equip de redacció editorial e - centre comarcal lleidatà · els nostres avantpassats ens han...

En primer lloc volem manifestar l’alegria del retrobament amb els nos-tres associats. Ja tornem a estar junts per a iniciar un nou períoded’activitats i d’esbarjo.

Per part nostra, per part de la Junta de govern intentarem continuar, i mi-llorar si és possible, la ruta que el Centre Comarcal Lleidatà té traçada desde la seva fundació.Bona part del curs que ara iniciem haurem de desenvolupar-lo durant l’anyvinent, el 2007, any que la nostra entitat complirà vuitanta anys, motiu queens enorgulleix, perquè figurem entre les associacions més antigues deCatalunya.Creiem que, especialment per aquest motiu, el Centre hauria de fer un granesforça per enfrontar-se decididament a tres reptes de capital importància:PRIMER. Fer un gran esforç per rebaixar l’edat mitjana del conjunt d’asso-ciats.Donada l’estructura i hàbits de la social actual el tema no és fàcil, però ésnecessari afrontar-lo decididament. A Barcelona hi ha un gran nombre delleidatans i descendents de lleidatans molt joves que no tenen constànciade la nostra existència.SEGON. Estrènyer els lligams amb les terres de Lleida, amb l’Excel·lentís-sima a Diputació, Consells Comarcals i Ajuntaments principals de la provín-cia i per extensió a tots els altres. No ha de quedar un sol poble de lesTerres de Ponent sense saber que en el nostre Centre hi tenen un tros decasa seva.TERCER. L’activitat cultural del Centre ha de ser potenciada per a ser unexponent clar de la lluita que el Centre Comarcal Lleidatà, ha mantingut desde la seva fundació per la cultura i la catalanitat del nostre país.La celebració dels 80 anys de vida del centre ens proporciona un excel·lentmotiu per esforçar-nos en assolir aquests propòsits. La vostra col·laboracióés vital per aconseguir-ho.

Ha començat la vendade loteria de NADAL.Malgrat haver-neadquirit el 20% mésque l’any passat uspreguem que noespereu el darrermoment per fer lavostra compra.

Equip de redacció

Josep Bellet i FalcóD I R E C C I Ó

Joan Miquel PegueraS O T S - D I R E C T O R

Joaquim Durany MauriC O O R D I N A D O R

Gràfiques ColoramaDISSENY I IMPRESSIÓ

Sumar i

EditorialPA G 1

Activitats del centrePA G S 2 - 3 - 4

Comarques LleidetanesPA G S 5 - 6

OpinóPAGS 7 - 8 - 9

Pàgines LiterariesPA G 1 0 - 1 1 - 1 2

Aires poèticsPAG 13

Cronica d´un viatgePAG 14

Personatges de CatalunyaPAG 15 - 16

Lluís Pujal i CarreraPA G 1 7

En racó d´en QuimPA G 1 8 - 1 9

Miscel·làniaPA G 1 8 - 1 9

EditoriaL

CENTRE LLEDATA 14 22/9/06 12:30 Página 1

BUTLLETI INFORMATIU2.-

ACTIVITATS DEL CENTRE

Dia 1 de juny de 2006 - El vice-president senyorFrancesc Mestres lliurant els premis de la botifarra alscampions Senyors Rafael Casanova i Jordi Vilana.

Dia 13 de juny de 2006- “La Maduresa pot ser meravello-sa” Conferència a càrrec del senyor Josep RosellóOrtigas acompanyat del senyor Albert Pons Valon, dePROGRAN.

27 de juny de 2006 - Conferència sobre el general Moragues - D’esquerra a dreta: Senyor Agustí Lòpez, Procuradoral Parlament de Catalunya i alcalde de Sort, senyor Antoni Pladevall, sacerdot i historiador, senyor Josep Bellet, presi-dent de Centre, i tinent d’alcalde de Sant Hilari.

Hotel de dues estrelllessituat al centre de laciutat (Pl. Universitat),totes les habitacionsamb bany o dutxa,calefacció central, aiguacalenta, parking a 100mts., aire acondicionat.

10%DESCOMPTE10%*DESCOMPT

* P e r a t o t e s l e s p e r s o n e s q u e v i n g u i n d e p a r t d e l C e n t r e C o m a r c a l L l e i d a t à


CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ -.3

DISTINCIÓ AL CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ

ARRELAMENT, l’obra de l'Elena Agustí representa una senyera que, orgullosa, ondula cara al vent. En el seu extrem adquireixla forma de “C” de Catalunya i “C” de Centenària... Recorda la forma d’una planta, d’unes arrels i d’un ocell. La planta benarrelada a la terra, amb una base ben ampla i ferma en constant creixement cap amunt, buscant el sol i la vida: buscant la sevapròpia continuïtat.Les arrels sempre van més enllà, salvant obstacles, fins a trobar el millor punt per a enfortir, alimentar i fer créixer la planta.L’ocell amb la seva voluntat innata d’arribar ben lluny i volar ben alt, sempre a la recerca de nous horitzons.L’artista s’ha inspirat en totes aquestes voluntats i conceptes implícits en les nostres Entitats Catalanes per a realitzar l’escultu-ra “ARRELAMENT”,



PREGÓ DE FESTA MAJORPRONUNCIAT AL CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ

PEL SENYOR FERRAN BELLODirector del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana

Benvolguts amics i amigues del CentreComarcal Lleidatà i estimat director del SSTTde cultura de Lleida.

Vull agrair-vos la deferència que heu tingut cap a lameva persona de compartir una estona en la intim-itat d’una trobada d’homes i dones que tenen coma vinculació comuna el respecte i l’estimació peruna part molt entranyable de la nostra terra cata-lana.Diuen que la zona de Ponent, que és el punt del’horitzó més sensible per on es posa el sol en elsequinoccis, que és l’oest, l’occident, el que s’oposaal llevant. Voleu dir? si caminem sense detenir-nosen cap moment, l’occident es transformarà en ori-ent, el ponent en llevant i tornarem allí mateix onvam començar. Per tant és la percepció de l’obser-vador la que determina la definició de l’espaigeogràfic.Quantes vegades ens hem entestat en afirmar queuna cosa és tal com nosaltres l’hem percebut i nopot ser de cap altra manera! Estem plenamentequivocats, la percepció de la realitat és polièdrica,i si no fem l’esforç d’acostar-nos als diferents puntsde percepció ens perdrem coses extraordinàries.En les coses de la vida ens passa sovint el mateix,no veiem més enllà dels nostres propis nassos, iaixí ens va!Tenim cases més grans, però famílies més petites.Tenim més compromisos, però menys temps.Tenim més medicines, però menys salut.

Hem augmentat les nostres fortunes, però hemreduït els nostres valors.Parlem molt, però estimem poc i odiem massa. Hemarribat a la lluna i retornem, però tenim problemesper creuar el carrer i conèixer el nostre veí. Hemconquistat l’espai exterior, però no l’interior. Tenimmajors ingressos, però possiblement menys ètica.Són temps de més llibertat, però menys alegria.Disposem de més menjar, però ens manca mésnutrició. Són dies que arribem dos sous a casa,però augmenten els divorcis. Són temps de cosesboniques, però de llars desestructurades.Vosaltres, contemporanis ilergets, ja feu sovintaquest exercici, anant del ponent al llevant, del lle-vant al ponent, sense solució de continuïtat, espero,doncs, que les vostres aportacions a l’elaboració dela perspectiva d’aquest petit País serveixi per algu-na cosa.Com veieu no us parlo de Lleida, sinó del projectecomú que estem construint, encara que moltes veg-ades nosaltres, els representants públics, elspolítics com es diu habitualment, ens bevem l’en-teniment i no hi ha Déu que ens entengui.Jo no sóc pessimista, bé al contrari, però hi ha diesque em poso nerviós quan veig el que veig, i sentoel que sento. Malgrat tot estic convençut que el cri-teri dels ben nascuts i bons ciutadans acabaranimposant-s’hi i podrem gaudir d’una societat on laterra del benestar i la promoció dels valors més pro-gressistes seran la guia de la nostra convivència.Dic ben nascuts, perquè només aquells querespectin als seus pares i tot i tot el que és positiuque ens donin podem arribar a ser els bons ciu-tadans que un País com el nostre necessita. Noimporta el lloc de naixement ni qui són els nostrespares, l’important és que entre tots puguem con-struir un marc comú de relació que respecti el queels nostres avantpassats ens han llegat i que creixiamb les aportacions que les noves generacions deciutadans i ciutadanes anem incorporant.Sigueu tolerants amb nosaltres i perdoneu les nos-tres imperfeccions, a la fi som fills de la mateixasocietat i aquesta és imperfecta.Us demano, doncs, que reflexioneu sobre la con-juntura que vivim i que actueu en conseqüència; és

D’esquerra a dreta: Senyor Antoni Llevot, Delegat deCultura de la Generalitat a Lleida, senyor Josep Bellet,president del Centre i senyor Ferran Bello Hernaiz,director del Centre de Promoció de la cultura Popular dela Generalitat.



segur que aquest País ha trobat un camí que no tévolta enrere i que definitivament hem superat lesdificultats que en el passat no ens van permetreconsolidar les nostres legítimes aspiracions.Mentrestant hem d’intentar fer feliços als altres,com ja feu des d’aquesta entitat entranyable queens recorda les terres de Lleida al bell mig del corde Barcelona.

