el llenguatge del cine
TRANSCRIPT
El llenguatge del cine
El cinema, què és?El cinema es basa en la projecció de fotogrames sobre una
pantalla de forma ràpida (24 imatges por segon) i successiva, fet que permet aconseguir la sensació de moviment I narrar històries amb un fil argumental (guió).
En un principi: el cinematògraf
La paraula cinematògraf
prové del grec: – (khinema)
“moviment” i
– (graphos) “escriptura”.
Viatge a la luna (1902) de G. Méliès
Els germans Lumière,Inventors del cinematògraf
El 28/12/1895 es realiza la primera projecció comercial de cine mut, organitzada pels
Germans Lumière.
El fotograma
Una pel·lícula es compon de fotogramas (cada fotografia enquadrada). Però, la unitat bàsica del llenguatge cinemato-gràfic és el pla, que està format per molts fotogrames.
L’element bàsic d’una película de cinema naix de la fotografia y s’anomena fotograma. El fotograma selecciona nomésla part de la realitat que pot abarcar l’objetiu de la càmera,que depén de l’ull humà, de la intenció de qui filma.
enquadre
angle
camp
normal
picat zenital
contrapicatnadir
inclinat
general primer pla
pla migpanoràmic
pla detallamericà
Moviments de càmera
movimentlliure
panoràmica
traveling
fixapla
Càmera objectiva
Punt de vistaCàmera subjectiva
L’enquadreL’enquadre és la part de realitat que veiem a través del visorde la càmera i que determina allò que l’espectador veurà.Una càmara té uns límits físics horitzontals I verticals,és a dir no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, el director de la pel·lícula tria la part de realitat que ens mostrarà, és a dir, quin tipus de plans, i des d’on la mostrarà.
1) Angulació o punt de vista La càmera pot tenir diferents posicions, segons
l'altura de l'objectiu en relació amb l'objete filmat.
Tipus d' angulacióAngle normal o neutre: l’objectiu de la càmera se situa a la mateixa alçada dels ulls de la persona que es vol filmar.
Angle picat: l’objectiu de la càmera se situa per damunt de la persona o de l’objecte que es filma. Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix.
Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.
Angle contrapicat: l’objectiu es col·loca per sota d’allò que es filma. S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge.
Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo.
Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat. Es considera un angle aberrant.
Pot produir sensació d’intranquil·litat i d’inseguretat en les espectadores i els espectadors. Encara que és força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.
Ciutadà Kane (O. Welles, 1941),
Gag televisivo
Activitat: Indica l’angulació de l’enquadrament
Psicosis (A. Hitchcock, 1960)
2) El pla cinematogràficSegons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana.
La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica: en els plans curts hi ha molta més càrrega expressiva; en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.
El pla panoràmico
Mostra un gran escenari o una multitud. La persona no hi és o bé queda diluïda en l'entorn, llunyana.
Pla general
Hi veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura
humana apareixerà en proporció més gran o més petita.
Apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.
Rep el nom d'americà perquè aparegué per necessitat de mostrar els personatges amb el seu revòlver en les pel·lícueas de l'oest
Pla americà
Pla mig
Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt.
Primer plan
Només hi apareix el rostre humà.
S’utilitza per captar al màxim les expressions facials. Per això, és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.
Pla detall
Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari.
Activitat: ara busquem i descobrim plans d’aquesta promo
3) CampCamp: tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat.
Fora de camp: tot allò que no veiem en l’enquadrament però que forma part de l’escena, perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem.
Profunditat de camp: la distància que hi ha entre l’objecte més proper i el més llunyà que es veuen amb nitidesa a la pantalla.
El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966?
La soga (Rope, A. Hitchcock, 1948 )
4) Moviments de la càmeraQuan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i
enregistra tot allò que hi passa per davant.
Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment:
Panorámica: És el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal,
vertical o oblicu. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.
El tràveling (travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d’un
lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.
El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret.
Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).
La quimera de l’or (Chaplin, 1925)
Perseguit per la mort (A. Hitchcock, 1959)
Amélie (J.P. Jeunet, 2001),
Crash (P. Haggis, 2004),
Activitat: Indica els moviments de càmera en el següent vídeo
Vértigo (A. Hitchcock, 1958)
Punt de vistaLa càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li.
De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern (càmera objectiva) o un punt de vista intern (càmera subjectiva), explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.
Tesis (A. Amenabar, 1996)
Trainspotting (Danny Boyle, 1996)
Novecento, B. Bertolucci (1976)
Activitat general. Analitzem:
- Angles (neutre, picat, contrapicat)-- Plans (panoràmic, general, americà, mig, primer pla, pla detall)-- Moviments de càmera (panoràmic, traveling, lliure)-- Camp (profunditat, fora)-- Punt de vista (objectiu/subjectiu)
Georges Méliès ► Primera aproximació del cinema a la mitologia. ► films péplum(referències explícites)
Cine i Mitologia Clàssica
RECONSTRUCCIONS
"Pigmalió i Galatea" (1898) "Neptun i Anfitrite" (1899)« El tonell de les Danaides" (1900)« El tro de Júpiter" (1903)"La profetessa de Tebas" (1908)"Galatea" (1910)« Filemó i Baucis» (1910)
L'Éclipse du soleil en pleine lune (1907)
Referents implícitsEl mite crea les lleis de la narració basada en:
la progressió cronològica i
la causalitat
Esquema narratiu: algú desitja aconseguir alguna cosa i entropessa amb dificultats per a aconseguir-ho.
Cine i la televisió: màxims amplificadors i divulgadors dels grans esquemes del pensament mític (= llegendes, i contes de la tradició oral d’abans)
Resemantització dels mites: el cine no es limita a imitar-los, sinó que transforma els models narratius, atorgant-los noves perspectives
SUBTEXTallò amagat que ens transmet un relat
sense anomenar-ho
personatges
lloc i temps
conflicte:situació de canvi.
viatge d’aprenentatge
sacrifici (herois) > mort (real o psicològica) >
resurrecció
descobriment de l’objectiu
l'argument
Ingredients d’una narració
Estructura narrativa d’un film
bibliografiahttp://llenguatgecinematografic.wordpress.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia