la revoluciÓ anarquista de 1936 a catalunya

Inici Debats Reflexions Matèries pedagògiques Pàgines web InstitucionsDebat sobre la revolució anarquista de 1936

La revolució anarquista de 1936 a Catalunya cal situar-la en la línia de transformació política i econòmica de la societat. Ara bé, com tots els esdeveniments històrics, presenta unes peculiaritats irrepetibles, úniques, en ple segle XX: en un nació petita, en una societat relativament evolucionada, amb una indústria i un comerç amb lligams internacionals, amb una llarga tradició de lluita obrera, de revoltes, els anarquistes aconsegueixen realitzar al llarg de gairebé nou mesos i escaig, tot i que a cops i rodolons, amb mancances greus i errors polítics, la utopia social. Catalunya, i concretament Barcelona i les ciutats industrials metropolitanes com Badalona, Sabadell , Terrassa , van esdevenir no sols les capdavanteres en la lluita contra el feixisme, sinó que a la vegada se situaren a l'avantguarda de les transformacions socials. De tal manera que el nostre país fou el focus d'atenció mundial per part de periodistes, intel·lectuals, artistes, polítics de diverses contrades: André Malraux, Ilya Ehrenburg , Hans Magnus Enszenberger, Simon Weil, Ernest Hemingway, George Orwell ; atenció i interès continuats, en els anys foscos del franquisme i altre cop en els nostres dies: Kenn Loach , Daniel Guerin, Noam Chomsky, (…).Fa setanta anys de l'inici de l'esdeveniment revolucionari, gairebé el promig de vida d'una persona en els nostres dies. Però, la distància temporal no ha contribuït a que la revolució anarquista hagi perdut força, tot al contrari, ha permès que la reflexió sobre aquest fet pugui ser més serena, més aprofundida, més alliçonadora, car tots els qui ens hi acostem amb la memòria ho fem amb la mirada que ha passat pel sedàs de la lectura, pel diàleg amb alguns dels protagonistes ja grans -atemperats els seus ideals pel pas del temps-, pels diversos debats i informacions recollides, però no per l'experiència directa. Així és més factible una anàlisi ponderada, no dic totalment objectiva, car ningú no pot desprendre's de la càrrega ideològica i passional. Això explica les diverses interpretacions que encara es donen en l'actualitat sobre la revolució anarquista i la Guerra Civil. Una revolució en la qual aflorà amb contundència la grandesa i la misèria humana, la il·lusió i el desengany, les accions heroiques i les abominables, la noblesa i la roïnesa, les postures idealistes i les tinyetes, el bo i el dolent; la controvèrsia

Ara bé, darrere dels noms i dels títols hi ha unes realitats molt més complexes. En la sublevació dels militars, a part del descontentament, de la defensa de la «unidad de la patria» i d'una manera peculiar de considerar la religió catòlica, atacada pel laïcisme republicà, la motivació fonamental fou la defensa dels interessos de l'alta aristocràcia terratinent -amenaçada per les revoltes camperoles d'arrel anarquista a Andalusia, Extremadura i Aragó -i l'alta burgesia capitalista, financera, inclosa la catalana, la basca i la mallorquina (Joan March), amenaçada per les vagues i les lluites sindicals que a Astúries estaven protagonitzades pels socialistes i comunistes i, a Catalunya, pels anarquistes. A més, aquestes lluites tenien els seus precedents: la Setmana Tràgica, les vagues, els atemptats terroristes, els sabotatges, els enfrontaments entre el Sindicat Únic (sindicalista) i el Lliure (la patronal), incidents que van donar lloc a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el brou de cultiu de l'enfrontament s'anava covant, a poc a poc, i va adquirir una intensitat notòria durant el període republicà amb els fets de «Casas Viejas», la revolució d'Astúries, la declaració sobiranista de Lluís Companys, els amotinaments al Baix Llobregat i a les mines de Sallent. Cert que la ideologia republicana representava una vertadera provocació per a les classes burgeses conservadores de l'època en contrades com Castella i Andalusia. No obstant això, també s'ha de dir que la República espanyola i la Generalitat de Catalunya no es distingiren pas per les transformacions socials favorables a la classe obrera. Així doncs, el canvi de règim, de Monarquia a República, no va suposar un trencament de les estructures econòmiques de domini com la propietat latifundista i les capitalistes. Tot i així, les revoltes anarquistes, sobretot a Catalunya, i la dels camperols a Andalusia i a Aragó, les posaven en contínua situació d'escac. I va esclatar l'hostilitat, quasi inevitable, tal vegada en un moment no esperat del tot o no desitjat per les forces anarcosindicalistes. Per tant, la revolta militar no es pot entendre sense la lluita continuada,

http://www.xtec.es/~lalegret/index.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/insti.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/paginaw.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/matped.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/reflex.htm

entre els principis i la realitat pura i dura. D'altra banda, la revolució anarquista del 1936 s'ha de situar en el context de l'anomenada Guerra Civil espanyola i del panorama polític europeu dels anys trenta del segle XX. I en aquest sentit cal fer unes precisions per a evitar que la revolució no quedi «tapada» pel seu context.La Guerra Civil espanyola és el títol que hom adjudica a la lluita política, fratricida, que succeeix entre el 17 de juliol de 1936 i el 31 de març de 1939 (2 anys, 8 mesos, 12 dies). La revolució anarquista, de facto, té la seva vigència des del 21 de juliol de 1936 fins al 9 de maig de 1937 (9 mesos, 19 dies). La Guerra Civil espanyola –que també té el seu context internacional i el seu contingut- és l'enfrontament entre bàndols, batejats amb noms diversos: - Pel que fa al bàndol considerat de dretes, els noms són:

1) Feixista, per haver rebut l'ajuda de països com Alemanya i Itàlia i perquè existia un partit minoritari: Falange Española fusionat amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas, d'ideologia nacionalista, corporativista, amb afinitats amb el partit feixista italià. 2) Movimiento Nacional és el resultat de la unificació ideològica de la Falange amb la Comunió Tradicionalista, constituint la FET i de las JONS.3) Per la seva vinculació interessada amb l'Església Catòlica: Cruzada Nacional.4) Pel fet de defensar una manera d'entendre Espanya, com un imperi, dictatorial, centralista i teocràtic (Por el Imperio hacia Dios): nacional.5) Pel fet de ser, en principi, una insurrecció militar: Alzamiento Nacional.

- Pel que fa al bàndol considerat d'esquerres:

1) Republicà, pel fet d'ostentar la representació legal de la República, que, per cert, també defensava la unitat d'Espanya.2) També se l'anomena roig («rojo»), pel fet d'integrar els sindicats i els partits genuïnament obrers: anarquistes, comunistes i socialistes, amb les seves banderes roges.

La versió oficial dels fets per part del bàndol franquista és que l'aixecament o la sublevació de l'Exèrcit espanyol (a càrrec principalment dels comandaments

revolucionària, exercida principalment per l'anarcosindicalisme i la classe obrera en general des de mitjan segle XIX. Es poden afegir altres factors coadjuvants a la insurrecció: el descontentament dels militars, el sentiment religiós de les classes benestants ferit pel laïcisme republicà, la proclamació sobiranista a Catalunya i al País Basc, el context internacional. Però el nucli de l'enfrontament cal centrar-lo en l'amenaça real i concreta de les situacions de privilegi i de domini d'una classe social assentada, en part, en pressupostos ideològics preil·lustrats. La reacció defensiva de la classe econòmica i ideològica dominant és la raó de fons, latent, de la sublevació militar. Per tant:

1) No té res d'estrany que els militars invoquessin, en principi, l'ordre republicà per justificar el seu aixecament contra el govern. No va ser un aixecament per a restablir la Monarquia.2) Això explica els dubtes per part del Govern republicà en el moment de l'inici del cop –el 17 de juliol- entre pactar amb els militars sublevats o bé entregar armes al poble per a defensar la República; els seus dirigents temien la combativitat de les forces anarquistes, sindicalistes, tant o més que els militars.3) Això explica l'enfrontament latent, sord, entre els partits republicans, inclosos els catalans: Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya, per un cantó, i els anarquistes, per un altre.4) I també, l'enfrontament agònic per la disputa de l'hegemonia política entre els anarquistes i els comunistes, que finalment explota tràgicament arran dels fets de maig de 1937 i acaba amb el declivi de la revolució anarquista catalana, una revolució iniciada, però no consumada.

Un enfrontament entre comunistes i anarquistes, «tapat» pel dilema fictici entre revolució o guerra, quan la qüestió essencial per part dels anarquistes era, en canvi, fer o no la revolució, és a dir, consumar-la o aturar-la, la primera alternativa implicava la presa de poder,

anomenats africanistes o de la Legió) contra l'ordre establert, legal, és a causa del descontentament vers el règim republicà de caire, laic, liberal, antiautoritari, poc o gens «amic» dels militars, caigut en el «caos» per les revoltes comunistes i anarquistes. A més, l'anomenada Guerra Civil espanyola té com a teló de fons el conflictiu context internacional europeu: el règim comunista de la URSS i les dictadures nazifeixistes d'Alemanya i d'Itàlia, que -a part de Mèxic- tenen un protagonisme rellevant en el decurs de la contesa.

també acaronat i desitjat pels comunistes. D'aquí que la revolució anarquista es veiés assetjada per totes bandes, que les posicions dels militars sublevats s'afermessin amb el declivi de la revolució i que aquest declivi afectés negativament també la quasi independència aconseguida a Catalunya en aquells moments. Una revolució no consumada signa ella mateixa la seva sentència de mort; d'aquesta manera, les jornades revolucionàries que començaren el 19 de juliol a Barcelona van suposar la pedra de toc política per als ideals anarquistes. Una vegada més la dicotomia ideològica de l'anarquisme: la contraposició entre l'ideal i la realitat fàctica, entre l'humanisme i el pragmatisme, entre el seny i la rauxa, va desembocar en un resultat dolorós.

TEXT COMPLET DE La revolució anarquista de 1936 a CatalunyaLLUÍS ALEGRET

LA REVOLUCIÓ ANARQUISTA DE 1936 A CATALUNYA

PREÀMBULAls anys quaranta no passava dia que no es parlés de la guerra, especialment a les llars, però també a fora, amb un cert to cautelós, amb una mena de llenguatge xifrat. Era corrent l'expressió: «Abans de la guerra tal cosa (…)», «Abans de la guerra, tal altra (…)». Aquesta vivència m'ha quedat gravada per sempre més. És la meva memòria històrica com la de tants i tants infants nascuts a mitjant dels anys trenta. Efectivament la guerra marcà profundament un abans i un després. Les coses ja no podien continuar essent com abans.D'altra banda, les opinions a la ràdio, a la premsa, les converses en veu baixa, els xiuxiueigs, fins i tot per part de gent d'«esquerres», malparlaven dels anarquistes. Alguns els atribuïen la causa de l'ensulsiada. Eren, ras i curt, el boc expiatori. Com les altres forces polítiques del bàndol republicà els anarquistes van cometre errors -¿com evitar-los en qualsevol afer humà?- però no fins al punt que se'ls pugui atribuir la causa decisiva de la derrota, si pensem que no van voler assumir, ni van tenir a les seves mans les responsabilitats polítiques últimes, en tot cas –i aquest sí que fou el seu veritable error polític- van compartir aquestes responsabilitats.És cert que la veritat no necessita defensa, però també ho és que Sòcrates per dignitat pròpia realitzà una autodefensa memorable davant del tribunal acusador. Aquí la defensa de la causa anarquista no tindrà l'oripell de la dialèctica socràtica, sinó els judicis, les reflexions, les veus testimonials, mediatitzades pel missatge escrit, d'aquells que protagonitzaren i participaren en els fets concrets, però també de veus autoritzades com la del prestigiós lingüista nordamericà Noam Chomsky i a casa nostra del professor Dr. Miquel Siguan. Vaig pensar que si el Dr. Siguan –persona amb un prestigi intel·lectual, coneixedor de l'ànima i del comportament humà, que a més va viure en directe l'experiència militar i el contacte amb militants anarquistes- remarca, en el seu llibre, La guerra als vint anys, les contradiccions, però alhora l'humanisme, la sinceritat, la noblesa dels militants anarquistes, alguna sospitosa raó hi hauria en haver-los atribuït la causa de les desgràcies de la revolució, quan ells van ésser justament –junt amb les forces d'ordre públic- els que van donar la cara i es van atrevir amb els militars insurrectes. I no sols això, a més a més, van portar a terme, en circumstàncies molt difícils i totalment adverses l'experiència de les col·lectivitzacions, l'organització de la complexa activitat ciutadana després de la lluita als carrers i, per si fos poc, van enviar les columnes de milicians al front d'Aragó, on sense cap mena de preparació militar i amb un armament més que deficient van establir cotes defensives que van impedir, com a mínim, l'avenç immediat de l'enemic. Per tant, centro la meva reflexió sobre el fet essencial que incideix en l'orientació i la marxa de la revolució: la decisió dels directius de la CNT-FAI de no consumar la revolució després que els militants de base paressin el cop militar el 20 de juliol de 1936. Aquest punt central, decisiu, de la revolució

anarquista és la pedra de toc d'una ideologia propera a la utopia, a una visió romàntica, rousseauniana, mística. Aquestes pàgines estan dedicades a analizar i reflexionar sobre les causes i els perquès d'aquesta cessió o abandonament de la revolució en unes hores decisives, sota el guiatge d'una figura senyera de l'anarcosindicalisme, Joan García Oliver, que assenyala amb traços contundents i autocrítics perquè la revolució anarquista de juliol de 1936 a Catalunya, única en la història dels moviments socials i polítics pel que fa a les seves notables realitzacions i concrecions acaba per declinar.En definitiva, aquest assaig pretén sortir al pas de les acusacions injustes contra els anarquistes i a la vegada puntualitzar que la causa de l'ensulsiada té la seva arrel en el fet de no haver consumat una revolució que els mateixos militants anarcosindicalistes havien iniciat amb valentia, amb dinamisme i amb entusiasme revolucionari. L'arrel causal arriba al fons de la doctrina anarquista que històricament ha viscut sempre com un drama l'intent de realitzar el seu projecte humanista. Em mou no solament el desig de preservar la memòria històrica, sinó també el de mostrar la grandesa i la misèria de la condició humana que va portar a què fos factible una bella utopia social i política i al mateix temps es veiés estroncada, aquesta utopia, per manca de sentit polític. La desmesura de l'actitud prometeica: robar el foc dels déus, porta l'heroi a la perdició. Agraeixo l'ajut inestimable de l'amic i vell company de batalles perdudes, -que no de guerres- Rafel Borràs, les seves correccions i sàvies suggerències. Al Dr. Siguan, el seu encoratjament a escriure sobre el tema de l'anarquisme i l'aportació d'idees fonamentals en la meva reflexió temàtica. Als companys de tertúlia de l'Ateneu Barcelonès: Eduard Pons Prades, Bernat Castany, Eduard Moreno, per les seves crítiques. A Ramon Sala, a Antoni Castells, a Carlos Díaz per la seva aportació bibliográfica. A les bibliotecàries del Pavelló de la República de la Uiversidad de Barcelona i del Seminari de Filosofia, així com la de l'Ateneu Barcelonès. A la meva filla Irene per les coreccions gramaticals i d'estil.INTRODUCCIÓLa Revolució Francesa (1789), la Comuna de París (1848), la Revolució Soviètica (1917), són fites de la lluita emancipadora de les classes populars, que han marcat un abans i un després en el decurs de la història europea, han suposat un canvi de mentalitat en la gent, una influència cultural, una certa millora de les condicions de la classe obrera i el reconeixement de la dignitat de la persona amb la proclamació dels Drets de l'Home i del Ciutadà.La revolució anarquista de 1936 a Catalunya cal situar-la en aquesta línia de transformació política i econòmica de la societat. Ara bé, com tots els esdeveniments històrics, presenta unes peculiaritats irrepetibles, úniques, en ple segle XX: en un nació petita, en una societat relativament evolucionada, amb una indústria i un comerç amb lligams internacionals, amb una llarga tradició de lluita obrera, de revoltes, els anarquistes aconsegueixen realitzar al llarg de gairebé nou mesos i escaig, tot i que a cops i rodolons, amb mancances greus i errors polítics, la utopia social. Catalunya, i concretament Barcelona i les ciutats industrials metropolitanes com Badalona, Sabadell, Terrassa, van esdevenir no sols les capdavanteres en la lluita contra el feixisme, sinó que a la vegada se situaren a l'avantguarda de les transformacions socials. De tal manera que el nostre país fou el focus d'atenció mundial per part de periodistes, intel·lectuals, artistes, polítics de diverses contrades: André Malraux, Ilya Ehrenburg, Hans Magnus Enszenberger, Simon Weil, Ernest Hemingway, George Orwell; atenció i interès continuats, en els anys foscos del franquisme i altre cop en els nostres dies: Kenn Loach, Daniel Guerin, Noam Chomsky, (…).Fa setanta anys de l'inici de l'esdeveniment revolucionari, gairebé el promig de vida d'una persona en els nostres dies. Però, la distància temporal no ha contribuït a que la revolució anarquista hagi perdut força, tot al contrari, ha permès que la reflexió sobre aquest fet pugui ser més serena, més aprofundida, més alliçonadora, car tots els qui ens hi acostem amb la memòria ho fem amb la mirada que ha passat pel sedàs de la lectura, pel diàleg amb alguns dels protagonistes ja grans -atemperats els seus ideals pel pas del temps-, pels diversos debats i informacions recollides, però no per l'experiència directa. Així és més factible una anàlisi ponderada, no dic totalment objectiva, car ningú no pot desprendre's de la càrrega ideològica i passional. Això explica les diverses interpretacions que encara es donen en l'actualitat sobre la revolució anarquista i la Guerra Civil. Una revolució en la qual aflorà amb contundència la grandesa i la misèria humana, la il·lusió i el desengany, les accions heroiques i les abominables, la noblesa i la roïnesa, les postures idealistes i les tinyetes, el bo i el dolent; la controvèrsia entre els principis i la realitat pura i dura. D'altra banda, la revolució anarquista del 1936 s'ha de situar en el context de l'anomenada Guerra Civil espanyola i del panorama polític europeu dels anys trenta del segle XX. I en aquest sentit cal fer unes precisions per a evitar que la revolució no quedi «tapada» pel seu context.La Guerra Civil espanyola és el títol que hom adjudica a la lluita política, fratricida, que succeeix entre el 17 de juliol de 1936 i el 31 de març de 1939 (2 anys, 8 mesos, 12 dies). La revolució anarquista, de facto, té la seva vigència des del 21 de juliol de 1936 fins al 9 de maig de 1937 (9 mesos, 19 dies). La Guerra Civil espanyola –que també té el seu context internacional i el seu contingut- és l'enfrontament entre bàndols, batejats amb noms diversos: - Pel que fa al bàndol considerat de dretes, els noms són:


Els símbols i distintius d'aquest bàndol són: a) bandera, la «rojigualda», la monàrquica;b) himnes: el falangista, «Cara al sol» i el requeté o tradicionalista, «Oriamendi»;c) uniforme: camisa blava, boina vermella; d) salutació feixista: braç dret extès cap endavant a l'alçada dels ulls.- Pel que fa al bàndol considerat d'esquerres:


Els símbols corresponents són:a) himnes: «La Internacional» (comunista), «A les barricades» (anarquista), «Himne de Riego» (republicà); b) els uniformes són diversos, es distingeixen els dels anarquistes amb els seus mocadors negres i vermells, camisa negra, amb la típica gorra de cuir amb visera; c) banderes: vermella (comunista), roja i negra (anarquista), tricolor (republicana).La versió oficial dels fets per part del bàndol franquista és que l'aixecament o la sublevació de l'Exèrcit espanyol (a càrrec principalment dels comandaments anomenats africanistes o de la Legió) contra l'ordre establert, legal, és a causa del descontentament vers el règim republicà de caire, laic, liberal, antiautoritari, poc o gens «amic» dels militars, caigut en el «caos» per les revoltes comunistes i anarquistes. A més, l'anomenada Guerra Civil espanyola té com a teló de fons el conflictiu context internacional europeu: el règim comunista de la URSS i les dictadures nazifeixistes d'Alemanya i d'Itàlia, que -a part de Mèxic- tenen un protagonisme rellevant en el decurs de la contesa.Ara bé, darrere dels noms i dels títols hi ha unes realitats molt més complexes. En la sublevació dels militars, a part del descontentament, de la defensa de la «unidad de la patria» i d'una manera peculiar de considerar la religió catòlica, atacada pel laïcisme republicà, la motivació fonamental fou la defensa dels interessos de l'alta aristocràcia terratinent -amenaçada per les revoltes camperoles d'arrel anarquista a Andalusia, Extremadura i Aragó- i l'alta burgesia capitalista, financera, inclosa la catalana, la basca i la mallorquina (Joan March), amenaçada per les vagues i les lluites sindicals que a Astúries estaven protagonitzades pels socialistes i comunistes i, a Catalunya, pels anarquistes. A més, aquestes lluites tenien els seus precedents: la Setmana Tràgica, les vagues, els atemptats terroristes, els sabotatges, els enfrontaments entre el Sindicat Únic (sindicalista) i el Lliure (la patronal), incidents que van donar lloc a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el brou de cultiu de l'enfrontament s'anava covant, a poc a poc, i va adquirir una intensitat notòria durant el període republicà amb els fets de «Casas Viejas», la revolució d'Astúries, la declaració sobiranista de Lluís Companys, els amotinaments al Baix Llobregat i a les mines de Sallent. Cert que la ideologia republicana representava una vertadera provocació per a les classes burgeses conservadores de l'època en contrades com Castella i Andalusia. No obstant això, també s'ha de dir que la República espanyola i la Generalitat de Catalunya no es distingiren pas per les transformacions socials favorables a la classe obrera. Així doncs, el canvi de règim, de Monarquia a República, no va suposar un trencament de les estructures econòmiques de domini com la propietat latifundista i les capitalistes. Tot i així, les revoltes anarquistes, sobretot a Catalunya, i la dels camperols a Andalusia i a Aragó, les posaven en contínua situació d'escac. I va esclatar l'hostilitat, quasi inevitable, tal vegada en un moment no esperat del tot o no desitjat per les forces anarcosindicalistes.

Per tant, la revolta militar no es pot entendre sense la lluita continuada, revolucionària, exercida principalment per l'anarcosindicalisme i la classe obrera en general des de mitjan segle XIX. Es poden afegir altres factors coadjuvants a la insurrecció: el descontentament dels militars, el sentiment religiós de les classes benestants ferit pel laïcisme republicà, la proclamació sobiranista a Catalunya i al País Basc, el context internacional. Però el nucli de l'enfrontament cal centrar-lo en l'amenaça real i concreta de les situacions de privilegi i de domini d'una classe social assentada, en part, en pressupostos ideològics

preil·lustrats. La reacció defensiva de la classe econòmica i ideològica dominant és la raó de fons, latent, de la sublevació militar. Per tant:


Un enfrontament entre comunistes i anarquistes, «tapat» pel dilema fictici entre revolució o guerra, quan la qüestió essencial per part dels anarquistes era, en canvi, fer o no la revolució, és a dir, consumar-la o aturar-la, la primera alternativa implicava la presa de poder, també acaronat i desitjat pels comunistes. D'aquí que la revolució anarquista es veiés assetjada per totes bandes, que les posicions dels militars sublevats s'afermessin amb el declivi de la revolució i que aquest declivi afectés negativament també la quasi independència aconseguida a Catalunya en aquells moments. Una revolució no consumada signa ella mateixa la seva sentència de mort; d'aquesta manera, les jornades revolucionàries que començaren el 19 de juliol a Barcelona van suposar la pedra de toc política per als ideals anarquistes. Una vegada més la dicotomia ideològica de l'anarquisme: la contraposició entre l'ideal i la realitat fàctica, entre l'humanisme i el pragmatisme, entre el seny i la rauxa, va desembocar en un resultat dolorós i tràgic.1. Plantejament de la qüestió: una revolució iniciada, però no consumadaEn aquest assaig intento reflexionar sobre les raons per les quals els mateixos anarquistes catalans no van tirar endavant una cosa que havien iniciat agosaradament: la revolució, i com aquesta manca de decisió política incidí també en la pèrdua de la guerra, ja que Catalunya era la plaça forta de la revolució i, paradoxalment, de la resistència política republicana espanyola. La no consumació del projecte revolucionari porta a l'enfrontament per aconseguir l'hegemonia política entre anarquistes i comunistes, enfrontament que representa una crisi greu, afeblidora de la lluita contra el bàndol feixista, i, condueix a l'ensulsiada revolucionària i a la derrota militar del bàndol republicà.D'altra banda, la topada entre les dues doctrines té els seus antecedents:

1) La ruptura de la primera Internacional a causa de la picabaralla entre Bakunin i Marx i les seves conseqüències posteriors: la divisió de la classe obrera.2) La revolució russa, en la qual els anarquistes foren durament reprimits pels bolxevics.

Endinsar-se en el bosc d'aquesta revolució iniciada, però no consumada, en ple segle XX, en un país petit, relativament industrialitzat, sense un poder polític sobirà, malgrat tot amb la mirada adreçada a Europa, és encoratjador, i ho és també la comprensió de la tragèdia anarquista. Una doctrina política amb elements prometeics i religiosos que, com Antígona, cau víctima del rebuig del poder. Efectivament, el drama anarquista –en tant que ideologia política- esdevé pel fet que pretén destruir l'instrument sense el qual no podrà realitzar revolució fins a les últimes conseqüències. Aquest intrument no és altra que els aparells de l'Estat: els militars, els financers, els jurídics, els diplomàtics i els administratius. El drama anarquista ve donat per l'esquinzament entre el seny i la rauxa, entre la ideologia i la praxi; per la manca d'acoblament entre la doctrina fortament humanista, però alhora religiosa, utòpica, a voltes romàntica, mística, messiànica, i l'objectiu polític de transformació de la societat.Si hom vol transformar la societat no hi ha més remei que acceptar amb totes les conseqüències el repte de governar. La revolució no pot deixar de banda les eines necessàries per fer-la i aquestes eines són eminentment polítiques, incloses les militars, les financeres, les econòmiques i les diplomàtiques. Saint Just diu que "una revolució a mitges cava la seva pròpia tomba". Les forces anarquistes, els anarcosindicalistes, el juliol del 1936 lluitaven per una societat justa, lliure, la volien transformar, però això exigeix agafar el toro per les banyes: prendre el poder. La Comuna de París, la revolució espartaquista, l'anarquisme a Rússia, l'anarcosindicalisme a Catalunya, totes aquestes experiències han mort per la mateixa causa: no realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències. El tema de realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències continua essent un debat ben viu en els nostres dies, ultrapassa l'àmbit merament historicista i erudit. I l'interessant d'aquest debat per a nosaltres –homes i dones del segle XXI- és que es va viure dramàticament, en carn viva, aquí, al nostre país ara fa

setanta anys (Chomsky hi fa referència, v. cap. 7). Un debat que, per diverses raons, la nombrosa historiografia no hi ha posat l'èmfasi que requereix. Ho planteja sense aprofundir-hi Jean Bécarud. Pio Moa considera una quimera la realització de la revolució anarquista (no té res d'estranyar per la seva posició ideològica reaccionària), Pelai Pagès i Josep Termes ho remarquen sense tractar-ho a fons. Tampoc ho veu viable el capità Escofet, en canvi n'és partidari Raimon Galí, això sí, amb la condició d'anar de bracet de la petita burgesia catalana, no massa «amant», per cert, de les aventures revolucionàries. En fi, l'objectiu d'aquest escrit és remarcar i donar a conèixer el debat intern, en el si de la mateixa CNT-FAI –i subratllo en el si de la CNT-FAI- entre els partidaris d'ajornar la revolució, és a dir, d'acontentar-se amb la transformació econòmica de la societat (les col·lectivitzacions): Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez, de renom «Marianet» i el partidari de consumar-la, d'«anar per totes», de prendre el poder polític: Joan García Oliver. Aquest plantejament comporta:

a) situar el context històric del debat en els successos que comencen el 19 de juliol; b) la presentació dels arguments relatius a les dues alternatives sobre consumar o no la revolució;c) l'exposició sumària de la doctrina anarquista i les direccions que adoptà en el nostre país;d) la presentació del debat entre Chomsky i Foucault;e) una breu biografia de García Oliver i unes conclusions finals.

2. El context i els precedents de la revolució anarquistaLa Guerra Civil espanyola fou una contesa entre una classe dominant que defensava amb les ungles i les dents els seus interessos seculars, amenaçats, a l'Europa dels anys trenta del segle XX i una classe treballadora, dividida entre comunistes i anarquistes, que es disputaven l'hegemonia i el lideratge de la lluita dins del bàndol republicà. Que en la contesa s'hi barrejaren altres factors com la religió o el nacionalisme sobiranista defensat per Catalunya, ningú no ho discuteix. Com tampoc no cal qüestionar-se que l'error polític de la persecució indiscriminada de capellans i monges, crema d'esglésies, perpetrada a vegades per agents provocadors i incontrolats, contribuí al desprestigi de la lluita revolucionària i, a l'ensems, fou aprofitat pel bàndol feixista per proclamar la Cruzada Nacional; en el fons, però, una defensa dels interessos de classe. D'altra banda, l'esclat de la sublevació militar mostra amb claredat dues coses:

a) que els territoris on es fa front a la sublevació són principalment els industrials i amb un fort arrelament i tradició obrera socialista i anarquista;b) que la central sindical a abatre, el sector obrer temut per la seva combativitat radical és l'anarcosindicalista, que tenia el seu feu i els seus líders indiscutibles a Catalunya, un país amb una consciència sobiranista i que havia realitzat la revolució industrial –seguint el model europeu-, amb una llarga tradició de lluita obrera, provinent de la revolta anarquista d'Alacant de 1873, de la Setmana Tràgica, de la gran vaga de la Canadenca, de les pugnes entre els pistolers del Sindicat Lliure de la patronal i el Sindicat Únic anarcosindicalista, de les revoltes del Baix Llobregat.

És Catalunya i, més concretament, la ciutat de Barcelona, el baluart de la revolució anarquista, de la reivindicació nacionalista i on la consciència republicana entre la gent era més sòlida. A més, el fet d'haver vençut els militars a Barcelona exerceix un efecte dòmino a Lleida, Girona i Tarragona que es mantenen fidels al costat republicà, no hi ha insurrecció. Tamb s'hi manté València, encara que gràcies a la intervenció d'un escamot de milicians de Barcelona que va ajudar els seus companys enfront dels militars sublevats. Ultra això són les columnes anarquistes les primeres que viatgen cap a Saragossa i aconsegueixen els primers avenços al front d'Aragó, i també les que acudeixen a Madrid –on mor Durruti- a defensar la capital de l'Estat. I és de Barcelona, concretament el 5 d'agost de 1936, d'on surten els vaixells per anar a la recuperació de la illa de Mallorca a les mans del feixistes. I a Barcelona, igualment, són acomiadades les Brigades Internacionals el 15 de novembre de 1938. A l'ensems cal precisar que es requereix l'oposició conjunta de les organitzacions comunistes i d'esquerres, els republicans catalans, per a aconseguir doblegar el braó anarquista el maig de 1937. D'altra banda, amb els anarquistes fora de combat no sols està en perill la revolució social, sinó també la quasi independència de Catalunya, així com el precari poder polític de la mateixa República. La derrota a la batalla de l'Ebre i l'entrada de l'exèrcit facciós a Catalunya suposa definitivament la pèrdua de la guerra.En el context de l'anomenda Guerra Civil espanyola, la revolució anarquista a Catalunya té, doncs, el màxim protagonisme –tot i que com exposaré a continuació- va ésser una revolució no consumada; iniciada, però no completada. Les reivindicacions obreres que venien de lluny eren protagonitzades pels anarcosindicalistes i pels seus grups de defensa avesats a la lluita armada contra els pistolers de la patronal: grups com el «Nosotros», integrats per gent amb una llarga experiència de tortures i maltractaments a llurs esquenes, és a dir, carn de presidi. La policia de Primo de Rivera i els seus

sequaços: Martínez Anido i Arlegui, i els militars sediciosos temien la duresa dels militants anarquistes que es jugaven el tot pel tot, mentre exposaven llurs vides. Eren, doncs, l'enemic a abatre, tal com es demostrà durant el període republicà a bastament: revolta a «Casas Viejas», al Baix Llobregat, etc.Són els anarquistes qui, juntament amb les forces de l'ordre, vencen els militars el 19 i 20 de juliol a Barcelona. Són jornades decisives que no sols frenen el cop d'Estat a Catalunya, sinó que obren les portes a la revolució i de retruc la seva extensió al País Valencià i a la zona lliure republicana d'Aragó. Són els anarcosindicalistes qui creen l'experiència de les col·lectivitzacions, les seves milícies les que lluiten majoritàriament al front. I aquí voldria remarcar un parell de coses que em semblen de justícia i la literatura hitòrica ho remarca poc:

És cert que les forces d'ordre públic contribuïren d'una forma gairebé decisiva a la derrota dels militars sublevats: la Guàdia Nacional Republicana a les ordres del general Aranguren, la Guàrdia Republicana d'Assalt, els Mossos d'Esquadra i els aviadors militars comandats pel tinent coronel Felipe Díaz Sandino, tots ells eficientment coordinats pel capità Frederic Escofet i Alsina. Ningú no posa en dubte també la seva valentia, ja que més de doscents guàrdies van perir els dos dies de lluita als carrers de Barcelona. Però són cossos professionals, la missió dels quals és la defensa de la legalitat política establerta. En canvi, els militants anarcosindicalistes són obrers, gent del poble, la missió dels quals no és la defensa de l'ordre públic. I més encara si a aquests obrers, vint-i-quatre hores abans de l'aixecament, se'ls refusa la seva participació en la defensa de la República i se'ls impedeix la possibilitat de tenir armes. Per tant, vol dir que molts d'aquests herois anarquistes van lluitar el 19 i el 20 de juliol a pit descobert, sense cap recompensa i van morir per l'ideal. Una actitud ètica encomiable.També és cert que militants de les altres forces polítiques i gent anònima van col·laborar i varen entregar llurs vides gratuïtament.

Ara bé, la revolució anarquista catalana, malgrat el seu protagonisme, malgrat l'entusiasme revolucionari, malgrat les fites aconseguides, també presenta la seva cara fosca. No és la meva intenció destacar aquí els excessos comesos –que ningú no pot negar-, inherents a tota revolució que, com diu Kant, és impulsada per les inclinacions i les passions de la natura humana. No es tracta de furgar en el que pertany al capítol de la condició humana; altres ja ho han fet. Crec que després de setanta anys de la revolució anarquista, ara, és el moment d'analitzar el que va succeir amb la màxima serenor possible per tal d'extreure'n una lliçó històrica. A més, els fets són sempre tan complexos que enjudiciar-los requereix ponderació i equanimitat. I els fets depenen, sovint, de circumstàncies imprevisibles, que poden determinar llur orientació cap a un cantó o cap a un altre. Els fets, d'altra banda, no invaliden per si mateixos una ideologia, una doctrina política, si tenim en compte que les doctrines en qüestió no són productes científics, ni epistemològics, als quals se'ls pugui aplicar el criteri popperià de la falsació, puix que aquests productes pertanyen a l'àmbit de la moral, de la política, de la història social i no de les ciències formals.Ara bé, el que sí és legítim i necessari sotmetre a l'anàlisi crítica els plantejaments, els principis, les tàctiques o les estratègies adoptades pels dirigents en el seu intent de fer realitat la doctrina política, sigui quina sigui. Aquest és el criteri que he adoptat en aquest assaig. A partir de la lectura del dirigent de la CNT, Joan García Oliver, exposo pormenoritzadament el greu error polític –de planteig- que va cometre la central sindical anarquista: no haver consumat la revolució, és a dir, que significa no haver pres el poder des del primer moment, no haver assumit la tasca difícil, dura, compromesa de dirigir, de governar. ¿L'excés d'idealisme, la càrrega utòpica, místico-revolucionària va frenar la presa del poder? ¿La por davant de la responsabilitat política? ¿Manca de preparació per agafar les regnes del poder amb totes les conseqüències? Intentaré respondre aquests interrogants al llarg del meu assaig. Sigui com sigui, aquells moments històrics constituïren, al meu entendre, la pedra de toc per a la doctrina anarquista, a saber, la possiblitat de convertir en realitat estable el seu projecte doctrinal. I aquí sí que no es poden esgrimir condicionaments ni culpes externes; en aquest punt, la responsabilitat recau plenament sobre els dirigents faistes que frenaren la revolució: Federica Montseny, Diego Abad de Santillán, Mariano Rodríguerz «Marianet», i, en part, el mateix Durruti. L'únic que ho va veure clar va ésser García Oliver que defensava l'opció contrària: «anar per totes», proclamar el comunisme llibertari, segons els acords presos tan sols feia dos mesos al Congrés de Saragossa, el maig de 1936. La revolució anarquista proposava l'enderrocament de l'ordre burgès capitalista que comportava la presa dels aparells de l'Estat, tant els de la República espanyola, com els de la Generalitat de Catalunya. No n'hi havia prou amb les col·lectivitzacions, l'ordre econòmic és important, però ha d'anar acompanyat –si hom vol transformar la societat- de l'ordre polític. Sabem per la historiografia que hi ha dues perspectives d'anàlisi de la revolució anarquista oposades. Una, la hipercrítica, la que està fomentada i alimentada per la propaganda feixista, per les posicions conservadores, per sectors del partit comunista i de l'esquerra burgesa catalana, però també per l'espanyola republicana, és el cas de Manuel Azaña, o bé setanta anys després, Pio Moa; una altra,

l'apologètica, propulsada pels irreductibles, els «puristes», que sempre acostumen a haver-n'hi en tots els grups polítics, un sector que es complau sempre a carregar el mort als altres, incapaç d'exercir l'autocrítica i de reconèixer els errors polítics propis, que, a més, defensen que la revolució estava condemnada des del primer moment, a causa de l'oposició de les forces capitalistes internacionals.No reconèixer els errors comesos resulta nefast per la pròpia ideologia, ja que els que així ho fan cauen en la trampa de confondre la doctrina, els principis, amb els fets que sempre són problemàtics i particulars. Els fets mai no es donen d'una forma necessària d'acord amb els projectes polítics, sinó d'una forma possible, segons Hegel. Els fets són sempre contingents, depenen de les circumstàncies, de les decisions que es prenen en el moment adient. Cal distingir molt bé entre els excessos perpetrats a causa de la condició humana i els plantejaments deficients o erronis de tota doctrina política. Per aquesta raó analitzo amb deteniment els arguments adduïts per sustentar les dues tesis oposades que es plantegen en el si de l'organització sindical anarquista: consumar la revolució versus frenar-la, deixar-la a la deriva o per a una millor ocasió. Al meu entendre, el punt neuràlgic és que en el moment resolutori de la revolució els mateixos dirigents anarcosindicalistes esmentats es feren enrere. ¿Com s'explica que una organització lluitadora, partidària de l'acció directa, que pretén l'abolició de l'Estat i de les lleis burgeses, que prepara la revolució com una mena de «gimnàstica», que crea grups de defensa armats, que s'atreveix amb els militars i els venç no vagi «a per totes» quan és el moment adient? ¿com s'explica que una organització exigeixi armes, incauti edificis, palaus, propietats, indústries, i no prengui el poder, no es faci càrrec de les finances, de la qüestió diplomàtica, en definitiva, de la responsabilitat política? I es feren enrere en un moment, el 23 de juliol, que s'havien aconseguit unes fites favorables:

1) La victòria sobre els militars sublevats, amb l'ajut de les forces d'ordre públic: la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana (Guàrdia Civil), els Mossos d'Esquadra, alguns militars fidels a les institucions republicanes i militants d'altres partits. En conseqüència s'havia guanyat el control del carrer, per la desorientació de les mateixes forces d'ordre republicanes, a causa de la lluita colze a colze entre aquestes forces i els anarcosindicalistes.2) La incautació de les empreses, el control de l'activitat econòmica, transports, espectacles, propaganda, diaris, revistes, ràdio, comunicacions (Telefònica), control de carreteres i fronteres. Les masses revolucionàries estaven predisposades a anar a per totes i no oblidem que, en definitiva, una revolució la realitza la classe obrera, això sí, sota el guiatge dels líders, dels dirigents sindicals i els dels partits polítics, en el seu cas.3) La dissolució de l'exèrcit decretada pel mateix govern republicà i l'ocupació de les casernes que passen a mans dels dirigents sindicals.4) La debilitat política dels partits polítics adictes a la República, a Catalunya, l'Esquerra Republicana, però també dels partits obrers: PSUC, POUM, la UGT.5) Una certa connivència de l'esquerra burgesa catalana amb l'ideal anarquista.

En conseqüència, la manca de visió política fou fatídica per la CNT-FAI. Les mateixes col·lectivitzacions –la realització emblemàtica anarquista- demanava a crits un projecte polític, una direcció concreta, una coordinació de les energies i un control fiscal unitari. Es va caure en la dualitat o la multiplicitat de poders, en moments tan difícils, en un país petit, amb greus limitacions de tot tipus. El partit comunista, el PSUC, ajudat per l'ERC, no va parar fins que va aconseguir minar la revolució iniciada, però no realitzada; els fets de maig representen la seva acta de defunció. La dura realitat i la història posen de manifest que els anarcosindicalistes han pagat una factura molt elevada pel seu error polític i han consumat una vegada més la seva tragèdia prometeica. L'única persona, entre les files anarcosindicalistes, amb una capacitat i una intuïció polítiques, fou Joan García Oliver, d'aquí el capítol dedicat a la seva biografia.Per tant, tres són els temes a tractar:

a) El debat intern en les files de l'anarcosindicalisme sobre la decisió de portar a terme o no la revolució fins a les últimes conseqüènies; b) La naturalesa de la doctrina anarquista, el seu concepte de revolució i el projecte polític; c) El debat actual sobre les possibilitats de l'anarquisme com a doctrina política, diàleg entre Chomsky i Foucault.

3. L'esclat revolucionari del 19 al 21 de juiol de 1936Cotxes esventrats, cavalls amb les potes enlaire sanguinolents, emprats com a parapets; homes ferits amb el rostre trasbalsat, cadàvers dels diversos cossos de seguretat i dels militars insurrectes ajassats a terra amb llurs uniformes, dels obrers amb mànigues de camisa; l'empedrat i l'asfalt dels carrers, polsegosos, llambordes aixecades i escampades; les parets dels edificis militars amb els impactes de les bales; canons

inutilitzats, els reguerons de sang dels ferits i dels morts en combat; les sirenes de les fàbriques udolant, els altaveus de la ràdio instal·lats a llocs estratègics de la ciutat, encoratjant els lluitadors. Són les dues del migdia d'un calorós dia de juliol, el 20, al final de les Rambles, al costat del que avui ocupa l'edifici de la Jefatura Naval, no gaire lluny de l'estàtua de Colom, on, en aquells moments s'aixecava el vell casalot del quarter de les Drassanes; la lluminositat de l'indret, prop del mar, mostra el resultat de gairebé quaranta hores de lluita continuada, amb la mort a la gola, entre els militars sublevats i les forces d'ordre lleials a la República i a la Generalitat de Catalunya –Guàrdies d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana, els Mossos d'Esquadra- recolzades pels valerosos obrers –la majoria, anarcosindicalistes. Era insòlit de veure com havien lluitat colze a colze els cossos d'ordre públic i les masses populars obreres, com el dia abans havien estat enfrontats, i com avui confraternitzaven. De sobte, el soroll eixordidor de les sirenes de les fàbriques i dels altaveus que proclamaven i difonien els esdeveniments bèl·lics i els crits a favor de les forces d'ordre i dels anarcosindicalistes va cessar i fou substituït pels alarits de joia dels obrers, dels revolucionaris, que a peu pels carrers o bé a dalt dels camions o a través de les finestretes dels cotxes pintats de feia poc amb les incials de CNT-FAI proclamaven la bona nova de la victòria i de la revolució anarquista. Els claxons rugien, la gent exultant cridava: "¡¡¡Visca la revolució, visca els anarquistes!!!".La revolució anarquista, única en el món, en ple segle XX, una vertadera utopia esdevenia realitat, de la mà dels braus lluitadors -amb hores inacabables de combat, sense pràcticament ni dormir, ni menjar-, exhauts però amb forces per proclamar un somni fet realitat. García Oliver, l'ànima i el conductor de les forces obreres, exclama, brandant el fusell ametrallador: "¡Anem-nos-en ja! Això s'ha acabat. ¡Hem guanyat! -¡Sí, que es pot amb l'exèrcit!". Eren molts anys d'opressió, de persecucions, de detencions arbitràries, de tortures, d'inseguretat en el treball, de sous de misèria; hi havia molta ràbia acumulada, atemperada, això sí, per la fe en els ideals de la revolució que havia de portar a una nova societat justa, igualitària, d'acord amb la filosofia dels vells pensadors anarquistes: Godwin, Proudhon, Bakunin, Kropotkin, els teòrics, i també d'acord amb l'estela de tants i tants lluitadors veterans que els havien seguit per la via del martiri: Francesc Layret, Salvador Seguí, el «Noi del Sucre», Ferrer i Guàrdia. No cal oblidar aquí els treballadors, homes i dones, anònims, i els intel·lectuals que cercaven la difusió de la idea, l'emancipació i la igualtat amb la ploma. Amb els precedents de la Revolució Francesa, de la Gloriosa, el 1868, de la Comuna de París, de la Revolució d'Octubre, el 1917 a Rússia, i, a casa nostra, de la Setmana Tràgica, de les vagues com la Canadenca, de les lluites entre el Sindicat Únic i el Lliure, de les sublevacions a la conca minera del Llobregat, s'anava forjant el procés revolucionari anarquista, que esclatà de forma clamorosa el 19 de juliol a la nostra ciutat, i, s'extengué després a Catalunya. No va ésser una explosió sobtada, sinó el resultat d'anys i anys de brega, de patiments per part de diverses generacions.Però ara tocava a fer el més difícil: s'havia de completar la revolució, realitzar-la, implantar l'universal, la doctrina, al particular. S'havia donat el primer pas –amb l'ajut, això sí de les mateixes forces d'ordre lleials a la República. Era el moment de fer realitat la utopia, la revolució social. En principi, els anarquistes eren els amos del carrer. També dominaven les fàbriques, els centres de producció, els organismes patronals, la telefònica, els quarters, la força militar, la policía, la justícia, les comunicacions, els transports, les duanes, els espectacles. S'havien incautat empreses, edificis, palaus de la burgesia; s'havien cremat esglésies; les presons estaven obertes; s'havia produït una vertadera eufòria revolucionària, per tant, de moment, l'ambient i el context político-social els era favorable. Els era favorable, als anarquistes, la situació inicial del cop d'Estat: les perspectives dels militars sublevats no eren massa afalagadores, pensaven que amb unes hores s'haurien aconseguit els seus objectius; però, més de les dues terceres parts del territori espanyol, com a mínim, estava en mans de la República; la imatge dels sublevats facciosos a nivell internacional era negativa; els dos primers mesos no disposaven de l'aparell militar adient i tampoc no hi havia en el seu bàndol una unitat d'acció. Pels anarquistes només restava assolir el poder financer, la banca; l'afeblit poder polític, el de la Generalitat de Catalunya i el de l'Estat, encara més debilitat; el control de les relacions diplomàtiques amb les nacions europees, burgeses, democràtiques, capitalistes, acovardides per l'amenaça de les dictadures nazi i feixista i també per l'amenaça comunista. Feia poques hores que havia mort Francesc Ascaso per una bala perduda i que, com Pàtrocle a la guerra de Troia, occit per Hèctor, serà venjat després per les masses populars. Feia trenta hores que, un darrere de l'altre, prop de dos-cents cinquanta anarcosindicalistes havien mort als carrers de Barcelona. Aviat serien oblidats, presagia García Oliver. Bonavenura Durruti, Gregori Jover, García Vivancos, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, García Oliver, els dirigents anarcosindicalistes triomfadors, acompanyats per Abad de Santillán, bruts, empolsegats, amb el mono blau, amb el fusell ametrallador alguns, amb la pistola a la cintura, uns altres, entren solemnement al Palau de la Generalitat, a la plaça de la República, el 20 de juliol, al capvespre. Cridats pel mateix President, Lluís Companys, els homes perseguits per qui ara els parlarà amb to fraternal, obert, a ells, els representants dels pàries, del Lumpenproletariat, els faieros, gairebé analfabets, homes d'acció, inexperts en qüestions d'administració, els utòpics enemics dels partits

polítics i de tot govern, entren, ara, per la porta gran -sense ser interceptats com sempre- en el temple, en el sancta santorum, reservat als seus oficiants: ministres, diplomàtics, consellers, ho fan amb tots els honors concedits als caps de govern, caps d'Estat. I Companys els rep en el seu ampli despatx al primer pis del palau, després d'haver pujat per l'escalinata de marbre, a ells, els fills seculars dels oprimits, els reconeix la seva heroicitat, el seu gest sublim d'entregar la vida per un ideal, ell el President, el representant, en aquells moments tràgics, de màxima incertesa, no sols del poble de Catalunya, sinó fins i tot del mateix Estat; els proposa d'assumir responsabilitats de govern, queden impresionats, no se'n saber avenir. Tenen dos dies per pensar-s'ho si accepten o no l'oferta del President. Companys sap el que es fa, els coneix prou bé de l'època en què era el seu advocat defensor. Sap que són gent avesats a la lluita, als empresonaments, a la vida clandestina, a posar sempre en perill la seva vida, a no tenir un domicili fix, a ser despreciats, criticats, denigrats, per les mentalitats benestants, però alhora sap que menystenen el poder polític burgès. D'altra banda, són moments difícils, compromesos, d'alt risc, per a la institució governamental. S'ha vençut la sublevació militar, certament, però les forces d'ordre públic estan desbordades, desorientades, esgotades, impotents per reprimir qualsevol abús o excés, puix que s'han obert les presons, les masses populars s'han apoderat de l'armament de les casernes, arreu hi regna el caos, han començat les represàlies, els incendis d'esglésies, els assassinats de capellans, monges, «gent de missa», els anomenats «passeigs» -perpretats pels «incontrolats» en nom de l'anomenada justícia popular-, la incautació de cotxes, els robatoris. Irrompen als carrers els pàries, els desposseïts, els analfabets, la carn de canó i de presidi, aquells que en totes les revolucions emergeixen del detritus social a causa de l'explotació abusiva. És la gent que malviu en barraques, en aquella època al Somorrostro, al camp de la Bota, a Montjuïc, a Can Tunis, a l'Hospitalet, persones sense cultura, en situació d'atur, alguns, d'altres defensant-se com poden valent-se del robatori, o bé treballant en el peonatge, amb horaris i condicions de treball duríssims, a les mines obrint túnels o carreteres amb el pic i la pala, però també són els delinqüents, els malfactors, alliberats de la presó Model amb la creença rousseauniana de llur regeneració, amb una arma a la mà estan disposats a tot. A tots ells se'ls ha predicat o han sentit a dir per part de companys, de familiars, d'antics anarquistes, que la seva situació pot canviar si lluiten per tal que hi hagi igualtat, justícia i llibertat. Naturalment aquests paraules per ells es tradueixen en viure millor, en gaudir dels béns que una classe social, la burgesia, posseeix i en aspirar al reconeixement de la seva dignitat com a persones, no com a éssers inferiors, a qui tothom mana i humilia. Per ells, en definitiva, l'anarquia no és sinó llibertat gairebé sense límits. Al llarg dels anys, no sols s'ha anat covant l'animadversió contra el terratinent, el burgès, sinó també contra els representants d'una institució, l'església, que, –si hom vol és la que paga els plants trencats, o és el boc expiatori-, però que indubtablement, amb honroses excepcions, ha fet el paper de guardaespatlles ideològic de la gran burgesia, inculcant a les consciències dels fidels la perversitat de les ideologies emancipadores: marxistes, socialistes i anarquistes. El missatge de Crist posat al servei de les classes dominants era com una mena de fre de les reivindicacions obreres, condemnades a esperar l'alliberament, l'emancipació, en un altre món, després de la mort. Aquesta manera d'interpretar la doctrina cristiana que predica la germanor i la igualtat entre tots els homes, crea el caliu que, a poc a poc, es converteix en flama incendiària contra tot el que representava la religió. ¿Què fer davant d'aquesta situació? Per un cantó –com he dit- la dispersió i la desorientació de les forces d'ordre públic, per un altre cantó, les masses populars armades, febroses, anheloses de justícia, disposades a tot. Entre les masses, i en aquells moments d'agitació, s'hi barrajaven els arribistes, els malfactors, els aprofitats, els provocadors. Una situació inèdita. ¿Què calia fer? ¿Hom podia reprimir, disparar, contra aquells que hores abans havien col·laborat eficientment amb el seu braó a dominar els militars? La tensió drmàtica del moment l'exposa molt bé el capità Frederic Escofet, responsable de l'ordre públic de la Generalitat de Catalunya quan comunica a Companys que la sublevació ha estat sufocada: "«Tots els caps i oficials rebels són presoners. Només queden per reduir alguns tiradors aïllats (…)». El President em respongué: «Sí Escofet, molt bé. Però la situació és caòtica. La xurma armada i incontrolada envaeix els carrers i es lliura a tota mena d'excessos. I, d'altra banda, la C.N.T., potentment armada, és mestressa de la ciutat i deté el poder. ¿Què hi podem fer per oposar-nos-hi?» Li vaig contestar (el capità Escofet): «¿Com obligar els nostres guàrdies, tan fatigats, però ebris i eufòrics per la victòria aconseguida, a entrematar-se amb aquelles mateixes persones amb les quals han lluitat, colze a colze, contra un enemic comú, per uns ideals de llibertat? Si fèiem la bogeria d'intentar-ho ara, tampc no ho aconseguiríem (…) L'única solució, President, és de contenir la situació políticament, sense fer abandó de les nostres respectives autoritats»". Algun sector d'ERC i d'Estat Català, antirevolucionaris, recriminen Companys per no haver actuat enèrgicament en aquelles circumstàncies. ¿Però es podia fer una altra cosa, mínimament raonable?A Companys se l'hi ha retret, amb certa raó, l'error polític comés el 6 d'octubre, alguns l'han considerat un mal polític. No sóc qui per fer-ho i, a més, no és el moment de sortir en la seva defensa. El que sí es pot

afirmar és que en alguna avinentesa es deixava portar per l'arravatament i el nerviosisme, però m'atreveria a dir que en aquelles circumstàncies tan delicades va prendre una decisió política adient: cercar la col·laboració dels dirigents anarquistes, a qui coneixia i personalment apreciava. ¿Que Companys actuà maquiavèlicament car savia que refusarien la proposta d'incorporar-se al govern? Potser sí. Però aconseguí, si més no, que la revolució no arribés a les seves últimes conseqüències. La proposta de Companys va ser molt subtil. Josep Peirats i també Luis Romero transcriuen les paraules del President adreçades als dirigents anarquistes com si fossin textuals. En realitat, es tracta del resum interpretatiu que García Oliver publica primer a De julio a julio i després a El eco de los pasos. En el primer text afirma que Companys els va dir: "Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Catalunya, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto (…), con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, puedo, ser útil en esta lucha (…) podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político (…)". En el segon text es diu: "Que ahora, dueños de la ciudad y de Catalunya, podíamos optar por admitir su colaboración o por enviarlo a su casa. Pero que si opinásemos que todavía podía ser útil en la lucha que, si bien terminaba en la ciudad, no sabíamos cuándo y cómo terminaría en el resto de España, podíamos contar con él". En el primer, l'estil és directe i, per tant, més ajustat a la realitat de la conversa sostinguda al despatx del President. En el segon, és indirecte i reflecteix el seu desacord profund amb la proposta de Companys, tal com manifestarà al Ple dels Comitès locals i comarcals. L'esquer de la col·laboració va frenar l'empenta revolucionària, a partir d'aquell moment començà el declivi de la revolució. Ara bé, la decisió de no consumar el procés iniciat la van prendre els dirigents faistes, Abad de Santillán, Federia Montseny, «Marianet», en contra del criteri de García Oliver. I abans de prosseguir amb el tema central vull fer unes puntualitzaions sobre els esdeveniments derivats de l'aixecament militar. Que quedi ben clar que no pretenc justificar la violència contra les persones innocents, una violència gratuïta que no condueix a res i embruta la justícia de la revolució. Una violència indiscriminada exercida contra un blanc fàcil, aquell que no es pot defensar: els capellans, les monges, els joves seminaristes. En canvi, no va caure el pes de la justícia popular sobre els poderosos, els malfactors de veritat: la majoria dels pistolers del Sindicat Lliure, molts polícies torturadors o bé els burgesos no ja egoistes, explotadors, sinó àdhuc cruels, inhumans, aquells que finançaven el pistolers, que donaven l'ordre de matar al «Noi del Sucre», a Francec Layret, per exemple, personatges tristement famosos com el baró de König. Una gran part d'aquests aconseguiren escapar i passar al bàndol feixista. No justifico els fets, però la causa de l'onada revolucionària que en moments concrets i per part d'alguns esdevingué l'exercici del pur robatori, de l'expoliació, de l'abús, de l'assassinat, de la venjança personal, de la destrucció sense sentit, cal cercar-la en l'odi i l'animadversió acumulada de generació en generació que al final rebenta com un gra infectat. I que consti que aquest desbocament, lamentat pels mateixos dirigents anarquistes, gent responsable, no va fer gens de bé a la revolució. També cal dir que quan un riu es desborda és bastant difícil llitar les aigües. I més si aquests actes estan atiats o en ocasions provocats per a produir el descrèdit de la revolució. Sí, perquè cal remarcar igualment dues coses:

No es pot inculpar de cap manera a la gent anarquista, als obrers conscients, responsables, fins i tot, al Lumpenproletariat que va arriscar la seva vida per la defensa d'uns ideals. Una persona que mor en el fragor de la lluita no és cap arribista, no és cap malfactor. Són múltiples els exemples d'humanisme, de generositat dels homes de la CNT-FAI. Mantenir una tensió revolucionària, encara que amb mancances, enmig d'una situació difícil, no pot ésser obra d'uns aprofitats, d'uns sanguinaris. Tampoc podem condemnar en bloc el Lumpenproletariat que, insistim, en un moment donat dona la cara, i treu les castanyes del foc a la petita burgesia esporoguida que es queda a casa, com ja va passar el 6 d'octubre de 1934.

En tot cas, l'únic retret que es pot fer és no haver consumat la revolució. Més que mai era necessari la implantació del comunisme llibertari, la presa de poder amb totes les conseqüències, que hauria permés de frenar, almenys, amb més eficàcia i amb més rapidesa la desorganització i imposar l'ordre revolucionari, sota la responsabilitat dels dirigents anarquistes. El que cal criticar és l'error polític d'haver frenat la revolució, no les conseqüències de l'error. Per tant, analitzem els arguments a favor d'aturar la revolució i els favorables a consumar-la. 4. El debat sobre la consumació de la revolució i la presa del poderEls representants dels diversos comitès i delegacions anarquistes es reuneixen el dia 23 de juliol, al matí, als locals del Comité Regional de la CNT-FAI que fins aleshores havia estat la seu Foment del Treball de

Barcelona, la casa annexa a l'edifici on vivia Francesc Cambó, a la Via Laietana i al costat mateix de la vella seu del Comitè, al carrer de Mercaders. És el moment decisiu, amb la sala de les assemblees plena de gom a gom. Es llegeix l'ordre del dia referent a la necessitat de prendre una decisió fonamental: consumar o no la revolució. Parla, primer, el representant del Comitè del Baix Llobregat i recolza la proposta formulada per García Oliver d'instaurar el comunisme llibertari. Els altres Comitès opinen en contra, també ho fan Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez Vàzquez, «Marianet», el Comitè Comarcal del Baix Llobregat, Buenaventura Durruti va callar.

Es produï un moment de silenci espectant en el gran saló de reunions de la que feia molt poc, era seu de la patronal: "Se sentía que el ambiente se rarificaba. Algo raro estaba ocurriendo. Observé que alguien andaba de un sitio a otro, de una delegación a otra, como transmitiendo una consigna, algo acordado antes y a espaldas del Pleno. El correveidile era Fidel Miró, de las Juventudes Libertarias, muy vinculado a Diego Abad de Santillán. Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos (…) se produjo bastante confusión".

García Oliver creu encertadament que la reunió estava manipulada pels elements de la FAI que a l'hora de la veritat feren prevaler el seu criteri. És el perill que corren les assemblees obertes, de tant obertes i lliures que són corren el risc greu d'ésser fàcilment «dirigides». La seva proposta sols obté un vot, el del Comitè del Baix Llobregat. S'imposa el criteri contrarevolucionari de Diego Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez «Marianet» amb el silenci afegit de Buenaventura Durruti. Es queda sol incomprensiblement quan no feia més de setanta dues hores que s'havia proclamat a ple pulmó pels carrers de la ciutat la revolució.Es va decidir de participar en els òrgans de govern i en la formació de les Milícies Antifeixistes. En aquells moments la CNT-FAI, l'anarcosindicalisme, se la jugà, va optar per les mitges tintes, allí va signar la seva sentència de mort: una revolució que no arriba a les últimes conseqüències acaba fracassant, és una premissa inqüestionable. I el pitjor de tot és que el fracàs va significar igualment el desprestigi dels homes que tant heroicament havien lluitat.La CNT, fundada el 1911, havia passat per moltes vicissituds, els assassinats dels líders obrers com Salvador Seguí el «Noi del Sucre», Francesc Layret, els empresonaments, les tortures, així com les escissions i l'evolució ideològica de l'organització sindical, amb la incorporació de nous membres, però també amb baixes. La classe obrera havia hagut de patir la inseguretat laboral, l'acomiadament, l'atur, les duríssimes jornades de treball. I malgrat tot s'havia mantingut la flama dels ideals, la fe en la revolució, ideals anarquistes que perseguien el millorament de la classe obrera, però al mateix temps l'assoliment d'una societat més justa, més humana, d'acord amb el pensament dels venerables teòrics i aldalils com Bakunin, Kropotkin, junt amb els utopistes com Owen, Cabet o bé Monturiol i Farga Pellicer, a casa nostra. Quedava lluny la Comuna de París de 1848, la primera revolta de caire anarquista de la història, de durada efímera; era molt més recent la revolta comunista russa del 1917, amb els fets de Cronstadt, així com l'ensulsiada espartaquista amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i de Karl Liebknecht a Berlin, tot plegat feia albirar un horitzó fosc pels ideals àcrates. El decandiment polític de la CNT-FAI es materialitza en el Ple de Locals i Comarcals, el dia 23. Una data que repeteix insistentment en el seu llibre, El eco de los pasos, García Oliver, pel fet que va ésser decisiva: no es votà la implantació del comunisme llibertari. ¿Per què, quan la utopia estava a tocar amb les mans hom tirà enrere? I el decandiment de l'organisme anarcosindicalista arrossega el de la revolució, però l'inici de la debilitat cal referir-lo al capvespre del dia 20 de juliol, quan Companys ofereix als dirigents àcrates el poder de la Generalitat. Així ho veu i ho exposa l dirigent cenetista:"Si algun día se quiere analizar debidamente las causas del inusitado desmoronamiento de nuestras posiciones orgánicas e ideológicas, habrá que revolver despiadadamente el amontonamiento de culpabilidades. Será preciso empezar por los principios ideológicos sobre los que descansó la Confederación Nacional del Trabajo. Sus principios eran ácratas y su finalidad el comunismo libertario. Los principios hacían referencia a una aspiración para el mañana. La finalidad estaba estrechamente vinculada a la solución de los problemas del hoy mismo: Si confundíamos lo mediato con lo inmediato, se produciría una catástrofe. Y se produjo la catástrofe. La incapacidad mental de unos sedicentes teóricos que ignoraban, olvidaban o silenciaban deliberadamente que los problemas de hoy no pueden ser mezclados con las aspiraciones a un tipo de sociedad lejana, y con demagogia barata lograron sorprender la buena fe de unos delegados sin mandato concreto en el Pleno de Locales y Comarcales del 23 de julio de 1936". Paraules contundents, clares, les de García Oliver, un autodidacta, sense gairebé estudis, però intel·ligent. En poques paraules ho diu tot. ¡Llàstima, amb uns quants homes com ell, tal vegada, les coses haurien transcorregut d'una altra manera! Però allò que ha esdevingut ja no es pot canviar. L'únic que resta és que l'experiència serveixi d'orientació de cara al futur. La contrarevolució va produir el retrocés d'allò que es va aconseguir al carrer els dies 19 i 20 de juliol i després de tants sacrificis precedents. El moment era crucial. Veiem quins són els arguments adduïts pels contrarevolucionaris.

4. 1. Els arguments adduïts per a paralitzar la revolucióI. Els que corresponen al faista Abad de Santillán –que per cert no va prendre part activa en els esdeveniments dels dies 19 i 20 de juliol- són els que presenten, a primera vista, un aspecte de més solidesa. Exposo una gran part de la locució resumida pel mateix autor en les seves memòries:"Establecer el comunismo libertario implicaba dos grandes peligros. Por un lado, desde el punto de vista doctrinal, los libertarios corrían el riesgo de instaurar una verdadera dictadura, lo que significaba la liquidación de este mismo comunismo que sólo es posible con la libertad y la espontaneidad de las masas populares unánimes; pero si la CNT era la primera potencia en Catalunya, estaba lejos de controlar la totalidad de sus habitantes. Las clases medias y la mayor parte del campesinado no formaban parte de la Confederación; los antagonismos políticos eran agudos y se traducían por la existencia de una nube de partidos, poco importantes, en lucha constante unos con otros, pero todos unidos contra la CNT, que era su bestia negra. Querer implantar el comunismo libertario era destrozar a esos partidos e impedirles expresarse; era enrolar por la fuerza a los pequeños propietarios, a los pequeños campesinos, a los pequeños comerciantes, era en todo caso ejercer una autoridad implacable sobre una parte de la población, amordazarla, brutalizarla. ¡Nada más opuesto al anarquismo que eso! Los anarquistas no podían hacerlo sin contradecirse, sin suicidarse moralmente.Por otra parte, desde un punto de vista político realista, hacer la revolución íntegra en Catalunya significaba en primer lugar correr el riesgo de no ser seguidos por el resto de España, en donde la CNT era relativamente menos fuerte, llegar por lo tanto a una separación del resto del país; significaba después atraerse la hostilidad del capitalismo internacional, que no dudaría en aplicar un bloqueo económico despiadado e incluso en intervenir militarmente, pues ¿cómo un régimen social libertario sin Estado entablaría relaciones diplomáticas con los Estados? ¿cómo se organizaría el comercio exterior, cómo serían vigiladas las fronteras? En resumen, en ausencia de una revolución internacional, o bien los libertarios serían rápidamente aplastados en la pequeña Catalunya situada en pleno corazón del mundo occidental capitalista, o bien se verían obligados a constituir un Estado frente a otros Estados, lo que significaba también la negación del anarquismo.Así pues, los militantes de la CNT se daban cuenta de una manera o de otra de que implantar el comunismo libertario era lanzarse a un callejón sin salida. No pudiendo realizar su ideal revolucionario, no pudiendo retirarse, sólo le quedaba a la CNT el camino de la colaboración. Mal que bien, se logró el acuerdo entre los delegados del Pleno regional del 21 de julio*, a despecho de García Oliver, que persistía con obstinación en hacer la apología de la toma del poder (…)Si no era el caso destruir el gobierno catalán, tampoco lo era entrar en él. ¿Què hacer pues? Se decidió crear un organismo encargado de mantener el nuevo orden y de organizar la lucha contra el fascismo, organismo constituido por todos los sectores políticos de izquierda, que ejercía el poder real sin que por lo tanto fuera abolido el gobierno de la Generalitat. Esta última, sin autoridad efectiva y compuesto por partidos republicanos moderados como la Esquerra Republicana o Acció Catalana Republicana, serviría de fachada ante las potencias extranjeras. Tras la apariencia de las instituciones republicanas de la región autónoma se ocultaría un sistema social proletario y libertario, que entre bastidores manejaría los hilos de las marionetas representativas del Gobierno fantoche de la Generalitat. Así quedaría a salvo el ideal anarquista; así sería realizada de todas formas una obra revolucionaria de tipo socialista, sin por ello dar el peligroso salto de la revolución total". Analitzem els arguments. Deixem de banda el fet que el mateix Abad de Santillán quan les coses anaven maldades durant i després dels fets de maig rectifiqués el seu parer i es manifestés favorable a emprendre la revolució, quan ja era massa tard. Dic de passada que tot i reconeixent la seva vàlua intel·lectual, a Abad de Santillán li va mancar la capacitat de discerniment polític, allò que se'n diu «olfacte polític». Un home, a més a més, que sempre volia jugar amb tots els trumfos a la mà cau fàcilment en incoherències: primer aturar la revolució, després, durant els fets de maig orientat a continuar-la.Les premisses sobre les quals se sustenta la seva argumentació són de caire pragmàtic, malgrat que les intenta recobrir amb plantejaments doctrinals, tot apel·lant a la llibertat i a la crítica de l'Estat, la bèstia negra per a l'anarquisme:

1) La CNT no domina la petita burgesia catalana, 2) és relativament dèbil a Espanya,3) cal la tapadora de la Generalitat de cara a l'exterior.

En principi, són justificacions raonables tenint en compte les difícils circumstàncies, discutibles, però alhora comprensibles. Quan hom pren una decisió –i més si és de tipus política- corre el risc d'equivocar-

se. Per això els grans polítics són persones que en un moment arriscat, complex, besllumen quina és la decisió més adient a adoptar. Davant de dues alternatives, cadascuna arriscada i complexa, prendre una decisió esdevé un drama, car en política l'adoptada no sempre és la més planera, ni a voltes la més popular. Però Abad de Santillán, induït per Companys, opta per la contrarevolució, oblidant-se del clamor popular revolucionari dels militants anarcosindicalistes. Ell mateix declara que d'una forma subtil el President se li adreça probablment per a convèncer-lo que faci d'apagafocs. Això és confirmat pel mateix Abad de Santillán que diu que en finalitzar la reunió celebrada el 20 de juliol amb els líders anarcosindicalistes, Lluís Companys se li adreçà i li entregà una tarjeta: "Me llamó la atención que, mientras se cambiaban impresiones entre los miembros del Gobierno y nuestra delegación, Companys se acercó a mí y me entregó una tarjeta con varios números telefónicos, diciéndome que en cualquier momento, de día o de noche, lo encontraría, y que no vacilase en llamarle si ocurriese algo en que su intervención pudiera ser de utilidad". Efectivament abans de començar la reunió tot estava dat i beneït, per la influència del líder faista.No sols no escolta el clamor popular, sinó que, a més a més, manipula l'opinió del Ple de Comitès del dia 23 de juliol. Ell és el primer en deixar en mal lloc els principis anarquistes d'una democràcia que s'exerceix de baix a dalt.S'excusa amb arguments de peu de banc. ¿Tan ingènues eren les democràcies occidentals que no sabien que darrere el govern de la Generalitat hi havia una revolució en marxa que ja havia portat a terme incautacions d'empreses, edificis, com ara en el què estaven celebrant el Ple? ¿És que per ventura no hi havia els diplomàtics, embaixadors, cònsuls, els mitjans de comunicació, i, fins i tot, els espies que informaven fil per randa de la realitat tal com era? ¿Era necessari el «fantoche» de la Generalitat? ¿Què havia de tapar el feble poder de la Generalitat? Un poder que en boca del seu president era «ofert» als anarcosindicalistes, en principi, sense cap contrapartida.I quina força tenien els partits o partidets com diu Santillán, com el POUM fundat recentment, el PSUC, fundat justament en aquelles jornades, una ERC representant de la classe burgesa, petita i mitjana, republicana, sí, d'esquerres, també, però al cap i a la fi defensora del dret a la propietat, poc per no dir gens revolucionària, -i es va demostrar arran dels fets del 6 d'octubre-, i, per tant, contrària a les reivindicacions revolucionàries radicals: "D'altra banda, tant Acció Catalana com l'Esquerra van adoptar una actitud de tipus burgés i fortament anticol·lectivista. L'emanació de l'Esquerra anomenada Unió de Menestrals hi contribuï".Surt en defensa del principis àcrates de no participació en el govern, però ell mateix, més endavant, és nomenat conseller d'economia (el desembre de 1936). Insisteixo que Abad de Santillán adopta un criteri pragmàtic per a justificar el seu plantejament sobre si s'ha de consumar o no la revolució. En aquest sentit trobo una incoherència en les seves argumentacions quan posa de relleu la debilitat de la CNT i a la vegada recalca que la CNT detenta el poder real. ¿Un poder real que requereix d'una pantalla protectora: "el fantoche" de la Generalitat de cara a l'estranger? ¿No hi ha uns diplomàtics, ambaixadors, cònsuls, representants de les empreses, que saben a la perfecció que els anarquistes tenen la paella pel mànec, almenys pel que fa a l'ordre militar i policíac i és imminent o ja s'està portant a terme la incautació de les indústries i dels tallers? ¿I com pot donar credibilitat a res, i menys de cara a l'estranger, un govern fantasma, que no és govern, com de retruc també li passa al govern de la República? En tot cas, en aquells moments, si una cosa hi havia que fos dèbil era justament el tan denigrat Estat. Després de les realitats tràgiques viscudes al carrer del qual en són amos les forces anarcosindicalistes, després de les incautacions violentes, com per exemple del local on s'estava celebrant el Ple, de la crema d'esglésies, esgrimir el principi de la llibertat i el de l'apoliticisme, em sembla que és d'una gran incoherència. I una errada més greu encara ho és pensar que es pot separar l'economia de la política, és a dir, transformar el sistema productiu, econòmic, sense tocar l'estructura política, creure que l'economia per si mateixa ja farà que canviï l'estructura de poder. Les col·lectivitzacions mateix van patir l'ofegament de les circumstàncies polítiques adverses, deixant de banda, les qüestions referents a la condició humana.Diego Abad de Santillán com a rellevant intel·lectual anarquista i home d'una gran cultura intenta adaptar els principis doctrinals a la praxi, però, en aquells moments, li surt la vena teologico-mística amb la qual pretén de justificar el seu pragmatisme i la seva posició conservadora. "El meu regnat no és d'aquest món" respon Jesús a Pilat quan aquest li pregunta: "¿I tu ets rei?". La resposta del nostre interlocutor és de la mateixa naturalesa: l'anarquisme no pot imposar-se, no pot crear un Estat, la puresa de la doctrina li ho impedeix. Que consti que quan dic «li surt la vena teologico-mística», no ho dic en sentit pejoratiu, ni molt menys, car totes les doctrines polítiques tenen llur vesant mística, messiànica, religiosa, sense la qual no podrien aspirar a ésser doctrines emancipadores, per tant, totes han de tenir un determinat perfil utòpic, transcendent. En català hi ha una dita que fa així: "No es pot repicar i anar a la processó, a la vegada". No es pot intentar fer la revolució –que és un Faktum, com diria Kant- i a la vegada invocar la puresa dels principis.

Revolució prové del llatí revolutio i significa canvi sobtat, radical –per tant violent- de les estructures socials, car se suposa que hom no cedirà graciosament uns determinats privilegis, drets, legals o no, legítims o no. La revolució és quelcom més que una simple insurrecció, una reivindicació concreta. La revolució suposa una transformació de la praxi econòmica, social i política que porta a l'ús de la força. Totes les revolucions requereixen d'un aparell ideològic, d'una doctrina, que no sols les justifiquin i legitimin sinó que proposin una alternativa sòlida a la realitat social i a la política que volen subvertir en unes circumstàncies concretes. Quan parlem de revolució ens situem en l'àmbit de la praxi, dels fets. Cert que tota revolució es realitza en funció d'unes idees, d'una determinada ideologia que sempre té un component místic i romàntic. En tota revolució s'estableix una relació dialèctica entre l'àmbit de la praxi i l'àmbit de la ideologia, a saber, entre el regne de Déu i el regne de la terra, entre l'universal i el particular, però quan ens situem en l'àmbit dels fets, a saber, de la revolució que ja s'ha iniciat, aleshores no es pot apel·lar o passar a l'àmbit de la doctrina. Aleshores cal decidir en funció de les circumstàncies. Fer la revolució comporta "embrutar-se les mans», per això es requereix una «gimnàstica revolucionària», una experiència de lluita -com afirma García Oliver-, per passar de la possibilitat a la realitat efectiva i fer que esdevingui necessària. I és obvi igualment que tota revolució implica un risc, una actitud agosarada, que ningú no pot assegurar l'èxit de l'empresa, perqué estem ficats en el regne de la possibilitat, de la contingència, no de la necessitat. A més a més, hom pot tenir les idees, el projecte polític previ de cap a on es vol que s'adreci la revolució, però ningú no pot garantir un resultat positiu, per entusiasme i espontaneisme que hom posi en l'acció. I també és quimèric esperar el moment més idoni, car aquest moment no arriba mai. Una revolució no sorgeix d'un plantejament a priori, però ha de tenir una perspectiva universal. Com molt bé diu Kant –posant l'exemple de la francesa-, tota revolució és un fet no racional, ans al contrari, està impulsat per una inclinació natural que mena l'ésser humà a emancipar-se i a millorar les seves condicions de vida. Aquí descansa la legitimitat de la revolució, els seus agents es poden equivocar, però els objectius han d'ésser clars i obeir a aquestes condicions:

a) universalitat, extensible a tota l'espècia humanab) moralitat, que provoqui l'entusiasme dels espectadors, dels contemporanis de la revolució,c) que arran dels fets revolucionaris –que impliquen sempre un grau determinat de violència- s'implanti un règim dotat de lleis justes, igualitàries,d) que estableixi la confiança en l'ésser humà que mostra tenir una sensibilitat vers la justícia.