Gràcies per la vostra dedicació i generositat.I per finalitzar, oblideu-vos de l’orient i de l’occident,del llevant i del ponent, gaudim del crepuscle queés aquella claror que hi ha al firmament just abansque surti el sol i que es pongui, la llum que mai ensha d’abandonar i que ens il·luminarà el camí cor-recte.Que sigueu feliços!!!

GEOGRAFIA:

Els límits d’aquesta comarca,a diferència de les pirinen-ques, són més polítics que

geogràfics.Al nord hi ha l’Urgell, a l’est laConca de Barberà i el Baix Camp.

El Priorat i Ribera d’Ebre al sud i a ponent el Segrià.Les condicions pluviomètriques són escasses, ambl’agreujant que les muntanyes de la Comarca tenenbaixa altitud i estant a la part sud-oriental. La puntade les Moles, el Vernet, la Serra Llena i el Carregóno passen gaire de 1.000 metres d’altitud, el quecomporta que les seves conques siguin àrides i elseu curs d’aigua és intermitent.Vessen al riu Segre, i per importància anomenen elde la Formosa i el riuet de la Granada. El riu Setque baixant de la Tossa i passa per Sudanell, repl’aigua dels Gorgs i barrancs de Vinaixa i per l’altrabanda la del Sisquella i del Baladró.El de la Vall de Sal i el torrent del Siscall des-guassen al pantà d’Utxesa. Últimament el riu de laCana que forma límits amb la ribera d’Ebre i arribaal Segre.Atenció especial mereix el canal d’Urgell, que desde l’any 1914 rega abundosament les subcomar-ques d’Arbeca, Juneda, la capital Borges Blanques,Torregrossa, Castelldans, el Mas Roig i resta deterra plana.Dels personatges que més treballaren per acon-seguir que aquesta magna obra fos una realitathem de recordar la figura de l’Excel·lentíssim seny-or Pascual Madoz, polític lligat a Catalunya. Va serdiputat a Madrid, per Lleida, i més endavantGovernador Civil de Barcelona, càrrecs que li per-meteren influenciar positivament en aquest sentit.

És conegut en l’àmbit nacional per haver propulsatla llei de la Segona Desamortització essent Ministrede Finances.El clima és de caràcter mediterrani-continental, ambhiverns força fredosos i estius llargs i calents.Estant situada la Comarca al vessant interior de laserralada Prelitoral catalana, fa que l’aire del marhi arribi molt sec.La vegetació, apart dels arbres plantats per l’home,la formen boscos de roures, algunes alzines i par-tides de pi blanc, la resta són matolls baixos.Les terres de conreu estan ocupades per llarguesfileres d’oliveres, cereals (actualment desaparegutsen la part de secà), arbres fruiters i també una partde vinya, que si es contemplen aquests terrenys, totondulats i guanyant altura, molts abancalats a fi defacilitar-hi el treball amb maquinaria, sembles unamar de terra en un dia de tempesta.L’altiplà de Les Garrigues és fruit d’un treball desegles, les oliveres vesteixen valls i turons, no és unpaisatge fàcil, res de muntanyes altes i fèrtils vallsfluvials, estem davant d’un entorn sobri i auster.La divisió comarcal de LES GARRIGUES la formenels municipis de... l’Albagés, l’Albi, Arbeca, LesBorges Blanques (la capital), Bovera, Castelldans,Cervià. El Cogul, l’Espluga Calca, la Floresta, laGranadella, Granyena, Juncosa, Juneda, ElsOmellons, Pobla de Bellaguarda, Pobla de Cérvols,Puiggròs, Soleràs, Tarrés, Torms, Torregrossa, ElVilosell i Vinaixa.En conjunt tenen una superfície de 840 Km.quadrats.Les Borges Blanques és la capital de LesGarrigues, té una població de prop de 6.000 habi-tants, es troba a la plana regada pel Canal d’Urgell,és considerada la capital de l’oli català. Caldestacar el Parc del Terrall, un lloc fresc i amb una

COMARQUES LLEIDATANESAVUI LES GARRIGUES (1 de 2) Per JOSEP Mª PUJAL



verdor continuada, ocupa el que havia estat unantic bassal d’aigua. Està rodejat d’edificis notablesque tocant a la plaça dita de la Constitució amb lesseves llargues arcades del segle XVIII es con-stitueix en un espai únic.

PREHISTÒRIA

Els vestigis més coneguts de la comarca són lespintures rupestres de la Cova del Cogul, en la “rocadel moro” es mostra un grup de dones fent rotllanaentorn d’un home, així com la famosa escena dedansa, amb animals i caçadors. Si pot veureinscripcions ibèriques i llatines. Es creu que laComarca devia ser poblada ja en el PaleolíticSuperior.

LA HISTÒRIA

Aquest territori tenia una cultura ibèrica i quan l’ocu-pació romànica formà par de l’Ilerda. Durant l’ocu-pació Àrab, i en ser un país ric amb olives l’anom-enaren “Al Zayton”, es construïren molts castells iamb tot això no pogueren evitar que Abenaixa (elfundador de Vinaixa), destruís la Tarifa de Déniaque comprenia des de Lleida a Tortosa.Amb la reconquista es fundà la “Marca” frontereraentre cristians i sarraïns en indrets molt aspres iferéstecs, fins que apartats els moros del territoricomençaren a construir-se monestirs, els princi-pals van ser els de Vallbona, Poblet i Fra Gueraues vincula amb la Cartoixa d’Escaladei. Els àrabs

van fer-se forts durant molts anys des dels castellsd’Arbeca, l’Espluga Calva, Vinaixa i Albi, tambédominaven els terrenys dels Castells de Ciurana,Torregrossa, Les Borges, el “castellot” de LaFloresta, Castelldans i la Granadella.Una vegada reconquerits aquests terrenys perRamon Berenguer IV i el seu fill Alfons els anys 1148i 1179 s’hagué de repoblar, cuidant d’aquesta tascal’Orde del Cister, que va dividir-lo en vegueries.

* Per a totes les personesque vinguin de part del

Centre Comarcal Lleidatà

Plaça de Borges



Hi ha coses en el nostre entorn immediat quepel seu interès i utilitat general cal que siguinconegudes per la majoria de la gent. Aquest

és el cas del projecte de Sol Verd sccl, cooperati-va sense ànim de lucre per a la promoció, con-strucció i gestió d’habitatges amb serveis i és peraixò que creiem convenient fer-lo conèixer al nostrecol·lectiu amb la certesa que pot interessar a mésd’una persona.Sol Verd proposa la construcció d’apartaments enun edifici singular per la seva concepció de construc-ció sostenible, bioclimàtica i d’aprofitament de l’ener-gia solar. S’hi ha considerat tots els requerimentsnecessaris per gaudir d’una bona qualitat de vida,que ha de ser la conseqüència natural d’un respecteprofund cap a la natura i les persones, vetllant pelmanteniment de la salut i disposant de més temps lli-ure a partir dels serveis disponibles en el mateix edi-fici que poden resoldre totes les tasques domès-tiques. Sens dubte, aquest fet generarà un senti-ment de llibertat i una possibilitat de ben estar fran-cament atractiu. La proposta ens situa entre l’habitatge tradicional, enquè cal ocupar-se de totes les feines domèstiques ion els veïns quasi no es coneixen, i la residència ongairebé no hi ha espai privat i cal adaptar-se anormes, moltes vegades, allunyades dels nostreshàbits i ritme de vida.En canvi, el model de Sol Verd es basa en la conjun-ció d’una àrea d’habitabilitat de caràcter privat ambuna zona comuna destinada a la pràctica de totamena d’activitats que cadascú, amb tota llibertat,desenvoluparà, segons les seves necessitats per-sonals i per a la millora del seu benestar.Els serveis, com ara consergeria 24 hores, man-teniment, restaurant, bugaderia i planxa, netejadomiciliària i assistència auxiliar sanitària que esprestaran en tots els complexos, permetran alsseus usuaris trobar una via per millorar indubtable-ment la seva qualitat de vida i la seva relaciósocial.Resulta força interessant el seu cost de construcciója que la cooperativa, sense ànim de lucre, acon-segueix que els socis només paguin el cost estricte

de la realització del seu apartament i zonescomunes i, opcionalment, el traster i la plaça degaratge.Seran espais comunitaris la recepció, diversessaletes de visita, una sala per a tallers, biblioteca,gimnàs, sala/aula de conferències, recinte d’atenciósanitària, i d’altres que puguin considerar-se d’in-terès general.Tot i que no es tracta d’un edifici “especialitzat”adreçat cap a un col·lectiu concret, el disseny de totplegat es basa en la inexistència de barreres arqui-tectòniques i a facilitar la mobilitat. Igualment, laconcepció cooperativa segons la qual les realitza-cions han d’emergir de la base, fa que els socis s’a-grupin en delegacions territorials, comarcals olocals, per potenciar, entre ells, aquestes possi-bles realitzacions per tot Catalunya.

