1

2

‘’No veig la misèria que hi ha, sinó la bellesa que encara queda.’’

Ana Frank.

3

ÍNDEX

1. Abstract………………………………………………………………………….4

2. Introducció………………………………………………………………………5

3. Apunts històrics…………………………………………………………………6

3.1. El principi: la caiguda de la República de Weimar…………………6

3.2. Adolf Hitler en el poder………………………………………………..7

3.3. La II Guerra Mundial…………………………………………………..8

3.4. L’inici del terror: les primeres lleis antisemites……………………..9

3.4.1. Els guetos: l’arraconament dels jueus………………………11

3.4.2. La Solució Final………………………………………………..12

3.5. Els exiliats: els jueus que van haver de fugir……………………….13

3.6. Els republicans espanyols: l’èxode cap a França………………….14

4. K.L. Reich: un model extrapolable a la majoria de camps nazis………….18

5. Anàlisi dels personatges de les obres i de com es desenvolupa l’obra segons la seva condició………………………………………………..22

5.1. Ana Frank i el “Kindertransport”……………………………………..22

5.2. La vida és bella i El pianista: L’embelliment i el realisme…………24

5.3. Maus: un relat molt especial sobre el nazisme…………………….27

5.4. Oskar Schindler: un pas cap a la humanitat i la compassió………29

5.5. El violí d’Auswitch: L’art com a refugi……………………………….30

6. L’alliberament dels camps…………………………………………………….33

7. El món després dels nazis: el procés de Nuremberg………………………36

7.1. Impostors: Enric Marco, un fals supervivent……………………….37

7.2. El moviment neonazi actual………………………………………….39

8. El conflicte entre Israel i Palestina: la nova guerra dels jueus…………….41

8.1. Carta dels supervivents jueus als radicals israelians………………42

9. Neus Català: una supervivent dels camps de la mort………………………44

9.1. Entrevista a Neus Català……………………………………………..44

10. Conclusions……………………………………………………………………48

11. Webgrafia i bibliografía……………………………………………………….50

4

1. ABSTRACT

CATALÀ

Els camps nazis, a partir de la literatura i el cinema tracta dels camps

d’extermini i del punt de vista que en tenen els supervivents d’un dels majors

genocidis de la història. D’una banda, poso en context al lector amb l’explicació

dels fets històrics de manera simple i entenedora. D’altra banda, em centro en

els llibres i pel•lícules que vaig decidir de fer servir per experimentar d’una

manera més propera què significava estar en un camp de la mort.

CASTELLANO

Mi trabajo trata sobre los campos de exterminio i del punto de vista que tienen

los supervivientes de uno de los mayores genocidios de la historia. Por un lado,

pongo en contexto al lector explicando los hechos históricos de modo simple y

entendedor. Por otro lado, me centro en los libros y películas que he decidido

visualizar para experimentar de una manera más cercana qué significaba estar

en un campo de la muerte.

ENGLISH

My project is about nazi concentration camps. It is based on the points of view

of some survivors of one of the biggest genocides in human history. First of all,

the reader is set on the historical and social context. Then the project focuses

on my personal choice of books and movies about the holocaust. Through

these works of art I have had a deep experience of what being on a death camp

could have been.

5

2. INTRODUCCIÓ

Sempre m’han encantat la literatura i el cinema, són ben bé dues de les

aficions que més m’agraden. Per això vaig decidir realitzar un treball de recerca

amb el qual pogués gaudir d’aquestes dues arts. A més, vaig voler lligar-ho

amb un tema que des de ben petita m’ha cridat l’atenció: l’horror dels camps

d’extermini nazi.

Segurament, la meva curiositat per aquest tema és a causa del fet que el meu

besavi patern va estar tancat en un camp de treballs forçats, a Burgos, durant

la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) per la seva condició de tinent de l’Exèrcit

Republicà.

Així doncs, he volgut aprofundir en aquest tema que tothom coneix, però del

qual la majoria en desconeix els detalls més escabrosos i les vivències

horribles de totes aquelles persones que van sofrir el terror dels camps de

concentració.

Per fer-ho, m’he servit de llibres i pel·lícules que expliquen les històries de les

víctimes de les atrocitats del Tercer Reich. Algunes són més personals, íntimes

i properes; d’altres són crues i costoses de comprendre, però totes s'apropen a

aquest capítol de la nostra història recent amb gran sinceritat, i des del seu

particular punt de vista. He tingut la sort de trobar obres molt diferents, totes

conegudes, i fins i tot clàssics del cinema i la literatura.

Però la part més humana del meu treball ha estat l’entrevista amb la

supervivent de Ravensbrück, Neus Català, que m’ha ajudat a entendre millor

les vivències de la gent que havia de resistir i seguir lluitant, com fos. Ha estat

una experiència molt enriquidora, inoblidable.

6

3. APUNTS HISTÒRICS

3.1. El principi: la caigua de la República de Weimar

El Tercer Reich alemany va ser l'època

compresa entre 1934 i 1945 a Alemanya.

Està mundialment associada al nazisme ja

que el seu màxim dirigent, Adolf Hitler, va ser

l’impulsor de les barbàries nazis.

L'ascens de la força nazi al poder va ser

conseqüència de la crua derrota d'Alemanya

en la I Guerra Mundial.

El Tractat de Versalles, document que posà fi a la que fins llavors havia estat la

guerra més mortífera de la història, imposà a Alemanya unes condicions que

molts ciutadans consideraven humiliants i inacceptables. En el tractat, els

vencedors obligaven Alemanya i els seus aliats a admetre que la guerra havia

estat ocasionada única i exclusivament per ells, a pagar grans indemnitzacions

i a cedir gran part del seu territori.

De manera que, entre els anys 1919 i el 1921, va néixer el Partit Obrer

Alemany (NSDAP) fundat per Anton Drexler, que es va acabar anomenant

Partit Nacionalsocialista.

Ben aviat, els simpatitzants d'aquest partit que havia començat sent minoritari

van passar a anomenar-se ''nazis'', ja sota la batuta de Hitler.

El petit partit obrer va créixer espectacularment durant la segona meitat dels

anys 20, tant en militants com en popularitat. Lluitava per l'abolició del Tractat

de Versalles i la renovació d'Alemanya, fent ús de vocabulari extremadament

agressiu i antisemita. El Partit Nacionalsocialista volia aconseguir l'abolició total

de la llibertat parlamentària i imposar una política totalitària arreu de l'Estat.

7

Però van ser l'arribada de la Gran

Depressió i la fragilitat de la

República les causes que

provocaren que Hitler pogués

ascendir al poder d'una manera

ràpida i majoritària.

Alemanya fou sacsejada per una

importantíssima crisi econòmica.

Era víctima d'una desmesurada i

descontrolada inflació, que feia que

els bitllets alemanys fossin inútils i

impedien als ciutadans comprar

aliments, llenya o queviures.

El crack del 29 va demostrar que els governs burgesos no eren efectius, de

manera que les grans empreses alemanyes van començar a donar suport al

DAP. Així els nazis van ascendir al poder. Van guanyar les eleccions de 1930 i

les de 1932.

3.2. Adolf Hitler en el poder

Adolf Hitler era, abans que res, un

personatge totalment frustrat i

amargat. De jove havia tingut el

somni de ser pintor, de manera

que va traslladar-se a Viena, que

llavors era la capital del món, i va

provar sort en el món de l'art. Però

el jove Adolf no va tenir sort a

Àustria, va tornar a Alemanya i va

començar la seva lluita antisemita.

8

Hitler, quan va ser al poder, va proclamar una espècie de dictadura que va ser

ràpidament acceptada entre la dreta del país, que no imaginava el règim

totalitari que prompte s'instauraria.

Els nazis van retallar dràsticament els drets civils bàsics de la ciutadania, van

il·legalitzar tots els partits polítics menys el seu i van perseguir els funcionaris i

polítics comunistes i els van portar als primers camps de concentració.

L'any 1933 es va firmar la primera llei antisemita del Tercer Reich, que excloïa i

prohibia als jueus ocupar càrrecs en l'administració de l'Estat. L'any 34, quan el

president de la República, Paul von Hindenburg, morí, Adolf Hitler fou nomenat

per ocupar aquest càrrec. Assolia així tot el poder de l'Estat i donava forma a

un país centralitzat i antidemocràtic en tots els sentits possibles.

Des de llavors, el president nazi va dur a terme accions que anaven en contra

del Tractat de Versalles, com ara la modernització del país o el rearmament de

l'exèrcit alemany. Va redactar lleis contra jueus i les va endurir, cada cop més,

fins a límits inhumans.

3.3. La II Guerra Mundial

Alemanya va ser el detonant que va fer esclatar la II Guerra Mundial en envair

Polònia i provocar que el Regne Unit i França li declaressin la guerra al seu

torn. En un primer moment, l'exèrcit alemany aconseguí avançar molt, fins

arribar als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, països que va acabar

dominant.

9

El mariscal francès Petain va reconèixer la derrota davant de Hitler el juny del

1940, fet que va provocar que el Regne Unit seguís sol en la lluita.

Hitler, engrescat pel seu espectacular èxit bèl·lic, va decidir envair la Unió

Soviètica, però els seus plans van truncar-se a causa del gèlid hivern rus, que

va deixar els soldats alemanys a les portes de Moscou. El fred que van patir els

alemanys els va impedir seguir lluitant i van retirar-se quan quedaven escassos

quilòmetres per arribar a la capital russa.

A partir de l'any 1941, l'infern de l'Holocaust va començar a prendre forma. Els

jueus van ser obligats a dur una banda groga en públic i van ser traslladats a

barris marginals, separats de la població, anomenats guetos. El 1942 va

aprovar-se un pla, anomenat Solució Final, que pretenia eliminar el poble jueu,

totalment. El malson es feia realitat.

3.4. L'inici del terror: les primeres lleis antisemites

L'objectiu clar i final, dels nazis en general i de

Hitler en particular, era acabar amb totes les

ètnies o races que ell considerava inferiors i

elevar la ''Volksgemeinschaft'', la raça pura i

superior. També hi havia els considerats

impurs, com els gitanos, malalts mentals,

dements... que calien ser eliminats, segons el

règim.

D'entre totes les poblacions considerades

impures, la jueva era la més indecent i bruta a

ulls del govern alemany.

Els nazis ja no entenien el judaisme com una religió, sinó que ho feien com una

manera de ser, viure i comportar-se totalment inacceptable. Eren l'antítesi de la

10

raça ària. De manera que, si un jueu decidia convertir-se al cristianisme, seguia

sent un jueu i ho seria fins que morís.

