fundació campus arnau d'escala - i concurs de relats ......i concurs de relats “marià...

I Concurs de

relats “Marià

Casadevall”

Sensibilització envers temàtiques socials i visibilitat

de l’acció social

I Concurs de Relats “Marià Casadevall”

Fundació Campus Arnau d’Escala, 2016

Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona

Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9

Carrer Pic de Peguera, 15

17003 Girona

Tel. 972 104 215

http://campusarnau.org

[email protected]

Aquesta obra està subjecta a una llicència de

Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Coordinació: Èlia Llinàs, Fundació Campus Arnau d’Esca

Textos: Carmen Elvira i Kira Martín Urbón

Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala

Juliol de 2016

Amb el suport i la col·laboració de:

“Marià Casadevall” 2016

Fundació Campus Arnau d’Escala, 2016

de la Universitat de Girona

Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9

Aquesta obra està subjecta a una llicència de:

CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Fundació Campus Arnau d’Escala

Textos: Carmen Elvira i Kira Martín Urbón

Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala

Amb el suport i la col·laboració de:

2

CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

I Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2016

3

Recull dels textos guanyador i finalista del

I Concurs de relats “Marià Casadevall”

2016

Organitza:


4

DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall, la Delegació a

Girona del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya i l'Ajuntament de Girona

organitzen el Primer Concurs de relats "Marià Casadevall" per promoure la sensibilització

envers temàtiques socials i donar visibilitat a l'acció social.

El concurs porta el nom de Marià Casadevall per recordar l’educador i treballador social de

Girona, que va ser director del Centre d’Acolliment i Serveis Socials “La Sopa” del 1995 fins

a la seva prematura mort, l’any 2003.

Aquesta primera edició ha estat dedicada a la problemàtica social de les persones sense llar.

El conjunt de les quinze obres presentades ens aporta una visió molt completa del fenomen

i de la seva complexitat.

Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls... de Carmen Elvira, i, Pensaments d’un nòmada

empedreït, de Kira Martín Urbón, han estat el relat guanyador i el finalista,

respectivament. Les autores són ambdues professionals de la intervenció social.

A continuació, podeu llegir els relats guanyador i finalista. Bona lectura!

Girona, juliol de 2016


5

Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls...

Carmen Elvira

El pitjor que li pot passar a algú que ja ho ha perdut tot és adonar-se que ja ni tan sols té un

petit racó al món.

Arrossegant els peus i amb la mirada perduda, la Masha feia dies que caminava sense anar

enlloc. “El meu banc”, “el meu banc”. Feia temps que havien deixat d’importar-li les

mirades, entre morboses i llastimoses que li dirigien aquells amb qui es creuava pel carrer.

Feia temps que ja no dissimulava el fàstic que li feien aquells que, per redimir les seves

culpes, deixaven alguna moneda al seu costat. Que els hi havia demanat pas ella? Què

esperaven quan fugien esporuguits quan ella els insultava com posseïda pels esperits? Què

volien? Que els hi donés les gràcies? Gràcies de què? I per què?

Feia temps que la Masha havia deixat de somniar, feia temps que no es permetia ni tan sols

pensar. Tan sols pretenia arribar al final del dia passant desapercebuda, aliena a totes les

mirades tafaneres, invisible per aquells que, també exclosos d’aquest món, eren capaços de

trair la seva pròpia ombra.

La Masha havia aprés a sobreviure sense res. Sense emocions, sense mirar més enllà del

que veien els seus ulls, sense pensar gaire en el demà. I així, anava passant la vida. La

Masha i el seu món, en el seu petit racó, en el seu petit espai que, ara, acabava de perdre.

Asseguda al seu banc, immersa en les seves pròpies olors, la Masha passava els dies

esperant unes nits tan solitàries i temudes com ella mateixa. I ara... ara ja no tenia ni tan

sols el seu banc.

Aquesta pèrdua tan sobtada i tan significativa havia obert en la Masha una ferida que creia

tancada, una ferida que després de molt supurar havia mal cicatritzat en la seva pell aspre

deixant un trau visible però que de tant mirar-lo ja ni el veia.

Perdre el seu banc, significava perdre la única cosa segura que tenia en aquest món. Podria

dir que aquell banc era casa seva. Allò que veia cada matí a l’obrir els ulls. Allà on els seus

peus adreçaven les passes cansades i on recolzava suaument el seu carret per esperar la nit.

