aquest document s'ha creat únicament i exclusiva amb l ... · xabec que des d’alger havia...

Aquest document s'ha creat únicament i exclusiva

amb l'objectiu d'acompanyar els lectors durant la campanya del

#KeepReadingACasa, pel Covid-19.

Des de Grup62 agraïm que es respecti

l'obra de l'autor i demanem que es faci un ús correcte

d'aquestes pàgines.

PRIMERA_cat_logo.pdf 1 18/3/20 10:17

el balancí

812

Dins el darrer blau (2019).indd 1 29/7/19 9:39

#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

Edicions 62

Barcelona

carme riera

Dins el darrer blau

Postfaci de Manuel Forcano


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

La primera edició d’aquesta obra va ser publicada a Ediciones Destino l’any 1994. Aquesta nova edició, commemorativa del 25è aniversari de la publicació,

dins la col·lecció Balancí, ha estat revisada per l’autora.

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública

o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei.Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,

www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 917021970/932720447).

Tots els drets reservats.

El paper utilitzat per a la impressió d’aquest llibre té la qualificació de paper ecològic i procedeix de boscos gestionats de manera sostenible.

Primera edició en aquesta col·lecció: octubre del 2019

© Carme Riera, 1994

© pel postfaci: Manuel Forcano, 2019

© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.Diagonal, 662-664, 08034 Barcelona

[email protected]

Fotocomposició: La Letra, S. L.dipòsit legal: b. 18.602-2019

isbn: 978-84-297-7790-1


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

A mon pare


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

taula

Dramatis personae 9

Primera part 11Segona part 133Tercera part 213

Nota de l’autora 325Postfaci, Manuel Forcano 329


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

9

dramatis personae

Aguiló, Pere Onofre, mercader. Establert a Liorna. Organitza la fuita.Amengual, pare Vicent, jesuïta. Rival del pare Ferrando. Escriu la Vida de la

Venerable Eleonor Canals, muerta en loor de Santidad i després El triunfo de la Fe en tres cantos.

Angelat, Bartomeu, cronista de Ciutat. Autor, entre d’altres obres, d’una Historia de Mallorca.

Bellpuig, Onofrina, marquesa de Llubí, esposa del Virrei.Bonnín, Caterina, mare de Maria Aguiló, casada amb Gabriel Valls. Boja.

Ajuda, sense voler, amb els seus crits, a la detenció dels falsos conversos.Bonnín, Miquel, matalasser. Experimenta amb màquines voladores. És el

pare de Sara de les Olors.Cabezón y Céspedes, Inquisidor, que fou substituït pel Reverend Nicolás

Rodríguez Fermosino.Cortès, Aina, filla de Cap de Trons, amant de Juli Ramis, amb qui té un fill.Cortès, Rafel, Costura, malsí.Cortès, Rafel, Cap de Trons, visionari, fidel observant de l’antiga Llei, pare

de Baltasar i Josep Joaquim.Ferrando, pare Salvador, jesuïta, confés de Costura.Fuster, Aina, dona de l’administrador del comte Gabriel Fortesa, també

anomenada Isabel Fustera.Harts, Andreas, capità corsari.Hugueta, Madò, mestressa del bordell.Llabrés, Jaume, Canonge de la Seu i Jutge de Béns confiscats del Sant Ofici.Martí, Pere Onofre, anomenat Moixina, casat amb Quitèria Pomar amb

qui té dos fills, un dels quals, sense voler, delata els embarcats.Mas, Beatriu, anomenada la Coixa, meuca del bordell de Ciutat, amistança-

da amb l’antic Bisbe Benet, encausada per ajudar Rafel Onofre Valls.Miró, Polònia, criada de Costura.Moashé, Jacob, rabí de Liorna.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

10

Montis, Nicolau, Marquès de la Bastida, President del Gran i General Con-sell.

Peres, João, mariner, s’establirà a Liorna al servei de la viuda Sampol.Pires, Blanca Maria, viuda del mercader Sampol. Ha viscut a Ciutat i des-

prés a Liorna, ajudant els fugitius.Pomar, Maria, filla dels hortolans Pep Pomar i Miquela Fuster.Pomar, Quitèria, dona de Pere Onofre Martí.Puigdorfila, Gaspar, Agutzil Major.Rodríguez Fermosino, Nicolás, Inquisidor de Mallorca. Insubornable i rec-

te a diferència de l’Alcaid i d’altres carcellers i familiars.Sampol, viuda de nom Blanca Maria Pires.Sara de les Olors, visionària, filla de Miquel Bonnín, matalasser.Segura, Aina, germana de madò Grossa, viu amb els seus néts que també

seran empresonats.Segura, Práxedes, anomenada madò Grossa, curandera.Sen Boiet, antic bandejat, avalotador professional.Sotomayor y Ampuero, Antonio Nepomuceno, marquès de Boradilla del

Monte, Virrei de Mallorca fins un parell de mesos abans de la cremadissa. Administra els negocis de mar de la seva dona Donna Onofrina.

Tarongí, Isabel, casada amb Joaquim Martí, cristià que es confessa amb el pare Ferrando. Tenen dos fills petits. Acusa la seva dona de jueva.

Tarongí, Josep, Cònsol dels anglesos.Tarongí, Rafel, germà d’Isabel, mor durant el turment.Valleriola, Josep, amic de Gabriel Valls. Valleriola, Xim, sastre, casat amb Rafela Miró, veïnats de Costura.Valls de Valls Major, Gabriel, anomenat rabí, patriarca dels criptojueus,

casat amb Maria Aguiló, pare de Miquel Valls, emigrat a Alacant, i de Rafel Onofre, enamorat de Maria Pomar.

Willis, Capità. Ha pactat amb Pere Onofre Aguiló i la viuda Sampol el nòlit de L’Eolo per salvar els jueus mallorquins.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

primera part


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

13

i

A estones vetllava d’aturat, d’altres, trepitjant tan fluix com sabia, pas-sejava per davant el mur que envoltava el jardí, sense perdre de vista la porta que aviat hauria d’obrir-se. Amb insistència minuciosa repassava el motiu que l’havia duit fins allà i dins el bessó de la nit el mantenia despert i vigilant, pendent només del senyal esperat. Intentava posar tot l’esment del món en cadascuna de les contrasenyes que el capità An-dreas Harts li havia donat gairebé feia un any i que des de llavors duia ben impreses en el full primer de la memòria perquè arribat el moment tot s’acomplís sense mancar-hi una peça petita. Segur com estava que allò que succeí a Harts per força hauria de repetir-se en la seva persona, tenia el convenciment que aviat seria cridat i els seus mèrits apreciats en la mesura exacta del seu valor. Però aquesta vegada l’al·lot no desitjava únicament sentir-se un home fort i poderós, ni tan sols fer de menys el capità Harts, que a punt de la quarantena anava de davallada, per molt que s’encaparrotés a confiar a quatre amics les festes i escarafalls amb els quals era rebut per tres-centes casades de cent ports diferents. No, el que féu embarcar João Peres en el primer vaixell que posà rumb a Mallorca i que el retenia allà, en un carreró de Ciutat, quasi arran de murada, arriscant-se que els homes de l’Agutzil l’apleguessin, era molt més fort que el desig de posseir o la necessitat de jactar-se, ja que creia que la resta de la seva vida depenia del senyal esperat, tal com en somnis ho havia vist. I això succeí molt abans de la nit en què el capità Harts relatàs d’una manera casual aquella història. Ho féu segurament amb la intenció d’augmentar la seva aurèola heroica i de posar a prova la capaci-tat de contar facècies. Presumia de deixar bocabadada una concurrència, acostumada a escoltar dels mariners aventures que només succeeixen lluny, als agosarats que són capaços d’anar-les a cercar.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

14

João Peres cregué, sense tenir dubtes ni posar emperons, dema-nant-li, això sí, després, un munt de detalls, tot allò que durant dues embaumadores nits de primavera succeí al capità del Cigne la darrera vegada que recalà a Mallorca. Ho cregué, no perquè li semblés que l’anell que exhibia Harts n’era una prova, com aquest assegurava, sinó perquè aquells fets, esmicolats amb parsimònia davant dues rengleres de pitxers, que s’anaven buidant, a mesura que s’omplien de sentit les paraules, coincidien, amb una exactitud que li feia venir calfreds, amb el seu somni tants de pics reiterat, afegint-li un caramull de detalls que en les imatges copsades d’adormit no havia pogut esbrinar i que, ara, li resultaven fonamentals per a donar-li les pautes imprescindibles que l’acostarien al lloc on, despert, succeiria tot una altra vegada. Perquè aquell jardí tancat de parets no ocupà en somnis un espai determinat en una ciutat determinada fins que el capità Harts no va acabar d’expli-car la seva història:

—Si em voleu escoltar us en contaré una de bona —començà Harts amb la seva veu rogallosa—, una que us deixarà tan astorats com a mi que encara em faig creus de la meva ventura. Moltes coses peregrines m’havien passat fins aleshores, i moltes n’havia sentit explicar, però com aquesta cap. Des d’ara us ben jur que aniré molt alerta abans de titllar ningú de mentider, perquè si fets tan extraordinaris m’han succeït a mi, també han pogut succeir a d’altres. I en tornar a tocar port en una illa estaré disposat a tot...

El que us explicaré em va ocórrer tot just ha fet tres anys, en una nit de juny de garbí dolç que bufava des de feia dies, alleugerint el camí del meu xabec que des d’Alger havia posat rumb a Mallorca. Amb aquest eren quatre els pics que el Cigne fondejava a Porto Pi. Aliat amb els corsaris mallorquins des de vint mesos enrere, anava a passar comptes amb els meus socis que em devien doblers i, després de carregar d’oli, llevaríem àncores rumb a Livorno. El coneixement del català que vaig aprendre fa temps m’ajudava en els meus tractes, car els mallorquins parlen també en aquesta llengua, suavitzant els mots i reblanint el to, que sona molt més dolç. Feia dos dies que havia arribat, ho record molt bé, i era dijous. Horabaixa vaig anar a veure l’administrador del comte, amb qui solia arranjar els negocis, ja que amb el senyor, encara que ens coneguéssim i de més antic, mai no vàrem parlar de doblers. En canvi amb Gabriel Fortesa no solíem xerrar d’altra cosa. Feia fosca quan sortia dels es-tudis de cal comte amb la promesa certa que l’endemà el mateix Fortesa em pagaria les unces que em devien. Així, idò, estava satisfet. Com que era tard,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

15

vaig decidir romandre dins les murades, en un llit on sabia que seria ben re-but, en lloc d’anar a dormir a bord. Havia refrescat un poc a causa de la garbinada i no se sentia gens la pesantor de la nit, que en aquelles contrades sol ser, a més d’humida, xafogosa. Per això, perquè feia fresca, vaig em-boçar-me en la capa, no perquè m’acovardís ningú, ni perquè rebutgés la brega si algú en aquelles hores m’incomodava. Només, us ho confés, tenia una temença: topar-me amb la partida de l’Agutzil i que m’obligués a dormir a la presó pel fet de no fer-ho al vaixell. Anava de pressa cap al llit tou, que us he mencionat, i les cames obertes que ja m’esperaven, quan en passar per davant els murs del jardí que fa paret mitgera amb la posada anomenada S’Estor-nell, vaig sentir una remor com de passes. Però en girar-me no vaig veure ningú. Pensant que m’havia errat, vaig continuar el meu camí ran de paret i per si un cas amb la mà posada a la pistola. No us he dit que els mallorquins són gent força bel·licosa i que fins fa pocs anys han durat les lluites dels bande-jats, entre els quals hi hagué bandolers d’anomenada que encara campen lliu-res. I no fóra estrany que, havent-me vist sortir de can Descós, no m’haguessin pegat darrere, per fer-me salvatges els doblers que pogués dur damunt. Sense llevar la mà de la pistola avançava tan silenciosament com podia, per poder escoltar millor qualsevol renou que tornés a pertorbar-me. Anava a tombar un cap de cantó quan altre pic vaig sentir soroll de passes. Ara tenia la segu-retat que algú caminava ben a prop. Vaig girar-me amb violència amenaçant amb la meva arma, però el carrer era desert i no es veia la més petita ombra. El crit de l’òliba, que en un altre lloc m’hauria semblat sinistre, em féu com-panyia uns segons. Sense d’altra possibilitat que seguir endavant, vaig provar d’avançar més de pressa, però el qui m’anava al dar rere va intensificar tam-bé el ritme en la mateixa proporció. Vaig aturar-me en sec i també s’atura-ren. No us penseu que aquella misteriosa duplicació, que començava a treu-re’m de polleguera, era deguda a l’eco. Havia passat en ocasions diverses per aquells indrets sense que em succeís res de paregut. A punt vaig estar de girar en coa per anar a l’encontre d’aquella bubota i esbrinar, d’una vegada, a què venia aquella persecució. Però la basarda, us ho confés, em féu desistir. Vaig avançar a grans gambades i les passes del meu escarnidor també s’allargaren. Som poc afeccionat a creure en fantasmes, bruixes i mals esperits, però el que m’estava succeint anava en contra dels meus principis. Temorenc, ara més del sobrenatural que d’altra cosa, vaig encomanar-me a Déu i em vaig senyar. En fer el signe de la creu vaig tombar el cap vers el mur i fou llavors quan vaig tenir la certesa que, en efecte, algú m’acompanyava des de darrere, tal


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

16

vegada perquè m’havia confós o perquè li vagava de posar a prova la meva capacitat d’apaordiment. Alliberat de sobte de tants de temors inútils, feia via per anar a acontentar una casada que passava molta necessitat, decidit a no prendre en compte l’ombra caminadissa que encara em seguia. Tombava ja el carrer i anava a prendre la direcció oposada quan em cridaren. Primer fou un xiulet gairebé imperceptible, com si qui l’emetia no volgués aixecar cap sospita aliena i només la meva orella acostumada a la remor de les seves passes hi pogués parar esment. Fart, però encuriosit, vaig aturar-me. El mur era mas-sa alt perquè pogués veure qui hi havia a l’altra banda i també, al manco així m’ho semblava, que em vessin a mi. La veu es féu molt més audible:

—Eh, vós, no fugiu. Escoltau. No us en penedireu.—Ja em direu què voleu —vaig fer jo—, si mai no ens hem vist les cares.

Estau segur que no us confoneu, germà?—No gens, senyor. Perdoneu la persecució, capità Harts —em contestà

una veu d’home jove amable i de bon to—. Acostau-vos al mur altra vegada i us en diré el motiu.

Vaig obeir-lo tot d’una, picat com estava per saber on pararien tots aquells ensurts.

—Seguiu la paret encara cinquanta passes i ens trobarem. He de par-lar-vos d’un assumpte del vostre interès.

Una porta de ferro s’obrí amb soroll de forrellats que grinyolaven. A la llum d’una bugia que ell mateix aguantava vaig veure el meu perseguidor. Era gairebé un al·lot. Abillat com un criat, tenia, però, bones maneres i un rostre que em semblà de faccions ben proporcionades i no gens rústegues.

—Capità Harts —em digué—, us prec que entreu uns instants perquè el que haig de comunicar-vos no és cosa que convengui de ser explicada al carrer.

Confiant que es tractava de l’oferiment d’un tracte més avantatjós que el que havia tancat amb Fortesa per compte del seu senyor, vaig travessar la porta. Unes passes enrere del criat, hi havia una donzella, quasi una nina. No duia, com solen les criades de Mallorca, vestidura pagesa ni es tocava amb el rebosillo. Vestia una roba blanca de seda i tafetà, i un vel a la usança mora li cobria part del rostre. Amb una mà aguantava un llum d’oli, mentre amb l’altra protegia la flama de l’oratge.

—Bona nit, capità Harts. La meva senyora m’envia a pregar-vos que li faceu l’honor de visitar-la.

—Ara tenc una mica de pressa, i a més no em semblen hores gaire bones


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

17

per fer visites de cortesia. Si voleu que us digui la veritat, tenc una altra cita, un compromís...

—Ajornau-lo, senyor —digué ella amb un somriure còmplice, mentre m’agafava de la mà—. La meva senyora mai no em perdonaria el fracàs de deixar-vos partir. Us he de conduir al seu davant ara mateix. No us en pene-direu, us ho assegur.

Vaig deixar-me guiar, si us he de ser franc, orgullós que els meus mèrits haguessin arribat fins a una dama tan alta. Mentre ens endinsàvem cap a un hort de tarongers, notava les olors barrejades dels gessamins i les murteres amb tanta dolça intensitat com si un cortinatge de perfum caigués sobre els altres sentits, especialment el de la vista, ja que els fruiters es feien cada vega-da més espessos i el cel s’havia tornat tèrbol. Per molt que vaig demanar a la meva guia on anàvem, no em contestà. Vaig suposar que em volia confondre, perquè entrant per lloc excusat no sabés on era la casa a on em conduïen. Des-prés de caminar encara una estona, agafàrem un senderol que ens portà fins a una gruta que s’endinsava cap a un passadís.

—No tengueu por, capità Harts. No tenc més remei que entrar-vos per aquest lloc tan poc admetent, però, com vos he dit, complesc ordres de la senyora.

Avançàrem encara un centenar de passes i l’al·lota s’aturà en sec davant una altra porta. Féu mamballetes i des de dintre ens obriren. Passàrem a un recinte menys fred, però igualment obscur. Les alfàbregues ens mataven d’aroma i per això vaig comprendre que tal vegada em trobava en una sala de rebre.

—M’ha agradat molt fer-vos de guia, capità Harts —em digué la meva acompanyant, amollant-me la mà que tan dolçament m’havia duit agafa-da—. Ara, però, vos he de deixar. Un altre criat vos durà fins a la cambra de la senyora.

Vaig restar pocs instants tot sol. De seguida comparegué un mosset, o al-menys m’ho semblà per la veu, que havia de guiar-me a les fosques. Junts travessàrem un munt d’estances. A la fi, avisant-me que rere la darrera porta m’esperava la senyora, es va acomiadar. Només traspassar el llindar, en la penombra de l’alcova, vaig veure un llit entorcillat amb els paraments tancats. Oscil·laven els dibuixos de domàs vermell, il·luminats per una llume-nera que hi havia sobre un bufet ple de viandes i fruites. Rere els paraments del llit una veu, talment com una esgarrifança, em donà la benvinguda.

—No tengueu por, capità Harts. Us he enviat a demanar perquè la vos-tra fama m’ha robat el cor i m’ha donat l’agosarament necessari. Mengeu i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

18

beveu tot quant us véngui de gust, ja que el camí ha estat una mica llarg i ben segur us deu haver obert la gana.

Vaig espipellar un poc de fruita i vaig tastar una copa de vi, molt més desitjós de mirar i escoltar que no pas d’entaular-me. Però en acostar-me al llit per comprovar com a la veu hauria de correspondre-li de ben segur una bellíssima fesomia, la llumenera s’apagà. M’hauria semblat que per art d’en-canteri, si una bufada de vent no hagués mogut també el domàs just en l’ins-tant en què jo descorria el parament.

—Senyora, esper servir-vos com mereixeu, però m’agradaria saber el vos-tre nom i veure amb els meus ulls totes les perfeccions que sospit —vaig dir-li.

—Capità Harts —contestà ella, rient, mentre amb mans hàbils em dona-va la benvinguda—. Molt agraesc les vostres paraules amb les quals em de-mostrau una educació que apreciï, però de cap manera no puc dir-vos el meu nom i molt menys donar-vos a conèixer la meva persona. Per això els meus criats us han conduït per llocs desacostumats als altres visitants fins a arribar a la meva cambra. Som, com podeu suposar, una senyora principal d’aquesta ciutat i només l’afecte que des de temps ençà us profés, a causa dels vostres mèrits, m’ha atorgat l’atreviment que coneixeu. Però deixem els compli-ments, capità Harts, i que l’alba se torbi aquesta nit més que en cap altra.

El llit era molt més tou del que m’esperava i el cos d’aquella bella desco-neguda que ben aviat deixà de ser-ho, infinitament més tebi i tendre. La nit fou la més curta de quantes he viscut i també la més intensa. Als fets d’amor seguiren les paraules i a aquestes altra vegada els fets. La meva dama, tafa-nera com totes les dones, volgué que li expliqués fil per randa com era la meva vida, de la qual ja sabia detalls, des de quan era capità, quants homes coman-dava, com era el vaixell, si admetia passatgers i quanta gent hi cabia o cap a on posaria rumb. Vaig donar-li compte de tot el que desitjà saber i en canvi jo vaig ser incapaç de convèncer-la que em digués què nomia i em mostràs el rostre, membres i cos que jo havia omplert de besades deleroses i acaronat amb excitant desassossec.

El cant de l’alosa llunyana precedí el nostre comiat. Abans d’anar-me’n vaig fer-li prometre que la nit següent m’enviaria també el seu criat, perquè m’obrís la porta del mur, entrada de fosca. I ella em féu jurar que mai no parlaria amb ningú d’aquell encontre, almenys mentre fóra a Mallorca, ja que considerava que fer-me jurar silenci per sempre era obligar-me al perju-ri, car pel que havia pogut copsar de la meva persona, jo era d’aquells que frueixen quasi tant amb les paraules com amb els fets. Amb idèntic cerimo-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

19

nial, sense deixar-me veure els llocs per on passava, em féu sortir d’aquell palau per la mateixa porta excusada que comunicava amb l’hort, acompanyat pels mateixos servidors. En arribar al carrer, el criat que m’havia seguit tan de prop les passes em donà una bossa plena de doblers com a present de la se-nyora, que em va semblar de mal gust rebutjar.

Excitat per tantes emocions, de seguida que obriren les portes de la mura-da vaig partir cap al Cigne. Vaig reparar forces dormint un parell d’hores, però el dia se’m féu llarg esperant el capvespre. Mentre vigilava que els meus homes estibessin bé la càrrega, no pensava en res que no fóra la propera nit. Qualsevol cosa m’acostava amb fortíssims reclams vers la meva dama. Dins les alfàbies, l’oli verjo tenia el mateix color de melassa que la imaginada cabe-llera, llarga i pesada al tacte, que a estones sospitava rossa, i d’altres creia de vernís fosc.

Arribada l’hora, vaig caminar amb el desig desbocat cap al mur que en-voltava el jardí amb la intenció d’examinar on s’obria exactament la primera porta excusada i amb quines cases limitava per l’altra banda. Encara que havia promès no contar a ningú de Mallorca el nostre encontre, i som home de paraula, desitjava saber a qui pertanyia l’hort i esbrinar onsevulla, allà on me’n poguessin donar raó, cap a on menava el passadís per on havia estat conduït. Però gairebé no vaig tenir temps de fixar-me en res, ni fer-me el topadís amb cap veïnat, perquè en arribar de seguida m’obriren.

—Siau benvingut, capità Harts —em digué el criat—. La senyora vos espera.

Sense escometre’m, només amb un somriure, l’al·lota, que m’havia acom-panyat un dia abans, m’agafà de la mà i, altra vegada, travessàrem el jardí i l’hort de tarongers fins a arribar a l’entrada secreta que comunicava al passadís que aquest cop em paregué més llarg i gelat que el pic d’abans. En sortir a la superfície em semblà que no arribàvem al mateix lloc perquè la sentor de la mar, una mica ofensiva, mesclada d’algues i cloves, que, com po-deu suposar, no confonc amb cap altra, se n’entrà per tots els meus porus, i per l’orella vaig reconèixer la seva remor fosca i opaca contra els esculls que ima-ginava ben propers.

—Hem de pujar una escala bastant empinada, capità Harts —em digué la meva guia—. Tengueu esment.

Vaig comptar seixanta escalons separats per quatre replans, on la donzella es returava perquè poguéssim descansar una estona. En acabar-se el darrer replà, l’al·lota empenyé una porta.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

20

—Capità Harts, us demano que em perdoneu però la meva senyora m’obliga a embenar-vos els ulls. En aquest lloc fa una mica més de claror i ja sabeu que us imposa no veure-la.

No em quedà altre remei que accedir-hi. Em posà la bena, que devia ser de tela sedosa, car era de tacte dolç, i em deixà tot sol. M’arribava una músi-ca ben temperada de llaüt que sonava en aquella mateixa cambra. De sobte la meva estimada em saludà:

—Bona nit, capità Harts. Esper que aquest lloc us sigui tan plaent com el d’anit passada. Acostau-vos...

Vaig fer tres o quatre passes cap on venia la veu amb els braços estesos, no tant perquè volgués abraçar la meva dama com per no ensopegar amb qual-sevol cosa. La veritat sia dita, em sentia absolutament befat. Ganes em vin-gueren d’arrabassar-me la bena d’una grapada i, deixant-me estar de corte-sies, posseir-la també amb els ulls en aquell mateix instant. La seva mà em conduí del braç i em féu canviar d’intenció.

—Assei-vos, capità —em digué ajudant-me a fer-ho—. Si voleu tocaré per a vós. Us agrada la música?

Vaig mentir-li. Acostumat a les infinites remors de la mar, no concebesc altra música que no sigui la de les ones. A més, la veritat, no estava per gaires músiques jo. Dilatar la feina per la qual havia estat cridat, em semblava, si us he de ser franc, un frau. Però, com s’ha de fer en aquests casos, vaig dissi-mular i així vaig contestar-li:

—Molt, senyora. La música eleva els esperits i consola les afliccions.—Depèn —digué ella—, de vegades aprofundeix les penes.I mentre ho deia sospirà malenconiosa.—Us ve de gust menjar alguna cosa, capità, o potser teniu set?—No, senyora, el desig em sacia i només tenc ganes de vós.—Tengueu paciència, encara és prest i m’agrada tant sentir-vos parlar

de la mar...!Vaig haver d’omplir amb les meves facècies molta estona. Ella m’escolta-

va amb atenció. De vegades, encuriosida, em demanava detalls de ports llu-nyans dels quals sabia l’anomenada, car semblava molt interessada pels viat-ges i les navegacions.

—Senyora —vaig dir-li, quan ja estava fart de donar explicacions—, no dilateu més el meu turment. Deixeu callar la boca i que només parli el tumult de la meva sang.

I, com en la nit passada, emprenguérem una incruenta batalla sobre la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

21

mateixa estrada on estàvem asseguts. Devia estar ben a punt de trencar l’alba quan ella es condormí amb el cap dolçament repenjat sobre el meu pit i fou llavors quan, a la fi, vaig decidir que havia arribat el moment d’enretirar la bena. Amb tot l’esment que vaig poder, bellugant-me el mínim possible, vaig afluixar el nus i la vaig pujar cap al front.

La visió durà tan sols uns instants, però em bastà de per vida. Mai no la podré oblidar, perquè el que vaig veure em paregué cosa del Paradís. La cara tacada per la llum de la lluna, que ja anava a retirar-se, mostrà unes faccions harmoniosament proporcionades. El front era alt i blanc igual que la resta del rostre, que quasi semblava transparent, com la bromera de les ones. La llarga i abundosa cabellera s’assemblava més al safrà que a la melassa d’oli. Les celles pareixien dos petits arcs a punt de llançar les sagetes dels ulls, dels quals, per tenir-los clucs, no vaig poder saber la color. Els llavis, més aviat molsuts, eren rosats i tendres. Els membres i els altres indrets del cos pareixien talment brodats en un tapís dels que de vegades he contemplat en algun palazzo de Venècia, donada la seva perfecció. He deixat de banda els peus perquè la me-ravella d’aquells dos glops de llet quallada mereix una menció especial. Com tórtores adormides sobre el tafetà dels coixins que hi havia a l’estrada, dolços i tebis, no vaig resistir la temptació de besar-los, adorant-los quasi com qui besa una relíquia sagrada. No, la visió no em va decebre. Per contra, augmentà el meu desig que aquell cos excels fos altre pic meu encara que per aconseguir-ho hagués de furtar-me al plaer de la vista.

Altra vegada vaig estrènyer el nus de la bena i acaronant-la com quasi bé no havia deixat de fer-ho durant aquelles dues prodigioses nits, vaig esvair ben aviat la son de les seves parpelles i altre cop ens estimàrem fins que l’alosa puntual i impertinent ens avisà de l’arribada de la maleïda aurora. No sense plors i promeses tornàrem a acomiadar-nos fins la propera nit, que seria la darrera, almenys durant bastant de temps, ja que el meu vaixell salpava del moll de Porto Pi rumb a Livorno, un dia després.

A bord del Cigne la tripulació m’esperava exaltada, ja que durant la nit hi havia hagut foc a bord. Per sort els mariners havien pogut apagar-lo, però aquest contratemps retardaria la nostra sortida unes hores fins que els danys fossin reparats. La nova, que en d’altres moments m’haguera posat furiós, gairebé no m’alterà, immergit com estava en la cabòria de la meva dama. M’enginyava per intentar saber de quina manera podria, sense perjudicar el seu honor, arribar a conèixer el seu nom i el seu llinatge. Em paregué que dels presents que, com la nit anterior, em lliurà el seu criat, en podria treure al-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

22

gun aclariment, ja que en un anell de diamants que em regalà, junt amb un altre caramull d’unces mallorquines, hi havia gravades les inicials SP. Deci-dit que la meva dama me’l veiés lluir en el dit petit, vaig posar-me’l, i, abans d’anar a la meva dolça cita, vaig decidir passar pel carrer del Segell per in-tentar esbrinar en l’obrador d’un argenter que coneixia, quina procedència podia tenir l’anell. L’orfebre em rebé amb amabilitat, però no em tragué de dubtes. M’adreçà a un company i aquest tampoc no m’aclarí res. Al seu en-tendre, les inicials tant podien remetre a un nom com a les paraules: Sempre Present, sobretot si, com semblava, era una dama enamorada qui me l’havia donat.

Caminava de pressa vora el mur en direcció a la porta quan vaig sentir passes. Rient-me dels temors passats la primera nit, vaig suposar que eren les del criat que caminava també per la part de dintre. De sobte, però, em vaig adonar que el soroll no corresponia al trepitjar d’una sola persona, sinó d’una partida, i em vaig girar.

Eren, en efecte, quatre homes armats que se’m tiraren a sobre sense do-nar-me temps a defensar-me amb la meva pistola. M’apallissaren i colpejaren fins a deixar-me estès i quasi mort enmig del carrer, i, per molt que els vaig demanar el motiu de l’agressió, res no em contestaren. Fugiren en sentir el soroll de la ronda. I gràcies a això som viu i conserv l’anell que, per sort, els degué caure en la seva fuita precipitada, ja que me’l prengueren del dit. Ar-rossegant-me vaig arribar fins a la porta del mur i allà vaig demanar auxili, però ningú no m’obrí, tot i que em sentiren, perquè en arribar-hi em tiraren un bitllet que la fosca no em permeté llegir. Així com vaig poder, vaig anar a refugiar-me als estudis de can Descós on en Fortesa em donà aixopluc. Però tampoc no em volgué dir, si és que ho sabia, qui era aquella senyora. L’hort pertanyia a un mercader fadrí i era paret mitgera amb un convent. De pas-sadissos secrets, l’administrador del comte no en sabia l’existència. Mentre em guarien de les ferides, vaig llegir el paper: «Capità Harts —deia—, amb molta pena i dolor m’adon que no sou la persona que jo esperava, ja que per dues vegades heu romput el vostre jurament. No torneu a traspassar els meus dominis sota pena de la vida, que encara correrà més perill que no ara. Tant de bo que el vent no hagués empès mai el velam de la vostra nau cap a la nostra illa, donant-me esperances que en tan breu temps s’han desfet. Maleït siau i maleïda sigui jo mateixa per haver trencat la fidelitat a aquell que per mar ha de venir a atorgar-me allò que vós no m’heu sabut oferir».

Feia les passes davant del mur que envoltava el jardí, contant-se


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

23

altre cop fil per randa a si mateix la història que el capità Harts a esto-nes havia llegit en uns plecs on assegurava tenir escrita la seva vida i d’altres explicat de viva veu i que coincidia en tants de punts en el seu somni. Només que ara era ell i no Harts el missatger que Cupido i la seva mare Venus enviaven a aquella dama que els dies clars albirava la mar llunyana, signant els velers que emproaven els camins de l’illa, per si en algun d’ells viatjava l’estimat que mai no hauria de trair-la.

Feia les passes imaginant lasses delícies voluptuoses, l’olor embau-madora dels rosers, la remor de l’aigua presonera i finalment el tacte dolcíssim de la bella desconeguda, a la qual ell estimaria cec, si aquest era el seu desig. Però la campana de Santa Clara tocant les vespres, primer, i després les completes, li havia fet comprendre que l’espera, al manco aquella nit, havia estat debades. Ja es retirava quan, de sobte, li arribà un soroll de passes. Amb el pols accelerat s’aturà en sec per com-provar si també s’aturaven, com succeí al capità. Però aquest pic la remor no anava junyida a ell. El soroll venia de més enfora i s’anà fent més audible a mesura que algú s’atracava des de l’altre extrem del car-rer. A la minsa claror de l’alba que ja despuntava va identificar un em-balum que intentava córrer mig ensopegant i que de sobte va caure a terra. Encuriosit més que temorenc, i per si aquell caramull d’ombra pogués portar-li l’esperat avís, se li acostà i en la besllum de la matina-da comprovà que era una dona. Sense gosar alçar-la, la contemplà dret uns instants, intentant conjugar en els records dels passats somnis un lloc per a aquella figura, però no el trobà. Com sempre que cercava entre les velles imatges somniades un buit per a poder-n’hi col·locar una de nova, la procedència de la qual no era capaç d’identificar amb les que havia contemplat amb els ulls clucs, s’entretingué uns instants en copsar l’olor d’aquella persona. Però la mescla de cendra i de pols, en la qual es podia esbrinar després unes gotes de perfum de mesc, no li serví de res. El que ensumava endins, tan endins que a fora no se n’escampava ni una engruna, era el perfum dels rosers dolçament tur-mentats per l’oratge, l’aroma embaumadora dels gessamins i les neva-des flors dels tarongers. Aquestes olors que coincidien amb les que a instàncies seves li descriví Harts eren només, però, les vesperes de l’olor que durant tants d’anys havia omplert de nit la seva cambra i que emanava de la llarga cabellera estesa de la dama somniada. Ensumar-la i, com si l’odorés, reclinar el cap i aficar tota la cara en el niu tebi


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

24

d’aquells cabells, eren un dels mòbils del viatge i la compensació a tots els possibles serveis que l’enigmàtica senyora li pogués demanar. L’olor, el record d’aquella somniada olor, l’agombolava i l’abstreia de vegades de les seves aventures de bordell i demanava començar el joc om-plint-se el rostre de cabells, perquè un bri d’olor solia exaltar-lo molt més que la carícia més hàbil o agosarada.

Acotat vora la cendrosa figura, s’inclina més per ensumar que per mirar-la. Ensuma uns rulls espessos i negres que surten del rebosillo mal ajustat i que exhalen una sentor vinagrosa, que es confon, ara de més a prop, amb l’olor d’oli recuit que gens no li agrada. S’aixeca altre pic i li pregunta si està ferida, si pot ajudar-la en alguna cosa.

Però ella no contesta, el mira amb esglai i s’oprimeix el pit, en el qual João Peres observa una taca de sang.

—Esteu ferida? Digueu-me on us puc dur que us donin auxili...Alena fondo i de sobte acluca els ulls de llargues parpelles atapeï-

des, el rictus se li endolceix i Peres troba el seu rostre més admetent. Du la botonadura del gipó mal cordada, com si s’hagués vestit a grapa-des, i, brutes de fang, les faldes llistades d’un teixit aspre. Per molt que repassa el relat de Harts, està segur que aquella al·lota no hi apareix. Res no té a veure amb l’esclava mora, ni guarda la més mínima sem-blança amb la bella desconeguda de pell de pasta d’àngel. Potser el capità es descuidà de parlar-ne, tal vegada la deixà fer en terra com un ca atupat, sense ajudar-la i per això la passà per alt en la seva història. Però no, aquestes càbales no duen enlloc. L’al·lota hi és de més, no forma part de l’aventura, no pertany a l’acció. Ha sorgit de sobte fora-gitada des del ventre de les tenebres a les besllums de la matinada sen-se que ningú l’hagi cridada, sense que ningú la necessiti. Però la seva presència el trasbalsa i commou amb un sentiment tendre que va més enllà de la pietat per una donzella ferida. Rebutja furgar altre pic en els records dels vells somnis per si un cas hi hagués qualsevol dada que li fes més entenedora la situació a la qual havia d’enfrontar-se, sense pos-sibles antecedents o ajuts.

—A on us puc dur, que us auxiliï? —li torna a repetir.Res no li contesta perquè ha perdut el sentit. Peres no sap què fer.

Coneix poc la ciutat. Pel seu aspecte l’al·lota pot semblar una criada o la filla d’uns menestrals. A on devia anar a aquestes hores? Fugia d’algú o qui sap si no el perseguia? Venia o anava a ca seva?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

25

Al barri hi ha casals nobles, dos convents, un parell d’horts. Més enllà, només a cent canes, l’església de Santa Eulàlia. Peres no sap per on prendre. Potser el més sensat és marxar. Ja passarà algú que pugui ajudar-la. Ell el que ha de fer és anar-se’n. Fer via cap a la porta del moll i tot d’una que obrin arribar en quatre gambades a Porto Pi, on és ancorat el Minerva. Què li és aquella desgraciada? Més val que arribi d’hora, que ningú no noti que no ha dormit al seu lloc, que no aixequi sospites que puguin provocar un càstig, el pitjor de tots els càstigs pos-sibles: la prohibició de sortir de la nau. Això per res del món, pensa, mentre s’allunya de la donzella. No té altra curolla que tornar a ser aquí demà a entrada de fosca per tornar a provar sort. A més, si passés l’Agutzil i l’aglapís amb l’al·lota ferida, du les de perdre. A qui conside-rar culpable, si no a ell que és estranger, un home de pas que acaba de cometre una malifeta. Avança amb pressa amb el pensament de la por que l’empresonaran i ningú no demanarà ni un bri de justícia per la seva causa. Al capità gens no li importa aquell mariner sense fortunes que ningú no li ha recomanat. I a qui pot importar? Als capellans del seminari d’on fugí fa dos anys? A son pare, que mai no l’ha encobeït tot i ser un mercader poderós...? No és ell precisament el predilecte entre els seus bastards... El seu amic Do Barros, l’únic a qui ha confiat el veritable motiu del seu viatge, l’ha pres per boig. Vés a saber què hi ha de veritat en el relat de Harts, li ha dit... A més, igual la bella ja ha trobat algú vengut de lluny que l’aconhorti... Quatre anys són molts per esperar-te, sense saber que has d’arribar... afegia burleta quan ell li repetia la segure-tat de la seva fe, treta d’un somni...

Fuig sense córrer per no aixecar sospites, perquè els carrers des que trenca l’alba comencen a ser transitats per gent matinera: clergues que han de dir missa, picapedrers contractats a escarada per fortificar el baluard, festejadors que, com ell, van de retir, emboçats en la seva capa perquè ningú no els reconegui. Ja és a punt de tombar cap al carrer de la dreta, però no pot evitar la temptació de girar el cap per veure si l’al·lota segueix allà ajaguda a terra. Veu l’embalum tirat com un farcell de roba bruta i li sembla percebre un gemec. I de sobte torna enrere corrent i d’una revolada agafa la donzella entre els seus braços i deci-deix endur-se-la on puguin guarir-la. Amb el cos entre els seus braços avança en direcció oposada a la que havia pres per fugir. Va cap a la plaça de Santa Eulàlia. Al carrer polsegós que ara trepitja hi ha un ras-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

26

tre de sang. Sabré d’on venia, es diu Peres, però potser d’allà més valdrà fugir-ne. Fa via demanant a Déu qualsevol porta oberta per on algun bon samarità surti a ajudar-lo. Però tots els portals són tancats. Pen-dent altre pic del relat de Harts, esbrina entre les cases de la banda esquerra els estudis des d’on Fortesa administra els negocis del comte. El casal té una ampla volada, li ha dit Harts, i un escut d’armes sobre el portal: un lleó sobre camp de plata. Trucarà amb la baula i es donarà a conèixer com a amic del capità. Els cops ressonen. Per una finestra una dona treu el cap.

—Som amic del capità Harts, senyora. He trobat en aquest carrer aquesta al·lota ferida.

—Mal record en tenim, senyor, de Harts —li contesta la dona—, i no sé com us podria auxiliar. Però la conec an aquesta, és n’Aina Cap de Trons. Viu en es carrer d’es Segell. El teniu a cinquanta passes, just darrere l’església. Ca seva fa cap de cantó amb s’Argenteria, a mà dreta, sa darrera casa.

No el deixa replicar. Tanca d’un cop amb força i la fusta cruix. Un ramat d’ovelles menades pel ca de bou omple de picarols el dia que comença, i obliga l’al·lot a refugiar-se contra la paret. El pastor ni tan sols repara en la càrrega que ell porta als braços. El polsim aixecat el fa tossir i esborra les taques de sang. El campanar de Santa Eulàlia es perfila en un cel encara blanquinós com si la llum mandrosa s’hagués atorbat més del previst aquest matí. En tombar cap al carrer del Segell, tornen a aparèixer a terra taques fosques. Les botigues encara no són obertes. Cap fumarola no surt de les xemeneies. La claror somorta no convida a matinar, pensa Peres, que sempre es desperta més tard quan el dia és ennigulat com avui. Està cansat. Quasi panteixant arriba a la porta indicada. L’empeny i cedeix. A dins tot és fosc. Una sentor enves-cada l’envesteix.

—No hi ha ningú a la casa? —pregunta.Cap veu no contesta. La cambra no té finestres. Una mica de llum

es filtra des del buit de l’escala, la justa per reconèixer munts de roba vella escampats arreu. Fa olor de pobrea, d’orins i brutor. No, aquí no pot deixar-la. Amb les forces minvades puja els esglaons que conduei-xen al pis de dalt. La claror entra pels porticons que no ajusten i els raigs oblics fereixen els objectes manllevant-los a les ombres. A la llar apagada sembla que fins fa poc hi covaren les cendres de la passada nit.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

27

La llossa humil s’arrenglera als escudellers, però la taula és parada amb unes estovalles de fil brodades com si haguessin de celebrar-hi un dinar de festa. Al damunt, dins un càntir, un llum d’oli crema ja per ningú, vora algunes olles tapades. En una banqueta acomoda així com pot l’al·lota, que no torna del seu desmai. Peres no gosa afluixar-li la roba, ni temptejar-li el cos per veure-li les ferides. Amb un drap s’eixuga les mans tacades de sang i per desfressar la que encara li queda es rabetja dins les cendres. Sent un panteix que arriba de més lluny, de més en-dins. Se n’entra cercant algú a qui pugui dir com ha trobat n’Aina. Veu una alcova amb un llit humil i a sobre mal cobert amb un llençol un home ajagut. Du la camisa de dormir ensangonada. Però no és ell qui es queixa. Els gemecs vénen de més enllà, més al fons. En una altra habitació un jove es rebolca al trespol amb les mans sobre el sexe.

—Què us ha passat? —pregunta Peres amb la veu astorada.—Sortiu ara mateix, aneu-vos-en —li diu el ferit—. Partiu! —en-

cara afegeix.Peres obeeix. S’adreça cap a la porta. Abans, però, ha d’aturar-se.

La boca se li fa petita per la glopada que li puja de l’estómac. Quan surt al carrer, els níguls s’obren en clarianes per on el sol, espès, cau com un vermell d’ou. Però els veïnats no se n’han temut que des de ja fa estona ha arribat el dia, perquè les portes de les botigues i els obradors resten encara tancades i les finestres closes. De les xemeneies no surt cap fu-marola. Peres es queda una estona immòbil al mig del carrer i després de sobte pega un crit:

—Ajut aquí, ajut aquí!La seva veu retruny. És un bramul escopit contra cada porta, que es

filtra per les retxilleres i s’endinsa fins al racó més amagat de la casa. Colpeja com un puny estret les parets i rebota sobre l’argila. Però nin-gú no sembla sentir-lo. Ningú no s’aboca a les finestres ni surt a da-munt del portal. Peres espera dret al bell mig del carrer qualsevol prova, per petita que sigui, que l’àngel exterminador no ha degollat tothom amb l’espasa de foc.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

29

ii

—Medita-ho bé, fill meu, i quan ho tinguis ben espinzellat, posa-ho per escrit i després, amb el paper, vine’m a veure i en parlarem, d’asse-guts. Ego te absolvo a pecatis tuis in nomini...

Els dits de cera prima del confés persignaven l’aire ple d’encens just en el moment en què l’orgue atacava les primeres notes del Te Deum i l’església plena de gom a gom s’omplia de les veus del cor. Te Dominum confitemur...

Amb el cap cot Rafel Cortès, Costura, tornà al seu lloc i agenollat amb la veu més íntima acompanyà els cantors: Te aeternum patrem om-nis terrae veratur... Malgrat que la celebració es feia a l’horabaixa, el sol se n’entrava a grapats per les vidrieres i les tornassolava amb els seus raigs espessos. Els colors dels cristalls reverberaven i les figures de Crist, el Pare Totpoderós, la Verge Maria i d’altres sants del seguici diví que ocupaven els rosetons lluïen amb tota la seva magnificència, com si, veritablement, l’aura de la santedat orlés els seus caps i s’es-campés pels seus cossos, que ja no eren d’aquest món. Tibi Cherubim et Seraphim incessabili voce proclamant. Per molt que l’atragués la contem-plació dels vitralls no pogué mantenir la vista fixa en aquelles figures encegadores més que uns segons i, enlluernat, abaixà els ulls cap al ta-bernacle on hi havia exposat el Santíssim dins la custòdia d’or i argent, que també resplendia, encara que no amb la força dels vitralls. Sanctus, Sanctus, Sanctus, Dominus Deus Sabaoth. Mirà uns instants el vericle entorn del qual l’orfebre que havia forjat la custòdia féu sorgir set pun-tes d’estrelles i després abaixà el cap i es tapà el rostre amb les mans en senyal de recolliment. Acabava de ser absolt, es sentia a pler, no sols perquè la seva confessió havia estat del tot autèntica i no havia deixat cap engruna de culpa sense revelar, sinó també perquè tothom l’havia


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

30

vist acostar-se al confessionari, estar-s’hi un temps oportú, ni poc ni massa, amb la devoció pintada al rostre. Ara en el seu banc, amb l’oïda plena del Te Deum —te Profetarum laudabilis—, intentava concentrar-se en la penitència d’un rosari perquè el testimoni escrit que li havia de-manat el confés, quan ell al·ludí de passada als actes comesos pel seu cosí Rafel Cortès Cap de Trons, el pertorbava. Però estava resolt que ningú, i molt menys el pare Ferrando, no pogués posar en dubte la seva fe catòlica.

