LOS DOS CAMPANARS

AUTOR I ÈPOCA

Aquest poema és de Jacint Verdaguer, que el va escriure el 1880. S'incorpora a Canigó com a epíleg el 1901.

Jacint Verdaguer és un dels grans poetes de la Renaixença, nascut al 1845, mort al 1902. La seva obra poètica gira entorn tres grans temes: la religió, la natura i el país. Aquest autor pertany al moviment del Romanticisme que va aparèixer al segle XIX. Lles característiques són: Valoració de la imaginació, la fantasia fins i tot la utopia per damunt de la raó. Valoració de la realitat nacional i de la llibertat del seu poble. Va compondre dos poemes èpics, "L'Atlàntida"(1877), que tracta de l'enfonsament d'aquell continent i de la descoberta d'Amèrica, i "Canigó"(1886), que tracta dels orígens llegendaris de Catalunya.

La importància de Verdaguer consisteix en el fet de representar la recuperació de la poesia culta en català després de tres segles de decadència. Va significar el mateix que Ramon Llull a l’edat mitjana: es pot considerar el creador de la llengua literària contemporània. És considerat un autor molt destacat en aquesta etapa ja que va tenir una gran estima popular.

TEMA I ARGUMENT DEL POEMA

Hi ha dos temes principals, l’amor a Déu i la seva obra, la natura, i l’e3xaltació de passat de la pàtria. Els campanars de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó es troben en runes i sense campanes. En realitat, simbolitzen la pàtria catalana i reflecteixen l’estat anímic del poeta. Les dues torres mantenen un diàleg i amb nostàlgia fan un recordatori dels temps passats gloriosos que mai retornaran i dels quals només queden les runes. Finalment només sobreviurà l’obra de Déu, el Canigó, el qual representa la grandiositat i la bellesa de la natura, obra de Déu i no dels homes.

En aquest poema apareixen trets característics del romanticisme:

- Temperament idealista, a l’autor li desagrada el present i la realitat del seu propi segle: “Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra”. En boca d’un dels campanars parla d’aquest segle que ha enterrat tants records oblidant tot allò que el nou segle els deu als monestirs, vestigis d’un passat gloriós i que ell (el segle) ara els fa passar tristor i enyorança. El present també s’ha emportat les cendres del seu fundador Rià, i ha convertit les estances sagrades en estables.

- Amor per la natura, el paisatge reflexa l’estat anímic del poeta quan al final del poema menciona l’heura, els ocells i la muntanya guarnida com una núvia...

- Nacionalisme, amor a la terra pròpia i exaltació del passat de Catalunya; sentiments de nostàlgia i enyorança. . En l’estrofa catorze ens parla directament del que “sent” aquest monestir que només es lamentar, sense esperança que li tornin el que tenia, sabent que tot allò que enyora no tornarà mai i a causa d’això s’està acabant d’enfonsar, i el seu germà, el de Cuixà, acompanyant-lo amb el sentiment li diu que cauran junts. Per oposar el temps passats i el present el poeta fa servir una antítesi entre àngels i dimonis. Els àngels, símbols de l’esplendor, van ser “desniuats” pels dimonis, metàfora

1

de l’oblit i la destrucció: “i desniuats los àngels pels diables en eixos cims ploraren de tristor. “

ESTRUCTURA I RIMA.

El poema és format per vint-i-una estrofes de versos decasíl•labs, amb rima segons l’esquema 10A/10B/10A/10A/10B.

Aquest poema es pot estructurar en tres parts definides segons el punt de vista del narrador.En la primera i la tercera parla l’autor. En la segona Verdaguer fa servir el recurs de la personificació i parlen els dos campanars.

Primera part: És una introducció. El poeta descriu la situació de les ruïnes dels monestirs, utilitzant interrogacions o preguntes retòriques. Es comença apreciar un sentiment d’enyorança, es pregunta que se n’ha fet de les valls, de l’escola de Jesucrist, els monjos...

Segona part: A la vuitena estrofa els dos monestirs estableixen un diàleg que durarà onze estrofes i en el que comenten amb nostàlgia els èxits del passat i també les seves penes pel present. D’aquesta manera l’autor expressa l’horror que sent amb el pas del temps a causa de la destrucció dels llocs emblemàtics de la seva pàtria.

Tercera part: El poeta mostra l’orgull perquè l’obra de Déu i símbol de la seva pàtria, el Canigó, mai podrà ser destruït.

ESTIL I FIGURES RETÒRIQUES

L’autor fa servir el recurs estilístic de la teatralitat: el diàleg i les apel•lacions del narrador als personatges, els monestirs, o lector. Ex: “Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,...”; “i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies ...”; “lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?”

