grans esperances - editorial vicens vives · 2012-10-10 · grans esperances 8 —sí —vaig...

Grans esperancesCharles Dickens

Il·lustracions de Iassen Ghiuselev

Adaptació de J. M. Pérez Zúñiga

Av.Ed.Grandes Esperanzas.indd 1 04/05/12 13:18

Edició no venal, 2012

ISBN: 978-84-682-0750-6Núm. d’Ordre V.V.: EO20

© JOSÉ MARÍA PÉREZ ZÚÑIGASobre l’adaptació.

© IASSEN GHIUSELEVSobre les il·lustracions.

© EMILIO SALESSobre les activitats.

© REBECA MARTÍNSobre les notes.

© RAMON MASNOUSobre la traducció.

© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.Sobre aquesta edició segons l’art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.

Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei dePropietat Intel·lectual i per la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets reconegutsa favor del titular o beneficiaris del © podran ser demandats d’acord amb els articles 138 a 141

d’aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles 270, 271 i 272del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà, inclosos els

sistemes electrònics d’emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament informàtic.Reservat a favor de l’Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol altra forma

de cessió d’ús d’aquest exemplar.

IMPRÈS A ESPANYAPRINTED IN SPAIN

Editorial VICENS VIVES. Avda. de Sarrià, 130. E-08017 Barcelona.Imprès per Gráficas INSTAR, S.A.


Charles Dickens

Grans esperances

Adaptació

J. M. Pérez Zúñiga

Il·lustracions

Iassen Ghiuselev

Traducció

Ramon Masnou

Activitats

Emilio Sales

icensVivesV


Índex

Grans esperances

Capítol I 7

Capítol II 12

Capítol III 18

Capítol IV 22

Capítol V 28

Capítol VI 32

Capítol VII 37

Capítol VIII 40

Capítol XIX 44

Capítol X 51

Capítol XI 58

Capítol XII 65

Capítol XIII 72

Capítol XIV 79

Capítol XV 88


Capítol XVI 95

Capítol XVII 102

Capítol XVIII 109

Capítol XIX 116

Capítol XX 123

Capítol XXI 130

Capítol XXII 137

Capítol XXIII 144

Capítol XXIV 148

Capítol XXV 151

Capítol XXVI 155

Capítol XXVII 158

Capítol XXVIII 165

Capítol XXIX 172

Capítol XXX 179

Capítol XXXI 186

Capítol XXXII 193

Activitats 198


7

Capítol VII

Quan vaig arribar a casa, la meva germana em va aclaparar amb to-

ta mena de preguntes sobre la mansió de la senyoreta Havisham. I,

com que no li vaig donar tots els detalls que esperava, em va regalar

una pluja de cops i clatellots. Jo estava convençut que si descrivia la

casa Satis tal i com l’havien vist els meus ulls, ningú, i menys encara

la meva germana, m’hauria entès. Com podia explicar que en aque-

lla casa s’havia aturat el temps? I que la seva mestressa s’assemblava

a l’esquelet de la cripta? A més, tenia la impressió que hauria estat

una traïció per la meva part descriure la senyoreta Havisham tal i

com era. Però el pitjor de tot va ser l’arribada del pesat d’en Pum-

blechook.

—Bé, noi, i com és la senyoreta Havisham? —va preguntar, asse-

nyalant-me amb el dit.

—Molt alta i morena —vaig dir.

—Segur, oncle? —va preguntar la senyora Joe.

L’oncle Pumblechook va assentir fent l’ullet, la

qual cosa em va fer deduir que no havia vist mai

la senyoreta Havisham.

—I què estava fent quan vas arribar?

—Seia tranquil·lament en un carruatge

de vellut negre —vaig dir.

El senyor Pumblechook i la meva ger-

mana es van mirar perplexos i van pre-

guntar alhora:

—En un carruatge de vellut negre?


grans esperances

8

—Sí —vaig contestar—. I la senyoreta Estel·la, que em penso

que és la seva neboda, li va servir una copa de vi per la finestreta.

El senyor Pumblechook i la senyora Joe es van mirar de nou,

perplexos. Jo estava desesperat, com un testimoni sotmès a tortura,

i em sentia capaç de dir qualsevol cosa.

