exhortació «l'esperit fa jove l'església» · l’església escolta la paraula de déu...

L’ESPERIT FA JOVE L’ESGLÉSIA

DOTZE ACTITUDS PASTORALS PER A L’ESGLÉSIA QUE PEREGRINA A TARRAGONA,

A VINT-I-CINC ANYS DEL CONCILI PROVINCIAL TARRACONENSE DE 1995

Joan Planellas i BarnosellArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Exh

orta

ció

Past

oral

Exhortació pastoral

L’ESPERIT FA JOVE L’ESGLÉSIA

3

Exhortació pastoral L’ESPERIT FA JOVE L’ESGLÉSIA

Dotze actituDs pastoralsper a l’església que peregrina a tarragona,

a vint-i-cinc anys Del concili provincial tarraconense De 1995

Joan Planellas i BarnosellArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Tarragona, març de 2020

5

Introducció

«L’Esperit rejoveneix l’Església amb la força de l’Evangeli», ensenya vigorosament el Concili Vaticà II, en la seva Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen gentium (n. 4). I afegeix encara: És «l’Esperit que habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills», ell la «guia vers la veritat completa, la unifica en la comunió i en el servei» i «l’embelleix amb els seus fruits».

En aquest primer any del meu ministeri com a arquebisbe de l’Església de Tarragona, la meva pregària més fervent, el meu anhel més joiós, és que l’Esperit Sant remogui i renovi la nostra Església tarragonina. «L’Esperit fa jove l’Església», vaig escollir com a lema episcopal en venir enmig vostre. El meu desig és també que tot el Poble sant de Déu treballi incansablement per aquest objectiu, demanant-ho cada dia en la pregària, amb docilitat a l’Esperit, i procurant portar a terme el rejoveniment de les nostres comunitats amb una vida fervorosa i autèntica, a la llum de l’Evangeli.

A la segona meitat del segle II, sant Ireneu, bisbe de Lió, escrivia:

De l’Església rebem la predicació de la fe i, sota l’acció de l’Esperit de Déu, la conservem com un dipòsit preciós guardat en un recipient de bona qualitat, dipòsit que rejoveneix i fa rejovenir fins i tot el recipient que el conté.1

Com vaig afirmar en l’al·locució final el dia de la meva ordenació episcopal, «la predicació evangèlica no és un fet d’altre temps, ni fruit d’una institució ancorada en el passat, sinó un esdeveniment de cada dia que inspira en l’organisme eclesial una joventut perpètua».2 Quan l’Església, exercint la seva maternitat espiritual, entrega a cada generació «tot allò que ella és, tot allò que ella creu» (Dei Verbum 8), presenta aquell «dipòsit vivent» que esdevé principi constant de vida i de renovació.

Sabent-nos escoltar els uns als altres, fem-nos la mateixa pregunta que es feien els nostres bisbes en convocar el Concili Provincial Tarraconense de 1995: «Esperit, què dius a la nostra Església?»3 Fent comunitat, reunits tots junts, anirem trobant les respostes, perquè l’Església és el lloc de l’actuació de l’Esperit Sant.

1 Sant Ireneu, Adv. haer., 3, 24, 1: SChr 211, 472-475 = PG 7, 966-967.2 «Al·locució final en el dia de l’ordenació episcopal»: Església de Tarragona - Butlletí de

l’Arquebisbat 7 (2019) 202-209; aquí, 203. D’ara endavant abreujarem amb les sigles BOAT.

3 Conferència Episcopal Tarraconense, Exhortació pastoral Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense? (6-I-1994).

6

Estem a vint-i-cinc anys d’aquell Concili. Són molts els canvis que han tingut lloc en aquests anys. Ens trobem en un nou context social i cultural, caracteritzat com un canvi d’època i per l’aparició d’un món global; i també en un nou context eclesial, el del segon postconcili, determinat pel pontificat del papa Francesc i pel seu projecte de reforma de l’Església. Amb tot, els documents i resolucions del Concili Tarraconense tenen la seva validesa pel fet que pouen dels ensenyaments del Concili Vaticà II, de la realitat concreta de les nostres Esglésies i, al capdavall, de l’Evangeli genuí del Senyor. D’aquí que hagi semblat convenient oferir a tot el Poble sant de Déu una nova edició de les seves resolucions conciliars, donant a conèixer els documents d’aquell gran esdeveniment eclesial.4

Són tres, per tant, els elements que poden configurar l’esperit del nostre treball eclesial en el moment present: El Concili Vaticà II, el Concili Provincial Tarraconense de 1995 i les propostes del papa Francesc, reflectides sobretot en la seva exhortació programàtica Evangelii gaudium.5

Per tant, en fidelitat als documents i resolucions del Concili Tarraconense, en fidelitat també al Concili Vaticà II, en fidelitat al projecte pastoral del papa Francesc, conscients del present eclesial que estem vivint, volem fer una mirada al futur. Auscultant la veu de l’Esperit, volem tornar a començar a partir de Déu. En el món d’avui, ens movem enmig de nebuloses tan espesses que per orientar-nos hem de tornar al punt de partença, a les beceroles de la fe. L’Església que parla de solidaritat, de justícia i, fins i tot, de nacionalismes, és capaç avui de parlar de Déu? En el Concili Tarraconense es va demanar més d’un cop: «Ensenyeu-nos a pregar.» I no es deia amb un plany conservador, ben al revés. El punt de partença de la pregària és l’encontre amb Déu, altrament preguem a l’aire. S’hauria pogut dir: «Ensenyeu-nos a trobar Déu.»6

El Concili Tarraconense, a l’inici del capítol segon, aprovà la proposta següent, entre les prioritàries:

L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili […] insta cada fidel cristià a escoltar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (CPT 48).

4 Concili Provincial Tarraconense de 1995, Documents i resolucions. Edició comentada dels 25 anys 2020, Barcelona: Claret 2020. A partir d’ara, abreujarem amb les sigles CPT.

5 Francesc, Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual (24-XI-2013). A partir d’ara, abreujarem amb les sigles EG.

6 Vegeu la Carta dominical Tornem a començar (10-XI-2019): BOAT 12 (2019) 363-364.

7

A la llum de la Paraula de Déu, a la llum del misteri celebrat, sobretot en la centralitat de l’Eucaristia, demanem a l’Esperit que, en el nostre avui, ens ensenyi a trobar Déu!

Ben segur que ara pot ser l’hora o el moment oportú per incidir en algunes actituds pastorals que ens poden ajudar en el nostre avui eclesial. Atents als signes i als canvis de la societat i del món, volem entrellucar algunes perspectives o pautes de futur per a la missió de la nostra Església i, en definitiva, per a la mateixa fe cristiana. També hi ha punts o aspectes concrets suggerits després d’haver escoltat personalment els preveres i diaques de l’arxidiòcesi —alguns fins i tot m’heu fet arribar alguns suggeriments per escrit. També, després d’haver-me trobat amb les laiques amb missió pastoral i amb alguns grups de laics, així com amb les comunitats religioses de vida contemplativa.

A partir de les actituds pastorals que assenyalem, serà després el consell de tot el Poble sant i fidel de Déu —Consell Pastoral Diocesà, Consell Presbiteral, consells parroquials i arxiprestals, etc.—, el qui ens haurà d’ajudar a trobar les concrecions concretes, les prioritats pastorals específiques que necessita en aquests moments l’Església que peregrina a Tarragona.

Així doncs, amb la joia i la il·lusió d’un infant quan afronta una novetat important en la seva vida, després de fer-ne pregària a la llum de l’Esperit del Senyor, ofereixo a tots els diocesans les presents pautes o actituds pastorals.

9

1. Creure que l’església que evangelitza és tot el Poble de déu

En la primera resolució del Concili Tarraconense, considerada, a més, com a prioritària, i dins el marc del gran capítol primer referent a l’anunci de l’Evangeli a la nostra societat, s’afirma el següent:

El Concili Provincial Tarraconense […] fa una crida àmplia i cordial a tots els qui, havent rebut el do de la fe, volen mantenir-se en la comunió eclesial i desitgen portar el nom de Crist als qui el desconeixen (CPT 1).

Diu a continuació:

A l’interior de l’Església local, i a l’entorn del bisbe, que és el testimoni de la fe apostòlica, són subjectes de l’evangelització els preveres i els diaques i totes aquelles persones que proclamen la bona notícia del Crist mitjançant la paraula i el testimoniatge d’amor fratern. Tot batejat s’ha de sentir cridat a aquesta proclamació (CPT 2).

Aquesta és l’Església entesa com «la totalitat del Poble de Déu», un poble que, per la força de l’Esperit, «anuncia l’Evangeli», ensenya el papa Francesc en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (vegeu n. 17). Definir l’Església com a «Poble de Déu», clau en el Vaticà II, ha tornat a emergir amb força sobretot a partir de la publicació d’aquesta exhortació del Papa, que es podria qualificar com el gran pla pastoral que ell ens proposa per a l’Església d’avui.

«Mirar el sant Poble fidel de Déu és recordar que tots entrem en l’Església com a laics […]. La nostra primera i fonamental consagració enfonsa les seves arrels en el nostre baptisme.»7 Per això, «cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, donat que tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-nos a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20). Tots hem d’esdevenir «deixebles missioners» (EG 119-120).

Ens ho creiem això? Creiem que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu? Anem creant veritables «equips pastorals»? O bé, tan sols el ministeri ordenat té alguns laics i laiques com a «col·laboradors» de quelcom predeterminat per ells?

Entenem que hi pot haver molts cristians que potser mai no faran un determinat ministeri o servei eclesial en una comunitat parroquial, però que poden esdevenir veritables evangelitzadors en els seus ambients. Hem 7 Francesc, Carta al cardenal Marc Ouellet, president de la Comissió Pontifícia per a

l’Amèrica Llatina (19-III-2016).

10

de poder-los oferir eines adequades perquè així ho facin. Ens cal, de fet, un canvi de mentalitat en aquest punt essencial.

El papa Francesc subratlla amb vigor que «cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana» (EG 20), tenint en compte l’afirmació central indicada abans que «tot el Poble de Déu anuncia l’Evangeli». Es tracta «d’un poble amb molts rostres» (EG 115-118), donat que s’encarna en els pobles de la terra, cadascun amb la seva pròpia cultura. També incideix en el fet que cal «portar l’Evangeli a les persones que cadascú tracta, tant als més pròxims com els desconeguts». I afegeix: «és la predicació informal que es pot realitzar enmig d’una conversa i també la que realitza un missioner quan visita una llar» (EG 127). Es tracta de la proposta positiva de la fe cristiana en el fer de cada dia, on cada cristià esdevé membre actiu.

D’altra banda, cal incidir en la vocació de l’Església a la universalitat, en el fet que Déu ens salva formant un poble al qual tothom hi és cridat (Lumen gentium 9). El papa Francesc, tot glossant i enfortint aquestes afirmacions del Concili Vaticà II, ensenya:

Aquesta salvació, que realitza Déu i anuncia joiosament l’Església, és per a tots […]. Ha escollit convocar-los com a poble i no com a éssers aïllats. Ningú no se salva sol […]. Déu ens atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que suposa la vida en una comunitat humana. Aquest poble que Déu s’ha escollit i convocat és l’Església. Jesús no diu als Apòstols que formin un grup exclusiu, un grup d’elit. Jesús diu: «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19). Sant Pau afirma que al Poble de Déu, a l’Església, «no hi ha ni jueu ni grec […] perquè tots vosaltres sou u en Crist Jesús» (Ga 3,28). M’agradaria dir a aquells que se senten lluny de Déu i de l’Església, als qui són temorosos o als indiferents: El Senyor també et crida a ser part del seu poble i ho fa amb gran respecte i amor! (EG 113).

La història humana esdevé història de salvació. És en la nostra història concreta on actua l’amor de Déu. El misteri trinitari de Déu, per un designi d’amor, es manifesta en la història dels homes. Mirades les coses d’aquesta manera, adonem-nos com la realitat humana, el «món», no és merament un lloc sociològic, històric o polític, sinó que, a més, es tracta d’una realitat que cal mirar des de la fe. Cal incidir en el fet que el cristianisme considera que el món, marcat pel pecat, és, amb tot, conservat per l’amor de Déu, aspecte que ens mou a inscriure sense solució de continuïtat la novetat cristiana a l’interior mateix de la història i de les cultures.8

8 Luc Forestier, «Le pape François et la synodalité. Evangelii gaudium, nouvelle étape dans la réception de Vatican II», NRTh 137 (2015) 597-614; aquí, 603-604.

11

D’altra banda, la proposta pastoral del papa Francesc, com ho va ser la del Vaticà II inserint el capítol del Poble de Déu abans de qualsevol funció ministerial concreta o d’un determinat estat de vida en l’Església, és afirmar la primacia de la vida teologal pròpia i comuna a tot cristià. És aquí on s’insereix pròpiament el lloc teològic d’una Església «Poble de Déu». A partir d’aquesta base, tot cristià és cridat a sortir d’ell mateix i esdevenir llevat dins la pasta, a esdevenir «sal» i «llum». La força d’aquesta concepció teològica no es troba, per tant, en un augment de «poders» que cal conferir als laics, sinó en un canvi de lògica radical, que privilegia l’«ésser» per damunt de les «funcions» concretes, la vida cristiana per damunt d’aquells ministeris que, sempre necessaris, es troben al servei d’aquesta vida i, en definitiva, de tot el Poble de Déu.9 Primer som tots «deixebles»; després vindran els ministres ordenats o aquells altres designats per a un servei concret. És aquella «dignitat» que afirmava sant Lleó Magne, referint-se a tot cristià:

Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, ja que participes de la naturalesa divina […]. Recorda de quin cap i de quin cos ets membre […]. Pel sagrament del baptisme et vas convertir en temple de l’Esperit Sant.10

Si fóssim conscients d’això, tots —tant pastors com fidels—, pel sol fet de ser cristians, posaríem el llistó molt més alt. És allò que proclamava, ja en els anys de 1930 del segle passat, l’eminent canonge Carles Cardó, fill de Valls, en la seva famosa obra La nit transparent:

Cal ser més exigent amb si mateix. Cal posar més amunt el punt d’abast de la nostra ambició […]. Aquesta és una de les penetracions més profundes del cristianisme dins la naturalesa humana […]. El Crist comença per dir-nos fills de Déu i cridar-nos a participar de la glòria del Pare.11

9 Dario vitali, Popolo di Dio, Assisi: Cittadella Editrice 2013, 8.200. Cal indicar també, que quan Lumen gentium, n. 4 posa en relleu l’acció unificadora de l’Esperit Sant en dos nivells diversos, s’explicita en primer lloc «la comunió» abans que «el ministeri». I comenta Gérard Philips a aquest passatge: «La prioritat correspon a la comunió, donat que el ministeri fou instituït per al seu servei» (Gérard philips, La Iglesia y su misterio en el Concilio Vaticano II. Historia, texto y comentario de la Constitución «Lumen gentium», I, Barcelona: Herder 1968, 114).

