especialitzats els textosopenaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/69166... · 2.1. els textos...

Els textosespecialitzats Ona Domènech Bagaria PID_00194606

CC-BY-NC-ND • PID_00194606 Els textos especialitzats

Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'lspúblicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un úscomercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca

CC-BY-NC-ND • PID_00194606 Els textos especialitzats

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 7

1. Llenguatges d’especialitat i textos especialitzats...................... 9

1.1. Diversitat denominativa i pluralitat d’enfocaments ................... 9

1.2. Caracterització del text especialitzat ........................................... 12

1.2.1. Caracterització cognitiva del text especialitzat .............. 12

1.2.2. Caracterització pragmàtica del text especialitzat ........... 13

1.2.3. Caracterització lingüística del text especialitzat ............ 15

1.3. Textos especialitzats i variació .................................................... 16

1.3.1. Variació horitzontal i variació vertical dels textos

especialitzats .................................................................. 17

1.3.2. Tipologia dels textos especialitzats ................................ 19

2. La redacció de textos especialitzats en català............................ 22

2.1. Els textos especialitzats en llengua catalana: dels orígens fins

a l’actualitat ................................................................................. 22

2.1.1. Des dels orígens fins al segle XV..................................... 23

2.1.2. Des del segle XVI fins a començaments del segle XX....... 24

2.1.3. Des de començaments del segle XX fins a l’actualitat .... 26

2.2. Característiques lingüístiques dels textos especialitzats ............. 29

2.2.1. Perspectiva teòrica ......................................................... 30

2.2.2. De la teoria a la realitat ................................................. 33

2.3. La producció de textos especialitzats .......................................... 36

2.3.1. Aspectes textuals ............................................................ 36

2.3.2. Criteris generals de redacció .......................................... 40

2.3.3. Remarques gramaticals: ortografia, morfosintaxi i

lèxic ................................................................................ 44

2.3.4. Remarques formals: convencions .................................. 49

Resum............................................................................................................ 59

Activitats...................................................................................................... 61

Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 61

Solucionari.................................................................................................. 64

Bibliografia................................................................................................. 67

CC-BY-NC-ND • PID_00194606 5 Els textos especialitzats

Introducció

En aquest mòdul oferim una aproximació a les produccions lingüístiques que

es generen en els àmbits especialitzats (científics, tècnics, professionals), tant

des d’una perspectiva teòrica com aplicada. D’una banda, exposem els dife-

rents enfocaments teòrics dels estudis duts a terme, des de la lingüística, sobre

els textos especialitzats, tant pel que fa a la seva denominació i delimitació

conceptual, com pel que fa a la seva caracterització. D’altra banda, fem una

aproximació aplicada als textos especialitzats, per tal de conèixer les tipolo-

gies i els gèneres textuals més representatius, així com les recomanacions de

redacció que ens poden ser més útils per produir textos que siguin adequats,

coherents, cohesionats i correctes.

És sabut que la societat actual viu un moment de grans transformacions tec-

nològiques i socials. Els importants avenços científics i tècnics, i la irrupció de

les tecnologies de la informació i el coneixement, han dut a una nova orga-

nització en xarxa que ha comportat l’increment i la difusió massiva dels textos

especialitzats. En les últimes dècades, la lingüística ha donat resposta a aquesta

situació i ha augmentat el seu interès per l’estudi del discurs especialitzat.

La terminologia, com a disciplina interessada en l’estudi de la comunicació

especialitzada, també ha viscut aquestes transformacions. De la perspectiva

teòrica clàssica, centrada en l’estudi dels termes entesos com les unitats que

serveixen per denominar un concepte precís i ben establert en una ciència

o tècnica determinades, s’ha passat a una concepció més oberta, que assu-

meix la diversificació que mostra la comunicació especialitzada real i que tam-

bé s’interessa per altres unitats vehiculadores de coneixement especialitzat,

com la fraseologia, les combinacions recurrents, les paràfrasis i les definicions.

Des d’aquesta perspectiva comunicativa, el text especialitzat esdevé un objecte

d’estudi fonamental de la disciplina terminològica, atès que les unitats porta-

dores de coneixement especialitzat es troben en els textos, i només allà es pot

copsar la variació formal i conceptual, pròpia de la diversificació discursiva,

que presenten aquestes unitats.

En el primer capítol d’aquest mòdul comencem delimitant els conceptes de

llenguatges d’especialitat i textos especialitzats, i després de veure’n les diferents

concepcions, ens situem en aquesta perspectiva comunicativa de la termino-

logia per definir i caracteritzar el text especialitzat. Per acabar, ens centrem en

la variació que presenta el discurs especialitzat i presentem una possible tipo-

logia dels textos especialitzats.

El segon capítol del mòdul té un vessant més aplicat i es dedica a la redacció

dels textos especialitzats en català. En el primer apartat, fem un repàs històric

dels textos especialitzats en llengua catalana, que ens permet veure la produc-


ció ininterrompuda, tot i que desigual, que hi ha des dels orígens de la llengua

fins als nostres dies. A continuació, el segon apartat es dedica a la caracterit-

zació lingüística dels textos especialitzats, i ens permet posar de manifest la

manca de coincidència entre la teoria i la realitat. Justament per aconseguir

escurçar aquesta distància entre les característiques ideals i les reals de les pro-

duccions especialitzades, dediquem el tercer apartat a oferir recomanacions de

redacció, i remarques gramaticals i formals que permetin millorar la producció

dels textos especialitzats.


Objectius

Aquest mòdul pretén que assoliu els objectius següents:

1. Prendre consciència de la importància que tenen els textos especialitzats

per a l’activitat terminològica, tant teòrica com aplicada.

2. Relacionar els avenços científics i tècnics amb el desenvolupament dels

estudis sobre els llenguatges especialitzats.

3. Conèixer la diversitat denominativa i la pluralitat d’enfocaments al vol-

tant de l’estudi del text especialitzat.

4. Identificar les principals característiques que permeten caracteritzar el

text especialitzat.

5. Constatar i conèixer la variació que presenta la comunicació especialitza-

da.

6. Prendre consciència que, malgrat les dificultats històriques i sociolingüís-

tiques, des dels orígens fins als nostres dies els diferents àmbits especialit-

zats del saber també s’han expressat en llengua catalana.

7. Adquirir una visió panoràmica de les característiques lingüístiques dels

textos especialitzats.

8. Constatar que les característiques lingüístiques atribuïdes al discurs espe-

cialitzat s’han d’entendre com a metes que cal assolir, atès que sovint no es

corresponen amb les que trobem en les produccions especialitzades reals.

9. Identificar els problemes lingüístics que presenten els textos especialit-

zats, sobretot pel que fa a la concisió i la claredat, així com les possibles

causes que els expliquen.

10. Conèixer les recomanacions de redacció útils per redactar textos especia-

litzats que siguin adequats, coherents, concisos i correctes.

11. Identificar els aspectes textuals, morfosintàctics, lèxics i formals que so-

vint es resolen inadequadament en la producció de textos especialitzats

en llengua catalana.

12. Adquirir les competències necessàries per resoldre adequadament aquests

aspectes.


1. Llenguatges d’especialitat i textos especialitzats

El desenvolupament científic i tècnic que ha experimentat la societat en les

últimes dècades ha provocat un gran increment –tant qualitatiu com quanti-

tatiu– de la informació especialitzada, que ha tingut com a conseqüència una

modificació substancial en el panorama que actualment presenta la comuni-

cació especialitzada.

Des d’una perspectiva quantitativa, és evident que l’època actual viu una gran

explosió del coneixement especialitzat, que s’explica, fonamentalment, pels

importants avenços científics i tecnològics que s’han produït gràcies a la in-

tensificació de la investigació i a la diversificació dels diferents àmbits del co-

neixement. I des d’un punt de vista qualitatiu, l’eclosió dels mitjans de comu-

nicació i les noves tecnologies, així com l’accés generalitzat a l’ensenyament,

han afavorit la difusió dels nous coneixements i han donat lloc a una diversi-

ficació important de la comunicació especialitzada.

En aquest context, podem dir que el discurs especialitzat s’ha diversificat en

dues direccions: d’una banda, horitzontalment, amb l’ampliació de les temà-

tiques i l’aparició de nous camps de coneixement especialitzat; d’altra banda,

verticalment, amb l’aparició de registres i modalitats dins de la comunicació

especialitzada.

Aquestes circumstàncies expliquen que en les últimes dècades la lingüística

s’hagi interessat per l’estudi i la caracterització dels llenguatges d’especialitat,

entesos com el conjunt de recursos lingüístics usats en la comunicació espe-

cialitzada, que es materialitzen, per tant, en unes produccions lingüístiques

concretes: els textos especialitzats. Dedicarem el primer apartat d’aquest mò-

dul a definir aquestes nocions i veure’n la pluralitat d’enfocaments adoptats

pels autors més representatius que els han estudiat.

1.1. Diversitat denominativa i pluralitat d’enfocaments

Com és sabut, des de la perspectiva dels estudis relacionats amb la variació

lingüística, se sol parlar de llenguatge general per fer referència al conjunt de

recursos que usen la majoria de parlants d’una llengua, i es reserva la denomi-

nació llenguatges d’especialitat per denominar el subconjunt de la llengua que

s’utilitza com a instrument de comunicació formal i funcional entre especia-

listes d’una matèria determinada.


Els llenguatges d’especialitat, doncs, es defineixen com una varietat funcional

de la llengua, que està determinada fonamentalment per l’ús concret que en

fa un parlant en una situació determinada (a diferència de les anomenades va-

rietats dialectals o varietats lingüístiques “naturals”, que estan determinades per

les característiques concretes dels parlants d’una llengua: geogràfiques, crono-

lògiques, socials, individuals, etc.).

De fet, s’usen diverses denominacions per referir-se a aquest mateix concepte

de llenguatges d’especialitat: llenguatges especialitzats, llenguatges especials, llen-

guatges amb propòsits específics. Pel que fa a les dues primeres denominacions,

l’ús d’una o altra forma no sembla que tingui cap conseqüència teòrica ni me-

todològica, tot i que solen prioritzar-se les denominacions relacionades amb

el concepte especialitat, més que no pas amb el concepte especial, l’ús del qual

probablement respon a la influència de la forma anglesa special languages. Ara

bé, en contrast amb aquests primers sintagmes, la denominació llenguatges amb

propòsits específics (de l’anglès languages for specific purposes o LSP), tot i que fa

referència al mateix objecte d’estudi, indica clarament una conceptualització

diferent i s’utilitza, fonamentalment, en l’àmbit de l’ensenyament d’idiomes,

com molt bé expressa Cabré quan diu:

“La expresión lenguas de especialidad remite esencialmente al conjunto de los conocimi-entos morfológicos, léxicos, sintácticos y textuales que, según el tema, conforman elconjunto de recursos expresivos y comunicativos necesarios para desenvolverse adecua-damente en el contexto profesional de dicha especialidad. Hablar, en cambio, de lenguaspara fines o propósitos específicos presupone poner el énfasis en el uso efectivo de dichosrecursos. Se trata por lo tanto de una cuestión de foco: en el primer caso se centra laatención en el conocimiento de las particularidades de dichos recursos; en el segundo,en la adquisición de habilidades en el manejo de dichos recursos.”

Cabré (2005, pàg. 2 i 3)

Alguns especialistes consideren poc adequat parlar de llenguatges o llengües

d’especialitat, perquè, en sentit estricte, indueix a pensar en codis complets,

autònoms i diferenciats del que anomenem llenguatge general o comú:

“La denominació llenguatges especialitzats suposa, en la nostra opinió, un ús abusiu delterme llenguatge. En efecte, si en lloc de partir de la noció de llenguatges especialitzatscom un supòsit assumit, analitzem les produccions lingüístiques que es donen en elscontextos de comunicació especialitzada per inferir si s’han fet servir per a la seva pro-ducció sistemes d’elements lingüístics específics (és a dir, diferenciats dels del llenguatgecomú), fàcilment observarem que, des del punt de vista dels recursos gramaticals que elsconstitueixen, els textos especialitzats són textos codificats a partir de la mateixa gramà-tica que s’utilitza en totes les situacions comunicatives.”

Cabré (1999, pàg. 152)

Tot i compartir l’inconvenient d’aquesta denominació, és evident que el seu

ús s’ha imposat en la bibliografia sobre el tema, no pas per referir-se a siste-

mes lingüístics autònoms i diferenciats, sinó a aquelles varietats que la llengua

adopta quan s’utilitza en una situació comunicativa marcada per unes carac-

terístiques pragmàtiques precises (fonamentalment, el tema que s’hi tracta i

els interlocutors que hi intervenen). És en aquest sentit que utilitzem la deno-

minació llenguatges especialitzats o d’especialitat, que podem considerar com a

sinònimes i equivalents de la forma francesa langue de spécialité, l’alemanya

Varietats lingüístiques

El 1978, Michael Gregory i Su-sanne Carroll van caracterit-zar les varietats lingüístiquesal seu llibre Language and situ-ation. Languages varieties andtheir social contexts, que ha es-devingut un manual clàssic dela bibliografia sobre la varia-ció lingüística. Si voleu ampliarla informació sobre aquest te-ma, referit a la llengua catala-na, també podeu llegir l’articled’Isidor Marí “Registres i varie-tats de la llengua”.


Fachsprache o l’anglesa special languages. I parlem de textos especialitzats per

referir-nos a les produccions lingüístiques concretes que es generen en el si

d’aquests llenguatges.

Si ara passem a plantejar-nos quins són els trets que caracteritzen aquestes

varietats de la llengua i fem un repàs dels autors més representatius en aquesta

matèria, observem una pluralitat d’enfocaments en funció dels aspectes que

es consideren més paradigmàtics.

Seguint Hoffmann (1998), l’autor que més profusament s’ha dedicat a l’estudi,

tant teòric com aplicat, dels textos especialitzats, podem dir que, al llarg de la

història, el centre de gravetat dels estudis sobre els llenguatges d’especialitat

ha sofert un clar desplaçament: al principi, l’atenció es concentrava gairebé

exclusivament en la terminologia, després es va anar dirigint cap a la sintaxi

i en els darrers anys l’interès s’ha centrat en el text especialitzat entès com

un tot funcional i estructural. Aquest canvi d’enfocament de la recerca sobre

els llenguatges d’especialitat coincideix, lògicament, amb la importància que

adquireix el text en la recerca lingüística en general i amb la corresponent

eclosió de la lingüística del text.

Ara bé, per damunt de les diferents concepcions, tots els especialistes

coincideixen en el fet que les comunicacions que es produeixen en el si

dels llenguatges especialitzats es refereixen a parcel·les específiques del

coneixement, i que l’expressió i la transmissió d’aquest coneixement

requereix l’ús de recursos específics. Per tant, la dificultat a l’hora de

definir els llenguatges i els textos d’especialitat rau, fonamentalment,

a determinar la noció mateixa d’especialitat o especialització, dificultat

que s’incrementa quan aquesta noció es vol delimitar en termes fona-

mentalment lingüístics.

Efectivament, com assenyala Cabré (1992, pàg. 125-126), si considerem la te-

màtica com l’únic factor d’especialització, restringim el concepte de llenguat-

ge d’especialitat a les comunicacions fetes en el si de les matèries científiques

i tècniques, i en els àmbits especialitzats d’activitat (com l’esport, el comerç o

les finances). El problema, però, és que no és fàcil de delimitar només per la

temàtica quins textos són o no especialitzats, perquè, en realitat, qualsevol ac-

tivitat humana implica un cert grau d’especialització, de manera que és difícil

d’establir una frontera entre les activitats especialitzades i les que no ho són.

Un criteri més ampli que no pas el temàtic seria el que considera que

l’especialització depèn de les característiques “especials” en què es desenrotlla

l’intercanvi d’informació. D’acord amb aquest criteri, caldria establir un mo-

del de llengua no marcat que servís de punt de referència. Així, qualsevol text

que s’adaptés a aquest model seria considerat un text de la llengua general,

mentre que un text que presentés alguna desviació respecte dels elements del


model es consideraria un text especialitzat. És evident que aquest criteri és

massa ampli per poder ser operatiu, ja que, en aplicar-lo, la majoria de textos

es podrien considerar especialitzats.

Per delimitar la noció d’especialització aplicada a un text, cal afegir, a aquests

condicionants pragmàtics (tema, interlocutors, situació comunicativa, etc.),

una condició cognitiva: la perspectiva o l’òptica des de la qual es conceptua-

litza el tema tractat en aquell text. Així, podem dir, d’acord amb Cabré (1999,

pàg. 154), que qualsevol objecte considerat tradicionalment científic, si es pre-

senta (es codifica, es transmet) banalment, en el sentit que es transmet com un

contingut no precís, que no es desxifra en relació amb una estructura preesta-

blerta de significació, resulta una matèria de comunicació no especialitzada.

I a l’inrevés: qualsevol objecte de la realitat més comuna pot ser tractat tam-

bé de manera estructurada i precisa si es codifica-descodifica amb referència a

una estructura sistemàtica rigorosament establerta, de manera que resulti en

aquest cas objecte de coneixement especialitzat.

La mateixa realitat pot ser percebuda de maneres molt diferents, i per tant,

conceptualitzada de manera diversa. I aquesta conceptualització és la que de-

termina el caràcter especialitzat del text:

“Un tema será tratado como especializado solo cuando respete la conceptualización pro-pia de un ámbito, conceptualización decidida externamente por los especialistas y com-partida por la comunidad experta. Es este control, y no el tema en sí mismo, el que dacarácter especializado a un texto. En consecuencia, aunque de hecho un texto de física,de química o de matemáticas tenga más probabilidades de ser un texto especializado,cualquier materia o tema abordado desde este control previamente explicitado será untexto especializado desde el punto de vista de su contenido.”

Cabré (2005, pàg. 7 i 8)

1.2. Caracterització del text especialitzat

Tenint en compte les consideracions precedents, podem dir que per definir

operativament els textos especialitzats cal establir tres grups de condicions:

un primer grup de caràcter cognitiu, un segon grup de tipus pragmàtic i un

tercer grup de caràcter lingüístic. Vegem a continuació amb més detall cada

una d’aquestes característiques.

1.2.1. Caracterització cognitiva del text especialitzat

Com acabem de veure, partim del supòsit que la condició

d’especialització d’un text és una condició cognitiva: és la manera com

s’aborda o conceptualitza el tema tractat en aquell text, ja que qualsevol

tema o segment de la realitat pot ser aprehès com un coneixement ge-

neral, de límits borrosos, o com un coneixement especialitzat, de fron-

teres ben establertes i límits precisos.


Aquesta consideració s’emmarca perfectament en els supòsits fonamentals de

la semàntica cognitiva, que, a diferència dels enfocaments més tradicionals de

la semàntica, és no composicional i té una naturalesa inherentment enciclo-

pèdica, de manera que els aspectes denotatius i connotatius són indissociables.

Això ens porta directament a una visió enciclopèdica del significat d’acord

amb la qual la gran majoria de conceptes deixen de tenir sentit si es conceben

com a entitats discretes i independents.

Aquesta naturalesa enciclopèdica del significat és explicada en lingüística cog-

nitiva per mitjà dels dominis cognitius o àmbits coherents de coneixement que

duen a terme una funció de marc per a conceptes més específics, de manera

que “situen” el significat en el seu entorn conceptual correcte i, per tant, s’han

de considerar necessàriament com a parts essencials de l’estructura semàntica.

Ara bé, tot i que la naturalesa del significat és enciclopèdica, és a dir, és donada

pels dominis cognitius, sembla lògic postular que habitualment no emmar-

quem el significat en tot el nostre coneixement del món, sinó en una mena

de domini cognitiu idealitzat, que representa el nostre coneixement del món de

forma parcial o simplificada, i que ens permet explicar els efectes de prototi-

picitat.

D’acord amb això, la manera com conceptualitzem una situació determinada

està fortament determinada pel domini cognitiu en què la “situem”. Però, quins

són els factors que caracteritzen i condicionen els dominis cognitius? Atès que

els dominis cognitius són representacions mentals de com s’organitza el món,

que poden incloure un ventall molt ampli d’informacions, és evident que el

domini cognitiu idealitzat dels individus està determinat per factors de natu-

ralesa molt diversa (socials, culturals, individuals, etc.), entre els quals desta-

quen els relatius als coneixements adquirits i a la dedicació professional de

cada individu. En aquest sentit, sembla lògic postular que tots els especialis-

tes d’un àmbit determinat del coneixement comparteixen un model cognitiu

idealitzat, que no és compartit pel parlant general, ni tampoc necessàriament

per especialistes d’altres àmbits del saber. Les següents paraules de Bertha M.

