diumenge 2 de maig de 2004 minical · beth rodergas la cantant més coneguda de la segona edició...

Reportatge Robert Brell Va ser l’últim governador civil de Girona i acaba de deixar el càrrec de subdelegat de Govern; diuque Franco era «bona persona» PÀGINES 8 i 9. Entrevista Beth Rodergas «No m’agrada la fama; m’atabala» PÀGINA 21.

Dom

inic

alDiumenge 2de maig de 2004

Diari de Girona

ReportatgeEl Príncep

oblidatFelip de Borbó

va visitar Gironal’any 1990 perassumir el títolde Príncep de

Girona; no hi hatornat mai més.

PÀGINES 2, 3, 4 i 5

EL MILLOR COMERÇ DE LA CIUTAT!

RAMBLA ARGENTERIACaixa de GironaLa JijonencaArgent BlauMontgraficDiviniumAgadiLlibreria GeliBomboneria i Xocolateria GlukiJoieria Pere QueraMilà PellTretze Anna BoverFarmàcia SaguerCalçats de PasOrri ÒpticEl Tarlà

Bisuteria BCSFilatèlia OrdóñezRoba de Casa GalaDiscos CollToni MiróJackpot & Cotonifield by C. GryIves RocherFotoprixViatges Costa BravaPerfumeria GamellPastisseria FaureGuitare ShopsZhané Difference

RAMBLA VERDAGUEROnix Ell

Confeccions BabotMagatzems Puig GiraltAvellí CalçatsEl CucSantiveriCristalleria SalaÒptica AgustíLlibreria Pla DalmauGuanterGioconda

RAMBLA LLIBERTATJoieria FortiàPer TuPujadasFontdalmàs

No LimitTomyCassualGiramé PerruqueriaFerreteria PuigRestaurant L’ArcadaRellotgeria CampsBanc AtlànticRosa ClaraThe Language CentreFarmàcia FolchÒptica SolàMarroquineria TeixidorBenettonIKKSDuran

Gelateria Dino

Globe

Bayer Hnos.

Marithé François Girbaud

Foto Sistema

Autoescola Girona

Estanc de la Rambla

Casa Pijaume

Novetats Guillamet

Massimo Dutti Home/Dona

Farmàcia Murtra

Of Ten

The Universal

Sigrid

Les Rambles de Girona ARGENTERIA - LLIBERTAT - VERDAGUER

2 DominicalDiumenge 2de maig de 2004

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

PORTADA: SERGIO BARRENECHEA/EFE (FELIPDE BORBÓ, PRÍNCEP D’ASTÚRIES I DE GIRONA,AMB LA SEVA PROMESA, LETIZIA ORTIZ).

Tengo el honor de firmar este libro delAyuntamiento de Girona como muestrade mi sincero afecto y con ocasión de

mi primera visita como Príncipe de Girona.Con la esperanza de numerosas visitas en elfuturo. Felipe, Príncipe de Asturias y de Gi-rona». Felip de Borbó escrivia aquestes parau-les, el 21 d’abril del 1990, en el llibre d’ho-nor de l’Ajuntament de Girona. Uns instantsabans, al despatx de l’alcaldia, el llavors al-calde Joaquim Nadal l’havia obsequiat ambuna escultura de Francesc Torres Monsó querepresentava Europa, una carpeta amb di-buixos de diferents artistes gironins, un diccio-nari català-castellà i un llibre d’història de Ca-talunya de Pierre Vilar. Era un dels actes mésíntims de la primera visita que Felip de Bor-bó feia a Girona com a Príncep de la ciutat.Des de llavors, i tot i el que va escriure enaquella dedicatòria, no hi ha tornat mai més.

Aquest aparent oblit del títol de Príncepde Girona contrasta notablement amb la re-llevància del títol de Príncep d’Astúries, ad-quirida en bona part gràcies als premis bate-jats amb aquest nom, que es concedeixenanualment a persones de rellevància inter-nacional en diversos camps. Felip de Borbópresideix l’organisme encarregat de conce-dir aquests guardons i assisteix a la solemnecerimònia de lliurament que es fa cada any.I per si no tingués prou vinculació amb As-túries, d’aquí a uns dies es casarà a Madridamb una asturiana, Letizia Ortiz.

Els títols de Príncep d’Astúries i de Prín-cep de Girona –a més dels de Príncep deViana, Duc de Montblanc, Comte de Cerverai Senyor de Balaguer– corresponen a Felip deBorbó com a hereu de la Corona espanyola.Però els seus orígens històrics són diferents.El Príncep d’Astúries era l’hereu de la Coro-na de Castella i Lleó, mentre que el de Giro-na era l’hereu de la Corona d’Aragó. Ambels dos regnes unificats, els hereus van usartots dos títols fins a l’any 1646. Després dela Guerra de Successió (dels Segadors), ladinastia dels Borbons, un cop al tron, deixad’utilitzar el títol de Príncep de Girona, se-gurament en represàlia perquè Catalunya ha-via donat suport a la Casa dels Àustria.

Restaurada la monarquia després de la dic-tadura de Franco, l’Ajuntament de Girona vaaprovar l’any 1977 la concessió del títol dePríncep de Girona a Felip de Borbó. Uns me-sos abans, els reis Joan Carles i Sofia havienvisitat Girona per primera vegada, i el lla-vors alcalde de la ciutat, Ignasi de Ribot, elshavia comunicat aquella intenció municipal,

que els monarques acceptarien. De Ribot vaencapçalar la delegació gironina que l’any1977 va anar a Madrid, al Palau de la Sarsuela,per lliurar al Rei els atributs de Príncep de Gi-rona: el bastó, l’espasí i la medalla dels Set-ges de Girona. Felip de Borbó era encara me-nor d’edat, però el seu pare va acceptar la de-signació en el seu nom.

Només faltava que Felip de Borbó visitésGirona per ser proclamat Príncep de la ciu-tat. Ho va fer el 21 d’abril de l’any 1990, undia plujós i durant el qual hi va haver impor-tants protestes contra la seva presència a laciutat. «Com a Príncep de Girona, caminaréamb vosaltres pel que sempre ha estat la vos-tra ruta, la que parteix de la profunda Cata-lunya vella per arribar a una Catalunya sem-pre nova i sense confins» van ser les últimesparaules del discurs de Felip de Borbó –enel qual també va citar Josep Pla–, en un acteen el qual també van intervenir els llavors pre-sident de la Generalitat, Jordi Pujol, i alcaldede Girona. La jornada de Felip de Borbó a laciutat –emmarcada en una visita de tres diesa Catalunya– va incloure també una visita ales Àligues –la pluja va obligar a suspendreel recorregut previst per la muralla– i unarecepció i un dinar a l’Ajuntament. A prime-ra hora de la tarda, l’hereu de la Corona es-panyola marxava de Girona en direcció capa Montserrat. I fins avui no hi ha tornat.

CONTACTE PERIÒDIC«Vam arribar tard», opina Joaquim Nadal. L’exal-calde explica que quan es preparava la visi-ta del Príncep «ja vam sospesar per les duesparts que era difícil fer un acte d’assumpciódel títol, amb una celebració a la Catedral iaquestes coses, perquè la situació havia evo-lucionat massa». Després, ni l’Ajuntament nila Casa Reial van fer passes perquè hi ha-gués més relació del Príncep amb Girona. Aixòno impedia un contacte periòdic entre les duesinstitucions. Aquest contacte, segons Nadal,«es va incrementar en l’etapa de Lluís Rever-ter al capdavant dels serveis de protocol delMinisteri de Defensa i, sobretot, de la vice-presència del Govern (amb Narcís Serra de ti-tular d’aquests càrrecs)». Però després la si-tuació va tornar la normalitat dels contactesprotocol·laris periòdics entre institucions.

Joaquim Nadal creu, a més, que «el títol res-pecte d’Astúries té connotacions diferents querespecte de Girona». Al seu parer, el títol dePríncep d’Astúries té una gran implicació enla història de la Corona espanyola, que no erala mateixa en el cas de Girona: «El Principat

Fotos:1Felip de Borbó signaen el llibre d’honorde l’Ajuntament deGirona, el 21 d’abrildel 1990, mentre Jo-aquim Nadal i JordiPujol conversen dar-rere seu. 2La dedicatòria quel’hereu de la Coronaespanyola va escriu-re en el llibre d’honorde l’Ajuntament deGirona, en la qual esmostra esperançaten «nombroses visi-tes en el futur».Foto: David Estany.3El Príncep d’Astúriesi de Girona saludades del balcó del’ajuntament durantaquella primera i úni-ca visita a la ciutat.

2 de maig de 2004

6 i 7 InfogramaCom és l’AlmudenaLa catedral de Madrid seràl’escenari, el proper dia 22de maig, del casament entreFelip de Borbó i Letizia Ortiz.

8 i 9 ReportatgeRobert BrellVa ser l’últim governador civil deGirona i acaba de deixar lasubdelegació del Govern; diuque Franco era «bona persona».

11 RutesJardí de Santa Clotilde

14 Col·leccionisme«La Caixa» fa cent anys

16-17 TendènciesPentinats de moda

21 TelevisióBeth RodergasLa cantant més coneguda de lasegona edició d’«OperaciónTriunfo» assegura que la famano li agrada: «M’atabala».

SUMARI

1

1

1

de Girona va ser curt i no va tenir tanta trans-cendència històrica». I encara afegeix que «aAstúries portaven una llarga trajectòria; es vaninventar els premis Príncep d’Astúries i els vasortir bé».

La normalitat d’aquesta freda i protocol·là-ria relació entre les dues institucions –la CasaReial i l’Ajuntament de Girona– ha quedatacreditada amb la invitació a l’alcaldessa deGirona, Anna Pagans, perquè assisteixi el22 de maig al casament de Felip de Borbó iLetizia Ortiz. «Hi aniré per deferència insti-tucional», confirma Pagans, que assegura quequan va comunicar la invitació a la Junta dePortaveus de l’Ajuntament no hi va haver capdiscussió especial: «Cadascú té la seva opiniósobre el tema, però no ens vam discutir». L’al-caldessa sí que admet que «he rebut trucades,i m’ha aturat gent al carrer, dient-me que hihe d’anar, perquè aquesta parella té una cer-ta popularitat; però també m’he trobat gentque m’ha dit el contrari».

Anna Pagans veu la clau de la diferènciade repercussió dels títols de Príncep d’Astú-ries i de Girona en el fet que «el primer erael que tenien els hereus de la Corona de Cas-tella i Lleó, mentre que el segon era el delshereus de la Corona d’Aragó, amb els Trastà-mares, i els Borbons no el van fer servir».Pagans recorda que l’any 1990 «Felip de Bor-bó va ser convidat a Girona a recollir el títolde Príncep de la ciutat, però no hi ha tornatni tampoc no ha manifestat la seva intencióde fer-ho». En tot cas, assegura que «si vin-gués se’l rebria com es rep qualsevol altra au-toritat». Tampoc no creu que els incidents quees van produir l’any 1990 hagin influït enaquesta manca de relació del Príncep ambGirona: «Fa molts anys, d’allò, i hi havia gentque protestava com també hi havia gent a quili feia gràcia la visita».

REPARAR FERIDES«La primera vegada que van venir els Reis aGirona jo vaig dir en el meu discurs que jaera hora de reparar les ferides que havienprovocat que durant dos-cents anys no s’uti-litzés el títol de Príncep de Girona per partde la Casa dels Borbons». Ignasi de Ribotera l’alcalde de Girona en aquell moments,l’any 1976, i es referia a les represàlies adop-tades contra Catalunya pel seu suport a laCasa d’Àustria en la Guerra dels Segadors.

Quan se li demana per què creu que el tí-tol de Príncep de Girona no s’usa més, DeRibot es remet a l’any 1990: «El Príncep va ve-nir una sola vegada i si

Reportatge


2

Passa a la pàgina 4

El Príncep

oblidatFelip de Borbó va visitar Girona el 21 d’abril de l’any 1990, per

assumir el títol de Príncep de Girona, i no ha tornat mai més a laciutat; en canvi, el títol de Príncep d’Astúries, que també ostental’hereu de la Corona espanyola, ha aconseguit una espectacular

projecció, en bona part gràcies als premis anuals amb aquest nom.

TEXT: ALFONS PETIT

3

Ramon Alberch, queen aquell momentera l’arxiver munici-pal de Girona, deta-lla al llibre El Príncepde Girona (1982) elscatorze Infants de laCorona espanyolaque, abans de Felipde Borbó, van serprínceps de Girona.Alberch segueix unllistat proposat perArmand de Fluvià(les dates correspo-nen als anys durantels quals van osten-tar aquest títol):– Alfons (rei AlfonsIV, 1416).– Ferran (rei FerranII, 1461-1479).– Joan (fill de FerranII, 1479-1497).– Miquel (nét de Fe-rran II, 1498-1500).– Joana (reina Joa-na, 1500-1516).– Felip (rei Felip I,1527-1556).– Carles (fill de FelipI, 1556-1558).– Ferran (fill de FelipI, 1571-1578).– Jaume (fill de FelipI, 1578-1582).– Felip (rei Felip II,1582-1598).– Felip (rei Felip III(1605-1621).– Baltasar-Carles (fillde Felip III, 1629-1646).– Felip-Pròsper (fillde Felip III, 1657-1661).– Carles (rei CarlesII, 1661-1665).Com es pot compro-var en l’article quereproduïm a la pàgi-na 4, Enric Miram-bell sosté que l’últimPríncep de Gironava ser Baltasar-Car-les, l’any 1646. Himés discrepàncies,entre els investiga-dors, perquè n’hi haque afegeixen qua-tre persones més ala llista. I fins i tot hiha el cas de Joande Calàbria, fill deRenat I, que va usarel títol entre 1466 i1470 sense tenir-hicap dret.

Els quinzepríncepsde Girona

Reportatge


vostè hi era, va sentir els pe-tards de protesta que no van parar d’escla-tar. Jo hi era i els vaig sentir». Tot i això nohi dóna més importància, perquè «l’altre dia,per exemple, va anar a passejar per Tossade Mar ben tranquil·lament. Però és evidentque aquella protesta va causar una impres-sió depriment».

Ignasi de Ribot dóna més pes als motiushistòrics en la manca de repercussió del títolde Príncep de Girona: «El títol de Príncep d’As-túries era el de l’hereu de la Corona de Cas-tella i Lleó, mentre que el de Príncep de Gi-rona era el de l’hereu de la Corona d’Aragó,i la Casa dels Borbons va mantenir com a pre-ponderant el títol d’Astúries». L’exalcalde deGirona admet que li sap greu que aquest tí-tol, que personalment va lluitar per recupe-rar, no s’utilitzi més. Però afegeix que «enels document oficials, el Príncep Felip sí queconsta com a Príncep d’Astúries i de Girona;en canvi no consta, per exemple, com a Se-nyor de Balaguer, i també ho és».

Igualment, recorda que a Girona «es va par-lar de fer alguna cosa similar a la que es feiaamb els premis Príncep d’Astúries. No es trac-tava de copiar, però sí de mirar de trobar al-guna activitat qe donés rellevància al títol

de Príncep de Girona». El Reial Estament Mi-litar del Principat de Girona-Confraria de SantJordi (organisme que aplega la noblesa giro-nina) va ser un dels àmbits en els quals esva comentar aquesta possibilitat. El príncepFelip en forma part, i Ignasi de Ribot n’ha-via estat un membre destacat: «En vam par-lar, és cert, però el tema va quedar mort».

FINS AL 1646Juan González-Cebrián Tello és el cap de re-lacions amb els mitjans de comunicació dela Casa Reial. Diari de Girona li va demanarper què al títol de Príncep de Girona no seli dóna la repercussió que sí té el de Prín-cep d’Astúries, per què Felip de Borbó noha tornat a Girona des de la seva primera iúnica visita, l’abril del 1990, i si hi havia al-gun projecte per a properes visites a la ciu-tat. En una carta molt amable, González-Cebrián comença dient que «la transcendèn-cia del títol procedeix de l’article 57.2 de laConstitució: “El Príncep hereu, des del seunaixement o des que es produeixi el fet queorigini la crida, tindrà la dignitat de Príncepd’Astúries i els altres títols vinculats tradicio-nalment al successor de la Corona d’Espa-nya”. Aquests títols són els de Príncep de

Fotos:4En una trobada aldespatx de l’alcal-dia, i abans quesignés al llibre d’ho-nor, Joaquim Nadalva lliurar a Felip deBorbó diversos ob-sequis, entre elsquals hi havia dibui-xos de diferents ar-tistes gironins.5La visita de l’hereude la Corona vaprovocar importantsmanifestacions deprotesta a Girona.

4

5

El rei de Catalunya i Aragó Pere III, elCerimoniós, visqué molts anys preo-

cupat per la falta de successor mascle.En néixer el seu fill Joan, volgué exterio-ritzar la seva satisfacció amb la creació delDucat de Girona, a favor de l’hereu de laCorona. La creació del Ducat s’institucio-nalitzà amb una disposició reial signadaa Perpinyà l’any 1351.

Existia el precedent dels títols de Prín-cep de Gal·les per a l’hereu del tron d’An-glaterra i de Duc de Normandia per a l’he-reu de la Corona francesa. Títols que ha-vien estat creats en la primera meitatd’aquella mateixa centúria. En el mateixsegle XIV, però posteriorment a la creaciódel Ducat de Girona, aparegueren els tí-tols de Delfí per a l’hereu de França i dePríncep d’Astúries per als futurs reis deCastella i Lleó. Aquesta institució de dis-tinció per als hereus de les corones sem-blaria ser una moda del segle XIV.

El rei Pere assignà al Ducat de Gironaun territori amb uns límits que no teniencap coherència. Incloïa, a més de la ciu-tat de Girona, Vic, Manresa, Berga i Ripoll,entre d’altres ciutats.

El govern municipal de Girona s’alarmà,tement que el Ducat fos segregat de la co-rona catalanoaragonesa, i es perdessin elsprivilegis seculars de la ciutat. El rei ha-gué d’especificar que no es produiria capcanvi jurisdiccional, i que es tractava d’untítol merament honorífic.

L’infant Joan, abans d’accedir a la Co-rona, actuà més com a lloctinent del seupare que com a Duc de Girona, i quan ac-cedí al tron, el títol caigué en desús.