El primer pas que els nazis van emprendre va ser determinar qui era jueu i qui

no. Va ser una tasca difícil, ja que hi havia famílies molt mesclades o persones

que simplement tenien avantpassats jueus però no tenien cap relació amb els

costums jueus.

Així que, tothom qui tingues almenys tres avis jueus, passaria a ser un jueu als

ulls del Tercer Reich, independentment de la religió actual de la persona en

qüestió. Qui només tingués dos avis jueus o un seria considerat un mischlinge,

és a dir, un mig jueu. Aquests últims es dividien en mischlinge de primer grau i

mischlinge de segon grau, segons si tenien un avi jueu o dos. Els mig jueus no

gaudien de les llibertats de la raça ària, però no eren perseguits com els jueus.

Els primers moviments del govern nazi contra el poble jueu van ser subtils i poc

contundents. En un principi, van decidir posar tres banquers jueus al capdavant

del consell de Reichsbank, que controlava el capital alemany. Aquest fet va fer

que els jueus d'Alemanya es relaxessin i no es plantegessin la possibilitat

d'emigrar.

El director del Departament polític de

l'Agència Jueva també va voler

negociar amb els nazis la possibilitat

que el govern aprovés una gran

emigració per part dels jueus cap a

Palestina. A canvi, els jueus

emigrats es comprometrien a

exportar els productes alemanys a

Palestina. El govern de Hitler aprovà

aquell acord, que duia el nom de

Haavarà, però va estipular que els

jueus que decidissin emigrar haurien

11

de deixar tots els seus béns a l'Agència Jueva, la qual els vendria a ciutadans

alemanys. Gràcies a aquest acord, uns 20.000 jueus van poder escapar i no

van patir les conseqüències dels camps d'extermini.

Mentre semblava que els nazis miraven de trobar punts en comú amb els jueus

i firmaven acords amb ells, a cada cuitat important d'Alemanya es va començar

a construir una espècie de prototips dels futurs camps d'extermini. Podia

tractar-se d'una fàbrica requisada, de soterranis o camps abandonats que

només disposaven d'un tancat. No podien comparar-se amb el que serien més

endavant els camps de concentració, però era només el començament.

L'estiu de l'any 35 els nazis van avançar. Van apartar tots els jueus de l'àmbit

administratiu, de la docència i la justícia. Al llarg dels següents anys, els

negocis jueus van ser ''arianitzats'', és a dir, van passar a pertànyer a gent no

jueva. Van eliminar els noms jueus de tots els llocs públics i se'ls va prohibir

que continuessin gestionant els bancs.

“La nit dels vidres trencats” simbolitza la fi d'aquesta època de moviments fets a

l'ombra contra els jueus per part del govern. En aquesta traumàtica nit, tots els

comerços jueus van patir unes destrosses brutals que els propietaris no van

poder pagar, de manera que tampoc van ser capaços de pagar els impostos.

Això provocà que, a més, els nazis imposessin multes als jueus per haver fet

enfadar el poble alemany.

3.4.1. Guetos: l'arraconament dels jueus

A causa de la pobresa extrema en

què els jueus es trobaven després

de la fallida que havien sofert els

seus comerços, el govern alemany

va decidir dur-los a barris situats en

la perifèria de les ciutats, aïllats de

la resta de la gent. En un principi,

els guetos eren gestionats pels

12

propis jueus, que van haver de fer-se càrrec del cost econòmic que comportava

viure exclosos d'aquella manera.

Però els nazis de seguida van veure com fer dels guetos una solució rentable,

de manera que, fora dels guetos, van construir camps de treballs forçats on els

jueus anaven a treballar cada dia sense rebre cap sou. Les feines consistien en

la construcció de vies de ferrocarrils o obres hidràuliques. L'única condició era

que de nit tornéssin al gueto a dormir.

Però ben aviat es va decidir que els treballadors dels camps en qüestió

dormissin també als camps. Els treballadors sabien que no podien escapar-se

o negar-se a fer qualsevol de les tasques encarregades, perquè les seves

famílies restaven al gueto a mode d'hostatges.

3.4.2. La Solució Final

Quan les tropes de Hitler van quedar-se a les portes de Moscou sense poder

avançar ni fer cap moviment, el Führer va comprendre que la II Guerra Mundial

no seria guanyada per Alemanya. Va assumir la derrota en la guerra, però no

va voler posar fi als seus desitjos d'exterminar la raça jueva, pla que havia

mantingut en secret, per tal que Europa no el veiés com un genocida. De

manera que Hitler va decidir continuar amb l'extermini dels jueus i va deixar de

preocupar-se per la política.

A partir de l'any 1941, els jueus ja eren obertament perseguits, torturats i,

finalment, assassinats en els camps d'extermini. El govern alemany va donar

l'ordre de matar tots els jueus d'Europa, així com els gitanos, comunistes,

impurs, malalts...

Hitler actuava amb una gran impaciència. Volia veure la seva obra acabada

tant prompte com li fos possible, de manera que les atrocitats envers els jueus

es realitzaven a plena llum del dia. Ja no s'esforçaven en fer veure que eren

13

enviats a camps de treball, sinó que els trens de mercaderies amb què se'ls

transportava als camps de la mort anaven plens a vessar, tant que molts jueus

morien abans d'arribar al seu destí.

3.5. Els exiliats: els jueus que van haver de fugir

Què va passar amb els jueus que no van acabar en un camp de concentració?

Almenys 80.000 jueus van arribar als Estats Units quan els primers guetos van

començar a formar-se. Va haver-hi jueus que, ja fos pels seus contactes amb

càrrecs administratius alemanys, coneguts o pel seu propi instint, van decidir

emigrar ràpidament d'Europa quan Hitler es va alçar amb el poder.

Però cap país, excepte la República Dominicana, estava preparat per a un

allau d'immigrants procedents d'Alemanya i Àustria. Molts vaixells que van

arribar a costes americanes van ser obligats a retornar a Europa. El refugi per

excel·lència va ser Palestina. Però els anglesos, que aleshores tenien Palestina

sota el seu domini, no van deixar que un nombre tan gran de jueus entrés al

país, així que els que no van poder passar a Palestina, van seguir el seu camí

cap a ni més ni menys que cap a Shangai, un indret perfecte ja que tenir un

visat no era necessari.

14

A mesura que la guerra avançava, els Estats Units van reforçar les seves

polítiques d'immigració. Ben prompte els països europeus no ocupats pels

nazis van començar a adoptar polítiques restrictives paregudes; els jueus

semblaven no tenir lloc al món. Malgrat els obstacles, es calcula que uns

20.000 jueus van aconseguir fugir de l'horror nazi abans que aquest comencés.

3.6. Els republicans espanyols: l’èxode cap a França

Quan la Guerra Civil espanyola va acabar, l'hivern del 39, amb la caiguda de

Barcelona, la desfeta republicana va quedar confirmada. L'Espanya feixista

havia guanyat la guerra i, tot i que molts republicans es negaven a veure-ho

així, en els següents mesos va quedar més que clar.

Catalunya havia estat, fins que les tropes de Franco van entrar a la capital

catalana, el refugi dels republicans vinguts d'arreu d'Espanya. O s'unien als

lluitadors infatigables que quedaven a Catalunya o fugien cap a França els

Pirineus. Fos com fos, casa nostra era el destí de la majoria de republicans

d'arreu de l'estat. Però quan es va veure clara la victòria dels feixistes, milers

de republicans espanyols i catalans van creuar la frontera en direcció a França.

15

Van ser tants els que van decidir fugir que les autoritats franceses van tenir

veritables problemes d'organització. Fins a finals del mes de gener no van

decidir deixar passar els primers exiliats: vells, dones i nens. En un primer

moment, el govern francès va habilitar espais, com ara poliesportius o casals

municipals, per concentrar-hi tota aquella massa de gent.

Les condicions eren penoses. Aquells llocs sovint estaven més plens del que

ho haurien d'haver estat. La higiene i la intimitat eren dos conceptes que van

desaparèixer. El menjar era molt escàs i la gent s'amuntegava per a poder

dormir. Tothom sabia que aquella situació no podia mantenir-se molt més

temps.

Veient el caos que provocaven els milers de republicans refugiats a la

Catalunya Nord, el govern francès va decidir obrir la frontera als homes. Amb

aquesta iniciativa es pretenia que les famílies es tornessin a reunir i que la gent

anés dispersant-se per establir-se en una ciutat, trobar feina i una llar.

Els republicans espanyols i catalans pensaven que, des d'un país veí i amic els

seria fàcil preparar la resistència i tornar a casa per reinstaurar la República.

Però ben aviat van veure que França tractava els exiliats amb despreci i fins i

tot amb repugnància i superioritat. Els francesos, d'acord amb el general

Franco, van habilitar un camp de refugiats per als que pretenien tornar a

Espanya i seguir el règim.

L'anomenat camp Franco no era més que una mentida: els més dèbils creien

que, passant pel camp, podrien tornar a casa i seguir amb la seva vida.

Evidentment, tots van ser afusellats.

16

La saturació d'exiliats espanyols que vivia França estava arribant al límit.

La policia francesa i el govern eren totalment contraris a que més exiliats

creuessin la frontera. Prompte van començar a contruir camps de concentració

per a amuntegar-hi les persones com si fossin bestiar. Els més importants van

construir-se a les platges del Rosselló i a Cotlliure, on es va arribar a fer servir

el castell per a tancar-hi els refugiats més conflictius.

El paradís francès que molts republicans havien somniat va desfer-se davant

els seus ulls. Els més convençuts van escapar-se dels camps i van tornar a

Catalunya pels Pirineus. Molts van convertir-se en maquis, que eren els

republicans que encara resistien amagats en les muntanyes dels Pirineus,

entre el territori francès i el català.

Les dones, els nens i la gent gran no tenien opció: si tornaven a Espanya no

tindrien cap oportunitat. De manera que centenars de persones no van tenir

més remei que quedar-se. Però no va ser cap decisió presa de bon grat.

Aquells camps eren ben bé inferns. Els polls corrien de cap en cap, com si

estractés d'una plaga. La gent moria de febres i infeccions per la manca de

netedat. Les feines més quotidianes es tornaven feixugues i costoses de fer.

Els exiliats havien passat a ser presoners; hi havia soldats a totes hores vigilant

que ningú sortís del camp.

Malgrat tot, entre les dones (que formaven la majoria de presoners) va néixer

un gran sentiment de camaraderia i solidaritat. De tant en tant, s'organitzaven

petits tornejos esportius o es reunien en petits grups per intercanviar menjar o

diaris.

L'abril del 1939 els homes van ser obligats pel govern francès a marxar a

combatre. França es trobava en plena guerra contra Alemanya, i molts

republicans van ser enviats al Nord per defensar les trinxeres franceses. Als

camps, les dones van quedar soles amb els nens, els vells i els mutilats.