D'altra banda, la revolució es legitima per la història, no per la llei, i, l'únic criteri vàlid és el de l'oportunitat política (Klugheit, prudència política). La legitimitat prové de la seva orientació universal, evitant en el possible el caos i el desordre, la violència gratuïta. Per això de vegades és millor el procés revolucionari que no pas el cop sobtat, violent. De tota manera Kant insisteix que la inclinació natural és l'origen de l'impuls a revoltar-se contra la situació opressiva. Cal aprofitar aquest impuls nascut del sentiment per millorar una situació donada. Aquesta millora de la situació per a l'ésser humà legitima l'acte revolucionari: "La saviesa política en l'estat actual de les coses convertirà en deure les reformes adequades a l'ideal del dret públic; però utilitzarà les revolucions –allà on la natura les provoqui per ella mateixa- no pas com a excusa per a una opressió encara més gran, sinó com una crida de la natura per dur a terme, mitjançant pregones reformes una Constitució legal fonamentada en els principis de la llibertat, en tant que única Constitució duradora". I una altra premissa indiscutible és que la revolució l'ha de realitzar la mateixa classe obrera, encara que amb l'orientació dels intel·lectuals i com a meta final la implantació de la doctrina . Totes les revolucions han esclatat gràcies a unes circumstàncies històriques, fortuïtes, protagonitzades per les masses, conduïdes pels líders polítics: la revolució francesa, la Comuna de París, la revolució russa, que es va produir degut a la desfeta de l'exèrcit rus. De la mateixa manera que la revolució anarquista catalana per la sublevació militar. I cal aprofitar el moment en què es presenta l'ocasió de fer-la, la revolució, perquè com diu l'adagi, «hi ha un temps per a cada cosa», car, al contrari, passa allò de les verges prudents i de les imprudents que no han vetllat, que s'han adormit, tot esperant la vinguda del nuvi, segons diu l'Evangeli, i es queden a fora, no poden participar en el banquet nupcial.I com que una revolució comporta una transformació radical que tindrà una oposició ferma i contundent per part d'aquells que detenten el poder, aleshores tots els mitjans són imprescindibles. I això exigeix prendre el poder, en cas contrari la revolució perd automàticament el control del finançament, de la fabricació i del destí de les armes i de retruc de la producció econòmica. D'altra banda, en la seva argumentació a Diego Abad de Santillán li surt d'esquitllenda la vena mística, religiosa, clàssica de l'anarquisme, heretada de la filosofia de Rousseau: la bondat de l'home, corrumput per les normes, les lleis i els intruments socials i polítics, entre ells l'Estat. Però l'Estat és un instrument, creat per l'home, com ha creat també la ciència, l'art, el desenvolupament industrial, l'activitat financera,

el mateix capitalisme. Són creacions humanes, com el dret a la propietat que ha ocasionat greus desigualtats entre els homes. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta confiança pueril en la bondat natural de l'home és el principal enemic de les teories anarcosindicalistes. Tampoc hem de caure en l'altre extrem oposat: homo homini lupus est que justifica l'Estat opressor, gairebé policíac. I més quan aquesta idea de la bondat de la naturalesa humana es considera com un principi quasi científic, lligat a la idea il·lusòria que un cop desapareguda la causa del mal: el capital i l'Estat, aleshores aquest ésser bo farà possible una societat justa i equitativa. Tampoc és admissible el dogma quasi religiós que la bondat s'encarna no se sap com en la figura de l'obrer i el mal en la figura de l'intel·lectual que sempre va ordint paranys per tal d'impedir la revolució i l'alliberament proletari, l'intel·lectual, segons l'opinió d'Isaac Puente. Endemés, en els anys trenta del segle XX hom vivia en una societat industrialitzada, organitzada segons unes normes i unes lleis, mecanicistes, molt allunyades de les d'una societat agrícola i d'una visió beatífica tant de l'home com de la natura. Abad de Santillán assevera que la voluntat humana ha de dominar la situació, controlar la corrupció, no deixar-se endur per l'ambició, per la temptació de domini: "La anarquía, es decir, la libertad, es compatible con las condiciones económicas más diversas, siempre que esas condiciones no impliquen, como en el monopolio capitalista, su negación. Se puede ser anarquista con el arado romano o con el tractor moderno; se puede serlo con un primitivo taller de artesano o con una fábrica racionalizada; nadando en la abundancia o sufriendo privaciones; en un palacio confortable o en una choza de mala muerte. La anarquía es una actitud del espíritu ante la vida y puede manifestarse en todas las situaciones económicas no monopolistas, porque en todas ellas el hombre puede ser dueño de sí mismo, reivindicar el dominio de la propia voluntad y rechazar la imposición ajena". Efectivament, no s'ha de confondre l'instrument amb la finalitat. L'anarquista pot utilitzar l'eina administrativa, governamental, per a millorar la situació o per a aconseguir els objectius revolucionaris. La funció de la revolució és la de posar els instruments requerits al servei de la gent, de la comunitat, per això és necessària la presa de poder. A més a més, si l'anarquista és una persona convençuda de les seves idees, si posseeix una sòlida actitud ètica –com molts anarquistes van demostrar que tenien- aleshores se suposa que aquella persona no caurà en la temptació de la corruptela (fins i tot sense necessitat de lligar-se al pal del vaixell per no ser seduït per la veu de les sirenes, com Ulisses). ¿Si hom deté una ètica revolucionària perquè ha de temer l'ús de l'instrument de poder? Si reduïm l'anarquisme a una actitud i a una manera de viure, aleshores no cal fer la revolució que sempre exigirà implicar-se en l'àmbit de la realitat efectiva. II. L'argumentació de Federica Montseny va en la mateixa línia de la d'Abad de Santillán: "La vía revolucionaria está abierta y, sin necesidad de precipitar los acontecimientos, el pueblo en armas hará el resto. Lo contrario será instaurar una dictadura anarquista, algo que mi conciencia me impide defender, pues si es dictadura no podra jamás ser anarquista".III. Una altra intervenció en el Ple és la de «Marianet» que addueix que un cop iniciada la revolució ella mateixa ja s'anirà desenvolupant. Tota revolució és un Faktum que comporta un projecte polític, no és una simple aventura o un esdeveniment mecànic que es descabdella per si mateix, sense una direcció i una finalitat. Cal prendre decisions, organitzar, planificar, ordenar. Després de la violència i la destrucció inevitables ha de seguir la construcció d'una mínima organització amb unes criteris unitaris, amb la garantia que aquests criteris s'acompliran coordinadament. Hi ha d'haver algú que tingui una responsabilitat, que exerceixi l'autoritat en nom de l'acord de les bases, de l'assemblea. Per tant, seran necessaris organismes, òrgans de direcció, de coordinació, anomenem-los com volguem: Comitès, Federacions, tan se val, el nom no fa la cosa, però farà falta un organisme que recapti els impostos, els cabals necessaris per fer front als dispendis, no sols de les empreses concretes, sinó del conjunt de l'economia del país. L'organització econòmica és important, és fonamental, però encara ho és més l'organització política, i aquesta és la funció que fa l'Estat, tot Estat. Evidentment l'Estat ha d'estar al servei de la revolució, ha de funcionar d'acord amb els criteris establerts per la classe obrera. I un Estat no és un conjunt de Comunes, de Comitès federals més o menys coordinats, un Estat és un organisme que funciona d'acord amb unes normes i uns criteris estables i unitaris. IV. Per últim el silenci paradoxal de Buenaventura Durruti, que fora ja de la reunió declara que ell es decanta per ajornar la revolució després de la presa de Saragossa.En resum els arguments que s'addueixen per a frenar o posposar la revolució són:

1) La CNT-FAI no té prou força per fer front a la diversitat d'adversaris: els feixistes, el context internacional desfavorable, l'oposició latent de comunistes i de la petita burgesia.2) No és pot imposar el comunisme llibertari, puix que va en contra dels principis doctrinals de l'anarquisme.3) Cal esperar la reconquesta de Saragossa per reiniciar la revolució.4) La revolució ja està en dança, cal seguir els esdeveniments.

Arguments essencialment pragmàtics, recoberts en part per raons ideològiques. I dic recoberts perquè Abad de Santillán no va tenir cap inconvenient en ser conseller de la Generalitat i col·laborar amb el govern català, Federica Montseny, fou anomenada ministra de Sanitat i és «Marianet» qui proposa la col·laboració de la CNT en el govern de Negrín. Però aquest comportament no és reprobable, ni de lluny, ja que les circumstàncies ho exigien. El criticable és l'actitud feble, poc revolucionària per part d'uns intel·lectuals i homes d'acció. Però és clar, també és comprensible, car ni la Federica Montseny ni Abad de Santillán no van participar en els fets que conduïren a la derrota dels militars. Actitud feble per la raó que:

1) El president Companys els havia ofert propostes de col·laboració a causa de la debilitat del govern.2) S'havia procedit a la incautació de les empreses, control de les comunicacions, fronteres, transports.3) Les altres forces polítiques catalanes no tenien la preponderància de la CNT-FAI. 4) El govern republicà havia perdut l'autoritat.5) Els militars feixistes –almenys les primeres setmanes- tampoc estaven massa coordinats, no tenien el recolzament decidit de les nacions nazi-feixistes, l'opinió internacional –les nacions democràtiques- en contra. A més a més, la Marina i part de l'Aviació, és a dir, els cossos militars d'elite romanien fidels a la República.6) Les ciutats industrials, les comunitats amb un pes polític restaven fidels al bàndol republicà.7) Les reserves d'or del banc d'Espanya estaven en poder del govern legal.

Incomprensiblement, no es pren el poder, no es procedeix a la incautació dels bancs i entitats financeres; es negligeix la importància de les relacions diplomàtiques i els contactes internacionals. El fet de no haver consumat la revolució comportà:

1) Una dualitat de poders.2) Debilitament progressiu de la CNT-FAI que pateix l'animadversió de les forces polítiques, en principi, considerades com a col·laboradores.3) Els governs de la Generalitat i el Republicà es rehabiliten progressivament gràcies a l'ajut interessat del partit comunista i també de la Unió Soviètica.4) L'ofegament de les realitzacions revolucionàries en el camp de l'economia: les col·lectivitzacions, a causa de la manca de recursos financers i el boicot internacional.5) La pèrdua progressiva del protagonisme militar, allò que va constituir el baluart de la revolució en els primers moments.6) Comença el cansament i el desànim revolucionari, sobretot a partir dels fets de maig.

Ja ho diu Abad de Santillán, l'anarquisme és més que una doctrina política és una manera d'entendre i viure la vida. Amb aquesta actitud religiosa, mística, evidentment hom no pot plantejar cap revolució social. Ara bé, el mateix Abad parla de què les decisions les han de prendre les bases, que els mètodes polítics anarquistes s'han de basar en una inversió de la piràmide, a saber, de baix a dalt. Però la decisió presa al Ple dels Comitès Locals i Comarcals va posar de manifest que a l'hora de la veritat els acords polítics transcendentals els han d'adoptar els representants, és a dir, els dirigents responsables i, en moments difícils, cal assolir el consens i acomplir-lo. Les raons i els arguments en contra dels acords del Ple de Comitès per part de García Oliver són contundents i val a dir que ell els acatà, demostrant amb això el seu esperit democràtic i la fidelitat a uns ideals. Ara bé, la fidelitat als ideals –ideals polítics, no dogmes religosos- no vol dir llur aplicació cega a la realitat.4. 2. L'argumentació de García Oliver. Tesi: cal consumar la revolucióGarcía Oliver critica el reformisme de la FAI, acusa Abad de Santillán i Federica Montseny de contrarevolucionaris i assenyala una de les debilitats de l'organització anarquista: les vacil·lacions, els dubtes, la manca d'una posició única, però dreturera, sobretot en les circumstàncies excepcionals produïdes després de la revolta militar. Continua pensant que s'ha de portar a terme la revolució social, que no és suficient lluitar al front d'Aragó i deixar la revolució pendent, que cal anar endavant, trencar amb el passat i deixar-se d'utopies i de principis abstractes. A més a més, deixa entreveure que la decisió sobre si s'havia de prendre el poder o no per part de la CNT-FAI estava pactada: "Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos. Sólo Aurelio estaba casi junto a mí, y Asens casi junto a Aurelio. Pero Durruti estaba alejado y Abad de Santillán también. De manera que cuando el que presidía el Pleno preguntó a los Delegados del Comité de Milicias si creían procedente hablar sobre lo que pedía la Comarcal del Baix Llobregat, se produjo bastante confusión, no pidiendo ninguno de nosotros la palabra para informar." Amb paraules concises, però que no deixen lloc a al dubte prossegueix: "Expliqué que el Comité de Milicias se había tenido que constituir cuando ya Companys se había arrepentido de haber sugerido su creación. Que los demás partidos y organizaciones no creían –al igual que Companys- que el Comité de Milicias pudiese servir de algo más que de Comisaría de Polícia

de segunda clase, como lo probaba el que los delegados designados para su integración fuesen militantes casi desconocidos de los partidos y organizaciones. Sólo nuestra organización había designado a miembros significados (…) Expliqué también que la marcha revolucionaria estaba adquiriendo tal profundidad que obligaba a la CNT a tener muy en cuenta que por ser la pieza mayoritaria del complejo revolucionario, no podía dejar la revolución sin control y sin guía, porque ello crearía un gran vacío, que, al igual que en Rusia en 1917, sería aprovechado por los marxistas de todas las tendencias para hacerse con la dirección revolucionaria aplastándonos. (…) Opinaba que había llegado el momento de que, con toda responsabilidad, terminásemos lo empezado el 18 de de julio, desechando el Comité de Milicias y forzando los acontecimientos de manera que, por primera vez en la historia, los sindicatos anarcosindicalistas fueran a por el todo, esto es, a organizar la vida comunista libertaria en toda España." Davant de la interpel·lació de Federica Montseny i Abad de Santillán de què implantar el comunisme llibertari portaria a una dictadura anarquista García Oliver contraargumenta: "«Puesto que se habla de dictadura (…), conviene precisar que ninguna de las hasta ahora conocidas ha tenido los mismos caracteres. Ni siquiera las tiranías han sido siempre de igual significación. Han existido tiranías por imposición sobre los pueblos, cierto. Pero han existido tiranías elegidas por el pueblo. (…) De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nosotros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología. puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad (…)»".Certament hi ha una distància entre les dues ideologies emancipadores: l'anarquisme i el marxisme, la primera creu en l'home, la segona, en canvi, no. Per un altre cantó, una ideología política que vol transformar la societat no pot eludir les dificultats concretes de l'aplicació de l'universal en el particular i, per tant, la responsabilitat de la presa del poder derivada dels esdeveniments revolucionaris. Sobre la por a la intervenció estrangera, argument esgrimit per Abad de Santillán, la resposta és: "«El miedo a la intervención extranjera no debería ser esgrimido en ese momento, porque aquí, según estoy viendo, estamos todos armados, y si de verdad hemos luchado en las calles los días 18, 19 y 20, hemos de tener presente que estamos hablando con permiso del enterrador, cosa que para su desdicha ya no pueden hacer Ascaso ni Alcodori ni ninguno de los compañeros que dieron su vida estos tres días. Es decir, que no deberíamos olvidar que estamos hablando desde un enorme sepulcro, que eso ha sido la CNT desde que se constituyó, un enorme sepulcro, dentro del cual están, en terrible anonimato para la mayoría, todos los ilusos que creyeron que sus luchas eran las de la gran revolución social. Porque alguien debe hablar en nombre de ellos. Y ese deber me corresponde (…)»". La sang vessada pels innombrables màrtirs anarquistes no pot ésser oblidada i menys encara en moments decisius quan s'està a punt de convertir la utopia en realitat, la ciutat celestial en ciutat terrenal. Si la revolució no es consuma, si hom no pren el poder aleshores la doctrina anarquista deixa de tenir sentit polític, incidència en la praxi i es converteix en una mena de religió prometeica.Després de la reunió García Oliver queda abatut, ha vist derrotada la seva proposta: "Con su actitud, aquellos sedicentes anarquistas ponían en quiebra a la propia FAI, que se constituyó precisamente para neutralizar dentro de la CNT a los sindicalistas reformistas.¿Qué había ocurrido? ¿Cómo se las arreglaron para lograr tan densa mayoría de reformistas? ¿Tenía algo que ver con ello el rumor difamatorio difundido desde hacía tiempo sobre las aspiraciones dictatoriales del grupo «Nosotros» y de García Oliver, de quien se decía que era anarcobolchevique? ¿No era sorprendente la actitud de Durruti tan ostentosamente manifestada con su silencio durante el debate en el Pleno?".La mateixa nit, després d'haver acabat el Ple de locals i comarcals es reuneix el grup «Nosotros» al Club Naútic, seu del Comitè Central de Milícies Antifeixistes per tal de comentar la jugada sobre els acords adoptats. García Oliver proposà al grup reunit, Marcos Alcón, García Vivancos, Domingo Ascaso i Joaquín Ascaso, la presa de poder concret: "Debemos aprovechar la concentración de las fuerzas que mañana se pondrán a las órdenes de Durruti y proceder al asalto de los principales centros de gobierno, Generalitat, Ajuntament, con una rama de la columna que podríamos dirigir Marcos Alcón y yo. Teléfonos y Plaza de Catalunya, con otra rama de columna dirigida por Jover y Ortiz. Y Gobernación y Dirección de Seguridad con otra rama dirigida por Durruti y Sanz, pudiendo sumarse a cualquiera de ellos los Ascaso y García Vivancos, siempre que estéis de acuerdo". La resposta de Durruti és: "La argumentación de García Oliver, ahora y durante el Pleno, me parece magnífica. Pero a mí no me parece que sea éste el momento oportuno. Opino que debería ser realizado después de la toma de Zaragoza, cosa que no puede tardar més de diez días. (…) En estos momentos, sólo con Catalunya como base de sustentación, estaríamos reducidos geográficamente a la mínima expresión".

La minireunió del grup «Nosotros», doncs, no serveix per altra cosa que per confirmar la manca de fe en la revolució per part dels mateixos dirigents de la FAI. L'argument de Durruti d'esperar la conquesta de Saragossa és falaç, car no hi ha res de segur en l'acció, però fins i tot en el cas d'una possibilitat d'èxit, cal "luchar como revolucionarios que defienden una causa sagrada, que saben que están luchando por algo propio y no para defender al gobierno de la Generalitat y al gobierno de Madrid."García Oliver es pregunta a si mateix: "¿Estaba seguro de haber sido totalmente derrotado? ¿Qué opinaban en los sindicatos la militancia y los trabajadores? ¿No se había dicho no a la revolución en aquel nuevo local expropiado revolucionariamente? Era de suponer que al soslayar el comunismo libertario, abandonarían el nuevo local y volverían a la calle de Mercaders.* Si no lo hacían, ni ellos habrían ganado ni yo habría sido vencido". 4. 3. Conseqüències immediates de no haver pres el poder Les conseqüències contrarevolucionàries es comencen a fer notar. A la Generalitat de Catalunya continua governant –encara que precàriament- l'Esquerra Republicana de Catalunya, és a dir, la petita burgesia, la banca depèn del govern català, el front d'Aragó va de mal borràs, les relacions internacionals cada vegada esdevenen més hostils contra la revolució anarquista, als carrers el caos no té aturador.Per aquesta raó després d'haver vist derrotada la seva proposta, al Ple dels Comitès Locals i Comarcals, decideix, més endavant –el mes de novembre- d'agafar el toro per les banyes i acceptar el càrrec de ministre de Justícia. Si la presa del poder s'hagués dut a terme en el seu moment adient, és a dir, prendre l'Ajuntament, la Generalitat, fer-se càrrec dels bancs i de les relacions internacionals, el curs de la revolució hauria estat un altre. És evident que tot plegat tenia els seus riscs, qualsevol decisió els comporta sempre, però els bons polítics són aquells que resolen quan les situacions són més compromeses, però era el moment, l'ocasió adient, s'havia d'afrontar el risc.Però comptat i debatut la decisió no es pren, i, s'adopta l'alternativa de crear un poder paral·lel: el Comitè de Milícies Antifeixistes, que teòricament havia de coordinar-se amb la conselleria de Defensa i amb la de Governació, sobre el paper en mans de la Generalitat. A més a més, es creen les anomenades Patrulles de Control, una mena de policía que fins i tot actua autònomament respecte dels Comitès directius de la CNT-FAI, no cal dir que respecte de la policía «governamental» i de les forces d'ordre de la Guàrdia Civil, Guàrdia d'Assalt i Mossos d'Esquadra. I això sense comptar que en els pobles els Ajuntaments havien creat els seus propis escamots que a la vegada funcionaven igualment d'una forma autònoma i en alguns casos independent. Cadascú, cada organisme, feia la guerra pel seu compte, posant-se mútuament pals a les rodes. En resum va ser pitjor el remei que la malaltia. Menys mal que les coses anaren prou bé –tot i les dificultats- pel que fa a les activitats econòmiques i als serveis públics, gràcies a la il·lusió, el voluntarisme, la responsabilitat i el «savoir faire» dels treballadors catalans, entre els quals es destacà l'obrer metalúrgic cenetista Eugenio Vallejo, impulsor i organitzador de les indústries de guerra. I no van passar gaires hores; l'endemà mateix ja hi va haver la primera topada entre els dos poders, el governamental i el revolucionari: entre el president Companys i García Oliver, com a responsable del Comitè de Milícies. (Com també succeï amb el capità Escofet que finalment es va veure obligat a deixar el càrrec de responsable de l'ordre públic). La tensió de l'escena entre els dos dirigents la descriu molt bé el mateix García Oliver: "Sin darnos los buenos días ni aprovechar la ocasión para expresarnos sus buenos deseos por la marcha del Comité, sin siquiera preguntar por la situación de la columna Durruti, de pie, respaldado por Herrando*, nos espetó en su catalán de acento leridano el siguiente exabrupto: «Me veo obligado a venir en estos momentos porque el orden ciudadano en Barcelona es tan lamentable que causan horror las noticias que me llegan constantemente de asesinatos, robos, violaciones e incendios. Y era de esperar que, a estas horas, el Comité de Milicias hubiese dominado la situación y restablecido el orden. Me veo obligado a deciros que si sois incapaces de restablecer el orden, no estaría por demás que lo manifestaseis, para poner remedio a la lamentable situación por los medios que estén a mi alcance»". La irrupció imprevista de Companys i la bronca corresponent van estar a punt de generar un conflicte greu. Sort n'hi va haver de la serenitat de García Oliver que secament va respondre: "Mejor no nos damos por enterados de lo que nos has dicho, Companys. Nosotros tenemos mucho que hacer. El enemigo está a las puertas de Catalunya. ¡Salud, y que te vaya bien!"Evidentment l'actitud de Companys no quadrava gaire amb les seves paraules conciliadores de feia quatre dies. D'altra banda, no es pot pas pretendre que en qüestió d'hores es normalitzi la situació amb el trasbals produït per l'aixecament militar i la irrupció desfermada de les masses al carrer. Sembla que aquest cop d'atenció, però, va servir per consolidar almenys momentàniament la tasca revolucionària iniciada i, si més no, continuar-la a cops i rodolons: "Las expropiaciones, iniciadas con la ocupación del edificio del Fomento del Trabajo Nacional y la casa de Cambó, se fueron extendiendo a todas las casas de la ciudad, a todos los talleres, a todas las fábricas y a todo cuanto había pertenecido a la burguesía y a los capitalistas. Sin embargo, Companys seguía en la Generalitat, con su gobierno paralizado. (…) Y meditaba cómo

podría pulverizar al Comité de Milicias, en el que me apoyaban, si no todos los miembros, sí Aurelio Fernández, José Asens y Marcos Alcón, atrayendo además a elementos que se debían a él, como el coronel Giménez de la Beraza, el comandante Vicente Guarner, el teniente coronel Escobar y hasta gentes de sus propias filas, como Tarradellas, Miravitlles y Pons. A Santillán se le veía siempre en la cuerda floja del sí, pero no."Un altre fet que mostra com n'és de nefasta la duplicitat de poders és el tràgic final de l'expedició a Mallorca, protagonitzada pel capità d'aviació Bayo. El fracàs del desembarc a la illa de la calma va tenir repercussions greus posteriors: l'aviació feixista italiana va utilitzar la illa com a base aèria per a desplegar els bombardeigs que aterrarien més endavant a la costa mediterrània i a Barcelona. Doncs bé, aquesta expedició es va portar a terme a espatlles del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, és a dir, un organisme que justament, entre altres, tenia la funció de la defensa militar i, que per més inri, comptava amb la representació de les forces polítiques fidels a la República i la seva constitució promulgada pel mateix govern de la Generalitat. Tot i així l'expedició s'organitzà a espatlles del Comité Central de Milicies Antifeixistes que "ignoraba por completo la operación que se proyectaba. Si la empresa resultaba venturosa, sería un triunfo para la «persona que en lo alto de su posición oficial» había alentado la conquista de Mallorca, y un fracaso para el Comité de Milicias". Arran d'aquest fet el coronel Giménez de la Beraja, assesor militar del Comitè va exclamar: "No pueden existir dos poderes, uno el de Companys y otro el del Comité de Milicias". Per un altre cantó, el govern republicà, així com el de la Generalitat, amb la col·laboració inestimable dels comunistes i de la Unió Soviètica, al cap de tres mesos s'anava recuperant a poc a poc, renaixia com l'au Fènix de les seves cendres. Calia, doncs, defensar la revolució, millor dit, les seves fites parcials –en especial les econòmiques- aconseguides, gràcies als dirigents anarcosindicalistes i la classe obrera catalana. Ultra això, en aquells moments -octubre del 1936- el bàndol feixista havia superat la lògica desorientació dels primers moments, els ajuts alemany i italià ja començaven a ésser importants, en conseqüència, era impensable tant per realisme com per la mateixa ideologia internacionalista que els anarcosindicalistes recolzessin la independendència de Catalunya o el nacionalisme català, com pretenien alguns sectors d'Estat Català, puix que era una forma de desentendre's del conflicte espanyol. Aquest camí era inviable. Endemés hom no pot oblidar que la lluita de classes, a saber, les tensions entre els sectors radicals de la CNT-FAI i la petita burgesia catalana no havien desaparegut, estaven solapats, amagats, però van esclatar amb ocasió dels fets de maig. Aquí les forces comunistes atiades per Moscú van jugar un paper polític digne del mestratge de Maquiavel: es van decantar cap a la petita burgesia per tal de dinamitar i desprestigiar, a poc a poc, les realitzacions anarquistes. Per tant, en aquells moments, no hi havia altra sortida per defensar la revolució que l'aliança amb el govern de Largo Caballero que en el socialisme peninsular representava la línia revolucionària (li deien el Lenin espanyol); amb això vull dir que l'aliat natural de la CNT-FAI era la classe obrera espanyola, no les forces o els partits catalanistes, tot i que hi havia dins de l'anarquisme algun grup que veia amb bons ulls les reivindicacions catalanes. Així doncs, la ruta d'enteniment lògic era el govern socialista i el sindicat de la UGT, que tenia una certa preponderança en l'àmbit de l'Estat. S'havia desestimat igualment –des del començament, potser per la seva poca importància o escassa força- la col·laboració amb els sectors anarquistes francesos i anglesos. Evidentment la col·laboració amb el govern del Lenin espanyol també tenia els seus riscs –en aquelles alçades ja es veia a venir que els russos volien acabar amb l'experiència revolucionària anarquista. De fet l'oferta a participar en el govern espanyol obeïa també a una estratègia: amb ministres anarquistes justificar el trasllat de la seva seu a València. García Oliver té clar que és l'única oportunitat que li queda a la revolució, una oportunitat defensiva, naturalment, encara que ell conserva el mateix esperit de sempre: "Mentalmente tenía la misma posición que cuando fui a por todas". Com a home intel·ligent s'emmotlla a les circumstàncies i no tira fàcilment la tovallola. És ben conscient, però, que la situació per la qual passa la revolució –al cap de set mesos- comença a ser preocupant. El no haver-la consumat passava factura inexorablement. ¿Va quedar embrutada la imatge anarquista, els sacrosants principis anarquistes, amb la participació al govern de la República Espanyola? La revolució anarquista havia de tenir un caire internacionalista, no es podia quedar encerclada en l'àmbit d'un únic país, en el context més aviat recelós, per no dir hostil de l'Europa dels anys trenta, amb un capitalisme que ja apuntava a la globalització. La mateixa revolució havia de passar per etapes diverses fins a la seva consolidació definitiva. En aquesta fase de transició hom no pot eludir els pactes, les transaccions, les estratègies. Però aquests pactes són molt més «profitosos» per la revolució si es parteix d'una posició de força, a saber, amb el poder a les mans, que vol dir comptar amb un exèrcit disciplinat i organitzat, ben equipat. La manca d'orientació, de decisió política, representà la mort de la revolució. Per aquesta raó les paraules del dirigent anarcosindicalista i ministre de Justícia són concloents: "La desorientación era general y

venía de lejos, desde que se constituyera en 1910*; de más lejos aún, desde que se atribuyera como finalidad a la clase obrera el comunismo libertario, cuando se debió haber empezado por enseñar las etapas por las que tendría que pasar la sociedad humana antes de alcanzar la instauración del comunismo libertario. La etapa preliminar, en caso de subversión violenta del orden social, como la que vivíamos, era la conquista del todo social por los sindicatos obreros. La conquista del todo, empezando por los organismos de las fuerzas armadas, para que no se pudiese dar el despido de portero que nos dieron los coaligados de la burguesía, del socialismo filofascista de Prieto y Negrín y del aventurismo comunista estaliniano".4. 4. Reflexió sobre els acords presosNi els protagonistes de la sublevació ni els mateixos revolucionaris s'imaginaven que la revolta militar, hauria de convertir-se en una guerra fratricida de gairebé tres anys de durada. Al començament es tractava de fer front a un cop d'Estat, seriós, sí, però comptat i debatut cop d'Estat. Els sublevats només disposaven d'una mica més del terç del territori estatal. Les principals ciutats i els centres fabrils estaven en mans del govern de la República. Els sublevats no disposaven encara de cap reconeixement diplomàtic. Als ulls de les democràcies occidentals el sol fet de la sublevació contra un govern ja els feia merèixer un desprestigi. És cert que Alemanya, Itàlia i Portugal veien amb molt bons ulls la sublevació. De tota manera aquestes nacions, els dos primers mesos, estaven a veure-les venir. Hitler era reticent a un ajut en tota la regla vers els militars colpistes. Es facilitaren uns avions per part del règim nazi que serviren per aerotransportar les tropes regulars del Marroc a la Península, ara bé, cal remarcar l'ajut del feixista comte Rossi amb una legió de camises negres, escamots voluntaris italians, que defensaren Mallorca el mes d'agost i s'apoderaren de la illa; Portugal, per una altra part, poca cosa tenia a oferir. Les ambaixades i els consulats respectius mantenien els seus representants davant el govern legal de la República, tot i que molts dels seus funcionaris no es mantigueren fidels.A més a més, els militars sublevats es van trobar davant d'una situació no esperada, ells confiaven que la sublevació reeixiria en tot el territori, que seria com una mena de passeig triomfal. Això els creà confusió, dubtes, manca de coordinació, al començament. D'altra banda, l'ajut dels voluntaris civils es limitava gairebé a algunes centúries falangistes i els grups de combatents del requeté, els carlins a Navarra, unitats de xoc mogudes pels ideals, enardits, coratjosos, però dividits entre ells i a la vegada enfrontats als falangistes. Recordem que Franco no és nomenat cap de l'Estat i de l'Exèrcit fins l'1 d'octubre de 1936, que entremig es produeix la mort sospitosa del general Sanjurjo, que l'església, el Vaticà, tampoc no havia recolzat obertament, com ho farà després, l'Alzamiento, que la mateixa burgesia catalana, per exemple, excepte el comte del Montseny i sembla que Valls i Taberner no van recolzar, o sigui, finançar el cop, recalco abans de començar. Ara bé, al cap de dos, tres mesos, els esdeveniments van fer caure favorablement el platet de la balança cap al bàndol feixista, en relació als ajuts exteriors. Qui ajudà el bàndol facciós, gairebé des del primer moment, va ésser l'enemic de la República, el banquer i contrabandista Joan March, Fins a finals de setembre, almenys, els revoltats fan el que poden, d'una faiçó un pèl desorganitzada, amb dificultats de tot tipus, sense saber cap a on tirar ideològicament parlant: revolució nacionalsindicalista o bé restauració monàrquica, sense legitimitat, sense armament adequat: aviació, marina, tècnics militars, ajut financer. Disposen això sí, d'un cos d'exèrcit disciplinat, amb comandaments joves, experimentats per la lluita al Marroc, amb unes forces de xoc disposades a tot: els legionaris, les forces civils, els falangistes i sobretot els requetés, els carlins. Per tant, cal posar en evidència el mite que la guerra estava perduda des del primer moment per part del bàndol republicà, revolucionari. Si estava perduda des del primer moment ¿valia la pena lluitar com es va fer, amb ardor, amb heroisme? Pel que fa al bàndol revolucionari les Brigades Internacionals no començaren a actuar fins el mes de novembre, els ajuts d'armes per part de Rússia també van tardar unes setmanes. Hi havia possibilitats de guanyar la guerra, al començament, quatre o cinc mesos després l'horitzó s'anava enfosquint. A Catalunya, a les zones industrialitzades de l'Estat, el mes de juliol, es va fer el més difícil. Després les coses es van complicar cada vegada més. El maig del 37 va ésser el moment crucial del declivi revolucionària; l'esperança de guanyar la contesa, aleshores sí, ja era quimèrica. La direcció de la CNT-FAI va adoptar la posició de jugar a dues bandes: accions revolucionàries innovadores, col·lectivitzacions, incautacions, abolició de la propietat privada, però a la vegada, participació en les tasques d'un govern debilitat i d'alguna manera desprestigiat a causa de no saber parar a temps la sublevació i el més paradoxal: no saber –tal vegada no poder- controlar la situació. Es produï el pitjor que podia passar: la dualitat de comandaments, el de baix i el de dalt, el del carrer i el del gabinet o del despatx, cadascun anant pel seu compte, i si convenia enfrontant-se, fent-se la traveta, els uns s'alegraven dels fracassos dels altres i el perseguien.El fet de no voler prendre el poder en el moment oportú, va dur, paradoxalment, a una lluita pel poder, per l'hegemonia política, molt més acarnissada. Pensar que era un migrat poder, un «fantoche» com havia dit Abad de Santillán, l'ombra d'un Estat, encara fa més penosa la reflexió. Em pregunto: ¿com és possible arribar a aquest nivell tan baix?¿Serà la condició humana? ¿O culpa dels mateixos sistemes i doctrines

polítiques? Afortundament la gran lliçó de García Oliver és aquesta: no s'ha de tirar mai la tovallola. Hom no pot perdre l'esperança en la utopia, no pot perdre la fe en la doctrina i en els mateixos homes. Si alguna cosa esperançadora se'n pot treure de l'experiencia revolucionària anarquista a Catalunya, frustrada això sí, és justament els trets humanistes, d'entrega sincera, d'heroisme que posaren de manifest alguns dels seus militants i per fer justícia també els d'altres forces polítiques. Les intrigues, les lluites pel poder es reflecteixen en el fet que amb tot just vuit mesos hi va haver tres governs diferents, gairebé tres mesos per govern. La tragèdia es consumà el mes de maig de 1937. Evidentment, en aquest moment es liquidà la revolució, però també fou el començament del final: la derrota militar. Aleshores sí que es pot afirmar que la situació internacional acabà d'influir decisiva i negativament en la causa del bàndol republicà en general.La mateixa CNT-FAI, a pesar de l'entusiasme inicial, no va poder vèncer la seva pròpia inèrcia revolucionària, els seus «tics» dogmàtics, la seva pròpia demagògia, l'infantilisme en la qüestió financera, el desprei del diner, per exemple, la manca d'anàlisi seriosa de la societat del segle XX, industrialitzada, mecanitzada, dominada pels interessos financers, depenent de les empreses estrangeres, que no es podia regir per les teories sobre la natura, utòpiques, agrícoles, amb la idea ingènua de pensar que l'home és bo per naturalesa, que el fa dolent la societat, el capitalisme corrupte.L'anarquisme tradicional és anti-modern, anti-capitalista, partidari de la creació de petites comunitats agrícoles; empreses col·lectivitzades, dirigides i gestionades pels mateixos sindicats, amb un sistema de finançament en forma de caixa de crèdit amb l'objectiu d'eliminar la usura, l'intercanvi mitjancer, l'especulació dinerària, causa de tos els mals socials i de l'opressió capitalista. La qüestió és que va arribar el moment que la mateixa Generalitat de Catalunya va haver d'exercir d'organisme bancari per poder pagar els salaris i eixugar els dèficits d'algunes empreses.En fi, podríem apuntar com a conclusions provisionals les següents causes per les quals la confederació anarcosindicalista no es decidí per la revolució:

a) Manca de dirigents capaços de fer-se càrrec de la situació i tirar endavant el procés revolucionari. b) La força amb què comptava la CNT-FAI essencialment es basava en l'element humà, el coratge revolucionari, la responsabilitat d'uns obrers amb una llarga tradició artesanal, amb una formació professional indiscutible, molts d'ells autodidactes i que van demostrar la seva eficiència en mantenir i fer funcionar una part de les empreses col·lectivitzades.c) La força de xoc, el lumpenproletariat, els desarrapats, els sense feina, sense ofici, els anomenats moços, el peonatge, les dones dedicades al servei dels burgesos, els acostumats a viure, o millor malviure, provinents de zones agrícoles, en situació quasi permanent d'atur, molts vivint al marge de la llei, engruixint les files dels presos i de la prostitució.

Aquestes homes i algunes dones eren un contingent a tenir en compte en les files de la CNT-FAI (no podem oblidar els arribistes, aquells que s'aprofiten dels moments de caos, de desorganització, de manca d'ordre, sigui governamental, sigui revolucionari), són ells, en gran mesura, que es llencen –car res no tenen a perdre- al carrer, donen el do de pit, treuen les castanyes del foc a la prudent burgesia que es queda a casa tot veient-les venir. Són ells els que integren l'anomenada «carn de canó», aquells que en totes les guerres i revolucions van a parar a la primera línia de foc i moren per la causa patriòtica o revolucionària: els tàrtars en la Rússia zarista, els senegalesos en les forces d'ordre franceses, els moros en la legió espanyola, els indis en les forces de desembarcament dels Estats Unitats a Normandia, els hindús a les forces britàniques, els mamelucs, els mercenaris de les croades, la llista és interminable. Que alguns d'ells són els responsables dels assassinats indiscriminats, dels abusos comesos, de les arbitrarietats que poc tenen a veure amb la revolució, és cert. Però també ho és, de cert, que si existeix el lumpenproletariat no és pas per casualitat. Hi ha una explicació: l'explotació a què són sotmesos, les condicions socials a què els condemnaven les classes benestants. Si, a més a més, són els qui, majoritàriament, treuen les castanyes del foc, els qui s'enfronten als militars i es fan amos de la situació no podem pas esperar que s'entornin a casa sense cap mena de contrapartida; al cap i a la fi ells són els qui han salvat les institucions i àdhuc han tirat endavant les empreses que fins a aquell moment han estat propietat de llurs opressors i explotadors. La crua realitat és aquesta. Una revolució no és una aventura romàntica, un relat novel·lesc. Una revolució és un canvi social sobtat, que té les seves conseqüències negatives, tot i que pot arribar a tenir-ne de molt positives per a tots els ciutadans i pels ideals de justícia, igualtat i llibertat.I amb això no vull, de cap manera, justificar les arbitrarietats, els crims comesos en nom de la revolució, uns excessos que evidentment a part dels seu preu humà –el més important, el valor de la persona- des d'una faiçó política va passar factura a la causa revolucionària. Crec que si s'hagués portat a terme la revolució fins a les últimes conseqüències, part d'aquests excessos s'haurien pogut evitar. No podem

oblidar que molt dels casos obeïen a clares provocacions que cercaven el descrèdit de la revolució i, en especial, de les forces anarcosindicalistes.L'experiència demostra que la manca de decisió política en un moment donat agreuja la situació ja de per si difícil i complexa de tota revolució. Aquesta manca de decisió política influï en el fracàs de la Comuna de París, la manca de direcció política va portar a un carreró sense sortida als fets de l'anomenada Setmana Tràgica. El triomf dels bolxevics a la Revolució russa es deu al capteniment de Lenin que no dubtà en far-se càrrec del poder i en foragitar de l'aliança revolucionària els menxevics i els representants de la burgesia i de rebot les forces anarquistes. Que és una decisió política lamentable, des de la perspectiva democràtica, car comporta la imposició d'una organització única que pren el poder il·legalment. Que aquesta presa de poder desemboca en una dictadura, també és cert. Però també és cert que els partits democràtics burgesos eren, a Rússia organitzacions, en part, justificadores del domini de la classe burgesa i aristocràtica. Que existeix el perill que un cop pres el poder i instaurada la "dictadura" revolucionària, aquesta s'eternitzi, és a dir, es converteixi en definitiva, com ha passat amb els tos els règims comunistes, amb un poder més tirànic inclús que l'exercit en els països capitalistes. Això, efectivament, és possible. Ara bé, sembla que l'esperit de la doctrina anarquista hauria d'impedir, en principi, que la presa de poder esdevingui definitiva. Si el motiu i la raó de la revolució vertaderament té com a impulsor l'ideal de justícia, d'igualtat i de llibertat, aleshores la presa de poder s'ha de considerar merament accidental, com un pas necessari, com una fase intermitja del camí que ha de portar a la consecució dels objectius revolucionaris.És clar, el purisme anarquista parteix de la idea que el poder corromp l'home, bo per naturalesa, segons Rousseau, el bon salvatge, no contaminat per la civilització. Aquest pensament deforma la realitat i a la vegada parteix d'una idea de l'home totalment idíl·lica. En tot cas la capacitat d'ésser corrupte depèn de l'actitud de l'home, de la creença ferma en uns valors i en uns principis. La revolució el que fa és simplement assenyalar la ruta cap a l'emancipació. Però el camí s'ha de recòrrer i és el moment més feixuc, el que costa més, car significa vèncer dificultats, superar atzucacs, deixar per més endavant el gaudi de les consecucions revolucionàries: és el moment de construir, d'edificar, d'organitzar, en fi, és el moment de la veritat, el moment del sacrifici. La manca d'experiència en l'exercici del poder, l'oposició a qualsevol responsabilitat de govern, més el fet de disposar d'unes masses amb capacitat de lluita, però poc preparades políticament, va desembocar en una progressiva paralització de la dinàmica revolucionària.Es va poder constatar que les aliances no funcionen si no hi ha un membre, un grup, un partit que comanda el procés, que agafa els regnes sota la seva única responsabilitat. Aleshores des d'una posició de força es factible pactar, adoptar posicions flexibles, de cooperació, d'intercanvi d'idees, però sempre des d'una posició ben afermada, en la qual qui pren la decisió i assumeix la responsabilitat, en definitiva, és la força hegemònica, tot i que la governació compartida facilita i ajuda a superar els moments crucials. Tot i així s'assoliren alguns objectius, que ben poc temps van ser realitat: nou mesos i mig:

1) una societat assentada en principis ètics, sense privilegis.2) igualtat entre l'home i la dona3) funcionament eficient de les empreses abandonades.4) màxim nivell d'autonomia política, gairebé la independència, per a Catalunya.5) s'acabà amb la corrupció, l'atur.6) es donà preeminença a la persona, es popularitzà la cultura, l'educació i l'ensenyament per a tots.7) es creà un clima d'eufòria, d'esperança, en el sentit que alguna cosa havia canviat.

Exposo, ara, els motius de la decisió contrarrevolucionària adoptada en el Ple dels Comitès locals i Regionals. Es poden dividir en factors externs i interns. I. Factors externs:

1) L'oposició frontal del feixisme espanyol, italià i alemany; l'animadversió dels partits comunistes; el boicot de les democràcies burgeses: la catalana, l'espanyola, les europees.2) La feblesa dels sindicats i organitzacions anarquistes a Europa.3) L'aixecament militar va agafar a contrapeu els revolucionaris anarquistes.

II. Factors interns1) Una part dels afiliats procedia del lumpenproletariat, la força revolucionària, amb tots els inconvenients que això comporta de caos, descontrol, de conductes, fins i tot, paradoxalment antisocials. En un moment donat aquestes persones, els marginats, els qui no tenen res a perdre són els que es llencen al carrer i els que materialitzen la revolució, és la força de xoc, com els legionaris en els exèrcits regulars. Hom no descobreix cap mediterrani si diu que els exèrcits també utilitzen l'anomenada "carn de canó" per a les accions més perilloses, més agosarades. ¿Podem ser honestament crítics amb els desheretats de la fortuna, els que no han tingut l'opció de rebre una educació,

una formació, per culpa justament de la situació social injusta contra la qual es rebel·len? Sense ells i els seus líders avesats a la lluita armada, ajudats per les forces d'ordre la victòria sobre els militars facciosos no hagués estat possible. És evident, però, que amb ells s'hi barrejaren impostors, malfactors i nouvinguts que desacreditaren la revolució.2) La classe obrera en aquells moments tenia poca o escassa preparació teòrica, encara que una part eren molt bons professionals i gent responsable. Manca l'aportació dels intel·lectuals, dels experts: enginyers, advocats, metges, militars, economistes, financers, diplomàtics (d'altra banda, això feia més meritòria encara la tasca social, econòmica i organitzativa realitzada per part dels obrers).3) els plantejaments radicals, utòpics que encara pesaven molt en els rengles dels dirigents.4) la ingenuïtat rousseauiana de pensar que la revolució, el canvi de les estructures socials per si mateixes havien de canviar la condició humana: les enveges, les ambicions, els egoismes, els odis.

Tot plegat originà com una mena de boira que tapà la visibilitat necessària en aquells moments crítics pel que fa a la decisió adoptada el dia 23 de juliol en el Ple dels Comitès locals, comarcals i regionals. Una doctrina política que té com a lema sagrat, quasi religiós i místic, la revolució, en el moment culminant no es pot tornar a enrere. El tornar enrere és com una mena de boomerang que peta contra el mateix que l'ha llençat.Les conseqüències foren:

1) dualitat de poders2) divisions internes en la mateixa organització3) progressiva escalada de desprestigi aprofitada per les altres organitzacions i partits polítics4) manca de recursos financers que ocasionà el col·lapse de l'economia col·lectivista.5) pressions polítiques internacionals, propaganda negativa, fins i tot organització de complots per acabar amb la revolució.6) lenta però progressiva declinació de l'esperit revolucionari a causa dels retrocessos de tot tipus en la dinàmica revolucionària: econòmic, militar, policíac (control de l'ordre), amb la consegüent recuperació del poder per part de les organitzacions burgeses republicanes.7) la pèrdua de l'hegemonia es consuma amb els tràgics fets de maig de 1937, la revolució havia durat pràcticament el mateix que la gestació d'un nadó: nou mesos i escaig.

Les paraules de García Oliver van ser profètiques. La sang vessada, els morts, engreixen les files dels màrtirs, dels herois, però també de les víctimes –moltes d'elles innocents- d'una revolució frustrada pels mateixos que l'atiaven asseguts en les redaccions dels periòdics confederals o bé per mitjà de la demagògia fàcil, cridanera, bocamolla: "La CNT no era un cuerpo monolítico, sino un armonioso acoplamiento de ideologías distintas, pero afines en cuanto a las aspiraciones inmediatas de dar solución justa a los problemas económicos, sociales, políticos y jurídicos de nuestros días, con la mayor cantidad posible de contenido libertario. (…) Militantes activos de la CNT, ignorábamos de qué se componía nuestra organización. Fue menester que todo saltase al serle aplicado el freno de la contrarrevolución, para que (…) nos diésemos cuenta del complejo ideológico de que estaba compuesta: obreristas creyentes en el porvenir de la clase obrera, eran la mayor parte; sindicalistas revolucionarios y sindicalistas reformistas, les seguían en importancia; colectivistas y comunistas, con influencias marxistas, bakuninistas y kropotkinianas; anarquistas sui generis y anarquistas individualistas; liberales pacifistas y liberales radicalizados; republicanos jacobinos y republicanos federales. La unidad sobre la que descansaba nuestra gran mole orgánica, era la fe profunda en la revolución. El freno de la contrarrevolución los desparramó y ahora yacían por los suelos, formando grupúsculos diversos". Aquestes paraules em porten a analitzar la naturalesa de l'anarquisme i la seva peculiar doctrina que l'impedeix arribar fins a les conseqüències de l'acció revolucionària.5. La naturalesa de la filosofia anarquistaLes paraules anarquista, anarquia, anarquisme, provenen del grec: € n a r c ° a , 'sense' 'govern', 'sense comanament' o 'guia'; ‡ r c e À w , 'manar', 'regnar'; a r c o v , 'guia', 'governant', ‡ r c Ð , 'principi', 'fonament', 'autoritat'. Aquest seria l'origen etimològic del mot amb el seu significat corresponent. Però el seu sentit profund, envara que negatiu, el trobem en les paraules de Creont adreçades al seu fill, enamorat de l'heroïna, Antígona, que apareixen en la tragèdia Antígona de Sòfocles: "Que l'anarquia, no, no hi ha pitjor flagell.

Ella arruïna els pobles i fa anar damuntdavall les cases, ella romp i fa fugirles piques aliades, quan ben dirigits,la disciplina salva tants de combatents.Així cal que es defensi l'ordre general i que per una dona no siguem vençuts:val més, si s'ha de caure, caure a mans virilsi no que menys que dones mai se'ns proclamés".En principi, el mot anarquia en boca del tirà Creont adopta un caire pejoratiu: desordre, caos, desorganització. I adopta aquest caràcter pejoratiu perquè el tirà no pot suportar la crítica, l'esperit de llibertat, la defensa d'un dret diví: rebre sepultura, els morts. El mot anarquia en boca de Creont és una arma llençívola contra l'actitud d'Antígona enfrontada a les lleis dictatorials de Creont, de la mateixa manera que els anarquistes estan en contra de qualsevol poder opressor, que no representa autènticament la sobirania popular. Per això, l'anarquia és la màxima manifestació de la llibertat, i l'anarquisme, la doctrina que prescriu els principis suprems sobre els quals s'ha d'assentar la convivència social: la llibertat i la igualtat entre tots els homes. Fins aquí la remarca etimològica sobre l'anarquia i l'anarquisme. Però, a més, l'anarquisme, com a doctrina política i humanista, posseeix la seva història i és aquesta història la que ens ajudarà a precisar més el significat del mot.5. 1. Context històric de l'anarquismeLes llegendes i els mites sobre ciutats ideals, paradisos perduts, es remunten pràcticament a l'inici de la història escrita, literària. Un exemple el tenim en el mite de l'Atlàntida que apareix ressenyat en el Timeu de Plató, o bé el mite de les tres edats: d'or, de plata i de ferro, també consignat per Plató, on s'exposa la degradació progressiva de la convivència social que fa necessària la institució de la justícia d'origen diví. Per una altra part, en el mite d'Er, inclòs a La República de Plató, es prescriu el menester de premis per als bons ciutadans i de càstigs per als malvats després de la mort. Els primers gaudiran de la visió sempiterna dels déus, els segons seran enviats al Tàrtar, als inferns. Justament, inspirades en La República platònica, al Renaixement, es publiquen i es difonen les obres sobre el tema de la utopia social a càrrec de Tomas Moro –Utopia- i Tomasso Campanella –La ciutat sol. I és que en el Renaixement es produeix un fenomen que després sorgirà amb més força a partir de la Il·lustració: el litigi entre l'haver de, la utopia de la societat igualitària, i l'ésser, el pragmatisme polític expressat en el llibre de Maquiavel, El príncep.A més a més, en el Renaixement es comencen a bastir les condicions que faran possible el desenvolupament de la indústria, del comerç, de les finances, de l'explotació de la natura. Els viatges intercontinentals –els de Marco Polo, per exemple, a la Xina, el de Colom a Amèrica- exigeixen grans despeses que els Estats són incapaços de subvenir i han d'acudir als banquers, com per exemple, els Sforza, els Mèdici, els Stauffer, els Visconti, etc. (antics usurers de la societat medieval). Els viatges –vertaders impulsors del comerç a gran escala- fan necessari l'estudi científic de la natura per evitar la perillositat de la navegació a gran distància i la construcció de vaixells tècnicament més perfeccionats, més segurs. El coneixement de la natura exigeix uns conceptes i noves perspectives d'interpretació de la natura, així, els relats esotèrics, màgics, panteistes, religiosos, fins i tot el pensament cosmològic de Plató i d'Aristòtil esdevenen anacrònics. Cal una nova lectura de la natura: la fisico-matemàtica que plantejarà Galileu a Il Saggiatore. I aquesta nova lectura o interpretació de la natura conviu amb la tradicional, clàssica, metafísica, poètica, procedent de la filosofia grega, i, també, de la mateixa Bíblia. Malgrat tot es mantenen totes dues: la poètica, la romàntica, la teològica, reservada a l'àmbit de la religió, de l'ètica i de la moral i la científica, reservada a les lleis fisicomatemàtiques. Lleis que regeixen el món o la natura construïda per l'home: el món de la tecnociència. La visió poètica, teològica, metafísica de la natura continua tenint un paper cabdal, en l'àmbit de l'ètica, de la política i del dret, amb expressions com «llei natural», iusnaturalisme, «pecat contra natura», «respecte per la natura» (l'ecologisme dels nostres dies; també són expressions usuals: «per natura», natural versus artificial, etc.). Així, la natura és invocada, venerada i respectada car és font de vida, origen de totes les coses, i, amb el deisme, ocupa el lloc del concepte de Déu de la tradició teològica cristiana. D'aquí que, més endavant, Rousseau parli de la bellesa de la natura, i Kant l'hi atribueixi una finalitat. La natura és l'àmbit dels sentiments, de les emocions, de les inclinacions, de tal manera que tota revolució, segons Kant, és impulsada per la natura, perquè constitueix l'àmbit de l'espontaneïtat, de la irracionalitat, enfront de la racionalitat que impera en el camp de la ciència, de la tècnica, de l'economia i de la política. Com deia es perfilen aquestes dues concepcions de la natura que conviuen conceptualment, encara que en l'àmbit politico-social tenen uns papers oposats. La visió de la natura poètica és el model utilitzat en l'humanisme, en les doctrines com l'anarquista que pressuposen l'existència de quelcom essencial que iguala a tots els homes i se li atribueix la universalitat i en certa mesura un caràcter transcendent equiparable a la deïtat. Aquesta essència no és altra que el concepte d'humanitat que juga un paper rellevant en les filosofies emancipadores. L'altra visió de la natura és la que podem definir com a

mecanicista, una concepció reduccionista que permet construir-ne una que funciona d'acord amb lleis fisico-matemàtiques, és la concepció que ha fet possible el desenvolupament de la tècnica, de la indústria, l'avenç de la ciència, en fi, el desenvolupament econòmic capitalista. És clar que s'estableix una contraposició entre les dues concepcions, si pensem que en la mecanicista l'home queda reduït també a un aparell mecànic que permet el seu estudi i àdhuc la seva manipulació, avui, manipulació genètica. Aquesta concepció mecanicista està en la base de l'epistemologia instaurada a partir del segle XIX, defensada pel positivisme i pels corrents cientifistes. Amb aquesta concepció desapareix en absolut la idea d'home com a concepte universal, i, en conseqüència, en la societat regida per la tecnociència desapareixen els conceptes com revolució, emancipació, humanisme, puix que l'home esdevé un ésser dominat pels seus impulsos egoistes que el duen al consum dels productes elaborats en la societat de la tecnociència. És evident que a aquesta situació hi hem arribat en el decurs d'un procés històric que convé analitzar per copsar com i quan han sorgit les teories i les doctrines emancipadores, com l'anarquisme.A partir del segle XVII, les transformacions socials, polítiques, econòmiques i científiques són contínues. Això repercuteix en el pensament filosòfic. Sociològicament parlant, a Europa la mentalitat teològica, medieval, anirà devallant, encara que hi haurà alguns estremiments defensius per part de la jerarquia eclesial, com la condemna de Galileu o la crema a la foguera de Miquel Servet, descobridor de la cirulació de la sang. Finalment, s'imposa la nova concepció mecanicista de la natura i floreix el pensament filosòfic racionalista cartesià que considera Déu com a garant del món artificial concebut per la ment humana. El racionalisme i el mecanicisme s'expandeixen per tot Europa amb figures com: el filòsof alemany G. Wilhelm Leibniz –impulsor de les primeres acadèmies de ciències, inventor de la primera màquina de calcular i del càlcul infinitesimal-; l'astrònom anglès Isaac Newton, que configurarà matemàticament la nova ciència sobre l'univers: la física, amb les lleis de la gravetat i del magnetisme, i que consolidarà la concepció heliocèntrica de Galileu.El coneixement matemàtic de l'univers fa possible una navegació més segura, a gran escala, facilita l'expansió comercial i, en conseqüència, estimula el colonialisme, l'explotació de terres i pobles, fins aleshores desconeguts pràcticament, a l'Àfrica i a Amèrica del Sud. A les nacions més beneficiades per aquest comerç, emergeix una nova classe social emprenedora: la burgesia, promotora de l'avenc científic, dels sistemes d'explotació de mines i de la fabricació de productes a partir de les matèries primeres que provenen dels continents explotats. No cal dir que la beneficiosa i intensa activitat comercial, marítima i productiva s'exerceix a costa d'una mà d'obra barata, esclavitzada. A mitjan segle XVIII, comença l'èxode rural, l'enderrocament de les muralles, la construcció de les urbs modernes amb carrers amples, pensats per a la futura circulació de carruatges cada vegada més intensa. Apareixen noves professions: arquitectes, dissenyadors, astrònoms; els exèrcits adopten noves tàctiques per a la guerra amb el nou armament; els banquers, els financers que promouen a instàncies de la naixent burgesia obres públiques de gran abast, edificis, palaus majestuosos; s'edifiquen tallers on s'instal·len les primeres màquines, tallers que amb el temps es convertiran en les fàbriques de la revolució industrial al segle XIX. L'intercanvi comercial i científic, la comunicació intel·lectual es veurà facilitada per l'aparició de la premsa escrita (Kant, per exemple, a Könisberg, s'assabenta de la Revolució francesa per la lectura dels diaris). L'intercanvi d'idees facilita igualment la crítica a les institucions polítiques i religioses, i obre la porta a la formació de les primeres associacions obreres amb esperit solidari, d'ajuda mútua i reivindicatives. En aquesta línia, la primera revolta política contra l'absolutisme monàrquic esdevé a Anglaterra, on el monarca és decapitat, s'hi imposa un govern manat per Cromwell, que inaugura així la monarquia constitucional anglesa.

I són els filòsofs, John Locke -que posa les bases programàtiques del que seria un govern predemocràtic amb la separació de poders: judicial, legislatiu i executiu-, i David Hume -que en oposar-se al pensament escolàstic medieval, formula una nova concepció de l'home, de la societat, de la història, de les relacions polítiques, de la religió (religió no revelada)- els qui aporten les bases teòriques no sols de la Il·lustració, sinó també l'embrió d'algunes de les idees emancipadores de l'anarquisme i del socialisme. Segons el filòsof escocès, l'home es caracteritza per la prevalença dels sentiments, de la sensibilitat –font del coneixement empíric- per sobre de la raó; no té sentit parlar d'esperit, d'ànima, de jo, puix que són meres abstraccions metafísiques, com ho són igualment el concepte de món –en realitat un conglomerat de fenòmens i d'esdeveniments- i de Déu, en el sentit racionalista, com a garant del coneixement. Déu és una realitat històrica, un fet social, car tots els pobles adoren un ésser superior, i la mateixa religió té una funció social: serveix de fre, de contenció, de les inclinacions egoistes dels homes. Amb aquestes idees es fonamenta la concepció il·lustrada de Déu: el deisme i l'agnosticisme que donarà pas, al segle XIX, a l'ateisme. La religió és un conjunt de creences elaborades als diversos pobles i els llibres pretesament sagrats tenen autoria humana. Es pot mantenir la creença en un Déu, un ésser suprem, creador de l'Univers, sense que això impliqui la necessitat d'un cos doctrinal garantit per un organisme institucional com l'Església. Per tant, la religió i Deú se situen en l'àmbit de les creences raonables.

Aquestes idees es difonen arreu d'Europa, entre els intel·lectuals, l'aristocràcia i la mateixa burgesia, i són la base de la Il·lustració, definida per Kant com aquella època en què l'home ha assolit la majoria d'edat i es regeix pels dictats de la seva consciència i la seva responsabilitat, sense haver de regir-se per cap instància superior, sigui religiosa, sigui política. Així, es proclama com a principi de comportament social: la llibertat. La consciència insta a obeir com un imperatiu categòric, com un deure moral, la llei ciutadana, republicana, car és una llei que emana justament de la natura i alhora defineix l'essència de la natura humana, és a dir, de la humanitat. En conseqüència, Kant posa les bases d'una nova antropologia i d'una nova concepció política que ja havia proclamat l'Assemblea francesa: els Drets de l'Home i del Ciutadà. Concepte de llibertat que inspira igualment les teories emancipadores: l'anarquisme i el comunisme.Kant, d'altra banda, és un propagador de la Revolució francesa, ja que la considera un fet positiu; una revolució que encimbella la burgesia en el poder, com abans havia succeït a Anglaterra amb el guiatge d'Oliver Cromwell. És un fet històric remarcable, una nova fita en el desenvolupament social en un sentit progressiu, com també la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Amb la invocació del concepte d'Humanitat, Ésser Suprem o Raó universal, la política ja no necessitarà, a partir d'ara, de la legitimació divina. Amb això l'Església anirà perdent la seva preponderància en els quefers de la ciutat terrenal. Kant, en aquest sentit és un vertader aldalil del pensament emancipador, (el del liberalisme, socialisme i anarquisme) car prescriu que la raó moral, -la raó pràctica-, encara que no posseixi categoria científica està per sobre de la raó teòrica, aquella que fa possible la tecnociència. Per tant, la visió poètica, teològica, ètica de la natura preval sobre la visió mecanicista, positivista. De fet, les lleis socials i polítiques, remarco republicanes, s'assenten en la llei natural i en la concepció universal de natura humana. La Repúbica representa per Kant un avenç indiscutible per al gènere humà, perquè d'acord amb l'etimologia llatina del mot res publica, la cosa pública, és un règim que representa tots els ciutadans, a diferència de la monarquia que és cosa d'un sol. La Revolució francesa és un fet progressista –encara que s'hagi hagut de pagar un tribut de sang- car suposa una millora de les condicions socials i promou allò que dignifica l'home: la llibertat.Pel que fa al desenvolupament econòmic, cal considerar la importància dels grans emprèstits, motors de la revolució industrial, de l'expansió comercial, de l'enriquiment i de la consolidació política de la burgesia. Arran d'això sorgeixen noves teories econòmiques fonamentades en la concepció empirico-positivista i mecanicista de l'home: ésser sensible, dominat pels sentiments, per les seves inclinacions, procliu a satisfer i cercar el benestar no en la ciutat celestial, sinó en la terrenal. D'aquestes idees en sorgeix la premissa bàsica del capitalisme, desenvolupada per Adam Smith (Kirkcaldy, 1723 – Edimburg, 1790) a Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations («Investigació sobre la naturalesa i les causes de la prosperitat de les nacions», 1776): el major nombre possible de béns per al més gran nombre possible de persones. De fet, aquesta màxima és més pròpia de la filosofia utilitarisa de Stuart Mill, encara que Adam Smith s'hi apropa amb la seva teoria dels sentiments morals (1759). L'home és un ésser bo, car procedeix d'un univers harmónic, creat per l'Ésser suprem. Segons el principi de la simpatía hi ha un acord entre l'interès egoista, de recerca de la felicitat i del benestar, i, l'interès social, el meu interès coincideix amb l'interès de la societat, l'interès particular s'harmonitza amb el general. La riquesa i el benestar no els proporcionen els productes de la natura, de l'agricultura –com sostenia el fisiocratisme- sinó els que fabrica l'home, amb les màquines, car són susceptibles de ser programats, produïts i difosos per la voluntat humana en quatitats significatives i no depenen de la contingència del temps o de la disponibilitat dels recursos naturals. Per això és revolucionari –com diu Marx- el capitalisme, car suposa un graó en el descapdellament històric cap al benestar i cap al progrés. La indústria mecanitzada, a més a més, permet la producció a gran escala, sense necessitat de la força dels braços humans. L'objecte fabricat es converteix en una mercaderia, car la seva finalitat no és l'intercanvi directe com a l'època medieval, sinó la compra i la venda, segons la llei de l'oferta i la demanda –que una mà oculta, «la mà negra», equilibrarà. La rendibilitat del producte sota l'òptica del benefici capitalista descansa en el mínim possible de despeses dedicades als productors, als treballadors, juntament amb l'obtenció del més gran nombre possible de productes destinats a la venda. La inversió de diners, l'acumulació de capital, és important en la nova economia, ja que possibilita l'adquisició de terrenys, la compra de màquines i el sosteniment de la recerca, adreçada a millorar tècnicament la producció. Com veiem, doncs, les doctrines emancipadores, el liberalisme, la democràcia, el republicanisme, l'anarquisme i el socialisme, junt amb l'auge del sistema capitalista i del progrés científic neixen i es desenrotllen a partir d'una única font: la societat que podem definir com il·lustrada, burgesa, que havia iniciat una forta expansió comercial, marítima, manufacturera, especialment a Anglaterra. 5. 1. 1. L'origen del pensament utòpicDes de les Illes Britàniques –seguint l'exemple dels conqueridors espanyols i francesos- el sector més agosarat de la burgesia anglesa, acompanyat de camperols i d'aventurers de diversos països (Irlanda,

Alemanya, més endavant Itàlia), es llença a l'ocupació de terres; funda colònies, granges, petites comunitats agrícoles i industrials a la Nova Anglaterra, és a dir, a Amèrica del Nord, una mena de terra promesa que atreu també els socialistes utòpics, anarquistes, com Etienne Cabet (1788-1856) que fundà Icària (experiència comunal que fracassà); Robert Owen (1771-1858), New Lanark (fàbrica tèxtil de la Manchester dels Estats Units). Paradoxalment l'anarquisme s'experimenta en el cor del que després serà el nucli fort del capitalisme: les terres americanes i la mateixa Anglaterra. No és cap casualitat que William Godwin, el pioner anarquista, sigui anglès i que inspirant-se en el pensament de Rousseau, iniciï el camí de la novel·la romàntica. Tampoc és cap casualitat que Owen i Cabet (escriu Le vrai Christianisme, 1846) intentin posar en pràctica les idees del socialisme utòpic als Estats Units; que les idees anarquistes es difonguin a Europa per l'atractiu d'aquestes experiències realitzades en terres poc urbanizades, evocadores, per tant, de la mítica natura, del paradís perdut. També ho havia estat pels espanyols d'evocador i mític El Dorado, a Amèrica del Sud, uns territoris immensos, pràcticament deshabitats, verges, però amb un enorme potencial agrícola i de matèries primeres. L'oest dels Estats Units és com una mena de terra promesa, de nova Jerusalem en clau econòmica capitalista, una materialització de la ciutat celestial a la terrenal. No té res d'estrany, doncs, que fos una atracció pels aventurers i cercadors de riqueses -alguns d'ells portats també per un misticisme religiós (això explica la religiositat i la diversitat de creences establertes en el cor dels Estats Units)- però, també, pels burgesos emprenedors que veieren la possibilitat d'un enriquiment quasi immediat.I això sense oblidar els homes idealistes, ja esmentats, els partidaris de la utopia que en aquesta nova Jerusalem cercaven la possibilitat de fundar una societat igualitària, autogestionada, vertaderament humanista, en oposició a la societat mercantilista, capitalista, basada en el benefici i el lucre personal. Un exemple ben concret el tenim en Robert Owen, que fou crític amb l'esperit individualista, egoista, del liberalisme econòmic i que pensava que calia formar petites comunitats, en les quals tothom participés en l'activitat laboral amb els mateixos drets i les mateixes prerrogatives.A la vegada, aquestes experiències utòpiques -amb el precedent de les utopies del Renaixement- conformen també una nou humanisme, una nova creença –de caràcter prometeic- adequada a la nova situació pretesament idíl·lica que ha generat l'«atractiva» Nova Anglaterra. L'oest americà fou propici a la fundació de colònies agràries, autogestionades, autònomes. Aquestes comunitats autònomes, allunyades dels centres administratius i governamentals també afavoriren l'organització federal, cooperativa, així com la proliferació de sectes i credos religiosos. Es fomentà igualment –atès l'enduriment de les condicions de vida- el valor de l'austeritat, la sobrietat, l'ajuda mútua i sobretot l'esperit de llibertat i d'iniciativa. Ara bé, aquests valors al llarg del procés colonitzador de l'oest americà van donar pas a uns valors menys ideals i més pragmàtics, a saber, mercantilistes que comptat i debatut arruïnen les experiències del socialisme utòpic. A Europa és on el declivi del pensament utòpic fou més acusat, a causa de l'expansió industrial capitalista. Potser això explica l'arrelament de l'anarquisme en països d'economia agrícola com Rússia, Itàlia i el sud d'Espanya. A França, en canvi, fructificà més l'anarquisme revestit de trets positivistes. De tota manera a Europa les teories de l'economista anglès Adam Smith –professor de filosofia i d'ètica- que proclamen que el benestar el pot construir l'home, sense esperar res de la providència divina, que el paradís, la utopia, la felicitat, la superació del dolor i de la dissort es poden assolir en la ciutat terrenal tenen un gran predicament, car fomenten la iniciativa privada, el guany, l'augment de la riquesa i la idea de benestar. En definitiva, aquestes teories ajuden a configurar la màxima del pensament polític liberal: «laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même», segons la qual l'Estat té una funció arbitral i protectora entre altres del dret a la propietat. Aquest planteig capitalista produeix els seus fruits: el desenvolupament de la indústria i l'enriquiment de la classe burgesa, encara que sobre les espatlles dels assalariats, sotmesos a unes condicions de treball oneroses. Els empresaris capitalistes justifiquen la situació de desigualtat entre ells i els obrers, pel fet que arrisquen uns diners. El benefici de l'explotació no és segur, depèn de la llei incerta de l'oferta i la demanda, regulada per una «mà invisible». I l'empresari, per fer front a la competència, manté uns salaris baixos i fa augmentar la producció, la qual cosa implica augmentar també la duració de la jornada laboral. A pesar de les condicions draconianes a les quals estan sotmesos els obrers, ells prefereixen treballar a la fàbrica, a la ciutat i abandonar el camp on les condicions laborals encara són més dures i no hi gaires possibilitats de millorar. Per això el burgès pot apretar els cargols de l'explotació, ja que compta amb un «exèrcit» d'esclaus disposats a treballar en les condicions que siguin.Per consegüent, la industrialització i el desenvolupament capitalista és el camí que porta a la lluita obrera, a l'associacionisme, a la formació de sindicats, que malden per aconseguir unes condicions de treball dignes, uns salaris més elevats i menys hores de treball. És en el cor dels països capitalistes més avançats on sorgeixen les protestes dels obrers, en forma de vagues i de revoltes. A Anglaterra, es constitueixen les primeres associacions de treballadors que recorden els antics gremis medievals; Robert Owen crea, el

1833, el Great Consolidated Trade Union Council, que amb el temps donarà origen al Labour Party i William Godwin, el 1789, publica Social Justice, primera obra teòrica sobre anarquisme inspirada en J. J. Rousseau.El desenvolupament capitalista i el moviment obrer segueixen la mateixa via, encara que són antagònics per la raó que el burgès cerca el profit egoista i l'obrer lluita per una millora de la seva situació laboral i vital. I és a mitjan segle XIX quan comencen els grans enfrontaments, amb les prohibicions de les publicacions i les associacions obreres, així com amb la repressió contundent de les vagues i protestes sindicalistes. A poc a poc, els principis republicans proclamats per la Revolució francesa: igualtat, llibertat i fraternitat esdevindran pura retòrica, paraules buides. La burgesia mercantil i financera imposa en la pràctica els seus propis valors que no són altres que els seus interessos particulars i privats. Rousseau (Ginebra,1712- París,1768), abans de la Revolució francesa, ja havia denunciat les desigualtats socials, econòmiques i polítiques entre els homes: "Es desprèn d'aquesta exposició que la desigualtat, essent quasi nul·la a l'estat de natura, manlleva la seva força i el seu increment de l'evolució de les nostres facultats i dels progressos de l'esperit humà, i al capdavall es torna en estable i legítima per l'establiment de la propietat i de les lleis. Es desprèn encara que la desigualtat moral, únicament autoritzada pel dret positiu, és contrària al dret natural totes les vegades que no concorre en la mateixa proporció amb la desigualtat física; distinció que determina prou el que hom ha de pensar en aquest respecte sobre el tema de la desigualtat que regna entre els pobles civililtzats, puix que va manifestament contra la llei de natura, tant se val com hom la defineixi, que un infant mani un vell, que un imbècil porti un home savi, i que un grapat de gent vessi superfluïtats, mentre que la multitud afamada estigui mancada del necessari". Aquest text de Rousseau que forma part de la comunicació que va presentar a l'Acadèmia de Dijon el 1753 és cabdal no sols pel que representa de denúncia d'una situació d'injustícia concreta derivada dels abusos de l'aristocràtica i de la nova classe social que s'està imposant: la burgesia, sinó també com a explicació raonada de l'origen de les desigualtats socials i com a exposició del pensament deista sobre la natura. Més amunt he afirmat que a partir del Renaixement es configura una filosofia sobre l'home –una antropologia basada en la teoria del naturalisme- que amb la Il·lustració arriba a la seva maduresa. Amb raó diu Foucault que l'home és un invent de l'època moderna. El desenvolupament comercial i industrial ha posat de manifest que l'home té una capacitat creativa i que com passa amb la figura mítica de Prometeu està en condicions de «robar el foc sagrat als deús», que no té perquè, l'home, està subordinat a un ésser superior: Déu. ¿Per què ha d'estar-ho, de subordinat, si és capaç de crear una natura feta a la seva mesura, una natura que imita el model mecànic newtonià i que funciona segons lleis fisicomatemàtiques? Déu deixa d'ésser el concepte elaborat al llarg de l'època medieval: transcendent a la seva pròpia creació, a saber, la natura. Amb el deisme –la religió de la Il·lustració, la religió natural- Deú deixa d'ésser aquell ésser revelat que es manifesta als homes per mitjà d'un intermediari, l'església, torsimany del llibre sagrat: La Bíblia. Amb el pensament deista rousseaunià, la consciència del nou Prometeu és l'entitat a la qual Deú es manifesta «directament»: "¡«Consciència, consciència, instint diví, veu immortal i celest (…) jutge infal·lible del bé i del mal, que converteix l'home en semblant a Déu!»". Déu ha creat la natura humana, que és una manifestació de la bondat divina. I la mateixa natura és una expressió de Déu, el Déu, bo i just, ha creat l'home sota el principis de la igualtat i de la bondat. Segons el deisme que divinitza la natura, dotant-la de raó i d'harmonia, tots els homes neixen iguals, lliures i dotats de la bondat natural. Per tant, l'home no necessita cap redemptor, puix que neix net de culpa, del pecat original. S'estan donant els passos cap a l'agnosticisme i l'ateisme. Però primer cal situar la religió dins dels límits de la raó, segons el títol de l'obra kantiana.Així doncs, els conceptes deistes d'un ésser diví bo i just que crea una natura humana igualitària i lliure, i una religió secularitzada, racional, feta a la mida de l'home, una religió prometeica –en feliç expressió de Carlos Díaz- són mahons que contribueixen a aixecar l'edifici de la doctrina anarquista. Una doctrina que es recolza en una ètica humanista que lluita per la llibertat i la igualtat de l'ésser humà segons els principis de la llei natural. En canvi, la desigualtat i la injustícia provenen de la societat mercantilista, basada en el lucre, en el guany, en l'interès, justificat, ara, paradoxalment, per la vella tradició que parlava de la imperfecció, de la finitud, de la maldat de l'home. I la inclinació de l'home vers la maldat i l'ambició, cal frenar-la mitjança l'amenaça religiosa dels càstigs eterns i també per la coerció de les lleis i l'autoritat de l'Estat.En resum, aquestes dues posicions, en el fons teològiques, constitueixen l'escenari en el qual tindrà lloc al llarg del segle XIX i la primera meitat del seegle XX les lluites de classe i per l'hegemonia del poder polític.

Una teologia deista que considera l'home bo per natura, les lleis de la societat, la religió i l'Estat (burgès, capitalista) són els causants de la corrupció i del mal en l'home. Cal, doncs, alliberar-lo de la seva causa: l'Estat burgès, capitalista, l'Esglèsia que posada a la

defensiva per la crítica il·lustrada es refugia i justifica la injustícia i la desigualtat per culpa de la imperfecció i la debilitat de la natura humana. L'emancipació de l'home és possible en la ciutat terrenal.Un planteig teològic que posa l'èmfasi en la desobediència de l'home a la llei divina, aquesta desobediència o revolta és la causa de tots els mals i del «pecat original». En el terreny polític, el fet que l'home sigui un llop per al mateix home, justifica l'Estat repressor, policíac, el Leviathan de Hobbes. L'emancipació de l'home sols és possible en la ciutat celestial.

Cal apuntar que aquest plantejament antagònic és que explica l'animadversió de l'anarquisme vers la teologia catòlica i l'Església. En aquesta línia l'Estat, en tant que institució política suprema, tal com argumenta Hegel en la seva Filosofia del Dret, és la manifestació de Déu en la societat, encarnat això sí en la idea de llibertat. I també explica el fet que la revolució anarquista segons Bakunin ha de comportar la destrucció de les institucions de l'Estat i les de l'Església.Abans de concretar el pensament anarquista a través de la presentació de les seves figures cabdals voldria remarcar que François Noël Babeuf funda el Club dels Iguals i intenta dur a terme una revolta de caire comunista. En aquest sentit Babeuf «supera» la posició crítica de Rousseau que s'ha d'entendre més com una denuncia eticocristiana que no arriba a l'igualitarisme proposat pel comunisme de Babeuf amb la supressió de la propietat privada. Recordem que Rousseau, el 1762, escriu El contracte social on es justifica el dret a la propietat privada, regulada això sí per una llei universal expressada per la voluntat general. Per això els anarquistes discrepen de Rousseau, ja que afirmen que, en el fons, aquest no fa altra cosa que justificar la propietat, la llei i l'Estat, instruments en poder de la classe burgesa.5. 2. Desenvolupament polític de l'anarquisme: les figures cabdalsHe afirmat que la doctrina anarquista té el seu precedent filosòfic en el deisme, la religió de la Il·lustració, una religió natural, de caire prometeic, una religió sense dogmes, situada en els límits de la raó, amb una clara oposició a la teologia escolàstica. Aquesta religió «humanista» gràcies a Kant havia formulat també una nova concepció de la història, allunyada de la visió providencialista que havia regit els àmbits acadèmics. Ara el deisme també posseeix una nova concepció de la història el decurs de la qual es contempla com un progrés de la humanitat cap al millor, no anem diu Kant cap al pitjor, sinó cap al millor: "les acciones humanes (…) estan determinades segons lleis uiversals de la natura exactament igual que qualsevol altra esdeveniment natural. La història, que s'ocupa de de la narració d'aquestes manifestacions, per més profundament ocultes que puguin trobar-se llurs causes, permet d'esperar tanmateix que, en considerar en conjunt el joc de la llibertat de la voluntat humana, pugui descobrir-s'hi un curs regular de manera que el que en els subjectes individuals apareix embolicat i sense regla, en el tot de l'espècie pugui ser reconegut com un desenvolupament continuat i progressiu, per bé que lent, de les seves disposicions originàries." A poc a poc els àmbits dominats per la teologia: la concepció de l'home, de la història, de la ciència (en Descartes Déu és el garant del seu projecte de mathesis universalis) són conquerits per la nova religió natural. La història és el lloc on les accions humanes manifesten una tendència cap al millor i aquesta història amb tots els entrebancs i alts i baixos no té altra finalitat que assolir, d'acord amb "un pla ocult de la natura", una "perfecta constitució estatal", regida per la llei civil. Un pla ocult de la natura que l'home ha d'acomplir a través de l'esforç i de la lluita per superar les seves inclinacions.Veiem com es van imposant tres idees: a) la idea que l'home és l'agent que acompleix el pla de la natura; b) la idea que aquest pla l'ha de realitzar mitjançant l'esforç i el treball; c) la idea que l'home pot esperar unes millors condicions existencials –la societat civil, basada en la llibertat i en progrés economicosocial- per ell mateix. Aquestes idees kantianes, il·lustrades, les fa seves el positivisme i l'anomenat socialisme utòpic, l'avantsala de l'anarquisme. La ciutat celestial comença estar a l'abast de la ciutat terrenal. La terra promesa en forma d'una existència harmònica, plenament humana està molt a prop. L'únic que fa falta és l'esforç, el treball, la transformació i el domini de la natura per l'activitat industrial. Cal confiar i creure en la saviesa humana, la nova religió de la humanitat, el positivisme, pel qual els sacerdots són els científics, els dirigents polítics, els homes d'empresa. Cal confiar en aquest nou Prometeu que roba el foc sagrat als déus i s'atreveix fins i tot a escriure els llibres sagrats corresponents: El Nou cristianisme de Sant-Simon, el Catecisme positivista d'August Comte, el Catecisme revolucionari de Bakunin. Fins i tot aquest nou Prometeu s'atreveix a la seva autocreació mecanicista, segons la figura de Frankenstein de la novel.la de Shelley (filla de W. Godwin).El procés que porta a l'encimbellament de l'ésser humà, en tant que espècie, al rang diví és lent, però a partir de la Il·lustració s'estan posant les bases fermes d'aquesta proclamació. Aquest procés ha seguit unes etapes:

S'ha proclamat la raó humana com a facultat amb capacitat creativa i crítica (Kant).

