edit orial - cictics i instruments de percussió i vent. d’aquell temps ençà totes les societats...
TRANSCRIPT
Les societats més antigues de tecnolo-gia simple acompanyaven els seus ritus amb càn-tics i instruments de percussió i vent. D’aquell temps ençà totes les societats humanes han tingut en la música una forma d’expressar el seu estat d’ànim o la transcendència èpica o lírica del moment.
Amb el pas del temps hem vist com cada època històrica ha creat una determinada forma d’expressió musical, molts cops relacionada amb la literatura o l’art. Avui la denominem com a “clàssica”.
Actualment, en el nostre món occiden-tal, la música ha evolucionat tecnològicament i socialment fins al punt en què grups urbans esta-bleixen la seva identitat en base a la música que segueixen, però continua sent una forma d’expres-sió dels sentiments humans.
2 número set
E D I T O R I A LS U M A R I
EDITORIAL
AMFITEATRE
3 La música a la nostra escola.6 Virtèlia.8 Coral 4 vents.9 Inés Moraleda, mezzosoprano.11 Què és per a tu la música?
VITRALL
12 El conte de Nadal15 Els arbres al bosc, al carrer... i
també a la biblioteca. 16 Els nostres instruments.17 A dins d’un castanyer.
CALAIX DE SASTRE
18 Els racons de l’escola: l’olivera.
19 On anem?20 Un joc.
PLANA OBERTA
21 Enganxada al cos.22 Mentides, mentiders i opor-
tunistes.23 El foc polític.
Revista escolarNúmero SET – febrer 2008
Disseny, maquetació i impressió: Impremta Guinart, S.L.Dipòsit Legal: B-20252-04Edició de 1000 exemplars
Consell de redacció:Ricard Bahí, Anna Belart, Anna Brengaret, Anna De Casacuberta, Josep M Comas, Pep Marguí, Salvador Morros, Agustí Olivares, Frederic Raurell i Toni Rubió.
2
3
12
18
21
La música és important...
el seu estudi demana:
dedicació, constància i esforç
Dins la formació com a persones la música és important, per això a l’escola intentem viure-la amb intensitat en les diverses celebracions anuals i posem l’accent en els valors que el seu estudi demana: dedicació, constància i esforç.
Voldríem que totes les nenes i nens de l’escola formessin part d’una societat que estima la música com a expressió de la seva formació huma-nística i del gaudi cultural.
3número set
A M F I T E A T R E
LA MÚSICA A LA NOSTRA ESCOLA
a música ens acompanya al llarg de la nostra vida ja que des del moment del nostre naixement ens trobem amb un univers de sons que, en gran mesura, ens ajudarà a configurar una visió particular del nostre món i la idea de nosaltres mateixos.
Fins fa relativament pocs anys, la música estava destinada només a una elit, enclaustrada als grans conser-vatoris, privant del plaer de fer música a gran part de la població. Per sort, i a partir de la revolució educativa de principis del segle XX, l’educació musical va experimentar una gran obertura i un canvi radical en el seu plantejament. Gràcies a aquest procés de renovació, avui podem afirmar que la música, dins l’escola, juga
l
L a m ú s i c a
un paper decisiu en el creixement dels nens i nenes, obrint un camí cap al saber escoltar, coordinar el nostre cos, interpretar, crear, improvisar, compartir amb els companys i, en definitiva, potenciar tots aquells aspectes que contribueixen al desenvolu-pament de la persona.
4
A M F I T E A T R E
número set
L a m ú s i c a
Durant l’educació infantil, l’infant experimenta la riquesa dels sons més propers, vivint les seves qualitats. També aprèn a compartir cançons, a escoltar i a manife-star amb el cos allò que sent.
Quan els nens i nenes arri-ben a l’educació primària, consoliden els aprenentatges adquirits en l’etapa
anterior, prenent més consciència corporal en els seus moviments i més precisió rítmica i melòdica. És també el moment de l’inici en la lectura i l’escriptura musicals.
5número set
A M F I T E A T R E L a m ú s i c a
En la darrera etapa, l’educació secundària, els nois i les noies són capaços de reflexionar sobre els conceptes pròpiament musicals i relacionar-los amb altres
àrees del coneixement, sense oblidar la possibilitat d’expressar-se mitjan-çant un instrument com ara la flauta de bec o els instruments de per-cussió.
La presència de la músi-ca a l’escola és fruit de la nostra manera de ser i d’entendre l’educació i la cultura.
Chedi Rodés i Montserrat
6 número set
A M F I T E A T R E
VIRTÈLIA
IRTÈLIA neix a les darreries de l’any 1939, en el temps de la post-guerra, com una projecció de l’esperit de la dissolta Mútua Escolar Blanquerna d’Alexandre Galí, un dels referents essencials de la renovació pedagògica a Catalunya. Fou el músic i pedagog Joan Llongueres qui proposà el nom de Virtèlia, fruit de la fantasia literària de l’aragonès Baltasar Gracián, en la seva obra El Criticón, on es fa referència al nom del palau de l’excelsa regina Virtèlia , “el palau de les virtuts”, on governaven les quatre ministresses: la Prudència, la Justícia, la Fortalesa i la Temperança.
Efectivament, a Virtèlia s’impartiren virtuts, ja que fou una escola per a la democràcia, la llibertat, la catalanitat, l’espiritualitat, la música, l’art, etc. i on la pedagogia de la generació noucentista va ser, en primera instància, la veritable font d’inspiració.
L’educació a Virtèlia, basada en els valors humanístics, fou impartida per reconeguts mestres i pedagogs (Joan Duran, Joan i Josep Jordi Llongueres, Ramon Fuster, Dolors Calvet, Enric Badal, Joan Triadú, Francesc Vilardaga, el Sr. Torres, Pere Vicens Vives i el consiliari Mn Pere Llumà), ha deixat empremta en moltes generacions de ciutadans de Catalunya (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Miquel Roca-Junyent, Federico Mayor Zaragoza, Daniel Giralt Miracle, Ramon Coy, Xavier Rubert de Ventòs, Jordi Llovet i molts d’altres).