El banc sempre era allà, impassible, esperant-la sempre quan, cansada de caminar sense


6

Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls... / Carmen Elvira

destí per aquella ciutat desconeguda, els passos retornaven, contant cada passa, cada

cantonada que li quedava per arribar-hi.

Aquell banc que cada nit acollia la seva esquena adolorida i malmesa per la humitat, aquell

que li permetia estirar els peus sobre el seu sac de dormir apedaçat i que, en el silenci de la

nit, li oferia les poques hores de son i de descans de les que era capaç de gaudir.

Feia ja mesos que s’hi estava allà i la Masha el considerava seu. Allà s’hi sentia a gust. No

havia creuat mai cap paraula amb els veïns que passaven per allà cada matí, però la Masha

no es veia amenaçada. Algun capvespre, es trobava sobre el banc una bossa amb unes

barres de pa o alguna peça de roba d’abric que de seguida amagava dins les seves bosses de

plàstic i que no gosava posar-se per por a que algú li reclamés.

Algun matí, la Masha despertava angoixada i fugia esporuguida del seu banc. Els malsons

es confonien amb la realitat i les veus la turmentaven fins deixar-la estabornida. Aquells

dies la Masha caminava tan ràpid com aquelles sabatilles desgastades i foradades li

permetien i es perdia pels carrerons estrets del centre, cercant un racó petit i obscur on

amagar-se d’aquell deliri.

Altres dies, els primers raigs de sol la sorprenien amb els ulls oberts, mirant al cel sense

veure’l. Aquells dies en els que la Masha se sentia una mica viva, una mica a gust amb ella

mateixa i, tot fent glopets del seu cartró de vi, deixava passar el dia asseguda al seu banc.

Quan de lluny els va veure de seguida va saber que ho havia perdut. Feia setmanes que

s’havia instal•lat al barri un grup de nouvinguts. La Masha els va reconèixer de seguida per

la seva mirada freda, pel seu silenci, i tement-los per tot allò que callaven, els havia evitat.

Prou que coneixia ella a aquesta gent, prou que havia tastat la seva cruesa quan, arribada

del seu país amb la promesa d’un treball i una nova llar, havia hagut de tastar la suor dels

seus cossos i sentir les seves ungles clavant-se-li a la pell fins fer-la sagnar. “Fuig Masha,

fuig...”.

Els seus crits convidant-la a seure amb ells al seu propi banc van ser suficients per fer-la

girar cua i donar per perdut el poc que li quedava. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls..”.

Feia dies que caminava sense saber on anar. Feia masses dies que ni menjava un rosegó de


7


pa i masses dies que no engolia el seu vi. Tenia la boca seca, àvida de beguda.

Va deixar de caminar quan s’acostava a l’estació. Massa dolor per combatre’l una altra

vegada, masses imatges enclaustrades que lluitaven per envair el poc que li quedava de

lucidesa.

Aquelles nits, s’havia vist obligada a compartir caixer amb altres, tan temuts i espantats

com ella mateixa. La Masha havia evitat en tot moment mirar-los als ulls, no volia veure

reflectit en ells el mateix fàstic i la mateixa soledat que ells devien veure en els seus. Feia

temps que havia deixat d’importar-li el seu aspecte i s’havia acostumat a l’olor que

desprenia el seu cos i en canvi, mai s’acostumava a l’olor dels altres. Dormir prop d’una

persona, amb les olors d’orina, suor i por amarats a la seva pell li produïda una sensació

nauseabunda.

Va passar tot un dia davant l’estació, sense atrevir-se a pujar a un d’aquells trens ni tampoc

amb esma per allunyar-se i endinsar-se de nou a les entranyes d’aquella ciutat. Sola,

tornava a estar sola i els fantasmes del passat l’assetjaven feia dies. Perdre el seu banc

havia significat recordar de nou el dolor que li havia suposat perdre també la seva

innocència. Les pallisses, enganys, misèria, gana i ultratges als que havia estat sotmesa se

li barrejaven dins el seu cap. Ajaguda a una cantonada de l’estació, la Masha va vomitar allà

mateix, esquitxant-se els peus i la roba que, ja de per sí bruta com era, no es va immutar. La

Masha va reviure un altre cop les llàgrimes dels avis quan l’acomiadaven per anar a cercar

un futur millor, un futur promès per uns que després, li van arrencar fins i tot el seu passat.

Tapant-se les orelles i cridant per fer fora aquelles veus que li retornaven els horrors

viscuts, la Masha semblava, per aquells que gosaven mirar-la, una borratxa perduda en les

seves misèries.

