el mercader de venècia william shakespeare - tnc.cat fileel mercader de venècia william...

El mercader de Venècia William Shakespeare Sala Gran

2

Amor, passió... i diners A El mercader de Venècia, com passa tan sovint dins l’obra de William Shakespeare, res no és ben bé el que sembla a primera vista. Des de l’epítet de «comèdia romàntica» que acompanya el títol de l’obra en la seva primera edició (1600) fins al perfil de Shylock, un dels jueus més memorables de la història de la literatura dramàtica, tot és tan complex i relatiu que ens priva de refugiar-nos en etiquetes i esquematismes. No es pot negar que es tracta d’una comèdia romàntica. L’obra ens parla del joc capriciós de l’amor i l’atzar, les tensions entre els afectes i la cobdícia, la fina línia que separa l’amistat dels sentiments més profunds... Ara bé, aquest paisatge es veu enterbolit per la figura grotesca i tràgica de Shylock, l’antagonista que exemplifica totes les sordideses de la condició humana. I, tanmateix, el cop de geni shakespearià fa que aquesta sordidesa no ens arribi a través d’un personatge estereotipat: la fonda humanitat que traspua Shylock és evident, més enllà de les seves mesquineses. El muntatge que es podrà veure a la Sala Gran, dirigit per Rafel Duran, està marcat conscientment pel panorama actual i ens situa sense complexos en un context de recessió econòmica. Sí que és cert que a El mercader de Venècia és l’amor qui triomfa sobre la cobdícia, però és aquesta darrera qui provoca la crisi i qui dibuixa el marc en què es mouen Antonio, Bassanio i la resta de personatges d’aquesta obra intemporal.


3

El mercader de Venècia William Shakespeare Traducció .......................................................................................... Joan Sellent Direcció ............................................................................................ Rafel Duran Escenografia .......................................................................................Rafel Lladó Vestuari ...........................................................................................Isidre Prunés Il·luminació .......................................................................................Kiko Planas So ...........................................................................................................Pepe Bel Disseny de vídeo ......................................................................Eugenio Szwarcer Música de la cançó de Porcia .............................................................. Òscar Roig Caracterització ..................................................... Lucho Soriano i Mariona Trias Màscares ............................................................................Felip Cirer i Pau Cirer Ajudant de direcció ...................................................................... Antonio Calvo Ajudanta d’escenografia ...............................................................Marsa Amenós Ajudanta de vestuari ................................................................. Georgina Viñolo Col·laboració al moviment ................................... Joan Maria Segura i Bernadas Alumna de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques Marta Banal (vídeo) Construcció de l’escenografia: Pascualin, Taller d’escenografia Jordi Castells, A. Garcia i l’equip tècnic del TNC Realització del vestuari: Goretti Vestuario Escénico


4

Repartiment: Shylock ....................................................................................... Ramon Madaula Antonio ........................................................................................ Àlex Casanovas Bassanio ............................................................................................Roger Coma Porcia .........................................................................................Anna Ycobalzeta Nerissa ......................................................................................... Marta Domingo Jessica ..........................................................................Margalida Grimalt-Reynés Lorenzo ...........................................................................................Albert Ausellé Graziano ............................................................................................Joan Valentí Salerio ....................................................................................... Pere Eugeni Font Solanio ................................................................................................Àlvar Triay Tubal / El vell Gobbo ..............................................................................Santi Pons Stephanie ..........................................................................................Marta Betriu Dux de Venècia / Príncep d’Aragó ............................................................... Pep Sais Lancelot Gobbo ................................................................................... Pep Ambròs Príncep del Marroc .................................................................................. Joan Díez Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres ..................................... Joan Díez

Jordi Llovet David Ortega

Oriol Ruiz Josep Sobrevals

Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya Agraïments Billares Escardibul, Montibello, SegwayCAT, Termix, Paula Bosch, Chini (vídeo) i Rosa Girona (perruqueria) Producció: Teatre Nacional de Catalunya


5

El mercader de Venècia és una de les comèdies més conegudes de Shakespeare. La seva acció transcorre a Venècia, la ciutat de les finances, i a Belmont, lloc de terra endins que serveix de repòs a la societat benestant. La destresa de Shakespeare va ser fusionar dos contes ja coneguts en la seva època: el conte de l’hereva rica, que només pot ser guanyada per l’elecció d’un dels tres cofres, i el conte de l’usurer que vol matar el seu deutor tallant-li una lliura de carn. El gran mòbil de gairebé tots els personatges principals de l’obra és l’econòmic. Bassanio demana diners a Shylock, posant a Antonio com a avalador, per poder anar a Belmont a fer la prova dels cofres. Bassanio és com Lorenzo, un caçafortunes a la recerca d’hereves riques. Porcia és immensament rica, i recordem que Jessica, quan s’escapa de casa del seu pare, pren un cofre ple de diners i joies. De manera que, en aquesta escala jeràrquica de valors, on queda l’amor? That is the question. La gran historia d’amor és la d’Antonio, disposat a morir per Bassanio i hipotecar una lliura de la seva carn perquè el seu amic pugui anar a provar sort a Belmont i casar-se amb Porcia. Tot i l’humor, la diversió i l’espectacle del transvestiment (típicament shakespearià), podem considerar El mercader de Venècia com una comèdia dramàtica. L’odi terrible i pervers que es professen Antonio i Shylock és, sense anar més lluny, un dels elements que configuren la part més amarga de l’argument. Tot plegat, però, és com una història dels nostres dies. El món es mou entorn dels diners, amb la sospitosa legalitat d’algunes accions humanes, la venjança, el perdó, la intolerància religiosa (tant d’una part com de l’altra), l’odi, les calúmnies, els enganys, les diferències de classe i, per si no n’hi havia prou, la demostració de com les persones poden modificar les lleis segons els seus interessos i de com les lleis poden ser interpretades de manera diferent segons l’astúcia dels advocats. És per aquest motiu que hem volgut traspassar la història d’El mercader de Venècia als nostres dies, tot just quan patim una forta crisi mundial i la nostra sensibilitat envers els temes econòmics és a flor de pell. Shylock, amb el reclam dels seus interessos, la famosa lliura de carn d’Antonio, s’emmiralla en els banquers actuals que no perdonen el pagament de la hipoteca. Antonio és el ric empresari intolerant que escup i se’n fot dels qui creu que li són inferiors. Tots dos formen part del grup que dirigeix el nostre món. Dels rics, dels poderosos. Dels qui amb les seves argúcies provoquen una crisi com l’actual. És la cara de la hipocresia, de la manipulació per interès d’un sistema que alguns titllen de caduc i de molt incòmode. Rafel Duran


6

El mercader de Venècia Sinopsi Venècia, segle XVI. Bassanio, noble venecià sense diners, demana a Antonio, un ric mercader amic seu, tres mil ducats per festejar la rica Porcia, que viu a la península, a Belmonte. Antonio ha fet una forta inversió en negocis d’ultramar i no disposa en aquests moments de liquidesa, però sol·licita aquests diners del prestamista jueu Shylock, a qui ha escarnit fa poc per la usura que practica. Shylock accepta el préstec, però amb una condició: si Antonio no torna els diners en la data convinguda, ell, l’usurer, podrà cobrar una lliura de carn del seu cos. Per la seva banda, Porcia, perquè així ho ha disposat el seu pare en testament, s’haurà de casar amb el pretendent que, de tres cofres –un d’or, un altre de plata i un tercer de plom–, triï el que conté el retrat d’ella. Entre els pretendents, el príncep del Marroc tria el cofre d’or i el d’Aragó, el de plata. Un príncep d’Aragó que, per cert, tot i ser un tarambana presumit, diu coses ben actuals, com ara: «¿Qui pot aventurar-se [...] a procurar-se honors/ sense el segell del mèrit? Que ni ningú no pretengui/ fer-se amb cap dignitat immerescuda./ Ah, si les dignitats, els rangs i els càrrecs/ no s’obtinguessin per corrupció,/ i el blanc honor fos conquerit només/ pels propis mèrits!» Evidentment, tots dos fracassen. Arriba el torn de Bassanio, que, llest, tria el de plom, on troba el retrat. Els promesos anuncien el casament, i amb ells, també el seu, els criats respectius, Graziano i Nerissa. Mentrestant, arriba a la ciutat la notícia que els barcos d’Antonio han naufragat, que el deute contret no es pot pagar en els terminis acordats i que Shylock exigeix la lliura de carn. El cas és portat davant del Dux, que haurà de dictar sentència. Amb una hàbil estratagema, però, Porcia, disfressada de doctor en lleis i Nerissa, de passant d’advocat, es presenten davant del tribunal per defensar Antonio sense que els seus marits en sàpiguen res. Havent intentat infructuosament d’obtenir el perdó del jueu, i havent-li ofert el triple de la quantitat deguda, Porcia sol·licita que la petició de l’hebreu sigui concedida. No obstant això, l’avisa que morirà, i els seus béns seran confiscats si en l’operació vessa una sola gota de sang d’Antonio, perquè l’acord només parla d’una lliura de carn. En la seva intervenció, Porcia diu que la vida de Shylock està a la mercè del Dux perquè ha posat en perill la d’un ciutadà de Venècia. El Dux perdona la vida a Shylock, però dóna una meitat dels seus béns a Antonio i l’altra, al tresor de l’estat. Antonio, per la seva banda, demana al Dux que s’indulti el jueu de pagar la part de l’estat, però, de l’altra meitat, ell, Antonio, es donarà per satisfet si en pot tenir l’usdefruit fins que, a la mort del jueu, la cedeixi al cavaller que li havia robat la filla. I encara més: Shylock es


