la guerra civil 1936-1939

1

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA 1936-1939.LA SUBLEVACIÓ MILITAR.DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA.

1


(TEXTO 1) Llamamiento del general Franco

“!Españoles!: A cuantos sentís el santo amor a España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria, a los que jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la nación os llama a su defensa. La situación de España es cada día que pasa más crítica; la anarquía reina en la mayoría de sus campos y pueblos. (...) Huelgas revolucionarias de todo orden paralizan la vida de la nación. (...) La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total; ni igualdad ante la ley; ni libertad, aherrojada por la tiranía; ni fraternidad, cuando el odio y el crimen han sustituido al mutuo respeto. (...) Justicia e igualdad ante la ley os ofrecemos. Paz y amor entre los españoles. Libertad y fraternidad exentas de libertinaje y tiranía. (...) En estos momentos es España entera la que se levanta pidiendo paz, fraternidad y justicia. En todas las regiones, el Ejército, la Marina y las fuerzas del orden público se lanzan a defender la patria. (...) Como la pureza de nuestras intenciones nos impide el yugular aquellas conquistas que representan un avance en el mejoramiento político-social y el espíritu de odio y venganza no tiene albergue en nuestros pechos, del forzoso naufragio que sufrirán algunos ensayos legislativos sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales en nuestra patria, por primera vez, y por este orden, la trilogía fraternidad, libertad e igualdad. ¡Españoles: Viva España ¡Viva el honrado pueblo español!" El general Franco al país. Difundido por las radios canarias en la mañana del 18 de julio de 1936

(TEXTO 2) Discurso pronunciado por Francisco Franco en el desfile de la Victoria

"( ... ) Yo quisiera, españoles, que la unidad sagrada que alienta en vuestro común entusiasmo, y en el fervor por la obra de nuestros combatientes, no decaiga jamás; ha sido la base de nuestra Victoria, y en ella se asienta el edificio de la nueva España. Yo no puedo ocultaros en este día los peligros que todavía acechan a nuestra Patria. Terminó el frente de la guerra pero sigue la lucha en otro campo. La Victoria se malograría si no continuásemos con la tensión y la inquietud de los días heroicos, si dejásemos en libertad de acción a los eternos disidentes, a los rencorosos, a los egoístas, a los defensores de una economía liberal que facilitaba la explotación de los débiles por los mejor dotados. No nos hagamos ilusiones: el espíritu judaico que permitía la alianza del gran capital con el marxismo, que sabe tanto de pactos con la revolución antiespañola, no se extirpa en un día, y aletea en el fondo de muchas conciencias. Mucha ha sido la sangre derramada y mucho ha costado a las madres españolas nuestra Santa Cruzada para que permitamos que la Victoria pueda malograrse por los agentes extranjeros infiltrados en las Empresas o por el torpe murmurar de gentes mezquinas y sin horizontes. Hacemos una España para todos: vengan a nuestro campo los que arrepentidos de corazón quieran colaborar a su grandeza; pero si ayer pecaron, no esperen les demos el espaldarazo mientras no se hayan redimido con sus obras. Para esta gran etapa de la reconstrucción de España necesitamos que nadie piense volver a la normalidad anterior; nuestra normalidad no son los casinos ni los pequeños grupos, ni los afanes parciales. Nuestra normalidad es el trabajo abnegado y duro de cada día para hacer una Patria nueva y grande de verdad. ( ... ) Pero para coronar nuestra gran obra necesitamos que a la Victoria militar acompañe la política; no basta ordenar la unidad sagrada, hace falta trabajarla, llevar la doctrina y las nuevas consignas a todos los lugares, que vosotros seáis los colaboradores de. la nueva empresa, de la que son fuerzas de choque la juventud heroica que en los frentes de batalla y en las cárceles sombrías recogieron de labios de tantos héroes su último ¡ARRIBA ESPAÑA! Esta es la misión de nuestro Movimiento." Madrid, 19 de mayo de 1939

Míriam Bonillo CarrascoDaniela Hurtado Reina

Paula Martínez RicartIona Rodrigo i Pons

Lorena Tolsà Coronado2nBatxillerat, salut.

1


1


1.- Anàlisis i característiques de les fonts.

