els valors dels catalans -...

Els valors dels catalans

Fundació Lluís Carulla–ESADEBarcelona 2007

Col·leccióObservatoridels Valors

Els valors dels

2007Joves i valorsIdentitat i diversitatParticipació ciutadanaQualitat humana

catalans

Col·lecció Observatori dels ValorsCoordinacióCàtedra LideratgeS i Governança Democràtica (ESADE)Titular de la CàtedraJordi PujolDirectors de la col·leccióNatàlia CantóÀngel CastiñeiraEquip d’investigadorsdels núm. 1-4Jordi ColletFrancisco de la TorreMarta FernándezTeodor MellénDolors OllerLluís Sáez1a edició: maig de 2007© ESADE© Fundació Lluís Carulla© D’aquesta edició: Editorial Barcino SAAcàcies 15, 08027 BarcelonaESADEAvinguda Pedralbes 60-6208034 Barcelonawww.esade.eduFundació Lluís CarullaCarrer Aribau 18508021 Barcelonawww.fundaciolluiscarulla.cat

Producció editorialJordi QuerCorrecció lingüísticaEster VendrellDissenyJordi CasasMaquetacióVània RosellImpressióGrup 3Dipòsit legal: BISBN: 978-84-7226-728-2

Advertiment legal: són rigorosamentprohibides, sense l’autorització dels ti-tulars del copyright, la reproducció totalo parcial d’aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia iel tractament informàtic.

Pròleg 7

Introducció 13

Joves i valors 25

Parlar dels i de les joves 25

Parlar de valors en temps de crisi 27

El debat al voltant dels valors dels joves 31

La diagnosi: els nous valors emergents del joves 34

Un nou paradigma de valors 39

Aspectes propositius 53

Identitat i diversitat 57

Objectius 57

Constatacions 59

Identitat i integració 63

Conclusions i propostes 65

Sumari

1.11.21.31.4

1.51.6

2.12.22.32.4

Participació ciutadana 75

Introducció 75

La democràcia moderna 78

El concepte de participació 82

Anàlisi de la situació actual: respostes 84

Camins a seguir: l’educació en la democràcia 92

Educar en els valors de la democràcia 94

L’ethos democràtic 97

L’aptitud per a la ciutadania democràtica 105

Qualitat humana 109

Anàlisi i definició de qualitat humana 109

Àmbits de la qualitat humana i formes de vinculació 113

La situació a Catalunya 116

Com treballar la qualitat humana? 126

Conclusions 129

3.13.23.33.43.5

3.63.73.8

4.14.2

4.34.44.5

res és tan important per una societat i per un paíscom l’orientació que agafi la seva gent jove. I per actuarpositivament en aquest terreny cal abans conèixer qui-na és la situació. Encara que, com després diré, això solno és garantia de resultat positiu.

Els treballs que aquest llibre recull tenen molta qua-litat. Estan ben escrits, ben sistematitzats. D’altra banda,s’han fet més treballs sobre el tema, i alguns també proubons. O sia que sabem bastant bé el que passa. I sabemque no anem bé.

Cal matisar això que no anem bé. Per començar, reco-llint una frase de José Luis López Aranguren que figu-ra en el capítol “Joves i valors” d’aquest volum. Deia A-ranguren: “La joventut retrata sempre, amb traços forts,la societat global, a la qual, per la seva banda, no sem-pre li agrada veure’s així retratada”. I a continuació de

7

PròlegJordi Pujol

la cita s’explica en el llibre com l’hedonisme dels joves,que sovint critiquem, és producte de l’hedonisme nos-tre, del dels adults. I el mateix passa amb el consumisme,el culte als diners, segons com, la indolència.

Cal matisar-ho també en un altre sentit. No sabremfins d’aquí a uns anys si anem bé o no. Les coses canvien,i és llei de vida que les generacions adultes solen veureamb recel o amb recança els canvis de la gent jove. De fet,ni els joves no poden saber si les noves maneres de sen-tir i de pensar seran positives i creatives, o si significaranuna pèrdua de qualitat individual o col·lectiva.

I encara he d’introduir una altra matisació, aquestapersonal.

M’ha semblat veure en la meva exploració d’aquestsdarrers anys de la nostra societat que hi havia sectorsimportants de la nostra joventut molt prometedors. Vaigarribar a fer un escrit sobre això que es deia “Ve una novajoventut”. Una nova joventut amb ganes i que va per fei-na. No em refereixo a tota la nostra joventut, però sí asegments importants d’ella. I no necessàriament seg-ments de joves amb molts estudis o diguem-ne d’elit od’excel·lència. Hi ficava des d’estudiants de Califòrniaque tornen perquè “tots tenim deures i drets, i jo he vol-gut fer els meus deures com a ciutadà de Catalunya”, fins a molts joves que en el terreny empresarial o d’ini-ciatives socials, professionals o cíviques tenen ambició, competència i sentit de la responsabilitat, passant per


8

Pròleg

9

la cèlebre “Juani”, que desmunta esquemes nostres i queno és segur que sàpiga encara on va, però que podriaser que representés una aportació individual i col·lec-tiva ben positiva.

Per tant, siguem prudents i matisem. I tinguem espe-rança. I bona disposició de cara als joves.

Però això no treu que hi ha motius de preocupació.Totes aquestes possibilitats positives que he dit podrienquedar molt escapçades si tota una altra sèrie de fets–negatius i molt estesos- es consolidessin i ofeguessin totel potencial positiu que hi ha en la joventut de Cata-lunya. Per exemple, el predomini de la moral de la des-vinculació (que ja ve de lluny, que en bona part ve de lagent adulta). Què s’entén per moral de la desvincula-ció? S’entén no sentir-se vinculat a res que no sigui unmateix. En el fons deu ser una manera de dir individua-lisme. Però incorporant una resposta a un argumentque està de moda, i que ben aplicat és positiu, que és elde la realització personal. I és clar que cal que les per-sones es realitzin. És just i és bo que ho facin. Però siaixò es fa d’una manera aïllada, i es justifica moralmenti mentalment que així ha de ser, anirem contra unanecessitat bàsica de les persones, que és la comunicacióamb els altres, l’intercanvi, finalment, la connexió ambels altres. I la comunió amb els altres. I això acabarà sentdolent, fins i tot, per a la persona concreta. I ho serà pera la societat.

O la poca disposició a exercitar la responsabilitat. I noem refereixo només a la responsabilitat envers els altreso envers la societat, sinó envers un mateix. La llibertatque es reclama per a la realització personal que suaracomentava sovint no va acompanyada de l’exercici dela responsabilitat pròpia. No s’accepta prou que “jo sócel principal responsable de mi mateix, no l’adminis-tració o la societat o qui sigui”. I com aquest podríemanar posant més exemples. I acabaríem confegint unquadre amb blancs i negres, ombres i clarors. Amb prouclarors per no caure en el desànim, però amb prou om-bres per veure que vivim un moment crític. Un momentque pot tombar en positiu o en negatiu.

Arribats a aquest punt cal agrair a la Fundació LluísCarulla la iniciativa d’aquests estudis i la seva publicació.Però en acabar de llegir tot aquest llibre crec que s’im-posa un comentari: “Molt bé, ja ho sabem. I ara, què calfer per consolidar els valors positius i contrarestar elsnegatius?”. Ja sé que això no és feina de la Fundació LluísCarulla ni dels especialistes que estudien el tema. Totsells fan la seva feina i la fan bé. I els ho hem d’agrair.Però ara, què hem de fer?

Una societat necessita analistes. Gent que diagnosti-qui. Sense diagnòstic no es cura cap malaltia ni s’evitacap possible agreujament. Ni es pot fer prevenció. Pertant, no es cura. Però abans –i continuant amb el símilmèdic– cal analitzar també el medi on viu el malalt. En


10

quines condicions higièniques viu, quina alimentacióté, quin grau d’esforç i de tensió ha de suportar, etc.Aplicat al cas de la nostra societat en general, i de la nos-tra joventut en particular –i suposant que realment hihagi motius de preocupació–, quines són les causes delque passa? La nostra societat quins valors segrega, quinsmodels ofereix, quins horitzons suggereix? En l’ordrede les idees, dels valors, de les actituds? En l’aspecteintel·lectual i moral i en els hàbits socials? Què s’ense-nya a les escoles i a les famílies? Quines són les normesde conducta? Quin missatge donen els polítics i els mit-jans de comunicació?

Si ho féssim, constataríem una cosa que de tota mane-ra salta a la vista, i és la dificultat que hi ha de transme-tre valors. És probable que hi hagi escoles de pensamentsocial, polític i pedagògic que diguin que és millor queaixí sigui. I és cert que hi ha moments que convé una rup-tura en el pas de les generacions. Però finalment un país,una societat, una cultura, una economia reclamen con-tinuïtat. Una continuïtat amb crisis, diguem-ne punts defractura. Però, al capdavall, un país, una cultura, unaeconomia, un patrimoni moral són el resultat de la sumacontinuada de moltes aportacions. Diverses, però uni-des per un lligam.

Es pot pensar que tot això són divagacions. No hocrec. Però, en tot cas, no és una divagació la darrerareflexió que ara faré. Tot i que la Fundació Lluís Carulla

Pròleg

11

i els especialistes, que han fet bé, i molt bé, aquests estu-dis, em diran amb raó dues coses. La primera, que elque ara reclamaré no és feina seva, o que, en tot cas, noés l’objecte d’aquest treball. La segona és que, de lamateixa manera, com abans he dit, que la curació reque-reix un bon diagnòstic previ, el que han fet és justamentel diagnòstic.

I ara, què?El que ara cal fer per positivitzar al màxim les possi-

bilitats de la nostra gent jove –que ja he dit abans quecrec que són molt reals– ja no és sobretot qüestió dediagnòstic, és qüestió de pedagogia, és qüestió de pro-jecte. Per tant, és més qüestió de mestres, de poetes i depolítics que de tècnics, juristes i sociòlegs. Sense aquests–tècnics, juristes i sociòlegs– no farem les coses bé, noanirem endavant. Però l’ambició que cal que la gent jovetingui i l’autoestima i la confiança, els ha de venir a tra-vés d’un missatge espiritualment fort, i d’una pedagogiaalhora exigent, oberta i creativa, i d’un projecte estimu-lant i engrescador. Mestres, poetes i polítics.

Això ja és una altra història. Ben llarga i problemàti-ca. I que ara i aquí no toca enfondir-s’hi. Però, en totcas, no serà possible sense un bon diagnòstic seriós ihonest. I fet des de l’afecte pel tema estudiat. Pel temai pels joves. És exactament el que és aquest llibre.

Barcelona, 16 de maig de 2007


12

aquest volum reuneix les principals aportacionsdels quatre primers informes de l’Observatori dels Va-lors, una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla encol·laboració amb la Càtedra LideratgeS i GovernançaDemocràtica d’ESADE. L’Observatori dels Valors, quepresenta enguany els primers fruits del seu treball, tél’objectiu de perllongar la seva tasca en els propers anysamb la publicació de nous estudis que tematitzaranaspectes i àrees clau dels valors dels catalans. Cada qua-tre d’aquests estudis es publicarà un cinquè volum, comel que ara teniu a les mans, que, d’una banda, recolliràsintèticament les principals aportacions dels estudis i,de l’altra, en farà una valoració global.

Els quatre primers informes versen sobre aspectesque considerem clau dels valors dels catalans i enfoquentemes relacionats amb la realitat i el futur dels valors a

13

IntroduccióÀngel CastiñeiraNatàlia Cantó

casa nostra. Concretament estan centrats, per aquestordre, en: la relació dels joves i els valors, el valor de laparticipació ciutadana, els valors de la identitat i la diver-sitat i el valor de la qualitat humana. Cadascun dels infor-mes presenta una breu revisió de la literatura recent pro-duïda sobre el tema. Aquesta recapitulació del que s’hadit fins ara ve seguida d’una diagnosi sobre l’estat de laqüestió que, finalment, deriva en tot un seguit de refle-xions sobre la direcció cap on estem caminant respec-te als valors concrets analitzats i, alhora, en una valora-ció d’aquesta direcció i en propostes per redreçar-la o béreforçar-la, depenent de la valoració realitzada.

D’aquests primers quatre informes, val la pena des-tacar algunes diferències rellevants, però també diver-ses coincidències. Pel que fa a les diferències, subratllemprimerament que l’objecte d’estudi dels informes nocoincideix en la seva naturalesa. És a dir, que en el pri-mer dels volums, Joves i valors, ens enfrontem a la pregun-ta pels valors dels nostres joves sense proposar-ne capd’entrada, sense imaginar-ne cap, només qüestionantquin és l’estat de la qüestió referent als valors d’un seg-ment important dels joves catalans d’avui. El segon i ter-cer volums, Participació ciutadana i Identitat i diversitat,consideren directament la participació, la identitat i ladiversitat com a valors i passen aleshores a examinar l’estat de la qüestió a Catalunya relativa a aquests valors.Malgrat la diferència destacada, tots tres estudis coinci-


14

Introducció

15

deixen a enfocar temes que avui capten l’atenció d’es-tudiosos i mitjans de comunicació. Sense intenció debanalitzar la seva rellevància, de la qual estem plena-ment convençuts, podem afirmar que són “temes demoda”, presents a l’agenda pública de la majoria delsagents socials.

En aquest punt, el nostre quart tema es desmarca.Qualitat humana no és un tema que surti als diaris ni queacumuli una comunitat de pensadors i investigadorsdarrere seu. En aquest volum ens trobem, doncs, davantuna aposta de l’Observatori dels Valors, davant un eix dereferència de la nostra proposta de valors per als cata-lans d’ara i del futur. Fruit del nostre treball i reflexiósobre la temàtica dels valors i l’estat de la qüestió a laCatalunya d’avui, subratllem la importància de la qua-litat humana i argumentem que és i serà de manera crei-xent un referent fonamental per a la nostra societat. Mésben dit: creiem, d’acord amb la diagnosi que anem cons-truint, que s’hi hauria de convertir. És per això que aquíhem volgut recollir un debat que ja fou iniciat pels mem-bres de la Comissió per al Debat sobre els Valors, que laGeneralitat de Catalunya va impulsar a principis delsanys 2000 dins del programa Catalunya demà.

Considerant, doncs, la diversitat d’enfocaments id’objectes d’estudi que es veuen representats en els pri-mers quatre volums d’aquesta col·lecció, són encaramés interessants les importants coincidències en les

diagnosis i les propostes que, així i tot, podem trobaren els documents.

En l’àmbit de la diagnosi dels valors dels catalans avui,hi destaquen, primerament, com a línies transversalsals quatre documents, els importants canvis soferts pelcontext social català dins el qual es creen i s’articulenels valors dels catalans. Tots quatre estudis coincideixena apuntar el fet que Catalunya, en els darrers trenta anys,ha viscut canvis modernitzadors i una transició cap a unademocràcia plena; canvis i transicions que, en altres con-trades europees, s’han experimentat a un ritme moltmenys ràpid i colpidor. Catalunya viu des de fa tres dèca-des, segons les diagnosis realitzades pels investigadorsque han elaborat els quatre volums que ara tractem, unritme frenètic de canvis socials, econòmics, polítics i culturals. Un ritme que sacseja estructures de sentit i rea-litats donades per descomptades que queden ràpida-ment qüestionades abans que hi hagi temps de crear-ne de noves.

Dels accelerats canvis viscuts en les darreres dècades,els quatre estudis coincideixen també a destacar-ne elsprocessos d’individualització com a factor explicatiuclau de moltes de les transformacions viscudes en l’àm-bit dels valors. Els processos d’individualització modi-fiquen les relacions individu/societat a través d’unacreixent “desincrustació” de la persona de l’entorn so-cial que caracteritzava la societat industrial moderna.


16

Aquesta “desincrustació” s’ha produït sense que, al-hora, sorgeixin noves formes de “reincrustació” que per-metin de mantenir adequadament el vincle indivi-du/societat tot (o encara que) modificant-lo.

En l’estat avançat dels processos d’individualitzacióque vivim actualment, els horitzons existencials i elsmodels biogràfics de les persones no provenen única-ment o majoritàriament del context social en què esmouen i s’han socialitzat, sinó que cada persona ha deconstruir, reconstruir i mantenir viu el seu horitzó desentit i el model de vida que vol viure. Evidentment,depenent de la classe, el gènere, l’edat i el model desocialització concret, cada persona té uns o altres recur-sos vitals a l’hora d’articular aquest horitzó de sentit id’optar per un o altre model de vida, però és clar quecada persona haurà de gestionar en solitud les múltiplesi complexes contradiccions i desigualtats sistèmiquesque es produeixen a la nostra societat sense que hi hagiuna única oferta de sentit al seu abast.

Els investigadors que han participat en l’Observato-ri dels Valors coincideixen a assenyalar que l’encaix ac-tual entre persona i societat (família, amics, associa-cions, grups, política, participació) genera importantsmalestars. Les persones, cada vegada més individualitza-des, cada vegada més sotmeses a tensions i conflictes enles seves relacions, senten alhora i de manera ambivalentla necessitat de vinculació social i el perill d’haver de

Introducció

17

renunciar a l’autonomia personal que aquest vinclecomporta. Al mateix temps, també poden arribar a sen-tir-se “obligades a l’autonomia”, exposades a la respon-sabilitat sobre un mateix i els seus actes, igual per a tots,malgrat el desigual repartiment de recursos per assumir-la i realitzar-la.

Les interaccions entre el jo i el nosaltres, entre la per-sona i la societat, han sofert transformacions que enca-ra no han acabat i l’abast de les quals encara no podemalbirar. Malgrat aquesta impossibilitat de diagnosi i ava-luació globals, el treball que versa sobre els valors delsjoves ens fa un retrat sobre un tipus de jove concret, cadavegada més estès, que valora l’autonomia personal, elpresent i passar-ho bé de forma primordial, deixant debanda o, fins i tot evitant, qualsevol tipus de compromísdurador amb els altres que comporti un vincle estable ifort, un vincle d’aquells que és viscut com una restriccióde la seva llibertat. Així –ens adverteixen els autors d’a-quest estudi– els valors col·lectius estarien especialmenten perill entre els joves que es mouen de manera dura-dora més per ells mateixos i menys pel grup, més perl’interès individual o del petit grup que no pas per lacol·lectivitat a la qual pertanyen. La contrapartida d’aixòserien uns joves tolerants i oberts a perspectives diferentsde les seves, uns joves ben poc fonamentalistes i ben dis-posats a acceptar i viure amb diferències, però no tant desdel respecte i l’interès o des del reconeixement mutu,


18

sinó més aviat des d’una certa indiferència, o des d’u-na tolerància indiferent.

L’estudi sobre la participació ciutadana i la vida públi-ca comparteix unes inquietuds i una diagnosi similars.Davant el fet de la clara baixada de participació en lesinstitucions tradicionals democràtiques a casa nostra ia Europa en general, l’autor de l’informe proposa queens qüestionem si la participació està en crisi, comalguns autors afirmen, o bé si està en un procés de trans-formació com ens dirien altres.

Els autors de l’informe sobre els valors dels joves opta-rien per la hipòtesi de la crisi, com argumenten en elseu escrit. L’autor del volum sobre participació ciuta-dana ens ofereix una visió menys posicionada que, tan-mateix, coincideix amb els autors de l’informe sobre elsjoves en alguns punts clau. Així, al treball sobre partici-pació ciutadana trobem també la tesi que els valorscol·lectius duradors estan en declivi. Les noves formesde participació que aconsegueixen mobilitzar els cata-lans actuals –més que les tradicionals afiliacions a partitsi sindicats i participació electoral– són formes de parti-cipació “líquides”: recolzaments puntuals a iniciativespuntuals que no demanen un compromís més enllà del’acció concreta, que no suposen un vincle que hagi desobreviure a la immediatesa.