La voluntat com a facultat que fa possible el domini de les inclinacions naturals i d'aquesta manera l'ordre polític i social fonamentat en lleis de la raó. (Rousseau). Confiança en la bondat de l'home.Nova concepció de l'univers harmònic i dinàmic amb el segell deista newtonià.Una història manifestació dels progrés de la Humanitat cap a la seva emancipació i llibertat absoluta (Hegel).Una revolució industrial, comercial, econòmica que ha d'alliberar l'ésser humà de la seva dependència dels processos naturals, encara que aquest mateix progrés porta implícit en ell el conflicte.Una ciència que, segons Laplace, ha de substituir la religió, puix que resoldrà tots els enigmes i misteris de l'existència humana.El saber científic que explorarà dos àmbits ocults fins al moment a la mirada de la raó: a) la psicologia, que tindrà un preàmbul introductori: la fisiologia amb Weber, Fechner i Helmholz i que conquistarà el reducte íntim i preuat de la consciència amb Wilhelm Wundt i més endavant el del comportament amb el pragmatisme de John Dewey i William James; la sociologia o física social que estudiarà i analitzarà sobre el terreny, primer, quin és el comportament de l'ésser humà en societat, i després s'establiran les lleis i els principis de l'organització social.Un saber que pot assentar-se en la nova religió positivista de la Humanitat. (El Papa d'aquesta nova religió és August Comte, apòstols en són, entre altres, Saint-Simon, Etiènne Cabet). La religió positivista es recolza en una ciència omnicomprensiva: la sociologia o física social.

Efectivament Saint-Simon es pot considerar com el pare espiritual de la sociologia (Comte fou un col·laborador seu), puix que ell estava interessat en la renovació social destinada a superar els conflictes i les lluites de classe sorgits a partir de la revolució industrial. Ell propugnava una societat universal organitzada mitjançant el coneixement científic, amb la idea que els temes morals, ètics, socials i polítics es poden estudiar com a fets positius, amb el mateix mètode de les ciències naturals. Penso que les anomenades experiències utòpiques d'Owen (New Lanark) i de Cabet (Icària) presenten aquest objectiu. Una altra experiència, amb una intencionalitat cientificosocial, no tan coneguda i, que esmento més amunt, és la realitzada en terres de Brasil, anomenada La Cecília. Entre altres aspectes interessants l'experiència sosdita va posar en relleu que els problemes de la convivència social procedien de les qüestions relatives al lideratge i a les relacions afectives, agreujades especialment en comunitats petites (les comunes anarquistes).L'anarquisme es desenvolupa en aquesta atmosfera ideològica, filosòfica i economicopolítica que acabo de delinear. Però l'impuls de l'anarquisme –igual que el comunisme- com a moviments ideològics, organitzats, de lluita reivindicativa, prové de dues causes que enllacen entre si: el fracàs de les experièncie utòpiques, romàntiques, com la de Cabet, el promotor d'Icària que finalment es suicidà (en aquesta experiència utòpica hi participà un metge català, un tal Rovira) i els errors de planteig de les teories d'arrel positivista (Fourier, Owen) en pensar que es podia assolir un ordre social pel camí de la ciència o del reformisme polític.Això explica que el pioner de l'anarquisme William Godwin elaborés una doctrina social de caire romàntic basada en el concepte de justícia i en el concepte rousseaunià de la bondat humana, en canvi, Proudhon ja parlés de revolució social i que Bakunin i Marx i, amb menys radicalitat Kropotkin, arribessin d'una forma oberta i explícita a la conclusió que els canvis socials que porten a una societat igualitària i justa s'aconsegueixen mitjançant la revolució.En conseqüència, al llarg del segle XIX en l'anarquisme es dibuixen tres grans línies de pensament i d'acció social:

La línia de l'anarquisme pur, doctrinari, inspirat en el socialisme utòpic: germanor universal; llenguatge universal: esperanto; igualtat de drets i de deures; condemna de la violència; respecte per la natura: nudisme, naturisme, amor lliure, comunitats petites; promotor de la cultura, de l'educació, de la pedagogia. A casa nostra, la línia de Ferrer i Guàrdia (Escola Moderna), Ateneus llibertaris, Revista Blanca.La de caire individualista, nihilista, terrorista; perpretació d'atemptats (Salvador, Mateu Morral).La de caire socialista, sindicalista, de lluita obrera, de masses que es fracturà en dues tendències: a) la pròpiament sindicalista, reivindicativa promotora de la participació política (Seguí, Layret, Pestaña, Peiró); b) l'anarcosindicalista que derivà cap al comunisme llibertari de caràcter reivindicatiu, però alhora radicalment revolucionari (grup «Nosotros» amb Durruti, germans Ascaso, García Oliver, Jover).

Es fa difícil adscriure els grans pensadors anarquistes en cadascun d'aquests corrents o línies d'acció social. Tal vegada la línia 3b) tindria com a líder a Bakunin. De tota manera la ideologia anarquista –a diferència de la sistematicitat de la doctrina marxista- ha tingut i sofert diverses línies i interpretacions des de la stirneriana, individualista, fins a la radical socialista. Sigui com sigui la doctrina anarquista iniciada per Godwin i Proudhon té una certa continuïtat en la figura de Kropotkin, amb un pensament més evolucionat cap al cooperativisme i la participació política. Bakunin, en canvi, és més difícil d'encasellar, puix que en el seu «Catecisme revolucionari» proclama l'establiment de comunes, de federacions i d'organismes associatius internacionalistes, tot i que defensa, en un moment determinat, el paneslavisme. Ara bé, la seva posició pel que fa a la revolució és molt més radical i expeditiva, puix que arriba a justificar el terrorisme en casos extrems. D'altra banda, els pensadors russos són partidaris de les estructures econòmiques agràries. La línia terrorista apareix també a Rússia, atesa la ferrenya dictadura tsarista, i, respon a un pensament que exalta per sobre de tot la figura de l'individu, la seva procedència ideològica és la filosofia de Max Stirner. Alguns també el vinculen, el nihilisme, amb el concepte nietzscheà de superhome. No obstant això s'ha de dir que Nietzsche critica amb molta duresa la idea de revolució social dels anarquistes influenciats pel romanticisme rousseaunià. Es justifica el vessament de sang innocent com una purificació de la societat capitalista corrupta, es veu com una acció redemptora, un transsumpte del sacrifici de la Creu per part de Crist. Aquesta línia mística, religiosa, està molt ben representada per l'heroi Raskolnikov en la novel·la de Dostoievsky: Crim i càstig. En definitiva, la valoració de l'individu, la responsabilitat, la llibertat per sobre de qualsevol instància política i social són els trets essencials de la doctrina anarquista. Tot i que cal admetre que la doctrina s'ha adaptat també a les circumstàncies històriques i a l'específic dels països o contrades on ha arrelat, com va passar aquí, a Catalunya, el 1936, amb anarquistes que participaren en el govern. L'anarquisme presenta, endemés, una evolució i transformació històrica indiscutible. L'anàlisi pormenoritzada de les seves figures cabdals ho posa en relleu.5. 2. 1. William GodwinWilliam Godwin (Wisbeach a Cambridgeshire, 1756-1836) és el pioner de la filosofia anarquista. Filòsof moral, adscrit com a utilitarista i racionalista, polític i novel·lista de tendències romàntiques, escriu llibres per a infants, de jove aspirava a ésser prevere, fervent lector d'Helvetius i de Rousseau, s'adscriu al deisme, entusiasta de la Revolució Francesa, per la qual cosa va ser denigrat, autor del famós principi: a causa del foc, on es planteja el dilema de salvar, en cas d'incendi, o bé a Fénélon, autor de Telèmac, o bé a la cambrera de l'habitació. Godwin significativament prescriu que s'hauria de salvar el primer, pel fet que ha estat una persona que ha contribuït al millorament cultural de la humanitat. La influència de Rousseau es posa en relleu en el fet que Godwin tingui en consideració la forma de govern republicà. El concepte bàsic de la seva filosofia moral és la justícia: "If justice have any meaning, it ist just that I should contribute everything in my power to the benefit of the whole" ("En el cas que la justícia tingui alguna significació, hauria de consistir en què jo contribuís amb totes les meves forces al benefici de tots".). Per Godwin tots els homes tenen la capacitat de raonament i d'autocontrol de les inclinacions, pel fet que "that mind is the medium within wich sensations, desires, passions and beliefs contend" ("aquesta facultat racional és el mitjà que controla les sensacions, els desigs, les passions i les creences") i la justícia, la igualtat, la responsabilitat, estan per sobre de qualsevol instància institucional, sigui l'Estat o l'Església.Ara bé, la posició de Godwin no serà inamovible, rebrà, primer, les influències del liberalisme polític (concepte de responsabilitat, de criteri personal, per sobre de qualsevol instància) i la de l'utopisme de Roussseau. Però posteriorment, s'aproparà a les teories egoistes d'Adam Smith: plaer i dolor constitueixen la base de la moralitat i també a les derivades del Treatise of Human Nature de Hume: els sentiments estan per sobre de la raó. En definitiva, l'antropologia de Godwin i la seva filosofia moral, bases de les seves concepcions socials, sofreixen una evolució que va d'un racionalisme estricte -influència de la Il·lustració i de la Revolució Francesa- a una valoració dels sentiments i de les inclinacions humanes. Quan Godwin retorna a Anglaterra, després de la seva estada a França la realitat política anglesa no sols no és la mateixa, sinó que el govern anglès –rival de l'imperi francès- fa el que pot per atacar el règim republicà. Aleshores ell omet les exaltacions utòpiques en el seus escrits.5. 2. 2. ProudhonA França, els esdveniments revolucionaris passen per una crisi que provoca el desencís entre les classes populars. Les promeses utòpiques de la Revolució francesa es tornen fum, car les diferències econòmiques entre les classes socials són brutals, fins al punt que en ple segle XIX encara no s'ha abolit l'esclavatge. Les posicions es radicalitzen: el deisme esdevé ateisme i augmenta l'animadversió contra l'Església i contra la teologia cristiana. D'aquesta animadversió cada vegada més viva al llarg del segle XIX esclatarà amb força al nostre país al segle XX amb ocasió de la Setmana Tràgica i d'una faiçó tràgica

el 1936. Doncs bé, Proudhon, gairebé cent anys abans, és el portantveus de l'anticlericalisme i de la croada antireligiosa que es difondrà arreu d'Europa: "Amb l'esperança de trobar l'equilibri en les seves pròpies forces l'home (…) cerca en l'infinit aquesta harmonia sobirana, on la realitat és el grau més elevat de la raó, de la força, de la bondat. En no poder reconciliar-se amb si mateix, s'agenolla davant de Déu, i, prega. No solament s'hi agenolla, el pitjor és que es resigna a patir la injustícia, imbuït per la prèdica religiosa (…) Déu, pels portadors de la bona nova, per la llei que ha posat en els nostres cors, ens mana que estimem el nostre proïsme com a nosaltres mateixos (…) que donem a cadascú allò que li correspon, que no defraudem el salari de l'obrer, que no practiquem la usura (…) ens incita a les contradiccions del comerç i de la propietat, destrueix, per la seducció de l'esperit, l'equilibri de la nostra consciència; davant nostre justifica els nostres robatoris i la nostra gasiveria; fa inevitable i legítima la separació de l'home i del seu proisme; crea la divisió i l'odi, i fa impossible la igualtat en el treball i en el dret; ens fa creure que aquesta igualtat (…) entre els homes és injusta; i després ens castiga a tots per no haver practicat els seus incomprensibles preceptes! (…) Crec haver demostrat que l'abandó de la providència no ens justifica pas; però sigui quin sigui el nostre crim, nosaltres no som culpables davant de la providència; (…) i, si hi ha cap ésser que abans que nosaltres i més que nosaltres hagi merescut l'infern, és necessari que l'anomeni: és Deú". Per una altra part, Proudhon es debat entre una definició propera a la rouseauniana de l'home i una concepció més crítica, ja que l'ésser humà posseeix una naturalesa contradictòria, esquinzada entre la llibertat i la necessitat. Com he dit més amunt en Proudhon no són tan optimistes les tesis sobre l'home, provinents de l'etapa prerevolucionària. El fracàs de la Revolució francesa ha produït un desencís que es tradueix o bé en posicions intel·lectuals crítiques amb el deisme del segle XVIII o bé es decanten cap a les posicions radicals revolucionàries (Bakunin).Proudhon addueix que la burgesia és qui detenta el poder, car posseeix el capital, per tant, és impossible d'assolir-lo per la via democràtica–la burgesia no el cedirà mai-, els socialistes no aconseguiran altra cosa que simples reformes, però mai un canvi profund de les estructures socials. El sufragi del poble no és altra cosa que el seu consentiment a l'opressió. Per això Proudhon afirma: "El problema consisteix, doncs, per les classes treballadores, no a conquerir, sinó a vèncer al mateix temps el poder i el monopoli, és a dir, a fer sorgir de les entranyes del poble, de les profundidats del treball una autoritat més gran, un fet més poderós que doblegui el capital i l'estat i que els subjugui." Cal anar, per tant, a la supressió de l'organització estatal i a la formació d'entitats o comunitats cooperatives, mutualistes (substitutives de la banca); la societat no és sinó el conjunt de relacions socials, intercanvis, activitats intragrupals i intergrupals, tenint en compte que l'ésser humà té la tendència natural a l'associació. A partir de petites associacions cal passar a la federació de municipis i d'aquí a les comunitats federades i comunitats d'oficis. Es crea, així, una estructura que va de baix a dalt, del simple al complex, i on cada comunitat té la seva autonomia. A més a més, Proudhon proposa la creació de cossos funcionals (tribunals, hisenda, correus, cultura, ensenyament, seguretat) que es governen per si mateixos, tot equilibrant-se els uns amb els altres. També proposa la federació agrícola-industrial, externa a l'Estat funcional i constituïda per la idea de mutualisme, que pot instaurar un sistema de crèdit mutu. Però paradoxalment Proudhon no proposa l'abolició de la propietat, en considerar-la un estímul per al treball i com a protecció davant de la força de l'Estat. Pensa que l'aliança amb la classe mitja i baixa burgesa pot ajudar en la lluita contra el gran poder de l'aristocràcia i l'alta burgesia.5. 2. 3. BakuninEvidentment, l'anarquisme a Rússia pren una deriva diferent; a causa del context econòmic i polític: una economia agrària i un govern absolutista, despòtic. No té res d'estrany que Bakunin parli de comunes, d'abolició de l'Estat, mentre que Proudhon afirmi que la propietat privada pot ser, àdhuc, un estímul social. Proudhon es mou en el context d'una societat industrial. No obstant això el pensament de Proudhon es mostra en molts àmbits de la teoria política de Bakunin.El pensament de Bakunin s'entén si hom es fa càrrec que el poder tirànic tsarista s'exerceix sobre un poble camperol subjugat amb una profunda tradició religiosa. Amb això vull significar que centra el seu discurs d'una forma monotemàtica cap al terreny de la religió i de la teologia. El seu opositor «polític» és la religió cristiana, d'arrel jueva. Aquest aspecte de la religió és important car els pobles eslaus (Rússia, per exemple) secularment han demostrat una animadversió cap al poble jueu. En l'ordre polític pràctic Bakunin creia que la mort de Napoleó III precipitaria una nova revolució que superaria el fracàs de la de 1848. De tota manera Bakunin s'adonava que la classe obrera europea -especialment a Rússia, gairebé minoritària-, estava lluny de tenir consciència revolucionària. Per aquesta raó organitzava un moviment avantguardista més o menys vinculat a la maçoneria: la Fraternitat Internacional. Alguns dels seus membres s'adheriren a la primera internacional.El nom de Catecisme amb què titula el seu programa antropológic i social revolucionari posa en evidència l'orientació antireligiosa cristiana del seu pensament. Un cop remarcada aquesta peculiaritat cal afegir que la doctrina bakuniniana presenta les característiques de l'ateisme, la nova religió de la humanitat, que

substitueix el concepte deista d'ésser suprem pel d'humanitat. Això explica perquè –igual que el marquès de Sade- Bakunin vegi amb bons ulls la mitologia grega: una «religió» que està molt més a prop del tarannà humà que la monoteista jueva o que el mateix deisme.El seu programa polític es recolza en la concepció aristotèlica d'ésser humà: animal social. L'Estat, una construcció artificial, legitimada per la teologia i la filosofia idealista i assentada en el contracte social, no s'adequa, doncs, amb la naturalesa humana que per instint tendeix a la socialització i no requereix cap mena d'institució. Per tant, l'Estat és necessari abolir-lo. De tota manera l'Estat és producte d'una evolució social històrica.D'altra banda, els conceptes bàsics de la seva doctrina estan enunciats i definits en el Catecisme revolucionari, principis que han de regir l'organització social de trànsit cap a la definitiva societat anarquista:

a) La raó humana com a criteri de veritat; b) La consciència com a base de la justícia; c) La llibertat com a principi de l'ordre social.

En el preàmbul del Catecisme s'afirma: "En substituir el culte a Déu pel respecte i l'amor a la humanitat, considerem la raó humana com l'únic criteri de veritat; la consciència humana com la base de la justícia; la llibertat individual i col·lectiva com l'únic fonament de l'ordre a la societat, (…) la llibertat és el dret absolut de tots els homes i de totes les dones, l'única justificació de llurs actes és la seva consciència i la seva raó davant d'ells mateixos i de la societat que han acceptat voluntàriament". A més, l'home és vertaderament lliure tan sols entre homes igualment lliures: "l'esclavatge, fins i tot d'un sol home és una violació de la humanitat i la negació de la llibertat de tots". La justícia consisteix precisament en la realització de la llibertat a través de la igualtat, així la llibertat esdevé un principi moral. "Respectar la llibertat del proïsme és un deure; estimar-lo, ajudar-lo i servir-lo és una virtut".D'altra banda, la igualtat social no s'ha de confondre amb l'igualitarisme. Els individus no són idèntics pel que fa al físic, a la moralitat o a la mentalitat, tenen diverses capacitats, hom no pot restringir en nom de la igualtat allò que ha adquirit l'individu gràcies a l'habilitat, l'esforç i la sobrietat. La llibertat exigeix l'abolició del dret d'herència, causa de greus desigualtats socials. Però la cultura del treball i de l'esforç d'una forma progressiva contribuirà a la desaparició d'aquest dret. En conseqüència, cal refusar tota mena d'autoritat, fins i tot aquella que "sacrifica la llibertat per la conveniència de l'Estat". La política i l'estructura econòmica s'han de reorganitzar sobre la base de la llibertat. Així, l'organització política i econòmica ha de brollar de la base cap al vèrtex, d'acord "amb els principis d'associació i la federació lliures". A partir d'aquí esmento els punts essencials del programa que tenen un to de proclama i de denúncia. Aquests punts són: el treball, la religió, la moral, la propietat de la terra, l'educació, la família i el programa revolucionari. a) El treball és la pedra sobre la qual s'assenta la dignitat i la moralitaat humanes. L'estigma de càstig que arrossega el treball és a causa de la divisió de les activitats laborals en aquelles que hom considera que dignifiquen l'home: la ciència, l'art, la filosofia i les l'opressives, esclavitzants, aquelles que exerceixen la majoria de la societat. b) El cristianisme és una religió d'esclaus. Les desigualtats, els privilegis santificats per la gràcia divina divideixen la societat en dos camps oposats: "la canalla (rabble) i la noblesa, els serfs i els amos. Per a la noblesa és l'exercici de les armes i la funció de governar, per als esclaus, el treball forçat. la noblesa, malalta, dèbil cau el 1789 sota els cops dels esclaus i treballadors revolucionaris. La Revolució francesa proclama la dignitat del treball i legisla el dret al treball. Però solament com a llei, en la praxi, de facto, el treball roman esclavitzat, es produeix la divisió del treball: un, el minoritari, l'intel·lectual, privilegiat pel capital, l'altre, el majoritari dels obrers, captius, no de la llei, però sí de la fam. Aquesta divisió és danyosa per la societat. Cal una nova síntesi: que el científic practiqui el treball manual i l'obrer l'intel·lectual, aleshores s'assolirà la concòrdia humana.c) El mal és intensificat per les circumstàncies externes, la moralitat depèn molt més de l'àmbit en què viu l'individu que no pas de la seva voluntat. Les classes dominants es poden permetre el luxe de l'oci, condició indispensable per al treball creatiu, intel·lectual., mentre que el treballador es veu obligat a exercir un treball mecanitzat, embrutidor.d) El treballador també està decebut pel fracàs de les lluites, per la desafecció dels companys. No obstant, l'esclavatge originat pel capitalisme serà demolit per l'acció col·lectiva dels treballadors, segons la dialèctica de l'amo i l'esclau del filòsof alemany Hegel.e) "La terra, els recursos naturals constitueixen la propietat comuna, però serà utilitzada únicament per aquells que la conreïn amb el seu propi treball. Sense l'expropiació, solament amb la pressió de les associacions de treballadors, el capital i les eines de producció correspondran a aquells que produeixin riquesa amb el seu propi treball." f) Drets i deures iguals per a les dones.

g) Abolició de la família assentada en la llei i en la propietat. El matrimoni ha d'ésser lliure, home i dona tenen dret a separar-se o a mantenir la unió segons els plagui. Gràcies a l'abolició de l'herència i l'educació garantida per la societat despareixen les raons legals de la irrevocabilitat del matrimoni. Des de l'embaràs fins al naixement la dona serà subvencionada per la comuna.- Els pares tenen el dret de l'educació dels fills, excepte aquells que tracten inhumanament llurs infants, aleshores la comuna se'n farà càrrec.- Els nens no pertanyen ni als pares, ni a la comuna, sinó a ells mateixos. Els pares exerceixen l'educació i la cura dels nens, la comuna exerceix la funció de tutor.- Els nens han d'ésser disciplinats fins a l'adolescència en què han d'exercir la seva responsabilitat. "L'essència de l'educació moral és aquesta: inculqueu al nen el respecte per a la humanitat i fereu homes bons (…)".h) Programa revolucionari. Les revolucions nacionals han d'esdevenir internacionals, especialment a Europa dominada per la reacció. Les ambicions, les hostilitats nacionals s'han de transformar en l'interès comú, universal de la revolució, que solament pot assegurar la independència de cada nació per la solidaritat entre elles. La burgesia, el clero, la noblesa, sostinguts per les riqueses, els poderosos exèrcits, els aparells d'Estat centralitzats únicament seran esbucats pel poder de l'aliança revolucionària simultània i l'acció de tot el món civilitzat. La posició de Bakunin dins de l'anarquisme és la més radical, carregada de messianisme, d'utopia, bel·ligerant amb el marxisme, molt influenciada pel naturalisme i el biologisme darwinià com expressa el Catecisme. La proposta de Bakunin està mancada d'una anàlisi rigorosa de les condicions econòmiques de l'època. Té la seva explicació: Bakunin prové d'una societat agrària, tot i que havia viatjat per tot Europa, el seu projecte revolucionari no estava pensat per a una societat industrialitzada:"Sóc un defensor convençut de la igualtat econòmica i social perquè sé que, sense ella, la llibertat, la justícia, la dignitat humana, la moralitat, i el benestar dels individuus, així com la prosperitat de les nacions no serà altra cosa que un feix de mentides. Però sobre la base de la llibertat com la condició primera de la humanitat, crec que la igualtat ha d'establir-se en el món per l'organització espontània del treball i la propietat col·lectiva mitjançant associacions de productors lliurement organitzades, i per la igualtat espontánia de la federació de comunes que substitueixi el domini paternalista de l'Estat." Més endavant afegeix: "Aquest punt provoca una divisió fonamental entre els socialistes i els col·lectivistes revolucionaris, per un cantó i, els comunistes autoritaris que donen suport al poder absolut de l'Estat, per un altre." D'aquí el retret de Marx (escrit el 1874): "Una revolución social radical se halla sujeta a determinadas condiciones históricas de desarrollo económico; éstas son su premisa. Por tanto, sólo puede darse allí donde, con la producción capitalista, el proletariado industrial ocupe, por lo menos, una posición importante, dentro de la masa del pueblo, y, para tener alguna probabilidad de triunfar, tiene que ser, por lo menos capaz de hacer inmediatamente por los campesinos, mutatis mutandis, tanto como la burguesía francesa, en su revolución, hizo por los campesinos franceses de aquel entonces. ¡Hermosa idea la de que la dominación de los obreros lleva consigo la esclavización del trabajo agrícola! Pero aquí es donde se revela el pensamiento íntimo de Bakunin, Decididamente, él no comprende nada de la revolución social; sólo conoce su fraseología política; para él, no existen las condiciones económicas de esta revolución."D'altra banda, com més radical és la posició revolucionària més ho és el camí per assolir la transformació de la societat. En aquest sentit Bakunin aventura que la revolució l'han de fer els marginats, els pàries, el Lumpenproletariat, la classe obrera, segons el seu parer, està massa aburgesada. El marxisme està en total desacord amb aquesta premissa. A la revolució anarquista de 1936 es va viure dramàticametn aquest debat. En un apèndix exposo altres punts interessants del Catecisme.5. 2. 4. Kropotkin En Kropotkin (1842-1921), aristòcrata rus, autor de la «Conquesta del pa», publicat el 1906, veiem l'intent de posar al dia la doctrina, de dotar-la d'unes bases científiques, concretament la teoria de Darwin que adapta a la concepció de l'home: ésser dotat d'un instint social cooperador. Kropotkin afirma que "l'anarquia és una concepció de l'univers basada en una interpretació mecànica dels fenòmens i que abasta tota la natura, incloent-hi la societat.". Aquesta concepció és el resultat de la influència del naturalisme del segle XVIII, desenvolupat al llarg del segle XIX, i també de les teories de Darwin i del positivisme de Comte. És el moment històric en el qual la ciència ocupa el lloc de la religió. Pel que fa a la concepció de l'home, parteix del concepte d'ésser biològic amb tendències a l'associació espontània. El nostre cos s'assembla a una mena de federació: el sistema vegetatiu, per exemple, posseeix un funcionament autònom respecte del sistema nerviós central. Creu que l'educació i la pedagogia poden tenir un paper en la inculturació de les masses. D'aquí en sortirà, per exemple, el plantejament de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. A més, Kropotkin dibuixa un projecte de societat anarquista, un esbós filosòfic que evita els riscs de la concreció del Catecisme de Bakunin, a més a més, té en compte les teories emancipadores que posen l'èmfasi en les condicions econòmiques, que consideren la natura com

un organisme sotmès a lleis. D'altra banda, és partidari de la transformació gradual de la societat, més que no pas de la revolució violenta, sobtada. Kropotkin afirma: "Ens representem una societat en la qual les relacions entre els homes estiguin regulades no per lleis -herència d'un passat d'opressió i de barbàrie-, tampoc per qualsevol tipus d'autoritats, siguin elegides o fruit de l'herència, sinó per compromisos mutus, lliurement consentits i sempre revocables, així com per usos i costums, també lliurement establerts. Aquests costums, malgrat tot, no han de restar petrificats i cristalitzats per la llei o per la superstició, han d'estar en perpetu desenvolupament, tot ajustant-se a les noves necessitats, al progrés del saber i dels invents i a l'evolució d'un ideal social cada vegada més racional i més elevat. (…) Res de govern de l'home sobre l'home. Res d'immobilisme. Una evolució contínua, a estones més ràpida, en d'altres més retardada, com succeeix a la vida de la natura. Llibertat d'ació per a l'individu per tal que pugui desenvolupar totes les seves capacitats naturals, la seva individualitat- allò que pugui tenir d'original, de personal. Res d'accions imposades a l'individu sota l'amenaça d'un càstig social, sigui quin sigui, d'una pena sobrenatural, mística: la societat no demana res a l'individu que no hagi consentit complir-ho en aquest moment. Amb això, igualtat completa per a tots".

Kropotkin no estava del tot d'acord amb Proudhon sobre la qüestió de la propietat privada, tot i que respectava el criteri del petit camperol que defensava la propietat de la terra que treballava. A més, Kropotkin critica durament les comunes instaurades per Cabet, per ser comunitats tancades, agrícoles, en un context estrany, fora de l'àmbit federatiu. Kropotkin, per tant, adopta una posició més «pragmàtica», més a prop del positivisme científic. Fins i tot, s'inclina per l'evolució progressiva, a través de l'educació i del coneixement científic, tal vegada desenganyat pel fracàs de la revolució comunista de 1905. S'oposa igualment a la filosofia individualista de Stirner: "La llibertat dels individus no és de cap manera un fet individual, sinó col·lectiu". També critica la idea de la bondat natural de l'home, una crítica conseqüent amb la seva línia pragmàtica: l'home és tal com és, ni bo, ni dolent: "Es diu que quan demanem l'abolició de l'Estat i de tots els òrgans somniem en una societat composta per homes millors del que són en realitat.- No, ¡mil vegades no! Tot el que demanem és que no esdevinguin pitjors del que ja són amb aitals institucions".Algunes de les propostes de Bakunin i de Kropotkin: igualtat de drets entre l'home i la dona, aparellament lliure, educació laïca, separació estricta entre l'Església i l'Estat, tendència vers la formació d'entitats supranacionals, federacions de nacions, organismes internacionals, dret a l'autodeterminació, són avui qüestions que han passat del nivell utòpic al nivell de les realitats fàctiques.De l'exposició succinta del pensament anarquista en trec la conclusió que les tres línies bàsiques de l'anarquisme no sols es completen sinó que evolucionen i s'entrecreuen segons les circumstàncies socials i polítiques. La posició radical, «purista» de Bakunin, inspiradora de posicions intransigents com les dels intel·lectuals de la FAI o propers a ells com Max Nettlau, Federica Montseny, Abad de Santillán, conviu amb la interpretació més pragmàtica de García Oliver en el moment històric, únic, del 23 de juliol de 1936. El cas és que la defensa obstinada de l'anarquia pura provoca el fracàs de la proposta política del comunisme llibertari, i, de retruc de la doctrina anarquista globalment parlant. A casa nostra arrela l'anarquisme per una raó relativament senzilla, és un país sense Estat, amb un cert menysteniment per tot allò que representa la burocràcia, el funcionariat, l'exèrcit. em refereixo al període històric que va de la segona meitat del segle XIX fins als anys trenta del segle XX. D'altra banda, l'humanisme de la doctrina anarquista explica l'apropament de molts intel·lectuals, àdhuc de gent de la burgesia, precisament això va actuar com una mena d'oli suavitzant que evità un enfrontament més greu entre la classe obrera catalana i la burgesia petita i mitjana. De tota manera, ara cal preguntar-se perquè -tot i la seva arrel comuna i emancipadora- anarquisme i comunisme difereixen políticament fins al punt que el seu antagonisme és irreconciliable. ¿Quines són les idees polítiques bàsiques que els separen i quina és la causa de l'enfrontament dialèctic entre Marx i Bakunin, de la lluita sagnant per liderar la revolució a Rússia, i dels fets de maig de 1937, a Catalunya?5. 3. Discrepàncies entre la doctrina anarquista i la comunistaLes idees comunistes arrelen a Alemanya, en ple desenvolupament de la revolució industrial per mà del pensament sistemàtic de Karl Marx que estudia i analitza en profunditat la naturalesa de l'economia capitalista. És ell qui, a partir de les obres d'Adam Smith i de David Ricardo precisa els conceptes de classe obrera, lluita de classes, interpretació materialista de la història, la plusvàlua, la conversió del diner en capital, la mercaderia, i, dissenya les línies que cal seguir per dur a terme la revolució comunista que ha de passar per la fase prèvia del socialisme d'Estat i que s'ha d'acomplir en els països d'economia capitalista avançada, especialment a Alemanya, França, Anglaterra. D'altra banda, Marx critica amb duresa tant l'anarquisme individualista de Max Stirner com el socialisme utòpic. Més endavant, la crítica s'extendrà a Proudhon que arriba a justificar la propietat privada cm un estímul necessari per a la producció econòmica.

El comunisme, en la seva primera fase d'implantació conserva els instruments de la burgesia: l'exèrcit, la policia, en defintiva, les estructures estatals, al servei de la revolució A més, la concepció marxista de la història es recolza substancialment en la filosofia del pensador alemany Hegel, concretament en la seva dialèctica que s'usa com a eina gnoseològica.

En canvi, la doctrina anarquista està més preocupada per la qüestió sobre la naturalesa humana, sobre les qüestions religioses relacionades amb la concepció de l'ésser humà i menysté l'anàlisi científica de l'economia capitalista. Jean Bécaurud i Gilles Lapouge, a Los anarquistas españoles, expliquen com l'anarquisme proclama una forma de relació convivencial entre els homes sobre la base de grups d'afinitat, de cooperatives, assentades en la comunitat de béns, siguin industrials o agrícoles, evitant els intermediaris i qualsevol instrument institucional. En els pensadors anarquistes hi ha una tendència a considerar que la justícia i la llei naturals estan per sobre de la llei civil, que els sentiments i les relacions afectives han de prevaler per sobre de les normes de la raó. En el pensament anàrquic és important l'esperit romàntic, idealista, gairebé bucòlic, místic: el menyspreu dels diners, del poder, s'alimenta al llarg del segle XIX de la crítica a la raó il·lustrada burgesa, a la societat industrial capitalista, assentada en el càlcul, la previsió i la competitivitat. D'aquí la defensa de l'agrarisme per part dels aristocràtes russos com Bakunin i Kropotkin. A més, en posar l'èmfasi en la persona humana per sobre de qualsevol instància social, s'accentua la deriva nihilista, misticoterrorista, individualista, gairebé desconeguda en el marxisme i es dirigeix la mirada cap al marginat, el desheretat de la fortuna, el pària, el presidiari, avui en diríem el «sense sostre».Marx proporciona a la seva dotrina una sistematicitat i una rigosoritat, sovint avalada amb dades empíriques, amb aportacions substancioses de les teories dels economistes anglesos i fonamentada en la filosofia de l'idealisme alemany. És innegable que aquestes característiques manquen en els escrits anarquistes que posen l'accent en determinar quina és la peculiaritat de la naturalesa humana, de la societat i de la religió. A causa de la peculiaritat sociològica abans apuntada a casa nostra fructificà més el pensament anarquista i la seva activitat sindical que no pas les doctrines comunistes.5. 4. Desenvolupament de l'anarquisme a CatalunyaL'evolució programàtica i social de l'anarquisme i després de l'anarcosindicalisme a Espanya i a Catalunya ha estat estudiat amb certa exhaustivitat per Abad de Santillán, Bécarud, Casimir Martí, Albert Balcells, Josep Termes, fonamentalment a ells em remeto per fer aquesta breu i apressada síntesi. Els historiadors estan d'acord en afirmar que en les nostres terres es dur a terme una peculiar interpretació de la doctrina dels teòrics clàssics: Proudhon, Bakunin, Kropotkin, que tendeix a accentuar els trets de l'associacionisme i de l'acció directa revolucionària, així com l'apassionada i visceral crítica a la religió. A l'Estat espanyol, concretament a Andalusia, irradiarà la influència de les idees agraristes de Bakunin, i, en canvi, a la industrialitzada Catalunya guanyaran adeptes Proudhon amb el federalisme i les associacions sindicals, sense menystenir els clàssics Bakunin i Kropotkin, prou conneguts entre la gent dels Ateneus populars.Unes de les qüestions que es posen sobre la taula a la I República és el tema de la propietat. El problema rau en la conjuminació de la llei que defensa el dret a la propietat i la seva abolició. Per això Pi i Margall –inclinat al federalisme anarquista- proposa l'emfiteusi com a sortida legal de l'atzucac jurídic, a fi de millorar la situació precària dels camperols.

Aquesta situació del camp –molt poc evolucionada- que s'arrossegava gairebé de l'època medieval, junt amb l'endarrerida revolució industrial –en comparació amb Europa- fa que arrelin les doctrines socials més radicals, a saber, l'anarquisme. Com ja va passar a la segona República els avenços socials a la I República –tot i els esforços de Pi i Margall-foren mínims, o almenys no suficients per acontentar la deteriorada i malmesa vida dels treballadors. Els obrers aconsegueixen, per exemple, el dret d'associació, però no la seguretat en el treball, ni la modificació de les seves condicions. La resposta obrera fou, doncs, violenta; a més a més, els dirigents republicans tampoc no comptaven amb el recolzament de la classe burgesa i molts d'ells també veien amb mals ulls –Castelar, en especial- la revolta que es va produir a Alacant i a València on la burgesia fundà la Lliga de propietaris per defensar els seus interessos amenaçats. La frustració obrera obre la porta a la revolució: l'aixecament a Alcoy repercuteix negativament en l'estabilitat de la República; el radicalisme intransigent del cantonalisme de València ho enfonsa tot. Comptat i debatut el canvi de règim –de la Monarquia a la República- no proporciona la solució als greus problemes socials, la classe dominant manté, de fet, els seus privilegis, el dret a la propietat es considera «sagrat», continua l'esclavatge, l'opressió dels treballadors. Els anarquistes reaccionen implantant una Comuna, com la de París, a Alcoy, on hi havia una indústria relativament important a l'època. Pi i Margall va haver de dimitir per no està d'acord en la repressió de les activitats revolucionàries comunals. El cas és que a Alcoi s'assassina, a més a més, a l'alcalde republicà, Agustí Albors. Els anarquistes no s'adonen que és la mateixa burgesia que els atia per tal que vagin contra la República. Finalment Castelar i Salmerón acudeixen als militars per al restabliment de l'ordre.

És la primera experiència revolucionària anarquista amb certa relevància en el nostre país que acaba amb la derrota. ¿Els dirigents anarquistes aprendran la lliçó? Més aviat no.El fracàs de la revolució anarquista, iniciada a Alacant, com passa a la Comuna de París, provoca la flamarada del terrorisme nihilista que, de fet, fa molt de mal als ideals humanistes de l'anarquisme, la sang innocent fa nèixer màrtirs, engendra recels, por, animadversió, la bomba del Liceu afavoreix, per exemple, la reacció airada de l'opinió pública, exalta els ànims i és causa de desprestigi per a la doctrina àcrata.De tota manera cal puntualitzar que el nihilisme no fou ni molt menys l'única línia anarquista que reeixí a Catalunya. Per exemple, segons Abad de Santillán, Farga Pellicer (1844-1890) creà la federació local de l'Associació Internacional dels Treballadors, és a dir, es desenvolupà una línia anarquista de caire associatiu, federalista. De tota manera els atemptats sagnants no cessen (processó del Corpus Christi, bomba contra els reis Alfonso XIII i la seva esposa) i culminen amb els fets de l'anomenada Setmana Tràgica que posen en relleu la nafra social de la societat catalana: una burgesia gasivera, estreta de mires, que paga uns sous de misèria als seus obrers. La Setmana Tràgica palesà la necessitat d'una orientació social de la revolta. Els anarquistes, una vegada més, són víctimes de la manca d'un projecte polític. Com diu Bécarud s'ha d'acabar amb la il·lusió romàntica, amb la creença que cremant esglésies es fa la revolució. La revolta ha suposat la carta de presentació de l'anarquisme, però ha costat molt cara, es paga amb les execucions, la presó, l'exili. Cal dotar a la lluita espontània, individualista, d'una orientació, d'una estructura que integri els treballadors. El primer pas és la Solidaritat Obrera, organització rudimentària però que "sirve de matriz al gran sindicato anarquista, la CNT".Així el 1911 es celebra el primer Congrés constitutiu del sindicat de la CNT (Confederació Nacional del Treball) al Saló de Belles Arts de Barcelona, integrat, en principi per socialistes i anarquistes de tendència revolucionària, amb 140 sindicats representats i uns 26.000 afiliats. Per influència del destacat sindicalista Salvador Seguí, el «Noi del Sucre», la CNT que acollia una gran part de la classe obrera catalana qualificada es decantà cap a la lluita de masses, cap als mètodes no violents, és a dir, emprant l'acció de la vaga, de la propaganda. Es van aconseguir avenços: augment de salaris, reducció de la jornada laboral, però no els suficients com perquè els conflictes cessessin. Al contrari, els anys vint es van convertir en els anys de lluita aferrissada entre els pistolers del Sindicat Lliure, pagats per la patronal, i els dels Sindicat Únic, recolzats pels obrers. La dura repressió a càrrec de Martínez Anido i el cap de Policía de Barcelona, Arlegui, va provocar el reculament de l'embranzida amb què s'havia posat en marxa l'aparell sindical cenetista. El retrocés porta a la desorganització, a l'abandó de la lluita, el desencís i d'aquí a les posicions reformistes o moderades com les de Pestaña i Peiró. Hom veu la necessitat de dotar el sindicalisme d'un òrgan ideològic, d'expressió politica, d'agitació i propaganda. Neix, així, el 1927, la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), així com els anomenats grups o nuclis d'afinitat com el «Nosotros», integrat per García Oliver, Durruti, Ascaso, Jover. A més a més, els mateixos anarquistes s'adonen de la necessitat de fundar escoles per difondre el seu ideari, Ateneus per tal de culturalitzar la classe obrera, crear òrgans de premsa (Solidaridad Obrera), revistes (La Revista Blanca), associacions de tota mena, a la vegada que seguint la seva tradició opten per l'acció directa, sense intermediaris, i per la lluita armada, selectiva, amb atacs a l'enemic de classe, els pistolers del Sindicat Lliure i, fins i tot amb atracaments a entitats bancàries per tal de recaptar diners. Més endavant –als anys vint- es produeix a Catalunya la primera gran escissió en els rengles anarquistes: Àngel Pestaña -anys després funda el Partit Sindicalista (1934)-, que es decanta clarament cap a la lluita política parlamentària, democràtica i els anarcosindicalistes revolucionaris. I és lògic que sigui així, car la Catalunya dels anys trenta està lluny d'ésser una societat agrària, fins i tot menestral. Al costat de les petites botigues, comerços, tallers i tallerets, hi ha grans fàbriques, indústries, amb milers de treballadors; empreses que depenen del capital estranger o són totalment estrangeres. A l'ensems la burgesia més progressista en aquella època –La Lliga Regionalista- crea centres per a la formació professional, l'Escola del Treball i entitats empresarials com el Foment del Treball Nacional. Aquesta embranzida cultural i alhora professional, laboral, protagonitzada per la mateixa burgesia estimula i influeix en la classe obrera que s'adona de la importància de la cultura i la formació per a la mateixa revolució. Per tant, es torna a plantejar en els rengles anarquistes la possibilitat de la participació política o almenys d'actuar indirectament en política. En aquest context es produeix el debat sobre si els obrers s'han d'abstenir o no en les properes votacions que han de portar a la proclamació de la II República i en les de febrer de 1936, votacions que estableixen el Front Popular. Es torna a revifar el debat sobre la participació política i sobre el paper de la CNT en la transformació d'una societat industrialitzada i la necessitat d'un projecte polític amb cara i ulls com a alternativa econòmica al capitalisme. El Congrés de maig de 1936, celebrat a Saragossa, amb aquesta finalitat és decebedor. Les conclusions del Congrés se situaven a anys llum de les properes jornades de juliol de 1936. A continuació presento un resum de les conclusions congressuals.6. Possibilitat de l'anarquisme com a organització política

He insistit en la idea de què si l'anarquisme vol transformar la societat ha de tenir un projecte polític orientatiu, sense el qual tota revolució va a la deriva. Ara bé, ¿quin és aquest projecte? ¿en quines idees es fonamenta? Analitzem breument les tesis aprovades en el Congrés de la CNT, a Saragossa, el maig de 1936 –dos mesos abans de l'esclat revolucionari, el 19 de juliol. És un text elaborat per un metge, Isaac Puente que segueix el model establert pels "pares de l'anarquisme", Bakunin («El catecisme revolucionari») i Kropotkin («Conquesta del pa») sobre com s'hauria d'organitzar una societat anarquista. En el sosdit Congrés hi assisteixen 649 delegats en representació de 982 sindicats, també hi són presents els sindicats dissidents, crítics amb les línees generals de l'organització. És un Congrés important a causa de les circumstàncies pre-bèl·liques i pre-revolucionàries, l'últim que se celebra amb normalitat a la Península Ibèrica. Tenint en compte que el document es troba en el llibre de Josep Peirats, transcric únicament els punts programàtics essencials definitivament acordats al llarg del Congrés.

«Concepto confederal del Comunismo libertario»- "Que al poner la piedra angular a la arquitectura del dictamen hemos procurado construir con austero sentido de armonía sobre estos dos pilares: individuo y sindicato, dando margen al desenvolvimiento paralelo de las dos corrientes y concepciones".- L'individu, en tant que cèl·lula fonamental de la societat, té personalitat jurídica dins de l'àmbit de la nova institució, la Federació: "Es así como el individuo, célula con personalidad jurídica, y entidad angular de las articulaciones sucesivas, que la libertad y la potestad de la Federación habrán de crear, ha de constituir el engarce y nomenclatura de la nueva sociedad por venir". - Es deixa a l'atzar de les circumstàncies la manera d'estructurar la societat: "Hemos de pensar todos que estructurar con precisión matemática la sociedad del porvenir sería absurdo, ya que muchas veces entre la teoría y la práctica existe un verdadero abismo. Por ello no caemos en el error de los políticos que presentan soluciones definitivas para todos los problemas, soluciones que en la práctica fallan ruidosamente. Y es porque pretenden imponer un método para todos los tiempos, sin tener en cuenta la propia evolución de la vida humana. (…) Al esbozar las normas del comunismo libertario, no lo presentamos como un programa único, que no permita transformaciones. Éstas vendrán, lógicamente, y serán las propias necesidades y experiencias quienes las indiquen".Efectivament, tot projecte polític ha de partir d'uns principis bàsics, universals, però alhora aquests principis en haver d'encarnar-se en la praxi, en el temps i en l'espai, han de traduir-se en un programa, en unes normes adaptables a la realitat concreta i influenciades per l'experiència i les necessitats. De tota manera, tenint en compte que es tracta d'un projecte polític no és aconsellable deixar-ho tot a l'atzar de les circumstàncies.- Es consignen les etapes de la revolució:"Primero. Como fenómeno psicológico en contra de un estado de cosas determinado que pugna con las aspiraciones y necesidades individuales.Segundo. Como manifestación social cuando, por tomar aquella reacción cuerpo en la colectividad, choca con los estamentos del régimen capitalista.Tercero. Como organización, cuando sienta la necesidad de crear una fuerza capaz de imponer la realización de su finalidad biológica".En la revolució es posen de relleu: a) l'enfonsament de l'ètica que sosté el capitalisme; b) la fallida dels seu sistema econòmic; c) el fracàs de la seva expresió política: com a règim democràtic i com a capitalisme d'Estat. El conjunt d'aquests factors, convergents en un moment donat es "el llamado a determinar la aparición del hecho violento que ha de dar paso al período verdaderamente evolutivo de la revolución."- La revolució s'ha de basar en els principis del comunisme llibertari, els principis programàtics del qual són:"Primero. Dar a cada ser humano lo que exijan sus necesidades, sin que en la satisfacción de las mismas tenga otras limitaciones que las impuestas por las posibilidades de la economía.Segundo. Solicitar de cada ser humano la aportación máxima de sus esfuerzos a tenor de las necesidades de la sociedad, teniendo en cuenta las condiciones físicas y morales de cada individuo. (…)Terminado el aspecto violento de la revolución, se declararán abolidos: la propiedad privada, el Estado, el principio de autoridad y, por consiguiente, las clases que dividen a los hombres en explotadores y explotados, oprimidos y opresores". Això comporta: la socialització de la riquesa i l'administració directa de la producció i el seu consum, però també la legitimació i la legalització posterior de les accions portades a terme."(…) los primeros tiempos de la revolución no serán fáciles (…) será preciso que cada hombre aporte el máximo de esfuerzos y consuma solamente lo que permitan las posibilidades de la producción". O sigui que el desenvolupament de la revolució exigirà sacrificis i la seva acceptació individual i col·lectiva.

- L'organisme de la coordinació social i productiva dins de la comuna serà el Consell de taller i de fàbrica, el de coordinació entre sindicats els Consells d'estadística i de producció, federats al seu torn dins de l'organisme global de la Confederació Ibèrica. La comuna és, doncs, l'entitat política i administrativa, dins de la trilogia: individu, comuna i Federació. Les comunes federades comarcal i regionalment constituiran la Confederació Ibèrica de Comunes Autònomes llibertàries.- Direcció de les Comunes." (…) se nombrará un Consejo Comunal. (…) El procedimiento de elección de los Consejos comunales se determinará con arreglo a un sistema en el que se establezcan las diferencias que aconseje la densidad de población, teniendo en cuenta que se tardará en descentralizar políticamente las metropólis, constituyendo con ellas Federaciones de comunas" Ara bé els càrrecs no tindran caràcter executiu ni tampoc burocràtic, en el sentit que no seran càrrecs remunerats, excepte els de caràcter tècnic i estadístic.La declaració congressual té una càrrega utòpica, un to proper al retoricisme, presenta moltes ambigüitats, no té en compte que la transformació s'ha de realitzar en una societat complexa, amb un desenvolupament industrial, econòmic i financer, amb vinculacions amb empreses estrangeres. El Congrés de Saragossa de maig de 1936 va representar una marxa enrere pel que fa a la renovació dels principis anarquistes, com a conseqüència rep la crítica d'Abad de Santillán i de García Oliver, tal vegada els homes més clarividents de l'organització.Les resolucions mostren que els anarcosindicalistes han tornat ensopegar en la mateixa pedra de sempre: l'antiestatalisme, antiinstitucionalisme que no porta enlloc: "Después de sesenta años y siete de existencia, de sesenta y siete años de pruebas y de experiencias diverses, ricas en enseñanzas, daba a luz a un programa idílico (bautizado con el nombre de concepto federado del comunismo libertario) en el que las puerilidades y la utopía se daban libre curso, con olvido total de las peculiaridades de España, de la situación internacional, del momento histórico, y de la manera de alcanzar la nueva tierra prometida. La falta de formación intelectual de la inmensa mayoría de los militantes, su debilidad doctrinal, y su gran desconocimiento de la complejidad de las relaciones económicas, brotaban a la luz del día. El programa de Zaragoza no era sino la simplificación extrema de las ideas contenidas en un pequeño folleto de Isaac Puente publicado en 1932, y cuyo éxito fue extraordinario: Finalidad de la CNT. El comunismo libertario. Isaac Puente se limitaba por lo demás a tomar los modelos o planes de organización de la futura sociedad propuestos, a título indicativo, por los teóricos de la escuela anarcocomunista, y particularmente por Kropotkin en la Conquista del Pan (obra que el propio autor calificaba de ‘utopía comunalista’), esquematizándolos". Però no sols està defassat el plantejament socio-econòmic. No s'indiquen les línies d'actuació per portar a terme l'abolició de la propietat privada, dels organismes estatals, del diner, etc. Dues puntualitzacions. Si s'aboleix el diner, aleshores, ¿com es compren o es fabriquen les armes, avions, tancs?, ¿com es paguen els salaris dels obrers tenint en compte que la revolució s'ha de portar a terme en una societat tecnològica i industrialment avançada, encara que sigui relativament? Pel que fa al concepte de revolució, el Congrés no té en compte l'experiència històrica que posa de manifest que totes les revolucions no s'han produït per reial decret, d'una forma sobtada. Dues circumstàncies hi són presents: a) una crisi econòmica que desemboca en un conflicte polític; b) aquest conflicte polític s'associa a un de militar.- Revolució francesa. Crisi econòmica greu de l'Ancient Règime; amenaça d'invasió militar per part de l'exèrcit imperial austríac.- Comuna de París. Malestar creixent de la classe obrera, lluites internes per l'hegemonia política entre els partidaris de la Monarquia i de la República; invasió militar de París per part de les tropes prussianes, guerra franco-alemanya que esclatà el 1870. El curs victoriós de la guerra per part dels prussians (Bismarck) fa que caigui l'imperi de Napoleó III i es proclami la República, que el govern comanat per Thiers abandoni París. Ës el moment oportú per a la Comuna.- Revolució russa. Crisi econòmica i política del règim tsarista. Invasió de l'exèrcit alemany.- Revolució espartaquista. L'exèrcit alemany és derrotat, abdicació del Kaiser. Sublevació militar, i a la vegada les tropes angleses obliguen al govern social-demòcrata a signar l'armistici, amb la consegüent oportunitat de la presa de poder.- Revolució anarquista de juliol de 1936. La sublevació militar a causa del desgovern republicà la fa possible, tot i que la gent més conscient entre l'anarcosindicalisme la preparava i s'organitzava adequadament.D'aquí que totes les revolucions no s'han deslliurat d'un cert espontaneisme i de la irrupció violenta, puix que la circumstància militar ha estat el factor desencadenant. Per tant, si les forces revolucionàries no posseeixen ni el poder militar, ni el financer –solament compten amb l'element humà i el grup organitzat- llavors han d'aprofitar l'avinentesa que els ofereix el moment històric, polític, per tal de fer-se amb el poder. Això és el que defensa Michel Foucault que polemitza amb Nom Chomsky –com veurem més endavant. Una doctrina política que aspira a la transformació de la societat, a través de l'acció directa, i, si

és necessari amb l'ús de la violència; que preconitza la supressió de les classes socials, en el moment decisiu de prendre el poder a la classe dominant no es pot tornar enrere i apel·lar a la puresa dels ideals. És evident que no és suficient la transformació econòmica de la societat. L'economia forma part d'un context polític que la determina. I més encara en una societat europea industrialitzada com la catalana dels anys trenta del segle XX, amb fortes dependències de les empreses estrangeres. Els instruments institucionals, estatals: exèrcit, policía, finances, representació diplomàtica, funcionaris, són imprescendibles, necessaris per a dur a terme la revolució. Si la ideologia anarquista considera que fer-se càrrec de les estructures estatals i posar-les al servei de la revolució posa en perill l'essència «sagrada» de la doctrina, és a dir, la llibertat, aleshores ¿perquè comença el procés revolucionari? ¿per quina finalitat han mort els revolucionaris que han lluitat? ¿per què l'ocupació d'empreses, la incautació de propietats, si a l'hora de la veritat no es posseeixen els instruments per mantenir la transformació revolucionària?Aquest és el drama de l'anarquisme: per un cantó és una ideologia política que preconitza la revolució social i la transformació concreta de les estructures econòmiques, però, per un altre cantó, és una ideologia molt propera a la religió, amb uns ideals gairebé romàntics que desprecia els diners, els instruments polítics que considera font de corrupció, anti-humans, maquiavèlics. No han estat suficients les experiències històriques: Comuna de París, revolució espartaquista (radical d'esquerra), revolució russa, el juliol de 1936 es torna a ensopegar amb la mateixa pedra. Quan al maig de 1937 es vol reaccionar i recificar la posició, aleshores ja és massa tard. Heus ací la tragèdia anarquista: voler transformar la societat i l'home, -un ideal polític- sense la política. Les guspires del debat sobre l'apoliticisme i el purisme anarquista no ens pensem que van acabar amb la Guerra Civil. Continuaren molt vives entre els exilats, però el debat continua viu en els nostres dies, un exemple el tenim en la pel·lícula de Kean Loach, Terra i llibertat, les biografies publicades sobre Federica Montseny, la polèmica sobre el cas Scala, les últimes publicacions que consigno a la bibliografia, etc. Ara és l'ocasió de presentar el diàleg controvertit entre dos filòsofs eminents, Noam Chomsky i Michel Foucault, el primer simpatitzant anarquista, coneixedor de l'experiència revolucionària catalana de 1936, lingüista eminent, defensor de la posició humanista i «purista» de l'anarquisme, contrari de la presa del poder polític, mentre que el segon, filòsof francès, teòric del corrent anomenat estructuralista, antihumanista, defensa la necessitat inel·ludible de prendre el poder polític per assolir l'objectiu revolucionari.7. La polèmica actual sobre l'anarquisme 7.1. Plantejament previ sobre el poder i la revolució (Michel Foucault)Les institucions són producte de l'activitat i dels interessos humans, dominats per una determinada classe social que n'exerceix el control i la regulació. El que cal és transformarles i que estiguin al servei dels ciutadans; en una societat de masses com la industrial hom no pot prescindir d'una forma d'organització determinada, d'una estructura unitària. Si a això l'anomenem poder (Macht), en tot cas cal reconèixer que és necessari. El poder és un Faktum, un fet, segons Kant, que té la seva justificació en l'àmbit de la raó pràctica. Per tant, la il·legalitat o la legalitat del poder, la seva legitimitat depèn de raons històriques, més que no pas jurídiques. I la legitimació de la revolució que pren el poder sols li ve donada per les circumstàncies històriques. El poder, segons Michel Foucault, seguint, també, la línia de Nietzsche, no es pot plantejar como una qüestió metafísica, essencialista, car el poder es manifesta en el decurs de la història i adopta diferents formes. "El que importa són les relacions de poder, com s'exerceix el poder. Les relacions, d'altra banda, estan escampades en la diversitat i pluralitat del teixit social: el poder no és una institució, i no és una estructura, no és certa potència de la qual alguns estarien dotats: és el nom que es dóna a una situació estratègica complexa en una societat determinada." El poder s'exerceix, perquè és una estratègia i no es localitza exlusivament en els aparells de l'Estat. La vida social ja comporta relacions de poder; una societat "sense relacions de poder només pot ser una abstracció" ja que les relacions de poder són inevitables: de pares a fills, home-dona, mestre-alumne, director orquestra-músics, etc.: "Així doncs, dir que no hi pot haver societat sense relacions de poder no vol pas dir ni que aquelles que existeixen siguin necessàries, ni que de tota manera el poder constitueixi en el cor de les societats una fatalitat que no pugui ser soscavada; sinó que l'anàlisi, l'elaboració, el qüestionament de les relacions de poder, i de l'"agonisme"entre les relacions de poder i la intransitivitat de la llibertat, és una tasca políticament incessant; i que aquesta és la tasca política inherent a tota existència social (…). El poder únicament s'exerceix sobre "subjectes lliures", i només en la mesura que són "lliures" –amb això volem dir subjectes individuals o col·lectius que disposen d'un camp de possibilitats, on poden tenir lloc diverses conductes, diverses reaccions i diverses formes de comportament. (…) La relació de poder i la insubmissió de la llibertat no poden, doncs, ser separades. El problema central del poder no és el de la "servitud voluntària" (com podríem desitjar ser esclaus?): en el cor mateix de la relació de poder, i "provocant-la" de forma constant, hi ha l'obstinació de la voluntat i la intransitivitat de la llibertat."

Entre poder i llibertat s'estableix com una mena de lluita constant que no té aturador, d'aquí que en una situació revolucionària el desig de poder s'alimenta constantment. Un exemple, el tenim en la idea trotskista de «la revolució permanent». Un cop pres el poder sorgeixen les condicions de possibilitat per a una nova presa del poder, un cop iniciada la revolució sorgeixen les condicions de possibilitat per a prosseguir-la i si les circumstàncies ho permeten arribar fins al final. D'altra banda, per a Foucault el poder presenta aspectes negatius: limitació de la llibertat, prohibició; però també positius: el poder incita, impulsa, amplia, produeix coses, forma saber, produeix discursos. El poder, en definitiva, dificulta, però alhora facilita estratègies que poden ser encaminades a la construcció de forces alliberadores. Endemés en cada circumstància històrica la presa de poder planteja unes estratègies concretes que no estan preestablertes ni es poden dictaminar a priori puix que depenen de la situació política del moment. En el diàleg entre Chomsky i Foucault, que exposo a continuació el primer defensa les posicions tradicionals dels anarquistes sobre el poder i l'Estat, el segon respon amb contundència que cal prendre el poder si hom vol transformar la societat.Cal insistir en el fet que les institucions i les lleis creades, al cap i a la fi per l'ésser humà, no el fan ni millor ni pitjor, puix que l'arrel de la corrupció possible no està en la institució en si mateixa, sinó en l'ambició i en la cobdícia humanes, que és necessari corregir. En aquest sentit el poder és un instrument, un mitjà que cal posar al servei de la idea. Altra cosa és la qüestió sobre la legitimitat de la presa de poder. ¿Quan és legítima la presa de poder revolucionària? ¿Quina és la diferència entre un cop d'Estat i i una revolució, si en els dos casos s'utilitzarà la via de la força, l'ús del poder militar, coactiu?Kant és taxatiu: la legitimitat de la revolució ve donada per la història i per la millora de la convivència social i política. La Revolució francesa, per exemple, malgrat el vessament de sang, ha comportat l'adveniment d'un règim més humà, més lliure, més igualitari: la República. La Revolució francesa és una fita indiscutible en el camí del progrés històric vers el millor i la millora ateny a tota la humanitat, no a un grup o a una classe. Un cop d'Estat, en canvi, és un retrocés, un camí cap al pitjor i està al servei dels interessos d'una classe o d'una oligarquia. La Revolució francesa i la democràcia republicana han sofert el desprestigi i la justa crítica perquè els seus ideals d'universalitat i de progrés han esdevingut una ficció en haver-se convertit en una pantalla justificadora dels interessos de la classe burgesa.La presa de poder és necessària per a dur a terme la revolució. És veritat que -des de la puresa de la doctrina àcrata- el poder, per definició és una força (die Gewalt) coercitiva, que es pot convertir en un instrument dictatorial que contradigui el seu ideal humanístic de llibertat. I és veritat igualment que les revolucions en línies generals s'han convertit en meres dictadures després del seu triomf. Però això pertany a la condició humana. D'aquí el concepte trotskista de revolució permanent: la tensió i la il·lusió revolucionària continues evitarien la temptació dictatorial. Aquesta és la idea de García Oliver en proposar la presa del poder: encara que el 20 de juliol s'havia derrotat els militars i les forces anarcosindicalistes havien assolit, en part, el control de l'economia, es presentava la tasca més difícil: estendre la revolució, universalitzar-la, defensar-la fins que fos patrimoni de la humanitat. Va ésser una equivocació greu pensar que ja s'havien aconseguit els objectius amb el domini del carrer. La revolució ha de tenir un component utòpic, humanístic, sinó deixa d'ésser revolució anarquista, però a la vegada s'ha de materialitzar també. La cara de l'anarquisme és la fita utòpica, la creu, la manca de realisme i el fet de negligir la importància de la condició humana: és el drama d'aquesta doctrina. Tot i que hom no pot estar d'acord amb la positura reaccionària i antirevolucionària de Nietzsche cal reconèixer la seva lucidesa quan afirma: "Hi ha somniadors polítics i socials que despesen calor i eloqüència a l'hora d'instigar a un canvi sobtat (der Umsturz) en tots els ordres, amb la creença que a causa d'aquest canvi sobtat s'aixecarà d'immediat el temple més esplendent d'una bella humanitat. En aquests perillosos somnis roman encara un eco de la superstició de Rousseau que creu en la bondat de la natura humana, meravellosa, originària, però amagada, i carrega tota la culpa d'aquesta ocultació a les institucions de la societat, de l'Estat, de l'educació. Dissortadament se sap per experiència històrica que tot canvi sobtat d'aquest gènere ressuscita altra cop les energies més salvatges, els caràcters més horrends i més desfermats de les èpoques anteriors: en conseqüència, un canvi sobtat d'aquesta mena pot ésser, tal vegada, una font de força per a la humanitat inerta, però no pot ésser ordenador, arquitecte artista, perfeccionador de la naturalesa humana." Està claríssim que qualsevol doctrina emancipadora: anarquisme, socialisme, ha de sustentar-se en una antropologia «optimista», que tingui confiança en l'éser humà. El revolucionari és una persona que ha d'estar convençut que en transformar la societat se'n derivarà una millora i suposarà la manifestació de la bondat de l'ésser humà, tapada per les injustícies i la corrupció de la societat. La prova d'això és que la filosofia personalista d'Emmanuel Mounier –en alguns aspectes pròxima a l'humanisme anarquista- es recolza en el missatge evangèlic que traspua una esperança en la millora de l'espècie humana. Així, el concepte nietzscheà de «superhome» que destil·la individualisme mai no podrà inspirar una filosofia emancipadora.

Amb raó afirma Peter Sloterdijk que la concepció de l'home és important per a tota ideologia revolucionària que intenta transformar la societat i millorar la condició humana. El revolucionari ha d'ésser una persona convençuda del seu credo (d'aquí la formulació dels principis de l'anarquisme bakuninià en la forma d'un Catecisme). La revolució s'ha de recolzar en la fe, en l'entusiasme, en la il·lusió. Per això el pessimisme de Dostojewskij -afirma el pensador austríac- expressat en la figura del Gran Inquisidor que acusa Crist d'haver intentat canviar la naturalesa humana, és el paradigma de tots els reaccionarismes actuals: "(…) aquesta és la credencial ideológica de tots els conservadurismes moderns tant a l'est com a l'oest; tots ells s'assenten en antropologies pessimistes, per la qual cosa l'aspiració a la llibertat no és altra cosa que una perillosa il·lusió, un mer impuls insubstancial, que oculta (encobreix) el caràcter necessari i institucional («obligatori») ineludible de la vida humana". 7. 2. La concepció de Noam Chomsky sobre l'anarquismeNoam Chomsky, intel·lectual nordamericà que no necessita presentació, intenta un aggiornamento de la doctrina anarquista amb la finalitat de situar-la dins de les característiques polítiques, econòmiques, financeres de la societat actual, tot i que parteix del fons ideològic clàssic i de l'experiència revolucionària anarcosindicalista, única en la història, del juliol de 1936 a Catalunya. Transcrivim alguns paràgrafs de l'entrevista a càrrec de Peter Jay en la qual el lingüista nordamericà exposa els principis cabdals de l'anarquisme i d'una possible societat anarquista.L'entrevista comença amb la presentació del prestigiós lingüista nordamericà i la primera pregunta es refereix a la definició del moviment llibertari:1. "(…) prefereixo considerar-lo com l'esquerra de tot moviment llibertari (…), una mena de socialisme llibertari, o com un anarcosindicalisme, o com un comunisme llibertari o anarquisme comunista, segons la tradició de Bakunin, Kropotkin i altres," una societat organitzada sobre la base d'unitats orgàniques o comunitats orgàniques, el taller i el barri, "i a partir d'aquest parell d'unitats orgàniques derivar mitjançant convenis federals una organització molt integrada que podria tenir abast nacional o internacional. Qualsevol decisió, a tot nivell, hauria de ser adoptada per majoria sobre el terreny i tots els delegats representants de cada comunitat orgànica n'han de formar part, n'han de provenir (…)".2. Pel que fa al tema de l'autoritat, Chomsky critica la democràcia representativa occidental i enuncia el principi anarquista: "Els anarquistes de la tradició (…) han cregut que el control sobre la pròpia vida productiva és la condició sine qua non de tot vertader alliberament humà, de fet, de tota pràctica democràtica significativa, (…) mentre hi hagi ciutadans obligats a llogar-se en el mercat de la mà d'obra (…), mentre la funció del productor estigui limitada a ser eina subordinada, hi haurà elements coercitius i d'opressió francament escandalosos que no inviten, ni molt menys, a parlar de democràcia en aitals condicions, si és que té sentit fer-ho encara". 3. El periodista Peter Jay li pregunta si en la història hi ha hagut exemples concrets de societats que s'hagin aproximat a l'ideal anarquista. La resposta és taxativa: els kibbutzim israelians, regits per principis anarquistes: "autogestió, control directe dels treballadors en tota la gestió de l'emopresa, integració de l'agricultura, de la indústria i dels serveis, així com la participació i la prestació personals a l'autogovern".Peter Jay li objecta que els kibbutzim estaven enquadrats en el marc d'un Estat tradicional que els garanteix una certa estabilitat. Chomsky respon que "Sols des de 1948 estan engranats en la maquinària d'un Estat convencional. Abans únicament obeïen als imperatius d'un àmbit colonial i, de fet, existia una societat subjacent, majoritàriament cooperativista (…). aquesta societat cooperativista va sobreviure a la fundació de l'Estat d'Israel, però, naturalment va acabar per integrar-s'hi, d'aquesta manera va perdre, em sembla, gran part del seu caràcter socialista llibertari, (…) els kibbutzim israelians poden passar per un model interessant i molt apropiat per a societats industrials avançades en la mesura que altres exemples anteriors no ho són"."Un bon exemple de revolució anarquista, en realitat, a gran escala –prossegueix Chomsky- és el de la revolució espanyola de 1936, durant la qual, i en la major part de l'Espanya republicana es va portar a terme una revolució anarquista (…) que comprenia tant l'organització de l'agricultura com la de la indústria en extensions considerables; endemés es va desenvolupar de tal manera que –almenys vist des de fora- fa la impressió de l'espontaneïtat. Però si cerquem les arrels més profundes i els seus orígens, ens adonem que aquest resultat és degut a unes tres generacions de voluntariosos militants que sense parar organitzen, experimenten, pensen, treballen per a difondre les idees anarquistes en àmplies capes de la població, en aquella societat eminentment preindustrial, encara que no preindustrial del tot. Aquesta experiència també va tenir un gran èxit, tant des del punt de vista de les condicions humanes com de les mesures econòmiques. (…) la producció continuà el seu curs, si convé, amb més eficiència; els treballadors del camp i de la fàbrica demostraren que eren perfectament capaços d'administrar les coses i administrar-se sense cap mena de pressió des de dalt, contràriament al que han imaginat molts socialistes, comunistes, lliberals i els altres ciutadans de l'Espanya republicana (…) i ho dic amb franquesa, qui sap el joc que hauria pogut donar aquesta experiència de cara al benestar i la llibertat en el món. Per desgràcia aquella revolució anarquista fou destruïda per la força bruta (…) Ara bé, en quina mesura l'experiència

espanyola és aplicable a societats d'un nivell elevat d'industrialització, és una qüestió que caldria investigar amb tot detall.4. La qüestió següent ha representat per a l'anarquisme una vertadera pedra de toc. Peter Jay li planteja a Chomsky si l'anarquisme sols és factible "en una societat bàsicament rural amb una tecnologia i una producció bastant simples (…) amb una organització econòmica més aviat a petita escala i localitzada". Ch. "En primer lloc hi ha una tradició anarquista –que probablement parteix de Kropotkin- amb aquest caràcter que acaba de descriure'ns. Però, en segon lloc existeix una altra tradició anarquista que en desenvolupar-se desemboca en l'anarcosindicalisme i que veu en l'anarquisme la manera adient d'organitzar una societat complexa de nivell industrial avançat (…) l'anarcosindicalisme ens ofereix el model més racional d'una societat industrial avançada i complexa en la qual els treballadors poden perfectament fer-se càrrec dels seus propis quefers d'una manera directa (…) dirigir-los i controlar-los, i això no vol pas dir que no siguin capaços d'ocupar llocs claus a fi de prendre les decisions més substancials sobre l'estructura econòmica, institucions socials (…)".5. P. J. ¿I com seria la configuració política d'una societat anarquista?Ch. Es basaria en dues classes d'organització: a) una productiva, en el treball: en base a una xarxa de consells de treballadors, "a nivell superior la representació interfàbriques, o entre branques d'indústria i de comerç, o entre oficis i professions, fins a les assemblees generals dels consells de treballadors emanats de la base a nivell regional, nacional i internacional"; b) una altra de govern: assemblees locals, federades regionalment, per passar després a nivell nacional i a la confederació de nacions."Ara bé, sobre la manera com s'haurien de desenvolupar exactament aquestes estructures, quina seria llur interrelació (…) són qüestions que els teòrics anarquistes han discutit i en relació a les quals existeixen moltes variants. Per ara, jo no m'atreveixo a prendre partit (…)".6. P. J. Un altre punt important és el tema de les eleccions i de la possible existència de partits polítics en una societat anarquista. (…).Ch. "(…) una societat anarquista no té perquè prohibir-los, (…) ara bé, si es presenta la circumstància de què són necessaris els partits polítics haurà fracassat la societat anarquista. (…) En realitat, els partits representen fonamentalment interessos de classe, i les classes haurien d'haver estat eliminades o superades en una societat de què estem parlant".7. P. J. Ara, l'entrevistador posa sobre la taula la qüestió de si sense eleccions l'assemblea àcrata no es convertirà en un organisme allunyat de la base.Ch. "Estic convençut que la participació en el govern no és un treball full-time", en una societat llibertària, industrialment avançada, l'execució de les decisions adoptades és una ocupació part-time, portada a terme per torns en el si de cada comunitat; a més a més, amb la condició de què aquells que l'exerceixen no deixen les seves activitats professionals. Chomsky posa com exemple l'experiència autogestionària dels consells de treballadors en la revolució hongaresa de 1956.8. P. J. Un altre punt neuràlgic de l'anarquisme és la qüestió sobre la militarització o sigui la seva defensa militar.Ch. Davant de la complexitat i duresa del problema Chomsky «tira pilotes enfora». En primer lloc afirma que tot depèn del tipus de país de què parlem. Suposem que Estats Units i Europa fossin sengles societats anarquistes. Davant d'un atac exterior la resposta no seria la mateixa, a Estats Units el perill seria mínim, atès el seu poder militar, a Europa es plantejaria un greu problema de defensa. "Amb aquest problema s'hi va haver d'enfrontar la revolució espanyola. Perquè no solament estava amenaçada in situ per la intervenció militar feixista, sinó també per les unitats armades comunistes i pels enemics lliberals de la rereguarda i de les nacions veïnes". En aquest cas, el problema de la defensa fou el més greu (…)".9. P. J. L'entrevistador insisteix: ¿Però no serien necessàries armes adients (…)?Ch. "Se m'acut que la seva millor arma seria atreure la simpatia de les classes treballadores dels països atacants. Però repeteixo cal ser prudent. No és gens improbable que la revolució necessités tancs, exèrcit i que d'aquesta faiçó es cavés la seva pròpia tomba (…) és molt difícil imaginar-se com podria funcionar en règim revolucionari un exèrcit central amb els seus tancs, avions i armes estratègiques. I si això és necessari per a salvar les estructures revolucionàries, ¡ay de la revolució!"10. P. J. Sobre la naturalesa humana, un tema bàsic en l'anarquisme, la pregunta és: "¿En quina mesura l'èxit del socialisme llibertari, o de l'anarquisme, depèn realment d'un canvi fonamental de la naturalesa humana (…)?"Ch. "Es tracta de contribuir a una transformació de la mentalitat (…), exactament aquella transformació espiritual a la qual els pensadors de la tradició marxista esquerrana -des de Rosa Luxemburg, per exemple, passant pels anarquistes-, sempre han donat tanta relevància (…)" L'anarquisme, conclou Chomsky, tendeix a crear institucions que contribueixen a la transformació de la naturalesa del treball i de l'activitat creadora, fomentant els llaços socials interpersonals (…).

