XXIV festIVal castell de peraladajuliol - agost 2010

23.07.2010DON PASQUALE

Divendres 23 juliol - 22hESPECTACLE INAUGURAL

dONpasQUaleÒpera buffa en tres actesGaetano DONIZETTI (1797-1848), músicaGaetano DONIZETTI, Giovanni RUFFINI, llibretEstrenada a París, l’any 1843

RepaRtiment

Don Pasquale, Carlo COLOMBARA Norina, Isabel REYErnesto, Celso ALBELO Doctor Malatesta, Manel ESTEVENotari, Emiliano AVILÉSFiguració: Alberto POZZOLI, Alejandro SAURA, Antonio ALBUJER, Antonio SÁNCHEZ-BARCELÓ, Vicente GALLEGO, amb la col·laboració de Julio NAVARRO, com a majordom

Cor de Cambra del Palau de la Música CatalanaJordi CASAS, direcció

Joven Orquesta de la Comunidad de Madrid JORCAMRoberto RIZZI-BRIGNOLI, direcció musical

Curro CARRERES, direcció d’escenaEsmeralda DÍAZ, disseny d’escenografiaSilvia GARCÍA BRAVO, disseny de vestuariEduardo BRAVO (A.A.I.), disseny d’il·luminacióAntonio PEREA, coreografiaRaúl VÁZQUEZ, ajudant de direcció i regidoriaArtur GONÇALVEZ, cap de regidoria

Producció Executiva

Producció original d’ACO Festival d’Òpera de Las Palmas de Gran Canaria “Alfredo Kraus”

NIT PRESENTADA PER CASINOS DE CATALUNYA

aCte i

Don Pasquale, un solter madur, manté el seu nebot Ernesto. El jove estima la bona vida i està enamorat de Norina, una jove vídua sense recursos a qui l’oncle no accepta.

Com l’Ernesto ha rebutjat la núvia proposada per Don Pasquale, vol castigar-lo traient-li l’herència i casant-se ell. El Doctor Malatesta -amic de Don Pasquale i Ernesto- és l’encarregat de buscar l’esposa, però Don Pasquale no sap que Malatesta tramarà un pla que ajudarà tant als dos joves a unir-se, com a evitar un casament irreflexiu del protagonista. Així, Malatesta arriba i anuncia que ha trobat la dona apropiada: la seva germana Sofronia, una dona bella, i model de virtut i modèstia. Don Pasquale demana a Malatesta que la porti aquest mateix dia i truca a Ernesto per donar-li la notícia. El nebot veu com el seu futur s’enfonsa, acusa Malatesta de traïció i escriu a Norina renunciant a ella.

La jove vídua llegeix una història d’amor, i se’n riu, tot reconeixent que ella sabria fer-ho millor. Li fan arribar una carta d’Ernesto acomiadant-se, que la sorprèn, i quan entra Malatesta, Norina li demana explicacions. El doctor està maquinant el seu pla per casar Don Pasquale, un pla que Ernesto ignora: Norina es farà passar per la seva germana, tindran un casament fals, amb un fals notari -que és el cosí de Malatesta- i un cop casats, farà embogir Don Pasquale fins que el vell trobi a faltar la seva vida de solter. Norina, per salvar el seu amor, accepta intervenir i ambdós assagen el “paper” de Sofronia.

aCte ii

Com que no rep notícies de Norina, l’Ernesto es lamenta del seu trist destí. Don Pasquale, vestit de gala, espera l’arribada de Malatesta amb la núvia, i ordena al servei que no molesti durant la visita. La modesta Sofronia es presenta amb un vel, i durant la conversa la seva actitud prudent convenç Don Pasquale que és l’esposa que necessita. Quan finalment li veu el rostre, la seva bellesa enamora el vell i no dubta a casar-s’hi. Malatesta truca al “seu” notari, per firmar el contracte matrimonial. Don Pasquale cedeix a l’esposa la meitat dels béns i li dóna molts poders. Quan firmen, se n’adonen que falta un testimoni, però aprofiten l’entrada d’Ernesto per fer-li firmar a la força. Ell descobreix a Norina en el seu paper de Sofronia i s’enfada, però Malatesta aconsegueix calmar-lo. En el moment que el Notari els declara marit i muller, la dòcil Sofronia canvia de personalitat: arrogant i coqueta, rebutja les atencions de Don Pasquale, ordena canviar el servei i escull l’Ernesto com a acompanyant, argumentat que Don Pasquale està molt vell per acompanyar-la. El vell explota en ira quan veu que s’ha casat amb “una altra” dona, i Malatesta li explica a Ernesto els seus veritables propòsits.

