el despertar de la primavera (adaptació no definitiva 1)
TRANSCRIPT
1
“Once in a generation, if we’re lucky, an unexpected new musical
comes along and changes everything.” JOHN HEILPERN - NEW YORK OBSERVER
SPRING AWAKENING EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA
text i lletres
STEVEN SATER
música
DUNCAN SHEIK
a partir de l’obra de
FRANK WEDEKIND
2
PERSONATGES
LES NOIES
WENDLA
MARTHA
THEA
ILSE
ELS NOIS
MELCHIOR
MORITZ
HANSCHEN / RUPERT (NOMÉS PER CANTAR)
GEORG / DIETER (NOMÉS PER CANTAR)
OTTO / ULBRECHT
LES DONES ADULTES
FRAU BERGMAN, la mare de la Wendla
FRAULEIN KNUPPELDICK
ELS HOMES ADULTS
DIRECTOR KNOCHENBRUCH
Una província Alemanya, a finals del segle XIX.
3
ACTE I
ESCENA I
(La Wendla apareix sota un focus de llum, com si es mirés al mirall. Amb les mans, explora el
seu cos, que tot just comença a madurar, tot estirant-se un vestit de col·legiala gairebé
transparent.)
CANÇÓ – “MAMA WHO BORE ME”
Wendla:
MARE, M’OFEGUES
MARE, M’ABOQUES
A NO COMPRENDRE EL MÓN
A NO FER CAP PAS
MARE, ELS ÀNGELS
MARE, ELS QUE PLOREN
NO DORMEN DALT DEL CEL
NI VAN A BETLEM
HI HA GENT QUE PRETÉN
QUE JESÚS ELS SALVI
PER UNA ESPELMA, PER UNA ORACIÓ
I N’HI HA QUE SEMPRE PLOREN
ESPEREN QUE ELL ELS TROBI...
PERÒ QUAN ELL VE, NO TÉNEN DIRECCIÓ...
MARE, M’OFEGUES
MARE, M’ABOQUES
A NO COMPRENDRE EL MÓN
A NO FER-TE CAS
MARE, ELS ÀNGELS
MARE, ELS QUE PLOREN
NO DORMEN DALT DEL CEL
NI VAN A BETLEM
(La il·luminació ens duen al món de l’any 1891: un sala d’estar provinciana a Alemanya. Frau
Bergman entra sobtadament, radiant).
Frau Bergman: Wendla!
Wendla: Mare?
Frau Bergman: Ai, Senyor! Què fas amb aquest vestit tan… tan infantil! Wendla, estàs feta tota
una doneta com per anar-te passejant amb un d’aquests…
4
Wendla: Deixa que me’l posi, mare. M’encanta aquest vestit. Em fa sentir com una… com una
fada.
Frau Bergman: Però si tu ja estàs…. madura. (Apartant la mirada.) Shhh, ara prou. M’has fet
oblidar les bones notícies. Imagina-t’ho, Wendla, ahir a la nit la cigonya va finament visitar la
teva germana. I li va dur una altra nena.
Wendla: Quines ganes tinc de veure-la, mare!
Frau Bergman: Doncs, posa’t un vestit més decent i agafa un barret.
(La Wenda fa per marxar, però dubta.)
Wendla: Mama, no t’enfadis, d’acord?. Però és que ja sóc tieta per segona vegada i encara no sé
com funciona. (Frau Bergman s’ha quedat glaçada). Mama, si us plau. Fins i tot m’avergonyeixo
de preguntar-ho. Però és que… a qui podria preguntar-li si no és a tu?
Frau Bergman: Wendla, filla meva, no esperis que sigui jo qui…
Wendla: I tu no esperis que em continuï creient això de la cigonya.
Frau Bergman: Sincerament no sé pas què he fet per merèixer que em parlis d’aquesta manera. I a
sobre en un dia com avui! Va, filla meva, ves a vestir-te.
Wendla: I si ara sortís corrent i li ho demanés a en Gregor, l’escuraxemeneies?
(Una pausa.)
Frau Bergman: Molt bé, t’ho explicaré tot. Però avui no. Demà. O demà passat.
Wendla: Avui, mare.
Frau Bergman: Wendla Bergman, és que no puc…
Wendla: Mare!
Frau Bergman: Em faràs tornar boja.
Wendla: Per què? Em posaré de genolls i recolzaré el cap damunt la teva falda. Tu parla com si jo
no hi fos. (Cap resposta.) Si us plau.
Frau Bergman: Molt bé, t’ho explicaré.
(La Wendla s’agenolla. Frau Bergman, tota nerviosa, enfonsa el cap de la noia en el seu
davantal.).
Wendla: (S’espera.) I doncs?
Frau Bergman: Filla meva, és que…
5
Wendla: Mare.
Frau Bergman: D’acord, va. Perquè una dona concebi un infant… Em segueixes?
Wendla: Si, mare.
Frau Bergman: Per tenir un infant, la dona ha de... a la seva manera, ha de... estimar el seu marit.
Estimar-lo com només ella pot estimar-lo. Només a ell... l’ha d’estimar, amb tot la seva... ànima.
Apa, ara ja ho saps tot.
Wendla: Tot?
Frau Bergman (“Sí.”): Tot. I ara ajuda’m. (Mentres se’n van les dues de l’escenari)
Wendla: (Poc convençuda.)Mare!
ESCENA II
(Fosc. Sona una cançó pel canvi d’escena “All That’s Known”. Muntar una coreografia d’un o
mig minut amb els llibres de l’escola. Situats a l’exterior. Estan estudiant.)
Melchior: Quin avorriment. Ja en tinc prou. (S’aixeca)
Moritz: On vas?
Melchior: A passejar.
Georg: Ja és fosc! A més, tenim que acabar els deures.
Melchior: Per què no puc passejar, ni que sigui fosc?
Georg: Amèrica Central!..., Lluís Quinze!... Seixanta versos d’Homer!..., Set equacions...
Melchior: Maleïda feina d’escola!
Georg: Si almenys demà no tinguéssim l’examen de llatí!
Mortiz: No pots pensar en res, que no sigui els deures d’escola!
Georg: Jo me’n vaig a casa. A acabar la feina.
Melchior: Que dormis bé! (es queden Moritz i Melchior) M’agradaria saber què hi hem vingut a
fer, al món!
Moritz: Jo m’estimaria més ser el rossí d’un cotxe de lloguer que haver d’anar a l’escola. Per què
hi anem a l’escola?.... Hi anem perquè ens puguin examinar!...I per què ens examinen? Per fer-
nos caure... N’hi ha set que hauran de caure, perquè a classe superior només hi caben seixanta...
6
Melchior: Parlem d’una altre cosa! (se’n van a passejar) Asseiem-nos aquí, sota aquest faig, el
vent tebi de la fosa de les neus escombra les muntanyes...!
Moritz: Descorda’t l’armilla, Melchior! (Melchior el mira estranyat) Melchior, no creus, també
que en l’home el sentiment de pudor només és un producte de la seva educació?
Melchior: Em sembla que està arrelat en la naturalesa humana. Imagina’t que t’has de despullar
davant el teu millor amic. No ho faràs si ell tampoc ho fa al mateix temps...