7

farà cristià immediatament, i davant del tribunal s’haurà de comprometre a deixar, quan es mori, totes les seves possessions als seus fills Lorenzo i Jessica. Shylock accepta. Porcia i Nerissa, encara disfressades, demanen com a tribut els anells que Bassanio i Graziano van rebre de les seves dones, uns anells dels quals van prometre no desfer-se mai. Ells els els donen no sense haver-s’hi resistit abans. A casa, Porcia i Nerissa manifesten als marits el disgust per l’escassa consistència del seu jurament, però finalment els descobreixen l’engany. Una carta informa que tres galions d’Antonio han arribat inesperadament a port amb totes les riqueses. Josep Maria Fulquet

Ramon Madaula i Àlex Casanovas en un assaig d’El mercader de Venècia

Sobre l’actualitat d’El mercader de Venècia De les trenta-set obres de què consta el «corpus» dramàtic shakespearià, no n’hi ha cap que, com El mercader de Venècia, estigui en tan franca sintonia amb els nostres temps. Em refereixo al món del comerç, dels diners i de la usura, personificat en els dos personatges sobre els quals pivota el drama: el mercader Antonio i Shylock, el jueu usurer. Efectivament, si Shylock exigeix a Antonio, com a garantia del préstec que li ha fet, una lliura de carn del seu cos, avui dia els bancs i les caixes, i els especuladors causants del daltabaix econòmic que patim, es produeixen exactament igual, i el preu de la hipoteca és l’equivalent de la lliura de carn del pobre Antonio. La lliura de carn com a símbol i al·legoria d’un món en què els sers humans i els diners són perfectament intercanviables.


8

Res no ha canviat, ni el vestuari, perquè si a la Venècia de l’època s’obligava els jueus a portar un casquet vermell per distingir-los dels gentils, avui els brokers de Wall Street vesteixen d’Armani, i això no els fa moralment menys miserables. L’home no és més que una mercaderia, un valor de canvi.

El crític canadenc Northrop Frye considerava que El mercader de Venècia s’havia de llegir com l’exemplificació seriosa d’un argument cristià, la misericòrdia del Nou Testament oposat a l’Antic, que insisteix que cadascú ha d’obtenir satisfacció dels deutes i ha d’exercir venjança. El text d’El mercader de Venècia posa en relleu aquest esperit de venjança comú a tots els homes i descriu clarament la simetria i la reciprocitat que governen les relacions entre els cristians i Shylock («Si un jueu ofèn un cristià ¿com li mostra aquest la seva caritat? Venjant-se’n. Si un cristià ofèn un jueu ¿quina paciència li ha de mostrar, segons el model cristià? Doncs la venjança»), o, si es vol, entre la venalitat explícita de Shylock i la venalitat implícita dels altres venecians, que han incorporat tan íntimament els interessos financers que ja no en són conscients i és impossible identificar-los com un tret diferencial del comportament. Per això el préstec d’Antonio a Bassanio és vist com un acte d’amistat, no com una transacció comercial, i això els fa diferents de l’hebreu usurer.

D’altra banda, a l’afirmació que Shylock és el boc expiatori d’un antisemitisme latent, Frye oposa l’argument que el jueu d’El mercader de Venècia és un «malvat» més aviat còmic, perquè és evident que Shakespeare compartia l’antisemitisme del seu temps, però aquesta al·legoria teològica no és del tot clara. És Antonio –que a l’escena segona del primer acte escup a Shylock («Vos, que heu llençat saliva sobre la meva barba,/ i m’heu tractat a puntades de peu…»)– qui posa de manifest la seva autèntica naturalesa cristiana al proposar que la salvació del jueu inclogui la condició que es converteixi al cristianisme, una conversió forçada que Shylock accepta d’una manera bastant inversemblant.

Tot gira al voltant dels diners, fins i tot el festeig de Bassanio a Porcia és una operació bàsicament financera, i Shakespeare no deixa d’insistir en tot moment en l’analogia entre l’aventura amorosa de Bassanio i els negocis d’ultramar del seu amic Antonio. L’espectador es deu demanar sens dubte el perquè de l’odi de Shylock a Antonio, que li fa demanar una lliura de carn del seu cos en garantia. A diferència de Iago, que en cap moment del drama ens diu les motivacions de la tragèdia que ha desfermat, Shylock odia Antonio perquè presta diners sense interès, i això per ell significa erosionar el món –i l’ofici– de les finances. Com diu René Girard, Venècia és un món en el qual les aparences i la realitat no acaben d’encaixar.

De tots els pretendents a la mà de Porcia, només Bassanio tria correctament entre els tres cofres. Efectivament, l’astut venecià sap fins a quin punt convé desconfiar de les aparences més rutilants. En realitat, tant el príncep del Marroc com el d’Aragó provenen de països no tan avançats com la Venècia de l’època, on les coses són més o menys adequades al seu aspecte exterior. D’aquí que es decantin pels cofres d’or i de plata, metalls preciosos, i que manifestin així, com també faria Shylock, la seva cobdícia. En el fons, són uns ingenus, cosa que no


9

es pot dir en cap cas de Bassanio. En aquest conflicte entre aparença i realitat, a Venècia impera un malestar difús, indefinible, que Antonio expressa clarament només començar l’obra: «A fe, no sé d’on m’ha vingut tanta tristesa./ M’afligeix […] però com m’ha vingut, com l’he trobada,/ com hi he anat a parar, de què està feta,/ com ha nascut, tot això no m’ho explico…». També Shylock n’és víctima (d’aquí ve que aquests dos mons, el financer i el personal, es barregin constantment durant tota l’obra), i això li fa barrejar els diners amb assumptes de caire més íntim, com quan s’adona que Lorenzo li ha robat la filla. Reacciona el jueu com Rigoletto en veure que els cortesans que pul·lulen al voltant del duc de Màntua li han segrestat Gilda, i crida: «La meva filla! Els meus ducats! Ha fugit amb un cristià!», però no s’humilia, com el bufó verdià («Miei signori… perdono, pietate…»), davant dels poderosos.

Ara, la pregunta que es fa tothom, i que no és ociós replantejar-nos aquí, és: quina és la singular excel·lència de Shakespeare, què el fa qualitativament diferent de tots els altres escriptors? Què fa que després de gairebé cinc segles es continuï llegint i representant en totes les llengües que han tingut accés a la seva obra? Per una part, sens dubte, el seu domini del llenguatge, però sobretot la seva capacitat de representació del caràcter i la personalitat humanes, d’infondre vida imaginativa al text. Shakespeare és gran perquè, com afirma Harold Bloom, «ens ensenya a escoltar-nos quan parlem de nosaltres mateixos». I entre els instruments de què se serveix, hi trobem molts dels elements que Aristòtil reclamava a la tragèdia (i a la seva capacitat de donar forma a l’experiència humana), sobretot la catharsis, o «purificació» de les emocions del públic, que en el cas que ens ocupa consisteix precisament en això, en la fabricació d’un boc expiatori, el vell Shylock, contra qui els cristians administren d’una manera tan perversa una pietat hipòcrita per justificar la seva set de venjança i la seva cobdícia, sense que això els impedeixi tenir bona consciència. Fixem-nos que, com proposa René Girard, perquè un homicidi col·lectiu sigui eficaç ha de ser unànime, i de fet, a l’escena del procés ningú intercedeix a favor del jueu, ni Jessica, la seva filla, ni el criat Lancelot, els primers que van abandonar-lo i li van robar els diners. Shylock és traït, així doncs, fins i tot pels de la seva mateixa sang. L’escena, amb el monòleg de Porcia sobre la clemència (IV, I), és molt eficaç des del punt de vista dramàtic, ja que l’espectador no pot deixar de sentir la derrota de Shylock com la seva pròpia victòria, i l’efecte del que passa a l’escenari s’encomana a la platea.

