calidoscopi número 25
DESCRIPTION
Revista de pensament i valors personalistesTRANSCRIPT
CalidoScopi
Revista de pensament i valors personalistes 25 any XIII
Calidoscopi Novembre 2009
2
Editorial
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL DE “Calidoscopi.Revistadepensament i valors personalistes”: B45794-96 ISSN: 1139-9376 DIRECCIÓ: Oscar Sorribes REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Albert Llorca, Nicolas Sáiz, Enric-Ernest Munt, i Josep-Lluís Vázquez Borau Il·lustració de la portada Martí Vila © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
Sumari
L’economiailapersona, per Albert Llorca .............................................. 3 Economia, pensament econòmic i ètica, per Albert Llorca ............................................... 6
Secció comentari de llibre: Aportacions recents delpersonalismeal’economia:HenriBartoli, per Albert Llorca .............................................. 10 Oci i persona a l’era postmoderna, per Albert Llorca .............................................. 15
Aula Mounier. L’actuaciópersonalistadelbisbeJoan Carrera, per Jaume Aymar...................... 19
Calidoscopi Novembre 2009
3
L’ECONOMIA I LA PERSONA
(Una reflexió filosòfico-moral per a una praxi econòmica humanitzadora) L’aportaciódelpensamentpersonalistaalterrenydel’economiavedelluny:jaEmmanuelMounier
enel“ManifestalServeidelPersonalisme”estableixlesbasesdel’enfocamentiactuacióqueunafilosofia
delapersonaialserveidelapersonareclama.Enlamesuraquela“fibra”personalistaéssensibleals
esdevenimentsambelsquals l’ésserhumàestroba, lareflexiósobrela repercussiódel’economiaenla
vida personal i de les comunitats humanes no és secundària.
Lasocietatpostindustrialactualhaadquirituna“inèrcia”queenvolta i,sovint,dominalacapacitat
decisòria de la persona humana. Això obliga, avui, a repensar el paper que ha adquirit o, dit en un registre
mounierià,seli “hapermès”adquirira l’esmentadainèrciaeconòmicadel lliuremercat.Talriscestimula,
dins de la “lògica” personalista, reflexionar sobre el significat o “logos” de l’economia com a activitat
humana –“oikonomia:administraciódelacasao“oikos”-, i les implicacions antropològiques i ètiques en la
persona humana.
Elpensamentpersonalistaofereixunpuntdevistacríticsobre l’activitateconòmicaen lasocietat
del lliure mercat, no per proposar la seva supressió; però sí per assenyalar les rectificacions que considera
imprescindibles: lliure mercat no ha de significar mercantilisme desaforat sense regulació institucional de
l’estat com a representant jurídic legítim dels drets ciutadans (en paraules de Mounier, l’estat és una
“institucióambdretdejurisdicció1), ni tampoc ideologia depredadora de diner sense cap altre consideració.
El mercat és, en el marc del personalisme, el lloc de l’intercanvi de béns per resoldre necessitats
humanes.
El món actual presenta, sens dubte, un panorama econòmic propens a la decepció, cosa que cal
superaramblafortalezadel’espritde“l’optimismetràgic”queadmirablementpracticàEmmanuelMounier:
adonar-se de la situació delicada que la dimensió personal pateix en aquest món, alhora que exhibir
l’empenta i la pacient intel·ligència per actuar en pro de la personalització social, econòmica, política,
cultural…i,alafi,moral.
La vessant econòmica del nostre món ens presenta, entre altres coses:
1 Mounier, E. De la propiedad capitalista a la propiedad humana. Barcelona, 1974. O.C. tomo I. Ed. Laia, .
Calidoscopi Novembre 2009
4
- L’expansiódelaculturadeldiner(la“racionalitategoista”dequèparlaAmarthiaSenn2), present
enelsdiferentsàmbitsdelavida:laboral,acadèmica,cultural…;interferinti,sovint,complicantles
relacions humanes properes.
- El creixement de les desigualtats i la percepció que les bosses de marginats, dins de les societats
benestantsiforad’elles,nosemblaqueespuguinreduir eficaçment.
- L’augmentde l’atur i laprecarietat laboral, laqual cosa reflecteix les dificultatso turpituds (per
impotènciaoperabdicacióderesponsabilitat)quel’estat presenta en la seva gestió.
- L’establimentdenivellsdecorrupció–entre el 3% i el 5% del PIB mundial pertany al blanqueig de
diner obtingut de manera bruta- i frau econòmic (promogutperactivitatsd’economiasubmergida,de
subornaments,d’evasió d’impostos,subvencionsfalses…).
Elmóndel’economiareclama,doncs,allòqueautorsdediverseslíniesdepensamentmostren,a
saber: una sensibilitat personalista que orienti èticament davant dels problemas humans i socials que
l’esferasocio-econòmica i política planteja, com ho fan François Perroux, M. Marle, G. Fredman, I Sachs,
Amarthia Senn, Paul-Marc Henry, Henri Bartoli…i tants d’altres pensadors actuals. Tal sensibilitat
pressuposa una renovació del pensament econòmic en els termes de:
- Redreçar l’estratègia mundialitzadora del lliure mercat, en termes de proposar un sistema
econòmic internacional equilibrat.
- Conciliarelcreixementeconòmic,l’equitatsocialila sostenibilitat del medi natural.
En el marc dels propòsits anteriors, i des del “Pacte Internacional relatiu als drets econòmics,
socialsiculturals”del’any1966promulgatperl’ONU,lesprioritatsd’unaeconomiaalserveidelapersona
humana passen, segons H. Bartoli3, per:
- L’augment de l’educació, a fi d’evitar l’exclusió social i dignificar el treball com a activitat, no
només productora, sinó també humanitzadora, enaltidora de les capacitats i contribució de la
persona humana a la societat(allòqueHannahconsiderava“treball”comaconfiguraciód’unmón
humàdiferenciatdela“labor”oactivitat“mecànica”,quasidigestiva,deproduirbénsperalsistema
social).
2 Senn, A. Egoísmo y comportamiento racional. (Sobre ética y economía) Madrid, 2001. Alianza Editorial, S.A.
3 Bartola, H. Répenser le développement. (En finir avec la pauvreté). Ed. UNESCO, 1999.
Calidoscopi Novembre 2009
5
- Fercompatible l’activitateconòmicaamb l’equilibridelmedinatural,quelcom avui urgent, i que
afecta a la supervivència i salut humana.
- Definir i satisfer les necessitats humanes essencials per superar la pobresa en el món, que vol dir
promociód’undesenvolupamenthumàsotacriterisde:oferiroportunitatsmínimesatot ésser humà
arreu del planeta per poder assolir salut, treball no explotat, educació, reconeixement i participació
política.
Aquests problemes i els objectius esmentats en el terreny econòmic requereixen, per tant, posar en
joc valors i hàbits Ètics que han d’ajudar a les rectificacions necessàries en el funcionament del lliure
mercat, a fi d’harmonitzar-lo amb les perspectives ecològica, social, laboral, institucional, en pro del
creixement integral de la persona humana, en les seves vessants intel·lectual, afectiva i moral. A tal
harmonitzaciópressuposaquel’èticahadepoder-serelacionarambefectivitatambl’activitateconòmica,
influint sobre aquesta, en termes de:
- Deontologia empresarial: establint criteris d’actuació dins de l’empresa (relació treball-capital,
formesdeproducció,estructuradecostos,riscoslaborals)iforadel’empresa(formesdecompetir,
informació als agents econòmics, pagament d’impostos, ús i/o abús d’energies no renovables,
assumpciódecostosecològics…)4. En última instancia, promovent la ètica de la responsabilitat en
l’activitat econòmica; la qual cosa és com dir que tal activitat econòmica és un medi per a la
comunitat –pel bé comú- inonomésperal’individuquelapractica.
- Posantlímitsalsexcessosd’actituds egoistes, en les que la maximització del benefici es presenti
com a veritat absoluta sense altres consideracions : en aquest sentit, l’ètica ha d’establir regles
mínimes, com la universalitat (val per a mi el que val per a tu), el consens( val més un acord, que
unadecisiónoacordada)o lareglad’or (novulguisperaunaltreallòquenovolspera tu).Tals
regles observades per l’activitat econòmica se situen dins del que, en terminologia kantiana, en
diríem“actuarconformealdeuremoral”;és a dir, no actuar necessàriament –tant de bo fos així- en
pro del bé de tothom, però al menys actuar no perjudicant intencionadament ningú, i acceptant que
hi had’haver institucions–l’estat, enprimer terme- que han de fer aquesta tasca de reconciliació
delsinteressosparticularsverselbédelacomunitat.ComdiriaFrancoisPerroux,“l’ordrefort”dela
societat no rau en el mercat ni en la propietat dels béns, –aquests són medis-;sinóenl’activitat
esforzadadel’home(treball)ienl’obracol·lectiva5.
4 Veure l’article: “Ética y actividad empresarial” (Proyecto Marketing). UAB. A. LLorca. http://www.masterincompany.com.
5 Perroux, F. Travaux et civilisation (Rev. Esprit, 1956. p. 481-497).
Calidoscopi Novembre 2009
6
- Contribuir a una economia pluralista –Mounier- que ha de sorgir de les persones que han de
treballar dins de les empreses, institucions productores i comunitàries sota la gestió responsable,
creativa i autònoma de les persones, al servei de les necessitats –“fets”- socials, que són humanes, i
davantlesqualsl’activitateconòmicamainoesneutreèticament.Elfetques’entenguil’activitat
econòmicacomquelcomdesvinculatdetotcompromísmoralésunamaneradevoler“justificar”el
dominidela“inèrcia”socio-econòmica”descritacríticamentlíniesamunt.
Albert Llorca Arimany
ECONOMIA, PENSAMENT ECONÒMIC I ÈTICA
Sovint quanes parla d’economia se suposaque s’entra en un terrenyespecífic i diferent de les
manereshabitualsdeferdelavidaquotidiana:lagents’escandalitzadavantd’unrobatori,peròadoptauna
percepciódiferent imés“tolerant”davantel fetdeproduir,perexemple,productesquepodenser lesius
peralasalut,d’evadirimpostos,d’atorgarcàrrecsderesponsabilitatapersonesincompetents,jasiguiper
amiguisme, o per altres motius, de produir béns sense un control exhaustiu més enllà dels mínims que
exigeixlallei…Itotaixò,abandadeserdeplorablehumanamentisocial,tambééselreflexd’unanefasta
gestió econòmica, de la qual en surt perjudicat tot el conjunt social.