Aquests models estan plenament dins els correntsque actualment promouen totes les administracionsen el camp de la construcció sostenible, aprofita-ment/estalvi energètic i els habitatges amb serveis,com a solució per a les persones que per qualsevolraó no poden o no volen haver de fer les feinesdomèstiques.

Per fer-se soci expectant de la cooperativa noméscal emplenar el formulari de sol·licitud, aportar 150Euros al capital cooperatiu, recuperable si en algunmoment el soci es dóna voluntàriament de baixa, iassumir una quota mensual de 3 Euros, obtenint aixíun número assignat per antiguitat que serà el queestablirà la prioritat a l’hora d’escollir l’apartament, eltraster i la plaça d’aparcament en els edificis que esconstrueixin. Ben pensat, el que s’arrisca és benpoca cosa a canvi del que es pot arribar a obtenir.

Més informació es pot trobar en la webwww.solverd.org o telefonant al 93.459.47.16

En definitiva, perquè estem convençuts que enstrobem davant d’un projecte d’alt interès hem cregutque seria bo informar-vos de l’existència de laCooperativa Sol Verd i del seu objectiu.

OPINIÓ“LA LLANTERNA” de FOCAGG”

Per Eduard García FreixedesPresident SOLVERDSecretari FOCAGG

UNA INICIATIVA COL·LECTIVA PER A LA CONSTRUCCIÓD’HABITATGES AMB SERVEIS SOL VERDEntitat Federada



L’avantatge de l’home sobreels animals: Beure sensetenir set i estimar tot temps.

PERILLS: Fer-ne abús, fer-neselecció negativa.TACTISME, és una espècia d’in-stint de conservació de l’espècieen els vegetals.

INSTINT, és la saviesa natural dels animals per ala conservació individual i de l’espècie.INTEL·LIGÈNCIA, és un buf diví, tan meravellós ipoderós que ha suplantat o desnaturalitzat quasitots els instints de conservació individual i haanul·lat completament l’instint de conservació del’espècie.La intel·ligència s’ha ramificat amb atributs de signepositiu i negatiu, sent aquests predominant a tot nivelli capes socials, el que ha convertit el paradís del nos-tre hàbitat en una amarga, inestable i caòtica Terra.En lo exposat, l’ànima no hi està d’acord, però no hipot fer res, generalment, i viu en suspens i conflictecontinu. I sense la pau interior que tots necessitemper mantenir l’equilibri mental i físic i per assolir uncert grau de clarividència.L’ÀNIMA – Pregunto: està dins nostre o nosaltresdins d’ella? Forma un “halo” o boirina de poc gruixo influeix a molt metres? O no conté espai?Hi ha religions i principis morals que donen al blanc,però que no acceptem, perquè treuen poder al nos-tre EGO.Mentre no assolim l’estadi ideal i just, potser nooblidéssim aquests principis.Entre tant ora bo pensar que tots els sentimentsnegatius i egoistes perjudiquen la salut fisiològica,mental i anímica.EL TEMA ÉS DUR I DELICAT. Afegim tot el quepuguem de la “nostra collita”, dels atributs que enshan conferit.Quan s’agafa el camí recte, no és per a què ensigui solament a trams. Pensar abans i perseverarsempre.Està molt de moda el Dia de la mare, el Dia delpare, Dia de la vellesa, Dia del llibre, Dia de la pau,Dia del medi ambient, etc. això va bé a molts perestar “tranquils” la resta de l’any. No, aquests diesd’exemple i d’exaltació ho han de ser tot l’any,suprimint, de pas, tots els regals inútils que tan solsengreixen la vanitat.LA VANITAT ens costa més que la fam, la set i elfred. Meditem a fons i veurem que és cert. I que

crear i alimentar necessitats fictícies porta des-gavells a tot nivell, i molt greus.Si critiquen defectes i ens ofèn, senyal que elstenim. Dels vicis que no tenim ens en riem.Amb el 10% del que gastem per destruir o ambdespeses inútils podríem començar un món millor.Encara que regni l’euro, compta amb pessetes pera què et surtin els comptes. Almenys durant unsquants anys.Qui analitza bé una fulla de pi ja te l’arbre i el boscanalitzat.LA FAMÍLIA és una escola de “reiets” als que no esnega res i tot se’ls troba bé, fins i tot la falta derespecte als altres. Que no saben el significat de laparaula URBANITAT. Que se’ls deixa manar.. Etc.Què en pot sortir? Si no es té sort, uns perdedors iuns immadurs.Hi ha una assignatura molt dura que s’ha de super-ar de jove si es vol augmentar les possibilitats desort a la vida: l’austeritat.Quan l’Orient desperti (ja ho ha fet) i sense deixarel cultiu del cos i de l’esperit, i dels camps d’arròs,de la indústria i el comerç. Sense renunciar a l’aus-teritat i a les altres virtuts. I aprofitin a fons la lleidels vasos comunicants... Què passarà en aquellspaïsos que han entronitzat la llei del mínim esforç iel màxim guany?Posem tanta tècnica i informació al cervell que noqueda espai ni temps per als propis ideals, la inven-tiva, els sentiments i les accions.LA POLÍTICA és una carrera llarga i difícil en la queno totes les virtuts sumen... sinó que algunesresten.ELS POLÍTICS. No crec que es pugui passar senseells, però no tants.UTOPIA. Suposo que ho devia ser la RODA quans’estava inventant.TROBA TEMPS: pe a pensar, font de força i agilitatmental. – Per a jugar amb el teu treball, fontd’il·lusió i joventut – Per estimar i ser estimat, és undoll de felicitat – Per a cultivar l’amistat, és un doexcepcional – Per a riure, és la música de l’anima –Per a donar-te, és la millor forma d’aprofitar la vida– per a treballar a consciència, és el preu del triomf.SOL, font de vida, sol naixent. Sembla baix i tímid,però sempre està alt. Et consumeixes i no t’hoagraïm. Nostra terra, humil, s’ha inclinat hi ha fetpossible la vida i la varietat.Sol, terra, vida i creació. Gràcies vital creació.

ESTIMAR ÉS L’ÚNICA I VERITABLE RIQUESA ASSEQUIBLE A TOTHOM Per JOAN CARULLA



EL KIWI, UNA FRUITA QUE CONTRIBUEIX A DONAR-NOS SENSACIÓ DE FELICITAT

Per PILAR SENPAUMetge especialista en dietètica

([email protected])

Aquell matí de dissabte ella esva llevar aviat. Volia aprofitarel silenci de la casa per pren-

dre’s lentament –assaborint encada glop la calidesa i l’aroma- elseu cafè amb llet. Era un ritual queno deixava que ningú li prengués,era l’únic racó d’intimitat que la vida

li havia permès de mantenir al llarg dels anys.Com sempre des que es va casar, no permetia quecap rentadora,, ni cap paraula, ni cap trucada tren-qués aquell moment màgic de silenci a la cuina. Ambla son als ulls i els colzes repenjats sobre la taulaaguantant la tassa i amb uns dits que en altres tempsforen fins i que ara estan plens de nusos que delatenel pas dels anys, mentre assaboria lentament el matíbarrejat de cafè amb llet, deixava anar lliurement elsseus pensaments per la cuina.Uns dies la sortien a saludar els avis, somrient des dela llunyania de la mort, però amb la proximitat desaber-se estimada per ells, altres vegades els pensa-ments li portaven la calidesa de les mans de la marequan de petita la tapava amb uns llençols de cotó duri blanc, d’aquells que feien crec el primer dia, tambérecordava la mirada d’un xicot de l’Institut, la rialladels seus fills o la tristesa d’una carícia buida.D’aquesta manera, ella deixava cada dia que el matícomencés i a mesura que la llum s’anava estenentper la cuina els seus pensaments s’anaven apagantfins quedar completament tapats pels sorolls de l’es-morzar, les màquines d’afaitar, l’aigua de la dutxa i totenvoltat per la repetició cada dos minuts d’aquell“aneu ràpid” amb la qual començava cada frase quantots es llevaven.Però aquell matí els pensaments la van portar cap aaltres indrets i es va trobar preguntant-se com voldriaque fos el dia.Primer va pensar que tot fos deferent del que era,però a mesura que ho anava pensant, s’adonava queen realitat no volia deixar ni la feina ni els fills ni elmarit ni el barri.El que si que realment li agradaria seria tronar a tro-bar el fil de les il·lusions que va perdre feia massatemps, tan temps que ni tan sols recordava que va serel dia que el va deixar per agafar el fil de les il·lusionsdels altres. Sí, ja sabia el que volia: un segon cafèamb llet sola a la cuina.UN PLAER PER AL PALADARLa majoria de vegades el plaer està lligat amb unestat d’ànim produït pel que sentim, molt més que pel