La Masha, aliena al que passava al seu voltat, havia caigut de nou en el seu horror i ni tan

sols el vi l’hagués ajudat a sortir. Arraulida, consumida en la seva pròpia misèria, com una

despulla humana abandonada en un racó.

Després d’alguns dies de suportar embogida aquella situació, la Masha va pujar a un dels

trens. No va ser cap decisió, simplement, es va aixecar i va pujar-hi. “Fuig Masha, fuig,

lluny dels seus ulls....”. Els peus arrossegant la seva ànima, una ànima que ja ni recordava

el seu nom, van dirigir-se al darrer vagó i allà, instal·lant el seu carro i les seves propietats,


8


es va instal·lar, rumb a cap lloc.

El moviment suau del sotragueig i el sol que es filtrava suaument a través de la finestra, va

convidar a una Masha cansada ja de tant fugir a mirar per la finestra. El paisatge li va

retornar de nou a la seva infantesa, als prats verds on corria quan la neu es fonia mentre els

avis la vigilaven, sempre atents a qualsevol cosa que la pogués alterar. Si algú hagués mirat

en aquell moment la Masha hagués vist el seu rostre endolcit, amb una ganyota que ben

mirat, no era més que un gest per evitar les llàgrimes. Els avis... Quan es va acomiadar

d’ells els va prometre tornar-los a buscar i tanmateix ni tan sols ha pogut anar mai a

posar-los flors allà on estiguin enterrats. La Masha vol creure que algú es va apiadar d’ells i

els va enterrar, prop de casa seva, prop d’aquells camps florits. El dia que aquell fatxenda li

va dir que havien mort tots dos per “causes naturals”, la Masha va acabar d’embogir.

Ningú va asseure’s al costat de la Masha durant tot el viatge. A l’arribar a la darrera estació,

la Masha va dubtar entre quedar-se allà i retornar a allò que ja li era conegut o encetar de

nou un altre camí, una recerca de res per trobar tot allò que no cercava. La visió del revisor

amb dos policies que s’acostaven a ella, la va empènyer a agafar fort el poc que li quedava i

baixar les escales sense saber on anar.

Durant dies va vagar per aquella ciutat desconeguda. Fugia de nou de la gent, dels entorns

del centre on, al vespre, sempre eren més evidents els perills. Els perills d’aquells que

també ho han perdut tot a la vida i que cerquen més enllà dels límits marcats.

Després de molt caminar sense anar enlloc, per fi va arribar. Sense buscar res, la Masha va

saber que havia arribat. El verd que s’estenia al seu davant li va fer retornar al seu país, a les

seves primaveres i per fi, després de molts i molts dies, la Masha va permetre’s el luxe de

parar i reposar. Des que havia marxat de Barcelona les veus la continuaven assetjant dia sí,

dia també, i ni el vi ni els crits embogits que a les nits sortien de la seva gola, aconseguien

fer-los fora. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls...”.

Allà, al costat del riu i sota el pont, la Masha va trobar de nou uns bancs on passar les nits.

Com que hi havia tota una filera de bancs, la Masha va decidir no fer-se seu cap d’ells, per

evitar així tornar a perdre’ls. Cada nit s’ajeia en un diferent, deixava les seves bosses i el

seu carret al costat, ben a prop seu i cercava durant la nit allò que no havia aconseguit


9


durant el dia. Però quan ja duia uns mesos en aquell gran prat, la Masha es va adonar a

contracor que aquells bancs, set per ser exactes, s’havien convertit en la seva família, en els

seus bancs i la por li va retornar. La Masha no volia tornar a perdre allò que, tot i no ser seu,

li oferia la única cosa segura que tenia al món.

Arraulida sota la seva manta, la Masha va plorar amargament aquella nit que ni el vi ni el

fred de les nits d’abril van aconseguir distreure-la. Va plorar per una vida perduda, per la

jove que havia marxat del seu país cercant una nova vida i havia trobat la mort. La Masha no

recordava qui era i, en canvi, els records d’allò que li havien fet no els oblidaria en la vida.

Un d’aquells dies va aparèixer per allà un noi. La Masha ni tan sols el va veure, feia temps

que mirava sense veure a aquells que l’observaven. Aquell dia, la Masha estava absent,

perduda en els seus records i no va reaccionar quan aquell noi va anar a seure just al seu

costat. Espantada i agafada per sorpresa, la Masha va fer un salt i preveient el que vindria,

va abraçar les seves coses com una mare protegeix el seu bebè. La Masha va començar a

mormolar paraules que tan sols ella reconeixia. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls...”.