Gutiérrez exemplifiquen molt bé aquesta idea:

“Un médico puede pensar en medicamentos antidepresivos, antitusígenos, o antiácidosapoyándose en su función, y para esas realidades, un químico hablará de diferentes com-posiciones químicas; donde éste ve sulfuro de hierro, o fluoruro de calcio, un especialistaen minerales vera pirita o fluorita, porque piensa en su aspecto externo, en su forma decristalizar, etc., además de en su composición química.”

Gutiérrez (1998, pàg. 23-24)

1.2.2. Caracterització pragmàtica del text especialitzat

Des d’una perspectiva cognitiva, doncs, un text especialitzat es caracteritza

perquè s’ha elaborat prenent com a marc de referència un domini cognitiu

idealitzat propi dels especialistes d’un àmbit determinat i, per tant, no com-

partit pel públic general. Això ens duu a considerar que, des del punt de vista


pragmàtic o relatiu als elements que intervenen en la situació comunicativa,

la condició d’especialització d’un text no depèn exclusivament del tema que

s’hi tracta, sinó fonamentalment de les característiques de l’emissor.

Així, una condició necessària perquè un text sigui especialitzat és que el

seu emissor sigui especialista, és a dir, posseeixi el domini cognitiu idea-

litzat propi d’aquell àmbit determinat del saber, i elabori el text prenent

com a marc de referència aquest domini cognitiu idealitzat especialitzat.

Podem definir, doncs, el perfil de l’especialista o expert com el d’aquell indivi-

du que ha adquirit un coneixement que no forma part del coneixement gene-

ral dels parlants d’una llengua, sinó que ha hagut de ser objecte d’un aprenen-

tatge particular que pren com a punt de referència esquemes preestablerts i fi-

xats per cada una de les matèries o escoles científiques. És evident, però, que la

formació d’aquests especialistes pot ser diversa, tant per la manera com l’han

adquirida (a través d’estudis reglats o no reglats, per mitjà de l’experiència pro-

fessional, de manera autodidacta, etc.), com pel nivell que han assolit (experts

reconeguts mundialment, professionals especialitzats, aprenents d’alt nivell,

etc.).

Des d’un punt de vista operatiu, doncs, no és fàcil respondre a la pregunta de

quins són els factors que permeten determinar que l’emissor d’un text especi-

alitzat és efectivament un especialista en l’àmbit temàtic en què s’inscriu el

text. I la complexitat d’aquesta pregunta encara és més gran actualment, ja

que en els darrers anys la gran difusió que ha experimentat el coneixement es-

pecialitzat a través de l’eclosió dels mitjans de comunicació i les noves tecno-

logies, així com de la generalització de l’ensenyament obligatori, ha creat per

a la transmissió de coneixement especialitzat un panorama complex i variat.

Efectivament, avui dia trobem figures com els divulgadors científics, els pro-

fessors de llenguatges d’especialitat o els traductors especialitzats que, en fer

de pont entre la producció de coneixement i la seva recepció, tenen un paper

especial en la comunicació especialitzada, que fa difícil la seva consideració

com a especialistes o no especialistes. Per Cabré (2002), la delimitació del perfil

de l’especialista passa per tenir en compte la necessitat que aquest sigui capaç

de produir coneixement especialitzat nou, en el sentit d’innovador en rela-

ció amb l’estat de la situació sobre un tema, fet que no invalida que puguem

considerar com a especialistes determinats divulgadors científics o aprenents

d’una especialitat, sempre que coneguin la matèria en qüestió i en controlin

l’estructura i els canvis que s’hi produeixen.

És evident, però, que en afirmar que la condició necessària perquè un text sigui

especialitzat és que el seu emissor sigui un especialista en la matèria, no vo-

lem dir que aquesta sigui l’única característica pragmàtica dels textos especia-

litzats, sinó que és la més determinant. Això no nega, tanmateix, que puguem


dir que, des del punt de vista temàtic, els textos especialitzats es caracteritzen

perquè tracten d’un tema propi d’un domini especialitzat del coneixement. O

bé que, des del punt de vista de la funció lingüística i els propòsits comunica-

tius, la funció bàsica dels textos especialitzats sol ser la transferència referen-

cial amb propòsits específics diversos (descriure, classificar, ordenar, avaluar

i argumentar, fonamentalment). I a aquesta funció bàsica encara hi hauríem

d’afegir altres funcions fonamentals com el reforç de la identitat de grup i la

necessitat de discriminació, que, sens dubte, constitueixen característiques es-

sencials del discurs especialitzat.

1.2.3. Caracterització lingüística del text especialitzat

Com ja hem afirmat abans, és innegable considerar que les característiques

cognitives i pragmàtiques que mostren els textos especialitzats es manifes-

ten lingüísticament en els mateixos textos, i justament la detecció i l’anàlisi

d’aquestes empremtes, d’aquests correlats lingüístics, constitueixen el princi-

pal objectiu de qualsevol aproximació lingüística als textos especialitzats.

Com és sabut, hi ha hagut diversos intents de caracterització dels textos espe-

cialitzats des del punt de vista dels recursos lingüístics que utilitzen, més enllà

de les característiques pragmàtiques i funcionals que presenten. Hi ha força

estudis exhaustius sobre les característiques lingüístiques dels textos especia-

litzats relatius a llengües com el francès (Kocourek, 1991), l’anglès (Sager i al-

tres, 1980) o l’alemany (Hoffmann, 1998). En general, els recursos lingüístics

més destacats són aquells que serveixen per aconseguir determinats objectius

propis de la comunicació especialitzada, com ara la concisió en la forma, la

precisió en el contingut, la sistematicitat en l’estructura, i la impersonalitat i

objectivitat en l’estil.

En general, malgrat les lleus diferències que poden donar-se entre les diverses

llengües, podem dir que la major part dels autors esmentats coincideixen a

l’hora d’afirmar que, si bé tots els plans de la llengua dels textos especialitzats

presenten determinades característiques respecte de la llengua general, un dels

trets més característics d’aquests llenguatges el constitueix la terminologia.

Efectivament, és evident que les unitats portadores de coneixement es-

pecialitzat per excel·lència són les unitats terminològiques i que una de

les característiques lingüístiques més destacables dels textos especialit-

zats és la presència d’aquestes unitats, específiques d’un àmbit determi-

nat del saber.

La terminologia, doncs, a més de ser l’element més visible dels textos especia-

litzats, té un paper crucial en la comunicació especialitzada, entre altres raons

perquè els termes són les unitats lingüístiques que concentren una densitat

Vegeu també

En el segon capítol d’aquestmòdul veurem amb més detallles característiques lingüísti-ques dels textos especialitzats.


més elevada de coneixement especialitzat, i perquè la precisió d’un text espe-

cialitzat s’aconsegueix fonamentalment fent ús de la terminologia que utilit-

zen els especialistes quan es comuniquen entre si.

En definitiva, en aquest apartat hem vist com l’única caracterització và-

lida del text especialitzat és aquella que pot donar compte de la seva

multidimensionalitat, la qual cosa inclou considerar tres tipus de ca-

racterístiques: cognitives, lingüístiques i pragmàtiques. D’acord amb ai-

xò, podem definir operativament el text especialitzat com aquella pro-

ducció lingüística que serveix per expressar i transmetre coneixement

especialitzat, que té una sèrie de característiques lingüístiques –entre

les quals destaquen les relatives al lèxic especialitzat– que li atorguen

unes especificitats dins del conjunt de textos produïts en una llengua, i

que presenta un conjunt de característiques pragmàtiques determinades

pels elements específics del seu procés comunicatiu (fonamentalment

els interlocutors, però també el tema i la situació comunicativa).

1.3. Textos especialitzats i variació

Més enllà de la definició que els és comuna, és evident que no tots els textos

especialitzats presenten les mateixes característiques, i que la diversitat discur-

siva pròpia de la llengua general també troba el seu espai en els llenguatges

d’especialitat.

Ara bé, l’abast que pot assolir la variació discursiva dels textos especialitzats

depèn de la concepció mateixa de text especialitzat de què partim. Així, si ens

situem en la perspectiva de la teoria terminològica clàssica –l’anomenada teo-

ria general de la terminologia o TGT–, la variació especialitzada es redueix fona-

mentalment a la que es produeix en funció de la temàtica, atès que la situació

comunicativa pròpia de l’especialització es restringeix gairebé de manera ex-

clusiva a la comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada.

Efectivament, l’objectiu últim que Wüster va establir per a la terminologia –

aconseguir una comunicació inequívoca i sense ambigüitats sobre els temes

especialitzats per mitjà d’una terminologia normalitzada– explica la majoria

dels supòsits i postulats de la TGT, entre els quals trobem el de la comunicació

especialitzada entesa com la comunicació professional, restringida fonamen-

talment a la comunicació entre especialistes, sense tenir en compte la multi-

plicitat de registres que pot presentar.

Ara bé, un enfocament comunicatiu de la terminologia com el que proposa la

teoria comunicativa de la terminologia (TCT) permet donar compte de la diver-

sitat discursiva present en la comunicació especialitzada. Efectivament, des de

la TCT s’assumeix que la comunicació especialitzada real que es produeix en

La terminologia

Com a disciplina teòrica i pràc-tica neix amb les propostesformulades per Eugen Wüstera partir de la dècada dels tren-ta del segle passat que, conti-nuades i desenvolupades perl’escola de Viena, van donarlloc a l’anomenada teoria ge-neral de la terminologia (TGT),que constitueix la propostaterminològica més coneguda iestesa fins a l’actualitat.


les diverses situacions professionals mostra, de manera semblant a la comu-

nicació general, una gran varietat de registres. Per exemple, la comunicació

entre un especialista i un aprenent –el discurs didàctic– o entre un especialista

o mediador i el gran públic, que presenten unes característiques diferents de

les del discurs altament especialitzat –d’especialista a especialista.

1.3.1. Variació horitzontal i variació vertical dels textos

especialitzats

Partint d’aquesta perspectiva, doncs, és fonamental plantejar-se com podem

explicar la variació dels textos especialitzats. Si repassem la bibliografia exis-

tent en aquest sentit, observem com la major part dels autors estableix dos

eixos de caracterització dels textos especialitzats (un eix horitzontal, basat en

la temàtica, i un eix vertical, basat en el nivell o grau d’especialització), que

parteix de la classificació formulada per Hoffmann (1998, pàg. 62-69) per als

llenguatges d’especialitat.

La proposta de Hoffmann parteix del fet que la divisió horitzontal i la vertical

se sobreposen, i pren com a criteris de classificació els següents:

• El nivell d’abstracció.

• La forma lingüística externa o manera natural o artificial d’expressar els

elements i la sintaxi.

• L’entorn o domini d’especialitat.

• Els participants.

L’aplicació de cada criteri porta a una estratificació de la llengua d’especialitat

en els cinc nivells representats en la taula següent:

Taula 1. Estratificació vertical dels llenguatges especialitzats

Nivelld’abstracció

Forma lingüística Àmbit Participants en la comunicació

A Més elevat Símbols artificials per a elements i relacions Ciències fona-mentals teòriques

Científic <> científic

B Molt elevat Símbols artificials per a elements; llenguatgegeneral per a les relacions (sintaxi)

Ciències experi-mentals

Científic (tècnic) <> científic (tècnic)

C Elevat Llenguatge natural amb terminologia especia-litzada i sintaxi molt controlada

Ciències aplica-des i de la tècnica

Científic (tècnic) <> directors cientifi-cotècnics de la producció material

D Baix Llenguatge natural amb terminologia especia-litzada i sintaxi relativament lliure

Producció mate-rial

Directors cientificotècnics de la pro-ducció material <> mestres <> treba-lladors especialitzats

Hoffman (1998, pàg. 64)

Teoria comunicativa de laterminologia

És la denominació amb què esdifon la perspectiva lingüísti-ca d’estudi de la terminologiaque proposa el grup de recer-ca Iulaterm (de l’Institut Uni-versitari de Lingüística Aplicadade la Universitat Pompeu Fa-bra), sota la direcció de M. Te-resa Cabré Castellví.


Nivelld’abstracció

Forma lingüística Àmbit Participants en la comunicació

E Molt baix Llenguatge natural amb alguns termes especi-alitzats i sintaxi lliure

Consum Representants del comerç <> consu-midors <> consumidors

Hoffman (1998, pàg. 64)

La classificació global que en resulta es basa denominativament en el criteri 3

(relatiu a l’àmbit en què s’utilitza cada llenguatge d’especialitat) i dóna com a

resultat cinc grans classes de llenguatges especialitzats:

• A: llenguatge de les ciències teòriques fonamentals

• B: llenguatges de les ciències experimentals

• C: llenguatge de les ciències aplicades i de la tècnica

• D: llenguatge de la producció material

• E: llenguatge del consum

Hoffmann afegeix que aquesta classificació es pot estendre a altres àmbits co-

municatius, com ara els llenguatges d’especialitat de les ciències socials, que

podrien situar-se en els graus C, D o E en funció de la situació comunicativa.

També aclareix que, en un acte comunicatiu concret o en un text lingüístic,

cap dels cinc nivells no apareix en la seva forma pura. El cas més clar és el del

nivell A, que si es volgués delimitar d’una manera unívoca, s’hauria d’entendre

com un llenguatge format només per símbols artificials. Però és evident que

els textos de les ciències teòriques fonamentals també utilitzen recursos del

llenguatge natural. I, a la inversa, els símbols artificials també apareixen en

els altres nivells.

En definitiva, la divisió horitzontal ens permet classificar els diferents llen-

guatges especialitzats segons els blocs de matèries o submatèries en què divi-

dim el coneixement especialitzat. La divisió vertical travessa l’horitzontal i fa

que dins de cada llenguatge d’especialitat determinat per la temàtica puguem

distingir diversos estils discursius. Ara bé, malgrat el detall de la proposta de

classificació de Hoffmann, es tracta de divisions que no estan exemptes de

problemes i que no són sempre clares.

Pel que fa a la divisió horitzontal, la majoria dels autors coincideixen en la

dificultat d’establir els límits d’aquesta divisió. La realitat és un continuum que

només es pot segmentar en matèries d’una manera artificial, fet que dificulta

que es puguin establir fronteres clares entre les diferents disciplines científi-

ques. Tot i així, des d’un punt de vista metodològic, és útil considerar aques-

ta variació horitzontal dels llenguatges d’especialitat, centrada en la temàtica,


sense oblidar, però, que no es tracta d’una segmentació estàtica i atemporal,

sinó que és fruit de l’activitat dels interlocutors i els sabers, i per tant, pot can-

viar en funció de cada situació construïda.

La divisió vertical, que travessa l’horitzontal i que fa que, dins de cada llen-

guatge d’especialitat determinat per la temàtica puguem distingir diversos es-

tils discursius, tampoc no està exempta de problemes. En aquest sentit, però,

és important remarcar el fet que el nivell d’adaptació del discurs especialitzat

depèn de manera fonamental de les característiques del receptor o, més ben

dit, de les característiques que l’emissor pressuposa al receptor. Efectivament,

és un fet prou fonamentat que l’emissor adapta el contingut del text que pro-

dueix al domini cognitiu idealitzat especialitzat que atribueix al seu receptor,

la qual cosa ens permet afirmar que un text especialitzat ho serà en més o

menys grau segons el nivell d’adaptació més alt o més baix que faci del seu

discurs l’especialista, en funció, fonamentalment, del domini cognitiu idealit-

zat especialitzat que li suposi al destinatari del text.

Per tant, la consideració dels receptors del discurs especialitzat ens per-

met distingir, dins de la comunicació especialitzada, entre textos alta-

ment especialitzats, destinats a especialistes; textos mitjanament espe-

cialitzats, adreçats a experts o a aprenents avançats, i textos divulgatius,

adreçats a aprenents inicials i al gran públic. En cap dels tres casos, però,

el text deixa de tenir un caràcter especialitzat, encara que el tema hi si-

gui tractat amb nivells diferents de complexitat, perquè el text conserva

el caràcter especialitzat si la conceptualització que transmet s’ha fet des

de la perspectiva de l’especialitat i de l’especialista, i no des de l’òptica

del parlant comú. Evidentment, els diferents nivells d’especialització

condicionen el tipus de llenguatge present en el text, tant pel que fa als

aspectes textuals com als gramaticals i, sobretot, als lèxics.

1.3.2. Tipologia dels textos especialitzats

L’estudi de la variació en els textos especialitzats ha fet que diversos autors

s’hagin interessat per fixar-ne una tipologia sobre la base de diversos criteris re-

latius a les seves condicions de producció-recepció. En general, la construcció

de tipologies textuals, siguin o no textos especialitzats, ha estat sempre pro-

blemàtica, com ho és qualsevol procés de categorització que pretén organitzar

i sistematitzar una realitat que sempre és complexa i multidimensional. Els

textos, en aquest sentit, com qualsevol objecte d’estudi, són fenòmens com-

plexos, ateses les seves multidimensionalitat i multifuncionalitat. Això explica

que sigui difícil, o gairebé impossible, fixar de manera definitiva i universal les

diverses característiques estructurals i funcionals de cada mena de text.


Malgrat aquesta dificultat, és evident que establir tipologies és una estratègia

fonamental en qualsevol procés d’aprenentatge. Per tant, partint del fet que

les taxonomies proposades mai no poden donar compte de la complexitat de

la realitat existent, en aquest apartat exposem una de les tipologies de textos

més habituals en l’àmbit especialitzat. I ho fem des d’una perspectiva d’utilitat

pràctica, ja que considerem que conèixer el conjunt de característiques que

comparteixen els diversos elements d’una categoria ens servirà per interpre-

tar-los i produir-ne de nous del mateix tipus.

Partint de la tipologia textual clàssica d’Adam, Josep-Àngel Mas i Josep Alan-

dete (2009) proposen classificar els textos especialitzats en els tres grans tipus

següents:

1)�Textos�instructius�. Són els textos en què l’emissor dóna instruccions, or-

dres o consells al receptor. Es caracteritzen per una dependència directa de

la situació comunicativa, de manera que la imatge dels lectors, de les seves

necessitats i del seu nivell de coneixements és fonamental. Des del punt de

vista de la redacció destaca el fet que per tal d’aconseguir una comunicació

més directa i facilitar-ne la consulta, sovint es deixen de banda les normes de

la cohesió textual i es prioritzen mecanismes metatextuals (nombres ordinals,

guions, etc.). Alguns gèneres prototípics són el manual d’instruccions, la guia

clínica, el prospecte de medicaments i el protocol.

2)�Textos�expositius. Són els textos que tenen el propòsit d’exposar una de-

terminada informació i es caracteritzen per la rellevància que hi tenen les da-

des que s’hi exposen, així com la manera d’organitzar-les. Es poden distingir

tres subtipus d’exposició:

a) L’exposició�descriptiva, que se centra en la descripció d’objectes i s’articula

al voltant de l’eix espacial, i on trobem, com a gèneres més representatius, el

catàleg o la descripció d’aparells.

b) L’exposició�narrativa, centrada en els processos i esdeveniments, que té

com a eix principal el temporal i en lloc de l’esquema ternari tradicional

d’introducció, nucli i desenllaç en segueix un de cinc parts concatenades: situ-

ació inicial → complicació → evolució → desenllaç → situació final; com a gè-

neres prototípics hi trobem les memòries, els informes i els treballs acadèmics.

c) L’exposició�conceptual, que inclou els textos que tenen la funció de fer

entendre una idea o un concepte al receptor; són típicament acadèmics, estan

clarament diferenciats i solen presentar un alt grau de cohesió entre les parts

que els formen; els gèneres més prototípics serien el tractat, el manual, l’article

de divulgació i l’article de revisió.

3)�Textos�argumentatius. Són els textos que expressen opinions i pretenen

convèncer el receptor. Com que solen basar-se en fets o conceptes, sovint in-

clouen seqüències textuals de tipus expositiu, i combinen diverses estratègies

Consulta recomanada

Si voleu ampliar la informa-ció sobre la proposta tipolò-gica d’Adam (1985) i, en ge-neral, sobre les tipologies tex-tuals més representatives, po-deu consultar el llibre de Jo-sep M. Castellà De la frase altext. Teories de l’ús lingüístic(Barcelona: Empúries, 1992).


argumentatives, com ara l’argumentació experimental (basada en l’exposició

de dades), la intertextual (basada en la citació d’altres autors i obres) i la inter-

pretativa (basada en el criteri propi i la concepció particular del sentit comú).

Els gèneres més importants serien l’article d’opinió, la ressenya i el cartell o

pòster.


2. La redacció de textos especialitzats en català

En aquest capítol ens aproximarem a les produccions lingüístiques concretes

que es generen en el si dels llenguatges d’especialitat, els textos especialitzats,

amb l’objectiu de descriure’n les característiques lingüístiques i oferir alguns

criteris útils per produir-los. Ens situarem en el si de la llengua catalana i co-

mençarem per veure com, malgrat les dificultats històriques i sociolingüísti-

ques, des dels orígens fins als nostres dies la ciència, la tècnica i els diferents

àmbits especialitzats del saber també s’han expressat en llengua catalana.

