bloc v. farmacologia de l'aparell digestiu.media.seguim.com/vv/3-tercero/farmaco2/bloques...
TRANSCRIPT
1
BLOC V. FARMACOLOGIA DE L'APARELL DIGESTIU.
TEMA 16. FARMACOLOGIA DE L'APARELL DIGESTIU.
Objectius:
– Descriure els principals fàrmacs que intervenen en la modulació de la emesi i els mecanismes
implicats.
– Descriure com es pot regular farmacològicament l’acidesa gàtrica i la presència d’úlceres.
– Descriure quins són els mecanismes implicats en el control de la motilitat gastrointestinal i quins
els fàrmacs que hi poden intervenir.
– Descriure les possibilitats farmacològiques en el control del sistema digestiu en els remugadors.
16.1. Funcions de l'aparell digestiu monogàstric.
16.1.1. Regulació nerviosa
1. SISTEMA NERVIOS ENTÈRIC: Sistema
Nerviós No Adrenèrgic, No colinèrgic.
Substàncies secretades per petites neurones del
Sistema nerviós entèric: 5-HT, ACh, Substància P,
opioides, PIV, Colecistoquinina, bombesina, oxid
nítric,.. Es donen fenomens com la cotransmissió.
2. SISTEMA NERVIÓS PARASIMPÀTIC: Acetilcolina i receptor muscarínic.. Controla la
capa mucosa muscular, regulant la motilitat
gastrointestinal.
3. SISTEMA NERVIÓS SIMPÀTIC:
Noradrenalina. Té conexions amb el plexe
submucos (de Meissner) i amb el plexe mientèric
(de Auerbac).
Problemes o alteracions que es poden donar en el sistema
GI: acidesa, úlceres, emesi, alteracions de l’activitat.
L’acidesa i les úlceres sovint es donen lligades.
16.1.2. Secreció Gàstrica.
A les cèl·lules parietals es secreten i/o actuen:
– Gastrina. Hormona, estimula la secreció d’àcid.
– Acetilcolina. NT que estimula els receptors
muscarínics.
– Histamina. La seva alliberació és estimulada
per la gastrina i l’acetilcolina Té receptors H2 a
les cèl·lules parietals i actua activant la bomba
de protons.
– Prosaglandines (PGE2) i prostaciclines.
Hormones locals que inhibeixen la secreció
àcida i estimulen la secreció de mucositats.
2
16.2. Fàrmacs que actuen sobre la secreció gàstrica.
Problemes: alteració de la mucosa; alteració de la secreció àcida.
16.2.1. Antiàcids.
– Neutralitzen el pH quan la secreció àcida és elevada.
– Conseqüències: a l’augmentar el pH, alguns enzims deixen de funcionar.
– H. de magnesi, H. D’alumini, bicarbonat sòdic.
o El bicarbonat sódic pot tenir efecte “rebot”, és a dir, un efecte àcid. Això és perquè el
bicarbonat es transforma en CO2 a l’organisme, i el CO2 és estimulant de la gastrina, la qual
fa augmentar la secreció àcida.
16.2.2. Antagonistes H2.
Cimetidina, ranitidina, nizatidina.
– Són antihistamínics H2 i actuen disminuint l’alliberació de protons.
– Efectes indesitjables (sobretot amb la cimetidina): emesi, diarrea, inhibició del metabolisme del
citocrom P450. Aquest últim efecte provoca interaccions amb altres fàrmacs si s’administren a la
vegada. L’efecte és menys marcat en la ranitidina i no s’observa amb la nizatidina.
16.2.3. Inhibidors de la bomba de protons.
Omeoprazol.
– No és un fàrmac tècnicament, sino un PROFÀRMAC. És a dir, una substància que per ella mateixa
no té acció, però quan es metabolitza dona lloc a sulfenamides que sí que tenen acció farmacològica.
– L’omeoprazol té una semivida molt curta, però el seu efecte dura molt de temps. A més, la dosi és
d’un comprimit/dia perquè s’uneix irreversiblement a la bomba de protons.
16.2.4. Protectors de la mucosa.
Són substàncies que creen una capa protectora sobre la mucosa de l’estòmac.
Sucralfat.
– Quan el pH és àcid, allibera h. d’alumini i aquest s’uneix a les sacaroses sulfatades formant un
compost aniònic que s’uneix a la mucosa. Protegeix i disminueix la difusió de l’àcid.
Misoprostol.
3
– Prostaglandina sintètica. Inhibeix la secreció àcida i augmenta la secreció de moc.
16.2.5. Antimuscarínics.
Pirencepina.
– Fàrmac que bloca el receptor muscarínic evitant l’efecte colinèrgic. No es pot activar la bomba de
protons.
16.2.6. Helicobacter pylori.
– Es tracta d’un bacteri que ocasiona úlceres.
– Es tracta amb antibiòtics i amb inhibidors de la bomba de protons. Només es dóna en humana.
16.3. El Vòmit (emesi).
L’emesi consiteix en una sèrie d’impulsos nerviosos que condueixen a una sèrie de canvis en la motilitat
gàstrica i en el SN vegetatiu.
Estimuls que provoquen vòmit:
– Emocionals (nervis) i sensorials (olors, visions, etc.), afecten el còrtex.
– Mareig per cinetosi (anar en cotxe, etc.). Afecta als centres del cerebels i als nervis vestibulars.
– Accions a nivell central o perifèric.
– Estimuls propis o directes a nivell gastrointestinal: fàrmacs, alteracions en el peristaltisme que
provoquen dilatació
16.3.1. Factors estimulants.
Substàncies tòxiques. Les podem emprar de manera prèvia a una anestèsia per provocar un buidament
d’estòmac.
4
– D’acció central: dopamina, histamina, acetilcolina, serotonina (5-HT). Tenen molts altres efectes:
nàusees...
– D’acció local (al tracte GI): Aquests fàrmacs són molt millors perquè tenen menys efectes
secundaris.
o Solucions salines saturades. Provoquen irritació de la mucosa, la qual provocarà els estímuls
per vomitar
o Ipecacuana: planta del Brassil, l’arrel de la qual s’utilitza com a potent emètic.
16.3.2. Factors inhibidors.
Es poden utilitzar uns o d’altres en funció de l’origen de l’emesi.
– D’acció central (inhibeixen el centre del vòmit):
o Agonistes dopaminèrgics (D2): com la metoclopramida (Primperan).
o Antagonistes H1: difenhidramina (Biodramina), ciclidina. Efecte secundari: indueixen una
lleu sedació.
o Anticolinèrgics: atropina, escopolamina.
o Antagonistes 5-HT3: ondasentron sobretot per emesis provocades per l’administració
d’altres fàrmacs.
– D’acció perifèrica:
o Antagonistes D2: metoclopramida.
o Anticolinèrgics: atropina, escopolamina.
16.4. Fàrmacs que afecten la motilitat gastrointestinal.
16.4.1. Fàrmacs procinètics.
Són coneguts com a laxants. Augmenten el peristaltisme. N’hi ha de diferents tipus:
– Laxants que augmenten el volum de les femtes: produeixen distensió gastrointestinal i augment del
peristaltisme.
– Laxants que fan més toves les femtes afavorint la seva alliberació.
– Laxants osmòtics: són purgants salins. Atreuen aigua, provocant la sortida de les femtes. No atreuen
electrolits de l’organisme perque ja els porten ells. Ex: Lactulosa.
– Purgants: augmenten la hidratació de les femtes afavorint la seva alliberació. Ex: bisocadil, glicerol.
Problema: atreuen molts electrolits i ions.
16.4.2. Inhibidors de la motilitat.
– Codeïna. Fàrmac opiode. Problema: passa la barrera hemato- encefàlica.
– Ioperamida (FORTASEC): actua sobre els receptors mu dels opioides. No passa la BHE. Tòxic per
als Collies.
5
– Antiespasmòdics: atropina, propantelina. Són antimuscarínics.
– Agents adsorvents: adsorveixen les substàncies que provoquen la diarrea. Ex. Caolí, carbó activat.
Problema: tenen interaccions amb altres fàrmacs.
– Antibacterians: només si la diarrea és per un procés infecciós d’origen bacterià. Han de ser fàrmacs
que no s’absorbeixin a nivell intestinal. Mai s’han d’utilitzar si les diarrees són degudes a canvis
ambientals.
16.5. Fàrmacs en l’aparell digestiu dels remugants.
Com afecta el funcionament del sistema digestiu als fàrmacs administrats per via oral?
– Motilitat ruminoreticular pot afectar la distribució i absorció dels fàrmacs.