que fem, per tant, ningú pot triar per nosaltres com serfeliços i de vegades cal tan sols canviar un estat d’àn-im per aconseguir que el que tenim sigui diferent.Hem de buscar la nostra pròpia freqüència dins laràdio que cadascú porta engegada al cor.Aquí parlarem d’un aliment que contribueix d’unamanera espectacular a la sensació de felicitat: aque-st aliment és el kiwi.Tot i que és un aliment de procedència xinesa, ara jaes conrea amb normalitat en molts llocs d’Espanya iha passat de la classificació de fruita tropical a seruna fruita com les de casa. La millor manera de pren-dre’l és partint-lo amb dues meitats i menjat amb unacullereta. Altres formes interessants de menjar-lo ésacompanyar-lo amb poma, perquè d’aquesta manerareduïm la seva acidesa o la dels làctics com la nata.Entre les propietats per a la salut del kiwi tenim queés una gran font de vitamina C, ja que dos kiwiscobririen les necessitats diàries d’aquesta vitamina.Recordem que la vitamina C cal repartir-la al llarg deldia i que és més eficaç si prenem una fruita en cadamenjada que dues d’un cop. Ens millorarà les defens-es, sent adequat per tots aquells que pateixen refre-dats amb assiduïtat, així com problemes de conjun-tivitis amb repetició.Per tots els que tenen colesterol, els 3 grams de fibraque contenen 100 grams de kiwis els serà de graneficàcia per netejar les artèries de greixos.La bona qualitat de potassi la fan recomanable en l’al-imentació pels hipertensos. És antioxidant i es potincloure en les dietes antienvelliment, tan popular enl’actualitat.La seva riquesa en àcid fòlic fa que contribueixi demanera especial al funcionament del sistema nerviós,sobretot en la part que té a veure amb l’alegria deviure ja que col·labora en la formació de neurotrans-missors cerebrals lligats amb aquest estat d’ànim..Per tots aquells que prenen analgèsics, anticoncep-tius i alcohol amb assiduïtat han de reforçar la sevaalimentació amb aliments que els aportin àcid fòlic,com el kiwi, els espinacs, la col etc.Per tots aquells que pateixen càncer o malalties car-diovasculars, hi ha estudis científics, com per exem-ple un que en va fer la Universitat d’Oslo, on esreconeix l’important paper d’aquesta fruita petita peròpotent en la prevenció de malalties en aquestespatologies. El kiwi, com també altres fruites de la nos-tra horta, té la potència suficient per condicionar queal llarg del dia no se’ns escapi sense almenys haverdonat o rebut un somriure.

DUES PECES AL DIA COBREIXEN LA NECESSITAT DE VITAMINA C



Les Setmanes Santes del“nacional-catolicismo” eren lacirereta que adornava el gran

pastís d’unes quaresmes conce-budes i executades per esperitspropensos al sadisme. Era la tracafinal d’un període de penitències,dejunis i abstinències en una època

que, amb quaresma o sense, hi havia molta penitèn-cia a complir i poc recapte per menjar. Durant quaran-ta dies dedicats a preu fet a l’oració i a una espiritual-itat aclaparant, el capellà de la parròquia, com tots elsseus col·legues coetanis, ens obsequiava al final delrés de cada misteri del rosari amb una admonició benpoc engrescadora: “O patir o morir, o patir o morir”.Recony, quin futur ens espera, pensaven elsdescreguts d’esquerra que pagaven els plats trencatsd’una guerra que havien iniciat els altres. El panora-ma era desolador. Sermons penitencials pronunciatsinvariablement per capellans forasters que s’encabri-taven a la trona amb la llengua esmolada com unesxurriaques per fer-la espetegar proferint anatemes iamenaces i pronosticant les flames més ardents del’infern als pecadors empedreïts. Pels que pecàvemmenys, potser per manca d’ocasió, el pronòstic erauna mica més suau: unes vacances llargues ipagades estofant-nos a les calderes del pervertitPere "Botero". Quin calvari, Déu meu! I quan estavescansat d’escoltar tot això arribaves a casa més mortque viu, amb el coll tort, l’esperit ple de nafres imalferit psicològicament, la mare et recordava quehavien florit les argelagues i era el moment d’anar-tea confessar.-A confessar-me de què? -li preguntaves. I carregadade bondat i bones intencions, ella no sabia què dir.-A confessar-me de què? –li preguntaves al rector. Iaquest si que ho sabia:-A confessar-te de tot el que has pecat –contestavaamb l’aire de superioritat de l’home que domina lestècniques més avançades per netejar les ànimes.-Diuen, mossèn –li deies- que les coses bones o sónpecat o engreixen. Però li garanteixo que a casa noen tenim cap de cosa bona.-De pecats de la carn en té tothom –sentenciava,impertèrrit, l’home vestit de negre.Ja hi som! Els pecats de la carn... El clero sempre lesha tingut aquestes coses. Diuen que es pot pecaramb la carn d’olla i amb l’altra.En aquells temps amb la carn d’olla no se’n podien fergaires de pecats... Un dia que el capellà li preguntà a

un pagès, agenollat als peus del confessionari, sin’havia menjat per la quaresma, l’home li va respon-dre amb la major naturalitat que estaria content si lapogués tastar per Pasqua. I de l’altra carn... ves, quevoleu que us digui, a ell li anirien a explicar els pecatsque es feien d’amagat.Confessar el personal no s’ho podia fer tot sol. Enaquelles dates, de capellans sempre en venia dos otres de fora vila. S’ho manegaven a tornar jornal: avuiper tu, demà per mi. Entre tots feien una esbandidageneral de consciències i quan les tenien ben netes ipolides, el rector de la parròquia es dedicava apreparar els infausts Dijous i Divendres Sant. ElDijous al matí era tranquil, però a l’ofici de tarda s’or-ganitzava una cacera de jueus sonada. En aquellstemps, matar jueus era l’esport de moda. Els millorscaçadors eren els nazis: els portaven als camps deconcentració, els gasejaven i els cremaven. Aquí noarribàvem a tant, aquí els volíem matar a crits i a basede fer rodar carraus i espetegar matraques.L’escàndol que s’organitzava tenia un nom ben tètric:Ofici de Tenebres, en deien. Al fons, però, es podiainterpretar com un assaig general per induir les cria-tures cap a l’assassinat, perquè en sortir al carrer elsgrans indefectiblement havien de preguntar alsmenuts que quants n’havia mort, i si el jueu que lainnocència infantil havia convertit en un “fiambre”anava coix, o era guenyo, o be portava cua. I delspobres jueus et quedava la imatge que pertanyien aun poble de tarats. En aquell temps de nacional-catolicismo, fos per la poro per la fe de Déu, el poble actuava unit. A les funcionsreligioses no hi faltava ningú, homes i dones, grans ipetits, dretes i esquerres. Sí, sí, els d’esquerra. Moltaesquerra, però allí els tenies tots, amb cara de circum-stàncies i sense saber què fer i pegant-se al pit.El Pere de ca La Torrada, un menjafrares consagratconvertit per la força de la llenya que va rebre perhaver calat foc a l’església, recordant el dia de lacrema, li preguntava a cau d’orella al Pep del Gras,un company de fatigues que tenia al costat:-Et recordes si vam fer tan soroll el dia que hi vamfotre foc?-No conto! –li contestava l’altre, movent artificiosa-ment la boca els ulls i les orelles. Nosaltres lesmatàvem callant.Tot s’ho van dir parlant de baix en baix. Els quehavien cremat l’església, aleshores no en podien fergaire de soroll. Uns s’havien exiliat a França, altreshavien mort afusellats, un colla ben gran gaudien de

PAGINES LITERÀRIESSEMANA SANTA (Contes d’un altre temps) Per JOSEP BELLET FALCÓ



pensió complerta en un cul de presó, i la resta, nogaires, poquets i acollonits, fins i tot semblava queresaven. Bé, en sortir de l’Ofici de Tenebres de la tarda única-ment havíem fet l’aperitiu. Després venien una seriade funcions i vetlles, però el plat fort es reservava perla nit del divendres. Havent sopat ben d’hora ambespinacs, un pessic de bacallà i mig ou dur, s’iniciavala festa fúnebre i tètrica de l’enterrament. En lesSetmanes Santes d’aquell temps tot era fosc, opac,tenebrós, obscur. També és ben llastimós que elsservidors del Déu que va començar l’obra dient:“Facis la llum”, ens el volguessin presentar com unDéu de tenebres. I encara rai pels catalans, perquè lanostra llengua no s’emprava. Els cants litúrgics o esfeien en llatí, que no entenies, o es feien en castellàque havíem aprés en dos dies i mig. Està ben vist queel català no serveix per aixecar l’ànima a Déu i, benmirat, tampoc no deu servir per aixecar gran cosa.S’havia de cantar en castellà i en aquelles dates esrepetia constantment una cançó que deia “No estéseternamente enojado” En català això del” enojado”hagués sonat fatal. Vegeu sinó:

Perdona el teu poble, Senyorperdona el teu poble,perdona’l, Senyor.No estiguis eternament emprenyat.No estiguis eternament emprenyat.Perdona’ns, Senyor.

