arberia web

181
Ciencias y humanismo Ciencias y humanismo Arberia-Sefarad: en el espejo del otro Las relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón y las experiencias paralelas de los Sefardíes y los Arberesh Arbëria-Sefaradi: në pasqyrën e tjetrit Marrëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe Kurorës së Aragonës dhe eksperiencat paralele të Sefardive dhe të Arbëreshëve Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo Arberia-Sefarad: en el espejo del otro Arbëria-Sefaradi: Në pasqyrën e tjetrit Rara vez se cruzan en la Historia los imaginarios co- lectivos de los pueblos y sin embargo cuando lo hacen, reconocer este encuentro, buscar nuestra imagen en el espejo del otro, puede conformar un nosotros común. Hubo un tiempo en el siglo XV en que las historias de Albania y de España se cruzaron en presencias y ausencias. Presencia, a partir de la alianza sellada en el Tratado de Gaeta, de Alfonso el Magnánimo y de la Corona de Aragón en la lucha del héroe nacional Skanderbeg por evitar el dominio otomano sobre las tierras albanesas y de Skander- berg en la lucha del Magnánimo porque el Mare Nostrum siguiera siendo nuestro. Ausencia determinada por un doble exilio: el de los albaneses que abandonaron su patria tras la invasión otomana y fueron acogidos por los sucesores de Alfonso en Calabria y Sicilia en 1479, conocidos hoy como arbëresh; y el de los sefardíes expulsados de España en 1492, parte de los cuales se establecieron en la Albania integrada en el Imperio otomano. Para responder a la pregunta sobre el significado de dichas presencias y ausencias la Embajada de España en Albania, en colaboración con otras entidades, organizó una Jornada Internacional en la que participaron relevantes personalidades cuyas intervenciones quedan reflejadas en este libro, que en edición bilingüe española y albanesa se ofrece al público junto a un CD del grupo de música sefardí “Mashalá”, que ofreció un concierto tras éste. Rrallëherë kryqëzohen në histori përfytyrimet kolek- tive të popujve dhe pa dyshim kur kjo ndodh, të njohësh këtë takim, të kërkosh imazhin tënd në pasqyrën e tjetrit, mund të përbëjë atë “Ne” të përbashkët. Pati një kohë në shekullin e XV në të cilën Historitë e Shqipërisë dhe Spanjës u kryqëzuan në prezenca dhe mungesa. Prezenca, duke filluar nga aleanca e vulosur në Traktatin e Gaetës së Alfonsit Zemërmadh dhe Kurorës së Aragonit në luftën e Heoit Kombëtar Skënderbeut pët të evituar pushtimin otoman në tokën shqiptare dhe të Skënderbeut në luftën e Zemërmadhit në mënyrë që Mare nostrum të vazhdontë të ishtë i yni. Mungesa e përcaktuar nga një mërgim i dyfishtë: ai i shqiptarëve që braktisën adheun e tyre pas pushtimit otoman dhe u pritën nga pasardhësit e Alfonsit në Kalabri dhe Siçili në 1479, të njohur sot si arbëresh; dhe ai i sefardive të dëbuar nga Spanja në 1492, një pjesë e të cilëve u vendosën në Shqipërinë e integruar tashmë në Perandorinë Otomane. Për t´ju përgjigjur pyetjes mbi kuptimin e këtyre prezencave dhe mungesave, Ambasada e Spanjës në Shqipëri, në bashkëpunim me entitete të tjera, organizoi një Ditë Ndërkombëtare në të cilën morën pjesë personalitete të rëndësishme, prezantimet e të cilëve janë pasqyruar në këtë libër, që në edicionin dy gjuhësh shqip dhe spanjisht i ofrohet publikut së bashku me një CD të grupit muzikor sefardi “Mashalah”, i cili ofroi një koncert pas konferencës. Este libro es fruto del esfuerzo de la contribución de personalidades albanesas y españolas especialmente autorizadas para tratar la temática que aborda. Tras una introducción general del Embajador de España en Albania Manuel Montobbio, el libro se centra en torno a dos ejes temáticos. El primero, sobre las relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón, recoge las contribuciones de Albert Torra, Subdirector del Archivo de la Corona de Aragón y Anila Bitri Lani, Ex Embajadora de Albania en España. El segundo, sobre la experiencia paralela de los Sefardíes y los Arberesh, es abarcado por María Ángeles Gallego, Investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Eva Hyskaj, Profesora de la Facultad de Historia de la Universidad de Tirana y Antón Namik Berisha, Profesor de Lengua y Literatura Albanesa en la Universidad de Calabria. Ky libër është frut i përpjekjeve dhe kontributit të personaliteteve shqiptare dhe spanjolle veçanërisht të autorizuar për të trajtuar këtë temë. Pas një hyrje të përgjithshme të Ambasadorit të Spanjës në Shqipëri, libri fokusohet në dy akse tematike. I pari, mbi marëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe Kurorës së Aragonit përfshin prezantimet e Albert Torra, Nëndrejtor i Arkivës së Kurorës së Aragonit dhe Anila Bitri Lani, Ish Ambasadore e Shqipërisë në Spanjë. I dyti, mbi eksperiencën paralele të çifutëve Sefardi dhe Arbëreshëve ku morën pjesë María Ángeles Gallego, Kërkuese Shkencore e Këshillit Superior të Kërkimeve Shkencore, Eva Hyskaj, Profesore e Fakultetit të Historisë në Universitetin e Tiranës dhe Antón Namik Berisha, Profesor i Gjuhës dhe Letërsisë Shqipe në Universitetin e Kalabrisë AUTORES (por orden de intervención) Manuel Montobbio Alberto Torra Anila Bitri Lani Ángeles Gallego Eva Hyskaj Antón Nikë Berisha TRADUCTORES Del albanés al español: Ramón Sanchez Lizarralde Del español al albanés: Skönder Vuçini Lorida Demiraqi AUTORET (sipas rradhës së ndërhyrjes) Manuel Montobbio Albert Torra Anila Bitri Lani Ángeles Gallego Eva Hyskaj Antón Nikë Berisha PËRKTHYES Nga shqipja në spanjisht: Ramón Sanchez Lizarralde Nga spanjishtja në shqip: Skënder Vuçini Lorida Demiraqi Atornada, significa “la vuelta a la vida después de la muerte” en Ladino (Judeo- Español). La palabra tiene la connotación de poder realizar en esta vida lo que no habías realizado en la anterior. Al igual que las ramas de un arbol milenario, las raices de la música judeo-arabica se entrelazan de modo inexorable en el repertorio de Mashalá! Este versátil grupo interpreta hermosas y evocadoras melodías de los reinos del exilio sefardí, como Turquía, Grecia, Marruecos, Argelia, Túnez, Bosnia o Bulgaria. Una selección ecléctica y, sin embargo, amplia de canciones posteriores a la inquisición, de origen sefardí, mizrahi y al-andalous en ladino (judeo-español), hebreo, hebreo rashí (del Magreb), arabe y francés. Además, la música de los internacionalmente reconocidos Mashalá! tiene un en- canto universal. Audio: 1. Hija Mia (Marruecos / Turquía) 2. Essa Enai (Argelia / Marruecos) 3. Cuando El Rey Nimrod (Rumanía / Marruecos) 4. Lamá Badá Yatazaná (Egipto) 5. Cantiga del Fuego (Grecia) 6. Baruj Elohenu (Medio Oriente) 7. La Comida, La Mañana (Turquía) 8. Si La Mar Era de Leche (Turquía) 9. Viens Chez Moi (Tal ála Indi) - (Túnez)

Upload: olta-kamberi

Post on 03-Aug-2015

273 views

Category:

Documents


13 download

TRANSCRIPT

Cie

ncia

s y

hu

man

ism

o

Cie

ncia

s y

hu

man

ism

o Arberia-Sefarad: en el espejo del otroLas relaciones entre Skanderbeg y la Corona

de Aragón y las experiencias paralelas

de los Sefardíes y los Arberesh

Arbëria-Sefaradi: në pasqyrën e tjetritMarrëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe

Kurorës së Aragonës dhe eksperiencat

paralele të Sefardive dhe të Arbëreshëve

Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo

Arb

eri

a-S

efa

rad: en e

l espejo

del otr

oA

rbëri

a-S

efa

radi: N

ë p

asqyrë

n e

tje

trit

Rara vez se cruzan en la Historia los imaginarios co-lectivos de los pueblos y sin embargo cuando lo hacen, reconocer esteencuentro, buscar nuestra imagen en el espejo del otro, puede conformar un nosotros común. Hubo un tiempo

en el siglo XV en que las historias de Albania y de España se cruzaron en presencias y ausencias. Presencia,

a partir de la alianza sellada en el Tratado de Gaeta, de Alfonso el Magnánimo y de la Corona de Aragón en la

lucha del héroe nacional Skanderbeg por evitar el dominio otomano sobre las tierras albanesas y de Skander-

berg en la lucha del Magnánimo porque el Mare Nostrum siguiera siendo nuestro. Ausencia determinada por

un doble exilio: el de los albaneses que abandonaron su patria tras la invasión otomana y fueron acogidos por

los sucesores de Alfonso en Calabria y Sicilia en 1479, conocidos hoy como arbëresh; y el de los sefardíes

expulsados de España en 1492, parte de los cuales se establecieron en la Albania integrada en el Imperio

otomano. Para responder a la pregunta sobre el signifi cado de dichas presencias y ausencias la Embajada

de España en Albania, en colaboración con otras entidades, organizó una Jornada Internacional en la que

participaron relevantes personalidades cuyas intervenciones quedan refl ejadas en este libro, que en edición

bilingüe española y albanesa se ofrece al público junto a un CD del grupo de música sefardí “Mashalá”, que

ofreció un concierto tras éste.

Rrallëherë kryqëzohen në histori përfytyrimet kolek- tive të popujve dhe pa dyshim kur kjo ndodh, të njohësh këtë takim, tëkërkosh imazhin tënd në pasqyrën e tjetrit, mund të përbëjë atë “Ne” të përbashkët. Pati një kohë në shekullin

e XV në të cilën Historitë e Shqipërisë dhe Spanjës u kryqëzuan në prezenca dhe mungesa. Prezenca, duke

fi lluar nga aleanca e vulosur në Traktatin e Gaetës së Alfonsit Zemërmadh dhe Kurorës së Aragonit në luftën e

Heoit Kombëtar Skënderbeut pët të evituar pushtimin otoman në tokën shqiptare dhe të Skënderbeut në luftën

e Zemërmadhit në mënyrë që Mare nostrum të vazhdontë të ishtë i yni. Mungesa e përcaktuar nga një mërgim

i dyfi shtë: ai i shqiptarëve që braktisën adheun e tyre pas pushtimit otoman dhe u pritën nga pasardhësit e

Alfonsit në Kalabri dhe Siçili në 1479, të njohur sot si arbëresh; dhe ai i sefardive të dëbuar nga Spanja në 1492,

një pjesë e të cilëve u vendosën në Shqipërinë e integruar tashmë në Perandorinë Otomane. Për t´ju përgjigjur

pyetjes mbi kuptimin e këtyre prezencave dhe mungesave, Ambasada e Spanjës në Shqipëri, në bashkëpunim

me entitete të tjera, organizoi një Ditë Ndërkombëtare në të cilën morën pjesë personalitete të rëndësishme,

prezantimet e të cilëve janë pasqyruar në këtë libër, që në edicionin dy gjuhësh shqip dhe spanjisht i ofrohet

publikut së bashku me një CD të grupit muzikor sefardi “Mashalah”, i cili ofroi një koncert pas konferencës.

Este libro es fruto del esfuerzo de la contribución de personalidades albanesas y españolas especialmente autorizadas para tratar la temática que aborda. Tras una introducción general del Embajador de España en Albania Manuel Montobbio, el libro se centra en torno a dos ejes temáticos. El primero, sobre las relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón, recoge las contribuciones de Albert Torra, Subdirector del Archivo de la Corona de Aragón y Anila Bitri Lani, Ex Embajadora de Albania en España. El segundo, sobre la experiencia paralela de los Sefardíes y los Arberesh, es abarcado por María Ángeles Gallego, Investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científi cas, Eva Hyskaj, Profesora de la Facultad de Historia de la Universidad de Tirana y Antón Namik Berisha, Profesor de Lengua y Literatura Albanesa en la Universidad de Calabria.

Ky libër është frut i përpjekjeve dhe kontributit të personaliteteve shqiptare dhe spanjolle veçanërisht të autorizuar për të trajtuar këtë temë. Pas një hyrje të përgjithshme të Ambasadorit të Spanjës në Shqipëri, libri fokusohet në dy akse tematike. I pari, mbi marëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe Kurorës së Aragonit përfshin prezantimet e Albert Torra, Nëndrejtor i Arkivës së Kurorës së Aragonit dhe Anila Bitri Lani, Ish Ambasadore e Shqipërisë në Spanjë. I dyti, mbi eksperiencën paralele të çifutëve Sefardi dhe Arbëreshëve ku morën pjesë María Ángeles Gallego, Kërkuese Shkencore e Këshillit Superior të Kërkimeve Shkencore, Eva Hyskaj, Profesore e Fakultetit të Historisë në Universitetin e Tiranës dhe Antón Namik Berisha, Profesor i Gjuhës dhe Letërsisë Shqipe në Universitetin e Kalabrisë

AUTORES

(por orden de intervención)

Manuel Montobbio

Alberto Torra

Anila Bitri Lani

Ángeles Gallego

Eva Hyskaj

Antón Nikë Berisha

TRADUCTORES

Del albanés al español:

Ramón Sanchez Lizarralde

Del español al albanés:

Skönder Vuçini

Lorida Demiraqi

AUTORET

(sipas rradhës së ndërhyrjes)

Manuel Montobbio

Albert Torra

Anila Bitri Lani

Ángeles Gallego

Eva Hyskaj

Antón Nikë Berisha

PËRKTHYES

Nga shqipja në spanjisht:

Ramón Sanchez Lizarralde

Nga spanjishtja në shqip:

Skënder Vuçini

Lorida Demiraqi

Atornada, signifi ca “la vuelta a la vida después de la muerte” en Ladino (Judeo-

Español). La palabra tiene la connotación de poder realizar en esta vida lo que no

habías realizado en la anterior.

Al igual que las ramas de un arbol milenario, las raices de la música judeo-arabica se

entrelazan de modo inexorable en el repertorio de Mashalá! Este versátil grupo interpreta

hermosas y evocadoras melodías de los reinos del exilio sefardí, como Turquía, Grecia,

Marruecos, Argelia, Túnez, Bosnia o Bulgaria. Una selección ecléctica y, sin embargo,

amplia de canciones posteriores a la inquisición, de origen sefardí, mizrahi y al-andalous

en ladino (judeo-español), hebreo, hebreo rashí (del Magreb), arabe y francés.

Además, la música de los internacionalmente reconocidos Mashalá! tiene un en-

canto universal.

Audio:1. Hija Mia (Marruecos / Turquía)

2. Essa Enai (Argelia / Marruecos)

3. Cuando El Rey Nimrod (Rumanía / Marruecos)

4. Lamá Badá Yatazaná (Egipto)

5. Cantiga del Fuego (Grecia)

6. Baruj Elohenu (Medio Oriente)

7. La Comida, La Mañana (Turquía)

8. Si La Mar Era de Leche (Turquía)

9. Viens Chez Moi (Tal ála Indi) - (Túnez)

Cie

ncia

s y

hum

anis

mo

Agencia Española de Cooperación Internacional para el DesarrolloMinisterio de Asuntos Exteriores y de Cooperación

Arberia-Sefarad: en el espejo del otroLas relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón y las experiencias paralelas de los Sefardíes y los Arberesh

Arbëria-Sefaradi: Në pasqyrën e tjetritMarrëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe Kurorës së Aragonës dhe eksperiencat paralele të Sefardive dhe të Arbëreshëve

EMBAJADA DE ESPAÑAEN ALBANIA

Catálogo general de publicaciones generaleshttp://publicaciones.administración.es

© Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo. Dirección de Relaciones Culturales y Cien-tíficas. Avda. Reyes Católicos, 4, 28040 Madrid. Diseño de la colección y portada: Cristina Vergara. NIPO: 502-09-086-3.ISBN: 978-84-8347-105-0. Depósito legal: M. 42288-2009. Impresión: EGRAF, S.A.

2

AUTORES(por orden de intervención)

Manuel MontobbioAlberto TorraAnila Bitri LaniÁngeles GallegoEva HyskajAntón Nikë Berisha

TRADUCTORESDel albanés al español:Ramón Sanchez Lizarralde

Del español al albanés:Skönder VuçiniLorida Demiraqi

AUTORET(sipas rradhës së ndërhyrjes)

Manuel MontobbioAlbert TorraAnila Bitri LaniÁngeles GallegoEva HyskajAntón Nikë Berisha

PËRKTHYESNga shqipja në spanjisht:Ramón Sanchez Lizarralde

Nga spanjishtja në shqip:Skënder VuçiniLorida Demiraqi

ÍndiceTregues

5

´ ÍNDICE / TREGUES

1. Introducción / Hyrje

Arberia – Sefarad: en el espejo del otro................................................................................................................8

Arbëria – Sefaradi: në pasqyrën e tjetrit................................................................................................................9

Manuel Montobbio

2. Las relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón

Marrëdhëniet ndërmjet Skenderbeut dhe kurorës së Aragonës

Memoria de Skanderbeg en el Archivo de la Corona de Aragón .......................................................................18

Kujtesa e Skenderbeut në Arkivin e Kurorës së Aragonës .................................................................................19

Albert Torra

Relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón: una perspectiva histórica .............................................34

Marrëdhëniet ndërmjet Skenderbeut dhe Kurorës së Aragonës: një perspektivë historike ...............................35

Anila Bitri

3. Sefardíes y arberesh: experiencias paralelas

Sefardi dhe arbëresh: Eksperienca paralele

La lengua como manifestación de identidad religiosa y social de los judíos de Sefarad ................................102

Gjuha si simbol i identitetit të hebrenjve të Sefaradit .......................................................................................103

Maria Ángeles Gallego

La diáspora sefardí en Albania, mensajes de coexistencia y colaboración .....................................................132

Historik i diasporës sefardike në Shqipëri, mesazhe të bashkëjetesës dhe bashkëpunimit ............................133

Eva Hyskaj

La importancia de la literatura arberesh para la conservación y el enriquecimiento

del mundo y del espíritu arberesh ....................................................................................................................150

Rëndësia e letërsisë arbëreshe për ruajtjen dhe pasurimin e botës dhe e shpirtit arbëresh............................151

Anton Nikë Berisha

1. Introducción1. Hyrje

8

MANUEL MONTOBBIO

ARBERIA-SEFARAD: EN EL ESPEJO DEL OTROManuel Montobbio

Decía María Zambrano que junto al tiempo y el espacio exterior fluyen, con ritmos distintos, el tiempo y el es-

pacio interior, aquel que une el presente del pasado, o la memoria, con el presente del futuro, o la esperanza. Y

si en cada persona este tiempo es personal e intransferible, también lo es aquel por el que transcurre la Histo-

ria y la memoria y esperanza colectiva de los pueblos: no todo lo que pasa pasa, ni pasa igual, sino que perma-

nece, pasado presente en el imaginario colectivo que define una cultura, un nosotros y la voluntad de serlo hacia

el futuro.

Rara vez se encuentran los tiempos interiores ni los imaginarios colectivos: de alguna manera precisamente por ello

son nuestros y no de otros. Rara, y por ello excepcional; pues si en aquello que ha definido un yo o un nosotros

hemos caminado juntos un día, de alguna manera compartimos un nosotros común.

Si alguna figura define el nosotros común de los albaneses, su voluntad de serlo, tal es sin duda, por encima de

ninguna otra, la de Gjerj Kastriot “Skanderbeg”, su lucha y su gesta por la libertad de los albaneses frente a la in-

vasión otomana pasado siempre presente en su imaginario colectivo. Gesta de quien, hijo del Señor de Kruja, fue

enviado, como los de los demás señores balcánicos sometidos al dominio otomano tras la batalla del Campo de

los Mirlos (Kosovo, 1389), en garantía de fidelidad a la Corte Otomana, de cuyo ejército llegó a ser general. Un ge-

neral que, tras la derrota de los otomanos frente a los húngaros, reconquistó Kruja en 1442, retomó la fe católica y

constituyó en 1444 la “Liga de Lezha” por la que los señores feudales albaneses se unieron bajo su liderazgo para

liberarse del yugo otomano. Una libertad mantenida hasta su muerte en 1468, y perdida en los diez años siguien-

tes a ella. Una libertad defendida tanto con la espada como con la palabra, con la diplomacia. Con la alianza es-

tratégica que estableció con Alfonso el Magnánimo.

Si Skanderbeg fue también para toda Europa el símbolo de una cristiandad resistente frente al embate otomano

–mito magnificado en numerosas manifestaciones artísticas, de la literatura o la pintura a la ópera–, para Alfonso el

Magnánimo su alianza con él fue uno de los elementos decisivos para hacer que para los cristianos el Mediterrá-

neo siguiera siendo el “Mare Nostrum”, a través de una estrategia desarrollada en una triple dirección: la defensa

de Albania y la península de Morea a través de tratados de asistencia militar y económica a sus príncipes a cambio

de su vasallaje y la contribución a la defensa de Constantinopla. Tras el Tratado de Gaeta, suscrito entre Alfonso y

Skanderbeg en 1451, tropas catalanas al mando de Bernat Vaquer se instalarán en Kruja, a partir de lo que se ex-

9

MANUEL MONTOBBIO

ARBERIA-SEFARAD: NË PASQYRËN E TJETRITManuel Montobbio

María Zambrano thoshte që bashkë me kohën dhe hapësirën e jashtme rrjedhin gjithashtu, me ritme të ndryshme,

koha dhe hapësira e brendshme, ajo që bashkon të tashmen me të shkuarën, ose memorien me të tashmen e të

ardhmes ose shpresën. Dhe nëse tek çdo person kjo kohë është personale dhe e pa transferueshme, gjithashtu

ashtu është edhe ajo për të cilën kalon Historia dhe memoria, dhe shpresa kolektive e popujve: jo çdo gjë që kalon

kalon në të vërtetë, dhe as kalon njësoj, por mbetet, një e kaluar e tashme në përfytyrimin kolektiv që përcakton një

kulturë, një “Ne” dhe vullnetin për të qënë drejt të ardhmes.

Rallë herë takohen kohët e brendshme po ashtu dhe përfytyrimet kolektive: në një farë mënyre pikërisht për këtë janë

tonat dhe jo të të tjerëve. Rrallëherë dhe pikërisht për këtë e veçantë: e pra nëse në atë që ka përcaktuar një “Unë”

dhe një “Ne” kemi ecur bashkë një dite, në një farë mënyre ndajmë një “Ne” të përbashkët.

Nëse ka ndonjë figurë që përcakton atë “Ne” të përbashkët të shqiptarëve, vullnetin e tyre për të qënë, e tillë është

pa dyshim përmbi të gjitha të tjerat, figura e Gjergj Kastriot Skenderbeut, lufta dhe bëmat e tij për lirinë e shqiptarëve

përballë pushtimit otoman, një e shkuar gjithmonë e tashme në imagjinatën e tyre kolektive. Bëmat e djalit të Prijësit

të Krujës, i cili u dërgua, ashtu si dhe djemtë e zotërinjve të tjerë ballkanas të nënshtruar ndaj pushtimit otoman pas

betejës në Fushën e Mëllenjave (Kosovë, 1389), si garanci për besnikërinë ndaj Oborrit otoman, ku dhe arriti të

bëhej gjeneral i ushtrisë otomane. Një gjeneral i cili pas thyerjes së otomanëve përballë hungarezëve, çliroi Krujën

në vitin 1442, riktheu fenë katolike dhe krijoi në vitin 1444 “Lidhjen e Lezhës” në të cilën princat feudalë shqiptarë

u bashkuan nën drejtimin e tij për t´u çliruar nga zgjedha otomane. Një liri që u ruajt deri në ditën e vdekjes së tij në

vitin 1468, dhe u humb në dhjetë vjetët e mëpashëm. Një liri e mbrojtur sa me shpatë aq edhe me fjalë, me diplomaci.

Me aleancën strategjike që themeloi me Alfonsin Zemërmadh, Mbret të Aragonit.

Nëse Skënderbeu ishte njëkohësisht për të gjithë Europën simbol i një krishtërimi rezistent ndaj sulmit otoman, – një

mit i ngritur në qiell në shumë shfaqje artistike, në letërsi, pikturë apo opera- , për Alfonsin e Aragonit aleanca me

të ishte elementi decisiv për të bërë që për kristianët Mesdheu të vazhdonte të ishte “Mare Nostrum””, nëpërmjet

një strategjie të zhvilluar në drejtim të trefishtë: mbrojtjen e Shqipërisë dhe gadishullit të Moresë nëpërmjet

marëveshjeve për asistencë ushtarake dhe ekonomike me princat e tij në shkëmbim të vasalitetit të tij dhe kontributit

për mbrojtjen e Kostandinopojës. Pas Traktatit të Gaetës, I firmosur nga Alfonsi dhe Skënderbeu në 1451, trupat

katalane nën drejtimin e Bernat Vaquer u vendosën në Krujë, duke filluar nga kjo shtrihet mbrojtja e Alfonsit në

10

MANUEL MONTOBBIO

tiende la protección de Alfonso a los territorios habitados por los albaneses, a donde envía a Ramon d’Ortafà como

Virrey de Albania para acompañar y sostener la lucha de Skanderbeg. La política del Magnánimo responde a ese

anhelo profundo que llevó a la expansión mediterránea de la Corona de Aragón: un anhelo que llevó a las cuatro

barras a ondear en la Acrópolis –“la plus bella joia que al món s’hi ha”, en expresión del decreto de Pere el Cere-

moniòs ordenando su protección– tras la gesta de los almogávares. Un anhelo que se incorporará después como

componente esencial de la vocación exterior de España, desde Lepanto al alumbramiento del nuestros días del Pro-

ceso de Barcelona que por primera vez ha vuelto a hacer nuestro –aglutinado en un único foro a todos los estados

y pueblos que vivimos en él– el Mare Nostrum. Un anhelo elemento esencial de nuestro imaginario colectivo.

Si raras son las veces en que los imaginarios colectivos se encuentran en sus presencias, más extraordinarias lo son

aquellas en que se encuentran en sus ausencias. Como aquellas de las que nos hablan las historias paralelas de los ar-

beresh y los sefardíes. Historias de una época en que la religión determinaba la relación del soberano con sus súbdi-

tos, y la diferencia de éstas conducía a la huida o a la expulsión. Expulsión, en el caso español, de los sefardíes tras la

conquista de Granada en 1492, parte de los cuales fueron acogidos en Albania como parte del Imperio Otomano. Huida

de los cristianos albaneses al otro lado del estrecho de Otranto tras la conquista definitiva de sus tierras por éste en 1469;

acogidos, con el hijo de Skanderbeg a la cabeza, por los sucesores del Magnánimo –en cumplimiento del Tratado de

Gaeta, que comprometía su acogimiento en caso de derrota– en varias poblaciones de Sicilia y Calabria, donde quie-

nes son conocidos como arberesh –nombre con el que se conocía entonces a los albaneses– todavía hoy conservan

su idioma –el albanés del siglo XV–, tradiciones y costumbres, constituyendo así un caso de una simetría única con el

de los sefardíes. Simetría entre los huidos, y entre los expulsores y acogedores: el Fernando el Católico que expulsa a

los sefardíes en 1492 no es otro que el que acoge a los sefardíes como Rey de Sicilia en 1479; el Imperio Otomano del

que huyen los arberesh es también el que acoge a los sefardíes. Quien es conocido por unos como expulsor lo es por

otros como acogedor. Historias de los arberesh y los sefardíes y su acogimiento entre nosotros, que complementan en

cada caso, como otra cara de la misma moneda, las de ellos sin nosotros.

Historias de ausencias y de presencias; de los sefardíes y de los arberesh, sí, pero también de España sin Sefarad

y Albania sin Arbería; de España en Sefarad y de Albania en Arbería. Pues tan españoles o albaneses son los que

se fueron como los que nos quedamos; y ninguno de nuestros nosotros –los de los que se fueron y los de los que

se quedaron– puede serlo del todo sin encontrarse con el otro.

¿Cuál es para cada uno el significado del mito del otro? ¿Cuál el de esa relación con Skanderbeg para el imagi-

nario colectivo y el relato de la Historia de la Corona de Aragón desde la España de hoy? ¿Cuál el de la alianza

11

MANUEL MONTOBBIO

territoret e banuara nga shqiptarët, në të cilat dërgoi Ramón d’Ortafa si Mëkëmbës të Mbretit në Shqipëri për të

shoqëruar dhe mbështetur luftën e Skënderbeut. Politika e Zemërmadhit i përgjigjet asaj dëshire të thellë që shpuri

në ekspansionin mesdhetar të Kurorës së Aragonit: një dëshirë që bëri që flamuri i tyre të valëvitej në Akropolis –

“la plus bella joia que al món s’hi ha”,(në gjuhën katalane- Xhevahiri më I bukur që ka bota) nëse do të përdor

shprehjen e dekretit të Pere el Ceremoniòs që urdhëronte mbrojtjen e saj. Një dëshirë që do të shfaqet më vonë si

komponent esencial i prirjes së jashtme të Spanjës, që nga Lepanti deri në iluminimin e ditëve tona me Procesin e

Barcelonës që për herë të parë e ribëri tonën Mare Nostrum – duke bashkuar në një forum të vetëm të gjitha shtetet

dhe popujt që janë pjesë e tij. Një dëshirë, element esencial I imagjinatës sonë kolektive.

Nëse të rralla janë herët në të cilat përfytyrimet kolektive takohen në prezencat e tyre, akoma edhe më të

jashtëzakonshme janë rastet në të cilat takohen në mungesat e tyre. Si ato raste për të cilat na flasin historitë paralele

të arbëreshëve dhe sefardive. Histori të një epoke në të cilën feja përcaktonte marëdhëniet e një sovrani me shtetasit

e vet, dhe ku ndryshimet e kësaj të çonin në arratisje o nëse në dëbim. Dëbim, si në rastin spanjoll, të sefardive pas

pushtimit të Granadës në vitin 1492, një pjesë e të cilëve u pritën në Shqipëri si pjesë e Perandorisë Otomane. Ikje

si ajo e kristianëve shqiptarë në anën tjetër të ngushticës së Otrantos, pas pushtimit definitiv otoman të tokave të

tyre në vitin 1469; të pritur, me djalin e Skënderbeut në krye, nga pasardhësi i Zemërmadhit– në përmbushje të

Traktatit të Gaetës, që merrte përsipër mikpritjen në rast humbje – në disa zona të Sicilisë dhe Kalabrisë, ku ata që

njihen si arbëresh – emër me të cilin njheshin asokohe shqiptarët – sot ende e ruajnë gjuhën e tyre – shqipen e

shekullit të XV -, traditën dhe zakonet, duke nënkuptuar kështu një simetri unike me sefarditë. Simetri ndërmjet të

ikurve, dhe ndërmjet të dëbuarve dhe të mirëpriturve: Ferdinad Katoliku që dëbon sefarditë në 1492 nuk është gjë

tjetër veçse ai që mirëpret sefarditë si Mbret i Siçilisë në 1479; Perandoria Otomane nga e cila ikin arbëreshët është

njëkohësisht ajo që mirëpret sefarditët. Ai që njihet nga njëra palë si dëbues njihet nga pala tjetër si mikpritës.

Historitë e arbëreshëve dhe sefardive dhe mikpritja e tyre mes nesh, që komplementohen në çdo rast, ashtu si fytyra

tjetër e së njëjtës monedhë, historitë e tyre pa ne.

Histori të mungesave dhe prezencave; të sefardive dhe të arbereshëve, por njëkohësisht të Spanjës pa Sefarad dhe

të Shqipërisë pa Arbëri; të Spanjës në Sefarad dhe të Shqipërisë në Arbëri. Pra po aq spanjollë apo shqiptarë janë

ata që ikën sa edhe ne që qëndruam; dhe askush prej nesh – ata që ikën dhe ne që qëndruam –nuk mund të jetë i

plotë pa u takuar me tjetrin.

Cili është për secilin kuptimi i mitit të tjetrit? Cili është kuptimi I asaj marëdhënie me Skënderbeun për përfytyrimet

kolektive dhe rrëfimin e Historisë së Mbretërisë së Aragonit nga Spanja e ditëve të sotme? Cili është kuptimi i

12

MANUEL MONTOBBIO

con Alfonso para el imaginario colectivo y el relato de la Historia de la Albania de hoy? Conocer la perspectiva

del otro es conocerse mejor a sí mismo. Para encontrarnos con ellos, con los que convivimos un día, con quie-

nes cinco siglos después han mantenido como lengua el español o el albanés que hablaban sus antepasados al

partir; para extraer lecciones de la historia paralela de estas ausencias y para conocer mejor ese encuentro en

la Historia que significó la alianza estratégica entre Skanderbeg y Alfonso el Magnánimo, la Embajada de España

en Albania organizó el 20 de noviembre de 2008 –con el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona y Casa Sefarad-

Israel y en el marco de Otoño Cultural Español Albania 2008, respondiendo a la ambición de hacer del encuen-

tro entre los imaginarios colectivos de España y Albania uno de los ejes temáticos de su programación cultural–

la Jornada Internacional “Arbería – Sefarad: en el espejo del otro”, que ha abordado ambas cuestiones en sen-

das mesas redondas –incluyendo la presentación, por primera vez en Albania, de los documentos sobre la rela-

ción entre Skanderbeg y el Magnánimo conservados en el Archivo de la Corona de Aragón– y ha ofrecido al

público albanés una exposición –“Testigos del siglo judío”– sobre la presencia sefardí en los Balcanes y le ha

transportado en el tiempo a Sefarad y Arbería a través del concierto de música sefardí y arberesh ofrecido en el

Teatro de la Ópera y Ballet de Tirana por el grupo “Mashalá”, con la participación del grupo de música arberesh

Acustikapro.

Este libro, nacido de una jornada concebida desde el principio para dar lugar a él a partir de sus ponencias, se

estructura así a continuación en una primera parte sobre las relaciones entre Skanderbeg y la Corona de Aragón,

con los trabajos de Albert Torra, Subdirector del Archivo de la Corona de Aragón, sobre los documentos rela-

cionados con Skanderbeg y su relación con el Magnánimo conservados en el principal centro documental de ésta,

incluyendo fotografías de los mismos; y el de Anila Bitri Lani –hasta Octubre de 2008 Embajadora de Albania en

España, donde, becada por la AECID, elaboró en la Universidad de Granada su tesis doctoral en Historia preci-

samente sobre este tema– sobre las relaciones políticas de Albania con España en la época de Skanderbeg. A

ella sigue una segunda parte en que se ofrece una aproximación a las historias los sefardíes y los arberesh a tra-

vés de los trabajos de Ángeles Gallego, Investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, sobre

la lengua como manifestación de identidad cultural y religiosa entre los judíos sefardíes; de la Profesora de la Fa-

cultad de Historia de la Universidad de Tirana Eva Hyskaj sobre los sefardíes en Albania; y del Profesor de Len-

gua y Literatura Albanesa de la Universidad de Calabria Antón Namik Berisha sobre la importancia de la Literatura

arberesh para la conservación del mundo espiritual y cultural arberesh. Sus aportaciones se completan con imá-

genes de las jornadas y de la exposición y con un CD del grupo Mashalá que ofrece al lector la posibilidad de

escuchar, mientras lee el libro o en cualquier otro momento, la música a través de la que Sefarad sigue viviendo

en el presente y el siempre.

13

MANUEL MONTOBBIO

aleancës me Alfonsin për përfytyrimin kolektiv dhe për rrëfimin e Historise së Shqipërisë së sotme? Të njohësh

pespektivën e tjetrit do të thotë të njohësh më mirë veten. Për t´u takuar me ta, me ata me të cilët jetuam një ditë,

me ata të cilët pas pesë shekuj kanë ruajtur si gjuhë, spanjishten apo shqipen që flisnin paraardhësit e tyre qysh kur

u nisën; për të nxjerrë mësime nga historia paralele e këtyre mungesave dhe për të njohur më mirë këtë takim në

Histori që ishte aleanca strategjike ndërmjet Skënderbeut dhe Alfonsit Zemërmadh, Ambasada e Spanjës në Shqipëri

organizoi në datën 20 Nëntor 2008- me mbështetjen e Bashkisë së Barcelonës dhe Casa Sefarad-Izrael dhe në

kuadër të Vjeshtës Kulturore Spanjolle Shqipëri 2008, duke iu përgjigjur ambicies për ta bërë takimin ndërmjet

përfytyrimeve kolektive të Spanjës dhe Shqipërisë një prej boshteve tematike të programacionit të saj kulturor- Ditën

Ndërkombëtare “Arberia-Sefarad: Në pasqyrën e tjetrit”, që u fokusua në të dyja këto çështje në tavolina të

rrumbullakëta,- duke përfshirë prezantimin, për herë të parë në Shqipëri, të dokumenteve mbi marëdhëniet ndërmjet

Skënderbeut dhe Zemërmadhit të ruajtura në Arkivin e Kurorës së Aragonit – dhe njëkohësisht I ofruan publikut

shqiptar një ekspozitë - “Dëshmitarë të Shekullit Çifut” - mbi praninë e sefardive në Ballkan duke u transportuar

njëkohësisht në kohë nëpërmjet muzikës, në Sefarad dhe Arbëri, nëpërmjet koncertit të muzikës sefardi dhe arbëresh

të ofruar në Teatrin e Operas dhe Baletit në Tiranë nga grupi Mashalá” me pjesëmarrjen e grupit të muzikës arbëresh

Acusticapro.

Ky libër, i lindur nga një ditë e paramenduar që në fillim për ta krijuar duke u nisur nga ponencat e prezantuara, është

i strukturuar duke filluar me një pjesë të parë mbi marëdhëniet ndërmjet Skënderbeut dhe Kurorës së Aragonit me

punët e Alberto Torra, Nëndrejtor i Arkivës së Aragonit, mbi dokumentat lidhur me Skënderbeun dhe marëdhëniet

e tij me Zemërmadhin të ruajtura në qëndrën kryesore të dokumentave të kësaj arkive, sëbashku me fotografi

dëshmuese; dhe të Anila Bitri Lanit- deri në Tetor 2008 Ambasadore e Shqipërisë në Spanjë, ku me një bursë të

AECID, elaboroi në Universitetin e Granadës tezën e doktoraturës pikërisht mbi këtë temë – mbi marëdhëniet publike

të Shqipërisë me Spanjën në epokën e Skënderbeut. Pas kësaj vjen një pjesë e dytë në të cilën ofrohet një përqasje

ndaj historive të sefardive dhe abëreshëve nëpërmjet punëve të Ángeles Gallego, Kërkuese ne Këshillin Superior të

Investigimeve Shkencore, mbi gjuhën si manifestim të identitetit kulturor dhe fetar ndërmjet çifutëve sefardi; të

Profesores së Fakultetit të Historisë në Universitetin e Tiranës Eva Hyskaj, mbi sefarditë ne Shqipëri; dhe të Profesorit

të Gjuhës dhe Letërsisë Shqiptare në Universitetin e Kalabrisë Anton Namik Berisha, mbi rëndësinë e letërsisë

arbëreshe për ruajtjen e botës shpirtërore dhe kulturore të arbëreshëve. Prurjet e tyre komplementohen me imazhe

të ditëve të organizuara dhe të ekspozitës si dhe me një CD të grupit Mashalá që i jep mundësinë lexuesit të dëgjojë,

ndërsa lexon librin ose në çfarëdo momenti, muzikën nëpërmjet së cilës Sefaradi vazhdon të jetojë në të tashmen

dhe të përhershmen.

14

MANUEL MONTOBBIO

Permítanme concluir esta presentación agradeciendo a todos ellos haber escrito las páginas de este libro que ahora

ve la luz; a Ellen Gould Ventura y los demás integrantes del grupo Mashalá su participación y la aportación de su

música a esta obra; al Ayuntamiento de Barcelona y a Casa Sefarad-Israel por haber facilitado, respectivamente, la

participación de Albert Torra y Ángeles Gallego, al Museo Nacional de Historia de Tirana por haber albergado la jor-

nada y la exposición; a Ramón Sánchez Lizarralde, Skender Vuçini y Lorida Demiraqi por la labor de traducción re-

alizada; y al Servicio de Publicaciones de la AECID el hacer posible que este encuentro entre imaginarios colectivos

pueda repetirse tantas veces como lectores abran las páginas de este libro y se adentren en ellas. Y muy especial-

mente animando al lector a seguir avanzando por las que siguen a ésta.

Manuel Montobbio

Embajador de España en Albania

15

MANUEL MONTOBBIO

Më lejoni ta mbyll këtë prezantim duke falënderuar të gjithë ata që kanë shkruar faqet e këtij libri që tani shohin dritën

e diellit, të falënderoj Ellen Gould Ventura dhe anëtarët e tjerë të grupit Mashalá për pjesëmarrjen dhe ofrimin e

muzikës e tyre në këtë botim; Bashkinë e Barcelonës dhe Casa Sefarad-Izrael që bënë të mundur, respektivisht,

pjesëmarrjen e Albert Torrës dhe Ángeles Gallego; Muzeun Kombëtar të Historisë në Tiranë për mikëpritjen e

konferencës dhe ekspozitës; Ramón Sánchez Lizarralde, Skender Vuçinin dhe Lorida Demiraqin për përkthimin e

realizuar; Shërbimin e Publikimeve të AECID i cili bëri të mundur që ky takim ndërmjet pyrfytyrimeve kolektive të

përsëritet aq herë sa lexuesit të hapin faqet e ketij libri. Dhe në mënyrë të veçantë të nxis lexuesin të vazhdojë

udhëtimin në faqet e tjera që do të pasojnë.

Manuel Montobbio

Ambasador i Spanjës në Shqipëri

2. Las relaciones entre Skanderbeg y la

Corona de Aragón2. Marrëdhëniet ndërmjetSkënderbeut dhe kurorës

së Aragonës

18

ALBERT TORRA PÉREZ

LA MEMORIA DE SKANDERBEG EN EL ARCHIVO DE LA CORONA DE ARAGÓNAlbert Torra PérezSubdirector del Archivo de la Corona de Aragón

Me permitirán iniciar mi intervención con una anécdota personal. Hace ya veinte años tuve la oportunidad de co-

nocer a algunos destacados historiadores albaneses durante un seminario sobre paleografía y diplomática en Bari

(Italia). Poco más tarde tuvieron la amabilidad de invitarnos a mí y a mi mujer a Albania y enseñarnos el país y sus

monumentos históricos. Todavía guardo un gran recuerdo de nuestra visita a la fortaleza de Croya y al museo de

Skanderbeg. Entenderán por tanto que sea para mí un honor y un placer muy especial que hoy, gracias al enco-

miable trabajo de la Embajada española para fortalecer el conocimiento mutuo entre España y Albania, pueda en-

contrarme de nuevo en Tirana como archivero e historiador para hablar precisamente de la memoria de Skanderbeg

en el Archivo de la Corona de Aragón.

La Historia de las relaciones entre Skanderbeg y Alfonso V de Aragón (primero de Nápoles), llamado el Magnánimo

(1416-1458), es bien conocida, al menos en sus grandes rasgos, gracias a los documentos del Archivo de la Co-

rona de Aragón (Barcelona). La mayoría fueron publicados por Radonic en 1942, y han sido estudiados desde prin-

cipios del siglo XX por historiadores de la talla de Cerone, Marinescu, Noli, Ryder, y más recientemente por la

doctora Anila Bitri, entre muchos otros. No es mi intención, por tanto, analizar ahora detalladamente estas rela-

ciones, pero sí creo que será de su interés revisar los hitos más destacados de la Historia hispano albanesa a me-

diados del siglo XV a partir de los propios documentos, mostrándolos en su contexto histórico y archivístico para

facilitar su mejor comprensión.

Dedicaré por tanto la primera parte de mi intervención a explicar brevemente la Historia del Archivo de la Corona

de Aragón, con especial atención a su fondo documental más importante, los registros de la Cancillería real, para

pasar después a ver algunos de los documentos más representativos sobre Skanderbeg y Albania conservados

en el Archivo.

El Archivo de la Corona de Aragón es en la actualidad uno de los grandes archivos históricos nacionales de Es-

paña y el más antiguo de todos ellos. Contiene una gran variedad de documentos desde el siglo IX al XX, de gran

interés no sólo para la Historia de esta antigua Corona que ocupaba la parte noroccidental de España, sino para

la Historia de todo el mundo mediterráneo, objetivo de su expansión económica y política durante los últimos si-

glos medievales. Es además un archivo con una Historia ininterrumpida desde su creación como Archivo real a prin-

19

ALBERT TORRA PÉREZ

KUJTESA E SKENDERBEUT NË ARKIVIN E KURORËS SË ARAGONËSAlbert Torra PérezNëndrejtor i Arkivit të Kurorës së Aragonës

Do të më lejoni ta nis fjalën time me një anekdotë personale. Para njëzet vjetësh pata rastin të njoh disa historianë

të shquar shqiptarë gjatë një seminari për paleografinë dhe diplomatikën në Bari (Itali). Pak më vonë patën dasha-

mirësinë të na ftonin mua dhe gruan time në Shqipëri dhe të na tregonin vendin dhe monumentet e tij historike. Ende

ruaj një kujtim të gjallë nga vizita jonë në kështjellën e Krujës dhe në muzeun e Skenderbeut. Për këtë arsye do ta

kuptoni që për mua është një nder dhe një kënaqësi e veçantë që sot, falë punës së lavdërueshme të Ambasadës

spanjolle për të forcuar njohjen reciproke midis Spanjës dhe Shqipërisë, paraqitet mundësia të ndodhem përsëri

në Tiranë si arkivist dhe historian për të folur pikërisht për kujtesën e Skenderbeut në Arkivin e Kurorës së Ara-

gonës.

Historia e marrëdhënieve midis Skenderbeut dhe Alfonsit të V të Aragonës (i pari i Napolit), i ashtuquajtur Zemërg-

jeri (1416-1458), është mjaft e njohur, së paku në vija të përgjithshme, falë dokumenteve të Arkivit të Kurorës së Ara-

gonës (Barcelonë). Pjesa dërrmuese janë botuar nga Radoniku më 1942, dhe janë studjuar qysh në fillim të shekullit

të XX nga historianë të rangut të Seronit, Marineskut, Nolit, Rajderit, dhe tani vonë nga doktor Anila Bitri, ndër

shumë të tjerë. Nuk është qëllimi im, pra, të analizoj tani me hollësi këto marrëdhënie, por besoj se do të ishte në

interesin tuaj të rishikoheshin momentet më të shquara të Historisë spanjolle-shqiptare të mesit të shekullit të XV

duke filluar nga vetë dokumentet dhe duke i paraqitur ato në kontekstin e tyre historik dhe arkivor për të mundë-

suar të kuptuarit e tyre më të mirë.

Pra do t’ia kushtoj pjesën e parë të fjalës sime shpjegimit shkurtimisht të Historisë së Arkivit të Kurorës së Aragonës,

dhe një vemendje të veçantë fondit të tij dokumentar më të rëndësishëm, regjistrave të Kancelarisë mbretërore, për

të kaluar më pas në shikimin e disa prej dokumenteve më përfaqësuese lidhur me Skenderbeun dhe Shqipërinë të

ruajtura në Arkivë.

Arkivi i Kurorës së Aragonës është në ditët e sotme një ndër arkivat e mëdha historike kombëtare të Spanjës dhe

më i lashti ndër ta. Ka një larmi të madhe dokumentesh qysh nga shekulli i IX tek i XX, me interes të madh jo vetëm

për Historinë e kësaj Kurore të hershme që zinte pjesën veriperëndimore të Spanjës, por dhe për Historinë e të

gjithë botës mesdhetare, si objektiv i shtrirjes së saj ekonomike dhe politike gjatë shekujve të fundit të mesjetës.

Eshtë përveç kësaj një arkiv me Histori të pandërprerë qysh nga krijimi i tij si Arkivi mbretëror në fillim të shekullit

20

ALBERT TORRA PÉREZ

cipios del siglo XIV, lo que ha facilitado la conservación del conjunto documental de una monarquía medieval con

una riqueza sin parangón en ningún otro país europeo.

Se han conservado también gran cantidad de documentos anteriores a la creación formal del Archivo: unos dos

mil pergaminos sólo para la época condal, desde el siglo IX hasta 1162. Muchos son documentos privados, pero

también se encuentran otros de tipo feudal y de gran importancia histórica, como los relacionados con la unión del

condado de Barcelona y del reino de Aragón que en 1137 dio lugar al nacimiento de la Corona de Aragón. Una de

las joyas de este período es el llamado Liber Feudorum Maior, o Libro de los feudos, un gran cartulario de docu-

mentos condales compilado a finales del siglo XII e ilustrado profusamente con miniaturas que muestran detalla-

damente los rituales feudales. Aunque resultó gravemente dañado a principios del siglo XIX y sólo se ha conservado

una pequeña parte de sus casi 900 folios de pergamino, su contenido nos es conocido en su totalidad gracias a

los antiguos inventarios y ha podido ser reconstruido con notable precisión.

La creación del Archivo real tuvo lugar en 1318 por decisión de Jaime II, quien mandó recoger todos los registros y

documentos de su cancillería dispersos hasta entonces en numerosos lugares y depositarlos en unas habitaciones

construidas a tal efecto a la entrada de la capilla de su palacio de Barcelona para garantizar su perpetua conserva-

ción. Algunos años más tarde el rey Pedro IV mandó a su escribano Pere Perseya que se dedicara exclusivamente al

trabajo en el archivo para cuidar de sus documentos y registros, encargándole la custodia de sus llaves. Es el primer

archivero de una larga lista que se continúa ininterrumpidamente hasta la actualidad, hecho que ha contribuido tam-

bién a la conservación íntegra de sus fondos documentales después de siete siglos de Historia. El mismo rey Pedro

IV promulgó en 1384 las primeras ordenanzas del Archivo, las más antiguas de todos los archivos españoles, que de-

dican una especial atención a la conservación y ordenación de los registros de la Cancillería real.

Nos detendremos brevemente en estos registros, el verdadero corazón del Archivo desde sus inicios y todavía hoy

la parte más valiosa y consultada. Aparecen durante el reinado de Jaime I, a mediados del siglo XIII en un contexto

de creciente burocratización que provoca mayores necesidades administrativas y por tanto un aumento conside-

rable del número de documentos reales. Los registros más antiguos son tres volúmenes especiales de los años

1237-1252 con resúmenes de concesiones de tierra y casas en el Reino de Valencia, recién conquistado a los mu-

sulmanes (el llamado Libro del Repartimiento). Poco después, en 1257, comienza la serie ininterrumpida de regis-

tros con las características básicas que permanecieron prácticamente inalterables durante más de cinco siglos. Son

grandes volúmenes en papel, de unos doscientos folios cada uno, en los que está copiado siguiendo general-

mente un orden cronológico el texto íntegro (no simples resúmenes) de todos los documentos emanados de la Can-

21

ALBERT TORRA PÉREZ

të XIV, gjë që ka lehtësuar ruajtjen e tërësisë dokumentare të një monarkie mesjetare me një pasuri të pashoqe në

asnjë vend tjetër europian.

Janë ruajtur gjithashtu një sasi e madhe dokumentesh para krijimit zyrtar të Arkivit: rreth dymijë pergamene vetëm

për epokën kontale, qysh prej shekullit të IX deri më 1162. Shumë janë dokumente private, por ndeshen gjithashtu

të tjera të tipit feudal dhe me rëndësi të madhe historike, si ato që lidhen me bashkimin e kontesë së Barcelonës

dhe mbretërisë së Aragonës, që më 1137 çoi në lindjen e Kurorës së Aragonës. Një nga xhevahirët e kësaj pe-

riudhe është i ashtuquajturi Liber Feudorum Maior, apo Libri i feudeve, një regjistër i madh me dokumente kontale

i përpiluar nga fundi i shekullit të XII dhe i ilustruar me bollëk me miniatura që tregojnë me hollësi ritualet feudale.

Ndonëse i dëmtuar rëndë në fillim të shekullit të XIX dhe është ruajtur vetëm një pjesë e vogël nga gati 900 fletët e

tij të pergamenës, përmbajtja e tij është e njohur për ne në tërësinë e vet falë inventareve të vjetra dhe ka qenë e

mundur të rindërtohet me saktësi të madhe.

Krijimi i Arkivit mbretëror u bë më 1318 me vendim të Haime II, i cili urdhëroi të grumbulloheshin të gjithë regjistrat

dhe dokumentet e kancelarisë së tij të shpërndarë deri atëhere në vende të shumta dhe të depozitoheshin në disa

dhoma të ndërtuara për këtë qëllim në hyrje të kapelës së pallatit të tij të Barcelonës për të siguruar ruajtjen e tyre

të përhershme. Disa vjet më vonë mbreti Pedro IV e urdhëroi shkruesin e tij Pere Perseja që t’i kushtohej vetëm

punës në arkivë për t’u kujdesur për dokumentet dhe regjistrat e tij, duke i ngarkuar ruajtjen e çelsave të tij. Eshtë

arkivisti i parë i një liste të gjatë që vazhdon pandërprerje deri në ditët e sotme, fakt ky që ka kontribuar gjithashtu

në ruajtjen e plotë të fondeve të tij dokumentare pas shtatë shekujsh Histori. Vetë mbreti Pedro IV shpalli më 1384

urdhëresat e para të Arkivit, më të vjetrat në të gjitha arkivat spanjolle, që i kushtojnë një vemendje të veçantë ruajt-

jes dhe renditjes së regjistrave të Kancelarisë mbretërore.

Do të ndalemi shkurtimisht në këta regjistra, zemra e vërtetë e Arkivit qysh në fillimet e tij dhe sot vazhdon ende të

jetë pjesa më e vlefshme dhe më e konsultuar. Ata shfaqen gjatë mbretërimit të Haime I, në mes të shekullit të XIII

në një kontekst burokratizimi në rritje që nxjerr nevoja më të mëdha administrative dhe pra një rritje të konside-

rueshme të numrit të dokumenteve mbretërore. Regjistrat më të vjetër janë tre vëllime të veçantë të viteve 1237-

1252 me përmbledhje të dhënies së tokës dhe të shtëpive në Mbretërinë e Valencias, që sapo u ishte marrë

myslimanëve (i ashtuquajturi Libri i Shpërndarjes). Pak më vonë, më 1257, fillon seria e pandërprerë e regjistrave

me karakteristikat themelore që mbetën praktikisht të pandryshueshme për më shumë se pesë shekuj. Janë vëllime

të mëdha prej letre, me rreth dyqind fletë secili, ku është kopjuar, duke ndjekur përgjithësisht një rend kronologjik,

teksti i plotë (jo përmbledhje të thjeshta) i të gjithë dokumenteve të dala nga Kanceleria mbretërore në emër të

22

ALBERT TORRA PÉREZ

cillería real en nombre del Rey, con el mismo valor histórico y jurídico de los originales entregados a cada desti-

natario. En un mismo registro aparecen, salvo excepciones, documentos relativos a todos los territorios de la Co-

rona, redactados en las diferentes lenguas usadas en ellos (latín, catalán, aragonés, castellano, italiano).

Veamos algunas cifras para hacernos una idea de la magnitud de esta documentación: sólo para el período me-

dieval hay más de 3.500 registros (de los cuales 848 corresponden al reinado de Alfonso V). Cada uno contiene una

media de 400 a 500 documentos que nos informan de todos los aspectos de la actividad del monarca, desde los

más privados (sus enfermedades, los libros que encargaba, sus cacerías,...) hasta los más públicos, incluyendo su

intensa política internacional, con cartas a todos los reyes y señores de Europa. Además, se puede decir que, con

pocas excepciones, todos los registros producidos por la Cancillería real en este período fueron enviados al Ar-

chivo, donde se han conservado prácticamente en su integridad, a pesar de los avatares históricos (guerras, in-

cendios,...) que han destruido tantos otros fondos documentales.

A finales del siglo XIII aparecen las diferentes series de registros según el contenido de los documentos: Commune

(documentos de justicia), Gratiarum y Diversorum (gracias y privilegios), Curiae (documentos de la corte, esto es,

cartas dirigidas a otros reyes, órdenes a los oficiales reales sobre asuntos privados del monarca, etc.), Sententia-

rum (sentencias judiciales), etc. Aunque en principio se copiaban en el mismo libro los documentos relativos a

todos los reinos y territorios de la Corona, pronto se formaron también algunas series dedicadas exclusivamente

a los documentos referentes a un determinado territorio, especialmente los insulares (Mallorca y Cerdeña, desde

el siglo XIV) y los reinos conquistados en Italia (Sicilia y Nápoles).

Durante el reinado de Alfonso V (1416-1458), tuvieron lugar algunos cambios de importancia en el sistema de re-

gistración, consecuencia también de las nuevas necesidades administrativas de la Corona. Debemos recordar que

el Rey se ausentó de España en 1432 para no regresar jamás, dejando a su mujer la reina María como virrey o lu-

garteniente en sus territorios hispánicos. Se estableció así un gobierno dual, dirigido por el rey desde Nápoles y

por la reina desde España, cada uno con su propia escribanía y con su propia serie de registros. La política inter-

nacional, sin embargo, quedó reservada exclusivamente al rey.

Otra novedad de este reinado es la creación de nuevos archivos. En 1419 el rey manda hacer registros separados

para el reino de Valencia y un archivo en su capital para conservarlos. También permanecieron en sus territorios

parte de los documentos y registros específicos para los reinos italianos de Cerdeña, Sicilia y Nápoles. En conse-

23

ALBERT TORRA PÉREZ

mbretit, me të njëjtën vlerë historike dhe juridike të origjinaleve që i janë dorëzuar çdo marrësi. Në të njëjtin regjistër

shfaqen, me disa përjashtime, dokumentet që lidhen me të gjithë territoret e Kurorës, të hartuara në gjuhët e

ndryshme të përdorura në to (latinisht, katalan, aragonas, kastejano, italisht).