—Hi havia algú més? —va preguntar el senyor Pumblechook.

—Quatre gossos enormes —vaig respondre—. I es barallaven

per unes costelles de vedella que hi havia en una plata d’or.

Encara seguien donant voltes a l’assumpte quan en Joe va arri-

bar de la farga1 per prendre una tassa de te. La meva germana li va

explicar les meves fantàstiques experiències, mentre ell obria els

ulls de bat a bat. En veure’l tan sorprès, els remordiments es van

apoderar de mi i em vaig sentir com un petit monstre. Tot i amb

això, no m’importava dir mentides a la meva germana i al senyor

Pumblechook, que només semblaven interessats en els beneficis

que em proporcionaria la meva relació amb la senyoreta Havisham.

No tenien cap dubte que els meus serveis serien recompensats; no-

més especulaven sobre com pensava fer-ho. Segons la meva germa-

na, em cediria alguna de les seves propietats, mentre que el senyor

Pumblechook confiava que em donaria una bona suma de diners.

En Joe va fer-los enfadar tots dos en suggerir que potser només em

regalaria algun dels quatre gossos que tenia.

—Mira que ets beneit… —li va dir la meva germana—. Si no se

t’acut alguna cosa millor, val més que escampis la boira.

En Joe va abandonar la cuina i jo el vaig acompanyar a la farga.

—M’agradaria explicar-te una cosa, Joe —vaig xiuxiuejar-li.

—Endavant, Pip.

—Joe —li vaig dir, agafant-lo per la màniga de la camisa—, has

sentit això que he explicat sobre la senyoreta Havisham, oi que sí?

1 farga: taller on el ferrer treballa els metalls al foc.


9

capítol vii

—Que si ho he sentit? —va exclamar en Joe—. És clar que sí! És

meravellós!

—No, Joe, és terrible. M’ho he inventat tot.

—Tot? —va dir en Joe, molt sorprès—. Però el carruatge… —va

interrompre la frase en veure’m negar amb el cap—. I els gossos…

com a mínim un cadell…

—No, Joe —vaig negar amb amargor.

—Però, això és espantós! Per què has mentit? —va preguntar,

mirant-me amb tristesa profunda.

—No ho sé, Joe —vaig respondre, asseient-me a terra.

I llavors li vaig explicar que a casa de la senyoreta Havisham hi

havia una joveneta molt bonica que es deia Estel·la i que m’havia

dit que jo era vulgar. I que jo no havia tingut valor per explicar la

veritat a la meva germana i a en Pumblechook, perquè tots dos em

tractaven molt malament. I que, per tot plegat, jo havia dit totes

aquelles mentides.

—D’una cosa sí que pots estar-ne segur, Pip —va dir en Joe,

després de reflexionar una estona—, i és que les mentides són men-

tides. No menteixis mai més. Aquest no és el camí per deixar de ser

vulgar, fill. I, a més, a mi no em sembles vulgar. En algunes coses ets

extraordinari, Pip. Ets extraordinàriament petit. I extraordinària-

ment estudiós.

—No, Joe. Sóc un ignorant i vaig molt endarrerit.

—Com? I la carta que em vas escriure l’altra nit?

—No he après gairebé res, Joe. Tu m’estimes i per això em valo-

res tant.

—Bé, Pip —va dir en Joe—, a mi em sembla que s’ha de ser un

estudiant ordinari abans d’arribar a ser un estudiant extraordinari.

S’ha de començar per la A abans d’arribar a la Z.

Hi havia alguna cosa esperançadora en aquelles paraules, i em

vaig animar una mica.


grans esperances

10

—Escolta, Pip —va prosseguir—, allò que et diu un amic de de-

bò: si pel camí recte no arribes a ser un home extraordinari, tampoc

no ho aconseguiràs anant pel camí sinuós. Fes-me cas: no diguis

mentides. Viuràs millor i moriràs feliç.

—Estàs enfadat amb mi, Joe?

—No, fill. Però no tornis a dir mentides.