SinOpSi

dON pasQUale

aCte iii

La vida calmada de Don Pasquale s’ha transformat en un infern de perruquers, modistes, joiers i criats que acumulen les compres de la nova senyora i que no paren de donar factures a Don Pasquale. Les despeses són enormes i, a més, la senyora ha decidit anar sola al teatre. Això Don Pasquale ja no ho pot tolerar i li ho impedeix, però Sofronia s’enfada i li dóna una bufetada. Llavors Don Pasquale entén el seu error. Quan ella surt de la sala, deixa caure una carta. El vell la recull i se n’assabenta de la cita nocturna que té la seva dona. Molt agitat, truca a Malatesta. El rebombori del dia, ja és safareig general.

Mentrestant, Malatesta ha instruït Ernesto per fer-se passar per l’amant nocturn de Sofronia, i escapar de seguida que ell arribi amb Don Pasquale. Malatesta es troba amb el vell, que li explica que Sofronia li ha donat una bufetada quan li ha prohibit anar al teatre, però que amb la carta que ha descobert vol fer-la fora de casa, després de sorprendre-la amb el seu amant. Malatesta es fa el sorprès pel comportament de la seva “germana”, intenta calmar Don Pasquale i li dicta un pla.

Ernesto canta una serenata per anunciar l’arribada del fals amant, Norina s’hi afegeix però Ernesto s’escapa quan veu que arriben Malatesta i Don Pasquale. El vell li pregunta a l’esposa on ha amagat l’amant, i com Sofronia nega la trobada, Don Pasquale li exigeix el divorci. Però Sofronia no vol. Malatesta suggereix que no hi ha més remei que casar Ernesto amb Norina, ja que l’arribada de la nova esposa faria desistir a Sofronia. Avisen, doncs, a Ernesto perquè vagi a buscar a Norina. Don Pasquale reconeix el seu error i beneeix la nova parella.

AC

O L

as P

alm

as

Muchas veces la historia de Don Pasquale, la del marido mayor de la mujer joven que se transforma tras el matrimonio, se entronca con tradiciones literarias anteriores que nos remontan a la Commedia dell’Arte italiana o a la obra del poeta isabelino Ben Jonson quien escribe en 1609 “Epicoene or the Silent Woman”; pero con su música Donizetti lleva a la Opera Buffa a su mayoría de edad, dentro ya del romanticismo que renovará el belcantismo aún heredero del pasado en muchas de sus concepciones teatrales. Musical y dramáticamente unos personajes que están perfectamente construidos son caracterizados en clave de “comedia burguesa”; no hay ni aristócratas, ni militares, ni campesinos, lo cual, junto a esa visión romántica le da a la obra una clave más irónica que cómica, risueña más que hilarante.

Esta es la idea central de la puesta en escena, desde el punto de partida del realismo mágico, desarrollar en clave de comicidad propia de la comedia las situaciones dramáticas y la caracterización de sus personajes. En la actualidad, el cine es la referencia más fuerte de nuestro imaginario colectivo: esto nos remite rápidamente a un guión cinematográfico de los años 30 del siglo XX, la época dorada de la alta comedia, la llamada “comedia de teléfono blanco”, la de Lubitsch, Cukor o Vidor, las queridas “pelis” en blanco y negro. ¿A que no resulta difícil imaginarse a Katherine Hepburn en el papel de la mandona y caprichosa Norina? ¿Y Cary Grant en “La Fiera de mi niña” como el pusilánime Ernesto? ¿Malatesta no le quedaría muy bien a Clark Gable? ¿Y qué decir de Don Pasquale caracterizado doblemente por los gemelos padre y tío de la protagonista en “Historias de Philadelphia”? Plásticamente, para incidir en la inspiración del cine de estos años, llamado clásico, modificamos la embocadura asemejando la cuarta pared del escenario teatral a la ventana mágica de la pantalla cinematográfica; y jugamos con el vestuario, la escenografía y el diseño de la iluminación en un acercamiento teatral al tratamiento visual del cine en blanco y negro.