11. P. J. "¿Quines possibilitats hi ha avui de fundar societats anarquistes als països industrials d'occident (…)?"Ch. Confessa que no és suficientment savi per a fer prediccions d'aquest tipus. En l'actualitat, cada cop més, hi ha la tendència a formar imperis econòmics amb una gran concentració de poder que poden dur a la configuració d'un Estat totalitari. Això provoca reaccions. "Arreu d'Europa s'aixeca un clam que exigeix la participació obrera o la codeterminació, i fins i tot el control dels treballadors. Per ara tots aquests intents són mínims. Més aviat crec que són enganyosos i (…) poden frustrar els esforços seriosos de la classe obrera per a alliberar-se. Però en part constitueixen també una resposta pertinent (…) com més concentració de poder i d'autoritat, més rebel·lió i més esforços per a organitzar-se a fi de derrocar-les. Tard o d'hora aquests esforços seran coronats per l'èxit. Així ho espero".Amb aquests paraules presento a continuació el diàleg-debat entre Noam Chomsky i Michel Foucault.7. 3. Debat entre Noam Chomsky i Michel FoucaultChomsky defensa la tesi metafísica de naturalesa humana. Foucault, en canvi, considera que en la societat tecnocientífica a l'home se'l defineix, o bé com un organisme, el funcionament del qual respon a l'equació behaiviorista: estímul-resposta, o bé com un ésser constituït per estructures lingüístiques, productives i biològiques que determinen el seu comportament. Amb aquest posicionament inicial ambdós filòsofs han posat les bases de la seva argumentació sobre el poder. Chomsky en la línia idealista, universalista, romàntica, rousseauniana, en fi, humanista, defensarà que la revolució no pot consistir en la presa del poder violenta, sobtada, aquesta forma de revolució acaba amb una dictadura en nom de la classe obrera. Considera nefasta aquesta posició. Creu que els moviments de masses, la conscienciació, l'ús dels procediments legals, de denúncia, però pacífics, són els adients.Foucault, en canvi, se situa en una posició antihumanista, pragmàtica, puix que parteix d'una antropologia que nega el concepte de naturalesa humana. Foucault, per exemple, a «Els mots i les coses» parla de la mort de l'home. Des del punt de vista de l'estructuralisme l'ésser humà està determinat per les estructures lingüístiques, biològiques i econòmiques. Però em pregunto, ¿pot, aquest tipus d'home, si el seu comportament està determinat per les estructures esmentades, pensar en i realitzar la revolució, en definitiva, la utopia?Chomsky creu que la classe obrera ha d'ésser el motor del canvi de les estructures socials, que ha de portar a una societat assentada en la justícia i en la llibertat, donant a entendre que aquesta lluita es pot portar a terme a través de la crítica de les lleis, de la progressiva descentralització del poder. Foucault, en canvi, pensa que la lluita per la justícia consisteix en la presa de poder detentat per la classe dominant burgesa. Prendre el poder implica, doncs, violència, trencament, mentre que Chomsky apel·la més aviat al convenciment, a la conscienciació, a la protesta pacífica i a la desobediència civil.El debat és prou profund i extens, com per justificar, aquí, una presentació dels punts rellevants: les qüestions sobre la naturalesa humana, el concepte de revolució, la presa de poder, l'organització de la societat. La moderadora del diàleg és la senyora Elders, periodista.Chomsky. En primer lloc critica durament el capitalisme pel foment de la privacitat i l'individualisme que fa possible un Estat abocat al totalitarisme. Proposa un sistema descentralitzat, basat en associacions lliures, d'acord amb el model anarcosindicalista."Crec que un element primordial de la natura humana és la necessitat del treball creatiu, de la investigació crítica, de la creació lliure sense la limitació arbitrària de les institucions coercitives, aleshores (…) es desprèn d'això que per ser factible una societat justa s'hauria de maximitzar les característiques humanes fonamentals". S'ha de superar la societat basada en la privacitat capitalista i lluitar per l'organització d'associacions lliures formades pels mateixos obrers (consells d'obrers) amb el propòsit de la transformació social, d'acord amb el que preconitza la ideologia anarcosindicalista.Foucault. "(…) és evident que vivim sota un règim de dictadura de classe, amb un poder que s'imposa per la violència. (…) Cal dir que reconec que no és possible definir (…) un ideal social modèlic adequat al funcionament de la nostra societat científica o tecnològica. (…) D'altra banda, hom acostuma a vincular el poder a les institucions com l'administració, la policía, l'exèrcit i l'aparell de l'Estat (…), crec que el poder polític s'exercita a través de la mediació d'un cert nombre d'institucions que aparenten no tenir res en comú amb el poder polític, com si fossin independents, en canvi, no ho són". Aquestes institucions són, per exemple, les estructures familiars, la universitat, el sistema educatiu, la ciència, la medicina, la psiquiatria, la vertadera tasca política en una societat com la nostra és criticar el treball de les institucions que semblen neutrals i independents, per tal de desenmascarar-les i lluitar contra elles. Aquesta tasca és important perquè: el poder polític va molt més al fons del que hom creu; hi ha centres i punts invisibles de suport poc coneguts. És important conèixer els llocs i les formes amb les quals s'exerceix llur dominació. Cal tenir-los en compte aquests punts de suport del poder de classe, "si no hi ha el risc de deixar que continuïn existint; i de veure com aquest poder de classe es reconstitueix fins i tot després d'un procés revoucionari aparent".

Ch. Insisteix en la importància d'elaborar una teoria social humanística, basada en un concepte de naturalesa humana.F. En la seva resposta Foucault fa veure a Chomsky que el socialisme ha sostingut la tesi de la naturalesa humana alienada a causa de les condicons econòmiques. "El socialisme d'un cert període, al final del segle dinou i començament del vint admetia efectivament que en les societats capitalistes hom no s'havia realitzat amb tota la seva plenitud la naturalesa humana, que estava certament alienada. I es somniava en l'alliberament de l'home. ¿Quin model s'emprà per a concebre, projectar i realitzar-la eventualment ? Fou, de fet, el model burgés (…) La universalització del model del burgés ha estat la utopia que ha inspirat la constitució de la societat soviètica. (…) Crec que és difícil dir què és exactament la naturalesa humana (…) Mao Tse Tung parlava de naturalesa burgesa i de naturalesa proletària i, considerava que no era la mateixa cosa".Ch. "Certament el nostre concepte de naturalesa humana és limitat; està parcialment condicionat des del punt de vista social, constret pels nostres propis defectes i les limitacions de la cultura intel·lectual en la qual coexistim. (…) I això significa que hem d'ésser suficientment agosarats per a especular i crear teories socials sobre la base d'un coneixement parcial, mentre resti obert a una possibilitat forta (…). "Crec que últimament tindria molt de sentit, en molts casos, actuar contra les institucions, si en fer-ho hom colpeja els fonaments del poder i de l'opressió de la societat. No obstant les lleis vigents representen en gran manera certs valors humans, interpretades correctament permeten de fer moltes de les coses que l'Estat prohibeix. I és important aprofitar aquesta dada."F."És veritat que en tota lluita social hi ha implícita una qüestió de justícia (…). Però si la justícia obstaculitza la lluita social, aleshores esdevé un instrument de poder (…). Cal emfasitzar la justícia en termes de lluita social".Ch. "El concepte de legalitat i el de justícia no són idèntics (…) En la mesura que la legalitat implica justícia –en el sentit d'una societat millor- nosaltres hauríem de seguir i obeir la llei, i, forçar L'Estat i les grans corporacions a complir la llei (…) si tenim el poder per fer-ho". Naturalment –afegeix- en els països on impera l'autocràcia, la dictadura, aleshores cal oposar-se a la llei i deixar-la de banda.F. Li vull respondre amb paraules de Spinoza: "el proletariat no fa la guerra contra la classe dominant perquè la considera justa. El proletariat fa la guerra contra la classe dominant perquè, per primer cop en la història, desitja prendre el poder. I perquè vol enderrocar el poder de la classe dominant considera aital guerra justa".Ch. "No hi estic d'acord. Hom fa la guerra per guanyar, no perquè sigui justa". (…) Si la presa del poder ha de portar a un Estat policial, en el qual la llibertat i la dignitat de les relacions humanes han d'ésser anorreades, jo no vull, aleshores, que el proletariat prengui el poder".F. El poder del proletariat podria, en un cert període de temps, usar la violència i una guerra perllongada contra la classe dominant si el triomf o la victòria no estan assegurades.Ch. "(…) l'ús de la violència (…) sols es pot justificar per l'obtenció d'un resultat més just".F. "El que vol aconseguir el proletariat és justament foragitar la classe que de moment ocupa el poder" i així aconseguir la supressió del poder de classe en general.Ch. "Hi ha una última justificació (...)".F. "Jo no parlo en termes de justícia, sinó de poder".Ch. Cap leninista s'atreviria a dir: "«Nosaltres, el proletariat, tenim dret a prendre el poder i a llençar a qui sigui a la foguera». Si aquesta fos la conseqüència del fet d'haver pres el poder, llavors no seria just". Chomsky es manifesta molt escèptic davant d'un possible període de dictadura proletària, violenta i sagnant, puix que això va contra els principis humanistes que ell defensa d'acord amb el pensament anarquista.F. "Si li sembla seré una mica nietzscheà (…), la idea de justícia en ella mateixa és una idea que s'ha posat en circulació en diversos tipus de societat com un instrument d'un determinat poder polític o econòmic o com una arma contra el poder. Però (…) el concepte de justícia funciona en una societat de classes com una reivindicació per part de la classe oprimida i en tant que la seva justificació. Ch. "Crec que és massa precipitat caracteritzar els nostres sistemes de justícia com a mers sistemes d'opressió social". F. " (…) vostè no pot impedir que pensi que totes aquestes nocions de naturalesa humana, de justícia o de la realització essencial de l'ésser humà són totes nocions i conceptes elaborats en el si de la nostra civilització, de la nostra manera de conèixer i de la nostra forma de filosofar i que en conseqüència formen part del nostre sistema de classe; hom no pot (…) posar al davant aquestes nocions per a definir o justificar una lluita que haurà de i consistirà, a enderrocar els fonaments de la nostra societat. Això és una extrapolació per la qual no hi puc trobar una justificció històrica".El filòsof francès posa, ara, el dit en la nafra: la manca de consciència de classe dels treballadors en els nostres dies i, podríem afegir pel nostre compte: la crisi de les doctrines i les filosofies humanistes després de la «mort de Déu» i de l«'oblit de l'ésser» heideggerià.

Ch. Creu que la revolució ha d'ésser universal però conduïda pels homes que participen el treball productiu. A més a més, admet que avui en dia encara hi ha molta gent que treballa en tasques gens satisfactòries, gent mal pagada, explotada, fins i tot a la societat occidental: "Molta gent estan exclosos de la possibilitat del treball productiu". A la nostra societat –continua- s'ha produït una promoció: gent camperola han passat a ser obrers especialitzats, enginyers, científics, treballadors intel·lectuals, dels serveis, que ha de constituir la classe predominant de treballadors del futur. Cal educar els estudiants de tal manera que se sentin identificats com una part integrant de la força de treball i que contribueixin a promoure la revolució social, en comptes d'esdvenir uns tecnòcrates, servents dels interessos de l'Estat o del poder privat. F. Vivim en una societat on cada vegada més el poder es centralitza, això està en contraposició amb les seves idees de les petites comunitats. D'altra banda, com pot col·laborar vostè en una entitat com el MIT que és un gran promotor i artífex de la guerra del Vietnam.Ch. Jo estic per les entitats descentralitzades, crec que la línia a seguir ha d'ésser la marcada per associacons lliures, federals (…). Pel que fa a la col·laboració amb el MIT Chomsky reconeix que és una institució dedicada a la investigació militar, no obstant està animada per valors llibertaris, està adherida a la Bill of Rights i a ell li permeten d'adoptar les mesures de la desobediència civil contra la guerra del Vietnam, a la vegada la institució té cura de no provocar desastres pitjors. Passa el mateix que amb Marx que va aprofitar l'avinentesa de treballar al British Museum, la institució representativa del colonialisme britànic opressor, contra la qual ell incitava a lluitar.F. Atès que el tema de la presa de poder és important pel pensador francès, aleshores Foucault torna a insistir i li fa aquesta pregunta al lingüista nordamericà: "¿No creu vostè que és necessari una organizatció centralitzada que pugui criticar la influència de la tecnologia en el conjunt de l'univers? No veig que això sigui possible mitjançant una tecnologia reduïda".Ch. No tinc res en contra de la interacció, de la federació d'associacions (…), però critico la centralització del poder.F. Però el poder és necessari, per exemple, -li respon- per prohibir que algunes institucions tecnològiques portin a terme allò que únicament beneficia la corporació en qüestió.Ch. "(…) un sistema de poder centralitzat tendeix, en general, a maximitzar un dels pitjors instints humans, és a dir, l'instint de rapacitat, de destrucció, d'acumulació de força per tal de destruir els altres (…) volem crear un tipus de societat on això sigui eliminat i substituït per uns altres instints més saludables." Naturalment es refereix a la societat anarcosindicalista.F. "Espero que vostè tingui raó".D'aquesta manera s'acaba aquest interessant diàleg que uns trenta anys després dels fets revolucionaris del 19 de juliol a Barcelona semblen donar la raó a García Oliver, almenys en la sintonia del filòsof francès Michel Foucault. Sintonia que es complementa amb la defensa aferrissada de l'humanisme i de la possibilitat d'una societat àcrata enmig d'una civilització tecnocientífica. Com podem veure una qüestió apassionant, oberta.Tanquem el capítol amb aquestes paraules de García Oliver: "Me daba cuenta de que, entre el ayer y el hoy, se iniciaba una inquietante etapa revolucionaria que traería inopinados planteamientos de problemas que exigirían una rápida solución y que ésta debería ser original, totalmente nueva, sin vinculación con el pasado, que en parte de había hundido ya, pero que trataría incansablemente de reproducirse. Toda revolución lleva consigo la contrarevolución. Revolución es una marcha adelante a partir de un punto dado. La contrarrevolución es el regreso al punto de partida y, a veces, más atrás. (…) Nosotros los anarcosindicalistas de la CNT, perseguíamos establecer el comunismo libertario. Pero ya, en aquel mismo momento, como lo atestiguaban los múltiples intentos realizados en Catalunya y en el resto de España a lo largo de la República". El procés revolucionari requereix el manteniment de la fe en la Idea i el capteniment ètic, humà, però alhora tenint present les circumstàncies històriques que en ocasions obliga a decidir accions que freguen les teories polítiques maquiavèl·liques.8. El comunisme llibertari segons Joan García OliverAbans de glossar el seu pensament, exposo succintament la seva biografia, puix que les seves idees són el resultat de les reflexions sobre les circumstàncies polítiques que afaiçonaren la seva experiència com a lluitador anarcosindicalista.8. 1. BiografiaL'anarcosindicalisme i per extensió l'anarquisme no s'ha pogut treure de sobre un cert desprestigi motivat pels seus fracassos històrics, per exemple, a la Comuna de París o a la revolució de 1936 a Catalunya. Com tota ideologia que ha lluitat i s'ha compromés per a transformar la societat no ha pogut evitar de caure en errors i accions no desitjables. És a dir, l'anarquisme que sempre s'ha presentat com una doctrina "purista" –semblantment a la religió cristiana- en el moment de tocar de peus a terra, de passar de l'universal al particular, de la ciutat utòpica a la ciutat terrenal, ha hagut de patir contradiccions i

desenganys. Però, ¿hi ha alguna ideologia política o religiosa que es salvi d'aquesta problemàtica? En tot cas, en la reflexió autobiogràfica de García Oliver sura un cert sentiment d'amargor. Nascut el 1901 a Reus (capital del Baix Camp), de família obrera, autodidacta, home d'acció, però al mateix cultivat, amb capacitat intel·lectual, amb una visió política admirable, escriptor, articulista, gran orador i conferenciant brillant, dirigent de la CNT, empresonat diverses vegades i torturat, organitzador de l'Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya l'any 1936, ministre de Justícia de la Segona República Espanyola el 1937 i, que, a més a més, exercí també funcions de diplomàtic, era un home idealista, però que tocava de peus a terra. Una personalitat complexa, dreturera, en definitiva, calidoscòpica. Un militar com el coronel Vicenç Guarner a Memorias de la guerra civil española a l'epígraf titulat ´Columnas «Aguiluchos» y «Roja y negra». García Oliver con el comandante Josep Guarner como asesor técnico`, constata: "Era Joan García Oliver, nacido en Reus, el verdadero espíritu organizador del Comité de Milicias. Personalidad relevante, elocuente, decidido, autodidacta de mérito, comprensivo y de una sorprendente actividad, tenía dotes indudables de mando y de muy notable inteligencia. De mediana estatura, amplia y abombada frente, recia complexión y de unos treinta y cinco años de edad, sabía inspirar confianza a los que le rodeaban y llegó a ser, en 1937, un buen ministro de Justicia de la República, después de haberse distinguido en la vida sindical barcelonesa, y realizado actos numerosos de valor personal. Aunque su presencia era indispensable en puestos de dirección, decidió tomar parte activa en la lucha y logró que se le encomendara el mando y organización de dos columnas confederales de unos 2.000 hombres cenetistas reforzados con guardias voluntarios de los grupos de Asalto y apoyados por tres baterías de artillería, que en camiones y coches requisados se encaminaron por Lérida y Barbastro al suroeste de Huesca, y padeciendo fuertes ataques aéreos, que ocasionaron muchas bajas, lograron apoderarse, a pesar de su absoluta inexperiencia militar, que les hacía incapaces de avances aprovechando el terreno y de dirigir el fuego de fusiles y armas automáticas en forma ordenada y precisa, del castillo de San Juan y del cementerio inmediatos a Huesca, que quedó casi cercada por el Sur. El 30 de agosto estas fuerzas cortaron el ferrocarril que unía a la ciudad de Huesca con el exterior y fue construida una pista militar desde Alerre a Lupiñen, que permitió el abastecimiento de los habitantes y de la guarnición. Todo el sector desde la carretera a Sariñena hasta los castillos de Torres Secas, pasando por el cementerio y por Benaries, quedó fortificado y estabilizado".Una altra persona representativa de la Generalitat de Catalunya i que ocupà un càrrec decisiu en la lluita, als carrers de Barcelona, contra el cop militar el juliol de 1936 diu: "(…) vaig poder comprovar que molts dels dirigents de la C.N.T. tenien no solament un coratge personal indiscutible, que a vegades arribava al límit de la temeritat, sinó que a més tenien notables aptituds per a l'organització i el govern, no exemptes del sentit de responsabilitat. En aquest sentit, es destacà, entre tots ells, Joan García Oliver, que més tard -en plena guerra- fou un gran ministre de Justícia del Govern de a República. (…) Aquests atacants civils eren bons elements, pertanyents a organitzacions sindicals, predominantment de la C.N.T., valents i nobles, que actuaven amb una certa disciplina i amb un objectiu ben determinat, com els que ens ajudaren a vèncer els rebels al «Cinc d'Oros», a l'Avinguda d'Icària, al carrer de la Diputació, al Paral.lel, a la plaça d'Espanya, a la plaça de Catalunya i, últimament a la Divisió".Una persona no massa simpatitzant del moviment anarquista –en Francesc Badia- comenta: "El nou ministre de Justícia era Joan García Oliver, nascut a Reus, un dels dirigents més prestigiosos de l'anarquisme espanyol. (…) Malgrat la seva relativa joventut –aleshores tenia trenta-cinc anys- la biografia era impressionant (…) Però va ser el juliol del 1936 quan el seu prestigi dins del món àcrata arribà al punt més alt. Lluità valentment pels carrers de Barcelona contra els militars sollevats i, un cop sufocat l'alçament, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes la creació del qual havia impulsat ell mateix".Crec que són testimonis eloquents, imparcials, de l'humanisme, el braó revolucionari, la capacitat de lluita i d'organització de qui exposo, ara, la seva biografia. A més destaco que ha escrit un llibre autobiogràfic, El eco de los pasos, on narra les seves peripècies vitals des del seu Reus natal fins el seu exili i vicissituds a Mèxic. El fil conductor de l'assaig autobiogràfic, ensems lúcid i crític amb la FAI, és el compromís i fidelitat amb la lluita obrera des dels seus anys de preadolescència a Reus, fins a l'exili a Mèxic, fidelitat que no impedeix a García Oliver mostrar els errors polítics comesos per l'organització sindical durant la guerra: fonamentalment el de no haver consumat la revolució iniciada als carrers de Barcelona el juliol de 1936. Compromís ideològic que no li impedeix tampoc de plantejar la necessitat d'adaptar-se a cada conjuntura històrica, car ha comprés molt bé que una utopia política, si hom la vol realitzar ha d'«embrutar-se les mans» i ha de comptar amb el trencacolls de la realitat tal com és, que sols se supera amb decisió i fermesa amb una visió clara de les circumstàncies: les fites revolucionàries s'han d'assolir pel camí tortuós i costerut de la praxi.

La rica i dura experiència revolucionària, acompanyada de la seva formació autodidàctica en l'escola de la presó i en la pràctica de la lluita sindical, fan possible l'elaboració del seu pensament exposat amb una notable bellesa literària. García Oliver narra les seves peripècies polítiques, les positives i les negatives, i en fer-ho posar en entredit la seva pròpia ideologia i la seva mateixa actuació política i sindical. En cap moment cau en la temptació de l'autoelogi, de l'incens, de l'hagiografia. Home d'acció, organitzador, intel·lectual amb una perspectiva política àmplia, global, protagonista d'una època històrica revoltada, difícil, tràgica, curulla d'esdeveniments amb repercussions posteriors greus, és capaç de fer prediccions, àdhuc, sobre la futura unitat europea.En una visita realitzada el mes d'octubre de 1936 a l'escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya, promoguda per la seva iniciativa i codirigida per ell, en tant que organisme militar depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, davant de la promoció d'alferes provisionals pronuncià aquests mots: "Jo que he estat mestre d'atracadors internacionals us dic que no sigueu Quixots, sinó Sancho Panzas." Una sentència que expressa quin és el tarannà del nostre estimat personatge.8. 2. El pensament de Joan García OliverCom acabo de dir, El eco de los pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milicias, en el Gobierno, en el exilio és un llibre biogràfic, en part doctrinari, però amb una contribució notable a la historiografia de la Guerra Civil i, d'altra banda, sorprenentment poc divulgat. Pulcrament escrit, amb un cert to apassionat, però contingut alhora, ja que prima en ell la reflexió i l'exposició de principis. Conté elements documentals, registre de reunions i de les actes corresponents, referències bibliogràfiques, vivències personals i transcripció de diàlegs.En el pròleg del llibre el nostre autor afirma: "La CNT tuvo excelentes luchadores, hombres y mujeres capaces de llenar páginas de Historia. Pero careció de intelectuales capaces de describir y de teorizar nuestras gestas". Remarco la definició de veritat; és una bella reflexió filosòfica que expressa nietzscheanament la relativitat de tota empresa humana, per ideal que pretengui ser: "La verdad, la bella verdad, sólo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad".García Oliver -fill d'una dona pagesa, casada en segones nupcies amb el seu pare, paleta d'ofici, té dos germans; el petit, Pere, va morir en plena infantesa- va passar moltes necessitats: "Para ponerle freno a la boca, comprábamos el pan el sábado para toda la semana, de forma que se fuese secando. Pan blando, nos habríamos comido toda la canasta en un par de días. ¡Qué delicia comer pan tierno, casi salido del horno! Existían pastelerías en Reus. Pero no eran tiendas para los obreros." Així, de petit, ja palpa l'ambient sòrdid de la clase obrera, les lluites, els esdeveniments tenyits de sang: "Julio de 1909. Se había declarado el estado de guerra, porque en Barcelona ardían como antorchas las iglesias y los conventos". Als set anys assisteix a l'Escola Pública de Reus, però als vuit ha de posar-se a treballar, atesa la situació econòmica familiar molt precària. La seva mare mor de dolor a causa d'haver-se assebentat que el seu fill és turmentat greument a la Jefatura Superior de Barcelona, l'any 1933.Als deu anys comença a viure les vagues que, segons el seu parer, sempre acabaven malament pels treballadors, mancats com estaven d'una bona coordinació o lideratge sindical. Mentrestant, ingressa en un col·legi on manifesta les seves capacitats intel·lectuals. Assisteix a classes de doctrina cristiana, el rector de la parròquia s'interessa per ell en comprovar que és un noi espavilat i li proposa l'ingrés al Seminari. Però els seus pares no ho veuen amb bons ulls i als onze anys, poc després d'haver fet la primera Comunió ha de posar-se a treballar de meritori a les oficines d'una empresa dedicada al comerç de vins.Al cap de dos anys decideix marxar a Barcelona, sense avisar als seus pares; vol assolir una feina millor remunerada, tan sols guanyava deu pessetes al mes, exerceix diversos oficis, malgrat tot la seva activitat principal és la de cambrer, fet que li permet de tenir moltes relacions, però ell aspirava a més: anar a París. Però, de fet, no passa de Girona –tenia aleshores tretze anys-, no s'atreveix a donar el pas definitiu i retorna a casa. En veure'l el seu pare d'una forma lacònica li aboca: "-Poco te duró el vender azafrán". Una expressió típica d'aquella època i que feia referència als venedors de safrà que anaven de poble en poble venent aquesta mercaderia. A Reus, més endavant a Tarragona i després a Barcelona reemprèn les tasques laborals en restaurants, bars i hotels diversos. En la ciutat comptal veu i viu en directe les vagues, als carrers, arresserats darrere les barricades aixecades amb les llambordes, els obrers fan front a les càrregues de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit. Recordarà sempre aquests mots de desesperació d'un company –estem a l'any 1917: "¡Aquests fills de puta (…)! ¡No es pot amb l'exèrcit!".A poc a poc recapacita sobre la manera com lluiten els seus companys. Ell sempre es feia aquesta pregunta: "¿Por qué, en las dos pequeñas revoluciones que había presenciado, los revolucionarios siempre aparecían solos o casi solos, dispersos y disparando al aire? En tales condiciones serían siempre vencidos". També escoltava converses, comentaris de gent diversa que posaven en relleu que els únics autèntics revolucionaris eren els anarquistes i els sindicalistes, encara que eren tillats d'ingenuus. Es va formant, doncs, pràcticament al carrer, tot i que era un noi, als setze anys, molt auster, seriós, poc inclinat

a determinades relacions amicals, a frequentar certs ambients, a jugar cartes o a beure. L'any 1919 s'afilia a la Societat de Cambrers l'Aliança, on coneix a Largo Caballero. Li agafa a Barcelona, encara que d'una manera indirecta, la vaga de la Canadenca, es veu obligat a servir el dinar a dos mariners que substitueixen els obrers que mantenen l'aturada de la feina; tot i aquest inconvenient observa el comportament dels piquets de vaga, en fi, la vaga de la Canadenca és una experiència mes que s'acumula en el seu bagatge de lluitador sindical.L'Aliança, la societat de cambrers abans esmentada, es fusiona amb la Concòrdia i adopta el nom de Sindicat de la Indústria Hotelera, Restaurants, Cafés i annexos, amb seu al carrer de Guàrdia, situat a l'anomenat "barri xinès". Allà experimenta les primeres experiències directes de lluita, ja que forma part del Comitè d'acció i alhora tasta la vida de presidiari, en ingressar, després d'una vaga fallida, a la presó Model de Barcelona. García Oliver constata – com una mena de premonició o avançament del que passarà després en les jornades de juliol del 36- que no existeix una bona coordinació entre els obrers sindicalistes i els partidaris de l'acció i la participació política, i, que dur a un enfrontament entre els anarquistes i els anomenats sindicalistes. Davant d'això s'afilia al Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, pren part en una altra vaga de cambrers frustrada per no seguir les directrius anarcosindicalistes que defensaven l'acció directa (val a dir, no obstant això, que els sindicats anarquistes tenien caixa de resistència, cosa que els permetia de resistir sense haver de treballar).Dels anys disset als vint es viu un període de conflictes, de lluites entre els pistolers, pagats per la patronal, i els militants sindicalistes, pertanyents als grups de defensa del Sindicat Únic. Període d'agitacions, d'aturades, d'empresonament de líders obrers de renom, així doncs, les presons s'omplen cada vegada més i s'enrareix l'ambient politic i laboral. El 1920 es produeix una mort a la presó Model que provoca un motí, avortat d'arrel per l'exèrcit. Un cop alliberat de la presó coneix a Andreu Nin de qui diu: "Tenia aspecto de oficinista, era rubio, de cabellos algo ondulados, con lentes, tras de las cuales sus ojos miraban sonrientes". Feia poc que s'havia afiliat a la CNT, esperava que els intel·lectuals catalans s'interessessin per la revolució, car en aquells moments –segons Nin- el nacionalisme estava sota la influència de les sotanes i dels elements més retrògads de Catalunya. Naturalment, en aquelles circumstàncies, es referia a la Lliga Catalana de Cambó, partit amb un gran contingent de burgesos que eren en part responsables de la greu situació dels obrers. 8. 3. Temes concrets del seu pensament polític García Oliver sempre ha defensat l'internacionalisme abans que el nacionalisme, ha estat conseqüent amb els seus ideals sindicals. No té res d'estranyar que propugni l'enteniment i la col·laboració amb la classe obrera espanyola abans que amb la burgesia catalana, defensora dels seus interessos de classe. En aquells moments, potser per la seva edat, dinou anys, adoptà, també, una tessitura radical en el camp sindical: criticà durament els anarquistes procedents de les classes benestants com ara Federica Montseny, la família Urales, considera un reformista Salvador Seguí, conegut com el «Noi del Sucre», no està d'acord, més endavant, amb el reformisme d'Àngel Pestaña, tot i que respecta i admira ambdós. És partidari de l'acció directa, fins i tot de la lluita armada, però no del terrorisme: "En todo proceso revolucionario planteado en una determinada nación, los actos llamados terroristas entorpecen la marcha de la revolución".En aquestes circumstàncies torna a la seva ciutat nadiua, Reus, amb l'encàrrec d'organitzar el Comitè local de la CNT, un sindicat que al Baix Camp reculava a causa de la vaga fallida del Vapor Vell; en aquells moments els obrers reusencs estaven dominats pels partits republicans i en certa mesura pels carlistes amb una llarga tradició en aquelles contrades. Allí fundà el Sindicat Fabril i Tèxtil i impulsà el del Transport. L'escaiença d'una vaga exitosa, encarrilada per ell, el promou a càrrecs de més responsabilitat, s'incorpora al Comitè provincial; desenvolupa una intensa labor de propaganda amb conferències, mítings, per a exemple a Constantí substitueix el «Noi del Sucre», car aquest no va poder acudir a aquest poble tarragoní.Continua la seva activitat organitzadora i de creació de diferents Sindicats Únics a Reus: el d'Oficis Varis, el de l'Alimentació. Es viu un resorgiment de la CNT arreu de Catalunya: a Terrassa, Hospitalet de Llobregat, Badalona, Súria, Sallent, (…). Són els anys corresponents a la Primera Guerra Mundial quan un sector de la burgesia catalana juga als negocis bruts del contraban, l'especulació, i determinats empresaris s'enriqueixen a l'esquena de la suor dels obrers amb salaris baixos i condicions de treball molt precàries, amb una maquinària antiquada.La conflictivitat social i política propiciarà la vinguda de la Dictadura de Primo de Rivera, l'enduriment de les posicions dels empresaris, els empresonaments, en definitiva, la repressió, especialment amb el nomenament del tristement famós Martinez Anido, governador civil de Barcelona i del seu ajudant Arlegui. Davant d'aquestes circumstàncies adverses la lluita sindical es debilita; el 1921, a tot Catalunya foren clausurats molts locals anarcosindicalistes, perseguits i assassinats militants obrers pels pistolers de la patronal. Això explica, en part, la dèbil resposta de les organitzacions obreres al cop militar de Primo de Rivera.

És en aquests moments de gran duresa on es va formant el revolucionari García Oliver que torna a ser detingut, aquesta vegada a Tarragona, on ingressa a l'anomenada presó de Pilatos, però segueix al peu de la lletra el manual del comportament d'un revolucionari: disciplina interior, control de les pulsions sexuals, exercici físic, llegir i escriure, ordenar els períodes de temps, estar convençut de l'activitat que cal dur a terme en pro de la lluita per la justícia social i la igualtat. El 1922, amb motiu de l'assassinat de Dato es produeix una mena d'obertura politica, s'alliberen presos entre altres ell mateix.Les tancades obligades li permeten de reflexionar i d'anar elaborant la seva pròpia teoria revolucionària, al marge de les velles i un xic tronades teories anarquistes, molt allunyades de la realitat social i política. Escoltar els dirigents anarquistes o anarcosindicalistes, com Peiró, Buenacasa, el «Noi del Sucre», bons rètors, en els mítings i conferències adreçats als obrers és per a ell una font inestimable d'aprenentatge de l'oratòria necessària per a atreure l'atenció del públic i escatir les tendències ideològiques que es donaven en el si dels sindicats i les organitzacions. Per exemple, Seguí diu: "«El sindicalismo gana y pierde huelgas, y así será hasta el final, cuando la clase obrera, mediante la revolución social, acabe con el capitalismo y con el Estado. Hasta ese final decisivo, los sindicalistas no deben sufrir en su honor si alguna vez pierden alguna huelga, porque el honor es un lujo de burgueses»". Altres paraules del mateix líder sindical, malgrat tot no plauen a García Oliver, perquè defensa la necessitat d'evitar el vessament de sang en el moment de la revolució. Efectivament, el «Noi del Sucre» es decantava més aviat per una línia més possibilista, de lluita sindical, eludint l'armada; també són paraules seves, recollides com les anteriors pel reusenc: "«El comunismo libertario debe ser considerado como un posibilismo social. Quiero decir que su realización se logrará por la vía de la experiencia. No creo gran cosa en la eficacia de las Internacionales obreras. Por lo menos, hasta el presente, de nada han servido. En cambio, creo que podría resultar interesante una Confederación Hispano Americana de Trabajadores»". El dilema fonamental de l'anarquisme: formar part del govern i responsabilitzar-se amb tasques estatals el resol dreturerament amb el seu tarannà enèrgic i agosarat. Cal mullar-se per tirar endavant la revolució. Si no hi ha dolor, no hi ha vida, si no hi ha risc, aleshores la revolució roman com un mer projecte, com un somni romàntic que pot inspirar una fantasia per a una novel·la, però res més.A més a més, García Oliver té el convenciment que el compromís polític, la participació política en el govern, s'ha d'exercir a partir d'una actitud ètica, amb sentit d'honestedat, amb la finalitat d'impulsar i d'ajudar a concretar la revolució social d'una manera constructiva. Indiscutiblement és conscient dels riscs que comporta la participació en el govern, però sense la confrontació amb la realitat, aleshores els principis resten en una pura abstracció. L'anarquisme no pot prescindir del contrast, del xoc violent amb la praxi. Si l'exerceix, el contrast, en el moment de l'esclat revolucionari, de les incautacions i de les col·lectivitzacions, ¿perquè no ho ha de fer amb les estructures polítiques que constitueixen l'armadura legislativa, econòmica i financera de la societat capitalista? ¿No és lícit transformar les estructures necessàries i posar-les al servei de la revolució social? ¿Por qué l'estructura política ha de corrompre el governant? Ell pensa que és la persona, no la institució, la causa de la corrupció: En tot cas, l'ésser humà porta dins seu la capacitat de corrompre's, però si hom vol no hi cau en la corrupció. García Oliver és conscient que la revolució, en tant que projecte universal, encara que sigui defensada per l'element humà combatiu i entusiasta, no pot prescindir dels mitjans, de l'exèrcit (recordem el segon nivell de l'estructura de l'Estat platònic), disciplinat, eficient, dotat d'armament adient. I aquests mitjans havien de sortir de l'element econòmic, dels beneficis de la producció, de les empreses que en aquells moments estaven col·lectivitzades (tercer nivell de la República platònica), si és que hom no volia dependre de les nacions capitalistes: Anglaterra i França, com a mínim indiferents a la Revolució, ja no diguem les enemigues declarades: Alemanya i Itàlia. O els diners sortien de l'economia pròpia (les col·lectivitzacions emprenien una ruta corporativista) o bé s'havia de recòrrer a la Unió Soviètica que ja sabem que l'ajut se'l va fer pagar a preu d'or, i la seva influència s suposà la pèrdua de l'hegemonia política de l'anarcosindicalisme.D'altra banda, en aquells moments calia defensar la República espanyola per sobre de tot davant del perill feixista intern i extern, calia, per tant, una visió d'àguila, no de gallina, calia la unitat, la disciplina, l'ordre, el sentit autèntic d'autoritat que no té perquè està renyit amb l'esperit humanista anàrquic. Anarquia no vol dir de cap manera caos; l'anarquisme és ordre, organització. Calia, doncs, governar, administrar, orientar l'economia cap a la seva finalitat: el bé comú. Una revolució que s'havia de defensar no sols amb l'ardor i l'entusiasme, sinó també amb la raó i amb els mitjans, instruments adequats per a transformar la realitat. Amb aquestes idees es compromet a formar part del govern de la Segona República, com a ministre de Justícia des del novembre de 1936 fins a finals de maig de 1937. I realitza una doble tasca important: a) organitzativa pel que fa al propi Ministeri; b) legislativa: lleis sobre la legalització de les incautacions, regulació dels Tribunals Populars, regulació dels matrimonis dels milicians, creació d'un règim de presons i de camps de treball més humanitari. Apart d'això la tasca de col·laboració amb el Ministeri de la Guerra per tal d'ajudar a la creació del nou Exèrcit Popular, amb l'experiència adquirida a Catalunya com a secretari del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i creador igualment l'Escola de Guerra..

Les lectures i la mateixa experiència el fan madurar, ell mateix es considera massa romàntic, no volia seguir la línia de Salvador Seguí: "Cuanto más me analizaba más faltas de las que achacaba a Seguí me reconocía. Exceso de romanticismo, me decía. No era ni quería ser como él. El romanticismo a los españoles, nos venía de tierras adentro. A los nacidos a las orillas del Mediterráneo nos corresponde el clasicismo: sujetar los impulsos, distinguir lo que son molinos y lo que son gigantes, no confundir los rebaños de corderos con ejércitos y no liberar gentes cortando simplemente sus cadenas. De otra manera, pensaba, nunca se llegaría a la victoria." D'aquesta manera va elaborant les seves teories no sols sobre l'acció revolucionària, sinó també sobre el mode d'enfocar la praxi anarcosindical, tot defugint el quixotisme i l'utopisme. Les lectures dels clàssics l'ajuden a pensar sobre la condició humana: Tales de Milet, Heràclit, Antístenes, Diògenes, Sòcrates, Plató, Jesucrist, les figures de la mitologia i de la literatura espanyola: l'Ulisses d'Homer i el Quixot de Cervantes. Arriba a la conclusió que per arribar a la revolució cal seguir unes etapes concretes; es va refermant la seva oposició a la lluita nacionalista i no veu amb bons ulls, tampoc, els atracaments perpetrats pels seus companys: Ascaso, Durruti, a Amèrica del Sud.És interessant de veure la posició concreta que manté amb el nacionalisme català als anys vint, en plena Dictadura de Primo de Rivera, en part recolzada per un sector de la burgesia catalana, enfrontada a les forces obreres anarcosindicalistes que cerquen una millora en les seves condicions de vida. No és d'estranyar, doncs, l'oposició entre l'internacionalisme àcrata i el nacionalisme català, defensat per la dreta regionalista, de la mateixa manera que existeix l'enfrontament entre els anarquistes (i també, els socialistes) contra el règim democràtic republicà que no satisfà els anhels de justícia social de la classe obrera, tot i que la República s'intituli, «República de trabajadores».A pesar de l'enfrontament internacionalisme-nacionalisme García Oliver manté a París, l'any 1924, una interessant conversa amb el líder catalanista Francesc Macià. En resum es pot dir que respecta la sinceritat de Macià i la seva entrega a la causa que li ocasiona la pèrdua del grau de coronel de l'exèrcit espanyol. Però no hi està d'acord pel que fa a la independència de Catalunya, primer, perquè considera que no hi ha una consciència independentista al país, la gent se sent catalana, parla català, però no desitja majoritàriament l'enfrontament amb els espanyols. De fet, no hi ha hagut una lluita a mort entre les dues comunitats, Espanya i Catalunya, la pèrdua de la independència catalana prové del pacte entre les corones d'Aragó i Catalunya i Castella. García Oliver se sent català, reconeix la identitat lingüística indiscutible, però es mostra molt reticent davant del nacionalisme català que considera enemic de la classe obrera, car l'internacionalisme anarquista mai no lluitarà contra els treballadors espanyols: "La conciencia nacional carece de profundidad y de extensión. Yo, por ejemplo, me siento catalán, pero me sería difícil proyectar un sindicalismo revolucionario enfrentado a España. Y eso que tanto el sindicalismo como el anarquismo, realizada la independencia de Cataluña, pasarían a ser exponentes de una manera de pensar típicamente catalana". És la resposta que dóna a Francesc Macià en una trobada a l'exili de París, en plena dictadura primoriverista, quan l'«avi» li proposa de col·laborar amb l'intent d'alliberar Catalunya del jou de l'Estat espanyol. Raimon Galí no acaba d'entendre l'actitud crítica contra el nacionalisme català per part de García Oliver. No es fa càrrec que la burgesia catalana ha imposat condicions molt dures a la classe obrera. A més a més, la unitat obrera catalana entorn de la Generalitat ja es va realitzar, però va ésser entrebacanda en tot moment per les altres forces polítiques, entre elles, una part de l'Esquerra Republicana de Catalunya, poc partidària, per no dir gens, de qualsevol aventura revolucionària, tal com es demsotrà el 6 d'octubre.El 1927 es funda a València la Federació Anarquista Ibèrica, constituïda per una sèrie de grups d'afinitat, radicals, uns, anarquistes purs, d'altres, amb l'objectiu d'oposar-se a les tendències reformistes dels trentistes, encapçalats per Pestaña i Peiró, entre els més coneguts. García Oliver veu amb bons ulls aquesta federació, tot i que més endavant ell mateix retreu a la FAI un excessiu purisme i fins i tot l'abandó de la via revolucionària. La qüestió és que la FAI adquireix la fama de radical i de violenta, tal vegada perquè en ella intervenen els grups d'acció com el «Los Solidarios» i «Nosotros», integrats per García Oliver, Durruti, Ascaso, García Vivancos, Ricardo Sanz, Alfonso Miguel, Aurelio Fernández, i altres, partidaris de la revolució social immediata: "Pronto entré en relación con los compañeros que trataban de crear una oposición ideológica frente a la actitud claudicante de los viejos sindicalistas. Me había trazado una línea a seguir dentro de la Organización: considerar a la república recién instaurada como una entidad burguesa que debía ser superada por el comunismo libertario, y para cuyo logro se imponía hacer imposible su estabilización y consolidación, mediante una acción insurreccional pendular, a cargo de la clase obrera por la izquierda, que indefectiblemente sería contrarrestada por los embates derechistas de los burgueses, hasta que se produjera el desplome de la república burguesa. (…) Crear en la manera de ser de los militantes anarcosindicalistas el hábito de las acciones revolucionarias, rehuyendo la acción individual de atentados y sabotajes, cifrándolo todo en la acción colectiva contra las estructuras del sistema capitalista, hasta lograr superar el complejo de miedo a las fuerzas represivas, al ejército, a la

Guardia Civil, a la policía, lográndolo mediante la sistematización de las acciones insurreccionales, la puesta en práctica de una gimnasia revolucionaria". Aquesta gimnàstica revolucionària aniria afeblint el poder repressiu de l'Estat i seria protagonitzada per formacions reduïdes, paramilitars, sense connexió entre si, lligades als comitès de defensa dels barris; una estratègia de combat per evitar que l'anarcosindicalisme caigués en les posicions reformistes i crear una atmosfera de misticisme revolucionari en la classe obrera en els moments decisius de la lluita. Aviat es posà en pràctica aquesta estratègia revolucionària; el primer de maig de 1931 després del míting celebrat al Palau de Belles Arts (Parc de la Ciutadella) un grup de duescentes persones, algunes armades, intenten assaltar el palau de la Generalitat per tal d'entregar les reivindicacions al president Macià. Es produeix un intercanvi de trets entre els sindicalistes armats i els mossos d'esquadra. Es tracta del primer intent de demostrar la capacitat de lluita dels sindicalistes. Més endavant, en plena República, s'esdevingueren vagues insurreccionals, ocupacions de fàbriques: la del sindicat de la Construcció, els aixecaments del Baix Llobregat, a les mines de Sallent, Súria, etc.Paral·lelament a aquesta activitat revolucionària, més o menys espontània, García Oliver es preocupa d'assenyalar línies polítiques i estratègies, orientadores de la revolució, distintes a les que emanen dels rengles comunistes: "Un hecho revolucionario es siempre violento. Pero la dictadura del proletariado tal como la entienden los comunistas y los sindicalistas firmantes del manifiesto, no tiene nada que ver con el hecho violento de la revolución, sino que, en resumidas cuentas, se trata de erigir la violencia en una forma práctica de gobierno. Esta dictadura crea, natural y forzosamente, clases y privilegios. Y como precisamente contra estos privilegios y clases se ha hecho la revolución, el movimiento ha sido inútil. Y es preciso empezar de nuevo. La dictadura del proletariado esteriliza la revolución y es una pérdida de tiempo y energías". En aquesta línea místicorevolucionària, adequada al moment d'inestabilitat política republicana i de perill per a l'activitat sindical d'esquerres, a causa de les dictadures nazi-feixistes, en un escrit emés a la preso Model afirma: "No olviden los compañeros que el gran problema de la reconstrucción económica y moral del mundo, sólo puede encontrar solución mediante la acción revolucionaria de las multitudes impulsadas por el afán de conquistar los medios de producción y de enseñanza. Fuera de la revolución proletaria, todos los caminos están cerrados. La acción política y parlamentaria, para nuestras generaciones de la posguerra mundial, es una cosa tan vieja e inútil como lo fue el cristianismo para los descendientes de la Revolución francesa.. No hagan los anarquistas como esos grandes niños que juegan a la política revolucionaria desde Moscú. Téngase en cuenta que la escasa irradiación espiritual de la revolución rusa, no obedece a otras causas que a la imposición de la política parlamentaria al proletariado mundial". Els anarcosindicalistes estan encontra de la democràcia republicana i, en conseqüència, també del govern autònom republicà de Catalunya, com ho posa de manifest aquesta proclama gairebé incendiària escrita l'any 1932, quan García Oliver estava a la presó per haver participat en diverses accions revolucionàries, seguint la línea estratègica de la «gimnàstica revolucionària», i adreçada al partit, aleshores hegemònic a Catalunya, l'Esquerra Republicana: "Ya pueden los enchufados enemigos del proletariado catalán, amenazar a los componentes de la Federación Anarquista Ibérica, y pedir que se aprieten los tornillos a los extremistas y propugnar exterminios de «morbosos». (…) No importa, Cataluña ha dicho ya, y eso de una manera que no deja lugar a dudas, que quiere vivir sin políticos, sin burgueses, sin millonarios, sin curas, ni ratones de sacristía. El obrero catalán se funde otra vez con el obrero de España y del mundo entero. Por encima de la Izquierda Catalana y de sus encubiertos corifeos".Són moments d'efervescència política –tot i que es parli de l'anomenat oasi català- d'agitació i de lluita sindical a causa de les condicions en què vivien els treballadors. Ja ho he dit al començament del llibre, la guerra civil no s'entén sense el rerefons social tensionat per la precària situació econòmica dels obrers en general i per la radicalització ideològica, tant de les dretes com de les esquerres a tot l'Estat espanyol. Aquest escrit, igual que l'anterior –publicat a la revista Tierra y Libertad i elaborat a la presó- és ben eloqüent: "Para cualquier persona sensata, poseedora de un poco de raciocinio y sentido personal, será la cosa más natural del mundo que en España se puedan producir una tras otra, y sin que ninguna pueda ser calificada de decisiva, las huelgas generales. Porque, para una persona sensata, que se dé cuenta que en España no existen veintidós millones de millonarios, sino ventiún millones de seres que viven miserablemente y un millón de parásitos que se dan la gran vida, el hecho de que una huelga general se pierda no tendrá otra importancia que ser la causa de tener que producirse otra y otras, hasta que al fin, una, la definitiva para los potentados, dé el triunfo total a los veintiún millones de trabajadores esquilmados, sobre el millón de seres privilegiados que usufructúan los bienes y las riquezas de todo el país".Aquí García Oliver exposa la seva tesi sobre la necessitat de la consumació de la revolució protagonitzada pels anarcosindicalistes que havien fet front a la sublevació militar els dies 19 i 20 de juliol, de 1936. A partir d'aquells moments calia demostrar que la CNT-FAI, d'acord amb les previsions de la caiguda de la República, era capaç de materialitzar la revolució tan esperada i tan reiteradament proclamada, a saber,

que era capaç de prendre el poder i assumir les responsabilitats de govern sense caure en la dictadura: "De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nostros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad, porque sin esa demostración de capacidad de edificación de un socialismo libre, el porvenir seguiría siendo patrimonio de las formas políticas surgidas en la revolución francesa, con la pluralidad de partidos al empezar y con partido único al final (…)»".Però els dirigents de la FAI no van considerar l'oportunitat de prendre el poder i consumar la revolució. Aleshores les circumstàncies polítiques, la realitat dramàtica de la guerra, en el context del mes de novembre de 1936, obliguen a nous plantejaments: la col·laboració i la participació en el govern junt amb les altres forces d'esquerra. García Oliver accepta finalment ocupar el ministeri de Justícia, assumint la responsabilitat de govern amb totes les conseqüències, posant el coll en la tasca a fer. La defensa d'una República malmesa i trontollant és obligada. Són moments greus, allunyats de l'eufòria de quatre mesos abans, ara cal unir voluntats, unificar, fer labor governamental. Assumeix el càrrec sense prejudicis ideològics, al contrari, intel·ligentment es posa en el seu lloc com a ministre. El discurs del dirigent anarquista posa de relleu que sap estar en el lloc adequat en cada conjuntura històrica. Ara, l'acció revolucionària s'havia de concretar en lleis i normes que plasmessin els ideals anarquistes. Per aquesta raó transcric aquests paràgrafs del seu discurs pronunciat al cinema Coliseum de Barcelona el gener de 1937: "Habéis colectivizado, habéis socializado, habéis incautado; pensáis en economías de tipo local, regional, tenéis cada uno el ideal opuesto, que choca contra el ideal del otro; pero entre todos no tenéis el gran ideal, el ideal de todos, el nacional, el de la victoria. I la victoria no se conseguirá ni mañana ni pasado, mientras haya potencias que atenten contra el proletariado internacional, porque cuando un pueblo y una revolución están en lucha, ese pueblo, ese proletariado, si no quiere ser suicida, no tiene derecho a gozar de los frutos de esta revolución. ¡No tiene derecho! El deber del proletariado de asegurar el triunfo de la revolución le impone hacer el máximo de los sacrificios; todos los sacrificios puestos al servicio de la defensa de sus instrumentos, defensa de esta revolución. Y a vosotros os consta que llevamos seis meses de guerra, y en estos seis meses de guerra, ¿quién tiene que preparar la defensa armada de esta revolución? No [se] ha percibido en concepto de impuestos o en concepto de aportaciones para la obra revolucionaria, ni un solo céntimo. Y cuando no se percibe un céntimo, cuando uno goza de los frutos de la revolución, olvidando que esta revolución necesita armas y un ejército poderoso para defenderse; cuando uno goza de los privilegios y frutos de la revolución con este olvido lamentable, hace y juega el mismo papel de estrangulador de la revolución del proletariado, como lo juega la democracia francesa e inglesa y como lo juega (…) [una gran ovación impide oír el final]. (…) Vosotrso sois los que podéis salvar lo que os queda de la Revolución, que tenéis bien poco, porque sois ciertamente los detentadores de las fábricas, de los talleres, de todo; pero habéis de saber que no hay ninguna base legal sobre la que descanse esa posesión de fábricas y de talleres. Pero, ¿es que no lo sabíais? Mañana, por no haber legalizado vuestra posesión, por no haberle dado una forma, puede muy bien ocurrir que, después de haber hecho el sacrificio de vuestras vidas, aparezca otra vez el burgués, si vive, y si no el hijo del burgués, o sus presuntos herederos, y penentren en vuestras fábricas y en vuestros talleres y tomen posesión de los mismos sin que se les pueda impedir. Yo os aseguro que excepto de las tierras que el Estado español nacionalizó, de todo lo demás se os puede despojar en un simple juicio llevado ante cualquier tribunal municipal. (…) se necesita una armada potente, y esta armada potente debe ser el instrumento de defensa del proletariado. Todo cuanto se haga hoy en la vida industrial y en la vida general de España debe estar supeditado a este ideal de defensa del proletariado español. ¡En absoluto! Y, ¡ay de él si se olvida de esta verdad! Porque colectivizar o nacionalizar sin un ideal nacional, no le servirá de nada. Aquel pueblo que no tenga instrumentos de defensa adecuados a realizar su defensa, es un pueblo condenado a perecer y condenado a desaparecer. (…) Contemplad cada uno de vosotros vuestro nivel de vida, hoy, en plena situación revolucionaria. Es muy superior al del obrero soviético; muy superior al de ese obrero que lleva veinte años trabajando incansablemente para hacer un ejército potente que sea la garantía de su independencia social y nacional y la garantía del proletariado internacional. Y nosotros, hoy, en plena Revolución, gozamos de un nivel de vida superior al de un pueblo que hace veinte años hizo esta Revolución. Cuando queráis ser un pueblo revolucionario y un pueblo solidario del proletariado internacional, tenéis que empezar por convertir en hechos la expresión de estas extravagancias de orden dialéctico. Mientras no realicéis con hechos las palabras de solidaridad, etc., se pueden considerar como extravagancias. Y es que los manifiestos de de solidaridad, si hay un ideal de individuos, de pueblos, de provincias, se deben realizar individuo con individuo, pueblo con pueblo,

provincia con provincia; si hay una idea de fábrica, de Sindicato, incompatible con el de otra fábrica y otro Sindicato, es por la carencia de una unidad nacional.¿Es que pensáis que, repartida la semanada entre los obreros de una fábrica, como antiguamente se repartían los dividendos los capitalistas de una empresa, se está realizando una verdadera obra de revolución digna y honesta? ¿Y la cultura? ¿Cómo sostendríamos la cultura de los pueblos, sino con una unidad nacional? ¿Y la higiene? ¿Cómo la sostendríamos? ¿Y la asistencia social? ¿Cómo la sostendríamos? ¿Y la Armada? ¿Y el Ejército? ¿Cómo lo sostendríamos? Y vosotros mismos, si una fábrica marcha admirablemente y no os preocupáis más que de vosotros, ¿cómo sostendríais el ritmo de la industria, si no os preocupáis más que de vosotros? ¿Y qué vais a contar al hombre, a los obreros de las industrias en condiciones económicas [precarias]? Pero, ¿es que no veis, no os dais cuenta de que vuestros ideales propios, individuales, de fábrica, de Sindicato, son ideales burgueses, son ideales contrarevolucionarios?"L'abril de 1938, a Barcelona, un any i escaig després de la victòria anarcosindicalista la realitat era ombrívola (recordem que George Orwell, ja molt abans ho constata també a Homage to Catalonia). No hi havia queviures, cada dia arribava gent d'altres contrades de l'Estat a la recerca de refugi, d'aliments, d'allotjament. Amb la pèrdua d'Astúries i del nord després de desembarcar a França, els seus evaquats s'incorporaren a la ja nombrosa població flotant de la ciutat comptal. Això agreujava una situació ja de per si prou tensa i conflictiva. Ara bé, malgrat la derrota, malgrat l'exili, García Oliver manté els seus ideals anarquistes, atemperats, això sí, per l'experiència; la seva fe anarquista no el fa ésser intransigent i ell mateix planteja, ara, camins distints als que abocaren al fracàs per a arribar a l'assoliment de la justícia social. D'altra banda, és propi d'homes intel·ligents i honrats el reconeixment dels propis errors. Això ho vull destacar, car pocs dirigents d'esquerra han tingut la valentia de fer-ho. No cau ni en el panegíric, ni en l'auto-apología, i això l'honora. Ja en l'exili escriu: "Que este recordatorio no sea para ensimismarnos y nos conduzca a querer persistir en los errores que nos condujeron a las zonas gris sombrío del entuasiasmo; pues que los males que corroyeron a España y a la República nos son conocidos y que por contraste comprendemos cuáles pueden ser los remedios, concretemos éstos, formulémoslos, y vayamos francamente a su encuentro: ¡Una República vengada y liberada de traidores (…)! Una clase obrera inteligente y sana, capaz de realizar la conyuntura histórica CNT-UGT (…)! ¡Unos partidos republicanos de limpia ejecutoria, sin pretensiones de eternizarse en el poder, con predisposiciones a dejar paso franco a la Justicia Social, que tanto en españa como en Europa viene quemando las etapas de la Historia, no para violentar situaciones de clase, sino para facilitar el pan, el trabajo y el hogar a los hombres y a los pueblos (…)! ¡19 de julio de 1936, no nos prives de las luces de la inteligencia!".També és lúcida i conciliatòria la conferència emesa al Palau de Belles Arts de Mèxic de 29 de setembre de 1944 on propugna la col·laboració de l'anarquisme en la lluita contra l'enemic comú: el nazi-feixisme: "Desde que empezó la guerra, nuestra posición de solidaridad incondicional con las Naciones Unidas se ha mantenido invariablemente. Nunca nos hemos sumado al coro de los detractores de la Unión Soviética, Inglaterra y los Estados Unidos. Desde el principio, no hemos querido matizar el contenido social o político de las naciones democráticas en lucha sometiendo dicho contenido al contraste de nuestra ideología anarcosindicalista. (…) desde un principio, repetimos, hemos considerado que las Naciones Unidas hacían la guerra, de verdad, contra el nazismo alemán y el fascismo italiano, esos dos grandes enemigos de la República y del pueblo español (…) ¡Éramos, pues, aliados espontáneos, pero aliados (…)! Porque, nosotros, nunca nos hemos considerado vencidos por Franco y la Falange, sino por esos que fueron sus dos armados sostenes (…) ¡La República española venció, por lo menos, diez veces a Franco y a la Falange, y a cada victoria nuestra, respondían Alemania e Italia con más ayuda militar y armamentista para los falangistas! (…) A la vez, para no perdernos en posiciones imposibles de sostener por falta de una base de concreciones, (…) forjamos un instrumento que creíamos capaz de sacarnos de la desintegración en que perecía la República española, dotándola de órganos de representación y de lucha; (…) Y ni que decir tiene que siempre pensamos que el gobierno que se constituyese no habría de significar la satisfacción de una vanidad, sino que debería actuar inmediatamente por la liberación de España, incluso trasladándose parte de sus ministros –Defensa nacional, Justicia, Gobernación y Propaganda- a territorio español, entre los guerrilleros de Asturias o de Andalucía".Així doncs, la concepció de la revolució en l'exili, ha passat per un procés de maduració i de crítica de la pròpia doctrina anarcosindicalista. Un procés que desemboca d'acord amb les idees de García Oliver una mica més enllà de les posicions exposades en el capítol anterior, les de Noam Chomsky i les de Michel Foucault:"Yo iba más allá que nuestros jóvenes irreverentes de hoy. Afirmaba que sin las barbas de Marx y de Bakunin, la Primera Internacional de los trabajadores no habría fracasado. (…) Yo fui siempre un gran irreverente. Pero, a la vez era respetuoso con los santones. Solamente pedía que fuesen afeitados (…) Para que los trabajadores logren realizar su emancipación, es menester que la clase trabajadora se reencuentre

y suprima a Marx del marxismo y a Bakunin del anarquismo, analizando detenidamente qué cosa es el Estado y qué cosa es el gobierno, qué es la autoridad y qué es la libertad y por encima de todo, qué es el hombre." Em sembla que són paraules clarividents i a la vegada permeten marcar un camí de possible superació del drama anarquista, gràcies a l'experiència adquirida en la lluita revolucionària.CONCLUSIONSEl temps en què transcorre tot esdeveniment històric no és merament successiu, al contrari, forma com un ordit, en el qual el passat té incidència en el present i aquest el té en el futur d'una forma interactiva. Cal recordar també que la situació originària de l'home ve donada pel fracàs, per la indigència, encara que oberta a l'esperança, en lluita continua contra la finitud, la mort. A la vegada la vida humana temporal s'arrela en la història, en l'aquí i l'ara d'un país, d'una llengua, d'una cultura concretes. A Catalunya, el juliol de 1936, per mitjà de la revolució anarquista es va fer realitat, encara que breument i a cops i rodolons, l'ideal social de la igualtat entre els homes, de l'emancipació de la dona, de la responsabilitat de l'ésser humà en els afers públics tal com preconitzava Rousseau i més endavant els teòrics de la doctrina anarquista, en resum, es va fer realitat l'ideal de llibertat i autodeterminació preconitzat per Kant. Els esdeveniments revolucionaris de 1936, a Catalunya, van representar una fita històrica, a la mateixa alçada de la Revolució Francesa, de la Comuna París, tal com han reconegut polítics, filòsofs, historiadors, novel·listes, directors de cinema, arreu del món, amb repercussions polítiques, econòmiques a nivell internacional. La revolució anarquista catalana no sols té una dimensió política, social, econòmica i militar, sinó també i fonamentalment humana, d'aquí el seu atractiu per a la reflexió filosòfica. Albert Pèrez Baró a 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya diu: "Creiem que els fets que en ordre a a la transformació econòmica del país es produïren a Catalunya durant els trenta mesos que van de l'aixecament de del 19 de juliol fins al 26 de gener del 1939, data de l'entrada a Barcelona dels guanyadors de la guerra civil, no desmereixen en res, per la seva importància, de les dues revolucions esmentades. No hi fa res que l'assaig revoucionari fracassés; també fracassà la Commune de París i no per això deixà d'ésser un fet a historiar i explicar a les generacions posteriors. (…) Per això, malgrat els fracassos, l'experiment català resultà d'un interès extraordinari. No cristalitzà (...). Però, en algun cas, els vells cristalls dissolts tornen a trobar condicions oportunes i davant l'astorament dels qui no analitzen les aigües, sorgeixen amb una força sorprenent (...)"I això malgrat el fracàs de l'experiència, malgrat la seva curta, efímera, relativa i deficient posada en pràctica, per causes externes i internes que van contribuir decisivament al seu fracàs. Sigui com sigui, "en pocs dies, gairebé en hores, es veié clarament que el que havia començat com a resposta espontània contra l'aixecament s'havia convertit en un principi de revolució social en la qual cada un dels diversos sectors obrers intentava convertir en fets les seves pròpies concepcions ideològiques".Les causes "internes" són diverses:

a) el fet que la revolució social es produïs en el marc d'un conficte bèl·lic, amb connotacions polítiques, socials i econòmiques de més ampli abast. Efectivament forces de signe divers s'enfrontaren a la sublevació feixista. Esquerra Republicana, representava els interessos de la classe mitja burgesa, el P.S.U.C. i el P.O.U.M. els interessos de la classe treballadora qualificada i la C.N.T.-F.A.I., els interessos de la classe obrera no qualificada, el Lumpenproletariat; b) del primer moment els plantejaments radicals d'abolició de la propietat privada, d'implantació d'una igualtat absoluta, fonamentada en la propietat col·lectiva, varen quedar aigualits per les concessions fetes a la petita burgesia.

També es poden afegir les causes «externes»:a) boicot de les nacions estrangeres que tenien interessos comercials i financers a les empreses col·lectivitzades.b) situació de guerra, que impedí que totes les energies s'aboquessin a l'organització i al desenvolupament adequat de la revolució iniciada.c) oposició directa, per la força de les armes de les nacions que recolzaven l'aixecament militar feixista: règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia, sense descomptar l'oposició -encara que de no caràcter actiu- del règim feixista de Portugal.

Ara bé, un cop enumerades les causes «internes» i «externes» com a conclusió goso a afirmar que el fracàs de la revolució i, per consegüent, la derrota militar inherent cal cercar-la en el fet que no es va portar a terme, que no es va consumar la revolució iniciada. Una vegada més la doctrina anarquista, defensora de l'ideal humanista no va saber o no va poder consumar la utopia fins a les últimes conseqüències, és a dir, no va saber harmonitzar el seny amb la rauxa, l'ideal amb la seva realització. Ara bé, malgrat tot es poden posar aquí aquelles belles paraules: "has deixat petjades en el camí (…)". L'exemple que van donar aquells homes, sacrificant-se, assumint un risc, entregant la seva vida per un ideal no morirà mai. Les petxades en el camí no s'esborren, car han fet un solc profund i això permet

seguir i mantenir els objectius de la utopia. No vull citar noms ni organitzacions, però, ¿no hi ha signes i testimonis en els nostres dies que segueixen el camí de la utopia. Em sembla que sí.Hem exposat l'experiència fallida d'una revolució social per mostrar que tot projecte humà està destinat al fracàs, car la situació humana es caracteritza com un declivi. Ara bé, la situació humana és sempre oberta, evolutiva i els ideals que han configurat una determinada situació, malgrat el fracàs pràctic, tornen a sorgir amb força en una altra situació. La sang vessada pels idealistes i revolucionaris mai és debades. De les cendres de la foguera n'emergeix la flama del nou ideal. Així, va succeir amb la nostra guerra civil, no va ésser una experiència totalment inútil. Hom va tornar a lluitar i a parlar de democràcia, de llibertat, de justícia i d'igualtat. I un cop assolida la democràcia al nostre país el 1977, aquesta nova situació política i social torna a passar per un moment atzarós, per raons similars a les analitzades en la guerra civil del 1936: abusos de poder, manca de consciència col·lectiva, utilització dels cabals públics en benefici propi. La humanització, la consecució d'una societat més justa i solidària ha d'ésser el producte d'una transformació de les estructures econòmiques junt amb una conscienciació ètica, amb una educació on siguin prioritaris els valors de la col·lectvitat, el sentit del tot que avui deplorem que s'ha perdut. I cal ésser conscient que aquest projecte social fonamentat en la consciència de la col·lectivitat, mai no reeixirà. Però no obstant, cal lluitar -tots- per assolir-lo. Algú podrà dir: "¿I quin sentit té lluitar per una cosa que hom sap que acabarà en un fracàs?", "Ningú no s'esforça debades". Si volem superar la situació de degradació hem d'esforçar-nos constantment, hem de lluitar per la democràcia i la llibertat, per la solidaritat, dia a dia, conscients que l'esforç fracassarà, però almenys el fracàs serà després de l'esforç; no tots els atletes que participen a la cursa assoleixen el triomf, n'hi ha que perden, que són derrotats, però tornen a aixecar-se, tornen a participar amb l'esperança novament del triomf.BIBLIOGRAFIAABAD DE SANTILLÁN, Diego. Memorias (1897-1936). Barcelona: Planeta, 1967.- Historia del movimiento obrero español. De los orígenes a la restauración borbónica. I i II. Madrid: Zero, 19704.- ¿Por què perdimos la guerra?ABELLA, Rafael. La vida cotidiana durante la guerra civil: La España republicana. Barcelona: Planeta, 2004.ALTED i VIGIL, Alícia. La voz de los vencidos: el exilio republicano de 1939. Madrid: Aguilar. 2005. ARÓSTEGUI, Julio i altres. La Guerra civil Española 50 años después. Barcelona: Labor, 1989. BADÍA, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.BAKUNIN, Michael. Revolutionary Catechism. 1866 a http://www.marxists.org/reference/archive/bakunin/works/1866/catechism.htm- Reference Archive.1817-1876. Revolutionary Catechism (1866). Versió de Bakunin on Anarchy, ed. Sam Dolgriff. 1971, a www.marxists.org/reference/archive/bakunin.BALCELLS, Albert (dir). Història de Catalunya. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2004.BALLESTER i PERIS, Joan. Memòries d'un noi de Gràcia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.BEEVOR, Antony. La guerra civil española. Barcelona: Crítica, 2005.BÉCARUD, Jean i LAPOUGE, Gilles. Los anarquistas españoles. Barcelona: Anagrama/Laia, 1972.BENET, Josep i MARTÍ, Casimir. Barcelona a mitjan segle XIX: el moviment obrer durant el bienni Progressista, 1854-1856. Barcelona. Curial, 1976.BOLLOTEN, Burnett. La guerra civil española: revolución y contrarevolución. Madrid: Alianza, 1997.BORKENAU, Franz. Spanish Cockpit: An Eyewitness Account of the Political and Social Conflicts of the Political and Social Conflicts of the Spanish Civil War. Londres. 1937.BORRÀS BETRIU, Rafael. El rey de los rojos. Don Juan de Borbón. Una figura tergiversada. Barcelona: Rondas, 19963.BRICALL, Josep Mª. «Consideraciones sobre las formas de producción industrial en Catalunya en 1936-138» a CONVIVIUM, nº 28 (octubre-desembre 1968). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1968. pp. 85-103. [l'escrit original és el contingut de la lliçó inaugural del curs 1968-69, a l'escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE) de Barcelona, pronunciada el dia 2-10-1968].BROGGI i VALLÈS, Moisès. Reflexions i records. I i II. Barcelona: Triggi, 1998.BROUÉ, Pierre. Trotsky y la Guerra Civil española. Buenos Aires:, 1966CABANA, Francesc. La burgesia catalana. Una aproximació històrica. Barcelona: Proa, 19962.CANDEL, Francesc. El Sant de la Mare Margarida. Gaüses. Llibres del segle, 2000.CARR, Raymond. España. 1808-1939. Barcelona: Ariel, 19702.CASTELLS, Antoni. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939. La col·lectivització-socialització de la indústria i els serveis a Barcelona (ciutat i província). Les agrupacions o concentracions d'empreses. Barcelona: Hacer, 1993.

CASTELLS, Víctor. Nacionalisme català i Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Rafael Dalmau, 2002.CENTELLES, Agustí i JACKSON, Gabriel. CATALUNYA republicana i revolucionària. 1931-1939. Barcelona: Grijalbo, 1982.CHOMSKY, Noam. Entrevista: The Relevance of Anarcho-syndicalism. With Peter Jay. July 25, 1976. http: //www.chomsky.info/interviews/19760725.htm

Debat: Human Nature: Justice versus Power. Noam Chomsky debates with Michel Foucault. 1971 a http://www.chomsky.info/debates/1971xxxx.htm

CRUELLS, Manuel. Els fets de maig. Barcelona 1937. Barcelona: Joventut, 19702.CRUSELLS, Magí. La guerra civil española: cine y propaganda. Barcelona: Ariel. 2003.DEAKIN, F. W. The Brutal Friendschip: Mussolini, Hitler and Fall of Italian Fascism. Middlesex: Penguin Books, 1966.DÍAZ, Carlos. Contra Prometeo (Una contraposición entre ética autocéntrica y ética de la gratuidad). Madrid: Encuentro, 1980.- Diego Abad de Santillán. Semblanza de un leonés universal. León: Asociación de Investigación: Instituto de Automática y Fabricación, 1997.ESCOFET, Frederic. Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6 d'octubre 1934). II. La victòria (19 de juliol 1936). París: edicions Catalanes de París, 1973. FERRER GUARDIA, Francesc. La Escuela Moderna. Barcelona: Maucci, 1916.FOUCAULT, Michel. Historia de la sexualidad, I: la voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI.FRASER, Ronald. Recuérdalo tu y recuérdalo a otros: historia oral de la guerra civil española. Madrid:Crítica, 2001.GALÍ, Raimon. Signe de contradicció. II. Barcelona: Barcelonesa d'edicions, 2001.- Memòries. Barcelona: Proa, 2004.GARCÍA OLIVER, Joan. «Los organismos revolucionarios. El COMITÉ CENTRAL de las MILICIAS ANTIFASCISTAS de CATALUÑA». «De julio a julio». Un año de lucha. FRAGUA SOCIAL. València. 19-7-1937. Oficina de Propaganada y Prensa, CNT – Comité nacional, 193-199. - El eco de los pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milicias, en el gobierno, en el exilio. Barcelona: Ibérica de ediciones y publicaciones, 1978.GODWIN, William. Enquiry Concerning Political Justice. http://plato.stanford.edu/entries/godwinGÓMEZ, Freddy. Juan García Oliver. Colección de Historia Oral. 2. El movimiento libertario en España. Madrid: Fundación Salvador Seguí, 1977.GUARNER, Vicenç. Catalunya en la guerra de España. Memorias de la guerra civil española. 1936-1939. Madrid: Gregorio del Toro, 1975.KANT, Immanuel. Història i política. Barcelona: 62, 2002.KOWALSKY, Daniel. La Unión soviética y la guerra civil española: una revisión crítica. Madrid: Crítica, 2002.KROPOTKIN, Pietrov. Folletos revolucionarios. I. Anarquismo: su filosofía y su ideal. II. Ley y autoridad. Barcelona: Tusquets, 1977.LISSAGARAY, P. O. Historia de la Comuna. I i II. Barcelona: Estela, 1971.LLARCH, Joan. La muerte de Durruti. València: Aura. 1973.LOZANO, Irene. Federica Montseny. Una anarquista en el poder. Madrid: Espasa-Calpe, 2004.MARTÍNEZ MARZOA, Felip. De la Revolución. MASSOT i MUNTANER, Josep. «Els inicis del "Moviment" a Mallorca. De l'expedició de Bayo als bombardeigs de Barcelona». a VV. AA. Catalunya i la guerra civil (1936-1939). Cicle de conferències fet al CIC de Terrassa, curs 1986-1987. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.MARX, Karl. Acotaciones al libro de Bakunin «El Estado y la anarquía», a www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/oe2/mrxoe227.htmMOA, Pio. Los mitos de la guerra civil. Madrid: Esfera de los libros. 1999.MORADIELLOS, Enrique. Los mitos de la guerra civil. Barcelona: Península. 2004.MOUNIER, Emmanuel. Oeuvres de Mounier. 1931- 1939. I, París: du Seuil, 1961. NASH, Mary. Rojas: las mujeres republicanas en la guerra civil. Madrid: Taurus, 2000.NIETZSCHE, Friedrich. Menschliches, Allzumenschliches. I i II. Berlin: de Gruyter, 1988.NIN, Andreu. Les dictadures dels nostres dies. Sant Boi de Llobregat: Lluita, 19842.NOSKE, Gustavo. La Revolución alemana. Barcelona: Seix i Barral Herms, S. A., 1921.ORWELL, George. Homenatge a Catalunya. Un testimoni sobre la Revolució espanyola. Barcelona: Ariel, 1969.

PAGÉS, Pelai. La guerra civil espanyola a Catalunya. Barcelona: Els llibres de la frontera, 1987.PÀMIES, Teresa. Estem en guerra. Escrits 1936-1939. Valls: Cossetània, 2005.PAYNE, Stanley G. La Revolución española. Barcelona: Ariel, 1970.PAZ, Abel. 19 de juliol del 36 a Barcelona. Barcelona: Hacer, 1988.- La Colonne de Fer, París: Editions Libertad-CNT, 1997.PEIRATS, Josep. La CNT y la Revolución española, I i II. París: Ruedo Ibérico, 1971. PÉREZ BARÓ, Albert. 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya. (1936-1939). Barcelona: Ariel, 1970.PESTAÑA, Ángel. Lo que aprendí en la vida. I i II. Bilbao: Zero, 19733.PONS PRADES, Eduard. Realidades de la guerra civil. Mitos no, ¡hechos! Madrid: La Esfera de los libros, 2005.PRESTON, Paul. Las tres Españas del 36. Barcelona: Plaza i Janés, 1998.- La guerra civil española. Madrid: Nuevas ediciones de bolsillo, 2003.PROUDHON, Pierre-Joseph. Oeuvres, les Oeuvres. 1. Système des contradictions économiques ou philosophie de la misère Paris: Librairie internationale, 1872. pp. p. 318-319 i 358-359, a http://perso.wanadoo.fr/jean-pierre.proudhon/oe_p_i_p/oeuv_p-j.htmQUINTANAS, Anna. Michel Foucault. Filosofia de la transgressió. Barcelona: Pòrtic, 2002.RAGUER, Hilari. La pólvora y el incienso: la Iglesia y la guerra civil española. Barcelona: Península, 2000.REQUESENS i PIQUER, Joan. «Al dessota del poder, la religió. Una aportació del cristianisme català a l'Europa moderna (1480-1781» Comprendre. Revista catalana de filosofia. Any VII. 2005/1. pp. 43-72.ROIG I ROSICH, Josep Mª. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacons de l'Abadia de Montserrat, 1992.ROJAS, Carlos. Porqué perdimos la guerra. Antologia de testimonios de los vencidos en la contienda civil. Barcelona: Nauta, 1970.ROMEU, Francesc (coord.). L'església en crisi. Barcelona: Angle, 2004. ROMERO, Luis. Tres días de julio. (18, 19 y 20 de 1936). Barcelona: Ariel, 1967.ROUSSEAU, Jean Jacques. Discursos. Professió de fe. Barcelona: Laia, 1983.- Del contracte social o principis del Dret polític. Barcelona: 62, 1993.RUBIÓ i TUDURÍ, Marià. Barcelona 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002. (ed. MASSOT i MUNTANER, Josep).SALA i NOGUER, Ramon. El cine en la España republicana durante la guerra civil (1936-1939). Bilbao: Mensajero.SALES, Joan. Incerta glòria. El vent de la nit. Barcelona: Club editor, 1999.SARIOL, Joan. La IV Guerra Civil. Barcelona: Dopesa, 1978.SERRANO BALASCH, Ramón. 89 republicanos y el Rey. Barcelona: Plaza y Janés, 1998.SIGUAN, Miquel. La guerra als vint anys. Barcelona: La Campana, 2002.SLOTERDIJK, Peter. Kritik der zynischen Vernunft. Frankfurt am Main: Suhrkamp, 1983.Mª SOLÉ i SABATÉ, Josep Mª i VILLARROYA, Joan. La repressió a la reraguarda de Catalunya 1936-1939. I i II. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.SOBREQUÉS, Jaume. Història contemporània de Catalunya. II. Barcelona: Columna, 1998.SOLÀ, Francesc. Memòries d'un milicià. (fotocòpia).SUBIRATS i PIÑANA, Josep. Pilatos 1939-1941. Madrid: Pablo Iglesias, 1993.- Quatre alcaldes republicans de Tortosa. Occiprint: Tortosa, 2005.THOMAS, Hugh. La guerra civil española. París: Ruedo Ibérico, 1967.TRÍAS, Eugeni. La política y su sombra. Barcelona: Anagrama, 2005.TUSELL i GÓMEZ, Javier. Franco: en la guerra civil: una biografía política. Barcelona: Tusquests, 1992.VILA-SAN-JUAN, José Luis. Así fue. Enigmas de la guerra civil española. Barcelona: Nauta, 1972.VILAR, Pierre (dir.). Història de Catalunya. VI. Josep Termes. De la Revolució de setembre a la fi de la guerra civil. 1868-1939. Barcelona: 62, 1987.- La guerra civil española. Barcelona: Crítica, 1999.VILLATORO, Vicenç. «Memòria? Quina memòria? La relectura esbiaixada, maniquea i excloent del conseller Saura» AVUI, Diàleg. 14-8-2005.VIÑAS, Ángel. Franco, Hitler y el estallido de la guerra civil: antecedentes y consecuencias. Madrid: Alianza, 2001.VIVES, Vicens. Historia general de España y América (1868-1931). XVI-2, Madrid: Rialp, 1981.VV. AA. Catalunya i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1988.ZAMBRANO, Maria. Los intelectuales en el drama España y escritos en la guerra civil. Barcelona: Trotta, 1998.

ÍNDEXINTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. Plantejament de la qüestió: una revolució iniciada, però no consumada . . . .2. El context i els precedents de la revolució anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . .3. L'esclat revolucionari del 19 al 21 de juiol de 1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . .4. El debat sobre la consumació de la revolució i la presa del poder . .4. 1. Els arguments adduïts per a paralitzar la revolució . . . . . . . . . . . . . . . .4. 2. L'argumentació de García Oliver. Tesi: cal consumar la revolució . . . .4. 3. Conseqüències immediates de no haver pres el poder . . . . . . . . . . . . . .4. 4. Reflexió sobre els acords presos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. La naturalesa de la filosofia anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 1. Context històric de l'anarquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 1. 1. Orígens del pensament utòpic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. Desenvolupament polític de l'anarquisme: figures cabdals. . . . . . . . .5. 2. 1. William Godwin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 2. Proudhon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 3. Bakunin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 4. Kropotkin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 3. Discrepàncies entre la doctrina anarquista i la comunista . . . . . . . . . .5. 4. El desenvolupament de l'anarquisme a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . .6. Possibilitat de l'anarquisme com a organització política . . . . . . . . . . . . .7. La polèmica actual sobre l'anarquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7.1. Plantejament previ sobre el poder i la revolució (Michel Foucault) . . .7. 2. La concepció de Noam Chomsky sobre l'anarquisme . . . . . . . . . . . . .7. 3. Debat entre Noam Chomsky i Michel Foucault . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. El comunisme llibertari segons Joan García Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . .8. 1. Biografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8. 2. El pensament de Joan García Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8. 3. Temes concrets del seu pensament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CONCLUSIONS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Inici Debats Reflexions Matèries pedagògiques Pàgines web Institucions

Debat sobre la revolució anarquista de 1936

La revolució anarquista de 1936 a Catalunya cal situar-la en la línia de transformació política i econòmica de la societat. Ara bé, com tots els esdeveniments històrics, presenta unes peculiaritats irrepetibles, úniques, en ple segle XX: en un nació petita, en una societat relativament evolucionada, amb una indústria i un comerç amb lligams internacionals, amb una llarga tradició de lluita obrera, de revoltes, els anarquistes aconsegueixen realitzar al llarg de gairebé nou mesos i escaig, tot i que a cops i rodolons, amb mancances greus i errors polítics, la utopia social. Catalunya, i concretament Barcelona i les ciutats industrials metropolitanes com Badalona, Sabadell , Terrassa , van esdevenir no sols les capdavanteres en la lluita contra el feixisme, sinó que a la vegada se situaren a l'avantguarda de les transformacions socials. De tal manera que el nostre país fou el focus d'atenció mundial per part de periodistes, intel·lectuals, artistes, polítics de diverses contrades: André Malraux, Ilya Ehrenburg , Hans Magnus Enszenberger,

Ara bé, darrere dels noms i dels títols hi ha unes realitats molt més complexes. En la sublevació dels militars, a part del descontentament, de la defensa de la «unidad de la patria» i d'una manera peculiar de considerar la religió catòlica, atacada pel laïcisme republicà, la motivació fonamental fou la defensa dels interessos de l'alta aristocràcia terratinent -amenaçada per les revoltes camperoles d'arrel anarquista a Andalusia, Extremadura i Aragó -i l'alta burgesia capitalista, financera, inclosa la catalana, la basca i la mallorquina (Joan March), amenaçada per les vagues i les lluites sindicals que a Astúries estaven protagonitzades pels socialistes i comunistes i, a Catalunya, pels anarquistes. A més, aquestes lluites tenien els seus precedents: la Setmana Tràgica, les vagues, els atemptats terroristes, els sabotatges, els enfrontaments entre el Sindicat Únic (sindicalista) i el Lliure (la patronal), incidents que van donar lloc a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el

http://www.xtec.es/~lalegret/insti.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/paginaw.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/matped.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/reflex.htm

http://www.xtec.es/~lalegret/index.htm

Simon Weil, Ernest Hemingway, George Orwell ; atenció i interès continuats, en els anys foscos del franquisme i altre cop en els nostres dies: Kenn Loach , Daniel Guerin, Noam Chomsky, (…).Fa setanta anys de l'inici de l'esdeveniment revolucionari, gairebé el promig de vida d'una persona en els nostres dies. Però, la distància temporal no ha contribuït a que la revolució anarquista hagi perdut força, tot al contrari, ha permès que la reflexió sobre aquest fet pugui ser més serena, més aprofundida, més alliçonadora, car tots els qui ens hi acostem amb la memòria ho fem amb la mirada que ha passat pel sedàs de la lectura, pel diàleg amb alguns dels protagonistes ja grans -atemperats els seus ideals pel pas del temps-, pels diversos debats i informacions recollides, però no per l'experiència directa. Així és més factible una anàlisi ponderada, no dic totalment objectiva, car ningú no pot desprendre's de la càrrega ideològica i passional. Això explica les diverses interpretacions que encara es donen en l'actualitat sobre la revolució anarquista i la Guerra Civil. Una revolució en la qual aflorà amb contundència la grandesa i la misèria humana, la il·lusió i el desengany, les accions heroiques i les abominables, la noblesa i la roïnesa, les postures idealistes i les tinyetes, el bo i el dolent; la controvèrsia entre els principis i la realitat pura i dura. D'altra banda, la revolució anarquista del 1936 s'ha de situar en el context de l'anomenada Guerra Civil espanyola i del panorama polític europeu dels anys trenta del segle XX. I en aquest sentit cal fer unes precisions per a evitar que la revolució no quedi «tapada» pel seu context.La Guerra Civil espanyola és el títol que hom adjudica a la lluita política, fratricida, que succeeix entre el 17 de juliol de 1936 i el 31 de març de 1939 (2 anys, 8 mesos, 12 dies). La revolució anarquista, de facto, té la seva vigència des del 21 de juliol de 1936 fins al 9 de maig de 1937 (9 mesos, 19 dies). La Guerra Civil espanyola –que també té el seu context internacional i el seu contingut- és l'enfrontament entre bàndols, batejats amb noms diversos: - Pel que fa al bàndol considerat de dretes, els noms són:

1) Feixista, per haver rebut l'ajuda de països com Alemanya i Itàlia i perquè existia un partit minoritari: Falange Española fusionat amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas, d'ideologia nacionalista, corporativista, amb

brou de cultiu de l'enfrontament s'anava covant, a poc a poc, i va adquirir una intensitat notòria durant el període republicà amb els fets de «Casas Viejas», la revolució d'Astúries, la declaració sobiranista de Lluís Companys, els amotinaments al Baix Llobregat i a les mines de Sallent. Cert que la ideologia republicana representava una vertadera provocació per a les classes burgeses conservadores de l'època en contrades com Castella i Andalusia. No obstant això, també s'ha de dir que la República espanyola i la Generalitat de Catalunya no es distingiren pas per les transformacions socials favorables a la classe obrera. Així doncs, el canvi de règim, de Monarquia a República, no va suposar un trencament de les estructures econòmiques de domini com la propietat latifundista i les capitalistes. Tot i així, les revoltes anarquistes, sobretot a Catalunya, i la dels camperols a Andalusia i a Aragó, les posaven en contínua situació d'escac. I va esclatar l'hostilitat, quasi inevitable, tal vegada en un moment no esperat del tot o no desitjat per les forces anarcosindicalistes. Per tant, la revolta militar no es pot entendre sense la lluita continuada, revolucionària, exercida principalment per l'anarcosindicalisme i la classe obrera en general des de mitjan segle XIX. Es poden afegir altres factors coadjuvants a la insurrecció: el descontentament dels militars, el sentiment religiós de les classes benestants ferit pel laïcisme republicà, la proclamació sobiranista a Catalunya i al País Basc, el context internacional. Però el nucli de l'enfrontament cal centrar-lo en l'amenaça real i concreta de les situacions de privilegi i de domini d'una classe social assentada, en part, en pressupostos ideològics preil·lustrats. La reacció defensiva de la classe econòmica i ideològica dominant és la raó de fons, latent, de la sublevació militar. Per tant:

1) No té res d'estrany que els militars invoquessin, en principi, l'ordre republicà per justificar el seu aixecament contra el govern. No va ser un aixecament per a restablir la Monarquia.2) Això explica els dubtes per part del Govern republicà en el

afinitats amb el partit feixista italià. 2) Movimiento Nacional és el resultat de la unificació ideològica de la Falange amb la Comunió Tradicionalista, constituint la FET i de las JONS.3) Per la seva vinculació interessada amb l'Església Catòlica: Cruzada Nacional.4) Pel fet de defensar una manera d'entendre Espanya, com un imperi, dictatorial, centralista i teocràtic (Por el Imperio hacia Dios): nacional.5) Pel fet de ser, en principi, una insurrecció militar: Alzamiento Nacional.

- Pel que fa al bàndol considerat d'esquerres:


La versió oficial dels fets per part del bàndol franquista és que l'aixecament o la sublevació de l'Exèrcit espanyol (a càrrec principalment dels comandaments anomenats africanistes o de la Legió) contra l'ordre establert, legal, és a causa del descontentament vers el règim republicà de caire, laic, liberal, antiautoritari, poc o gens «amic» dels militars, caigut en el «caos» per les revoltes comunistes i anarquistes. A més, l'anomenada Guerra Civil espanyola té com a teló de fons el conflictiu context internacional europeu: el règim comunista de la URSS i les dictadures nazifeixistes d'Alemanya i d'Itàlia, que -a part de Mèxic- tenen un protagonisme rellevant en el decurs de la contesa.

moment de l'inici del cop –el 17 de juliol- entre pactar amb els militars sublevats o bé entregar armes al poble per a defensar la República; els seus dirigents temien la combativitat de les forces anarquistes, sindicalistes, tant o més que els militars.3) Això explica l'enfrontament latent, sord, entre els partits republicans, inclosos els catalans: Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya, per un cantó, i els anarquistes, per un altre.4) I també, l'enfrontament agònic per la disputa de l'hegemonia política entre els anarquistes i els comunistes, que finalment explota tràgicament arran dels fets de maig de 1937 i acaba amb el declivi de la revolució anarquista catalana, una revolució iniciada, però no consumada.

Un enfrontament entre comunistes i anarquistes, «tapat» pel dilema fictici entre revolució o guerra, quan la qüestió essencial per part dels anarquistes era, en canvi, fer o no la revolució, és a dir, consumar-la o aturar-la, la primera alternativa implicava la presa de poder, també acaronat i desitjat pels comunistes. D'aquí que la revolució anarquista es veiés assetjada per totes bandes, que les posicions dels militars sublevats s'afermessin amb el declivi de la revolució i que aquest declivi afectés negativament també la quasi independència aconseguida a Catalunya en aquells moments. Una revolució no consumada signa ella mateixa la seva sentència de mort; d'aquesta manera, les jornades revolucionàries que començaren el 19 de juliol a Barcelona van suposar la pedra de toc política per als ideals anarquistes. Una vegada més la dicotomia ideològica de l'anarquisme: la contraposició entre l'ideal i la realitat fàctica, entre l'humanisme i el pragmatisme, entre el seny i la rauxa, va desembocar en un resultat dolorós.

TEXT COMPLET DE La revolució anarquista de 1936 a CatalunyaLLUÍS ALEGRET

LA REVOLUCIÓ ANARQUISTA DE 1936 A CATALUNYA

PREÀMBUL

Als anys quaranta no passava dia que no es parlés de la guerra, especialment a les llars, però també a fora, amb un cert to cautelós, amb una mena de llenguatge xifrat. Era corrent l'expressió: «Abans de la guerra tal cosa (…)», «Abans de la guerra, tal altra (…)». Aquesta vivència m'ha quedat gravada per sempre més. És la meva memòria històrica com la de tants i tants infants nascuts a mitjant dels anys trenta. Efectivament la guerra marcà profundament un abans i un després. Les coses ja no podien continuar essent com abans.D'altra banda, les opinions a la ràdio, a la premsa, les converses en veu baixa, els xiuxiueigs, fins i tot per part de gent d'«esquerres», malparlaven dels anarquistes. Alguns els atribuïen la causa de l'ensulsiada. Eren, ras i curt, el boc expiatori. Com les altres forces polítiques del bàndol republicà els anarquistes van cometre errors -¿com evitar-los en qualsevol afer humà?- però no fins al punt que se'ls pugui atribuir la causa decisiva de la derrota, si pensem que no van voler assumir, ni van tenir a les seves mans les responsabilitats polítiques últimes, en tot cas –i aquest sí que fou el seu veritable error polític- van compartir aquestes responsabilitats.És cert que la veritat no necessita defensa, però també ho és que Sòcrates per dignitat pròpia realitzà una autodefensa memorable davant del tribunal acusador. Aquí la defensa de la causa anarquista no tindrà l'oripell de la dialèctica socràtica, sinó els judicis, les reflexions, les veus testimonials, mediatitzades pel missatge escrit, d'aquells que protagonitzaren i participaren en els fets concrets, però també de veus autoritzades com la del prestigiós lingüista nordamericà Noam Chomsky i a casa nostra del professor Dr. Miquel Siguan. Vaig pensar que si el Dr. Siguan –persona amb un prestigi intel·lectual, coneixedor de l'ànima i del comportament humà, que a més va viure en directe l'experiència militar i el contacte amb militants anarquistes- remarca, en el seu llibre, La guerra als vint anys, les contradiccions, però alhora l'humanisme, la sinceritat, la noblesa dels militants anarquistes, alguna sospitosa raó hi hauria en haver-los atribuït la causa de les desgràcies de la revolució, quan ells van ésser justament –junt amb les forces d'ordre públic- els que van donar la cara i es van atrevir amb els militars insurrectes. I no sols això, a més a més, van portar a terme, en circumstàncies molt difícils i totalment adverses l'experiència de les col·lectivitzacions, l'organització de la complexa activitat ciutadana després de la lluita als carrers i, per si fos poc, van enviar les columnes de milicians al front d'Aragó, on sense cap mena de preparació militar i amb un armament més que deficient van establir cotes defensives que van impedir, com a mínim, l'avenç immediat de l'enemic. Per tant, centro la meva reflexió sobre el fet essencial que incideix en l'orientació i la marxa de la revolució: la decisió dels directius de la CNT-FAI de no consumar la revolució després que els militants de base paressin el cop militar el 20 de juliol de 1936. Aquest punt central, decisiu, de la revolució anarquista és la pedra de toc d'una ideologia propera a la utopia, a una visió romàntica, rousseauniana, mística. Aquestes pàgines estan dedicades a analizar i reflexionar sobre les causes i els perquès d'aquesta cessió o abandonament de la revolució en unes hores decisives, sota el guiatge d'una figura senyera de l'anarcosindicalisme, Joan García Oliver, que assenyala amb traços contundents i autocrítics perquè la revolució anarquista de juliol de 1936 a Catalunya, única en la història dels moviments socials i polítics pel que fa a les seves notables realitzacions i concrecions acaba per declinar.En definitiva, aquest assaig pretén sortir al pas de les acusacions injustes contra els anarquistes i a la vegada puntualitzar que la causa de l'ensulsiada té la seva arrel en el fet de no haver consumat una revolució que els mateixos militants anarcosindicalistes havien iniciat amb valentia, amb dinamisme i amb entusiasme revolucionari. L'arrel causal arriba al fons de la doctrina anarquista que històricament ha viscut sempre com un drama l'intent de realitzar el seu projecte humanista. Em mou no solament el desig de preservar la memòria històrica, sinó també el de mostrar la grandesa i la misèria de la condició humana que va portar a què fos factible una bella utopia social i política i al mateix temps es veiés estroncada, aquesta utopia, per manca de sentit polític. La desmesura de l'actitud prometeica: robar el foc dels déus, porta l'heroi a la perdició. Agraeixo l'ajut inestimable de l'amic i vell company de batalles perdudes, -que no de guerres- Rafel Borràs, les seves correccions i sàvies suggerències. Al Dr. Siguan, el seu encoratjament a escriure sobre el tema de l'anarquisme i l'aportació d'idees fonamentals en la meva reflexió temàtica. Als companys de tertúlia de l'Ateneu Barcelonès: Eduard Pons Prades, Bernat Castany, Eduard Moreno, per les seves crítiques. A Ramon Sala, a Antoni Castells, a Carlos Díaz per la seva aportació bibliográfica. A les bibliotecàries del Pavelló de la República de la Uiversidad de Barcelona i del Seminari de Filosofia, així com la de l'Ateneu Barcelonès. A la meva filla Irene per les coreccions gramaticals i d'estil.INTRODUCCIÓLa Revolució Francesa (1789), la Comuna de París (1848), la Revolució Soviètica (1917), són fites de la lluita emancipadora de les classes populars, que han marcat un abans i un després en el decurs de la història europea, han suposat un canvi de mentalitat en la gent, una influència cultural, una certa millora de les condicions de la classe obrera i el reconeixement de la dignitat de la persona amb la proclamació dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

La revolució anarquista de 1936 a Catalunya cal situar-la en aquesta línia de transformació política i econòmica de la societat. Ara bé, com tots els esdeveniments històrics, presenta unes peculiaritats irrepetibles, úniques, en ple segle XX: en un nació petita, en una societat relativament evolucionada, amb una indústria i un comerç amb lligams internacionals, amb una llarga tradició de lluita obrera, de revoltes, els anarquistes aconsegueixen realitzar al llarg de gairebé nou mesos i escaig, tot i que a cops i rodolons, amb mancances greus i errors polítics, la utopia social. Catalunya, i concretament Barcelona i les ciutats industrials metropolitanes com Badalona, Sabadell, Terrassa, van esdevenir no sols les capdavanteres en la lluita contra el feixisme, sinó que a la vegada se situaren a l'avantguarda de les transformacions socials. De tal manera que el nostre país fou el focus d'atenció mundial per part de periodistes, intel·lectuals, artistes, polítics de diverses contrades: André Malraux, Ilya Ehrenburg, Hans Magnus Enszenberger, Simon Weil, Ernest Hemingway, George Orwell; atenció i interès continuats, en els anys foscos del franquisme i altre cop en els nostres dies: Kenn Loach, Daniel Guerin, Noam Chomsky, (…).Fa setanta anys de l'inici de l'esdeveniment revolucionari, gairebé el promig de vida d'una persona en els nostres dies. Però, la distància temporal no ha contribuït a que la revolució anarquista hagi perdut força, tot al contrari, ha permès que la reflexió sobre aquest fet pugui ser més serena, més aprofundida, més alliçonadora, car tots els qui ens hi acostem amb la memòria ho fem amb la mirada que ha passat pel sedàs de la lectura, pel diàleg amb alguns dels protagonistes ja grans -atemperats els seus ideals pel pas del temps-, pels diversos debats i informacions recollides, però no per l'experiència directa. Així és més factible una anàlisi ponderada, no dic totalment objectiva, car ningú no pot desprendre's de la càrrega ideològica i passional. Això explica les diverses interpretacions que encara es donen en l'actualitat sobre la revolució anarquista i la Guerra Civil. Una revolució en la qual aflorà amb contundència la grandesa i la misèria humana, la il·lusió i el desengany, les accions heroiques i les abominables, la noblesa i la roïnesa, les postures idealistes i les tinyetes, el bo i el dolent; la controvèrsia entre els principis i la realitat pura i dura. D'altra banda, la revolució anarquista del 1936 s'ha de situar en el context de l'anomenada Guerra Civil espanyola i del panorama polític europeu dels anys trenta del segle XX. I en aquest sentit cal fer unes precisions per a evitar que la revolució no quedi «tapada» pel seu context.La Guerra Civil espanyola és el títol que hom adjudica a la lluita política, fratricida, que succeeix entre el 17 de juliol de 1936 i el 31 de març de 1939 (2 anys, 8 mesos, 12 dies). La revolució anarquista, de facto, té la seva vigència des del 21 de juliol de 1936 fins al 9 de maig de 1937 (9 mesos, 19 dies). La Guerra Civil espanyola –que també té el seu context internacional i el seu contingut- és l'enfrontament entre bàndols, batejats amb noms diversos: - Pel que fa al bàndol considerat de dretes, els noms són:


Els símbols i distintius d'aquest bàndol són: a) bandera, la «rojigualda», la monàrquica;b) himnes: el falangista, «Cara al sol» i el requeté o tradicionalista, «Oriamendi»;c) uniforme: camisa blava, boina vermella; d) salutació feixista: braç dret extès cap endavant a l'alçada dels ulls.- Pel que fa al bàndol considerat d'esquerres:


Els símbols corresponents són:a) himnes: «La Internacional» (comunista), «A les barricades» (anarquista), «Himne de Riego» (republicà); b) els uniformes són diversos, es distingeixen els dels anarquistes amb els seus mocadors negres i vermells, camisa negra, amb la típica gorra de cuir amb visera; c) banderes: vermella (comunista), roja i negra (anarquista), tricolor (republicana).La versió oficial dels fets per part del bàndol franquista és que l'aixecament o la sublevació de l'Exèrcit espanyol (a càrrec principalment dels comandaments anomenats africanistes o de la Legió) contra l'ordre

establert, legal, és a causa del descontentament vers el règim republicà de caire, laic, liberal, antiautoritari, poc o gens «amic» dels militars, caigut en el «caos» per les revoltes comunistes i anarquistes. A més, l'anomenada Guerra Civil espanyola té com a teló de fons el conflictiu context internacional europeu: el règim comunista de la URSS i les dictadures nazifeixistes d'Alemanya i d'Itàlia, que -a part de Mèxic- tenen un protagonisme rellevant en el decurs de la contesa.Ara bé, darrere dels noms i dels títols hi ha unes realitats molt més complexes. En la sublevació dels militars, a part del descontentament, de la defensa de la «unidad de la patria» i d'una manera peculiar de considerar la religió catòlica, atacada pel laïcisme republicà, la motivació fonamental fou la defensa dels interessos de l'alta aristocràcia terratinent -amenaçada per les revoltes camperoles d'arrel anarquista a Andalusia, Extremadura i Aragó- i l'alta burgesia capitalista, financera, inclosa la catalana, la basca i la mallorquina (Joan March), amenaçada per les vagues i les lluites sindicals que a Astúries estaven protagonitzades pels socialistes i comunistes i, a Catalunya, pels anarquistes. A més, aquestes lluites tenien els seus precedents: la Setmana Tràgica, les vagues, els atemptats terroristes, els sabotatges, els enfrontaments entre el Sindicat Únic (sindicalista) i el Lliure (la patronal), incidents que van donar lloc a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el brou de cultiu de l'enfrontament s'anava covant, a poc a poc, i va adquirir una intensitat notòria durant el període republicà amb els fets de «Casas Viejas», la revolució d'Astúries, la declaració sobiranista de Lluís Companys, els amotinaments al Baix Llobregat i a les mines de Sallent. Cert que la ideologia republicana representava una vertadera provocació per a les classes burgeses conservadores de l'època en contrades com Castella i Andalusia. No obstant això, també s'ha de dir que la República espanyola i la Generalitat de Catalunya no es distingiren pas per les transformacions socials favorables a la classe obrera. Així doncs, el canvi de règim, de Monarquia a República, no va suposar un trencament de les estructures econòmiques de domini com la propietat latifundista i les capitalistes. Tot i així, les revoltes anarquistes, sobretot a Catalunya, i la dels camperols a Andalusia i a Aragó, les posaven en contínua situació d'escac. I va esclatar l'hostilitat, quasi inevitable, tal vegada en un moment no esperat del tot o no desitjat per les forces anarcosindicalistes.

Per tant, la revolta militar no es pot entendre sense la lluita continuada, revolucionària, exercida principalment per l'anarcosindicalisme i la classe obrera en general des de mitjan segle XIX. Es poden afegir altres factors coadjuvants a la insurrecció: el descontentament dels militars, el sentiment religiós de les classes benestants ferit pel laïcisme republicà, la proclamació sobiranista a Catalunya i al País Basc, el context internacional. Però el nucli de l'enfrontament cal centrar-lo en l'amenaça real i concreta de les situacions de privilegi i de domini d'una classe social assentada, en part, en pressupostos ideològics preil·lustrats. La reacció defensiva de la classe econòmica i ideològica dominant és la raó de fons, latent, de la sublevació militar. Per tant:


Un enfrontament entre comunistes i anarquistes, «tapat» pel dilema fictici entre revolució o guerra, quan la qüestió essencial per part dels anarquistes era, en canvi, fer o no la revolució, és a dir, consumar-la o aturar-la, la primera alternativa implicava la presa de poder, també acaronat i desitjat pels comunistes. D'aquí que la revolució anarquista es veiés assetjada per totes bandes, que les posicions dels militars sublevats s'afermessin amb el declivi de la revolució i que aquest declivi afectés negativament també la quasi independència aconseguida a Catalunya en aquells moments. Una revolució no consumada signa ella mateixa la seva sentència de mort; d'aquesta manera, les jornades revolucionàries que començaren el 19 de juliol a Barcelona van suposar la pedra de toc política per als ideals anarquistes. Una vegada més la dicotomia ideològica de l'anarquisme: la contraposició entre l'ideal i la realitat fàctica, entre l'humanisme i el pragmatisme, entre el seny i la rauxa, va desembocar en un resultat dolorós i tràgic.1. Plantejament de la qüestió: una revolució iniciada, però no consumadaEn aquest assaig intento reflexionar sobre les raons per les quals els mateixos anarquistes catalans no van tirar endavant una cosa que havien iniciat agosaradament: la revolució, i com aquesta manca de decisió

política incidí també en la pèrdua de la guerra, ja que Catalunya era la plaça forta de la revolució i, paradoxalment, de la resistència política republicana espanyola. La no consumació del projecte revolucionari porta a l'enfrontament per aconseguir l'hegemonia política entre anarquistes i comunistes, enfrontament que representa una crisi greu, afeblidora de la lluita contra el bàndol feixista, i, condueix a l'ensulsiada revolucionària i a la derrota militar del bàndol republicà.D'altra banda, la topada entre les dues doctrines té els seus antecedents:

1) La ruptura de la primera Internacional a causa de la picabaralla entre Bakunin i Marx i les seves conseqüències posteriors: la divisió de la classe obrera.2) La revolució russa, en la qual els anarquistes foren durament reprimits pels bolxevics.

Endinsar-se en el bosc d'aquesta revolució iniciada, però no consumada, en ple segle XX, en un país petit, relativament industrialitzat, sense un poder polític sobirà, malgrat tot amb la mirada adreçada a Europa, és encoratjador, i ho és també la comprensió de la tragèdia anarquista. Una doctrina política amb elements prometeics i religiosos que, com Antígona, cau víctima del rebuig del poder. Efectivament, el drama anarquista –en tant que ideologia política- esdevé pel fet que pretén destruir l'instrument sense el qual no podrà realitzar revolució fins a les últimes conseqüències. Aquest intrument no és altra que els aparells de l'Estat: els militars, els financers, els jurídics, els diplomàtics i els administratius. El drama anarquista ve donat per l'esquinzament entre el seny i la rauxa, entre la ideologia i la praxi; per la manca d'acoblament entre la doctrina fortament humanista, però alhora religiosa, utòpica, a voltes romàntica, mística, messiànica, i l'objectiu polític de transformació de la societat.Si hom vol transformar la societat no hi ha més remei que acceptar amb totes les conseqüències el repte de governar. La revolució no pot deixar de banda les eines necessàries per fer-la i aquestes eines són eminentment polítiques, incloses les militars, les financeres, les econòmiques i les diplomàtiques. Saint Just diu que "una revolució a mitges cava la seva pròpia tomba". Les forces anarquistes, els anarcosindicalistes, el juliol del 1936 lluitaven per una societat justa, lliure, la volien transformar, però això exigeix agafar el toro per les banyes: prendre el poder. La Comuna de París, la revolució espartaquista, l'anarquisme a Rússia, l'anarcosindicalisme a Catalunya, totes aquestes experiències han mort per la mateixa causa: no realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències. El tema de realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències continua essent un debat ben viu en els nostres dies, ultrapassa l'àmbit merament historicista i erudit. I l'interessant d'aquest debat per a nosaltres –homes i dones del segle XXI- és que es va viure dramàticament, en carn viva, aquí, al nostre país ara fa setanta anys (Chomsky hi fa referència, v. cap. 7). Un debat que, per diverses raons, la nombrosa historiografia no hi ha posat l'èmfasi que requereix. Ho planteja sense aprofundir-hi Jean Bécarud. Pio Moa considera una quimera la realització de la revolució anarquista (no té res d'estranyar per la seva posició ideològica reaccionària), Pelai Pagès i Josep Termes ho remarquen sense tractar-ho a fons. Tampoc ho veu viable el capità Escofet, en canvi n'és partidari Raimon Galí, això sí, amb la condició d'anar de bracet de la petita burgesia catalana, no massa «amant», per cert, de les aventures revolucionàries. En fi, l'objectiu d'aquest escrit és remarcar i donar a conèixer el debat intern, en el si de la mateixa CNT-FAI –i subratllo en el si de la CNT-FAI- entre els partidaris d'ajornar la revolució, és a dir, d'acontentar-se amb la transformació econòmica de la societat (les col·lectivitzacions): Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez, de renom «Marianet» i el partidari de consumar-la, d'«anar per totes», de prendre el poder polític: Joan García Oliver. Aquest plantejament comporta:

a) situar el context històric del debat en els successos que comencen el 19 de juliol; b) la presentació dels arguments relatius a les dues alternatives sobre consumar o no la revolució;c) l'exposició sumària de la doctrina anarquista i les direccions que adoptà en el nostre país;d) la presentació del debat entre Chomsky i Foucault;e) una breu biografia de García Oliver i unes conclusions finals.

2. El context i els precedents de la revolució anarquistaLa Guerra Civil espanyola fou una contesa entre una classe dominant que defensava amb les ungles i les dents els seus interessos seculars, amenaçats, a l'Europa dels anys trenta del segle XX i una classe treballadora, dividida entre comunistes i anarquistes, que es disputaven l'hegemonia i el lideratge de la lluita dins del bàndol republicà. Que en la contesa s'hi barrejaren altres factors com la religió o el nacionalisme sobiranista defensat per Catalunya, ningú no ho discuteix. Com tampoc no cal qüestionar-se que l'error polític de la persecució indiscriminada de capellans i monges, crema d'esglésies, perpetrada a vegades per agents provocadors i incontrolats, contribuí al desprestigi de la lluita revolucionària i, a l'ensems, fou aprofitat pel bàndol feixista per proclamar la Cruzada Nacional; en el fons, però, una defensa dels interessos de classe.

D'altra banda, l'esclat de la sublevació militar mostra amb claredat dues coses: a) que els territoris on es fa front a la sublevació són principalment els industrials i amb un fort arrelament i tradició obrera socialista i anarquista;b) que la central sindical a abatre, el sector obrer temut per la seva combativitat radical és l'anarcosindicalista, que tenia el seu feu i els seus líders indiscutibles a Catalunya, un país amb una consciència sobiranista i que havia realitzat la revolució industrial –seguint el model europeu-, amb una llarga tradició de lluita obrera, provinent de la revolta anarquista d'Alacant de 1873, de la Setmana Tràgica, de la gran vaga de la Canadenca, de les pugnes entre els pistolers del Sindicat Lliure de la patronal i el Sindicat Únic anarcosindicalista, de les revoltes del Baix Llobregat.

És Catalunya i, més concretament, la ciutat de Barcelona, el baluart de la revolució anarquista, de la reivindicació nacionalista i on la consciència republicana entre la gent era més sòlida. A més, el fet d'haver vençut els militars a Barcelona exerceix un efecte dòmino a Lleida, Girona i Tarragona que es mantenen fidels al costat republicà, no hi ha insurrecció. Tamb s'hi manté València, encara que gràcies a la intervenció d'un escamot de milicians de Barcelona que va ajudar els seus companys enfront dels militars sublevats. Ultra això són les columnes anarquistes les primeres que viatgen cap a Saragossa i aconsegueixen els primers avenços al front d'Aragó, i també les que acudeixen a Madrid –on mor Durruti- a defensar la capital de l'Estat. I és de Barcelona, concretament el 5 d'agost de 1936, d'on surten els vaixells per anar a la recuperació de la illa de Mallorca a les mans del feixistes. I a Barcelona, igualment, són acomiadades les Brigades Internacionals el 15 de novembre de 1938. A l'ensems cal precisar que es requereix l'oposició conjunta de les organitzacions comunistes i d'esquerres, els republicans catalans, per a aconseguir doblegar el braó anarquista el maig de 1937. D'altra banda, amb els anarquistes fora de combat no sols està en perill la revolució social, sinó també la quasi independència de Catalunya, així com el precari poder polític de la mateixa República. La derrota a la batalla de l'Ebre i l'entrada de l'exèrcit facciós a Catalunya suposa definitivament la pèrdua de la guerra.En el context de l'anomenda Guerra Civil espanyola, la revolució anarquista a Catalunya té, doncs, el màxim protagonisme –tot i que com exposaré a continuació- va ésser una revolució no consumada; iniciada, però no completada. Les reivindicacions obreres que venien de lluny eren protagonitzades pels anarcosindicalistes i pels seus grups de defensa avesats a la lluita armada contra els pistolers de la patronal: grups com el «Nosotros», integrats per gent amb una llarga experiència de tortures i maltractaments a llurs esquenes, és a dir, carn de presidi. La policia de Primo de Rivera i els seus sequaços: Martínez Anido i Arlegui, i els militars sediciosos temien la duresa dels militants anarquistes que es jugaven el tot pel tot, mentre exposaven llurs vides. Eren, doncs, l'enemic a abatre, tal com es demostrà durant el període republicà a bastament: revolta a «Casas Viejas», al Baix Llobregat, etc.Són els anarquistes qui, juntament amb les forces de l'ordre, vencen els militars el 19 i 20 de juliol a Barcelona. Són jornades decisives que no sols frenen el cop d'Estat a Catalunya, sinó que obren les portes a la revolució i de retruc la seva extensió al País Valencià i a la zona lliure republicana d'Aragó. Són els anarcosindicalistes qui creen l'experiència de les col·lectivitzacions, les seves milícies les que lluiten majoritàriament al front. I aquí voldria remarcar un parell de coses que em semblen de justícia i la literatura hitòrica ho remarca poc:

És cert que les forces d'ordre públic contribuïren d'una forma gairebé decisiva a la derrota dels militars sublevats: la Guàdia Nacional Republicana a les ordres del general Aranguren, la Guàrdia Republicana d'Assalt, els Mossos d'Esquadra i els aviadors militars comandats pel tinent coronel Felipe Díaz Sandino, tots ells eficientment coordinats pel capità Frederic Escofet i Alsina. Ningú no posa en dubte també la seva valentia, ja que més de doscents guàrdies van perir els dos dies de lluita als carrers de Barcelona. Però són cossos professionals, la missió dels quals és la defensa de la legalitat política establerta. En canvi, els militants anarcosindicalistes són obrers, gent del poble, la missió dels quals no és la defensa de l'ordre públic. I més encara si a aquests obrers, vint-i-quatre hores abans de l'aixecament, se'ls refusa la seva participació en la defensa de la República i se'ls impedeix la possibilitat de tenir armes. Per tant, vol dir que molts d'aquests herois anarquistes van lluitar el 19 i el 20 de juliol a pit descobert, sense cap recompensa i van morir per l'ideal. Una actitud ètica encomiable.També és cert que militants de les altres forces polítiques i gent anònima van col·laborar i varen entregar llurs vides gratuïtament.

Ara bé, la revolució anarquista catalana, malgrat el seu protagonisme, malgrat l'entusiasme revolucionari, malgrat les fites aconseguides, també presenta la seva cara fosca. No és la meva intenció destacar aquí els excessos comesos –que ningú no pot negar-, inherents a tota revolució que, com diu Kant, és impulsada per les inclinacions i les passions de la natura humana. No es tracta de furgar en el que pertany al capítol de la condició humana; altres ja ho han fet.

Crec que després de setanta anys de la revolució anarquista, ara, és el moment d'analitzar el que va succeir amb la màxima serenor possible per tal d'extreure'n una lliçó històrica. A més, els fets són sempre tan complexos que enjudiciar-los requereix ponderació i equanimitat. I els fets depenen, sovint, de circumstàncies imprevisibles, que poden determinar llur orientació cap a un cantó o cap a un altre. Els fets, d'altra banda, no invaliden per si mateixos una ideologia, una doctrina política, si tenim en compte que les doctrines en qüestió no són productes científics, ni epistemològics, als quals se'ls pugui aplicar el criteri popperià de la falsació, puix que aquests productes pertanyen a l'àmbit de la moral, de la política, de la història social i no de les ciències formals.Ara bé, el que sí és legítim i necessari sotmetre a l'anàlisi crítica els plantejaments, els principis, les tàctiques o les estratègies adoptades pels dirigents en el seu intent de fer realitat la doctrina política, sigui quina sigui. Aquest és el criteri que he adoptat en aquest assaig. A partir de la lectura del dirigent de la CNT, Joan García Oliver, exposo pormenoritzadament el greu error polític –de planteig- que va cometre la central sindical anarquista: no haver consumat la revolució, és a dir, que significa no haver pres el poder des del primer moment, no haver assumit la tasca difícil, dura, compromesa de dirigir, de governar. ¿L'excés d'idealisme, la càrrega utòpica, místico-revolucionària va frenar la presa del poder? ¿La por davant de la responsabilitat política? ¿Manca de preparació per agafar les regnes del poder amb totes les conseqüències? Intentaré respondre aquests interrogants al llarg del meu assaig. Sigui com sigui, aquells moments històrics constituïren, al meu entendre, la pedra de toc per a la doctrina anarquista, a saber, la possiblitat de convertir en realitat estable el seu projecte doctrinal. I aquí sí que no es poden esgrimir condicionaments ni culpes externes; en aquest punt, la responsabilitat recau plenament sobre els dirigents faistes que frenaren la revolució: Federica Montseny, Diego Abad de Santillán, Mariano Rodríguerz «Marianet», i, en part, el mateix Durruti. L'únic que ho va veure clar va ésser García Oliver que defensava l'opció contrària: «anar per totes», proclamar el comunisme llibertari, segons els acords presos tan sols feia dos mesos al Congrés de Saragossa, el maig de 1936. La revolució anarquista proposava l'enderrocament de l'ordre burgès capitalista que comportava la presa dels aparells de l'Estat, tant els de la República espanyola, com els de la Generalitat de Catalunya. No n'hi havia prou amb les col·lectivitzacions, l'ordre econòmic és important, però ha d'anar acompanyat –si hom vol transformar la societat- de l'ordre polític. Sabem per la historiografia que hi ha dues perspectives d'anàlisi de la revolució anarquista oposades. Una, la hipercrítica, la que està fomentada i alimentada per la propaganda feixista, per les posicions conservadores, per sectors del partit comunista i de l'esquerra burgesa catalana, però també per l'espanyola republicana, és el cas de Manuel Azaña, o bé setanta anys després, Pio Moa; una altra, l'apologètica, propulsada pels irreductibles, els «puristes», que sempre acostumen a haver-n'hi en tots els grups polítics, un sector que es complau sempre a carregar el mort als altres, incapaç d'exercir l'autocrítica i de reconèixer els errors polítics propis, que, a més, defensen que la revolució estava condemnada des del primer moment, a causa de l'oposició de les forces capitalistes internacionals.No reconèixer els errors comesos resulta nefast per la pròpia ideologia, ja que els que així ho fan cauen en la trampa de confondre la doctrina, els principis, amb els fets que sempre són problemàtics i particulars. Els fets mai no es donen d'una forma necessària d'acord amb els projectes polítics, sinó d'una forma possible, segons Hegel. Els fets són sempre contingents, depenen de les circumstàncies, de les decisions que es prenen en el moment adient. Cal distingir molt bé entre els excessos perpetrats a causa de la condició humana i els plantejaments deficients o erronis de tota doctrina política. Per aquesta raó analitzo amb deteniment els arguments adduïts per sustentar les dues tesis oposades que es plantegen en el si de l'organització sindical anarquista: consumar la revolució versus frenar-la, deixar-la a la deriva o per a una millor ocasió. Al meu entendre, el punt neuràlgic és que en el moment resolutori de la revolució els mateixos dirigents anarcosindicalistes esmentats es feren enrere. ¿Com s'explica que una organització lluitadora, partidària de l'acció directa, que pretén l'abolició de l'Estat i de les lleis burgeses, que prepara la revolució com una mena de «gimnàstica», que crea grups de defensa armats, que s'atreveix amb els militars i els venç no vagi «a per totes» quan és el moment adient? ¿com s'explica que una organització exigeixi armes, incauti edificis, palaus, propietats, indústries, i no prengui el poder, no es faci càrrec de les finances, de la qüestió diplomàtica, en definitiva, de la responsabilitat política? I es feren enrere en un moment, el 23 de juliol, que s'havien aconseguit unes fites favorables:

1) La victòria sobre els militars sublevats, amb l'ajut de les forces d'ordre públic: la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana (Guàrdia Civil), els Mossos d'Esquadra, alguns militars fidels a les institucions republicanes i militants d'altres partits. En conseqüència s'havia guanyat el control del carrer, per la desorientació de les mateixes forces d'ordre republicanes, a causa de la lluita colze a colze entre aquestes forces i els anarcosindicalistes.2) La incautació de les empreses, el control de l'activitat econòmica, transports, espectacles, propaganda, diaris, revistes, ràdio, comunicacions (Telefònica), control de

carreteres i fronteres. Les masses revolucionàries estaven predisposades a anar a per totes i no oblidem que, en definitiva, una revolució la realitza la classe obrera, això sí, sota el guiatge dels líders, dels dirigents sindicals i els dels partits polítics, en el seu cas.3) La dissolució de l'exèrcit decretada pel mateix govern republicà i l'ocupació de les casernes que passen a mans dels dirigents sindicals.4) La debilitat política dels partits polítics adictes a la República, a Catalunya, l'Esquerra Republicana, però també dels partits obrers: PSUC, POUM, la UGT.5) Una certa connivència de l'esquerra burgesa catalana amb l'ideal anarquista.

En conseqüència, la manca de visió política fou fatídica per la CNT-FAI. Les mateixes col·lectivitzacions –la realització emblemàtica anarquista- demanava a crits un projecte polític, una direcció concreta, una coordinació de les energies i un control fiscal unitari. Es va caure en la dualitat o la multiplicitat de poders, en moments tan difícils, en un país petit, amb greus limitacions de tot tipus. El partit comunista, el PSUC, ajudat per l'ERC, no va parar fins que va aconseguir minar la revolució iniciada, però no realitzada; els fets de maig representen la seva acta de defunció. La dura realitat i la història posen de manifest que els anarcosindicalistes han pagat una factura molt elevada pel seu error polític i han consumat una vegada més la seva tragèdia prometeica. L'única persona, entre les files anarcosindicalistes, amb una capacitat i una intuïció polítiques, fou Joan García Oliver, d'aquí el capítol dedicat a la seva biografia.Per tant, tres són els temes a tractar:

a) El debat intern en les files de l'anarcosindicalisme sobre la decisió de portar a terme o no la revolució fins a les últimes conseqüènies; b) La naturalesa de la doctrina anarquista, el seu concepte de revolució i el projecte polític; c) El debat actual sobre les possibilitats de l'anarquisme com a doctrina política, diàleg entre Chomsky i Foucault.

3. L'esclat revolucionari del 19 al 21 de juiol de 1936Cotxes esventrats, cavalls amb les potes enlaire sanguinolents, emprats com a parapets; homes ferits amb el rostre trasbalsat, cadàvers dels diversos cossos de seguretat i dels militars insurrectes ajassats a terra amb llurs uniformes, dels obrers amb mànigues de camisa; l'empedrat i l'asfalt dels carrers, polsegosos, llambordes aixecades i escampades; les parets dels edificis militars amb els impactes de les bales; canons inutilitzats, els reguerons de sang dels ferits i dels morts en combat; les sirenes de les fàbriques udolant, els altaveus de la ràdio instal·lats a llocs estratègics de la ciutat, encoratjant els lluitadors. Són les dues del migdia d'un calorós dia de juliol, el 20, al final de les Rambles, al costat del que avui ocupa l'edifici de la Jefatura Naval, no gaire lluny de l'estàtua de Colom, on, en aquells moments s'aixecava el vell casalot del quarter de les Drassanes; la lluminositat de l'indret, prop del mar, mostra el resultat de gairebé quaranta hores de lluita continuada, amb la mort a la gola, entre els militars sublevats i les forces d'ordre lleials a la República i a la Generalitat de Catalunya –Guàrdies d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana, els Mossos d'Esquadra- recolzades pels valerosos obrers –la majoria, anarcosindicalistes. Era insòlit de veure com havien lluitat colze a colze els cossos d'ordre públic i les masses populars obreres, com el dia abans havien estat enfrontats, i com avui confraternitzaven. De sobte, el soroll eixordidor de les sirenes de les fàbriques i dels altaveus que proclamaven i difonien els esdeveniments bèl·lics i els crits a favor de les forces d'ordre i dels anarcosindicalistes va cessar i fou substituït pels alarits de joia dels obrers, dels revolucionaris, que a peu pels carrers o bé a dalt dels camions o a través de les finestretes dels cotxes pintats de feia poc amb les incials de CNT-FAI proclamaven la bona nova de la victòria i de la revolució anarquista. Els claxons rugien, la gent exultant cridava: "¡¡¡Visca la revolució, visca els anarquistes!!!".La revolució anarquista, única en el món, en ple segle XX, una vertadera utopia esdevenia realitat, de la mà dels braus lluitadors -amb hores inacabables de combat, sense pràcticament ni dormir, ni menjar-, exhauts però amb forces per proclamar un somni fet realitat. García Oliver, l'ànima i el conductor de les forces obreres, exclama, brandant el fusell ametrallador: "¡Anem-nos-en ja! Això s'ha acabat. ¡Hem guanyat! -¡Sí, que es pot amb l'exèrcit!". Eren molts anys d'opressió, de persecucions, de detencions arbitràries, de tortures, d'inseguretat en el treball, de sous de misèria; hi havia molta ràbia acumulada, atemperada, això sí, per la fe en els ideals de la revolució que havia de portar a una nova societat justa, igualitària, d'acord amb la filosofia dels vells pensadors anarquistes: Godwin, Proudhon, Bakunin, Kropotkin, els teòrics, i també d'acord amb l'estela de tants i tants lluitadors veterans que els havien seguit per la via del martiri: Francesc Layret, Salvador Seguí, el «Noi del Sucre», Ferrer i Guàrdia. No cal oblidar aquí els treballadors, homes i dones, anònims, i els intel·lectuals que cercaven la difusió de la idea, l'emancipació i la igualtat amb la ploma.

Amb els precedents de la Revolució Francesa, de la Gloriosa, el 1868, de la Comuna de París, de la Revolució d'Octubre, el 1917 a Rússia, i, a casa nostra, de la Setmana Tràgica, de les vagues com la Canadenca, de les lluites entre el Sindicat Únic i el Lliure, de les sublevacions a la conca minera del Llobregat, s'anava forjant el procés revolucionari anarquista, que esclatà de forma clamorosa el 19 de juliol a la nostra ciutat, i, s'extengué després a Catalunya. No va ésser una explosió sobtada, sinó el resultat d'anys i anys de brega, de patiments per part de diverses generacions.Però ara tocava a fer el més difícil: s'havia de completar la revolució, realitzar-la, implantar l'universal, la doctrina, al particular. S'havia donat el primer pas –amb l'ajut, això sí de les mateixes forces d'ordre lleials a la República. Era el moment de fer realitat la utopia, la revolució social. En principi, els anarquistes eren els amos del carrer. També dominaven les fàbriques, els centres de producció, els organismes patronals, la telefònica, els quarters, la força militar, la policía, la justícia, les comunicacions, els transports, les duanes, els espectacles. S'havien incautat empreses, edificis, palaus de la burgesia; s'havien cremat esglésies; les presons estaven obertes; s'havia produït una vertadera eufòria revolucionària, per tant, de moment, l'ambient i el context político-social els era favorable. Els era favorable, als anarquistes, la situació inicial del cop d'Estat: les perspectives dels militars sublevats no eren massa afalagadores, pensaven que amb unes hores s'haurien aconseguit els seus objectius; però, més de les dues terceres parts del territori espanyol, com a mínim, estava en mans de la República; la imatge dels sublevats facciosos a nivell internacional era negativa; els dos primers mesos no disposaven de l'aparell militar adient i tampoc no hi havia en el seu bàndol una unitat d'acció. Pels anarquistes només restava assolir el poder financer, la banca; l'afeblit poder polític, el de la Generalitat de Catalunya i el de l'Estat, encara més debilitat; el control de les relacions diplomàtiques amb les nacions europees, burgeses, democràtiques, capitalistes, acovardides per l'amenaça de les dictadures nazi i feixista i també per l'amenaça comunista. Feia poques hores que havia mort Francesc Ascaso per una bala perduda i que, com Pàtrocle a la guerra de Troia, occit per Hèctor, serà venjat després per les masses populars. Feia trenta hores que, un darrere de l'altre, prop de dos-cents cinquanta anarcosindicalistes havien mort als carrers de Barcelona. Aviat serien oblidats, presagia García Oliver. Bonavenura Durruti, Gregori Jover, García Vivancos, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, García Oliver, els dirigents anarcosindicalistes triomfadors, acompanyats per Abad de Santillán, bruts, empolsegats, amb el mono blau, amb el fusell ametrallador alguns, amb la pistola a la cintura, uns altres, entren solemnement al Palau de la Generalitat, a la plaça de la República, el 20 de juliol, al capvespre. Cridats pel mateix President, Lluís Companys, els homes perseguits per qui ara els parlarà amb to fraternal, obert, a ells, els representants dels pàries, del Lumpenproletariat, els faieros, gairebé analfabets, homes d'acció, inexperts en qüestions d'administració, els utòpics enemics dels partits polítics i de tot govern, entren, ara, per la porta gran -sense ser interceptats com sempre- en el temple, en el sancta santorum, reservat als seus oficiants: ministres, diplomàtics, consellers, ho fan amb tots els honors concedits als caps de govern, caps d'Estat. I Companys els rep en el seu ampli despatx al primer pis del palau, després d'haver pujat per l'escalinata de marbre, a ells, els fills seculars dels oprimits, els reconeix la seva heroicitat, el seu gest sublim d'entregar la vida per un ideal, ell el President, el representant, en aquells moments tràgics, de màxima incertesa, no sols del poble de Catalunya, sinó fins i tot del mateix Estat; els proposa d'assumir responsabilitats de govern, queden impresionats, no se'n saber avenir. Tenen dos dies per pensar-s'ho si accepten o no l'oferta del President. Companys sap el que es fa, els coneix prou bé de l'època en què era el seu advocat defensor. Sap que són gent avesats a la lluita, als empresonaments, a la vida clandestina, a posar sempre en perill la seva vida, a no tenir un domicili fix, a ser despreciats, criticats, denigrats, per les mentalitats benestants, però alhora sap que menystenen el poder polític burgès. D'altra banda, són moments difícils, compromesos, d'alt risc, per a la institució governamental. S'ha vençut la sublevació militar, certament, però les forces d'ordre públic estan desbordades, desorientades, esgotades, impotents per reprimir qualsevol abús o excés, puix que s'han obert les presons, les masses populars s'han apoderat de l'armament de les casernes, arreu hi regna el caos, han començat les represàlies, els incendis d'esglésies, els assassinats de capellans, monges, «gent de missa», els anomenats «passeigs» -perpretats pels «incontrolats» en nom de l'anomenada justícia popular-, la incautació de cotxes, els robatoris. Irrompen als carrers els pàries, els desposseïts, els analfabets, la carn de canó i de presidi, aquells que en totes les revolucions emergeixen del detritus social a causa de l'explotació abusiva. És la gent que malviu en barraques, en aquella època al Somorrostro, al camp de la Bota, a Montjuïc, a Can Tunis, a l'Hospitalet, persones sense cultura, en situació d'atur, alguns, d'altres defensant-se com poden valent-se del robatori, o bé treballant en el peonatge, amb horaris i condicions de treball duríssims, a les mines obrint túnels o carreteres amb el pic i la pala, però també són els delinqüents, els malfactors, alliberats de la presó Model amb la creença rousseauniana de llur regeneració, amb una arma a la mà estan disposats a tot.

A tots ells se'ls ha predicat o han sentit a dir per part de companys, de familiars, d'antics anarquistes, que la seva situació pot canviar si lluiten per tal que hi hagi igualtat, justícia i llibertat. Naturalment aquests paraules per ells es tradueixen en viure millor, en gaudir dels béns que una classe social, la burgesia, posseeix i en aspirar al reconeixement de la seva dignitat com a persones, no com a éssers inferiors, a qui tothom mana i humilia. Per ells, en definitiva, l'anarquia no és sinó llibertat gairebé sense límits. Al llarg dels anys, no sols s'ha anat covant l'animadversió contra el terratinent, el burgès, sinó també contra els representants d'una institució, l'església, que, –si hom vol és la que paga els plants trencats, o és el boc expiatori-, però que indubtablement, amb honroses excepcions, ha fet el paper de guardaespatlles ideològic de la gran burgesia, inculcant a les consciències dels fidels la perversitat de les ideologies emancipadores: marxistes, socialistes i anarquistes. El missatge de Crist posat al servei de les classes dominants era com una mena de fre de les reivindicacions obreres, condemnades a esperar l'alliberament, l'emancipació, en un altre món, després de la mort. Aquesta manera d'interpretar la doctrina cristiana que predica la germanor i la igualtat entre tots els homes, crea el caliu que, a poc a poc, es converteix en flama incendiària contra tot el que representava la religió. ¿Què fer davant d'aquesta situació? Per un cantó –com he dit- la dispersió i la desorientació de les forces d'ordre públic, per un altre cantó, les masses populars armades, febroses, anheloses de justícia, disposades a tot. Entre les masses, i en aquells moments d'agitació, s'hi barrajaven els arribistes, els malfactors, els aprofitats, els provocadors. Una situació inèdita. ¿Què calia fer? ¿Hom podia reprimir, disparar, contra aquells que hores abans havien col·laborat eficientment amb el seu braó a dominar els militars? La tensió drmàtica del moment l'exposa molt bé el capità Frederic Escofet, responsable de l'ordre públic de la Generalitat de Catalunya quan comunica a Companys que la sublevació ha estat sufocada: "«Tots els caps i oficials rebels són presoners. Només queden per reduir alguns tiradors aïllats (…)». El President em respongué: «Sí Escofet, molt bé. Però la situació és caòtica. La xurma armada i incontrolada envaeix els carrers i es lliura a tota mena d'excessos. I, d'altra banda, la C.N.T., potentment armada, és mestressa de la ciutat i deté el poder. ¿Què hi podem fer per oposar-nos-hi?» Li vaig contestar (el capità Escofet): «¿Com obligar els nostres guàrdies, tan fatigats, però ebris i eufòrics per la victòria aconseguida, a entrematar-se amb aquelles mateixes persones amb les quals han lluitat, colze a colze, contra un enemic comú, per uns ideals de llibertat? Si fèiem la bogeria d'intentar-ho ara, tampc no ho aconseguiríem (…) L'única solució, President, és de contenir la situació políticament, sense fer abandó de les nostres respectives autoritats»". Algun sector d'ERC i d'Estat Català, antirevolucionaris, recriminen Companys per no haver actuat enèrgicament en aquelles circumstàncies. ¿Però es podia fer una altra cosa, mínimament raonable?A Companys se l'hi ha retret, amb certa raó, l'error polític comés el 6 d'octubre, alguns l'han considerat un mal polític. No sóc qui per fer-ho i, a més, no és el moment de sortir en la seva defensa. El que sí es pot afirmar és que en alguna avinentesa es deixava portar per l'arravatament i el nerviosisme, però m'atreveria a dir que en aquelles circumstàncies tan delicades va prendre una decisió política adient: cercar la col·laboració dels dirigents anarquistes, a qui coneixia i personalment apreciava. ¿Que Companys actuà maquiavèlicament car savia que refusarien la proposta d'incorporar-se al govern? Potser sí. Però aconseguí, si més no, que la revolució no arribés a les seves últimes conseqüències. La proposta de Companys va ser molt subtil. Josep Peirats i també Luis Romero transcriuen les paraules del President adreçades als dirigents anarquistes com si fossin textuals. En realitat, es tracta del resum interpretatiu que García Oliver publica primer a De julio a julio i després a El eco de los pasos. En el primer text afirma que Companys els va dir: "Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Catalunya, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto (…), con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, puedo, ser útil en esta lucha (…) podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político (…)". En el segon text es diu: "Que ahora, dueños de la ciudad y de Catalunya, podíamos optar por admitir su colaboración o por enviarlo a su casa. Pero que si opinásemos que todavía podía ser útil en la lucha que, si bien terminaba en la ciudad, no sabíamos cuándo y cómo terminaría en el resto de España, podíamos contar con él". En el primer, l'estil és directe i, per tant, més ajustat a la realitat de la conversa sostinguda al despatx del President. En el segon, és indirecte i reflecteix el seu desacord profund amb la proposta de Companys, tal com manifestarà al Ple dels Comitès locals i comarcals. L'esquer de la col·laboració va frenar l'empenta revolucionària, a partir d'aquell moment començà el declivi de la revolució. Ara bé, la decisió de no consumar el procés iniciat la van prendre els dirigents faistes, Abad de Santillán, Federia Montseny, «Marianet», en contra del criteri de García Oliver. I abans de prosseguir amb el tema central vull fer unes puntualitzaions sobre els esdeveniments derivats de l'aixecament militar. Que quedi ben clar que no pretenc justificar la violència contra les persones innocents, una violència gratuïta que no condueix a res i embruta la justícia de la revolució. Una violència indiscriminada exercida contra un blanc fàcil, aquell que no es pot defensar: els capellans, les monges, els joves seminaristes. En canvi, no va caure el pes de la justícia popular sobre els poderosos, els malfactors de veritat: la majoria dels pistolers del Sindicat Lliure, molts polícies torturadors o bé els burgesos no ja

egoistes, explotadors, sinó àdhuc cruels, inhumans, aquells que finançaven el pistolers, que donaven l'ordre de matar al «Noi del Sucre», a Francec Layret, per exemple, personatges tristement famosos com el baró de König. Una gran part d'aquests aconseguiren escapar i passar al bàndol feixista. No justifico els fets, però la causa de l'onada revolucionària que en moments concrets i per part d'alguns esdevingué l'exercici del pur robatori, de l'expoliació, de l'abús, de l'assassinat, de la venjança personal, de la destrucció sense sentit, cal cercar-la en l'odi i l'animadversió acumulada de generació en generació que al final rebenta com un gra infectat. I que consti que aquest desbocament, lamentat pels mateixos dirigents anarquistes, gent responsable, no va fer gens de bé a la revolució. També cal dir que quan un riu es desborda és bastant difícil llitar les aigües. I més si aquests actes estan atiats o en ocasions provocats per a produir el descrèdit de la revolució. Sí, perquè cal remarcar igualment dues coses:

No es pot inculpar de cap manera a la gent anarquista, als obrers conscients, responsables, fins i tot, al Lumpenproletariat que va arriscar la seva vida per la defensa d'uns ideals. Una persona que mor en el fragor de la lluita no és cap arribista, no és cap malfactor. Són múltiples els exemples d'humanisme, de generositat dels homes de la CNT-FAI. Mantenir una tensió revolucionària, encara que amb mancances, enmig d'una situació difícil, no pot ésser obra d'uns aprofitats, d'uns sanguinaris. Tampoc podem condemnar en bloc el Lumpenproletariat que, insistim, en un moment donat dona la cara, i treu les castanyes del foc a la petita burgesia esporoguida que es queda a casa, com ja va passar el 6 d'octubre de 1934.

En tot cas, l'únic retret que es pot fer és no haver consumat la revolució. Més que mai era necessari la implantació del comunisme llibertari, la presa de poder amb totes les conseqüències, que hauria permés de frenar, almenys, amb més eficàcia i amb més rapidesa la desorganització i imposar l'ordre revolucionari, sota la responsabilitat dels dirigents anarquistes. El que cal criticar és l'error polític d'haver frenat la revolució, no les conseqüències de l'error. Per tant, analitzem els arguments a favor d'aturar la revolució i els favorables a consumar-la. 4. El debat sobre la consumació de la revolució i la presa del poderEls representants dels diversos comitès i delegacions anarquistes es reuneixen el dia 23 de juliol, al matí, als locals del Comité Regional de la CNT-FAI que fins aleshores havia estat la seu Foment del Treball de Barcelona, la casa annexa a l'edifici on vivia Francesc Cambó, a la Via Laietana i al costat mateix de la vella seu del Comitè, al carrer de Mercaders. És el moment decisiu, amb la sala de les assemblees plena de gom a gom. Es llegeix l'ordre del dia referent a la necessitat de prendre una decisió fonamental: consumar o no la revolució. Parla, primer, el representant del Comitè del Baix Llobregat i recolza la proposta formulada per García Oliver d'instaurar el comunisme llibertari. Els altres Comitès opinen en contra, també ho fan Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez Vàzquez, «Marianet», el Comitè Comarcal del Baix Llobregat, Buenaventura Durruti va callar.

Es produï un moment de silenci espectant en el gran saló de reunions de la que feia molt poc, era seu de la patronal: "Se sentía que el ambiente se rarificaba. Algo raro estaba ocurriendo. Observé que alguien andaba de un sitio a otro, de una delegación a otra, como transmitiendo una consigna, algo acordado antes y a espaldas del Pleno. El correveidile era Fidel Miró, de las Juventudes Libertarias, muy vinculado a Diego Abad de Santillán. Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos (…) se produjo bastante confusión".

García Oliver creu encertadament que la reunió estava manipulada pels elements de la FAI que a l'hora de la veritat feren prevaler el seu criteri. És el perill que corren les assemblees obertes, de tant obertes i lliures que són corren el risc greu d'ésser fàcilment «dirigides». La seva proposta sols obté un vot, el del Comitè del Baix Llobregat. S'imposa el criteri contrarevolucionari de Diego Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez «Marianet» amb el silenci afegit de Buenaventura Durruti. Es queda sol incomprensiblement quan no feia més de setanta dues hores que s'havia proclamat a ple pulmó pels carrers de la ciutat la revolució.Es va decidir de participar en els òrgans de govern i en la formació de les Milícies Antifeixistes. En aquells moments la CNT-FAI, l'anarcosindicalisme, se la jugà, va optar per les mitges tintes, allí va signar la seva sentència de mort: una revolució que no arriba a les últimes conseqüències acaba fracassant, és una premissa inqüestionable. I el pitjor de tot és que el fracàs va significar igualment el desprestigi dels homes que tant heroicament havien lluitat.La CNT, fundada el 1911, havia passat per moltes vicissituds, els assassinats dels líders obrers com Salvador Seguí el «Noi del Sucre», Francesc Layret, els empresonaments, les tortures, així com les

escissions i l'evolució ideològica de l'organització sindical, amb la incorporació de nous membres, però també amb baixes. La classe obrera havia hagut de patir la inseguretat laboral, l'acomiadament, l'atur, les duríssimes jornades de treball. I malgrat tot s'havia mantingut la flama dels ideals, la fe en la revolució, ideals anarquistes que perseguien el millorament de la classe obrera, però al mateix temps l'assoliment d'una societat més justa, més humana, d'acord amb el pensament dels venerables teòrics i aldalils com Bakunin, Kropotkin, junt amb els utopistes com Owen, Cabet o bé Monturiol i Farga Pellicer, a casa nostra. Quedava lluny la Comuna de París de 1848, la primera revolta de caire anarquista de la història, de durada efímera; era molt més recent la revolta comunista russa del 1917, amb els fets de Cronstadt, així com l'ensulsiada espartaquista amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i de Karl Liebknecht a Berlin, tot plegat feia albirar un horitzó fosc pels ideals àcrates. El decandiment polític de la CNT-FAI es materialitza en el Ple de Locals i Comarcals, el dia 23. Una data que repeteix insistentment en el seu llibre, El eco de los pasos, García Oliver, pel fet que va ésser decisiva: no es votà la implantació del comunisme llibertari. ¿Per què, quan la utopia estava a tocar amb les mans hom tirà enrere? I el decandiment de l'organisme anarcosindicalista arrossega el de la revolució, però l'inici de la debilitat cal referir-lo al capvespre del dia 20 de juliol, quan Companys ofereix als dirigents àcrates el poder de la Generalitat. Així ho veu i ho exposa l dirigent cenetista:"Si algun día se quiere analizar debidamente las causas del inusitado desmoronamiento de nuestras posiciones orgánicas e ideológicas, habrá que revolver despiadadamente el amontonamiento de culpabilidades. Será preciso empezar por los principios ideológicos sobre los que descansó la Confederación Nacional del Trabajo. Sus principios eran ácratas y su finalidad el comunismo libertario. Los principios hacían referencia a una aspiración para el mañana. La finalidad estaba estrechamente vinculada a la solución de los problemas del hoy mismo: Si confundíamos lo mediato con lo inmediato, se produciría una catástrofe. Y se produjo la catástrofe. La incapacidad mental de unos sedicentes teóricos que ignoraban, olvidaban o silenciaban deliberadamente que los problemas de hoy no pueden ser mezclados con las aspiraciones a un tipo de sociedad lejana, y con demagogia barata lograron sorprender la buena fe de unos delegados sin mandato concreto en el Pleno de Locales y Comarcales del 23 de julio de 1936". Paraules contundents, clares, les de García Oliver, un autodidacta, sense gairebé estudis, però intel·ligent. En poques paraules ho diu tot. ¡Llàstima, amb uns quants homes com ell, tal vegada, les coses haurien transcorregut d'una altra manera! Però allò que ha esdevingut ja no es pot canviar. L'únic que resta és que l'experiència serveixi d'orientació de cara al futur. La contrarevolució va produir el retrocés d'allò que es va aconseguir al carrer els dies 19 i 20 de juliol i després de tants sacrificis precedents. El moment era crucial. Veiem quins són els arguments adduïts pels contrarevolucionaris. 4. 1. Els arguments adduïts per a paralitzar la revolucióI. Els que corresponen al faista Abad de Santillán –que per cert no va prendre part activa en els esdeveniments dels dies 19 i 20 de juliol- són els que presenten, a primera vista, un aspecte de més solidesa. Exposo una gran part de la locució resumida pel mateix autor en les seves memòries:"Establecer el comunismo libertario implicaba dos grandes peligros. Por un lado, desde el punto de vista doctrinal, los libertarios corrían el riesgo de instaurar una verdadera dictadura, lo que significaba la liquidación de este mismo comunismo que sólo es posible con la libertad y la espontaneidad de las masas populares unánimes; pero si la CNT era la primera potencia en Catalunya, estaba lejos de controlar la totalidad de sus habitantes. Las clases medias y la mayor parte del campesinado no formaban parte de la Confederación; los antagonismos políticos eran agudos y se traducían por la existencia de una nube de partidos, poco importantes, en lucha constante unos con otros, pero todos unidos contra la CNT, que era su bestia negra. Querer implantar el comunismo libertario era destrozar a esos partidos e impedirles expresarse; era enrolar por la fuerza a los pequeños propietarios, a los pequeños campesinos, a los pequeños comerciantes, era en todo caso ejercer una autoridad implacable sobre una parte de la población, amordazarla, brutalizarla. ¡Nada más opuesto al anarquismo que eso! Los anarquistas no podían hacerlo sin contradecirse, sin suicidarse moralmente.Por otra parte, desde un punto de vista político realista, hacer la revolución íntegra en Catalunya significaba en primer lugar correr el riesgo de no ser seguidos por el resto de España, en donde la CNT era relativamente menos fuerte, llegar por lo tanto a una separación del resto del país; significaba después atraerse la hostilidad del capitalismo internacional, que no dudaría en aplicar un bloqueo económico despiadado e incluso en intervenir militarmente, pues ¿cómo un régimen social libertario sin Estado entablaría relaciones diplomáticas con los Estados? ¿cómo se organizaría el comercio exterior, cómo

serían vigiladas las fronteras? En resumen, en ausencia de una revolución internacional, o bien los libertarios serían rápidamente aplastados en la pequeña Catalunya situada en pleno corazón del mundo occidental capitalista, o bien se verían obligados a constituir un Estado frente a otros Estados, lo que significaba también la negación del anarquismo.Así pues, los militantes de la CNT se daban cuenta de una manera o de otra de que implantar el comunismo libertario era lanzarse a un callejón sin salida. No pudiendo realizar su ideal revolucionario, no pudiendo retirarse, sólo le quedaba a la CNT el camino de la colaboración. Mal que bien, se logró el acuerdo entre los delegados del Pleno regional del 21 de julio*, a despecho de García Oliver, que persistía con obstinación en hacer la apología de la toma del poder (…)Si no era el caso destruir el gobierno catalán, tampoco lo era entrar en él. ¿Què hacer pues? Se decidió crear un organismo encargado de mantener el nuevo orden y de organizar la lucha contra el fascismo, organismo constituido por todos los sectores políticos de izquierda, que ejercía el poder real sin que por lo tanto fuera abolido el gobierno de la Generalitat. Esta última, sin autoridad efectiva y compuesto por partidos republicanos moderados como la Esquerra Republicana o Acció Catalana Republicana, serviría de fachada ante las potencias extranjeras. Tras la apariencia de las instituciones republicanas de la región autónoma se ocultaría un sistema social proletario y libertario, que entre bastidores manejaría los hilos de las marionetas representativas del Gobierno fantoche de la Generalitat. Así quedaría a salvo el ideal anarquista; así sería realizada de todas formas una obra revolucionaria de tipo socialista, sin por ello dar el peligroso salto de la revolución total". Analitzem els arguments. Deixem de banda el fet que el mateix Abad de Santillán quan les coses anaven maldades durant i després dels fets de maig rectifiqués el seu parer i es manifestés favorable a emprendre la revolució, quan ja era massa tard. Dic de passada que tot i reconeixent la seva vàlua intel·lectual, a Abad de Santillán li va mancar la capacitat de discerniment polític, allò que se'n diu «olfacte polític». Un home, a més a més, que sempre volia jugar amb tots els trumfos a la mà cau fàcilment en incoherències: primer aturar la revolució, després, durant els fets de maig orientat a continuar-la.Les premisses sobre les quals se sustenta la seva argumentació són de caire pragmàtic, malgrat que les intenta recobrir amb plantejaments doctrinals, tot apel·lant a la llibertat i a la crítica de l'Estat, la bèstia negra per a l'anarquisme:

1) La CNT no domina la petita burgesia catalana, 2) és relativament dèbil a Espanya,3) cal la tapadora de la Generalitat de cara a l'exterior.

En principi, són justificacions raonables tenint en compte les difícils circumstàncies, discutibles, però alhora comprensibles. Quan hom pren una decisió –i més si és de tipus política- corre el risc d'equivocar-se. Per això els grans polítics són persones que en un moment arriscat, complex, besllumen quina és la decisió més adient a adoptar. Davant de dues alternatives, cadascuna arriscada i complexa, prendre una decisió esdevé un drama, car en política l'adoptada no sempre és la més planera, ni a voltes la més popular. Però Abad de Santillán, induït per Companys, opta per la contrarevolució, oblidant-se del clamor popular revolucionari dels militants anarcosindicalistes. Ell mateix declara que d'una forma subtil el President se li adreça probablment per a convèncer-lo que faci d'apagafocs. Això és confirmat pel mateix Abad de Santillán que diu que en finalitzar la reunió celebrada el 20 de juliol amb els líders anarcosindicalistes, Lluís Companys se li adreçà i li entregà una tarjeta: "Me llamó la atención que, mientras se cambiaban impresiones entre los miembros del Gobierno y nuestra delegación, Companys se acercó a mí y me entregó una tarjeta con varios números telefónicos, diciéndome que en cualquier momento, de día o de noche, lo encontraría, y que no vacilase en llamarle si ocurriese algo en que su intervención pudiera ser de utilidad". Efectivament abans de començar la reunió tot estava dat i beneït, per la influència del líder faista.No sols no escolta el clamor popular, sinó que, a més a més, manipula l'opinió del Ple de Comitès del dia 23 de juliol. Ell és el primer en deixar en mal lloc els principis anarquistes d'una democràcia que s'exerceix de baix a dalt.S'excusa amb arguments de peu de banc. ¿Tan ingènues eren les democràcies occidentals que no sabien que darrere el govern de la Generalitat hi havia una revolució en marxa que ja havia portat a terme incautacions d'empreses, edificis, com ara en el què estaven celebrant el Ple? ¿És que per ventura no hi havia els diplomàtics, embaixadors, cònsuls, els mitjans de comunicació, i, fins i tot, els espies que informaven fil per randa de la realitat tal com era? ¿Era necessari el «fantoche» de la Generalitat? ¿Què havia de tapar el feble poder de la Generalitat? Un poder que en boca del seu president era «ofert» als anarcosindicalistes, en principi, sense cap contrapartida.I quina força tenien els partits o partidets com diu Santillán, com el POUM fundat recentment, el PSUC, fundat justament en aquelles jornades, una ERC representant de la classe burgesa, petita i mitjana, republicana, sí, d'esquerres, també, però al cap i a la fi defensora del dret a la propietat, poc per no dir gens revolucionària, -i es va demostrar arran dels fets del 6 d'octubre-, i, per tant, contrària a les

reivindicacions revolucionàries radicals: "D'altra banda, tant Acció Catalana com l'Esquerra van adoptar una actitud de tipus burgés i fortament anticol·lectivista. L'emanació de l'Esquerra anomenada Unió de Menestrals hi contribuï".Surt en defensa del principis àcrates de no participació en el govern, però ell mateix, més endavant, és nomenat conseller d'economia (el desembre de 1936). Insisteixo que Abad de Santillán adopta un criteri pragmàtic per a justificar el seu plantejament sobre si s'ha de consumar o no la revolució. En aquest sentit trobo una incoherència en les seves argumentacions quan posa de relleu la debilitat de la CNT i a la vegada recalca que la CNT detenta el poder real. ¿Un poder real que requereix d'una pantalla protectora: "el fantoche" de la Generalitat de cara a l'estranger? ¿No hi ha uns diplomàtics, ambaixadors, cònsuls, representants de les empreses, que saben a la perfecció que els anarquistes tenen la paella pel mànec, almenys pel que fa a l'ordre militar i policíac i és imminent o ja s'està portant a terme la incautació de les indústries i dels tallers? ¿I com pot donar credibilitat a res, i menys de cara a l'estranger, un govern fantasma, que no és govern, com de retruc també li passa al govern de la República? En tot cas, en aquells moments, si una cosa hi havia que fos dèbil era justament el tan denigrat Estat. Després de les realitats tràgiques viscudes al carrer del qual en són amos les forces anarcosindicalistes, després de les incautacions violentes, com per exemple del local on s'estava celebrant el Ple, de la crema d'esglésies, esgrimir el principi de la llibertat i el de l'apoliticisme, em sembla que és d'una gran incoherència. I una errada més greu encara ho és pensar que es pot separar l'economia de la política, és a dir, transformar el sistema productiu, econòmic, sense tocar l'estructura política, creure que l'economia per si mateixa ja farà que canviï l'estructura de poder. Les col·lectivitzacions mateix van patir l'ofegament de les circumstàncies polítiques adverses, deixant de banda, les qüestions referents a la condició humana.Diego Abad de Santillán com a rellevant intel·lectual anarquista i home d'una gran cultura intenta adaptar els principis doctrinals a la praxi, però, en aquells moments, li surt la vena teologico-mística amb la qual pretén de justificar el seu pragmatisme i la seva posició conservadora. "El meu regnat no és d'aquest món" respon Jesús a Pilat quan aquest li pregunta: "¿I tu ets rei?". La resposta del nostre interlocutor és de la mateixa naturalesa: l'anarquisme no pot imposar-se, no pot crear un Estat, la puresa de la doctrina li ho impedeix. Que consti que quan dic «li surt la vena teologico-mística», no ho dic en sentit pejoratiu, ni molt menys, car totes les doctrines polítiques tenen llur vesant mística, messiànica, religiosa, sense la qual no podrien aspirar a ésser doctrines emancipadores, per tant, totes han de tenir un determinat perfil utòpic, transcendent. En català hi ha una dita que fa així: "No es pot repicar i anar a la processó, a la vegada". No es pot intentar fer la revolució –que és un Faktum, com diria Kant- i a la vegada invocar la puresa dels principis.Revolució prové del llatí revolutio i significa canvi sobtat, radical –per tant violent- de les estructures socials, car se suposa que hom no cedirà graciosament uns determinats privilegis, drets, legals o no, legítims o no. La revolució és quelcom més que una simple insurrecció, una reivindicació concreta. La revolució suposa una transformació de la praxi econòmica, social i política que porta a l'ús de la força. Totes les revolucions requereixen d'un aparell ideològic, d'una doctrina, que no sols les justifiquin i legitimin sinó que proposin una alternativa sòlida a la realitat social i a la política que volen subvertir en unes circumstàncies concretes. Quan parlem de revolució ens situem en l'àmbit de la praxi, dels fets. Cert que tota revolució es realitza en funció d'unes idees, d'una determinada ideologia que sempre té un component místic i romàntic. En tota revolució s'estableix una relació dialèctica entre l'àmbit de la praxi i l'àmbit de la ideologia, a saber, entre el regne de Déu i el regne de la terra, entre l'universal i el particular, però quan ens situem en l'àmbit dels fets, a saber, de la revolució que ja s'ha iniciat, aleshores no es pot apel·lar o passar a l'àmbit de la doctrina. Aleshores cal decidir en funció de les circumstàncies. Fer la revolució comporta "embrutar-se les mans», per això es requereix una «gimnàstica revolucionària», una experiència de lluita -com afirma García Oliver-, per passar de la possibilitat a la realitat efectiva i fer que esdevingui necessària. I és obvi igualment que tota revolució implica un risc, una actitud agosarada, que ningú no pot assegurar l'èxit de l'empresa, perqué estem ficats en el regne de la possibilitat, de la contingència, no de la necessitat. A més a més, hom pot tenir les idees, el projecte polític previ de cap a on es vol que s'adreci la revolució, però ningú no pot garantir un resultat positiu, per entusiasme i espontaneisme que hom posi en l'acció. I també és quimèric esperar el moment més idoni, car aquest moment no arriba mai. Una revolució no sorgeix d'un plantejament a priori, però ha de tenir una perspectiva universal. Com molt bé diu Kant –posant l'exemple de la francesa-, tota revolució és un fet no racional, ans al contrari, està impulsat per una inclinació natural que mena l'ésser humà a emancipar-se i a millorar les seves condicions de vida. Aquí descansa la legitimitat de la revolució, els seus agents es poden equivocar, però els objectius han d'ésser clars i obeir a aquestes condicions:

a) universalitat, extensible a tota l'espècia humanab) moralitat, que provoqui l'entusiasme dels espectadors, dels contemporanis de la revolució,

c) que arran dels fets revolucionaris –que impliquen sempre un grau determinat de violència- s'implanti un règim dotat de lleis justes, igualitàries,d) que estableixi la confiança en l'ésser humà que mostra tenir una sensibilitat vers la justícia.