Mentre em ficava al llit, no vaig parar de donar voltes

als consells d’en Joe. Però no deixava de pensar que a

l’Estel·la un simple ferrer com ell també li semblaria

molt vulgar. Em vaig adormir decidit a convertir-

me en una persona distingida i recordant què ha-

via fet a la casa Satis, com si hi hagués estat molt

temps en lloc d’unes poques hores.

En despertar, vaig tenir una idea brillant: si

volia tirar endavant el meu pla, havia d’estudiar

amb la Biddy. Així doncs, aquella mateixa nit vaig parlar-hi. Li vaig

dir que volia fer alguna cosa de profit a la vida i que li estaria molt

agraït si compartia els seus coneixements amb mi. La Biddy, sempre

tan amable, va assentir, i vam començar a treballar immediatament.

La seva resposta em va reconfortar, ja que, com es veurà tot seguit,

el pla educatiu de la tia del senyor Wopsle difícilment podria haver

fet de mi un cavaller.

Cada nit, sense excepció, els alumnes de l’escola es distreien

tirant-se pomes fins que la tia del senyor Wopsle els començava a

ventar cops amb el seu bastó de bedoll. Després, feia circular un

llibre destrossat que en algun moment havia contingut l’alfabet,

els números i uns quants exercicis. Més tard, la nostra mestra co-

mençava a pesar figues i s’adormia, cosa que els alumnes aprofi-

taven per estudiar el tema «sabates» comprovant la duresa de les

seves sabates a les cames dels altres. Llavors, alarmada per l’aldarull,

apareixia la Biddy, la qual, després de posar ordre a l’aula, distribuïa


11

capítol vii

tres ronyoses Bíblies, amb alguns exemplars del món dels insectes

esclafats enmig de les seves pàgines mal impreses. Finalment lle-

gíem en veu alta els passatges que la Biddy ens indicava, formant un

cor espantós. El terrabastall solia despertar la tia del senyor Wopsle,

i a l’instant es llançava sobre el noi que tenia més a mà per estirar-li

les orelles. Amb aquest senyal donàvem per acabades les classes i ens

llançàvem al carrer fent crits de triomf intel·lectual.

Aquella nit, en sortir de l’escola, vaig passar per la taverna per

buscar en Joe. Els dissabtes a la nit li agradava fumar-se una pipa

a «Els tres Alegres Barquers», però la senyora Joe no suportava que

tornés tard a casa. Després de saludar l’amo, vaig entrar a la sala

principal, on cremava un bon foc. Allà, efectivament, hi havia en

Joe, acompanyat pel senyor Wopsle i per un desconegut que es va

girar i em va mirar amb gran interès. Tenia el cap decantat cap a un

costat i un ull mig tancat, com si estigués apuntant algú amb una

escopeta invisible. Tot i que un barret d’ala ampla li amagava gaire-

bé tota la cara, vaig poder observar que feia un gest d’assentiment,

com si m’hagués reconegut. Després va mirar en Joe i es va fregar

la cama.

—I diu vostè que és ferrer? —va preguntar.

—Sí, això és el que he dit —va respondre en Joe—. I aquest ca-

valler —va explicar, assenyalant en Wopsle— és el sagristà de l’es-

glésia.

—Vaja, vaja! —va dir el desconegut, apuntant-lo amb l’ull—.

L’església solitària dels aiguamolls, la que està envoltada de tombes?

—Aquella mateixa —va dir en Joe.

—Encara hi ha rodamons i gitanos per allà?

—No —va contestar en Joe—, només algun fugitiu de tant en

tant. I no és fàcil atrapar-los, oi que no, senyor Wopsle?

El senyor Wopsle va assentir, sense gaire entusiasme.

—Que potser n’han perseguit algun? —va preguntar l’home.


grans esperances

12

—Una vegada vam acompanyar els soldats en una batuda —va

explicar en Joe—. No és que volguéssim atrapar ningú; nosaltres

només vam ser com espectadors. Te’n recordes, Pip?

Vaig fer que sí amb el cap, i el desconegut em va mirar amb els

ulls mig aclucats.

—Quin sac d’ossos! —va exclamar—. Com es diu?