El Principat de Girona va ser creat l’any1416 pel rei Ferran I, que inaugurava a Ca-talunya la dinastia dels Trastàmara. El pri-mer príncep de Girona va ser Alfons, elfutur rei anomenat El Magnànim.

FINS AL 1646Tal i com havia passat amb la creació delDucat, els Jurats de Girona veieren ame-naçada la situació jurisdiccional de la ciu-tat i ho exposaren al rei, el qual haguéde posar en clar que només es tractavad’un títol honorífic, exempt de jurisdicció.Quan Alfons accedí a la corona, el títol nova ser usat més, fins que el recuperà laprincesa Joana, la futura reina boja, filladels Reis Catòlics. Els successius hereusde la corona usaren el títol de Príncepde Girona, juntament amb el d’Astúries,fins a la mort de Baltasar-Carles, l’any 1646.

Quan, en els inicis del segle XVIII, la co-rona espanyola passà a la dinastia delsBorbó, només es mantingué el títol de Prín-cep d’Astúries.

Inversament a com havia passat en lacreació del Ducat i del Principat, en aques-ta avinentesa el govern municipal de Gi-rona demanà al rei que es restablís l’ús deltítol de Príncep de Girona per part delshereus de la Corona. Però en aquesta oca-sió la Casa Reial ni tan sols es va dignara donar cap resposta, ni que fos negati-va, a la sol·licitud dels representants dela nostra ciutat. I, com és de suposar, eltítol continuà en desús.

Quan es reinstaurà la monarquia, l’any1975, l’Ajuntament de Girona demanà, unavegada més, el restabliment de la titulacióde Príncep de Girona per a l’hereu de laCorona.

En la visita que el príncep Felip va fera la nostra ciutat, el dia 21 d’abril del 1990,quan va fer l’entrada al saló de sessionsde la Casa Consistorial, se l’anuncià so-lemnement com a Príncep d’Astúries i deGirona.

El Ducat iel Principatde Girona

ENRIC MIRAMBELL

EnricMirambelli BellocCronista oficial de laciutat de Girona

«Un digne continuador»«L’hereu de la Corona, i per tant, porta-dor del títol “Príncep de Girona”, l’Infantel príncep Felip, és coneixedor de la nos-tra llengua, i de la nostra cultura, i en con-seqüència, serà un digne continuador delsreis del Casal d’Aragó, i les nostres rela-cions, per força, hauran de ser dintre dela màxima cordialitat». Aquesta frase per-tany al pròleg del llibre El Príncep de Gi-rona, una obra de Ramon Alberch, LluísBatlle i Pelai Negre publicada per l’edi-torial gironina Gòthia l’any 1982. El prò-leg, però, no era obra de cap dels tres au-tors del volum, sinó de Francesc Ferrer iGironès, en aquell moment senador in-dependent pel PSC i en l’actualitat regi-dor d’ERC a l’Ajuntament de Girona. Fe-rrer, que signava aquest text a Girona, l’11de setembre del 1981, hi afegia que «en

la nova realitat jurídica i política, podemcontemplar dintre de les Institucions es-tatals que la Corona és l’única que pot in-tegrar els diferents pobles i nacionalitatsque conviuen en el si de l’Estat».

Fa molt pocs dies, el mateix FrancescFerrer publicava a El Punt un article so-bre el Príncep de Girona –arran de la in-vitació que ha rebut l’Ajuntament per as-sistir al casament– en el qual, desprésd’afirmar que «als catalans aquest temade la monarquia ens rellisca força atèsque des que existeix la monarquia delsBorbons, ni ells han respectat els nostresdrets, ni nosaltres tenim cap obligació mo-ral d’agrair-los res», reivindica «recla-mar el títol de “Príncep de Girona” (...)amb igualtat de condicions a les que s’handonat a l’altre principat».

Ve de la pàgina 3

Reportatge


Girona, corresponent a l’hereu de la Coronad’Aragó; Príncep de Viana, títol de l’hereu delRegne de Navarra; i Duc de Montblanc, Com-te de Cervera i Senyor de Balaguer. Amb ells,i en relació amb l’article 56.2 de la Constitu-ció, que disposa que “el seu títol (del Rei)és el del rei d’Espanya i podrà utilitzar elsaltres que corresponen a la Corona”, la nos-tra Llei Fonamental inclou expressament enles titulacions de la Família Reial les dels Reg-nes de la unió dels quals en va néixer la Mo-narquia espanyola al segle XVI».

Segons Juan González-Cebrián, «es tractad’un llegat de gran valor històric i actualitatperenne, que Sa Altesa Reial va subratllar per-sonalment en la seva visita a Girona el 1990,durant un viatge a Catalunya per visitar elsindrets els títols dels quals porta». A més, apun-ta que «també ha visitat la ciutat i provínciade Girona en ocasions com la inauguració deles obres de restauració del monestir de SantPere de Roda (1999), la Jornada Europea so-bre Política de Defensa i Seguretat a la UnióEuropea (castell de Peralada, 1997), i l’entregade trofeigs del Ral·li Girona-Costa Brava(1997)». Pel que fa a possibles noves visitesdel Príncep a la ciutat de Girona, González-Cebrián indica que «en aquest moment nohi ha cap visita prevista per als propers me-sos, cosa que no vol dir que no hagi de pro-

duir-se, perquè la presència de membres dela Família Reial en qualsevol lloc d’Espanyaes produeix habitualment amb ocasió d’es-deveniments als quals els seus organitzadorstenen l’atenció de convidar-los».

«EN SEGON O TERCER TERME»Zoila Riera, portaveu de CiU a l’Ajuntamentde Girona, no creu, però, que l’escassa re-llevància del títol de Príncep de Girona siguicap problema. Més aviat el contrari: «No crecque a la gent de Girona la preocupi gaire larellevància d’aquest títol; no figura dins d’allòque podríem anomenar preocupacions ciu-tadanes». A més, Riera apunta clarament unresponsable d’aquesta situació: «La Casa Reial

hauria de donar explicacions del perquèaquest títol sempre queda en segon o tercerterme, per darrere del de Príncep d’Astú-ries». Segons ella, «han tingut més interès a ferposar en relleu aquest vessant de Príncep d’As-túries, segurament per l’arrel històrica del tí-tol, que corresponia a l’hereu de la Coronade Castella i Lleó». En aquest sentit, la regi-dora convergent afegeix que «si a la Casa Reialno la preocupa que el títol de Príncep deGirona tingui més rellevància, als gironinstampoc, i a més els hipotètics beneficis quepodria suposar per a Girona aquesta majorrellevància del títol són tan hipotètrics que nocrec que valguin la pena».

Concepció Veray, regidora del PP, creu encanvi que «potser el problema ha estat enels assessors o la gent que envoltava el Prín-cep, perquè ell va demostrar gratitud cap ala ciutat quan se’l va nomenar Príncep, i vavenir». Al seu parer, amb la diferència de trac-te entre els títols de Príncep d’Astúries i dePríncep de Girona «no crec que s’hagi vol-gut menysprear Girona». A més, opina que«Girona ha pecat de no haver tornat a con-vidar el Príncep a la ciutat. Des de l’any 1990,Felip de Borbó no ha tornat a venir, ni emconsta que se l’hagi convidat a fer-ho, i pot-ser Girona hauria d’haver reclamat més, en-tre cometes, que tornés a venir».

6

98

10

12

11

7

Fotos:6Felip de Borbó du-rant la visita que vaefectuar l’any 1999al monestir de SantPere de Roda.7El Príncep de Gironai la seva promesa,Letizia Ortiz, passe-jant el cap de set-mana passat perTossa de Mar. Foto:Televisió de Tossa.8Amb Pasqual Mara-gall, durant la inau-guració, a Barcelo-na, de l’exposició«Dalí. Cultura demasses», amb motiudel centenari delnaixement del pintorfiguerenc. Foto: Ju-lián Martín/EFE.9El 28 de maig del2001, l’hereu de laCorona va presidir ala base militar deSant Climent Sesce-bes els actes com-memoratius del 300aniversari del BatallóCatalunya. Foto:Conxi Molons.10Quan encara era unnen, durant una es-tada a la Molina perpracticar-hi l’esquí.Pocs dies abans dela visita que va fer aGirona el 21 d’abrildel 1990, Felip deBorbó recordava enuna entrevista a Dia-ri de Girona aquellaestada i també lesvegades que haviaanat a navegar aPlatja d’Aro.11Amb Jordi Pujol,Eduardo Serra i Ja-ques Santer, durantla Jornada Europeasobre Política de De-fensa i Seguretat ala Unió Europea, ce-lebrada al castell dePeralada l’any 1997.12L’agost del 1978,amb els seus pares iles seves germanes,Felip de Borbó va vi-sitar el Teatre-MuseuDalí de Figueres. Elmateix Dalí va acom-panyar la FamíliaReial durant el seurecorregut.

A I X Í É S L ’ I N T E R I O R D E L A D E S C O

pòstum. El 4 d'abril de 1883, AlfonsXII posava la primera pedra deltemple.L'arquitecte encarregat d'efectuar elsplànols va ser Francisco de Cubas iGonzález de Montes, amb el tempsmarquès de Cubas. L’home quedesprés també seria alcalde deMadrid es va inspirar en les esglésiesneogòtiques franceses per elaborarla seva proposta. Malgrat això, lacatedral que avui veiem deu el seuaspecte definitiu al disseny portat aterme l’any 1944 pels arquitectesFernando Chueca Goitia i CarlosSidro.Cal destacar que el projecte deChueca i Sidro, que va ser distingitl’any 1944 amb el Premi Nacionald'Arquitectura, aprofitava tot el quefins aleshores ja havia estatconstruït. L'harmonia de les líniesdel temple de l'Almudena ambl'entorn s'observa, per exemple, enel conjunt de façanes.

CapeBeatde J

Capella deSant IsidreLlaurador.

Capellade SantaMariade Micaela.

Capellade NostraSenyora dela VidaMística.

Porta del’Aparició de la Senyora.

Icona de laSagrada Família.

Porta de l’Evangeli.

Porta de la Patrona de Madrid. Capilla de laVerge del Camí.

Capella de SantaMeravelles de Jesús.

Capella de laVerge Miraculosa.

Capella de SorÀngela de la Creu.

Capella Penitencial.

Dependènciesarquebisbals.

2

La Catedral de l’Almudena de Madrid serà l’escenari, el 22 de maig, del casamentde Felip de Borbó, príncep d’Astúries i de Girona, i Letizia Ortiz. El temple va seracabat a finals del segle passat, però el projecte tenia més de cent anys.

3

5 CRIST JACENTA la sortida de la capella delSantíssim es troba la bellaimatge del Crist jacent, obradel Premi Nacionald'Escultura Juan de Ávalos.A prop d’aquesta esculturahi ha el quadre «L'espoliacióde Crist», obra de FranciscoRizi (s. XVIII).

2 ABSIS I CÚPULALa catedral té una doble cúpula neogòticavista des de l’interior, però d'estil barroc desde l’exterior. El seu recobriment amb pissarrai una petita llanterna van reforçar la sevasintonia amb l'arquitectura típica castellana.La cúpula, coronada amb una creu, té unaalçada de 73 metres.

Cadirat del segle XVIII.

1 L’ENTORN

Una de les particularitats és la seva orientacióNord-Sud, en lloc de la tradicional Est-Oest,amb la qual cosa es va aconseguir que lafaçana principal mirés al Palau Reial. Enprincipi es va respectar la idea de construirun temple de planta neogòtica, encara quees van introduir elements neoclàssics perafavorir la seva harmonia amb la residènciareial.

3 LA FAÇANA DE LLEVANTSituada al carrer Bailén, tétres portes de gran interès,obra de Luis A. Sanguino. Enels relleus de la central esreflecteix el moment en elqual el papa Joan Pau II vaconsagrar la catedral. Tambéhi apareixen els reis JoanCarles i Sofia, entre d'altrespersonatges.

4 LA FAÇANA PRINCIPALEstà coronada per una imatge del'Almudena. Flanquejant la Vergehi ha quatre imatges de 3,30 metresd'alçada, que representen santIsidre, santa María de la Cabeza,santa Teresa i sant Ferran. Lesportes d'accés són de bronze, obrade Luis A. Sanguino. La centralrepresenta el misteri de laSantíssima Trinitat i hi apareix laMare de Déu de l'Almudenaenvoltada d'àngels.

LA CRIPTAVa ser projectada pelmarquès de Cubas i la sevainauguració oficial es vaproduir el 31 de maig del 1911.En principi la cripta haviad'albergar el sepulcre de lareina María de las Mercedes,la jove esposa del rei AlfonsXII, que tanta insistènciahavia posat en la construcciód’aquest temple.

L’Almudena, escenari per a

Retaule de Berruguetea la Sagristia Major.

Detall de la porta principalde la façana Est.

Imatge del’Almudenaque presideixla façanaprincipal dela catedral.

PalauReial Plaça

d’Orient

CatedralL’Almudena Plaça

MayorCarrer Major

Carrer Arenal

Carr

er B

ailé

n

TeatreReial

Carr

er S

an N

icol

ás

Puertadel Sol

l 15 de juny de 1993 elPapa Joan Pau II celebraval'acte de dedicació i con-sagració de la catedral de

l'Almudena. Madrid s'incorporavaaixí al privilegiat elenc de ciutatsespanyoles que podien presumir decomptar, entre els seus edificis mésimportants, amb una catedral. L'in-grés en aquest selecte grup, a més,es realitzava d'una manera moltespecial. Mai abans un Papa haviadedicat i consagrat una catedral forade Roma.Després dels intents infructuososdels monarques Carles V i Felip IIal segle XVI, i dels pocs avençosobtinguts sobre aquesta qüestió perFelip III, el 1623, essent reid'Espanya Felip IV, va començar laconstrucció de la catedral en un solarpròxim al que ocupa l'actual. Tresanys més tard es van interrompreles obres per manca de pressupost.Caldria esperar al segle XIX i,concretament, al regnat d'Alfons XII,perquè el pla rebés el reconeixementdefinitiu. Aquest l’hi va donar ladona del monarca, María de lasMercedes d'Orleans, gran devota dela Mare de Déu de l'Almudena. Laseva prematura mort, als 18 anysd'edat, va fer que el Rei posés encaramés insistència en el projecte, en elque sense cap dubte va ser un bell iemocionat gest d’homenatge

E

CarrerBailén

Infograma


N E G U D A C A T E D R A L M A D R I L E N Y A

Capella baptismal.

Capella de Santa Josefadel Sagrat Cor.

Capella de Sant Pere de Poveda.

Capella de Santa Maria Soledat.

Capella de la Santíssima Trinitat.

Altar del Crist dela Misericòrdia.

Capella deMonsenyorEscrivá de Balaguer.

ella de lata Marianaesús.

7 CAPELLA DE L’ALMUDENALa capella de la Mare de Déu de l'Almudenaes troba situada a l'extrem de la nau dePonent del creuer. És en aquest indret on esvenera la seva imatge des del 10 de juny de1993, dia en el qual, en processó, va serportada fins aquí després d'haver estat a laCol·legiata de Sant Isidre.

7

4

6

9 ELS VITRALLS DE L’ABSISPresenten un dissenyde formes lineals quedóna un granprotagonisme a lesfigures, els espais i elsllums. Els vitralls del'absis i capelles de lanau central es deuen aManuel Ortega Pérezde Monforte. Per al'absis van ser elegitsmotius relacionatsamb la vida de laVerge: L’Anunciació (A),La Visitació (B),Naixement de Jesús(C) i L'Assumpció (D),entre d'altres.

5

10

6 CAPELLA DEL SANTÍSSIMGuarda al seu interioruna custòdiaprocessional d'estilbarroc, obra delsplaters madrilenysMartín de Torres iSopuertas, que datade 1733. El sagrari ésde data més recent.

12

a la boda del segle

Porta de laHistòriad’Espanya.

Porta del’EvangelitzacióAmericana

Detall del Sagrari.

Capella de l’Almudena. A la part inferior,sepultura de la reina María de las Mercedes.

12 L’ORGUESituat davant de l'altar major, estàconsiderat com un dels millors d'Europa.Va ser construït a Barcelona perl'orguener alemany Gerhad Grenzing.Els tubs mesuren 11,5 metres d'alçada iocupa 10 metres d'amplada.

Imatge delCrist de laBona Mort.

A l’esquerra,el Crist i

l’altar major.

11

1

EL PALAU REIALEl Palau Reial de Madrid és laresidència oficial del Rei, que utilitzaper a les cerimònies d'Estat, encaraque no hi habita. La façana principalde la catedral es troba just davantd'aquest edifici.

10 EL CRIST DE LA BONA MORT

Es troba situat al darrere del'altar major. El bellíssim Cristprocedeix de la Col·legiata deSant Isidre; va ser tallat perJuan de Mesa (1583-1627) enfusta de cedre i mesura 1,90metres.

11 LES DIMENSIONS DE LA CATEDRALLa catedral de l'Almudena estàinspirada en els temples gòticsdels segles XIII i XIV. La catedralés de planta de creu llatina,amb dues naus laterals i unacentral, de 82 metres delongitud, que culmina en unabsis del qual surten cinccapelles radials. El creuerarriba als 68 metres. Lalongitud total del recinte és de102 metres, mentre que lasuperfície total construïda sesitua a l’entorn dels 4.800metres quadrats.

9

La cripta pren com areferència lesesglésies del romànic,i està realitzadatotalment en pedraportada de Portugal.Les cinquantacolumnesmonolítiques de la naucentral (fotografia del'esquerra) són undels seus atractius.

També s’hi troba unareproducció de la Mare de Déude l'Almudena (fotografia del'esquerra) del 1949, quepresideix l'altar.A les capelles de la cripta s’hitroben els mausoleus dediverses de les més distingidesfamílies de l'aristocràcia i del'alta burgesia de Madrid delsegle XIX (fotografia de ladreta).

Sagristiamenor.

8 LA VERGE DE L’ALMUDENA

Era coneguda alsegle VIII com SantaMaría de la Vega. Laraó d'aquest nomcal buscar-la en elfet que l'ermitadedicada a la vergees trobava situadaa l'horta del riuManzanares.

8

DCB

A

Agraïments: Editorial Escudo de Oro,S.A. de Barcelona (www. eoro.com),

reproduccions fotogràfiques deConstantino Díez i arxius

fotogràfics FISA-Escudo de Oro.