10 Sant Lleó Magne, Sermo 21 (In nativitate Domini), 3: PL 54, 192-193 = BAC 291, 72; vegeu Jean-M. René tillarD, La Iglesia local. Eclesiología de comunión y catolicidad, Salamanca: Sígueme 1999, 329-330.

11 Carles carDó, «Consciència», a iD., La nit transparent, Barcelona: Barcelonesa d’edicions 1935, 31989, 157-158.

12

I, d’altra banda, el recordat i estimat arquebisbe Josep Pont i Gol, en la seva exhortació pastoral Tots som Església, ensenyava:

El Concili Vaticà II ha volgut desvetllar-nos a tots i ens ha recordat que tots els creients en Crist formem, des del nostre baptisme, un poble, el Poble de Déu, és a dir, l’Església, on tots tenim la nostra part en la responsabilitat i també en la missió. Tinguem per cert que en l’Església, encara que alguns dels seus membres han estat constituïts doctors i pastors per al servei dels altres, hi ha autèntica igualtat quant a la dignitat i a l’acció comuna en l’ordre a l’edificació del Cos de Crist.12

Es tracta d’un pensament altament curós de la vida concreta i de la missió eclesial de cada creient. En aquest sentit, sant Agustí va poder dirigir-se als seus cristians amb aquelles admirables paraules que es troben reproduïdes en el mateix Concili Vaticà II (Lumen gentium 32):

Si m’espanta allò que soc per a vosaltres, em consola allò que soc junt amb vosaltres. Perquè per a vosaltres soc bisbe, amb vosaltres soc cristià. Aquell és el nom del càrrec, aquest, el de la gràcia; aquell, el del perill, aquest, el de la salvació.13

Demanem, per tant, que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església valorant més adequadament la dignitat comuna de ser cristians i considerant que tots formem part del Poble sant de Déu.

12 Arquebisbe Josep pont i gol, Exhortació pastoral Tots som Església. Als laics de l’Església de Tarragona (23-XI-1972), a 25 anys de presència i de fidelitat, Arquebisbat de Tarragona 1976, 59-62; aquí, 60.

13 Sant Agustí, Sermo 340, 1: PL 38, 1483.

15

2. Creure en una església que «surt» a l’enContre dels altres i fa atraCtiva la fe

Ja en la seva primera resolució, el Concili Tarraconense manifesta el «caràcter secular i plural de la societat catalana» i ensenya:

Sentim el goig d’anunciar l’Evangeli del Regne de Déu, i el vivim en la nostra societat concreta, marcada per la secularització i pel pluralisme [… que] impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels Estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i amb la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa, però, pèrdua d’influència social i de poder. Entre les conseqüències negatives s’hi compten la dificultat d’especificar el rol públic de l’Església en les societats modernes, dificultat que s’accentua quan hom oblida la mediació necessària entre fe i societat que és la comunitat de la fe. Altres conseqüències negatives són la ignorància i l’indiferentisme religiós, que actuen com un element d’erosió de la mateixa dimensió comunitària de la fe (CPT 1).

Aquest passatge, escrit fa vint-i-cinc anys, ja intuïa la indiferència religiosa del nostre món occidental, malgrat ser escrit encara al final d’una etapa que en podríem anomenar encara de «cristiandat». Perquè avui, una de les qüestions fonamentals que ens hem de plantejar en la nostra Església és la de «fer significatiu l’acte de creure», de fer atractiva la fe. Per tant, el pensament d’inspiració cristiana promogut per tots els membres del Poble de Déu, haurà d’esforçar-se per fer descobrir en les inquietuds i projectes, en les negacions i esperances, en els temors i angoixes dels nostres contemporanis,14 la «petjada» del Déu veritable, la nostàlgia de Déu, del totalment Altre. Cal suscitar en l’home d’avui el desig d’una Paraula nova i eterna a la vegada. Cal, per tant, un laboriós exercici de la intel·ligència. Aquest és un veritable treball «d’Església en sortida», com explicita el papa Francesc, i de no quedar-nos merament a fer el que sempre s’ha fet, treballant únicament per la resta que es troba dins l’Església:

Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist […]. Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats […]. Si alguna cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos

14 Tant el Vaticà II (Gaudium et spes, 1) com el Concili Tarraconense (n. 1), afirmen que aquests neguits i esperances en gran mesura són també nostres.

16

en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6,37) (EG 49).

En acabar l’Últim Sopar de Jesús amb els seus deixebles, l’evangelista indica que «després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres» (Mt 26,30). Aquell cant entonat per Jesús i els seus deixebles després de l’Últim Sopar, un cant que proclamava l’eterna misericòrdia de Déu, orienta cap al moment on la mateixa misericòrdia es fa passió. És el moment en què la fe no té por de la història, és a dir, de la realitat concreta i, amb ella, la mateixa fe es fa clam i súplica, drama que, fins i tot, pot conèixer la suor de la sang. Quan l’Eucaristia és celebrada segons el desig de Jesús, es canta la misericòrdia del Senyor i hom és capaç de no tenir por i de «sortir» tot afrontant la realitat, és a dir, hom és capaç de «sortir» cap a la muntanya de les Oliveres.

És quan se «surt» quan un s’adona que darrere la desesperació i les actituds nihilistes o indiferents de l’home d’avui es pot amagar un inconfessat desig de plenitud. Aleshores és quan un té la possibilitat de veure en els signes del nostre món alguna cosa que, des de la insuficiència de l’humà, apunta cap a un àmbit de transcendència. Es tracta d’un treball constant i humil, un treball que s’ha d’entendre com una veritable «preparació per a l’Evangeli».

De fet, en un altre àmbit, ja ho intuïa el filòsof Martin Heidegger (a. 1966) quan, al final de la seva vida, afirmava en una entrevista: «Només un déu pot encara salvar-nos» i, per tant, cal que estiguem preparats per esperar-lo.15 O el que ja molt abans (a. 1927), José Ortega y Gasset indicava que cal «recrear una sensibilitat catòlica partint de l’ànima actual»; «renovar el camí entre la ment i els dogmes»; «il·luminar en el nostre propi fons […] una predisposició catòlica».16

15 Martin Heidegger, en resposta a la pregunta de si davant el poder de la tècnica podrien fer alguna cosa l’individu o la filosofia, afirma: «Si se’m permet respondre d’una manera breu i, potser, una mica tosca, però després d’una llarga reflexió: la filosofia no podrà operar cap canvi immediat en l’estat actual de les coses. Això val no sols per a la filosofia, sinó especialment per a tots els esforços i afanys merament humans. Només un déu pot encara salvar-nos. L’única possibilitat de salvació la veig en el fet que preparem, amb el pensament i la poesia, una disposició per a l’aparició del déu o per a la seva absència en l’ocàs [...]. El màxim que podem fer és preparar una disposició per esperar-lo [...]. [Perquè], davant la “im-posició” de la tècnica [...], la filosofia ha arribat a la seva fi» (Martin heiDegger, Escritos sobre la Universidad alemana [edició a càrrec de R. Rodríguez], Madrid: Tecnos 1989, 51-83; la cita textual, a p. 71-72).

16 José ortega y gasset, «Espíritu de la letra» [1927], a iD. Obras Completas, III, Madrid: Revista de Occidente 1947, 565.

17

Es tracta d’un compromís o d’una tasca humil, però decisiva. Perquè l’home, tot i sabent-se sense rumb, pot negar-se a esperar; pot no estar disposat a escoltar una paraula nova, aliena als seus esquemes, i que el comprometi realment, és a dir, que canviï el rumb de la seva vida. Per això la importància d’aquesta «disposició per a l’esperança», de preparar les ments perquè s’obrin i escoltin. En aquesta tasca, com ja intuïa Heidegger, en la nostra societat postmoderna el poeta pot ser millor mestre que el simple filòsof-raonador. D’aquí que el nostre diàleg amb el món impliqui una forta dosi d’humilitat, hagi d’incidir fonamentalment en la bellesa i coherència del missatge proposat, i que aquest vagi acompanyat del testimoni concret de vida cristiana, és a dir, de la santedat.

Això no obstant, els cristians podem anar més lluny que Heidegger: des de la nostra perspectiva de fe, podem ser un ferment innovador de la postmodernitat, perquè sabem que qui ens pot salvar no és «un déu», sinó «el Déu fet home», Jesucrist, Paraula nova i Llum necessària.

Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà del coratge de sortir cap als allunyats i els qui es mostren indiferents a la fe cristiana, tot procurant de fer significativa i atractiva la convicció de fe que portem al fons del cor.

19

3. CerCar el «diàleg» ConstruCtiu amb els altres, fent servir Paraules que exPliquin el que vivim

El Concili Tarraconense, quan es pregunta què és evangelitzar, entre altres coses, ensenya:

L’evangelització no és un mer procés mecànic de donar i rebre: l’evangelització brolla allà on s’estableix l’encontre entre persones, amb una relació positiva i amb una comunicació interpersonal. «Quan hi ha caritat i amor» s’obre la porta a la bona notícia que ve de Déu.

Per això, fidels a les veus d’aquest Concili i a les de l’Etapa Diocesana de Reflexió, podem dir que evangelitzar és descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’escalf de l’Esperit; és establir les mediacions oportunes per tal que les persones senzilles, i tal vegada afligides, puguin trobar-se amb Déu (CPT 1).

De fet, poc abans, subratlla «el profund respecte envers tots aquells que no comparteixen les nostres conviccions» (CPT 1). I, poc més endavant, ensenya:

El Concili Provincial Tarraconense insta les nostres Esglésies i tots els seus membres perquè, mitjançant la predicació ordinària i extraordinària, les celebracions litúrgiques, la seva presència en els mitjans de comunicació social, l’acció comunicativa de laics competents i el testimoniatge de la caritat que intenta donar resposta a les necessitats de la gent, assumeixin la missió d’anunciar la salvació de Crist, tot il·luminant amb la fe i amb l’esperança les grans qüestions de l’existència, a les quals sols l’amor de Crist pot donar sentit ple (CPT 2).

En una actitud d’atenció constant als «signes dels temps» del nostre món d’avui, la «preparació per a l’Evangeli» procura cercar sempre un terreny comú entre l’home d’avui i la seva cultura d’una banda i la fe cristiana de l’altra. Aquest terreny comú és condició indispensable per a poder fer comprensible el missatge cristià: és el diàleg entès en la seva dimensió positiva. Es tracta de la trobada, de l’encontre, establint les mediacions oportunes, com hem vist que afirmava el Concili Tarraconense.

L’exemple més clar del Nou Testament d’aquesta actitud el trobem en el discurs de sant Pau a l’Areòpag d’Atenes (Ac 17,16-34). En aquest discurs es troben la fe cristiana i el pensament grec. Pau s’esforça a vincular la proposta cristiana amb les idees de l’auditori grec, fins al punt que presenta l’Evangeli no com una ruptura, sinó com a perfecció de la filosofia grega. Pau no s’acontenta amb la confrontació sinó que va més enllà. I ho fa des de la seva visió cristiana de la història: Si Crist és «la plenitud dels temps» (Ef 1,23), la saviesa de Déu i la seva veritat, llavors

20

la resta de savieses —i entre elles també la grega— son ignoràncies però no falsedats. La ignorància per ella mateixa condueix, fa possible la veritat. Veiem, doncs, com a partir de la recerca d’un terreny comú per al diàleg, no es distorsiona ni es dissimula en cap moment la novetat cristiana. Pau no dilueix l’Evangeli en el models de pensament d’un auditori: els fets salvífics de la mort i resurrecció de Crist no queden desvirtuats, sinó situats en el centre de la fe i de la comprensió de la veritat cristiana.17

Coneixem la reacció i l’aparent fracàs de Pau en la seva proposta. Un fracàs relatiu, ja que s’afirma en el darrer verset del passatge (v. 34): «Alguns homes s’adheriren a ell i cregueren, entre ells Dionís l’Areopagita, una dona anomenada Damaris i d’altres amb ells.» Això demostra com la llavor de la Paraula evangèlica donarà el seu fruit en uns quants, però no tornarà «infecunda», com afirma el profeta, «sinó que complirà la missió que se li havia confiat» (Is 55,11).