Le të shohim disa shifra për të krijuar një ide mbi madhësinë e këtij dokumentacioni: vetëm për periudhën mesje-

tare ka më shumë se 3.500 regjistra (nga të cilët 848 i takojnë mbretërimit të Alfonsit V). Secili përmban një mesa-

tare nga 400 në 500 dokumente që na njohin me të gjitha aspektet e veprimtarisë së monarkut, nga më privatet

(sëmundjet e tij, librat që porosiste, gjuetitë e tij...) deri te më publiket, duke përfshirë politikën e tij ndërkombëtare

të dendur, me letrat për të gjithë mbretërit dhe zotërinjtë e Europës. Përveç kësaj, mund të thuhet se, me pak për-

jashtime, të gjithë regjistrat e bërë nga Kanceleria mbretërore në këtë periudhë u dërguan në Arkiv, ku janë ruajtur

praktikisht në tërësinë e tyre, pavarësisht nga peripecitë historike (luftërat, zjarret...) që kanë shkatërruar aq fonde

të tjera dokumentare.

Në fund të shekullit të XIII dalin seritë e ndryshme të regjistrave sipas përmbajtjes së dokumenteve: Commune (do-

kumente të drejtësisë), Gratiarum dhe Diversorum (falje dhe privilegje), Curiae (dokumente të oborrit, që janë letra

që u drejtohen mbretërve të tjerë, urdhëra për zyrtarë të mbretërisë për çështjet private të monarkut, etj), Senten-

tiarum (vendime gjyqi), etj. Ndonëse në parim kopjoheshin në të njëjtin libër dokumentet që kishin të bënin me të

gjitha mbretëritë dhe territoret e Kurorës, shpejt u krijuan gjithashtu disa seri të kushtuara vetëm dokumenteve që

lidheshin me një territor të dhënë, veçanërisht me territoret ishullore (Majorka dhe Sardenja, qysh nga shekulli i XIV)

dhe me mbretëritë e fituara në Itali (Siçilia dhe Napoli).

Gjatë mbretërimit të Alfonsit të V (1416-1458) ndodhën disa ndryshime të rëndësishme në sistemin e regjistrimit,

pasojë kjo gjithashtu edhe e nevojave të reja administrative të Kurorës. Duhet të kujtojmë se më 1432 Mbreti u lar-

gua nga Spanja për të mos u kthyer më kurrë, duke e lënë të shoqen mbretëreshën Maria si mëkëmbëse apo zë-

vendëse në territoret e tij spanjolle. U vendos kësisoj një qeveri dyshe, e drejtuar nga mbreti në Napoli dhe nga

mbretëresha në Spanjë, secili me sekretarinë e vet dhe me serinë e vet të regjistrave. Politika ndërkombëtare, meg-

jithatë, i mbeti vetëm mbretit.

Një risi tjetër e kësaj mbretërie është krijimi i arkivave të reja. Më 1419 mbreti urdhëron të bëhen regjistra të ndarë

për mbretërinë e Valencias dhe një arkiv në kryeqytetin e saj për t’i ruajtur. Gjithashtu në territoret e saj mbetën një

pjesë e dokumenteve dhe regjistrave specifikë për mbretëritë italiane të Sardenjës, Siçilisë dhe Napolit. Për rrjed-

24

ALBERT TORRA PÉREZ

cuencia, aunque la mayor parte de los registros del reinado se conservan en el Archivo de la Corona de Aragón,

hay que acudir a otros archivos para tener una visión global de toda su documentación.

Las series de registros para el reino de Nápoles permanecieron en los archivos napolitanos, con una única excepción,

los Privilegiorum cancellariae Neapolis, que se enviaron a Barcelona después de la muerte del rey. Por desgracia,

todos los demás registros se perdieron en un incendio en el siglo XVII, aunque tenemos una relación de más de un

centenar de ellos, distribuidos en diferentes series. Es seguro que en estos registros perdidos se encontraban copiados

documentos relativos a Albania: conocemos alguno gracias a copias antiguas que han llegado hasta nosotros.

Veamos algunos datos sobre las series más importantes de los registros de Alfonso V, con sus fechas extremas y

el número total de volúmenes. Como observarán, la gran mayoría de las series quedaron interrumpidas en 1432,

con la marcha del rey a Italia, y no se reanudaron hasta la conquista final de Nápoles en 1443. Esto no quiere decir

que no se registraran los documentos durante este período: pero se utilizó una única serie especial, llamada Itine-

rum, que recoge por tanto todo tipo de documentos.

Commune: 90 registros (1416-1432) más 55 registros (1443-1458).

Curiae: 30 registros (1416-1432) más 20 registros (1443-1458)

Secretorum: 6 registros (1416-1432) más 9 registros (1436-1458

Diversorum: 4 registros (1416-1432) más 14 registros (1444-1458)

Exercituum: 4 registros (1452-1458)

Itinerum: 20 registros (1416-1432) más 36 registros (1432-1458).

Las series más importantes del reinado en relación con su política exterior son las de Curiae y Secretorum (que in-

cluye las instrucciones dadas por el rey a sus embajadores), Exercituum (con cartas y órdenes relativas a los pre-

parativos de sus campañas militares en Italia y el exterior), Diversorum (que contiene licencias y privilegios, incluidos

los otorgados a extranjeros).

La investigación histórica sobre los registros de la cancillería no es fácil. A la inmensa cantidad de documentación

acumulada hay que añadir la dificultad del sistema utilizado. Se empleaban simultáneamente dos, tres o incluso

más volúmenes de cada serie de registros (incluidos los de los diferentes secretarios reales), por lo que los docu-

mentos relativos a un mismo asunto, e incluso aunque fueran de la misma fecha, podían registrarse en registros

diferentes de la misma serie o incluso de otras series. Localizarlos todos supone un gran trabajo de investigación.

25

ALBERT TORRA PÉREZ

hojë, ndonëse pjesa më e madhe e regjistrave të mbretërisë ruhet në Arkivin e Kurorës së Aragonës, duhet t’u drej-

tohemi arkivave të tjera për të patur një vizion gjithëpërfshirës të të gjithë dokumentacionit të saj.

Seritë e regjistrave për mbretërinë e Napolit mbetën në arkivat napolitane, me një përjashtim të vetëm, Privilegio-

rum cancellariae Neapolis, që u dërguan në Barcelonë pas vdekjes së mbretit. Për fat të keq, të gjithë regjistrat e

tjerë humbën gjatë një zjarri në shekullin e XVII, ndonëse kemi një listë me më shumë se njëqind prej tyre, të shpërn-

darë në seri të ndryshme. Eshtë e sigurtë që në këta regjistra të humbur ndodheshin të kopjuara dokumente që lid-

heshin me Shqipërinë: njohim disa syresh falë kopjeve të vjetra që kanë mbërritur deri tek ne.

Le të shohim disa të dhëna mbi seritë më të rëndësishme të regjistrave të Alfonsit të V, me datat e tyre ekstreme

dhe numrin e plotë të vëllimeve. Siç do të vini re, pjesa më e madhe e serive u ndërprenë më 1432, me ikjen e

mbretit në Itali, dhe rifilluan vetëm pas marrjes përfundimtare të Napolit më 1443. Kjo nuk do të thotë se nuk do të

regjistroheshin dokumentet gjatë kësaj periudhe: por u përdor një seri e vetme e posaçme, e quajtur Itinerum, që

përmbledh pra dokumente të llojeve të ndryshme.

Commune: 90 regjistra (1416-1432) plus 55 regjistra (1443-1458).

Curiae: 30 regjistra (1416-1432) plus 20 regjistra (1443-1458)

Secretorum: 6 regjistra (1416-1432) plus 9 regjistra (1436-1458)

Diversorum: 4 regjistra (1416-1432) plus 14 regjistra (1444-1458)

Exercituum: 4 regjistra (1452-1458)

Itinerum: 20 regjistra (1416-1432) plus 36 regjistra (1432-1458).

Seritë më të rëndësishme të mbretërisë lidhur me politikën e saj të jashtme janë ato të Curiae y Secretorum (që përfs-

hin udhëzimet e dhëna nga mbreti për ambsadorët e tij), Exercituum (me letra dhe urdhra që lidhen me përgatitjet

e fushatave të tij ushtarake në Itali dhe jashtë vendit), Diversorum (që përmban leje dhe privilegje, përfshirë dhe ato

që u janë dhënë të huajve).

Hulumtimi historik për regjistrat e kancelarisë nuk është i lehtë. Sasisë së pafund të dokumentacionit të grumbu-

lluar i duhet shtuar vështirësia e sistemit të përdorur. Përdoreshin njëkohësisht dy, tre apo madje dhe më shumë

vëllime të çdo serie regjistrash (përfshirë dhe ato të sekretarëve të ndryshëm mbretërorë), gjë për të cilën dokumentet

që lidhen me të njëjtën çështje, madje edhe kur janë të së njëjtës datë, mund të regjistroheshin në regjistra të

ndryshëm të së njëjtës seri apo edhe të serive të tjera. Përcaktimi i vendndodhjes së të gjithëve kërkon një punë të

26

ALBERT TORRA PÉREZ

Todos los documentos del reinado de Alfonso V que conocemos relacionados con Albania y Skanderbeg (más de

cuarenta, de los años 1447 a 1457), se encuentran en estos registros de la Cancillería, especialmente en las series

que como hemos señalado se ocupan de su política exterior. Todos ellos son cartas, órdenes o concesiones rea-

lizadas por el rey Alfonso. No son los originales enviados al destinatario, sino su copia íntegra en el registro (sólo

se abreviaba la titulación del rey y la fecha), aunque con su mismo valor histórico y jurídico. No esperemos encontrar,

por tanto, las cartas enviadas al rey por Skanderbeg: sabemos que existieron, pues a ellas se refiere con frecuen-

cia Alfonso, pero la documentación recibida por el rey nunca ingresó en el Archivo y por tanto no se ha conservado.

Hay que tener en cuenta, por tanto, que nuestra visión de las relaciones entre Skanderbeg y Alfonso V será nece-

sariamente parcial. Intentaremos seguir los pasos principales de esta relación mostrando a la vez los documentos

más significativos.

Los primeros contactos documentados se remontan a diciembre de 1447: se trata de la respuesta de Alfonso V a

una carta enviada por Skanderbeg por medio de una embajada. El rey se dirige al “illustri et potenti viro Georgio

Castrioto alias Squenderbech, domino Croie provinciarumque Arbanie” y le felicita por su lucha contra los turcos

infieles, pero se excusa por no poder prestarle la ayuda militar que solicitaba. Le asegura sin embargo, protección

en Italia para su familia en caso de fallecer en combate contra los turcos. En relación con este ofrecimiento hay otro

documento (no publicado por Radonic) dirigido al duque de Calabria en el que solicita que acoja a la familia de

Skanderbeg en caso de su fallecimiento.

Durantes los tres años siguientes no aparecen registrados documentos sobre Albania. Este silencio se rompe en

marzo de 1451 con un documento de gran trascendencia y duraderas repercusiones: el tratado firmado entre el

rey Alfonso y los embajadores enviados a Nápoles por Skanderbeg (el obispo de Croya y mestre Nicolás Berguzi).

El tratado, escrito en italiano, lleva el siguiente título: “Capituli inhiti et firmati fra la serenissima maiesta de lo sere-

nissimo signore don Alfonso re d’Aragona, de Sicilia citra et ultra farum, dal una parte, e lo venerabile patre in Ch-

risto domino Stefano episcopo de Croya et lo religioso maestro Nicola de Bergugi del ordene de Sancto Domeneco,

oraturi et ambassiaturi de lo spectabile et magnifico Gorgio Castroto, signore de la dita citate de Croya e soi pa-

renti, baruni in Albania, de la parte altra”. El rey Alfonso promete a Skanderbeg ayuda militar en su lucha contra los

turcos a cambio de su vasallaje y del pago de un tributo en caso de expulsar a los turcos, quedando bajo su mando

la ciudad de Croya y todas las tierras y ciudades que pudiera conquistar. Este tratado tuvo una vigencia real y

efectiva, estableciendo el marco de las relaciones entre Skanderbeg y el rey hasta la muerte de este último en

1458, como lo prueban numerosos documentos posteriores a su firma. Dos meses después, por ejemplo, el Rey

Alfonso anuncia a Skanderbeg el envío de cien soldados y víveres al mando de Bernat Vaquer como comisario real

27

ALBERT TORRA PÉREZ

madhe hulumtuese. Të gjitha dokumentet e mbretërisë së Alfonsit të V që njohim në lidhje me Shqipërinë dhe Sken-

derbeun (më shumë se dyzet, nga viti 1447 në vitin 1457), ndodhen në këta regjistra të Kancelarisë, posaçërisht në

seritë që sikurse e kemi vënë në dukje merren me politikën e saj të jashtme. Të gjitha ato janë letra, urdhëra apo

koncesione të lëshuara nga mbreti Alfonso. Nuk janë origjinalet që u janë dërguar marrësve, por kopjet e tyre të plota

në regjistër (shkurtohej vetëm titulli i mbretit dhe data), ndonëse me vlerën e tyre historike dhe juridike. Pra nuk sh-

presojmë të gjejmë letrat që i janë dërguar mbretit nga Skenderbeu: dimë se kanë ekzistuar, pasi atyre u referohet

shpesh herë Alfonso, por dokumentacioni i marrë nga mbreti nuk ka hyrë kurrë në Arkiv dhe prandaj nuk është

ruajtur. Duhet patur parasysh, pra, se vizioni ynë mbi marrëdhëniet e Skenderbeut me Alfonsin e V do të jetë do-

mosdoshmërisht i pjesshëm. Do të përpiqemi të ndjekim hapat kryesore të kësaj marrëdhënieje duke treguar një-

kohësisht dokumentet më domethënëse.

Kontaktet e para të dokumentuara i kemi në dhjetor të 1447: bëhet fjalë për përgjigjen nga Alfonsi i V e një letre

të dërguar nga Skenderbeu nëpërmjet një ambasade. Mbreti i drejtohet me “illustri et potenti viro Georgio Cas-

trioto alias Squenderbech, domino Croie provinciarumque Arbanie” dhe e përgëzon për luftën e tij kundër turqve

të pafe, por shfajësohet që nuk mund t’i japë ndihmën ushtarake që kërkonte. Megjithatë i siguron mbrojtje në

Itali për familjen e tij në rast se dështon në luftën e tij me turqit. Lidhur me këtë ofertë ka një dokument tjetër

(të pabotuar nga Radonik) drejtuar dukës së Kalabrisë ku i kërkon të presë familjen e Skenderbeut në rastin e

vdekjes së tij.

Gjatë tre viteve në vazhdim nuk dalin të regjistruara dokumente mbi Shqipërinë. Kjo heshtje thyhet në mars të vitit 1451

me një dokument të një rëndësie të madhe dhe pasoja të qendrueshme: traktati i nënshkruar midis mbretit Alfonso

dhe ambasadorëve të dërguar në Napoli nga Skenderbeu (ipeshkëvi i Krujës dhe mestre Nikolas Berguzi). Traktati, i

shkruar në italisht, mban titullin e mëposhtëm: “Capituli inhiti et firmati fra la serenissima maiesta de lo serenissimo

signore don Alfonso re d’Aragona, de Sicilia citra et ultra farum, dal una parte, e lo venerabile patre in Christo do-

mino Stefano episcopo de Croya et lo religioso maestro Nicola de Bergugi del ordene de Sancto Domeneco, ora-

turi et ambassiaturi de lo spectabile et magnifico Gorgio Castroto, signore de la dita citate de Croya e soi parenti,

baruni in Albania, de la parte altra”. Mbreti Alfonso i premton Skenderbeut ndihmë ushtarake në luftën e tij kundër

turqve në këmbim të vasalitetit të tij dhe të pagimit të një haraçi në rast dëbimi të turqve, duke lënë nën komandën e

tij qytetin e Krujës dhe të gjitha tokat e qytetet që do të mund të pushtonte. Kjo marrëveshje pati fuqi reale dhe efi-

kase duke vendosur kuadrin e marrëdhënieve midis Skenderbeut dhe mbretit deri në vdekjen e këtij të fundit më 1458,

siç dëshmojnë dhe dokumentet e shumta pas nënshkrimit të saj. Dy muaj më vonë, për shembull, Mbreti Alfonso i bën

të ditur Skenderbeut dërgimin e njëqind ushtarëve dhe ushqimeve nën komandën e Bernar Vakerit si i deleguar mbretë-

28

ALBERT TORRA PÉREZ

encargado de recibir para la Corona la ciudad de Croya y organizar la lucha contra los turcos. Las detalladas ins-

trucciones entregadas al comisario (redactadas en catalán) también quedaron registradas.

Un año después (abril de 1452) tenemos noticia de un nuevo gobernador de Croya, Ramón d’Ortafá. Se conserva

su nombramiento en latín y una carta del rey a Skanderbeg en italiano anunciando su llegada y ofreciéndole un rico

presente en señal de amistad: “… e per che siati certo de la nostra optima volunta verso vui, vi mandamo per lo

dicto misser Ramundo una petza de broccato in signo de la grandissima affeccione che vi portamo,…”. También

se conservan las órdenes al gobernador sobre su actuación en Albania. Meses después, sin embargo, Alfonso se

vio obligado a rechazar una nueva petición de ayuda de Skanderbeg formulada por carta a su embajador Esopo

Sguri, aplazando su colaboración para un momento más oportuno, aunque se comprometió a escribir a Venecia

en su favor, como realmente hizo.

Después de la caída de Constantinopla, el rey Alfonso responde a una carta de Skanderbeg enviada a través de

su embajador Elia, expresando su alegría por sus conquistas (“…havemo avuto piacere assai, e maximo essendo

stati advisati de lo paese e castello per voi presi…”), y anunciándole el nombramiento de Ramón d’Ortafá como vi-

rrey de Albania. Este nombramiento no fue efectivo hasta seis meses más tarde y fue anunciado a Skanderbeg y

a otros notables albaneses con otra carta. Observen el título dado a Skanderbeg en esta ocasión: “gentium ar-

morum nostrarum in partibus Albanie generali capitaneo consiliario fideli nobis dilecti”.

Un año más tarde, durante la cruenta campaña de Berat, el rey Alfonso ofreció su protección a todos los turcos y cris-

tianos que entraran bajo su señoría por medio de Skanderbeg o de otros albaneses: “... tam per medium magnifici Ge-

orgii Castrioti alias Skanderbech, gentium armorum Albanie generalis Capitanei fidelis nostri dilecti ac etiam Iohannis

Georgii militis et vicini albanensis, quam per medium aliorum quorumvis vassallorum et subditorum nostrorum”.

En 1456 el rey Alfonso hizo su ultimo esfuerzo militar en ayuda de Skanderbeg, enviando a su “ujier de armas” y

comendador de la Orden del Hospital Joan Claver con una galera armada. Observen las dudas de la cancillería res-

pecto al título debido a Skanderbeg: inicialmente se había escrito “spectabili et magnifico viro Georgio Castrioto

alias Skanderbecho domino in partibus Albanie”, pero fue corregido por “spectabili et strenuo viro Georgio Castrioto

alias Skanderbecho gentium armorum magnanimo capitaneo”.

El último documento que veremos, datado un año antes de la muerte del rey, es también una consecuencia del tra-

tado de 1451 y otra prueba de su efectividad. El último apartado del tratado contenía la promesa del rey de man-

29

ALBERT TORRA PÉREZ

ror i ngarkuar për të marrë për Kurorën qytetin e Krujës dhe për të organizuar luftën kundër turqve. Udhëzimet e hollë-

sishme që iu dhanë të deleguarit (të hartuara në katalan) gjenden gjithashtu të regjistruara.

Një vit më vonë (në prill të vitit 1452) kemi njoftim për një guvernator të ri të Krujës, Ramon d’Ortafa. Ruhet emë-

rimi i tij në latinisht dhe një letër e mbretit për Skenderbeun në italisht që e vë në dijeni për mbërritjen e tij duke i

ofruar një dhuratë të pasur në shenjë miqësie: “… e per che siati certo de la nostra optima volunta verso vui, vi man-

damo per lo dicto misser Ramundo una petza de broccato in signo de la grandissima affeccione che vi portamo,…”.

Gjithashtu ruhen urdhërat për guvernatorin lidhur me veprimtarinë e tij në Shqipëri. Muaj më vonë, megjithatë, Al-

fonso detyrohet të hedhë poshtë një kërkesë tjetër për ndihmë të Skenderbeut të shkruar në një letër për ambasa-

dorin e tij Esopo Sguri, duke e shtyrë për më vonë bashkëpunimin e tij për një kohë më të përshtatshme, ndonëse

u angazhua t’i shkruajë Venecias në favor të tij, gjë që e bëri me të vërtetë.

Pas rënies së Konstandinopojës, mbreti Alfonso i përgjigjet një letre të Skenderbeut dërguar nëpërmjet ambasa-

dorit të tij Elia, duke shprehur gëzimin e tij për fitoret e arritura (“…havemo avuto piacere assai, e maximo essendo

stati advisati de lo paese e castello per voi presi…”), dhe duke e njoftuar për emërimin e Ramon d’Ortafa si

mëkëmbës të mbretit në Shqipëri. Ky emërim u bë i vlefshëm vetëm gjashtë muaj më vonë dhe iu bë i ditur Sken-

derbeut dhe fisnikëve të tjerë shqiptarë me një letër tjetër. Vini re titullin që i jepet Skenderbeut me këtë rast: “gen-

tium armorum nostrarum in partibus Albanie generali capitaneo consiliario fideli nobis dilecti”.

Një vit më vonë, gjatë fushatës së përgjakshme të Beratit, mbreti Alfonso u ofroi mbrojtjen e tij të gjithë turqve dhe të

krishterëve që do të hynin nën sundimin e tij nëpërmjet Skenderbeut apo shqiptarëve të tjerë: “... tam per medium mag-

nifici Georgii Castrioti alias Skanderbech, gentium armorum Albanie generalis Capitanei fidelis nostri dilecti ac etiam Io-

hannis Georgii militis et vicini albanensis, quam per medium aliorum quorumvis vassallorum et subditorum nostrorum”.

Më 1456 mbreti Alfonso bëri përpjekjen e tij të fundit ushtarake në ndihmë të Skenderbeut, duke dërguar “ruajtë-

sin e tij të armëve” dhe komendator i Urdhërit të Spitalit Hoan Klaver me një galerë të armatosur. Vini re dyshimet

e kancelarisë lidhur me titullin përkatës për Skenderbeun: fillimisht ishte shkruar “spectabili et magnifico viro Ge-

orgio Castrioto alias Skanderbecho domino in partibus Albanie”, por u korrigjua me “spectabili et strenuo viro Ge-

orgio Castrioto alias Skanderbecho gentium armorum magnanimo capitaneo”.

Dokumenti i fundit që do të shohim, i cili mban datën e një viti para vdekjes së mbretit, është gjithashtu rrjedhojë e

marrëveshjes së vitit 1451 dhe një provë tjetër e fuqisë së saj. Paragrafi i fundit i marrëveshjes përmbante premti-

30

ALBERT TORRA PÉREZ

tener (“mantenire et servare”) todos los privilegios de la ciudad de Croya y Albania. Ahora, seis años más tarde, cum-

ple su promesa confirmando dos privilegios bizantinos, transcritos íntegramente en su traducción del griego al

latín.

Cuando el rey Alfonso murió en Nápoles el 27 de julio de 1458, murió también con él una política en la que había

puesto un empeño personal y que había llevado a intervenir activamente en Albania. Aunque su hijo natural y su-

cesor en Nápoles mantuvo los contactos con Skanderbeg, tal como mostraban los documentos de los desapare-

cidos registros aragoneses del Archivo de Nápoles publicados por Trinchera en su Codice aragonese, su política

no tuvo el alcance ni las altas miras de la de su progenitor. Por lo que hace a su sucesor en España, su hermano

Juan, tuvo enseguida demasiadas preocupaciones de orden interno, incluida una guerra civil, que le alejaron por

completo de cualquier veleidad de intervención en el Levante.

Pero la memoria de las relaciones entre Alfonso V y Albania, gracias a los documentos del Archivo de la Corona

de Aragón, sigue viva y abierta a todos los estudiosos.

Referencias de los documentos citados:

• 1447, diciembre, 14. ACA, Cancillería, registro 2657 (Curiae Sigilli Secreti VIII), fol. 24r-v (Radonic, documento 16).

• 1447, diciembre, 13. ACA, Cancillería, registro 2912 (Privilegiorum Cancellariae Neapolis Sigilli Secreti VIII), fol. 146v-147r.

• 1451, marzo, 26. ACA, Cancillería, registro 2697 (Secretorum III), fol. 100r-v (Radonic, documento 38).

• 1451, mayo, 23. ACA, Cancillería, registro 2655 (Curiae I), fol. 133 (Radonic, documento 45).

• 1451, mayo, 31. ACA, Cancillería, registro 2655 (Curiae I), fol. 135r-136r (Radonic, documento 47).

• 1452, abril, 23. ACA, Cancillería, registro 2660 (Curiae V), fol. 21r-v (Radonic, documento 52).

• 1452, abril, 25. ACA, Cancillería, registro 2660 (Curiae V), fol. 21v (Radonic, documento 55).

• 1452, abril, 26. ACA, Cancillería, registro 2660 (Curiae V), fol. 22v-24v (Radonic, documento 56).

• 1453, marzo, 5. ACA, Cancillería, registro 2660 (Curiae V), fol. 98v (Radonic, documento 62).

• 1453, diciembre, 7. ACA, Cancillería, registro 2661 (Curiae VI), fol. 48r (Radonic, documento 74).

• 1454, junio, 15. ACA, Cancillería, registro 2661 (Curiae VI), fol. 70r-71v (Radonic, documento 80).

• 1454, junio, 14. ACA, Cancillería, registro 2779 (Exercituum II), fol. 115v (Radonic, documento 79).

• 1455, julio 3. ACA, Cancillería, registro 2659 (Curiae IV), fol. 154v-155r (Radonic, documento 94).

• 1456, junio, 19. ACA, Cancillería, registro 2798 (Exercituum I), fol. 173v (Radonic, documento 117).

• 1457, abril, 19. ACA, Cancillería, registro 2623 (Diversorum X), fol. 118r-119v (Radonic, documento 137).

31

ALBERT TORRA PÉREZ

min e mbretit për të mbajtur (“mantenire et servare”) të gjitha privilegjet e qytetit të Krujës dhe të Shqipërisë. Tani,

gjashtë vite më vonë, ai përmbush premtimin e tij duke konfirmuar dy privilegje bizantine, të transkriptuara plotë-

sisht në përkthimin e tyre nga greqishtja në latinisht.

Kur mbreti Alfonso vdiq në Napoli më 27 korrik 1458, bashkë me të vdiq dhe një politikë në të cilën ishte angaz-

huar personalisht dhe që kishte çuar në një ndërhyrje aktive në Shqipëri. Ndonëse djali i tij jashtë martese dhe pa-

sardhës i tij në Napoli i mbajti kontaktet me Skenderbeun, siç tregonin dokumentet e regjistrave aragonase të

zhdukura të Arkivit të Napolit të botuara nga Trinçera në Kodikun e tij aragonas, politika e tij nuk pati rëndësinë e

as synimet e larta të politikës së paraardhësit të tij. Përsa i takon pasardhësit të tij në Spanjë, vëllait të tij Huan, ky

u ndesh menjëherë me shqetësime të mëdha të brendshme, madje dhe një luftë civile, që e larguan krejtësisht nga

çdo dëshirë për ndërhyrje në Lindje.

Por kujtesa e marrëdhënieve midis Alfonit të V dhe Shqipërisë, falë dokumenteve të Arkivës së Kurorës së Aragonës,

vazhdon të jetë e gjallë dhe e hapur për të gjithë studjuesit.

Referencat e dokumenteve të përmendura:

• 1447, dhjetor, 14. ACA, Kancelaria, regjistri 2657 (Curiae Sigilli Secreti VIII), fl. 24r-v (Radonik, dokumenti 16).

• 1447, dhjetor, 13. ACA, Kancelaria, regjistri 2912 (Privilegiorum Cancellariae Neapolis Sigilli Secreti VIII), fl. 146v-147r.

• 1451, mars, 26. ACA, Kancelaria, regjistri 2697 (Secretorum III), fl. 100r-v (Radonik, dokumenti 38).

• 1451, maj, 23. ACA, Kancelaria, regjistri 2655 (Curiae I), fl. 133 (Radonik, dokumenti 45).

• 1451, maj, 31. ACA, Kancelaria, regjistri 2655 (Curiae I), fl. 135r-136r (Radonik, dokumenti 47).

• 1452, prill, 23. ACA, Kancelaria, regjistri 2660 (Curiae V), fl. 21r-v (Radonik, dokumenti 52).

• 1452, prill, 25. ACA, Kancelaria, regjistri 2660 (Curiae V), fl. 21v (Radonik, dokumenti 55).

• 1452, prill, 26. ACA, Kancelaria, regjistri 2660 (Curiae V), fl. 22v-24v (Radonik, dokumenti 56).

• 1453, mars, 5. ACA, Kancelaria, regjistri 2660 (Curiae V), fl. 98v (Radonik, dokumenti 62).

• 1453, dhjetor, 7. ACA, Kancelaria, regjistri 2661 (Curiae VI), fl. 48r (Radonik, dokumenti 74).

• 1454, qershor, 15. ACA, Kancelaria, regjistri 2661 (Curiae VI), fl. 70r-71v (Radonik, dokumenti 80).

• 1454, qershor, 14. ACA, Kancelaria, regjistri 2779 (Exercituum II), fl. 115v (Radonik, dokumenti 79).

• 1455, korrik 3. ACA, Kancelaria, regjistri 2659 (Curiae IV), fl. 154v-155r (Radonik, dokumenti 94).

• 1456, qershor, 19. ACA, Kancelaria, regjistri 2798 (Exercituum I), fl. 173v (Radonik, dokumenti 117).

• 1457, prill, 19. ACA, Kancelaria, regjistri 2623 (Diversorum X), fl. 118r-119v (Radonik, dokumenti 137).

01

02 03

01. Primera carta de Alfonso V a Skander-beg. 14 de diciembre de 1447. Detallede la dirección. (Reg. 2657, fol. 24v).

02. Recorte.jpg: Tratado de Gaeta de 26 demarzo de 1451. (Reg. 2697, fol. 146v).

03. Instrucciones dadas a Ramón d’Ortafá,gobernador de Croya. 26 de abril de1452. (Reg. 2660, fol. 22v).

01. Letra e parë e Alfonsit V për Skënder-beun. 14 dhjetor 1447. Detaj i adresës.(Reg. 2657, fl. 24.v).

02. Traktati i Gaetës me 26 mars 1451. (Reg.2697, fl. 146v).

03. Udhëzime që i jepen Ramon d’Ortafá,guvernator i Krujës. 26 prill 1452 (Reg.2660, fl. 22v).

32

ALBERT TORRA PÉREZ

04

05

06

07

04. Alfonso V felicita a Skanderbeg por sus con-quistas. 7 de diciembre de 1453. (Reg. 2661,fol. 48r).

05. Alfonso V anuncia a Skanderberg la llegada desu virrey Ramón d’Ortafá. 14 de junio de 1454.(Reg. 2779, fol. 115v).

06. Alfonso V anuncia a Skanderberg el envío deuna galera armada. 19 de junio de 1456. Deta-lle de la dirección. (Reg. 2798, fol. 173v).

07. Privilegios concedidos a la ciudad de Croya.19 de abril de 1457. (Reg. 2623, fol. 118r).

04. Alfonsi V përgëzon Skënderbeun për fitoret etij. 7 dhjetor 1453. (Reg. 2661, fl. 48r).

05. Alfonsi V lajmëron Skandërbeun për mbërritjene mëkëmbësit të tij Ramon d’Ortafá. 14 qers -hor 1454. (Reg. 2779, fl. 115v).

06. Alfonsi V lajmëron Skënderbeun për dërgimin enjë galerë të armatosur. 19 qershor 1456. Detaji adresës. (Reg. 2798, fl. 173v).

07. Privilegje që i jepen qytetit të Krujës. 19 prill1457. (Reg. 2623, fl. 118r).

33

ALBERT TORRA PÉREZ

34

ANILA BITRI LANI

LAS RELACIONES POLITICAS DE ALBANIA CON ESPAÑA EN LA EPOCA DE SKANDERBEGAnila Bitri Lani

La época de Skanderbeg en la Historia de Albania, es sin duda alguna uno de los períodos más importantes de

nuestra Historia nacional. Los 25 años de la resistencia de los albaneses, encabezados por Jorge Castriota Skan-

derbeg, contra la mayor potencia militar de aquella época, constituyen no solo las más gloriosas páginas de nues-

tra Historia nacional sino también una gran contribución de los albaneses a la defensa de la civilización europea.

Siendo el líder y el héroe nacional de los albaneses, Skanderbeg es a la vez una de las personalidades que con su

obra superan las fronteras de los países de donde vienen, superan los limites de la época en la que vivieron y a la

que le pertenecen, para brillar en los tiempos y en el espacio, convirtiéndose en parte de la Historia, de la cultura

y de la civilización de la Humanidad.

El héroe nacional de los albaneses, pronto, se hace famoso en todo el continente europeo, incluso mas allá de los li-

mites de éste. Una bibliografía importante de más de mil1 títulos de obras en todas las lenguas europeas lo testimonia.

Siendo un objeto continuo de estudio de los historiadores, Skanderbeg fue al mismo tiempo, una fuente de inspi-

ración para los poetas, los pintores, los músicos, en toda Europa, desde Italia hasta los Países Nórdicos, desde

Francia hasta Alemania, desde España hasta Inglaterra, e incluso fuera de nuestro continente, llegando a los Es-

tados Unidos y a las Filipinas. Y los motivos, ante todo, se relacionan con el hecho que él dirigió un movimiento

que objetivamente supera los límites de una epopeya simplemente albanesa y de un pequeño pueblo.

La Historia de las relaciones entre Albania y España es naturalmente un tema muy amplio que sin exagerar, mere-

cería páginas enteras de estudio, interpretaciones de los hechos y acontecimientos importantes en la Historia de

nuestros dos países.

1. Según los datos de las bibliografías y de los estudios de G. Petrovich, F. Pall, N. Jorga, C. Marinescu, K. Hopf, J. Hammer, B.

Ashcom, F. S. Noli, A. Gegaj. K. Bicoku.

MARRËDHËNIET POLITIKE MES SHQIPËRISË DHE SPANJËS GJATË EPOKËS SË SKËNDERBEUTAnila Bitri Lani

Epoka e Skenderbeut eshte padyshim nje nga periudhat me te ndritura te Historise sone kombetare. 25 vitet e re-

zistences se shqiptareve te udhehequr nga Skenderbeu kunder fuqise me te madhe ushtarake te kohes perbejne

jo vetem faqet me te lavdishme te kalendarit historik kombetar, por edhe nje kontribut te cmuar ne mbrojtje te qy-

teterimit europian.

Duke qene prijesi dhe heroi kombetar i shqiptareve, Skenderbeu eshte njekohesisht nje nga ato personalitete qe

me vepren e tyre kapercejne kornizat e vendeve nga vijne dhe te epokave qe u perkasin, per te rrezatuar ne kohe

dhe ne hapesire, duke u bere keshtu pjese e Historise, kultures, qyteterimit europian ne pergjithesi.

Heroi kombetar i shqiptareve u be shpejt i njohur ne te gjithe kontinentin, edhe jashte tij, dhe figura e tij madhesh-

tore rrezatoi fuqishem ne te gjithe kulturen europiane, madje edhe jashte saj. Nje bibliografi e pasur qe i kalon mbi

1000 tituj veprash ne te gjitha gjuhet europiane deshmon per kete.1

Duke qene nje objekt i vazhdueshem studimi per historianet, Skenderbeu ishte njekohesisht nje objekt i vazh-

dueshem frymezimi per poetet, piktoret, muzikantet, ne te gjithe Europen, nga Italia ne Skandinavi, nga Franca ne

Gjermani, nga Spanja ne Angli, madje edhe jashte kontinentit, deri ne SHBA dhe ne Filipine. Kjo shpjegohet, para

se gjithash me faktin se levizja qe ai udhehoqi objektivisht i kalon caqet e nje epopeje thjesht shqiptare, te heroiz-

mit te nje populli te vogel.

Historia e marredhenieve mes Shqiperise dhe Spanjes eshte nje teme e gjere qe meriton studime, interpretime

te thella dhe shkencore te fakteve dhe ngjarjeve te rendesishme ne historine e dy popujve dhe te dy vendeve

tona.

ANILA BITRI LANI

35

1. Sipas te dhenave te bibliografive dhe studimeve te G.Petrovich, F. Pall, N. Jorga, C. Marinescu, K. Hopf, J. Hammer, B. Ash-

com, F.S. Noli, A. Gegaj, K. Bicoku.

Hasta hace poco en la historiografía albanesa se carecía de trabajos que trataran de las relaciones entre Albania

y España durante la Edad Media. Las relaciones de nuestro héroe nacional Jorge Castriota Skanderbeg con la Co-

rona de Aragón y el Rey Alfonso V, el Magnánimo, no han sido tratadas en trabajos o investigaciones profundas y

exhaustivas, han sido tratadas como una más de las direcciones de la política exterior albanesa en la Edad Media,

como si Albania hubiera sido un solo y único estado, desde los más antiguos años medievales; y cuando se men-

cionan, esto sucede en trabajos que carecen de conocimientos profundos, siendo en su mayoría, informaciones

y datos indirectos, creando, como consecuencia, una visión parcial, carente de objetividad científica de la docu-

mentación española.

Los datos que proporciona Gerónimo Zurita2, han sido utilizados por Cerone3 a principios del siglo pasado, y más

tarde Marinesku4 los convierte en objeto de estudio y análisis de la historiografía albanesa que llevaba en sí el pe-

sado bagaje de una ciencia obligada a someterse a “los intereses de la dictadura del proletariado” que imponían

la falta de relaciones entre Albania y los países ibéricos durante mucho tiempo. El régimen de Enver Hoxha en Al-

bania y los de Franco en España y Salazar en Portugal, no mantenían ningún tipo de relación. Hasta finales del ano

1987, Albania se negaba jugar con España en las Olimpiadas Mundiales de ajedrez y pensar que pudiera enviar a

sus investigadores a los archivos españoles, era absolutamente imposible. Esto conllevaba un vacío total en los

estudios históricos. Nos preguntamos por qué los historiadores kosovares no hayan emprendido una tarea en este

campo, pues para ellos las posibilidades eran relativamente mayores, pero quizás aquí influye el número reducido

de los que conocieron el idioma español. El segundo factor se relaciona con la falta de estudios albanológicos en

tierras hispanas, fenómeno que no ocurre en otros países europeos.

ANILA BITRI LANI

36

2. Zurita G. Anales de la Corona de Aragón, Zaragoza, 1562.

3. Cerone. La política oriéntale di Alfonso V. Nápoli 1902-1903

4. Marinesku. Alphonse V. Paris 1923.

Heroi kombetar i shqiptareve dhe epoka e tij nuk jane me pak te pranishem ne letersine iberike, vecanerisht ate

spanjolle. Madje, sic do te perpiqemi te provojme ne faqet e ketij punimi eshte ndryshe. Aleanca e njohur midis

Skenderbeut dhe Alfonsit te Napolit dhe te Aragones, por edhe lidhjet e mepareshme dhe te mevoneshme midis

shqiptareve dhe spanjolleve, jane pasqyruar jo vetem ne nje numur dokumentash historike, por edhe ne nje numur

te madh krijimesh folkorike, poetike, dramatike etj., rreth heroit tone kombetar, i cili, pa gabuar mund te thuhet se

ka qene nje figure teper popullore ne Spanjen e shekujve 15 e me pas. Lidhjet e privilegjuara shqiptaro- spanjolle

na afrojne sot nje pasuri te madhe krijimesh qe duhen studiuar. Jehona e madhe e epopese skenderbejane ne

Spanje natyrisht nuk ka kaluar pa reflekset e saj edhe ne vendin fqinj, Portugali, vendi i pare europian ku ishte

perkthyer vepra e famshme e Barletit. Por deri vone, ne historiografíne shqiptare ka munguar nje studim i mirefillte

mbi marredheniet mes shqiptareve dhe hispanikeve gjate Mesjetes. Marredheniet e Gjergj Kastriot Skenderbeut,

Heroit tone Kombetar, me Kuroren e Aragones dhe Mbretin Algons V, te Madhin, nuk kane qene objekt i trajtimeve

dhe punimeve te mirefillta, ndonese jane trajtuar si nje nga drejtimet e politikes se jashtme te Skenderbeut.

Te dhenat qe na ofronte Gerónimo Zurita2, te perdorura nga Cerone3 ne fillim te shekullit te kaluar dhe me pas nga

Marinescu4, permenden dhe konsiderohen ne studime dhe analiza te historiografise shqiptare e cila nen peshen e

detyrimit per t’iu nenshtruar “interesave te diktatures se proletariatit”, i cungon, i deformon, i hesht ato, duke cun-

guar objektivitetin shkencor. Po te kerkojme te gjejme aresyet se perse kerkimet arkivore per dokumentat historike

si dhe studimet mbi figuren e Skenderbeut ne literaturen spanjolle dhe portugeze filluan shume vone, do te duhet

te kemi parasysh dy faktore. I pari lidhet me mungesen e lidhjeve ndermjet Shqiperise dhe dy vendeve iberike, per

nje kohe te gjate. Regjimi i Enver Hoxhes ne Shqiperi dhe regjimet e Frankos ne Spanje dhe te Salazarit ne Portu-

gali nuk mbanin kurrfare lidhjesh. Shqiperia refuzonte deri ne vitin 1987, te luante shah me Spanjen ne Olimpiadat

Boterore, dhe jo me te dergonte studiesit e saj ne arkivat spanjolle. Kjo, padyshim, çoi ne nje boshllek ne keto

studime. Eshte disi e paqarte se perse studiues shqiptare te Kosoves nuk nderrmoren studime ne kete fushe, pasi

per ta mundesite ishin relativisht me te medha, por ndoshta ketu ka influencuar numri i paket i njohesve te gjuheve

iberike ne rradhet e tyre. Faktori i dyte lidhet me mungesen e studimeve albanalogjike ne vendet iberike, ndryshe

nga vendet e tjera europiane.

ANILA BITRI LANI

37

2. Zurita G. Anales de la Corona de Aragón, Zaragoza, 1562.

3. Cerone. La politica orientale di Alfonso, Napoles, 1902-1903.

4. Marinescu C. Alphonse V, Paris, 1923.

La época de Jorge Castriota Skanderbeg en las fuentes históricas españolas de los siglos XIV-XV

Jorge Castriota Skanderbeg, el héroe albanés y su época, han sido y siguen siendo todavía el más importante mo-

mento en la Historia de Albania, un momento tratado y retratado en la historiografía mundial.

Las consideraciones sobre su imagen son superlativas y generalmente con la tendencia de evidenciar y elevar su

papel e importancia en aquel momento clave de la Historia de Albania, de la civilización del Mediterráneo y de Eu-

ropa en general. Skanderbeg es “el combatiente por la libertad”, “el gran espadachín”, “el héroe de la cristian-

dad”, “espada contra los infieles” también en la historiografía española.

La Historia de Albania se relaciona con la Historia de la Península Ibérica en el siglo XIV, antes de la época en la

que vivió y actuó el héroe de los albaneses. Los datos sobre esto provienen de las fuentes históricas de los archi-

vos de la Corona, de Navarra, de Pamplona, de Madrid y de las publicaciones históricas tanto del siglo XV como

del siglo XVI, como por ejemplo los Anales de Jerónimo Zurita. Estos datos abarcan casi un siglo antes de la época

en la que vivió Jorge Castriota.

El Oriente no era desconocido por la Península Ibérica. A principios del siglo XIV sus habitantes aparecen por las

tierras de los Balcanes y entre ellas también por las albanesas. Las historias y las aventuras de los catalanes y de

los navarros en el Oriente son hechos históricos que se prolongan durante todo aquel lejano siglo XIV que en toda

la Historia de Europa destaca por su agitado espíritu caballeresco, de tal índole que se podía considerar digno se-

guidor de los dos siglos de las Cruzadas que tantas historias contaron e hicieron escribirse sobre el mas allá del

mediterráneo con su carácter militar, religioso y político a la vez.

El siglo XIV era la época de las grandes compañías que por varios motivos políticos y comerciales se paseaban

por los reinos occidentales u orientales buscando tanto la gloria como botín de guerra. Entre todos estos movi-

mientos de caballeros y compañías las Grandes Compañías, las Blancas Compañías de Francia, la Compañía Na-

varra y sobre todo la Compañía Catalana, que según Hoph era un ejercito aventurero residuo de las cruzadas5,

tuvieron una fama nada despreciable.

ANILA BITRI LANI

38

5. K. Hopf, Griechenland im Mittelalter und in der Neuzeit, Leipzig, 1870, Tom 7, p. 11.

Epoka e Gjergj Kastriot Skenderbeu ne burimet historike spanjolle te shekujve XIV - XV

Gjergj Kastriot Skenderbeu dhe epoka e tij kane qene dhe mbeten ende momenti me i rendesishem i Historise se

Shqiperise i trajtuar dhe i ritrajtuar ne historiografine boterore.

Vleresimet qe jane bere per heroin shqiptar kane qene te shkalles me te larte dhe pergjithsisht me prirjen per ta ngri-

tur lart rolin dhe rendesine e tij ne ate moment kyç ne historine e Shqiperise, te qyteterimit mesdhetar dhe atij eu-

ropian ne pergjithesi. Skenderbeu eshte «luftetari i lirise», «kordhetari i madh», «heroi i krishterimit», «shpate kunder

te pafeve» edhe ne historiografine spanjolle.

Historia e Shqiperise dhe epoka e Skenderbut lidhen me Historine e Gadishullit Iberik qe ne shekullin XIV, pra

me heret se koha kur jetoi vete heroi yne. Te dhenat per kete na vijne nga burimet historike te Arkivit te Kurores

se Aragones, nga Arkivat e Navarres, te Pamplones, te Bibliotekes Kombetare te Madridit dhe botimet historike

te shekullit XV, sic jane Analet e Gerónimo Zurita-s. Ato perfshijne gati nje shekull para kohes kur jetoi Heroi yne

Kombetar.

Per Gadishullin Iberik Lindja nuk ishte e panjohur. Ne shohim te shfaqen banoret e tij ne fillim te shekullit XIV neper

Ballkan duke perfshire edhe anet tona5. Historite dhe aventurat e katalaneve dhe navarreve ne Lindje jane ngjarje

historike qe zgjaten pergjate gjithe shekullit XIV, i cili ne historine e Evropes dallon per shpirtin e tij te trazuar kalor-

siak, pasues i denje i dy shekujve te Kryqezatave qe deshmuan per ato histori te pertejdetit me karakterin fetar,

ushtarak dhe politik njeherazi.

Shekulli XIV ishte epoka e kompanjive te medha qe per motive te ndryshme politike ose tregtare, shetisnin

neper mbreterite e Europes apo te Lindjes te etur per placke lufte dhe lavdi. Nder keto paten nje emer jo te vogel

Kompanjite e Medha dhe Kompanjite e bardha te Frances, Kompanjia Navarre dhe mbi te gjitha, Kompanjia ka-

talane.

ANILA BITRI LANI

39

5. K. Hopf, Griechenland im Mittelalter und in der Neuzeit, Leipzig, 1870, Tom 7, fq 11.

La Historia de estas compañías, dirigidas por la ambición, pero que desempeñaron un papel de no poca impor-

tancia en la política medieval, es la completa y perfecta expresión de la búsqueda de riqueza y gloria que podía

satisfacerse solo con la usurpación de tronos o de territorios particulares de Europa.

La Corona de Aragón, durante el siglo XIV, obtuvo una gran extensión en el Mediterráneo. Este fue un hecho que

se perfiló a través de una serie de acontecimientos históricos que tuvieron su importancia y repercutieron en los

desarrollos de la Edad Media tardía mediterránea. Naturalmente cabe decir que la fuerza y la magnitud con la cual

Aragón irrumpe al mar, no es similar a la que seguía teniendo en la Península. Allí reinaba la rivalidad entre los rei-

nos cristianos y falta la debida cohesión para conseguir la expulsión de los árabes. Quizás, precisamente las limi-

taciones internas que conllevaban carencias en la realización de una serie de necesidades de desarrollo, la

búsqueda de las rutas comerciales y económicas del crecimiento, propiciaron a la mente de los reyes aragoneses

la idea de una política expansiva que convertiría el Mediterráneo en el “Lago Catalán”6.

Estas expediciones empiezan a pisar las tierras albanesas organizadas en principados y ducados independientes;

las relaciones empiezan a existir a principios del siglo XIV. De ahí nacen las historias y cuentos de aventuras del

“Katallan”, que siguen luego viviendo hasta nuestros días.

“La expansión mediterránea” de Cataluña que tuvo sus comienzos con Pedro el Grande, culmina con la política

de Jaime II que convierte esta política en una indispensabilidad para apoderarse de las “rutas de las especias”.

Un importante momento del “lanzamiento” de varias expediciones hacia el Oriente, para realizar el gran objetivo

de los dos reinos, Aragón y Cataluña, ya unidos, es la Compañía Catalana que empezó sus acciones en los pri-

meros años del siglo XIV. Su primer éxito, con la toma del trono siciliano, después del Pacto de Caltabellotas, en

el año 1302, la acerca al Oriente y su composición por caballeros aventureros codiciosos de fama y botines la

pone al servicio del Emperador Bizantino y contra los turcos y después de una serie de acontecimientos la vemos

constituir el Ducado de Atenas y de Neopatria. De esta manera durante los años 1311 y 1312 en los territorios bal-

cánicos se instalan príncipes barceloneses que de vez en cuanto piden unirse a la Corona de Aragón. El acta de

la unión directa de los territorios de los sucesores de la Compañía Catalana con Aragón se realiza en el año 13807.

ANILA BITRI LANI

40

6. Soldevilla, Historia de España, I, p. 352-353.

7. Archivo de la Corona de Aragón, Reg. 348, f.253.

Historia e ketyre bandave qe drejtoheshin nga ambicia, por qe kishin nje vend jo te vogel ne fatet e poitikes mes-

jetare, eshte shprehje e plote dhe e perkryer e kerkeses per lavdi dhe pasuri qe mund te kenaqej vetem me uzur-

pimin e fronave te rendesishem ose te territoreve te veçante ne Europe.

Kurora e Aragones gjate shekullit XIV pati nje zgjerim te madh ne detin Mesdhe. Ky eshte nje fakt historik qe sh-

prehet permes nje linje historike faktesh, te cilet paten dhe sollen edhe nje rendesi te madhe ne zhvillimet e Mes-

jetes se vone mesdhetare. Natyrisht na duhet te themi se forca dhe madheshtia me te cilen u shfaq ne det Aragona

nuk eshte e njejte me ate qe paraqet ne brendesi te Gadishullit. Ende aty vazhdon te dominoje rivaliteti mes mbre-

terive te krishtera dhe mungon kohezioni i domosdoshem per te arritur debimin e arabeve. Pikerisht kufizimet e bren-

deshme qe sillnin edhe mungesa ne realizimin e mjaft nevojave te zhvillimit, kerkimi i rrugeve tregtare dhe ekonomike

te rritjes beri qe ne mendjen e mbreterve aragoneze te krijohej dhe te forcohej ideja e nje politike ekpansioni, e cila

do te synonte te kthente Mesdheu ne nje «Liqen Katalan»6.

Keto expedita fillojne te shkelin tokat shqiptare te organizuara ne principata dhe dukate te pavarura, marredheniet

fillojne te vendosen aty nga fillimi i shekullit XIV. Prej aty marrin jete historite dhe legjendat e aventurave te “Katal-

lanit” te cilat vijne deri ne ditet tona.

«Ekspansioni mesdhetar» i Katalunjes ka fillimet e tij me Pedron e Madh, por eshte Jaime II i Aragones ai qe e ideoi

kete politike si nje domosdoshmeri, e cila kishte ne baze kerkesen per t’u vendosur mbi «rruget e specieve».

Moment i rendesishme i nje «leshimi» ekspeditash drejt Lindjes ne perpjekje per te realizuar qellimin e madh te dy

mbreterive te bashkuara te Aragones dhe Katalunjes eshte Kompanjia Katalane, e cila filloi veprimet e saj ne vitet

e para te shekullit XIV. Suksesi i pare i Kompanjise ishte vendosja e dinastise katalano - aragoneze ne fronin sici-

lian pas paktit te Caltabellottas ne vitin 1302. Perberja e saj prej kaloresish aventuriere si dhe qellimet e tyre per te

bere emer dhe placke e vendosen ate ne sherbim te Perandorit bizantin kunder turqve dhe pas shume ngjarjesh e

shohim te formoje Dukatin e Athines dhe te Neopatrias. Keshtu ne vitet 1311 dhe 1312 ne territoret ballkanike ven-

dosen princa barcelonas, te cilet here pas here kerkojne te bashkohen me Kuroren e Aragones. Akti i bashkimit te

drejtperdrejte te territoreve te pasardhesve te Kompanjise Katalane me Aragonen kryhet ne 13807.

ANILA BITRI LANI

41

6. Soldevilla, Historia de España, I. p. 352-353.

7. Archivo de la Corona de Aragón, Reg. 348, f. 253.

La Corona de Aragón permanece relacionada a la idea del dominio del Mediterráneo durante casi dos siglos y pre-

cisamente allí conseguiría sus más grandes victorias confrontándose con la rivalidad genovesa y la veneciana. El

Reino de Nápoles y las posesiones en el Oriente se convierten en la principal preocupación del rey Alfonso V, que

más tarde se los pasaría a los Reyes Católicos de España como su patrimonio en el Mediterráneo8.

Los datos del Archivo de la Corona de Aragón sobre el Estado o Reino Albanés en los planes de la Compañía Ca-

talana datan del 1311. A finales del mes de abril de ese mismo año (28 de abril), empiezan los tratados entre el Rey

Roberto de Nápoles y el Príncipe Felipe de Taranto, según los cuales este último decide vender a su hermano, el

Reino de Albania y el Principado de Akea9.

En el año 1304, Felipe de Taranto se había apoderado de Durres y “había reconstruido nuevamente su Reino”10 y

en aquel momento quería dejar sus posesiones bajo unas condiciones. Este hecho, por un lado, parece una venta

que afectaría a Federico III que reinaba en Cecilia. Por el otro, podía haberse creado una situación poco estable y

quizás no muy segura para el príncipe Felipe, en las tierras de Arbëria, (nombre con el cual llamamos los albane-

ses y la historiografía albanesa a nuestros territorios, en la época), las cuales las reivindicaba, bajo el mismo título,

el rey serbio, Urosh II11.

Así, con una carta, fechada el 5 de marzo del 1312, que el rey de Aragón envía a su hermano Federico III, nos

damos cuenta de los negocios que se proponían el uno al otro. De allí, Federico III “podía ganar el derecho de go-

bernar en el Reino de Albania y el Principado de Morea a cambio de sus derechos en Sicilia”12

En otro documento, fechado el 17 de marzo del año 1318, observamos que el título del Duque de Durres y del Señor

de Albania lo mantiene Joan de Gravina, siempre de la casa de los Angevinos. Este último insiste en pedir ayuda

al Doge de Venecia, Joan Soranzo, que interviniera con sus fuerzas en “sus tierras”13, para ayudarle contra las in-

ANILA BITRI LANI

42

8. Historia de España, T. XV, 1987, pg. 274.

9. A.C.A. CRD Jaume II, 4387, fl. 7.

10. Historia de Albania, Tirana, 1959, pg. 206-207.

11. Idem. pg. 207.

12. Archivo de la Corona de Aragón, CRD Jaume II, ap.49.

13. Idem. Reg. 338, pg. 7v.

Kurora e Aragones do te qendroje e lidhur pas idese se zoterimit te Mesdheut per gati dy shekuj dhe pikerisht aty

do te korre edhe fitoret e saj me te medha duke u ndeshur me rivalitetin gjenovez dhe ate venedikas. Mbreteria e

Napolit dhe posedimet ne Lindje u bene preokupimi kryesor i Alfonsit te Madh, i cili do t’ua linte trashegimine e tij

mesdhetare, Mbreterve Katolike te Spanjes8.

Te dhenat nga Arkivi i Kurores Mbreterore te Aragones mbi shtetin apo Mbreterine e Arberise ne planet e Kompanjise

Katalane datojne nga viti 1311. Ne fundin e prillit te ketij viti 9, vendosen marreveshjet mes mbretit Robert te Na-

polit dhe princit Filip te Tarentit, ku ky i fundit vendos t’i shese te vellait Mbreterine e Arberise dhe principaten e

Akese10.

Filipi i Tarentit, i cili ne vitin 1304 kishte marre Durresin dhe «mekembur edhe nje here Mbreterine»11, tani kerkon te

largohet nga zoterimet e tij perkundrejt disa kushteve. Ne te vertete kjo, se pari, mund te jete thjesht nje shitje, e

cila duket se do te preke Frederikun III qe qendronte si sundimtar ne Sicili. Por nga ana tjeter, ajo mund te jete

edhe nje shitje e detyruar nga nje gjendje pak e stabilizuar dhe ndoshta jo fort e sigurt e ketij mbreti ne tokat e Ar-

berit, te cilat nderkohe, me po te njejtin titull, i kerkon edhe mbreti serb Urosh II12.

Keshtu sipas nje letre te dates 5 mars 1312 te cilen mbreti i Aragones, Jaime II, ia dergon te vellait, Frederikut III,

duke e vene ne dijeni te marreveshjes se mesiperme, behet e ditur se ky i fundit «mund te fitonte te drejten per te

sunduar mbi Mbreterine e Arberise dhe principaten e Morese ne kembim te te drejtave te tij ne Sicili»13.

Ne nje dokument qe mban daten 17 mars te 1318, shohim se emrin e dukes se Durresit dhe te senjorit te Arberise

e mban Joan de Gravina, perseri nga dera anzhuine. Ky kerkon ndihme tek Dozha i Venedikut, Joan Soranzo, sepse

pushteti i tij ndjehet i rrezikuar nga inkursionet e Katalaneve. Duke treguar se ata drejtoheshin nga Anfos Frederic

ANILA BITRI LANI

43

8. Historia de España, Tom. XV, 1987, fl. 274.

9. Me 28 prill 1311.

10. Archivo de la Corona de Aragon. CRD Jaume II, 4387, fl. 7.

11. Historia e Shqiperise, Tirane, 1959, fq. 206-207.

12. Idem. fq. 206-207.

13. Arch. Cor. Arag. CRD. Jaume II, ap. 49.

ANILA BITRI LANI

44

14. Idem. Reg. 338, pg. 7v.

15. Idem. Reg. 338, pg. 7v.

16. Idem.

17. Idem.

18. Idem.

19. Idem.

20. A.C.A. Reg.338, pg. 7v.

21. Arzobispo de Osca y de Girona, 1328-1334.

22. A.C.A. Reg. 339, pg. 169.

cursiones de los catalanes. El comenta además, que los catalanes se dirigían por Anfos Frederic d`Aragó14. La ten-

sión debió ser muy fuerte porque justo un día más tarde, el 18 de marzo, también Felipe de Taranto envía una carta

con el mismo argumento al Doge de Venecia15. La gran casa de los Angevinos, con los tres hermanos siente el pe-

ligro en sus posesiones en los Balcanes y pide un aliado contra los catalanes.