El 1940, però, la situació va empitjorar notablement quan les tropes de Hitler

van entrar a França. El país es trobava dividit per la zona del nord, ocupat pels

nazis, i la zona del sud, on manava Pétain i hi havia un règim autoritari.

17

Els republicans que es trobaven en territori nazi van acabar immediatament

deportats a camps d’extermini alemanys. Finalment, el 1942 la zona lliure de

França també va caure en mans dels nazis, i els refugiats en els camps

francesos van quedar considerats com ''apàtrides indesitjables'': no se'ls

considerava espanyols. Per tant, la gran majoria van ser afusellats o deportats.

Però els pocs republicans que van arribar als camps de concentració nazi

després de la guerra van tenir sort (dins de l'infern que els va tocar.)

A causa de la seva condició de presos polítics, gaudien de certs privilegis. No

eren considerats impurs com els jueus, gitanos o homosexuals. Estaven

tancats pels seus ideals, no pels seus orígens.

Els republicans espanyols i catalans eren identificats mitjançant un triangle que

duien cosit al braç. Era un triangle blau (apàtrides) amb la lletra S en blanc

(espanyols) damunt un altre triangle més gran de color vermell (presos polítics).

Van ser destinats a acabar les construccions dels camps als quals els portaven.

És a dir, com que eren vàlids per a les feines físiques, no els exterminaven. La

majoria va morir entre el 41 i el 42, per la feina física que se'ls obligava a fer

sense descans. Però els que van aconseguir aguantar aquells dos anys van

passar a ser considerats veterans. Això comportava una gran millora de vida.

Els veterans passaven a fer feines molt menys dures, com ara barber, sastre,

administratiu...

Quan els camps van ser alliberats, entre 300 i 400 espanyols van poder tornar

a casa. Una xifra realment petita, ja que la majoria dels republicans havien mort

durant els primers mesos als camps.

18

4. K.L. Reich: un model extrapolable a molts de camps nazis

Els jueus arribaven als camps en combois de tren. Els vagons sovint anaven

tant plens que la gent s'amuntegava, uns damunt dels altres.

El trajecte, destinat al camp que fos, solia durar diversos dies, de manera que

els viatgers feien les seves necessitats sense la possibilitat de sortir fora. Les

malalties es propagaven ràpidament per la falta brutal d'higiene, el contacte

humà durant molts dies i, sovint, els animals que viatjaven en el vagó, com les

puces o les rates. Això provocava que un gran nombre de gent arribés

greument malalta al camp, extremadament dèbil o directament morta quan el

tren s'aturava a l'estació del camp.

Un cop els ja presoners entraven al camp, els soldats SS els separaven en els

que eren aptes per a seguir realitzant treballs forçosos i els que ja eren massa

dèbils. Als considerats massa dèbils se'ls matava només arribar al camp,

mentre que als considerats útils se'ls rapava, se'ls vestia un pijama de ratlles i

se'ls marcava un número al braç o al clatell.

Un cop cadascú tenia un rol assignat, els útils passaven a formar part d'un grup

o esquadró comandat per un kapo, un delinqüent comú alemany que

col·laborava amb les SS.

Els presos eren dividits en una espècie de jerarquia. Hi havia una simbologia

que consistia en uns triangles cosits a la màniga del pijama de ratlles i que

indicava quin tipus de pres era cadascú. El triangle rosa el duien els

homosexuals. El rosa superposat a un de groc marcava algú jueu i

homosexual, la pitjor posició al camp. El groc era el dels jueus, el roig el dels

presos polítics, el blau el dels emigrants, el lila el dels testimonis de Jehovà, el

marró el dels gitanos, el verd el dels criminals i el negre el de les dones

indesitjables (solteres), lesbianes, malalts mentals, anarquistes, alcohòlics...

El dia a dia al camp era, en certa manera, rutinari. Els càstigs corporals, les

humiliacions públiques o els assassinats a sang freda eren molt habituals.

Sovint, les morts públiques eren realitzades per acovardir els presoners que ho

presenciaven; era un avís.

19

Les precàries condicions en les quals es tenia a la gent provocaven infeccions i

malalties mortals. Els presoners dormien en barracons gairebé sense

condicionar, on les persones dormien braç a braç amb el company de llit, sense

aigua ni electricitat. Els presos d'aquells camps també van passar a ser

conillets d'Índies. Els nazis van provar en jueus i altres ètnies tèniques

mèdiques molt experimentals. Van ser víctimes d'experiments macabres i

cruels, les dones van suportar que se les volgués esterilitzar i molts presos van

morir a causa de les malalties que se'ls inoculava.

El funcionament del camp, dia rera dia, solia ser quotidià i repetitiu. Els

presoners no tenien dret d'oci i no tenien cap distracció. No se'ls estava

permesa la lectura ni l'escriptura. La rutina era monòtona i aixafava l'ànim dels

que eren tancats. Per comprovar la realitat del funcionament intern en els

camps, m'he servit de K.L Reich, de Joaquim Amat Piniella.

La història relata les vivències de l'Emili, el protagonista, en un camp

d'extermini durant quatre anys i mig. L'Emili anirà descobrint, a poc a poc, quin

és el rol que ha d'assumir per sobreviure i veurà amb esglai i horror les

atrocitats que es cometen davant seu. És una persona forta, decidida, però

també prudent i no gaire extrovertida. Aprendrà com s'ha de comportar per

sobreviure a l'infern que li toca de viure i ens relatarà com veu la realitat dins un

camp de la mort.

A K.L Reich veiem com el funcionament inhumà i humiliant del camp fa que

l'Emili es trobi perdut i indigne. Sovint, la melangia és un sentiment més

20

recorrent que la simple tristesa. Els càstigs públics eren freqüents, així com les

vexacions i les humiliacions. Els ànims estaven baixos la majoria del temps,

però les situacions límit sovint donaven peu a emocions i sentiments de

germanor i camaraderia. A la novel·la, hi apareixen dos personatges

secundaris però de vital importància: en Werner i en Francesc que, tot i no

sortir vius del camp, representen la salvació moral i emocional del protagonista.

En Francesc és una gran font d'energia positiva per a l'Emili. És fort i no deixa

que li flaquegin mai les forces. Creu que tot s'acabarà algun dia i procura no

caure mai en la desesperació o el pessimisme. També és, en ocasions, fred i

calculador, tot i que és només un mecanisme per mantenir-se fort i objectiu.

Werner, per la seva banda, és irònic i punyent. És alemany, però renega

obertament dels seus orígens, cosa que provoca que s'allunyi del grup dels

alemanys empresonats. Tanmateix, En Werner és també una mica envejat: és

culte i amb interessos individualistes. Simbolitza la contrafigura dels botxins, és

a dir, el col·lectiu d'alemanys que no donaven suport al règim.

En el relat hi trobem també l'August i l'Ernest, dos personatges que col·laboren

amb els nazis dins el camp. L'August ho fa exclusivament per ajudar els seus

compatriotes, mentre que l'Ernest col·labora amb el règim d'una manera

egoista i només per satisfer les seves necessitats personals.

L'August, aprofitant la seva posició dins el camp, decideix guanyar-se la

confiança dels SS i mostrar-los que un presoner ben cuidat rendeix molt més.

El personatge treballa amb grans esforços perquè la vida dels seus companys

al camp sigui més agradable i menys costosa. Més endavant, però, l'Emili

comença a veure que l'August no és res més que una espècie d'heroi vingut a

menys, un home amb afany de poder i que només entabana els seus

companys.

D'altra banda, l'Ernest representa tots aquells presos que van decidir

col·laborar de manera cruel i despiadada amb els nazis, fent mal als que havien

estat camarades seus. És descrit com una persona despòtica, freda i indiferent

que se sentia protegit i afavorit pel seu Kapo, un comandant nazi que el tenia al

seu costat a canvi de favors sexuals. És també una persona extremadament

21

narcisista; desprecia els presos i actua sempre amb superioritat. El final de

l'Ernest es proporcional als seus actes: durant l'alliberament, un pres el mata.

El funcionament diari del camp sovint es veia alterat, però els problemes

s'acabaven ràpidament quan els nazis mataven i escarmentaven els culpables

de l'episodi en qüestió. Sempre s'hi respirava una atmosfera de por i terror, i els

presos sabien que podien morir en qualsevol moment.

22

5. ANÀLISI DELS PERSONATGES DE LES OBRES I DE COM ES

DESENVOLUPA L'OBRA SEGONS LA SEVA CONDICIÓ

5.1. Ana Frank i el “Kindertransport”

En la història, el Kindertransport (paraula alemana que significa transport de

nens) fa referència al trasllat d'uns 10.000 infants orfes jueus residents a

Alemanya, Polònia, Àustria i Txecoslovaquia cap al Regne Unit. Aquest

moviment pretenia salvaguardar els més petits de les repressions nazis.

Els nens van ser duts clandestinament durant l'any que va passar entre la Nit

dels Vidres Trencats i l'inici de la II Guerra Mundial. La gent que els

acompanyava eren voluntaris que s'organitzaven secretament; no rebien res a

canvi i s'hi jugaven la vida. Si el règim nazi els enxampava, els xiquets i els

adults que els ajudaven eren executats.

Els nens, sovint dèbils per la falta de menjar i queviures, es trobaven molts

cops en situacions límit. La guerra i l'opressió de Hitler va provocar en els

infants un sentiment d'angoixa molt fort, com veiem reflectit directament en el

cas d'Ana Frank.

Ana no entenia perquè la guerra provocava tanta misèria i causava tant d'odi.

De fet, ella, com a nena, no entenia quin era el motiu ni l'objectiu d'aquella

baralla a gran escala, que ella veia absurda i sense sentit. Tal i com explicava

al seu diari, els sentiments de por i pànic s'apoderaven d'ella i del seu entorn.

23

Seguint el testimoni d'Ana, el dia a dia dels petits va veure's totalment

trasbalsat quan Hitler va arribar al poder. En el seu cas particular, ella i la seva

família van decidir traslladar-se a Àmsterdam per fugir dels nazis, però prompte

es van veure novament atrapats pel feixisme. Abans de la invasió dels Països

Baixos, la nena assistia a un col·legi on jugava i tenia amics amb nacionalitats

ben diferents.

La primera mesura que els nens van haver de sofrir va ser la separació per

ètnies o religions en les escoles. Es van reorganitzar les classes i els jueus van

quedar agrupats i aïllats de la resta. Ana explica en el seu diari que va haver de

separar-se dels companys i que tot va succeïr de manera ràpida i confusa.

Com la nostra protagonista, els infants de família jueva van veure com els seus

pares eren apartats del món laboral i perdien les seves empreses o negocis.