– pH entre 5.5 i 7. Els àcids dèbil s’absorbeixen millor
– Secreten gran quantitat de saliva a pH 8.2. L’excreció salival és molt important en aquests animals. A mes
un fàrmac pot allargar la seva semivida si s’incorpora al cicle ruminosalival.
– Medi ruminal anaeròbic: gran poder reductor que altera les reaccions de biotransformació dels fàrmacs.
També la flora els pot metabolitzar.
– Els antibiòtics d’ampli espectre poden afectar de forma important la flora ruminal.
16.5.1. Fàrmacs pels trastorns digestius dels remugants.
– Obstrucció esofàgica: Fàrmacs antiespasmòdics tals com la aminopromacina o l’acepromacina.
– Timpanisme: Antiescumants: poloxale, metilsilicona que alteren la tensió superficial. També olis:
cacahuet, gira-sol, soja, entre altres. Si el gas no va acompanyat d’escuma: fàrmacs que redueixin la
fermentació ruminal com la monensina i la penicil·lina per via oral
– Toxicitat per amoníac (urea): Hi ha un augmenti del pH i d’absorció d’amoníac lliure. Important
acidificar el rumen: àcid acètic. També calen antibiòtics que redueixen la flora (tetraciclina).
– Acidosi ruminal (acidosi làctica): Antiàcids (h de magnesi) o fàrmacs que suprimeixin el bacteris G(+)
com la neomicina i la eritromicina.
– Atonia ruminal simple: Ruminotòrics. Laxants suaus com h. de magnesi, Oli mineral, agonistes
colinèrgics com la neostigmina, metoclopramida.
6
*Preguntes:
– És possible controlar la hipermotilitat gastrointestinal amb atropina? Raona-ho detalladament.
– Has de traslladar el teu gos amb cotxe i saps que es mareja, que li administraries per evitar-ho i per
que? Raona la resposta.
– La metilcel·lulosa augmenta directament la motilitat gastrointestinal. Digues si es certa o no aquesta
BLOC VI. FARMACOLOGIA CARDIOVASCULAR.
TEMA 17. FÀRMACS CARDIOTÒNICS I VASODILATADORS.
Aspectes bàsics de la funció cardíaca. Fisiopatologia de la insuficiència cardíaca. Concepte de
cardiotònic. Digital i glicòsids cardíacs. D'altres fàrmacs inotròpics positius. Vasodilatadors.
17.1. Fisiopatologia de la insuficiència cardíaca.
En una insuficiència cardíaca, el cor és incapaç de mantenir un volum minut adequat en relació al retorn
venós i les necessitats tissulars en cada moment.
17.1.1. Causes.
• Cardiopatia isquèmica (causada per l’arteriosclerosis, aquesta malaltia no permet l’arribada de la sang
necessària al cor).
• Hipertensió: quan hi ha un augment de les resistències perifèriques als vasos, el cor ha d’incrementar la
seva força per vèncer aquestes resistències i arriba un punt que ja no pot.
• Alteracions de les vàlvules cardíaques: això provoca que quan es produeixi la sístole ventricular, part de
la sang passi a les aurícules i el volum/minut disminueixi.
• Cardiomiopatia (alteracions del miocardi).
La insuficiència cardíaca acaba causant hipoperfusió tisular (amb símptomes com la fatiga i la disminució
de la tolerància a l’exercici) i insuficiència pulmonar, ja que quan la sang no expulsada durant la sístole
s’acumula retrògradament es dóna una situació de congestió pulmonar i edema que causa la insuficiència
pulmonar.
17.1.2. Tipus de insuficiències cardíaques:
• Insuficiència cardíaca sistólica. Causada per un dèficit de contractilitat
• Insuficiència cardíaca diastólica. Aquest tipus de insuficiència manté una funció sistòlica i ejecció
ventriculars normals, i és causada per una alteració de la distensibilitat ventricular. Predominen
signes de congestió pulmonar.
17.2. Aspectes bàsics de la funció cardíaca: regulació de la funció ventricular (volum minut i volum
sang expulsat).
Els factors que regulen la funció ventricular són: la precàrrega, la postcàrrega, la contractilitat i la freqüència
cardíaca. Els tres primers controlen la quantitat de sang expulsada en cada batec, mentre que el quart factor
té influència directa sobre el volum minut. Tots quatres estan regulats pel to simpàtic.
17.2.1. Precàrrega. És la força de distensió (o la pressió que exerceix la sang) del miocardi abans de contraure’s (abans de la
sístole). Està determinada per:
– factors físics del ventricle
– l’estat de volèmia de l’organisme: si hi ha retenció d’aigua augmenta la precàrrega. Ex: diürètics
baixen la volèmia disminueixen la precàrrega.
– El to venós: si hi ha vasoconstricció augmentarà la precàrrega perquè la sang arribarà al cor amb més
pressió. Ex: Relaxació de l’epiteli venós disminució de la precàrrega.
– La distensibilitat ventricular
7
– La contribució de l’aurícula a omplir el ventricle
Característiques de la precàrrega:
En condicions normals petites modificacions de precàrrega ocasionen importants variacions de volum minut.
Quan hi ha una insuficiència cardíaca les variacions importants de precàrrega no modifiquen gairebé el
volum minut, si no que les variacions de volum minut depenen fonamentalment de la postcàrrega. Això és
perquè quan hi ha una insuficiència cardíaca el cor “interpreta” que no hi ha pressió arterial i provoca
vasoconstricció. Per això, encara que augmenti la precàrrega no augmentarà el volum/minut i dependrà
només de la postcàrrega. Això permet utilitzar fàrmacs vasodilatadors pel tractament.
17.2.2. Postcàrrega
És la força amb la que es contrau el múscul cardíac per enviar sang a artèries aorta i pulmonar. Depèn de les
resistències vasculars perifèriques.
Volum minut = Pressió Arterial / Resistencia
A una insuficiència cardíaca es donen mecanismes compensatoris que augmenten les resistències per
mantenir la pressió arterial. Aquests mecanismes acaben per reduir el volum minut.
Característiques de la postcàrrega:
– Contractilitat: és la força que desenvolupa el cor al contraure’s. Ve determinat per la concentració
de Ca (quan augmenta el calci intracel·lular augmenta la força de contracció) y pel tó simpàtic (té un
efecte ionotròpic positiu i augmenta quan hi ha una situació d’insuficiència cardíaca).
– Freqüència cardíaca
Controlada pel tó vegetatiu. En el miocardi sa, un augment de la freqüència augmenta el volumen
minut.
Vol minut= vol sistolic x freq cardíaca
Quan hi ha una insuficiència cardíac s’activa el tó simpàtic i es produeix taquicàrdia compensadora
que intenta mantenir volum minut, però que acaba agreujant la insuficiencia cardíaca.
17.3. Mecanismes compensatoris.
Quan hi ha una insuficiència cardíaca, els mecanismes compensatoris intenten compensar la reducció del
volum minut. A llarg termini acceleren la progressió natural de l’insuficiència, per tant, en el tractament
d’una insuficiència tractarem d’evitar aquests mecanismes compensatoris.
– Dilatació ventricular
o Augmenta la pressió i volum ventriculars al final de la diàstole.
o Augmenta la força de contracció i el volum d’ejecció.
o Aquest mecanisme té un límit.
o Pot portar a congestió pulmonar (edema).
– Hipertròfia ventricular
o Augment del volum dels miocits.
o Disminueix la distensibilitat ventricular.
o Pot portar a isquèmia per falta d’un increment paral·lel d’irrigació dels miòcits. Això pot
donar lloc a un infart.
– Activació factors neurohumorals: comporten vasoconstricció arteriovenosa i retenció hidrosalina
amb l’objectiu d’augmentar la pressió arterial. Mitjançant mecanismes com: ↑ tó SNS, activació del
sistema Renina-Angiotensina-Aldosterona, secreció de vasopresina i endotelines (substàncies amb
molta capacitat vasoconstrictora).
L’ efecte final dels mecanismes compensatoris és negatiu:
o Vasoconstricció: augmenta pre i postcàrrega
o La retenció hidrosalina causa edemas i congestió pulmonar.
o Augment de la freqüència cardíaca (taquiarrímies), augment de la demanda d’O2, i isquèmia si
l’arribada d’oxigen no és suficient.
o Augment morbilitat (quantitat de malalts en un temps i espai determinats) i mortalitat.