2.1. Els textos especialitzats en llengua catalana: dels orígens

fins a l’actualitat

Els estudis històrics de les diferents llengües posen de manifest que sovint els

primers documents escrits corresponen a textos especialitzats. Efectivament,

des del moment en què neix una llengua, cal disposar de recursos per expres-

sar el saber especialitzat d’àmbits tan diferents com el jurídic, el filosòfic, el

religiós, el militar o el comercial. Els llenguatges d’especialitat, doncs, existei-

xen, tot i que de manera incipient, des de sempre, i han anat evolucionant al

llarg de la història influïts en gran manera per les transformacions científiques

i tecnològiques.

Ara bé, malgrat la seva transcendència històrica, els llenguatges d’especialitat

han estat una matèria tradicionalment desatesa en els estudis sobre la llengua,

tal com posa de manifest Duarte (1990, pàg. 93 i 94). En paraules d’aquest

autor, des de l’època clàssica els estudiosos de la llengua s’han preocupat per

temes relacionats amb l’origen del llenguatge, la llengua literària o l’anàlisi

i la descripció gramatical, mentre que la bibliografia sobre els llenguatges

d’especialitat, durant molts segles, s’ha limitat a vocabularis destinats a faci-

litar-hi l’accés. No és fins al segle XX, en el marc de l’estructuralisme sorgit a

partir de Ferdinand de Saussure, que trobem les primeres manifestacions ex-

plícites d’interès pels llenguatges d’especialitat. I més endavant, amb el naixe-

ment de disciplines com la sociolingüística moderna i la lingüística del text, i

el desenvolupament tecnològic de la societat contemporània, els llenguatges

d’especialitat ja esdevenen objecte d’estudis aprofundits en les diferents llen-

gües.

En relació amb la formació dels llenguatges d’especialitat en català, Duarte

destaca el fet que la incorporació de la llengua catalana a determinats àmbits

d’especialitat, com la filosofia o la medicina, va ser primerenca en relació amb

les altres llengües romàniques; mentre que en la resta d’àmbits es va produir

Nota

Per confegir aquesta breupanoràmica històrica sobre elsllenguatges d’especialitat enshem basat en els estudis duts aterme per Duarte (1990), Mar-quet (1995), Alberola i altres(2007) i, fonamentalment, Ri-era (1994), que és qui en fauna descripció més detallada iaprofundida.


de manera progressiva i en pugna continuada amb el llatí, llengua que va do-

minar durant força segles l’àmbit científic en l’Europa d’escriptura llatina i

religió catòlica.

2.1.1. Des dels orígens fins al segle XV

Així doncs, els primers textos especialitzats en català apareixen enmig d’un

predomini coetani de textos especialitzats en llatí, fet que explica que els cul-

tismes d’origen llatí siguin generals en els termes i la fraseologia dels llenguat-

ges d’especialitat en català des dels inicis i fins als nostres dies. Cal esmen-

tar, però, l’aportació fonamental d’altres llengües en determinats llenguatges

d’especialitat, com ara l’àrab (en àmbits com la construcció i l’agricultura),

l’italià (en l’àmbit musical), el francès (en el vocabulari cortesà) i evidentment

l’anglès (en qualsevol sector d’especialitat contemporani).

En l’època medieval l’autor més significatiu és, sens dubte, el prolífic escriptor

mallorquí Ramon Llull, que va escriure textos teològics, científics i filosòfics

en tres llengües, això és, àrab, llatí i català, i del qual podem esmentar obres

com l’Arbre de ciència, els Començaments de la medicina o el Tractat d’Astronomia.

Com destaca Riera, gràcies a Llull, el català va ser una de les primeres llengües

romàniques en què es va expressar la ciència:

“Llull creà un extens vocabulari científico-filosòfic, mitjançant el qual pogué expressarel seu ric pensament, car ell mateix ja adverteix, en el pròleg del Llibre del gentil e dels tressavis, que «cada ciència ha mester los vocables per los quals mills sia manifestada».”

Riera (1994, pàg. 12)

Al llarg de tota l’edat mitjana algunes àrees temàtiques són especialment riques

en testimonis de textos especialitzats en llengua catalana:

• El�món�jurídic. Com destaquen Duarte i De Broto (1990, pàg. 12) la llen-

gua catalana ha estat present de manera rellevant en l’activitat jurídica al

llarg de la seva història. Un dels primers documents escrits en català és un

fragment de la traducció del segle XII del Liber iudiciorum; i al llarg de tot el

període medieval trobem grans codis redactats en català, com el Llibre de

les Costums de Tortosa, o bé traduïts del llatí, com els Usatges de Barcelona

o els Furs de València. I també cal esmentar el prestigi i la influència exer-

cida pel model de llengua fixat amb la documentació administrativa de la

Cancelleria Reial, així com els innombrables testimonis de documentació

judicial conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.


• La�medicina�i�la�farmacologia. En el camp de la medicina trobem obres

cabdals, tant traduccions al català d’obres com el Regimen sanitatis d’Arnau

de Vilanova o el Llibre de les medecines particulars d’Ibn Wàfid, com obres

redactades directament en català d’autors com Lluís Alcanyís o Jaume

d’Agramunt. També destaquen els tractats sobre la pesta que s’editen al

llarg del regnat de Pere el Cerimoniós, durant el qual la literatura científica

en català adquireix el punt culminant amb el suport explícit del rei, molt

interessat per la cultura científica. I en l’àmbit de la farmacologia, al llarg

dels segles XIV i XV destaquen els receptaris, com el Receptari de Manresa o

les Receptes del mestre Miquel, i una obra cabdal de farmacologia botànica,

el Llibre que féu Màcer de les erbes quina virtut han.

• L’astrologia. També durant el regnat de Pere el Cerimoniós destaquen els

tractats d’astronomia que s’orienten a la confecció de taules amb els movi-

ments dels planetes, basats en l’obra d’astrònoms anteriors o en observa-

cions pròpies. Podem esmentar el Tractat d’astrologia o sciència de les steles

i les Taules de Barcelona. Amb la mort de Pere III, durant el regnat de Joan

I l’astronomia s’orienta més cap a l’astrologia, amb obres com el Tractat

d’astrologia.

• L’aritmètica. El 1482 el barceloní Francesc de Sant Climent va publicar

una Suma de la art aritmètica, que és una de les tres primeres obres d’aquest

tipus a Europa que utilitza xifres aràbigues.

• La�cuina. En aquest àmbit destaquen algunes obres com el famós Llibre

del coch de Robert de Nola, el Llibre del coc de la Canonja de Tarragona o el

Llibre de Sent Soví.

2.1.2. Des del segle XVI fins a començaments del segle XX

Al segle XVI malgrat que la ciència catalana viu una etapa brillant al País Va-

lencià, la concreció en obra escrita en català és escassa. Som en l’època de la

decadència literària, que justifica el reduït nombre de treballs científics en ca-

talà, atès que la majoria de científics i professionals opten pel llatí com a llen-

gua vehicular per expressar les seves aportacions.

Cal esmentar, malgrat tot, algunes obres importants: un comentari a la segona

part de la Cyrurgia magna, redactat el 1501 pels cirurgians Antoni Amiguet i

Joan Valls, titulat Lectura sobre lo tractat segon del Mestre Guido, lo qual tracta

de apostemas en general; algunes obres d’aritmètica, disciplina que durant el

Renaixement va despertar molt d’interès en tota l’Europa occidental, com la

Pràctica mercantívol (1521), del matemàtic mallorquí Joan Ventallol, i les Re-

gles breves d’aritmètica ab la teoria i art per a inventar-les i trobar-les (1596), del

Lluís d’Alcanyís

El metge cirurgià Lluísd’Alcanyís, oriünd de Xàtiva,va fixar, al segle XV, un bonnombre de termes mèdics enllengua catalana, alguns delsquals han perviscut fins avui,com ara suppositori ‘supositori’o píl·lola ‘píndola’ (Riera, 1994,pàg. 18 i 19).


barceloní Bernat Vila; en el camp de l’astronomia o l’astrologia destaquen el

Pronòstich per l’any 1533 de Gaspar Molera i el Llunari o repertori del temps de

Joan Alemany.

Durant els segles XV i XVI, amb la difusió de la impremta i el descobriment del

Nou Món, es desenvolupen els estudis de cartografia orientats a l’art de la na-

vegació, i trobem cartògrafs importants com Domènec Olives o Joan Martines

que utilitzaven el català en les seves obres.

A les acaballes del segle XVI i inicis del XVII, les epidèmies de pesta negra van

comportar l’aparició de nous treballs epidemiològics, entre els quals destaquen

les obres de metges com Antoni Girault, Rafael Moix, Lluís Fabra, Francesc

Terrades i Bernat Mas.

En l’àmbit administratiu, l’arribada de la dinastia dels Trastàmara, el 1412,

introdueix el castellà en la documentació de la corona catalanoaragonesa, i

s’inicia una situació de declivi de la llengua catalana, que s’agreuja amb la unió

dinàstica entre els regnes de Castellà i Aragó. El català, malgrat tot, continua es-

sent la llengua habitual de la documentació administrativa fins a l’acabament

del segle XVII, tot i que fortament influït per la llengua castellana.

Als segles XVII i XVIII apareixen les primeres obres catalanes d’història natural,

fruit dels jesuïtes Pere Gil i Mateu Aymerich. També destaca una publicació

molt valuosa pel que fa al coneixement de la vida rural catalana, el Llibre dels

secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril (1617), de Miquel Agustí. En el camp

de l’astronomia trobem el Discurs natural sobre los cometes que s’han vist en lo

present mes de novembre de l’any 1618, del mallorquí Felip Mut. I el Tractat del

salitre, text anònim publicat el 1640, destaca com un dels textos de química

més antics escrits en llengua catalana.

Al segle XVIII, els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V van afeblir l’ús

del català com a llengua de cultura, però malgrat la forta repressió borbònica,

el català no va ser esborrat dels àmbits científics. La llengua catalana continua

usant-se en els tractats de cirurgia de caire divulgatiu que utilitzaven els barbers

cirurgians de l’època, com els del barceloní Anton de Borja o el tarragoní Carles

Pallejà. Altres obres científiques dignes d’esment publicades als segles XVIII i

XIX són el Diccionari d’història natural de Francesc Llobet, el Mèthodo de criar

las criatures de llet de Pere Puig, el Compendi Breu de les Quatre Regles Generals

de l’Arithmètica Pràctica de Francesc Ifern, el Catàlogo y descripció dels pardals de

l’Albufera de València de Marc Antoni Orellana, i l’Esposició de lo estad actual de

l’agricultura en la isla de Menorca de Juli Soler.

Paral·lelament, en l’àmbit jurídic i administratiu, malgrat que la promulgació

dels decrets de Nova Planta va comportar la prohibició del català en els usos

oficials, hi va haver força reticències a substituir-lo per la llengua castellana,

entre altres motius perquè el coneixement del castellà per part dels funcionaris


i de la majoria de la població era molt deficient. Això explica que el català es

mantingués en documents jurídics i administratius, tot i que amb presència

de nombroses formes castellanes.

El darrer terç del segle XIX, i gràcies a la influència del moviment cultural de

la Renaixença, el català viu una represa considerable en l’activitat científica,

alhora que es va estenent el moviment del catalanisme polític. En aquest perí-

ode trobem la revista de medicina La Gynecologia catalana, nombroses obres

cabdals de la botànica catalana, com les de l’olotí Estanislau Vayreda o la Bo-

tànica popular ab gran nombre de confrontacions de Cels Gomis, i la traducció de

Leandre Pons al català del Viatje d’un naturalista al rededor del món de Charles

Darwin.

2.1.3. Des de començaments del segle XX fins a l’actualitat

L’any 1907 és una data clau per al llenguatge científic català. La creació de

l’Institut d’Estudis Catalans fa possible la publicació en llengua catalana d’un

conjunt d’obres importantíssimes de difícil publicació en editorials privades,

atès el nombre limitat de lectors en català. L’Institut, com a corporació aca-

dèmica dedicada a la investigació superior, va assumir la tasca de difondre

els textos científics catalans. D’altra banda, el 1913 va publicar les seves Nor-

mes ortogràfiques, que van ser adoptades en la redacció dels documents de

l’Administració catalana i progressivament per tots els usuaris en general, in-

closos els investigadors i científics.

“L’any 1913, doncs, marca un punt d’inflexió pel que fa al model de llengua de les pu-blicacions a casa nostra, de manera que podem parlar d’un abans i un després d’aquestadata. El català científic del segle XIX i del mateix segle XX d’abans de les Normes és un ca-talà arcaic, en general bastant castellanitzat, ple de vacil·lacions ortogràfiques i lèxiques.”

Riera (1994, pàg. 38)

A partir d’aquest moment es publiquen nombroses obres cabdals en diferents

àrees del coneixement. En l’àmbit de les ciències biològiques destaquen les

obres de botànica, com la Iniciació a la botànica (1938) de Pius Font i Quer o

la Flora de Catalunya (1912-1917), publicada en diversos volums per l’Institut

d’Estudis Catalans. En l’àmbit de les ciències físiques i químiques destaquen

els “Arxius de l’Institut de Ciències” i la “Col·lecció de Cursos de Física i Mate-

màtica”, publicats per l’Institut d’Estudis Catalans, i també les obres d’Eduard

Fontserè, eminent físic, meteoròleg i sismòleg català, entre d’altres. Pel que fa

a les ciències matemàtiques, tot i que no abunden les obres escrites en català,

sí que en podem esmentar algunes de significatives, com els llibres de text

d’Emili Vallès i de Leopold Crusat, o diversos volums publicats per l’Institut

d’Estudis Catalans. Pel que fa a les ciències geològiques, destaquen noms com

Jaume Almera i Lluís Marià Vidal, considerats els pares de la geologia i de la

paleontologia catalanes, així com el Curs de geologia dinàmica y estragràfica apli-

cada a Catalunya (1905) de Norbert Font.


En l’àmbit jurídic i administratiu el català torna a ser llengua habitual de la

documentació administrativa en el si de la Diputació de Barcelona amb Enric

Prat de la Riba com a president, i aquesta presència es referma en el marc de

la Mancomunitat de Catalunya, i després de l’època de Primo de Rivera, en el

marc de la Generalitat restablerta amb la Segona República.

Després de la Guerra Civil, amb la prohibició de l’ús públic del català,

s’estronca la línia de publicacions especialitzades encetada a principis de segle.

Tot i així, es publiquen algunes obres amb dificultats i com a símbol de resis-

tència, entre les quals destaca Els ocells de les terres catalanes (1956) de Joaquim

Maluquer. En la darrera etapa del període franquista comencen a aparèixer

vocabularis catalans de diverses matèries i es publica la Gran enciclopèdia cata-

lana (1969-1983), que té una gran repercussió en la fixació de la terminologia

especialitzada. Per Riera (1994, pàg. 77) l’any 1969, en què apareix el primer

volum de l’obra, marca la data divisòria a partir de la qual es pot parlar del

llenguatge de la ciència en l’actualitat.

“En efecte, la Gran Enciclopèdia Catalana és una obra realment magna, fruit alhora del’esforç d’una generació d’intel·lectuals catalans, entre els quals destacats científics, i delsuport del poble. És sens dubte una fita decisiva en el procés de configuració del llen-guatge científic modern, car té una proporció més elevada d’informació científica quequalsevol obra catalana anterior i més elevada fins i tot que moltes enciclopèdies d’altresllengües. L’obra no fou enllestida, en la seva primera edició, fins a l’any 1980, però ja desde bon començament esdevingué lloc de consulta obligat per a la redacció de qualsevoltreball científic en català.”

Riera (1994, pàg. 77)

Amb el retorn de la democràcia i la configuració del català com a llengua ofi-

cial a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per mitjà dels corresponents

estatuts d’autonomia, els estudis en català es van normalitzant gradualment, i

el llenguatge científic avança i es consolida: d’una banda, es publiquen obres

d’especialitat, tant de recerca com docents, i de l’altra, obres terminològiques

(diccionaris, vocabularis i lèxics) de les diferents àrees d’especialitat. I es con-

soliden els treballs de fixació i divulgació terminològica, especialment a partir

de la creació del centre de terminologia TERMCAT, l’any 1985. També es difon

i consolida l’ús administratiu del català, amb la publicació d’una àmplia i va-

TERMCAT

El TERMCAT és un centre determinologia que té com afunció promoure la recerca ter-minològica i determinar elscriteris lingüístics que s’hand’utilitzar per revisar i aprovarnous termes en llengua catala-na. Té, doncs, un paper crucialen el panorama terminològiccatalà actual.


luosa bibliografia, i la creació de la Comissió Assessora de Llenguatge Admi-

nistratiu (CALA), que fixa aspectes terminològics, convencionals i documen-

tals, tant referits al llenguatge administratiu com al llenguatge jurídic.

I arribem així a la societat actual, caracteritzada per la tecnificació i la comu-

nicació, dues variables que, en paraules de Riera (1994, pàg. 107) comporten

nous reptes i noves necessitats de tipus lingüístic. D’una banda, la ciència es

troba en un moment de constant tecnificació, fet que exigeix a cada àmbit

d’especialitat un exercici constant d’actualització terminològica que permeti

anar denominant els nous conceptes i camps conceptuals que es van generant.

D’altra banda, la internacionalització de la ciència exigeix la comunicació efi-

caç entre les comunitats científiques, per tal de resoldre els grans problemes

de tipus ecològic, mèdic, social, etc., que hi ha plantejats al món actual. Inter-

nacionalització que ha conduït a un clar predomini de l’anglès com a llengua

vehicular dels coneixements especialitzats, per damunt de les altres llengües.

“Així, tant la tecnificació de la ciència com la comunicació científica entre societats ipobles poden comportar l’efecte beneficiós d’estimular la creativitat lingüística de cadallengua, o sia llur aptesa a l’hora d’establir noves denominacions per a cobrir noves no-cions conceptuals, com poden comportar, igualment, l’efecte negatiu d’acabar imposantl’ús d’una única llengua eficaç per al conreu de la ciència a escala mundial.”

Riera (1994, pàg. 107)

Actualment, l’ús de l’anglès dins l’àmbit especialitzat és cada vegada més ex-

tens, com a conseqüència directa del gran desenvolupament de la recerca als

països anglosaxons, especialment als Estats Units. Aquest fet, unit a les parti-

cularitats sociolingüístiques del català i el seu procés de normalització, fan que

hom es pregunti pel futur del català com a llengua d’ús de la ciència i la tèc-

nica. Partint de la premissa que la llengua anglesa no ha de ser l’única vàlida

per expressar la ciència, Riera (1994, pàg. 112-114) reflexiona sobre aquesta

qüestió i apunta les idees següents:

• Com més i millor investigació es faci en un país determinat, més facilitats

tindrà la llengua d’aquell país per esdevenir un mitjà de comunicació re-

conegut internacionalment i per reivindicar la seva eficàcia per al conreu

científic. Cal, per tant, fomentar la recerca.

• Qualsevol llengua que vulgui vehicular coneixement científic s’ha de do-

tar dels requeriments terminològics necessaris per tal d’esdevenir un ins-

trument apte per a l’expressió de les diferents nocions científiques. Cal,

doncs, un estudi exigent de la terminologia, que la fonamenti en criteris

filològics sòlids, però que alhora no l’aparti de les normes internacionals

i que, a més, sigui acceptada pels especialistes.

• La divulgació de la ciència és cada cop més important i necessària, atès que

només amb la col·laboració de tots els habitants del món en determinats

temes cabdals (capa d’ozó, efecte hivernacle, manipulació genètica, etc.)

és possible preservar el futur de la Terra i de la humanitat. I per informar

CALA

La Comissió Assessora de Llen-guatge Administratiu (CALA)va tenir un paper fonamen-tal en l’establiment del llen-guatge jurídic català. Formadaper juristes i lingüistes expertsen llenguatge administratiui jurídic, durant els vint anysque va existir (1981-2001) vaser l’encarregada d’establir lesconvencions pròpies d’aquestàmbit no previstes per la nor-mativa (terminologia jurídi-ca, models de documents jurí-dics i administratius, criteris deredacció legislativa, convenci-ons gràfiques, etc.). Gran partde la terminologia jurídica i ad-ministrativa catalana avui en úsva ser fixada per aquesta co-missió i incorporada posterior-ment en diverses obres lexico-gràfiques.


i conscienciar de manera adequada la població, cal fer-ho en la llengua

pròpia dels destinataris, la qual cosa exigeix que tota llengua de cultura

sigui apta per a la divulgació científica.

• Cal preveure que els avenços de la informàtica aplicada a les ciències del

llenguatge (traducció assistida, telemàtica, etc.) facilitaran cada cop més la

difusió de la recerca en les diverses llengües.

• Malgrat el caràcter universal de la ciència, cada llengua pròpia de cada país

és la més adequada per expressar el seu saber científic perquè, en definitiva,

les llengües no són només un instrument, sinó un sistema de coneixement

del món.