PalauReial

Els actuals Reisd’Espanya, JoanCarles i Sofia, esvan casar a Atenesel 14 de maig del1962. D’aquí a unsdies, el seu fill Felipes casarà amb Leti-zia Ortiz a Madrid,la qual cosa supo-sarà la celebracióde nou d’un casa-ment reial a l’Estatespanyol desprésde gairebé un se-gle. Els més re-cents havien estat:

– Alfons XII i Maria Mercè d’Or-leans: El 23 de ge-ner del 1878 vancontraure matrimonia Madrid Alfons XII iMaria Mercè d’Orle-ans, filla dels ducsde Montpensier. Ellava morir cinc mesosmés tard, poc des-prés de complir 18anys.

– Alfons XII i Maria Cristinad’Àustria: Dissetmesos després, elrei Alfons XII va tor-nar a contraure ma-trimoni, aquesta ve-gada amb l'arxidu-quessa MariaCristina d’Àustria,princesa d'Hongria.Set anys desprésmoria Alfons XII i laReina es convertiriaen regent.

– Alfons XIII i Victòria Eugènia:Alfons XIII es va ca-sar a Madrid el 31de maig de 1906amb Victòria Eugè-nia de Battenberg,néta de la reinaVictòria. El dia delseu matrimoni, decamí de tornada alPalau Reial, van pa-tir l'atac del terroris-ta Mateo Morral. Labomba va causarvint-i-vuit morts icentenars de ferits,però els sobirans envan sortir indemnes.

Últimesbodesreials aEspanya


Robert Brell ha estat el darrer governa-dor civil de Girona i el primer subde-legat del Govern, càrrec que va deixar

divendres. És advocat d’ofici i especialista enDret Civil català. Ha cobert sencer el perío-de en què el PP ha estat al govern espanyol(1996-2004). És un home fidel, d’ideologiadretana, una persona amable i sincera. Es de-fineix com un home de dretes en el sentitclàssic de l’expressió: «un home d’ordre, amantde la justícia, lliberal i partidari de la lliber-tat de mercat». S’estima Girona, tal vegadamés que Catalunya, i s’estima Espanya. És ungran defensor del llatí i de l’ordre en lesoracions i en la vida, de la precisió lèxica ide la necessària sintaxi. És un enamorat delmar i de la navegació a vela. Ha fet de l’em-barcació una segona casa, «un lloc per ferfamília», com li agrada dir. S’hi ha passat mol-tes hores amb els fills. Ara que es jubila técom a repte dur a navegar els néts.

Ha estat un polític possibilista, de perfilpoc accentuat, però de provada responsa-bilitat i voluntat de treball. Ha sabut conte-nir les emocions i les crispacions dels dife-rents moments i pels camins del diàleg haanat teixint ponts de comunicació entre per-sones i institucions.

– Breu biografia: Robert Brell va néixera Madrid quan amb prou feines faltaven unsmesos per a l’esclat de la Guerra Civil. En co-mençar el conflicte, la família es va traslladara Móra d’Ebre, a una petita masia que tenien.Tot i que era molt petit, Robert Brell duuencara gravades les imatges i els sons d’aque-lla contesa al front de l’Ebre: «recordo les si-renes i els refugis, el palet que la mare emposava a la boca cada vegada que queienbombes... Tinc gravades les imatges delsavions perseguint-se pel damunt de la mun-tanya de sant Jeroni...». Acabada la guerra,el pare va començar a treballar al servei derecaptació de contribucions de l’Estat a Gi-rona. Era un servei de la Diputació per co-brar impostos de l’Estat: rústica, urbana, so-cietats i arbitris municipals encarregats pelsAjuntaments: «El pare va crear aquest serveia Girona i en va redactar el reglament queva ser vàlid de 1944 a 1980». La família, deprimer, es va instal·lar a les escales de la Pera,al cor del brri vell i després a la plaça delMercat: «Vaig veure com els presoners de gue-

rra anaven construint aquell indret».El primer col·legi on va anar va ser els

Maristes de La Immaculada, de 1942 a 1950,«on segurament vaig aprendre a estimar l’or-dre i la justícia i el compromís de servei alsaltres». A partir de tercer de batxillerat vaser alumne de l’institut: «Recordo amb moltde carinyo els professors: el senyor Floritde llatí, el senyor Gener, de matemàtiques,el senyor Gassiot, de Física, la senyora Fus-tagueras, Mn. Fuentes, Frau Sauner, Mn. Cos-ta Negre, etcètera».

L’any 1956, es va matricular a la Universi-tat de Dret de Barcelona: «Vaig fer Dret, comaquell qui diu, per esquemes mentals. M’agra-daven les disquisicions jurídiques. De fet, novaig haver de triar perquè tota la vida haviapensat que seria advocat. M’agrada el DretCivil Català, que és un dret molt proper quebeu de les fonts del Dret Romà i que s’adap-ta molt a la forma de ser nostra. És com elDret Civil Espanyol amb particularitats». Du-rant l’etapa d’universitari s’estava a la Re-sidència Ramon Llull, escola industrial, queera una residència de la Diputació de Bar-celona. L’any 1961 va obtenir la llicenciatu-ra en Dret.

Coincidint amb els darrers anys de carre-ra, Robert Brell va acomplir amb el deure delServei Militar: «Vaig fer milícies. El campa-ment a Castillejos i d’alferes, a Alcoi». L’any1961, amb la carrera a la butxaca i el serveimilitar acomplert, se’n va anar a Madrid apreparar judicatures, o sigui, oposicions a jut-ge: «Vaig aprovar el primer exercici, peròllavors van mig canviar el programa i em vanfer esperar un temps. Per no perdre el tempsvaig venir a Girona i per guanyar-me la vidavaig començar a portar algun assumpte d’ad-vocat. Vaig veure que m’agradava això de ferd’advocat, de manera que vaig deixar les opo-sicions i em vaig posar a fer d’advocat. Atèsel meu caràcter extrovertit, el meu gran èxitha estat no haver sigut jutge».

L’any 1963 va tenir l’oportunitat de pre-sentar-se a unes oposicions per cobrir la plaçade cap de l’assessoria jurídica de la Diputa-ció. S’hi va presentar i les va treure. A par-tir d’aquell moment, i durant 33 anys va exer-cir d’advocat de la Diputació i al despatx par-ticular. L’any 1996 va ser nomenat governadorcivil de la província (31-V-1996 al 6-VI-1997).

N’ha estat l’últim. Des del 7 de juny de 1997,ha estat subdelegat del Govern a Girona. Ambaquest càrrec ha arribat al 30 d’abril de 2004,data de la seva jubilació.

Políticament, es formà en el Frente de Ju-ventudes. Ingressà a FET-JONS l’any 1962. Vaser cap de la secció d’ensenyament de ladelegació provincial de Juventudes, delegatprovincial d’Organizaciones (1964-66), de-legat provincial d’Asociaciones del Movi-miento (1966-70) i delegat provincial de laFamília (1970-71).

El 1967 rebé la creu de cavaller de l’ordede Cisneros. Està afiliat al PP (de primer AP)des de 1986. És el president del Partit Po-pular a Girona. Ha estat candidat al Congrés,regidor i portaveu de l’Ajuntament de Giro-na durant dues legislatures.

PASSANT BALANÇVostè ha treballat 33 anys a la Diputacióde Girona (1963-1996). Com era aquellainstitució fa 40 anys? La Diputació al co-mençament era la casa gran, era la casa nos-tra; els funcionaris érem molt pocs; ens es-timàvem molt la institució i la institució ensestimava a nosaltres; no hi havia formulis-mes: hi havia un gran respecte cap als polí-tics i el president, però la resta de funcionaristreballàvem molt a gust. Tant és així que ami em van encarregar expropiar les finquesde l’aeroport Girona-Costa Brava i vaig fertota la tasca anant els diumenges a Vilobí,que era l’únic moment que els pagesos es-taven a casa seva.

Què hi deien, els pagesos de Vilobí? Ana-va a veure pagès per pagès per dir-los quehavíem de fer un aeroport, cosa que els sem-blava raríssim. Per als pagesos de fa 40 anys,sentir parlar d’un aeroport era impensable.Aleshores jo els convencia perquè em ven-guessin la finca. Era molt complex perquèhi havia fidecomisos, les finques estaven gra-vades... A base de visites, vaig mostrar-losque no se’ls volia enganyar. Fixi’s com eraaquella Diputació que no vaig haver d’anaren cap cas al jurat d’expropiació sinó quevam consensuar tots els preus.

D’aquesta època és també el Servei Pro-vincial d’incendis? El vaig muntar jo els diu-

Dades

Robert Brell i Par-ladé va néixer a Ma-drid, el 31 de marçde 1936.

El seu pare, JosepBrell , de Mórad’Ebre, era funcio-nari recaptadord’impostos. De pri-mer a Ciudad Real idesprés a Girona .La seva mare, Dio-nísia Parladé, deBarcelona, era mes-tressa de casa.

Té un germà, JosepManel Brell (1942),que és catedràtic deGeologia a la Uni-versitad Compluten-se de Madrid.

Es va casar el 29d’octubre de 1962amb Conxa CrespoJulià, de professióATS i mestressa decasa.

Tenen tres fills:Anna Brell , profes-sora de música alcol·legi Les Alzines;Robert Brell, advo-cat; i Maria Brell ,que duu la botiga In-teresport del carrerMigdia.

Tenen deu néts.

Robert Brell és ad-vocat i fins diven-dres va ser el sub-delegat del Governa Girona.

Robert Brell i ParladéL’últim governador civil de Girona

TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIA: DAVID ESTANY

L’exsubdelegat ha deixat un càrrec que ha ocupat els vuit anys que el PP ha governat a l’Estat.

menges. Buscava els cèntims mitjançant el Sin-dicat Nacional del Seguro, i els demostrava quesi teníem cotxes de bombers a Girona hi haviamenys risc i que si em donaven una quantitatfixa a l’any em servia per començar a comprarels cotxes. Donàvem els vehicles als ajuntamentsi la Brigada d’Obres és la que es feia càrrecd’aquell vehicle, d’aquella moto-bomba. Anà-vem algun diumenge als camps de futbol a ferexercicis pràctics i aprofitàvem també per re-gar el camp de futbol...

Eren altres temps... Aquestes coses ara són im-pensables. Ara tot és a base de molts milions,de molts tècnics. Fa 35 anys, el mateix advocatque comprava els vehicles, entrenava els bom-bers, feia tot l’organigrama, homologava lesboques de reg...

Què passava amb les boques de reg? Ens vamadonar que la boca «tipus Barcelona» no era comla francesa i com que sovint els francesos enspodien haver d’ajudar, era lògic que les sevesmànegues es poguessin encaixar a les boquesde reg. Aquesta homologació era costosa. Tam-bé era molt costós que els bombers francesospoguessin creuar la frontera sense cap requisit.Els fèiem un carnet perquè poguessin venir...

Aquella Diputació era entranyable... Era unaactuació familiar, de bona fe. Tothom es conei-xia i es podia actuar amb molta llibertat.

Com es va viure la transició política poste-rior des de la Diputació i més concretamentla qüestió competencial? Quan jo vaig entrara la Diputació l’any 62, ja havien de desaparèi-xer les diputacions. Les diputacions es mante-nen i la seva funció vers els ajuntaments ésmolt important. Les seves competències estanreduïdes en alguns aspectes, però en definitivaels ajuntaments s’han de refiar sempre de laDiputació.

No hi ha actualment massa administracions:local autonòmica, estatal, diputació, consellscomarcals? És una suma de competències. Siles competències no se solapessin, si els campsestiguessin delimitats, això seria bo. El que pas-sa és que hi ha franges fosques i ningú sap quiés competent. Això s’hauria de clarificar més...Som políticament joves i ens ha vingut tot decop, però el procés és clarificador, i unificadoren alguns casos.

D’on li ve a vostè l’interès per la política?L’home porta a dintre certa sensibilitat política.Tots som més o menys animals polítics. Arribaun moment que se’t desperta. A mi, com a d’al-tres persones, se’m va despertar en un momentdeterminat, com un afany de preocupar-te pelsaltres. A mi m’ha passat tota la vida que quanhi havia càrrecs d’aquests que no eren remu-nerats em solia nomenar a mi. Per a tots aquestscàrrecs, pels quals no estaves en nòmina, peròque havies de treballar igual, es pensava amben Robert Brell. Això vol dir que tenia certadisposició a preocupar-me de les coses dels al-tres. Possiblement, aquesta ha estat la mevaentrada i la meva vocació política: fer cosesque no siguin pròpiament del meu despatx, fercoses per als altres.

En quins partits ha militat? Jo sempre he es-tat d’Alianza Popular. Sempre he estat una per-sona de dretes, en el sentit etimològic de la pa-raula, que vol dir una persona d’ordre, quecreu en un estat de dret, que creu en la justí-cia, que és lliberal, que creu en la llibertat demercat. Són una persona amb aquests sentimentsi no me n’amago mai.

Quan es va afiliar a AP? L’any 1986. Vaig en-trar com a militant d’AP, de don Manuel Fraga.Llavors ja vaig anar de candidat a Coalició Po-pular (AP-PDP-PL). Sóc militant de sempre. Jono he canviat gens, els que han canviat són elsaltres. Jo poso en pràctica el que em van en-senyar els Hermanos: una sola pàtria, una soladona, un sol Déu... No he canviat. Abans noera tan extremista com em volien els Herma-nos i ara ho solo ser més que molta gent queha canviat.

Parlem d’aficions. Robert Brell és un nave-gant? De sempre m’han agradat els vaixells, peròjo abans anava amb motor. Em va començar aagradar la vela a partir que els meus fills hi na-vegaven. I vaig començar a fer creuers i viat-ges amb els fills. Els fills em deien «pare, anema fer família». Això és molt bonic. Estar tres set-

manes en el clos reduït d’un vaixell de vela enspermetia viure molt íntimament i intensament.Els nens aprenien a pescar, a ser ordenats, anetejar, a ser polits... Gastàvem molts pocs di-ners i ens ho passàvem molt bé.

Ha passat por alguna vegada? Moltes vegades.Por de perdre la vida potser una vegada, peròdes que tenia 21 anys que navego i he anat mol-tes vegades a les illes. M’he passat moltes nitssota l’aigua. Amb l’aigua passant la coberta,vull dir. Una vegada el meu fill, en un dels tempo-rals i amb tots els tripulants ben lligats, es vapensar que jo li havia donat involuntàriamentun cop amb la maneta. Fins l’endemà al matíno vam descobrir que l’havia colpejat un cala-mar...

Està satisfet de la feina que ha fet a la sub-delegació? Sí. Perquè sóc un home molt pos-sibilista, que vol dir que no tinc aspiracions acoses que són impossibles. Quan vaig accedira aquest càrrec vaig ser conscient de les limita-cions que tenia i de les competències que te-nia. Em vaig adonar que el que havia de ferera dia a dia treballar al despatx i anar solucio-nant aquells petits problemes que jo podia so-lucionar, i quan es presentaven problemes quejo no podia solucionar elevar-los a qui corres-ponia, però res més, i no trencar-me les ban-yes en una cosa que era impossible. El meu granèxit, per a mi, ha estat evitar enfrontaments en-tre la ciutadania i els cossos i forces de segure-tat. En el meu lloc, una altra persona, en actescontra la subdelegació (pedres, ous, etc), haguésordenat una càrrega policial, que hauria sigutben lícita, però que tenint la raó l’hauria per-duda. Res no justifica fer mal a una persona.He empassat molta bilis però ha estat un èxit ha-ver aguantat això.

QÜESTIONS GIRONINESL’aeroport Girona-Costa Brava. Les comar-ques gironines han de tenir un aeroport. Aques-ta aeroport ha de funcionar, perquè la nostraeconomia és eminentment de serveis i l’aeroportés una bona base. Però aquest aeroport no no-més ha de servir perquè vinguin avions ambturistes –cosa molt important, naturalment– sinóque ha de tenir un port comercial. Nosaltres,aquí, tenim demanat un punt d’inspecció fron-terera perquè moltes mercaderies puguin sortirde l’aeroport, però a això s’hi oposa Barcelo-na. A Barcelona no li interessa que tinguemuna inspecció fronterera perquè volen ser ells...

El TGV, és una infraestructura necessària?Necessària, en el sentit imprescindible, no. Ara,que correspon a una modernització important,sí. Potser la pregunta que vol que em faci és sil’import que costa el TGV es justifica amb lesbeneficis que en traurem. Potser li diria que enprincipi no, però que a la llarga sí. Les coses ensdemostren que hem de ser de mirades més am-ples. Totes les infraestructures són bones per-què queden. Les institucions han d’invertir eninfraestructures.

Desdoblar la N-II. Nosaltres el gran problemaque veiem –i això la gent no ho diu– és que fa15 anys ja s’havia plantejat aquesta necessitat iel govern socialista s’hi va posar d’esquenes.Fa vuit anys va entrar el PP i quan se’n va ado-nar s’hi va posar de seguida. Però en tota obrapública hi ha sempre una col·lisió d’interessosentre la rapidesa i la legalitat. Si vols ser moltlegalista i escoltar tothom has d’anar lent, i pas-sa el temps. Ara està molt endavant, però no s’haacabat. De manera que quan estigui feta potserja ens quedarà petita, però més val que siguiaixí, que no pas que estigui tot parat.

L’Oca i els accidents. Cada vegada que hi hahagut un accident, a la subdelegació hem ex-perimentat una gran tristesa, un profund dolor.Sigui en accidents d’autobús de turistes o siguia l’estany de Banyoles. Però, en aquest temade l’Oca, dins del dolor, hem hagut de defen-sar-nos dient que l’estany de Banyoles és unbé comunal de l’Ajuntament, que la Llei d’Ai-gües diu que són aigües continentals i per tantres de l’Estat, que el reglament del Llac invocala jurisdicció exclusiva i excloent de l’Ajunta-ment respecte tot els temes del Llac. El que emva saber greu és que es volgués emmascarar l’Es-tat sense coneixement jurídic. Jo admeto la con-trovèrsia, la disquisició. Però aquests senyorsque no tenen idea de res i van contra l’Estatestan enganyant la gent. La gent hauria d’assu-mir les seves responsabilitats de manera elegant.Un polític no pot enganyar la gent.

