Butlletí CC - 1

MARÇ 2018

CC

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 93 - Març 2018

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-

pressen únicament l’opinió dels seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció edi-

ció i distribució d’aquest número:

Joan Badia, ocd Núria Casals Cortés

Francesc Costa Neus Cregut

Gema Juan, ocd Enric Masdeu Xavier Miró

Joan Perera, prev. Núria Perera

David Rodríguez Cebrián Jesús Sans, ocd

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd Antonio Monés David Rodríguez

Enric Masdeu Núria Perera

Pòrtic

Joan de la Creu, buscador apassionat de Déu

Futur de la vida monàstica Què és el Carmel Ecumènic i Interreligiós?

Gent nostra: fra Joan de Sant Josep

A fons: Les claus de sant Pere

Els papes en els primers segles Cisma d’Occident

L’Església en el Renaixement Papes i reptes del darrer segle

Pompeu Fabra i Badalona Formes de pregària. Pregària de grup

Benvinguda i record

Fundacions de santa Teresa. Beas de Segura

El Rei, el Savi i el Bufó

Tal com raja. Fake news Burocràcia per a burrócrates

D’aquí i d’allà

3

4

6 8

10

11

12 15

17 20

22 24

26

27

29

30 31

33

SUMARI

“L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una

mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?”. (En record de Pere Casaldàliga, bisbe de São Félix do Araguaia, en els seu 90 aniversari)

Butlletí CC - 3

Som testimonis de Resurrecció, cantem en el temps Pasqual que ence-tem cada primavera. És a dir, proclamem arreu allò que hem vist amb els nostres ulls de la fe. Volem que tothom ho sàpiga. La comunitat, després de rememorar amb intensitat els darrers dies de Jesús entre els homes, excla-ma amb un crit exultant: Crist ha ressuscitat!

La resurrecció ens convida, després del pas per la creu com a expressió del suprem amor, a seguir treballant individualment i com a comunitat amb l'esperit de Jesús per fer-lo present aquí i avui.

Sabem que tot això no és cosa fàcil. Coneixem les nostres mancances, les forces a voltes sembla que ens flaquegin i sovint ens passa pel cap aquella dita evangèlica “la collita és abundant però els sega-dors són pocs”.

En el seu missatge de quaresma adreçat a la fa-mília carmelitana de la Província Ibèrica de Santa Te-resa, el provincial P. Miguel Márquez deia: “Fent-nos pobres i buidant-nos de nosaltres mateixos, oberts a l'Esperit, posem al centre la misericòrdia de Déu, al-hora que fem ‘eso poquito que está en nosotros’, que és molt més del que sospitem. Ens cal ordenar la nostra vida, prioritzar el que és important. Decidir que ens hem de deixar acompanyar i ajudar, en un dis-cerniment de veritables savis que davallen de la seva autosuficiència. Tenim el repte d'escoltar humilment a l'altre.”

La nostra comunitat segueix el ritme dels temps, però també el que nosaltres puguem imposar-li, que no és poc. Cada any, tothom, dels religiosos de la co-munitat fins als joves responsables de l’esplai; els equips de catequesi d’infants, de joves i d’adults; els diferents grups de pregària, de pastoral de la gent gran, de litúrgia; els responsables i voluntaris a favor de Tercer i Quart Món, i totes les famílies que celebren a casa nostra la se-va fe, tots, tenim cada any en la Pasqua un nou punt de partida, una nova empenta que ens fa més capaços i més decidits a seguir endavant en les nostres diferents compromisos. Que així sia.

Pòrtic

Butlletí CC - 4

Joan de la Creu està viu en l´Església i en la cultura. La seva paraula punyent i cristal·lina, plena de veritat i d´embranzida, ens llança a la vida de fe i a la compren-sió de Déu i de l´home. Pa-raula que vol revifar el caliu de Déu que tothom té en el cor, potser esmorteït per massa cendra.

És un enamorat de Déu. Segons la seva bella expre-ssió del Càntic Espiritual,

estar enamorat és “ser ente-ro para el Amado” (CB 1,13). Ell ho visqué; els testimonis dels qui el tractaven diuen que “sempre parlava de Déu”. Mirant les seves obres hi podem afegir que sempre parlava de la perso-na humana en relació amb Déu.

Qui és en el fons, Joan de la Creu... què interessa als no creients, als mestres ori-entals i també, lògicament,

a nosaltres, els cristians?

Joan de la Creu, és poeta, escriptor, cantor del Tot i de les “Nadas”, sistematitzador de nits fosques purificado-res, mític i ecologista, l´home que va conèixer po-breses i fams matineres, que va sofrir presó i perse-cució, rebel i crític, cristià, religiós carmelita, col·labo-rador i admirador de Teresa de Jesús, amic proper de tots nosaltres i de tantes

Jesús Sans i Compte, ocd.

Pel desembre se celebra la festivitat del gran poeta i místic sant Joan de la Creu, carmelita descalç i fundador

amb santa Teresa de Jesús de l’Orde del Carmel Teresià.

Butlletí CC - 5

persones anònimes; que coneix també els nostres problemes, foscors, els mis-teris de dolor i goig, enamo-rat del Crist, l´amor, la belle-sa, el sofriment, la mort i la resurrecció.

Però, sobretot, era un cris-tià radical i convençut, ho-me de Déu, contemplatiu, un profeta de Déu, una per-sona sòlida i tendre.

Els seus amics de deien que sabia de memòria el capítol 17 de l´Evangeli de Joan, i que l´anava recitant pels camins de Castella. En ell hi veia cristal·litzada tota la seva doctrina, tota la se-va vivència, tot el seu pen-sament, tota la seva experi-ència humana i divina. La paraula clau és unió: “que tots siguin u”. És una crida profètica a viure en comu-nió: amb el Déu de Jesús, els creients entre ells, i tam-bé amb la natura creada.

Joan de la Creu és el bus-cador apassionat del Déu Amor abocat vers l´home: “Adónde te escondiste, Amado”(CB). I afirma: “Es de saber que si el alma bus-ca a Dios, mucho más la busca su Amado a ella”.

El sant centra la seva exis-tència en aquesta recerca de Déu, sabent que aquest Déu també l´està buscant. Està convençut que Déu vol donar a tothom el do místic, l´experiència de Déu; però hi ha un preu: la renúncia a un jo autònom; demana prendre la creu de l´amor per amor i entrar en la nit

fosca, purificadora i il·lumi-nadora.

Nosaltres, entretinguts en els gustos del jo, aïllats en el nostre egoisme, amb l´amor afeblit, dèbil, amb el llistó baix, seguint els gus-tos del món, ignorem la ri-quesa i l´alliberament que ens dóna l´amor de Déu.

Crec que avui sant Joan de la Creu ens llança tres reptes a nosaltres:

- Déu ha de ser el pri-

mer en la nostra vida.

- Hem d´educar la sensi-

bilitat del nostre esperit

per detectar la presència

de Déu, en el nostre inte-

rior.

- Estimar, estimar, esti-

mar per damunt de tot.

I ens recorda que: “El al-ma que anda en amor, ni cansa ni se cansa” (D 96).

El millor homenatge, que podem fer al nostre sant Jo-an de la Creu, és sadollar-nos de la seva doctrina que neix d´un cor enamorat que expressa la bellesa en sím-bols i poesia, que ens porta un nou alè per a viure les meravelles de l´amor que Déu ens ofereix , i retornar-li aquest amor amb la conver-sió del nostre cor.

Butlletí CC - 6

La possibilitat de ser universals, de no

quedar-nos tancats i autolimitats, passa per tenir arrels pròpies. Crec que aquestes

arrels formen part del meu bagatge a l’ho-ra de reflexionar sobre el nostre futur, un

futur que desconeixem però que goso ima-ginar tot i que ja no el viuré. I, tanmateix, m’agradaria preparar-lo. Encara més, sen-

to com una responsabilitat de participar que agraeixo.

Diria que ens cal provocar una mena de profecia apocalíptica, una resistència creativa que faci callar els falsos profetes i

generi esperança, sense despertar neguits que serien paralitzants i injustos.

La nostra vida avui

La nostra vida és recerca des de la

soledat, el treball i el silenci. És comunió des de l’oració, l’acollida i la fraternitat;

des de la confiança, i l’esperança de l’ale-gria i la solidaritat. Tot això amb el seu re-vers, de cansament, aspror i desencant

propi i comunitari, amb imprevistos, pres-ses i complicacions. Nostàlgia i foscor a

voltes. La pregunta és: té futur tot això?

El futur només es pot construir des

del present, amb allò de que disposem

ara. Un present que ha de ser com un mi-

rador per observar l’horitzó. Per això es necessari contemplar l’avui sense superfici-

alitats, fent front al que és urgent, tren-cant els cercles repetitius i pensant amb

esperança.

Després de segles d’existència, mol-tes coses han sofert fortes sotragades.

Hem de rescatar allò que és autèntic, que no depèn de modes: la vida, senzillament.

Aquí, probablement, hi podrem trobar les portes del futur. Necessitem tenir la savie-sa de distingir entre el que és secundari i

l’essencial, per avançar i no quedar-nos en un “fins aquí hem arribat”.

La porta

La porta que dona pas al futur és la

identitat. I en aquest punt sorgeix aquella pregunta que es platejava la mateixa santa

Teresa quan comentava a les seves ger-manes: “¿com caldrà que siguem perquè no ens tinguin per molt atrevides ni als ulls

de Déu ni als del món?” (C 4,1).

La identitat no és una dada immòbil i

teòrica, sinó un procés de creixement, es-sencialment compartit. És moviment, sorti-

da i renovació. Però l’autèntica iniciativa

“Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes”. Sant Joan de la Creu.

Gema Juan, carmelita descalça, Puçol

“¿Com caldrà que siguem perquè no ens tinguin per molt atrevides ni als ulls de Déu ni als del món?” Santa Teresa de Jesús. Camí de perfecció 4,1.

Butlletí CC - 7

neix de la continuïtat des de les arrels.

Ser no és viure únicament en un ma-teix, sinó que vol dir “viure amb”. Per nos-

altres aquest “amb” és universal: la im-mensitat de Déu, que té nom propi en Je-

sús, el qual, a la vegada, és el rostre del nostre pròxim. És aquest “ser” el que pot donar-nos un futur i una manera de ser.

Teresa, de manera senzilla i sense ambi-güitats, ho definia com “ser servidors de

l’amor”.

Futur

Diferents causes fan veure el futur d’una manera complexa:

- La velocitat, la sobreacceleració del

temps en el món de les relacions que afecta les persones i les estructures i,

evidentment, les formes de vida.

- L’atomització en la globalització. Creix

la dimensió espiritual i la idea de poder connectar intimitat i transcendència, també de manera aconfessional o areli-

giosa, d’on sorgeix el sentiment de famí-lia universal viscuda de mil maneres.

