteriorment Nocions d’Arque-ologia Sagrada catalana, Vic,1933 (1902), t. II, p. 464). Més dar-rerament X. de Salas, desconei-xent l’estudi monogràfic de Mn.Gudiol, va retornar sobre la ve-rònica valenciana demostrant laseva identificació amb la del reiMartí a partir de diferents docu-ments entre els quals destaca l’in-ventari dels béns del rei Martírealitzat per la seva vídua, Mar-garida de Prades, l’any 1410 (pu-blicat entre d’altres per J. MASSÓ

TORRENTS: «Inventari dels bensmobles del Rey Martí d’Aragó»,dins Revue Hispanique, 1, 1905,p. 413 a 590), i la donació de di-verses relíquies que féu Alfons elBenigne a la catedral de València,en la qual es descriu (vegeu el texta P.L. LLORENS: Relicario de laCatedral de Valencia, València,1964, p. 182 a 185); vegeu el seuarticle «Una obra de BartomeuCoscolla, argenter. La verònica dela Verge a la catedral de València»,dins Analecta Sacra Tarraconensia.Homenatge a A. Rubió i Lluch, 12,1936, p. 425 a 439. Sobre les ve-ròniques vegeu també els esmentsde: M. TRENS: María. Iconografíade la Virgen en el Arte Español,Madrid, 1946, p. 243 a 246 i G.LLOMPART, dins La pintura me-dieval mallorquina, Palma, 1977-78, vol. 2, p. 125-126.

7. La descripció que hem realit-zat es basa en la notícia que apor-ta l’inventari de Martí l’Humàrealitzat per la seva vídua, Mar-garida de Prades, l’any 1410 pu-blicat per J. Massó i Torrents(vegeu la nota anterior) i poste-riorment recollida per J. Gudiol iCunill i X. de Salas.

8. M. CRISPÍ: «La difusió de les"veròniques" de la Mare de Déua les catedrals de la Coronad’Aragó al tombant l’Edat Mitja-na», dins Lambard. Estudis d’artromànic. (Actes del V Col·loqui, LesCatedrals Catalanes. Arquitectu-ra i art medieval, en premsa.)

cia en la història del lul·lisme»,dins Randa, 27, 1990, p. 11 a 43.

3. La Puríssima fou definida coma dogma l'any 1854 per Pius IXamb la butlla Ineffabilis Deussota la fórmula: «Des del primerinstant de la concepció i per unsingular privilegi i gràcia de Déu,Maria va ser preservada de totpecat original».

4. Copiem el text tal com foutranscrit per MADURELL, op. cit.,p. 466 i 467.

5. Ibídem.

Figura 1.Verònica de Maria pertanyent originàriament a Martí l’Humà.Catedral de València.


ferents corrents teològics estaven d’acord a afirmarque la Mare de Déu estigué exempta de pecat ori-ginal a l’Encarnació, el problema esdevenia a l’ho-ra de concretar des de quin moment havia estat«purificada» o «santificada», o bé si, per contra,com defensaven els purissimers, havia estat imma-culada des de la seva concepció9. L’Església no s’ha-via definit en cap dels dos sentits, la qual cosa com-portava que a la pràctica les dues opinions fossinvàlides; això no obstant, el tema de la ImmaculadaConcepció de Maria va centrar al llarg de la baixaedat mitjana molts dels debats i les controvèrsiesteològiques de les universitats i dels estudis gene-rals, com també gran nombre de prèdiques i ser-mons10.

Alhora que la qüestió doctrinal prenia rellevàn-cia, la seva devoció s’anava estenent arreud’Europa11. El seu culte consistia normalment enuna missa commemorativa i unes oracions amb unesment especial, sense que assolís el caràcter desolemnitat12. A Catalunya es coneixen diverses no-tícies que atesten la seva devoció des de mitjan se-gle XIV, la més antiga és la del bisbe Ferrer Colom,que fundà un benefici sota aquesta advocació enuna de les capelles de la catedral de Lleida13 en unadata que deuria oscil·lar entre 1335 i 134014. La no-tícia següent fa novament referència a una catedral,en aquest cas la de Vic, en la qual el canonge PereSoler fundà un benefici «sub invocationeConceptionis seu santificationis beate marie» l’any138515; a la mateixa data consta l’existència d’unacapella dedicada a la Puríssima a Vallfogona deRiucorb, que coneixem mercès a un contracte pera la realització d’un retaule escultòric encarregat aJordi de Déu16, dissortadament el retaule s’ha per-dut però resta la clau de volta que fa al·lusió a la Im-maculada Concepció de Maria a través del relat apò-crif de la trobada de sant Joaquim i santa Anna a laPorta Daurada.

Fent un breu parèntesi, és interessant assenya-lar en aquest punt que a la baixa edat mitjana noexistia encara una iconografia concreta de laPuríssima com s’esdevindria a partir del segle XV17;per les seves representacions s’emprava normal-ment el cicle apòcrif de sant Joaquim i santa Anna,com succeïa a Vallfogona de Riucorb i també enaltres retaules pictòrics catalans.

Com dèiem abans, els reis catalanoaragonesosforen fervents defensors de la creença, i prova d’ai-xò fou la fundació de la Confraria de la Puríssimal’any 1333 quan Pere el Cerimoniós era encara prín-cep. La confraria tingué la seva seu al palau majorde Barcelona, i de bon començament estigué lligadaa la cort i als membres de la família reial; fou desprésquan s’obrí i s’hi admeteren altres persones, entreles quals s’hauria d’esmentar els propis consellers dela ciutat18. Els membres d’aquesta associació tingue-ren un paper destacadíssim en l’organització de lafesta de la Concepció a Barcelona. Aquesta se cele-

brava a la catedral des de 1281, però no fou fins alregnat de Joan I que començà a tenir importància.Al 1390, els consellers de Barcelona acordaren quela festa assolís el caràcter de diumenge:

Lo dit Consell delibera que per Reverència denostre senyor Déu e de Madona Sancta Maria[...] d’açi a avant perpetualment sia feta festa eaquella honorablement axí com lo dia deDicmenge sia colta per tota la Ciutat deBarchinona19.

L'any 1394 Joan I estengué aquesta provisió atot el regne en l’edicte que escriví a favor de laPuríssima. Ja coneixem les disposicions de Martí I,que corroboren les del seu germà i fins augmentenencara la grandesa de la festa amb l’organització dela solemne processó. D’aquesta manera, la festa de laPuríssima, que insistim no tenia parió en cap altrepaís d’Europa, esdevingué la reivindicació personaldels reis del casal de Barcelona, ells foren els primersa manifestar clar i expressament la defensa de la prer-rogativa mariana des del poder civil i a fer-ho cele-brar de manera solemne i pública a tot el regne en unacte que, insistim, no tenia equivalent20.

Un possible precedent de laprocessó de la Puríssima aBarcelona: la processó romanade l’Assumpció i les icones desant LlucLa verònica de la Verge del tresor de la catedral deValència venerada a la processó de la Puríssima, eraen la pràctica una petita icona de Maria que seguiaun prototipus bizantí o, si més no, bizantinitzant,tal com palesen els trets de la seva fesomia. La peçaés al·ludida a la documentació de diverses mane-res: Martí s’hi refereix en les ordinacions de la fes-ta com la «molt devota verònica de Madona SantaMaria»; anys després, el 1437, quan Alfons el Mag-nànim dóna la verònica a la catedral de València ésdescriu com: «la veremta de la sagrada verge Mariala qual Sent Lluch obra de les dues mans la qual staengastada als caps dargent daurat de petites rose-tes blanques ab petits smalts de armes Darago abla corona»21.

Per tant, en un termini de quaranta anys, la ve-rònica és definida de dues maneres diferents: d’unabanda, com una «santa faç de la Verge», i, de l’al-tra, com un «retrat de sant Lluc». Els dos termessón l’expressió d’una llegenda que conta els seusprimers testimonis literaris al segle VI a Orient ique explica que l’evangelista sant Lluc pintà unretrat de la Verge que esdevingué el record més real

9. La bibliografia existent sobre laPuríssima a l’edat mitjana ésextensíssima, em limitaré a citartres dels treballs que he fet servirper a l’elaboració de l’article i quecontenen una explicació teològi-ca de la prerrogativa: T.M.BARTOLLOMEI: «L’influsso del"senso della fede" nell’explicazionedel dogma dell’ImmaculataConceptione della B. Virginidegna Madre di Dio», dinsMarianum, 25, 1963, p. 298 a 346i F. GASTALDELLI: ´«St. Bernardoe l’Immacolata Concezione. Leragioni teologiche della lettera74», dins Annalecta Cistercensia,44, 1988, p. 190 a 200, vegeu tam-bé el capítol específic que li dedi-ca M. LÉVI D’ANCONA en la sevamonografia: The iconography ofthe Immaculate Conception inthe Middle Ages and earlyRenaissance, 1957, p. 5 a 13. Agrans trets es pot parlar de dosgrups diferents: els «purissimers»,que creien en la ImmaculadaConcepció de Maria, i els «nopurissimers», que donaven suporta dues teories diferents, la «puri-ficació» de Maria (la Verge vaquedar exempta de pecat originala partir de l’Anunciació) i la «san-tificació» (Maria va ser concebu-da en pecat però santificada en elventre de la seva mare, i va néixerja sense pecat original).

10. Els franciscans, juntamentamb altres ordes religiosos comels carmelites encapçalaren l’opi-nió purissimera, la postura con-trària era defensada normalmentpels dominics, tot i que en capdels dos casos no es tractava degrups tancats.

11. Val a dir que fou a Anglaterraon primer se celebrà la Puríssimaja al segle XII, des d’aquest país ar-ribà a França, on la devoció fouaturada per sant Bernat en la fa-mosa carta als canonges de Lió.No és fins a les darreries del segleXIII que la festa comença a cele-brar-se amb més continuïtat i tam-bé quan la seva teoria va assolintmés adeptes (remetem als treballsde Gastaldelli i Lévi d’Ancona ci-tats a la nota 9).

12 . El que normalment se cele-brava era la «santificació» deMaria més que la seva Immacula-da Concepció. És amb aquestnom amb el qual surt esmentadasovint en els llibres litúrgics. So-bre la celebració de la Puríssimavegeu entre d’altres: J.M. GUIX:«La Immaculada y la Corona deAragón en la Baja Edad Media (s.XIII-XV)», dins Miscelánea Comillas,22, 1954, p. 193 a 326; S.J.LESMES:«Origen y antigüedad del culto ala Immaculada Concepción enEspaña» a la mateixa revista p. 67a 85, i J.A. DE ALDAMA: «La fiestade la Concepció de María», dinsEstudios Eclesiásticos, 36, 1961, p.427 a 459.

13. A. Altisent informa que el bis-be Colom fundà dos beneficissota l’advocació de la concepcióo santificació de la Verge el 28 dejuny de 1337 (Lérida y laInmaculada, Lleida, 1931, p. 16 a18), la notícia és també recollida


de la faç de Maria22. La història sembla que arribà aOccident al segle XII i d’ençà d'aquell moment esdifongué amb èxit, fins al punt que s’atribuïren ala mà de l’artista diverses icones d’estil bizantí en-tre les quals destacaren diverses imatges romanes23.El clímax d’aquesta moda fou la baixa edat mitja-na, quan les icones de sant Lluc proliferaren perarreu d’Europa23, entre les quals se’n comptarentambé de catalanes24.