8
17.4. Possibilitats terapèutiques.
Els principals objectius de la teràpia per insuficiències cardíaques són: corregir les alteracions
hemodinàmiques que són conseqüència de la insuficiència, així com moderar els mecanismes compensatoris
neurohumorals que es desencadenen. Pels tractaments s’utilitzen diversos tractaments:
• Fàrmacs inotròpics positius: augmenten contractibilitat (beta-agonistes i inhibidors de la
fosfodiesterasa).
• Reductors de precàrrega: diurètics i vasodilatadors venosos.
• Reductors de postcàrrega: vasodilatadors arterials.
• Fàrmacs inotròpics positus:
– Glucòsids cardiotònics
• Augmenten contractibilitat i volum minut
• Disminueixen mecanismes d’activació neurohumoral
• Són tòxics i amb un marge terapèutic estret.
– Fàrmacs inodilatadors.
• Incrementen contractilitat: augmenten el volum minut.
• Produeixen vasodilatació periférica: disminueixen la resistència.
• Fàrmacs vasodilatadors arterials o venosos: Redueixen resistència periférica (actúen sobre l’enzim
convertidor de l’angiotensina: ACE).
• Fàrmacs diurètics: Redueixen resistència perifèrica i retenció sodi i aigua (baixen la volèmia).
17.5. Glucòsids digitàlics: digoxina i digitoxina.
La digoxina té una estructura glucídica (digitoxosa) que s’uneix a un grup esteroideu.
Els digitàlics s’obtenen de les plantes Digitalis purpurea (foto) i Digitalis lanata.
17.5.1. Mecanisme d’acció.
1. La fracció aglicona (nucli esteroideu més lactona) s’uneix extracel·lularment a la bomba sodi/potassi
inhibint-la: bloqueig ATPasa-Na/K
2. Augmenta el sodi intracel·lular.
9
3. S’activa l’intercanviador de sodi/calci treient sodi de l’interior i entrant calci.
4. Augmenta la concentració de calci intracel·lular.
5. ↑ Ca a l’altura de les proteïnes contractils
6. Increment del calci intracel·lular causa la contracció del miocardi: augmenta la contractibilitat
cardíaca.
17.5.2. Altres efectes sobre el sistema nerviós autònom.
o Disminueix el to simpàtic: degut a l’augment del volum minut desapareix la sensació de “falta
d’irrigació”. Es tracta d’un mecanisme indirecte derivat de la seva acció sobre el cor.
o Augmenta el to parasimpàtic:
o La digoxina sensibilitza els barorreceptors a la pressió arterial.
o Actúa sobre els nuclis parasimpàtics cerebrals.
o Incrementa l’alliberació d’acetilcolina.
Aquests efectes provoquen una disminució de la freqüència cardíaca dins del marge terapèutic. Si les dosis
són massa altes pot ser tòxic per provocar arritmies degut a la estimulació a nivell central del simpàtic i per
inhibir la recaptació de noradrenalina.
17.5.3. Efectes farmacològics.
A) Cardíacs: els efectes són augment de la contractilitat cardíaca; disminució del to SNS i augment del to
SNPS; disminució de la freqüència cardíaca; aparició d’arítmies a dosis tòxiques.
B) Extracardíacs:
o Sistema Gastrointestinal: nàusea, vòmit
o Sistema nerviós Central: parestèsies (sensació anormal dels sentits o de la sensibilitat general que es
tradueix en una sensació de formigueig o adormiment), visió borrosa.
Tot i això, els efectes farmacològics que més interessen pel tractament de les insuficiències cardíaques són:
• Augment Contractilitat cardíaca i volum minut i reducció Freqüència cardíaca
• Redueix la pressió i el volum ventriculars al final de la diàstole.
• Millora la congestió pulmonar.
10
• Millora la hipoperfussió tissular.
• Augmenta la capacitat funcional.
• Inhibició mecanismes compensatoris neurohumorals
• Disminueix el to del SNS
• Disminueix la vasoconstricció renal i l’activació del sistema renina-angiotensina-aldosterona,
evitant així l’efecte natriurètic.
17.5.4. Farmacocinètica de la digoxina: – Bona absorció oral (70-80%).
– Per via IV efectes apareixen als 5-10 min.
– Es distribueix per tot l’organisme i aixó provoca molts efectes secundaris.
– S’acumula a cor, ronyó i fetge.
– Eliminació renal en forma inalterada poden haver-hi intoxicacions hepàtiques.
17.5.5. Toxicitat. – Marge terapèutic estret.
– Es manifesta amb arrítmies.
– Es pot combatre administrant potassi: desplaça la digoxina dels seus receptors cardíacs. El potassi
actua intracel·lularment fosforilant
l’ATPasa Na/K i fent que aquesta perdi
afinitat per la digoxina.
17.6. Altres fàrmacs inotròpics positius.
Inodilatadors: augmenten força contracció
cardíaca i produeixen dilatació vascular.
17.6.1. Fàrmacs 1-adrenèrgics:
S’utilitzen fàrmacs amb activitat beta
adrenèrgica, principalment beta 1, però també
beta 2 per provocar vasodilatació. Els beta 1
activen l’adenilat ciclasa fent que es produeixi
més AMPcíclic, de manera que augmenta la
concentració de calci intracel·lular.
Dobutamina: ↑ [Ca]i i provoca la
contracció del miocardi, però provoca
menys taquicàrdia que altres agonistes
beta-1.
Inconvenients: s’ha d’administrar via IV, i
produeix taquifilaxia (tolerància a l’efecte
farmacològic).
17.6.2. Inhibidors de la fosfodiesterasa III:
Funcionen inhibint la degradació de l’AMPc.
Amrinona, Milrinona: causen un
increment d’AMPc que provoca un
augment de la contractilitat, del volum
minut; i una disminució de la resistència
vascular perifèrica (vasodilatació).
Inconvenients: provoquen arítmies (hi ha que
controlar molt la dosis).
17.6.2. Fàrmacs vasodilatadors.
Funcionen augmentant la síntesi d’NO
11
mitjançant l’activació del GMPc. L’NO té un efecte relaxant sobre la musculatura llisa. Alguns tenen
selectivitat per l’epiteli arterial i altres per l’epiteli venós.
1.- Vasodilatació venosa: Reducció de la precàrrega. Nitroglicerina, dinitrat d’isosorbida
2.- Vasodilatació arterial: Reducció de la postcàrrega. Hidralazina: a més de l’activació del GMPc,
funciona provocant l’alliberació directa de NO.
3.- Vasodilatació arterio-venosa: Reducció de la precàrrega i de la postcàrrega. Nitroprussiat sòdic.
4.- Vasodilatadors Inhibidors Renina-Angiotensina- Aldosterona (IECA). Enalapril.
TEMA 18. FÀRMACS ANTIARRÍTMICS.
18.1. Ritmicitat del cor.
• Arítmia: Qualsevol variació de la regularitat o freqüència del ritme cardíac normal.
• Antiarítmics: substàncies que suprimeixen o prevenen les alteracions del ritme cardíac a
concentracions que no produeixen efectes adversos sobre el ritme normalment propagat.
18.1.1. Conducció normal impuls elèctric
1. Node Sinoauricular: Marca el ritme del cor. Es dona una despolarització lenta per l’entrada de calci.
Es transmeten 60-90 PA per minut.)
2. Aurícules: Propagació lenta
3. Travessa el Node Auriculoventricular
4. Sistema His-Purkinje arriba als ventricles.
18.1.2. Potencial d’acció a una cèl·lula muscular cardíaca.
0. Despolarització ràpida per l’entrada de Na en cèl·lules que no són del Sinus-auricular ni de
l’Atri-ventricular [Entrada de Ca en cel. SA, AV. PA lent].
1. Repolarització parcial ràpida. Es tanquen la majoria de canals de Na i es dona una inactivació del
corrent de Na.
2. “Meseta”: corrent residual Na, corrent d’entrada de Ca, corrent de sortida de K.
3. Repolarització cel·lular per la inactivació del corrent de Ca i per l’augment del corrent de sortida
de K. Ajuda el fet de que el potencial basal de la cèl·lula és una mica més alt del normal.
4. Lenta despolarització diastòlica dels marcapassos SA i AV per l’augment del corrent d’entrada
de Na / Ca. Els canals de Na romanen tancats en altres cèl·lules.
12
Període Refractari: hi ha un absolut (quan la cèl·lula està despolaritzada), i un efectiu (després de que
la cèl·lula es repolaritzi).
18.2. Classificació dels mecanismes arritmogènics.
• Anomalies en la gènesi de l’impuls cardíac:
– Anomenades també Alteracions de l’automatisme
– L’ automatisme del cor està regulat per:
• Cèl·lules dels nodes Sino-Auricular, Atrio-Ventricular, i del feix His-Purkinje
donen lloc a Potencials d’Acció espontanis.