Amb el cap cot i els ulls clucs, no movia ni un sol múscul. Només els seus dits botits passaven nerviosos els grans de rosari. Amb tota l’atenció de què era capaç recitava mentalment les Avemaries. A esto-nes es distreia, assegurant-se que ell estava en el recte camí de la salva-ció, no com els seus parents del carrer que perseveraven en secret en la llei de Moisès, orgullosos de pertànyer al poble jueu, encara que no els quedés més remei que complir com a cristians i participar també de les cerimònies religioses. A ell, però, li succeïa el contrari: havia renunciat de grat a la religió vella i per molt que fos amonestat per Cap de Trons, no pensava tornar a practicar els seus ritus ni abstenir-se de menjar carn de porc, ni peix sense escates. Estava segur que no tornaria a tenir escrúpols quan el seu parent apel·lés altre pic a l’exemple de sa mare, jueva convençuda, que en l’agonia retingué dins la boca l’Hòstia con-sagrada per escopir-la abans de morir, oferint la vida al seu únic Senyor Adonai, ni dubtaria tampoc quan Cap de Trons insistís a assegurar-li que jueus arribats de l’altra banda de la mar portaven notícies certes i segures de la imminent vinguda del Messies. A més, ara, envoltat de gent que no el rebutjava, embolcallat per la música, Tu rex Gloriae, Christe. Tu Patris sempiternus es Filius, i la dolça sentor de l’encens, es sentia partícip d’unes cerimònies que li semblaven molt més belles que les de la religió dels seus, practicades d’amagat en el secret de les cam-bres tancades. No debades assistir en aquelles solemnitats el feia sen-tir-se molt més que espectador, protagonista, copartícip amb tots els altres fidels de la magnificència que s’hi esmerçava. Tu ad dexteram Dei sedes in Gloria Patris. Era com si els tresors guardats a l’església, les pedres precioses tan finament encastades als peus de la custòdia, el pa d’or del retaule de l’altar major, o l’argent repujat de les portes del Sagrari fossin també un poc seves, com la llum del dia o la fosca de la nit era seva, de tothom o de ningú.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

31

A ell, de nin, li haguera agradat ser capellà per lluir, com els que acabaven de celebrar aquestes Quaranta Hores, una casulla blanca, brodada amb fils daurats, probablement també per mans consagrades, i rebre els níguls d’encens que l’escolà els havia llançat, engronsant l’encenser davant de les seves persones, però la seva mare li ho tragué del cap. Te ergo quaesumus. El fet de poder dir missa, el fet miraculós que Déu baixés a les seves mans només perquè ell digués unes paraules santes, li semblava la millor cosa del món. Els rabins no tenien tantes prerrogatives. A més, fins i tot als llocs on podien practicar sense dissi-mulacions el seu culte, les cerimònies que executaven eren molt menys belles. Pegar-se cops de pit o fer capades fins a colpejar-se contra el mur de les lamentacions no li pareixia un espectacle digne de ser con-templat amb goig. En canvi els moviments dels capellans a missa —ara de genolls, ara drets, ara asseguts— eren harmònics i mesurats, igual que els gestos de les seves mans. Salvum fac populum tuum, Domine. Però a més, ser capellà volia dir poder dispensar a dojo perdons i bene-diccions, i també imposar càstigs, saber les flaqueses de tothom i conèi-xer-ne els desitjos més amagats. Tal vegada per això trobava natural que el pare Ferrando escorcollés amb tanta minuciositat la seva cons-ciència i no sols s’interessés per la seva vida espiritual, sinó també per la dels seus parents, que no freqüentaven el seu confessionari tant com ell hauria desitjat. Convençut que faria el mateix que el seu confés en una situació com aquella, no fou capaç de trobar cap excusa per evitar haver d’escriure el paper, ni tan sols reparà que li suposaria un esforç molt més gros posar les seves acusacions per escrit que repetir-les-hi de viva veu. Ni tampoc gosà ajornar la cita amb qualsevol entrebanc per guanyar almanco una mica de temps. Fiat misericordia tua, Domine, super nos.

Ja havia acabat la solemnitat del dia quan decidí sortir de l’església que havia anat buidant-se a mesura que els capellans s’havien retirat cap a la sagristia. Tengué esment, però, que les persones que encara quedaven notessin la seva presència. I per això abans d’anar-se’n s’en-tretengué a visitar la capella del Sant Crist, on resaven algunes devotes que coneixia. El sagristà, acompanyat de dos escolans, anava apagant els ciris que havien cremat en la celebració, i el temple, que ja no rebia l’aclaparadora llum del sol, era quasi en penombra. Malgrat que la manca de claror no afavoria el recinte i ell procurava evitar estar-s’hi


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

32

quan això succeïa, havia esperat sortir dels darrers per veure si el pare Ferrando acabaria de confessar i podria, abans que anés a la sagristia a treure’s l’estola, creuar-se amb ell, amb la seguretat que el saludaria amb una capada i un somriure de bat a bat. Aquesta deferència del confés per la seva persona l’afalagava. A més, que ho veiessin els altres era bo per a ell, refermava davant els ulls suspicaços la consideració de cristià indubtable.

Sense presses es dirigí a l’entrada principal. Mullà amb l’aigua beneï-da els dits, se senyà parsimoniosament, com solien fer-ho els capellans, i sortí. Creuà la plaça i agafà pel carrer que anava a parar a la posada anomenada de S’Estornell, per veure si en els estudis de can Descós hi trobaria la dona d’en Fortesa, l’administrador del comte. Volia sentir-li dir pels seus propis llavis tot allò que li havia arribat pels dels altres: que havia estat ella la qui havia reconegut Aina Cortès, acubada i feri-da, en braços d’un mariner i ella també qui li havia donat les senyes perquè pogués dur-la a ca seva. Volia saber com no havia estat capaç d’auxiliar-la allà mateix, tot i que eren parentes i sobretot què li havia dit l’al·lot. Si era veritat que havia trobat Aina casualment, en aquell mateix carrer, tal com ho havien escampat els homes de l’Agutzil que l’interrogaren: que mentre feia les passes entre la posada de S’Estor-nell i l’hort anomenat d’en Maroto, esperant una cita d’amor amb una dama, el nom de la qual es negava a mencionar, aparegué una al·lota fugint o perseguint algú. En acostar-se-li, comprovà que estava ferida. Havia vist ella, Isabel Fustera, passar algú abans de n’Aina, i aquesta perso-na era per casualitat el criat del canonge Amorós, que, ensangonat, buscava aixopluc al més lluny possible del carrer? Però Isabel, que no anava de l’afi-cadís Rafel Cortès, Costura, ni li agradaven gens els seus continus trac-tes amb els capellans, el rebé de mala manera i només volgué repetir-li allò que tothom sabia: es limità a donar les senyes d’Aina Cortès per-què considerà que les quaranta o cinquanta passes que la separaven de ca son pare no farien empitjorar gens el seu estat i no desitjava que el seu home, i molt menys el seu senyor, la renyessin per haver introduït entre les seves parets un desconegut que, a més, era foraster i, com ella sospitava i es comprovà després, mariner d’un vaixell corsari, amb la tripulació del qual el seu marit no volia tractes. Els entrebancs sorgits amb el capità Harts, el seu antic aliat, l’havien escarmentat de valent.

Rafel Cortès, Costura, tornà cap a ca seva, content d’haver iniciat


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

33

amb un interrogatori —he fet de capellà, es deia, però no l’he perdonada— la informació que sobre el seu cosí li demanà el confés, però més con-tent encara del desassossec que la seva visita havia produït a Isabel, tinguda entre la gent del carrer per una jueva de fortes conviccions.

Passà moltes hores despert aquella nit. Fins i tot, per veure si la son li venia caminant una estona, pujà al terrat de ca seva, una mica més gran que el dels veïnats i des d’on dominava els voltants. Veié com tantes d’altres vegades la fosca silueta de Pere Onofre Martí dret, amb el cos girat cap a l’Orient, contemplant la tèbia nit estelada. Resa —ex-clamà amb veu alta Costura—, que bona falta et fa. A Adonai no li agra-den els banyuts. Aquesta era l’explicació que Costura donava a les des-gràcies de Martí, al qual tot començà a anar malament el dia que algú li tornà el cuc de l’orella malalta amb el cantet que la seva segona dona, na Quitèria Pomar, deu anys més jove, s’entenia amb un altre de la seva mateixa edat.

Cregué distingir entre la roba estesa el cap pelat de Miquel Bon-nín, amb idèntica postura que el de Martí, i pensà que al pare Ferrando per ventura li agradaria acompanyar-lo algun horabaixa, entrada de fosca, a contemplar l’espectacle que s’albirava des d’aquell terrat des-prés d’haver-lo convidat a sopar una bona llagosta, la clovella de la qual escamparia davant del portal com a provocació. Tal vegada així Rafel Cortès, Cap de Trons, el seu cosí, es donaria per sempre més per des-enganat i deixaria d’una vegada d’empipar-lo amb les seves amonesta-cions perquè tornés al camí veritable.

Intentant abastar qualsevol moviment dels veïnats, a l’aguait de tot el que pogués succeir, Costura s’acomodà com solia, damunt d’un pe-drís, el seu lloc de guaita. D’ençà que la seva dona era morta, aviat es complirien cinc anys, no necessitava preocupar-se gens pels seus hora-ris. Per això solia esmerçar tot el temps que li venia de gust en aquelles vetlles. L’única criada que romania a la casa dormia a baix, just devora l’obrador, i a més sordejava. Al pis de dalt podia fer tot el renou que volgués amb la seguretat que ella no ho notaria. Tenia el son pesat i mai no l’havia despertada. Fins i tot de vegades quan algú li havia fet un encàrrec i el terme acordat s’acostava, havia pujat les eines i havia continuat de nit la feina estalviant-se així esforços de darrera hora per poder complir amb la seva paraula. Per això, la nit de l’aldarull que el pare Ferrando volia que li descrivís amb tant d’esment, l’havia passada


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

34

gairebé despert, encastant uns robins molt valuosos en un adreç que un senyor d’Alaró li havia comenat per a la seva filla casadora. En la man-sueta claredat de l’alba, perquè el dia es deixondia tèrbol, i quan anava a replegar els ormetjos, sentí fressa al carrer, i des de la finestra li sem-blà veure que un home emboçat intentava fugir mig trontollant, afer-rant-se així com podia a les parets. Després, pocs minuts després, quan l’embalum ja havia aconseguit girar cap a la plaça perdent-lo de vista, comprovà com Aina Cortès, la filla de Cap de Trons, sortia de ca seva i, com si s’hagués vestit amb quatre grapades, malgarbada, caminava amb dificultats cap on havia desaparegut l’emboçat. Sense respectar el seu honor ni el de la seva família, sense tenir gens d’esment, ni preocu-par-la que li posessin la llengua damunt, fugia perseguint un home perquè tothom pogués constatar allò que sospitaven: que el malcarat de Juli Ramis, exseminarista i exbandejat, a més de servidor del canon-ge Amorós, familiar del Sant Ofici, la visitava de nit en la seva pròpia cambra. Veié, però res no sentí, més que passes. Cap crit, cap amenaça, cap aldarull. Restà, però, rere la finestra perquè sospità que aviat veuria el seu cosí encalçant els pròfugs o si més no maleint la filla que el po-sava en evidència, donant-li públicament aquell disgust. Però el carrer seguia desert i tot i que el dia mig començava a establir-se rúfol a cau-sa de l’ennigulada, no sortia fum de les xemeneies... Cremarà poca lle-nya, avui —recordà Rafel—, és dissabte... I tornà a somriure pensant en l’observança dels seus parents que havien arribat a un tracte: celebra-rien el sàbat tots els qui poguessin, sense treballar, ni tan sols encendre foc, però per torns. Algunes famílies estaven dispensades de l’obligació per tal de salvaguardar la resta. Ja anava a enretirar-se de la finestra per davallar amb eines i estris a l’obrador, quan albirà com s’entrava pel carrer del Segell un al·lot que duia en braços una dona. Avançava amb penes i treballs mirant cada una de les portes tancades, com si busqués un senyal. En passar davant ca seva, alçà el cap, advertint que, per ven-tura, algú l’observava. Unes canes enllà reconegué la casa d’Aina i de-cantà la porta d’una potada. Potser era aquell desconegut l’home emboçat que havia vist allunyar-se? O es tractava d’un bon samarità que en trobar una donzella malmesa la retornava on poguessin donar-li aixopluc? No em mouré d’aquí fins a veure on para tot aquest fester, decidí Costura, excitat per tants esdeveniments.

No va necessitar esperar gaire estona perquè ben aviat l’al·lot sortia


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

35

de ca els Cap de Trons i demanava ajut des del mig del carrer avalotant tot el barri.

Acompanyat per la vella criada Polònia Miró, que es retgirà tota amb els crits del foraster i pujà a cercar l’amo, Costura continuà vet-llant una estona. Després, en veure com l’al·lot s’allunyava i tement l’arribada de la ronda, s’estimà més no sortir a cercar noves dels fets, sinó pujar al terrat perquè tenia la intuïció que des d’allà podria obser-var aspectes que des de baix se li farien escàpols. I a més, per sentir els comentaris dels veïnats li sobrava matí. Des de la seva talaia particular, dirigí els ulls cap a ca el seu parent, que, tal i com havia imaginat, con-templant l’arribada del dia, resava com era el seu costum els dissabtes: A tu, Senyor, m’acull per no ser confós eternament. Per la teva justícia des-lliura’m, inclina cap a mi la teva orella i salva’m. Sigues per mi com un punyal, una torre forta per a preservar-me. Oh Déu, deslliura’m de les mans maleïdes de l’opressor, de les urpes del pervers que no t’estima. Tu ets la meva esperança, Senyor, la meva confiança des de la infantesa. Gràcies a tu tenc vida, tu m’has tret del ventre de ma mare...

L’oració de Cap de Trons, entonada amb molta més força que d’al-tres dissabtes, li arribava perfectament audible. Dels seus càntics d’ala-bança, no tenia per què avergonyir-se’n el seu cosí. També els cristians empraven salms per resar a Déu Pare Totpoderós. Fins i tot ell havia confiat al seu confés que de vegades, quan deia les seves oracions, pre-feria els salms als parenostres i no per satisfer amb ells a la vegada Adonai i Crist, com d’altres parents seus feien, sinó perquè li sembla-ven més variats i això els hauria de fer més gustosos a les orelles di-vines. Rafel Cortès, Costura, deixà Cap de Trons allà, en comunicació amb Déu, sospitant que l’enardiment d’aquell càntic era una manera més insistent de cercar l’auxili diví abans d’enfrontar-se amb les cala-mitats de la seva família, i tornà a ca seva per no fer esperar més la gana de berenar. Davant una escudella de sopes que la criada li acabava de servir, s’assabentà per boca d’aquesta, a la qual ho havia dit la veïnada del costat, que aquella nit Rafel Cortès havia volgut acabar amb tota la seva família. Resa al terrat com sempre —observà Costura sense pren-dre’s gaire seriosament el que Polònia li deia, suposant que, com era el seu costum, exagerava. Ho podeu creure —insistí ella—. He vist passar madò Grossa amb un carregament de draps per embenar les ferides d’almenys mitja dotzena de persones.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

36

Rafel Cortès res no comentà. Suposà que els draps de madò Gros-sa la curandera, comare i també saludadora, que tenia virtuts per guarir de molts mals, no eren tants com els que Polònia assegurava. Amb Rafel Cortès hi vivien, a més de la seva filla Aina i els seus dos fills Jo-sep Joaquim i Baltasar, el seu cunyat, una mica tèrbol de cap i ja vell, que en morir la seva dona quedà al seu càrrec. Per bé que tots estigues-sin ferits —a qualsevol desvari podia arribar la ira de Cap de Trons—, devien ser ferides lleus perquè, per molt que fos son pare, ells eren joves i podien, si no atacar-lo, almenys defensar-se o amagar-se, evitant els seus colps. Per això el que ara pogués saber, de les informacions de la seva criada, no eren més que suposicions que Costura s’entretenia a barallar, mentre acabava la seva escudella de sopes, observat per la boca goluda de Polònia, que dijunava, ella sí, perquè sempre ho havia fet i ho seguiria fent fins al dia de la seva mort.

Rafel Cortès obrí la botiga i dret damunt del portal decidí fer petar la xerrada amb el primer que passés, com solia fer cada dia sobre qual-sevol nimietat. Però aquell dissabte, encaparrotat com estava a saber tot el que havia succeït a cal seu cosí, només li interessaven les dades que un o l’altre poguessin donar-li sobre l’assumpte.

—Ha estat cosa grossa —l’escometé Xim Valleriola, el sastre, que aquell matí semblava més carregat d’espatlles que mai, com si l’excita-ció que duia damunt influís en la pesantor del seu gep.

—Com és ara? —preguntà Cortès, que era hàbil com una mostela per treure l’entrellat de qualsevol cosa fent com si tot li vengués de nou.

—Que no ho saps? No en saps res des dalt a baix...? Idò et toca. És es teu cosí... Et toca de prop —somreia el sastre arrufant el nas de clau de ganxo amb una ganyota sarcàstica.

—Ja m’ho diràs si vols. Res no en sé del que em parles.—Idò ha estat gros. Sa teva neboda, n’Aina, sa filla des teu cosí en

Rafel, ha tornat ferida a ca seva en braços d’un foraster...—Greu que me sap per son pare —digué, esperant que el sastre li

donés una informació menys coneguda.Però Valleriola callà perquè tampoc no creia que al seu veïnat tot

allò li vingués de nou. Es coneixien d’infants i des d’aleshores el sastre sabia que Costura era el més tafaner del món. A més, Polònia li havia comentat de vegades que el seu amo gairebé no dormia, que molts de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

37

pics treballava de nit i d’altres vagarejava pel pis de dalt pendent de qualsevol cosa que passés al carrer. Fou la dona del sastre la qui, sortint a damunt el portal, escometé Cortès preguntant-li si els crits de l’al·lot l’havien despertat com a ella i si ja feia estona que era aixecat quan els sentí.

Costura mastegà fesols per no contestar, però els digué que el suc-ceït no devia ser tan greu quan, com cada dissabte, Cap de Trons do-nava gràcies a Déu des del terrat.

—Ho sabrem quan surti madò Grossa, si mos ho vol contar —con-clogué la sastressa, amb la seva veu flautada—. A noltros no mos im-porta tant com a tu, que els ets parent de prop.

Amb exacta precisió recorda fins i tot els gestos que acompanyaren cadascuna de les paraules de Valleriola i la seva dona, Rafela Miró, amb la qual la seva mare haguera volgut casar-lo quan tots dos eren joves i ella semblava una al·lota com cal... Fou ell qui no l’acceptà, perquè no li trobava la més mínima gràcia. Si d’una cosa està satisfet és de no haver complit el desig de sa mare malgrat que, contradient-la, s’havia quedat sense descendència. Però tot i que quan es va casar li haguera agradat tenir fills, a hores d’ara estava content que Déu no n’hi hague-ra enviats. La seva dona no els hi donà i, per ventura, així Déu evità que els del carrer els menyspreessin com a mal mesclats. Si et cases amb na Joana —l’amonestà el seu cosí—, erraràs de valent. Adonai te’n demana-rà comptes. Has pensat que no podràs mai al seu davant servar la llei de Moisès?

Però Costura féu el seu cap envant passant també per alt el gust de sa mare, que a més d’estar contrariada perquè la futura nora no perta-nyia al llinatge dels seus, la trobava poc per a ell. Joana era quasi un buscaret quan la madona del forn de Santa Eulàlia la tragué de l’hospi-ci perquè ajudés a despatxar i l’alleugerís de les feines més feixugues de la casa. Eixorivida, amb uns ulls que tiraven a fulla d’olivera, cresqué quasi de genollons, fregant trespols amb un mal a l’espinada que li durà fins a la mort. Pensant en les estones que podria passar, ben asseguda, com una senyora, més que en una altra cosa, consentí a casar-se amb Costura, que ja sobrepassava els quaranta el dia que ella en complia disset. El festeig fou breu. Rafel Cortès no va menester imaginar-se com havia estat la vida d’aquella al·lota abans que ell la demanés per casar, perquè l’havia vista créixer hora per hora des que a l’edat de dot-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

38

ze anys sortí de l’hospici per servir la fornera. Moltes horabaixes d’es-tiu, mentre es passejava pel terrat en les besllums del capvespre, havia contemplat l’al·lota, que, retuda de cansament, jeia damunt el seu llit de tisora al porxo de cals forners. I moltes vegades, també, Costura s’havia sentit contorbat imaginant aquell cos jove i malmès abandonat a la son tant com a la intempèrie. En la seva decisió de casar-se amb Joana, no sols influïa el desig de tenir una dona entre els llençols, hi havia quelcom més estrany, una mena de tendresa per aquell infant que mai no conegué els pares, i que ell veié fer-se gran, confonent en una barreja difícil de destriar els sentiments de protecció i de possessió. Si una cosa li sortí bé a Costura fou el seu matrimoni, tot i els disgusts que li costà, perquè Joana el serví en tot i per tot amb afecte i, a més, devota com era, la seva presència a misses primeres i a novenes de qualsevol casta li féu augmentar la clientela a l’obrador, que el preferí a ell a d’altres argenters que donaven menys mostres de ser ben con-vertits. Costura, sempre que podia, acompanyava Joana a l’església i, a poc a poc, fos perquè la bondat i la fe d’ella l’anaven covant per dedins, fos perquè se sentís allunyat dels seus, que el rebutjaven, anà abando-nant l’observança de l’antiga llei. La mort de la seva dona, només set anys després del casament, el deixà desconsolat i molt més orfe que si hagués perdut la seva mare, que, encara que ja no feia morros a la nora com al principi, no pogué estar-se de respirar a pler el dia que l’enter-raren. Davant Joana, la vella Aina Bonnín s’havia vist obligada a dissi-mular de valent les seves creences amb la por que la beata no la denun-ciés. A partir d’aleshores, no hauria de suportar la pudor de la xuia ni hauria de mastegar bledes a l’hora de passar el rosari. Per Costura, per contra, la mort de la dona fou com un càstig diví que, de bon principi, no sabé si atribuir a Adonai o a Déu Pare, ja que tots dos tenien motius per deixar anar la força del seu braç sobre el seu cos pecador. Durant els anys del seu matrimoni, complí com a bon cristià els manaments, però alhora, esporàdicament, seguí practicant alguns ritus, esperonejat per sa mare i l’aficadís del seu cosí, que, sempre que podia, en les seves topades casuals i, encara més, en les visites que feia a la tia Aina, no deixava d’escometre’l sobre el compliment de l’antiga llei a la qual es-tava obligat doblement, com a jueu i descendent pur de la tribu de Leví, de la qual provenien els Cortès de Mallorca.

Pocs mesos després de la mort de na Joana, intentant cercar una


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

39

mica de consol, s’acostà al confessionari del pare Ferrando, que solia confessar la seva dona, i li demanà ajut. Li contà com el seu exemple l’havia duit a abandonar les seves creences antigues. En les llargues converses amb el capellà, Costura s’acostumà a parlar sense restric-cions de la vida al carrer i ho féu, no per delatar ningú, sinó per buidar la seva pena fonda en una orella amiga que cap dels seus no li parava. Alguns li donaren el condol de passada, sense dissimular que en el fons s’alegraven de la seva desgràcia; d’altres, ni tan sols això. Però fou com sempre el seu cosí Cap de Trons qui, més que ningú, el va ofendre as-segurant que la mort de Joana era una prova de la venjança d’Adonai que, ben segur, irritat com estava en còlera divina, ben aviat el turmen-taria amb sofriments pitjors.

Per primera vegada a la seva vida, Costura s’enfrontà obertament al seu cosí i li digué que era possible que Déu Pare el castigués amb la mort de la seva dona per no haver perseverat en la seva fe de batiat i, a instàncies d’ell i de la seva mare, haver jugat un doble joc que molestà l’Altíssim, emportant-se allò que més estimava al món, l’única persona que li importava i amb la qual desitjava compartir l’eternitat en un mateix cel.

En els temps buits que seguiren la mort de Joana, moltes nits els seus ulls, d’un verd apagat, una mica astorats, l’acompanyaven fins que a la fi aconseguia adormir-se, pensant que ho feia entre els joves braços admetents. Després, amb el pas dels anys, la presència d’ella semblà diluir-se, però bastant sovint els records, com esbart d’ocells imprevi-sibles, creuaven la seva memòria i es deturaven, de sobte, com si bus-quessin passar la nit al recer de les velles imatges estimades que desfi-laven al seu davant amb el pas lent de les processons. No, no desitjà en cap moment tornar-se a casar. Una segona dona hauria estat un entre-banc en la decisió de no abandonar la fe catòlica si, com imposava la seva mare, havia de ser del carrer. Però ni tan sols després de la seva mort, no ho considerà seriosament, tot i que hauria pogut casar-se amb cristiana, com li suggerí el pare Ferrando. Amb Polònia en tenia a bas-tament perquè li fessin les feines de la casa i des de temps ençà ja no li eren necessaris d’altres serveis que, abans de ser casat, havia obtingut a bastant bon preu al casalot que hi havia a prop de la porta de Sant An-toni. Ni el record dels passats plaers amb Joana, que encara, de tant en tant, tornaven a la seva memòria amb precisió i luxe de detalls, l’exci-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

40

taven per anar a buidar en un altre cos la seva llavor. S’estimava més les embranzides de la seva mà sobre el seu membre fins a aconseguir l’es-pasme alliberador. Però al pare Ferrando, encara que l’amonestés per no mantenir-se cast, poc li importava aquest aspecte comparat amb l’interès perquè perseverés en l’observança, sense la qual no obtindria la salvació.

Repassava els fets amb parsimònia tal com el confés li havia dema-nat, amb el propòsit de no deixar-se endur cap al passat, cap a les ma-lifetes antigues de Cap de Trons que ja coneixia el pare Ferrando, ni enredar-se en el record de Joana, que sempre acabava per fer compa-rèixer quan feia examen de consciència per ajudar-lo i encoratjar-lo a perseverar. Tenia por de deixar-se qualsevol detall que pogués ser im-portant per al seu confés i que en canvi a ell li semblés secundari, i per això prengué la decisió de fer una relació tan extensa com pogués, en la qual cabés des de la reproducció exacta de la conversa mantinguda amb Valleriola fins a les suposicions de la seva criada, encara que el que el pare Ferrando cercava no era la descripció minuciosa del que havia succeït al carrer, les anades i vingudes d’Aina Cortès o la presència d’aquell foraster, sinó el que havia passat a can Rafel Cortès i d’això ningú, exceptuant el mateix Cap de Trons, no n’hi havia parlat, tal ve-gada perquè els seus no li tenien confiança. Tots el refusaven. Madò Grossa en sortir de fer les seves cures no volgué fer petar la xerrada amb ell, pretextant la urgència d’un part. Polònia emmudí sobtada-ment, temorenca que ell no ho contés, que ell no anés a dir-ho a qui no havia de saber-ho sota cap preu i no volgué confiar-li el que tots mur-muraven en secret i callaven al seu davant. Aviat però Costura, sense necessitat d’interrogar ningú, ni fer més preguntes capcioses, obtingué la informació que tant desitjava, fidedigna i de primera mà: el seu cosí Rafel Cortès, Cap de Trons, l’envià a cercar, per explicar-li tot quant havia succeït:

Un àngel resplendent, d’ales d’un plomissol més blanc que el de tórtores, amb una espasa de foc a la mà, se li aparegué en somnis i aconseguí, amb la seva presència, despertar-lo. No era, per tant, d’ador-mit que em donà unes ordres: l’Arcàngel Rafel, es nostro patró —prosseguí, abaixant la veu en un to més confidencial—, ha vengut en nom d’Adonai per acompanyar-me, com ho va fer amb Tobies, i recordar-me allò que es nostro nom vol dir, guariment de Déu, remei de Déu. Jo també me vaig


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

41

contorbar tot en despertar-me i veure l’aparició divina, i tremolant com una fulla de poll vaig caure a terra estabornit. Però ell digué: No tenguis por, Rafel, la pau sigui amb tu. Beneeix el Senyor pels segles dels segles i fes que el seu nom sigui beneït pels teus. He baixat del cel on assistesc la cambra secreta del Senyor amb els altres sis àngels. Set som, com la Bíblia diu, i és ben cert que diu veritat. He vengut per manat de l’Altíssim, el qual també em confià guiar Tobies pel camí de Rages fins a la casa del seu oncle Ragüel i servar-lo del peixot i dels dimonis que haurien acabat amb la seva vida com acabaren amb els set marits de Sara, que després li vaig donar per esposa, com m’indicà el Senyor... Ja et conec, li vaig dir sense aixecar sa cara perquè no em ferís ets ulls sa seva resplendor. No menjares en es viatge ni tampoc begueres, sinó que t’alimentaren d’un menjar invisible i d’una beguda misteriosa que tampoc ningú no veié. Do de l’Altíssim fou aquest miracle. Per manat d’Ado-nai he baixat del cel, seguí l’arcàngel, i he vengut fins aquí. És Déu Totpode-rós el qui m’envia. Vés i parla amb el meu servent Rafel, que duu el mateix nom i digues-li que li don la meva benedicció perquè la seva vida de justícia ha trobat misericòrdia als meus ulls i perquè mai no ha renunciat a la meva llei i ha volgut perseverar-hi i fer perseverar els seus en temps d’oprobi i ad-versitats. Sobre aquells que et creuen serà benèvola la mà del Senyor, però sobre aquells que te fan oprobi i t’escarneixen, aquells que han deixat el camí d’Adonai, com el teu parent Rafel, indigne de dur aquest nom, el puny del Senyor es descarregarà amb tota la seva força perquè pels seus pecats serà castigat el seu poble. Però malgrat que ets baró just i has trobat agrat als ulls del Senyor, el Totpoderós té de tu una queixa que encén tota la seva ira. He fet tot quant he pogut perquè es meu cosí retorni a sa fe d’Israel —vaig gosar interrompre’l—. Encara és poc. Fins que no aconsegueixis retornar-lo al recte camí, no has de tenir conhort, me replicà. Però no sols és per això que Déu es queixa, sinó perquè has oblidat el pacte que va segellar Abraham el Patriarca en nom de si mateix i de la seva descendència, i que compliren tots els seus avantpassats lliures o en la captivitat dels infidels. Sense l’acompli-ment del pacte, cap fill de Judea no entrarà al Paradís. No l’he oblidat, patró —li vaig dir—. Des des dotze anys que som circumcidat... Però no els teus fills ni la teva família —replicà l’àngel— i sobre tu caurà aquest pecat, sobre tu i la teva descendència, que prives de la glòria de l’Altíssim. Patró —vaig dir jo amb es cap tocant en terra—, ningú de sa meva família no ho accep-taria, ja que aquest és es senyal inequívoc de sa pertinença a s’antiga llei, que ets cristians tenen com a prova més absoluta. Sa carn que mos manca en es


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

42

prepuci mos aboca directament a sa foguera. El Senyor Totpoderós et maleirà pels segles dels segles a tu i la teva descendència: Ell va dir que el senyal del seu pacte era la circumcisió, sense la qual ningú no pot entrar al Paradís. Seràs pitjor que el teu cosí Rafel, que ha abandonat Adonai, si no compleixes el pac-te amb el teu Déu. Però com ho he de fer? —li vaig replicar. Afegeix suc de cascais en el vi que prendran en el sopar de divendres. Això reforçarà el son dels teus fills, i en la nit consagrada al Senyor, mentre dormin, procedeix al manament de Déu. Imposa primer les teves mans sobre els seus caps i resa les oracions que faran el teu sacrifici agradable als ulls del Senyor, que tot ho veu en la seva saviesa infinita. Una suor freda em recorregué es cos i no em sorti-ren ses paraules. Quan vaig poder parlar l’àngel ja havia desaparegut, però sa cambra encara resplendia... Tota sa por d’emprendre es manament del Senyor s’esvaní com fum de pa calent. Tot d’una vaig cercar ets estris neces-saris per dur a terme allò que l’àngel del Senyor m’havia encomanat, i entre pregàries vaig esperar es vespre. Es son des meus fills era profund, i amb esment vaig aconseguir que cap des dos no se n’adonés, fins que es ganivet ja penetra-va ses seves parts com em demanà el Se nyor. Després, creguent que desperta-ven d’un terrible malson, s’aixecaren amb dolor, però sense fer cap cridòria. Sabent que Déu estava amb mi i sa seva mà em guiava, vaig entrar a sa cambra des meu cunyat per executar també es Manament del Poderós en sa seva carn. Ja em posava a fer-ho quan vaig sentir un renou que gens no m’agradà a sa cambra de sa meva filla. Acabaré primer allò que Déu em comanà, vaig dir-me, i després m’ocuparé des meu honor. N’Onofre dormia, deixat anar de ventre. Sigui perquè sa ferum des seu cos em feia perbocar, sigui perquè tenia pressa a enllestir aquell acte, vaig errar es lloc des tall i per dues vegades més no el vaig endevinar. Despert, tremolant de dolor, es rebotí contra mi. D’una empenta el vaig fer caure damunt sa màrfega i entre es seus esperonetjos i gemecs vaig poder finalment dur a terme sa circumcisió. En entrar a sa cambra de n’Aina, s’ira m’encegà. En Juli Ramis acabava de posar-se es calçons i encara no s’havia embotonat, i n’Aina astorada per sa meva visita, no sabia on aficar-se. Sense entrar en raons, ni deixar que es bergantell me donàs, només pes fet de deixar-lo partir, paraula de casament que tanmateix no compliria, vaig arremetre amb sa ganiveta contra ses seves parts, no amb s’intenció de segellar cap pacte amb Adonai, sinó de capar-lo per sempre. I com que n’Aina, que escainava com una gallina a punt de rebentar es pap, s’hi interposà, també ella rebé en es pit un parell de talls. La resta ja la saps. T’he enviat a cercar perquè em sembla tenir es dies comptats i me


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

43

n’alegr. Déu Totpoderós tendrà pietat de mi i no em farà assistir a s’oprobi que m’imposa es deshonor de sa meva filla. Però no em vull morir sense que sàpigues fins a quin punt desitj sa teva salvació i com l’àngel del Senyor me’n parlà en sa seva visita.

—Deixa d’amenaçar-me —l’interrompé Costura—, perquè si se-gueixes amb aquesta cançó ho contaré tot al pare Ferrando i vés alerta que no et posin un sambenet.

Cap de Trons pareixia no sentir-lo, perquè no prengué en compte les paraules de Costura que, encès i alçurat, repetia a crits: T’ho jur que li ho contaré, com em dic Rafel. Aquella explosió colèrica era el resultat de la terrible estona que Cap de Trons li havia fet passar mentre escoltava el seu relat, ja que en més d’una ocasió arribà a sospitar que el seu cosí l’envestiria amb afany circumcitori com havia fet amb la seva família i encara que ell era més fort i més jove no duia cap arma amb la qual defensar-se si l’atacava amb el ganivet del sacrifici, el puny del qual li veia sobresortir de la butxaca. Però res d’això no succeí. Rafel Cortès es limità a informar-lo i després, fent el desentès als juraments de de-lació de Costura, li donà les gràcies, amb amabilitat desacostumada, per haver-lo escoltat i li assegurà que era l’única persona que coneixia el miracle de l’aparició de l’àngel i els seus advertiments i que li ho havia confessat per la part que li tocava perquè als seus fills no els havia volgut explicar que era per intervenció divina que ell, finalment, s’ha-via atrevit a imposar-los el que de grat no haurien volgut rebre mai.

Emparant-se en l’insomni, Costura esmicolava ara tots aquells fets que el confés només coneixia a mitges, sense saber com havia de rela-tar-los-hi per escrit i si calia apuntar-ho tot, tal com el seu cosí li ho explicà, o podia limitar-se a una versió resumida, molt pareguda a la que li oferí de viva veu aquella tarda, en la qual donés només les dades imprescindibles que afectessin directament Cap de Trons i la seva filla Aina, i ometés que les ferides als seus fills i al seu cunyat xeroi eren amb la intenció de perseverar en el pacte de Déu, cosa que dubtava que hagués aconseguit malgrat les seves afirmacions. Si el pare Ferrando obtenia del seu puny i lletra un document que tal cosa provés, ben se-gur que iniciaria una causa d’acusació de la qual tot el barri li donaria la culpa. No en va havia amenaçat el seu parent. Per altra banda, a aquestes alçades Juli Ramis ja en devia haver donat part. A hores d’ara des de l’Inquisidor fins al Virrei tothom ho devia saber. No vendrà del


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

44

meu testimoni... I a més també ha testificat es mariner. Tal vegada Cap de Trons —no debades el seu malnom feia referència a la seva bogeria, de tots coneguda— s’havia extralimitat en les funcions de pare ofès i havia estès la seva còlera contra tota la família. Però si era això el que havia succeït, per què tots al carrer li ho ocultaven? Si Cap de Trons havia obrat amb justícia, defensant el seu honor, a què venia amagar les conseqüències del seu capteniment? No, ben segur que les intencions del seu cosí eren les que li confessà, encara que ell no creia en l’aparició de l’àngel. Els àngels del Senyor tenien altres feines que baixar a la terra per conversar amb l’eixelebrat de Cap de Trons. Quant a ell, estava ben clar que les amenaces de l’àngel eren les mateixes que tantes altres vegades li havia sentit, només que aquest pic no mesclà, en els assumptes religiosos, l’ajornament del deute, com solia fer des que es veié impossibilitat de tornar-li les cinquanta unces mallorquines més els interessos. Amb els doblers que ell li havia deixat havia volgut comprar una partida de lli perquè els seus fills teixissin nostrant-los en l’ofici que ell tenia de jove abans de casar-se i heretar del seu sogre el negoci de roba vella. Però els diners manllevats tenien d’altres finali-tats secretes més rendibles: fugir de Mallorca, i per això Cap de Trons envià el seu fill gran a Ferrara i, amb l’excusa de comprar lli, temptejà les possibilitats d’establir-s’hi, i, com que foren bones, hi va romandre per sempre, oblidant de tornar a son pare els diners.

També aquesta vegada, com sempre que parlaven, havien acabat per discutir altre cop sobre els terminis del pagament del deute i Cos-tura, amb més vehemència, envalentit davant l’actitud mansueta del seu cosí, l’havia amenaçat fort i ferm dur el cas davant de Gabriel Valls, el qual solia dirimir amb equanimitat les controvèrsies i executava la justícia entre els habitants del carrer, que quasi mai no acudien als tri-bunals aliens a les seves lleis. Gabriel Valls, d’això n’estava segur Cos-tura, li donaria la raó, perquè era clar que la tenia. Cap de Trons havia quedat de tornar-li el préstec en un termini de cinc anys, i ja en feia sis i encara li faltava pagar més d’una tercera part. Quina culpa en tenia ell que n’Onofre no hagués tornat? Era per ventura ell es responsable de ses seves desgràcies? De s’honor malmès de sa seva filla Aina o de s’empardalament des seu cunyat? Però tot això més valia que no ho mencionés en es seu paper de descàrrec, no fos cosa que el pare Ferrando sospités que ses seves acusacions sobre es seu cosí havien estat empeses per sa venjança, cosa que no era certa, o


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

45

almanco sols ho era en part. De ses molèsties que la Inquisició donaria a en Cap de Trons ell només en trauria que perjudicis: en ses confiscacions des béns no es consideraven ets deutes.

Per això Costura, que ja no es sentia embolcallat per la sentor un-tuosa de l’encens, sinó per l’olor de fregidina rància que impregnava ca seva, ni es veia partícip de cap cerimònia solemne, dubtà de si no fóra millor anar a veure Gabriel Valls abans de parlar amb el jesuïta, perquè si el Sant Ofici començava a actuar contra el seu cosí, era seguríssim que no li tornarien els seus doblers. Però també estava clar, i ell ho sabia, perquè el pare Ferrando li ho havia insinuat directament, que les possibilitats que el Virrei li encarregués la custòdia per a les monges clarisses eren directament proporcionals a la fermesa de les seves con-viccions cristianes, que passaven, naturalment, per la delació. I execu-tar aquella obra era la gran curolla de la seva vida. A na Joana li hague-ra fet molta il·lusió que fossin les mans del seu home les encarregades de cisellar l’or i l’argent dins el qual Déu Nostre Senyor seria exposat als fidels. A més, a ell li pareixia que en agenollar-se davant la seva cus-tòdia capellans i frares i inquisidors i familiars i nobles i ciutadans i beates i tot el poble de Déu no sols s’humiliarien davant el Cos de Crist, sinó també davant l’embolcall riquíssim que el cobria, el recep-tacle que l’emparava i que ell, un pobre orfebre del carrer, havia bastit amb orgull perquè l’Hòstia lluís amb tota la seva magnificència. Tenia a punt l’esbós en el qual intentava mostrar la filigrana perfecta del seu futur treball. Cap al vericle convergien tots els raigs del sol més ufanós, com si fossin puntes de sagetes daurades tal com succeïa a la custòdia de la Seu, el model que tots els orfebres havien de tenir en compte per inspirar-se. Però a la seva custòdia els raigs de punta de sageta s’entre-creuaven amb dues estrelles d’or i argent. L’estrella de David i la dels Reis d’Orient baixaven del cel a il·luminar la custòdia com a prova d’acatament absolut a Crist. Al peu volia encastar-hi uns diamants pu-ríssims que havia comprat feia temps a un mercader d’Anvers i que guardava com el seu millor tresor, decidit a no utilitzar-los més que en una ocasió com aquella. Els diamants, en rebre un fil de llum, el retor-naven magnificat i espurnejat. La custòdia podria ser l’obra de la seva vida, l’obra que el fes perviure més enllà de la mort, a la terra, ja que no es podria complaure de vell pensant en la seva nissaga. La curolla ob-sessiva per bastir la custòdia li feia sospesar molt sovint les possibilitats


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

46

que tenia que l’encàrrec del Virrei li toqués a ell i no a qualsevol altre orfebre de Ciutat, i sempre arribava a la conclusió que només Nicolau Bonnín, mort Pere Valls, que havia bastit la custòdia de Sant Miquel, podia rivalitzar en la qualitat dels seus treballs. Bonnín tenia però menys possibilitats, encara que complia amb els preceptes no era con-siderat un bon cristià com el pare Ferrando creia que ho era ell, espe-cialment si el paper que demà havia de donar-li el convencia del tot.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

47

iii

Rafel Cortès, Costura, signà el seu paper just en el moment en què la fosca de la nit acabava d’esbravar-se en la grisalla lívida de l’alba. Retut per l’esforç, no volgué llegir-lo i es tombà damunt el llit sense desvestir-se. Només s’afluixà els calçons i es desembotonà el gipó per descansar una estona abans que la llum i sobretot el trueig de Po-lònia dins la cuina li ho impedissin. Però no aconseguí més que aclucar els ulls perquè el cansament i la tensió acumulada durant tantes ho-res el desbarataven i el feien deixondir en lloc d’ajudar-lo a endormis-car-se. Ni tan sols convocant els records més admetents no aconseguí fer la son llépola, i, veient que era inútil anar-la a cercar perquè enlloc no la trobaria, s’aixecà disposat a encetar el dia amb el sol que des-puntava. Es rentà a la ribella que li havia preparat la criada, s’afaità la barba, que ja li començava a blanquejar, pentinà els cabells cada vegada més esparsos, i es posà roba neta. Els fulls de paper doblegats en quatre plecs feien massa embalum a la butxaca dels calçons, i considerà que, encara que es protegia amb la valona, estaven més segurs sobre el seu pit, que cobria un gipó nou de color de sempenta de frare dels que na Joana li havia cosit. Amb la capa damunt les espatlles i el capell en una mà, s’acomiadà de Polònia, dient-li que anava a missa i després a fer quatre passes perquè el dia estirat hi convidava i per ventura si tro-bava qualque conegut arribaria fins a la Riba.

Els carrers de Ciutat, que, en aquella hora, els dies feiners eren plens de gent, ja que amb l’arribada del bon temps els selleters, bone-ters, sastres, cordellers i d’altres artesans sortien dels obradors foscos per treballar davant dels portals, estaven buits. Ni tan sols els captaires que dormien al ras havien matinat per esperar els fidels, camí de les esglésies, amb la cantilena dels seus resos i els responsos de les seves


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

48

misèries. Costura, que els detestava, s’alegrà de no trobar-ne cap. L’es-trèpit llunyà d’un carruatge, que devia passar ran de murada, trencà de sobte la tranquil·litat del matí de diumenge i uns coloms espantats ai-xecaren el vol, rere la paret de l’hort vora la qual caminava l’orfebre. Les seves siluetes lleus es retallaven precises en el cel estirat cap al qual s’obria el pal·li d’una palmera conventual. Costura sempre que passava per allà no podia deixar d’associar-la amb el sostre altíssim de la llotja. Envejava l’artífex de l’edifici i pretenia, si no emular-lo amb l’execució de la custòdia, almanco que algú el recordés, de la mateixa manera que ell recordava Sagrera, pels mèrits de la seva obra. El pare Ferrando el renyaria si sabés fins a quin punt desitjava obtenir una fama que li so-brevisqués. En alguna ocasió ja li havia advertit que al bon cristià li ha d’importar molt poc l’opinió del món i molt la del cel al qual conduei-xen, de manera directa, les amonestacions dels confessors a més de les privacions i sacrificis i no la glòria mundana. No obstant això, el pare Ferrando entenia i estimulava el seu interès per la custòdia, que devia considerar tan sols fruit de la seva devoció.

Immergit en aquestes cabòries, somnolent encara, caminava sense presses cap a Montision, sense reparar en els pocs vianants que es creuaven amb ell. En el silenci dels carrers adormits, només les cam-panes de les esglésies havien començat a propagar l’alegria del dia amb l’estrèpit dels seus bronzos. Encara li sobrava una estona per oir missa de vuit, després, tal com havia dit a Polònia, i en aquesta prime-ra part no li havia mentit, faria quatre passes, just el temps necessari perquè fossin les deu en punt, hora en què el confés l’esperava. Per ventura el faria passar al locutori i qui sap si el rebria al jardí, ja que el dia hi convidava. Pendent altre cop del testimoni contra el seu parent, assegurant-se que no era un malsí, sinó un bon cristià, Costura no s’adonà que la persona amb la qual anava a topar-se no era altra que Gabriel Valls, fins que no el tengué davant. Sense quasi reparar que aquest el fitava amb els ulls acerats d’un blau intens, ben diferents dels blaus covards, color d’ulls de xots amansits que solien tenir la ma-joria d’habitants del carrer, Rafel Cortès es tragué el capell, mentre Valls es dugué només la mà a l’ala. Ambdós s’aturaren i fou Costura qui primer l’escometé de grat i féu petar la xerrada. Una conversa sobre el temps, el bon temps d’aquella primera setmana de juny que res no te-nia a veure amb la de l’any passat, de vents furiosos que arrabassaren


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

49

arbres, atuparen els fruiters i esbucaren parets i teulades, serví per consumir els primers minuts de l’encontre. A Rafel Cortès, el fet de trobar Gabriel Valls casualment mentre anava a complir amb les seves obligacions de cristià, lluny de pertorbar-lo, li semblà de molt bon auguri perquè desitjava veure’l i no s’atrevia a anar a ca seva. Des que passà allò de Harts les seves relacions havien empitjorat. Com qui no diu res li etzibà que volia consultar amb ell sobre els deutes del seu cosí, Cap de Trons, que, al seu parer, s’estava tornant boig. I fou ales-hores quan Valls li contestà que també a ell li agradaria parlar-li de Cap de Trons i per això l’havia anat a cercar i havia estat la seva criada Polònia, que badocava damunt del portal, qui li havia donat les con-trasenyes d’on podria trobar-lo. Te convid a dinar —li digué, sense deixar de fitar-lo, tal vegada per calibrar millor la impressió que les seves paraules produïen a Costura—, hi seran els meus fills, el Cònsol, en Pons, el mercader Serra, en Josep Valleriola i en Pere Onofre Aguiló, que està de pas i en conta de grosses. El tiberi t’agradarà.