Així doncs, la processó que sortia del palau delrei, enfilava la plaça de les cols i dels especiers, pas-sava per la plaça de Sant Jaume, pel palau del bisbei per la porta de la seu i tornava finalment al palaudel rei, oferia a la veneració dels confrares i a lavista dels fidels que s’hi aplegaven, un reliquiariamb la santa faç de la Verge considerada un retratvertader de Maria. És en aquest punt que es podriainvocar l’exemple d’altres processons foranes quefestejaven, com a Barcelona, una important prer-rogativa mariana i que, altrament, veneraven unaimatge «real» de Maria que molt probablement vapoder servir de model a la barcelonina. Un dels pre-cedents més immediats són les processons que secelebraven a Roma i altres indrets del Lazzio perl’assumpció de Maria.

per F. ESPAÑOL: «La Catedral deLleida: arquitectura y esculturatrecentistas», dins Congrés de laSeu Vella de Lleida. Actes, Lleida,1991, p. 192 i 193.

14. Precisament la clau de voltaque cobreix la capella presentauna dona asseguda en estat de ges-tació amb un àngel al costat depossible simbolisme purissimer,la seva iconografia ha estat inter-pretada tradicionalment com laVerge amb un àngel (J. BERGÓS:L’escultura a la Seu Vella deLleida, Barcelona, 1935, p. 260) iper tant la representaria la con-cepció de Maria; tanmateix, unaaltra lectura suggerent i tambémés lògica si tenim en compte ladedicació de la capella, és la queproposa A. Altisent segons la qualidentifica la dona amb santa Annaque, tal com diuen els apòcrifshavia concebut miraculosament(ALSTISENT, op. cit.).

15. Vegeu: J. GUDIOL I CUNILL:El culte a la Immaculada Concep-ció en la Seu de Vic, Vic, p. 4.

16. La notícia és donada per A.DURAN I SANPERE: Els retaules depedra, vol I, dins MonumentaCataloniae, Barcelona, 1932, p. 61i 62.

17. Sobre la iconografia de laImmaculada remetem a: LÉVI

D’ANCONA, op. cit., i S. STRATTON:La Inmaculada Concepción en elArte Español, Madrid, 1989; unestudi interessant per bé que cen-trat en exemples italians és el queofereix: E. SIMI VARANELLI: Laglorificazione della Madre di Dio

nei dipinti marchigiani dei secoliXIV e XV. Il contributo essenzialedella pittura della Marca alladefinizione della figura dell’Im-macolata, Roma, 1986.

18. Respecte a la confraria vegeuels treballs de GAZULLA, op. cit.nota 1, i J. PLANAS: «El llibre dela confraria del Senyor Rey, unmanuscrito miniado del mo-nasterio de Poblet», dins LocusAmoenus, 1, 1995, p. 95 a 105.

19. Arxiu Municipal. Acords delConsell de Cent, 1390 a 1393, f.16 i 20v. Transcrit, entre d’altres,per GUIX, op. cit., p. 270 a 272,nota 260.

20. És en aquest sentit que s’haqualificat d’«insòlita» la posturadels monarques catalanoarago-nesos. Vegeu, per exemple, l’edic-te expedit per Joan I l’any 1394,GAZULLA, 1905-6. vol. 3, p. 52.

21. LLORENS, op. cit., p. 182-185.

22. Sobre els retrats de sant Llucvegeu: J.O. SHAEFFER: «SaintLuke as painter: from saint toartisan to artist», dins Artistes,artisans et production artistiqueau Moyen Age, vol. I, París, 1986,p. 413 a 427; G. GHARIB: Le iconemariane. Storia e culto, Roma,1987, i els apartats que els dedi-quen, dins treballs de caire mésgeneral, M.TRENS, op. cit., p. 14 a22 i R. GOFFEN: «Icon and vision:Giovanni Bellini’s half-lenghtMadonnas», dins The Art Bulletin,LVII, 4, 1975, p. 505 a 518.

23. Per exemple la coneguda ambel nom de «Salus Populi Romani»a Santa Maria Maggiore, una ico-na conservada al Pantheon, una al-tra a Santa Maria in Trastevere, etc.

24. També durant els segles XIV

i XV que comença a sovintejar eltema de sant Lluc pintant la Ver-ge que apareix sovint en els mar-ges dels manuscrits; el tema ésinteressant perquè ens permet co-nèixer el tipus de Mare de Déuque pintava l’evangelista: de ve-gades es tracta de la faç o retratde Maria, altres de la Verge ambel Nen. Vegeu-ho per exemple alLlibre d’hores de Philippe de Bor-gonya, realitzat per Jean leTavernier (f. 255r.) o al Llibred’hores de Van Lochorst del Mes-tre de Catherine the Cleves (f.43r.) (aquestes imatges estan re-produïdes a Henk VAN OS: TheArt of Devotion in the LateMiddle Ages i n Eurpe 1300-1500,Amsterdam, 1994.

25. J. AINAUD DE LA SARTE:«Iconos marianos en Cataluña»,dins Arte in Europa: scritti diStoria dell’Arte in onore diEdoardo Arslan, Milà, 1966.

26. Val a dir que a Constantinoblealgunes icones famoses de la Ver-ge, com l'Hodegetria o l’Eleousa,eren també objecte de processons.Un exemple emblemàtic és la pro-cessó que instituí Joan IICommen cap al 1136 i que tenialloc entre el palau de l’emperadori la basílica de l’Éleousa, i que esrepetia cada quinze dies (vegeu A.GRABAR: «Une source d’inspira-tion de l’iconographie byzantine

Les processons italianes per la celebració del’Assumpció, la festa mariana més important delcalendari litúrgic, sembla que varen néixer al segleVII o VIII i que es van perllongar fins al segle XVI,moment en què foren abolides per Pius V26. Mal-grat que ignorem els detalls de com la processóromana es desenvolupava en el seu origen, conei-xem com s’esdevenia des del segle IX: una icona deCrist, l’Acheropita (o «imatge no realitzada permà humana» i una de les més cèlebres façs de Crist)conservada al Sancta Sanctorum del Palau Laterà,sortia en processó i recorria els fòrums romans, atu-rant-se en diverses esglésies en el que constituïa unavistosa litúrgia estacional, fins arribar al seu termi-ni a Santa Maria Maggiore27, es tractava de la visitaque Crist oferia a la seva mare en el dia del seuaniversari. Altres notícies documentals i el text d’unhimne del segle XI informen que un dels punts cul-minants de la cerimònia tenia lloc quan l’Acheropitaes trobava en un indret imprecís, amb una icona dela Verge i les dues imatges eren col·locades de cos-tat i venerades pels fidels28. Darrerament, W.Tronzo29 ha suggerit que la icona de la Verge podiaser l’anomenada Madonna de Sisto30 (una MadonnaAvvocata del tipus Haghiosoritissa, i per tant pro-

tardive: les cérémonies du culte dela Vierge», dins Cahiers Archaéo-logiques, XXV, 1976, p. 143 a 162.

27. La processó romana celebra-da per l’Assumpció de Maria hainteressat a diversos historiadorsde l’art en relació amb els mosaicsdels absis de Santa Maria Mag-giore i Santa Maria in Trastevere (ve-geu en concret: E. KITZINGER: «AVirgin’s Face: Antiquarism inTwelft Century Art», dins TheArt Bulletin, 62, 1980, p. 6 a 19;H. BELTING: «Icons and romansociety in the twelfth century»,dins Italian church decoration ofthe Middle Ages and Renaissance,Florència, 1989, p. 27 a 41, i W.TRONZO: «Apse decoration, theLiturgy and the perception of artin medieval Rome: Santa Maria inTrastevere and Santa MariaMaggiore» al mateix llibre, p. 167a 193; per referències bibliogràfi-ques anteriors a la processó reme-tem als articles citats; W. Tronzosuggereix que les figures de laVerge i de Crist de les conques ab-sidials de Santa Maria Maggiore iSanta Maria in Trastevere podenposar-se en estreta relació amb lesicones que es veneraven juntesdurant la processó del 15 d’agost,els trets de la figura de la Vergesegueixen els de les Mare de Déudel tipus Haghiosoritissa (i pertant de la tipologia MatterAvvocata com la de San Sisto ola Madonna d’Aracoeli) i el deCrist podria acostar-se a la santafaç del Laterà (l’Acheropita), detal manera que els mosaics podri-en perpetuar el moment de la tro-bada i adoració de les dues iconesque significaven la litúrgia de

l’Assumpció. Les notícies que enaquest treball esmentem sobre laprocessó romana es basen en elsarticles citats de Kitzinger,Belting i Tronzo.

28. KITZINGER, op. cit., p. 12 iTRONZO, op. cit., p. 175-176.

29. Els historiadors que han es-tudiat la processó romana hanapuntat dues versions diferentsdels fets: la primera segons la quall’Acheropita es trobaria amb laSalus Populi Romani (una iconadel tipus Hodegetria), a SantaMaria Maggiore, i la segona, de-fensada ara per Tronzo però ambtradició historiogràfica anterior,és la que esmentem en el text.

30. Procedent del monasteriumTempoli que, sempre segonsTronzo, podria identificar-seamb l’església de Santa MariaMinor a la qual s’al·ludeix en unPontificale del segle XI que parlade la processó. Seria aleshores enaquesta església on es trobariendues icones (TRONZO, op. cit., p.175 a 177).


pera iconogràficament a les veròniques catalanes)31

que segons la tradició havia estat realitzada per santLluc32, d’aquí la seva relació amb l’Acheropita delPalau Laterà: les dues imatges reproduïen les feso-mies reals de Crist i de la seva mare33. Així doncs,la festa més important de la Verge era celebrada aRoma amb una processó que venerava una iconamariana atribuïda a sant Lluc34.

A partir de la informació que he presentat sem-bla que poden apuntar-se alguns paral·lels. D’unabanda, la proximitat de la processó organitzada perMartí l’Humà per la Puríssima respecte a les quese celebraven a Itàlia, i en concret a Roma. Duessolemnitzaven festes importants de la Mare de Déu(a Roma l’Assumpció i a Barcelona la Puríssima).Amb tot, en el darrer cas, la celebració sembla ha-ver servit com a mitjà de difusió del culte propi a laImmaculada Concepció de Maria que commemo-rava. D’altra banda, la imatge que Martí deixà perfer la processó fou una verònica de la Verge, és adir, un retrat de Maria pintat per sant Lluc, en rea-litat una icona d’una testa de la Verge amb un estilmarcadament bizantí; a Roma la imatge veneradaconjuntament a l’Acheropita era també una iconade la Verge atribuïda a la mà de sant Lluc. Ultraaixò, l’itinerari de les dues processons presentavanombrosos punts de contacte: la catalana passavapels centres neuràlgics de la Barcelona medieval iaplegava les personalitats més destacades de la vidacivil i eclesiàstica del moment: el mateix rei quanpodia ser-hi present, els confrares i membres delseu seguici, els consellers de la ciutat, el bisbe, elcapítol i tots els fidels que s’hi volien unir. Quelcomde semblant s’esdevenia a Roma, on es té notícia queera el mateix papa qui transportava l’Acheropita; laprocessó sortia del palau Laterà, passava per la ViaSacra i culminava a la basílica mariana més antiga deRoma: Santa Maria Maggiore.

Martí I i la verònica

Les dades documentals que esmenten la verònicadel rei Martí entre 1397 i 1437, quan és donada a lacatedral de València, i fins i tot després, destaquenprecisament pel fet de mostrar que era una de lesrelíquies més estimades pel monarca i els seus suc-cessors. Si aquesta és una valoració basada en elcaràcter pietós i alhora simbòlic de la peça –cal re-cordar que era un retrat «real» de Maria–, encarahauríem d’afegir a aquest fet la importància que anivell artístic tingué la verònica del rei Martí entant que punt de partida d’una tipologia d’indub-table èxit, els reliquiaris pediculats amb santes façs,i altrament per la difusió d’una iconografia a laqual donà lloc, la santa faç de la Mare de Déu, se-guida primer per un grup de veròniques marianes

que deriven clarament del seu model i, d’altra ban-da, per unes santes façs que podrien correspondrea una nova interpretació del tema, com més enda-vant veurem35.