• Cèl·lules musculars de les aurícules i ventricles no generen Potencials d’Acció
espontanis, s’exciten quan reben l’impuls nerviós.
• Anomalies en la seqüència d’activació del miocardi:
– Anomenades també Alteracions de la conducció o reentrada
18.2.1. Alteracions de l’automatisme (I): Automatisme normal.
Es diuen d’automatisme normal perquè segueix havent-hi una cèl·lula que pot donar lloc a un PA.
– Poden augmentar el pendent de la Fase 4:
• Catecolamines (estimulen el SNS)
• Digitàlics: incrementen el SNS.
• Isquèmia
• Hipopotasèmia
• Agonistes beta-adrenèrgics
• Inhibidors fosfodiesterasa: afavoreixen la presencia de calci intracel·lular. Es tracta de fàrmacs
que disminueixen l’AMPc i fan més fàcil la repolarització perquè augmenten el calci
intracel·lular.
• Metilxantines
– Comporten un augment en la freqüència d’activació de les cèl·lules automàtiques. Poden Activarse
marcapassos subsidiaris (cèl·lules fora dels nodes habituals que generen PA) diferents al node SA.
18.2.2. Alteracions de l’automatisme (II): Automatisme anormal.
Apareixen espontàniament PA en cèl·lules no automàtiques: cèl·lules que mai donarien lloc a un potencial
d’acció ho donen perquè el seu nivell de membrana basal es veu alterat. Provoquen despolaritzacions
descoordinades.
– Apareix a qualsevol cèl·lula cardíaca despolaritzada per sobre de -55 mV
• Catecolamines
• Miocardiopaties
13
• Isquèmia
• Hiperpotassèmia
18.2.3. Alteracions de l’automatisme (III): Activitat desencadenada.
– Aparició de despolaritzacions durant la fase 3 abans que la cèl·lula es repolaritzi i durant la fase 4.
– Circumstàncies de presentació:
• Bradicardia
• Hipotasèmia
18.2.4. Alteracions de la conducció: Reentrada
Pot ser que l’impuls generat pel node sinus-auricular doni amb una alteració del miocardi i s’alenteixi. Com
el senyal viatja de forma alterada, dona lloc a les cèl·lules a repolaritzar-se i a despolaritzar-se de nou
(passat el període refractari) dos o més cops, donant lloc a taquiarítmies.
• Condicions fisiològiques: L’impuls del node SA estimula un sol cop el miocardi.
• Situació patològica: excitació del miocardi dos o més cops. → Taquiarítmies.
• Es deu a l’existència de bloquejos (cèl·lules inactives) que alteren la velocitat i vies de propagació de
l’impuls. Pot ser degut a: Isquèmia, Traumatismes.
18.3. Classificació i aspectes generals dels antiarítmics utilitzats en clínica veterinària
- Classe I: blocants dels canals de sodi (fase 0).
o IA: quinidina
o IB: lidocaina
o IC: flecainida
- Classe II: blocants dels receptors β adrenèrgics propranolol
- Classe III: fàrmacs que prolonguen el potencial d’acció i el període refractari amiodarona
- Classe IV: blocants dels canals de calci verapamil
18.3.1. Antiarítmics classe I.
Blocants de canals de Na dependents de voltatge. Afecten la major part de cèl·lules cardíaques: menys a les
dels nodes.
– Impedeix l’entrada de Na
– Redueix excitabilitat cardíaca, velocitat de despolarització i velocitat de conducció.
– Bloqueig depenent de l’ús (les cèl·lules més actives atreuen més aquestes substàncies). Major afinitat
per “obert” i “inactivat” que per “repòs”.
– Quinidina (via oral). Lidocaïna (via IV), Flecainida (via oral)
– Diferències en la cinètica d’uniò-desunió al canal.
14
• Lidocaïna
– Més afinitat per canals oberts i inactivats (refractaris).
– Això fa que disminueixi la probabilitat d’aparició de post-
potencials.
– Bloqueja bé les despolaritzacions associades a isquèmia.
– S’acumula als ventricles.
– Administració IV. Per evitar efectes sistèmics s’administra amb
vasoconstrictors, sobretot per evitar efectes cardíacs si emprem
el fàrmac per anestèsia local. Efecte primer pas elevat.
– Efectes adversos centrals: somnolència, desorientació,
convulsions (derivats del seu efecte en els canals de sodi de les
neurones).
– S’utilitza en arítmies ventriculars.
• Flecainida
– Només s’uneix al canal quan està obert.
– S’utilitza en arítmies ventriculars.
– Via oral.
– Efectes adversos neurològics: tremolor, inestabilitat motora.
• Quinidina
- Utilitzat en taquiarítmies ventriculars.
- Utilitzat en fibril·lació auricular i ventricular.
- Via oral.
- Efectes adversos anticolinèrgics i neuropsiquiàtrics (percepció).
18.3.2. Antiarítmics Classe II.
L’activitat Simpàtica accelera el marcapassos i disminueix el període refractari
AV. Per tant, els antagonistes beta-adrenèrgics alentiran els marcapassos i
augmentaran els període refractari.
• Blocants dels receptors β-adrenèrgics
– Aplanen l’ inclinació de la fase 4 de lenta despolarització diastòlica.
– Disminueixen la freqüència sinusal provocat per estrés.
– Baixen l’automatisme anormal.
– S’utilitzen en arítmies post-infart i dependents d’augment de tó simpàtic.
– Fàrmacs: Propranolol, Atenolol, Metoprolol, etc.
15
• Propranolol: antagonista beta-adrenèrgic inespecífic (beta1 i beta2).
– Administració Via oral
– Efectes adversos cardiovasculars: insuficiència cardíaca
– Efectes adversos pulmonars: insuficiència Respiratòria.
Perquè al ser antagonistes beta 2 no permeten la
broncodil·latació.
– Efecte de retirada per hipersensibilització receptors: si ho
administrem de forma repetida s’hi acostuma i quan ho
retirem de cop es dona un augment de la hiperactivitat
simpàtica que pot causar arítmies o, fins i tot, un infart.
18.3.3. Antiarítmics classe III.
• Prolonguen el Pot. d’acció i el període refractari.
– Bloquen canals de K implicats en la repolarització i altres mecanismes poc coneguts (possible
bloqueig d’alguns canals de Ca i K).
– Augmenta considerablement el Potencial d’Acció allargant el període refractari absolut. També
allarguen el període refractari efectiu.
– Sincronitza els potencials d’acció de totes les cèl·lules. Interromp taquicàrdies per reentrada i
activitat ectòpica.
• Amiodarona:
– Molt eficaç per suprimir arítmies.
– Semivida d’eliminació prolongada (10-100 dies) per
acumulació a òrgans i teixits (sobretot l’adipós). Els
metabòlits que elimina des del teixit adipós són inactius.
– Metabòlits hepàtics actius.
– Pot produir alteracions paradoxals del ritme si hi ha
alteracions d’electròlits.
– Nombrosos efectes adversos: gastrointestinals, neurològics
i per hipersensibilitat cutània.
18.3.4. Antiarítmics Classe IV.
• Fàrmacs blocants dels canals de Ca
16
– Més eficaços sobre cèl·lules dels nodes que sobre les altres.
– Disminuiran la velocitat de conducció de les cèl·lules dels nodes SA i AV.
– També la velocitat de conducció en cèl·lules anormalment despolaritzades.
• Verapamil:
– Controla bé el batec ectòpic.
– Molt útil en la fibril·lació auricular.
– Pot produir alteracions de pressió arterial.
– Pot produir un augment dels nivells plasmàtics de digoxina
(tòxica) si els associem.
BLOC VII. FARMACOLOGIA DE L'APARELL RESPIRATORI.
TEMA 19. FARMACOLOGIA DE L'APARELL RESPIRATORI.
Objectius específics de la farmacologia del sistema respiratori.
- Recordar la regulació de l’activitat del sistema respiratori per tal d’associar-ho amb les diferents
dianes farmacològiques.
- Conèixer quins són els factors fisiològics i moleculars alterats en les diferents pneumopaties i
descriure les accions i els efectes dels principals fàrmacs broncodilatadors: agonistes beta2, xantines,
antagonistes muscarínics i antagonistes dels leucotriens.
- Importància del procés inflamatori en les vies respiratòries: descriure les accions i els efectes dels
glucocorticoides i el cromoglicat sòdic.
- Descriure les accions i els efectes dels fàrmacs antitussígens, mucolítics i expectorants.