El fet que hom actuï en decisions econòmiques de manera erràtica o poc meditada indica amb
claredat que els projectes presentats i executats en l’activitat econòmica requereixen ser pensats,
establint criteris bàsics referits aquès’esperaaconseguirdel’activitateconòmica i com es considera
portar-ho a terme dins d’una societat, en aspectes com: quin ha de ser el nivell de benestar que cal
obtenir, si el bé particular passa per damunt o no del bé comú, si els desitjos que cal potenciar són els del
diner, del poder, del controlsocial,del’estabilitatsocial,delajustícia…Totsaquestobjectius,considerats
més o menys prioritaris han de ser pensats i avaluats en llur dimensió social pel pensament
econòmic. Què és, llavors, el pensament econòmic?. És la reflexió –reflexionar és pensar sobre el que ja
hem fet- en termes econòmico-socials,polítics,històrics,ètics,antropològics…que,al llargdelahistòria
del pensament filosòfic i científic ens han aportat molts pensadors ocupats – i preocupats- pel paper i
conseqüènciesdel’activitateconòmicaenlessocietatshumanes,desd’Aristòtil iTomàsd’Aquino,finsa
AdamSmith,Ricardo,Marx,enelperíodedenominat“científic”,ijaenelsegleXXambautorsdelatalla
de Max Weber,, Erich Fromm, Amarthia Senn, Mario Bunge, John K. Galbright, Emmanuel Mounier,
François Perroux, Amitai Etzioni, Henri Bartoli…; i tants d’altres que se situen en l’espai entre el
coneixement del funcionament de l’economia del lliure mercat –lloc d’acords i desacords entre els
Calidoscopi Novembre 2009
7
ofertants (productors i venedors) i els demandants (compradors i consumidors)-, i les anàlisis que en fan
sobre el seu abast humà i social.
Unapreguntaradicalforçapresentenelspensadorsdel’economiaésaquesta:
l’activitat econòmica s’ha de sotmetre a principis morals, o bé “tot val” a l’hora de decidir i actuar
en qüestions econòmiques?. Per exemple: admetem com a bons els monopolis o els oligopolis i llurs
conseqüències, en els preus, en la qualitat dels productes, en el control del mercat o del treball?; acceptem
queespuguimentirenunnegociper treure’nelmàximprofit?;considerem“normal”queelconsumidor
pugi ésser enganyat?; donem per sentat que es falsegi la documentació sobre dades econòmiques
(guanys,patrimoni,nombredetreballadorsd’unaempresa,volumdefacturaciód’unaempresa…);oque
es mantinguin condicions de treball indignes (en salaris, en seguretat laboral, en horaris, en precarietat
laboral,en “assetjament” laboral);o,peracabaruna llistaquepodriasermés llarga,es justifica l’evasió
delsimpostosol’externalitatsmediambientalsnegatives(impactesecològicsperjudicials),obéel“silenci”
(fer veure que no ho sabem) quan ens adonem que el producte que comercialitzem té elements tòxics?.
En general, la maximització dels guanysfinsaonhad’arribar?.Creiemquehadetenirlímits,doncs?.
Si som sensibles a coses com les anteriors, vol dir que el pensament econòmic se n’ha
d’ocupar;idefetautorscomelscitatshovarenfer,dinsdel’horitzódelsproblemesqueapareixien en la
seva època, està clar. Això ens permet que encetem una qüestió genèrica que tot economista sensat
sembla que hauria de plantejar-se, a saber: cal establir alguna relació de dependència entre la gestió
econòmica -produint o distribuint béns o serveis- i l’ètica?. La pregunta no és trivial, sinó realment
important; perquè es tracta de saber si considerem que el pensament ètic (que ens demana que ens
preguntem“comhauríemd’actuar”) ielpensament econòmic (queespregunta“comhadeser iquins
objectiushadetenir”l’activitateconòmica)podentenirunpuntdetrobadaoacord.
Si fem una comparació entre l’ètica i i l’economia, ens trobem amb el següent:
Jal’etimologiadelesmateixesparaules,“ètica”i“economia”ensorienten.Enefecte:
- El mot “`ètica”, terme que prové de l’antic grec “êthos”,significa“caràcter”omaneradeser
adquiridalliurementperl’ésserhumàenlasevavida(ens“fem”millorsopitjors segons allò que decidim:
així, si ens droguem cada dia, ben segur que el nostre “caràcter” o “êthos” empitjorarà, perquè
progressivament perdrem la nostra capacitat de decidir lliurement, de saber què volem, de poder fer el que
consideremquehemdefer…;laintoxicaciódeladrogaaniràdestruintelnostre“êthos”).
Calidoscopi Novembre 2009
8
- Per la seva banda, el terme “economia” prové de dos altres mots també grecs, a saber:
“oikos”(llar,benspersonalsonaturalsambelsquehomviu)i “nemein” (gestió o administració); per tant,
“oikonomia” (economia”) significa la bona administració dels béns de la casa, allò que en llenguatge
aristotèlic, ha de proveir-nosd’unavidabonaifeliçenelsid’unasocietat.
Sirelacionemambdósmots,“ètica”i“economia”,observemquesíquepodemtrobarun“pont”que
els uneix: el de saber actuar lliurement construint-nos el nostre caràcter, mitjançant la producció de béns,
la comercialització, adquirint les coses necessàries –aliments, roba, habitatge, instruments útils per a la
llar a fi de fer la vida quotidiana més satisfactòria. Però això té, a més, afegirem, una dimensió
col·lectiva: perquè tothom ha de comprar i usar coses, i moltes persones les produeix i les ven als altres;
demaneraque,atravésde l’activitateconòmicaes teixeixenrelacionssocials–humanes- de confiança,
d’agraïment,dejustícia,d’utilitat,d’igualtat…;ototelcontrari.Enefecte:siproduïmobjectesdefectuosos,
elscobremcarsidesprés,quanfallennoensenresponsabilitzem,ésd’esperarquenoestablirembones
relacions amb els hipotètics compradors; i així es generaràdesconfiança,sentimentsdegreuges,d’haver
estatenganyat,acusacions,denuncies…;ilavidasocial(començant,òbviament,perl’economia),esfarà
difícil i poc sociable.
Els anteriors exemples indiquen, doncs, que el “mercat”–aquest espai públic on entren en relació
els ofertants (productors i venedors) i els demandants (compradors-consumidors)- requereix ser “regulat”
pernormessocials(endiríemels“bons”costums:comeld’oferirbonsserveisalsclients),normeslegals
(les lleis jurídiques,lesdel’estat,quesónd’obligatcomplimentsotacoacció)i,sobretot,lesètiques (clar
exemple de racionalitat, en ser entenedores, imparcials i practicables per tothom, sigui en la societat
o cultura que sigui: no enganyar, per exemple, és una norma ètica elemental vàlida en tota societat).
Aquesta regulació ha d’ajudar al fet que les transaccions econòmiques no siguin –o ho siguin poc-
conflictives, perjudicials pe a les persones i/o grups humans.
Se sol dir, llavors, que l’economia no pot ser “neutral”, en el sentit que fer negocis, treballar,
vendre,adquirirunpréstecdediners…sónactivitatsquenoespodenferdequalsevolmanera;ésadir,
sense tenir presents els drets dels altres –també, els propis, està clar- i els deures de tots; perquè
senseaquests,elsdretsnoserienpossibles.Així,ladenominada“reglad’or”del’ètica–no vulguis per a
unaltre,allòquenovolsperatu”- és molt adient aplicar-laal’economia:d’aquestamaneras’evitenmoltes
injustícies, abusos i mals. Quan els criteris o principis elementals ètics es vulneren o, simplement, no es
tenen en compte –com ara: no enganyar, no estafar, no evadir-se dels impostos, no explotar els
treballadors, no incomplir injustificadament els compromisos adquirits (sigui per conveniències particulars,
oper intencionsnobones,comvolerensorrarunnegoci)…- ; les conseqüències que es produeixen en
l’esfera econòmica són nefastes perquè apareix la desconfiança que redueix les inversions de les
empreses, baixa la contractació laboral, les empreses produeixen menys, pot aparèixer escassetat de
productes, desperta el fantasma de la inflació, augmenta la precarietat laboral, disminueix el significat del
Calidoscopi Novembre 2009
9
treball amb la conseqüent poca rendibilitat, baixen els beneficis de les empreses…Entotaquestseguitde
circumstàncies negatives, sembla que ja només importa fer diners com sigui (avuiesparlade“lacultura
expansivadeldiner”idelespràctiquesdel“pelotazo”);demaneraquelesdesigualtats,lapobresa(s’entén
per pobresa, viure amb menys d’un dòlar per dia), els problemes laborals, la corrupció econòmica
(blanqueigdediner, requalificació iespeculació il·legalde terrenys, negocid’armes, tràficdedrogues,
prostitució infantil, etc), les greus agressions al medi natural…van creixent. Quan aquestes coses passen
ambfreqüència,ésevidentqueelconjuntsocialilavidahumana,engeneral,se’nressent;perquè es va
en la direcció contrària alaques’hauriad’anar.