Així doncs, tant els testimonis documentals comels artístics semblen corroborar que la verònica deMartí l’Humà fou l’origen immediat d’un seguitde veròniques marianes que en forma de reliquia-ris o bé de petites pintures de devoció, comença-ren a difondre’s ràpidament per Catalunya, Valèn-cia i Mallorca en contextos molt diferents (figures2, 3 i 4). La hipòtesi pot semblar arriscada si tenimen compte que ens movem en un terreny perillós:d’una banda, les notícies documentals que conser-vem i, de l’altra, els testimonis gràfics que han per-durat; lògicament, un estudi acurat i sistemàtic dela documentació d’aquesta època, o tal vegada eldescobriment de noves dades històriques o finsartístiques podria fer rectificar la teoria que hemplantejat, que tanmateix ens sembla molt versem-blant. Començarem per exposar sistemàticamentalgunes de les notícies que coneixem sobre la ve-rònica del rei Martí.

El 20 de desembre de 1397 Martí l’Humà dictàdes de Saragossa unes disposicions adreçades als

31. És una icona del tipusHaghiosoritissa que mostraMaria sola amb els braços aixe-cats en senyal d’imprecació. Laiconografia més habitual de laVerge a l’edat mitjana ha estat lafigura de Maria amb el seu fill (ti-pus: Hodegetria, Elousa, Galakt-ropuseia, etc.). El tema de la Vergesola, ja sigui dempeus i de cos sen-cer, o només el bust o la testa, toti existir no va ser mai el més comúni de fet el més estès. D’ençà elsegle XII, però, algunes icones del’Haghiosoritissa començaren adifondre’s per Occident mostranta la Verge de mig cos (pel tema del’Haghiosoritissa i la seva inde-pendència de la Deesis, vegeu l’ar-ticle de M. ANDAROLO: «Note suitemi iconografici della Deesis edella Haghiosoritissa» dinsRivista dell’Instituto Nazionaled’Archéologia e storia dell’Arte,17, 1970, p. 85 a 153). Exempleseloqüents en són dues icones con-servades a Roma: la Madona deSan Sisto conservada a SantaMaria del Rosario al MonteMario i la d’Aracoeli a l’esglésiade Santa Maria (per aquestes pin-tures vegeu l’article ja citat de H.BELTING, op. cit., p. 27 a 41). Ul-tra el seu caràcter bizantinitzant,tenen en comú amb les veròni-ques catalanes que la Verge apa-reix amb el cap inclinat cap al’esquerra, però se'n diferencienper la presència de les mans i per-què mostren Maria de mig cos,com veurem més endavant.

32. BELTING, op. cit., p. 28 i 30.

33. La fama i el prestigi de laMadonna de San Sisto va donarlloc a la realització de diversescòpies localitzades a Roma i alsseus voltants, entre les quals cal-dria destacar la famosa Madonnade Santa Maria d’Aracoeli. Al se-gle XIV aquesta darrera Mare deDéu havia depassat en prestigi elseu model, la de San Sisto. Es trac-tava d’una de les imatges maria-nes que, de nou segons la tradició,havia estat pintada per sant Lluci era una de les més venerades pelsromans, que li atribuïen la cura-ció de la pesta negra. La Madonnade Santa Maria d’Aracoeli eraconservada a l’altar major de l’es-glésia d'aquest nom, on, segonsuna llegenda, l’emperador Augusthavia tingut una aparició de laVerge amb el seu Fill davant de lasibil·la Tibertina. Per les rela-cions entre aquesta icona de laMare de Déu i la de San Sisto re-metem a l’article de H. Belting,en què demostra que la Madonnad’Aracoeli és una còpia de la deSan Sisto (BELTING, op. cit.).

34. H. Belting i més recentmentO. Pujmanová («Studi sul cultodella Madonna di Aracoeli e dellaVeronica nella Boemia tardo-medievale», dins Arte Cristiana,1992, p. 243-264) han destacat eltriple caràcter de la icona com aretrat de sant Lluc, com a MaterAdvocata (inherent al tipusHaghiosoritissa, en el qual la Ver-ge aixeca els braços com a signede petició i que de fet es demos-trà en la protecció que laMadonna dispensà al poble romà

Figura 2.Verònica. Catedral de Tortosa. Clixé: Institut Amatller.


membres de la Confraria de la Puríssima deBarcelona, que tenien com a finalitat donar méssolemnitat a la festa de la Concepció36. És per aquestmotiu que Martí promogué una processó que cir-culava pels carrers més importants de la ciutat. Eltext que recull les provisions ja ha estat transcritanteriorment i posa de relleu el compromís del reiper deixar anualment la verònica. S’ha d’insistir,doncs, en el fet que Martí I s’ofereix a deixar laimatge per a una ocasió singular: la celebració de laPuríssima, festa a la qual el rei, els consellers de laciutat i els altres confrares volien donar solemnitati protagonisme, i equiparar-la d’aquesta manera ales grans festivitats marianes del calendari litúrgic.

Dues cartes del rei datades el 26 de gener i el 21d’abril de 1398 són adreçades a Bartomeu Coscollà,argenter de València, per reclamar la verònica queel rei li havia encarregat per mitjan mes de gener37.Martí I renya amb contundència l’orfebre i l’amo-nesta pel seu retard quan només han passat onzedies del termini establert per a l’entrega de la peça,fet que denota la impaciència del rei per recuperarla seva verònica, que augmenta quan tres mesos méstard encara no li ha estat lliurada. El rei es dirigeixamb aquests termes a Coscollà:

Meravellats som fort, e digne de gran repre-hensió de la vostra longa triga e més nuisa im-

portable que havets donada en enviar-nos la ve-rònica que us havem manada fer, ab la qual ésplegada del tot en lo mes de febrer prop passat,segons digué a nos En Joahan de Tudela, secre-tari nostre38.

Des de 1397 i fins 1402, no comptem amb capnotícia que ens permeti saber si la verònica s’utilit-zà per la processó, malgrat això, la promesa del reii el seu interès per recuperar la verònica semblenfer creure que ja devia venerar-se pel vuit de de-sembre. Dies abans de la Puríssima del 1402, Martícomençà a fer els preparatius per a la festa amb lacura que li era característica, el 14 de novembre desde València adreçà una carta als confraresbarcelonins en la qual deia:

E per maior honor de la festivitat tramentem vosper mossen Gabriel gombau capella de la nostraCapella la veronica de la dita sacrada verge39.

Les seves paraules són molt explícites, Martídeixa la verònica per tal de donar solemnitat i gran-desa a la festa, i en concret a la seva processó.

L’any següent, el 21 de novembre, el rei tambédes de València escriví al bisbe de Barcelona per-què assistís a la festa com ja era tradicional des deles provisions de 1397. La carta és un exemple més

Figura 3.Verònica. Museo de Bellas Artes San Pío V de València. Clixé: InstitutAmatller.

Figura 4.Verònica. Col·lecció Durrieu.

en salvar-lo de la pesta l’any 1346)i finalment com a Mater Doloro-sa, perquè, tal com transmeten al-gunes fonts del segle XIV, la imatgehavia estat pintada per una mà di-vina quan estava sota la creu ambllàgrimes (Mirabilia UrbisRomae, ms. lat. 4265 BAV, datatl'any 1360).

35. Per una visió del catàleg com-plet de les veròniques, incloses lesdues variants que aquí esmentem,remetem altre cop a CRISPÍ, op. cit.

36. Per bé que la data exacta deles disposicions de Martí era des-coneguda fins ara (només se'n sa-bia l’any, 1397) el Llibred’ordinacions del Consell de Centde l’any 1553 es fa ressò dels prin-cipals esdeveniments relacionatsamb la festa de la Puríssima, diuen concret: «E pres lo Senyor Reydon Marti de gloriosa memoriaabses patents provisions Any delanativitat de nostre SenyorMCCCLXXXXVII» (foli 115,Arxiu d’Història de la Ciutat).

37. La primera és transcrita perD. GIRONA I LLAGOSTERA: «Itine-rari del rey en Martín (1396-1402)», dins Anuari de l’Institutd’Estudis Catalans, 1913-14, doc.10 ( ACA reg. 2239, f. 119v.), p.110, la segona ho fou també pelmateix autor: «Un incident en lafesta de la Concepció (s. XV)»,dins Catalana, 2, 1918, p. 385 idesprés copiada per X. de Salas(1936, apèndix 1, p. 438).

38 . Vegeu la nota anterior.

39. ACA reg. 2245, f. 57v., pu-blicada per GAZULLA, op. cit., p.38-39, doc. XXII.


de com Martí I no deixa passar cap ocasió per talque la celebració de la Concepció de Maria sigui almés majestuosa possible, per aquest motiu convo-ca les autoritats religioses i civils més importantsde Barcelona, el bisbe i el capítol, els consellers iels confrares, els membres de la cort, etc. Nova-ment les seves paraules són emblemàtiques:

E per tal que pus honorable ne sie la ditasolempnitat nos hi trametem la veronica de lahumil verge dessus dita40.

Al 1405 els confrares acordaren que la festa foscelebrada a la catedral en comptes de fer-ho al pa-lau per evitar despeses. Bernart Tarragona, capellàdel palau major de Barcelona, adreçà una carta aMartí per comunicar-li la decisió dels confrares;malgrat la resolució, el capellà exposà al rei els seusdesitjos que la festa fos celebrada al palau de la ma-nera més digne possible i és aquesta la raó que elconduí a demanar-li la verònica:

E nos entenem Senyor mostrar la SanctaVeronica al poble aqui present eytant reverent-ment com per nos puscha esser fet e segons quelo Sobiran e glorios Senuor e la sua gloriosamare nos inspirara per la sua infinida etrascendental bonea41.

Dos dies després de la carta del capellà, el 4 dedesembre, Martí contestà als confrares mostrant laseva desaprovació i negant-los l’ús de la verònica:

Manam vos expressamant que en la dita solem-nitat per vosaltres en la dita seu faedora noportets nostre brando ne de nostra molt caramueller la Reyna [...] ne volem que sia portadala veronica sens sabuda e voler nostra42.

Amb termes molt semblants s’adreçà a la reina:

E per aquesta raho nos scrivim als dits MaioralsManats lus que pus axi es no porten en la ditafesta no notre brando nel vostre ne de nostre evostre car primogenit lo Rey de Sicilia ne laveronica semblantment43.

Ignorem què va succeir en anys següents, lesnotícies que dóna el Llibre de la Confraria de laMare de Déu de l’Arxiu Històric de la Ciutat44

semblen suggerir que la festa tornà a celebrar-se ala sala major del palau, com ho indiquen les despe-ses per a l’abillament del saló.

M.M. Ribera en la seva monografia sobre la ca-pella reial del palau major de Barcelona registra lesrelíquies més preuades que conservava l’oratori enl’acte de donació que el rei realitzà als pares celes-tins l'any 1408. Després d’enumerar les que cor-responien a Crist, la camisa inconsútil, les tres es-

pines, l’esponja i el clau, menciona les de la Marede Déu: «crines, lac, Veronica Beatae Mariae»45.Així doncs, la verònica de la Verge és citada entreles relíquies més importants que posseïa Martí I.