2.2. Característiques lingüístiques dels textos especialitzats

En el primer capítol d’aquest mòdul hem vist com l’única caracterització và-

lida del text especialitzat és aquella que pot donar compte de la seva multi-

dimensionalitat, la qual cosa inclou considerar tres tipus de característiques:

cognitives, pragmàtiques i lingüístiques.

Ara ens centrarem en la caracterització lingüística dels textos especialitzats,

amb l’objectiu d’oferir-ne una visió panoràmica que reculli les pautes més ge-

nerals que convé tenir presents a l’hora de redactar-los.

Ara bé, abans de començar convé fer un aclariment previ. Com hem vist abans,

la comunicació especialitzada real que es produeix en les diverses situacions

professionals mostra, de manera semblant a la comunicació general, una gran

varietat de registres. Aquesta variació es mesura en dos grans eixos que se su-

perposen: l’horitzontal, determinat per la temàtica, i el vertical, condicionat

fonamentalment per les característiques del receptor.

Així doncs, dins de cada àrea temàtica o disciplina la consideració dels recep-

tors del discurs especialitzat ens permet distingir entre textos altament especi-

alitzats, destinats a especialistes; textos mitjanament especialitzats, adreçats a

experts o a aprenents avançats, i textos divulgatius, adreçats a aprenents inici-

als i al gran públic. I, evidentment, els diferents nivells d’especialització con-

dicionen el tipus de llenguatge present en el text, tant pel que fa als aspectes

textuals com als gramaticals i, sobretot, als lèxics.

És materialment impossible fer una caracterització lingüística detallada de les

diferents varietats dels textos especialitzats. La caracterització global que ofe-

rim en aquest apartat, doncs, pretén ser una abstracció aplicable a una situa-

ció que podem considerar prototípica en la comunicació especialitzada: la que

correspon al discurs escrit altament o mitjanament especialitzat que trobem

en els textos produïts per especialistes i que s’adrecen a altres especialistes, ex-

perts o aprenents avançats en la matèria. També partirem del supòsit, assumit


normalment, segons el qual la finalitat principal dels textos especialitzats és

la transmissió de coneixement, fet que determina la presència de molts recur-

sos lingüístics que configuren les principals característiques del discurs espe-

cialitzat. Tot i que, com comentarem més endavant, la realitat és que aquestes

característiques no sempre es troben en tots els textos, com molt bé expressa

Bertha Gutiérrez:

“[...] con frecuencia en este discurso científico, junto a la función representativa –y, a ve-ces, incluso, prescindiendo de ella–, aparecen otras funciones del lenguaje, muy alejadasde la mera transmisión de conocimientos: conativa, expresiva, etc., que tienen como finla interacción social. De ahí que esas llamadas «características» deban interpretarse, másbien, como unas metas hacia las que parece tender este tipo de discurso.”

Gutiérrez (2005, pàg. 22)

Per aquest motiu, començarem parlant de les característiques lingüístiques

que, en teoria, són pròpies dels textos especialitzats, però que més aviat hem

d’entendre com a fites que cal assolir. I a continuació veurem com l’anàlisi

dels textos reals que es produeixen en els diferents àmbits d’especialitat ens

mostra que molt sovint aquestes fites no arriben a assolir-se, i exposarem les

possibles causes que poden explicar aquesta desviació respecte del model.

2.2.1. Perspectiva teòrica

La majoria d’autors coincideixen a considerar que els recursos lingüístics més

específics dels textos especialitzats són aquells que serveixen per aconseguir

determinats objectius propis de la comunicació especialitzada i que podem

resumir així: la vocació d’universalitat; la sistematicitat en l’estructura; la im-

personalitat, l’objectivitat i el rigor en l’estil; la precisió en el contingut, i la

concisió en la forma. Vegem amb més detall cada un d’aquests aspectes.

a)�Vocació�d’universalitat

Qualsevol text especialitzat ha de tendir a facilitar la comunicació entre la co-

munitat científica internacional, de manera que la vocació d’universalitat o

internacionalitat és un tret fonamental del discurs especialitzat. Aquesta vo-

cació es concreta en el respecte per les normes terminològiques i les conven-

cions lingüístiques fixades a escala internacional.


En relació amb la terminologia, per exemple, un criteri important que cal te-

nir en compte a l’hora de fixar un terme d’especialitat és que tingui un cert

caràcter universal, de manera que si es pot triar entre diverses formes possi-

bles, el fet que una sigui semblant –bé formalment, bé semànticament– a la

d’altres llengües amb més difusió internacional pot fer que s’adopti com a for-

ma preferent o única. Per exemple, la forma clenbuterol, en català, té una n

en la primera síl·laba, seguint un paral·lelisme amb la forma adoptada per la

majoria de llengües (clenbuterol en anglès, Clenbuterol en alemany, clenbuterol

en francès o clenbuterolo en italià), amb l’excepció del castellà, que l’escriu amb

m: clembuterol.

Quant a les convencions lingüístiques, la vocació d’internacionalitat compor-

ta, per exemple, que en els textos especialitzats es prioritzi l’ús dels símbols

fixats internacionalment per damunt d’altres tipus de formes escurçades, com

ara abreviatures o sigles, que varien segons cada llengua. Un exemple d’un

cas concret en català: davant de dues opcions possibles i correctes en català

per abreujar el mot pesseta, com són l’abreviatura (pta.) o el símbol (PTA), la

tendència en el discurs especialitzat és la de prioritzar el símbol, que és inter-

nacional i invariable per a les diferents llengües.

b)�Sistematicitat�en�l’estructura

Una característica dels textos d’especialitat és que sovint presenten una estruc-

tura determinada, ja preestablerta, amb uns recursos lingüístics i gràfics recur-

rents, i propis d’un determinat àmbit. Pensem, per exemple, en textos jurídics,

com ara la sentència, o administratius, com la sol·licitud o el certificat, o en

diversos textos tècnics o professionals com informes, factures, instruccions, on

trobem una ordenació rigorosa del contingut i una sintaxi força controlada.

Aquest tret, tot i que també és compartit per molts textos de la llengua general

(com ara la notícia periodística o el conte infantil), és una característica força

definidora dels textos especialitzats, molt relacionada amb la funcionalitat que

els és pròpia, a causa de la seva voluntat permanent de comunicació eficaç.

c)�Impersonalitat,�objectivitat�i�rigor�en�l’estil

La impersonalitat o objectivitat en el discurs especialitzat comporta presentar

els fets d’una manera objectiva i distant respecte del qui el redacta, evitant les

empremtes d’autor i les expressions d’emocions o dubtes sobre el text mateix.

Els graus d’impersonalitat poden ser diversos segons els àmbits: en les ciènci-

es empíriques, per exemple, l’exposició dels fets predomina per sobre de les

opinions, mentre que en les ciències socials la retòrica argumentativa és força

nombrosa i explícita. Però fins i tot en aquests darrers casos, les opinions es

moderen i es basen en fets o en exposicions de fets.

Nota

L’analogia formal amb elsequivalents de les llengüesde comunicació internacio-nal és un dels arguments ques’utilitza en l’argumentació deles propostes terminològiques,per ajudar a decidir quina ésl’alternativa denominativa mésaconsellable. Així ho estableixel TERMCAT, per exemple, enla seva metodologia terminolò-gica: TERMCAT (2006). Recer-ca terminològica. El dossier denormalització. Barcelona: Eu-mo/TERMCAT (“En Primer Ter-me”, 2 / “Criteris i Mètodes”).


Això explica que aquesta recerca d’objectivitat es relacioni amb alguns proce-

diments típics dels textos especialitzats com són la inclusió de referències bi-

bliogràfiques i de citacions d’autors o la presentació de la informació per mitjà

de taules o gràfics. En el pla lingüístic, aquesta voluntat de neutralitat es tra-

dueix en l’absència de connotacions i modalitzacions, que porta, per exemple,

a una freqüència molt més elevada de substantius i verbs, i força més baixa

d’adjectius qualificatius i adverbis; o a l’absència de segones persones del sin-

gular i del plural, i a l’ús estrany de la primera persona del singular. I també

a una presència de determinades formes (verbs impersonals, passives o plural

de modèstia), significativament més elevada que la que trobem en la llengua

general.

Ara bé, aquesta voluntat d’objectivitat només té sentit quan el discurs que es

produeix està orientat pel rigor científic i l’honestedat intel·lectual; és a dir,

quan l’autor del text persegueix efectivament la producció i transmissió de

coneixement, i no pas la defensa d’interessos obscurs o partidistes:

“Un estil rigorós és aquell en què els termes es defineixen i s’empren amb propietat, onles citacions es fan respectant-ne la literalitat i el propòsit (sense manipular-les), on nos’oculten dades ni se’n donen de falses intencionadament, etc.”

Mas, Alandete (2009, pàg. 39)

d)�Precisió�en�el�contingut

La majoria dels autors consideren la precisió com una de les qualitats més pre-

uades del discurs especialitzat, que n’esdevé un dels trets lingüístics més clara-

ment definitori o representatiu. En paraules de Bach i Martí (2007, pàg. 185),

podem definir la precisió com “la coincidència entre el valor o el significat

del que s’expressa i les realitats a què es vol fer referència”, de manera que

una producció discursiva precisa es caracteritza per ser definida, i no equívoca,

ambigua o ambivalent.

Hi ha alguns recursos lingüístics que es poden relacionar directament amb

la precisió, com ara l’ús d’aclariments, d’incisos explicatius o de definicions,

que trobem en molts textos especialitzats i que pretenen desfer els possibles

malentesos o ambigüitats del seu redactat. En general, però, la precisió es rela-

ciona sobretot amb la terminologia present en el discurs especialitzat. Es parla,

així, de la precisió terminològica, que implica l’ús de termes amb un valor se-

màntic prèviament establert en l’àmbit temàtic en què s’insereix el text, i que,

preferentment, siguin monosèmics. Idealment, els termes es consideren uni-

tats unívoques (amb una relació única entre denominació i concepte) i mo-

noreferencials (cada terme només designa un objecte), tot i que la realitat és

que el discurs especialitzat també mostra la variació formal i semàntica pròpia

de la llengua general.


No obstant això, la precisió pròpia del discurs especialitzat comporta, per

exemple, que sovint s’usi la mateixa forma per anomenar el mateix concepte,

i que s’eviti l’ús de formes sinònimes tan habitual en altres registres, com el

literari o el periodístic, on la recerca d’equivalents lèxics per evitar les repeti-

cions és una de les qualitats més importants.

e)�Concisió�en�la�forma

La concisió és una altra de les característiques fonamentals del discurs especi-

alitzat, estretament relacionada amb la funcionalitat. La recerca d’economia

lingüística implica, d’una banda, l’ús del mínim nombre possible de paraules,

com per exemple la substitució de frases senceres per un sol terme. D’altra

banda, la concisió també es relaciona amb la simplificació de la sintaxi i

l’escurçament de paraules i sintagmes per mitjà de l’ús de símbols, sigles, abre-

viatures...

L’ús d’aquests recursos configura una de les característiques més representa-

tives del text especialitzat: la presència de formes lingüístiques específiques

(termes, símbols, signes, etc.) que, combinades amb les formes pròpies de la

llengua general, duen alguns autors a parlar de tres estils diferents del discurs

especialitzat:

• Estil verbal: l’exposició es fa per mitjà de paraules, sense recórrer als sím-

bols i altres signes especialitzats.

• Estil mixt: s’utilitzen alhora paraules i símbols.

• Estil simbòlic: hi predominen els símbols.

2.2.2. De la teoria a la realitat

En l’apartat anterior hem vist com, malgrat les diferències evidents que po-

dem trobar segons les diferents àrees de coneixement en cada context d’ús,

el discurs especialitzat generalment es defineix com un discurs complex (per

l’abundància de terminologia i formes lingüístiques específiques), que alhora

és precís i concís, i que sempre prioritza la funcionalitat.

Ara bé, com ja hem indicat més amunt, la realitat no sempre es correspon amb

aquesta caracterització del discurs especialitzat, sobretot pel que fa a la precisió

i concisió que se li solen atribuir. Sovint ens trobem amb textos especialitzats

imprecisos (rebuscats i difícilment desxifrables) i innecessàriament extensos

(amb informació sobrera, que en dificulta la comprensió), molt allunyats de

la pretesa funcionalitat atribuïda a aquest tipus de discurs.


El llenguatge jurídic, per exemple, constitueix un exemple prototípic d’un dis-

curs especialitzat caracteritzat molt sovint per una sintaxi complicada, una

terminologia imprecisa i unes fórmules lingüístiques recargolades, que produ-

eixen com a resultat uns textos obscurs i rebuscats, difícilment comprensibles.

No són pocs els juristes que denuncien la manca de claredat, concisió i preci-

sió dels discurs jurídic:

“Claridad, precisión y corrección lingüística, he aquí las tres virtudes cardinales que hande presidir un buen lenguaje legal, ahora abandonado a su albur. En efecto, sin tonosdramáticos hay que afirmar que, en general, el lenguaje legal no responde a estas virtu-des. Este se encuentra invadido, como pretendida marca de fábrica, por numerosos ticsexpresivos, adherencias estilísticas y léxicas contra la claridad y por contravenciones a lagramática [...], que no son sino manifestaciones de un falso estilo, por el que dicha lenguaespecial se degrada imperceptiblemente hacia una jerga de grupo en la que se entienden,o pretenden entenderse, los operadores jurídicos.”

Prieto de Pedro (1991, pàg. 149)

Però la transgressió dels trets propis de la concisió i la precisió no és una ex-

clusiva del discurs jurídic. Molts autors, en estudis i treballs diversos, es refe-

reixen a l’obscuritat del discurs especialitzat i aporten exemples procedents de

diversos àmbits de la ciència i la tècnica. Bach i Martí (2007, pàg. 186 i 187)

recullen diferents testimonis d’estudiosos del discurs especialitzat i posen com

a exemple més clar d’aquesta transgressió l’anomenat escàndol Sokal.

L’any 1996, Alan Sokal, professor de física de la Universitat de Nova York, va

escriure un article pretesament científic, amb un llenguatge volgudament obs-

cur i recargolat, que contenia errors i moltes informacions sense fonaments,

i el va enviar a una prestigiosa revista postmoderna d’estudis culturals, la So-

cial Text, que el va admetre com a correcte i el va publicar. El mateix dia de

la publicació, Sokal, en un article publicat en una altra revista, explicava el

seu engany: segons el mateix autor, el seu article era una barreja de llenguat-

ge recargolat, ressenyes aduladores, citacions grandiloqüents fora de context,

un text sense sentit que es recolzava en les citacions més estúpides que havia

pogut trobar sobre matemàtiques i físiques. El fet va causar un gran escàndol

acadèmic i va demostrar que al darrere d’un pretès llenguatge científic, dens i

obscur, poden amagar-se textos absolutament incoherents i mancats de qual-

sevol rigor acadèmic.

Una altra mostra del fet que sovint els textos especialitzats són poc clars és el

reconeixement que ha tingut entre els especialistes el moviment per al llen-

guatge planer (plain language movement). Es tracta d’un moviment de renova-

ció de la redacció que promou la simplificació del llenguatge, amb l’objectiu

que els textos importants que el ciutadà ha d’entendre (lleis, disposicions, re-

gulacions, assegurances, contractes, etc.) s’escriguin de forma planera i ente-

nedora per a tothom. Aquest moviment, que va néixer als anys seixanta als

Estats Units, a partir de les queixes de les associacions de consumidors perquè

els ciutadans no entenien els textos de les assegurances, s’ha anat estenent per

molts països, fet que mostra la universalitat del problema.


Bach i Martí (2007) consideren que el fet que els grups professionals sovint ge-

nerin un discurs poc concís i imprecís té a veure amb els condicionants socials

de caire extern (extraprofessional) i intern (interprofessional) que influeixen

en la producció discursiva d’aquests grups d’especialistes.

Entre els factors externs que afecten directament la producció dels especialis-

tes esmenten, d’una banda, l’extensió mínima que es demana a molts treballs

científics, com articles i tesis doctorals, que sovint obliga a afegir fragments

innecessaris i que impedeix, per tant, que el text final sigui concís. D’altra ban-

da, l’obligació acadèmica de publicar per “fer currículum” perjudica totalment

la precisió del discurs de l’investigador, majoritàriament universitari. Efectiva-

ment, aquesta imposició genera una dinàmica perversa:

“Si l’investigador, que vol fer carrera i ha de publicar, no té res de nou per aportar, es veuabocat a repetir idees, però aparentant que contenen novetats. I això ho ha d’aconseguiramb uns recursos discursius que són limitats: des de canvis en l’estructura i la terminolo-gia o introducció forçada de conceptes i categories, fins a la construcció d’un text estrany,poc coherent o directament indesxifrable.”

Bach i Martí (2007, pàg. 190)

Un altre dels condicionants dels discursos produïts pels especialistes té a veure

amb el comportament intern de cada grup professional. Així, la competitivi-

tat que la societat exigeix a aquests grups implica sovint que el discurs sigui

utilitzat com un element de defensa del domini d’actuació del grup i també

com una acció de control de la pertinença al grup. I això afavoreix que, en

determinades situacions, els grups professionals generin discursos obscurs i

volgudament incomprensibles per als membres externs al grup:

“La posició de cada grup professional en el mercat estableix les diferències en les maneresde resoldre-ho. El prestigi del grup i el grau de proximitat de la matèria en què treballarespecte del públic no especialitzat són els factors decisius per decantar la balança cap al’obscuritat i la imprecisió del discurs o cap a la claredat i honestedat que seria d’esperardels especialistes.”

Bach i Martí (2007, pàg. 192)

També la pretesa neutralitat i objectivitat del discurs especialitzat s’ha

d’entendre més com una tendència que cal seguir, que no pas com un tret que

trobem sistemàticament en qualsevol text especialitzat. Per exemple, l’elecció

d’un terme o un altre pot estar condicionada per conflictes d’interessos entre

diverses especialitats, com ens explica Bertha Gutiérrez, amb un exemple con-

cret:

“Es el caso, por ejemplo, de las expresiones «asma bronquial» y «alergia respiratoria»,utilizadas como armas arrojadizas por neumólogos y alergólogos, como fiel reflejo delcombate que se está librando entre ellos para delimitar el territorio y establecer quién ycómo se hace cargo de los enfermos asmáticos.”

Gutiérrez (2005, pàg. 24)

No podem afirmar, doncs, que els textos especialitzats tinguin com a trets

bàsics i definidors la neutralitat, la concisió i la precisió. Com acabem de veure,

hi ha diferents factors, com les característiques de cada grup professional o les


condicions concretes de cada situació discursiva, que determinen que aquests

trets siguin adoptats en més o menys grau. Convé, doncs, tenir-los presents,

com a qualitats que ha de mirar d’assolir el productor de textos especialitzats.

2.3. La producció de textos especialitzats

En l’apartat anterior hem vist les característiques generals cap a les quals ha de

tendir el discurs especialitzat: universalitat, sistematicitat, objectivitat, conci-

sió i precisió. En aquest apartat us oferim algunes recomanacions concretes

que us poden ser útils per redactar textos especialitzats que assoleixin aquestes

característiques.

En primer lloc ens centrarem en aspectes relacionats amb els principals gèneres

textuals especialitzats, i a continuació farem algunes remarques sobre criteris

generals de redacció, inadequacions gramaticals i convencions lingüístiques.

2.3.1. Aspectes textuals

Ja hem comentat abans que és difícil establir una tipologia exhaustiva dels

textos especialitzats, però que, en general, podem dir que la majoria de pro-

duccions lingüístiques que es generen en l’àmbit científic i professional respon

a tres grans tipus textuals: instructius, expositius i argumentatius.

No podem oblidar, però, que com passa amb qualsevol tipologia textual, és

difícil trobar textos purs, que presentin de manera exclusiva les característiques

pròpies d’un sol tipus textual, sinó que la majoria de textos reals que es pro-

dueixen en qualsevol àmbit presenta fragments –les anomenades seqüències

textuals– que responen a diversos tipus, entre els quals sempre n’hi ha un o

alguns que són els més dominants en aquell text, fet que ens permet classifi-

car-lo en un o altre tipus.

Per tant, més que fixar-nos en els tipus textuals, a l’hora de redactar un text

especialitzat ens serà especialment útil tenir en compte el gènere textual a què

pertany i seguir les pautes establertes en cada disciplina per a la producció

d’aquell gènere concret. Només així assolirem la sistematicitat característica

del discurs especialitzat, que ens permetrà presentar la informació seguint una

estructura prefixada i coneguda en aquell àmbit.

Pensem que un discurs sistemàtic situa el receptor adequadament en el context

i el predisposa per interpretar el text adequadament, de manera que afavoreix

la comprensibilitat del text i també la seva universalitat, en la mesura que

moltes disciplines comparteixen gèneres textuals, independents de la llengua

vehicular (per exemple, l’article d’investigació).