Davant la temàtica de la identitat i la diversitat i davantla pregunta si sabrem conviure en la diversitat, hi ha dos

Introducció

19

elements que destaquen i que van en la línia dels argu-ments i diagnosis apuntats en els altres treballs. D’unabanda, una de les conseqüències dels processos d’indi-vidualització que esmentàvem, la relacionada amb lacreixent tolerància respecte a formes de fer alienes, potanar a favor d’una convivència més pacífica amb elsgrups de nouvinguts. D’altra banda, però, aquesta con-vivència més o menys pacífica no portarà a l’establimentde vincles duradors amb aquestes persones. La incapa-citat o la manca d’interès creixent a l’hora de compro-metre’s de forma duradora amb el col·lectiu pot jugaren contra d’una convivència basada en el coneixementmutu, el reconeixement i el respecte, en contra d’unaconvivència que creï societat. Com a molt jugarà a favord’una convivència basada en una indiferència que, coml’autora del text mostra, es trenca en moments d’angoi-xa, sobretot d’angoixa relacionada amb els aspectes quemés afecten la supervivència i, per tant, que afecten tam-bé les prestacions que els col·lectius de nouvingutspuguin rebre per part de l’Estat que els acull de més omenys bon grat. És per aquest motiu que l’informe apos-ta perquè els nouvinguts tinguin la possibilitat de for-mar part del teixit social del país acceptant i enriquintels valors comuns. Cal generar i mantenir a Catalunyauna cultura pública comuna que serveixi de referènciaa l’educació pública, a la deliberació política i a la mobi-litat social i econòmica. Aquesta cultura pública haurà


20

de basar-se en valors i procediments compartits i hauràde ser accessible i permeable per tal de poder inclouretambé elements que proposin les persones nouvingudes.

És per tot això que, finalment, el volum sobre quali-tat humana proposa el compromís com a element clauper articular i vehicular aquesta qualitat humana. Unaqualitat humana que avui esdevé alhora tan rellevant i,al nostre parer, tan poc qüestionada i, tanmateix, tanurgent i tan necessitada de reflexió. Quan parlem decompromís, ens referim a compromís amb un mateix,compromís amb el nostre entorn social i mediambien-tal, compromís també amb el “primer nosaltres”, aquellàmbit dels vincles socials de cada dia que sembla queavui, més que en dècades passades, trontolla i provocamalestar. Aquest compromís ens ha de portar a crear imantenir relacions carregades de respecte, d’integra-litat i de coherència, relacions també carregades de con-fiança. La confiança sembla que és un bé cada vegadamés preuat. En un context d’inseguretat i de descon-fiança és difícil que floreixin valors col·lectius, és difí-cil que el vincle individu/societat s’estableixi satisfac-tòriament. Si aquest vincle falla, fallen aspectes clau dels valors que s’han tractat en els quatre estudis queara presentem.

Ens sembla molt rellevant destacar que tots quatretreballs indiquen unànimement una línia de treball queha de portar a desenvolupar els valors dels catalans del

Introducció

21

futur; valors que assegurin el vincle individu/societat,que restaurin de manera participada valors col·lectiusi que permetin l’establiment de relacions amb un ma-teix, l’entorn social, l’entorn mediambiental i el “pri-mer nosaltres” basades en el respecte, la integralitat i lacoherència. Tots quatre treballs apunten a la creaciód’aquests valors a través de l’educació; a través del tre-ball educatiu realitzat durant la socialització primàriai, sobretot, a l’inici de la secundària. Un treball, per tant,que es porta a terme a les escoles, però que no depènnomés d’elles: calen més agents i més recursos per ferflorir el jardí dels valors que se sembra en la primerasocialització. En aquest sentit, un debat públic sobre elsvalors seria ben oportú, ajudaria a impulsar aquest pro-cés de revisió i renovació dels nostres valors que cada copmés veiem ja no només important sinó imprescindible.Si aquests volums poden contribuir a facilitar aquestdebat, s’haurà assolit un dels seus principals propòsits.

Aquest debat hauria de ser present, evidentment, alsmitjans de comunicació, però no serà suficient si es que-da als mitjans de comunicació. Ha d’anar més enllà, arri-bar a l’interior de les persones, als petits grups o collesamb què es fa camí en la vida, a les famílies, a les esco-les, als àmbits laborals i professionals, als partits polí-tics, a les universitats, a les ONG, a tot arreu on un grupde persones comparteixen preocupacions pel futur dela nostra societat, del nostre país. No és un debat fàcil,


22

però no ens el podem estalviar si realment volem conduirels temps que vénen per camins de rigor, de justícia, decalidesa, d’afavorir una vida digna de ser viscuda.

Creiem que aquest treball en valors (i el debat queen deriva) ha d’anar acompanyat d’un foment del nos-tre creixement en qualitat humana. Es pot educar envalors. No es pot educar en qualitat humana. Créixeren qualitat humana depèn d’una opció personal queningú no pot prendre per un altre. El que es pot fer ésconvidar les persones a endinsar-se per aquest camí quepassa, al nostre parer, per un treball de la mirada pròpia,de l’actitud pròpia davant el món. Una actitud i unamirada calmades i distanciades sobre allò que ens envol-ta, sobre nosaltres mateixos i els altres. Una actitud i unamirada que, al mateix temps, no perdin mai la capaci-tat per meravellar-se davant tot allò que es veu i esconeix. Treballar la qualitat humana vol dir procurar ferles persones, les relacions, els col·lectius i els països mésmadurs, més valuosos, perquè, al capdavall, els valors nosón allò que un país té, sinó allò que les persones queel formen són i volen arribar a ser, l’ànima que entretots construeixen.

Introducció

23

Encarar una recerca sobre joves i valors és un reptedoble. D’una banda, perquè parlar de valors en unstemps on les significacions axiològiques estan sotmesesa una profunda revisió, implica moure’s en un terrenypantanós. D’altra banda, perquè parlar dels joves impli-ca designar amb una sola etiqueta un segment socialdivers i complex, un segment que, a la vegada, ha expe-rimentat canvis substancials en els darrers temps.

1.1 parlar dels i de les joves

Comencem pel repte que implica parlar dels i de lesjoves. Com dèiem, el dels joves és un col·lectiu poc ho-mogeni. En el seu si podem trobar estils de vida diversosi, fins i tot, oposats, així com formes de relacionar-se i

25

Joves i valorsTeodor MellénLluís Sáez

conductes diferents. Per tant, és equívoc parlar de “la jo-ventut”. Seria més adequat parlar de diverses “joventuts”.

Malgrat la diversitat existent dins el col·lectiu juve-nil, aquest estudi se centra en allò que es podria consi-derar tendències dominants. Es parla d’un determinatgrup de joves que fa l’efecte d’una mena de grup matriu.És a dir, es pren en consideració un perfil de jove basaten la confluència de denominadors comuns bàsics, delqual pengen, per exemple, factors de risc i tendènciesactitudinals que, depenent de la seva variabilitat inter-na, poden manifestar-se en major o menor grau. S’haprocurat centrar l’estudi en un jove-tipus, d’una bandasuficientment genèric com per ser més aviat engloba-dor, i de l’altra, tendencialment dominant.

En realitat, doncs, no es parla tant dels joves, sinó dels“joves estàndard” o del model hegemònic i creixent deser jove a Catalunya en la contemporaneïtat. Malgrat l’e-norme diversitat del mosaic juvenil, el cert és que leslínies marc són fàcils de discernir, de manera que noestaríem parlant d’una part alíquota dels diferents estilsde vida juvenil, sinó d’una part clarament dominant,tant en efectius com en la capacitat de dictar els trets iles tendències de la cultura juvenil estàndard, i, per tant,més estesa entre la població que rep aquesta denomi-nació. Per raons analítiques situem la joventut en la franja d’edat de 16 a 29 anys, tot i que com es diu en l’es-tudi, el fet d’“ésser jove” té més a veure amb el cicle devida que amb els anys que es té.


26

1.2 parlar de valors en temps de crisi

Pel que fa al repte de parlar de valors en temps de crisi,avançarem el nostre concepte de valors. Per a nosaltres,un valor és tot allò que, sent susceptible de judici i elec-ció preferencial, té una significació especial en la defi-nició de criteris orientadors de la conducta i de les rela-cions que s’estableixen amb el món i la societat dereferència on es conviu amb altres persones. Els valors,a més, són realitats canviants, tant a nivell col·lectiu comindividual. És a dir, cal deixar clar que el fenomen delsvalors, com qualsevol fenomen social, no és estàtic i, pertant, està subjecte als canvis culturals que se succeeixenamb el pas del temps.

En la vida personal, els valors es vinculen amb el sen-tit que es dóna a la vida i amb les eleccions que es rea-litzen en el món familiar, social i laboral, eleccions que,òbviament, mai no perden el matís relacional. Els valorses relacionen amb estils de vida, amb els costums i ambla manera específica que hom té de vincular-se amb elsaltres. No només donen, per tant, sentit a la vida i con-formen identitat, sinó que també donen sentit a la con-vivència entre persones i, fins i tot més enllà, sovint donen sentit a la convivència entre éssers vius. En la me-sura que els valors són referents intersubjectius, estruc-turen les relacions humanes en el si d’una societat.

Podem discernir dues dimensions dels valors: una di-mensió individual (personal) i una dimensió col·lectiva

Joves i valors

27

(social). Així, els valors deriven en un conjunt de reglesde conducta, de normes establertes per una persona ocol·lectivitat, en conformitat amb uns ideals. Per tant,un valor és una presa de posició en relació amb qualse-vol cosa, que s’experimenta a través de comportaments,sentiments, coneixements i accions.

Els valors contenen determinats elements cognos-citius i serveixen com a criteri per actuar. Quan són ex-plícits i conceptualitzats, esdevenen criteris de judici,preferència i elecció. Quan són implícits i irreflexius,funcionen com si fossin la base d’un determinat com-portament: les persones opten per unes coses i no perunes altres, de vegades sense cap racionalització prèvia,sinó vehiculant la conducta a partir del que apareix coma impuls de tipus emocional. Cada vegada que una per-sona es troba davant una situació donada, l’escala devalors que li és inherent –explícita o implícita– li esta-bleix l’alternativa a seguir.

Rokeach defineix els valors d’una manera molt simi-lar a la que postulem. Per a ell, els valors són “una cre-ença perdurable que una modalitat específica de con-ducta fins al final de la nostra existència és personalmento socialment preferible a una modalitat o a una mane-ra de ser oposades”. Però l’aportació que ens interessaespecialment d’aquest autor és la seva distinció, que en-tenem fonamental, entre el que anomena “valors finals”i “valors instrumentals”. Per valors finals (o finalistes)


28

hem d’entendre aquells aspectes de la vida personal alsquals es dóna més importància. S’enllacen sovint ambels grans objectius de la vida de cadascú i, a grans trets,amb aquells ideals que donen sentit a l’existència de lespersones, alimenten les expectatives i motiven per asso-lir-les. Per descomptat, aquests valors finals acostumena tenir un to abstracte i generalista, i representen aquellideal d’identitat que es verbalitza. Són, d’alguna mane-ra, els “valors pensats” i potser també, de vegades, els“valors sentits”. Presideixen el discurs i sovint es defen-sen amb intensitat, ja que provenen del judici subjectiusobre allò que és bo i allò que és dolent, és a dir, del’essència genètica dels valors. Són els criteris cridats aorientar les actituds i comportaments, si hom és cohe-rent amb els seus propis plantejaments. Segons l’autorreferit, els valors finals són objecte d’una doble classifi-cació: en un primer sentit, poden ser valors personals osocials; en un segon sentit, poden ser valors morals, quepressuposen un imperatiu moral (per exemple, l’hon-radesa), o valors de competència, on l’imperatiu és mésrelaxat (per exemple: ser culte).

Per valors instrumentals entendríem aquells valorsmediats, que denoten la congruència o incongruènciadel vincle entre els valors finals i les conductes final-ment adoptades. Responen als paràmetres actitudinalsque, sota l’orientació darrera dels valors finals, han deguiar els comportaments efectius. Per tant, els valors

Joves i valors

29

instrumentals s’erigeixen en normes actitudinals i deconducta de l’individu i, en bona lògica, haurien dederivar dels continguts dels valors finals. Ara bé, comque responen a la dimensió fàctica de l’existència, és adir, a la praxi, no sempre és evident que siguin coherentsenvers la dimensió teòrica o discursiva, on es troben elsvalors finals. Dit d’una altra manera, en termes de valorsno és inusual trobar-se que en la dimensió discursiva –lateoria– es defensi de forma vehement el respecte i la dig-nitat inherent a tota persona per igual i que, després, ladimensió fàctica –la praxi– denoti actituds i conductescontràries al que es predica des del discurs, com, en eltracte, el menyspreu de facto a persones que estan enposició de subordinació laboral o a persones que pro-venen d’orígens que –potser no explícitament, però síimplícitament– es veuen despectivament.

Observats en el seu conjunt, com un tot articulat, elsvalors representen la forma de viure i la identitat de lapersona. De la mateixa manera, i en tant que les perso-nes participen de la vida social i acorden els seus valorscol·lectius, l’acord intersubjectiu és també un pilarfonamental de la identitat diferencial d’una societat, jasigui un poble, una cultura o una civilització. Així, arri-bar a conèixer els valors dels joves i com els joves pensen,viuen i reflexionen sobre els propis valors ens donaràpistes valuosíssimes sobre la seva cosmovisió, forma devida i identitat.


30

1.3 el debat al voltant dels valors dels joves

A hores d’ara, el debat al voltant dels valors i, sobretot,al voltant dels valors dels joves, està marcat per la tesi quepostula que des de fa mig segle les societats occidentalsviuen una lenta però inexorable transició entre sistemesde valors. Aquesta tesi, l’originà Inglehart i ha estatseguida per molts altres autors després. Ens vindria adir que el sistema de valors de fa mig segle correspon-dria clarament a un paradigma materialista i que el nousistema de valors emergents s’inscriuria en el queInglehart primer anomenà paradigma postmaterialis-ta i, després, postmodern.

Creiem que aquesta qüestió és el moll de l’os de qual-sevol aproximació al tema dels valors. Això és així, sobre-tot en el cas dels joves, en la mesura que el corrent domi-nant ha abraçat les tesis d’Inglehart i ha condicionat laseva mirada sobre els valors. La perspectiva d’anàlisiimperant, doncs, malda per falsar si és cert que hi haaquests nous valors postmaterialistes i si aquests vansubstituint els valors materialistes. Abans de definir unsi altres valors, convé destacar que són valors que es defi-neixen per oposició. Efectivament, per sistema de valorsmaterialista entenem un model on l’elecció preferen-cial dels individus s’orienta prioritàriament a la satisfac-ció de les necessitats fisiològiques (vinculades a la super-vivència), econòmiques (lligades al benestar material)

Joves i valors

31

i de seguretat personal. En canvi, parlem de sistema devalors postmaterialista quan l’elecció preferencial delsindividus s’orienta amb caràcter prioritari a la satisfac-ció de necessitats d’índole menys material, basades enla satisfacció de necessitats afectives, intel·lectuals i d’autorealització personal. En funció d’aquests paràme-tres es redefiniria el concepte de qualitat de vida, quealeshores tindria relació no només amb aspectes mate-rials ineludibles, sinó també –i principalment– ambaspectes socials i personals intangibles, vinculats a lessensacions que comporta l’experiència vital de l’indivi-du més enllà de la mera supervivència.

Un dels elements fonamentals de la tesi d’Inglehartés fer notar que els nous valors emergents no es contra-posen als anteriors en termes d’anul·lació. Ans al con-trari, els pressuposen. És a dir, hom esdevé prioritària-ment postmaterialista en l’orientació dels valors quanha assolit satisfactòriament uns nivells suficients debenestar material.

Nosaltres també pensem que l’evolució dels valors téun fort component intergeneracional i que les etapes deprimeres socialitzacions de l’individu són determinantsi condicionen fortament tant la seva identitat com elsseus components ètics. Tot i que també creiem que nila identitat ni el sistema de valors adoptats no deixende canviar en arribar a l’edat adulta. De fet, els valorsde referència de qualsevol individu poden canviar al


32

llarg de tota la seva vida, per bé que a mesura que va pas-sant el temps, el sistema de valors de les persones vaenfortint-se i multiplicant les resistències al canvi. Oalmenys això és el que es pot esperar d’un subjecte pro-cliu al judici i, per tant, no inhibit envers la problemà-tica dels valors.

En tot cas, malgrat que durant l’edat adulta els valorspuguin canviar, l’etapa clau de conformació d’una iden-titat ètica pensem, com Inglehart, que és l’etapa prea-dulta, ja que és l’etapa central de socialització i aprenen-tatge del subjecte. I també assumim que es produeix unacontinuïtat relativa, a efectes, si més no, de massa social,en el sistema de valors adoptat en aquesta etapa.

Això pressuposa que existeix aquest sistema de valorsi que, per tant, hi ha hagut per part del subjecte unaactivitat de judici que l’ha portat a determinades elec-cions preferencials, que posteriorment ha consolidat.Ara bé, si, en canvi, el subjecte s’ha inhibit de forma sis-temàtica del judici, la consolidació dels valors no hauràpogut tenir lloc i ni tan sols no hi haurà un patró argu-mentatiu clar per almenys fonamentar les conductes, les quals, al seu torn, també podrien ser extraordinària-ment volubles. I aniríem a parar a les actituds líquidesde què parla Bauman i que embranquen amb les lògi-ques del consum.

Joves i valors

33

1.4 la diagnosi: els nous valors emergents dels joves

Aquí enllacem amb la diagnosi que sorgeix desprésd’haver analitzat els joves i els seus valors en àmbits tandiferenciats com els de la família, l’escola, el treball, lareligió, el grup d’iguals o el lleure. Les nostres anàlisisens fan pensar que hi ha elements sociològics, estruc-turals o culturals, que envolten el món dels joves i quepodrien explicar causalment una deriva inhibitòriaquant a determinats valors i, en darrera instància, el rela-tiu buit de valors del qual a voltes es parla.

Els nous valors emergents del jovent actual són, siresumim la nostra anàlisi, la llibertat, la individualitat, laseducció, el consum i l’èxit, un èxit no a partir de l’es-forç, sinó un èxit instantani, molt basat en la imatge ien aspectes mediàtics. El culte a la llibertat, així mateix,és el culte fàcil, no el que –com ens diria Sartre– compor-ta l’assumpció de la responsabilitat pròpia. Vindria a seruna llibertat egoista i solipsista, que no reconeix límitsen les llibertats d’altri i que rebutja tota norma que vagien contra del que es desitja.

L’estudi també argumenta que l’autoritat dels adultsi la de les institucions socialitzadores bàsiques entrenen crisi i són qüestionades pels joves. La legitimitat con-ferida per aspectes irracionals o arbitraris (com la tra-dició, l’edat, el rang...) esdevé obsoleta en un món on


34

el poder de la convicció guanya força, mentre que elpoder de la coacció s’afebleix cada dia que passa. Lafamília, així, sembla que es converteix en un refugi, enuna font de recursos –sobretot materials i de vegadestambé afectius–, però no en la forjadora d’identitatssobre la base d‘una socialització intensa. L’escola és des-valorada i, en alguns casos, serveix més per nodrir iden-titats reactives i resistents enfront del sistema educatiu,que no pas per educar en el gust per l’aprenentatge,per una cultura bàsica i per un esperit crític enfront delmón. El món del treball es veu com una font de recur-sos materials. Aquesta visió instrumental li fa perdre lafunció identitària i el fa deixar de ser receptacle delsvalors que va tenir antigament. Fins i tot, la religiositati l’espiritualitat s’individualitzen, perden tot sentit detranscendència real i es converteixen en un objecte deconsum i de culte a l’ego.

Una observació fonamental en el marc d’aquest estu-di és que els nous valors dels joves, corresponents a unacultura egoica i hedonista, barren el pas als valors col·lec-tius, als valors socials: el compromís i la solidaritat noesporàdica que se’n deriva, l’abnegació, l’esforç, la fitacol·lectiva... tots aquests són valors a la baixa. No tantcom a valors finals, aquells valors abstractes que guien unobjectiu de vida identitari, sinó com a valors instrumen-tals, aquells que denoten actituds i que orienten conduc-tes reals. És a dir, poden formar part del discurs, però

Joves i valors

35

cada cop formen menys part dels actes. Fins i tot, la lli-bertat, que podria ser un valor col·lectiu, sembla mésuna actitud acomodatícia que no basada en principis.La tolerància i la indiferència reblen una concepcióacrítica de les coses, un “deixar fer perquè em deixinfer”, allò que Elzo anomena la “tolerància passiva”. Comsi la pregunta pels valors com a guia identitària i d’acti-tuds hagués quedat antiquada per als joves, desorientatsentre un mosaic d’agents socialitzadors i de missatgesque ja no poden assolir l’etiqueta d’hegemònics en unmón on tot és relatiu.