Finalment, pel que pertoca al regnat de Martíl’Humà, hem d’esmentar l’inventari dels béns mo-bles que realitzà la seva vídua, Margarida de Pra-des, l'any 1410 i en el qual es descriu acuradamentla verònica:

Item un reliquiari ab son peu d’argent dauraton ha IIII senyals ab corones en que es encasta-da la Veronica de la Verge Maria orlada de ar-gent smeltat de diversos fullatges en la qual orlaha. VIII, senyals reyals. III a cascuna part: e en lasumitat ha. 1. pinte d’aur en ques diu que hadels cabells de la Verge Maria la qual pinte esencastada en .I. encast d’argent daurat on ha II.angels a la I. dels quals fall la. I. ala qui tenen ladite pinte la qual pinte es orlada antre abduesles parts de .XXII. granats .IIII. turqueses .XIII sa-firs del puny entre grans e pochs e de. III i migesperles e .IIII miges perles e .IIII poques perles 46.

La verònica degué passar als successors deMartí. Pocs dies abans de morir i possiblement jamalalt, Ferran d’Antequera reclama des d’Iguala-da que li portin diverses relíquies entre les qualsfigura la verònica:

Manam vos que, vistes les presents, nostrametats per l’amat llochtinent de capellàmaior...Ço és, la Vera Creu qui’s mostrava entemps del Senyor rey en Martí, oncle nostre, lacamisa de Nostre Senyor, l’espins [de la ] coro-na e la verònica de la Verge maria ab la pinta47.

Dos dies després, el 20 de març de 1416, Alfons,primogènit del rei, demana a la seva dona que lifaci arribar al seu pare la verònica:

Molt cara muller. Com lo molt alt Senyor, Paree Senyor nostre molt car, lo Senyor Rey, vullahaver la verònica e la pinta de Nostra Dona quistan dins una arca o stoig, vos pregam e manam,que les dites verònica e pinta, amb la dita arca ostoig, donets e liuretes de continent al religiós eamat nostre frare Johan Stheve48.

La darrera notícia que conservem sobre la ve-rònica i la seva relació amb els reis de la Coronad’Aragó, és l’acte de donació de relíquies queAlfons el Magnànim realitzà a la catedral de Va-lència el 18 de març de 1437, entre les moltes queesmenta diu concretament:

Item un caxo de fust daller tot blanch dins loqual es la veremta de la sagrada verge Maria laqual Sent Lluch obra de les dues mans la qual

40. ACA reg. 2247, f. 15v., publi-cada per GAZULLA, op. cit., p.117, doc. XXVIII.

41. ACA plec de diplomes solts,publicat per GAZULLA, op. cit., p.118, doc. XXX.

42. ACA reg. 2249, f. 11, publi-cada per GAZULLA, op. cit., p. 119,doc. XXXII.

43. ACA reg. 2249, f. 11, publi-cada per GAZULLA, op. cit., p.118-119, doc. XXXI.

44. Ms. 73- I de la secció «Gre-mis», vegeu alguns fragmentstranscrits per Madurell, op. cit.,p. 442-447.

45. M.M. RIBERA: Real Capilla deBarcelona, Barcelona, 1698, p . 57.

46. Gudiol i Cunill i Salas ja hanal·ludit a aquest inventari. VegeuMASSÓ, op. cit., p. 413-590, núm.d’invent. 1724.

47. ACA, reg. 2410, f. 3v. La car-ta ha estat transcrita per SALAS,op. cit., p. 439, doc. 2.

48. ACA, reg. 2452. Loc. Ten.Fed. I, f. 105v., publicada perSALAS, op. cit., p. 439, doc. 3.

49. LLORENS, op. cit.,182 a 185.

50. GUDIOL I CUNILL, op. cit., p. 70.

51. Vegeu en concret les imatgesde Palerm que esmenta M.ANDAROLO (op. cit., p. 85 a 153).

52. Per l’intinerari que féu MartíI des de Sicília fins a Barcelona,vegeu: GIRONA, op. cit.

53. Mn. Gudiol (op. cit., p. 68 i70) extreu la notícia de fra J. TEI-

XIDOR: Antiguedades de Valencia,València, 1885, vol II, apèndix IV,p. 398. Sembla que el bisbe de Va-lència al·ludia precisament a lallegenda de sant Lluc quan ense-nyava als fidels la verònica deMaria.

54. J.M. PÉREZ: «Pintores ypinturas en el Real Monasterio dela Cartuja de Valdecristo», dinsArchivo Español de Arte y Arque-ología, XII, 1936, p. 254.

55. Núm. d’inventari 1045. Vegeuun estudi de la peça: L. DE

SARALEGUI: El Museo provincialde Bellas Artes de San Carlos,València, 1954.


sta engastada als caps dargent daurat de petitesrosetes blancs [sic] ab petits smalts de armesDarago ab la corona. Item una pinta dor ab pe-dres menudes fall al un cap una pedra, e abquatre pedres groses dins la qual en una losetaha dels cabells de la verge Maria la qual pintasta en un peu dor en lo qual ha dos angelets quetenen la punta49.

Després d’aquesta enumeració de notícies do-cumentals podem ja apuntar algunes conclusions.D’una banda, Martí I tenia ja la verònica al desem-bre de 1397 quan l’ofereix per a la processó. Arabé, el que veritablement devia posseir era la imat-ge, és a dir, el que Gudiol i Cunill descriu com: «di-buix esquemàtic, traçat a tonalitats molt pàl·lides,sobre una fulla de pergamí»50 de la testa de Maria.Mancava per tant el reliquiari que ell mateix haviad’haver encarregat a qui fou l’argenter més impor-tant del regne, Bartomeu Coscollà. Desconeixemla data exacta de la comanda, però tenint en comp-te que l’entrega era fixada per mitjan gener, hemde pensar que fou encarregada en el darrer trimes-tre de 1397, i segurament amb anterioritat al 20 dedesembre quan Martí l’ofereix per a la processó dela Immaculada.

La pregunta que tot seguit ens podem formu-lar és quin fou l’origen de la verònica. No hi hauna resposta segura i poden apuntar-se diversespossibilitats: d’una banda, podria tractar-se d’unaicona que ja tingués Joan I; ara bé, si hagués estataixí, i tenint en compte la importància de la relí-quia, la qüestió seria aleshores com és que el rei noli havia ja donat un marc per ser venerada. La pos-sibilitat que sembla més versemblant és queMartí I, que ja deuria conèixer la tradició dels re-trats de sant Lluc per la seva estada a Sicília on hihavia icones atribuïdes a l’evangelista51, aconseguísla imatge a Sicília, a Itàlia o tal vegada l’adquirís oli fos regalada durant el viatge camí de Barcelonaque el portà, entre d’altres llocs, per Avinyó52. Di-verses notícies podrien corroborar l’origen italiàde la imatge per bé que no puguem confirmar laseva veracitat: Gudiol i Cunill recollí un esmentsobre la verònica del rei Martí molt significatiu,extret d’un manuscrit tardà:

Aquesta santa verònica es en roma de la qual seson stades pertretes algunes entre les quals esaquesta una de aquelles53.

També al monestir de Vall de Crist, fundacióde Martí l’Humà, es venerava un reliquiari amb unasanta faç de Maria descrita l'any 1658 per un monjoconvers:

Relicario: Primeramente se venera, en el Altarportátil de nuestro Rey D. Martín, que es dealzada de palma y medio de altitud lo mismo

Figura 5.Compartiment del retaule del gremi de pintors i fusters de València. Museo de Bellas Artes San Pío Vde València. Clixé: Institut Amatller.

poco más o menos, y en él está pintada, en tabla,una imagen de Nuestra Señora María Santísima,primorosamente, de quien era devotísimonuestro Rey; copia de la que pintó San Lucas,que se venera en Roma54.

Aquest reliquiari s’ha identificat, sense cap ar-gument concloent, amb una verònica conservadaal Museo de Bellas Artes San Pío V55; la iconogra-fia de la santa faç correspon al tipus de testa deMaria que segueixen un seguit de pintures atribuï-des a artistes valencians contemporanis al regnatde l’Humà i que podrien ser una versió modernade la verònica del rei o bé derivar d’un model sem-


blant. Per tant, en dos moments diferents s’al·ludeixa l’origen romà de la verònica del rei Martí, i d’unaaltra peça que iconogràficament li seria propera ifins i tot podria ser un regal del rei al monestir.Aquest origen romà concorda amb les notícies quetenim d’icones atribuïdes a sant Lluc, precisamentFrancesc Eiximenis s’hi referia en la seva VitaChristi al·ludint a la imatge conservada a SantaMaria d’Aracoeli que va tenir oportunitat de veureen un viatge a Roma56.

La verònica encarregada a Coscollà era doncsuna relíquia estretament lligada al rei i que perta-nyia a la seva capella privada. Tot i que en determi-nats moments devia ser a la capella reial del palaumajor de Barcelona, com per exemple l'any 1408quan l’atenció de l’oratori passa als pares celestinsi s’esmenten les relíquies més importants, o bé a lamort del rei quan Margarida de Prades inventariaels béns mobles de Martí al palau de Barcelona(1410); en d’altres períodes devia viatjar amb el reiformant part de la capella que portava de manerahabitual en els seus itineraris, és en aquest sentitque hem d’interpretar els comentaris com: «trame-trem vos per mossen Gabriel gombau capella de lanostra Capella la veronica de la dita sacrada ver-ge», o la també ja citada carta de 1403 quan Martídiu: «nos hi trametem la veronica de la humil ver-ge dessus dita». També Ferran d’Antequera conti-nua la tradició i la reclama a costat seu a les darre-ries d’abril de 1416, pocs dies abans de la seva mort.

Aquests comentaris ens condueixen de nou asubratllar la singularitat de la verònica del rei, estractava d’una relíquia important, potser una de lesmés valuoses de la Verge, equiparable en el cas deCrist a l’espina de la corona, o a la vera creu. Ladiferència amb aquestes radicava en el fet que estractava d’una imatge «visible» i fins «tangible» dela Mare de Déu, reproduïa el retrat real de Maria; aaquest fet s’hi afegia que era custodiada, per vo-luntat reial, dins un reliquiari pediculat especial-ment apte per venerar-se en processons, de tal ma-nera que quan era portada pels confrares el dia dela Immaculada Concepció, la santa faç era reve-renciada per tots els fidels que s’hi aplegaven; erasegurament una de les poques oportunitats que te-nien de contemplar la valuosa relíquia de la Marede Déu, insisteixo, un retrat vertader de Maria. Ésen aquest punt en què connectem amb un altre fetimportant, Martí I deixà la verònica com ell ma-teix diu: «per maior honor de la festivitat» «per talque pus honorable ne sie la dita solempnitat», és adir, elegeix la imatge relíquia de Maria més singu-lar que posseeix perquè sigui venerada en la festade la Puríssima, per donar solemnitat i grandesa auna celebració, de la qual Martí, seguint la tradiciódels seus predecessors, s’havia convertit en un fer-vent devot i defensor57.

La santa faç de Maria i la sevadevoció a Occident

La devoció que professa Martí l’Humà per una ico-na de Maria considerada com a vera faç no consti-tueix un exemple aïllat, ben al contrari, té el seuparal·lel en les actituds que manifesten altres monar-ques europeus i, alhora, són una expressió més deltipus de pietat que es vivia a final de l’edat mitjana.