Per acabar, sembla que en els temps convulsos que vivim, una pedra angular de la postmodernitat és que el canvi de to –o la dislocació de les regles de composició– domini per sobre del canvi de text. D’aquí la invasió de múltiples versions d’un mateix text original (sovint pagades a preu d’or) i la glorificació dels intèrprets per damunt dels autors. Si és així, podria ser oportú que un director valent plantegés la necessitat de representar aquesta peça immortal a Davos, on un cop l’any es reuneix la plana major de la Trilateral i els grans taurons de les finances. Seria com posar un mirall davant de tots aquests miserables i acarar-los amb la seva pròpia misèria. Josep M. Fulquet


10

Traduir, interpretar En la introducció a un recent llibre divulgatiu sobre Shakespeare∗, Ros King deixa molt clares les seves intencions quan diu que el llibre va adreçat a aquelles persones que tenen avorrit aquest autor per culpa d’haver estat obligades a estudiar-lo amb l’únic objectiu de passar un examen. «Vull comentar les obres i els poemes», afegeix, «centrant-me en les seves qualitats sensorials i emocionals —el moviment, el so, el ritme— i en els problemes socials i ètics que plantegen». Per a Ros King, «la significació cultural de Shakespeare és massa important per deixar-lo només en mans dels experts».

King es refereix, naturalment, al món anglosaxó. Per a la majoria dels catalans, en canvi, l’obra de Shakespeare no va associada al mal regust d’haver-lo hagut d’estudiar com a matèria d’examen a l’escola o a l’institut: per a nosaltres, afortunadament, el dramaturg anglès és sobretot l’autor d’uns espectacles teatrals que visiten amb força assiduïtat els nostres escenaris, passats pel filtre de les traduccions, i als quals accedim com a simples espectadors, sense el llast acadèmic i amb molts menys prejudicis que els ciutadans de parla anglesa.

Quan una peça teatral arriba a l’escenari ha passat per molts filtres interpretatius i, si és un text traduït, el filtre de la traducció s’afegeix a tots els altres i els precedeix. En l’àmbit del teatre, quan es tracta d’un text traslladat a una altra llengua, el verb interpretar hi encaixa en totes les seves accepcions: la de traduir, la de glossar o desxifrar i la de representar en escena. Això és aplicable a qualsevol text teatral que és traduït i escenificat, però, en el cas de Shakespeare, la seva obra és tan polièdrica i tan plena d’ambigüitats que acostuma a admetre força més lectures que les de la majoria dels altres dramaturgs.

El mercader de Venècia, sense anar més lluny, es presta a unes interpretacions tan diverses que poden ser fins i tot antagòniques. Actualment, l’etiqueta de comèdia amb què va ser publicada el 1623 planteja més d’un interrogant, sobretot tenint en compte el personatge de Shylock, el jueu, que a l’època de Shakespeare era un dels estereotips més explotats des del teatre medieval a l’hora de col·locar un «dolent» còmicament grotesc en escena, però que ara difícilment pot ser tractat amb aquest biaix tenint en compte els horrors que el segle XX ha infligit al seu poble. És significatiu que l’Alemanya nazi, que havia relegat Shakespeare a la llista negra dels autors «decadents», fes una excepció amb aquesta obra i en promogués unes posades en escena que, naturalment, accentuaven fins a extrems delirants el perfil grotesc del jueu inhumà i usurer; avui dia, en canvi, és igualment significatiu que, en els muntatges que se’n fan arreu del món, se’n potenciï la condició secular de víctima.

Però, en realitat, no es pot dir que cap d’aquestes interpretacions contraposades traeixi les intencions de l’autor, senzillament perquè aquestes intencions no podem acabar de saber quines eren. La grandesa de Shakespeare resideix, entre moltes altres coses, en la capacitat d’eludir la cotilla dels personatges estereotipats i anar molt més enllà: el personatge de Shylock, al costat de les

∗ Ros KING, Shakespeare. A Beginner’s Guide. Oxford: Oneworld Publications, 2011.


11

seves innegables mesquineses, traspua una fonda i complexa humanitat i és prou obert per deixar-nos la llibertat de decantar com vulguem els plats de la balança. Una ambivalència que, naturalment, es fa extensiva a la majoria dels personatges de l’obra shakespeariana.

Ja hem dit que la primera baula de la cadena d’interpretacions que marquen el procés d’un muntatge teatral és la del traductor. Un dels aspectes intrínsecs a l’operació de traduir és la necessitat constant de prendre decisions, i més si es tracta de traslladar un text anglès de fa quatre segles al català dels nostres dies. Quan es posa en escena una obra de Shakespeare en la seva llengua original, es poden fer tota mena d’experiments pel que fa al llenguatge dramatúrgic però les paraules de l’autor són intocables; en una traducció, en canvi, aquest caràcter intocable del text desapareix radicalment per raons òbvies, i molt sovint no és la literalitat allò que garanteix el respecte al sentit, al to i a l’essència de l’original.

Un botó de mostra ens el dóna la paraula «love», que apareix sovint a El mercader de Venècia fent referència al sentiment que presideix la relació entre els personatges d’Antonio i el seu amic Bassanio. La literalitat estricta m’hauria portat a traduir aquesta paraula com a «amor» i no donar-hi més voltes, però resulta que, en temps de Shakespeare, love tenia un sentit ampli d’estimació o d’amistat íntima, no necessàriament vinculat a la idea d’enamorament amb què avui dia associem tant la paraula anglesa com la catalana. El text ens dóna raons per pensar que, en efecte, Antonio estava enamorat de Bassanio, però això no s’explicita mai en tota l’obra: el traductor, per tant, s’ho ha de pensar dues vegades abans de tirar per la via ràpida de la literalitat i cometre la traïció de fer evident allò que a l’original no ho és.

En totes les llengües hi ha paraules i expressions que sobreviuen al llarg dels segles però que han anat experimentant canvis de sentit, de matís o de connotacions. De la mateixa manera que, en els «camins dubtosos per la mar» del segon vers de «Veles e vents» d’Ausiàs March, no hem d’entendre «dubtosos» en el sentit que actualment té aquest adjectiu sinó en el de «perillosos, arriscats» que tenia al segle XV (i és per això que Robert Archer ho trasllada a l’anglès del segle XX dient «a course of danger through the sea»), en aquesta traducció he optat per substantius com «amistat» o «estimació» per traduir el «love» de l’original.

Un altre dels components del text en què la literalitat ofereix menys garanties d’eficàcia és l’humor, que té una presència prou important a El mercader de Venècia i que de fet no és absent a cap de les obres de Shakespeare. L’humor és un dels recursos que menys resisteixen el pas del temps, i aquí el traductor no té altre remei que empescar-se molt sovint solucions obliqües, amb alguna cullerada de collita pròpia, si es vol acostar una mica a l’efecte que l’original produïa en els espectadors del seu temps.

Espero que la voluntat de redactar un text teatralment eficaç no m’hagi fet pecar d’excessivament irrespectuós. La resta dels filtres interpretatius estan a la mercè dels bons oficis de Rafel Duran i del magnífic elenc que donarà vida a aquesta mostra del geni shakespearià a l’escenari de la Sala Gran. Joan Sellent


12

Deu coses que cal saber sobre El mercader de Venècia Descobrim alguns dels secrets del muntatge acompanyats per Rafel Duran, director de l’espectacle. 1. Del segle XVI al segle XXI... El mercader de Venècia ens situa, originalment, a l’època en què Shakespeare la va escriure (la primera edició de l’obra data de 1600). Rafel Duran ha traslladat l’acció a la nostra època. 2. ... i de Venècia a Wall Street William Shakespeare situa el gruix de l’acció d’El mercader de Venècia a la capital de la regió del Vèneto. En aquest muntatge, però, no ens trobarem entre canals sinó entre oficines, ascensors, billars... «El públic vindrà a veure una història que es pot llegir des de l’òptica contemporània, i és per això que ho hem desplaçat en el temps», afirma Duran. «No hi ha referències explícites a Wall Street, tot i que tinc els meus referents, i en aquest muntatge hi són. Evidentment, però, si desplaçàvem El mercader havíem de sortir de Venècia, que al segle XVI era un capital mundial del comerç però no avui dia. Actualment, la gran ciutat de les finances, allà on es mouen els diners, és Nova York.» 3. Una comèdia sobre les dificultats del amor Una lectura bàsica d’El mercader de Venècia podria fer-nos pensar que el missatge de l’obra és que l’amor venç per sobre de la usura. Tot i així, si analitzem personatge per personatge, ens adonarem que la majoria de mòbils que mouen les relacions són bàsicament econòmics. A Bassanio l’interessa Porcia perquè és rica. A Lorenzo l’interessa Jessica pel mateix motiu... Així doncs, la gran història d’amor, on queda? «Està clar que no es troba en el famós relat dels tres cofres d’or, que avui dia ens resulta massa pueril i frívol», diu Rafel Duran. «Això d’encertar amb el cofre i enamorar-te instantàniament ja no és creïble. Shakespeare ens parla molt de les aparences, i nosaltres vivim sovint en un món d’aparences, que és una mica com el món idealitzat que ens pinten alguns anuncis de televisió.» 4. Antonio i Bassanio Els dos personatges que es demostren, en el transcurs d’El mercader de Venècia, un amor més pur i desinteressat són Antonio i Bassanio. Antonio hipoteca el seu cos per permetre que Bassanio se’n vagi a Belmont a conquerir el cor de Porcia. Hi ha sacrifici més gran que aquest? Val a dir que la interpretació homoeròtica d’aquests dos personatges no és un invent d’aquesta producció (de Harold Bloom a la mateixa Wikipèdia en parlen). Rafel Duran va més enllà i afirma: «No m’interessa si Antonio i Bassanio han arribat a consumar la seva relació. M’interessa aquesta relació perquè representa l’amor més intens. Antonio està disposat a morir per Bassanio. Si això no és amor, que algú em digui què és.»