19.1. Regulació de la respiració.
El control de la respiració té:
- Component voluntari (còrtex cerebral).
- Component involuntari (nuclis del tronc encefàlic): en funció dels quimioreceptors que controlen
automàticament la respiració depenent de la concentració d’O2 i CO2.
El to del múscul bronquial depèn de:
17
- Innervació parasimpàtica: l’acetilcolina (Ach) actua sobre receptors muscarínics de la musculatura
llisa bronquial (M3) provocant contracció de la musculatura llisa (broncoconstricció) i augment de
les secrecions.
- Innervació simpàtica: mitjançant adrenalina circulant controla la innervació de glàndules i
musculatura llisa dels vasos, tot i que no actua igual en totes les espècies:
o Carnívors (gossos i gats) hi ha innervació i provoca broncodilatació (receptors beta-
adrenèrgics),
o Èquids, remugants, porcins i humans no tenen regulació simpàtica en els vasos i glàndules del
sistema respiratori.
Tots tenen receptors beta2-adrenèrgics a les cèl·lules dels bronquis (broncodilatació), per tant, tots
poden rebre tractament farmacològic damunt aquests receptors. Es tracta de la principal diana
terapèutica.
- Nervis no adrenèrgics, no colinèrgics (NANC):
o NANC excitatoris: alliberen substància P i neurocinina A. Provoquen broncoconstricció,
secreció de moc, increment de la permeabilitat vascular, vasodilatació i reclutament de
cèl·lules inflamatòries (neuroinflamació).
o NANC inhibitoris: alliberen pèptid intestinal vasoactiu (VIP) i òxid nítric (NO). Causen
relaxació del múscul llis (broncodilatadors).
Les principals pneumopaties del sistema respiratori disminueixen la capacitat de les vies respiratòries:
Tos.
Estat asmàtic.
Asma bronquial.
Urgències al·lèrgiques.
Obstrucció pulmonar crònica (EPOC) enfront
aquesta pneumopatia es dona un fracàs
farmacològic, ja que no es troben fàrmacs
eficaços. Les estadístiques diuen que en uns anys
serà la 4ª malaltia mortal al món. Es creu que està
causada pels contaminants atmosfèrics.
Malalties infeccioses i altres.
Quan hi ha un procés inflamatori:
- la via respiratòria es fa més estreta flux d’aire limitat.
18
- els músculs bronquials es contrauen oprimint la via respiratòria.
- la paret de la via respiratòria es troba inflamada i engruixida.
Tot això provoca una disminució de la llum a les vies respiratòries i, per tant, un menor intercanvi de gasos,
la qual cosa acaba derivant en una insuficiència respiratòria.
19.1.1. L’asma.
Asma bronquial: obstrucció generalitzada i reversible de les vies aèries (amb hiperreactivitat bronquial
subjacent). Cursa amb inflamació localitzada.
Atac asmàtic: reflex vagal broncoconstrictor mediat per acetilcolina juntament amb l’activació del sistema
excitatori NANC. A més de produir broncoespasme, provocaran vasodilatació, exsudació plasmàtica,
secreció de moc, reclutament i activació de cèl·lules inflamatòries (eosinòfils). En conjunt, es tracta d’una
reacció inflamatòria.
Té dues fases:
Fase immediata: l’individu entra en contacte amb l’al·lergen (o amb l’estímul que provoca l’asma) i
això causa l’activació dels mastòcits i altres cèl·lules mononuclears que alliberen mediadors:
- Espasmògens: cistil-leucotriens (cisLTs), histamina (H) i prostaglandines (PGD2), produeixen
broncoespasme inflamació aguda.
- Quimiotaxines, quimiocines inflamació aguda. Atreuen eosinòfils i altres cèl·lules inflamatòries
(inicien la fase tardana).
Fase tardana: passat un temps des del contacte amb l’al·lergen, la inflamació es promoguda pels
eosinòfils, limfòcits Th2 i monòcits alliberadors de citosines. Els mediadors que alliberen són:
- CisTLs, neuropèptids, NO, adensina i altres: causen inflamació de les vies respiratòries,
hiperreactivitat de les vies respiratòries, broncoespasmes, xiulets i tos.
- PBPE, PCE (proteïna catiònica del eosinòfil): causen lesió epitelial i deixen la superfície de les vies
respiratòries en mal estat, amb la qual cosa augmenta la seva hiperreactivitat a posteriors
exposicions.
19
FÀRMACS:
Fàrmacs broncodilatadors (controlen la fase immediata, l’efecte principal de la qual és el
broncoespasme): agonistes beta2-adrenèrgics, antagonistes de cisLT, anticolinèrgics (antagonistes
muscarínics) i xantines (com la teofilina, són relaxants directes de la fibra muscular llisa).
Antiinflamatoris (control de la fase tardana: prevenen
i resolen la inflamació): principalment
glucocorticoides. Modifiquen la resposta inflamatòria,
inhibeixen l’alliberació de mediadors (quimiotaxines,
quimiocines, histamina).
La via d’administració dels fàrmacs pel tractament d’asma és
important: la via inhalatòria és la que té una acció més directa i menys efectes adversos.
19.2. Broncodilatadors.
19.2.1. Agonistes beta2 adrenèrgics.
- Terbutalina: acció ràpida i curta (2-3 hores).
- Salmeterol: acció lenta i prolongada (fins 15 hores). En humana s’utilitzen per prevenir els atacs
asmàtics nocturns.
- Clenbuterol: prohibit en animals de consum (té molts residus).
Són els fàrmacs d’elecció pel tractament d’asma.
Mecanisme d’acció: disminueixen els símptomes de la fase aguda (immediata), en cap cas modificaran la
resposta tardana de l’asma ni la hiperreactivitat bronquial.
- Interaccionen amb els receptors beta2 de la cèl·lula muscular llisa provocant un augment de l’AMP
cíclic broncodilatació.
- Interaccionen amb mastòcits inhibeixen l’alliberació de mediadors al·lèrgics.
- Activen cèl·lules amb capacitat ciliar promouen el moviment del moc afavoreixen l’eliminació
de moc.
Administració:
- En forma d’aerosols: és més directa, augmenta l’índex terapèutic i disminueix les concentracions
plasmàtiques aconseguint menys efectes adversos a nivell general. No tot l’inhalat arriba a pulmó, la
major part queda pel camí (boca, tràquea...).
- També es pot per via oral via parental: menys directes i més efectes adversos.
Efectes adversos:
- Tremolor a les extremitats: acció sobre la musculatura estriada (receptors beta2).
- Taquicàrdia i arítmies: quan no són molt selectius per beta2 afecten també a beta1 provocant efectes
cardíacs.
- Residus (clembuterol).
19.2.2. Metilxantines.
- Teofilina: és un alcaloide de la planta del té amb activitat relaxant de la musculatura llisa.
- Aminofilina: és un derivat de la teofilina, té millor solubilitat i millora la seva disponibilitat
plasmàtica.
*El seu us va ser descobert fa més de 100 anys perquè es va veure que tomar cafè molt concentrat facilitava
la respiració gràcies a l’efecte de la cafeïna (derivat de xantines).
Mecanisme d’acció:
- Bloquegen la fosfodiesterasa a la cèl·lula muscular llisa augment d’AMPc broncodilatació. En
realitat, s’ha vist que aquest efecte es dona a concentracions molt més elevades de les que
s’absorbeixen, per tant, el mecanisme d’acció no és aquest i el correcte encara no es coneix.
20
- Antagonista del receptor de l’adenosina. L’adenosina és un neuromodulador que interactua amb els
seus receptors (A1, A2A, A2B i A3) distribuïts per tot el cos, provocant vasodilatació,
broncoconstricció i immunosupressió. Aquest efecte si que es dona a concentracions baixes.
- nhibeixen la degranulació dels mastòcits.
- Incrementen l’acció mucociliar.
Efectes:
- Antiasmàtics.
- Estimulants del SNC: com la cafeïna. A concentracions molt elevades pot provocar convulsions.
- Cronotròpic i ionotròpic positius.
- Diürètics: aquest efecte no s’utilitza.
D’aquests, els efectes adversos són els que afecten al SNC i al sistema cardiovascular.
Farmacocinètica:
Tenen un marge terapèutic estret.
Es metabolitzen pel sistema hepàtic P-450: es poden donar interaccions amb altres fàrmacs que estimulin o
inhibeixen el P-450.
19.2.3. Fàrmacs anticolinèrgics: antagonistes receptor muscarínic.
- Atropina: no s’empra perquè com és un derivat d’amoni terciari passa la barrera hemato-encefàlica
(BHE) i no interessa.