Ara analitzarem les dues fonts proposades anteriorment. Els dos textos pertanyen al període

històric en què es desenvolupa la Guerra Civil al nostra país, entre els anys 1936 i 1939, un és

del principi de la guerra (discurs d’insurrecció) i l’altre del final (discurs de la victòria).

Pel que fa al tipus de font, podem dir que els dos textos són fonts primàries, les dues pertanyen

a l’època en què ocorregueren els fets doncs els dos són les transcripcions de dos dels

discursos que feu el general Francisco Franco. El primer és del 1936 i narra el pronunciament

que feu Franco a la ràdio des de Canàries al començament de la sublevació militar. I el segon

és del 1939, al final de la guerra, quan després de la victòria, en la desfilada final a Madrid

Franco pronuncia el discurs amb què es dóna per instaurada la dictadura.

Ambdues fonts són textos político-socials, doncs la primera és la crida del general Franco a tots

els espanyols al començament de al guerra, i el segon text és en el text en què el general

Franco es dirigeix de nou a la població espanyola després de la victòria.

L’autor de les dues fonts és individual, en els dos casos són discursos pronunciats per

Francisco Franco i en els dos casos també tenen un destinatari públic, doncs els discursos en

tot moment van dirigits cap a la nació espanyola. De fet, un d’ells fou emés per la radio per a

que tothom l’escoltés, i l’altre fou pronunciat davant de milers d’espanyols que eixe dia acudiren

a la desfilada de l’exèrcit.

La finalitat del primer text és cridar l’atenció del poble espanyol i sobretot de l’exèrcit,

proclamant una rebel·lió que canviés el govern i la situació d’Espanya. La finalitat del segon text

és demanar al poble que recolze la victòria militar mantenint la pàtria unida i sostenir la doctrina

del franquisme que s’estava implantant, després d’una cruenta guerra el que s’havia de fer era

reconstruir el país.

La idea principal del primer text és avisar a la gent del colp d’estat i la crida del general Franco

a l’exèrcit per a demanar ajuda per a defendre la pàtria i la nació. Com a idees secundàries

podem considerar que Franco es dirigeix bàsicament a l’exèrcit i a les forces armades doncs la

sublevació fou de caire militar, que al llarg del temps anterior s’havien donat a Espanya

diverses vagues i moviments de protesta i que s’anhelava el sentiment de grandesa i unitat

nacional.

La idea principal del segon text és la proclamació de la victòria dels sublevats, dirigits per

Francisco Franco des de Canàries i la implantació de la dictadura franquista. Com a idees

principals trobem que al text expressa lo dura que va ser la guerra, amb milers de morts i la

forta repressió que hi hagué després contra els republicans.

1


Les dues fonts pertanyen al període històric comprés entre el 1936-1939, quan tingué lloc la

Guerra Civil al nostre país, un dels fets més rellevants i tràgics de la història d’Espanya al segle

XX. Aquest fou un conflicte en què s’enfrontaren les classes populars i els grups

tradicionalment dominants a Espanya després de les tensions conreades durant la república.

El 12 de juliol, l’assassinat del tinent republicà Castillo, i el següent assassinat del diputat

conservador Calvo Sotelo, serviren com a pretext per a la rebel·lió militar que es va iniciar el 17

de juliol a Ceuta i Melilla, sota la direcció del general Franco, destinat a Canàries feia un temps.

Aquest pronunciament començà amb el discurs del general Franco difós, com veiem al primer

text, per les ràdios canàries el 18 de juliol de 1936.

Tres anys després, té lloc la victòria militar del sublevats, doncs els republicans havien perdut

tota la zona Nord i la Batalla de l’Ebre fou un fracàs. El mateix dia de la victòria, Franco es

pronuncià en la desfilada celebratòria i es dirigí a la nació per tal d’implantar la dictadura i

demanar suport al règim.

Junta de Defensa Nacional de Burgos: Òrgan de govern de la zona nacional, creada a

Burgos el 23 de juliol de 1936, composada per militars i presidida pel general Miguel

Cabanellas. Durant la Guerra Civil l’organització va assumir el govern de la zona sublevada i

entre algunes mesures preses destaca la prohibició dels partits polítics i la suspensió de les

llibertats i de la Constitució i ordenà la paralització de la reforma agrària. En aquesta junta es va

designar i fou escollit Francisco Franco como a cap de govern el 1936.