13

5. Shylock i l’antisemitisme Shakespeare fa una comèdia antisemítica, si bé no es pot negar que sap introduir-hi uns matisos i una complexitat humana que van molt més enllà del simple estereotip de l’epoca. Tanmateix, com s’enfoca avui dia un personatge com Shylock? «Després de tot el que va passar al segle XX, després de l’holocaust nazi, no és ètic fer burla dels estereotips jueus antic», afirma Duran. La tradició de després de l’holocaust tendeix a interpretar el personatge com a naturalista, més allunyat de la comèdia. «El nostre Shylock és un banquer que odia un empresari (un odi, per cert, mutu), però ja no per qüestions religioses sinó per tot plegat, pels seus costums, per la seva manera de ser. És com un banquer cruel que no té cap mena de compassió amb una persona que, avui dia, no és capaç de pagar la hipoteca.» 6. Una nova Porcia Porcia és un dels personatges més importants d’El mercader de Venècia. Rica, aguda i d’una gran bellesa, es veu obligada a casar-se amb el pretendent que surti vencedor d’un joc que ha imposat el seu difunt pare: qui encerti quin dels tres cofres (d’or, d’argent i de plom) amaga el seu retrat es podrà casar amb ella. «Es tracta d’un joc que avui dia semblaria sortit d’un programa de televisió», afirma Duran. «La nostra Porcia no s’ha hagut de preocupar mai per res, ha viscut sempre en un món de fades. L’únic que la torba és aquest joc que ha organitzat el seu pare. És com una mena d’infanta que té por de casar-se amb algú que ella no ha triat.» La primera escena d’aquesta heroïna romàntica, prenent un spritz amb una copa de cosmopolitan, farà pensar a més d’un espectador en les protagonistes de Sex and the City. 7. Un Belmont d’anunci publicitari El paratge idíl·lic que habita Porcia també ha estat mereixedor d’una lectura interessant. «Nosaltres hem interpretat l’espai on s’ensenyen els cofres als pretendents com una sala de recepció oficial d’una casa de gent benestant, com les que surten a les revistes del cor, però amb alguns detalls més propis d’un anunci de perfums.» Belmont, però, es transforma quan Porcia decideix marxar a Venècia. «Aleshores el criat aprofita per fer una festa. Els criats, això és molt shakespearià, sempre han volgut fer el que fan els senyors. Jo volia utilitzar el transvestisme com a artefacte teatral, perquè es tracta d’un recurs molt shakespearià, i a Belmont hi ha una sorpresa per a l’espectador que aquí no revelaré. Però estic segur que Shakespeare estaria totalment d’acord en com hem utilitzat aquest recurs.», conclou Duran. 8. L’escenografia Un dels elements que suscitaran més preguntes és, sens dubte, l’escenografia: un mur majestuós i imponent que s’obre per mostrar-nos les projeccions. «En tot cas, Shakespeare no necessita escenografia», afirma Duran. «El nostre mur té alguna cosa de mur de les lamentacions, però fa un pas més enllà. És un mur més conceptual, que per la seva naturalesa ens pot recordar l’àmbit urbà, però que té un caràcter escultòric. El podem interpretar com una obra d’art.»


14

9. Els versos de Catul En aquest mur destaquen unes inscripcions en llatí. Són textos de Gai Valeri Catul (segle I aC), un dels més grans poetes llatins. «Hem volgut ser més clàssics que els clàssics. Utilitzar un poeta llatí ens semblava molt interessant com a element de contrast en un muntatge com aquest.» Però per què Catul? Potser perquè se’l considera un gran poeta de l’amor? Potser pel caràcter homoeròtic d’alguns dels seus versos? «Sí, i no. Cal que ens ho preguntem? Estem massa pendents de fer maquinacions racionals tota l’estona. Aquesta escenografia està feta per alliberar la nostra part més sensorial, com quan escoltes una cançó pel mer plaer d’escoltar-la. No cal que ens preguntem sempre el perquè de les coses.» 10. I, per sobre de tot, respecte a Shakespeare William Shakespeare és un autor tan representat a tot el món que estem molt acostumats a veure muntatges de tota mena. A Barcelona, els darrers anys, s’han pogut veure Shakespeares austers i fastuosos, escatològics i moderats, estripats i continguts. Per a tots els gustos. El mercader de Venècia que podrem veure a la Sala Gran és un muntatge, per damunt de tot, fet amb respecte i admiració pel bard anglès. Dit això, creus, Rafel, que el teu muntatge pot provocar un petit escàndol? «Si avui dia un muntatge com aquest escandalitza, és que anem molt malament», afirma, amb rotunditat. «No sé si agradarà, espero que sí. Penso que el públic jove s’ho passarà molt bé, i la resta de públic, si ve disposat a passar una bona estona amb una obra mestra del teatre, també. Jo penso que el públic s’ho passarà molt bé, però que consti que això no significa que l’obra hagi d’acabar bé».

Pep Ambròs, Marta Domingo, Anna Ycobalzeta, Marta Betriu i Roger Coma en un assaig d’El mercader de Venècia


15

Cronologia de William Shakespeare (Les dates d’escriptura i estrena de les obres són, en molts casos, conjectures aproximades.) 1564 W.S. és batejat el 26 d’abril a Stratford-upon-Avon. La llegenda diu que nasqué el 23, dia de Sant Jordi, patró d’Anglaterra. És el tercer dels vuit fills de John Shakespeare, jornaler, i Mary Arden, filla de l’amo, petit propietari rural de família molt catòlica. Neix també el dramaturg Christopher Marlowe. Aquell any moren dos terços dels nens nascuts a Anglaterra. A Stratford, d’uns 2.000 habitants, la pesta en mata uns 200.

1569 El pare, John, que hom creu que ha posat un negoci de pells, ha anat ocupant gradualment diversos càrrecs municipals fins arribar a bailiff (batlle). Com a tal, convida diverses companyies teatrals a actuar a la vila.

1570 La reina Isabel I és excomunicada pel Papa.

1571 W.S. va a l’escola local, New King’s School. L’horari és de 6 del matí a 5 de la tarda. És una bona escola, on ensenyen joves graduats d’Oxford, que organitzen representacions en llatí actuades pels alumnes. Encara funciona com a escola avui dia.

1572 Una llei considera els actors sense llicència com a vagabunds, i poden ser fuetejats.

1575 El comte de Leicester, favorit de la reina, ofereix grans espectacles al seu castell de Kelnilworth, a uns 20 km. de Stratford. Hi assisteix molta gent de la comarca. W.S. tenia aleshores 11 anys.

1576 James Burbage, fuster i actor (pare del qui serà el primer actor de la companyia on treballarà W.S.), construeix al nord de Londres, fora dels límits municipals, el primer teatre estable, The Theatre.

1578 El pare, John, que hom creu que es dedicava també al comerç il·legal de llana i a la usura, s’arruïna. És possible que W.S. hagi de deixar l’escola.

1578-1582 W.S. no consta com a aprenent en cap gremi de la vila. A Lancashire, el testament d’un gran terratinent catòlic que tenia una companyia d’actors deixa instruments musicals i robes d’actor al jove «William Shakeshaft». Un error de transcripció?

1581 Llei que comporta pena de mort a qui es passi de l’anglicanisme al catolicisme.

1582 A la tardor, llicència de casament (necessària, perquè l’Advent és fora d’època) entre W.S i Anne «Whatelay» (error de transcripció?). Amb qui es casa –per pressió de la família d’ella– és amb Anne Hatheway, de Shottery, un llogarret veí de Stratford.

1583 Als sis mesos neix Susanna Shakespeare.


16

1585 Neixen els bessons Hamnet i Judith. A partir d’aquest moment, i fins al1590 aproximadament, s’ignora on visqué. Probablement, a Londres, aprenent l’ofici reescrivint i millorant obres d’altres autors.

1586 Èxit a Londres del melodrama La tragèdia espanyola, de Thomas Kyd, probable autor també d’un altre gran èxit, Hamlet, que s’ha perdut.