Cal deixar clar que fins aquí tenim un resum del per-fil atribuït als joves, que no deixa de ser un exercici dereduccionisme. Com hem dit des del principi, hi hamolts tipus de joves, moltes maneres de ser jove i mol-tes maneres possibles de viure els valors. Per exemple,és evident que hi ha un nombre no menyspreable dejoves que responen a un perfil oposat al que hem pre-sentat aquí. Però en aquest informe no tenim la preten-sió d’abastar la totalitat de formes de ser jove, ni de fer-ne una tipologia, ni molt menys de quantificar el volumd’efectius que assoleix un o altre estil de vida. És per aixòque ens hem de fer ressò principalment del grup quepresentem, perquè és el que creix tendencialment i tam-bé el que ostenta l’hegemonia, malgrat que el resultatfinal dibuixat no ens agradi. D’alguna manera, dins dela immensa galàxia de cultures juvenils, és l’amalgama


36

de trets esmentats la que ha esdevingut la cultura domi-nant entre els joves dels nostres dies i, segons sembla,amb tendència a incrementar-se.

L’anàlisi ens mostra, a més, uns joves més aviat abs-trets en el temps lliure i en una mena de carpe diem d’i-nusitada intensitat, una intensitat que fa que sovint sesentin atrets pel risc. Les pràctiques de risc més recur-rents són la velocitat, els esports de risc, les relacionssexuals descontrolades i, en alguns casos, la ingesta dedrogues –per cercar-hi, justament, l’expansió dels sen-tits i del gaudi–, la transgressió de la norma i la violèn-cia grupal. Sembla com si l’excitació fos un dels clímaxa assolir, potser com a canalitzadora d’unes energies –enalguns casos, potser d’una ràbia– fins al moment contin-gudes. Com a incentiu addicional trobem, a més, que les pràctiques de risc pressuposen un grau d’atrevimenti de valentia mal entesa, que fa guanyar estatus dins delgrup d’iguals. Són, per tant, una eina d’integració i deprestigi dins del grup, cosa que les fa poderosamentseductores.

De la mateixa manera, el gaudi hedonista ha estatredireccionat per la indústria de l’oci cap al consum.Un consum que suposadament persegueix el plaer delssentits, la llibertat, la diferenciació individual, la seduc-ció de l’altre. El missatge té un efecte socialitzador im-portant en els joves actuals i els fa sentir-se lliures, únicsi afortunats, almenys en un primer moment, perquè

Joves i valors

37

després cal mantenir incessantment la roda de consum.El cert és que el jovent d’avui troba sovint la identitaten el lleure i en el consum, àmbits que han substituït enaquesta funció les institucions tradicionals.

Congruentment amb aquestes pràctiques i amb ladinàmica dels àmbits referits, els joves són etiquetats denarcisistes, egòlatres, individualistes i, en certa mane-ra, materialistes, en el sentit de ser conscients de laimportància dels diners –per consumir– i de vehicularla identitat a partir de les pertinences materials. Ins-tal·lats en un món d’aparença lúdica i sabedors de lesdificultats que suposa el món dels adults, són també pre-sentistes. Volen viure al dia i renuncien a pensar en eldemà, i defugen, així, la incertesa. Més encara, allar-guen tot el que poden l’estadi de joventut o adolescèn-cia i es detecten resistències a assumir les responsabili-tats pròpies del món adult. En poques paraules, primers’evadeixen del futur i ho fan abocant-se al present; després, simplement es neguen a créixer –d’aquí quees parli de la síndrome de Peter Pan–, perquè s’està mas-sa bé en el gaudi despreocupat, sobretot si la cobertu-ra familiar permet de romandre-hi.

Una dada significativa és la percepció que els jovestenen d’ells mateixos. En una enquesta del 2005 es veiencom a “consumistes”, “presentistes”, “egoistes” i “ambpoc sentit del deure i del sacrifici”, mentre que veiencom a trets que menys els caracteritzen el fet de ser


38

“madurs”, “generosos”, “tolerants”, “treballadors”, “soli-daris” i “lleials en l’amistat”. O sigui, que la visió críticade si mateixos és innegable, tant que l’autor de l’estu-di, Javier Elzo, ho considera un clar símptoma de baixaautoestima dels joves. Apunta també que l’autopercep-ció és força més negativa que la que tenien el 1994, quanse’ls va fer preguntes similars.

1.5 un nou paradigma de valors

Podem dir, per tant, que estem davant d’un nou para-digma de valors, ateses les tendències que manifesten elsjoves catalans d’avui? Sens dubte que sí, si ho compa-rem amb els valors més propis de la modernitat. Si adme-tem que les nostres societats viuen un trànsit entre elmodel cultural hegemònic de la modernitat i el modelcultural emergent de la postmodernitat –tal com ve defi-nida per Lyotard, Hebdige, Lipovetsky, entre d’altres–,i en la mesura que el nou model és tendencialment crei-xent, els joves d’avui semblen tenir una àmplia recepti-vitat a les noves formes de ser i actuar. Però ells no sónl’únic grup d’edat afectat per aquesta onada postmoder-na, ja que vénen precedits per generacions anteriors. La postmodernitat s’ha anat imposant també entre elsadults, si bé potser no tant en la gent gran. En aquest sen-tit, el jovent actual no seria tampoc gaire rupturista ni

Joves i valors

39

avantguardista, sinó més aviat continuista, almenys enun sentit global.

Els criteris definidors dels joves catalans actuals,doncs, els acosten més al paradigma de la postmoder-nitat que no pas a una suposada dicotomia entre valorsmaterialistes i postmaterialistes. De fet, han demostratser tant una cosa com l’altra i no de forma esquizofrè-nica, sinó complementària. Aposten per la individuali-tat, pel consum i pel gaudi dels sentits i, en certa mane-ra, cerquen l’autorealització i la plenitud personal.Això, i certs valors finals expressats (sobre l’entorn, elmedi ambient, la democràcia, la igualtat de gènere,etc.), els fan postmaterialistes. Però, precisament perpoder ser així, necessiten tenir una base material i ser,doncs, també materialistes. Per això, valoren la família–sobretot en allò que té de conferir seguretats–, el tre-ball –en un sentit instrumental, com a font de recursos–i els diners –com a mitjà per assolir el tren de vida queaspiren a portar–.

En l’etapa preadulta, els joves catalans actuals hangaudit d’un potencial de consum i d’una quantitat debéns materials i de benestar com cap altra generació i,per tant, seguint els esquemes d’Inglehart, haurien demanifestar-se rabiosament postmaterialistes. Doncs bé,no sembla que sigui així i tampoc no sembla que la com-paració amb els adults els faci molt diferents. És cert quela valoració que fan del treball és més instrumental imenys identitària, però això creiem que té més a veure


40

amb l’evolució de la naturalesa del treball que no ambl’evolució dels joves. La prova, la tenim en aquells quetreballen en la vocació triada i ho fan en condicions òpti-mes. Aleshores les postures canvien radicalment. Tot iaixò, hi hauria també un element important que sí queés nou i que respondria al desenvolupament culturalque està tenint l’esfera del temps lliure i de la realitza-ció personal multifacètica, cercada més enllà del treballi de la família

En definitiva, pensem que el paradigma d’Inglehartcom a molt permet d’observar l’emergència –també enels joves– d’alguns valors típics de la postmodernitat,però no necessàriament a costa de la pèrdua de centra-litat dels valors materialistes, alguns dels quals, tot i venird’antic, també són assumits per la nova cultura com afonaments. Per exemple, tenim una societat més indi-vidualista, egoica i hedonista, però no per això deixad’estar interessada en els diners i en la seguretat econò-mica i personal. Al contrari, precisament a causa de sercom és, necessita sentir-se segura econòmicament –perpoder consumir– i personalment, atesa la fallida delsvalors socials i de les cohesions –i per tant, seguretats–grupals. És per això que el model d’Inglehart, aplicatals joves catalans, quadra a mitges, que és tant com noquadrar.

Ara que ens hem decantat pel paradigma de la post-modernitat i pel consegüent procés d’individualització,segons Beck, o de personalització, com l’anomena

Joves i valors

41

Lipovetsky, per explicar els canvis en la cultura social,convé entendre que aquesta transformació és de caràc-ter global i que ja fa temps que afecta Occident –recor-dem que Lyotard ja parlà de postmodernitat l’any 1979.I si, a més, tenim en compte el decalatge que hi ha entreel moment en què emergeix un fenomen nou i quan ésadvertit i delimitat pels estudiosos, haurem de pensarque ja devem portar prop de quatre dècades –com amínim– de procés transformador. De fet, tendim a pen-sar que les llavors podrien haver germinat en la dècadadels 60 i n’hi ha que diuen que les revolucions d’aque-lla època en van ser el primer símptoma.

O sigui, que els nostres joves d’avui sembla ser queno han inventat res. Més aviat sembla que hagin copiat,demostrant, això sí, una gran retentiva i molt de talenta l’hora de reproduir el model. Ells han innovat pocacosa del model. En essència, la seva manera de ser i defer és tal com els l’ha ensenyada el món dels adults.

“La joventut retrata sempre, amb traços forts, la socie-tat global, a la qual, per la seva banda, no sempre liagrada veure’s així retratada”

Aquestes sàvies paraules de José Luis López Aran-guren reflecteixen bastant bé la nostra postura. Per tant, l’hedonisme dels joves és producte de l’hedonisme dels adults; el mateix passa amb el consumisme, amb elmaterialisme i el culte als diners, l’individualisme, la


42

indolència, etc. En el fons, tot el que fan és resultat d’u-na bona captació dels valors –o dels suposats valors, talcom va la cosa– del món adult. No oblidem, a més, quetotes aquestes lògiques vénen àmpliament promogudesper la societat de consum, que també és quelcom queestà en mans dels adults.

En un aspecte sí que cal parlar de la diferencialitatjuvenil envers el món adult. En els joves, les tendènciespròpies de la postmodernitat hi troben uns grans cata-litzadors. Sembla com si en els joves es trobés en estat purallò que ja passa a la societat adulta. Com si els nous estilsde vida postmoderns trobessin una absoluta permeabi-litat en els joves. Potser per això, als adults, els fan basar-da les manifestacions juvenils del seu propi mal, perquèels joves semblen anar sempre uns passos més enllà, alli-berats de tot límit. Entenem que això tampoc no s’ex-plica pel fet de ser jove, sinó pels paràmetres als qualsel món dels adults ha relegat la condició de ser jove avui.

La postmodernitat, en tot allò que té de moral del pla-er, de gaudi dels sentits i d’individualisme egoic, hedo-nista i despreocupat de mena, casa molt malament ambles responsabilitats inherents al món dels adults. Enalgun moment, cal deixar la diversió i cal afrontar pro-blemes reals propis de la vida adulta. És a dir, que enalgun moment cal sortir del miratge postmodern. Aixòno sembla passar amb els joves, que rarament surten delsolipsisme i semblen instal·lats en la cultura de la festa

Joves i valors

43

permanent. És cert que han d’anar a escola, però això novol dir que s’hi impliquin ni que s’esforcin especialment.En tot cas, fora de l’episodi de l’escola o fora d’episodislaborals puntuals –i pel que sembla, tampoc amb gaireimplicació–, tenen molt de temps lliure, on retroben ireafirmen la seva identitat plenament postmoderna.D’altra banda, les dificultats oclusives que els joves es tro-ben en el trànsit a l’adultesa per raons estructurals (tre-balls precaris, preu de l’habitatge, matalàs familiar...),perllonguen la permanència en l’estadi jove molt mésque en qualsevol generació anterior. Tant és així, queautors com Bendit ja parlen d’estadis específics quedenoten l’allargament del període, com la “postado-lescència” o l’“adultesa jove” (young adulthood), per as-senyalar les transicions inacabades que mantenen lespersones en un estadi intermedi entre jove i adult.Mentrestant, l’expansió econòmica de les societats occi-dentals i el viratge de la institució familiar cap a esdeve-nir una font de recursos materials per als adolescents iels joves que tutela, se sumen a les condicions estructu-rals oclusives abans esmentades i hi sinergitzen en faci-litar l’eternització de la dependència de les persones versla llar familiar d’origen.

Per tant, els joves d’avui tenen unes condicions estruc-turals idònies per experimentar els estils de vida post-moderns durant un temps prou perllongat del cicle devida. A més, l’entrada a aquests estils de vida –i la seva


44

posterior consolidació– es facilita per una sèrie de cir-cumstàncies addicionals que formen part de la societatque els envolta i que el món dels adults els procura.D’una banda, estan immersos en una societat de consumque promou constantment els nous “valors” postmo-derns; de l’altra, el predomini dels estàndards indivi-duals s’edifica sobre les runes dels valors socials abanshegemònics. Amb la pèrdua de prestigi de les institu-cions tradicionals, s’ha deixat pas a un pluralisme atomit-zat de cosmovisions que es disputen en peu d’igualtat–democràtica– el difícil tema dels valors i de les orienta-cions vitals. El pluralisme i la manca de referents que per-metin de fer una tria conseqüent pot fer que augmentila incertesa i que es vegi cada tria personal en termes d’elecció lliure i individual, com si s’adquirís un bé deconsum. Per això es parla d’una “biografia de bricolat-ge”: cadascú s’ha d’autoconstruir la pròpia trajectòriavital i la pròpia identitat sense cap referent normatiuprou consistent i sense cap mena de “full de ruta”, perdir-ho així. La desorientació, aleshores, es fa palesa en la ine-xistència de criteris ferms de judici. Per això autors comBauman parlen d’una societat líquida, en la qual totesles eleccions, també les referents a valors, són poc sòli-des –d’aquí la metàfora de la liquiditat– i clarament volubles. Fàcilment, en funció de les circumstàncies, el subjecte canvia uns valors per uns altres i, fins i tot, pot passar que mantingui un conjunt de valors inherentment

Joves i valors

45

contradictori o paradoxal. Adonem-nos, per cert, queés precisament aquesta volubilitat la lògica que imperaen el consum. Així, no ens hauria d’estranyar que elsjoves desenvolupin una atonia crítica, quasi una anomia–en el sentit durkheimià– i, en definitiva, optin per l’in-diferentisme ètic. No es tracta d’una deriva immoral,sinó més aviat d’una deriva amoral, inhibitòria. Com amolt s’adopten uns o altres models en funció de les cir-cumstàncies, en un sentit acomodatici, i es canvien tantscops com calgui, també en funció de les circumstàncies.

La inconsistència en els valors i els referents, unaidentitat líquida, uns “valors” emergents que pregonenl’individualisme, la llibertat i el plaer personal per da-munt de tot valor social –ara en decadència o simple-ment arraconat–, el desprestigi i la crisi de les institu-cions socialitzadores tradicionals, les oportunitats deconsum i de lleure, la sobreprotecció familiar que fafàcil l’accés als recursos, els referents d’èxit fàcil i de culte a la imatge dels adults... Com podríem no esperard’aquí una joventut egoista i individualista, interessadanomés en allò que li és propi i no en allò social, en el bécomú? Com no podríem esperar la lògica acumulativadel consum, la cultura acomodatícia i del fàcil accés a tot el que es vulgui i el menyspreu de l’esforç com a mit-jà de consecució de fites? Com no podríem esperar el defugiment de tota responsabilitat, fruit precisament d’aquesta vida regalada? Com no podríem esperar el


46

desenvolupament d’un sentit de la tolerància basat enla passivitat sistemàtica i la indiferència envers tota opcióo alternativa, com denuncia Elzo?

De nou hem de qüestionar la viabilitat del modeld’Inglehart, que defensa que no hi ha pèrdua de valors,sinó substitució d’uns valors per altres. Així mateix, noestem d’acord amb certes interpretacions en positiu delsnous valors juvenils, les quals semblen greument afec-tades per una mena de síndrome d’Estocolm que predis-posa a llegir de forma condescendent tot allò que pro-vé dels joves. Creiem constatable, com opinen certscorrents teòrics, que en el jovent és fàcilment adverti-ble la pèrdua dels valors socials i col·lectius i del sentitde la transcendència, fins i tot, més enllà dels valors.Alhora, creiem clarament constatable l’emergènciad’un indiferentisme inquietant en els dilemes morals.I no veiem que aquests fenòmens tinguin res de positiu.

Dèiem abans que l’element fonamental era el judicii la consolidació de criteris de judici que permetin d’in-corporar un sistema de valors sòlid i congruent com aciment identitari. Doncs bé, l’indiferentisme moral ésun cop a la línia de flotació del procés de construccióidentitària de tota persona. En els nostres joves, comtambé en els nostres adults, es detecta una actitud dimis-sionària envers els valors col·lectius. El més greu no ésnomés el risc de perdre els valors socials, que també, sinóque, de retruc, sembla poder-se perdre l’actitud que ens

Joves i valors

47

permetria de recuperar-los. Al capdavall, no sembla tantuna crisi de valors com una crisi de sentit. No hi ha unsentit de transcendència dels valors socials ni dels per-sonals i tampoc no sembla haver-hi un sentit de les res-ponsabilitats que es contreuen pel fet de pertànyer a unacomunitat i, més enllà, a una societat global. La reclu-sió en l’individualisme irresponsable, que diria Lipo-vetsky, fa que hom ja no sàpiga transcendir-se a si mateixcom a subjecte i fa que hom resti existencialment empo-brit en una gàbia de sentits. Insistim: això ja passa ambels adults i va camí de ser-ne la tendència dominant,però en els joves passa més i també es veu més, cosa quepotser podria explicar l’alarma social existent. I men-tre la reproducció social del model sigui tan permeableen les noves generacions, les perspectives de futur nopoden ser gaire optimistes.

És clar que no tots els trets propis de les noves tendèn-cies postmodernes són necessàriament negatius i hi haaspectes que no només no són gens apocalíptics, sinóque poden constituir, fins i tot, una remarcable evolucióen la concepció de l’ésser humà. En el fons, el respectea la llibertat de l’individu i a la sobirania dels propis ac-tes conté valors emancipatoris de la persona que no hauríem de menysprear. De la mateixa manera, la crisid’autoritat pot ser llegida en positiu, en la mesura quedeslegitima els dogmes i les jerarquies que tenen un origen predemocràtic i que no es guanyen l’auctoritas


48

amb un argumentari logicoracional i amb un testimo-niatge de coherència i exemplaritat personals. Ens fa l’efecte que cada cop més, sobretot en els terrenys depredomini intel·lectual, l’atribució formal d’un rang depoder a una persona o institució no comporta el confe-riment automàtic de legitimitat, si no és que s’ho guanyaper procediments de convicció com, per exemple, elsconeixements demostrats, l’argumentació emprada, lesdots organitzatives o la qualitat humana reconegudapels altres. El revers d’aquesta tendència seria la reivin-dicació implícita o explícita de major participació enles decisions col·lectives i, per tant, el retorn del subjec-te individual a una posició de centralitat democràtica.Doncs bé, nosaltres entenem que tot això són canvis enpositiu. Com també entenem en positiu canvis com elsde la major tolerància en determinades actuacions oadscripcions privades, ja sigui en les tendències sexualsde les persones, en els nous tipus de famílies, en les rela-cions de parella, en el pluralisme ideològic i religiós o en la major obertura vers la diversitat cultural i la convivència interètnica. Considerem que tot això, mal-grat les friccions que puguin haver-hi fins que encaixiòptimament en la nova societat, prefigura un nou horit-zó on caldrà redefinir tant els drets de l’individu i el res-pecte a la individualitat, com les formes d’autoritat o de convivència des del pluralisme, la diversitat, la par-ticipació social, el respecte a l’altre i a la seva condició.

Joves i valors

49

Segurament no serà senzill, però en part pensem que les llavors ja estan sembrades i ara només cal adobar bé el terreny.