—Pip —va respondre en Joe.

—És el seu fill?

—Doncs… —va fer en Joe, lentament, i no perquè necessités

pensar la resposta, sinó perquè era costum a la taverna prendre’s

temps per reflexionar sobre qualsevol assumpte—, no, no ho és.

—El seu nebot?

—Doncs… —va fer en Joe amb el mateix to—, tampoc.

—I bé, què dimonis és? —va preguntar el desconegut amb un

interès que em va semblar sospitós.

El senyor Wopsle va agafar la paraula per explicar els llaços que

m’unien a en Joe. Mentrestant, el desconegut només em mirava a

mi, com si volgués fer-me caure amb la seva escopeta imaginària. I

quan li van dur el rom que havia demanat, va disparar per fi un tret

precís. No va dir res, simplement va representar una pantomima si-

nistra en el meu honor. Va barrejar l’aigua amb el rom i va remoure

la beguda, però no va fer servir la cullera, sinó una llima. Ho va fer

de manera que només jo ho pogués veure, i després la va netejar

curosament i se la va ficar a la butxaca. Era la llima d’en Joe, no hi

havia dubte, per la qual cosa vaig deduir que l’home coneixia el fu-

gitiu a qui jo havia ajudat. Me’l vaig quedar mirant, com embruixat,

però ell es va posar còmode al seient i va canviar de conversa.

Una mica més tard, en Joe es va aixecar i em va agafar una mà.

Va començar a acomiadar-se, però el desconegut el va interrompre.

—Esperi’s un segon, senyor Gargery —va dir—. Crec que tinc

un xíling nou i relluent a la butxaca. Si el trobo, el donaré al jove.


13

capítol vii

Va treure un grapat de monedes de la butxaca, en va escollir una

i la va embolicar amb uns papers arrugats. Llavors me la va donar.

—És per a tu! —va dir—. Recorda-ho! És teu! Només teu!

Li vaig donar les gràcies i, mirant-lo amb més atenció de la que

aconsella la bona educació, em vaig aferrar a la mà d’en Joe. El

senyor Wopsle va sortir amb nosaltres mentre el desconegut seguia

observant-me amb el seu ull de tirador.

Curiosament, la meva germana estava menys malhumorada que

de costum i, animat per aquesta rara circumstància, en Joe li va ex-

plicar allò del xíling.

—M’hi jugo el que vulguis que és fals —va dir la senyora Joe amb

menyspreu—. Si no, no l’hauria donat al noi. Deixa-me’l veure!

El vaig desembolicar i vam comprovar que era un xíling autèntic.

—Però, què és això? —va dir la senyora Joe, prenent-me els pa-

pers de la mà—. Si són dos bitllets d’una lliura!

En sentir-la, en Joe va agafar d’una revolada aquells bitllets llar-

dosos i se’n va anar corrents a la taverna per tornar-los al seu amo.

Però poc després va tornar dient que el desconegut havia abando-

nat el poble. Llavors la meva germana va embolicar els bitllets en

un tros de paper i els va ficar a la tetera que hi havia al damunt del

bufet de la sala, on es van quedar, com un malson per a mi, dia rere

dia i nit rere nit.

En ficar-me al llit, estava desvetllat. Em va costar agafar el son,

nerviós per la manera com m’havia apuntat el desconegut amb la

seva escopeta invisible i mortificat perquè sabia que tractar amb

presos i fugitius era molt vulgar i ordinari, i aquest era un detall del

meu passat que havia aconseguit oblidar. Em vaig adormir mentre

pensava en la meva pròxima visita a la casa de la senyoreta Havis-

ham. Això no obstant, vaig somiar que la llima apareixia de sobte

per la porta i se’m llançava al damunt. Em vaig despertar cridant.


14

Capítol VIII

Vaig tornar a la casa de la senyoreta Havisham el dia previst. Vaig

tocar tímidament la campaneta i l’Estel·la va sortir a obrir-me. Com

la primera vegada, em va fer entrar, va tancar la reixa i em va guiar

pel fosc passadís on hi havia l’espelma. No em va fer ni cas fins que

va tenir l’espelma a la mà, i llavors em va dir amb supèrbia:

—Avui vindràs per aquí.