Entre els gèneres textuals més rellevants dels àmbits de la ciència i la tècnica

podem destacar els següents: l’informe, la memòria, l’article d’investigació i

el treball acadèmic.

a)�L’informe

L’informe és un text expositiu i argumentatiu, que recull una sèrie de dades i

les posa a disposició d’algú que les haurà d’avaluar i, sovint, prendre alguna

decisió amb referència al tema que s’hi tracti. L’extensió i el to de l’informe

poden ser molt variats, però sempre ha de mantenir l’estil funcional, amb una

redacció clara, precisa i exacta, que defugi l’ambigüitat i la confusió.

Partint de l’àmbit temàtic en què es produeix l’informe, se sol parlar de

l’informe administratiu, l’informe tècnic i l’informe acadèmic. Si ens atenem

a les característiques textuals de l’informe, podem classificar-lo en informe ex-

positiu, informe analític i informe persuasiu. Per tant, la diversitat de textos

que trobem amb la denominació comuna d’informe fa difícil parlar d’una es-

tructura fixa i tancada. Tot i així, l’esquema més freqüent d’aquest document

consta de les parts següents:

• Sumari

• Introducció

• Cos de l’informe

• Conclusions

• Annexos

Com a recomanacions generals de redacció, cal recordar, a banda dels aspectes

generals que ja hem esmentat (claredat, precisió i concisió), que l’informe sol

ser un text molt impersonal i amb una estructura molt pautada. Hi poden

aparèixer valoracions personals, però no és un text expressiu, que busqui el

plaer en la lectura, sinó que cerca la funcionalitat i defuig tot allò que pugui

ser accessori.

b)�La�memòria

La memòria té com a funció descriure amb detall les accions que s’han dut o

es duran a terme dins d’un projecte i període determinat. Si s’hi detallen les

accions ja realitzades, per tal que en quedi constància, es parla d’una memòria

informe (per exemple, les memòries de les empreses, les entitats o institucions

que periòdicament han de retre compte de les seves activitats). Si recull els

Consultes recomanades

Hi ha molts recursos quepodeu consultar per apro-fundir o ampliar la infor-mació sobre els gèneres tex-tuals més habituals en elsdiferents àmbits especialit-zats. Us n’esmentem un pa-rell que considerem especial-ment útils i en els quals enshem basat majoritàriament:el Manual de llenguatge tèc-nic de Josep-Àngel Mas i Jo-sep Alandete, i el Centre deRedacció del web Parles.upfde la Universitat Pompeu Fa-bra (http://parles.upf.edu/ca/content/centre-de-redac-cio-0).

http://parles.upf.edu/ca/content/centre-de-redaccio-0




projectes futurs, es parla d’una memòria projecte (per exemple, les memòries

arquitectòniques o les exigides en l’àmbit de l’educació superior per les con-

vocatòries de beques i els projectes de recerca).

En tots els casos, les memòries són textos extensos, amb un tipus de llenguatge

força coincident al de l’informe. Hi és freqüent l’ús de la primera persona,

sobretot del plural, perquè se sol redactar en nom d’un equip o institució.

L’estil, però, ha de ser neutre i funcional, ja que es tracta d’un text expositiu

i descriptiu, que ha de ser detallat i raonat.

L’estructura pot ser força diferent, en funció de l’extensió, l’àmbit, la temàti-

ca, l’organisme receptor o l’organisme emissor. Això no obstant, les memòries

informe solen contenir els apartats següents:

• Presentació de l’equip o entitat que la redacten.

• Relació d’activitats realitzades dins el projecte.

• Enumeració i valoració dels resultats obtinguts.

• Conclusions i exposició de les línies de futur.

I pel que fa a les memòries projecte, solen seguir l’esquema següent:

• Presentació del projecte objecte de la memòria.

• Exposició del pla de treball de les tasques que es proposen com a objectius

fonamentals.

• Desenvolupament explicatiu i raonat d’aquestes tasques i aquests objec-

tius.

Com a recomanacions generals de redacció, cal tendir, com sempre, a usar un

llenguatge clar, precís i concís. És fonamental que l’estructura sigui lògica i

coherent. Els paràgrafs han de ser curts, amb frases breus i d’estructura senzilla.

S’ha d’eliminar tot el que sigui irrellevant i la redacció ha de ser sintètica. En

alguns casos, fins i tot, la informació pot aparèixer sense desenvolupar, en

forma d’elements enumerats.

c)�L’article�d’investigació

L’article d’investigació es pot considerar com el text més representatiu de

l’àmbit científic. El seu objectiu és comunicar a la resta de la comunitat cien-

tífica de l’especialitat en qüestió els resultats d’investigacions, idees i debats

d’una manera clara, concisa i fidedigna. Aquests resultats, de fet, també es po-


den publicar sota formes més extenses, com ara les tesis doctorals o les mo-

nografies d’investigació, però l’article publicat en revistes especialitzades de

prestigi representa l’accés de l’investigador a la comunitat científica.

Cada publicació especialitzada fixa unes normes de publicació determinades,

que solen afectar, bàsicament, els aspectes més formals del text, atès que

l’estructura de l’article de recerca està força fixada, a escala internacional, per

organismes com la Unesco o el Grup Vancouver, que han publicat guies sobre

la publicació d’articles científics.

Una de les fórmules més esteses internacionalment per estructurar l’article ci-

entífic és la coneguda com a IMRAD (en català IMRID), que és l’abreviació que

respon a les parts que ha de tenir l’article: introducció, material i metodologia,

resultats i discussió. A aquests apartats cal afegir-hi el títol, l’autoria i un resum

analític, abans de la introducció, així com les referències bibliogràfiques, al

final, i si escau, els apèndixs.

Pel que fa a recomanacions de redacció, l’article d’investigació, com a text ci-

entífic primari, és a dir, fonamental per al progrés de la ciència, ha d’assolir les

característiques generals del discurs especialitzat: claredat, concisió, precisió

terminològica i objectivitat. El llenguatge usat per redactar-lo, doncs, ha de

ser clar, ben estructurat, amb tendència a frases curtes i a l’ordre lògic (sintaxi

molt senzilla), amb la terminologia precisa, amb esperit de síntesi i concisió,

i força impersonal.

d)�El�treball�acadèmic

El treball acadèmic o treball de recerca és una pràctica habitual en la vi-

da acadèmica, especialment important en l’educació superior. Tot estudiant,

més tard o més d’hora, ha de realitzar-ne algun atès que la majoria de plans

d’estudis el preveuen com a tasca acadèmica al final de la carrera universitària,

que serveix perquè l’estudiant apliqui el conjunt de competències i coneixe-

ments adquirits al llarg de la seva formació superior.

Cal tenir en compte que la denominació treball acadèmic pot referir-se a tex-

tos força heterogenis: des de treballs de final de grau o postgrau fins a tesis

doctorals, passant per treballs parcials realitzats en el marc d’una assignatura

determinada. D’altra banda, les característiques formals i metodològiques dels

treballs acadèmics també varien força segons la disciplina o especialitat. En

línies generals, però, podem agrupar la diversitat de textos que trobem sota

aquesta denominació en els tipus bàsics següents:

• Treball de recerca, que mira d’aportar algun aspecte innovador o original.

• Treball de compilació, que consisteix en una síntesi o estat de la qüestió

sobre un tema concret.


• Treball d’anàlisi d’experiències, que consisteix en una anàlisi, sovint con-

trastiva, de casos reals i de pràctiques controlades, i que inclou la memòria

de pràctiques.

• Projecte, que consisteix en la planificació d’una aplicació pràctica (pro-

ducte o servei).

Malgrat la diversitat de treballs acadèmics possibles, es poden donar unes pau-

tes generals comunes per realitzar-los:

• Justificació i delimitació del tema.

• Originalitat o aportació que fa el treball.

• Ús correcte de les fonts de consulta (citacions adequades, sense indicis de

plagi).

• Esperit crític.

• Argumentació raonada.

Quant a recomanacions de redacció, l’expressió ha de ser clara i estructurada

(ha d’orientar i guiar el lector, atès que es tracta d’un text força extens), ha

de tendir a l’objectivitat, i ha d’utilitzar amb precisió i rigor la terminologia

pròpia de l’especialitat.

2.3.2. Criteris generals de redacció

L’elaboració d’un text especialitzat, com la de qualsevol altre text, es duu a

terme seguint tres fases, no necessàriament consecutives: planificació, redac-

ció i revisió. Tot i que no és el nostre objectiu aprofundir en el procés general

de redacció, en farem un repàs aturant-nos en aquells aspectes especialment

significatius per a la producció de textos especialitzats.

a)�Planificació

Abans de posar-nos a escriure, cal que analitzem la situació�comunicativa

en què s’insereix el nostre text, fent-nos preguntes com les següents: quin

propòsit o objectiu persegueixo, és a dir, què vull aconseguir?, qui són els meus

receptors?, què en saben, del tema?, quan i com llegiran el text?; com a emissor

del text, quina imatge vull donar de mi en el meu escrit?, quin to vull adoptar?,

quina relació vull establir amb els receptors?; en relació amb el contingut del

text, com el vull organitzar i estructurar?, quina extensió ha de tenir?

També cal que generem i ordenem les idees que volem desenvolupar en el

text. La generació�d’idees implica buscar les dades que ens puguin ser útils per

elaborar el text, no només sobre el contingut, sinó també sobre altres aspec-


Podeu consultar diversos re-cursos que us ofereixen re-comanacions i criteris perredactar textos especialitzats.Us en recomanem només al-guns:Argumenta [en línia]. Ser-veis lingüístics de lesuniversitats catalanes.http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/#Daniel�Cassany (2006). Es-molar l’eina. Guia de redaccióper a professionals. Barcelona:Empúries.Josep-Àngel�Mas;�JosepAlandete (2009). Manual dellenguatge tècnic. València: Ed.Universitat Politècnica de Va-lència.

http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/#

http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/#


tes com per exemple, informació sobre el lector o models de documents sem-

blants. Hi ha diverses tècniques que poden ajudar-nos a generar idees (pluja

d’idees, escriptura lliure, mapes conceptuals, etc.), però en l’àmbit especialitzat

la més usada és la documentació, atès que és indispensable obtenir la infor-

mació sobre el tema que tractem a partir de llibres, articles, dades d’Internet,

etc., per estudiar-la, entendre-la, assimilar-la i finalment integrar-la, adequa-

dament citada i referenciada, amb la resta de coneixements que tenim.

Un cop hem reunit totes les idees que volem exposar, convé ordenar-les per

procedir a construir un discurs. Algunes tècniques útils per estructurar les idees

i organitzar-les en subgrups coherents que ens ajudin a organitzar el nostre

text poden ser els esquemes, les classificacions i els mapes conceptuals.

b)�Redacció

La redacció o textualització fa referència al moment en què ja procedim a es-

criure el text. D’entrada, el nostre objectiu ha de ser produir un text que asso-

leixi les propietats aplicables a qualsevol discurs, sigui general o especialitzat:

adequació, coherència, cohesió i correcció normativa. Alhora, però, hem de

tenir presents les característiques que hem definit com a pròpies del discurs es-

pecialitzat (universalitat, sistematicitat, objectivitat, rigor, precisió i concisió).

Repassem ara tots aquests elements i destaquem aquells aspectes que sovint se

solen resoldre malament en la redacció especialitzada.

Un text és adequat quan respon a la situació comunicativa en què s’insereix:

presenta un registre formal o informal, segons la situació; segueix el gènere

textual més adient, i té en compte els aspectes formals i gràfics més escaients

(tipografia, marges, espais, etc.). Un text especialitzat és adequat, doncs, en la

mesura que sigui universal, sistemàtic i objectiu.

Un text és coherent quan presenta una unitat de significació: amb un tema

central que constitueix el fil conductor de tot el text, amb la informació neces-

sària per entendre’l (sense excessos ni mancances, i sense ambigüitats), amb

una ordenació precisa del contingut, i amb una unitat de registre, de to i d’estil.

Un text especialitzat coherent és sistemàtic, rigorós, precís i concís.

Un text ben cohesionat és aquell que té les diferents parts ben travades de

manera que, per mitjà de diversos mecanismes (connectors, signes de puntu-

ació, represa dels referents per mitjà de repeticions, pronoms o el·lipsis), les

oracions estan ben lligades i el pas d’un paràgraf a l’altre respon a una evolució

en el discurs. Un text qualsevol, especialitzat o no, està ben cohesionat, doncs,

quan ha utilitzat adequadament aquests mecanismes.

Un text, sigui especialitzat o no, és correcte quan respecta la normativa gra-

matical de la llengua en tots els nivells: ortogràfic, morfosintàctic, lèxic i se-

màntic.


Algunes recomanacions de redacció que ens permetran que el text que produ-

ïm s’ajusti amb mesura a aquestes quatre propietats són les següents:

1) Fixar-se en els paràgrafs: els paràgrafs són les unitats en què s’organitza

formalment qualsevol text i serveixen per estructurar la informació, especial-

ment en els textos breus. Aquestes dues funcions han d’interactuar harmòni-

cament, tot i que la forma sempre ha de quedar, en certa manera, supeditada

al contingut. Formalment, convé que no siguin ni massa llargs ni massa curts,

per tal que visualment facin el text atractiu; i també cal que siguin una mica

semblants entre ells, sense grans desequilibris.

2) Vigilar l’estructura de les frases: per aconseguir una redacció clara i funcio-

nal, cal tenir en compte algunes recomanacions sobre l’estructura de les frases.

Com a criteri general, cal construir la frase seguint l’ordre lògic de cada llen-

gua, que en el cas del català és el de “subjecte + verb + complements verbals”,

i mirant de situar la informació important a l’inici. En relació amb la resta

de criteris que solen donar-se per millorar la redacció de les frases, quan ens

situem en el discurs especialitzat, cal que fem alguns matisos. Vegem-ho:

• Preferir les frases�curtes. En general, és cert que les frases curtes són més

fàcils de llegir, però sovint la necessitat de precisió del discurs especialitzat

ens pot dur a necessitar-ne de més llargues. Una frase llarga, ben constru-

ïda, és perfectament llegible, però és recomanable no abusar, dins d’un

mateix fragment, de frases molt llargues, i combinar-les amb frases curtes,

per tal d’esponjar el text. Algunes tècniques que ens poden ajudar a evitar

les frases llargues són limitar els incisos, exposar una idea complexa en

diverses frases i no en una sola frase molt llarga, o prioritzar les oracions

simples i coordinades a les compostes.

• Preferir la veu�activa. La veu activa, que segueix l’ordre lògic de la frase,

sembla que costa menys d’entendre i fa la prosa més àgil. Però no podem

oblidar que la veu passiva és correcte i que és un recurs habitual en el dis-

curs especialitzat, atès que permet destacar l’objecte de l’acció, per damunt

de l’agent. Convé, però, no abusar de les oracions passives i reservar-ne

l’ús a situacions en què siguin realment oportunes.

• Preferir l’estil�verbal al nominal. En general, el verb permet construir una

prosa més directa i comprensible, atès que visibilitza l’agent de l’acció i fa

guanyar concreció. També és cert, però, que els textos especialitzats ten-

deixen a tenir una proporció de noms més elevada que de verbs, entre al-

tres coses perquè la majoria de termes són formes nominals. Sovint, però,

l’ús de formes nominals no respon a una necessitat de precisió terminolò-

gica, sinó al (mal) costum adquirit d’usar noms per estalviar connectors

i guanyar impersonalitat i objectivitat. Però amb aquest excés de noms

també es perd claredat i la prosa agafa un regust abstracte. Fixeu-vos en

l’exemple següent extret del Centre de Redacció del Parles.upf:


El personal tècnic s’encarrega del manteniment i la posada en funcionament de lesinstal·lacions, així com de la coordinació dels trasllats des dels altres edificis. (Estil no-minal, més abstracte)

El personal tècnic s’encarrega de posar en funcionament i mantenir les instal·lacions,així com de coordinar els trasllats des dels altres edificis. (Estil verbal, més clar)

3) Triar bé les paraules: quan redactem és molt important triar bé les paraules

que utilitzem, perquè n’hi ha algunes que fomenten la llegibilitat, mentre que

d’altres l’entorpeixen. En general, les recomanacions generals sobre tria de

mots també són aplicables a la redacció especialitzada, tot i que cal fer alguns

matisos:

• Evitar les paraules�repetides: és cert que també en el discurs especialitzat

cal evitar la repetició reiterada d’un mot dins d’un fragment molt breu;

però també ho és el fet que l’exigència de precisió terminològica justifica

una proporció més elevada de formes repetides. Cal, això sí, evitar de fer-

ho en períodes molt breus per tal de no empobrir la prosa.

• Evitar els mots�massa�generals: la precisió pròpia del discurs especialit-

zat fa que aquest criteri sigui especialment rellevant. Convé, doncs, evitar

mots del tipus cosa, problema, fer o tenir i substituir-los per les formes més

precises adequades a cada context.

• Evitar les expressions�“crossa”: es tracta d’expressions innecessàries que

actuen com una mena de falca lingüística i de les quals se sol abusar, so-

bretot en textos especialitzats, perquè erròniament sembla que aportin un

“toc” de formalitat al text. En general, però, recarreguen la frase i no apor-

ten cap significat, de manera que convé usar-les moderadament i evitar-ne

l’abús. A més, cal tenir en compte que algunes no es consideren normati-

vament correctes, ja que responen a calcs d’altres llengües (com les que

marquem amb asteriscos als exemples següents: * a nivell de, * en base a,

el fet que, etc.).

• Utilitzar adequadament els marcadors�textuals: es tracta de conjuncions,

adverbis o locucions que ens ajuden a estructurar el text i a connectar ade-

quadament les frases. Ben usats, milloren la comprensió del text i fomen-

ten la llegibilitat. Exemples: respecte a, pel que fa a, en relació amb, en primer

lloc, en segon lloc, d’una banda, de l’altra, ara bé, així doncs, tot seguit, després,

finalment, per tal de, per exemple, en canvi, etc.

• Prioritzar els mots�més�usuals: quan la llengua ens permet triar entre du-

es solucions correctes, convé prioritzar la forma més planera i usual. Ai-

xò ho podem aplicar tant al vocabulari general, com al més especialitzat.

Per exemple, en general són preferibles les formes simples de relatiu (on,

que, qui) que no pas les compostes (el qual, la qual, etc.); i també és millor

optar per fins i tot en lloc d’àdhuc, o per alguna cosa en lloc de quelcom. I

pel que fa a la terminologia, també és preferible triar les formes habituals

en la llengua pròpia, davant d’altres formes menys transparents o menys


genuïnes (com arcaismes o llatinismes): relació de confiança (en dret) i no

relació fiduciària; pètita i no petitum; patrocinador i no sponsor.

c)�Revisió

La revisió del text és una fase fonamental del procés de redacció, que ens per-

met comprovar que el discurs que estem generant és adequat, coherent i cor-

recte, i està ben cohesionat. Tots els estudis sobre tècniques de redacció coin-

cideixen a afirmar que un text ben escrit només s’assoleix sobre la base de fer-

ne diverses relectures i revisions parcials i globals, que permeten garantir la

coherència de les idees exposades, així com la cohesió de frases i paràgrafs, i la

correcció normativa. És important, doncs, concebre la revisió com un procés

permanent, que es va duent a terme al llarg de tota l’etapa de producció del

text, i no únicament com una fase final centrada gairebé de manera exclusi-

va en la revisió dels aspectes formals. Algunes estratègies útils per revisar els

escrits són les següents:

• Posar-se en el lloc del lector: distanciar-se del text i llegir-lo com si no en

sabéssim res, per descobrir què entenem i què no, i detectar-hi problemes

de comprensió. Una altra opció pot ser fer llegir el text a una tercera per-

sona per comprovar que s’entén bé.

• Fer una lectura del text en veu alta: l’oralitat sovint ajuda a detectar pos-

sibles problemes.

• Comparar la versió final del text amb la planificació inicial feta, per com-

provar si hi falta alguna cosa important.

• Utilitzar les eines de revisió de l’ordinador (corrector ortogràfic, diccionari,

etc.) per detectar errors que sovint l’ull humà passa per alt.

• Fer diverses lectures del text, fixant-se cada vegada en aspectes diferents:

una lectura per detectar aspectes de comprensió, una altra per als aspectes

formals, etc.

• Imprimir el text en paper i fer-ne una lectura marcant els errors detectats

manualment.

2.3.3. Remarques gramaticals: ortografia, morfosintaxi i lèxic

A continuació farem un breu repàs d’alguns aspectes relacionats amb la correc-

ció del text, tant normativa com tipogràfica, que convé que revisem amb cura

sempre que produïm un text especialitzat. Ens fixarem, per tant, en aquelles

qüestions que, amb més freqüència, solen resoldre’s malament en el discurs

especialitzat en llengua catalana.