Milícia Nacional: És una tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de

militarització inferior a la de l'exèrcit, la Milícia Nacional com a tal es va restablir al nostre país

formalment quan Emilio Castelar la va establir per Decret de la Presidència de la Primera

República fins que va ser formalment dissolta definitivament pel govern de Cánovas del

Castillo el 1876. Però alguns comitès de voluntaris en el sexenni democràtic s’atribuïren

l’herència de la institució, així com organitzacions de suport a la restauració borbònica amb

l'arribada d'Alfons XII.

La Guerra Civil fou el fet més rellevant i tràgic de la història d’Espanya del segle XX. En

aquesta guerra es van concentrar molts dels problemes que la societat espanyola

contemporània venia arrossegant des de l’inici de les revolucions liberals del segle XIX i va tenir

lloc l’enfrontament entre els grups tradicionalment dominants a Espanya (aristòcrates,

empresaris, Església, exèrcit) i les classes populars (obrers, camperols sense terres...)

1


Aquesta situació va arribar a un punt crític durant la Segona República on l’oposició de bona

part dels sectors conservadors espanyols a la democratització política i al reformisme social es

va traduir en una acció colpista que es va iniciar el 17 de juliol de 1936.

Aquest colp es va dur a terme després de les eleccions de febrer de 1936, que acabaren amb

la victòria del Front Popular. La gran polarització política arrastrava a amplis sectors socials cap

als feixisme o cap als moviments revolucionaris, que esperançats per les noves expectatives

reiteraven les accions revolucionàries protagonitzades per obrers i camperols, tal i com Franco

expressa al primer discurs, “la situación de España es cada día que pasa más crítica; la

anarquía reina en la mayoría de sus campos y pueblos. (...) Huelgas revolucionarias de todo

orden paralizan la vida de la nación”. Així es creà un clima de violència extrema i enfrontament

entre esquerra i dreta que anunciava el conflicte civil.

Així, el 12 de juliol aparegué assassinat el tinent Castillo, republicà pertanyent a la Guàrdia

d’Assaltament. Al dia següent un grup de la mateixa guàrdia, actuaren pel seu compte, va

detenir i van executar al diputat monàrquic Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els

plans colpistes i la sublevació va començar al Marroc el dia 17 de juliol, tot i que el coordinador

de la conspiració era el General Mola, l’alçament es va iniciar a Ceuta i Melilla, sota la direcció

del general Franco, que era a Canàries.

El 17 de juliol de 1936, a Melilla, el coronel Yagüe, cap militar de la legió, es va alçar en armes

contra la República. La insurrecció (alzamineto) es va estendre ràpidament a la resta del

protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les generacions militars “ los que

1


en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria” de

la resta d’Espanya es van unir al colp d’estat, juntament amb els sectors civils de falangistes i

carlins (requetés). Des de Marroc, el dia 18, el general Franco, que ja havia assegurat l’èxit de

la insurrecció a les Canàries, es va dirigir cap a la Península al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica.

El govern de la República va tardar a reaccionar i en dos dies els insurrectes ja s’havien fet

forts a Pamplona, a Sevilla, a Castella la Vella i a part d’Aragó.

La insurrecció, va triomfar pràcticament a tota l’Espanya interior, a Galícia, a Andalusia del

Guadalquivir i de les zones agràries en què predominava la gran propietat o els petits

propietaris molt conservadors però va fracassar allà on les forces odreres i d’esquerres tenien

més presència: en les zones industrials del País Basc, a Catalunya, a Madrid, A Astúries, a

Santander i a Llevant, així com a part de Castella, d’Extremadura i d’Andalusia. A Madrid i a

Barcelona, les dues ciutats més grans del país, i a València la insurrecció va fracassar al cap

de dies de lluita als carrers entre els insurrectes i les tropes lleials a la República, auxiliades per

milícies polítiques i sindicals. Els insurrectes, però, van triomfar a Sevilla i a Saragossa.

Els sublevats havien previst que el pronunciament militar els permetria apoderar-se del òrgans

de govern, decretar l’Estat de guerra i sufocar qualsevol signe d’oposició. Havia de ser una

operació ràpida, de pocs dies. Però al cap d’una setmana, l’evidència de que el colp d’Estat

havia fracassat va provocar la divisió del país en dos bàndols que s’enfrontarien de manera

cruel a la Guerra Civil.