Si ens haguéssim dirigit a Déu en català, amb aque-stes paraules, encara ho estaria ara d’emprenyat. Javeieu si ens en va fer de bé, el castellà!A les criatures que havíem suportat tres anys deguerra semblava que aquestes coses no ens haviend’espantar, però, deu ni do, de la por que ens fotia totplegat. La processó del Divendres Sant ens feia cór-rer calfreds per l’esquena, perquè un Déu eternamentemprenyat és capaç d’acollonir tothom. Aquella nit es treia el santcrist gros i el passejaven

pels carrers. És com si ho veiés ara: dues fileres degent amb espelmes i al mig la banda de trompetes itambors de la Falange, després venien quatre peni-tents amb la cara tapada carregats amb el santcrist al’espatlla i envoltats dels gastadors amb els fusells,seguia el capellà, les autoritats i el cos en ple de laGuardia Civil. I la tristesa d’aquells cants, el somacabre dels timbals i l’esgarip de les trompetes... simés que anar a l’enterrament semblava que el por-taven al paredó d’execució. Per acabar-ho d’arreglaraquella nit predominava el negre. Les autoritats esvestien de negre. Malgrat que fes olor de càmfora totses posaven el vestit de les dues grans celebracions:el vestit de la boda i el de l’enterrament propi. Elspenons eren negres, les vestes eren negres (lesvestes eren aquells animalots amb caputxa i vestitllarg fins als garrons que et fotien un cop de canya siparlaves o t’apartaves de la fila). Les dones ques’havien imposat la penitencia d’arrossegar cadeneslligades als turmells per fer-se perdonar algun pecat odemanar algun impossible a Déu, anaven negres. Lacapa del capellà que voleiava a l’airina fresca de la nitera negra. I les nits... les nits de la Setmana Santa, nopodien ser de cap altra manera: també eren negrescom la gola del llop, perquè la lluna o romania ama-gada per vergonya, o no sortia per la por.En acabar la processó tothom anava cap a casa ambel fetge rebregar i el cor pansit com una figa seca. Isort que dos dies després venia Pasqua i et recuper-aves. Amb l’alegria de la Pasqua entenies que, mal-grat els esforços que fessin per presentar la faç deDéu com un fantasma terrorífic, Déu era una altracosa. Entenies que Déu no està eternamentemprenyat, encara que no n’hi manquen de raons perestar-ho. I això et reconfortava i et donava forces pertirar endavant, malgrat que esperessis que el properany els manaires de les coses del món i els admin-istradors de les coses del cel, et prepararien unaSetmana Santa ben semblant.

Justament feia un mes quehavia arribat al poble i ja vaigtenir el primer ensurt.

Un dia, de bon matí, van trucarinsistentment a la porta per dir-meque la Teresa de cal Bel era morta,estirada a l’entrada de casa seva,que encara que fos morta hi anés

corrent.Vaig agafar el maletí i sense perdre temps vaig anarcap a la casa, el final del carrer, on feia quinze dies

visitava la dona. Fins arribar, anava repassant men-talment com l’havia visitat. Es tractava d’una personade setanta anys que vivia sola, era diabètica i mai vavoler que la tractessin amb insulina, perquè això depunxar-se un parell de vagades al dia no era per aella. Jo vaig dir-li que ara havien sortit unes pastillesque amb una o dues al dia es controlava perfecta-ment el nivell de sucre a la sang. Va acceptar i aixísuposava que deia el tractament. Que hauria passat?En arribar a la casa semblava que tot el poble haguésfet cap allí, perquè a l’entrada no s’hi cabia. Van

CONTES D’UN METGE RURAL D’ABANS(LA RESURRECCIÓ DE LA TERESA DE CAL BEL) Per ANTONI CURCÓ RAMIS



deixar-me passar i vaig veure la pobra Teresa estira-da al terra, pàl·lida, ulls clucs, boca serrada i xopa decap a peus. Al front encara li regalimaven les gotesde suor. Eren recents les classes de la Facultat de medicinaper diagnosticar que estava davant d’un comahipoglucèmic. Aquella pobra dona tenia una baixadaexagerada de sucre a la sang.Mentre mirava el pols, aixecava les parpelles i mira-va amb una llanterna la minúscula pupil·la convertidaen un puntet, sentia una dona que deia:-Pobre senyor metge, és jove i no haurà vist gairescadàvers, però la Teresa és ben morta.Jo no em donava per vençut. Hauria d’haver-li posatuna injecció endovenosa de glucosa, però, trobaria lavena d’aquella dona tan col·lapsada? Havia d’actuarràpidament.-Porteu-me una cullera i la sucrera ràpidament, vaigdemanar.A l'instant ho tenia allí.Vaig introduir el mànec de la cullera dins la boca, fentpalanca amb aquelles dents serrades i amb l’altra màposava una cullerada de sucre dins. Als pocs segonsva semblar moure els llavis, no feia tanta força ambles dents. Ara ja semblava que volia engolir. Unanova cullerada de sucre i ja movia les galtes. Ja obreels ulls.

-Què A l’instant ho tenia allí. Vaig introduir el mànecde la cullera dins la boca, fent palanca en aquellesdents m’ha passat? què és tanta gent? –digué laTeresa.-No és morta! Això és un miracle! –exclamaren lesdones.Després, mentre anava cap a casa pensava que nohavia estat cap miracle, que la meva actuació com ametge inexpert hi tenia molt a veure en tot el cas, queen visitar la dona havia de dir-li ben acuradament quela dosi del nou medicament s’havia de fer de manerapausada i progressiva...Total, amb aquell desgraciat fet la meva cotitzaciócom a metge al poble havia pujat alguns enters,inclús en algun lloc em deien el “ressuscitarmorts”.Però això passava en aquells temps, que tot era nat-ural, bonic...Ara segurament es veuria així:Han detingut el metge de la població veïna per exper-imentar amb drogues en els pobres pacients de lalocalitat. El senyor jutge li ha fet una bona reprimen-da dient-li que els experiments es fan amb gasosa.(Aquesta frase, molts anys després es faria cèlebre.)I és que ben mirat, el senyor jutge tindria tota la raódel món, perquè si a la Teresa li haguéssim donatgasosa (aigua amb sucre) no hagués tingut pas uncoma hipoglucèmic.



AIRES POETICS

Es van trobar la mirada,

van somriure un instant,

es van dir quatre paraules,

i es varen donar les mans...

Amors adolescents, foc d’encenalls,

mirades de reüll, mirades lleus,

paraules sonores com cristalls,

frisança de moments càlids i breus.

(Primers amors)

Papallona volant freturosa

per camins d’esperances daurades

t’acostaves al foc de les roses

i ara vas amb les ales cremades.

No et refiïs de falsos miratges

ni lluents oripells de colors

només pensa idíl·lics i dolços amors...

(Primer desengany)

Tremola la parpella,

tremola el llavi humit

i el misteri s’escampa

dins l’ombra de la nit

D’un home i una dona

les mans ja s’han trobat

és l’obra més formosa

de Déu que ens ha creat.

Flama i flama que es gronxen

en l’ample firmament,

que, poc a poc, s’acosten

i en una es van fonent.

S’enceta una drecera i tot és clar

quan s’aprèn una nova manera d’estimar

(Plenitud)

Dona goig sentir-se dins d’uns braços plens

d’amor...

Caminant per la vida amb els mateixos passos

sense por.

Mirar-se dins uns ulls humits per la tendresa tot

sentint, un càlid tremolor de flama encesa, molt

endins.

Copsar els anys que van quedant enrera

dolçament, sense dolors, recances ni quimera,

somrients.

I arribar tots dins junts a la vesprada,

i a la neu,

amb la glòria de viure enamorada

vora seu...

(Amor a la vellesa)

Glossari d’amor de totes les edatsPremi a LA FLOR NATURAL (Jocs Florals 2003)

Per Isabel Tolrà i RocaAssociació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample



Dia 16.06.2006 – Aquestsviatges sempre són inobl-idables per molts motius,

ens coneixem tots de temps itanmateix hi fem noves amistats,et mareges o bé es maregen elsaltres, dos arriben tard, un altre

cau i es fa mal a la cara i no sé quantes cosesmés.El darrer que s’ha realitzat i molt feliçment viscuts’anunciava com: EXCURSIÓ ALS SELLERSMODERNISTES (Visita comentada al CENTREPICASSO d’horta de Sant Joan de la Terra Alta,a la Cooperativa de Gandesa i al CellerCooperatiu de Pinell de Brai) Hi vam aprendremoltíssimes coses, cultura en viu, directa i sensegairebé cap esforç, és allò de l’ensenyament totdivertint-se. Sí que podem assegurar que hemconegut alguns objectes i paisatges, com lamuntanya punxeguda de Santa Bàrbara amb elconvent de Sant Salvador als seus peus que sónels originals dels dibuixos i pintures que van

servir a Pablo-Ruiz a transformar-se en el GENIPICASSO.