Les observacions anteriors fan palesa la reflexió amunt anunciada: en economia cal, no només
“calcular” allò que s’ha de produir i oferir per obtenir el creixement desitjat, sinó que també s’ha de
“pensar” o entendreque l’activitat econòmicaha de tenir present lesaltres esferes humanes: elmedi
natural i l’ús de recursos naturals (que no són il·limitats), la justícia social (o promoció del
“desenvolupament humà”, que vol dir: evitar l’exclusió social, dignificar el treball evitant l’explotació,
garantireldretal’educacióialasalut,definirquineshan de ser les oportunitats que una societat, amb els
seusmedis,pot ihad’oferiralsseusciutadans,en funciódelsdretsbàsicspera tots idelsprincipisde
mèrit, esforç i capacitat demostrats en l’exercici de l’estudi i del treball). Ja es veu que aquestes
consideracions parteixen de idees bàsiques molt compartides pels pensadors en general i pels pensadors
sobre l’economia en particular -alguns dels quals ja hem citat- i que se sintetitzen en el principi que
l’economia és una ciència humana i alhora social; i per això, el seu estudi com a ciència no pot
desentendre’s del que descobreixen altres ciències sobre l’esser humà i sobre la dinàmica social,
comara la sociologia (queestudia l’estructura i els canvis socials ), l’ecologia (que tracta de l’equilibri
natural), la política (sobre la gestió correcta i justa de l’estat), l’antropologia (que investiga sobre les
necessitats,desitjosiesperanceshumanes),lapsicologia(quetractasobreelsmecanismesdela“psiqué
o ment i els comportaments resultants)…;id’altresciències(comlageografia,lahistòria,l’arqueologia…o
lamateixaètica, com jahem fet notar),quecontribueixena la construcciód’unasocietatmés fetaa la
mesura de les necessitats i expectatives de la persona humana.
Albert Llorca Arimany.
Calidoscopi Novembre 2009
10
APORTACIONS RECENTS DEL PERSONALISME A L’ECONOMIA : HENRI BARTOLÍ Crònica d’una obra fonamental en el pensament econòmic personalista actual: “Repenser le Developpement”, de Henri Bartoli. (UNESCO, 1999, amb prefaci de Federico Mayor Zaragoza).
En la actual societat postindustrial,elsproblemesqueplantejal’economias’estenen,comenaltres
èpoques, a interrogants antropològics, filosòfic-socials i ètics. Temes altament preocupants com l’atur
estructural, l’explotació de la natura, el denominat “lliure mercat”, la dialèctica productivisme/
consumisme...sónalgunsdelsreptesqueunpensamenteconòmicsòlidhad’abordar.
Mésenllàdel’economicismedominant,resultaabsolutamentnecessarireflexionarsobreelsignificatque
te i que hauria de tenir com a activitat humana – “oikonomia”oadministració de la casa-, amb totes les
implicacions que comporta en les formes de viure i de relacionar-se els éssers humans.
Qui és Henri Bartolí?.
És professor emèrit de Ciència econòmica de la Universitat de París (Sorbone) i Vicepresident
Internacional de la Societat Europea de Cultura. És també membre del Consell de Direcció de la Societé
d’AmisdeMounier.
Lesobresmésimportantssón:“EconomieetCreationCollective”,“L’Economiemultidimensionelle”i
“L’Economieauservicedelavoie”.
HenriBartolíformapartdela“Històriadelsjustos”,queésunprojecteelaboratpel“Cercled’Études
delaDéportationetdelaShoad”.Tel títolesconcedíatotsaquellsquevarenajudarasalvarpersones
juevesdurantlainvasióalemanya.Bartolipatíl’embastidadelnazismeeljunydel1940enserexecutatel
seu germà en negar-se a delatar posicions franceses a Narwick. Després d’aquests fets, es dedicà a
distribuir diaris clandestins i as participar en plans de salvació per a jueus perseguits i empresonats. Fou
empresonat al cap de concentració de Drancy, com abans ho havia estat la seva mare per ser jueva.
Després de la guerra formà part de la CNR per preparar la reconstrucció econòmica de França.
Pel quefaalllibrealquefemreferència,“RepenserleDéveloppment”,constitueixunapropament
al’espaidereflexiópersonalistasobrel’activitateconòmicaenlavidasocial,laqualcosa,l’acostaalseu
Calidoscopi Novembre 2009
11
compatriota Emmanuel Mounier en la seva compartidaintenciód’aportarunareflexiócivilitzatòriaapartir
decoml’ésserhumàesdesenvolupaenl’àmbitdel’economiaiquinsvalorsposaenjoc.
Les àrees temàtiques que aborda el llibre són diverses, però les agruparem molt sintèticament en tres
estadis.
En primer lloc, la introducció i el capítol primer fa referència al marc social mundial força obscur,
davant el qual senyala la necessitat d’adoptar compromisos en la defensa dels drets humans i el
desenvolupament sostenible de les societats més desafavorides. Ensegonlloc,elpensadors’ocupade
la repercussió concreta dels fets econòmics, i s’interroga sobre el destí del creixement unidimensional
(caps.2,3,4).Esplantejalanecessitatdegovernarl’economiadelliuremercatianalitzaelsobstacles que
ho dificulten, en la línia inequívoca i exigent de la política democratitzadora en matèria econòmica. I en
tercer lloc, en el capítol 5abordaeltemadelacomplexitatdel’economia,lanecessàriainterdisciplinarietat
amb altres sabers, i la importància de la responsabilitat ètica en la vida econòmica.
Ja en les conclusions, l’autor senyala allò que és exigible pe a la persona humana en unmón
incert on sembla que només mana el guany econòmic. No en va, inicia les conclusions amb un proverbi
africàproualliçonador:“Hihacoses,diuunproverbiafricà,quenomésespodenveureambullsquehan
plorat”.I totseguitelpensadorrecordalasevainfantesa, lagrandepressiódelsanystrenta,elcampde
concentraciódeDancy,lamisèriaal’Àfrica,al’Àsia,alQuartMón...Totaixòfaqueafirmi,mésendavant:
“elrespectecapalsaltress’imposaenmicomunaveritatabsoluta, i,ambell,aquestaaltracertesaque
l’economianotesentitmésquealserveidelavida”(p,183).
A tal d’exemple, de les seves reflexions, recollim uns breus fragment que hem traduït de
l’esmentada obra, que són un bon exemple de com el pensament econòmic pot impulsar el progrés
econòmic com a desenvolupament alhora compromès amb la persona.
Pel que fa al primer fragment que oferim, que titulem “Economia i Desenvolupament”, l’autor fa
notar,totrecordantl’arrelgrega“oikonomia”idemaneraplanera,laimplicaciódel’activitateconòmicaen
la vida de les comunitats.
Economia i Desenvolupament
Tota política de desenvolupament ha de reposar no sobre « teories », tot i que són útils per a
l’elaboració i conducció del primer, sinó sobre un pensament en el qual hi intervenen principis de
intel·ligibilitat(comlallibertat,valorsd’inserciósocial,desalineació, limitació del domini del diner, disposició
Calidoscopi Novembre 2009
12
humana envers els altres); i perquè tota política de desenvolupament es dirigeixi alhora cap a un progrés
econòmic i un desenvolupament humà, cal un perfeccionament delamateixaidead’economia.
“Oikonomia”i“oikoumené”,engrec,tenenlamateixaarrel:“oikos”.Siundelsdostermesdesigna
l’administració(“nomos”)delacasa(“oikos”),l’altredesignal’univers,laterrahabitada.Calnooblidarque
el pensament econòmic no és suficient en si mateix, ni la ciència econòmica no pot aillar-se de les altres
disciplines científiques. Parafrasejant E. Morin, hom pot dir que l’enemic de l’economia del
desenvolupamentésla“mutilació”quepateixcadavegadaques’adoptenconcepcionsunidimensionalso
reductores i es nega tota realitat i tot sentit a allò que la qüestiona. ¿Com, tractant-se de “repensar el
desenvolupament”,l’economiapodriapreguntar-se per les tasques i les eleccions necessàries per anar bé
en vistes de millorar el benestar dels pobles sense tenir en compte les relacions de l’economia ambel
medi existencial en la diversitat de les seves dimensions?. ¿Com es podria, sense perjudicis greus, ometre
referir-se a la història de les civilitzacions i de les cultures en el si de les quals,a partir d’elles, el
desenvolupamenthad’obrir-se camí?. ¿Quina cosa més trivial i ridícula que oblidar-se que el Japó no és
el mateix que els Estat Units, que Singapur no és ni Mèxic ni Taipei, i que és convenient dispensar una
gran atenció a la diversitat dels espais económico-socials?.
En el segon fragment, sota el títol que posem “El treball en el mon actual desenvolupat”, el
pensador dedica unes quantes reflexions als problemes que la gestió taylorista planteja al treballador en la
societat de lliure mercat i que caldria rectificar.
El treball en el món actual desenvolupat
Siguiquinsiguil’angledesdelquals’observi,eltreballdelsassalariatsésavui,alhora,mésintensi
més complex, la qual cosa té implicacions. El fet que suposi una font de progrés en la mesura que posi en
relleu la intel·ligència i la creativitat és cert ; però aquest progrés té com a preu una forta dependència
respectealfluxdel’activitat,lapressiódelmercat,aixícomelquefareferènciaal’assalariat,elcontrolde
gestió de la qual cosa no pot ser mesurat ; tan gran és la desproporció entre els sistemes de comptabilitat
analítica dels costos heretats del taylorisme i la complexitat dels processos per a consecucions
empresarials.
La gestió consisteix en una forma de disseny dels fets i dels comportaments humans en una
economia de mercat inexorable. Heus aquí un treball sota pressió, una acumulació de factors angoixants,
de manera que l’estrés ha esdevingut un dels problemes més greus que han d’afrontar les nostres
societats. Hi contribueixen els continus canvis en les tècniques, el sorgiment de la temporalitat feta a partir
d’ara d’una successió d’actuacions que impliquen una dispersió mental, el treball en períodes forçats,
l’imperatiu dels tres zeros –zero perjudici, zero defecte, zero estoc-, l’eliminació dels temps “morts”, les
Calidoscopi Novembre 2009
13
disposicions horàries i llur irregularitat degudes a l’espectacular esforç del treball “flexible”, la brusca
acceleració i desincronització dels ritmes imputable a les tecnologies de la informació, el discurs de
l’empresa hiperactiva i el treball- aversió, el pas d’una lògica de disciplina a una lògica de l’adhesió, el
recursalacompetitivitatinternaialsprocedimentsd’avaluació,l’aplicaciódelesnovestecnologies(video-
vigilància, miradors electrònics, auto-commutadors, etc) per a la vigilància de tots els aspectes de la vida
professional (mètodes, desplaçaments, etc), la individualització dels salaris, la rellevança de les empreses
coma“centresdebeneficis”.
