Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

Els primers gestos del verd

Al pare,

sempre present.

a pluja havia cessat en aquell instant just en què baixaven el

fèretre a les profunditats. Era migdia de setembre, d’un

setembre ple de boira i d’absència en aquell carrer de morts.

Una vintena d’espectres es combregaven en la zona més alta de la

ciutat, al barri dels qui havien deixat d’estar vius. Figures abillades de

dol i de desolació. Olor de flors putrefactes que moren per donar un

poc de vida a aquells que ja són morts. Remors de plors i de sanglots

a mig engolir.

L

Tot d’una, els núvols s’obriren per deixar pas a una espurna de

sol, llum d’esperança. I una xiqueta, que agafava la mà de sa mare, es

preguntava amb la innocència dels set anys on aniria ara son pare.

I per un instant el silenci s’apoderà de l’escena i les mirades es

dipositaren en Alba, òrfena de pare des de feia poques hores. Se

sentiren algunes frases trencades i alguns laments encarcerats. De

bell nou, remors de plors i de sanglots, ara però, sense engolir.

Els primers grapats de terra començaren a cobrir la caixa de

mort. I Alba, vestida de blanc, féu un pas endavant i deixà caure una

rosa, també blanca. No plorava, no estava trista, només volia saber on

aniria son pare.

1

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

No tenia massa sentit allargar l’estada en un lloc que anhelava la

quietud i el silenci perpetus. L’esposa també deixà una ofrena a la

terra. Una tija amb set fulles verdes d’olivera: els darrers gestos del

verd.

De retorn al món dels vius Alba es decidí a fer-li la pregunta. “On

està ara papà?”. I la mare, més enllà de dir-li una mentida per evitar el

seu dolor de xiqueta, inventà una història de noves realitats per a les

dos. Digué que el pare estava esperant que li pintaren un món per a

ell. Que ara dormia, però de seguida que tinguera un lloc per a viure

se n’aniria d’allí. I seria en aquell món, que Alba li faria, on les

esperaria, a ella i a la mare, fins que la roda de la Fortuna les hi

duguera.

Havien de comprar una llibreta amb tapes verdes. El verd

sempre representa l’esperança. La mare d’Alba jaspiava el seu relat

de detalls perquè semblara creïble a la xiqueta

Improvisà que a la primera pàgina escriurien en lletres grans: Un

món per al pare, i en les següents Alba havia de dibuixar tot allò que

el faria feliç. Finalitzà el seu argument assegurant-li que aquell món de

paper esdevindria real al mateix ritme que anaren creant-lo en el blanc

de les pàgines.

Aquella mateixa vesprada baixaren a la papereria que hi havia a

l’altra banda del carrer per comprar-la, amb tapes verdes, del color de

l’esperança, i una caixa de pintures de fusta amb tota la gamma de

colors.

Només arribar a casa, la xiqueta escrigué el títol que la mare li

havia dit. Mentrimentres, imaginava son pare tombat i tancat, amb el

2

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

vestit de jaqueta tot arrugat i la corbata estrenyent-li la gola. Per què

l’havien disfressat quan s’havia mort? Ell mai no es vestia així, com

aquells homes que eixien per la tele dient coses que ella no entenia i

que el pare sovint insultava.

Al segon full dibuixà el pare, tombat encara, però amb uns

pantalons que ell anomenava xinos. Ja veus per què? Si eren blau

fosc i no grocs! Li pintà un suèter de màniga curta i una suadora al

damunt. Quina temperatura devia fer allí dalt? Estava dibuixant les

sabates i recordà que son pare sempre deia que li agradaria poder

posar-se unes xiruques, per caminar per la muntanya.

El pare havia sofert quan era molt menudet una estranya

malaltia que l’havia dut de metge en metge per les grans ciutats del

voltant. Però no es va poder fer res per curar-lo i quan tenia tres

anyets encara no es mantenia dempeus. Fins als cinc que no

caminava per ell mateix. Quan anava pels carrers del poble coixim-

coixam la crueltat dels xiquets s’acarnissava amb ell: “coixo, coixo”.