Cada vegada els jueus trobaven l'entrada prohibida en més establiments

públics i la vida quotidiana començava a fer-se’ls costosa i difícil. El petit món

dels nens començava a prendre un color negre i fosc, gairebé tant com el futur

que els esperava.

La família Frank intenta escapar a Amèrica, però és massa tard. Milers de

famílies jueves intenten emigrar cap als Estats Units per protegir els nens d'un

futur negre. Malgrat els esforços de molts, les fronteres estan totalment

tancades i escapar no és una opció viable. Per tant, la majòria dels que ho

intenten han de resignar-se i intentar sobreviure amagats, com Ana i els seus.

En el cas dels Frank, la família decideix que ha d'amagar-se quan els arriba,

per correu, una citació que exigeix que la germana gran d'Ana es presenti el dia

següent en un camp de treball alemany. El pare, Otto Frank, creu que ha

arribat l'hora de passar a la clandestinitat i s'amaguen en una casa petita i

secreta localitzada darrere la seva antiga fàbrica.

Ser un petit clandestí és extremadament complicat. Ho és per a tot ésser humà,

però els nens necessiten lloc per jugar i córrer i tenir contacte amb l'exterior i

amb altres nens. Ana es refugia en el seu diari i l'anomena Kitti, com si es

tractés d'una amiga. Per algú de tretze anys que passa dos anys tancada en un

espai relativament petit, la millor via d'escapament era l'escriptura i la lectura.

24

Els Frank van acollir una altra família de jueus i un dentista solter. Semblava

que ningú es portava bé amb ningú: els espais comuns de la casa eren petits,

estaven mal ventilats i la intimitat era inexistent. Les habitacions sovint eren

compartides, la qual cosa volia dir que Ana mai podia desfer-se dels adults

amargats i irritats que li recordaven sempre que eren allà, tancats sense remei.

La rebel·lia de l'adolescent es palpava en l'ambient: Ana va tenir molts

problemes de convivència, tant amb la seva pròpia família com amb la resta de

refugiats. Avorria la seva mare perquè la tractava com una nena petita. Tenint

en compte que no podia sortir ni mantenir contacte amb l'exterior, l'angoixa

d'Ana havia de ser molt gran i segurament se sentia incompresa.

Per últim, Ana va patir el terrible final que moltes de les famílies jueves van

tenir. La família Frank va ser traïda per uns confidents d'Otto que els provenien

de queviures mentre estaven amagats, de manera que tots van ser enviats a

camps de concentració. Edith, la mare, va ser la primera en ser enviada a les

càmares de gas a causa de la seva avançada edat. Ana i Margot van morir

juntes d’una malaltia infecciosa, segurament el tifus. Otto va ser l'únic que va

sobreviure. Quan la guerra va acabar i va assabentar-se que tota la seva

família havia mort, va tornar a la casa on havien estat amagats i allà va trobar

el diari de la seva filla petita. El pare de la família Frank va decidir publicar el

diari d'Ana, que va convertir-se ràpidament en un signe de la lluita contra el

nazisme. El testimoni d'una nena de tretze anys, avui dia, és una de les veus

més potents de l'horror nazi, perquè el seu diari és testimoni de pensaments

purs, dolços i simples, però racionals.

5.2. La vida és bella i El pianista: L'embelliment i el realisme

Aquestes dues obres cinematogràfiques narren l'horror nazi i, a primera vista,

són molt diferents. Per una banda, La Vida és Bella és un retrat que pot

semblar allunyat de la realitat, molt ensucrat i que no mostra la cruesa de la

situació. D'altra banda, El Pianista, és una pel·lícula més dura on es palpen

temes tant certs com la fam que es patia durant la guerra i la solitud.

25

Si ens hi fixem bé, però, ambdues pel·lícules han de tenir trets en comú, ja que

narren el mateix fet històric. La vertadera diferència entre els dos films és la

manera com s'enfoquen els esdeveniments, la mirada individual que cada

protagonista dedica a la situació extrema que està vivint i la seva predisposició

a fer que les coses li surtin bé. Per tant, ens hem de centrar en els

personatges.

Guida és el protagonista de La Vida és Bella. És un home simpàtic, enginyós,

alegre i despreocupat que sempre està de bon humor. És un optimista per

naturalesa. De fet, aconsegueix casar-se amb la seva dona Dora mitjançant el

seu encant i la seva gràcia. El matrimoni és molt feliç i, com és natural, tenen

un fill anomenat Giosuè.

Tot es torça quan els nazis obliguen la família a entrar en un camp d'extermini,

un fet d'entrada molt traumàtic per a Dora (a qui separen del seu home i el seu

fill) i per al petit Giosuè, que es troba perdut i vol tornar a casa. Guido, que no

deixa el seu petit sol ni un moment, decideix que no vol que el seu fill vegi les

atrocitats que es cometen davant els seus nassos. De manera que s'inventa

una espècie de joc: “No s’hi val a estar espantat ni voler tornar a casa”. Si

Giosuè plora o té gana, perdrà punts. Hi ha una escena molt famosa i dolça en

certa manera on Guido tradueix un soldat alemany. Evidentment, no tradueix

literalment res del que diu el soldat, sinó que aprofita l'ocasió per fer creure al

seu fill que tothom juga al joc, inclosos els oficials nazi.

El que sobta a l'espectador és la personalitat de Guido. El seu constant bon

humor i la seva capacitat per veure el costat positiu de les coses i no perdre la

fe ni la bondat.

En una altra escena, Guido aconsegueix dir-li a la seva dona mitjançant el

sistema de megafonia, a qui no veu des de l'entrada al camp, que l'estima i

segueix pensant en ella. És un home que mai es dóna per vençut i lluita per

recuperar la seva família. Finalment, en un acabament molt poc probable, el

camp és alliberat i Dora, Guido i Giosuè es retroben i reprenen la seva vida

faimiliar feliçment.

26

Totalment contrari és el cas de Wladyslaw Szpilman, el músic jueu polonès que

es guanya la vida fent de pianista a la ràdio de Varsòvia. Quan els nazis

s'apoderen del seu país i els jueus són expulsats, ell aconsegueix salvar-se de

ser enviat a un camp de concentració per un amic que té i aconsegueix

intervenir al seu favor. Així doncs, Szpilman veu amb ràbia i impotència com

tota la seva família és portada a un camp de la mort.

En un principi, el pianista és un home callat, discret i amable. Es refugia en la

música quan els fets el superen; per a ell, tocar el piano l'evadeix de la realitat i

li serveix per calmar-se i relaxar-se. Wladyslaw és un home que pateix angoixa

i que,en un primer moment, podríem considerar dèbil. Però contràriament a

Guido, Szpilman aconsegueix superar les seves pors i barreres emocionals i

experimenta un canvi durant la pel·lícula: el seu personatge aconsegueix

evolucionar, fer-se fort i adaptar-se.

És un personatge poruc, que sembla estar sempre alerta i preparat per a la

mort. No és alegre, tampoc sembla trist ni pessimista, però coneix el que passa

i sap que no pot fer res per canviar-ho. No té un esperit de superació com el

protagonista de La Vida és Bella, però sent discret i treballador aprèn a ser una

27

mica més valent i, al final, acaba sobrevivint i pot tornar a tocar el piano a la

ràdio, cosa que havia estat somiant fer durant tota la guerra.

Així doncs, he tractat dos pel·lícules molt diferents, quant als punts de vista i les

filosofies per afrontar situacions. Si fusionéssim l'optimisme de la primera i el

realisme de la segona tindríem una miscel·lània perfecta: seria curiós de veure

com l'optimisme exacerbat encaixaria amb la crueltat dels guetos i els treballs

durs.

5.3. Maus: un relat molt especial sobre el nazisme

L'obra Maus no pot ser comparada amb cap altra de les que he explicat

prèviament. És el primer i únic còmic, fins avui, que ha rebut un premi Pullitzer,

un fet sense precedents. Mitjançant vinyetes simples i diàlegs molt curts i

senzills, l'autor aconsegueix emocionar al lector i que aquest empatitzi amb els

personatges. Mai m'han apassionat els còmics, de fet vaig començar a llegir

Maus amb un cert recel. Però la veritat és que m'hi vaig enganxar. L'autor del

còmic és l'il·lustrador Art Spiegelman, que dibuixa l'esgarrifosa història que el

seu pare, Vladek Spiegelman, va viure en primera persona en un camp nazi.

Art il·lustra la història tal com va succeir: el relat comença amb el jove que

demana al seu pare ancià que li expliqui el que va viure. Vladek comença a

parlar sobre com era la seva vida abans de la guerra. Estava compromès amb

Anja, la seva primera esposa, gaudia d'una bona posició econòmica i se sentia

feliç i amb ganes de viure. Però tot es torça quan la guerra arriba i ell es

converteix en un presoner dels alemanys a Auswitch, d'on sortirà sent un

supervivent i no la persona que era abans.

Les tècniques que utilitza Vladek per a la il•lustració són simples però efectives.

Els jueus, òbviament, són dibuixats en forma de ratolins. Els nazis prenen

forma de gats, els polonesos de porcs, els francesos de granotes i els

americans de gossos. Sembla una manera divertida de caracteritzar els

personatges, i en un primer moment pot parèixer que l'animalització fa la

història més tendra. Però no és així. El relat segueix sent molt dur i Vladek no

28

deixa res a la imaginació: no hi ha cap censura; se serveix dels dibuixos per

expressar la realitat de forma total.

Quant als personatges, la història gira gairebé exclusivament al voltant de

Vladek. Veiem que és una persona molt intel·ligent, amb contactes, astuta i

molt forta emocionalment, però a qui el camp d'extermini canvia. També podem

observar que és un home intransigent, que no aprèn les lliçons. En un episodi,

la seva nora recull amb el cotxe un noi negre, i ell es passa tot el trajecte

insultant-lo en un altre idioma. Això ens mostra la seva tossuderia i la seva

capacitat nula per aprendre del que ha experimentat.

29

Realitzant aquest treball he llegit molts llibres i he vist moltes pel·lícules, però

cap obra és comparable a Maus. La seva cruesa, sinceritat i explicitat la fan

una obra original i trencadora, que explica l'Holocaust des d'un punt de vista

molt proper tot i tractar-se d'un còmic que té animals per protagonistes. Per a

mi ha estat una troballa molt important i crec que, si algú vol entendre què van

sentir realment les víctimes de l'Holocaust, han de llegir Maus. Tot i semblar

irònic, és una obra que ens fa més humans.

5.4. Oskar Schindler: el pas cap a la humanització i la compassió

Oskar Schindler és, a primer cop d’ull, un personatge ben col·locat en el

panorama alemany nazi. És l'amo d'una fàbrica, té contactes i podria

considerar-se un home exitós. Sense dubte és astut i té bona mà per als

negocis i, també, en les relacions personals. Sap què i qui li convé.