Tot i que aquest intent colpista va fracassar, Espanya va començar el seu camí, de manera

indiscutible, cap a la Guerra Civil. D’aquesta manera, tant per part dels rebels com per part de

la República van iniciar-se els preparatius militars per anar a alliberar els territoris que havien

quedat sota el poder de l’enemic.

L’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República. Al principi,

l’exèrcit colonial sota el comandament de Franco va quedar bloquejat al Marroc per la flota

republicana. En canvi, mentre el govern republicà es trobava amb problemes per rebre ajuda

del govern frontpopulista francès i l’hostilitat de la Gran Bretanya, Franco va rebre l’ajuda de

l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, doncs la guerra també fou vista nivell internacional com el

primer enfrontament entre feixisme i democràcia.

1


Així, els militars i forces professionals que lluitaven amb els sublevats i superaven amb facilitat

a les desorganitzades milícies obreres i llauradores, van iniciar un ràpid avanç cap a Madrid. En

el camí, el general Yagüe es va desviar cap a Badajoz. La ciutat va caure i es va iniciar una

brutal repressió que va produir un gran nombre de víctimes.

Les tropes van continuar el seu avanç cap a Madrid i abans d'intentar entrar a la ciutat, el

general Francisco Franco, convertit en cap de l’exèrcit, va decidir desviar-se cap a Toledo el

setembre de 1936, així podia alliberar la guarnició assetjada en “el Alcazar” de Toledo.

L’alliberament de l’“Alcázar" va ser un gran triomf propagandístic per a Franco.

Mentrestant, el general Mola va prendre Irún i Sant Sebastià aïllant al País Basc.

El 18 d’octubre les tropes nacionalistes dirigides per Varela van arribar a les portes de Madrid i

el 29 d’octubre es va decretar la mobilització per a salvar la ciutat, doncs les forces nacionals

eren molt superiors en número i tècnica militar. Així doncs, partits i sindicats obrers van

encoratjar la mobilització del poble madrileny per a defendre la seua ciutat ("No Passaran!") i la

ciutat va resistir als atacs frontals, gràcies a l’arribada de les Brigades Internacionals, tancs i

avions russos i d’una columna anarcosindicalista procedent de Barcelona dirigida per

Buenaventura Durruti. La ciutat va ser sotmesa a bombardejos aeris per avions Júnker

alemanys i es van produir durs combats en la Casa de Camp, la Ciutat Universitària i el Pont

dels Francesos. Les tropes republicanes van aconseguir resistir i, finalment, Franco va ordenar

la fi de l'assalt frontal a la ciutat.

1


La resistència de la capital va donar fi a la fase denominada “ guerra de columnes” en la que

les tropes republicanes estaven compostes per columnes de milícies integrades per voluntaris

de partits i sindicats.

1


Després de fracassar en el seu intent d'atacar frontalment Madrid, Franco va intentar assetjar la

capital. Aquest intent va donar lloc a la batalla del Jarama en 1937. Aquesta es donà quan les

tropes franquistes intentaren tallar la comunicació de Madrid amb València (on es trobava el

govern republicà que s’havia traslladat des de Madrid) però les tropes foren detingudes al

creuar el riu, per tant no pogueren aïllar Madrid.

La primera victòria de les tropes republicanes de gran ressonància va ser al març 1937, la

batalla de Guadalajara, on foren derrotades les tropes feixistes italianes que eren aliades de

Franco.

Davant de les dificultats per entrar en Madrid, Franco optà per dur a terme una nova estratègia,

va decidir abandonar la lluita amb la ciutat i concentrar els seus esforços per a atacar les zones

més dèbils dels republicans fins a arribar a la franja del Nord.

Els combats principalment es van produir entre abril i octubre de 1937, els sublevats dirigits pel

general Mola van atacar País Basc, Cantàbria i Astúries. Durant aquesta campanya va tindre

lloc l’atac a Biscaia i el bombardeig a la ciutat de Guernica, duts aterme per la Legió Còndor, un

grup aeri alemany enviat per Hitler. Bilbao va ser ocupada el 19 de juny.

Amb l’objectiu d’alleujar la pressió militar en el Nord les tropes republicanes van organitzar

l'ofensiva de Belchite a Aragó, però fou un fracàs doncs Franco van entrar a Santander en

agost i dos mesos més tard ho va fer en Astúries, prenent així tot el nord de la península.