El temps invertit al treball perd importància davant la consecució individual : és un « peatge » que
els assalariats han de satisfer ; i això els obliga –sobre tots als quadres intermitjos- a allargar llur durada
del treball que, a més, pateix una evolució ambigua. La paradoxa és aixíque,enplenacrisid’ocupació,la
influència del treball sobre els homes creix, els dilemes s’afegeixen als dilemes: treball d’equip però
avaluació individual, reconeixement de les competències però exigència de mobilitat que pot qüestionar-
les, exigència de implicació però disminució de la seguretat del lloc de treball, rebuig de la burocràcia
autoritària però nostàlgia de la protecció que assegura.T.Petersanomenatotaixò“lagestiódelcaos”;i
altreshoqualifiquenun“sistemapsíquico-organitzatiu”,autèntic filtrecultural i intel·lectualque imposaa
l’assalariatun“idealorganitzatiu”queabsorbeix elseu“joideal”.
Ieneltercerfragmentqueescollimsobre“Economia,interdisciplinarietatièticadelaresponsabilitat”,es
tracta de raonar la necessitat de la interdisciplinarietat des del punt de vista ètic, a fi de introduir el diàleg,
la reciprocitat de perspectives, el sentit de la responsabilitat i el conseqüent camí vers la justícia
Economia, interdisciplinarietat i ètica de la responsabilitat
El « nou paradigma » del desenvolupament exigeix la interdisciplinarietat. L. Despouy no s’ha
equivocatenaquestpunt.Perell,lalluitacontral’extremapobresa« planatantgrossacomolesguerres”,
en tant que situació en la qual tots elsdretsde l’homehi estancompromesos, constitueixunproblema
interdisciplinari:exigintl’actuaciódetotselsministerisenlesdiferentsnacions,detotes les organitzacions
internacionals governamentals i no governamentals a escala mundial. En aquesta lluita hom troba la dada
essencial de la interdisciplinarietat, segons la qual el saber no pot ser separat de l’ètica que hauria
d’inspirar-lo.“Fiúltimperal’investigador,elpensamentcientíficnoés,talcomdeiaL.Goldman- sinó un
medi per al grup social i per a la humanitat sencera?...
El projecte IDEA (interdisciplinary Dimensions of Economic Analisis) conduït per Ulf Himmelstrand i
sostingutpelConsellInternacionaldelesCiènciesSocials,proposaunmètodede“dissecciósuccessiva”,
segonslaqualdeboncomençamentcal introduirperetapeselfactors“exògens”enl’anàlisieconòmica,
Calidoscopi Novembre 2009
14
els vincles entre el que és endogen i el que és exogen, de tal manera que aquest últim posa en relleu
altres disciplines, essent en primer lloc descobertes en termes abstractes, després interpretades com a
desviaments (plug-ins), esdeveniments (spill-overs)o“retroaccionsmediatitzades”(mediated feedback). La
constatació del fet que en el món real, al contrari del món abstracte, els actors estan implicats en
situacionscomplexesdejoc(ienaquestsentitsónfactors“exògens”)condueixalsautorsdelprojectea
concloure la necessitat de la interdisciplinarietat i a posar-laenpràctica…
“Repensar el desenvolupament”, “repensar l’economia”, és entrar en la complexitat i en la cara
tràgicadel’acció.Peraqueeldesenvolupamentsiguisimultàniamenteconòmicihumàcallaintervenció
del filòsof, ja que és qui renuncia a la violència; del jurista, al qual li pertoca, en promoure el Dret, posar la
força sl servei de la justícia; del polític, que és a qui correspon assegurar el respecte al Dret i el servei del
bécomú;del’economista,carl’economiaéselsuportdeldesenvolupamenthumàdelqualdiemques’han
d’assegurarelsmínimscostostècnics,ecològics ihumansdel’homedecultura, jaquelaculturarauen
l’origendetotaconstitucióidetotainstitució;delspobles,perfi,donatelfetquesenselluraquiescència i
sense lamobilitzacióde llurenergianos’aconseguirà lacoalicióde totselshomes al servei de tots els
homes.
Només un coneixement polifònic de les societats, de llur funcionament, de llurs transformacions, de
llurs aprenentatges, animat i orientat per una ètica de responsabilitat, és qui pot constituir un preludi i un
substrat eficaç per a una política i una estratègia deldesenvolupamenthumà”.
Albert Llorca Arimany
Calidoscopi Novembre 2009
15
OCI I PERSONA A L’ERA POSTMODERNA
(Breu apunt educatiu personalista)
L’etimologiadelmot“oci”ensremetaltermellatí“otium”,elqual,alhora,ensfa referència al terme
grec“scholé”,queteundoblesignificat;asaber,diversió, juntament amb educació. Les transformacions
semàntiques que el mot ha rebut, fruit de la complexitat civilitzatòria i dels canvis històrico-socials patits,
especialment des de començaments del segle XVI, han carregat de nous continguts –sovint heterogenis-
l’abast semàntic del mot grec.
En el món contemporani, el progrés material, especialment esdevingut des del primer terç del segle
XX,ha fet possible lagestaciódel quesolementendreper turismedemasses. I a l’èpocaanomenada
postindustrial, des de la dècada dels anys setanta del segle XX, coincidint amb la “postmodernitat”,
s’hananatpotenciantlesformesd’ocienlamesuraquelainstitucionalitzaciódeltreball–ja provenint des
del segle XIX-,elproductivismeindustrialista,elconsumisme(l’altracaradelproductivisme)il’augmentdel
temps lliure s’han anat imposant. L’oci ha esdevingut així –i les vacances, com emblema d’aquesta
societat de masses productivista que necessita descans- un fenomen social de primer ordre.
Fins aquí, la breu descripció dels fets. La pregunta, però, que cal fer-seésaquesta: te “peatge”
humà i/o social, aquest procés?. La pregunta suggereix indirectament la resposta, si ens fixem en altres
fenòmenssocialsd’abastmassiuenelmóncontemporani,enelqualensfixem per proximitat històrica i
influència en els estils de vida actuals.. Així, hom pot dir que el treball ha estat en el món contemporani,
d’una banda alliberador, però de l’altra explotador. La tecnologia, com el progrés científic, han estat
indiscutiblement útils; però també en algunes ocasions, destructius. La producció de béns ha alliberat la
humanitat –la occidental, per ser precisos- de lamisèria;però tambééscertque l’haabocatalconsum
compulsiu i esclavitzador –lescosesque “tenim”ens fan “ser”més, comdenunciavaErichFromm6-. El
poder polític organitzat i burocràtic –l’estat del benestar- ha estat, des de finals de la segona guerra
mundial, un gestor força útil per resoldre les necessitats humanes de caràcter públic –salaris mínims,
habitatge, assistència sanitària, subsidis socials, ajuts...-; però també ha mostrat la “cara lletja” en
determinatsllocsièpoquesambelsseusvicisdecorrupció,opressió,mancad’esperitmínimdemocràtic,
dificultant o suprimint determinats drets bàsics humans...
Il’oci?.Sensdubte,haestatsignedellibertat i felicitat humana per a milions de persones en les
seves diverses formes de presentar-se –diversió,descansidesenvolupamenthumàicívic(lestres“D”de
6 Fromm, E. Tener o ser. F.C.E. México, 1973.
Calidoscopi Novembre 2009
16
Joffre Dumazédier7), l’evasió, lacompensació per una vida quotidiana monòtona o difícil, la comunicació,
l’educació iaprenentatge...-;però tambécalno ignorarquehaestat iestàavui,en l’anomenadaèpoca
postindustrial,acompanyatdelriscd’empobrimenthumà,dereduccióalasatisfacció immediata a costa de
no saber o no voler preveure, o bé de no preocupar-se de l’anihilament humà que pot comportar. I és
aquí on centrem la nostra reflexió.
El fenomend’oci,engeneral–del qual, el turisme i les vacances en són un emblema específic-,
sovint va lligat al ritme socioeconòmic i ideològic propi de les nostres societats aburgesades, opulentes i
consumistes.JadeiaEmmanuelMounierl’any1935: “Avancem cap a un estil de vida en el qual el treball
vital, que avui omple la jornada de la majoria dels homes, serà una ocupació entre altres i es difuminarà
cada cop més enfront de les activitats d’elecció o d’oci... Pot ser que, després d’haver patit per espai de
segles la pobresa en esperit dins de la pobresa material, la humanitat es vegi emplaçada a la més difícil
prova de practicar aquella en l’abundància material. De qualsevol manera es tractarà d’un nou estil de
vida que caldrà preveure i inventar. Ja s’entén que no es tracta, només, d’acord amb la pobra fórmula
política, “d’ocupar els ocis”, sinó de donar-los un sentit, la qual cosa és ben diferent”8. És notòria, aquí, la
preocupació pel significat que l’oci ha de tenir per a la persona, segons Mounier. En efecte, el
personalisme, com a pensament al servei de la persona, no pot obviar, doncs, un fenomen de
l’envergadura,enlasocietatdemasses,comhoésl’oci;delamateixamaneraquenohopodiaferdavant
dels mals de l’economicisme propi del capitalisme, de les democràcies despersonalitzadores i
adotzenadoresode l’hedonismeradical.Si l’ociesposaalserveid’aquestsàmbits i forces,aliensa les
autèntiques necessitats de la persona humana, la crítica personalista no pot romandre en el silenci.
Quèproposaria, llavors, laperspectivapersonalistaenel terrenydel’oci?.Heus aquí alguns trets
indicatius que trobem:
- Enprimerlloc,no“descuidar”elcultiudelapersonacomaunitat integral.
- Ensegonlloc,no“descuidar”larelaciódedisponibilitat interpersonal, de saber respectar els
altres.
- En tercer lloc, saber gaudir –diversió, “divergere”- de les satisfaccions que produeixen activitats
relaxades,espontànies,d’aprenentatge,desorpresa,d’enriquimenthumàcompartit...,queno han de ser
excloents niforagitadorsd’altresvessantshumanes–treball, estudi, activitats públiques i cíviques-.
- En quart lloc, no deixar de banda la dimensió educativa i civilitzatòria de l’oci –que situarem,
sotaelnomesmentatde“scholé”,enelmarcdela“paideia” grega-, que travessa, en el punt de vista del
personalisme, la textura de la persona humana, i que ha de contribuir al desplegament personalitzador –la
“vocació”oprofunditatdelapersona- que li és inherent.