Entre tanto, en la Corona Aragonesa empiezan los trámites diplomáticos para colocar bajo la influencia aragonesa

el Estado Albanés. En el mes de junio del año 1318, se documentan unos tratados “propuestos a Federico y Ro-

berto, por el rey de Aragón”16. Esos tratados se propusieron por el famoso diplomático de Jaime II, Vidal de Vila-

nova después de consultarse este último con el Papa Juan XXII17. El tema del futuro de las tierras albanesas va

tratado como el tema de una mercancía que se puede intercambiar o dar a cambio de otra. “El reino de Albania y

el Principado de Morea” se le podían dar al rey Federico “en cambio de Sicilia”.

El diplomático Vidal de Vilanova, acompañado del obispo de Barcelona, Ponc de Gualba, propone que “el rey Roberto

le deje al rey Frederico el Reino de Albania con el título del rey y el principado de Morea con el titulo del príncipe, para

todo el tiempo”(para toda la vida, m.n.)”18, al mismo tiempo ellos proponen que Frederico gozara de todos los dere-

chos sobre “la ciudad de Durres, como la capital del país y sobre todas las otras ciudades y otros lugares que estaban

allí”19. A la vez, ellos pedían al rey Roberto que le garantizara a Frederico un sueldo, para toda la vida como una ayuda

para completar los ingresos sacados por el Reino de Albania, ya que la isla de Sicilia le ofrecería muchas rentas20.

Los esfuerzos para realizar este tratado se prolongaron. Aun el 15 de marzo del año 1326, Barcelona envía su de-

legado, Gastón de Moncada21 a la Santa Sede para convencer a Roberto que “el rey Federico se quedara con el

reino de Albania y todas las partes que el rey Carlos había poseído por aquellas partes”22 y siempre seguía en vigor

la garantía de ofrecer a Federico una pensión de las rentas de Sicilia.

d’Arago, Gravina insiston ne nderhyrjen e forcave venedikase ne «tokat e tij»14. Shqetesimet e Kompanjise katalane

kane qene vertet te medha sepse nje dite me pas, pra me 18 mars edhe Filipi i Tarentit 15 i shkruan me te njejtin ar-

gument Dozhes se Venedikut. Dera e madhe anzhuine me te tre vellezerit, duke ndjere rrezik ne posedimet e saj ne

Ballkan, kerkon aleate kunder katalaneve.

Ndersa ne Kuroren aragoneze fillojne perpjekjet diplomatike per te vendosur nen influencen aragoneze Sh-

tetin e Arberit. Ne qershor te vitit 1318, dokumentohen deshmite e disa traktateve «te propozuara nga mbreti

i Aragones, Frederikut dhe Robertit»16. Keto marreveshje kane qene te propozuara nga diplomati me i madh

i Jaimes II, Vidal de Vilanova, i cili kishte patur edhe konsultime me Papa Joanin XXII17 dhe nder to figuron

edhe ceshtja e «lenies se mbreterise se Arberise dhe principatit te Morese mbretit Frederik ne kembim te Si-

cilise»18.

Diplomati Vidal de Vilanova, i shoqeruar nga ipeshkvi i Barcelones, Ponc de Gualba, propozon qe «mbreti Ro-

bert t’i jape mbretit Frederik mbreterine e Arberise me titullin e mbretit dhe principaten e Morese me titullin e

princit per te gjithe kohen» (per gjithe jeten- shenimi im), njekohesisht ai kerkon qe Frederiku te merrte te gjitha

te drejtat mbi «qytetin e Durresit si kryeqytet i vendit, dhe mbi gjithe qytetet e tjera si dhe vendet e tjera qe ndod-

hen atje»19. Gjithashtu ata i kerkonin mbretit Robert qe t’i caktonte Frederikut nje te ardhur, per gjithe jeten, nga

rentat e shumta qe vinin nga ishulli i Sicilise, si nje ndihme per te plotesuar te ardhurat nga mbreteria e Arbe-

rise»20.

Perpjekjet per te realizuar kete tratative vazhduan gjate. Ende ne 15 mars te 1326, Barcelona i dergon legatin e saj,

Gastó de Moncada21 , Papes se Romes per te bindur Robertin qe «mbreti Frederik te kete mbreterine e Arberise

ANILA BITRI LANI

45

14. Idem. Regj. 338, fq. 7v.

15. Idem. Regj. 338, fq. 7v.

16. Idem. Regj. 338, fq. 7v.

17. Idem. Regj. 338, fq. 7v.

18. Idem. fq. 7v.

19. Idem. fq. 7v.

20. Idem. fq. 7v.

21. Gastó de Moncada, ipeshkv ne Osca dhe Girona (1328-1334).

Parece que por todo lo que se intentara, el intercambió no tuvo lugar. Consultando los archivos albaneses, los textos

históricos, los manuales y todas las publicaciones no podemos encontrar ningún dato o indicio que nos haga pensar

y mucho menos escribir que tal hecho se haya realizado. Lo que si podemos decir es que una cierta coexistencia entre

los albaneses y los catalanes si que existió durante los años que siguieron e incluso siglos más tarde. En los duca-

dos de Atenas y de Neopatria, también los albaneses tuvieron y jugaron un importante papel como un elemento cons-

titutivo. Los señores feudales albaneses23, las ciudades albanesas y sus castillos mantuvieron relaciones con los

catalanes. Quizás ellos hayan colaborado con los catalanes, contra Venecia, provocando continuos daños a los ve-

necianos durante los años 1348 – 135024. En las relaciones de los diplomáticos catalanes remitidas a Barcelona, re-

lacionadas con el Oriente, los albaneses se consideran “nuestros fieles”25. Entre ambas etnias hubo también relaciones

matrimoniales como fue el caso de Joan Frederic d`Aragón con la hija de Bartolomé Zakaria, llamada Marull26.

Las pretensiones catalanas hacia el Mediterráneo permanecen inamovibles aun cuando en sus orillas orientales

aparece la Compañía Navarra. Las Cortes de Monzón llamaban a los territorios al Este del Adriático y del Iónico

“nuestro reino” o “las tierras de Aragón”27. Las Cortes asumirían la tarea de acompañar a los caballeros quedados

sin jefe de las tierras de Albania hacia Aragón y Navarra en el año 137728. En la misma manera, más adelante, en

los años 1381 – 1382, las Cortes de Aragón intervienen adjunto al vizconde de Atenas, con la intención que ese

diera “un plazo libre de dos años” durante el cual “también los albaneses que lo desearan”29 pudieran irse a las mis-

mas tierras de España. Naturalmente con esto se puede sobreentender que se trataba de los albaneses con los

cuales Aragón había colaborado, de los que sentía una cierta responsabilidad por los servicios que ellos le pres-

tarían, reconociendo a los catalanes como sus señores.

En las guerras de aquella época tan movimentada tuvieron su lugar tambien los navarros con su Compañía en la

que destacó el infante de Navarra, Luis de Evreux. Su nombre se relaciona con el reivindicador de los derechos

sobre la corona de Albania. Luis de Evreux pensaba que por su matrimonio con la duquesa de Durres, Juana, le

ANILA BITRI LANI

46

23. El señor feudal se llama bujar

24. A.C.A. Reg. Ven. XXVI, pg. 6.

25. Idem. pg.6.

26. Idem. Reg. 194. pg. 404v.

27. Idem. Reg. 1251, pg.113.

28. Idem. Reg. 1260, pg.104.

29. A.C.A. Reg. 1276, pg.144v.

dhe gjithe pjeset qe mbreti Karl kishte ne ato ane»22. Edhe kete here mbetet ne fuqi kerkesa per t’i siguruar mbre-

tit Frederik nje rente nga te ardhurat e Sicilise.

Ky kembim me sa dime nuk u realizua. Megjithate te dhenat na tregojne se ne fakt nje bashkejetese mes katala-

neve dhe shqiptareve pati vend ne vitet qe pasuan dhe madje deri ne shekullin pasardhes. Ne dukatet e Athines

dhe te Neopatrias gjithashtu shqiptaret luajten nje rol te madh si nje element konstitutiv. Bujaret shqiptare, qytetet

shqiptare dhe keshtjellat e tyre paten marredhenie me katalanet. Ndoshta ata edhe bashkepunuan me katalanet kun-

der Venedikut duke u munduar t’u shkaktojne deme te herepashereshme shtetasve venedikas gjate viteve 1348 -

135023. Ne relacionet e diplomateve katalane per Barcelonen, ne lidhje me Lindjen, shqiptaret quhen «besniket

tane»24. Mes shqiptareve dhe katalaneve u kryen edhe lidhje martesore sic ishte rasti i Joan Frederic d’Aragón me

te bijen e Bartolome Zakarise, te quajtur Marul25.

Pretendimet katalane per Mesdheun mbeten te fuqishme edhe kur ne brigjet lindore te tij shfaqet Kompanjia Na-

varre. Dhe jo vetem kaq, por Kortet e Monzonit, territoret ne lindje te Adriatikut dhe Jonit i quan «mbreteria jone»

ose «tokat e Aragones»26 dhe do te marre persiper edhe kthimin e kaloresve te mbetur pa prijes nga tokat e Arbe-

rise ne Aragone dhe Navarre ne vitin 137727. Po keshtu, me vone, rreth viteve ‘81 - ‘82, oborri mbreteror i Arago-

nes do te nderhyje prane viskontit te Athines qe ky te jepte nje «afat te lire prej 2 vjetesh» gjate te cilit edhe

«shqiptaret qe do te deshironin»28, dhe natyrisht ketu behej fjale per ata shqiptare per te cilet Aragona ndjente nje

lloj pergjegjesie, per ata te cilet i kishin sherbyer, per ata me te cilet kishte patur marredhenie dhe qe i kishin njohur

katalanet per senjore, te mund te ktheheshin dhe te vendoseshin ne territore aragoneze apo navarre.

Ne lufterat e kesaj epoke te trazuar paten vendin e tyre edhe navarrasit me Kompanjine e tyre. Ketu u shqua infanti

i Navarres, Luis de Evreux. Emri i tij lidhet edhe me reivendikuesin e te drejtave per kuroren e Shqiperise, te cilen

ANILA BITRI LANI

47

22. Arch. Cor Arag. Regj. 339, fq. 169.

23. Idem. Regj. Ven. XXVI, fq. 6.

24. Idem. fq. 6.

25. Idem. 194, fq. 404v.

26. Idem. Regj. 1251, fq. 113.

27. Idem. Regj. 1260, fq. 104.

28. Idem. Regj. 1276. fq 144v.

perteneciera la corona real. El infante de Navarra, el hijo de Felipe III, rey de Navarra30 y de Juana II de Francia, el

hermano de Carlos II, se llamó también duque de Durres, en el año 1366. Después de haber participado activa-

mente en los acontecimientos políticos del reino de Navarra, en las guerras de Carlos V de Francia con Pedro IV

de Aragón, consigue heredar los territorios de los Angevinos en el Oriente31.

Sería interesante observar como organizó Luis de Navarra el primer y principal núcleo de la llamada Gran Compañía

Navarra. Todo empieza con 1200 personas armadas de sus propios territorios, con los que saqueaba por donde

pisaba32. Con las paces hechas entre los dos monarcas, en el 1366, la Compañía Navarra se queda desocupada.

El matrimonio de Don Luis de Evreux con Juana de Sicilia y duquesa de Durres, la hija de Carlos de Sicilia y señor

del reino de Albania, le abre suficiente espacio a las aspiraciones y al espíritu caballeresco de Luis de Evreux.

Según las normas medievales a él le tocaba conquistar con la fuerza del brazo, con su valentía y el apoyo de los

navarros, las tierras que su esposa le llevaba en dote.

Hasta el momento no hemos conseguido encontrar datos exactos sobre la fecha de la instalación del nuevo duque

de Durres en Nápoles, donde residía permanentemente su esposa. Tampoco nos comentan algo exacto los histo-

riadores navarros. No sabemos cuanto tiempo se quedo en Nápoles ni en que año emprendió la campaña para con-

quistar sus tierras en el Oriente. Sabemos que él iba a Nápoles acompañado de 800 navarros y vascos, la mayor

parte elegidos de la nobleza del reino, y le siguieron más tarde muchos otros navarros a su servicio33. Parece que

más gente de guerra le llegaba posteriormente que “en su mayor numero eran navarros, que eran mucho más de

los que había traído, llegando allá otros nuevos voluntariamente para servirle y bajo sus ordenes; porque conocían

la particular confianza que él gozaba entre ellos, apoyándose en su fidelidad y en su defensa para defender las re-

giones de las que era dueño y señor”34. Es esta frase un testimonio de un crónico de los Anales de Navarra de la

que también se nos demuestra que la residencia normal del infante Luis de Navarra era el Reino de Nápoles de-

bido a “la estrecha relación de los duques de Durres con los angevinos, reyes de Nápoles, y de los derechos que

le pertenecían de su esposa, la duquesa, sobre ese reino”35.

ANILA BITRI LANI

48

30. Rey del 1.328-1.343

31. A.C.A. Reg. 69, d.54.

32. Historia de España, T. XV, Madrid 1987, pg. 274.

33. Historia Compendiada del Reino de Navarra, Yanguas y Miranda, 1.832, p.209.

34. Anales de Navarra, Biblioteca Nacional, Madrid, N. 93, f. 12.

35. Anales de Navarra, T. IV, p. 243.

mendonte se i takonte nga e shoqja Joana, dukeshe e Durresit. Infanti Don Luis de Navarra, i biri i Filipit III te Evreux,

mbret i Navarres29 dhe Joanes II te Frances, vella i Karlit II, u quaj edhe Duke i Durresit ne 1366. Pasi mori pjese

aktive ne ngjarjet politike te Mbreterise Navarre ne lufterat me Karlin V te Frances dhe me Pedron IV te Aragones,

ai arrin te trashegoje territoret e Anzhuineve ne Lindje30. Do te ishte me interes te shikonim se si organizoi Luis de

Navarra berthamen e pare dhe kryesore te te quajtures Kompanjia e Madhe Navarre. Gjithcka fillon me 1200 nje-

rez te armatosur te territoreve te tij, me te cilet grabiste kudo ku shkelte31. Me vendosjen e paqes mes dy monar-

keve, ne 1366, Kompanjia Navarre mbeti pa fushe aktiviteti. Por shume shpejt Luis de Navarra lidhi martese me

Joanen e Sicilise, dukeshe e Durresit, e bija e Karlit te Sicilise, i quajtur senjor i Mbreterise se Shqiperise. Kjo lidhje

do te hapte fushe me te gjere per horizontet e deshirave dhe shpirtit kalorsiak te Luis de Navarra. Atij do t’i duhej

tani, sipas zakonit mesjetar, te rifitonte me forcen e krahut, me trimerine e tij dhe ndihmen e navarrasve tokat qe e

shoqja po ia sillte ne paje.

Ne arkivat e konsultuara muungojne te dhena te qarta e te sakta mbi daten e vendosjes se dukes se ri te Du-

rresit ne Napoli, ku ndodhej rezidenca e perhereshme e te shoqes. Asgje nuk thuhet as nga historianet navar-

ras dhe as spanjolle mbi kete date. Nuk flitet as per kohen qe qendroi atje dhe as per vitin kur filloi fushaten

per te fituar zoterimet e tij. Por thuhet se ai mori me vete ne Napoli, 800 navarras dhe gaskonas, pjesa me e

madhe te zgjedhur nga fisnikeria e mbreterise, dhe se atje shkuan me pas shume navarras te tjere ne sherbim

te tij32. Duket se tani nen drejtimin e Luis de Navarra ishin shume njerez lufte, pra njerez te armatosur, qe «ne

shumicen derrmuese ishin navarras, qe ishin shtuar shume mbi ata qe kishte marre ne fillim me vete, pasi kis-

hin mberritur atje me pas te tjere vullnetarisht per te sherbyer nen urdherat e tij; sepse e njihnin besimin e ve-

cante, qe ai kishte nder ta, duke u mbeshtetur ne besnikerine e tyre e ruajtjen e tij dhe ne mbajtjen e rajoneve

zot i te cilave ai ishte»33. Eshte kjo nje deshmi kronikani ne Analet e Navarres. Po nga ky burim mesojme se re-

zidenca e zakonshme e infantit Don Luis de Navarra ishte mbreteria e Napolit, qe vinte nga «lidhja shume e

ngushte e dukeve te Durresit, si anzhuine qe ishin, me mbreterit e Napolit, dhe per te drejten qe i vinte nga e

shoqja, dukesha, mbi ate mbreteri»34.

ANILA BITRI LANI

49

29. Mbret i Navarres (1328 - 1343).

30. Idem. R-69, d. 54.

31. Historia de España, Tom XV, Madrid 1987, fq. 274.

32. Historia Compendiada del Reino de Navarra, J. Yanguas y Miranda,1832, fq. 209.

33. Anales de Navarra. Mss. Biblioteca Nacional. N.93, fl.12.

34. Anales de Navarra, Tom. IV, cap X, fq. 243, 1709.

Parece que la cuestión del Oriente y la Albanesa estaba en el punto de atención de la Corte de Navarra ya que las

operaciones del Infante de Navarra Luis de Evreux, para aproximarse al Oriente eran muy activas, puede que el

mismo matrimonio con Juana de Durres, duquesa de la capital de Albania que seguía bajo los angevinos de Gra-

vina desde el 1332, formara parte de esta política oriental del Reino de Navarra.

En el año 1333, Juan Gravina mantenía el titulo del duque de Durres y del señor de Albania, mientras la emperatriz

Catalina de Valois y su hijo Roberto de Taranto reinaban en Corfú, Lepanto y Butrinto. La misma situación permane-

ció estable hasta que el año 1358, Carlos Topia, un señor feudal albanés, consigue el título del rey de Albania y se le

acerca al ducado de Durres. Es obvio que no podía dejar de tener reivindicaciones hacia la antigua ciudad de Dy-

rrahium, rica, comercial, con una importante y estratégica posición, fortalecida y cerca de Italia. Carlos Topia la ase-

dió en el mes de abril del 1362. El asedio se refleja también en las crónicas de los escribanos del Reino de Navarra.

“La ciudad de los enemigos fue atacada de la tierra y del mar, pero una fuerte peste que apareció y que duro y se

expandió entre los asediantes les obligó levantar el asedio la primavera del año siguiente, del 1363”36. Pero mien-

tras, Carlos Topia, rey de Albania según la documentación, salvo la albanesa, continuaba sin renunciar a su plan

de apoderarse de la ciudad de Durres.

Todavía nos es difícil precisar una fecha en la que empezó el infante de Navarra pensar conquistar “sus estados

en el Oriente”. No obstante esto, los datos de los archivos de Navarra nos permiten hacer unas deducciones. Pri-

mero sabemos que a partir del año 1369, el duque de Durres se hallaba fuera de Navarra, se encontraba en Italia

y empiezan a intercambiarse frecuentemente embajadores entre él mismo y su hermano, Carlos el Malo, entre

otros motivos quizás también por el tema de las expediciones a Albania.

Sabemos que el año1369, Don Luis envía al Rey de Navarra, tramite el lombardo Juan de Roma, “una petición de

ayuda con gente de armas”37. Más tarde, el año 1373, del Rey de Navarra, manda a “Bertrán de Sorrobera ante el

Duque de Durres”38, seguramente para comunicarle algo que se relacionaba con sus pedidos.

ANILA BITRI LANI

50

36. Cámara de Comptos, T. 132.

37. Cámara de Comptos, T. 132, ano 1.369.

38. Idem. T. 148, ano 1.373.

Duket se ceshtjet e Lindjes dhe ceshtja shqiptare kane qene ne qender te vemendjes se oborrit mbreteror te

Navarres, sepse edhe veprimet e Infantit te Navarres per t’u afruar aty ishin teper aktive. Vete martesa me tras-

hegimtaren e fundit te deres Anzhu mund te konsiderohet nje perpjekje per te arritur deri ne Shqiperi dhe ne

menyre te vecante ne dukatin e Durresit, zoterimi i te cilit ishte i lidhur me linjen anzhuine te Gravines qe nga

1332.

Ne 1333, Juan Gravina mbante titullin e dukes se Durresit dhe te zotit te Shqiperise, ndersa perandoresha Cata-

lina de Valois dhe i biri Roberto i Tarentit mbanin Korfuzin, Lepantin dhe Butrintin. Keshtu linja anzhuine vazhdoi te

qendronte derisa ne 1358 Karl Topia merr titullin e mbretit te Shqiperise dhe i afrohet edhe pushtetit anzhuin te Du-

rresit. Natyrisht nuk mund te qendrohej me indiference ndaj qytetit te lashte te Dyrrahiumit, qytet i pasur tregtar dhe

me nje pozicion strategjik te rendesishem per fortesen dhe afersine me Italine. Rrethimi i Durresit nga Topia ne prill

te 1362 deshmohet edhe ne kronikat navarrase te Mbreterise se Navarres.

«U sulmua qyteti i armiqve nga deti dhe toka, por nje murtaje e e forte qe u shfaq dhe qe pasoi dhe u perhap nder

rrethuesit i detyroi te ngrinin rrethimin ne pranveren e vitit tjeter, te 1363»35. Nderkaq Karl Topia, Zot i Shqiperise perg-

jate detit, vazhdonte te mos hiqte dore nga plani i tij per te marre qytetin e Durresit.

Ende e kemi te pamundur te vendosim me saktesi nje date se kur filloi infanti i Navarres te mendoje te pretendoje

marrjen e «shteteve te tij ne Lindje». Te dhenat qe kemi nga Arkivat e Navarres megjithate na lejojne te bejme disa

trajtime. Qe nga 1369, ndoshta edhe me pare, duka i Durresit ndodhej jashte Navarres, ne Itali, dhe ne ate kohe fi-

llojne te kembehen ambasada te shpeshta mes tij dhe te vellait Karlit te Keq, per te trajtuar ndoshta edhe ceshtjen

e ekspedites per ne Shqiperi.

Ne 1369, Don Luis dergon tek Mbreti i Navarres permes lombardit Juan de Roma, kerkesen per ndihme njerezish

nen arme36. Me 1373 nga mbreti i Navarres dergohet per tek «Duka i Durresit, Bertran de Sarrobera»37.

ANILA BITRI LANI

51

35. Camara de Comptos.Tomo 132.

36. Camara de Comptos, Tom. 132; viti1369.

37. Camara de Comptos. Tom. 148; viti1373.

Sobre posteriores intentos del Duque de Durres, para apoderarse de sus tierras en Albania, tenemos otros indicios

relativos a los años 1375 y 1376. En estos documentos constatamos otro importante intento de Luis de Evreux para

conseguir quedarse con “sus propiedades que estaban bajo el yugo de los nuevos invasores”39. ¿Se trataba de los

serbios o de los mismos albaneses? Esto no lo podemos saber porque en las crónicas navarras no se dice nada

al respecto. Pero tampoco se puede decir otra cosa por parte de la historiografía albanesa que todo esto lo calla.

Ni siquiera hay documentación albanesa para poderla aclarar. De todas formas para hacer frente a estos enemi-

gos salen de los territorios navarros “excelentes tropas de aventureros y nobles caballeros para unirse con el ejer-

cito del Duque”, entre ellos también “el famoso Mahiot de Coquerel”, que más tarde invadiría Morea y se convertiría

en su primer gobernador navarro.

Durante los años 1374, 1375 hasta tarde en la primavera del año 1376 no paran los preparativos y los movimien-

tos de la gente de armas en apoyo de Luis de Navarra. El mismo rey de Navarra pide ayudas en deudas a los ba-

lies y a la nobleza judicial de varias regiones como la de Montanas, Ribera, Olite, Sanguesa, Estella, Ultrapuertos,

Tudela y Bervinzana40. En una ocasión “tan importante esas participan con su aportación de 24.000 libras”41. Los

documentos hablan de la misma cantidad de ayuda acumulada el año anterior y además con la misma motivación.

Para llegar al “país de la conquista” contribuyeron también altos cargos de la jerarquía eclesiástica, como fue el

caso del cardenal Pedro Andreo, camarlengo en la Iglesia de Pamplona. El ofrecía al “Rey otra deuda, de 1400 fran-

cos, para la gente de armas que por orden del rey iría a Albania. La deuda se pide por orden del Rey”42.

Por otra parte el mismo Rey de Navarra, consideraba de gran interés la instalación de su dinastía en las zonas orien-

tales, por esto, con sus propios medios envía con la misma expedición, 100 soldados43.

En la misma movida se incorporaron también muchos caballeros y gente de las Cortes. Se incorporaron también

muchos gascones, a causa de las fuertes relaciones entre Navarra y las dinastías francesas. La documentación de

ANILA BITRI LANI

52

39. Idem. T. 152, f. 5ª.

40. Cámara de Comptos de Pamplona, T.152, f.5ª.

41. Idem. N.10, C.29, 31 de enero de 1.375.

42. C.C.P. Tom. 152, f. 6ª.

43. Idem. N.10, C. 29, 31 de enero de 1.375.

Per tentativa te mepastajme te Dukes se Navarres, lajmet na vijne nga vitet 1375 dhe 1376. Ne keto dokumente

deshmohet per nje perpjekje tjeter te madhe qe beri Duka navarras per te marre tokat qe ai pretendonte per «zo-

terimet e tij nga zgjedha e sunduesve te rinj»38. Nga tokat navarrase u nisen «trupa te shkelqyera aventurieresh dhe

kaloresish fisnike per t’u bashkuar me ushtrine e Dukes», mes tyre ishte edhe «i famshmi Mahiot de Coquerel», i

cili me pas pushtoi dhe u be qeveritari i pare navarras ne More.

Qe nga viti 1374 deri vone ne pranveren e 1376 nuk pushojne pergatitjet dhe levizjet e njerezve te armeve ne ndihme

te Luisit te Navarres. Vete mbreti i Navarres kerkon ndihma ne borxhe tek balite dhe paria gjyqesore ne krahinat e

ndryshme si Montanas, Ribera, Olite, Sanguesa, Estella, Ultrapuerto, Tudela dhe Bervinzana39. Ne kete rast kaq «te

rendesishem ato marrin pjese me ndihmen e tyre prej 24.000 livrash»40. Ne dokumenta flitet per te njejten shume

edhe nje vit me pare dhe madje per te njejtin motiv.

Ndihmen e tyre per te arritur ne «vendin e pushtimit» dhane edhe autoritete te Kishes, sic ishte rasti i kardinalit

Pedro Andreo, kamarleng ne Kishen e Pamplones. Ai i jep «Mbretit nje hua tjeter prej 1400 frankash per njerezit e

armeve qe me urdher te Mbretit do te shkojne ne Shqiperi. Keto jane te kerkuara me urdher te Mbretit»41.

Nga ana tjeter, edhe vete mbreti i Navarres e shikonte me mjaft interes vendosjen e dinastise se tij ne zonat e Lind-

jes ndaj me shpenzimet e tij nisi per kete ekspedite 100 ushtare42. Pervec tyre ne kete levizje moren pjese edhe

shume kalores dhe njerez te pallatit mbreteror, moren pjese gjithashtu edhe gaskonas per shkak te lidhjeve te

medha qe ekzistonin midid Navarres dhe dinastive franceze. Dokumentat e Pamplones japin te dhena per pjese-

marresit e vecante te kesaj Kompanjie te listuar si Bertran de Sarrabera, kaloresit Pesde Laxaga, Mons.Rislart de

Pollenai, Roger de Castellbon me gjithe mbrojtesit e tij, mbajtesi i emblemes se mbretit Miguel de Galdiano, mbroj-

tesit Robinet de Pinquegui, Ochoa Despusque, senjori i Caselnou me dy mbrojtes te tjere, Juan de Han, Mahiot de

Pinquegui me tre ushtare cdonjeri, Guyot de Arci, njeri i mbretit me kater njerez te tjere, etj., ne harkun kohor qe

ANILA BITRI LANI

53

38. Camara de Comptos. Tom. 152, fl. 5a.

39. Camara de Comptos de Pamplona. Tom. 152, fl.5a

40. Idem. N.10, cajon 29. 31 janar 1375.

41. Idem. Tom.152.fl.6a. Sasia eshte e baraarte me 1855 livra.

42. Cam. de Comptos,N.10, Cajon 29, 31 janar 1375.

Pamplona ofrece muchos datos sobre los particulares participantes a esta Compañía, listados como: Bertrán de

Sarrabera; el caballero Pesde Laxaga; Monseñor Rislart de Pollenai; Roger de Castellbon con todos sus defenso-

res; el portador del escudo del Rey, Miguel de Galdiano; los defensores Robinet de Pinquegui, Ochoa Despusque;

el señor de Castelnou con dos de sus defensores; Juan de Han y Mahiot de Pinquegui con tres soldados cada uno;

Guyot de Arci persona del rey con otras cuatro personas, etc. Se reunieron en un plazo de tiempo que se extiende

del 25 de febrero del 1375 hasta el 24 de abril del 137644.

Acciones de movimientos de gente de armas, en Navarra, deben de haber continuado posteriormente a la fecha

del 24 de abril, porque ya sabemos que por lo menos Mahiot de Coquerel, con unos 30 soldados, hasta finales de

la primavera del año 1376, quedaba todavía sin salir de Navarra45.

El número total de la gente que partió hacia el Este llegaba a unas 400 personas. Seguramente todo esto haya sido

la última ayuda “en reforzamiento” que recibió el Infante de Navarra para apoderarse del Ducado de Durres. Toda esta

gente paso por las tierras del Reino catalán – aragonés, acompañada del caballero del rey de Aragón, Roger de Caspe

y de Juan Pintano,…46. Esa iba a unirse a las otras y anteriores tropas donde hubo también soldados italianos.

No disponemos de otros datos sobre la continuación de la comunicación de la Compañía de Luis, el Duque de Du-

rres, con el Reino de Navarra. Quizás también porque unos meses más tarde Luis de Evreux muere. Todo esto era

el núcleo de la famosa Compañía Navarra.

Lo que no sabemos de la parte navarra en absoluto es lo que hicieron y como actuaron los soldados navarros en

Albania. Necesitamos profundizar sobre este hecho en los archivos navarros porque en los albaneses no hay nada

sobre este aspecto. Pero elaborando lo que hasta ahora se nos ofrece, podemos decir que hasta la muerte de Luis

de Navarra, el año 1376, él debió estar luchando con los albaneses, ya que los documentos referidos a la repa-

triación de su difunto cuerpo dicen que tuvieron que “llevarlo con la fuerza”, o que el abad Galipienzo va a Roma

o a Nápoles para enterarse sobre la muerte del hermano del Rey, Don Luis de Durres”47.

ANILA BITRI LANI

54

44. Idem. T. 152, f. 18.

45. Idem. T. 152, f. 18.

46. Idem. T. 4, f. 10.

47. C.C.P. C. 32, N. 40.

shkon nga 25 shkurt 1375 deri ne 24 rill te 1376 43. Levizjet e ketyre njerezve te mbledhur ne Navarre duhet te kene

vazhduar edhe me vone pasi se paku Mahiot de Coquerel me rreth 30 ushtare te tij kishte mbetur pa u nisur deri

ne fund te pranveres se 137644.

Numri ne total i njerezve qe u nisen per ne Lindje ishte rreth 400. Me siguri qe kjo ishte ndihma e fundit «ne per-

forcim» qe merrte infanti i Navarres per Durresin. Keta njerez kaluan neper tokat e mbreterise katalano - aragoneze

te shoqeruar nga kaloresi i mbretit te Aragones, Roger de Caspe dhe nga Juan Pintano, pontaneri i tij45. Ky kon-

tigjent i bashkengjitej trupave te mepareshme ku gjendeshin edhe ushtare italiane. Nuk kemi te dhena te tjera per

vazhdim komunikimi me Mbretin e Navarres edhe sepse disa muaj me vone Don Luisi do te vdese. Kjo ishte bert-

hama e se famshmes Kompanji Navarre.

Deri tani nuk kemi ende te dhena nga pala navarrase qe te na tregojne se ç‘bene dhe si vepruan ushtaret spanjo-

lle ne Shqiperi. Do te duhej nje hulumtim me i thelle ne keto arkiva per te shtjelluar me tej keto momente. Megjit-

hate me aq sa mundem te perpunojme materialet e atjeshme, te pasistemuara me indekse problemore, por vetem

me ato kohore, dhe keto teper te shperndara neper Vellime dhe Sirtare, mund te shenojme se Luis de Navarra vdiq

nga mesi ose fundi i vitit 1376. Deri atehere duhet te kete qene duke luftuar kunder shqiptareve pasi dokumentat

per kthimin e trupit te tij flasin per «marrje me force» ose per «vajtje te abatit Galipienzo ne Rome a Napoli per te

marre vesh mbi vdekjen e vellait te Mbretit Don Luis te Durresit»46.

Infanti i Navarres, pretenduesi i fronit te Mbreterise Shqiptare vdiq pa trashegimtar te ligjshem. Edhe pse ai kishte

arritur te «shkepuste prej shqiptareve Durresin»47 nuk qendroi ketu me teper se tre vjet. «Kryeqyteti strategjik i Sh-

qiperise» para tyre u shfaq «i varferuar» dhe behej edhe «i demshem per shendetin duke qene i rrethuar nga keneta

te shumta» 48. Situata e pasigurt ne te cilen u ndodhen kaloresit spanjolle pas vdekjes se shefit te tyre, largesia nga

metropoli, nuk mund te ishin fort te kendshme. Situaten e rendoi martesa e dyte e sovranes se tyre, pak pas vdek-

ANILA BITRI LANI

55

43. Idem. Tom. 152, fl.18.

44. Idem. Tom.152,fl.18.

45. Cam. de Com. Tom. 4, fl. 10.

46. Idem. Caj. 32, N. 40.

47. Archivo de la Corona de Aragon, Barcelona, 23 qershor 1377.

48. Arch. Cor. Arag. Doc i 21 dhe 23 qershorit te 1377.

El Infante de Navarra, pretendiente al trono del Reino Albanés, muere sin dejar herederos legales. Aunque llegó a

apoderarse del Ducado de Durres, “consiguiendo separárselo a los albaneses”48 del resto del Reino. Mantuvo el

poder en ella pero solo durante tres años. Y al final “la capital estratégica de Albania” la encontró “una ciudad em-

pobrecida, insalubre, rodeada de pantanos”49.

La insegura situación en la que se encontraron los caballeros hispanos después de la muerte de su jefe, la dis-

tancia de la metrópoli, no podían aceptarse agradablemente. Aún más se agravó la situación con el segundo ma-

trimonio de su soberana poco después de la muerte de Luis de Evreux, en segundas nupcias con Roberto, el

duque de Artois. Con la muerte del Infante de Navarra y el segundo matrimonio de la antigua duquesa de Du-

rres, los navarros se vieron libres de todo tipo de compromiso de fidelidad hacia ella y empezaron a pensar en

su propia situación.

Desde aquel momento los caballeros de la Compañía Navarra, pensaron ofrecerle su servicio al rey de Aragón

Pedro IV. Esto ocurre el mes de junio del año 1377. La respuesta del monarca fue la de aceptar que los nava-

rros volvieran a sus tierras después de pedir el permiso del rey de Navarra, que en realidad seguía siendo su

señor natural. A la vez le pedía también dos barcos para poder realizar la repatriación de los caballeros nava-

rros50.

Todos estos negocios se realizaron en nombre de cuatro jefes de la Compañía la cual quedando sin líder posible-

mente los haya elegido para dirigirla y para convertirla en una República militar autónoma, tal como en una situa-

ción similar actuó Bernardo de Rocafort, con la Compañía Catalana51. Los cuatro líderes, según el mismo

documento, eran Mosen Pedro de la Saga, Mahiot de Coquerel, el camarlengo del rey de Navarra Juan de Urtu-

bia y Guarro52. Los dos últimos llevaban el titulo de escudero o de bailets de cambra, como queda escrito en el do-

cumento del Archivo de Pamplona.

ANILA BITRI LANI

56

48. A.C.A. Doc. Del 21 y 23 de junio de 1.377

49. Idem. El mismo documento.

50. Idem.

51. Rubio y Lluch, Conquista de Tebas por Juan de Urtubia, Barcelona, pg. 9.

52. A.C.A. Reg. 1.260, pg. 104.

jes se Luis de Evreux, me Robertin duke i Artois. Me kete vdekje dhe lidhje te re martesore te dukeshes se vjeter

te Durresit, navarret u konsideruan si te çliruar nga cdo kompromis besnikerie para saj dhe filluan te mendojne per

gjendjen e tyre.

Nga ky moment kaloresit e Kompanjise Navarre menduan t’i ofrojne sherbimin e tyre Mbretit te Aragones, Pedro

IV. Kjo ndodhi ne muajin qershor te 1377. Monarku katalan iu pergjigj Kompanjise se ishte gati t’i kthente ata

ne tokat e tyre pasi te kishte marre lejen e Mbretit te Navarres, senjorit te tyre te natyrshem, te cilit i kerkonte

edhe dy anije per te realizuar kthimin e kaloresve navarras49. Keto negociata u bene ne emer te kater prijesve

te Kompanjise, e cila duke mbetur pa kreun ka shume mundesi t’i kete zgjedhur ata per ta drejtuar dhe per ta

kthyer Kompanjine ne nje lloj Republike ushtarake autonome, sic ne nje rast te ngjashem kishte vepruar Ber-

nard de Rocafort, me Kompanjine katalane50. Kater prijesit, sipas dokumentit qe kemi permendur me lart, ishin

Mosen Pedro de la Saga, Mahiot de Coquerel, kamarlenge te mbretit te Navarres, Juan de Urtubia dhe Gua-

rro. Keta dy te fundit mbanin titullin «escudero» ose «bailets de cambra»51, siç quhen edhe ne dokumentat e Ar-

kivit te Pamplones.

Politika Orientale e Mbreterise se Aragones dhe lidhjet e saj me Shtetin Shqiptar te Skenderbeut

Marredheniet e Skenderbeut me Mbreterine e Aragones vendosen ne kohen e sundimit te Alfonsit V, perfaqesuesi

me i rendesishem i dinastise Trastamara, i cili ushqente endrren e rivendosjes se nje Perandorie te Madhe. Riper-

teritja e Perandorise se Vjeter kishte qene gjithnje nje deshire e prijesave te medhenj e te fuqishem te kontinentit

europian.

Alfonsi V i Aragones, pasi mori Mbreterine e Napolit ne vitin 1442, duke luftuar me ushtrite e rivalit te tij, Luigjit te Anz-

huse, me princat e Shtetet e tjera te Gadishullit Apenin iu kushtua perpjekjeve per te kapercyer dredhite e mbreteres-

hes Joana, e cila ishte edhe nena e tij adoptive. Me synimin qe ta bente pushtetin e tij efektiv, te pranishem dhe

jetegjate, si dhe per te rritur influencen e tij ne Itali dhe ne Mesdhe, Alfonsi vendosi Oborrin e tij Mbreteror (Kortet) ne

ANILA BITRI LANI

57

49. Idem. Doc i 23 qershorit 1377.

50. Rubio y Lluch, A. Conquista de Tebas por Juan de Urtubia, Barcelona, fq. 9.

51. Arch. Cor. Arag. Doc i cit. (21).

La política oriental de la Corona de Aragón y sus relaciones con el Estado Albanés de Skanderbeg

Las relaciones entre Albania y España en el siglo XV, se establecen durante el reinado de Alfonso V, el más importante

representante de la dinastía Trastámara, que alimentaba el sueño del restablecimiento y preconstitución del Gran Impe-

rio Sacro Romano. Sueño, por otra parte compartido y deseado por todos los jefes del Continente Europeo de la época.

Alfonso V de Aragón tras la conquista del Reino de Nápoles en 1442, enfrentándose con los ejércitos de su rival,

Luis de los Angevinos, con otros príncipes y otros Estados de la península de los Apeninos, empieza a buscar

todos los medios para enfrentar y superar las trampas y los obstáculos que la reina Juana, su madre adoptiva, le

puso. Con el objetivo de hacer su poder más efectivo, presente y duradero, incrementando con ello su influencia

en el Mediterráneo, estableció su Corte en Nápoles, ciudad que le proporcionó el título de Magnánimo.

El Rey aragonés, un rey que tanto hizo por cumplir con sus deberes hacia la Cristiandad y hacia sus Estados, re-

presenta a la vez la figura que “intervino y se esforzó en defender a Europa, intentando evitar la caída de Cons-

tantinopla”53, entendiendo que los objetivos de los Otomanos no se limitaban a la conquista de Bizancio. Una vez

dueños de Constantinopla, mirarían al resto de Europa, como de hecho fue; esto ponía en peligro los objetivos e

intereses de la Corona de Aragón y de su monarca.

Alfonso V, intentó impedirle el paso al avance de las tropas del Imperio Otomano. De tal manera y siguiendo la polí-

tica oriental de sus antecesores, él se convierte en uno de los protagonistas del Mediterráneo Oriental. Y como tal se

convierte en uno de los personajes que se han observado y comentado. La suya es una figura a la que se dirigieron

muchas críticas y reproches en relación con la confortación y política que mantuvo hacia el Mediterráneo Oriental y

el Imperio Bizantino. Los más duros en estas criticas fueron los franceses los cuales realmente resultaron los mas in-

diferentes. Incluso llegaron a culpabilizar al rey de la Corona de Aragón, de la caída de Constantinopla54.

El ejército otomano constriñó al continente europeo, cuando éste, tras muchos esfuerzos de los siglos medieva-

les, empezaba a delinear una nueva era cultural, de progreso y libertad. Era completamente imposible encontrar

en la invasión de los pueblos orientales, ni siquiera un punto de unión que hiciera convergir las ideas, y pensa-

mientos de ambas culturas.

ANILA BITRI LANI

58

53. P. Navarro, Alfonso V de Aragón en el Imperio de Oriente, Valencia, 1908, pg. 10.

54. Cabestany Fort, Expansio Catalana por la Mediterrania, Barcelona 1967, pg. 32.

kryeqytetin e mrekullueshem te Vesuvit, ne Napoli, nga ku sundoi me zellin e deshirave dhe madheshtine e arteve qe

i dhane edhe emrin «Magnanimo». Ne qytetin e Napolit, Alfonsi arriti shkelqimin dhe lartesimin e politikes se tij te ri-

vendosjes se madheshtise se humbur te asaj qe kishte qene, nje here e nje kohe, Perandoria e Vjeter.

Mbreti i Aragones dhe i Napolit, Alfonsi V, u perpoq shume per te permbushur detyren e tij para Krishterimit dhe

Shteteve te tij52, te cilat rrezikoheshin nga ndeshja me turqit qe prisnin, ne portat e Europes, vetem nje rast, per t’u

hedhur mbi Bizantin e paarmatosur. Mbreti aragonez perben nje figure qe «nderhyri dhe u mundua te mbroje Eu-

ropen, u mundua te shmange renien e Kostandinopolit»53. Ai u perpoq t’i vendose nje dige pushtimit turk.

Alfonsi V eshte nje figure qe ka mbartur qortime dhe kritika nga historiografite e vendeve te ndryshme europiane

lidhur me qendrimin dhe politiken qe ndoqi ndaj pjeses Lindore te Mesdheut dhe Perandorise se Bizantit. Me te

pashprit ne keto kritika kane qene francezet, te cilet vete ishin treguar me teper se indiferente. Ata arriten ta quajne

Alfonsin V te Aragones «pergjegjes per renien e Kostandinopolit»54.

Mbreti Alfons e dinte mire se qellimi i pushtuesve turq nuk kufizohej vetem ne pushtimin e Bizantit. Turqit synonin

me shume. Me t’u bere zoter te Kostandinopolit ata do te shihnin per me tej, drejt qendres se Europes, sic edhe ne

fakt vepruan me pas. Kjo vinte ne rrezik synimet dhe interesat e Mbreterise se Aragones dhe te Alfonsit ne realizi-

min e planit te tyre te madh.

Ushtria e eger turke guxoi shume dhe arriti te rrethoje Europen me nje egersi te madhe. Kjo ndodhte kur vete kon-

tinenti i vjeter pas shume perpjekjesh te shekujve mesjetare po fillonte te shpaloste krahet e qyteterimit te tij. Eu-

ropa po perpiqej te pervijonte nje ere e re kulturore, nje ere perparimi dhe lirie. Ishte plotesisht e pamundur qe te

ndeshej tek dyndja e popujve orientale qe tmerruan me fene dhe energjine e prijesave te tyre qofte edhe nje sh-

kendije nxitjeje per kete faze ne te cilen ndodhej Europa.

Vete Europa e kishte shume te veshtire qe te permbante nje dyndje te tille. Ajo nuk ishte ende gati per te dale para

kesaj force te re si nje e tere dhe unike. Kontinenti ne ate kohe ishte ende shume i trazuar nga perfundimi i Shiz-

ANILA BITRI LANI

59

52. Llobet y Vall-Llosera, Catalunja antigua y moderna, Barcelona 1866, fq 98.

53. Historia de España. Tomo XV, fq. 146.

54. Historia de Espana. Tomo XV. fq.148.

Por otra parte, el continente europeo no tenía la posibilidad de enfrentarse a los otomanos como una fuerza única;

Europa, en aquel momento, acababa de terminar el Cisma de Occidente, enfrentándose a otros problemas surgi-

dos dentro de la Iglesia, así como en algunos otros Estados. Todas las ideas de alianzas y ligas contra el avance

de los otomanos no tendrían éxito.

La Santa Sede con el Papa Eugenio IV, después de restablecer su autonomía y mejorar su situación, sintiéndose

más fuerte, centró la atención en los problemas de la guerra con el eterno enemigo de la Cristiandad y de la civi-

lización, el Imperio Otomano.

Inmediatamente después de la 28-esima sesión del Concilio de Basilea, el Rey Alfonso de Aragón establece acuer-

dos con el Papa Eugenio, parece después de habérselo comentado también a su esposa que “en los estados ara-

goneses obedecerían a todas las decisiones que derivan del Concilio”55.

La guerra de Nápoles y los acontecimientos por los que tuvo que pasar eran las principales causas de tales re-

laciones con el Papado y el Pontífice de la Iglesia Romana. El Rey de Aragón, negociaba con Eugenio IV, pro-

metiéndole investiduras sobre el Reino de Nápoles. Por otra parte el Rey se empeñaba realizar todos los

esfuerzos para que se le devolvieran a la Iglesia las tierras ocupadas. El Rey se comprometía servir a la Iglesia

con 300 lanceros durante un periodo de seis meses y le prometía convencer a los reyes de Castilla, de Portu-

gal y de Navarra reconocer al Estado papal como señor, y pagarle 200 mil ducados en compensación de los tiem-

pos pasados. Al mismo tiempo el Rey de Aragón se comprometía devolverle a la Iglesia el Marquesado de

Ancona que lo invadió Francisco Sforza. Y por ultimo, el Rey Alfonso reconocía al Papa Eugenio IV como el ver-

dadero seguidor de San Pedro56.

Si la situación en Italia hubiera sido más tranquila, la “Cuestión Oriental”, o sea de la lucha contra los turcos, qui-

zás hubiera sido un campo de mayor actividad. Pero los acontecimientos en la Península Itálica, las rivalidades entre

Aragón y la República de Venecia le impidieron al Rey aragonés dedicarse completamente a las relaciones con los

Estados del más allá del Adriático57.

ANILA BITRI LANI

60

55. Berault, Historia de la Iglesia, T. IX, p. 456.

56. Cerone, La politica orientale di Alfonso V, Nápoles, 1.902-1.903

57. Canellas, Barcelona 1.924, p.51.

mes se Perendimit. Konsili i ri i Bazelit kercenonte me nje Shizme me te rende ne gjirin e vete Kishes55. Pas nderm-

jetesimesh dhe ndeshjesh te gjata, Papa Eugjeni IV rivendosi autonomine e Selise Apostolike çka beri qe te kthe-

hen ne krahun e tij shume nga armiqte e mepareshem, nder te cilet disa me te rendesishmit ishin Capranica,

Cervantes, Cesarini, Nikola de Cusa dhe Enea Silvio56. Ne nje situate te tille, duke u ndjere me i forcuar, shpejt e

perqendroi vemendjen ne problemet e luftes me armikun e perhershem te Krishterimit dhe te qyteterimit, Peran-

dorine osmane.

Menjehere pas sesionit te 28-te te Konsilit te Bazelit, Alfonsi i Aragones vendos traktate me Papa Eugjenin, sipas

vendimit qe kishte marre dhe qe i kishte komunikuar edhe «te shoqes se tij, se ne shtetet aragoneze do t’i bindes-

hin cdo vendimi qe buronte nga Konsili»57. Lufta e Napolit dhe ngjarjet qe kaloi ne te Alfonsi, ishin shkaku i ketyre

raporteve me kreun e Kishes Romake. Alfonsi kishte arritur te hynte ne negociata me Eugjenin IV, duke premtuar

se po t’i jepej investitura mbi mbreterine e Napolit ai do te impenjohej e do te bente te gjitha perpjekjet qe t’i kthe-

heshin Kishes tokat qe ia kishin pushtuar. Alfonsi merrte persiper t’i sherbente Kishes me treqind ushtare hesh-

tembajtes per nje peridhe prej gjashte muajsh dhe do te bente qe t’i nenshtroheshin Kishes edhe mbreterit e

Kastiljes, Portugalise dhe Navarres, te cilet do t’i paguanin dyqind mije dukate si censin e kohes se shkuar. Mbreti

i Aragones premtonte se do t’i rikthente Kishes Marken e Ankones, te cilen e kishte pushtuar Francesko Sforca. Ne

fund, me 1443, Alfonsi V e njohu Papa Eugjenin IV si pasuesin e vertete te Shen Pjetrit58.

Nese situata ne Itali do te kishte qene me e qete, «Çeshtja e Lindjes», pra ajo e luftes kunder turqve, ndoshta do

te kishte qene fushe e nje aktiviteti me te gjere. Por ngjarjet ne Gadishullin Italik, rivalitetet mes Aragones dhe Re-

publikes se Venecias, e pengonin Mbretin e Aragones t’u kushtohej me shume raporteve me shtetet e pertej Adria-

tikut59.

Per Don Alfonsin shume shpejt do te behej e qarte se idete per lidhje dhe kryqezata kunder turqve qe propagan-

donin papet nuk do te sillnin asgje. Ato ishin vetem premtime te kota, negociata te gjata dhe te lodheshme mes sh-

ANILA BITRI LANI

61

55. Navarro P. Alfonso V de Aragón en el Imperio de Oriente, Valencia 1908, fq. 10.

56. Cabestany Fort, Expansio catalana per la Mediterrania, Barcelona 1967, fq. 32.

57. Canellas, Barcelona 1924, fq 51.

58. Regj. 2695 te Kurores se Aragones, fleta 52.

59. Cerone. La politica orientale del magnanimo...

El Rey de Aragón entendió, a tiempo relativamente debido, que ningún esfuerzo de colaboración58 contra los

otomanos hubiera tenido éxito en el Occidente. Por eso, en su política oriental, consideró como primer paso

el restablecimiento de las relaciones con los Príncipes de la Península Balcánica, reivindicando sus viejos de-

rechos59. Esta ocasión fue aprovechada por Jorge Castriota, llamado históricamente por los españoles “dés-

pota de Albania”60. El príncipe albanés quiso obtener una ayuda para la libertad, independencia y religión de

su Estado.

Durante el año 1451, el Rey Alfonso V empieza una actividad política intensa con negociaciones diplomáticas,

como lo demostró en Torre Octava, donde el 5 de febrero, fecha testimoniada también por Jerónimo Zurita, reci-

bió a Anastasio Laxaris, embajador de Dimitri Paleólogo, déspota de Romanía. Con él se firmó un acuerdo de una

estrecha colaboración entre los dos soberanos61.

Las bases de este acuerdo le aseguraban al Rey Alfonso V, territorio libre de pase y de una ayuda de 6 mil caba-

llos e infantería dirigida por el mismo Dimitri para defender sus espaldas todo el tiempo que durara la guerra. El

mismo acuerdo obligaba a Dimitri, a luchar contra los turcos en sus posesiones, también en el caso de que la gue-

rra empezara en las tierras albanesas, que no entraban en sus posesiones62.

De la documentación de la Corona vemos también que Alfonso estableció acuerdos de alianza con la Reina de Chi-

pre, Elena, a la cual le pedía ayuda para la lucha de los albaneses dirigida por “el Grande y Admirable Jorge Cas-

triota”63, con el Voivoda de Hungría Janus y también con el “Déspota de Morea”64.

ANILA BITRI LANI

62

58. Alfonso V parece que creo la convicción de que la política italiana eliminaba en sus embriones todo tipo de movimiento para

realizar Cruzadas contra los turcos otomanos, convirtiéndolos en vanos esfuerzos que llevaban el sello de una total vergüenza.

Esto demuestra el manuscrito del 1.453 en el Dietari del Capella de Alfonso V.

59. Rubio y Lluch, Obra citada, p. 38.

60. Idem. p. 38.

61. Archivo de Valencia, Reg. 572, f. 105.

62. Idem. Reg. 572, f. 105.

63. A.C.A. Reg. 2.655, f. 134-134v.

64. Idem, Reg. 2.697, f. 165v-166.

teteve, te cilat nuk kishin fryt tjeter vecse grumbullimin e disa te ardhurave te pakta e te pamjaftueshme edhe per

te mbajtur nje ushtri te vogel. Shpesh Papet krijuan te tilla ushtri per t’i shperndare pasi te kishin shpenzuar gjithe

ate qe kishin arritur te akumulonin. Keshtu ndodhi edhe me Kryqezaten e thirrur nga Papa Nikolla, ne perberjen e

se ciles kishte edhe shume kalores nga mbreterimet aragoneze. Alfonsi i Aragones ishte i mendimit se politika ita-

liane i «vriste qe ne embrion»60 ato levizje dhe i reduktonte vetem ne perpjekje te kota qe mbanin vulen e diskredi-

timit te plote.

Alfonsi si nje hap te pare te politikes se tij drejt Lindjes konsideroi riperteritjen e marredhenieve me princat e veg-

jel te Greqise. Ai filloi te kerkonte «te drejtat e vjetra»61, qe Aragona kishte patur mbi dukatet e Athines dhe te Ne-

opatrias qe i ishin marre perandorise se Paleologeve nga nje grusht aventurieresh trima, nga Kompanjia Katalane.

Me pas per shkak te dobesise se tyre ato kaluan ne duart e despoteve permes rivaliteteve dhe ambicieve te tyre.

Ky rast u shfrytezua nga qellimet e te madhit Gjergj Kastriot Skenderbeut, te cilin ne studimet e pakta mbi epoken,

historianet spanjolle e quajne «despot te Shqiperise»62.

Gjate vitit 1451, Mbreti Alfons duke mos qene i zene me rivalitetet ne Itali iu kushtua ceshtjes se Orientit me nego-

ciata diplomatike, sic e demonstroi ne Torre de Octavo, ku priti me 5 shkurt te po te njejtit vit, date e deshmuar edhe

nga Zurita, Anastas Laxaris, ambasadorin e Dhimiter Paleologut, despot i Romanise. Me te u arrit marreveshja per

nje bashkepunim te ngushte dhe lidhje mes dy sovraneve63.

Bazat e kesaj marreveshje, te nenshkruar para asaj mes shqiptareve dhe Alfonsit ishin: ne rast se Mbreti (Alfonsi-

shenimi im) ndermerrte veprime kunder dhe kalonte ne tokat e Despotit per te bere lufte, Despoti ishte i detyruar

te shkonte personalisht me 6 mije kuaj dhe me infanterine qe mund te mblidhte, dhe te mbeshteste krahet e tij per

sa kohe vazhdonte lufta. Urdherohej edhe qe, ne rast se niste lufta nga ana e Shqiperise, qe ishte jashte zoterimeve

te Despotit, ai ishte i detyruar te bente lufte kunder turqve ne anet e krahinave te tij64.

ANILA BITRI LANI

63

60. Dietari del Capella de Alfonso V. Manuskript ekzistues ne Biblioteken Universitare te Valencias, 1453.

61. Navarro, fq. 32.

62. Rubio y Lluch, vep e cit. fq. 38.

63. Arch. Val. Regj. 572, fl. 105.

64. Idem. Regj. 572, fl. 105.

Los acuerdos firmados con los Príncipes balcánicos, proporcionaban al Rey aragonés ayuda y apoyo militar en el

caso que el Rey comenzara operaciones contra los turcos en las tierras o posesiones de estos Príncipes y, segundo,

en caso de que el Rey comenzase la guerra en territorios albaneses, los otros príncipes balcánicos les garantiza-

ran la presencia de otro frente paralelo en sus posesiones. El Rey aragonés consideraba que el Este tenía que re-

sistir a toda costa, esto se podría lograr fortaleciendo las relaciones entre los mismos Príncipes Balcánicos, por eso

creía que debía incrementar y fomentar lazos de amistad entre los países balcánicos.

En base a todas estas alianzas o tratados con los Principados del Este se constituyó la Confederación Aragonesa

Oriental en la que el principal lugar lo ocupaba Jorge Castriota bajo el titulo de Comandante General65. De la misma

alianza hacía parte también Leonardo de Tocco, señor de Corinto. La documentación de la Corona de Aragón de-

muestra también que en la Confederación hacía parte también el elemento turco. Esto se relaciona con el des-

contento hacia el Sultan Mehmet II, que según las interpretaciones aragonesas de la época, empezaba a aplicar

una política confederativa que causaba oposiciones y agravaba la situación de los príncipes secundarios musul-

manes, despojados de autonomía y posesiones. Esta gente acostumbrada con el espíritu complotista y de cons-

piración podía ser utilizada contra el sultán turco.