D'altra banda, la revolució es legitima per la història, no per la llei, i, l'únic criteri vàlid és el de l'oportunitat política (Klugheit, prudència política). La legitimitat prové de la seva orientació universal, evitant en el possible el caos i el desordre, la violència gratuïta. Per això de vegades és millor el procés revolucionari que no pas el cop sobtat, violent. De tota manera Kant insisteix que la inclinació natural és l'origen de l'impuls a revoltar-se contra la situació opressiva. Cal aprofitar aquest impuls nascut del sentiment per millorar una situació donada. Aquesta millora de la situació per a l'ésser humà legitima l'acte revolucionari: "La saviesa política en l'estat actual de les coses convertirà en deure les reformes adequades a l'ideal del dret públic; però utilitzarà les revolucions –allà on la natura les provoqui per ella mateixa- no pas com a excusa per a una opressió encara més gran, sinó com una crida de la natura per dur a terme, mitjançant pregones reformes una Constitució legal fonamentada en els principis de la llibertat, en tant que única Constitució duradora". I una altra premissa indiscutible és que la revolució l'ha de realitzar la mateixa classe obrera, encara que amb l'orientació dels intel·lectuals i com a meta final la implantació de la doctrina . Totes les revolucions han esclatat gràcies a unes circumstàncies històriques, fortuïtes, protagonitzades per les masses, conduïdes pels líders polítics: la revolució francesa, la Comuna de París, la revolució russa, que es va produir degut a la desfeta de l'exèrcit rus. De la mateixa manera que la revolució anarquista catalana per la sublevació militar. I cal aprofitar el moment en què es presenta l'ocasió de fer-la, la revolució, perquè com diu l'adagi, «hi ha un temps per a cada cosa», car, al contrari, passa allò de les verges prudents i de les imprudents que no han vetllat, que s'han adormit, tot esperant la vinguda del nuvi, segons diu l'Evangeli, i es queden a fora, no poden participar en el banquet nupcial.I com que una revolució comporta una transformació radical que tindrà una oposició ferma i contundent per part d'aquells que detenten el poder, aleshores tots els mitjans són imprescindibles. I això exigeix prendre el poder, en cas contrari la revolució perd automàticament el control del finançament, de la fabricació i del destí de les armes i de retruc de la producció econòmica. D'altra banda, en la seva argumentació a Diego Abad de Santillán li surt d'esquitllenda la vena mística, religiosa, clàssica de l'anarquisme, heretada de la filosofia de Rousseau: la bondat de l'home, corrumput per les normes, les lleis i els intruments socials i polítics, entre ells l'Estat. Però l'Estat és un instrument, creat per l'home, com ha creat també la ciència, l'art, el desenvolupament industrial, l'activitat financera, el mateix capitalisme. Són creacions humanes, com el dret a la propietat que ha ocasionat greus desigualtats entre els homes. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta confiança pueril en la bondat natural de l'home és el principal enemic de les teories anarcosindicalistes. Tampoc hem de caure en l'altre extrem oposat: homo homini lupus est que justifica l'Estat opressor, gairebé policíac. I més quan aquesta idea de la bondat de la naturalesa humana es considera com un principi quasi científic, lligat a la idea il·lusòria que un cop desapareguda la causa del mal: el capital i l'Estat, aleshores aquest ésser bo farà possible una societat justa i equitativa. Tampoc és admissible el dogma quasi religiós que la bondat s'encarna no se sap com en la figura de l'obrer i el mal en la figura de l'intel·lectual que sempre va ordint paranys per tal d'impedir la revolució i l'alliberament proletari, l'intel·lectual, segons l'opinió d'Isaac Puente. Endemés, en els anys trenta del segle XX hom vivia en una societat industrialitzada, organitzada segons unes normes i unes lleis, mecanicistes, molt allunyades de les d'una societat agrícola i d'una visió beatífica tant de l'home com de la natura. Abad de Santillán assevera que la voluntat humana ha de dominar la situació, controlar la corrupció, no deixar-se endur per l'ambició, per la temptació de domini: "La anarquía, es decir, la libertad, es compatible con las condiciones económicas más diversas, siempre que esas condiciones no impliquen, como en el monopolio capitalista, su negación. Se puede ser anarquista con el arado romano o con el tractor moderno; se puede serlo con un primitivo taller de artesano o con una fábrica racionalizada; nadando en la abundancia o sufriendo privaciones; en un palacio confortable o en una choza de mala muerte. La anarquía es una actitud del espíritu ante la vida y puede manifestarse en todas las situaciones económicas no monopolistas, porque en todas ellas el hombre puede ser dueño de sí mismo, reivindicar el dominio de la propia voluntad y rechazar la imposición ajena". Efectivament, no s'ha de confondre l'instrument amb la finalitat. L'anarquista pot utilitzar l'eina administrativa, governamental, per a millorar la situació o per a aconseguir els objectius revolucionaris. La funció de la revolució és la de posar els instruments requerits al servei de la gent, de la comunitat, per això és necessària la presa de poder. A més a més, si l'anarquista és una persona convençuda de les seves idees, si posseeix una sòlida actitud ètica –com molts anarquistes van demostrar que tenien- aleshores se suposa que aquella persona no caurà en la temptació de la corruptela (fins i tot sense necessitat de lligar-se al pal del vaixell per no ser seduït per la veu de les sirenes, com Ulisses). ¿Si hom deté una ètica

revolucionària perquè ha de temer l'ús de l'instrument de poder? Si reduïm l'anarquisme a una actitud i a una manera de viure, aleshores no cal fer la revolució que sempre exigirà implicar-se en l'àmbit de la realitat efectiva. II. L'argumentació de Federica Montseny va en la mateixa línia de la d'Abad de Santillán: "La vía revolucionaria está abierta y, sin necesidad de precipitar los acontecimientos, el pueblo en armas hará el resto. Lo contrario será instaurar una dictadura anarquista, algo que mi conciencia me impide defender, pues si es dictadura no podra jamás ser anarquista".III. Una altra intervenció en el Ple és la de «Marianet» que addueix que un cop iniciada la revolució ella mateixa ja s'anirà desenvolupant. Tota revolució és un Faktum que comporta un projecte polític, no és una simple aventura o un esdeveniment mecànic que es descabdella per si mateix, sense una direcció i una finalitat. Cal prendre decisions, organitzar, planificar, ordenar. Després de la violència i la destrucció inevitables ha de seguir la construcció d'una mínima organització amb unes criteris unitaris, amb la garantia que aquests criteris s'acompliran coordinadament. Hi ha d'haver algú que tingui una responsabilitat, que exerceixi l'autoritat en nom de l'acord de les bases, de l'assemblea. Per tant, seran necessaris organismes, òrgans de direcció, de coordinació, anomenem-los com volguem: Comitès, Federacions, tan se val, el nom no fa la cosa, però farà falta un organisme que recapti els impostos, els cabals necessaris per fer front als dispendis, no sols de les empreses concretes, sinó del conjunt de l'economia del país. L'organització econòmica és important, és fonamental, però encara ho és més l'organització política, i aquesta és la funció que fa l'Estat, tot Estat. Evidentment l'Estat ha d'estar al servei de la revolució, ha de funcionar d'acord amb els criteris establerts per la classe obrera. I un Estat no és un conjunt de Comunes, de Comitès federals més o menys coordinats, un Estat és un organisme que funciona d'acord amb unes normes i uns criteris estables i unitaris. IV. Per últim el silenci paradoxal de Buenaventura Durruti, que fora ja de la reunió declara que ell es decanta per ajornar la revolució després de la presa de Saragossa.En resum els arguments que s'addueixen per a frenar o posposar la revolució són:

1) La CNT-FAI no té prou força per fer front a la diversitat d'adversaris: els feixistes, el context internacional desfavorable, l'oposició latent de comunistes i de la petita burgesia.2) No és pot imposar el comunisme llibertari, puix que va en contra dels principis doctrinals de l'anarquisme.3) Cal esperar la reconquesta de Saragossa per reiniciar la revolució.4) La revolució ja està en dança, cal seguir els esdeveniments.

Arguments essencialment pragmàtics, recoberts en part per raons ideològiques. I dic recoberts perquè Abad de Santillán no va tenir cap inconvenient en ser conseller de la Generalitat i col·laborar amb el govern català, Federica Montseny, fou anomenada ministra de Sanitat i és «Marianet» qui proposa la col·laboració de la CNT en el govern de Negrín. Però aquest comportament no és reprobable, ni de lluny, ja que les circumstàncies ho exigien. El criticable és l'actitud feble, poc revolucionària per part d'uns intel·lectuals i homes d'acció. Però és clar, també és comprensible, car ni la Federica Montseny ni Abad de Santillán no van participar en els fets que conduïren a la derrota dels militars. Actitud feble per la raó que:

1) El president Companys els havia ofert propostes de col·laboració a causa de la debilitat del govern.2) S'havia procedit a la incautació de les empreses, control de les comunicacions, fronteres, transports.3) Les altres forces polítiques catalanes no tenien la preponderància de la CNT-FAI. 4) El govern republicà havia perdut l'autoritat.5) Els militars feixistes –almenys les primeres setmanes- tampoc estaven massa coordinats, no tenien el recolzament decidit de les nacions nazi-feixistes, l'opinió internacional –les nacions democràtiques- en contra. A més a més, la Marina i part de l'Aviació, és a dir, els cossos militars d'elite romanien fidels a la República.6) Les ciutats industrials, les comunitats amb un pes polític restaven fidels al bàndol republicà.7) Les reserves d'or del banc d'Espanya estaven en poder del govern legal.

Incomprensiblement, no es pren el poder, no es procedeix a la incautació dels bancs i entitats financeres; es negligeix la importància de les relacions diplomàtiques i els contactes internacionals. El fet de no haver consumat la revolució comportà:

1) Una dualitat de poders.2) Debilitament progressiu de la CNT-FAI que pateix l'animadversió de les forces polítiques, en principi, considerades com a col·laboradores.

3) Els governs de la Generalitat i el Republicà es rehabiliten progressivament gràcies a l'ajut interessat del partit comunista i també de la Unió Soviètica.4) L'ofegament de les realitzacions revolucionàries en el camp de l'economia: les col·lectivitzacions, a causa de la manca de recursos financers i el boicot internacional.5) La pèrdua progressiva del protagonisme militar, allò que va constituir el baluart de la revolució en els primers moments.6) Comença el cansament i el desànim revolucionari, sobretot a partir dels fets de maig.

Ja ho diu Abad de Santillán, l'anarquisme és més que una doctrina política és una manera d'entendre i viure la vida. Amb aquesta actitud religiosa, mística, evidentment hom no pot plantejar cap revolució social. Ara bé, el mateix Abad parla de què les decisions les han de prendre les bases, que els mètodes polítics anarquistes s'han de basar en una inversió de la piràmide, a saber, de baix a dalt. Però la decisió presa al Ple dels Comitès Locals i Comarcals va posar de manifest que a l'hora de la veritat els acords polítics transcendentals els han d'adoptar els representants, és a dir, els dirigents responsables i, en moments difícils, cal assolir el consens i acomplir-lo. Les raons i els arguments en contra dels acords del Ple de Comitès per part de García Oliver són contundents i val a dir que ell els acatà, demostrant amb això el seu esperit democràtic i la fidelitat a uns ideals. Ara bé, la fidelitat als ideals –ideals polítics, no dogmes religosos- no vol dir llur aplicació cega a la realitat.4. 2. L'argumentació de García Oliver. Tesi: cal consumar la revolucióGarcía Oliver critica el reformisme de la FAI, acusa Abad de Santillán i Federica Montseny de contrarevolucionaris i assenyala una de les debilitats de l'organització anarquista: les vacil·lacions, els dubtes, la manca d'una posició única, però dreturera, sobretot en les circumstàncies excepcionals produïdes després de la revolta militar. Continua pensant que s'ha de portar a terme la revolució social, que no és suficient lluitar al front d'Aragó i deixar la revolució pendent, que cal anar endavant, trencar amb el passat i deixar-se d'utopies i de principis abstractes. A més a més, deixa entreveure que la decisió sobre si s'havia de prendre el poder o no per part de la CNT-FAI estava pactada: "Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos. Sólo Aurelio estaba casi junto a mí, y Asens casi junto a Aurelio. Pero Durruti estaba alejado y Abad de Santillán también. De manera que cuando el que presidía el Pleno preguntó a los Delegados del Comité de Milicias si creían procedente hablar sobre lo que pedía la Comarcal del Baix Llobregat, se produjo bastante confusión, no pidiendo ninguno de nosotros la palabra para informar." Amb paraules concises, però que no deixen lloc a al dubte prossegueix: "Expliqué que el Comité de Milicias se había tenido que constituir cuando ya Companys se había arrepentido de haber sugerido su creación. Que los demás partidos y organizaciones no creían –al igual que Companys- que el Comité de Milicias pudiese servir de algo más que de Comisaría de Polícia de segunda clase, como lo probaba el que los delegados designados para su integración fuesen militantes casi desconocidos de los partidos y organizaciones. Sólo nuestra organización había designado a miembros significados (…) Expliqué también que la marcha revolucionaria estaba adquiriendo tal profundidad que obligaba a la CNT a tener muy en cuenta que por ser la pieza mayoritaria del complejo revolucionario, no podía dejar la revolución sin control y sin guía, porque ello crearía un gran vacío, que, al igual que en Rusia en 1917, sería aprovechado por los marxistas de todas las tendencias para hacerse con la dirección revolucionaria aplastándonos. (…) Opinaba que había llegado el momento de que, con toda responsabilidad, terminásemos lo empezado el 18 de de julio, desechando el Comité de Milicias y forzando los acontecimientos de manera que, por primera vez en la historia, los sindicatos anarcosindicalistas fueran a por el todo, esto es, a organizar la vida comunista libertaria en toda España." Davant de la interpel·lació de Federica Montseny i Abad de Santillán de què implantar el comunisme llibertari portaria a una dictadura anarquista García Oliver contraargumenta: "«Puesto que se habla de dictadura (…), conviene precisar que ninguna de las hasta ahora conocidas ha tenido los mismos caracteres. Ni siquiera las tiranías han sido siempre de igual significación. Han existido tiranías por imposición sobre los pueblos, cierto. Pero han existido tiranías elegidas por el pueblo. (…) De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nosotros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología. puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad (…)»".Certament hi ha una distància entre les dues ideologies emancipadores: l'anarquisme i el marxisme, la primera creu en l'home, la segona, en canvi, no. Per un altre cantó, una ideología política que vol transformar la societat no pot eludir les dificultats concretes de l'aplicació de l'universal en el particular i, per tant, la responsabilitat de la presa del poder derivada dels esdeveniments revolucionaris. Sobre la por a la intervenció estrangera, argument esgrimit per Abad de Santillán, la resposta és: "«El miedo a la

intervención extranjera no debería ser esgrimido en ese momento, porque aquí, según estoy viendo, estamos todos armados, y si de verdad hemos luchado en las calles los días 18, 19 y 20, hemos de tener presente que estamos hablando con permiso del enterrador, cosa que para su desdicha ya no pueden hacer Ascaso ni Alcodori ni ninguno de los compañeros que dieron su vida estos tres días. Es decir, que no deberíamos olvidar que estamos hablando desde un enorme sepulcro, que eso ha sido la CNT desde que se constituyó, un enorme sepulcro, dentro del cual están, en terrible anonimato para la mayoría, todos los ilusos que creyeron que sus luchas eran las de la gran revolución social. Porque alguien debe hablar en nombre de ellos. Y ese deber me corresponde (…)»". La sang vessada pels innombrables màrtirs anarquistes no pot ésser oblidada i menys encara en moments decisius quan s'està a punt de convertir la utopia en realitat, la ciutat celestial en ciutat terrenal. Si la revolució no es consuma, si hom no pren el poder aleshores la doctrina anarquista deixa de tenir sentit polític, incidència en la praxi i es converteix en una mena de religió prometeica.Després de la reunió García Oliver queda abatut, ha vist derrotada la seva proposta: "Con su actitud, aquellos sedicentes anarquistas ponían en quiebra a la propia FAI, que se constituyó precisamente para neutralizar dentro de la CNT a los sindicalistas reformistas.¿Qué había ocurrido? ¿Cómo se las arreglaron para lograr tan densa mayoría de reformistas? ¿Tenía algo que ver con ello el rumor difamatorio difundido desde hacía tiempo sobre las aspiraciones dictatoriales del grupo «Nosotros» y de García Oliver, de quien se decía que era anarcobolchevique? ¿No era sorprendente la actitud de Durruti tan ostentosamente manifestada con su silencio durante el debate en el Pleno?".La mateixa nit, després d'haver acabat el Ple de locals i comarcals es reuneix el grup «Nosotros» al Club Naútic, seu del Comitè Central de Milícies Antifeixistes per tal de comentar la jugada sobre els acords adoptats. García Oliver proposà al grup reunit, Marcos Alcón, García Vivancos, Domingo Ascaso i Joaquín Ascaso, la presa de poder concret: "Debemos aprovechar la concentración de las fuerzas que mañana se pondrán a las órdenes de Durruti y proceder al asalto de los principales centros de gobierno, Generalitat, Ajuntament, con una rama de la columna que podríamos dirigir Marcos Alcón y yo. Teléfonos y Plaza de Catalunya, con otra rama de columna dirigida por Jover y Ortiz. Y Gobernación y Dirección de Seguridad con otra rama dirigida por Durruti y Sanz, pudiendo sumarse a cualquiera de ellos los Ascaso y García Vivancos, siempre que estéis de acuerdo". La resposta de Durruti és: "La argumentación de García Oliver, ahora y durante el Pleno, me parece magnífica. Pero a mí no me parece que sea éste el momento oportuno. Opino que debería ser realizado después de la toma de Zaragoza, cosa que no puede tardar més de diez días. (…) En estos momentos, sólo con Catalunya como base de sustentación, estaríamos reducidos geográficamente a la mínima expresión". La minireunió del grup «Nosotros», doncs, no serveix per altra cosa que per confirmar la manca de fe en la revolució per part dels mateixos dirigents de la FAI. L'argument de Durruti d'esperar la conquesta de Saragossa és falaç, car no hi ha res de segur en l'acció, però fins i tot en el cas d'una possibilitat d'èxit, cal "luchar como revolucionarios que defienden una causa sagrada, que saben que están luchando por algo propio y no para defender al gobierno de la Generalitat y al gobierno de Madrid."García Oliver es pregunta a si mateix: "¿Estaba seguro de haber sido totalmente derrotado? ¿Qué opinaban en los sindicatos la militancia y los trabajadores? ¿No se había dicho no a la revolución en aquel nuevo local expropiado revolucionariamente? Era de suponer que al soslayar el comunismo libertario, abandonarían el nuevo local y volverían a la calle de Mercaders.* Si no lo hacían, ni ellos habrían ganado ni yo habría sido vencido". 4. 3. Conseqüències immediates de no haver pres el poder Les conseqüències contrarevolucionàries es comencen a fer notar. A la Generalitat de Catalunya continua governant –encara que precàriament- l'Esquerra Republicana de Catalunya, és a dir, la petita burgesia, la banca depèn del govern català, el front d'Aragó va de mal borràs, les relacions internacionals cada vegada esdevenen més hostils contra la revolució anarquista, als carrers el caos no té aturador.Per aquesta raó després d'haver vist derrotada la seva proposta, al Ple dels Comitès Locals i Comarcals, decideix, més endavant –el mes de novembre- d'agafar el toro per les banyes i acceptar el càrrec de ministre de Justícia. Si la presa del poder s'hagués dut a terme en el seu moment adient, és a dir, prendre l'Ajuntament, la Generalitat, fer-se càrrec dels bancs i de les relacions internacionals, el curs de la revolució hauria estat un altre. És evident que tot plegat tenia els seus riscs, qualsevol decisió els comporta sempre, però els bons polítics són aquells que resolen quan les situacions són més compromeses, però era el moment, l'ocasió adient, s'havia d'afrontar el risc.Però comptat i debatut la decisió no es pren, i, s'adopta l'alternativa de crear un poder paral·lel: el Comitè de Milícies Antifeixistes, que teòricament havia de coordinar-se amb la conselleria de Defensa i amb la de Governació, sobre el paper en mans de la Generalitat. A més a més, es creen les anomenades Patrulles de

Control, una mena de policía que fins i tot actua autònomament respecte dels Comitès directius de la CNT-FAI, no cal dir que respecte de la policía «governamental» i de les forces d'ordre de la Guàrdia Civil, Guàrdia d'Assalt i Mossos d'Esquadra. I això sense comptar que en els pobles els Ajuntaments havien creat els seus propis escamots que a la vegada funcionaven igualment d'una forma autònoma i en alguns casos independent. Cadascú, cada organisme, feia la guerra pel seu compte, posant-se mútuament pals a les rodes. En resum va ser pitjor el remei que la malaltia. Menys mal que les coses anaren prou bé –tot i les dificultats- pel que fa a les activitats econòmiques i als serveis públics, gràcies a la il·lusió, el voluntarisme, la responsabilitat i el «savoir faire» dels treballadors catalans, entre els quals es destacà l'obrer metalúrgic cenetista Eugenio Vallejo, impulsor i organitzador de les indústries de guerra. I no van passar gaires hores; l'endemà mateix ja hi va haver la primera topada entre els dos poders, el governamental i el revolucionari: entre el president Companys i García Oliver, com a responsable del Comitè de Milícies. (Com també succeï amb el capità Escofet que finalment es va veure obligat a deixar el càrrec de responsable de l'ordre públic). La tensió de l'escena entre els dos dirigents la descriu molt bé el mateix García Oliver: "Sin darnos los buenos días ni aprovechar la ocasión para expresarnos sus buenos deseos por la marcha del Comité, sin siquiera preguntar por la situación de la columna Durruti, de pie, respaldado por Herrando*, nos espetó en su catalán de acento leridano el siguiente exabrupto: «Me veo obligado a venir en estos momentos porque el orden ciudadano en Barcelona es tan lamentable que causan horror las noticias que me llegan constantemente de asesinatos, robos, violaciones e incendios. Y era de esperar que, a estas horas, el Comité de Milicias hubiese dominado la situación y restablecido el orden. Me veo obligado a deciros que si sois incapaces de restablecer el orden, no estaría por demás que lo manifestaseis, para poner remedio a la lamentable situación por los medios que estén a mi alcance»". La irrupció imprevista de Companys i la bronca corresponent van estar a punt de generar un conflicte greu. Sort n'hi va haver de la serenitat de García Oliver que secament va respondre: "Mejor no nos damos por enterados de lo que nos has dicho, Companys. Nosotros tenemos mucho que hacer. El enemigo está a las puertas de Catalunya. ¡Salud, y que te vaya bien!"Evidentment l'actitud de Companys no quadrava gaire amb les seves paraules conciliadores de feia quatre dies. D'altra banda, no es pot pas pretendre que en qüestió d'hores es normalitzi la situació amb el trasbals produït per l'aixecament militar i la irrupció desfermada de les masses al carrer. Sembla que aquest cop d'atenció, però, va servir per consolidar almenys momentàniament la tasca revolucionària iniciada i, si més no, continuar-la a cops i rodolons: "Las expropiaciones, iniciadas con la ocupación del edificio del Fomento del Trabajo Nacional y la casa de Cambó, se fueron extendiendo a todas las casas de la ciudad, a todos los talleres, a todas las fábricas y a todo cuanto había pertenecido a la burguesía y a los capitalistas. Sin embargo, Companys seguía en la Generalitat, con su gobierno paralizado. (…) Y meditaba cómo podría pulverizar al Comité de Milicias, en el que me apoyaban, si no todos los miembros, sí Aurelio Fernández, José Asens y Marcos Alcón, atrayendo además a elementos que se debían a él, como el coronel Giménez de la Beraza, el comandante Vicente Guarner, el teniente coronel Escobar y hasta gentes de sus propias filas, como Tarradellas, Miravitlles y Pons. A Santillán se le veía siempre en la cuerda floja del sí, pero no."Un altre fet que mostra com n'és de nefasta la duplicitat de poders és el tràgic final de l'expedició a Mallorca, protagonitzada pel capità d'aviació Bayo. El fracàs del desembarc a la illa de la calma va tenir repercussions greus posteriors: l'aviació feixista italiana va utilitzar la illa com a base aèria per a desplegar els bombardeigs que aterrarien més endavant a la costa mediterrània i a Barcelona. Doncs bé, aquesta expedició es va portar a terme a espatlles del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, és a dir, un organisme que justament, entre altres, tenia la funció de la defensa militar i, que per més inri, comptava amb la representació de les forces polítiques fidels a la República i la seva constitució promulgada pel mateix govern de la Generalitat. Tot i així l'expedició s'organitzà a espatlles del Comité Central de Milicies Antifeixistes que "ignoraba por completo la operación que se proyectaba. Si la empresa resultaba venturosa, sería un triunfo para la «persona que en lo alto de su posición oficial» había alentado la conquista de Mallorca, y un fracaso para el Comité de Milicias". Arran d'aquest fet el coronel Giménez de la Beraja, assesor militar del Comitè va exclamar: "No pueden existir dos poderes, uno el de Companys y otro el del Comité de Milicias". Per un altre cantó, el govern republicà, així com el de la Generalitat, amb la col·laboració inestimable dels comunistes i de la Unió Soviètica, al cap de tres mesos s'anava recuperant a poc a poc, renaixia com l'au Fènix de les seves cendres. Calia, doncs, defensar la revolució, millor dit, les seves fites parcials –en especial les econòmiques- aconseguides, gràcies als dirigents anarcosindicalistes i la classe obrera catalana. Ultra això, en aquells moments -octubre del 1936- el bàndol feixista havia superat la lògica desorientació dels primers moments, els ajuts alemany i italià ja començaven a ésser importants, en conseqüència, era impensable tant per realisme com per la mateixa ideologia internacionalista que els anarcosindicalistes recolzessin la independendència de Catalunya o el nacionalisme català, com pretenien alguns sectors

d'Estat Català, puix que era una forma de desentendre's del conflicte espanyol. Aquest camí era inviable. Endemés hom no pot oblidar que la lluita de classes, a saber, les tensions entre els sectors radicals de la CNT-FAI i la petita burgesia catalana no havien desaparegut, estaven solapats, amagats, però van esclatar amb ocasió dels fets de maig. Aquí les forces comunistes atiades per Moscú van jugar un paper polític digne del mestratge de Maquiavel: es van decantar cap a la petita burgesia per tal de dinamitar i desprestigiar, a poc a poc, les realitzacions anarquistes. Per tant, en aquells moments, no hi havia altra sortida per defensar la revolució que l'aliança amb el govern de Largo Caballero que en el socialisme peninsular representava la línia revolucionària (li deien el Lenin espanyol); amb això vull dir que l'aliat natural de la CNT-FAI era la classe obrera espanyola, no les forces o els partits catalanistes, tot i que hi havia dins de l'anarquisme algun grup que veia amb bons ulls les reivindicacions catalanes. Així doncs, la ruta d'enteniment lògic era el govern socialista i el sindicat de la UGT, que tenia una certa preponderança en l'àmbit de l'Estat. S'havia desestimat igualment –des del començament, potser per la seva poca importància o escassa força- la col·laboració amb els sectors anarquistes francesos i anglesos. Evidentment la col·laboració amb el govern del Lenin espanyol també tenia els seus riscs –en aquelles alçades ja es veia a venir que els russos volien acabar amb l'experiència revolucionària anarquista. De fet l'oferta a participar en el govern espanyol obeïa també a una estratègia: amb ministres anarquistes justificar el trasllat de la seva seu a València. García Oliver té clar que és l'única oportunitat que li queda a la revolució, una oportunitat defensiva, naturalment, encara que ell conserva el mateix esperit de sempre: "Mentalmente tenía la misma posición que cuando fui a por todas". Com a home intel·ligent s'emmotlla a les circumstàncies i no tira fàcilment la tovallola. És ben conscient, però, que la situació per la qual passa la revolució –al cap de set mesos- comença a ser preocupant. El no haver-la consumat passava factura inexorablement. ¿Va quedar embrutada la imatge anarquista, els sacrosants principis anarquistes, amb la participació al govern de la República Espanyola? La revolució anarquista havia de tenir un caire internacionalista, no es podia quedar encerclada en l'àmbit d'un únic país, en el context més aviat recelós, per no dir hostil de l'Europa dels anys trenta, amb un capitalisme que ja apuntava a la globalització. La mateixa revolució havia de passar per etapes diverses fins a la seva consolidació definitiva. En aquesta fase de transició hom no pot eludir els pactes, les transaccions, les estratègies. Però aquests pactes són molt més «profitosos» per la revolució si es parteix d'una posició de força, a saber, amb el poder a les mans, que vol dir comptar amb un exèrcit disciplinat i organitzat, ben equipat. La manca d'orientació, de decisió política, representà la mort de la revolució. Per aquesta raó les paraules del dirigent anarcosindicalista i ministre de Justícia són concloents: "La desorientación era general y venía de lejos, desde que se constituyera en 1910*; de más lejos aún, desde que se atribuyera como finalidad a la clase obrera el comunismo libertario, cuando se debió haber empezado por enseñar las etapas por las que tendría que pasar la sociedad humana antes de alcanzar la instauración del comunismo libertario. La etapa preliminar, en caso de subversión violenta del orden social, como la que vivíamos, era la conquista del todo social por los sindicatos obreros. La conquista del todo, empezando por los organismos de las fuerzas armadas, para que no se pudiese dar el despido de portero que nos dieron los coaligados de la burguesía, del socialismo filofascista de Prieto y Negrín y del aventurismo comunista estaliniano".4. 4. Reflexió sobre els acords presosNi els protagonistes de la sublevació ni els mateixos revolucionaris s'imaginaven que la revolta militar, hauria de convertir-se en una guerra fratricida de gairebé tres anys de durada. Al començament es tractava de fer front a un cop d'Estat, seriós, sí, però comptat i debatut cop d'Estat. Els sublevats només disposaven d'una mica més del terç del territori estatal. Les principals ciutats i els centres fabrils estaven en mans del govern de la República. Els sublevats no disposaven encara de cap reconeixement diplomàtic. Als ulls de les democràcies occidentals el sol fet de la sublevació contra un govern ja els feia merèixer un desprestigi. És cert que Alemanya, Itàlia i Portugal veien amb molt bons ulls la sublevació. De tota manera aquestes nacions, els dos primers mesos, estaven a veure-les venir. Hitler era reticent a un ajut en tota la regla vers els militars colpistes. Es facilitaren uns avions per part del règim nazi que serviren per aerotransportar les tropes regulars del Marroc a la Península, ara bé, cal remarcar l'ajut del feixista comte Rossi amb una legió de camises negres, escamots voluntaris italians, que defensaren Mallorca el mes d'agost i s'apoderaren de la illa; Portugal, per una altra part, poca cosa tenia a oferir. Les ambaixades i els consulats respectius mantenien els seus representants davant el govern legal de la República, tot i que molts dels seus funcionaris no es mantigueren fidels.A més a més, els militars sublevats es van trobar davant d'una situació no esperada, ells confiaven que la sublevació reeixiria en tot el territori, que seria com una mena de passeig triomfal. Això els creà confusió, dubtes, manca de coordinació, al començament. D'altra banda, l'ajut dels voluntaris civils es limitava gairebé a algunes centúries falangistes i els grups de combatents del requeté, els carlins a Navarra, unitats

de xoc mogudes pels ideals, enardits, coratjosos, però dividits entre ells i a la vegada enfrontats als falangistes. Recordem que Franco no és nomenat cap de l'Estat i de l'Exèrcit fins l'1 d'octubre de 1936, que entremig es produeix la mort sospitosa del general Sanjurjo, que l'església, el Vaticà, tampoc no havia recolzat obertament, com ho farà després, l'Alzamiento, que la mateixa burgesia catalana, per exemple, excepte el comte del Montseny i sembla que Valls i Taberner no van recolzar, o sigui, finançar el cop, recalco abans de començar. Ara bé, al cap de dos, tres mesos, els esdeveniments van fer caure favorablement el platet de la balança cap al bàndol feixista, en relació als ajuts exteriors. Qui ajudà el bàndol facciós, gairebé des del primer moment, va ésser l'enemic de la República, el banquer i contrabandista Joan March, Fins a finals de setembre, almenys, els revoltats fan el que poden, d'una faiçó un pèl desorganitzada, amb dificultats de tot tipus, sense saber cap a on tirar ideològicament parlant: revolució nacionalsindicalista o bé restauració monàrquica, sense legitimitat, sense armament adequat: aviació, marina, tècnics militars, ajut financer. Disposen això sí, d'un cos d'exèrcit disciplinat, amb comandaments joves, experimentats per la lluita al Marroc, amb unes forces de xoc disposades a tot: els legionaris, les forces civils, els falangistes i sobretot els requetés, els carlins. Per tant, cal posar en evidència el mite que la guerra estava perduda des del primer moment per part del bàndol republicà, revolucionari. Si estava perduda des del primer moment ¿valia la pena lluitar com es va fer, amb ardor, amb heroisme? Pel que fa al bàndol revolucionari les Brigades Internacionals no començaren a actuar fins el mes de novembre, els ajuts d'armes per part de Rússia també van tardar unes setmanes. Hi havia possibilitats de guanyar la guerra, al començament, quatre o cinc mesos després l'horitzó s'anava enfosquint. A Catalunya, a les zones industrialitzades de l'Estat, el mes de juliol, es va fer el més difícil. Després les coses es van complicar cada vegada més. El maig del 37 va ésser el moment crucial del declivi revolucionària; l'esperança de guanyar la contesa, aleshores sí, ja era quimèrica. La direcció de la CNT-FAI va adoptar la posició de jugar a dues bandes: accions revolucionàries innovadores, col·lectivitzacions, incautacions, abolició de la propietat privada, però a la vegada, participació en les tasques d'un govern debilitat i d'alguna manera desprestigiat a causa de no saber parar a temps la sublevació i el més paradoxal: no saber –tal vegada no poder- controlar la situació. Es produï el pitjor que podia passar: la dualitat de comandaments, el de baix i el de dalt, el del carrer i el del gabinet o del despatx, cadascun anant pel seu compte, i si convenia enfrontant-se, fent-se la traveta, els uns s'alegraven dels fracassos dels altres i el perseguien.El fet de no voler prendre el poder en el moment oportú, va dur, paradoxalment, a una lluita pel poder, per l'hegemonia política, molt més acarnissada. Pensar que era un migrat poder, un «fantoche» com havia dit Abad de Santillán, l'ombra d'un Estat, encara fa més penosa la reflexió. Em pregunto: ¿com és possible arribar a aquest nivell tan baix?¿Serà la condició humana? ¿O culpa dels mateixos sistemes i doctrines polítiques? Afortundament la gran lliçó de García Oliver és aquesta: no s'ha de tirar mai la tovallola. Hom no pot perdre l'esperança en la utopia, no pot perdre la fe en la doctrina i en els mateixos homes. Si alguna cosa esperançadora se'n pot treure de l'experiencia revolucionària anarquista a Catalunya, frustrada això sí, és justament els trets humanistes, d'entrega sincera, d'heroisme que posaren de manifest alguns dels seus militants i per fer justícia també els d'altres forces polítiques. Les intrigues, les lluites pel poder es reflecteixen en el fet que amb tot just vuit mesos hi va haver tres governs diferents, gairebé tres mesos per govern. La tragèdia es consumà el mes de maig de 1937. Evidentment, en aquest moment es liquidà la revolució, però també fou el començament del final: la derrota militar. Aleshores sí que es pot afirmar que la situació internacional acabà d'influir decisiva i negativament en la causa del bàndol republicà en general.La mateixa CNT-FAI, a pesar de l'entusiasme inicial, no va poder vèncer la seva pròpia inèrcia revolucionària, els seus «tics» dogmàtics, la seva pròpia demagògia, l'infantilisme en la qüestió financera, el desprei del diner, per exemple, la manca d'anàlisi seriosa de la societat del segle XX, industrialitzada, mecanitzada, dominada pels interessos financers, depenent de les empreses estrangeres, que no es podia regir per les teories sobre la natura, utòpiques, agrícoles, amb la idea ingènua de pensar que l'home és bo per naturalesa, que el fa dolent la societat, el capitalisme corrupte.L'anarquisme tradicional és anti-modern, anti-capitalista, partidari de la creació de petites comunitats agrícoles; empreses col·lectivitzades, dirigides i gestionades pels mateixos sindicats, amb un sistema de finançament en forma de caixa de crèdit amb l'objectiu d'eliminar la usura, l'intercanvi mitjancer, l'especulació dinerària, causa de tos els mals socials i de l'opressió capitalista. La qüestió és que va arribar el moment que la mateixa Generalitat de Catalunya va haver d'exercir d'organisme bancari per poder pagar els salaris i eixugar els dèficits d'algunes empreses.En fi, podríem apuntar com a conclusions provisionals les següents causes per les quals la confederació anarcosindicalista no es decidí per la revolució:

a) Manca de dirigents capaços de fer-se càrrec de la situació i tirar endavant el procés revolucionari.

b) La força amb què comptava la CNT-FAI essencialment es basava en l'element humà, el coratge revolucionari, la responsabilitat d'uns obrers amb una llarga tradició artesanal, amb una formació professional indiscutible, molts d'ells autodidactes i que van demostrar la seva eficiència en mantenir i fer funcionar una part de les empreses col·lectivitzades.c) La força de xoc, el lumpenproletariat, els desarrapats, els sense feina, sense ofici, els anomenats moços, el peonatge, les dones dedicades al servei dels burgesos, els acostumats a viure, o millor malviure, provinents de zones agrícoles, en situació quasi permanent d'atur, molts vivint al marge de la llei, engruixint les files dels presos i de la prostitució.

Aquestes homes i algunes dones eren un contingent a tenir en compte en les files de la CNT-FAI (no podem oblidar els arribistes, aquells que s'aprofiten dels moments de caos, de desorganització, de manca d'ordre, sigui governamental, sigui revolucionari), són ells, en gran mesura, que es llencen –car res no tenen a perdre- al carrer, donen el do de pit, treuen les castanyes del foc a la prudent burgesia que es queda a casa tot veient-les venir. Són ells els que integren l'anomenada «carn de canó», aquells que en totes les guerres i revolucions van a parar a la primera línia de foc i moren per la causa patriòtica o revolucionària: els tàrtars en la Rússia zarista, els senegalesos en les forces d'ordre franceses, els moros en la legió espanyola, els indis en les forces de desembarcament dels Estats Unitats a Normandia, els hindús a les forces britàniques, els mamelucs, els mercenaris de les croades, la llista és interminable. Que alguns d'ells són els responsables dels assassinats indiscriminats, dels abusos comesos, de les arbitrarietats que poc tenen a veure amb la revolució, és cert. Però també ho és, de cert, que si existeix el lumpenproletariat no és pas per casualitat. Hi ha una explicació: l'explotació a què són sotmesos, les condicions socials a què els condemnaven les classes benestants. Si, a més a més, són els qui, majoritàriament, treuen les castanyes del foc, els qui s'enfronten als militars i es fan amos de la situació no podem pas esperar que s'entornin a casa sense cap mena de contrapartida; al cap i a la fi ells són els qui han salvat les institucions i àdhuc han tirat endavant les empreses que fins a aquell moment han estat propietat de llurs opressors i explotadors. La crua realitat és aquesta. Una revolució no és una aventura romàntica, un relat novel·lesc. Una revolució és un canvi social sobtat, que té les seves conseqüències negatives, tot i que pot arribar a tenir-ne de molt positives per a tots els ciutadans i pels ideals de justícia, igualtat i llibertat.I amb això no vull, de cap manera, justificar les arbitrarietats, els crims comesos en nom de la revolució, uns excessos que evidentment a part dels seu preu humà –el més important, el valor de la persona- des d'una faiçó política va passar factura a la causa revolucionària. Crec que si s'hagués portat a terme la revolució fins a les últimes conseqüències, part d'aquests excessos s'haurien pogut evitar. No podem oblidar que molt dels casos obeïen a clares provocacions que cercaven el descrèdit de la revolució i, en especial, de les forces anarcosindicalistes.L'experiència demostra que la manca de decisió política en un moment donat agreuja la situació ja de per si difícil i complexa de tota revolució. Aquesta manca de decisió política influï en el fracàs de la Comuna de París, la manca de direcció política va portar a un carreró sense sortida als fets de l'anomenada Setmana Tràgica. El triomf dels bolxevics a la Revolució russa es deu al capteniment de Lenin que no dubtà en far-se càrrec del poder i en foragitar de l'aliança revolucionària els menxevics i els representants de la burgesia i de rebot les forces anarquistes. Que és una decisió política lamentable, des de la perspectiva democràtica, car comporta la imposició d'una organització única que pren el poder il·legalment. Que aquesta presa de poder desemboca en una dictadura, també és cert. Però també és cert que els partits democràtics burgesos eren, a Rússia organitzacions, en part, justificadores del domini de la classe burgesa i aristocràtica. Que existeix el perill que un cop pres el poder i instaurada la "dictadura" revolucionària, aquesta s'eternitzi, és a dir, es converteixi en definitiva, com ha passat amb els tos els règims comunistes, amb un poder més tirànic inclús que l'exercit en els països capitalistes. Això, efectivament, és possible. Ara bé, sembla que l'esperit de la doctrina anarquista hauria d'impedir, en principi, que la presa de poder esdevingui definitiva. Si el motiu i la raó de la revolució vertaderament té com a impulsor l'ideal de justícia, d'igualtat i de llibertat, aleshores la presa de poder s'ha de considerar merament accidental, com un pas necessari, com una fase intermitja del camí que ha de portar a la consecució dels objectius revolucionaris.És clar, el purisme anarquista parteix de la idea que el poder corromp l'home, bo per naturalesa, segons Rousseau, el bon salvatge, no contaminat per la civilització. Aquest pensament deforma la realitat i a la vegada parteix d'una idea de l'home totalment idíl·lica. En tot cas la capacitat d'ésser corrupte depèn de l'actitud de l'home, de la creença ferma en uns valors i en uns principis. La revolució el que fa és simplement assenyalar la ruta cap a l'emancipació. Però el camí s'ha de recòrrer i és el moment més feixuc, el que costa més, car significa vèncer dificultats, superar atzucacs, deixar per més endavant el gaudi de les consecucions revolucionàries: és el moment de construir, d'edificar, d'organitzar, en fi, és el moment de la veritat, el moment del sacrifici. La manca d'experiència en l'exercici del poder, l'oposició a

qualsevol responsabilitat de govern, més el fet de disposar d'unes masses amb capacitat de lluita, però poc preparades políticament, va desembocar en una progressiva paralització de la dinàmica revolucionària.Es va poder constatar que les aliances no funcionen si no hi ha un membre, un grup, un partit que comanda el procés, que agafa els regnes sota la seva única responsabilitat. Aleshores des d'una posició de força es factible pactar, adoptar posicions flexibles, de cooperació, d'intercanvi d'idees, però sempre des d'una posició ben afermada, en la qual qui pren la decisió i assumeix la responsabilitat, en definitiva, és la força hegemònica, tot i que la governació compartida facilita i ajuda a superar els moments crucials. Tot i així s'assoliren alguns objectius, que ben poc temps van ser realitat: nou mesos i mig:

1) una societat assentada en principis ètics, sense privilegis.2) igualtat entre l'home i la dona3) funcionament eficient de les empreses abandonades.4) màxim nivell d'autonomia política, gairebé la independència, per a Catalunya.5) s'acabà amb la corrupció, l'atur.6) es donà preeminença a la persona, es popularitzà la cultura, l'educació i l'ensenyament per a tots.7) es creà un clima d'eufòria, d'esperança, en el sentit que alguna cosa havia canviat.

Exposo, ara, els motius de la decisió contrarrevolucionària adoptada en el Ple dels Comitès locals i Regionals. Es poden dividir en factors externs i interns. I. Factors externs:

1) L'oposició frontal del feixisme espanyol, italià i alemany; l'animadversió dels partits comunistes; el boicot de les democràcies burgeses: la catalana, l'espanyola, les europees.2) La feblesa dels sindicats i organitzacions anarquistes a Europa.3) L'aixecament militar va agafar a contrapeu els revolucionaris anarquistes.

II. Factors interns1) Una part dels afiliats procedia del lumpenproletariat, la força revolucionària, amb tots els inconvenients que això comporta de caos, descontrol, de conductes, fins i tot, paradoxalment antisocials. En un moment donat aquestes persones, els marginats, els qui no tenen res a perdre són els que es llencen al carrer i els que materialitzen la revolució, és la força de xoc, com els legionaris en els exèrcits regulars. Hom no descobreix cap mediterrani si diu que els exèrcits també utilitzen l'anomenada "carn de canó" per a les accions més perilloses, més agosarades. ¿Podem ser honestament crítics amb els desheretats de la fortuna, els que no han tingut l'opció de rebre una educació, una formació, per culpa justament de la situació social injusta contra la qual es rebel·len? Sense ells i els seus líders avesats a la lluita armada, ajudats per les forces d'ordre la victòria sobre els militars facciosos no hagués estat possible. És evident, però, que amb ells s'hi barrejaren impostors, malfactors i nouvinguts que desacreditaren la revolució.2) La classe obrera en aquells moments tenia poca o escassa preparació teòrica, encara que una part eren molt bons professionals i gent responsable. Manca l'aportació dels intel·lectuals, dels experts: enginyers, advocats, metges, militars, economistes, financers, diplomàtics (d'altra banda, això feia més meritòria encara la tasca social, econòmica i organitzativa realitzada per part dels obrers).3) els plantejaments radicals, utòpics que encara pesaven molt en els rengles dels dirigents.4) la ingenuïtat rousseauiana de pensar que la revolució, el canvi de les estructures socials per si mateixes havien de canviar la condició humana: les enveges, les ambicions, els egoismes, els odis.

Tot plegat originà com una mena de boira que tapà la visibilitat necessària en aquells moments crítics pel que fa a la decisió adoptada el dia 23 de juliol en el Ple dels Comitès locals, comarcals i regionals. Una doctrina política que té com a lema sagrat, quasi religiós i místic, la revolució, en el moment culminant no es pot tornar a enrere. El tornar enrere és com una mena de boomerang que peta contra el mateix que l'ha llençat.Les conseqüències foren:

1) dualitat de poders2) divisions internes en la mateixa organització3) progressiva escalada de desprestigi aprofitada per les altres organitzacions i partits polítics4) manca de recursos financers que ocasionà el col·lapse de l'economia col·lectivista.

5) pressions polítiques internacionals, propaganda negativa, fins i tot organització de complots per acabar amb la revolució.6) lenta però progressiva declinació de l'esperit revolucionari a causa dels retrocessos de tot tipus en la dinàmica revolucionària: econòmic, militar, policíac (control de l'ordre), amb la consegüent recuperació del poder per part de les organitzacions burgeses republicanes.7) la pèrdua de l'hegemonia es consuma amb els tràgics fets de maig de 1937, la revolució havia durat pràcticament el mateix que la gestació d'un nadó: nou mesos i escaig.

Les paraules de García Oliver van ser profètiques. La sang vessada, els morts, engreixen les files dels màrtirs, dels herois, però també de les víctimes –moltes d'elles innocents- d'una revolució frustrada pels mateixos que l'atiaven asseguts en les redaccions dels periòdics confederals o bé per mitjà de la demagògia fàcil, cridanera, bocamolla: "La CNT no era un cuerpo monolítico, sino un armonioso acoplamiento de ideologías distintas, pero afines en cuanto a las aspiraciones inmediatas de dar solución justa a los problemas económicos, sociales, políticos y jurídicos de nuestros días, con la mayor cantidad posible de contenido libertario. (…) Militantes activos de la CNT, ignorábamos de qué se componía nuestra organización. Fue menester que todo saltase al serle aplicado el freno de la contrarrevolución, para que (…) nos diésemos cuenta del complejo ideológico de que estaba compuesta: obreristas creyentes en el porvenir de la clase obrera, eran la mayor parte; sindicalistas revolucionarios y sindicalistas reformistas, les seguían en importancia; colectivistas y comunistas, con influencias marxistas, bakuninistas y kropotkinianas; anarquistas sui generis y anarquistas individualistas; liberales pacifistas y liberales radicalizados; republicanos jacobinos y republicanos federales. La unidad sobre la que descansaba nuestra gran mole orgánica, era la fe profunda en la revolución. El freno de la contrarrevolución los desparramó y ahora yacían por los suelos, formando grupúsculos diversos". Aquestes paraules em porten a analitzar la naturalesa de l'anarquisme i la seva peculiar doctrina que l'impedeix arribar fins a les conseqüències de l'acció revolucionària.5. La naturalesa de la filosofia anarquistaLes paraules anarquista, anarquia, anarquisme, provenen del grec: € n a r c ° a , 'sense' 'govern', 'sense comanament' o 'guia'; ‡ r c e À w , 'manar', 'regnar'; a r c o v , 'guia', 'governant', ‡ r c Ð , 'principi', 'fonament', 'autoritat'. Aquest seria l'origen etimològic del mot amb el seu significat corresponent. Però el seu sentit profund, envara que negatiu, el trobem en les paraules de Creont adreçades al seu fill, enamorat de l'heroïna, Antígona, que apareixen en la tragèdia Antígona de Sòfocles: "Que l'anarquia, no, no hi ha pitjor flagell.Ella arruïna els pobles i fa anar damuntdavall les cases, ella romp i fa fugirles piques aliades, quan ben dirigits,la disciplina salva tants de combatents.Així cal que es defensi l'ordre general i que per una dona no siguem vençuts:val més, si s'ha de caure, caure a mans virilsi no que menys que dones mai se'ns proclamés".En principi, el mot anarquia en boca del tirà Creont adopta un caire pejoratiu: desordre, caos, desorganització. I adopta aquest caràcter pejoratiu perquè el tirà no pot suportar la crítica, l'esperit de llibertat, la defensa d'un dret diví: rebre sepultura, els morts. El mot anarquia en boca de Creont és una arma llençívola contra l'actitud d'Antígona enfrontada a les lleis dictatorials de Creont, de la mateixa manera que els anarquistes estan en contra de qualsevol poder opressor, que no representa autènticament la sobirania popular. Per això, l'anarquia és la màxima manifestació de la llibertat, i l'anarquisme, la doctrina que prescriu els principis suprems sobre els quals s'ha d'assentar la convivència social: la llibertat i la igualtat entre tots els homes. Fins aquí la remarca etimològica sobre l'anarquia i l'anarquisme. Però, a més, l'anarquisme, com a doctrina política i humanista, posseeix la seva història i és aquesta història la que ens ajudarà a precisar més el significat del mot.5. 1. Context històric de l'anarquismeLes llegendes i els mites sobre ciutats ideals, paradisos perduts, es remunten pràcticament a l'inici de la història escrita, literària. Un exemple el tenim en el mite de l'Atlàntida que apareix ressenyat en el Timeu de Plató, o bé el mite de les tres edats: d'or, de plata i de ferro, també consignat per Plató, on s'exposa la degradació progressiva de la convivència social que fa necessària la institució de la justícia d'origen diví. Per una altra part, en el mite d'Er, inclòs a La República de Plató, es prescriu el menester de premis per als bons ciutadans i de càstigs per als malvats després de la mort. Els primers gaudiran de la visió sempiterna dels déus, els segons seran enviats al Tàrtar, als inferns. Justament, inspirades en La República

platònica, al Renaixement, es publiquen i es difonen les obres sobre el tema de la utopia social a càrrec de Tomas Moro –Utopia- i Tomasso Campanella –La ciutat sol. I és que en el Renaixement es produeix un fenomen que després sorgirà amb més força a partir de la Il·lustració: el litigi entre l'haver de, la utopia de la societat igualitària, i l'ésser, el pragmatisme polític expressat en el llibre de Maquiavel, El príncep.A més a més, en el Renaixement es comencen a bastir les condicions que faran possible el desenvolupament de la indústria, del comerç, de les finances, de l'explotació de la natura. Els viatges intercontinentals –els de Marco Polo, per exemple, a la Xina, el de Colom a Amèrica- exigeixen grans despeses que els Estats són incapaços de subvenir i han d'acudir als banquers, com per exemple, els Sforza, els Mèdici, els Stauffer, els Visconti, etc. (antics usurers de la societat medieval). Els viatges –vertaders impulsors del comerç a gran escala- fan necessari l'estudi científic de la natura per evitar la perillositat de la navegació a gran distància i la construcció de vaixells tècnicament més perfeccionats, més segurs. El coneixement de la natura exigeix uns conceptes i noves perspectives d'interpretació de la natura, així, els relats esotèrics, màgics, panteistes, religiosos, fins i tot el pensament cosmològic de Plató i d'Aristòtil esdevenen anacrònics. Cal una nova lectura de la natura: la fisico-matemàtica que plantejarà Galileu a Il Saggiatore. I aquesta nova lectura o interpretació de la natura conviu amb la tradicional, clàssica, metafísica, poètica, procedent de la filosofia grega, i, també, de la mateixa Bíblia. Malgrat tot es mantenen totes dues: la poètica, la romàntica, la teològica, reservada a l'àmbit de la religió, de l'ètica i de la moral i la científica, reservada a les lleis fisicomatemàtiques. Lleis que regeixen el món o la natura construïda per l'home: el món de la tecnociència. La visió poètica, teològica, metafísica de la natura continua tenint un paper cabdal, en l'àmbit de l'ètica, de la política i del dret, amb expressions com «llei natural», iusnaturalisme, «pecat contra natura», «respecte per la natura» (l'ecologisme dels nostres dies; també són expressions usuals: «per natura», natural versus artificial, etc.). Així, la natura és invocada, venerada i respectada car és font de vida, origen de totes les coses, i, amb el deisme, ocupa el lloc del concepte de Déu de la tradició teològica cristiana. D'aquí que, més endavant, Rousseau parli de la bellesa de la natura, i Kant l'hi atribueixi una finalitat. La natura és l'àmbit dels sentiments, de les emocions, de les inclinacions, de tal manera que tota revolució, segons Kant, és impulsada per la natura, perquè constitueix l'àmbit de l'espontaneïtat, de la irracionalitat, enfront de la racionalitat que impera en el camp de la ciència, de la tècnica, de l'economia i de la política. Com deia es perfilen aquestes dues concepcions de la natura que conviuen conceptualment, encara que en l'àmbit politico-social tenen uns papers oposats. La visió de la natura poètica és el model utilitzat en l'humanisme, en les doctrines com l'anarquista que pressuposen l'existència de quelcom essencial que iguala a tots els homes i se li atribueix la universalitat i en certa mesura un caràcter transcendent equiparable a la deïtat. Aquesta essència no és altra que el concepte d'humanitat que juga un paper rellevant en les filosofies emancipadores. L'altra visió de la natura és la que podem definir com a mecanicista, una concepció reduccionista que permet construir-ne una que funciona d'acord amb lleis fisico-matemàtiques, és la concepció que ha fet possible el desenvolupament de la tècnica, de la indústria, l'avenç de la ciència, en fi, el desenvolupament econòmic capitalista. És clar que s'estableix una contraposició entre les dues concepcions, si pensem que en la mecanicista l'home queda reduït també a un aparell mecànic que permet el seu estudi i àdhuc la seva manipulació, avui, manipulació genètica. Aquesta concepció mecanicista està en la base de l'epistemologia instaurada a partir del segle XIX, defensada pel positivisme i pels corrents cientifistes. Amb aquesta concepció desapareix en absolut la idea d'home com a concepte universal, i, en conseqüència, en la societat regida per la tecnociència desapareixen els conceptes com revolució, emancipació, humanisme, puix que l'home esdevé un ésser dominat pels seus impulsos egoistes que el duen al consum dels productes elaborats en la societat de la tecnociència. És evident que a aquesta situació hi hem arribat en el decurs d'un procés històric que convé analitzar per copsar com i quan han sorgit les teories i les doctrines emancipadores, com l'anarquisme.A partir del segle XVII, les transformacions socials, polítiques, econòmiques i científiques són contínues. Això repercuteix en el pensament filosòfic. Sociològicament parlant, a Europa la mentalitat teològica, medieval, anirà devallant, encara que hi haurà alguns estremiments defensius per part de la jerarquia eclesial, com la condemna de Galileu o la crema a la foguera de Miquel Servet, descobridor de la cirulació de la sang. Finalment, s'imposa la nova concepció mecanicista de la natura i floreix el pensament filosòfic racionalista cartesià que considera Déu com a garant del món artificial concebut per la ment humana. El racionalisme i el mecanicisme s'expandeixen per tot Europa amb figures com: el filòsof alemany G. Wilhelm Leibniz –impulsor de les primeres acadèmies de ciències, inventor de la primera màquina de calcular i del càlcul infinitesimal-; l'astrònom anglès Isaac Newton, que configurarà matemàticament la nova ciència sobre l'univers: la física, amb les lleis de la gravetat i del magnetisme, i que consolidarà la concepció heliocèntrica de Galileu.El coneixement matemàtic de l'univers fa possible una navegació més segura, a gran escala, facilita l'expansió comercial i, en conseqüència, estimula el colonialisme, l'explotació de terres i pobles, fins aleshores desconeguts pràcticament, a l'Àfrica i a Amèrica del Sud. A les nacions més beneficiades per

aquest comerç, emergeix una nova classe social emprenedora: la burgesia, promotora de l'avenc científic, dels sistemes d'explotació de mines i de la fabricació de productes a partir de les matèries primeres que provenen dels continents explotats. No cal dir que la beneficiosa i intensa activitat comercial, marítima i productiva s'exerceix a costa d'una mà d'obra barata, esclavitzada. A mitjan segle XVIII, comença l'èxode rural, l'enderrocament de les muralles, la construcció de les urbs modernes amb carrers amples, pensats per a la futura circulació de carruatges cada vegada més intensa. Apareixen noves professions: arquitectes, dissenyadors, astrònoms; els exèrcits adopten noves tàctiques per a la guerra amb el nou armament; els banquers, els financers que promouen a instàncies de la naixent burgesia obres públiques de gran abast, edificis, palaus majestuosos; s'edifiquen tallers on s'instal·len les primeres màquines, tallers que amb el temps es convertiran en les fàbriques de la revolució industrial al segle XIX. L'intercanvi comercial i científic, la comunicació intel·lectual es veurà facilitada per l'aparició de la premsa escrita (Kant, per exemple, a Könisberg, s'assabenta de la Revolució francesa per la lectura dels diaris). L'intercanvi d'idees facilita igualment la crítica a les institucions polítiques i religioses, i obre la porta a la formació de les primeres associacions obreres amb esperit solidari, d'ajuda mútua i reivindicatives. En aquesta línia, la primera revolta política contra l'absolutisme monàrquic esdevé a Anglaterra, on el monarca és decapitat, s'hi imposa un govern manat per Cromwell, que inaugura així la monarquia constitucional anglesa.

I són els filòsofs, John Locke -que posa les bases programàtiques del que seria un govern predemocràtic amb la separació de poders: judicial, legislatiu i executiu-, i David Hume -que en oposar-se al pensament escolàstic medieval, formula una nova concepció de l'home, de la societat, de la història, de les relacions polítiques, de la religió (religió no revelada)- els qui aporten les bases teòriques no sols de la Il·lustració, sinó també l'embrió d'algunes de les idees emancipadores de l'anarquisme i del socialisme. Segons el filòsof escocès, l'home es caracteritza per la prevalença dels sentiments, de la sensibilitat –font del coneixement empíric- per sobre de la raó; no té sentit parlar d'esperit, d'ànima, de jo, puix que són meres abstraccions metafísiques, com ho són igualment el concepte de món –en realitat un conglomerat de fenòmens i d'esdeveniments- i de Déu, en el sentit racionalista, com a garant del coneixement. Déu és una realitat històrica, un fet social, car tots els pobles adoren un ésser superior, i la mateixa religió té una funció social: serveix de fre, de contenció, de les inclinacions egoistes dels homes. Amb aquestes idees es fonamenta la concepció il·lustrada de Déu: el deisme i l'agnosticisme que donarà pas, al segle XIX, a l'ateisme. La religió és un conjunt de creences elaborades als diversos pobles i els llibres pretesament sagrats tenen autoria humana. Es pot mantenir la creença en un Déu, un ésser suprem, creador de l'Univers, sense que això impliqui la necessitat d'un cos doctrinal garantit per un organisme institucional com l'Església. Per tant, la religió i Deú se situen en l'àmbit de les creences raonables.Aquestes idees es difonen arreu d'Europa, entre els intel·lectuals, l'aristocràcia i la mateixa burgesia, i són la base de la Il·lustració, definida per Kant com aquella època en què l'home ha assolit la majoria d'edat i es regeix pels dictats de la seva consciència i la seva responsabilitat, sense haver de regir-se per cap instància superior, sigui religiosa, sigui política. Així, es proclama com a principi de comportament social: la llibertat. La consciència insta a obeir com un imperatiu categòric, com un deure moral, la llei ciutadana, republicana, car és una llei que emana justament de la natura i alhora defineix l'essència de la natura humana, és a dir, de la humanitat. En conseqüència, Kant posa les bases d'una nova antropologia i d'una nova concepció política que ja havia proclamat l'Assemblea francesa: els Drets de l'Home i del Ciutadà. Concepte de llibertat que inspira igualment les teories emancipadores: l'anarquisme i el comunisme.Kant, d'altra banda, és un propagador de la Revolució francesa, ja que la considera un fet positiu; una revolució que encimbella la burgesia en el poder, com abans havia succeït a Anglaterra amb el guiatge d'Oliver Cromwell. És un fet històric remarcable, una nova fita en el desenvolupament social en un sentit progressiu, com també la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Amb la invocació del concepte d'Humanitat, Ésser Suprem o Raó universal, la política ja no necessitarà, a partir d'ara, de la legitimació divina. Amb això l'Església anirà perdent la seva preponderància en els quefers de la ciutat terrenal. Kant, en aquest sentit és un vertader aldalil del pensament emancipador, (el del liberalisme, socialisme i anarquisme) car prescriu que la raó moral, -la raó pràctica-, encara que no posseixi categoria científica està per sobre de la raó teòrica, aquella que fa possible la tecnociència. Per tant, la visió poètica, teològica, ètica de la natura preval sobre la visió mecanicista, positivista. De fet, les lleis socials i polítiques, remarco republicanes, s'assenten en la llei natural i en la concepció universal de natura humana. La Repúbica representa per Kant un avenç indiscutible per al gènere humà, perquè d'acord amb l'etimologia llatina del mot res publica, la cosa pública, és un règim que representa tots els ciutadans, a diferència de la monarquia que és cosa d'un sol. La Revolució francesa és un fet progressista –encara que s'hagi hagut de pagar un tribut de sang- car suposa una millora de les condicions socials i promou allò que dignifica l'home: la llibertat.

Pel que fa al desenvolupament econòmic, cal considerar la importància dels grans emprèstits, motors de la revolució industrial, de l'expansió comercial, de l'enriquiment i de la consolidació política de la burgesia. Arran d'això sorgeixen noves teories econòmiques fonamentades en la concepció empirico-positivista i mecanicista de l'home: ésser sensible, dominat pels sentiments, per les seves inclinacions, procliu a satisfer i cercar el benestar no en la ciutat celestial, sinó en la terrenal. D'aquestes idees en sorgeix la premissa bàsica del capitalisme, desenvolupada per Adam Smith (Kirkcaldy, 1723 – Edimburg, 1790) a Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations («Investigació sobre la naturalesa i les causes de la prosperitat de les nacions», 1776): el major nombre possible de béns per al més gran nombre possible de persones. De fet, aquesta màxima és més pròpia de la filosofia utilitarisa de Stuart Mill, encara que Adam Smith s'hi apropa amb la seva teoria dels sentiments morals (1759). L'home és un ésser bo, car procedeix d'un univers harmónic, creat per l'Ésser suprem. Segons el principi de la simpatía hi ha un acord entre l'interès egoista, de recerca de la felicitat i del benestar, i, l'interès social, el meu interès coincideix amb l'interès de la societat, l'interès particular s'harmonitza amb el general. La riquesa i el benestar no els proporcionen els productes de la natura, de l'agricultura –com sostenia el fisiocratisme- sinó els que fabrica l'home, amb les màquines, car són susceptibles de ser programats, produïts i difosos per la voluntat humana en quatitats significatives i no depenen de la contingència del temps o de la disponibilitat dels recursos naturals. Per això és revolucionari –com diu Marx- el capitalisme, car suposa un graó en el descapdellament històric cap al benestar i cap al progrés. La indústria mecanitzada, a més a més, permet la producció a gran escala, sense necessitat de la força dels braços humans. L'objecte fabricat es converteix en una mercaderia, car la seva finalitat no és l'intercanvi directe com a l'època medieval, sinó la compra i la venda, segons la llei de l'oferta i la demanda –que una mà oculta, «la mà negra», equilibrarà. La rendibilitat del producte sota l'òptica del benefici capitalista descansa en el mínim possible de despeses dedicades als productors, als treballadors, juntament amb l'obtenció del més gran nombre possible de productes destinats a la venda. La inversió de diners, l'acumulació de capital, és important en la nova economia, ja que possibilita l'adquisició de terrenys, la compra de màquines i el sosteniment de la recerca, adreçada a millorar tècnicament la producció. Com veiem, doncs, les doctrines emancipadores, el liberalisme, la democràcia, el republicanisme, l'anarquisme i el socialisme, junt amb l'auge del sistema capitalista i del progrés científic neixen i es desenrotllen a partir d'una única font: la societat que podem definir com il·lustrada, burgesa, que havia iniciat una forta expansió comercial, marítima, manufacturera, especialment a Anglaterra. 5. 1. 1. L'origen del pensament utòpicDes de les Illes Britàniques –seguint l'exemple dels conqueridors espanyols i francesos- el sector més agosarat de la burgesia anglesa, acompanyat de camperols i d'aventurers de diversos països (Irlanda, Alemanya, més endavant Itàlia), es llença a l'ocupació de terres; funda colònies, granges, petites comunitats agrícoles i industrials a la Nova Anglaterra, és a dir, a Amèrica del Nord, una mena de terra promesa que atreu també els socialistes utòpics, anarquistes, com Etienne Cabet (1788-1856) que fundà Icària (experiència comunal que fracassà); Robert Owen (1771-1858), New Lanark (fàbrica tèxtil de la Manchester dels Estats Units). Paradoxalment l'anarquisme s'experimenta en el cor del que després serà el nucli fort del capitalisme: les terres americanes i la mateixa Anglaterra. No és cap casualitat que William Godwin, el pioner anarquista, sigui anglès i que inspirant-se en el pensament de Rousseau, iniciï el camí de la novel·la romàntica. Tampoc és cap casualitat que Owen i Cabet (escriu Le vrai Christianisme, 1846) intentin posar en pràctica les idees del socialisme utòpic als Estats Units; que les idees anarquistes es difonguin a Europa per l'atractiu d'aquestes experiències realitzades en terres poc urbanizades, evocadores, per tant, de la mítica natura, del paradís perdut. També ho havia estat pels espanyols d'evocador i mític El Dorado, a Amèrica del Sud, uns territoris immensos, pràcticament deshabitats, verges, però amb un enorme potencial agrícola i de matèries primeres. L'oest dels Estats Units és com una mena de terra promesa, de nova Jerusalem en clau econòmica capitalista, una materialització de la ciutat celestial a la terrenal. No té res d'estrany, doncs, que fos una atracció pels aventurers i cercadors de riqueses -alguns d'ells portats també per un misticisme religiós (això explica la religiositat i la diversitat de creences establertes en el cor dels Estats Units)- però, també, pels burgesos emprenedors que veieren la possibilitat d'un enriquiment quasi immediat.I això sense oblidar els homes idealistes, ja esmentats, els partidaris de la utopia que en aquesta nova Jerusalem cercaven la possibilitat de fundar una societat igualitària, autogestionada, vertaderament humanista, en oposició a la societat mercantilista, capitalista, basada en el benefici i el lucre personal. Un exemple ben concret el tenim en Robert Owen, que fou crític amb l'esperit individualista, egoista, del liberalisme econòmic i que pensava que calia formar petites comunitats, en les quals tothom participés en l'activitat laboral amb els mateixos drets i les mateixes prerrogatives.

A la vegada, aquestes experiències utòpiques -amb el precedent de les utopies del Renaixement- conformen també una nou humanisme, una nova creença –de caràcter prometeic- adequada a la nova situació pretesament idíl·lica que ha generat l'«atractiva» Nova Anglaterra. L'oest americà fou propici a la fundació de colònies agràries, autogestionades, autònomes. Aquestes comunitats autònomes, allunyades dels centres administratius i governamentals també afavoriren l'organització federal, cooperativa, així com la proliferació de sectes i credos religiosos. Es fomentà igualment –atès l'enduriment de les condicions de vida- el valor de l'austeritat, la sobrietat, l'ajuda mútua i sobretot l'esperit de llibertat i d'iniciativa. Ara bé, aquests valors al llarg del procés colonitzador de l'oest americà van donar pas a uns valors menys ideals i més pragmàtics, a saber, mercantilistes que comptat i debatut arruïnen les experiències del socialisme utòpic. A Europa és on el declivi del pensament utòpic fou més acusat, a causa de l'expansió industrial capitalista. Potser això explica l'arrelament de l'anarquisme en països d'economia agrícola com Rússia, Itàlia i el sud d'Espanya. A França, en canvi, fructificà més l'anarquisme revestit de trets positivistes. De tota manera a Europa les teories de l'economista anglès Adam Smith –professor de filosofia i d'ètica- que proclamen que el benestar el pot construir l'home, sense esperar res de la providència divina, que el paradís, la utopia, la felicitat, la superació del dolor i de la dissort es poden assolir en la ciutat terrenal tenen un gran predicament, car fomenten la iniciativa privada, el guany, l'augment de la riquesa i la idea de benestar. En definitiva, aquestes teories ajuden a configurar la màxima del pensament polític liberal: «laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même», segons la qual l'Estat té una funció arbitral i protectora entre altres del dret a la propietat. Aquest planteig capitalista produeix els seus fruits: el desenvolupament de la indústria i l'enriquiment de la classe burgesa, encara que sobre les espatlles dels assalariats, sotmesos a unes condicions de treball oneroses. Els empresaris capitalistes justifiquen la situació de desigualtat entre ells i els obrers, pel fet que arrisquen uns diners. El benefici de l'explotació no és segur, depèn de la llei incerta de l'oferta i la demanda, regulada per una «mà invisible». I l'empresari, per fer front a la competència, manté uns salaris baixos i fa augmentar la producció, la qual cosa implica augmentar també la duració de la jornada laboral. A pesar de les condicions draconianes a les quals estan sotmesos els obrers, ells prefereixen treballar a la fàbrica, a la ciutat i abandonar el camp on les condicions laborals encara són més dures i no hi gaires possibilitats de millorar. Per això el burgès pot apretar els cargols de l'explotació, ja que compta amb un «exèrcit» d'esclaus disposats a treballar en les condicions que siguin.Per consegüent, la industrialització i el desenvolupament capitalista és el camí que porta a la lluita obrera, a l'associacionisme, a la formació de sindicats, que malden per aconseguir unes condicions de treball dignes, uns salaris més elevats i menys hores de treball. És en el cor dels països capitalistes més avançats on sorgeixen les protestes dels obrers, en forma de vagues i de revoltes. A Anglaterra, es constitueixen les primeres associacions de treballadors que recorden els antics gremis medievals; Robert Owen crea, el 1833, el Great Consolidated Trade Union Council, que amb el temps donarà origen al Labour Party i William Godwin, el 1789, publica Social Justice, primera obra teòrica sobre anarquisme inspirada en J. J. Rousseau.El desenvolupament capitalista i el moviment obrer segueixen la mateixa via, encara que són antagònics per la raó que el burgès cerca el profit egoista i l'obrer lluita per una millora de la seva situació laboral i vital. I és a mitjan segle XIX quan comencen els grans enfrontaments, amb les prohibicions de les publicacions i les associacions obreres, així com amb la repressió contundent de les vagues i protestes sindicalistes. A poc a poc, els principis republicans proclamats per la Revolució francesa: igualtat, llibertat i fraternitat esdevindran pura retòrica, paraules buides. La burgesia mercantil i financera imposa en la pràctica els seus propis valors que no són altres que els seus interessos particulars i privats. Rousseau (Ginebra,1712- París,1768), abans de la Revolució francesa, ja havia denunciat les desigualtats socials, econòmiques i polítiques entre els homes: "Es desprèn d'aquesta exposició que la desigualtat, essent quasi nul·la a l'estat de natura, manlleva la seva força i el seu increment de l'evolució de les nostres facultats i dels progressos de l'esperit humà, i al capdavall es torna en estable i legítima per l'establiment de la propietat i de les lleis. Es desprèn encara que la desigualtat moral, únicament autoritzada pel dret positiu, és contrària al dret natural totes les vegades que no concorre en la mateixa proporció amb la desigualtat física; distinció que determina prou el que hom ha de pensar en aquest respecte sobre el tema de la desigualtat que regna entre els pobles civililtzats, puix que va manifestament contra la llei de natura, tant se val com hom la defineixi, que un infant mani un vell, que un imbècil porti un home savi, i que un grapat de gent vessi superfluïtats, mentre que la multitud afamada estigui mancada del necessari". Aquest text de Rousseau que forma part de la comunicació que va presentar a l'Acadèmia de Dijon el 1753 és cabdal no sols pel que representa de denúncia d'una situació d'injustícia concreta derivada dels abusos de l'aristocràtica i de la nova classe social que s'està imposant: la burgesia, sinó també com a explicació raonada de l'origen de les desigualtats socials i com a exposició del pensament deista sobre la natura. Més amunt he afirmat que a partir del

Renaixement es configura una filosofia sobre l'home –una antropologia basada en la teoria del naturalisme- que amb la Il·lustració arriba a la seva maduresa. Amb raó diu Foucault que l'home és un invent de l'època moderna. El desenvolupament comercial i industrial ha posat de manifest que l'home té una capacitat creativa i que com passa amb la figura mítica de Prometeu està en condicions de «robar el foc sagrat als deús», que no té perquè, l'home, està subordinat a un ésser superior: Déu. ¿Per què ha d'estar-ho, de subordinat, si és capaç de crear una natura feta a la seva mesura, una natura que imita el model mecànic newtonià i que funciona segons lleis fisicomatemàtiques? Déu deixa d'ésser el concepte elaborat al llarg de l'època medieval: transcendent a la seva pròpia creació, a saber, la natura. Amb el deisme –la religió de la Il·lustració, la religió natural- Deú deixa d'ésser aquell ésser revelat que es manifesta als homes per mitjà d'un intermediari, l'església, torsimany del llibre sagrat: La Bíblia. Amb el pensament deista rousseaunià, la consciència del nou Prometeu és l'entitat a la qual Deú es manifesta «directament»: "¡«Consciència, consciència, instint diví, veu immortal i celest (…) jutge infal·lible del bé i del mal, que converteix l'home en semblant a Déu!»". Déu ha creat la natura humana, que és una manifestació de la bondat divina. I la mateixa natura és una expressió de Déu, el Déu, bo i just, ha creat l'home sota el principis de la igualtat i de la bondat. Segons el deisme que divinitza la natura, dotant-la de raó i d'harmonia, tots els homes neixen iguals, lliures i dotats de la bondat natural. Per tant, l'home no necessita cap redemptor, puix que neix net de culpa, del pecat original. S'estan donant els passos cap a l'agnosticisme i l'ateisme. Però primer cal situar la religió dins dels límits de la raó, segons el títol de l'obra kantiana.Així doncs, els conceptes deistes d'un ésser diví bo i just que crea una natura humana igualitària i lliure, i una religió secularitzada, racional, feta a la mida de l'home, una religió prometeica –en feliç expressió de Carlos Díaz- són mahons que contribueixen a aixecar l'edifici de la doctrina anarquista. Una doctrina que es recolza en una ètica humanista que lluita per la llibertat i la igualtat de l'ésser humà segons els principis de la llei natural. En canvi, la desigualtat i la injustícia provenen de la societat mercantilista, basada en el lucre, en el guany, en l'interès, justificat, ara, paradoxalment, per la vella tradició que parlava de la imperfecció, de la finitud, de la maldat de l'home. I la inclinació de l'home vers la maldat i l'ambició, cal frenar-la mitjança l'amenaça religiosa dels càstigs eterns i també per la coerció de les lleis i l'autoritat de l'Estat.En resum, aquestes dues posicions, en el fons teològiques, constitueixen l'escenari en el qual tindrà lloc al llarg del segle XIX i la primera meitat del seegle XX les lluites de classe i per l'hegemonia del poder polític.

Una teologia deista que considera l'home bo per natura, les lleis de la societat, la religió i l'Estat (burgès, capitalista) són els causants de la corrupció i del mal en l'home. Cal, doncs, alliberar-lo de la seva causa: l'Estat burgès, capitalista, l'Esglèsia que posada a la defensiva per la crítica il·lustrada es refugia i justifica la injustícia i la desigualtat per culpa de la imperfecció i la debilitat de la natura humana. L'emancipació de l'home és possible en la ciutat terrenal.Un planteig teològic que posa l'èmfasi en la desobediència de l'home a la llei divina, aquesta desobediència o revolta és la causa de tots els mals i del «pecat original». En el terreny polític, el fet que l'home sigui un llop per al mateix home, justifica l'Estat repressor, policíac, el Leviathan de Hobbes. L'emancipació de l'home sols és possible en la ciutat celestial.