7 Dumazédier, J. Hacia una civlización del ocio. Ed. Barcelona, 196 . p.
8 Mounier, E. Líneas de futuro. (Revolución Personalista i Comunitaria) Ed. Zero. Barcelona, 1975. ps. 324-325.
Calidoscopi Novembre 2009
17
Quines incerteses, llavors, es posen en relleu, avui, des d’aquesta crítica personalista, en les
pràctiques d’ocidelmónd’avui?.Vegem-ho.
Per començar, hom constata en el món d’avui una notable presència de l’escepticisme
civilitzatori, indicatiudelpesde l’ombradeshumanitzadoraquevacobrint l’esferade l’oci:aixòseriael
que qualificaríem comaocidegradat,consumista,alienant,irresponsable,egòtic...que“carrega”ambles
misèries humanes per compensar-les, esvair-les, convertint-se ,així, en una mena “d’ídol egolàtric
unidimensional”, reflector de l’esperit neuròtic, reivindicatiu, exigent, urgent... que ignora tot sentit de
l’esforçenl’ésserhumà,delcompromíside l’esperançaperaunamillorahumanaiunatransformació–
“poiein”- delmón..Ésapartitd’aquestaduraexperiènciacivilitzatòria,quePeterSloterdijktrobalafigura
de l’oci bàrbar romà, l’altra cara de la “humanitas”. En efecte, en un tomig nietzscheà,Heidegger ja
desenvolupàunanàlisicríticasobrela“humanitas”clàssicaenlaseva“Cartasobrel’humanisme”:“En la
determinación de la humanidad del hombre no sólo pregunta el humanismo por la relación del ser al
hombre. El humanismo obstaculiza aún esta pregunta porque a base de su proveniencia de la metafísica,
ni conoce ni entiende esta pregunta”9. Irecentmentenlanostraèpocaactual,l’autorcitatPeterSloterdijk
afirma amb solemnitat: “Quien hoy pregunta por el futuro de la humanidad y de los medios de
humanización, lo que en el fondo quiere saber es si sigue habiendo esperanzas de tomar bajo control las
actuales tendencias asilvestradora del hombre. En este punto es decisivo el inquietante hecho de que tales
retornos al estado salvaje, hoy como siempre, acostumbren a desencadenarse en situaciones de alto
desarrollo del poder, bien sea directamente como atrocidad imperialista o bélica, bien como
embrutecimiento cotidiano de los hombre en los medios destinado a la diversión desinhibida. De ambas
cosa han proporcionado los romanos modelos decisivos para Europa: por una parte, con su militarismo
que lo impregna todo, y por otra, con una industria del ocio a base de juegos sangrientos que anticipaba ya
el futuro”10. Sembla que ambdós autors, amb to diferenciat en cada cas, posen en relleu l’ambigüitat de
l’home, en el que paradoxalment apareixen la “humanitas” i la “animalitas”: laprimeracomadesigi i
objectiu directiude l’home i lasegonacomacamíperdutenelque l’homeaterra,precisamentquande
mésmedis“civilitzats”disposa.Il’exempledel’ocicomadiversióal’antigaRoma–direm que en la doble
versió, simultàniament, de distracció i manipulació exercida pel poder polític de les masses, i
d’exhibiciódela“virtus”delanoblesaromanaidelseu“estatus” reforçat per les habilitats esportivo-
militars (curses i lluites) i per les festes privatives (orgies i bacanals) de tal estament-, constitueix un
bonexempledelcamíquel’ocideshumanitzathaseguitenlesèpoquesposteriors.
9 Heidegger, M. Carta sobre el humanismo. Ed. Taurus, Madrid, 1970. En efecte, Heidegger afirma, preparant les afirmacions
citades que “El hombre deber, antes de hablar, dejar que el ser le hable de nuevo… Así es la humanitas el desideratum de
semejante pensar, pues esto es humanismo: pensar y cuidar de que el hombre sea humano y no inhumano, esto es, fuera de su
esencia….Al humanismo, históricamente entendido, pertenece siempre, por tanto, un “studium humanitatis” que ser retrotrae de
manera determinada a la Antigüedad …. “(ps. 15-16). I acaba, en referència a l’humanisme romà: “El primer humanismo, o sea el
romano, y todas las especies de humanismo que han aparecido desde entonces hasta el presente presuponen la “esencia” más
general del hombre como evidente. El hombre es tenido por animal rationale” (p. 17). 10
Sloterdijk, P. Normas para el parque humano. (Una respuesta a la Carta sobre el humanismo de M. Heidegger). Ed. Siruela,
S.A. Madrid, 2006. ps. 31-32.
Calidoscopi Novembre 2009
18
Aquestoci“bàrbar”queexemplificalaculturaromanaidelqualhaparlatSloterdijkresultaseruna
manera primitiva de domesticar l’home- no d’educar, en el llenguatge i intenciód’aquestautor- que la
tradició occidental ha assetjat i continuat fins a la modernitat, tot i usant posteriorment procediments
menyscruentsd’oci,comaraelluxe-estatusielluxeemocional(Lipovetsky),l’oci-exhibició de riquesa i la
funció simbòlica de l’oci com a forma d’expressar poder (Veblen), el paper recentmanipulador de l’oci
consumista (Alvarez Sousa, Bauman)...
Enelmónactualisotalacategoriade“societatlíquida”11, el sociòleg Zygmunt Bauman interpreta el
consumisme com la forma inútil i deshumanitzada d’apaivagar la por incrustada en una societat incerta
quehaperdutelrumb;il’ociés,llavors,unamodalitatfàcildeconcretaraquestconsumenla“modernitat
líquida”12, per suplir la manca de sentit ques’hainstal·lat en el treball13. L’oci-consum és, doncs, la fase
seguramentmésavançadad’aquestasubstitucióen la funciócivilitzatòria,de lacontribucióde l’homea
travésdeltreballperladevaluaciód’aquestenfavordelapreferènciapelconsum.
Davantd’aquestpanoramaforçacomplexques’haencetatenelsultimscinquantaanysenelmón
occidental,l’òpticapersonalistahad’ajudaraintegrarla“humanitas”delapersonaquecreixalhoraentrela
vocació o línea en profunditat de la persona i la responsabilitat en el món –comunicació
transformadora del món (poiein) o línea d’amplada de la persona, sabent conjuminar treball i oci a la
mesuradel’ésserhumà.
Albert Llorca Arimany
11
Que correspon amb el que altres pensadors en diuen societat postmoderna (Lipovetsky, Baudrillard, Deleuze). 12
Bauman, Z. Modernidad líquida. FCE. México, 2003. ps. 64-87. 13
o.c. p. 149.
Calidoscopi Novembre 2009
19
AULA MOUNIER:
L’actuació personalista del bisbe Joan Carrera, per Jaume
Aymar
Agraeixoal’AulaEmmanuelMounier, lasevaamableinvitació.M’ésfàcil iagradósparlardelbisbeJoan
Carrera, a qui tan justament recordem en el primer aniversari delseucomiat.M’agradaqueaquestacte
s’escaiguieneldiadeSantaTeresadeJesús.ElbisbeJoanenelseudespatxhiteniaunquadreambles
paraulesdeSantaTeresa,“nadateturbe,nadateespante...”.Darreramentcrecquen’haviafetellemade
la seva vida.
Dividiré aquesta conferència en dues parts: en una primera parlaré de les arrels personalistes14 del bisbe
Joan Carrera i després de la meva relació personal amb ell.
14
Per al personalisme vg. J.M.COLL, Filosofía de la relación interpersonal. Profundización metodológica del personalismo y
lectura crítica de Sartre. Facultad de Teologia de Catalunya. Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Barcelona, PPU,
1990 (2 toms). C. DÍAZ, Treinta nombres propios (Las figuras del personalismo). Colección Persona, 3. Salamanca, 2002.
Calidoscopi Novembre 2009
20
La conversió sempre és possible
Joan Carrera traspuava humanisme. En la seva conversa tenia sempre present la persona que tenia al
davant, amb respecte. El respecte com diu Josep Maria Esquirol, és la mirada atenta. Fou un gran lector
d’autorspersonalistes.
L’impressionavenmoltlesconversions.Pocsdiesabansdel’accidentvascular que el portaria a la mort, es
vacommourefinsalesllàgrimesenconèixerlaconversiód’unjovemonjodeSolius,onhaviaanatafer
uns exercicis.
El bisbe Joan solia citar sovint, parlant de litúrgia, la conversió de Paul Claudel. Escrivia: “quina
meravellosa festa de Nadal la de 1886, a França! Pau Claudel viu la seva conversió inesperada a la fe de
Jesucrist, a Nôtre Dame de París, on havia acudit sense saber ben bé per què: Jo estava dret, enmig de la
gent- explicarà després- prop del segon pilar,al’entradadelcor,amàdreta,alabandadelasagristia.Va
seraleshoresqueesproduíl’esdevenimentquehadominattotalamevavida.Desobte,elmeucorvaser
tocat,ivaigcreure”.15 Lanitd’aquellmateixdia,aLisieux,lafuturasantaTeresadel’InfantJesús,apunt
d’esdevenir monja carmelitana, també se sent especialment colpida per l’Esperit Sant, “en sortir de la
missadelgall,onhaviatingutelgoigderebreelDéusantipotent”.“Vasereldiaquevaigrebrelagràcia
de sortirdela infantesa:enunaparaula, lagràciadelaconversió.D’ençàd’aquellanitbeneïda,novaig
servençudaencaplluita...”.16
El1963l’aleshoresmossènJoanCarrera,quetenia33anys,vatraduiralcatalàLesgransamistats17 de
Raïssa Maritain. La primeraediciófoupublicadapereditorialNovaTerral’any1964.EditorialClaretlava
reeditar en el 30è aniversari de la seva mort. Raïssa era una dona russa de nacionalitat i jueva de raça i de
religió. Després esdevindria també francesa de cultura, enamorada de Paris, i cristiana, enamorada de
Jesús. El pas de Rússia a França va fer-lo, amb la seva família, als sis anys. El seu cognom familiar era
Oumançoff. La conversió al catolicisme va ser el terme d’un llarg procés que compartí amb la seva
germanaVéra iambJacquesMaritain,ambelquals’haviacasatel1904.QuanLesgransamistats fou
reeditadaquarantaanysdesprés,l’any2003,l’aleshoresjabisbeJoanCarreraescriviaenlapresentació:
“al llargdequarantaanysnohedeixatde tornar,unavegada i una altra, amb emoció inexhaurida, a la
lecturad’aquestespàgines”.18 Isegueixambuna frasemoltbella “lacomunió transcendeixels límitsdel
temps...”.19
15
P.CLAUDEL, Oeuvres en prose. Gallimard, París, 1965, Citat per J. CARRERA, Aquest Nadal en fa dos mil. Discerniment i
goig. Barcelona, Editorial Mediterrània, 2000, p. 8 16
TERESA DE LISIEUX, Manuscrits autobiogràfics. Clàssics del Cristianisme. Barcelona, 1996 17
R.MARITAIN, Les grans amistats (1). Col·lecció Torsimany, 6. Claret, 2003. Presentació escrita per Joan Carrera Planas a
Torrenueva (Granada) el 27 d’agost de 2003. 18
Op. cit. p.6. 19
Ibídem.