No tenia esma per cridar-lo ni fer-lo fora així que va decidir marxar ella, allunyar-se d’allà

fins que el perill hagués passat. Però, quan va anar a recollir una bossa de diaris que tenia

sobre el banc, va tenir la mala pensada de mirar-lo als ulls. El noi la mirava i, per una

vegada des de feia temps, la Masha no va veure ni pena ni odi ni tan sols fàstic en la mirada

del noi. I sense saber com ni perquè, la Masha es va tornar a deixar caure al banc, esperant

el que hagués d’arribar.

Plegats, van compartir una estona de silenci, cadascú perdut en les seves cabòries fins que

al cap d’un temps el noi li va parlar. Parlava fluixet, no volia espantar-la. Li va parlar d’un

lloc on podia passar la nit, d’un lloc on acollien persones que, com ella, no tenien llar ni

família. Li va parlar d’uns àpats calents i de la possibilitat de dutxar-se.

Abans que la Masha tingués temps de reaccionar i fer-lo fora del seu banc, el noi es va

aixecar i va marxar. La Masha hagués volgut cridar i explicar-li que ella ja coneixia aquest

tipus d’ajuda, aquestes germanetes de la caritat que oferien tot per ben poc. Ben poc els hi

semblava deixar de prendre el seu vi per espantar els seus monstres? Ja els coneixia ella

aquests llocs on t’ofereixen un menjar calent i una dutxa per prohibir-te després que


10


amaguis les teves pors amb el vi. I tot plegat perquè? Encara creien que una dutxa i un plat

calent a taula li retornaria a ella les ganes de viure? La Masha no tenia res, però tampoc

havia demanat mai res. La única vegada que havia demanat un favor el va haver de retornar

amb tant escreix que ni tan sols la seva vida ni la dels seus avis arribaria mai a redimir

aquell mal favor.

Però allà es va quedar ella amb els seus records, la seva gana i el fred que se li va instal•lar a

tot el cos fent-la tremolar i impedint agafar la son. Des d’aquell dia el noi passava a diari

pel banc de la Masha. Algun dia s’acostava i s’asseia amb ella, compartint de nou els seus

silencis. Altres, li deixava una bossa amb alguna cosa per menjar que la Masha engolia

voraçment un cop ell havia desaparegut.

Poc a poc, la Masha va anar acostumant-se a aquell jove que apareixia i desapareixia del seu

costat sense demanar-li res. Algun dia li parlava de l’alberg i les dutxes i s’oferia a

acompanyar-la, però sempre amb respecte i sense insistir gaire davant la seva rotunda

negativa. La Masha continuava vagant pels carrerons d’aquella nova ciutat, aprenent els

perills dels racons i cercant les millors papereres on trobar alguna cosa menjable o

reconeixent les millors cantonades on seure i mirar passar la gent sense ser vista ni jutjada.

Tot i això, cada tarda les seves passes retornaven al seu petit espai, als seus bancs per

esperar de nou tornar a veure passar aquell noi. Allò s’havia convertit en la seva rutina i per

aquell que no té res més, un petit gest quotidià pot arribar a ser tota una vida.

Així que empesa per un acte de melancolia o agraïment, una d’aquelles tardes la Masha va

atrevir-se a parlar amb aquell noi. Tan sols van ser tres paraules que amb veu rovellada i

poc acostumada a parlar van dir: “Em dic Masha...”. El noi va somriure-li i sense mirar-la

va dir: “Jo Manel, molt de gust Masha”.

Aquella nit els records no van deixar dormir a la Masha. Per fi havia recordat el seu nom i,

amb ell, havia retornat el seu passat. Amb el seu nom, s’havia obert la caixa de pandora i els

records ballaven lúcids al seu voltant: una Masha de cinc anys arraulida a la seva habitació,

tapant-se el cap amb les mans, mentre la mare feia fora a crits a aquells homes que amb

cops s’enduien a més del seu vodka la seva tranquil·litat. Una Masha de set anys que

viatjava en tren al costat de dues persones desconegudes però que li parlaven amb suavitat

i que acaronaven la seva cara adolorida i plena de blaus. Una Masha de deu anys corrent


11


feliç al costat dels seus avis i sentint que allò duraria per sempre. Però després, també li va

retornar el record dolorós d’una Masha adolescent i rebel que amb crits cercava la seva

identitat davant uns avis espantats i tan perduts com ella mateixa. I després una Masha

jove i innocent, exigint un futur millor i deixant-se entabanar. Una Masha acomiadant-se

per sempre dels seus avis i arribant a un país desconegut on només l’esperava dolor i

desesper, una Masha perduda, una Masha sola i alcoholitzada, una Masha ultratjada,

colpejada, violada i sotmesa a la única voluntat d’aquell que més tard acabaria amb la vida

dels seus avis, una Masha que res recordava a aquella nena russa de deu anys, amb la carona

rossejada pel sol i les trenes surant amb el vent de primavera.