Per posar un breu exemple il·lustratiu, el cas de lafamília és paradigmàtic. És molt positiu que s’hagi dei-xat enrere la família autoritària i d’arrels més patriarcalsi que s’hagi entrat en una fase de “família postpatriar-cal”, segons Flaquer, o de “família negociadora”, segonsMeil. Ara és la comunicació l’eina legitimadora de l’au-toritat i el conflicte es dirimeix a partir de l’argumen-tació. Això fa que els pares i les mares d’avui hagin detenir noves qualitats. Han de ser receptius, empàtics ipedagògics i no per això deixar d’exercir l’autoritat nid’imposar límits i normes quan cal. En realitat, més queuna crisi de l’autoritat en sentit lax, el que sí que hi haés una autèntica crisi de l’autoritat arbitrària. Una altracosa és que la dificultat inherent a aquest nou tipus defamília comporti una desorientació en els pares i lesmares que genera un buit d’autoritat que és aprofitatpels fills i les filles per capgirar les relacions de poderen profit propi. Els problemes semblen provenir més dequi no sap adaptar-se als nous requeriments de la cul-tura familiar emergent i d’uns temps socials que nos’han pensat per facilitar que pares i mares puguin dedi-car-se a la llar i als fills en la mesura que el nou modelnecessita. Com tots els canvis de paradigma, els canvisculturals en la institució familiar no seran pas fàcils, ni


50

cap camí de roses. Però, ben dirigits, comporten un con-tingut emancipador de les persones que hauria de serllegit com una evolució de la institució.

Malgrat que hi hagi tendències positives, la panorà-mica global d’avui ens sembla més aviat pessimista siposem uns i altres factors en una balança. Tot i les apor-tacions de l’individualisme emancipatori, sembla comsi la societat, sobretot els joves, hagi basculat a unextrem. Com si hi hagués una mena d’empatx d’indivi-dualisme i de narcisisme en els individus, que els fa per-dre bona part del sentit social que podien tenir i fa ques’aboquin a una cultura exclusivament egocèntrica,basada en el plaer sensual i material sense més implica-cions. Des d’una perspectiva històrica, sembla que elsabusos de col·lectivisme per part de diferents opcionssocials, que des de les institucions tradicionals i des del’estat es van dur a la pràctica en dècades anteriors,hagin deixat una profunda petjada i hagin generat anti-cossos. Històricament, bona part de les formes col·lec-tivistes que van esdevenir hegemòniques en la moder-nitat van comportar l’anul·lació dels individus i de la llibertat. I moltes vegades ho van fer ignorant i contra-dient els propis valors, els quals mitjançant l’emancipa-ció col·lectiva havien de perseguir també l’emancipacióindividual. La lectura, però, sovint va ser errònia i es va creure que l’emancipació col·lectiva (d’un poble, d’una classe social, d’una nació...) havia de fer-se en

Joves i valors

51

detriment de l’emancipació individual, quan haviad’haver estat just el contrari. És possible que l’experièn-cia fallida en aquest camp hagi deixat un pòsit de rebuigals valors socials i col·lectius, els quals eren i són lloables,per tornar a l’individualisme més asocial, selvàtic i dis-gregador, com podem veure en les nostres societatsactuals. Potser això pugui explicar el creixent indiferen-tisme cap a aquesta mena de valors tant en joves com enadults, així com el descrèdit de les institucions tradicio-nals de tall més col·lectiu o comunitari.

Un individualisme sense referents col·lectius, a mésd’irresponsable, com diria Lipovetsky, és també un in-dividualisme de curt abast. L’individu continua sentaquell animal social que definí Aristòtil i no nomésnecessita una societat on projectar-se mitjançant la con-vivència amb altres éssers humans, sinó que cal que tro-bi un sentit a la convivència. Tot projecte de personaroman inacabat si no té una dimensió social sòlidamentarrelada en uns valors col·lectius que li donen sentit itranscendeixen el propi subjecte. Potser per això,Lipovetsky diu que la nostra societat, tot i la bulímia con-sumista i l’ostentació narcisista, no aconsegueix desem-pallegar-se d’un malestar difús, en el qual predominenel sentiment de buit existencial i d’absurditat de la vida, l’isolament, l’angoixa i les pors i la incapacitat per sentir.


52

1.6 aspectes propositius

Entrant ja en els aspectes més propositius, creiem queper damunt de tot cal no abdicar els valors comunita-ris, socials i col·lectius i el sentit de transcendència, però, al mateix temps, cal que es preservin els valorsemancipatoris del procés d’individualització i autorea-lització. No és una contradicció. Ans al contrari, amb-dues facetes han de ser vistes com a complementàries ical articular –a Catalunya i al món sencer– una nova realitat social des d’on conciliar els valors socials ambel respecte als valors individuals. Caldrà, per tant, repen-sar l’individualisme i corregir-ne els excessos, com enel seu dia va ser necessari reduir els excessos del col·lec-tivisme, sense que per això es menyspreïn les essènciesde l’un i de l’altre. És clar que això suposa repensar elsvalors i el seu sentit. És una mica el que fan autors comElzo, quan magistralment distingeix entre la tolerànciaactiva i la tolerància passiva i quan introdueix el con-cepte d’intolerància necessària per desrelativitzar la mirada vers tot allò que passa en la realitat social. De la mateixa manera, potser caldrà repensar el plaer iexpandir-lo per damunt del plaer sensual i material quepromouen els mitjans de comunicació i la societat deconsum; potser caldrà educar en un plaer diferent, més evolucionat, transcendent i integrat en els bénscol·lectius.

Joves i valors

53

No només caldrà operar sobre els continguts, sinósobre l’eina mateixa. És imprescindible omplir el buitinstitucional en educació en valors. No sabem si repen-sant a fons les funcions de l’escola –el tema és prou com-plex com per no bandejar-lo de manera frívola–, si tre-ballant sobre la institució familiar o si de qualsevol altramanera. Ara més que mai cal una ferma aposta per unaeducació en valors i és possible que això reclami un com-promís de tots els agents socials d’una societat cada vega-da més global. Més enllà de les institucions tradicional-ment socialitzadores, l’educació en valors –incloent-hiels valors col·lectius– potser hauria de ser vista com unaqüestió de responsabilitat social ubiqua, el que algunsanomenen la “construcció de la societat responsable”.En aquest sentit, l’educació en valors caldria defensar-la no només des de la família i des de l’escola, sinó tam-bé des de les entitats socials, des dels mitjans de comu-nicació –que, emparant-se en la llibertat i en el lliuremercat, corren el risc d’esdevenir els grans contraedu-cadors en valors, i als quals ja tocaria que se’ls exigís lapart de responsabilitat–, des de les empreses, des de lesinstitucions polítiques, des d’aquells que es convertei-xen en referents públics i veus morals, etc. Malgrat queels infants, els adolescents i els joves han de ser els segments a protegir especialment en qüestió de valors,el canvi hauria de començar pel món adult, atès que elsjoves s’hi emmirallen.


54

Segurament, seran poques les anomenades institu-cions tradicionals que desapareixeran, però seran mol-tes les que hauran de sotmetre’s a canvis estructuralsimportants. Revisar a fons les característiques estructu-rals, formals, relacionals i funcionals de cadascuna deles institucions esmentades i explorar-ne les possibleslínies de reconversió, sens dubte, pot ser un apassionantexercici intel·lectual, però també és un imperatiu histò-ric si volem que les societats actuals en general i Ca-talunya en particular puguin reprendre el rumb del sen-tit. Si abans posàvem l’exemple de la família, ara podemposar l’exemple de l’escola i constatarem que caldràdebatre’n el paper com a institució socialitzadora envalors i com a institució d’aprenentatge social i cultural.Potser caminarem cap al disseny d’una doble funciona-litat escolar, o potser es donarà lloc a nous espais insti-tucionals. D’altra banda, segurament caldrà revisar desde les relacions interpersonals que es donen a l’escola(entre professorat, alumnat, famílies, Generalitat...), finsa les formes pedagògiques de transmissió, integrant-hiproductivament les noves tecnologies, però sense quela necessària reflexivitat del pensament i l’esperit críticcedeixin a la cultura icònica de la immediatesa.

Al final del procés, el més segur és que calgui reedu-car joves i adults en els canvis a implementar. No noméscaldran nous mestres per a una nova escola, sinó quepotser també caldrà educar nous pares i mares per a les

Joves i valors

55

noves dinàmiques familiars, nous gestors empresarialsi d’organitzacions per a les noves empreses i les novesorganitzacions, i nous dirigents polítics en una novamanera de fer política, de més proximitat, que assumei-xi els reptes globals i més imbricada que mai en la socie-tat civil. I així amb tot, i a tots els racons. Per tant, no estracta només de repensar, sinó de transmetre. És benpossible que el desori que provoquen diverses manifes-tacions de la crisi del sentit provingui, en el fons, d’unbuit de coneixements i de competències sobre comactuar en les noves realitats, un cop es constata que lesvelles receptes ja no funcionen en l’actualitat.

Caldrà fer un exhaustiu treball exploratori en el campde l’axiologia i potser sovintejaran els intents fallits, peròés quelcom que, al nostre parer, ja no es pot deixar debanda. Cal saber que la perpetuació de l’atonia valora-tiva i de la desorientació del sentit ens endinsaria cadacop més en una descohesió social galopant i que elssímptomes anòmics es multiplicarien cada vegada més,ja que creiem que ara com ara només estem contem-plant la punta de l’iceberg.


56

2.1 0bjectius

Identitat i diversitat s’apropa al tema de les identitats –personals i col·lectives, culturals i nacionals– i a com gestionar-les. Té especialment en compte els valors ques’hi posen en joc, sobretot en un moment d’augmentde la diversitat cultural en el si de les nostres societats.

Les qüestions a plantejar són si els catalans podremmantenir (o recrear) la nostra identitat nacional i cul-tural i, alhora, donar acollida i reconèixer les noves for-mes culturals de vida derivades dels nous fluxos migra-toris, i també com ho farem i quins valors posarem en joc.

La resposta que doni la societat catalana a la immi-gració forma part de la seva autocomprensió com asocietat, com a poble. Per això, s’ha pogut dir que la

57

Identitat i diversitatDolors Oller

immigració té un efecte mirall a tots els nivells, des del’individual fins al social. Així, les polítiques d’immigra-ció són també una part fonamental dels processos deconstrucció política de la identitat nacional pròpia, entant que polítiques de reconceptualització i redefinicióde la comunitat. La qüestió clau és com incloure els nou-vinguts de manera que desenvolupin un mínim sentit depertinença per aconseguir estabilitat i cohesió socials,dins del respecte a la pluralitat cultural i al mantenimentde la nostra pròpia especificitat nacional i cultural.

De fet, les transformacions que tenen l’origen en laimmigració reforcen la necessitat de la nació catalanade definir-se com a comunitat cultural i política, dereformular la seva identitat per no diluir-se i de replan-tejar-se les bases de la convivència i els valors que en deriven. Això ens porta al debat sobre quina culturapública ha de delimitar la forma de relació entre grupsi persones en el si d’una societat.

Un expert canadenc, Joseph H. Carens, postula l’obli-gació de la comunitat d’acollida de comunicar als immi-grants quines són les expectatives legítimes que té coma societat distinta de la dominant. I s’inclina per plas-mar aquesta obligació en l’establiment d’un “contractemoral“ entre la comunitat d’acollida i els immigrants.

Aquest “contracte” proporcionaria les bases normati-ves i assenyalaria els valors que legitimen les obligacionsde cadascuna de les parts en el procés d’integració.


58

Així, per part dels nouvinguts, el respecte a la llenguaoficial de la nació minoritària receptora, així com alsprincipis liberaldemocràtics i de respecte als dretshumans; i, per part de la societat receptora, l’obligacióde respectar la identitat dels immigrats i d’adequar-sea les seves demandes culturals. La construcció d’unasocietat distinta no implicaria, doncs, necessàriament,actuacions fortament assimilacionistes.

2.2 constatacions

L’opinió pública catalana ha anat canviant la visió de laimmigració. Les enquestes demostren el pas d’una visiómarcadament positiva de la immigració al recel davantla consideració de la immigració com a “massa” (en elsentit no sols d’“excés” sinó també de “massa crítica”,amb els seus costums, maneres de pensar, etc.), perhaver augmentat ràpidament i concentrada, sobretoten algunes zones, de manera que s’ha fet visible. Si enca-ra fins als darrers anys del segle passat els ciutadans esmostraven força despreocupats pel tema –malgrat l’in-crement de la immigració que ja es vivia– avui començaa veure’s la immigració com a possible generadora de conflictivitat. Ja el 2001 es percep aquest canvi detendència amb manifestacions de reticència davant elfenomen immigratori i amb apel·lacions a controlar la

Identitat i diversitat

59

immigració més ostensibles. Un percentatge conside-rable (un 42% el 2001, segons dades del CIS) consideraque són “massa” els immigrants que tenim i, en coherèn-cia amb aquesta percepció d’excés, ha augmentat tam-bé substancialment el nombre de persones que conside-ra que la immigració és un dels problemes principals delpaís. El febrer del 2001 la immigració ocupa el tercerlloc entre els problemes considerats més importants,assenyalat per un 31% dels entrevistats, molt per sotade l’atur (67%) i el terrorisme (65%), però per sobrede problemes com les drogues i l’alcoholisme (16%).Guanya terreny, així mateix, la idea que pot represen-tar un cert perill per a la identitat pròpia, de maneraque l’opinió pública espanyola –i catalana– se situa anivells europeus pel que fa a aquesta qüestió.

Una cosa similar es pot dir respecte a la consideracióde la immigració com a perill per a l’ordre públic, si béles estadístiques de comissió de delictes i del nombrede població reclosa ho desmenteixen. Cal destacar queels que imaginen que els immigrants provoquen un aug-ment de la delinqüència es concentren en les ciutats demés d’un milió d’habitants, i la seva resposta pot estarclarament motivada per una percepció estereotipada dela realitat que associa delinqüència creixent amb pobla-ció immigrant també en augment, concentrada enbarris considerats cada cop més insegurs. Aquí el col·lec-tiu més perjudicat és el nord-africà, cosa que no podem


60

deixar de connectar amb l’11-S i el nostre 11-M, amb laconseqüent islamofòbia i els recels envers col·lectiusmusulmans que han generat a tot el món i, també, a lesnostres societats.

Igual que en els resultats de les enquestes, en els grupsde discussió hi ha una predisposició a concedir als immi-grants, sense distinció del seu estatus legal, tot tipus dedrets socials (dret a cobrar el subsidi d’atur si ha cotitzat,dret a l’educació i a la sanitat). Hi apareix l’argumentque els immigrants han de contribuir també a finançarel sistema públic de benestar si se n’han de beneficiar,ja que, si no fos així, estarien competint d’una maneradeslleial i injusta. En aquest sentit, els ciutadans expres-sen un clar rebuig a la discriminació positiva dels immi-grants. Les mesures de suport específic als immigrantssón denunciades de manera pràcticament unànime:“Que se’ls ajudi perquè no vinguin, però si vénen, queno se’ls doni cap tracte de favor”. Així, les ajudes desti-nades a facilitar-los l’inici d’activitats empresarials mit-jançant exempcions d’impostos, les facilitats per acce-dir a les guarderies o als col·legis públics i per llogarhabitatges són comentades molt negativament. Es com-para la situació de l’immigrant que rep aquesta ajudaamb la de l’ancià espanyol amb una pensió insuficient,amb la del jove que no pot independitzar-se i comprarun habitatge, amb les dificultats de qui vol començarun negoci. I es conclou que la discriminació positiva afavor de l’immigrant és injusta.


61

Pel que fa a l’àmbit de l’educació, s’enregistren quei-xes per la posició avantatjosa dels immigrants en l’accésals centres públics i pel criteri de renda que s’utilitza enla selecció d’alumnes. També s’està en desacord ambl’alteració de l’homogeneïtat cultural i lingüística quecomporta la presència de molts nens immigrants a lesaules, i es constata com aquest fet complica la docència.El resultat de tot això és un descens general del nivelleducatiu a l’aula que, com a conseqüència, produeix lafugida de nens autòctons cap als centres concertats on,fins ara, el percentatge d’immigrants segueix sent moltmés baix. Els problemes específics per la incorporaciódels immigrants s’afegeixen a una situació molt deterio-rada de l’ensenyament mitjà causada pel descens delnivell educatiu dels alumnes, el fracàs escolar a l’ESO iel batxillerat i els problemes de disciplina a les aules, sig-nificatius entre els alumnes espanyols, però agreujats enel cas dels alumnes procedents d’alguns països, com araels marroquins o els dominicans. El resultat de tot aixòés que la immigració pot provocar una segregació ètni-ca o nacional en el sistema educatiu finançat amb fonspúblics. Allà on hi ha presència important d’immigrants,els nens catalans i espanyols tendeixen a anar als col·legisconcertats i els immigrants, als públics.

D’ençà de 1993 i en una progressiva evolució, s’ha anatdefinint un model propi d’acomodació de la immigra-ció a Catalunya, caracteritzat com a model d’integració,


62

respectuós amb les diferencies culturals, i que preténimplicar tots els actors, públics i privats. Segons aquestmodel (oposat als models multimosaic i assimilacionis-ta), a partir de la igualtat de drets i deures, els nouvin-guts tenen la possibilitat de formar part del teixit socialdel país acceptant i enriquint els valors comuns.

2.3 identitat i integració

Entenem per integració l’acomodació de tots els indi-vidus i els grups d’una societat en un marc institucionalcomú on es respectin els seus drets de llibertat i d’igual-tat i les seves diferències identitàries i on se’ls pugui exi-gir responsabilitat pels seus actes. La inclusió en aquestmarc comú no vol dir de cap manera reclusió, ja quecada persona o grup ha de poder expressar tant el con-sens com el dissens: en això rau la capacitat de partici-pació, pilar fonamental de la democràcia.

La nova identitat col·lectiva resultant es recolza en laparticipació en la vida cívica, social i política i no pas enels orígens culturals o nacionals de les persones. S’as-soleix aquesta integració quan s’arriba a compartir unacerta identificació amb els altres i una voluntat de per-tànyer a un espai comú que exigeix deures i atorga dretstant a la població que arriba com a la que acull, tot i que,inevitablement, l’esforç més important l’hauran de ferles persones que arriben.


63

La integració ha d’operar sobre la base d’identitatscomplexes i lleialtats múltiples. I això només pot ser via-ble si som capaços de construir un espai públic on totsels habitants de Catalunya es puguin trobar com a éssershumans i com a ciutadans, amb els seus drets reconegutsi amb els seus deures assumits.

D’altra banda, no podem separar el pluralisme cul-tural o de la identitat i les qüestions socials. Sense pro-jecte compartit no és possible gestionar les polítiquessocials. La cohesió social, imprescindible si volem viu-re en societats humanes, exigeix, a més de garantiessocials, referents i valors compartits amb els quals els ciu-tadans puguin identificar-se. La integració cultural nopot ser considerada un procés independent de les con-dicions polítiques, laborals, econòmiques i socials de laimmigració.

No hi ha un únic model d’integració. Però el compro-mís amb els principis democràtics i liberals estableix elslímits de qualsevol política d’immigració.

No podem partir d’una idea unilateral d’integraciói pretendre que els nouvinguts siguin els únics que haginde fer l’esforç d’integrar-se: es tracta d’un procés d’a-daptació recíproca. El repte és com adaptar la nostrasocietat i nosaltres mateixos a la necessitat intercultu-ral que implica la immigració i aconseguir, així, una con-vivència entre ciutadans de diferents orígens que evitil’enfrontament, els guetos i la marginació.


64

2.4 conclusions i propostes

Les identitats i les cultures no són estàtiques i fixes, nosón totalitats tancades i sense fissures, sinó que són dinà-miques: recreen i reinterpreten les seves tradicions iestan obertes a les influències d’altres cultures i grups.

Per tant, en determinades condicions, no han de sernecessàriament incompatibles el desig de mantenir unaidentitat nacional i cultural pròpia i el desig de fer-lesevolucionar, de fer-les permeables o obertes a novesinfluències.

La presència d’un significatiu nombre d’immigrantsen el territori d’una nació sense estat com Catalunyaafecta la seva identitat com a nació i les possibilitats d’e-xercir l’autogovern.

La manera de gestionar la immigració i la multicul-turalitat que comporta és transcendental perquè no esdilueixi la identitat nacional.