És precisament en aquest punt on enllacem ambun altre aspecte interessantíssim sobre el qual hau-rem de tornar més endavant quan parlem de lesimatges devocionals; es tracta de la relació que exis-teix entre determinats temes iconogràfics que esdifonen en la pintura gòtica europea i el tipus depietat que caracteritzà el període baixmedieval. Jades de final del segle XIII els ordes mendicants i, demanera especial, els franciscans, impulsaren els fi-dels, a través de la seva predicació i de les sevesobres, a cercar una identificació i un tracte perso-nal amb Crist i la Verge. El coneixement de la vidade Jesucrist i sobretot de la Passió, esdevé un delspunts essencials per la devoció de l’homebaixmedieval, i és precisament des d’aquesta pers-pectiva que s’ha d’entendre l’èxit que en l’artd'aquesta època assoliren temes com el Baró de Do-lors, la Pietat de la Verge, la Mare de Déu delsDolors i les santes façs que facilitaven al fidel lacontemplació dels sofriments de Crist i de Maria.El desig de tenir un retrat de Crist i de la seva Marei de posseir les seves relíquies respon precisamenta aquest mateix interès per conèixer i imitar la vidade Crist. L’actitud de Martí l’Humà a la Coronad’Aragó o de Carles IV a Txèquia en són exemplesemblemàtics com tot seguit veurem.

El rei txec havia visitat Roma en diverses oca-sions i coneixia la verònica de Crist conservada alVaticà i les icones marianes més reputades alesho-res a Roma58. Probablement per aquesta via s’ex-plica la presència entre les obres del seu tresor d’unacòpia de la verònica de Crist, a més d’una pinturaque seguia el model de la Madonna d’Aracoeli dela qual se’n feien diverses còpies a Praga, algunesencara conservades59. Se sap fins i tot que a partirde 1350 Carles IV fixà el divendres després de Pas-qua com a dia en què s’exposaven les relíquies delseu tresor, entre les quals figurava l’esmentada ve-rònica de Crist, juntament amb dues creus reliquiaris60.

Ultra les obres de Carles IV podríem invocaraltres pintures conservades a França i a Itàlia ques’acosten iconogràficament a les veròniques cata-lanes, i que eren possessió de monarques. La mésprimerenca és l’anomenat «díptic d’Avinyó», quecontraposava les façs de Crist i de la Verge. La pin-tura ens és coneguda gràcies a un dibuix del segleXVII, còpia d’un quadre del segle XIV, que mostracom el futur rei de França, Jean le Bon, rep el díp-tic de mans de Climent VI (figura 7). No deixa de

56. Vegeu el fragment de la VitaChristi que fa referència a la san-ta faç de la Verge transcrit per G.LLOMPART: «Apuntes folklóricos enla Vita Christi de FrancescEiximenis», dins Revista deDialectología y TradicionesPopulares, XXXV, 1979-80, p. 87 a 99.

57. En aquest sentit existeix tam-bé una carta adreçada per Martí ala reina en la qual li mana que eldia de l’Assumpció exposi la ve-rònica al palau major suplintd’aquesta manera la seva absèn-cia (GIRONA , op. cit., p. 596,ACA reg. 2249, f. 97).

58. Carles IV va estar a Romal’any 1346 visitant les basíliquesde la ciutat, l'any 1355 se sap queva veure la verònica de Crist alVaticà, i finalment fou hosted’Urbà V durant dos mesos elsanys 1368 i 1369. Hem extret totala informació de les imatges deCarles IV de l’article ja citatd’Olga Pujmanová (op. cit., nota34).

59. De la Madonna d’Aracoeli esconserven dues rèpliques al Tre-sor de Sant Vito de Praga (ambels núms. d’inventari: K 349 i K98) i una a la Galleria Nazionalede Praga (O 1457); de la veròni-ca del Laterà hi ha tres versionsal Tresor de Sant Vito (núms.d’inventari K 99, K 317, V 302 ),una a la Galleria di Moravia aBrno (núm. d’inventari: 215) idues de més tardanes al Kunst-historisches Museum de Vienna(núm. d’inventari: 1783) i a laGalleria Nazionale de Praga(PUJMANOVÁ, op. cit., p. 243-246).

60. És precisament per aquest diaque aconseguí la concessió d’in-dulgències del papa Climent VI(PUJMANOVÁ, op. cit., p. 250).

61. El dibuix (es troba actualmenta la Bibliothèque National de Pa-ris, Cabinet des Estampes, i for-mava part de la col·leccióGagnières) reprodueix un origi-nal atribuït en els darrers temps aMatteo Giovannetti que estavasituat damunt de la porta de lasagristia de la Sainte Chapelle.Representa, segons l'opinió deKahr, J.B. de Vaivre i Ch. Sterling,el moment en el qual l’aleshoresduc de Normandia i futur Joan II(1350-64) rebé el díptic de mansdel sant pare a Avinyó. Vegeu so-bre aquesta obra: O. PACHT: «TheAvignon diptych and its easternancestry» dins De artibusopuscula XL. Essays in honor ofErwin Panofsky, Nova York,1961, p. 402 a 421. M. KAHR:«Jean de Bon in Avignon», dinsParagone, 197, 17, 1966, p. 3 a 6.J.B. DE VAIVRE: «Sur troisprimitifs français du XIVè siècle etle portrait de Jean le Bob», dinsGazette des Beaux Arts, abril de1981, p. 131 a 156, i Ch. STERLING:La peinture médiévale à París,1300-1500, París, 1987, vol. 1,núm. 20, p. 140 a 141.

62. Es tracta d’un llibre d’horesinacabat que només té la minia-tura de la faç de la Verge al foli15v., atribuïda tradicionalment a


Figura 6.Díptic. Verònica amb la santa faç de Crist. Hans Memling, ca. 1470-75.Washington, National Gallery of Art.

Figura 7.Còpia d’una pintura del segle XIV que commemorava el regal d’un díptic que féu Climent VI al futurJean le Bon. Biblioteca Nacional de París.

Figura 8.Llibre d’hores de René d’Anjou Bartholomé Van Eyck.

ser significatiu que el quadre commemoratiu del’esdeveniment es conservés a la Sainte Chapelle,l’oratori personal del rei61; atesa la cronologia de lavisita del futur monarca a Avinyó, el díptic datariadel 1342 i per tant seria anterior a les primeres ve-ròniques catalanes.

L'exemple següent és un manuscrit, el Llibred'hores del rei René d’Anjou, que presenta en laseva única miniatura un rostre de la Verge embol-callat per un matell blau (figura 8), que s’acosta no-vament al tipus de les veròniques catalanes (ms. lat.17332, f.15v. de la BNP)62. Diversos historiadorsl’han relacionada amb el díptic d’Avinyó i hanapuntat l’ús d’un model bizantí que possiblementjuxtaposava les santes façs de Crist i de la Verge63.Entre les diverses miniatures que segueixen la Ver-ge del llibre del rei angeví cal esmentar-ne unad'especialment significativa pel que fa a nosaltres,car mostra la faç de Maria sobre una mitja lluna,un dels atributs més característics de la Puríssima


a partir del segle XV (figura 9); la miniatura pertanya un llibre d’hores francès atribuït al Mestre dePetrarca i datat vers el 149064.

Les darreres obres esmentades demostren comles vera icones, tant la de Crist com els retrats de laVerge realitzats per sant Lluc65, havien esdevingutal llarg dels segles XIV i XV un tema habitual per ladecoració d’objectes artístics de caràcterdevocional66, petits díptics i taules, llibres d’hora,etc. Precisament un Martirologium bohemi datatvers el 140067 mostra com un quadre d’aquest ti-pus se situava damunt de l’altar; altres vegades,però, les santes façs eren portades com a insígniesde pelegrins que aquests duien com a record entornar a les seves terres, tal com reprodueixen algunsllibres d’hores com el manuscrit 4 d’una col·leccióparticular londinenca68.

La verònica del rei Martíi la difusió de les veròniques

Trets remarcables de les veròniquesde la Corona d’AragóTot i que fins ara hem fet referència exclusiva a laverònica del rei Martí, és el moment de considerarde manera més genèrica la tipologia de les veròni-ques. Normalment han revestit a la Coronad’Aragó la forma de reliquiaris pediculats, i com atals han estat tradicionalment definides69.

Les veròniques que estudiem presenten dospunts d’interès que mereixen la nostra consideració.D’una banda, l’ús del terme verònica per al·ludir ala Verge s’ha considerat tradicionalment que fouprivatiu de la Corona d’Aragó i més en concret deCatalunya, València i Mallorca; això no obstant,sembla que existeix un testimoni forà anterior ales primeres notícies catalanes que ja es refereix ala verònica per indicar una santa faç de Maria atri-buïda a sant Lluc70. En la pintura europeabaixmedieval l’apel·latiu verònica s’identificaestrictament amb el nom de la dona que tingué unvel o una roba amb la santa faç de Crist71 (figura6). Es tracta d’una creença que entronca amb dife-rents tradicions, una de les quals, la més difosa alsegle XIV, explica que, camí del Calvari, una donaeixugà el rostre de Crist amb un vel. Tot i queaquest succés no es recull en els evangelis canò-nics, en període medieval, particularment a partirdel segle XIII, n’aparegueren diverses versions queexplicaven el periple posterior d’aquest vel, el qual,pel fet de tenir impresa la faç de Crist, havia esde-vingut als ulls dels creients una relíquia de granvalor. Entre aquestes tradicions que circularendestaca, per la difusió que assolí, la continguda ala Llegenda auria de Jacopo da Varazze. No foul’única via de divulgació. A Catalunya existeixen

textos del segle XV que donen una versió diferent ique tenen l’interès d’atorgar un paper excepcionala la Verge. Es tracta de dos manuscrits, versions delsapòcrifs de la Passió anomenats VindictaSalvatoris, en els quals la Verònica és una dona le-prosa que en el Calvari rep de mans de la Verge lasanta faç de Crist, per la qual cosa resta guarida72.A partir de la divulgació de la llegenda, la verònicacomençà a sovintejar en obres de caràcter pietós73,entre les quals s’haurien de destacar els llibres d’ho-res74. Ara bé, era la vera faç de Crist, no la de Maria,que tant de ressò tingué als territoris de la Coronad’Aragó.

El segon punt que voldria destacar és la icono-grafia d’aquestes imatges, tema al qual ja he al·luditen una publicació anterior a la qual remeto perqualsevol aclariment75. Les veròniques catalano-valencianes presenten un tipus particular d’imatgemariana que trenca amb el que era el prototipusmedieval més comú, la representació de la Mare deDéu amb el Nen, fins i tot pels retrats de sant Lluc.En les veròniques que estudiem, per contra, es mos-tra la testa de Maria inclinada lleugerament cap al’esquerra i sense el seu fill. Aquest model no ésgaire freqüent en la iconografia mariana, s’apropaa una tipologia bizantina coneguda amb el nomd’Haghiosoritissa que presenta la Verge de mig cosamb els braços aixecats en senyal d’imprecació ique té exemples importants a Roma en lesmadonnes d’Aracoeli i de San Sisto, a les quals jaens hem referit anteriorment quan hem parlat deles icones atribuïdes a sant Lluc lligades a la pro-cessó de l’Assumpció76. Ara bé, les imatgescatalanovalencianes, llevat de poques excepcions,no mostren les mans.