Amb perfecta naturalitat, Virtèlia incloïa la música dins les seves activitats. Josep Jordi Llongueres, músic i pedagog i director de l’escola, estava convençut del valor de la música en l’educació: “El nen a través de la música s’autodisciplina, i assimila, al mateix temps, els valors de l’ordre, la memòria, el respecte, etc., i la música esdevé una força, un element de disciplina intel·lectual i psicològica que s’integra en la seva personalitat”
El cant i l’expressió corporal eren assignatures obligatòries. Tingueren lloc nombroses actuacions musicals, els autèntics protagonistes de les quals eren els alumnes de l’escola. Com a exemple, podem citar els concerts de cloenda del curs escolar, al Palau de la Música Catalana, sovint amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, on s’interpretaven les cantates de caràcter pedagògic de Josep Jordi Llongueres (El Milagro de Santa Maria, La llegenda d’una flor, La fona de David, La petita venedora de llumins etc.), o bé tenien lloc representacions de rítmica i plàstica d’obres de Joan Llongueres (Les figures del Pessebre, Sant Nicolau, La festa dels Reis, El joc del cel, etc) i del mestre Jacques Dalcroze. També els anys 60 es creà la Coral Garbí, formada per joves i dirigida pel, també jove, Francesc Llongueres. A més, es pretenia que el nen sabés llegir i traduir gràficament els sons, posseir una oïda i una veu ben educades i, fins i tot, ser capaç de dominar un instru-ment musical.
Per això, i des dels orígens de Virtèlia, es creà l’Acadèmia de Música de Barcelona, precursora de l’actual Escola de Música, amb destacats músics com foren els Llongueres, Massià, Carbonell, Turull, etc., i on es formaren molt bons professionals.
L’any 1984 Virtèlia endegà un projecte diferenciador i féu un pas més en l’educació musical. En efecte, planejant posar la música al servei de la integració i de les necessitats peda-gògicomusicals del país, l’escola es convertí en el primer Centre Pilot d’Ensenyament Artísticomusical de l’Estat espanyol, projecte que fou defensat pel departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. En aquesta etapa, molts alumnes de Virtèlia s’acolliren al nou Pla d’Estudis Musicals, que abastava totes les etapes de l’ensenyament, des l’EGB fins al Batxillerat. Les assignatures obli-gatòries s’intercalaven, de manera natural, amb les matèries musicals, tot plegat pràcticament dins de l’horari escolar. L’escola s’omplí de música i el resultat de l’experiència fou molt satisfactori en tots els sentits; un resultat que, a més, ha servit d’exemple per a projectes com l’actual CEPSA “Oriol Martorell”.
v
L a m ú s i c a
7número set
A M F I T E A T R E L a m ú s i c a
L’ any 1988, i per donar suport i estructurar l’esmentada experiència pilot i obrir l’ensenyament musical al barri, es creà l’actual VIRTÈLIA ESCOLA DE MÚSICA, hereva de totes les experiències musicals anteriors.
En la primera fase, i fins l’any 1995, es combinaren , al carrer Ganduxer, la tasca pedagògica ordinària de Virtèlia junt amb els projectes de Centre Pilot Artísticomusical i la incipient Escola de Música. Durant aquesta etapa sorgiren innombrables iniciatives musicals, orquestres, grups de cambra, big-bands, etc., i també s’hi integrà el Pla de Formació Orquestral, iniciat l’any 1986 a Joventuts Musicals de Catalunya
i que portà a la creació de l’orquestra de joves Virtèlia Sinfonietta, precursora de l’actual orquestra professional BCN Sinfonietta.
Virtèlia acabà la seva activitat l’any 1995 després de més de 50 anys d’una tasca edu-cadora sense precedents, i l’Escola de Música i l’orquestra Sinfonietta s’integraren a la Institució Cultural del CIC. Així, l’Escola de Música i l’orquestra compartiren l’edifici de Ganduxer amb l’escola de batxillerat del CIC fins que l’any 2000 es traslladaren a la torre de Reina Victòria, 14, la seva seu actual.
Tot i que el projecte pilot artísticomusical s’acaba amb el final dels ensenyaments obligatoris, Virtèlia Escola de Música promogué i organitzà plans musicals semblants, específics per a altres escoles, com és el cas de l’escola Sant Gregori, on actualment l’educació musical té un pes molt important. També les escoles THAU han pogut oferir als seus alumnes els serveis de l’Escola de Música amb l’anomenada Aula Musical de Thau, i per això podem dir que, en general, la Institució Cultural del CIC ha vist incrementada –en els darrers temps, i pel que fa a la música– la seva activitat cultural amb la programació de concerts, audicions, assaigs comentats, conferències, etc. organitzats per l’Escola de Música o per la Barcelona Sinfonietta.
Actualment, l'Escola de Música imparteix el Nivell Elemental i els dos primers cicles del Nivell Mitjà, d’acord amb les disposicions oficials, i està organitzada per a donar alternativament classes individuals, que possibilitin una preparació tècnica adequada, i classes col·lectives, que per-meten fomentar la individualitat en el conjunt, la competitivitat, el joc musical i altres aspectes humanístics de la formació musical. Per això, s’organitzen grups instrumentals i de cambra, cors d'infants i altres activitats com concerts, audicions, etc., que configuren el veritable sentit de l’activitat musical.
Al costat de les activitats ordinàries i complementàries, Virtèlia Escola de Música ofe-reix una sèrie d’activitats extraordinàries com els cursos, o cursets, de matèries diverses, les “master classes” d’instruments, totes impartides per especialistes i obertes a alumnes d’altres centres.