Les polítiques de gestió de la identitat i la multicul-turalitat que es posin en marxa hauran de respectar elmarc democràtic i els valors de la tradició liberalde-mocràtica, que ens serviran per valorar les iniciativesque es prenguin. Partim de la base que volem seguirvivint en una societat liberal i en una societat democrà-tica i que el respecte i compliment d’aquest requisit éscondició fonamental per a l’acceptació i l’acollida delsimmigrants.


65

La integració dels immigrants ha de comportar undoble procés de transformació: el de la identitat delspropis immigrants i el de la identitat de la societat recep-tora. Això, al seu torn, comporta un procés de transfor-mació de l’autocomprensió de la societat receptora coma comunitat política i cultural. Els immigrants han de sertambé conscients, com nosaltres, que se sotmetran aaquest procés de transformació.

Les demandes dels immigrants i les de les minoriesnacionals, si bé potencialment conflictives, no sónnecessàriament incompatibles. La qüestió cabdal és siCatalunya com a nació pot acomodar en el seu interiorla multiculturalitat que té l’origen en la immigració sen-se que aquest fet afecti negativament les demandes afavor d’un autogovern capaç de garantir l’especificitatde la seva identitat. Les demandes dels immigrants i lesdels catalans poden, sinèrgicament, interactuar. Perposar un exemple, mentre que és possible que moltscatalans pensin que els immigrants haurien de compar-tir valors i actituds per promoure l’afecció pel país i pelnostre sistema democràtic, és possible que els immi-grants pensin que els catalans haurien de compartir orepartir millor la riquesa del país, els llocs de treballs,els salaris, l’habitatge, etc. La sinergia, en aquest cas,haurà de consistir a saber creuar valors liberals i de-mocràtics amb valors redistributius i de justícia social.


66

És molt important desenvolupar un projecte de cons-trucció nacional axiològicament obert, inclusiu, capaçd’acollir les diferents minories culturals en el si de lanació. Per tant, és del tot convenient que la immigracióformi part de la política de construcció nacional i queels immigrants hi puguin tenir un paper.

Cal ser conscients, però, que aquest procés serà llarg.Compartir una visió i un mateix projecte de país reque-reix una llarga convivència, potser de generacions, eldesenvolupament d’interessos comuns, de lligams sen-timentals, de models mentals compartits, de compromísi confiança mutus i també d’una llengua comuna percomunicar-se.

Des d’aquesta perspectiva de llarg termini, sembla mésadient aconsellar estratègies de soft power, basades en lacapacitat d’atracció, la flexibilitat, l’obertura i la pa-ciència, combinades, si s’escau, amb accions puntuals dehard power, que no pas el desenvolupament únic d’accionsimpositives i punitives. Els processos d’identificació nodepenen només de lleis sinó també i, sobretot, de lligams,vincles afectius, emocions i sentiments establerts entre elsindividus i els diferents col·lectius. Cal traduir els proces-sos d’identificació en sentiments d’identificació.

El vincle entre polítiques d’immigració i gestió de lapertinença a la comunitat nacional és de gran trans-cendència per a les nacions minoritàries i el seu futur.


67

En aquest sentit, la gestió de la integració dels immi-grants apareix vinculada estretament al mateix autogo-vern (competències i recursos), a la seva fortalesa i alsvalors que deriven del model d’integració que impul-sa. Cal tenir present que una mala regulació de la immi-gració pot afectar negativament el projecte de construc-ció nacional.

Convé gestionar no sols recursos i competències, sinótambé identitats, formes de pertinença a una comuni-tat. Això ho han de fer tant l’estat-nació respecte a lesnacions minoritàries, com les nacions sense estat respec-te a les minories culturals internes. És en aquest con-text on cal situar nocions com les de ciutadania múltiplei pluralitat d’identitats nacionals o culturals.

És una condició imprescindible generar i mantenira Catalunya una cultura pública comuna que serveixi de referència per a l’educació pública, la deliberaciópolítica i la mobilitat social i econòmica. Davant lapresència d’immigrants, aquesta cultura pública comu-na basada en valors i procediments compartits ha de seraccessible i permeable per tal de poder incloure ele-ments de la cultura dels immigrants.

Tot partint de la defensa i l’acceptació dels valors li-beraldemocràtics i dels valors socials i redistributius, la societat catalana ha de respectar, reconèixer, accep-tar i valorar en l’espai públic les diferències culturalsdels grups minoritaris sense que això n’estigmatitzi els


68

membres i els tanqui oportunitats. Aquesta combina-ció d’igualtat i diferència representa l’aspecte més noui desafiant de l’actualitat, ja que cap de les ideologies tra-dicionals vigents (liberalisme, republicanisme, social-democràcia) no ha sabut tractar-lo satisfactòriament.S’ha de facilitar el reconeixement dels diferents grupsètnics, lingüístics, religiosos... i de les seves pràctiques,però també s’han d’impulsar el contacte, l’intercanvi iel lligam amb altres tipus d’associacions fins al punt d’a-conseguir fer emergir un sentiment compartit d’iden-tificació amb el país. D’aquesta manera hi haurà man-teniment, transformació i superposició d’identitats.

Cal construir un concepte de ciutadania basat en elsentiment de pertinença, una ciutadania necessària-ment inclusiva, que no exclogui cap resident dins delseu territori autogovernat, per tal que els immigrantshi tinguin els mateixos drets (inclosos els culturals) queels altres grups.

La llengua pròpia de Catalunya i, per tant, les políti-ques lingüístiques adquireixen un paper fonamental al’hora de vertebrar la integració dels nouvinguts. Exigirals immigrants que s’adaptin culturalment, aprenguinla llengua oficial i n’acceptin el paper central, assumei-xin els valors democràtics i participin en el procés deconstrucció d’una “societat distinta”, en terminologiade Carens, a la societat majoritària, tot plegat és legítimsi es dóna en el marc d’un projecte plural, que respecta


69

les diferències culturals de tots de manera equitativa.La cultura i la llengua catalanes poden i han de ser vis-tes i utilitzades com allò que uneix tots els qui viuen aCatalunya. Com diu Josep Maria Terricabras, “sabercatalà a Catalunya significa fer un pas decisiu per acce-dir a la plena ciutadania, vol dir aconseguir que la llen-gua sigui lligam d’unió entre nosaltres, no un elementde separació”. Això, però, comporta al mateix temps laredefinició del concepte de cultura pública comuna.

En la gestió de la multiculturalitat cal adoptar unaperspectiva d’interculturalitat, perquè no ens convenenni un mosaic de cultures aïllades ni un mestissatge queporti a la dissolució. La interculturalitat s’ha d’entendrecom un compromís de reconeixement recíproc i derelació activa i participativa entre els diferents grups cul-turals presents a la societat. Només així es pot aspirar aconfigurar conjuntament un marc de convivència soste-nible i un projecte compartit de futur.

En aquest marc intercultural flexible, equitatiu i sos-tenible, la llengua i la cultura catalanes hi han de ferd’eix vertebrador. La primacia de la cultura en el seuespai històric és la condició de la diversitat equitativa.

Això implica que hem d’anar més enllà de la integra-ció legal. Per integrar realment, s’han d’incloure diver-ses lògiques, de forma equitativa.

Davant la inevitabilitat del fet immigratori, hem d’a-prendre a conviure i, per tant, aprendre a passar de la


70

mera coexistència a la convivència. En societats tan hete-rogènies com ja ho és la nostra –i encara ho serà més enun futur–, convé veure-hi la diversitat com a quelcomvaluós i el pluralisme cultural com un valor que val lapena protegir, no sols com un fet que ha de ser tolerat.

Urgeix no veure la immigració com un problema sinócom una oportunitat. A més dels problemes econòmicsque ajuda a solucionar, aporta rejoveniment a la socie-tat i, en aquest sentit, pot “injectar” dinamisme i desigde transformació a una societat envellida. També aju-da a incrementar la població escolar. D’aquí la im-portància de les polítiques escolars d’integració i quel’escola esdevingui una peça importantíssima en el pro-cés d’integració de les famílies immigrants i de la inte-gració en general: en l’educació hi ha la clau d’unasocietat plural i integrada.

Cal tenir present la nostra història i no descartar lasimilitud de moltes situacions i processos immigratorisviscuts. Hem d’exercitar la memòria històrica i afavorirel pas de la comunitat de memòria (d’on venim, passat)a la comunitat de projecte (cap on volem anar, què vo-lem compartir, futur).

Malgrat els resultats optimistes d’algunes enquestes,una anàlisi més profunda de la nostra societat pot detec-tar signes clars d’etnocentrisme i d’intolerància. Calvigilar-los per tal que no es transformin potencialmenten racisme i xenofòbia davant el creixement accelerat


71

de la immigració i la seva concentració en determinadeszones. No deixa de ser preocupant, des de la perspecti-va de la reelaboració conjunta de la identitat, l’augmentde la reticència de la població autòctona a una interre-lació amb els immigrants que suposi un grau màximd’intimitat, com el matrimoni i les relacions d’amistat.En canvi, augmenten les relacions “menys voluntàries”,com les de treball i veïnatge. Així mateix, podem cons-tatar la dificultat de saber viure realment el que impli-ca una societat multicultural i, per tant, el respecte nosols al pluralisme ideològic, sinó també al cultural.

El recel i la por envers allò que és diferent només s’es-vairan en la mesura que aprenguem a conviure-hi, sen-se que això vulgui dir abdicar la nostra manera de ser ifer, les nostres conviccions i valors. Cal, doncs, impul-sar espais de trobada i convivència entre els diferentsgrups presents a la societat i evitar guetos. La nostra cul-tura pot enriquir-se i, en certa manera, reinventar-se enla interacció amb les altres. És important construirespais comuns que permetin la permeabilitat de valors.

Catalunya està plenament legitimada per establir un“contracte cívic” amb els seus immigrants que tinguiimplicacions per a les dues parts. Un contracte que contingui un mínim polític i moral raonable que es tra-dueixi en drets i deures per a tothom.

Si volem crear les condicions necessàries per conviu-re, que possibilitin la identificació dels immigrants amb


72

la societat d’acollida, no hem de considerar-los noméscom a éssers econòmicament útils, sinó també com aéssers humans amb drets i deures, per la qual cosa hande poder aspirar al desplegament ple de la seva persona-litat. No hem d’oblidar, en aquest sentit, que la igualtatde drets i deures és un requisit imprescindible per a l’exercici d’una ciutadania responsable, i que és fona-mental la participació dels immigrants en l’àmbit socialen què s’insereixen. Veure la immigració des d’unaperspectiva merament econòmica és erroni. Convé va-lorar-la com un fenomen que té nombrosos aspectesd’enriquiment cultural i social per a nosaltres.

Convé que la integració dels immigrants no ens des-integri com a nació. I a la vegada que puguem créixeren cohesió social i integració interna, respectuosa ambel pluralisme cultural.


73

3.1 introducció

Són freqüents els estudis que alerten que els ciutadansoccidentals, malgrat l’augment dels nivells educatius ide les habilitats i recursos de què disposen, participencada vegada menys en els afers públics. Aquesta crisi par-ticipativa sembla que es manifesta en la davallada delsnivells de participació electoral i en una menor partici-pació en la política convencional.

En el cas català la creença comuna és que, desprésd’un breu període d’àmplia mobilització i participacióciutadana durant la transició a la democràcia, els ciuta-dans s’han tornat més reticents a participar en l’esferapública. Deixant de banda, de moment, si el que es veu com una crisi de la participació és, en realitat i pot-ser parcialment, una transformació de les formes de

75

Participació ciutadanaFrancisco de la Torre

participació i, per tant, una crisi limitada a les seves formes més clàssiques, convé emmarcar l’anàlisi sobrela participació social i política en el context històric, cultural i polític de començaments del segle XXI.

El procés de globalització i la creixent interde-pendència econòmica entre els països, les normes delmercat que el regulen, la ideologia que ho inspira i l’ac-celerat desenvolupament tecnològic, a hores d’ara,tenen efectes relacionats amb la temàtica que ens ocu-pa. Entre d’altres, un desenvolupament econòmic quesovint no té en compte totes les facetes del desenvolu-pament humà, ni tampoc l’imprescindible equilibrimediambiental; enormes desigualtats territorials, so-cials i econòmiques; el predomini d’un “únic” modelde pensament; la crisi de les ideologies emancipadoresde la modernitat; l’atomització social; el distanciamententre la societat política i la societat civil; la crisi de lesinstitucions socials que en el passat vertebraven la vidasocial i política (família, treball, classe social, comuni-tat religiosa), etc.

Aquestes, i d’altres que es podrien esmentar, sónmanifestacions de l’accelerada recomposició del com-plex i delicat teixit cultural sobre el qual descansen tantel benestar social com la convivència democràtica, alsquals la humanitat aspira conscientment des de faalmenys dos segles. Si es volen assolir amb tots els ets iuts, aquestes dues aspiracions comporten complexitats,


76

incerteses i riscos als quals cal respondre políticamentamb la generació d’alternatives d’organització socialque facin possible que els membres de les societats sesentin partícips i corresponsables amb el futur col·lec-tiu. Amb aquest objectiu, cal implementar actuacionsorganitzatives i comunicatives que posin en contacte lesdinàmiques locals, concretes i properes, amb les globals,també presents en la nostra vida quotidiana, però apa-rentment més distants i, sens dubte, més complexes.

Si traslladem a Catalunya la problemàtica dels valorsde la participació ciutadana, constatem que la societatcatalana es troba en un moment de trànsit. La societatcatalana ha passat en poques dècades d’una moral d’a-rrels catòliques a un profund procés de secularització iha hagut de digerir el final de la dictadura, la transicióa la democràcia, la incorporació a la Unió Europea, l’im-pacte de la globalització i dels nous fluxos d’immigrants,etc. En aquest context, la nova cultura cívica catalanaencara es troba avui i simultàniament en procés d’im-plantació i redefinició.

Abans, però, de continuar presentant la situació acasa nostra i abans d’endinsar-nos en propostes i pers-pectives de futur, caldrà primer que fem un esforç derecapitulació i definició i ens centrem en el conceptede participació política i en el tipus de democràcies dinsles quals la participació ha de ser possible. Comencempel model de democràcia de la modernitat.

Participació ciutadana

77

3.2 la democràcia moderna

Les democràcies modernes s’han configurat com ademocràcies representatives més que participatives,com a democràcies d’actors col·lectius més que de ciu-tadans. La democràcia representativa de partits que lescaracteritza assumeix, per tal de funcionar, les regles decompetència del mercat. La concurrència d’actors en elmercat no depèn de la seva representativitat originària,sinó abans que res de la seva capacitat per fer-se sentir,per fer prevaler els seus interessos en un joc competi-tiu d’estratègies. La democràcia representativa es con-verteix per efecte d’aquest procés en democràcia com-petitiva de partits o, el que és el mateix, en democràciade mercat.

Ara bé, aquesta no és la seva única identitat. Des delsegle XIX la democràcia acull el credo liberal com a viaper legitimar en el món modern el seu projecte eman-cipador igualitari i universalista. Així mateix, a la inver-sa, el liberalisme des del segle XIX busca en la democrà-cia el complement normatiu que contraresti la sevadimensió individualista i competitiva. En resum, arrand’aquesta doble antecedència, la democràcia modernaacaba sent al segle XX una democràcia liberal de mercat.

Durant el segle XX, la història de la democràcia hapassat per quatre etapes o inflexions crítiques. La pri-mera es produeix en el període d’entreguerres. Ve


78

marcada per l’accentuació del debat constitucionalistasobre les relacions entre la democràcia i el sistema par-lamentari. La tràgica experiència del final de Weimarva posar en relleu els obstacles a l’estabilitat que podienprovocar el creixement del pluralisme polític i la seva institucionalització a través d’un sistema participatiu iparitari.

Amb aquests antecedents, en una segona inflexió,entre els anys 40 i 50, va haver-hi una reacció pruden-cial, hiperestabilitzadora, que posava les expectativesd’estabilitat política de les noves democràcies en la refor-ma del sistema parlamentari. La reforma atorgava unpaper principal als partits sobre la resta dels actors polí-tics, individuals o col·lectius. La constitucionalitzaciódels partits es va produir al mateix temps que la recons-trucció del sector públic i, específicament, que la for-mació dels estats del benestar. L’estat de partits va per-llongar-se més enllà de les primeres previsions que eljustificaven en tant que solució provisional a la crisi delsistema parlamentari de l’Europa dels feixismes. Enaquest sentit, semblava un sistema canalitzador de larepresentació política que podia establir les bases per auna reeducació democràtica de la ciutadania. Ho va fer,però en un sentit potser no suficientment previst, atèsque la representació de partits reproduïa les mateixestendències oligàrquiques que a començaments de segleRobert Michels va denunciar en la democràcia liberal.


79

La partitocràcia sobreviu, fins i tot, a la crisi de modeld’estat de la dècada dels 70, l’anomenada “crisi de gover-nabilitat”, la qual afecta tant el sistema d’institucionscom el model socioeconòmic sorgits després de la guer-ra. Serà aleshores quan la crisi de l’energia obligarà elsgoverns occidentals a replantejar amb urgència el mo-del de política pública. La reestructuració afecta pro-fundament els esquemes redistributius del benestar.Amb la crisi s’acaba el “consens socialdemòcrata”, cosaque només parcialment pot entendre’s com la substitu-ció del model keynesià per polítiques neoliberals enca-minades a la reducció pressupostària del sector públic.La ruptura del consens obeeix també a raons polítiques.

Podem situar la tercera inflexió del debat als anys 60.Les societats civils de les democràcies liberals comença-ven a demostrar pèrdua de sintonia amb la política ins-titucional. Davant la política de partits es configuravauna política de moviments socials que demanava mésdemocràcia. Era un moviment de reacció cívica davantel sistema de partits, la mediació institucional del quals’havia consolidat com a únic mecanisme efectiu de par-ticipació política. En realitat, però, la crítica s’emmarca-va en un procés de canvi molt més ampli que implicavauna redefinició intel·lectual i pragmàtica de la tradicióassociativa.


80

La continuïtat revitalitzada de l’associacionisme civilpassava per renovar el seu paper en la vida pública, fonamentalment a través de dues vies. D’una banda, mitjançant l’ampliació de l’espectre associatiu de lasocietat civil, que significaria un autèntic rejovenimentgràcies a la incorporació de les noves minories en defen-sa dels drets humans dits de tercera generació (paci-fistes, ecològics, de gènere, culturals o ètnics). De l’al-tra, la renovació es basava en la capacitat d’influènciareal que els moviments socials amb projecció políticapodrien demostrar en una arena pública en què l’he-gemonia dels partits era creixentment contestada i enquè, com a conseqüència, els ciutadans individuals i elsnous actors col·lectius, des de moviments civils a grupsd’interessos, plantejaven ja una reforma del sistemarepresentatiu.

La quarta inflexió està relacionada amb aquest ordrede transformacions. La reforma iniciada per la políticadels moviments socials ha estat una reforma parcial, si bé la via de canvi oberta constitueix una alternativa viable per aprofundir la democratització de la demo-cràcia liberal. Des dels anys 80, la política dels movi-ments socials s’ha anat transformant per la inclusióimparable de nous pluralismes, les conseqüències delsquals afecten l’equilibri governamental de les democrà-cies liberals.


81

3.3 el concepte de participació

A l’entorn del concepte de participació social podendestacar-se una sèrie de trets bàsics que serveixen percaracteritzar-lo en essència:

Constitueix un valor en si mateixI, com a tal, ha de ser contemplat des d’una perspecti-va no només formal o jurídica, sinó també des d’unaperspectiva cultural. La participació és objectiu substan-cial de l’educació cívica de la ciutadania i criteri fona-mental de la construcció de la cultura democràtica.

És un mitjà, no un fi en si mateixSi bé és un valor, a la vegada la participació és un mitjàque permet de prendre part i intervenir en la vida socialde la comunitat, és una eina al servei de la ciutadania quees porta a la pràctica concreta i que no roman nomésen el pla ideològic o en el discurs.

És un dret fonamentalCom s’ha esmentat anteriorment, la participació és undret fonamental reconegut per les constitucions de-mocràtiques, el qual necessita desenvolupaments nor-matius i polítics que apostin amb decisió perquè siguiefectiu.