Cal indicar que en aquest episodi, Pau proporciona un model d’aproximació del cristianisme a la cultura grega que va ser seguit per la majoria dels primers pensadors cristians, des de sant Justí18 i els primers apologetes, passant pels alexandrins Climent i Orígenes, fins al mateix sant Agustí. Encara avui ho podem proposar com el camí correcte per a endegar un diàleg fecund amb les «veritats» que puguin donar-se en el nostre món d’avui, sense per això haver de diluir l’Evangeli i buidar-lo de la seva novetat específica. L’encíclica Redemptoris missio de sant Joan Pau II, a propòsit del diàleg interreligiós, ensenya:

El diàleg no neix d’una tàctica o d’un interès, sinó que és una activitat amb motivacions, exigències i dignitat pròpies: és exigit pel respecte profund envers tot allò que en l’home ha obrat l’Esperit, que «bufa on vol» (Jn 3,8). Amb això l’Església mira de descobrir les «llavors de la Paraula», l’«esclat d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes», llavors i esclat que es troben en les persones i en les tradicions religioses de la humanitat.19

En fidelitat al Vaticà II, el cristianisme ha de saber fer descobrir millor el seu caràcter de repte, de realisme, d’exercici de la veritable llibertat, de religió unida a la vida del cos i no sols de la ment. «En un

17 Precisament, l’aparent fracàs de la seva proposta no implicarà en Pau un desvirtuament del missatge, sinó que aprofundirà encara més en la novetat cristiana del Déu de Jesucrist: 1Co 1,18.22-24.

18 Es tracta de la seva teologia del Logos spermatikós, un veritable pont entre la filosofia i el cristianisme: valoració de les bones llavors que Déu (el Logos) ha sembrat en el camp del món (Sant Justí, 2 Apol., 13, 3-6: BAC 116, 276-277).

19 Joan Pau II, Encíclica Redemptoris missio (7-XII-1990), n. 56.

21

clima d’indiferència religiosa, és necessari transmetre teòricament i testimonialment un cristianisme que ressalti la unió estreta entre la causa de Déu i la causa de l’home.»20 A la nostra societat postmoderna, el misteri d’un Déu sempre sorprenent per la immensitat del seu amor i per la seva acció en la història dels homes pot adquirir una major bellesa. D’aquí la importància de recuperar un llenguatge explicatiu, «narratiu». Davant les formulacions abstractes i intemporals, cal tornar a un llenguatge narratiu propi dels evangelis, que mostri i trameti l’experiència de Déu. En realitat, es comunica millor amb la narració que no pas amb l’argumentació. Ha afirmat recentment el papa Francesc:

Jesús mateix parlava de Déu no amb discursos abstractes, sinó amb paràboles, narracions breus, tretes de la vida quotidiana. Aquí la vida es fa història i després, per a qui l’escolta, la història es fa vida: aquesta narració entra en la vida de qui l’escolta i la transforma.21

Des d’aquesta teologia narrativa s’aconseguirà una major sensibilitat per a captar i sentir la presència de Déu en les tasques de la vida quotidiana i poder arribar així a una veritable experiència del Déu revelat en Crist.

És la mateixa fe en la seva dimensió d’«acte lliure» i de «veritat gratuïtament revelada» el que cal fer intel·ligible per a l’home d’avui, amb un llenguatge apropiat i un testimoniatge coherent de vida cristiana. Es tracta de trobar un llenguatge significatiu que impliqui una acollida positiva i, a la vegada, un acompanyament. Cal poder establir aquells contactes que puguin derivar en un veritable encontre interpersonal amb Jesucrist. El papa Benet XVI, en el Decret de constitució del nou Consell Pontifici per a la promoció de la nova evangelització, tot recordant la seva primera encíclica, ensenyava:

No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva» (Deus caritas est, n. 1). De manera anàloga, a l’arrel de tota evangelització no s’hi troba un projecte humà d’expansió, sinó el desig de compartir el do inestimable que Déu ha volgut donar-nos, fent-nos participants de la seva pròpia vida.22

20 José gómez lópez, «Sugerencias para una respuesta teológico-pastoral a los retos de la actual atmósfera cultural», a Gozo y Esperanza. Memoria Prof. Dr. Julio A. Ramos Guerreira, Salamanca: Universidad Pontificia 2006, 468-470.

21 Francesc, Missatge per a la 54 Jornada mundial de les Comunicacions Socials: «Perquè ho puguis explicar i gravar en la memòria (vegeu Ex 10,2). La vida es fa història» (24-I-2020), n. 3.

22 Benet Xvi, Motu propi Ubicumque et semper (21-IX-2010), Introd.

22

Per tant, cal un llenguatge intel·ligible i adequat a l’interlocutor concret. A més a aquest llenguatge hi ha de correspondre un pensament, una escolta i una contemplació que invitin a llegir la pròpia vida a la llum de l’Evangeli. En aquest sentit, el millor llenguatge és aquell que expliqui allò que vivim com a creients, el llenguatge «narratiu» de la pròpia experiència de fe. La intel·ligència cristiana ha de fer saber descobrir que el missatge cristià no es redueix a una simple deducció intel·lectual, sinó que es tradueix en una vida, en un testimoni, en una forma concreta de viure i actuar en el món.

Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església essent homes i dones de diàleg, amb la capacitat de comunicar la pròpia experiència de fe.

25

4. ProPosar la fe en Positiu, resPeCtant els temPs i l’hora de déu

Afirma el Concili Tarraconense:Volem que el nostre llenguatge oral i escrit sigui senzill, clar, adaptat i entenedor, traspassat per aquella llum que porta l’alegria als cors i que els abrusa en descobrir Crist, mestre i Senyor (vegeu Lc 24,32) (CPT 1).

El Concili demana als pastors de parròquies, de comunitats i de moviments, i a tots els qui estan en missió en el món obrer, de la salut, de l’ensenyament, etc., que en totes les circumstàncies en què entrin en contacte amb els practicants ocasionals o amb els no practicants (en activitats parroquials, en la preparació i celebració dels sagraments, en les exèquies i en tot tracte personal) anunciïn Jesucrist salvador amb un gest i amb un llenguatge capaços de comunicar la tendresa i l’amor de Déu (CPT 4).

El Concili […] insta els rectors de parròquies de ciutat o rurals, els religiosos i religioses, els laics i laiques amb responsabilitats pastorals, a afavorir espais de trobada i de diàleg amb els joves del seu voltant per tal de créixer en el coneixement i estima del món jove i així establir vincles evangelitzadors amb els joves allà on es troben (CPT 26).

A la nostra Església ens cal, més que mai, una «actitud propositiva». L’Evangeli no es «posposa» ni s’«imposa», sinó que es «proposa».23 El nostre moment cultural exigeix accentuar el que podríem anomenar «un pensament de proposta positiva». Els qui treballeu amb els joves, això ho sabeu prou bé.

No es pot negar que, des del Vaticà II fins als nostres dies, malgrat les tensions òbvies entre involució i renovació, s’ha fet un esforç ampli i generós per acollir tot allò d’acceptable que el pensament, la cultura i la societat ens oferien. Els mateixos documents del Vaticà II, el Concili Tarraconense de 1995 i el mateix Magisteri postconciliar, tenen marcadament un llenguatge de «proposta positiva». Però fa la impressió que, moltes vegades, el pensament cristià ha anat edificant-se també i en gran mesura només com a «resposta» a objeccions i crítiques concretes, deixant en segon terme la «proposta positiva» específicament cristiana. El pensament cristià s’ha edificat en gran part sobre el «no», la negativitat i la prohibició, i no sobre el «sí», sobre la vida i la joia de ser de Crist i de la seva Església.

Sigui com sigui, l’Església ha de ser més conscient d’aquest fet, i incidir molt més explícitament en un discurs propositiu. Per aquest motiu, en el diàleg amb el món, un dels més urgents exercicis que convé dur a terme 23 Vegeu Joan Pau II, Trobada amb els joves a Cuatro Vientos (Madrid) (3-V-2003):

«Testimonieu amb la vostra vida que les idees no s’imposen, sinó que es proposen.»

26

—des de la jerarquia fins al mateix laïcat— és «proposar positivament» la veritat cristiana i no limitar-nos a «donar respostes» a la defensiva davant determinades objeccions i desqualificacions. Perquè l’Església fa. I el que realment importa no és tant el que puguin dir els mitjans de comunicació, sinó la vida real dels cristians i la seva contribució a la salvació del món. Encara que a vegades aquest esforç pot quedar desapercebut, la clau és que l’Església sigui coherent amb el que hagi de fer. Com afirmen els bisbes francesos, «una pastoral d’acollida ha d’arribar cada vegada més a ser una pastoral de proposició».24 En el seu diàleg amb el món, «l’Església ha d’enfrontar-se a les situacions donant sortides, donant esperança, donant il·lusió, donant perspectives de futur, proposant positivament les coses. Els cristians no som els homes del «no», sinó els homes i les dones del «sí» a Déu, a la vida, a la solidaritat, a la caritat.

Aquesta actitud propositiva s’haurà d’exercir sempre tenint present la superioritat del «temps», del «procés personal» de cada un, per damunt dels «espais» suposadament aconseguits. Ensenya el papa Francesc:

Aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses, o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat. És una invitació a assumir la tensió entre plenitud i límit, atorgant prioritat al temps. Un dels pecats que de vegades s’adverteixen en l’activitat sociopolítica consisteix a privilegiar els espais de poder en comptes dels temps dels processos. Donar prioritat a l’espai porta a embogir-se per tenir-ho tot resolt en el present, per intentar prendre possessió de tots els espais de poder i autoafirmació. És cristal·litzar els processos i pretendre aturar-los. Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais. El temps regeix els espais, els il·lumina i els transforma en baules d’una cadena en creixement constant, sense camins de retorn. Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquin en importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat (EG 223).

Cal indicar que en la mateixa dinàmica dels Evangelis en general i de la resta de llibres del Nou Testament, hi trobem una preferència pel temps, pel moment oportú, per l’hora oportuna…, pel respecte a la situació i el procés personal de l’altre, en l’absència de tot poder o d’espais aconseguits. Aquesta manera de procedir és la que es troba impregnada per l’esperit de les benaurances i del Càntic de Maria. Es tracta de la capacitat d’estar en

24 «La pastorale dite “ordinaire”, souvent vécue comme une pastorale de l’accueil, doit de plus en plus devenir aussi une pastorale de la proposition» (Bisbes de França, Proposer la foi dans la société actuelle. Lettre aux catholiques de France, París: Cerf 1997, 38).

27

el lloc de l’altre, de la capacitat d’ajudar i acompanyar en l’espai de l’altre, amb una actitud propositiva, atenta i vigilant, per tal de poder actuar en el moment precís, tot cercant l’hora de Déu.

Aquesta és precisament, en l’ensenyament del papa Francesc, la perspectiva de l’exhortació apostòlica Amoris lætitia i, especialment, la del seu capítol vuitè, que porta per títol «acompanyar, discernir i integrar la fragilitat» de les persones que conviuen al marge del matrimoni tal com l’entén l’Església.25 «Encara que l’Església entén que tota ruptura del vincle matrimonial va contra la voluntat de Déu, també és conscient de la fragilitat de molts dels seus fills.»26 I a continuació, s’indica que es proposa un procés, un camí, el trobar el temps i l’hora oportuna a les persones que es troben en aquestes situacions. Perquè el remei necessari de tota fragilitat no són la duresa o l’exclusió sinó la misericòrdia, que és el bàlsam que tot ho pot curar.27

El «Vés, i tu fes igual» de Lc 10,37 és una invitació a mobilitzar les energies d’amor que tota persona humana porta a dintre del cor. En aquest sentit, val a dir que la paràbola del bon samarità (Lc 10,25-37) és un dels fonaments teològics i espirituals del capítol vuitè de l’exhortació Amoris lætitia i una de les claus de volta fonamentals de la teologia del papa Francesc. En aquest capítol, es proposen tres termes clau com a desenvolupament d’una acció misericordiosa que dugui a la pràctica l’ensenyament evangèlic: acompanyament, discerniment i integració. Citant un passatge de la Evangelii gaudium, afirma el Papa:

Comprenc els qui prefereixen una pastoral més rígida que no doni lloc a cap confusió. Però crec sincerament que Jesucrist vol una Església atenta al bé que l’Esperit vessa enmig de la fragilitat: una Mare que, al mateix temps que expressa clarament el seu ensenyament objectiu, «no renuncia al bé possible, encara que corri el risc de tacar-se amb el fang del camí (EG 45).28

25 Francesc, Exhortació apostòlica postsinodal Amoris lætitia, sobre l’amor en la família (19-III-2016). Vegeu Ateneu Universitari Sant Pacià, «Reflexió teològica i pastoral sobre alguns aspectes de l’exhortació apostòlica postsinodal Amoris lætitia del papa Francesc», RCatT 41/2 (2016) 665-682; S. pié ninot, Guía de lectura e interpretación de «Amoris lætitia», Madrid: PPC 2017. Vegeu també l’aportació del Prof. Maurizio gronchi, «Consciència moral i discerniment espiritual», a Congrés sobre l’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església (Barcelona, 12-14 novembre 2019) [en premsa].

26 Francesc, Exhortació apostòlica postsinodal Amoris lætitia, n. 291.27 Sobre aquesta qüestió, vegeu la ponència de Margarida BoFarull, «Una Església mare de

misericòrdia i samaritana», a Congrés sobre l’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església (Barcelona, 12-14 novembre 2019) [en premsa].

28 Vegeu també, Francesc, Exhortació apostòlica postsinodal Amoris lætitia, n. 308.

28

Que la nostra actitud com a Església diocesana i de cada creient en particular sigui aquesta assenyalada pel Papa. Que els «missioners de la misericòrdia» ens ajudin en aquest propòsit! Acompanyem les persones, ajudem, integrem. L’aportació cristiana esdevé sempre una crida a viure l’estimar i el donar-se amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit.

Demanem en la pregària que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà d’una proposta positiva de la fe en els nostres ambients, tot respectant en cada home i en cada dona l’hora oportuna, l’hora de Déu. Perquè, com ensenya el Vaticà II, «hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat d’associar-se al misteri pasqual de Crist de la manera que Déu sap» (Gaudium et spes 22).