L’escola procura que els antics alumnes continuïn lligats al centre, i és per això que s’organitzen projectes educatius en què puguin intervenir, com és el cas de l’Orquestra de Cambra de Virtèlia, formada per alumnes actuals, exalumnes i fins i tot alumnes d’altres centres musicals.
També ofereix els seus serveis musicals a altres centres educatius per fomentar la inte-gració de la música en l’ensenyament, objectiu que porta a terme organitzant plans d’estudis musicals adequats a cada escola i organit-zant audicions i concerts a les escoles amb grups de cambra, constituïts bàsicament per professors de la mateixa Escola.
L’Escola està oberta a les actuals tendències pedagògiques amb la incorporació de les millors tècniques d’aprenentatge, com ara la música assistida per ordinador, etc.
La fundació ProVirtèlia, creada l’any 1998, té com a objec-tiu principal potenciar el desenvolupament de les diferents activitats que proposa i fa realitat l’Escola de Música.
Francesc Llongueres, director de Virtèlia Escola de Música
8
CORAL 4 VENTS
A M F I T E A T R E
número set
L a m ú s i c a
a Coral 4 Vents de la nostra escola té una història que comen-ça a ser bastant llarga. En aquests moments està vivint la seva etapa de "jove maduresa". Ben bé, potser ja té uns 25 anys de vida.
Actualment, la componen uns 95 alumnes-cantaires distribuïts en tres grups de primària i un grup de secundària. Aquest grup de secundària començà a funcionar el curs passat 2006-07, impulsat pels mateixos can-taires que no volien quedar-se sense coral en passar a l'ESO.
La Coral duu a terme diversos concerts al llarg del curs escolar: el primer, per Nadal, el segon per la Festa Major dels pares i el tercer a final de curs. El concert de Nadal i de la Festa Major s'ofereix als pares, mares, familiars i amics i el de final de curs s'ofereix a la resta de companys i professors/es de l'escola.
Des de fa sis cursos la seva professora i directora és la M. Carme Maestre, i en aquest tram de temps la coral ha participat en tres ocasions en la "Trobada de Cant Coral a l'Escola", organ-itzada pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, obtenint el reconeixement dels altres companys participants, així com el dels organitza-dors. També ha participat en diversos
concerts celebrats a l'Auditori de Barcelona, al de Terrassa i al Palau de la Música Catalana, sota la magistral batuta del mestre Francesc Llongueres.
Enguany, també té prevista la seva participació en la "Trobada de Cant Coral a l'Escola" i potser farem algun intercanvi amb alguna altra coral escolar.
El repertori que es treballa parteix de la cançó popular i tradicional catalana com a eina primerenca d'aprenentatge, ampliant-lo amb cançons d'arreu del món i peces de diferents estils de la història de la música, incloent-ne de la música actual.
Es treballa l'educació de la veu, l'oïda musical, el descobriment del propi instru-ment vocal, i també d'altres factors que són inherents a tota tasca educativa. En aquest sentit, és una activitat de les més riques que pot viure l'alumne i l'ajuda a trobar el seu lloc en aquest món tan complicat
La Coral ha passat per diverses etapes al llarg de la seva història. Pujades i baixades, com les ones de la mar. Curiosament, la música està formada també per ones. Ones sonores!
També, curiosament, la seva presència és silenciosa! I, cada vegada més, aquesta silenciosa presència es va fent més present a l'escola. El cant, i el cant fet en grup, té una força que neix de l'interior de l’esser humà i, misteriosament, impregna tot aquell que es deixa portar per les seves ales...
M. Carme Maestre i Sanz
l
ENTREVISTA
1. Com vas evolucionar cap al cant?Jo he cantat des de ben petita, fent anuncis a la televisió. Estava tant dintre de la meva vida
que mai vaig pensar que seria la meva feina.
2. Quines qualitats ha de tenir una cantant?Has de comptar amb un bon instrument, la teva veu. Has de tenir sentit del ritme, musi-
calitat, gràcia, molta memòria i saber bastants idiomes per tal de pronunciar-los bé. També has de ser actor, capaç d’interpretar creïblement.
3. Com cuides la teva veu?Fent vida de monja. Dormint molt, no bevent alcohol, no fumant i no cridant quan assisteixo
a un concert com a públic. Crec que les malalties estan al cap i he arribat a la conclusió que com menys em preocupo millor tinc la veu.
4- Amb quin idioma et sents millor cantant?He hagut d’anar lluny del català, del castellà i de tot. Canto molt a gust en francès i en ale-
many. L’italià no m’agrada molt, però si s’ha de cantar es canta.
5- Com t’ha influït la teva experiència a Àustria i Alemanya?Vaig acabar la carrera de cant i de flauta aquí. Quan obtens el títol superior de cant, no tens
ni idea de sortir a l’escenari. Aleshores, vaig pensar que havia d’anar a una escola amb unes infraestruc-tures on hi hagués orquestra, vestuari, llums i on pogués dir:
-Ara sí que sóc cantant d’òpera! A Àustria va ser on vaig adquirir l’experiència per arribar on sigui i saber com funciona la professió.
9
A M F I T E A T R E
número set
L a m ú s i c a
INÉS MORALEDA: MEZZOSOPRANO
Inés Moraleda i Barberá, mezzoso-prano, neix a Barcelona el 1972. Va començar estudiant flauta travessera i cant al Conservatori Superior Municipal de Música. Es formà en tècnica vocal amb Jordi Sirena i cursà el Màster d’Òpera a Glasgow, becada pel British Council i la Fundació La Caixa.
Inicià la seva carrera artística a Alemanya i Àustria. Guanyà el concurs interna-cional Schloss Rheinsberg el 2001.