En el 1453 Alfonso V utiliza todos los medios para conseguir colaboración frente a las “noticias malas” que llega-

ban de Constantinopla, pero ni Francia, ni Borgoña, ni Inglaterra, ni la Santa Sede, ni la República Veneciana le

ofrece esta colaboración. Durante el mes de junio del 1453, recibiendo malas noticias de Constantinopla, él envía

un mensajero religioso a Papa Nicolás, diciéndole que... apreciando el honor de Su Santidad y el suyo personal, le

rogaba que le enviara rápidamente la ayuda, que la utilizaría en la defensa de aquella ciudad que... fue considerada

como la Nueva Roma66. El cronista Zurita luego diría al respecto que... estas ayudas de las que el Rey habla es como

si no hubieran existido y como si no hubieran sido prometidas porque mientras el Rey hacía todos estos esfuerzos,

aquella ciudad fue tomada por los enemigos67.

Mientras, la República de Venecia, un hecho ya muy bien conocido, traicionaba la campaña cuidando sus inte-

reses. A través de unas negociaciones de Bartolomé Marcelo, la República consiguió un acuerdo de paz con el

ANILA BITRI LANI

64

65. Storia delle Republiche Italiane dei Sècoli. Sismondo Lismandi i Marco Antonio Sabellico. Dècada 3ª pag. 675.

66. J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, Tomo V, p. 431

67. Ibíd., p. 431.

Mesa duket Mbreti aragonez ka gjykuar se Lindja duhej te qendronte me cdo kusht dhe te mbahej edhe duke for-

cuar lidhjet e brendeshme. Duhet te kete menduar se per kete qellim duheshin kultivuar miqesite nder vete vendet

e Lindjes, por edhe miqesite e tij me vendet e Lindjes.

Nga Arkivat e Aragones verejme se Alfonsi lidhi aleance edhe me Mbretereshen e Qipros, Elenen65. Ai i kerkon

ndihme per luften shqiptare te drejtuar nga «i madhi dhe i admiruari Gjergj Kastriot»66 edhe Dukes se Bosnjes, Ste-

fanit, permes nje letre qe shkruan, ne 29 maj te 1451. Po nga ky regjister deshmohet se edhe me vojvoden e Hun-

garise, Jonianin, ka nje marreveshje per veprime te perbashketa dhe se ky duhej te ndihmonte edhe shqiptaret67.

Gjithashtu dokumentet e regjistrave paraqesin edhe marreveshjen qe ka patur me Despotin e Morese, te cilit i behet

e njohur ndihma dhe qellimet e luftes se shqiptareve68.

Pikerisht mbi bazen e ketyre aleancave me vendet e Lindjes u krijua Konfederata Aragoneze Orientale ne te cilen

vendin kryesor e kishte Gjergj Kastrioti, duke patur titullin e gjeneralit69. Ne kete aleance bente pjese edhe Leonardo

de Tocco, senjor i Korintit. Regjistrat e kancelerise se Aragones deshmojne se ne kete organizem eshte i pranis-

hem edhe elementi turk. Ky fakt lidhej me pakenaqesine qe kishte filluar te ngrihej ndaj Sulltan Mehmetit II, i cili,

sipas interpretimeve aragoneze te kohes, kishte nisur te aplikonte nje politike konfederuese qe shkaktonte acarime

dhe kundershti tek princat sekondare myslimane, te zhveshur nga territoret dhe autonomia e tyre70. Keta njerez te

mesuar me frymen e komploteve dhe me konspirime mund te perdoreshin shume mire kunder sulltanit turk.

Alfonsi i Aragones, ne momentet kur sulltan Mehmeti po kapercente pragun e Cezarit, dhe po shtrengonte fort rret-

himin e Kostandinopojes, «duke ditur gjithe ate qe ndodhte», ankohej shume per indiferencen e princave kristiane,

dhe ne menyre te vecante te atyre italiane «te cilet e linin ne meshire te fatit Perandorie e Orientit»71. Planet dhe des-

hirat e tij do te rrezikoheshin.

ANILA BITRI LANI

65

65. Arch. Cor. Arag. Regj. 2600, fl. 359.

66. Sipas Nicolau d’Olwer, Barcelona, 1926.

67. Idem. Regj. 2600.

68. Regj. 2655, fq. 134-134v.

69. Storia delle Republiche italiane dei secoli. Sismondo Lismandi dhe Marco Antonio Sabellico, dekada III, fq. 765.

70. Zurita, Tom. 5, fq. 431.

71. Zurita, Tom 5, fq.431.

Sultán68, con el cual guardaba la misma posición que tuvo antes, con los emperadores griegos en Constanti-

nopla.

****

El albanés Jorge Castriota, en su lucha contra los turcos, se apoyó, primeramente, principalmente y sobre todo en

las fuerzas albanesas, en la posibilidad que le ofrecía el territorio albanés, las alianzas con los Príncipes de los te-

rritorios que estaban realmente invadidos. Entre los primeros que les respondieron ofreciéndole su ayuda estaban

su suegro Arianiti, quien le envió 4000 combatientes y 10000 monedas de plata en forma de dote anticipada por

el matrimonio con su hija Donika69. Le apoyaron también los señores de las grandes casas de Muzaka, Topia, Ze-

nebishi, Streset, con los cuales en el 1444 se constituyó, la Liga de Lezha, institución política, económica y militar

que simboliza la unión de los principados, hasta aquél momento independientes, albaneses, bajo el mismo Skan-

derbeg.

Con la fuerza que le proporciona esta unificación, Skanderbeg comienza a buscar aliados fuera de su país, y siem-

pre en el campo cristiano, empezando por el Pontífice y siguiendo con otros príncipes cristianos, pero sin duda al-

guna las mejores posibilidades las encontraría Jorge Castriota en el Rey de Aragón, Alfonso V.

Las relaciones que se establecieron entre el Príncipe Albanés, Jorge Castriota y el Rey Alfonso V las resume el cro-

nista Jerónimo Zurita en sus Anales de la Corona de Aragón, compilación de buena parte de la documentación de

la Cancillería de la Corona. Este cronista dice que la petición de ayuda por parte de los albaneses y la consigna

de la ayuda se realizaron “cuando Don Alfonso se encontraba en Gaeta, el 26 de marzo de 1451”70. Además la

misma fuente nos dice que los enviados de Skanderbeg se encontraban ya en Gaeta desde el 21 de marzo 145171,

donde se firma un tratado de vasallaje.

ANILA BITRI LANI

66

68. Lismandi, Sismondo y Sabellico, Marco Antonio, Storia delle Republiche italiane dei Secoli, Decade III, p. 765.

69. J. Zurita, Anales ... T. V, p. 431.

70. Anales de la Corona de Aragón, Parte IV, Libro 16, Cap. 20, fol. 24, col.s 3, 21 y fol. 25, col. 3.

71. A.C.A. Reg. 2.697, p. 165v-166, Vid. N. D’ Olver, p. 145.

Keshtu Mbreti i Aragones, i mbetur vetem ne kete ndermarrje, pa ndihma as nga Franca, as nga Borgonja dhe as nga

Anglia ka shpresuar tek Selia e Shenjte, tek Urdheri i Hospedalierve dhe Republika e Venecias 72. Por ndihma e pa-

peve per fushatat ne Lindje dhe ne menyre te veçante per qendresen e shqiptareve, sipas burimeve spanjolle, ishte

«e paafte per te permbushur nevojat e Kastriotit dhe e kenaqi ate me levdata per luften e madhe qe bente dhe me ngus-

hellime se do te kalonte momenti i veshtire 73. Kaq i vertete dhe i ashper eshte edhe vete Zurita ne kete çeshtje.

Megjithate duke u perpjekur te perdore te gjitha mjetet per te realizuar edhe qellimet e tij ne te mire te aspiratave

te tij ne Lindje, ne muajin qershor te 1453, meqe vinin lajme me te renda nga Kostandinopoli, Alfonsi, nga ana e tij,

i dergon Papa Nikolles nje legat fetar me mesazhin «se duke çmuar nderin e Shenjterise se Tij dhe te tijin personal,

i lutej qe t’i dergonte shume shpejt ndihmen, qe do te perdorej ne mbrojtjen e atij qyteti, i cili qe nga lartesimi i Re-

ligjionit Kristian, ishte mbajtur si Roma e Re; dhe se ne rast se ai nuk mund te dergonte te gjithe ndihmen menje-

here, sic e kerkonte nevoja, le te dergonte ate qe kishte ne dore, ndryshe kjo do te quhej si poshtersi e kryer kunder

personit te tij; sepse ai e dinte se Turku i madh nuk mund te qendronte gjate mbi Kostandinopol dhe ndaj ai do te

dergonte menjehere ndihmen e tij qe ishte prej kater galerash»74. Lidhur me kete Zurita shton: «Ndodhi qe keto

ndihma qe mbreti rrefen ishin si te mos kishin ekzistuar dhe si te mos ishin premtuar, sepse kur Mbreti bente keto

perpjekje dhe tratativa, ai qytet u mor nga armiqte»75.

Republika e Venecias, fakt shume i njohur tashme, e tradhetoi fushaten duke u prirur nga interesat e saj. Natyrisht

ishte me e rendesishme siguria e saj si dhe siguria e zoterimeve te saj ndaj edhe dergoi menjehere nje «fare Bar-

tolome Marcelo... i cili arriti nje rezultat fort te lumtur. Ai perfundoi ne emer te Republikes nje traktat paqe me sull-

tanin, sipas te cilit venecianet do te kishin te njejten pozite si ne kohen e perandoreve greke ne Kostandinopol»76.

* * *

ANILA BITRI LANI

67

72. Marinescu, Alfonsi V, mbret i Aragones dhe Napolit, Paris, 1923.

73. Regj, 2697, fq165v - 166.27. Sipas D’Olver, fq 145.

74. Idem. Po aty.

75. Sipas N. D’Olver, fq. 145.

76. Storia del mondo medievale. Kembrixh, 1981, T. 7, fq. 649.

ANILA BITRI LANI

68

72. Ibid.

73. A.C.A. Reg. 2.697, p. 165v-166.

74. Ibid.

El famoso Tratado de Gaeta, el documento al que nos referimos, se compone de varios artículos firmados por su

Majestad el Rey de Aragón y de Sicilia, citados e intercambiados con los encargados y enviados de Skanderbeg,

el Arzobispo de Cruya, Estevan, y el maestro dominicano Nicolás de Berguzzi, bajo orden de embajadores, señor

de la ciudad de Cruya y de los potentes barones de aquellas partes de Albania72.

Este no es el primer documento de comunicación entre estos dos señores. Los Archivos de la Corona, revelan fe-

chas más antiguas de correspondencia entre el Príncipe albanés y la Corona. Creemos que el Tratado de Gaeta

sea la finalización de un deseado proceso que llevara a unas condiciones de vasallaje por parte de los albaneses.

El tratado de Gaeta, establecido entre las dos partes, fue un paso táctico que le proporcionó a Skanderbeg no

sólo la posibilidad para poder entrar él mismo en relaciones internacionales, sino también la ayuda, legitimada

por dicho contrato, de su Señor, del cual él se proclamaba vasallo. En base a este Tratado, el Rey de Aragón,

asumía el deber de defender a Skanderbeg y a los otros nobles albaneses que aseguraron el derecho de de-

fenderse con la fuerza y bajo el poder de El (del Monarca- m.n.), obligándose el Rey a prestar ayuda militar y fi-

nanciera en la continuación de su lucha contra el Imperio Otomano. Debido a este apoyo Alfonso V se aseguraba

su papel como dueño de lo que representa el Estado de Skanderbeg y dueño de las tierras que se liberarían del

turco73.

La otra parte firmante, los albaneses, tenía como principal deber la entrega de la Fortaleza de Cruja y de todo el

país, reconocer al Rey Alfonso como su Señor, debían prestarle fidelidad y vasallaje, además del pago de deter-

minada cantidad que, hasta aquel momento, le había sido dada a los turcos. No faltaban en el Tratado cláusulas

que establecían la posición que ocuparían las ciudades del Estado de Skanderbeg, posición de los demás nobles

albaneses del Principado, así como la distribución de las futuras tierras liberadas de los turcos. Otra cláusula obli-

gaba a los albaneses a comprar sal de los almacenes del Rey Alfonso74.

La historiografía albanesa durante los años de la dictadura comunista, ha permanecido fiel a la tesis de que el Tra-

tado de Gaeta, en el fondo, fue un Tratado de alianza “para luchar con fuerzas comunes contra la ocupación oto-

Heroi shqiptar ne luften e tij kunder turqve se pari u mbeshtet ne forcat shqiptare dhe ne aleancat me ata prijes te-

rritoret e te cileve ishin realisht te pushtuara. Nder te paret qe iu pergjigjen mund te rendisim fisnikun shqiptar dhe

njekohesisht vjehrrin e tij Arianitin, i cili, sipas te dhenave te Kancelerise mbreterore te Aragones, i dergoi “kater mije

luftetare dhe dhjete mije monedha argjendi ne formen e pajes se paradhene per ate qe e bija duhej te conte tek i

shoqi, si ndihmen e pare te drejtperdrejte”77. Ai u mbeshtet dhe u ndihmua nga familjet e dyert e medha te Muza-

keve, Topiajve, Zenebisheve, Streseve, me te cilet ne vitin 1444 u themelua Lidhja e Lezhes, institución politik, eko-

nomik dhe ushtarak qe simbolizon unionin e principatave shqiptare, deri ne ate kohe, te pavarura, nen Skenderbeun.

Me forcen qe i jepte dhe i siguronte ky bashkim Skenderbeu fillon te kerkoje aleate jashte territoreve shqiptare, i

prirur per hapesiren kristinae, duke fulluar prej Papatit dhe duke vijuar me prince te tjere kristiane por padyshim qe

mundesi me te mira per ndihme Kastrioti gjeti tek Don Alfonsi, Mbreti i Aragones dhe i Napolit.

Marredheniet qe Princi i shqiptareve Gjergj Kastriot Skederbeu vendosi me Mbretin Alfons V paraqiten nga histo-

rian e kronisti Geronimo Zurita, i cili mblodhi dhe sistemoi dokumentet e kancelerise se Aragones dhe hartoi Ana-

let e Kurores se Aragones. Zurita thote se kerkesa per ndihme prej shqiptareve dhe dorezimi i ndihmes realizohen

pak pas fushates se detare te Alfonsit te ndermarre kunder venecianeve, «kur Don Alfonsi ndodhej ne Gaete, ne 26

mars te 1451»78. Por, gjithnje sipas te dhenave te Zurites, te derguarit e Skenderbeut ndodheshin ne oborrin e Mbre-

tit Alfons qe me 21 mars te 145179.

Marreveshja e vendosur ne Gaeta, i famshmi Traktat i Gaetes, gjendet ne regjistrin 2697, te Kancelerise se Kurores

se Aragones. Dokumenti bazohet ne nje varg artikujsh « te firmosur nga Madheria e tij Mbreti i Aragones dhe i Si-

çilive, Don Alfons, te lexuar dhe te pranuar nga te nderuarit Arqipeshkvi i Krujes, Stefan dhe priori domenikan Ni-

kolla de Berguzi, nen urdherin e Ambasadorit te derguar nga i respektuari dhe i madhi Gjergj Kastriot, zot i Qytetit

te Krujes dhe i te fuqishmeve barone ne ato pjese te Shqiperise»80.

Zurita, analist i famshem aragonez, qe shkroi vepren me te rendesishme te historise se Kurores se Aragones, nje veper

me nje vlere te madhe shkencore historiografike ishte i pari qe e zbuloi dhe e botoi kete traktat mes Aragones dhe Shte-

ANILA BITRI LANI

69

77. Zurita G. Anales…. T. V, pg. 431.

78. Anales de la Corona de Aragón, par.4, lib.16, cap.20, fol.24, col.3 dhe col.21, dhe fol.25, col.3.

79. A. C. A. Reg. 2.697, pg. 165v-166, Vid. N. D’Olver, pg.145.

80. Ibid.

mana de Albania”75. Los historiadores albaneses, se esforzaron en probar, tanto desde el punto de vista político,

como legal o jurídico, el hecho de que Skanderbeg, tras firmar el tratado permaneció independiente en su política

interna y externa76, que le sirvió para encontrar un aliado seguro en su lucha, y que deseaba establecer las mis-

mas relaciones con todos los países de Europa 77.

En todo esto cabe discutir varios asuntos y en todo caso no podemos aceptarlo a priori, por una serie de razones.

Primero, nos parece que Skanderbeg, entre todos los países europeos, escogió al Rey de Aragón y Nápoles para

establecer estas relaciones “de vasallaje”, no pudiendo establecerse otras relaciones con los demás países, si

previamente no se rompía lo acordado en el tratado de Gaeta, sufriendo las sanciones previstas en el mismo, es-

tablecidas por la parte traicionada.

Segundo, por principio, un tratado que establece relaciones de vasallaje, como el tratado de Gaeta, tiene en su

punto central el reconocimiento de un Señor como dueño, constituyendo el tratado una toma de posesión. Reco-

nocer a un Señor, empezando primero verbalmente, como ocurrió en Gaeta, y segundo, prestar homenaje (con el

besamano), es la ceremonia del acto de vasallaje entre dos nobles. Hay dos elementos simbólicos que represen-

tan dos partes y que deciden uno, la toma de presión y, el otro, “entregarse”. Ambos elementos prestan juramento,

basándose en el valor de la palabra, de la confianza, esta última se relaciona con el reconocimiento verbal del

nuevo Señor, siendo el valor ideológico y político de gran importancia. La importancia de esta ceremonia se mul-

tiplica por la presencia de los Evangelios y de la Cruz78, elementos que hacen sí que surja o que nazca la imposi-

bilidad de la ruptura de esta relación con el Señor. No obstante hemos de aceptar que el contrato no es equitativo,

ya que el Señor aumenta sus posesiones mientras que el Estado, el país, la Ciudad recibe solo la promesa de

poder continuar con los derechos adquiridos anteriormente79.

ANILA BITRI LANI

70

75. A. Luarasi, Consideraciones político-juridicas sobre algunos tratados de Skanderbeg, Tirana 1.984, p. 64.

76. Ibid, p. 64....Mientras tanto desde el punto de vista político y jurídico, el tratado comprueba que aun después de haberlo fir-

mado, Skanderbeg permanece completamente independiente en su política tanto interna como externa.

77. Hadri F. Jorge Castriota Skanderbeg, Pristina, 1995.

78. Le Goff J. Les Gestes Symboliques dans la vie social, Paris 1976, T. 2, p. 684.

79. Ibid. p. 684.

tit shqiptar te Skenderbeut. Por nga burimet e po te njejtes arkive kemi te dhena per nje dokument qe i drejtohet Sken-

derbeut nga Alfonsi i Aragones, i cili daton para nenshkrimit te traktatit te Gaetes. Atehere duhet te pranojme se Sken-

derbeu i eshte drejtuar Alfonsit kohe me pare, duke pergatitur dhe per te pergatitur ate qe firmoset ne Gaeta, kur

« Ambasadoret e Gjergjit pranojne kapitujt, e perfunduar dhe e firmosur. 26 mars 1451»81. Dokumenti ne fjale eshte

marre per baze nga Marinescu i cili gjithashtu deshmon per lidhjen me te hershme te ketyre dy feudaleve, kur thote

se ne vitin 1447, Gjergj Kastrioti Skender-beg merret vesh me Alfonsin paraprakisht per nje aleance, sipas se ciles tokat

shqiptare do te bien nen vasalitetin e Mbreterise se Aragones82. Keshtu mund te themi se ndoshta Gaeta ka qene nje

takim i deshiruar dhe i pergatitur per te çuar ne disa kushte vasaliteti te shqiptareve perpara nje mbreterie te huaj.

Marreveshja e Gaetes, si nje marreveshje vasaliteti, e vendosur ne mes dy paleve eshte nje hap taktik qe i siguroi

Skenderbeut, perveç mundesise per te hyre ne menyre te pavarur ne marredhenie nderkombetare edhe garancine

ligjore kontraktuale per te « gezuar mbrojtjen nga senjori » ndaj te cilit ai shpallej «vasal». Ne baze te ketij traktati

mbreti i Aragones merrte ne mbrojtje Skenderbeun dhe fisniket e tjere shqiptare dhe detyrohej te ndihmonte ush-

tarakisht dhe financiarisht vazhdimin e luftes se tyre kunder Perandorise Osmane. Dhe, perkundrejt kesaj mbrojt-

jeje ai do te siguronte rolin e tij si senjor i asaj qe perbente Shtetin e Skenderbeut.

Per palen tjeter nenshkruese detyrimi kryesor do te ishte dorezimi i keshtjelles se Krujes dhe i te gjithe vendit, njohja

e mbretit Alfons si senjor, kryerja e homazhit te besnikerise dhe vasalitetit sidhe pagesa e nje detyrimi te caktuar

qe deri atehere i ishte dhene turkut. Nuk mungonin edhe saktesime te tjera per poziten qe do te kishin qytetet e sh-

tetit te Skenderbeut, bujaret e tjere shqiptare te principates se tij, perfitimet territoriale mbi hapesiren qe do te me-

rrej nga turku dhe detyrimin per te blere kripen nga magazinat e Mbreterise se Alfonsit.

Historiografia shqiptare, gjate viteve te diktatures i eshte perbajtur tezes se Traktati i Gaetes ishte ne thelb nje trak-

tat aleance «per te luftuar me forca te perbashketa kunder pushtimit osman te Shqiperise»83. Historiografia shqip-

tare u perpoq te provonte si nga pikpamja politike ashtu edhe ajo ligjore e juridike se Skenderbeu, edhe pas firmosjes

se Traktatit te Gaetes mbeti i pavarur ne politiken e tij te brendshme dhe te jashtme”84 dhe se ky traktat i sherbeu

ANILA BITRI LANI

71

81. Ibid.

82. A.C.A. Regj 2655, fq.135-136.

83. Veshtrim politik-juridik mbi disa traktate te Skenderbeut. Tirane, 1984. fq. 64

84. Ibid. fq. 64.

El vasallaje empieza con la entrega del símbolo, que le ofrece al Señor y a la persona que lo representa, el de-

recho de gobernar a nombre del nuevo Señor. Este último tiene por obligación que en todo tipo de actuación

represente dignamente al señor, demuestre su amor hacia el vasallo, se esfuerce a favor o por el bien de su va-

sallo. Todo esto se reúne en los Foros de Aragón en el artículo de las obligaciones del rey80 hacia sus va -

sallos.

Las llaves de la ciudad de Cruja, en las manos de Ramón de Ortafà el 29 de mayo de 145181 señalan la entrega de

la ciudad-capital del Estado de Skanderbeg al Rey de Aragón. Ramón de Ortafà era el Gobernador y junto con él

iban 100 soldados de infantería del Rey Alfonso y el Comisario Bernartd Vaquer, con ayuda militar para Skander-

beg82.

Las llaves de la fortaleza de la ciudad de Cruja en las manos del Gobernador, tanto social como económicamente,

le proporcionan al último el derecho de dominar en nombre del Rey de Aragón. El tratado de Gaeta que en la his-

toriografía albanesa nunca se llamó “de vasallaje” sino “de alianza”, se firmaba el 26 de marzo de 1451. La histo-

riografía albanesa se empeñó, a través de análisis jurídicas, en llamarla “acuerdo que se realizaría por fases

condicionalmente relacionadas”. La manipulación llegaba a tal punto que se inventaron” dos fases que se rela-

cionaban con el cumplimiento de la condición respectiva”. Esta condición según algunos estudiosos seria “la li-

beración del Estado de Skanderbeg de los Turcos con el apoyo de las fuerzas enviadas por el Rey de Aragón”. Pero,

creemos que aun siguiendo esta lógica se cae en una situación en la que por fuerza habría que aceptar que aque-

llo fuera nada más y nada menos que un simple, puro y duro contrato de vasallaje.

De la documentación de los Archivos de la Corona de Aragón, demuestra que aun en el caso de que esa condi-

ción existiera, fue superada. Aunque el contrato de Gaeta no deja lugar a dudas. Allí, en ningún caso se hace men-

ción o referencia a fase alguna.

Creemos que permaneciendo dentro de la lógica y la práctica de aquella época, debemos de comprender que

ante un peligro tan grande como la ocupación por la más terrible fuerza de la época, el Imperio Otomano, peligro

ANILA BITRI LANI

72

80. Duran Gudiol, Los Foros de Aragón, Huesca 1965, N.16.

81. A.C.A. Reg. 2655, p 135-136.

82. Ibid. p. 135-136.

per te gjetur nje aleat tjeter ne liften e tij dhe se deshironte te vendoste te njejtat marredhenie me te gjitha vendet

e tjera te Evropes85.

Tezen se Skenderbeu do te deshironte te lidhte “marredhenie te tilla” me te gjitha vendet e Europes, se me paku

do ta diskutonim, pasi nuk mund ta pranojme a priori, per nje varg aresyesh. Se pari, mendojme se Skenderbeu,

ne nje varg vendesh europiane zgjodhi dhe vendosi « marredhenie vasaliteti », vetem me Mbretin Alfons te Arago-

nes dhe Napolit, duke mos mundur te vendose marredhenie te tjera, te te njejtit lloj, me vende te tjera, nese me pare

nuk zgjidhte ate qe ishte vendosur dhe pranuar ne Gaeta, madje edhe duke vuajtur sanksione te vendosura nga

pala e tradhetuar86.

Se dyti, ne parim, nje traktat qe vendos nje raport vasaliteti, si ky i Gaeta-s, qe ka si pike qendrore pranimin e nje

senjori per zot, perben nje marrje ne pronesi. Pranimi i senjorit shprehet ne rradhe te pare verbalisht, sic edhe ka

ndodhur ne Gaete, se dyti me puthadoren dhe homazhin qe simbolizohen ne ndervendosjen e duarve mes dy pa-

leve. Kjo behet ne ceremonite e aktit te vasaliteti mes fisnikeve. Por, midis dy elementeve simbolike qe vendosin

marrjen nen pushtet apo vartesi, betimi bazohet ne vleren e fjales, te beses. Dhe kjo fjale apo bese lidhet me pra-

nimin verbal te senjorit te ri, por vlera ideologjike dhe vartesia politike eshte shume me e madhe. Aktet e vendos-

jes se “marredhenieve te vasalitetit mbeshteten ne nje mjedis fetar”, veren studjuesi francez Le Goff, kryhen mbi

Ungjijte, dhe shtohet aty edhe kontakti fizik i Kryqit mbi Librat e Shenjte87. Rendesia e aktit eshte edhe me e madhe

sepse pikerisht nga keto elemente lind edhe pamundesia per te thyer kete lidhje me senjorin. Por betimi, thone au-

toret perendimore, eshte i perfshire ne teresine e aktit kontraktual dhe eshte i nevojshem per te hyre teresisht ne

te, pavaresisht nese puthadora behet para apo pas tij. Pra, betimi nis pikerisht kur pala qe ka pranuar te njohe sen-

jorin e ri thote se pranon, se obligohet, se detyrohet ose se njeh. Natyrisht, do te na duhet te pranojme se «kon-

trata eshte shume e pabarabarte, pasi senjori rrit keshtu zoterimet e tij ndersa vendi, qyteti a fshati merr vetem

premtimin e ruajtje se te drejtave te mepareshme»88.

Hyrja nen vartesi fillon qe me dhenien e simbolit qe mund te jete shkopi i drejtesise, por mund te jene edhe çe-

lesat e qytetit, te keshtjelles. Ky simbol, te cilin Le Gof e quan te lidhur me planin social, ekonomik dhe profe-

ANILA BITRI LANI

73

85. Hadri F. Jorge Castriota Skanderbeg, Pristina, 1995.

86. Le Goff, Les gestes simboliques dans la vie sociale, 1976, t.2, fq.684.

87. Idem, fq. 684.

88. Beceiro Pita.I, La imagen del poder feudal, Studia Historica, 2, 1984, fq. 159.

no solo de ocupación física sino también de ocupación religiosa, un Príncipe cristiano, debería defender el Estado

y el resto de la Cristiandad. El príncipe albanés llevaba consigo –a nivel nacional e internacional– el sentimiento su-

blime y noble del siglo XV, el amor por la libertad, por la tierra, por la patria y además, lo que nunca se mencionó

en la historia de los 50 años de dictadura comunista en Albania, el amor por la religión como buen príncipe que

fuera.

Realmente en la historiografía albanesa nunca se mencionó su religiosidad, tanto la cristiana como la musulmana.

Sí, se ha tratado de analizar sus relaciones con el Papado, criticando a este último por su traición a la causa del

apoyo de los albaneses en su resistencia contra el Imperio Otomano, se han reducido, hasta se han callado las

ayudas que el Papado le dio a Skanderbeg. En los últimos años se ha revalorado la contribución y se tiende a

analizar desde el punto de vista puramente científico e histórico a los hechos y eventos históricos. Relativo a

esto diríamos que Castriota luchó contra los turcos para defender no solo sus tierras y las de su Alianza Polí-

tica, sino también luchó en defensa de la Cristiandad, precisamente porque su condición y la de su pueblo era

básicamente cristiana, por ello también tiende a establecer relaciones y alianzas dentro de la Cristiandad, pese

a que tuviera que llamarse vasallo de un Rey cristiano. Y por todo eso, Jorge Castriota Skanderbeg, tendió hacia

alianzas dentro del mundo cristiano sin que le importara su posición de vasallaje. Además, la manera de rela-

cionarse de la época era la de establecer acuerdos de vasallaje. Por otra parte un pequeño Estado como el de

Skanderbeg se relacionaba con un estado como el de Aragón y las Sicilias, para poder tener una voz en el Me-

diterráneo, para poder entrar a hacer parte de las políticas del Mediterráneo de aquella época, y esto no es

nada despreciable. De tal modo las pérdidas que conllevarían el Tratado de Gaeta y el vasallaje que de ahí de-

rivaba, hubieran sido irrelevantes al paragonarse con las pérdidas que traería la ocupación por los turcos. Aun-

que vasallo del Rey de Aragón, Skanderbeg salía ganando, por lo menos teóricamente, la garantía y seguridad

del apoyo en su defensa como vasallo y la seguridad en la defensa de las tierras que él utilizaría pero que eran

dominios del Señor.

Por otra parte, diríamos que el tratado fue un acuerdo entre dos señores del mismo rango político y social a dife-

rencia del rango posesivo, dos señores que comparten el mismo espíritu unificador territorial, social, político y

económico que llevaba a la creación de una conciencia nacional que sirve como base de los Estados modernos

de la Edad Media tardía. Desde el punto de vista estatal, administrativo y constitucional jurídica consideramos que

se estaban relacionando dos estados más o menos del mismo nivel organizativo. Como tales, ellos podían man-

tener una relación de vasallaje que no influiría negativamente en el desarrollo del más pequeño, territorialmente ha-

blando.

ANILA BITRI LANI

74

sional89 i jep te drejten individeve te cilet e mbajne te sundojne ne emer te padronit te ri. Ky i fundit ka per detyre

qe cdo veprim prej senjori ta lidhe me «sferen e dashurise se tij» dhe te sillet me vasalin si njeri i mire, duke i bere

atij vec te mira. Keshtu percaktohet detyrimi i mbretit ne Kodet e Aragones90.

Megjithate askush nuk ka refuzuar te pranoje se marreveshja, se paku formalisht, e vendoste Skenderbeun ne ven-

din e vasalit para Alfonsit te Aragones, vasalitet te cilin ai, permes dy te derguarve te tij e pranonte ne Gaete ne 26

mars te 1451.

Natyrisht duke qendruar brenda epokes duhet te kuptojme se para rrezikut te madh turk, rrezik pushtimi fizik dhe ker-

cenim i rrepte fetar, nje princ i krishtere duhej te mbronte Shtetin dhe Krishterimin. «Skenderbeu, thote Aleks Buda ne

Konferencen e Dyte te Studimeve Albanologjike, kishte me vete - ne plan kombetar dhe nderkombetar - me te larten

dhe me fisniken e shekullit XV dashurine per lirine, per token, per atdheun»91. Do te shtonim, edhe besnikerine ndaj fese

se krishtere. Ndaj ai u pri per nje aleance brenda kampit te krishtere edhe pse do t’i duhej te quhej vasal i Mbretit te Ara-

gones. Dhe po te shtojme se nje shtet i vogel si ai i Skenderbeut lidhej me nje Mbreteri te tille si ajo e Aragones per te

patur edhe nje ze ne Mesdhe do te mendojme se humbjet qe sillte aleanca do te ishin te paperfilleshme para humbjes

se madhe. Edhe pse vasal Skenderbeu fitonte me shume. Se pari, fitonte sigurine per ndihmen ne mbrojtje te tij si vasal,

siguri qe rrjedh nga dertyrimi i pales se senjorit per jeten dhe tokat qe kishte ne perdorim vasali.

Ne do te thoshim se ky traktat ishte nje marreveshje mes dy njerezish qe ishin ne krye te dy vendeve qe po shko-

nin drejt perqendrimit te pushteteve, unifikimit territorial, krijimit te institucioneve politike, sociale dhe ekonomike

te njejta per te gjithe territoret e shtrirjes. Te gjitha keto krijonin nje ndergjegje nacionale baze per nje shtet modern

te fundit te Mesjetes. Nga pikepamja shteterore, administrative dhe konstitucioni juridik qendronin perballe dy sh-

tete qe mund te konsiderohen njelloj te ndertuara, njelloj te perqendruara. Si te tille ata mund te mbanin nje raport

vartesie qe nuk do te ndikonte negativisht tek me i vogli.

Ne mendojme se vasaliteti ka nisur me dorezimin e simbolit qe i dorezon vasali senjorit, apo personit qe perfaqe-

son kete te fundit. Çelesat e Krujes i jane dorezuar te derguarit te Alfonsit, katalanit, Ramon de Ortafa 92. Ne Kruje

ANILA BITRI LANI

75

89. Le Goff J. Les Gestes Symboliques dans la vie sociale, Paris, 1976, Tom. 2..., fq. 684.

90. Los Foros de Aragón, permbledhur nga Durán Gudiol, Huesca, 1965, nr. 16.

91. A. Buda, Konferenca II e studimeve albanologjike, fq. 24.

92. Te dhena te nxjerra nga regj 2798, fq. 172v - 174v.

La entrega de Cruya en manos del catalán Ramón de Ortafa83, como gobernador, se asiste por la presencia de sol-

dados del Reino de Aragón84 Desde el 29 de mayo del 1451, el Rey Alfonso, según los documentos de la Cancillería,

había enviado a esa ciudad unos 100 soldados para ayudar a Jorge Castriota85. Junto con ellos iba también el comi-

sario Bernard Vaquer86, llevando en sus manos una copia del tratado de Gaeta, acompañado de ayudas militares

para Skanderbeg87 que se le recomendaba con una carta del Rey en latín88, mientras traía las ordenes que debería

cumplir para realizar la toma en posesión del castillo y de la ciudad de Cruya, en una circular redactada en catalán89,

que le permitiría organizar la guarnición para defender la ciudad, pediría a sus ciudadanos prestarle “homenaje de fi-

delidad” y empezaría a cobrarles los impuestos, etc.90 Además, parece que para coordinar las acciones en el frente

de la cruzada contra los turcos el Rey Alfonso ponía al conocimiento de todo esto también a Juan Hunyadi91.

ANILA BITRI LANI

76

83. Vid. también Navarro, Política Oriental del Reino de Aragón, Valencia 1.908, p.23.

84. Ibid. p. 38.

85. A.C.A. Reg. 2.697, p. 165v-166.

86. Ibid. Reg. 2.798, p. 172.

87. Ibid. Reg. 2.798, p.172v-173.

88. “Spectabilis et magnifice vir, devote noster dilecte! Mittimus in presientarum ad vos in vestir presidium et defensionem ad-

versus Theucros pro observatione capitulorum, nuper inter nos et oratores vestros initiorum, duos nostrus comestabulos cum cen-

trum preditibus ac etiam victualta et alta nonnulla, nes non nobilem virum Bernardum Vaquer, comissarium nostrum, ad agendum

scilicet et complendum ea, que a nobis virtute capitulorum prefatorum agi et comleri debent...” A.C.A., Reg. 2655, p.133.

89. “E lo dit senyor Rey a dada al dit Bernat Vaquer plena comisio e potestat de reebre e havre a mans sues, en nom del dit senyor

Rey, lo castell e ciutat de Croya, los quals en virtut dels capitols fermats entre la Maiestat del dit senyor Rey de una part e lo bispe de

Croya e maestro Incola de Berguzi, del orde de Sent Domingo, en nom e per part del dit senyor Jordi, de la part altra deven esser as-

signats a la dita Maiestat o a la persona que aquella hi trameta, lo dit comisari demanara e requerra al dit senyor Jordi que li faca asig-

nar los dits castell e ciutat, segons forma dels dits capitols, dels quals lo dit comisari sen porta la copia”. A.C.A., Reg. 2655, p 135v.

90. “E si lo dit senyor Jordi, segons creu lo dit senyor Rey, assignara, com tengur es. Los dits castell e ciutat al dit comissari, de

continent reebra homenatges dels ciutadans de aquella en nom e per part del dit senyor Rey e ordenara los officials en aquella

en nom del dit senyor e metra en lo castell los companyos necessaris a la guardi e defensio de aquell, e exigira los drets e en-

trades que segons forma dels capitols en son cas e loch pertanyeran al dit senyor Rey...” Ibid.

91. “Mitimus in presentiarum in partes istas Albaniae duos nostros contestabulos cum centum peditibus in presidium et adiuto-

rium spectabilis et magnifici Georgii Castrioti, domini Croye, adversus Teucros, cum quibus proficiscitur comissarius noster Ber-

nardus Vaquer. Rogamus et precamur vos... etc.”. A.C.A, Reg. 2655, p.134v.

se bashku me Guvernatorin kishte edhe ushtare te Mbreterise aragoneze93. Qe nga 29 maj i vitit 1451, Alfonsi tre-

gon ne korrespondencat e tij se ka nisur ne Kruje 100 njerez per te ndihmuar Gjergj Kastriotin94. Bashke me ata ishte

edhe komisari Bernard Vaquer95 shoqeruar nga ndihma ushtarake per Skenderbeun 96. Ky ka qene dergimi i nje

ndihme te pare, pas marreveshjes se Gaetes, nisur prej Aragones. Dhe faktohet nga dokumentet, se ai e beri kete.

Nga dokumentacioni i Kancelerise se Kurores se Aragones verejme se ne te njejtin vit te nenshkrimit te traktatit te

Gaetes, pra ne 1451, kane mberritur ne oborrin e Alfonsit ambasadoret Bartolome Eperani dhe Dhimiter Vasili nga

pala shqiptare, te cilet kishin qene edhe ne Rome per te falenderuar Papen per ndihmen qe u kishte dhene me 1450

per te hequr rrethimin e Krujes nga Murati97.

Por ajo qe na paraqitet edhe nje here ne favor te tezes se raporteve me te hereshme mes Skenderbeut dhe Alfon-

sit eshte fakti i deshmuar se ne 1450, pas ngritjes se rrethimit te Krujes dhe terheqjes se Muratit, Alfonsi e ndihmoi

Kastriotin me disa mijera florina, i pagoi borxhet qe kishte ndaj tregtareve te Napolit dhe Raguzes, dhe i dergoi nje

sasi te madhe ushqimesh qe sipas gjykimit te kronistit, ishin rreth treqind mije masa gruri, te quajtura maggi, dhe

po ashtu njeqind mije masa bathesh98. Kjo do te ishte per ne edhe ndihma e pare qe Alfonsi i Aragones dhe i Napolit

i jepte Skenderbeut.

Zurita thote se Skenderbeu mori persiper t’i paguante Alfonsit te njejtin tribut qe i paguante sulltanit, çka krijon nje

diskutime, sepse heroi shqiptar vazhdonte gjithnje t’i rezistonte me te gjitha forcat e tij dhe te mos i jepte gje te pabe-

seve duke mos dashur te shenoje as me te voglin nenshtrim, edhe pse i beheshin mijera propozime nga ana e ketij

te fundit per te kaluar nen sundimin dhe vasalitetin e sulltanit. Por ne fund te fundit vete traktati i Gaetes ne njerin

prej artikujve te tij parasheh pikerisht kete detyrim99. Pikerisht kete qendrim dyshues ne do ta gjejme edhe tek his-

torianet katalane te ketij fillim shekulli 100.

ANILA BITRI LANI

77

93. Idem regj.

94. Idem regj 2799.

95. Idem. regj 2799.

96. Idem.

97. Regj. 2697, fq 165v – 166.

98. Cerone, fq .317 dhe D’Olwer, fq. 89.

99. A.C.A. Regj 2655, artic V.

100. Rubio y Lluch, La expedición y dominación de los catalanes, Barcelona, 1877.

Pero la primera ayuda que se le envía a Skanderbeg es la del año 1450, que coincide con el asedio de Cruya por

el Sultán Murat. Después de la retirada de Murat, en el otoño del 1450, la ciudad de Cruya necesitaba recuperar

las energías consumidas en la resistencia al asedio. Por eso Alfonso V envía al Príncipe albanés unos miles de flo-

rines, le regaló los prestamos que el debía a los mercaderes de Nápoles y de Ragusa y le envía una gran cantidad

de géneros alimenticios, que según el juicio del cronista, llegaban a trescientos maggis de trigo y otros tantos de

habas92.

Esta ayuda la confirmaría también, el documento que trata de la llegada en las cortes de Alfonso V de los emba-

jadores Bartolomé Eperani y Dimitri Vasili enviados de Jorge Castriota, que habían estado antes en Roma para

agradecer al Papa su ayuda y después bajaron al sur y se acercaron a las Cortes de Alfonso V, para agradecer a

él también, su ayuda.

A continuación del Tratado de Gaeta, el cronista Zurita nos dice que Skanderbeg asumió la responsabilidad de

pagar a Alfonso el mismo tributo anual que le pagaba al Sultan93. Cuestionable el tema, que de hecho sorprendía

a muchos historiadores del siglo XIX94. Pero en el fondo, ¿no se incluía en el contrato de vasallaje de Gaeta, la con-

dición de pagarle al Señor95 un tributo?

El cumplimiento de las obligaciones hacia el vasallo albanés por parte del Rey de Aragón había empezado, según

la documentación de los Archivos, inmediatamente después del Tratado de Gaeta. En el año 1452, en las copias

de las cartas que salen de Nápoles el 24, 25 y 28 de abril, se trata de las ayudas en dinero que le pasarían a Skan-

derbeg, de las salinas del Cabo de Aragón96.

Hay que subrayar el hecho que de esta correspondencia, nos dimos cuenta que el Rey le escribe también a Ramón

de Ortafa. Las cartas son duplicadas o se les escribe a los dos a la vez. En toda esta correspondencia se nota que

Ramón de Ortafa ocupa un lugar especial. Se confía mas en el, obvio, pensando en el hecho que era un enviado

ANILA BITRI LANI

78

92. Cedola Tesoreria, Vol. XXXIII, f. 234ª, 242ª.

93. Zurita, Ob. cit. F. 25, c. 3.

94. Lluis N. D’ Olver, p. 146.

95. A.C.A. Reg. 2.697, f. 165v-166.

96. Este Cabo se encontraba en territorio albanes, actualmente por la evolución lingüística se llama Cabo de Rodón.

Kryerja e detyrimeve ndaj vasalit shqiptar fillon, duke gjykuar nga te dhenat e regjistrave te Kancelerise, menjehere

pas vendosjes se traktatit te Gaetes. Ne vitin 1452, ne kopjet e letrave qe nisen nga Napoli me 24, 25 dhe 28 prill,

behet fjale per ndihma ne te holla qe i kalojne Skenderbeut, prej te ardhurave qe rrjedhin nga kriporet e Kepit te Ara-

gones101. Me duhet te theksoj gjithashtu se nga kjo korrespondence deshmohet edhe fakti se veç Skenderbeut, i

shkruhet edhe Ramon de Ortafa-s. Letrat jane te dubluara ose u shkruhet te dyve njeherazi. Ne keto letra ka shume

momente ku duket se ne fakt edhe pozicioni, vendi apo roli i Ramon de Ortafa-s eshte i veçante. Atij i besohet

shume, gje e natyreshme kjo, pasi ai ishte i derguari i Mbretit te Aragones, quhet guvernator, ngarkohet me detyra

te shumta te qeverisjes dhe te mbrojtjes. Ne nje dokument te 24 prillit te 1452, i shkruar nga Napoli, thuhet «kesht-

jella jone e Krujes duhet te qendroje, ndaj eshte detyra jone ta ruajme teresisht nen komanden tone. Per kete duhet

te mbaje shume detyra Ramoni, te cilit i duhet lene ne dore keshtjella dhe i duhet kerkuar leje dhe llogari per çdo

gje»102. Kodet e Mbreterise se Aragones e vendosin autoritetin e Mbretit te lidhur me parimet e klientelizmit dhe deri

me sistemin «gjej dhe merr»103. Aragona eshte perpjekur ta lidhe Shqiperine pas pushtetit te saj me efektiv, real dhe

te pranishem. Per kete qellim, ajo ka vendosur ne trojet shqiptare institucionin e Guvernatorit.

Institucioni i Guvernatorit ishte nje juridiksion i zakonshem qe normalisht duhej te shoqerohej me gjyqin dhe admi-

nistraten. Duket se kjo nuk eshte krijuar per rastet e mungeses se monarkut, por per te ndihmuar ate. Pushteti i gu-

vernatorit eshte shume i madh. Ai ka ngjasime me pushtetin e nenmbretit, i cili fillon te vendoset qe nga fundi i

shekullit XIV dhe perdoret shume ne kohen e Alfonsit te Madh, per aresyen se vete mbreti ishte gjithnje ne levizje

per vete qellimet dhe politiken qe ai ndiqte104. Dhe fakti eshte se qe nga prilli i 1452, Ramon de Ortafa, ne te gjithe

korresondencen quhet «nenmbret».

Mbreti Alfons caktoi si nenmbret ne tokat shqipetare nje kalores te principates se Katalunjes, Ramon de Ortafa, i

cili perveç detyres per te ndihmuar ne krah te Skenderbeut kishte edhe nje detyre tjeter: «ruajtjen dhe mbrojtjen e

keshtjellave te atij shteti». Ne dokumentet e kancelerise se Aragones, gjejme te shkruar gjithashtu se «Ramon de

Ortafa duhej te dergonte relacione nga ana e keshtjellareve qe te siguronin se do te mbronin keshtjellat me armet

dhe municionet». Porosia per Ramon de Ortafen ishte qe «te mbante keshtjellen edhe ne rast se kjo duhej bere me

ANILA BITRI LANI

79

101. Rodonit-shenimi im.

102. Regj. 2697, fq 166.

103. Ladero Quesada Miguel Angel, El ejercicio del poder real en la Corona de Aragón, Barcelona, 1984, fq. 45.

104. Ladero Quesada. Vep. Cit, fq. 50.

del Rey. Se le llama Gobernador, se le encargan numerosos deberes de administración y de defensa. En un docu-

mento del 24 de abril del 1452, escrito de Nápoles se dice que “nuestro castillo de Cruya debe resistir, por eso es

nuestro deber defenderlo, totalmente queda en nuestras manos”. Por todo eso, “Ramón debe asumir muchas res-

ponsabilidades, le dejamos en sus manos al castillo y se le debe pedir permiso para todo y debe rendir cuentas para

todo”97. Los Fueros de Aragón relacionan la autoridad del rey con los principios del clientelismo y hasta con el sis-

tema “encuentra y toma”98. Creemos que Aragón trató de establecer en las tierras albanesas su poder más efec-

tivo, más real y presente, a través de la aplicación de la institución del Gobernador.

Esta institución era una jurisdicción que normalmente se acompaña con el tribunal y la administración y está cre-

ada para complementar al poder del monarca. El poder del gobernador es muy amplio y se parece mucho al poder

del virrey, que empieza a instalarse o aplicarse a finales del siglo XIV, y sobre todo en los tiempos de Alfonso se

utilizaba mucho porque el mismo rey estaba siempre en movimiento y traslado de un sitio para otro a causa de sus

objetivos y la política que seguía99. Y a partir del mes de abril del 1452, Ramón de Ortafa en toda la correspondencia

se llama “virrey”.

El rey Alfonso nombró en las tierras albanesas como virrey a un caballero del Principado de Cataluña, el cual

junto con el apoyo que le debería ofrecer a Skanderbeg debería cumplir también otro deber: “guardar y defen-

der las fortalezas de aquel Estado”. Ramón de Ortafa debería también preparar informes sobre los castellanos

que aseguraran la defensa de los castillos con armas y armamentos”. Lo que le encargaban a Ramón de Ortafa

era “guardar el castillo aunque si fuera necesario tuviera que pagar por ello”. Ortafa también estaba encargado

en ir a la defensa de “otro castillo si el caso se presentase como por ejemplo pudiera ser el otro castillo que es-

taba bajo el mando de Zakaria”100. Realmente, de la documentación se puede llegar a la aceptación del hecho

que el poder de Alfonso V de Aragón estaba ya presente en tierras albanesas y no sólo en el principado de los

Castriotas. A todo esto le podemos añadir el derecho que el Rey le daba a Ramón de Ortafa de acunar moneda

en Cruya”101.

ANILA BITRI LANI

80

97. A.C.A. Reg. 2.660, f. 22v-23.

98. Ladero Quesada, Miguel Angel, El ejecicio del poder real en la Corona de Aragón, Barcelona 1.984, p.45.

99. Ladero Quesada, Ob. cit. p. 50.

100. A.C.A. Reg. 2.653, f. 132.

101. A.C.A. Reg. 2.798, f. 172v.

pagese». Mund te paraqitej rasti qe Ramon de Ortafa te duhej te shkonte edhe ne mbrojtje te ndonje «keshtjelle tje-

ter qe ndodhej nen komanden e Zakarise»105. Para, realisht, nga dokumentacioni deshmohet se pushteti i nenm-

bretit, nga pala spanjolle, ishte vendosur realisht. Veç kesaj Mbreti i Aragones i dha Ortafes edhe te drejten «te

shtypte monedhe ne Kruje».

Por Ramón de Ortafa, nuk eshte i vetmi njeri me pushtet. Keshtjella e Krujes i eshte besuar komandes se Pedro Es-

cuderit, ne rolin e kastelanit, ruajtesit te saj. Sipas Kodeve te Aragones do te quhet nje institucion i veçante ai i «kas-

telanit». Kastelani mund te ishte edhe nje vasal ose nje feudatar i cili kishte pranuar me pare t’i bindej mbretit106. Te

njejtin funksion kishte edhe bailiu i cili shpesh zevendeson kastelanin. Bernard de Villamari do te kishte, qe nga 1450

dhe deri ne 1453, pushtetin ne zonen e Orikumit107. Dhe ne vitin 1456 Juan Claveri emerohet nenmbret per Epirin

dhe Morene dhe «qytetin perballe ishullit te Korfuzit108. Te gjithe keta emra dhe titujt qe ata mbajne, funksionet qe

kane dhe qe perfaqesojne, deshmojne se ne Shqiperi pushteti i Alfonsit ishte i pranishem.

Pas marrjes se lajmit te renies se Kostandinopolit, me 6 korrik 1453, fillon, ne bashkepunim me Papatin, nje fushate

dergimi ndihmash drejt tokave shqiptare. Papa u kishte drejtuar nje thirrje te gjithe kristianeve, per t’u ngritur ne lufte

te hapur kunder turqve, duke ofruar vete, per kete qellim, rentat e Kishes, gjithe te dhjetat qe merrte thesari i tij dhe

te ardhurat e gjithe tributeve qe ishin ne dispozicion te tij109.

Ne daten 24 prill 1453, Don Alfonsi shkruan nga qyteti i Pocuolit, ne Itali, se i dergon Kastriotit, pershendetje ne shenje

dashurie te mire dhe ne shenje respekti, ...per vullnetin dhe vepren e mire qe ai po kryen. Njekohesisht ai, duke e si-

guruar Skenderbeun per mbrojtjen dhe ndihmen absolute qe te gjithe ata barone dhe fisnike kane dhe do te kene tek

vete Mbreti, per bindjen se Mbreti asnjehere nuk do t’i braktise, urdheron te kalojne ne favor te Skenderbeut te ard-

hurat mbreterore nga kriporet e Rodonit110. Po ne kete leter, Mbreti lajmeron dergimin e nje shume te madhe dhe te

gjithe asaj qe eshte kerkuar. Njeherazi kerkohet qe keshtjellaret e Krujes te dergojne te gjitha kerkesat e tyre, per te

ANILA BITRI LANI

81

105. Regj. 2653, fq 132.

106. Carreras y Candi, La insistucion del Castla en Cataluna, Real Academia de Barcelona, 1901, fq. 5.

107. Regj. 2660, fq 24v - 25.

108. Idem.

109. Regj. 2798, fq 172v – 173.

110. A.C.A. regj. 2798, fq. 173.

Pero el poder no está solo en las manos de Ortafa. El castillo de Cruya estaba bajo el mando de Pedro Escuder102,

que llegando allí en el año 1452, sustituía al anterior Juan de Castro, en calidad de castellano. Según la constitu-

ción aragonesa llamaríamos al castellano una institución particular, la de un vasallo o de un feudatario, que había

aceptado de antemano obedecer al rey103. Las mismas funciones tenía también el balí, que frecuentemente susti-

tuía al castellano. Bernard de Villamar tuvo bajo su poder toda la zona de Oricum, desde el año 1450 hasta el

1453104. En el año 1456 nombran a Juan Claver virrey de Epiro y de Morea y además era el señor de “la ciudad en-

frente de la isla de Corfu”105. Todos estos nombres y sus títulos respectivos, las funciones que representan y que

ejercen, son muestra de una presencia efectiva del poder del rey de Aragón y de Nápoles en Albania. De esta ma-

nera la tesis de la historiografía albanesa que nunca hubo presencia extranjera en territorios albaneses y que Cas-

triota siguió siendo un soberano independiente, que mantuvo solo relaciones de alianza con el Rey de Aragón y

de Nápoles106, no puede regir. Citando al historiador Marinescu diríamos también que a partir del mes de junio del

1451, la ciudad de Cruya, la que tanto se relacionaba la resistencia de Skanderbeg, pasaría a las manos del Rey

de Aragón y de Nápoles, no pertenecería más al combatiente albanés. Durante años seguidos la ciudad estaría en

manos de la guarnición napolitana dirigida por catalanes, mientras Castriota continuaría la resistencia que la hizo

famoso, fuera de ella107.

Durante el año 1452 Castriota, en colaboración con los soldados enviados por Alfonso V, quizás haya tenido que en-

frentarse con dos comandantes turcos en la frontera con Macedonia108. Lo que podemos decir es que el 1452, pa-

rece que no fue un año difícil para los albaneses, además se dice que Skanderbeg pudo conquistar otros territorios109

de los cuales, Don Alfonso se convertiría en su Señor según el tratado de Gaeta. Si la situación externa de Albania

ANILA BITRI LANI

82

102. El nuevo castellano catalan traia consigo tanto armas y municiones como cereales y vino. Además le traia a Skanderbeg,

en calidad de vasallo del Rey, un regalo simbolico que era un tejido bordado en oro y otros veinte tejidos de varios colores. ACA,

Reg. 2660, ff. 21-21v, 22-22v, 24v.

103. Carreras y Candi, La Institución del Castla en Cataluna, Real Academia de Barcelona, 1.901, f.5.

104. A.C.A. Reg. 2.660, ff.24v-25.

105. Ibíd.

106. Historia e Shqiperise (Historia de Albania), Vellimi I (Tomo I), Tirana 1967, ps. 292-293.

107. Marinescu, C. Alphonse, 48.

108. Fallmerayer, Griechenland, IX, 55-56. Pero este se basa en la obra de Barleti.

109. Jorga, Notes, II, p. 485.

cilat edhe vete Ortafa ka dhene aprovimin se duhen permbushur. Gjithçka do te dergohej ne shenje « te dashurise se

madhe qe ekziston per shqiptaret ». Le «te kushtoje sa te kushtoje, ne nuk do t’ju leme te mungoje asgje»!111 .

Aktiviteti diplomatik i gjere i Alfonsit te Aragones, ne te mire te luftes se shqiptareve dhe te Skenderbeut, vazhdonte

te vepronte. Nga dokumentacioni i Kancelerise mesojme se Alfonsi i Aragones ka njoftuar edhe mbretin e Portu-

galise per « gjithe luften, veprimet dhe ndihmen qe eshte kryer ne tokat shqiptare », ne nje dokument te shkruar me

29 mars te vitit 1454112. Njoftimi behet permes ambasadorit te Mbreterise se Portugalise, meser Barredos. Ndoshta

Alfonsi shpresonte me teper nga mbreterite e krishtera te Gadishullit Iberik ose mendonte se mund te gjente nje

mbeshtetje edhe tek Mbreteria e re Portugeze, duke menduar se mund te prekej lehte ndergjegja e te qenit iberike

dhe mesdhetare, duke patur parasysh edhe historine e tyre te perbashket.

Ndihmat qe Alfonsi i Aragones dhe i Napolit i dha luftes dhe qendreses se shqiptareve, deshmohen edhe ne nje varg

dokumentesh qe i takojne viteve 1454, 1455 dhe 1456. Ato tregojne se jane marre nje varg letrash nga ana e shqip-

tareve ku kerkohen ndihma te specifikuara, si pajisja ne armatime e garnizoneve te ndryshme, kerkohet dergimi i ndih-

mave pa shume vonese, etj. Pala tjeter dergon pergjigje ku thote se «do te behet e pamundura per te plotesuar ne kohe

kerkesen»113, se «mese Paulo do te marre persiper dergimin e ndihmave» dhe se «ata do te mbeten te kenaqur»114.

Nderkohe, ne dokumente thuhet se Aragona u lutet shqiptareve, qe ne pritje te ndihmave «te vazhdojne te mbrojne

keshtjellat dhe te ruajne vendin»115. Ne qershor te 1456, permes disa letrave, lajmerohet Ramon de Ortafa dhe vete

Skenderbeu se do te niseshin drejt Shqiperise, ndihma ne kalores, armatime, municione, veshje, ushqime te ngarkuara

ne disa galera dhe qe do te mberrinin ne portin e Vlores dhe ne qytetet e tjera te bregut te detit te Shqiperise. Kjo ar-

mate duhej te kalonte ne brendesi te tokes. Ne letren qe i dergohet Skenderbeut shquan edhe shenimi se” te gjitha

jane parapaguar”. Dhe njekohesisht thuhet se “duhet pritur se do te arrinin edhe gjerat e tjera nga Papa”116. Po keshtu

njoftimi i niset edhe llogaritarit te qytetit ku thuhet se shume shpejt do te mberrinin anije dhe para117.