Cal apuntar que aquest plantejament antagònic és que explica l'animadversió de l'anarquisme vers la teologia catòlica i l'Església. En aquesta línia l'Estat, en tant que institució política suprema, tal com argumenta Hegel en la seva Filosofia del Dret, és la manifestació de Déu en la societat, encarnat això sí en la idea de llibertat. I també explica el fet que la revolució anarquista segons Bakunin ha de comportar la destrucció de les institucions de l'Estat i les de l'Església.Abans de concretar el pensament anarquista a través de la presentació de les seves figures cabdals voldria remarcar que François Noël Babeuf funda el Club dels Iguals i intenta dur a terme una revolta de caire comunista. En aquest sentit Babeuf «supera» la posició crítica de Rousseau que s'ha d'entendre més com una denuncia eticocristiana que no arriba a l'igualitarisme proposat pel comunisme de Babeuf amb la supressió de la propietat privada. Recordem que Rousseau, el 1762, escriu El contracte social on es justifica el dret a la propietat privada, regulada això sí per una llei universal expressada per la voluntat general. Per això els anarquistes discrepen de Rousseau, ja que afirmen que, en el fons, aquest no fa altra cosa que justificar la propietat, la llei i l'Estat, instruments en poder de la classe burgesa.5. 2. Desenvolupament polític de l'anarquisme: les figures cabdalsHe afirmat que la doctrina anarquista té el seu precedent filosòfic en el deisme, la religió de la Il·lustració, una religió natural, de caire prometeic, una religió sense dogmes, situada en els límits de la raó, amb una clara oposició a la teologia escolàstica. Aquesta religió «humanista» gràcies a Kant havia formulat també

una nova concepció de la història, allunyada de la visió providencialista que havia regit els àmbits acadèmics. Ara el deisme també posseeix una nova concepció de la història el decurs de la qual es contempla com un progrés de la humanitat cap al millor, no anem diu Kant cap al pitjor, sinó cap al millor: "les acciones humanes (…) estan determinades segons lleis uiversals de la natura exactament igual que qualsevol altra esdeveniment natural. La història, que s'ocupa de de la narració d'aquestes manifestacions, per més profundament ocultes que puguin trobar-se llurs causes, permet d'esperar tanmateix que, en considerar en conjunt el joc de la llibertat de la voluntat humana, pugui descobrir-s'hi un curs regular de manera que el que en els subjectes individuals apareix embolicat i sense regla, en el tot de l'espècie pugui ser reconegut com un desenvolupament continuat i progressiu, per bé que lent, de les seves disposicions originàries." A poc a poc els àmbits dominats per la teologia: la concepció de l'home, de la història, de la ciència (en Descartes Déu és el garant del seu projecte de mathesis universalis) són conquerits per la nova religió natural. La història és el lloc on les accions humanes manifesten una tendència cap al millor i aquesta història amb tots els entrebancs i alts i baixos no té altra finalitat que assolir, d'acord amb "un pla ocult de la natura", una "perfecta constitució estatal", regida per la llei civil. Un pla ocult de la natura que l'home ha d'acomplir a través de l'esforç i de la lluita per superar les seves inclinacions.Veiem com es van imposant tres idees: a) la idea que l'home és l'agent que acompleix el pla de la natura; b) la idea que aquest pla l'ha de realitzar mitjançant l'esforç i el treball; c) la idea que l'home pot esperar unes millors condicions existencials –la societat civil, basada en la llibertat i en progrés economicosocial- per ell mateix. Aquestes idees kantianes, il·lustrades, les fa seves el positivisme i l'anomenat socialisme utòpic, l'avantsala de l'anarquisme. La ciutat celestial comença estar a l'abast de la ciutat terrenal. La terra promesa en forma d'una existència harmònica, plenament humana està molt a prop. L'únic que fa falta és l'esforç, el treball, la transformació i el domini de la natura per l'activitat industrial. Cal confiar i creure en la saviesa humana, la nova religió de la humanitat, el positivisme, pel qual els sacerdots són els científics, els dirigents polítics, els homes d'empresa. Cal confiar en aquest nou Prometeu que roba el foc sagrat als déus i s'atreveix fins i tot a escriure els llibres sagrats corresponents: El Nou cristianisme de Sant-Simon, el Catecisme positivista d'August Comte, el Catecisme revolucionari de Bakunin. Fins i tot aquest nou Prometeu s'atreveix a la seva autocreació mecanicista, segons la figura de Frankenstein de la novel.la de Shelley (filla de W. Godwin).El procés que porta a l'encimbellament de l'ésser humà, en tant que espècie, al rang diví és lent, però a partir de la Il·lustració s'estan posant les bases fermes d'aquesta proclamació. Aquest procés ha seguit unes etapes:

S'ha proclamat la raó humana com a facultat amb capacitat creativa i crítica (Kant).La voluntat com a facultat que fa possible el domini de les inclinacions naturals i d'aquesta manera l'ordre polític i social fonamentat en lleis de la raó. (Rousseau). Confiança en la bondat de l'home.Nova concepció de l'univers harmònic i dinàmic amb el segell deista newtonià.Una història manifestació dels progrés de la Humanitat cap a la seva emancipació i llibertat absoluta (Hegel).Una revolució industrial, comercial, econòmica que ha d'alliberar l'ésser humà de la seva dependència dels processos naturals, encara que aquest mateix progrés porta implícit en ell el conflicte.Una ciència que, segons Laplace, ha de substituir la religió, puix que resoldrà tots els enigmes i misteris de l'existència humana.El saber científic que explorarà dos àmbits ocults fins al moment a la mirada de la raó: a) la psicologia, que tindrà un preàmbul introductori: la fisiologia amb Weber, Fechner i Helmholz i que conquistarà el reducte íntim i preuat de la consciència amb Wilhelm Wundt i més endavant el del comportament amb el pragmatisme de John Dewey i William James; la sociologia o física social que estudiarà i analitzarà sobre el terreny, primer, quin és el comportament de l'ésser humà en societat, i després s'establiran les lleis i els principis de l'organització social.Un saber que pot assentar-se en la nova religió positivista de la Humanitat. (El Papa d'aquesta nova religió és August Comte, apòstols en són, entre altres, Saint-Simon, Etiènne Cabet). La religió positivista es recolza en una ciència omnicomprensiva: la sociologia o física social.

Efectivament Saint-Simon es pot considerar com el pare espiritual de la sociologia (Comte fou un col·laborador seu), puix que ell estava interessat en la renovació social destinada a superar els conflictes i les lluites de classe sorgits a partir de la revolució industrial. Ell propugnava una societat universal organitzada mitjançant el coneixement científic, amb la idea que els temes morals, ètics, socials i polítics es poden estudiar com a fets positius, amb el mateix mètode de les ciències naturals. Penso que les

anomenades experiències utòpiques d'Owen (New Lanark) i de Cabet (Icària) presenten aquest objectiu. Una altra experiència, amb una intencionalitat cientificosocial, no tan coneguda i, que esmento més amunt, és la realitzada en terres de Brasil, anomenada La Cecília. Entre altres aspectes interessants l'experiència sosdita va posar en relleu que els problemes de la convivència social procedien de les qüestions relatives al lideratge i a les relacions afectives, agreujades especialment en comunitats petites (les comunes anarquistes).L'anarquisme es desenvolupa en aquesta atmosfera ideològica, filosòfica i economicopolítica que acabo de delinear. Però l'impuls de l'anarquisme –igual que el comunisme- com a moviments ideològics, organitzats, de lluita reivindicativa, prové de dues causes que enllacen entre si: el fracàs de les experièncie utòpiques, romàntiques, com la de Cabet, el promotor d'Icària que finalment es suicidà (en aquesta experiència utòpica hi participà un metge català, un tal Rovira) i els errors de planteig de les teories d'arrel positivista (Fourier, Owen) en pensar que es podia assolir un ordre social pel camí de la ciència o del reformisme polític.Això explica que el pioner de l'anarquisme William Godwin elaborés una doctrina social de caire romàntic basada en el concepte de justícia i en el concepte rousseaunià de la bondat humana, en canvi, Proudhon ja parlés de revolució social i que Bakunin i Marx i, amb menys radicalitat Kropotkin, arribessin d'una forma oberta i explícita a la conclusió que els canvis socials que porten a una societat igualitària i justa s'aconsegueixen mitjançant la revolució.En conseqüència, al llarg del segle XIX en l'anarquisme es dibuixen tres grans línies de pensament i d'acció social:

La línia de l'anarquisme pur, doctrinari, inspirat en el socialisme utòpic: germanor universal; llenguatge universal: esperanto; igualtat de drets i de deures; condemna de la violència; respecte per la natura: nudisme, naturisme, amor lliure, comunitats petites; promotor de la cultura, de l'educació, de la pedagogia. A casa nostra, la línia de Ferrer i Guàrdia (Escola Moderna), Ateneus llibertaris, Revista Blanca.La de caire individualista, nihilista, terrorista; perpretació d'atemptats (Salvador, Mateu Morral).La de caire socialista, sindicalista, de lluita obrera, de masses que es fracturà en dues tendències: a) la pròpiament sindicalista, reivindicativa promotora de la participació política (Seguí, Layret, Pestaña, Peiró); b) l'anarcosindicalista que derivà cap al comunisme llibertari de caràcter reivindicatiu, però alhora radicalment revolucionari (grup «Nosotros» amb Durruti, germans Ascaso, García Oliver, Jover).

Es fa difícil adscriure els grans pensadors anarquistes en cadascun d'aquests corrents o línies d'acció social. Tal vegada la línia 3b) tindria com a líder a Bakunin. De tota manera la ideologia anarquista –a diferència de la sistematicitat de la doctrina marxista- ha tingut i sofert diverses línies i interpretacions des de la stirneriana, individualista, fins a la radical socialista. Sigui com sigui la doctrina anarquista iniciada per Godwin i Proudhon té una certa continuïtat en la figura de Kropotkin, amb un pensament més evolucionat cap al cooperativisme i la participació política. Bakunin, en canvi, és més difícil d'encasellar, puix que en el seu «Catecisme revolucionari» proclama l'establiment de comunes, de federacions i d'organismes associatius internacionalistes, tot i que defensa, en un moment determinat, el paneslavisme. Ara bé, la seva posició pel que fa a la revolució és molt més radical i expeditiva, puix que arriba a justificar el terrorisme en casos extrems. D'altra banda, els pensadors russos són partidaris de les estructures econòmiques agràries. La línia terrorista apareix també a Rússia, atesa la ferrenya dictadura tsarista, i, respon a un pensament que exalta per sobre de tot la figura de l'individu, la seva procedència ideològica és la filosofia de Max Stirner. Alguns també el vinculen, el nihilisme, amb el concepte nietzscheà de superhome. No obstant això s'ha de dir que Nietzsche critica amb molta duresa la idea de revolució social dels anarquistes influenciats pel romanticisme rousseaunià. Es justifica el vessament de sang innocent com una purificació de la societat capitalista corrupta, es veu com una acció redemptora, un transsumpte del sacrifici de la Creu per part de Crist. Aquesta línia mística, religiosa, està molt ben representada per l'heroi Raskolnikov en la novel·la de Dostoievsky: Crim i càstig. En definitiva, la valoració de l'individu, la responsabilitat, la llibertat per sobre de qualsevol instància política i social són els trets essencials de la doctrina anarquista. Tot i que cal admetre que la doctrina s'ha adaptat també a les circumstàncies històriques i a l'específic dels països o contrades on ha arrelat, com va passar aquí, a Catalunya, el 1936, amb anarquistes que participaren en el govern. L'anarquisme presenta, endemés, una evolució i transformació històrica indiscutible. L'anàlisi pormenoritzada de les seves figures cabdals ho posa en relleu.5. 2. 1. William GodwinWilliam Godwin (Wisbeach a Cambridgeshire, 1756-1836) és el pioner de la filosofia anarquista. Filòsof moral, adscrit com a utilitarista i racionalista, polític i novel·lista de tendències romàntiques, escriu llibres

per a infants, de jove aspirava a ésser prevere, fervent lector d'Helvetius i de Rousseau, s'adscriu al deisme, entusiasta de la Revolució Francesa, per la qual cosa va ser denigrat, autor del famós principi: a causa del foc, on es planteja el dilema de salvar, en cas d'incendi, o bé a Fénélon, autor de Telèmac, o bé a la cambrera de l'habitació. Godwin significativament prescriu que s'hauria de salvar el primer, pel fet que ha estat una persona que ha contribuït al millorament cultural de la humanitat. La influència de Rousseau es posa en relleu en el fet que Godwin tingui en consideració la forma de govern republicà. El concepte bàsic de la seva filosofia moral és la justícia: "If justice have any meaning, it ist just that I should contribute everything in my power to the benefit of the whole" ("En el cas que la justícia tingui alguna significació, hauria de consistir en què jo contribuís amb totes les meves forces al benefici de tots".). Per Godwin tots els homes tenen la capacitat de raonament i d'autocontrol de les inclinacions, pel fet que "that mind is the medium within wich sensations, desires, passions and beliefs contend" ("aquesta facultat racional és el mitjà que controla les sensacions, els desigs, les passions i les creences") i la justícia, la igualtat, la responsabilitat, estan per sobre de qualsevol instància institucional, sigui l'Estat o l'Església.Ara bé, la posició de Godwin no serà inamovible, rebrà, primer, les influències del liberalisme polític (concepte de responsabilitat, de criteri personal, per sobre de qualsevol instància) i la de l'utopisme de Roussseau. Però posteriorment, s'aproparà a les teories egoistes d'Adam Smith: plaer i dolor constitueixen la base de la moralitat i també a les derivades del Treatise of Human Nature de Hume: els sentiments estan per sobre de la raó. En definitiva, l'antropologia de Godwin i la seva filosofia moral, bases de les seves concepcions socials, sofreixen una evolució que va d'un racionalisme estricte -influència de la Il·lustració i de la Revolució Francesa- a una valoració dels sentiments i de les inclinacions humanes. Quan Godwin retorna a Anglaterra, després de la seva estada a França la realitat política anglesa no sols no és la mateixa, sinó que el govern anglès –rival de l'imperi francès- fa el que pot per atacar el règim republicà. Aleshores ell omet les exaltacions utòpiques en el seus escrits.5. 2. 2. ProudhonA França, els esdveniments revolucionaris passen per una crisi que provoca el desencís entre les classes populars. Les promeses utòpiques de la Revolució francesa es tornen fum, car les diferències econòmiques entre les classes socials són brutals, fins al punt que en ple segle XIX encara no s'ha abolit l'esclavatge. Les posicions es radicalitzen: el deisme esdevé ateisme i augmenta l'animadversió contra l'Església i contra la teologia cristiana. D'aquesta animadversió cada vegada més viva al llarg del segle XIX esclatarà amb força al nostre país al segle XX amb ocasió de la Setmana Tràgica i d'una faiçó tràgica el 1936. Doncs bé, Proudhon, gairebé cent anys abans, és el portantveus de l'anticlericalisme i de la croada antireligiosa que es difondrà arreu d'Europa: "Amb l'esperança de trobar l'equilibri en les seves pròpies forces l'home (…) cerca en l'infinit aquesta harmonia sobirana, on la realitat és el grau més elevat de la raó, de la força, de la bondat. En no poder reconciliar-se amb si mateix, s'agenolla davant de Déu, i, prega. No solament s'hi agenolla, el pitjor és que es resigna a patir la injustícia, imbuït per la prèdica religiosa (…) Déu, pels portadors de la bona nova, per la llei que ha posat en els nostres cors, ens mana que estimem el nostre proïsme com a nosaltres mateixos (…) que donem a cadascú allò que li correspon, que no defraudem el salari de l'obrer, que no practiquem la usura (…) ens incita a les contradiccions del comerç i de la propietat, destrueix, per la seducció de l'esperit, l'equilibri de la nostra consciència; davant nostre justifica els nostres robatoris i la nostra gasiveria; fa inevitable i legítima la separació de l'home i del seu proisme; crea la divisió i l'odi, i fa impossible la igualtat en el treball i en el dret; ens fa creure que aquesta igualtat (…) entre els homes és injusta; i després ens castiga a tots per no haver practicat els seus incomprensibles preceptes! (…) Crec haver demostrat que l'abandó de la providència no ens justifica pas; però sigui quin sigui el nostre crim, nosaltres no som culpables davant de la providència; (…) i, si hi ha cap ésser que abans que nosaltres i més que nosaltres hagi merescut l'infern, és necessari que l'anomeni: és Deú". Per una altra part, Proudhon es debat entre una definició propera a la rouseauniana de l'home i una concepció més crítica, ja que l'ésser humà posseeix una naturalesa contradictòria, esquinzada entre la llibertat i la necessitat. Com he dit més amunt en Proudhon no són tan optimistes les tesis sobre l'home, provinents de l'etapa prerevolucionària. El fracàs de la Revolució francesa ha produït un desencís que es tradueix o bé en posicions intel·lectuals crítiques amb el deisme del segle XVIII o bé es decanten cap a les posicions radicals revolucionàries (Bakunin).Proudhon addueix que la burgesia és qui detenta el poder, car posseeix el capital, per tant, és impossible d'assolir-lo per la via democràtica–la burgesia no el cedirà mai-, els socialistes no aconseguiran altra cosa que simples reformes, però mai un canvi profund de les estructures socials. El sufragi del poble no és altra cosa que el seu consentiment a l'opressió. Per això Proudhon afirma: "El problema consisteix, doncs, per les classes treballadores, no a conquerir, sinó a vèncer al mateix temps el poder i el monopoli, és a dir, a

fer sorgir de les entranyes del poble, de les profundidats del treball una autoritat més gran, un fet més poderós que doblegui el capital i l'estat i que els subjugui." Cal anar, per tant, a la supressió de l'organització estatal i a la formació d'entitats o comunitats cooperatives, mutualistes (substitutives de la banca); la societat no és sinó el conjunt de relacions socials, intercanvis, activitats intragrupals i intergrupals, tenint en compte que l'ésser humà té la tendència natural a l'associació. A partir de petites associacions cal passar a la federació de municipis i d'aquí a les comunitats federades i comunitats d'oficis. Es crea, així, una estructura que va de baix a dalt, del simple al complex, i on cada comunitat té la seva autonomia. A més a més, Proudhon proposa la creació de cossos funcionals (tribunals, hisenda, correus, cultura, ensenyament, seguretat) que es governen per si mateixos, tot equilibrant-se els uns amb els altres. També proposa la federació agrícola-industrial, externa a l'Estat funcional i constituïda per la idea de mutualisme, que pot instaurar un sistema de crèdit mutu. Però paradoxalment Proudhon no proposa l'abolició de la propietat, en considerar-la un estímul per al treball i com a protecció davant de la força de l'Estat. Pensa que l'aliança amb la classe mitja i baixa burgesa pot ajudar en la lluita contra el gran poder de l'aristocràcia i l'alta burgesia.5. 2. 3. BakuninEvidentment, l'anarquisme a Rússia pren una deriva diferent; a causa del context econòmic i polític: una economia agrària i un govern absolutista, despòtic. No té res d'estrany que Bakunin parli de comunes, d'abolició de l'Estat, mentre que Proudhon afirmi que la propietat privada pot ser, àdhuc, un estímul social. Proudhon es mou en el context d'una societat industrial. No obstant això el pensament de Proudhon es mostra en molts àmbits de la teoria política de Bakunin.El pensament de Bakunin s'entén si hom es fa càrrec que el poder tirànic tsarista s'exerceix sobre un poble camperol subjugat amb una profunda tradició religiosa. Amb això vull significar que centra el seu discurs d'una forma monotemàtica cap al terreny de la religió i de la teologia. El seu opositor «polític» és la religió cristiana, d'arrel jueva. Aquest aspecte de la religió és important car els pobles eslaus (Rússia, per exemple) secularment han demostrat una animadversió cap al poble jueu. En l'ordre polític pràctic Bakunin creia que la mort de Napoleó III precipitaria una nova revolució que superaria el fracàs de la de 1848. De tota manera Bakunin s'adonava que la classe obrera europea -especialment a Rússia, gairebé minoritària-, estava lluny de tenir consciència revolucionària. Per aquesta raó organitzava un moviment avantguardista més o menys vinculat a la maçoneria: la Fraternitat Internacional. Alguns dels seus membres s'adheriren a la primera internacional.El nom de Catecisme amb què titula el seu programa antropológic i social revolucionari posa en evidència l'orientació antireligiosa cristiana del seu pensament. Un cop remarcada aquesta peculiaritat cal afegir que la doctrina bakuniniana presenta les característiques de l'ateisme, la nova religió de la humanitat, que substitueix el concepte deista d'ésser suprem pel d'humanitat. Això explica perquè –igual que el marquès de Sade- Bakunin vegi amb bons ulls la mitologia grega: una «religió» que està molt més a prop del tarannà humà que la monoteista jueva o que el mateix deisme.El seu programa polític es recolza en la concepció aristotèlica d'ésser humà: animal social. L'Estat, una construcció artificial, legitimada per la teologia i la filosofia idealista i assentada en el contracte social, no s'adequa, doncs, amb la naturalesa humana que per instint tendeix a la socialització i no requereix cap mena d'institució. Per tant, l'Estat és necessari abolir-lo. De tota manera l'Estat és producte d'una evolució social històrica.D'altra banda, els conceptes bàsics de la seva doctrina estan enunciats i definits en el Catecisme revolucionari, principis que han de regir l'organització social de trànsit cap a la definitiva societat anarquista:

a) La raó humana com a criteri de veritat; b) La consciència com a base de la justícia; c) La llibertat com a principi de l'ordre social.

En el preàmbul del Catecisme s'afirma: "En substituir el culte a Déu pel respecte i l'amor a la humanitat, considerem la raó humana com l'únic criteri de veritat; la consciència humana com la base de la justícia; la llibertat individual i col·lectiva com l'únic fonament de l'ordre a la societat, (…) la llibertat és el dret absolut de tots els homes i de totes les dones, l'única justificació de llurs actes és la seva consciència i la seva raó davant d'ells mateixos i de la societat que han acceptat voluntàriament". A més, l'home és vertaderament lliure tan sols entre homes igualment lliures: "l'esclavatge, fins i tot d'un sol home és una violació de la humanitat i la negació de la llibertat de tots". La justícia consisteix precisament en la realització de la llibertat a través de la igualtat, així la llibertat esdevé un principi moral. "Respectar la llibertat del proïsme és un deure; estimar-lo, ajudar-lo i servir-lo és una virtut".D'altra banda, la igualtat social no s'ha de confondre amb l'igualitarisme. Els individus no són idèntics pel que fa al físic, a la moralitat o a la mentalitat, tenen diverses capacitats, hom no pot restringir en nom de la igualtat allò que ha adquirit l'individu gràcies a l'habilitat, l'esforç i la sobrietat. La llibertat exigeix

l'abolició del dret d'herència, causa de greus desigualtats socials. Però la cultura del treball i de l'esforç d'una forma progressiva contribuirà a la desaparició d'aquest dret. En conseqüència, cal refusar tota mena d'autoritat, fins i tot aquella que "sacrifica la llibertat per la conveniència de l'Estat". La política i l'estructura econòmica s'han de reorganitzar sobre la base de la llibertat. Així, l'organització política i econòmica ha de brollar de la base cap al vèrtex, d'acord "amb els principis d'associació i la federació lliures". A partir d'aquí esmento els punts essencials del programa que tenen un to de proclama i de denúncia. Aquests punts són: el treball, la religió, la moral, la propietat de la terra, l'educació, la família i el programa revolucionari. a) El treball és la pedra sobre la qual s'assenta la dignitat i la moralitaat humanes. L'estigma de càstig que arrossega el treball és a causa de la divisió de les activitats laborals en aquelles que hom considera que dignifiquen l'home: la ciència, l'art, la filosofia i les l'opressives, esclavitzants, aquelles que exerceixen la majoria de la societat. b) El cristianisme és una religió d'esclaus. Les desigualtats, els privilegis santificats per la gràcia divina divideixen la societat en dos camps oposats: "la canalla (rabble) i la noblesa, els serfs i els amos. Per a la noblesa és l'exercici de les armes i la funció de governar, per als esclaus, el treball forçat. la noblesa, malalta, dèbil cau el 1789 sota els cops dels esclaus i treballadors revolucionaris. La Revolució francesa proclama la dignitat del treball i legisla el dret al treball. Però solament com a llei, en la praxi, de facto, el treball roman esclavitzat, es produeix la divisió del treball: un, el minoritari, l'intel·lectual, privilegiat pel capital, l'altre, el majoritari dels obrers, captius, no de la llei, però sí de la fam. Aquesta divisió és danyosa per la societat. Cal una nova síntesi: que el científic practiqui el treball manual i l'obrer l'intel·lectual, aleshores s'assolirà la concòrdia humana.c) El mal és intensificat per les circumstàncies externes, la moralitat depèn molt més de l'àmbit en què viu l'individu que no pas de la seva voluntat. Les classes dominants es poden permetre el luxe de l'oci, condició indispensable per al treball creatiu, intel·lectual., mentre que el treballador es veu obligat a exercir un treball mecanitzat, embrutidor.d) El treballador també està decebut pel fracàs de les lluites, per la desafecció dels companys. No obstant, l'esclavatge originat pel capitalisme serà demolit per l'acció col·lectiva dels treballadors, segons la dialèctica de l'amo i l'esclau del filòsof alemany Hegel.e) "La terra, els recursos naturals constitueixen la propietat comuna, però serà utilitzada únicament per aquells que la conreïn amb el seu propi treball. Sense l'expropiació, solament amb la pressió de les associacions de treballadors, el capital i les eines de producció correspondran a aquells que produeixin riquesa amb el seu propi treball." f) Drets i deures iguals per a les dones.g) Abolició de la família assentada en la llei i en la propietat. El matrimoni ha d'ésser lliure, home i dona tenen dret a separar-se o a mantenir la unió segons els plagui. Gràcies a l'abolició de l'herència i l'educació garantida per la societat despareixen les raons legals de la irrevocabilitat del matrimoni. Des de l'embaràs fins al naixement la dona serà subvencionada per la comuna.- Els pares tenen el dret de l'educació dels fills, excepte aquells que tracten inhumanament llurs infants, aleshores la comuna se'n farà càrrec.- Els nens no pertanyen ni als pares, ni a la comuna, sinó a ells mateixos. Els pares exerceixen l'educació i la cura dels nens, la comuna exerceix la funció de tutor.- Els nens han d'ésser disciplinats fins a l'adolescència en què han d'exercir la seva responsabilitat. "L'essència de l'educació moral és aquesta: inculqueu al nen el respecte per a la humanitat i fereu homes bons (…)".h) Programa revolucionari. Les revolucions nacionals han d'esdevenir internacionals, especialment a Europa dominada per la reacció. Les ambicions, les hostilitats nacionals s'han de transformar en l'interès comú, universal de la revolució, que solament pot assegurar la independència de cada nació per la solidaritat entre elles. La burgesia, el clero, la noblesa, sostinguts per les riqueses, els poderosos exèrcits, els aparells d'Estat centralitzats únicament seran esbucats pel poder de l'aliança revolucionària simultània i l'acció de tot el món civilitzat. La posició de Bakunin dins de l'anarquisme és la més radical, carregada de messianisme, d'utopia, bel·ligerant amb el marxisme, molt influenciada pel naturalisme i el biologisme darwinià com expressa el Catecisme. La proposta de Bakunin està mancada d'una anàlisi rigorosa de les condicions econòmiques de l'època. Té la seva explicació: Bakunin prové d'una societat agrària, tot i que havia viatjat per tot Europa, el seu projecte revolucionari no estava pensat per a una societat industrialitzada:"Sóc un defensor convençut de la igualtat econòmica i social perquè sé que, sense ella, la llibertat, la justícia, la dignitat humana, la moralitat, i el benestar dels individuus, així com la prosperitat de les nacions no serà altra cosa que un feix de mentides. Però sobre la base de la llibertat com la condició primera de la humanitat, crec que la igualtat ha d'establir-se en el món per l'organització espontània del

treball i la propietat col·lectiva mitjançant associacions de productors lliurement organitzades, i per la igualtat espontánia de la federació de comunes que substitueixi el domini paternalista de l'Estat." Més endavant afegeix: "Aquest punt provoca una divisió fonamental entre els socialistes i els col·lectivistes revolucionaris, per un cantó i, els comunistes autoritaris que donen suport al poder absolut de l'Estat, per un altre." D'aquí el retret de Marx (escrit el 1874): "Una revolución social radical se halla sujeta a determinadas condiciones históricas de desarrollo económico; éstas son su premisa. Por tanto, sólo puede darse allí donde, con la producción capitalista, el proletariado industrial ocupe, por lo menos, una posición importante, dentro de la masa del pueblo, y, para tener alguna probabilidad de triunfar, tiene que ser, por lo menos capaz de hacer inmediatamente por los campesinos, mutatis mutandis, tanto como la burguesía francesa, en su revolución, hizo por los campesinos franceses de aquel entonces. ¡Hermosa idea la de que la dominación de los obreros lleva consigo la esclavización del trabajo agrícola! Pero aquí es donde se revela el pensamiento íntimo de Bakunin, Decididamente, él no comprende nada de la revolución social; sólo conoce su fraseología política; para él, no existen las condiciones económicas de esta revolución."D'altra banda, com més radical és la posició revolucionària més ho és el camí per assolir la transformació de la societat. En aquest sentit Bakunin aventura que la revolució l'han de fer els marginats, els pàries, el Lumpenproletariat, la classe obrera, segons el seu parer, està massa aburgesada. El marxisme està en total desacord amb aquesta premissa. A la revolució anarquista de 1936 es va viure dramàticametn aquest debat. En un apèndix exposo altres punts interessants del Catecisme.5. 2. 4. Kropotkin En Kropotkin (1842-1921), aristòcrata rus, autor de la «Conquesta del pa», publicat el 1906, veiem l'intent de posar al dia la doctrina, de dotar-la d'unes bases científiques, concretament la teoria de Darwin que adapta a la concepció de l'home: ésser dotat d'un instint social cooperador. Kropotkin afirma que "l'anarquia és una concepció de l'univers basada en una interpretació mecànica dels fenòmens i que abasta tota la natura, incloent-hi la societat.". Aquesta concepció és el resultat de la influència del naturalisme del segle XVIII, desenvolupat al llarg del segle XIX, i també de les teories de Darwin i del positivisme de Comte. És el moment històric en el qual la ciència ocupa el lloc de la religió. Pel que fa a la concepció de l'home, parteix del concepte d'ésser biològic amb tendències a l'associació espontània. El nostre cos s'assembla a una mena de federació: el sistema vegetatiu, per exemple, posseeix un funcionament autònom respecte del sistema nerviós central. Creu que l'educació i la pedagogia poden tenir un paper en la inculturació de les masses. D'aquí en sortirà, per exemple, el plantejament de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. A més, Kropotkin dibuixa un projecte de societat anarquista, un esbós filosòfic que evita els riscs de la concreció del Catecisme de Bakunin, a més a més, té en compte les teories emancipadores que posen l'èmfasi en les condicions econòmiques, que consideren la natura com un organisme sotmès a lleis. D'altra banda, és partidari de la transformació gradual de la societat, més que no pas de la revolució violenta, sobtada. Kropotkin afirma: "Ens representem una societat en la qual les relacions entre els homes estiguin regulades no per lleis -herència d'un passat d'opressió i de barbàrie-, tampoc per qualsevol tipus d'autoritats, siguin elegides o fruit de l'herència, sinó per compromisos mutus, lliurement consentits i sempre revocables, així com per usos i costums, també lliurement establerts. Aquests costums, malgrat tot, no han de restar petrificats i cristalitzats per la llei o per la superstició, han d'estar en perpetu desenvolupament, tot ajustant-se a les noves necessitats, al progrés del saber i dels invents i a l'evolució d'un ideal social cada vegada més racional i més elevat. (…) Res de govern de l'home sobre l'home. Res d'immobilisme. Una evolució contínua, a estones més ràpida, en d'altres més retardada, com succeeix a la vida de la natura. Llibertat d'ació per a l'individu per tal que pugui desenvolupar totes les seves capacitats naturals, la seva individualitat- allò que pugui tenir d'original, de personal. Res d'accions imposades a l'individu sota l'amenaça d'un càstig social, sigui quin sigui, d'una pena sobrenatural, mística: la societat no demana res a l'individu que no hagi consentit complir-ho en aquest moment. Amb això, igualtat completa per a tots".

Kropotkin no estava del tot d'acord amb Proudhon sobre la qüestió de la propietat privada, tot i que respectava el criteri del petit camperol que defensava la propietat de la terra que treballava. A més, Kropotkin critica durament les comunes instaurades per Cabet, per ser comunitats tancades, agrícoles, en un context estrany, fora de l'àmbit federatiu. Kropotkin, per tant, adopta una posició més «pragmàtica», més a prop del positivisme científic. Fins i tot, s'inclina per l'evolució progressiva, a través de l'educació i del coneixement científic, tal vegada desenganyat pel fracàs de la revolució comunista de 1905. S'oposa igualment a la filosofia individualista de Stirner: "La llibertat dels individus no és de cap manera un fet individual, sinó col·lectiu". També critica la idea de la bondat natural de l'home, una crítica conseqüent amb la seva línia pragmàtica: l'home és tal com és, ni bo, ni dolent: "Es diu que quan demanem l'abolició de l'Estat i de tots els òrgans

somniem en una societat composta per homes millors del que són en realitat.- No, ¡mil vegades no! Tot el que demanem és que no esdevinguin pitjors del que ja són amb aitals institucions".Algunes de les propostes de Bakunin i de Kropotkin: igualtat de drets entre l'home i la dona, aparellament lliure, educació laïca, separació estricta entre l'Església i l'Estat, tendència vers la formació d'entitats supranacionals, federacions de nacions, organismes internacionals, dret a l'autodeterminació, són avui qüestions que han passat del nivell utòpic al nivell de les realitats fàctiques.De l'exposició succinta del pensament anarquista en trec la conclusió que les tres línies bàsiques de l'anarquisme no sols es completen sinó que evolucionen i s'entrecreuen segons les circumstàncies socials i polítiques. La posició radical, «purista» de Bakunin, inspiradora de posicions intransigents com les dels intel·lectuals de la FAI o propers a ells com Max Nettlau, Federica Montseny, Abad de Santillán, conviu amb la interpretació més pragmàtica de García Oliver en el moment històric, únic, del 23 de juliol de 1936. El cas és que la defensa obstinada de l'anarquia pura provoca el fracàs de la proposta política del comunisme llibertari, i, de retruc de la doctrina anarquista globalment parlant. A casa nostra arrela l'anarquisme per una raó relativament senzilla, és un país sense Estat, amb un cert menysteniment per tot allò que representa la burocràcia, el funcionariat, l'exèrcit. em refereixo al període històric que va de la segona meitat del segle XIX fins als anys trenta del segle XX. D'altra banda, l'humanisme de la doctrina anarquista explica l'apropament de molts intel·lectuals, àdhuc de gent de la burgesia, precisament això va actuar com una mena d'oli suavitzant que evità un enfrontament més greu entre la classe obrera catalana i la burgesia petita i mitjana. De tota manera, ara cal preguntar-se perquè -tot i la seva arrel comuna i emancipadora- anarquisme i comunisme difereixen políticament fins al punt que el seu antagonisme és irreconciliable. ¿Quines són les idees polítiques bàsiques que els separen i quina és la causa de l'enfrontament dialèctic entre Marx i Bakunin, de la lluita sagnant per liderar la revolució a Rússia, i dels fets de maig de 1937, a Catalunya?5. 3. Discrepàncies entre la doctrina anarquista i la comunistaLes idees comunistes arrelen a Alemanya, en ple desenvolupament de la revolució industrial per mà del pensament sistemàtic de Karl Marx que estudia i analitza en profunditat la naturalesa de l'economia capitalista. És ell qui, a partir de les obres d'Adam Smith i de David Ricardo precisa els conceptes de classe obrera, lluita de classes, interpretació materialista de la història, la plusvàlua, la conversió del diner en capital, la mercaderia, i, dissenya les línies que cal seguir per dur a terme la revolució comunista que ha de passar per la fase prèvia del socialisme d'Estat i que s'ha d'acomplir en els països d'economia capitalista avançada, especialment a Alemanya, França, Anglaterra. D'altra banda, Marx critica amb duresa tant l'anarquisme individualista de Max Stirner com el socialisme utòpic. Més endavant, la crítica s'extendrà a Proudhon que arriba a justificar la propietat privada cm un estímul necessari per a la producció econòmica. El comunisme, en la seva primera fase d'implantació conserva els instruments de la burgesia: l'exèrcit, la policia, en defintiva, les estructures estatals, al servei de la revolució A més, la concepció marxista de la història es recolza substancialment en la filosofia del pensador alemany Hegel, concretament en la seva dialèctica que s'usa com a eina gnoseològica.

En canvi, la doctrina anarquista està més preocupada per la qüestió sobre la naturalesa humana, sobre les qüestions religioses relacionades amb la concepció de l'ésser humà i menysté l'anàlisi científica de l'economia capitalista. Jean Bécaurud i Gilles Lapouge, a Los anarquistas españoles, expliquen com l'anarquisme proclama una forma de relació convivencial entre els homes sobre la base de grups d'afinitat, de cooperatives, assentades en la comunitat de béns, siguin industrials o agrícoles, evitant els intermediaris i qualsevol instrument institucional. En els pensadors anarquistes hi ha una tendència a considerar que la justícia i la llei naturals estan per sobre de la llei civil, que els sentiments i les relacions afectives han de prevaler per sobre de les normes de la raó. En el pensament anàrquic és important l'esperit romàntic, idealista, gairebé bucòlic, místic: el menyspreu dels diners, del poder, s'alimenta al llarg del segle XIX de la crítica a la raó il·lustrada burgesa, a la societat industrial capitalista, assentada en el càlcul, la previsió i la competitivitat. D'aquí la defensa de l'agrarisme per part dels aristocràtes russos com Bakunin i Kropotkin. A més, en posar l'èmfasi en la persona humana per sobre de qualsevol instància social, s'accentua la deriva nihilista, misticoterrorista, individualista, gairebé desconeguda en el marxisme i es dirigeix la mirada cap al marginat, el desheretat de la fortuna, el pària, el presidiari, avui en diríem el «sense sostre».Marx proporciona a la seva dotrina una sistematicitat i una rigosoritat, sovint avalada amb dades empíriques, amb aportacions substancioses de les teories dels economistes anglesos i fonamentada en la filosofia de l'idealisme alemany. És innegable que aquestes característiques manquen en els escrits anarquistes que posen l'accent en determinar quina és la peculiaritat de la naturalesa humana, de la societat i de la religió. A causa de la peculiaritat sociològica abans apuntada a casa nostra fructificà més el pensament anarquista i la seva activitat sindical que no pas les doctrines comunistes.5. 4. Desenvolupament de l'anarquisme a Catalunya

L'evolució programàtica i social de l'anarquisme i després de l'anarcosindicalisme a Espanya i a Catalunya ha estat estudiat amb certa exhaustivitat per Abad de Santillán, Bécarud, Casimir Martí, Albert Balcells, Josep Termes, fonamentalment a ells em remeto per fer aquesta breu i apressada síntesi. Els historiadors estan d'acord en afirmar que en les nostres terres es dur a terme una peculiar interpretació de la doctrina dels teòrics clàssics: Proudhon, Bakunin, Kropotkin, que tendeix a accentuar els trets de l'associacionisme i de l'acció directa revolucionària, així com l'apassionada i visceral crítica a la religió. A l'Estat espanyol, concretament a Andalusia, irradiarà la influència de les idees agraristes de Bakunin, i, en canvi, a la industrialitzada Catalunya guanyaran adeptes Proudhon amb el federalisme i les associacions sindicals, sense menystenir els clàssics Bakunin i Kropotkin, prou conneguts entre la gent dels Ateneus populars.Unes de les qüestions que es posen sobre la taula a la I República és el tema de la propietat. El problema rau en la conjuminació de la llei que defensa el dret a la propietat i la seva abolició. Per això Pi i Margall –inclinat al federalisme anarquista- proposa l'emfiteusi com a sortida legal de l'atzucac jurídic, a fi de millorar la situació precària dels camperols.

Aquesta situació del camp –molt poc evolucionada- que s'arrossegava gairebé de l'època medieval, junt amb l'endarrerida revolució industrial –en comparació amb Europa- fa que arrelin les doctrines socials més radicals, a saber, l'anarquisme. Com ja va passar a la segona República els avenços socials a la I República –tot i els esforços de Pi i Margall-foren mínims, o almenys no suficients per acontentar la deteriorada i malmesa vida dels treballadors. Els obrers aconsegueixen, per exemple, el dret d'associació, però no la seguretat en el treball, ni la modificació de les seves condicions. La resposta obrera fou, doncs, violenta; a més a més, els dirigents republicans tampoc no comptaven amb el recolzament de la classe burgesa i molts d'ells també veien amb mals ulls –Castelar, en especial- la revolta que es va produir a Alacant i a València on la burgesia fundà la Lliga de propietaris per defensar els seus interessos amenaçats. La frustració obrera obre la porta a la revolució: l'aixecament a Alcoy repercuteix negativament en l'estabilitat de la República; el radicalisme intransigent del cantonalisme de València ho enfonsa tot. Comptat i debatut el canvi de règim –de la Monarquia a la República- no proporciona la solució als greus problemes socials, la classe dominant manté, de fet, els seus privilegis, el dret a la propietat es considera «sagrat», continua l'esclavatge, l'opressió dels treballadors. Els anarquistes reaccionen implantant una Comuna, com la de París, a Alcoy, on hi havia una indústria relativament important a l'època. Pi i Margall va haver de dimitir per no està d'acord en la repressió de les activitats revolucionàries comunals. El cas és que a Alcoi s'assassina, a més a més, a l'alcalde republicà, Agustí Albors. Els anarquistes no s'adonen que és la mateixa burgesia que els atia per tal que vagin contra la República. Finalment Castelar i Salmerón acudeixen als militars per al restabliment de l'ordre. És la primera experiència revolucionària anarquista amb certa relevància en el nostre país que acaba amb la derrota. ¿Els dirigents anarquistes aprendran la lliçó? Més aviat no.El fracàs de la revolució anarquista, iniciada a Alacant, com passa a la Comuna de París, provoca la flamarada del terrorisme nihilista que, de fet, fa molt de mal als ideals humanistes de l'anarquisme, la sang innocent fa nèixer màrtirs, engendra recels, por, animadversió, la bomba del Liceu afavoreix, per exemple, la reacció airada de l'opinió pública, exalta els ànims i és causa de desprestigi per a la doctrina àcrata.De tota manera cal puntualitzar que el nihilisme no fou ni molt menys l'única línia anarquista que reeixí a Catalunya. Per exemple, segons Abad de Santillán, Farga Pellicer (1844-1890) creà la federació local de l'Associació Internacional dels Treballadors, és a dir, es desenvolupà una línia anarquista de caire associatiu, federalista. De tota manera els atemptats sagnants no cessen (processó del Corpus Christi, bomba contra els reis Alfonso XIII i la seva esposa) i culminen amb els fets de l'anomenada Setmana Tràgica que posen en relleu la nafra social de la societat catalana: una burgesia gasivera, estreta de mires, que paga uns sous de misèria als seus obrers. La Setmana Tràgica palesà la necessitat d'una orientació social de la revolta. Els anarquistes, una vegada més, són víctimes de la manca d'un projecte polític. Com diu Bécarud s'ha d'acabar amb la il·lusió romàntica, amb la creença que cremant esglésies es fa la revolució. La revolta ha suposat la carta de presentació de l'anarquisme, però ha costat molt cara, es paga amb les execucions, la presó, l'exili. Cal dotar a la lluita espontània, individualista, d'una orientació, d'una estructura que integri els treballadors. El primer pas és la Solidaritat Obrera, organització rudimentària però que "sirve de matriz al gran sindicato anarquista, la CNT".Així el 1911 es celebra el primer Congrés constitutiu del sindicat de la CNT (Confederació Nacional del Treball) al Saló de Belles Arts de Barcelona, integrat, en principi per socialistes i anarquistes de tendència revolucionària, amb 140 sindicats representats i uns 26.000 afiliats. Per influència del destacat sindicalista Salvador Seguí, el «Noi del Sucre», la CNT que acollia una gran part de la classe obrera catalana qualificada es decantà cap a la lluita de masses, cap als mètodes no violents, és a dir, emprant l'acció de la

vaga, de la propaganda. Es van aconseguir avenços: augment de salaris, reducció de la jornada laboral, però no els suficients com perquè els conflictes cessessin. Al contrari, els anys vint es van convertir en els anys de lluita aferrissada entre els pistolers del Sindicat Lliure, pagats per la patronal, i els dels Sindicat Únic, recolzats pels obrers. La dura repressió a càrrec de Martínez Anido i el cap de Policía de Barcelona, Arlegui, va provocar el reculament de l'embranzida amb què s'havia posat en marxa l'aparell sindical cenetista. El retrocés porta a la desorganització, a l'abandó de la lluita, el desencís i d'aquí a les posicions reformistes o moderades com les de Pestaña i Peiró. Hom veu la necessitat de dotar el sindicalisme d'un òrgan ideològic, d'expressió politica, d'agitació i propaganda. Neix, així, el 1927, la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), així com els anomenats grups o nuclis d'afinitat com el «Nosotros», integrat per García Oliver, Durruti, Ascaso, Jover. A més a més, els mateixos anarquistes s'adonen de la necessitat de fundar escoles per difondre el seu ideari, Ateneus per tal de culturalitzar la classe obrera, crear òrgans de premsa (Solidaridad Obrera), revistes (La Revista Blanca), associacions de tota mena, a la vegada que seguint la seva tradició opten per l'acció directa, sense intermediaris, i per la lluita armada, selectiva, amb atacs a l'enemic de classe, els pistolers del Sindicat Lliure i, fins i tot amb atracaments a entitats bancàries per tal de recaptar diners. Més endavant –als anys vint- es produeix a Catalunya la primera gran escissió en els rengles anarquistes: Àngel Pestaña -anys després funda el Partit Sindicalista (1934)-, que es decanta clarament cap a la lluita política parlamentària, democràtica i els anarcosindicalistes revolucionaris. I és lògic que sigui així, car la Catalunya dels anys trenta està lluny d'ésser una societat agrària, fins i tot menestral. Al costat de les petites botigues, comerços, tallers i tallerets, hi ha grans fàbriques, indústries, amb milers de treballadors; empreses que depenen del capital estranger o són totalment estrangeres. A l'ensems la burgesia més progressista en aquella època –La Lliga Regionalista- crea centres per a la formació professional, l'Escola del Treball i entitats empresarials com el Foment del Treball Nacional. Aquesta embranzida cultural i alhora professional, laboral, protagonitzada per la mateixa burgesia estimula i influeix en la classe obrera que s'adona de la importància de la cultura i la formació per a la mateixa revolució. Per tant, es torna a plantejar en els rengles anarquistes la possibilitat de la participació política o almenys d'actuar indirectament en política. En aquest context es produeix el debat sobre si els obrers s'han d'abstenir o no en les properes votacions que han de portar a la proclamació de la II República i en les de febrer de 1936, votacions que estableixen el Front Popular. Es torna a revifar el debat sobre la participació política i sobre el paper de la CNT en la transformació d'una societat industrialitzada i la necessitat d'un projecte polític amb cara i ulls com a alternativa econòmica al capitalisme. El Congrés de maig de 1936, celebrat a Saragossa, amb aquesta finalitat és decebedor. Les conclusions del Congrés se situaven a anys llum de les properes jornades de juliol de 1936. A continuació presento un resum de les conclusions congressuals.6. Possibilitat de l'anarquisme com a organització políticaHe insistit en la idea de què si l'anarquisme vol transformar la societat ha de tenir un projecte polític orientatiu, sense el qual tota revolució va a la deriva. Ara bé, ¿quin és aquest projecte? ¿en quines idees es fonamenta? Analitzem breument les tesis aprovades en el Congrés de la CNT, a Saragossa, el maig de 1936 –dos mesos abans de l'esclat revolucionari, el 19 de juliol. És un text elaborat per un metge, Isaac Puente que segueix el model establert pels "pares de l'anarquisme", Bakunin («El catecisme revolucionari») i Kropotkin («Conquesta del pa») sobre com s'hauria d'organitzar una societat anarquista. En el sosdit Congrés hi assisteixen 649 delegats en representació de 982 sindicats, també hi són presents els sindicats dissidents, crítics amb les línees generals de l'organització. És un Congrés important a causa de les circumstàncies pre-bèl·liques i pre-revolucionàries, l'últim que se celebra amb normalitat a la Península Ibèrica. Tenint en compte que el document es troba en el llibre de Josep Peirats, transcric únicament els punts programàtics essencials definitivament acordats al llarg del Congrés.

«Concepto confederal del Comunismo libertario»- "Que al poner la piedra angular a la arquitectura del dictamen hemos procurado construir con austero sentido de armonía sobre estos dos pilares: individuo y sindicato, dando margen al desenvolvimiento paralelo de las dos corrientes y concepciones".- L'individu, en tant que cèl·lula fonamental de la societat, té personalitat jurídica dins de l'àmbit de la nova institució, la Federació: "Es así como el individuo, célula con personalidad jurídica, y entidad angular de las articulaciones sucesivas, que la libertad y la potestad de la Federación habrán de crear, ha de constituir el engarce y nomenclatura de la nueva sociedad por venir". - Es deixa a l'atzar de les circumstàncies la manera d'estructurar la societat: "Hemos de pensar todos que estructurar con precisión matemática la sociedad del porvenir sería absurdo, ya que muchas veces entre la teoría y la práctica existe un verdadero abismo. Por ello no caemos en el error de los políticos que presentan soluciones definitivas para todos los problemas, soluciones que en la práctica fallan ruidosamente. Y es porque pretenden imponer un método para todos los tiempos, sin tener en cuenta la propia evolución de la vida humana. (…) Al esbozar las normas del comunismo libertario, no lo

presentamos como un programa único, que no permita transformaciones. Éstas vendrán, lógicamente, y serán las propias necesidades y experiencias quienes las indiquen".Efectivament, tot projecte polític ha de partir d'uns principis bàsics, universals, però alhora aquests principis en haver d'encarnar-se en la praxi, en el temps i en l'espai, han de traduir-se en un programa, en unes normes adaptables a la realitat concreta i influenciades per l'experiència i les necessitats. De tota manera, tenint en compte que es tracta d'un projecte polític no és aconsellable deixar-ho tot a l'atzar de les circumstàncies.- Es consignen les etapes de la revolució:"Primero. Como fenómeno psicológico en contra de un estado de cosas determinado que pugna con las aspiraciones y necesidades individuales.Segundo. Como manifestación social cuando, por tomar aquella reacción cuerpo en la colectividad, choca con los estamentos del régimen capitalista.Tercero. Como organización, cuando sienta la necesidad de crear una fuerza capaz de imponer la realización de su finalidad biológica".En la revolució es posen de relleu: a) l'enfonsament de l'ètica que sosté el capitalisme; b) la fallida dels seu sistema econòmic; c) el fracàs de la seva expresió política: com a règim democràtic i com a capitalisme d'Estat. El conjunt d'aquests factors, convergents en un moment donat es "el llamado a determinar la aparición del hecho violento que ha de dar paso al período verdaderamente evolutivo de la revolución."- La revolució s'ha de basar en els principis del comunisme llibertari, els principis programàtics del qual són:"Primero. Dar a cada ser humano lo que exijan sus necesidades, sin que en la satisfacción de las mismas tenga otras limitaciones que las impuestas por las posibilidades de la economía.Segundo. Solicitar de cada ser humano la aportación máxima de sus esfuerzos a tenor de las necesidades de la sociedad, teniendo en cuenta las condiciones físicas y morales de cada individuo. (…)Terminado el aspecto violento de la revolución, se declararán abolidos: la propiedad privada, el Estado, el principio de autoridad y, por consiguiente, las clases que dividen a los hombres en explotadores y explotados, oprimidos y opresores". Això comporta: la socialització de la riquesa i l'administració directa de la producció i el seu consum, però també la legitimació i la legalització posterior de les accions portades a terme."(…) los primeros tiempos de la revolución no serán fáciles (…) será preciso que cada hombre aporte el máximo de esfuerzos y consuma solamente lo que permitan las posibilidades de la producción". O sigui que el desenvolupament de la revolució exigirà sacrificis i la seva acceptació individual i col·lectiva.- L'organisme de la coordinació social i productiva dins de la comuna serà el Consell de taller i de fàbrica, el de coordinació entre sindicats els Consells d'estadística i de producció, federats al seu torn dins de l'organisme global de la Confederació Ibèrica. La comuna és, doncs, l'entitat política i administrativa, dins de la trilogia: individu, comuna i Federació. Les comunes federades comarcal i regionalment constituiran la Confederació Ibèrica de Comunes Autònomes llibertàries.- Direcció de les Comunes." (…) se nombrará un Consejo Comunal. (…) El procedimiento de elección de los Consejos comunales se determinará con arreglo a un sistema en el que se establezcan las diferencias que aconseje la densidad de población, teniendo en cuenta que se tardará en descentralizar políticamente las metropólis, constituyendo con ellas Federaciones de comunas" Ara bé els càrrecs no tindran caràcter executiu ni tampoc burocràtic, en el sentit que no seran càrrecs remunerats, excepte els de caràcter tècnic i estadístic.La declaració congressual té una càrrega utòpica, un to proper al retoricisme, presenta moltes ambigüitats, no té en compte que la transformació s'ha de realitzar en una societat complexa, amb un desenvolupament industrial, econòmic i financer, amb vinculacions amb empreses estrangeres. El Congrés de Saragossa de maig de 1936 va representar una marxa enrere pel que fa a la renovació dels principis anarquistes, com a conseqüència rep la crítica d'Abad de Santillán i de García Oliver, tal vegada els homes més clarividents de l'organització.Les resolucions mostren que els anarcosindicalistes han tornat ensopegar en la mateixa pedra de sempre: l'antiestatalisme, antiinstitucionalisme que no porta enlloc: "Después de sesenta años y siete de existencia, de sesenta y siete años de pruebas y de experiencias diverses, ricas en enseñanzas, daba a luz a un programa idílico (bautizado con el nombre de concepto federado del comunismo libertario) en el que las puerilidades y la utopía se daban libre curso, con olvido total de las peculiaridades de España, de la situación internacional, del momento histórico, y de la manera de alcanzar la nueva tierra prometida. La falta de formación intelectual de la inmensa mayoría de los militantes, su debilidad doctrinal, y su gran desconocimiento de la complejidad de las relaciones económicas, brotaban a la luz del día. El programa de Zaragoza no era sino la simplificación extrema de las ideas contenidas en un pequeño folleto de Isaac

Puente publicado en 1932, y cuyo éxito fue extraordinario: Finalidad de la CNT. El comunismo libertario. Isaac Puente se limitaba por lo demás a tomar los modelos o planes de organización de la futura sociedad propuestos, a título indicativo, por los teóricos de la escuela anarcocomunista, y particularmente por Kropotkin en la Conquista del Pan (obra que el propio autor calificaba de ‘utopía comunalista’), esquematizándolos". Però no sols està defassat el plantejament socio-econòmic. No s'indiquen les línies d'actuació per portar a terme l'abolició de la propietat privada, dels organismes estatals, del diner, etc. Dues puntualitzacions. Si s'aboleix el diner, aleshores, ¿com es compren o es fabriquen les armes, avions, tancs?, ¿com es paguen els salaris dels obrers tenint en compte que la revolució s'ha de portar a terme en una societat tecnològica i industrialment avançada, encara que sigui relativament? Pel que fa al concepte de revolució, el Congrés no té en compte l'experiència històrica que posa de manifest que totes les revolucions no s'han produït per reial decret, d'una forma sobtada. Dues circumstàncies hi són presents: a) una crisi econòmica que desemboca en un conflicte polític; b) aquest conflicte polític s'associa a un de militar.- Revolució francesa. Crisi econòmica greu de l'Ancient Règime; amenaça d'invasió militar per part de l'exèrcit imperial austríac.- Comuna de París. Malestar creixent de la classe obrera, lluites internes per l'hegemonia política entre els partidaris de la Monarquia i de la República; invasió militar de París per part de les tropes prussianes, guerra franco-alemanya que esclatà el 1870. El curs victoriós de la guerra per part dels prussians (Bismarck) fa que caigui l'imperi de Napoleó III i es proclami la República, que el govern comanat per Thiers abandoni París. Ës el moment oportú per a la Comuna.- Revolució russa. Crisi econòmica i política del règim tsarista. Invasió de l'exèrcit alemany.- Revolució espartaquista. L'exèrcit alemany és derrotat, abdicació del Kaiser. Sublevació militar, i a la vegada les tropes angleses obliguen al govern social-demòcrata a signar l'armistici, amb la consegüent oportunitat de la presa de poder.- Revolució anarquista de juliol de 1936. La sublevació militar a causa del desgovern republicà la fa possible, tot i que la gent més conscient entre l'anarcosindicalisme la preparava i s'organitzava adequadament.D'aquí que totes les revolucions no s'han deslliurat d'un cert espontaneisme i de la irrupció violenta, puix que la circumstància militar ha estat el factor desencadenant. Per tant, si les forces revolucionàries no posseeixen ni el poder militar, ni el financer –solament compten amb l'element humà i el grup organitzat- llavors han d'aprofitar l'avinentesa que els ofereix el moment històric, polític, per tal de fer-se amb el poder. Això és el que defensa Michel Foucault que polemitza amb Nom Chomsky –com veurem més endavant. Una doctrina política que aspira a la transformació de la societat, a través de l'acció directa, i, si és necessari amb l'ús de la violència; que preconitza la supressió de les classes socials, en el moment decisiu de prendre el poder a la classe dominant no es pot tornar enrere i apel·lar a la puresa dels ideals. És evident que no és suficient la transformació econòmica de la societat. L'economia forma part d'un context polític que la determina. I més encara en una societat europea industrialitzada com la catalana dels anys trenta del segle XX, amb fortes dependències de les empreses estrangeres. Els instruments institucionals, estatals: exèrcit, policía, finances, representació diplomàtica, funcionaris, són imprescendibles, necessaris per a dur a terme la revolució. Si la ideologia anarquista considera que fer-se càrrec de les estructures estatals i posar-les al servei de la revolució posa en perill l'essència «sagrada» de la doctrina, és a dir, la llibertat, aleshores ¿perquè comença el procés revolucionari? ¿per quina finalitat han mort els revolucionaris que han lluitat? ¿per què l'ocupació d'empreses, la incautació de propietats, si a l'hora de la veritat no es posseeixen els instruments per mantenir la transformació revolucionària?Aquest és el drama de l'anarquisme: per un cantó és una ideologia política que preconitza la revolució social i la transformació concreta de les estructures econòmiques, però, per un altre cantó, és una ideologia molt propera a la religió, amb uns ideals gairebé romàntics que desprecia els diners, els instruments polítics que considera font de corrupció, anti-humans, maquiavèlics. No han estat suficients les experiències històriques: Comuna de París, revolució espartaquista (radical d'esquerra), revolució russa, el juliol de 1936 es torna a ensopegar amb la mateixa pedra. Quan al maig de 1937 es vol reaccionar i recificar la posició, aleshores ja és massa tard. Heus ací la tragèdia anarquista: voler transformar la societat i l'home, -un ideal polític- sense la política. Les guspires del debat sobre l'apoliticisme i el purisme anarquista no ens pensem que van acabar amb la Guerra Civil. Continuaren molt vives entre els exilats, però el debat continua viu en els nostres dies, un exemple el tenim en la pel·lícula de Kean Loach, Terra i llibertat, les biografies publicades sobre Federica Montseny, la polèmica sobre el cas Scala, les últimes publicacions que consigno a la bibliografia, etc. Ara és l'ocasió de presentar el diàleg controvertit entre dos filòsofs eminents, Noam Chomsky i Michel Foucault, el primer simpatitzant anarquista, coneixedor de l'experiència revolucionària catalana de 1936, lingüista eminent, defensor de la posició humanista i «purista» de l'anarquisme, contrari de la presa del

poder polític, mentre que el segon, filòsof francès, teòric del corrent anomenat estructuralista, antihumanista, defensa la necessitat inel·ludible de prendre el poder polític per assolir l'objectiu revolucionari.7. La polèmica actual sobre l'anarquisme 7.1. Plantejament previ sobre el poder i la revolució (Michel Foucault)Les institucions són producte de l'activitat i dels interessos humans, dominats per una determinada classe social que n'exerceix el control i la regulació. El que cal és transformarles i que estiguin al servei dels ciutadans; en una societat de masses com la industrial hom no pot prescindir d'una forma d'organització determinada, d'una estructura unitària. Si a això l'anomenem poder (Macht), en tot cas cal reconèixer que és necessari. El poder és un Faktum, un fet, segons Kant, que té la seva justificació en l'àmbit de la raó pràctica. Per tant, la il·legalitat o la legalitat del poder, la seva legitimitat depèn de raons històriques, més que no pas jurídiques. I la legitimació de la revolució que pren el poder sols li ve donada per les circumstàncies històriques. El poder, segons Michel Foucault, seguint, també, la línia de Nietzsche, no es pot plantejar como una qüestió metafísica, essencialista, car el poder es manifesta en el decurs de la història i adopta diferents formes. "El que importa són les relacions de poder, com s'exerceix el poder. Les relacions, d'altra banda, estan escampades en la diversitat i pluralitat del teixit social: el poder no és una institució, i no és una estructura, no és certa potència de la qual alguns estarien dotats: és el nom que es dóna a una situació estratègica complexa en una societat determinada." El poder s'exerceix, perquè és una estratègia i no es localitza exlusivament en els aparells de l'Estat. La vida social ja comporta relacions de poder; una societat "sense relacions de poder només pot ser una abstracció" ja que les relacions de poder són inevitables: de pares a fills, home-dona, mestre-alumne, director orquestra-músics, etc.: "Així doncs, dir que no hi pot haver societat sense relacions de poder no vol pas dir ni que aquelles que existeixen siguin necessàries, ni que de tota manera el poder constitueixi en el cor de les societats una fatalitat que no pugui ser soscavada; sinó que l'anàlisi, l'elaboració, el qüestionament de les relacions de poder, i de l'"agonisme"entre les relacions de poder i la intransitivitat de la llibertat, és una tasca políticament incessant; i que aquesta és la tasca política inherent a tota existència social (…). El poder únicament s'exerceix sobre "subjectes lliures", i només en la mesura que són "lliures" –amb això volem dir subjectes individuals o col·lectius que disposen d'un camp de possibilitats, on poden tenir lloc diverses conductes, diverses reaccions i diverses formes de comportament. (…) La relació de poder i la insubmissió de la llibertat no poden, doncs, ser separades. El problema central del poder no és el de la "servitud voluntària" (com podríem desitjar ser esclaus?): en el cor mateix de la relació de poder, i "provocant-la" de forma constant, hi ha l'obstinació de la voluntat i la intransitivitat de la llibertat." Entre poder i llibertat s'estableix com una mena de lluita constant que no té aturador, d'aquí que en una situació revolucionària el desig de poder s'alimenta constantment. Un exemple, el tenim en la idea trotskista de «la revolució permanent». Un cop pres el poder sorgeixen les condicions de possibilitat per a una nova presa del poder, un cop iniciada la revolució sorgeixen les condicions de possibilitat per a prosseguir-la i si les circumstàncies ho permeten arribar fins al final. D'altra banda, per a Foucault el poder presenta aspectes negatius: limitació de la llibertat, prohibició; però també positius: el poder incita, impulsa, amplia, produeix coses, forma saber, produeix discursos. El poder, en definitiva, dificulta, però alhora facilita estratègies que poden ser encaminades a la construcció de forces alliberadores. Endemés en cada circumstància històrica la presa de poder planteja unes estratègies concretes que no estan preestablertes ni es poden dictaminar a priori puix que depenen de la situació política del moment. En el diàleg entre Chomsky i Foucault, que exposo a continuació el primer defensa les posicions tradicionals dels anarquistes sobre el poder i l'Estat, el segon respon amb contundència que cal prendre el poder si hom vol transformar la societat.Cal insistir en el fet que les institucions i les lleis creades, al cap i a la fi per l'ésser humà, no el fan ni millor ni pitjor, puix que l'arrel de la corrupció possible no està en la institució en si mateixa, sinó en l'ambició i en la cobdícia humanes, que és necessari corregir. En aquest sentit el poder és un instrument, un mitjà que cal posar al servei de la idea. Altra cosa és la qüestió sobre la legitimitat de la presa de poder. ¿Quan és legítima la presa de poder revolucionària? ¿Quina és la diferència entre un cop d'Estat i i una revolució, si en els dos casos s'utilitzarà la via de la força, l'ús del poder militar, coactiu?Kant és taxatiu: la legitimitat de la revolució ve donada per la història i per la millora de la convivència social i política. La Revolució francesa, per exemple, malgrat el vessament de sang, ha comportat l'adveniment d'un règim més humà, més lliure, més igualitari: la República. La Revolució francesa és una fita indiscutible en el camí del progrés històric vers el millor i la millora ateny a tota la humanitat, no a un grup o a una classe. Un cop d'Estat, en canvi, és un retrocés, un camí cap al pitjor i està al servei dels interessos d'una classe o d'una oligarquia. La Revolució francesa i la democràcia republicana han sofert el desprestigi i la justa crítica perquè els seus ideals d'universalitat i de progrés han esdevingut una ficció en haver-se convertit en una pantalla justificadora dels interessos de la classe burgesa.

La presa de poder és necessària per a dur a terme la revolució. És veritat que -des de la puresa de la doctrina àcrata- el poder, per definició és una força (die Gewalt) coercitiva, que es pot convertir en un instrument dictatorial que contradigui el seu ideal humanístic de llibertat. I és veritat igualment que les revolucions en línies generals s'han convertit en meres dictadures després del seu triomf. Però això pertany a la condició humana. D'aquí el concepte trotskista de revolució permanent: la tensió i la il·lusió revolucionària continues evitarien la temptació dictatorial. Aquesta és la idea de García Oliver en proposar la presa del poder: encara que el 20 de juliol s'havia derrotat els militars i les forces anarcosindicalistes havien assolit, en part, el control de l'economia, es presentava la tasca més difícil: estendre la revolució, universalitzar-la, defensar-la fins que fos patrimoni de la humanitat. Va ésser una equivocació greu pensar que ja s'havien aconseguit els objectius amb el domini del carrer. La revolució ha de tenir un component utòpic, humanístic, sinó deixa d'ésser revolució anarquista, però a la vegada s'ha de materialitzar també. La cara de l'anarquisme és la fita utòpica, la creu, la manca de realisme i el fet de negligir la importància de la condició humana: és el drama d'aquesta doctrina. Tot i que hom no pot estar d'acord amb la positura reaccionària i antirevolucionària de Nietzsche cal reconèixer la seva lucidesa quan afirma: "Hi ha somniadors polítics i socials que despesen calor i eloqüència a l'hora d'instigar a un canvi sobtat (der Umsturz) en tots els ordres, amb la creença que a causa d'aquest canvi sobtat s'aixecarà d'immediat el temple més esplendent d'una bella humanitat. En aquests perillosos somnis roman encara un eco de la superstició de Rousseau que creu en la bondat de la natura humana, meravellosa, originària, però amagada, i carrega tota la culpa d'aquesta ocultació a les institucions de la societat, de l'Estat, de l'educació. Dissortadament se sap per experiència històrica que tot canvi sobtat d'aquest gènere ressuscita altra cop les energies més salvatges, els caràcters més horrends i més desfermats de les èpoques anteriors: en conseqüència, un canvi sobtat d'aquesta mena pot ésser, tal vegada, una font de força per a la humanitat inerta, però no pot ésser ordenador, arquitecte artista, perfeccionador de la naturalesa humana." Està claríssim que qualsevol doctrina emancipadora: anarquisme, socialisme, ha de sustentar-se en una antropologia «optimista», que tingui confiança en l'éser humà. El revolucionari és una persona que ha d'estar convençut que en transformar la societat se'n derivarà una millora i suposarà la manifestació de la bondat de l'ésser humà, tapada per les injustícies i la corrupció de la societat. La prova d'això és que la filosofia personalista d'Emmanuel Mounier –en alguns aspectes pròxima a l'humanisme anarquista- es recolza en el missatge evangèlic que traspua una esperança en la millora de l'espècie humana. Així, el concepte nietzscheà de «superhome» que destil·la individualisme mai no podrà inspirar una filosofia emancipadora.Amb raó afirma Peter Sloterdijk que la concepció de l'home és important per a tota ideologia revolucionària que intenta transformar la societat i millorar la condició humana. El revolucionari ha d'ésser una persona convençuda del seu credo (d'aquí la formulació dels principis de l'anarquisme bakuninià en la forma d'un Catecisme). La revolució s'ha de recolzar en la fe, en l'entusiasme, en la il·lusió. Per això el pessimisme de Dostojewskij -afirma el pensador austríac- expressat en la figura del Gran Inquisidor que acusa Crist d'haver intentat canviar la naturalesa humana, és el paradigma de tots els reaccionarismes actuals: "(…) aquesta és la credencial ideológica de tots els conservadurismes moderns tant a l'est com a l'oest; tots ells s'assenten en antropologies pessimistes, per la qual cosa l'aspiració a la llibertat no és altra cosa que una perillosa il·lusió, un mer impuls insubstancial, que oculta (encobreix) el caràcter necessari i institucional («obligatori») ineludible de la vida humana". 7. 2. La concepció de Noam Chomsky sobre l'anarquismeNoam Chomsky, intel·lectual nordamericà que no necessita presentació, intenta un aggiornamento de la doctrina anarquista amb la finalitat de situar-la dins de les característiques polítiques, econòmiques, financeres de la societat actual, tot i que parteix del fons ideològic clàssic i de l'experiència revolucionària anarcosindicalista, única en la història, del juliol de 1936 a Catalunya. Transcrivim alguns paràgrafs de l'entrevista a càrrec de Peter Jay en la qual el lingüista nordamericà exposa els principis cabdals de l'anarquisme i d'una possible societat anarquista.L'entrevista comença amb la presentació del prestigiós lingüista nordamericà i la primera pregunta es refereix a la definició del moviment llibertari:1. "(…) prefereixo considerar-lo com l'esquerra de tot moviment llibertari (…), una mena de socialisme llibertari, o com un anarcosindicalisme, o com un comunisme llibertari o anarquisme comunista, segons la tradició de Bakunin, Kropotkin i altres," una societat organitzada sobre la base d'unitats orgàniques o comunitats orgàniques, el taller i el barri, "i a partir d'aquest parell d'unitats orgàniques derivar mitjançant convenis federals una organització molt integrada que podria tenir abast nacional o internacional. Qualsevol decisió, a tot nivell, hauria de ser adoptada per majoria sobre el terreny i tots els delegats representants de cada comunitat orgànica n'han de formar part, n'han de provenir (…)".2. Pel que fa al tema de l'autoritat, Chomsky critica la democràcia representativa occidental i enuncia el principi anarquista: "Els anarquistes de la tradició (…) han cregut que el control sobre la pròpia vida

productiva és la condició sine qua non de tot vertader alliberament humà, de fet, de tota pràctica democràtica significativa, (…) mentre hi hagi ciutadans obligats a llogar-se en el mercat de la mà d'obra (…), mentre la funció del productor estigui limitada a ser eina subordinada, hi haurà elements coercitius i d'opressió francament escandalosos que no inviten, ni molt menys, a parlar de democràcia en aitals condicions, si és que té sentit fer-ho encara". 3. El periodista Peter Jay li pregunta si en la història hi ha hagut exemples concrets de societats que s'hagin aproximat a l'ideal anarquista. La resposta és taxativa: els kibbutzim israelians, regits per principis anarquistes: "autogestió, control directe dels treballadors en tota la gestió de l'emopresa, integració de l'agricultura, de la indústria i dels serveis, així com la participació i la prestació personals a l'autogovern".Peter Jay li objecta que els kibbutzim estaven enquadrats en el marc d'un Estat tradicional que els garanteix una certa estabilitat. Chomsky respon que "Sols des de 1948 estan engranats en la maquinària d'un Estat convencional. Abans únicament obeïen als imperatius d'un àmbit colonial i, de fet, existia una societat subjacent, majoritàriament cooperativista (…). aquesta societat cooperativista va sobreviure a la fundació de l'Estat d'Israel, però, naturalment va acabar per integrar-s'hi, d'aquesta manera va perdre, em sembla, gran part del seu caràcter socialista llibertari, (…) els kibbutzim israelians poden passar per un model interessant i molt apropiat per a societats industrials avançades en la mesura que altres exemples anteriors no ho són"."Un bon exemple de revolució anarquista, en realitat, a gran escala –prossegueix Chomsky- és el de la revolució espanyola de 1936, durant la qual, i en la major part de l'Espanya republicana es va portar a terme una revolució anarquista (…) que comprenia tant l'organització de l'agricultura com la de la indústria en extensions considerables; endemés es va desenvolupar de tal manera que –almenys vist des de fora- fa la impressió de l'espontaneïtat. Però si cerquem les arrels més profundes i els seus orígens, ens adonem que aquest resultat és degut a unes tres generacions de voluntariosos militants que sense parar organitzen, experimenten, pensen, treballen per a difondre les idees anarquistes en àmplies capes de la població, en aquella societat eminentment preindustrial, encara que no preindustrial del tot. Aquesta experiència també va tenir un gran èxit, tant des del punt de vista de les condicions humanes com de les mesures econòmiques. (…) la producció continuà el seu curs, si convé, amb més eficiència; els treballadors del camp i de la fàbrica demostraren que eren perfectament capaços d'administrar les coses i administrar-se sense cap mena de pressió des de dalt, contràriament al que han imaginat molts socialistes, comunistes, lliberals i els altres ciutadans de l'Espanya republicana (…) i ho dic amb franquesa, qui sap el joc que hauria pogut donar aquesta experiència de cara al benestar i la llibertat en el món. Per desgràcia aquella revolució anarquista fou destruïda per la força bruta (…) Ara bé, en quina mesura l'experiència espanyola és aplicable a societats d'un nivell elevat d'industrialització, és una qüestió que caldria investigar amb tot detall.4. La qüestió següent ha representat per a l'anarquisme una vertadera pedra de toc. Peter Jay li planteja a Chomsky si l'anarquisme sols és factible "en una societat bàsicament rural amb una tecnologia i una producció bastant simples (…) amb una organització econòmica més aviat a petita escala i localitzada". Ch. "En primer lloc hi ha una tradició anarquista –que probablement parteix de Kropotkin- amb aquest caràcter que acaba de descriure'ns. Però, en segon lloc existeix una altra tradició anarquista que en desenvolupar-se desemboca en l'anarcosindicalisme i que veu en l'anarquisme la manera adient d'organitzar una societat complexa de nivell industrial avançat (…) l'anarcosindicalisme ens ofereix el model més racional d'una societat industrial avançada i complexa en la qual els treballadors poden perfectament fer-se càrrec dels seus propis quefers d'una manera directa (…) dirigir-los i controlar-los, i això no vol pas dir que no siguin capaços d'ocupar llocs claus a fi de prendre les decisions més substancials sobre l'estructura econòmica, institucions socials (…)".5. P. J. ¿I com seria la configuració política d'una societat anarquista?Ch. Es basaria en dues classes d'organització: a) una productiva, en el treball: en base a una xarxa de consells de treballadors, "a nivell superior la representació interfàbriques, o entre branques d'indústria i de comerç, o entre oficis i professions, fins a les assemblees generals dels consells de treballadors emanats de la base a nivell regional, nacional i internacional"; b) una altra de govern: assemblees locals, federades regionalment, per passar després a nivell nacional i a la confederació de nacions."Ara bé, sobre la manera com s'haurien de desenvolupar exactament aquestes estructures, quina seria llur interrelació (…) són qüestions que els teòrics anarquistes han discutit i en relació a les quals existeixen moltes variants. Per ara, jo no m'atreveixo a prendre partit (…)".6. P. J. Un altre punt important és el tema de les eleccions i de la possible existència de partits polítics en una societat anarquista. (…).Ch. "(…) una societat anarquista no té perquè prohibir-los, (…) ara bé, si es presenta la circumstància de què són necessaris els partits polítics haurà fracassat la societat anarquista. (…) En realitat, els partits

representen fonamentalment interessos de classe, i les classes haurien d'haver estat eliminades o superades en una societat de què estem parlant".7. P. J. Ara, l'entrevistador posa sobre la taula la qüestió de si sense eleccions l'assemblea àcrata no es convertirà en un organisme allunyat de la base.Ch. "Estic convençut que la participació en el govern no és un treball full-time", en una societat llibertària, industrialment avançada, l'execució de les decisions adoptades és una ocupació part-time, portada a terme per torns en el si de cada comunitat; a més a més, amb la condició de què aquells que l'exerceixen no deixen les seves activitats professionals. Chomsky posa com exemple l'experiència autogestionària dels consells de treballadors en la revolució hongaresa de 1956.8. P. J. Un altre punt neuràlgic de l'anarquisme és la qüestió sobre la militarització o sigui la seva defensa militar.Ch. Davant de la complexitat i duresa del problema Chomsky «tira pilotes enfora». En primer lloc afirma que tot depèn del tipus de país de què parlem. Suposem que Estats Units i Europa fossin sengles societats anarquistes. Davant d'un atac exterior la resposta no seria la mateixa, a Estats Units el perill seria mínim, atès el seu poder militar, a Europa es plantejaria un greu problema de defensa. "Amb aquest problema s'hi va haver d'enfrontar la revolució espanyola. Perquè no solament estava amenaçada in situ per la intervenció militar feixista, sinó també per les unitats armades comunistes i pels enemics lliberals de la rereguarda i de les nacions veïnes". En aquest cas, el problema de la defensa fou el més greu (…)".9. P. J. L'entrevistador insisteix: ¿Però no serien necessàries armes adients (…)?Ch. "Se m'acut que la seva millor arma seria atreure la simpatia de les classes treballadores dels països atacants. Però repeteixo cal ser prudent. No és gens improbable que la revolució necessités tancs, exèrcit i que d'aquesta faiçó es cavés la seva pròpia tomba (…) és molt difícil imaginar-se com podria funcionar en règim revolucionari un exèrcit central amb els seus tancs, avions i armes estratègiques. I si això és necessari per a salvar les estructures revolucionàries, ¡ay de la revolució!"10. P. J. Sobre la naturalesa humana, un tema bàsic en l'anarquisme, la pregunta és: "¿En quina mesura l'èxit del socialisme llibertari, o de l'anarquisme, depèn realment d'un canvi fonamental de la naturalesa humana (…)?"Ch. "Es tracta de contribuir a una transformació de la mentalitat (…), exactament aquella transformació espiritual a la qual els pensadors de la tradició marxista esquerrana -des de Rosa Luxemburg, per exemple, passant pels anarquistes-, sempre han donat tanta relevància (…)" L'anarquisme, conclou Chomsky, tendeix a crear institucions que contribueixen a la transformació de la naturalesa del treball i de l'activitat creadora, fomentant els llaços socials interpersonals (…).11. P. J. "¿Quines possibilitats hi ha avui de fundar societats anarquistes als països industrials d'occident (…)?"Ch. Confessa que no és suficientment savi per a fer prediccions d'aquest tipus. En l'actualitat, cada cop més, hi ha la tendència a formar imperis econòmics amb una gran concentració de poder que poden dur a la configuració d'un Estat totalitari. Això provoca reaccions. "Arreu d'Europa s'aixeca un clam que exigeix la participació obrera o la codeterminació, i fins i tot el control dels treballadors. Per ara tots aquests intents són mínims. Més aviat crec que són enganyosos i (…) poden frustrar els esforços seriosos de la classe obrera per a alliberar-se. Però en part constitueixen també una resposta pertinent (…) com més concentració de poder i d'autoritat, més rebel·lió i més esforços per a organitzar-se a fi de derrocar-les. Tard o d'hora aquests esforços seran coronats per l'èxit. Així ho espero".Amb aquests paraules presento a continuació el diàleg-debat entre Noam Chomsky i Michel Foucault.7. 3. Debat entre Noam Chomsky i Michel FoucaultChomsky defensa la tesi metafísica de naturalesa humana. Foucault, en canvi, considera que en la societat tecnocientífica a l'home se'l defineix, o bé com un organisme, el funcionament del qual respon a l'equació behaiviorista: estímul-resposta, o bé com un ésser constituït per estructures lingüístiques, productives i biològiques que determinen el seu comportament. Amb aquest posicionament inicial ambdós filòsofs han posat les bases de la seva argumentació sobre el poder. Chomsky en la línia idealista, universalista, romàntica, rousseauniana, en fi, humanista, defensarà que la revolució no pot consistir en la presa del poder violenta, sobtada, aquesta forma de revolució acaba amb una dictadura en nom de la classe obrera. Considera nefasta aquesta posició. Creu que els moviments de masses, la conscienciació, l'ús dels procediments legals, de denúncia, però pacífics, són els adients.Foucault, en canvi, se situa en una posició antihumanista, pragmàtica, puix que parteix d'una antropologia que nega el concepte de naturalesa humana. Foucault, per exemple, a «Els mots i les coses» parla de la mort de l'home. Des del punt de vista de l'estructuralisme l'ésser humà està determinat per les estructures lingüístiques, biològiques i econòmiques. Però em pregunto, ¿pot, aquest tipus d'home, si el seu comportament està determinat per les estructures esmentades, pensar en i realitzar la revolució, en definitiva, la utopia?