1587 Èxit de la tragèdia Tamerlà, de Christopher Marlowe Entra W.S. a substituir el primer actor, assassinat, de la «Companyia de la Reina»?

1588 Derrota de l’«Armada Invencible» (dels seus 30.000 homes en moren 17.000). Anglaterra no perd cap vaixell. Èxit del Dr. Faustus, de Marlowe.

1590 Comença a escriure Titus Andronicus en col·laboració amb George Peele?

1592 Gran èxit d’Enric VI al teatre de la Rosa. L’èxit l’obliga a escriure’n dues parts més. Primera menció de W.S. per un autor rival, Robert Greene, titllant-lo de novell i ambiciós «Shake-scene» (trasbalsa-escenaris). Ricard III ?

1592-1594 Teatres tancats durant dos anys per la pesta, que provoca desenes de milers de morts. Les companyies s’ho han de vendre tot per sobreviure. W.S., probablement refugiat a les propietats del comte de Southampton, prop de Stratford. A ell dedica els seus dos llargs poemes Venus i Adonis i El rapte de Lucrècia, i escriu els primers sonets. Potser allí escriu per a un públic aristocràtic. Treballs d’amor perduts, Treballs d’amor guanyats (perduda), La comèdia dels errors, Els dos cavallers de Verona.

1593 Marlowe és assassinat en una baralla de taverna quan tenia 29 anys i era el dramaturg més conegut.

1594-1595 Amb Richard Burbage (fill de William B.), el pallasso William Kempe i altres actors funden una companyia cooperativa (una acció cadascú; W.S., dues, com a actor i autor), «The Lord Chamberlain’s Men». Actuen al «Teatre»; treballaran units durant més d’un quart de segle. La doma de la fúria, Romeo i Julieta, El somni d’una nit d’estiu, Ricard II; potser també Tomàs Moro (escrita en col·laboració, mai no representada, i perduda. Només se’n guarden unes pàgines a la British Library: les úniques existents de la mà de W.S. ?).

1596 Mor el seu fill Hamnet, d‘11 anys. El rei Joan, Eduard III (en col·laboració?)

1596-1600 Són anys de fam. Els sous han caigut a un terç del que eren un segle abans; els preus s’han doblat en pocs anys. W.S. compra terres i la segona casa més gran de Stratford; paga un escut d’armes de cavaller per al seu pare arruïnat i intenta recuperar –sense èxit– les terres heretades per la seva mare, hipotecades pel pare i perdudes.

1597 El mercader de Venècia, Enric IV (dues parts).


17

1598 El propietari del «Teatre» no els en renova el lloguer. Els actors roben les fustes una nit de les festes de Nadal, i el reconstruiran a la riba sud del riu amb el nom d’El Globus. Prop de la bancarrota, la companyia ven a un impressor les quatre obres més populars de W.S.: Ricard III, Ricard II, Enric IV i Treballs d’amor, perduts. Mentrestant, actuen en altres teatres: W.S. fa el paper principal a l’obra del novell Ben Jonson, Cadascú amb el seu humor. Les alegres casades de Windsor. Després d’aquesta obra, on feia de Falstaff, el protagonista, el pallasso William Kempe, l’actor més popular de la companyia (era famós per les seves gigues mig obscenes en acabar les obres, i pels diàlegs improvisats amb el públic), es ven la seva participació a El Globus i abandona la companyia. Guanya l’aposta d’anar ballant la morisca des de Londres a Norwich, cosa per la qual la reina li concedeix una petita pensió. (Morirà a la ruïna). És substituït per Robert Armin, d’un humor més refinat. Molt soroll per no res (escrita per a Kempe, actuada per Armin), Al vostre gust. Es funda la biblioteca Bodley, d’Oxford. Bàsicament conté llibres llatins; no admet obres de teatre.

1599 Essex, el nou favorit de la reina, és enviat triomfalment a Irlanda (passatge reflectit a Enric V, d’aquest any), però fracassa, torna abans d’hora i és empresonat (i el passatge laudatori ha de ser esborrat). Es prohibeix la publicació de sàtires i les representacions de cròniques d’història d’Anglaterra. Estrenen El Globus, probablement amb Juli Cèsar.

1600 W.S. és mencionat per primera vegada al registre dels llibreters-impressors.

1601 Essex organitza una revolta i encarrega representar Ricard II a El Globus. La revolta fracassa i ell i uns quants més són executats. El comte de Southampton és empresonat dos anys a la Torre. Els actors són absolts. Hamlet, Nit de Reis. Surt publicat el poema al·legòric El Fènix i la tórtora. Mor el pare, John S.

1602 Troilus i Crèssida (mai representada?), Tot és bo si acaba bé.

1603 El 24 de març (oficialment, l’últim dia de l’any) mor Isabel I. La succeeix Jaume VI d’Escòcia, fill de Maria Stuart. Aquest nomena la companyia «The King’s Men»: actuaran 187 vegades davant la cort. (Davant Isabel n’havien actuat 32).

1604 Mesura per mesura, Othello, La tragèdia de Gowrie (perduda).

1605 Conspiració «de la pólvora»: uns catòlics intenten fer volar el Parlament mentre hi eren dins el rei, govern i diputats. Timó d’Atenes (en col·laboració amb Thomas Middleton?), El rei Lear.

1606 Macbeth.

1607 Antony i Cleopatra. Casament de la filla, Susanna, amb el Dr. John Hall, metge de Stratford. Mor Edmund Shakespeare, germà petit de W.S., també actor.


18

1608 Coriolà, Pericles (en col·laboració amb George Wilkins?) Bateig d’Elizabeth Hall, néta de W.S. La companyia és per fi autoritzada a actuar al Blackfriars, antic convent de dominicans. És cobert, dins la City, i més petit (per tant, més car: 6 penics). W.S. posseïa 1/10 d’El Globus i 1/6 del Blackfriars.

1609 Es publiquen, sense la seva autorització els 154 Sonets. A diferència dels altres poemes (del 1594, molt reeditats), els Sonets són reimpresos només un cop en tot el segle, i llargament oblidats. Mor la mare, Mary Arden.

1610 Cimbel·lí.

1611 El conte d’hivern, La tempesta (un adéu personal al teatre?). Es retira de l’escena i se’n torna a viure a Stratford. Surt publicada la Bíblia «Autoritzada», una iniciativa de Jaume I per intentar posar pau entre anglicans i puritans. Hi han col·laborat els millors escriptors del país, entre ells, sens dubte, W.S.

1612 Surt publicat El Quixot, traduït per Henry Shelton. Enric VIII, Els dos nobles cosins, Doble falsedat(de W.S.?) i La història de Cardenio (totes quatre en col·laboració amb John Fletcher, jove dramaturg, fill del bisbe de Londres). Cardenio és, és clar, un personatge del Quixot.

1613 W.S. compra una casa vora el nou teatre de Blackfriars. Durant una representació d’Enric VIII a El Globus, un foc d’artifici incendia tot el teatre, on es guardaven els papers de la companyia.

1616 Casament de Judith amb algú que W.S. desaprova, i la deshereta. El 25 de març (primer dia de l’any oficial) fa testament: no deixa res a la seva dona, excepte, en un afegit posterior, «el segon millor llit». Mor el 23 d’abril, el dia que complia 52 anys. És la mateixa data en què mor Cervantes, però no és el mateix dia perquè el nou calendari gregorià (catòlic) anava 11 dies avançat al tradicional julià. Ben Jonson publica les seves obres completes.

1623 Els companys actors publiquen el Folio, les obres completes: 36 obres,18 de les quals encara inèdites (entre aquestes, Nit de Reis). No hi inclouen les escrites en col·laboració: Eduard III, Pericles, Enric VIII, Els dos nobles cosins, La història de Cardenio. Avui queden uns 300 exemplars del Folio, incomplets. A Espanya n’hi havia dos: un, comprat per l’ambaixador a Londres, i un altre al Col·legi Anglès de Valladolid. Actualment, no n’hi ha cap. Mor Anne Hathaway.

1631 A Londres hi ha 17 teatres, fenomen únic a Europa.

1642 El puritans els enderroquen quasi tots; els pocs que queden són tancats durant la república de Cromwell.


19

Joan Sellent Traducció Castellar del Vallès, 1948. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Traducció Literària per la Universitat de Manchester (Anglaterra). Traductor de teatre i narrativa. Professor a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Algunes obres traduïdes:

Narrativa: Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Trilogia de Nova York, de Paul Auster. L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson. David Copperfield, de Charles Dickens.