Em va dur fins a una habitació llòbrega1 que hi havia a la part

posterior de la planta baixa.

—Passa i no et moguis d’aquí fins que et cridin —em va ordenar,

assenyalant una finestra.

A l’estança hi havia tres senyores i un cavaller que em repas-

saven de dalt a baix, com si jo fos un intrús. Cohibit, vaig travessar

l’habitació fins al lloc que l’Estel·la m’havia indicat. Des de la fines-

tra es veia un dels racons més tristos del jardí, i em vaig distreure

contemplant uns matolls raquítics i unes cols mig podrides. Encara

que no podia veure res del que passava a l’estança, vaig intuir que les

senyores i el cavaller em miraven atentament. I, quan van reprendre

la conversa, em vaig adonar que eren uns farsants i uns aduladors.

—Pobret! —va dir una de les dones—. És tan estrany!

—Sí, estimada Cavil·la —va assentir el cavaller—. On anirem a

parar!

—Cosí Raymond —va observar l’altra—, recorda allò de l’amor

al proïsme…

1 llòbrega: fosca, ombrívola.


15

capítol viii

—Sarah Pocket —va replicar el cavaller—, si un no es preocupa

de si mateix, qui ho farà per ell?

La senyoreta Pocket va riure i va afegir en veu baixa:

—Quina pensada! Vés a saber què més li passarà pel cap…

Per sort, el so d’una campaneta distant els va fer emmudir. Es va

obrir la porta i vaig sentir que l’Estel·la deia:

—Vinga, noi!

En girar-me, vaig notar que tots tres em miraven amb un menys-

preu profund, malgrat que amb prou feines els podia veure el ros-

tre. Vaig sortir de l’estança i vaig seguir l’Estel·la pel passadís, fins

que, de sobte, es va girar bruscament i em va dir:

—No tens res a dir-me?

—Com, senyoreta? —vaig respondre, a punt d’ensopegar-hi.

—Sóc bonica?

—Sí, vostè em sembla molt bonica.

—Sóc insolent?

—No tant com l’altre dia —vaig contestar.

—Ah, no tant? —va preguntar, irritada, i em va bufetejar la cara

amb ràbia—. I ara? Què penses de mi ara, petit monstre?

—No penso afegir res més.

—Ah, perquè només parlaràs a dalt, oi?

—No —vaig dir—, no és això.

—Per què no plores ara, marrec.

—Perquè no penso tornar a vessar cap llàgrima per vostè.

Era la declaració més falsa que havia fet mai, perquè, per dins, ja

estava plorant per ella. L’Estel·la es va girar, va començar a caminar

i jo la vaig seguir en silenci. En arribar a l’escala, vam trobar un ca-

valler que baixava a les palpentes.

—A qui tenim aquí? —va preguntar.

Era un home corpulent, molt morè, amb el cap i les mans desco-

munals. Em va agafar la barbeta amb una d’aquelles mans enormes,


grans esperances

16

per veure’m la cara a la llum de l’espelma. Tot i que en

aquell moment jo no podia endevinar la importància

que aquell home acabaria tenint per a mi, em van

cridar l’atenció els seus ulls enfonsats, penetrants i

recelosos, i les seves celles espesses i arrissades.

—Comporta’t, noi —va dir—. Conec bé els joves

com tu.

Després em va deixar anar i va continuar bai-

xant les escales. En només uns instants, l’Estel·la

i jo ens vam plantar a l’habitació de la senyo-

reta Havisham.

—De manera que ja han passat els sis

dies, eh? —va dir ella tan bon punt em va veure—. Molt bé, ja estàs

llest per jugar?

—Em sembla que no, senyoreta —vaig contestar, una mica con-

fús.

—Bé, ja veig que aquesta casa et treu les ganes de jugar —va dir

ella amb impaciència—. Estàs disposat a treballar una mica?

—Això sí, senyoreta —vaig respondre.

—Doncs passa a la sala d’allà al davant —va dir, assenyalant amb

la seva mà arrugada la porta que tenia al darrere— i espera’m allà.