Però també creix una manera d’entendre

el compromís religiós que dona prioritat

a l’opció individual, dificultant les identi-tats compartides i afavorint el sincretis-

me i la confusió.

- També, segons Chesterton, el perill

d’una possible inclinació romàntica cap un futur, amb il·lusions sentimentals, que a voltes es converteix en una fugida

cap endavant o en una al·lèrgia a la veri-table tradició.

I un apunt per treballar en la realitat: cal tenir present l’elevat nombre actual de comunitats (especialment femenines) i la

seva edat, que ens ha de portar a una fructífera reducció estructural, si s’entén i

accepta amb realisme aquesta situació.

Resumint: reprendre i renovar, no el

carisma -que és ben viu-, sinó la dinàmica

carismàtica, la força que produeix movi-

ment i permet els canvis, pouant en la

identitat.

* Aquest resum d’una ponència de la germana

Gema Juan a la “Semana de Estudios monásti-

cos de Santa Marta de Tormes (Salamanca)” ha

estat revisat i autoritzat per ella mateixa.

Butlletí CC - 8

Mitjan gener, es va presentar a la

nostra comunitat un nou grup de la mà del P. Jesús Sans, activista

incansable del món de la diversitat religiosa, i autor del llibre “La pregària interreligiosa, avui. Poden pregar juntes les religions?”. El P. Jesús va convocar, a més de la gent de la

casa, diverses persones vinculades a les relacions entre creients de diferents religions i no creients. Així, van ser-hi presents una trentena de persones, entre les quals el director ge-neral d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el coordinador de la regidoria de

Participació Ciutadana i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i l’escriptora afganesa i educadora social resident a Badalona Nadia Ghulam, de l’Associació Ponts per la Pau.

En la seva llarga intervenció, el P. Jesús va explicar la seva idea d’incorporar a la comuni-tat un nou grup denominat “Carmel Ecumènic i Interreligiós” (CEI), que ja té vida pròpia a la nostra Província Ibèrica de Santa Teresa.

El nou grup vol caminar, pregar i créixer amb totes les esglésies cristianes (catòlics, pro-testants, ortodoxos, anglicans) i amb els creients d’altres tradicions o confessions religio-

ses (judaisme, islam, hinduisme, budisme, taoisme, confucianisme, xintoisme, sikhisme, zoroastrisme, fe Bahà’í, animistes...) per potenciar un veritable diàleg de coneixement mu-

tu amb respecte i amor. Per tal de donar a conèixer el CEI als lectors del nostre butlletí, he fet una petita immersió en un treball publicat a internet sobre el naixement d’aquest col·lectiu Aquest és el resum.

Tot neix de la Clara

Després de la seva primera intuïció el juny de 1996, Clara Caro, una càntabra de La Ca-vada, es va centrar en el vers de Joan 17.21: “Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres,

perquè el món cregui que tu m'has enviat.”

Clara va tenir una forta experiència interior: “Va ser com si la sala on estava estigués en una altra dimensió i quedés dins d'una mena de "paisatge" nou... Era com llum d’harmonia, una atmosfera essencial, com si la sala tingués vida nova i diferent, i simplement se’m va mos-trar el que fins llavors havia estat ocult... Lla-vors, de dins del meu jo, va sorgir, alegre i sen-se paraules, l'exclamació: És la UNITAT! El que faltava!... I a continuació, com si brollés des de dins de les meves entranyes, com una font: "Pare, que tots siguem u". Era això. No només el Crist ressuscitat, sinó el CRIST TO-TAL, el Crist i Còsmic Universal que ens fa a

tots U".

A Clara, li va venir a la memòria el record d'un vídeo en el qual es parlava de l'ascendèn-cia jueva de Teresa de Jesús i de la morisca de Joan de la Creu, juntament una frase de santa Teresa a Camí de la Perfecció (1,2) "fer el poc

que depenia de mi".

Havia trobat l’orientació: carmelita-teresiana i amb la mirada posada a Israel i l’Islam. Van seguir uns anys de discerniment amb les seves trobades amb la priora del Carmel de Madrid, Sagrario de la Santíssima Trinitat , amb el pro-vincial dels carmelites Francisco Brändle i al-

tres teòlegs.

Primers passos

El 8 de desembre de 1996, es va trobar amb el superior general dels Carmelites Descalços, Camilo Maccise, i van traçar les línies bàsiques

de la intenció de Clara:

“En l'esperit que anima el món dels nostres dies, obert al tercer mil·lenni, com a membres de la humanitat sempre nova, i en la tradició

PRESENTAT UN NOU GRUP

Butlletí CC - 9

dels grans místics, cerquem obrir camins de diàleg i comunió entre tots els homes des del més genuí de la seva consciència, que acos-tumem a anomenar consciència mística. Ente-nem que aquesta esperança es fonamenta en

aquests principis:

-Des de l’origen, tots els homes estan cri-dats a formar part de la "nova humanitat", constituint un sol i únic poble, que s'ha d’es-tendre per tot el món i en tots els temps, per

mostrar així... el misteri de l'home...

-Aquest poble únic està present en totes les races de la terra, els seus pobles es comu-

niquen els uns als altres en l'Esperit...

-La salvació que tots anhelen és universal, comprèn a cristians, jueus, musulmans i a to-thom que la busqui, perquè tots rebem de la

mateixa font de la Vida aquesta crida.

-En aquesta recerca i execució es teixeixen els fils d'una història que és, en el fons, la

"història de salvació"...

-Això només és possible si l'home s'obre al projecte original i es deixa atrapar per l'Esperit Sant , que ens transforma en l'amor i l’uneix a tots els altres homes, creant una societat soli-dària i justa, oberta a la vinguda de la Salva-

ció.”

Aprovació definitiva

Clara va escriure l'11 de setembre de 2003:“Amb una gran joia puc compartir amb vosaltres que, per fi, el 16 de juliol, festivitat de la Mare de Déu del Carme, ha nascut el

Carmel Ecumènic de Cantàbria.”

La primera assemblea general (laics, con-sagrats, religiosos i sacerdots) del Carmel Ecumènic Interreligiós (CEI) es va celebrar del 17 al 19 de juny de 2005. El 23 de setembre de 2008, la diòcesi de Santander va aprovar els seus estatuts, i el CEI va ser recolzat per la Província dels Carmelites Descalços de Castella. Actualment el composen un centenar

de membres.

El 28 de març de 2009 el P. Luís Aróstegui, aleshores superior general de l’OCD, va asso-ciar el Carmel Ecumènic i Interreligiós a la fa-mília del Carmel Teresià, que en la seva con-templació amorosa fa seves, respectant les diferències, totes les gents... Desitgem ferma-ment que el tresor espiritual del Carmel, que és sobretot experiència del Déu-Comunió i del Déu-Humà, sigui per a tothom font de bene-

diccions i de gràcia.

Les Constitucions del CEI van ser aprova-des per l'Assemblea General el desembre de

2011.

Presentació del Carmel Ecume nic i Intercónfessiónal de Badalóna

Butlletí CC - 10

HOMES I DONES

DEL CARMEL

-47-

Ara que s’esdevé el tres-cents aniversari de la seva mort, fa de bo recordar un dels frares que més ha fet per mantenir la memòria de l’orde del Carmel Descalç a les nostres terres. Gràcies a ell han arribat fins a nosaltres les crò-niques d’uns anys que d’altra manera haurien quedat en l’oblit per manca de testimonis direc-tes.

Es tracta del tortosí Joan Blanc i Mur, fill de Francesc i Anna, nascut a la capital de les Terres de l’Ebre l’any 1642 i que va morir a la ciutat de Reus el 1718. Va estudiar en els col·legis de l’or-de i va professar als 19 anys al convent de Bar-celona amb el nom de fra Joan de Sant Josep.

La seva disponibilitat pel servei el portà a exercir diferents càrrecs de responsabilitat, en-tre els quals el de definidor de la Congregació Espanyola del Carmel Descalç (1679), a la que pertanyien tots els convents de la Península Ibèrica. També fou provincial de Catalunya.

Va ser prior a Lleida, Reus, Balaguer, Barcelo-na i Tortosa. Aquest darrer nomenament el va fer el Capítol Provincial de Catalunya (1709), aïllada de la Congregació Espanyola a causa de la Guerra de Successió. Tanmateix, no pogué fer-se càrrec del priorat del convent de Tortosa perquè les tropes borbòniques havien conque-rit Tortosa i havia quedat separada del Capítol de Catalunya. Fra. Joan de Sant Josep passà els anys de la guerra a la Barcelona assetjada.

Una anys abans, el 1685, el Capítol General de l’Orde havia concedit a la Província de Sant Josep de Catalunya la facultat d’escriure la seva història. Dels primers treballs de recollir infor-mació se’n va fer càrrec fra Segimon de l’Esperit

Sant, però no va anar més enllà. Va ser fra Joan de Sant Josep qui va continuar la feina. Ell ma-teix ho explica així: “Después de diez años que fue el de [16]95, entré yo en la obligación, y em-pecé a escrivir con los dichos materiales, aun-que faltavan, en ellos, infinitas noticias, que no han costado poco buscar” (Anales, p. 641, doc. 167). Els seu manuscrit “Annales de los carmeli-tas descalços de la provincia de San Joseph en el Principado de Cataluña” és l’única font d’infor-mació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707.

Fra Joan també és autor d’altres obres entre les que destaca “Oficio del patrocinio de N.P. San José”, escrita per encàrrec del general de la Congregació Espanyola, el català fra Joan de la Concepció, Alemany Descatllar.

El nostre biografiat va morir al convent de Sant Joan Baptista de la ciutat de Reus l’any 1718. Com dèiem al principi, el 10 d’agost farà tres-cents anys.

Autor de l’única font d’informació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707

Butlletí CC - 11

a fons

Per a aquest trimestre, l’equip del Butlletí ens

hem marcat un repte difícil, un salt de quali-

tat: donar un tomb per alguns passatges de la

història de la nostra Església de la mà dels

seus representants més directes, els succes-

sors de sant Pere, els papes.

L’estudi crític de qualsevol història “oficial”,

narrada gairebé sempre pels poderosos i ven-

cedors, acostuma a desmuntar molts estereo-

tips i malentesos “de tota la vida” que s’havi-

en anat dipositant com a sediments inamovi-bles en la memòria dels pobles. Les hagiogra-

fies pietoses –històries dels sants i santes-,

moltes vegades basades en fets no contras-

tats o en la pura tradició emocional, tampoc

ajuden gens a aclarir la realitat.

Per això, tot i que aquest pot ser un tema de-

licat, hem tractat d’explicar d’una manera resumida el conjunt de fets ocorre-

guts en alguns moments puntuals dels dos mil anys d’existència de l’Església i

de persones que els han configurat, amb un mínim esperit crític personal.