Schindler experimenta un gran canvi al llarg de l'obra. El simbolisme del

personatge té un gran valor, perquè ens mostra com les circumstàncies

extremes que en aquell moment s'estaven donant a Alemanya fan que un

home de negocis i ben posicionat arrisqui la seva posició per salvar persones

jueves. Oskar fa servir els seus contactes amb gent del món nazi per

aconseguir que centenars de jueus entrin a treballar en la seva fàbrica i, per

tant, no puguin ser enviades forçadament als camps.

30

El protagonista no només ajuda totes aquestes persones, sinó que veiem les

ganes que té d'ajudar més gent. Es torna un ésser desitjós d'estar rodejat de

gent bona, treballadora. Es desfà dels seus possibles prejudicis envers els

jueus i els immigrants i deixa que el seu costat bo ofereixi a cada vegada més

persones un treball que els salva.

És també una persona extremadament valenta; és una persona de ''raça ària''.

Per tant, tot el que fa és desinteressadament i sense buscar recompensa.

Oskar Shindler comença la pel·lícula encarnant un home ambiciós, tot i que

acaba sent una persona admirable. És reconfortant saber que va existir una

persona tant altruista en una època en què l'odi estava en voga.

5.5. El violí d'Auswitch: L'art com a refugi

La història comença quan en Climent, un músic reconegut, coneix la Regina a

Crackòvia, una violinista a qui pretén comprar el violí. Li ofereix una quantitat

considerable de diners, però la Regina li contesta que el violí té un preu que no

pot pagar-se amb diners.

La història de l'instrument en qüestió comença en un camp de concentració, on

hi ha tancat en Daniel, un luthier (fabricant de violins). En Daniel és un jueu que

ha estat deportat a Auswitch i que, una nit, presencia un concert on hi ha un

violí que no fa una bona actuació. El kapo alemany s'entesta de seguida en

matar al violinista responsable del penós concert que acaba d'escoltar, però en

Daniel intervé i explica que si el violí ha sonat malament no és culpa del

violinista, sinó de l'instrument. D'aquesta manera salva la vida del músic

Bronislaw, però rep un encàrrec difícil de complir per part del kapo: construir un

violí que soni a la perfecció i, tal com especifica, ''amb les mides d'un

Stradivarius''.

I així comença el fascinant procés de fabricació del violí d'en Daniel.

No és una tasca gens fàcil, però per a ell tenir el privilegi de realitzar un acte

tant artístic l'omple extraordinàriament i l'ajuda a suportar la deshumanització

31

del camp. Poder construir una cosa tant bella i delicada amb les seves mans,

com ho feia quan era lliure, l'ajuda a veure-ho tot amb una altra perspectiva.

La complicada tasca de la construcció del nou Stradivarius també li val, a en

Daniel, l'amistat que fa amb el violinista que va salvar de la mort, en Bronislaw.

És una persona bona i altruista, que facilita a en Daniel el procés de fabricació.

L'amor que els dos senten per la música en general i el violí en particular els

uneix i els fa sentir acompanyats. Entre ells neix un vertader sentiment de

germanor, augmentat pel fet que haurà de ser en Bronislaw l'encarregat de

provar davant el kapo si el violí d'en Daniel sona correctament.

Finalment, la peripècia d'en Daniel acaba quan, en un concert, en Bronislaw

toca el seu violí i tothom aprecia el seu so dolç i harmoniós. Prova superada,

els violinistes han guanyat i la música ha triomfat. En Bronsilaw ha salvat d'una

mort segura en Daniel i aquest ha demostrat la seva vàlua i les seves grans

aptituds davant els generals nazis del camp.

Però les coses al camp segueixen sent un infern, i en Bronsilaw marxa sense

pensar-s'ho quan el nou metge del camp s'ofereix a ajudar-lo a fugir. Abandona

en Daniel a la seva sort i refà la seva vida.

En Daniel haurà d'esperar fins l'alliberament del camp. Quan surt, regala la

seva obra mestra a la seva neboda, Regina, la violinista del principi del relat,

que guarda el violí com si es tractés d'un tresor de valor incalculable.

32

Per a ella, que també va ser colpejada per la duresa del règim nazi, tenir l'obra

d'art del seu oncle és impagable. I encara ho és més si va poder crear-la en un

ambient tant desolador com un camp de la mort.

33

6. L'alliberament dels camps

El 1944, les forces soviètiques van començar a avançar per Polònia. Alemanya

es trobava gairebé fora de joc: estava clar que perdria la guerra i els soviètics

avançaven amb força i sense aturar-se. L'estiu d'aquest mateix any, les tropes

russes van trobar un camp de concentració prou important: el de Majdanek,

prop de Lublin. Els alemanys van sorprendre's de la ràpidesa de les tropes

soviètiques i van decidir que havia arribat el moment de destruir els camps

d'extermini. Així doncs, van actuar ràpidament i van cremar Majdanek, però,

amb les presses, les càmares de gas van quedar intactes.

El mateix any, els soviètics van arribar als camps de Belzec, Sobibor i

Treblinka, que ja havien estat totalment destruïts pels nazis. El fet que els Aliats

només trobessin una espècie de granjes abandonades va fer dubtar durant els

primers moments de si l'Holocaust realment s'estava duent a terme.

El gener del 45 van arribar fins a Auswitch. Els nazis eren conscients que els

soviètics acabarien entrant i alliberant als camps, de manera que van realitzar

una massacre d'unes dimensions col·lossals. Així que, quan els Aliats van

entrar al camp, només van trobar uns pocs milers de presos moribunds.

Els

Els nazis havien destruit els dipòsits de cadàvers, però van oblidar-se dels

dipòsits on restaven les pertinences dels presoners, els pijames de ratlles i els

cabells humans de les víctimes. Posteriorment, van deslliurar també els camps

de Dachau, Mauthausen o Ravensbruck.

34

La majoria dels presos estaven gairebé morts quan se'ls alliberava. Els nazis

havien fugit feia dies dels camps per no ser caçats en el moment de

l'alliberament. Els presoners havien sobreviscut sense llum, aigua ni menjar.

Tots mostraven un estat de debilitat molt gran, i alguns que aconseguien

marxar del camp morien dies després d'esgotament o malalties que havien

agafat durant l’empresonament, com el tifus. Però molts van aconseguir, sortir

victoriosos del que havien experimentat i refer la seva vida, tot i que mai seria

la vida que havien tingut. Però, com viure després de l'infern?

Els camps nazi deshumanitzaven. Convertien les persones en cadàvers

caminants sense sentiments ni emocions. Els tallaven els cabells (també el pèl

púbic), els marcaven i els donaven una espècie d'uniforme que no podrien

treure's mai. Una persona dintre d’un camp no se sentia una persona: se sentia

part d'una massa de gent despersonalitzada. De fet, era impossible passar per

un camp nazi i no patir algun tipus de desajustament psicològic o mental.

Els presoners vivien com animals. Les condicions eren pròpies d'una granja de

cria intensiva, parlo literalment, tal i com he llegit en diferents textos: els sentits

se'ls aguditzaven perquè estaven sempre en constant estat d'alerta. Tenien por

de ser atrapats per l'enemic, vivien aterrits i totalment paranoics.

Quan els presoners notaven que els defallien les forces, els més forts

mentalment aconseguien refer-se dels pensaments negatius visualitzant el

moment en què es retrobarien amb els seus éssers estimats. Creaven un

record que mai havia succeït, una espècie d'imatge que gravaven en el seu

cervell per recordar-la sempre que els venien ganes d'abandonar. Solia ser la

imatge del retrobament amb algun familiar. Però quan van ser allibertats del

camp, van topar-se amb la crua veritat.

La gran majoria dels seus éssers estimats havien mort.

Un cop superat el fort cop d'afrontar una vida que ja no és com recordaven,

calia recomençar, forjar una nova vida.

La gran majoria va considerar que formar una família era una manera perfecta

de recontruir la vida. Casar-se i tenir un fill solia ser una gran cura. Els

35

presones consideraven que els nens que tenien simbolitzaven el futur i la

victòria contra l'opressió que havien viscut.

Fins la dècada dels 80 la gent va preferir no escoltar els supervivents.

Això va provocar una gran angoixa a part dels supervivents dels camps, durant

el període en què van ser alliberats i els anys posteriors, en què la gent va

començar a estar disposada a escoltar. En aquest termini, les víctimes dels

camps se sentien totalment soles i aïllades de la societat; eren incapaces

d'adaptar-se, se sentien insegures i desprotegides.

El que va fer que se sentissin finalment lliures i realitzades, va ser parlar. Parlar

sobre el tema, de les seves experiències, del que havien vist i patit dins els

camps. En primera instància, la gent va preferir no creure-ho. Tot era massa

escandalós, semblava extret d'un conte de terror macabre. Però l'Holocaust no

podia ser una farsa, no podia ser una invenció.

Tots els que van passar per un camp nazi van comprendre que la veritat havia

de ser coneguda pel món. Molts van preferir no parlar, no remoure el que

tenien dins, però molts altres van escriure sobre el que els havia passat, van

crear associacions, van aparèixer en els mitjans i van donar a conèixer l'horror

que els nazis van provar de fer a la humanitat, un dels genocidis més mortífers i

cruels de la història del món.

36

7. El món després dels nazis: el procés de Nuremberg

El Procés de Nuremberg van ser els judicis que es van dur a terme entre els

anys 1945 i 1949 per involucrar els màxims dirigents de l'Holocaust i la II

Guerra Mundial.

Tot va començar quan els Aliats de la II Guerra Mundial (EUA, URSS i Regne

Unit) van considerar que s'havia de jutjar i sancionar els culpables dels crims de

guerra i contra la humanitat comesos durant la guerra. Per poder jutjar-los de la

manera que corresponia, va haver de redactar-se una legislació que anés més

enllà de la justícia de cada país. És a dir, va haver de crear-se una llei

totalment nova per tal que els imputats rebessin un càstig proporcional als seus

actes.

Al grup d'imputats, que inicialment era de 611, se'ls va classificar en els

següents grups: organitzacions no criminals (l'Estat i l'Exèrcit) i les estructures

del poder nazi (Gestapo, SS i Partit Nazi).

Els judicis van tenir un gran revolt mediàtic. La població va respondre amb una

onada d'indignació quan es va saber que cap dels acusats mostrava

penediment. Tot el contrari. Per exemple, Rudolf Hess, secretari general del

partit nazi, va mostrar-se absent durant tot el judici, va negar-se a declarar i fins

i tot va treure's els auriculars quan es parlava de la seva persona.