Incapaç de dir-li que tenia una cita amb el confés, i també de posar una excusa convincent per refusar la seva invitació per si un cas Valls pogués sospitar alguna cosa, Costura no sabia com desfer-se’n. A més, tenia por que si ajornava per a un altre dia la conversa sobre el deute del seu cosí, Valls se li mostraria menys favorable. De cap manera no podia desaprofitar aquell encontre que li venia com l’anell al dit, enca-ra que el fes quedar molt malament amb el pare Ferrando, a qui no tenia manera d’avisar que faltaria a la cita, si Valls no el deixava tot sol. Perquè dir-li que havia d’anar a xerrar amb el confés un diumenge dematí haguera estat una becada, ja que, si havia parlat amb Cap de Trons, podia tenir la sospita que volgués malsinar. No puc refusar el convit. El pare Fer rando confia en mi, me n’ha donat proves i tot d’una que li conti el que ha succeït ho entendrà. A més, d’aquesta invitació a s’hort d’en Valls ben segur en podré treure una informació complementària a la qual mai no hauria pensat poder arribar.

Gabriel Valls no l’havia convidat mai a visitar l’hort, tot i que per allà, als dinars i berenars que organitzava, havia passat gairebé tothom del carrer. Fins i tot alguna vegada, en confessió, el pare Ferrando li havia preguntat si ell havia assistit en aquelles reunions, on, segons li havien confiat alguns familiars del Sant Ofici, tenien la sospita que es parlava de la llei de Moisès i s’instruïa els al·lots. Ara podria contes-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

50

tar-li per experiència. Tothom sabia que Valls Major havia comprat l’hort feia un parell d’anys quan els negocis li havien començat a retre i que per amitgers no volgué ningú que no fóra dels seus llinatges i que li fou difícil trobar un matrimoni que s’avingués a fer d’hortolans. Els que contractà, l’amo Pep Pomar i la madona Miquela Fuster, prove-nien de Porreres. Madò Miquela tenia la mà trencada per als planters, i les flors que sembrava eren envejades per tothom. Els seus rosers feien unes roses carnals amb poncelles que rebentaven de sobte amb un perfum dolç i estabornidor que omplia l’atmosfera amb acollidora suavitat, i com si tengués uns efectes medicinals sobre les persones, pareixia que minvava les desavinences i llimava qualsevol aresta en el tracte. Sota el perfum dels rosers, a l’ombra delitosa de les parres, Ga-briel Valls feia parar la taula per als convidats que els dies de festa, quan venia el bon temps, es delien tant per les viandes com per l’amorosida suavitat del lloc. No sols asseia a la seva taula parents i amics, sinó que també invitava d’altra gent, viatgers que passaven per Mallorca o mer-caders de fora del carrer que d’antic eren considerats cristians, i amb els quals mantenia negocis, cosa que contradeia les afirmacions dels malpensats que a l’hort es celebraven només conclaves jueus.

Costura, de seguida que decidí que fer esperar el pare Ferrando era un mal menor comparat amb els beneficis que en podria treure si ac-ceptava el convit, pensà que l’atzar estava de part seva. Havia sentit a parlar molt d’aquelles vegues i li féu una gran curolla el fet de poder comprovar amb els seus propis ulls si les verdures de tanta anomenada eren veritablement tan fresques com tothom deia i els emparrats dona-ven l’ombra deliciosa de la qual tan orgullós estava el seu amo.

Oí missa al costat de Valls fixant-se en la manera que aquest la se-guia i li semblà que ho feia mecànicament, per mor de les aparences, sense que en el seu rostre se li pintés la devoció que, per contra, creia que el seu reflectia. En acabar la cerimònia, perquè tothom pogués veure que havia anat a l’església acompanyat de Valls, li cedí el pas, li donà la dreta i li oferí aigua beneïda com acostumaven a fer els infe-riors amb els superiors o els joves amb la gent de més edat. Gabriel Valls era quasi vint anys més vell que Costura i al carrer tenia molt de prestigi. La seva anomenada com a home just, entès en moltes matè-ries, havia a més ultrapassat els límits del barri on molts dels cristians nous s’havien instal·lat quan, després de la conversió massiva de 1435,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

51

abandonaren el Call, i, en diverses ocasions, senyors principals l’havien enviat a cercar per proposar-li negocis o demanar-li doblers.

En sortir de l’església, decidiren tornar cap al carrer abans de diri-gir-se a l’hort, perquè Costura volia avisar Polònia que no dinaria a casa i després, amb la capa doblegada damunt el braç perquè el sol començava a molestar-los, se n’anaren cap a la porta de Sant Antoni.

—El teu cosí en Cap de Trons m’ha enviat a cercar per contar-me que l’has amenaçat de delatar-lo a la Inquisició —li entaferrà Valls de sobte.

Rafel Cortès es tornà vermell. Intentant que no se li notés la ràbia que li pujava per les venes, i sobretot que la veu no el delatés, assegu- rà que si havia amenaçat el seu cosí havia estat perquè aquest es deixés de coverbos i no l’empipés amb falses aparicions d’arcàngels. Però Valls, com si no hagués sentit les excuses donades per Cortès, prosseguí amb el mateix to parsimoniós i contundent amb què havia començat a xerrar.

—Jo no t’aconsell que l’acusis. Si el delates, mai no cobraràs el que et deu, perquè li obriran procés, en pots estar segur... El deute puja bastant, ho sé. Ell està dispost a fer un esforç i a treure de davall ses pedres almanco una part... De sa resta, mentre visqui me’n faig fiador. T’ho tornarà en es terme de tres anys. Supòs que es tracte te pareix bé... Que hi estàs d’acord...

Rafel Cortès, Costura, abans de contestar es dugué instintiva-ment la mà sobre el pit al punt exacte on havia amagat el paper per assegurar-se que restava allà, protegit, estret contra el seu propi cos, i que els vestits amb els quals el cobria no s’havien tornat d’oratge i, transparents, oferien a la vista de Valls les acusacions escrites contra el seu cosí.

—Me pareix bé —respongué Costura, intentant dissimular la tor-bació que el confonia—. Tots vos tenim per homo de paraula. No en va sou es més respectat des nostros —afegí amb afany d’afalagar-lo—. A més, vos agraesc molt sa vostra mediació. Jo mateix havia pensat de demanar-vos-la. Cap de Trons està bollat, però a vós sempre vos ha volgut escoltar.

—No del tot, per desgràcia. Jo no li hauria aconsellat mai això que ha fet. A més des mal causat s’ha posat en evidència. A hores d’ara en Juli Ramis ja ho deu haver comunicat an es canonge Amorós. Això vol dir que haurem d’anar més alerta que mai... A en Cap de Trons li pegà


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

52

un atac de follia, supòs que tu ets des meu parer... Abans t’has referit a s’aparició de s’àngel. Ets àngels mai no han triat ets folls per difondre ets seus missatges ni entre ets jueus ni tampoc entre ets cristians. Basta llegir sa Bíblia... A més, en Cap de Trons és vell i està malalt. Diguem que s’àngel és fruit des seus cadufos. S’aparició és mentida, això és ben clar, ningú no la creuria. No cal donar-li importància, però ets fets que desencadenà són molt greus. Ets al·lots es recuperen de ses ferides... N’Aina és fora de Ciutat. Jo mateix m’he encarregat d’allunyar-la. Ets homos de l’Agutzil li volen prendre declaració per veure si és cert tot el que confessà es mariner que detengueren, un bon samarità que du-gué n’Aina a ca seva. Segons he pogut saber per n’Isabel Fustera, t’has interessat per ell...

Costura amb tota intenció mossegà l’ham que li oferia Valls, inten-tant allunyar la conversa de la carnisseria de Cap de Trons, el punt més contundent de la seva acusació que aquell pareixia endevinar.

—Casualment el vaig veure quan duia n’Aina ferida en braços... I a n’Isabel Fustera vaig preguntar-li què en sabia, perquè es negà a do-nar-li aixopluc... i ho vaig trobar molt gros.

—Alguna raó devia tenir.—Em digué que es foraster era amic des capità Harts i que això li

bastà per no voler-hi tractes.De sobte les paraules de Costura el transportaren com si muntés en

un cavall màgic que galopés amb totes les forces cul enrere, a quatre anys abans, a una nit de començaments de juny, que s’obsessionava a soterrar en el racó més ombrívol de la memòria, perquè mai no hauria pogut imaginar amb quin delit fou capaç d’encertar el costellam del capità, amb més empenta que el Cònsol, molt més jove que ell i que el seu fill Miquel, que tenia braons de brau. Recordà com li caigueren a sobre de sobte, sense fer renou i sense deixar-lo fugir ni demanar auxi-li. L’atuparen fort, tan fort que, en aturar-se —perquè tampoc no vo-lien fer-li la pell—, era un pelleringo ensangonat que hauria espantat les bubotes. Recordà que mentre li pegava, mentre colpejava amb els punys closos el cos d’aquell home a qui no donaren l’oportunitat de defensar-se, no sentí temor, ni oi, ni molt menys llàstima, com suposà que li succeiria, tan sols ràbia, una ràbia densa, compacta, i no pel que havia escampat Harts, bocamolla com pocs, sinó perquè pegant amb ràbia els seus punys es tornaven de ferro, més forts i contundents del


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

53

que mai hagués pogut imaginar. Recordà com aquesta sensació el torbà durant molt de temps perquè li féu veure, a ell, que es tenia per home pacífic, més aviat passiu i no gens bel·licós, fins a quin punt encobria un instint de violència i fins i tot, com un ca entreverat de llop, li plagué el gust soterrat per la sang. També Costura pensà en Harts. Li vengué diamants algunes vegades i el darrer pic el visità perquè li digués quina quantitat li donaria per un anell que duia unes inicials comprometedo-res. Ell, però, no hi volgué tractes i l’envià a Bonnín, i no avisà Valls ni ningú dels seus per prevenir-los. Ell només ho contà al confés.

Passaven davant la Consolació quan es creuaren amb el cronista Angelat, el seu germà Príam, que tot just havia cantat la primera missa, i el notari Selleres. Només Angelat els tornà la salutació que, obse-quiós, havia iniciat Costura. El missacantà tombà el cap per no corres-pondre’ls i el notari féu la mitja amb cara burleta.

—Són ells que s’ofenen a si mateixos —exclamà Valls sense do-nar-hi importància però amb la veu ben alta perquè ho poguessin sen-tir—. Sa virtut fa nobles ets homos més que no es seu llinatge.

—No t’ho prenguis així, avui deu dur sa bruta —suggerí Costura contemporitzador—. Abans sempre m’havia saludat.

—Vénen mals temps —afegí Valls.—Com ho saps?—Ho ensum... Adonai ens atorgà ets nassos llargs per qualque

cosa...

A l’hort, tancat de parets de les quals només sobresortien les branques més altes dels tarongers, els rebé la dona de Valls, Maria Aguiló, i els fills del matrimoni, el gran, Miquel, que casualment era a Mallorca, ja que de temps ençà s’havia establert a Alacant, amb els salconduits en regla, i on havia obert un negoci de roba vella, i el petit, Rafel Onofre, que es duia quinze anys amb el germà. A Costura, el sobtà la naturalitat de tots en saludar-lo com si aquell convit casual hagués estat planejat des de temps ençà i l’esperessin amb alegria. Tot d’una Maria Aguiló li oferí un tassó d’aigua fresca que la criada acabava de treure de la cisterna. Se la begué amb delit i s’assegué arrecerat del sol. De lluny li arribava el caminar compassat d’un mul que rodava voltant una sínia i la música de l’aigua era interrompuda a intervals pels colps de xapeta


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

54

d’un hortolà que obria solcs entre els terrossos. No s’amagaven de tre-ballar en diumenge, pensà Costura estranyat de la normalitat amb què feinejaven els hortolans de Valls davant els convidats.

—Sort en tenim en aquest hort amb s’aigo. Mos ve des vell cànon i no de sa tanda —digué Maria Aguiló com si li hagués llegit els pensa-ments—. S’empriu s’ha d’aprofitar encara que sigui diumenge. També ho fa la Cúria...

Maria Aguiló parlava de cap de nas i posava la boca en forma de cul de gallina, tal vegada perquè no li vessin els forats deixats per les dents caigudes. Presumida com era, malgrat els seus quaranta anys llargs, vestia de seda, sense acatar la prohibició que li ho impedia, i duia els dits botits d’anells. Amb un gest acollidor de la mà dreta, un gest ple de perles i de robins, féu seure Rafel Cortès al pedrís, on també seien ella i la seva mare, Caterina Bonnín.

—Me pens que tots vos coneixeu —digué Gabriel Valls mirant els convidats que havien arribat abans que Costura—. Tots són des nos-tros —afegí dirigint-se a Cortès amb intenció—, tots menys en Pons, es selleter —i mirà un vell que somreia mostrant unes genives color de síndria, fetes com de per riure— i en Jordi Serra. Tots dos són bons amics —afegí amb complaença.

Amics, amics, lletrejava monòtonament Caterina Bonnín, com si digués una lletania, sense que ningú li fes cap cas, convençuts com estaven que repetiria el mateix sense aturai una bona estona fins que unes altres paraules, extretes també a l’atzar de la conversa, la fessin canviar de cantet. Caterina Bonnín solia, de tant en tant, participar d’aquesta manera tan particular en les tertúlies de la seva família. Al-gunes temporades, però, l’havien de tancar a la cambra més amagada de la casa perquè cridava i avalotava sempre seguit, assegurant que les bruixes la perseguien per endur-se-la per damunt fulla després de fer-li sauvatge tot.

A l’ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s’esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits. A damunt d’una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades i un parell de flasquets amb vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l’he-rència del seu germà Pere.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

55

—Llescaré pa —digué l’al·lota que servia— i, si vos ho estimau més, vos duré coca de trempó. És feta nostra —encara insistí perquè ningú no es decidia—, pastada de mans netes, de tota confiança.

—Un bon gust d’oli que deu tenir...! —féu el selleter Pons, amb un somriure.

—Tastau-la —contestà l’al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.

L’olor de les roses es mesclava amb el perfum de les alfabagueres que en grosses mates creixien esponeroses dins els cossis esquerdats que vorejaven els pedrissos on seien. El verd dels planters escampats arreu, el soroll mansuet de l’aigua en les síquies es fonien com en un oli sant que regalimés amb parsimònia, mandrosament, sobre el front de Cos-tura atorgant-li la serenitat que tanta falta li feia per arribar a discernir què era el que calia explicar al confés sobre tot el que havia vist i sentit, i encara veuria i sentiria i que podria callar sense pecar per omissió. Desitjava no deixar-se res, però fins aleshores només el fet d’aprofitar l’empriu de l’aigua era censurable encara que peccata minuta, ja que, com havia assegurat Maria Aguiló, també la Cúria, els frares i monges, ho feien als seus horts. Molt més greu era, per exemple, que les de Santa Margalida se’n quedessin el que no els pertocava embussant la sortida de la síquia amb pedaços d’hàbits vells... Res no podia dir de moment contra aquells germans seus que l’acollien en la quietud de l’hort per celebrar el diumenge amb els amics. El comentari de Pons sobre la manca de saïm a les coques era una broma que no calia pren-dre’s seriosament, i encara que fóra veritat afectava la família dels amit-gers més que la de Valls. Tal vegada podria ser-li útil, si res més impor-tant no succeïa... Però no volia entrar altre pic en la seva cabòria d’anit passada, en l’examen minuciós de qualsevol detall que pogués interes-sar al confés. I per tal d’oblidar la seva obsessió intentà ficar cullerada a la conversa general, però ningú no li féu cas perquè en aquell mo-ment entrava el Cònsol amb els seus fills Josep i Mateu, els únics con-vidats que faltaven.

Josep Tarongí, anomenat el Cònsol perquè des de feia anys ho era dels anglesos, saludà tothom i abraçà Pere Onofre Aguiló, a qui l’unia una amistat estreta des de molt abans que aquest aconseguís un salcon-duit per allunyar-se de Mallorca, representant mercaders i senyors de l’illa en els negocis d’exportació d’oli i d’importació de peces de lli. El


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

56

mercader havia arribat just feia un parell d’hores a Mallorca i tornaria a partir molt aviat amb l’encàrrec dels síndics d’establir un pacte entre el port de Palma i el de Liorna, que afavorís el comerç entre ambdues ciutats, ja que era persona respectada en aquella República, on tenia casa i on havia deixat dona i infants.

La presència del Cònsol fou el ressort que estimulà la llengua d’Aguiló que abans, mentre l’esperava, gairebé no havia obert boca, per començar a explicar les seves aventures i en especial els darrers prodigis que havia contemplat. Mentre tastava les olives trencades, els digué com al port de Gènova —i donà les entresenyes exactes del lloc on ha-via succeït—, en un oratori dedicat a sant Elm, un frare predicador havia ressuscitat, davant dels seus propis ulls, un home que tot just una hora abans havia caigut fulminat, traient escuma per la boca, després de denunciar que les relíquies de les quals es servia el frare per obtenir caritat, oferint consol als que ho havien de menester, eren falses. Mai no havien estat de sant Lluc, eren ossos robats en un cementiri qualsevol, ossos d’un pobre mort innominat, la tomba del qual havia estat profa-nada per poder ensarronar la gent de bona fe. Però el frare, després de recollir-se en oració durant una bona estona demanant que Déu perdo-nés la desgraciada ànima del mentider, imposà sobre el cap d’aquell home l’os de la tíbia del mort i de sobte el féu ressuscitar. Amb llàgrimes als ulls confessà que tot el que havia dit eren enganys, alabà Déu com ho feren tots aquells feligresos que ompliren de doblers les beasses del frare, que no deixava de donar gràcies al Senyor.

Només el Cònsol comentà, en acabar Pere Onofre la seva història, que potser el frare i aquell home ressuscitat eren socis en el mateix negoci, perquè a ell aquesta història com que li fos familiar. I fou Ga-briel Valls qui afegí que de clergues i frares falsejadors i mentiders, n’hi havia molts, perquè incomptables eren els pobres d’esperit de la Terra.

En començar a dinar, el plat de sopes escaldades d’Aguiló es refredà sense ficar-hi cullerada. Els contà com a Marsella havia conegut un capi-tà corsari que tenia un moneiot que li servia de criat amb molta més cura que el més nostrat dels esclaus. Així mateix el capità, de nació flamenca, per més senyes, posseïa un servent que amb un sol crit esgarrifador, pre-cís com un dispar exacte de sageta, fendia el vidre i, com si fóra un trin-xant acabat d’esmolar, el trencava i l’esmicolava en bocins incomptables. Però els seus poders adquirits de naixença i deguts qui sap a quines cau-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

57

ses estranyes i desconegudes, anaven encara més enllà de rompre vidres amb la pròpia veu, ja que també tenia la virtut de doblegar els coberts de plata amb la força concentrada del seu poderós esguard. Contà, entre el primer plat i la darreria, com havia conegut un home la curolla del qual era volar, i que havia emmagatzemat en el porxo de ca seva una munta-nya de plomes amb l’excusa de fer matalassos perquè ningú no sospités les seves intencions. Ja li faltava poc per dur a terme el seu projecte, perquè després d’observar amb molta cura el vol de les aus, des dels co-loms fins als voltors i les àguiles, i d’examinar quina proporció de pes de la carn corresponia a la del plomell, havia començat a fer provatures per aplicar l’engrut al seu propi cos i preparat els lligams per fermar-hi les ales, a les quals donaria impuls amb els braços.

La història de l’home volador fou la que més interessà la concur-rència i tothom féu preguntes i demanà detalls. Però fou el Cònsol qui amb més coneixement de causa opinà ja que coneixia un llibre publicat a Londres d’un tal Francesc Goldwin on es podia llegir l’aventura d’un home, un tipus de Sevilla, anomenat Domingo González, que volant havia arribat a la lluna.

—Però no ho féu com ho vol intentar el teu conegut —digué el Cònsol molt seriós— ni manllevant les ales a les àguiles com ho feren alguns antics, sinó gràcies a un panerot junyit mitjançant unes corrio-les a vint-i-cinc oques nostrades que es repartien el seu pes i en ser tantes gairebé ni el notaven i podien volar falagueres.

—Tot això són coverbos i cosa del Dimoni —interrompé el selleter Pons.

Però el Cònsol sense fer-li cas assegurà que ho havia llegit i que fins i tot els mostraria el llibre.

—No l’entendreu perquè està escrit en anglès —els digué—, però puc fer de torsimany, si voleu.

—Ara ho veig clar —tornà a interrompre Pons—. Ets tu que no en deus saber massa d’aquesta llengua i ho has llegit malament.

—I arribà a la lluna en Domingo? —preguntava fascinat Miquel Valls sense fer cas de les ironies del selleter.

—És clar que sí, i allà hi trobà un altre món meravellós, molt millor que es nostro. Ets selenites, que així s’anomenen ets habitants des sa-tèl·lit, són més alts i més forts que noltros i millors, molt millors. Mai no diuen mentides i sa seva virtut més gran és sa fidelitat. Mai cap


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

58

germà no ha traït es germà, ni s’amic es seu amic... Quan neix un infant saben ja per ses traces si serà bondadós i practicarà aquesta virtut, i si li veuen una predisposició dolenta arriben secretament a la Terra i el canvien per un de noltros, per un des millors de noltros...

—Vols dir que t’ho creus, Cònsol, tot això? —I ara era el mercader Jordi Serra el que interrompia—. Jo pens que aquest Domingo devia estar per fermar i en Goldin o Golvin, o com s’anomeni el que es cre-gué sa història i la volgué escriure, com un ramat de cabres.

—Jo no els vaig acompanyar —digué el Cònsol—, això és clar, però ningú no haguera cregut en Colom, per ses mateixes i, ja veus, arribà a les Índies.

—Per mar, en caravel·les, com Déu mana —tornà a insistir Ser-ra—. L’aire no ha estat fet perquè s’homo el traspassi. Pertany an ets ocells en exclusiva.

—Això no és cert —era la veu forta de Valleriola la que hi deia la seva—. No sé si sabeu que es profeta Abacut fou duit volant pel cel per un àngel de Judea a Babilònia per anar a ajudar es profeta Daniel. Ets àngels i ets dimonis voladors, i ses bruixes vol...

—Bruixes, bruixes —cridà interrompent-lo Caterina Bonnín, que havia estat tranquil·la fins a aquell moment i que aquella paraula, de sobte, havia excitat fora mesura i pugnava per aixecar-se de la taula i abandonar el dinar.

—Noltros no ho veurem, però vendrà un dia que s’homo, com domina la mar i la terra, dominarà l’aire i hi haurà naus que creuaran l’espai. Podeu estar-ne segurs —sentencià Valls.

—I ja que has parlat de llibres de viatgers, Cònsol, també jo vaig llegir en un llibre vell —digué Aguiló— sa història d’un gall que arri-bava fins al cel i allà coneixia ets misteris de sa creació de sa natura. Sabia es perquè de sa lluminària de ses estrelles i es canvi de sa lluna i sa causa des terratrèmols i ses ventades, però s’ho guardava per a ell.

—I ara què dius, tu? —tornà a interrompre el Cònsol—, com vols que no sigui una broma es viatge des gall? Així també et creuràs allò que conta Sopete que hi havia, en es temps que ets animals parlaven, àguiles que arribaven al cel i no tan sols àguiles, sinó també camells i fins i tot escarabats.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

59

Ja menjaven codonyat quan Costura, que badava uns ulls de pam, s’atreví a preguntar a Pere Onofre més dades sobre el seu conegut que volia volar, si li podria dir el nom i on vivia.

—Es nom, de cap manera i es lloc és fora de Mallorca, però si allò que desitges és fugir jo de tu demanaria un salconduit i ho faria per mar, que és sa manera més segura que conec per allunyar-se de Mallorca.

—No ho dic per mi —afegí de seguida Cortès, incòmode—, jo no tenc cap necessitat de viatjar. Ho dic per curiositat, homo, per res més.

—I jo que ho crec —contestà Pere Onofre, tallant-lo inquiet, tal vegada perquè amb tots aquells comentaris no veia manera de conti-nuar explicant-los altres succeïts—. Ja que parlam de la mar —afegí tot d’una, perquè ningú no li prengués la paraula—, ja que parlam de la mar, sabeu que a Holanda uns savis estan calculant quantes esponges es necessitarien per xuclar-la i guanyar un parell de cortons a ses aigos...

—Millor seria emprar ventoses o manxes —proposà el Cònsol—; farien més via.

—Posats a inventar, més valdria que inventassin una màquina per xuclar es mals pensaments —insinuà Gabriel Valls.

—I una altra —i ara era Pere Onofre qui tornava a parlar— que reproduís ses nostres paraules amb tota fidelitat...

—Una màquina —afegí Valls— que ho registràs tot sense mancar un mot, sense canviar una paraula. Així sempre estaríem segurs d’allò que hem dit o que hem deixat de dir. Tendríem molt avançat davant es tribunals. —I mirà Costura amb intenció, però aquest no se n’adonà, perquè havia repetit de codonyat i s’empassava, golut, el darrer mos concentrat en el saborós paladar.

El capvespre tot just començava a aclucar-se esllanguint la claror entre niguls, quan Costura, acompanyat de Pons, sortí de l’hort. En silenci, perquè el selleter era home de poques paraules, entraren a Ciutat per la porta de Sant Antoni i caminaren de pressa fins a la Quartera, on s’acomiadaren. Costura es girà a partir d’aquell moment tres o quatre pics per veure si algú el seguia, perquè havia decidit, en lloc d’anar directament a ca seva, arribar fins a Montision per si encara tendria temps de ser rebut pel pare Ferrando, al qual només demanaria excu-ses i explicaria el motiu de la seva absència del matí, però no li donaria


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

60

el paper. El que havia sentit durant el dinar, en especial la història de l’home volador, li semblava un aspecte força interessant per po-der-lo afegir, mentre rebaixava les acusacions contra el seu cosí, ja que compromès com estava amb el confés no podia eliminar-les, tal com li havia aconsellat Valls. Però renuncià a passar de llarg per davant de ca seva perquè de sobte cregué veure al seu darrere la figura de Pere Onofre i, per comprovar si era ell, l’esperà gairebé a l’alçada del seu portal. Aguiló el saludà amb cordialitat, però rebutjà la invitació de passar, que Costura, amb la clau a la mà, li feia.

—Supòs que encara mos tornarem a veure. Quan m’has dit que te n’anaves?

—Passat demà.Aquest n’ha sabut —pensà Costura després d’acomiadar-lo—. Amb

s’excusa que sempre torna, obté ets salconduits amb facilitat i de pressa. I ets negocis li van bé, diuen... Almanco sembla ric i gras i ha viatjat molt. Coneix món. Qui sap si seria capaç d’enlairar-se amb ales postisses com aquest homo de qui parla. Vés a saber si no és ell... Costura digué a Polònia que estava tan ple que no soparia, i es tancà a la seva cambra. Ni tan sols passejà pel terrat aquella nit. Cansat com estava, decidí colgar-se aviat, per si la son acumulada li seria favorable i, finalment, aconseguiria descansar. Es desvestí amb esment perquè s’havia vestit de diumenge i es posà la camisa de dormir. En doblegar la roba per gordar-la, caigué just als seus peus el paper que, com si fóra un escapulari, havia duit tot lo dia sobre el seu pit. El posà sota el coixí. Penjà un llum d’encruia sobre el capçal, es tombà i altra vegada agafà el paper i començà a llegir:

Jesús, Maria i JosepA requeriment del meu confés jo, Rafel Cortès, de malnom Costura, començ

a escriure aquest paper en la nit de dissabte, primer del mes de juny de l’any del Senyor de 1687 per a descàr rec de la meva ànima, que Déu empar.

En lo dia dijous passat el meu cosí Rafel Cortès de malnom Cap de Trons m’envià a cercar a ca seva per dir-me com l’àngel sant Rafel se li havia apare-gut per dir-li que havia d’amonestar-me per no perseverar en l’antiga llei. Així mateix per dir-li que havia de circumcidar els seus fills. Los dits fills vaig saber que havia circumcidat aquella mateixa nit que la seva filla Aina compareixia ferida en braços d’un mariner, com vossa reverència sap. Així mateix a en Cap de Trons vaig dir-li que em deixés de molestar i no m’amenacés perquè jo era


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

61

catòlic, apostòlic i romà i mai no tornaria a creure en la llei de Moisès i per això no guard el dissabte sinó el diumenge, i menj carn de porc i m’és ben igual el peix amb escates que sense escates. I d’això fou del que parlàrem jo i Cap de Trons lo dit passat dijous en la botiga de ca seva, sense cap testimoni. La gràcia de Déu Nostro Senyor m’acompanyi i la Verge Santíssima Mare de Déu tengui pietat de mi.

SignatRafel Cortès, Costura

7 de juny de 1687.

Ara, però, després d’aquell diumenge passat a l’hort i sobretot des-prés de l’oferiment de Valls de fer-se fiador del deute, i de la promesa de Cap de Trons de tornar-li ben aviat part dels doblers, no sabia fins a quin punt la denúncia tenia sentit. De fet, si s’obria una informació contra el seu cosí, com molt bé li havia advertit Valls, mai més no co-braria, perquè els béns de Cap de Trons serien confiscats immediata-ment. No, de cap manera no podia fer referència a la circumcisió, i havia d’alleugerir per tots els mitjans possibles les acusacions contra Cap de Trons. Però tal vegada si obrava així el pare Ferrando el consi-deraria culpable com a encobridor, i no sols perillaria la custòdia, sinó també la seva hisenda i qui sap si la vida. No tenia més remei que donar per perduts els diners del deute i obrar segons la seva consciència de cristià, la qual, com tantes vegades li havia recordat el confés, l’abocava a actuar d’acord amb els interessos de l’Església, que no estava enca-parrotada a perseguir jueus sinó a escarmentar aquells mals cristians que, havent acceptat el baptisme, es tornaven heretges renunciant a la gràcia de Crist.

Hi ha d’haver una manera —pregava Costura—, hi ha d’haver una manera, Senyor, perquè sa vostra justícia es manifesti sense que m’hagi de convertir en malsí... I si el pare Ferrando, que coneix molt bé l’engranatge del Sant Ofici, i en sap perfectament les tresques, pogués aconseguir, a canvi d’aquell escrit, que el tribunal tengués a bé tornar-li els doblers que li devia el seu cosí?

Al confés res no li havia dit de la qüestió dels doblers per por que no cregués que el movia la venjança. Ara es sinceraria del tot amb ell. De Cap de Trons, al llarg de la seva vida, no havia rebut més que mu-lades. A més, Cap de Trons ja era vell i el procés podia no ser imme-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

62

diat... No hi guanyaré res no acusant-lo —tornà a dir-se cada vegada més convençut—, per molt que m’ho demani en Valls i em convidi al seu hort i em faci escoltar històries d’homos voladors.

D’aquell diumenge a l’hort, d’aquelles hores d’esbarjo i la bona teca oferida, Costura només estava disposat a contar que aprofitaven l’empriu, que el selleter havia fet una broma sobre les coques que no tenien gust de saïm, cosa que ell no notà, i sobre un home de fora Ma-llorca conegut de Pere Onofre que s’estava construint unes ales. Esgo-tat per tantes cavil·lacions, amb el paper encara a les mans, tancà els ulls i es quedà adormit. Es despertà a mitjanit, suat i apaorit perquè acabava de somiar que uns homes grossos, alts com gegants, l’havien canviat cautelosament per un infant que dormia en un bres, en un des-cuit de la teta, massa nina per vigilar que cap intrús no s’acostés a aquell infant que seria substituït per ell. Angoixat per aquell somni tan estrany, s’aixecà i es mirà al mirall per tal de reconèixer-se, temorenc que aquell somni fóra real i en aquella nit algú procedent de la lluna hagués estat intercanviat amb el que ell es pensava ser.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

63

iv

Gabriel Valls acomiadà els darrers convidats i se n’entrà cap a l’hort de tarongers cercant la fresca de l’entrada de fosca, acompanyat només pel Cònsol. I fou aquest el primer que encetà la conversa de seguida que s’assegueren en un racó propici, al recer dels fruiters més espessos, des d’on era difícil que ningú els escoltés. Li digué que durant tot el dia havia hagut de mossegar-se la llengua per no preguntar-li com era que havia convidat Costura, a qui mai no haguera pogut sospitar trobar en aquell lloc. Però com que el coneixia imaginava que hi devia haver un motiu que se li feia escàpol. No debades, també ell el considerava el cap espiritual dels jueus mallorquins i l’anomenava rabí, com feien els altres en la intimitat. Per això havia menjat morena veient la deferència amb què Costura era tractat. Gabriel Valls rebé amb un somriure els recels de l’amic i no el va interrompre. Només quan aquest li preguntà obertament: —L’has convertit, rabí? Tornarà a ser des nostros? Tornarà a judaïtzar? —va decidir explicar-li, amb la promesa que no ho diria a ningú, que Costura havia amenaçat Cap de Trons de delatar-lo als tri-bunals i que per saber fins a quin punt el boig del seu cosí deia la veritat l’havia anat a trobar. Li contà que l’havia convidat a l’hort amb una do-ble intenció: captar, per una banda, la seva confiança, que Costura no es sentís refusat del tot i, per l’altra, demostrar-li que la gent del car-rer més significada dedicava els diumenges a iguals ocis que els altres de fora del carrer. Així Costura, amb els seus propis ulls, havia pogut contemplar que a l’hort, si més no els diumenges, no es feien reunions judaiques, com sospitaven alguns eclesiàstics. La presència del selleter Pons i el mercader Serra assidus a elles era prou eloqüent, com s’havia encarregat de fer-li observar ell mateix abans que arribés el Cònsol. Per descomptat que no li agradava Costura. Per ell, que considerava


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

64

que, per damunt de tot, els homes demostraven que ho eren en la fi-delitat al propi llinatge, a la tradició comuna i compartida des d’antic, Cortès era un miserable. Per això havia agraït íntimament al Cònsol aquelles referències als selenites que ben segur, malgrat no fer-ne cap cas, Costura havia notat com verinosa picada d’escurçó. Valls admirava del Cònsol la seva capacitat per fer una referència oportuna al moment precís i envejava els seus coneixements de tantes coses, apreses quasi sempre als llibres que podia llegir en diverses llengües. Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.

Des de feia una estona, des que ell acabà d’explicar-li els motius pels quals havia convidat Costura, el Cònsol duia la veu cantant i se-guia menyspreant l’orfebre amb detalls que Valls coneixia fil per randa, insistint amb la seva beateria, la manera capellanesca de fregar-se les mans o l’aire d’ermità compungit amb què acompanyava les seves de-vocions, sense que el rabí li prestés atenció, més aviat cercava la mane-ra d’interrompre’l, per preguntar-li per l’assumpte pel qual li havia demanat que es quedés una estona més tot sol amb ell. Però alhora es notava poruc per sentir segons què i feia el ronsero perquè fos el Còn-sol qui n’hi comencés a parlar. Sabia que indefectiblement la conversa el contorbaria, abocant-lo al guspireig de velles sensacions. Perquè en-cara, malgrat els seus anys, en recordar Blanca Maria Pires, una debi-litat estranya semblava afluixar-li els membres i apoderant-se de tot el seu cos li reblania els ossos fins a la medul·la, com si tot ell per dedins estigués en maceració i, de tan embegut d’humor aquós, hagués d’aca-bar liquant-se. Per a Valls, que mai, ni de jove, no s’havia deixat endur per aquesta mena de sensacions i havia rebutjat, amb totes les seves forces, complaure’s en imatges que li podien resultar concupiscents, adonar-se de fins a quin punt el commovia l’evocació de Blanca se li feia del tot inadmissible. Intentant sobreposar-se i aprofitant una pausa del Cònsol que seguia dejectant Costura, li preguntà de cop si havia pogut parlar amb el mariner:

—Sí, aquest matí he aconseguit que l’Alcaid em deixés entrar i m’ha fet llàstima. És un pobre al·lot portuguès, nom João Peres i ve d’Anvers, creu que es podrirà a sa presó sa resta de sa seva vida. No saps quantes vegades m’ha donat les gràcies quan li he dit que, com a Cònsol dets anglesos, es seu capità m’encarregà que fes tot el que po-gués per alliberar-lo. Demà o demà passat salparà una segetia rumb a


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

65

Liorna i, si tot va com crec, convenceré Giacomo Tadeschi, te’n recor-des d’ell...?

—Cònsol, tot això està molt bé i diu en es teu favor d’homo just, però el que vull saber és què t’ha contat d’en Harts i, sobretot, què ha dit a l’Agutzil.

—És lo primer que li he demanat, rabí, lo primer —repetí amb vehemència—, què en sabia d’en Harts i si era ell qui l’enviava. I m’ha assegurat que conegué en Harts a Anvers i que li contà que en es seu darrer viatge a Mallorca havia gaudit des favors d’una dama sa bellesa de la qual coincidia amb sa d’una dona que ell havia pogut contemplar en somnis moltes vegades i per això, per aquesta coincidència, i amb sa seguretat que correria millor fortuna que en Harts, havia arribat a Ma-llorca. Però en Harts no li digué mai es nom de sa dama, ni ell tampoc el pogué esbrinar i així ho confessà a l’Agutzil. Li he assegurat que es capità el degué enganar, que aquí, a Ciutat, no hi viu cap senyora com sa que ell m’ha descrit, i que d’històries com aquestes, de dones seduc-tores i cruels que envien es seus criats a sol·licitar sa presència de des-coneguts per gaudir des seus favors, n’he sentit contar un grapat entre sa gent marinera.

—Deu ser ben innocent aquest al·lot, si diu veritat...!—Jo crec que sí, i l’he deixat molt decebut negant-li l’existència de

sa dama. Esperava complir millor que en Harts...—Maleït Harts! Poca-vergonya. Li hauríem d’haver fet sa pell...—Ja saps, rabí, el que pens de tot el que passà. No tota sa culpa fou

d’en Harts. Jo crec que es camí no fou encertat, que sa senyora...—Cònsol, no et permetré... És possible que no et pugui fer canviar

de parer, però almanco t’he de fer callar. Blanca Maria Pires compro-meté part de sa seva fortuna i es seu bon nom en es nostre ajut. Només mereix respecte i agraïment.

La presència de l’hortolà que s’acostava per cercar el Cònsol i acompanyar-lo fins a la porta de Sant Antoni, que ben aviat havien de tancar, impedí que s’embranquessin en una discussió ja vella. Valls aco-miadà el seu amic i altra vegada s’internà entre els fruiters per caminar una estona ran dels sembrats, escoltar la nit que començava i contem-plar tot sol les estrelles. Ho solia fer sempre que podia abans de resar les oracions del vespre. Però les estrelles, que en el cel de juny sembla-ven més nítides i properes que en d’altres mesos, no l’asserenaren; per


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

66

contra, deixondiren encara més el seu desassossec perquè una nit com aquella, lluminosa i estirada, ja entrat l’estiu, per primera vegada havia parlat amb Blanca Maria Pires l’estona suficient per adonar-se que aquella dona no era com cap de les que havia conegut, i no sols perquè tengués els ulls de color violeta i en els seus cabells de panotxa s’hi haguessin amagat els raigs del sol més espès i dur dels migdies d’agost, sinó perquè el seu coratge i el seu valor també se n’apartaven. L’havia vista algunes vegades abans d’aquella nit en què hagué de comunicar-li la desgràcia, perquè el seu home i ell havien duit negocis plegats, però mai no s’havia fixat en cap altra cosa que en la seva bellesa i el seu posat admetent. Però aquell vespre, quan a deshora demanà als criats que l’obrissin i sol·licità que el rebés, pogué adonar-se del seu tarannà va-lent i de la seva discreció. Endevinà abans que ell li ho digués que les noves del seu home eren dolentes, però només quan li tornà la tumba-ga en la qual havia escrit el seu nom rompé en plors. Però no cridà ni es descambuixà com hagueren fet les dones que coneixia, ni tan sols reclamà les criades. Plorà durant molta estona, sense gemecs ni sos-pirs. Abstreta en la seva pena, semblà oblidar que Valls era allà assegut al seu costat i que els seus braços la sostingueren un moment quan cregué que anava a acubar-se a causa de l’ensurt. Fou llavors quan la seva cabellera el fregà i olorà gessamins i tebior femenina, i aquella mescla d’olors li quedà clavada per sempre a l’olfacte, i per sempre en recordar Blanca Maria Pires l’envestia aquell perfum que era el de la cabellera de Judith malgrat que la Bíblia no parlés de gessamins. I els gessamins de qualsevol indret li retornarien ja per sempre els cabells de la vídua del seu antic soci Andreu Sampol, pels interessos del qual en-cara vetllava amb més cura que si fossin els propis, ja que ell així li ho havia demanat.

En aquells moments, com sempre que queia en la temptació dels records, Gabriel Valls, penedint-se, pensava quin seria el càstig just per mortificar la seva carn, que, vella i malmesa, encara pareixia capaç de reviscolar si una mica de saba li arribava a les arrels. S’adonava, però, que era injust amb el seu cos perquè els esperonetjos del desig que aquest experimentava provenien d’un altre lloc més amagat i molt més incontrolable, d’una facultat de l’ànima, la memòria, que ell no sabia com mortificar per obligar-la a bescanviar en oblit tot el que amb tan-ta precisió li presentava. Perquè, sovint, les passades imatges torbado-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

67

res compareixien de sobte, sense que ell tengués la més petita intenció d’anar-les a cercar, en els moments més inoportuns quan es pensava estar concentrat pregant a Adonai, quan tancava un tracte en els seus negocis o intentava transmetre als seus fills la llei de Moisès. Els re-cords el mortificaven perquè el feien sentir-se més feble i molt més pecador del que ell hagués arribat a considerar-se mai, ja que creia que la concupiscència era pròpia d’homes indignes, d’homes que s’assem-blaven massa als animals, i reconèixer-la en si mateix l’humiliava. Al-hora, intentava exercir la voluntat i, amb voluntat, vèncer els estímuls de la pròpia memòria. L’enteniment vetllava, mentre les dues potèn-cies establien un combat singular en el qual gairebé sempre vencia la voluntat imposant-se sobre els records malmesos. La voluntat li ator-gava la possibilitat d’estimar Blanca com la viuda d’un amic, com una germana amb qui compartir no sols la fidelitat al mort, sinó també un munt d’aspectes trets dels interessos comuns, que arribaren a ser més espirituals que temporals. Perquè espirituals eren les seves converses sobre l’ànima i el paradís, i fins i tot l’amor, del qual moltes vegades parlaren, amor de les ànimes, era la pròpia Blanca qui ho remarcava, lliures dels lligams físics, amor pur que amb la seva puresa conduïa per la secreta escala al cel. Les ànimes, insistia ella, no són mascles ni feme-lles. Les ànimes, ben segur, són iguals i tenen la mateixa obligació de perfeccionar-se. És el fet d’habitar un cos diferent el que, en aparença, pot fer-les distintes. A ell tot allò li semblava agosarat i inclús perillós, i per això preferia desviar la conversa per terrenys més coneguts o al-manco tocar aspectes en què les seves conviccions fossin del tot fermes com la seva seguretat en la vinguda del Messies, de la qual tenia dades que la feien sospitar ben propera.

—Explicau-m’ho, rabí, que si jo ho arribés a veure seria sa dona més sortada de la terra. —I els ulls se li tornaven encara més resplen-dents.

I llavors ell solia començar per citar el profeta Daniel quan diu que la Redempció final només començarà quan el poble d’Israel sigui tot a la diàspora, i afegia referint-se a un text del Deuteronomi que parlava de la dispersió que havia de ser universal, des d’un extrem a l’altre de la Terra, des d’un extrem fins al confí del món. I tal com havia pogut saber, i en tenia proves fins i tot escrites, un viatger dels seus, un mar-rano, Aaron Levi Montesinos, Antonio de Montesinos l’anomenaven


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

68

fora dels seus, havia descobert el 1642 prop de Quito, a l’Equador, uns indígenes que pertanyien a les tribus perdudes de Rubén i Leví... A Anglaterra, a la fi de la terra, els jueus començaven a tenir certes prer-rogatives. Cromwell readmetia els exiliats que havien anat a parar a Holanda... Si a Anglaterra els jueus podrien practicar lliurement els seus cultes, cosa que el Cònsol creia més que probable, molt aviat, la dispersió ja hauria estat total, i l’alliberament messiànic gairebé imme-diat. I, amb l’arribada del Messies, les seves penalitats s’haurien acabat per sempre.

—El Messies recollirà ets jueus de ses quatre bandes des món i els tornarà a sa terra de prometença i es temple de Salomó serà reedifi-cat... El Messies ens donarà un cor nou sense malícia...