És una condició per a la transformació socialLa participació respon a les necessitats i interessos


82

col·lectius, posa en marxa solucions a problemes con-crets i exerceix la pressió necessària sobre els poderspúblics per obtenir-ne les respostes adequades.

És una responsabilitat ciutadana que suposa compromísParticipar significa que els ciutadans i ciutadanes es com-prometen solidàriament amb el conjunt de la societat is’impliquen en la presa de decisions, en el desenvolu-pament col·lectiu i en un futur i un destí compartits.

És una dimensió positiva de la llibertatL’exercici de la participació és una clara expressió deles llibertats públiques característiques d’un estat de-mocràtic i suposa una forma efectiva de descentralitza-ció del poder.

És una forma de legitimar la democràciaMitjançant la participació efectiva de la ciutadania enla vida pública es referenda el sistema polític l’essènciadel qual és la sobirania popular: la democràcia.

Si tornem als textos declaratius que reconeixen eldret de participació podem veure que fan referència ados tipus de participació:

Participació indirectaGeneralitzant, es podria dir que la participació indirec-ta suposa la cessió de quotes de poder per part de la ciu-tadania als representants electes per facilitar, així, la gestió i la transformació social.


83

Participació directaLa participació directa és la capacitat que té la ciutada-nia de gestionar les quotes de poder que li corresponenen els diferents contextos socials, ja sigui per mantenir-los o per transformar-los. Sens dubte, la participaciódirecta es pot dur a terme amb intervencions directeso amb intervencions indirectes a través dels represen-tants elegits democràticament.

Aquestes dues formes de participació, la indirecta ola directa, poden trobar-se simultàniament en una socie-tat democràtica. Ambdues tenen relació directa amb elpoder, un poder que té el protagonisme i la capacitatd’incidir en la transformació de la vida social de la comu-nitat i en la definició i la gestió de plans de desenvolu-pament de la realitat social, econòmica i cultural. Entot cas, l’estat de la participació ciutadana és un clar in-dicador de la salut democràtica d’una societat.

3.4 anàlisi de la situació actual: respostes

Un dels temes recurrents en aquest començament desegle és el dels problemes que afligeixen la democràciaen totes les societats, tant en les més desenvolupades ique atresoren una llarga tradició de govern democràtic,com en les que estan en vies de desenvolupament o enles que acaben d‘experimentar processos de transició.


84

En tots els casos s’estén la sensació que el sistemademocràtic, tal com avui l’entenem, no és capaç de satis-fer les necessitats i les demandes d’unes societats cadavegada més complexes. Les institucions polítiques esmostren incapaces de solucionar els problemes col·lec-tius i de respondre eficaçment a uns ciutadans que cadavegada se senten més allunyats dels governants. Elscanals convencionals de participació fan paleses evi-dents limitacions a l’hora de transmetre les demandesi els interessos dels ciutadans i dels diferents grupssocials a què pertanyen. A més a més, amplis sectors dela població veuen el funcionament del sistema políticcada vegada més determinat pels interessos i les estratè-gies de les grans corporacions econòmiques, les elitsfinanceres i les institucions internacionals al servei delcapitalisme global.

Tots aquests problemes són els que hi ha a la base del’àmplia preocupació per la qualitat de la vida democrà-tica. Les democràcies contemporànies sembla que estanperdent l’impuls cívic necessari per poder ser un siste-ma polític dinàmic, que pugui enfrontar-se als continuscanvis socioeconòmics de les societats avançades, mitjançant la participació dels ciutadans en l’esferapública. Les democràcies avui, segons aquest diagnòs-tic, correrien el risc de convertir-se en un conjunt demecanismes i regles formals de presa de decisions quenomés aconseguirien atraure l’atenció dels ciutadans


85

mitjançant la repetició de rituals participatius senseinterès ni eficàcia. Un dels signes més evidents d’aques-ta situació és la distància cada vegada major que separaels ciutadans de les institucions polítiques democràti-ques i dels seus responsables.

No és només que l’activitat política institucional nointeressi o interessi poc, sinó que es considera una cosamolt allunyada dels interessos, les necessitats o els problemes dels ciutadans. No es tracta simplement d’una reacció d’insatisfacció davant els resultats con-crets d’unes determinades polítiques governamentals,ni tampoc no es dubta de la “bondat” de la democràciadavant altres fórmules polítiques. És una actitud mésgeneral i difícil de definir que es pot expressar amb el ter-me desafecció política. Podríem definir-la com un con-junt d’actituds bàsiques envers el sistema polític que vandes del desinterès, la disconformitat i el cinisme, fins a la desconfiança, el distanciament, la separació, l’allu-nyament, la impotència, la frustració, el rebuig, l’hosti-litat i l’alienació.

Sense aturar-nos ara en discussions més o menys espe-cialitzades sobre la naturalesa de la desafecció política,el seu contingut o els seus determinants explicatius, el fet que ens interessa remarcar és que en les últimesdècades s’observa un increment dels símptomes dedesencantament i desconfiança dels ciutadans respec-te al sistema polític i als representants democràticament


86

elegits. Aquest no és el lloc adequat per dur a terme unaanàlisi empírica de les actituds polítiques predominants,però sí que es pot esmentar que la majoria de les recer-ques en matèria d’opinió pública i dels estudis de com-portament polític en les societats avançades coincideixa assenyalar una sèrie de fenòmens i de canvis de valorsque, d’una manera o altra, apunten cap a un incrementsignificatiu de la desafecció política dels ciutadans:

• Descens de la confiança política dels ciutadans en lesinstitucions públiques i en els polítics.

• Increment dels nivells d’alienació política o cinisme.

• Davallada dels sentiments d’identificació amb els par-tits polítics establerts.

• Generalització dels sentiments de manca de poder id’influència dels ciutadans sobre les decisions polítiques.

• Reducció de l’interès polític i increment dels nivellsd’apatia política.

• Augment del suport popular a l’acció política directa.

• Canvis bruscos en els comportaments electorals i aug-ment de la volatilitat electoral, els quals tendeixen adesestabilitzar els sistemes establerts de partits.

• Minva del grau d’implicació col·lectiva en organitza-cions de caràcter polític.


87

Ara bé, cal anar en compte a l’hora d’analitzar aquestconjunt d’indicadors i no extreure’n conclusions mas-sa catastrofistes que després no es corroborin amb el pasdel temps, cosa que, de fet, està passant des de finals delsanys 60 i començaments dels 70 amb el discurs sobre lacrisi de la democràcia esmentat abans. Sens dubte, lapreocupació pels problemes de funcionament del siste-ma democràtic no és pas nova.

Ara com ara, a principis del segle XXI, l’escenari deles societats occidentals és força complex i bàsicamentambivalent. A més de l’apatia i el desinterès que ama-ren totes les relacions que els ciutadans tenen amb elsistema polític i del deteriorament del clima de con-fiança, tampoc no es pot obviar l’existència d’unatendència de dinamisme participatiu que està transfor-mant l’ordre institucional de les democràcies. El resul-tat és la dificultat d’establir tendències clares d’evolu-ció en un futur pròxim. Les evidències empíriques sovintsón contradictòries entre si i, per tant, les explicacionsque es donen són també múltiples i, de vegades, difícilsde conciliar.

Evidències empíriques significatives palesen que elsuport a la comunitat política i, sobretot, als principis delrègim democràtic és elevat a les societats occidentals. En canvi, el suport i la confiança en les institucions públi-ques clàssiques (partits, parlaments, governs, etc.) sem-bla que va de baixa. Podem dir el mateix de la confiança


88

en els polítics, si bé en aquest cas, al contrari del quepodríem esperar, les tendències d’evolució no són tanexplícites. En resum, la crítica a institucions clau de lademocràcia com els partits o els parlaments, fruit de lacreixent insatisfacció de com funcionen, coexisteix ambun increment de l’acceptació dels valors democràtics.

L’erosió del suport a institucions centrals del siste-ma democràtic pot acabar amb la fallida de la fe de-mocràtica de la ciutadania, però també pot fer que aug-menti el nombre dels ciutadans que diríem crítics. És a dir, ciutadans insatisfets, però que defensen claramentla democràcia, que no es resignen als baixos rendimentsinstitucionals i que, per tant, volen reformar els canalsexistents. Aquest ciutadans més crítics serien els gransimpulsors no només de les reformes institucionals permillorar el sistema representatiu, sinó també de l’aug-ment de les oportunitats de participació dels ciutadansa través d’altres canals d’expressió de demandes i neces-sitats. La insatisfacció política d’aquests sectors socialssembla anar més enllà de reformes en els procedimentsi apunta cap a una democràcia més participativa.

L’optimisme que s’entreveu en una anàlisi de la situa-ció de les democràcies avançades en aquests termes, deben segur que es pot criticar, així com el fet que no tin-gui en compte el caràcter majoritari del desinterès i l’apatia respecte a tot el que tingui a veure amb el bonfuncionament dels afers públics. No obstant això, a


89

parer nostre, proporciona una explicació bastant cohe-rent d’aquesta peculiar combinació d’actituds crítiques,entre l’adhesió majoritària als valors democràtics i l’a-parició de sectors socials proclius a la mobilitzaciócol·lectiva, que s’observa en determinats espais de lesnostres societats actuals. La insatisfacció amb la situa-ció actual sembla que hauria de fer anar cap a unademocràcia més participativa, cap a unes noves pautesde participació que, d’una manera o altra, superessinl’esquema representatiu clàssic i incrementessin la participació cívica en la presa de decisions i en l’elabo-ració de polítiques. És evident el desafiament al quals’enfronten les anquilosades i rituals democràcies ac-tuals. Tenen la necessitat d’adaptar-se a l’estil nou defer política i al tipus nou d’actor públic, el ciutadà refle-xiu, que va traient el cap entre determinats grups i sectors socials.

El ciutadà reflexiu decideix de ser actiu (o reactiu) enl’espai públic, però ho és d’una manera diferent de ladel prototipus tradicional de ciutadà ideològicamentcompromès, el qual tenia l’àmbit preferent d’expres-sió en l’esfera de la política institucional. El ciutadàreflexiu no participa de manera constant i uniforme,sinó que ho fa en funció dels temes concrets que es vantractant. Ara és un ciutadà actiu, ara és simplement unespectador atent de l’esfera pública, la qual cosa no


90

implica una participació merament instrumental, arrand’interessos privats.

Diversos estudis i publicacions que han abordat laproblemàtica actual de la desafecció política i de lesnoves formes de fer política que es canalitzen per viesde participació diferent a les tradicionals, coincideixenen les explicacions sobre el que està passant. Entre elcomplex conjunt de causes que contribueixen a la bai-xa participació social, n’hi ha algunes que estan rela-cionades amb el següent:

• Els valors i les actituds socials dominants, com l’indi-vidualisme i la competitivitat, que no afavoreixen gensla participació, la vivència comunitària i la motivació pera l’organització col·lectiva.

• El pes de la història recent. Tot i que hagin transcorre-gut més de trenta anys des de la transició a la democrà-cia, encara condiciona la mentalitat de la població ambrelació a la participació.

• La manca d’una “cultura de la participació” que esti-muli socialment la població a ser activa en el desenvo-lupament de la comunitat.

• El dèficit educatiu “en” i “per a” la participació, fins itot en les generacions més joves.


91

• El desprestigi i la manca de confiança de bona part dela població en l’activitat política i els seus actors, i la cri-si que, en conseqüència, pateixen els partits, fruit de latendència del poder a concentrar-se i ser acaparat.

• La debilitat del moviment associatiu i els factors internsque condicionen la participació en les associacions.

• La baixa incidència d’altres formes de participaciósocial que no aconsegueixen motivar suficientment lapoblació.

• L’existència d’un marc legal general preconstitucio-nal (la Llei d’associacions de 1964).

3.5 camins a seguir: l’educació en la democràcia

La democràcia no és una cosa natural, espontània o lògi-ca: no podem donar-la per descomptada si no volemcórrer el risc de perdre-la. La democràcia és el produc-te de la intel·ligència i de la voluntat en la història. És una herència, fruit d’una llarga experiència i del tre-ball de les societats sobre elles mateixes. Cada genera-ció, d’algun manera, ha de recórrer el camí fet pels pre-decessors per tal que la democràcia es pugui convertiren una segona naturalesa, i cada individu ha de trobarla legitimitat i la raonabilitat de la democràcia a través


92

de l’educació. La transmissió de la tradició democràti-ca, del llegat, no s’improvisa. El tipus de persona que de-mana el sistema democràtic no surt del no-res: s’educa.

La democràcia és el sistema polític que menys potdesentendre’s de l’educació dels individus, ja que neces-sita que aquests actuïn com a ciutadans, com a subjec-tes responsables, interessats noblement en el funciona-ment de la cosa pública. En democràcia no n’hi ha prouamb institucions democràtiques –que ja és alguna cosa–.La democràcia necessita el suport de ciutadans que esfacin seus els valors de la democràcia. Cal la virtut polí-tica reivindicada en diversos moments de la història delpensament. No hi ha només una manera d’educar enla política. En el treball Participació ciutadana, que aquíresumim, hi hem revisat cinc visions o paradigmes d’e-ducació política. En el paràgraf següent, hi presentemúnicament el model que pensem que és el més vàlid pera una educació per a la democràcia. És el model que ano-menem educació per a la participació política.

D’acord amb la tradició clàssica, l’ésser humà éshumà en tant que és membre de la ciutat, en tant queés “polític”. L’objectiu seria reproduir la genuïna expe-riència política, democràtica, de la il·lustració políticaatenenca. Així, s’integraria una dimensió antropològi-ca essencial que configura la condició humana: noméses perfila un individu quan actua en l’esfera pública,política. Sens dubte, per posar en marxa una educació


93

política d’aquest tipus, cal una anàlisi de quines són lesmediacions existents (tradicionals i noves) de l’educa-ció política, i quines són les veritables demandes.

Tradicionalment, els partits polítics eren els respon-sables de l’educació política de la ciutadania. Ara comara, la funció educativa que abans acomplien els par-tits, la realitzen àmbits com els nous moviments socialso associatius, les escoles de formació sociopolítica, laparticipació en els voluntariats, etc. Així mateix, cal queel sistema escolar no universitari l’assumeixi com undesafiament de l’educació per al segle XXI, i és urgenti necessària la creació d’espais de caire universitari i ins-titucional des dels quals es puguin pensar les finalitatseducatives de la política.

3.6 educar en els valors de la democràcia

El suport actiu dels ciutadans, necessari per a la conso-lidació, aprofundiment i pervivència de la democràcia,no s’esdevé si no han interioritzat els valors que es tra-dueixen en drets, de vegades expressats legalment. Si elsdrets humans i les seves concrecions jurídiques apuntena salvaguardar la pau, la llibertat, la igualtat i la justícia,que possibiliten la vida digna que escau a tot ésser humà,aquests drets seran els valors que la ciutadania compro-mesa amb la democràcia s’ha de fer seus. Educar en els


94

valors de la democràcia és educar en la cultura dels dretshumans i inclou educar en les actituds psicològiques imorals que corresponen als valors que els drets humansconsagren.

Molts pensadors contemporanis, especialment de lestradicions liberal, comunitarista i republicana, coinci-deixen a assenyalar una sèrie de valors que han decorrespondre a una moral democràtica que constituei-xi el perfil operatiu de la moralitat política dels indivi-dus. Sovint s’hi refereixen amb el terme virtut, concre-tament en diuen virtuts cíviques. L’apel·lació a les virtutstindria relació amb la necessitat contemporània de rege-neració moral de la democràcia.

Si, com afirmava José Luis López Aranguren, hemd’entendre la democràcia més com a ethos que com arègim polític, aleshores convindria reforçar les virtutscíviques inherents a la vida social. Sobretot es tracta devirtuts com el respecte als altres, al que és diferent, a lescreences divergents; del respecte a les regles del jocdemocràtic i als valors que en deriven: la prudència, la raonabilitat, la civilitat, la tolerància, la llibertat i laigualtat, la justícia, la solidaritat, la responsabilitat, la professionalitat, el patriotisme...

L’apel·lació a la virtut cívica pressuposa que la salutdemocràtica no depèn només de l’estructura legal de lesinstitucions polítiques sinó que és també una qüestióque té relació amb el que la gent escull dins d’aquesta


95

estructura, amb les opcions personals de la vida diària.Es tracta, doncs, d’aconseguir una combinació entreregles justes i virtuts que permeti d’enfortir el compo-nent cooperatiu i participatiu dels ciutadans, perquè lademocràcia no és solament un sistema organitzatiu sinótambé una forma de vida, un ethos, i, com a tal, se sostégràcies a la identificació activa dels ciutadans amb elsseus valors inherents.

Ara com ara, és absolutament pertinent que ens pre-guntem quin seria el tipus d’educació cívica que podriaportar a la virtut cívica. La defensa d’una educació pre-paratòria de la ciutadania que garanteixi la transmissiód’informació cívica, l’entrenament de competènciesindispensables i l’explicitació de les justificacions nor-matives que fonamenten el nostre disseny institucionaldemocràtic ens semblen la millor resposta. L’educaciócívica ha de transmetre també les virtuts i els valors que facin que els membres de les noves generacions no solament es converteixin en ciutadans, sinó en bons ciutadans. Si bé, aquesta resposta orienta adequada-ment el problema de la participació ciutadana, no elresol, perquè liberals, comunitaristes i republicanistesno es posen d’acord sobre el que és o ha de ser un bonciutadà


96

3.7 l’ethos democràtic

Si parlem de virtuts, millor que ho fem en singular i ensreferim a la virtut en tant que alçada moral de qui haaconseguit assolir certa cota d’humanitat. La virtut, entant que desplegament de l’excel·lència pròpia, impli-ca la interiorització dels valors de la solidaritat i de lavida digna. També comporta la plasmació en la vida prò-pia d’aquells valors que poden traduir-se en actituds.Això dóna peu al que es pot anomenar una caracterolo-gia de valor ètic: trets del caràcter són consonants ambel que ha de ser un ethos democràtic. Convé que ens atu-rem en alguns d’aquests valors actitudinals, atès que faci-liten respostes a la pregunta que orienta aquest estudisobre els valors a la Catalunya del segle XXI en l’àmbitconcret de la participació social i política dels ciutadans.

ResponsabilitatDes del punt de vista d’una moral democràtica, no seràmai prou l’èmfasi que es posi en la responsabilitat coma valor moral. Com a actitud, la responsabilitat suposafer-se càrrec de la realitat i de les conseqüències que lesnostres accions hi provoquen. Aquí trobem el nucli delcompromís lúcid i actiu que ha de comportar una pra-xi política èticament orientada.


97

TolerànciaEn l’horitzó cultural i polític de la nostra societat apa-reix de nou la tolerància com un repte. Els fenòmensde xenofòbia i racisme constitueixen símptomes preo-cupants, reaccions d’exclusió de l’altre, del diferent.Aquests fenòmens ja són un test principal per a les nos-tres societats democràtiques, la prova en què han d’acre-ditar el nivell de qualitat ètica. A més a més, una vida polí-tica molt crispada ens aboca amb massa freqüència allímit de la intolerància, a un pas de tractar l’adversaricom a enemic, el crític com a heretge i molts dels nos-tres conciutadans com a individus desproveïts de drets.I enfront dels perills de la intolerància, tot és massa pocper recordar-nos que la vitalitat i la qualitat ètica de lanostra democràcia depenen, en bona mesura, del fetque fem prevaler de manera efectiva la tolerància, valorindispensable per a la convivència humanitzant, civilit-zada, que és la que es vol en societats com les nostres:obertes, complexes, plurals i sotmeses a imparables pro-cessos de mestissatge. En quin sentit cal entendre avuiaquesta tolerància, necessària èticament i política?