Calidoscopi Novembre 2009
21
De Jacques i Raïssa escriu: “la capacitat que mostren de meravellar-se davant de les belleses del
catolicisme- ells que vénende la buidor d’una cultura immanent i engreïda, té la virtut de sacsejar-nos
encaraavui.”20 L’aventuradeJacquesiRaissaéselcentredegravetatdelavidaespiritualiliteràriaentre
les dues guerres. Deixebles de Bergson i de Leon Bloy, confidents de F. Mauriac i de Julien Green,
confidentsdeJeanCocteau,amicsdePeguy,deMounieridePauVIè.DeLeonBloydiu,“elpelegríde
l’absolut, com s’agradava d’anomenar-se a si mateix, serà el profeta que els acompanyarà a la llum
plena...”.EllfouelpadrídeJacquesiRaïssa.
DeJacquesMaritain,Carreradiuperexemple,“abansdelasevaconversió,quantanmateixjacercava,va
escriure en el seu diari: "El gran obstacle al cristianisme són els cristians". ("Records d'abans del
Baptisme"). Però l'alegria immensa de veure l'estrella, com diu Mateu dels Mags (Mt. 2, 10), va fer-los
estimardecorelcamíquehihamenà,totilasevaduresa.”21 Maritain, en el seu ja citat "Carnet de notes",
recorda el seu estat d'ànim de quan era "un noi afamat d'absolut que es considerava ateu o completament
agnòstic...”,finsquevatrobarLéonBloy",unhomed'Església,ungrancreientlaicquel'acompanyariafins
al Baptisme. Evoca les "elucubracions arrogants i ingènues que palesaven el turment de la meva
intel·ligència, en els mesos anteriors a la conversió, mirant de trobar, enmig mateix dels errors que
professava, un camí cap a la veritat, de la qual Déu em feia sentir l'atractiu, però a la qual jo no em volia
rendir. Encara usava un llenguatge despectiu respecte dels cristians... quan una set sobrenatural
m’empenyiacapal'Església".22 IdiudeMaritainqueera“undelslaicsvisiblementpresentsenelVaticàIIi
d’esperitconciliaravantlalettre.”23
En la presentació a “Les grans amistats”, JoanCarrera ens obre el cor i diu: “lesmemòries deRaïssa
m’hansuscitatdesempretressentiments:“Elprimer,d’admiraciódelasevabellesa.Unabellesaquetéel
seupuntdepartidaenlahistòriadeRaïssa(...)“sobretot,perla bellesaespiritualdel’autoraidelaseva
vida”.24 “Després,unsentimentqueesmouentrel’admiracióiunacertanostàlgia...Nostàlgiadenohaver
accedit a la fe i al baptisme amb la passió de Raïssa, amb la seva capacitat de sorpresa, amb aquell goig
que el trobament dóna només als qui molt –i dolorosament- hancercat”.25
Nohidescobrimaquíunhomequevacercar tota lasevavida? “Lasevaexperiènciaens faarribarun
missatge:enscalviurelafeambànimadeconvertits”.
20
Ibid. p. 9 21
J.CARRERA, El gust de la fe. Temes d’ara mateix. Barcelona, editorial Mediterrània, 2000, p. 18 22
op.cit. p. 27 i 28 23
Conferència al CEP, Centre d’Estudis Pastorals, “ A les vigílies dels 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals”. 24
Ibid. p. 10 25
Ibid.
Calidoscopi Novembre 2009
22
“L’altrasentimentésd’esperança: laconversióéssemprepossible.Quihohaviadedirque,a laFrança
secularitzadadelsegleXX,l’EsperitSantsuscitariaunarebrotadadelafecatòlicaquearribaria,finsitot,
al nét deRenan!... No crec que l’ambient d’una bona part de la joventut actual de Catalunya, sigui en
substància gaire diferent del que descriu Raïssa parlant de la universitat del seu temps: buidor, manca de
respostaa lesgranspreguntes, angoixametafísica, els valorsevangèlicsburlats, la llibertat de l’esperit
humiliada, grolleria de cor, utilitarisme... Enmig de tot això, Raïssa i els seus grans amics van dir no... van
cercarenJesúsdeNatzaretl’alternativa...ivanserguarits”.26
LiagradavatambéunacitaqueRaïssaMaritainvaferdeLéonBloy:“Vullfernotarquel’Església,comtota
realitat humana i més, té un exterior i un interior. A Raïsa Maritain li agradava parlar d’aquesta doble
dimensió.DeiadeLéonBloy:“encomptesdeserunsepulcreemblanquinatcomelsfariseusdetotsels
temps, era una catedral blanca, enfosquida. El blanc era dins, en la cavitat del tabernacle. També deia que
lesmeravellesdelsvitrallsdelacatedraldeChartresnoméssónvisiblesdesdedins”.Joestimol’Església
i conec aquest blanc del tabernacle que és en el seu interior.27
Ienunaconferènciaa l’AteneuBarcelonèsencaraeramésexplícit:“pertanyal’exteriordel’Esglésiael
seu factor humà: organització, institucions, persones, història, litúrgia fins i tot. Entenc que molts només es
fixin en aquest exterioriacceptol’obligaciódel’Esglésiadeposar-lod’acord,tantcomsiguipossible,amb
el seu interior. Però vull donar fe d’aquest interior: el fet sempre,malgrat tot, a través de l’Església és
possible de trobar Jesucrist i el seu missatge, la força de la seva gràcia, la felicitat que dóna reposar el cor
enlapaternitatdeDéu.Jouspucassegurarque,malgratlaimatgeexternadel’Esglésiaque,sovint,és
dolenta, avui i aquí, a Barcelona, hi ha processos de conversió: persones que descobreixen Jesucrist i es
converteixen,ipotsernosabenencaranielnomdelbisbe.Ésunaaltracosa”.28
Recordo que arran de la conversió de Lady Katherine Worsley, jo mateix havia sentit que el bisbe Carrera,
deia amb un somrís de complicitat, “em semblamolt bé que aquesta senyora s’hagi convertit”. I, més
acadèmicamentescriviaaCatalunyaCristiana:“Enssentimjoiososdelasevaentradaalaplenacomunió
catòlica”ifeiaunesconsideracionsinteressantssobreelprocésdeconversió“lesconversionssónsempre
un fet apassionant per a un creient. En l’itinerari del convers s’hi retroba l’essencial de la seva pròpia
història, amb matisos peculiars que li obren horitzons nous. Són, també, un fet reconfortant: les
conversionstestimonienl’encísdelafeilaforçadel’Esperit...”.29
26
Ibid. 27
Conferència a Arenys de Mar, el març de 2003. 28
El 21 de gener de 2002. Original arxiu informàtic del Bisbe Joan Carrera a Sant Jeroni de la Murtra. 29
J.CARRERA, Del postconcili al postprogressisme, Barcelona, Ed. Mediterrània, Temes d’Ara mateix, 3. Barcelona, 1994,p.
132.
Calidoscopi Novembre 2009
23
Iafegeixunaconsideració interessant: “podriasemblar,aprimeravista,queconversió iecumenismeno
lliguen.Hosemblariasobretot,siexageràvem l’aspectemésexterior i transaccional tel treballecumènic.