Respetando las situaciones descritas en la partitura, hemos trasladado la acción de un entorno doméstico a otro más social, localizando la trama a bordo de un crucero, donde lo que cotidianamente es íntimo se convierte en acto social. Y consecuentemente, la época original se ha transportado a otra en la que la visión del matrimonio y la figura de la mujer, siendo aún muy semejantes al planteamiento original, justifica la presencia del crucero: los años 30 del siglo XX. La escenografía plantea un espacio estilizado y sencillo caracterizado por el entorno propio de la localización en el crucero. Un elemento escenográfico único que se abre y se cierra ofreciendo exteriores e interiores simultáneos y juega con las combinaciones del efecto cóncavo-convexo de un barco, bajo el cielo abierto tanto de día como de noche. La vida es un viaje y esta propuesta es el encuentro de nuestros personajes en un viaje que cambiará sus vidas.

Curro CARRERESDirector d’Escena

“dON pasQUale: …¡¡Vaya bOda!!”

Va debutar al Teatre de l’Opera de Roma amb Silva d’Ernani (Verdi), i va destacar especialment durant la dècada dels 90, sent un dels cantants més importants de la seva generació, gràcies al seu debut a La Scala de Milà (1989) amb el paper de Procida a I vespri siciliani sota la direcció de Riccardo Muti. Ha tornat en repetides ocasions al mític escenari milanès amb obres tan variades com Els mestres cantors de Nüremberg, Requiem, Lucia di Lammermoor, o Nabucco.

Ha col·laborat amb els directors més significatius de les darreres dècades com Riccardo Muti, Bruno Bartoletti, Gary Bertini, Riccardo Chailly, Myung-Whun Chung, Colin Davis, Carlo Maria Giulini, Eliahu Inbal, Vladimir Jurowski, Lorin Maazel, Zubin Mehta, o Georg Solti. Entre les seves actuacions més importants destaquen: Don Carlo a Zuric, Sevilla i Bolònia, Simon Boccanegra a París, Zuric i Munic, Aida a Londres, Florència, Barcelona i Nova York, Ernani a Madrid, Zuric i Viena, Macbeth a Nàpols, Madrid i Munic, Norma a Chicago, Il Barbiere di Siviglia a Tòquio, La Gioconda a Verona i Barcelona, La Bohème a Nàpols, o Nabucco a Viena i Reggio Emilia.

Ha estat guardonat amb premis com el el Lauri Volpi (1994), el Orazio Tosi (1995), el Cappelli (1999) o el Matassa d’Oro (2002).

carlo cOlOMbara, Baix

Dedicada en cos i ànima a la seva vocació, el cant, la música i el teatre, la soprano valenciana Isabel Rey ha estat internacionalment reconeguda per la seva exquisida tècnica vocal i la seva refinada sensibilitat com a intèrpret: és una de les poques artistes hispanes que ha tingut l’honor de col·laborar amb el Festival de Salzburg i la seva carrera es distingeix per una trajectòria que l’ha dut a debutar a les capitals més importants del circuit operístic com Viena, Munic, Hamburg, Berlín, Edimburg, Madrid, Barcelona, París, Los Ángeles, Washington, Estocolm, Atenes, Nova York, Brussel·les, Tòquio, Roma, Venècia o Amsterdam.

Posseeix un ampli repertori que abraça des de Monteverde a Stravinsky, aquesta cantant camaleònica ha interpretat en dues dècades més de 55 òperes diferents entre les que destaquen Le nozze di Figaro, Lucia di Lammermoor, King Arthur, Così fan tutte, Alcina, Rigoletto, Les Pêcheurs de Perles, Carmen, Don Pasquale, L’elisir d’amore, Idomeneo, Don Giovanni, Falstaff, Der Rosenkavalier, La Bohème, La Fille du régiment, Pelléas et Mélisande i The Rake’s Progress, sempre sota la batuta de grans directors com Harnoncourt, Nocedal, Santi, López Cobos, Welser-Möst, Koopman, Frühbeck de Burgos, Plasson, Viotti, Fischer, Marriner, Lombard, Zedda, Hager, Corboz, Christie, Minkowski, Biondi, Luisi o Maazel.

Isabel rey, Soprano

Nascut a Santa Cruz de Tenerife, fou alumne de Carlo Bergonzi i va iniciar els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música de Santa Cruz de Tenerife. Més endavant estudia cant amb la Mestra Isabel García Soto i es gradua al Conservatori de Música de Madrid. Va debutar l’any 2004 a Madrid amb el Rigoletto. El 2006 va fer el seu debut a Itàlia cantant Rigoletto al Teatre Verdi de Busseto amb Leo Nucci. Aquest mateix any, debuta a l’Òpera de Zuric amb Don Pasquale.