Torna al nostre país l’any 2004 amb motiu de la gravació del seu primer treball dis-cogràfic: “Lieder” de Brahms, Berg i Eisler.
Ha interpretat un gran ventall de compositors.
10 número set
A M F I T E A T R E
6- Quines sensacions experi-mentes abans, durant i després de les teves actuacions?
Si estic molt tranquil·la malament, i si estic una miqueta nerviosa bé. És un punt de dir: “Que passi ja!” Aleshores, quan surto a l’escenari ja se’m passa tot. I dic: “Aquí estic jo” i ja està. M’ajuda molt el contacte amb el públic. Això que estem fent ara, que vosaltres em mireu i jo sento que em mireu i us explico coses. Això fa la màgia i després és com si haguéssim viat-jat, com quan has somiat que no estaves aquí.
El que diferencia els cantants dels músics d’instrument, és que nosaltres expli-quem una història i el meu objectiu és que les persones que vénen a sentir-la tinguin una transformació i quan surtin siguin una mica diferents.
7- Com t’afecten les crítiques?Precisament ara quan venia, he trucat a un pianista amb qui hem de fer una gira per
l'Equador i m’ha dit: “Ja he vist que t’han deixat molt bé, com la millor cantant de tots” i jo he dit: “A sí ?, doncs jo no ho he llegit!”.
Per això no m’interessa el que diu la gent. Quan una persona o un grup de persones fa una feina durant mesos, i una altra amb una hora i mitja jutja i decideix el que hem fet bé o mala-ment els altres, jo no li dono importància al que diguin. A més a més, un espectacle no és sempre igual.
8- Has viscut rivalitats entre els teus companys?La gent que té rivalitats és perquè estan insegurs de si mateixos. La gent que està
tranquil·la i segura amb el que fa no necessita competir amb ningú.. Però, en general, les persones només entren en rivalitat quan tenen conflictes amb elles mateixes. L’escena és una mentida, repre-sentem algú, no passa res. Si ho fas de bon rotllo, et surt millor.
9. Quin és el teu somni com a cantant?D’una banda anar cantant cada cop amb formacions de més prestigi, que m’obliguin a
millorar, evolucionant a coses més difícils i millors. El somni més real és seguir treballant sempre, no?
10. Per quina cosa et sacrificaries tant com ho has fet per la música?El sacrifici no el notes si una cosa t’importa molt. Hi ha etapes de la vida en què els
interessos canvien, apareixen noves prioritats com ser mare.
11. Quines aficions tens a part de la música?M’agrada ballar, caminar per la muntanya i m’agrada el mar. També llegir i el cinema,
però ho faig poc.
Alumnes de 2n ESO
L a m ú s i c a
11
A M F I T E A T R E
número set
QUÈ ÉS PER A TU LA MÚSICAParlem amb la Júlia Brugada
-Quan i per què vas començar a estudiar música?Vaig començar tocant el flautí a casa i als set anys vaig descobrir el violí per
mitjà del meu pare.-El paper de l’Escola Thau ha estat important en la teva formació musical?Sí, reforçava les meves ganes de fer música, des d’un punt de vista més lúdic
i col·lectiu.-Creus que la carrera que estàs estudiant té alguna cosa a veure amb la
música?Sí. Crec que la carrera d’Humanitats m’està ajudant a entendre aspectes que
complementen la pràctica de la música. El pensament d’Aristòtil o de Plató, sense anar més lluny, em fan prendre consciència del que estic fent a l’hora de tocar i comunicar emocions.
-Pots compaginar els dos estudis amb la teva vida social?De moment sí, però he hagut d’ajornar algunes assignatures de la carrera de música. Per sort el meu
cercle social coincideix, generalment, amb la gent del món de la música i, per tant, disposem del mateix temps.
-Quantes hores al dia toques el violí?Depèn, des de mitja hora, quan no tinc temps, fins a quatre o cinc. Aquestes hores son necessàries
per a un manteniment i segur que s’incrementen quan s’han de preparar grans repertoris.-Quin objectiu et proposes amb el violí?Uf. M’agradaria entrar en una orquestra professional, tot i que la vinculació amb les Humanitats
em fa plantejar algun tipus d’activitat que relacioni les dues disciplines, com pot ser el periodisme musical.-Com sents la teva relació amb el públic?La música és un art que té la qualitat d’arribar a les parts més emotives, més irracionals de la per-
sona. I, en aquest sentit, la meva tasca consisteix a fer arribar la música que interpreto. L’ésser humà es mou a través d’una raó, però també d’uns sentiments i d’unes emocions, la música és un dels millors mitjans per aconseguir tocar aquesta part de l’ànima humana.
Alumnes de 2n d’ESO
L a m ú s i c a
L’Arnau fa dos anys que toca el violí. De vegades li costa fer-lo sonar bé perquè grinyola una mica, però quan se’n surt, el so és molt agradable i el fa sentir molt bé.
La Maria toca la flauta traves-sera. Va començar amb una de plàstic i ara ja en té una de metall. Assajant les cançons es relaxa i gaudeix moltíssim fent anar els dits amblleugeresa.
En Quim se sent tranquil quan toca el piano. Practica sovint. L’any passat va parti-cipar en una audició inter-pretant una adaptació de l’Himne a l’alegria.
L’Ariadna fa quatre anys que toca la viola i és integrant d’una orquestra de cambra. Quan fa sonar la seva viola sent la música dins seu.
Arnau Buhigas Alumne de 3r de Primària
Quim Perdices Alumne de 5è de Primària Ariadna Undebarrena Alumna de 4t de Primària
Maria López Alumna de 6è de Primària
TOQUES?