La Masha va estar molts dies immersa en aquests records. Ni tan sols la presència del

Manel la feia retornar al present. No tocava el menjar que aquest li portava i ja no es movia

del seu banc. Els records ballaven al seu voltant i la sumien en un estat d’endormiscament,

incapaç de diferenciar el dia de la nit, la llum de la foscor.

Però el Manel va tornar. Dia rere dia. Tots els dies, s’asseia al seu costat, ara més proper,

tolerant sempre els seus silencis. Entreveient el terror en els ulls de la Masha i respectant

els crits quan necessitava cridar ben fort per fer fora els fantasmes del passat. A la Masha la

tranquil·litzava tenir-lo a prop d’ella. Hi havia quelcom en la mirada del Manel, en la seva

veu suau i respectuosa que la feien sentir-se en calma i segura quan el tenia a prop.

Encara ara cap dels dos sap ben bé com va passar però el cas és que, un dia, les passes de la

Masha van seguir les del Manel per adreçar-se a aquell edifici gris, proper al seu banc.

Aquella nit, la Masha va tancar els ulls i va plorar mentre assaboria un plat de sopa aigualit

però que la va transportar a un passat llunyà, molt llunyà però no temut.

L’aigua calenta de la dutxa la va fer cridar espantada i la roba neta, amb una olor que

trigaria temps a oblidar, se li va clavar suaument a la pell.

Trigaria temps a tornar-hi. Les veus, les pors, els records no sempre l’ajudaven a

reconèixer el camí, però la Masha havia trobat, després de molt temps de no buscar-ho, un

lloc on es sentia segura.

El Manel, poc a poc, es va anar convertint en alguna cosa indispensable, com el seu banc o


12


el seu vi. La Masha el cercava quan entrava al gran alberg gris o l’esperava amb la mirada

enterbolida ajaguda al seu banc els dies que no es veia amb cor de donar ni tan sols una

passa. I el Manel sempre retornava, respectant les seves absències i aplaudint el seu

encontre.

De tot allò han passat ja tres anys. No ha estat un camí planer. La mirada de la Masha

encara es perd segons el dia i segons el moment. Alguns dies, la Masha encara corre a

refugiar-se arraulida a un dels seus bancs, esperant qui sap què. El Manel sap interpretar

els seus silencis i els respecta.

Una Masha desconeguda, diferent a la nena russa que corria feliç pels prats però també

diferent a la vella de mirada perduda i sabatilles foradades que arrossegava les passes per la

ciutat, camina ara decidida entre les taules. La nova Masha fa de voluntària a l’alberg, acull

a aquells que amb la mirada perduda i la por dins el seu cap no demanen res a la vida. La

nova Masha comparteix ara un pis amb altres noies que també van viure l’horror d’arribar a

un país i ser víctimes de lo innombrable. La nova Masha intenta sobreviure i interposar el

seu present al seu passat. No sap què li depararà el futur i intenta no pensar-hi.

Una nova Masha mira amb il·lusió el seu present i pensa que el millor que li pot passar a

algú que ja ho ha perdut tot és adonar-se que torna a tenir el seu petit racó al món.


13

Pensaments d'un nòmada empedreït

Kira Martín Urbón

Obro els ulls. La primera llum del dia em cega, pel que resto uns segons amb les parpelles

tancades, intentant alliberar-me de la confusió i acomiadant-me del son. Sento l'aire fred

entrant pel nas, obrint-se pas pel meu cos, provocant-me un lleuger tremolor.

Ara sí, obro els ulls. Una fulla oscil•la lentament sobre el meu cap, moguda pel suau vent de

tardor. La seva proximitat em transporta a la infància, amagant tresors entre els esbarzers

que tant m'agradaven al jardí de la tieta Rita. Sovint m'adormia allà després de dinar, amb

l'escalfor del sol del migdia i, en obrir els ulls, en Terry, un gos llardós i sempre content, em

mirava fixament a pocs centímetres del meu rostre. "Bon dia", em saludava en Terry, igual

que ara mateix ho fa aquesta petita fulla. La veritat és, tot i la incredulitat d'alguns, que

vaig viure una infància feliç.