Vaig sortir de l’habitació, vaig creuar el replà de l’escala i vaig

obrir la porta que m’havia indicat. Encara avui sento esgarrifances

quan recordo aquella estança. L’atmosfera era opressiva i nausea-

bunda,2 i tampoc allà hi entrava ni un raig de llum solar. Uns cane-

lobres col·locats a la lleixa de la llar de foc il·luminaven dèbilment la

sala, per la qual cosa vaig poder veure que es tractava d’una estança

espaiosa, que en el passat devia haver estat esplèndida, però que

ara feia pudor de florit i era plena de pols. El moble més notable

2 nauseabunda: fastigosa, repugnant.


capítol viii

17

era una gran taula preparada per a un banquet que, sens dubte, no

s’havia arribat a celebrar mai. Enmig de la taula hi havia un paquet

groguenc cobert de teranyines i, en mirar-lo amb més atenció, vaig

veure que, del bell mig d’aquell objecte, que semblava un bolet ne-

gre i putrefacte, en sortien i entraven unes aranyes de potes clapa-

des. Vaig sentir els ratolins, que es movien nerviosament pel terra, i

vaig observar que uns quants escarabats es passejaven solemnement

al voltant de la llar de foc.

Jo contemplava, fascinat, els escarabats, quan la senyoreta Ha-

visham va entrar i em va posar una mà a l’espatlla. Amb l’altra es

recolzava en un bastó que li donava una aparença de bruixa.

—Què diries que és això? —em va preguntar, assenyalant el pa-

quet amb el bastó—. Allà, on hi ha les teranyines.

—No ho sé, senyoreta.

—És un gran pastís. Un pastís de noces, el de les meves noces! Ell

em va abandonar el mateix dia que ens anàvem a casar —va passe-

jar la mirada perduda per la sala i va afegir, mentre em premia amb

força les espatlles—: Vinga, vinga! Passeja’m, passeja’m!

Vaig deduir que la meva feina consistia a passejar la senyore-

ta Havisham d’una banda a l’altra de l’habitació, de manera que

vam començar a caminar a poc a poc. Ella, tanmateix, semblava

impacient, ja que els seus dits se’m clavaven a les espatlles i els

seus llavis es movien de manera espasmòdica.3 Al cap de poca

estona, em va demanar que cridés l’Estel·la. Així doncs, vaig sor-

tir al replà i la vaig cridar. Quan vaig veure que s’acostava, sota la

dèbil llum de l’espelma, vaig tornar al costat de la senyoreta Havis-

ham i vam reprendre aquell passeig estrafolari. M’inquietava que

l’Estel·la presenciés un espectacle tan grotesc; però com que a més

l’acompanyaven les tres senyores i el cavaller, em volia fondre.

3 És a dir, ‘es movien com si tinguessin espasmes, descontroladament’.


grans esperances

20

—Estimada senyoreta Havisham! —va dir una de les senyores,

una velleta magra i arrugada que tenia un rostre semblant a una

closca de nou—. Quina bona cara que fa!

—No és cert, Sarah Pocket —va respondre ella—. No tinc més

que pell i ossos.

—Pobreta! Com deu poder menjar, si pateix tant? —va dir una

altra—. Si sabés les nits que he passat en vetlla4 pensant en vostè…

—Doncs no hi pensi tant, Camil·la —va rondinar l’amfitriona.

—És molt fàcil de dir! —es va lamentar la Camil·la—. Ja sé que

és una debilitat preocupar-se tant pels éssers estimats, però no ho

puc evitar. Només en Raymond i la Georgiana —va gemegar, asse-

nyalant el cavaller i l’altra dona— saben quant he patit…!

I va arrencar a plorar, mentre la senyoreta Havisham i jo seguíem

donant voltes per la sala. Però com que la Camil·la no parava de

plorar, la senyoreta Havisham es va aturar i la va mirar fixament.

—Ja n’hi ha prou! Marxi’n! —va dir amb acritud—.5 Ja vindran

a veure’m quan estigui ajaguda en aquesta taula. Aquest serà el seu

lloc! —va cridar, clavant un cop amb el bastó en una cadira—. I

aquest altre el del seu marit! I aquest el de la Sara Pocket! I aquell el

de la Georgina! Ara ja saben on s’hauran de col·locar per contem-

plar el meu cadàver!