Ens ha semblat interessant centrar aquest ”a fons” en quatre èpoques destaca-

des de la història de l’Església i en alguns dels papes que més hi van influir: en

Xavier Miró ens introdueix en els primers segles d’una Església que es va fent gran, la Neus Cregut parla de la gran crisi que significà el Cisma d’Occident,

l’Enric Masdeu fa un retrat personal de l’Església en el Renaixement i mossèn

Joan Perera ens comenta una Església més actual de la mà dels darrers papes.

Butlletí CC - 12

a fons

Qui hagi estat a Roma segurament haurà vi-sitat la magnífica Basílica de Sant Pau Extra-murs. Sempre que he entrat a la basílica m’he fixat en el medallons de la nau central que re-presenten a tots els papes de l’Església des del primer, sant Lli, successor de sant Pere fins als nostres dies. I sempre m’ha intrigat aquesta successió en la Seu de Roma, sobretot en els primers temps.

Sabem que a finals del segle II l’organització de l’Església estava, més o menys, definida. En el llibre dels Fets dels Apòstols i en les Cartes de sant Pau, del Nou Testament, veiem com s’or-ganitzaven les primeres comunitats cristianes. Sant Pere sembla haver ocupat un paper impor-tant després de la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta. També hi apareixen, juntament amb els apòstols, els seus ajudants i auxiliars. Serien l’origen dels preveres? Es té també la impressió que la comunitat de Jerusalem va exercir una certa autoritat com a cap d’aques-tes comunitats.

Aquests, i altres fets, van conduir a que es pogués plantejar el problema institucional de la unitat de l’Església, un concepte molt arrelat entre les diferents comunitats cristianes. Aquestes es comunicaven per mitjà de cartes, epístoles, com les de sant Pau, amb les quals mantenien amistats, intercanviaven experiènci-es pròpies i testimonis o escrits dels apòstols que servien per mantenir la fe.

Cap a l’any 95 es van produir disturbis a l’Es-glésia de Corint, l’Església cristiana més impor-tant de Grècia. La comunitat de Roma també patia proves difícils. Però, acabada la persecució de Domicià, l’Església de Roma envia a la seva germana de Corint una comissió de tres perso-nes amb una carta escrita expressament pel

bisbe romà Climent per aquella comunitat. Una carta model de saviesa i prudència, un magnífic testimoni de intel·ligència i caritat. Una carta escrita amb autoritat i que és accep-tada pels cristians de Corint. Sant Ignasi d’Anti-oquia, l’any 106 escriu: “A l’església que presi-deix la ciutat dels romans, digna de Déu, digna d’honor, digna de benedicció, digna de lloança, digna d’ésser escoltada, digna de castedat i que presideix la fraternitat segons la llei de Crist”. I tenim altres testimonis... Sembla provat que en els primers temps, i en tot cas en el segle II, l’Es-glésia sencera reconeixia a Roma una primacia que era doctrinal i de control.

Per què aquest primat? Per què aquesta au-toritat reconeguda? Per què volien visitar Roma tants cristians? Pel prestigi des ser la capital de l’Imperi? No. Sant Ireneu ens diu que el que ve-neraven els fidels a Roma era la tradició apostò-lica, es a dir, la fundació de l’església de Roma amb l’apostolat de Pere i de Pau. El papa Cli-ment, en la seva carta, al·ludia clarament als dos apòstols com a columnes de l’Església. Però que poc ens diuen aquests primers papes. Lle-vat de Climent, el tercer en la successió de Pere, de l’any 88 al 100(?), poc o res sabem dels al-tres, els seus noms no ens diuen res. Coneixem molt més els noms dels apologistes del s. II i dels pensadors de les Escoles Patrístiques d’Ori-ent i d’Occident del s. III. El que és cert, però, és que no es tenia en compte les seves persona-litats sinó que eren coneguts com a pastors sen-zills de la comunitat, els quals encarnaven la idea d´una filiació, d’una permanència, que és la mateixa que avui dia dóna al papa de Roma la seva irradiació i autoritat.

A final del segle II i en el segle III el bisbe de Roma és, cada vegada més, símbol d’unitat. En-tre ells, Calixt (217-222) i Melquíades (311-314),

UNITAT DE L’ESGLÉSIA I PRIMAT DE ROMA

Xavier Miró

Butlletí CC - 13

que va ser papa quan Constantí va donar pau a tot l’Imperi. La promulgació de l’Edicte de Milà va significar la llibertat per als cristians, sense persecucions... “perquè la Divinitat que gover-na els cels sigui per nosaltres i per als nostres súbdits favorable i propícia”. Però aquesta “llibertat” va quedar sota la “protecció legal i dels poders de la terra”. Van guanyar en lliber-tat, però l’Església i el papat van quedar durant segles (Edat Mitjana) submisos al poder dels poders polítics. En aquest temps, l’emperador Constantí porta la cort de Roma a l’antiga ciu-tat de Bizanci, reconstruïda de nou.

Silvestre (314-335). Durant el seu pontificat se celebra el primer Concili Ecumènic, el de Nicea, per condemnar l’heretgia arriana. El concili va ser convocat pel mateix emperador

Constantí i algun historiador afirma que el pre-sidí, com legat del papa, el bisbe Osi de Còrdo-va. És el primer papa a qui se’l representa co-ronat amb tiara. També, durant el seu pontifi-cat, l’emperador Constantí va fer edificar les basíliques de Sant Joan del Laterà, de la Santa Creu i de Sant Pere del Vaticà. També, en el seu temps, sant Pacomi funda els primers mo-nestirs (323).

Amb el papa Damas I (367-384) el cristianis-me passa a ser la religió oficial de l’Imperi (380). Ja hem comentat les conseqüències ne-fastes que això significà per a l’Església durant molts segles, i que han durat fins als nostres temps. L’emperador Teodosi, que residia a Constantinoble de forma permanent, convoca els bisbes orientals a la ciutat per celebrar el

La promulgació de l’Edicte de Milà va significar la llibertat per als cristians

Butlletí CC - 14

a fons

segon Concili Ecumènic contra l’heretgia de Ma-cedoni, el qual no acceptava la divinitat de l’Es-perit Sant. Els bisbes reunits envien una carta al papa en la qual li diuen: “ens reunim a Constan-tinoble per encàrrec de Vostra Reverència, se-gons les cartes que vau enviar l’any passat... a l’emperador Teodosi, amantíssim de Déu”.

En el segle V té lloc la invasió dels pobles bàr-bars a occident. Durant el pontificat del Papa Celestí I (422-432) es reuní el Concili Ecumènic d’Efes (431) convocat per l’emperador Teodosi el Jove, contra l’heretge Nestori. El concili pro-clama Maria Mare de Déu i el Papa, amb la seva autoritat, declara la validesa de les actes concili-ars. Uns anys més tard, amb el papa Lleó el Gran (440-461), es va convocar el Concili Ecumènic de Calcedònia (451) contra la heretgia del monifi-sisme. Segons autors antics, Lleó va fer retirar fora d’Itàlia, els exèrcits dels huns amb el seu cap Àtila que volien apoderar-se de Roma.

En el segle VI, l‘emperador Justinià va inter-venir moltes vegades en temes d’Església i en qüestions teològiques, en pur “cesaropapisme”. El papat, que fins ara s’havia ocupat de temes espirituals i morals, es veu obligat a atendre els bens materials de Roma. I els emperadors, cada vegada més, volen influir en l’elecció del bisbe de Roma. El papa Gregori el Gran (590-604) és el més famós dels papes d’aquest segle. Teòleg i místic, és també home d’acció que s’ocupà dels

afers teològics-eclesiàstics de l’Església Univer-sal. Alguns historiadors afirmen que el cant gre-gorià, propi de l’Església, rep aquest nom gràci-es a l’impuls que li donà en el seu pontificat. Fou el primer a usar l’expressió: “servent dels ser-vents de Déu”. Amb sant Agustí, sant Jeroni i sant Ambròs és un dels quatre principals doc-tors de l’Església Occidental.

En el segle VII, durant el papat d’Agató (678-681) tingué lloc el III Concili de Constantinoble, convocat per l’emperador d’acord amb el papa. Al final de les sessions els bisbes es dirigiren a ell amb aquestes paraules: “A tu, prelat de la pri-mera Seu de l’Església Universal...”

El segle VIII tenim la fundació de l’Estat de la Església. Va ser en temps del papa Esteve II (752-757) que va demanar ajuda al rei dels francs Pipí el Breu, el qual va recuperar per a la Santa Seu les ciutats italianes que els llombards havien conquistat i que pertanyien a Roma, i les va am-pliar amb més donacions. Per aquest fet el papa es va convertir de iure en sobirà de l’Estat de l’Església. Tot ratificat pel Papa Lleó III (795-816) que el dia de Nadal de l’any 800 va coronar Car-lemany, fill de Pipí, com a emperador del Sacre Imperi Romà.

Amb aquestes característiques (l’espasa de dos talls: espiritual i temporal) es presenta el papat a les portes de l’Edat Mitjana.

Damas I i Gregori el Gran, dos dels papes més influents del seu temps

Butlletí CC - 15

El Cisma d'Occident va ser un període de crisi de l'Església catòlica (1378-1417) que pro-vocà una divisió entre els cristians a causa de l'existència simultània de dos papes, un a Ro-ma i l'altre a la ciutat francesa d'Avinyó. Des-prés, amb el Concili de Pisa (1409), la situació s'agreujà i els papes en foren tres.

Els orígens el cisma els trobem uns dins la mateixa Església i altres són de caire polític i social.

Un precedent important va ser el Papat d'Avinyó (1309-1377) quan set papes succes-sius, aliats del rei de França, ja havien esta-blert la seva residència en aquesta ciutat de la Provença. Ideològicament l'Església era un bloc homogeni, però amb grans diferències internes. La jerarquia catòlica posseïa un alt poder material i econòmic; això afavoria que visquessin amb opulència oblidant l'austeritat i la pobresa.

Els ordes religiosos feien diverses interpre-tacions de les seves regles, començant a bai-xar el rigor, en especial del vot de pobresa ab-soluta. Davant d’això, sorgiren moviments es-pirituals de reforma com els fraticels, que radi-calitzen els preceptes franciscans i denuncien la riquesa de l'Església.

Les causes sociopolítiques van ser:

- La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) en-tre França i Anglaterra.

- La pesta negra (1346-1361) que devastà Europa causant la mort d'un terç de la pobla-ció.

- Les revoltes dels camperols, l'escassetat d'aliments per anys de males collites i l'encari-ment del productes bàsics, també contribuïren a fer créixer el malestar de la població.

En aquest context el cisma s'inicià quan l'any 1378 el papa Gregori XI, per discrepànci-es amb el rei de França, decideix tornar de nou la seu del papat a Roma, on morí al cap de poc temps. Convocat el conclave és elegit un nou papa italià, Urbà VI. Però el desacord sobre el resultat de les eleccions fa que un sector de cardenals celebrin un nou conclave i nomenin un altre papa que s’estableix a Avinyó, Climent VII.