31

5. ser ConsCients que els Cristians som «l’ànima del món»

Afirma el Concili Tarraconense en la seva referència inicial a «l’opció per la comunitat»:

Voldríem que la Paraula i l’Esperit de Déu poguessin actuar amb tota la seva força. Qui rep aquests dons lliurement queda incorporat a la comunitat de la fe, tot aportant-hi els carismes amb què l’Esperit Sant l’ha dotat, i també les seves maneres de ser amb l’especificitat pròpia del poble al qual pertany el creient. D’aquesta manera s’il·lumina el procés d’evangelització com el de participar en les riqueses del Crist (CPT 1).

I més endavant, en explicitar la missió del laïcat en l’evangelització, amb un to positiu, entre altres passatges que podríem esmentar, hi trobem escrit:

Cal realitzar una tasca de conscienciació i de formació de tots els cristians i cristianes de cara a viure amb coherència la fe i la vida, a poder donar raó de l’esperança i a testimoniar l’amor de Déu (CPT 25).

El Concili Tarraconense, com ho va fer el Concili Vaticà II, manté sempre un to positiu i elevat davant els reptes inherents de la proposta cristiana. I és interessant notar com, en ambdós concilis, allò humà no es desvincula de la dimensió transcendent i religiosa. En ells hi trobem una proposta centrada en el misteri de Déu; és a dir, una autonomia conscient que el secret de la grandesa i de la profunditat del missatge que tenen per proclamar, es troba en el misteri de Crist (Gaudium et spes 22).

Des d’aquesta posició centrada en Déu, arrela allò més peculiar del compromís cristià, que és l’anunci de Crist com a salvació de Déu:

És des de l’experiència personal i comunitària de la salvació de Déu, que comunica pau, serenor i goig profunds, en confluència amb el dolor i amb el pes del viure humà, que podrem esdevenir encomanadors de la bona notícia als homes i dones amb els quals la vida ens fa trobadissos. Per això cal descobrir, contemplar, estimar, agrair i celebrar la presència i l’obra de Déu en cada persona, que es dóna abans que nosaltres hi arribem. Aquest reconeixement de la iniciativa gratuïta de Déu podria apaivagar el neguit que neix del nostre protagonisme errat (CPT 1).

D’aquí que ambdós concilis explicitin la «naturalesa missionera» de l’Església peregrina (vegeu Ad gentes 2): l’Església «és enviada a totes les nacions per a ser «el sagrament universal de salvació» (Ad gentes 1).

32

Aquest compromís missioner demana una actitud que podríem anomenar «de to vital elevat». Els cristians hem de fer nostra aquella convicció del Vaticà II, que es troba al final del número 38 de la Lumen gentium, en la conclusió del capítol dedicat als laics, quan tot esmentant un passatge de la Carta a Diognet (segle II),29 ensenya: «En una paraula, “allò que és l’ànima en el cos, ho han de ser en el món els cristians”.» Aquesta manera tan ferma de proclamar el que els cristians són en el món i per al món tradueix una actitud que podríem anomenar de «to vital alt», amb més sensibilitat per la tasca que cal realitzar en el món —és a dir, la proposta específicament cristiana— que les dificultats que pugui comportar aquesta missió. «Quina audàcia suposa una afirmació com aquesta!», escriu Henri de Lubac en el comentari a aquest passatge, i afegeix:

El cristià que la va proferir no era sinó la veu d’un petit ramat, miserable i perseguit, tingut per menyspreable pels savis i poderosos del món. Aquest grup tan modest, a l’hora de la veritat, anava creixent ràpidament. Eixamenava cada dia i un bon observador hauria pogut preveure des de llavors que no gaire tard havia d’enfonsar l’Imperi. Però no era aquesta previsió la que inspirava en el nostre cristià la seva audàcia tranquil·la i segura. No era cap previsió terrenal del futur. Era únicament la seva fe. Era la consciència que havia de parlar en el nom de l’Església de Déu.30

Des d’una òptica merament humana, l’afirmació esdevé audaç i arrogant. Però aquesta audàcia i arrogància tenen la seva raó de ser en la fe. Es tracta d’una afirmació que no té el seu fonament en la constatació d’un poder humà, ni es recolza en les simples forces humanes de l’Església. En canvi, es troba fonamentada en la fe, en la convicció que Déu, revelat en Crist, ha disposat així les coses. D’aquesta manera, el passatge no és més que l’expressió d’una profunda convicció de l’Església naixent: no som res per nosaltres mateixos, no som res «en» el món; però ho som tot «per al» món, per la gràcia de Déu. Per això, pràcticament en la mateixa època, també sant Ireneu podia dir que l’Església ha d’«animar» la creació, donat que en ella s’hi troba dipositada «la comunicació de Crist, és a dir, l’Esperit Sant».31

La situació de l’Església d’avui, en un món occidental àmpliament secularitzat, no deixa de tenir moltes semblances amb la dels primers cristians.

29 Carta a Diognet, c. VI, n. 1-2.7.10: SChr 33, 65-67 = «Discurs a Diognet» a Apologetes del segle II (Clàssics del Cristianisme, 41), Barcelona: Proa 1993, 254. La Carta a Diognet explicita que els cristians «són» l’ànima del món. En canvi, Lumen gentium 38, d’una forma més modesta, afirma simplement que ho «han de ser [hoc sint]».

30 Henri De luBac, «Ecclesia Mater», a iD., Meditación sobre la Iglesia, Madrid: Encuentro 1984, 192; original francés de 1953.

31 Sant Ireneu, Adv. hær., III, c. 24, n. 1: SChr 211, 472-473.

33

De nou, els cristians que s’esforcen per a viure de manera coherent la seva fe som «un petit ramat» dispers enmig d’una societat que programa la seva vida al marge de l’Església. Però, malgrat tot, com ensenya també el Concili Vaticà II, «aquest poble messiànic», «encara que aparegui moltes vegades com un petit ramat, és, amb tot, el germen fermíssim d’unitat, d’esperança i de salvació per a tota la humanitat» (Lumen gentium 9). Per tant, els cristians no podem resignar-nos a acceptar una consciència de marginació. Hem d’actuar amb la convicció que, amb tot, i no certament pel que som i valem, sinó per la nostra mateixa condició de cristians, hem de ser l’ànima del món. I ho hem de ser en una societat a la vegada global i plural, on les ofertes de sentit o de «sense sentit» s’han multiplicat i on tot hi cap.

Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà de cristians valents i decidits, convençuts que tenen un tresor a compartir i amb un missatge d’esperança i de salvació destinat a tota la humanitat.

35

6. treballar Per una església més sinodal, que valora la fe de tots els batejats

El Concili Tarraconense, ja en el capítol primer dedicat a l’anunci de l’Evangeli en la nostra societat, recomana potenciar en l’Església els diferents organismes de diàleg i de corresponsabilitat:

El Concili Provincial Tarraconense recomana vivament la creació de Consells de Pastoral en els diversos àmbits de la vida de l’Església: parròquies (o grups de parròquies veïnes quan aquestes són tan petites que no permeten de tenir-ne), arxiprestats, diòcesis, o la potenciació dels ja existents, a fi que siguin realment una mediació eficaç per a fer realitat la comunió i la corresponsabilitat de tots els membres de les respectives comunitats i llur acció evangelitzadora (CPT 32).

I més endavant, en l’últim capítol dedicat a la comunió eclesial i la coordinació interdiocesana, dedica tot un apartat a «l’exercici de la corresponsabilitat en l’Església diocesana», recomanant que —en una resolució considerada prioritària— «els cristians laics tinguin responsabilitats directives en l’Església diocesana» (CPT 134), que «el Consell Presbiteral i el Consell de Pastoral puguin complir amb encert la seva missió d’òrgans consultius» (CPT 135), que «en les qüestions importants per a la vida de la diòcesi» «el bisbe segueixi el vot dels consells» i que, amb una «adaptació a cada situació i possibilitats», en les parròquies i en cada arxiprestat hi hagi «establert un consell de pastoral» (CPT 137).

Si del Concili Tarraconense passem al mestratge del papa Francesc, que parteix de l’Església com a «Poble de Déu», s’explicita que «en tots els batejats» «actua la força santificadora de l’Esperit que impulsa a evangelitzar» (EG 119). L’Esperit Sant és «l’harmonia del Poble de Déu», «així com és el vincle d’amor entre el Pare i el Fill» (EG 117). I, en aquest sentit, afegeix que «Déu dota la totalitat dels fidels d’una visió de fe —el sensus fidei— que els ajuda a discernir el que ve realment de Déu».

La presència de l’Esperit atorga al Poble sant de Déu «una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet captar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a expressar-les amb precisió» (EG 119; vegeu Lumen gentium 12).32 Per tant, «seria inadequat pensar en un esquema d’evangelització portat

32 Vegeu Zoltan alszeghy, «El sentido de la fe y el desarrollo dogmático», a René latourelle (ed.), Vaticano II. Balance y perspectivas, Salamanca: Sígueme 1989, 105-116. Vegeu també la important monografia de Dario vitali, «Sensus fidelium». Una funzione ecclesiale di intelligenza della fede, Brescia: Morcelliana 1993.

36

endavant per actors qualificats en el qual la resta del Poble de Déu seria només receptiu de les seves accions» (EG 120). En aquesta línia, en el discurs commemoratiu del cinquantè aniversari de la institució del Sínode de Bisbes, afirma Francesc: «El Ramat posseeix un “instint” propi per discernir els nous camins que el Senyor obre a l’Església.»33 En la mateixa línia del papa Francesc, ensenya la Comissió Teològica Internacional:

[Gràcies a aquesta visió de fe] els fidels no sols han de reconèixer allò que està d’acord amb l’Evangeli i de rebutjar el que li és contrari, sinó que també han de percebre el que el papa Francesc va dir «de les noves vies per al camí» de fe del poble peregrí en el seu conjunt. Un dels motius pels quals bisbes i sacerdots han d’estar a prop de la seva gent en el camí i han de caminar amb ells, precisament perquè puguin conèixer aquests «nous camins», tal com el poble els percep. El discerniment d’aquests nous camins, que l’Esperit Sant obre i il·lumina, serà vital per a la nova evangelització.34

Per aquest motiu, l’Església, per mitjà de la seva reflexió teològica, s’ha de posar a custodiar i a aprofundir la fe de tots, sobretot la fe dels senzills. Això ja ho ensenyava el papa Francesc en la seva primera encíclica Lumen fidei:

Així, doncs, la humilitat que es deixa «tocar» per Déu forma part de la teologia, reconeix els seus límits davant el misteri i es llança a explorar, amb la disciplina pròpia de la raó, les insondables riqueses d’aquest misteri […]. Això requereix, per una banda, que la teologia estigui al servei de la fe dels cristians, s’ocupi humilment de custodiar i aprofundir la fe de tots, especialment la dels senzills. Per altra banda, la teologia, donat que viu de la fe, no pot considerar el Magisteri del Papa i dels Bisbes en comunió amb ell com una cosa extrínseca, un límit a la seva llibertat, sinó al contrari, com un moment intern, constitutiu, perquè el Magisteri assegura el contacte amb la font originària, i ofereix, per tant, la certesa de beure en la Paraula de Déu en la seva integritat.35

D’altra banda, la visió de fe de tot el Poble de Déu dóna a l’Església un caire sinodal. «L’acció de caminar tots els cristians, junts i amb diversos ritmes, s’anomena sinodalitat.»36 La sinodalitat posa en el mateix camí els pocs cristians que han rebut el sagrament de l’orde amb la multitud de cristians que no l’han rebut, atès que tots són cridats a continuar l’obra

33 Francesc, Discurs en la commemoració del cinquantè aniversari del Sínode de bisbes (17-X-2015).

34 Comissió Teològica Internacional, El «sensus fidei» en la vida de l’Església (2014), n. 127.35 Francesc, Encíclica Lumen fidei sobre la fe (29-VI-2013),36 Jaume FontBona, «La sinodalitat», RCatT 32 (2007) 357-385; aquí 357.

37

de Jesucrist. «Una Església sinodal és una Església de l’escolta, amb la consciència que escoltar “és més que sentir”» (EG 171).37

D’aquí que, segons el papa Francesc, «el camí sinodal comença escoltant el Poble, que “també participa de la funció profètica de Crist”, segons un principi molt estimat en l’Església del primer mil·lenni: “El que toca a tots ha de ser tractat per tots”.»38 Aquesta connaturalitat s’expressa en el «sentire cum Ecclesia»: sentir, provar i percebre en harmonia amb l’Església. Aquesta és la base i el fonament de la sinodalitat eclesial, en el marc d’una Església Poble de Déu, d’una Església «comunió». Una Església sinodal que explicita la fraternitat cristiana en la vida de cada dia, estarà molt més preparada per afrontar adequadament la reforma en l’Església, així com la seva mateixa tasca evangelitzadora.

L’element essencial d’una actitud de comunió, per damunt d’un simple conformisme de doctrina i de culte i, fins i tot, de la simple submissió a l’autoritat, és la sensació de no trobar-se sol, sinó de formar un sol cos, de portar una única vida, de perseguir una única obra amb els altres catòlics. L’actitud de comunió és no dirigir l’acció i el pensament com si n’hi hagués prou a seguir-se un mateix, sinó dirigir el cor i el pensament sense perdre el contacte amb els altres, sense separar-se del grup del qual es forma part.39 A més, la comunió ha de portar sempre una referència viva, de cap manera servil ni mecànica, a l’autoritat apostòlica. La comunió catòlica és comunió apostòlica: l’Església són aquells que estan amb els Apòstols, i els Apòstols són els qui estan amb Pere (vegeu Mc 1,36; Lc 8,45), expressant així la profunda llei de la comunió catòlica lligada a l’apostolicitat de l’Església.

Amb esperit de comunió, treballem per una Església més sinodal! Pròpiament parlant, assenyala Yves M. Congar,40 l’obra de l’Esperit Sant no consisteix a esclarir «tal cosa» o «tal altra», sinó a animar i realitzar el Cos de Crist. En aquest sentit, l’Esperit Sant obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternals. No pot haver-hi una fe

37 Francesc, Discurs en la commemoració del cinquantè aniversari del Sínode de bisbes; Comissió Teològica Internacional, La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església (2018); vegeu Santiago maDrigal (ed.), La sinodalidad en la vida y en la misión de la Iglesia. Texto y comentario del documento de la Comisión Teológica Internacional, Madrid: BAC 2019.