El 2007 va cantar Guillaume Tell a l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia dirigida per Antonio Pappano; a Gènova, Trieste, Zuric i A Corunya el Don Pasquale i Lakmé a Tòquio. Destaquen també les seves actuacions de la temporada 2008: La Juive, Rigoletto i Gianni Schicchi a l’Òpera de Zuric; La Sonnambula a Baden-Baden amb Cecilia Bartoli; l’Stabat Mater al Festival d’Opera Rossini, dirigida per Alberto Zedda, i Les pêcheurs de Perles a Trieste. Cal remarcar el gran èxit de públic i crítica del seu debut com Arturo a I Puritani, al Teatre Comunale de Bolonya.

celso albelO, Tenor

Neix i estudia a Barcelona. Debuta l’any 1997 amb el personatge de Joaquim a la sarsuela La del manojo de rosas. L’any 1998 participa per primera vegada, com a solista, en una òpera, El barber de Sevilla, amb els papers de Fiorello i Ufficiale. La temporada 1999-2000 debuta al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb el paper d’Uberto de La serva padrona. La temporada 2000-2001 interpreta Papageno de La flauta màgica en una coproducció del Gran Teatre del Liceu i Comediants.

A partir de 1999 inicia una important activitat com a cantant líric tot participant en els festivals espanyols més importants. D’entre les seves últimes actuacions cal destacar: Poluto de Donizetti, a l’ABAO, on va interpretar el personatge Severo, compartint escenari amb Francisco Casanova i Fiorenza Cedolins; Lucia di Lammermoor de Donizetti, a l’Òpera Nacional de Varsòvia, on va interpretar el personatge d’Enrico; La Bohème de Puccini, al Festival Castell de Peralada, producció de l’Ópera de Oviedo dirigida escènicament per Emilio Sagi i on va interpretar el personatge Schaunard; El rey que rabió de Chapí, al Palau de les Arts de València i a Peralada, també dirigida per Emilio Sagi i on va interpretar el personatge de General.

Manel esteVe, Baríton

Neix a Cartagena, on comença a estudiar de la mà d’Antonio Lauret. Estudia guitarra, bandúrria i timple a diverses rondalles de la seva ciutat natal. Una vegada a Albacete, forma part de la coral universitària de la capital, i actua sovint com a solista. Estudia cant al Real Conservatorio Profesional de Música i Escuela de Danza d’Albacete, tot graduant-se amb les màximes qualificacions, amb la soprano Mª de los Llanos Pérez Raya.

Forma part des de la seva fundació, de la companyia lírica d’Albacete produïda per “Cachivaches Teatro” i posteriorment per “Produccions La Folia”, amb la qual ha fet de baríton a més de set-centes representacions per tota la geografia espanyola. Les seves incursions operístiques més significatives han estat Carmen, Don Giovanni, La Flauta Màgica, Don Pasquale amb l’empresa Producciones Telón, dirigit per Juan Luis Martínez i recentment a l’Auditorio Víctor Villegas de Murcia, a la temporada d’òpera 2009-2010 amb Curro Carreres com a director d’escena i Fabrizio Carminati com a director musical.

emiliano aVIlÉs, Baríton

Va néixer a Màlaga, on va començar els seus estudis amb la professora Carmen Fernández. Coreògraf des de 1997 de la companyia Konraza, han estrenat diversos espectacles entre els quals destaca: El mar de tu Sentir, Alegría Flamenca, Pasión Española, Konraza en TV Noche Sensacional i diverses coreografies com Crescendo i Fusión per a Benidorm Palace, Pasarela Cibeles amb Francis Montesinos, Programa Alma de España, gales i esdeveniments al Gran Casino de Aranjuez, Casa de América, Ocean Majesty, Msc i òperes com Don Pasquale entre d’altres.

Antonio PEREA, coreògraf

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i en Art Dramàtic (Escenografia) per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha participat en moltes produccions operístiques, teatrals i de sarsuela al Centro Dramático Nacional, Teatro de la Zarzuela o Teatro Español. Ha treballat amb directors destacats com Fernando Fernán Gómez, Andrés Lima o Curro Carreres en títols com Platonov, Tío Vania o Marat-Sade. També ha participat en produccions cinematogràfiques com Gente de mala calidad, Azul oscuro casi negro, Noviembre o Todo sobre mi madre.