Va néixer l’any 1988 a Barcelona. Filla d’Agustí Brugada, flautista i de Cristina Sartorio, mestra. En l’actualitat, estudia segon curs d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i primer Curs de Grau Superior al Conservatori del Liceu. És exalumna de l’Escola Thau BCN
12 número set
V I T R A L L
Segurament, pel títol, ja sabeu per on anirà la cosa. Exacte. Jo era la típica jove que acaba d’emancipar-se, que no té calés i en busca d’una manera desesperada, gairebé exagerada.
Com us podeu imaginar, en aquesta situació no pensava ni a canviar el món, ni en res que s’hi assemblés: només em tenia present a mi i als meus problemes. Tot d’una, un 24 de desem-bre la vida em va canviar totalment. Heus aquí el que va succeir.
Ja era dia 24 i jo encara treballant amb un gorro de Pare Noël per barret, amb una barba de cotó que m’impedia respirar i enmig d’aquell cau on el consumisme era amo i senyor dels cervells de la gent, que corria amunt i avall per aconseguir tan sols uns béns materials que al cap d’un mes serien al fons d’un armari coberts per dos dits de pols. Feia tres setmanes que havia fet un càsting per fer una mica el pallasso vestida de color vermell amb una panxa enorme en un centre comercial molt concorregut. La jugada era bona: dues set-manes acaronant nens, tocant una campaneta i fent “How How How!” per 1500 €. Sorprenentment em van triar a mi. Vaig estar molt contenta, i aquesta alegria em va tapar les moltes coses negatives que tenia aquesta feina.
(A qui no li interessin les experiències personals d’altra gent, ja pot tancar immediatament aquest llibre, perquè és aquest el seu contingut, i no vol-dria causar discòrdies entre els meus lectors.)
13número set
V I T R A L L
Ara que des del dia 10 em passava dotze hores al dia assegudeta en un tron, m’adonava que no podria menjar l’escudella de la meva àvia, “Te’n guardarem!”, em deia, però jo sabia que se l’acabarien tota en un tancar i obrir d’ulls, que em moriria de calor com seguissin pujant la calefacció, que se m’escaldarien les galtes com els nens no paressin de bavejar-me quan em feien un petó, i tantes altres coses terribles i insuportables. Enteneu ara per què estava tan insatisfeta amb la meva vida? Doncs bé. Enmig de tanta desgràcia va sorgir de sobte una nena petita aparentment no massa diferent de tots els altres energúmens a qui havia estat enganyant durant dues setmanes. Tímidament, molt tímidament –cal remarcar-ho–, es va acostar a mi amb cara de desconfiança, com si sospités que alguna cosa no rutllava. Vaig fer un somriure que, ho vaig notar, em va quedar molt fals. Es va asseure a la meva falda en silenci, va apropar la seva boca a la meva orella i va dir amb un suau xiuxiueig:
– Vostè... Tu pots fer-ho tot, oi?
En el manual que m’havien donat quan em van contractar no sortia què fer en aquests casos.
– Doncs m’agradaria que el meu pare no pegués més a la meva mare.
Ho va dir amb una fredor terrorífica, que em va gelar fins al moll de l’os. Vaig notar com si tot el tràfec de consumisme impulsiu que s’estava produint al meu voltant es deturés durant uns moments, i en aquell gran vestíbul només hi hagués la meva ment ofus-cada i la cruel veritat d’aquella nena. No m’estava demanant Actions Man, ni Barbies, ni coses per l’estil. M’estava demanant que solucionés un cas de maltractaments. Què podia fer? Va ser en aquell instant quan em vaig adonar de la petitesa dels meus problemes, i vaig recor-dar que quan era petita m’havia promès de no caure entre les urpes dels diners.
Una pressió insuportable m’oprimia el pit. M’havia fallat a mi mateixa. Havia de refer els camins que m’havia ofert la vida i que, potser conscientment, m’havia passat de llarg. Després d’aquella providencial reflexió, vaig recordar la nena que tenia asseguda a la falda i la vaig abraçar maternalment. Amb la mirada, vaig buscar la seva mare, i en comptes d’això vaig trobar una criatura encongida, de rostre demacrat i ulls tristos, que es mirava l’escena com si fos d’un altre món. Immediatament, em vaig apropar a la pobra dona i li vaig suggerir que denunciés la seva situació a la policia. Em va mirar atemorida, com si acabés de fer-li una proposta macabra, i per tota resposta va agafar la seva filla amb força i va girar cua, negant amb el cap. L’estupefacció no va desaparèixer, almenys aparentment, fins que
14
V I T R A L L
número set
una d’aquelles mares que no fan més que malcriar els seus fills, em va cridar l’atenció d’aquella manera que fa tanta ràbia.
Quan es va acabar la jornada vaig tornar al meu piset de trenta metres i em vaig replantejar la vida. Què em proposava? Cap on anava? Què hi feia aquí? Amb mil i una preguntes ballant-me pel cap em vaig adormir. L’endemà em sentia diferent. No vaig tornar en aquell centre comercial de bojos. Tampoc vaig reclamar els 1500 euros que m’havien mogut a presentar-me en aquell càsting maleït. No. Sabeu què vaig fer? Vaig anar a dinar amb tota la família i ens vam acabar l’escudella - boníssima, per cert -, i en aquesta reunió familiar per excel·lència que hauria de ser per sobre de tot el dia de Nadal, vaig proclamar que me n’aniria dos mesos a l’Àfrica per aprendre a viure amb austeritat. Segurament pen-sareu que no calia anar tan lluny per aconseguir el que volia, i tindreu raó, però necessi-tava desconnectar totalment de la societat entre la qual m’havia format per redescobrir-me.
En tornar havia canviat molt perquè, encara que soni a tòpic, vaig veure que els diners no ho són tot, de fet no són gairebé res. L’única espina que em va quedar parcialment clavada va ser la de no trobar la nena que va aconseguir canviar-me de cap a peus. Vaig buscar-la pertot arreu, però el destí només va voler creuar els nostres camins una vegada, i li estic agraïda eternament, perquè encara que no senti aquell xiuxiueig suau, encara que no noti la fredor reparadora de les seves paraules, la porto amb mi cada dia, cada hora, cada instant, aquí, ben endins, en el meu cor.