38 Francesc, Discurs en la commemoració del cinquantè aniversari del Sínode de bisbes: «Quod omnes tangit ab omnibus tractari debet.»

39 Vegeu les consideracions sobre el cisma que ens fa sant Tomàs d’Aquino (Sum. theol., II-II, q.39). L’heretgia s’oposa a la fe, en canvi el cisma s’oposa a la caritat i a la unitat. Tot heretge és, al mateix temps, cismàtic, però no necessàriament tot cismàtic és heretge. Amb tot, al capdavall, no hi ha cisma que no acabi forjant-se en heretgia (Ibid., a.1).

40 Yves M. congar, Vraie et fausse réforme dans l’Église, París: Du Cerf 21969, 241-242.

38

recta sense una vida de comunió fraternal. La persona d’Església sap que, en tota veritable llar, la unitat i la caritat esdevenen indispensables. Sap que no pot fer passar els seus capricis i ocurrències, donat que «esquinçar la unitat és en efecte corrompre la veritat, i el verí de la discòrdia és tan perniciós com el de la falsa doctrina».41 La comunió és, justament, la unitat sense uniformitat, l’harmonia o la simfonia de veus i carismes diversos.

És impossible concebre una Església on no hi actuïn simfònicament dons diversos, on no hi hagi corresponsabilitat, sinodalitat, intercanvis i comunió, ni es vegi que en el seu interior és Déu mateix, en el seu Esperit Sant, que actua, que entaula relacions, comunica i estableix la unitat.42 El principi de l’Església, escriu Johann Adam Möhler, és que «l’home no podria portar una vida cristiana, ni conèixer la seva religió, sense la influència que en ell exerceix la comunitat dels fidels, animats per l’Esperit Sant».43 I Möhler assenyala amb alegria que els Apòstols no reberen l’Esperit Sant més que «reunits en un mateix lloc, i en un mateix sentiment, no formant més que un conjunt de germans».44 En aquest punt, indica Congar,45 apareixen dos termes significatius: «tots reunits en un mateix lloc» (epí to autó) i «unànimes», «unànimement» (homothumadón) (Ac 1,14; 2,1.46; 4,24; 5,12; 15,25; Rm 15,6). És en la comunió amb tot el cos quan es pot entrellucar la veritat total. Aquest és el lloc de l’Esperit que fa jove l’Església! Aleshores, cada cristià podrà parlar totes les llengües, escriu sant Agustí, tan sols vivint en la unitat de l’Església, que les parla totes.46

Demanem, per tant, que l’Esperit rejoveneixi les nostres comunitats per mitjà d’una Església més sinodal i corresponsable. Per a aquesta comesa, «que la força de l’Esperit Sant inspiri i acompanyi totes les [nostres] accions».47

41 «Déchirer l’unité, c’est aussi bien corrompre la vérité, et le poison de la discorde est aussi pernicieux que celui de la fausse doctrine» (Henri De luBac, Catholicisme. Les aspects sociaux du dogme [Unam Sanctam 3], París 1938, 51952, 51). Escriu sant Cebrià: «[L’enemic] inventà l’heretgia i els cismes per a subvertir la fe, corrompre la veritat, esquinçar la unitat» (De unitate Ecclesiæ, 3: SChr 500, 172-175).

42 Yves M. congar, Sobre el Espíritu Santo. Espíritu del hombre, Espíritu de Dios, Salamanca: Sígueme 2003, 82-89.

43 Johann Adam möhler, L’Unité dans l’Église, París: Du Cerf 1938, 18; citat per Yves M. congar, Vraie et fausse réforme, 241-242.

44 Citat per Yves M. congar, Vraie et fausse réforme, 242.45 Yves M. congar, El Espíritu Santo, Barcelona: Herder 1983, 218-219.46 Sant Agustí, Sermo 267, 4: PL 38, 1231; iD., Enarr. in Ps., 147, 19: PL 37, 1929.47 Oració pel Concili Provincial Tarraconense (Secretaria General del Concili, 1993).

41

7. anar al que és l’essenCial de la fe Cristiana, és a dir, l’anunCi de jesuCrist

El Concili Tarraconense, tot glossant l’exhortació apostòlica de sant Pau VI, Evangelii nuntiandi,48 va al cor o al nucli de la fe cristiana, on cal que se centri tota l’activitat eclesial i que, de fet, implica una veritable tasca gradual:

«Anunciar el Crist a aquells qui el desconeixen» és el resum de tot el que entenem per evangelitzar, que, segons Pau VI és un veritable procés: «Renovació de la humanitat, testimoniatge, anunci explícit de Jesucrist, adhesió del cor, entrada a la comunitat, acolliment dels signes [sacramentals], iniciatives apostòliques» (Evangelii nuntiandi, 24) (CPT 1).

Explicar els continguts de la fe és la tasca permanent de tot bon evangelitzador, però cal indicar que és treball de la teologia pròpiament dita. Avui potser més que mai és tasca del Magisteri i de la teologia aprofundir les veritats que es creuen, esclarir allò fonamental, mostrar la seva unitat i profunditat. És una tasca permanent de la «fe que cerca de comprendre», però que en el marc actual adquireix un relleu significatiu. No podem obviar la centralitat del missatge, segons la jerarquia de les veritats i el seu cor que és el perfum genuí de l’Evangeli de Jesús, amb la seva centralitat en el Sermó de la muntanya (Mt 5-7). Ensenya el papa Francesc:

Cal no mutilar la integralitat del missatge de l’Evangeli. Encara més, cada veritat es comprèn millor si se la posa en relació amb l’harmoniosa totalitat del missatge cristià […]. Quan la predicació és fidel a l’Evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica, ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli invita primer que res a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots […]. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu […], no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge correrà el risc de perdre la seva frescor i deixarà de tenir «sentor d’Evangeli» (EG 39).49

48 Pau VI, Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, sobre l’evangelització en el món d’avui (8-XII-1975).

49 En aquesta mateixa línia es troba l’anomenada «ecologia integral» de l’encíclica Laudato si’ del papa Francesc, sobre la cura de la casa comuna (24-V-2015).

42

És necessari, per tant, centrar-nos en el cor de l’«anunci» (kerigma), és a dir, en la sempre nova i fascinant bona notícia de l’Evangeli de Jesús, «que es va fent carn cada vegada més i millor» en la vida de l’Església i de la humanitat (EG 165). És un misteri que enfonsa les seves arrels en la Trinitat però té la seva concreció històrica en un poble peregrí i evangelitzador. Des d’aquesta concentració vital i joiosa del rostre de Déu —Pare ric en misericòrdia—, davalla l’experiència alliberadora de la «mística de viure junts» com a Església, llevat en el món d’aquella fraternitat universal. D’aquí l’imperatiu de fer ressonar el crit dels pobres i descartats de la terra: és la dimensió social de l’evangelització (EG, cap. IV) com a part integral de la missió de l’Església. En una cultura cristianament inspirada, l’accent principal serà descobrir l’empremta trinitària en la creació, que fa que el cosmos en el qual vivim sigui «una trama de relacions», i en el qual «és propi de tot ésser vivent tendir cap a una altra cosa», afavorint una espiritualitat de la solidaritat global que brolla del misteri de la Trinitat, com ensenya el papa Francesc en la seva encíclica Laudato si’.50

Un autèntic diàleg amb el món implica, doncs, un retorn als principis del catolicisme. Com afirmava ja fa anys Yves M. Congar, aquesta és sempre una de les premisses fonamentals d’una veritable reforma en la pròpia Església. Serà necessari interrogar la Tradició, què ha estat donada a l’Església una vegada per sempre. Però subratllar aquells elements rigorosament normatius no és practicar l’arqueologisme, sinó entregar-se als principis mateixos del catolicisme, a fi i efecte de poder pensar la situació actual de l’Església a la llum i en el mateix esperit normatiu dels seus orígens.

Es tracta d’una tasca reiniciada admirablement pel Concili Vaticà II i a la qual ens hi va ajudar també el Concili Tarraconense. Un diàleg inadequat amb el món seria voler innovar o canviar dirigint els esforços principalment cap a aquells elements nous o canviants, fruit de la fascinació pels canvis vertiginosos de la societat moderna, sense tenir cura de fer vida, en l’«avui» de l’Església, aquells elements estructurals que provenen de la genuïna Tradició. Llavors, subratlla Congar, és quan caiem en l’adaptació mecànica, l’adaptació «innovació», que contempla més les novetats del món i no els principis permanents del catolicisme.51 Davant l’atractiu de la moda, o de l’anomenada modernitat, la temptació pot ser el conformisme, seguir el corrent, anar a redós dels canvis.

50 Ibíd., n. 240; vegeu Francesc, Constitució apostòlica Veritatis gaudium, sobre les Universitats i Facultats Eclesiàstiques (29-I-2018), Proemi, 4.

51 Yves M. congar, «Un vrai renouvellement par un retour au principe de la Tradition», a iD., Vraie et fausse réforme dans l’Église, 301-317.

43

L’arquebisbe Josep Pont i Gol ho expressava d’aquesta manera:

Vigileu de no trencar amb la Tradició, àdhuc doctrinal, puix que ella radicalment és apostòlica. No feu repudi apriorístic de l’Església preconciliar, intentant de «reinventar-ne» una de «nova», des de dintre. En comunió pacient i amorosa, ocupeu el lloc important que teniu en aquesta Església d’avui, tal com és avui, pensant que la d’avui, com la d’ahir, és «semper reformanda».52

La mateixa fidelitat a Crist —ensenyava sant Pau VI— planteja uns límits i unes exigències als canvis.53 Per això, el principi que va afirmar Jesucrist d’estar en el món sense ser del món (vegeu Jn 17,15) és molt actual i, d’alguna forma, més difícil als nostres dies, recordava admirablement l’arquebisbe Ramon Torrella.54

D’altra banda, en aquest cercar l’essència del cristianisme, en aquesta recerca de la integralitat del missatge de l’Evangeli, hi ha un doble element a tenir en compte, un doble element que es troba magistralment descrit pel papa Francesc, sobretot en la seva exhortació sobre la crida a la santedat, Gaudete et exsultate. D’una banda, l’enemic confon i divideix en aquella posició que ve a ser el «neognosticisme actual», que acaba essent «una doctrina sense misteri», és a dir, quan algú pretén tenir «respostes a totes les preguntes», cosa que «demostra que no està en un camí sa i és possible que sigui un fals profeta, que fa servir la religió en benefici propi, al servei de les seves elucubracions psicològiques i mentals».55 Però, d’altra banda, l’enemic confon i divideix en la cultura dels anomenats «nous pelagians», aquella de «la justificació per les pròpies forces», ja sigui per mitjà de «l’obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques, l’ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església, la vanaglòria lligada a la gestió d’assumptes pràctics…». I tot això, en comptes «de deixar-se portar per l’Esperit en el camí de l’amor» o «de buscar els perduts en aquestes immenses multituds assedegades

52 Arquebisbe Josep pont i gol, Exhortació pastoral Fem-ho tot en caritat (23-XI-1972), a 25 anys de presència i de fidelitat, 47-58; aquí, 54

53 «Que no ens enganyi el criteri de reduir l’edifici de l’Església [...] a les seves inicials i mínimes proporcions, com si aquestes fossin només les veritables, tan sols les bones. Ni ens fascini el desig de renovar l’estructura de l’Església per via carismàtica, com si esdevingués nova i veritable l’expressió eclesiàstica que nasquès d’idees particulars, fervoroses sens dubte i de vegades convencudes de gaudir d’inspiració divina, introduint així somnis arbitraris d’artificioses renovacions en l’esquema constitutiu de l’Església» (pau VI, Encíclica Ecclesiam suam [6-VIII-1964], n. 42).

54 Arquebisbe Ramon torrella, Comunicació pastoral El diàleg eclesial (2-II-1989): DdE 497 (1989) 193-200; aquí, 195.

55 Francesc, Exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat en el món d’avui (19-III-2018), n. 40-41.

44

de Crist».56 Per aquest motiu, escriu el papa Francesc a la Carta al Gran Canceller de la Universitat Catòlica Argentina, que, sense misericòrdia, la teologia i la pastoral mateixa tenen el risc de caure en la mesquinesa burocràtica que procura domesticar el misteri que ens ocupa.57

Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà de centrar-nos en l’essencial de la fe, d’anar al que és el cor del missatge de l’Evangeli de Jesucrist i el seu nucli en el Sermó de la muntanya.

56 Ibíd., n. 57.57 «Sin misericordia, nuestra teología, nuestro derecho, nuestra pastoral, corren el riesgo de

caer en la mezquindad burocrática o en la ideología, que por su propia naturaleza quiere domesticar el misterio. Comprender la teología es comprender a Dios, que es Amor.» Es tracta d’una Carta del 3 de març de 2015, en ocasió del Centenari de la Facultat de Teologia de Buenos Aires.

47

8. Construir una església en diàleg amb la Cultura i amb el món

En un apartat específic dedicat al diàleg entre cristianisme i cultura:

El Concili Provincial Tarraconense desitja que es potenciïn les institucions ja existents per al diàleg entre la fe i la cultura i que se’n creïn de noves allà on no existeixin i siguin necessàries, de manera que s’estableixi un terreny comú de col·laboració en el nivell cultural, especialment pel que fa als drets i valors humans i als progressos de la cultura (CPT 12).

Cada bisbat, a través de la delegació diocesana de pastoral universitària, estudiarà la conveniència de crear un o més centres culturals cristians destinats als professionals, als universitaris i a la gent del món de la cultura, com ara espais d’acolliment, d’espiritualitat i d’activitats culturals on es formin persones i on es realitzi la projecció d’un cristianisme sensible a la cultura del temps (CPT 13).