Però, en realitat, “no hi ha ecumenisme autèntic sense conversió interior” va dir el Concili. “Els desigs
d’unitatneixen imadurende la renovacióespiritual” (Decretsobre l’Ecumenisme,7).Ésadir,anara la
unitat des del refredament del sentit de Déu i del reduccionisme de la fe, no respondria a la pregària de
Jesús:“Quetotssiguinu,comtu,Pareestàsenmiijoentu.Quetambéellsestiguinennosaltres,perquè
elmón cregui que túm’has enviat” (Jo. 17, 21). Les conversions aporten a l’ecumenismeescalf i vigor
espiritual”.30
Elsconversos,endarrerterme,sónlaprovaqueCrist“ésviventiactiu:avuicomahir,hihahomesidones
que,inesperadament,desdelsmésdiversosindretsexistencials,canvienlavidaacausad’Ell:dePaua
Agustí,deFrancescd’Assísa IgnasideLoiola,deFoucaultaRaïsaMaritain…La llistaés inacabable i
continuacreixent...”31
Autors personalistes
Arran de la seva participació en la trobada de la Fundació Olof Palme, a Sant Jeroni de la Murtra, el
setembre de 2006 el bisbe Joan va escriureaCatalunyaCristiana: “Anosaltres,elpensament i lapraxi
democràtics ens resulten connaturals. Formen part del nostre entorn cultural. Com afirmava un dels
ponents –que es declarà no creient, per cert- “la democràcia és un element de procedència occidental
cristiana”,ésadir,hanascutdelanostratradiciócultural.Totiaixò–tal com també ens va ser recordat-
portemdarreranostreunahistòriademalentesosidecondemnesperl’EsglésiaCatòlicadelademocràcia
idelsufragiuniversal…Progressivament,però,s’haanatfentevident,almarged’interessosconjunturals,
la sintonia de fons entre concepció cristiana de la vida i societat democràtica. Pensadors com Maritain i
Mounier, per exemple, posaren en relleu les seves arrels comunes, mentre notablescatòlicsd’accióhi
assumien,desdelafe,compromisospolíticsplurals”.32
Perexemplequanparlava “d’aquellaadmiració infantildevalorsaliensambmenyspreudelspropis”diu
que posava de mal humor Maritain –laic conciliar- i li feia veureelscatòlics“agenollatsdavantelmón”.33
Joan Carrera admirava els autors personalistes, citant, per exemple el jesuïta Bartolomeo Sorge enumera
quatrepuntsdelasevagramàticaètica,elsquals,inspiratsenl’Evangeli,podensercompartitsper tots els
30
Op. cit. p. 133. 31
“ElperfildeJesús”,Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1292 (24/06/2004) 32
“Religionsidemocràcia”,Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1410 (28/9/2006) 33
“Signesdelnostretemps”,Aramateix,Catalunya Cristiana, 1483, 21/2/08
Calidoscopi Novembre 2009
24
homes de bona voluntat: el principi personalista, el principi de solidaritat, el principi de subsidiarietat, el
principi del bé comú.34
Joan Carrera admirava també el pensament personalista de Joan Pau II. El cita per exemple quan afirma:
“L’empresa no pot ser considerada només com una societat de capitals; és, al mateix temps, una societat
de persones, de la qual formen part, de manera diversa i amb responsabilitats específiques, els qui
aposten el capital necessari per a la seva activitat, i els que hi col·laboren amb el seu treball. Per tal
d’aconseguir aquests objectius, continua sent necessari, encara, un gran moviment associatiu de
treballadors, que tingui coma finalitat l’alliberament i la promoció integral de la persona”, (Centessimus
annus, 43).35
Així mateix valorava Benet XVI. El 26 de febrer de 2005, en la visita ad limina, van ser rebuts pel Cardenal
Ratzinger, aleshores prefecte de la Doctrina de la fe, en les seves notes el bisbe Carrera diu: “no és
possible comprendre el model antropològic cristià, sense una amistat personal amb Jesucrist. A partir
d’aquí, continuà insistint que l’antropologia cristiana es basa en l’ètica del sí, no pas en la del no. I
comporta, evidentment, un treball de formació. En aquest punt [Ratzinger] va fer al·lusió a la importància
delCatecismede l’Església ia laproperapublicaciód’uncompendibreudelseucontinguten formade
preguntesiresposteslacatequesi,vaafegirreblantelclau,hadeserpersonalista,hadeportaral’incontro
ambelSenyor”.36
La meva relació amb Joan Carrera
VaigconèixerJoanCarreraiPlanasl’any1988,quanelpelegrinatgeenmotiudelmil·lenarideCatalunya
aRoma.Enefecte,elsdies4i5dedesembred’aquellanyunsquatre-mil catalanes vam anar a Roma a
retornar la visita que Joan Pau II ens havia fet sis anys abans i que havia deixat en molts un mal regust de
boca.Eldiumengedia4hihaguéal’altardelaConfessiódelaBasílicadeSantPereunamissasolemne
presidida pel Cardenal Jubany, i després a la plaça deSantPere s’hi va fer una veritable festamajor:
castells,sardanesiconcert.ElpapaWojtylaenl’àngelusvadedicarunesparaulesalspelegrinsencatalài
en acomiadar-se, trencant el protocol vadir “finsdemàsiDéuvol”,quevaaixecarovacions. L’endemà
dillunsal’aulaPauVIhihaguéparlaments,unadissertacióhistòricaacàrrecdeJosepMariaLasarte,unes
paraules de mossèn Pere Tena sobre els deu anys de pontificat de Joan Pau II i una al·locució de Jordi
Roigé, des de l’òptica dels joves, que va parlar del que havien significat els sants a Catalunya i dels
propòsits de futur del poble cristià al nostre país. El pelegrinatge, encapçalat pel president de la Generalitat
34
“El pare Sorge, un mestre encès,” Ara mateix. Catalunya Cristiana, 1054(2/12/1999). 35
“Cimeraeuropeaisindicalisme”.Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1173(14/3/2002). 36 “MinúciessobreelnouPapa”Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1336 (28/4/2005)
Calidoscopi Novembre 2009
25
(Pujol) i del parlament (Xicoy), va ser un èxit. 37 Recordo que Maria Figueras, gran col·laboradora a
CatalunyaCristianaiRàdioEstel,emvadir:“totésobrademossènJoanCarrera”.Feianoméstresanys
queelsbisbescatalanshavienllançateldocument“ArrelscristianesdeCatalunya”,l’autordelqualsembla
que és en gran part, Joan Carrera.
El 1988, no vam parlar. El vaig començar a tractar després el 1991 quan ell era vicari episcopal. De primer
momentm’imposavapelseuposatseriósireflexiu.Emvanconvocarperquèforméspartd’unacomissió
peralarevisióil’impuls dels mitjans de comunicació social. En formaven part a més de Mn. Joan Carrera,
responsable, Joan E. Jarque, Jordi Piquer, Josep Faulí, Llorenç Gomis, Salvador Cardús, Francesc
Romero i jo mateix. Enmig dels treballs de la comissió a ell el van nomenar bisbe. “Tot això quem’ha
passat”,soliadirambevidenthumorreferint-sealasevapromocióal’episcopat.
Ell havia anat a viure a Bufalà feia pocs mesos perquè com a vicari episcopal havia demanat de fer-se
càrrecd’unaparròquiapetita,enunbarri obrer.Emdeiaambsimpatia“t’esticusurpantelpisparroquial”.
En aquells anys es va anar enfortint la nostra relació. Teníem punts de vista de vegades divergents, però
semprepassavaaldavantlavoluntatd’entesaidecomunió.Ellcelebravacadamatí a la nostra parròquia
de Sant Francesc al carrer Bailèn. Algunes vegades concelebràvem.
Quan Badalona, el Barcelonès Nord i el Maresme formaven una demarcació episcopal, el bisbe Joan,
ajudat del fidel Ramon Massip, ja traspassat, despatxava setmanalment a la parròquia de Santa Maria de
Badalona. Va arribar a constituir el consell de la demarcació on preveres i laics compartíem la
responsabilitat de la missió. Molts pensàvem que aquella demarcació esdevindria una diòcesi. De moment
no ha estat així, potserundiahoserà...Elltambérelativitzavalesestructuresilesmaneresd’organitzar-
se: “sónsecundàries -deia- l’important ésanunciar elRegnedeDéuallí onens trobem”.El bisbeJoan
creia en la col·legialitat, que sorgia del Vaticà II, encara que avui percebés amb tristesa alguns signes
d’afebliment d’aquella col·legialitat conciliar. Va estimar l’Església, i la va servir fins a la mort. Una
Església santa i pecadora que el van fer patir. La Mercè Palomares, fidel col·laboradora durant tants anys
delbisbeJoanialtrespersonesn’hemestattestimonis.Eraundolor,però,quenoafeblialacomunió.No
el deixaven jubilar, malgrat la seva insistència (el nunci Monteiro li va aconsellar que no fes res) fins que la
germana mort el va jubilar per sempre.
El1999quan lihaviendiagnosticatunagreumalaltia,un tumorcerebral,emvacridar iemvadir: “tinc
problemesdesalut”.Emvaensenyarelseutestamentondeiaquehaviadisposatquelasevabiblioteca
era per a Sant Jeroni de la Murtra. Em vaig emocionar. De seguida vam disposar les coses. Sortosament
aquellamalaltianovapassard’unensurt,peròelbisbeJoanvacontinuaramblasevavoluntatfermaque
lasevabibliotecapersonalvinguésaSantJeronidelaMurtra.Ensvamposarmansal’obra:l’agençament
37
Vg. Catalunya Cristiana, 25 al 31 de desembre de 1988, p. 16-23
Calidoscopi Novembre 2009
26
de les sales, la preparació de les prestatgeries, el trasllat dels llibres, la catalogació informàtica del fons. El
25 de juliol de 2004, quan ell commemorava els seus cinquanta anys de sacerdoci, va voler també celebrar
una eucaristia al monestir invitant a membres de la seva família i, després, va beneir la seva biblioteca.
Després el bisbe va anar pujant periòdicament llibres, records personals, quadres, plaques... De vegades
s’hiestavallarguesestonesensolitudisilenci,treballantipregant. Darrerament va poder veure la última
adequaciódel’espaique,apeticióseva,vamfer.
Els llibres del bisbe Carrera
ElllegatdelbisbeCarreraalabibliotecadeSantJeronidelaMurtra,arribaals6.200volums.D’entreells,
pel tema que ens ocupa trobem:
De Paul Claudel, Anunciación a María. Palma de Mallorca, 1958; La rose et le Rosaire, Geneve, 1947.
De Jacques Maritain El campesino del Garona Bilbao, 1967; Cristianismo y democracia, La Pléyade,
Buenos Aires, 1971; Humanismo integral, Barcelona, 1966; On the philosophy of History, NY, 1967;
Reflections on America, NY, 1955.
D’Emmanuel Mounier, Comunismo, anarquía y personalismo Madrid, 1966; Fe cristiana y civilización,
Madrid, 1958; El miedo del siglo XX, Madrid, 1957 [versió catalana La petita por del segle XX, Barcelona,
1968]: Obras tom. I (1931-1939), Tortosa, 1974; Personalisme, Press Universitaires de France, 1959; El
personalismo, Ed. Universitaria, Buenos Aires, 1974. Sobre Mounier, l’obra de J.M. COLL i d’altres,
Emmanuel Mounier i el personalisme, editada a Cruïlla, Barcelona, 2002. També hi ha l’obra de
J.L.BARRÉ, Jacques et Raïssa Maritain, Les Mendiants du Ciel. Biographies croisées. París, 1995.
Calidoscopi Novembre 2009
27
El nou temple de Bufalà
Em va ajudar molt en els tràmits de construcció del nou temple. Junts amb un grup de feligresos vam anar
aAssísl’any1999abuscarlaprimerapedraquevamobtenirdelaPorciúncula.Elstràmitsvandurarnou
anys.El24dejunyde2007elbisbeJoanvacelebrarelseudarreronomàstica l’esglésiavella de Sant
Francesc.
Amb aquest motiu vaig dedicar-li un sonet:
Al bisbe Joan Carrera en el darrer onomàstic celebratal’esglésiavelladeSantFrancesc
Bisbe Joan, avui, per darrera vegada
celebrem el teu sant en aquesta capella;
molt aviat anirem a fer estada
a una altra més gran, més alta i més bella.