Algunes figures retòriques:

1. Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel ..............................enumeració i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies aqueixes valls de salms i melodies ........................pregunta retòrica la terra d’àngels i de sants lo cel?

En aquesta primera estrofa, el poeta es pregunta sobre la situació actual de les magnífiques abadies i al ruïnós Sant Martí. Es pregunta amb nostàlgia el que ha succeït en aquestes construccions, ja que estan en ruïnes i a l’Edat Mitjana eren referents religiosos que omplien les valls del Canigó.

6. Doncs ¿què n’heu fet , oh valls!, de l’asceteri, escola de l’amor de Jesucrist?............................ preguntes retòriquesOn és, oh soledat!, lo teu salteri?.....................On tos rengles de monjos, presbiteri,......................................anàfora que, com un cos sens ànima, estàs trist?........... preguntes retòriques

2

A la segona estrofa continua amb el recurs anterior i el poeta pregunta què ha succeït amb el monjos que formaven la comunitat.

11. D’Ursèol a on és lo Dormitori? ................................... hipèrbaton La celda abacial del gran Garí? On és de Romualdo l’oratori, ........................................... hipèrbaton los palis i retaules, l’ori evori ......................................... enumeració que entretallà ha mil anys cisell diví? .................... pregunta retòrica

La tercera estrofa parla de dos personatges, Ursèol i Romualdo. Aquests personatges van viure en el monestir de Cuixà durant un temps, i més tard els van considerar sants.

16. Los càntics i les llums s’esmortuïren; la rosa s’esfullà com lo roser; .......................................... comparació Los himnes sants en l’arpa s’adormiren ....................... personificació com verderoles que en llur niu moriren quan lo bosc les oïa més a pler. .................................. personificació

A la quarta estrofa el poeta transmet una sensació de calma i mort. La música es harmoniosa, les fulles cauen, i els ocells moren. Parla metafòricament, dels temps passats ja no queda res.

21. Dels romàntics altars no en queda rastre del claustre bizantí no en queda res: caigueren les imatges d’alabastre i s’apagà sa llàntia, com un astre ...................................... comparació que en Canigó no s’encendrà mai més.

L’autor descriu l’actual situació de les construccions, totes ensorrades. Quan diu que “ s’apagà sa llàntia” vol dir que s’ha acabat el seu esplendor.

26. Com dos gegants d’una legió sagrada ............................. hipèrbole sols encara hi ha drets dos campanars: són los monjos darrers de l’encontrada, que ans de partir, per última vegada, contemplen l’enderroc de sos altars.

L’autor nombra els dos campanars i diu que estan solitaris enmig de les ruïnes. Forts i alts com dos gegants són el últims monjos que contemplen l’estat dessolat dels seus monestirs.

31. Són dues formidables sentinelles ........................................metàfora que en lo Conflent posà l’eternitat;semblen garrics los roures al peu d’elles; ............................... comparació les masies del pla semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat.

Els campanars vigilen, i són molt alts, tant que els roures que són al seu costat semblen matolls i les masies ovelles.

36. Una nit fosca al seu germà parlava ........................................... epítetlo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu? ..............................metàfora Alguna hora a ton cant me desvetllava i ma veu a la teva entrelligava cada matí per beneir a Déu.

Aquí comença un diàleg entre els dos campanars, el campanar de Cuixà crida al campanar de Sant Martí per preguntar-li si ha perdut la veu, es clar, està en runes i no conserva les seves campanes.

3

41. -Campanes ja no tinc- li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. ................................ personificació Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! Per tocar a morts pels monjos les voldria; ......................... paral.lelisme per tocar a morts pels monjos i per mi.

Lo campanar de Sant Martí respon i vol que li tornen les campanes per un dia, per a poder tocar-les quan algú es mori. L’autor fa servir aquest recurs per a expressar la seva nostàlgia.

46.Que tristos, ai, que tristos me deixaren! ............................. repetició Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure’m se giraren; .....................................hipèrbaton jo aguaito fa cent anys per on baixaren; tu que vius més avall, no els veus tornar?

El campanar de Sant Martí es lamenta i explica com se sentien els monjos quan molt tristos van haver d’ abandonar-lo i marxar. Vol saber si l’altra campanar els veu tornar pel camí.

51. -No! Pel camí de Codalet i Prada sols minaires i llauradors: diu que torna a son arbre la niuada, mes ai!, la que deixà nostra brancada no hi cantarà mai més dolces amors.

El campanar de Cuixà respon que pel camí no hi apareixen mes que miners i llauradors.

56. Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra; ............................ repetició nosaltres damunt seu anam caient; lo segle que ens deu tant ara ens aterra, ......................... personificació en son oblit nostra grandor enterrai ossos i glòries i records se’ns ven.

En aquesta estrofa, ja fa temps que han caigut els dos campanars i es lamenta que ells hi van caient al damunt. El poeta torna a evocar la glòria de temps passats i expressa la por que els campanars senten del segle que els condemna a l’oblit sense tenir en compta tot allò que deuen a l’època d’esplendor de l’Edat mitjana.

61. -Ai!, ell ventà les cendres venerables del comte de Rià, mon fundador; convertí mes capelles en estables, i desniuats los àngels pels diables ............................................antítesis en eixos cims ploraren de tristor. ......................................personificació

El campanar de Sant Martí explica les accions que durant aquest segle van convertir el seu monestir en ruïnes: ventà les cendres del fundador, el Comte de Rià, acabar convertint les seves capelles en estables. El poeta fa servir una antítesi entre àngels i dimonis. Els àngels, símbols de l’esplendor, van ser “desniuats” pels dimonis, metàfora de l’oblit i la destrucció.

66. I jo plorava amb ells i encara ploro, mes ai!, sens esperança de conhort, puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro, i de pressa, de pressa, jo m’esfloro, rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

El campanar continua amb les seves lamentacions perquè sap que mai tornaran els temps passats i a ell només li espera la destrucció.

4

71 -Caurem plegats- lo de Cuixà contesta- Jo altre cloquer tenia al meu costat; ...................................... hipèrbaton rival dels puigs, alçava l’ampla testa, i amb sa sonora veu, dolça o feresta, .............................................epítet estrafeia el clarí o la tempestat. .................................................antítesis

L’altre campanar assegura que caurien plegats, com l’altre que abans tenia al seu costat.

76. Com jo, teia nou-cents anys de ma vida, mes, nou Matusalem, també morí;com Goliat al rebre la ferida, ...................................................comparació caigué tot llarg, i ara a son llit me crida son insepult cadavre gegantí. .................................................... metàfora

El campanar es lamenta de la mort del seu company, diu que tenia nou- cents anys de vida. El compara en Goliat, que també va caure per culpa d’una ferida. Afegeix que les seves restes, el seu gran cadàver, l’esperen perquè ell també ha de caure, de morir.

81. Abans de gaire ma deforme ossada .....................................hipèrbaton blanquejarà en la vall de Codalet; lo front me pesa més i a la vesprada quan visita la lluna l’encontrada, tota s’estranya de trobar-m’hi dret. , ................................... personificació

El campanar se sent més i més pesat i que cada dia que passa la lluna s’estranya de trobar-lo dret.

86. Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures tu baixaràs a reposar amb mi, i ai!, qui llaure les nostres sepultures on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Els dos campanars es posen d’acord per enfonsar-se els dos alhora.

90. Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; ..................... personificació mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l’heurera conversaven, ...............................-personificació amb l’estrella del dia el rossinyol.

Jacint Verdaguer explica que quan els campanars s’enfonsen al matí següent en el seu lloc hi haa heures. Aquestes plantes per a l’Església catòlica representen la immortalitat. Per tant els campanars s’enfonsen però la natura, creació divina, es manté.

95. Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà’s com núvia de joiells guarnida; ………………………………….. comparació i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell. ........................................comparació

En la penúltima estrofa ens explica que la muntanya va quedar ven bonica, contenta –somrigué la muntanya-, guarnida i florida com les núvies el dia del casament.

100. Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra ........................... personificació mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra ...................................... enumeració

5

al Canigó no el tiraran a terra,no esbrancaran l'altívol Pirineu

En l’última estrofa Jacint Verdaguer assegura que les coses fetes per l’home s’acaben enfonsant. Ni els fenòmens naturals, la tempesta, ni les accions humanes, com l’odi i la guerra, destruiran l’obra divina simbolitzada pel Canigó. Quan el poeta assegura que el Canigó no el tiraran a terra s’està referint a la nació de Catalunya.

CONCLUSIÓ

L’autor compara els dos campanars amb dos gegants i sentinelles de les runes del passat. Tots dos són monuments dels homes i s’estan derruint.

Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà [Conflent] van ser grans centres de devoció medieval i van estar lligats històricament al naixement de Catalunya com a nació. Verdaguer estableix un diàleg entre els campanars per tal que expliquin com és que la pàtria ha arribat a un estat l de decl campanar de Cuixà pren la veu de la esperança; mentre que el de Sant Martí manifesta totes les desgràcies i desolacions que han viscut i les que els esperen.Però el Canigó, monument de Déu i símbol de la pàtria, és indestructible.

6