Moritz: Tinc pensat que si tinc fills, nois i noies, els faré dormir a la mateixa cambra i al mateix
llit. Que al matí i al vespre s’ajudin a vestir-se i a despullar-se. Em sembla que si creixen així,
més tard estaran més calmats que nosaltres.
Melchior: Absolutament d’acord Moritz. Però escolta, si els teus nois dormen al mateix llit que
les teves noies, i d’improvís senten els primers impulsos sexuals d’un home, apostaria amb qui
vulguis que...
Moritz: Segurament tens raó. Però no obstant...
Melchior: I a les teves noies els passaria el mateix!
Moritz: Una pregunta, de passada...
Melchior: Sí?
Moritz: Però me la contestaràs?
Melchior: Naturalment!
Moritz: Has fet els deures de demà, ja?
Melchior: Parla clar d’una vegada! Aquí no ens veu ni ens sent ningú.
Moritz: Els has sentit alguna vegada, ja?
Melchior: El què?
Moritz: Els impulsos sexuals?
Melchior: I tant!
Moritz: Jo també!...
Melchior: Ja fa quasi un any!
Moritz: Per mi va ser com si m’hagués tocat un llamp. Però tu... ets gairebé un any més jove que
jo!
Melchior: Amb això si que no m’hi encaparraria pas, Moritz. Segons les meves experiències, no
hi ha una edat determinada per la primera aparició d’aquests fantasmes. Coneixes en
7
Lammermeier, aquell noi alt de cabell ros i nas de ganxo? Té tres anys més que jo i en Georg diu
que tot el que somia són coques de pinyons i confitures d’albercoc.
Moritz: I com ho pot saber en Georg?
Melchior: Perquè li ho ha preguntat.
Moritz: Li ho ha preguntat? Jo mai hauria gosat de preguntar una cosa així a ningú.
Melchior: Bé, m’ho has preguntat a mi.
Moritz: Déu jo sap, sí!... Per què aquests impulsos no m’han deixat dormir tranquil fins que tot
això s’hagués calmat? Els meus pares haurien pogut tenir un centenar de fills millors que jo. Però
sóc jo el que he de justificar-me de no haver-me quedat on era. No hi has pensat mai, Melchior,
de quina manera ens han llençat en aquest remolí?
Melchior: Tampoc no ho saps, encara?
Moritz: Com vols que ho sàpiga? Veig que les gallines ponen ous i m’han dit que la mare m’ha
volgut portar sota el seu cor. Però n’hi ha prou amb això?
Melchior: T’ho diré tot. En part ho sé pels llibres i en part per unes il·lustracions. En part, també
per l’observació de la naturalesa. Et sorprendrà . Jo, a partir d’aquest moment, em vaig tornar
ateu.
Moritz: No!... M’estimo més que avui no em diguis res, Melchior. Encara no m’he tret Amèrica
Central i Lluís Quinze. I afegeix-hi els seixanta versos d’Homer, les set equacions, l’examen de
Llatí...
Melchior: Vina a casa. En menys d’una hora haurem fet Homer, les equacions i dos temes.
Després podrem xerrar tranquil·lament sobre la procreació.
Moritz: No puc... no puc parlar tranquil·lament sobre la procreació. Si vols fer-me un favor,
explica-m’ho per escrit. Demà, a l’hora de gimnàstica ho fiques entre els meus llibres. M’ho
enduré a casa sense saber que ho tinc i un dia ho trobaré.
Melchior: Ets com una nena, però com tu vulguis. Moritz, una pregunta. Has vist una noia, ja?
(mentres se’n van d’escena)
Moritz: Sí!
Melchior: Però... tota ella?
Moritz: Tota sencera!
Melchior: Jo també! Així no caldran il·lustracions.
(Se’n van d’escena definitivament. Sona una música pel canvi d’escena “Mama who bore me
(Reprise)”. Entren les noies)
8
ESCENA III
(A mitja tarda. En un pont, al camp. La Wendla, la Martha, la Thea i l’Ilse van a peu cap a casa
mentre parlen totes exaltades.)
Thea (A mitja conversa): I el cosset amb puntes i un llaç de setí al darrere...
Ilse : Uhhh! I tu, Wenda, què et posaràs pel casament de la Greta Brandenburg?
Wendla: Ma mare diu que no hi podem anar.
Thea: Al casament de la Greta?!
Martha: Només per què es casa amb aquell inspector forestal?
Wendla: La mare creu que no és del tot adequat.
Ilse: Però si volen posar orquídies i crisantems per tot el santuari!
Wendla: La mare m’ha dit que no.
(L’Ilse i la Thea es creuen la mirada.)
Ilse: Doncs espero que la teva mare li doni l’aprovació a l’home amb qui jo em casi.
Thea: I al meu home també!
Wendla (Amb malícia.): Bé, totes sabem amb qui li agradaria casar-se, a la Thea!
Martha: En Melchior Gabor!
Thea (“Deixeu-vos d’històries”): I a qui no agradaria?
Ilse (Continua enjogassada.): És bastant ben plantat...
Wendla: És meravellós.
Martha (El seu amor secret.): Però no tan meravellós com el soca d’en Mortiz Stiefel, tan
melancòlic i sensible...
Ilse i Thea: En Moritz Stiefel?!
Thea: Com pots ni tan sols comparar-los? Cada vegada que el trobes fa sentir-te en ridícul. Al
ball dels Rilow em va oferir bombons de xocolata. I t’imagines, Martha? Eren tous i calents...!
No ho trobes...? Va dir que els havia tingut massa estona a la butxaca dels pantalons! (Les noies
somriuen) En canvi, en Mel Gabor és tan radical. Sabeu quin rumor he sentit? (Totes les noies
s’hi acosten, ansioses, per escoltar-la.) No creu en res. Ni en Déu. (Les noies sospiren, sorpreses.)
Ni en res d’aquest món. (Les noies emeten un sospir final i col·lectiu.)
9
(Comença a sonar la melodia de “My Junk”)
Ilse: Diuen que és el millor en tot: en llatí, grec, trigonometria....
Thea: Però el millor de tot és que no li importa gens ni mica res de tot això...
MY JUNK
Wendla:
EN AQUEST GRIS SILENCI, DEL TOT ANGOIXANT,
FAS QUE EM DESPERTI... QUAN ET TINC AL DAVANT
Martha:
L’AMOR ÉS MISTERI... I ET FA SENTIR TRIST.
Thea:
NO ÉS ESPECIAL, PERÒ ÉS AIXÍ COM HO VISC.
Ilse:
POTSER SOM COM NOVIOS... POTSER NO ÉS EL CAS
ME’N VAIG A DORMIR PENSANT
QUÈ FAS? CAP A ON VAS?
Thea:
INTENTO DESFER-ME’N, PERÒ L’ESFORÇ ÉS ABSURD
TOTHOM TÉ UNA CREU... I LA MEVA ETS TU.
Totes:
QUAN L’HIVERN ARRIBA, JUNTS PASSEJEM
EL VENT POT SER FRED, PERÒ EL TEU PIT ÉS CALENT
LA NEU ENS CEGA, RES NO ÉS SEGUR.
PERÒ TOTHOM TÉ UNA CREU, I LA MEVA ETS TU.