Finalment, dotze acusats van ser condemnats a pena de mort; la resta va ser

condemnada amb diferents penes de presó, i va haver-hi quatre absolts.

De tota manera, es considera que els judicis de Nuremberg no han servit per

fer que els ideòlegs de l'Holocaust paguessin pel que van fer. Hitler, que se

suïcidà abans de perdre contra els Aliats, mai va patir les conseqüències que

ell mateix havia creat. Tampoc ho va fer Himmler, que molts consideren la mà

dreta del Führer i que va ser cap de les SS fins la seva mort.

Nuremberg va comptar amb numerosos testimonis.

Un d'ells va ser Francesc Boix Campo, un fotògraf barceloní que va ser

presoner a Mauthausen per la seva condició de republicà.

37

El seu ofici va fer que Boix tingués una posició privilegiada dins el camp:

treballava al laboratori fotogràfic de l'Administració del camp. Aquesta tasca va

facilitar que Francesc pogués salvar un gran nombre de fotografies que més

endavant descriurien amb fidelitat les condicions que vivien els presos dia a

dia.

7.1. Impostors: Enric Marco, un fals supervivent

Enric Marco era, fins l'any 2005, un supervivent dels camps d'extemini nazi de

Mauthausen i Flossenbürg, a Baviera. Un comunista convençut que va exiliar-

se a França durant la Guerra Civil espanyola que, posteriorment, a causa de la

seva col·laboració amb la Resistència francesa, va ser enviat primer al camp de

Flossenbürg i després al de Mauthausen.

Després de l'alliberament de l'últim camp, Marco va tornar a Catalunya i va

començar a moure's per tal que el món sabés què havia vist en els camps de

l'horror. Va començar a fer xerrades a assiociacions de mares i pares en

centres escolars, va aparèixer en programes de ràdio i de televisió en

representació de totes les víctimes espanyoles que havien sofert l'infern nazi

durant la II Guerra Mundial. La seva figura va fer-se tant mediàtica que moltes

persones l'associaven amb els camps de concentració i el consideraven una

38

figura admirable i valenta. La seva popularitat va arribar al summum quan va

ser nomenat president de l'Amical de Mauthausen, amb sèu a la capital

catalana.

El 2001 va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de

Catalunya, i l'any 2005 va entrar al Parlament espanyol en una commemoració

de les víctimes de l'Holocaust. A més, estava prevista la seva assistència a les

commemoracions de l'alliberament del camp de Mauthausen-Gusen, a Àustria,

on hauria parlat davant de totes les víctimes europees, el president espanyol i

el canceller d'Àustria.

Però Enric mai va assistir a tal esdeveniment. L'abril de 2005, l'historiador

Benito Bermejo va començar a investigar i a analitzar minuciosament les

declaracions i els relats de Marco. Finalment, va arribar a una conclusió clara i

ferma: el president de l'Amical de Mauthausen mai havia estat en un camp de

concentració. Mai havia col·laborat amb la Resistència. Ni tan sols havia estat

un exiliat polític a França.

Quan Franco va guanyar la guerra a Espanya, Enric Marco va quedar-se en

terres catalanes. Mai havia estat fitxat pels nacionals, de manera que, d'acord

amb l'acord de Franco i Hitler de subministrar mà d'obra espanyola a

Alemanya, va marxar a treballar allà al servei de la indústria bèl·lica. Marco

apareix en els documents del Ministeri espanyol d'Afers Exteriors com un més

dels cennt espanyols que van traslladar-se a Alemanya per treballar per a

l'empresa Deutsche Werke Werft. L'únic episodi incòmode que va patir fou

quan va decidir repartir propaganda comunista als seus companys espanyols.

Això li va valer un arrest per part de la Gestapo, però tot va acabar quan al cap

de tres semanes en una presó va ser retornat a Espanya, on va quedar-se.

El final de la seva mentida va veure la llum just 48 hores abans de les

commemoracions de l'alliberament del camp de Mauthausen-Gusen, quan les

declaracions de l'historiador Bermejo van publicar-se i Marco no va tenir més

remei que tornar-se'n cap a Espanya.

Un cop la mentida va convertir-se en un fet més que mediàtic, l'impostor va

convocar una roda de premsa on va reconèixer que havia estat mentint.Però,

39

tot i que ha reconegut ser un mentider, es justifica dient que va ser tot per una

bona causa: per a conscienciar el món de les condicions en què vivia la gent en

els camps d'extermini i de la poca humanitat que hi havia.

La Creu de Sant Jordi va ser tornada a la Generalitat de Catalunya, per ell

mateix. Ha seguit defensant les víctimes del nazisme i els seus drets.

L'any 2009 va protagonitzar un documental titulat Ich Bin Enric Marco, on es

veu a Enric seguint el seu recorregut com a obrer en l'Alemanya nazi pels

camps de concentració i els llocs on va treballar veritablement com a obrer.

Tot i que ell es considera un activista antifranquista, n'hi ha molts que

desconfien dels seus vertaders ideals. Com podia un antifeixista treballar per a

l'Alemanya nazi?

7.2. El moviment neonazi actual

El neonazisme dóna nom al moviment que actualment donant suport als ideals

nazis, després de la II Guerra Mundial. Els individus integrants d'aquest

col·lectiu que avui dia és considerat una tribu urbana són persones que es

neguen a acceptar la derrota de Hitler i el món globalitzat en el qual es troben.

Són gent extremadament racista, violenta, amenaçadora i fanàtica.

L'esvàstica i la creu celta són els seus signes identificadors. Les llueixen

obertament ja sigui tatuades, amb enganxines o en graffitis en llocs públics.

S'enorgulleixen de les seves idees i no s'amaguen del que defensen.

40

Els neonazis actuals no solen prendre partit en el món de la política. Es

mantenen al marge perquè són un grup molt minoritari, sense gaire suport

social. El seu lloc predilecte per reunir-se i mostrar la seva violència són els

partit de futbol. Gairebé tots els equips importants tenen una associació de

seguidors que en realitat és un grup de neonazis. Quan hi ha partits de futbol

mediàtics, aquest col·lectiu propina pallisses a persones de l'equip contrari o,

simplement, a persones estrangeres que passen per allà. No fa gaires

setmanes en vam viure un episodi al camp del Atlético de Madrid.

Contràriament al que puguem pensar, són un grup molt organitzat. Tenen una

espècie de jerarquia; els membres més antics són els que tenen més poder. No

són gent ignorant i no necessàriament han de venir d'un ambient conflictiu.

Vistos des de fora, tendim a pensar que són joves amb problemes a casa, de

drogoaddicció o alcoholisme. La realitat és que la majoria són gent formada i

bastant culta. De fet, hi ha revistes, webs i llibreries especialitzades en nazisme

que proporcionen a aquests col·lectius grans referències. Un exemple molt

conegut i controvertit és la biblioteca Europa de Barcelona, que ha creat

polèmica en més d'una ocasió per la seva publicitat o les trobades que

organitza per a gent d'extrema dreta.

És extremadament complicat infiltrar-se en un grup neonazi. Són tancats i molt

escèptics. En els seus xats online fan servir noms en clau i expulsen tots els

foranis que hi entren. Per exemple, per a saludar-se solen escriure: ''88''.

Això es correspon a la posició que ocupa la lletra ''H'' en l'abecedari. Per tant, si

tenim dues ''HH'' sabem que volen dir: ''Heil Hitler''.

Podríem definir-los com un grup anacrònic, violent i racista. La veritat és que

semblen trets de l'època del Tercer Reich, però amenacen els nostres dies amb

ideals que gairebé destrueixen el nostre món.

41

8. El conflicte entre Israel i Palestina: la nova guerra dels jueus

Després de l'alliberament dels camps d'extermini, molts dels jueus van negar-

se a quedar-se a Europa. L'antisemitisme, a diferència del que es creu, seguia

tenint molta força. Dels que van decidir tornar a casa, alguns van patir

veritables calvaris; van haver-hi matances de jueus i la gent seguia ressentida

amb ells.

Els que s'havien quedat sols i sense lloc on tornar van ser enviats als territoris

alliberats pels Aliats, com Bergen-Belsen, on es va habilitar un camp de

refugiats administrats per les Nacions Unides i l'exèrcit americà. En aquests

camps, els refugiats van poder sobreviure gràcies a les ajudes (roba, menjar,

queviures bàsics...) d'empreses i organitzacions jueves. Des d'allí, els jueus

van començar a treballar per aconseguir la creació d'un estat jueu a Palestina.

Palestina havia estat la residència d'alguns dels jueus més adinerats d'Europa

fins aleshores. Després de la guerra, Palestina era un territori administrat pel

Regne Unit. Quan els jueus van començar a emigrar cap a Palestina, els

anglesos van mirar de barrar-los el pas. Es van interceptar vaixells que partien

cap a Palestina amb més de 4.500 persones a bord i van frenar-se èxodes

massius que organitzaven organitzacions jueves. Finalment, el Regne Unit va

decidir abandonar l'administració palestina i deixar que els jueus tornessin a la

seva terra promesa. El conflicte entre jueus i àrabs a Israel i Palestina es

antiquíssim. Es basa en una sèrie de fets relacionats amb la religió i fins i tot

amb el fanatisme religiós que enfronta les dues comunitats.

L'Any 47, l'ONU va decidir partir Palestina, i va donar la meitat del territori als

àrabs i l'altra meitat als jueus. Els jueus van veure el projecte just i amb bons

ulls, però els líders àrabs palestins van decidir que el pla era degradant i que no

era en cap dels casos just. De manera que el pla es va esvair i no va arribar

mai a dur-se a terme, cosa que no va agradar gens als jueus, que se sentien

arraconats i encara duien el pes a les espatlles de les experiències viscudes a

Europa. Però els isralenians no van acceptar que no se'ls donés el que ells

creien legítim, i l'any 1948 Israel es va autoproclamar independent, fet que

provocà la guerra araboisraeliana.

42

Actualment, la situació no ha millorat gaire. El fanatisme d'uns i altres fa que no

es pugui viure en territoris frontera com la franja de Gaza, on el 90% de la

població són refugiats de la guerra que es viu avui dia. Els jueus israelians

semblen haver oblidat el terror que van patir reclosos en camps, veient cada

dia com la mort se'ls apropava, essent humiliats i titllats de gent impura. Les

dues comunitats tenen com a únic objectiu dominar l'altra i sortir-ne glorioses.

És una guerra que va més enllà d'interessos econòmics o polítics: tracta de fe i

creences, coses tant importants i personals que provoquen un conflicte

extremadament cruel i que sembla no tenir fi.

Personalment, mai he entès aquesta guerra sense sentit. Segueixo sense

comprendre com una qüestió com les creences d'un poble poden

desencadenar en un conflicte que té la població mundial compungida.