Als Cellers Modernistes de l’arquitecte de Valls,deixeble de Gaudí, Cèsar Martinell, podríem dirque hem aprés a volar fins a les altures mésespirituals de l’arquitectura. No endebades el dePinell de Brai s’anomena la Catedral del Vi ambuna cripta recollida sota les voltes catalanes, tanadient a la meditació del most que es va santifi-cant dia darrere dia, fins a esdevenir la begudadels misteris de Dionisos, el déu de les orgiesmístiques dels Temples iniciàtics de l’antigaGrècia. Els arcs parabòlics amb l’encís dels car-canyols que els sobrevolen ens ajuden també avolar més devotament. I què podríem dir del frisde rajoles de la façana exterior, amb dibuixos deXavier Nogués, en els que costat de la gràciamés alada apareix un punt d’humorismeengrescador i realment eteri. No explicarél'anècdota de la seva conservació miraculosaque tan detalladament va transmetre’ns la gentilguia per tal d’afegir encara una mica més desomni a la realitat més tangible del monument. Alcostat del Celler de Gandesa vaig descobrir unaescultura commemorativa de la Carta de pobla-ment, corresponent a la fundació de la ciutat,amb data de MCHCII..I acabaré aquesta breu crònica d’un viatge tancomplert i ric de bellesa a tots nivells, amb unaparadoxa que pot ser una al·legoria dels que enspassa amb la vida. El més important del viatgeque acabem de reviure és precisament tot allòque no hem vist: la tomba de Sant Joan, l’oliveranomenat PAROT és a dir “pare de tots els oliv-ers” que segons els últims estudis té dos milanys d’existència i encara a cada collita, treu lesolives més ufanes, el museu de la “batalla del’Ebre” el Convent dels Àngels i sobretot els orig-inals de les pintures i dibuixos del mestre catalàde Màlaga, ja que ens hem hagut de conformarnomés amb reproduccions facsímils. Així és lavida. Això sí, l’àpat de Can Pelegrí a Corberad’Ebre, fou abundant, de qualitat i econòmic.Que per molts anys!

CRÒNICA D’UN VIATGEEXCURSIÓ CULTURAL ALS SELLERS MODERNISTESDE VIATGE AMB ELS AMICS DEL CENTRE LLEIDATÀ Per ANTON SALA-CORNADÓ

(Façana del Celler del Pinell, anomenada laCatedral del Vi.)



Massa sovint interpretem queun personatge és qui ocupaun lloc destacat en una jer-

arquia de valors determinats en elcamp militar, polític, artístic, literari,etc. Conxita Julià i Farrés, senseocupar un lloc destacat (i prou quese’l mereix per la delicadesa de la

seva obra poètica) creiem que és digna d’un honrósreconeixement per la seva trajectòria literària, per lafidelitat constant a uns principis i perquè han sabut,amb la càndida senzillesa que la caracteritza, portarguspires de felicitat a la vida dels altres.Ara, Conxita Julià i Farrés és una avia menuda, dolça,fràgil com una porcellana, però de conviccions sòlidesi irrenunciables. Pels que la coneixem, la Conxita ésentranyablement coneguda com “la nena delmocador.”Deixem que ella mateixa ens expliqui la història:...Després dels tristos fets d’octubre de 1934, totsrecordem que varen ser detinguts i empresonatsels membres del nostre Govern de la Generalitatde Catalunya (...) Els primers eren el presidentLluís Companys, Camorera...etc. i els vanrecloure al vaixell-presó Uruguay, ancorat al portde Barcelona ciutat.(...)el pare de bon principi em diu: “Nena (jo tenia13 anys, avui anirem al moll. Saludarem elspresoners i m’agradaria poder veure enCompanys. Cridarem força...! Aquesta visita vaser repetida, com també ho varen ser les carreresdavant el “7è de cavalleria”. Us juro que vaigaprendre a córrer. Passades unes setmanes, partdel nostre Govern, Companys entre ells, van sertraslladats al Penal de Puerto de Santa Maria. Jo,comprenent l’angoixa dels pares, els dic ambconvicció: “No patiu, jo escriuré al President...l’encoratjaré...” Recordo que la mare em va dir:“Calla, ximpleta, ets una nena i qui vols que etconegui... en fi, que es van quedar astorats per lameva tenacitat d’escriure i molt més sorpresosquan vaig rebre resposta del President. L’últimacarta d’ell acabava així: ”Gràcies pels teus ver-sos. Et desitjo una vida ben venturosa com esmereix el teu amor per Catalunya”(...) Us imag-ineu la meva alegria?1936. Abril. Eleccions. Els presoners retornen.Tinc ganes de saludar personalment elPresident... A la manifestació...! Ui...! Esperaré elproper 14 d’abril, el President anirà a rendir hom-

enatge a la tomba del President Macià. “L’avi”. Johi sóc, i així que arriba Companys i acaba el seudiscurs, trenco el cordó de seguretat i quasisense temps de dir-li... “President, sóc...” ell s’a-vança i diu “Ets la Conxita, la nena que m’haescrit les cartes en vers. Em té abraçada llarga-ment i em fa un petó. Em diu que vagi un dia alPalau de la Generalitat i em signarà un retrat... Elsmeus ulls espurnegen d’emoció... es treu elmocador blanc que sempre portava al butxacó del’americana i tot agafant-me les mans entre lesd’ell em deixa el mocador i em diu: “Guarda’l irecorda’m sempre. Estima Catalunya! Adéu, fil-leta, adéu...” L’abraçada va repetir-se i en tot el redós de latomba d’en Macià, plena de gom a gom, imperavaun silenci, mai tan ben dit, sepulcral.Ens acomiadem i esclaten forts aplaudiments...Poc li durà a la Conxita el goig de les cartes, del retrati del mocador. El 18 de juliol de 1936 l’exercit queacabdillaria Franco es revolta contra el Govern de laRepública. El dia 19 s’inicia la lluita a Barcelona quequeda en mans del govern legítim.. S’inicia unperíode de desastroses turbulències socials i de guer-ra. L’any 1939 el feixisme s’ha fet amo d’Espanya iCatalunya.. El 1940 el President Companys ésdetingut per la Gestapo a França, lliurat al governespanyol i vilment assassinat a Montjuïc després d’unConsell de Guerra que és un ultratge a ell i aCatalunya. El règim ha format Comitès de depuraciópels quals la Conxita se sent amenaçada. Vol salvarel mocador que, per haver-lo fet brodar, és un perill.Mitjançant un amic, un soci del Centre excursionistaque té familiars a Veneçuela i un d’aquests familiarses troba a Barcelona aconsegueix que el mocadorarribi al Centre Català de Caracas.En arribar la democràcia, durant els anys 79-80 laConxita creu que ha arribat el moment de recuperarel mocador, una penyora històrica.Veiem que en diu ella mateixa:Em fa il·lusió el fet que precisament va ser enaquesta casa, el CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ.Amb motiu d’un sopar hi estaven invitats elPresident Terradelles i alguns consellers. Nom’ho vaig pensar un instant i així que s’escauexposo al Conseller X tota la qüestió... més tard,cartes preguntant... se’m respon... “s’ha de con-sultar el President...” més cartes i respostalacònica: “... el President ho ha de dir...” Relleudel Conseller X..., escric al successor... La