Ilse: (EDITAR LLETRA)
DEMANO DISCULPES... SÓC MOLT BARROER
PERÒ EM POSO CALENT QUAN EM DIUS QUÈ HE DE FER
Martha: (EDITAR LLETRA)
QUAN EM PUC QUEDAR SOL, EL VOLUM PUJO A MIL
PENSO QUE ETS TU I QUE EM CANTES A MI
Thea:
M’ESTIRO A LA GESPA, I JUGO A ACTUAR
DOMINO LA POR I SÉ QUE ET VULL DESITJAR
Ilse:
10
I PERDO CONSCIÈNCIA DEL QUE ÉS OPORTÚ...
TOTHOM TÉ UNA CREU... I LA MEVA ETS TU.
Totes:
QUAN L’HIVERN ARRIBA, JUNTS PASSEJEM
EL VENT POT SER FRED, PERÒ EL TEU PIT ÉS CALENT
ETS TÚ QUI EM CEGA, JA HO SÉ, SEGUR.
PERÒ TOTHOM TÉ UNA CREU, I LA MEVA ETS TU.
EL TEMPS S’ATURA... NO HI HA FUTUR
TOTHOM TÉ UNA CREU, I LA MEVA ETS TÚ
I LA MEVA ETS TÚ
TÚ, TÚ, TÚ
Ilse: Martha, vigila. Se t’està desfent la trena.
Martha (Preocupada): No pot ser.
Thea: Deixa-te-la estar. No t’empipa això, cada nit i cada dia igual? No te’l pots tallar curt, no
te’l pots deixar anar...
Wendla: Demà porto unes tisores, jo.
Martha: No, per Déu, Wendla, no! Mon pare ja m’escalfa prou.
Wendla: Com?
Martha: No, no. No és res.
Thea: Martha...?
Ilse: Martha, som les teves amigues...
(Una pausa.)
Martha: Doncs que... quan no faig el que ell vol...
Ilse: Què?
Martha: hi ha nits que... el pare es treu el cinturó.
Thea: Però i ta mare, on és?
Martha: “En aquesta casa hi ha certes normes. No pots pas desobeir el teu pare.” (Una pausa.)
L’altre dia vaig córrer cap a la porta. “Vols sortir per la porta? Molt bé; ja m‘agrada, ja.
Allí és on passaràs la nit: fora al carrer.”
11
Thea: No!
Martha: Feia tant de fred.
Ilse: Déu meu.
(Una pausa.)
Wendla: Et pega amb un cinturó?
Martha: Amb el qui sigui.
Wendla: Amb una sivella?
Martha (Arremangant-se la màniga.): Aquí dalt...
Ilse: Oh, Déu meu!
Wendla: Martha, aquests blaus són... són terribles.
Ilse: Això ho hem d’explicar a algú.
Martha: Anna, no!
Ilse: Però ho hem d’explicar.
Martha: No , no, si us plau. Em farien fora de veritat.
Wendla: Tant de bo pogués passar-ho per tu...
(Una pausa.)
Thea: El meu tiet Klaus diu: “Si no disciplines un filla, llavors és que no te l’estimes.”
Martha: Potser té raó.
(Una pausa.)
Ilse: Quan jo tingui fills, els deixaré ser lliures. I així creixeran alts i forts.
Thea: Lliures? Però com sabrem què hem de fer si els nostres pares no ens ho expliquen?
Wendla: Ja sabeu si en tindreu?
Thea: I perque no n’hem de tenir?
Wendla: La tia Eufèmia no en té pas...
Ilse: Perquè no és casada!
12
Thea: Jo m’estimaria més tenir nois.
Ilse: Jo també.
Thea: Vint nois abans que tres noies. Les noies són unes pesades. (Les noies riuen)
Martha: Si mai tinc fills, els deixaré com les males herbes del nostre jardí. Ningú no s’hi amoïna,
i pugen tan altes, tan espesses... mentre que les roses dels parterres, lligades al seu suport, cada
estiu són més escarransides. (Mentres s’estan ananat)
ESCENA IV
(A la tarda. En Melchior i la Wendla es troben al bosc.)
Wendla: Melchior Gabor.
Melchior (Incrèdul.): Wendla Bergman?! Com una nimfa del bosc caiguda d’una branca.
Wendla: Que hi fas per aquí?
Melchior: Segueixo els meus pensaments. I tu?
Wendla: Busco rubiàcies. La mamà vol fer tisana de maig.
Melchior: I n’has collit moltes?
Wendla: Un cistell ple. Més enllà, sota els faigs, creixen espasses com el trèvol. Pots dir-me
quina hora?
Melchior: Dos quarts de quatre passats. A quina hora t’esperen?
Wendla: Em pensava que era més tard. M’he estat una bona estona ajaguda ran de la riera, sobre
la molsa, i he somiat. El temps passa tan de pressa que tenia por que se’m fes fosc.
Melchior: Si encara no t’esperen, quedem-nos una estona aquí. És el meu lloc preferit. Si reclines
el cap a la soca i mires fixament el cel per entre les branques, et quedes hipnotitzat. Fa temps que
et volia preguntar una cosa, Wendla.
Wendla: He de ser a casa abans de les cinc, eh?
Melchior: Farem camí junts. Et portaré el cistell, agafarem el camí que segueix la riera, i en deu
minuts serem al pont.
CANÇÓ – “THE WORD OF YOUR BODY”
13
Wendla
ÉS TOT TAN IRREAL
PARLO I NO HO PUC EVITAR
Melchior
GUANYO EL SEU COR AMB HIPÒTESIS
Wendla i Melchior
QUE NO SENTS EL TEU COS COM ET PARLA?
Melchior
NO VOLS SENTIR, FA MAL
Wendla
UN FORT DESIG A LES TEVES MANS
Melchior
TOCO ELS SEUS DITS COM SI FOS JUGANT
Wendla i Melchior
QUE NO SENTS EL DESIG COM ET PARLA?
OH, POT SER QUE PATEIXI
OH, POTSER JO ET FAIG PATIR
OH, POTSER EM FEREIXIS
OH, POTSER JO ET PUC FERIR
ÉS TOT TAN IRREAL
Wendla
VEIG EL SEU MÓN AL MEU DAVANT
Melchior
JUGUES AMB ELLA DINS EL TEU CAP
Melchior i Wendla
QUE NO SENTS EL DESIG COM ET PARLA?
OH, POT SER QUE PATEIXI
OH, POTSER JO ET FAIG PATIR
OH, POTSER EM FEREIXIS
OH, POTSER JO ET PUC FERIR
(La il·luminació fa un canvi. Som de nou al bosc.)
Wendla: Què em volies preguntar Melchior?
Melchior: He sentit a dir que vas sovint a visitar gent pobre, i que els portes menjar, roba i diners.
Ho fas per impuls propi o t’hi envia la teva mare?
14
Wendla: Gairebé sempre m’hi envia la meva mare. Són famílies pobres de jornalers que tenen
una pila de criatures. Sovint l’home no té feina i passen fred i gana. Però per què me’n parles,
d’això?
Melchior: Quan la teva mare t’hi envia, t’agrada anar-hi?
Wendla: I és clar que m’agrada! Com pots preguntar-ho.
Melchior: Però les criatures van brutes, les dones estan malaltes, les cases són un corral, i els
homes t’odien perquè tu no treballes...