ANILA BITRI LANI

83

111. Idem. regj.

112. Idem. regj.

113. Idem. regj

114. Idem. regj.

115. A.C.A, regj. 2799.

116. Idem, fq. 174.

117. Po aty, fq 24v.

ANILA BITRI LANI

84

fue relativamente tranquila esto nos permitiría pensar que Castriota tuvo la posibilidad de fortalecer su poder dentro

del país. La política de centralización crea un descontento entre los nobles albaneses que decían que Skanderbeg

cogió presos a Juan y a Goyko Balsha110 y se apodero de su estado111 que se extendía entre Cruya y Lezha.

Parece que en toda esta política aplicada por él, tuvo el apoyo y el respaldo del Rey de Aragón, que en marzo del

1453, escribía al Dux de Venecia para que siguiera cumpliendo las decisiones del tratado de paz entre la República

y Skanderbeg, del 1448, según las cuales la República debería pagarle una pensión anual de 1400 ducados y ade-

más le pedía que le ayudara impidiendo la penetración de los rebeldes en sus territorios o en otros términos le pedía

que no apoyara a los Dukagjine-s en la lucha contra Skanderbeg. Como soberano de Skanderbeg, el rey Alfonso

le pedía al Dux de Venecia que le pagara a su vasallo la pensión acordada y no apoyara a los Dukagjine-s.

Tras la noticia de la caída de Constantinopla, que llegó en las cortes de Alfonso, el 6 de julio del 1453112, empieza,

en colaboración con el Papado, una campaña de envíos de ayudas a las tierras albanesas. El Papa había invitado

a todos los cristianos a movilizarse en una guerra abierta contra los turcos, ofreciendo todos los ingresos de las

rentas de la Iglesia, todo el diezmo que se ingresaba a sus tesoros y todos los ingresos de los tributos que tenia a

su disposición113.

Desde el 26 de abril del 1453, Don Alfonso, escribiría desde la ciudad de Pozuoli, que mandaba saludos en señal

de buen amor y de respeto a Jorge Castriota, “... por su voluntad y buena obra114” que él realizaba. Al mismo

tiempo, garantizaba a Skanderbeg “la defensa y la ayuda absoluta que todos aquellos barones y nobles tendrían

por parte del Rey, la convicción de que el Rey nunca les abandonaría115” y ordenaba que pasaran a favor de Skan-

derbeg los ingresos reales de las salinas de Rodón116. En la misma carta el Rey de Aragón anuncia el envío de una

110. Muzaca, J. Memorias, Historia del Pueblo Albanes, p.161.

111. Ibid. Y sigue: “... A Moisi Komneni le cogio el estado que tenia en Dibra. Después de la muerte de mi padre se apodero de

Tomorrica y de la Pequena Myzeqe. Lo mismo hizo tambien con otros senores”.

112. Según Zurita.

113. A.C.A. Reg. 2798, pp. 172v-173.

114. Ibid.

115. Ibid.

116. Ibid.

Dokumentat e regjistrave te Arkives se Aragones deshmojne per sasine dhe kohen kur ato u nisen, por fati qe paten

ato, si u priten dhe u perdoren nuk paraqitet askund. Keshtu nga kronistet mesojme se dergata e vitit 1455 nuk pati

fat, pasi ushtaret nuk kishin disipline dhe per pasoje u shperndane118. Megjithate, Skenderbeu arriti te mbledhe nje

numer te rregullt pjesesh me te cilat, sipas planeve te parashikuara, duhej te rrethonte Sfetigradin duke patur per

qellim me te larget daljen ne Berat pasi turqit qe e mbanin te rrethuar gati ishin zhdukur119. Keshtu ishte plani te cilin

ndoshta ai kishte komunikuar, por ne te vertete ai niset per marshim dhe arrin ne muret e Beratit ne 13 korrik 1455120.

Ushtria e tij, me katermbedhjetemije njerez rrethoi turqit, te cilet duke njohur vendosmerine e shqiptareve, shfaqen

menjehere deshiren per te hyre ne bisedime121.

Per kete çeshtje, duket se pala spanjolle ka ngarkuar me nje lloj faji Skenderbeun, per zgjedhjen qe beri duke lene

ne vezhgim te rrethimit te Beratit, Muzak Topine. Historianet spanjolle te shekullit XVI122 shpjegojne edhe arsyet

prej te cilave u krye nje veprim i tille. Sipas tyre “mungesa e lajmeve per mbledhjen e ndonje ushtrie turke i beri

rrethuesit e qytetit te mendonin se tani kishin gjithçka ne dore”. Prijesi i rrethimit, pamaturisht, gaboi dhe u nis te

rrethonte nje keshtjelle tjeter, disa milje larg, duke terhequr me vete tre mije kuaj dhe njemije kalores qe I nxorri nga

trupat rrethuese”. Por, per me teper, ne krye te forcave rrethuese, Skenderbeu kishte lene Muzak Topine, «nje i ri

trim, por i panjohur me shkencen e luftes, pa praktike ushtarake, neglizhent dhe i etur pas plackes»123.

Keshtu perfunduan edhe ndihmat e Alfonsit per betejen e Beratit. Duke u shtuar te gjitha ketyre ngjarjeve, nga

nje ane pabesine e Venecias, dhe nga ana tjeter pavendosmerine e Papa Nikolles V i cili nuk deshironte ne Itali

asnje princ te fuqishem ta rivalizonte, kemi numeruar gjithashtu edhe shkaqet te cilat ndikuan qe Alfonsi i Ara-

gones dhe Napolit te terhiqej, duke pritur nje rast me te mire, per te realizuar zbatimin e planit te tij ne Lindje.

Por ne planet e Alfonsit ndodhi nje ndryshim me ardhjen ne fronin papal te valencianit Kalisto III (1455) i cili beri edhe

ndryshime rrenjesore ne politiken italiane. Ish vartesi i mbreterise se Alfonsit krijoi rrethana te tjera per Mbretin ara-

ANILA BITRI LANI

85

118. Po aty, fq 25.

119. Regj. 2655, fq. 134 -134v, 135 - 136.

120. Zurita, po aty, fol.25, col. 3.

121. Zurita, po aty, fol.25, col. 3

122. Sipas Zurites, vell.7, fq.108.

123. Arch. Navarro, fq. 38, kutia. 143.

ANILA BITRI LANI

86

gran cantidad de dinero y de toda la cantidad que se le había pedido117. Por otra parte, se les comunica a los te-

nientes del castillo de Cruya, que enviaran todos sus pedidos, para los cuales Ramón de Ortafa había comunicado

su aprobación118. Todo eso era otra prueba del respaldo y de la ayuda que Alfonso ofrecía a los albaneses, sin re-

servas, costara lo que costara, no iban a permitir que faltara algo119.

La amplia actividad diplomática del Rey Alfonso a favor de la lucha de los albaneses y de Skanderbeg seguía viva.

De la documentación de la Chancillería de la Corona de Aragón, se nos muestra la comunicación sobre toda la gue-

rra, las operaciones y la ayuda dada en tierras albanesas, que él envía al Rey de Portugal, a través de su embaja-

dor Meser Barredos, el 29 de marzo de 1454120. Quizás Don Alfonso quería sensibilizar a la Casa de Avis, quizás

esperaba más de los Reinos cristianos de la Península Ibérica, o quizás quiso aprovechar de la común conciencia

ibérica y mediterránea.

Las ayudas que el Rey Alfonso dio a la guerra y a la resistencia de los albaneses contra el Imperio otomano las cons-

tatamos en una serie de documentos que pertenecen a los años 1454, 1455, 1456. Los documentos tratan de una

serie de cartas de los albaneses en las que piden ayuda específica en armamento de varios grupos del ejército, y

que los envíos no tardasen. La contraparte responde que se haría “todo lo posible para cumplir a tiempo debido

el pedido” y que “Meser Paulo se encargaría de enviar los pedidos”, de una manera que “los albaneses quedaran

satisfechos”121. Pero mientras esperaran la llegada de las ayudas, la Corona de Aragón pedía a los albaneses que

“continuaran a guardar los castillos y defender el país”122.

El mes de julio del año 1455, por medio de unas cartas se les comunica a Jorge Castriota y a Ramón de Ortafa que

estaban saliendo con destino Albania, ayudas en infantería, armamento, municiones, vestuario, géneros alimenti-

cios, cargados en algunas galeras que llegarían al puerto de Vlora y a otras ciudades de la costa de Albania. Todo

esto pasaría al interior del país. En la carta que se le remitía a Skanderbeg se anotaba que todo ya estaba prepa-

117. Ibid.

118. Ibid.

119. Ibid.

120. A.C.A. Reg. 2798, p. 173.

121. A.C.A. Reg. 2798, p. 173.

122. A.C.A. Reg. 2799, p. 174.

gonez. Keshtu Alfonsi dergoi menjehere fratin Juan Claver te Urdherit te Hospedalierve dhe nje nga keshilltaret e

tij tek despoti i Morese per te vendosur nje marreveshje te nivelit politik124. Por me sa duket ishte vone, sepse push-

timet dhe perparimi i turqve ne Lindje kishin krijuar nje konfuzion te tille qe e benin gati te pamundur nje aleance

politike.

Nga regjistri 2697 i Kancelerise se Kurores se Aragones, gjendet nje dokument qe do te na bente te mendonim per

nje ndryshim te ideve dhe qellimeve te mbretit Alfons ndaj «Çeshtjes Orientale». Duket se tek ai kane marre fund

iluzionet. Ne Kortet e Aragones nuk mendohej me per nje lufte aktive, ne sulm, me pushtime te medha dhe qe te

mund te trefishonte tokat e «El Magnanimo». Tani e rendesishme per gjithe Lindjen behej mbrojtja. Nje qendrese

me e mire e tokave te shqiptareve dhe te grekeve do te ishte edhe nje siguri me e madhe per vete tokat e Mbrete-

rise se Alfonsit te Madh.

Mbreti i Aragones dhe i Napolit vazhdoi te dergonte ndihma per shqiptaret125. Qe ne muajt e pare te vitit 1456,

monarku spanjoll dergon perseri trupa ne ndihme te Shqiperise. Nder forcat e derguara numerohen nje force

balesteresh, nen drejtimin e Oficerit Juan de Soto, te cilit i dha dyqind dukate «per te mbajtur trembedhjete

balesteret e tij qe duhej te ishin ne sherbimin e zotit mbret ne anet e e Shqiperise per te rezistuar duke bere

luften kunder turkut, ...»126.

Gjithashtu Mbreti paguante edhe gjermanin Gisbert Baron, nje tjeter kapiten balesteresh me dyqind e gjashtedhjete

dukate per rroge te njerezve te tij «te cilet duhet te ishin ne sherbim te zotit mbret, per te rezistuar ne luften me

turkun», dhe njekohesisht duhej te paguante edhe transportin e artilerise se ketij komandanti gjerman nga Napoli

deri ne piken shqiptare te zbarkimit127.

Sipas dokumentave te Arkivit te thesarit Mbreteror te Napolit te botuar nga Cerone, Alfonsi urdheroi t’i paguhen

«Xeriljo Galinarios perpunter i mbretit, 12 dukate, te cilat i detyroheshin per shumen e kater flamujve prej cope, di-

ANILA BITRI LANI

87

124. Nga regj. 2660, fq. 22v-23.

125. Regj. 2798, fq 172.

126. Regj. 2798, fq 172v-174v.

127. Regj. 3663, fq.180v -181.

gado y a la vez se le avisa que esperara también la llegada de otros envíos por parte del Papa Nicolás V123. Un lis-

tado de todo lo que se había preparado se le comunica a través de otra carta al contable de la ciudad de Cruja

añadiendo que “pronto enviarían también barcos y dinero”124.

Los documentos de la Corona de Aragón nos revelan el tipo de ayuda, la cantidad, el tiempo en el cual todo se

preparó y salía hacia su destino pero no sabemos ¿cómo se recibieron, quién las recibió y cómo las utilizó? Por la

otra parte no podemos confrontar los datos. Al otro lado, parece que el envío del año 1455 no tuvo suerte porque

los infantes resultaron indisciplinados y por consecuencia fueron dispersos125. No obstante, Jorge Castriota llegó

recoger un número de piezas de armamento normales para poder seguir sus planes de resistencia y realizar la

toma de Sfetigrad tendiendo a llegar después a Berat, ya que los turcos que la asediaban estaban retirándose126.

Esto estaba planeado mientras las fuerzas más importantes turcas estaban concentradas en la batalla para con-

quistar Kosovo y luego para invadir el Estado serbio. Este fue el plan que Castriota había comunicado, pero él

real mente empieza su marcha y llega a las murallas de la ciudad de Berat el 13 de julio del 1455127.

El ejército de Skanderbeg contaba con catorce mil soldados, incluidos los dos mil soldados enviados por el rey Alfonso

V, que rodearon a los turcos. Estos últimos, conociendo la perseverancia de los albaneses, se mostraron inmediata-

mente dispuestos a negociar. El comandante turco de la ciudad, pidió 15 días de tregua para entregar el castillo. En un

principio tomaron la ciudad y ciñeron su castillo. Mientras esperaban, Skanderbeg empieza otra marcha hacia otro

castillo muy cerca de Berat y deja su ejército en manos del comandante Muzak Topia. Esta operación le costó muy caro.

Para los turcos “la tregua” fue considerada una posibilidad para reunir fuerzas en un ejercito de 30 000 soldados

dirigidos por tres destacados jefes que conocían perfectamente el terreno por donde se movían: Isa beg Evrenos,

Hamza bey y Sabalian. En este viaje los turcos entraron por una nueva vía, la que atraviesa Skopje-Manastir-Korça-

Berat, permitiéndoles salir de espaldas a los albaneses que rodeaban el castillo y el 26 de julio del 1455 les ata-

can destruyéndoles casi completamente.

ANILA BITRI LANI

88

123. Ibid. p. 174.

124. Ibid. p. 24v.

125. Ibid. p. 25.

126. A.C.A. Reg. 2655, pp. 134-134v, 135-136.

127. Zurita G. Anales de la Corona de Aragón, fol. 25, col. 3.

vises se armeve te Aragones dhe te mbreterise se Napolit qe prej tij u blene dhe u derguan me frat Johan Klaverin

per t’i derguar ne Shqiperi»128.

Ne nje paragraf tjeter thuhet se po te njejtin vit urdherohet te paguhet nje shume «per te bere nje embleme per

princat dhe konestablet qe paraqesin mbretin ne anet e Shqiperise kunder turkut, dhe kjo i dorezohej Johan Kata-

lanit»129.

Se fundi, ne prill te 1457 nis perseri ne Shqiperi forca harketaresh dhe balesteresh, nje pjese e tyre nen drejtimin e

anglezit Xhon Njuport, nderkohe qe kishte pritur nje ambasade te perbere nga Nikolle Zakaria dhe nje i quajtur Te-

odor ne Kortet e tij ne Napoli. Ndihmat qe u derguan ishin te ndara ne dy pjese. E para, u dergua me kater karro

dhe per te dytat thuhet se u deshen vetem dy karro130.

Nga gjithe keto eshte thene se qendrimi i Alfonsit per Shqiperine ne gjashte apo shtate vjet rresht, eshte karakte-

rizuar nga «qellime te sinqerta dhe deshira te drejta ne luften kunder armiqve te medhenj te Europes dhe kerceni-

mit ne rritje te popujve te Mesdheut, nga perpjekja per te permbushur impenjimin e tij perpara krishterimit»131 si dhe

per te permbushur detyrat qe rridhnin nga te qenit senjor i Shtetit te Skenderbeut dhe te baroneve e fisnikeve te

tjere ne tokat shqiptare.

Nje marreveshje te ngjashme Alfonsi V nenshkroi edhe me Aranitin. Ajo u arrit ne Itali, ne Torre Octava, me 7 qers-

hor 1451132. Bujari shqiptar mban ne kete traktat titullin e «konti ne Shqiperi ne pjesen tjeter». Keshtu duket se Al-

fonsi ploteson kuadrin e tokave shqiptare. Marreveshja perbehet nga disa artikuj te vendosur mes Alfonsit dhe

Aranitit per ndihmen qe i pari vendos te dergoje per mbrojtjen kunder turqve. Marreveshja eshte nenshkruar me Filip

Pantejen si zedhenes i Aranitit. Nga kjo marreveshje shohim se Araniti kthehet ne vasal dhe feudatar133 para Alfon-

ANILA BITRI LANI

89

128. Cel. Tes. cap XXXIII, fol 242 a.

129. C.T.N. fol 250 b.

130. C.T.N. fol 303 b.

131. Navarro: Politika orientale e Mbreterise se Aragones, Valencia 1908, fq. 23.

132. A.C.A. Regj. 2697, fq 101-102v.

133. Kete term nuk e hasim ne marreveshjen me Skenderbeun.

Inmediatamente al enterarse de esto Skanderbeg y Jorge Arianito se apresuran a ayudar pero parece que fue de-

masiado tarde. Además este último cae en la trampa que su sobrino, junto con los turcos le tenía preparada.

Parece que la parte aragonesa le echa la culpa a Skanderbeg por la mala elección que hizo designando a Muzak

Topia como comandante en el asedio del castillo de Berat. Los historiadores españoles del siglo XVI explican las

razones del fracaso como: la falta de noticias informativas sobre una posible operación militar de los turcos; la cre-

encia de los soldados que rodeaban el castillo que todo lo tenían bajo su control; el jefe del asedio se equivocó al

dejar su puesto de guerra e irse hacia otra dirección a pesar de que lo hiciera para conquistar otro castillo cerca

de ahí, arrastraba consigo del mismo ejercito “tres mil caballos, mil soldados de infantería”128. Pero sobre todo, el

fatal error estaba en haber dejado el castillo de Berat en las manos de Muzak Topia, “un joven valiente pero no co-

nocedor de la ciencia de la guerra, que le faltaba la práctica militar, descuidado y que iba detrás del botín”129.

El fracaso de la batalla de Berat provoca situaciones y consecuencias negativas. Además de todas las pérdidas

humanas y materiales aquella derrota repercutió en la situación política de los albaneses. Temiendo de la concen-

tración del poder en manos de Skanderbeg, algunos príncipes feudales albaneses, bajo la influencia de los vene-

cianos o creyendo que se estaba acabando la resistencia albanesa, se apresuraron en relacionarse con Venecia o

con los mismos turcos. Esto ocurre por ejemplo con los Dukagjine-s. Pero no ocurre lo que se dijo en la historio-

grafía albanesa de los años del comunismo, no ocurre el abandono o la renuncia de Alfonso en su práctica de

apoyo y respaldo hacia Skanderbeg130. El Rey Alfonso no podía, ni debería aceptar que el poder de Skanderbeg

viniera abajo, además él mismo se había batido para que esto no ocurriera en varias ocasiones, como por ejem-

plo pidiendo a la Santa Sede que intercediera para que los príncipes albaneses, Pablo y Nicolas Dukagjini, junto

con otros príncipes menos importantes no pasaron al lado de los turcos y no se le opusieran a la Liga de Lezha.

El rey Alfonso le suplicaba al Papa que mediara para que ellos abandonaran a “los infieles” y si no obedecieran el

Rey sugería excomulgarlos131. Alfonso V intervenía y sugería al Santísimo Padre, no sólo en la defensa de la reli-

gión, sino porque muchos príncipes albaneses estaban bajo su protección132. El Papa Nicolás V obraría a favor de

ANILA BITRI LANI

90

128. Zurita, Anales. Tomo 7, p. 108.

129. Idem. p. 108.

130. Thëngjilli P. Historia del pueblo albanés, Tirana 1999.

131. ACA Reg. 2549, p. 157.

132. Ibid.

sit. Njekohesisht ai «detyrohej te bente lufte sipas vullnetit Pushtetit te Mbretit te Aragones»134. Midis dy paleve

ishte vendosur qe te merrej Berati me ndihma te perbashketa dhe te arrihej deri ne Devoll. Po nga kjo marreveshje

Alfonsi do te vendoste ne Berat nje guvernator te tijin dhe ne tokat e Aranitit do te dergohej edhe nje Komisar, i cili

do te mblidhte taksat sipav urdherit te guvernatorit dhe do te ishte i ndihmuar nga vete Araniti, i cili shfaqte vete

kete deshire. Gjithnje sipas marreveshjes Alfonsi merrte Vloren dhe Kaninen me periferite e tyre dhe te gjithe sen-

joret dhe vete Arianiti do te ktheheshin ne zoter te natyrshem te tokave te tyre. Nderkohe Araniti dhe senjoret e tjere

detyrohej me sakrament per te mos ja dhene ato askujt tjeter. Gjithashtu vasali ngarkohej edhe me pagesen e kri-

pes dhe te haracit ndaj senjorit te ri.

Kryerja e deyrimeve ndaj vasalit shqiptar me ndihma te vazhdueshme, menjehere pas vendosjes se Traktatit te Ga-

etes, sic rezulton nga korrespondenca e gjetur ne Kancelerine e Arkivit te Kurores se Aragones, plotesohet edhe

me ndihmen ndaj vasaleve te tjere. U ndihmuan gjithashtu edhe Arianiti, Streset, Muzakajt dhe Topite per te mbroj-

tur keshtjellat e Krujes, Shkodres, dhe te Kepit te Rodonit.

Vdekja e Alfonsit V te Aragones dhe te Napolit ne veren e vitit 1458 i dha fund edhe «politikes aktive te Lindjes» te

mbreterise qe ai la. Ekzistojne disa perpjekje te Fernandit per te vazhduar ne nje linje kontaktesh me shqiptaret, por

kjo nuk eshte e qendrueshme dhe madje do te thoja shume e zbehte. Ka disa dokumente te gjetura ne Arkivin e

Aragones, te shkruara nga tokat e Spanjes tanime dhe pikerisht nga Sevilla dhe Toledo, qe kane te dhena per nje

lloj mbeshtetjeje te rezistences shqiptare kunder turqve. Rreziku tani i afert (ne Vlore) e beri Mbretin e ri te Napolit

te mendonte perseri per t’u lidhur me shqiptaret. Ne 15 shkurt te 1487, ai deshmon per dhenien e nje ndihme ne

«dhjete mije maravedi per Manuel Muzaken ne tokat shqiptare»135.

Marreveshja me Aragonen, edhe pse e paperseritur me nen Fernandin, teorikisht e mbante te lidhur prijesin shqiptar

pas mbreterise qe la Alfonsi V. Trashegimtari i fronit mbreteror ishte, sipas te drejtes aragoneze, edhe trashegim-

tari i pushtetit kudo qe ai te ndodhej e te shtrihej136. Ky kriter kombinohej, megjithate, me nevojen per te pajisur po-

litikisht dhe ekonomikisht me pushtet ne menyre qe te merrnin trashegimine ne «apanage», nen klauzolen e rikthimit

ANILA BITRI LANI

91

134. A.C.A. Regj. 2697, fq 101-102v.

135. A.C.A. Regj. 3663, fq 180v-181.

136. Los foros de Aragón, nr. 23.

Alfonso el 20 de julio del 1452, encargando al obispo Pablo de Drishti, convencer a Pablo y Nicolas Dukagjini que

todo tipo de colaboración contra Skanderbeg iría a favor de los otomanos, que atacarían Albania y amenazarían a

todos los demás cristianos133. Creemos que los esfuerzos del obispo no dieron resultados ya que el Papa se vio

obligado a excomulgar a los dos de la casa de los Dukagjine-s134.

Sin embargo el fracaso de Berat hizo cambiar la estrategia de Alfonso hacia el Oriente, la llegada al trono papal de

Calixto III (1455) condicionó nuevas circunstancias para él. Inmediatamente manda al fraile Juan Claver de la Orden

de los Hospitalarios y uno de sus consejeros, en las cortes del déspota de Morea, para establecer un acuerdo de

nivel político135. Pero al parecer ya era demasiado tarde porque por una parte las invasiones y el avance de los oto-

manes en el Oriente habían producido tal confusión que una alianza política resultaba imposible.

Dadas las circunstancias, los documentos demuestran cambios de ideas y de objetivos del rey Alfonso hacia “la

cuestión oriental”. Acabadas las ilusiones, en las Cortes de Aragón ya se piensa más en una guerra activa, en ata-

que, con grandes avances e invasiones que pudieran triplicar las tierras del “Magnánimo”, ya sólo se piensa en una

defensa para todo el Oriente. Una buena resistencia en tierras albanesas y griegas se traduciría en una mayor segu-

ridad para el mismo Reino. Para eso Alfonso V continúa enviando ayudas los primeros meses de 1456136, en tropas

de ballesteros bajo el mando del oficial Juan de Soto, que pagaba con una cantidad de 200 ducados para “sus 13

ballesteros que deberían estar al servicio del rey en las partes de Albania para resistir luchando contra el turco,…”137.

ANILA BITRI LANI

92

133. “Venerabili fratri Paulo episcopo Drivastensi A.S.N. et oratori nostro salutem. Intellixemus gravia suscitata esse, et in dies

acerbiora fieri inter dilectum filium nobilem virum Georgium Castriot Skanderbeg, ac Paulum et Nicolaum Ducagninos in Albania

dominos, que res magma molestia nos afficit, et dolemus máxime ut inter Christianos princiopes eae dissensiones vigeant, hoc

praefertim tempore, in quo nedum deberent vires eorum unitas habere, ut potentiae Teucrorum facilius resistere valerent, vermú

etiam instante bello aliorum ascictis et convocatis auxiliis omni studio ac diligentia imcumbendum est, ne Christiani nominis hos-

tes hanc occasionem nacti, eos invalidos, et ad alia molienda intentos subita excursiones adorti, mgna detrimenta non solum ipsis,

sed similibus populis inferrent, quod ne eveniat, continuo Deum suplicciter oramus. Et quoniam non possumus malis istis nos-

met mederi, deputavimus te mediatorem... et.”. RAYNALDI: Annales, ad annum 1452, N. 15.

134. Marinescu C. Alphonse V, 57.

135. Registro 2660, p. 22v-23.

136. Registro 2798, p.172.

137. Registro 2798, p.172v-174v.

vetem ne rastin e mungeses se pasuesit direkt137. Rasti i Fernandit ishte i veçante pasi ai nuk ishte bir i ligjshem i

Alfonsit. Megjithate, pasi ai u pranua nga Selia e Shenjte138 dhe u quajt Mbret i ligjshem ne Napoli, vazhdoi te

mbante raporte me Skenderbeun. Por tani nuk kemi me materiale ne dore per te trajtuar llojin e marredhenieve mes

tyre. Fakti i vajtjes ne ndihme te Fernandit permendet ne Analet e Zurites jo si nje demonstrim aventuresk i Sken-

derbeut, por si nje detyrim vasaliteti te cilin ai e kreu edhe nen obligimin moral ndaj «birit te mikut te tij te dashur

me te cilin kishte patur miqesi te madh» 139.

Marredheniet e Alfonsit me Skenderbeun ishin marredhenie te percaktuara nga nje traktat nderkombetar. Traktati i

Gaetes deshmoi per nje zgjuarsi dhe mprehtesi te heroit tone kombetar, Gjergj Kastriot Skenderbeut. Permes ketyre

marredhenieve Skenderbeu diti te perfitoje me sa ishte e mundur, duke mos pesuar humbje te medha. Por mbi te

gjitha ai diti te nxjerre Shqiperine ne skenen e Mesdheut dhe te botes, si nje force e denje per t’u matur edhe me

vendet e medha.

Anila BITRI LANI

ANILA BITRI LANI

93

137. Palacios Martin, B. El ducado de Gerona, Oviedo, 1989, fq. 258.

138. Zurita, Veper e cituar.

139. Po aty.

Al mismo tiempo el Rey pagaba al alemán Gisbert Baron, con la cantidad de 260 ducados de sueldo “para sus hom-

bres “que deberían de estar bajo las órdenes del Señor Rey para resistir en la lucha contra el turco”, y a la vez pa-

gaba también los costes del transporte de la artillería del mismo comandante alemán desde Nápoles hasta el punto

albanés del desembarque.138

Los últimos indicios que disponemos de esta contribución para la resistencia albanesa son una tropa de arqueros y de

ballesteros, parte de ellos bajo el mando del inglés John Newport, mientras recibía en sus Cortes en Nápoles una em-

bajada albanesa compuesta por Nicolas Zakaria y otro llamado Theodor a los que se les promete ayuda que se com-

pone por el material que iría cargado, primero, en cuatro carros y más tarde, en una segunda fase, en otros dos carros.139

Todo esto demuestra que durante unos seis o siete años seguidos los albaneses encontraron en Alfonso de Ara-

gón no sólo un aliado que tenía buenos, sinceros y justos deseos para con una lucha contra los mayores enemi-

gos de Europa y la creciente amenaza hacia los pueblos del Mediterráneo, sino también a un señor que se esforzó

en cumplir con su deber hacia la cristiandad y como el señor que cumplió con sus obligaciones de ser dueño y

señor del Estado de Skanderbeg, de los habitantes y otros nobles en la tierras albanesas140.

Las ayudas que Jorge Castriota y los albaneses recibieron durante su lucha y resistencia contra los otomanos, ha-

bían comenzado desde 1450, cuando la ciudad de Cruja fue asediada (parece ser que esta es la primera ayuda

que Alfonso V envía a Skanderbeg, prestándole ayuda financiera y alimenticia), tras el Tratado de Gaeta, en el año

1452, se establece que los ingresos de sus salinas en el cabo de Aragón pasen a la caja del Estado de Skander-

beg141. Es en esta época cuando a Ramón de Ortafa se le otorga el título de Virrey, título que, durante el reinado

de Alfonso V, a causa de las ausencias prolongadas de éste, le proporcionaba la máxima autoridad.

Hasta el 1457 periódicamente llegan ayudas de Alfonso. En los planes de éste aparecieron cambios con la llegada

de Calixto III al Papado, una vez agotadas las posibilidades de negociación, para unificar el Mediterráneo, con el

resto de los países balcánicos. En la Corte de Aragón no se pensaba ya en una lucha activa, en ataque, ahora lo

ANILA BITRI LANI

94

138. Registro 3663, p. 180v-181.

139. C.T.N. Folio 303b.

140. Navarro, Pólitica Oriental del Reino de Aragón, Valencia 1908.

141. Rubio y Lluch. La expedición y dominación de los Catalanes. Barcelona 1877.

ANILA BITRI LANI

95

más importante era la defensa para todo el Oriente. Una mejor resistencia de las tierras albanesas y griegas, le dan

a Alfonso “El Magnánimo” una mayor seguridad en sus dominios. La última ayuda que enviaría a Albania es la del

mes de abril de 1457142.

Un parecido acuerdo, Alfonso V firmaría también con Arianiti, en Italia, en Torre Octava, el 7 de junio del 1451143,

el mismo año en el que se firmaba el Tratado de Gaeta. Fue firmado por Filip Pantejen, como representante de Aria-

niti. El feudatario albanés, en el tratado lleva el título de “el conde de la otra parte de Albania”144. Las condiciones

de vasallaje de este último tratado fueron similares a las del anterior, con Castriota. Este tratado deposita en manos

de Alfonso V la totalidad del dominio de las tierras albanesas. El acuerdo estipula la condición de vasallo para el

feudatario albanés que “estaba obligado a hacer guerra según la voluntad del Rey de Aragón”145. El mismo tratado

establece la colaboración entre ambos para tomar la ciudad de Berat y poder avanzar con un común esfuerzo

hasta Devoll. En el mismo texto queda prevista la instalación en la ciudad de Berat de su gobernador con el apoyo

del mismo Arianiti. Además, según el mismo tratado, Alfonso V se convertía en dueño de Vlora, Canina y sus alre-

dedores, mientras que todos los señores feudales de esas tierras seguirían siendo señores naturales de sus tie-

rras. Sin embargo, el mismo Arianiti y los demás señores se obligaban, por sacramento, de no reconocer otro

señor que el Rey y de no poder transferir sus tierras en otras manos. Todos los vasallos tenían además la obliga-

ción de pagar al Rey Alfonso el tributo y el impuesto de la sal.

El Rey de Aragón y de Nápoles cumplía con las obligaciones hacia sus vasallos albaneses con continuas ayudas

y no solo para Skanderbeg sino también para Arianit, Stres-s, Muzaka-s, Topia-s, en la defensa de Cruya, Shko-

der, Cabo de Rodón, etc., hasta que su muerte, el verano del 1458, acaba con la activa política oriental que él

había promocionado y dirigido. Existen algunos esfuerzos de su hijo, Fernando, para continuar una línea de con-

tacto con los albaneses, pero resulta ser inconstante. Existen documentos provenientes de Sevilla y Toledo que

demuestran un apoyo a la resistencia de los albaneses contra los otomanos. El 15 de febrero de 1487 se eviden-

cia otra ayuda para las tierras albanesas146.

ANILA BITRI LANI

96

142. Ctn. Folio 303 B.

143. ACA, Registro 2697, p. 101-102v.

144. ACA, Registro 2697, p. 101-102v.

145. Idem.

ANILA BITRI LANI

97

146. ACA, Registro 3663, p. 180v-181,“diez mil maravedíes para Manuel Muzaka”.

147. Los Foros de Aragón, N˚. 23.

148. Palacios Martin, B. El Ducado de Gerona, Oviedo, 1989, p. 258.

149. Zurita, G. Obra citada anteriormente.

98

ANILA BITRI LANI

El Tratado con Aragón, aunque no se haya repetido con Fernando, según se pretendía de la historiografía alba-

nesa de la época del comunismo, para salvaguardar la impecabilidad de la figura del Héroe Nacional albanés, para

evitar todo tipo de mancha, todo tipo de pecado que le podía relacionar de alguna manera con el mundo exterior,

para mantenerlo lo más puro posible solo en el ámbito albanés, seguía vigente. El heredero del trono real arago-

nés, Fernando, era también heredero do todos los dominios de su padre donde sea que se extendieran147. Este cri-

terio se combina, no obstante, con la necesidad de dotar políticamente y económicamente de modo que

adquirieran en “apanaje”, bajo cláusulas de devolución solo en caso de falta de un heredero directo148. El caso de

Fernando era peculiar ya que el no era hijo legal de Alfonso. Después de haberlo reconocido y aceptado por la Santa

Sede el viene a ser el rey legal de Nápoles, y continua manteniendo las relaciones con Skanderbeg. Pero lo único

que sabemos en este momento es que Skanderbeg sale hacia Nápoles para ayudar al Rey Fernando en cumpli-

miento de su obligación como vasallo que le fuera y como obligación moral hacia “el hijo de su querido amigo con

el que había tenido una gran amistad”149.

Las relaciones de Alfonso de Aragón con Skanderbeg eran relaciones determinadas por un tratado internacional.

El Tratado de Gaeta demuestra una inteligencia y suspicacia de nuestro héroe Jorge Castriota Skanderbeg. A tra-

vés de ellas Skanderbeg supo aprovechar todo lo posible evitando en lo máximo las perdidas grandes. Pero sobre

todo el supo introducir a Albania y a los albaneses en el escenario del Mediterráneo y de todo el mundo civilizado

de la época, como una fuerza y como factor digno de medirse con los más grandes reinos y potencias.

Anila BITRI LANI

ANILA BITRI LANI

99

3. Sefardíes y arberesh:experiencias paralelas

3. Sefardi dhe arbëresh:Eksprienca paralele

LA LENGUA COMO SÍMBOLO DE IDENTIDAD DE LOS JUDÍOS DE SEFARADMaría Angeles GallegoCCHS, CSIC

Los usos y comportamientos lingüísticos de los judíos de Sefarad –nombre con el que se referían los judíos a la

Península Ibérica– experimentaron numerosas variaciones según la época y el contexto histórico circundante. En

este artículo me centraré en el período comprendido entre la conquista arabo-islámica en el año 711, hasta la ex-

pulsión de 1492, un período de ocho siglos en los que se produjeron tanto períodos de profunda integración con

el entorno social y compenetración con el poder político gobernante, como períodos de aislamiento, rechazo y mar-

ginación. El comportamiento lingüístico de las comunidades judías fue, de una parte, reflejo del panorama histó-

rico y social en el que se hallaban y, de otra, manifestación constante de su identidad religiosa a través de diversos

mecanismos lingüísticos como, por ejemplo, el empleo del alfabeto hebreo para escribir en las distintas lenguas

utilizadas en la Península, o el mantenimiento de la lengua hebrea para determinados registros de la comunicación,

independientemente del contexto social en el que se hallaran.

Los usos lingüísticos de las comunidades judías de Sefarad que pasaré a analizar a continuación no se pueden con-

siderar un hecho aislado o peculiar de éstas. Por el contrario, responden a un fenómeno ampliamente descrito y

estudiado dentro de la sociolingüística y dialectología modernas: la influencia determinante de nuestros valores y

estructura social en que nos hallamos en la forma de utilizar una lengua. Numerosos estudios contemporáneos de-

muestran que todos los factores que nos diferencian socialmente suelen convertirse en factores de diferenciación

lingüística ya sea la edad, la raza, el sexo o la religión, entre otros1. Un marcador de dichas diferencias aparece en

la lengua hablada, en la diferenciación fonética entre unos y otros hablantes, que nos lleva a considerar, por ejem-

plo, cierto tipo de inglés como inglés afroamericano o que nos lleva a clasificar diversos tipos de lenguaje como

el habla de las mujeres o el habla de los jóvenes2. La diferencia más visible entre el uso de la lengua de uno u otro

grupo de población suele ser la ya mencionada variación fonética o, dicho de otra manera, la forma en la que pro-

nunciamos, que es un acto inconsciente, a la que suelen acompañar otras características como el uso de un vo-

cabulario específico o incluso diferencias gramaticales. En la lengua escrita esas diferencias suelen mitigarse o

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

102

1. Dos estudios clásicos en esta materia son los de L. Milroy, Language and Social Networks (Oxford: Basil Blackwell, 1987 2nd.

ed.) y J. Fishman, Sociología del lenguaje (Madrid: Catedra, 1982).

2. Sobre el habla de las mujeres véase, por ejemplo, P. García Mouton, Cómo hablan las mujeres (Madrid: Arco, 1999).

GJUHA SI SIMBOL I IDENTITETIT TË HEBRENJVE TË SEFARADITMaría Angeles GallegoCCHS, CSIC

Përdorimet dhe sjelljet gjuhësore të hebrenjve të Sefaradit – emër me të cilin hebrenjtë i referoheshin Gadishullit

Iberik – eksperimentuan variacione të shumta sipas epokës dhe kontekstit historik rrethues. Në këtë artikull do

të fokusohem te periudha që përfshihet midis pushtimit arabo-islamik në vitin 711, dhe dëbimit të vitit 1492,

një periudhë prej tetë shekujsh gjatë së cilës pati si periudha integrimi të thellë në mjedisin shoqëror dhe

mirëkuptimi me pushtetin politik qeverisës ashtu dhe periudha izolimi, refuzimi dhe mënjanimi. Sjellja gjuhësore

e bashkësive hebraike ishte, nga njëra anë, pasqyrim i panoramës historike dhe shoqërore në të cilën gjendeshin

dhe, nga ana tjetër, shprehje e vazhdueshme e identitetit të tyre fetar nëpërmjet mekanizmave të ndryshme

gjuhësore si, për shembull, përdorimi i alfabetit hebraik për të shkruar në gjuhët e ndryshme të përdorura në

Gadishull, apo mbajtja e gjuhës hebraike për regjistra të caktuar komunikimi, pavarësisht nga konteksti shoqëror

në të cilin ndodheshin.

Përdorimet gjuhësore të bashkësive hebraike të Sefaradit që do të analizoj në vijim nuk mund të konsiderohen

një fakt i izoluar apo i veçantë i tyre. Përkundrazi, i përgjigjen një fenomeni gjerësisht të përshkruar dhe të

studjuar nga sociolinguistika dhe dialektologjia moderne: ndikimit përcaktues të vlerave dhe strukturës sonë

shoqërore në të cilën gjendemi në formën e përdorimit të një gjuhe. Studime të shumta bashkëkohore tregojnë

se të gjithë faktorët që na dallojnë në planin shoqëror, siç janë mosha, raca, seksi apo feja, midis të tjerave,

zakonisht shndërrohen në faktorë dallimi gjuhësor1. Një tregues i këtyre diferencave shfaqet në gjuhën e folur,

në dallimin fonetik midis një grupi dhe një grupi tjetër folësish, që na bën ta konsiderojmë, për shembull, një tip

anglishteje si anglishte afroamerikane apo që na bën të klasifikojmë tipe të ndryshme gjuhe si e folura e grave

apo e folura e të rinjve2. Ndryshimi më i dukshëm midis përdorimit të gjuhës së njërit apo tjetrit grup popullate

zakonisht qëndron në variacionin tashmë të lartpërmendur fonetik apo, e thënë në mënyrë tjetër, në formën në

të cilën shprehemi, që është një akt i pavetëdijshëm, e cila zakonisht shoqërohet me karakteristika të tjera si

përdorimi i një fjalori specifik apo edhe ndryshime gramatikore. Në gjuhën e shkruar këto ndryshime zakonisht

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

103

1. Studimet klasike në këtë lëmë janë ato të L. Milroy, Language and Social Networks (Oxford: Basil Blackwell, 1987 2nd. ed.) dhe

J. Fishman, Sociología del lenguaje (Madrid: Catedra, 1982).

2. Mbi të folurën e grave shihni, për shembull, P. García Mouton, Si flasin gratë (Madrid: Arco, 1999).

incluso desaparecer, puesto que el hablante tiende a acercarse a la norma estándar aunque en algunos casos, como

el que nos ocupa en este artículo de los judíos de Sefarad, se puede hacer incluso más evidente la pertenencia a

un determinado grupo social cuando los hablantes introducen innovaciones tan significativas como la utilización

de un alfabeto distinto.

El comportamiento lingüístico de los judíos de Sefarad, tanto en al-Andalus como en los reinos cristianos, se di-

ferenciaba del resto de la población en aspectos diversos pero que tenían su origen en un mismo hecho funda-

mental: su conciencia de comunidad unida por el vínculo de la religión. No podemos olvidar que en la Edad Media

la principal marca de identidad de un individuo era su afiliación religiosa, por encima de ningún otro factor como

el género o la clase social, tanto en el caso de los judíos como en el de las otras dos grandes religiones monote-

ístas: cristianismo e islam. En el caso de musulmanes y judíos existía, además, un elemento esencial relacionado

con sus usos lingüísticos: la existencia de una lengua sagrada en ambas tradiciones religiosas, a saber, árabe y

hebreo respectivamente. Para los musulmanes el árabe es la lengua que Dios escogió para enviar su mensaje, el

Corán, tal y como se afirma en el propio Corán3, y éste representa la palabra de Dios en sentido literal, es decir,

las palabras que El mismo eligió para comunicar su Mensaje a los hombres. De ahí que las traducciones del Corán

a otras lenguas tengan escaso valor para un musulmán, que siempre intentará acercarse a su texto sagrado en la

forma original en la que Dios lo reveló. Por otra parte, el árabe ejerce una notable influencia sobre poblaciones mu-

sulmanas con otras lenguas nativas, normalmente exportando su alfabeto y una parte importante de su léxico

como ocurre, por ejemplo, con el persa, una lengua no-semítica que, sin embargo, utiliza el alfabeto árabe y cuenta

con numerosos préstamos léxicos de esta lengua. La influencia del árabe en las lenguas de comunidades musul-

manas no arabófonas se ha producido en numerosos casos a lo largo de la Historia, aunque muchas de ellas se

han latinificado en época moderna, como proceso parejo al de la occidentalización de sus sociedades. Es el caso,

por ejemplo, del turco o del swahili4.

Para los judíos el hebreo es su lengua sagrada al ser la lengua en la que se transmitieron las Escrituras (Torah), así

como por tratarse de la lengua de los antiguos patriarcas de Israel, aunque no existe un vínculo tan directo con la

divinidad como en el caso del Islam. En cualquier caso, el carácter sagrado que el hebreo tiene para los judíos ha

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

104

3. Menciones explícitas aparecen en los siguientes versos: Corán 16:103, 26:198, 41:44.

4. Los procesos de cambios alfabéticos han sido estudiados por Hans H. Wellisch, The conversion of scripts, its nature, history,

and utilization (New York: Wiley, c1978).

zbuten apo dhe zhduken meqë folësi synon të afrohet me normën standarte ndonëse në disa raste, si ky me

të cilin po merremi në këtë artikull lidhur me hebrenjtë e Sefaradit, mund të bëhet madje edhe më e dukshme

përkatësia në një grup të caktuar shoqëror kur folësit fusin novacione kaq domethënëse si përdorimi i një

alfabeti të ndryshëm.

Sjellja gjuhësore e hebrenjve të Sefaradit, si në al-Andalus ashtu dhe në mbretëritë e krishtera, dallohej nga pjesa

tjetër e popullsisë në aspekte të ndryshme por që e kishin origjinën e tyre në të njëjtin fakt themelor: në vetëdijen

e tyre të bashkësisë së krijuar nëpërmjet lidhjes fetare. Nuk mund të harrojmë se në Mesjetë shenja kryesore e

identitetit të një individi ishte përkatësia e tij fetare, përmbi çdo lloj faktori tjetër si gjinia apo klasa shoqërore, si

në rastin e hebrenjve ashtu dhe në atë të dy feve të tjera të mëdha monoteiste: kristianizmit dhe islamit. Në rastin

e myslimanëve dhe të hebrenjve ekzistonte, përveç kësaj, një element thelbësor që lidhej me përdorimet e tyre

gjuhësore: ekzistenca e një gjuhe të shenjtë në të dyja traditat fetare, domethënë, arabe dhe hebraike

respektivisht. Për myslimanët arabishtja është gjuha që zgjodhi Zoti për të dërguar mesazhin e tij, Kuranin, sikurse

pohohet dhe në vetë Kuranin3, dhe ky përfaqëson fjalën e Zotit në kuptimin e mirëfilltë, domethënë, fjalët që Ai

vetë zgjodhi për të përcjellë mesazhin e tij tek njerëzit. Prandaj dhe përkthimet e Kuranit në gjuhë të tjera kanë

pak vlerë për një mysliman, që gjithmonë do të synojë t’i afrohet tekstit të tij të shenjtë në formën origjinale në

të cilën e zbuloi Zoti. Nga ana tjetër, arabishtja ushtron një ndikim të dukshëm mbi popullsitë myslimane me

gjuhë të tjera amtare, normalisht duke eksportuar alfabetin e saj dhe një pjesë të rëndësishme të leksikut të saj

siç ndodh, për shembull, me persishten, një gjuhë jo semitike që, megjithatë, përdor alfabetin arab dhe

mbështetet në huazimet e shumta leksikore të kësaj gjuhe. Ndikimi i arabishtes në gjuhët e bashkësive myslimane

jo arabishtfolëse ka ndodhur në raste të shumta përgjatë Historisë, ndonëse shumë prej tyre janë latinizuar në

kohën moderne, si proces i ngjashëm me atë të oksidentalizimit të shoqërive të tyre. I tillë është rasti, për

shembull, i turqishtes apo i suahilit4.

Për hebrenjtë hebraishtja është gjuha e tyre e shenjtë pasi është gjuha në të cilën u transmetuan Shkrimet (Torah),

dhe meqë bëhet fjalë për gjuhën e patriarkëve të hershëm të Izraelit, ndonëse nuk ekziston një lidhje aq e

drejtpërdrejtë me hyjninë si në rastin e Islamit. Sidoqoftë, karakteri i shenjtë që ka hebraishtja për hebrenjtë ka patur

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

105

3. Thënie të qarta shfaqen në vargjet e mëposhtme: Kurani 16:103, 26:198, 41:44.

4. Proceset e ndryshimeve alfabetike janë studjuar nga Hans H. Wellisch, The conversion of scripts, its nature, history, and

utilization (New York: Wiley, c1978).

tenido un impacto lingüístico similar al del árabe en las comunidades musulmanas. Así, por ejemplo, aunque se tra-

duzca a otras lenguas, un judío siempre intentará leer la Torah en la lengua original y se habrá familiarizado con ella

a través de los servicios sinagogales y la liturgia, independientemente de cuál sea su lengua nativa. Por otra parte,

los judíos a lo largo de la Historia han desarrollado variantes específicas de la lenguas que utilizaban habitual-

mente, como el yídish (variante judía del alemán), el judeo-español (variante judía del romance peninsular) o el

judeo-árabe (variante judía de la lengua árabe), cuya evolución es específica en cada caso particular aunque com-

parten una serie de características comunes. Estos rasgos compartidos proceden no sólo de las circunstancias his-

tóricas que acompañan al pueblo judío como la emigración o el aislamiento social sino que están íntimamente

relacionados con la naturaleza sagrada de la lengua hebrea. Como ocurre con las lenguas islámicas, las que co-

nocemos como lenguas judías suelen estar vinculadas a la lengua sagrada del judaísmo por el uso del alfabeto he-

breo en su forma escrita, así como la adopción de términos y vocabulario de las lenguas hebrea y aramea5.

Las lenguas de los judíos de al-Andalus

De entre todas las comunidades judías de la Península Ibérica destacan por su prosperidad social y actividad cul-

tural las comunidades judías bajo dominio islámico, es decir, las andalusíes, especialmente en el período com-

prendido entre los siglos X y XIII. El apogeo cultural que vivieron los judíos de al-Andalus en esa etapa se conoce

como “Edad de Oro” y constituye un marco idóneo para examinar las actitudes de los judíos en el ámbito lingüís-

tico, por la riqueza de la documentación escrita que se ha conservado. Veamos, pues, las lenguas que utilizaron y

cómo lo hicieron:

Árabe/Judeo-árabe

Los árabes llegados a la Península en el 711 constituían una minoría dentro del ejército conquistador, compuesto

en su mayoría de beréberes, y continuaron siéndolo durante toda la Historia de al-Andalus. Su lengua, sin em-

bargo, se extendió e impuso sobre cualquier otra en toda la zona islámica, al igual que había ocurrido previamente

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

106

5. J. Fishman, “The Sociology of Jewish Languages from a General Sociolinguistic. Point of View”, en Readings in the Sociology

of Jewish Languages. Joshua Fishman (ed.) (Leiden: Brill, 1987), pp.3-20.

një impakt gjuhësor të ngjashëm me atë të arabishtes në bashkësitë myslimane. Kështu, për shembull, edhe pse

përkthehet në gjuhë të tjera, një hebre do të synojë gjithmonë ta lexojë Torah në gjuhën origjinale dhe do të jetë

familjarizuar me të nëpërmjet shërbimeve sinagogale dhe liturgjisë, pavarësisht se cila është gjuha e tij amtare. Nga

ana tjetër, hebrenjtë përgjatë Historisë kanë zhvilluar variante specifike të gjuhëve që përdornin zakonisht, siç janë

jidish (varianti hebraik i gjermanishtes), judeo-spanjoll (varianti hebraik i romancave të gadishullit) apo judeo-arabe

(varianti hebraik i gjuhës arabe), evoluimi i të cilave është specifik në çdo rast të veçantë ndonëse ndajnë një sërë

karakteristikash të përbashkëta. Këto tipare të përbashkëta rrjedhin jo vetëm nga rrethanat historike që shoqërojnë

popullin hebraik si emigracioni apo izolimi shoqëror por dhe janë ngushtësisht të lidhura me natyrën e shenjtë të

gjuhës hebraike. Sikurse ndodh me gjuhët islamike, ato që ne i njohim si gjuhë hebraike zakonisht janë të lidhura

me gjuhën e shenjtë të judaizmit nëpërmjet përdorimit të alfabetit hebraik në formën e tij të shkruar, si dhe nëpërmjet

adoptimit të termave dhe fjalorit të gjuhëve hebraishte dhe arame5.

Gjuhët e hebrenjve të al-Andalus

Ndër të gjitha bashkësitë hebraike të Gadishullit Iberik dallohen për begatinë shoqërore dhe veprimtarinë e

tyre kulturore bashkësitë hebraike nën sundimin islamik, domethënë, andaluze, veçanërisht në periudhën e

përfshirë midis shekujve X dhe XIII. Apogjeu kulturor që përjetuan hebrenjtë e al-Andalus në atë etapë njihet

si “Ko ha e Artë” dhe përbën një kuadër të aftë për të shqyrtuar qëndrimet e hebrenjve në lëmin gjuhësor, për

nga pasuria e dokumentacionit të shkruar që është ruajtur. Le të shohim, pra, gjuhët që përdorën dhe si i

përdorën:

Arabishtja/Hebraishtja-arabe

Arabët që mbërritën në gadishull më 711 përbënin një pakicë brenda ushtrisë pushtuese, të përbërë në pjesën më

të madhe nga berberë, dhe vazhduan të jenë një pakicë gjatë gjithë Historisë së al-Andalus. Gjuha e tyre, megjithatë,

u shtri dhe u vendos mbi çdo gjuhë tjetër në të gjithë zonën islamike, njësoj sikurse kishte ndodhur paraprakisht

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

107

5. J. Fishman, “The Sociology of Jewish Languages from a General Sociolinguistic. Point of View”, en Readings in the Sociology

of Jewish Languages. Joshua Fishman (ed.) (Leiden: Brill, 1987), f. 3-20.

en otros territorios conquistados en Oriente Medio y el Norte de Africa. El proceso de arabización masiva obedece

a distintas razones. Por una parte, el árabe era la lengua de la élite del poder y de la administración del Estado is-

lámico, lo que hacía imprescindible su conocimiento para aquéllos que querían progresar socialmente o, simple-

mente, sentirse integrados dentro de la nueva sociedad que los conquistadores árabes iban creando en los

territorios bajo su poder. Era, además, la lengua sagrada del Islam y, como tal, acompañaba de forma natural al

proceso de conversión al islam de las poblaciones conquistadas. Al prestigio como lengua de religión y del poder

político, a partir del siglo IX hay que sumar el de constituirse en el vehículo lingüístico de la cultura más avanzada

del momento, no sólo por las aportaciones propias de los musulmanes sino por todo el saber que a lo largo de la

conquista y en años posteriores habían recopilado, sintetizado y reelaborado de diversos pueblos como persas e

indios y, ante todo, del mundo griego clásico.

Lo cierto es que desde finales del s. X la sociedad andalusí, al igual que había ocurrido con otras regiones bajo

poder islámico, era una sociedad mayoritariamente arabizada mientras que otras lenguas como el romance o el

beréber habían quedado reducidas a un uso restringido entre determinados grupos de la población. Las referen-

cias que existen sobre los judíos de al-Andalus a partir de esta época nos indican que formaba parte de la pobla-

ción plenamente arabizada, no sólo a nivel de lengua hablada (es decir, el árabe dialectal andalusí) sino también

en el ámbito de la lengua escrita, es decir, de la lengua árabe clásica, si bien es cierto que este segundo nivel lin-

güístico sólo se producía entre las capas de la población con acceso a la cultura. Evidencia este profundo cono-

cimiento de la lengua árabe diversos hechos: en el plano social observamos, por ejemplo, la activa participación

de judíos en la corte islámica andalusí en tanto que visires o secretarios, una función para la que resultaba esen-

cial el dominio de la lengua árabe clásica. Por otra parte, en el ámbito cultural destaca la riquísima producción cien-

tífica de autores judíos andalusíes en lengua árabe, aunque adaptada a las especificidades culturales judías, dentro

de la variante que conocemos como judeo-árabe.

De entre los numerosos cortesanos judíos cuyo conocimiento de la lengua y cultura árabe era equiparable o incluso

superior a la de un musulmán de cultura, destacan dos casos en particular: Hasdai ben Shaprut (c. 910 - 975) y

Shemuel ibn Nagrella (993-1055). Hasdai ben Shaprut sirvió al califa de Córdoba Abd al-Rahman III en calidad de

médico en un primer momento y, posteriormente, como embajador y máximo responsable de aduanas6. Su pro-

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

108

6. La vida y circunstancias sociales y políticas de Hasdai ben Shaprut han sido descritas por Eliyahu. Ashtor, The Jews of Mos-

lem Spain, vol. I (Philadelphia, 1973), 155-227.

në territoret e tjera të pushtuara në Lindjen e Mesme dhe në Veri të Afrikës. Procesi i arabizimit masiv i nënshtrohet

arsyeve të ndryshme. Nga njëra anë, arabishtja ishte gjuha e elitës së pushtetit dhe e administratës së shtetit islamik,

gjë që e bënte të domosdoshme njohjen e saj për ata që donin të përparonin në shoqëri apo, thjesht, të ndjeheshin

të integruar brenda shoqërisë së re që pushtuesit arabë po krijonin në territoret që ishin nën pushtetin e tyre. Ajo

ishte, përveç kësaj, gjuha e shenjtë e islamit dhe, si e tillë, shoqëronte në mënyrë të natyrshme procesin e kthimit

në islame të popullsive të pushtuara. Prestigjit si gjuhë e fesë dhe e pushtetit politik, duke filluar nga shekulli i IX i

duhet shtuar edhe fakti se ajo u kthye në bartësen gjuhësore të kulturës më të përparuar të momentit, jo vetëm për

vetë kontributet e myslimanëve por dhe për të gjithë dijen që gjatë pushtimit dhe në vitet e mëpasme kishin

përmbledhur, sintetizuar dhe ripërpunuar nga popuj të ndryshëm si persë dhe indianë dhe, mbi të gjitha, nga bota

greke klasike.

E vërteta është se qysh nga fundi i shekullit X shoqëria andaluze, njëlloj sikurse kishte ndodhur me rajonet e tjera

nën pushtetin islamik, ishte një shoqëri në pjesën më të madhe e arabizuar ndërsa gjuhë të tjera si romance

(spanjishtja e gadishullit) apo gjuha berbere ishin reduktuar në gjuhë me përdorim të kufizuar midis grupesh të

caktuara të popullsisë. Të dhënat që ekzistojnë mbi hebrenjtë e al-Andalus qysh nga kjo epokë na tregojnë se ata

bënin pjesë në popullsinë plotësisht të arabizuar, jo vetëm në nivelin e gjuhës së folur (domethënë, arabishtja

dialektale andalusí) por gjithashtu në lëmin e gjuhës së shkruar, domethënë, të gjuhës arabe klasike, ndonëse është

e vërtetë që ky nivel i dytë gjuhësor konstatohej vetëm midis shtresave të popullsisë që kishin akses në kulturë. Këtë

njohje të thellë të gjuhës arabe e evidentojnë fakte të ndryshme: në planin shoqëror vërejmë, për shembull,

pjesëmarrjen aktive të hebrenjve në oborrin islamik andalusi si vezirë apo sekretarë, një funksion për të cilin ishte

thelbësor zotërimi i gjuhës arabe klasike. Nga ana tjetër, në fushën kulturore shquhet prodhimtaria shumë e pasur

shkencore e autorëve hebraikë andalusi në gjuhën arabe, ndonëse e përshtatur me veçoritë kulturore hebraike,

brenda variantit që e njohim si hebraishte-arabe.