No obstant, en aquests moments havia d’admetre, com li havia fet saber el Cònsol, que l’assentament a l’Anglaterra d’una comunitat jueva només havia estat tolerat, no autoritzat. I això no era el mateix, i, per tant, al desig de la vinguda del Messies encara li quedava estona per deixar de ser una obstinada cabòria. Però ell, Gabriel Valls, anomenat el rabí, Gabriel Valls de Valls Major, fill de Miquel Valls, mercader, nét de Gabriel Valls del mateix ofici, besnét de Miquel Valls, cirurgià, rebesnét de Gabriel Valls, físic, anomenat també Absaló, descendent de Jafudà Cresques, el cartògraf, no volia dubtar d’aquelles esperances perquè tampoc no en dubtaren son pare ni el seu avi, ni l’avi del seu avi, convençuts com estaven que la perseverança en l’antiga llei en temps de tanta humiliació i oprobi, en temps de tanta misèria i calami-tat, temps de llops, temps aspres, temps d’ignomínies, temps d’escur-çons, eren només temps d’espera, temps de prova que el Senyor Tot-poderós, Déu del Cel i de la Terra, els enviava. Ell no ho negava, com Costura, que renuncià a la llei dels seus pares, ni ho dubtava com Mi-quel Miró, o els germans Valleriola; ell sabia, perquè ho duia marcat en el propi cor, escrit sobre la pròpia pell, imprès a l’ànima, que la salvació només s’aconseguia d’aquella manera. Que els cristians, els qui confia-ven en aquella catèrvola d’imatges que omplien les seves esglésies i els encenien ciris i els donaven almoina i es feien relíquies amb les seves despulles i els seus vestits, no eren més que un munt d’idòlatres que s’equivocaven immolant sacrificis, oferint lloances i cants al vedell d’or en lloc d’adorar el veritable Déu. Havia tingut la sort de néixer jueu, com ella, com Blanca Pires, i com ella, que gràcies al seu tracte havia


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

69

retornat al recte camí, volia morir jueu. I es sentia orgullós dels seus orígens més antics i més nobles que els de tots els mercaders de Ciutat que a força d’unces havien aconseguit escuts i a força dels guanys en el cors podien mantenir la noblesa inventada per ells mateixos, postissos descendents dels conqueridors catalans que arribaren a Mallorca quan ells ja hi eren establerts i tenien bones cases i bona hisenda i bons oficis amb els quals es guanyaven honestament la vida i mantenien oberta una sinagoga esplèndida. Per això, si a algú pertanyia aquesta terra, aquesta illa estimada, un petit paradís sorgit com un miracle entre el blau de les ones, aquest regne tancat, com l’arca de l’Aliança, aquesta terra de promissió, l’única terra de promissió possible, com assegurava el seu pare en els moments més baixos, era a ells, als jueus, i també a aquells que —s’anomenaven Bennàsser, Arrom, Alomar, Aimerich, Maimó..., malgrat que tots els que ell coneixia amb aquests llinatges el mirassin com a foll, l’enviessin a pondre i el fessin callar d’una garro-tada si gosés dir-los que podien sentir-se orgullosos de descendir de moros, de moros de debò, de gent de pau i no de pirates, no dels que amb les seves ràtzies, arribats d’Alger gairebé sempre, apaoreixen els llogarets de la costa i passen a sang i foc tot quant troben, respectant només la vida dels qui pensen vendre com a esclaus. No dels moracos, sinó dels qui eren senyors d’aquesta terra, senyors que senyorejaven aquesta terra, els moros que els permeteren viure i practicar la seva religió durant tants d’anys en pau. Però mai més no gosarà insinuar-ho a ningú que es digui Bennàsser o Arrom, per molt amic que li pugui arribar a ser, per molt que l’estimi i cregui que la confidència més aviat haurà d’unir-los encara més, en pensar en un passat comú molt més gloriós que els temps en els quals els ha tocat viure.

Llorenç Bennàsser té catorze anys com ell i el coneix des que eren nins, des que ell, Gabriel Valls, l’ensenyà a encertar d’una pedrada els dragons i li regalà l’arma que tant li envejaven els altres al·lots: la seva fona. Però Bennàsser no l’ha entès. Moro jo? —li ha dit, i ha intentat estamenetjar-lo sense aconseguir moure’l, perquè és més baix i més feble i té els ossos prims com si fossin de nina—. Retira-ho, animal, ca de merda. Ja me diràs què tenc a veure jo amb tu, jueu, jo amb ets claus que tallàreu voltros per enclavar el Bon Jesús! Jueu, més que jueu! I ell se’l treu de damunt en dues grapades i fins i tot li diu que no s’ho prengui ma-lament, que no l’ha volgut ofendre, que és ell qui l’està insultant, ell


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

70

qui l’ofèn... Però Bennàsser no li fa cap cas i entre crits i sanglots s’allu-nya i de sobte es gira i li escup que qualque dia el forçarà perquè li mostri la coa que son pare diu que tenen tots els jueus, una coa que els penja del cul, una coa de dimoni... Es veu perseguit per una caterva d’al·lots, els veïnats de Bennàsser, per la porta de Sant Antoni un dijous de mercat. Fuig per damunt les verdures, esquivant les olles de terra, els plats i les escudelles, espantant els pollastres i els endiots, escridas-sat pels venedors que es pensen, malgrat l’avalot, que tot allò és un joc d’esburbats, un joc d’al·lotots que s’encalcen. Intenta espitjar cap al carrer de la Butseria per arribar tot d’una a ca seva, i refugiar-se en la cambra més fonda, rere l’ombra de son pare, sota les faldes de sa mare si arriba el cas. Té por. Molta por. Però no tem la pallissa. Tem sobretot la humiliació, tem que no li davallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a l’aire, hagi d’anar-se’n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. Ja coneix les aspres llenderades del seu fuet, a les quals de cap manera no vol acostumar-se. Corre, esperitat, perseguit no sols per les cames enemigues, sinó tam-bé, ara, pels crits de Jueu! T’hem de veure sa coa! Els crits als quals s’apleguen els dels hortolans, que ara ja no pensen que es tracta d’un joc d’al·lots esburbats, sinó d’uns jovençans dels seus que volen aglapir un contrari, i a les veus de la catèrvola s’uneixen les rialles d’ells i l’afe-gitó d’una veu grassa i una altra de prima i flautada, d’una veu d’amo i una altra de missatge i una més de mestressa. I ara ja són sis o set, a més dels perseguidors, les veus que l’encalcen: Al·lots, hala, venga, feis-li sa pell. Però ell segueix fugint, corre amb tota l’ànima, com ànima que s’enduu el diable. No s’hi pot enfrontar. Són cinc contra ell. Jueu, més que jueu, mostra-nos sa coa! Ja estan a punt d’aglapir-lo, els falten només vint passes, potser quinze, ja se’ls troba damunt. Graponegen per lle-var-li la roba, la hi arrabassen, esqueixant-la a tires. Ja té una cuixa a l’aire, la natja, el cul. No, no, deixau-me. Prou. Prou. Ja en té a basta-ment. No vol veure’s allà en terra, esperonejant, tirant coces, escopint gargalls i malediccions. Enretira les imatges de l’adolescent que fou, humiliat gairebé a les portes de ca seva, enretira amb força la mà un-tuosa de Llorenç Bennàsser a punt de posar-se sobre el seu sexe. No, no vol tornar-les a veure. I no és per llàstima o per pietat. Mai no n’ha tenguda massa de si mateix. És per fàstic, per l’oi infinit que li provo-quen. Per això les capbussa en el pou més fosc, les arracona a l’amaga-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

71

tall més secret. Li fan mal, l’amaren d’un sentiment confús, on l’odi i la venjança es mesclen en un obscur aiguabarreig. La seva llei l’empara. Adonai no el condemna. Ull per ull. Ullal per ullal. Pagarà amb sa matei-xa moneda. Tornarà amb el mateix exacte rigor. Ara és Llorenç Bennàs-ser qui corre amb els calçons amb bufes, abaixats per devers la plaça Nova, i ell, Gabriel Valls, qui li va darrere amb una estaca, una estaca per ser-li clavada al punt exacte de l’ull del cul, per fer-li entendre com els mal nascuts poden arribar a tenir coa. Coses d’al·lots, diu l’ajudant de l’Agutzil, sense donar gaire importància, perquè anit passada succeïren a Ciutat coses molt més transcendents que no una brega entre dos jo-vençans, per molt que un sigui del carrer. Encara l’ajudant de l’Agutzil mig adormit té totes les campanes de totes les esglésies de Ciutat res-sonant-li dins la carcassa del cos. Totes les campanes tocant a sometent fent-se eco de la campana de les monges de Santa Magdalena que més enllà de la mitjanit ha despertat la ciutat amb el soroll del seu bronzo. Ell, Gabriel Valls, que encara vetlla, ha sentit com li contestava na Fi-guera de la Ciutat i n’Eloi de la Seu, després, gairebé a cau d’orella, la de Santa Eulàlia i després Sant Jaume, Sant Nicolau, Santa Creu... Què passa, què passa?, demana sa pobra mare regirada per l’avalot que de cop li ha tret la son, mentre es passeja per la casa en camisa. Això és que mos ataca s’esquadra francesa —diu son pare—, però no se senten canons. Aviat saben que aquell regiro és causat pel comte d’Ayamans, que ha intentat raptar la seva dona, que viu refugiada al convent de Santa Magdalena des que ell l’abandonà, per marxar a la Cort desoint els seus precs. I, mentre el comte fuig i s’amaga, les tropes de l’Agutzil retiren les escales emprades per la partida de bandejats que acompanya Ayamans a l’assalt, Gabriel Valls pensa que demà, o avui mateix, perquè són quasi les tres de la matinada, serà un bon dia per empaitar Bennàsser, perquè fins i tot si aquest el denuncia a la justícia, l’Agutzil tendrà mas-sa feina per fer-li cas.

No, tampoc no s’agrada ara, amb l’estaca a la mà perseguint l’apao-rit Bennàsser, que quasi no li ha oposat resistència, perquè és covard i està tot sol. L’ha fet agenollar als seus peus i seguir les ordres que li ha anat donant mentre ell plorinya i es queixa, però no gosa desobeir-lo. Ha estat ell mateix, Llorenç Bennàsser, qui s’ha abaixat els calçons i ha ofert el cul a l’estaca de Gabriel Valls, i aquest, amb ràbia i amb fàstic, l’ha enfonsada entre les seves natges fins a fer-li brollar sang. Després


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

72

l’ha fet córrer fins devers Sant Nicolau, on el seu pare té celler obert i l’ha vist entrar cobrint-se el cul amb les mans. No, no, també rebutja aquelles imatges encara amb més força que les altres tot i que ha obrat en justícia. Li ha atorgat un càstig merescut i ho ha fet sol i sense ajuda. Son pare no el reprovà, però ell es sent en fals, mal a pler, no assaciat. I en la distància de tants anys segueix observant els ulls apaorits de Bennàsser que el miren, els ulls humiliats d’aquell xot de cordeta que féu tot quant ell li manava, els ulls en els quals cregué descobrir una espurna d’un plaer fosc, d’un obscur desig. De grans, quan es topaven feien com si no es coneguessin, però Gabriel Valls notava que Bennàs-ser el mirava de cua d’ull de seguida que s’allunyava.

Un matí, Ciutat es despertà amb la nova que el vinater de Sant Nicolau, fadrí, havia mort apunyalat. L’autor, que confessà de seguida, era un esclau moro de can Torrella, que el matà per defensar-se de les seves sodomitzacions. De res no li valgué l’excusa. El penjaren i el seu cap s’exhibí en una reixa de la presó, per a escarment del crim.

No sabia per què en la quietud de l’hort, al recer de la nit de juny, l’assetjaven de sobte aquelles imatges turbulentes ni com havia passat dels records trasbalsadors però sempre plaents de Blanca Pires als re-cords de la seva adolescència, als records dels primers enfrontaments, els primers disgusts deguts a la seva condició i llinatge. Al llarg de la seva vida havia hagut d’aprendre a no ser acceptat, a considerar-se di-ferent. I de diferent ho era, i n’estava orgullós perquè descendia, com els altres jueus de Mallorca arribats després de la diàspora, d’aquells israelites als quals Adonai, el seu únic Senyor, envià el mannà com a aliment. Nodrint-los amb el nèctar i l’ambrosia vinguda directament del cel els atorgà una intel·ligència molt més desperta que a la resta de mortals. Però això, i Gabriel Valls ho repetia sempre a la seva gent, no era pels mèrits propis, sinó perquè Adonai havia tengut la generositat immensa d’elegir-los com a poble seu. Menjaren el mannà del desert, el mannà enviat per Déu al qual només devien agraïment, fins i tot en temps d’oprobi, com aquell en què de vegades Déu semblava no escol-tar-los, com si s’hagués distret. Alguns d’ells no feia gaires anys havien patit presó, els havien alienat els béns, però en sortir de la Casa Fosca havien començat de bell nou i, amb l’esforç, altre pic treien cap; qual-sevol dels altres, dels de fora del carrer, no haurien pogut fer altra cosa que viure d’almoines o deixar-se morir en un racó. Ells, el poble de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

73

Déu, el poble d’Elohim, amb la seva gràcia, seria també capaç de sortir de la captivitat en la qual vivia, com sortí de la de Babilònia. Sempre entre els del seu llinatge hi havia algú disposat a conduir els altres que necessitaven ser guiats. I de sobte recordà Esther i recordà Judith, els exemples predilectes de la viuda Sampol. Les seves reines. I altra vega-da se li féu present el rostre de la senyora, emmarcat per l’espessa ca-bellera que exhalava aquella embaumadora olor de gessamins. Instinti-vament tornà a mirar les estrelles. Lluïen els animals del cel de pell argentada, alts per la por d’emmirallar-se dins la mar, com deia el seu amic Sampol, quan des de proa observava com el capità orientava el rumb de la nau. De les seves navegacions, dels seus viatges arreu d’Eu-ropa li quedà el gust per la llibertat i la improvisació que en tornar a Mallorca perdia. D’aquells periples feia més de trenta anys, però. Ales-hores corrien d’altres temps. No li haguera estat difícil romandre a Ferrara, emparat pels descendents dels Mendes, o fins i tot establir-se a Bordeus, però sabia que no podria resistir les hores buides quan s’acabés el dia, les hores fosques sense els seus, i que es moriria de me-langia sense tornar a veure els pares, els quals eren massa vells per poder arribar a sortir de l’illa. Temps després quan ells moriren, no duia altra curolla que anar-se’n, anar-se’n on lliurement pogués donar testimoni de la seva religió i no haver d’amagar-se, acceptant de portes enfora que era cristià, obligat a viure dues vides, obligat a mentir. Des-prés ja no pogué marxar. Ja no concedien salconduits per deixar el regne i establir-se a Europa. El de Pere Onofre fou un regal, una xeri-pa que devia al seu soci Pere Desbrull, al qual convenia que anés i vingués lliurement. Però tret d’ell, ningú més no ho havia aconseguit. Tots tenien prohibit anar-se’n, fugir de la ratera, deixar el cau. Els vo-lien vigilar de prop, perquè no tornessin a judaïtzar. Aquesta era l’ex-cusa, desitjaven els seus doblers, això era el que volien, obtenir-los im-punement, robar-los el fruit de l’esforç.

A Liorna, li havia dit Pere Onofre, tothom és ric. Jo mateix, que no tenc una gran fortuna, puc mantenir carruatge. Aquí cap jueu no en pot tenir. Cap luxe no els és permès. Tampoc la seda. A Liorna, Aguiló va en carruatge fins a les portes de la sinagoga. Ningú no s’amaga de ningú. Això és viure a pler —li ha repetit—. Hauríem de cercar sa manera que tu i el Cònsol... Però Gabriel Valls pensa que han de ser més els qui se puguin beneficiar de la fuita. En tot cas tots aquells que ho necessi-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

74

tin... A Liorna qui hi va no en torna. A Liorna, hi viu Blanca Maria Pires. D’allà li han vingut presents i records a través de coneguts i amics co-muns, però cap paraula escrita, cap paper de la seva lletra que s’hagués après de memòria abans de rompre’l per confiar-lo, en una nit com aquesta, a les mudes i altes estrelles.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

75

v

El pare Ferrando rebé Costura amb presses i l’acomiadà amb pres-ses. Gairebé no el deixà que li expliqués els motius que l’havien fet faltar a la cita concertada ni prestà gaire atenció als detalls que Rafel Cortès li donava sobre la reunió de l’hort. Tampoc, contràriament al que l’argenter esperava, no ponderà el seu capteniment, ni li digué que Déu Nostre Senyor el premiaria per ajudar a frenar el mal que els seus enemics feien contra l’única religió vertadera, ni es referí a la custòdia, com dissabte passat havia fet.

Mentre Costura marxava decebut i a poc a poc, sense saber on pe-gar-li, perquè sospitava molt més llarga aquella entrevista que tan sols havia durat uns minuts, el pare Ferrando, a corre-cuita, llegia el paper que Rafel Cortès acabava de donar-li i el tornava a guardar a la butxaca de la sotana, devora el breviari que solia dur sempre damunt.

Amb pas ràpid, Ferrando s’encaminà cap al segon pis, cap a la cel-la del pare Amengual on, com cada dilluns, a les quatre en punt de la tarda, començava una tertúlia on prenien part, a més d’ells dos, el cro-nista Angelat, el Jutge de Béns confiscats per la Santa Inquisició i un nebot del Virrei. Sense testimonis, volia fer saber al pare Amengual, el seu contrincant més directe per al lloc de rector del convent de Mon-tision, que ell a partir d’aquell moment comptaria amb un aval que, ben segur, li reportaria la predilecció dels superiors. Ell havia aconse-guit mitjançant la persuasió del seu verb inflamat d’amor al Redemptor —foren les seves paraules—, que Rafel Cortès, Costura, signés un pa-per delatant davant la Santa Inquisició el seu cosí Rafel Cortès, Cap de Trons, la qual cosa suposava la possibilitat d’iniciar un procés i de pro-var que cap dels reconciliats deu anys abans no s’havia mantingut fidel a la religió catòlica, sinó que altre cop havia reincidit. I era per això que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

76

li demanava, ja que ell donaria curs tot d’una al paper, que retirés la seva candidatura a ocupar el càrrec de rector. El pare Amengual res no li contestà. Dret, observava des de la seva finestra la torre de senyals i un tros de mar ben ample. Feia cinc anys que l’havien destinat a Ciutat de Mallorca o, més ben dit, que l’havien arraconat, després d’una bri-llant carrera començada a València i acabada a Manresa, on, sense sa-ber per quina raó, caigué en desgràcia dels seus superiors.

Moltes vegades davant d’aquella mateixa finestra, el pare Amen-gual es preguntava per què en els moments de la seva vida en què havia estat a punt d’aconseguir un càrrec, una prebenda o una millora, sense ajut de ningú, només pels seus propis mereixements, càrrec, prebenda o millora s’esfumaven de davant seu com per art d’encanteri i eren atorgats a un nouvingut, a algú sense mèrits, algú que per casualitat o per equivocació era al lloc on només ell hauria hagut de ser. I això semblava a punt de tornar-li a passar. Ara, després de cinc anys de fer exactament el que li manaven els superiors, d’escriure per encàrrec dels benefactors del convent vides de sants o memòries i informes per ordre del Pare General de la província, ara que tot semblava haver-se arreglat, que totes li ponien, arribava el pare Ferrando amb la preten-sió que ell renunciés a allò que li pertocava... Però aquesta vegada no estava disposat a cedir... Recorreria al General si li era necessari; re-mouria Roma con Santiago. Aquesta vegada, a més, podia oposar tota aquella feinada de cinc anys a qualsevol de les recomanacions que el pare Ferrando pogués aportar. Els seus mèrits estaven clars: en tenia proves tangibles que no era menester anar a cercar enlloc que no fóra la seva taula. Escampats arreu hi havia gairebé tots els papers, produc-te de les seves vetlles, de les seves informacions i inquisicions personals i també de les correccions i esmenes perquè l’obra no sols fos un cant de lloança a Déu i un exemple per als pecadors, tret de la Santa Vida de la Venerable Sor Noreta Canals, sinó també un conjunt de receptes sobre l’estil que, en aquests tipus de llibres, considerava d’allò més útil perquè s’acomplís aquell precepte horacià de delectare prodesse. I això, aquest malparit del pare Ferrando, per molt ruc que sigui, per molt poc en-giny que tengui, ho ha de reconèixer. Perquè, com és ara, quina obra ha escrit ell que es pugui oposar a sa meva...? Si gairebé no sap fer una o amb un tas-só...! Llegeix, llegeix, beneitarro, es meu manuscrit mentre jo faig veure que no me n’adon, com si contemplàs es paisatge, palplantat davant sa finestra...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

77

Las virtudes de esta ejemplarísima religiosa fueron tantas y tan sólidas que constituían un vivo retrato de perfección de tan irreprimible vida que al pa-recer no tenía resabios de hija de Adán. Aún de pocos meses, los días de ayuno rechazaba el pecho de su nodriza y fueron sus primeras palabras: «Vull ser mongeta...».

—Veig que ja corregiu la vida de la Venerable. Això vol dir que aviat la donareu a l’estampa, pare Amengual... —escometé el pare Fer-rando, sense dissimulacions.

—Així ho crec i esper que es meus propis escrits em serveixin d’aval. Jo, a s’enrevés que vossa paternitat, pare Ferrando, no fiï ses meves possibilitats en papers aliens.

El pare Ferrando callà com si hagués acusat el cop i busqués, abans de contestar aquell tret que l’havia encertat de ple, una posició més avantatjosa. El pare Ferrando, contràriament al pare Amengual, no havia nascut a l’illa. Procedia de València, però feia més de vint anys que vivia a Ciutat i era força conegut no sols perquè confessava molta gent, especialment del barri anomenat del Segell, sinó també perquè era home d’influències i ho havia estat més encara, en èpoques passa-des, quan l’antic Virrei el prengué com a director espiritual. Si aspirava al càrrec de rector no era, com el pare Amengual, per escalar de pressa un altre lloc més important i fer carrera, més aviat perquè el seu germà, que ell gairebé guanyava de vuit anys, en feia tres que era rector del convent de Saragossa, i ell, tot i que prest en compliria quaranta-cinc, mai no havia aconseguit ser altra cosa que un reputat confés.

—Supòs, pare Amengual, que avui ens delectareu, com prome-téreu, amb la lectura dels paràgrafs principals del llibre. Coneix ja el manuscrit, la Virreina? Supòs que tot el que atribuïu a la santedat de Sor Noreta ha estat fidelment comprovat... Us ho dic per al vostre bé. En els temps que corren, qualsevol falsedat de no res pot resultar peri-llosa... I això que dejunava de tan petitona...

—M’he informat amb sa fia de sa dida, que encara viu, i ella ho assegura. És una bona dona, una pagesa d’Algaida, de sang ben neta, com és ara. Per què hauria de mentir?

—Jo no dic que menteixi. Només dic que la gent senzilla, rústega, com aquesta doneta, és més fàcil fer-la combregar amb rodes de molí. Qualsevol els faria creure que els ases volen...

—Jo no sé si s’ho creurien que ets ases volen, però en es temps que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

78

ens ha tocat viure passen coses grosses. Jo estic segur, pare Ferrando, que hi ha ases que xerren.

—I d’altres que, a més de xerrar, bramulen i tiren coces.Ha estat enginyós aquesta vegada —pensà Amengual—. S’ho ha me-

rescut. Què se pensava! Ase i més que ase! —sospesà Ferrando. Ambdós es quedaren muts com si esperessin l’un de l’altre el primer atac. Tal ve-gada haurien restat així una bona estona si no hagués estat perquè pel passadís se sentí remor de xerrameca. Eren les veus del cronista Ange-lat i del nebot del Virrei, el capità Sebastià Palou, que tenia al seu càrrec part de la vigilància de les obres del baluard de Sant Pere i, contràriament al que hom pogués pensar admirant la seva persona ben plantada, que s’esqueia més amb un home d’acció, era lletraferit, enca-ra que no tant com el cronista.

El pare Amengual sortí a rebre’ls procurant dissimular l’estat de nervis en què l’havia posat el pare Ferrando. Ben al contrari, compon-gué el gest més admetent de què fou capaç i, entre cop de cap i frec de mans, els féu passar cap a dins de la cel·la, on un germà llec feia una estoneta havia disposat les cinc cadires que havien d’ocupar els tertu-lians. El pare Salvador Ferrando per no ser menys que el pare Vicent Amengual i per demostrar-li que no sols estava a la seva alçada, sinó que el superava, rebé els convidats amb un somriure quasi beatífic.

—Tant el pare Amengual com jo o, més ben dit, sobretot jo, que sóc molt més ignorant que el pare Amengual, els estam molt agraïts, senyors. Vosses mercès mos il·lustren, sobretot a mi, cada dilluns amb la seva saviesa... Gràcies a vosses mercès sabem moltes vegades com rutllen les coses del món...

—Pare Ferrando —l’interrompé el cronista, que era sorneguer—, no exageri. Ni que es jesuïtes fóssim monges tancades.

—No he volgut dir això, Misser Angelat, no —matisà de seguida Ferrando, sobretot perquè notà els ulls com ganivets esmolats del seu contrincant fixos sobre la seva persona—, però és molt diferent viure al món que estar, com el pare Amengual i jo, retirats en la pau d’aquest convent, allunyats dels negocis externs.

El pare Amengual res no replicà, féu seure els seus hostes, i quan els tingué instal·lats a les cadires de repòs, demanà al porter que els havia acompanyats i que esperava ordres, que tot d’una que arribés el senyor Jutge de Béns confiscats per la Santa Inquisició el fes passar i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

79

ordenés al llec germà Jaume que pugés els quartos embetumats que, com cada dilluns, li enviaven les clarisses i que ell tenia el bon gust d’oferir als seus tertulians.

El cronista Angelat, que gastava un riure esclafidor i esclatava de vegades sense motiu aparent amb el mateix soroll de trencadissa que fa un plat en caure al trespol, celebrà, com quasi sempre, la sola menció dels quartos de les clarisses —els millors de Ciutat, digué—, tan exquisits que n’havia parlat a la Historia de Mallorca, que estava acabant d’escriu-re en castellà i que, segons semblava, seria la seva obra mestra. La isla de Mallorca —començava— excede en hermosura a cuantas en el Me di te -rráneo emergen de las aguas. La variedad de sus tierras, la altura de sus montes que casi pujan con las nubes y la extensión que configura el llano, así como sus bosques y tierras de regadío hacen de ella un microcosmos en el cual la Divina Providencia derramó su generosa mano...

Aquest incipit, llegit no feia gaire a la tertúlia, havia estat molt cele-brat per tothom i especialment pel nebot del Virrei, que ja havia trobat les rimes per a la dècima que encapçalaria el llibre del seu amic, junt amb els poemes d’altres talents locals, entre els quals es comptava el reverend pare Amengual, que també, perquè li agradava prendre’s les coses amb temps, ja havia començat a fer provatures.

Sebastià Palou envejava Bartomeu Angelat per la seva facilitat de ploma, que a ell, tot i la seva tossuderia a freqüentar les muses, li man-cava. Mai ni un sol vers no li sortí sense esforç. La seca ubre del ordeñado pecho —escriví una vegada referint-se a la penada que passava munyint la pròpia inspiració. Les paraules escollides se li anaven podrint entre les mans de tanta estona com passava manyuclant-les inútilment. I els seus parts poètics donaven sempre criatures pàl·lides, quasi estrafetes, sense cap vigor, i, a més, eren fruit, per acabar-ho de compondre, d’una llarguíssima gestació, de somera més que no de senyora, i com a tal, plena de sotragades, estemenetjos i coces. I no és que Sebastià Palou fos curt o més curt que el cronista Angelat, el més important lletrat local, autor també de dues comèdies i dos volums de poesia —un d’ells fins i tot molt ben rebut a la Cort i lloat pels més grans poetes, com Calderón, amb l’amistat del qual temps ençà s’havia honrat—, sinó, senzillament, que Déu no l’havia cridat per aquest camí de les lletres, tal com li advertia el seu oncle, el Virrei, perquè deixés de turmentar-se amb comparacions odioses amb el cronista. I encara que des de feia


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

80

temps es reia de la seva tendència a freqüentar tertúlies de capellans, les úniques de Ciutat on es tenia en compte la poesia, i l’havia incitat a prendre’s amb més seriositat la seva carrera d’armes, en la qual, ben segur, l’esperava un millor pervindre, ara no li anava gens malament que Sebastià seguís fidel a la seva fal·lera i s’obstinés a tractar amb tota aquella genteta. El nebot solia objectar-li tot sovint allò que lo cortés no quita lo valiente i que si Garcilaso de la Vega, del qual creia ser una mica parent i per tant el podria considerar com un avantpassat en el triple sentit, familiar, poètic i militar, havia aconseguit ser ambdues coses tornando ora la espada, ora la pluma, no veia per què a ell no li podia succeir el mateix. Deixa’t de punyetes, nebot —s’imposava l’oncle—, i vés viu, que tot això de sa ploma fa massa olor de missers, jutges i capellans, i, si m’obligues, d’alguna doneta batxillera, però no s’escau amb ets homos ferms, com tu. Si necessites versos per enviar-los a qualque senyora, manlleva’ls, com fa tothom... A elles els és ben igual i ets efectes per ventura són més bons amb versos de segona mà...

Sebastià Palou, igual que el cronista Angelat i els dos jesuïtes, s’aixe-cà tot d’una que entrà a la cel·la el Jutge de Béns, seguit del germà llec amb la safata del berenar, que diposità sobre la taula escriptori. El pare Amengual li féu lloc, enretirant els fulls dedicats a la vida de la Venerable Sor Noreta Canals, que aquell capvespre volia sotmetre a judici dels tertulians, de qui, també, pensava sol·licitar uns versos d’encapçalament, encara que els llibres de devoció no els haguessin de menester.

El Jutge de Béns, el molt reverend canonge de la Seu, Jaume Lla-brés, tenia, com el cronista Angelat, unes papil·les gustatives força des-envolupades, tant que la boca semblava perllongar-se en una mena de pap. Els altres tertulians havien comentat de vegades que el que més interessava a ambdós d’aquelles reunions eren els quartos embetumats i sobretot si, com els d’aquell capvespre, anaven acompanyats de bes-cuits i confitura de gínjols que només mans verges, mans consagrades a Déu, com les de les clarisses, eren capaces de fer.

El Jutge de Béns saludà tothom amb l’alè curt per l’esforç d’haver de bellugar quasi deu arrobes per pujar les escales i més en aquella hora en què la resta de mortals, és a dir, per ell, els membres de la Cúria, destinaven al repòs de la migdiada per costum, més que per necessitat de descansar de cap esforç. El canonge venia de ca seva, però abans havia estat a la Seu, fins i tot aquell mateix dia havia dinat a Palau. Per


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

81

això els podia donar moltes noves, noves de primera mà, sempre les més preuades, fresques, acabades de sortir de la boca de sa Eminència Reverendíssima, el senyor Bisbe de Mallorca.

—I com és ara, què diu de bo el senyor Bisbe? —preguntà de segui-da l’amfitrió, mentre oferia els quartos embetumats i els bescuits als seus hostes.

—Idò, principalment, que també ha rebut, com el senyor Inquisi-dor, ses amonestacions des Sant Tribunal d’Aragó.

—Com és ara? —digué molt interessat el pare Ferrando, sense adonar-se que escarnia el seu enemic.

—Com és ara —repetí, burleta, el Jutge—. Que des de fa un parell de setmanes no fa altra cosa que punyir es tribunal de Mallorca amb es cantet que aquí férem ets ulls grossos reconciliant tants de jueus, que no aplicam suficient zel a vetllar per sa Santa Fe Catòlica, Apostòlica i Romana, que som poc entusiastes. Com poden comprendre vosses mercès, tot això ni al senyor Bisbe ni principalment al senyor Inquisi-dor no els pot agradar gens.

—Sa Eminència Reverendíssima fa bé de mostrar preocupació —in-terrompé el pare Ferrando de seguida que pogué passar-se el bocí de quarto que li impedia parlar—, però no tots dormim, en aquesta illa, estimat Jutge. Jo, per la meva banda, i amb tota humilitat, naturalment, ja que des de temps ençà confés alguna gent del carrer, he procurat cer-car-los les pessigolles esbrinant fins a quin punt són catòlics fervorosos o han tornat a judaïtzar. I vosses mercès ja saben que som el confés d’en Costura, i, per cert, Don Sebastianet —afegí dirigint-se al cavaller que es posava una bona cullerada de confitura de gínjols damunt el bescuit—, mem si li dóna un toc al seu oncle, el senyor Virrei, i d’una vegada mos fa un poc de cas amb l’encàrrec de la custòdia... Idò, com us deia, se-nyors, he procurat que en Costura, al qual crec un bon cristià, tot sia dit, m’informés de quant pogués saber precisament després de tot l’enrenou de la setmana passada. I en Costura m’ha donat un paper que vull primer que conegueu vós, senyor Jutge de Béns, abans que el passeu a sa Reve-rència, l’Inquisidor General, de part meva.

El canonge Jaume Llabrés amb les mans mostoses agafà el paper que el pare Ferrando acabava de treure’s de la butxaca dreta de la sota-na, doblegat amb quatre plecs. No el llegí i així com pogué, per no embrutar-lo, l’agafà amb les puntes dels dits i el gordà. Li semblà de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

82

mal gust desplegar-lo, per veure què deia davant tothom. Era escam-par una cosa que més aviat havia de romandre secreta. Ja n’havia ten-gut a bastament que el jesuïta, per quedar bé i fer-se valer davant de tots, mencionés qui era el seu informant. Mai no haguera esperat que en un assumpte tan delicat com aquell el pare Ferrando pogués ser tan indiscret. Hi ha algun punt que me passa per alt, sospità el Jutge, mirant de quina manera es podria fer seu el darrer quarto sense cridar massa l’atenció del cronista, que també el vetllava. Però, mentre es decidia, Angelat, més ràpid, li arrabassà la presa i l’engolí quasi sense mastegar com si temés que el Jutge no n’hi reclamés almenys una part. Empipat tant o més perquè no havia estat a temps a aquella delícia ensucrada com per la inoportunitat del pare Ferrando, el Reverend Don Jaume Llabrés es limità a assegurar que sense perdre temps, l’endemà mateix, el paper arribaria al seu destinatari.

—Naturalment —insistí encara el pare Ferrando, que pareixia que no s’havia adonat que al Jutge de Béns aquell encàrrec no li agrada-va—, si el senyor Inquisidor em vol veure estic a la seva disposició, això no cal dir-ho.

—El vostre zel ens té admirats a tots, pare Ferrando —intervingué ara el pare Amengual amb sorna massa evident per no ser notada de tothom.

—Vaig veure en Costura precisament diumenge, devers les deu —va dir el cronista Angelat, que ja no tenia la boca plena, al qual, però, la satisfacció de la gula saciada no es feia gens coneixedora perquè amb les sobres abundoses de les seves secrecions salivals batejava els tertu-lians de mala manera— anava molt xalest amb en Gabriel Valls, supòs que cap a ses vegues de s’hort...

—Devien infestar l’aire amb sa seva pudor... —afegí rient el Jutge de Béns.

—La pudor no és seva. Vull dir que ells no en fan, de pudor; en tot cas, és pudor de fregitina, d’oli recuit. Olor de no emprar xuia —asse-gurà el cronista mirant Sebastià Palou, que amb el cap li donava la raó.

Com els altres tertulians, encara que menys que Angelat i Llabrés, Sebastià Palou havia donat bon recapte del berenar. A ell, però, per molt que valorés com es mereixien les llepolies que les mans virginals de les clarisses havien confegit, li era molt més gustós imaginar-se aquelles extremitats divines —nieve licuada cuando no cristales, havia es-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

83

crit en el seu millor poema—, dedicades a d’altres afeccions. Malgrat això, el nebot del Virrei se sentia a pler i, com els altres, disposat a fer petar la xerrada amb tranquil·litat.

El pare Amengual considerà que havia de prendre de seguida la iniciativa de la conversa, no fos cosa que el pare Ferrando tornés a imposar-se, i per això, després de torcar-se els morros amb parsimònia per evitar la més petita mica de sucre que el portés a la temptació de passar-se la llengua pels llavis, cosa que considerava de molt mal gust, s’aixecà per agafar el manuscrit i llegir als amics els paràgrafs que li semblaven més satisfactoris.

—Segons tenc entès —digué el pare Ferrando, de seguida que veié que el seu contrincant recollia els papers—, la Venerable Eleonor Ca-nals és parenta de Sa Excel·lència el Virrei, no és així Don Sebastià?

—És tia de sa meva tia, pare Ferrando. Amb mi, si ho diu per això, no guarda cap parentesc. Jo no estic fet de pasta de sant... —afegí amb una rialla.

—De més verdes en maduren, Don Sebastià —digué el pare Amen-gual—. Com és ara, no mos dirà Vossa Mercè que està fet de pasta de dimoni, que tanmateix no mos ho creurem. I si me permeten...

El cronista Angelat intentà albirar si era un xabec o una galera el vaixell que dins el darrer blau, quasi a la ratlla de l’horitzó, es perdia al fons de la finestra de la cel·la quan el pare Amengual ja llegia:

Esta serenísima perla y muy preciosa margarita, encerrada en la concha o religioso claustro se formó con el rocío celestial que Dios Padre Todopoderoso directamente le otorgó y era tanto su celo que por obedecer con mayor pronti-tud a la maestra de novicias saltó por una ventana para acudir con mayor rapidez al patio donde se la requería, sin hacerse daño alguno, aunque la distancia medía seis varas, cosa que la madre abadesa tomó por muy milagro-sa, pues parecióle que los ángeles del cielo hubieron de sostenerla...

—Sort que degué caure de peus —exclamà Don Sebastià amb sor-na—, perquè, si arriba a caure de cap, no ho conta...

Rigueren i ningú no l’amonestà. En segons què el nebot del Virrei tenia butlla.

... Otras veces, cuando la llamaban obedecía tan presto que si estaba ha-blando dejaba la palabra a medias, a medias la labor y hasta los pasos... En cuanto a las otras virtudes, todas las practicó, especialmente aquellas que te-nían que ver con la mortificación de los sentidos. Así, para que las comidas le


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

84

supieran mal y tuvieran el peor sabor, mezclábalas con trozos de naranjas agrias y ajenjos...

—Jo seria incapaç de fer-ho —interrompé el cronista, i creuà una mirada còmplice amb Sebastià Palou.

No crec que aquestes humilitats tan porques li agradin gens an es meu oncle —pensà el cavaller—. A sa tia, qui sap... És tan beata! Ha encarregat es quadre de Santa de sa parenta Venerable... Encara ho aconseguirà que li’n facin... I mentrestant, si, com ha dit, l’he d’acompanyar a Roma... Amb s’ex-cusa de Roma i ja que seré a Itàlia... Liorna... En Pere Onofre diu que du vida recatada, que quasi no surt... «No duda amor en cuál su color sea / Blanca es el alba y Blanca es la aurora...». Li havien costat de sortir es versos, però els hi enviaria avui mateix.

... A los quince años después de tomar el hábito decidió que no levantaría más los ojos del suelo, a no ser para fijarlos en su Esposo Sacramentado. Su humildad era tanta que le oyeron decir que sentía verse amada por las reli-giosas y quisiera que nadie se acordase de ella ni la apreciase porque se repu-taba por la criatura más vil y de peores inclinaciones del mundo. Menos que basura quisiera ser y que todas las criaturas me aborreciesen. ¡Cuánta pena tengo, cuando veo que todos me aman! Lo que quisiera es ser aborrecida de todos y olvidada igual que mi Esposo es aborrecido y olvidado de las almas...

—Lliçons haurien d’aprendre tots d’aquesta Sor Noreta! —digué el Jutge de Béns, que ja no podia més d’escoltar la lectura de la vida de la Venerable que el pare Amengual, a estones, feia amb la seva veu engolada de predicar sermons i amb l’entonació més teatral de què era capaç i d’altres, identificant-se amb la seva biografiada, es tornava ma-labarista de veu, quasi ventríloc i era la de Sor Noreta la que creia re-produir. Per això, tots havien estat a punt d’esclafir quan havia pronun-ciat amb veu mel·líflua, veu de monja en el cor allò de Menos que basura quisiera ser y que todas las criaturas me abor reciesen...

—Jo crec que Vossa Reverència ha fet una gran feina —afegí el cronista Angelat—. Supòs que ha pensat publicar-ho també en llatí. Jo li ho aconsell. La meva Historia de Mallorca hi veurà també sa llum en sa nobilíssima llengua, que totes ses altres haurien d’imitar de prop. Mai no heu fet versos llatins vós, Sebastià?

—No, mai, sa veritat, no...—Idò jo de vós ho provaria. I trob que feu cara que vos surtin bé. Es

vostre admirat Garcilaso, es vostre parent, vull dir, si no ho tenc confús,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

85

n’escriví alguns... Jo, entre es clàssics llatins i tots ets altres, escolliria es llatins. No hi ha punt de comparació. No hi estan d’acord, vosses mercès?

—Jo sí, com és ara —digué el pare Amengual—. Ells són a l’Olimp.—Depèn —s’incomodà el pare Ferrando, que des de feia una esto-

na callava com si estigués a l’aguait—. Si els comparam amb els autors profans en llengua vernacla és clar que sí, però amb la Bíblia no tenen comparació. M’estim més una paraula inspirada per Déu que totes les èglogues de Virgili plegades.

—La Bíblia queda a part, homo de Déu. No sigueu tan primmirat —advertí el cronista.

—Ja fa bé de ser-ho, ja fa bé —digué el Jutge de Béns, que s’avorria. A més, el dilluns era el dia que la tertúlia li impedia fer la becada. Aca-baria per no assistir-hi... És clar que els quartos...—. En es temps que corren es toro mos pot agafar quan menys ho esperam.

—Anomeneu el toro el Sant Tribunal? —preguntà tot regirat el pare Ferrando.

—No he dit tal cosa, pare Ferrando, sou vós que ho suposau.—I el Sant Tribunal té intenció de revisar casos ja tancats? —pre-

guntà el nebot del Virrei—, o d’obrir nous expedients? Vull dir, s’apro-fitaran ses velles informacions o es començaran de bell nou?

—No ho sé —contestà el Jutge amb contundència—. Demà tenim junta. Esperam ordres des superiors. Naturalment el Virrei serà assa-bentat com pertoca.

—No ho deia per això, canonge. Per Déu Nostre Senyor! Era per-què pensava en es desgraciats que veren confiscats es seus béns, si ara els tornen a enxampar, es moriran de gana.

—Us veig molt preocupat per la genteta del carrer, Don Sebastià —digué el Jutge de Béns—. Heu sortit a l’oncle —s’atreví a insinuar—, que sempre que ha pogut els ha defensats.

—Quan s’ho mereixen —contestà Angelat—, el Virrei ha obrat justament.

Res no replicà Sebastià Palou per no embolicar més la troca. A Ciutat tothom sabia que el Virrei, l’Excel·lentíssim Senyor Marquès de Boradilla del Monte, com molts dels membres de la noblesa, feia pròs-pers negocis, per bé que encobertament, gràcies al cors, en el qual anava a mitges amb alguns dels més importants individus del carrer.

—Permeteu-me, senyors —tornà a insistir el pare Amengual—,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

86

que us llegeixi un darrer paràgraf, perquè vosses mercès puguin dir-me es defectes que s’haurien de corregir des meu llibre. Si després tenen, com és ara, s’amabilitat...

—No passeu pena, pare Amengual, no passeu pena. Vos ne direm també ses virtuts —afegí Angelat, que semblava conèixer-lo bé.

—Si n’hi trobau —tornà a insistir amb una delicada humilitat con-tagiada, aparentment, per aquella floreta del claustre sobre la qual tre-ballava—. Si em voleu escoltar, llegiré sa part final... En su muerte de-mostró Dios su gran afecto haciendo vivas expresiones y singulares indicios en su cadáver de cuán especialmente le eran agradables su alma y su espíritu, pues en vida no gozaba hermoso o agraciado semblante, muerto quedó su cuerpo con singulares esmaltes y brillos de hermosura y beldad de haber sido precioso engaste del rico diamante de su alma tan perfecta.

—Ah, això vol dir que era lletja sa parenta de sa meva tia? —pre-guntà Sebastià Palou—. Oh, pare Amengual, que li sabrà de greu! No li faria res passar per alt aquest punt?

—Don Sebastià —digué paternalment Angelat—, si era lletja el pare Amengual no la pot tornar maca, per molt santa que sigui. Qual-sevol historiador el primer que ha de fer és ser fidel a sa veritat. Ses mentides queden per voltros es poetes... Noltros tenim s’obligació de contar tot quant succeí, sense llevar ni treure un punt. I encara que jo he fet versos, com sabeu, vos parl com a cronista...

—Idò jo, cronista, me pens que el pare Amengual ha llevat i posat tot quant ha volgut, tot per fer contenta sa meva pobra tia gran bene-factora d’aquest i d’altres convents, com sa seva germana...

—En absolut —replicà el pare Amengual amb desgrat—. M’he in-format bé abans d’escriure. Tenc plecs de paper plens de declaracions de testimonis. Com és ara, he preguntat dintre i fora del convent, po-deu estar-ne segurs. I vós, senyor Jutge, què pensau?

—Jo crec, pare Amengual, que heu escrit una gran vida de santa amb l’estil apropiat perquè ànimes pies com sa seva, ànimes pies i sen-zilles, la puguin entendre. Trob que, donat es públic al qual us dirigiu, heu sabut guardar perfectament el decòrum. Ara, això no lleva es fet que sa vostra ploma pugui lluir-se amb millors mereixements en un tema més sublim, més, com us ho diria..., més ample, de més alè...

—Gràcies, moltes gràcies, reverència. Vossa paternitat m’entén. Per descomptat que tenc tot s’interès del món a trobar un tema també


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

87

religiós, naturalment, que mereixi s’ardorós zel de sa meva ploma, sempre disposada en favor de Déu...

Sempre disposada en favor de Déu, repetí altra vegada mentalment content amb aquella frase final que li havia quedat perfectament rodo-na. Com és ara, de seguida que marxessin l’apuntaria. Ben segur li seria útil tant per escriure-la com per amollar-la en el proper sermó.

—Si vosses mercès desitgen beure un poc d’aigua fresqueta —oferí Amengual—, me pens que s’acosta es germà llec.

Uns colps lleugers a la porta per demanar permís precediren el mateix llec, que havia entrat amb la palangana del berenar.

—Gràcies per tot, germà Nicolau. Vos ne podeu dur es plats. Un tassonet d’aigo, senyors? Si mos feis es favor...

—És clar que sí, pare Amengual, però no venia per retirar res en-cara. Me n’ho duré, això sí, per no fer es viatge de buit. Venia perquè allà baix, pare Ferrando, hi ha un homo que insisteix que us vol veure, que és urgent, que és cosa de vida o mort. I tant m’ha suplicat que no he tengut més remei que pujar. Jo no sé què li passa, però cosa grossa ha de ser. Molt grossa per l’estat en què es troba.

—Qui és?—Es mateix que fa una horeta vós heu acomiadat... Crec que de

malnom li diuen en Costura...—Jutge, tornau-li es paper —digué amb veu baixeta el pare Amen-

gual—. El que li passa és que s’ha empenedit i el ve a cercar. L’hauríeu de persuadir millor, pare Ferrando. —I se li escapà un esbós de ria-lla—. Fiau en molt poc s’aval...

El pare Ferrando tallava claus. Encès com una magrana, no contes-tà. Sense dir res, ni tan sols disculpar-se pel fet de deixar la tertúlia, interrompent-la, abandonà la cel·la de pressa, arremangant-se l’hàbit per por a ensopegar amb les faldes, que sempre el destorbaven quan estava nerviós. Baixà els esglaons de dos en dos, decidit a enfrontar-se a Costura. Per res del món no pensava tornar-li el paper ni que li jurés que les acusacions eren falses. A més, a què venia ara tot aquell rebom-bori? Trobà Costura a la porteria, en un racó, fet una desgràcia, mig plorinyant. La veu no li sortia. Sanglotava.