Wendla: No és veritat! I si ho fos, encara tindria més raó per anar-hi. Encara em sentiria més
satisfeta de poder-los ajudar.
Melchior: Així, és per la teva pròpia satisfacció que vas a visitar els pobres.
Wendla: Hi vaig perquè són pobres!
Melchior: I naturalment, gràcies a això aniràs al cel. I jo, quina culpa hi tinc si anar a veure
aquestes criatures malaltes i brutes no em produeix cap satisfacció?
Wendla: Oh, estic segura que t’agradaria moltíssim!
Melchior: I què somiaves, Wendla, ajaguda a l’herba al costat de l’aigua?
Wendla: ... Ximpleries.... Bestieses... Somiava que era una nena pobra, molt pobra. Em feien
sortir de casa a les cinc del matí per demana caritat, tant si plovia com si nevava. I al vespre
tornava a casa tremolant de fam i de fred i si no ho havia aconseguit tots els diners que el meu
pare exigia, aleshores em pegaven...
Melchior: Creu-me Wendla, aquesta gent tan bruta ja no existeix.
Wendla: I tant que sí! La Martha Bessel rep unes pallisses cada vespre, que l’endemà pots veure
les marques. Fa mesos que rumio de quina manera se la podria ajudar... De bona gana m’estaria
una setmana al seu lloc.
Melchior: Caldria denunciar el seu pare, i li prendrien la filla.
Wendla: A mi Melchior, no m’han pegat mai, ni una sola vegada. No puc ni imaginar-me com
és... No voldries pegar-me, només una vegada?
Melchior: Què t’agafa Wendla? No et pegaré.
Wendla: Però si jo t’ho permeto!
Melchior: No, no!
Wendla: Però si jo t’ho demano....?
15
Melchior: T’has begut l’enteniment?
Wendla: No m’han apallissat mai, en tota la meva vida...
Melchior: Ja que ets capaç de demanar una cosa així...!
Wendla: T’ho prego... T’ho prego...
Melchior: Ja t’ensenyaré jo a pregar!! (Li dona uns cops)
Wendla: Ah, no sento res...
Melchior: Ja ho crec, amb tot aquest faldillam.
Wendla: Doncs pega’m a les cames!
Melchior: Wendla! (Li pega més fort)
Wendla: Però si m’acaricies, si m’acaricies!
Melchior: Puta! T’arrencaré Satanàs del cos!
(comença a donar-li uns cops de puny que la fan xisclar desesperadament. Ell ni la sent i continua
pegant-li furiosament mentre espesses llàgrimes li corren galtes avall. De sobte, s’agafa el cap
amb les mans, xiscla i fuig cap al bosc. Final del primer acte)
16
Acte II
(Ja han tornat de les vacances)
ESCENA I
(Sona un amenaçador riff de guitarra de vuit notes. La il·luminació fa un canvi. Entrem al món de
la cançó de la Martha. La seva mare, Frau Bessel, projecte una ombra llarga.
Durant els primers versos, la Wendla, l’Anna i la Thea se’n van caminant, l’una darrere l’altra.)
Frau Bessel: Martha, és hora d’anar al llit. (veu en off)
CANÇÓ – “THE DARK I KNOW WELL”
Martha:
NO ME'N PUC AMAGAR,
A LA FOSCOR EM VE A BUSCAR
Frau Bessell: Martha, filla? (Sense resposta.) Posa’t la camisola nova. Aquella tan bonica dels
volantets, la que et va comprar el teu pare . (veu en off)
Martha:
EM DIUS "HORA D'ANAR AL LLIT"
LA MARE HO HA VIST
PERÒ FA COM SI NO FOS RES
PERÒ FA COM SI NO FOS RES
ME N'HI VAIG, INTENTANT FUGIR
PERÒ JA HO SÉ PER DINS:
VINDRÀS A BUSCAR-ME
VINDRÀS A BUSCAR-ME
SEMPRE DIUS PRINCESA UN PETO I RES MES
I MAGAFES I EM MURMURES QUE EL SENYOR HO PERMET
NENA ESTEM TOTS SOLS
SÉ QUE TAMBÉ HO VOLS
NENA COM T’ESTIMO, OI QUE AIXÍ ESTÀ BE?
ENCARA NO HAS VIST RES, ARA DEIXA’T FER
NENA ESTEM TOTS SOLS
SÉ QUE TAMBÉ HO VOLS
(Se sent picar a una porta. Apareix l’Isle, il·luminada per una llum de cançó.)
Herr Neumann: Ilse...? Ilse. És l’hora del conte. (veu en off)
17
CANÇÓ – “THE DARK I KNOW WELL”
Ilse:
NO CRIDO, TOT I QUE EM FAS POR
M'HO PRENC COM UN JOC
I TANCO ELS ULLS
JO TANCO ELS ULLS
I FAIG EL COR FORT
HO EXPLICARÉ A TOTHOM
QUE SOMIES AMB MI
NENA ETS UN SOMNI
Ilse i Martha:
NENA ETS UN SOMNI
Ilse, Martha i nois:
SEMPRE DIUS PRINCESA UN PETO I RES MES
I MAGAFES I EM MURMURES QUE EL SENYOR HO PERMET
NENA ESTEM TOTS SOLS
SÉ QUE TAMBÉ HO VOLS
NENA COM T’ESTIMO, OI QUE AIXÍ ESTÀ BE?
ENCARA NO HAS VIST RES, ARA DEIXA’T FER
NENA ESTEM TOTS SOLS
SÉ QUE TAMBÉ HO VOLS
(Fosc.)
ESCENA II
(Melchior es troba assagut prop de la riera)
(Apareix la Wendla amb el cistell d’haver anat a veure l’Ina)
Wendla: Per fi ets aquí!
Melchior: Ves-te’n si us plau.
Wendla: Ja saps que s’acosta una tempesta? No et pots quedar en un graner, aquí assegut i
enfadat.
18
Melchior: Fora.
(Una pausa.)
Wendla: Doncs ara no me’n vull anar. (s’agenolla al seu costat) Per què no vens al prat amb
nosaltres, Melchior? Aquí es fosc i quedarem xops.
(Pausa)
Melchior, em sap molt de greu... allò que va passar. De veritat que ho sento. Entenc perfectament
que estiguis enfadat amb mi. No sé pas que em va agafar...
Melchior: Prou.
Wendla: Però per què no puc...
Melchior: Si us plau, si us plau. Prou. (Una pausa.) Estem fets un embolic. Tots dos estem...
Wendla: Però va ser culpa meva que...
Melchior: Prou, si us plau! No. Va ser culpa meva; només meva. Alguna cosa se’m va despertar a
dins, mentre et pegava.
Wendla: I a mi també.
Melchior: Però jo et vaig fer mal...
Wendla: Sí, però és que jo...
Melchior: Ja n’hi ha prou. Déu meu. Ja n’hi ha prou. Va, si us plau. (Una pausa.) Hauries de
marxar. (Una pausa) Perdona’m...
Wendla: Va ser culpa meva. Només meva.
(La Wendla bressa el cap d’en Melchior entre els seus pits.)
Melchior: Sento el batec del teu cor.
(En Melchior s’acosta a la Wendla per fer–li un petó.)
Wendla: Oh, Mel... (Després, dubta.) No sé.