- Ipatropi: quan s’inhala, s’absorbeix poc des del pulmó cap a la circulació, no creuen la BHE i tenen
pocs efectes adversos. Són més selectius per M3, tot i que com no són molt potents s’utilitzen en
combinació amb altres broncodilatadors.
Mecanisme d’acció:
Els receptors muscarínics M3 es troben a les glàndules productores de moc i a la musculatura llisa bronquial,
per tant, la secreció d’acetilcolina produeix contracció de la musculatura llisa i secreció de moc. En l’asma
es dona una hiperexcitabilitat del reflex vagal, és a dir, que l’alliberació d’Ach es troba incrementada. Els
fàrmacs anticolinèrgics bloquegen competitivament l’acció de l’Ach i només seran efectius quan el
broncoespasme sigui provocat per un augment del to parasimpàtic (a diferència dels agonistes beta2 que
actuen en tots els tipus de broncoespasmes).
S’utilitzen durant les anestèsies per a la intubació gràcies al seu efecte relaxant de la musculatura bronquial.
19.2.4. Antagonistes dels cisteinil-leucotriens (Cist-LT).
- Montelukast: poc provat en animals, pocs registres.
- Zafirlukast: només s’empra en humans.
Mecanisme d’acció:
Actuen sobre els receptors dels cist-LT. Els cist-LT són alliberats durant les dues fases (immediata i tardana)
i tenen accions broncoconstrictores i proinflamatòries.
Efectes:
Més efecte antiinflamatori que broncodilatador.
19.2.5. Anthistamínics (antagonistes H1).
Només tenen efecte coadyuvant. No tenen efecte broncodilatador, però sí eviten la degranulació dels
mastòcits (alliberen histamina).
19.3. Antiimflamatoris.
S’utilitzen per tracta la fase tardana de l’asma.
19.3.1. Glucocorticoides.
21
- Prednisolona, Dexametasona, Betametasona
Accions:
- Actuen en la fase tardana, l’estabilitzen i disminueixen la inflamació de les vies respiratòries.
- Modulen l’alliberació de components inflamatoris: monòcits alliberadors de citosines.
- Inhibeixen l’activació de cèl·lules inflamatòries (eosinòfils) reduint la infiltració inflamatòria en les
vies respiratòries.
- Inhibeixen la fosfolipasa 2 (PLA2) provocant la disminució de prostaglandines, leucotriens (cis-
LTs), etc.
- Augmenten la síntesis de receptors beta2 adrenèrgics afavoreixen l’acció broncodilatadora.
- Disminueixen la permeabilitat vascular disminuint les infiltracions inflamatòries.
- Estabilitzen els mastòcits disminuint la seva degranulació.
19.3.2. Cromoglicat sòdic.
És un derivat dels glucocorticoides.
Estabilitza la membrana dels mastòcits bloquejant l’alliberació de mediadors de la inflamació.
És poc eficaç: no té efectes broncodilatadors, només evita la degranulació dels mastòcits.
19.4. Farmacologia de la respiració: estimulants i depressors.
Resum: el to bronquial depèn de:
- Relaxació: augment d’AMPc per part d’agonistes beta2 o xantines.
- Contracció: per part de leucotriens, acetilcolina o mediadors pro-inflamatoris. Es tracten amb
inhibidors de leucotriens, antagonistes muscarínics i glucocorticoides respectivament.
22
19.5. Antitussígens.
Tos: contracció compulsiva dels músculs espiratoris, toràcics i
abdominals, els quals són modulats pel centre de la tos del tronc
encefàlic. Té una funció fisiològica: aclariment de les vies
respiratòries, per tant, no sempre és aconsellable eliminar-la.
Origen de la tos:
- Estimulació local de les vies respiratòries.
- Estimulació a nivell del SNC (bulb).
Només s’ha d’eliminar la tos quan sigui seca, ja que pot crear
irritacions i problemes respiratoris. Si la tos va acompanyada de
secrecions, ens interessa per eliminar mucositats.
19.5.1. Fàrmacs.
Antitussígens centrals: inhibeixen la sensibilitat del nucli central.
- Codeïna: agonista opioide. En el centre de la tos s’expressen de manera elevada receptors opioides i
es va veure que els derivats de la morfina tenen un paper antitussigen perquè deprimeixen les
neurones del tronc encefàlic.
- Butorfanol: s’utilitza en clínica de petits animals però no es coneix el mecanisme d’acció.
- Dextrometorfà: és un derivat dels opiacis. Te acció antitussígena però sense tants efectes adversos
(restrenyiment).
Antitussígens perifèrics: inhibeixen l’activació de receptors perifèrics, reduint la resposta dels sensors
de la tos a nivell de les vies respiratòries.
- Mentol, eucalipto, benzocaïna: broncodilatadors.
19.6. Fàrmacs que incrementen la tos productiva.
El moc és una substància formada per un 95% d’aigua i un 5% de glicoproteïnes.
Algunes patologies cursen amb un augment de la secreció mucosa en les vies respiratòries (fibrosis quística,
bronquitis crònica...), la qual cosa causa un estretament de les vies.
23
19.6.1. Mucolítics
Tracten de fer el moc menys dens per afavorir la
seva eliminació.
- N-acetilcisteína (fluomil): és un detoxificant.
Descompon les estructures glicoproteiques
trencant els ponts disulfur de les muco-
proteïnes.
S’utilitza també en casos d’intoxicació amb
paracetamol: es produeixen metabolits tòxics
que alteren les cèl·lules, com el NAPQ1. La N-
acetilcisteína és un precursor de glutatió que
evita la toxicitat del paracetamol limitant
l’acumulació de NAPQ1. A més, s’uneix directament a NAPQ1 en comptes del glutatió augmentant així
la via no tòxica d’eliminació.
- Bromhexina: hidrolitza les mucoproteïnes fent el moc més fluid.
19.6.2. Expectorants.
- Guayacol i guaifenesina.
- Yodur de sodi i potassi: augmenten la secreció d’aigua per part de les cèl·lules de les glàndules de la
submucosa.
BLOC VIII. FARMACOLOGIA ENDOCRINOLÒGICA I DEL
METABOLISME.
TEMA 20. GENERALITATS DE LA FARMACOLOGIA ENDOCRINOLÒGICA. HORMONES
TIROÏDALS
Objectius del tema:
• Conèixer els objectius i funcions de la farmacologia endocrinològica en funció del seu ús: teràpia
substitutòria, teràpia addicional i antihormones.
• Relacionar l’estructura química, el mecanisme d’acció i les vies d’administració.
• Recordar la fisiologia de l’eix hipotalàmic/hipofisari i estudiar les principals propietats
farmacològiques d’aquelles hormones amb interès terapèutic:
• Recordar alguns aspectes de la funció de les hormones tiroïdals: Preparats hormonals d’interès i les
seves propietats farmacològiques.
• Fàrmacs antitiroïdals: mecanismes d’acció, característiques farmacològiques i ús clínic.
20.1. Objectius de la teràpia hormonal.
• Control de la hipofunció hormonal: teràpia substitutiva (s’administren dosis fisiològiques). Per
exemple, administrar glucocorticoides en una insuficiència suprarenal o en la malaltia d’Addison.
• Control de l’ hiperactivitat hormonal: antihormones i altres compostos.
• Altres: teràpia addicional i de diagnòstic de funcionalitat d’una glàndula. La teràpia addicional es fa
amb dosis farmacològiques (superiors a les fisiològiques) de, per exemple, glucocorticoides.
La comunicació entre les cèl·lules d’un organisme es considera indispensable per un funcionament
coordinat. Es realitza mitjançant tres sistemes: el sistema nerviós, el sistema hormonal i el sistema de
mitjadors. El sistema nerviós i l’endocrí es troben integrats mitjançant l’eix hipotàlam-hipofisis. L’hipotàlam
és el principal centre del SNC que controla totes les hormones mitjançant vies de retroalimentació (la pròpia
hormona regula la seva concentració). L’hipotàlam envia connexions a la hipòfisis, la qual es divideix en
anterior (neurohipòfisis) i posterior (adenohipòfisis), i aquesta respon alliberant hormones (ex: oxitocina,
vasopresina...). La part de l’adnohipòfisis, a més, s’encarrega de regular aquesta alliberació d’hormones.
24
20.1.1. Fàrmacs antihormonals.
Una antihormona és una substància que s’oposa als
efectes d’una hormona actuant sobre l’òrgan, teixit o
cèl·lula sensible a aquesta hormona (normalment el
que fan es bloquejar els receptors).