PERSONATGES DE CATALUNYACONXITA JULIÀ I FARRÉS (La Nena del Mocador) Per JOSEP BELLET FALCÓ



mateixa cançó. Molesta per aquell poc interès,si és cosa del President... carta al President! Alfinal rebo contesta.. Per cortesia? No calia quees molestés. La carta del President era tan neg-ativa com la dels Consellers.1988. En aquests anys la Conxita Julià ha perdut elmarit, però no el desig que aquella relinquia delPresident Companys, el president màrtir, romanguial lloc que li pertoca. Inicia de nou el seu pelegri-natge, i ara sí......camino molt, parlo, se m’escolta, escric ise’m dona confiança, no sol a la primera portaque he trucat sinó que aquesta persona em pre-senta el Director del Centre d’HistòriaContemporània de Barcelona, senyor JosepBenet, i en un temps relatiu es fan els tràmitscorresponents (...) el senyor Marc Aureli Vila ésqui fa d’emissari i va a Caracas amb l’encàrrecde dur el Mocador... Es determina la data de ferl’acte del lliurament al Palau de la Generalitatdavant de testimonis i sense premsa... S’ha deconfirmar si és verídic.(...) Entre aquells testimonis s’hi trobava elsenyor Jordi Pou, que era justament elPresident de la Comissió pro-monument delPresident Lluís Companys i quan s’havia dedecidir quina forma es donava al monument (...)al senyor Pou se li acudí de contar que “feiapocs anys va assistir a un acte al Palau de laGeneralitat en el qual una senyora lliurava unmocador que el President Lluís Companys lihavia donat quan era molt joveneta...A l’escultor li va fascinar l’anècdota i seguida-ment va presentar l’esbós de com podria seraquell monument, amb una noieta recolzada al’obelisc, amb un mocador voleiant a la mà...El dia 21 d’abril de 1999 s’inaugura el monumenti es fa una glosa del fet que, una nena deBarcelona, de tretze anys tenia correspondènciaamb el President Companys quan ell estavaempresonat al Penal de Puerto de Santa Maria, deCàdiz, entre els anys 1934-36 i que el Presidentquan va tornar alliberat, li va donar el seumocador en agraïment per la companyia d’aque-lles cartes en vers.El monument al President Companys és ubicat alPasseig de Sant Joan. Catalans, qualsevol que siguila vostra ideologia, quan passeu pel davant del mon-ument, pareu-vos un moment, només el temps nec-essari per meditar les frases del vers que publiquemals peus d’aquestes línies, vers que Conxita JuliàFarrés ha escrit en memòria de Lluís Companys, elpresident de Catalunya, màrtir, a qui, després detants anys de democràcia i en plena recuperació dela memòria històrica, el govern espanyol segueixnegant-se a anul·lar la burla a ell i a Catalunya delconsell de guerra.

EL MOCADOR DEL PRESIDENT

Del bell record de nostres mans junyidesguardo en el cor un mot: fidelitat.

Del tacte càlid d’unes mans fornidessento l’escalf d’un crit: la llibertat.

Del seu mirar, recordo la bravesad’un esperit valent, que es fa immortalquan humilment la llàgrima despresa

prediu la mort que ofrena a l’ideal.

Va ser la veu esperançada i noblequan m’abraçà, com ídola del poble:

-Té el meu record –digué fent-me un petó.Veu permanent! Que mai no seràs morta,

del bronze fos, sóc la noia que portael vent de pau, del teu blanc mocador.

El CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ, atenent elsdesitjos de Conxita Julià, antiga i assídua col·labora-dora dels Cafès dels Dissabtes, de veure per darrera

vegada el Mocador que li lliurà el PresidentCompanys, intentarà organitzar pel mes de novem-

bre una visita a l’Arxiu Nacional de Catalunya, aSant Cugat, dipositari de la relíquia del Mocador idels mals anomenats PAPERS DE SALAMANCA.

S’informarà en el tríptic del mes de novembre.



Al llarg de la meva vida, dedi-cada majorment al conreu dela literatura i molt especial,

de la història, he tractat de recuper-ar la memòria de moltes d’aquellespersones que amb les sevesaccions han aconseguit d’ocuparun lloc preeminent.

“Pallaresos rellevats de tot el temps”, obra publica-da en el 2002 i que reconeix cent vuitanta resumsbiogràfics, crec que és una mostra d’aquest afanyper a fer que el nostre país no deixi en oblit el nomdels personatges que l’han enaltit, ans al contrari,se’ls tingui ben presents.En aquesta galeria de personatges insignes que haprestigiat el Pallars pot encabir-s’hi el nom de LluísPujal i Carrera, en mèrits i una trajectòria literària quel’ha dut a publicar diversos llibres, i a mantenir en tottemps, la fama d’una permanent inquietud cultural.Viatger incansable, molt abans que aquestestendències s’imposessin, podia presumir d’havervisitat els més exòtics i llunyans països, i com quidiu, d’haver donat la volta al món. El fet d’haverestat un dels fundadors de l’Eurojet, li havia facilitaten gran manera poder sortir de casa amb l’assiduï-tat que ho feia, i tenir les més interessants experièn-cies, experiències que després traslladaria al públicen articles que tingueren molta acceptació, i el con-tingut dels quals ressaltava pe l’atractiu i fidelitat dela redacció.Fou els primers anys setanta que en Lluís Pujal enssorprenia amb un estudi biogràfic-històric del gener-al Moragues, el gran heroi de la Guerra deSuccessió, i molt particularment de la numantinaresistència que dugué Catalunya als fets tristíssimsque commemora l’Onze de Setembre.A l’entorn d’aquest llibre es descabellaria una vivapolèmica, pel fet de situar el nostre amic el lloc denaixença del brau militar, a la vila de Sort. Cert queno aportava una prova fefaent, ni en feia assev-eració absoluta, sinó que s’emparava de la tradició id’haver sentit parlar sempre a sort de la casaMoragues del carrer major.A banda, però, d’aquesta discussió que l’enfrontavaa alguns intel·lectuals, el llibre de Pujal tingué la vir-tut de recuperar plenament la figura de l’insignepatriota i que, arran de la seva publicació augmen-tés l’interès per conèixer la figura de Moragues ques’ha vist, aquests darrers anys, reivindicada i enalti-da com mai. Carrers, places, monuments, llibres,articles, documents i altres elements han contribuïta fer el nom del general Moragues enormementpopular. I aquest és, en gran manera, un mèrit indis-cutible de l’amic Lluís Pujal.

Dels viatges a l’Extrem Orient ens n'ha deixat unesplèndid testimoni en el llibre “De l’Índia aCambotja” que ressalta les seves bones condicionsd’observador per les descripcions que fa delspaisatges, costums, temples, creences, ciutats i per-sones d’aquells països.Però on les qualitats d’escriptor excel·leixen és en elcamp de la biografia. En aquest aspecte sónadmirables els llibres que ressalten la vida i laperipècia d’Armengol Amill, un altre heroi de la guer-ra contra Felip V, d’Antoni Desvalls i de Vergós.Marqués de Poal, significat cabdill d’aquella mateixacontesa, i de la Magdalena Giralt, l’esposa del gen-eral Moragues. Els tres llibres es llegeixen ambdelectació per la reconstrucció que fan de momentshistòrics, de la circumstància política, familiar i socialdels protagonistes, i sobretot, per la senzillesa, pre-cisió i oportunitat de llenguatge que maneja ambl’expertesa del bon prosador.Dels llibres citats tingué l’honor i la satisfacció deprologar-ne dos: “Armengol Amill, heroi de la Guerrade Successió” i “Magdalena Giralt, esposa del gen-eral Moragues”. Una avinentesa per entrar ambdeteniment i analitzar amb profunditat l’obra de l’am-ic Lluís Pujal.La nostra relació literària, ultra la gran amistat demolts anys, encara trobaria motius d’acréixer mésamb el llibre “Flora Cadena, una voluntat al serveidel Pallars”, estudi entre biogràfic i anecdòtic d’undels personatges contemporanis que més han influïtla deriva econòmica del Pallars.El llibre que signarem conjuntament estudia iressalta la vida i les accions de la Flora de Rialp,fundadora de l’Hotel Comtes del Pallars, de l’estacióde Lessuí i altres no menys interessants iniciatives,que serviren a dinamitzar, ja en els anys seixanta,l'esmorteïda vida de la comarca i a obrir-la de man-era molt positiva als corrents turístics que despréshan aportat tant a les zones del Pirineu.Completa aquest panorama la creació d’inquietudliterària de Lluís Pujal, un últim llibre en el que tambéhi vaig intervenir, pel que feia a la seva edició, i quel’autor titulà “Un helicòpter aterra al Pallars”, unamena de novel·la d’intriga ben plantejada alhora quefeliçment resolta i que confirma, una vegada més, elnivell intel·lectual de l’autor.Més enllà, però, d’aquesta labor cultural, en LluísPujal ha estat un pallarès de soca-rel que ha estimatSort i la comarca, amb vertader deler, que s’ha iden-tificat profundament amb tot el que aquests anys haafectat el nostre país i que ha demostrat la més grani constant motivació per aquells temes que méspodien garantir el futur, com ara el ferrocarril, el tur-isme, les comunicacions, la recuperació dels valors

LLUÍS PUJAL I CARRERA (*) Per LLORENÇ SANCHEZ I VILANOVA



EL RACÓ D´EN QUIMMOVEM LA LLENGUA (Carta oberta al senyor alcalde)

culturals, el redreçament històric o la promoció idefensa dels grans espais naturals de la flora i lafauna.En resum, una persona de grans qualitats, d’estimaprovada a la terra, de conviccions profundes i d’unalt sentit patriòtic a favor de la grandesa, respecte iprogrés de Catalunya. Per tant no podem admetre, ialguns associats del nostre Centre sabran de quèparlo, que se’l menystingui i molt menys se’n rebaixiels seus mereixements intel·lectuals, en nom d’unamanca de títols acadèmics, que no són ni moltmenys, a la història ens remetem, penyora desaviesa ni mesura autèntica de vàlua literària.(*) Lluís Pujal i Carrera, que ha ocupat la direcció de

la Secció de Cultura del Centre, honora la llista d’as-sociats del Centre Comarcal Lleidatà. Ell és una deles persones que ha contribuït d’una manera signi-ficativa a què la nostra entitat assolís el reconeixe-ment que té actualment, mostrant en tot momentl’amor a la terra i a la llengua catalana. El CentreComarcal Lleidatà aprofita l’avinentesa d’aquest arti-cle dedicat a ell per manifestar-li la gratitud més sin-cera per la dedicació i l’interès demostrat per aques-ta casa nostra i seva. I Catalunya, tant propensa aoblidar les seves grans figures històriques, hauràd’agrair a Lluís Pujal i Carrera la contribució realitza-da per traure de l’oblit col·lectiu un dels homes mésimportants de la història de Catalunya.