Reportatge


«A mi m’agradamolt el llatí, perquèel llatí és rigor. Sitotes les nostresparaules vénen delllatí, aleshores, co-neixent el llatí, nonomés mot a mot,sinó també sintàcti-cament, s’aconse-gueix parlar mésbé el castellà i elcatalà. Durant lacarrera vaig usarmolt el llatí i jo l’hecontinuat valorantmolt, de tal maneraque moltes vega-des per formularuna expressió ambmés rigor la dic enllatí. En castellà oen català, les ex-pressions quedenmés diluïdes. El llatíés la font».

– La guerra d’Iraq:«Qui vis pacem, parabellum»: «Qui vol lapau es prepara pera la guerra. És això,no. No es busca laguerra en si, es bus-ca la pau».

– El PP perd les elec-cions: «Alea jactaest»: «La sort ésllançada. Les vamperdre i ja està».

– La relació ambEUA: «Necesse est»:«És necessària. Calacostar-se als EUA.Malgrat l’animadver-sió que hi ha, no séper què, potser perl’autoritarisme quegasten o potser perenveja. Fins ara enshan demostrat quede forma desinte-ressada han estatdefensors del món.Han intervingut pa-cificant i, si bé es diuque n’han tret profit -que també n’haurientret altres persones,ells hi han deixat vi-des. La seva cultura,que és occidental, ésla nostra. Això no voldir que combreguiamb tot el que fan,però penso que ésconvenient dirigir-nos una mica. El nos-tre repte és sud-amèrica i nosaltrespodem acostaraquest continent alEUA, que ens seràmolt més fàcil. Tenimen Rato president delFMI. Ara té una tas-ca meravellosa deles inversions a Sud-amèrica. Pot fer devasos comunicantsper al desenvolupa-ment d’Amèrica».

Apunts en llatí

Ben literalFRANCO: «Una bona personaque en el seu moment va salvarEspanya i que possiblement nova saber deixar a temps el governper donar entrada a la democrà-cia».

SUÁREZ: «Home hàbil que vasaber jugar en un moment polí-tic unes cartes en benefici delpaís».

GONZÁLEZ: «Home brillant,que sabia vendre les coses. Eramés façana que realitat. Aparen-tava molt més del que era».

AZNAR: «Un home honrat, se-riós, treballador i que la forma noresponia als seus sentiments.Semblava intemperant sense ser-ho. Això és el que li ha donataquesta fama de feixista...L’home, de feixista no en té res.El que passa és que és un homeseriós, poc graciós».

PUJOL: «Un gran patriota ca-talà, que tot estimant molt Cata-lunya li ha fet molt de mal».

NADAL: «Home intel·ligent, ma-niobrer, que sap on va i que treurendiment de totes les seves ac-tuacions».

PAGANS: «Persona prudent,trempada i que encara s’està re-situant. Encara no ha arribat a do-nar el màxim del que pot donar».

GIRONA: «Què he de dir de Gi-rona? Girona, m’enamora! M’heconsiderat molt afortunat d’haverpogut treballar per a Girona i elsgironins. Girona ho és tot».

BARCELONA: «La germanagran i quasi madrastra per als gi-ronins. Patim sempre les conse-qüències de Barcelona, en totsels aspectes. Això no vol dir queno ens l’haguem d’estimar. Ensés la germana gran, però ens hafet molt de mal. Tot el que noaconseguim aquí és perquè a Bar-celona no li convé».

CATALUNYA: «És la meva pà-tria “chica” que no exclou que lameva vertadera pàtria sigui Es-panya. Catalunya és una sumade sentiments culturals, socials,familiars, inesborrables, i que noexclouen que jo em consideri es-panyol, sent molt i molt català».

ESPANYA: «És indefinible, per-què és molt gran. La seva gran-desa està a saber unir –encaraque hi pugui haver aparentmentconflictes– tants pobles i tantesètnies diferents. Som fruit de lahibridesa: de la invasió delsàrabs, de l’entrada dels bàrbars...Som una barreja de coses. Entermes veterinaris, som el vigorhíbrid, que és aquella fortalesaque tenen els híbrids que els famés resistents a les malaltiesque els pura raça. Això és Es-panya».

EUROPA: «Europa és un som-ni al qual aspirem tots perquè entenim necessitat. Per a mi Euro-pa és una entelèquia. Tant de bo,hi hagués una Europa com cal!».

ÀFRICA: «És una promesa, quepossiblement no hem sabut cui-dar com hauríem hagut de fer, per-què en interès propi necessitemuna Àfrica cultivada i potent. Encanvi no l’ajudem, però continuaessent una promesa».

Establimentsantics


En Baldiri Tura va néixer a Se-rinyà però es va traslladar aCornellà del Terri. La data ofi-

cial que existeix sobre l’oberturade la fleca és el 1898, però semblaque no és la vertadera ja que podriaestar oberta des de feia alguns anysabans, encara que no n’hi ha do-cumentació fidedigna. Quan va arri-bar a Cornellà del Terri, Baldiri Turava muntar la fleca al carrer Major, ala casa on ara hi ha la carnisseriade Can Valls –que també és molt an-tiga–. Tura només feia pa, però ala botiga també es venia menjar peral bestiar i una mica de tot.

La seva clientela era del poble itambé gent de pagès. En aquellsanys, el municipi de Cornellà del Te-rri tenia més d’un miler de personesentre els quals residien dintre delnucli urbà i els que vivien als afo-res, a les masies. En la immensa ma-joria dels casos la gent es feia al paa casa seva i, després, el portava acoure al forn de llenya de Cal Fle-quer. En Baldiri Tura els cobrava unapetita quantitat.

A començaments del segle pas-sat –els anys 1905 o 1906–, en Bal-diri Tura va afillar Jaume Corominasi Comas, que era el nebot de la sevadona, i se’l va emportar a treballaramb ell quan només tenia deu anysd’edat. Li va ensenyar tots els secretsde l’ofici i tot el que va poder so-bre el negoci, preparant-lo per alstemps futurs. Durant la primera mei-tat dels anys trenta, en Baldiri Turava morir i es va quedar com a he-reu de tot en Jaume Corominas i Co-mas, que va continuar amb el ne-goci.

Però el 1934 se li va acudir quehavia de canviar de casa i va fer unintercanvi de local amb la carnisse-ria Valls, que estava a la plaça. Lacarnisseria se’n va anar al carrer Ma-jor i Cal Flequer va passar a la plaçadel Maig. Durant la Guerra Civil es-panyola va tenir oberta la botiga i elforn, però faltava de tot per poderatendre la gent. Malgrat això, en Jau-

me Corominas sempre tenia algunacosa de menjar i no solament per alsamics i els clients, sinó per a tothom.Al poble, encara molta gent gran re-corda la seva gran humanitat amb elsseus convilatants.

EXPANSIÓ DEL NEGOCILa postguerra va ser dificultosa no

solament per a la família Corominassinó per a tota la vila en general. Man-cava de tot i la gent s’havia d’espavi-lar fent intercanvis de queviures od’aquells productes de més necessi-tat. En aquells anys, els pagesos re-collien el blat, feien moldre la farinai la portaven a Cal Flequer. Després,passaven a recollir el pa amb uns valso tiquets. D’aquesta operació se’n deiala «maquila» però, amb el temps, esva anar perdent.

Entre els anys 1950 i 1960 va entrara treballar, amb 16 anys, en Josep Co-rominas i Feliu, que ajudava el seupare en totes les feines de l’obrador.L’empresa va seguir igual, però l’any1960 van decidir fer les fornades ambgasoil en comptes de llenya, malgratque, si ara ho volen, poden tornar afer servir la llenya per escalfar el forn.En Josep Corominas es va casar el 1968amb Rosa Coll i Gayolà i van tenir cincfills. Quan els nois i les noies van ha-ver crescut, la Maria Rosa es va po-sar a treballar com a pastissera a l’obra-dor, encara que mentre els vailets erenpetits també feia alguna cosa. El 1980es va separar la fleca de la pastisseriai el menjar per al bestiar.

Ara tenen quatre botigues, reparti-des entre Cornellà del Terri, Mata iPorqueres, que estan dirigides pelsfills: en Mia, en Jaume Corominas –queporta la facturació i la comptabilitat–i en Jepi Corominas –que ha acabatla seva formació en el sector de la pas-tisseria i fa de confiter–. Com a anèc-dota, la família recorda que el 1958 unpa de 800 grams costava 5,15 pesse-tes i un panet de viena, 1,25 pesse-tes; el 1968 una barra de pa de migquilogram costava 7 pessetes de lesd’abans.

Cal FlequerCornellà del TerriFan pa i pastissos des de molt abans de 1898 i és un dels

establiments més antics de la comarca del Pla de l’Estany o de laVall del Terri, com es coneix popularment la zona.

Història

Cal Flequer téels seus orígensal carrer Majorde Cornellà delTerri i només esdedica a fer pa.Al cap d’untemps, va feruna permuta delocals entre elli la carnisseriade Can Valls i vapassar a laplaça del Maig.En aquest localcontinuen finsara, desprésd’haver passatles penúries dela Guerra Civil ila postguerra.Ara l’empresaha crescut i jatenen quatreestabliments,repartits en totala comarca de laVall del Terri iregits per paresi fills.

Origen1898FundadorBaldiri TuraPropietarisactualsJosep Coromi-nas i FeliuTreballadorsAbans: Règimfamiliar. Ara: 16ActivitatFabricació depa i pastissos

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

El Renaixement italià inspira els jardinsde Santa Clotilde, de Lloret de Mar, onla bellesa del paisatge en el qual s’in-

sereix és un dels seus actius principals, justa sobre d’un penya-segat amb unes impres-sionants vistes al mar. L’arquitecte i dissen-yador de jardins Nicolau-Maria Rubió i Tu-durí (Maó 1891-Barcelona 1981) va conce-bre aquest espai imitant els antics jardinssuaus i austers del Renaixement italià amb lapretensió de recuperar-ne l'esperit, com aessència de la modernitat. El marquès de Ro-viralta va encarregar la construcció d’aquestparatge en uns terrenys que llavors eren dela seva propietat, de manera que les obreses van iniciar el 1919.

El moment en què el marquès va decidirfer-se un paradís a mida va coincidir ambel sorgiment d’una nova burgesia, nostàlgi-ca del prestigi de què gaudia el mecenes du-rant el Renaixement. A Santa Clotilde es vaproduir una simbiosi entre el desig del client–el marquès de Roviralta– i el coneixementde l'artista, una dialèctica viva entre els dospersonatges que va afavorir la creació d'a-questa obra d'art. El resultat van ser uns jar-dins que es podrien definir com una explo-sió del Mediterrani culte, clàssic, il·lustrat iromàntic del segle XX. Gràcies al seu estatde conservació perfecte avui encara es con-serven les simetries, les concentracions vi-suals i les disposicions de fonts pròpies deljardí italià característics del cinquecento i elseicento.

D'aquesta manera, el jardí adquireix au-tonomia formal respecte al paisatge i hi apa-reix allò que serà una de les constants de l'o-bra jardinera de Rubió –que només tenia vint-i-vuit anys quan va disssenyar els jardins deSanta Clotilde–: l'entroncament del jardí ambla naturalesa. Malgrat l'autonomia total deformes d'aquests jardins –que ocupen unaextensió de 26.830 metres quadrats–, unsagrupaments arboris o de vegades cortinesd'arbres es fusionen amb tot el paisatge queenvolta el jardí; els eixos visuals fortamentmarcats, rigorosament rectes, ens conduei-xen cap als diferents punts d'interès, al fi-nal dels quals es troben elements ornamen-tals, com ara estàtues o petites fonts queintenten trencar en certa manera la unifor-mitat del traçat.

UN JARDÍ SENSE FLORS

Els jardins estan estructurats en terrassesque se superposen, disposa de camins ques'entrecreuen, rampes i escales que confor-men el traçat del paratge. L’aigua forma partdel circuit de Santa Clotilde –començant pelmar que forma part de la imatge d’aquest es-pai de Lloret de Mar–, de manera que el vi-sitant es troba tant amb les aigües quietes del'estany del nimfeu com amb el raig de lesmúltiples fonts i brolladors. Una de les ca-racterístiques que identifiquen els jardinsde Santa Clotilde és l’absència de flors, unfet que contrasta clarament amb la gran va-rietat de plantes.

Santa Clotilde combina elements que sem-blen extrets de la Villa Medici, de la VillaBorghese o també potser dels jardins Bò-boli. Florència era la font d'inspiració del mo-ment. L'esperit del romanticisme és latent atot el jardí, expressat mitjançant el bust demarbre que apareix confós entre la vinya ver-ge, contemplant la mar i d'esquena a l'es-pectador.

Del conjunt d’aquest jardí botànic –quees van començar a construir abans que la

casa–, destaca una col·lecció d'estàtues demarbre d'estil neoclàssic, així com també unacol·lecció de rajoles de Xavier Nogués, detema lloretenc i les Sirenes de l'escultora Ma-ria Llimona. Aquest és, també, un motiu ex-cel·lent per visitar els jardins de Santa Clo-tilde.

La literatura ha testimoniat la bellesa delparatge. Per exemple, l’escriptor empordanèsJosep Pla afirma en el seu llibre Guia de laCosta Brava que «la gran escalinata, flan-quejada de superbs xiprers, encarada sobrela punta de Santa Cristina produeix una im-pressió inesborrable i és un dels momentsmés bells de la costa (...) Santa Clotilde ésla millor casa del litoral entre Barcelona iFrança».

Deixant de banda les espècies naturals queintegren els jardins, a la mansió de Santa Clo-tilde hi ha quatre tipus de col·leccions i to-tes elles valuoses: les pintures, els tapissos,el museu naval en miniatura –amb exemplarsraríssims d'argent, vori i orfebreria– i la col·lec-ció, única en la seva mena, de ceràmica ca-talana especialitzada en temes marítims. Lamansió també conserva dues grans pintu-res decoratives de Josep Maria Sert.

El jardí botànic de Santa Clotilde va estartancat al públic durant molts anys, però unacord entre l’Ajuntament de Lloret de Mar iels propietaris de la finca va permetre re-soldre la situació i reobrir-los als visitants–que tenen la possibilitat de fer recorregutsguiats.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 2de maig de 2004

El RenaixementSanta Clotilde és una illa de romanticisme a Lloret de Mar, en un

jardí format per plantes i escultures, però ni una sola flor.

La ruta dels jardins botànics (III)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Jardins deSanta Clotilde ,km. 652 de lacarretera deBlanes.Lloret de Mar

– Ajuntament deLloret de Mar:www.lloret.org/cat/visitesrecoma-nades.htm

– Oficina deTurisme de Lloretde Mar. Plaçade la Vila, 1.972 36 47 35

Art i natura. El jardí botànic de Santa Clotilde es van reobrir al públic després d’haver estat molts anys reservat ala privacitat dels propietaris de la finca. Foto: Patronat Turisme Costa Brava Pirineu de Girona

Els fastos gastronòmics de l’imminent casamentdel príncep d'Astúries han servit, entre d'altres

coses, per portar al primer pla de l'actualitat un cui-ner que segurament no sona massa a l’anomenat«gran públic», però que és àmpliament conegut pelsbons gastrònoms: Paco Roncero. I, amb ell, a totsels cuiners que tenen la responsabilitat real de di-rigir unes cuines que aquest «gran públic» semprelliga amb alguna gran figura que sí és supercone-guda i que una cadena o un restaurant ha «fitxat»com a assessor. Fa anys que abunden els assessors.Ho van ser, o ho són, Pedro Subijana –a El Bode-gó de Madrid–, Fermín Arrambide –a L'Empara,també madrileny–, Hilario Arbelaitz –avui a El Bo-degó–, Martín Berasategui –a, entre d'altres, L'Em-para–, Santi Santamaría –a Santceloni, Madrid– i,és clar, Ferran Adrià –al Casino de Madrid–. N’hiha més, però amb aquests ja en són una mostra.

La feina d'aquests grans cuiners pot adoptar duesformes: reciclen un xef que pertany a la plantilladel restaurant assessorat o col·loquen al capdavantd'aquests fogons un professional format en la sevapròpia casa. Inevitablement, el públic es quedaamb la idea que el responsable últim de la cuinaés l'estrella assessora. I és injust.

De les escoles Berasategui, Adrià o Santamaríahan sortit cuiners importantíssims. Molts, com An-doni Luis Aduriz, deixeble de Martín Berasategui,volen sols i volen molt alt. Altres porten el llast quees cregui que només executen la filosofia de l'as-sessor. I no és així. L'exemple més notori és eld’Adrià, Roncero i el Casino de Madrid. No sé siseguirà ocorrent, però no fa tant de temps hi ha-via qui anava a menjar al bellíssim restaurant delCasino del carrer d'Alcalá esperant trobar la cuinad’El Bulli. I no. Una cosa és que Roncero sigui unexcepcional deixeble d’Adrià i una altra que es li-miti a fotocopiar la seva cuina. Per provar la cui-na d’El Bulli cal anar a cala Montjoi; al Casino esmenja la cuina de Paco Roncero. I Paco Ronceroés un cuiner de moltíssima alçada.

És clar que es nota l'assessoria de Ferran Adriài és clar que hi ha coses, sobretot en els aperitius,avantguardistes, que recorden molt el que se ser-veix en El Bulli. També a la cuina del santceloníes veu clarament la filosofia culinària de SantiSantamaría, però el que arriba a la taula és la cui-na d’Oscar Velasco, un altre grandíssim cuiner.

Cosa normal, d’altra banda. Cap dels xefs abansesmentats com a assessors es jugarà el seu presti-gi encomanant la seva imatge a un cuiner mitjà;pel compte que els té ja procuren que sigui algúmolt bo, a més que s'identifiqui amb la seva teo-ria culinària. I als «tapats» també els ve molt béaquesta col·laboració, aquesta formació. Si l'as-sessoria funciona i si qui la interpreta i executa sapfer-ho, l'èxit està garantit. Perquè, en principi, lagent va pensant en l'estrella; però quan les coseses fan bé, casos de Velasco, Roncero i algun més,aviat els comensals aprenen a conèixer-los i a re-conèixer la seva feina i fins a aprendre's els seusnoms. És lògic que tothom qui comença la seva ca-rrera culinària vulgui formar-se amb un dels «grans».No es poden imaginar les «llistes d'espera» que hiha per fer pràctiques amb Adrià, Arzak, Berasate-gui, Subijana, Arbelaitz, de l'Óssa...