Has estat mai descontent amb la teva vida? T’ha semblat algun cop que només existies per aconseguir diners? Aquestes i moltes altres preguntes són les que es fa una noia que acaba de marxar de casa dels seus pares i que, mentre treballa fent de Pare Noël en un centre comercial, una de les joies del destí li fa canviar la manera de veure i viure la vida.
Elisabet Vives 2n d’ESO
15
V I T R A L L
número set
ARBRES AL BOSC, AL CARRER... I TAMBÉ A LA BIBLIOTECA
Francesc Masclans i Girvés (1905-2000) era mestre d’escola, i va exercir la seva professió durant quar-anta anys. És alhora un botànic de reconegut pres-tigi, autor de la Guia per a conèixer els arbres que us presentem. És un manual per a identificar els arbres sobre el terreny reeditat ininterrompudament des del 1958. Hi descobrireu, també, un gran escriptor, perquè Francesc Masclans s’expressa en una prosa científica bella i pulcra, que es llegeix amb plaer.
Aquesta guia botànica titulada Arbres de Barcelona és escrita per una periodista argentina nascuda a Buenos Aires el 1952 i arrelada al nostre país des del 1974. Ha publicat molts llibres, fins i tot per a nens: alguns la coneixeu prou bé com a autora del llibre de contes titulat Mongo-Bongo, l’inventor d’animals. El seu estil, acolorit amb comparacions i imatges sorprenents, us descobrirà espècies ben estranyes, com la del xiprer calb, que perd la fulla a l’hivern i viu al llac del Parc de la Ciutadella.
Us presentem una guia dels arbres de la Península publicada per les Ediciones Omega. És una obra profusament il·lustrada (amb 310 fotografies en color!), tal com és costum en les publicacions d’aquesta editorial. Conté a més un índex alfabètic de noms d’espècies en el qual, al costat del nom científic en llatí i del nom en castellà, apareixen també els noms en català, euskera i gallec.
Aquest no és exactament un llibre de botànica: és una enciclopèdia de la cultura popular catalana dirigida pel folklorista Joan Soler i Amigó (1941). Soler i Amigó no és un desconegut per a nosaltres: ha estat professor a les escoles de la Institució Cultural del CIC. En el volum 5è dels 10 de què consta l’obra trobareu un capítol molt recomanable titulat Els rituals i les festes d’arbres. Conté infor-mació sobre el tió de Nadal o la festa de l’arbre de maig, i també sobre el modern concepte d’arbre monumental.
Francesc Masclans i GirvésGuia per a conèixer els arbres
Patrícia GabanchoArbres de Barcelona
Rafael Moro SerranoGuía de los árboles de España
Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya
16 número set
V I T R A L L
ELS NOSTRES INSTRUMENTS
ls alumnes que ara fem 3r d’ ESO encara recordem amb som-riures la gran activitat de música que ens va ocupar ben bé mig curs de segon, entre els preparatius i tantes altres coses.
L’ objectiu de l’activitat era construir amb les nostres pròpies
mans i a les nostres respectives cases un instrument musical. Alguns van tenir més sort que d’altres en les habilitats artesanes de la família i en diversos casos es van haver de fer alguns canvis en el primer esbós del que seria l’instrument, on nosaltres havíem d’abocar tota la nostra inventiva, creativitat, imaginació i passió, ja que seria com un reflex nostre i de la nostra personalitat.
Ens van marcar una data de presentació, en la qual nosaltres havíem d’explicar el procés d’elaboració del nostre instrument i, evidentment, fer-lo sonar. N’hi havia de tota mena, des de les maraques fins als pianos en miniatura. Realment, alguns pares mereixien ser felicitats per l’escola.
Com que aquell any el dedicàvem a Pere Casaldàliga i al Brasil vam preparar i assajar conjunta-ment una melodia amb inspiració brasilera, que havíem de tocar en petits grups als nens de primària. Vam iniciar l’acte de la diada de Sant Jordi a l’amfiteatre; amb la força de la nostra música, ens havíem de fon-dre com un sol instrument, plasmant el sentiment i la il·lusió que hi havíem posat.
I ara esperem des d’aquí que Pere Casaldàliga hagi pogut sentir aquesta força dins del seu gran cor i que els alumnes actuals de segon gau-deixin de l’activitat tal com ho vam fer nosaltres.
Helena Vall, Clara Guillot i Marina Sumarroca3r d’ESO
e
17número set
V I T R A L L
A dins d’un castanyerUn conte per a treballar la tardor amb tots els sentits.
ls nens i nenes de P4 aprofiten el conte de “A dins d’un castanyer” d’en Francesc Boada per a treballar el Centre d’Interès de la tardor. Els continguts de totes les àrees giren al seu voltant però el que va motivar
encara més va ser la sortida al Castanyer de Can Cuc, prop de Cànoves (Vallès Oriental). Allà vam explicar el conte a dins del seu tronc. Sí, encara que sembli mentida: a dins del castanyer! L’estimació i el coneixement d’aquest arbre s’han fet palesos en moltes de les activitats que s’han fet posterior-ment: dibuix mural col·lectiu, vocabulari del temps de la tardor, repre-sentacions... i un llarg enfilall d’activitats.
e
18
C A L A I X D E S A S T R E
número set
ELS RACONS DE L’ESCOLA
OLIVERA (Olea europae)
Arbre perennifoli cultivat, amb soca i tronc gruixuts, de 5 a 12 m d’alt. L’escorça
és de color gris, llisa quan és jove i amb moltes protuberàncies
i fissures quan és més vella. Les fulles són rígides, lanceolades i
amb la vora llisa. Fan uns 8 cm de llarg per 2 cm d’ample i tenen
el pecíol curt, d’uns 0’5 cm. L’anvers de la fulla és verd grisenc
i el revers blanquinós. Les flors són petites, blanques i oloroses;
tenen 4 pètals i a finals de maig i juny surten formant ramells
de 10 a 40 unitats. El fruit, l’oliva, és una drupa d’1,5 a 3 cm,
inicialment verd, que es torna
negre en madurar. Madura
de novembre a gener.