Chomsky creu que la classe obrera ha d'ésser el motor del canvi de les estructures socials, que ha de portar a una societat assentada en la justícia i en la llibertat, donant a entendre que aquesta lluita es pot portar a terme a través de la crítica de les lleis, de la progressiva descentralització del poder. Foucault, en canvi, pensa que la lluita per la justícia consisteix en la presa de poder detentat per la classe dominant burgesa. Prendre el poder implica, doncs, violència, trencament, mentre que Chomsky apel·la més aviat al convenciment, a la conscienciació, a la protesta pacífica i a la desobediència civil.El debat és prou profund i extens, com per justificar, aquí, una presentació dels punts rellevants: les qüestions sobre la naturalesa humana, el concepte de revolució, la presa de poder, l'organització de la societat. La moderadora del diàleg és la senyora Elders, periodista.Chomsky. En primer lloc critica durament el capitalisme pel foment de la privacitat i l'individualisme que fa possible un Estat abocat al totalitarisme. Proposa un sistema descentralitzat, basat en associacions lliures, d'acord amb el model anarcosindicalista."Crec que un element primordial de la natura humana és la necessitat del treball creatiu, de la investigació crítica, de la creació lliure sense la limitació arbitrària de les institucions coercitives, aleshores (…) es desprèn d'això que per ser factible una societat justa s'hauria de maximitzar les característiques humanes fonamentals". S'ha de superar la societat basada en la privacitat capitalista i lluitar per l'organització d'associacions lliures formades pels mateixos obrers (consells d'obrers) amb el propòsit de la transformació social, d'acord amb el que preconitza la ideologia anarcosindicalista.Foucault. "(…) és evident que vivim sota un règim de dictadura de classe, amb un poder que s'imposa per la violència. (…) Cal dir que reconec que no és possible definir (…) un ideal social modèlic adequat al funcionament de la nostra societat científica o tecnològica. (…) D'altra banda, hom acostuma a vincular el poder a les institucions com l'administració, la policía, l'exèrcit i l'aparell de l'Estat (…), crec que el poder polític s'exercita a través de la mediació d'un cert nombre d'institucions que aparenten no tenir res en comú amb el poder polític, com si fossin independents, en canvi, no ho són". Aquestes institucions són, per exemple, les estructures familiars, la universitat, el sistema educatiu, la ciència, la medicina, la psiquiatria, la vertadera tasca política en una societat com la nostra és criticar el treball de les institucions que semblen neutrals i independents, per tal de desenmascarar-les i lluitar contra elles. Aquesta tasca és important perquè: el poder polític va molt més al fons del que hom creu; hi ha centres i punts invisibles de suport poc coneguts. És important conèixer els llocs i les formes amb les quals s'exerceix llur dominació. Cal tenir-los en compte aquests punts de suport del poder de classe, "si no hi ha el risc de deixar que continuïn existint; i de veure com aquest poder de classe es reconstitueix fins i tot després d'un procés revoucionari aparent".Ch. Insisteix en la importància d'elaborar una teoria social humanística, basada en un concepte de naturalesa humana.F. En la seva resposta Foucault fa veure a Chomsky que el socialisme ha sostingut la tesi de la naturalesa humana alienada a causa de les condicons econòmiques. "El socialisme d'un cert període, al final del segle dinou i començament del vint admetia efectivament que en les societats capitalistes hom no s'havia realitzat amb tota la seva plenitud la naturalesa humana, que estava certament alienada. I es somniava en l'alliberament de l'home. ¿Quin model s'emprà per a concebre, projectar i realitzar-la eventualment ? Fou, de fet, el model burgés (…) La universalització del model del burgés ha estat la utopia que ha inspirat la constitució de la societat soviètica. (…) Crec que és difícil dir què és exactament la naturalesa humana (…) Mao Tse Tung parlava de naturalesa burgesa i de naturalesa proletària i, considerava que no era la mateixa cosa".Ch. "Certament el nostre concepte de naturalesa humana és limitat; està parcialment condicionat des del punt de vista social, constret pels nostres propis defectes i les limitacions de la cultura intel·lectual en la qual coexistim. (…) I això significa que hem d'ésser suficientment agosarats per a especular i crear teories socials sobre la base d'un coneixement parcial, mentre resti obert a una possibilitat forta (…). "Crec que últimament tindria molt de sentit, en molts casos, actuar contra les institucions, si en fer-ho hom colpeja els fonaments del poder i de l'opressió de la societat. No obstant les lleis vigents representen en gran manera certs valors humans, interpretades correctament permeten de fer moltes de les coses que l'Estat prohibeix. I és important aprofitar aquesta dada."F."És veritat que en tota lluita social hi ha implícita una qüestió de justícia (…). Però si la justícia obstaculitza la lluita social, aleshores esdevé un instrument de poder (…). Cal emfasitzar la justícia en termes de lluita social".Ch. "El concepte de legalitat i el de justícia no són idèntics (…) En la mesura que la legalitat implica justícia –en el sentit d'una societat millor- nosaltres hauríem de seguir i obeir la llei, i, forçar L'Estat i les grans corporacions a complir la llei (…) si tenim el poder per fer-ho". Naturalment –afegeix- en els països on impera l'autocràcia, la dictadura, aleshores cal oposar-se a la llei i deixar-la de banda.F. Li vull respondre amb paraules de Spinoza: "el proletariat no fa la guerra contra la classe dominant perquè la considera justa. El proletariat fa la guerra contra la classe dominant perquè, per primer cop en la

història, desitja prendre el poder. I perquè vol enderrocar el poder de la classe dominant considera aital guerra justa".Ch. "No hi estic d'acord. Hom fa la guerra per guanyar, no perquè sigui justa". (…) Si la presa del poder ha de portar a un Estat policial, en el qual la llibertat i la dignitat de les relacions humanes han d'ésser anorreades, jo no vull, aleshores, que el proletariat prengui el poder".F. El poder del proletariat podria, en un cert període de temps, usar la violència i una guerra perllongada contra la classe dominant si el triomf o la victòria no estan assegurades.Ch. "(…) l'ús de la violència (…) sols es pot justificar per l'obtenció d'un resultat més just".F. "El que vol aconseguir el proletariat és justament foragitar la classe que de moment ocupa el poder" i així aconseguir la supressió del poder de classe en general.Ch. "Hi ha una última justificació (...)".F. "Jo no parlo en termes de justícia, sinó de poder".Ch. Cap leninista s'atreviria a dir: "«Nosaltres, el proletariat, tenim dret a prendre el poder i a llençar a qui sigui a la foguera». Si aquesta fos la conseqüència del fet d'haver pres el poder, llavors no seria just". Chomsky es manifesta molt escèptic davant d'un possible període de dictadura proletària, violenta i sagnant, puix que això va contra els principis humanistes que ell defensa d'acord amb el pensament anarquista.F. "Si li sembla seré una mica nietzscheà (…), la idea de justícia en ella mateixa és una idea que s'ha posat en circulació en diversos tipus de societat com un instrument d'un determinat poder polític o econòmic o com una arma contra el poder. Però (…) el concepte de justícia funciona en una societat de classes com una reivindicació per part de la classe oprimida i en tant que la seva justificació. Ch. "Crec que és massa precipitat caracteritzar els nostres sistemes de justícia com a mers sistemes d'opressió social". F. " (…) vostè no pot impedir que pensi que totes aquestes nocions de naturalesa humana, de justícia o de la realització essencial de l'ésser humà són totes nocions i conceptes elaborats en el si de la nostra civilització, de la nostra manera de conèixer i de la nostra forma de filosofar i que en conseqüència formen part del nostre sistema de classe; hom no pot (…) posar al davant aquestes nocions per a definir o justificar una lluita que haurà de i consistirà, a enderrocar els fonaments de la nostra societat. Això és una extrapolació per la qual no hi puc trobar una justificció històrica".El filòsof francès posa, ara, el dit en la nafra: la manca de consciència de classe dels treballadors en els nostres dies i, podríem afegir pel nostre compte: la crisi de les doctrines i les filosofies humanistes després de la «mort de Déu» i de l«'oblit de l'ésser» heideggerià.Ch. Creu que la revolució ha d'ésser universal però conduïda pels homes que participen el treball productiu. A més a més, admet que avui en dia encara hi ha molta gent que treballa en tasques gens satisfactòries, gent mal pagada, explotada, fins i tot a la societat occidental: "Molta gent estan exclosos de la possibilitat del treball productiu". A la nostra societat –continua- s'ha produït una promoció: gent camperola han passat a ser obrers especialitzats, enginyers, científics, treballadors intel·lectuals, dels serveis, que ha de constituir la classe predominant de treballadors del futur. Cal educar els estudiants de tal manera que se sentin identificats com una part integrant de la força de treball i que contribueixin a promoure la revolució social, en comptes d'esdvenir uns tecnòcrates, servents dels interessos de l'Estat o del poder privat. F. Vivim en una societat on cada vegada més el poder es centralitza, això està en contraposició amb les seves idees de les petites comunitats. D'altra banda, com pot col·laborar vostè en una entitat com el MIT que és un gran promotor i artífex de la guerra del Vietnam.Ch. Jo estic per les entitats descentralitzades, crec que la línia a seguir ha d'ésser la marcada per associacons lliures, federals (…). Pel que fa a la col·laboració amb el MIT Chomsky reconeix que és una institució dedicada a la investigació militar, no obstant està animada per valors llibertaris, està adherida a la Bill of Rights i a ell li permeten d'adoptar les mesures de la desobediència civil contra la guerra del Vietnam, a la vegada la institució té cura de no provocar desastres pitjors. Passa el mateix que amb Marx que va aprofitar l'avinentesa de treballar al British Museum, la institució representativa del colonialisme britànic opressor, contra la qual ell incitava a lluitar.F. Atès que el tema de la presa de poder és important pel pensador francès, aleshores Foucault torna a insistir i li fa aquesta pregunta al lingüista nordamericà: "¿No creu vostè que és necessari una organizatció centralitzada que pugui criticar la influència de la tecnologia en el conjunt de l'univers? No veig que això sigui possible mitjançant una tecnologia reduïda".Ch. No tinc res en contra de la interacció, de la federació d'associacions (…), però critico la centralització del poder.F. Però el poder és necessari, per exemple, -li respon- per prohibir que algunes institucions tecnològiques portin a terme allò que únicament beneficia la corporació en qüestió.

Ch. "(…) un sistema de poder centralitzat tendeix, en general, a maximitzar un dels pitjors instints humans, és a dir, l'instint de rapacitat, de destrucció, d'acumulació de força per tal de destruir els altres (…) volem crear un tipus de societat on això sigui eliminat i substituït per uns altres instints més saludables." Naturalment es refereix a la societat anarcosindicalista.F. "Espero que vostè tingui raó".D'aquesta manera s'acaba aquest interessant diàleg que uns trenta anys després dels fets revolucionaris del 19 de juliol a Barcelona semblen donar la raó a García Oliver, almenys en la sintonia del filòsof francès Michel Foucault. Sintonia que es complementa amb la defensa aferrissada de l'humanisme i de la possibilitat d'una societat àcrata enmig d'una civilització tecnocientífica. Com podem veure una qüestió apassionant, oberta.Tanquem el capítol amb aquestes paraules de García Oliver: "Me daba cuenta de que, entre el ayer y el hoy, se iniciaba una inquietante etapa revolucionaria que traería inopinados planteamientos de problemas que exigirían una rápida solución y que ésta debería ser original, totalmente nueva, sin vinculación con el pasado, que en parte de había hundido ya, pero que trataría incansablemente de reproducirse. Toda revolución lleva consigo la contrarevolución. Revolución es una marcha adelante a partir de un punto dado. La contrarrevolución es el regreso al punto de partida y, a veces, más atrás. (…) Nosotros los anarcosindicalistas de la CNT, perseguíamos establecer el comunismo libertario. Pero ya, en aquel mismo momento, como lo atestiguaban los múltiples intentos realizados en Catalunya y en el resto de España a lo largo de la República". El procés revolucionari requereix el manteniment de la fe en la Idea i el capteniment ètic, humà, però alhora tenint present les circumstàncies històriques que en ocasions obliga a decidir accions que freguen les teories polítiques maquiavèl·liques.8. El comunisme llibertari segons Joan García OliverAbans de glossar el seu pensament, exposo succintament la seva biografia, puix que les seves idees són el resultat de les reflexions sobre les circumstàncies polítiques que afaiçonaren la seva experiència com a lluitador anarcosindicalista.8. 1. BiografiaL'anarcosindicalisme i per extensió l'anarquisme no s'ha pogut treure de sobre un cert desprestigi motivat pels seus fracassos històrics, per exemple, a la Comuna de París o a la revolució de 1936 a Catalunya. Com tota ideologia que ha lluitat i s'ha compromés per a transformar la societat no ha pogut evitar de caure en errors i accions no desitjables. És a dir, l'anarquisme que sempre s'ha presentat com una doctrina "purista" –semblantment a la religió cristiana- en el moment de tocar de peus a terra, de passar de l'universal al particular, de la ciutat utòpica a la ciutat terrenal, ha hagut de patir contradiccions i desenganys. Però, ¿hi ha alguna ideologia política o religiosa que es salvi d'aquesta problemàtica? En tot cas, en la reflexió autobiogràfica de García Oliver sura un cert sentiment d'amargor. Nascut el 1901 a Reus (capital del Baix Camp), de família obrera, autodidacta, home d'acció, però al mateix cultivat, amb capacitat intel·lectual, amb una visió política admirable, escriptor, articulista, gran orador i conferenciant brillant, dirigent de la CNT, empresonat diverses vegades i torturat, organitzador de l'Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya l'any 1936, ministre de Justícia de la Segona República Espanyola el 1937 i, que, a més a més, exercí també funcions de diplomàtic, era un home idealista, però que tocava de peus a terra. Una personalitat complexa, dreturera, en definitiva, calidoscòpica. Un militar com el coronel Vicenç Guarner a Memorias de la guerra civil española a l'epígraf titulat ´Columnas «Aguiluchos» y «Roja y negra». García Oliver con el comandante Josep Guarner como asesor técnico`, constata: "Era Joan García Oliver, nacido en Reus, el verdadero espíritu organizador del Comité de Milicias. Personalidad relevante, elocuente, decidido, autodidacta de mérito, comprensivo y de una sorprendente actividad, tenía dotes indudables de mando y de muy notable inteligencia. De mediana estatura, amplia y abombada frente, recia complexión y de unos treinta y cinco años de edad, sabía inspirar confianza a los que le rodeaban y llegó a ser, en 1937, un buen ministro de Justicia de la República, después de haberse distinguido en la vida sindical barcelonesa, y realizado actos numerosos de valor personal. Aunque su presencia era indispensable en puestos de dirección, decidió tomar parte activa en la lucha y logró que se le encomendara el mando y organización de dos columnas confederales de unos 2.000 hombres cenetistas reforzados con guardias voluntarios de los grupos de Asalto y apoyados por tres baterías de artillería, que en camiones y coches requisados se encaminaron por Lérida y Barbastro al suroeste de Huesca, y padeciendo fuertes ataques aéreos, que ocasionaron muchas bajas, lograron apoderarse, a pesar de su absoluta inexperiencia militar, que les hacía incapaces de avances aprovechando el terreno y de dirigir el fuego de fusiles y armas automáticas en forma ordenada y precisa, del castillo de San Juan y del cementerio inmediatos a Huesca, que quedó casi cercada por el Sur. El 30 de agosto estas fuerzas cortaron el ferrocarril que unía a la ciudad de Huesca con el exterior y fue construida una pista militar desde Alerre a Lupiñen, que permitió el abastecimiento de los habitantes y de la guarnición. Todo el sector desde la

carretera a Sariñena hasta los castillos de Torres Secas, pasando por el cementerio y por Benaries, quedó fortificado y estabilizado".Una altra persona representativa de la Generalitat de Catalunya i que ocupà un càrrec decisiu en la lluita, als carrers de Barcelona, contra el cop militar el juliol de 1936 diu: "(…) vaig poder comprovar que molts dels dirigents de la C.N.T. tenien no solament un coratge personal indiscutible, que a vegades arribava al límit de la temeritat, sinó que a més tenien notables aptituds per a l'organització i el govern, no exemptes del sentit de responsabilitat. En aquest sentit, es destacà, entre tots ells, Joan García Oliver, que més tard -en plena guerra- fou un gran ministre de Justícia del Govern de a República. (…) Aquests atacants civils eren bons elements, pertanyents a organitzacions sindicals, predominantment de la C.N.T., valents i nobles, que actuaven amb una certa disciplina i amb un objectiu ben determinat, com els que ens ajudaren a vèncer els rebels al «Cinc d'Oros», a l'Avinguda d'Icària, al carrer de la Diputació, al Paral.lel, a la plaça d'Espanya, a la plaça de Catalunya i, últimament a la Divisió".Una persona no massa simpatitzant del moviment anarquista –en Francesc Badia- comenta: "El nou ministre de Justícia era Joan García Oliver, nascut a Reus, un dels dirigents més prestigiosos de l'anarquisme espanyol. (…) Malgrat la seva relativa joventut –aleshores tenia trenta-cinc anys- la biografia era impressionant (…) Però va ser el juliol del 1936 quan el seu prestigi dins del món àcrata arribà al punt més alt. Lluità valentment pels carrers de Barcelona contra els militars sollevats i, un cop sufocat l'alçament, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes la creació del qual havia impulsat ell mateix".Crec que són testimonis eloquents, imparcials, de l'humanisme, el braó revolucionari, la capacitat de lluita i d'organització de qui exposo, ara, la seva biografia. A més destaco que ha escrit un llibre autobiogràfic, El eco de los pasos, on narra les seves peripècies vitals des del seu Reus natal fins el seu exili i vicissituds a Mèxic. El fil conductor de l'assaig autobiogràfic, ensems lúcid i crític amb la FAI, és el compromís i fidelitat amb la lluita obrera des dels seus anys de preadolescència a Reus, fins a l'exili a Mèxic, fidelitat que no impedeix a García Oliver mostrar els errors polítics comesos per l'organització sindical durant la guerra: fonamentalment el de no haver consumat la revolució iniciada als carrers de Barcelona el juliol de 1936. Compromís ideològic que no li impedeix tampoc de plantejar la necessitat d'adaptar-se a cada conjuntura històrica, car ha comprés molt bé que una utopia política, si hom la vol realitzar ha d'«embrutar-se les mans» i ha de comptar amb el trencacolls de la realitat tal com és, que sols se supera amb decisió i fermesa amb una visió clara de les circumstàncies: les fites revolucionàries s'han d'assolir pel camí tortuós i costerut de la praxi. La rica i dura experiència revolucionària, acompanyada de la seva formació autodidàctica en l'escola de la presó i en la pràctica de la lluita sindical, fan possible l'elaboració del seu pensament exposat amb una notable bellesa literària. García Oliver narra les seves peripècies polítiques, les positives i les negatives, i en fer-ho posar en entredit la seva pròpia ideologia i la seva mateixa actuació política i sindical. En cap moment cau en la temptació de l'autoelogi, de l'incens, de l'hagiografia. Home d'acció, organitzador, intel·lectual amb una perspectiva política àmplia, global, protagonista d'una època històrica revoltada, difícil, tràgica, curulla d'esdeveniments amb repercussions posteriors greus, és capaç de fer prediccions, àdhuc, sobre la futura unitat europea.En una visita realitzada el mes d'octubre de 1936 a l'escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya, promoguda per la seva iniciativa i codirigida per ell, en tant que organisme militar depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, davant de la promoció d'alferes provisionals pronuncià aquests mots: "Jo que he estat mestre d'atracadors internacionals us dic que no sigueu Quixots, sinó Sancho Panzas." Una sentència que expressa quin és el tarannà del nostre estimat personatge.8. 2. El pensament de Joan García OliverCom acabo de dir, El eco de los pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milicias, en el Gobierno, en el exilio és un llibre biogràfic, en part doctrinari, però amb una contribució notable a la historiografia de la Guerra Civil i, d'altra banda, sorprenentment poc divulgat. Pulcrament escrit, amb un cert to apassionat, però contingut alhora, ja que prima en ell la reflexió i l'exposició de principis. Conté elements documentals, registre de reunions i de les actes corresponents, referències bibliogràfiques, vivències personals i transcripció de diàlegs.En el pròleg del llibre el nostre autor afirma: "La CNT tuvo excelentes luchadores, hombres y mujeres capaces de llenar páginas de Historia. Pero careció de intelectuales capaces de describir y de teorizar nuestras gestas". Remarco la definició de veritat; és una bella reflexió filosòfica que expressa nietzscheanament la relativitat de tota empresa humana, per ideal que pretengui ser: "La verdad, la bella verdad, sólo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad".García Oliver -fill d'una dona pagesa, casada en segones nupcies amb el seu pare, paleta d'ofici, té dos germans; el petit, Pere, va morir en plena infantesa- va passar moltes necessitats: "Para ponerle freno a la

boca, comprábamos el pan el sábado para toda la semana, de forma que se fuese secando. Pan blando, nos habríamos comido toda la canasta en un par de días. ¡Qué delicia comer pan tierno, casi salido del horno! Existían pastelerías en Reus. Pero no eran tiendas para los obreros." Així, de petit, ja palpa l'ambient sòrdid de la clase obrera, les lluites, els esdeveniments tenyits de sang: "Julio de 1909. Se había declarado el estado de guerra, porque en Barcelona ardían como antorchas las iglesias y los conventos". Als set anys assisteix a l'Escola Pública de Reus, però als vuit ha de posar-se a treballar, atesa la situació econòmica familiar molt precària. La seva mare mor de dolor a causa d'haver-se assebentat que el seu fill és turmentat greument a la Jefatura Superior de Barcelona, l'any 1933.Als deu anys comença a viure les vagues que, segons el seu parer, sempre acabaven malament pels treballadors, mancats com estaven d'una bona coordinació o lideratge sindical. Mentrestant, ingressa en un col·legi on manifesta les seves capacitats intel·lectuals. Assisteix a classes de doctrina cristiana, el rector de la parròquia s'interessa per ell en comprovar que és un noi espavilat i li proposa l'ingrés al Seminari. Però els seus pares no ho veuen amb bons ulls i als onze anys, poc després d'haver fet la primera Comunió ha de posar-se a treballar de meritori a les oficines d'una empresa dedicada al comerç de vins.Al cap de dos anys decideix marxar a Barcelona, sense avisar als seus pares; vol assolir una feina millor remunerada, tan sols guanyava deu pessetes al mes, exerceix diversos oficis, malgrat tot la seva activitat principal és la de cambrer, fet que li permet de tenir moltes relacions, però ell aspirava a més: anar a París. Però, de fet, no passa de Girona –tenia aleshores tretze anys-, no s'atreveix a donar el pas definitiu i retorna a casa. En veure'l el seu pare d'una forma lacònica li aboca: "-Poco te duró el vender azafrán". Una expressió típica d'aquella època i que feia referència als venedors de safrà que anaven de poble en poble venent aquesta mercaderia. A Reus, més endavant a Tarragona i després a Barcelona reemprèn les tasques laborals en restaurants, bars i hotels diversos. En la ciutat comptal veu i viu en directe les vagues, als carrers, arresserats darrere les barricades aixecades amb les llambordes, els obrers fan front a les càrregues de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit. Recordarà sempre aquests mots de desesperació d'un company –estem a l'any 1917: "¡Aquests fills de puta (…)! ¡No es pot amb l'exèrcit!".A poc a poc recapacita sobre la manera com lluiten els seus companys. Ell sempre es feia aquesta pregunta: "¿Por qué, en las dos pequeñas revoluciones que había presenciado, los revolucionarios siempre aparecían solos o casi solos, dispersos y disparando al aire? En tales condiciones serían siempre vencidos". També escoltava converses, comentaris de gent diversa que posaven en relleu que els únics autèntics revolucionaris eren els anarquistes i els sindicalistes, encara que eren tillats d'ingenuus. Es va formant, doncs, pràcticament al carrer, tot i que era un noi, als setze anys, molt auster, seriós, poc inclinat a determinades relacions amicals, a frequentar certs ambients, a jugar cartes o a beure. L'any 1919 s'afilia a la Societat de Cambrers l'Aliança, on coneix a Largo Caballero. Li agafa a Barcelona, encara que d'una manera indirecta, la vaga de la Canadenca, es veu obligat a servir el dinar a dos mariners que substitueixen els obrers que mantenen l'aturada de la feina; tot i aquest inconvenient observa el comportament dels piquets de vaga, en fi, la vaga de la Canadenca és una experiència mes que s'acumula en el seu bagatge de lluitador sindical.L'Aliança, la societat de cambrers abans esmentada, es fusiona amb la Concòrdia i adopta el nom de Sindicat de la Indústria Hotelera, Restaurants, Cafés i annexos, amb seu al carrer de Guàrdia, situat a l'anomenat "barri xinès". Allà experimenta les primeres experiències directes de lluita, ja que forma part del Comitè d'acció i alhora tasta la vida de presidiari, en ingressar, després d'una vaga fallida, a la presó Model de Barcelona. García Oliver constata – com una mena de premonició o avançament del que passarà després en les jornades de juliol del 36- que no existeix una bona coordinació entre els obrers sindicalistes i els partidaris de l'acció i la participació política, i, que dur a un enfrontament entre els anarquistes i els anomenats sindicalistes. Davant d'això s'afilia al Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, pren part en una altra vaga de cambrers frustrada per no seguir les directrius anarcosindicalistes que defensaven l'acció directa (val a dir, no obstant això, que els sindicats anarquistes tenien caixa de resistència, cosa que els permetia de resistir sense haver de treballar).Dels anys disset als vint es viu un període de conflictes, de lluites entre els pistolers, pagats per la patronal, i els militants sindicalistes, pertanyents als grups de defensa del Sindicat Únic. Període d'agitacions, d'aturades, d'empresonament de líders obrers de renom, així doncs, les presons s'omplen cada vegada més i s'enrareix l'ambient politic i laboral. El 1920 es produeix una mort a la presó Model que provoca un motí, avortat d'arrel per l'exèrcit. Un cop alliberat de la presó coneix a Andreu Nin de qui diu: "Tenia aspecto de oficinista, era rubio, de cabellos algo ondulados, con lentes, tras de las cuales sus ojos miraban sonrientes". Feia poc que s'havia afiliat a la CNT, esperava que els intel·lectuals catalans s'interessessin per la revolució, car en aquells moments –segons Nin- el nacionalisme estava sota la influència de les sotanes i dels elements més retrògads de Catalunya. Naturalment, en aquelles circumstàncies, es referia a la Lliga Catalana de Cambó, partit amb un gran contingent de burgesos que eren en part responsables de la greu situació dels obrers.

8. 3. Temes concrets del seu pensament polític García Oliver sempre ha defensat l'internacionalisme abans que el nacionalisme, ha estat conseqüent amb els seus ideals sindicals. No té res d'estranyar que propugni l'enteniment i la col·laboració amb la classe obrera espanyola abans que amb la burgesia catalana, defensora dels seus interessos de classe. En aquells moments, potser per la seva edat, dinou anys, adoptà, també, una tessitura radical en el camp sindical: criticà durament els anarquistes procedents de les classes benestants com ara Federica Montseny, la família Urales, considera un reformista Salvador Seguí, conegut com el «Noi del Sucre», no està d'acord, més endavant, amb el reformisme d'Àngel Pestaña, tot i que respecta i admira ambdós. És partidari de l'acció directa, fins i tot de la lluita armada, però no del terrorisme: "En todo proceso revolucionario planteado en una determinada nación, los actos llamados terroristas entorpecen la marcha de la revolución".En aquestes circumstàncies torna a la seva ciutat nadiua, Reus, amb l'encàrrec d'organitzar el Comitè local de la CNT, un sindicat que al Baix Camp reculava a causa de la vaga fallida del Vapor Vell; en aquells moments els obrers reusencs estaven dominats pels partits republicans i en certa mesura pels carlistes amb una llarga tradició en aquelles contrades. Allí fundà el Sindicat Fabril i Tèxtil i impulsà el del Transport. L'escaiença d'una vaga exitosa, encarrilada per ell, el promou a càrrecs de més responsabilitat, s'incorpora al Comitè provincial; desenvolupa una intensa labor de propaganda amb conferències, mítings, per a exemple a Constantí substitueix el «Noi del Sucre», car aquest no va poder acudir a aquest poble tarragoní.Continua la seva activitat organitzadora i de creació de diferents Sindicats Únics a Reus: el d'Oficis Varis, el de l'Alimentació. Es viu un resorgiment de la CNT arreu de Catalunya: a Terrassa, Hospitalet de Llobregat, Badalona, Súria, Sallent, (…). Són els anys corresponents a la Primera Guerra Mundial quan un sector de la burgesia catalana juga als negocis bruts del contraban, l'especulació, i determinats empresaris s'enriqueixen a l'esquena de la suor dels obrers amb salaris baixos i condicions de treball molt precàries, amb una maquinària antiquada.La conflictivitat social i política propiciarà la vinguda de la Dictadura de Primo de Rivera, l'enduriment de les posicions dels empresaris, els empresonaments, en definitiva, la repressió, especialment amb el nomenament del tristement famós Martinez Anido, governador civil de Barcelona i del seu ajudant Arlegui. Davant d'aquestes circumstàncies adverses la lluita sindical es debilita; el 1921, a tot Catalunya foren clausurats molts locals anarcosindicalistes, perseguits i assassinats militants obrers pels pistolers de la patronal. Això explica, en part, la dèbil resposta de les organitzacions obreres al cop militar de Primo de Rivera.És en aquests moments de gran duresa on es va formant el revolucionari García Oliver que torna a ser detingut, aquesta vegada a Tarragona, on ingressa a l'anomenada presó de Pilatos, però segueix al peu de la lletra el manual del comportament d'un revolucionari: disciplina interior, control de les pulsions sexuals, exercici físic, llegir i escriure, ordenar els períodes de temps, estar convençut de l'activitat que cal dur a terme en pro de la lluita per la justícia social i la igualtat. El 1922, amb motiu de l'assassinat de Dato es produeix una mena d'obertura politica, s'alliberen presos entre altres ell mateix.Les tancades obligades li permeten de reflexionar i d'anar elaborant la seva pròpia teoria revolucionària, al marge de les velles i un xic tronades teories anarquistes, molt allunyades de la realitat social i política. Escoltar els dirigents anarquistes o anarcosindicalistes, com Peiró, Buenacasa, el «Noi del Sucre», bons rètors, en els mítings i conferències adreçats als obrers és per a ell una font inestimable d'aprenentatge de l'oratòria necessària per a atreure l'atenció del públic i escatir les tendències ideològiques que es donaven en el si dels sindicats i les organitzacions. Per exemple, Seguí diu: "«El sindicalismo gana y pierde huelgas, y así será hasta el final, cuando la clase obrera, mediante la revolución social, acabe con el capitalismo y con el Estado. Hasta ese final decisivo, los sindicalistas no deben sufrir en su honor si alguna vez pierden alguna huelga, porque el honor es un lujo de burgueses»". Altres paraules del mateix líder sindical, malgrat tot no plauen a García Oliver, perquè defensa la necessitat d'evitar el vessament de sang en el moment de la revolució. Efectivament, el «Noi del Sucre» es decantava més aviat per una línia més possibilista, de lluita sindical, eludint l'armada; també són paraules seves, recollides com les anteriors pel reusenc: "«El comunismo libertario debe ser considerado como un posibilismo social. Quiero decir que su realización se logrará por la vía de la experiencia. No creo gran cosa en la eficacia de las Internacionales obreras. Por lo menos, hasta el presente, de nada han servido. En cambio, creo que podría resultar interesante una Confederación Hispano Americana de Trabajadores»". El dilema fonamental de l'anarquisme: formar part del govern i responsabilitzar-se amb tasques estatals el resol dreturerament amb el seu tarannà enèrgic i agosarat. Cal mullar-se per tirar endavant la revolució. Si no hi ha dolor, no hi ha vida, si no hi ha risc, aleshores la revolució roman com un mer projecte, com un somni romàntic que pot inspirar una fantasia per a una novel·la, però res més.A més a més, García Oliver té el convenciment que el compromís polític, la participació política en el govern, s'ha d'exercir a partir d'una actitud ètica, amb sentit d'honestedat, amb la finalitat d'impulsar i

d'ajudar a concretar la revolució social d'una manera constructiva. Indiscutiblement és conscient dels riscs que comporta la participació en el govern, però sense la confrontació amb la realitat, aleshores els principis resten en una pura abstracció. L'anarquisme no pot prescindir del contrast, del xoc violent amb la praxi. Si l'exerceix, el contrast, en el moment de l'esclat revolucionari, de les incautacions i de les col·lectivitzacions, ¿perquè no ho ha de fer amb les estructures polítiques que constitueixen l'armadura legislativa, econòmica i financera de la societat capitalista? ¿No és lícit transformar les estructures necessàries i posar-les al servei de la revolució social? ¿Por qué l'estructura política ha de corrompre el governant? Ell pensa que és la persona, no la institució, la causa de la corrupció: En tot cas, l'ésser humà porta dins seu la capacitat de corrompre's, però si hom vol no hi cau en la corrupció. García Oliver és conscient que la revolució, en tant que projecte universal, encara que sigui defensada per l'element humà combatiu i entusiasta, no pot prescindir dels mitjans, de l'exèrcit (recordem el segon nivell de l'estructura de l'Estat platònic), disciplinat, eficient, dotat d'armament adient. I aquests mitjans havien de sortir de l'element econòmic, dels beneficis de la producció, de les empreses que en aquells moments estaven col·lectivitzades (tercer nivell de la República platònica), si és que hom no volia dependre de les nacions capitalistes: Anglaterra i França, com a mínim indiferents a la Revolució, ja no diguem les enemigues declarades: Alemanya i Itàlia. O els diners sortien de l'economia pròpia (les col·lectivitzacions emprenien una ruta corporativista) o bé s'havia de recòrrer a la Unió Soviètica que ja sabem que l'ajut se'l va fer pagar a preu d'or, i la seva influència s suposà la pèrdua de l'hegemonia política de l'anarcosindicalisme.D'altra banda, en aquells moments calia defensar la República espanyola per sobre de tot davant del perill feixista intern i extern, calia, per tant, una visió d'àguila, no de gallina, calia la unitat, la disciplina, l'ordre, el sentit autèntic d'autoritat que no té perquè està renyit amb l'esperit humanista anàrquic. Anarquia no vol dir de cap manera caos; l'anarquisme és ordre, organització. Calia, doncs, governar, administrar, orientar l'economia cap a la seva finalitat: el bé comú. Una revolució que s'havia de defensar no sols amb l'ardor i l'entusiasme, sinó també amb la raó i amb els mitjans, instruments adequats per a transformar la realitat. Amb aquestes idees es compromet a formar part del govern de la Segona República, com a ministre de Justícia des del novembre de 1936 fins a finals de maig de 1937. I realitza una doble tasca important: a) organitzativa pel que fa al propi Ministeri; b) legislativa: lleis sobre la legalització de les incautacions, regulació dels Tribunals Populars, regulació dels matrimonis dels milicians, creació d'un règim de presons i de camps de treball més humanitari. Apart d'això la tasca de col·laboració amb el Ministeri de la Guerra per tal d'ajudar a la creació del nou Exèrcit Popular, amb l'experiència adquirida a Catalunya com a secretari del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i creador igualment l'Escola de Guerra..Les lectures i la mateixa experiència el fan madurar, ell mateix es considera massa romàntic, no volia seguir la línia de Salvador Seguí: "Cuanto más me analizaba más faltas de las que achacaba a Seguí me reconocía. Exceso de romanticismo, me decía. No era ni quería ser como él. El romanticismo a los españoles, nos venía de tierras adentro. A los nacidos a las orillas del Mediterráneo nos corresponde el clasicismo: sujetar los impulsos, distinguir lo que son molinos y lo que son gigantes, no confundir los rebaños de corderos con ejércitos y no liberar gentes cortando simplemente sus cadenas. De otra manera, pensaba, nunca se llegaría a la victoria." D'aquesta manera va elaborant les seves teories no sols sobre l'acció revolucionària, sinó també sobre el mode d'enfocar la praxi anarcosindical, tot defugint el quixotisme i l'utopisme. Les lectures dels clàssics l'ajuden a pensar sobre la condició humana: Tales de Milet, Heràclit, Antístenes, Diògenes, Sòcrates, Plató, Jesucrist, les figures de la mitologia i de la literatura espanyola: l'Ulisses d'Homer i el Quixot de Cervantes. Arriba a la conclusió que per arribar a la revolució cal seguir unes etapes concretes; es va refermant la seva oposició a la lluita nacionalista i no veu amb bons ulls, tampoc, els atracaments perpetrats pels seus companys: Ascaso, Durruti, a Amèrica del Sud.És interessant de veure la posició concreta que manté amb el nacionalisme català als anys vint, en plena Dictadura de Primo de Rivera, en part recolzada per un sector de la burgesia catalana, enfrontada a les forces obreres anarcosindicalistes que cerquen una millora en les seves condicions de vida. No és d'estranyar, doncs, l'oposició entre l'internacionalisme àcrata i el nacionalisme català, defensat per la dreta regionalista, de la mateixa manera que existeix l'enfrontament entre els anarquistes (i també, els socialistes) contra el règim democràtic republicà que no satisfà els anhels de justícia social de la classe obrera, tot i que la República s'intituli, «República de trabajadores».A pesar de l'enfrontament internacionalisme-nacionalisme García Oliver manté a París, l'any 1924, una interessant conversa amb el líder catalanista Francesc Macià. En resum es pot dir que respecta la sinceritat de Macià i la seva entrega a la causa que li ocasiona la pèrdua del grau de coronel de l'exèrcit espanyol. Però no hi està d'acord pel que fa a la independència de Catalunya, primer, perquè considera que no hi ha una consciència independentista al país, la gent se sent catalana, parla català, però no desitja majoritàriament l'enfrontament amb els espanyols. De fet, no hi ha hagut una lluita a mort entre les dues

comunitats, Espanya i Catalunya, la pèrdua de la independència catalana prové del pacte entre les corones d'Aragó i Catalunya i Castella. García Oliver se sent català, reconeix la identitat lingüística indiscutible, però es mostra molt reticent davant del nacionalisme català que considera enemic de la classe obrera, car l'internacionalisme anarquista mai no lluitarà contra els treballadors espanyols: "La conciencia nacional carece de profundidad y de extensión. Yo, por ejemplo, me siento catalán, pero me sería difícil proyectar un sindicalismo revolucionario enfrentado a España. Y eso que tanto el sindicalismo como el anarquismo, realizada la independencia de Cataluña, pasarían a ser exponentes de una manera de pensar típicamente catalana". És la resposta que dóna a Francesc Macià en una trobada a l'exili de París, en plena dictadura primoriverista, quan l'«avi» li proposa de col·laborar amb l'intent d'alliberar Catalunya del jou de l'Estat espanyol. Raimon Galí no acaba d'entendre l'actitud crítica contra el nacionalisme català per part de García Oliver. No es fa càrrec que la burgesia catalana ha imposat condicions molt dures a la classe obrera. A més a més, la unitat obrera catalana entorn de la Generalitat ja es va realitzar, però va ésser entrebacanda en tot moment per les altres forces polítiques, entre elles, una part de l'Esquerra Republicana de Catalunya, poc partidària, per no dir gens, de qualsevol aventura revolucionària, tal com es demsotrà el 6 d'octubre.El 1927 es funda a València la Federació Anarquista Ibèrica, constituïda per una sèrie de grups d'afinitat, radicals, uns, anarquistes purs, d'altres, amb l'objectiu d'oposar-se a les tendències reformistes dels trentistes, encapçalats per Pestaña i Peiró, entre els més coneguts. García Oliver veu amb bons ulls aquesta federació, tot i que més endavant ell mateix retreu a la FAI un excessiu purisme i fins i tot l'abandó de la via revolucionària. La qüestió és que la FAI adquireix la fama de radical i de violenta, tal vegada perquè en ella intervenen els grups d'acció com el «Los Solidarios» i «Nosotros», integrats per García Oliver, Durruti, Ascaso, García Vivancos, Ricardo Sanz, Alfonso Miguel, Aurelio Fernández, i altres, partidaris de la revolució social immediata: "Pronto entré en relación con los compañeros que trataban de crear una oposición ideológica frente a la actitud claudicante de los viejos sindicalistas. Me había trazado una línea a seguir dentro de la Organización: considerar a la república recién instaurada como una entidad burguesa que debía ser superada por el comunismo libertario, y para cuyo logro se imponía hacer imposible su estabilización y consolidación, mediante una acción insurreccional pendular, a cargo de la clase obrera por la izquierda, que indefectiblemente sería contrarrestada por los embates derechistas de los burgueses, hasta que se produjera el desplome de la república burguesa. (…) Crear en la manera de ser de los militantes anarcosindicalistas el hábito de las acciones revolucionarias, rehuyendo la acción individual de atentados y sabotajes, cifrándolo todo en la acción colectiva contra las estructuras del sistema capitalista, hasta lograr superar el complejo de miedo a las fuerzas represivas, al ejército, a la Guardia Civil, a la policía, lográndolo mediante la sistematización de las acciones insurreccionales, la puesta en práctica de una gimnasia revolucionaria". Aquesta gimnàstica revolucionària aniria afeblint el poder repressiu de l'Estat i seria protagonitzada per formacions reduïdes, paramilitars, sense connexió entre si, lligades als comitès de defensa dels barris; una estratègia de combat per evitar que l'anarcosindicalisme caigués en les posicions reformistes i crear una atmosfera de misticisme revolucionari en la classe obrera en els moments decisius de la lluita. Aviat es posà en pràctica aquesta estratègia revolucionària; el primer de maig de 1931 després del míting celebrat al Palau de Belles Arts (Parc de la Ciutadella) un grup de duescentes persones, algunes armades, intenten assaltar el palau de la Generalitat per tal d'entregar les reivindicacions al president Macià. Es produeix un intercanvi de trets entre els sindicalistes armats i els mossos d'esquadra. Es tracta del primer intent de demostrar la capacitat de lluita dels sindicalistes. Més endavant, en plena República, s'esdevingueren vagues insurreccionals, ocupacions de fàbriques: la del sindicat de la Construcció, els aixecaments del Baix Llobregat, a les mines de Sallent, Súria, etc.Paral·lelament a aquesta activitat revolucionària, més o menys espontània, García Oliver es preocupa d'assenyalar línies polítiques i estratègies, orientadores de la revolució, distintes a les que emanen dels rengles comunistes: "Un hecho revolucionario es siempre violento. Pero la dictadura del proletariado tal como la entienden los comunistas y los sindicalistas firmantes del manifiesto, no tiene nada que ver con el hecho violento de la revolución, sino que, en resumidas cuentas, se trata de erigir la violencia en una forma práctica de gobierno. Esta dictadura crea, natural y forzosamente, clases y privilegios. Y como precisamente contra estos privilegios y clases se ha hecho la revolución, el movimiento ha sido inútil. Y es preciso empezar de nuevo. La dictadura del proletariado esteriliza la revolución y es una pérdida de tiempo y energías". En aquesta línea místicorevolucionària, adequada al moment d'inestabilitat política republicana i de perill per a l'activitat sindical d'esquerres, a causa de les dictadures nazi-feixistes, en un escrit emés a la preso Model afirma: "No olviden los compañeros que el gran problema de la reconstrucción económica y moral del mundo, sólo puede encontrar solución mediante la acción revolucionaria de las multitudes impulsadas por el afán de conquistar los medios de producción y de enseñanza. Fuera de la revolución proletaria, todos los caminos están cerrados. La acción política y

parlamentaria, para nuestras generaciones de la posguerra mundial, es una cosa tan vieja e inútil como lo fue el cristianismo para los descendientes de la Revolución francesa.. No hagan los anarquistas como esos grandes niños que juegan a la política revolucionaria desde Moscú. Téngase en cuenta que la escasa irradiación espiritual de la revolución rusa, no obedece a otras causas que a la imposición de la política parlamentaria al proletariado mundial". Els anarcosindicalistes estan encontra de la democràcia republicana i, en conseqüència, també del govern autònom republicà de Catalunya, com ho posa de manifest aquesta proclama gairebé incendiària escrita l'any 1932, quan García Oliver estava a la presó per haver participat en diverses accions revolucionàries, seguint la línea estratègica de la «gimnàstica revolucionària», i adreçada al partit, aleshores hegemònic a Catalunya, l'Esquerra Republicana: "Ya pueden los enchufados enemigos del proletariado catalán, amenazar a los componentes de la Federación Anarquista Ibérica, y pedir que se aprieten los tornillos a los extremistas y propugnar exterminios de «morbosos». (…) No importa, Cataluña ha dicho ya, y eso de una manera que no deja lugar a dudas, que quiere vivir sin políticos, sin burgueses, sin millonarios, sin curas, ni ratones de sacristía. El obrero catalán se funde otra vez con el obrero de España y del mundo entero. Por encima de la Izquierda Catalana y de sus encubiertos corifeos".Són moments d'efervescència política –tot i que es parli de l'anomenat oasi català- d'agitació i de lluita sindical a causa de les condicions en què vivien els treballadors. Ja ho he dit al començament del llibre, la guerra civil no s'entén sense el rerefons social tensionat per la precària situació econòmica dels obrers en general i per la radicalització ideològica, tant de les dretes com de les esquerres a tot l'Estat espanyol. Aquest escrit, igual que l'anterior –publicat a la revista Tierra y Libertad i elaborat a la presó- és ben eloqüent: "Para cualquier persona sensata, poseedora de un poco de raciocinio y sentido personal, será la cosa más natural del mundo que en España se puedan producir una tras otra, y sin que ninguna pueda ser calificada de decisiva, las huelgas generales. Porque, para una persona sensata, que se dé cuenta que en España no existen veintidós millones de millonarios, sino ventiún millones de seres que viven miserablemente y un millón de parásitos que se dan la gran vida, el hecho de que una huelga general se pierda no tendrá otra importancia que ser la causa de tener que producirse otra y otras, hasta que al fin, una, la definitiva para los potentados, dé el triunfo total a los veintiún millones de trabajadores esquilmados, sobre el millón de seres privilegiados que usufructúan los bienes y las riquezas de todo el país".Aquí García Oliver exposa la seva tesi sobre la necessitat de la consumació de la revolució protagonitzada pels anarcosindicalistes que havien fet front a la sublevació militar els dies 19 i 20 de juliol, de 1936. A partir d'aquells moments calia demostrar que la CNT-FAI, d'acord amb les previsions de la caiguda de la República, era capaç de materialitzar la revolució tan esperada i tan reiteradament proclamada, a saber, que era capaç de prendre el poder i assumir les responsabilitats de govern sense caure en la dictadura: "De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nostros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad, porque sin esa demostración de capacidad de edificación de un socialismo libre, el porvenir seguiría siendo patrimonio de las formas políticas surgidas en la revolución francesa, con la pluralidad de partidos al empezar y con partido único al final (…)»".Però els dirigents de la FAI no van considerar l'oportunitat de prendre el poder i consumar la revolució. Aleshores les circumstàncies polítiques, la realitat dramàtica de la guerra, en el context del mes de novembre de 1936, obliguen a nous plantejaments: la col·laboració i la participació en el govern junt amb les altres forces d'esquerra. García Oliver accepta finalment ocupar el ministeri de Justícia, assumint la responsabilitat de govern amb totes les conseqüències, posant el coll en la tasca a fer. La defensa d'una República malmesa i trontollant és obligada. Són moments greus, allunyats de l'eufòria de quatre mesos abans, ara cal unir voluntats, unificar, fer labor governamental. Assumeix el càrrec sense prejudicis ideològics, al contrari, intel·ligentment es posa en el seu lloc com a ministre. El discurs del dirigent anarquista posa de relleu que sap estar en el lloc adequat en cada conjuntura històrica. Ara, l'acció revolucionària s'havia de concretar en lleis i normes que plasmessin els ideals anarquistes. Per aquesta raó transcric aquests paràgrafs del seu discurs pronunciat al cinema Coliseum de Barcelona el gener de 1937: "Habéis colectivizado, habéis socializado, habéis incautado; pensáis en economías de tipo local, regional, tenéis cada uno el ideal opuesto, que choca contra el ideal del otro; pero entre todos no tenéis el gran ideal, el ideal de todos, el nacional, el de la victoria. I la victoria no se conseguirá ni mañana ni pasado, mientras haya potencias que atenten contra el proletariado internacional, porque cuando un pueblo y una revolución están en lucha, ese pueblo, ese proletariado, si no quiere ser suicida, no tiene derecho a gozar de los frutos de esta revolución. ¡No tiene derecho! El deber del proletariado de asegurar el triunfo de la

revolución le impone hacer el máximo de los sacrificios; todos los sacrificios puestos al servicio de la defensa de sus instrumentos, defensa de esta revolución. Y a vosotros os consta que llevamos seis meses de guerra, y en estos seis meses de guerra, ¿quién tiene que preparar la defensa armada de esta revolución? No [se] ha percibido en concepto de impuestos o en concepto de aportaciones para la obra revolucionaria, ni un solo céntimo. Y cuando no se percibe un céntimo, cuando uno goza de los frutos de la revolución, olvidando que esta revolución necesita armas y un ejército poderoso para defenderse; cuando uno goza de los privilegios y frutos de la revolución con este olvido lamentable, hace y juega el mismo papel de estrangulador de la revolución del proletariado, como lo juega la democracia francesa e inglesa y como lo juega (…) [una gran ovación impide oír el final]. (…) Vosotrso sois los que podéis salvar lo que os queda de la Revolución, que tenéis bien poco, porque sois ciertamente los detentadores de las fábricas, de los talleres, de todo; pero habéis de saber que no hay ninguna base legal sobre la que descanse esa posesión de fábricas y de talleres. Pero, ¿es que no lo sabíais? Mañana, por no haber legalizado vuestra posesión, por no haberle dado una forma, puede muy bien ocurrir que, después de haber hecho el sacrificio de vuestras vidas, aparezca otra vez el burgués, si vive, y si no el hijo del burgués, o sus presuntos herederos, y penentren en vuestras fábricas y en vuestros talleres y tomen posesión de los mismos sin que se les pueda impedir. Yo os aseguro que excepto de las tierras que el Estado español nacionalizó, de todo lo demás se os puede despojar en un simple juicio llevado ante cualquier tribunal municipal. (…) se necesita una armada potente, y esta armada potente debe ser el instrumento de defensa del proletariado. Todo cuanto se haga hoy en la vida industrial y en la vida general de España debe estar supeditado a este ideal de defensa del proletariado español. ¡En absoluto! Y, ¡ay de él si se olvida de esta verdad! Porque colectivizar o nacionalizar sin un ideal nacional, no le servirá de nada. Aquel pueblo que no tenga instrumentos de defensa adecuados a realizar su defensa, es un pueblo condenado a perecer y condenado a desaparecer. (…) Contemplad cada uno de vosotros vuestro nivel de vida, hoy, en plena situación revolucionaria. Es muy superior al del obrero soviético; muy superior al de ese obrero que lleva veinte años trabajando incansablemente para hacer un ejército potente que sea la garantía de su independencia social y nacional y la garantía del proletariado internacional. Y nosotros, hoy, en plena Revolución, gozamos de un nivel de vida superior al de un pueblo que hace veinte años hizo esta Revolución. Cuando queráis ser un pueblo revolucionario y un pueblo solidario del proletariado internacional, tenéis que empezar por convertir en hechos la expresión de estas extravagancias de orden dialéctico. Mientras no realicéis con hechos las palabras de solidaridad, etc., se pueden considerar como extravagancias. Y es que los manifiestos de de solidaridad, si hay un ideal de individuos, de pueblos, de provincias, se deben realizar individuo con individuo, pueblo con pueblo, provincia con provincia; si hay una idea de fábrica, de Sindicato, incompatible con el de otra fábrica y otro Sindicato, es por la carencia de una unidad nacional.¿Es que pensáis que, repartida la semanada entre los obreros de una fábrica, como antiguamente se repartían los dividendos los capitalistas de una empresa, se está realizando una verdadera obra de revolución digna y honesta? ¿Y la cultura? ¿Cómo sostendríamos la cultura de los pueblos, sino con una unidad nacional? ¿Y la higiene? ¿Cómo la sostendríamos? ¿Y la asistencia social? ¿Cómo la sostendríamos? ¿Y la Armada? ¿Y el Ejército? ¿Cómo lo sostendríamos? Y vosotros mismos, si una fábrica marcha admirablemente y no os preocupáis más que de vosotros, ¿cómo sostendríais el ritmo de la industria, si no os preocupáis más que de vosotros? ¿Y qué vais a contar al hombre, a los obreros de las industrias en condiciones económicas [precarias]? Pero, ¿es que no veis, no os dais cuenta de que vuestros ideales propios, individuales, de fábrica, de Sindicato, son ideales burgueses, son ideales contrarevolucionarios?"L'abril de 1938, a Barcelona, un any i escaig després de la victòria anarcosindicalista la realitat era ombrívola (recordem que George Orwell, ja molt abans ho constata també a Homage to Catalonia). No hi havia queviures, cada dia arribava gent d'altres contrades de l'Estat a la recerca de refugi, d'aliments, d'allotjament. Amb la pèrdua d'Astúries i del nord després de desembarcar a França, els seus evaquats s'incorporaren a la ja nombrosa població flotant de la ciutat comptal. Això agreujava una situació ja de per si prou tensa i conflictiva. Ara bé, malgrat la derrota, malgrat l'exili, García Oliver manté els seus ideals anarquistes, atemperats, això sí, per l'experiència; la seva fe anarquista no el fa ésser intransigent i ell mateix planteja, ara, camins distints als que abocaren al fracàs per a arribar a l'assoliment de la justícia social. D'altra banda, és propi d'homes intel·ligents i honrats el reconeixment dels propis errors. Això ho vull destacar, car pocs dirigents d'esquerra han tingut la valentia de fer-ho. No cau ni en el panegíric, ni en l'auto-apología, i això l'honora. Ja en l'exili escriu: "Que este recordatorio no sea para ensimismarnos y nos conduzca a querer persistir en los errores que nos condujeron a las zonas gris sombrío del entuasiasmo; pues que los males que corroyeron a España y a la República nos son conocidos y que por contraste comprendemos cuáles pueden ser los remedios, concretemos éstos, formulémoslos, y vayamos francamente a su encuentro: ¡Una República vengada y liberada de traidores (…)! Una clase obrera inteligente y sana, capaz de realizar la

conyuntura histórica CNT-UGT (…)! ¡Unos partidos republicanos de limpia ejecutoria, sin pretensiones de eternizarse en el poder, con predisposiciones a dejar paso franco a la Justicia Social, que tanto en españa como en Europa viene quemando las etapas de la Historia, no para violentar situaciones de clase, sino para facilitar el pan, el trabajo y el hogar a los hombres y a los pueblos (…)! ¡19 de julio de 1936, no nos prives de las luces de la inteligencia!".També és lúcida i conciliatòria la conferència emesa al Palau de Belles Arts de Mèxic de 29 de setembre de 1944 on propugna la col·laboració de l'anarquisme en la lluita contra l'enemic comú: el nazi-feixisme: "Desde que empezó la guerra, nuestra posición de solidaridad incondicional con las Naciones Unidas se ha mantenido invariablemente. Nunca nos hemos sumado al coro de los detractores de la Unión Soviética, Inglaterra y los Estados Unidos. Desde el principio, no hemos querido matizar el contenido social o político de las naciones democráticas en lucha sometiendo dicho contenido al contraste de nuestra ideología anarcosindicalista. (…) desde un principio, repetimos, hemos considerado que las Naciones Unidas hacían la guerra, de verdad, contra el nazismo alemán y el fascismo italiano, esos dos grandes enemigos de la República y del pueblo español (…) ¡Éramos, pues, aliados espontáneos, pero aliados (…)! Porque, nosotros, nunca nos hemos considerado vencidos por Franco y la Falange, sino por esos que fueron sus dos armados sostenes (…) ¡La República española venció, por lo menos, diez veces a Franco y a la Falange, y a cada victoria nuestra, respondían Alemania e Italia con más ayuda militar y armamentista para los falangistas! (…) A la vez, para no perdernos en posiciones imposibles de sostener por falta de una base de concreciones, (…) forjamos un instrumento que creíamos capaz de sacarnos de la desintegración en que perecía la República española, dotándola de órganos de representación y de lucha; (…) Y ni que decir tiene que siempre pensamos que el gobierno que se constituyese no habría de significar la satisfacción de una vanidad, sino que debería actuar inmediatamente por la liberación de España, incluso trasladándose parte de sus ministros –Defensa nacional, Justicia, Gobernación y Propaganda- a territorio español, entre los guerrilleros de Asturias o de Andalucía".Així doncs, la concepció de la revolució en l'exili, ha passat per un procés de maduració i de crítica de la pròpia doctrina anarcosindicalista. Un procés que desemboca d'acord amb les idees de García Oliver una mica més enllà de les posicions exposades en el capítol anterior, les de Noam Chomsky i les de Michel Foucault:"Yo iba más allá que nuestros jóvenes irreverentes de hoy. Afirmaba que sin las barbas de Marx y de Bakunin, la Primera Internacional de los trabajadores no habría fracasado. (…) Yo fui siempre un gran irreverente. Pero, a la vez era respetuoso con los santones. Solamente pedía que fuesen afeitados (…) Para que los trabajadores logren realizar su emancipación, es menester que la clase trabajadora se reencuentre y suprima a Marx del marxismo y a Bakunin del anarquismo, analizando detenidamente qué cosa es el Estado y qué cosa es el gobierno, qué es la autoridad y qué es la libertad y por encima de todo, qué es el hombre." Em sembla que són paraules clarividents i a la vegada permeten marcar un camí de possible superació del drama anarquista, gràcies a l'experiència adquirida en la lluita revolucionària.CONCLUSIONSEl temps en què transcorre tot esdeveniment històric no és merament successiu, al contrari, forma com un ordit, en el qual el passat té incidència en el present i aquest el té en el futur d'una forma interactiva. Cal recordar també que la situació originària de l'home ve donada pel fracàs, per la indigència, encara que oberta a l'esperança, en lluita continua contra la finitud, la mort. A la vegada la vida humana temporal s'arrela en la història, en l'aquí i l'ara d'un país, d'una llengua, d'una cultura concretes. A Catalunya, el juliol de 1936, per mitjà de la revolució anarquista es va fer realitat, encara que breument i a cops i rodolons, l'ideal social de la igualtat entre els homes, de l'emancipació de la dona, de la responsabilitat de l'ésser humà en els afers públics tal com preconitzava Rousseau i més endavant els teòrics de la doctrina anarquista, en resum, es va fer realitat l'ideal de llibertat i autodeterminació preconitzat per Kant. Els esdeveniments revolucionaris de 1936, a Catalunya, van representar una fita històrica, a la mateixa alçada de la Revolució Francesa, de la Comuna París, tal com han reconegut polítics, filòsofs, historiadors, novel·listes, directors de cinema, arreu del món, amb repercussions polítiques, econòmiques a nivell internacional. La revolució anarquista catalana no sols té una dimensió política, social, econòmica i militar, sinó també i fonamentalment humana, d'aquí el seu atractiu per a la reflexió filosòfica. Albert Pèrez Baró a 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya diu: "Creiem que els fets que en ordre a a la transformació econòmica del país es produïren a Catalunya durant els trenta mesos que van de l'aixecament de del 19 de juliol fins al 26 de gener del 1939, data de l'entrada a Barcelona dels guanyadors de la guerra civil, no desmereixen en res, per la seva importància, de les dues revolucions esmentades. No hi fa res que l'assaig revoucionari fracassés; també fracassà la Commune de París i no per això deixà d'ésser un fet a historiar i explicar a les generacions posteriors. (…) Per això, malgrat els fracassos, l'experiment català resultà d'un interès extraordinari. No cristalitzà (...). Però, en algun cas, els vells cristalls dissolts tornen a trobar condicions oportunes i davant l'astorament dels qui no analitzen les aigües, sorgeixen amb una força sorprenent (...)"

I això malgrat el fracàs de l'experiència, malgrat la seva curta, efímera, relativa i deficient posada en pràctica, per causes externes i internes que van contribuir decisivament al seu fracàs. Sigui com sigui, "en pocs dies, gairebé en hores, es veié clarament que el que havia començat com a resposta espontània contra l'aixecament s'havia convertit en un principi de revolució social en la qual cada un dels diversos sectors obrers intentava convertir en fets les seves pròpies concepcions ideològiques".Les causes "internes" són diverses:

a) el fet que la revolució social es produïs en el marc d'un conficte bèl·lic, amb connotacions polítiques, socials i econòmiques de més ampli abast. Efectivament forces de signe divers s'enfrontaren a la sublevació feixista. Esquerra Republicana, representava els interessos de la classe mitja burgesa, el P.S.U.C. i el P.O.U.M. els interessos de la classe treballadora qualificada i la C.N.T.-F.A.I., els interessos de la classe obrera no qualificada, el Lumpenproletariat; b) del primer moment els plantejaments radicals d'abolició de la propietat privada, d'implantació d'una igualtat absoluta, fonamentada en la propietat col·lectiva, varen quedar aigualits per les concessions fetes a la petita burgesia.

També es poden afegir les causes «externes»:a) boicot de les nacions estrangeres que tenien interessos comercials i financers a les empreses col·lectivitzades.b) situació de guerra, que impedí que totes les energies s'aboquessin a l'organització i al desenvolupament adequat de la revolució iniciada.c) oposició directa, per la força de les armes de les nacions que recolzaven l'aixecament militar feixista: règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia, sense descomptar l'oposició -encara que de no caràcter actiu- del règim feixista de Portugal.

Ara bé, un cop enumerades les causes «internes» i «externes» com a conclusió goso a afirmar que el fracàs de la revolució i, per consegüent, la derrota militar inherent cal cercar-la en el fet que no es va portar a terme, que no es va consumar la revolució iniciada. Una vegada més la doctrina anarquista, defensora de l'ideal humanista no va saber o no va poder consumar la utopia fins a les últimes conseqüències, és a dir, no va saber harmonitzar el seny amb la rauxa, l'ideal amb la seva realització. Ara bé, malgrat tot es poden posar aquí aquelles belles paraules: "has deixat petjades en el camí (…)". L'exemple que van donar aquells homes, sacrificant-se, assumint un risc, entregant la seva vida per un ideal no morirà mai. Les petxades en el camí no s'esborren, car han fet un solc profund i això permet seguir i mantenir els objectius de la utopia. No vull citar noms ni organitzacions, però, ¿no hi ha signes i testimonis en els nostres dies que segueixen el camí de la utopia. Em sembla que sí.Hem exposat l'experiència fallida d'una revolució social per mostrar que tot projecte humà està destinat al fracàs, car la situació humana es caracteritza com un declivi. Ara bé, la situació humana és sempre oberta, evolutiva i els ideals que han configurat una determinada situació, malgrat el fracàs pràctic, tornen a sorgir amb força en una altra situació. La sang vessada pels idealistes i revolucionaris mai és debades. De les cendres de la foguera n'emergeix la flama del nou ideal. Així, va succeir amb la nostra guerra civil, no va ésser una experiència totalment inútil. Hom va tornar a lluitar i a parlar de democràcia, de llibertat, de justícia i d'igualtat. I un cop assolida la democràcia al nostre país el 1977, aquesta nova situació política i social torna a passar per un moment atzarós, per raons similars a les analitzades en la guerra civil del 1936: abusos de poder, manca de consciència col·lectiva, utilització dels cabals públics en benefici propi. La humanització, la consecució d'una societat més justa i solidària ha d'ésser el producte d'una transformació de les estructures econòmiques junt amb una conscienciació ètica, amb una educació on siguin prioritaris els valors de la col·lectvitat, el sentit del tot que avui deplorem que s'ha perdut. I cal ésser conscient que aquest projecte social fonamentat en la consciència de la col·lectivitat, mai no reeixirà. Però no obstant, cal lluitar -tots- per assolir-lo. Algú podrà dir: "¿I quin sentit té lluitar per una cosa que hom sap que acabarà en un fracàs?", "Ningú no s'esforça debades". Si volem superar la situació de degradació hem d'esforçar-nos constantment, hem de lluitar per la democràcia i la llibertat, per la solidaritat, dia a dia, conscients que l'esforç fracassarà, però almenys el fracàs serà després de l'esforç; no tots els atletes que participen a la cursa assoleixen el triomf, n'hi ha que perden, que són derrotats, però tornen a aixecar-se, tornen a participar amb l'esperança novament del triomf.BIBLIOGRAFIAABAD DE SANTILLÁN, Diego. Memorias (1897-1936). Barcelona: Planeta, 1967.- Historia del movimiento obrero español. De los orígenes a la restauración borbónica. I i II. Madrid: Zero, 19704.- ¿Por què perdimos la guerra?ABELLA, Rafael. La vida cotidiana durante la guerra civil: La España republicana. Barcelona: Planeta, 2004.ALTED i VIGIL, Alícia. La voz de los vencidos: el exilio republicano de 1939. Madrid: Aguilar. 2005.

ARÓSTEGUI, Julio i altres. La Guerra civil Española 50 años después. Barcelona: Labor, 1989. BADÍA, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.BAKUNIN, Michael. Revolutionary Catechism. 1866 a http://www.marxists.org/reference/archive/bakunin/works/1866/catechism.htm- Reference Archive.1817-1876. Revolutionary Catechism (1866). Versió de Bakunin on Anarchy, ed. Sam Dolgriff. 1971, a www.marxists.org/reference/archive/bakunin.BALCELLS, Albert (dir). Història de Catalunya. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2004.BALLESTER i PERIS, Joan. Memòries d'un noi de Gràcia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.BEEVOR, Antony. La guerra civil española. Barcelona: Crítica, 2005.BÉCARUD, Jean i LAPOUGE, Gilles. Los anarquistas españoles. Barcelona: Anagrama/Laia, 1972.BENET, Josep i MARTÍ, Casimir. Barcelona a mitjan segle XIX: el moviment obrer durant el bienni Progressista, 1854-1856. Barcelona. Curial, 1976.BOLLOTEN, Burnett. La guerra civil española: revolución y contrarevolución. Madrid: Alianza, 1997.BORKENAU, Franz. Spanish Cockpit: An Eyewitness Account of the Political and Social Conflicts of the Political and Social Conflicts of the Spanish Civil War. Londres. 1937.BORRÀS BETRIU, Rafael. El rey de los rojos. Don Juan de Borbón. Una figura tergiversada. Barcelona: Rondas, 19963.BRICALL, Josep Mª. «Consideraciones sobre las formas de producción industrial en Catalunya en 1936-138» a CONVIVIUM, nº 28 (octubre-desembre 1968). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1968. pp. 85-103. [l'escrit original és el contingut de la lliçó inaugural del curs 1968-69, a l'escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE) de Barcelona, pronunciada el dia 2-10-1968].BROGGI i VALLÈS, Moisès. Reflexions i records. I i II. Barcelona: Triggi, 1998.BROUÉ, Pierre. Trotsky y la Guerra Civil española. Buenos Aires:, 1966CABANA, Francesc. La burgesia catalana. Una aproximació històrica. Barcelona: Proa, 19962.CANDEL, Francesc. El Sant de la Mare Margarida. Gaüses. Llibres del segle, 2000.CARR, Raymond. España. 1808-1939. Barcelona: Ariel, 19702.CASTELLS, Antoni. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939. La col·lectivització-socialització de la indústria i els serveis a Barcelona (ciutat i província). Les agrupacions o concentracions d'empreses. Barcelona: Hacer, 1993.CASTELLS, Víctor. Nacionalisme català i Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Rafael Dalmau, 2002.CENTELLES, Agustí i JACKSON, Gabriel. CATALUNYA republicana i revolucionària. 1931-1939. Barcelona: Grijalbo, 1982.CHOMSKY, Noam. Entrevista: The Relevance of Anarcho-syndicalism. With Peter Jay. July 25, 1976. http: //www.chomsky.info/interviews/19760725.htm

Debat: Human Nature: Justice versus Power. Noam Chomsky debates with Michel Foucault. 1971 a http://www.chomsky.info/debates/1971xxxx.htm

CRUELLS, Manuel. Els fets de maig. Barcelona 1937. Barcelona: Joventut, 19702.CRUSELLS, Magí. La guerra civil española: cine y propaganda. Barcelona: Ariel. 2003.DEAKIN, F. W. The Brutal Friendschip: Mussolini, Hitler and Fall of Italian Fascism. Middlesex: Penguin Books, 1966.DÍAZ, Carlos. Contra Prometeo (Una contraposición entre ética autocéntrica y ética de la gratuidad). Madrid: Encuentro, 1980.- Diego Abad de Santillán. Semblanza de un leonés universal. León: Asociación de Investigación: Instituto de Automática y Fabricación, 1997.ESCOFET, Frederic. Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6 d'octubre 1934). II. La victòria (19 de juliol 1936). París: edicions Catalanes de París, 1973. FERRER GUARDIA, Francesc. La Escuela Moderna. Barcelona: Maucci, 1916.FOUCAULT, Michel. Historia de la sexualidad, I: la voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI.FRASER, Ronald. Recuérdalo tu y recuérdalo a otros: historia oral de la guerra civil española. Madrid:Crítica, 2001.GALÍ, Raimon. Signe de contradicció. II. Barcelona: Barcelonesa d'edicions, 2001.- Memòries. Barcelona: Proa, 2004.GARCÍA OLIVER, Joan. «Los organismos revolucionarios. El COMITÉ CENTRAL de las MILICIAS ANTIFASCISTAS de CATALUÑA». «De julio a julio». Un año de lucha. FRAGUA SOCIAL. València. 19-7-1937. Oficina de Propaganada y Prensa, CNT – Comité nacional, 193-199.

- El eco de los pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milicias, en el gobierno, en el exilio. Barcelona: Ibérica de ediciones y publicaciones, 1978.GODWIN, William. Enquiry Concerning Political Justice. http://plato.stanford.edu/entries/godwinGÓMEZ, Freddy. Juan García Oliver. Colección de Historia Oral. 2. El movimiento libertario en España. Madrid: Fundación Salvador Seguí, 1977.GUARNER, Vicenç. Catalunya en la guerra de España. Memorias de la guerra civil española. 1936-1939. Madrid: Gregorio del Toro, 1975.KANT, Immanuel. Història i política. Barcelona: 62, 2002.KOWALSKY, Daniel. La Unión soviética y la guerra civil española: una revisión crítica. Madrid: Crítica, 2002.KROPOTKIN, Pietrov. Folletos revolucionarios. I. Anarquismo: su filosofía y su ideal. II. Ley y autoridad. Barcelona: Tusquets, 1977.LISSAGARAY, P. O. Historia de la Comuna. I i II. Barcelona: Estela, 1971.LLARCH, Joan. La muerte de Durruti. València: Aura. 1973.LOZANO, Irene. Federica Montseny. Una anarquista en el poder. Madrid: Espasa-Calpe, 2004.MARTÍNEZ MARZOA, Felip. De la Revolución. MASSOT i MUNTANER, Josep. «Els inicis del "Moviment" a Mallorca. De l'expedició de Bayo als bombardeigs de Barcelona». a VV. AA. Catalunya i la guerra civil (1936-1939). Cicle de conferències fet al CIC de Terrassa, curs 1986-1987. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.MARX, Karl. Acotaciones al libro de Bakunin «El Estado y la anarquía», a www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/oe2/mrxoe227.htmMOA, Pio. Los mitos de la guerra civil. Madrid: Esfera de los libros. 1999.MORADIELLOS, Enrique. Los mitos de la guerra civil. Barcelona: Península. 2004.MOUNIER, Emmanuel. Oeuvres de Mounier. 1931- 1939. I, París: du Seuil, 1961. NASH, Mary. Rojas: las mujeres republicanas en la guerra civil. Madrid: Taurus, 2000.NIETZSCHE, Friedrich. Menschliches, Allzumenschliches. I i II. Berlin: de Gruyter, 1988.NIN, Andreu. Les dictadures dels nostres dies. Sant Boi de Llobregat: Lluita, 19842.NOSKE, Gustavo. La Revolución alemana. Barcelona: Seix i Barral Herms, S. A., 1921.ORWELL, George. Homenatge a Catalunya. Un testimoni sobre la Revolució espanyola. Barcelona: Ariel, 1969.PAGÉS, Pelai. La guerra civil espanyola a Catalunya. Barcelona: Els llibres de la frontera, 1987.PÀMIES, Teresa. Estem en guerra. Escrits 1936-1939. Valls: Cossetània, 2005.PAYNE, Stanley G. La Revolución española. Barcelona: Ariel, 1970.PAZ, Abel. 19 de juliol del 36 a Barcelona. Barcelona: Hacer, 1988.- La Colonne de Fer, París: Editions Libertad-CNT, 1997.PEIRATS, Josep. La CNT y la Revolución española, I i II. París: Ruedo Ibérico, 1971. PÉREZ BARÓ, Albert. 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya. (1936-1939). Barcelona: Ariel, 1970.PESTAÑA, Ángel. Lo que aprendí en la vida. I i II. Bilbao: Zero, 19733.PONS PRADES, Eduard. Realidades de la guerra civil. Mitos no, ¡hechos! Madrid: La Esfera de los libros, 2005.PRESTON, Paul. Las tres Españas del 36. Barcelona: Plaza i Janés, 1998.- La guerra civil española. Madrid: Nuevas ediciones de bolsillo, 2003.PROUDHON, Pierre-Joseph. Oeuvres, les Oeuvres. 1. Système des contradictions économiques ou philosophie de la misère Paris: Librairie internationale, 1872. pp. p. 318-319 i 358-359, a http://perso.wanadoo.fr/jean-pierre.proudhon/oe_p_i_p/oeuv_p-j.htmQUINTANAS, Anna. Michel Foucault. Filosofia de la transgressió. Barcelona: Pòrtic, 2002.RAGUER, Hilari. La pólvora y el incienso: la Iglesia y la guerra civil española. Barcelona: Península, 2000.REQUESENS i PIQUER, Joan. «Al dessota del poder, la religió. Una aportació del cristianisme català a l'Europa moderna (1480-1781» Comprendre. Revista catalana de filosofia. Any VII. 2005/1. pp. 43-72.ROIG I ROSICH, Josep Mª. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacons de l'Abadia de Montserrat, 1992.ROJAS, Carlos. Porqué perdimos la guerra. Antologia de testimonios de los vencidos en la contienda civil. Barcelona: Nauta, 1970.ROMEU, Francesc (coord.). L'església en crisi. Barcelona: Angle, 2004. ROMERO, Luis. Tres días de julio. (18, 19 y 20 de 1936). Barcelona: Ariel, 1967.ROUSSEAU, Jean Jacques. Discursos. Professió de fe. Barcelona: Laia, 1983.- Del contracte social o principis del Dret polític. Barcelona: 62, 1993.

RUBIÓ i TUDURÍ, Marià. Barcelona 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002. (ed. MASSOT i MUNTANER, Josep).SALA i NOGUER, Ramon. El cine en la España republicana durante la guerra civil (1936-1939). Bilbao: Mensajero.SALES, Joan. Incerta glòria. El vent de la nit. Barcelona: Club editor, 1999.SARIOL, Joan. La IV Guerra Civil. Barcelona: Dopesa, 1978.SERRANO BALASCH, Ramón. 89 republicanos y el Rey. Barcelona: Plaza y Janés, 1998.SIGUAN, Miquel. La guerra als vint anys. Barcelona: La Campana, 2002.SLOTERDIJK, Peter. Kritik der zynischen Vernunft. Frankfurt am Main: Suhrkamp, 1983.Mª SOLÉ i SABATÉ, Josep Mª i VILLARROYA, Joan. La repressió a la reraguarda de Catalunya 1936-1939. I i II. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.SOBREQUÉS, Jaume. Història contemporània de Catalunya. II. Barcelona: Columna, 1998.SOLÀ, Francesc. Memòries d'un milicià. (fotocòpia).SUBIRATS i PIÑANA, Josep. Pilatos 1939-1941. Madrid: Pablo Iglesias, 1993.- Quatre alcaldes republicans de Tortosa. Occiprint: Tortosa, 2005.THOMAS, Hugh. La guerra civil española. París: Ruedo Ibérico, 1967.TRÍAS, Eugeni. La política y su sombra. Barcelona: Anagrama, 2005.TUSELL i GÓMEZ, Javier. Franco: en la guerra civil: una biografía política. Barcelona: Tusquests, 1992.VILA-SAN-JUAN, José Luis. Así fue. Enigmas de la guerra civil española. Barcelona: Nauta, 1972.VILAR, Pierre (dir.). Història de Catalunya. VI. Josep Termes. De la Revolució de setembre a la fi de la guerra civil. 1868-1939. Barcelona: 62, 1987.- La guerra civil española. Barcelona: Crítica, 1999.VILLATORO, Vicenç. «Memòria? Quina memòria? La relectura esbiaixada, maniquea i excloent del conseller Saura» AVUI, Diàleg. 14-8-2005.VIÑAS, Ángel. Franco, Hitler y el estallido de la guerra civil: antecedentes y consecuencias. Madrid: Alianza, 2001.VIVES, Vicens. Historia general de España y América (1868-1931). XVI-2, Madrid: Rialp, 1981.VV. AA. Catalunya i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1988.ZAMBRANO, Maria. Los intelectuales en el drama España y escritos en la guerra civil. Barcelona: Trotta, 1998.ÍNDEXINTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. Plantejament de la qüestió: una revolució iniciada, però no consumada . . . .2. El context i els precedents de la revolució anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . .3. L'esclat revolucionari del 19 al 21 de juiol de 1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . .4. El debat sobre la consumació de la revolució i la presa del poder . .4. 1. Els arguments adduïts per a paralitzar la revolució . . . . . . . . . . . . . . . .4. 2. L'argumentació de García Oliver. Tesi: cal consumar la revolució . . . .4. 3. Conseqüències immediates de no haver pres el poder . . . . . . . . . . . . . .4. 4. Reflexió sobre els acords presos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. La naturalesa de la filosofia anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 1. Context històric de l'anarquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 1. 1. Orígens del pensament utòpic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. Desenvolupament polític de l'anarquisme: figures cabdals. . . . . . . . .5. 2. 1. William Godwin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 2. Proudhon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 3. Bakunin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 2. 4. Kropotkin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5. 3. Discrepàncies entre la doctrina anarquista i la comunista . . . . . . . . . .5. 4. El desenvolupament de l'anarquisme a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . .6. Possibilitat de l'anarquisme com a organització política . . . . . . . . . . . . .7. La polèmica actual sobre l'anarquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7.1. Plantejament previ sobre el poder i la revolució (Michel Foucault) . . .7. 2. La concepció de Noam Chomsky sobre l'anarquisme . . . . . . . . . . . . .7. 3. Debat entre Noam Chomsky i Michel Foucault . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. El comunisme llibertari segons Joan García Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . .8. 1. Biografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8. 2. El pensament de Joan García Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

8. 3. Temes concrets del seu pensament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CONCLUSIONS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

la revoluciÓ anarquista de 1936 a catalunya

Documents

ocasionaron muchas bajas

mitjan segle xviii

provocar desastres pitjors

tants lluitadors veterans

producen idnticos frutos

vuestros ideales propios

escamots voluntaris italians

estamos todos armados