—I ara, homo de Déu, què te passa? Si es pot saber... Jo tenia, tenc, una reunió molt important amb persones eminents i l’he haguda de deixar... Què hi ha de nou?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

88

—En Cap de Trons, es meu cosí...—Sí, què? Què li passa a en Cap de Trons?—En Cap de Trons se mor, pare Ferrando. —I rompé en gemecs.—Com ho saps?—M’ho acaben de dir. És cert i segur. Abans d’anar a veure’l he

tornat cap aquí per demanar-vos que li dugueu el Viàtic... És tot quant puc fer per ell. Ai Rafelet, Rafelet, aniràs a l’Infern... Jo no puc deixar que es condemni, pare Ferrando...!

—Mala sort —exclamà el jesuïta en veu alta traint els seus pensa-ments; si en Cap de Trons es moria abans que li obrissin procés, el seu zel apostòlic tendria conseqüències fins i tot imprevisibles. A l’Inquisi-dor no li agradaven els judicis contra els morts.

—Es meu testimoni és inútil, pare Ferrando, ja no puc fer res per sa seva ànima —gemegava en Costura entre plors i sanglots.

—No és veritat, la intenció és el que compta.—Podeu venir amb mi, pare Ferrando, i ajudar-lo a ben morir?—Hauràs d’avisar la parròquia, Rafel, el rector s’ho podria prendre

malament. Convé que hi vagis tot d’una.Dret davant el portal que comunicava la porteria amb el pati que

ell acabava de travessar, esperà que en Costura es refés per poder sortir al carrer, mentre pensava que ara més que mai necessitava el seu ajut. Necessitava que Costura li donés proves, les que fossin, perquè ser-vissin a la noble causa de la Inquisició i també, és clar, a la seva prò-pia. I quan l’orfebre acabà de sonar-se els mocs i empassar-se les dar-reres llàgrimes, el pare Ferrando se li acostà i gairebé li féu un escolt:

—Per cert, Costura, ja sé que en aquests moments no t’ha d’impor-tar, que no estàs per res, però Don Sebastià, el nebot del Virrei, m’ha dit que creu que l’encàrrec de la custòdia ben segur serà per a tu...

Costura el mirà traspassat d’agraïment. Amb les mans molles de mocs i llàgrimes agafà la mà, encara una mica ensucrada, del pare Fer-rando i la hi besà amb unció un parell de vegades sense que aquest, malgrat l’oi, ho pogués evitar. Rafel Cortès notà un gust dolç als llavis i cregué que era el gust de la santedat.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

89

vi

Costura corregué esperitat cap a la sagristia de Santa Eulàlia, però el seu zel a arribar el primer per aconseguir que Cap de Trons rebés els Sagraments fou debades, ja que a la parròquia li digueren que li havien passat al davant. El fill gran de Cortès acabava de donar avís i el rector s’estava posant l’alba per anar-hi. Dret devora la porta, esperà veure’l sortir, precedit per l’escolà que tocava la campana, i el seguí quatre passes enrere, més serè, resant en veu baixa. Acompanyant el combre-gar, entrà a la casa del seu cosí i pujà fins a la seva cambra. La mort ja covava en el cos de Cap de Trons, que de tant en tant es bellugava i destapava intentant sense forces fugir del llit. En els ulls mig tèrbols s’hi devien embullar les formes, perquè no reconegué el capellà i possi-blement per això no el rebé de mala manera. Tampoc no protestà quan aquest, disposat a confessar-lo, féu sortir tothom.

Fora d’aquella cambra fosca, rere la porta, intentant escoltar tot el que el seu pare pogués dir si de sobte recobrava el coneixement, Josep Joaquim Cortès de Cap de Trons vetllava. Els altres havien ocupat la cuina, on bullia aigua dins una olla molt grossa, preparada per quan l’haguessin menester. El rector, que estava acostumat al tracte amb moribunds, s’adonà de seguida que l’estat de Cap de Trons era molt greu i que gairebé no sortiria de la inconsciència. Per això, veient que era impossible arrabassar-li cap confessió, tornà a sortir de la cambra per avisar la família que l’extremunciaria i per administrar-li aquest sagrament pregava la presència de tots. Cap de Trons es bellugava in-quiet mentre el capellà imposava els sants olis sobre els seus mem-bres... Amb el rostre de cera, del qual sobresortia un nas com un cap de martell, el moribund s’acomiadava de la vida amb grans becades de peix. Estava clar que li faltava l’aire i que patia, perquè, entre els ester-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

90

tors, s’hi mesclaven gemecs profunds i amb les mans s’oprimia les cos-telles. Costura, de seguida que el capellà acabà la cerimònia, se li acos-tà per preguntar-li si pensava que l’extremunció podria obrar el miracle de retornar-lo, com de vegades havia succeït, però el rector, encara que creia en els miracles, considerà que la vida de Cap de Trons tenia les hores comptades i que l’aigua que bullia a poc a poc al foc ben aviat s’empraria per rentar el seu cadàver. Rere el rector, tal com havia vin-gut, Costura se n’anà. S’oferí als fills, això sí, per si l’havien de menes-ter per qualsevol cosa, i els digué que tornaria. Al carrer, sense saber què fer, incapaç de tancar-se a ca seva i amb la certesa que, si tornava a veure el pare Ferrando, aquest no el rebria, prengué el camí de la por-ta de Sant Antoni per passejar una estona fora vila.

Feia una horeta que el pare Amengual havia acomiadat des de la por-teria els seus tertulians externs, acompanyat del pare Ferrando, amoï-nat des que Costura li donà la nova que hagué de comunicar als reu-nits. Tal com preveia, el Jutge de Béns féu una cara molt llarga perquè tampoc a ell no li agradaven gens els complicats processos pòstums, i menys encara tota l’endemesa de desenterrar les despulles dels morts per fer-les cremar a la foguera. Per contra, el pare Amengual, encantat de la vida, pareixia d’allò més satisfet. Preveia que l’Inquisidor en lloc d’agrair al pare Ferrando els seus bons oficis amb una recomanació per al càrrec de rector, al seu poderós amic, el General de la província, agafaria una enrabiada de les seves, i fins i tot ordenaria que el pare Ferrando retirés el paper de Costura.

En quedar tots sols, el pare Amengual no pogué estar-se de fer-li aquestes consideracions, perquè sabia fins a quin punt turmentaven el seu contrincant, però aviat hagué de deixar-ho, perquè el pare Ferran-do insinuà, amb tota subtilesa, que li constava que ell tenia parents dubtosos, cosa que, si realment, com havia assegurat el Jutge de Béns, la Santa Inquisició augmentava el seu zel, podia resultar d’allò més sospitosa.

El cavaller Sebastià Palou acompanyà el canonge fins a Palau. Allà l’acomiadà amb el propòsit de coronar el capvespre degustant al costat


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

91

de Sa Eminència Reverendíssima, el senyor Bisbe, alguna altra llepolia mística. Després accelerà el pas cap a l’Almudaina, procurant no atu-rar-se a parlar amb cap dels coneguts que saludava, traient-se el capell o esperant que fos l’altre que prengués la iniciativa, segons el grau de res-pectabilitat que creia merèixer. En arribar, demanà primer per la seva tia, que, com cada horabaixa, feia tertúlia amb les senyores més nobles de Ciutat. Com que s’avorrien, no tenien altra curolla que fer passar el temps amb el menor esforç possible, entretenint-se amb coverbos i xerrameques. Durant aquella temporada s’interessaven de manera es-pecial pels tràmits que es portaven a terme per a la beatificació, a la fi!, de la tia de la marquesa, la santa monja Noreta Canals.

—Només tenc una pena —sentí que deia la Virreina amb la seva veu de canari, abans que el criat l’anunciés—, i és que sa tia no fos ma mare.

—Això fóra impossible, estimada Onofrina —la interrompé la dona del Jurat Major—, no haguera pogut ser verge... O no ho era sa Santa? —preguntà amb una innocència fingida que féu riure Sebastià.

—Si Déu Nostre Senyor hagués volgut, hauria pogut ser verge i mare, com Maria Santíssima —assegurà Donna Onofrina amb un somriure que volia ser d’allò més càndid—. Ja sabeu com som de devo-ta de Maria Santíssima. Jo crec fermament en sa seva Immaculada Concepció. Santa Aina, la senyora àvia del Bon Jesús, també fou ver-ge... Així sa maternitat ha de ser una delícia, un veritable do del Senyor. —I sospirà alleugerida com si gairebé acabés de parir.

—Es fills, Onofrina, donen molts de maldecaps —interrompé la comtessa de Bellumars, que tenia cinc al·lotes males de casar—. Si Déu no te n’ha volguts donar, pots estar-ne satisfeta.

—En Joanet... li sóc padrina... L’estim com un fill...

La sala en la qual l’Excel·lentíssima Senyora rebia els seus convidats tenia el sostre teginat, i les parets blanquinades estaven folrades de quadres. No feia dos anys —i ella ho recordava bé— que havien estat penjats els darrers. Un Zeus tonant que tenia les faccions del Virrei, segons tothom reconeixia la semblança, tot un honor per al senyor marquès, i una Dànae que rebia gustosa la pluja d’or i en la qual també les faccions mal pastades de la marquesa pareixien haver estat copiades.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

92

Males llengües deien, a més, que aquella opulenta figura que amagava les seves carns abundoses rere uns vels, tal volta massa delicats, cor-responia igualment a la senyora. El pintor, un venecià enviat a cercar d’aquella República pel Virrei mateix, segons asseguraven, havia retra-tat, a més de la cara de la marquesa, el seu cos, al qual havia pres les mides pam a pam. El record del mestre Chiapini omplí durant molt de temps les hores buides de la marquesa que trobà en la companyia de Gaetano, en la seva conversa, un al·licient important a la seva vida d’es-posa avorrida d’un marit que cercava lluny de ca seva un poc del diver-timent que ella mai no havia sabut proporcionar-li. El pintor no sols la deixava parlar, sinó que, a més, semblava escoltar-la amb complaença.

Aquell any i mig que visqué a la casa, ocupat en la pintura d’un parell de quadres a més d’uns frescos del saló del tron, fou l’època més feliç de la marquesa, que, a punt d’arribar als quaranta anys, es veié per primera vegada sol·licitada amb l’enginy i la consideració que sempre havia cregut merèixer, però que ningú mai no havia estat capaç de ma-nifestar-li. Chiapini procurà, però, no veure’s obligat a haver de suplan-tar el marquès en els deures maritals. No li valia la pena jugar-se-la per una dona lletja i empesa que no li agradava. A més, tampoc no era cosa de dilapidar energia, més aviat d’estalviar-la. La cambrera de la Virrei-na mostrava per la seva persona un entusiasme que amb prou feines podia assaciar. Per això intentava satisfer la senyora només en les arts de la conversa i dissimular la seva manca d’interès amb la gentilesa més exquisida. Ella es conformà. Pensant que el pintor s’abstenia d’en-trar-se’n a la seva cambra per no comprometre-la, l’imaginava despert lluitant entre el desig de posseir-la i la necessitat de no afrontar el seu honor, perquè, per damunt de tot, com tantíssimes vegades li havia repetit, la considerava la dona més excelsa de la terra, íntegra, fidel i castíssima. Un angelo di Paradiso. Només quan a la cambrera no li quedà altre remei que confessar que esperava esdeveniments i que el pare de la criatura, que amb tan provocativa obstinació li feia créixer el ventre, era el maestro Gaetano, sospità que tot el que li havia dit, repetit i tornat a repetir i ella escoltat amb la mateixa expectació deliciosa de la primera vegada, com si cada pic fos nou, insospitat i diferent, no era més que un engany monstruós. Però altra vegada, quan ell ageno-llat als seus peus, besant, ara sí, les seves mans amb una passió que la féu estremir, refugiant després el seu rostre ple de llàgrimes sobre


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

93

la seva falda, li demanà perdó i li assegurà que, en efecte, havia posseït Inès, però mentre això succeïa, el seu cos, el seu desig, tot ell, posseïa la dona dels seus pensaments, el seu angelo, el tornà a creure i el perdo-nà. Sort en tengué Gaetano que només faltaven les darreres pinzella-des al quadre de Dànae, perquè la llarga abstinència de la marquesa mesclada amb l’afecte que a poc a poc havien anat obrant les seves paraules li provocà una passió tan aclaparadora que ben aviat el deixà exhaust. Precipità la marxa falsificant una carta on el seu principal pro-tector, el Dux de Venècia, l’enviava a cercar amb urgència. En acomia-dar-se, una matinada, en el secret de l’alcova, vetllats per Inès, furiosa i engelosida, Donna Onofrina li jurà dedicar tota la seva vida a Déu, oblidant per sempre més l’amor dels homes. I ell, fiat en la seva gene-rositat, li demanà que protegís el fill a punt de néixer, el fill que ell hauria volgut fer germinar en el seu ventre, i que tanmateix, espiritual-ment, li pertanyia.

Joanet, el nin de la cambrera, escopit a son pare, i la causa de bea-tificació de la parenta monja, el quadre de la qual ja havia encarregat, eren les seves úniques obsessions, després que li passés la curolla d’abandonar el Virrei per entrar a un convent, cosa que aquest, encara que en el fons li fóra igual perdre-la de vista, no estava disposat a ac-ceptar.

Sebastià Palou besà la mà de la seva tia i saludà també gentilment les altres senyores, que el reberen amb festes, desitjoses de sentir parlar d’una altra cosa que no fossin les gràcies del nin o els miracles de Sor Noreta. El cavaller no volgué seure. Restà dret a la vora de la filla del Jurat Major de Ciutat, una joveneta esquàlida a qui, de tard en tard, feia la cort per no decebre el seu oncle, que li aconsellava aquell casa-ment. Ella es tornà vermella quan ell s’inclinà fent-li una reverència tan complida que la punta de l’espasa tocà el trespol. Tus desdenes me matan, Lisi mía..., li etzibà després, com a escomesa particular, recor-dant un sonet que li havia enviat feia temps i que tothom havia llegit a ca seva, esperant que rere aquell bitllet en vendrien d’altres de més compromesos. La pobra Lluïsa Orlandis, per moltes voltes que li donà, mai no entengué de quins menyspreus li parlava Sebastià Palou, per-què ella havia procurat sempre estar d’allò més admetent amb ell.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

94

—No vull interrompre ses seves confidències, senyores —digué Palou amb un somriure que volia ser agradós—. No passin ansi, me n’aniré tot d’una.

—Oh, Sebastianet —féu la sogra potser, tancant el ventall que creia manejar amb gràcia—. Quines coses que teniu! I que no ho veieu que mos alegram molt que estigueu una estoneta amb noltros...!

—Vossa mercè ho diu clar, una estoneta, es temps per anunciar a sa tia que el pare Amengual ja ha acabat sa vida de sa seva avantpassada.

—Alabat sigui Déu! —exclamà la marquesa, molt complaguda—. Com és que no m’ho ha enviat a dir tot d’una? Ara mateix el faré anar a cercar...

—Encara no n’ha pogut treure còpia, tia. Supòs que per això. No deu fer ni vint-i-quatre hores que la té acabada. Avui mateix a sa tertú-lia mos n’ha llegit es principals paràgrafs. Senyores...

—Oh, m’agradaria tant anar a Roma! —sospirà la Virreina amb delit.

—I a mi acompanyar vossa mercè. Això voldria dir que la mos pu-gen an ets altars, tia. Senyores —digué altre cop, inclinant-se—, no vull ser un destorb, ara que ja he tengut es gust de saludar vosses mer-cès.

Féu una reverència llarga i pausada i sortí de la sala amb el mateix aire de gallet marcial amb què havia entrat. A Sebastià Palou li interes-sava més veure el Virrei que no fer petar la xerrada amb aquelles dames ombrívoles que gens no li interessaven per molt que entre elles hi ha-gués Lluïsa Orlandis, que algun dia —al més tard possible, si d’ell de-penia— hauria de prendre per esposa. Per això se n’anà tot d’una i després de passar, precedit pel criat, que anava obrint portes, per sis sales més moblades amb luxe auster, a la moda de Mallorca, entrà a la biblioteca del Palau, on el Virrei solia retirar-se, ell deia que per treba-llar, però tothom sabia que era perquè el deixessin en pau i no el mo-lestessin amb banalitats.

—Benvingut, nebot —digué el Virrei una mica estranyat de veure’l en aquelles hores—. Que hi ha res de nou?

—Segons com es miri, oncle. Vénc de sa tertúlia i duc dues noves que poden ser importants, una per sa tia, i ja la sap, s’altra per vossa mercè.

—Tu diràs. De què heu parlat avui?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

95

—De la Venerable, en primer lloc, però això ja ho he contat a sa tia. I en segon lloc, de la Inquisició. El Jutge de Béns ha dit que s’ha rebut ordre d’iniciar processos i sembla que va de bo. Per altra banda, el pare Ferrando ha donat a davant tothom una acusació escrita contra algú des carrer i ens ha dit qui era s’informant.

—I qui és es malsí?—En Rafel Cortès, s’argenter.—En Costura...?—Sí, ell mateix. Per cert, el pare Ferrando m’ha demanat altre cop

que us el recomani per bastir sa custòdia que heu de pagar...—Roma no paga traïdors, nebot, i menys en aquest moment. El

pare Ferrando s’ha tornat boig. I no hi ha manera de saber qui acusa aquest desgraciat?

—Me pareix que sí, que tot té a veure amb en Cap de Trons, però en Cap de Trons agonitza, segons tenc entès...

—Enviaré a cercar en Gabriel Valls, i ho aclarirem tot. Alguna cosa més, Sebastià?

—No res. N’Angelat vos ha defensat d’en Llabrés, que troba que mirau massa pets jueus...

—Aquest beneit! Mir per mi, o més ben dit, per sa meva dona. Jo som pobre, encara no ho ha entès?

El Virrei allargà el braç per agafar una campaneta i la féu dringar sorollosament. Un criat comparegué de seguida fent reverències.

—Envia en Toni a cercar mestre Gabriel Valls. I que véngui tot d’una. Digues-li que és urgent.

El criat sortí després de caminar fins a la porta cul enrere, i abans de deixar la cambra s’inclinà amb tanta devoció com si fos el Santíssim i no el Virrei el que tengués al davant.

—Me n’he d’anar, oncle. Demà marxa en Pere Onofre Aguiló i vull fer-li un parell d’encàrrecs.

—Sedes? Espicis? Tabac? No crec que t’ho enviïn a canvi de ver-sos. Hauries de mirar si et cases, nebot, i et deixes de coverbos. Liorna és massa lluny i, a més, no crec que mai et correspongui... És freda i més altiva que una princesa... No te convé. Torna un dia d’aquests i et mostraré cosa bona...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

96

Feia estona que Sebastià Palou havia deixat la biblioteca on seia el Virrei amb la mateixa postura que el trobà el seu nebot: amb la mà aguantava un paper que el secretari li havia donat per firmar, pregant-li que ho fes amb urgència, però quan intentava fixar l’atenció en el que deia aconseguia només llegir un parell de paraules: Ordenem que el blat sigui taxat en onze sous... i de seguida es distreia evocant les delí-cies voluptuoses que li havien proporcionat anit passada aquelles dues esclaves perfectament nostrades en un serrall d’Alexandria, regal d’un capità corsari, especialment agraït pels seus benevolents favors. Fins ahir mateix, Sa Excel·lència, acostumat primer al cos escardalenc de la seva primera dona, que se n’anà a sopar amb Crist tan sols un any després de les noces, i després al de Donna Onofrina, gropellut i poc agraciat, i entremig, als cossos sense massa interès de les seves amants, no havia descobert que un dels millors plaers que li havia escatimat la vida era el de la contemplació de la bellesa nua, encarnada en les jovenívoles formes d’aquelles criatures que, amb docilitat, sense cap empegueïment, però alhora amb delicat pudor, s’havien anat despu-llant davant d’ell i mentre anaven oferint als seus ulls delerosos una major superfície de carn, mentre es desfeien dels vels que les cobrien, dansaven amb suavitat, com degué fer-ho Salomé davant del Tetrarca, segures, però, malgrat els seus pocs anys —tretze o catorze—, que exercien sobre els qui les contemplaven la mateixa fascinació que un encantador de serps exerceix sobre la seva presa. Després de la dansa i quan sobre els seus cossos només hi restaven les polseres que porta-ven als turmells, impossible de treure-les sense trencar-les, ja que els les posaren quan eren nines, s’inclinaren oferents davant del Virrei disposades a complaure els seus capricis. Però Antonio Nepomuceno Sotomayor i Ampuero no els demanà més que, vestint-se altre cop, tornessin a despullar-se repetint tots i cada un dels gestos amb la ma-teixa exactitud amb què ho havien fet la primera vegada. Sabent-se, per dret propi, amo d’aquells cossos no tenia cap pressa a prendre’n possessió. A més, estava disposat a fer gaudir d’aquell plaer alguns dels seus amics més íntims, sempre que la seva dona, que havia acollit l’ar-ribada de les esclaves amb total desinterès, no ho sabés, perquè si ella se n’adonava, la nova arribaria fins a la Cúria, que, plena de satisfacció per haver-lo agafat en falta, era capaç de moure un bon escàndol del qual sortiria perjudicat.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

97

La vida no havia estat amb ell desafecta, i tal vegada per això ja no n’esperava gaire cosa més. Déu no volgué donar-li fills dels seus dos matrimonis, però tingué dos bastards sans i forts que prosperaven a la cort sota l’empar de la Sereníssima Reina Mare, amb la qual sempre havia mantingut unes molt bones relacions, en especial des que morí el Rei i ell, que era a Madrid aleshores, procurà que sa Majestat Donna Mariana acceptés el seu consol en forma del regal d’una pedra salutífe-ra, una pedra que, encastada entre diamants, la Reina li havia fet l’ho-nor de lluir. I no sols això: en una audiència, essent regent del regne, li assegurà que des del moment que el seu dit fou presoner de l’anell, aquell mal de cap que sempre la turmentava havia amainat considera-blement. La Reina el protegia, això era clar, i una bona prova n’era aquell virregnat que tant li interessava des que es casà amb la seva pa-renta mallorquina. Amb el càrrec pensava augmentar els guanys de la seva dona, els diners de la qual ell manejava i no perquè fos home venal —no més que qualsevol— i volgués vendre els favors o influències, sinó perquè podria vigilar molt més de prop l’activitat corsària, font importantíssima de l’economia de la marquesa de Llubí que seguí, com a pubilla, en els mateixos negocis de mar que enriquiren son pare. Ja el seu sogre, com molts dels nobles illencs, es dedicava a l’activitat corsà-ria encobert pels seus socis conversos que vetllaven fidelment pels in-teressos propis. Però, si ara les coses s’embrutaven, hauria de canviar d’aliats, malgrat que Valls era persona del tot fiable, i això convenia saber-ho com més aviat millor. Tret dels dies de la seva arribada, du-rant els quals alguns antics contrincants, per enveja i no per altra cosa, tengueren la indelicadesa de no deturar les seves carrosses per salu-dar-lo quan el trobaren passejant pel moll, la resta de temps del seu mandat havia transcorregut sense entrebancs, tal vegada perquè, des del primer moment, féu valer la seva autoritat i, després d’un consell a l’Audiència, desterrà al Castell i a la Fortalesa els cavallers que tan grollerament s’havien comportat i féu empresonar a la torre de l’Àngel un parell de cotxers, als quals culparen els nobles, per distrets.

Les noves que li havia portat el seu nebot —el millor espia que mai hagués aconseguit, i també un amic, quasi un fill—, que, en un altre moment l’hagueren inquietat ferm, obligant-lo almanco a una medita-ció ben llarga per tal de preparar un pla d’atac, si més no de defensa, tampoc no li feren deixar de recordar la suavitat d’aquelles dolces for-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

98

mes... Esperaré que arribi en Valls —es digué—. Què n’he de treure d’avançar cabòries?

Costura vagà sense saber què fer pels camins que des de la porta de Sant Antoni conduïen a fora vila. Vestit amb la roba solemne de les visites de compromís, la seva figura cridava l’atenció dels hortolans que entraven i sortien de Ciutat a peu, eixancarrats damunt les bistis, o asseguts en els carros de somada. Costura no semblava venir d’enlloc ni anar enlloc. Caminava abstret pel mig i d’esma. Només s’aturava o s’enretirava quan anava just a topar amb algú, sentia massa a prop el soroll de les rodes del carro o el trot d’alguna cavalcadura. Ni tan sols protestà pels esquitxos dels orins d’una mula que tacaren les seves cal-ces en profusió i provocaren, primer, les rialles i els insults d’uns al·lots que es miraven la feta, després, una pluja de pedrades que quasi no pogué esquivar. Una pedra el ferí de ple en una cama, i Costura, amb dificultats, intentà allunyar-se del lloc. No gosà anar-se’n camí de Ciu-tat perquè d’aquell cantó venien els atacs de la partida de bordegassos, sinó que coixejant es dirigí cap a l’hort de Valls, l’únic indret que co-neixia per allà a prop on podia demanar aixopluc. Preguntà per l’amo de seguida que passà el portell, però un hortolà que feinejava li digué que no l’havien vist de tot lo dia. L’amitger sí que hi era i el fill petit de l’amo era a punt d’arribar. L’hortolà no es preocupà gens per l’estat d’excitació de Rafel Cortès ni pel seu aspecte, ni li preguntà si anava coix de resultes de la ferida que amb un rajolí de sang anava xopant els seus calçons. Costura avançà ranquejant, perquè de cada vegada més acusava el mal, fins a asseure’s en un pedrís. A l’ombra de les parres, en descansar una estona se sentí més reconfortat. És el lloc, que té propie-tats salutíferes, es va dir, i respirà com si es begués l’aire a grans glops i com si aquell aire balsàmic pogués guarir la seva ànima de totes les nafres que el turmentaven. Cap de Trons es moria. Era clar que ja no li tornaria el deute. Només Gabriel Valls, que se n’havia fet fiador podia aconseguir que, en tot cas, els fills del seu cosí acceptessin pagar-lo, però això duria temps i moltes complicacions. Pitjor era saber que Cap de Trons moriria sense reconciliació possible amb Jesucrist i cremaria per sempre a l’Infern. I ell, Costura, què havia fet per ajudar a salvar la seva ànima? Anar a buscar el confés, però el confés havia arribat tard...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

99

Qui sap si en aquells moments Cap de Trons ja havia entregat l’ànima mirant el mur, de cara a la paret, com veié morir sa mare, sense poder fer res per evitar-ho.

—Estau ferit? —sentí que li deia una veu jove, quasi infantil.—No és gaire cosa, una pedrada que m’han afinat uns poques-ver-

gonyes quan feia una volta a prop d’aquí.—No vos mogueu, cridaré mu mare i vos embenarem. Tenim un

ungüent que no cou. És de mel...—Tu sí que ets de mel, fieta meva —digué quasi parlant amb ell

mateix, perquè la cabellera d’aquella nina recollida en una tronyella gruixada pareixia fabricada per totes les abelles de l’hort de tan rossa com era, i la veu, libada directament de les flors. És com una santeta, pensà Cortès, que no recordava haver-la vista el dia abans, malgrat que suposà que també era filla dels amitgers.

Fou ella i no la seva mare, que només li aguantà la ribella, la qui estopejà la ferida per fer-la-hi neta i, després de posar-hi un ungüent guaridor que tragué d’un pot petit, la hi embenà.

—Veureu que ben aviat us deixarà de coure i estareu bé... Ahir no hi era i per això no em coneixeu —aclarí ella com si hagués llegit la pregunta que es feia Costura—. Era a ca sa padrina. Es diumenges li agrada dinar amb mi. Mem, provau de caminar una mica...

I ella mateixa l’ajudà a aixecar-se i li oferí el braç. Costura se sentia millor, però la cama encara li feia mal i coixejava.

—Vos duré un bastó —i desaparegué altre cop camí de ses cases.—Teniu un tresor de filla —escometé Rafel Cortès a l’amitgera—.

Vaja quina cosa més aguda...!—Ho trobau? Gràcies. Si voleu, podeu romandre aquí, anit. Demà,

quan anem a vendre, ho podeu aprofitar per colcar... Sa caminada és una mica llarga per vós en aquestes condicions.

—Més m’estimaria anar-me’n, però agraesc sa vostra hospitalitat de tot cor. Miraré si amb es bastó me va bé. Si puc, em convendrà més partir i romandre a ca nostra...

El pare Ferrando era incapaç de concentrar-se en la lectura del brevia-ri, pendent només de tot el que havia succeït aquella tarda i més encara de les noves sobre la mort de Cap de Trons.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

100

El pare Amengual, per contra, se sentia satisfet. Els esdeveniments es posaven de part seva i això l’omplia d’optimisme. En un tres i no res havia acabat una dècima tot just començada ahir per encapçalar la His-toria de Mallorca, del cronista Angelat, i ara, repetint-la en veu alta,

Mallorca, patria dorada, por hechos de tanta suma no sabe si a vuestra pluma deberá más que a la espada. Cuando mira celebrada su forma de polo a polo a vos la atribuye sólo, que si con esfuerzo y arte mil trofeos le dio Marte, vos le dais luz como Apolo.

es passejava per la seva cel·la content per aquella troballa, força hiperbò-lica, això sí, perquè Angelat, més aviat panxut i de cama curta, de res no s’assemblava a Apol·lo i, quant a la llum que enaltiria l’illa, el seu llibre sobre Noreta Canals, ben segur, constituïa una millor alimara perquè tractava especialment de la gràcia divina, del cauteri místic, de la llengua de foc de l’Esperit Sant. Però li era igual: li havia sortit i ja estava. Agraït i ben agraït li podia estar el cronista per aquelles lloances.

Misser Angelat, en arribar a ca seva, es trobà amb la sorpresa d’un regal que un amic seu de Barcelona li enviava. En desfer el paquet comprovà que Agustí Pons havia complert finalment la seva promesa de fer-li arribar La pâtisserie française, ou est enseignée la manière de faire toute sorte de pâtisseries très utiles a toutes sortes de personnes que tant li havia ponderat, en especial pels bons resultats que la seva cuinera n’ha-via pogut extreure, després que ell, naturalment, n’hi traduís algunes receptes. Angelat notà com el paladar se li anava aigualint només de pensar en totes les possibilitats de delícies pures que el llibre amagava. Però en començar a llegir les receptes s’adonà que gairebé no entenia res. El significat de la majoria de paraules li era desconegut. I sense sa-ber amb exactitud els ingredients necessaris Joana Maria no en podria treure profit. Era per tant debades aquell brollador de salivera que les


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

101

seves glàndules ja havien començat a segregar en honor de les futures llepolies. Estic perdut, com puc demanar ajut a ningú si pas per ser es que coneix millor es francès a Ciutat? I mentre els seus ulls àvids llegien aquí i allà, Oranges a la neige de claire avec soufflé o Biscuit flambé au vin douce, Omelette farcie au cerises, la seva imaginació es desbordava de palanga-nes i plats curulls de dolços.

Gabriel Valls Major, una mica espantat per la urgència amb què el Virrei volia veure’l, corregué a Palau.

Acaba de ser anunciat pel majordom i ja s’inclina davant Sa Excel-lència, amb respecte. El senyor marquès l’acull emprant el seu to més afable, el mateix en què s’adreça a aquells que considera els seus amics. Assegut darrere la taula escriptori sobre la qual el Virrei acaba de dei-xar el paper que durant tanta estona ha tingut a les mans, Gabriel Valls es neteja la suor del rostre amb el mocador i demana excuses al senyor marquès per aquell gest impropi de fer al seu davant. Però les gotes que li perlen el front i li baixen per les galtes el fan sentir incòmode i el priven de posar els cinc sentits en allò que el Virrei ha de comuni-car-li: un assumpte greu, sens dubte, per la manera com l’ha convocat o almenys de molta importància.

—T’he enviat a cercar, Gabriel, per fer-te saber... —comença el Virrei, i fa una pausa—. La campana de la Seu acaba de tocar les sis de la tarda.

Sebastià Palou s’acomiada de Pere Onofre amb una abraçada davant els ulls astorats dels pagesos que esperen ser despatxats vora el taulell de la botiga de la seva mare. Aquella mostra pública d’afecte del cavaller a aquell home tan inferior en estament i sobretot de sang contaminada els ha sobtats d’allò més. Sebastià ho nota, però no se n’empenedeix. L’agraïment al mercader pels molts favors que li deu és per sobre de qualsevol consideració. Gràcies a la seva amistat, Valls li havia fiat cent unces mallorquins sense interès. I encara li deu part d’aquells doblers. Aguiló és més que un amic, un confident, i per això acaba de rebre un plec de papers perfumats amb aigua d’olors i lligats amb un cordó de vellut amb l’encàrrec d’endur-se’l cap a Liorna.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

102

Costura acceptà romandre a l’hort perquè no es veia amb cor de cami-nar fins a ca seva, coix i ressentint-se tot ell de la ferida. A més, la pre-sència d’aquella al·loteta eixorivida que encara no deu haver complert els quinze anys l’omple d’una tendresa antiga i soterrada que des del temps en què conegué Joana, encara nina, no havia tornat a sentir, una tendresa que li fa oblidar les obsessions que el capfiquen.

Al capvespre encara li queden un parell d’hores de vida i bastants més alens que els que semblen restar a Cap de Trons, que està a les tres pe-dretes. A les portes de la cambra de l’agonia, tot ja és a punt. Fa estona que madò Grossa ha comparegut amb els estris mortuoris que des de més de vint anys maneja amb tota naturalitat i especial diligència, tanta que alguna vegada ha rebut també encàrrecs de persones de fora del carrer per assistir els difunts. Els draps per eixugar el cadàver i el sudari, amb el qual ha d’amortallar-lo, esperen sobre una cadira baixa. Madò Aina Grossa desembolica un Sant Crist que dipositarà entre les mans de Cap de Trons mentre estigui de cos present, sota la vigilància dels ulls dels possibles malsins i després, en el moment de tancar el taüt, entre llà-grimes i gemecs, el guardarà per oferir-lo al fill gran com a relíquia. Així evitarà que Cap de Trons comparegui amb aquella endemesa prohibida davant del rostre d’Adonai, que n’hi hauria de fer retret.

En el rebost ja són preparats els ous bullits i les olives per a l’àpat funerari: una veïnada els acaba de pujar fent-se càrrec que falta la filla de la casa i que no és cosa d’homes això de cuinar ni triar olives, i menys en aquestes circumstàncies. Madò Grossa no hagué de fer altra cosa que comprovar que a la casa no hi hagués més aigua, dins cossi, ribella, palangana, tassa, tassó o olla que la que restava al foc per nete-jar el cadàver, no fos cosa que l’ànima de Cap de Trons s’entretingués dins l’aigua presonera i no fes el seu camí cap a l’etern repòs. No, aquí no hi deu haver més que un trist mirall —murmurava—. Aquests són pobres o almanco mos ho fan creure. Això no és can Sampol, i recordà com la se-nyora Donna Blanca féu cobrir amb vels transparents, vels de blonda negra, tots els miralls de la casa en morir el seu home i així restaren durant mig any en senyal de dol. Allò sí que fou de veure...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

103

Gabriel Valls tornava a desfer el camí i anava de pressa cap al Segell, fent via pels carrerons que, des del Palau del Virrei, conduïen a casa de Pere Onofre Aguiló. Duia la preocupació escopida al rostre. En entrar a la botiga de la mare ni tan sols reparà que hi havia gent que el mirà amb estranyesa, ja que, sense quasi saludar, preguntà només on podia trobar el viatger, i en saber que era a dalt se n’entrà per endins, cridant-lo, fins a la seva cambra.

—Què de bo te du per aquí? —l’escometé Aguiló.—No podem perdre un minut —contestà Valls, atrafegat.—Reposa una mica —digué Pere Onofre, i li oferí una cadira—.

T’ha succeït res de nou?—En Costura ha denunciat algú des nostres an es Tribunal. El ca-

nonge Llabrés té un paper que li ha donat el pare Ferrando de part des malsí.

—No et deu venir de nou. Tu ja sospitaves d’en Costura.—Sí, va amenaçar en Cap de Trons, però no me pensava que fes

tanta via.—En Cap de Trons agonitza, no durarà gaire. Ja no seran a temps

d’obrir-li procés.—Viu no, però mort... Mai no m’ha agradat, però de cap manera

no el voldria veure desenterrat i enviat an es braser.—Els processos són lents i en Cap de Trons és pobre. L’altra vegada

l’escuraren bé. Si en Costura només ha delatat en Cap de Trons, rai...—Això és el que no sabem. A més, una acusació en duu sempre una

altra...—I com ho has esbrinat tu, tot això?—M’ha enviat a cercar el Virrei per dir-m’ho. Don Sebastià Palou,

es seu nebot, va a sa tertúlia de Montision.—Fa una estona era aquí. Veus aquest plec? És per ella. Ella no en

farà cap cas, n’estic segur. Ja t’he dit que no veu ningú. No surt. Resa. Només resa.

—Ara la necessitarem altre cop. Digues-li-ho de part meva. Si sa cosa s’embruta, no serà com fa deu anys. El Virrei ha pogut saber que es Tribunal es prepara. Necessiten doblers i ens volen donar un escar-ment. Hauríem de tornar a intentar partir... No tenim altre remei...

—No serà fàcil. Desconfiï de molts capitans, després del que succeí amb en Harts. Només en Willis...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

104

—Ens haurem d’arriscar. D’aquí fins demà no podré reunir gai-res doblers, però faré el que pugui. Digues a sa senyora que et doni el que necessitis. Tot li serà tornat, naturalment. Confiï en tu, Pere Onofre.

—Si es tractés de tu i de sa teva família tot seria més senzill. Voltros i el Cònsol amb es seus fills... Però, si com em demanares s’altra vega-da, he de cercar lloc per a molts...

—Hi ha gent compromesa. Seria de poques-vergonyes deixar-los a s’estacada.

—Ho comprenc, però com més sigau, pitjor.—Per això hem de fer via. Tenim poc temps. Hem d’aconseguir-ho

abans que comencin es processos. Des de sa presó ja no hi haurà pos-sibilitats...

—Ets engranatges són lents i roden a poc a poc... A més, qui sap a qui delatà Costura. Tal vegada no acusà ningú des nostros.

—Pensa-t’ho...! Però en Costura està sentenciat. Puc assegu-rar-t’ho.

—Vés alerta, Gabriel. Qualsevol sospita seria molt perillosa.—Ho sé. Per això hem de trobar sa manera de fugir al més aviat

possible. Sa nostra gent està cansada. Ningú no suportaria més anys de presó sense acusar-se mútuament. Sa complicitat ens ajudà molt, però a hores d’ara seria irrepetible. A més, el Virrei té raó: ses coses han canviat. Es zel inquisitorial és molt més fort. Necessiten doblers, molts de doblers, i han resolt trobar-los. Faran maig, ja ho veuràs. Tot això si no l’armen amb foc i fum i molt de rebombori...

La madona oferí a Costura una cambra que donava a la part de darrere de l’hort, just damunt dels caminals vorejats de magraners. Costura acceptà compartir el sopar amb els seus hostes a la cuina i no volgué de cap manera que l’hi pugessin a la seva cambra, on, des de feia una estona, s’havia retirat a reposar. Ajudat per un bastó davallà els pocs escalons que separaven la cuina del pis de dalt i s’assegué davant del plat de sopes.

—Beneïu vós sa taula —digué la madona—, ja que sou es convidat.—Amb molt de gust —féu ell, que no esperava aquella mostra reli-

giosa de part seva.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

105

Després menjaren en silenci. Com en el dinar del dia abans, Cos-tura alabà ferm aquell cuinat.

—És bo i gustós —digué acceptant repetir, sobretot perquè l’ha-vien avisat que no hi havia darreria.

—Figues seques. D’això sí que en tenim —oferí l’amitger, que tot just arribà per sopar— i ben molt que ens agraden. No les donam an ets porcs, no.

Rafel Cortès, amb l’excusa que la ferida li coïa, es retirà tot d’una. El sendemà el cridarien per dur-lo a Ciutat de seguida que les bistis fossin aparellades, devers les cinc. Si pogués passejar per s’hort, es digué, però en el seu estat més valia que no intentés bellugar-se. Resà gairebé un rosari i quan arribava al darrer misteri notà que se li afluixaven els músculs i sentí els ulls plens d’arena... Però aquella dolça sensació d’abandonar-se tot ell a la son que ja el prenia durà uns segons. Tornà a obrir les pipelles perquè li semblà sentir els sons d’una música de guitarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara com-passada amb la veu d’un al·lot que cantava fluixet:

Vós que amb so mirar matau, matau-me sols que em mireu, que més m’estim que em mateu que viure si no em mirau.

Entona bé, i sa veu no sembla de cap missatge... I ella? Qui deu ser? Ben segur és sa petita de ses filles de s’amitger... No ho trob estrany que la rondin...

La curiositat pogué més que el mal de la cama i la peresa. Sense fer renou s’acostà a la finestra. A la llum de la lluna reconegué el fill petit de Gabriel Valls, que ara ja no cantava. Amb la cara alçada mirava cap a la finestra que hi havia just a damunt de la de Costura i cridava algú. Baixet, amorosint-lo, com si el besés, repetia un nom: Maria, Maria...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

107

vii

A mà dreta, sobre la ratlla de l’horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d’un blau espès, s’anaven tornant hostils. Al cel uns niguls foscs, amb carasses d’espantalls i malforjades formes, semblaven custodiar, com sentinelles, els seus dominis, dissuadint les aus d’apropar-hi el vol. Els mariners, a la bodega, asseguraven els nusos dels cordats protegint tant com podien les mercaderies dels esllavissaments més que probables i, al pont, el capità es preparava per afrontar el mal temps que ja havia endevinat tot d’una que, en tombar el cap Blanc, observà les primeres tintades vermelles sobre el cel i notà l’abrivada del vent que rolava a nord, enfureint les ones.

La nit s’apropava de pressa amb els seus tambors d’ombra que ara, instants després que el cel s’obrís d’una esgarrinxada sagnant, retrona-ven amb tota la força mentre el velam començava a cruixir i el vaixell emproava, així com podia, la força de la maregassa.

Pere Onofre Aguiló es despertà de sobte sense saber què succeïa en la fosca de la seva càmara, perquè un cop de mar el llançà del llit a ter-ra i el colpejà contra el trespol. S’aixecà així com pogué i tornà a ajeu-re’s i es fermà amb les corretges. Tancà els ulls, aferrà les mans als ex-trems del llit per intentar aguantar el daltabaix de la tempesta, sense tornar a caure. No era home mariner, Aguiló, però les llargues navega-cions pel Mediterrani l’havien acostumat a prendre’s amb paciència les traïdories del vent tant com les de les aigües i sofrir-les amb resignació. S’estimava molt més que la segetia hagués de lluitar contra la tempesta que no contra corsaris, els atacs dels quals hagueren posat la vida de tothom en molt més risc que no el que vingués d’una natura furiosa que, sempre, tanmateix, acabava per acontentar-se amb unes hores de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

108

turment, ja que, en escampar, no els prendria per ostatges ni els furta-ria cap de les mercaderies traginades i, ben aviat, els enviaria d’altres hores de bonança per rescabalar-los de la seva ferocitat.

Guardava un dels pitjors records de la seva vida d’un enfrontament amb corsaris quan navegava amb el capità Esteve Fàbregues per comp-te de can Sureda, amb patent de cors atorgada pel Virrei Ponce de León. Tot semblava que els era favorable, car foren ells els qui primer avistaren l’enemic, i obriren foc, pensant que aquell atac per sorpresa els reportaria un substanciós botí. Però la sort se’ls tornà contrària: la nau abordada era només un esca que el capità d’una petita esquadra mora feia anar endavant, falaguera i buida de càrrega, per poder cridar l’atenció dels vaixells que navegaven per la zona i que aviat serien en-fonsats amb el foc dels potents canons i la seva gent apresada per ser venuda en el mercat d’esclaus. A punt va estar de ser comprat per un turc, al port de Tabarka, on foren conduïts des de les aigües del golf de Gènova, a punt d’haver d’oferir la seva esquena a la marca gravada amb foc del seu amo, si no hagués estat per la immensa misericòrdia d’Ado-nai, que, servint-se de l’atzar, li envià un amic, un mercader de la seva nació que pagà al capità corsari tres vegades més del que li oferia el turc i mai no li volgué cobrar aquella bestreta, que Aguiló insistí a tor-nar-li de seguida que li fóra possible.

—Ja que us dec la vida —li digué en acomiadar-se—, deixau-me almanco que no us degui doblers. Em resulta massa insuportable pen-sar que qualsevol dia us en pugueu penedir i reclamar-me com a esclau.

Salomó Abrahim, que no s’haguera perdonat mai no ajudar un cor-religionari, es mostrà liberal amb Aguiló i amb cartes per a la comuni-tat de Liorna l’embarcà cap aquest port, oferint-li treballar per a ell en comptes de fer-ho per als nobles mallorquins. Pere Onofre Aguiló no volgué trencar del tot amb els senyors de Mallorca i des de Liorna envià cartes explicant el desgraciat abordatge, la pèrdua del Nostra Se-nyora del Socors i la captivitat de la seva gent, alhora que manifestà el seu deute amb Salomó Abrahim, deute que, almenys per uns anys, l’en feia tributari i l’obligava, tal com li demanà Salomó, a establir-se al Port Mediceu, des d’on podia seguir tenint esment dels negocis de mar dels seus senyors mallorquins. A Don Joan Josep Sureda la proposta li sem-blà de primera; comptar amb un agent fix a Liorna que, a més, tingués estrets contactes amb el port de Tabarka li facilitava molt els seus ne-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

109

gocis d’importació de blat. Ell mateix obtingué de les autoritats el per-mís que permetia a Pere Onofre absentar-se per un temps de l’illa i tornar-hi sempre que volgués, amb absoluta immunitat, sense que nin-gú pogués fer-li retret de les seves llargues absències. Pere Onofre Aguiló tenia vint-i-cinc anys quan desembarcà al Port Mediceu, pas-satger del Nova Jerusalem amb recomanacions del seu protector per a la comunitat jueva de Liorna. Tot i que des de feia un any navegava en la companyia del capità Fàbregues, mai no havia tocat Liorna. Com tota la gent de mar sabia, però, la importància que anava adquirint i com gran part de la seva puixança era deguda als marranos emigrats d’Espanya i Portugal, i alguns rebotats d’Anvers i de Ferrara. Per això, al llarg de la seva vida, mai no deixà d’agrair a Adonai la topada amb el seu salvador, que, a més, el posà en el camí de la llibertat.