La confusió que es produí fou enorme. Els ordes religiosos tenien dos superiors generals, segons els territoris on estaven situats els seus monestirs. Les diòcesis, abadies i parròquies eren disputades per les dues faccions.

I tot això transformà un problema religiós en polític, apareixent dos blocs antagònics. Els diferents estats nomenaren bisbes i cardenals entre la noblesa, prenent posicions a favor d'un papa o de l’altre i canviant arbitràriament segons els interessos personals, polítics i eco-nòmics del moment.

Neus Cregut

Miniatura del segle XV que representa el Gran Cisma de l’Església catòlica

Butlletí CC - 16

Amb aquest enrenou, quan moria un papa n’era elegit un altre i la bicefàlia de l'Església continuà fins que, per solucionar el conflicte, es convocà el Concili de Pisa (1409). Els carde-nals acordaren elegir un nou papa que unifi-qués l'Església i destituís els dos papes vigents, Gregori XII i Benet XIII -aquest darrer conegut com el Papa Lluna-, que no havien assistit a la convocatòria. El concili elegí el papa Alexandre V, però Gregori i Benet no ho acceptaran, cre-ant aleshores un embolic més gran amb tres papes.

Aquesta situació era insostenible i l'empera-dor alemany decideix convocar el Concili de Constança (1417) on s'acordà l'elecció d'un pa-pa unitari que agradés a totes les faccions. Es va deposar el papa pisà i obtenir la renúncia del romà, però el Papa Lluna no acceptà el con-cili i s'instal·là amb la seva cort al castell de Pe-níscola sense renunciar al títol.

El Concili de Constança va reforçar la tradici-onal concepció medieval de l'Església i el cisma es va tancar amb l'elecció de Martí V com a únic papa.

El Cisma s’havia acabat però no sense con-seqüències: començà a decadència del feuda-lisme, va créixer el descrèdit i la desconfiança vers les institucions tradicionals i sembrà molts dubtes que més endavant donarien arguments en contra de l'autoritat papal donant pas a la Reforma Protestant.

Això és un esbós planer del Cisma Occident, sense entrar en detalls ni fer una llista exhaus-tiva amb noms de papes i reis. Però fent es-ment que quan la riquesa, la corrupció, el po-der, els interessos personals i econòmics... nien dins l'Església sorgeixen dubtes que fan que oblidem el compromís de testimoniar l'esperit de senzillesa, servei i amor.

Benet XIII, el Papa Lluna, i el Castell de Peníscola, la seva darrera residència

a fons

Butlletí CC - 17

Una època de grans canvis

El Renaixement va ser un moviment social i cultural caracteritzat fonamentalment per l’indi-vidualisme, el laïcisme, el desenvolupament ci-entífic i el desvetllar de la capacitat crítica. Pre-tenia el retorn a la cultura de l’antiguitat, no so-lament per conèixer-la sinó com a font d’inspira-ció per al desenvolupament de les arts i el pen-sament.

L’esperit crític comportava el relativisme i l’escepticisme, i amb ells problemes amb l’ac-ceptació i la tolerància dels dogmes i de l’autori-tat. L’individualisme, per la seva banda, afavorí l’aparició, en tots els àmbits, de nombroses figu-res dotades d’una gran personalitat, fins i tot per actuar sense contemplacions ni escrúpols.

És impossible deixar constància dels princi-pals noms d’aquest etapa històrica, tant en les ciències, les arts, les lletres o la política. Per a mostra, “uns quants botons”: Leonardo da Vinci, Galileo, Gutenberg, Dante, Petrarca, Botticelli, Newton, Cervantes, Miquel Àngel...

El tractat sobre doctrina política de Nicolau Maquiavel “El príncep”, per alguns inspirat en el rei Ferran el Catòlic, fou determinant i ajudà a imposar una nova concepció de la forma de l’Es-tat que, en la pràctica, els desvinculava de l’Es-glésia i, fins i tot, de la moral: “La religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient”.

Els papes del renaixement

L’Església, que des dels temps de Carlemany, amb la creació del Sacre Imperi Romanogermà-nic, havia anat prenent estructura d’Estat sobi-rà, durant els segles XV i XVI també caigué mol-tes vegades en les noves pràctiques de fer políti-ca. A la vegada, el sistema d’aliances amb altres estats seguida pels papes es considerà necessà-ria per al manteniment del seu estatus jurídic.

Des del final del Cisma d’Occident (1415) fins al Concili de Trento (1545), que es convocà per contrarestar la Reforma Protestant de Martí Lu-ter, quinze papes van ocupar la cadira de Pere, amb més o menys dignitat.

Enric Masdeu

En els segles XV i XVI l’Església viu en un món immers en una in-tensa inflexió cultural, artística i política. L’abús del poder religiós i temporal dels seus representants despertarà veus crítiques que desembocaran en la Reforma Protestant i el Concili de Trento.

Butlletí CC - 18

Un altre tret característic a l’hora d’elecció dels papes fou la influència de poderoses famí-lies, tals com els Mèdici, Pazzi, della Rovere, Farnesse, Colonna, Borgia i altres, cosa que re-presentava una veritable lluita entre les ciutats on exercien el seu poder. En el cas dels Borja (Borgia és la italianització del nom d’aquesta família valenciana d’arrels aragoneses), diver-sos dels seus membres ocuparen càrrecs de poder, tant civil com eclesiàstic, a la Corona d’Aragó i a Roma.

En aquest treball destacaré els papes més significatius d’aquests anys, tant si ho van ser en un sentit positiu com no, i ho faré en un or-de cronològic.

Martí V (Oddone Colonna) (1417-31). Amb ell l’Església retornà a la unitat després del Cis-ma originat pel nomenament de papes simulta-nis antagònics establerts en diferents seus (Roma, Avinyó, Pisa i, fins i tot, Peníscola). De-dicà esforços a la reconstrucció d’una Roma molt degradada i signà els primers concordats amb diferents nacions.

Eugeni IV (1431-47). Intentà democratitzar l’Església. Degut a unes revoltes residí a Florèn-cia on entrà en contacte amb el corrent renai-xentista. Encarregà a Fra Angèlic pintures pel Vaticà.

Calixte III (Alfons de Borja) (1455-58). Pri-mer papa catalanoparlant de la història. Orga-nitzà una creuada contra els turcs que havien conquerit Constantinoble. Canonitzà sant Vi-cent Ferrer.

Sixte IV (Francesco della Rovere) (1471-84), franciscà. Gran mecenes de les arts i les lletres, va fer construir la Capella Sixtina. Allunyà l’a-menaça turca sobre occident. Va permetre que la Corona es fes càrrec de la Inquisició a Espa-nya. Per altra part, se li retreu el favoritisme vers els membres de la seva família, d’orígens humils, col·locant-los en llocs d’importància i nomenant alguns d’ells cardenals de l’Església.

Alexandre VI (Roderic de Borja) (1492-1503). Nebot del papa Calixte III. Tingué una

personalitat força controvertida i intrigant, a la manera dels governants de la seva època. Abans del seu nomenament, ja era un gran co-neixedor de la cúria perquè havia estat vicecan-celler dels tres papes precedents. En aquells anys tingué fins a set fills reconeguts. Com a papa, actuà com un veritable cap d’estat esta-blint aliances, ara amb la Corona d’Aragó, ara amb França, o amb les diferents clans familiars italians, per protegir i engrandir els territoris de l’Església. Per fer valer la seva política, no dub-tà a desfer-se els seus enemics i va utilitzar la pròpia família, amb nomenaments i casaments, un paper que jugaren a la perfecció especial-ment dos dels fills: César, nomenat cardenal i cap dels exèrcits papals, i Lucrècia, casada di-verses vegades com a penyora d’aliances.

Per altra banda, va lluitar contra les heretgi-es i fou un autèntic mecenes d’artistes (Rafael, Miquel Àngel...) i es va envoltar d’humanistes que incorporà al seu consell.

Juli II (Giuliano della Rovere) (1503-13). Ne-bot de Sixte IV que l’havia nomenat cardenal i titular de diversos bisbats i arquebisbats. Ene-mic declarat dels Borja. Com en altres casos, sembla que, gràcies a promeses i compra de favors, es va anar envoltant de partidaris del seu nomenament. Com el seu predecessor, fou un papa preocupat pels seus territoris i en al-gun cas, fins i tot, es posà al cap dels seus exèr-cits. Amb ell, seguiren els pactes i aliances amb les grans nacions per mantenir el poder tempo-ral de l’Església.

Protector d’artistes, va encarregar els pla-nells per la reconstrucció de l’actual Basílica de Sant Pere a l’arquitecte Bramante, oferí feina a Rafael per pintar algunes estances vaticanes i encarregà les pintures de la Capella Sixtina i la seva tomba a Miquel Àngel Buonarroti, amb qui tingué greus enfrontaments.

Lleó X (Giovanni de Mèdici) (1513-21). Se-gon fill de Llorenç el Magnífic, senyor de Flo-rència. Fou escollit papa per unanimitat als 38 anys -havia estat nomenat cardenal amb no-més 13 anys-. Continuà la política dels prede-

a fons

Butlletí CC - 19

cessors, intervenint en les diferències entre França i el Sacre Imperi, ara en mans de Carles I d’Espanya. Li agradava la bona vida i la cacera; organitzà luxoses festes i s’envoltà d’una cort nombrosa. Va concloure el Concili Laterà V, re-fermant el poder de Roma en els temes d’Es-glésia enfront del dels estats.

De gust molt refinat en el camp artístic, va gastar sumes ingents en la construcció de la basílica de Sant Pere i com a mecenes d’artis-tes. Això motivà que l’economia se’n ressentís i, a més de crear nous tributs, va recórrer a la venda d’indulgències. Aquest comerç escanda-lós de venda de promeses de salvació va ser un dels principals motius de l’inici de la Reforma Protestant de Martí Luter.

Epíleg

No ens hem d’escandalitzar per les actuaci-ons del papat en aquests anys de grans canvis culturals i polítics. Cal dir que tots ells eren fills

de la seva època i que, abans de judicar-los amb els paràmetres d’avui, s’han de relativitzar les seves conductes i les seves maneres d’actu-ar. De fet, no podem parlar de la seva interiori-tat religiosa com a cristians, que segur que la viurien, ja que pràcticament no han deixat obra escrita testimonial.

A més, tampoc s’ha de pensar que l’Església,

com a comunitat de creients, s’hagi de veure

necessàriament reflectida en els comporta-

ments citats. És més, en aquesta època florei-

xen també gran personatges dins de l’Església,

alguns crítics amb el sistema, altres reforma-

dors que marquen noves tendències. Citem-ne

alguns: Ignasi de Loiola, Francesc de Borja

(parent dels papes), Tomàs Moro, Francesc de

Paul... i, per descomptat, els nostres místics

Teresa de Jesús i Joan de la Creu.