Melchior (Bressant el cap de la Wendla sobre el seu pit, ara.): Sigui on sigui, el sento bategar...
Wendla: I jo sento el teu. (En Melchior s’hi acosta més i li fa un petó.) Melchior...
(Ell la torna a besar. Apreta el seu cos contra el d’ella.) No, espera, no...
Melchior: Wendla...
Wendla: Espera, para. No puc. Això no ho podem fer.
19
Melchior: El què? (Cap resposta.) Que no podem fer què? Estimar-nos? No sé. És amor, això?
Sento el teu cor...
(Comença a sonar una música amb un aire gospel, però, modern. Apareixen els nois i les noies,
formant un grup coral molt suau.)
Sento la teva respiració, per tot arreu. La pluja, la palla... Si us plau. Si us plau, Wendla.
(Ell acosta el seu cos cap a ella. Li fa un petó.)
(Muntar una coreografia amb tots els personatges amb llanternes (idea))
(Aquesta cançó la canten tots menys la Wendla i en Melchior).
CANÇÓ “I BELIEVE”
Nois i noies (excepte Moritz):
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
DÉU TINDRÀ CLEMENCIA
Wendla: Mel, no. Això és... Això és....
Melchior: Què? Un pecat?
Wendla: No. No ho sé...
Melchior: Llavors per què? Perquè t’agrada? (Cap resposta.) Perquè et fa sentir alguna cosa?
(La Wendla es queda pensativa, i després agafa en Melchior de cop i l’acosta d’una estrabada.
Ella el besa.)
Nois i noies (excepte Moritz):
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
DÉU TINDRÀ CLEMENCIA
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
EL CEL ENS VIGILA
JO TINC FE
JO TINC FE
20
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
EL CEL ENS VIGILA
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
DÉU TINDRÀ CLEMENCIA
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE
EL CEL ENS VIGILA
DÉU TINDRÀ CLEMENCIA
JO TINC FE
JOIA I PAU ELS DONI
PLENITUD I GLÒRIA.
JO TINC FE
JO TINC FE
JO TINC FE
OH, JO TINC FE!
Nois i noies:
JO TINC FE
(La cançó s’acaba. Els llums es fonen).
ESCENA III
(En Moritz mira cap al públic, com si fos el cantant d’una banda de garage.)
CANÇÓ “DON’T DO SADNESS”
Moritz:
QUINA SORT
LA PAPALLONA DE COLORS
VOLANT PER TOT ARREU
SENSE ATURAR-SE ENLLOC
I NO ET PASSA RES DE RES PER DINS
JA HO VEUS
PASSEJES AL VOLTANT DEL RIU
21
O VOLES TRIST PEL CEL.
PODRIA
SER LA FRESCA BRISA DE L’ESTIU,
HI PASSES UN SOL COP
I JA NO HI TORNES MÉS
UN REGUST DE POLS A LA BOCA
PRO NO N’ETS NI CONSCIENT.
LES PENES, PASSEN, I SE’N VAN.
PRO SAPS QUÈ?,
NO VULL FER PENA
LA PENA NO FA PER MI
JA NO VULL SENTIR-LA MÉS.
NO VULL VIURE MÉS AIXÍ,
NO VULL FER PENA
HE TINGUT PROU TEMPS
I TOT EL QUE HE FET
HO HE FET MALAMENT
NO VULL FER PENA
JA HI HE ESTAT
PROU DE PENA
S’HA ACABAT.
(La cançó s’acaba i la il·luminació fa un canvi. La llum del crepuscle. Un riu. En Mortiz és allí
dret, tot sol. Treu una pistola de la butxaca. L’Ilse entra de cop. El veu.)
Ilse: Mortiz Stiefel!
Moritz (Amaga la pistola, nerviós.): Ilse?! M’has espantat.
Ilse: Que has perdut res?
Moritz: Per què m’has espantat? (Una pausa.) Merda!
Ilse: Què estàs buscant?
Moritz: Si almenys ho sabés...
Ilse: Llavors, per què busques res?
(Una pausa.)
Moritz: I doncs, on t’has estat amagant?
Ilse: A Priapia. La colònia dels artistes?
Moritz: Ja.
22
Ilse: Tots són uns vells fills de puta, Mortiz. Tan passats de voltes. Tan... bohemis. L’únic que
volen es vestir-me i pintar-me! En Hjohan Fehrendorf, aquell si que està ben grillat, perseguint-
me per tot arreu amb els seu caballet. Tocant-me amb el pinzell . Però és clar: són homes. Si no et
poden tocar amb una cosa, ja s’ho faran per tocar-te amb un altra. Ai, Moritz, l’altre dia anàvem
tan beguts que em vaig desmaiar a la neu. Em vaig quedar allí estirada, inconscient, tota la nit.
Després em vaig passar tota la setmana amb el Gustav Baum. (Clavant-li la mirada.) De veritat.
Inhalant aquell èter que té. Fins aquest matí, que m’he despertat amb una pistola al pit. M’ha dit:
“Mou un dit i despedeix-te.” Se m’ha posat la pell de gallina. Però i tu què? Encara vas a
l’escola?
Moritz: Bé, he aprovat aquest semestre.
Ilse: Déu meu, et recordes de quan anàvem corrent cap a casa meva i jugàvem a pirates? La
Wendla Bergman, en Melchior Gabor, tu i jo...
(Sentim el so trist d’una guitarra. Un focus cau sobre l’Ilse.)
CANÇÓ “BLUE WIND”
Ilse:
PRIMAVERA,
UN D'AQUELLS ESTIUS...
TRIST JA BUFA EL VENT
JUGA ENTRE LA PALLA,
ENTRE ELS CAMPS DE FENC,
ENTRE UN MUNT DE LLIBRES OBERTS.
PRIMAVERA.
A LA TARDO-OR
EL VENT T’ESPANTA
VA PERSEGUIN-TE
I T’EMPRESONA
CORS QUE ES TRENQUEN I ES LAMENTEN
EL VENT D’HIVERN PLORARÀ.
PRIMAVERA,
UN D'AQUELLS ESTIUS...
ES LAMENTA EL VENT
JUGA ENTRE LA PALLA,
ENTRE ELS CAMPS DE FENC,
TRAVESSANT LA PLUJA IMPONENT…
PRIMAVERA.
(La il·luminació fa un canvi. Tornem a ser al crepuscle.)
Moritz: De fet, és millor que me’n vagi.
23
Ilse: Acompanya’m fins a casa.
Moritz: I ...?
Ilse: Desenterrarem aquells vells míssils i jugarem plegats, com quan érem petits.
Moritz: La veritat és que ens ho vam passar força bé. Amagant-nos a la cabana...
Ilse: Sí. Et pentinaré, et faré uns rínxols, et posaré al damunt del cavall de fusta...
Moritz: Ja m’agradaria.
Ilse: I doncs, per què no ho fas?
Moritz (Mentint.): Vuitanta línies de Virgili, setze equacions, una redacció sobre els Hapsburgs...
(El món es torna de neó una altra vegada.)
POTSER PUC RECOLLIR LA ROBA DELS DEMÉS
NETEJAR-LA BÉ, DEIXAR-HO TOT BEN NET
FAIG SENYALS DESDE LLUNY CONFIANT QUE ALGÚ
EM VEURÀ, I M’ALLIBERARÀ I M’ACOMPANYARÀ...