Estamenejat per la violència de la tempesta, que empenyia el vai-xell a sotracs i tant li feia enfonsar-lo i gairebé cobrir-lo d’aigua com pujar-lo en la cresta més alta de l’onada, Pere Onofre Aguiló pensava en els seus. Saber-los tranquil·lament instal·lats a Liorna, fidels sense por al seu Déu, ben mirats per tothom, fins i tot pels cristians que mai no s’atrevirien a molestar-los, rics sense oblidar els pobres, especial-ment els desvalguts i perseguits com aquells germans de Mallorca, el conhortava. Amb els ulls clucs, seguia aferrant-se amb totes les seves forces als cantons d’on penjava la llitera. Però molt més que amb la força dels seus braços, amb la força de la seva voluntat i amb la de la memò-ria s’aferrava als bons moments acabats de viure a l’illa amb els amics, amb el Cònsol, recordant els dies dolços de la infantesa compartida quan encara cap dels dos no sabia la seva condició, i el bon passar de les seves famílies de pròspers comerciants els allunyava de qualsevol perill d’incertesa. Recordava amb recança la seva mare viuda, la qual havia abraçat per darrera vegada tot just feia unes hores amb el temor que fóra l’últim pic que estrenyés aquell cos minvat pels anys contra el seu, aquell cos de colomí, d’osseus tan prims sense quasi polpa, recobert per una pell clivellada d’arrugues, bastida per nusos blaus, tota ella quasi a punt de desfer-se en un serradís suavíssim. No passis pena, Onofre —li havia dit—. Déu Nostro Senyor tindrà pietat d’aquesta esclava seva i em donarà una bona mort. Li ho digué sense ombra de pena, conven-çuda de la infinita misericòrdia d’Adonai, el qual havia servit humil-ment en la mesura de les seves possibilitats, intentant transmetre als


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

110

seus fills el secret, que de generació en generació, des que els obliga-ren, en un baptisme fingit, a haver de dissimular, transmetien les dones als seus fills just en el moment en què despertaven del son en què com infants adormits havien estat.

En complia tretze Pere Onofre el dia que sa mare, en donar-li els molts anys, li digué que tenia un present per a ell, una joia que des de la seva naixença li havia destinat, tot esperant que arribés aquell dia gran de festa i gràcia, que li faria canviar la vida, no sols perquè ja era un home i com a tal li succeirien coses distintes, sinó també perquè era jueu. Jueu com ho eren els seus pares i els seus avis, i els rebesavis i els pares dels rebesavis dels avis, descendents de la casta de Leví, aris-tòcrates, per tant, dintre les dotze tribus, jueus en secret per mor dels cristians que vetllant-los sempre seguit els obligaven a seguir els ritus catòlics. Jueu, que volia dir elegit per Adonai com a poble que, malgrat els sofriments de l’exili, no deixaria mai de protegir. Pere Onofre tenia encara els ulls plens de l’estrella de David d’or que sa mare li donà besant-lo al front, i li semblà la més brillant i pesada de totes les joies que havia vist. Molts capvespres, sense que ningú ho sabés, assegut en una cadira baixa, vora sa mare rebé lliçons sobre la nova religió que, a partir d’aquell moment, jurà com a única, com poc temps després ho féu el Cònsol, el seu millor amic, encara que no li fou atorgat cap pre-sent valuós. En establir-se a Liorna, s’endugué l’estrella sobre el seu cor penjada, no en la gruixuda cadena que sa mare li regalà, sinó dins d’una bossa de lli on guardava els doblers, dissimulats entre els plecs de la roba, a frec de pell i recobert pels vestits. En un gest mecànic es dugué la mà sobre el cor, on descansava el mateix talec ple de les unces d’or que Gabriel Valls havia pogut arreplegar i que per res del món no haguera volgut perdre.

Només un pic les mercaderies transportades en aquell amagatall íntim no havien arribat a bon port. Però això només ell ho sabia, era el secret millor guardat de la seva vida que ningú no podia arribar a conèixer si ell no el volia confessar, tot i que, en algun moment, justa-ment en aquest darrer viatge, havia sentit l’impuls d’explicar-ho tot a sa mare a instàncies de la qual corregué aquell risc que tant de respec-te li atorgà davant de la comunitat de Mallorca. Però finalment ho deixà córrer perquè guanyar la seva tranquil·litat de consciència su-posava donar un disgust immens a la pobra vella del qual, tal vegada,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

111

no se’n podria sortir. I altre pic, com sempre li succeïa davant d’un perill, compareixia el fibló dels remordiments encarant-lo amb les se-ves culpes.

Vaig tenir por, Senyor, contestava mentalment als retrets que la seva consciència li feia. Por, molta més que ara. Por de no saber defensar-me, de no saber lluitar per en cobrir-me, por de no poder oferir res a canvi d’aquell tresor que seria escarnit i escampat, aventat i trepitjat, sense que jo pogués fer res més que acceptar-ho. Acceptar davant d’ells sa meva condició de jueu, per la qual tendria pena de la vida. Però ho vaig intentar. Fou en es darrer mo-ment quan vaig abandonar, segur que m’aglapirien, segur que en escorco-llar-me em trobarien es talec, que era una denúncia clara. Sa por, Senyor, molta més a unes mans rompent sa cinta de sa bossa penjada en es coll, que no a ses nits feréstegues passades en es bosc a la intempèrie vetllat pets ullals des llops i ets milers d’ulls vigilants de ses òlibes, fixos, immòbils, com animetes, com ànimes retornades a la vida per dur-se-me’n quan ja estava a punt d’ar-ribar i havia superat altres pors, an ets bandolers en passar la serralada de Toses i an ets soldats famèlics, sa partida de desertors assajant sa posada... Por, Senyor, por de ses feres i dets ullals esmolats i dets homos, des punxons, ets ganivets i ets braços que vinclen ets braços fins a trencar ets ossos, por a ses flames... Però vós sou misericordiós, Senyor, i sabeu que vaig intentar-ho, que vaig fer tot quant vaig saber i que en penitència ara faré quant pugui i més per aconseguir tot quant en Valls m’encarregà, però necessit ets vostre ajut, Senyor, Adonai, Déu meu...

A poc a poc Pere Onofre va anar calmant-se, deixà de resar i comen-çà a cavil·lar de quina manera podria aconseguir arribar a treure de Mallorca els seus germans, abans que s’iniciessin els processos. I com podria involucrar el seu amic Salomó Abrahim, del qual sempre en els moments difícils acabava per sol·licitar consell, perquè prengués part en aquella expedició, i quina seria la millor manera per organitzar el nòlit, si fent-lo des d’un port de Tunísia o des de Liorna. Imaginava que la viuda Sampol s’avindria a col·laborar amb els doblers que fossin necessaris, per bé que ara ja no semblava ser tan afecta a Gabriel Valls com ho era al principi, sinó que confiava més en un rabí de Liorna que la visitava amb assiduïtat. Però això no gosà comentar-ho a Valls ni tampoc que Moashé exercia sobre Blanca Pires una influència més


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

112

que poderosa, igual que sobre d’altres senyores de Liorna que seguien les seves doctrines amb exaltació. Ell també durant una època, més que res a causa de la seva dona, que creia fermament en les doctrines predicades per Jacob Moashé, es considerà un seguidor d’aquest, que a la vegada ho havia estat de Sabatai, a qui prengué pel veritable Messies.

Precisament l’any 1666, assenyalat pel Zoar com l’any de la Re- dempció, l’any de la nova era, en la qual Sabatai seria elegit rei de Jerusalem, Pere Onofre Aguiló acabava de tornar a Mallorca del pri-mer dels seus llargs viatges pels ports d’Europa, on havia pogut escol-tar, entre membres ben diferents de la comunitat jueva, la bona nova que també exaltà la major part dels germans mallorquins, omplint-los d’esperances. Però, contràriament al que havien començat a fer alguns jueus d’Anvers i d’altres de Ferrara i fins i tot de Salònica, els mallor-quins no es prepararen per al retorn a la terra de prometença. Sabien que les lleis els impedien d’emigrar i sabien també que si posaven els seus béns en venda aixecarien la llebre de les seves intencions, i sense doblers no tenien possibilitats de subornar el capità de cap vaixell per poder fugir. I a més no tots estaven convençuts. Molts dubtaven. Sos-pitaven que podria ser l’hàbil maniobra d’un impostor, per guanyar adeptes, i qui sap si en aquell assumpte no s’hi barrejava la Inquisició per parar-los un parany i fer-los-hi caure amb més comoditat. Pere Onofre se sentia molestat quan havia de contradir-los perquè havia vist com era de ferma l’esperança d’altres comunitats molt més observants que la mallorquina i molt més rigoroses en el compliment de les lleis. Fins i tot havia arribat a discutir amb violència amb Gabriel Valls, el qual tenia d’altres informacions a través de la comunitat de Bordeus, contràries a les d’Aguiló, mitjançant les quals sostenia que Sabatai era un boig, un il·luminat, l’exaltació del qual tots podien arribar a pagar cara. I quan Sabatai acabà per convertir-se a l’islamisme sota pena de ser cremat viu pel Soldà Ibrahim de Constantinoble a qui volia arra-bassar el tron, Valls suposà que Aguiló ja no tendria arguments per defensar-lo. Però no fou així; com d’altres jueus de la diàspora, Aguiló acceptà el missatge de Sabatai: Déu em féu musulmà. Ell ho ordenà així i això passa en el novè dia del meu nou naixement, i fins i tot tractà Gabriel d’ignorant. A Anvers havia sentit com un dels més prestigiosos rabins, Jacob Judà, interpretava l’apostasia de Sabatai segons la Càbala, i pre-sentava aquella traïció com una prova del seu messianisme, com la ve-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

113

ritable Passió de l’únic i veritable Redemptor que, per expiar els pecats del seu poble, que en bona part també s’havia convertit a d’altres reli-gions abominables, havia comès el terrible pecat de l’abjuració. L’apos-tasia seria des d’aquell moment el seu martiri, la seva creu, però també la més important de les seves accions i el seu gran mèrit. A ell, a Saba-tai, anaven destinades, sens dubte, les paraules d’Isaïes que els cristians havien aplicat injustament a Crist, Baró de dolor, ja que amb el seu redi-mia les culpes dels qui també havien hagut d’apostatar. Però Gabriel Valls no admetia aquest raonament, més aviat li semblava poc seriós i no entenia com Pere Onofre i, més que ell, els rabins que citava com a autoritats de diverses bandes del món podien mantenir-los. Per Ga- briel Valls, el Messies, sent un entre ells, no podia ser com ells, hipòcri-tes, que en públic vivien com a cristians i només en privat, en el secret ombrívol de les seves cases, es mostraven com el que eren.

—És s’única manera de sobreviure, no ens n’han deixat d’altra —cridà gairebé Pere Onofre, exaltat, davant del seu amic, que l’escol-tava atent i una mica perplex—. El Messies surt de noltros i és com noltros...!

De sobte Aguiló escoltà la seva pròpia veu d’anys enrere discor-dant, una veu una mica de cap de nas, menys greu del que li haguera agradat. L’escoltà en el garbuix sutjós de la memòria per damunt de la veu més apagada de Valls, de to més convincent, tal vegada perquè era molt menys nasal i més amorosa. I en recobrar les veus recobrà també les paraules exactes d’aquella discussió amb Valls arran del messianis-me de Sabatai, a finals del 1666, quan en tornar a Mallorca des de Bordeus, després de realitzar aquella missió que només ell sabia que no havia portat a terme, els dugué noves de primera mà. Mentre la tem-pesta anava amainant a poc a poc i la segetia pareixia que no era només governada per les forces de la mar, sinó que ja, de mica en mica, anava obeint els cops de timó, lluny d’aquelles esperances frustrades, pensà que Gabriel Valls tenia tota la raó: Sabatai Leví no era altra cosa que un falsari, un dement demoníac que havia gosat ordenar que els Deu Manaments atorgats a Moisès directament per Déu al mont Tabor, en els quals havia cregut el poble jueu pels segles dels segles, havien de ser substituïts per les seves divuit regles, i una d’elles manava tenir-lo per l’únic Salvador.

Per això, perquè tot havia estat una terrible impostura, calia seguir


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

114

esperant l’arribada del Messies, i Jacob Moashé, precisament perquè havia estat seguidor penedit de Sabatai, creia poder reconèixer quins eren els altres veritables signes que el Salvador del poble jueu hauria d’encarnar i estava disposat a revelar-ho només als elegits, entre els quals es trobava el vertader Messies, que encara no havia arribat a l’edat adulta. Tots, a la comunitat de Liorna, interpretaren que el rabí al·ludia a algun dels seus fills. La dona de Pere Onofre començà a sos-pitar la possibilitat que es tractés del seu primogènit Samuel Pere, i així ho comunicà al seu marit, a qui la nova provocà més inquietud que alegria. Amb més força que mai l’envaí el remordiment per no haver complert la missió que li havia estat encomanada i tengué la certesa que aquesta culpa tramesa al fill en el moment de ser engendrat seria l’impediment perquè Adonai li atorgués la gràcia de la seva elecció. Per això procurava que la seva dona es tragués del cap la possibilitat de ser la mare del Messies i li feia observar que el tarannà del seu fill, d’edat de tretze anys, no s’esqueia amb l’adequat per al Salvador. Samuel Pere mostrava el mateix esperit de mercadeig que son pare, si és que no l’avantatjava. De vegades li havia suggerit que emmagatzemessin la major part del blat en lloc d’embarcar-lo de seguida, esperant que el seu preu pugés. A més, quan ell partia per als seus viatges, el fill s’en-carregava dels llibres, on apuntava els guanys i les despeses amb estric-ta i fidel puntualitat. Aquestes virtuts, que, per altra banda, l’enorgu-llien, no eren però les pròpies del futur Salvador. Ni tampoc l’aire burleta de Samuel, sempre a punt de riure, sobretot a costa d’algú, tret heretat del seu avi mallorquí, al qual anomenaven en Vadebromes per la seva afecció a rifar-se la gent.

Els temps han canviat de la Bíblia ençà, argumentava la dona de Pere Onofre, i Adonai pot obrar miracles, afegia quan el seu home li assegurava que Samuel anava darrere de les criadetes de ca seva i mos-trava un entusiasme, per altra banda ben comprensible en un al·lot, en els primers descobriments amorosos. Els camins del Senyor són ines-crutables, insistia Esther Vives, entusiasmada amb la idea que el Salva-dor hagués sortit de les seves entranyes després de nou mesos d’exclu-siva permanència en el seu ventre beneït. A més, encara era a temps de reconduir el primogènit per senderols més religiosos, de fer-lo cami-nar ben recte, d’inculcar-li la necessitat d’una estricta observança de les lleis de Moisès, d’imbuir-lo dels coneixements de la Tora, fent-lo assis-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

115

tir a l’escola de Jacob Moashé. Veient que per aquest cantó era difícil de convèncer, Pere Onofre insistia a la seva dona que el rabí mai no havia assegurat res. S’havia limitat a insinuar la presència messiànica entre un grup d’adolescents de Liorna, entre els quals hi havia Samuel Pere, i per això no deixà, tal com volia la seva dona, que el fill canviés de vida i prohibí a Esther Vives que li tornés a parlar de totes aquelles fantasies. I ara, passat un temps, s’alegrava molt d’aquella determinació i de la fermesa amb què l’havia portada a terme, sense escoltar els precs ni les llàgrimes d’Esther. Ni tan sols quan li féu observar que la comu-nicació íntima i sovintejada de Jacob Moashé amb Blanca Pires i la instrucció personal dedicada al seu fill únic feia suposar que el rabí ja havia decidit qui era l’elegit, es convencé. Només hi havia un petit defecte en aquell messianisme, argumentava Pere Onofre: que el pare de Josep, el futur Salvador, el mercader Sampol, no provenia de casta judaica, era cristià, descendent de cristians vells pels quatre costats. Tal vegada, però, aquest fet seria passat per alt pel rabí perquè per ventura considerava la possibilitat que Blanca Pires fóra, igual com assegura-ven els cristians de Maria, verge abans i després del part. Però tot això no deixaven de ser també suposicions alenades per la seva dona que disposava de molt més temps que no ell per esmerçar-lo en cabòries i treure suc dels comentaris amb les amigues al voltant de la viuda Sam-pol. Perquè en el fons, i així volia fer-ho observar Pere Onofre a la seva caparruda muller, Jacob Moashé encara no havia manifestat a qui con-siderava l’assenyalat, i si dedicava lliçons especials al fill de la senyora era perquè així li ho havia demanat aquesta. Però això, ben mirat, no tenia res d’estrany ni de sospitós. La senyora, per molt rica que fos, estava sola i res més normal que confiés a persones de provada saviesa i categoria moral el que més estimava al món, i tampoc no era gens rar que passés amb aquell que dirigia l’educació del seu fill perquè arribés a ser un bon jueu les hores més agradables del dia, parlant tant dels avanços espirituals de Josep com de la interpretació de les Sagrades Escriptures. I si tot això no succeïa a la sinagoga, sinó al casal de Blanca, gairebé un palau, dels més luxosos de Liorna, era senzillament perquè la senyora quasi no sortia. Quin mal hi havia en el fet que, tots els cap-vespres horabaixando, passegés pel jardí de tarongers emparat per xi-prers que, a imitació del que tenia a Mallorca, havia fet plantar també a Liorna, acompanyada de Jacob Moashé, com a Ciutat ho solia fer


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

116

amb Gabriel Valls? A més, no estava pagant de la seva butxaca la cons-trucció d’una nova sinagoga? Pere Onofre Aguiló amb els ulls clucs, encara aferrat als extrems de la llitera, però més confiat amb la certa tirada cap a la bonança que experimentava el temporal, recordà la cara de pomes agres de la seva dona, gelosa de Blanca, com totes les senyo-res de Liorna, en haver d’admetre que la viuda es dedicava amb gran entusiasme a fer el bé i exercir la caritat. Tot això és cert —acabava per cedir Esther Vives—, però té els ulls massa xalestos per ser beata i els alco-hola massa per no interessar-se per assumptes del món. El que vol és ren-dir-vos a tots d’una sola ullada.

Esther Vives, que arribà a Liorna amb la seva família després d’in-gents peregrinacions, de València a Anvers i d’Anvers a Roma i més tard a Ferrara, tenia la virtut de copsar-ho tot amb absoluta rapidesa. Aquesta qualitat, a més de la capacitat manual de convertir en una tro-ca de seda la més aspra crinera de cavall, accentuà cap a ella l’interès de Pere Onofre quan cercava una dona amb la qual fundar una família per establir-se a Liorna. Per això tot quant deia Esther de la viuda Sampol, malgrat l’enveja que podia deformar, en part, el seu criteri, no anava tan desencaminat. Fins i tot ell, que mai no s’havia sentit atret per aquells ulls de garsa ni esperonejat per la fonda manera de mirar, con-siderava que Blanca Pires era d’una bellesa poc corrent i que posseïa el secret de les serps per imantar els ocells només clavant-los les nines. Somrigué Pere Onofre en sospitar la monea de la seva dona si sabés que enmig d’aquell desveri de tempesta, havia comparegut la viuda Sampol per mirar-lo com només ella era capaç de fer-ho. Sort tenia Aguiló d’haver pogut ocupar l’única càmara individual que comptava la nau, a part de la del capità, destinada als viatgers il·lustres, nobles o autoritats i que aquest cop havia pogut reservar per a ell, en absència de ningú més important. Si una cosa dejectava era haver de compartir l’espai reduït dels vaixells en moments de tempesta i haver d’aguantar la por i els vòmits dels altres passatgers, por i vòmits que sempre aca-baven per fer-se contagiosos, especialment en els primers viatges, quan el temporal l’havia sorprès arraulit entre d’altres companys que plora-ven i gemegaven entre perbocacions i flastomies, companys als quals la maregassa havia fet mudar el color del rostre, que de blanc havia passat a ser groc i verd i després avinagrat i moradenc, colors de sucs estoma-cals de blanquinosa bava biliosa, regalimant per les comissures dels


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

117

llavis, sense aturai entre espasmes, tossines i esforços perbocadors. Com si tots, ell també, naturalment, fossin un caramull de bojos tan-cats en una càmara fosca, un munt de beneits, bavosa carn batejada empudegant la càmara amb una olor pesada i densa i especialment agra, que encara es perllongava després que els efectes de la tempesta hagueren retornat les persones al seu aspecte normal i no acabava d’es-vair-se durant dies, encara que els mateixos passatgers l’emprenguessin a poalades d’aigua de mar contra l’enllotament del terra i obrissin els ulls de bou per fer entrar d’altres olors marítimes menys ofensives.

Sempre que tornava a embarcar-se, comprenia la por de la seva mare a deixar Mallorca i la terrible pruïja a passar la mar. La mar fa forat i tapa, insistia sempre que el seu fill li proposava cercar la manera de poder-se’n anar. I per molt que Pere Onofre la volgués convèncer que no sempre la tempestat s’ensenyoria de les aigües i que navegar amb bonança i bon vent insuflant el velam era pura delícia, Aina Bon-nín no desitjava fer la prova. Ho sentia perquè li haguera agradat conèixer els néts, però la por a la mar era superior per ella a qualsevol altra cosa, fins i tot a la por de les flames. Si aconseguís sa segetia que em demana en Gabriel Valls, pensava Pere Onofre, no sé com hauré de convèn-cer-la que també s’embarqui. Caparruda com és, igual s’estima més restar a s’illa, i en aquest cas, si ses coses s’embruten, no sé el que pot arribar a passar.

La remor de la mar, que semblava bullir a grans barbotejos, com l’olla que ja fa molt de temps que el foc escalfa, i el balanceig cada cop més amansit de la nau, feren venir son a Pere Onofre, retut pel daltabaix sofert. Tant de bo em desperti en tocar el primer port, desitjava Aguiló, mentre premia les pipelles amb ganes de descansar tot el temps possible.

Ja estava mig adormit quan sentí un gemec que li féu obrir altre cop els ulls i badar bé les orelles per distingir si venia de fora o tenia a veure amb la primera becada i l’inici del sobec. Però res no sentí més que les remors conegudes de la mar i el tràfec a les cobertes. Tornà a aclucar els ulls amb decisió de no fer cas d’aquell renou que talment havia identificat amb una queixa humana emesa gairebé al seu costat, com si una altra persona viatgés també en la càmara, algú que fins ales-hores no hagués gosat manifestar-se. Però els badà pocs segons després en percebre altre cop el plany, ara, amb perfecta nitidesa. El mercader no entenia com, si algú s’havia amagat a la seva càmara, s’havia torbat


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

118

tant de temps a queixar-se desaprofitant l’oportunitat de fer-ho en cir-cumstàncies molt més terribles que les actuals, ja que la tempesta ana-va cada cop més de davallada.

—Ja em direu qui sou i com heu entrat —preguntà Aguiló sense que ningú li respongués—. No sereu un peixot per ventura? —tornà a insistir assegut sobre la llitera punyint per desfer-se les sivelles per in-tentar cercar el llum d’oli que si no havia caigut penjava apagat del sostre, i amb ell escorcollar on podia estar-se l’amagat. I, mentre s’ai-xecava a les palpentes, pensà en aquell home que li mostraren al port de Gènova que sobrevisqué al naufragi del seu galió durant més de dos mesos deixant-se endur pels corrents i vivint dels peixos que engolia i que, en ser finalment salvat per uns pescadors que l’apresaren entre les seves xarxes, només emetia un gemec i havia perdut les facultats de la parla. Però aquest cas encara era poc extraordinari, si el comparava amb el que succeí a Catània, al regne de Sicília, i que formava part de les facècies que ell tan afeccionat era a explicar quan comptava amb un auditori adequat i que, a la vegada, havia sentit també molts pics. Tots coincidien que des de petit, aquell que anomenaven el peix Colau mos-trà tanta afecció a la mar que no passava dia que no hi desaparegués nedant durant hores i hores i quan alguna obligació li ho impedia es posava tan trist que semblava que li faltessin les ganes de viure. En fer-se home el seu desig no s’apaivagà, ben al contrari. Assegurava a tot-hom que volgués escoltar-lo que la mar li semblava molt més bella que la terra i que en les aigües trobava paratges meravellosos que ni el més dolç dels prats no li podia oferir. I la seva habilitat de nedador era tan i tan grossa que encara que hi hagués tempesta i ones de l’alçada dels campanars no s’aporuguia, i s’allunyava fins a desaparèixer i estava dos o tres dies sense tornar.

Recordava la història del peix Colau mentre seguia cercant a les palpentes el llum d’oli, sense aconseguir-ho, quan notà passes davant de la porta i sentí com tocaven.

—Obriu-me, senyor —demanà una veu jove—. Som es gabier Ar-nau Mulet. No us vull fer cap mal...

—I jo que ho esper —digué Pere Onofre, descorrent el forrellat de la porta—. Digues què vols —i content en veure que l’al·lot duia un llum d’encruia a la mà dreta, afegí—: Deixa’m abans de res que amb so teu llum cerqui es meu. Aquest temps ha organitzat un bon desgavell.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

119

Saps què feia? Intentava copsar d’on venien uns gemecs que acab de sentir. No serien teus darrere sa porta?

—No, senyor, però crec saber de qui són i d’on surten. Per això venia a alliberar sa persona que ha embarcat en un des vostros baguls.

—Això és un abús! Em queixaré an es capità!—Podeu fer-ho, senyor, es capità en té coneixement. No mos pen-

sàvem trobar aquest temporal. Jo mateix tenia ordre de venir tot d’una que tombàssim es cap Blanc a alliberar-lo i es capità a demanar-vos excuses i a donar-vos aquest escrit —i tragué un plec lacrat de dins la camisa—. És per vós, senyor. Si t’has queixat encara ets viu —afegí adreçant-se al del bagul—, ara t’obriré. Deus estar ben estamenejat, germanet.

—M’agradaria saber a qui he tengut s’honor d’hostatjar —pre-guntà Pere Onofre tot rompent el lacre i observant que era lletra del Cònsol.

—Tot d’una ho sabreu, senyor. El que és clar és que fuig de Mallorca.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

121

viii

Jesús, Maria i Josep:Jo, Rafel Cortès, anomenat de malnom Costura, amb veritat, declar que en

lo dia dilluns de la primera setmana de juny de l’any de Nostro Senyor de 1687, mentre agonitzava el meu cosí Cap de Trons, i sense poder fer res per ajudar-lo a ben morir, el dit Cap de Trons, després que fos extremunciat, vaig anar a passejar fora Vila i des d’allà, perquè uns al·lots m’havien ferit d’una pedrada i amb la dita pedrada la cama dreta se me ressentia, vaig romandre a l’hort d’en Gabriel Valls Major, que no era gaire enfora del lloc on succeïren els fets. Declar que hi vaig anar per demanar aixopluc i també perquè el pare Ferrando, el meu confés, em demanà que obrís bé els ulls per veure si era veritat que en el dit hort succeïen coses contra la veritable religió de Crist Nostro Senyor. El dia abans ja hi havia estat convidat per en Valls, vaig estar-hi amb el Cònsol, el mercader Serra, el selleter Pons i en Pere Onofre Aguiló, que parlava de fets succeïts a fora de Mallorca, on alguns s’enginyaven amb màquines voladores com ja vaig expli-car. Però res no vaig veure en aquella nit que pogués fer pensar que els amitgers, els únics que restaven de nit a l’hort, i els seus missatges eren sospitosos de judaït-zar. Però en la nit, cap allà a les dotze de la nit, en la mitjanit, vaig sentir com el fill petit d’en Gabriel Valls cantava sota la meva finestra i com cridava una al·lota per nom Maria i com aquesta sortia a la finestra i com ell en amorós col-loqui li feia resar una oració que tenc per mi que és jueva i que deia

Pare Nostre poderós que tot jorn féu meravelles. Apiadau-vos, gran Déu del Cel, de nostres ximples auvelles que són fiblades d’abellesen tan gran afebliment.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

122

Vós que sou Déu vertader, mercè i pietat tingueu d’elles. Santificat sia el seu nom ara i tota la vegada. Nostro Senyor lo teu llum no en tingueu més amagada. Si la vostra gent passada en algun temps ha errat, Vós, Senyor, haveu perdonat com ho diu la llei sagrada.

La qual cosa vull manifestar com a descàrrec de la meva consciència de catò-lic, apostòlic i romà i perquè el Sant Tribunal de la Inquisició obri en la seva conseqüència, ja que la sospita que tenia lo dit Tribunal me tem que la podrà confirmar, ja que sospitaven que a l’hort d’en Gabriel Valls s’ensenyava la llei de Moisès i el qui jo havia sentit i vist en aquella nit que estava coix de cama era en Rafel Onofre Valls de Valls Major adoctrinant la filla petita dels amitgers, na Maria Pomar, filla d’en Pep Pomar i na Miquela Fuster, naturals de Porreres.

I si els senyors inquisidors es pregunten per què sé tan bé aquest Parenostre judaic és perquè a mi me’l volgueren ensenyar i jo el sé, però mai no l’he emprat perquè som catòlic, apostòlic i romà.

En lo dit dia en què vaig romandre a l’hort d’en Valls sense poder esbrinar cosa de més importància pel que fa als errors de la santa religió cristiana que el que ja he manifestat, no em vaig despertar a trenc d’alba com acostum que ja ella moltes vegades em troba feinejant perquè la son mai no m’ha acompanyat gaires hores, sia perquè el mal de la cama em rendí, sia perquè la tranquil·litat del lloc em deixà assossegar millor. Ningú no em despertà tampoc i el missatge degué anar-se’n sense mi; per això en Gabriel Valls em trobà encara al seu hort quan hi comparegué devers les deu i m’amonestà altre cop sobre el mateix que havia fet el diumenge passat camí de l’hort: que no havia de prendre en compte el capteni-ment d’en Cap de Trons, que encara no era mort, i llavors de dir-me això, amb un to de veu baix, mirant-me com si em volgués cercar l’ànima em digué que havia fet malament acusant en Cap de Trons, el meu cosí. Res no vaig contestar, però, per la manera com va assegurar-ho, vaig sospitar que era capaç d’endevi-nar-ho i crec que vaig tornar-me vermell com una tomàtiga. Abans de fer en-ganxar una bisti perquè em dugués a Ciutat, ordenà a la madona que em pugés coca bamba per berenar i com que jo vaig alabar-la molt ordenà que me’n dugués un bon bocí, del qual present vaig deduir que no estava enfadat amb mi i més


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

123

quan me n’ha fet arribar mentre he estat amb dolors de la dita cama. Los dits dolors no m’han amainat, ben al contrari, en lloc de davallar m’han pujat i ara ja és tot el ventre el que em fa mal i me turmenta, però ho prenc amb santa pa-ciència, ja que m’ho envia Déu Nostro Senyor, i els meus patiments res no són comparats amb la Passió de Crist.

Tot això que he declarat afirm que és veritat i ho firm amb la meva mà, avui, dia 12 divendres de juny de l’any del Senyor del 1687.

Rafel Cortès Costura

El molt Reverend Inquisidor Nicolás Rodríguez Fermosino acabà de llegir els papers que el mateix pare Ferrando li havia donat, i mentre els enretirava el fità sense dir-li paraula. Assegut a davant de la taula, rere la qual el mirava l’Inquisidor, el jesuïta esperava que fos Don Ni-colás el qui prengués la decisió de pronunciar-se. Desitjava endevinar, segons el to emprat, si amb les paraules no se li feia coneixedor, si aquell seria un bon moment per a tractar dels seus negocis personals o encara hauria de demanar a Rafel Cortès d’altres delacions amb les quals reforçar el seu ajut al Sant Ofici. Però Rodríguez Fermosino devia passar gust fent-lo esperar perquè s’atorbà encara un parell de minuts a obrir boca. S’acaricià la barbeta. Es tragué amb parsimònia les ulleres i, sense deixar de fitar el pare Ferrando amb els seus ulls com agulles de cap, s’aixecà. Lentament enretirà la cadira de repòs perquè no fregués la paret emblanquinada de bell nou feia pocs dies, passà al mig de la cambra i començà a passejar-se des de la porta que donava al claustre fins a la finestra de l’enfront, oberta als terrats i les falzies. Llest com una mostela, havia notat de seguida com el pare Ferrando es fonia per escoltar la seva opinió i consentia posar-lo ner-viós per gaudir amb aquell silenci que enutjava el jesuïta. Acostumat als interrogatoris, l’Inquisidor sabia fins a quin punt neguitejaven els acusats les pauses sospitoses d’intencions malèvoles, de preguntes en-cara més capcioses, premonitòries dels pitjors turments. Considerava que el silenci podia tornar-se molt més eloqüent que les paraules, i per això solia emprar-lo com una de les seves tàctiques més efectives, encara que ell durant aquelles pauses, durant aquells temps morts, no es dedicava a sospesar els pros i els contres de les acusacions ni a me-ditar sobre la culpabilitat dels reus, ni posava esment en el que succeïa a la sala del Tribunal. Ben al contrari, es prenia aquelles estones com a


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

124

descans, i encara que no deixava de clavar els ulls vius i esmolats en les seves presumptes víctimes, amb els del record esguardava altres llocs i els dipositava sobre d’altra gent. Podia ser una paraula aliena, del jutge, o del presumpte proterv un bon punt de partida, la paraula, com si tengués ales, el duia a altres mots, pronunciats per altres gents i lla-vors ell, agafant-se en aquells termes, com a una jaculatòria per evitar els mals pensaments, s’allunyava del lloc on es trobava. D’altres vega-des, si les recessions eren més llargues —i allò sí que desmuntava els acusats—, durant un temps prudencial descansava, només pendent de les seves coses com si medités —ara amb el cap entre les mans— re-memorant èpoques de joventut molt més amables i solia ancorar una estoneta en la seva estada a Roma al servei del Cardenal d’Angelioto. En aquells moments, sense decidir-se per cap paraula que li pogués ser profitosa, ni cap imatge que el distragués, es delectava sols en la mala estona que passava el pare Ferrando, que es fregava les mans nerviós a punt d’esclatar.

—Vossa Reverència dirà què troba que li he de dir a en Costura —esclafí en veu baixa el jesuïta.

L’Inquisidor somreia satisfet: Si no xerres, rebentes, i contestà a Fer-rando amb una altra pregunta.

—I vós què en pensau de les declaracions d’en Costura? El conei-xeu millor, sou el seu confés.

S’havia tornat a asseure l’Inquisidor i ho havia fet amb estrèpit, a posta, deixant caure la seva pesada ossamenta sobre la cadira de repòs, el cuiro de la qual se’n ressentí, cruixint. El jesuïta no imaginava que l’Inquisidor comencés a parlar interrogant-lo, com si també ell fos ob-jecte de sospita. De fet, aquella passejada per la cambra ja li hauria pogut fer pensar que la cosa anava bruta. L’Inquisidor tenia el costum d’aixecar-se quan se sentia incòmode, sense importar-li que poguessin considerar-lo un mal educat. Però el pare Ferrando s’estimà més no prendre’s a mal l’actuació ni tampoc la pregunta i pensà, per donar-se coratge, que també podia succeir que Fermosino tingués en compte el seu criteri en un assumpte tan delicat. Ho entendré com un compliment, es digué a si mateix i contestà amb to humil, tot complaent, que Cos-tura li semblava un bon cristià i que creia que tot el que deia era veritat. A més, estava malalt no sols a conseqüència de la ferida de la cama, que no li acabava de cicatritzar, sinó d’una maldeventrada rabiosa que no li


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

125

permetia un punt de repòs. Per això, perquè temia per la seva salut, no gosaria dir mentides. Però aquests mals, insinuà l’Inquisidor, podien influir negativament en el seu ànim i qui sap si tenia el cap clar o veia besllums i els records se li embullaven. El pare Ferrando replicà a Sa Reverència que Costura estava disposat a testificar molt abans del des-graciat accident, precisament perquè com a bon catòlic considerava que alguns dels seus germans de raça, que no de religió, havien tornat a judaïtzar després de les reconciliacions, cosa que ell, com a cristià, no podia permetre.

L’Inquisidor s’assegué fitant el jesuïta. Sentia una pregona antipatia per Ferrando. Mai no li havia agradat aquell home esquifit que inten-tava, a força de confessar gent del carrer, congraciar-se amb ell sense aconseguir-ho. No és l’apostòlic zel allò que et mou, bergant —es deia—, és el càr rec de rector el que vols aconseguir amb aquest fester. Que m’hi facin la pell si m’equivoc...

—Vossa Reverència —continuà Ferrando— ha pogut comprovar com el primer paper d’en Costura, aquell que us vaig enviar mitjançant el Jutge de Béns, coincidia amb les declaracions d’en Juli Ramis. En Costura diu veritat, n’estic segur.

—En Juli Ramis és un poca-vergonya, el mateix canonge Amorós m’ho ha fet saber. Qui no ens assegura que no diu mentides? Acusant en Cap de Trons d’aquests crims, l’afront contra el seu honor queda minvat. Jo, pare Ferrando, si fos un pare ultratjat també arremetria amb el mateix afany castrador contra l’infamador de la meva sang.

I callà una altra estona l’Inquisidor i aquesta vegada sí que a lloms de les seves pròpies paraules viatjà lluny i es veié fugint a galop per la porta d’una ciutat murada perseguit per un altre genet. Podria algú a Siena donar-li el nom de pare com li volgueren fer creure?

—Reverència, en Cap de Trons circumcidà els seus fills o almenys ho intentà abans de trobar-se amb en Juli Ramis a la cambra de la seva pròpia filla, això sembla provat.

—Ho heu vist vós, pare Ferrando? —preguntà l’Inquisidor aixe-cant-se altre cop i aquesta vegada per posar recte el quadre de sant Domènec, que pareixia haver-se torçat una mica per la banda dreta—. Ha examinat les seves parts pudendes vossa paternitat?

—És clar que no —contestà Ferrando, a qui no agradava gens el caire que anava prenent l’entrevista—. Tal vegada no va arribar a cir-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

126

cumcidar-los... però és la intenció el que compta, i el seu desig, estic segur que era clarament circumcitori.

—En Cap de Trons és mort, pare Ferrando. Podem tirar al foc els seus ossos, però no examinar-lo dels seus errors. Pel que fa als fills, serà fàcil provar fins a on va arribar la follia de son pare.

El silenci es féu tan espès com la calor. El jesuïta es va passar un mocador pel front. Les gotes de suor li amaraven el rostre. La xafogor era quasi magmàtica. El pare Ferrando es sentia aclaparat per partida doble: estava incòmode i no veia com fer-se grat a l’Inquisidor. De cap manera gosava demanar-li la recomanació que havia vengut a cercar. Li pareixia que Fermosino, en lloc de veure en la seva actuació el bon zel d’un fervorós membre de l’Església catòlica, l’observava com un escarabat merder que hagués caigut dins una escudella aromàtica i fu-mejant. Si l’Inquisidor no fóra tan poderós i no tengués tanta fama d’incorruptible, podria trobar la manera de denunciar aquell capteni-ment tan poc clar, tan —per què no dir-ho— sospitós...

—Creieu convenient, Reverència —s’atreví finalment el pare Fer-rando—, que demani a en Costura que segueixi comunicant-nos per escrit tot quant sàpiga, o pensau que...?

L’Inquisidor, que s’havia tornat a asseure, encarà altra vegada els seus ulls amb els del jesuïta.

—Seríeu un mal cristià i pitjor encara, un mal capellà, un mal mi-nistre de Crist, si no vetlléssiu pel triomf de la nostra fe catòlica. I ara, si em permeteu —digué tocant una campaneta daurada—, tenc diver-sos assumptes urgents per despatxar.

Tots dos s’aixecaren. El pare Ferrando encara hagué d’agrair, abans d’acomiadar-se, que l’Inquisidor el rebés, i aquest, corresponent a la cortesia, li digué que disposés sempre que volgués i que en tot moment seria ben acollit.

Don Nicolás Rodríguez Fermosino va empènyer les ulleres amb un dit per encastar-les al seu lloc i s’inclinà de bell nou damunt els papers que omplien la seva taula. Enretirà les delacions de Costura, doblegà els fulls pels mateixos plecs i obrí un expedient en el qual tre-ballava abans de la visita del jesuïta. També ell, ara que estava tot sol, es passà un mocador pel front i després l’endinsà pel coll de la sotana intentant alliberar la seva pell d’aquella humitat llefiscosa que el des-torbava de concentrar-se en el protocol que havia d’examinar aquell


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

127

capvespre i que, si deia veritat, l’enutjava bastant. Des de feia més de dos anys, des que morí la seva mare en un llogaret de Galícia sense que ell arribés a temps de tancar-li els ulls i donar-li la darrera besada, el seu entusiasme inquisitorial que li atorgà fama merescuda d’estricte i incorruptible s’havia anat apaivagant. No és que es prengués debades les seves obligacions, però li costava més esforços treballar al mateix ritme. Havia demanat a Déu, prometent sotmetre’s a les privacions més difícils, que el temporal amainés perquè la galera on, finalment, aconseguí embarcar rumb a Barcelona pogués prosseguir el seu camí. Però les ones eren tan feréstegues que el capità no tengué més remei que cercar aixopluc al port de Sóller, on, durant dos dies i mig, aguar-daren una bonança que es féu desitjar de valent. Quan a la fi arribà, l’encalmada dificultà altra vegada la travessia, allargant-la més del compte. Desembarcà l’Inquisidor a Tarragona i a cavall, sense esperar un correu que anava al nord, sense altre acompanyament que un cavall de reserva, galopà sense assossec ni més aturai que l’obligat per la fos-ca. Cavalcà quatre dies amb l’única curolla d’arribar a temps i quan, rebentat, entrà a la fi a ca seva, en feia dos que, la mare, la festejaven els cucs dins el fossar. De res no serviren els precs, ni les promeses, ni l’extenuació dels seus membres. Déu Nostro Senyor disposà de la seva ànima a trenc d’alba el dia de Sant Mateu —li digué el rector, que, a part d’aquella, atenia dues parròquies més—. Des del cel seguirà pregant per vós, podeu estar-ne segur, com ho feia des de la terra. Penedida com es mostrà dels seus pecats, deixant per a misses tot quant tenia, que m’escorxin si no és a la glòria.

Don Nicolás Rodríguez Fermosino decidí comprar cavalls nous per tornar-se’n tot d’una, però restà més de vint dies al llogaret que l’havia vist néixer una nit de Nadal, també de manera quasi miraculosa —sa mare tenia només tretze anys i tots la consideraven verge. La sua-vitat del verd, la flonjor dels prats i aquella terra sucosa on creixien els castanyers, el retingueren presoner com si qualcú l’hagués exorcitzat. Hagueren d’enviar-lo a cercar amb un correu urgent, des del Tribunal d’Aragó, recordant-li que el seu antecessor havia estat castigat pel seu capteniment irresponsable. I que a Mallorca les coses no caminaven dretes, si l’Inquisidor no posava ordre. Els familiars anaven a l’aire amb les aparicions de na Sara de les Olors que s’havien tornat a repetir i que ell no havia volgut prendre en compte perquè la considerava una


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

128

pobra boja, tot i que Cabezón li havia obert expedient. Obeí i tornà, però aquells dies foren decisius, com ho fou la mort de la mare —Dei-xau-me tancar-li els ulls, Verge Sagrada, i promet que un cilici de pues m’oprimirà la cuixa dreta tots els divendres de Dolors per fer-vos companyia en els vostres patiments. No m’has volgut fer cas —li digué després de saber la nova, enfadat com si parlés amb una amant—. Tu que podies deturar la mort, demanant-ho al teu fill Totpoderós. Podia, però no ho he fet —sentí que li contestaven—. No m’agrada que em posin a prova. No has repetit moltes vegades en els teus sermons que és pecat jutjar la Providència, que Déu disposa sempre el millor per a tothom...? I si ta mare t’hagués confessat, en el seu llit de mort, la veritat del teu origen? Si t’hagués dit que, en lloc de ser engendrat per un Bisbe que tanmateix et protegí —ja veus on has arribat—, ho fóres per qualsevol sapastre que se l’endugué a l’era...?

L’Inquisidor de Mallorca es senyà abans d’inclinar-se damunt els papers, recaptà així la concentració que aquell capvespre tan xafogós li faltava, però altra vegada, en tornar a examinar les declaracions dels testimonis, sentí, com li succeïa des que aquell cas era obert, la remor de la pluja prima caient sobre els camps assedegats, sobre la terra flon-ja i amarada, terra mare en la qual germinava qualsevol llavor. Deu ser per la calor —tornà a dir-se—, deu ser per culpa d’aquesta calor insuporta-ble, d’aquest infernal mes de juny. Déu meu, què farem a l’agost si això se-gueix així? Cremarem com si tots fóssim a la foguera... I si els testimonis, com tantes altres vegades havia succeït, fossin falsos? I si es tractés altre pic d’una venjança? Però com fer-los entendre que els ulls de Déu, infinitament miseri-cordiós, tot ho veuen i miren amb molta més cura, molta més netedat que els ulls humans... No havia dit Crist que primer busquessin la biga en el propi ull i després en l’ull aliè, la palla...?

En lo dit dia del mes de maig de l’any 1687 la dita Margarida Antich, muller de Pere Antich, me vengué a cercar per recitar amb ella l’oració de Santa Helena que diu:

Santa Helena, filla de Rei, Vós que la mar saciau, que la mar passau, Vós que a Betlem anau, Vós que amb els apòstols taula posàreu, Vós que amb els apòstols taula llevàreu,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

129

Vós que Judes cridàreu. Vine aquí tu, Judes, digue’m a on són els tres claus de Cristo. Helena, vés a la muntanya del Tabor, ficaràs tres vegades i los tres claus encontraràs: un lo tiraràs a la mar rotja i un lo clavaràs en el cor de Sió que no pugui cessar ni reposar fins que a ses meves plantes serà, mal foc l’abrasi com a mi farà,

perquè jo volia i li demanava remei perquè el meu homo no me deixés. Lla-vors féu un cor de paper i el clavava a ter ra amb un clau pegant-li cops i prenent després el cor i mullant-lo dins l’aigua l’embolicava amb un altre paper sec. Llavors encenia una espelma i tornava a dir la dita oració i digué Sió, Sió, Sió, i m’ho féu dir a mi. I em donà el cor banyat, que, com que era banyat, en passar-lo per la flama no es consumí i me’l féu posar davall de la coixinera del meu homo i em demanà que amb les meves mans agafés un poc de la llavor d’en Sió i la hi dugués perquè la necessitava...