Web recomanat

Els serveis lingüístics de lesuniversitats catalanes hanelaborat una guia breu perredactar continguts acadè-mics d’acord amb els estàn-dards de qualitat interuni-versitària, titulada 20 recoma-nacions per redactar bé, quepodeu consultar a http://hdl.handle.net/2445/22883.

http://hdl.handle.net/2445/22883



a)�Aspectes�ortogràfics

Gràcies a les tecnologies actuals, és molt senzill tenir cura de respectar la nor-

mativa ortogràfica quan escrivim: n’hi ha prou a utilitzar el verificador ortogrà-

fic per resoldre la majoria de problemes. Cal, doncs, que ens acostumem a uti-

litzar els correctors que tenim a l’abast amb la majoria de processadors de tex-

tos. Hi ha alguns aspectes, però, que sovint ens generen dubtes i vacil·lacions,

que els correctors no ens saben resoldre, i que són els que us comentem breu-

ment a continuació.

Sovint hi ha mots�cultes�i�termes que, per influència del castellà o altres llen-

gües, o per analogia amb mots catalans semblants, es pronuncien malament i,

per tant, també s’accentuen�malament. Cal anar alerta i consultar els diccio-

naris, generals o especialitzats, davant del més mínim dubte. Exemples: caut-

xú, centigram, misantrop, fluor, policrom, zenit, acne, aeròlit, alvèol, atmos-

fera, bronquíol, consola, estèrnum, hemiplegia, leucòcit, medul·la, omòplat,

termòstat, vertigen, diàstasi, èczema, megàspora, pneumònia.

Pel que fa a l’apostrofació, cal recordar que davant de símbols químics i fór-

mules no s’apostrofen ni els articles el i la, ni la preposició de, encara que el

nom desenvolupat corresponent sí que s’apostrofi, perquè es llegeix el nom

sencer: el AI (però l’alumini), de H2O (però d’aigua). En canvi, sí que cal apos-

trofar els articles i la preposició, seguint la normativa general, davant de nom-

bres o abreviatures que es pronuncien amb un so inicial vocàlic (l’XI trobada,

l’Excm. Sr. Pasqual Maragall, la Il·lma. Sra. Gemma Rigau).

Quant a l’apòstrof i les sigles, cal tenir en compte la pronunciació més que no

pas la grafia. Així, els articles el i la i la preposició de s’apostrofen, seguint les

regles generals d’apostrofació, davant les sigles que es pronuncien com a mots

(l’ONU, la UOC). Si les sigles es lletregen, es considera la forma que tenen en

pronunciar-les, i es fa recaure l’accent sobre la vocal tònica de la darrera lletra

que es pronuncia: l’IPC (l’i-pe-ce), la UPC (la u-pe-ce), d’ADN (d’a-de-ena),

el PP (el pe-pe), l’FMI (l’efa-ema-i), l’NBA (l’ena-be-a). I si pronunciem una

sigla desplegant-la, hem d’apostrofar o no considerant el desplegament, i no la

grafia de la sigla: la LECr (la Llei d’enjudiciament criminal), el TSJC (el Tribunal

Superior de Justícia de Catalunya).

b)�Aspectes�morfosintàctics�i�lèxics

Repassem ara alguns aspectes relacionats amb la morfosintaxi i el lèxic que

sovint resolem inadequadament, bé perquè es tracta d’interferències del cas-

tellà en el català, bé perquè responen a “vicis” propis del llenguatge formal.

El�gerundi

Consulta recomanada

Per consultar amb més de-tall l’apostrofació de les si-gles, podeu accedir en lí-nia a l’opuscle Abreviaci-ons editat per la Generali-tat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Pu-blicacions/Altres/Arxius/abrevia.pdf.

http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Altres/Arxius/abrevia.pdf






El gerundi o el gerundi amb els seus complements fa l’ofici d’un complement

adverbial que expressa una acció simultània o anterior a l’acció expressada

pel verb principal. Normalment introdueix una acció que és la causa de la

de l’oració principal i que mai no pot ser-ne la conseqüència (“Passant per

la plaça, vaig veure en Pere amb el seu cosí”). En altres casos introdueix un

matís modal en el verb que acompanya, és a dir, expressa la manera com té

lloc l’acció del verb principal (“Va arribar cantant i ballant, de tan content que

estava”).

El gerundi s’utilitza sovint incorrectament amb un valor consecutiu, de mane-

ra que s’uneixen mitjançant un gerundi dues oracions que haurien hagut de

ser coordinades, unides per una simple conjunció copulativa o per qualsevol

altre enllaç: “El ferit va ser dut a l’hospital, i es va morir al cap de poc”; i no

pas: “El ferit va ser dut a l’hospital, morint al cap de poc”.

També cal evitar l’ús del gerundi en lloc d’una oració adjectiva de relatiu (ge-

rundi del BOE): “Un document que recull els acords de la reunió”; i no pas:

“Un document recollint els acords de la reunió”.

Finalment, convé recordar que no és bo abusar de la fórmula “tot + gerundi”.

Encara que és correcta, cal limitar-ne l’ús als que li corresponen: afegir èmfasi

(“Venia tot corrent”) o remarcar l’oposició entre l’oració principal i el gerundi

(“Tot fent l’home bo, és molt capaç de cometre aquesta malifeta”).

La�veu�passiva

Tot i que les construccions amb l’anomenada passiva perifràstica o tradicional

són normatives, convé recordar que, d’acord amb les tendències actuals sobre

llenguatge planer, no hem d’abusar-ne, perquè dificulten la comprensió del

text ja que l’agent del procés verbal queda en segon terme, com es fa evident

si comparem les dues oracions següents, una redactada en veu activa i l’altra,

en passiva:

ActivaEl Govern ha adoptat la decisió d’abaixar els salaris.

Passiva perifràstica o tradicionalLa decisió d’abaixar els salaris ha estat adoptada pel Govern.

Sovint la passiva s’utilitza perquè interessa donar més importància al comple-

ment directe de l’oració, de manera que volem posar-lo a l’inici del fragment

(és sabut que allò que posem al començament és el que volem que concentri

majoritàriament l’atenció del lector). En alguns casos, una alternativa útil a

l’ús de la veu passiva és el trasllat o dislocació del complement directe a l’inici

de l’oració, amb la corresponent duplicació amb un pronom feble. El resultat

és una estructura menys formal i encarcarada, com es veu a continuació:

Web recomanat

Podeu ampliar la informaciósobre l’ús del gerundi consul-tant el Fitxer lingüístic del Ser-vei de Llengües i Terminolo-gia de la Universitat Politèc-nica de Catalunya:http://www.upc.edu/slt/fl/.

Web recomanat

Podeu ampliar la informaciósobre l’ús de la passiva con-sultant el Fitxer lingüístic delServei de Llengües i Termino-logia de la Universitat Poli-tècnica de Catalunya:http://www.upc.edu/slt/fl/.

http://www.upc.edu/slt/fl/



Trasllat o dislocació del CD i duplicació amb pronom febleLa decisió d’abaixar els salaris, l’ha adoptada el Govern.

D’altres vegades, si el que volem és eliminar l’agent de l’acció, podem utilitzar

l’anomenada passiva pronominal:

Passiva pronominalS’ha adoptat la decisió d’abaixar els salaris.

Com és lògic, les construccions de passiva pronominal amb complement agent

són incorrectes, ja que és incoherent usar el pronom es, que ens serveix per

ometre l’agent del procés verbal, i alhora, esmentar-lo:

Passiva pronominal amb agent explícit (incorrecta)*Pel Govern s’ha adoptat la decisió d’abaixar els salaris.

Caiguda�de�preposicions�davant�la�conjunció�que

En català les preposicions a, de i en cauen davant la conjunció que. En cas de

dubte, per saber si a que, de que, en que són grups de “preposició + conjunció” (i,

per tant, cal eliminar-ne la preposició) o si es tracta de grups de “preposició +

pronom relatiu” (i, per tant, cal accentuar el pronom relatiu: a què, de què, en

què), podem substituir-los per les formes alternatives dels relatius al qual, del

qual, en el qual: si el resultat és una frase correcta amb el mateix significat que

l’anterior, és que es tracta d’un relatiu i cal accentuar què; en cas contrari, cal

escriure que sense accent i eliminar la preposició.

Les dades en què es basa són fiables. (Correcta) => Les dades en les quals es basa són fiables.

Coincideixen en que hi haurà problemes. (Incorrecta) => *Coincideixen en els quals hihaurà problemes. => Solució: Coincideixen {que / en el fet que} hi haurà problemes.

Com veiem en aquest darrer exemple, per tal d’evitar les construccions dures

o forçades que resulten de l’eliminació de la preposició àtona davant de que,

es pot recórrer a una estructura amb un mot abstracte com ara el fet (que és el

més usual) o d’altres (manera, mesura, acció, idea, qüestió, proposta, possibilitat,

creença, això, circumstància, desig, etc.).

L’ús�de�doncs�amb�valor�causal

Doncs és una conjunció que denota la conseqüència o la conclusió d’allò que

precedeix “Així, doncs, tot plegat era mentida”, o bé oposició o antítesi “No

vols anar-hi?; doncs t’hi durem a empentes”. En cap cas, però, no té un valor

causal (a diferència, per exemple, de ja que o perquè), com el que presenta en

castellà la partícula pues. Fixeu-vos en l’exemple següent:

CastellàCreemos que está enfermo, pues hace días que no le vemos.

CatalàCreiem que està malalt, perquè fa dies que no el veiem.


Una�locució�inexistent:�degut�a

En català, degut a, en el sentit de la locució prepositiva castellana debido a, és

incorrecte. Degut és un participi que pot anar seguit de la preposició a, però cal

que concordi en gènere i nombre amb el seu antecedent, l’element de l’oració

al qual es refereix.

Degut a és incorrecte quan no té el sentit de es deu i es pot substituir per a causa

de, gràcies a, per culpa de, per raó de... Vegeu l’exemple següent:

CastellàNo ha ganado las elecciones debido a la abstención.

CatalàNo ha guanyat les eleccions a causa de l’abstenció.

L’ús�anafòric�de�mateix

Mateix no és un pronom, és un adjectiu; per tant, cal que acompanyi sempre

un nom. L’únic valor pronominal de mateix és el que recull el Diccionari de

l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) amb el sentit de ‘la mateixa cosa’ (“Avui et

dic el mateix que et vaig dir ahir”, “Sempre fas el mateix”). Molt sovint trobem

mateix utilitzat incorrectament com un element anafòric, tant en textos en

català com en textos en castellà.

Per evitar l’ús incorrecte de mateix com a element anafòric tenim diverses op-

cions: suprimir-lo, substituir-lo per un pronom feble o un demostratiu, o re-

formular la frase, com podem veure en els exemples següents:

Supressió

*Avui s’ha fet l’inventari. El resultat del mateix ha estat que no s’ha trobat a faltar res. =>Avui s’ha fet l’inventari. El resultat ha estat que no s’ha trobat a faltar res.

Substitució

*Es va presentar tard a la reunió i va demanar si es podia incorporar a la mateixa. => Esva presentar tard a la reunió i va demanar si s’hi podia incorporar.

Reformulació

*Van estudiar les causes de l’augment del nombre de matrícules i les conseqüències delmateix. => Van estudiar les causes i les conseqüències de l’augment del nombre de ma-trícules.

Per tant, l’ús correcte de mateix és el d’un adjectiu que ens permet denotar

repetició o afegir un matís d’èmfasi del nom a què fa referència: en el primer

cas sol anar anteposat al nom (“Hem consultat el mateix advocat”) i en el

segon, posposat (“El jutge mateix es va fer la fotocòpia perquè el secretari no

hi era”).

Compondre�no�és�composar

Nota

La Reial Acadèmia Espanyola(RAE) condemna explícitamentl’ús de mismo amb valor anafò-ric: http://buscon.rae.es/dpdI/SrvltGUIBusDPD?lema=mismo

http://buscon.rae.es/dpdI/SrvltGUIBusDPD?lema=mismo

http://buscon.rae.es/dpdI/SrvltGUIBusDPD?lema=mismo


L’equivalent català del verb castellà componer és compondre, però sovint utilit-

zem, erròniament, el verb composar, que té uns sentits molt diferents i molts

més restringits. Vegem-ho.

Compondre és un verb transitiu que té, entre d’altres, els significats se-

güents: ‘formar un tot reunint o combinant elements, parts, ingredients

diversos’ (compondre una medecina de diverses substàncies); ‘fer una obra

intel·lectual o artística executant-ne les diverses parts i combinant-les de ma-

nera harmònica’ (compondre un poema); ‘produir una obra musical’; ‘diversos

elements reunits o combinats, formar, constituir, un tot’ (les persones que

componen el jurat).

Composar és un verb transitiu que significa ‘imposar una multa o una contri-

bució a algú’, o ‘captenir-se amb algú fent-lo anar dret, imposant-li la nostra

voluntat, fent-li creure el que volem’.

2.3.4. Remarques formals: convencions

La correcció d’un text, general o especialitzat, no es limita al respecte de la

normativa estrictament gramatical, sinó que també afecta altres nivells de la

llengua que tenen a veure amb qüestions més estilístiques, formals o conven-

cionals. Cada llengua té el seu propi estil i també una tradició determinada en

relació amb els aspectes formals o gràfics. Convé, doncs, conèixer aquests ele-

ments per produir un text prou genuí i autònom. En aquest apartat parlarem

breument de tres d’aquests aspectes que ens semblen especialment rellevants

per a la redacció de textos especialitzats: l’ús de majúscules i minúscules, les

abreviacions i el llenguatge no sexista.

a)�Majúscules�i�minúscules

L’ús de majúscules i minúscules és un aspecte relativament polèmic de la llen-

gua, perquè no respon només a una regla establerta, sinó que també està sot-

mès a les modes, a les convencions i als costums propis d’organismes i grups

professionals, i fins i tot al gust personal.

Tradicionalment, les majúscules inicials s’han utilitzat amb freqüència més

pel seu valor referencial que per la seva utilitat distintiva, i encara avui dia

en podem observar un ús sovint innecessari i incongruent. En aquest apartat

us oferim alguns criteris generals sobre el tema, aplicables a diferents àmbits

formals, basats en les tendències minusculistes fomentades pels darrers movi-

ments de renovació i modernització de la redacció, que pretenen posar fi a

l’ús abusiu de la majúscula que tradicionalment ha imperat en la redacció de

textos de caire formal.

Webs recomanats

Podeu aprofundir la informa-ció sobre aquestes i altres in-terferències consultant diver-sos materials que hi ha ac-cessibles en obert a Internet.N’enumerem alguns, nomésa tall d’exemple:Criteris lingüístics (Serveis Lin-güístics de la UB).Dubtes més freqüents (ServeiLingüístic de la UOC). http://cv.uoc.edu/tren/trenacc/web/LLENGUA.GLOSSNOMEN/glossari_entrades.glossariFitxer de criteris lingüístics(Servei de Llengües i Termi-nologia de la UPC). http://www.upc.edu/slt/fl/

http://cv.uoc.edu/tren/trenacc/web/LLENGUA.GLOSSNOMEN/glossari_entrades.glossari







L’ús de majúscules i minúscules té dues funcions: la funció demarcativa, que

indica la situació d’una paraula dins d’un text (majúscula inicial de text, o des-

prés de punt, per exemple), i la funció distintiva, que distingeix la naturalesa

de la paraula (un nom propi, per exemple, s’escriu amb majúscula inicial per

aquest motiu). És aquesta darrera funció la que genera més vacil·lacions entre

els usuaris, i a la qual es refereixen els criteris que us comentem a continuació.

• Es reserva l’ús de les majúscules per als noms propis de persones o entitats:

– el senyor Antoni Brugalla

– la Direcció General d’Universitats

– la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona

– el Jutjat de Primera Instància número 6 de Granollers

• Si la designació d’una entitat és incompleta, també s’escriu amb majúscu-

les:

– la Generalitat (per la Generalitat de Catalunya)

• Les denominacions genèriques s’escriuen sempre amb minúscula:

– la direcció general competent en aquesta matèria

– qualsevol caixa d’estalvis

– el jutjat de guàrdia la nit de divendres

• Els plurals utilitzen sempre les minúscules, encara que es tracti d’entitats

concretes:

– les direccions generals del Departament de Justícia

– els jutjats del partit judicial

– els departaments de Cultura i d’Ensenyament

• Els càrrecs i les denominacions de professionals s’escriuen sempre amb

minúscula:

– el president de la Generalitat

– el ministre d’Agricultura

– el director general d’Establiments Penitenciaris

• Només s’utilitza la majúscula quan la designació del càrrec està introduïda

per la forma protocol·lària de tractament que li correspon, que per la seva

part ja s’escriu amb majúscula:

– Molt Honorable President

– Excel·lentíssim Senyor Governador

• S’escriuen amb majúscula les paraules Administració, Estat i Església, quan

es refereixen a les entitats corresponents i no pas al seu valor genèric; els

complements d’aquests termes, però, s’escriuen amb minúscula:

– l’Administració local

– l’Administració de Justícia

– l’Estat espanyol

Webs recomanats

Podeu ampliar la informaciósobre el tema consultant lessegüents publicacions en lí-nia:L’ús de les majúscules i mi-núscules (IEC). http://www.iecat.net/institu-cio/presidencia/ocal/pdf/Majuscules.pdfMajúscules i minús-cules (Generalitat deCatalunya). http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Pu-blicacions/Altres/Arxius/majus.pdfMajúscules i minúscules(UOC). http://www.uoc.edu/serveilinguistic/criteris/con-vencions/majuscules_minuscules.html

http://www.iecat.net/institucio/presidencia/ocal/pdf/Majuscules.pdf




http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Altres/Arxius/majus.pdf





http://www.uoc.edu/serveilinguistic/criteris/convencions/majuscules_minuscules.html





– l’Església catòlica

• També s’escriuen amb majúscula les designacions d’òrgans de gestió:

– la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès

– el Consell d’Administració de Gas Natural

• Quan utilitzem una denominació sinònima o coreferent de la designació

d’una entitat o una institució, l’escriurem amb minúscula inicial, encara

que el terme inicial requereixi majúscula:

– la cambra catalana (referint-se al Parlament de Catalunya)

– el consistori badaloní (referint-se a l’Ajuntament de Badalona)

– aquesta entitat (referint-se al Futbol Club Barcelona)

• Pel que fa al títol de llibres, s’escriu amb majúscula només la lletra inicial (i

només les altres paraules que correspongui, d’acord amb aquests criteris):

– Comentaris a la Llei orgànica del dret a l’educació

– Diccionari general de la llengua catalana

• En el cas de noms de publicacions periòdiques, s’escriuen amb majúscula

les inicials de tots els substantius i adjectius que els componen:

– Revista Jurídica de Catalunya

– Revista de Llengua i Dret

• En els títols dels documents oficials, s’escriu amb majúscula només la pri-

mera paraula (a més d’aquelles que correspongui per l’aplicació d’algun

altre criteri):

– Llei municipal i de règim local de Catalunya

– Llei orgànica del dret a l’educació

– Decret legislatiu 1/2011

• Les parts genèriques de les obres i els documents legals s’escriuen amb

minúscula:

– en el preàmbul es diu que...

– d’acord amb el que consta a l’article 56 de la Llei de bases del règim

local...

– el títol segon de la Constitució assegura que...

– la disposició addicional del Decret 14/2009

• Les teories i fórmules s’escriuen amb minúscula inicial excepte els noms

propis que formin part de la denominació:

– el teorema de Pitàgores

– la teoria de la relativitat

– el mètode de Cramer

– la fórmula de Taylor


• Els noms científics s’escriuen amb la inicial del primer mot amb majúscu-

la, i també les inicials dels noms de persona que s’incloguin en la deno-

minació:

– el gènere Spheniscus

– el pi negre (Pinus uncinata)

• En canvi, les formes catalanitzades s’escriuen amb minúscula:

– la classe dels lamel·libranquis

– la família de les solanàcies

– l’ordre dels gadiformes

• Els mesos i els dies de la setmana s’escriuen sempre amb minúscula inicial.

• Les designacions genèriques de les vies públiques s’escriuen sempre amb

minúscula:

– la plaça de Sant Jaume

– el carrer de Balmes

– el passeig de Gràcia

– la rambla de Catalunya

• Tret de quan la designació s’empra amb valor absolut i esdevé un nom

propi:

– la Rambla

– la Gran Via

b)�Abreviacions

La denominació genèrica d’abreviació fa referència a qualsevol forma gràfica

abreujada que ens permet escurçar una paraula o un conjunt de paraules (abre-

viatures, sigles i acrònims, símbols, codis, etc.). Des del punt de vista de la

redacció, cal tenir present que no convé abusar de les abreviacions, i utilit-

zar-les només quan realment hi ha una mancança d’espai, atès que són formes

poc transparents que poden dificultar la comprensió del text. La primera ve-

gada que s’utilitza una forma abreujada, cal fer-ne constar la forma desenvolu-

pada, excepte en el cas d’abreviacions de coneixement molt estès i generalit-

zat. Finalment, és important recordar que en un mateix text s’ha de mantenir

un criteri de coherència, de manera que no s’han de barrejar diferents tipus

d’abreviacions per a un mateix mot o sintagma, i s’han d’utilitzar les formes

tradicionals fixades per a cada llengua.