Va ser en plena adolescència quan va necessitar l’ajuda del seu ja

inseparable company de travessies: el gaiato. Ara les burles eren

encara més despietades: “Pota pal”, “Tres-potes”. A la fi, quan ja

contava amb disset, es féu amb una bicicleta de segona mà, i després

de molts mesos de pedalejar i de moltes ferides als genolls, aconseguí

silenciar aquelles boques.

El pare ja no seria coix. Ja no cauria pels carrers de l’Albereda,

ni hauria d’aguantar les mirades de llàstima dels passants, ni la seua

inútil ajuda, perquè ell podia alçar-se sol quan anava a parar a terra.

3

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

A Alba li vingué al cap aquell dia en l’ortopèdia la manera com

son pare mirava els bastons “de senyor”, que deia. Semblava que li

agradaven molt perquè s’escodrinyava a l’espill amb ells i feia

postures estranyes, com si fóra un comte o un príncep. El que més li

atreia era un de fusta fosca, molt lluent, amb un cap de lleó daurat.

Així és que li canvià el gaiato de sempre pel nou bastó.

I el pare obrí els ulls i li dedicà un somriure.

Quan tenia el primer dibuix quasi enllestit, li vingué un altre

record al cap. Agafà la goma i li esborrà els cabells, negres i erts, i

tornà a definir l’esfericitat del cap. “Jo no sé per què tenen manies els

homes quan es queden calbs, a mi m’agradaria ser-ho”. Així és que el

pare ara seria calb, això sí, amb barba. Tot i que a ella li agradava

més sense, perquè el feia més jove. Però al segon dia d’haver-se

afaitat, si besava la mare, la cara d’ella s’assemblava a una magrana

en els mesos de tardor.

I el pare s’acaricià la barbeta i li clucà un ull.

L’últim detallet era una porteta al fondo del llit de fusta. En obrir-

la hi hauria un camí en ziga-zaga, excavat a la terra, que el duria rumb

a la nova llar: una caseta menuda al final del camí Racó-roca, en

aquells bancals de terra roja i d’oliveres mil·lenàries. Se li

representaren els llargs dies d’estiu quan el pare lluitava per netejar

d’esbarzers i de garbullers els marges. Batalla perduda, perquè

sempre tornaven –amb més força potser- l’estiu següent.

Plasmà al paper una casa no gaire gran, però manyoseta, que

vol dir bonica i petita alhora, i pintà la terra del color més fosc de tots

els rojos. I s’abstingué de crear esbarzers i garbullers. Tampoc no

4

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

dibuixà massa pedres perquè quan anaves a tombar a terra solies fer-

te molt de mal. Encara que ara el pare ja no cauria més.

I esbossà les immenses muntanyes que des d’allí es

contemplaven. Les mateixes que solia assenyalar-li perquè

aprenguera els noms i la posició exacta que ocupaven. I recordà la

neu. I els pocs dies que havia vist nevar. I com el pare s’abocava per

totes les finestres del pis de l’Albereda per mirar-la. I la cridava: “Alba,

Alba, vine a veure la neu”. I tornà a sentir el goig de contemplar el

blanc quan ho emplena tot; i de baixar al carrer i sentir un fred horrible

als peus, però una enorme alegria al cor. Una emoció que se t’instal·la

a la gola, i et fa estendre els braços per tocar les volves que cauen. I

crides, i rius, i plores. I plores, i crides i rius amb més força. Com si

fores boig. I ets feliç, però no ho sabràs fins molts anys després. Alba

emblanquinà de neu el cim de les muntanyes.

Al riu-rau, assegut en una cadireta de vímet blanca, el pare

gaudia del paisatge. A les ninetes se li encenia l’espurneta de la

felicitat, aquella que et fa tremolar la boleta negra dels ulls. L’esguard

no era capaç de pair tanta bellesa: les oliveres que havien pertangut a

tantes generacions seves, les muntanyes blavenques que ho

envoltaven tot i el poble estimat que l’havia vist créixer.

De colp i volta, aparegué de darrere de l’olivera màgica, la que

va nàixer entre les pedres, el gosset que havia tingut de menudet,

company de silencis que tant s’havia estimat. Aquell schnauzer d’ulls i

de pèl negres, amb una estranya taca, també negra, a la llengua. Morí

quan se li entravessà a la gola un ull de conill i no va haver forma de

fer-li’l traure. Sutja li deien.