Esmeralda DÍAZ, disseny

Cursa estudis de disseny de moda al Centro Superior de Diseño de Moda de Madrid, de la Universitat Politècnica, i realitza les pràctiques als tallers d’Yves Saint Laurent a París (1989). Ha fet de figurinista en diverses produccions audiovisuals com Nacidas para sufrir, Castillos de cartón, Salir pitando, Y tú quién eres, La noche de los girasoles, Fuera de carta, Volando voy, Manolito Gafotas o Nacidas para sufrir. Pel que fa a l’òpera ha participat en produccions com Don Pasquale o El Barber de Sevilla.

Silvia GARCÍA BRAVO, disseny de vestuari

Nascut a Madrid, s’inicia com a tècnic d’il·luminació al Teatro de La Zarzuela on s’hi estableix fins al 1991, any en què es fa càrrec del departament d’il·luminació del Teatro de la Maestranza de Sevilla. Dos anys més tard torna al Teatro de la Zarzuela com a adjunt de direcció tècnica fins al 2002. Com a il·luminador ha desenvolupat la major part de la seva feina al camp líric, tant en òpera com en sarsuela, treballant a teatres i festivals espanyols i estrangers. Ha treballat amb importants directors

Eduardo BRAVO (a.a.i), disseny

Director musicalrObertOrIzzI-brIgNOlIEs diploma en piano amb la màxima qualificació al Conservatori G. Verdi de Milà, on també va cursar els seus estudis de composició i direcció d’orquestra. Recorda amb afecte i reconeixement el curs d’especialització al qual va assistir després dels estudis de piano, de la mà del Mestre Aldo Ciccolini, a qui li deu l’immens amor a la música transmès a través de les seves execucions magistrals i emocionants.

Fou el mestre Gavazzeni qui l’introduí al Teatre de La Scala, teatre en el qual va col·laborar, primer com a director artístic i després com a responsable del serveis musicals (1999-2002). A l’Scala va coincidir amb el Mestre Muti, i la bona relació entre ambdós el va fer dirigir nombroses produccions, sobretot verdianes. L’espectacle que li va donar reconeixement nacional i internacional, va ser la direcció de la Lucrecia Borgia de Donizetti per la temporada lírica 97-98 del Teatre de La Scala.

Ha dirigit produccions d’òpera al Teatre de l’Òpera de Roma, al Teatre Verdi a Trieste, al Festival d’Òpera Rossini a Pesaro, a l’Sferisterio de Macerta, al Teatro Comunale de Florència, a l’Òpera de Frankfurt, a l’Òpera de Bilbao, al Teatro La Fenice de Venècia, a la Deutsche Oper de Berlín, al Teatro Real de Madrid, al Teatre Carlo Felice de Gènova, al Teatre Bolshoi, a l’Òpera del Capitol de Toulouse, a l’Òpera d’Avinyó, al Teatro Municipal Santiago de Chile, on va ser nomenat director convidat principal, als Estats Units, a Japó i a Corea.

Va començar la seva activitat l’any 1992 com a Orquestra Simfònica d’Estudiants i posseeix una àmplia trajectòria en la formació musical dels joves madrilenys. Ha actuat a l’Auditorio Nacional de Música, al Teatro Monumental, al Palau de Congressos de Madrid, als teatres de la Red de Teatros de la Comunidad de Madrid, i a altres sales arreu de l’estat espanyol. També ha actuat per Europa: Alemanya, França i dins de la programació de la 7a Trobada Internacional d’Orquestres Joves, a Florència, Arezzo i Montecattini.

Ha participat junt amb solistes de l’ORCAM, en la producció de La Generala d’Amadeo Vives al Theatre du Chatelet de París. També ha participat en la inauguració oficial dels Teatres del Canal amb la gala “Una noche en el Canal”, dirigida per Albert Boadella i Manuel Coves.

L’estiu del 2009 fou l’orquestra del Festival de Verano de l’Auditorio San Lorenzo del Escorial, amb el muntatge de l’òpera Carmen de Bizet, amb la direcció escènica de Calixto Bieito i la direcció musical d’Alejandro Posada.

Durant el setembre de 2009, sota la batuta de Jordi Bernàcer, va realitzar una gira per Mèxic, tot rebent una càlida acollida i excel·lents crítiques. El programa de la gira incloïa obres de Beethoven, Balada i Falla.

jOVeN OrQUestade la cOMUNIdadde MadrId

Cursà els primers estudis musicals a l’Escolania de Montserrat i, posteriorment, els completà a Barcelona, on també estudià Dret i Filosofia. Ha treballat la direcció coral a Catalunya i a l’estranger i ha aprofundit en els terrenys de la cultura vocal i de la música renaixentista. Instructor internacional del moviment coral A Coeur Joie, ha estat professor de direcció coral en diversos cursos, tant nacionals com estrangers.