Teatre: La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek Agost, de Tracy Letts. Hamlet, Coriolà, El rei Lear, Ricard II i Nit de Reis, de William Shakespeare. Peer Gynt, de Henrik Ibsen (en col·laboració amb Anne-Lise Cloetta). El ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde. La casa dels cors trencats, de Bernard Shaw. Un tramvia anomenat Desig, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Panorama des del pont, d’Arthur Miller. Estiu i Lear, d’Edward Bond. Celobert, de David Hare. Un matrimoni de Boston, de David Mamet. Rock ‘n’ Roll, de Tom Stoppard. Els nois d’història, d’Alan Bennett. La presa i Una ciutat brillant, de Conor McPherson. El tinent d’Inishmore, de Martin McDonagh. L’any del pensament màgic, de Joan Didion. Jo sóc la meva dona, de Doug Wright. Premis: Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Traducció en Llengua Catalana per la versió de Panorama des del pont, d’Arthur Miller, estrenada a la Sala Petita del TNC. Premi de la Crítica Teatral de Barcelona 2007/2008 per la traducció d’El rei Lear, coproducció de Laperla 29 i el Grec’08 / Festival de Barcelona.


20

Rafel Duran Direcció Director escènic format teòricament a l’Institut del Teatre i en la pràctica a les sales alternatives de Barcelona. Autor i creador de diversos espectacles multidisciplinaris i de dramatúrgies amb textos no teatrals. L’any 1993 crea la companyia La d’Hac per presentar les seves propostes més personals i el teatre de text dels grans autors contemporanis: Thomas Bernhard, Bernard-Marie Koltès, David Mamet, Hans Magnus Enzensberger, etc. També dirigeix òpera.

Direccions escèniques realitzades (selecció): • Acorar de Toni Gomila. Auditori de Sa Màniga. Mallorca 2011. • Anna Bolena de G. Donizetti. Gran Teatre del Liceu. Barcelona 2011. • Marburg de Guillem Clua. TNC Sala Petita. Barcelona 2010 • Mort de dama de Llorenç Villalonga. Adaptació teatral de Marc Rosich i Rafel

Duran. TNC i Teatre Principal de Palma. Sala Petita. Barcelona 2009 • Suplicants, a partir de Les suplicants d’Èsquil. Festival Temporada Alta. Q-Ars

Teatre. 2008 • Dia de partit de David Plana. Teatre Lliure. 2008 • Panorama des del pont d’Arthur Miller. TNC Sala Petita. 2006 • Yerma de Federico García Lorca. Teatre Grec. Festival Grec 2005 • Temptació de Carles Batlle. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2004 • Medea Medea. Versió lliure de l’obra d’Eurípides. Mallorca. 2004 • Casa de nines de Henrik Ibsen. TNC Sala Petita. 2004 • L’occasione fa il ladro. Òpera de Rossini. Teatre Lliure. 2003 • Àrea privada de caça d’Enric Nolla. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2003 • El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. TNC Sala Gran. 2003 • L’enfonsament del Titànic de Hans Magnus Enzensberger. Inauguració del Sitges

Teatre Internacional 2002. També al Lliure de Gràcia dins del Grec 2002 • La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter. TNC Sala Petita. 2001 • Una vida al teatre de David Mamet. Teatre Malic. Grec 2001 • El coronel ocell de Hristo Boitxev. Companyia La d’Hac. TNC Sala Tallers.

2000 • Hurracan d'Enric Nolla Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Festival d’estiu

de Barcelona. Grec 2000 • Cantonada Brossa de Joan Brossa. Teatre Lliure de Gràcia. 1999 • Peep-Show Verona. Variacions Shakespeare de Rafel Duran. Work in progress.

Primera versió. Companyia La d'Hac. Sala Artenbrut. Barcelona. Versió convent. Convent de Sant Agustí. Festival d’estiu de Barcelona. Grec 1999

• Perifèria Koltes, textos breus de Bernard-Marie Koltes (inclosa l’obra teatral Tabataba). Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Grec 1998. Premi Serra d'Or a l’espectacle teatral. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona a la interpretació femenina. 1998

• Abans de la jubilació de Thomas Bernhard. Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Barcelona. 1996


21

• L’alfabet de l’aigua de Rafel Duran. Companyia La d'Hac. Mercat de les Flors.

Grec 1996 • A pas de gel en el desert d'Enric Nolla. Companyia La d'Hac. Espai de

l'Escorxador. Sitges Teatre Internacional. 1996 • El joc de l’impudor d'Hervé Guibert. Companyia La d'Hac. Teatre Malic.

Barcelona. 1994 • La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltes. Companyia La d'Hac.

Teatre Malic. Barcelona. Premi especial de la Crítica de Barcelona a la interpretació masculina, 1993. Premi de l'Associació d’actors i directors de Catalunya a la interpretació masculina, 1993.

• Assaig d'Hac de Rafel Duran (espectacle de creació amb textos de Peter Handke). Teatre Municipal de Manacor. Mallorca. 1990

Rafel Lladó Escenografia Nascut a Palma, l’any 1977 es trasllada a Barcelona on es llicencia a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Escenografia de l’Institut del Teatre. Realitza els seus primers treballs com a escenògraf col·laborant en els muntatges de Jordi Dandin de Molière, El balcó de Genet, La hija del aire de Calderón i La Mare Coratge i els seus fills de Brecht, tots creats per Fabià Puigserver. Des de 1981 fins a 1993 ocupa el càrrec de director tècnic al Teatre Lliure de Barcelona, i participa en produccions d’obres de Txèkhov, Shakespeare, Pirandello, etc. i òperes com La flauta màgica, fins a un total de més de 50 muntatges teatrals sota la direcció de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Pere Planella, Josep Muntanyès, Albert Boadella, Ariel García Valdés, Carme Portaceli, Lluís Homar, i Gerardo Vera, entre d’altres. Ha dissenyat l’escenografia i vestuari per als següents espectacles:

Teatre

Al TNC, amb Rafel Duran: El coronel ocell de Hristo Boitxev. 2001; La dama enamorada de J. Puig i Ferreter. 2001; El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. 2003; Casa de nines de Henrik Ibsen. 2004; Panorama des del pont d’Arthur Miller. 2006; Mort de dama de Llorenç Villalonga. 2009; Marburg de Guillem Clua. 2010.

Altres: Mort de dama de Ll. Villalonga; Les alegres casades de Windsor de W. Shakespeare; Varennes de G. Cabrer; Benet Esteva de G. Sabrafim; La Vicenteta de Favara de la cia. Els Joglars; La dida de S. Galmés; Faust de Ll. Villalonga; Hurracan d’Enric Nolla (només vestuari); Perquè vull!! a partir de poemes d’Ovidi Montllor; Els enamorats de C. Goldoni; L’enfonsament del Titànic de H. M. Enzensberger; Nina de J. P. Peiró; Els desbarats de Ll. Villalonga; De viu en viu de P. Terrassa; Medea Medea; Chinamen; El rei Pepet de Llorenç Capella; Guanyar, perdre, empatar d’A. Watson i M. Gallagher; Antígona a Nova York de Janusz Glowacki; Yerma de Lorca. Dir. Rafel Duran. Teatre Grec. 2005; L’estranya parella (escenografia i vestuari). Dir. Pitus Fernández. Teatre Principal de


22

Palma. 2006; Siau benvinguts d’Alexandre Ballester (escenografia i vestuari). Dir. Lucca Bonadei. Teatre Principal de Palma. 2007; 4 mirades (escenografia i vestuari). Espectacle de creació. 4 directors. Teatre del Mar. 2007; Dia de partit de David Plana (escenografia i vestuari). Dir. Rafel Duran. Teatre Lliure. 2008.

Òpera: Ana Bolena de Donizetti. Dir. Rafel Duran. Gran Teatre del Liceu. 2011; Bastien und Bastienne de W. A. Mozart; King Arthur de H. Purcell; Il Trovatote de G. Verdi; La Cenerentola de G. Rossini; Dido i Eneas de H. Purcell; Acis i Galatea de A. Lliteres; Carmen de G. Bizet (només escenografia).

Així mateix, ha fet la creació i la posada en escena de diversos espectacles per a Studium Aureum (coral barroca) i Ciutat Dansa, allà on el lligam entre la música del repertori barroc i l’espai on es representen va més enllà del concert estricte. Destaquen: Monteverdi a Venècia, al casal Solleric de Palma; Les hores del dia de Teleman, al castell de Bellver; Sunt Lacrimae amb música de G. F. Haendel, al claustre de Pollensa, entre d’altres.

Per a IB3, la televisió autonòmica de les Illes Balears, ha realitzat la direcció artística i el càsting per a les sèries de ficció: Suite Hotel; Vallterra i L’amo de Son Quint.