Es tracta d'aprendre per tenir un bon currícu-lum a l'hora de dirigir el seu propi restaurant. Moltsho aconsegueixen; altres es queden al camí. Elsmés intel·ligents són els qui comprenen que la cui-na dels mestres no es pot repetir en un restaurantsense la seva dotació humana i tècnica.

Però el fet important és que el casament del prín-cep Felip, concretament el sopar de la vigília, haservit perquè la gent parli de Paco Roncero. Justés a dir que, encara que l'anunci de la Casa delRei no ho esmentava, els mateixos Adrià i Arzakes van apressar a posar de relleu la seva partici-pació en un esdeveniment tan important. Que hoserà, tant per l'enorme categoria dels dos «ideòlegs»com per la del que podríem anomenar «braç exe-cutor».

Fulla de Bronze al concurs devins i caves de Catalunya Gi-

rovi 04. De color granat foscamb reflexos violacis. Aromapotent i neta, amb predominide notes de torrats i bóta debona qualitat. En boca és po-tent, però suau amb els taninsmolt ben integrats. Elaborat ambles varietats Merlot, Garnatxanegra i Carinyena amb una acu-rada selecció dels raïms. En-vellit 12 mesos en bótes de rou-re francès Allier i amercià.

Presentat amb ampolla bor-delesa especial i etiqueta sen-zilla i elegant, amb darrera eti-queta informativa. El celler ela-borador: Castell de Biart S.A.situat a Masarac, al cor de l’Em-pordà. És una finca recentmentreestructurada que pertany a ungrup encapalat per l’empresaride la Jonquera Antoni Escude-ro. Elabora altres caves i vins.

Els cuiners del casament reialPla de Biart

CAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 2de maig de 2004

Criança 2001

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Autovia de Sarrià de Ter - Tel. 972 17 00 62 - 972 17 05 21 – SANT JULIÀ DE RAMIS

LLANÇÀEL PORT DE

LA SELVA ROSES

L’ESCALAPALAMÓS

BLANES GALÍCIA

El millor peix i marisc de les nostres costes

Gastronomia


Durant dècades, aquí i fora d’aquí, quanparlàvem de formatge –i especialmentdel «formatge de bola»–, estàvem par-

lant del formatge holandès. Era el formatgeque, a la postguerra, ens portaven de Lour-des, més tard d’Andorra i ara ja podem tro-bar arreu. Parlem dels originals, no de lesimitacions.

Els Països Baixos –el nom oficial del país–,és la primera potència formatgera del món,el primer país exportador i el que encaramanté una remarcable tradició –que és totun espectacle per als turistes– del tradicio-nal mercat dels formatges, que encara secelebra a la ciutat de Gouda, On, antigament,els pagesos portaven a vendre els seus for-matges. Si hi viatgeu no us el perdeu, jaque podreu assitir al curiós mercat, amb elsgrangers carretejant els formatges amb unestípiques posts i el tradicional tracte amb unaencaixada de mà.

Els tipus de formatges holandesos mésconeguts són el Gouda i l’Edam, però n’hiha molts d’altres. Pràcticament tots són dellet de vaca, però també n’hi ha d’ovella ide cabra: és a dir, Holanda inclou totes lestipologies. Igualment, a part del respecte ala tradició, hi ha uns sistemes moderníssimsi ultrahigiènics d’elaboració dels formatges,i una elaboració especial per a l’exportacióamb la característica cera vermella que elsrecobreix, que tant els distingeix i que tantha estat imitada.

– Edam. Aquest formatge també és cone-gut com a Edammer –d’Edam, lloc geogrà-fic–. Es presenta en forma de bola. A Ho-landa encara es troba amb la pell naturalde color marronós, però –si més no per al’exportació– sempre es recobreix amb la ca-racterística capa de cera de color vermell–que, naturalment, no és comestible–. La ca-racterística bola d’Edam sol pesar uns 1.700grams. Té un 40 per cent de matèria grassa.N’hi ha formats més petits, com el Baby Edam.També hi ha un format més gros anomenatCommissiekaas, acolorit amb un to taronja–a França es coneix com a Mimolette–. És dellet de vaca, es presenta llisa –sense forats–i una mica flexible. S’acostuma a maduraruns tres o quatre mesos. Si es deixa curarmés, adquireix un gust més fort i salat i téuna textura més seca. N’ hi ha una varietat–que ja es comença a trobar aquí– aroma-titzada amb llavors de comí..

– Gouda. Es pronuncia «gauda» i, coml’Edam, també porta el nom d’una ciutat d’ori-gen. També es fa amb llet sencera de vaca iés més gras que l’Edam, ja que té un 48 percent de matèria grassa. Quan és jove és moltsuau i mantegós, però envellit –més de qua-tre mesos– la pasta es fa densa, fosca i ambun gust molt més fort, que recorda el dedeterminades espècies. Si aneu a Holanda,no deixeu de tastar el sublim formatge deGouda fet amb llet sense pasteuritzar –arte-sanal– i que encara es troba a les provín-cies de Zuid i Utrecht. Aquest formatge ésconegut amb el nom de Boeren, o sigui, degranja perquè «boer» vol dir granja en ho-landès.

– Maasdam. Aquest formatge, conegut tam-bé com a Leerdammer –nom de marca co-mercial; també hi ha la Westberg i altres–,malgrat el que molta gent pensa no és unformatge tradicional, sinó inventat. Recordael Gruyère suís i, per tant, presenta algunsforats.Té un 45 per cent de matèria grassa ies madura durant quatre setmanes.

MÉS FORMATGESEl Texel és un rar formatge de llet d’ove-

lla, que es fa a l’illa frisona –nacionalitat d’onvenen les famoses vaques del mateix nom–.Té un gust molt particular, que segons unallegenda urbana (o illenca, més aviat) s’ acon-segueix afegint excrements d’ovella a la llet.

Leiden, llet de vaca, 20 a 40 per cent dematèria grassa; inclou comí i és madurat du-rant 3 mesos.

El Friese Nagelkaas és un altre formatge de

Frísia, fet de llet de vaca, amb entre un 20 iun 40 per cent de matèria grassa i perfumatamb comí i clavell; té, doncs, un gust moltparticular.

Kernhem, és un formatge no tradicional,de pasta molt cremosa i agradable –60 percent de matèria grassa–. D’altres bons for-matges de marca comercial són el Pompa-dour, el Moncheri i molts d’altres.

Witte Meikaas –o sigui, en neerlandès, «for-matge blanc de maig»– és una mena de matóque es feia a la primavera, d’un gust una micaàcid. Ara se’n troba tot l’any.

El Kwark –nom i producte que retrobema Alemanya– és com un mató, per prendrede postres. N’hi ha amb 0 per cent de matè-ria grassa –Magere Kwuark–.

Finalment, trobem varietats de Gouda i d’al-tres sense sal o baixos en greixos (Dietkaaso formatge de dieta).

El formatge Holanda és el país productor de formatges per excel·lència, amb

una àmplia varietat d’especialitats localitzables a Girona.

L’Association pourla promotion desVins du Roussi-llon és una enti-tat de la Cata-lunya Nord ambparticipació pú-blica, per a lapromoció delsvins. Fa poc, esvan presentar aFigueres amb Lanuit des Bac-chus, creada el1984 per l’asso-ciació Les Maî-tres Tasteurs duRoussillon, inte-grada per homesi dones que hanseguit els cursosde la universitatdels Vins delRosselló. L’asso-ciació no va usarel català, sorpre-nenetment, en laseva presentacióa Figueres, sinóel francès, queno és idioma ofi-cial a CatalunyaSud, amb unmenú que barre-java elementsfrancesos, pro-vençals, espa-nyols i catalans;això sí, excel·lent-ment combinatamb alguns delsdiversos vinsnord-catalans.Les DO del Ros-selló inclouen lesdenominacionsColliure, Côtesdu Roussillons,Côtes du Roussi-llon Villages, LaTour de France,Lesquerde, Ca-ramany, Tautavel.Negres, rosats ivermells. S’ hi in-clou el ColliureRosé i el ColliureRouge. Els VinsDolços Naturalssón excepcio-nals: Banyuls,Banyuls GranCru, Maury, Mus-cat de Rivesaltes.Finalment, quedala categoria devins de taula.

Vins de laCatalunyaNord

Holanda, tot i ser el primer país del mónproductor i exportador de formatges,paradoxalment a penes té plats ela-

borats amb aquest producte tan caracte-rístic del país. Potser tampoc no ens ha d’es-tranyar molt, perquè la cuina dels Països Bai-xos és força prima, per dir-ho suaument.Entre la pèrdua de plats històrics –recordem,si més no, els grans bodegonistes del Bar-roc–, la possible influència del puritanismeprotestant –poc amic dels plaers sensuals–i l’abducció produïda pel colonialisme, finsal punt que, actualment, plats , salses i pro-ductes que passen per típicament holan-desos tenen un origen indonesi. Dels pocs«plats» –si arriba a aquesta categoria– fetsamb formatge que podem trobar als Paï-sos Baixos, hi trobem aquest sandvitx, nopas desconegut entre nosaltres. El nom com-plet en neerlandès –«Warme ham-en kaa-sanwidches»– significa, més o menys, sand-

vitx calent amb pernil i formatge. No es trac-ta, és clar, de pernil salat –desconegut alsPaïsos Baixos–, sinó de pernil dolç, quepot ser fumat o no –on és, però, d’una ex-cel·lent qualitat i sobretot l’artesà, que espresenta com si fos un gros embotit rodó,amb un fil per penjar-lo–. .

Igualment, el pa mediterrani i, és clar, elde pagès, no és corrent en aquest país, ones fa servir correntment pa de motlle. L’ar-tesà, no obstant, és ben diferent dels pro-ductes industrials similars.

ElaboracióTraieu la crosta de les llesques del pa de

motlle. Talleu les llenques de pernil i formatgede la mateixa mida. Elaboreu l’entrepà po-sant un tall de pernil i un tall de formatge en-mig de les dues llesques de pa.

Tingueu a punt oli vegetal roent i hi feu fre-gir, amb cura, els sandvitxos, fins que que-din daurats. Serviu-los tot seguit, posant-losdamunt d’un paper absorbent.

NotesEn comptes de Gouda podeu fer servir EdamHi ha qui, abans de fregir els sandvitxos, elsunta amb margarina i mantega. I hi ha qui,també per fregir fa servir algun d’aquests in-gredients.

Si el voleu menys greixós, el podeu feral gratinador. A Holanda, hi ha uns petitsforns per a aquesta finalitat, que ja es tro-ben aquí. O el podeu fer a la planxa a l‘es-til del «croque-monsieur» francès, el biki-ni català o el «mixto» espanyol.

Ingredients

● 8 llesques depa de motlle

● 4 llenques finesde formatgeEdam ● 4 tallades finesde pernil cuit

Sandvitxos de pernil i formatgeLa recepta

JaumeFàbrega

La celebració del primer centenari de «la Caixa» enssuggereix parlar de les entitats d’estalvi, sempre desdel vessant que ens preocupa, el dels fets sociològics

i dels símbols que històricament han deixat palesats entota mena de documents. Especialment fins a la prime-ra meitat del segle passat, qualsevol esdeveniment d’unacerta importància ha restat reflectit en paper, cartells, fu-lletons, llibres, postals, segells, gravats i altres obres grà-fiques, per la qual cosa els col·leccionistes hi trobenun terreny farcit de material.

No serem nosaltres qui parlarem aquí i ara del querepresenten econòmicament i financerament les enti-tats d’estalvi i de crèdit del nostre país; dels seus ba-lanços, estadístiques i objectius aconseguits; ni tampocde la idiosincràcia especial que defineix aquesta clas-se d’institucions, nascudes sense ànim de lucre en notenir propietaris, tot i que a la pràctica han arribat adesenvolupar-se i a competir amb les entitats bancà-ries de sempre. Val a dir, o recordar, que la caixa ca-talana més emblemàtica, la coneguda com a Caixa dePensions per a la Vellesa i d’Estalvis fins el 1989 i quedesprés d’absorbir la Caixa de Barcelona va passar aanomenar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelo-na, s’ha convertit en la tercera entitat bancària espan-yola –rere el BBVA i el BSCH– i en el primer grup in-dustrial de l’Estat, amb un cens de més de 20.000 em-pleats i prop de 5.000 oficines escampades per tot arreu,allunyada d’arriscades aventures a l’estranger.

Voldríem comentar, molt breument, alguns detalls delpòsit popular i cultural deixat per la institució duranttot aquest segle, amb la seva xarxa de bibliotequeslocals, els homenatges a la vellesa, el recolzament atota mena d’iniciatives socials. Recorrent a la col·lec-ció personal de més de 200 postals, veiem com «laCaixa» fou durant dècades guia de la més estricta mo-ralitat catòlica, emanada de qui fou el seu promotor iprimer director general, Francesc Moragas i Barret.

«Treballar i guanyar, i per a la vellesa guardar», «Laancianidad es cual tronco de olivo señero cuyas re-mas son símbolo y emblema de paz, y cuyo fruto des-tila el óleo para ungir a los elegidos». Aquests missat-ges corresponen al segon gran –per la seva llarga tra-jectòria, si més no– director general de la institució,Enrique Luño Peña, l’executiu imposat per l’anteriorrègim, i que fins i tot superava Moragas en les seves«arengues» del més pur nacionalcatolicisme. Tanmateix,allà pels anys 50 s’aconseguí treure una edició catala-na de postals, de mà de les Obres d’Acció Social Fe-menina i dels Homenatges a la Vellesa, tot i que ambidèntica prosa i directrius de comportament cívic queimperaven des de la fundació, el 5 d’abril de 1904, alslocals del Foment del Treball, una petita caixa queuna part emblemàtica de la burgesia catalana es treguéde la màniga per respondre a les revoltes socials de-rivades de la vaga general de 1902.

El capital inicial fou de 87.948 pessetes, de les quals25.000 correspongueren al rei Alfons XIII i bona partde la resta a entitats com el Foment del Treball Na-cional, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació,el Cercle de la Unió Mercantil, la Societat EconòmicaBarcelona, l’Ateneu Barcelonès, l’Institut Agrícola SantIsidro i d’altres. Els directors generals: Francesc Mora-gas (1904-1935), Enrique Luño (1941-1975), Josep Vi-larasau (1976-1999); mentre que cal recordar presidentscom Narcís de Carreras, Salvador Millet, Juan AntoniSamaranch i l’actual, Ricard Fornesa.

La major quantitat de postals commemoratives sónde les noces d’or, el 1954, amb sonats eslògans i cri-daneres il·lustracions, confeccionades en impremtessempre barcelonines com Riusset, Núñez, I.G.Piulats,Casamajó i Manen; o celebrant els dies universals del’estalvi, data instaurada per l’Institut Internacional del’Estalvi al seu congrés de Milà d’octubre de 1924. Perla seva banda, altres entitats deixaren per a la posteri-tat petits documents gràfics com ara La Previsión Obre-ra, Banc Comercial de Barcelona, Caja de Ahorros yMonte de Piedad de Barcelona, Caja de Previsión y So-corro, Banco Vitalicio de España –amb folletons i pos-tals il·lustrats per Apel·les Mestres–, entre d’altres.

Col.leccionisme


XavierRomero

Un segle de «la Caixa»El projecte de Francesc Moragas ha complert els seus primers cent anys i ha generat un nodrit

contingent de material gràfic per a col·leccionistes, amb postals, cartells, llibres, segells o gravats.

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

Acaba de presentar-se un ampli treball ti-tulat El Pacient a Espanya que recullel perfil de l’usuari de la sanitat i tam-

bé traça el mapa de l’associacionisme de ma-lalts al nostre país, que està format per mésde 1.500 agrupacions. L’estudi va ser realit-zat per la Fundació Farmaindustria.

Potser la dada més destacada és que 19 mi-lions d’espanyols pateixen malalties cròni-ques, independentment de si són tractadeso no. D’ells, entre cinc i set milions de per-sones reben assistència de manera sistemàti-ca i contínua, encara que hi ha un gran nom-bre de malalts amb al·lèrgies, hipertensió ar-terial, hipercolesterolèmia, hiperglucèmies,depressions, etc. que no acudeixen a rebreassistència sistemàtica i que fins i tot no es-tan en cap tractament. Tot plegat fa que aEspanya la taxa d’incidència d’una malaltiacrònica superi els 48.000 malalts per cada100.000 habitants.

El perfil del pacient crònic segons les da-des respon al d’una dona, més gran de 65anys, casada, amb baix nivell d’estudis, jubi-lada o mestressa de casa i usuària de la co-bertura sanitària pública.

Segons es desprèn de l’enquesta, les pato-logies amb major incidència són l’artrosi i pro-blemes reumàtics, que afecten el 29%, la hi-pertensió arterial (28%), les malalties cardio-vasculars (14%), la diabetis o la hipoglucèmia(14%) i el colesterol elevat (14,2%). Es pot dir,a més, que la gran majoria pateix dues ma-lalties cròniques alhora.

Els trastorns amb una major medicació sónla malaltia d’Alzheimer i les demències, la dia-betis, la hipertensió arterial, les depressions,les malalties cardiovasculars, i les malaltiesrespiratòries.

Pel que fa a la percepció dels pacients so-bre la malaltia, el càncer, l’Alzheimer, lesmalalties cardiovasculars, les mentals i les neu-rològiques són les considerades més «greus»,mentre que les malalties ginecològiques, elsproblemes de la visió i les al·lèrgies són lesconsiderades més «lleus».

La majoria de els pacients espanyols creuenconèixer «bé» o «molt bé» la seva malaltia; iés el metge, amb gran diferència, la princi-pal font d’informació. Diuen conèixer millorla seva malaltia que la resta els pacients ambedats compreses entre els 30 i els 50 anys, lesdones, les persones actives, que utilitzen lasanitat privada, integrants d’associacions depacients i que viuen en municipis menorsde 50.000 habitants.

Destaca el fet que només 5 de cada 100 en-questats s’informa de la malaltia que pateixper altres canals que no siguin el metge.

La pràctica totalitat dels pacients espanyolsestà en tractament farmacològic amb medi-caments (el 96%); El tractament quirúrgic elreben 11 de cada 100 i altres reben dietes pau-tades pel metge, exercici físic i pautes de vidasana. La franja d’edat en la qual es consu-meixen més medicaments oscil·la entre els 55i els 74 anys, i les comunitats en les quals s’as-soleixen nivells majors són Extremadura, As-túries, Múrcia i Aragó.