Sant Francesc de Borja

Butlletí CC - 20

a fons

Un repte teològic, al principi del segle XX, va ser l'aparició del modernisme (no té res a veure amb el modernisme artístic), que volia compa-ginar la teologia i els estudis bíblics amb els pro-gressos científics, racionalitzant i relativitzant la fe i el dogma. Pius X el va condemnar amb la seva encíclica Pascendi Dominici Gregis i amb el "jurament antimodernista" que els dignataris havien de pronunciar. Va ser una bona crisi!

Un altre tema que va somoure el papat va ser la desaparició dels Estats Pontificis. Es va resoldre amb els pactes del Laterà (1929), que suposaven la creació de l'Estat del Vaticà, amb la qual cosa l'Església Catòlica perd poder tem-poral sobre els seus territoris però alhora rep el reconeixement internacional com a estat.

Les dues guerres mundials també van provo-car situacions molt compromeses al papat. La primera, des de la vessant humanitària (Benet XV), mantenint la neutralitat. La segona, de-nunciant –per a alguns massa dèbilment- la ide-ologia nazi i feixista de Mussolini (Pius XII). Curi-osament, el papat no va combatre la dictadura franquista. I és que l'aparició del comunisme és un altre dels factors que fan mobilitzar el papat per combatre aquesta ideologia que contenia l'ateisme (ara, en plena societat del benestar del segle XXI, enyorem el diàleg amb el comu-nisme, amb el qual el cristianisme comparteix la utopia-esperança d'un món més just i igualita-ri).

Joan XXIII, el "papa bo", és l'home del dià-leg que, més enllà d'esquemes i ideologies, sap mirar la humanitat i les persones com a fills de Déu. A ell se li deu la posada al dia de l'Església,

especialment amb la convocatòria del Concili Vaticà II, que sempre quedarà com un far llumi-nós en l'Església (malgrat que alguns el culpin de tots els mals de l'Església actual...). El diàleg, la pau al món, la crida a la bona voluntat de les persones, seran la seva bandera i inicien la im-plicació plena dels papes en la recerca d'una pau justa i solidària entre les persones i els es-tats.

Hem comentat l'aparició del comunisme, que, d'una banda suscita oposicions pel seu ateisme, però de l'altra suscita adhesions pel seu projecte social: apareix la teologia de l'alli-berament inspirada en l'alliberament de l'escla-vatge del poble d'Israel: Déu incideix en la his-tòria humana fent-se partidari dels pobres i oprimits. Aquesta teologia, desenvolupada so-bretot a Amèrica Llatina, crea polèmica en els sectors més conservadors de l'Església pel seu caire revolucionari i contestatari. Pau VI ho afronta amb equilibri assumint-ne la denúncia i exigint canvis en les polítiques dels països rics a favor del pobres del Tercer Món.

L'aplicació del Concili va ser una etapa difícil i costeruda: moltes resistències, i alhora el perill d'una aplicació superficial dels documents. Pau VI és l'equilibrista que, amb els seus viatges (és el primer papa que recorre el món), malda per-què l'Església rebi els documents conciliars amb esperit constructiu. D'altra banda, durant el seu pontificat, esclata el "Maig del 68", que suposa-rà un canvi profund en la percepció de l'Església per part de la societat i, especialment, de la jo-ventut. S'entra en una fase on es qüestionarà sistemàticament l'autoritat, i on es valorarà més el testimoni i la coherència.

Joan Perera i Faura, prevere

Al llarg del segle XX, el papat ha hagut de posicionar-se davant dels reptes filosòfics, socials, polítics i teològics que han anat sorgint.

Butlletí CC - 21

Després del breu papat de Joan Pau I, a cau-sa de la seva mort sobtada, i la consegüent po-lèmica per no haver-li efectuat l'autòpsia, apa-reix Joan Pau II, el papa de l'est: tenaç, patriota, europeu. Amb la seva experiència de resistèn-cia davant el règim comunista de l'est, afronta, des de Polònia i del sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, la caiguda del Teló d'Acer.

Joan Pau II vol posar, amb les seves encícli-ques, en el centre de l'interès de l'Església la persona, l'ésser humà, sota la llum de la veritat objectiva de la revelació. Afronta alhora l'antro-pologia i la filosofia sobre l'home i la dona (catequesis Home i dona els creà. L'amor humà en el pla diví). Va ser un papat molt llarg, de més de vint-i-sis anys, durant els quals es con-solida una mena de liderat mundial del papat al servei de la pau i la justícia, contribuint a la des-aparició de dictadures.

D'altra banda, iniciat ja per Joan XXIII i Pau VI, Joan Pau II impulsa un ecumenisme amb to-

tes les religions del món inspirat en els docu-ments del Concili Vaticà II, i s'obre el camí al diàleg entre les religions al servei de la pau mundial.

Benet XVI serà el professor, l'intel·lectual, el teòleg que, amb esperit modern, posa el dit a les nafres d'una societat víctima del consumis-me i de la "dictadura del relativisme", per posar en relleu l'acord entre la religió i la raó, i per afrontar sense embuts el problema dels abusos sexuals de menors en l'Església.

Finalment, el Papa Francesc, amb el seu estil lliure, aporta una profunda interpel·lació als ministres de l'Església, sense deixar d'inter-pel·lar la societat per la seva insolidaritat da-vant la "globalització de la indiferència". Sobre-tot jesuïta, però també sud-americà, sap comu-nicar la bona nova a l'home d'avui cansat d'ide-ologies i assedegat de testimoni i gestos con-crets.

Butlletí CC - 22

Quan Pompeu Fabra, que havia estudiat

la carrera d’enginyer industrial, s’instal·là a Badalona el 1912, tenia 44 anys, havia vis-cut els deu darrers a Bilbao, on el 1902 ha-via guanyat la càtedra de química de l’Escola d’Enginyers de la ciutat basca, i ja tenia un

currículum important pel que fa a la publica-ció de diversos estudis sobre la llengua cata-lana, afició que s’havia manifestat en ell de molt jove i que més endavant el convertiria

en un lingüista excepcional.

Trasllat a Badalona

De Bilbao s’havia traslladat a Catalunya aquell 1912, cridat per Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelo-

na –dos anys després seria el primer presi-dent de la Mancomunitat-, on va ser nome-nat professor de la càtedra de català creada per aquesta institució i membre de la nova

secció filològica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), de la qual seria més tard presi-dent, així com del mateix IEC. Fou llavors, quan tornà de Bilbao, que vingué a viure a Badalona. Els dos motius principals que el

dugueren a instal·lar-s’hi foren la proximitat a Barcelona i la platja, perquè una filla seva tenia una malaltia per a la qual li recomana-ren banys de mar. Primer ho va fer a la car-retera, aleshores camí Reial, cantonada amb

la riera de Matamoros, després al carrer de

Santa Madrona, i, finalment, al de la Mercè, on residí fins pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el 27 de gener del 1939. Més tard, la seva biblioteca va ser saquejada, llençada en bona part al

carrer per les finestres, i cremada, junta-ment amb altres pertinences, davant l’estu-por d’alguns veïns. Entretant, Fabra ja havia iniciat el camí de l’exili, que el portà primer a

París, i després a Montpellier, Perpinyà i Prada de Conflent, població aquesta darrera on s’instal·là definitivament i on va morir el 1948.

Un home discret i afable

Fabra va viure a Badalona vint-i-set anys, i tots els que el van conèixer el descriuen com un home discret i afable, que s’integrà molt de pressa a la seva ciutat d’adopció. En

són bona prova que aviat passés a formar part del Jurat dels Jocs Florals organitzats pel Centre Catalanista Gent Nova, i que el 1915 fos nomenat director de l’Escola Muni-cipal d’Arts i Oficis creada de feia ben poc. I

ell fou qui suggerí al pedagog i editor Mar-cel·lí Antich que obrís a Badalona una escola –l’escola Marcel·lí Antich-, adaptada als sis-temes pedagògics més avançats, que seria l’embrió de l’Escola Catalana de la Repúbli-

Núria Casals i Cortès

En el 150 aniversari del naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica Catalana normativa

Butlletí CC - 23

ca, de record inesborrable per al seu alum-

nat.

A aquell home savi, que es traslladava diàriament amb tramvia a Barcelona –i com que la parada es trobava a la carretera, da-vant de Can Martri, hi entrava tot sovint i

acostumava a fer-hi un cafè-, i que treballa-va incansablement en la tasca de dotar a la llengua catalana d’una normativa moderna, també li agradaven molt l’excursionisme i el

tennis. Soci del Centre Excursionista de Ca-talunya des del 1891, durant uns anys va ser el president de l’Associació de Lawn Ten-nis (avui Federació Catalana de Tennis). Pel que sembla, solia jugar-hi amb la seva filla

Carola a les pistes de la fàbrica Cros de la ciutat.

La Dictadura instaurada al país arran del cop d’estat del setembre del 1923 del gene-

ral Primo de Rivera, va interrompre algunes de les seves activitats, entre les quals les classes de català a la Universitat de Barcelo-na –que recuperaria amb la proclamació de la República-, per la qual cosa durant un

temps va passar per una situació econòmica delicada. Fou llavors, el 1928, que els bada-lonins l’homenatjaren, en forma de subscrip-ció popular, amb motiu del seu seixantè ani-versari.

Fill adoptiu de la ciutat

Però el gran homenatge de la ciutat el va rebre en plena República, el 28 de gener de 1934. L’acte, durant el qual se’l nomenà fill

adoptiu de Badalona i se li concedí la Meda-lla d’Or de la Ciutat, se celebrà al Saló de Sessions de l’Ajuntament i va ser un gran esdeveniment ciutadà, per la categoria pro-fessional i humana de Fabra i per les moltes

personalitats que hi van assistir, entre les quals Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat, en representació del Presi-dent, Antoni Trias i Pujol pel rector de la Universitat, i Josep Puig i Cadafalch per

l’Institut d’Estudis Catalans.

Després de la seva mort, la ciutat ha de-mostrat la seva estima al Mestre amb l’orga-nització de diversos homenatges. El 1982,

per exemple, en un acte que omplí el cine-

ma Nou, amb motiu del cinquantenari de la

publicació del Diccionari General de la Llen-gua Catalana, diccionari on, per cert, va in-cloure micaco i badiu, dues paraules especí-ficament badalonines. O el 1985, a iniciativa de la Delegació Local d’Òmnium Cultural, en

què es col·locà un monòlit en honor seu a la Via Augusta.