Isidre Prunés Vestuari Títol superior en Art Dramàtic, en l'especialitat d'Escenografia per l'Institut del Teatre de Barcelona, ciutat on desenvolupa la seva activitat des del 1975. Fins al 1995 va formar equip amb Montse Amenós. Del seu extens currículum teatral, com a escenògraf i figurinista, podem destacar les aportacions als muntatges amb Dagoll Dagom (Antaviana, Nit de Sant Joan, Glups!, El Mikado, Flor de Nit, Historietes, T’odio amor meu, Pigmalió, Els Pirates, Mar i Cel), Adolfo Marsillach (Yo me bajo en la próxima ¿y usted?, Mata Hari, Anselmo B.), Joan Ollé (Woyzeck, Antigona, El Contrabaix), Pere Planella (Hamlet, Marat Sade, Mel Salvatge, El 30 d’abril, Trucades a mitjanit, ¡Tierra!), Carme Portaceli (La Missió, El Parc, Les alegres casades de Windsor, El triunfo del amor), Carles Alberola (Currículum, Spot), El Tricicle (Terrífic), Lluís Pasqual (Hamlet i La tempestad). Ha desenvolupat una activitat paral·lela en Cinema (La miraculosa vida del Pare Vicens, Daniya, El niño de la luna i Faust) i Exposicions (Els cementiris de Barcelona, Dalí i els llibres i El retorn dels dinosaures). Compagina la feina creativa amb tasques d'ensenyament a l'Institut del Teatre de Barcelona, Escac-Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, Eina-Escola de Disseny i Art i IED-Istituto Europeo di Design.


23

Al llarg de la seva carrera ha estat guardonat amb diversos premis: Premi Nacional de Escenografía (1986); Premi de Cinema de la Generalitat de Catalunya al millor tècnic per Daniya (1988); premi Goya al millor disseny de vestuari per El niño de la luna (1990); Premi Max de les arts escèniques al millor figurinista per Els pirates (2000); Premi Max de les arts escèniques a la millor escenografia per Mar i Cel (2006); Premi Butaca al millor vestuari per Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom (2011). Entre els seus treballs més recents destaquen: les òperes Le prisonnier de Luigi Dallapicola i Ode à Napoléon d’Arnold Schoenberg, totes dues dirigides per Lluís Pasqual a l’Òpera Nacional de París Palais Garnier; els muntatges de Lluís Pasqual Celebració de Harold Pinter, al Teatre Lliure de Gràcia; La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, al TNC; Mòbil de Sergi Belbel, al Teatre Lliure; Hamlet i La tempestad de William Shakespeare al Teatro Arriaga; Mar i Cel de Dagoll Dagom al TNC i al Teatre Victòria; Maria Rosa d’Àngel Guimerà al TNC amb direcció d'Àngel Alonso; Romancero Gitano al TNT Toulouse amb direcció de Vicente Pradal; Terra baixa d’Àngel Guimerà al Teatre Nacional de Catalunya amb direcció de Ferran Madico; V Gala dels Premis Max amb direcció de Joan Lluís Bozzo; III Gala dels Premis Max amb direcció de Carles Alberola. www.isidreprunes.com

Kiko Planas (aai) Il·luminació Barcelona, 1961. Treballa en el món de l’espectacle des de 1984.

Teatre: Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. TNC-CAET. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Bashir Lazhar d’Evelyne de la Chenelière. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Rigor mortis de José Luis Martín. Dir. J.L. Martín. Teatre Condal. 2010; Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; El berenar d’Ulisses d’Enric Nolla. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Psicosis. El circo de los horrores. Teatre Victòria. 2009; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la millor il·luminació; La bella dorment del bosc. Ballet David Campos. Teatre Romea. 2009; Antílops de Henning Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Mama Medea de Tom Lanoye. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; El poema de Nadal. Dir. Esteve Polls. TNC Sala Gran. 2007; Estriptis. Dir. Rafael Amargo, Jaime Chávarri, Mario Gas, Andrés Lima, Carles Padrissa, Sol Picó. Festival Temporada Alta. 2007; A la Toscana de Sergi Belbel.


24

Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007. Nominat als Premis Butaca 2008; Krap. L’última cinta de S. Beckett. Dir. Jordi Coca. Sala Beckett. 2007; Temps real d’Albert Mestres. Projecte T6. Dir. Magda Puyo. TNC. Sala Tallers. 2007; Gorda de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. Villarroel Teatre. 2006; Valentina de Carles Soldevila. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2006; Turn Me On. Ballet David Campos. Teatre Romea. 2006; Cruel y Tierno. Dir. Javier Yagüe. Teatro Valle Inclán Centro Dramático Nacional. 2006; La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2006; Jugant amb Molière. Dir. Esteve Polls. Mercat de les Flors. 2005; El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2005; El Camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2005; Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Esteve Polls. Espectacle realitzat a les catedrals de Catalunya. 2005; Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004; Prometeo. Dir. Memé Tabares. Teatro Romano de Mérida. 2004; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2003. Teatre Poliorama. 2004. Premi Max a la millor il·luminació 2005; Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003; Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003; Moll oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. Grec 2002; Agripina. Dir. Eugenio Amaya. Teatro Romano de Mérida. 2002; Hamlet. Dir. Mauricio Celedon. Auditorio de Cáceres. 2002; Las parcas. Samarkanda Teatro. Dir. Memé Tabares i Fermín Núñez. Festival de Teatro de Mérida. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001. Premi Butaca a la millor il·luminació. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Rent de Jonathan Larson. Teatre Principal. 1999. Premi al millor professional d’il·luminació 2000/2001, concedit pel programa de ràdio Assaig General; Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. Teatre Tívoli. 1998; Ivanov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. 1997; Otelo de W. Shakespeare. Dir. Mario Gas. Grec 1993. Òpera: Die Winterreisse. Dir. Santiago Pales. Foyer Liceu. 2004; Faust. Dir. Estefano Poda. Teatre La Faràndula de Sabadell. 2003; The Fairy Queen. Dir. Lindsay Kemp. Teatro Liceo de Salamanca. Teatro Arriaga de Bilbao. 2002; La petita flauta màgica. Dir. Joan Font. Foyer Liceu. 2001; L’enfant et le sortiliege. Dir. M. Scaparro. Auditorio de Santiago de Compostela. Galicia. 1999; La Bohème. Dir. Beppe de Tomassi. Palacio de Cantabria de Santander. 1997; El retablo de maese Pedro, Dir. Ariel García Valdés, amb escenografia i diapositives de Mariscal. Festival de Granada. 1996.


25

Qui és qui a El mercader de Venècia


26

Ramon Madaula és... Shylock

Neix a Sabadell (Barcelona) el 12 de novembre de 1962. L’any 1984 obté el graduat d’interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona. Teatre (Personatges protagonistes): L’auca del senyor Esteve de S. Rusiñol. Dir. Pere Planella. 1984; Cyrano de Bergerac d’E. Rostand. Dir. J. M. Flotats. 1985; La ronda d’A. Schnitzler. Dir. Mario Gas. 1986; El hombre deshabitado d’Alberti. Dir. E. Hernández. 1988; Largo viaje de un día hacia la noche d’E. O’Neill. Dir. J. Strasberg. 1989; El viatge de M. Vázquez Montalbán. Dir. A. García Valdés. 1990; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. Ll. Pasqual; Història d’un soldat d’I. Stravinsky. Dir. Ll. Homar. 1991; Cabaret de J. Savary. 1992; Dansa d’agost de B. Friel. Dir. P. Planella. 1993; La mort i la donzella d’A. Dorfman. 1994; Els bandits de Schiller (dir. Ll. Homar. 1996; Àngels a Amèrica de T. Kushner. Dir. J. M. Flotats. TNC. 1996; Terra Baixa d’A. Guimerà. Dir F. Madico. TNC. 2001; Escenes d’una execució de H. Barker. Dir. R. Simó. TNC 2002; Closer de Patrick Marber. Dir. Tamzin Townsend. 2003; Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. 2004; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Ariel Garcia Valdés. TNC. 2005; Adreça desconeguda de Kressmann Taylor. Dir. Fernando Bernués. 2006; Cap al tard de Santiago Rusiñol. Dir. Sílvia Munt. 2007; El Llibertí d’Eric Emmanuel Schmitt. Dir. Joan Lluís Bozzo. 2007; Una comèdia espanyola de Yasmina Reza. Dir. Sílvia Munt. CDN-TNC. 2009; Un déu salvatge de Yasmina Reza. Dir. Tamzin Townsend. Teatre Goya. 2010. Cinema: entre d’altres, Elisa K de Jordi Cadena i Judith Colell (narrador). 2010; Pretextos de Sílvia Munt. 2008; Las voces de la noche de Salvador García Ruiz. 2003; Cuernos de mujer d'Enrique Urbizu. 1994; La pasión turca de Vicente Aranda. 1994; La niña de tus sueños de Jesús Delgado. 1994; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. 1994; Cómo ser infeliz y disfrutarlo d'Enrique Urbizu. 1993; La teranyina d'Antoni Verdaguer. 1990 Televisió: ha participat en títols com Pedro I el Cruel, Estació d’enllaç, Crims, Des del balcó, La Mari, Mirall trencat, Ventdelplà, Gavilanes, Isabel, Gran Reserva. Ha rebut el Premi Butaca al millor actor de teatre protagonista de 2004 per Calígula i el Premi Ciutat de Barcelona 2008 per la seva interpretació a El Llibertí. Ha participat com a productor a Closer (coproducció amb el Teatre Villarroel de Barcelona) i El Llibertí (coproducció amb el Teatre Poliorama de Barcelona).