A continuació exposarem uns breus criteris sobre els tres tipus d’abreviacions

més usuals (abreviatures, sigles i símbols), extrets de l’opuscle Abreviacions edi-

tat per la Generalitat de Catalunya, que ens permetran distingir-los i usar-los

de manera adequada segons les convencions més esteses per a la llengua ca-

talana.

Les abreviatures són un escurçament gràfic d’un mot o sintagma que es forma

suprimint lletres internes o finals i que s’indica amb un punt o una barra. Les

abreviatures d’un sol mot són les simples, i les d’un sintagma són les compostes.

Ex.: pàg. (pàgina), c/ (carrer), p. e. (per exemple), c/c (compte corrent). El punt

abreviatiu sempre va seguit d’un espai, tant si es tracta d’abreviatures simples

com de compostes. Ex.: pàg. 24, dir. gral. corresponent.

Si suprimim la part final d’un mot, parlem d’abreviatura per suspensió, i sem-

pre s’ha de posar el punt darrere de l’última consonant abans de la primera

vocal de la síl·laba següent. Ex.: serv. (servei), ag. (agost), col·l. (col·lecció),

correus (corr.). Quan la part suprimida correspon a l’interior del mot, parlem

d’abreviatures per contracció, formades amb una o algunes lletres inicials i una

o algunes lletres finals. Ex.: St. (sant), nre. (nombre), fra. (factura), gral. (gene-

ral). Un cas especial que no segueix cap dels criteris anteriors és el de les abre-

viatures formades només per la lletra inicial del mot. Ex.: h. (habitants), a. de

C. (abans de Crist). Si ocasionalment cal crear una abreviatura, és recomanable

seguir el procediment de suspensió, que és menys complex.

Les abreviatures s’escriuen amb la inicial amb majúscula o minúscula segons

com s’escrigui el mot o sintagma sencer, amb l’excepció de les formes abreu-

jades de tractament i de designació genèrica de persones que precedeixen els

noms propis, que s’escriuen sempre amb la inicial amb majúscula (Sr., Sra.,

Dr., Dra., Prof., etc.).

Les abreviatures han de conservar els accents que dugui la forma desenvolu-

pada. Ex.: àt. (àtic), núm. (numero). Les que tenen com a formant la part fi-

nal del mot sencer tenen plural i s’adapten als canvis ortogràfics del mot o

mots originals, i les altres resten invariables. Ex.: pàg. (pàgina o pàgines), Sr.

(senyor), Srs. (Senyors), fra. (factura), fres. (factures). Cal evitar les reduplica-

cions: 10 pàg. (i no pas 10 pp.).

Quan abreugem un sintagma s’han de deixar els mateixos blancs entre mots

que hi havia abans d’abreujar. Ex.: j. dir. (junta directiva), e. f. (en funcions). I

si utilitzem un punt, no podem ometre cap partícula. Ex.: n. de l’ed. (nota de

l’editor). Sí que ho podem fer, però, si abreugem el sintagma per mitjà d’una

barra inclinada. Ex.: f/v (a favor vostre), e/c (efectes a cobrar). En el cas de carrer,

són possibles les formes següents: c. de Mallorca, c. Mallorca, c/ de Provença

i c/ Provença.


Podeu ampliar la informaciósobre les abreviacions con-sultant les publicacions se-güents:Josep�M.�Mestres;�JosefinaGuillén (2004). Diccionarid’abreviacions. Abreviatures, si-gles i símbols. Barcelona: En-ciclopèdia Catalana (“Diccio-naris Complementaris”).Abreviacions (Generali-tat de Catalunya). http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Pu-blicacions/Altres/Arxius/abrevia.pdf







Els ordinals expressats en xifres poden dur un punt al final o no. En el cas que

s’escrigui amb lletra volada, cal escriure l’ordinal amb punt, d’acord amb el

que s’ha fet tradicionalment en tipografia. Per tant, són possibles les formes

següents: 1r, 1r. i 1.r.

Les sigles i acrònims (en endavant ens hi referirem com a sigles) són abrevia-

cions formades per la juxtaposició de parts d’un sintagma, que pot ser un nom

propi o un nom comú. Ex: PP (Partit Popular), ADN (àcid desoxiribonucleic).

A diferència dels símbols i abreviatures, la sigla esdevé un mot nou, que gene-

ralment es llegeix sense desenvolupar. Ex.: IVA (impost sobre el valor afegit).

Normalment s’escriuen amb majúscules totes les inicials que formen una sigla,

encara que la forma sencera vagi en minúscula. Algunes, però, han passat a

escriure’s només amb la primera inicial amb majúscules, sobretot si són molt

conegudes i es llegeixen sil·làbicament. Ex.: Unesco. I com a cas especial, les

sigles de l’àmbit de l’arxivística, la documentació i les publicacions periòdi-

ques es poden escriure amb alguna minúscula. Ex.: LECr (Llei d’enjudiciament

criminal), LiA (Llengua i Administració). Un cas a part el constitueixen les ano-

menades sigles lexicalitzades, és a dir, les que funcionen plenament com un

mot, de manera que s’accentuen, i poden formar derivats i plurals. Ex.: làser,

tèlex, ovni, radar, etc.

Les sigles s’escriuen en rodona, malgrat que la forma sencera s’escrigui en cur-

siva, no duen accent gràfic i no han de portar cap punt perquè el que ens in-

dica que es tracta d’una sigla és el fet que tota la forma estigui amb majúscules.

Ex.: DGLC (Diccionari general de la llengua catalana).

Pel que fa al gènere i al nombre, en general les sigles conserven el de la de-

nominació completa. Ex.: el DOGC (el Diari Oficial de la Generalitat de Catalu-

nya), la UB (la Universitat de Barcelona), les PAU (les proves d’aptitud per a

l’accés a la universitat), els EUA (els Estats Units d’Amèrica). Gràficament, les

sigles no tenen marca de plural (ni s’hi afegeix una - s, ni se’n dupliquen els

components), encara que la pronunciem en plural. Ex.: els CAP (els caps), les

ONG (les organitzacions no governamentals).

La traducció de les sigles formades en altres llengües planteja diversos proble-

mes de solució no sempre fàcil; en general, les sigles de noms propis (organis-

mes, entitats, partits polítics i empreses) no es tradueixen, i en tot cas se’n

tradueix la forma desenvolupada. Ex.: RENFE (Red Nacional de Ferrocariles

Españoles / Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Tot i així, per tradició,

s’utilitzen algunes sigles creades a partir de la denominació completa traduïda.

Ex.: OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), EUA (Estats Units

d’Amèrica). Les sigles usades com a noms comuns i que no siguin marques

registrades, es poden traduir. Ex.: sida (síndrome d’immunodeficiència adqui-

rida).


Un altre aspecte que sol presentar vacil·lacions és el de l’apostrofació dels

articles el i la, i de la preposició de davant de les sigles, que tendeix a

resoldre’s tenint en compte la pronunciació. Davant les sigles que es pronunci-

en sil·làbicament, és a dir com a mots, l’apostrofació segueix les normes gene-

rals. Ex.: l’IESE (masculí), l’ONU (femení), la UOC (femení), la NASA, de REN-

FE. En el cas de les sigles que es llegeixen lletra a lletra, es considera la forma

que tenen en pronunciar-les, tenint en compte que l’accent recau sobre la vo-

cal tònica corresponent a la pronunciació de la darrera lletra, i s’apliquen les re-

gles generals d’apostrofació. Ex.: l’IPC (l’i-pe- ce), la IBM (la i-be- ema), d’ADN

(d’a-de- ena). I si pronunciem una sigla desplegant-la, l’hem d’apostrofar con-

siderant o no el desplegament, i no la grafia de la sigla. Ex.: el TSJC (el Tribunal

Superior de Justícia de Catalunya).

Els símbols són signes gràfics que, en la ciència i la tècnica, representen una

paraula, un sintagma o un valor, i solen estar fixats per organismes interna-

cionals (unitats monetàries, símbols matemàtics, físics o químics, etc.). Per

aquest motiu són el cas menys conflictiu d’abreviació, el que presenta menys

vacil·lacions i on hi ha uns criteris més homogenis.

Poden estar formats per lletres, caràcters especials o fins i tot pictogrames. Ex.:

h (hora), m2 (metre quadrat), $ (dòlar), (planxar a temperatura baixa). Si

es tracta de lletres, s’escriuen amb minúscules o majúscules, d’acord amb la

convenció establerta, i sempre van amb lletra rodona i sense punt, tot i que

poden portar caràcters especials. Ex.: m3.

Quan el símbols acompanyen nombres, hi ha d’haver un espai entre l’última

xifra del nombre i el símbol que la segueix, tot i que el signe (%) es pot escriure

separat o enganxat a la xifra precedent. Ex.: 95 m (metres), 5% (per cent). I

són invariables pel que fa al plural. Ex.: 10 km (quilòmetres).

Els símbols no s’apostrofen, de manera que l’article singular (el, la) i la preposi-

ció de es mantenen íntegres. Ex.: el O, el Es, el Sb i el Au són símbols d’elements

químics; l’eliminació de H 2O; molts milions de €.

c)�Llenguatge�no�sexista

Hem vist com les llengües de mes difusió internacional han viscut moviments

de renovació de la redacció que, entre altres aspectes, reivindiquen l’ús d’un

llenguatge jurídic i administratiu més respectuós envers el ciutadà. Una con-

seqüència important d’aquestes reivindicacions ha estat la defensa d’un llen-

guatge no discriminatori per raons de sexe o llenguatge no sexista.

És sabut que les llengües són un mirall de la societat que les utilitza, de manera

que les diverses discriminacions socials (per raons de sexe, raça, condició, etc.)

solen tenir un reflex en les manifestacions lingüístiques dels parlants. Així,

parlem d’un ús sexista del llenguatge quan s’utilitza per menystenir o desva-

Web recomanat

En algunes disciplines cien-tífiques, com la química, lafísica o les matemàtiques,l’ús dels símbols és fonamen-tal. Podeu consultar-ne lesnomenclatures i les carac-terístiques al web dels Ser-veis Lingüístics de la Univer-sitat de Barcelona: http://www.ub.edu/criteris-cub/criteri.php?id=973#973

http://www.ub.edu/criteris-cub/criteri.php?id=973#973.




lorar les dones (“Els tècnics i les dones de la neteja d’una empresa”), i d’un

ús androcèntric, quan el llenguatge “invisibilitza o fa difícil imaginar en un

àmbit determinat la presència o l’actuació de les dones. Per exemple:

A l’hotel de la Fira de Barcelona s’hi allotgen sobretot homes de negocis.” (Guia d’usos no sexistesde la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya [2011, pàg. 3].Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya).

És important, doncs, que les diferents administracions públiques i organismes

oficials vetllin perquè els textos que generen usin un llenguatge respectuós,

igualitari i no discriminatori. Cal tenir en compte, però, que els criteris gene-

rals per a un ús no sexista del llenguatge es van iniciar en la llengua anglesa,

que és una llengua en què les marques de gènere són gairebé inexistents: no-

més té un petit nombre de paraules referides a homes o a dones (father/ mother,

uncle/ aunt...) i una sola funció de gènere gramatical en els reflexius. El català,

en canvi, com la resta de llengües romàniques, és una llengua de gènere, i el

masculí sempre ha funcionat com la forma no marcada. Aquesta propietat és,

doncs, una de les característiques fonamentals de l’estructura de les llengües

romàniques i és un error interpretar-la com un ús sexista del llenguatge.

La creença que l’ús de formes no marcades quant al gènere és discriminatòria

es fonamenta, principalment, en la confusió que es produeix quan s’identifica

gènere gramatical amb sexe. El gènere és un sistema de classificació dels subs-

tantius que es manifesta en les concordances; es tracta d’una categoria arbitrà-

ria, que no manté cap correlació amb el sexe del referent. Tot i això, és cert que

la tendència a relacionar gènere i sexe quan els referents són éssers animats fa

que el masculí es pugui percebre com a excloent, encara que no faci referència

a cap individu en concret. Des d’aquest punt de vista, és important fomentar

un ús respectuós del llenguatge que, d’una banda, no invisibilitzi ni exclogui

les dones, i de l’altra, no traeixi el funcionament genuí de la llengua.

El procés de modernització dels llenguatges jurídics i administratius, així com

la tendència general a la igualació d’homes i dones en la societat occidental,

expliquen que en les darreres dècades hagin sorgit una gran quantitat de pro-

postes i recomanacions per a un ús no sexista del llenguatge que, si bé es podi-

en considerar raonables per a una llengua com l’anglesa, mancada de gènere,

aplicades a les llengües romàniques sovint han resultat encarcarades, manca-

des de fonament lingüístic i difícils o impossibles de seguir.


En el cas de la llengua catalana, per exemple, les primeres recomanacions per

a un ús no sexista de la llengua usada per l’Administració pública i recollides

en l’opuscle Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua,

publicat el 2005 per la Generalitat de Catalunya, han estat revisades i substitu-

ïdes per la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la

Generalitat de Catalunya, publicada el juliol del 2011, que revisa i limita els cri-

teris anteriors. Així, en la presentació de la Guia podem llegir com “s’insisteix

a no abusar de determinats recursos (la paraula persona, segons quins mots

col·lectius, formes dobles, etc.), s’indiquen límits i es fan remarques per evitar

que es facin servir solucions concretes d’una manera mecànica, es normalitza

l’ús del masculí com a categoria gramatical no marcada i, al mateix temps, es

reivindica l’ús de formes dobles per precisar o emfasitzar la referència a homes

i dones dins del text, com s’ha fet sempre. Es busca, per tant, l’equilibri entre

genuïnitat, respecte i claredat en la comunicació” (pàg. 3).

Les recomanacions recollides en aquesta Guia parteixen, doncs, de la voluntat

de promoure un llenguatge que, d’una banda, no exclogui ni discrimini les

dones, i de l’altra, respecti el funcionament genuí de la llengua catalana i afa-

voreixi la claredat i la simplicitat dels textos administratius. Aquesta voluntat

es concreta en criteris com els següents.

• Quan es fa referència a una persona determinada o a un grup de persones

del mateix sexe, cal usar el gènere corresponent.

Marta Cases, arquitecta tècnica.

• En el cas de les formes genèriques, cal evitar l’ús de les dobles formes i

prioritzar altres recursos, com ara els mots col·lectius (quan no impliquen

un canvi de sentit) o el masculí plural (que té valor genèric).

Les tasques del voluntariat (en lloc dels voluntaris); la comunicació persona-

litzada amb els clients (i no amb la clientela).

• Quant als noms de professions, titulacions i càrrecs, cal vetllar perquè

incloguin homes i dones, per exemple, prioritzant l’acció, la funció o

l’organisme en comptes de la persona, sempre que el canvi sigui viable

semànticament.

Formació enmediació (i no de mediadors); la candidatura a la presidència (i

no a president); sol·licitud adreçada al Deganat (i no al degà).

• En els formularis i les plantilles de documents administratius, cal usar ex-

pressions despersonalitzades, que són neutres i eviten l’ús de dobles for-

mes.

Amb la col·laboració de: (i no col·laboradors:); redactat per: (i no redac-

tors:); lloc de naixement: (i no nascut/uda a:); cognoms i nom: (i no el/la

sol·licitant:); domicili: (i no domiciliat/ada a:).

Webs recomanats

Alguns treballs que po-sen de manifest l’abús il’arbitrarietat de determinatscriteris promoguts per a unús no sexista del llenguatgesón aquests:Grup�d’Antropologia�Lin-güística�de�la�Universitatde�Barcelona (2006). “Perquè en diem gènere quanvolem dir sexe?”. Revistad’Igualada (núm. 23). http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2008/23.06.18.pdfGabriel�Bibiloni (2009).“Llengua, gènere i sexe”.http://bibiloni.cat/textos/genere.html

http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2008/23.06.18.pdf




http://bibiloni.cat/textos/genere.html

http://bibiloni.cat/textos/genere.html


• En els documents administratius i jurídics són molt útils els mots persona

i part (tot i que cal recordar que no s’ha d’abusar de l’ús del mot persona,

ja que sovint comporta una complicació sintàctica i semàntica).

La persona interessada ha d’emplenar la sol·licitud (i no l’interessat); la part

demandant ha de presentar l’escrit (i no el demandant); els bombers (i no

les persones encarregades de l’extinció d’incendis).

• El tractament de vós per al receptor és el preferent perquè evita l’ús de

dobles formes.

Us saludem (i no el/la saludem).

• Les dobles formes senceres es redueixen a casos particulars com ara les sa-

lutacions de circulars, cartes o correus electrònics adreçats a persones in-

determinades o els casos en què hi ha una voluntat explícita de fer visibles

les dones, com ara les referències genèriques a professions, oficis, càrrecs

o funcions.

Benvolguts companys, benvolgudes companyes; cal cobrir una vacant de

tècnic o tècnica de prevenció i salut laboral.

• L’ús de dobles formes abreujades només és adequat en textos breus i esque-

màtics, com ara impresos, notes, llistes, taules o gràfics, anuncis de feina.

Criteris tipogràfics i referències i citacions bibliogràfiques

Altres aspectes convencionals i formals de la llengua dels quals aquí no hem tractat serienels criteris tipogràfics (usos de cursiva, negreta, cometes, signes de puntuació, etc.) o lesreferències i citacions bibliogràfiques. En podeu trobar informació en diversos recursoseditats tant en paper com en suport digital. Us en recomanem només alguns:

Aspectes�tipogràfics:

Josep�M.�Mestres�i�altres (2009). Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos (4a. ed.).Vic: Eumo Editorial / UB / UPF / Rosa Sensat.

Josep�M.�Pujol;�Joan�Solà (2000). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el disse-nyador gràfic. Barcelona: Columna.

Joan�Solà;�Josep�M.�Pujol (1989). Tractat de puntuació. Barcelona: Columna.

Referències�i�citacions�bibliogràfiques:

Argumenta. Curs de redacció virtual. Serveis lingüístics universitaris. http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/

Citació bibliogràfica (2009). Barcelona: Generalitat de Catalunya (“Biblioteca Tècnica dePolítica Lingüística”, 1). http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicaci-ons/BTPL/arxius/1_CitacioBbibliografica.pdf

http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/

http://wuster.uab.es/web_argumenta_obert/

http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/arxius/1_CitacioBbibliografica.pdf

http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/arxius/1_CitacioBbibliografica.pdf


Resum

Hem encetat el primer capítol d’aquest mòdul delimitant els conceptes de llen-

guatges d’especialitat i textos especialitzats. En primer lloc hem vist com, per da-

munt de les diferents concepcions, la dificultat a l’hora de definir els llenguat-

ges i els textos d’especialitat rau, fonamentalment, a determinar la noció ma-

teixa d’especialitat o especialització, atès que es tracta d’una condició cognitiva

difícil de delimitar en termes fonamentalment lingüístics.

A continuació, això ens ha dut a afirmar que l’única caracterització vàlida del

text especialitzat és aquella que pot donar compte de la seva multidimensi-

onalitat, la qual cosa inclou considerar tres tipus de característiques: cogniti-

ves, pragmàtiques i lingüístiques. Pel que fa a les característiques cognitives,

el text especialitzat es caracteritza perquè s’ha elaborat prenent com a marc

de referència un domini cognitiu idealitzat propi dels especialistes d’un àm-

bit determinat i, per tant, no compartit pel públic general. Des del punt de

vista pragmàtic, perquè un text sigui especialitzat cal que el seu emissor sigui

especialista, és a dir, que posseeixi el domini cognitiu idealitzat propi d’aquell

àmbit determinat del saber, i elabori el text prenent com a marc de referència

aquest domini cognitiu especialitzat. I en relació amb les característiques lin-

güístiques, tots els plans de la llengua dels textos especialitzats presenten de-

terminades especificitats respecte de la llengua general, tot i que un dels trets

més característics el constitueix la terminologia.

Per acabar, hem constatat el fet que la variació que tota llengua presenta també

es troba en els llenguatges especialitzats, i hem esbossat breument una possible

tipologia dels textos especialitzats.

En el capítol segon del mòdul ens hem aproximat a les produccions lingüísti-

ques concretes que es generen en el si dels llenguatges d’especialitat, els textos

especialitzats, amb l’objectiu de descriure’n les característiques lingüístiques i

oferir alguns criteris útils per a la seva producció.