Moritz (alhora, amb Ilse):
PRO SAPS QUÈ?,
NO VULL FER PENA
LA PENA NO FA PER MI
JA NO VULL SENTIR-LA MÉS.
NO VULL VIURE MÉS AIXÍ,
NO VULL FER PENA
HE TINGUT PROU TEMPS
I TOT EL QUE HE FET
HO HE FET MALAMENT
NO VULL FER PENA
JA HI HE ESTAT
PROU DE PENA
S’HA ACABAT.
Ilse (alhora, amb Moritz):
PRIMAVERA,
UN D'AQUELLS ESTIUS...
TRIST JA BUFA EL VENT
JUGA ENTRE LA PALLA,
ENTRE ELS CAMPS DE FENC,
PRIMAVERA,
UN D'AQUELLS ESTIUS...
TRIST JA BUFA EL VENT
JUGA ENTRE LA PALLA,
24
ENTRE ELS CAMPS DE FENC,
TRAVESSANT LA PLUJA IMPONENT…
PRIMAVERA…
(La llum de concert s’esvaeix.)
Moritz: Bona nit, Ilse.
Ilse: Bona nit?
Moritz: Virgili, les equacions... Te’n recordes?
Ilse: Només una hora.
Moritz: No puc.
Ilse: Doncs acompanya’m, almenys.
Moritz: De veritat, m’encantaria.
Ilse: Que ho sàpigues: quan finalment et despertis, a mi ja em trobaràs al damunt d’una pila
d’escombraries.
(L’Ilse se’n va. En Moritz s’estremeix.)
Moritz: Per l’amor de Déu, si només havia de dir que sí. (Cridant-la.) Ilse? Ilse...? (S’espera.
Potser es podria posar a córrer darrere seu... Però ara ja ha marxat.) I ara què els diré? Els diré a
tots, als àngels, que vaig caure borratxo a la neu, i que vaig cantar, i jugar a pirates... Sí, això és el
que els diré. Ara ja estic preparat. Seré un àngel. (En Mortiz sospira i llença la mirada enllà, en la
nit. Treu la pistola de la butxaca.) Fa deu minuts, es veia tot l’horitzó. Ara, només el crepuscle.
Les primeres estrelles... És tan fosc, tan fosc, tan fosc...
(En Moritz prepara el percutor de la pistola. Es posa l’arma a la boca. Fosc.)
ESCENA IV
(El despatx del director. Herr Knochenbruch fa venir Fraulein Knuppeldick.)
Herr Knochenbruch: Fraulein Knuppeldick.
Fraulein Knuppeldick: Herr Knochenbruch?
25
Herr Knochenbruch: Hem de prendre mesures definides i immediates, si no volem pas que ens
considerin com una d’aquelles institucions afligides per la veritable epidèmia dels suïcidis
adolescents.
Fraulein Knuppeldick: I és clar, senyor. Però aquesta no serà pas una guerra fàcil de guanyar. No
parlem només de la corrupció mortal de la nostra joventut, sinó també de la creixent sensualitat
d’aquesta època tan llibertina.
Herr Knochenbruch: Totalment d’acord. És la guerra. I evidentment, les baixes són inevitables.
(Una pausa.) Faci venir el noi.
Fraulein Knuppeldick: Ara mateix, Herr Knochenbruch.
(Fraulein Knuppeldick fa un gest a en Melchior perquè entri.)
Herr Knochenbruch: Jove, sembla com si tots el camins ens portin a vostè. Ja sap què vull dir?
Melchior (“Però deixi’m que li expliqui...”): Em temo que...
Herr Knochenbruch (Acabant la frase per en Melchior): De camins només n’hi ha un. Dos dies
després que el seu pare s’assabentés que el jove, ehm...
Fraulein Knuppeldick (Recordant-li el nom.): Moritz Stiefel...
Herr Knochenbruch: … que el jove Moritz Stiefel havia mort, va regirar entre els efectes del noi i
va descobrir un document depravat i ateístic que evidencia amb tot claredat...
Fraulein Knuppeldick: Amb tota claredat...
Herr Knochenbruch: ... la total corrupció moral del jove. Una corrupció que, sens dubte, va
precipitar el final del noi.
Fraulein Knuppeldick: No hi ha cap dubte, Herr Knochenbruch.
Herr Knochenbruch: Em refreixo, com ja deu ben saber, a una redacció de deu pàgines titulada,
força eufemísticament, “L’art de dormir acompanyat”... il·lustrat amb, com ho diríem, dibuixos
ben realistes.
Melchior: Herr Knochenbruch, si pogués....
Herr Knochenbruch: Comportar-se correctament? Sí, aquest seria un altre tema a tractar.
Fraulein Knuppeldick: Un altre tema, sí.
Herr Knochenbruch: Pel que ens concerneix, hem dut a terme un examen exhaustiu de la
cal·ligrafia d’aquest document tan obscè i l’hem comparat amb la de cadascun dels alumnes...
Melchior: Senyor, li demano que m’ensenyi només una obscenitat...
26
Fraulein Knuppeldick: A partir d’ara respongui només a les preguntes que se li formulen. Amb
un “Sí” o un “No” ràpid i decidit.
(Una pausa.)
Melchior Gabor, ha estat vostè qui ha escrit això?
(Herr Knochenbruch i Fraulein Knuppeldick giren el cap i observen en Melchior. Sona una
música, un acord brut de guitarra elèctrica, com si hagués de donar l’entrada a una cançó. Herr
Knochenbruch i Fraulein Knuppeldick es miren, tornen a girar el cap i observen en Melchior.
L’acord de guitarra torna a sonar.)
Fraulein Knuppeldick: Ho ha escrit vostè?
(Herr Knochenbruch i Fraulein Knuppeldick giren el cap i l’observen, esperant una resposta. La
il·luminació fa un canvi. Arrenca un ritme de rock. Els nois i les noies apareixen a escena. En
Melchior s’avança.)
CANÇÓ – “TOTALLY FUCKED”
Melchior:
HI HA UN MOMENT EN QUE ET SENTS CARDAT
I VEUS QUE EL TEU TEMPS S’ESTÀ ESGOTANT
NO POTS MOURE’T GENS
ESTAS PERDUT
FINS I TOT EL COR TE L’HAN FOTUT
Otto:
PERÒ EL QUE ET FA EXPLOTAR DE DEBÓ
ÉS SABER QUE TOT POT ANAR PITJOR
ET PREGUNTES “SOC EL CULPABLE DE TOT?”
NOMÉS ETS UN MOSQUIT QUE MORIRÀ ESCLAFAT
Georg:
ET FOTRÀN SI ET QUEDES PARAT
SAPS QUE ÉS AIXÍ, HO TENS MOLT CLAR
Hanschen:
PERÒ ET FOTRÀN
SI FAS EL QUE CAL
Georg, Hanschen, Otto
I TU SAPS QUE ELLS HO FARÀN.
Tots:
SÍ, JA T’HAN CARDAT
L’HAS BEN CAGAT
POTS BESAR ELS SEUS CULS, NO ÉS MASSA TARD
JA T’HAN CARDAT, I T’ENFONSARAN?
SI, JA HO SAPS, HO INTENTARAN.
