el joc i les emocions

7/27/2019 El joc i les emocions

http://slidepdf.com/reader/full/el-joc-i-les-emocions 1/5

EMOCIONS A LES AULES: REALITAT O FICCIÓ?

Tothom ha pogut sentir parlar alguna vegada de la importància del joc per

canalitzar les emocions. Doncs, quina realitat hauríem de trobar-nos a les escoles pel

que fa al seu reconeixement? Com podríeu explicar la situació que regna a les aules

alhora d’incorporar joc i emotivitat en la vida escolar?

Si viatjàrem en una màquina del temps i aterrarem al nostre passat, podríem tornar a

sentir el primer bes del nostre nuvi de la guarderia, les llàgrimes que lliscaven per la

nostra cara quan ens furtaven el nostre joguet preferit, l’emoció acumulada durant l’hora

del pati mentre jugàvem a “polis i cacos”... Però, no tot seria de color de rosa.

Reviuríem com el pare ens deia que no havíem de plorar sinó que havíem de ser xiquets

forts, que només caure s’alcen; que no sentiren temor sinó que fórem forts davant cada

nou repte. Reviuríem com a mesura que anàvem passant de nivell, el joc i l’assemblea

anirien esborrant-se de la nostra rutina, a classe ja ningú ens preguntaria per com ens

sentim, no ens deixarien temps per gaudir del joc, eixa activitat espontània, lliure, font

de plaer [Linaza (1991, 2001), Navarro (1993) i Omeñaca i Ruiz (1999)]. Seríem

testimonis de com les aules espanyoles quasi no s’han preocupat pel desenvolupament

emocional dels seus alumnes, o és que algú de vosaltres podria afirmar que el

funcionament de la seua aula contemplava sessions (o almenys una única sessió)

dedicades al reconeixement de sentiments i maneres per ensolcar les emocions? Quants

de vosaltres podeu dir que els seus pares no han inventat mil malabars perquè deixareu

de plorar? A l’escola no li ha important que diversos autors al llarg de la història, com

ara M. Gandhi, no hagen dubtat en atorgar a les emocions, concretament a l’empatia, un

paper clau en la vida social: “Les tres quartes parts de les misèries i malentesos en el

món acabarien si les persones es posaren dins les sabates dels seus adversaris i

entengueren el seu punt de vista”. La resposta de les aules sempre ha estat la mateixa:

han fet de les emocions un personatge invisible a l’escena escolar.

Cap a 1990 el territori espanyol (i concretament Catalunya) se n’adona de l’error

tan greu que ha estat cometent al llarg de la història educativa i decideix incloure

l’emoció a les escoles mitjançant el joc. Pierre Parlebas (1969) afirmava que

“l’afectivitat és la clau de les conductes motrius”. Se segueix el plantejament americà

del Child Life Specialist que empra el joc terapèutic per explorar inquietuds i aconseguir que els xiquets entenguen i dominen les seues emocions. Aquesta iniciativa, alhora, es



basa en l’enquesta del National Poll on Children’s Health realitzada a 875 xiquets

d’edats compreses entre 9 i 13 anys, els quals afirmen fer del joc la seua estratègia

principal per a resoldre situacions d’estrés.

Comencen a posar-se en pràctica jocs com “Em cuiden i em cuide”, que consisteix

a realitzar massatges per parelles amb objectes o amb les mans, ballar amb un company

sense perdre el contacte visual i físic i practicar les abraçades. Així es fomenta el

benestar físic i mental alhora que s’expressen les emocions, a més d’afavorir

l’autoestima i les relacions socials.

Amb el joc de “La dutxa” es desenvolupa l’emotivitat i els vincles afectius

mitjançant la representació del procés de dutxa a través del massatge. En un primer

moment els dits de les mans es mouen per tot el cos com si foren gotes d’aigua, després

es realitzen massatges rotatius amb els palmells de la mà, tornen a passar-se els dits com

gotes d’aigua que renten l’ensabonat, les mans obertes es passegen pel cos com tovalles

que eixuguen les gotes d’aigua i, posteriorment, passen a fer moviments ascendents i

descendents que representen l’aplicació de crema corporal. Finalment té lloc una

abraçada entre companys o autoabraçada que simbolitza com ens posem el barnús. Una

vegada fets tots els passos, el docent pregunta als xiquets per les emocions que han

sentit durant el joc, allò que els ha agradat i allò que no els ha agradat tant.