D’altra banda, en l’apartat dedicat a la coordinació interdiocesana, s’argumenta d’aquesta forma la pluralitat cultural:

Les Esglésies que tenen la seva seu a Catalunya, amb la mateixa fermesa amb què afirmen la identitat catalana, la seva llengua i la seva cultura, per exigències pastorals es comprometen fermament a reconèixer la dels altres i a acollir totes les persones i grups en llur pluralitat cultural. Els cristians d’aquesta terra ―bisbes i preveres, religiosos/es i laics/iques― ens sentim cridats, especialment en aquesta hora del Concili, a ser signe de comunió eclesial universal, per causa de la presència de germans i germanes provinents d’altres cultures i nacion[alitats] i per això volem acollir la identitat cultural dels immigrants i la seva sensibilitat religiosa, i, a la vegada que els ajudem amb respecte a integrar-se en el país, volem enriquir-nos amb les seves aportacions humanes i espirituals peculiars (CPT 141).

Com el gra de mostassa, és precisament en el món on el Regne de Déu ha d’anar creixent per mitjà de l’Església. Des de fora estant no es pot dialogar amb el món, ni molt menys se salva el món.58 Hem de fer-nos una sola cosa amb les formes de vida de la societat, per a ser aquell llevat que fa fermentar tota la pasta (vegeu Mt 13,33; Lc 13,21). «Iguals, però diferents, perquè els cristians, renascuts en Crist, hem de viure la “vida nova”», afirmava l’arquebisbe Torrella.59 Si l’Església no s’identifica simplement

58 El decret del Vaticà II, Optatam totius, sobre la formació sacerdotal, demanarà també que els futurs sacerdots «es preparin oportunament per a dialogar amb els homes del seu temps» (n. 15). Una personalitat madura demana capacitat de diàleg.

59 Arquebisbe Ramon torrella, Comunicació pastoral El diàleg eclesial, 196.

48

amb el món és per servir-lo. El clima de diàleg serà sempre el servei i l’amor al món, al mateix temps que l’Església manté la seva fidelitat a Crist i als seus ensenyaments. D’aquí que, a la llum de l’encíclica Ecclesiam suam de sant Pau VI —la gran encíclica del diàleg eclesial—, les característiques del col·loqui d’amor que Déu ha tingut amb nosaltres en el transcurs de la història de la salvació, l’Església les haurà de reproduir en el seu diàleg amb les cultures i amb el món. Vegem-ho en aquests sis punts:60

1. L’Església ha de prendre la iniciativa per tal d’estendre a tots els homes aquest mateix diàleg. No hem d’esperar, doncs, a ser cridats.

2. L’amor fervorós i desinteressat de l’Església al món haurà de moure el nostre diàleg.

3. El diàleg de l’Església amb el món ha de fer-se sense límits i sense càlculs.

4. La missió de l’Església, «tot i que és anunci de veritat indiscutible i de salvació necessària», no es presentarà armada de la coacció exterior, sinó que simplement oferirà el seu do de salvació per les vies legítimes de la conversa comuna, de la persuasió interior i respectant sempre la pròpia llibertat personal.

5. El diàleg de l’Església ha de ser universal, «catòlic», capaç d’establir-se amb tots i cadascú.

6. El diàleg de l’Església tindrà en compte les lentituds, la maduració psicològica i històrica —sense presses però sense pauses—, així com l’espera de l’hora en què el mateix Déu ho faci eficaç.

D’altra banda, el papa Francesc parla de diàleg a tots els nivells, no com una mera actitud tàctica, sinó com una exigència per experimentar comunitàriament l’alegria de la Veritat i per aprofundir el seu significat i les seves implicacions pràctiques. L’Evangeli i la doctrina de l’Església són cridats a promoure una veritable cultura de l’encontre (EG 239), per a fer créixer la consciència humana universal, per al trobament entre les cultures autèntiques, gràcies a l’intercanvi recíproc dels seus propis dons. A la constitució apostòlica Veritatis gaudium, recordant l’ensenyament

60 pau VI, Encíclica Ecclesiam suam, n. 65-71. José Román Flecha, comentant la recepció del magisteri de Pau VI a Espanya, escriu: «Los fundamentos teológicos del diálogo» no son otros que la dignidad misma de la persona humana y la inquebrantable adhesión a la palabra de Dios, postuladas ya desde el primer momento por Pablo VI» (José Román Flecha, «Recepción del Magisterio de Pablo VI en el mundo teológico español», a Pablo VI y España. Giornate di Studio. Madrid 20-21 maig 1994 [Publicazioni dell’Instituto Paolo VI, 17], Brescia 1996, 206-223; aquí, 209).

49

del seu predecessor Benet XVI,61 el papa Francesc ensenya que la veritat és «logos» que crea «dia-logos» i, per tant, comunicació i comunió. I afegeix que cal intensificar i afavorir el diàleg amb les altres Esglésies i comunitats eclesials, així com amb els qui tenen altres conviccions religioses o humanístiques.

La consideració del planeta com la casa comuna62 exigeix una polaritat tensional entre el particular i l’universal, entre l’u i el múltiple, entre el simple i el complex. En els diferents pobles que experimenten el do de Déu segons la pròpia cultura, l’Església manifesta la seva genuïna catolicitat i manifesta «la bellesa del seu rostre pluriforme», afirmava sant Joan Pau II.63 En aquest punt, per exemple, es troba anticipada la manera típica del papa Francesc de plantejar el problema ecumènic: la unitat a través de la diversitat reconciliada en l’Esperit Sant.64

No hi ha dubte que el pensament eclesial ha d’estar arrelat i fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la Tradició viva, però precisament per això ha d’acompanyar simultàniament els processos culturals i socials, de manera particular els conflictes mateixos. La reflexió eclesial s’ha de fer càrrec dels conflictes, no sols els intraeclesials, sinó els que afecten a tothom: acceptar patir el conflicte i transformar-lo en la baula d’un nou procés (EG 227-228). És aquí on tindrem veritablement una Església en sortida que va del Cenacle a la Muntanya de les Oliveres.

No podem limitar-nos a transmetre coneixements, competències, experiències —ensenya el papa Francesc— sinó que cal elaborar eines intel·lectuals que puguin proposar-se com a paradigmes d’acció i de pensament, i que siguin útils per a l’anunci en un món marcat pel pluralisme eticoreligiós. Això demana un augment de la qualitat de la reflexió eclesial, per tal de poder comunicar millor la veritat de l’Evangeli en un context determinat, sense renunciar a la veritat, al bé i a la llum que pugui aportar quan la perfecció no és possible (EG 45). Per aquest motiu, convé que el

61 Francesc, Constitució apostòlica Veritatis gaudium, Proemi 4,b; vegeu Benet XVI, Encíclica Caritas in veritate (29-VI-2009), n. 4.

62 Francesc, Encíclica Laudato si’, n. 164.63 Joan Pau II, Carta apostòlica Novo millennio ineunte en la conclusió del gran jubileu del

2000 (6-I-2001), n. 40.64 Sobre aquest punt, el Card. Kasper, ha precisat que el Papa ja no descriu la unitat

ecumènica amb la imatge dels cercles concèntrics al voltant de Roma, sinó que empra la imatge del poliedre: Una figura de múltiples cares que reflecteix d’una manera meravellosament diversa la llum que incideix sobre ell (vegeu Walter Kasper, Martín Lutero. Una perspectiva ecuménica, Santander: Sal Terrae 2016, 67-68). Vegeu també, Santiago maDrigal, «L’unità prevale sul conflitto». Papa Francesco e l’ecumenismo, Città del Vaticano: Libreria Editrice Vaticana 2017.

50

pensament eclesial, en el context d’una Església en sortida, sigui dotat de centres —com el nostre Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós— que aprofundeixin en el diàleg cultural amb els diversos àmbits de pensament, tot afavorint la «inter» i «trans-disciplinarietat». La reflexió compartida i convergent entre diversos especialistes constitueix un servei qualificat al Poble sant de Déu, com també un gran suport a la missió de l’Església, cridada a anunciar la bona nova de Crist en diàleg amb la cultura i amb les diferents ciències.65 Ensenya el papa Francesc, en un passatge magnífic:

Les preguntes del nostre poble, les seves angoixes, les seves batalles, els seus somnis, les seves lluites, les seves preocupacions tenen valor hermenèutic que no podem ignorar si volem prendre seriosament el principi de l’encarnació. Les seves preguntes ens ajuden a preguntar-nos, els seus interrogants en qüestionen. Tot això ens ajuda a aprofundir en el misteri de la Paraula de Déu, paraula que exigeix i demana dialogar, entrar en comunicació.66

Demanem a l’Esperit que rejoveneixi la nostra Església de Tarragona per mitjà d’un diàleg fructuós amb el món de la cultura i del pensament; una Església que disposa d’unes eines úniques per a exercir aquesta comesa, donat el seu patrimoni històric i cultural que es remunta als primers segles de l’era cristiana.

65 Francesc, Constitució apostòlica Veritatis gaudium, Proemi, 5.66Francesc, Vídeomissatge al Congrés Internacional de Teologia organitzat per la Universitat

Pontifícia Catòlica Argentina, Buenos Aires, 1-3 setembre 2015.

53

9. ProPiCiar la trobada amb l’església Com una «llar de fraternitat»

Ensenya el Concili Tarraconense en el capítol quart, referent a la comunió eclesial i a la coordinació interdiocesana de les nostres Esglésies, en una resolució qualificada de prioritària:

El Concili urgeix tots els fidels a prendre part activa en la comunitat cristiana per a viure la dimensió eclesial de la fe. A fi d’aconseguir-ho, les comunitats locals han d’acomplir la missió que els és confiada amb un autèntic esperit de comunió i ser acollidores de totes i de cadascuna de les persones, en la seva peculiar situació, perquè hi puguin trobar el seu lloc i desenvolupar-hi la seva activitat o servei (CPT 121).

I en la següent resolució afegeix:

El Concili demana als bisbes, com a primers servidors de la comunió eclesial, que exerceixin el ministeri apostòlic amb senzillesa i amb proximitat als fidels, que animin personalment la vida cristiana i les activitats evangelitzadores, que tinguin una comunicació freqüent amb les comunitats i amb els grups i que reconeguin el pluralisme complementari i enriquidor (CPT 122).

Ben sovint, quan parlem de l’Església, la majoria de vegades el nostre model d’identificació és merament l’Església universal. En canvi, allí on primer es viu i es palpa l’eclesialitat de la fe, és en l’experiència positiva d’una Església local o particular. No podem oblidar que «l’Església catòlica, una i única, existeix en la base i a la base de les Esglésies particulars» (Lumen gentium 23). Moltes realitats de la fe cristiana no es poden descobrir sense la inserció en una Església concreta i vivint l’experiència de creure «amb» els altres, de caminar «amb» els altres, d’esperar «amb» els altres. A través d’aquella diversitat de persones ben conegudes, d’aquelles tensions inevitables, de l’acceptació de les persones amb el seu passat i amb el seu present, amb les seves limitacions i possibilitats, va naixent una comunitat que esdevé criatura de Déu.67

En aquest sentit, la comunitat local és l’àmbit del naixement i del creixement en la fe, àmbit de la maduració del cristià. L’Església local és la punta de llança de tota nova evangelització. Pel que fa a l’anunci de la fe, les noves generacions han de viure a un nivell personal i concret aquella relació fraternal de Jesús amb els deixebles, o la mateixa experiència d’acceptació i d’acolliment que van viure Mateu (Mt 9,9-12), Zaqueu (Lc 19,1-10),

67 Ricardo Blázquez, Jesús sí, la Iglesia también, Bilbao: Ega 1995, 247-248.

54

Nicodem (Jn 3,1-21) o la dona samaritana (Jn 4,1-42) per part de Jesús.68 El Bon Pastor és aquell que crida cada una de les seves ovelles pel seu nom (vegeu Jn 10,3). El cristià ha rebut també un nom: el nom del baptisme per mitjà del qual ha estat acceptat a la casa de l’Església; casa on s’hi hauria de trobar acollit al llarg de tota la vida. Per tant, és necessari aquell context humà on la persona concreta es troba acollida i acompanyada. «¿Hi ha una altra manera de comunicar l’Evangeli» —es preguntava sant Pau VI— «que no sigui la de transmetre a un altre la pròpia experiència de fe?»69 És el que molt encertadament el bisbe Uriarte, parlant de la promoció vocacional, definia amb el títol de la «proximitat»70, que, segons ell, ha de tenir dues dimensions: d’una banda, el tracte freqüent i familiar on el propi projecte de vida cristiana es comunica per contigüitat, gairebé per contagi. I, d’altra banda, l’acceptació positiva de la persona, amb les seves virtuts i defectes. Quan hom s’adona que l’altre treballa, es desviu, prega, perdona, ajuda, conforta, consola, acompanya… és en aquest context on es fa possible aquell espai interior on la persona d’una manera lliure i responsable, va obrint el seu cor a la presència del misteri de Déu i, fins i tot, pot plantejar-se la crida a donar la pròpia vida als altres per mitjà del ministeri ordenat o la vida consagrada.

Per aquest motiu, cal potenciar l’acció dels preveres i diaques, dels religiosos i religioses, així com també dels laics i laiques que coneixen el caire local de la nostra Església. D’aquí que he proposat de constituir una vicaria dedicada a les persones, a tot el Poble sant de Déu, subjecte de l’evangelització i de l’acció missionera. És en aquest àmbit de l’Església local on hom pot tenir la primera experiència de la maternitat espiritual de l’Església i, per tant, experiència de la communio fidelium que esdevé el millor testimoniatge per a l’evangelització.

68 Vegeu Antonio Jiménez, «¿Cómo anunciar la experiencia cristiana a la juventud actual?», Selecciones de Teología 145 (1998) 58.