La difusió de les veròniquesa la Corona d’AragóEl primer testimoni, literari i gràfic alhora, d’unaverònica de la Verge, és un compartiment de re-taule realitzat per l’antic gremi de pintors i fustersde València emparat sota el patronatge de sant Lluc.Dels quatre compartiments que es conserven, und’ells, el darrer, mostra sant Lluc rebent de la Ver-ge el seu retrat. Una cartel·la explica l’escena: «comfeu la veronica la quella verge maria se posa en sacara» (figura 5). És la primera vegada que hem lo-calitzat a Catalunya el nom de verònica referint-sea un retrat de Maria. La factura del retaule semblaque pugui datar-se al darrer quart del segle XIV77

malgrat que la seva filiació no és encara segura. Pertant, podem concloure que, a final d'aquest seglela imatge de la verònica de Maria era si més no co-neguda en l’àmbit de la Corona d’Aragó, tanma-teix no comptem amb més dades que ens permetinconstatar si ja es tractava d’un tema habitual en lapintura gòtica. El que és cert, però, és que a partirde 1397, quan coneixem l’existència d’una veròni-

Bartolomé van Eych (vegeu N.REYNALD: «Barthélemey d’Eychavant 1450», dins Revue de l’art,84, 1989, p. 22 a 43). La miniatu-ra fou copiada en altres manus-crits datats a partir de mitjan segleXV com les Hores Moulins, Ho-res René II, Chester Beatty, del’usage de Toul, etc.

63. Sobre aquesta obra vegeu:PACHT, op. cit., p. 410 i s.; F. RO-

BIN: La cour d’Anjou-Provence.La vie artistique sous le règne deRéné, París, 1985, p. 48; C. DE

MERINDOL: Le roi René et laseconde maison d’Anjou.Emblématique, art, histoire, Pa-rís, 1987; STERLING, op. cit., p.140-141. Són Pächt, Robin iSterling en les obres citades elsque parlen d’un prototipus bizan-tí i fins i tot Sterling s’atreveix aapuntar que podia haver estat aAvinyó on René d’Anjou hauriacomprat el model bizantí utilit-zat després com a model per al seullibre d’hores.

64. Es tracta de la il·lustració del’oració Obsecro te, situada alfoli 13v., vegeu: LeuchtendesMittelatte II, Katalog XXV.Antiquariat Heribert Tenschert,1990, p. 596-560. Aquesta oraciófou una de les que més habitual-ment formava part dels llibresd’hores i sovint anava acompanya-da d’una imatge de la Verge a la qualel fidel podia adreçar-se i, per tant,tenia caràcter d’imatge devocional(juntament, per exemple, a l’OIntemerata i els quinze goigs dela Verge), es tractava normalmentde Mares de Déu de la Llet, de laHumilitat o de la Mercè; vegeusobre aquest tema l’article de J.NAUGTHON: «A Minimally-intrusive Presence: Portraits inIllustrations for prayers to theVirgin a Medieval texts andimages», dins Medieval Texts andimages. Studies of Manuscriptsfrom the Middle Ages, Sidney,1993, p. 111 a 125.

65. Sobre el retrat de sant Llucvegeu més en concret l'apartat 3 ila nota 22.

66. És en aquest sentit que O.Pujmanová ha suggerit que algu-na de les veròniques de Crist i deles versions també txeques de laMadonna d’Aracoeli podien trac-tar-se d’objectes que els pelegrinss’emportaven de regal en tornardels seus viatges de Roma i d’al-tres centres de peregrinació (ve-geu PUJMANOVÁ, op. cit., p. 248 a249).

67. Conservat al Museu Diocesàde Girona (ms. 237).

68. Es tracta del ms. 4, vol. 112v.del llibre d’hores de Sir Soane’sMuseum; vegeu-ne la il·lustracióa PUJMANOVÁ, op. cit., p. 262, il.22 i el comentari a la p. 249.

69. Vegeu les definicions que endonen GUDIOL 1933 (1902), t. II,p. 464, M.TRENS: op. cit. p. 243 a246 i N. DE DALMASES: L’orfebre-ria catalana medieval: Barce-lona (1300-1400). Aproximació al’estudi. Barcelona, 1992, p. 139.


70. S’utilitza la paraula verònicaper al·ludir l’oratori on es con-servava la Salus Populi Romani aSanta Maria Maggiore a Roma,vegeu-ne l’esment a P. JOUNEL: Leculte des saints dans les basiliquesdu Latran et du Vatican atdouzième siècle, Roma, 1977, p.387. Aquesta informació m’haestat facilitada per FrancescaEspañol.

71. Per a l’estudi de la verònica ila història de la seva llegenda enl’àmbit europeu, vegeu: K.PEARSON: Die Fronica, Estras-burg, 1887; A. CHASTEL: «LaVéronique», dins Revue de l’art,40 i 41, 1978, p. 71 a 82, F. LEWIS:«The Veronica: image, legend andViewer» dins England in thethirteenth century. Proceedings ofthe 1984 Harlaxton Symposium,1985, p. 100 a 106, i E. KURYLUK:Veronica and her cloth. History,symbolism and structre of a trueimage, Oxford, 1991. Per la im-portància i la difusió de la santafaç de Crist com a imatge de-vocional vegeu: PACHT, op. cit.; I.RAGUSA: «Mandylion-sudarium the"translation"of a byzantine relicto Rome», dins Arte medievale,2, 1991, p. 97; vegeu també algunscapítols de VAN OS, op. cit., p. 40-48.

Figura 9.Llibre d’hores. Mestre de Petrarca, ca. 1490.

72. Bàsicament existiren duesversions de la història de la verò-nica, tot i que alhora cadascunatingué diferents variants:– Segons la Llegenda àuria, peròbasant-se de textos anteriors, laVerònica era una dona jueva quevolia tenir un retrat de Crist i l’en-carregà a un pintor; quan feia elcamí cap a casa de l’artista es tro-bà Crist que li deixà la seva façgravada en el vel (de vegades laverònica és identificada ambl’Hemorroïssa). Poc després de lamort de Crist, arribà a Jerusalemun oficial de l’emperador Tiberi,malalt de gravetat, que buscavaJesús, allà es trobà la Verònica ques’oferí per anar a Roma i portarla santa faç de Crist que finalmentcurà l’emperador (Jacopo DA

VARAZZE, La leyenda dorada,Madrid, 1982, p. 225 i 226, vegeutambé la versió catalana del textdins Vides de sants rossellonesos,edició de Ch.S. KNIAZZEH, E.J.NEUGAARD i J. COROMINAS, Bar-celona, 1977, vol. II p. 366 a 368).En aquest cas es tracta d’una san-ta faç que reprodueix estrictamentel rostre de Crist.– La tradició més tardana, peròtambé la més difosa a Occident,identifica la Verònica amb la donaque de camí cap al Calvari eixugàla cara de Crist que restà gravadaal vel. La història es relaciona, per

tant, amb la Via dolorosa o camíque menava cap al Calvari i quedes de 1342 estava protegit pelsfranciscans. Aquesta versió vin-cula, doncs, la santa faç amb laPassió de Crist i la imatge deChristus patiens. Els manuscritscatalans als quals hem fet al·lusiósón precisament una versiód’aquesta història i formen partdels anomenats apòcrifs de la Pas-sió i Resurrecció, tot i que pre-senten nombroses variacions; estracta dels manuscrits 710 i 991de la Biblioteca de Catalunya, da-tats respectivament al segle XV ial 1500 (Nàpols); han estat estu-diats recentment per J. HERNANDO:«La destrucció de Jerusalem. Lavenjança que féu de la mort deJesucrist Vespasià e Titus son fill»,dins Miscel·lània de Textos Me-dievals, núm. 5, Barcelona, 1989,p. 1 a 116. Al marge d’aquestesdues llegendes i sense relacionar-se amb la Verònica, existeix la his-tòria de la santa faç del rei Abgard’Edessa que era un mandylionque Jesús havia regalat al reid’Edessa, Abgar, amb el seu ros-tre; segons la tradició, aquestmandylion fou portat a Constan-tinoble l’any 944 i fou venerat allàfins al 1204. Es tractava de noud’una imatge del rostre de Crist.A Catalunya la història del reiAbgar és representada, entre d’al-

tres obres, en un compartimentdel retaule del convent de SantaClara de Vic de Lluís Borrassà(1414-1415) (vegeu J. GUDIOL, S.ALCOLEA: Pintura gótica catala-na, Barcelona, 1986, cat. 205, p.84).

73 . Trobem, per tant, diferentsversions de la vera icona, unes re-presenten el Christus patiens,tema relacionat amb la Passió; percontra, d’altres presenten senzi-llament el rostre de Crist, la imat-ge de Crist en majestat ambpetites variants: en alguns exem-ples apareix el coll de Crist, enaltres només el cap (vegeuCHASTEL, op. cit., p. 74-75).

74. La verònica de Crist, junta-ment amb altres temes lligats a laPassió, apareix reiteradament enllibres d’hores del segle XV, vegeuels exemples esmentats per F. LEWIS:«From image to illustration: theplace of devotional images in theBook of Hours», dins Icono-graphie médiévale. Image, texte,contecte, París, 1990, p. 29 a 48.

75. CRISPÍ, op. cit. Per les referèn-cies bibliogràfiques d’aquestapartat vegeu l’estudi citat.

76. Vegeu la nota 31.

77. A. José i Pitarch l’atribueix aLlorenç Saragossa («LlorençSaragossa y los orígenes de la pin-tura medieval», dins D’Art, 6-7,1981, p. 109 a 118), però X. Com-pany segueix parlant de l’anònimMestre de Villahermosa (Museode Bellas Artes Sant Pío V, Valèn-cia, 1995, i Madonnas y Vírgenes,siglo XIV-XVI. Colección del MuseoSan Pio V, València, 1995, p. 100a 105). Per més referències bi-bliogràfiques sobre aquest retau-le, vegeu CRISPÍ, op. cit.


ca excepcional, la que pertany a Martí I, les verò-niques començaran a difondre’s amb èxit.

Gudiol i Cunill establí el que seria el primercatàleg provisional de les veròniques conservades,més darrerament, en la publicació ja esmentada, heafegit noves peces que completen l’inventari. Noés ara el moment de repetir el que ja està explicat,però sí de retornar sobre alguns dels punts trac-tats. Mn. Gudiol distingí entre els exemplars con-servats datables al segle XV dos tipus de veròniques,d’una banda, les que semblaven derivar del reli-quiari valencià o que si més no responien a un mo-del comú, entre les quals esmentava una taula deVic i dos reliquiaris, un a Tortosa (figura 2) i l’altraa Alcover (església de la Sang), als quals s’han desumar dues veròniques conservades a col·leccionsparticulars; un segon grup que ell titulà «deNostradona en actitud entristida» 78 perquè la Ver-ge té la mirada baixa i els ulls mig closos en unaactitud que s’apropa a una Mater Dolorosa, i de fetaixí apareix flanquejant una crucifixió en un delscompartiments de retaules de sant Antoni Abadde l’església parroquial de Monzón. L’estil d’aques-tes veròniques, que sembla respondre a un mateixmodel, s’ha relacionat amb la pintura d’artistes va-lencians actius a les darreries del segle XIV i co-mençament del XV, com Pere Nicolau (documentata València entre 1390 i 1408) i Gonçal Peris. El grupés abundós, però entre les peces més reeixides decronologia primerenca esmentaríem: les sants façsdel Museo de Bellas Artes San Pío V de València(figura 3), la de la col·lecció Durrieu (figura 4) iuna altra d’una col·lecció particular. A aquest se-guit d’imatges s’hauria d’afegir encara el nom d’al-tres que no responen estrictament a cap dels dosmodels esmentats i que més aviat serien variants, onoves interpretacions de la iconografia de la santafaç, es tracta del reliquiari de les dues veròniquesde la catedral de Palma de Mallorca i el de Girona,un díptic procedent de la cartoixa de Valldemossa(Mallorca) i un altre conservat al Museu Episcopalde Vic.