Ens hem situat en el si de la llengua catalana i hem començat per constatar

com, malgrat les dificultats històriques i sociolingüístiques, des dels orígens

fins als nostres dies la ciència, la tècnica i els diferents àmbits especialitzats del

saber també s’han expressat en llengua catalana.

A continuació, hem vist les característiques generals cap a les quals ha de ten-

dir el discurs especialitzat –universalitat, sistematicitat, objectivitat, concisió i

precisió– i hem constatat la manca de coincidència entre la teoria i la realitat.

I per escurçar aquesta distància entre les característiques ideals i reals de les


produccions especialitzades, hem repassat les recomanacions de redacció i les

remarques textuals, gramaticals i formals que permeten millorar la producció

dels textos especialitzats.


Activitats

1. Creieu que la denominació llenguatges d’especialitat presenta algun problema? Si és així,expliqueu-ne el motiu.

2. Com expliqueu que per referir-se a una mateixa realitat el químic parli de clorur de sodi i elgeòleg parli de cristalls d’halita? Relacioneu-ho amb el que heu llegit a l’apartat 1.1 d’aquestmòdul.

3. Tenint en compte l’apartat 1.2 d’aquest mòdul, expliqueu breument quines són les carac-terístiques pragmàtiques dels textos especialitzats.

4. Des de la perspectiva de la teoria general de la terminologia com s’explica la variació quepresenten els textos especialitzats?

5. Podem dir, d’acord amb Carles Duarte, que els llenguatges d’especialitat han estat unamatèria tradicionalment desatesa en els estudis sobre la llengua? Raoneu la resposta.

6. Quin paper ha tingut la Gran enciclopèdia catalana en la configuració actual del català delstextos especialitzats? Raoneu la resposta.

7. Justifiqueu aquesta afirmació: cal entendre les característiques lingüístiques ques’atribueixen als textos especialitzats com a fites que s’han d’assolir.

8. Busqueu a la Xarxa un exemple real d’algun dels gèneres textuals especialitzats ques’expliquen a l’apartat 2.3.1 i comenteu aquells aspectes que creieu que es desvien del modelproposat i que, per tant, serien millorables.

9. Busqueu a la Xarxa algun text real especialitzat i mireu de trobar alguns exemples deparàgrafs, frases i mots que serien millorables d’acord amb les recomanacions de redaccióque s’expliquen a l’apartat 2.3.2.

Exercicis d'autoavaluació

1. Quina és la classificació global que fa Hoffmann dels llenguatges especialitzats?

2. Des del punt de vista pragmàtic quin element creieu que és fonamental per a distingirdiversos nivells en la comunicació especialitzada? Expliqueu per què.

3. D’acord amb la tipologia proposada a l’apartat 1.3, esmenteu els gèneres més prototípicsdels textos especialitzats expositius.

4. És cert que els primers documents escrits en les diferents llengües romàniques sovint cor-responen a textos especialitzats?

5. Els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, van posar fi a l’ús de la llengua catalanaen l’àmbit de l’activitat científica?

6. Per què l’any 1907 és una data clau per al llenguatge científic català?

7. D’acord amb Riera (1994), quines són les dues variables fonamentals que, en la societatactual, condicionen els llenguatges d’especialitat?

8. Quines són les característiques lingüístiques que se solen atribuir als textos especialitzats?

9. Reviseu els gerundis de les frases següents i corregiu-los quan convingui:

a) Va anar-se’n de casa dient que anava a buscar tabac.b) El degà ha inaugurat el Congrés, marxant de seguida cap a l’Audiència.c) El degà ha inaugurat el Congrés recordant la necessitat del torn d’ofici.d) El ferit va ser dut a l’hospital, morint al cap de poc.e) S’ha publicat el reglament regulant l’ús de les màquines escurabutxaques.

10. Reviseu les frases següents i trieu la forma adequada per al que hi ha entre claudàtors:

a) L’article 12 de la Llei de la propietat horitzontal té una norma general que no exclou lapossibilitat [de que] la junta de propietaris faculti l’administrador per reclamar quantitats.b) El nostre client, des [de que] va comprar l’esmentada plaça d’aparcament, ha demostratla voluntat de pagar.


c) El senyor Joan Puig imposa a la comunitat el deure [de que] usi només la llengua castellanaper a les relacions amb l’Administració.d) L’error [a que] fa referència el fet primer demostra que el demandant té dret [a que] li siguipagada la quantitat que reclama.

11. Reviseu les conjuncions de les frases següents i corregiu-les, si cal:

a) Al demandat només se li poden reclamar 825 €, doncs per exigir-li una quantitat superiorcaldria una nova autorització.b) El meu principal no necessita robar per tal d’obtenir diners, doncs no té despeses consi-derables.c) Hem de tenir en compte la inexistència de danys físics, doncs, en cas contrari, les respon-sabilitats podrien ser més greus.d) Es desprèn, doncs, d’aquesta argumentació, que l’article 3 de la Constitució és la base delpluralisme lingüístic.e) La meva principal només deu 625 €, doncs els 300 restants els va pagar quan va signarel contracte.

12. Digueu quines de les oracions següents són correctes:

a) L’han condemnat degut als nombrosos robatoris que havia comès.b) No hem treballat gaire en aquest cas degut a l’ajornament de la vista.c) El canvi del dia de la intervenció és degut a una malaltia greu del cirurgià.d) Han guanyat el cas degut a la nostra excel·lent traducció del recurs.e) Aquest error és degut a la incompetència de l’advocat defensor.

13. Corregiu les frases següents quan convingui:

a) El demandat està en possessió d’aquestes mercaderies i ens consta que prepara la vendade les mateixes a una tercera persona.b) El secretari mateix va atendre el denunciant fins que va arribar el jutge de guàrdia.c) Els tècnics van procedir a la senyalització de les rases i a l’excavació de les mateixes.d) En cas d’incompliment dels terminis fixats, la corporació podrà exigir el compliment delsmateixos.e) Per a aquest assumpte tots dos hem consultat el mateix advocat.

14. Corregiu, quan convingui, les frases següents:

a) Aquestes persones componen un bon equip.b) Una comissió composta per dos membres de cada estament.c) Les neurones que composen el sistema nerviós són de tres tipus.d) Han recomposat els antics òrgans de govern d’aquella unitat.e) Ha compost una simfonia magnífica.

15. Escriviu amb majúscula les inicials que calgui dels fragments següents:

1) el senyor antoni brugalla2) la caixa d’estalvis i pensions de barcelona3) la facultat de dret de la universitat de barcelona4) la direcció general competent en aquesta matèria5) les direccions generals del departament de justícia6) els departaments de cultura i ensenyament7) el president de la generalitat8) el director general d’establiments penitenciaris9) el molt honorable senyor president de la generalitat de catalunya10) sir brian corby11) l’administració local12) l’estat espanyol13) l’església catòlica14) el consell d’administració de gas natural15) el servei de publicacions de la direcció general de política lingüística16) el consistori badaloní, és a dir, l’ajuntament de badalona17) la llei municipal i de règim local de catalunya18) el reial decret 1/199019) el llibre comentaris a la llei orgànica del dret a l’educació20) la revista de física21) el diari el país22) el títol segon de la constitució estableix que...23) l’article 56 de la llei de bases del règim local...24) el teorema de thales25) la teoria de dalton26) la fórmula de stirling


27) la mimosa o acacia dealtaba28) la família de les papilionàcies29) la classe de les liliates30) la plaça de sant jaume31) el passeig de gràcia32) la rambla33) la serralada del cadí34) la comarca del vallès occidental

16. Poseu la forma de l’article determinat adient davant de les sigles següents:

ADN UNICEF

UNESCO IPC

SIDA IVA

ONU UPC

URSS BUP

EUA EGB

CIA DOGC

FMI PIME

17. Com faríeu el plural de les abreviatures següents:

compte = cte. comptes =

departament = dept. departaments =

descompte = dte. descomptes =

factura = fra. factures =

número = núm. números =

pàgina = pàg. pàgines =

referència = ref. referències =


Solucionari

Exercicis�d’autoavaluació

1. Hoffmann fa una classificació global dels llenguatges d’especialitat que es basa denomi-nativament en l’àmbit en què s’utilitza cada llenguatge i que dóna com a resultat cinc gransclasses de llenguatges especialitzats:

• A: llenguatge de les ciències teòriques fonamentals• B: llenguatges de les ciències experimentals• C: llenguatge de les ciències aplicades i de la tècnica• D: llenguatge de la producció material• E: llenguatge del consum

2. Des del punt de vista pragmàtic el nivell d’adaptació del discurs especialitzat depèn demanera fonamental de les característiques del receptor o, més ben dit, de les característiquesque l’emissor pressuposa al receptor, de manera que el text serà més especialitzat si s’adreça aespecialistes en la matèria, i ho serà menys si s’adreça a aprenents o al públic general. Per tant,la consideració dels receptors del discurs especialitzat ens permet distingir, dins de la comu-nicació especialitzada, entre textos altament especialitzats, destinats a especialistes; textosmitjanament especialitzats, adreçats a experts o a aprenents avançats, i textos divulgatius,adreçats a aprenents inicials i al gran públic.

3. Com a gèneres especialitzats típicament expositius podem enumerar els següents: el catà-leg i la descripció d’aparells (exposició descriptiva); les memòries, els informes i els treballsacadèmics (exposició narrativa); el tractat, el manual, l’article d’investigació i l’article de re-visió (exposició conceptual).

4. Sí. Els estudis lingüístics històrics així ho corroboren, atès que des del moment del seunaixement, qualsevol llengua ha de disposar dels recursos necessaris per expressar el saberespecialitzat dels diferents àmbits (jurídic, religiós, mèdic, matemàtic, comercial, etc.).

5. No. Malgrat que els decrets de Nova Planta van afeblir l’ús del català com a llengua decultura, el català no va ser esborrat dels àmbits científics i va continuar utilitzant-se en tractatsde cirurgia, de medicina o d’aritmètica, com demostren els nombrosos testimonis de l’època.

6. Perquè és l’any de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, corporació acadèmica dedicadaa la investigació superior, que assumeix la tasca de publicar i difondre els textos científicscatalans.

7. Les dues variables són la tecnificació i la comunicació, ja que totes dues comporten nousreptes i noves necessitats de tipus lingüístic. D’una banda, la constant tecnificació actual dela ciència exigeix que cada especialitat actualitzi incessantment la seva terminologia. D’altrabanda, la internacionalització de la ciència exigeix la comunicació eficaç entre les comunitatscientífiques, fet que condueix a un clar predomini de la llengua anglesa.

8. La vocació d’universalitat; la sistematicitat en l’estructura; la impersonalitat, l’objectivitati el rigor en l’estil; la precisió en el contingut, i la concisió en la forma.

9. Gerundi:

a) Correcta.b) El degà ha inaugurat el Congrés i ha marxat de seguida cap a l’Audiència.c) Correcta.d) El ferit va ser dut a l’hospital i es va morir al cap de poc.e) S’ha publicat el reglament que regula l’ús de les màquines escurabutxaques.

10. Preposició + que:

a) L’article 12 de la Llei de la propietat horitzontal té una norma general que no exclou lapossibilitat que la junta de propietaris faculti l’administrador per reclamar quantitats.b) El nostre client, des que va comprar l’esmentada plaça d’aparcament, ha demostrat la vo-luntat de pagar.c) El senyor Joan Puig imposa a la comunitat el deure que usi només la llengua castellana pera les relacions amb l’Administració.d) L’error a què fa referència el fet primer demostra que el demandant té dret que li siguipagada la quantitat que reclama.

11. Doncs:

a) Al demandat només se li poden reclamar 825 €, ja que per exigir-li quantitats superiorscaldria una nova autorització.


b) El meu principal no necessita robar per tal d’obtenir diners, perquè no té despeses consi-derables.c) Hem de tenir en compte la inexistència de danys físics, atès que, en cas contrari, les res-ponsabilitats podrien ser més greus.d) Correcta.e) La meva principal només deu 625 €, perquè els 300 restants, els va pagar quan va signarel contracte.

12. Degut a:

a) Incorrecta.b) Incorrecta.c) Correcta.d) Incorrecta.e) Correcta.

13. Mateix:

a) El demandat està en possessió d’aquestes mercaderies i ens consta que en prepara la vendaa una tercera persona.b) Correcta.c) Els tècnics van procedir a la senyalització i a l’excavació de les rases.d) En cas d’incompliment dels terminis fixats, la corporació podrà exigir -ne el compliment.e) Correcta.

14. Compondre/composar:

a) Correcta.b) Correcta.c) Les neurones que componen el sistema nerviós són de tres tipus.d) Han recompost els antics òrgans de govern d’aquella unitat.e) Correcta.

15. Majúscules i minúscules:

1) el senyor Antoni Brugalla2) la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona3) la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona4) la direcció general competent en aquesta matèria5) les direccions generals del Departament de Justícia6) els departaments de Cultura i Ensenyament7) el president de la Generalitat8) el director general d’Establiments Penitenciaris9) el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat de Catalunya10) Sir Brian Corby11) l’Administració local12) l’Estat espanyol13) l’Església catòlica14) el Consell d’Administració de Gas Natural15) el Servei de Publicacions de la Direcció General de Política Lingüística16) el consistori badaloní, és a dir, l’Ajuntament de Badalona17) la Llei municipal i de règim local de Catalunya18) el Reial decret 1/199019) el llibre Comentaris a la Llei orgànica del dret a l’educació20) la Revista de Física21) el diari El País22) el títol segon de la Constitució estableix que...23) l’article 56 de la Llei de bases del règim local...24) el teorema de Thales25) la teoria de Dalton26) la fórmula de Stirling27) la mimosa o Acacia dealtaba28) la família de les papilionàcies29) la classe de les liliates30) la plaça de Sant Jaume31) el passeig de Gràcia32) la Rambla33) la serralada del Cadí34) la comarca del Vallès Occidental

16. Abreviacions:


l’ADN la UNICEF

la UNESCO l’IPC

la SIDA l’IVA

l’ONU la UPC

l’URSS el BUP

els EUA l’EGB

la CIA el DOGC

l’FMI la PIME

compte = cte. comptes = ctes.

departament = dept. departaments = depts.

descompte = dte. descomptes = dtes.

factura = fra. factures = fres.

número = núm. números = núm.

pàgina = pàg. pàgines = pàg.

referència = ref. referències = ref.


Bibliografia

Abreviacions [en línia] (2005). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presi-dència (“Criteris Lingüístics”, 2).

Adam, Jean-Michel (1985). “Quels types de textes?”. Le Française dans le Monde (núm. 192).Quebec: Les Publications Québec Français.

Alberola, Patrícia i altres (2007). Comunicar la ciència (3a. ed.). València: Ed. del Bullent.

Argumenta [en línia]. Serveis lingüístics de les universitats catalanes.

Bach, Carme; Martí, Jaume (2007). “Revisió crítica de les característiques del discurs es-pecialitzat: el pes de la llei del mercat”. A: Mercè Lorente i altres (eds.). Estudis de lingüística ide lingüística aplicada en honor de M. Teresa Cabré Castellví (pàg. 179-208). Barcelona: Univer-sitat Pompeu Fabra, Institut Universitari de Lingüística Aplicada (“Sèrie Monografies”, 11).

Cabré, M. Teresa (1992). La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions. Barcelona:Empúries.

Cabré, M. Teresa (1999). La terminología: representación y comunicación. Elementos para unateoría de base comunicativa y otros artículos. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Apli-cada, Universitat Pompeu Fabra.

Cabré, M. Teresa (2002). “Textos especializados y unidades de conocimiento: metodologíay tipologización (I)”. A: Joaquín García Palacios; M. Teresa Fuentes (eds.). Texto, terminologíay traducción (pàg. 15-36). Salamanca: Ediciones Almar.

Cabré, M. Teresa (2005). “Recursos lingüísticos en la enseñanza de lenguas de especiali-dad”. A: Centro Virtual Cervantes. V Jornada-Coloquio de la Asociación Española de Termino-logía (AETER). [Data de consulta: 18 d’octubre de 2012]. <http://cvc.cervantes.es/obref/ae-ter/conferencias/cabre.htm>

Cabré, M. Teresa; Domènech, Ona (2001). “Terminologia i tipologia textual: com establirel nivell d’especialització d’un text cientificotècnic”. A: Carmen Muñoz (coord.). Trabajos enlingüística aplicada (pàg. 543-548). Barcelona: Aesla / Unverbook.

Cassany, Daniel (2006). Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals. Barcelona: Em-púries.

Castellà, Josep M. (1992). De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic. Barcelona: Empúries.

Citació bibliogràfica [en línia] (2009). Barcelona: Generalitat de Catalunya (“Biblioteca Tècnicade Política Lingüística”, 1).

Domènech, Ona (2006). Textos especialitzats i variació vertical: la diversitat terminològica com afactor discriminant del nivell d’especialització d’un text [CD-ROM i en línia]. Barcelona: Univer-sitat Pompeu Fabra, Institut Universitari de Lingüística Aplicada (“Sèrie Tesis”, 19). <http://hdl.handle.net/10230/12304>

Domènech, Ona (2007). “La noció de text especialitzat des de la perspectiva de la teoriacomunicativa de la terminologia”. A: Mercè Lorente i altres (eds.). Estudis de lingüística i delingüística aplicada en honor de M. Teresa Cabré Castellví (pàg. 241-253). Barcelona: UniversitatPompeu Fabra, Institut Universitari de Lingüística Aplicada (“Sèrie Monografies”, 11).

Duarte, Carles (1990). “Els llenguatges d’especialitat”. Revista de Llengua i Dret (núm. 14,pàg. 93-109). Barcelona: Generalitat de Catalunya / Escola d’Administració Pública de Cata-lunya.

Duarte, Carles; Broto, Pilar de (1990). Introducció al llenguatge jurídic (3a. ed. revisada).Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, Escola d’Administració Públicade Catalunya.

Gregory, Michael; Carroll, Susanne (1978). Language and Situation. Languages Varietiesand their Social Contexts. Londres/Boston: Routledge & Kegal Paul Ltd.

Grup d’Antropologia Lingüística de la Universitat de Barcelona (2006). “Per quèen diem gènere quan volem dir sexe?” [en línia]. Revista d’Igualada (núm. 23).

Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya[en línia] (2011). Barcelona: Generalitat de Catalunya.

http://cvc.cervantes.es/obref/aeter/conferencias/cabre.htm

http://cvc.cervantes.es/obref/aeter/conferencias/cabre.htm




Gutiérrez, Bertha M. (1998). La ciencia empieza en la palabra. Análisis e historia del lenguajecientífico. Barcelona: Península.

Gutiérrez, Bertha M. (2005). El lenguaje de las ciencias. Madrid: Gredos.

Hoffmann, Lothar (1998). “Característiques dels llenguatges d’especialitat”. A: JennyBrumme (ed.); M. Teresa Cabré; Mercè Lorente (dirs.). Llenguatges d’especialitat. Selecció detextos (pàg. 21-69). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, Institut Universitari de LingüísticaAplicada.

Kocourek, Rostislav (1991). La langue française de la technique et de la science. Vers unelinguistique de la langue savante (2a. ed.). Wiesbaden: Brandstetter Verlag.

Majúscules i minúscules [en línia] (2004). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departamentde la Presidència (“Criteris Lingüístics”, 1).

Marí, Isidor (1983). “Registres i varietats de la llengua”. Com Ensenyar Català als Adults(núm. 3, pàg. 27-39). Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Marquet, Lluís (1995). El llenguatge científic i tècnic (2a. ed. revisada i actualitzada). Barcelo-na: Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (“Cultura, Tècnica i Societat”,6).

Mas, Josep-Àngel; Alandete, Josep (2009). Manual de llenguatge tècnic. València: Ed. Uni-versitat Politècnica de València.

Mestres, Josep M. i altres (2009). Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos (4a. ed.). Vic:Eumo Editorial / UB / UPF / Rosa Sensat.

Prieto de Pedro, Jesús (1991). Lenguas, lenguaje y derecho. Madrid: UNED/Civitas.

Pujol, Josep M.; Solà, Joan (2000). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el disse-nyador gràfic. Barcelona: Columna.

Riera, Carles (1994). El llenguatge científic català. Antecedents i actualitat. Barcelona: Barca-nova.

Sager, Juan C.; Dungworth, David; McDonald, Peter F. (1980). English Special Lan-guages: Principles and Practice in Science and Technology. Wiesbaden: Brandstetter.

Solà, Joan; Pujol, Josep M. (1989). Tractat de puntuació. Barcelona: Columna.

TERMCAT (2006). Recerca terminològica. El dossier de normalització. Barcelona: Eumo/Termcat(“En Primer Terme”, 2 / “Criteris i Mètodes”).

20 recomanacions per redactar bé. Guia breu per redactar continguts acadèmics d’acord amb elsestàndards de qualitat interuniversitària [en línia] (2011). <http://hdl.handle.net/2445/22883>