27
Melchior:
BLA, BLA, BLA…
Tots:
BLA, BLA, BLA…
(Les llums tornen on eren: al despatx del director. Herr Knochenbruch i Fraulein Knuppeldick
tornen a cridar l’atenció de Melchior. Durant les properes intervencions, les llums van d’una
banda a l’altra, entre el món de les cançons i l’escena.)
Herr Knochenbruch: Herr Gabor?
Melchior:
VOLS FUGIR, MOLT BÉ…
HO POTS PROVAR.
SEMPRE ELS POTS LIAR
MENTIR PER ESCAPAR
SUFICIENT PER ELLS
ELS PODRÀS CALMAR
SUFICIENT PER TU,
TE’N PODRÀS LLIURAR
Herr Knochenbruch: Herr Gabor, respongui a la pregunta.
Tots:
SÍ, JA T’HAN CARDAT
L’HAS BEN CAGAT
POTS BESAR ELS SEUS CULS, NO ÉS MASSA TARD
JA T’HAN CARDAT, I T’ENFONSARAN?
SÍ JA HO SAPS, HO INTENTARAN.
Herr Knochenbruch: Melchior Gabor, per última vegada...
Herr Knochenbruch i Fraulein Knuppeldick: Ho ha escrit vostè això?
Melchior: Sí.
(Herr Knochenbruch fa un gest i s’enduen en Melchior i les llums psicodèliques.)
Tothom:
SÍ, JA T’HAN CARDAT
L’HAS BEN CAGAT
POTS BESAR ELS SEUS CULS, NO ÉS MASSA TARD
JA T’HAN CARDAT, I T’ENFONSARAN?
SI JA HO SAPS, HO INTENTARAN.
28
BLA, BLA, BLA…
JA T’HAN CARDAT!
(LA CANTEN TOTS MENYS LA WENDLA I EN MORITZ, QUE NO SURTEN A ESCENA)
ESCENA V
(Som a l’habitació de la Wendla. La Wendla llegeix la carta d’en Melchior. Apareix en Melchior
sota un focus de llum.)
Melchior (De la seva carta.): “... Per fi he entès com funciona aquesta societat menyspreable i
burgesa, Wendla. On tot allò que toquem es torna pols. Al final, només ens tenim l’un a l’altre.
Hem de construir un nou món. Per molt que diguin aquells vells envejosos, he de poder descansar
el cap sobre el teu pit. Hem de poder respirar i moure’ns de nou en aquell paradís...”
(Entra la mare. La Wendla s’amaga ràpidament la carta dins la màniga.)
Wendla: Què més ha dit, el doctor, mare?
Frau Bergman: No ha dit res. Que es normal desmaiar-se, quan es té anèmia.
Wendla: Ha dit que tinc anèmia?
Frau Bergman: Tens anèmia, criatura, estigues tranquil·la, Wendla.
Wendla: No; mare, no! Ho sé. Ho sento. No tinc anèmia, tinc hidropesia.
Frau Bergman: Tens anèmia. Ho ha dit ell. Calma’t filla. Tot anirà bé.
Wendla: Res anirà bé!! Tinc hidropesia, em moriré, mare! Em moriré!
Frau Bergman: No et moriràs, criatura! Déu, no et moriràs!
Wendla: Aleshores, perquè plores d’aquesta manera!
Frau Bergman: No et moriràs filla meva. No tens hidropesia. Tens un fill, Wendla! Un fill!
Wendla: Un infant?! Però si no estic pas casada!
Frau Bergman: Precisament. Wendla, què has fet?
Wendla: No ho sé. De veritat que no ho sé.
Frau Bergman: Ai, em sembla que sí que ho saps. I ara mateix vull el seu nom.
29
Wendla: El seu nom? Però què vols...? (Se n’adona de sobte.) Allò? Però com pot ser que...? Jo
només volia estar amb ell. Per abraçar-lo i ser al seu costat.
Frau Bergman: Wendla, si us plau. No continuïs. Em trencaràs el cor.
(Una pausa.)
Wenda: Déu, per què no m’ho vas explicar tot?
(Frau Bergman li dóna una bufetada.)
Frau Bergman: I ara m’hauràs de dir qui ha estat. (Cap resposta.) Wendla, m’estic esperant.
(Wendla perd la mirada en la distància.) En Georg Zirschnitz? (Cap resposta.) Doncs, qui? (Cap
resposta.) En Hanschen Rilow? (Cap resposta.) En Mortiz Stiefel? (Cap resposta.) En Melchior
Gabor? (La Wendla arrenca a plorar en silenci.)
Wendla, és en Melchior Gabor? (Cap resposta.) Wendla?
(A contra cor, la Wendla li lliura la carta d’en Melchior a la seva mare. Frau Bergman l’obre.)
(Coreografia de la Wendla, la mare i metges com si ella la portés a l’hospital per abortar)
ESCENA VI
(Entren Georg i Thea)
Georg: S’ha trobat la pistola?
Thea: No cal que busquin cap pistola!
Georg: L’has vist, Thea?
Thea: L’han tapat amb un drap.
Georg: I la llengua? ...Li sortia de la boca?
Thea: Els ulls. És per això que li han tapat la cara.
Gerog: Esgarrifós. Ho saps segur que s’ha penjat?
Thea: Diuen que no té cap.
(Entren Martha i Ilse. Georg i Thea, callen. Ilse escampa pètals de flor.)
Martha: No, encara no! No seria millor esperar-nos?
Ilse: Perquè? Portem flors noves. Sempre noves i fresques. En creixen moltes.
Martha: Tens raó, Ilse. Trasplantaré els rosers del nostre jardí. A casa em pegaràn; ja ho sé! Però
aquí creixeran bé. I les regaré cada vegada que hi passi.
30
Ilse: Jo colliré miosotis del riu...
Martha: ... i portaré un iris de casa meva.
(Ilse, s’acosta a la Martha i l’agafa del braç.)
Ilse: Serà magnífic! Una esplendor!
Martha: Per la seva candidesa d’àngel, encara li plantaran un espantaocells damunt la tomba...
(Pausa)
Ilse: Jo era dalt del pont, i aleshores vaig sentir la detonació.
Martha: Pobre! Pobre!
Ilse: I també sé el motiu.
Martha: Te’n va dir alguna cosa?
Ilse: Una redacció sobre els Hapsburgs! Però no ho diguis a ningú!
Martha: Paraula.
Ilse: Aquesta és la pistola.
Martha: Per això no l’han trobada!
Ilse: Li he près de la mà aquest matí, quan he passat.
Martha: Dóna-me-la, Ilse! Oh, si us plau, Ilse, dóna-me-la!
Ilse: No, la guardaré com un record!
Martha: No ha pogut dir-nos adéu d’una manera més horrible
(L’Ilse rebusca alguna cosa en el seu vestit i en treu una carta d’en Melchior.)
Ilse: (Llegint la carta.) “...Ilse, he estat fugint durant dies però finalment he tornat. T’ho suplico,
per la llarga amistat que ens uneix. Fes que la Wendla em vingui a veure aquesta nit, al cementiri
de darrere l’església...”
Ilse: “... L’estaré esperant a mitjanit... Melchior Gabor.”
(L’Ilse aixeca els ulls de damunt la carta.)
Thea (Sospirant.): O sigui, que no en sap res.