Una forta cremor a la gola em torna al present. M'incorporo lentament, prenent

consciència del meu malestar. Deu ser que necessito una mica de vi. Plego la manta bruta i

arreplego el meu tresor amagat entre els esbarzers: la meva motxilla, els meus records, les

meves poques i, de fet, innecessàries pertinences. Al costat, el meu company de viatge, el

vi.

Tot i la confusió que s'instal·la en mi als vespres i a les nits, sempre mantinc un mínim de

consciència, pel que reservo una petita quantitat de vi per apaivagar el dimoni que intenta

travessar la meva gola de bon matí. Faig el primer glop i, només en uns segons, la poció

màgica fa el seu efecte.

Inicio la meva marxa matinal en direcció a l'estació de tren, creuant el parc que, a hores

d'ara, puc considerar la meva llar. He caminat molt els darrers anys i, certament, no tinc

clar com he arribat aquí, però m'agrada pertànyer a aquest petit indret. Em creuo amb

esportistes que mostren orgull de ser persones saludables, amb homes i dones que

passegen als seus gossos, amb algun nen enfadat perquè ha d'anar a l'escola. Els adults

aparten la mirada, fet que em produeix aquesta ambivalent sensació de sentir que

posseeixo el súper poder de la invisibilitat. Els nens em tornen a la realitat de la condició

humana, clavant-me mirades innocents, perplexes, intrigades, però lliures de judici.


14

Pensaments d'un nòmada empedreït / Kira Martín Urbón

L'estació és el millor lloc de la ciutat per aconseguir uns cèntims i, de tant en tant, un mos.

Sóc dels que es lleven amb l'estómac tancat, però s'agraeix guardar quelcom per moments

en què la gana estreny. Ràpidament aconsegueixo noranta-nou cèntims, suficient pel vi. Si

a més, i molts em donareu la raó, camino amb la mirada fixa a terra i amb atenció, acabaré

obtenint alguna que altra monedeta que em vindrà molt bé en moments de sequera. Es

tracta d'una tècnica amb la qual, amb el pas dels anys i l'experiència, en sóc professional.

Reconec que als inicis de la meva vida a la intempèrie vaig tenir un bon mentor, un senyor

d'edat desconeguda, vell als ulls del món, que creia que si buscava fortuna la trobaria al lloc

menys esperat. Escorcollava cada racó esperant amb il·lusió un maletí de pell ple de bitllets

amb els quals marxaria a l'Argentina a retrobar-se amb el seu amor de joventut, amb qui

viuria una vida plena de luxes, palmeres i whisky escocès. Durant el temps que vàrem

compartir, mai va trobar el maletí perdut, i jo podia veure, dia rere dia, la frustració al seu

rostre. En canvi, cada nit s'adormia tip i begut gràcies als cèntims que, deia ell, es posaven

al seu camí per indicar-li la proximitat del gran tresor.

Un cop obtingut el vi i beguts els glops necessaris per guanyar força, resto una estona fora

del supermercat, on cauen alguns cèntims més. Em plantejo una dutxa, però el servei per a

persones sense sostre -nom políticament correcte amb el que no em sento gens a gust-

queda lluny i, perquè negar-ho, la meva olor corporal no és quelcom que em preocupi en

excés. El nas s'acostuma i dubto que se'm presentin possibilitats de contacte físic amb algú

més net que jo al llarg del dia d'avui. No m'agrada que se'm mal interpreti, em considero

una persona a qui li agrada mantenir certa higiene. Per això m'hi sento tan bé al parc,

perquè la font sempre funciona i puc refrescar-me i rentar-me els peus. També em

proporciona aigua potable, doncs, com és lògic, no podria viure només amb vi. El que no

tinc clar és si podria viure sense ell. És moment d'un altre glop. En tornar al parc, tot

menjant-me un tros d'entrepà de llonganissa pel camí que un bon samarità m'ha ofert a

l'estació, em trobo amb un parell d'homes amb els quals comparteixo temps i espai. Bé, no

només això: per a ells, igual que per a mi, el cel és el nostre sostre i el vi l'amic fidel. A

banda d'aquestes realitats comunes, jo no sóc com ells. Jo solia ser algú, temps enrere. Bé,

encara sóc algú, encara que la majoria pensi que sóc un pobre desgraciat. Algú em va dir fa

temps, no recordo qui, que ser nòmada no sempre va de la mà de la desgràcia. Jo sóc

nòmada per naturalesa, sempre ho he sigut i sempre ho seré. Ja ho era al ventre de la mare,

ella sempre m'ho deia, i mai no he deixat de tenir aquesta sensació de voler fugir. Potser és


