AVUIDIMECRES, 16 DE NOVEMBRE DEL 200514 Crítica

El Papa italià

El cardenal Carlo Maria Martini. MARCO LONGANI / AFP

PoesiaPlec de clarorLala BlayPremi Josep M. López-PicóProa. Barcelona, 2005

Jordi Llavina

Com tants altres llibres de poe-sia, aquest té seixanta-quatrepàgines, que vol dir que éscompost de sis plecs. Plecs de

pura llum lírica, però sempre a còpia detractar amb l’ombra. Amb la nit, de fet,i amb el trànsit de la tarda.

Blay escriu seguint el mestratge dela poesia postsimbolista. En el primermoviment del llibre, s’hi adverteix lalectura intel·ligent de Vinyoli. Unpoema com Record fa pensar en Cis-terna, del poeta barceloní (en tots dos,la vida com a solatge, com a pòsit d’ex-periència, revelat per la memòria). Eldesig d’essencialitat expressat a Bos-

El viatge de casa a la plaça

Longitud d’espina

Quan només quedasobreviure

AssaigRetrobar-se un mateixCarlo Maria MartiniTraducció de Josep M. BoquéPublicacions de l’Abadia de Montserrat.Barcelona, 2005

M. Veloy Planas

Al’hora de llegir aquestRetrobar-se un ma-teix, del cardenalMartini, sembla ne-

cessari recordar que la doctri-na catòlica és una hermenèuti-ca destinada a fer de mitjance-ra entre la paraula del déutrinitari –fixada en els textosque constitueixen les sagradesescriptures– i uns creients quellegeixen aquesta paraula sa-bent que qualsevol error inter-pretatiu serà considerat herè-tic i que, per tant, han de tenirmolt en compte la interpreta-ció que els lliurarà de tot error(és a dir, de tot mal). Tampocno s’ha d’oblidar que, al llarg dela història, aquesta interpreta-ció única del cànon, que és doc-trina de fe per als catòlics, haestat marcada per dues vocaci-ons: mantenir units els feligre-sos i mantenir el tron de santPere prop del poder polític, oper dir-ho amb un eufemisme:mantenir l’Església oberta alssignes dels temps.

Durant el papat de Wojtyla,aquests signes del temps vanvoler que, en poc més de vint

PoesiaTríptic d’un carrerPau SifTres i Quatre. València, 2005

D. Sam Abrams

Fins ara només coneixí-em la sensibilitat poè-tica de Pau Sif a travésde les seves lectures

públiques en espectacles poè-tics i com a coautor, amb MariaJosep Escrivà, de la magníficaantologia Ai, València!. Però fi-nalment ha publicat el seu pri-mer llibre, Tríptic d’un carrer,que va merèixer el 24è premide poesia Senyoriu d’AusiàsMarch, de Beniarjó.

Tríptic d’un carrer és un pri-mer llibre sòlid i substanciósque l’autor no voldrà fer desa-parèixer d’aquí a pocs anys.D’entrada, gràcies a un indis-cutible domini de les eines, lallengua (precisa i variada) i laforma (tradicional i natural) igràcies a un bagatge innegable,si s’ha de jutjar per les lecturescitades (Pere March, Miche-langelo, Pessoa, Ferrater, Este-llés), Sif s’ha guanyat el dretd’exigir la nostra atenció. Tríp-tic de carrer té una eficaç es-

tructura tripartida on cadapart té una lògica interna prò-pia i alhora contribueix a l’efec-te global del conjunt. La prime-ra part, Cel del carrer, recull 14sonets blancs que plantegen unconflicte entre el present i elpassat, un conflicte que es resolquan el poeta, en un gest querecorda Hegel i Heidegger, ac-cepta el passat o la mort com amotor del present o la vida. A lasegona part, Les llambordes,una suite de 7 cançons tetra-sil·làbiques, el poeta, alliberatde la càrrega del passat quel’immobilitzava, abandona elseu entorn natal i comença el

seu periple existencial a Cata-lunya amb l’art com a compàs:“Tota bellesa és camí”. I la ter-cera part, El viatge, 7 poemesdiversos, fruit d’una importantestada a Itàlia, clou el llibred’una manera triomfant per-què el poeta, lluny de casa i enun punt àlgid de la vida, aprènel significat humà profund delgest tan humil d’anar de casa ala plaça.

Ara Pau Sif sap, tal comhavia advertit Eliot, que l’ob-jectiu de totes les nostres ana-des i vingudes a la vida és tor-nar al lloc d’on hem partit i co-nèixer-lo per primera vegada.