69 Pau VI, Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi (8-XII-1975), n. 46.70 Juan María uriarte, «El paper central del prevere en la promoció vocacional», DdE

724 (1999) 437. Es tracta d’una conferència pronunciada en les Jornades de Delegats Diocesans de Pastoral Vocacional tinguda a Madrid el 19 de setembre de 1998. Vegeu iD., Palabras de vida para el ministerio. La espiritualidad apostólica según el Nuevo Testamento, Santander: Sal Terrae 2019, especialment p. 32-43. Vegeu també el Document final del Congrés Europeu de Vocacions tingut a Roma del 5 al 10 de maig de 1997: «Noves vocacions per a una nova Europa (In verbo tuo...)», DdE 698 (1998) 292-316. Aquest document, a partir del text dels deixebles d’Emmaús (Lc 24, 13-35), on Jesús es posa «al costat», «tot fent camí», descriu les articulacions d’«acompanyar», «educar», i «formar» (Ibid., 305-315).

55

La desafecció eclesial de molts cristians d’avui es deu a la manca d’una experiència eclesial de fraternitat. Molts cristians, quina experiència han tingut d’una Església propera, càlida i maternal? ¿No ens cal encara descobrir aquell model proposat pel Nou Testament i viscut especialment a l’època dels Pares, segons els quals, en la valoració de la vocació comuna que prové del baptisme i en unió amb els pastors dirigents de la comunitat, tots són corresponsables i actius en la missió pastoral?

Només l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients, tal com escrivia Romano Guardini,71 si els cristians tenen una experiència positiva de comunitat eclesial. Sense comunitat, l’Església perd la seva identitat. L’Església, per als cristians, ha d’esdevenir Mare, és a dir, llar oberta on, pel lligam d’una sola fe i d’una mateixa esperança, es fa experiència de fraternitat i de solidaritat. L’Església ha de ser realment la llar de l’Eucaristia, la llar de la fraternitat cristiana (vegeu 1Co 10,16-21; vegeu també Lumen gentium 26). Per totes aquestes coses, l’home i la dona d’Església autèntics són aquells que s’adonen que el gran signe que els ha obert a la comunitat cristiana, a l’Església, ha estat la possibilitat d’estimar, la possibilitat de posar en exercici el missatge evangèlic. L’encontre amb la Mare Església, que és encontre amb tots els seus membres, li ha revelat l’amor de Déu, manifestat per Jesucrist, i la possibilitat de fer-lo present en la seva vida. Per a ell o ella, el gran text eclesial són aquelles paraules de Jesús a l’Evangeli de Mateu: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20). Es tracta de la sinodalitat viscuda en la llar de l’Eucaristia, de l’Església reunida a l’escolta de l’Evangeli.

Demanem, per tant, al Senyor que l’Esperit Sant rejoveneixi la nostra Església per mitjà d’unes comunitats cristianes que esdevinguin una llar de fraternitat, una llar oberta i acollidora de totes aquelles persones que hi vulguin apropar-se i formar-ne part.

71 Romano guarDini, Sentido de la Iglesia, San Sebastián 1958, 23.

57

10. treballar Per un laïCat ComPromès, aCtiu i ben format

Es tracta d’un tema preuat per al Concili Tarraconense. En les seves resolucions hi trobem tant la insistència en el fet que els laics i laiques esdevinguin actius personalment i en grup, com en el fet que, a més, desenvolupin determinats ministeris i serveis en la vida de l’Església. En aquest últim sentit, proposa:

Formar i acompanyar els laics i laiques amb missió pastoral per a assistir tant les comunitats com els moviments que tenen manca de prevere, sota la responsabilitat de la diòcesi pròpia i amb l’ajut subsidiari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Cal suscitar vocacions en les comunitats per tal de realitzar aquests serveis, entre els quals destaquen la pregària, la lectura de la Paraula de Déu, la catequesi, la sol·licitud pels malalts, l’atenció als moviments del medi rural, no sols dels joves sinó de la gent gran, els serveis de solidaritat i la defensa dels drets dels seus habitants sense recursos (CPT 22).

Pel que fa a l’apostolat individual i a l’associat, amb la deguda formació, entre altres, hi trobem escrit:

[…] En especial considera important la formació de militants obrers cristians compromesos amb l’Església i disposats a transformar la societat (CPT 23).

El Concili fa una crida urgent a tots els subjectes de la pastoral […]:

A mantenir una voluntat eficaç que tot el laïcat prengui consciència de la seva responsabilitat evangelitzadora allà on es trobi.

A animar el major nombre possible a organitzar-se d’acord amb els diversos carismes existents en l’Església, seguint la doctrina del Vaticà II i dels documents posteriors del Magisteri, a fi d’assolir la formació necessària per a poder donar testimoniatge de la fe i desenvolupar llur santificació en les situacions ordinàries de la vida (treball, família, medi ambient, vida social, cultural, política…), amb una actitud transformadora de la societat d’acord amb els valors evangèlics (CPT 25).

El Concili Provincial Tarraconense encomana […] potenciar els moviments d’Acció Catòlica, d’infants, de joves i d’adults, en la seva doble modalitat general i especialitzada (obrera, rural, universitària, professional, de la tercera edat, etc.), d’acord amb les notes que la defineixen: assumpció com a pròpia de la finalitat apostòlica de l’Església, direcció exercida pels seglars, l’organització com a element significatiu i eficaç, en comunió orgànica amb el ministeri pastoral del bisbe (CPT 29).

58

Pel que fa a la dona en l’Església, indica:

Tenint en compte que la dona és discriminada de fet i sovint en molts nivells de la societat i de les comunitats cristianes, el Concili Provincial Tarraconense proposa: Reconèixer el protagonisme real i l’aportació específica de la dona en la societat i en l’Església, i respectar la seva dignitat com a persona, tot valorant les tasques que realitza en el seu compromís temporal […] i eclesial (CPT 30; vegeu CPT 84).

Pel que fa al compromís sociopolític dels cristians, entre altres coses, ensenya:

El Concili Provincial Tarraconense afirma el deure dels cristians de comprometre’s en el servei de la societat, en les seves diverses manifestacions: professionals, culturals, sindicals i polítiques. Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d’aquest àmbit i alhora la necessitat d’una constant crida a la responsabilitat (CPT 31).

Podem dir que la primera evangelització va ser portada a terme en els primers segles de l’era cristiana per les generacions apostòliques, formades sobretot per laics; la segona evangelització la van dur a terme els monjos per mitjà de la gran xarxa de monestirs a l’època medieval; i la tercera evangelització fou portada a terme pels jesuïtes i els nous ordes religiosos, després de la crisi de Luter i del descobriment del nou continent. En els moments actuals, podem dir que en la nova evangelització serà determinant l’actuació d’un laïcat actiu i compromès, amb una adequada articulació i complementarietat amb la tasca insubstituïble del ministeri ordenat. D’una certa manera, tornem als primers segles.

Cal incidir, d’acord amb la teologia del Vaticà II, en la vocació cristiana comuna (Lumen gentium), com s’ha dit abans. Els laics i laiques, pel sol fet de ser cristians, han d’exercir l’apostolat, personalment o en grup, i en la multiplicitat de camps i medis diversos en el món d’avui. Així ho ensenya a bastament el decret sobre l’Apostolat dels laics del Vaticà II (AA 9-22) i, com s’ha vist, el mateix Concili Tarraconense. «La presa de consciència d’aquesta responsabilitat laïcal neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, aleshores alguns podran ser cridats a uns ministeris o serveis específics de col·laboració en l’apostolat i, fins i tot, altres podran

59

sentir la crida a una vocació més específica com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada. No podem reduir, per tant, la teologia del laïcat a l’àmbit dels ministeris o dels serveis concrets que determinats laics i laiques porten a terme en la vida de les nostres parròquies i comunitats.

L’acció evangelitzadora del laïcat esdevé avui insubstituïble per la seva inserció en les realitats terrenals, fora dels ambients coneguts tradicionalment com a eclesiàstics. En elles, amb el seu comportament compromès, fent present la fe cristiana que interpel·la al seu voltant, podran suplir la lamentable absència del missatge evangèlic en molts àmbits del món d’avui. En aquest punt, el paper de la dona esdevé essencial, essent necessari que sigui reconeguda d’una manera més fefaent la seva tasca missionera i evangelitzadora en la nostra pròpia Església diocesana.

Per tot això, cal incidir més fortament en una bona formació de laics i laiques que, a més d’exercir l’apostolat en el seu medi personal, puguin renovar aquelles associacions laïcals que tradicionalment han treballat en ambients obrers, juvenils i universitaris. És llavors quan molts podran portar a terme determinats serveis d’acolliment i de proposta positiva de la fe. Una de les causes de la pèrdua de pes específic de l’apostolat associat a casa nostra ha estat la manca d’una formació teològica adequada, limitant-se a una acció social o intraeclesial, a voltes merament crítica, sense uns fonaments ferms que haurien mantingut el caliu d’un compromís cristià seriós i perseverant davant les dificultats.

Per totes aquestes coses, cal urgentment incentivar una seriosa proposta de formació, i no limitar-se simplement a una proposta puntual o esquifida, donada la precarietat de moltes de les nostres comunitats. La xarxa de formació que pot oferir l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, diversificant les matèries i, fins i tot, els llocs i els elements de formació, esdevé una eina valuosíssima en la qual convindria no escatimar esforços per tal que molts laics i laiques, totalment o parcialment, participessin dels diferents cursos teològics, bíblics i pastorals que cada any poden ser oferts. Es tracta d’un ensenyament avalat pels bisbes i per la mateixa Facultat de Teologia de Catalunya de l’Ateneu Sant Pacià. És, per tant, una eina de formació estructurada, avalada i reconeguda.

Demanem, per tant, que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església de Tarragona, per mitjà d’un laïcat actiu i compromès, ben format teològicament.

61

11. viure la Pobresa evangèliCa en una església Pobra i Per als Pobres

Ensenya el Concili Provincial Tarraconense ja en l’encapçalament de les seves resolucions:

No hi pot haver veritable evangelització sense el testimoniatge que té com a condició la unitat dels cristians, com a ànima l’amor de Jesucrist i com a cos l’atenció i la donació solidària als necessitats, als pobres i als marginats (CPT 1).

Però el Concili Provincial dedica tota la part tercera de les seves resolucions a la sol·licitud pels més pobres i marginats, amb la peculiaritat d’un apartat, explanat en onze números, que porta per títol: «Exigència indefugible del testimoniatge intraeclesial» (CPT 82-93). Es tracta d’uns ensenyaments que, sobretot en les nostres Esglésies occidentals, no sempre els hem trobat amb la claredat amb què ho fa el Concili Tarraconense. Entre altres coses, ensenya:

El Concili Provincial Tarraconense exhorta a

a) Viure i administrar —les comunitats cristianes i els seus membres— llurs béns talment que l’Evangeli sigui anunciat als pobres. Això requereix una pràctica de la pobresa —no reduïble a mera austeritat— que es tradueixi en totes les manifestacions personals i eclesials.

b) Viure personalment amb cristiana senzillesa i fer present de manera habitual l’opció pels pobres en la nostra vida, tot superant la por als conflictes que puguin sorgir en defensar-los davant els poders establerts (CPT 86).

Durant alguns decennis, la qüestió de l’Església i la pobresa evangèlica, o simplement el concepte «Església dels pobres» ha vingut a quedar a la penombra de l’esdeveniment conciliar del Vaticà II. D’alguna forma, ha calgut el magisteri del papa Francesc quan, ja en la seva primera roda de premsa amb els periodistes, indicà que desitjava «una Església pobra i per als pobres».72

Cal recordar que la constitució Lumen gentium esdevé un document molt significatiu en relació amb el tema de la pobresa eclesial —certament, el més important del Vaticà II—, especialment pel tercer i dens passatge que trobem en el n. 8, dins el capítol I dedicat al misteri de l’Església. Amb unes dotze o catorze línies, presenta una vigorosa teologia de la pobresa evangèlica com a constitucional de l’Església. L’argumentació es

72 Francesc, Audiència als mitjans de comunicació (16-III-2013).

62

fonamenta en la pobresa de Crist i en la seva actitud davant els pobres. Per tres vegades seguides es diu que «així com ha fet Crist», «així… l’Església». Vegem el passatge introductori mateix:

I així com Crist va dur a terme l’obra de la redempció enmig de la pobresa i de la persecució, així l’Església és invitada a seguir aquest mateix camí per tal de comunicar als homes els fruits de la salvació.

El capteniment de Crist és el referent fonamental per a una Església que vol ser més senzilla i mare dels pobres i dels desvalguts. Jesús va voler fer-se no-res i va viure en la humilitat d’un servent. Igualment, l’Església ha de predicar amb «la humilitat i l’abnegació» (Lumen gentium, 8), sense refiar-se de cap glòria humana. Per dir-ho amb paraules del papa Francesc, tan sols una Església en estat de conversió pastoral i de sortida missionera (EG 25-27) estarà a punt per a ser servidora dels pobres i «servir en ells el Crist». «Una Església que es despulli, podrà fer-se càrrec dels despullats i necessitats. Una Església que no sigui mundana, acollirà els pobres amb alegria. Una Església que reconegui Jesús en els pobres, estimarà “tots els qui sofreixen”.»73

El Concili Vaticà II, en el passatge esmentat de Lumen gentium, n. 8, ensenya que l’Església «és invitada [vocatur]» a fer com Crist. En aquest punt, el Concili, d’una manera intencionada, fa una crida al penediment i a la penitència, donat que l’Església no sempre ha seguit aquest estret i aspre camí. La invitació a seguir el model de Jesús pobre que té una opció preferencial pels pobres i desvalguts, implica per a tots —tant pastors com fidels— una conversió constant a l’esperit de les benaurances evangèliques. L’atenció als pobres i l’amistat amb ells constitueix el punt de partença d’una Església que afronta la realitat concreta del clam del món i procura trobar camins de futur, al mateix temps que esdevé un testimoni clau per a l’evangelització.

Viure la pobresa evangèlica com a Església implica prendre consciència sobre la dramàtica destrucció que afecta la nostra «casa comuna» —amb paraules del papa Francesc a l’encíclica Laudato si’—,74 amb la consegüent desaparició d’ecosistemes i el deteriorament del territori i de la vida de les comunitats més pobres. Aquesta crisi socioambiental és, en realitat, una crisi de solidaritat que implica un desequilibri cada vegada més gran. Cal tenir present que la pobresa i la fragilitat del nostre planeta són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat. D’aquí que «un

73 Vegeu la ponència d’Armand puig, «Una Església pobra per als pobres. Els pobres com a dada teològica», a Congrés sobre l’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església (Barcelona, 12-14 novembre 2019 [en premsa].

74 Francesc, Encíclica Laudato si’, especialment capítol I, n. 17-61.

veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clam de la terra com el clam dels pobres».75

Procurem, en aquest sentit, portar a terme un treball unificat amb les institucions eclesials que tenen cura dels pobres en la nostra Església de Tarragona, amb Càritas al capdavant, i amb les altres que treballen pels pobres del Tercer Món, com ara Mans Unides i les Obres Missionals Pontifícies. Des d’aquesta òptica, es podrà plantejar adequadament un dels grans reptes que té l’Església i la mateixa societat en els moments actuals, que és el de donar resposta, dins el marc de la fe, a la situació dels marginats de la terra, dels explotats del tercer i quart món, al mateix temps que farà creïble el testimoniatge cristià en la societat actual.

Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà del seguiment de Crist pobre, amic dels pobres i servidor dels pobres. Perquè, com explicita el mateix Vaticà II, és «seguint l’Esperit de Crist» que l’Església avançarà per aquest camí (Ad gentes 5).

75 Ibíd., n. 49. Vegeu també la Carta dominical Qui més sofreix el maltractament del planeta no ets tu (9-II-2020).

65

12. imPulsar Comunitats que donin un testimoniatge Coherent de vida Cristiana i de santedat, d’on brollaran les voCaCions que l’església neCessita

Afirma el Concili Provincial Tarraconense:El Concili invita cada cristià a comunicar el Crist ressuscitat als homes i dones del seu entorn a través del testimoniatge i de la paraula, i encoratja tots els creients, grups eclesials i moviments especialitzats a continuar la tasca d’evangelització del seu propi medi (CPT 5).

De fet, però, al llarg del nostre recorregut, ja hem tingut ocasió de transcriure moltes altres resolucions que es referien al testimoniatge. Per al Concili Tarraconense, es porta a terme confessant amb coherència de vida la fe que es professa. En aquest sentit, ja en el primer capítol, dedicat a l’anunci de l’Evangeli a la nostra societat, tenim fins a set números de les seves resolucions en els quals s’explicita que cal donar aquest testimoniatge (CPT 1-2, 5, 17, 25, 27, 31). Però, en segon lloc, s’ensenya després que això es fa amb humilitat i amb esperit de pobresa evangèlica. En aquest sentit, en el capítol III del Concili, dedicat a la sol·licitud pels més pobres i marginats, ja hem vist anteriorment la referència a «l’exigència indefugible del testimoniatge intraeclesial» (CPT 82-93).

Pel que fa al treball vocacional, el Concili Tarraconense hi dedica tot un apartat en la seva quarta part, quan es refereix a la comunió eclesial (CPT 153-158), a més de dos números dedicats a les vocacions missioneres (CPT 160-161). Entre altres coses, hi trobem escrit:

Tota l’Església diocesana ha de fer seva la tasca de promoure vocacions, tant a la vida sacerdotal com a la vida consagrada o religiosa: el bisbe com a primer responsable, els preveres i els seminaristes, els religiosos i religioses, els agents de pastoral de joventut i els qui treballen en el camp de l’educació, les famílies i les comunitats […]. Hi ha d’haver un canvi d’actitud en els cristians adults i també en els joves, i un canvi de clima en les comunitats eclesials que faci possible de dur a terme una pastoral vocacional entusiasmada. S’ha d’educar en una fe profunda i generosa que ens disposi a servir i a donar la vida (CPT 153).

Per tot el que acabem d’afirmar, la proposta positiva de la fe, amb l’«anunci explícit» de Jesucrist com a Paraula de Vida76, ha d’anar íntimament unit a un testimoniatge coherent de vida cristiana i de santedat. Aquest testimoniatge, ensenyava sant Pau VI, «és ja proclamació silenciosa, però molt forta i eficaç, de la Bona Nova. Hi ha aquí un gest 76 Pau VI, Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi (8-XII-1975), n. 22.

66

inicial d’evangelització […]. Testimoniatge que comporta presència, participació, solidaritat i que és un element essencial, generalment el primer, en l’evangelització».77

A aquesta santedat hi pot ser cridat qualsevol cristià (Lumen gentium 39-42). Per això parla «dels sants de la porta del costat»,78 en l’exercici de la vida ordinària de cada dia. I afirma:

Ets un treballador? Sigues sant complint amb honradesa i competència el teu treball al servei dels germans. Ets pare, àvia o avi? Sigues sant ensenyant amb paciència als nens a seguir Jesús. Tens autoritat? Sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals.79

Al Vaticà II, una de les formes d’explicitar la naturalesa sacramental de l’Església és per mitjà del concepte de «signe».80 L’Església ha d’aparèixer davant el món com a «signe» «aixecat enmig de les nacions» (Is 11,12).

Aquest signe ha de brillar amb intensitat en les persones d’especial consagració. Elles, per mitjà de les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança.81

Quan la vida interior de l’Església arriba a ser fervorosa, és a dir, quan l’Església atrau les mirades, el signe del Regne de Déu arriba als seus destinataris i, en definitiva, l’Església és instrument de la salvació de Jesucrist. Per al Vaticà II, en el «testimoniatge» és on el signe de l’Església refulgeix amb tota la seva plenitud. Com a signe, obra per atracció i convenciment. Per això, l’Església «exhorta els seus fills a la purificació i a la renovació perquè el senyal de Crist resplendeixi amb més claredat sobre la faç de l’Església» (Lumen gentium 15; vegeu Gaudium et spes 43).

A l’Al·locució final del dia de la meva ordenació episcopal us deia:Tots els creients que han rebut el do de la santedat, han de fer créixer en ells allò que han rebut, amb vista a la santificació dels altres. La missió pastoral de l’Església consisteix en això, a transmetre’ns els uns als altres aquesta vida santa.82

77 Ibíd, n. 21.78 Francesc, Exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat (19-III-

2018), n. 6-9.79 Ibíd., n. 14.80 Vegeu Lumen gentium 50; Sacrosanctum Concilium 2; Ad gentes 36; Unitatis redintegratio 2.81 Vegeu Carta dominical Les estrelles brillen i són belles (2-II-2020).82 «Al·locució final en el dia de l’ordenació episcopal»: Església de Tarragona - BOAT 7

(2019), 204.

67

I afegia, tot seguit: «Aquest és el pla pastoral! No hi ha altre pla pastoral que aquest! D’aquí han de sorgir també les vocacions laïcals, religioses i sacerdotals, tan necessàries per a la vida de l’Església.»83

Aquest, diguem-ne «pla pastoral», fonamentat en una vida santa, ha de tenir dos eixos bàsics i imprescindibles: D’una banda, «la lectura orant de la Paraula de Déu […], que ens permet aturar-nos a escoltar el Mestre perquè sigui llum per als nostres passos, llum per al nostre camí (vegeu Salm 119,105)», donat que «la Paraula té en si el poder per transformar les vides.84 I, d’altra banda, «el trobament de Jesús en les Escriptures» ens ha de portar a «l’Eucaristia, on aquesta mateixa Paraula aconsegueix la seva màxima eficàcia, perquè és presència real del qui és la Paraula viva». Perquè, «quan el rebem en la comunió, renovem la nostra aliança amb ell i li permetem que faci més i més la seva obra transformadora».85

Adonem-nos com, en el marc d’una vida santa, d’una vida viscuda en coherència, el Senyor «ens invita a formar part d’una història d’amor que es teixeix amb les nostres històries; que viu i vol néixer entre nosaltres perquè donem fruit allà on siguem, com estiguem i amb qui estiguem. Allí ve el Senyor a plantar i a plantar-se».86

«Si partim de la convicció que l’Esperit continua suscitant vocacions» laïcals, religioses i sacerdotals, aleshores el que hem de fer és, per coherència amb la nostra pròpia vida, «“tornar a tirar les xarxes” en nom del Senyor, amb tota confiança. Podem atrevir-nos, i ho hem de fer, a dir a cada jove que es pregunti per la possibilitat de seguir aquest camí».87 Interessem-nos també pels nostres seminaristes i per tot el projecte del Seminari Major Interdiocesà.

Cal «una pastoral vocacional entusiasmada», hem vist que indicava el Concili Tarraconense, amb «un canvi de mentalitat» i amb un «canvi de clima» en les nostres comunitats eclesials. On hi hagi un testimoni coherent de vida cristiana i de santedat, allí l’Església tindrà les vocacions específiques que realment necessita.

83 Ibíd.84 Francesc, Exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, n. 156.85 Ibíd., 157.86 Francesc, Exhortació apostòlica postsinodal Christus vivit als joves i a tot el Poble de Déu

(25-III-2019), n. 252.87 Ibíd., n. 274.

68

Demanem a l’Esperit que rejoveneixi la nostra Església per mitjà d’una vida santa en les nostres comunitats, que impliqui les vocacions idònies per a la nostra societat assedegada de Déu. I demanem especialment a l’Esperit que rejoveneixi l’Església de Tarragona amb noves vocacions sacerdotals, sempre necessàries perquè siguin molts els qui puguin viure i compartir «la joia de l’Evangeli».

71

Cloenda

Enmig de la societat que ens toca de viure, els cristians hem de ser conscients de la gran missió històrica a realitzar: comunicar l’Evangeli del Senyor, vivint d’ell i aportant vida a aquest món. La nostra Església de Tarragona ha de ser capaç de portar a terme la seva proposta missionera fonamentada en una experiència concreta de vida, i reproduint aquell diàleg admirable d’invitació i proposta que estableix Jesús en la crida dels seus deixebles. Per això ens cal una actitud de conversió pastoral i missionera. Esdevinguem tots deixebles missioners! Tornem a començar a partir de Déu! És l’hora de la missió. Es tracta d’una missió profètica, i els profetes no han tingut mai una vida fàcil.

Ensenya el papa Francesc en un passatge clau de l’exhortació Evangelii gaudium, i que ara ens pot servir de cloenda:

Cada Església particular, porció de l’Església catòlica sota la guia del seu bisbe, també està cridada a la conversió missionera. Ella és el subjecte primer de l’evangelització, ja que és la manifestació concreta de l’única Església en un lloc del món, i en ella «veritablement hi ha i obra l’Església de Crist, que és una, santa, catòlica i apostòlica». És l’Església encarnada en un espai determinat, proveïda de tots els mitjans de salvació donats per Crist, però amb un rostre local. La seva alegria de comunicar Jesucrist s’expressa tant en la seva preocupació per anunciar-lo en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals. Procura estar sempre allí on fa més falta la llum i la vida del Ressuscitat. Amb vista a fer que aquest impuls missioner sigui cada cop més intens, generós i fecund, exhorto també cada Església particular a entrar en un procés decidit de discerniment, de purificació i de reforma (EG 30).

Estimats tots: si us abelleix el que acabo d’escriure en aquestes pàgines, proposo que sigui meditat i, fins i tot, treballat pels consells, pels grups parroquials i per les diferents comunitats cristianes i religioses de la nostra arxidiòcesi. A partir d’aquestes actituds, i fruit d’un treball sinodal en el qual tots ens hi podem sentir implicats, en podran sortir després aquelles prioritats pastorals que necessita la nostra Església de Tarragona. Una bona manera d’aprofundir en aquestes actituds seria plantejar-se de fer comunitàriament alguna sessió, o treballar en diverses sessions alguna, o cada una, de les dotze actituds presentades.

72

Amb la força de l’Esperit Sant, demanem al Senyor poder-ho portar a terme a la nostra estimada Església de Tarragona. Que l’Esperit faci jove la nostra Església amb una veritable conversió missionera. Que el testimoniatge preclar dels primers màrtirs de la nostra Església, sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, ens donin l’esperança necessària. Que la Mare de Déu, venerada sota tantes advocacions a la nostra arxidiòcesi, ens estimuli en aquest bon propòsit, ella que és Mare de Misericòrdia.

† Joan Planellas i BarnosellArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Tarragona, 1 de març de 2020

Primer diumenge de Quaresma

75

Índex

Introducció ............................................................................................5

1. Creure que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu ..........9

2. Creure en una Església que «surt» a l’encontre dels altres i fa atractiva la fe ........................................................... 15

3. Cercar el «diàleg» constructiu amb els altres, fent servir paraules que expliquin el que vivim ............................. 19

4. Proposar la fe en positiu, respectant els temps i l’hora de Déu ....25

5. Ser conscients que els cristians som «l’ànima del món» .............. 31

6. Treballar per una Església més sinodal, que valora la fe de tots els batejats ..................................................................35

7. Anar al que és l’essencial de la fe cristiana, és a dir,l’anunci de Jesucrist ....................................................................... 41

8. Construir una Església en diàleg amb la cultura i amb el món ....47

9. Propiciar la trobada amb l’Església com una «llar de fraternitat» .........................................................53

10. Treballar per un laïcat compromès, actiu i ben format ................. 57

11. Viure la pobresa evangèlica en una Església pobra i per als pobres ............................................................................... 61

12. Impulsar comunitats que donin un testimoniatge coherentde vida cristiana i de santedat, d’on brollaran les vocacionsque l’Església necessita ..................................................................65

Cloenda ................................................................................................ 71

Edita: Arquebisbat de Tarragona