15


perquè mai he trobat el meu lloc. Potser ara, amb el pas dels anys, he trobat un lloc on em

podria quedar per sempre més. O potser no. Estic confús, serà millor que begui una mica de

vi.

Assegut a un banc i mirant a l'infinit, penso en el temps. No sabria dir si porto aquí assegut

un minut o dues hores, però em resulta irrellevant. El temps està sobrevalorat. És una

cadena invisible que t'obliga a viure d'una determinada manera. Qui viu pendent del

temps, viu empresonat. Jo, en canvi, sóc lliure del tic tac del rellotge. Són el meu cos, el

meu estómac, la meva gola, els meus instints, qui marquen els tempos. Se'm posa un nus a

la panxa en recordar els meus anys a l'escola de monges, amb tots aquells horaris estrictes i

sense cap sentit. La meva vida, les meves accions, les meves passions, depenien de les

hores i els minuts. Em llevava a les set, a un quart de vuit sortia del bany, a dos quarts de

vuit preparava l'esmorzar i a tres quarts de vuit esmorzava. Tenia quinze minuts per

esmorzar si no volia passar-me una hora i mitja escrivint la mateixa oració per redimir el

pecat de fer tard a l'aula. Com sempre a la meva vida, volia fugir. Volia fugir del temps.

Ella s'acosta. Sempre la reconec per molt lluny que estigui: els seus cabells llargs, arrissats

i indomables i aquest caminar tan personal que no es pot confondre amb el de ningú més.

Sí, és ella, és l'assistenta social que em visita de tant en tant. M'escolta atentament i

intenta entendre'm, tot i que no ho fa. No, en el fons. La conversa sol ser sempre la

mateixa: em pregunta com estic i jo li explico el mateix de sempre; em pregunta si sóc feliç

amb aquest estil de vida i jo li responc que tots somiem amb allò que no tenim; m'ofereix el

seu suport i jo li agraeixo; em proposa deixar el vi per poder aconseguir allò amb què somio

i jo li responc que ho pensaré. Les estones amb ella sempre són agradables i desitjaria que

mai em deixés de visitar. A més, sovint em porta algun detall: una bossa amb menjar, roba

interior o una jaqueta. Tot i així, sempre em deixa un regust agredolç veure la decepció al

seu rostre quan ens acomiadem. Sé que no compleixo les seves expectatives.

L'altruisme és un concepte en el qual mai he cregut. Mai ningú fa res si no obté quelcom a

canvi. Ningú ajuda als indigents -una altra paraula que em provoca esgarrifances- per

amor a la vida i a l'ésser humà. Qui ajuda ho fa per sentir-se bé, orgullós dels seus actes,

salvador dels pobres i dels desgraciats. Et demana que canviïs perquè això és el que creu que

és correcte, són els seus objectius i les seves expectatives. La capacitat d'empatia és una de

les habilitats humanes més complexes perquè sempre prevalen els teus valors i les teves


16


creences sobre com ha de ser el món. Per aquest motiu, els nòmades som uns incompresos.

Glop de vi per oblidar l'altruisme, l'empatia i la incomprensió.

És mitja tarda i m'entra la gana. Ella m'ha portat una d'aquelles amanides envasades per

compartiments, amb fruits secs, formatge i salsa vinagreta. Me la menjo. També m'ha dut

embotits, fruita i una bossa de magdalenes. Jo era un bon cuiner, a l'altra vida. Fins i tot,

abans de llicenciar-me, vaig treballar com a ajudant de cuina a un dels restaurants més

selectes del meu poble natal. Els diumenges, a casa el pare, cuinava paella i, de postres,

unes delicioses peres al vi. Sempre m'ha agradat el vi, de fet, ja fa estona que el cos me'n

demana, pel que en bec una mica més. Cap a aquestes hores sol aparèixer una noia jove,

amiga dels meus companys de temps, espai, sostre i vi. No sé si és lladre o és rica, però