Hi ha dos tipus de fàrmacs antihormonals:
• Antihormones: antiestrògens, antiandrògens,
espironolactona (antagonista de
l’aldosterona), antagonistes de la GH, etc.
• Inhibidors de la síntesi i l’alliberació
d’hormones: inhibidors de l’aromatasa,
fàrmacs antitiroïdals...
o L’aromatasa és un enzim (que pertany a la família del citocrom P450), la funció del qual és
aromatitzar els andrògens produint estrògens. Es tracta d’un procés important durant el
desenvolupament sexual.
o Els fàrmacs antitiroïdals funcionen mitjançant la inhibició enzimàtica de les peroxidases
especifiques de la glàndula tiroides i inhibint també l’acoblament del iode a la tirosina. No
actuen sobre l’hormona ja sintetitzada. El seu efecte triga setmanes en ser evident (per
l’elevada unió a proteïnes plasmàtiques de les hormones tiroïdals i per l’existència de
dipòsits).
20.2. Estructura química, mecanismes d’acció general de les hormones i vies d’administració.
Segons la seva estructura, les hormones es poden classificar en:
• Glicoproteïnes, proteïnes i pèptids: la majoria actuen mitjançant receptors lligats a proteïnes G.
Exemples: TRH, GnRH, LH, FSH, Prolactina, i altres. S’administren generalment per via parenteral.
• Derivats d’aminoàcids (amines): actuen sobre receptors nuclears. Exemples: dopamina,
noradrenalina, adrenalina, triiodotironina, etc. S’administren generalment per via oral.
• Esteroides: actuen unint-se a receptors citoplasmàtics, els quals, un cop s’ha unit l’hormona, entren
al nucli i modulen l’expressió dels
gens. Exemples: estradiol,
progesterona, HCG, cortisol
(glucocorticoides), aldosterona
(mineralocorticoides), etc. Es poden
administrar tant per via parenteral
com oral, tot i que si s’administren
per via oral s’han de donar amb
l’estructura modificada per tal
d’evitar l’efecte de primer pasa.
20.2.1. Temps de resposta al tractament hormonal.
L’efecte d’un tractament hormonal generalment no és immediat, tot i que depèn del tipus d’alteració que hi
hagi. Si el dèficit d’una hormona ve provocat per una manca de funcionalitat a la hipòfisis i ho tractem
subministrant hormona hipofisària, els efectes trigaran perquè s’ha de sintetitzar l’hormona que és
estimulada per la hipòfisis. Si el problema es conseqüència d’una alteració en la glàndula de secreció de
l’hormona, el tractament amb hormona hipofisària no tindrà cap efecte i li haurem de donar directament
l’hormona que falta.
20.3. Hormona del creixement (GH).
L’hormona del creixement, també anomenada somatotropina, és una hormona peptídica produïda per
l’adenohipòfisis. Les seves funcions són: estimular a síntesis de proteïnes i el creixement de l’organisme en
general.
La seva producció ve regulada per l’hipotàlam:
25
• Factor estimulador: hormona alliberadora
d’hormona de creixement o GHRH. La
sermorelina, un anàleg de la GHRH, s’utilitza
com a prova diagnòstica de la secreció
d’hormona de creixement (GH).
• Factor inhibidor: somatostatina, hormona
inhibidora de l’hormona del creixement (GHIH).
En casos de excés d’activitat hipofisària (i excés
de GH) s’utilitza un anàleg sintètic de la
somatostaina, l’octreotid, el qual s’administra
per via parenteral. És útil per tractar casos
d’acromegàlia (deguda a un excés de GH),
tumors pancreàtics i adenomes hipofisaris.
20.3.1. Efectes principals de l’hormona del
creixement.
• Anabòlics: síntesi de proteïnes, estimulació
de la mitosis, augment cel·lular, síntesis
d’ARN, allargament ossos, diferenciació cel·lular.
• Metabólics: augment de N, P, Ca, K, Mg. Acció insulínica, augment de l’alliberació d’àcids
greixosos del teixit adipós i de la lipòlisis.
• Altres: semblants als efectes de la prolactina.
20.3.2. Factors que modulen l’alliberació de GH.
• Alliberadors: exercici, hipoglucèmia, agonistes alfa i antagonistes beta adrenèrgics, agonistes DA.
• Inhibidors: glucocorticoides, antagonistes alfa i agonistes beta adrenèrgics, hiperglucemia i obesitat.
El resultat és una alliberació hipofisària de GH en polses aleatoris, que són més significatius durant la son.
20.3.3. Utilització clínica
• Origen boví, porcí, humà.
• Petits animals: Dwarfisme (petita estatura per diverses causes patològiques), dermatosis sensibles a
GH.
• Grans animals: per augmentar el creixement i la producció de llet (a Europa està prohibit).
20.4. Prolactina.
És una hormona peptídica secretada per l’adenohipòfisis amb la funció d’estimular la
producció i secreció de llet.
És regulada per l’hipotàlam mitjançant el Factor Inhibidor de la prolactina, també
anomenat Dopamina, la qual inhibeix la secreció de prolactina. Per modular
farmacològicament la secreció de prolactina es fan servir agonistes o antagonistes de
la dopamina.
20.5. Hormona adrenocorticotropa (ACTH).
És una hormona peptídica, secretada per l’adenohipòfisis, que s’encarrega d’estimular la
síntesis i secreció d’hormones del còrtex adrenal (cortisol, andrògens i aldosterona).
En situacions d’estrès o per estímuls nerviosos, l’hipotàlam allibera CRH (hormona
alliberadora de corticotropina) la qual actua sobre les cèl·lules corticotropes de la hipòfisis
fent que alliberin ACTH. Aquesta actuarà damunt les glàndules suprarenals provocant
l’alliberació de cortisol.
Quan es fan tractaments llargs amb glucocorticoides (antiinflamatoris, immunosupressors,
etc.) és necessari retirar-los paulatinament, perquè en presència de glucocorticoides
26
sintètics administrats de forma crònica es dona una manca de secreció de CRH i ACTH. L’ACTH a més
d’induir la secreció de GC, també té funcions tròfiques sobre la glàndula adrenal, per la qual cosa, l’absència
de ACTH provocarà una atròfia de la glàndula i una disminució en la secreció del cortisol. Si retirem els GC
de forma paulatina, l’ACTH respon i comença a fer el seu efecte a temps.
20.6. Hormones regulades per l’eix hipotàlam/hipofisis.
Hormones hipotalàmiques:
• GnRH: hormona alliberadora de gonadotropina.
• CRH: h. alliberadora de corticotropina.
• PIF: factor inhibidor de la prolactina, o dopamina.
• GHRH: h. alliberadora de hormona del creixement.
• Somatostatina: h. inhibidora de l’hormona del creixement.
• TRH: hormona alliberadora de tirotropina.
Hormones hipofisàries:
• LH: h. luteïnitzant. Actua
sobre les gònades. Estimula la
síntesis de testosterona,
l’ovulació, la formació del cos
lluti i la síntesis d’hormones
sexuals (estrògens, andrògens,
progestàgens).
• FSH: h. estimuladora del
fol·licle. Actua sobre les
gònades. Afavoreix la
maduració de l’esperma, el
desenvolupament fol·licular i
la síntesis d’estrògens.
• MSH: hormona estimulant de
melanòcits (MSH) o
melanotropines. Afavoreix la
formació de melanina. També
actua sobre l’escorça adrenal produint glucocorticoides i mineralocorticoides.
• LPH: lipotropina és una hormona produïda per la ruptura de la pro-opiomelanocortina (POMC) a
nivell de la hipòfisis anterior. Actua sobre l’escorça adrenal produint glucocorticoides i
mineralocorticoides.
• ACTH: h. adrenocorticotropa. Estimula la síntesis i alliberació d’hormones del còrtex suprarenal
(glucocorticoides i mineralocorticoides).
• PRL: prolactina. Estimula la producció i secreció de llet en les glàndules mamàries.
• GH: hormona del creixement, estimula la síntesis de proteïnes i el creixement en general. Actua
sobre el fetge estimulant la producció d’IGF (factor de creixement de tipus insulínic), també
anomenats somatomedines. Les somatomedines tenen efecte anabolitzant: estimulen la síntesis de
poteïnes, la sulfactació de mucopolisacàrids, el creixement longitudinal dels ossos i l’augment de
tamany de diferents òrgans i teixits (fetge, ronyó, pàncrees, intestí, teixit muscular, glàndules, pell,
teixit conjuntiu, etc.).
• TSH: h. estimuladora del tiroides. Estimula la síntesis i secreció d’hormones tiroidals (T3/T4).