Pel que fa a la cronologia de les peces, és im-portant la data de l’inventari de la catedral de Vicde l’any 1414: «Item una ymaya de la fas de mado-na sancta maria pintada en una taula la qual sta al-tar major»79, que segurament es refereix a la petitataula conservada a hores d’ara al Museu Episco-pal. Per tant, entre 1397, data que prenem com areferència per la verònica del rei Martí, i 1414, quansurt inventariada la santa faç de Vic, cal situar larealització de les imatges que deriven del reliquiarivalencià. Aquest lapsus de temps, com ja vam in-tentar demostrar en l’anterior publicació, corres-pon al regnat de Martí l’Humà o bé als anys im-mediats a la seva mort i per tant seria durant el seugovern que caldria emplaçar la primera difusió deveròniques. També la datació de les imatges rela-

cionades amb artistes valencians podria situar-seals primers anys del segle XV i així s’ha suggerit perexemple per la verònica conservada al Museu deBelles Arts San Pío V de València (ca. 1410). Sa-bem l’interès de Martí per les relíquies, i també del’afany per regalar imatges de la Verge atribuïdes asant Lluc, com s’esdevé a l’any 1400 quan realitzadonacions al santuari de Tobed (Saragossa) i a lanova fundació de la cartoixa de Valldemossa(Mallorca).

A aquestes notícies que, insisteixo, ens situenen els límits cronològics del regnat de l’Humà, vol-dria afegir-n'hi una més: l'any 1429, Violant de Bar,vídua de Joan I, recupera un reliquiari de la verò-nica de la Verge que juntament amb altres joies ha-via empenyorat al paborde de la seu de Girona el 5d’agost de 1415, per un préstec de 100 florins d’or.En la descripció que es fa de la peça es diu:

Item unum aliud reliquiarium cunn pede fustiscohoperto de plata auri cum foleis in quibussunt aliqui perule grossetes, e manudes et inmedio ipsius reliquiarii est himago virginisMarie, et in capite ipsius ymaginis est unus lapisvermilibus, vocatus balaix, et in manu eiusdemimaginis est unus lapis vocatus saffre, Et in pededicti [sic] unus lapis modicus vocatus balaix80.

Així doncs, l'any 1415, Violant de Bar ja pos-seïa un reliquiari amb la santa faç de Maria.

Les veròniques com a temes devocionalsEls trets comuns que presenten les veròniques ul-trapassen el camp estricte de la iconografia. To-tes les obres mantenen unes mides que oscil·lenentre els 37,5 i els 48 cm d’alçària i els 24, els 5 i els39 cm d’amplada i, d’altra banda, són peces petitesque encaixen dins una mateixa tipologia: reliquia-ris, díptics o petites taules que servien per a la de-voció, com podem endevinar per la miniatura delmartirologi de Girona (ms. 237 MAG)81.

Del que hem esmentat podem concloure que altombant del segle XIV circularen per la Coronad’Aragó i altres punts d’Europa un seguit d’obresamb uns temes semblants que podem qualificar de«pietosos» –les santes façs de Crist i la Verge, elBaró de Dolors, la Pietat de Maria, etc.– i amb unesdimensions petites que no acostumaven a superarels 50 cm. El valor d’aquestes imatges era el desituar l’espectador davant el que es considerava unavera icona, és a dir, un retrat real de Crist o de laMare de Déu; la imatge com a tal era valorada notant per ésser un original (n'existien, com hem vist,moltes còpies i fins i tot versions diferents), sinópel fet que reproduïa, quant al model utilitzat i tam-bé a les seves dimensions, un «original», i és enaquest sentit que podia assolir l'estatus d'«autèntic»

78. GUDIOL I CUNILL, 1921, p. 71.

79. Inventari de l’any 1414 de lacatedral de Vic, foli 36v. ArxiuEpiscopal de Vic.

80. La notícia és recollida a la Re-vista de Girona, XIV, 1890, p. 92a 96, correspon a la transcripciód’un manuscrit de l’Almoina delpa, caixa 11, núm. 56, de l’Arxiude l’Hospici provincial.

81. Vegeu la nota 67.

82. Cal tenir en compte que laverònica de Crist unida al résd’oracions com la Salve sanctafacies anava associada a la conces-sió d’indulgències. Pel tema de lavera icona i el seu estatus d’origi-nal i relíquia, vegeu l’apèndix Cde treball de H. Belting (L’arte eil suo pubblico. Funzione e formedelle antiche immagine dellaPassione, Bologna (1981)1986, p.227 a 251), l’article de G.LLOMPART:«Longitudo Christi Salvatoris. Unaaportación al conocimiento de lapiedad popular catalana medie-val», dins Entre la Historia delArte y el Folklore. Folklore deMallorca. Folklore de Europa,Palma, 1984, p. 93 a 115, i tambél’esment d’I. Ragusa sobre el va-lor de les santes façs de Crist coma còpies fidels a un original(«Mandylion-sudarium the"translation" of a byzantine relicto Rome», dins Arte Medievale,2, 1991, p. 98).

83. El terme d'imatges devocionalso l’alemany Andachtsbild, ha estatextensament tractat en els darrersanys, vegeu entre d’altres E.PANOFSKY: «Jean Hey’s ‘Eccehomo» a Musées Royaux desBeaux Arts, Bulletin, 5, 1956, p.95 i s.; H. BELTING: 1981, op. cit.;S. RINGBOM: Icon to narrative.The close-up in fifteenth-centurydevotional painting, 1984 (1965),p. 52 a 59, 214 a 216; H. VAN OS:«The discovery of an Early Manof Sorrows on a DominicanTryptych», dins Journal of theWarburg and CourtlandInsitutues, 41, 1978, p. 65-75, i1994, op. cit. Sobre aquest tipusd’imatges de mig cos vegeu tam-bé l’article d’A. CHASTEL:«Medietas imaginis. Le prestigedurable de l’icone en Occident»,dins Cahiers Archaéologiques, 36,1988, p. 99-110.

84. RINGBOM, op. cit., p. 214-216.

85. Així s’hi fa esment en diver-ses crides que daten dels segles XV

i XVI en el Llibre d’ordenances delConsell de Cent de Barcelona.

86. Vegeu una breu descripció dela processó al treball de J.M.MADURELL: «La processó de laImmaculada», dins V.O.T. de N.Sra. de Pompeia, desembre de1954, núm. 56.

87. Llibre d’ordinacions del Con-sell de Cent (vol. IV-17, f. 115v.corresponent al període del 27.III.1540 al 15.II. 1559). Arxiu Histò-ric de la Ciutat.


i al mateix temps de «relíquia»82. Exemples emble-màtics en són les veròniques de la Verge de les ca-tedrals de València, Tortosa, Palma de Mallorca,Girona, la del Museo de Bellas Artes San Pío V deValència col·locades dins reliquiaris, confeccionatsexpressament per custodiar les imatges. És preci-sament aquesta particularitat la més destacada deles peces catalanes, ja que només a la Coronad’Aragó les santes façs de Maria es veneraven a l’in-terior de reliquiaris confeccionats amb una tipolo-gia, la funcionalitat de la qual era «mostrar» la imat-ge, oferir-la a la veneració dels fidels, ja fos a lesprocessons (el fet que fossin reliquiaris pediculatsles feia especialment aptes per a aquest tipus de cele-bracions) o bé per col·locar-les damunt de l’altar.

Per tot el que acabem de dir, les veròniques queestudiem es relacionen amb un grup d’obresbaixmedievals anomenades pels historiadors de l’artimatges devocionals i caracteritzades pel seu caràc-ter pietós (movien a la devoció), les seves dimen-sions petites, la situació de la figura en un «primerpla» i de mig cos (o només el cap), i la relació di-recta (i en alguns casos, de «diàleg») que s’estableixentre la imatge i l’espectador. La definició del ter-me està encara sotmesa a debat83 i no és ara el mo-ment de reencetar la polèmica, però sí de subrat-llar la relació de les veròniques catalanes amb aquesttipus d’imatges. Lògicament l’aplicació del termeimatge devocional a les veròniques ha de ser pru-dent, perqué cal tenir en compte la iconografia, laforma i la funció de les obres. Ringbom ha insistiten què un dels factors que les defineixen és el culteprivat pel qual són creades, i en el cas de les verò-niques catalanes no en podem deduir una mateixafuncionalitat, almenys en tots els casos84; la verò-nica del rei Martí, si bé es tractava d'una peça per-sonal del rei i segurament especialment estimada iutilitzada, era feta servir el dia de la Puríssima perla processó, i és possible que succeís el mateix ambla de Tortosa i la de Vic, a més, es té constànciaque algunes d’aquestes veròniques es conserven amonestirs com la cartoixa de Valldemossa o la deVall de Crist, per la qual cosa hem de pensar queles santes façs de la Verge rebien un culte públic osi més no semipúblic.

La relació entre les veròniquesi la Puríssima

La verònica del rei Martí i la celebracióde la Puríssima a BarcelonaLa primera aparició «pública» d’una verònica enforma de reliquiari pediculat de la qual tenim cons-tància documental, tingué lloc, com ja hem reite-rat, en la processó de la festa de la Puríssima a

Barcelona. És molt possible que aquest fet s’esde-vingués el 1398 si tenim en compte l’interès quedemostra Martí l’Humà per tenir la verònica llestaràpidament, però en tot cas el que és segur és queja devia utilitzar-se l'any 1402, com ho atesta la cartaque hem portat a col·lació. Sabem que aquesta tra-dició continuà en els anys posteriors, si més no finsal 1405, però podem sospitar que s’estengué fins ala mort de l’Humà. Així doncs, la verònica del reiMartí està estretament lligada a les primeres pro-cessons de la Puríssima que es portaren a terme aBarcelona.

Conservem poques notícies sobre com es con-tinuà celebrant la Puríssima els anys posteriors a lamort de Martí l’Humà. Sembla que existí una min-va d’interès per part dels seus successors fins al reg-nat de Ferran el Catòlic. Això no vol pas dir que lafesta deixés de celebrar-se, al contrari, la tradiciócontinuà com ho atesten les abundoses al·lusionsdocumentals a l’itinerari de la processó de la Con-cepció85 o els esments que se li fan al Manual deNovells Ardits. Madurell subscriu, per exemple, quel’any 1466 s’introduí un entremès que consistia enuna caseta simbòlica de l’estada dels pares de laVerge, sant Joaquim i santa Anna86. L’any 1553 elsconsellers de Barcelona, d’acord amb el capítol ca-tedralici, ordenaren una crida amb motiu de la pro-clamació d’unes octaves per la festa de la Concep-ció, el manuscrit que recull aquestes disposicionsparla de la verònica de la Verge que es venerava a laprocessó87. Aquesta dada és important perquè cor-robora que l'any 1553 es continuava festejant laPuríssima amb una processó de la verònica de laVerge de la mateixa manera que ja s’esdevenia el1402; lògicament, aquesta verònica ja no era l’ex-cepcional reliquiari del rei Martí, però possiblementes tractava d'una peça que se li assemblava, tal ve-gada la inventariada l'any 1522 a la catedral.Madurell ha afirmat que la verònica continuà uti-litzant-se per la processó fins a la segona meitatdel segle XVII88; ara bé, sabem que el 1625 la imatgeque es venerà fou una representació d’argent de laVerge amb els atributs característics de la dona apo-calíptica i que per tant seguia ja el que seria el pro-totipus habitual de la Puríssima89 al segle XVII.