Aquí, dia a dia, una i altra anyada,
has anat endinsant amb fervor la rella
fent pa de Déu i sang preuada,
seguint, fidel, dels apòstols l’anella.
Així, de bon matí, al cor del barri,
enmig del formigueig i el xivarri,
hi ha hagut silenci de Déu eloqüent.
Demà anirem a una llar ampla i clara
i ens aplegarem entorn la nova ara,
però no oblidarem aquest sol naixent.
El 25 de juliol de l’any passat el Cardenal Lluís Martínez Sistach va dedicar el nou temple de Sant
Francesc,obradel’arquitecteDavidAlegretielseuequip.Unaesglésiaclarailluminosa,moltacollidora.
Aquell dia el bisbe Joan estava visiblement emocionat. Les fotografies en són testimoni. Amb quina força
va repicar la campana de Santa Clara que ell havia apadrinat.
Calidoscopi Novembre 2009
28
Els mitjans de comunicació social
Tambévaigtenirl’honord’estaralseucostatenelsmitjansdecomunicaciósocialeclesials.Primercoma
delegatdecomunicaciódel’ArquebisbatdeBarcelona,despréscomasecretari del patronat de Catalunya
Cristiana i de Ràdio Estel i, darrerament, com a director del setmanari i de l’emissora. Vam passar
momentsmoltdifícils.Peròellsoliarepetirlúcidament:“sócpossibilista,crecenelsinstruments”.I,donant
exemple no vafallaralasevacitasetmanalalasecció“Aramateix”,nialatertúliaradiofònicacadadilluns
d’”ElprimerCafè”.Defetalprimerprogramadelatemporada2008-2009(l’últimenquèvaintervenir)va
coincidir amb el seu vell amic, el molt honorable Jordi Pujol i després de la ràdio van anar a prendre junts
uncafè.“SócladarrerapersonadeBarcelonaquevaparlarambellenvida”,vadir-me fa pocs dies el Sr.
Pujol. El president estava convençut que el bisbe Carrera havia intentat de fer a nivell eclesial el mateix
que ell havia provat de fer a nivell de país: un centre potent, allunyat dels extremismes, i no havia reeixit
del tot.
Arrande lasevamort,vamcomprovarquefeiadiesques’anavaacomiadantde totsnosaltres.Hodeia
amb paraules i ambgestsqueelsméspropersnovolíemacabard’entendre.Perquèell,primerdecapellài
després de bisbe, acompanyava de prop, personalment, a diverses persones, preveres i laics. Feia poc, a
unes dones que dirigia espiritualment va dir-los:“segurament trobareu un director espiritual més sant que
jo, trobareu un director espiritual més savi que jo, però difícilment trobareu un director que us hagi estimat
tantcomjo...”Aixípasturava,ambl’oficidel’amor.
L’estil Carrera captat per la societat civil
El bisbe Joan ens va deixar un estil, dialogant, assenyat, agut, pausat, respectuós. I aquest estil episcopal
no va passar desapercebut a la societat civil ni en els polítics, ni als intel·lectuals. Arran de la seva mort,
Ernest Maragall, conseller de cultura,escriviaenelllibredesignaturesdecondol:“semprehadefensatles
seves fermes conviccions des del respecte a la dels altres. És així com s’ha guanyat el respecte de
tothom”. IPilarRahola : “Quèdirédel teusentitde justícia?Probablement un dels fets més importants i
èpics de la història de Llefià, te la teva empremta persona. Aquella cooperativa d’habitatges, que
aconseguíreu tirar endavant en els anys difícils, i que va donar vivenda a dues-centes persones. I en els
teus temps de vicariepiscopalenelsambientsobrers.Ielteucompromísambelspobres,quemainot’ha
abandonat, des de les èpoques llunyanes del teu sacerdoci a la Barceloneta. Fins i tot, la casa humil on
vius des de fa anys, al barri de Bufalà, diu molt de tu. Ho diu tot. Bisbe, permet-me que et converteixi en
símbol.Elsqueestimemaquestvell isovintmesellpaís,veiementul’exempledelqueéselcompromís
cristià amb Catalunya: compromís amb la terra, amb la llengua, amb el dret i amb la gent. Lluny de mirades
Calidoscopi Novembre 2009
29
integristes de la fe, aliè a les conspiracions de saló, implicat en la ferida col·lectiva, com només ho pot
estarquienténlasevafecomunservei”.38
Sommoltselsquicreiemque l’estildelbisbeJoanarahadecontinuar,unestildediàlegdinslapròpia
identitat,unestild’estimaaCatalunya,unestildeserenordavantlacrispació,unestild’esperançadavant
delesdificultats:“noposemlabenaabansdelaferida”,soliadirambagudesa.
Aram’adonoquevaigconèixerelbisbeJoanalquepodríemconsiderar la tardor de la seva vida. Però era
unatardorfecunda.Ivoldriaaportaraquíunfragmentdel’homiliaqueellvapronunciara laCartoixade
Montalegreel6d’octubrede2007iquedesprésvaservirpelrecordatoriquelivamferaBadalona:“La
carta als romans (Rm 8, 22-25)capgiralanostramanerad’entendrelavida.Tendimapensarquearaés
primaveraiqueavancemcapal’hiverndelamort...Tenimlasensacióquearaésdediaiquelavellesaés
el capvespre que porta a la nit. No és veritat... tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs que ens
provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa
patir...totaixòsónsignesd’ungranpart,elpartdelcelnouidelaterranova de Jesús ressuscitat. Ell ens
ha donat el seu Esperit Sant, el tenim dins, ja és primícia del que vindrà, és esperança del que no veiem i
anhelemambconstància.L’EsperitSantqueensensenyaapregariintercedeixpertotelpoblesant.”39
I voldria acabar amb un poema que el seu amic i company de promoció, mossèn Manuel Tort i Martí, va
escriure el Nadal de 2008 amb motiu del traspàs del bisbe Joan Carrera i Planas.40
38
P. Rahola, “Bisbe Carrera, felicitats!” POBLE DE DÉU, n. 49 (2004) p. 15 39
Suplement de POBLE DE DÉU, 13 (2007) p. 1 40 L’endreçadiu:“EnoferirCenacle interior, el meu segon poemari, a Joan Carrera i Planas, vaig escriure-li, com ell
recordà en presentar Aigües amargues als Lluïsos de Gràcia el desembre de 1976: “EnelNadalméspledejoiadelsnostresestudis”.AquestNadal,elljanohiés,peròelrecordésviventcommaientreelsquel’hemestimat.Peraell,enevocarenguanyelnaixementdeCrist,heescritaquestesratlles.”
Calidoscopi Novembre 2009
30
COM HE PLORAT DAVANT DE TES DESPULLES
En la mort del bisbe Joan Carrera
Com he plorat davant de tes despulles,
amortallat sense el teu dolç somriure,
bisbe Joan! Com has sofert! Els nostres
somnis s’han esvaït al teu sepulcre.
Ja no tindrem en tu un nou bisbe Torras.
Has mort en beure fel com en Morgades.
T’havia admirat tant! Dels condeixebles,
ets l’arbre esponerós de la fageda.
Com t’he plorat! Les llàgrimes m’esquincen
la veu, les mans, els ulls, el cor, la vida.
Només per tu són flors de foc les llàgrimes,
un foc que vol encendre en ta memòria
tots els desigs d’aquella adolescència
malalta pel dolor de Catalunya
vençuda i sense veu. Volíem lliure
la terra, els mots, els cors. Patíem gana,
molt més que del menjar, d’un evangeli
lliurat al poble sense la sutzura
amb què els més poderosos l’enllordaven.
Amb quin afany et vas lliurar als més pobres,
pobre com ells! Amb quin delit obries
els braços ferms a tots els qui arribaven
d’enllà del sud cercant refer la vida,
oh rostre benaurat dels sense sostre!
Com t’oferies a tots als qui buscaven
uns ulls acollidors per les idees
de tots colors que, dintre del silenci,
cercaven llibertat per expressar-se.
Calidoscopi Novembre 2009
31
Recordes l’esperança del Concili?
De cop un bell futur al cor s’obria,
però s’ha entelat tant! Moltes parròquies
ara ja quasi bé no tenen ànima.
Joan amic, també l’aigua t’era amarga,
te n’has anat sense haver estat el bisbe
d’alguna seu de terra catalana;
eres prelat, tenies mitra i bàcul,
mes –com un subaltern-, si era ben clara,
la teva veu restava esmorteïda.
T’hem dit adéu solemnement. Cap altre
ha estat tan honorat. Però ¿i la culpa
pels anys sense el repòs que mereixies?
Mirem l’arboç i l’ós, parlem del nunci
i ens oblidem sovint de les rancúnies
i els bàndols i els neguits que ens divideixen.
Alguns, potser creient que posseïen
la veu de l’Esperit prou manifesta,
no van trobar capaços els possibles
preveres proposats per rellevar-te.
Perdó, germà Joan, bisbe tan nostre,
per tants que t’hem fet mal, qui sap si un dia
també jo et vaig fer un tort sense adonar-me’n.
Amb el papa Joan- com el Baptista
porteu el mateix nom-, doneu-nos l’aigua
que curi la sordesa dels que imperen
i lliuri pau i veu a tots els pobles.
Que tots els mots puguin tenir una pàtria!
Calidoscopi Novembre 2009
32
.
Reconeixement Emmanuel Mounier L’ Institut Emmanuel Mounier amb la col·laboració de la
Facultat de Filosofia de Catalunya, vol donar un reconeixement a les persones o entitats que s’han distingit en la defensa dels valors personalistes i comunitaris
Aules Mounier El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la
Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h.
Centre Horeb Religions
És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://horeb-religions.km6.net
Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials. Trobareu més informació a http://mounier-catalunya.km6.net
Donem les gràcies a la col·laboració de
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya
Títol: Emmanuel Mounier
número de pàgines: 164 Preu: 6 euros
La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164
Preu: 8 euros
El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Manifest al Server del personalisme
Autor: Emmanuel Mounier número de pàgines: 274
Preu: 10 euros
Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.