La valoració que els pacients fan de l’eficà-cia dels medicaments que prenen per a la sevamalaltia és molt positiva. La majoria dels pa-cients declaren complir «molt bé» els tracta-ments i un terç considera que els segueixen«bé». Els qui afirmen seguir millor els tracta-ments són els pacients de més edat i els ins-crits en alguna associació.

Entre les raons que es donen per no com-plir els tractaments se citen la desmotivaciópersonal i el desànim en la majoria dels ca-

sos; però els malalts crònics es refereixen tam-bé a la incomoditat, als efectes secundaris, al’escassa eficàcia de la teràpia o a l’elevat preudels fàrmacs.

L’enquesta confirma que la majoria dels pa-cients crònics a Espanya, al voltant del 61%,no paga res pels medicaments que consu-meix. D’ells, el 91% supera els 65 anys d’edat,pel general no estan actius i solen ser usua-ris de l’àmbit sanitari públic. En qualsevol cas,més de la meitat dels malalts enquestats nosap definir-se sobre si el preu dels fàrmacsés excessiu, adequat o escàs.

L’enquesta va plantejar als entrevistats lapossibilitat de pagar més per un medicamentque fos més eficaç en el tractament de la sevamalaltia. La solució o alleugeriment de la ma-laltia és l’únic important i fins al 41% delspacients estaria disposat a pagar més per unfàrmac més eficaç.

El pacient crònic a Espanya té molt bonavaloració de l’assistència sanitària que rep;sols el 17% la qualifica de regular i 4 de cada100 diuen no estar contents amb l’assistència.

El metge obté molt bona valoració per partdels pacients. I més de les tres quartes partsvaloren molt bé l’assistència farmacològica.Quant a les queixes en l’assistència sanitàriasolen girar entorn de les llistes d’espera pera les proves diagnòstiques, per a les inter-vencions o per a les cites amb l’especialista.Menor és el disgust per mala qualitat d’as-

sistència (18%) i, ja en molt menor mesura,els temps d’espera en consulta, el tracte per-sonal que rep el pacient, la falta de recursosi ajudes econòmiques, el desplaçament i ladistància al centre o la falta d’informació.

Pel que fa a l’ordre de prioritats, l’estudi re-vela que per al malalt espanyol la cosa mésimportant són els aspectes científics i de trac-tament, deixant els assistencials i socials ensegon lloc. Prima, sobretot, tenir accés a commés i millors tractaments i que s’investigui so-bre la seva malaltia; per a un 37%, el mésimportant és que s’acabi amb les llistes d’es-pera i, ja en menor percentatge, la prioritatés que s’informi els pacients i la prevencióde la malaltia.

Els hàbits de vida dels malalts crònics es-tan molt determinats pel tipus de tractamentque reben. En aquest sentit, l’enquesta posade manifest que el 80% dels pacients no fuma;el 77,5% no beu alcohol, el 60,7% no acos-tuma a fer exercici físic, i el 35% procura se-guir una dieta més o menys sana, que mol-tes vegades forma part de la pròpia teràpia.Un terç dels pacients reconeix que la seva sa-lut li afecta molt l’estat d’ànim, que li reper-cuteix en la seva vida familiar i laboral. Elsqui veuen més afectada la seva qualitat devida com a conseqüència de la seva malaltiasón pacients de sexe femení, sobretot pel quefa a l’estat d’ànim i la vida familiar.

ACTITUD DAVANT LA MALALTIAHi ha quatre grups diferenciats:

-El primer d’ells està format per una quartapart de pacients que es mostra optimista i mo-derat pel que fa a les seves exigències. Aquestgrup està representat per homes, de més edat,residents en municipis rurals, amb baix nivelld’estudis, jubilats i amb major nombre i gra-vetat de malalties.-El segon grup està format per un quantitatsimilar de la mostra. Tenen una actitud críti-ca davant la malaltia, no es resigna, està com-promès en el tractament i és inconformista ireivindicatiu. En aquest hi ha les dones, elsjoves, els solters, els residents en grans ciu-tats, amb major nivell d’estudis i amb bonshàbits de vida.-El tercer és el més petit, (el 13,5% dels pa-cients). Té actitud derrotista i de cert ressen-timent social, obsessionats pel cost dels trac-taments, no per assumir la seva malaltia. Enaquest grup estan més representats les donesde major edat, viudes o solteres, els resi-dents en ciutats grans, amb nivell mitjà d’es-tudis i són usuaris de la sanitat privada.-L’últim grup és el majoritari, (32%). Res-pon a certes pautes religioses i culturals.Pessimista, entregat al destí. Porten la sevamalaltia de manera abnegada. Són els mésgrans de 65 anys, els casats i els que viuenen parella, residents en ciutats mitjanes, ambestudis primaris, i les mestresses de casa.

Salut


RamónSánchezOcaña

Reuma, cardiovasculars, diabetis i colesterol són les més habituals

Malaltiescròniques

MA

RTÍ

FE

RR

ER


Cebado Raffel Pagès Teentrends New Look Alberto Cerdán

Dos tractaments an-ticaiguda basats enles propietats natu-rals del ginseng:Corpore Sano i Na-turaleza y Vida .

1 2 3 4

Llon

guer

as

Llon

guer

as

Raffel Pagès

Els llargs són els grans protagonistesde la primavera. Les cabelleres perme-ten deixar anar la imaginació amb reco-llits sofisticats o bé optar per una imat-

ge acuradament natural. Les exten-sions segueixen essent la millor opció

per a les impacients.

C/ Creu 34 - GIRONA

Tendències


1 Cabells sans ihidratats amb elsxampús Lactovit.2 Línia de molde-jat de The BodyShop , amb ingre-dients naturals. 3 Advance Tech-niques d’Avon ,per a cabells llisoso arrissats.4 Xampú i masca-reta, de Carita ,contra la caspa. 5 Mascareta ca-pil·lar reestructu-rant, de Naturale-za y Vida . 6 Un gel que defi-neix els rínxols:Activador de rizos,de PolySwing.7 Quatre gammesde Naturaleza yVida : anticaspa,cabell greixós, an-ticaiguda i volum.8 Crema coloranta la henna, 100%natural, de Corpo-re Sano .

Sobre aquestes lí-nies, proposta deCebado .

Raffel Pagès Raffel Pagès Teentrends Alberto Cerdán

Alberto Cerdán

CebadoLlongueras Cebado Raffel Pagès

Llongueras Cebado Raffel Pagès

Els curts fugen dels extrems iopten per semblar llargs grà-cies a blens que es despen-gen i emmarquen el rostre, toti que el clatell es manté net isensual. Els serrells prenenencara més protagonisme is’utilitzen per endolcir el ros-tre i donar-li un aire infantil.

La llibertat arriba també per a ells. Els tallats atrevits i amb personalitat s’imposen –sempre adequats a les faccionsdel rostre–, i els amants dels cabells llargs poden optar pels reflexos en uns tons més clars que el color natural.

IndefinitsLes barreges marquen clarament les tendències en perruqueria per a aquesta temporada: curts tirant

a llargs, rínxols amb cabells planxats, colors matisats i múltiples possibilitats de transformació.

5 6 7 8

ANNA ESTARTUS

Patricia Ribera RieraDirectora del Centre Holovital

Girona

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

Després de gairebé tres anys des de lapublicació de Sereno, el seu últim àl-bum de temes inèdits, Miguel Bosé es

mostra «més serè que mai» i una mica «fosci solitari» en el seu nou treball, Por vos mue-ro, en el qual utilitza les seves referènciescinematogràfiques i posa banda sonora adeu cançons noves.

Aquesta relació entre música i cinema vasorgir d'una xerrada amb el realitzador me-xicà Alejandro González Iñárritu, responsa-ble de cintes com Amores perros i 21 gra-mos. Aquí es va adonar que li «agrada ex-plicar el que canto, però a la vegada mostrarel que hi ha darrere d'aquest cant, per aixòaquest disc té molt de banda sonora i cadacançó conté una interpretació», va dir el can-tant durant la presentació del disc.

El lloc elegit no podia haver estat millor,el Cinema Doré, seu de la Filmoteca Es-panyola. Allà va donar a conèixer Por vosmuero, un àlbum amb una portada que mos-tra Bosé com un nuvi, amb vestit de cua,abandonat a les portes de l'altar, encaraque va deixar ben clar que no és «un tre-ball autobiogràfic». En ell aposta per l'«ho-nestedat». «Els discos –va comentar– els faigper necessitat i perquè de sobte m'entusiasmoamb una fórmula. Quan els acabo sé quesón de qualitat, perquè l'equip hi ha posatel cent per cent». Per a aquesta ocasió, aquestequip del qual parla, el formaven el pianis-ta Fernando Ortí, «responsable de la part clàs-sica del treball»; Chris Cameron col·labora-dor habitual de Bosé i d'altres com George

Michael o Elton John; l'arranja-dor Nicolás Sorín, fill del realit-zador Carlos Sorín i un grup decompositors joves com DavidAscanio, Ana Quintana i PedroAndrea, a més d’Alejandro Sanzque va compondre amb el can-tant el tema El ilusionista. «Ensvam tancar tots a casa meva i vaser com si tornéssim a la uni-versitat, perquè per a tots va su-posar bolcar-nos en la investi-gació dels clàssics», va destacarMiguel Bosé, qui ha utilitzat elconcert Emperador de Beetho-ven i uns sonets de Garcilasoper a la cançó que dóna títol al'àlbum, Por vos muero, i va re-conèixer influències que van desde Bach, Händel, Gershwin oBerstein, a Morricone, Nino Rotao Lloyd Weber, passant per TheBeatles, Nick Drake, GeorgeMartin, The Who i Elton John.

«Són cançons que estaven es-perant-me en el temps. Són elstemes principals de deu pel·lí-cules diferents. Darrere de cadamelodia, hi ha la pantalla... Aixòés música per projectar. És undisc reflexiu, per pensat; intro-

vertit i fosc, però en ell també hi ha moltaesperança», va assegurar.

Davant la pregunta obligada de «per quiestaria disposat a morir?», ell rotundament vacontestar que «no estic disposat a morir perningú. Quan algú diu una cosa així és queestà vivint una experiència fantàstica, peròmés enllà no es pot anar». «La música –vaafegir– és una teràpia per a la meva vida».

Per a Miguel Bosé, que ha recuperat unacançó que ja havia gravat per al seu primeràlbum, Amiga, aquest nou disc no és «niclàssic, ni pop al 100 per cent, però té unaestructura clàssica molt difícil que per a lagravació ens ha obligat a fer-la amb mes-tres».

Por vos muero tindrà el seu directe, peròserà especial. Començarà el 12 de juny aValència i d'allà viatjarà a Mèxic per tornara Espanya i fer una gira de quatre setmanes,perquè «seran recitals especials, amb unrepertori basat en aquest disc i altres cançonscom Sevilla, La belleza o Si tú no vuelves,adaptades a les orquestracions d'aquest disci altres com Bandido amb un aire dance».

«No tinc temps –va afegir– d’oferir mésconcerts perquè estic preparant un altre àl-bum nou que estarà a punt a l'octubre. L’es-tem fent entre Antonio Cortés –Sereno– ijo, i si aquest és la nit el pròxim serà el dia.Haurien d’haver sortit junts, com a àlbumdoble, però al final han sortit així les coses.Serà el disc que la gent esperava desprésde la publicació de Sereno i també portaràlligada una gira».

Música


Les bandes sonores

de BoséEl cantant ha recollit les referències cinematogràfiques de la seva

vida en el disc «Por vos muero», que l’autor descriu ambl’afirmació que «darrere de cada melodia hi ha la pantalla».

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: EFE

Bandes sonores

Novetats

The Fighting TemptationsDiversosColumbia-Sony Music

Amb aquestacomèdia musicalBeyonce Knowlesha demostratque, a més deveu, té fusta d’ac-triu. La seva in-terpretació i labanda sonorasón de les po-ques coses quees poden salvar.

Beyonce hi aporta set noves cançons. Destaquenel tema central que interpreta a mitges amb MissyElliot, McLyte i Free; la revisió del clàssic Fever iel duet que firma amb P. Diddy. El soundtrack in-clou, a més, un tema del seu grup Destiny’s Child,un duet de la seva germana Solange amb PapaReu i la interessant versió que Faith Evans fa del’èxit de Donna Summer, «Heaven knows». Tam-bé figuren un parell de temes gospel, una cançórecent de The O’Jays, una de les formacions mésemblemàtiques del que es va anomenar «El soFiladelfia» i els duets que ofereixen per separat,amb Beyonce i Angie Stone, dos dels fundadorsd’aquest veterà grup. Lluís Poch

David Bowie a Internet

L'estrella de rock Da-vid Bowie ha organitzatun concurs per Internetamb el qual permetràals seus seguidors ac-cedir a la seva pàginad'Internet i descarregarde manera gratuïta elsseus grans èxits, ambla finalitat de barrejar-los amb ritmes nous idiferents. L'anomenat«camaleó» de la mú-sica, de 57 anys, ha im-posat, com a única condició en la competició, queaquestes versions resultin d'una barreja entre elsseus èxits de sempre i els temes del seu últim àl-bum, Reality (2003). La millor barreja segons el pa-rer de Bowie es divulgarà per Internet i el guanyadors'embutxacarà prop de 9.000 euros en equipsde programació de música, així com la possibili-tat de gravar un disc. Aquest tipus de gravacionss'emmarquen en un nou moviment alternatiu de-nominat mash-up.

El millor d’AmparanoiaAmparanoia –projecte musical creat per AmparoSánchez, que s'ocupa de la veu, la guitarra, lacomposició i la producció dels seus discos– pu-blicarà el seu nou disc, Rebeldía con alegría, elpròxim 31 de maig i de la mà d'Emi Music. Es trac-ta d’un recopilatori que recull el millor de la sevacarrera, amb una selecció de les millors cançonsd'Amparanoia i amb col·laboracions de Dani Ma-caco. Aquest disc també conté una nova versiódel tema Don't leave me now, gravada aquestany entre Brussel·les i Arizona amb Calexico.

Els «Somnis» de Coque Malla L’actor i músic Coque Malla, antic cantant i guitar-rista del grup dels vuitanta Los Ronaldos, torna al'escena musical amb un llibre-disc al qual ha ti-tulat Somnis. En aquest treball que acaba de sor-tir a la venda, Coque Malla se submergeix en elmón oníric a través de les lletres de les cançons.Somnis, produït per Suso Saíz i editat per El Eu-ropeu, és el seu segon disc en solitari, i constade nou cançons i una sèrie de textos que CoqueMalla ha escrit durant els últims tres anys, a mésd'incloure el curt-clip Somnis i monstres d'AntonioDyaz.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = 10 de cora-zón Camela2 ▲ AnastaciaAnastacia3 ▼ La calle estuya? Estopa4 = Bulería Da-vid Bisbal5 ▲ The girl inthe other roomDiana Krall

REGNE UNIT

1 = Greatest hitsGuns N’ Roses2 = AnastaciaAnastacia3 ▲ MusicologyPrince4 ▼ Confes-sions Usher5 ▲ Song aboutJane Maroon 5

ESTATS UNITS

1 = ConfessionsUsher2 = Now 15Diversos3 ▲ The reasonHoobastank4 ▼ Damita JoJanet Jackson5 ▲ Greatesthits Guns N’ Ro-ses

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

La mancha humana

Director: Robert Benton.Intèrprets: Anthony Hop-kins, Nicole Kidman.Distribuidora: Columbia.Durada: 104 minuts.Un melodrama disfressat dethriller que sovint perd elnord decidint-se per un gè-nere o l’altre. El bon treballde la parella protagonista,que apareix molt ben acom-panyada per Ed Harris i

Gary Sinise, és el principal al·licient d’aquestacinta firmada pel veterà autor de Kramer contraKramer i Al caer el sol. P. P.

Starship Troopers 2

Director: Phil Tippett.Intèrprets: Richard Burgi,Lawrence Monoson. Distribuidora: Columbia.Durada: 88 minuts.Tippett, autor dels efectesvisuals de Starship Troo-pers, debuta en la direccióamb una prescindible se-qüela escrita pel mateixguionista de l’original. Roda-da expressament per a la

seva explotació en DVD, compta amb uns ac-tors tan dolents com els de la primera. P. P.

El poder del talismán

Director: Gordon Chan.Intèrprets: Jackie Chan,Claire Forlani, Lee Evans. Distribuidora: Columbia.Durada: 85 minuts.El suposadament simpàticJackie Chan preten tornarals orígens amb aquestadiscreta cinta d’aventuresque frega el ridícul quangasta l’humor marca de lacasa. Només val la pena per

les escenes d’acció, les preses falses i la Forla-ni. I Julian Sands hi fa de dolent!. P. P.

Quan es van produir els atemptats te-rroristes a Washington i Nova York,la figura de l’heroi americà es va en-

carnar en els bombers, el col·lectiu que vasortir més malparat de la caiguda de les To-rres Bessones. El trauma que representavael record de les víctimes -recordem que en-tre les poques imatges que hi havia de l’in-terior de l’edifici n’hi havia una d’un bom-ber que moriria poc després- va provocarque un film protagonitzat per un d’ells, Dañocolateral, s’ajornés gairebé sis mesos. Els pro-ductors van considerar que no era el mo-ment d’estrenar una «action movie» sobreun bomber venjatiu, tot i que el temps hademostrat que l’abast moral d’aquella pel·lí-cula era més aviat inofensiu, especialmentper la seva manca absoluta de sentit del ridí-cul. El cas és que,superat el trauma,Hollywood es vallançar a una fre-nètica cursa perportar al cinemales aventures delcos de bombers.Fins a cinc guionsvan arribar a cir-cular pels grans estudis, però al final qui vaanar per feina va ser la Disney, que va con-fiar en un director jove (Jay Russell, autor dela divertida Mi perro Skip) per dur a bon portLadder 49, crònica de l’incert dia a dia d’unadivisió dels bombers de la ciutat de Baltimo-re. La cinta s’estrenarà el proper mes d’oc-tubre i servirà per comprovar si la perillosademagògia que s’ha apoderat del cinema bè-lic (només un exemple: Tras la línea ene-miga) ha esquitxat també els films sobreaquests herois de la comunitat. El tràiler,

de moment, no és dels que fan entrar ga-nes de veure una pel·lícula.