Martha: Esperant que vingui la Wendla...
31
Thea: Pobre Melchior.
Ilse (Corregint-la.): Pobra Wendla.
ESCENA VI
(Ens trobem en un cementiri. Una mena d’ultramón ple de boira. En Melchior entra a escena,
buscant per tot arreu.)
Melchior: Wendla! (Cap resposta. En Melchior sospira.) Fixa’t: tota la vida fugint de l’església, i
mira on has anat a parar? (En Melchior s’acosta a una tomba i s’agenolla.) Mortiz, amic meu...
No m’agafaran pas. Ni a la Wendla tampoc. Els ho penso impedir. Construirem aquell món,
plegats, per al nostre fill. (Les campanes de l’església repiquen: és mitjanit. En Melchior s’aixeca
i mira al seu voltant.) Mitjanit. (Prova d’escoltar la Wendla. Però no sent res. Sospira.) Deú meu,
totes aquestes tombes tan petites... I aquí n’hi ha una de fresca... (S’atura i llegeix l’epitafi.)
“Aquí descansa en pau Wendla Ber...! No! (S’hi atansa més i llegeix.) Nascuda el... Morta?
D’anèmia? (Incrèdul i descol·locat, en Melchior una s’adona del que deu haver passat.)
Oh, Deú meu! La Wednla també. No. No No...
(Es recargola, vençut. Sonen uns acords de piano solts. Comença a sonar una melodia com d’un
altre món. En Mortiz apareix a escena, sota una llum de cançó, com si sortís de la tomba.)
Moritz
TOTS ELS TEUS
ET BUSQUEN I ET SEGUEIXEN
Melchior: Moritz...
Moritz
VOLTEN CECS
PERÒ ET TROBEN I ET CONEIXEN
Melchior: He estat un ximple...
Moritz
COM GOSSOS
ET GUIEN QUAN NO ET TROBES
QUAN EL FUTUR ÉS FOSC ET DONEN LLUM, NO TE N'ADONES
Melchior: Tenies tota la raó. Em llençaran una mica de terra al damunt, donaran gràcies al seu
Déu...
32
(Mentre en Melchior es duu la navalla al coll, apareix la Wendla, sota una llum de cançó, com si
sortís de la tomba.)
Wendla
SI HAS FET MAL
DEL TOT NO QUEDEN LLIURES
Melchior: Wendla?!
Wendla
PERÒ EL PASSAT
PERDONEN I ET SOMRIUEN
ELLS ES MOUEN
QUAN VE LA NIT I ELS CRIDA
SÓN ELLS ELS QUE IL·LUMINEN EL TEU COR, LA TEVA VIDA
*Moritz
PERÒ TU SAPS
QUE ET QUEDEN MOLTS CAMINS
OBSERVA-HO TU MATEIX AL TEU VOLTANT
HO FARÀS
CONFIA EN ELS INSTINTS
HO POTS FER, SEGUEIX ENDAVANT
*Wendla
SI EL VENT VÉ D'ESQUENA
LES PENES
TOT CREMA
HO SABEM, CONFIA
T'ESTIMEN
T'ESTIMEN
Moritz i Wendla
TOTS ELS TEUS
ET BUSQUEN I ET SEGUEIXEN
VOLTEN CECS
PERÒ SAPS QUE NO PATEIXEN
ET CRIDEN
I SABEN QUE ELS CONEIXES
ET XIULEN ENTRE EL VENT PER ENSENYAR-TE QUE POTS CRÈIXER
Melchior
VOLTEN CECS
I SENTO COM ES CREMEN
QUAN ÉS FOSC
33
ET BUSQUEN I T'ESPEREN
ENS DIUEN
QUE AQUESTA PRIMAVERA
ESDEVINDRÀ EN UN NOU ESTIU I NO HEM DE TENIR POR
**Melchior
EM CRIDEN
EM XIULEN
ES FA FOSC
PERÒ AQUEST COP SEGUIRÉ
TU MIRA'M
TU MIRA'M
JO CRIDO
US MIRO
**Moritz
PERÒ JA SAPS
QUE NO TOT ESTÀ ESCRIT
I SOMIARÀS
I ESTIMARÀS DE NOU
HO FARÀS
CONFIA EN ELS INSTINTS
TU PODRÀS, SAPS QUE NO ESTÀS SOL
ELS TEUS T'AJUDARAN
**Wendla
SI EL VENT VE D'ESQUENA
LES PENES
T'ESPEREN
JO TINC FE
Melchior
I M'AGAFEN LA MÀ QUAN ES FA DE NIT
I AL MEU COR JO SEMPRE_ELS PORTARÉ
QUAN L'HIVERN SIGUI FRED I EL VENT SIGUI HUMIT
ELS SEUS SOMNIS JO RECORDARÉ
AMB ELLS ANIRÉ
I ELS SEUS NOMS DIRÉ
SABRAN A TOT EL MÓN
QUE HI SÓN
QUE HI SÓN
AMB MI SEMPRE VAN
SERAN ALLÀ ON SOC JO
SERAN ALLÀ ON SOC JO
34
SERAN ALLÀ ON SOC JO
TU MIRA'M
TU MIRA'M
JO CRIDO
JO CRIDO
I UN DIA EM SENTIREU
ESCENA VII
(L’Ilse està dempeus, tota sola. És en un món inundat de llum de cançó.)
CANÇÓ – “THE SONG OF PURPLE SUMMER”
Ilse
SENTS QUÈ S’AMAGA EN EL CANT D’UN INFANT
UN SO PETIT PERÒ MOLT PROFUND,
PORTA UN MISSATGE QUE ES VA OBLIDANT
PERÒ FORMA PART DE TU
LA PENA, LA POR, TOT EL QUE HAS PERDUT
FORMARÀ PART DEL QUE JA HA PASSAT
COM L’INFANT SEMPRE MIRA ENDAVANT, AL FUTUR
I L’ESPERANÇA VINDRÀ
JA VÉ L’ESTIU
COM DIU EL CANT
NOMÉS LA PRIMAVERA
SAP DEL CERT QUÈ ESTÀS PASSANT
Tots
A DALT DEL CEL
ESPERARAN
A DUR UN MON DE SOMNIS
PER AQUELL PETIT INFANT
EL VENT ENS SOMRIURÀ
ACARONANT EL BLAT
NO HI HA MALSONS
ES TORNEN DE COLORS OBLIDATS
LA PRIMAVERA ES CALMA
L’ESTIU T’ABRAÇA
JA VÉ L’ESTIU
35
COM DIU EL CANT
NOMÉS LA PRIMAVERA
SAP DEL CERT QUÈ ESTÀS PASSANT
A DALT DEL CEL
ESPERARAN
A DUR UN MON DE SOMNIS
PER AQUELL PETIT INFANT
EL VENT ENS SOMRIURÀ
ACARONANT EL BLAT
NO HI HA MALSONS
ES TORNEN DE COLORS OBLIDATS
LA PRIMAVERA ES CALMA
VEUS COM SURT EL SOL;
L’ESTIU T’ABRAÇA
LA PRIMAVERA ES CALMA
VEUS COM SURT EL SOL;
L’ESTIU T’ABRAÇA
(LA) PRIMAVERA ES CALMA
L’ESTIU T’ABRAÇA
(Fosc.)
FI.