El valor de la tolerància que hem d’enfortir, cal refer-mar-lo en la nostra actualitat en positiu, és a dir, com atolerància receptiva o dialògica, exercida des del respec-te radical a l’altre fruit del reconeixement recíproc. Cal abandonar, doncs, la tolerància negativa que provéde la indiferència, concepció estreta de tolerància que


98

predomina en la modernitat arran de la puixança del’individualisme. La tolerància no indiferent implicauna obertura a l’alteritat que potencia la capacitat dediàleg, posa com a punt de partida la consideració del’altre com a interlocutor vàlid i mobilitza davant les dis-criminacions que impedeixen o bloquegen el diàlegreal. Aquesta tolerància ens obliga a aixecar la miradamés enllà de la particularitat pròpia i, en tornar-hi, arelativitzar amb esperit autocrític la condició pròpia i aabandonar tot etnocentrisme. És la tolerància d’escol-tar i rebre. Així ens trobem en condicions d’atendre l’altre, d’acollir el que aporti i de situar-nos, des de lamediació del que és diferent, en la perspectiva del queés universalitzable, del que és assumible per tots perquèens enriqueix a tots. Per aquest camí es podrà avançarcap a la ciutadania compartida, extensible al subjecteamb capacitat de participació política, al subjecte queté alguna cosa per aportar des de la seva diferència i queno és mai passiu enfront de tot allò que fa perillar lesbases de la democràcia.

RaonabilitatPot sorprendre que es parli de raonabilitat com a valormoral, però la dimensió moral no és una cosa afegida ala raó, sinó que n’és essencial. La racionalitat, l’exerci-ci de la qual requereix mediació lingüística, és consti-tutivament comunicativa o dialògica. D’aquí que l’acció


99

comunicativa en què s’exerceix la racionalitat impliquisempre un mínim de normativitat bàsica de caràctermoral: el respecte mutu que es deuen els interlocutorsdisposats a entendre’s. La raonabilitat com a valor rauen l’exercici prudencial de la raó en tant que formahumanitzant de desplegar la racionalitat dialògica desde l’autonomia pròpia. L’èmfasi en la raonabilitatremarca la responsabilitat de la raó.

Si volem respondre a aquesta exigència, cal educar enla crítica i per a l’argumentació i l’exposició raonada, enel diàleg i per al diàleg; cal capacitar per dissentir i peraconseguir acords, així com ensenyar a ser respectuósamb els antagonistes a pesar de les discrepàncies.

Coratge cívicEl coratge cívic, com a valor moral correlatiu a l’esperitcrític, és imprescindible per a una autèntica convivènciademocràtica. El coratge cívic, el sentit de fortalesa delqual recorda el del llatí virtus, es concreta en les actitudsque permeten d’afrontar els riscos de la solidaritat i del’exercici de la llibertat responsable i que permeten desuperar les temptacions conformistes i les lleialtatsimposades. El coratge cívic comporta ser fidel a les con-viccions pròpies i impedeix que s’ablaneixi la capacitatde crítica i d’autocrítica. Així mateix, permet de mou-re’s en el terreny de la “lògica de la participació” i, desde l’autonomia, impulsa una participació activa en el


100

lloc o l’àmbit on un es troba (organitzacions, partits,moviments socials, debats, etc.).

CoherènciaLa coherència implica la consonància entre idees iaccions, entre el que pensem o diem i el que fem, tenintcom a referència valors positius. El primer que ha desuposar la coherència és la veracitat, la intenció efecti-va de dir la veritat. Un cop se suposa la veracitat, lacoherència és el valor moral que activa la capacitat d’as-sumir sense vergonya el que es diu perquè es comptaamb el suport del que es fa. En aquest sentit, així comcal exigir veracitat en el que es diu, també el que es fa,cal analitzar-ho d’acord amb referències que serveixinper afirmar que es tracta, moralment, d’una bona mane-ra de fer. Aquestes referències, vindran donades pelsvalors morals de la constel·lació en què s’inscriu lacoherència.

AusteritatL’austeritat és un valor ecopolític fonamental per a qui es pren molt seriosament les desigualtats humanesabismals que hi ha al món i els riscos ecològics que posenen perill la supervivència del nostre planeta. El fet deremarcar l’austeritat no significa haver de mitificar lapobresa ni haver d’animar a una mena d’ascetismepurità. El que cal és reforçar les actituds que poden


101

fonamentar una nova –i necessària– manera de viure,gràcies a la qual el fet de viure bé es pugui compaginarcongruentment amb la solidaritat i la justícia, tot bande-jant el consumisme irracional, l’ostentació insultant iel malbaratament de recursos.

Que el valor de l’austeritat sigui assumit majoritària-ment per la ciutadania serà una necessitat imperiosaquan sigui flagrant la urgència d’introduir pautes méssensates en les formes de vida dels països desenvolupats,les quals no són pas universalitzables, i sigui inexcusa-ble transformar substancialment el capitalisme de con-sum, un sistema hipertròfic que xoca amb exigènciesirrenunciables de justícia i supervivència. La viabilitatd’un desenvolupament sostenible requereix en si ma-teix una elevada dosi de consens democràtic a partird’actituds d’austeritat.

DisponibilitatÉs el valor que subratlla la capacitat per assumir compro-misos i no defugir-los per allò de no voler-se complicarla vida. La disponibilitat, en tant que valor moral, pro-vé de la convergència de la voluntat de compartir i dela voluntat de servei, les quals, quan conflueixen en elsubjecte autònom, constitueixen el moll de l’os de lagenerositat.

Les actituds, l’estil i la praxi del valor de la disponi-bilitat impliquen ser conscient de la condició pròpia en


102

un sentit moral. Parlem de consciència en tant que con-dició humana pròpia de qui es fa a si mateix a la voradels altres; parlem de consciència en tant que l’assump-ció crítica de les possibilitats i dels límits de la condicióhumana. Parlem d’aquell estat lúcid de consciència queté clar que en la trajectòria existencial de cadascú no ser-veix de res viure amb l’obsessió egoista d’acumular-hotot, fins i tot el temps, perquè sap que en el que és essen-cial tots estem igualment desposseïts.

ParticipacióLa democràcia avançada només és possible si cada ciu-tadà, en tant que subjecte autònom, exerceix conse-qüentment la seva ciutadania. D’aquí que la participacióen sigui un valor indispensable. La democràcia avança-da comporta no només el dret i el deure de participaren la vida política i social, sinó de fer-ho de la maneraque es consideri més necessària, convenient i adequa-da a les possibilitats de cadascú. Les actituds participa-tives poden fer superar l’“infantilisme polític” dels quiesperen que tot els vingui decidit “des de dalt” i ajudara acarar el conformisme dels qui pensen que ja paguenexperts i professionals perquè s’ocupin dels aferspúblics. No es pretén pas que la condició de ciutadàabsorbeixi les altres dimensions humanes, sinó que elfet de reafirmar el valor de la participació en la vida per-sonal ens permeti de percebre en nosaltres mateixos


103

que assumir moralment la ciutadania política és clau peral desplegament humanitzant de l’individu.

EsperançaEl valor de l’esperança té les arrels en l’experiència desentit de la humanitat, tant pel que fa a l’existència per-sonal com pel que fa a la convivència social. Des d’aquestsentit viscut, l’autoconfiança i la fe -en especial, la fe enels altres i extensible als projectes compartits- esdevenennecessàries per a un desplegament humanitzant tant dela nostra individualitat com de la nostra sociabilitat.L’esperança permet d’articular l’afany autorealitzatiui els esforços emancipadors, dos fils amb els quals l’es-perança teixeix allò que és significatiu de l’existènciahumana. L’esperança, que implica actitud d’anticipa-ció, desborda en certa manera la realitat i fa que maldemper aproximar la nostra facticitat als ideals que sobresur-ten de la realitat.

L’esperança lluita contra l’angoixa que provoca lamanca de sentit, però no per acabar amb la incertesa,sinó per insuflar confiança enfront d’allò incert. Con-fiança mediatitzada, és clar, pel saber d’una raó íntegra-ment humana i conscient de la seva autonomia i dels seuslímits, i, per això mateix, doncs, sense garanties defini-tives ni certeses totals, les quals la raó no pot atènyer. Enaquest sentit, l’esperança sempre és l’esperança en elrisc. D’aquí la paradoxa de l’esperança i que convingui


104

no confondre-la ni amb la mera expectació passiva, niamb el violentament de la realitat a la recerca d’algunacosa absolutament impossible. Atès que l’objectiu és unmón digne per a l’home, caldrà que, les vegades que con-vingui, apostem per allò encara possible –tot i improba-ble– i vencem la desesperança. Contrària a la sacralitza-ció del present, que justifica tot el patiment pel qual s’hiha arribat, i contraposada a la idolatria del futur, quereclama el sacrifici de les vides de persones concretes,l’esperança assoleix la més alta condició com a valormoral en els individus solidaris convençuts que, com diuel proverbi hebreu, tot i que no serem nosaltres els queacabarem la tasca, no tenim dret a abandonar-la.

3.8 l’aptitud per a la ciutadania democràtica

Tots aquests valors configurem l’ethos democràtic quanes concreten en actituds personals i, en el seu conjunt,dibuixen el que hauria de ser una individualitat plausi-ble per a la ciutadania democràtica. Així, la constel·lacióde valors esmentats mostra el perfil d’un ciutadà lliurei responsable, solidari i tolerant, honest i disposat al compromís, participatiu i esperançat. No pretén ser eldisseny d’un superman, sinó el perfil de persones que, des de l’autoconsciència, tinguin la capacitat d’actuard’acord amd una moral democràtica autònoma i de


105

desplegar, en la dimensió sociopolítica de l’existència,la “virtut cívica” que ha de ser una part essencial deldesenvolupament de la humanitat de cadascú.

Si aquest perfil de “virtut cívica” correspon a un indi-vidu a hores d’ara capaç d’afrontar, des de la participa-ció política, els riscos i els abusos de la tecnocràcia, capaçde defugir la irracionalitat del consumisme compulsiui de no tancar-se en la càpsula de la vida privada, es fapalès que el model de “bon ciutadà” que perfila no téres a veure amb personalitats conformistes o indiferents.

D’altra banda, tampoc no és un model que, per ide-alista, quedi absolutament al marge de la realitat. Aixícom hi ha un ideal de democràcia que, en correlacióamb la realitat política, és l’horitzó utòpic albirat perser punt de referència, instància crítica i idea regulado-ra per a la pràctica efectiva de la democràcia -l’ideal sor-geix de la realitat i per a la realitat i apunta sempre mésenllà-, doncs, anàlogament, es pot dir una mica elmateix respecte als individus: parlem en aquest cas demodel de ciutadania. Aquest model és, doncs, la carautopicoindividual de l’ideal utopicosocial de la de-mocràcia. Aquesta afirmació, tanmateix, convé matisar-la: per a l’aproximació que propugna l’ideal democrà-tic, és necessari -tot i no suficient- que hi hagi individusque progressivament encarnin en la seva vida l’ex-cel·lència de ciutadania que anomenem “virtut cívica”,


106

virtut amb dimensió política a hores d’ara exigible perraons, fins i tot, de supervivència.

L’ideal de democràcia i el model de ciutadania con-vergeixen en la noció de democràcia participativa. Entant que via per a la radicalització de la democràcia a par-tir d’un reformisme conseqüent, la democràcia parti-cipativa supera la democràcia merament espectadorade l’actualitat, la qual aliena políticament els individusi els discapacita moralment com a ciutadans. En aques-ta sentit, es revela com un imperatiu moral el fet d’eli-minar l’escissió entre ciutadania discapacitada i políti-ca burocratitzada i de superar, així, l’antagonisme entreciutadans reduïts a consumidors i polítics convertits enmers gestors. La democràcia necessita alliberar-se deconcepcions i pràctiques instrumentalistes i pragmàti-ques de la política, que han fet que perdi el nord ambrelació als seus objectius, per tal d’anar cap a noves formes d’acció política. Aquesta nova política podriapromoure una ciutadania sanament repolititzada, cons-cient de si mateixa, dels seus drets i de les seves obli-gacions. Tot plegat, sens dubte, palesa que cal una edu-cació que fomenti l’exercici d’una veritable ciutadaniademocràtica.


107

4.1 anàlisi i definició de qualitat humana

El volum Qualitat humana ens convida a pensar la qua-litat humana com un valor destacat que caldrà cultivaren la societat catalana actual i del futur. Aquest treballs’endinsa en l’anàlisi de la qualitat humana amb duesintencions fonamentals. D’una banda, amb la voluntatde conèixer com la societat catalana actual entén i defi-neix la qualitat humana. De l’altra, amb la intenció deformular una aposta pròpia per a una definició de qua-litat humana que ens permeti, en treballs posteriors, d’i-dear com treballar-la, com cultivar-la en el nostremoment i context actuals.

Abans d’abordar aquests objectius fonamentals, l’estudi fa un repàs històric del concepte qualitat huma-na, tot destacant que ens trobem davant un concepte

109

Qualitat humanaJordi ColletMarta Fernández

pràcticament sense història. Malgrat que en el marc d’a-quest Observatori dels Valors la qualitat humana s‘hagiconsiderat com un valor fonamental, val a destacar que,dita d’aquesta manera, el concepte qualitat humana noté una tradició de pensament consolidada darrere seu.

No obstant això, i malgrat el vacuum històric que sembla afectar aquest concepte, cal destacar algunes“afinitats electives” entre el concepte qualitat humanai altres conceptes de la tradició del pensament occiden-tal que compten amb una història de segles, fins i totmil·lennis. Parlem, per exemple, de les afinitats entreel concepte qualitat humana i els conceptes virtut (are-té) a la Grècia clàssica, del bon cristià o home nou del’Edat Mitjana, o, entrant ja en l’època moderna, del’imperatiu categòric kantià.

Després del breu repàs dels antecedents històrics,l’estudi se centra plenament a esbrinar quin conceptede qualitat humana és present a la societat catalana d’a-vui. Aquest interès per la definició compartida de qua-litat humana es deriva de l’observació que, si bé no hiha una definició clara i una tradició consolidada al vol-tant del concepte qualitat humana, quan es parla ambels catalans i les catalanes de qualitat humana, aquestsno pregunten pas a què ens estem referint. Sembla quehi hagi una definició implícita de qualitat humana, unconcepte que compartim. I és precisament aquest con-cepte implícit el que aquest treball intenta fer emergir


110

a la superfície. Per tal d’assolir aquest objectiu, s’ha rea-litzat una petita recerca empírica que ha cobert dues ves-sants. D’una banda, una recerca a Internet centrada aidentificar els contextos en els quals apareix el termequalitat humana. D’altra banda, la realització de tren-ta entrevistes semidirigides a persones d’edats i pro-cedències distintes, en què se’ls demanava que ensdiguessin què és, per a ells i elles, la qualitat humana.

Després d’identificar els punts compartits de les dife-rents definicions i aproximacions a la qualitat humanatrobades a les recerques empíriques, aquest treball lessistematitza, les reformula i les converteix en una pro-posta a l’hora de definir la qualitat humana.

Els elements compartits identificats a la recerca empí-rica són dos. El primer element és el fet que, implícita-ment i de forma majoritària, s’acostuma a situar el con-cepte de qualitat humana en l’espai entre la persona ila societat, al voltant del “primer nosaltres”, justamentun espai que actualment és el centre d’un intens debatamb importants implicacions socials. El segon elementés el fet que la qualitat humana sigui una expressió sem-pre vinculada a allò positiu, un concepte que sempreque s’expressa defineix aspectes favorables i bons de lapersona designada.

Vistos aquests elements comuns i abans de proposaruna definició pròpia, el treball qüestiona la necessitatde plantejar-se actualment i aquí la pregunta per la

Qualitat humana

111

qualitat humana. L’oportunitat d’obrir un debat al seuentorn es valora a partir de dues reflexions.

En primer lloc, les característiques i els valors quesocialment s’atribueixen a la qualitat humana són útilsper fer una valoració de la nostra societat. Així, tant eldebat sobre el concepte com sobre els valors que social-ment se li associen ens ofereixen una interessant opor-tunitat d’avaluar el nostre context social. En un país enel qual han canviat molt profundament les articulacionsentre les persones i la societat, poder avaluar aquestesarticulacions des dels valors i des de la perspectiva de laqualitat humana és un exercici analític interessant i fruc-tífer en molts aspectes.

En segon lloc, tenint en compte que la qualitat huma-na i els valors que socialment se li vinculen també podenser entesos com un ideal amb voluntat normativa, elsvalors sorgits d’aquest debat i dels seus resultats podenser útils com a guies en la tasca educativa i socialitzado-ra de futur.

La definició de qualitat humana proposada en aquestestudi és la següent: “entenem per qualitat humana unamanera d’ésser i d’estar en el món que ens vincula alsaltres, a nosaltres mateixos i a l’entorn físic, cultural i reli-giós a través del respecte, la integralitat i la coherència.”


112

4.2 àmbits de la qualitat humana i formes de vinculació

Per tal d’arribar a aquesta definició sistemàtica de qua-litat humana, el treball s’ha orientat envers tres àmbitson es fa palesa la qualitat humana de les persones: l’àm-bit del “primer nosaltres” (les relacions humanes mésproperes), l’àmbit del jo i l’àmbit de l’entorn (físic,social, cultural i religiós). Aquests àmbits estan relacio-nats, cadascun d’ells, amb un seguit de valors sense elsquals, en el marc d’aquest treball, no es pot entendrela qualitat humana. Examinem-los àmbit per àmbit.

El primer àmbit, el “primer nosaltres”, tracta delsvalors associats a les persones amb qualitat humana i la seva socialitat, és a dir, la seva relació amb els altres propers (entorn significatiu), el “primer nosaltres”.Aquest àmbit destaca especialment perquè, com ja hemesmentat, la majoria de definicions de qualitat huma-na trobades en el nostre context feien referència a valorsrelacionats amb els vincles socials. Així, aquest primeràmbit és el centre de la reflexió.

El segon àmbit, el jo, conté una anàlisi de l’articulacióentre els valors associats a les persones amb qualitathumana i la seva relació amb elles mateixes, el jo. Tot i que les definicions que hem trobat tant a Internet com al carrer no hi facin referència directa, aquest es

Qualitat humana

113

presenta com un àmbit imprescindible per comprendrei treballar la qualitat humana.

El tercer àmbit, l’entorn, respon a la qüestió sobrequins són els valors associats a les persones amb quali-tat humana pel que fa a la seva relació amb l’entornsocial, cultural i ambiental. Aquest darrer àmbit ha estatintroduït en la definició de qualitat humana, malgratque cap de les definicions trobades no hi faci referència.

A la definició que es proposa, a més dels tres àmbitsesmentats, hi apareixen també formes específiques devinculació. Les persones amb qualitat humana es “vin-culen” amb els altres, amb elles mateixes i amb el seuentorn a través de tres formes de vinculació: el respecte,la integralitat i la coherència. Aquestes formes de vincu-lació s’apliquen a tots els àmbits; és a dir, impliquen trac-tar els altres, un mateix i l’entorn des del respecte, la inte-gralitat i la coherència. Vegem-ho més detalladament.

El respecte envers un mateix, envers els altres que ensenvolten i envers l’entorn, físic, cultural i social és unacondició necessària per desenvolupar la qualitat huma-na. A més, i a partir d’aquest respecte, l’estudi destacaque cal desenvolupar altres valors que neixen d’una acti-tud respectuosa com són capacitat d’empatia, sensibili-tat envers els altres i l’entorn i voluntat de transcendir-se un mateix per ser present en els altres i per als altres.

La integralitat fa referència al fet que els valors del respecte, l’empatia, la sensibilitat envers els altres i


114

l’entorn, i la voluntat de transcendir-se han de ser pre-sents en la totalitat dels àmbits d’acció de la persona ambqualitat humana. No es pot ser sensible i empàtic en undeterminat àmbit o moment i ser fred i manipuladoren un altre. En aquests casos no podríem parlar de qua-litat humana. És a dir, qualitat humana no és sinònimde fer bones accions. Aquesta condició va més enllà d’unes actuacions puntuals o d’un moment donat deltemps i té en compte el conjunt d’accions, de pensa-ments i de relacions de l’individu en el dia a dia i al llargde la vida. Integralitat, també, perquè no és correcte“tractar bé” unes persones perquè les estimo més, peròoblidar les altres, o bé tenir cura de netejar la casa prò-pia però no preocupar-se si s’embruta “allò que no ésmeu”, ja sigui el carrer, el bosc o una plaça. D’algunamanera, actuar amb qualitat humana portaria a fer lescoses de tal manera que poguessin ser universalitzables:tant la manera com volem que es portin amb nosaltres,com amb aquells que estimem, com també amb allò queens és important.