La cinta de Russell, val a dir-ho, semblauna sèrie B qualsevol que es limita a explorara les troballes visuals de films com l’entre-tinguda Llamaradas (fins ara, la pel·lícula «ofi-cial» sobre bombers, tot i que parlar ambun d’ells sobre la versemblança del producteés un exercici idoni per veure’l d’una altramanera) o Frequency, on la presència delcos era més aviat anecdòtica, però com a mí-nimn hi havia la voluntat de retratar el seudia a dia. Ladder 49 també fa pinta de vo-ler aspirar a una certa «oficialitat»: és la histò-ria d’un bomber que, atrapat entre les fla-mes i previsiblement a punt de morir, re-passa els motius que el van portar a volerfer la seva feina. Protagonitzada per Joaquin

Phoenix i John Travolta, la pel·lícula es vaacabar de rodar fa més d’un any, però la pro-ductora la va guardar en un calaix. Ells al·le-guen que no la volien enfrontar a pesospesants com Van Helsing o El dia de maña-na, però la versió oficiosa de l’assumpte ésque, durant els passi previs, els especta-dors van deixar anar més d’un badall i Rus-sell va preferir remuntar-la. Veurem com que-da; del seu èxit en depèn que la resta de«majors» també acabin fent la seva pel·lícu-la sobre bombers.

El retorn dels

bombersJohn Travolta i Joaquin Phoenix són els protagonistes del filmd’acció «Ladder 49», una producció de la Disney que s’adscriuen la línia de títols com «Llamaradas» o la recent «Frequency».

TEXT: PEP PRIETO

Els herois de l’11-SEls grans estudis de Hollywood van iniciar una

cursa per portar al cinema les aventures del cosde bombers després dels atacs a Nova York

DVD Cinema


Bandes sonores

La mala educaciónAlberto IglesiasSony Music

El director man-xec sempre s’hacaracteritzat perincloure un grannombre decançons a les se-ves pel·lícules, fetque ha restat pro-tagonisme a lamúsica original. Alseu últim film no-més ha utilitzat

dues cançons de Sara Montiel, un hit dels 60 deLittle Tony i adaptacions al castellà del clàssic«Moon River» d’Henry Mancini i d’un tema popu-lar italià de 1904. D’aquesta manera el pes de labanda sonora recau en l’score original d’AlbertoIglesias. En la seva cinquena col·laboració ambAlmodóvar, el músic donostiarra ha creat una par-titura tan complexa com la pròpia narració. Per lamanera com sonen els instruments de corda, al-guns passatges tenen reminiscències de BernardHerrmann. Iglesias recorre als cors per ambien-tar la infància dels protagonistes, mentre que uti-litza el jazz per acompanyar les escenes amb méscàrrega sexual. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Quan es tracta de reflexionar, a l’ésser humà seli obre un ventall de possibilitats. Pot cavil·lar

únicament des d’una perspectiva de present. Deben segur que l’anàlisi de l’aquí i l’ara ens ofereixun cúmul de dades considerablement objectives iprobablement menys distorsionades que els ele-ments informatius d’un fet pertanyent al passat ialhora també més tangibles que les hipòtesis de fu-tur cap on ens pot portar el fet que ens preocupa.Però per bé que l’enfocament en el present ensresulti contemporani, penso que l’abans i el des-prés ens poden enriquir la visió considerablement.

En el nostre viure també ens resulta força adequa-da una equilibrada equació vital on prenguin partpassat, present i futur. L’ahir ens pot oferir una base,un punt de partida altrament entès com unes arrelspsicològiques que ajuden a entendre part de la nos-tra situació actual generadora d’una especial forçaa partir de la qual anirem fent projectes, creant il·lu-sions algunes factibles i d’altres que restaran en elmón de les quimeres. També dins del camp mèdics’acostuma a reflexionar a l’entorn d’una malaltia;en veiem els efectes, de vegades devastadors, id’aquesta forma es genera un important corrent quetracta d’eliminar o de pal·liar aquests símptomes.Ara bé, la medicina no es conforma amb únicamentcurar, també tracta de prevenir, també investiga.

La violència domèstica (VD) és un fet; és una ma-laltia de la societat en la qual vivim. Sembla queel govern del Sr. Rodríguez Zapatero tracta d’abor-dar aquesta problemàtica tot elaborant un projec-te de llei per a la violència de gènere força treba-llat. Per exemple, destacaria el punt que tracta d’in-troduir a nivell ESO alguna assignatura referent ales qüestions de gènere. Realment, resta molt perfer i per aquest motiu penso que cal obrar ambprudència i claror mental.

Crec que no n’hi ha prou amb campanyes quetractin de fer conscienciar el jovent respecte a laigualtat dels sexes, ni amb teràpies exclusives peral maltractador, ni amb mesures adequades per ala reinserció social de la figura maltractada... Crec,sincerament, que aquestes propostes són molt im-portants però que el que resulta fonamental és l’anà-lisi de la violència en el nostre món perquè qui pre-senta aquest tret, qui gaudeix fent mal als qui es-tima, pot tranquil·lament maltractar, torturar iassassinar els qui no estima.

De ben segur que la idea proposada no us re-sultarà gens original donat que abordant el con-cepte violència ens submergim en les nits dels temps.Crec que el concepte VD ens pot enterbolir la vi-sió i conduir-nos a tenir una percepció reduccio-nista i alhora limitadora. El meu discurs, avui, pre-tén anar més enllà del que es veu o apareix a sim-

ple vista. Amb aquestes línies tracto de reflexionaren relació amb el concepte originari patològic ques’amaga sota l’expressió «violència domèstica» i queens pot passar per alt. El germen de la VD és sen-zillament la violència. Parlem de VD quan aques-ta brutalitat es projecta cap als més propers peròno hauríem d’oblidar que aquests éssers dits esti-mats i alhora maltractats, en general, es trobenubicats en una posició físicament i/o psíquica in-ferior a l’agressor.

Metafòricament parlant podríem veure la VD comuna mala herba que sorgeix en la zona de la llar–una àrea en general força gratificant i planera–.Ara bé, caldria recordar que si les condicions delterreny no són propícies, les males herbes prou s’es-pavilen per créixer en d’altres indrets –llocs, devegades, impensables i alhora inimaginables.

La llavor de la VD és, certament, la violència i ensvindria representada per l’arrel que s’arrapa allàon pot per així aconseguir sobreviure.

Penso que quan es parla de mesures en el temaque ens preocupa, tot sovint focalitzem la situaciói analitzem les condicions en les quals el proble-ma es desenvolupa però caiem en el parany d’obli-dar aquella llunyana però poderosa llavor i aque-lles arrels que pel seu propi benefici ja s’encarre-garan d’aferrissar-se al terreny més propici –siguiel domèstic o sigui la societat en general–. Qui pre-senta en el seu interior el germen de la violènciasempre trobarà candidats/tes on projectar les se-ves malaltisses dèries, sempre sabrà per instint malsàon arrelar el seu malestar i si a casa l’ambient oles mesures no li són propícies podrà projectar elseu particular malson cap a les persones conside-rades inferiors segons els seus especials barems.

La VD no és res més que una de les formes demanifestació del macroconcepte violència. De lamateixa manera que un estat d’angoixa pot tra-duir-se en dificultats per conciliar el son, o en cò-lon irritable, o en trastorns hormonals o en... laviolència també s’estén per allà on pot: en formade maltractaments a l’àmbit domèstic o en segrests,violacions, assassinats, pallisses, guerres...

Cal, doncs, reflexionar sobre la idea de violèn-cia en el nostre món. D’on prové... Cal aixecar lesfaldilles de la societat i anar fins a l’origen de l’in-dividu –la infantesa– i allí serà necessari fer para-da i fonda per poder analitzar a fons el que la per-sona sent des de l’inici dels seus dies dins l’estructurafamiliar que diu estimar-lo. Recordem, de nou,que no n’hi ha prou d’alimentar i mantenir econò-micament els fills. Cal un altre tipus de nodriment.Si no ens sentim feliços guaitarem al nostre en-torn per valorar on i com podem arrelar la nostraviolència: el lament de no sentir-se estimat.

Quan el doctor Cruzet va te-nir notícia que al poble hi

havia arribat un metge jove,el primer que va fer va ser de-manar informes. Tothom li vadir el mateix: era molt bonapersona, un xic malaltís, peròmolt bona persona. I a més, se-gons el que explicaven, sem-blava que era bon metge. Sa-bent tot això, el doctor Cruzetho va tenir clar. Aquest haviade ser el marit ideal per a laseva filla. A més, un casori aixípermetria que la consulta con-tinués oberta el dia que ell fal-tés.

Salvi Ruscalleda Puigvert vanéixer a la localitat de Torde-ra, el mes de novembre de1849. Després de fer els pri-mers estudis a la seva pobla-ció natal, els seus pares el vanenviar al Seminari de Girona.Tot i això, al cap de poc tempsva passar a l’Institut Provincial,també de Girona, on va cur-sar el Batxillerat.

Després d’haver completatl’educació secundària, SalviRuscalleda Puigvert es va tras-lladar a la ciutat de Barcelonaper matricular-se a la Univer-sitat. Allà va estudiar medici-na. Just quan feia 26 anys, elnovembre de 1875, va obte-nir el títol de llicenciat.

Quan feia poquíssims mesosque Salvi Ruscalleda Puigverthavia acabat els estudis de Me-dicina, va tornar a la demar-cació de Girona per exercir laseva professió. Es va instal·lara Cassà de la Selva. Allà va es-tablir amistat amb un altre met-ge que hi havia a la localitat,anomenat Narcís Cruzet. Pas-sat poc temps de ser a la po-blació, el doctor Ruscalleda esva acabar casant amb la filla deCruzet. Això va fer possible quequan va morir Narcís Cruzet,es fes càrrec dels pacients i dela consulta del seu sogre.

En poc temps, els pacientsde Salvi Ruscalleda Puigvert esvan adonar que, a més de serde caràcter afable, el seu met-ge tenia un gran ull clínic. Laseva fama es va escampar rà-pidament i no era estrany quealguns col·legues li consultes-sin aquells casos que es veienamb més dificultats de resol-dre tot sols. Tot i aquesta bonafama, Salvi Ruscalleda Puigvertno es va moure mai de Cassàde la Selva. Tan sols es des-plaçava per visitar els pacientsque vivien a les masies de lesrodalies de la població. Segu-rament els seus moviments esveien limitats perquè era unhome de salut molt dèbil.

Salvi Ruscalleda Puigvert vamorir el cinc de març de 1912.Tenia 63 anys. Del seu matri-moni amb la filla del doctorCruzet en van néixer dos nois.Un, anomenat Narcís, també vaser metge de Cassà de la Sel-va. L’altre, de nom Sixte, esva convertir en farmacèutic deSant Feliu de Guíxols.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La violència de gènereSalvi

RuscalledaPuigvertXAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins del segleXIX

Aquest cop la mirada del Hubble ha viatjat moltmés lluny i més enrere en el temps, en captar

la dèbil llum emesa fa més de 13.000 milions d’anysper les primeres aglomeracions d’estrelles que vancomençar a reescalfar l’espai, després d’un perío-de de foscor i refredament, que es va produir pocdesprés de la Gran Explosió. «El Hubble ens hacol·locat a un pas del mateix Big Bang», ha dit l’as-trofísic Massimo Stiavelli, líder d’aquest projecteanomenat «Hubble Ultra Deep Field» (UDFH).

Aquest retrat de l’Univers fins al llençament quees faria l’any 2011 del telescopi James Webb és elresultat de dues imatges independents amb les se-ves càmeres ACS i Nicmos. En ambdues s’apre-cien galàxies de lluminositat tan dèbil per la sevallunyania que són invisibles per als telescopis ter-restres de major mida i la penetrant mirada del te-lescopi Hubble ha revelat fins a 10.000 galàxies enaquesta estreta franja del cel. La càmera ACS vadetectar galàxies que van existir uns 800 milionsd’anys després del Big Bang, mentre que la càme-ra Nicmos en va detectar d’altres encara més llu-nyanes, que van emetre la seva llum 400 milionsd’anys abans...

Una de les grans revelacions de la imatge és ladiversitat de formes, mides i colors de les prime-res galàxies. Algunes adoptaven formes d’escura-dents o braçalets, molt diferents de les espirals i

elíptiques que abunden avui al Cosmos. Tot sem-bla indicar que l’Univers era més caòtic perquè elseu ordre i estructura només començaven llavorsa emergir.

Els científics han confirmat l’origen comú de laTerra i de Mart i diuen que com que ambdós pla-netes tenen aigua i un origen semblant, en amb-dós és possible la vida. A la Terra existeix des defa milions d’anys i a Mart es pensa que també n’hiha o n’hi ha hagut, perquè s’han trobat altes con-centracions de magnesi, ferro i sals sulfatades; unasal, identificada com a «jarosista», rica en ferro i ensofre, i llacs i mars, com ha posat de relleu el vehi-cle robòtic Opportunity, contenint l’atmosfera deMart peròxid d’hidrogen, com la Terra; s’afirma tam-bé pels astrònoms que a Venus hi ha o hi ha ha-gut vida i cada cop es veu que es van fent nousdescobriments. Pensar que només en el minúsculplaneta Terra hi ha vida no té sentit. Insisteixo: hiha milions de trilions de galàxies. El telescopi Spit-zer ha detectat el major objecte planetari des de latrobada de Plutó el 1930, que seria el desè plane-ta del Sistema Solar i el més gran. Aquest nou ob-jecte planetari ha estat batejat com a Sedna i estàenvoltat d’uns 70.000 planetoides de més de 100quilòmetres de diàmetre, amb roques i gel...

No podem estar sols a l’Univers: ni és lògic ni tin-dria sentit.

Estem sols a l’univers? (i IV)MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicò[email protected]

És la cara i la veu més coneguda de la se-gona edició d’Operación Triunfo. Bethacaba d’editar el seu segon treball, un

doble CD que recull un concert al Palau dela Música Catalana, i ja pensa en el tercer. Arri-ba a l’entrevista signant autògrafs, amb les ras-tes recollides en una cua i, tot i que al prin-cipi es mostra una mica esquerpa, de mica enmica es deixa anar. Quan és l’hora de mar-xar –ha d’anar a firmar discos a Figueres–,quasi es disculpa: «M’enrotllo molt quan es-tic còmoda», diu, somrient.

José Luis Uribarri va dir a la televisió quevostè té moltes qualitats però és molt seca.Em fa ràbia haver d’entrar en aquest tema,però les coses no són com ell va explicar.Va dir que sóc seca perquè diu que no livaig voler signar un autògraf. I no va seraixí. Ell me’l va demanar quan m’estavenmaquillant, i li vaig dir que s’esperés que lamaquilladora acabés la feina: deu minuts. Peròes va emprenyar i va marxar. No és que jono li volgués signar l’autògraf, és que no esva saber esperar.

Ha seguit la tercera edició d’«OperaciónTriunfo»? Ho he mirat una mica.

L’audiència ha baixat molt. La gent ja sen’ha cansat? Trobo lògic que baixi l’audiència.El format s’ha cremat una mica, la gent téganes de descansar i veure coses noves. Detotes maneres, aquest any l’audiència no haestat dolenta. El que no era normal eren lesaudiències de les altres edicions.

Alguns dels concursants del programas’han volgut després desvincular de lamarca OT. Vostè també? No és que me’nvulgui desmarcar, intento guanyar-me un res-pecte. Operación Triunfo té avantatges i in-convenients. I algun dels inconvenients ésque hi ha molts prejudicis, gent que mai t’es-coltarà ni et donarà una oportunitat per ha-ver estat un triunfito. Jo estic aquí, parlantamb tu, gràcies a OT. Però em vull guanyarel respecte de tothom com a cantant. I sem-bla que si has sortit d’OT no saps cantar... oaixò és el que diuen alguns artistes. No emmolesta que se’m vinculi al programa... sem-pre que es vagi més enllà.

Li agradaria tornar a anar a Eurovisió? No.Va ser una experiència positiva, però ja l’heviscut i ho deixo per a una altra persona. Jo

prefereixo fer coses noves.

Què li sembla la cançó que anirà aquestany a Eurovisió? M’agrada molt la cançó.Però no se sap mai, qui guanyarà.

I la cançó que representarà Andorra? Liagrada? No tant.

Li hauria agradat cantar en català a Eu-rovisió? Sí. Però més que cantar en català,m’hauria agradat representar Catalunya.

Com va anar a parar al programa «Jo vullser», a TV3? L’Albert Om es va posar en con-tacte amb mi. Em va explicar de què anavael programa, i de seguida li vaig dir que sí,tot i que no entrava en els meus plans. Peròera fàcil i no em suposava deixar de cantar,és compaginable. Ara estic en un moment queestic oberta a moltes coses, crec que he d’apro-fitar les propostes interessants.

Com ara què? Preparo un petit paper en unapel·lícula. A l’octubre comença el rodatge.Xose López és el guionista i director. És laseva primera peli, es titula Última confesión.

I com ha anat, això? En Xose López estàmolt entusiasmat que jo surti a la peli. Tantper a ell com per al Jo vull ser..., sempre ésun punt més tenir una cara coneguda, algúque ara està de moda.

«Jo vull ser...» com qui? Quan era petitavolia ser l’Ana Torroja. O actrius que veia ala tele. O ballarina! Sempre m’ha molat, això.

On es veu d’aquí a deu anys? No en tincni idea! Cantant, segur. Però no sé com, nion... I espero ser mami, també! Tinc moltesganes de tenir aquesta experiència. Però tro-bar el papi és complicat! (riu)

Suposo que la vida li ha canviat molt enpoc temps. Sí, però les coses bàsiques se-gueixen aquí. El més bèstia, per a mi, ha es-tat sortit de l’anonimat. Aquest canvi és el queporta tots els altres canvis. Tinc més diners,però tampoc m’he fet milionària. La gent emconeix. Però ara tot torna a estar més tran-quil, i no he renunciat a res. Bé, sí: a treure’mla part de dalt del biquini a la platja (riu)!