8.1. Carta dels supervivents: la memoria històrica necessària

A mitjans del 2014, quaranta supervivents jueus dels camps nazis i més de

tres-cents familiars de víctimes del règim alemany van redactar i firmar una

carta publicada al prestigiós diari The New York Times.

En la carta, breu i concisa, demanen l'alliberament de la franja de Gaza i criden

a les polítiques mundials per a realitzar un bloqueig cultural i econòmic a Israel

si no para aviat d'estendre la por i bombardejar hospitals, universitats, escoles i

camps de refugiats a Palestina. En la carta, els supervivents expliquen que cap

ésser humà hauria de viure com ho fan la majoria dels palestins, sense aigua,

llum ni electricitat. Evoquen els seus drets com a supervivents d'una gran

catàstrofe històrica, i demanen ajuda i compassió a tots els països del món.

Expliquen que un genocidi com el que s'està duent a terme només és possible

quan les persones miren cap a una altra banda.

En l'escrit també es rebat contra els Estats Units per la financiació que rep

Israel d'aquesta potència mundial. Gran part d'aquests diners s'utilitzen

únicament per a seguir bombardejant Gaza.

43

La crida que fan és desesperant: volen que el món reaccioni envers aquesta

injustícia que sembla no molestar als que podrien posar-hi remei.

La vida a Gaza actualment és insostenible. Els refugiats que marxen de les

seves cases són cada dia més. Els nens i les persones grans o malaltes no

estan segures a cap lloc: escoles, camps de refugiats i hospitals no són tinguts

en compte quan els israelians duen a terme bombardejos indiscriminatoris.

El racisme i l'odi d'aquestes dues cultures fa que em pregunti si serveix

d'alguna cosa tenir present la història. Tenir-la present sempre per mirar de no

cometre els mateixos errors una vegada i una altra. L'odi que els jueus d'Israel

mostren envers els àrabs palestins no és tant diferent de l'odi que els nazis

mostraven envers els jueus durant el magnat del Führer.

44

9. Neus Català: una supervivent dels camps de la mort

Neus Català té 99 anys i viu en una residència d'avis al seu poble natal, Els

Guiamets. Va ser militant en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i

va marxar a França quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, fet que li va

valer la deportació a Ravensbrück, on va ser obligada a treballar per als nazis

en la indústria de l'armament. Quan la guerra va acabar, Neus va exiliar-se

novament a França, des d'on va continuar lluitant contra el franquisme, fidel als

seus ideals. El seu primer marit també va morir en mans dels feixistes, però un

cop acabada la guerra va tornar-se a casar i va tenir dos fills. És l'única

catalana supervivent d'un camp d'extermini nazi, i ha considerat sempre que la

seva missió és explicar el que va veure en el camp i parlar per tots aquells

homes i dones que, malauradament, no ho poden fer.

ENTREVISTA A NEUS CATALÀ

Entro a la residència dels Guiamets. Em sorprenc, és un lloc familiar, petit i

tranquil. Demano per la Neus i van a buscar-la. És a la sala petita, jugant a

cartes amb les seves amigues de la residència. Ens condueixen fins al

menjador gran. Hi estarem millor. Neus Català és molt gran. Va amb cadira de

rodes i té l'oïda i la parla molt castigades, però es mostra atenta i té ganes de

parlar. M'explica que, tot i que no té molta memòria, intentarà recordar.

Descarto la possibilitat de gravar la conversa perquè he de parar atenció per

entendre-la.

Com va anar a parar al camp de Ravensbrück?

Jo era una exiliada a França. Vaig marxar del meu país perquè ja no en volia

formar part. La frontera la vaig creuar amb un centenar de nens orfes que

estaven al meu càrrec, els anomenats Nens de Negrín. Un cop instal·lada a

França amb el meu primer marit, l'Albert, vam col·laborar amb la Resistència.

Vivíem a Sarlat fins que un dia ens van denunciar als dos, ens van separar i em

van enviar a Ravensbrück.

45

Sap qui la va denunciar?

I tant. Hi havia molta gent que denunciava els que combatien. Alguns ho feien

per por, altres per diners. En aquella època hi havia misèria i pagaven molt bé

als delators. Prefereixo no pensar-hi, cadascú ha de saber on està el límit del

bé i el mal.

Vostè sabia on la duien?

És clar. Tothom sabia què feien amb els resistents. Tenia clar que em durien a

un camp de concentració, però fins que no hi vaig ser no em vaig fer a la idea.

Un cop al camp, com era la seva vida?

Era pura misèria. Al camp ens torturaven i pegaven sense cap motiu, només

perquè als nazis els divertia. Ens feien posar-nos en fila per comptar-nos, o

això ens deien. La veritat és que només era una excusa: el que volien era

humiliar-nos públicament. A mi, em van pegar molts cops, perquè hi havia un

oficial que sempre es passejava pel camp amb un fuet. Eren molt cruels.

Tenia una amiga que es deia Blanca. Sempre anàvem juntes. Un matí va faltar

al recompte de presos. Jo no sabia on era, ni cap de les meves companyes. De

sobte, un nazi se'm va acostar i em va preguntar si volia veure la meva amiga.

Em van dur a una habitació i em van ensenyar la Blanca oberta en canal. Em

vaig quedar esgarrifada.

Ja veig com us tractaven. També us feien passar gana?

Més que gana, fam. De matí ens donaven una espècie de suc negre. Era

dolentíssim, però ens ho beviem per agafar forces. Al migdia ens donaven

patates que sovint eren podrides. I de nit ens tocava menjar una sopa que

només era aigua. La gent estava famèlica.

Convivieu amb jueves o gitanes?

La veritat és que ens tenien molt dividides. I nosaltres, que érem preses

polítiques, ens manteniem una mica al marge de les jueves i les gitanes,

perquè elles rebien molt més. Però de nit ens reuníem i els donàvem algun tros

de pa. Això sempre pujava l'ànim.

46

Vostè tenia alguna tasca concreta al camp?

Jo i unes quantes companyes fèiem armament, més concretament bales. Un

dia ens van venir a buscar i ens van dir que havíem de servir per a la guerra.

Vaig pensar que això ja era passar-se de la ratlla. Però no podia negar-m'hi,

perquè m'haguessin matat. Així que vam fer sabotatge. No feiem ni la meitat de

bales de les que ens encarregaven, i les que fèiem no servien per a res. Era

una manera de seguir amb la lluita.

Recorda el dia que van alliberar el camp? Com va ser?

Sí, el recordo. Però tinc records molt borrosos i recordo que va ser molt

estrany. Tothom corria amunt i avall cridant que per fi eren lliures. Hi havia

molta alegria, però jo no estava contenta. Vaig sortir del camp, em vaig

agenollar, vaig besar la terra i vaig tornar a entrar a Ravensbruck.

I després? Com va refer la seva vida?

Em vaig tornar a casar amb un noi francès amb qui vaig tenir els meus dos fills,

un noi i una noia. Vaig viure més tranquil·la, però sempre pensava en les

companyes que havia deixat enrere, en el meu primer marit mort, en la

Blanca... però s'ha de tirar endavant i explicar el que vam veure.

Creu que els nazis van pagar pel que van fer?

Crec que no. Mai podran pagar pel que van fer a tanta gent. Això no es paga

amb diners. De fet, jo vaig rebre una indemnització d'Alemanya i actualment

cobro una pensió que m'arriba d'allà. Em serveix per mantenir-me, però

preferiria no tenir els diners i no haver passat pel camp. És dur haver de viure

sempre pensant en el camp. Mai més m'he tornat a posar res que dugui ratlles.

No m'agrada, em recorda a l'uniforme que duia al camp.

Com és Neus Català en l'actualitat? Ha perdonat?

Jo estic bé ara mateix. Estic tranquil·la, serena. Tinc els meus fills a França

que, quan poden, em vénen a visitar i tinc la sort de poder viure al meu poble

natal envoltada de gent coneguda que em tracta bé.

47

No he perdonat els nazis pel que em van fer. Ni jo ni cap supervivent que

conegui. És dur perdonar, però en el nostre cas crec que és impossible. Jo no

perdono, però tampoc oblido. Em quedaré aquí explicant el que vaig viure fins

el dia que no pugui més.

Moltes gràcies Neus, ha estat un plaer.

Quan ens acomiadem, li demano de fer-nos una foto juntes, de record, i em diu

que sí. Em demana que li escrigui la meva adreça, perquè potser algun dia

m'escriurà. L'apuntem en un full i em dóna la mà i les gràcies. Ha estat una

experiència inspiradora.

48

10. Conclusions

Un cop finalitzada la meva recerca, arribo a determinades conclusions veient la

informació que he trobat, les obres que he llegit, les pel·lícules que he vist i

l'oportunitat que he tingut de parlar amb l'única supervivent de l’Holocaust viva

que queda a Catalunya.

El nazisme era un moviment feixista que va disfressar-se de canvi i oportunitat.

Els alemanys eren un poble enfonsat que va propiciar el magnat d'Adolf Hitler,

un artista profundament frustrat que tenia uns sentiments antisemites tant forts

que va voler matar tots els jueus.

El sofriment del poble jueu durant el segle XX no té precedents. En un primer

moment van ser arraconats. Després, enviats a fer treballs físics tant durs que

una part va morir construint vies de ferrocarrils a ple dia. Per acabar, la Solució

Final tenia com a objectiu enviar-los a camps de la mort. Allà se'ls torturava,

se'ls inoculaven malalties, se'ls humiliava... i se’ls matava. Els que aconseguien

viure ho feien d'un mode que no era humà. Vivien com animals en una granja.

He experimentat el punt de vista d'una nena que escrivia en un diari per

treure’s de sobre l'angoixa i la tristor que la guerra li produïa.

He vist com l'amor per l'escriptura, la lectura i la música és capaç de salvar una

persona que està al límit de la seva existència; com una persona pot canviar

radicalment i com els sentiments afloren quan el que tenim al voltant no es

més que por i misèria.

Les lectures que s'han fet de l'Holocaust han estat moltes i variades. Tot i aixà,

alguns diuen que mai va existir. D’altres defensen la seva existència i, a més,

s'inventen que van ser-ne víctimes.

He vist com és la vida de persones que superen el drama d’haver vist morir

familiars, companys i amics. També com és el món després d'un genocidi.

Hi ha coses que em desconcerten, com que els jueus segueixin fent la guerra

contra els palestins després del sofriment que els va tocar passar durant el

nazisme. L'odi entre humans pot ser esfereïdor.