La pluja prima queia a damunt els protocols escampats sobre la taula. La pluja tornava com si fos arena a embullar-li la vista. Tancava els ulls i es treia les ulleres i es fregava les parpelles i veia molt més lluny, molt més enllà, altra vegada els camps verds i els prats humits. Dins la llum difuminada, la llum mandrosa del capvespre, compareixia la finestra de les golfes des d’on tantes vegades havia mirat com se n’entrava un bocí de camp, un bocí de torre de campanar, molt més lluny, perdut en la fondària de la vall. Es veié a si mateix, aquell que ja no era, però havia estat, ajagut sobre un jaç de palla amb els ulls mig clucs, estirat indolentment. Tenia a prop el cos de Margarinya, que plorava amb suavitat acompanyant la dolcíssima pluja. No ploris, dona —li digué—, no podem fer-hi res. Mai no t’oblidaré, pots estar-ne segura. N’estic segura —contestà ella mentre li mostrava un cor de paper que li havia donat sa mare perquè el passés per les seves parts després d’haver consumat l’acte amb el qual ell l’havia posseïda. I començà una salmò-dia en veu baixa:


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

130

Señora Santa Helena, amada de Dios y de su madre... ... mesa pusisteis ... mesa quitasteis

El cas de l’Antich no era l’únic que havia de revisar aquella tarda, era però el que més de mal humor el posava perquè l’obligava a en-frontar-se amb una part del seu passat que no li agradava gens perquè el feia adonar que jutjaria l’Antich i també aquell testimoni, amb molt més rigor, amb molta més estricta observança que no jutjà la mare de Margarinya, la impulsora del conjur, preocupada per la dissort de la seva filla i sobretot a ella mateixa, que encara, mentre la pluja queia enllà, convocada per una memòria tan sutjosa com les seves terres, recordava malgrat els anys i la distància. La cercà en aquell darrer viat-ge i una nit, tornant de visitar un amic, en una cruïlla de camins, cre-gué reconèixer-la reunida amb altres companyes. Es fregà amb força els ulls per tractar d’evitar aquella pluja com arena i concentrar-se altre pic en el procés. Abans, però, per alleugerir la xafogor, es passà el mo-cador per la cara i s’aixecà per veure si la camisa que duia davall la so-tana se li desferreria del cos on semblava junyida. En tornar a asseure’s, enretirà el protocol que contenia el cas Antich, com si hagués canviat de parer i ja no s’encaparrotés a examinar-lo. El tancà, lligà amb cor-dells la carpeta que el preservava, i tornà a agafar els papers de Costura. Com era el seu costum, mullà la ploma per tenir-la preparada per si volia apuntar en un paper d’ús personal algun aspecte que li cridés l’atenció, abans de decidir-se a donar l’ordre d’obrir el procés que amb tant d’interès esperava el pare Ferrando. Això era el que més el moles-tava. Estava segur que el pare Ferrando, malgrat que havia tengut la delicadesa de no mencionar-ho, es volia servir d’aquella decisió per aconseguir la seva recomanació per al càrrec que pretenia també Amengual. Tots dos li pareixien igualment dejectables, però almanco el pare Amengual mai no l’havia molestat. Confiava en les seves vides de santes com a mèrit màxim. Però les informacions de Costura, si provava que eren certes, no podien prendre’s a la lleugera, especial-ment ara que acabava de rebre amonestacions dels superiors, ara que tenien les arques buides i molts de cruis a la casa. L’escrit d’en Costura, però, l’incomodava i el tornà a rebutjar. Nerviós, agafà un altre expe-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

131

dient que restava obert des de feia mesos i que solia mirar quan tots els altres se li feien massa enutjosos. Tard o d’hora hauria de prendre una determinació. El cas involucrava el Bisbe d’abans amb una meuca del bordell, la qual havia tengut tractes amb l’Inquisidor que va prece-dir-lo. Fermosino tornava a llegir:

Vaig veure com els llimacs i les cuques entraven i sortien pels forats d’aquelles ànimes, tan espesses com si fossin formigues i amb fum em torbaren la vista. Els dimonis udolaven, les feres bramulaven, els dragons braolaven com braus, i les serps verinoses xiulaven, i tots plegats ajudaven a entonar aquesta destarotada música.

Vaig veure grans tempestes, grans vents, grans torbonades i borrasques, molts de trons i llamps, llamps espantosos que queien sobre els condemnats i els desfeien a tots talment com si els esmicolassin.

Vaig veure ànimes de tots els ordes religiosos i de totes les altes dignitats de l’Església, coent-se com un rostit al foc. Els papes i cardenals eren posats damunt trons i cadires de focs. Allà estaven abatuts i abandonades les seves dignitats i privances i en lloc de mitra duien cuirasses i ben sovint els aficaven i els treien de calderes bullents i en llacs d’aigües putrefactes. També els ordenaven rebolcar-se en un brou de fang i merdes de dimoni. Però encara era molt pitjor el que suc ceïa als qui es troben en el darrer cercle tocant el fons de les flames, els quals sempre seguit són turmentats per les llengües dels dimonis, llengües i tions de calentura feréstega que exhalen alhora una olor que empudega i ho envesca tot...

Això vaig veure amb visió tan certa i segura com que el meu nom és Benet, Bisbe de Mallorca, pecador que he estat de molts de pecats comesos, amb totes les parts del cos, especialment per les dites pudendes. En penediment els confés i vull que els confessi na Beatriu Mas, dita la Coixa, meuca del bordell amb la qual durant deu anys he mantengut tractes carnals.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

segona part


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

135

i

La matinada els ha trobats desperts. Com un menjar d’agredolç han tastat aquesta alba. La majoria han feinejat tota la nit i han resat. En veu baixíssima, cadascú a ca seva, han entonat salms de lloança i d’agraï-ment. Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l’or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d’estam a les faldetes. Han pastat pa i l’han enfornat, han fet pujar les coques. Però en sentir n’Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s’han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa.

Ja prenen l’aigua beneïda i es disposen per complir amb el precep-te. Disseminats pel temple no escatimen devoció.

En acabar, han tornat al Segell i a l’Argenteria, però cap no s’ha posat roba per feinejar. Han conservat els vestits bons, els vestits de festa, per anar a fer quatre passes. Les dones han agafat un farcell amb el pa en butxaca, perquè han decidit aprofitar el bon dia, un dia net amb un cel de glòria per dinar a la riba i gaudir d’una primavera que sembla haver-se avançat quasi dues setmanes al calendari i promet sua-vitats endolcidores. No han sortit junts. Ho han fet en petits grups, alguns amb la família, d’altres tots sols. Cap d’ells no crida l’atenció. Saluden els coneguts, s’inclinen amb una bona capada davant els se-nyors de categoria i fins i tot besen l’ametista puríssima del Bisbe en topar-se’l casualment devers la Portella, quan torna a Palau. El Bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els infants ca-minen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes. Els homes en arribar a l’Hort del Rei els passen davant. Es reuneixen i formen un grup compacte. Precedeixen els seus en traves-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

136

sar la porta del Mar, albiren quins llocs seran millors per descansar una estona, quina gent trobaran per la Riba. Endarrerits queden alguns vells, arrossegant les passes, peu coixeu, fan també via, així com poden, amb el temor de no arribar a temps. Els ha costat molts de doblers i moltes més paraules de ser admesos i qualcun no es pot avenir que a la fi hagi arribat l’hora. Van carregats. Duen tot quant tenen dins les bos-ses ripuntades al cos de les camises, ben estretes amb els guardapits; dins els calçons amb bufes, dissimulades pels plecs, hi traginen les mer-caderies més riques.

A la Riba, entre les roques, els primers que han arribat trien els millors llocs per estendre les estovalles i es preparen en calma per di-nar, truites i cocarrois, a més de crespells. Però no tots tenen gana. Hi ha famílies en les quals ningú no ha pogut atracar-se res a la boca. Neguitosos, esguarden cap a Porto Pi el vaixell anglès, un xabec fosc amb el casc pintat de verd i negre, que altres vegades ha ancorat al port. Però també miren de tant en tant la ciutat que s’arraïma a l’es-querra, de color daurada de pedra de Santanyí, la ciutat que la riera xapa en dos bocins, vetllada pels campanars, com a torres de guaita, protegida per les murades i els baluards. La ciutat hostil que els rebut-ja i els foragita però que tanmateix és la seva. La dels seus pares i els pares dels seus pares i els besavis i els rebesavis i, encara més enfora, més enllà: la ciutat on arribaren, quan començà la diàspora, els pri-mers antiquíssims avantpassats. Coneixen les seves pedres, els seus murs. Ulls clucs endevinen els carrers, es saben de memòria les esber-les, els cruis, les taques de les façanes. Han menjat els fruits dels seus horts, s’han acostumat al vent, que de vegades mou guerra i tot ho arrabassa d’una revolada, a la manca de pluja i a les tempestes feréste-gues del setembre aïrat, com aquella que desbordà la riera i arrossegà en les seves aigües desbaratades tot allò que trobà al seu enfront. Més de quatre mil morts en una nit salvatge. Els cadàvers inflats i tumefac-tes suraven dins la badia l’endemà de la desgràcia i encara seguiren surant el sendemà i l’altre, premonitoris del còlera que es declarà, el mal més lleig de tots els mals, dels quals ells i només ells eren culpa-bles... Molts conciutadans els acusaren d’haver provocat les inunda-cions, d’haver cridat la tempesta, d’haver convocat aquell desveri de pluja que féu baixar les aigües tèrboles i colpidores. Com si el poder dels avantpassats, venjant-se d’aquell baptisme imposat, fos com el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

137

poder del Senyor Únic del Cel i de la Terra que té poder per enviar el llamp i deturar el sol.

La ciutat queda enrere. Vora el campanar de Santa Eulàlia, el Se-gell i l’Argenteria, els seus carrers; gent des carrer són anomenats pels altres. En algunes cases no hi queda ningú. Però hi ha plats bruts dins el rentador, esperant a la nit que torni la criada, que no se’n podrà ave-nir. La criada cristiana davant la qual dissimulen i fan com si passessin el rosari i mengessin xulla... A la fi s’ha acabat la farsa. Basta de dissi-mulació. Ja n’hi ha prou de comèdia. Se’n van. Fugen. S’escapoleixen. Saben que violen la llei que els prohibeix abandonar aquesta terra. Sa-ben que, si els hi apleguen, tendran pena de la vida. Però si es queden, també. Des que morí Costura, des que el pare Ferrando per assistir-lo les darreres hores no el deixà ni de nit ni de dia, les coses s’han compli-cat. Aviat començaran els processos. Aviat l’Agutzil, amb amenaces, trucarà a les seves portes o els les esbucarà de pressa sense cap recança. Ja té a punt els homes amb la destral. Trucarà de matinada, a la mala hora, per espantar-los més, per acovardir-los més. A les males els farà vestir i els llevarà la son que encara s’aferra a les parpelles. Ja senten la remor ferruginosa dels forrellats en despassar-se i els crits i els plors dels infants. Com a bistis els clavarà els esperons i els menarà a la Casa Negra, la Casa Fosca d’on qui sap si sortiran escurats o per cremar de viu en viu.

Abandonen. Parteixen però no renuncien. Un dia es nostros fills o es fills des nostros fills tornaran a cercar el que és nostro, el que deixam, el que no hem pogut vendre per no aixecar sospites. Ses cases i ses botigues i ets obra-dors. Ses eines, es mobles i sa roba. Han tancat i s’han endut la clau. La clau que no poden perdre, la clau i les escriptures davant notari que donen fe de les seves propietats, malgrat que tots els béns els siguin confiscats, de seguida que notin la casa buida i ells, ben segur, cremats en efígie. Mai més no et veurem, terra nostra, madrastra més que mare per tot el que ens has fet, per tot el que has deixat de donar-nos. Ens hem encalen-tit amb cendres, hem menjat escurçons, hem begut aigües verinoses... Conten coverbos. Parlen de tot per no parlar de res, per no fer augmentar l’angoixa, la por a la travessia, a la mar gran que pocs coneixen, als atacs de corsaris, a les tempestes que enfonsen els vaixells. Parlen del temps que ara tant els importa, de la calma de la mar, massa inquietant, perquè l’embat no entra, i si el vent no es mou les veles no podran inflar-se.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

138

Què te pareix, Cònsol? —pregunta el sastre Valleriola—. No ho veig clar que puguem partir. Però el Cònsol res no contesta. És Gabriel Valls el que respon amb una mirada que fibla. És un dia gloriós, un dia esplèndid que Déu Nostro Senyor mos envia —afegeix abans d’anar-se’n amb els seus: el fill, la dona i la filla petita dels amitgers que festeja amb Rafel Onofre; només hi falta la sogra boieta que no s’ha atrevit a endur-se, perquè de cada dia empitjora, crida i estameneja i veu lladres i bruixes pertot, i el fill gran que viu a Alacant i res no sap de l’embarcament. Temps hi haurà d’avisar-lo des de Liorna.

Només Gabriel Valls ha menjat de gust alabant sobretot la coca bamba de la madona del seu hort que tant agradava a Costura. Els al-tres han espipellejat uns cocarrois sense gens de talent. Un altre pic el rabí ha contat als seus tot el que de bo trobaran a Liorna, tant que qui hi va ja no torna. Els ha dit que amb quatre o cinc dies de camí en ten-dran ben prou, i que ho sap bé perquè Pere Onofre Aguiló li donà pèls i senyals dels seus viatges. Els assegura que allà tot serà ben diferent i millor, que seran acollits de grat al Port Mediceu. Intenta consolar la seva dona, que se sent culpable de deixar la mare, encara que la seva germana se’n farà càrrec fins que Déu la véngui a cercar. Ni se’n temerà que mos n’hem anat —diu el rabí—. La pobra té es sentits perduts. Has estat tu que no volgueres que vengués amb noltros —li enteplega Maria Agui-ló—. Ta mare no corre perill i en canvi haguera ocupat un lloc absolutament necessari. Ells ens empenyen. No la deixam per gust, Maria meva. Mos em-penyen es processos.

Són més de vint, si compten els infants. El rabí no els perd de vista per molt que s’hagin escampat voramar sobre les roques més acollido-res. Veu el Cònsol amb els seus fills, en Josep i en Mateu. Els dos fills de Cap de Trons, Josep Joaquim i Baltasar, i Aina, la filla, amb l’infant d’uè, quasi acabat de néixer, fill del pocavergonya de Juli Ramis. Falta el cunyat boiet, que tengué la bona ocurrència de morir-se just un mes abans, deslliurant els nebots d’aquella càrrega. Veu el vell Josep Valle-riola, Xoteto el seu amic de l’hort, que xerra amb el seu parent, Xim Valleriola, i Rafela Miró, la seva dona. Els dos fills de Pere Onofre Martí, Moixina, que s’encalcen esburbats, vigilats per sa mare, Quitè-ria Pomar. La vella Polònia Miró, criada de Costura, que empata la xerrada amb madò Grossa, a la qual acompanya la seva germana vídua i els néts que té a la seva custòdia. Aina Fuster, la dona de l’administra-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

139

dor del comte. Els germans Tarongí. L’oncle de Costura, Miquel Bon-nín, amb la seva filla Sara de les Olors... Hi són tots. Ningú no manca. Tots han seguit fil per randa les seves instruccions i tot rutlla com va ser disposat. Ningú no els pot tirar en cara d’haver incomplert cap prohibició. Ningú no pot acusar-los d’haver fet res mal fet. Han com-plert amb el precepte del diumenge, i ara mengen crespells i els més sortats fruites confitades. D’aquí a una estona, després de recollir els queviures, després d’aplegar les estovalles, tal com han vengut, gento con gento, arribaran fins a Porto Pi. D’altres diumenges han escollit la mateixa passejada. No té res d’estrany que hi tornin avui per aprofitar el dia. L’aire de mar ventila els pulmons i fa entrar en gana.

Ja s’aixequen. Alguns ja comencen a caminar. No ploris, Beleta —diu Rafel Tarongí a la seva germana, que des que sortiren lluita per empas-sar-se les llàgrimes. Han partit els primers cap al moll, perquè ella s’avergonyeix que tothom la vegi en aquest estat. Però no hi pot fer res. A ca seva deixa dos infants, el que més estima. En aquestes hores —ex-clama perquè ha sentit n’Eloi tocar les dues de la tarda— ja s’hauran despertat de sa sesta. Sa sogra els deu entretenir a ses males. I en Tomeu ja deu demanar per mi... No te giris —li diu el seu germà—. No hi pensis. Es teu homo és un poc esburbat, però no és dolent. Pots estar segura que no els desempararà. —Amb suavitat l’agafa del braç i nota com tremola—. Els tornaràs a veure. Ja veuràs com Adonai vetllarà per ells. I tu cor ries perill, Isabel meva. Es nins són massa petits per ser molestats. Ningú no els farà mal.

Isabel du el rebosillo de mudar. Malgrat la prohibició, és de seda brodada amb fils daurats. Ara un raig de sol pega sobre el guatlereto que el tanca i s’expandeix en d’altres raigs com si sortís del cor d’un Sant Crist o d’una Dolorosa. Me’n torn —diu n’Isabel—. Salva’t tu, Rafel. Jo no puc deixar es meus fions. I amb suavitat es desprèn del braç del seu germà i fa un parell de passes enrere. Però en Rafel no la deixa, l’abraça, l’agombola. És millor pets infants tenir-te enfora que morta, car-bonitzada a sa foguera. No et queda altra sortida que fugir.

El seu oncle Costura parlà amb el pare Ferrando que amb ells no hi havia res a fer. Són jueus i moriran jueus —sentí Rafel que li deia dos dies abans d’entrar a l’agonia, quan el jesuïta, més que confessar-lo, l’interrogava sobre tots els qui trobava dignes de sospita. Hauria hagut d’enginyar-me-les per endur-me ets nins. Na Beleta em deu cercar per tota sa casa —diu entre sanglots. No et vull veure feta una Magdalena, germana.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

140

No et vull amb aquests ulls vermells i sa cara botargada. Estàs lletja, tu que passes per ser s’al·lota més preciosa des carrer...

Madò Grossa quasi els ha agafats. Camina falaguera malgrat els anys. Deu dur totes ses faldes que té —sospita Isabel—. Pareix la balena que s’empassolà el Profeta. La germana i els dos néts caminen una mica endarrere. Si ella va en es cantó de proa —ha dit Polònia Miró— n’hau-rem de posar un munt a popa. Aquesta s’enduu tot quant té, que no ho veis? —Polònia escomet la seva veïnada, Rafela Miró, que va de bracet amb Xim Valleriola ben a pesar seu. Això d’haver d’arrossegar aquella men-ga el molesta. Més li agradaria fer petar la xerrada amb els homes i preguntar-los sobre certes qüestions del viatge que li són urgents d’aclarir. Ell és un dels qui amb més doblers ha contribuït a l’eixida, i és de justícia que li correspongui un bon lloc. El nin d’Aina reclama el pit de sa mare, i els germans Cortès s’aturen. Aina s’asseu en un pedrís del camí i alleta aquell infant que és el seu oprobi. A ca seva gairebé ni el miren. Els esmussa. Només el petit dels Cortès ha estat capaç de fer-li una moixonia i li ha comprat un siurell.

El rabí s’ha aixecat dels darrers. Primer ha caminat al costat de la seva família, però després ha esperat el Cònsol. La tarda fa empal·lidir un punt el cel, però l’embat no s’alça. La mar roman estirada com un llençol acabat de posar. Només un bot de rems trenca la làmina pre-ciosa. I si no hi ha vent? —pregunta Valleriola a Gabriel Valls, una mica inquiet. N’hi ha d’haver per força... —contesta Valls sense perdre el somriure que tot el dia l’ha acompanyat, donant al seu rostre una sere-nitat quasi beatífica—. Homo de poca fe, com vols que el Senyor no aleni per noltros? Com vols que Déu ens abandoni?

I torna a repetir-los el que ja saben: que la Providència d’Adonai s’ha mostrat magnànima enviant aquell xabec gens sospitós que moltes altres vegades ja ha ancorat al moll de Ciutat i la tripulació del qual, fins i tot, és coneguda de Pere Onofre Aguiló, que tant els ha ajudats des de Liorna. I alaba Gabriel Valls el capteniment del capità que ahir mateix, encara no fa vint-i-quatre hores, arribà fins a cal Cònsol i amb ell quedà que el capvespre, entre les tres i les quatre de l’endemà, com si passegessin extramurs, com si casualment arribessin fins al moll per estirar les cames, com feien alguns diumenges si el temps acompanya-va, i aquesta sort afegida que fos diumenge, també els havia enviats Déu, perquè així ningú no podia sospitar res d’anormal, s’embarcarien


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

141

en un bot que els hauria de dur fins a l’Eolo, ancorat a la bocana del moll.

Ja han deixat els pins de Bellver atapeïts i amb tanta bona olor de resina. Quasi ja hi són. La torre de senyals sembla acollir-los. Avancen amb penes. No tenen mans, ni boca, ni orelles, ni ulls. Només olfacte. Un olfacte precís que fa moure els seus peus tot seguint un rastre im-posat pel rabí, que representa l’Altíssim. El bot els espera. Ara, potser de tant desitjar-ho, aconsegueixen que l’embat entri. Déu ha alenat aquest oratge que aixeca ones. La barca haurà de fer almanco tres viat-ges, perquè no hi caben tots. En el primer, els infants i les dones. En el segon, els vells i la resta de dones. En el darrer, els homes.

La ciutat és només una taca blanquinosa a llevant. La mar ha variat la fesomia, ja no té res a veure amb el llençol ben estirat de fa unes hores. Ara les ones semblen barrams de llop amb ullals blanquíssims. Els esquitxos i la sabonera, com saliva rabiosa, els enteplega de ple. Tots van molls i alguns ben xops. Pugen amb dificultats. Els mariners han ajudat els passatgers dels primers bots. Els homes d’aquest darrer viatge l’aborden més falaguers, però també els costa perquè el xabec es mou de valent. Els han fets passar en una de les bodegues. Són quasi a les fosques. Els infants xisclen de por. Els han fets seure a terra, arraï-mats, gairebé un damunt l’altre. Fa olor de ranci, d’aubelló. Una forta sentor d’espícies es mescla amb la ferum d’excrements. El Cònsol i Gabriel Valls surten a coberta i diuen al capità que els doblers pagats han estat massa per tractar-los com a esclaus. Ell els assegura que quan hagin llevat l’àncora i naveguin dins la mar gran podran acomodar-se a dalt, a la coberta, o prendre aixopluc en algunes càmares. Amb els infants no hi comptava —els fa saber—. Sempre parlàrem d’una dotzena de persones i són més de vint. La paga ha estat esplèndida —replica Valls—. No ho negareu. No, però cor molts de riscs —contesta Willis—. Si no fóra per-què, com sabeu, sóc molt amic de Pere Onofre Aguiló i ell m’ho demanà, ni per tots els doblers del món vos haguera embarcat.

Davallen a donar les noves i agombolar els seus amb la promesa del capità. El primer que hem de fer és donar gràcies a Déu perquè ja som embarcats —amonesta Valls—. Més n’hi haurem de donar quan arribem —exclama sense poder-ho evitar Aina Cortès. Però ningú no li fa cas. La veu del rabí fa callar tots els comentaris: Alabau Adonai, implorau es seu nom, anunciau an ets altres pobles ses seves proeses. Cantau-lo entonant


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

142

himnes, fent menció de totes ses seves meravelles. Tots el segueixen. La re-mor dels seus resos se sent a coberta, on feinetgen els mariners de l’Eolo preparant la nau per emprendre el viatge quan el capità ho orde-ni. Recordau ses meravelles del Senyor, ets portents obrats per ses seves mans, oh fills d’Abraham, servidor seu, fills d’Isaac, es seu escollit...

És el capità en persona qui baixa a demanar-los que no cridin tant, que no facin tan coneixedora la seva religió, que ja tendran temps per pregàries quan siguin dins el darrer blau. Pregau dins es vostros cors —diu el rabí— sense moure ets llavis. Pregau amb fe, agraïu a Déu es favor que mos dispensa i s’ajut que ens envia. Pregau també per ets nostros que queden a Ciutat perquè Adonai els empari...

Isabel Tarongí no pot fer res per reprimir un gemec que li surt del fons de les entranyes. Però no és sol el seu. Se’n senten d’altres. No vull planyidores a bord —exclama el rabí amb veu ferma—. Avui és un dia de goig, d’agraïment, no de plors. Un dia gran per tots noltros. Ets plors no són grats a Adonai, que avui ens demana alegria. Fugim per poder complir lliu-rement amb ets preceptes que ens imposa sa nostra religió, per no haver d’amagar-nos, per poder dir amb veu ben alta que som jueus i morirem jueus. Fugim perquè no mos hi facin sa pell —remuga amb veu baixa el fill de Cap de Trons, que és eixelebrat com son pare. Tens raó, també per això, perquè Adonai ens necessita vius i no morts per sa seva glòria —li contesta Valls—. Rabí —diu Valleriola, que mai no l’havia anomenat d’aquesta manera—, no t’han dit quan partirem? Perquè es vent bufa i de valent... Es vent és contrari —contesta el Cònsol—; fins que no amaini no podem par-tir. I ara què farem? —exclama Aina Cortès, que no tenia gens de ganes d’embarcar-se—. Haurem de tornar a terra? —pregunta Valleriola—. Així sí que farem coneixedora sa fuita! —diu la germana de madò Gros-sa—. Mos agafaran més aviat que si no haguéssim partit —torna a escainar Aina. Calla si pots o et donaré llandera! —l’amenaça el germà gran—. Uep! —alça la veu el rabí—. Aquí no vull ningú que se baralli. Només mos falta això! Déu no ens deixarà, podeu estar-ne segurs! Déu no ens pot aban-donar! Molt convençut n’estàs —diu Xim Valleriola amb la seva veu flau-tada, inconfusible—. I si Déu no desitgés ajudar-nos avui? El rabí se li afua: Homo de poca fe! Si el Senyor és es Nostro Pastor, què ens pot faltar? Ens contestes amb una oració que tots sabem, Gabriel Valls, no mos serveix més que de consol —intervé Martí—. Si no podem salpar ja em diràs què trobes que hem de fer. No posar s’arada davant es bou, almanco de moment, i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

143

esperar tant com puguem. Si hem de tornar —proposa el Cònsol— ho hem de fer abans que tanquin sa porta de Santa Catalina. I no deu faltar massa... Que no sentiu es vent? Pareix com un fibló! —interromp madò Grossa—. Cònsol, acompanya’m —demana el rabí—. En parlarem amb es capità.

El capità fuma dins la seva càmara davant una escudella plena d’un líquid fosc, que mai no han vist, i que s’aguanta dreta perquè la subjec-ta una argolla. Els fa seure a la llitera mentre que ell s’aferra a l’ull de bou i aguanta l’equilibri amb dificultats. El Cònsol s’ha tornat de color granota. Tot el seu rostre és verd i amb prou feines pot parlar. El vent va a més i d’aquesta manera no podem sortir —diu el capità, fart de la in-sistència de Valls perquè llevi àncores de seguida—. Naufragaríem amb tota seguretat. Hem d’esperar que el temporal amaini. És impossible deixar el port i navegar a les fosques en aquestes condicions... Hem d’esperar demà.

Senyor Déu meu, Adonai, il·lumina’m —resa Gabriel Valls de Valls Major abans d’obrir boca—, inspira’m el que he de fer. Després demana a Willis si es poden quedar a la bodega, si creu que corren perill. El capità els aconsella desembarcar: Si vos cerquen, ben segur que sospitaran que sou aquí. No hi ha altre vaixell en tota la badia. Si vos hi troben, a mi també em faran la pell per molt estranger que sigui. Quan amaini vos enviaré avís. Heu d’estar a punt demà dematí. I quina garantia ens donau de no fugir amb es nostres doblers? —pregunta el Cònsol—. La meva paraula —respon el ca-pità, felló perquè la demanda del Cònsol no li ha agradat gens.

Els infants que s’havien adormit retuts de cansament són desper-tats amb presses. Fills meus, mos ne tornam a ca nostra —diuen les do-nes—, perquè pugueu descansar més blans en es vostros llits. Adonai ens empari! —repeteixen els vells apaorits d’haver de baixar altra vegada del xabec al bot, que és com una nou envestida de pertot per les ones. Tenc por, vull anar amb tu i no amb ses dones —diu Maria Pomar a Rafel Onofre amb un fil de veu a punt de trencar-se. Has d’acompanyar ma mare, però res no et passarà, garrida meva, perquè jo t’estim.

A tots els ha caigut com un mal te toc pesta el forçat desembarca-ment, a tots menys a Isabel Tarongí, que és l’única que està segura que Déu l’ha escoltada. Tornar a veure els seus nins de seguida és el que ha demanat des de bon dematí, des que ha inclinat el seu rostre dolcíssim i pàl·lid damunt els dels seus fills adormits encara, per acomiadar-se, amb l’excusa d’anar a assistir una tia malalta, amb el seu germà.

—Mos n’anirem igual com hem vengut —diu el rabí— i farem via per


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

144

arribar abans que tanquin ses portes de Ciutat. Si sa ronda mos atura, ja ho sabeu: venim de passejar pes moll i mos ha agafat sa ventada.

Primer baixen les dones i els infants. Dins l’espessor del vent els voleien les faldes i els rebosillos. Xisclen de por en veure com el bot és empès contra el casc del xabec. La vella Aina Segura s’ha encomanat a Adonai, tant com al Crist de Santa Eulàlia per si un cas, perquè així seran dos a ajudar-la, i en asseure’s en el bot ho ha confiat a Polònia, que l’ha renyada molt. Com fulles de poll tremolen els nins que les dones emparen. Resen i tremolen. Els mariners han de remar de valent per contrarestar la força de les ones, però tenen sort perquè el vent els empeny. El grup ja és arribat. Xops emprenen el camí de retorn. El sol és encara alt, però aviat anirà a la posta. Al·lots, cantau sa cançó d’anar a vermar —diu Quitèria als seus fills per tractar d’entretenir-los. El bot se’n torna, sense càrrega avança més falaguer. Ja es preparen els del segon viatge. La primera a baixar és Rafela Miró. El seu marit ha fet el ronsa per no acompanyar-la i espera anar-se’n amb els homes. Ara és madò Grossa, que en pegar dins el bot quasi el fa tombar damunt da-vall. Aina Cortès no vol confiar a ningú l’infant, que plorinya segura-ment de gana. Deu mamar mala llet —comenten les comares en veure la cara de prunes agres de la filla de Cap de Trons. L’hi han fermat dins un mocador de bolics sobre el pit perquè li quedin les mans lliures, però de sobte, a mig baixar l’escala, perd l’equilibri i el nadó cau enmig de les ones. No sé nedar! —exclama ella. I crida, i gemega i de seguida que es veu al bot s’arrabassa els cabells a grapades. Un mariner s’ha tirat a l’aigua. Lluita amb les ones per poder agafar l’infant i, quan a la fi ho consegueix i el puja a bord del xabec, el menut té els llavis morats i ja no respira. Isabel Tarongí l’amoixa sobre el seu pit perquè sa mare, presa d’un atac de nervis, no sap de quin món és. I serà Isabel qui bai-xarà al bot amb l’infant mort i qui tendrà esment de la petita càrrega dins els seus braços, el temps que durarà la travessia. Passejàvem pes moll de Porto Pi quan va succeir sa desgràcia —diu el rabí als qui se’n van cap a port—. Un mariner es tirà a salvar-lo, però no hi fou a temps. Està ben clar? Si ho heu vist, no heu d’afegir cap paraula.

El rabí ha donat molts de pics les gràcies al mariner. Ell no ha gosat tirar-se a la mar. Ha pensat que no seria capaç de salvar-lo, que moriria ofegat, i això l’enutja. L’al·lot ha demostrat molt de coratge. Aina re-clama el seu fill. Amb la criatura morta als braços avança entre les al-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

145

tres dones. Isabel Tarongí plora en silenci. Els acull un ponent d’or mascarat de cendres violetes. El vol de les gavines els acompanya una estona creuant-se i giragonsant sobre els seus caps. Les primeres fal-cies d’enguany volen en estols.

El darrer a deixar el bot és Gabriel Valls. Abans que ell ha baixat el Cònsol amb els seus fills, Pere Onofre i Martí ajudant a Valleriola, àlias Xoteto. Després Joaquim i Baltasar Cap de Trons, i Rafel Onofre Valls de Valls Major. Ja no hi ha cap dels seus a bord de l’Eolo i per Porto Pi amb aquella ventada ningú no s’hi passeja. Si ningú no ha vist com es bot anava i tornava sis vegades, tot anirà bé. El rabí ho confia. Té fred perquè va xop i està molt cansat, retut. Però malgrat això avança a gambades i demana a tots que facin via. Només els faltaria haver de dormir a la in-tempèrie...! Llavors sí que tendrien mala d’explicar l’eixida!

Valls té el rictus adust i aquella cara de xeremia a punt de rebentar en música de festa s’ha tornat de ximbomba fosca. Se sent culpable. Ell és l’únic responsable del fracàs. Ell decidí l’embarcament. Tractà amb el capità les condicions, escollí els qui corrien més perill, dictaminà a qui tocava fugir i a qui tocava quedar-se. Els assegurà que Adonai no els abandonaria, els insultà dient-los Homos de poca fe! quan dubtaven. Demanà a Adonai el vent i Déu li envià el vent, però fou un vent con-trari. I si ell, s’escollit, es rabí, es mestre, hagués perdut sa confiança de Déu...? En un tres i no res se li ha girat en contra tot. Inclús sa mort des nadó és culpa seva. No demanà n’Aina Cortès que no la forcés a anar-se’n amb aquell infant? I no fou ell qui la convencé perquè no deixés aquell nin a la inclusa i l’obligà a endur-se es fill des seu oprobi per redimir-lo des mal en terres de llibertat, on ell, directament, havia promès encarregar-se de sa seva educació, de fer-lo un jueu com cal?

El sol ja va a les exèquies. Uns niguls virolats amb retxes vermelles li ofereixen garlandes com a corones de mort. El primer grup ja ha tra-vessat la murada per la porta de Santa Catalina, ja se n’entra per la costa de Santa Creu, avança pel carrer del Vi i ja passa el pont d’Horlandisque. Senten na Figuera tocar hores. Les sis! —compta na Maria Pomar, que acompanya la sogra. Quin dia més llarg! —diu na Maria Aguiló. I quines ganes tenc d’ar ribar a ca nostra! Són a la plaça Nova. Ja tomben el cantó de Santa Eulàlia amb el Segell. I s’aturen en sec. No tenen més remei que aturar-se. L’ajudant de l’Agutzil els barra el pas damunt del seu cavall.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

147

ii

Fou ella, la pobra boja esperitada, qui començà a cridar. A crits gra-ponejà amb claus, biulons i forrellats fins a obrir portes i finestres i denuncià els lladres que tot li ho robaven, que tot li ho havien fet sal-vatge. Els lladres primer i després les bruixes que li havien donat mal bocí. Ni la germana ni les dues criades no la pogueren fer callar ni aconseguiren calmar-la. Volia fugir, anar-se’n d’aquella casa encantada perquè no la trobessin allà aquells enemics que res no respectaven. Quan li impedien arribar fins al portal panteixava i s’estirava els cabells i pegava cops de cap per les parets. Sense aturall repetia que la culpa de tot la tenien les bruixes. Ses bruixes males putes que m’han fet sauvatge na Maria i m’han deixat tota sola, on s’ha vist mai? No passis ansi, que ja tornarà —li diu la germana—. Ha anat a fer una volta. Avui és diumenge, dona. I ara d’on me véns tu —replica ella—, si jo no sé qui ets? I bada molt els ulls extraviats però inquisitoris com si volgués esbrinar la possible coneixença. Fosca qui som! Idò qui he de ser més que n’Esther? I tu qui ets i què fas aquí?, torna a preguntar com si no l’hagués sentida, mentre s’es-tira amb força un ble de cabell que li surt per sota el cambuix. La conei-xeu an aquesta voltros? Voltros, voltros, demana a les criades, arrossegant la darrera paraula com sol fer sovint. És sa vostra germana, li respon Jerònia. No en tenc cap, de germana, jo, insisteix ella. Basta, Caterina meva —diu Esther, i l’agafa suaument del braç—. Basta, Caterina. Mira’m bé. Clar que tens una germana! I que no eres morta?, li diu després d’ob-servar-la com si li busqués l’ànima, i com si en aquest buscar hagués trobat l’espurna d’un record antic que donés una mica de coherència a la seva desmemòria. No, Caterina, no, encara no. Que no ho veus que som ben viva...? Ho veus, ho veus... Són ses bruixes. Ses bruixes que te presenten amb sa mortalla. Ses bruixes, bruixes, bruixes...! Repeteix la paraula altre


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

148

pic com si la dugués aferrada a la gargamella, com si només en sabés una de tota sola per obrir les portes de la cambra secreta que guarda el tresor. Ai, Déu meu!, exclama Esther Bonnín, parlant amb ella mateixa, què he fet jo perquè m’enviïs aquest càstig? Jo no sé si ho podré suportar. Bruixes, males putes! Varia la lletania amb un vituperi més. Caterina, torna a cridar la germana, deixa anar ses bruixes, deixa-les fer, que no les necessitem per res. No ho veus que som venguda aquí per fer-te companyia? Això és es vent que l’ha posada així —interromp Jerònia—. Aquest vent des diantre, que no mos pot dur res de bo. Feia estona que no l’havia vista tan mala ment. —Bruixes, bruixes, males putes...

La tanquen a la seva cambra i la fan ajeure damunt del llit i sembla condormir-se. Li han fet prendre una bullidura de til·la, herbasana i flor de cascall, que espassa els nervis, per veure si poden esvair-li aquell enfuriment. Té els ulls clucs i sembla que reposa. Per això han sortit de puntetes i han baixat. Esther s’ha assegut vora el foc a la cuina i Jerò-nia, la criada vella de la casa, se n’ha tornat a la cambra que comparteix amb la seva neboda, Magdalena, que serveix a la casa dels Valls Major des de fa un any i, encara que no els té afecte, es troba millor que a cal canonge Amorós, que li taxava el menjar i li donava matadura sempre seguit. Però ni Esther ni Jerònia no aconsegueixen descansar més de deu minuts. Ja la tornen a sentir com puja les escales i potoia i potoia fins a obrir la porta del terrat i des d’allà dalt arma el gran avalot, ge-mega i escridassa fort i ferm altre pic i demana ajut als veïnats per sortir d’aquesta casa embruixada. Ben segura està ella que tot el que succeeix és cosa d’encantaments i malbocins. I a crits escaina el nom de madò Grossa, la curandera, i l’acusa d’haver-se endut damunt fulla la seva filla. Hala, bruixes, bruixes, repeteix amb remeulos feréstecs, entre la xiuladissa del vent que en alçar-li les faldes li dóna aspecte de bubota. Ni Esther ni Jerònia, que ha pujat, acompanyada de la neboda, no aconsegueixen fer-la callar. Bruixes, bruixes, germanes de Satanàs que m’heu fet sauvatge sa meva filla. Ah, però vos jur que cremareu de valent. Venga, madoneta —l’escomet na Jerònia—, i que vos pareix que hi fa estar de res amb aquesta ventada aquí dalt? I que no podríeu davallar? La boja emmudeix uns instants i, a grapades, lluita contra el vent que d’una revolada li ha pres el cambuix. Esther s’hi acosta i quan va a posar-li una mà sobre l’esquena per conduir-la cap avall, l’emprèn contra ella a unglades i mossegades. Jerònia i Magdalena intenten defensar-la i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

149

reben també les espurnes del seu furor. Vaja quina pe nyora, germaneta, que m’han deixat amb tu!, exclama Esther Bonnín amb veu alta, i al punt s’adona que hi ha gent aliena al davant, gent de can Peroni a la qual no convé donar contrasenyes. Temps li sobrarà per poder justificar aque-lla endemesa el millor que pugui. Caterina Bonnín no vol entrar en raons. Esperoneja i remeula com un moix a punt de ser escorxat, cada vegada que intenten aturar-la. Només la caçarem amb filats —exclama Jerònia. Ja teniu raó, tia. I si avisàssim es veïnats? Per ventura mos ajuda-rien. Amb aquest vent aquí dalt no hi fa estar de res. Gràcies a Déu!, diu la germana en veure com per la paret mitgera del terrat acaba de botar Tomeu Aguiló, que viu dues cases enllà i en sentir el daltabaix ha pujat per veure quina mena de boja escridassava tots aquells desveris. Però, mestressa meva, i què és això? Que no veis que es vent mos n’endurà a tots d’una revolada? Hala, per endins, per endins. Venga, venga... Ja podeu da-vallar. Caterina es resisteix de tot d’una, però després, com un infant, es deixa conduir pel jove escales avall, cap a la seva cambra, sense dir paraula. Això és un miracle, Tomeu —diu la germana—. No sé com t’ho podré agrair.

La baula repica amb força. Obriu. Què és aquest daltabaix? És la veu, com paper d’estrassa, de l’ajudant de l’Agutzil, esmussadora i potent, la que retrona. Ja va, ja va! Jesús, sant Antoni! —s’exclama Jerònia—, quin decapvespre més remogut! Vaja diumenge de la punyeta! I despassa el biuló, lleva el forrellat i fa rodar la clau. He sentit es crits de madò Caterina en tombar es cantó des Segell, que surti mestre Gabriel. O no hi són es de ca seva?, pregunta Ripoll a la criada a crits malgirbats com és habitual en ell. Per què han deixat tota sola aquesta doneta, en bon diumenge? Han anat a passejar —respon la germana, que s’acosta tot d’una a la porta en veure qui és la visita inoportuna—, i per això som venguda jo, per fer-li companyia... A més tota sola tampoc no hi haguera quedat, encara que jo no fóra venguda. Que no són de carn batiada ses criades?

Ripoll ni tan sols contesta, gruny i torna a alçar el cap i un somriu-re burleta es dibuixa en el seu rostre pastat sense esment. Bruixes, brui-xes...!, repeteix la pobra boja altra vegada a crits. Ja t’atuparé jo, madò Grossa, ben atupada quan et trobi. Ets tu que els has donat mal bocí. Potser diu veritat —aventura l’ajudant de l’Agutzil amb sòrnega, i arrufa el nas amb un gest de fàstic per exclamar—: Quina pudor de fregidina!

Tomeu Aguiló encara se’l topa a la porta. I tu què hi fas per aquí? He


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

150

vengut a auxiliar aquestes donetes —diu ell—, quan he sentit s’aldarull. I que ho ets de bon samarità, Tomeuet —replica Ripoll enfotent-se’n men-tre fa quatre passes enrere. Que no torni a sentir ningú —adverteix—. És una pobra boja —exclama Tomeu. He dit que no volia sentir ningú i a tu menys. I que ho sou de pardals tots plegats, xuetons de merda!

Esther Bonnín ha tornat a girar la clau i encara s’ha returat un segon vora la porta perquè l’ajudant de l’Agutzil la sentís: Al·lotes, que no hem de passar es rosari? Amb l’Avemaria als llavis ha entrat a la cuina. La seva germana, més calmada, s’escalfa vora el foc. Bruixes, bruixes, repeteix encara en veu baixa, com si acompanyés amb la seva lletania particular les altres dones que rompen a resar. L’ajudant de l’Agutzil ha pujat a cavall. Vatua el món i quin vent més punyetero!, exclama. I mentre espero-neja la bisti, amb el rostre amenaçant tombat cap a la casa dels Valls, torna a recriminar les dones forçant la veu en un bramul: Procurau que no torni a regirar es carrer amb aquesta cridòria o hauré de prendre una de-terminació. Se’n va, però només deixa que el cavall faci quatre passes. Estira la brida i el fa aturar en sec. Malgrat que és diumenge ho aprofi-tarà per entrar a cal sastre Valleriola i empipar-lo una estona. Fa una setmana que li prometé entregar-li la capa que li encarregà i, com sem-pre, ha incomplert la seva promesa. Descavalca i repica amb la baula. Ningú no respon. Ara toca a ca la veïnada Polònia, que des que morí Costura d’aquella maldeventrada que li durà vuit dies, segueix a ca seva tota sola perquè ho consenten els nebots, que no han gosat treure-la defora. Pica i repica i colpeja la fusta a potades, però tampoc ningú no surt a obrir. Valga’m Déu i quines vegues que foten aquests jueus, diu en veu alta per ofendre els qui el senten. Deuen ser tots a l’hort a fer un menjarel-lo. Ja els donaria jo xulla! Maleïts jueus que mataren el Bon Jesús, afegeix el bordegàs del seu macip, que acaba de comparèixer i té encara més males puces que Ripoll, perquè és geperut i l’han tractat com un mul de feina, a llenderades tota la vida. Mem, vés a tocar a cals Cap de Trons —li ordena l’amo—. Volia venir demà, però ja que hi som, vull saber quant me’n dona-ran d’aquesta capa vella. No et pensessis que volia regalar-te-la... Ja sé que hi has posat s’ull, però no està feta la mel per la boca de l’ase... Hala, vés, Perot, que així els destorbarem una mica... Venga, fes via.

Perot compon una figura de pantomima amb el seu caminar esbur-bat i el gep que li penja talment com un farcell devers les anques. Hala, vés, de pressa, li ordena Ripoll, que fas enamorera. Venga, al·lotes, sortiu,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

151

sortiu... Hala, feis via i mirau aquesta meravella, aquest maig. Ningú no respon, diu Perot, després de tocar amb força i estamenejar a colps la porta. Que te penses que som sord, tros de banc? Ja ho veig que no hi ha nin-gú, banastre. Deuen ser reunits a la sinagoga, exclama en Perot, just a devora dels peus del cavall de Ripoll, que bramula nerviós i marca el pas. I que ho ets de coió! Avui no, homo. Això ahir, que era dissabte. Però tens raó en una cosa: en aquestes hores i a punt de tancar sa murada, si no són a ca seva alguna malifeta deuen fer, i grossa!!!

El vent que no amaina ha anat arremolinant fulles i polseguera. Entre les seves fortes envestides es commou l’aram vell de na Figuera, que acaba de tocar les sis. La poca gent que encara és als carrers cerca refugi de pressa. Ripoll és a punt d’abandonar la ronda, però les difi-cultats d’en Perot, que es protegeix els ulls amb les mans de les brosses que el vent voleia, el decideixen a seguir. Ja són a la Quartera i en lloc de prendre cap al Banc de s’Oli, o al Sindicat, retornen cap al Segell, així els sorprendrem, diu en Ripoll al criat. Ara el carrer és en calma. Només el vent xiula a rauxes. L’ajudant de l’Agutzil mena el cavall al pas cap a la plaça Nova. Volen arribar fins a la Portella per veure si la murada ha estat tancada com pertoca, en punt. De sobte senten remor de passes i en tombar el cantó de Santa Eulàlia es topen amb el primer grup de desembarcats. Uep!, els escomet a les males. I d’on veniu en aquestes hores i amb aquestes cares d’atupats? —Des moll... —Des moll? De passejar pes moll amb aquesta ventada? I què s’hi us ha perdut per Porto Pi? —Una desgràcia... —Una desgràcia...? Quina desgràcia? —Es nin de n’Ai-na Cap de Trons, que s’ha ofegat! —diu madò Grossa—. Això és sa mare, que l’ha tirat dins s’aigo...!, replica Perot amb una rialla. —I ara on és n’Aina? I s’infant? Ningú no contesta. Hala, venga, veniu. Hala, venga, passau, que tot això ho hem d’aclarir. —Deixa-mos arribar a ca nostra, de-mana Maria Aguiló, i demà ja mos prendràs declaració. Ara és tard i estam retudes. —No hi ha demà que valgui —li contesta Ripoll envalentit—. Hi ha hagut un mort i voltros haureu de fer de testimonis.