Si ens fixem en l’execució d’aquests jocs veiem com en tots ells hi ha un component

comú: el contacte físic, que durant molt de temps ha estat un tema tabú. Els docents

erròniament defugen del contacte físic i manen que es reprimisquen emocions, oblidant

que la conducta tàctil, els gestos i la postura dels xiquets són els reflexos dels

sentiments i de les emocions que estan sentint. Personalment crec que el més adequat

seria que planificaren reflexions i activitats que tractaren les emocions i que conduïren

al contacte físic entre els infants. Endemés, cal tenir ben present que una bona

canalització de les emocions beneficia la vida acadèmica i personal de l’alumne. Per

tant, ha de deixar a un costat eixa tradició cultural que ens avoca a ser persones fredes,

distants amb l’entorn, i deixar que el contacte físic llisque amb total llibertat per les

aules, convertint-lo en un camí per exterioritzar sentiments.

En conclusió, ara ens trobem amb el qüestionament dels valors i la tradició que

ens han transmès des del nostre naixement. Hem viscut a la nostra pell com els adultsestaven interessats en què no expressàrem allò que sentíem, com a mesura que ens hem

anat fent majors no hi havia temps per al joc, per a dir “Tinc por, necessite una

abraçada”. La nostra tradició ha format persones que reprimeixen les emocions, que

cada vegada s’assemblen més a màquines, allunyant-se del gaudi de la proximitat

interpersonal, dels besos, de les abraçades, de les mirades d’ànim i de complicitat.



Nosaltres, com a futurs docents, hem de lluitar perquè el joc i les emocions

deixen de ser dues “maries” de l’educació. Hem d’incloure’ls a la realitat educativa i

posar en pràctica la idea del joc com a ferramenta per activar i conduir el

desenvolupament emocional els primers anys de vida. En paraules d’Eduard Punset,

“ara més que mai l’educació ha d’apuntar al cor”.

A continuació tenim uns enllaços interessants que donen idees sobre com practicar les

emocions a l’aula:

http://casaljove.lacoctelera.net/post/2008/10/24/el-joc-les-emocions-comensa-avui

http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2013/07/la-vanguardia-emocions-

a-laula/

http://www.iesmossenalcover.es/joomla/Documents/Departaments/Familia_SSC/El%

20treball%20de%20les%20emocions.pdf http://www.rtve.es/television/20111114/videojuegos-curan/475300.shtml

BIBLIOGRAFIA

BISQUERRA, R. et alii (2011): Com educar les emocions? La intel·ligència

emocional en la infancia i l’adolescència, Esplugues de Llobregat, Faros Sant

Joan de Déu.

BOIX, C. (2009): “Las emociones en la escuela”. Revista Aula de Infantil 47



http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2013/07/la-vanguardia-emocions-a-laula/



http://www.iesmossenalcover.es/joomla/Documents/Departaments/Familia_SSC/El%20treball%20de%20les%20emocions.pdf



http://www.rtve.es/television/20111114/videojuegos-curan/475300.shtml










EBERLE, T., LÓPEZ, V. (2003): “Utilizar los juegos para aprender a resolver

conflictos”. Revista Tándem [Versió electrònica] 10.

ESNAOLA HORACEK, G. (2007): “Jugar para aprender a vivir…Aprender a

jugarse la vida. ¿Qué narran los videojuegos? Claves culturales para la

construcción del conocimiento”. Aula de Innovación Educativa. [Versión

electrónica]. Revista Aula de Innovación Educativa 159

FUSTÉ, S.(2009): “Experimentar con el cuerpo: el momento mágico”. Revista

Aula de Infantil 52

GUITART, R. (1992): “El juego en la escuela”. Aula de Innovación Educativa.

Revista Aula de Innovación Educativa [Versió electrònica] 79

LAVEGA, P; MATEU, M; LAGARDERA, F. i FILELLA, G. (2010). Educar

emocions positives a través dels jocs esportius. A Actes V Congreso

Internacional – XXVI Congreso Nacional de Educación Física: “Docencia,

innovación e investigación en educación física”. CD: Investigaciones, pp.111-

140. Barcelona: Universitat de Barcelona

RELAÑO, P. (1999): “El juego, una experiencia de vida”. Aula de Innovación

Educativa. [Versión electrónica]. Revista Aula de Innovación Educativa 79

SANTOS, G. i DINIZ, T. (2008): “El juego y el control de las emociones:

perspectiva infantil en control y autodomonio”. IX Simposio Internacional

Proceso Civilizador

TORICES SIERRA, E. (coord), (2010): “Emociones silenciosas: el juego con

los niños sordos. Juegos y deportes tradicionales de nuestra región”. Revista

pedagógica de Educación Física ADAL. Número 21, desembre 2010.

ANDREA PEÑARROYA I FERRER