Midis oborrtarëve të shumtë hebraikë me një njohje të gjuhës dhe kulturës arabe që ishte e barabartë me atë të një

myslimani të kulturuar në mos më e madhe, dallohen dy raste në veçanti: Hasdai ben Shapruti (rreth 910 - 975) dhe

Shemuel ibn Nagreja (993-1055). Hasdai ben Shapruti i shërbeu kalifit të Kordovës Abd al-Rahmani III si mjek në

fillim dhe, më pas, si ambasador dhe përgjegjësi më i lartë i doganave6. Njohja e tij e thellë e gjuhës dhe e kulturës

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

109

6. Jeta dhe rrethanat shoqërore e politike të Hasdai ben Shaprut janë përshkruar nga Eliyahu. Ashtor, The Jews of Moslem Spain,

vol. I (Filadelfia, 1973), 155-227.

fundo conocimiento de la lengua y cultura árabe se manifiestan en el desempeño de todas esas funciones admi-

nistrativas y estatales, que le obligaban a mantener correspondencia y recibir a dirigentes de todo el ámbito islá-

mico e incluso del no islámico. Más aún, Hasdai colaboró en una tarea de excepcional dificultad: la traducción del

latín al árabe de la Materia Medica de Dioscorides, una de las obras farmacológicas más apreciada y de mayor uso

en la Edad Media. Dicha obra había llegado a al-Andalus en el original griego, en tanto que presente del empera-

dor de Bizancio Constantino VII Porfirogenetos al califa de Córdoba. Al no existir nadie en al-Andalus capacitado

para traducir del griego al árabe, el emperador Constantino envió al monje Nicolás para que vertiese el texto al latín,

lengua desde la que la Materia Medica se trasladó finalmente a la lengua árabe, con la intervención directa de

Hasdai ben Shaprut.

El segundo caso más prominente de visir judío es el de Shemuel ibn Nagrella7. Según la tradición judía accedió a

la corte de la taifa granadina por sus dotes como calígrafo en la lengua árabe, habilidad por la que fue contratado

por Ibn al-‘Arif, visir del rey de Granada y quien, progresivamente, le fue solicitando otras tareas de mayor enver-

gadura y lo convirtió en su hombre de confianza. Poco antes de fallecer, Ibn al-‘Arif le confesó a Habus, rey de la

taifa de Granada, que él se había guiado por los consejos de Shemuel ibn Nagrella y le recomendó que le contra-

tase. Así lo hizo Habus, con lo que Ibn Nagrella pasó a convertirse en visir de la corte granadina. Pero su mayor

cota de poder e influencia en la corte la obtuvo posteriormente cuando, al fallecer Habus (1038), tomó partido por

su hijo Badis, quien saldría triunfador de las disputas dinásticas. Durante el gobierno de Badis, Shemuel gozó de

su total confianza y un poder que sólo era superado por el del propio soberano. No sólo realizaba tareas adminis-

trativas y de gobierno sino que, lo que es más sorprendente, llegó a participar en las campañas militares de Badis

contra otros reinos de taifas, es decir, tomando partido entre las disputas de unos gobiernos musulmanes contra

otros.

Shemuel ibn Nagrella se convirtió en ejemplo de judío erudito y altamente capacitado, tanto en su época como en

generaciones posteriores. Sus habilidades lingüísticas en especial despertaron la admiración tanto de sus corre-

ligionarios como de los musulmanes. Así, por ejemplo, el historiador musulmán Abu Marwan Ibn Hayyan (s. XI) se

refería a él en los siguientes términos:

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

110

7. Véase el estudio introductorio a su vida y obra en Angel Sáenz-Badillos – Judit Targarona, ÚŽmu’el ha-Nagid. Poemas I: Desde

el campo de batalla: Granada 1038-1056. Edición del texto hebreo, introducción, traducción y notas (Córdoba, 1988).

arabe shfaqet në kryerjen e të gjitha atyre funksioneve administrative dhe shtetërore, që e detyronin të mbante

letërkëmbim dhe të priste udhëheqës nga i gjithë rrafshi islamik dhe madje jo islamik. Për më tepër, Hasdai

bashkëpunoi në një detyre me vështirësi të jashtëzakonshme: në përkthimin nga latinishtja në arabisht të Materia

Medica të Dioscoridesit, një nga veprat farmakologjike më të vlerësuara dhe me përdorimin më të madh në Mesjetë.

Kjo vepër kishte ardhur në al-Andalus në greqishten origjinale, si dhuratë e perandorit të Bizantit Konstantini VII

Porfirogenetos për kalifin e Kordovës. Meqenëse nuk ekzistonte asnjeri në al-Andalus që të kishte aftësi për ta

përkthyer nga greqishtja në arabisht, perandori Konstantini dërgoi murgun Nikolla që ta kthente tekstin në latinisht,

gjuhë nga e cila Materia Medica u përkthye më në fund në gjuhën arabe, me pjesëmarrjen e drejtpërdrejtë të Hasdai

ben Shaprutit.

Rasti i dytë më i shquar si vezir hebre është ai i Shemuel ibn Nagrejës7. Sipas traditës hebraike hyri në oborrin e

mbretërisë (taifa) së Granadës për dhuntitë e tij si kaligraf i gjuhës arabe, aftësi për të cilën u punësua nga Ibn al-

‘Arifi, veziri i mbretit të Granadës dhe i cili, dalëngadalë, filloi t’i kërkojë detyra të tjera me rëndësi më të madhe dhe

e bëri njeriun e tij të besuar. Pak para se të vdiste, Ibn al-‘Arifi i rrëfeu Habusit, mbretit të Granadës, se ai ishte

udhëhequr nga këshillat e Shemuel ibn Nagrejës dhe i sugjeroi që ta punësonte. Kështu veproi dhe Habusi, duke

e shndërruar kësisoj Ibn Nagrejën në vezir të oborrit të Granadës. Por nivelin e tij më të lartë të pushtetit dhe të

influencës në oborr e pati më vonë kur, me vdekjen e Habusit (1038), mbajti anën e djalit të tij Badis, i cili do të dilte

fitimtar pas grindjeve midis dinastive. Gjatë qeverisjes së Badisit, Shemueli gëzoi besimin e tij të plotë dhe një

pushtet që tejkalohej vetëm nga ai i vetë sovranit. Jo vetëm që kryente detyra administrative dhe qeveritare por edhe,

gjë që është shumë e habitshme, arriti të marrë pjesë në fushatat ushtarake të Badisit kundër mbretërive të tjera -

taifave, domethënë, duke mbajtur anë në grindjet e disa qeverive myslimane kundër të tjerave.

Shemuel ibn Nagreja u shndërrua në shembullin e hebreit erudit dhe shumë të aftë, si në kohën e tij ashtu dhe për

brezat e mëpasme. Aftësitë e tij gjuhësore në veçanti ngjallën admirimin si të bashkëfetarëve të tij ashtu dhe të

myslimanëve. Kështu, për shembull, historiani mysliman Abu Marwan Ibn Hayyani (shek. XI) i referohej atij me këto

fjalë:

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

111

7. Shihni studimin hyrës për jetën dhe veprën e tij te Angel Sáenz-Badillos – Judit Targarona, ÚŽmu’el ha-Nagid. Poemas I: Nga

fusha e betejës: Granadë 1038-1056. Botimi i tekstit hebraik, hyrje, përkthim dhe shënime (Kordovë, 1988).

“Este hombre maldito, aún a pesar de que Dios lo había apartado del camino correcto [es decir, que no era mu-

sulmán], era uno de los hombres más perfectos. Poseía sabiduría, indulgencia, entendimiento e inteligencia. Era

de carácter apacible, firme, astuto y ladino. Tenía autocontrol y era de naturaleza agradable. Sabía cuándo hacer

las cosas, embaucaba a sus enemigos y ahuyentaba su odio gracias a su benevolencia, ¡Qué hombre tan extra-

ordinario! Escribió con las dos plumas [hebreo y árabe] y se interesó en el conocimiento de ambas literaturas. Le

apasionaba la lengua árabe y la investigó, estudió su literatura y examinó sus raíces. Su lengua hablaba el árabe

con elocuencia y su mano lo escribía con fluidez. Solía escribir en esta lengua tanto en su nombre como en nom-

bre de su señor, empleando cuando hacía falta las invocaciones a Dios – ¡Ensalzado sea! – y las bendiciones al Pro-

feta Mahoma – ¡Dios lo bendiga y salve!- . Elogiaba a la religión islámica y se extendía en la mención de sus méritos,

y en aquello que redactaba no se abstenía de parecer un escritor musulmán. Destacó en el conocimiento de las

ciencias matemáticas de los antiguos, era un aventajado en astronomía, sabía geometría y lógica. En el arte de la

dialéctica superaba infinitamente a todos los que la practicaban. Al ser un hombre inteligente era un hombre de

pocas palabras, odiaba la injuria, siempre estaba reflexionando y era un gran coleccionista de libros”8.

Un siglo más tarde, la memoria de este hombre excepcional perdura incluso en las comunidades judías del sur de

Francia. Así, por ejemplo, uno de los grandes traductores del árabe al hebreo, Yehudah ibn Tibbon (c. 1129 – c.

1190), recomienda a su hijo estudiar árabe y emular en ello a Shemuel ibn Nagrella y a su hijo Yehosef:

“Sabe que los grandes hombres de nuestra gente consiguieron su grandeza y muchas virtudes sólo por su habi-

lidad para escribir en árabe. Ya has visto lo que el nagid [Shemuel ibn Nagrella], bendita sea su memoria, dijo sobre

la grandeza que consiguió gracias a ello […]”9.

La familiaridad de los judíos con la cultura árabe y la lengua árabe clásica se manifiesta asimismo en las obras que

compusieron de carácter científico tales como obras médicas, filosóficas, astronómicas o gramaticales, que no eran

de circulación general sino que se trataban de escritos de consumo interno de la comunidad judía. Para estos es-

critos los judíos utilizaban un árabe menos elevado que el árabe clásico aunque sin llegar a ser un registro dialec-

tal o de lengua hablada. Aunque este tipo de árabe medio también lo utilizaban los musulmanes, la motivación era

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

112

8. Cita de Ibn Hayyan, transmitida por Lisan al-Din ibn al-Jatib, al-Ihata fi ajbar Garnata, ed. Muhammad Abd Allah Inan (Cairo

1973-1977),vol. I, pp. 446-447.

9. Tomo la cita de la traducción inglesa de Israel Abrahams, Hebrew ethical wills (Filadelfia, 1926), p. 59.

“Ky njeri i mallkuar, edhe pse Zoti e kishte mënjanuar nga udha e drejtë [domethënë, që nuk ishte mysliman], ishte

një nga njerëzit më të përsosur. Zotëronte dituri, tolerancë, mirëkuptim dhe inteligjencë. Kishte karakter të qetë, të

vendosur, dinak dhe finok. Kishte vetkontroll dhe natyrë të këndshme. Dinte kur t’i bënte gjërat, i mashtronte armiqtë

e tij dhe e largonte urrejtjen falë mirëdashjes së tij. Sa njeri i jashtëzakonshëm! Shkroi me të dy pendët [në hebraisht

dhe arabisht] dhe tregoi interes për njohjen e të dy letërsive. Ishte i apasionuar pas gjuhës arabe dhe e hulumtoi atë,

studjoi letërsinë dhe ekzaminoi rrënjët e saj. Gjuha e tij e fliste arabishten rrjedhshëm dhe dora e tij e shkruante me

lehtësi. E kishte zakon të shkruante në këtë gjuhë si në emrin e tij ashtu dhe në emër të zotërisë së tij, duke përdorur

kur ishte e nevojshme lutjet ndaj Zotit – I lavdëruar qoftë! – dhe bekimet për profetin Muhamed – Zoti e bekoftë dhe

e shpëtoftë! – . I thurrte lavde fesë islamike dhe përmendte me radhë meritat e saj, dhe në ato që hartonte nuk linte

pa u paraqitur si shkrimtar mysliman. U dallua në njohjen e shkencave matematikore të të parëve, shquhej në

astronomi, dinte gjeometri dhe logjikë. Në artin e dialektikës ua kalonte të gjithë atyre që merreshin me të. Meqë ishte

njeri i zgjuar, ishte fjalëpak, e urrente shpifjen, gjithnjë ishte i zhytur në mendime dhe ishte koleksionist i madh librash”8.

Një shekull më vonë, kujtimi i këtij njeriu të jashtëzakonshëm vazhdon të ruhet i gjallë madje dhe në bashkësitë

hebraike në jug të Francës. Kështu, për shembull, një nga përkthyesit më të mëdhenj nga arabishtja në hebraishte,

Jehudah ibn Tibboni (rreth 1129 – rreth 1190), e porosit të birin të studjojë arabisht dhe të matet për këtë me

Shemuel ibn Nagrejën dhe me djalin e tij Jehosef:

“Dije që burrat e mëdhenj të popullit tonë e arritën madhështinë e tyre dhe shumë virtyte vetëm në sajë të aftësisë

që kishin për të shkruar në arabisht. E ke parë atë që nagid [Shemuel ibn Nagreja], bekuar qoftë kujtimi i tij, tha mbi

madhështinë që arriti falë asaj gjuhe […]”9.

Familjariteti i hebrenjve me kulturën arabe dhe me gjuhën arabe klasike shfaqet gjithashtu në veprat që hartuan me

karakter shkencor të tilla si vepra mjekësore, filozofike, astronomike apo gramatikore, që nuk ishin në qarkullim të

përgjithshëm por bëhej fjalë për shkrime për përdorim të brendshëm në gjirin e bashkësisë hebraike. Për këto

shkrime hebrenjtë përdornin një arabishte më pak të ngritur sesa arabishtja klasike ndonëse pa arritur të jetë një

regjistër dialektal apo i gjuhës së folur. Ndonëse këtë lloj arabishte të mesme e përdornin edhe myslimanët, motivi

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

113

8. Citat i Ibn Hayyan, i përcjellë nga Lisan al-Din ibn al-Jatib, al-Ihata fi ajbar Garnata, bot. Muhammad Abd Allah Inan (Kairo

1973-1977), vëll. I, f. 446-447.

9. Marr citatin nga përkthimi anglisht i Israel Abrahams, Hebrew ethical wills (Filadelfia, 1926), f. 59.

diferente puesto que en el caso de un musulmán se trataba de desconocimiento o descuido, dado que su ideal lin-

güístico era siempre acercarse lo más posible a la lengua clásica del Corán y de la Arabia beduina, a diferencia de

los judíos, que tenían su propia lengua sagrada (el hebreo) y su propia herencia cultural (el mundo bíblico), ha-

ciendo del árabe un uso instrumental. Además de utilizar un árabe de registro no clásico, los judíos lo escribían con

alfabeto hebreo e insertaban préstamos léxicos del hebreo, siguiendo en ello pautas de comportamiento lingüís-

tico compartidas con otras comunidades judías de la diáspora y que han dado lugar a variantes lingüísticas como

el yídish, el judeo-español o el judeo-persa. En judeo-árabe10 (nombre con el que nos referimos a esta variante ju-

daizada de la lengua árabe) escribieron sus obras médicas, filosóficas y gramaticales algunos de los mayores in-

telectuales judíos de la Edad Media como Maimónides, Yonah ibn Yanah o Shelomoh ibn Gabirol.

Hebreo

Muchos siglos antes de su renacimiento como lengua del Estado de Israel, la lengua hebrea fue utilizada por el an-

tiguo pueblo israelita y disfrutó de un período que se considera clásico entre 1000 a. C. – 200 a. C., según queda

reflejada en el texto bíblico. En un estadio posterior (200 a.C. – 500 d. C.), el hebreo estuvo expuesto a la influen-

cia de otras lenguas, ante todo el arameo, y es la lengua que queda plasmada en los escritos de los rabinos, tales

como el Talmud y la Mishna. Este tipo de hebreo, conocido como hebreo rabínico o hebreo mishnaico, fue una len-

gua hablada hasta el siglo III, pero a partir de esa fecha se perdió su uso aunque continuó siendo una lengua esen-

cial en las comunidades judías repartidas por el mundo, por su valor sagrado dentro del judaísmo. Desempeñaba

un papel central en el desenvolvimiento de la vida religiosa en tanto que lengua de la liturgia y de los documentos

legales relacionados con la religión tales como los contratos matrimoniales (ketubot), pero ante y sobre todo, era

la lengua del texto sagrado, objeto no sólo de devoción sino de constante lectura y estudio entre los judíos de todas

las épocas y lugares

Los judíos de al-Andalus, al igual que el resto de las comunidades, utilizaban el hebreo con esa función de len-

gua religiosa y del texto sagrado pero, a partir del siglo X, fueron un paso más allá y ampliaron sus funciones,

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

114

10. Sobre el judeo-árabe y sus características lingüísticas, vid. María Angeles Gallego, El judeo-árabe medieval. Edición, tra-

ducción y estudio lingüístico del Kitab al-taswi’a del gramático andalusí Yonah ibn Ganah, (Berna, 2006), pp. 17-47.

ishte i ndryshëm pasi në rastin e një myslimani bëhej fjalë për mosnjohje apo pakujdesi, meqenëse ideali i tij gjuhësor

ishte gjithmonë t’i afrohej sa më shumë të qe e mundur gjuhës klasike të Kuranit dhe të Arabisë beduine, në ndryshim

nga hebrenjtë, që kishin gjuhën e tyre të shenjtë (hebraishten) dhe trashëgiminë e tyre kulturore (botën biblike), duke

i dhënë arabishtes një përdorim instrumental. Përveçse përdornin një arabishte me regjistër jo klasik, hebrenjtë e

shkruanin atë me alfabet hebraik dhe fusnin huazime leksikore të hebraishtes, duke ndjekur shembuj të sjelljes

gjuhësore të njëjta me bashkësitë e tjera hebraike të diasporës dhe që u kanë dhënë shkas varianteve gjuhësore si

jidishi, hebraishtja-spanjolle apo hebraishtja-persiane. Në hebraishten-arabe10 (emër me të cilin i referohemi këtij

varianti të hebraizuar të gjuhës arabe) shkruajtën veprat e tyre mjekësore, filozofike dhe gramatikore disa nga

intelektualët më të mëdhenj hebrenj të Mesjetës si Maimonidesi, Yonah ibn Yanahi apo Shelomoh ibn Gabiroli.

Hebraishtja

Shumë shekuj para rilindjes së saj si gjuhë e Shtetit të Izraelit, gjuha hebraike u përdor nga populli i vjetër izraelit

dhe qëndroi për një periudhë që konsiderohet klasike midis viteve 1000 dhe 200 para Krishtit, sikundër ka mbetur

e pasqyruar në tekstin biblik. Në një stad të mëvonshëm (200 para K. – 500 pas K.), hebraishtja u gjend nën

ndikimin e gjuhëve të tjera, sidomos të gjuhës aramé, dhe është gjuha që mbetet e formësuar në shkrimet e

rabinëve, si Talmudi dhe Mishna. Kjo lloj hebraishteje, e njohur si hebraishte rabinike apo hebraishte mishnaike,

qe një gjuhë e folur deri në shekullin e III, por duke filluar nga kjo datë doli nga përdorimi ndonëse vazhdoi të jetë

një gjuhë thelbësore në bashkësitë hebraike të shpërndara nëpër botë, për vlerën e saj të shenjtë brenda

judaizmit. Luante një rol qëndror në zhvillimin e jetës fetare si gjuhë e liturgjisë dhe e dokumenteve ligjore që

lidheshin me fenë siç ishin kontratat martesore (ketubot), por para së gjithash dhe mbi të gjitha, ishte gjuha e

tekstit të shenjtë, objekt jo vetëm devotshmërie por dhe leximi të vazhdueshëm dhe studimi midis hebrenjve të

të gjitha kohrave dhe vendeve.

Hebrenjtë e al-Andalus, njësoj si pjesa tjetër e bashkësive, përdornin hebraishten me funksionin e gjuhës fetare

dhe të tekstit të shenjtë por, duke filluar nga shekulli X, bënë një hap para dhe zgjeruan funksionet e saj, duke

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

115

10. Mbi hebraishten-arabe dhe karakteristikat e saj gjuhësore, shih María Ángeles Gallego, hebraishtja- arabe mesjetare. Botimi,

përkthimi dhe studimi gjuhësor i Kitab al-taswi’a i gramaticienit andaluz Yonah ibn Ganah, (Bernë, 2006), f. 17-47.

dándole una nueva vida, en un fenómeno que no tiene paralelo hasta el renacimiento moderno en el Estado de

Israel. En al-Andalus la lengua hebrea volvió a ser utilizada como lengua literaria, más allá del contexto religioso.

Desde finales del siglo X y, muy especialmente, en los siglos XI y XII, tuvo lugar el florecimiento de la poesía y

prosa hebrea que se conoce como Edad de Oro, por la pléyade de autores que surgió de este movimiento y la

calidad y cantidad de su producción literaria. Este fenómeno llegó a producirse gracias a una fase previa de es-

tudio y análisis de la lengua hebrea, cuya gramática fue por primera vez desentrañada y explicada a finales del

siglo X, en tierras andalusíes11. El análisis y comprensión de la sintaxis y morfología de la lengua bíblica se apoyó

en el desarrollo de los estudios que los árabes habían realizado sobre su propia lengua, con la que el hebreo

guarda múltiples similitudes al pertenecer ambas a la familia de lenguas semíticas. Hay que tener en cuenta

que, aunque los judíos nunca habían dejado de entender los contenidos de su texto sagrado, el funcionamiento

interno del hebreo les era en gran parte desconocido al ser una lengua que había dejado de utilizarse como len-

gua hablada a partir del s. III. Los árabes, sin embargo, aunque habían desarrollado variantes orales de la len-

gua árabe clásica o árabe antiguo, podían entenderla y describirla con facilidad al continuar su existencia como

lengua viva y de uso cotidiano.

Las causas para que se produjese este renacimiento literario en lengua hebrea son de diverso tipo aunque des-

taca, ante todo, el factor nacionalista. Al escribir poesía y prosa literaria en lengua hebrea en lugar de hacerlo

en árabe, como sí ocurría en los escritos de tipo científico, primaba el deseo de mostrar el orgullo por la lengua

propia de la comunidad judía y se resaltaba su valor estético al utilizarla en la expresión artística más valorada

de la época: la poesía. Frente al orgullo de los musulmanes por la lengua árabe, considerada por ellos la lengua

más perfecta y la que Dios eligió para enviar su Mensaje a los hombres, los judíos querían mostrar la belleza y

orgullo por la lengua en la que se habían transmitido sus Escrituras sagradas. A la brillante producción poética

de los musulmanes en lengua árabe, los judíos contraponen sus poemas hebreos, en los que, curiosamente,

adoptan los metros, géneros y motivos de la poesía árabe, pero añadiendo elementos del lenguaje y texto bí-

blico.

Todos los grandes escritores y personajes de la élite judía andalusí escribieron tanto en judeo-árabe como en he-

breo sus composiciones para circulación dentro de la comunidad judía, a la vez que utilizaban el árabe clásico como

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

116

11. Sobre el nacimiento de la gramática hebrea y los gramáticos judíos de al-Andalus, véase A. Sáenz-Badillos – J. Targarona

Borrás, Gramáticos hebreos de al-Andalus (ss. X-XII) (Córdoba: el Almendro, 1988).

i dhënë një jetë të re, në një fenomen të pashoq deri në rilindjen moderne në Shtetin e Izraelit. Në al-Andalus

gjuha hebraike filloi përsëri të përdorej si gjuhë letrare, përtej kontekstit fetar. Qysh nga fundi i shekullit të X dhe,

veçanërisht, në shekujt XI dhe XII, nisi lulëzimi i poezisë dhe i prozës hebraike që njihet si Koha e Artë, për

plejadën e autorëve që doli nga kjo lëvizje dhe për cilësinë dhe sasinë e prodhimtarisë së tyre letrare. Ky

fenomen arriti të zhvillohet në sajë të një faze paraprake studimi dhe analize të gjuhës hebraike, gramatika e

së cilës për herë të parë u studjua në thellësi dhe u shpjegua në fund të shekullit të X, në territoret andaluze11.

Analiza dhe kuptimi i sintaksës dhe morfologjisë së gjuhës biblike u mbështet në zhvillimin e studimeve që

kishin kryer arabët për gjuhën e vet, me të cilën hebraishtja ruan ngjashmëri të shumta pasi i përkasin të dyja

familjes së gjuhëve semitike. Duhet patur parasysh se, ndonëse hebrenjtë nuk kishin reshtur kurrë së kuptuari

përmbajtjet e tekstit të tyre të shenjtë, funksionimi i brendshëm i hebraishtes ishte për ta në një pjesë të madhe

i panjohur pasi ishte një gjuhë që kishte reshtur së përdoruri si gjuhë e folur qysh nga shekulli i III. Arabët,

megjithatë, ndonëse kishin zhvilluar variante gojore të gjuhës arabe klasike apo arabishte e vjetër, mund ta

kuptonin dhe ta përshkruanin atë me lehtësi duke qënë se vazhdonte ekzistenca e saj si gjuhë e gjallë dhe me

përdorim të përditshëm.

Shkaqet e zhvillimit të kësaj rilindje letrare në gjuhën hebraike janë të llojeve të ndryshme ndonëse shquhet, para

së gjithash, faktori nacionalist. Të shkruarit e poezisë dhe prozës letrare në gjuhën hebraike në vend që të bëhej

në arabisht, siç ndodhte në shkrimet me karakter shkencor, udhëhiqej nga dëshira për të treguar krenarinë për

vetë gjuhën e bashkësisë hebraike dhe theksohej vlera e saj estetike duke e përdorur në shprehjen artistike më

të vlerësuar të epokës: në poezi. Përballë krenarisë së myslimanëve për gjuhën arabe, të konsideruar prej tyre

si gjuha më e përsosur dhe që Zoti e zgjodhi për t’u dërguar Mesazhin e tij njerëzve, hebrenjtë donin të tregonin

bukurinë dhe krenarinë për gjuhën në të cilën ishin përcjellë Shkrimet e tyre të shenjta. Prodhimtarisë së

shkëlqyer poetike të myslimanëve në gjuhën arabe, hebrenjtë i kundërvënë poemat e tyre hebraike, në ato ku,

çuditërisht, përdorin metrat, gjinitë dhe motivet e poezisë arabe, por duke shtuar elementë të gjuhës dhe të

tekstit biblik.

Të gjithë shkrimtarët e mëdhenj dhe personazhet e elitës hebraike andaluze kanë shkruar si në hebraishten-

arabe ashtu dhe në hebraisht veprat e tyre për qarkullim brenda bashkësisë hebraike, në të njëjtën kohë që

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

117

11. Mbi lindjen e gramatikës hebraike dhe gramaticienët hebrenj të al-Andalus, shihni A. Sáenz-Badillos – J. Targarona Borrás,

Gramaticienët hebrenj të al-Andalus (shek. X-XII) (Kordovë: el Almendro, 1988).

vehículo de comunicación dentro de los círculos musulmanes12. Los dos grandes visires mencionados previa-

mente, Hasdai ben Shaprut y Shemuel ben Nagrella, son el exponente más claro de esta versatilidad lingüística.

Los dos fueron grandes cortesanos que se manejaban con total soltura en el ámbito arabo-islámico, pero que a

su vez se destacaron como mecenas de la cultura en lengua hebrea. Hasdai ocupa un lugar esencial en el co-

mienzo del estudio científico de la lengua bíblica y el despertar de la literatura hebrea andalusí puesto que fue el

primer gran promotor de la cultura judía en al-Andalus. Adquirió libros, encargó obras y poemas en lengua hebrea,

y trajo a Córdoba a los maestros judíos más conocidos de la época como Mosheh ben Hanok, de Italia, o Dunash

ben Labrat, de Fez. Contrató como secretario personal a Menahem ben Saruq, excelente filólogo y autor de uno

de los primeros diccionarios de la lengua hebrea. A él le encargaba Hasdai la redacción de toda su correspondencia

en hebreo. Además de estas actividades, Hasdai fue un activo promotor del desligamiento de la comunidad judía

andalusí de los centros tradicionales de Oriente, en un movimiento parejo a la independencia política y cultural que

propugnaban los dirigentes musulmanes de al-Andalus frente a sus correligionarios del imperio abbasí, con capi-

tal en Bagdad.

Shemuel ibn Nagrella representa, al igual que Hasdai, esa faceta de erudito judío políglota, conocedor en profun-

didad de la tradición cultural arabo-islámica a la vez que mecenas y promotor de la cultura judía en lengua hebrea

y en judeo-árabe. Shemuel fue, además, filólogo y poeta hebreo él mismo. Sus habilidades como calígrafo y su co-

nocimiento del árabe clásico sorprendían a los propios musulmanes, como hemos visto anteriormente, en la cita

del historiador Ibn Hayyan. En su faceta como escritor utilizaba tanto el judeo-árabe como el hebreo, siguiendo las

pautas habituales entre los judíos de esta época: las obras de carácter científico, en su caso concreto obras gra-

maticales sobre la lengua hebrea, las escribía en judeo-árabe, es decir, utilizando un registro del árabe cercano al

árabe dialectal, con abundantes citas y vocabulario bíblico, y escrito con alfabeto hebreo en lugar de alfabeto

árabe. Como poeta hebreo, sin embargo, recurría a la lengua hebrea. Todas sus composiciones poéticas hebreas

siguen, como era lo habitual, los metros y géneros de la poesía árabe de los musulmanes, especialmente de los

orientales, aunque encontramos en casi todos los versos menciones, juegos de palabras o citas provenientes de

las Escrituras.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

118

12. Sobre la distribución de funciones de las diversas lenguas utilizadas por los judíos en al-Andalus y en la España cristiana, véase

M. A. Gallego, “The languages of medieval Iberia and their religious dimension”. Medieval Jewish, Christian and Muslim Culture

Encounters in Confluence and Dialogue, 9,1 (2003), pp. 107-139.

përdornin arabishten klasike si mjet komunikimi brenda rretheve myslimane12. Dy vezirët e mëdhenj të

përmendur paraprakisht, Hasdai ben Shapruti dhe Shemuel ben Nagreja, janë shembulli më i qartë i kësaj

paqendrueshmërie gjuhësore. Të dy ishin oborrtarë të mëdhenj që silleshin me lirshmëri të plotë në fushën

arabo-islamike, por që nga ana e tyre u shquan si mecenatë të kulturës në gjuhën hebraike. Hasdai ze një vend

thelbësor në fillimin e studimit shkencor të gjuhës biblike dhe në zgjimin e letërsisë hebraike andaluze pasi ai

ishte promotori i parë i madh i kulturës hebraike në al-Andalus. Bleu libra, porositi vepra dhe poema në gjuhën

hebraike, dhe solli në Kordovë mjeshtërit hebrenj më të njohur të kohës si Mosheh ben Hanoku, nga Italia, apo

Dunash ben Labrati, nga Fesi. Mori si sekretar personal Menahem ben Saruqin, filolog i shkëlqyer dhe autor i

njërit prej fjalorëve të parë të gjuhës hebraike. Atij i ngarkonte Hasdai përpilimin e të gjithë letërkëmbimit të tij

në hebraisht. Përveç këtyre veprimtarive, Hasdai ishte një promotor aktiv i shkëputjes së bashkësisë hebraike

andaluze nga qendrat tradicionale të Lindjes, në një lëvizje të ngjashme me pavarësinë politike dhe kulturore

që mbështesnin drejtuesit myslimanë të al-Andalus përballë bashkëfetarëve të tyre të perandorisë abbasí, me

kryqytet Bagdadin.

Shemuel ibn Nagreja përfaqëson, sikurse Hasdai, atë anë të eruditit hebre poliglot, njohësit të thellë të traditës

kulturore arabo-islamike dhe në të njëjtën kohë mecenat dhe promotor i kulturës hebraike në gjuhën hebraike dhe

në hebraishten-arabe. Shemuel ishte, përveç kësaj, edhe ai vetë filolog dhe poet hebre. Aftësitë e tij si kaligraf

dhe njohuritë e tij mbi arabishten klasike befasonin dhe vetë myslimanët, siç kemi parë dhe më parë, në citatin

e historianit Ibn Hayyani. Në anën e tij si shkrimtar përdorte si hebraishten-arabe ashtu dhe hebraishten, duke

ndjekur shembujt e zakonshëm midis hebrenjve të kësaj epoke: veprat me karakter shkencor, në rastin e tij

konkret veprat gramatikore mbi gjuhën hebraike, i shkruante në hebraishte-arabe, domethënë, duke përdorur një

regjistër të arabishtes të afërt me arabishten dialektale, me citate të shumta dhe fjalor biblik, dhe të shkruar me

alfabet hebraik në vend të alfabetit arab. Si poet hebre, megjithatë, përdorte gjuhën hebraike. Të gjitha

kompozimet e tij poetike hebraike ndjekin, siç ishte zakon, metrat dhe gjinitë e poezisë arabe të myslimanëve,

veçanërisht të orientalëve, ndonëse ndeshim thuajse në të gjitha vargjet referenca, lojë fjalësh apo citate që vijnë

nga Shkrimet.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

119

12. Mbi shpërndarjen e funksioneve të gjuhëve të ndryshme të përdorura nga hebrenjtë në al-Andalus dhe në Spanjën e krishterë,

shihni M. A. Gallego, “The languages of medieval Iberia and their religious dimension”. Medieval Jewish, Christian and Muslim

Culture Encounters in Confluence and Dialogue, 9,1 (2003), f. 107-139.

Así, por ejemplo, en uno de sus primeros poemas bélicos, basado en la campaña granadina contra el ejército de

la Taifa de Almería de la que salen victoriosos los primeros, Shemuel hace una lectura de la batalla en la que la vic-

toria se convierte en una manifestación del apoyo de Dios a su pueblo Israel, mostrando así la identificación de la

comunidad judía con los objetivos y el destino de la dinastía reinante. Los diversos elementos de la batalla adquieren

una vestimenta bíblica de la mano de este excelso poeta. Zuhayr, rey de la taifa de Almería, de origen eslavo, apa-

rece en el poema como Agag, rey derrotado por Saúl en Salmos (1Sa 15,8), los eslavos que forman parte del ejér-

cito son identificados con el pueblo de Amaleq (1Sa 15,8) y a los cristianos con Edom, en tanto que sucesores del

imperio romano al que los judíos se referían desde antiguo con ese nombre. En cuanto a los mercenarios árabes

que forman parte del ejército almeriense, son mencionados como “los hijos de Qeturah”(Gen 25,1), puesto que en

la tradición rabínica se identifica a Qeturah con Agar, madre de Ismael, el patriarca de los árabes. Asimismo, como

era habitual en los poemas hebreos, en todo el texto se insertan alusiones y citas bíblicas.

Véase, por ejemplo, el siguiente fragmento en el que Shemuel acapara protagonismo y relaciona el comienzo de

la batalla con la enemistad que le tenía el visir de la taifa almeriense, Ibn Abbas. Cuando éste le pide al rey de Gra-

nada que se deshaga de su visir judío, Badis se niega terminantemente, lo que supone una declaración de guerra,

según la versión literaria que ofrece Shemuel de esta batalla:

Ante esto13 se irritó mi adversario, insistió

en su calumnia, se enemistó con él y montó en cólera;

no descansó hasta haber reunido a sus soldados:

‘Amaleq, ’Edom, e hijos de Qeturah.

Mas Dios para su caída tenía preparada desde antiguo

en la ciudad del manantial una fosa excavada.

Dobló el ritmo de su marcha, apresurándose

cual ave que cabalga y aparece en alas del viento14.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

120

13. Es decir, la negativa de Badis a entregar a su visir judío.

14. Tomo la traducción de este poema de Sáenz-Badillos –Targarona Borrás, Poemas I, pp. 6-7.

Kështu, për shembull, në njërën nga poemat e tij të para luftarake, bazuar në fushatën e Granadës kundër ushtrisë

mbretërore, Taifës, së Almerisë nga e cila dolën fitimtarë të parët, Shemuel bën një interpretim të betejës ku fitorja

shndërrohet në një shprehje të mbështetjes së Zotit për popullin e tij të Izraelit, duke treguar kështu identifikimin e

bashkësisë hebraike me synimet dhe fatin e dinastisë që mbretëronte. Elementët e ndryshëm të betejës marrin një

veshje biblike nga dora e këtij poeti të jashtëzakonshëm. Zuhayri, mbreti i taifës së Almerisë, me origjinë sllave, del

në poemë si Agag, mbreti i mundur nga Sauli në Psalmet (1Sa 15,8), sllavët që bëjnë pjesë në ushtri identifikohen

me popullin e Amaleqit (1Sa 15,8) dhe të krishterët me Edomin si pasardhës të perandorisë romake, së cilës

hebrenjtë i referoheshin qysh në kohët e lashta me këtë emër. Përsa u përket mercenarëve arabë që bëjnë pjesë

në ushtrinë e Almerisë, ata përmenden si “bijtë e Qeturahit”(Gen 25,1), meqenëse në traditën rabinike Qeturah

identifikohet me Agar, nënën e Ismaelit, patriarkut të arabëve. Gjithashtu, siç ishte e zakonshme në poemat hebraike,

në të gjithë tekstin futen aluzione dhe citate biblike.

Shihni, për shembull, fragmentin e mëposhtëm ku Shemueli akaparon protagonizëm dhe e lidh fillimin e betejës me

armiqësinë që kishte ndaj tij veziri i taifës së Almerisë, Ibn Abbasi. Kur ky i kërkon mbretit të Granadës që ta heqë

qafe vezirin e tij çifut, Badisi refuzon kategorikisht, gjë që nënkupton shpallje lufte, sipas versionit letrar që ofron

Shemueli për këtë betejë:

Përballë kësaj13 u zemërua kundërshtari im, këmbënguli

në shpifjen e tij, u armiqësua me të dhe e kapi tërbimi;

Nuk pushoi derisa mblodhi ushtarët e tij:

Amaleq, Edom, dhe bijtë e Qeturahit.

Për më tepër Zoti kishte përgatitur prej kohësh për rënien e tij

një gropë të hapur në qytetin e gurrës.

Shpejtoi ritmin e marshimit të tij, duke nxituar

si një shpend që shkon kaluar dhe shfaqet me krahë ere14.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

121

13. Domethënë, refuzimi i Badisit për të dorëzuar vezirin e tij hebré.

14. Marr përkthimin e kësaj poeme të Sáenz-Badillos –Targarona Borrás, Poemas I, f. 6-7.

Posteriormente, cuando relata el discurrir de la batalla, Shemuel combina con maestría motivos e imágenes de la

poesía árabe oriental con alusiones a episodios y nombres bíblicos. Proceden de la poesía árabe, por ejemplo, la

imagen del terremoto en la descripción de las batallas y la del oscurecimiento del sol por el polvo que se levanta

al guerrear. También se encuentra en poetas árabes clásicos como al-Mutanabbi la comparación del trotar de los

caballos con el movimiento de serpientes que se deslizan sobre la tierra, o la comparación de las flechas con gotas

de lluvia o con abejas (por el ruido que producen, similar al de las flechas disparándose).

Temblaba la tierra desde sus cimientos,

igual que Gomorra [Ge 19,24 y De 29,2215] quedaba arrasada;

hermosos y sonrosados rostros

se tornaban como el fondo de una olla.

El día, presa de oscuridad y tiniebla [Jl. 2,2],

el sol, lo mismo que mi corazón, ennegrecido;

el estruendo de las tropas, como el del Sadday [Ez 1,24],cual el del mar

y su oleaje al rugir la tempestad;

la tierra al anochecer, sacudida

sobre sus columnas, como ebria.

Los corceles galopaban y se revolvían

cual víboras sacadas de su cubil,

como si los venablos arrojados fueran

rayos que llenaban el aire de luz,

las flechas, gotas de lluvia,

y los escudos, cribas;

los arcos, cual serpientes en sus manos

escupiendo abejas por su boca16

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

122

15. Las citas bíblicas en paréntesis cuadrado son adición de la autora.

16. Sáenz-Badillos –Targarona Borrás, Poemas I, p. 8.

Më pas, kur tregon rrjedhën e betejës, Shemueli ndërthur me mjeshtëri motive dhe figura të poezisë arabe

orientale me aluzione episodesh dhe emrash biblikë. Vijnë nga poezia arabe, për shembull, figura e tërmetit në

përshkrimin e betejave dhe ajo e errësimit të diellit nga pluhuri që ngrihet gjatë luftimit. Gjithashtu tek poetët arabë

klasikë si al-Mutanabbi haset krahasimi i trokthit të kuajve me lëvizjen e gjarpërinjve që rrëshqasin mbi tokë,

apo krahasimi i shigjetave me pikat e shiut apo me bletët (nga zhurma që bëjnë, e ngjashme me atë të shigjetave

kur lëshohen).

Dridhej toka nga themelet,

Sikundër Gomorra [Ge 19,24 dhe De 29,2215] mbetej e rrafshuar;

Fytyra të bukura ngjyrëtrëndafili

bëheshin si fundi i një tenxhereje.

Dita, mbërthyer nga errësira dhe terri [Jl. 2,2],

dielli, njësoj si zemra ime, i nxirë;

zhurma e trupave, si ajo e Saddajit [Ez 1,24], si ajo e detit

dhe e dallgëve të tij kur shpërthen stuhia;

Toka në mbrëmje lëkundet

mbi kolonat e saj, si e dehur.

Kuajt rendnin galop dhe rrotulloheshin

si nepërkat e nxjerra nga strofka e tyre,

Sikur shtizat e hedhura të ishin

rrufe që mbushnin ajrin me dritë,

Shigjetat, pika shiu,

dhe shqytat, shosha;

Harqet, si gjarpërinj në duart e tyre

duke vjellë bletë nga goja e tyre16

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

123

15. Citatet biblike në kllapa katrore janë shtesë e autores.

16. Sáenz-Badillos –Targarona Borrás, Poemas I, f. 8.

El hijo de Shemuel ibn Nagrella, Yehosef ibn Nagrella, sucedió a su padre en el cargo de visir y, como aquél, fue

un gran literato y protegió las letras y ciencias judías. Según el tratadista literario judío Moseh ibn Ezra (c. 1055 -

1135), “en su época se duplicó la gloria de las ciencias y de los científicos y el imperio de la poesía y los poetas”17.

Al igual que su padre, estaba versado tanto en lengua árabe como en lengua hebrea: “Después de la lengua he-

brea, el mayor de sus conocimientos era la lengua árabe, su léxico, su poesía y sus zéjel, la historia, las crónicas

y sus obras, por la necesidad del oficio del poder al que estaba obligado y por los asuntos del principado encar-

gados a él”18. Sin embargo, Yehosef despertó entre los musulmanes feroces críticas que hicieron acrecentar el

odio a los judíos en Granada. En este ambiente ya caldeado se publicó un poema de Abu Ishaq de Elvira contra

el visir judío, que gozó de amplia popularidad. Este poema fue probablemente el detonante del progrom de 1066

contra la comunidad judía de Granada, en el que fue asesinado el propio Yehosef.

Las lenguas de los judíos en los Reinos cristianos

Los judíos de la España cristiana cobran protagonismo social y cultural dentro del contexto de la Península Ibé-

rica a partir del siglo XII. Es en este período cuando tiene lugar un cambio substancial en la política islámica con

respecto a los judíos, tras la llegada al poder de dos dinastías norteafricanas, los almorávides y los almohades, de

tendencias más restrictivas y ortodoxas que los anteriores gobernantes musulmanes. Se produce entonces un

movimiento migratorio de los judíos andalusíes hacia otras regiones del orbe islámico, así como hacia los Reinos

cristianos del norte de la Península Ibérica y el sur de Francia. Estrechamente relacionado con este fenómeno está

el despertar cultural de las comunidades judías en territorios cristianos a partir del siglo XII, así como la reproduc-

ción de los modelos andalusíes de colaboración con el poder político. La figura del cortesano judío se hace nota-

ble en diversos Reinos cristianos a partir de este período, ya sea como administrador, traductor o secretario, entre

otras funciones. Entre las capacidades por las que eran especialmente valorados se hallaba la de ser conocedo-

res de la lengua árabe y de la sociedad andalusí en su conjunto, convirtiéndose gracias a ello en interlocutores entre

cristianos y musulmanes. El caso más notable de cortesano judío en este contexto cristiano es el de Abraham bar

Hiyya´ (m. c. 1136), astrónomo y matemático al servicio del Rey de Aragón Alfonso I el Batallador. Bar Hiyya con-

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

124

17. Moše ibn ‘Ezra, Kitab al-muhadara wal-mudakara, edición y traducción de Montserrat Abumalham Mas, vol. II, (Madrid, 1986),

p. 72.

18. Ibid. p. 72.

I biri i Shemuel ibn Nagrejës, Jehosef ibn Nagreja, pasoi të atin në detyrën e vezirit dhe, sikurse dhe ai, ishte një

letrar i madh dhe mbrojtës i letërsisë dhe i shkencave hebraike. Sipas Moseh ibn Ezra (rreth 1055 - 1135), autor

traktatesh letrare hebraike, “në kohën e tij u dyfishua lavdia e shkencave dhe e shkencëtarëve dhe perandoria e

poezisë dhe e poetëve”17. Njësoj si i ati, thurrte vargje si në gjuhën arabe ashtu dhe në gjuhën hebraike: “Pas gjuhës

hebraike, njohuritë më të mëdha i kishte në gjuhën arabe, mbi leksikun e saj, mbi poezinë dhe zéjelet e saj, mbi

historinë, kronikat dhe veprat e saj, i shtyrë nga nevoja për t’i shërbyer pushtetit të cilit i detyrohej dhe nga punët

e principatës që i ishin ngarkuar”18. Megjithatë, Jehosefi zgjoi midis myslimanëve kritika të egra që e rritën urrejtjen

ndaj hebrenjve të Granadës. Në këtë ambjent tashmë të ndezur u botua një poemë e Abu Ishaq de Elvira kundër

vezirit hebré, që gëzoi popullaritet të gjerë. Kjo poemë u bë me sa duket shkaku i progromit të vitit 1066 kundër

bashkësisë hebraike të Granadës, ku u vra vetë Jehosefi.

Gjuhët e hebrenjve në Mbretëritë e krishtera

Hebrenjtë e Spanjës së krishterë marrin protagonizëm shoqëror dhe kulturor brenda kontekstit të Gadishullit

Iberik duke filluar nga shekulli XII. Pikërisht në këtë periudhë ndodh një ndryshim thelbësor në politikën islamike

në lidhje me hebrenjtë, pas ardhjes në fuqi të dy dinastive afrikanoveriore, almoravidet dhe almohadet, me

prirje më kufizuese dhe më ortodokse se qeveritarët e mëparshëm myslimanë. Asokohe ndodh një lëvizje

dyndjeje e hebrenjve andaluzë drejt rajoneve të tjera të botës islamike, si dhe drejt mbretërive të krishtera të

veriut të Gadishullit Iberik dhe jugut të Francës. I lidhur shumë ngushtë me këtë fenomen është zgjimi kulturor

i bashkësive hebraike në territoret e krishtera duke filluar nga shekulli i XII, si dhe riprodhimi i modeleve andaluze

të bashkëpunimit me pushtetin politik. Figura e oborrtarit hebré bëhet e njohur në mbretëri të ndryshme të

krishtera duke filluar nga kjo periudhë, si administrator, përkthyes apo sekretar, midis funksioneve të tjera. Ndër

aftësitë për të cilat ishin veçanërisht të vlerësuar radhitej edhe ajo e të qënit njohës të gjuhës arabe dhe të

shoqërisë andaluze në tërësinë e vet, duke u shndërruar falë kësaj në bashkëbisedues midis të krishterëve dhe

myslimanëve. Rasti më i shquar i oborrtarit hebré në këtë kontekst të krishterë është ai i Abraham bar Ijja´ (vdiq

rreth vitit 1136), astronom dhe matematicien në shërbim të Mbretit të Aragonës Alfonsi I Luftaraku. Bar Ijja

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

125

17. Moše ibn ‘Ezra, Kitab al-muhadara wal-mudakara, botim dhe përkthim i Montserrat Abumalham Mas, vëll. II, (Madrid, 1986),

f. 72.

18. Ibid. f. 72.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

126

19. S. Sela, “Abraham bar Hiyya´s astrological work and thought”, Jewish Studies Quarterly 13,2 (2006), pp. 128-158.

20. Algunos estudios generales son los siguientes: I. M. Hassán, “El español sefardí (judeoespañol, ladino)”, en La lengua espa-

ñola, hoy, eds. M. Seco and G. Salvador (Madrid: Fundación Juan March, 1995), 117-40; D. M. Bunis, “The Language of the

Sephardim: A Historical Overview,” en Moreshet Sepharad: The Sephardi Legacy, vol. 2, ed. H. Bernart (Jerusalem: Magnes,

1992) 92-126; M. Lazar (1971), ¨Ladino¨, Encyclopaedia Judaica. Jerusalém: Keter, t. 10, pp. 1342-50.

taba con un profundo conocimiento de la cultura árabe, que adquirió durante el período de su vida que pasó en

territorios islámicos, probablemente en la Huesca de los Banu Hud. Su misión como asesor del Rey y sus funcio-

nes administrativas en el Reino de Aragón fueron compaginadas, al igual que en el caso de sus predecesores an-

dalusíes, con la de protección de los intereses de la comunidad judía y mecenazgo de todas las actividades

culturales surgidas en su seno.

Abraham bar Hiyya fue asimismo autor de diversos tratados de matemáticas, astronomía, astrología y filosofía19.

Sin embargo, aunque incorpora a sus trabajos el saber desarrollado entre los árabes, escribió todas sus obras

en hebreo, en lo que supone un cambio substancial con respecto a los usos lingüísticos de sus correligionarios

andalusíes. Frente a la división de funciones que se había establecido previamente entre judeo-árabe para escritos

científicos o de uso no-literario y el hebreo como lengua de la poesía y los registros relacionados con la religión,

a partir de esta época el hebreo pasa a ocupar ese ámbito adicional. Lo que sorprende de esa variación en los

hábitos lingüísticos es que se opte por el hebreo y no por la nueva lengua hablada de los judíos, es decir, el ro-

mance, o por la lengua escrita de su entorno: el latín, en paralelo a sus usos lingüísticos en territorios islámicos.

Entre las razones para no utilizar latín, podemos pensar que, como en el caso del árabe clásico, existían prejui-

cios hacia una lengua estrechamente vinculada a una religión concreta, en este caso al cristianismo. Si el árabe

clásico estaba identificado con el Corán y era la lengua del Islam por excelencia, el latín estaba estrechamente

vinculado a la religión cristiana y, ante todo, a la Iglesia, en tanto que lengua de la liturgia y los escritos teológi-

cos. La otra alternativa al hebreo hubiese sido la lengua romance, con menores connotaciones religiosas y len-

gua hablada de los judíos en territorios cristianos. Este cambio, sin embargo, no se produjo en la Península Ibérica

más que en algunos escritos aislados en la etapa previa a la Expulsión. Sin embargo, tras 1492, fue precisamente

el romance o, mejor dicho, el romance adaptado a la tradición judía en lo que conocemos como judeo-español,

judezmo, ladino o sefardí, la lengua que se impuso en prácticamente todos los registros de la lengua escrita,

entre los judíos sefardíes20.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

127

19. S. Sela, “Abraham bar Hiyya´s astrological work and thought”, Jewish Studies Quarterly 13, 2 (2006), f. 128-158.

20. Disa studime të përgjithshme janë si më poshtë: I. M. Hassán, “Spanjishtja sefardí (hebraishtja spanjolle, ladino)”, në Gjuha

spanjolle, sot, botimet M. Seco and G. Salvador (Madrid: Fondacioni Juan March, 1995), 117-40; D. M. Bunis, “The Language of

the Sephardim: A Historical Overview,” en Moreshet Sepharad: The Sephardi Legacy, vëll. 2, bot. H. Bernart (Jerusalem: Mag-

nes, 1992) 92-126; M. Lazar (1971), ¨Ladino¨, Enciklopedia Hebraike. Jerusalém: Keter, vëll. 10, f. 1342-50.

kishte një njohje të thellë të kulturës arabe, që e fitoi gjatë asaj periudhe të jetës së tij që kaloi në territoret

islamike, me sa duket në Hueska të Banu Hudëve. Misioni i tij si këshilltar i mbretit dhe funksionet e tij

administrative në Mbretërinë e Aragonës qenë pajtuar, njësoj si në rastin e paraardhësve të tij andaluzë, me

mbrojtjen e interesave të bashkësisë hebraike dhe marrjen nën patronazh të të gjitha veprimtarive kulturore të

lindura në gjirin e saj.

Abraham bar Ijja ishte gjithashtu autor i traktateve të ndryshme të matematikës, astronomisë, astrologjisë dhe

filozofisë19. Megjithatë, ndonëse përfshin në punimet e tij dijen e zhvilluar midis arabëve, i shkroi të gjitha veprat

e tij në hebraisht, gjë që nënkupton një ndryshim thelbësor në krahasim me shprehitë gjuhësore të

bashkëfetarëve të tij andaluzë. Përballë ndarjes së funksioneve që kishte vendosur paraprakisht midis

hebraishtes-arabe për shkrimet shkencore apo me përdorim jo letrar dhe hebraishtes si gjuhë e poezisë dhe

regjistrave që lidheshin me fenë, duke filluar nga ajo kohë hebraishtja zë këtë fushë shtesë. Ajo që befason në

këtë ndryshim të shprehive gjuhësore është se anon nga hebraishtja dhe jo nga gjuha e re e folur nga hebrenjtë,

domethënë, gjuha romance, apo nga gjuha e shkruar e mjedisit të tij: latinishtja, paralelisht me përdorimet e saj

gjuhësore në territoret islamike.Ndër arsyet për të mos përdorur latinishten, mund të mendojmë se, si në rastin

e arabishtes klasike, ekzistonin paragjykime karshi një gjuhe ngushtësisht të lidhur me një fe konkrete, në këtë

rast kristianizmin. Nëse arabishtja klasike identifikohej me Kuranin dhe ishte gjuha e Islamit në shkallën më të

lartë, latinishtja ishte ngushtësisht e lidhur me fenë e krishterë dhe, mbi të gjitha, me Kishën, si gjuhë e liturgjisë

dhe e shkrimeve teologjike. Alternativa tjetër ndaj hebraishtes do të kishte qenë gjuha romance, me më pak

ngjyrime fetare dhe gjuhë e folur nga hebrenjtë në territoret e krishtera. Ky ndryshim, megjithatë, nuk ndodhi

në Gadishullin Iberik veçse në disa shkrime të veçuara në periudhën para Dëbimit. Megjithatë, pas vitit 1492,

qe pikërisht romance apo, më mirë, romance e përshtatur me traditën hebraike që e njohim si hebraishte-

spanjolle, judezmo, ladino apo sefardí, gjuha që fitoi praktikisht në të gjithë regjistrat e gjuhës së shkruar, midis

hebrenjve sefardí20.

La existencia de variantes judías de la lengua romance sólo está documentada en algunos escritos aislados, entre

los que destaca el Poema de Yo³ef (comienzos del siglo XV), de autor desconocido. En las escasas muestras de

judeo-romance que se han conservado, hallamos las características propias de las lenguas judías, anteriormente

mencionadas para el judeo-árabe: empleo del alfabeto hebreo, aportaciones léxicas del hebreo y alejamiento de

la norma escrita de la mayoría de la población.

Los judíos de la España cristiana se destacaron además lingüísticamente como traductores, en especial dentro de

lo que se conoce como Escuela de traductores de Toledo. Participaron activamente en la traslación de textos ára-

bes al romance, a menudo de manera oral, en colaboración con un cristiano que vertía por escrito su versión ro-

mance a la lengua latina o a la lengua romance estandarizada. Gracias a este proceso se transmitieron al Occidente

cristiano obras fundamentales de tipo filosófico y científico, algunas procedentes de la tradición clásica griega, así

como aportaciones originales de autores musulmanes.

Otro importante proceso de traducción, con base tanto en la Península Ibérica como en el Sur de Francia, fue el

desarrollado dentro de la comunidad judía para consumo interno. Me refiero a las traducciones, a veces en forma

de síntesis, de las obras más significativas que compusieron los autores judíos de al-Andalus en judeo-árabe. Gran

parte de estos trabajos suponían una aportación esencial en ciencias diversas, especialmente dentro de la tradi-

ción judía (tratados gramaticales sobre la lengua hebrea, exégesis bíblica, etc.), pero resultaban inaccesibles a las

comunidades europeas por la barrera lingüística. De ahí que exista desde finales del siglo XI una clara conciencia

sobre la necesidad de que ese saber pueda ser transmitido a todo el judaísmo y no sólo a las comunidades del

ámbito islámico. Obras tan relevantes como la Guía de los perplejos de Maimónides o los diversos tratados gra-

maticales de Yonah ibn Yanah, formaron parte este corpus de obras traducidas a la lengua común de los judíos,

es decir, el hebreo, pasando a formar parte del patrimonio judío universal.

Conclusiones

Los judíos de Sefarad, tanto en los territorios cristianos como en los territorios islámicos, mantuvieron durante la

Edad Media actitudes lingüísticas similares, que tenían su origen en su conciencia de comunidad unida por el vín-

culo de la religión. El peso específico de la lengua hebrea en tanto que lengua sagrada se deja sentir de diversas

maneras: de una parte, mantuvo en exclusiva varios registros de la vida religiosa como la liturgia. De otra, proyectó

su influencia en el uso de otras lenguas por los judíos, que utilizaron el alfabeto hebreo para escribir tanto en árabe

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

128

Ekzistenca e varianteve hebraike të gjuhës romance është e dokumentuar vetëm në disa shkrime të veçuara, ndër

të cilat shquhet Poema de Yo³ef (fillimi i shekullit XV), me autor të panjohur. Në mostrat e pakta të hebraishtes-

romance që janë ruajtur, gjejmë karakteristikat e mirëfillta të gjuhëve hebraike, të përmendura më parë për

hebraishten-arabe: përdorimi i alfabetit hebraik, prurjet leksikore të hebraishtes dhe largimi nga norma e shkruar i

pjesës më të madhe të popullsisë.