En sentir-la, la Camil·la es va posar una mà al pit, com si estigués

a punt de desmaiar-se, i, acompanyada per en Raymond, va aban-

donar l’estança. La Sarah Pocket i la Georgina es resistien a marxar.

Vaig deduir que la seva intenció era congraciar-se amb la senyoreta

Havisham. L’arrugada velleta, sens dubte la més astuta de les dues,

s’ho va fer venir bé per sortir en darrer lloc, i abans de deixar la sala

va aprofitar l’ocasió per acomiadar-se calorosament:

4 en vetlla: sense dormir.5 acritud: aspror.


capítol viii

21

—Que Déu la beneeixi, estimada senyoreta Havisham! —i va

somriure com si s’avergonyís de l’estupidesa dels seus acompa-

nyants.

Mentre l’Estel·la guiava els visitants pel passadís, la senyoreta

Havisham es va quedar mirant el foc una bona estona.

—Avui és el meu aniversari, Pip —va dir de sobte.

Jo vaig balbotejar unes paraules de felicitació, però ella em va fer

callar amb un moviment brusc del bastó.

—No suporto que m’ho recordin, però ja has vist que els meus

parents s’entesten a venir a felicitar-me. Molt abans que tu naixes-

sis, aquest mateix dia de l’any, van col·locar aquí aquest pastís —va

dir, assenyalant amb el bastó el paquet cobert de teranyines—. Tots

dos ens hem consumit alhora. Els ratolins l’han rosegat, i unes

dents més esmolades que les dels ratolins m’han rosegat a mi.

Va contemplar la taula com si el seu cadàver hi descansés al da-

munt. L’Estel·la, que havia tornat, la va mirar, impertorbable.

—Quan la ruïna d’aquesta casa sigui completa —va prosseguir,

amb una mirada esgarrifosa—, em posaran, vestida de núvia, sobre

aquesta taula. Tant de bo sigui un dia com aquest! I tant de bo cai-

gui sobre ell la maledicció final!

Em va fer la impressió que, si l’Estel·la i jo ens quedàvem gaire

més temps a la sala, començaríem a marcir-nos. Però al cap i a la fi

la senyoreta Havisham, sortint de la seva abstracció, va demanar a

l’Estel·la que m’acompanyés al jardí i em donés menjar. Vam sortir

a fora i, com l’altra vegada, l’Estel·la em va allargar un plat de carn i

un got de cervesa i em va deixar sol.

Després de menjar, vaig recórrer el jardí fins al tètric racó que

havia vist abans, des de la finestra. Com que tenia la sensació in-

quietant que m’observaven, vaig alçar els ulls. En una de les fines-

tres hi havia un noi, pàl·lid i ros, que em mirava amb els ulls enver-

mellits. Aquell jove va desaparèixer ràpidament, però, poc després,


grans esperances

22

vaig veure que se m’acostava pel jardí. Sens dubte, devia tractar-se

d’un parent de la senyoreta Havisham que també estava de visita a

la casa.

—Hola, noi —em va saludar—. Qui t’ha deixat entrar aquí?

—La senyoreta Estel·la —vaig respondre, una mica sorprès.

—Què et sembla si ens barallem? —va dir, i va començar a ca-

minar.

Què podia fer sinó seguir-lo? Tenia una actitud tan decidida, que

li vaig anar al darrere com si m’hagués embruixat.

—Espera un moment —va ordenar, girant-se de cop i volta—.

Com a mínim hauré de donar-te un motiu per lluitar. Té!

Em va estirar els cabells, es va fer enrere, va tirar el cap endavant

i em va clavar un bon cop a l’estómac. Una vegada refet, m’hi vaig

tornar amb un cop de puny, i ja n’hi anava a clavar un altre quan va

exclamar:

—Com que sí, eh? —i va començar a fer saltirons com un boxe-

jador—. Hem de seguir les regles del joc!