El més important, però, va tenir lloc el 1968. El 24 de març d’aquell any, al Zorrilla,

amb la sala plena de gom a gom, es com-memorà el centenari del seu naixement en un acte presidit per la seva filla Carola i pel filòleg Ramon Aramon. La celebració, que abans de ser autoritzada va patir problemes

de censura –es va prohibir el poema El meu poble i jo, que Salvador Espriu havia escrit expressament per a l’ocasió-, comptà amb parlaments de Josep Benet, Joaquim Molas i

Manuel Sacristán, i amb lectures de poemes d’escriptors coneguts, com Joan Oliver –Pere Quart- o Francesc Vallverdú, alguns dels quals badalonins o fincats a Badalona, com Josep Gual, Joan Argenté, Coloma Lleal o

Màrius Sampere. Van ser moltes les entitats locals que col·laboraren en l’organització de l’homenatge (Badalona Sardanista, Orfeó Badaloní, Casino de Badalona, Centre Excur-sionista de Badalona, Círcol Catòlic, Centre

Parroquial de Sant Josep, Cine Club Studio, Orquestra de Cambra de Badalona, Agrupa-ments Escoltes de la ciutat...), i van ser mol-tíssimes les adhesions rebudes de part de

diverses personalitats del món de la cultura.

Al llarg dels anys, la ciutat ha posat el seu nom a un carrer del barri de Canyadó, a un institut de secundària, i, més recentment, el 2011, a la plaça on hi ha les sortides de la

darrera estació de la línia 2 del Metro, també batejada amb el seu nom. Si aquest havia estat fins ara l’últim tribut de Badalona al seu fill adoptiu, aquest febrer el Teatre Zor-rilla de la ciutat ha estat l’escenari de l’acte

d’inici de l’Any Pompeu Fabra, que en com-memoració dels 150 anys del seu naixement i els 100 de la publicació de la Gramàtica catalana, se celebrarà a tot el territori amb

diverses activitats.

Butlletí CC - 24

En aquella petita comunitat «ho tenien

tot en comú» a casa, fins i tot la pregària. El grup dels onze, amb algunes dones i la Mare de Jesús i els seus familiars, pregaven junts.

«Perseverants i unànims». A l’espera de l’Es-perit Sant (Fets 1,13-14).

Aquesta experiència va ser el punt de partida

d’una forma cristiana de pregària, entre la pregària jueva i la naixent litúrgia cristiana.

Forma de pregària que es perllonga fins a nosaltres.

Què és la pregària en grup? És la pregària compartida per un petit grup de tres o més, reunits en nom de Jesús per a

adreçar-se al Pare.

a.– El fonament són les paraules de Jesús: «on hi ha dos o tres reunits en el meu nom,

jo hi sóc enmig d’ells».

b.– La forma pròpia d’aquest tipus de pregà-

ria és el nosaltres. En el diàleg amb Déu, que és qualsevol pregària cristiana, un dels dialo-gants és col·lectiu: «nosaltres, els reunits en

el seu nom...» Resulta connatural dir: «Pare nostre».

c.– Però no es tracta d’un col·lectiu

«horitzontal» (de caire psico-sociològic, a la manera democràtica), sinó «vertical», és a

dir, convocat i inspirat per l’Esperit Sant, i conformat per la presència del Senyor Jesús. Normalment s’expressa en el plural

«preguem». Encara que en el grup de pregà-

ria es formuli en singular «jo», serà amb una

força representativa i unitiva, des del i per al «nosaltres» del grup.

d.– De tal manera que la pregària passi per l’ànima de tots i realitzi i intensifiqui la unitat i la comunió dels orants per a ser «un sol cor i

una sola ànima», com en el grup pioner de què parlen els Fets 4,32.

e.– Així, en l’Església la pregària de grup està

a mitja distància entre la pregària personal i la litúrgica.

Característiques pròpies

a.– És una pregària expressada i compartida. Més aviat, expressada per a ser compartida. Expressada de paraula, o amb el cant, els

gestos i el silenci, o amb l’ofrena de la pròpia presència. Permet als membres del grup en-

trar en comunió amb els sentiments i caris-mes dels altres: pregar la pregària de l’altre i sentir-se pregat per ell. Ajuda a descobrir la

mediació del germà en la meva relació amb Déu. Desenvolupa la convicció de que la me-va pobre pregària, passant pel cor dels altres,

s’enriqueix i m’enriqueix.

b.– És una pregària lliure i alliberadora. Lliure

de formulismes, de normes i rúbriques: brolla espontània de la creativitat i de la indigència del grup sota l’alè de l’Esperit Sant. I allibera-

dora, és a dir, poder expressar en veu alta la relació amb Déu davant els altres, té eficàcia

terapèutica, allibera de les pors, els comple-xes, el mutisme interior, i introdueix l’orant en la bíblica «parressia» (llibertat d’esperit i

52 Joan Badia

La primera i petita comunitat cristiana de Jerusalem pujava

normalment al temple «a la pregària de l’hora nona», per a

compartir la litúrgia jueva. Però a la vegada estrenava una

pregària nova al Cenacle.

Butlletí CC - 25

de paraula) de què parlen els Fets i sant Pau.

c.– La pregària en grup té, a més a més, una eficàcia especial, garantida per la promesa

explícita de Jesús: «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'a-cord per a demanar alguna cosa, el meu Pare

del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mateu 18,19-20)

d.– En la mateixa línia d’eficàcia, la pregària de grup té un efecte multiplicador: potencia i

intensifica la pregària personal de cadascú.

e.– Està lligada a un lloc sant peculiar, que és el mateix grup. Com el temple, que era el lloc

de presència de Javhé (2Cr 6), així el grup és el lloc de presència de Jesús promesa per Je-

sús mateix.

f.– Finalment, la pregària en grup està oberta d’una manera especial a la vida i al compromís

apostòlic. Autèntica caixa de ressonància res-pecte dels problemes i la vida de cadascú, fa

de lligam entre la vida d’on vénen i la vida on tornen el membres del grup.

Horitzons i possibilitats a.– És molt normal que la persona que arriba al grup de pregària iniciï un aprenentatge. El

grup mateix és «escola de pregària» en acció en l’acte mateix de pregar. Aquesta escola de pregària pot ampliar-se als moments anteri-

ors. Sense perdre espontaneïtat ni llibertat, pot desenvolupar un programa educatiu i pro-

gressiu. En tot cas, servirà de plataforma de discerniment de la pròpia pregària i del pro-grés realitzat.

b.- És un clima molt adient per a l’«amistat». La pregària en si mateixa és l'actuació de l’a-mistat amb Déu com un Déu «amic». Una pla-

taforma molt bona per arribar-hi és l’amistat

humana. Deia santa Teresa que «bon mitjà és, per tenir a Déu, tractar amb els seus

amics; sempre se’n treu gran guany; jo ho sé per experiència» (C 7).

c.– La pregària de grup pot i ha d’educar la

pregària personal. En el grup no solament es comparteixen les paraules sinó també els si-lencis. A través d’ells es desvetlla en l’orant la

necessitat de l’escolta interior, perllongada més enllà dels encontres esporàdics de grup.

Desvetlla la set d’una experiència ulterior de Déu, escoltant la seva Paraula a la bíblia o a la vida. Igualment, la pregaria de grup desembo-

ca en la pregària del «grup sense fronteres» que és la litúrgia.

Un model de pregària de grup: Teresa de Jesús

Teresa, al començament de la seva vida de pregària, va reunir al seu voltant «els cinc que

ens estimem en Crist». Per a ella -en la seva peculiar història de pregària-, la pregària per-sonal provoca un primer apostolat: formar un

grup de pregària. I el va fonamentar en dos postulats: fer amics vertaders (amistat horit-

zontal), per desenvolupar l’amistat amb Déu (vertical). Per a ella, era «un gran mal una ànima sola» en el camí de la pregària, igual

que en el camí de la vida. Per a ella, el grup serveix per a «fer-nos espatlles» els qui volem «tractar» seriosament amb Déu. El grup de

pregària és una «cosa importantíssima, encara que no sigui sinó per ajudar-se els uns als al-

tres amb les seves pregàries, quant més quan hi ha molts més avantatges!» (V 7,20-22).

Butlletí CC - 26

El pare Josep Jaumot i Jor-

net (1934-12018) era natu-ral de La Fatarella (Terra

Alta). Molt jove entrà en el seminari de Tarragona on

va professar l’any 1950 amb el nom de fra Josep de la Mare de Déu de la

Misericòrdia. Acabats els estudis, i després d’una

breu etapa al convent de Barcelona, va ser destinat al Santuari de Santa Tere-

sina de Lleida, on va ser conventual més de quaran-

ta anys.

Dotat de qualitats musicals

i d’una veu molt neta i càli-da, va acompanyar a l’or-gue i dignificar amb la seva

veu les celebracions litúrgi-ques durant tota la seva

vida, amb una preocupació

particular per reproduir bo-na música religiosa tant

clàssica com moderna. Va ser un assidu lector dels

temes relacionats amb la predicació, recollint i trans-crivint a mà textos d’escrip-

tors reconeguts. Va mante-nir una devoció particular a

la Mare de Déu.

Els últims anys de la seva

vida va patir els conse-qüències de l’Alzheimer. Ja molt disminuït, els darrers

mesos de la seva vida va ser atès a la Residència Ro-

ca i Pi de Badalona.

El P. Josep Jaumot va morir

el dia 24 de desembre de 2017 a l’edat de 83 anys.

EN RECORD DEL P. JOSEP

P. TOMÀS BADIA BENVINGUT A CASA!

El P. Tomàs, fent bona la dita “roda el món i

torna al Born”, ha tornat a la nostra comuni-tat carmelitana.

És la tercera vegada que els superiors el des-tinen a la nostra ciutat on, cada vegada, ha

anat sembrant el camí d’amics i amigues que, ell ho sap, l’estimem de tot cor, alguns com a un pare i germà, i altres ja com un avi.

De jove, a la dècada del seixanta, ja va estar a Badalona on va tenir cura de la sagristia i

va fundar una escolania de nois (eren altres temps), un grup amb el que també va conre-ar l’esport i el lleure.

En una segona etapa, a cavall del canvi de segle, novament amb el càrrec de sagristà va

refer l’escolania, aquesta vegada primer mix-ta i després pràcticament formada per nenes

(les seves princeses) que el tenen i estimen com un avi.

Benvingut altra vegada a casa!

Butlletí CC - 27

Xavier Miró

-10-

La fundació del Carmel de Beas és, sens dubte, la més audaç i atrevida de les gestes de la santa com a fundadora.

Va ser una viatge llarg i perillós als seus 60 anys. Segons diuen els seus biògrafs, va ser en uns moments més crucials, tant per la seva salut física com de la seva obra d’escriptora. I arriscant la seva relació amb el Superior General de l’Orde.