Hebrenjtë e Spanjës së krishterë u shquan përveç kësaj nga pikëpamja gjuhësore si përkthyes, veçanërisht brenda

asaj që njihet si Shkolla e përkthyesve e Toledos. Morën pjesë aktivisht në përkthimin e teksteve arabe në romance,

shpesh herë në formë gojore, në bashkëpunim me një të krishterë që përkthente me shkrim versionin e tij romance

në gjuhën latine apo në gjuhën romance të standartizuar. Falë këtij procesi u përcollën në Oksidentin e krishterë

vepra themelore të karakterit filozofik dhe shkencor, disa që vinin nga tradita klasike greke, si dhe kontributet

origjinale të autorëve myslimanë.

Një tjetër proces i rëndësishëm përkthimi, me bazë si në gadishullin Iberik ashtu dhe në Jug të Francës, u zhvillua

brenda bashkësisë hebraike për konsum të brendshëm. E kam fjalën për përkthimet, nganjëherë në formë sinteze,

e veprave më domethënëse që hartuan autorët hebraikë të al-Andalusit në hebraishten-arabe. Një pjesë e madhe

e këtyre punimeve nënkuptonin një kontribut thelbësor në shkenca të ndryshme, veçanërisht brenda traditës

hebraike (traktate gramatikore mbi gjuhën hebraike, interpretime biblike, etj.), por rezultonin të paarritshme për

bashkësitë europiane për arsye të pengesës gjuhësore. Për këtë ekziston qysh nga fundi i shekullit XI një

ndërgjegjësim i qartë për nevojën që kjo dije të mund të transmetohej tek i gjithë judaizmi dhe jo vetëm te bashkësitë

e rrafshit islamik. Vepra kaq të rëndësishme si Udhërrëfyes i ndërdymëve i Maimonidesit apo traktatet e ndryshme

gramatikore të Yonah ibn Yanahit, u bënë pjesë e këtij korpusi të veprave të përkthyera në gjuhën e përbashkët të

hebrenjve, domethënë, në hebraishte, duke u bërë pjesë e trashëgimisë hebraike universale.

Konkluzione

Hebrenjtë e Sefaradit, si në territoret e krishtera ashtu dhe në territoret islamike, mbajtën gjatë Mesjetës qëndrime

gjuhësore të ngjashme, që e kishin burimin në vetëdijen e tyre të bashkësisë së krijuar nëpërmjet lidhjes fetare.

Pesha specifike e gjuhës hebraike si gjuhë e shenjtë ndjehet në mënyra të ndryshme: nga njëra anë, ruajti si një e

drejtë e saj ekskluzive disa regjistra të jetës fetare si liturgjia. Nga ana tjetër, la ndikimin e vet në përdorimin e gjuhëve

të tjera nga hebrenjtë, që përdorën alfabetin hebraik për të shkruar si në arabisht ashtu dhe në romance për shkrime

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

129

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

130

como en romance para escritos de consumo interno, e incorporaron vocabulario e incluso algunas estructuras

gramaticales de la lengua hebrea. Por otra parte, si bien existe en los usos lingüísticos judíos una obvia impronta

de su tradición cultural y religiosa, es fácil observar igualmente otra faceta en la que se hace patente su asimila-

ción al entorno cultural y lingüístico. Este último fenómeno fue mucho más acusado en el entorno de la cultura

arabo-islámica, que los judíos asimilaron y adaptaron a su propia tradición dando lugar al apogeo literario que co-

nocemos como Edad de Oro.

të konsumit të brendshëm, si dhe përfshinë fjalor dhe madje disa struktura gramatikore të gjuhës hebraike. Ndërkaq,

ndërsa ekziston në përdorimet gjuhësore hebraike një gjurmë e qartë e traditës së saj kulturore dhe fetare, është e

lehtë të vërehet gjithashtu ana tjetër e monedhës ku bëhet i qartë pranimi dhe përshtatja e saj me mjedisin kulturor

dhe gjuhësor. Kjo dukuri e fundit qe shumë më e theksuar në mjedisin e kulturës arabo-islamike, që hebrenjtë e

asimiluan dhe e përshtatën me traditën e tyre duke i dhënë jetë apogjeut letrar që e njohim si Edad de Oro, si koha

e artë e letërsisë.

MARÍA ÁNGELES GALLEGO

131

MEMORIA DE LA DIÁSPORA SEFARDITA EN ALBANIA, UN MENSAJE DE CONVIVENCIA Y COOPERACIÓNEva Hyskaj

Las leyendas, los cuentos antiguos y los textos de los autores de la antigüedad relatan que los ilirios y los judíos,

establecidos en las dos orillas del mar Mediterráneo, pese a estar separados por una distancia de más de 2.000

km, tuvieron convivencia, intercambiaron mensajes de amistad y dejaron el uno en el otro huellas recíprocas, que

han quedado como fuentes de investigación.1

Apolodoro, el gran escritor del siglo II a.d.e., y el geógrafo de la antigüedad Scymno cuentan que Vidamo, hijo del

rey de los fenicios, se convirtió en rey de los enkelet ilirios.2

En diversas fuentes científicas que remiten a su vez a las fuentes antiguas, se alude a las relaciones ilirio-judías

desde finales del segundo milenio antes de nuestra era.

Hacia finales de siglo XII a.d.e. muchos ilirios abandonaron la península ilírica y se asentaron en Asia Menor. Entre di-

chas tribus se menciona a los pelesos, que se establecieron en la costa meridional de Siria, de donde se cree que el

lugar pudo haber tomado el nombre de Palestina.3 Zaharia Majani, como otros autores, afirma por ejemplo que “se

ha establecido que los filisteos pertenecen al tronco ilirio”. El nombre de este pueblo lo encontramos en Occidente

con diferentes denominaciones, pero siempre apoyadas en la procedencia iliria. Los historiadores Meillet y Cohen men-

cionan que en el Epiro (Iliria) existió en tiempos la ciudad de Paleiste (la Palasa actual en Himara, Vlorë).4

Las migraciones recíprocas ilirio-hebreas han dejado numerosas huellas en ambas partes. En un viejo mapa de Is-

rael aparecen fijados nombres ilirios. De igual modo, en el Antiguo Testamento se encuentran nombres filisteos.

EVA HYSKAJ

132

1. Apostol Kotani, “Los albaneses y los hebreos en los siglos”, Mësonjëtorja, Tiranë, 2007.

2. Apolodoro, Biblioteca 3.39, pág. 11, y Scymno, Orbis Descriptio, vol. 437, mencionado por Apostol Kotani en “Los albaneses

y los hebreos en los siglos”, Mësonjëtorja, Tiranë, 2007.

3. American Journal of Archeology, vol. 50, pág. 251, V. 1946, citado por Apostol Kotani en “Los albaneses y los hebreos en los

siglos”, Mësonjëtorja, Tiranë, 2007.

4. Z. Mayami. Les Etrusques commencent a parler: Bot Arthand. V. 1961. Cap. XV, pág. 393, citado por Apostol Kotani, Ibí-

dem.

«HISTORIK I DIASPORËS SEFARDIKE NË SHQIPËRI, MESAZHE TË BASHKËJETESËS DHE BASHKËPUNIMIT»Eva Hyskaj

Legjendat, tregimet e moçme dhe shkrime të autorëve të lashtësisë tregojnë se ilirët dhe hebrenjtë, të vendosur në

dy brigjet e detit Mesdhe, megjithëse i ndante një distancë prej më shumë se 2000 kilometra, kanë bashkëjetuar,

kanë shkëmbyer mesazhe miqësie dhe kanë lënë tek njëri-tjetri gjurmë të ndërsjella, të cilat mbeten burim

hulumtimi.1

Apollodari, shkrimtari i madh i shekullit II p.e.s. dhe gjeografi i lashtësisë Scymni tregojnë se Vidami, i biri i mbretit

të fenikasve, u bë mbret i enkelejve ilirë.2

Në disa burime shkencore, të cilat iu drejtohen burimeve të vjetra, bëhet fjalë për marrëdhëniet ilire-hebraike qysh

nga fundi i mijëvjeçarit të dytë para erës sonë.

Nga fundi i shekullit të XII p.e.s. shumë ilirë u shpërngulën nga gadishulli Ilirik dhe zunë vend në Azinë e Vogël.

Ndër këto fise përmenden Pelesët, të cilët u vendosën në bregdetin jugor të Sirisë, prej nga mendohet se edhe vendi

mund të ketë marrë emrin Palestinë.3 Autorë të tjerë, si Zaharia Majani, për shembull, thotë se “është përcaktuar

që filistinët i përkasin trungut ilir”. Emrin e këtij populli e gjejmë nën emërtime të ndryshme në perëndim, por

gjithmonë duke u mbështetur në prejardhjen ilire. Historianët Meillet dhe Kohen përmendin se në Epir (Iliri) ka

ekzistuar dikur qyteti Paleiste – Palasa e sotme në Himarë të Vlorës.4

Emigrimet e ndërsjella ilire-hebraike kanë lënë gjurmë të shumta tek njëri-tjetri. Në një hartë të vjetër të Izraelit

gjenden të fiksuara emra ilirë. Po kështu, në Dhiatën e Vjetër ka emra filistinë. Edhe hebrenjtë e lashtë kanë lënë

EVA HYSKAJ

133

1. Apostol Kotani, “Shqiptarët dhe hebrenjtë në shekuj”, Mësonjëtorja, Tiranë 2007

2. Apollodari, Biblioteca 3.39, f.11 dhe Scymni, Orbis Descriptio, Vol. 437, përmendur nga Apostol Kotani në “Shqiptarët dhe

hebrenjtë në shekuj”, Mësonjëtorja, Tiranë 2007

3. American Journal of Archeology, Vol. 50 f. 251, V. 1946, cituar nga Apostol Kotani në Shqiptarët dhe hebrenjtë në shekuj”,

Mësonjëtorja, Tiranë 2007.

4. Z. Mayami. Les Etrusques Commencent a parler: Bot Arthand. V. 1961 Kap.XV.f.393, cituar nga Apostol Kotani, Shqiptarët dhe

hebrenjtë në shekuj, Mësonjëtorja, Tiranë 2007.

También los antiguos judíos han dejado rastros en Iliria. Los nombres Finiq y Jericó no son azarosos. Expertos

contemporáneos opinan que estos nombres coinciden con nombres históricamente vinculados con Israel, por

ejemplo Finiq con el antiguo Fonikë, Jericó con el Jericó de la Biblia, Palasa con Palestina.

Se dice también que los primeros misioneros del cristianismo predicaban entre las nuevas comunidades en lengua he-

brea. En este contexto adquieren importancia afirmaciones que aparecen en el Nuevo Testamento como: “Y tras haber

pasado por Amfipoli y por Apotoni llegaron a Salónica” (Los hechos de los apóstoles, 17:1). En una carta de San Pablo

se dice que «cuando envíe a Artemio o a Titico, ven cuanto antes a mi lado en Nikopolis, porque he decidido pasar el

invierno allí». (Cartas de Pablo a Tito, 3:12). Resulta claro por tanto que tanto Apolonia como Nikopolis (la actual Arta)

formaban parte en el periodo paleo cristiano de la Iliria, hecho éste que viene demostrado además por la presencia de

menorás, lo cual constituye un testimonio de las comunidades hebraicas que continuaron habitando en zonas de Iliria

incluso en los años siguientes. Otro hecho, tan interesante como el primero, es la llegada a Arberia de un personaje en-

vuelto en misterio al que llamaban Mesias, cuyo verdadero nombre era Sabbatai Zevi (de hecho fue Natan de Gaza quien

lo reconoció como Mesias en el verano de 1665). En 1665, los hebreos de Venecia, Ámsterdam, Londres, Hamburgo,

así como los de Europa meridional y de África del Norte, comenzaron a vender sus propiedades, preparándose para

un retorno a Tierra Santa, en tanto que, a comienzos del año 1666, Sabbatai marchó a Constantinopla, donde fue de-

tenido y mantenido en prisión durante dos meses. Apoyándose en sus partidarios, dirigió el movimiento desde la cár-

cel, donde vivía como un rey, a causa de lo cual le denunciaron ante el sultán. Con el fin de salvar la vida, se convirtió

de la religión de sus antepasados a otra semejante a la musulmana, como muestra de arrepentimiento ante el sultán.

Él era practicante de la doctrina de la Cábala (una doctrina secreta que reúne una serie de enseñanzas místicas de ori-

gen rabínico).

Sabbatai Zevi había nacido en Esmirna, Turquía, en 1626, y murió en el año 1676, en Ulqin, una zona ésta situada

en el territorio arber.5

Su familia, que pertenecía a los judíos romaniotas de Patrás, tenía nacionalidad española hasta que, como con-

secuencia del tratado de Isabel de España, se trasladó a las zonas ocupadas por el Imperio otomano. Se dice que

también a las tierras arberes llegaron muchos judíos como parte de esa peregrinación y varios de ellos se esta-

blecieron en zonas como las montañas de Berat, lo que sucedió principalmente durante la guerra otomano-vene-

EVA HYSKAJ

134

5. Esta descripción ha sido tomada de la enciclopedia judaica. http://jewisencyclopedia.com/view_page.jsp?pid=2&artid=531&let-

ter=S.

gjurmë në Iliri. Emrat Finiq ose Jerikon nuk janë të rastit. Dijetarët e kohës mendojnë se këto emra përkojnë me emra

të lidhur historikisht me Izraelin, për shembull, Finiq nga Fonikë e lashtë, Jerikoja me Jerikonë e Biblës, Palasa me

Palestinën.

Thuhet se edhe misionarët e parë të krishterimit predikonin para bashkësive të reja në gjuhën hebraike. Në

këtë kontekst marrin rëndësi pohime të tilla që gjenden në Testamentin e Ri si: “Dhe mbasi kishin kaluar nëpër

Amfipoli dhe nëpër Apotoni arritën në Selanik” (veprat e Apostujve 17:1). Edhe në një letër të Shën Palit thuhet

se «kur të dërgoj Artemin ose Titikun eja sa më shpejt tek unë në Nikopolis, sepse vendosa ta kaloj dimrin aty»

(letrat e Palit drejtuar Titit 3:12). Pra, duket qartë se, si Apolonia ashtu dhe Nikopolis (Arta e sotme), në

paleokrishterim bënin pjesë në Ilyri dhe kjo gjë është dëshmuar edhe nga prania e menorahve, çka përbën një

dëshmi për bashkësitë hebraike që vazhduan të jetojnë në zonat e Ilirisë edhe në vitet në vazhdim. Një fakt tjetër,

po aq interesant sa i pari, është edhe ardhja në Arbëri e një personazhi shumë misterioz i mbiquajturi Mesiah,

që emrin e tij të vërtetë e kishte Sabbatai Zevi (Në fakt ishte Natani i Gazës që e njohu atë si Mesiah në verën

e vitit 1665). Më 1665 hebrenjtë e Venedikut, Amsterdamit, Londrës, Hamburgut, si dhe ata të Evropës Jugore

dhe Afrikës Veriore filluan të shisnin pronat e tyre, duke u përgatitur për një kthim në Tokën e Shenjtë, ndërsa

në fillim të vitit 1666 Sabbatai shkoi në Kostandinopojë, ku u arrestua dhe u mbajt i burgosur për dy muaj. I

mbështetur nga përkrahësit ai e drejtoi lëvizjen nga burgu, ku jetoi si mbret e për këtë e kallëzuan tek sulltani.

Që të mos i merrej jeta ai u konvertua nga feja e të parëve, në një fe të ngjashme me atë myslimane, si shenjë

pendese ndaj sulltanit. Ai ishte një praktikues i doktrinës së kabalas (një doktrinë sekrete që përmbledh një

sërë mësimesh mistike me origjinë rabinike).

Sabbatai Zevi kishte lindur në Smirne të Turqisë, më 1626 dhe vdiq në vitit 1676, në Ulqin, një zonë kjo në territorin

arbëror.5

Familja e tij, që u përket hebrenjve romaniotë të Patras kishte shtetësinë spanjolle, derisa, si pasojë e traktatit të

Izabelës së Spanjës, u zhvendos në zonat e zaptuara nga Perandoria Osmane. Thuhet se shumë hebrenj erdhën

edhe në trojet arbërore, si pjesë e kësaj shpërngulje dhe disa prej tyre u zhvendosën në disa zona siç është malësia

e Beratit, çka ndodhi kryesisht gjatë Luftës Osmane-Venedikase (Kjo shpërngulje mbase ka ndodhur në Skraparin

EVA HYSKAJ

135

5. (ky përshkrim është marre nga enciklopedia hebraike) http://www.jewishencyclopedia.com/view_page.jsp?pid=2&artid

=531&letter=S.

ciana (Tal desplazamiento se llevó a cabo tal vez en el Shkrapar actual, si advertimos que en estas zonas existen dos

aldeas con nombres pertenecientes a la cultura judeo-sefardita. Uno de ellos se llama hoy Davidh [David].)

Como hemos dicho, Zevi se convirtió a una fe semejante a la musulmana que se cree puede ser la bektashí, pues in-

cluso hoy día muchos de los creyentes bektashíes hacen peregrinaje a su tumba (se dice que la mayor parte del

tiempo Sabbatai Zevi vivió en la zona de Fterë, Saranda, y sus seguidores se estacionaron allí). A partir de los datos

de archivo, descubrimos que en el año 1956 se encontró una carta de este falso profeta que contiene diversas ins-

trucciones para el rezo que él impartía a sus seguidores acerca del modo en que debían orar en las fiestas religiosas

(dicha carta fue encontrada en Salónica y, de acuerdo con el autor Sarner, hoy está expuesta en el Museo de Israel).

Hacía finales del siglo XV, tras la expulsión de España, los judíos romaniotas llegaron a Arbería desde Salónica. Existen

datos en el sentido de que desde el medievo temprano hubo judíos sefarditas en la ciudad portuaria de Durres, incluso,

según el citado Harvey Sarner, se afirma que de los documentos ragusianos encontrados resulta claramente la existencia

de prácticas comerciales a cargo de esa comunidad; más exactamente se alude a un mercader judío que vendía sal en

aquellas zonas, allá en torno al año 1319. Josephus Flavius, historiador israelí perteneciente al siglo primero de nues-

tra era, basándose en una carta del año 135 del rey de Lacedemonia enviada a Therrortar el grande de Israel, que uti-

lizaba un sello con la figura de un águila con una serpiente entre las garras, decía entre otras cosas que “nosotros somos

hermanos, con un mismo origen, por ello debemos tener intereses comunes y prestarnos ayuda mutua”6. No resulta di-

fícil comprender aquí que los judíos pueden haber vivido en el territorio de la Iliria temprana. Con apoyo en antiguos au-

tores, en la Historia de Albania se dice que, en el tiempo de la dominación romana, llegaron a numerosas ciudades

ilirias contingentes humanos de Italia, Siria, Palestina, las costas septentrionales de África y otros territorios del Impe-

rio romano.7 Esta afluencia es conocida como la primera oleada de asentamientos judíos en Albania.

Existen asimismo documentos que muestran que, el 24 de marzo de 1281, el veneciano Nikolai Martini hacía co-

mercio con dos sefardíes de Durrës, Leone y Caro Kalis, y otro documento que revela que, en agosto del año 1366,

EVA HYSKAJ

136

6. Joseph Flavius “Histoires des Juifs” Antiques Judaiques. Paris, 1600. Tome Premier, chapitre f.477, así como el periódico “Is-

raelitische Volentilalt” Pur e Shvarc 20-04.1990, citado por Apostol Kotani, “Los albaneses y los judíos en los siglos”, Mësonjë-

toja, Tirana, 2007.

7. Historia de Albania. Vol. I, ed. 1959, pág. 123, citado por Apostol Kotani, “Los albaneses y los judíos en los siglos”, Mësonjë-

torja, Tirana, 2007.

e sotëm, po të gjykojmë se në këto zona gjenden dy fshatrash me emra që i përkasin kulturës hebraiko-sefardike.

Njeri prej tyre sot quhet Davidh [David]).

Siç e thamë, Zevi u konvertua në një fe të ngjashme me fenë myslimane që mendohet të jetë ajo bektashi, pasi edhe

sot e kësaj dite shumë nga besimtarët bektashi bëjnë pelegrinazh në varrin e tij (thuhet se shumicën e kohës Sabattai

Zevi jetoi në zonën Fterë të Sarandës dhe pasuesit e tij u stacionuan aty). Nga të dhënat arkivore zbulojmë se në

vitin 1956 është gjetur një letër e këtij profeti të rremë, e cila përmban disa porosi për lutje që ky i fundit u bënte

ndjekësve të tij mbi mënyrën si duheshin të luteshin në ditët fetare (kjo letër u gjet në Selanik dhe sipas autorit

Sarner sot është e ekspozuar në Muzeun e Izraelit).

Rreth fundit të shekullit XV, pas shpërnguljes nga Spanja, hebrenjtë romaniotë erdhën në Arbëri nga Selaniku. Ka

të dhëna se qysh në mesjetën e hershme ka pasur hebrenj sefardikë edhe në qytetin port të Durrësit, madje sipas

autorit Harvej Sarner thuhet se në dokumentet e gjetura raguziane del qartë se kemi zhvillim tregtie të kësaj

bashkësie; më saktë bëhet fjalë për një tregtar hebre që shiste kripë në këto zona, diku rreth vitit 1319. Jozefius

Flavius, historian izraelit që i përket shekullit të parë të erës sonë, duke u bazuar në një letër të vitit 135 të mbretit

të Laqedomonidë dërguar Therrortarit të madh të Izraelit, e cila mbante një vulë me figurën e një shqiponje që në

kthetrat e saj kishte një gjarpër, thoshte ndër të tjera se “ne jemi vëllezër, me një origjinë të vetme, prandaj duhet

të kemi interesa të përbashkëta dhe përkrahje të ndërsjella”.6 Këtu nuk është e vështirë të kuptohet se hebrenjtë

mund të kenë jetuar në tokën e Ilirisë së hershme. Mbështetur në autorë të vjetër, edhe në Historinë e Shqipërisë

është shkruar se në kohën e sundimit romak në shumë qytete ilire erdhën masa njerëzish nga Italia, Siria, Palestina,

brigjet veriore të Afrikës dhe vise të tjera të Perandorisë Romake.7 Kjo njihet dhe si vala e parë e ngulimeve hebraike

në Shqipëri.

Ka gjithashtu dokumente, të cilat tregojnë se më 24 mars të vitit 1281, venedikasi Nikolai Martini, bënte tregti me

dy sefardë nga Durrësi, Leone dhe Karo Kalis apo një tjetër dokument që tregon se në gusht të vitit 1366, një hebre

EVA HYSKAJ

137

6. Joseph Flavius “Histoires des Juifs” Antiques Judaiques. Paris 1600. Tome Premier chapitre f.477 si dhe gazeta

“Israelitische Volentilalt” Pur de Shvarc 20.04.1990, cituar nga Apostol Kotani, “Shqiptarët dhe hebrenjtë në shekuj”,

Mësonjëtorja, Tiranë 2007.

7. Histori e Shqipërisë. Vëll.I, bot 1959, fq. 123, cituar nga Apostol Kotani, “Shqiptarët dhe hebrenjtë në shekuj”, Mësonjëtorja,

Tiranë 2007.

un judío sefardí de Durrës le vendía sal a otro comerciante de Ragusa. Son éstos elementos que evidencian con

claridad el papel y la extensión de esta comunidad, así como su integración en la vida arber, donde poseía dere-

chos iguales que los habitantes nativos.

Asimismo, las primeras huellas de los judíos pueden ser atestiguadas por la herencia arqueológica. Vale mencionar

aquí el descubrimiento de uno de los monumentos más importantes del periodo bizantino, realizado en Saranda (On-

hezmi) a comienzos de los años ochenta. En el periodo temporal de 2002-2004, se llevó a cabo una búsqueda más

amplia, la cual dejó al descubierto un mosaico en el centro del cual destaca el emblema de los judíos, un candela-

bro de siete brazos, denominado en hebreo menorah. En él aparecía asimismo una cidra (enrog) y el cuerno de un

carnero (shavar), ambos importantes símbolos de la existencia legendaria judía que acompañan al candelabro.

El descubrimiento de este mosaico, con el menorá y el resto de los símbolos, perteneciente a una sinagoga cons-

truida en el periodo de ampliación del complejo arquitectónico paleocristiano de los siglos V y VI de nuestra era,

testimonia que la presencia de los judíos en esos territorios data al menos de ese periodo. Este hecho es corro-

borado por el hallazgo de un documento escrito en los archivos de la Universidad de Lecce, Italia, donde se alude

a un vínculo familiar entre la comunidad judía de Lecce y la comunidad judía de Onhezmi. El documento data de

la primera mitad del siglo VI de nuestra era. Al mismo tiempo, el hecho de la presencia de los judíos viene a ser

apoyado por el descubrimiento en la ciudad de Elbasan de varios restos de una sinagoga, así como de una ins-

cripción en lengua hebrea que se conserva en el museo arqueológico de Durrës.8

Sin embargo, los asentamientos judíos en sentido estricto fueron fundados en Albania por los judíos sefardíes lle-

gados de España en el siglo XIV, a los que más tarde se añadieron refugiados de otras zonas. La comunidad judía

de Albania fue una de las más antiguas de Europa, pero fue siempre muy reducida en número y no surgió de su

seno ninguna figura señalada en el renacimiento de la nación judía.

De hecho los judíos que llegarían como resultado de la expulsión de España, al comienzo se establecieron princi-

palmente en las ciudades portuarias del país, en Vlorë y Durrës, aunque también en Berat y Elbasan, donde había

sinagogas de varios tipos como: castellana, catalana, siciliana, portuguesa y puliana, prolongando su permanen-

cia durante más de 200 años (esta oleada de asentamientos coincide con la guerra otomano-veneciana).

EVA HYSKAJ

138

8. Mazufer Korkuti, “Basílicas y sinagogas de Saranda”, págs. 36-37. Presencia histórica y salvación de los judíos durante la gue-

rra albPAPER, Tirana, 2008.

sefardik nga Durrësi i shiste kripë një tjetër tregtari nga Raguza. Këto janë elemente që tregojnë qartë rolin dhe

përfshirjen e kësaj bashkësie dhe integrimin e saj në jetën arbërore, ku kishte të drejta të barabarta me banorët

vendas.

Gjithashtu, gjurmët e para të hebrenjve mund të dëshmohen edhe nga trashëgimia arkeologjike. Këtu vlen të

përmendet zbulimi i njërit prej monumenteve më të rëndësishëm të periudhës bizantine, që u bë në Sarandë

(Onhezmi), në fillimin e viteve 1980. Në harkun kohor 2002-2004, u bë një kërkim më i zgjeruar, që nxori në pah një

mozaik, në qendër të të cilit shquhet emblema e hebrenjve një shandan shtatëqirinjsh, që në hebraisht quhet

menorah. Në të ishte vendosur, gjithashtu, një qitro (enrog) dhe briri i një dashi (shavar), të dy këta simbole të

rëndësishëm të ekzistencës legjendare hebraike që shoqërojnë shandanin.

Zbulimi i këtij mozaiku, me menorahun dhe simbolet e tjera, që i përket një sinagoge të ndërtuar në periudhën e

zgjerimit të kompleksit arkitektonik paleokristian të shekujve të 5-6 të erës sonë, dëshmon se prania e hebrenjve

në këto troje daton të paktën në këtë periudhë. Kjo vërtetohet edhe nga gjetja e një dokumenti të shkruar në arkivat

e Universitetit të Leçes, Itali, ku bëhet fjalë për një lidhje familjare midis bashkësisë hebraike të Leçes dhe bashkësisë

hebraike të Onhezmit. Ky dokument daton gjysma e parë e shekullit të VI të erës sonë. Njëkohësisht, faktin e pranisë

së hebrenjve e mbështet edhe zbulimi në qytetin e Elbasanit i disa rrënojave të një sinagoge, si dhe një mbishkrim

në gjuhën hebraike që ruhet në muzeun arkeologjik të Durrësit.8

Megjithatë, në Shqipëri ngulimet e mirëfillta hebraike janë themeluar prej hebrenjve sefardikë që erdhën nga Spanja

në shekullin XIV, të cilëve më pas iu bashkuan refugjatë nga zona të tjera. Bashkësia hebraike e Shqipërisë ka qenë

një nga më të vjetrat në Evropë, por ngaqë ka qenë gjithmonë shumë e pakët në numër, dhe nuk ka pasur brenda

saj asnjë figurë të spikatur në rilindjen e kombit hebraik.

Në fakt hebrenjtë që do të vinin si pasojë e dëbimit nga Spanja në fillim u vendosën kryesisht në qytetet porte të

vendit, në Vlorë dhe Durrës, por edhe në Berat e Elbasan, ku kishte edhe sinagoga të disa tipave, si: kastiljane,

katalanase, siciliane, portugeze dhe puljeze, duke e shtrirë qëndrimin e tyre në më se 200 vjet (kjo valë e shpërnguljes

përkon me Luftën Osmane-Venedikase).

EVA HYSKAJ

139

8. Muzafer Korkuti, “Bazilika e sinagoga e Sarandës”, fq. 36-37. Prania historike dhe shpëtimi i hebrenjve gjatë luftës albPAPER,

Tiranë 2008.

En aquel tiempo, Vlorë era una ciudad llena de judíos, quienes constituían más de la mitad de su población. La ciu-

dad tenía en torno a los cinco mil habitantes, más de la mitad de los cuales eran sefardíes procedentes de España,

mientras que en Berat se encontrarían alrededor de 25 familias judías, la mayor parte de las cuales se dedicaban

al comercio. (En Vlorë, en el año 1520 eran en total 945 familias, de las cuales 528 eran judaicas: 3600 judíos en

una población de 5000 personas).

Para los estudiosos albaneses constituye un motivo de orgullo el hecho de que en la Enciclopedia Judía aparez-

can informaciones acerca de las ciudades arberes, como es el caso de Vlorë, de la que tenemos como evidencia

un documento significativo acerca de un suceso acaecido en torno al siglo XVI, en el que se dice que la comuni-

dad sefardí de esa zona había dado la bienvenida al hijo del filósofo Judah Leon, llamado Meser David Leon, quien

había llegado a Vlorë como parte de un conjunto de congregaciones. Según dicha enciclopedia, en la zona de

Vlorë había judíos llegados de Castilla y de Portugal. Por su parte, los catalanes organizaban sus encuentros en la

casa de Abraham Zarfati. Con la llegada a Vlorë de David Leon se reabrió un asunto que llevaba tiempo bullendo

en esta comunidad: a saber, a cual de las dos agrupaciones le correspondía legalmente encabezar dicha comuni-

dad y quién de acuerdo con la ley debía ser considerado rabino (maestro). Este proceso finalizó con un veredicto

definitivo que tendría fuerza efectiva incluso en las demás agrupaciones hebreas, en otros Estados, manifestando

expresamente que ese título en realidad debe ser discutido únicamente cuando nos traslademos de nuevo a nues-

tra tierra, y que estas ceremonias que celebramos ahora son imitaciones no legales de las ceremonias celebradas

en el templo de Jerusalén, pues sólo allí tales ceremonias tienen valor y solamente en Jerusalén podremos discu-

tir el título de Rabino. El autor de este tratado era Moses Ben Jacob Albelda, quien vivió en torno al siglo XVI, y por

medio de este documento colocaría una piedra angular en la institucionalización de la práctica de la religión judía.9

Hacia finales del siglo XVI, los judíos abandonaron Vlorë por causas desconocidas, para regresar de nuevo allí en

torno al siglo XIX. Según el estudioso Harvey Sarner, en el año 1507 había en Vlora 97 familias que en los años que

siguieron alcanzaron a convertirse en 609 hogares familiares. La ciudad de Vlorë ha sido siempre un puerto im-

portante y tal vez fuera esta la razón de que estos judíos prefirieran permanecer junto a las zonas costeras, pues

ellos estaban muy vinculados con el comercio. Se dice que hasta el año 1914 había en Vlorë una sinagoga fun-

cionando en la ciudad, que los ocupantes italianos convirtieron en depósito de armas y como resultado resultó des-

truida durante la guerra.

EVA HYSKAJ

140

9. http://www.jewishencyclopedia.com/view_page.jsp?artid=2180&letter=A&pid=0

Në atë kohë Vlora ishte një qytet i mbushur me hebrenj, të cilët përbënin më tepër se gjysmën e popullsisë që saj.

Ky qytet kishte rreth 5.000 banorë, më shumë se gjysma prej të cilëve ishin sefardikë te ardhur nga Spanja kurse

në Berat do te gjendeshin rreth 25 familje hebrenjsh nga ku shumica e të cilave do te merrej me tregti. (Në Vlorë,

në vitin 1520 ishin gjithsej 945 familje, nga të cilat 528 ishin hebraike: 3600 hebrenj, në një popullsi prej 5000

frymësh).

Për studiuesit shqiptarë, është motiv krenarie fakti që në enciklopedinë hebraike pasqyrohen informacionet e

gjetura për qytete arbërore, siç është rasti i Vlorës, nga ku kemi evidentimin një dokumenti mjaft domethënës,

mbi një ngjarje të ndodhur aty rreth shekullit XVI, ku flitej se bashkësia sefardike e kësaj zone kishte mirëpritur

djalin e filozofit Judah Leon, të quajturin Meser David Leon, i cili kishte shkuar në Vlorë si pjesë e një turi

kongregacionesh. Sipas kësaj enciklopedie, në zonën e Vlorës kishte hebrenj të ardhur nga Kastilja e nga

Portugalia. Ndërkohë, katalanët i organizonin takimet e tyre në shtëpinë e Abraham Zarfatit. Me ardhjen në

Vlorë të David Leonit u rihap një temë e cila kishte kohë që vlonte në këtë bashkësi: pra, cilit nga të dy grupimeve

i përket ligjërisht të jetë drejtuesi i kësaj bashkësie dhe se kush sipas ligjit duhet të quhej rabin (mësues). Ky

gjyq përfundoi duke dhënë një verdikt përfundimtar, që do të kishte fuqi veprues edhe tek grupimet e tjera

hebraike, në shtete të tjera, duke thënë shprehimisht se ky titull në të vërtetë duhet të diskutohet vetëm kur të

zhvendosemi sërish në tokën tonë dhe se këto ceremoni që po zhvillohen edhe sot janë imitime jo ligjore të

ceremonive të zhvilluara në tempullin e Jerusalemit, pasi vetëm aty këto ceremoni kanë vlerë dhe vetëm në

Jerusalem do të mund ta diskutojmë titullin Rabin. Autori i këtij traktati ishte Moses Ben Jakob Albelda i cili jetoi

rreth shekullit XVI dhe me anë të këtij traktati ai do të vendoste një gur themeli në institucionalizimin e praktikumit

të besimit hebre.9

Rreth fund të shekullit XVI, hebrenjtë u larguan nga Vlora për arsye të panjohura, për t’u kthyer përsëri aty rreth

shekullit XIX. Sipas studiuesit Harvej Sarner, në vitin 1507, në Vlorë kishte rreth 97 familje, të cilat arritën të

bëheshin 609 vatra familjare në vitet në vijim. Qyteti i Vlorës ka qenë gjithmonë një port i rëndësishëm dhe kjo

mbase mund të jetë edhe arsyeja pse këta hebrenj preferuan të qëndronin pranë këtyre zonave bregdetare,

për arsye se ata ishin shumë të lidhur me tregtinë. Thuhet se deri në vitin 1914 në Vlorë kishte një sinagogë që

funksiononte në këtë qytet, të cilën pushtuesit italianë e kthyen në depo armësh dhe si rezultat ajo u shkatërrua

gjatë luftës.

EVA HYSKAJ

141

9. http://www.jewishencyclopedia.com/view_page.jsp?artid=2180&letter=A&pid=0

La tercera oleada de afluencia de los judíos a Albania estaría constituída por los “romaniotas”, judíos greco-ha-

blantes procedentes principalmente de diferentes zonas de Grecia. Al comienzo llegaron a Vlorë en el año 1850.

Lo hicieron procedentes de Janina y Preveza. De acuerdo con las fuentes de la Enciclopedia Judía, en Janina se

habían establecido alrededor de 1.000 familias judías y había allí dos sinagogas y dos cámaras de rezos para el

Talmud, así como una escuela con vocación hebraica, frecuentada por 400 muchachos y 150 muchachas.

Según un estudio del investigador Sanier, en el año 1850 Janina y Vlorë formaban parte del territorio de Albania

bajo el Imperio otomano (hasta 1878), por eso existía un libre movimiento de personas entre una y otra ciudad. Nada

más llegar a Vlorë, numerosos judíos se trasladaron para establecerse en las zonas meridionales como Delvinë o

Gjirokastër, y solamente 150 de ellos se asentarían en una villa situada al sur de Vlorë. Se creía que esta tercera

oleada sería la última, pero de nuevo, en 1894, los judíos procedentes de Rusia visitaron la tierra albanesa. Estos

llegaron con la idea de que podrían establecerse en Albania y los albaneses los aceptaron, manifestándoles que

eran bienvenidos y podían instalarse en las zonas costeras.

En la Enciclopedia Judía, algunos de los estudiosos que se han ocupado de las migraciones de esa comunidad

han manifestado que no sólo en Vlorë, sino también en Korçë hubo miembros de dicha comunidad, lo que puede

confirmarse gracias a un estudio del año 1927.

Como es sabido, el primer registro de los judíos en Albania fue realizado en los años treinta por el Reino de Alba-

nia. Según el Dr. Jacob Mila, antropólogo, autor del libro La raza albanesa publicado en el año 1944, existen infor-

maciones acerca de que en la Albania de aquellos años la comunidad judía llegaba hasta las 204 almas. En este

primer registro oficial, los judíos son identificados como comunidad religiosa, junto a las comunidades ortodoxa,

católica y musulmana, lo que evidencia que su tratamiento era el mismo que el dispensado al resto de las comu-

nidades religiosas que constituían la población del país. En aquel tiempo no fueron registrados como comunidad

étnica dado que el cuestionario no incluía tal especificación.10

Pero la historia de los judíos en Albania alcanza un punto culminante desde el punto de vista político y cultural coin-

cidiendo con la llegada a nuestro país de Herman Bernstein como embajador de los EE UU, en los años treinta del

pasado siglo. Era de origen judío y amigo de los albaneses. Con el fin de ilustrar este hecho, basta que recordemos

EVA HYSKAJ

142

10. AQSH, P. 392, D.100, fl.2.

Vala e trete e ardhjes së hebrenjve në Shqipëri do të ishin «romaniotët», të cilët janë hebrenj greqishtfolës, që vinin

kryesisht nga zona të ndryshme të Greqisë. Në fillim ata arritën në Vlorë në vitin 1850. Ata erdhën nga Janina dhe

Preveza. Sipas burimeve të enciklopedisë hebraike, në Janinë ishin vendosur rreth 1.000 familje hebreje dhe se aty

ndodheshin dy sinagoga dhe dy dhoma lutjesh për Talmudin, si edhe një shkollë me vokacion hebraik, që

frekuentohej nga 400 djem dhe 150 vajza.

Sipas një studimi të autorit Sarner në vitin 1850, Janina dhe Vlora ishin pjesë e të njëjtit territor të Shqipërisë nën

Perandorinë Osmane (deri më 1878), prandaj kishte një lëvizje të lirë të njerëzve nga njëri qytet tek tjetri. Menjëherë,

sapo erdhën në Vlorë, shumë hebrenj u shpërngulën dhe u vendosën në zonat jugore si Delvina apo Gjirokastra dhe

vetëm 150 syresh do të vendoseshin në një qytezë në jug të Vlorës. Vala e tretë mendohej se do të ishte e fundit,

por përsëri hebrenj që vinin nga Rusia vizituan tokën Shqiptare më 1894. Ata erdhën me idenë që të mund të

vendoseshin ne Shqipëri dhe shqiptarët i pranuan ata, duke u thënë se i mirëprisnin dhe mund të vendoseshin në

zonën bregdetare.

Në enciklopedinë hebraike, disa prej studiuesve që janë marrë me emigrimet e kësaj bashkësie janë shprehur se

jo vetëm në Vlorë, por edhe në Korçë ka pasur pjesëtarë të kësaj bashkësie, çka vërtetohet nga një studim i vitit

1927.

Siç dihet, regjistrimi parë i hebrenjve në Shqipëri është bërë në vitet 1930 nga Mbretëria Shqiptare. Sipas Dr.

Jakov Milajt, antropolog, autor i librit të titulluar “Raca shqiptare” dhe të botuar në vitin 1944, ka informacione

se në Shqipërinë e atyre viteve bashkësia e hebrenjve arrinte deri në 204 frymë. Në këtë regjistrim të parë zyrtar,

hebrenjtë identifikohen si bashkësi fetare, krahas bashkësisë ortodokse, katolike dhe myslimane, çka tregon se

për ta trajtimi ishte i njëjtë me bashkësitë e tjera fetare që përbënin popullsinë e vendit. Në atë kohë ata nuk u

regjistruan si bashkësi etnike, pasi pyetësori nuk e përfshinte një rubrikë të tillë.10

Por historia e hebrenjve një Shqipëri ka edhe një kulm nga pikëpamja politike dhe kulturore, që përkon me

ardhjen në vendin tonë të Herman Bernshtajn si ambasador i ShBA-ve, në vitet 1930. Ai ishte hebre nga origjina

dhe mik i shqiptarëve. Për të ilustruar këtë, mjafton të përmendim se kur përmendte shqiptarët, ai thoshte: “Kjo

EVA HYSKAJ

143

10. AQSH, F. 392, D.100, fl.2.

que cuando se refería a los albaneses decía: “Esta es la comunidad más no-antisemita del mundo”11 y con orígenes

hebraicos. Fue precisamente él quien resucitó para muchos estudiosos las indagaciones sobre la tumba y los hechos

en torno a Sabattai Zevi. Bernstein fue de los primeros estudiosos que se ocupó de verificar la existencia de las dis-

tintas oleadas de los judíos en Albania en diferentes siglos. Bernstein descubrió huellas de la cultura judía en la zona

de Elbasan, el lugar que antes se llamaría barrio de los judíos, pero habitado también por creyentes ortodoxos, de los

que se creía que tenían origen judío, como era el caso de la cabeza visible de esa iglesia en la ciudad. En la fortaleza

de esta ciudad se descubrió la estrella de David, una muestra todavía más clara de la presencia de esta comunidad.

Maravillado por tales descubrimientos, Bernstein hizo que en el acuerdo con el Reino de Albania se facilitara la en-

trada en el país de los judíos procedentes de aquellas zonas de Europa donde las oleadas del antisemitismo crecían

en grandes proporciones, transformando así nuestro país en un refugio para esta comunidad de gentes sufrientes.

Durante los años siguientes, en diferentes formas, los acontecimientos se desarrollarían en bien de esta comunidad,

pues numerosas familias o individuos albaneses, al ver lo que estaba sucediendo en el mundo, pondrían incluso sus

vidas en peligro al realizar los gestos más inimaginables por su salvación. Casos así encontramos muchos, como es

el de Mihal Zahallari de Kavaja, quien en 1942 llegó incluso a presentarse en el puesto de policía y pedir al secretario

de tal destacamento unas 50 copias del documento de identidad. En colaboración con su amigo Refik Veseli (este

último fotógrafo, pero también uno de los más grandes amigos de esa comunidad) llegó a proveer a los judíos de do-

cumentos falsos con el fin de que escaparan a la persecución de los ocupantes. Uno de los usuarios de tales docu-

mentos falsos, vástago de la familia sefardí Aoresti, conserva aún la fotografía realizada por Refik Veseli que le fue

pegada a su “carné”, considerando este documento como el más preciado y hermoso regalo que haya recibido

nunca. Abrazando a Mihali dice: “Oro. Usted, su familia y todo el pueblo albanés son oro puro”.

Durante la guerra, el propio Refik mantuvo en su casa de Krujë a la familia de Gavril Mandil (sefardí llegado de Mo-

nastir) así como a la de Ben Josef, y vistió a estos judíos con las ropas características de la zona de Albania cen-

tral (cuando se acercaban los alemanes, los judíos eran cobijados en un cueva próxima a la casa, para librarlos de

cualquier posible registro). El comportamiento de la familia Veseli es el mejor ejemplo de la hospitalidad albanesa,

pues durante todo el tiempo en que dio cobijo a estos buenos amigos no recibió de ellos ni un céntimo, sino que

se hizo cargo de todos los gastos, tal como reclaman el honor y el código de la hospitalidad albaneses.

EVA HYSKAJ

144

11. Harvey Sarner, “Rescue in Albania. One hundred percent of Jews en Albania rescued from Holocaust”, Brunswick Press,

1977, Introduction, p. 1.

është bashkësia më joantisemite e botës”11 dhe me origjinë hebraike. Ishte pikërisht ai që rizgjoi për shumë

studiues kërkimet e varrit dhe të fakteve rreth Sabattai Zevit. Bershtajni ishte nga te parët studiues që u mor

me verifikimin e valëve të ndryshme të ardhjes së hebrenjve në Shqipëri, në shekuj të ndryshëm. Bershtajni

zbuloi gjurmë të kulturës hebraike edhe në zonën e Elbasanit, në atë që do të quhej me parë si lagja e çifuteve,

por e banuar edhe nga besimtarë ortodoksë, që mendohej se origjinën e tyre e kishin hebraike, siç ishte kreu

i kishës së qytetit. Në kalanë e këtij qyteti është zbuluar edhe ylli i Davidit, një tregues akoma më i qartë për

praninë e kësaj bashkësie. I mrekulluar nga këto zbulime Bernshtein bëri që në marrëveshje me Mbretërinë

Shqiptare të mundësonte ardhjen në Shqipëri të hebrenjve që vinin nga ato zona të Evropës ku dallgët e

antisemitizmit po i rrisnin përmasat e tyre e duke kthyer kësisoj vendin tonë një strehë për këtë bashkësi

njerëzish të vuajtur.

Ne vitet e mëvonshme në Shqipëri në forma të ndryshme ngjarjet do të zhvilloheshin në të mirë të kësaj bashkësie,

pasi shumë familje apo individë shqiptarë, duke parë çapo ndodhte në botë do të vinin në rrezik edhe jetën e tyre,

duke bërë gjeste nga më të paimagjinueshmet për shpëtimin e tyre. Të tilla raste gjejmë shumë, siç është ai i Mihal

Zahallari nga Kavaja, i cili më 1942 arriti deri aty sa të shkonte në postën e policisë e t’i kërkonte sekretarit të kësaj

poste policie rreth 50 copë karta identiteti. Ne bashkëpunim me mikun e tij Refik Veseli (ky i fundit fotograf, por edhe

një nga miqtë më të mëdhenj të kësaj bashkësie) arriti të krijonte pajisjen e atyre hebrenjve me dokumente false,

me qëllim që t’i shpëtonin përndjekjes nga pushtuesit. Një prej përdoruesve të këtyre dokumenteve false pinjoll i

familjes sefarde Aoresti, e ruan ende fotografinë e bërë nga Refik Veseli e që i ishte bashkëngjitur «kartës« së tij,

duke e quajtur këtë kartë si dhuratën më të çmuar e më të bukur që ka marrë ndonjëherë. Duke e përqafuar Mihalin

ai i thotë: «Flori. Ju, familja juaj dhe tërë populli shqiptar jeni flori i pastër.»

Gjate luftës vetë Refiku mbajti në shtëpinë e tij në Krujë familjen e Gavril Mandil (sefardë të ardhur nga Manastiri) si

edhe atë të Ben Jozefit e i veshi këta hebrenj me rrobat karakteristike të zonës së Shqipërisë së mesme (kur

afroheshin gjermanet hebrenjtë strehoheshin në një shpellë afër shtëpisë, për t’i shpëtuar çdo lloj bastisje të

mundshme prej tyre). Vepra e familjes Veseli është shembulli më i mirë i mikpritjes shqiptare, pasi përgjatë gjithë

kohës që i strehoi këta miq të mirë ajo nuk u morri atyre as edhe një qindarkë, por i hoqi vetë të gjitha shpenzimet,

ashtu siç e kërkon nderi dhe kodi i mikpritjes shqiptare.

EVA HYSKAJ

145

11. Harvey Sarner, “Rescue in Albania. One hundred percent of Jews en Albania rescued from Holocaust”, Brunswick Press,

1997, Introduction, f.1.

En la primavera del año 1944, los nazis reclamaron oficialmente a la Regencia la elaboración de listas, así como la

concentración de los judíos en un solo punto, pero para el gobierno de aquel tiempo y para el propio señor Xha-

fer Deva la cuestión de las listas con los nombres de los judíos que vivían en Albania y en Kosova constituía, según

el acuerdo vigente, un asunto interno de Albania y los alemanes no tenían por qué inmiscuirse en él.12

Algunos judíos que llevaban tiempo establecidos en Albania, como Rafael Jakoel, comprendieron que con la lle-

gada de la Alemania nazi las cosas dejarían de irles bien y atemorizados se entrevistaron con uno de los regentes,

Mehdi Frashër. Éste les aconsejó que se reunieran con el ministro del Interior, Sr. Xhafer Deva, pues él tenía mayor

influencia entre los alemanes. Aunque el hecho de que fuera ministro del gobierno colaboracionista daba a enten-

der que podía ser antisemita, los citados miembros de la comunidad judía arrostraron el peligro de entrevistarse

con él, y Deva se convirtió en el promotor de la protección de la comunidad, pues requirió a los alemanes que re-

tiraran la petición de que se elaboraran las lista de judíos.

Las historias de protección de sefardíes en Albania son abundantes y una serie de testimonios al respecto se en-

cuentran en el libro de Harvey Sarner, que alude a los judíos salvados en Albania. Según él, en marzo del año 1943,

varios judíos procedentes de Macedonia fueron enviados al campo de la muerte de Treblinka. Pero en el curso de

ese traslado Marko Menahem, un sefardita llegado de Macedonia que perdió a toda su familia, después de eso en-

contró la salvación en Albania. Al comienzo fue a Tirana, pero cuando se enteró de que los alemanes le buscaban

escapó hacia Elbasan. Allí se alojó con la familia patriótica Nosi que le dio trabajo como químico en una fábrica suya.

Marko tenía documentación falsa y se presentaba a sí mismo como musulmán, pero sucedió que en una boda fue

descubierto y detenido por la Gestapo. Uno de los vástagos de la familia Nosi, Vasil, había estudiado en Austria,

donde había conocido a uno de los oficiales superiores de la Gestapo. Se dice que al alemán le gustaba beber y

que Vasil supo explotar esta debilidad suya. El alemán dejó salir a Marko de la cárcel “sólo por esta vez” y lo con-

dujo a casa de los Nosi. De inmediato trasladaron a Marko a Llixhat, Elbasan, que era propiedad de los Nosi, donde

lo mantuvieron escondido en un hotel abandonado hasta la completa liberación del país.

Para terminar, me gustaría citar las afirmaciones de Irene Grynbaum, quien en sus recuerdos, publicados en el

libro de Sarner, pronuncia las palabras más hermosas y conmovedoras que nadie pueda escuchar:

EVA HYSKAJ

146

12. Pogo, Elza, Mi padre Mihal Zahallari, Tirana, Alb-Ass, 2001, pág. 85.

Në pranverën e vitit 1944, nazistët i kërkuan zyrtarisht regjencës listat, si dhe grumbullimin e hebrenjve në një vend,

por për qeverinë e asaj kohe dhe për vetë zotin Z. Xhafer Deva çështja e listave me emrat e hebrenjve që jetonin

në Shqipëri e Kosovë, sipas marrëveshjes ishte një çështje e brendshme e Shqipërisë dhe se Gjermanet nuk kishin

pse te merreshin me to.12

Disa hebrenj të cilët kishin kohë që qëndronin në Shqipëri, si Rafael Jakoel e kuptuan që me ardhjen e

Gjermanisë naziste punët nuk do t’u shkonin mirë, si dikur dhe të frikësuar ata takuan njërin prej regjentëve,

Mehdi Frashërin. Ky i fundit i këshilloi që të takoheshin me Ministrin e Brendshëm, Z. Xhafer Deva, pasi ai kishte

më shumë ndikim tek gjermanët. Edhe pse duke qenë ministër i qeverisë kuislinge të krijohej ideja se ai mund

të ishte antisemit, anëtarët e kësaj bashkësie e morën përsipër rrezikun, duke e takuar atë dhe Deva u bë

promotori i ruajtjes së kësaj bashkësie, pasi u kërkoi gjermanëve që të tërhiqnin kërkesën për hartimin e listave

të hebrenjve.

Histori shpëtimi të sefardëve në Shqipëri ka plot dhe një sërë dëshmish gjenden në librin e Harvej Sarner, që

flet për hebrenjtë e shpëtuar në Shqipëri. Sipas tij, në mars të vitit 1943 disa hebrenj të ardhur nga Maqedonia

u dërguan në kampin e vdekjes, Treblinka. Por gjatë kësaj shpërngulje Marko Menahen, një sefard i ardhur

nga Maqedonia e humbi tërë familjen dhe pas kësaj ai gjeti shpëtim në Shqipëri. Në fillim ai shkoi ne Tiranë,

por kur e mori vesh se gjermanët po e kërkonin ia mbathi për në Elbasan. Ai u strehua tek familja atdhetare

Nosi që e punësoi si kimist në një fabrikë të vetën. Marko kishte dokumente false dhe e paraqiste veten si

mysliman, por ndodhi që në një dasmë të diktohej dhe u arrestua nga Gestapo. Njëri prej pinjollëve të familjes

Nosi, Vasili kishte studiuar në Austri dhe njërin prej oficerëve madhorë të Gestapos e kishte njohur që në

shkollë. Thuhet se gjermani e kishte qejf pijen dhe se Vasili diti ta shfrytëzonte këtë dobësi të tij. Gjermani e

lëshoi Markon prej burgut «vetëm për këtë herë» dhe e solli në shtëpinë e Nosëve. Markon e çuan menjëherë

në Llixhat e Elbasanit, që ishte në pronë e Nosëve, ku e mbajtën të fshehur në një hotel të braktisur deri në

çlirimin e plotë të vendit.

Për ta mbyllur do të preferoja të përmendja vargjet e Irenë Grynbaum, e cila në kujtimet e saj, të botuara edhe në

librin e Sarnerit, thotë fjalët më të bukura dhe më prekëse që ndokush mund të dëgjojë:

EVA HYSKAJ

147

12. Pogo, Elza, Babai im Mihal Zahallari, Tiranë, Alb-Ass, 2001, fq. 85.

“Adiós, Albania. Tú me has dado tanta hospitalidad, cobijo, amigos y aventuras. Adiós, Albania. Un día le contaré

al mundo lo valientes, indoblegables, fuertes y honorables que son tus hijos; tanto que no es capaz de atemori-

zarles ni la muerte ni el diablo. Si fuera necesario, contaré cómo ellos defendieron a una demandante de asilo y no

permitieron que se la tocara incluso cuando ello ponía en peligro sus propias vidas. Las puertas de tu pequeño país

permanecieron abiertas, Albania. Tus autoridades cerraron los ojos cuando eso fue necesario para dar a las po-

bres gentes perseguidas otra posibilidad de sobrevivir en la más aterradora de las guerras. Nosotros sobrevivimos

en los tiempos difíciles gracias a tu humanismo, Albania. Te damos las gracias.”13

EVA HYSKAJ

148

13. Grünbaum, Irene, Albania / Irene Grünbaum en: Escape through the Balcans. Lincoln; London, 1996, p. 139.

“Lamtumirë Shqipëri. Ti më ke dhënë kaq shumë mikpritje, strehë, miq dhe aventurë. Lamtumirë Shqipëri. Një ditë

do t’i tregoj botës sesa trima, sypatrembur, të fortë dhe të besës janë bijtë e tu; sesi ata nuk mund t’i trembë as

vdekja dhe as djalli. Nëse do të jetë e nevojshme, do të tregoj sesi ata e mbrojtën një strehëkërkuese dhe nuk lejuan

që ajo të cenohej, edhe kur kjo gjë u rrezikonte jetën. Portat e vendit tënd të vogël qëndruan të hapura Shqipëri.

Autoritetet e tua i mbyllën sytë, kur kjo gjë ishte e nevojshme, që t’u jepnin njerëzve të varfër dhe të përndjekur një

tjetër mundësi për të mbijetuar në më të lemerishmen e luftërave. Ne mbijetuam në kohën e vështirë falë humanizmit

tënd, Shqipëri. Ne të falënderojmë”.13

EVA HYSKAJ

149

13. Grünbaum Irene, Albania / Irene Grünbaum në: Escape through the Balcans. – Lincoln; London, 1996, f. 139.

LA IMPORTANCIA DE LA LITERATURA ARBERESH PARA LA CONSERVACIÓNY ENRIQUECIMIENTO DEL MUNDO Y DEL ESPÍRITU ARBERESHESAnton Nikë Berisha Universidad de Calabria, Italia

La lengua y el habla arbereshes han sido y continúan siendo el ingrediente esencial de la pervivencia y conserva-

ción del mundo y el espíritu arbereshes a través del tiempo. Ahora bien, la literatura arberesh, oral y escrita, ha te-

nido asimismo una gran importancia y ha desempeñado un amplio papel en la conservación y enriquecimiento de

ese mundo. Decimos esto teniendo en cuenta el hecho de que la literatura arberesh es expresión del mundo, la

mentalidad y el destino de los arbereshes; en ella encontraron eco, pero simultáneamente entidad artística de ele-

vado nivel, numerosos fenómenos que los acompañaron en el curso de los cinco siglos de su existencia, desde la

época en que abandonaron su patria y se establecieron en Italia.

La importancia y el papel extraordinarios de la literatura arberesh encontraron expresión en diferentes terrenos y de

forma ininterrumpida. Esto se vincula en primer lugar con la propia lengua, mediante la cual se creó esa literatura, se

comunicó y ejerció amplio influjo. En su esencia, las obras literarias arbereshes, como sucede con el arte de la pala-

bra en general, son estructuras lingüísticas, mensajes expresados mediante un habla particular en el interior de la len-

gua correspondiente. Así pues, la lengua de las obras literarias, orales o escritas, es lengua poética, digámoslo más

claramente: habla escogida que posibilita y produce una expresión más compleja del mundo y de sus fenómenos, de-

termina una comunicación elevada y más compleja que el habla corriente y como tal está en condiciones de ejercer

un superior influjo estético en el destinatario, el receptor. El texto poético tiene como principal objetivo la información

poética, el mensaje poético. Varía de un texto a otro precisamente por la multiplicidad y por la riqueza conceptual que

posee o puede poseer. Esto no viene únicamente condicionado por la lengua escogida, la riqueza del léxico, los lexe-

mas con matices y cargas conceptuales heterogéneas, coloraciones emocionales y sonoras (musicales), sino antes que

nada por la recíproca relación entre las palabras y sus significados entrelazados y dependientes entre sí, así como de

otras unidades mayores o menores del texto, que en el interior del sistema correspondiente conforman lo particular y

simultáneamente la totalidad expresiva poética única. Por tanto, como diría Lotman, “El texto artístico, por lo que

hemos llegado a conocer, puede ser tratado como un mecanismo que ha sido construido de manera particular y está

en condiciones de contener en sí mismo informaciones extraordinariamente elevadas y concentradas”.