Se’n va anar corrents i va tornar de seguida amb una ampolla

d’aigua i una esponja que feia molta pudor a vinagre.

—És per tots dos —va dir, deixant-ho tot al costat del mur.

Es va treure la jaqueta, l’armilla i la camisa. Malgrat que tenia

un aspecte poc saludable —tot de grans i barbs li cobrien la cara—,

aquells preparatius em van espantar. El jove tenia més o menys la

meva edat, però era alt i es movia amb desimboltura. A més, estu-

diava la meva anatomia com si estigués escollint curosament l’os

que em pensava trencar. Per tot plegat, vaig quedar molt parat quan

li vaig clavar un cop i va caure a terra, sagnant pel nas. Però es va

posar dret a l’instant i, després de treure’s la sang amb l’esponja,

va tornar a posar-se en guàrdia. El seu valor m’inspirava respec-

te. Semblava molt escarransit i no va aconseguir tocar-me en cap

dels seus atacs, però cada vegada que jo li clavava un cop de puny


capítol viii

23

s’aixecava immediatament i es netejava amb l’esponja o bevia aigua

de l’ampolla. Només va donar la lluita per acabada quan es va clavar

un cop de cap molt fort contra el mur. Llavors es va acostar de qua-

tre grapes a l’esponja, la va llançar a l’aire i va panteixar:

—Això significa que has guanyat.

Semblava tan ingenu i valent que li vaig preguntar si el podia

ajudar. Em va contestar que no, i ens vam acomiadar amb educació.

L’Estel·la m’esperava al pati, amb les claus. Però no em va pre-

guntar on havia estat ni per què l’havia fet esperar. Em va mirar

amb un somriure, amb el rostre encès, i, en lloc de dirigir-se cap al

reixat, va tornar a l’entrada de la casa i em va cridar:

—Vine aquí! Si vols, em pots fer un petó.

Li vaig fer un petó a la galta. Per desgràcia, em vaig adonar que,

per a ella, aquell petó no tenia cap valor.

Entre les visites d’aniversari i la lluita, la meva estada a la casa

Satis s’havia allargat tant que començava a fer-se fosc. Quan vaig

arribar a casa, el sol s’amagava, vermell com la sang, entre els aigua-

molls, i la farga d’en Joe traçava un camí de foc al llarg del carrer.


Av. de Sarrià, 130 • 08017 Barcelona

Tel. 93 252 37 00 • Fax 93 252 37 11 • [email protected] • www.vicensvives.com

Una freda tarda d’hivern, mentre visita les tombes dels seuspares al cementiri, el petit Pip s’enduu una sorpresa moltdesagradable. Un pres s’ha escapat d’una presó propera i enPip es veu obligat a ajudar-lo. A partir d’aquest moment, elnen se sent aclaparat per un sentiment de culpa que ja nol’abandonarà mai més. Poc després, la senyoreta Havisham,una dona rica i estrafolària que viu tancada en una mansió de-cadent, crida en Pip perquè sigui el company de jocs de la sevafilla adoptiva, la freda i bella Estel·la. Malgrat el menyspreuamb què el tracta Estel·la, en Pip se n’enamora bojament i esproposa convertir-se en un cavaller digne de la jove. Quan, unsanys més tard, un misteriós benefactor li llega una generosafortuna, en Pip pensa que els seus somnis s’han fet realitat. Enaquesta obra mestra, Dickens ens ofereix una història merave-llosa sobre la fi de la innocència i les esperances perdudes, so-bre la perversitat i les aparences enganyoses; però també ensdemostra que la bondat s’amaga allà on menys l’esperem i ensalliçona sobre la necessitat de reconciliar-nos amb el passat.

Aquesta adaptació de Grans esperances (1861) reprodueix ambgran rigor l’aire de suspens que caracteritza l’original, comtambé les seves esplèndides escenes gòtiques i humorístiques.El text ha estat magníficament il·lustrat per l’artista IassenGhiuselev i es complementa amb un apèndix d’activitats quecontribueixen a desentranyar els valors literaris i morals del’obra.

Grans esperances


grans esperances - editorial vicens vives · 2012-10-10 · grans esperances 8 —sí —vaig...

Documents