La conquesta del nord tingué greus conseqüències per a la República. No sols van perdre les

mines de carbó i ferro de la zona, sinó que els franquistes concentraren totes les tropes en la

zona sud.

Al desembre de 1937, va tindre lloc una ofensiva republicana a Terol amb el general Vicente

Rojo al front, en un principi l’ocupació de la ciutat fou per part dels republicans però després

fracassaren de nou, i les tropes de Franco aprofitaren la situació per a dur a terme la campanya

1


d’Aragó, a causa de la qual el territori republicà va quedar dividit en dues zones i el 15 d'abril de

1938 les tropes nacionals van arribar a Vinaròs en el Mediterrani. Franco va continuar la seua

ofensiva cap a València, Castelló, i anant poc a poc cap a Lleida i Tarragona.

Però l’avanç de les tropes sublevades va quedar detingut quan l’exèrcit republicà va

desencadenar un poderós atac sobre el riu Ebre, aquesta batalla va ser un de les més cruentes

i el 16 de novembre es dóna per finalitzada quan l’exèrcit republicà havia sigut derrotat i

desorganitzat. Franco aprofitant aquesta situació va començar l’ofensiva sobre Catalunya, el 26

de gener entrava a Barcelona sense cap resistència. Amb la caiguda de Girona molts dels

republicans van haver d’exiliar-se a França.

Davant de la imminent derrota, les divisions internes es van fer encara més profundes en el

bàndol republicà. El govern de Negrín proposava la resistència a ultrança. L'objectiu era que el

conflicte espanyol quedés integrat en la imminent guerra europea, d'eixa manera, la República

espanyola trobaria aliats que li permetrien canviar el signe de la guerra.

Contra aquesta posició, i defensant la negociació de la derrota amb Franco, el coronel

Segismundo Casado va donar un colp contra el govern de Negrín. Malgrat les propostes de

negociació de Casado, Franco va exigir la rendició incondicional, doncs: La Victoria se

malograría si no continuásemos con la tensión y la inquietud de los días heroicos, si dejásemos

1


en libertad de acción a los eternos disidentes, a los rencorosos, a los egoístas, a los defensores

de una economía liberal que facilitaba la explotación de los débiles por los mejor dotados.

Així doncs, el 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid i l'1 d'abril de 1939

acabava la sagnant guerra, amb la signatura en Burgos de l’últim part de guerra

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales

sus últimos objetivos militares. Españoles, la guerra ha terminado.” A partir d’aquest moment

començà una llarga dictadura franquista que amb un ambiciós programa de reformes acabaria

amb el sistema democràtic establert durant la República, para esta gran etapa de la

reconstrucción de España necesitamos que nadie piense volver a la normalidad anterior, digué

Franco el dia de la victòria.

La Guerra Civil espanyola va concloure amb la instauració d’una dictadura totalitària que acabà

amb l’intent de democratització i amb totes les reformes i avanços a nivell social i polític que es

dugueren a terme durant la Segona República.

La dictadura franquista es caracteritzà per la seua ideologia conservadora i antidemocràtica,

quan Franco pujà al poder abolí la Constitució directament i adequà el sistema de drets i

llibertats del ciutadans a la seua ideologia, molt al contrari que en la República, on les llibertats

individuals eren emparades per la Constitució. Desaparegueren els partits polítics, solament

quedà la Falange o Moviment Nacional que a més gestionava la Organització Sindical

(sindicato vertical), el Front de Joventuts i la Secció Femenina. També quedà suspès el dret de

reunió i associació així com la llibertat d’expressió i de manifestació, quedant prohibides totes

les organitzacions sindicals anteriors.

GENERAL FRANCO

1


Hi hagué una unificació de poders i Franco els controlà tots, era cap de l’Estat, cap de govern i

cap del Moviment i dels exèrcits (generalíssim), trencant amb tots els períodes anteriors (des

de l’Antic Règim), on des de feia temps, la divisió de poders en executiu, legislatiu i judicial

estava establerta a les Constitucions, d’na manera més o menys eficient. Així, la imparcialitat i

l’objectivitat eren totalment eliminades doncs la mateixa persona prenia les decisions,

elaborava les lleis i governava.