Considerando la cuestión de acuerdo con este rumbo, afirmamos que la literatura arberesh desempeñó un doble

papel: por un lado posibilitó la supervivencia de la lengua arberesh como elemento esencial y, por otro lado, creó

ANTON NIKË BERISHA

150

RËNDËSIA E LETËRSISË ARBËRESHE PËR RUAJTJEN DHEPASURIMIN E BOTËS DHE E SHPIRTIT ARBËRESHAnton Nikë Berisha Universiteti i Kalabrisë, Itali

Gjuha arbëreshe dhe të folurit arbërisht ka qenë dhe mbetet përbërësi më qenësor i gjallimit dhe i ruajtjes

së botës dhe shpirtit arbëresh nëpër kohë. Mirëpo, letërsia arbëreshe, gojore dhe e shkruar, po ashtu pati një

rëndësi të madhe dhe luajti një rol të shumëfishtë për ruajtjen dhe pasurimin e kësaj bote. Themi kështu

duke pasur parasysh faktin se letërsia arbëreshe është shprehje e botës, e mendësisë dhe e fatit të

arbëreshëve; në të gjetën jehonë, po njëherit edhe përjetësim artistik në një nivel të lartë, dukuri të shumta,

që i përcollën ata në rrjedhë të gjallimit për pesë shekuj, ç’prej kohës kur u shpërngulën nga atdheu dhe u

vendosën në Itali.

Rëndësia dhe roli i jashtëzakonshëm i letërsisë arbëreshe u shprehën në forma e në rrafshe të ndryshme dhe në

mënyrë të pandërprerë. Kjo lidhet së pari me vetë gjuhën, nëpërmjet së cilës u krijua kjo letërsi, komunikoi dhe bëri

ndikim të shumëfishtë. Në qenësinë e tyre, veprat letrare arbëreshe, siç ndodh edhe me artin e fjalës në përgjithësi,

janë struktura gjuhësore, mesazhe që shprehen nëpërmjet një të foluri të veçantë brenda gjuhës përkatëse. Pra,

gjuha e veprave letrare, gojore ose të shkruara, është gjuhë poetike, të themi më qartë, të folur i zgjedhur që

mundëson dhe shkakton një shqiptim më të ndërliqshëm të botës e të dukurive të saj dhe kushtëzon një komunikim

të ngritur e më kompleks nga të folurit e zakonshëm dhe si i tillë është në gjendje të bëjë një ndikim më të madh

estetik në marrësin, receptuesin. Teksti poetik si qëllim kryesor ka informacionin poetik, kumtin poetik. Ai ndryshon

nga çdo tekst tjetër pikërisht për shumësinë dhe për pakufijshmërinë kuptimore që ka ose që mund të ketë. Këtë

gjë nuk e kushtëzojnë vetëm gjuha e zgjedhur, leksiku i pasur, leksemat me nuanca e ngarkesa kuptimore të

shumënduarshme, ngjyrime emocionale e tingëlluese (muzikore), por para së gjithash marrëdhënia e ndërsjellë e

fjalëve dhe e kuptimeve të tyre të ndërlidhura e të varura mes veti si dhe me njësitë e tjera më të mëdha ose më të

vogla të tekstit, që brenda sistemit përkatës bëjnë të veçantën po njëherit dhe tërësinë unike shprehëse poetike.

Pra, siç do të thoshte Lotmani, “Teksti artistik, për çka edhe kemi mundur të bindemi, mund të trajtohet si

mekanizëm që është i ndërtuar në mënyrë të veçantë dhe është në gjendje të përmbajë në vete informatë

jashtëzakonisht të lartë të koncentruar.”

Duke e parë në këtë rrjedhë çështjen themi se letërsia arbëreshe luajti një rol të dyfishtë: me një anë mundësoi

mbijetimin e gjuhës arbëreshe si element qenësor dhe, më anë tjetër, krijoi dhe pasuroi artistikisht botën dhe shpirtin

ANTON NIKË BERISHA

151

y enriqueció artísticamente el mundo y el espíritu arbereshes y determinó su supervivencia en el curso de los si-

glos. De este modo sucedió aquello que Karl Gustav Jung subrayaba con razón: “… el arte representa un proceso

de autorregulación espiritual en la vida de las naciones y de las diferentes épocas.”

Hasta el más ordinario conocedor de la literatura arberesh oral y escrita destacaría que estos dos estratos del arte de

la palabra fueron estimulados e inspirados por el mundo arberesh, y en su forma de arte de la palabra, de mensaje po-

ético, retornaron a ese mundo, a esas mismas gentes, posibilitando una aproximación y un conocimiento más extenso

de él. De este modo, la realidad arberesh, ya fuera la pretérita, histórica, o la cotidiana, se expresó mediante una es-

tructura lingüística particular, mediante el mensaje poético, y en tanto que tal, como una nueva realidad que existe y

funciona a través de los signos, es decir de las palabras, del texto, volvió a formar parte de los arbereshes. A partir de

aquí, la conversión de la vida en texto, como diría Lotman, no es explicación, sino incardinación de los sucesos en la

memoria colectiva. Esta nueva realidad creada en las obras literarias constituye otra realidad, particular y más rica. No

es imitación simple y directa de la vida y del mundo arberesh, sino una expresión compleja de sus fenómenos, una re-

alidad artística imaginada y recorrida por el yo y por la vivencia individual-subjetiva de sus creadores.

Dicha realidad no fue creada por los escritores albereshes por simple satisfacción personal, sino ante todo con des-

tino a los demás, a los suyos, quienes cantando, recitando o leyendo las obras literarias, justamente lograron co-

nocerse mejor a sí mismos, su pasado y la realidad cotidiana. El hecho de que este conocimiento se alcance por

medio del arte de la palabra presupone conocimientos más profundos y más importantes en sentido amplio. Por

esta razón, los creadores arbereshes, ya fueran de literatura oral o de literatura escrita, abordaron cuestiones pri-

mordiales vinculadas a existencia espiritual y a la pervivencia de la etnicidad y de la mentalidad arbereshes, de la

lengua y de todo lo esencial que estos habían heredado de sus antecesores y expresaba su mundo.

En el interior del arte literario arberesh, la literatura oral, con sus diversos tipos, tuvo una importancia primordial. Mediante

la comunicación oral, mediante las obras “escritas en la mente”, hizo posible la conservación de la gran riqueza espiri-

tual heredada, es decir traída directamente de la patria, Albania, por medio de la cual (la riqueza espiritual) consiguieron

hacer frente al influjo asimilador italiano y a su extinción como etnia. La resistencia secular que protagonizaron los ar-

bereshes frente a esa asimilación no fue resultado de los lugares aislados y abandonados donde se establecieron, sino

expresión y fruto precisamente de la riqueza espiritual y cultural que poseían, que conservaban y que creaban.

Para los arbereshes desempeñó un papel especial la poesía oral, que con sus variadas formas de despliegue y con su

sincretismo (el texto, el canto, la danza), no solamente traspuso y expresó algunas de las características y cualidades

ANTON NIKË BERISHA

152

arbëresh dhe kushtëzoi mbijetimin e tyre nëpër rrjedhë të shekujve. Kështu, ndodhi ajo që Karl Gustav Jung-u e

theksonte me të drejtë:“...arti përfaqëson një proces vetërregullimi shpirtëror në jetën e kombeve dhe të epokave

të ndryshme.”

Edhe njohësi më i zakonshëm i letërsisë gojore dhe i letërsisë së shkruar arbëreshe do të theksojë se këto dy

shtresa të atit të fjalës u cytën dhe u frymëzuan nga bota arbëreshe, dhe në formën e artit të fjalës, të mesazhit

poetik, iu kthyen po asaj bote, po atyre njerëzve, duke mundësuar një përafrim dhe një njohje më të gjithanshme

të saj. Në këtë mënyrë, realiteti arbëresh, qoftë ai i kaluar, historik, ose ai i përditshëm, u shqiptua nëpërmjet

strukturës gjuhësore të veçantë, nëpërmjet mesazhit poetik dhe si i tillë, si realitet i ri, që ekziston e funksionon

nëpërmjet shenjave, përkatësisht fjalëve - tekstit, u bë përsëri pjesë e arbëreshëve. Së këndejmi, shndërrimi i jetës

në tekst, siç do të thoshte Lotmani, nuk është shpjegim, por inkuadrim i ndodhive në kujtesën kolektive. Ky realitet

i ri, i krijuar në veprat letrare, është një realitet tjetër, i veçantë dhe më i pasur. Ai nuk është imitim i thjeshtë dhe i

drejtpërdrejtë i jetës dhe i botës arbëreshe, po një shqiptim i ndërliqshëm i dukurive të saj, një realitet artistik i

përftuar dhe i përshkuar nga uni e nga ndjenjësimi individual-subjektiv i krijuesve.

Këtë realitet shkrimtarët arbëreshë nuk e krijuan vetëm për kënaqësi vetjake, por para së gjithash për të tjerët, për

njerëzit e tyre, të cilët duke kënduar, recituar ose lexuar veprat letrare, e njohën më mirë pikërisht vetveten, të

kaluarën e tyre dhe realitetin e përditshëm. Fakti se kjo njohje arrihet nëpërmjet artit të fjalës, nënkupton njohje më

të thellë dhe shumëfish më të rëndësishme. Për këtë arsye krijuesit arbëreshë, qoftë ata të letërsisë gojore, qoftë

ata të letërsisë së shkruar, trajtuan çështje thelbësore, që lidheshin me gjallimin shpirtëror dhe me ruajtjen e etnitetit

e të mendësisë arbëreshe, të gjuhës e të gjithë asaj që ishte qenësore dhe që ata e kishin trashëguar nga

paraardhësit dhe shprehte botën e tyre.

Brenda artit letrar arbëresh letërsia gojore, me llojet e saj të ndryshme, pati një rëndësi parësore. Nëpërmjet

komunikimit gojor, pra nëpërmjet veprave të “shkruara në mendje”, ajo bëri të mundur që të ruhej pasuria e madhe

shpirtërore e trashëguar, përkatësisht e marrë me vete nga atdheu, Shqipëria, nëpërmjet së cilës (pasurisë

shpirtërore) ata ia dolën t’i bëjnë ballë ndikimit dhe asimilimit italian dhe shuarjes si etnitet. Qëndresa shekullore që

bënë arbëreshët përballë këtij asimilimi nuk ishte pasojë e vendeve të izoluara e të braktisura, ku ata u vendosën,

po shprehje dhe fryt pikërisht i pasurisë së tyre shpirtërore e kulturore që kishin, që ruanin dhe që krijonin.

Për arbëreshët rol të veçantë luajti sidomos poezia gojore, e cila me format e shumta të shtjellimit dhe me

sinkretizmin e saj (tekstin, këndimin, vallëzimin) jo vetëm transponoi e shprehu disa nga tiparet dhe cilësitë

ANTON NIKË BERISHA

153

principales del mundo y de la existencia arberesh: el honor y el orgullo, la valentía y el sacrificio, la desgracia y el pa-

decimiento, además de acontecimientos y fenómenos antiguos que en su conciencia habían adquirido dimensiones

legendarias y míticas, como sucedió con la Época Magnífica y con el valiente entre los valientes, Gjergj el de los Cas-

triotas, Skanderbeg, sino que con la amplitud de su comunicación y de su influencia se convirtió en parte inseparable

de la pervivencia en el tiempo. En esta poesía, el mundo arberesh se expresaba por medio de una estructura ligüística

poética elevada y conceptualmente rica, y precisamente en cuanto tal ejerció un apreciable influjo estético y condicionó

el subsiguiente enriquecimiento espiritual arberesh. Por tanto, la poesía oral tuvo para el mundo arberesh una impor-

tancia amplia y permanente en razón de que, como ponía de manifiesto con plena razón De Rada: “el cultivo de la be-

lleza y la más elevada exigencia de toda obra de arte… La educación del espíritu en la belleza es un trabajo arduo y

prolongado como la propia vida”, y que la poesía, es decir el canto “descubre y presenta con la mayor claridad y de la

manera más amplia el sentido y el orden de las cosas, se sitúa por encima del resto de las artes representativas”.1

Con su universo temático, con su forma de desarrollo lingüístico-expresivo “como gran modelo de estilo sencillo,

depurado, poderoso”, con la pluralidad conceptual que emana de la estructura del texto y del subtexto poético,

con su funcionamiento sincrético, la poesía oral arberesh era y es no sólo testimonio de una rica herencia espiri-

tual, sino también de amor hacia las gentes que constituían ese mundo y hacia la patria de la que habían sido ex-

pulsados sus Antecesores.

Con el fin de acreditar la elevada escala de desarrollo y de expresión poética de la poesía oral de los arbereshes

de Italia, me remito tan solo a dos fragmentos de los cantos Conversan dos cuñadas y Estuve largo tiempo al raso,

en los que se emplea un alto y rico nivel de expresión poética, se encuentran engarzadas comparaciones y metá-

foras que, por separado e interrelacionadas entre sí, interactúan magistralmente en el texto y en la totalidad con-

ceptual y artísticamente expresiva de cada una de las obras.

ANTON NIKË BERISHA

154

1. Jeronim de Rada, Principios de la estética. En Jeronim de Rada, Obras literarias 3. Ed. Naim Frasheri, Tirana, 1987, pág. 276.

kryesore të botës e të gjallimit arbëresh: nderin e krenarinë, trimërinë e flijimin, fatkeqësinë e pësimin, pastaj

ngjarje e dukuri të lashta, që në vetëdijen e tyre kishin marrë përmasa gojëdhënore e mitike, siç ndodhi me

Motin e Madh e me kryetrimin, Gjergjin e Kastriotëve, Skanderbeun, por me gjerësinë e komunikimit dhe të

ndikimit u bë pjesë e pandashme e gjallimit nëpër kohë. Në këtë poezi bota arbëreshe u shpreh nëpërmjet një

strukture gjuhësore poetike të ngritur dhe kuptimisht të pasur dhe pikërisht si e tillë bëri ndikim të ndjeshëm

estetik dhe kushtëzoi pasurimin e vijueshëm shpirtëror arbëresh. Pra, poezia gojore pati për botën arbëreshe

një rëndësi të shumëfishtë dhe të përhershme për arsye se, siç vente në dukje me plot të drejtë De Dada,

“kultivimi i së bukurës është kërkesa më e lartë e çdo vepre arti...Edukimi i shpirtit me të bukurën është një punë

e lodhshme dhe e gjatë sa edhe vetë jeta” dhe se poezia, pra kënga, “zbulon dhe paraqet me qartësinë më të

madhe dhe në mënyrë më të gjithanshme kuptimin dhe rendin e sendeve, ajo qëndron mbi artet e tjera

reprezentative”1.

Me botën tematike, me mënyrën e shtjellimit gjuhësor-shprehës “si model i madh stili të thjeshtë, të kulluar, të

fuqishëm”, me shumësinë kuptimore që del nga struktura e tekstit dhe e nëntekstit poetik, me funksionnimin

sinkretik poezia gojore arbëreshe ishte dhe është jo vetëm dëshmi e trashëgimisë së pasur shpirtërore, por dhe e

dashurisë ndaj njerëzve që e bënin këtë botë dhe ndaj atdheut, nga ishin shpërngulur të Parët e tyre.

Për të dëshmuar rrafshin e lartë shtjellues dhe shprehës poetik të poezisë gojore të arbëreshëve të Italisë, për të

cilën do të flitet në punimin përkatës kushtuar asaj, po sjell vetëm dy pjesë nga këngët “Ligjërojnë di kunata” dhe

“Mbeta mot mot më rrogë”, ku është përdorur një sistem i ngritur dhe i pasur i të shprehurit poetik, janë gërshetuar

krahasime dhe metafora, të cilat, të njësuara e të ndërlidhura mes veti, funksionalizohen mjeshtërisht në tekstin dhe

në tërësinë kuptimore dhe shprehëse artistike të krijimeve përkatëse.

ANTON NIKË BERISHA

155

1. Jeronim De Rada, Parime të estetikës. Në Jeronim De Rada, Vepra letrare 3. “Naim Fra-shëri”, Tiranë 1987, f. 276.

Habla primero Dhriza la Blanca:*

—Estoy yo mejor que tú.

Tengo anillos de oro

Corales y perlas

Velos y sedas

En los arcones y bargueños

Tengo criadas que me obedecen,

Todo lo que me legó mi padre,

Mi padre y mi querida madre.

-Más feliz soy yo que tú

(decía la otra cuñada,

Blanca la de Misistrati).

Tengo por manto el cielo estrellado,

Mi corona es el sol,

Es el mar mi vestido,

Mi trono es de larga vida,

Y estando despierta, si quiero, duermo.2

O

ANTON NIKË BERISHA

156

* Renuncio en este caso a una reconstrucción literaria en español de los textos poéticos y los cantos, y me limito a una traduc-

ción informativa que sitúe al lector en el contexto al que alude el autor. (N. d T.)

2. Anton Nikë Berisha, Antología de la poesía oral arbereshe. Antologia Della poesia orale arbereshe. Transcripción de los tex-

tos, Françesko Altimari. Tradujo y revisó las traducciones Vinzenco Belmonte. Rubbettino, Soveria Mannelli, Catanzaron, 1998,

pág. 226.

Thoj e para, Dhriza e Bardh:

- Jam e mir më“ u se ti.

Kám anaka t’arëtaz,

kural’ e margharitare

vëlus e mundashëra

ndër sënduqe, e kamarvet

kam kriate çë më gjegjënjin,

gjith çë m’ i dha zot’ im,

zoti jim e zonja mëm.

- Më“ e lum jam u se ti

(thonej jetëra kunat,

bardha bil je Misistratit).

Kam prë sqep qiellin me ilëz,

keza ime dielli,

kam për coh detin,

imi thron ë“ jeta e gjér,

tek rri zgjuat e, si dua, fjë“2.

ose

ANTON NIKË BERISHA

157

2. Anton Nikë Berisha, Antologji e poezisë gojore arbëreshe. Antologia della poesia orale arbëreshe. Transkriptimin e teksteve

Françesko Altimari, Përktheu dhe rishikoi përkthimet Vinçenco Belmonte. Rubbettino, Soveria Mannelli, Catanzaro, 1998, f.

226.

Dormí largo tiempo al raso

Junto un cordero de seda blanca.

Nada más cumplir los años,

Fui a pedirles el borrego

Mas no me lo entregaron

Sino que me dieron a escoger,

Escoger entre tres muchachas:

Una blanca y otra roja

Una morena y muy hermosa.

Cual escoger o no escoger

Pruebo a coger a la más blanca,

Pero es de nieve y me congela,

A la pelirroja pruebo a escoger,

Pero es de fuego y me abrasa;

Pruebo a escoger a la morena

Mas me ensombrece el corazón,

Tanto me abrasan como me enfrían

Yo por la blanca me decido

Porque me alegra el corazón.3

Así pues, tales creaciones textuales, ya fuera heredadas o creadas, de un elevado nivel expresivo y artístico, se

transmitían mediante el canto de un sujeto a otro, de una generación a otra, o se bailaban en diferentes ocasiones

y de este modo se constituían en parte inseparable de la existencia cotidiana y de la riqueza espiritual subsiguiente.

ANTON NIKË BERISHA

158

3. Anton Nikë Berisha, Antología de la poesía oral arbereshe, ob. Cit. Pág 80. Véase más ampliamente para esto en el trabajo:

Sobre la poesía oral de los arbereshes de Italia.

Mbeta mot mot më rrogë

prë një qenjezë“ të leshmë“ndafshtë.

Porsa bëra mot e monë,

u i lipa qengjezënë,

mua qenjenë s’m’ e dhanë,

po më“ dhanë zgledhësinë,

zgledhësinë në trí-vo vasha:

njëzë“ e bardhë e njëze e kuqe

njëzë“ e zeshkë e hjeshë“me.

Jes t’ e marr, jes të mos marr,

jes t’ e marr të bardhëzë“në,

ishtë zborë e mua më ftohë“n;

jes t’ e marr të kuqezënë,

isht zjarr e mua më djeg;

jes t’ e marr të zeshkë“zë“në,

mua më nxin zë“më“rënë.

Ndon më ngrohën, ndon më ftohn,

u të bardhë“zë“në m’ e dua,

se m’ e gëzon zë“më“rënë3!

Pra, krijesa tekstore të tilla, që ishin trashëguar ose krijoheshin, të një rrafshi të lartë shprehës artistik, përcilleshin

duke u kënduar prej një subjekti te tjetri, prej një brezi në tjetrin ose vallëzoheshin me raste të ndryshme dhe në këtë

mënyrë bëheshin pjesë e pandashme e gjallimit të përditshëm dhe e pasurimit të vijueshëm shpirtëror.

ANTON NIKË BERISHA

159

3. Anton Nikë Berisha, Antologji e poezisë gojore arbëreshe, vep. e cit. f. 80. Shih më gje-rësisht për këtë në punimin Mbi poezinë

gojore të arbëreshëve të Italisë.

También las obras literarias arbereshes escritas tuvieron una importancia y desempeñaron un importante papel en

la conservación y enriquecimiento del mundo arberesh. En el plano temático y argumental, en varios elementos

esenciales, las obras literarias escritas se entrelazaron con las obras de la literatura oral, sobre todo con la poesía,

cosa que sucedió también en el plano del despliegue de la estructura textual y del sistema expresivo así como el

de comunicación y de la influencia en el receptor. No obstante, los escritores arbereshes elevaron y enriquecieron

en muchos aspectos constitutivos la tradición precedente con sus obras escritas, tanto como formas de percep-

ción y pronunciación, como en tanto que estructuras lingüísticas de expresión poética.

La fuerte vinculación de los escritores arbereshes con el mundo al que pertenecían y con la tradición literaria oral,

se produjo por dos razones.

La primera es que ellos conocían perfectamente ese mundo y escribían sus obras antes que nada para los pro-

pios arbereshes como receptores principales de sus creaciones literarias, y la segunda que la tradición literaria oral

era rica como arte de la palabra, como sistema de expresión artística. Debido a ello, los poetas arbereshes crea-

ban a menudo sus obras escritas sobre la base de la poesía oral, de modo que aquellas encontraran una acepta-

ción, una recepción lo más amplia y continuada posible y ejercieran la mayor influencia en el destinatario. De este

modo, algunos de esos autores como E. Bazile, Z. Skiro, G. Dara (el Joven) presentaron sus propias obras escri-

tas como pertenecientes a la tradición oral, es decir de origen oral.

Los entrelazamientos y coincidencias en distintos puntos y planos de las obras de la literatura escrita y la litera-

tura oral arberesh quedan en evidencia debido también a otra importante peculiaridad: parte de las obras escritas

por poetas arbereshes como De Rada, Zef Serembe, Françesk Santori, Jul Variboba, etcétera, fueron aprendidas

de memoria por los arbereshes y continuaron perviviendo y transmitiéndose mediante el proceso de comunicación

oral, cualidad típica de las obras literarias orales. De este modo, ciertas obras literarias escritas, gracias a su ele-

vado nivel artístico, por medio de un doble modo de comunicación escrito y oral, ejercieron gran influencia en la

preservación y enriquecimiento del mundo y del espíritu arbereshes.4

El objetivo de los escritores arbereshes consistía, por medio de sus obras escritas, por una parte en influir en el

desarrollo del gusto por el arte, por la belleza, así pues que aquellas ejercieran una influencia estética lo más in-

ANTON NIKË BERISHA

160

4. Consúltese para este fenómeno con mayor amplitud el el trabajo sobre la obra de J. Variboba Gjella e Shën Mëris Virgjer.

Edhe veprat e letërsisë së shkruar arbëreshe patën një rëndësi dhe një rol të madh në ruajtjen dhe pasurimin

e botës arbëreshe. Në rrafshin tematik dhe motivor, në disa elemente të qenësishme, veprat letrare të

shkruara u ndërlidhën me veprat e letërsisë gojore, sidomos me poezinë, gjë që ndodhi edhe në rrafshin e

shtjellimit të strukturës tekstore e të sistemit shprehës si dhe të komunikimit e të ndikimit në marrësin.

Mirëpo, shkrimtarët arbëreshë me veprat e shkruara e ngritën dhe e pasuruan traditën letrare paraprake në

shumë aspekte e përbërës, qoftë si mënyrë perceptimi e shqiptimi, qoftë si strukturë gjuhësore shprehëse

poetike.

Ndërlidhja e fortë e shkrimtarëve arbëreshë me botën që i përkitnin dhe me traditën letrare gojore, ndodhi për dy

arsye.

E para: ata e njihnin mirëfilli këtë botë dhe veprat e tyre i shkruanin para së gjithash për arbëreshët si receptuesit

kryesorë të krijesave të tyre letrare dhe e dyta: tradita letrare gojore arbëreshe ishte e pasur si art i fjalës, si sistem

shprehës artistik. Për këtë arsye, poetët arbëreshë i krijonin shpesh veprat e tyre të shkruara mbi bazën e poezisë

gojore, në mënyrë që ato të gjenin një pranim, një receptim sa më të gjithanshëm e më vijimor dhe të bënin ndikim

sa më të madh në marrësin. Kështu, disa prej tyre, si E. Bazile, Z. Skiro, G. Dara (i Riu) veprat e veta të shkruara i

shpallën të traditës gojore, pra të burimit gojor.

Ndërlidhjet dhe përkimet në disa pikë e rrafshe të veprave të letërsisë së shkruar dhe të letërsisë gojore arbëreshe

dëshmohen edhe nga një dukuri tjetër e rëndësishme: pjesë të veprave të shkruara të poetëve arbëreshë si të

De Radës, Zef Serembes, Françesk Santorit, Zef Skiroit, Jul Varibobës etj. u mësuan përmendësh nga arbëreshë

dhe vazhduan të gjallojnë e të komunikojnë edhe nëpërmjet procesit të gojshmërisë, cilësi tipike e veprave letrare

gojore. Në këtë mënyrë veprat letrare të shkruara, me anën e artit të tyre të madh, përmes mënyrës së

komunikimit të dyfishtë, të shkruar e gojor, bënë ndikim të madh në ruajtjen dhe pasurimin e botës dhe të shpirtit

arbëresh4.

Qëllimi i shkrimtarëve arbëreshë ishte që përmes veprave të tyre të shkruara, me një anë të ndikonin në

zhvillimin e shijes për artin, për të bukurën, pra që ato të bënin një ndikim sa më të ndjeshëm estetik dhe të

ANTON NIKË BERISHA

161

4. Shih për këtë dukuri më gjerësisht në punimin për veprën e J. Varibobës Gjella e Shën Mërís Virgjër.

tensa posible y de ese modo condicionar y contribuir al enriquecimiento espiritual de las gentes, y por otra parte,

mediante el tratamiento poético de los diversos fenómenos, en estimular y fortalecer la conciencia de pertenencia

étnica, el amor a la herencia espiritual, a su mundo y a la patria de los ancestros, que entre los arbereshes adqui-

rió una dimensión mítica.

Un propósito semejante se expresa ya en la obra de Lekë Matrenga Dottrina Christiana (E mbsuame e krësterë),

publicada en 1592 en Roma, que es traducción de la obra del jesuita español Ledesma. Con este catecismo, Ma-

trenga deseaba acudir en ayuda de los arbereshes de La Piana, pero también de Sicilia y Calabria y del resto de

los asentamientos arbereshes de Italia, de modo que aprendieran las doctrinas de la fe en su propia lengua.

Este esfuerzo por la preservación del mundo arberesh adquirió una dimensión todavía más notable en el siglo XVIII

con la actividad de los sacerdotes arbereshes de rito bizantino: Nikollë Brankati, Nikollë Filje y Nikollë Keta, que

realizaron traducciones al arberesh de la literatura litúrgica, pero también escribieron poemas de contenido religioso

y, copiándolos en forma manuscrita, los distribuían por los diferentes centros arbereshes, sobre todo en las igle-

sias, donde se daban a conocer y comunicaban con un círculo más amplio de lectores u oyentes.

La importancia de la literatura arberesh escrita alcanzó mayor amplitud en el siglo XIX con las obras de Jeronim

de Rada, Françesk Anton Santori, Gavril Darës el Joven, Zef Serembe, Sef Skiro y el resto. Alcanzó un elevado nivel

poético y, ante todo, desempeñó como arte un destacado papel en la preservación del mundo y en la conforma-

ción del espíritu de los arbereshes. Estos creadores, pero también sus sucesores, poetas contemporáneos, con-

tinuaron produciendo obras de gran valor, abordando las cuestiones más diversas, relacionadas tanto con el pasado

arberesh próximo y lejano, como con el momento en que ellos mismos vivían y creaban. Los escritores arberes-

hes volvieron la vista hacia el pasado debido a que, como se dice con razón, este es parte inseparable de la vida

cotidiana; en cada tiempo el hombre es estimulado y se encuentra bajo la influencia continuada del pasado, por

tanto de la conciencia histórica del pueblo y de la cultura a que pertenece. A partir de aquí, Thomas Elliot afirmaba

con toda razón que el pasado determina de manera considerable el presente, mientras que Gadamer ponía de ma-

nifiesto que “La tradición no es únicamente un conjunto de ideas y de juicios sucesivos, sino una fusión orgánica

y potencial que se actualiza y se reactualiza de manera necesaria en cada nuevo juicio”.

Al abordar los periodos más importantes del pasado, en realidad los poetas arbereshes pretendían despertar la con-

ciencia de su gente respecto a lo cotidiano, al instante de la existencia concreta, pero también respecto al futuro. Esto

se alcanzaba de manera particular mediante el abordaje y la elaboración artística de la Época Mágnifica y de Skan-

ANTON NIKË BERISHA

162

kushtëzonin e të ndihmonin në këtë mënyrë pasurimin shpirtëror dhe, në anën tjetër, nëpërmjet trajtimit poetik

të dukurive të ndryshme të nxitnin e të forconin vetëdijen për përkatësinë e tyre etnike, dashurinë ndaj

trashëgimisë shpirtërore, ndaj botës së tyre e ndaj atdheut të të Parëve, që tek arbëreshet mori një përmasë

mitike.

Një përcaktim i tillë shprehet që në veprën e Lekë Matrangës, Dottrina Christiana - E mbsuame e krështerë, botuar

më 1592 në Romë, që është një përkthim i veprës së jezuitit spanjol Ledesma. Me këtë katekizëm Matranga

dëshironte t’u vinte në ndihmë arbëreshëve të Pianës, po dhe të Siçilisë, të Kalabrisë e të ngulimeve të tjera

arbëreshe të Italisë, që të mësonin besimin e fesë në gjuhën e tyre.

Kjo përpjekje për ruajtjen e botës arbëreshe mori një përmasë më të ndjeshme në shekullin XVIII- të me veprimtarinë

e priftërinjve arbëreshë të ritit bizantin: Nikollë Brankatit, Nikollë Filjes e Nikollë Ketës, të cilët bënë përkthime të tjera

në arbërisht të literaturës liturgjike, po dhe vetë shkruan poezi me përmbajtje fetare dhe, duke i kopjuar, si

dorëshkrime, i shpërndanin nëpër qendra të ndryshme arbëreshe, sidomos në kishat arbëreshe, ku ato bëheshin

të njohura dhe komunikonin me një rreth më të gjerë lexuesish ose dëgjuesish.

Rëndësia e letërsisë së shkruar arbëreshe u bë më e gjithanshme në shekullin nëntëmbëdhjetë me veprat e Jeronim

De Radës, Françesk Anton Santorit, Gavril Darës së Ri, Zef Serembes, Zef Skiroit e të tjerëve. Ajo mbërriti një rrafsh

të lartë poetik dhe, para së gjithash, si art luajti një rol të shumëfishtë në ruajtjen e botës dhe në formimin e shpirtit

arbëresh. Këta krijues, por edhe pasardhësit e tyre, pra poetë bashkëkohorë, vijuan të përftojnë vepra vlerash të

rëndësishme, duke trajtuar çështje nga më të ndryshmet, që lidheshin, qoftë me të kaluarën e largët e të afërt

arbëreshe, qoftë me kohën kur ata jetonin dhe krijonin. Shkrimtarët arbëreshë iu kthyen të kaluarës për arsye se,

siç thuhet me të drejtë, ajo është pjesë e pandashme e jetës së përditshme; në secilën kohë e vend njeriu ngacmohet

dhe është nën ndikimin e vijueshëm të së kaluarës, përkatësisht të vetëdijes historike të popullit e të kulturës që i

përket. Së këndejmi, Thomas Elioti me të drejtë thoshte se e kaluara e përcakton në mënyrë të ndjeshme të tashmen,

ndërsa Gadamer-i vinte në dukje se “Tradita nuk është vetëm një përmbledhje mendimesh e gjykimesh të

njëpasnjëshme, po një e treta organike e potenciale, që aktualizohen e riaktualizohen në mënyrë të domosdoshme

në çdo gjykim të ri.”

Duke trajtuar periudhat më qenësore të së kaluarës, në të vërtetë poetët arbëreshë synonin zgjimin e

ndërgjegjes së njerëzve të tyre për të përditshmen, për çastin e gjallimit konkret, po edhe për të ardhmen. Kjo

gjë përmbushej në mënyrë të veçantë duke trajtuar e përjetësuar artistikisht sidomos Motin e Madh dhe

ANTON NIKË BERISHA

163

derbeg, que señalaban el tiempo de “esa felicidad”. Este proceder se debía a que, por medio del recurso al pasado,

los sucesos, las personas, las guerras y los sacrificios realizados por los albaneses para preservar la libertad y la in-

dependencia, pero también a las leyendas y mitos pertenecientes al mundo étnico, los escritores arbereshes añadían

a la voz del tiempo en el que vivían la multiplicidad de voces y de experiencias de los tiempos previos al mundo de

sus antecesores, los sucesos y los acontecimientos del pasado que habían conformado el mundo albanés en su con-

junto. Ello se expresa de diferente manera en las obras de De Rada, Skiro, y otros poetas contemporáneos como Vorea

Ujko, Lluka Perrone, Zef del Gaudio y algún otro. Así pues, precisamente mediante la poesía (la canción) expresaron

la resistencia de su gente en difíciles condiciones, creando de este modo la adecuada realidad espiritual como forma

esencial de resistencia y supervivencia: Han pasado los siglos / bajo los cielos ardientes / han pasado los siglos / bajo

el hielo de las fuentes / y tu continúas igual / como una tierra a la espera. / Has hallado canciones / más allá de los

días / has hallado montañas / donde refulgía la dicha / has hallado las danzas / donde brillaba el valor / y continúas /

guardando en los ojos / unos sueños grandiosos. (Këngë arbëreshe VIII).5

Mediante el recurso a la patria de los antiguos, de la valentía, el honor, la palabra dada, más tarde a los hechos de

importantes personajes del pasado, los poetas trataban de concienciar a los arbereshes para que continuaran

conservando la lengua, los usos y costumbres heredados de sus antecesores, su mentalidad, su cultura y su arte.

De este modo, el recuerdo de la patria se realiza de formas diferentes, incluso mediante los bailes y los cantos,

como aparece en este pasaje del poema La danza canta a Arbería, de Lluka Perrone. “En mitad de la noche ful-

guró el sol / y las cosas parecieron más brillantes. / Las danzas de hermosas muchachas / salieron a cantar a Ar-

bería. / Y así hoy la amargura / no me agita el corazón…”6

No obstante, por medio de sus obras, estos creadores también criticaban a su gente por la falta de cuidado que

mostraban por el mundo arberesh, por su falta de lucidez y su escaso compromiso en la preservación de ese mundo;

ponían el acento en “la conciencia dormida”, o como decía Dhimitër Kamarda en “la aciaga gente arberesh”, el daño

y las tragedias que los arberes y los arbereshes se causaron a sí mismos no una vez ni en una sola época.

ANTON NIKË BERISHA

164

5. Vorea Ujko, Búsqueda en el dolor. Selección, desarrollo e introducción de Anton Nikë Berisha, Editrice il Coscile, Cozenca, 1998,

pág. 129.

6. Lluka Perrone, Fuentes de lágrimas heladas. Selección, desarrollo e introducción, Anton Nikë Berisha. Radhonjtë: Escritores

arbereshes 1, Concenza, 1999, pág. 35.

Skanderbeun, që shenjëzonin kohën e “asaj lumturie”. Veprohej në këtë mënyrë nga fakti se duke shqiptuar

të kaluarën, ngjarjet, personat, luftërat dhe flijimet që bënë shqiptarët për ruajtjen e lirisë e të pavarësisë, po

dhe legjenda e mite, që i përkitnin botës etnike, shkrimtarët arbëreshë zërit të kohës së tyre në të cilën jetonin,

ua shtonin shumësinë e zërave e të përvojave të kohëve paraprake të botës e të paraardhësve të tyre, të

ngjarjeve e të ndodhive në të kaluarën, që e kishin cilësuar botën gjithëshqiptare. Kjo shprehet në mënyra të

ndryshme në veprat e De Radës, Skiroit, por edhe të poetëve bashkëkohorë si Vorea Ujko, Lluka Perrone, Zef

Del Gaudio-s e të ndonjë tjetri. Pra, pikërisht nëpërmjet poezisë – këngës ata shprehen qëndresën e njerëzve

të tyre në kushte të vështira, duke krijuar kështu realitetin përkatës shpirtëror, si formë e qenësishme e

qëndresës dhe e mbijetimit: Shekujt kanë kaluar / nën qiej të flakët / kanë kaluar shekuj / nën akullin e voresë

/e ti i barabartë /si një tokë që pret. /Ke gjetur këngët /përtej jetës së ditëve /ke gjetur malet /ku shkëlqei

lumërua /ke gjetur vallet /ku ndrit trimëria /dhe vazhdon /tue mbyllur në sy /ëndrra të mëdha (Këngë arbëreshe

VIII)5.

Nëpërmjet trajtimit të atdheut të të Parëve, të trimërisë, të nderit, të besës, pastaj të personaliteteve të rëndësishme

nga e kaluara, poetët gjakonin që t’i vetëdijësonin arbëreshët për të ruajtur edhe më tej gjuhën, doket e zakonet e

trashëguara nga të Parët, mendësinë, kulturën dhe artin e tyre. Kështu kujtimi i atdheut bëhet nëpërmjet formave

të ndryshme, edhe nëpërmjet valleve e këngëve, si del në këtë pjesë të poezisë “Vallet këndojnë Arbrinë” të Lluka

Perrones: Sëmenatë shkepti dielli /e gjërat duken më t’shkëlqyera./Vallet me t’bukura kopile /dualltin e këndojnë

Arbrinë./Dhe mua hidhërimi /sot s’më tërbon6...

Mirëpo, nëpërmjet veprave të tyre, krijuesit edhe i kritikonin njerëzit e tyre për pakujdesin që tregonin ndaj botës

arbëreshe, për pasyçeltësinë e për zotimin e tyre jo të duhur për ta ruajtur atë botë; theksonin “vetëdijen e fjetur”,

ose siç thoshte Dhimitër Kamarda, “të pafatën gjindje arbëreshe”, të keqen si dhe tragjikën që arbërorët dhe

arbëreshët ia sollën vetit jo një herë dhe jo vetëm në një kohë.

ANTON NIKË BERISHA

165

5. Vorea Ujko, Gërmime në dhimbje. Zgjodhi, shtjelloi dhe shkroi parathënien Anton Nikë Be-risha. Editrice “il Coscile”, Kozencë

1998, f. 129.

6. Lluka Perrone, Ujëvarë lotngrirë. Zgjodhi, shtjelloi dhe shkroi parathënien Anton Nikë Be-risha. Radhonjtë: Shkrimtarë arbëreshë

1, Kozencë 1999, f. 35.

De este modo, Zef Skiro, refiriéndose al presente y al pasado arberesh y albanés, se dirigía a los arbereshes de su

tiempo y les criticaba por su inacción y su escasa conciencia étnica, mostrándoles el peligro que les amenazaba.

Por esta razón, el relato poético se torna a trechos directo y adopta el tono del consejo y del requerimiento, como

se comprueba en el último canto, “Amanecer”, de su obra En tierra extranjera, donde el poeta reclama a los pa-

dres arbereshes que eduquen y conciencien a sus hijos acerca de su mundo, transmitiéndoles a modo de legado

la necesidad de conservarlo; la misma cosa debían hacer los hijos de sus hijos y los hijos de los hijos de aquellos.

Manteneos arbereshes

Y conservad vuestra lengua

Con cuidado y con amor,

Como la cosa más sagrada,

Como la mejor de las dádivas

Del Señor; y también del mismo modo

Los ropajes que nos dejaron los primeros.7

Tal demanda se apoya en el hecho de muchas aldeas arbereshes habían sido asimiladas y habían desaparecido

sin que quedara el menor rastro de ellas. Otras localidades estaban amenazadas por idéntico peligro. Esto apa-

rece abiertamente en el poema de Vorea Ujko Estuve allí, donde el autor ofrece un cuadro infrecuente de un pue-

blo prácticamente despoblado, con las casas sin nombre y las calles silenciosas. El poeta acude a la aldea “a

cargarse de tristeza”, en una situación en que el tiempo (pues la aldea se asemeja a algo muerto) se ha quedado

sin futuro, lo cual es signo de que el pueblo se ha quedado sin gente, sin jóvenes.8

Conscientes de esta situación, los intelectuales arbereshes, por tanto también los escritores, pretendieron por

medio de sus obras, como hemos dicho antes, la concienciación de los arbereshes para la preservación de su

ANTON NIKË BERISHA

166

7. Lluka Perrone, Fuentes de lágrima helada. Selección, desarrollo e introducción de Anton Nikë Berisha. Radhonjtë: Escritores

arbereshes 1, Cocenza, 1999, pág. 35.

8. Véase el trabajo “Sobre algunos elementos de la poesía de Varea Ujko”.

Kështu, Zef Skiroi, duke trajtuar të tashmen dhe të kaluarën arbëreshe e shqiptare, u drejtohej dhe i kritikonte

arbëreshët e kohës së tij për mosveprim e për vetëdije të ulët etnike, duke u treguar rrezikun që u kanosej. Për këtë

arsye rrëfimi poetik bëhet herë-herë i drejtpërdrejtë dhe merr ngjyrim të këshillës e të porosisë, siç ngjet në këngën

e fundit Agullími të veprës së tij Te dheu i huaj, ku poeti kërkon që prindërit arbëreshë t’i edukojnë e t’i vetëdijesojnë

fëmijët për botën e tyre, duke ua përcjellë, në formë amaneti, domosdonë e ruajtjes së asaj bote; të njëjtën gjë

duhet të bënin edhe fëmijët e tyre dhe fëmijët e fëmijëve të tyre.

Po të mbahij Arbëreshë

e te ruani gluhën tënë

me kujdes e me të dashur,

si një gjë të shêjtëruame,

si më t’mirën ngá të dhênat

e t’yn’ Zoti;e ashtu edhe veset

çë na lanë ata të parët7.

Kjo kërkesë mbështetet në faktin se shumë katunde arbëreshe ishin asimiluar e shuar dhe s’kishte mbetur

asnjë gjurmë e tyre. Ngulimeve të tjera u kanosej i njëjti rrezik. Kjo del sheshazi në poezinë e Vorea Ujkos Unë

kam shkuar, ku autori jep tablo të pazakonshme të katundit të mbetur thuaja pa njerëz, me shtëpitë pa emër

e me rrugë të heshtura. Poeti shkon në katund se të ngarkoja trishtimin, në një gjendje kur koha (meqë katundi

ngjan në diçka të vdekur) ka mbetur pa të nesërmen, gjë që shenjëzon se katundi ka mbetur pa njerëz, pa të

rinj8.

Duke qenë të vetëdijshëm për këtë gjendje, intelektualët arbëreshë, pra dhe shkrimtarët, nëpërmjet veprave të tyre,

gjakuan, si përmendem edhe më parë, vetëdijësimin e arbëreshëve për ruajtjen e botës e të shpirtit të tyre etnik, të

ANTON NIKË BERISHA

167

7. Giuseppe Schirò, Opere IV. Te dheu i huaj (ed. del 1940). A cura di Matteo Mandalà. Rubbettino. Soveria Mannelli, (Catanzaro,

Italia) 1997, Kënga IX, v. 180 – 185, f. 358.

8. Shih punimin Mbi disa qenësi të poezisë së Vorea Ujkos.

mundo y de su espíritu étnico, de su lengua y de su herencia, como se dice poéticamente, para conservar las ra-

íces. De este modo, en un poema de Zef Skiro di Maggio, Laertes transmite a su hijo Odiseo la esencial de la exis-

tencia y de la acción, como hicieron y deben hacer por siempre los arbereshes.

Trata de dibujarle a tu hijo

El perfil de la tierra tuya

Que la lleve clavada en la memoria

Y la adore. Haz que comprenda

Que distingue a las almas nobles

Conservar las propias raíces.9

La necesidad de preservar el mundo arberesh aparece expresada también en los poemas religiosos, en los que los

poetas piden ayuda a la Divinidad. Esto en ocasiones aparece de forma muy concreta, como sucede cuando el

poeta Zef Skiro se dirige a Santa María Virgen, a la que califica de Escudo de Albania, para que los proteja, pro-

teja su fe y su mundo, además de la lengua arberesh con la que ellos ruegan a Dios, al igual que hicieron su an-

cestros y su primer héroe Skanderbeg.

Tú que protegiste a nuestros abuelos

Para que no olvidaran la santa palabra dada,

Donde quiera se encuentren

De los arbereshes ten cuidado.

También ahora, como siempre,

Un deseo alienta nuestro corazón;

ANTON NIKË BERISHA

168

9. Guuseppe Schiro di Maggio, Dove antico dollore. Dhembje e ngrirë. Scelta, note e introduzione di Anton Nikë Berisha. Qua-

derni di Biblos, Palermo, 1998, pág. 19.

gjuhës e të trashëgimisë së tyre, si thuhet poetikisht, për ruajtjen e rrënjëve. Kështu, në një poezi të poetit Zef Skiro

Di Maxho-s, Laerti i përcjell të birit, Odiseut, qenësoren e gjallimit e të veprimit, siç vepruan e duhet të veprojnë

përherë edhe arbëreshët.

Kërko t’i vizatosh tët bir

profilin e tokës sate

që ta mbajë ngulur në kujtesë

e ta dashurojë. Bëj që të kuptojë

se u përket shpirtrave fisnikë

ruajtja e rrënjëve të veta9.

Nevoja e ruajtjes së botës arbëreshe shprehet dhe në poezitë e përshpirtshme, ku poetët kërkojnë ndihmë prej

Hyjit. Kjo ndonjëherë del fare konkrete, siç ndodh kur poeti, Zef Skiroi, i drejtohet Shën Mërisë Virgjër, që e emërton

Mburojë e Shqipërisë - t’i ruajë ata, t’ua ruajë fenë dhe botën e tyre, pastaj gjuhën arbëreshe, me të cilën ata do t’i

luten Zotit, ashtu si bënë të Parët e tyre dhe kryetrimi Skanderbeg.

ti, çë ruajte gjyshrat tanë

të mos zbirjën shêjten besë,

te ku ndodhen edhe janë,

Arbëreshvet kíj kujdes.

Sot edhe, si kurdoherë,

një dëshír ka zëmbra e jonë;

ANTON NIKË BERISHA

169

9. Giuseppe Schirò Di Maggio, Dove antico dollore. Dhembje e ngrirë. Scelta, note e intro-duzione di Anton Nikë Berisha. Quaderni

di Biblos, Palermo 1998, f. 19.

Que arbereshes y cristianos

Continuemos siendo por siempre;

Mientras le roguemos a nuestro Señor

En la lengua que nos dio;

Como rogaba el Castriota

Y la gente de la que descendemos nosotros.10

Esta forma de articulación artístico-literaria ejerció una gran influencia y desempeñó un papel infrecuente para el

mundo arberesh y para su supervivencia.

Por supuesto, también otros procedimientos y actividades múltiples que los arbereshes pusieron en juego a lo

largo su pervivencia a través del tiempo, contribuyeron y completaron el trabajo realizado y el papel desempeñado

por el arte literario arberesh, sobre todo los diferentes usos y costumbres tradicionales, el rito religioso bizantino11,

además de las asociaciones, las revistas, las publicaciones, aunque también entidades tales como los congresos

de la lengua arberesh organizados por De Rada en colaboración con otros arbereshes.

Traducción del albanés: Ramón Sánchez Lizarralde

ANTON NIKË BERISHA

170

10. Giuseppe Schiro, Canti Sacri delle colonie albanesi di Sicilia, Napoli, 1907, págs. 74-75.

11. Hablando de la importancia que tuvo el rito greco-bizantino para los arbereshes, Francesco Altimari subraya entre otras

cosas: “Es sabido que en el pasado, comenzando por el tiempo de los primeros asentamientos en Italia (siglos XV-XVI), la len-

gua arberesh y el rito religioso greco-bizantino constituían dos instrumentos esenciales de autoidentificación y mostraban los ras-

gos concretos de la identidad étnica personal para todas las comunidades arbereshes.” Véase Francesco Altimari, Studi sulla

letteratura albanese della “Rilindja”. Quaderni di Zjarri, nº 11, Grottaferrata, 1984, pág. 84.

Arbëreshë e të Krështerë,

të qëndrojëm për gjithmonë;

Sa t’i falemi t’in’ Zoti

po me gluhën çë na dha;

po si falej Kastrioti

e gjëría ngá zbresjëm na10.

Kjo mënyrë e shqiptimit letrar artistik pati një rëndësi të madhe e luajti një rol të pazakontë për botën arbëreshe dhe

për mbijetimin e saj.

Natyrisht punën që bëri dhe rolin që luajti arti letrar arbëresh e ndihmuan dhe e plotësuan edhe format dhe veprimet

e tjera të shumta që arbëreshët bënë gjatë gjallimit nëpër kohë, sidomos doke e zakone të ndryshme të traditës,

riti fetar bizantin11, pastaj shoqatat, revistat, publikimet, po edhe format e tilla siç ishin kongreset e gjuhës arbëreshe

të organizuar nga De Rada në bashkëpunim me arbëreshë të tjerë.

ANTON NIKË BERISHA

171

10. Giuseppe Schirò, Canti Sacri delle colonie albanesi di Sicilia, Napoli 1907, f. 74 - 75.

11. Duke folur për rëndësinë që pati riti greko-bizantin për arbëreshët, Françesko Altimari thekson ndër të tjera: “Është e njohur

që në të kaluarën, duke filluar nga koha e vendosjeve të para në Itali (shek. XV – XVI), gjuha arbëreshe dhe riti fetar greko – bizantin

paraqitnin dy instrumente themelore të vetidentifikimit dhe tiparet e veçanta të identitetit vetjak etnik për të gjitha komunitetet

arbëreshe.” Shih, Francesco Altimari, Studi sulla letteratura albanese della “Rilindja”. Quaderni di Zjarri, n. 11, Grottaferrata 1984,

f. 84.

ImágenesImazhe

IMÁGENES

174

01. Alberto Torra, Anila Bitri, Manuel Montobbio, Medhi Afazi

02. Manuel Montobbio, Medhi Afizii03. Manuel Montobbio, Medhi Afizi 04. Manuel Montobbio- Anton Nikë Berisha05. Alberto Torra06. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj,

Manuel Montobbio, Anton Nikë Berisha II

01. Alberto Torra, Anila Bitri, Manuel Montobbio,Medhi Afazi

02. Manuel Montobbio, Medhi Afizii03. Manuel Montobbio, Medhi Afizi 04. Manuel Montobbio- Anton Nikë Berisha05. Alberto Torra06. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj,

Manuel Montobbio, Anton Nikë Berisha II

01

02

03 04

05 06

IMAZHE

175

07. Exposición “Testigos del siglo judío” en elCentro Cultural Alexander Moisiu de Durrës

08. Exposición “Testigos del siglo judío” en elCentro Cultural Alexander Moisiu de Durrës

09. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio

10. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio, Anton Nikë Berisha

11. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio

07. Ekspozita “Deshmitare te Shekullit Hebre”në Qendrën Kulturore Aleksandër Moisiu nëDurres.

08. Ekspozita “Deshmitare te Shekullit Hebre”në Qendrën Kulturore Aleksandër Moisiu nëDurres.

09. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio

10. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio, Anton Nikë Berisha

11. Mª Angeles Gallego, Eva Hyskaj, Manuel Montobbio

07

08

09

11

10

Exposición documental “Testigos del Siglo Judio”

Inauguración: 20 de noviembre. Hasta el 20 de diciembre. Museo Nacional de Historia

Tras su expulsión de España en 1492, los españoles de religión judía, conocidos como sefardíes se establecieron

mayoritariamente en el Imperio Otomano y buena parte de ellos en los Balcanes. “Testigos del Siglo Judío” recoge

los testimonios de las comunidades judías de Bulgaria, Serbia, Bosnia, FYROM, Turquía, Grecia y Albania; que al

tiempo que dan fe de su integración a la vida colectiva de los pueblos balcánicos la dan también del manteni-

miento de su idioma e identidad cultural de origen. Hasta el 20 de diciembre estos testimonios estarán expuestos.

Seminario Internacional

Arberia – Sefarad: En el espejo del otro. 20 de noviembre - 10.00 h. Museo Nacional de Historia

Uno de los puntos en que nuestras Historias se entrecruzan se encuentra en el siglo XV, cuando Alfonso el Mag-

nánimo, Rey de Aragón y de Nápoles, constituyó el gran soporte internacional en la resistencia del héroe nacional

de Albania a la invasión otomana. Diez años después de la muerte de Skenderbeg, en 1479 la resistencia albanesa

fue finalmente derrotada, su sucesor Fernando el Católico, acogió en variaspoblaciones de Calabria y Sicilia a

veinte mil albaneses, que hoy en día ascienden a doscientos mil, y que hablan “arberesh” el albanés del siglo XV.

En sentido contrario, Fernando el Católico expulsaba a los sefardíes de España, quienes en su mayoría se refu-

giaron en el imperio Otomano, también en Albania. Las relaciones entre Alfonso el Magnanimo y Skenderbeg y las

historias paralelas entre los albaneses conocidos como arberesh y los españoles de religión judía conocidos como

sefardíes constituyen los núcleos temáticos en torno a los que se desarrollará este seminario.

Concierto del grupo de música Sefardí MASHALA!

20 noviembre - 20.00 h - Entrada Libre. Auditorio Teatro Nacional de Opera y Ballet

Cinco siglos después, sefardíes y arberesh siguen interpretando su propia música. Para dar a conocer por primera vez

en Albania uno de los más renombrados grupos de música sefardí ofrecerá al público albanés un recorrido musical con

sonidos de ayer y de siempre, a los que se unirá la música y la voz de los arberesh interpretadas por “Akustrika”

SEMINARIO, EXPOSICIÓN Y CONCIERTO MASHALÁ!

176

Ekspozitë dokumentar “Dëshmitarë të Shekullit Çifut”

Inagurimi: 20 Nëntor. Deri në 20 Dhjetor. Muzeu Kombëtar i Historisë

Pas dëbimit nga Spanja në 1492, spanjollët e fesë çifute, të njohur si sefardi u vendosën kryesisht në Perandorinë Oto-

mane dhe pjesa më e madhe e tyre në Ballkan. “Dëshmitarë të Shekullit Çifut” mbledh dëshmi të komuniteteve çifute

të Bullgarisë, Serbisë, Bosnjës, FYROM, Turqisë, Greqisë dhe Shqipërisë; të cilët në të njëtën kohë tregojnë për inte-

grimin e tyre në jetën kolektive të popujve ballkanikë dhe për ruajtjen e gjuhës dhe identitetit kulturor të origjinës. Këto

dëshmi do të jenë te ekspozuara deri në datën 20 Dhjetor.

Seminar Ndërkombëtar

Arberia-Sefarad: Në pasqyrën e tjetrit. 20 Nëntor – ora 10.00. Muzeu Kombëtar i Historisë

Një nga nga momentet në të cilat Historitë tona kryqëzohen gjendet në shekullin e XV, kur Alfonsi Zemërgjërë, Mbret i

Aragonit dhe Napolit, dha një mbështetje të madhe ndërkombëtare në rezistencën e heroit kombëtar të Shqipërisë ndaj

invazionit otoman. Dhjetë vjet pas vdekjes së Skënderbeut, në 1479 rezistenca shqiptare u thye dhe pasardhësi Ferdi-

nand Katoliku, mirëpriti në zonat e Kalabrisë dhe Sicilisë 20 mijë shqiptarë, që sot shkojnë në dyqind mijë dhe që fla-

sin “arbëresh” shqipen e shekullit XV. Nga ana tjetër, Ferdinand Katoliku përjashtoi sefarditë nga Spanja dhe pjesa më

e madhe e tyre gjetën strehim në mbretërinë Otomane, gjithashtu dhe në Shqipëri. Marëdhëniet ndërmjet Alfonsit

Zemërgjërë dhe Skënderbeut si dhe historitë paralele ndërmjet shqiptarëve të njohur si arbëresh dhe spnjollëve të fesë

çifute të njohur si sefarditë përbëjnë thelbin tematik rreth të cilit do të zhvillohet seminari i ardhshëm.

Koncert i Muzikës Sefardí MASHALA!

20 Nëntor - 20.00 ore - Hyrja e lirë. Auditori i Teatrit Kombëtar të Operës dhe Baletit

Pesë shekuj më vonë, sefarditët dhe arbëreshët vazhdojnë të interpretojnë muzikën e tyre. Për të bërë të njohur për herë

të parë në Shqipëri një nga grupet më të njohur të muzikës sefardite do ti ofrohet publikut shqiptar një udhëtim muzi-

kor me tinguj të djeshëm dhe të përhershëm, të cilëve do ti bashkangjitet muzika dhe zëri I arbëreshëve të interpretuar

nga “Akustrika”.

SEMINAR, EKSPOZITË, KONCERT MASHALA!

177

1. Tríptico informativo delSeminario Internacional“Arbería-Sefarad: en el espejodel otro”

1. Triptik informativ i SeminaritNderkombetar “Arbería-Sefarad: në pasqyrën e tjetrit”.