Il·lustríssim senyor alcalde,Sóc el Quim, el personatge més estrafolari d’aquestbutlletí, i com a tal, la meva conducta és estranya,extravagant, una mica estripada i sempre àcida. Peraixò, de bon antuvi, li demano perdó si al llargd’aquesta carta em surt algun estirabot o algunafrase apta només per a ser repetida a TV3, (la malxerrada). Sempre parlo amb versets, mossegantamb dents de cocodril els que trepitgen la desvalgu-da llengua catalana. Avui per parlar amb vostè emvolia desfer d’aquestes dents incisives i deixar-lessobre la taula a veure si, com les de la QUETA,començaven a donar saltes ridículs i a parlar ambveu de flauta repetint “Parla català, parla català, i sit’equivoques, torna a començar”. Ja ho veu, senyoralcalde, “tornar a començar”. En aquest país semprehem hagut de tornar a començar: senyal evident quealgú, sovint, ens ho fot tot.Bé, senyor alcalde, com he dit més amunt, haviapensat desfer-me de les dents de cocodril i posar-meles d’una bèstia més inofensiva, però he desistit,perquè tot just quan anava a fer-ho m’ha vingut a lamemòria que l’Steve Irwin, el caçador de cocodrilsno va morir a mans d’un cocodril, sinó per la fibladadel cul d’una rajada (i perdó per l’expressió). No somres, senyor alcalde. Els caçadors de cocodrils se’nvan i un altre dia ens n’anirem nosaltres, avui hi somi demà no, però hi ha un símbol que fa molts anysque hi és i em sembla que té ganes de quedar-s’hi:em refereixo a la Patrona de Barcelona, la Mare deDéu de la Mercè. I ara he de pregar-li que perdoni elmeu atreviment, però sospito que inicia malament elseu mandat, perquè l’Ajuntament que vostèpresideix, en base a una mena de cosmopolitisme“papanata”, veu, ja l’he fotuda, tant parlar de la llen-

gua i ja se m’ha colat un barbarisme mésgran que el temple de la Sagrada Famíliaque, per cert, deu ser la casa de la Mare deDéu, vora la qual volen obrir una mena deformatge “gruier” per fer córrer el de la veloc-itat alta que encara no ha arribat i ja portaquinze anys de retard. Bé, a veure si pucarreglar la relliscada del cosmopolitisme“papanata”. Repeteixo el que anava dient:...en base a un cosmopolitisme toca-son (aral'he encertada) li ha donat per fer el pregó de laMercè en castellà. Malament! Què potser es parlapoc el castellà, a Barcelona? Però senyor alcalde, aquè ve això de voler ser cosmopolita amb la Mare deDeu de la Mercè? Si la Mercè no ho és cosmopolita.Si fora de Barcelona només la coneix Sant Josep, elfill que va parir a la cova i el bou i la somera que elsfeien companyia.Sospito que això de parlar castellà és una rèmorad’aquell temps (vostè devia ser molt jove) que quana un català invertebrat li preguntaven per què parla-va castellà, responia: “porqué queda mas lindo”. Joem pensava que aquella etapa fosca l’havíem super-ada, però no, l’Ajuntament de Barcelona en lloc dedonar llum, ens torna a donar fum. Dic això perquè eldiari que llegeixo i la gent que jo parlo se’n fan creusque hagi de venir l’escriptora Elvira Lindo, a obrir lesfestes de la Mercè amb un pregó inaugural en castel-là. Malament comencem! Haver escollit la pregonerade cognom Lindo per parlar en castellà a una vergetan catalana com la Mercè podria ser una pu...perdó, una jugada del subconscient que encaraguarda el pòsit d’aquells temps que la llengua cata-lana estava desterrada de la gent “benpensant”.Buscant a casa nostra equivalències idiomàtiques al



La desgràcia pot debilitar la confiança, però no ha de crebantar la conviccióG. De Remusat

El dia que les desgràcies hagin après el camí de casa teva, mudat de casa. M.de Palacioc

La desgràcia més gran és merèixer-la.La Fontaine

Tots tenim suficient fortalesa per suportar les desgràcies alienes. La Rochefoucauld

FRASES QUE FAN PENSAR

“lindo” de la llengua imperial he trobat que, més omenys, equival a bell o bellet en català. I vés per on,després m’he recordat que el president del nostreCentre es diu Bellet i... miri, li dic amb tota la franque-sa, entre la “Lindo” enamorada de Madrid i el “Bellet”enamorat de Catalunya i Barcelona em quedo ambel Bellet. No li puc garantir com hagués anat el pregósi l’hagués llegit ell, però li puc assegurar, com hi haDéu, que ho hagués fet en català i la Mercè l’hauriaentès perfectament.Aquest és el gran problema de l’Ajuntament deBarcelona: que s’encomana a la Patrona amb unallengua que no entén, perquè la Mare de Déu de laMercè, senyor alcalde, és tan catalana com ho potser la verge bruna, la Montserrat. L’Ajuntament deBarcelona, amb ínfules cosmopolites, s’oblida de lescoses de casa i aleshores passa el que passa: quela Patrona Mercè no ens entén ni sap què volem nique li demanem, i per més voluntat que hi posi de

part seva, no pot fer res per il·luminar els regidorsque ja no saben que fer per evitar que els carrers dela ciutat estiguin plens de papers, (excepte sis’apropen eleccions) de llaunes de begudes, demerda de gos, de “trileros”, de captaires, de prosti-tutes i de contenidors amb més deixalles fora quedins.Puc garantir-li, senyor alcalde, que jo si que he dem-anat en català a la barcelonina Mare de Déu de laMercè que no tingui en compte el menyspreuidiomàtic que li han fet el dia de la seva festa, i quea vostè l’il·lumini en l’exercici de l'honrosa tasca queinicia. I acabo, senyor alcalde, no l’entretinc un minut més,que prou feina tindrà per arranjar tot aquest des-gavell.Amb el desig que tingui un èxit ple en la seva gestiómunicipal, rebi una atenta salutació del Quim

Diumenge dia 27 d’agost. Deu del matí. La platja Nova Icària comença a omplir-se de gent. A un quartd’onze arriba una parella de tres: Dos nois i una noia, tots joves. Un dels nois es despulla totalmentatraient la mirada de tothom. Bé, i què? deu pensar. Una senyora amb molt bones maneres li diu

que aquí no es pot anat despullat, que la platja nudista és una mica més avall. Ell li diu que ja ho sap i ques’ha despullat, perquè pot fer-ho, perquè les ordenances municipals ho autoritzen. Dos quarts d’onze. Algúha avisat una parella de municipals. Un guàrdia va a parlar amb el nudista, l’altre es queda a la tarima defusta vora el bar. La senyora que des del començament havia cridat l’atenció del nudista va a parlar-hi. “Iquè vol que hi fem, senyora –respon descoratjat, el guardia- si les ordenances municipals permeten anardespullat pels carrers de Barcelona, com podem impedir que vagin nusos a la platja? El guàrdia que parla-va amb el nudista ha tingut un gran èxit: ara és la noia qui es despulla -no vols “caldo?”, dues tasses- i elguàrdia se’n va amb la cua entre cames.Una autèntica lliçó de democràcia. En aquell moment a la platja de Nova Icaria, pel cap baix, hi havia unestres mil persones. Tres mil amb banyador i una parella nua. El respecte per les minories ho deu exigir així.I les majories que es fotin, i qui no estigui satisfet que no es mogui de casa. Amb aquest tipus de progres-sisme l’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit, si més no, i amb perdó, que la gent se li pixin i se li caguinpel carrer.

UNA ANÈCDOTA (Vestir-se o despullar-se)

MISCEL·LÀNIA



Amb el suport de:

Ajuntament de BarcelonaRelacions CiutadanesDistricte de l´Eixample

Generalitat de CatalunyaDepartament de Benestar SocialDirecció General d´Acció Cívica Diputació de Lleida

PATRONAT DE TURISME DE LLEIDAPATRONAT DE PROMOCIÓECONÒMICA DE LLEIDA


equip de redacció editorial e - centre comarcal lleidatà · els nostres avantpassats ens han...

Documents