Les veròniques i la PuríssimaTot i que manquen dades que permetin corrobo-rar amb seguretat que hi ha una relació directa en-tre les veròniques i la Puríssima, no deixen de sersuggerents un seguit de notícies que fan referènciaprecisa a la Concepció Immaculada de Maria: d’unabanda, ja hem vist com un llibre d’hores francèsmostra la santa faç de Maria damunt de la mitjalluna, atribut característic de la dona apocalípticaidentificada amb la Puríssima90; altrament apareixtambé una mitja lluna i fins raigs de sol en una ve-

88. Ibídem.

89. A. Pujades descriu la festivi-tat d’aquesta manera: «En ditaciutat, en aquest sant dia en laprocessó de la confraria de la Im-maculada Conceptió de NostraSenyora aportaren una sua figurade plata, ab la lluna baix dels peus,vestida de sol y coronada de dot-ze estrelles. Té de 6 fins en 7palms de alçada. Ha-la feta fertota a ses costas lo sacristà mos-sèn Pere Pla, sacristà y canonje dela matexa Seu de Barcelona, a quiMaria santíssima ho prenga enbon servey. Ha’m referit T.Penya,jove argenter, qui ha treballat enfer aquesta immatge, que en ell hiha siscentas lliures de pes de pla-ta, y entre lo or y pedras y mans,costa passadas de myl y siscentaslliuras». Vegeu Dietari de JeroniPujades, Barcelona, 1975, vol. III,p. 237.

90. Com hem assenyalat a la nota64, es tracta d’un manuscrit fran-cès datat cap al 1490.


rònica descrita pels inventaris de la catedral de Vicde mitjan segle XV:

abdos Verònichas la una de la fas de Jesucrist elaltre de la Verge Maria ab son peu perllongaten forma de fulla de carxofas ab quatre esmaltsab les armes del Capitol y de Colom y sobredell mijalluna de plata blancha que sostenta ditaverònica91.

També podria tenir un sentit immaculista la fra-se que apareix reiteradament en la part inferior d’al-gunes veròniques a manera d’inscripció, o bé a ladiadema de la Verge; la jaculatòria diu «Ave Mariagratia plena dominus»92, i per bé que és una de lesmés habituals en escenes marianes, sobretot a lesanunciacions, pensem que podria fer referència ala Puríssima, atès que ella era realment la «plena degràcia» en no haver estat concebuda amb pecat ori-ginal. A més, un argument basat en aquesta matei-xa frase havia estat emprat diverses vegades a laCorona d’Aragó per rebatre les posturesmaculistes, així per exemple Pere Tomàs la fa ser-vir en una de les seves obres en defensa de la Im-maculada93, Joan I sembla utilitzar la mateixa tesien l’edicte que estableix la festa de la Puríssima a laCorona d’Aragó l'any 139494, i finalment es tornaa al·ludir aquestes paraules en una de les cartes en-viades l’emperador Segismon, la datada l'any 1425,per tal de demanar la proclamació universal de lafesta de la Puríssima95.

També una verònica inventariada a la seu deBarcelona portava una diadema amb la inscripciósegüent: «Purissima Maria mater Dei». Una últi-ma dada d’interès és la informació que aporta A.Arqués en afirmar que la santa faç de Cocentaina(València) rebé en el seu origen l’advocació de la«Concepción Inmaculada» i no fou fins un mo-ment més tardà que canvià el títol per Mare de Déudel Miracle96.

91. L’esment és copiat de la nota7 de GUDIOL, op. cit., p. 76. Uninventari posterior torna a es-mentar la verònica afegint-hi en-cara un nou atribut: «Item unencast de argen deaurat per la ve-rònica ab cinquanta y sus raicsalrededor de la creu [...] y sobrelo peu una mija llunya de argentblanc sobre de la qual se assentalo encast de la verònica» (A.C.Tresoreria).

92. Apareix en les veròniques deTortosa, la del Museo de BellasArtes Sant Pío V de València, ladel retaule de San Antoni Abadde Monzón, la de la catedral deGirona. Dissortadament la ins-cripció és il·legible a les santes façsde la col·lecció privada de París ia la de la col·lecció Durrieu.

93. Malgrat que falten dades quepermetin completar la seva bio-grafia, Pere Tomàs degué viureentre 1280 i 1350 aproximada-ment. Ingressà a l’orde francisca-na i escrigué un extens tractat afavor de la Puríssima. Vegeu lareferència que li fa GUIX, op. cit.p. 220 a 228 i també Martí DE

BARCELONA: «Fra Pere Tomàs»,dins Estudios Franciscanos, 39,1927, p. 90 a 100 i RUBÍ, op. cit.,p. 363 a 405.

94. El text diu: «Defuit ergo tamexellentissimi Virgini, in conceptualmifici sui corporis, aliquidpuritatis vel gratie ob pretensumoriginale peccatum quam missusab eam celestis nuncius, pacisangelus salutando: "Ave plenagratia Deus tecum, benedicta inmulieribus" predicavit». L’edictepromulgat el 13 de març de 1394per Joan I és transcrit perMADURELL (op. cit., p. 454 a 456).El rei va fer públic el documental·ludint novament a la mateixaidea: «de tants beneficis e gràciescom tot dia reebem cascuns de laVerge Piadosa Regina de Glòria,plena de gràcia e beneyta sobretotes les fembres, celebren e col-guen cascun any la dita festa de lasua benauyrada Concepció, abgran reverència e honor» (ibídem,p. 28 a 29).

95. Es tracta d’una carta datadael 16 de maig de 1425, és la quar-ta instància tramesa a l’empera-dor Segismon d’Hongria. Ens ésconeguda mercès a dos documents:el ms. Vindob. lat. 3515, f. 169-170 de la Staatsbibliothek deViena i un manuscrit conservat al’Arxiu Capitular de Barcelona,volum sense numerar, f. 41-43.Vegeu l’esment que li fa GAZULLA

(1905-6, p. 63) i la carta transcri-ta per PERARNAU (op. cit., p.160 a163). El text diu:«Et ut hocmeritorium et devotum negotiumteneatis continue ante faciemmentis vestre, supplicatur iterumvestre maiestati imperiali quod"Ave, Maria, gratia plena"habeatis atiam in dicta materiapro stimulo seu memoriali conti-nuo. Nam, si verbum predictum,sicut quotidie in vestro imperialiore pronuntiatum existit, ita insua vera significatione devotecontemplaveritis, sine dubiovidebitis vere et cum rationeevidenti quod, cum "plenum" dedirecto opponatur "vacuo", autVirginem esse macula originaliimmunem aut verbum predi-cutum, quod fuit archangeliGabrielis incarnationem Filii DeiMarie virgini nuntiantis, essefalsum. Nam postquam virgoMater "plena gratia" nuncupatur,non potest concedi in aliqua eiusparte vacua nullo modo, cumillud, quod iin aliqua eius partevacuum invenitur non possitplenum suppliciter nuncupari»(f. 169-169v., del Cod. Vind. 1515de Staatsbibliothek de Viena).

96. L. FULLANA: Historia de lavilla y condado de Cocentaina,1975, p. 310 i 311.

97. F. PACHECO: El arte de la pin-tura, Madrid, 1990, p. 209 a 212.


ConclusionsJa hem vist com la primera aparició d’una santa façde la Verge esmentada explícitament com a verò-nica pot situar-se en el darrer quart del segle XIV, ésel retaule realitzat pel gremi de pintors i fusters deValència. És l’única notícia que tenim anterior alregnat de Martí I, ara bé, en el període que s’escauentre 1397 i 1414/15, i per tant els anys immediatsa la mort de l’Humà, conservem diverses referèn-cies documentals de les santes façs de Maria: la ve-rònica del rei (1397), la de la catedral de Vic (1414)i la de Violant de Bar (1415) i les notícies menysprecises del díptic de Valldemossa i la imatge deTobed (1400), a les quals podríem afegir el testi-moni «gràfic» de veròniques que fàcilment podriencorrespondre a aquest període si atenem criterisestilístics: les de la catedral de Tortosa, les duespertanyents a col·leccions particulars, i possible-ment algunes de les imatges de la santa faç realit-zades per pintors valencians.

Aquestes notícies evidencien per tant l’estretarelació que hi ha entre el regnat de Martí I i la difu-sió de la verònica de Maria. Què succeïa abans del’any 1397 amb la santa faç de Maria? Ho desco-neixem, l’única verònica de la qual tenim constàn-cia no ens permet avaluar l’abast i la difusió deltema abans de Martí I; ara bé, el que queda clar ésque en els anys posteriors a la seva coronació laverònica esdevindrà una iconografia àmpliamentdifosa. És en aquest punt en què hem cridat l’aten-ció sobre la imatge que, per les evidències, podriaser la causa d’aquesta extraordinària difusió: la ve-rònica del rei Martí. Les notícies documentals sónen aquest sentit molt explícites ja que manifestenl’estimació que sentia el rei per la imatge; no és elmoment de tornar sobre idees ja prou subratlla-des, però sí d’insistir en el fet que la verònica ésuna peça estretament vinculada a la persona deMartí, com ho testimonia el to enfadat i alhora enèr-gic amb el qual la reclama a Coscollà, la cura quedemostra en les seves cartes dies abans de laPuríssima perquè la imatge sigui «tramesa» aBarcelona i la seva negativa de deixar-la als confra-res quan la festa no se celebra al palau major. Totesaquestes referències denoten el vincle afectiu quedevia existir envers la faç de Maria. La verònica de

Maria era per tant un peça que pertanyia a la cape-lla personal del rei, i que sovint devia viatjar ambell en els diversos desplaçaments que el portavend’un indret a l’altre del país. També és significatiuque Martí deixa la imatge per festejar a Barcelonauna ocasió singular: la Puríssima, una prerrogativamariana de la qual els reis del casal de Barcelonas’havien convertit en fervents defensors.

En aquest punt entronquem amb una altra dadainteressant. Documentalment només tenim cons-tància que la verònica es venerà a la processóbarcelonina els anys 1402 i 1403. Ara bé, sabemque a Barcelona el 1553 es continuà utilitzant unaverònica com a imatge processional de laPuríssima; per tant, un segle i mig després de lesdisposicions del rei Martí, la verònica continuaservint per la veneració de la festa de la Immacu-lada, la qual cosa denota que la tradició havia con-tinuat viva durant aquest interval de temps. Aixòens porta a apuntar que molt possiblement l’ús dela verònica per la processó de la Puríssima els anys1402 i 1403 no degué ésser un cas esporàdic, sinóque, ben al contrari, devia convertir-se durant elregnat de l’Humà, en un costum habitual fins alpunt que els ciutadans de Barcelona identificarenla Concepció de Maria amb la contemplació de laseva santa faç. És des d’aquesta perspectiva quehem d’analitzar la notícia del 1553 quan novaments’esmenta la verònica en relació amb la festa de laPuríssima; sembla versemblant que l’ús de la ve-rònica per la processó s’havia convertit en la ma-nera habitual de celebrar la Puríssima, costum quepossiblement es perpetuà fins al 1625 quan sabemque s’utilitzà una imatge diferent de la Verge, araja adient a la nova iconografia de la Immaculadaque s’estava imposant arreu d’Espanya i que jaestava formulada en un dels tractats sobre pinturamés influents de l’època, l’escrit per FranciscoPacheco97.

Sembla doncs versemblant apuntar que la ve-rònica del rei Martí, ultra donar lloc a la difusió dela santa faç de Maria, vinculà aquest tema icono-gràfic amb la Puríssima. D’ençà de 1398 i semblaque durant el segle XVI, existeixen notícies que per-meten pensar que, en determinats casos, s’empràla verònica com a imatge simbòlica de la Immacu-lada Concepció de Maria.

la verònica de madona santa maria i la processó de la puríssima … · 2004-11-12 · 86 locvs...

Documents