La poeta Lala Blay ha publicat ‘Plec de claror’. MARTA PÉREZ

NarrativaEls lluitadorsFrancesc GisbertPremi Enric ValorBromera. Alzira, 2005

Anna Tomàs

La cultura és una de lesbases de la igualtat. I si elsobrers deixem que ensexplotin, és perquè no

tenim prou cultura per defensar-nos”.Ambientada a l’Alcoi industrial i re-volucionari de la Segona República ila Guerra Civil, Els lluitadors és la his-tòria de les classes pobres que treba-llaven de sol a sol a les fàbriques, delsobrers que s’enfrontaven a la desi-gualtat amb la força del seu treball,d’aquells homes i dones amb un treten comú: el sentiment de formar partd’un poble en una lluita secular per so-breviure. Aquell poble de noms i llocsinfinits que, en paraules d’OvidiMontllor, “ofeguen però no mataran”.Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) es vadonar a conèixer amb dues novel·lesper a joves d’ambientació històrica, Elsecret de l’alquimista i El misteri dela Lluna Negra. Van seguir El fantas-ma de la torre i El somriure de l’es-

finx. Ha escrit també obres per a in-fants, com ara Una llegenda per aDraco i El llibre de les històries estra-nyes, guardonat amb el premi Laurè-dia d’Andorra. Ara, amb Els lluita-dors, el seu primer llibre per a adults,s’ha endut el 10è premi Enric Valor.

Ens trobem davant d’una novel·la coral,en què fins i tot la mateixa ciutat es-devé un personatge més, ja que re-flecteix les diferències entre les per-sones en aquella època. La protago-nista és una nena que als 13 anysentra a treballar en una fàbrica tèxtil,que exerceix després de donzella pera una família d’industrials i que un copperduda la guerra fuig a París oncol·labora amb la Resistència. Mitjan-çant els flash-backs, el lector entra encontacte amb una galeria de perso-natges inquiets i somiadors: militantsanarquistes i anticlericals que ama-guen un clergue a casa seva, i dos jovesobrers que acabaran a Mathausen.

L’autor no exposa únicament elspunts de vista dels treballadors, sinóque, a través d’un seguit de personat-ges igual de versemblants, retratatambé les maneres de fer i les ideesdels empresaris que van ser capaçosd’alçar un niu de fàbriques penjadesdels barrancs i d’edificar mansionssumptuoses.

anys, la doctrina catòlica dei-xés enrere les tesis reformistesamb les quals el Concili VaticàII va saber apropar-se a la ide-ologia de les democràcies libe-rals que s’oposaven al principalenemic de l’Església romana,el comunisme, per abraçar lestesis que imperen en el mónglobalitzat d’ara: les democrà-cies identitàries, el paradigmade les quals és l’actual admi-nistració Bush.

Aquest canvi gradual, així comla necessitat de connectaramb les comunitats d’Àfrica iSud-amèrica, explica el pesque, en una Roma en mansdels catòlics identitaris (Opus

Dei, Legionaris de Crist i Neo-catacumenals), ha tingut elcardenal Martini, un intel·lec-tual jesuïta a qui molts ano-menaven el Papa italià. UnPapa italià que, el 1996, quanencara era l’esperança dels ca-tòlics progressistes i podia as-pirar a dictar en un futur ladoctrina catòlica, va escriureen aquest Retrobar-se un ma-teix una defensa temperada iintel·ligent de les tesis avui ar-raconades del Concili VaticàII: la humanització de la figu-ra d’un Jesús que es fixa mésen les similituds entre elshomes que no pas en les dife-rències identitàries dels grupsals quals pertanyen.

“

catgecoincideix amb el mateix desig vi-nyolià expressat a Cap a les deus. Pen-tinaves laterra, encanvi, téunairemésferraterià. Més anglosaxó que no pasgermànic, per dir-ho d’una manera unamica massa elemental. Suposo que ésper tot això que Màrius Sampere, elprologuista, parla de Plec de claror comd’unllibrerevelat.Lanaturalesa–i lare-alitat, en un sentit més ampli– propor-cionen tot de signes: la nit, una corda,el bosc. El misteri és present des del pri-mer vers. L’anotació del misteri –mala-ment rai, de la poesia que no el sap re-gistrar– continua al llarg del llibre: comenaquellspoemesdellumisentit trans-lúcids en què es parla del suïcidi. La nités el domini de l’amor, però també de lamort. Blay escriu des d’una mesuradadistància.Larealitatésentrellucada, in-tuïda. Com si, des de la banda de forad’un escenari velat pel teló, apartéssimuns quants plecs de la roba per poderespiar el teatre de dins. Subtilitat i bongust, i no fer servir ni una paraula demés: excel·lent ofici.

Pau Sif ha guanyat el Senyoriu d’Ausiàs March. SP