Ha participat com a director en festivals de renom arreu d’Europa i a Israel, Mèxic, Cuba, Guatemala i Califòrnia (EUA). L’estiu de 1997 va ser el director de l’European Youth Choir, d’Europa Cantat. Va ser fundador de la Coral Càrmina i el seu director durant més de quinze anys, i també director durant dos cursos del Coro de Radio Televisión Española.

Des del 1988 fins al 1998, va ser director musical de l’Orfeó Català. El 1990 fundà el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, del que n’és director titular. Des de setembre de 2000 és també director del Coro de la Comunidad de Madrid, i el novembre de 2004 va ser nomenat director del Coro Titular del Teatro Real de Madrid, càrrec que va assumir fins al gener del 2008.

jOrdIcasas i bayer

Director del Cor

Fundat l’any 1990, és un dels cors professionals més prestigiosos d’Espanya. El seu repertori abasta des de composicions del Renaixement fins a obres dels nostres dies, incloent les estrenes d’obres de Salvador Brotons, Joaquim Homs, Josep Soler, Xavier Montsalvatge, Llorenç Balsach, Carles Santos, José Luis Turina, Xavier Turull i José Maria Sánchez Verdú.

Des de la seva creació, ha realitzat més de vuit-centes actuacions en diferents poblacions de Catalunya, Espanya, Europa, els Estats Units, Guatemala i Israel, tot participant en els festivals i cicles de concerts més importants del nostre país i en nombroses produccions d’òpera, entre les quals destaquen les col·laboracions amb el Gran Teatre del Liceu, el Festival Mozart de A Coruña i el Festival de Ópera de Tenerife.

Ha interpretat les més importants obres simfònic-corals sota les batutes de grans mestres com Rinaldo Alessandrini, Yuri Ahronovitch, Frans Brüggen, Harry Chistophers, Arthur Fajen, Mariss Jansons, Graeme Jenkins, Gustav Leonhardt, Jesús López-Cobos, Paul Maggi, Sir Neville Marriner, Salvador Mas, Josep Pons, Helmuth Rilling, Antoni Ros-Marbà, Jordi Savall, Guy van Was, Rudolf Werthen, o Alberto Zedda, entre d’altres.

Va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, l’any 1994, en la categoria d’intèrpret de música clàssica, ha enregistrat gran quantitat de discs i dvds: de Guerrero i de Xavier Benguerel.

cOr de caMbradel palaU de laMúsIca catalaNa

cUrrOcarreresDirector d’escena

Va néixer a Múrcia, on es va llicenciar en Història de l’Art i on realitza també el doctorat, al mateix temps que entra en contacte professionalment amb el teatre. Es trasllada posteriorment a Madrid per realitzar el Màster en Gestió Cultural de l’Instituto de Ciencias Musicales de la Universidad Complutense de Madrid.

El 1997 inicia la seva carrera amb Horacio Rodriguez Aragón com a ajudant de director d’escena i director assistent amb els més importants directors, destacant Emilio Sagi amb qui continua col·laborant en l’actualitat en diferents títols d’òpera i sarsuela, participant assíduament en les temporades líriques dels més importants teatres espanyols.

Fora d’Espanya va començar l’any 2000 a la Deutsche Oper am Rhein de Düsseldorf-Duisburg (Alemanya) i posteriorment ha treballat en el Theatre du Capitole de Toulouse (França) i Opera Theatre de Lausanne (Suïssa) entre d’altres. Al setembre de 2004, dins de Los Veranos de la Villa, va dirigir Carmen de Bizet al Conde Duque de Madrid.

Guanya el Primer Premi del Concurs Nacional de Las Palmas de Gran Canaria 2005, i al maig de 2006 va dirigir Don Pasquale dins del Festival d’Òpera Alfredo Kraus. D’entre els seus treballs més recents destaquen les estrenes a Espanya: Tolomeo, Rey de Egipto de Haendel, el 19 d’octubre de 2008 al Teatro Arriaga i dins del Festival Bilbao Estación Barroca, i a l’Auditorio de Murcia l’òpera contemporània per a nens Pinocho de Natalia Valli; i Così fan Tutte de Mozart.

Des d’octubre de 2008, col·labora amb l’Auditorio de Murcia com a coordinador artístic de les seves temporades d’òpera.