La coherència, més enllà dels aspectes considerats,s’ha emprat per emfasitzar que el discurs, les pràctiques,els pensaments i les actuacions d’una persona han de sercoherents entre elles. Si bé és cert que no es pot parlard’una coincidència absoluta entre allò que hom diu iallò que hom fa, també ho és que la qualitat humanaaposta per aquesta línia de continuïtat.

Qualitat humana

115

Resumint, aquest treball postula que una personaamb qualitat humana té una manera de ser al món queconsisteix a tractar els altres com a fins i no com a mit-jans, amb capacitat d’empatia i de solidaritat envers ter-ceres persones i amb un gran respecte tant envers ellamateixa i els altres, com envers l’entorn en el qual viu,entenent aquest tant en la seva vessant més física (terri-tori, paisatge urbà i medi ambient), com en la part méssocial i cultural i en la part més transcendental, és a dir,universos simbòlics, religió.

4.3 la situació a catalunya

Després d’establir una definició de qualitat humana apartir de la qual es pot treballar, l’estudi es concentra aanalitzar la situació a la Catalunya d’avui amb relació ala qualitat humana. Es formulen preguntes com “Comestem avui a Catalunya de qualitat humana?”, o, en altresparaules, “Sota quines circumstàncies es desenvolupa itreballa avui a Catalunya la qualitat humana?”

En analitzar la situació de la Catalunya actual, cal des-tacar que, en els darrers 30 anys, s’ha fet una immersióaccelerada en la modernitat en àmbits d’afectació tancentrals com la religió, la família, l’educació o la immi-gració. Catalunya s’ha situat, en poc més de dues dè-cades, a nivells europeus en tot el que fa referència a


116

models de relacions socials. Quan, des de la perspecti-va actual, s’analitza la ràpida evolució del sistema de vidai de valors de la societat catalana, des dels anys 70 finsals anys 90, es constata que la societat catalana ha pas-sat de viure en el context social d’un règim feixista, for-malment catòlic, institucionalment familiarista, moral-ment conservador, generador d’emigració, receptord’ajudes al desenvolupament i econòmicament fràgil,a un context democràtic, no confessional, amb una crei-xent pluralitat de formes familiars, amb un major nom-bre de dones amb treball remunerat, receptor d’immi-gració, generador d’ajudes al desenvolupament ieconòmicament menys fràgil. En aquest marc de granscanvis, destaca, pel tema que aquí ens ocupa, el procésd’individualització, estretament vinculat al procés demodernització europeu dels darrers segles, que aCatalunya també s’ha viscut a una velocitat vertiginosa.

El procés d’invidualitzacióS’entén per procés d’individualització els canvis en les relacions entre individu i societat que porten a unacreixent “desincrustació” de les formes de vida de lasocietat industrial –classe, família, gènere, nació...–, un“alliberament” personal dels rols històricament mar-cats, sense que apareguin uns camins nous gaire clarsni gaire estables de “reincrustació” social. El procés d’individualització ha anat acompanyat, des del punt de

Qualitat humana

117

vista històric occidental, de l’emergència de l’individua-lisme, entès aquest tant en sentit descriptiu com tambéen normatiu.

El procés d’individualització ens porta a un contexten què cadascú ha de gestionar i intentar resoldre de for-ma individual les múltiples i complexes contradiccionsi desigualtats que es produeixen a la nostra societat(socials, econòmiques, identitàries, polítiques). De totesles contradiccions, de totes les diverses tensions que estàgenerant l’evolució cap a persones i contextos més indi-vidualitzats, una de les més difícils de resoldre i de les quegeneren més malestar és l’encaix entre persona i socie-tat (família, amics, associacions, grups, política, partici-pació). Cada vegada es troben uns individus més indivi-dualitzats. Els individus han d’afrontar més tensions iconflictes en les seves relacions amb els seus entornssocials, els quals, alhora que els són imprescindibles, elsfan “nosa” per a l’autonomia i la llibertat plenes.

I és precisament en un moment en què tothom viuen un context creixentment individualitzat i fragmen-tat que la importància de les relacions i dels vinclessocials esdevé central. Però aquesta socialitat no pot sermesurada en termes moderns (l‘ètica del militant:constància, presència permanent i relacions durado-res), ja que, si és valorada des d’aquests paràmetres, lasocialitat actual, sobretot la de les generacions més joves,només podria ser tractada d’egoista.


118

Quan es parla d’individualització s’està davant d‘unprocés amb dues cares. D’una banda, un procés que sos-cava les seguretats i les formes d’interrelació social tra-dicionals, mentre que, de l’altra, genera noves formesde compromís i d’articulació social. El concepte inten-ta definir un context en el qual els horitzons existen-cials i els models biogràfics de cadascú no només novénen donats socialment, sinó que han de ser construïtsi reconstruïts al llarg de la vida per cada persona ambels recursos que, desigualment, s’assignen en funció dela classe, del gènere, de l’ètnia o de l’edat. Així, doncs,en un context de creixent individualització, cadascú esconverteix en l’agent i en el responsable de la pròpiaidentitat, de la trajectòria pròpia, dels èxits o fracassospropis, i, alhora, ha de gestionar les diverses formes dereintegració als diferents vincles socials. Això genera,sovint, malestar. És possible acostar-se a aquest malestarpersonal al voltant del “primer nosaltres” a partir de lafórmula de Zygmunt Bauman: “allò que abans era con-siderat patològic, ara és necessari.” Al llarg de la història,el marc cognitiu, emocional i social –la cosmovisió–, queera transmès i sostingut per l’entorn del “primer nosal-tres”, acostumava a ser vàlid per a tota la vida. És a dir, queels aprenentatges i les identitats construïdes al llarg delprocés de socialització acostumaven a ser útils des de l’i-nici fins al final de la trajectòria vital de cadascú. És sobre-tot a partir del segle XX (des de les avantguardes fins al

Qualitat humana

119

postmodernisme) que les habilitats per “aprendre aaprendre”, conèixer nous marcs i “jugar” amb les iden-titats van començar a ser valorades com a altament posi-tives en les nostres societats. Així, per exemple, ser tren-cador amb la normalitat, saber alliberar-se dels hàbits imarcs apresos, reorganitzar experiències fragmentà-ries, un jo orientat a curt termini i amb voluntat d’aban-donar les experiències del passat són habilitats quenomés des del segle passat es valoren positivament.

En resum, es pot veure que alguns dels principals ele-ments negatius de les esmentades tensions i malestarstenen relació amb una vivència incòmoda de la sociali-tat actual, sobretot amb una vivència incòmoda del “pri-mer nosaltres”, de la persona amb les seves relacions sig-nificatives. D’aquest malestar, se’n poden destacar treselements rellevants.

El primer element és la sensació que les formes de“fer nosaltres” cada vegada són socialment més restrin-gides. O bé es comparteixen les intimitats, o bé ens agru-pem al voltant d’un esdeveniment, o bé construïm un“primer nosaltres” centrat a compartir emocions. Però,de fet, aquestes maneres de fer comunitat tenen sovintconseqüències paradoxals. Així, tot i que mai no havíemtingut tants mitjans i tant de temps per parlar amb elsaltres, tothom diu que patim d’incomunicació. Tot i queno havíem conegut mai tanta gent, ni havíem viatjat maitant, ni havíem organitzat mai tants comiats de solter,


120

casaments sonats, sortides, reunions, etc., sembla queel regust d’aquests esdeveniments és efímer. I, final-ment, tot i que mai no havíem tingut tanta descàrregaconstant d’adrenalina emocional via esport, televisió ijocs sembla que les emocions acaben sent més una expe-riència individualitzadora que no pas constructora d’un“primer nosaltres” satisfactori. Per tant, es pot dir queun dels malestars de la socialitat actual és la dificultatde construir formes comunitàries de “primers nosal-tres” que siguin plenes, satisfactòries, duradores i gene-radores de confiança.

En segon lloc, trobemunes relacions socials que cadavegada són més instrumentals. És a dir, que sobretot for-mo part de quelcom, sigui de la colla d’amics, de la pare-lla, de l’associació o del partit, en funció d’allò que enpuc treure: hi sóc perquè m’interessa, perquè en fruei-xo, perquè m’aporta alguna cosa. Però sembla clar que,quan les relacions socials són bàsicament instrumentalsacaben sent ambivalents, insegures, intranscendents(en el sentit literal de no transcendir la mateixa rela-ció) i difícils de mantenir.

Finalment, en tercer lloc, hi ha un malestar lligat alpluralisme normatiu actual. En un context en què lesinformacions, les propostes i les “obligacions” sobrequalsevol aspecte de les relacions significatives (pare-lla, sexualitat, amics, veïns, vot, família, entitat) són cadavegada més nombroses, desordenades, fragmentades

Qualitat humana

121

i especialitzades, és fàcil tenir la sensació que és difícilbastir un “primer nosaltres” amb una base sòlida i esta-ble i no estar qüestionant-lo contínuament.

Sembla clar que sense un mínim món compartit enl’àmbit del “nosaltres” en temes com ara qui ets tu, quisóc jo, què compartim, la mateixa decisió no qüestio-nada de compartir, és molt difícil construir un “primernosaltres” com a espai confiat, no ambivalent i no qües-tionat constantment. Segurament, es podrien trobaraltres malestars en la socialitat al voltant del “primernosaltres”, però aquests tres elements reflecteixen forçabé alguns dels aspectes de les relacions significativesamb els quals les persones de la nostra societat no estansatisfetes.

Així, doncs, no és gens estrany que, entre els valorsque socialment s’atribueixen a les persones amb quali-tat humana, molts siguin l’antítesi, el negatiu de lescaracterístiques d’unes relacions socials poc satisfactò-ries. Podríem dir que una persona molt humana és unapersona molt social. I això sembla que ressona de for-ma clara quan, socialment, es defineixen els valors queha de tenir algú amb qualitat humana. Semblaria, pertant, que una persona amb qualitat humana ha de sermolt social, entenent per social: relacional, creadora delligams i mediacions. Quan s’atribueix a algú una granqualitat humana, de fet, el que se li està atribuint és unacapacitat per construir, tenir i mantenir unes relacions


122

socials, circumscrites sobretot al “primer nosaltres”,especialment positives.

Si ens movem cap a l’àmbit del jo i el vinculem, comho hem fet amb l’àmbit del primer nosaltres, als pro-cessos d’individualització que avancen ràpidament,caldrà començar recordant i recordant-nos que la natu-ralesa humana és necessàriament social. Tot model dejo que s’enfronti a aquesta naturalesa social i transcen-dent és qüestionable, com el model de persona self-madei omnipotent, atès que mai no pot promoure els valorsnecessaris per donar a les persones l’oportunitat de seréssers amb una existència plena, feliç i de qualitat. Percontra, semblen desitjables perspectives que ens reme-tin a un model de jo amb valors que creiem molt méspropers al que socialment s’entendria per qualitathumana. Aquests valors són el respecte a un mateix i alsaltres, la confiança, la integritat personal i l’estima a unmateix i als altres.

S’entén per respecte a un mateix i als altres una for-ma de viure i de viure socialment que té en compte i enconsideració el valor intrínsec d’un mateix i dels altres.És a dir, que no té una relació de menysteniment i menys-preu cap a les necessitats, les voluntats, les opcions, elserrors, els problemes o les dificultats d’ell mateix o delsaltres (del cos, del cor, de la ment, socials, econòmi-ques), sinó que els té en consideració.

Qualitat humana

123

La confiança en un mateix i en els altres es pot enten-dre en la perspectiva de la qualitat humana com aquellsentiment, percepció i experiència que s’interioritza a la base de la socialització i al llarg de la vida, gràcies alsquals hom es pot refiar d’un mateix i dels altres en tantque ancoratges existencials. Aquest impuls a refiar-sed’un mateix i dels altres és el que permet de superar l’or-ganització narcisista de la personalitat tan explotada desde la publicitat i el mercat a partir de la màxima: per quècal confiar en un mateix o en els altres si amb diners espot comprar tot? Es concep, doncs, la confiança en l’àm-bit del jo com el fonament que permet d’anar més enllàd’un mateix i dels temors i malestars propis. Permet detenir el coratge per anar a trobar l’altre, els altres, ambactitud confiada, que no vol dir ingènua. Una actitudque també fa possible a l’altre anar a l’encontre, a la tro-bada, a la construcció del nosaltres sense por.

En tercer lloc, com a valor socialment important pera una persona amb qualitat humana en l’àmbit del jo,hi hauria la integritat personal. Aquesta integritat nos’entén com un valor d’autocontrol absolut vinculat auna personalitat forta, inamovible, amb poder, sensesentiments, sinó en el seu sentit etimològic: sencera. I,per tant, una persona capaç de ser, per a si mateixa i perals altres, una, sense subterfugis, ni aspectes amagats oa amagar, ni divergències de valors en funció del lloc ones troba.


124

Finalment, una persona amb qualitat humana s’had’entendre com una persona que té el valor de l’estimaa un mateix i als altres. Una persona per a qui el motorde les seves accions no només és l’interès, l’oportunitato l’obligació (motius instrumentals), sinó algú que,sobretot en el tracte amb ell mateix i amb els altres, escomporta buscant el bé. Una definició com aquesta ésfàcilment qüestionable des de molts punts de vista, perexemple des del relativisme o des de la perspectiva del’“ètica del no deure”. Ara bé, si aquesta recerca del bépropi i aliè parteix de la premissa que hi ha cert horit-zó de sentit, un marc interpretatiu comú, un contextsocial compartit..., el fet d’estimar i voler el bé propi iel dels altres acostuma a ser, d’una banda, un dels valorssocialment reconeguts més importants per a les perso-nes amb qualitat humana i, de l’altra, quelcom que, mal-grat l’ambigüitat, té sentit i es pot definir.

Pel que fa al tercer àmbit, el referent a l’entorn físic,social, cultural i religiós, s’identifiquen com a valorstransversals d’una persona amb qualitat humana el res-pecte, la confiança, l’interès i l’atenció per allò que caumés enllà del “primer nosaltres”. D’alguna manera, lasensació és que algú amb qualitat humana no es pot limi-tar a tenir unes relacions socials properes de qualitat o uns valors del jo ben dignes. En el context actual, és del tot necessari que incorpori els valors del bé públic, del respecte social, cultural i ambiental i el sentiment

Qualitat humana

125

d’estar implicat en el desenvolupament futur dels dife-rents entorns. Costaria admetre que, tal i com estan lescoses, es pogués considerar algú com a persona ambqualitat humana sense que el seu interès i la seva actua-ció no avancés pels camins que duen a un entorn socialmés just i més inclusiu, un entorn cultural més respec-tuós i més interrelacionat, i un entorn ambiental mésrespectat.

4.4 com treballar la qualitat humana?

Aquí sorgeixen preguntes fonamentals de la recerca: siuna confiança personal i social és imprescindible en totsels àmbits per poder ser una persona amb qualitathumana, com se socialitza aquesta confiança bàsica?Com es “construeixen” persones amb les actituds, elsvalors, les normes i les pràctiques que hem vinculat a laqualitat humana? I, per tant, com es pot generar i tre-ballar la qualitat humana tant en infants, adolescents ijoves, com en persones adultes?

Malgrat la dificultat evident de donar resposta aaquests reptes centrals de la nostra societat, es podenapuntar algunes intuïcions a tall de resposta.

Per analitzar com socialitzar la confiança bàsica, queés el fonament dels diferents valors de la qualitat hu-mana, i, per tant, com es construeixen persones amb les


126

actituds, valors, normes i pràctiques que s’han vinculata la qualitat humana, caldrà revisar en quina situació estroben les institucions socialitzadores clau (família,escola, església, àmbit laboral) i com es perfilen les novesformes d’institució socialitzadora (com els mitjans decomunicació de masses, la publicitat o el mercat).

En primer lloc, es constata que en un context de crei-xent desinstitucionalització dels agents educatius tra-dicionals, sembla clar que hi ha nous agents que estanprenent el relleu de transmetre aquells valors i aquellesnormes que són realment significatius. Es plantegen,però, seriosos dubtes que tant el què com la forma detransmetre-ho tinguin alguna cosa a veure amb allò ques’ha definit com a qualitat humana. Més aviat s’apuntaen la direcció contrària: en un context ambivalent i inse-gur, les famílies i els individus opten per socialitzar isocialitzar-se en uns valors que, tot i ser ben pertinentsdavant les demandes del sistema econòmic, semblencontraris als valors de la qualitat humana. Sobretot, per-què soscaven els fonaments de la confiança bàsica en elfutur, en els altres, en un mateix, que és el fonamentdels valors de la qualitat humana.

Davant aquest context, es proposa en un primermoment endegar el debat sobre aquest tema amb l’a-jut del concepte de qualitat humana en les seves duesvessants: com a concepte valoratiu de la realitat social i com a aposta moral. La millor forma de treballar la

Qualitat humana

127

qualitat humana en aquests moments és obrir un debatsocial sobre si l’aposta social majoritària és pels valorsde la qualitat humana o per valors contraris. I una vega-da fet aquest diagnòstic, que, pel que sembla, és que tot-hom va optant creixentment pels valors contraris a laqualitat humana pel fet de ser més sistèmics, cal veurecom s’actua.

Es podria avançar en dues grans direccions amb l’ob-jectiu de reconstruir les condicions de possibilitat de laconfiança bàsica en les persones, les institucions, elfutur i un mateix, la qual és el fonament de la pràcticadels valors vinculats a la qualitat humana.

En primer lloc, a nivell macro, caldria recompondreuna certa confiança institucional a través de polítiquespúbliques potents que donin suport a les institucionssocialitzadores i que les ajudin a crear unes millors con-dicions d’educació (temps, recursos). Al mateix temps,caldria potenciar les aliances entre els agents socialit-zadors i els seus projectes educatius per tal de fer unfront comú enfront d’alguns dels nous agents.

En segon lloc, a un nivell més micro, cal recompon-dre les bases personals per a la confiança treballant en elsàmbits on s’educa en el límit, en l’organització horàriapersonal i familiar, en les convencions socials com a mitjàper a la convivència, en el respecte, en l’empatia, en l’ac-ceptació normativa i en la gestió de la frustració. Educaren aquesta línia és imprescindible si en un context d’in-


128

certesa es vol sostenir una mínima confiança bàsica per-sonal, la qual ens permeti d’anar més enllà de nosaltresmateixos i dels nostres interessos instrumentals.

4.5 conclusions

Tal com s’ha vist al llarg del text, parlar de qualitat huma-na no és quelcom tan evident ni senzill com pot sem-blar a primera vista, car remet inexorablement a tot unsistema axiològic i antropològic propi de la nostra socie-tat. El fet que no hi hagi una genealogia clara i lineal del’expressió, d‘una banda, i que no existeixi una defini-ció estandarditzada, de l’altra, podria menar a la conclu-sió que no val la pena o que no és tan rellevant parlarde qualitat humana. Tanmateix, si s’ha fet aquest esforçde conceptualització i de posar en relleu la importància,les connotacions i els matisos de l’expressió és precisa-ment perquè es vol apostar clarament i oberta per la qua-litat humana.

Però, què vol dir apostar per la qualitat humana? Estracta de posar del dret i del revés el concepte per tald’arribar a elaborar una definició irrefutable del queentenem per qualitat humana? Més aviat ens trobem enla situació inversa. De fet, si s’ha estat fent una genealo-gia del concepte i si ens hi hem anat aproximant de micaen mica per acabar-ne fent una definició, no ha estat tant

Qualitat humana

129

per tancar un tema, sinó per tot el contrari. El que es pre-tén és precisament contribuir a fomentar un debatsobre el sistema axiològic que entre tots compartim ien el qual estem immersos. S’intenta, per dir-ho enaltres paraules, apostar pels valors que conformen elconcepte de qualitat humana. Per fer-ho, cal no donar-los per descomptats, sinó treballar-los a consciència,veure què impliquen per als individus en particular i pera la societat en general en el nostre temps i en el nostrecontext cultural.

És un debat de summa importància en un moment enquè totes les instàncies educatives tenen creixents difi-cultats tant en la manera d’educar (el com) com en elscontinguts (en quins valors).


130

els valors dels catalans -...

Documents