20.7. Hormones tiroïdals.
Les hormones tiroïdals són secretades per les cèl·lules epitelials de la glàndula tiroides e intervenen en
pràcticament totes les funcions orgàniques, activant-les i mantenint el seu ritme vital. Tenen un ampli efecte
en el desenvolupament i el metabolisme de l’individu. És per això, que les alteracions endocrinològiques a
nivell de les hormones tiroïdals (les més freqüents en animals) afecten a molts nivells del metabolisme basal,
el creixement i el desenvolupament.
27
Les principals hormones tiroïdals són:
• Triyodotironina (T3). És la realment activa.
• Tetrayodotironina (T4) o tiroxina. És la que més es produeix, però també és la que té menys activitat.
Els teixits sensibles a aquestes hormones presenten una desiodasa (5’-desiodasa) que transforma la T4 en
T3. En sang, entre el 90-95% és T4 i un 5% només és T3. Tenen una baixa unió a proteïnes plasmàtiques, la
T3 encara més baixa que la T4. La T4 té un temps de vida mitja d’ aproximadament 7 dies, mentre que el de
la T3 només és d’un dia.
Estructura: són derivats de l’aminoàcid tirosina, amb tres o quatre residus de iode (són hormones iodades).
Regulació: de l’hipotàlam, en rebre estímuls cerebrals, es alliberada la TRH, aquesta actua sobre la hipòfisis
anterior per alliberar tirotropina (TSH), i la TSH actua sobre la glàndula tiroides per començar la producció
d’hormones tiroïdals.
Síntesis: és complexa.
1. Requereix grans quantitats de iode provinent de la dieta. Aquest passa del plasma a l’interior de les
cèl·lules fol·liculars mitjançant un transportador.
2. És parcialment intracel·lular i extracel·lular. Els diferents passos intermedis van passant entre
l’interior de les cèl·lules fol·liculars epitelials i el coloide (lumen fol·licular).
3. La síntesis s’inicia a partir de la tiroglobulina, una glicoproteïna específica de la glàndula tiroides
que conté grans quantitats d’aminoàcids tirosina.
4. Els iodurs s’afegeixen a la tiroglobulina dins del coloide (al lumen). Són afegits per tiroperoxidases
específiques (TPO).
5. Les tirosines amb els iodes provinents de la tiroglobulina són endocitades per les cèl·lules epitelials,
s’ajunten amb lisosomes i es produeixen residus modificats de tirosina (T3 i T4), que finalment seran
secretats cap a la sang.
28
20.7.1. Factors que alteren la funció tiroïdal.
• Malnutrició (per deficiència de iode), diabetes mellitus, alteracions hepàtiques i renals: disminueixen
T3 i T4 (procés d’adaptació).
• Glucocorticoids: inhibeixen la desiodació perifèrica (5’desiodasa) i la T4 no es pot convertir en T3.
• Salicilats i furosamida: desplaçament de la unió a proteïnes plasmàtiques.
• Difenilhidantoïna i fenobarbital: augmenten la taxa de metabolisme i d’excreció biliar.
20.7.2. Hipotiroidisme.
L’hipotiroidisme és una disminució anormal en la secreció d’hormones tiroïdals. Les causes més comuns
són: destrucció auto-inmune, extirpació de la glàndula, dieta baixa en iode, deficiències de TRH o TSH.
Símptomes: lentitud, somnolència, augment de pes, intolerància al fred, pèrdua de pel...
Preparats hormonals:
• Extracte cru: origen boví, oví i porcí.
• Levotiroxina: hormona més emprada pel tractament, és L-T4 sintètica. Avantatges:
o Principal producte de secreció de la glàndula
o Bona correlació entre TSH i T4. La T4 regula més a la TSH en l’eix hipotalàmic-hipofisari.
o Nivells adients de T3 i T4 (nivells fisiològics).
• L-T3 sintètica: s’utilitza quan en la teràpia també s’han de donar glucocorticoids, ja que aquests
bloquen la conversió de T4 a T3.
• Combinacions sintètiques mixtes: T3 i T4. Són poc recomanables perquè els efectes són molt
diversos i triguen en ser visibles.
• Administració per via oral.
• Control estricte del pacient. Monitorització dels nivells de T3 i T4. Possibles reaccions adverses
(efectes d’hipertiroidisme), hi ha molta variabilitat en quant a la resposta.
• Animals amb més tendència a patir hipotiroïdisme: gos i cavall.
Efectes indesitjables
Propis de l’hipertiroidisme: sensació de calor, hiperactivitat cardíaca, tremolors, sudoració, intranquil·litat,
nerviosisme, debilitat muscular, insomni i pèrdua de pes.
20.7.3. Hipertiroïdisme.
Símptomes: exoftàlmies, nerviosisme, excessiva producció de calor, augment de la freqüència cardíaca,
pèrdua de pes, increment de la gana, tremolors.
Animal amb més tendència: gat.
Tractament:
• Fàrmacs antitiroïdals: substàncies que inhibeixen de forma enzimàtica les peroxidases específiques
de la glàndula tiroides de manera que no es pot sintetitzar l’hormona.
o Propiltiouracil, metimazol: inhibeixen la tirosin-peroxidasa. És més eficaç perquè a més
d’inhibir la tirosina peroxidasa en la glàndula, inhibeix també la desiodació perifèrica que
permet el pas de T4 a T3.
• Perclorat de K, tiocianat: inhibeixen la captació de iode per part de la glàndula.
• Extirpació quirúrgica de la glàndula o part d’aquesta.
• Destrucció significativa de part d’aquesta mitjançant isòtops de I131
. Aquests isòtops s’ingereixen en
forma de sals per via oral, i en pocs minuts es troben en les cèl·lules tiroïdals on s’acumulen. Un cop
allà, s’incorpora de forma normal a la tiroglobulina i emet radiacions beta penetrants (només afecten
a les cèl·lules properes). Els efectes citotòxics sobre les cèl·lules produiran una destrucció parcial de
la glàndula. Normalment aquests efectes triguen en aparèixer.
• Si s’elimina la glàndula serà necessari fer teràpia substitutiva durant la resta de la vida de l’animal.
29
• Subministració de iode. Administració de iodur potàssic en forma de sal. No es coneix exactament
el mecanisme, però funcionen com inhibidors immediats de la secreció d’hormones tiroïdals.
Normalment s’utilitza en casos aguts o abans d’una intervenció quirúrgica que pugui afectar la
glàndula tiroides.
20.8. Hormones de la hipòfisis posterior.
Les hormones secretades per la pituïtària posterior o neurohipòfisis són:
• Oxitocina
• Hormona antidiürètica o vasopresina (ADH).
20.8.1. L’oxitocina.
És una hormona peptídica amb la funció d’estimular la secreció de llet a les glàndules mamàries i les
contraccions uterines.
S’utilitza de forma exògena per a induir el part, i es pot subministrar per via intramuscular, intravenosa o
subcutània.
20.8.2. ADH o vasopresina.
És una hormona peptídica amb les següents funcions:
- Estimula la reabsorció renal d’aigua.
- Afavoreix la vasoconstricció.
- Produeix un augment de la pressió arterial.
La seva secreció ve regulada per:
- Estimuladors:
o Situacions d’osmolaritat plasmàtica, de hipovolèmia, de dolor, d’exercici intens,...
o Substàncies com la nicotina, els agonistes beta, els barbitúrics i altres.
- Inhibidors:
o Opioides (k), alcohol, agonistes alfa, la fenitoïna (fàrmac antiepilèptic).
30
Es pot utilitzar pel tractament de la diabetes insípida (que ve causada per una deficiència absoluta o relativa
de vasopresina) i com a vasoconstrictor. En ambdós casos, la vasopresina es pot administrar per via
subcutània o per via intravenosa.
La desmopresina és un fàrmac sintètic amb una estructura química molt similar a la de la vasopresina, i
també té acció antidiürètica. S’administra en forma d’aerosol nasal. La felipresina també és un anàleg
sintètic de la vasopresina. Tant la desmopresina com la felipresina s’utilitzen pel tractament de la diabetes
insípida i com a vasoconstrictors.
Tema 21: según el programa de la asignatura corresponde al tema de hormonas tiroideas, pero en clase
lo dimos junto al tema 20.
Tema 22. Farmacologia de les hormones pancreàtiques: Insulina i glucagò. Mecanisme d'acció i efectes
fisiofarmacològics. Tipus d'insulina. Hipoglucemiants orals. Utilitat clínica. este tema no lo hemos
dado, ni tampoco el de regulación de calcio, potasio y metabolismo óseo.