Ella mateixa escriu en el capítol 22 del llibre de les Fundacions el projecte d’a-questa fundació: “Mentre era allà (era a Salamanca) va venir un missatger de la vila de Beas amb cartes per a mi d’una se-nyora d’aquell lloc i d’altres persones, de-

manant-me que anés a fundar un monestir, perquè ja tenien casa... Em vaig informar per l’home que duia les cartes. Em va fer grans lloances d’aquella terra, i amb raó,

que és molt agradable i de bon clima. Però, pensant que d’un lloc a l’altre hi ha-via tantes llegües, em va semblar un dis-

barat” (F 22,1). No un, sinó molts disbarats davant la possible acceptació del projecte. En aquell moment tenia altres projectes

per anar a fundar: a Zamora, a Torrijos, a Madrid, a Caravaca. A més a més, ella sap que el pare visitador s’oposa a la fundació de noves cases; cada cop està més malal-ta i més per un viatge tan llarg (588 Km). No ha sentit parlar mai de Beas... i dubta si el poble es troba a Castella o a Andalusia (província de Jaén). Ella escriurà en el

capítol 24, 4, parlant de la fundació de Se-villa: “Jo, tot i que per algunes causes sempre havia refusat fer un monestir d’a-quests a Andalusia (que quan vaig anar a

Beas, si hagués sabut que era província

d’Andalusia, no hi hauria anat de cap ma-nera; l’error va venir del fet que la terra no és Andalusia: comença quatre o cinc lle-gües endavant, mes a la província sí que

hi pertany...)”. Beas, de fet, pertanyia a Castella, mentre que formava part de la província eclesiàstica d’Andalusia. Teresa tenia autorització per fundar tan sols a Castella.

Però ella va seguir endavant amb aquesta fundació. La il·lusió de veure un sagrari més sobre la terra, el fet de preveu-re de quina manera se serviria Déu en aquesta casa i l’obediència cega al P. Ge-neral, que li havia demanat que no desa-profités cap ocasió de fundar on fos possi-ble...; tot plegat fa que decideixi tirar enda-

vant, i carrega tota la responsabilitat sobre el seu superior, el comissari apostòlic. Ho explica així: “Després vaig pensar que, tro-bant-se aquells dies a Salamanca (aquest

superior), no estaria bé fer-ho sense la se-va opinió... Quan el superior va veure les cartes, va enviar un missatger a dir-me que no li semblava bé desconsolar-les (a les autores de les cartes per fundar)... que els escrigués que, tan bon punt tinguessin llicència del seu orde (Beas pertanyia a l’orde militar de Santiago) es faria la funda-

ció; però que estigués segura que no els la donarien... i que no els respongués malament”. (F 22 2-3).

Qui eren les persones promotores d’a-

Butlletí CC - 28

questa fundació? Es tracta de les germanes Catalina Godínez i Ma-ría Sandoval. En la carta que en-vien a la santa per demanar-li que vingués a fundar, hi ha unes quantes dades que permeten a Teresa explicar la vida d’aques-tes dues germanes.

Segons explica la santa, les germanes volien fer una fundació però tenien tres obstacles insal-vables: la salut de Catalina, que la porta a guardar llit uns quant anys; la lli-cència que no vol donar l’ordre militar de Santiago i la impossibilitat de comunicar-se amb la Mare Teresa i aconseguir que hi va-gi. Tot es soluciona el gener de 1574 quan Catalina recobra la salut, i veient que l’ordre

militar no li dóna les llicències per poder fundar, la Santa opta pel camí més ràpid: escriure al rei (Felip II). El cronista que ex-plica aquest fet comenta: “quan va donar

aquesta petició al rei i aquest va saber que

era de les descalces del Carme, va manar

que li donessin tot seguit”.

El viatge a Beas va ser també una odis-sea. Teresa i les religioses que l’acompa-nyen surten de Segòvia, passen per Àvila i arriben a Toledo, després de creuar el Gua-darrama. Paren a Malagón on se’ls uneixen els inseparables Julián de Àvila i Gaytán. Pel febrer surten de Malagón, pels llarguís-sims camins de la Manxa, plens de fang i de clots; passen per Daimiel i Manzanares i travessen Sierra Morena pel pas de la Ven-ta del Barranco. Van errar el camí i menys mal que un ancià els va cridar perquè s’atu-

ressin si no volien caure per un barranc.

I finalment arriben al seu destí. Era el dia 24 de febrer, Sant Maties, ens recorda la Santa. Van donar al monestir el nom de Sant Josep del Salvador (per què les havia protegit durant el camí). El P. Julián de Ávila ens explica la bona acollida que van tenir: “A Beas la Mare i les monges foren tan ben rebudes que... no devia quedar ningú, ni petit ni gran, que no sortís al carrer amb gran alegria...”. El mateix dia van vestir l’hà-

bit les dues germanes Godínez amb molta alegria (F 22,20).

Aquí, a Beas, rep la notificació del se-

grest del seu “Llibre de la Vida” pels inquisi-dors madrilenys. (No diu res en el llibre de les Fundacions, però s’hi refereix en la Car-ta 80 del seu epistolari.) També a Beas,

però la referència és en altres capítols, hi ha un esdeveniment important en la seva vida: es troba per primera vegada amb el P. Jero-ni Gracián, que durant els últims anys de la seva vida serà el seu confident i col·laborador més immediat.

I el fet més rellevant de la història d’a-questa fundació és la presència de sant Jo-an de la Creu. Estant com a superior al con-vent d’El Calvari, serà el director espiritual de les religioses. A la superiora, Ana de Je-sús, destinarà el seu “Càntic Espiritual”, i a la comunitat dedicarà gran part dels seus

“Dichos de luz y amor”.

Butlletí CC - 29

David Rodríguez Cebrián

La decisió és massa important i els dubtes massa grans com per a prendre-la tot sol. Com en els contes de sempre, escolta el consell del seu Savi i del seu Bufó, dos personatges antagònics, que el porten a prendre una decisió sorprenent: convocar el Primer Gran Torneig de les Religions. I qui és convocat per a compe-tir? Són cridats els més il·lustres repre-sentants de les principals opcions religio-ses del món: l’ateisme, el cristianisme, el budisme, l’hinduisme i l’islam. Quan es troben per al Gran Torneig, un seguit d’esdeveniments sorprenents, amb humor i intriga, defineixen un camí que ha de portar cap a la Bellesa Eterna i la Savie-

sa. Per a això, al llarg dels capítols cada un dels participants explicarà perquè re-presenta l’opció ideal.

En un moment en què el diàleg interre-ligiós sembla que té dificultats per a reei-xir definitivament, amb aquesta faula, el lector és interpel·lat a qüestionar-se ell mateix quina és la religió vertadera, l’au-tèntica, la primera; o fins i tot si la no-religió és la tria més sensata. A la vegada que se li presenten els trets bàsics de ca-da camí, el lector no pot res més que re-flexionar sobre el seu plantejament del transcendent, respecte perquè (fins ara?) ha viscut (triat?) la religió tal i com ho ha fet. És una història que ens assenyala amb la finalitat que ens mullem. Després de llegir el llibre, no tindrem més remei que agafar conscientment el nostre trajec-te personal cap a la Bellesa Eterna i la Saviesa.

I qui serà el guanyador del Gran Tor-neig? Aquí també la resposta és sorpre-nent. O potser no ens hauria de sorpren-dre pas tant. Deixem que les pàgines del llibre ho desvetllin.

Sigui quina sigui la vostra edat, la vos-tra experiència, el convenciment que teniu en la vostra veritat, no passeu per alt aquest llibre catequètic que no us deixarà indiferents.

Què succeeix quan un Rei d’un país llunyà, en un somni re-velador, s’adona que, malgrat que ho ha fet tot pel seu po-ble, no els ha pogut donar el sentit que guiï les seves vi-

des? Per posar-hi remei, quin és el camí adequat, correcte? per a trobar i donar-los aquest sentit?

Butlletí CC - 30

L’autor, Shfique Keshavjee, va néixer a Kènia l’any 1955, però aviat va anar a viu-re a Suïssa. De pares hinduistes, es va llicenciar en Ciències Socials i Polítiques, Teologia i en Història de les Religions. Va fer-se pastor de l’Església Reformada i és promotor d’Arzillier, un centre per al dià-leg interreligiós a Lausanne: http://www.arzillier.ch/

També va escriure “Déu, els meus fills i jo” (Destino, 2000).

Ja fa un temps que s’ha anat posant de moda l’expressió “fake news”, que s'utilitza cada ve-gada més per designar allò que en català en diem notícies falses, tot i que el sentit de l'ex-pressió en anglès va més enllà.

Els nous mitjans socials han obert el món de la comunicació fins a extrems insospitats fa tot just un parell de dècades. La possibilitat d’ofe-rir informació, abans en mans dels tres grans operadors premsa, ràdio i la televisió, ara està a l’abast de tothom que vulgui divulgar qualse-vol notícia i opinió. Aquest gran avantatge, que trenca l’exclusivitat d’informar dels mitjans professionals oficials i empreses privades, ofe-reix una altra cara gens agradable: la manca de contrast de la informació que es difon, abans garantida per la gran majoria de professionals. Situació que necessàriament ens aboca al que

jo anomeno “informació contrastable”, és a dir, pendent de verificar.

Ja resulta impossible saber què és cert i què no ho és. Més quan molta informació que es dona en origen, rodes de premsa, declaracions, en-trevistes... ja neix contaminada. A tot això, s'a-fegeix el fet que aquestes pseudo-notícies ràpi-dament es converteixen en “virals” i ja resulta pràcticament imparable no solament la seva difusió, sinó fins i tot la mateixa possibilitat de desmentir-les.

A tot això es refereix enguany el papa Francesc en ocasió de la Jornada Mundial de les Comuni-cacions Socials. En el seu missatge, remarca: «Cap informació no és innòcua; al contrari, fiar-se del que és fals produeix conseqüències ne-fastes. Fins i tot una distorsió de la veritat apa-rentment lleu pot tenir efectes perillosos.»

Afegeix el papa: «La continua contaminació a través d’un llenguatge enganyós acaba ofus-cant la interioritat de la persona. Dostoievski va escriure una cosa interessant en aquest sen-tit: ‘Quin s’enganya a si mateix i escolta les se-ves pròpies mentides, arriba al punt de no po-der distingir la veritat’».

I s'adreça als professionals de la informació en aquests termes: «(...) al centre de la notícia no hi ha la velocitat a donar-la i l'impacte sobre les xifres d'audiència, sinó les persones. Informar és formar, és involucrar-se en la vida de les persones. Per això la verificació de les fonts i la custòdia de la comunicació són veritables i pro-pis processos de desenvolupament del bé que generen confiança i obren camins de comunió i de pau».

Enric Masdeu

Shfique Keshavjee, any 2.000, Ed. Destino, 216 pàgines. A partir de 8,25€, ISBN: 8423330699 ISBN-13: 9788423330690

Butlletí CC - 31

Magnífic! Només en un país com el nostre amb un dels ín-dex d’atur més elevats del món, se’ls acut declarar una persona difunta apta pel tre-ball. Realment no és cap cosa nova. En aquest país, ningú no s’escapa de ser, o haver estat, víctima de la inepta i ineficaç burocràcia. I si algú, de mo-ment se n’escapa, no trigarà gaire a caure en les seves ur-pes.

