Genealogia de la moral (1)

Kevin Cirugeda

La recerca de l’origen de la moralitat per part dels psicoòlegs anglesos és un acte lloable en si mateix, tot i que el camí que segueixin només porti a empetitir l’home i embrutar-ne la imatge.

No obstant, el motiu que els porta ha fer-ho ha der ser positiu, així que cal analitzar-ne les afirmacions.

Aquests afirmaven que l’origen de la bondat es troba en la utilitat; aquell que ha rebut una acció que l’afavoreix la titlla de bona, tot i que acabi oblidant el motiu que el porta a fer-ho.

Això porta a la concepció de bo = altruista.

Un regal és quelcom «bo» perquè el primer home en rebre’n un va sortir beneficiat d’aquest acte.

Tot i també ser equivocada, és més lògica la concepció utilitarista que designa allò bo com la cosa més útil per un màxim nombre de persones.

Postura defensada, entre d’altres, per Herbert Spencer.

Tanmateix, això no és correcte; qui ha decidit el valor de les accions no és la persona que en surt beneficiada, sinó els que es troben en una situació privilegiada.

La noblesa, amb els seus sentiments elevats per damunt dels plebeus, és el veritable origen de la dualitat entre be/mal.

Hi ha, no obstant, criteris que s’escapen d’això. Es tracta, per exemple, de la visió sacerdotal de la moral.

Aquesta introdueix noves dualitats com la de pur/impur, embrutant l’ètica.

Això es pot fundamentar en la etimologia de paraules referents a la moral de moltes llengües.

No únicament allò bo sempre està lligat a arrels referents a l’aristocràcia, sinó que cal tenir en compte que és ella qui transforma el vocabulari desde la seva posició predominant.

Valoració Aristocràtica

Identificació d’allò bo amb vigorisitat, vivacitat, opulència.

Capacitat de valorar l’oposat com un rival digne.

Valoració Sacerdotal

Identificació d’allò bo amb feblesa, debilitat, humiltat.

Odi i rancúnia envers les postures oposades.

Tot i ser inferior, aquesta segona postura ha imperat simplement per ser la que pertany a la majoria.

Aquest fenomen arriba des de molt lluny; ens podem remuntar a èpoques romanes per veure’n els efectes.

Els jueus són l’encarnació d’aquest resentiment, aquest odi pertanyents a la posició sacerdotal que és més perillós que

qualsevol altre tipus de rancúnia.

Noblesa com a font de valors

Neix de l’afirmació trionfant de la seva existència.

Creació. Actúa i creix de forma

espontània, es tracta d’una acció.

Inteligència refinada, amb regust de luxe.

Capacitat d’estimar els propis enemics.

Ressentiment com a font de valors

Neix de la negació d’altres postures.

Contraposició. Requereix un món

contrari i extern, és una reacció.

Inteligència enverinada.

Ressentiment i odi cap als rivals.

La visió dels dominants com a «perversos» es deu a la gosadia d’aquests, que per als que l’han patit és vista com barbàrie.

Tanmateix, aquestes actuacions són justificades i necessàries per desfer-se de la feblesa i present a la societat.

És preferible aquesta por al dominant que perdre la possibilitat a tenir-la i no poder desampallegar-se d’aquest verí de la

debilitat que ataca la societat.

Es comprensible que els febles, les preses, tinguin rancúnia envers els depredadors.

Però no es pot demanar que aquests no cacin, ni passaran a ser «dolents» per fer-ho.

El plantejament sacerdotal està plagat de fal·làcies, ja que sota una falsa humiltat s’hi amaga un intent de arribar al ser propi poder.

Què és la fe sinó una eina per portar els creients al paradís, és a dir, un lloc on siguin totpoderosos?

En definitiva, aquesta lluita que es remonta a passats llunyans, no és més que la contraposició entre els ideals d’una elevada minoria contra els d’una vasta, i basta, majoria.