És un arbre típic
de la zona mediterrània. Viu al sud d’Europa, en zones tem-
perades i assolellades. Té una variant silvestre, l’ullastre, amb
punxes, que es pot empeltar fàcilment.
Pot viure molts anys: hi ha oliveres vives de més
de 1.000 anys.
Se n’han trobat vestigis a Mesopotàmia, del
4.000 a C . A la tomba de Tutankamon també hi ha imatges
d’aquest arbre. La Bíblia ens explica que un colom va portar a
Noè una branca d’olivera per indicar que s’havia acabat el
Diluvi. A la Grècia clàssica, els guanyadors dels Jocs Olímpics
eren coronats amb les seves fulles. Els grecs van portar el seu
conreu a la nostra terra.
És un arbre amb valor religiós a tot el Mediterrani.
Simbolitza la pau.
Text i imatges: alumnat del cicle superior d’E. Primària
Record d’un alumne...
Vàrem pujar tots ple-
gats rient i fent gresca. Per què no?
Era el dia de l’arbre, un matí de sol
i joia. Quina felicitat!
Més tard, enmig d’una
conversa d’adult, amb amics, amb la
família... de sobte, poder dir “Jo, de
petit, al Thau vaig plantar una oli-
vera” i tot seguit els records, l’escola
i l’estimació que li teníem.
19
C A L A I X D E S A S T R E
número set
És tracta d’un poble urgellenc amb el magnífic rerefons de la Serra del
Cadí. Aquest últims anys ha augmentat la població, ara hi viuen 68 habitants. Té
uns orígens medievals, això explica les cases de pedra ben conservades i l’església
de Santa Coloma, el monument romànic més important.
En aquesta localitat se celebra des de l’any 1976 la trobada
d’acordionistes del Pirineu, és l’encontre de música tradicional més antic de
Catalunya. En aquesta trobada s’apleguen artistes d’arreu del món de l’acordió
diatònic. També hi ha paradetes de lutiers pels carrerons del poble, aquests arte-
sans construeixen i restauren instruments musicals. Aquesta festa s’acostuma a
escaure en el darrer cap de setmana de juliol.
Elisenda Alaball, Judit Mateu i Oriol Roche
5è C de Primària
On anem del número SIS: Sabadell
ON ANEM DE FESTA
20
C A L A I X D E S A S T R E
número set
Un joc amb cantarella ELS QUATRE SABATERS
Material: Un full de paper i colors
Espai: Qualsevol
Com s’hi juga: A sota de cada una de les puntes d’un sabater de paper plegat hi escrivim el nom d’un ofici. Per jugar-hi cantem a algú la cançó dels quatre sabaters mentre fem moure les puntes.
ELS QUATRE SABATERS ARA BALLEN, ARA BALLEN, ELS QUATRE SABATERS ARA BALLEN PELS CARRERS.
Marc Puig i Arnau Fàbrega 3r de Primària
Si vols aprendre a fer un sabater pots anar a:
http://xtec.es/sedec/joc/pag109.htm
Saps com s’anomena aquest joc en castellà? Coneixes
una altra cantarella ?
Solucionari del número anterior:
POTA DE GALL
21número set
P L A N A O B E R T A
ENGANXADA AL COS
ara assumeixo les meves debilitats: acceptar-les em fa sentir forta!
M’he humanitzat
Escric aquesta carta amb referència a l’article de la secció de la contra del diari La Vanguardia. El títol és “Ya no estoy enganchada a mi cuerpo”, la protagonista, Cristina Trilla, parlava del tema tan actual i terrible com és l’anorèxia, de la seva dura experiència fins a superar la malaltia. Ens parlava de com els mitjans de comunicació inciten a l’anorèxia. Per exemple a la televisió venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials i una millor qualitat de vida... i com moltes altres coses que ens envolten, com les botigues, els productes light, les talles de roba... ens empeny cap a aques-ta malaltia. A part del seu testimoni tan valuós, el que m’ha cridat l’atenció és l’opinió que té sobre el cartell publicitari de Toscani, publicat fa uns dies al diari, on hi havia una noia que pateix anorèxia, semblava talment com si hagués sortit d’un camp de concentració. Jo ja pensava que aquella foto tan terrible no serviria per espantar qualsevol que volgués començar a deixar de menjar, ja que quan algú pateix la malaltia, no l’aturarà un cartell publicitari, és una malaltia psicològica massa greu, que distorsiona la imatge d’un mateix, però el que no hagués pensat mai és que servís per incitar a la malaltia. Segons la Cristina, una anorèxica pensaria “a mi encara em queda molt de marge per arribar fins aquí”. Una persona anorèxica veu horrorós el seu cos, el rebutja, voldria fer-lo desaparèixer.
El testimoni d’aquesta noia exanorèxica és molt positiu, pel que té de superació; abans –diu– em sentia petita, incapaç, insegura, frustrada, avergonyida... i ara assumeixo les meves debilitats: acceptar-les em fa sentir forta! M’he humanitzat. S’ha d’aprendre a deixar de jutjar-se severament, de maltractar-se i no tenir autoestima.