sempre porta beguda i la comparteix amb tots. Avui arriba carregada. Compartim el vi entre

tots i també alguna conversa, en general, temes banals. L'home més vell, en Paco, andalús

com el meu avui, es queixa que el Govern no li concedeix cap paga. Li diuen que primer cal

que es desintoxiqui i es rehabiliti. Està ben indignat avui, en Paco, i la noia i l'home més

jove, en Diego, natural de Bolívia, assenteixen i deixen anar una sèrie d'insults que, no sé

molt bé perquè, em sonen molt divertits. M'atrapa un escandalós riure momentani, em

miren com si estigués boig, retorno al meu estat de silenci i mirada a l'infinit i bec vi en

quantitats suficients per a oblidar què és la vergonya, una desagradable emoció que ha

perpetuat sempre la meva necessitat de fugir.

Amb els anys, l'he anat controlant, aquesta emoció. Tot és qüestió de vi i indiferència, dues

coses a les quals un de seguida s'habitua quan es viu al carrer. De fet, al vi ja hi estava

habituat molt abans. Recordo l'expressió del meu pare quan li vaig comunicar el meu fracàs

laboral. Estava defraudat i, sobretot, avergonyit. Ell va creure que el vi va ser el culpable, i

potser té raó, però mentre el pare em mirava amb menyspreu, era el vi qui m'ajudava a

sobreviure. No sóc culpable de ser addicte ni de no haver adquirit les estratègies

d'afrontament més adients per deixar de fugir. En tot cas, així va començar el meu viatge

nòmada: fracassat, abandonat pel pare i begut. No era el meu pla dormir sota els estels

durant anys ni demanar diners als viatgers del tren, però bé, aquí estic i estic bé. Potser

vaig ser conformista, potser vaig quedar buit. No ho sé, però tot i la intensitat amb què

m'envaeix aquest pensament, és efímer i poc transcendental. Amb un glop haurà

desaparegut.


17


M'aixeco del banc en el qual no sé quant de temps porto assegut i em dirigeixo, amb

dificultats, cap a la font. Al vespre el món es veu borrós i apareixen, de manera espontània,

obstacles al camí. Una parella d'enamorats em mira amb cara de pocs amics. Em miren a

mi? Potser m'equivoco, segurament estan mirant una altra cosa. Jo a aquestes hores ja sóc

invisible. Ja gairebé no hi queden nens que em recordin la meva senzilla humanitat. Deuen

estar a les seves calentes cases, asseguts davant la televisió, mirant el seu programa

preferit alhora que mengen un plat de sopa preparat amb amor, com els que em preparava

la tieta a les fredes nits d'hivern i que em menjava vora la xemeneia.

Arreplego una ampolla d'aigua buida d'una paperera i m'acosto a la font per omplir-la

d'aigua. Se'm presenten dificultats per introduir l'ampolla a l'aixeta, però finalment me'n

surto amb èxit. Després de beure-me'n la meitat, procedeixo a un breu rentat de cara. Fa

fred i no em vull refredar. Ja miraré de rentar-me bé, demà. Igualment, quina importància

té? Ningú m'olorarà aquesta nit.

Ja és fosc i en Paco, en Diego i la noia jove ja han marxat, vés a saber a on. Sovint penso que

mai més els tornaré a veure però curiosament, sempre tornen. Serà la màgia del parc, que

els té atrapats. Em retiro al meu llit, els acollidors esbarzers, i menjo tres magdalenes

acompanyades de vi.

M'estiro sobre un petit plàstic que em protegeix de la humitat de l'herba i fumo una

cigarreta que havia amagat a consciència fa uns dies entre les plantes. Penso en la vida, en

el passat i en el futur, en el pas del temps, en l'altruisme, en la vergonya, en fugir. No tinc

del tot clar si aquests pensaments són meus o producte del contingut d'aquest tetrabric

quasi buit, tot i que tampoc no em preocupa. Sigui com sigui, demà em despertaré amb una

fulla observant-me, caminaré fins a l'estació buscant tresors perduts, aconseguiré uns

quants cèntims, menjaré i beuré vi, miraré a l'infinit assegut a un banc, aniré a la font sent

invisible i m'adormiré pensant en la vida, en el passat i el futur, en el pas del temps, en

l'altruisme, en la vergonya i en fugir. Potser demà ella tornarà. I potser, i només potser,

quan em proposi canviar de vida, li diré que sí.

fundació campus arnau d'escala - i concurs de relats ......i concurs de relats “marià...

Documents