Ara l’Estat es regia per tres lleis fonamentals: el fuero dels espanyols, que arreplegava els drets

i deures de la població, tot i que no hi havia garanties jurídiques reals per a la defensa dels

drets individuals. La llei de referèndum, que afirmava que tot el poble participaria en les grans

decisions, encara que Franco decidia quan s’havia de realitzar i solament la postura oficial

podia ser defensada; i la llei de successió, Espanya era un regne i Franco tenia el caràcter

vitalici del comandament de l’Estat, a més ell era l’únic que podia anomenar un successor, el

que recorda al sistema polític de l’Antic Règim en què el monarca absolut governava per ordre

divina.

Mentre que en la República la sobirania era popular i s’integrava per primera vegada en la

història, el vot femení, amb el començament de la dictadura, s’eliminà per complet la sobirania

nacional, doncs el dictador concentrava tots els poders, per tant, podem dir que la voluntat de la

ciutadania no importava realment al govern i que la presa de decisions era única i exclusiva del

dictador.

A més, l’exèrcit s’encarregà de la seguretat de l’Estat i fou el principal pilar del règim,

nombrosos militars ocuparen alts càrrecs polítics, açò trenca amb les reformes que s’estaven

duent a terme des de la Restauració, i que intentaven allunyar l’exèrcit de la política per tal de

garantir l’estabilitat i prioritzar el protagonisme civil. Pel que fa a les relacions amb l'Església

Catòlica, resulta clar que el poder de Franco es fonamentava en la voluntat de Déu i rebia el

suport incondicional de l'Església, que va considerar que el règim franquista estava inspirat en

les doctrines cristianes i que defenia els privilegis eclesiàstics, així doncs, l’Església tingué molt

de poder, les escoles augmentaren en nombre i la matèria religiosa era obligatòria; també

controlava el usos i costums socials (matrimoni religiós, prohibició del divorci, censura de

publicacions i espectacles...) i contà amb el recolzament econòmic estatal.

Però els anys de postguerra es van caracteritzar per la fam i l'extrema necessitat que va afectar

la majoria de la població espanyola, mentre que una minoria es beneficiava de la política

econòmica intervencionista del règim, la situació de penúria general reflecteia l'ambient viscut

en anteriors règims autoritaris i absolutistes, també propi de l'Antic Règim i les conseqüències

de la guerra, que va deixar darrere seu misèria i mort per allà on passà, milers de persones

d’un i d’altre bàndol foren assassinades però la majoria de les morts principalment van ser

1


produïdes per la greu carència d’aliments, doncs, les grans àrees agrícoles cerealístiques

havien quedat en mans dels sublevats.

També es va produir una forta reducció de la producció industrial, degut a que la majoria de la

població masculina se n’anà al front. Encara que la població femenina, ja estava incorporada en

el món laboral, els esforços de la indústria es van dirigir cap a la producció d’armaments,

deixant així a la població desproveïda d’aliments.

A més a més, la guerra va significar la destrucció de gran part de les infraestructures i de les

comunicacions. Els bombardejos sobre els pobles i ciutats van afectar durament a la població

civil. Des de el principi, els bombardejos sobre la població civil van ser utilitzats pels sublevats

com un instrument de terror i també com un arma de destrucció de cases, fàbriques,

instal·lacions, ports, etc.

Amb l’avanç de les tropes franquistes, els grans moviments de refugiats es varen donar sobre

tot cap a la zona republicana on la població va abandonar les seues cases per a escapar de

l’ocupació franquista i la repressió posterior.

Els refugiats republicans es varen concentrar especialment en la zona de Llevant i Catalunya i

la població de la zona nord, aïllada de la resta del territori republicà, sols van poder fugir per

mar cap a altres països.

Cap al final de la guerra, milers de soldats en retirada es varen concentrar a Catalunya per a

creuar la frontera francesa, però varen ser conduits per gendarmes a camps de concentració

improvisats en les platges properes de Argelès i St. Cyprien. En pocs mesos tornaren cap a

Espanya aproximadament la meitat d’aquests refugiats. La resta de gent va iniciar un llarg i

penós exili.

Amb la fi de la dictadura i l'aprovació de la Constitució de 1978 es tornà a instaurar a Espanya

un Sistema Democràtic. Aquest segon període democràtic, després de la Segona República, és

el més llarg de democràcia que ha viscut el nostre país durant tota la seua història, però molts

anys de dictadura i repressió ha viscut aquest país i hi ha ferides que encara no s’han tancat.

la guerra civil 1936-1939

Documents