5

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

Entretant, en una altra dimensió de temps i d’espai, una xiqueta

que es mossegava la llengua i desfermava els somnis pintava en un

quadern la silueta d’un gos, sota l’atenta mirada d’una mare que

plorava d’amagatotis.

Els dies s’esmunyien i el món de paper creixia. Als bancals de

terra roja hi havia una bassa de pedra on el pare es banyava nuet a la

llum de la lluna. Alba també li havia construït un paeller perquè els

diumenges poguera continuar fent la paella, ara amb sabor de llenya,

de romer i d’eternitat. I aviat tindria la furgoneta Chrsysler aparcada al

caminet. Però aquesta vegada seria del primer color que ell havia

escollit, bordeus, i no cirera amb què hagué de conformar-se.

L’última creació havia sigut una vaca amb unes mamelles ben

grans. Tot s’ha de dir, ho féu solament amb dos mugrons, perquè Alba

encara no sabia que les vaques en tenien quatre. El pare solia parlar

del gust de la llet que bevia de xicotet, la que compraven a un tal Pep

el vaquer, i que, a més a més, era la millor per a fer llet merengada.

Quan arribaven els mesos d’estiu, ella i el pare solien preparar grans

perolades de gelat.

El dia del seu aniversari, Alba tafanejava per les prestatgeries

del menjador en busca d’un conte que narrava els viatges d’un

príncep per diferents planetes. Son pare li havia dit que li agradaria

molt. Ell l’havia llegit, per primera vegada, amb vuit anys. I deia per

primera vegada perquè aquell era un llibre màgic, que s’havia de

tornar a llegir cada tres o quatre anys. “Sempre et sorprendrà i

t’emocionarà”. Ella també volia llegir-lo, per primera vegada, amb vuit

anys.

6

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

Era una tasca complicada ja que hi havia moltíssims llibres, fins i

tot hi havia lleixes amb dos rengleres d’ells. Sense saber perquè dirigí

la mirada al bust de sa mare quan era jove, allà en la part més alta i

cèntrica guaitava i custodiava l’habitació. A dreta i esquerra hi havia

una col·lecció de llibres amb el llom blau. Tots pertanyien al mateix

escriptor: un tal Jorge Luís Borges. Però entre el nombre sis i vuit hi

havia un espai no ocupat. Què estrany? Era l’únic buit en tota la

prestatgeria. Decidí despertar sa mare i preguntar-li pel llibre del

príncep. En la tauleta de nit de la dreta, el costat on dormia el pare,

veié el número set que mancava a la prestatgeria. L’agafà i comprovà

que hi havia la vora d’una pàgina doblada, marca inequívoca del pare

per indicar on s’havia parat en la lectura. Pensà que li agradaria tenir-

lo. I així doncs, li l’envià.

El pare abraçà el llibre contra el pit i pensà en Alba quan encara

no tenia l’any de vida.

Una matinada de molt de fred la mare d’Alba, que no aconseguia

conciliar el son, s’alçà del llit i, descalça, travessà el corredor fins

arribar a l’habitació de la filla. Obrí la llibreta de tapes verdes per la

primera pàgina en blanc. Agafà el llapis que trobà per damunt la taula i

començà a esbossar un dibuix. Era l’antiga màquina d’escriure que

romania intacta al despatx, amb una capa gruixuda de pols sobre

cada lletra. El seu home ja feia anys que no escrivia res. Deia que

només ho havia fet en aquells moment en què tenia la sensació que li

mancaven coses.

Allí, en la seua caseta feta de tendra il·lusió, amb l’única

companyia de la solitud i d’un gos babau i pelut, ell necessitava

7

Els primers gestos del verd MERCÈ CLIMENT

plasmar al paper l’estima i l’agraïment infinits que sentia per aquelles

dos dones que l’havien tornat a la vida.

Anys després, Aurora, filla d’Alba, dibuixaria el retrobament

màgic i tant de temps esperat dels avis.

Al riu-rau d’una casa manyoseta, envoltada del blau de les

muntanyes, del roig de la terra i del verd de les oliveres, un home i

una dona es besaven. Fora, un gos negre lladrava a la lluna i unes

vaques rosegaven l’herba. Més enllà, sota un magraner, una xiqueta

de set anys amb mirada de llum pintava desitjos en una llibreta.

8