S’ha de ser un mateix i no una silueta que encaixa en un patró extern, ideal. Un ideal imposat per un entorn social que jutja les persones pel seu aspecte, per la seva figura, per la seva roba... No donem gaires oportunitats més enllà de la pinta d’algú i realment és una llàstima. És indignant que la societat ens imposi aquest model de bellesa perfecte i que més enllà de ser prim i socialment agraciat no hi hagi res més, que hi hagi tanta gent amb la vida destrossada per culpa de malalties com l’anorèxia o la bulímia, ja que és molt difícil recuperar-les i sempre hi pot haver una recaiguda posterior.
Articles com aquest, plens de sinceritat i valentia poden ajudar altres noies o nois que han començat aquest camí equivocat, tan perillós; així amb l’ajut de professionals i la pròpia conscienciació podran fer marxa enrere, curar-se i poder gaudir de la vida.
Núria Seuba. 4t ESO
22 número set
P L A N A O B E R T A
MENTIDES, MENTIDERS I OPORTUNISTESNo fa gaire que va aparèixer la (indignant) notícia d’aquella dona que
durant molt de temps s’havia fet passar per una de les víctimes supervivents de l’11-S. Aquesta informació ja ha estat comentada, discutida, explicada, i la dona ha estat justificada, culpada, desaprovada, compresa i utilitzada; tot això ha fet que una notí-cia que podríem considerar “jove” (diguem jove perquè ha sortit a la llum fa molt poc), ha passat a ser en poc temps una notícia gastada, desgastada, degradada i quasi avor-rida.
Per què passa tot això? Potser la resposta la trobaríem encenent el televi-sor a qualsevol hora del dia (preferiblement a la tarda) i mirant un d’aquells programes que es dediquen a criticar-ho tot i a parlar d’aquelles coses imprescindibles en la nos-tra vida, com la talla de pantalons de tal actriu, el tint de cabells de l’altre famós o els milions d’euros que s’ha gastat la nova pa-rella d’estrelles en la seva humil caseta.
Per a ells, aquesta notícia no ha estat indignant, ni sorprenent, ni inesperada, ni (tan sols) original. No. Per a ells ha estat només una gran oportunitat, ja que un tema com aquest dóna per a molta conversa, molts reportatges i molts crits per a defensar la pròpia opinió. Sempre es troba un familiar disposat a explicar-nos les barbaritats de la persona en qüestió, una amiga amb fam de protagonisme o un antic professor capaç de donar-ne el currículum sencer.
No pretenc fer una denúncia dirigida a la dona que es va construir una vida de mentides (a la qual, més que ràbia, se li ha de tenir pena), sinó a tota aquella gent, tots aquells programes i totes aquelles revistes que es dediquen a fer safareig (potser seria més adequat dir difamar o calumniar) de les sorts i desgràcies dels altres.
Júlia Margaria4t d’ESO
pretenc fer una denúncia ... a tota aquella
gent, tots aquells programes ... que es dedi-
quen a fer safareig (potser seria més adequat
dir difamar o calumniar)
ANIMEU-VOS A COL·LABORAR!
23número set
P L A N A O B E R T A
EL FOC POLÍTICEn les últimes setmanes una ona antimonàrquica s'ha deixat sentir en el territori espa-
nyol. L'exemple més clar és la crema de fotos del rei a Girona i les successives imitacions pel terri-tori català. Això ha produït opinions clarament anticatalanistes i oportunistes a la resta d'Espanya. A més de l'aplicació d'un procés legal desproporcionat contra els autors de la crema.
De manera que trobem tota una llista de declaracions que col·lapsen la premsa i l’actualitat, moltes d’elles contra aquests actes vandàlics. Hi ha veus que parlen d'un insult a una persona i, per tant, falta d'humanisme. Però, a la vegada és pot pensar, si segons els drets humans tots naixem lliures i iguals en dignitat i drets, per què el rei és l'únic que en ser insultat converteix l'opinió en un crim, amb penes de fins a dos anys de presó?
En efecte, aquesta activitat és un delicte a l'article 491.3 del Codi Penal, però aquest document des de tots els sectors es considera arcaic i insuficient. A més, les mostres de solidaritat
amb el jove Jaume Roure que s'estan produ-int arreu de Catalunya: fotos cremades a cara descoberta, pancartes, manifesta-cions..., són una mostra de l'opinió de bona part dels ciutadans. Que, si bé no estan d'acord amb aquesta manera de protesta, consideren exagerada l'acusació, la fiança (12000 €) i l'escàndol.
I de nou l'assumpte de la cata-lanitat: que si el nacionalisme és un movi-
ment radical, que si és culpa del govern, ... i s'obre el debat. Mentrestant, un jove es troba en un procés judicial davant la mateixa Audiència Nacional. Un tràmit que segurament li ve gran: tenint en compte que l'Audiència generalment porta casos importantíssims com és el terrorisme. Però un fiscal va decidir que tal injúria mereixia un gran càstig, i aquí està; com també estan les veus empà-tiques d'altres catalans, els clams i les exigències de la suposada llibertat d'expressió.
Es normalitzarà la situació si el posen en llibertat sense càrrecs, la gent potser deixarà de sortir al carrer i corejar un emblema. Però també pot ser que la calma no duri gaire, i que final-ment la justícia analitzi el que diuen les veus abans de callar-les.
Volien donar un exemple? Doncs l'han donat, ara centenars de joves cremen fotos, símbols d'una institució, però aquest cop ho fan a cara descoberta, convençuts que amb tots no podran.
Karen Fortuny Mendo4t d’ESO
l'assumpte de la catalanitat: que
si el nacionalisme és un moviment
radical, que si és culpa del govern,
... i s'obre el debat
Les col·laboracions han d'incloure nom i cognoms i una adreça electrònica o
telèfon de contacte. Podeu enviar les col·laboracions:
• Per carta a: Consell de redacció de la revista de l'escola Thau. Ja sigui per
correu ordinari o lliurada personalment a Secretaria.
• Per correu electrònic a: [email protected]
escola
Barcelona