27

Àlex Casanovas és... Antonio

Nascut a Barcelona el 14 de març de 1964. Inicia la seva activitat teatral al grup de teatre aficionat d´Alella. Profesionalment debuta l´any 1985 amb el muntatge de la companyia de teatre infantil La Trepa PUM XIVIRICU. Des de llavors ha realitzat, entre d’altres, els següents treballs: Teatre: El despertar de la primavera de Frank Wedekind. Dir. Josep Maria Flotats. 1986; Antígona de Salvador Espriu. Dir. Joan Ollé. 1987; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. de Musset / Graells. Dir. Lluís Pasqual. 1987; Lorenzaccio d’A. de Musset. Dir. Josep Maria Flotats. 1988; El Misantrop de Molière. Dir. Josep Maria Flotats. 1989; El banquet de Plató. Dir. Iago Pericot. 1990; Maria Estuard de Schiller. Dir. Josep Montanyès. 1990; El temps i els Conway de J.B. Prietsley. Dir. Mario Gas. 1992; El Zoo de Cristal de Tennessee Williams. Dir. Mario Gas. 1994; Othel·lo de Shakespeare. Dir. Mario Gas. 1994; La reina de bellesa de Leenane de Martin McDonagh. Dir. Mario Gas. 1998; Pel davant i pel darrera de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold. 2002; Acosta’t de Patrick Marber. Dir Tamzin Townsend. 2003; Surabaya de Marc Rosich. Dir. Silvia Munt. 2005; Yerma de Federico García Lorca. Dir. Rafel Duran. 2005; Míting de S. Ibáñez, P.Planella, R.Cònsul. Dir. P.Planella. 2009; Boeing Boeing de Marc Camoletti. Dir. Alexander Herold. 2010; La dona justa de Sándor Márai. Dir. Fernando Bernués. 2010; Un tranvía llamado deseo de Tennessee Williams. Dir. Mario Gas. 2010. Cinema: Manila d’Antonio Chavarrías. 1990; Chatarra de Félix Rotaeta. 1991; El llarg hivern de Jaime Camino. 1991; La febre d’or de Gonzalo Herralde. 1991; Kika de Pedro Almodóvar. 1993; L’enfonsament del Titànic d’Antonio Chavarrías. 1993; Susanna d’Antonio Chavarrías. 1995; El otro barrio de Salvador García Ruiz. 2000; En la ciudad sin límites d’Antonio Hernández. 2001; Volando voy de Miguel Albaladejo. 2004; Las vidas de Celia d’Antonio Chavarrías. 2005; Fènix 1123 de Joel Joan i Sergi Lara. 2011 Televisió: a TVE, Una història particular, Glasnost, Loco de atar. A TV3, Vostè jutja, La vida en un xip, Quí?, Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Temps de silenci, Majoria absoluta, El cor de la ciutat.


28

Roger Coma és... Bassanio

Nascut a Barcelona el 30 de novembre de 1975. Llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, complementa la seva formació amb classes d’esgrima, floret, espasa i daga amb Ricard Pous. Teatre: entre d’altres, Celebració de Harold Pinter. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure de Gràcia. 2011; Tres dones i un llop de Javier Daulte. Dir. Carol López. La Villarroel. 2010; En cualquier otra parte d’Àlex Mañas. 2007; Somriure de l’elefant. Dir. Pau Miró. 2006; Apartement libre. Dir. Joséphine Libidose; Les misèries del jo. Dir. Michèle Françoise; Fedra + Hipòlit. Dir. Magda Puyo. 2002; Bodas de sangre de Federico García Lorca. Dir. Ferran Madico. 2001; La vida es sueño de Calderón de la Barca. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. 2000; Troilus i Cressida de Shakespeare. Dir. Xavier Albertí. 2000; Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure; La cita de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Cinema: les pel·lícules de Ventura Pons Carícies, Anita no perd el tren, Morir (o no), Menja d’amor i A la deriva. També ha participat a Para que no me olvides de Patrícia Ferreira, Salvador de Manuel Huerga, Joves de Carles Torras i Ramon Térmens o Suspiros del corazón d’Enrique Gabriel. Televisió: entre d’altres, les sèries Gran Nord, Ermessenda, Porca Misèria, Les veus del Pamano, Los protegidos, Génesis. En la mente del asesino, Majoria absoluta, Laura. Com a escriptor, ha publicat les novel·les Si això és París, l’any 2009, a l’Editorial Columna, i el 2010 He conegut una noia també a Columna. Rogercoma.com


29

Anna Ycobalzeta és... Porcia

Teatre: El comte Arnau de Joan Maragall. Dir. Hermann Bonnin. TNC Sala Gran. 2011; El misantrop de Molière. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 2011; Nit de Reis de Shakespeare. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2010; Un marit ideal d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Goya. 2009; La casa dels cors trencats de Bernard Shaw. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2009; Las troyanas. Dir. Mario Gas. Festival de Mérida i Matadero del Teatro Español de Madrid. 2008. Premi a la millor actriu de repartiment al Festival de Mérida; Don Juan. Príncipe de las Tinieblas de Josep Palau i Fabre. Teatro Español de Madrid. 2008; El maletí o la importància de ser algú de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Petita. Grec 2007; El fervor de la perseverança de Carles Santos. Teatre Lliure. 2007; Santa Joana dels escorxadors, de Bertolt Brecht, Ricard III de Shakespeare, i European House, totes tres dirigides per Àlex Rigola al Teatre Lliure; El rei Lear de William Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea; Acosta’t (Closer) de Patrick Marber. Dir. Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 2003; Cuando todo termine. Dir. Emilio del Valle. Sala Cuarta Pared de Madrid. 2002; Geloses. Dir. Teresa Devant. Grec 2002; Refugiats de Sergi Pompermayer. Dir. David Plana. TNC Sala Tallers. 2002; Las lágrimas amargas de Petra Von Kant de R.W. Fassbinder. Dir. César Martínez; Un dia després. Dir. Anna Llopart; El Combat de les sorpreses o el misteri de l’estoig xinès. Dir. Herman Bonnin. Cinema: Cualquiera dirigida per David Marqués; Volverás dirigida per Antonio Chavarrías; A ras de suelo dirigida per Carlos Pastor i Escalofrío dirigida per Isidro Orti; El dia que va morir l’Elvis dirigida per Oriol Ferrer; La mosquitera dirigida per Agustí Vila. Televisió. Ha intervingut a les sèries Pagats per riure, Psico Express, Mirall trencat, 20 tantos; El pantano, Carta mortal, Porca Misèria, Ventdelplà, Lo Cartanyà, Hospital Central, Polseres vermelles i Felipe y Letizia. http://annaycobalzeta.com


30

Marta Domingo

és... Nerissa

Margalida

Grimalt-Reynés és... Jessica

Albert Ausellé

és... Lorenzo

Joan Valentí és... Graziano

Pere Eugeni Font

és... Salerio

Àlvar Triay és... Solanio

Santi Pons és... Tubal / El vell Gobbo

Marta Betriu és... Stephanie

Pep Sais

és... Dux de Venècia / Príncep d’Aragó

Pep Ambròs

és... Lancelot Gobbo

Joan Díez és...

Príncep del Marroc / servent, secretari...

Jordi Llovet

és... servent, secretari...

David Ortega


Oriol Ruiz


Josep Sobrevals


*Els currículums dels intèrprets estan a la vostra disposició al departament de Premsa del TNC


31

Sala Gran De l’1 de febrer al 25 de març de 2012. Estrena: 2 de febrer

Horaris: Dimecres i divendres, 20 h; dijous 17 h; dissabte, 17 i 21.30 h; diumenge, 18 h Dimecres 1 de febrer, funció a les 17 h. Dijous 2 de febrer, a les 20 h. Dissabte 4 de febrer funció només a les 21.30 h.

Durada: Primera part: 65 minuts Entreacte: 20 minuts Segona part: 65 minuts

Preus: 14-33 €

Col·loqui: divendres 17 de febrer

Audiodescripció: dissabte 18 de febrer

Espectacle recomanat a partir de 14 anys Més informació a:

www.tnc.cat

www.tnc.cat/revista-el-mercader-de-venecia

Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook

www.tnc.cat/twitter @teatrenacional

www.tnc.cat/youtube

www.tnc.cat/issuu


32

el mercader de venècia william shakespeare - tnc.cat fileel mercader de venècia william...

Documents