Porta bé la fama, doncs. No m’agrada lafama, m’atabala que la gent em conegui, enca-ra que ja he après als llocs on es pot anar iestar tranquil·la. Quan no estic treballant,valoro molt la gent que em veu pel carrer, emmira i em somriu, o em diu «Adéu, Beth, quevagi bé», i ja està. La gent que t’atura pel car-rer i et demana autògrafs o que et facis fotosamb ells m’atabala una mica. Jo sóc la per-sona, no el personatge.

Acaba de sortir a la venda el seu nou CD,un directe gravat al Palau de la Música,just un any després de publicar «Otra re-alidad». No ha estat una mica precipitat?No ho crec. Va ser una proposta de la dis-cogràfica i em va semblar bona idea. I al re-pertori només hi ha cinc o sis temes de l’an-terior disc: la resta són versions de temesque a mi m’agraden i m’hi sento còmoda. Vo-lia que la gent em sentís en un altre registre.

Quins són els seus projectes immediats?Fer concerts fins al juny. Al juliol i agost vullseguir cantant, però vull fer altres coses: pre-parar el tercer disc, compondre, la peli...

Vol potenciar la seva faceta de composi-tora? (Riu). M’hi vull posar. Toco poc la gui-tarra, però sé que no és excusa.

I el proper disc, com el veu? Espero i de-sitjo que sigui com aquest, que he fet el quehe volgut. Musicalment, voldria fer algunacosa no tan comercial, amb qualitat musical...i els mateixos músics.

Televisió


TEXT: ANNA ESTARTÚS

BETH Rodergas Cantant

“No m’agrada la fama,

m’atabala”

Dilluns 3 de maig22 DominicalDiumenge 2 de maig de 2004

Els programesmés vistos(del 21 al27 d’abril)

Catalunya

Aquí no hayquien vivaDimecres, 21d’abril, Antena 3.894.000 especta-dors (30,1%).

Ana y los 7Dilluns, 26 d’abril,TVE-1. 840.000 es-pectadors (29,4%).

Cuéntame cómopasóDijous, 22 d’abril,TVE-1. 818.000 es-pectadors (28,1%).

Los SerranoDimecres, 21d’abril, Tele 5.816.000 especta-dors (31%).

El cor de la ciutatDijous, 22 d’abril,TV3. 771.000 es-pectadors (44,6%).

Oporto - DeportivoDimecres, 21d’abril,TVE-1. 753.000 es-pectadors (28,4%).

Espanya

Los SerranoDimecres, 21d’abril, Tele 5.6.955.000 especta-dors (37,1%).

Ana y los 7Dilluns, 26 d’abril,TVE-1. 6.699.000espectadors(35,9%).

Cuéntame cómopasóDijous, 22 d’abril,TVE-1. 6.478.000espectadors(34,4%).

Aquí no hayquien vivaDimecres, 21d’abril, Antena 3.5.991.000 especta-dors (29,3%).

Oporto - DeportivoDimecres, 21d’abril, TVE-1.5.967.000 especta-dors (35,8%).

Mis adorablesvecinosDiumenge, 25d’abril, Antena 3.5.217.000 especta-dors (30,7%).

09.25

21.35

15.30

11.00

23.00

K3El refugi de la naturaSón unes aus boniques i elegants, sobretotquan els seus plomatges vermells i negresllueixen al sol. Són les cigonyes negres,que estan considerades una de les espè-cies en perill d’extinció de l’Europa central.A la República Txeca s’està portant a ter-me un projecte per salvar aquestes aus mi-gratòries.

La 2La espada de DamascoUna molt agradable «Fantasia Oriental» ambel malaurat Rock Hudson (imatge) fent d’he-roi disposat a salvar la princesa de torn, ambl’ajuda suplementària d’una espasa encan-tada. La tercera pel·lícula del director Nat-han Juran, que anunciava ja la seva futuraespecialització en cinema fantàstic familiar,amb una breu intervenció de la després mí-tica Anita Ekberg.

K3Vampirs a l’internatUna sèrie canadenca que explica els pro-blemes d’uns adolescents una mica pecu-liars. No és la típica sèrie sobre joves, sinóque va una mica més enllà. Els protagonis-tes principals es poden dividir en dos gransgrups: els diürns (un seguit de joves con-flictius enviats pels seus pares a l’internat deMansbridge Manor) i els «nocturns» (vam-pirs adolescents enviats al mateix internatpels vampirs més grans de la seva tribu per-què es «civilitzin» i puguin viure entre hu-mans). I ni cap dels dos grups sap, ni hade saber, de l’existència de l’altre...

TV3Dies de transicióDiumenge, 1 de febrer de 1976. Milers deciutadans envaeixen els carrers de Barce-lona per demanar l’amnistia. Ni tan sols erauna manifestació legal, però va superar to-tes les previsions. Era com si aquell dia s’ha-gués perdut la por. Aquell dia, la Barcelonaposfranquista va canviar de cara.

La 2Orfeo NegroUn dels èxits de crítica i públic més grans dela història del cinema francès, obra d’un re-alitzador –Marcel Camus– que despréss’eclipsaria. El mite d’Orfeu i Eurídice tras-lladat a Rio de Janeiro, en un ambient tòrridi sensual, on la samba i la macumba sem-blen determinar-ho tot, amb la seva músicaefervescent i al·lucinant.

Dimarts 4 de maig

11.40

21.40

21.35

18.00

22.30

K3La recerca del ParadísQuins són els orígens de la civilització i quanva començar? La Bíblia parla de la creacióde l‘home i d’un paradís en el qual Adam iEva van viure fins que en van ser expulsats.A partir d’aquell moment va començar la ci-vilització. Però l’arqueologia explica una al-tra història, en la qual l’home és productede l’evolució i en què la civilització es va ini-ciar al neolític.

K3La màgica Do-Re-MiLa història comença quan la Do-Re-Mi, unanena de vuit anys que diu que és la perso-na més desafortunada de la terra, entra ac-cidentalment a la botiga esotèrica de la brui-xa Majorika, i la transforma, sense voler, enun animaló verd. Per aconseguir que la brui-xa torni al seu estat normal, Majorika i la fadaLala hauran d’adoptar la nena com a apre-nenta de bruixa, amb tot el trasbals queaixò suposa.

TV3Jet LagEn Mario té un impuls passional i proposa ala Mariona tenir un fill. Ella diu que sí. Enca-ra que cap dels dos no ho té gaire clar, jano es poden fer enrere. I la Sílvia estarà ge-losa de la decisió de parella; mentre la Dia-na s’obsessiona amb tot el procés que s’hade seguir per quedar-se embarassada... iacabarà obsessionant també en Mario!

33Tres colors: vermellLa darrera part de l’excel·lent trilogia sobreels tres colors de la bandera francesa, onel vermell simbolitza la fraternitat. El desen-volupament de la pel·lícula, com ja passa-va amb les anteriors, es creua en diversesocasions amb Blau i Blanc. Els protagonis-tes són un jutge vell i solitari que entra encontacte amb una model que ha atropellataccidentalment la seva gossa. Òptima tas-ca d’Iréne Jacob i Jean-Louis Trintignant.

TVE-1Mujeres en la historia: Isabel IITot i que no li van facilitar la formació ade-quada per desenvolupar la seva importan-tíssima missió i ningú la va assessorar con-venientment en les seves tasques de govern,Isabel II, proclamada reina d’Espanya als 13anys, va ser una reina efectiva.

Dimecres 5 de maig

08.40

22.00

20.30

15.40

22.15

02.30

K3Juanito JonesA través dels diferents episodis de la sèriecompartirem les aventures de Juanito Jo-nes, un nen de vuit anys que s’enfrontarà atota mena de situacions perilloses, que su-perarà amb èxit. El secret és que totes aques-tes aventures formen part de la seva ima-ginació.

TV3El cor de la ciutatArriben els resultats de l’autòpsia de l’Al-fons... i les conseqüències per a la Teresa.La Núria, després de tornar de Portugal,va prenent consciència que la seva relacióamb en Víctor està dirigida per ell. La Isa-beleta es vol reconciliar amb en Rafa. I esfa públic l’embaràs de la Marta. En Davidvol saber si la criatura és seva o de l’Ivan.

La 2Chelsea FC - As Mònaco FCEls locals han de remuntar dos gols de de-savantatge davant un Mònaco que s’haconstituït com la revelació de l’actual Cham-pions League.

Tele 5Los SerranoSantiago regala a Fiti un número de l’ONCEque resulta premiat. El mecànic no sap quèfer amb els diners del premi. El seu fill estàconvençut que el seu pare pagarà les des-peses de reparació de les instal·lacions del’equip de futbol de Santa Justa. Candelasomnia unes vacances a Cancun... i Fitinomés pensa conduir un flamant cotxe es-portiu.

TV3L’ombra del diableFrankie McGuire, un dels principals caps del’organització terrorista IRA, fuig a Nova Yorkamb una falsa identitat i, amb l’ajuda d’unjutge amic seu, s’instal·la a casa de TomO’Meara, un policia d’origen irlandès queno sap qui és realment Frankie. Però O’Me-ara començarà a sospitar... Una bona opor-tunitat de veure dos sex-symbols (HarrisonFord i Brad Pitt) a la mateixa pel·lícula.

La 2Ciudad muy calienteHomenatge desenfadat a la tradició literà-ria i cinematogràfica del thriller dels anystrenta, que parteix de la disponibilitat de ClintEastwood i Burt Reynolds per jugar amb lesseves respectives imatges fílmiques i pú-bliques. Escrita per Blake Edwards i benfilmada per Richard Benjamin, és curiosa iinusual.

Guia TV

23 DominicalDiumenge 2de maig del 2004

Recomanem

La momia

Dilluns 3Antena 3 21.45 h.Una nova versióde «La momia»:Sommers cons-trueix un molt en-tretingut homenat-ge al cinemad’aventures mésdesinhibit sensetrair la seva condi-ció fantàstica, ex-plotant amb en-cert la química en-tre els actors. «Lamomia» és un di-vertiment exem-plar que té elsseus moments àl-gids en el dibuixdels herois i en unparell de seqüèn-cies tan memora-bles com la delpròleg o la batallafinal amb esque-lets. No inventares, però almenysho fa amb dignitati sentit del ritme. Itot plegat ambuna inspiradabanda sonora delgran Jerry Golds-mith.

Any1999.PaísEstats Units.DirectorStephen Sommers.IntèrpretsBrendan Fraser,Rachel Weisz,John Hannah.

Divendres 7 de maig

01.35

23.00

22.00

09.25

21.35

K3El refugi de la naturaEl personatge més dolent d’El Llibre de laSelva és en Shirkan, el tigre. Actualment, lamala fama d’aquests felins s’ha esvaït. Nor-malment, els tigres són uns animals tímidsquan pressenten la presència de l’home. Vanser els caçadors els que els van acusar de«devoradors d’homes», per poder-los caçarsense que ningú s’hi oposés.

TV3Majoria absolutaL’Eduard accepta compondre una obra mo-derna per a un festival de música contem-porània. La Carme pensa que està emba-rassada, però no recorda de qui. En Jairotorna a interessar-se per la música compo-nent una cançó infantil per al fill de la Car-me.

Tele 5El fin de los díasUna noia, secretament elegida per una sec-ta com a futura mare del fill que pretén con-cebre el dimoni, pateix terribles malsons enels quals sempre veu el mateix home. Elseu camí es creuarà amb Jericó, un agentde seguretat que impedeix l’assassinat d’unbanquer. Amb Arnold Schwarzenegger, Ga-briel Byrne, Robin Tunney i Kevin Pollack.Entretinguda.

La 2ViridianaUn dels films més rellevants dins de la ci-nematografia espanyola, tant per raons histò-riques (va suposar la reincorporació de Bu-ñuel després de l’exili provocat per la insur-recció franquista) com polítiques (aconseqüència de l’escàndol provocat en-tre les autoritats eclesiàstiques després dela seva exhibició a Cannes). Viridiana su-posa, a més, una obra particularment ca-racterística en la carrera del seu autor. Enla seva morbosa i alhora divertida atrac-ció/repulsió per les tares, personals i socials,provocades pel catolicisme, potenciada peruna complexitat estètica i narrativa molt sug-gestiva i gens grandiloqüent, Viridiana ad-quireix la seva perenne vàlua artística i in-dependència estètica.

33El tallador de gespa 2:Més enllà del ciberespaiSeqüela del títol anterior, que substitueix l’èpo-ca actual per l’enèsim futur estil Blade Run-ner i infantilitza apreciablement el to de la pri-mera. Un gran desplegament d’efectes di-gitals i virtuals, però poca cosa més.

Dijous 6 de maig

21.40

21.45

23.50

10.15K3La classificació animalDes de les espècies que s’arrosseguen,neden o llisquen, fins a les que caminen, s’en-filen o volen, la Terra és plena d’una gran va-rietat de vida animal. I per aquesta varietat,s’ha vist la necessitat de crear un sistemaque ajudi a diferenciar-los, que els agrupi.Però què decideix, per exemple, que un ani-mal és un ocell? És perquè tots els ocells po-den volar? De fet, hi ha aus que no volen.

La 2València - Vila-realL’empat a zero del partit d’anada dóna avan-tatge als homes de Rafa Benítez que enca-ra tenen moltes opcions d’aconseguir el do-blet amb la Lliga.

Antena 3Condenados a fugarseAl 1932, als nightclubs de Nova York, po-dia passar-hi de tot. Els buscavides es mo-vien pels clubs amb destresa sorprenent, iels jugadors s’arruïnaven fins i tot abans quealgun lladre els robés tot el que tenien. I elque havia comença com un robatori nor-mal s’acaba convertint en un monumentalembolic. Víctima i lladre estan condemnatsa convertir-se en grans amics... i a buscardurant els pròxims 60 anys la millor manerade fugir. Amb Eddie Murphy i Martin Law-rence.

TV3Star Trek 4: Missió salvar la TerraLa quarta entrega de la nissaga cinema-togràfica de Star Trek, realitzada per un delsseus principals intèrprets, Leonard Nimoy,igual que l’anterior. En aquest cas, s’agu-ditza el component humorístic de la sego-na i tercera. La història presenta la tripula-ció de l’Enterprise personant-se als EstatsUnits d’ara, a conseqüència d’un viatge enel temps.

La 2Lío en el valleComèdia de costums ambientada a Escò-cia, sobre la catàstrofe que suposa la notí-cia de la pròxima clausura d’una carretera.Pobre en acció i incidència, memorable pelseu repartiment (Margaret Lockwood, OrsonWelles –foto–, Forrest Tucker).

Dissabte 8 de maig

02.25

00.00

15.30

15.45

Tele 5Un golpe del destinoUna pel·lícula no del tot menyspreable, peròque falla en no atrevir-se a definir-se en re-lació amb la imatge del protagonista (SteveMartin), un defecte bàsic que s’ha d’impu-tar al mateix actor ja que el guió i la produccióli pertanyen. Planteja un conflicte moral i fa-miliar prou interessant.

TV3La princesa promesaL’avi d’un nen que s’ha d’estar al llit intentallegir-li el conte de La princesa promesa. Elnen anirà entrant en el relat a mesura queaquest es visualitza. Amb guió de WilliamGoldman (Dos homes i un destí), Rob Rei-ner aconsegueix un relat ple de màgia i fan-tasia. La música és de Mark Knopfler.

La 2La noche temáticaEl proper 11 de maig es compleix el cente-nari del naixement de Salvador Dalí (a la foto)a Figueres. Coincidint amb aquest aniver-sari, el programa ret homenatge a un delsgrans genis del segle XX, una personalitattan complexa com desconeguda i admira-da arreu del món. S’emetran els documen-tals Dalí, la persistencia de la memoria –unretrat de Salvador Dalí a partir del seu entornmés pròxim– i La verdadera historia de losfalsos Dalí, en el qual els quatre secretarisde pintor parlen sobre el frau que va sorgirarran de les fulles en blanc signades pel genique van servir per falsificar olis i aquarel·les.El programa es clou amb el famós curtme-tratge Un perro andaluz, dirigit per Luis Bu-ñuel i amb guió de Dalí i Buñuel, la peçaavantguardista més famosa de la història delcinema, tot un clàssic del cinema d’art i as-saig: una obra única i de culte.

33El carter sempre truca dues vegadesAdaptació d’una novel·la tan cinematogrà-fica com la homònima de J.M. Cain, quehavia donat peu abans a clàssics del cinede la mà de Visconti o Garnett. Més que unthriller nord-americà, sembla la clàssica re-creació europea d’un gènere esgotat. Pre-tenciosa, pobra i confusa, tot i que destacal’increïble potencial eròtic de Jessica Lange.

La 2IndiscretaBasada en una obra de teatre (fet del qualse’n ressenteix) i amb pobres decorats,compta amb una molt bona parella prota-gonista (Ingrid Bergman i Cary Grant). Ellés un playboy i ella una famosa actriu. Me-morable, especialment, l’escena en la qualIngrid Bergman torna a casa.

02.45

03.15

LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILLTRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,

BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.

CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41 04 04VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA

POLÍGON CAN SIMONPOLÍGON CAN SIMON

NAUS - TERRENYS

Carretera de SilsSanta Coloma de Farners (Girona-Espanya)

nouCtra. de Girona

Ctra. de Sils

POLÍGON MAS LLORENÇSanta Coloma de Farners (Girona-Espanya)

POLÍGON MAS LLORENÇ

Empreses instal.ladesal polígon Can Simon

desembre 2003Antonio Aguilera DíazCeràmiques Enric, SLEdicions 62Fruites Lara i fills, SLJordi Bosch i ParramonJosep España Vian (Restaurant)Juan Ramon Monferrer ViñalsPienza, SLPlanxisteria Santa ColomaPneumàtics Farners, SLTallers PIC, SLTanatori la SelvaPintures i lacats Farners S.L.Planxisteria i Pintura Jolcal S.L.

Donem les gràcies per

la confiança que ens han dipositat

c/ del Prat, 2 i 4 baixos - Tel. 972 84 01 76 - Fax 972 84 06 4317430 SANTA COLOMA DE FARNERS (Girona-Espanya)

E-mail:[email protected] VENDA

Sòl industrial 191.340 m2

Cessions, equipaments 14.330 m2

Zona verda 28.663 m2

Vials 52.290 m2

TOTAL 286.623 m2

VENDES:

PROMOTOR:

anticipeu-vos

al futur

diumenge 2 de maig de 2004 minical · beth rodergas la cantant més coneguda de la segona edició...

Documents