Quan hom veu els que ate-nen el públic, i segons el princi-pi de Peter que diu “en qualse-vol jerarquia, tot empleat té tendència a incrementar el seu nivell d’incompetència” i els seus corol·laris, ”el treball el desenvolupa sempre un emple-at que no ha assolit encara el seu nivell d’incompetència” o “amb temps tots els llocs de treball tendeixen a ser ocupats per incompetents”, no es sor-prèn de res. Hom pensa com deuen ser d’intel·ligents i efici-ents els que estan al nivell mà-xim, el ministre del ram inclòs . Quantes hores, quants matins hom no s’ha perdut desorien-tat pels milers de passadissos de qualsevol estament oficial intentant resoldre sense sortir-

se’n un senzill tràmit? Fent cu-es interminables, que quan s’arriba a lloc s’adona que s’ha equivocat de cua o de pis, o ha anat a parar a un departament que no té res a veure amb l’a-fer que l’ha portat fins allí i, au, a fer una nova cua perquè quan s’acosti el moment que l’atenguin o bé sigui l’hora de plegar i torni demà, amic meu, o que resulti que la primera cua que havia fet era la correc-ta. Això quan a més a més no falta un imprès, se’n porta un d’equivocat, o manca una foto-còpia necessària o bé un se-gell. Com una ànima en pena, anant d’Herodes a Pilat i de retorn a Herodes perquè el reenviï altre cop a Pilat, fent més voltes que una baldufa o perquè, després de d’hores i hores fent cua esperant el seu torn, resulti que l’ase de recep-ció s’ha confós i l’ha informat malament.

Anys enrere, no gaires però, hom tenia a què agafar-se per-què, tota aquesta patuleia, en lloc d’atendre còmodament asseguts en una cadira amb una pantalla davant els nassos, que hom no sap si el funcionari el que fa és consultar un ordi-

nador o mirar un concurs de televisió o senzillament jugar, tant buròcrates com banquers (aquests també), atenien el personal darrera d’una fines-treta, entre reixes, i com que d’antuvi hom ja els veia entre barrots ja se’n feia càrrec i veia venir els desastre d’una hora lluny. Però és que ara els han tret els barrots i els han allibe-rat a tots i t’agafen desprevin-gut.

Recordo una anècdota que vaig viure temps enrere. Va començar mitjan la dècada dels setanta. El senyor Ribes Gayolà anà a fer una gestió per a l’empresa on treballava d’or-denança, una financera. S’en-dugué un cotxe de l’empresa, un “Supermirafiori” l’aparcà al carrer i un cop acabada la ges-tió, a l’anar-lo a agafar per re-tornar a l’empresa, es trobà que el cotxe ja no hi era. L’ha-vien robat. Tornà en taxi.

Si d’una cosa hi entenia l’em-presa era de burocràcia d’au-tomòbils. Més del 99 % del que finançava eren vehicles. Feren la denúncia per robatori a la policia, a tràfic, a l’ajunta-ment i a l’assegurança. Passà

La Seguretat Social de la ciutat de Miran-

da d’Ebre declara apte per al treball un

veí ja finat d’aquella ciutat de la provín-

cia de Burgos. (Dels diaris; maig 2017)

Ramon Arozamena

Butlletí CC - 32

el temps i el cotxe no apare-gué per enlloc. Amb el bene-plàcit de l’asseguradora, un cotxe recuperat per impaga-ment substituí el robat i abans del canvi d’any natural es do-nà de baixa de tràfic i del cens municipal el cotxe robat. Per tal d’estalviar reclamacions i situacions inútils i evitables, es donà orde al banc de no pagar l’assegurança del cotxe robat ni l’impost municipal de circu-lació.

A la primavera següent arri-bà una notificació de l’ajunta-ment en la qual es reclamava l’import de l’impost de circula-ció que havia estat retornat impagat. Donaven un termini per pagar amb un 20% de re-càrrec.

La financera envià un ofici de descàrrec on s’informava a l’administració del seu error i s’adjuntaven fotocòpies de les instàncies presentades tant a l’ajuntament com a tràfic en les quals es sol·licitava la baixa el vehicle tot timbrat amb el segell d’entrada oficial. I les respostes administratives cor-responents.

Fent-ne cas omís i vençut el nou termini, la financera rebé un altre ofici en el qual s’incre-mentava la quantia amb cons-trenyiment i una nova data de termini per pagar. Es tornà a enviar un altre ofici de descàr-rec com l’anterior.

Vençut el nou termini se’n rebé un altre. A partir d’aquí l’empresa en va fer cas omís, ho consideraren un cas perdut i sense remei i no va contestar mai més.

La primavera següent n’arri-baren dos. El corresponent a l’any anterior, que amb pena-litzacions, interessos i altres gravàmens l’import ja doblava en escreix l’original, i el del nou any. La mateixa història es repetí un any més però ara amb dos expedients. L’any se-güent se n’hi afegí un altre i un altre any un altre.

Fins que, per part de l’ajun-tament, cansat de no cobrar, un bon dia es presentà a l’em-presa un empleat judicial amb l’ordre de precintar i immobi-litzar el vehicle en qüestió. El director de la financera, en assabentar-se del que passa-va, es petava de riure però s’hagué d’aguantar. Va cridar a la seva presència la persona que conduïa el cotxe el dia de robatori. Llavors, el director, dirigint-se a l’agent judicial li digué que acompanyés el se-nyor Ribes fins al lloc on havia deixat aparcat el cotxe.

El funcionari, com és natural era un manat que no sabia de què anava la troca, doncs d’al-tra manera no hauria seguit el joc. El senyor Ribes, assaben-tat del que passava, va passe-jar a aquell infeliç pels carrers de Barcelona i, un cop arribats a lloc, s’aturà i digué al funcio-nari:

-Fa dotze anys el cotxe, quan me’l van robar, l’havia deixat aparcat aquí. Quan vulgui ja

pot procedir a precintar-lo i a immobilitzar-lo. Molt de gust

de conèixer-lo i adéu-siau que jo tinc feina.

El senyor Ribes va girar cua i el va deixar plantat.

No fora res estrany que per un seguit d’incompetents per l’estil circulés l’expedient d’a-quest pobre difunt de Castella, del que parlaven els diaris.

Per a més conya, mofa, befa i bufa, “La Vanguardia” va pu-blicar aquesta petita notícia a la secció “Viure”.

Francament i seriosa prome-to amb tota solemnitat que jo, si enlloc de ser un pobre poca-pela fos un acabalat empresari del món de l’espectacle, con-tractava a aquest mirandès difunt declarat apte pel treball com a “gogó dancing” (o com es digui) d’una de les possibles meves discoteques o casinos. El tindria entretingut movent l’esquelet.

Butlletí CC - 33

Naixement: La família Sebastián Lizcano celebra el naixement de la petita Aina. Felicitem als pa-

res Joaquim i Cristina i a tota la família, molts vinculats a la comunitat.

Defuncions: Montserrat Angulo Piñol, feligresa de la comunitat; Neus Noll Forcadell, àvia i mare de l’esplai Cra-crac i de la catequesi.

A la porteria de la comunitat s’ha obert un petit aparador amb llibres publicats recentment rela-cionats amb el Carmel teresià. Si us interessa alguna obra concreta, allà mateix us informaran.

A l’altar major de la nostra església del Carme de Badalona, s’ha col·locat una petita placa recor-dant l’autora de les pintures que el presideixen. Diu així: “La pintora badalonina Maria Niubò i Prats (1931-2017) realitzà les pintures al fresc d’aquest altar major entre 1957 i 1962”.

L’Ajuntament de Badalona impulsa una revisió del mapa de la diversitat de creences i convicci-ons religioses que es va elaborar per primer cop ara fa deu anys, en una feina que es va portar

a terme de manera conjunta amb el Centre UNESCO de Catalunya. Actualment, a la ciutat, hi ha 91 espais religiosos, entre els quals figuren des dels llocs de culte fins a les escoles o associaci-ons on es practica una determinada fe.

Les clarisses, després de 85 anys de presència a Arenys de Mar, van deixar la població l’any 2006 i ara l’ajunta-

ment ha comprat el monestir. Gràcies a la historiadora Mercè Gras, arxivera dels Carmelites Descalços de Cata-lunya i Balears, hem pogut saber que aquest monestir

es va construir el 1905, per encàrrec de les carmelites descalces procedents de França, país que havien hagut d’abandonar a causa de les lleis de separació de l’Esglé-

sia i l’Estat. Acabada la Primera Guerra Mundial, les lleis van canviar al país veí i les monges pogueren retornar al seu lloc de procedència, deixant aquest

convent d’Arenys que llavors passaren a ocupar les clarisses. El constructor va ser Salvador Oller i Padrol, arquitecte modernista que morí molt jove, el qual, entre altres era també autor d’un projecte per al convent dels carmelites de Barcelona que no s’arribà a fer.

A Malagón (Castella-La Manxa), tot celebrant el 450 aniversari de la fundació del monestir de les carmelites que va fundar santa Teresa de Jesús, han pensat que una de les maneres de fer arri-

bar aquest esdeveniment als més joves podia ser amb un videojoc. Per això l’ajuntament i una empresa local han unit esforços i presenten aquest element didàctic i de diversió en el qual Te-resa, molt estimada a la localitat, salta, es passeja i corre alegrament pels carrers, places i llocs

més interessants del poble, recollint unes gotes d’aigua que cauen del cel amb un cistellet, fent al·lusió a la frase de la santa “resar a Déu era com regar l’ànima”.

Actualment, l’orde del Carmel teresià aporta al servei de l’Església un cardenal (Anders Arbore-

lius, bisbe d’Estocolm), tres arquebisbes (Arae in Numidia-Algèria, Beirut i Cáceres-Filipines) i catorze bisbes repartits per tot el món, majoritàriament a l’Amèrica Llatina.

Maria José Pérez, carmelita descalça de Puçol (València) explica una curiosa anècdota del poeta granadí Federico García Lorca. Diu que Federico, durant un viatge per Castella amb un grup de companys universitaris, tingué ocasió de visitar el convent de l’Encarnación de les carmelites

d’Àvila. En una carta als seus pares narrant les impressions del viatge escriu que han pogut en-trar a la clausura del convent: «A la clausura no entra nadie y hemos entrado nosotros. Es estu-

pendo. Todas las monjas estaban allí cubiertas con largos velos. Nos acompañaron las monjas más viejas. Una iba delante tocando la campanilla para que las monjas se retiraran y no nos vie-ran» . I afegeix que, d’amagat, amb una navalla anava fent «astillas de todo lo que usó la san-

ta» i que les portava a Granada com a relíquies juntament amb altres records que els van rega-lar les monges, i que «sacamos fotografías de las monjas a hurtadillas».