49

Tot i que va ser una gran catàstrofe i un capítol obscur en la hisòria, crec que

l’Holocaust va servir per a alguna cosa positiva. Va conscienciar la gent de

l'antisemitisme regnant, de l’odi i del racisme. Sembla, però, que la humanitat

està destinada a repetir els errors fins la sacietat. Encara hi ha molt de

fanatisme per eradicar.

50

WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA

ANGLADA, Maria Àngels. El violí d'Auswitch. Barcelona: Labutxaca, 2013.

SPIEGELMAN, Art. Maus. Barcelona: Mondadori, 2007

AMAT-PINIELLA, Joaquim. K.L. Reich. Barcelona: Edicions62, 2001

FRANK, Ana. Ana Frank, Diario. Madrid: Debolsillo, 2012

El ascenso de los fascismos. Web dedicada únicaúnicament a fets històrics.

<http://www.claseshistoria.com/fascismos/demoalemania.htm>

La segunda Guerra Mundial. Web que tracta de la II Guerra Mundial amb gran

precisió. < http://www.exordio.com/1939-1945/paises/economia1GER.html>

Nazismo. Pàgina de la Wikipedia on hi apareix la definició de nazisme, les

causes del seus ascens, etc. <http://es.wikipedia.org/wiki/Nazismo>

Adolf Hitler. Web de la biografia del dirigent nazi, tant política com personal.

<http://www.biografiasyvidas.com/biografia/h/hitler.htm>

Enciclopedia del Holocausto. Web on hi apareixen exemples de lleis

antisemites i alguns dels decrets que es van firmar.

<http://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007569>

La segunda guerra mundial – La Francia de Vichy. Web que dóna informació

sobre la França ocupada pels alemanys.

<http://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?f=260&t=8737&mobile=on>

Refugiados judíos alemanes. Pàgina que mostra l'emigració dels jueus que van

salvar-se dels camps d'extermini.

<http://www.ushmm.org/wlc/sp/article.php?ModuleId=10007591>

Kindertransport Association. Ens mostra la tasca de l'associació dels nens orfes

que van fugir. <http://www.kindertransport.org/>

Neonazisme. Definició, signes, comportament, etc..

<http://ca.wikipedia.org/wiki/Neonazisme>

51

Israel, Palestina: Cómo empezó todo. Origen del conflicte entre aquests dos

pobles per un territori històric. <http://www.eldiario.es/zonacritica/Israel-

Palestina-empezo_6_284231595.html>

Conflicto Palestino: el origen i el desarrollo del conflicto. Causes i

conseqüències de la guerra jueva-àrab.

<http://palestinalibre.org/articulo.php?a=13475>

Enric Marco, el impostor que jamás estuvo en Mauthausen. Web on es relata

l'engany de Marco. <http://blogs.lavanguardia.com/hemeroteca/enric-marco-

impostor-mauthausen>

Enric Marco Batlle. Biografia i vida de l'impostor.

<http://es.wikipedia.org/wiki/Enric_Marco_Batlle>

Los juicios de Nuremberg. Procés i penes dels judicis en contra dels dirigents

nazis. <http://www.ushmm.org/outreach/es/article.php?ModuleId=10007722>

Francesc Boix i Campo. Biografia, vida i gestes del fotògraf català.

<http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Boix_i_Campo>

Neus català: fuimos las olvidadas entre los olvidados. Entrevista a l'única

supervivent catalana a un camp de concentració alemany.

<http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/neus-catala-fuimos-las-

olvidadas-entre-los-olvidados-2362521>

Neus Català i Pallejà. Vida de Neus Català.

<http://ca.wikipedia.org/wiki/Neus_Catal%C3%A0_i_Pallej%C3%A0>

52

ANNEXOS

Durant la recerca del meu treball he trobat alguns continguts curiosos i

interessants que no han tingut cabuda en el sí del treball, però que sí la tenen

en els annexos.

1. Llistat de les lleis antisemites que va aprovar Hitler, juntament amb els

decrets que també va firmar. (Transcrita directament)

1933

31 de marzo

El jefe de salud de la ciudad de Berlín suspende por decreto a los médicos

judíos de los servicios de caridad de la ciudad.

7 de abril

La Ley para la Restauración del Servicio Civil Profesional (Law for the

Reestablishment of the Professional Civil Service) excluye a los judíos del

servicio gubernamental.

7 de abril

La Ley sobre la Admisión a la Profesión Legal (Law on the Admission to the

Legal Profession) prohíbe que se admitan judíos en la profesión de la

abogacía.

25 de abril

La Ley contra la el Congestionamiento en las Escuelas y las Universidades

(Law against Overcrowding in Schools and Universities) limita la cantidad de

estudiantes judíos en las escuelas públicas.

14 de julio

La Ley de Desnacionalización (De-Naturalization Law) revoca la ciudadanía de

los judíos nacionalizados e “indeseables”.

4 de octubre

53

La Ley para Editores (Law on Editors) prohíbe que los judíos ocupen cargos

editoriales.

1935

21 de mayo

La Ley del Ejército (Army Law) expulsa del ejército a los oficiales judíos.

15 de septiembre

Los líderes nazis anuncian las Leyes de Nuremberg (Nuremberg Laws).

1936

11 de enero

La Orden Ejecutiva de la Ley de Impuestos del Reich (Reich Tax Law) prohíbe

que los judíos se desempeñen como asesores impositivos.

3 de abril

La Ley de Veterinarios del Reich (Reich Veterinarians Law) expulsa a los judíos

de la profesión veterinaria.

15 de octubre

El Ministerio de Educación del Reich prohíbe que los maestros judíos enseñen

en escuelas públicas.

1937

9 de abril

El alcalde de Berlín ordena que las escuelas públicas no admitan a niños judíos

hasta nuevo aviso.

1938

5 de enero

La Ley sobre la Alteración de Nombres y Apellidos (Law on the Alteration of

Family and Personal Names) prohíbe que los judíos se cambien el nombre.

54

5 de febrero

La Ley para la Profesión de Subastador (Law on the Profession of Auctioneer)

excluye a los judíos de esta profesión.

18 de marzo

La Ley de Armas (The Gun Law) prohíbe que los judíos comercialicen armas.

22 de abril

El Decreto contra el Camuflaje de Empresas Judías (Decree against the

Camouflage of Jewish Firms) prohíbe que las empresas de propiedad judía se

cambien el nombre.

26 de abril

La Orden para la Divulgación del Patrimonio de los Judíos (Disclosure of

Jewish Assets) exige que los judíos declaren todas las propiedades que

superen los 5.000 reichsmarks, o marcos alemanes.

11 de julio

El Ministerio del Interior del Reich prohíbe la entrada de los judíos a centros de

salud.

17 de agosto

La Orden Ejecutiva sobre la Ley sobre la Alteración de Nombres y Apellidos

(Law on the Alteration of Family and Personal Names) exige que los judíos

adopten un nombre adicional: "Sara” para las mujeres e “Israel” para los

hombres.

3 de octubre

El Decreto para la Confiscación de la Propiedad Judía (Decree on the

Confiscation of Jewish Property) regula la transferencia de bienes de judíos a

alemanes no judíos.

5 de octubre

55

El Ministerio del Interior del Reich invalida todos los pasaportes alemanes

portados por judíos. Los judíos deben entregar sus pasaportes viejos, que

serán válidos únicamente después de que se les haya sellado la letra “J”.

12 de noviembre

El Decreto para la Exclusión de Judíos de la Vida Económica Alemana (Decree

on the Exclusion of Jews from German Economic Life) cierra todas las

empresas cuyos propietarios son judíos.

15 de noviembre

El Ministerio de Educación del Reich expulsa a todos los niños judíos de las

escuelas públicas.

28 de noviembre

El Ministerio del Interior del Reich restringe la libertad de movimiento de los

judíos.

29 de noviembre

El Ministerio del Interior del Reich prohíbe que los judíos tengan palomas

mensajeras.

14 de diciembre

Una Orden Ejecutiva de la Ley sobre la Organización de Trabajo Nacional (Law

on the Organization of National Work) cancela todos los contratos estatales

celebrados con empresas de propietarios judíos.

21 de diciembre

La Ley para Parteras (Law on Midwives) prohíbe que las judías ejerzan la

profesión.

1939

21 de febrero

56

Decreto Relacionado con la Entrega de Metales y Piedras Preciosas de

Propiedad de Judíos (Decree Concerning the Surrender of Precious Metals and

Stones in Jewish Ownership).

1 de agosto

El Presidente de la Lotería Alemana prohíbe la venta de boletos de lotería a

judíos.

2. La polèmica va sacsejar la firma de roba espanyola Zara quan aquesta va

decidir llençar al mercat un jersei per a nen amb ratlles blaves i blanques amb

una estrella groga brodada al pit esquerre. Internet es va omplir de seguida de

comentaris burletes i sarcàstics sobre la peça, i Zara va decidir retirar-la del

mercat.

3. En una de les meves cerques vaig teinr la sort de trobar que la paraula

Holocaust deriva del grec. Prové de les paraules hólos, que vol dir ''tot'', i

kaustós, que significa ''cremat''. Així doncs, Holocaust significa ''Tot Cremat''.

4. Holocaust va ser una exitosa mini sèrie de televisió de l'any 1978 emesa pel

canal nordamericà NBC. La sèrie relata l'experiència de la família Weiss, jueus

alemanys, i la de la família Erick, de raça ària. Gairebé tota la família jueva

acaba morint en mans dels nazis. Ana, la filla petita, és violada i enviada a un

centre psiquiàtric. I la resta de la seva família no té diferent sort, perquè gairebé

tots són enviats a camps de la mort.

A Espanya la sèrie es va emetre sota el nom de Holocausto, i va tenir un

impacte molt fort, sobretot entre els joves del moment.

Aquí deixo un enllaç de la sèrie completa en anglès:

https://www.youtube.com/watch?v=KnoDIlc3Upo

57

5. Ángel Sanz Briz va ser el Shindler espanyol. Nascut a Saragossa i anomenat

l'Àngel de Budapest, va aconseguir salvar uns cinc mil jueus d'Hongria. Va ser

destinat a la II Guerra Mundial a Hongria formant part de les tropes franquistes,

i allà repartia passaport espanyols falsos als que necessitaven fugir. Sanz Briz

va veure que l'Holocaust era una barbaritat i va informar el govern de Franco

del que estava passant a Europa. Com era d'esperar, no va obtenir cap

resposta, de manera que va començar a repartir justícia com ell creia

convenient. Adjunto l'enllaç d'un documental que parla d'ell i el que va

aconseguir: https://www.youtube.com/watch?v=sMsVwSrfyeg

6. També vull facilitar l'enllaç a un documental en honor a Francesc Boix, el

fotògraf que va participar en el procés de Nuremberg:

https://www.youtube.com/watch?v=-04d60l0-EU