Els nins plorinyen. Les dones comencen a gemegar en veure que l’Agutzil ha desembeinat l’espasa i esperoneja el cavall per afuar-lo com si fos un ca de bou contra aquella colla espaordida. Mos veis inde-fenses i per això ens maltractau —diu Maria Aguiló—. De seguida vendran ets homos. Valents homos teniu...! —contesta l’Agutzil burleta—, uns banyuts, uns mitjapunyetes, barrufets amb coa! —Ja els ho repetiràs a ells,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

152

Perot —diu madò Grossa, encesa com un pebre vermell. —Què mos has de venir a dir tu, bruixa! —intervé l’ajudant de l’Agutzil—. Vés alerta si no vols cremar de viu en viu. Un bon foc faries tu a sa foguera. Tot seria greix...! —Hala, calla, Ripoll, que mos hem conegut més pobre —s’hi encara la dona del sastre, que l’ha tractat d’infant, perquè son pare era un se-lleteró que tenia taller obert al barri. Hala, calla, ho mo, que no saps què et dius. —Que no sé què em dic, mestressa? I bé que sé el que em dic! Fa una estoneta sa sogra d’en Valls denunciava a crits madò Grossa per bruixa. Que no ho haurem de provar això, madona...? I uns bons crits que feia des des terrat i ho deia ben clar que anàveu damunt fulla... —On és ma mare? —pregunta tremolosa Maria Aguiló—. Què li heu fet? Si la pobreta se’n va des cap...! Ja podeu passar, hala —li respon l’ajudant de l’Agutzil—. I tu queda’t aquí, Perot. T’enviaré reforços. Detura a tots quan entrin. I ara per què mos feis això, Ripoll? —exclama Polònia—. Quin mal hem fet? —Vull saber d’on veniu, que m’ho conteu fil per randa... —Venim d’un xabec, exclama Miquelet, el fill de Quitèria Pomar. Ara ho entenc, diu Ripoll, ara ho comprenc tot. I que no t’agradaria pujar damunt es meu ca-vall? Perquè deus estar cansat, que no és vera? Sa mare empal·lideix. Per l’amor de Déu, Miquelet —li diu—, no siguis mentider. Hem anat a Porto Pi i mos hem passejat una estoneta... Puja an es meu cavall —insisteix Ri-poll—, Miquelet. Tu m’agrades. Ets un al·lotó espavilat. Mem, conta-m’ho tot. Però Miquelet no parla. En veure’s tan alt sobre el cavall que espe-roneja, romp en plors i sanglots i crida sa mare, que també plora i su-plica a Ripoll que li retorni el fill. Vaig a cercar reforços —torna a dir, i galopa amb el nin cap a la plaça Nova. Quitèria Pomar té el bon acudit de fer un escolt al seu fill gran i aquest corre mig ajupit cap a la Bos-seria. Intentarà retrobar el grup d’homes per donar-los l’avís.

L’Agutzil Major en persona arriba acompanyat d’una partida. Que ningú no fugi, els diu, o tendrà pena de la vida. Les dones tornen a arraï-mar-se. Què mos fareu, senyor?, pregunta Maria Aguiló. Mirau que no podem amb sa nostra ànima. Si volguéssiu esperar demà i deixar-nos descan-sar una estoneta. Estam mortes de cansament i amb aquesta ventada...! Vos he de dur fins a sa Casa Negra, respon l’Agutzil. No em queda més remei. Per a mi vos permetria passar sa nit a ca vostra, però llavors seria jo es casti-gat. L’Agutzil encara és jove. Sembla pel seu aspecte que no arriba als trenta.Té la parla amorosida quan es dirigeix a les dones. D’un cop d’ull ha examinat i avaluat aquella mercaderia. Ningú no li crida l’aten-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

153

ció, a excepció de Maria Pomar, que, agafada de la mà de la sogra, mig tremola i plora silenciosament. I aquest ropit que és filla vostra?, pregun-ta Don Gaspar Puigdorfila. No senyor, però com si ho fos. És s’al·lota des meu fill petit, en Rafel Onofre. Vos dóna una retirada, tanmateix, diu l’Agutzil, intentant esbrinar quins degueren ser els encants juvenils de Maria Aguiló perquè alguna burbaia li queda d’aquella fusta. Senyor, per caritat, torna a dir Maria Aguiló, jo estic retuda i aquest pobre infant tampoc no pot amb sa seva ànima. —De bon grat ho deixaria per demà, però no puc, mestressa.

Una teula ha caigut als peus del cavall de Don Gaspar i s’ha fet mil miques. L’animal s’ha encabritat. A punt ha estat l’Agutzil de pegar en terra. Feis via, ordena als seus homes, o es vent acabarà amb tots. Rere les finestres la gent del carrer contempla la feta. Marianna Martí, la mare de Pere Onofre Aguiló, agraeix a Déu la decisió que ell li inspirà de no embarcar-se, perquè ara es trobaria com aquelles desgraciades, avan-çant entre dues files d’homes armats, aguantant a peu dret aquella ven-tada. A Esther Bonnín li cauen les llàgrimes en reconèixer la seva ne-boda. També badoca la pobra boja, que en veure la seva filla romp en crits: On duen na Maria meva?, pregunta. Eh, madò Grossa, mira ses brui-xes... I d’una revolada parteix per avall. Però ara ningú li impedeix que surti. Esther Bonnín li pega darrere, però no fa res per deturar-la. Tal vegada commourà s’Agutzil, pensa, i mos tornarà na Maria encara que si-gui per una sola nit. Els homes de l’Agutzil no saben com fer enrere aquella vella que corre enmig del seguici empesa per la ventada que torna a fiblar. A potades i mossegades es defensa dels gordians i enves-teix madò Grossa, que la mira astorada: Tu me l’has feta salvatge, bruixa, li escup. Maria Aguiló és la primera que romp aquell silenci feixuc. No digau dois, ma mareta, i tornau a ca nostra. Només hem anat a fer una vol-ta. Madò Grossa no m’ha fet res. Maria Aguiló l’abraça un segon. Anau amb sa vostra germana, li diu. Feis bonda, ma mareta. La boja s’arrengle-ra contra la paret encobeïda per Esther Bonnín, que exclama: Se nyor Agutzil, que no tendreu misericòrdia d’aquesta pobra vella i fareu tornar sa filla...? Però Don Gaspar Puigdorfila res no li contesta, pendent com està d’un altre grup de dones que entren des de la plaça Nova cap al carrer del Segell i criden i gemeguen molt més que les primeres. En la claror de les torxes, que ha manat encendre als seus homes, l’Agutzil observa els rostres abatuts. Acostumat com està a triar els fruits més


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

154

saborosos i de millor polpa, no li és difícil imaginar a quines faccions el descans tornarà la perduda bellesa i quines altres restaran sense atrac-tiu encara que Morfeu les aculli entre els seus braços durant tres segles. Per això l’impressiona el posat de Dolorosa i l’aire de Maria Magdala d’Isabel Tarongí, descambuixada i sense el rebosillo, que el vent des-considerat li deu haver pres, amb els vestits romputs, que es nega a avançar i ha de ser arrossegada i crida que l’amollin, que vol veure els seus fills. Amb gust la deixaria anar i ell mateix la desvestiria i li posaria la camisa de dormir i li vetllaria el son fins que es despertés. I res no faria, per contra, per Aina Cap de Trons, que amb el fill mort als braços és digna de molta més misericòrdia. Supòs que no ha rebut l’extremunció, li diu. Deus voler que vagi al cel... Aina no contesta. Duu el nin contra els seus pits inflats, que li fan mal perquè necessiten buidar-se. Demà serà enterrat com Déu mana, li assegura Gaspar Puigdorfila, i anit podràs vet-llar-lo. T’acompany en el sentiment. Aina segueix muda. Dóna-li les grà-cies, dona, li diu en veu baixa Aina Segura, que li va darrere amb els dos néts. L’Agutzil se n’adona i dirigeix una mirada amable a la vella. Se-nyor, aquests nins, que no podrien anar a jeure a ca nostra? Estan molt can-sats. Demà, demà, si ho consent l’Inquisidor, respon l’Agutzil Major men-tre s’allunya del grup.

A la Casa Negra, la Casa Fosca han obert les portes de pinta en ample i penjat arreu llums d’encruia. El vent d’una bufada ha apagat un parell de flames que, de seguida, el porter ha tornat a encendre. La llum taca les bigues de llenyam vermell que aguanten el sostre altíssim i clapeja alguns rostres de sants que badoquen des de la fosca dels qua-dres. Un parell de familiars del Sant Ofici han sortit a rebre aquella tropa que en Ripoll, tot ufanós, encapçala. Ja mos n’anàvem a jeure, quan mos ha arribat es teu avís, diu un d’ells a l’ajudant de l’Agutzil. Ja duia a mig passar sa camia... però ha valgut la pena fer esperar sa son. Jo que ho trob, contesta Ripoll. Ha estat una bona pescada i tot gràcies a mi, que hi he posat s’ham.

Fan passar tothom cap a l’esquerra, i travessar dues cambres mal il·luminades. En una tercera, on hi ha cadires envoltant les parets i una taula escriptori, els manen deturar-se. Madò Grossa, la seva germana Aina, i la sastressa Valleirola s’han assegut. Res d’asseure’s, bergantes! Agontau a peu dret, que és sa vostra obligació, no sigui cosa que vos faci estar de genollons, mana Ripoll, que ha seguit els ostatges fins allà. I altra ve-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

155

gada les obliguen a posar-se en fila una darrere l’altra i les separen dels infants. Ets nins vendreu amb mi, diu un altre familiar que acaba d’en-trar amb una llumenera. Els donarem aliment. Un poc de xulla, riu l’aju-dant de l’Agutzil. Ets nins i tu, Aina Cortès de Cap de Trons, vendreu amb mi. Els nins travessen un pati i pugen al pis de dalt, precedits per un criat del Sant Ofici. Aina no. Aina és conduïda per un home llarg, amb sotana d’escolà, a una cambra de la planta baixa, ben enfora d’on són els altres. En entrar pega un crit. Un bagul gros vorejat de quatre atxes enceses és al mig de la sala. Però dins no hi ha cap mort. Has tengut sort, li diu aquella mena d’anguila que du sotana. Aquest taüt és preparat per Don Joan Montis, que està a ses darreretes. Pots emprar-lo fins demà pes teu infant. Demà abans d’enterrar-lo, ja anirem a cas fuster a manllevar-li una caixa. Amb un no res bastarà... Aina calla. Deixa el nin dins aquella barca sense rems on el seu cosset diminut es perd com una burballa. Vaja un rufai, comenta la granera que du sotana, abans d’anar-se’n.

No hi ha cap cadira, només un reclinatori, però Aina no s’agenolla. No vol vetllar el cadàver ni pot. La son la s’enduu. Els pits li fan mal, nota la humitat de la llet i els regalims que li traspassen el gipó. El cap li bull. S’acosta al taüt. Mira el seu fill i amb la mà dreta li ressegueix les faccions. Té els trets exactes de Juli Ramis. Ningú no negarà que li ha sortit escopit.

No vull sentir ningú, els diu el Jutge de Béns, que acaba de compa-rèixer. No vull sentir cap gemec. Si estau penedides, demanau perdó al Bon Jesús en silenci, sense plors. Què mos fareu?, pregunta madò Grossa. Això depèn, contesta el capellà, encara amb l’alè curt, movent la papada grandiosa d’endiot ufanós. Ara —els diu— hem de fer un inventari. Com més aviat acabarem, més aviat mos ne podrem anar a jeure. Podrem tornar a ca nostra?, interromp Isabel Fustera, que és la primera vegada que es manifesta. No, mestressa —respon Jaume Llabrés—, això de cap manera, a ca vostra ni parlar-ne. No hi podríeu entrar. Dormireu aquí, a ses cel·les des Sant Ofici. Isabel Tarongí s’ha mig acubada. Maria Pomar plora sense aturai. I es meus néts? No me tenen més que a mi —gemega Aina Segura—. Silenci, he dit! O no m’heu sentit, mestresses? Ets familiars vos ajudaran i s’escrivà ho apuntarà tot.

Després dels familiars, Bartomeu Sales, Antoni Papell i Tòfol Martí, ha entrat l’escrivà, Miquel Massot. És un homenet escarransit que camina a saltirons com si en una altra vida hagués estat un gorrió.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

156

Amb veu quasi ensucrada, saluda la concurrència. Bona nit tengui, Vossa Reverència —diu al Jutge de Béns—, bona nit, mestresses... S’asseu rere la seva taula, s’arremanga les mànigues una micona i mulla la ploma en el tinter. Espera ordres i per això res no escriu, apuntala el plomí en el paper i amb la mà esquerra fa jugar la flama de la llumenera que hi ha sobre la taula. Mentrestant, els familiars escorcollen les primeres do-nes de la fila damunt, davall. Les paupen, les estamenegen, els arregus-sen les faldes, els obren el gipó. Els treuen els anells, les arracades, les polseres, les botonadures, les cadenes d’or. Arriben amb les mans afa-megades fins als amagatalls més secrets i els doblers cauen en terra amb estrèpit. Denunciaré al Virrei ses vostres maneres —s’atreveix a dir Maria Aguiló—. Som dones indefenses i vos n’aprofitau. El Jutge de Béns la fibla amb els ulls: Ja te’n guardaràs prou, dona, de denunciar-nos. Què t’has pensat que ets? A més, el Virrei no comanda en aquesta casa. Aquí no-més comanda la Santa Inquisició.

—Ja pots començar, Miquel —diu el Jutge. —De seguida, Reverència. L’escrivà té una lletra grossa que contrasta amb el mig home que és

i escriu de pressa:—Maria Aguiló, casada amb en Gabriel Valls de Valls Major, natural

de Ciutat, d’edat 48 anys. Un anell amb robí, una tumbaga d’or, arracades de robins i botonadura que duia posats. Item, més amagats en fondes butxa-ques cosides a les faldes, tres cadenes d’or gruixades i cinquanta unces mallor-quines, tres botonadures i un adreç de diamants. Rebosillo de seda i falda de tafetà.

—Maria Pomar, donzella, filla d’en Josep Pomar i Miquela Fuster, d’edat 14 anys, natural de Porreres. Unes arracades d’or i un anell d’or amb una floreta de filigrana. Setze sous dins una butxaca.

—Rafela Miró, casada amb en Xim Valleriola, d’edat 65 o 67 anys, natural de la vila de Sóller. Tumbaga d’or, botonadura d’or i trenta unces.

—Quitèria Pomar, casada amb en Pere Onofre Martí, anomenat Moi-xina, d’edat 27 anys, natural de Ciutat. Anell amb una turquesa, tumbaga d’or, botonadura d’or i en una butxaca cosida a les faldes, vint unces mallor-quines i un adreç d’or. Rebosillo de seda i falda de seda color safrà.

—Polònia Miró, fadrina, natural de Ciutat, d’edat 69 anys. Adreç d’or i dins les butxaques vint-i-nou sous i una botonadura.

—Pràxedes Segura, anomenada madò Grossa, viuda, natural de Ciutat,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

157

de 65 anys. Cadena d’or, arracades d’or amb una perla encastada. Dins les dues butxaques que duia cosides a les faldetes, quaranta-un maravedisos reials de plata, vint-i-cinc unces i una botonadura. Tres saquets plens de ruda, ro-maní i herba lluïssera per fer bullidures per un denou. Tres faldes de fil i tres cambuixos per sota el rebosillo.

—Aina Segura, viuda, natural de Ciutat, d’edat 64 anys. Botonadura d’or i dues tumbagues d’or. En les butxaques, l’escriptura de ca seva i set unces.

—Isabel Fuster, anomenada Isabel Fustera, casada amb Gabriel Fortesa, d’edat de 50 anys, natural de Ciutat. Tumbaga d’or i una cadena. En les butxaques, vint-i-cinc unces i quatre maravedisos reials de plata.

—Isabel Tarongí, casada amb en Joaquim Martí, d’edat 27 anys, natu-ral de Ciutat. Cadena d’or, tumbaga d’or i en les butxaques tres unces. No duu rebosillo. La falda color amusc de seda, rompuda.

—Sara Bonnín, anomenada Sara de les Olors, donzella, filla d’en Mi-quel Bonnín i de Marianna Piña, de 30 anys, natural de Ciutat. Arracades d’or amb un robí encastat, botonadura i dins les butxaques quatre unces ma-llorquines. Rebosillo de seda i dues faldes de tafetà grisós.

—L’inventari és a punt. Llegeix el que has escrit —ordena el Jutge de Béns a l’escrivà. En Miquel Massot obeeix tot d’una, però la seva veu es perd com una busca enmig de la mar. Totes les campanes de Ciutat toquen alhora.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

159

iii

El cap li bota. Té clavats al cervell els ullals del vent, que no amaina. Un famolenc ramat de llops que envesteix la guarda udolant i s’afua al pastor i no deixa ovella viva. Un gegant que amenaça tombar els cam-panars, les torres, els baluards, i amb la força del seu braç estameneja la murada. Un cap de fibló, llop-gegant. Un cap de fibló que arrabassa arbres de soca-rel, empeny carros i bistis i persones i escampa bran-ques i teules.

El vent i les campanes. Les campanes de tots els campanars de Ciu-tat: n’Eloi, na Figuera, na Bàrbara, n’Antònia, na Mitja, sa Nova, na Tèrcia, na Matines, es Picarol... Un desveri de campanes dins el seu pobre cap, a punt d’esclatar. Les campanes sonen i ressonen sense as-sossec. Sonen i ressonen per aturar el vent, per allunyar-lo almenys de Ciutat, per foratgir-lo amb la força del seu so, més poderós. Però el vent no fa cas del conjur. El vent es riu dels campanars i els campaners, i segueix bufant. De res no serveix el desveri dels bronzos que deu ha-ver despertat els pocs que encara dormien, els pocs que havien pogut aclucar l’ull sense temença: els infants d’uè, els entabanats, els inno-cents...

El desveri dels bronzos contra l’udol del vent envaint el seu cos fins al moll dels ossos. Malgrat el cansament que se l’enduu, malgrat que no pot amb la seva ànima, no dorm. Amb aquesta són tres nits les que vetlla. Les dues nits dels preparatius, nits curulles d’esperances, mase-lles d’il·lusió, tan diferents de la d’avui. Nit envescada, nit pútrida, nit plena d’arestes, coronada amb filferro burxant. Nit fosca d’udols del vent i les campanes.

Està sol. L’han deixat tot sol en una cel·la sense finestres. Per arri-bar-hi ha hagut de baixar escales. Quaranta escalons. Cap mica de llum


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

160

no s’hi escola. Ha intentat cridar. Ha colpejat amb el puny la paret. Però ningú no respon. Ningú no dóna senyals de vida. No deuen faltar massa hores per a l’alba. I en l’alba tot canviarà. Podrà situar on és, a quin cantó de la Casa Fosca l’han duit. Podrà demanar pels seus. In-tentarà fer arribar un missatge al Virrei. Els ha dit que ell i només ell és culpable. Ell, perquè els ha enduts a fer aquella volta ran de mar i no ha contat amb les traïdories de març, que és un mes de tants rostres diferents. Feia un dia esplèndid de bon dematí. Res no auspiciava la ventada. A Porto Pi, ja a punt del retorn, els ha agafats el vent. El vent és el culpable de la seva desgràcia. De xabecs i embarcaments no n’ha volgut admetre ni la possibilitat. Ha fet el beneit. No sap el que han declarat els altres. No sap quants s’han pogut salvar. Quants han acon-seguit refugiar-se a cases de parents o d’amics. No en les seves. No en les seves, que han estat tancades i barrades amb fustes i llistons. Fustes i llistons clavetejats a cops de martell. Li ho han fet anar a veure. Li han fet contemplar com salvaven ca seva d’una rapinya segura. Seria una temptació pes lladres que sa vostra sogra pregonava —li han dit— sa-bent que no hi són ets amos. Però hi romanen ses criades —ha protestat—. Na Jerònia està amb noltros des de fa més de trenta anys. També mos serveix na Magdalena, sa seva neboda. Ses criades i sa meva sogra, que la pobra se’n va des cap i veu bruixes i mals esperits. On les heu duites? On són? No se vos haurà ocorregut tancar-les a dedins? Ja ho sap el Virrei? Ja heu demanat permís a Sa Excel·lència? —És l’Inquisidor qui comanda en aquests negocis, no el Virrei —li han contestat—. He preguntat on és sa meva sogra i ses criades. I ara que ho pens, ben segur heu trobat a ca meva sa tia Esther. Ha-via assegurat que avui de capvespre mos faria una visita. —El que dius és veritat. També hi era. No les hem tancades. Han anat a romandre a ca sa vella Esther Bonnín. Allà seran fins que es Tribunal ho cregui convenient.

El carrer del Segell és ple de llum com si fos un dia de festa gran i el Virrei hagués manat encendre festers i alienares pertot arreu. Les flames que sucsuaixí el vent apaga o minva i després en un segon ationa amb força il·luminen els qui fan feina a escarada. Els qui clavetegen fustes i llistons a cops de martell als portals dels assenyalats com una marca d’oprobi. Tots els seus béns són des d’ara confiscats.

Des d’aquest instant, des que la creu d’aspes presideix aquesta por-ta, ningú no pot entrar ni aficar ni treure aguller. El jutge disposarà quan li vagui. Ja han marcat amb el seu estigma la casa que fou de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

161

Costura i on ara viu Polònia. I acaben de picar les darreres estelles damunt el portal dels Cap de Trons. D’altres comencen la feina a cal sastre Valleriola. La lluminària inusual i els cops de martell han atret la curiositat dels veïnats de fora del carrer. La gent del carrer no gosa sortir de ca seva, vetlla rere de les finestres amb els gresols apagats i no se sap avenir de tot el que espera els parents empresonats. Els de fora del carrer, per contra, s’han anat atracant en grup, sense importar-los la ventada i el perill que corren a la intempèrie en una nit com aquesta. Primer només badoquen, es miren la feta complaguts, això sí, fan co-mentaris en veu baixa. Però fins que no senten la veu del més agosarat —Així n’aprendreu, xuetons de merda!— no comença l’alulea de crits, insults i provocacions. Mirau, mirau, és en Gabriel Valls!, diu un al·lo-tarro que se li atraca amb el puny estret. I són els homes de l’escamot que el duen pres, els homes que l’han detingut, els qui el defensen i el protegeixen de l’envestida d’aquella xusma, els qui l’aturen amb les espases desembeinades. Endarrere, gent! Hala, venga, per avall a ca vos-tra!, diu Don Gaspar Puigdorfila, que ja torna de la Casa Fosca, on les dones acaben d’entrar, i ara supervisa amb els propis ulls la feina d’aquells fusters d’urgència als quals ha menat tapiar les cases dels de-tinguts.

Rafel Valls agraeix l’arribada de l’Agutzil Major perquè sap que farà recular aquella genteta, els rostres de la qual, en les besllums de les tor-xes, li semblen rostres de dimonis amb les robes voleiades per la dansa del vent, com els ha contemplats als gravats dels llibres pietosos, revol-tant un moribund, amb la intenció d’endur-se la seva ànima a l’Infern. Ni tan sols pregunta: Però què us he fet? Sap que no els ha fet res. Alguns no els coneix més que de vista, amb d’altres hi té relació d’amistat i, per contra, li deuen favors. Sap, però, que sempre que vénen mal dades, sempre que hi ha qualsevol aldarull, són ells els qui ho paguen, ells, els elegits pel Déu d’Israel, com a poble sobirà per damunt dels pobles de la Terra. Ells saben el que fan, malgrat que no tenguin motiu per fer-ho. Però tu, Adonai, per què mos castigues? Vaig organitzar sa fuita amb sa cer-tesa des teu ajut, sentint sa força des teu braç, que em donava coratge. Per què m’has desemparat, Adonai? Per quin des meus pecats és aquest càstig? Com pot ser, Senyor, que em vulguis tant de mal?

Avança protegit per l’escamot cap a la Casa Negra. En tombar cap a la Carnisseria, es topen amb la carrossa del Virrei. En Gabriel Valls


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

162

intenta fer un gest de deturar-la amb una mà, sense aconseguir aixe-car-la. Va emmanillat entre dos gordians. El cotxe duu correguts els paraments, però al rabí li ha semblat veure com el marquès apartava un bocí de roba per mirar què succeïa. El Virrei em deu haver vist. A hores d’ara ja sap sa nostra dissort. Una guarda de porcs, desorientada pel vent, els barra el pas mostrant-los el barram. Alerta a matar-ne cap —diu l’Agutzil, que els ha pegat darrere a cavall—. Són de l’Hospital. Ell ma-teix els acomet i en veure l’envestida els animals retrocedeixen grinyo-lant. No te deu agradar gens s’encontre, eh, Valls?, exclama rient l’home-nàs que comparteix la manilla amb ell a la seva esquerra. On és sa meva dona? —demana—. On vols què sigui?, li contesten, rient... No pregun-tarà per ningú més. I molt menys per qui més estima: el seu fill. Vés an es bordell, li ha aconsellat. I demà, en obrir sa porta, amaga’t fora vila i mira d’embarcar-te des d’Alcúdia fins a Alacant, li ha dit tot d’una que el nin de Quitèria Pomar ha aconseguit trobar-los just passat el pont i els ha contat amb paraules amarades de por el que passava. Amaga’t an es bordell, li ha repetit. No sap com se li ha ocorregut aquest lloc de pecat contra el qual ha tronat als fills sempre que ha pogut. Tampoc no de-manarà pel Cònsol. No et vull deixar, rabí, li ha dit de seguida que els ha manat que se separessin. De cap manera, Josep, vas més falaguer que jo. De cap manera. A mi serà es primer que cercaran. Salva’t, si pots. Ens seràs de més ajut a defora.

Es dispersen. Pere Onofre Martí agafa el seu fill a bescoll. El nin està retut. Ha corregut sense alè des del Segell, encongit, gairebé a quatre potes perquè dins la fosca el confonguin amb un ca apallissat que fuig, fins a trobar-los. Josep Valleriola l’enveja. Tant de bo algú el transportés a l’esquena! No pot fer una passa i s’asseu al primer pedrís que troba. El seu parent, el sastre Valleriola, entra al celler de mestre Pep Barral. Li demanarà aixopluc per unes hores. Es coneixen des que eren petits. Els altres, Josep i Mateu, els fills del Cònsol, Miquel Bon-nín, els dos germans Cap de Trons i Rafel Tarongí corren per escam-par-se. El Senyor us protegeixi i empari, encara els diu, abans d’acomia-dar-se.

Es queda sol. El vent no amaina la seva ululea. Li voleia la capa i amb una mà ha d’aguantar-se els pocs cabells que li queden. Ja no duu capell. L’ha perdut en baixar del xabec. És igual cap on tiri. No el dei-xaran arribar enlloc. Per això pot triar, dirigir-se a l’indret que més li


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

163

agradi. A ca seva passant per cal Virrei. Tant de bo vulgui acollir-lo. S’estima més la Torre de l’Àngel que la Casa Negra. Anirà, tanmateix, a cal Virrei si té sort d’arribar-hi. Ja tomba pel carrer de l’Almudaina. Tot és fosc. L’oratge ha apagat els festers que el Virrei mana encendre tots els horabaixes als soldats de guàrdia. Qui és?, sent que pregunta el sentinella. Qui s’acosta? En Gabriel Valls, servidor de Sa Excel·lència el Senyor Virrei. Atura’t, Valls. Si fas una passa més ets homo mort. Aquesta veu no és del mateix que abans l’interrogà. No li ha donat l’ordre el sentinella, sinó algú que acaba d’arribar, rere seu, a corrensos en sentir que ell mateix s’ha delatat identificant-se. Ja m’he aturat —contesta Valls, tombant-se—. Ja som del tot aturat. No vos pareix que sou molts per prendre un homo sol?, els diu en reparar que hi ha més de mitja dotzena d’homes armats que l’envolten. I a més, què voleu? Què he fet jo si es pot saber? Precisament em dirigia a cal Virrei.

Les campanes sense aturai. Quantes hores fa que voleien? Suposa, en veure’s conduït tan avall, que des d’allà no les sentirà, que el renou li arribarà molt més apaivagat, més suportable. Però les sent gairebé amb la mateixa força. Mentre l’escorcollaven, mentre l’escrivà anava apuntant minuciosament tot el que li prenien, ha sentit com un familiar comentava que l’Inquisidor havia estat convocat a corre-cuita a una junta a la qual també assistia el Virrei per tractar de detenir la ventada amb el so beneit de les campanes. Poc cas us ha fet es vostro Déu —pensa el rabí, i de seguida intenta apartar aquell pensament que el trasbalsa. I busca un motiu, una causa que alleugeri Adonai la responsabilitat d’haver-los donat l’esquena. Què no ha fet bé? De qui deu haver sortit la denúncia? De qui contra qui?, es pregunta. I repassa les relacions familiars dels embarcats i se li acut que només l’home d’Isabel Tarongí és prou eixelebrat per acusar la seva dona, sabent com sap que en obrir-li procés ell també en sortirà perjudicat. No, no és en Martí, és qualcú que se n’ha anat de sa llengua, per ventura sense mala intenció. Algú que no ha pogut deturar sa xer rera i sense voler ha confiat en malsins... I si fóra n’Aina? N’Aina Cap de Trons, que no volia embarcar-se? El Senyor ja l’ha castigada amb sa mort des fill... Qui sap si no ha estat ella mateixa que ho ha confiat a en Juli Ramis... Tothom sap que ella, en lloc d’odiar es seu infama-dor, en lloc de voler-li tot es mal del món, perquè no complí sa seva paraula de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

164

matrimoni, l’anà a trobar, no per demanar-li que li tornés s’honra perduda, sinó per suplicar-li que seguís visitant-la de nit en sa seva cambra. Ho sap perquè en Juli Ramis enmig de rialles ho escampà per ses tavernes de Ciutat, ho repetí pes bordell, ho confià an es bordegassos de sa seva partida. I encara que ell no freqüenta tavernes ni bordells ni té tractes amb es bandejats, coneix molta gent, gent de tota mena que gaudeix de fer córrer ses noves amb sa celeritat des llamp. Déu ha castigat n’Aina, però n’Aina no estimava es nin. Potser a hores d’ara està contenta de veure’s lliure des seu oprobi. La mort així no és un càstig, sinó una alliberació. Però Adonai no ha pogut premiar n’Aina perquè n’Aina no mereix cap premi... Qui és ell per jutjar... Què sap ell dets actes aliens? N’Aina plorava amb es fill mort en ets braços... Ell ho ha vist. On deu ser ara? N’Aina no se’n volia anar. No se m’ha perdut res a Liorna a mi. Vull quedar-me a Ciutat —li digué amb determinació. Començaràs una nova vida. Jo t’ajudaré. Una nova vida amb un infant? Encara tota sola i amb dot... L’hauré de deixar a la inclusa. Te’n gordaràs com de caure! El degué tirar a la mar... El degué matar sa seva pròpia mare? No fou capaç de salvar-lo... Un mariner ho intentà, però arribà tard, els ha dit que diguessin. Tant de bo que es capità mani armar ses veles tot d’una que es vent fort amaini i no els esperi ni els enviï avís. Si l’interroguen estan per-duts. Amb ell no quedaren d’acord en el que confessarien i el que no, si s’au-toritat l’inter rogava. Mai no volgué pensar en aquesta possibilitat. Sempre la rebutjà. Adonai estava de sa seva part. Res no els podria mancar. Ets ocells del cel... S’embarcament ha estat precipitat, és cert. Però de quina altra manera ho haurien aconseguit? En aquelles condicions d’extrema necessitat tampoc no podien esperar una ocasió més favorable. I a ell li tocà decidir. A ell, aconsellat pes Cònsol. Podia haver ajornat sa fuita, però no ho féu. Es capità li semblà un àngel enviat per Déu i es dia, diumenge, no els podia ser més favorable. Es moment, es gran moment, era arribat. Per això donà avís an ets seus i els congregà en secret amb ses instruccions. Sa propera vegada, tal volta, seria tard. Ja no hi serien a temps. En Costura els empenyia, ses seves delacions els obligaven a partir... Què degué contar en Costura de sa seva persona? Què en sap el pare Ferrando de tot? Fins a quin punt es malsí els va comprome-tre? Na Polònia Miró, es germans Tarongí, es nebots d’en Costura en són testimonis: el pare Ferrando no es mogué en es tres dies des costat des llit d’en Rafel Cortès i el conhortà amb oracions i amb es sagrament de l’Eucaristia, ses estones que no girava i regirava sa seva cambra cercant papers. Què deien es papers que escriví Costura? Contra qui malsinà?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

165

Té fred. S’ha embolicat amb una flassada pudent que li han donat en lloc de la capa, que també li han pres. Està assegut amb el cap cot i de tant en tant es tapa les orelles amb les mans gelades. Lluita per re-butjar la imatge que segueix contemplant amb els ulls clucs des que evocà la mort de Costura. El veu de cos present amb el ventre inflat i el rictus tens, esmoladíssim l’os del nas. No és aquesta la primera vega-da que se li presenta amb la mortalla. Fa moltes nits que se li apareix, moltes, com una bubota més, concreta i precisa a l’hora de les bubotes anònimes innombrables. I només aconsegueix foragitar-la a força d’oracions. Ho vaig considerar necessari, Adonai —repeteix—, Senyor dets exèrcits —li diu—, ell mateix em vingué a trobar. Ell em topà i es posà en es meu camí acceptant es convit de s’hort. Però tu, Adonai, no me’n demanares raons ni comptes. Tu ho manares escriure en sa teva llei «Ull per ull, dent per dent». Tu ets just, Adonai, no com Crist, que ofereix s’altra galta i perdona, dèbil. Tu ets fort, Adonai. Tu has dit qui la fa la paga. Tu vols justícia i jo en vaig ser es teu instrument. Es fruit podrit ha de ser tallat abans que no con-tamini i arruïni tota sa collita. Just fou que es malsí pagués amb sa seva vida es preu de ses denúncies que en tant de perill ens posaren... Sa coca bamba de sa madona... I amb quin gust la tastà! Sa coca bamba emmetzinada amb suc de llavor de teix. Li costà molt tombar es coll. En això em vaig equivocar. Necessitàvem una mort més ràpida i no una agonia lenta que el deixà pros-trat, però que no li llevà sa paraula... Parla —li deia el pare Ferrando—, digues, denuncia ets apòstates, i sa custòdia serà teva. El Virrei hi ve bé. —Mentida. El Virrei no vol renou, el Virrei no vol judicis ni tribunals, el Virrei és es meu soci en es negocis de la mar que l’han fet ric.

Ningú, però, no l’acusà de la mort de Costura. A ningú no impor-tava saber de quina causa provenien aquelles maldeventrades que el tenien prostrat i que el metge intentava fer espassar amb bullidures. Ni tan sols el pare Ferrando, al qual interessava més que a ningú que el malsí visqués, va donar proves de sospitar alguna causa anormal en aquella malaltia sobtada. Costura ja no els tornarà a destorbar. Ni Cos-tura ni l’eixelebrat de Cap de Trons, el desencadenant primer de la tragèdia. Tots ja eren morts i ben enterrats i les ànimes, fora d’aquest món, ja havien estat jutjades per Déu Omnipotent. Déu Pare. Déu sense fills. Déu únic. Com podia Déu Pare deixar el seu fill Crist, aban-donat als patiments de la mort. Els terribles patiments de la nit de so-litud i desolació. Crist, que perdona, feble i misericordiós, enfront


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

166

d’Adonai, el poderós, el just que reclama venjança. No us negaré —deia ella, la vídua Sampol— que em commou aquesta imatge. Sol, resant a l’hort de Getsemaní, a l’hort de les oliveres amb suors de mort, abandonat per tots, sabent com sap ell el que li ha de passar, sabent que hi ha un malsí, un traïdor que l’ha entregat... Sí, però no és Déu, ni és es seu fill, replicava ell. Però tampoc un impostor, un profeta..., deia ella. Ella altre cop. Ella en els pitjors moments i en els millors també, en els més esperançats i dolços. Blanca viu a Liorna. No és aquest un altre motiu de l’exultació que ahir l’omplia? Sa flaire dets seus cabells i es seu somriure. Sa flaire que perseguí João Peres equivocadament, segons li contà Pere Onofre en una llarga carta, sa darrera que li escriví. Peres el sortat treballa per a la vídua Sampol, que el considera molt. Què insinuava Pere Onofre en sa seva carta? Potser mai no ho sabrà, potser mai no tornarà a veure Blanca ni a tenir noves se-ves, i romandrà aquí fins que el condemnin a mort. Sap el que l’espera. Recorda el procés d’aquell al·lot portuguès que agafaren en un vaixell fugitiu cap a terres de llibertat. Recorda la dificultat amb la qual pujà al cadafalc i els seus crits esglaiadors quan les flames... i com ell s’arriscà per recollir les cendres, que Pere Onofre Aguiló s’endugué a Bordeus.

Doblers, doblers és el que cerquen. Res més no els importa. Si en reunim els que considerin necessaris, potser no mos faran sa pell. Doblers. N’ha inver-tits molts en es viatge. Ell i es sastre Valleriola són els qui més han pagat, a més d’Aguiló i Blanca. El capità ha donat sa seva paraula d’ho mo que no es quedarà amb el que no és seu. Si pot esca polir-se, si aconsegueix sortir des port, encara tendrem sort. Rescabalarà Aguiló i Blanca... que han ofert gran part de sa bestreta. En es fons és més sortat que ets altres. Molt més que ets Cap de Trons, que no tenen on caure morts, o que en Pere Onofre Martí, que encara té ets fills petits. Tots voldrien plorar amb ets nostros ulls, sol dir a sa seva dona, quan es plany perquè sa malaltia de sa mare la turmenta. No et queixis, dona, no et pots queixar. Tens uns fills condrets, un bon passar, bona salut i ben aviat podràs alabar Adonai lliurement sense dissimulacions...

Ja no sent les campanes. Ni el vent. No sap quanta estona fa que no sent res. Per ventura s’ha adormit retut i s’ha tornat a despertar sense témer-se’n. Tot li fa mal, com si se n’hagués duit una gran pallissa. Una pallissa de ca. Nota els genolls inflats i altre pic les mans gelades, i els peus, de tan freds, ni els sent. No pot aixecar-se. Té set. Es frega els ulls. No m’he tornat cec? No veu res. Ni la més mínima esberla de claror. De lluny, li sembla percebre una remor apagada. Para l’orella, escolta


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

167

bé. Són passes. S’acosten. Sent un soroll opac de forrellats. Nota com la porta torna a tancar-se. Escolta un altre pic. Es perden les passes corredors enllà. Amb l’orella dreta aferrada a la paret intenta copsar qualsevol soroll que véngui del costat, per saber si és algun dels seus l’empresonat. Arà està ben segur de sentir un alè fort i un gemec, i li pareix reconèixer el Cònsol. Però abans de cridar-lo pel seu nom fa tres trucs amb el puny clos sobre la paret mitgera. Espera i ho torna a provar. Cònsol —pregunta—, ets tu? Ets tu, Cònsol? Em sents? Cònsol...?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

169

iv

Rafel Onofre Valls de Valls Major passà la nit del diumenge i part de la matinada del dilluns entre els llençols de la Coixa, que l’acollí de grat. La meuca sospesà, a més de la paga, que, donat el risc d’incomplir el sagrat precepte del descans —era festa i quaresma—, hauria de ser doble, aquell tros d’home que li queia als braços. Acostumada a ensi-nistrar jovencells poc afavorits per la natura, i molt més encara, per la seva antiguitat al casalot, especialment dedicada als massatges revisco-ladors de les parts molles, aquell al·lot, alt i cepat, li paregué un ésser miraculós, una mena d’àngel, baixat del cel. Pensà que per ventura era el Crist de Santa Eulàlia qui l’hi enviava per consolar-la de tant d’enuig i correspondre, almenys un pic a la vida, a la seva devoció fidelíssima. Per això es limità a mirar-lo, a contemplar-lo sense gosar demanar-li qui era, d’on venia, ni tampoc per què duia aquella mirada atupada i aquell cansament que el féu adormir tot d’una que tocà el llit i desper-tar-se febrós un munt de vegades entre els seus braços, preguntant on era, i qui era ella, que l’amoixava, i per què les campanes sonaven amb aquell desveri esfereïdor. No es molestà a escorcollar-li la bossa, ni a palpar-li la roba, com solia fer per endevinar la qualitat de la persona, calculant per endavant la propina que podria sol·licitar si veia que ha-via quedat content.

Seguí contemplant-lo adormit, molta estona en la penombra de la cambra, que per sort donava a la part de dedins del casalot, arrecerada del vent, fins que en un rampell, impossible de controlar, s’aixecà per agafar l’espelmatòria que cremava damunt del bufet i l’acostà al cos que descansava. Amb esma enretirà el llençol que el cobria. Després, tacant-lo amb la llum, el mirà, primer a bocins, a poc a poc i de prim compte i tot seguit, arreu, com si busqués una marca, un senyal que li


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

170

fes comprendre de cop el seu origen i en què consistia aquella diferèn-cia dels altres que ella, de sobte, havia copsat. Però res no trobà més que bellesa i això no li semblà suficient. L’acaronà amb suavitat, co-mençant per l’esquena i acabant pels dits dels peus, que notà plens de sedes, i aquest tret la convencé que aquell al·lot era persona humana i no cap xerafí que hagués perdut les ales o cap sant baixat de la Glòria, perquè allà dalt no en devien patir gens de fred. Tranquil·litzada per la troballa —tanmateix tenia molt més desenvolupat el sentit del tacte que qualsevol altre sentit—, s’ajagué al seu costat i cridà la son per fer-li companyia, ben segura que quan ell es despertés ja faria estona que ella estaria cansada de vetllar-lo.

Feia devers cinc anys que la Coixa, malgrat una lletjura de naixença a la cama esquerra, havia estat la dona de la vida més sol·licitada de Ciutat, i males llengües deien que, com que no haguera estat ben vist que certes faldes del Palau Episcopal freqüentessin el bordell, eren les seves les que el freqüentaven amb assiduïtat. Aquest secret, pregonat gairebé a crits per tota la Cúria, pels enemics de Sa Eminència Reve-rendíssima, que eren molts, augmentaren la seva fama i fins i tot la seva respectabilitat. Boixar amb la mateixa meuca que el senyor Bisbe de Ciutat era, si no una garantia, almanco un estímul per molts de menes-trals que d’aquesta manera pensaven que allà on ells feien estada devia ser embosta més beneïda que la de les altres meuques que no compta-ven, almenys que se sabés, amb parroquians de tanta sacra anomenada. Fins i tot alguns asseguraven que el Bisbe, en els moments en què l’atacaven els remordiments, cosa que solia passar tres o quatre pics l’any, pregava a la Coixa que es fes monja tancada. La intenció de Sa Eminència no quedava del tot clara. Per uns, això suposava tenir sobre la barjaula un major ascendent, encara que potser no un accés tan di-recte; per altres, era una prova del bon cor del porprat, que desitjava que, penedint-se de la mala vida, a força de penitència, guanyés un lloc en el cel. Però la mort sobtada del Bisbe, un Divendres de Quaresma d’un més que inoportú sacríleg atac de gota, els privà de saber cap a on haguera anat a parar tot allò. Contaren que la Coixa el plorà molt i el planyé, però no pogué assistir a cap dels funerals que li digueren ni veure’l per darrera vegada de cos present, i no perquè les meuques no desfilessin en corporació davant del cadafal, com tothom, sinó perquè l’Agutzil Major li ho prohibí i així li ho féu saber de part seva madò


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

171

Hugueta, la mestressa del bordell, quan ja s’assajava les toques llargues de dol amb les quals volia acompanyar el seguici del difunt.

Cridà, plorà, s’arrabassà els cabells a grapades i durant vuit dies es negà a rebre ningú, malgrat les advertències de les seves companyes, que li volien fer veure que aquell capteniment tan franc, tan poc dis-simulat, la posava en evidència. La mort del Bisbe l’afectà fins a can-viar-li l’humor. Ja no cantussejava com abans, i amb gràcia, mentre estimulava ocells cap a la volada. Es limitava a complir de manera mecànica, per bé que molt correcta, amb el seu treball. Però malgrat això, malgrat la falta de cantet, d’il·lusió que hi posava, seguia sent la meuca més eficient del bordell de Ciutat. Entre els seus mèrits, que els mariners havien fet córrer almanco per una dotzena de ports, s’as-segurava que només en tres minuts havia estat capaç de revifar el pe-lleringo d’un agonitzant. Si tenia poders per obrar aquesta casta de miracles, mormolaven tots els qui ho veren i després tots els qui ho sentiren explicar, era perquè alguna força extraordinària l’assistia, i com que ja no comptava aleshores amb la protecció del senyor Bisbe, que pasturava cucs des de feia mig any, el Sant Tribunal, bastant des-enfeinat encara, començà a sospitar si la Coixa no hauria signat algun pacte amb Barrufet. Ben mirat, qui sap si no havia donat mal bocí a Sa Eminència, que ara, per la sobtada manera en què morí, sense rebre el sagrament de la confessió, potser contribuïa a augmentar la caliuera infernal.

Però ella decidí que no volia passar l’arada davant del bou ni que li notessin la por que li covava enmig dels pits. Ni tan sols gosà demanar consell a cap de les autoritats que la freqüentaven. Esperà esdeveni-ments, esperà a veure cap a quina banda es giraria el nou Inquisidor acabat de nomenar, al qual la mort del Bisbe, ben segur, no importaria gens. Esperà sense suposar mai que el Reverend Félix Cabezón y Cés-pedes, desenfeinat i putaner, pogués sentir una curiositat tan aclapara-dora per conèixer-la que, en lloc d’enviar-la a cercar per interrogar-la, en lloc de fer-la empresonar, si considerava que contra ella hi havia càrrecs, decidí, també d’incògnit, com féu un dia Sa Eminència Reve-rendíssima, visitar el bordell.

El que més sobtà el secretari de l’Inquisidor, que sabia que estava a punt d’obrir-se una causa contra Beatriu Mas, anomenada la Coixa, dona de la vida, fou que el Molt Reverend Félix Cabezón y Céspedes li


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

172

notifiqués que ell mateix en persona, sense companyia de familiars ni d’altre seguici, visitaria el bordell per agafar-la d’improvís.

Entrà per la porta excusada per on feia unes hores també havia comparegut l’al·lot, per la mateixa porta per on un bon dia aparegué el senyor Bisbe. Vengué desfressat de cavaller amb capell vistós de plo-mes lluents, calces atacades en lloc de sotana, valona verda i una capa color de sant Francesc. Malgrat tot, l’aire capellanesc el delatava. En el gest de les mans s’hi acumulaven un nombre massa sobrer de misses dites. Vossa Mercè cerca algú en especial —li demanà madò Hugueta, fa-mosa per la seva amabilíssima puteria, coneixedora que allà hi havia gat amagat—. Totes ses al·lotes són a sa vostra disposició... És clar que no totes valen lo mateix... Voleu donar una ullada abans de decidir-vos? Amb molt de gust, si vos esperau un moment, les faré sortir...

L’elecció fou fàcil i rapidíssima. Anà només acompanyada d’una torçada de coll i un senyal amb el dit. La Coixa, viva com una geneta, l’acollí com suposava que ho faria una senyora, amb gelor d’aigua de neu. Vossa Mercè ja em dirà lo que desitja —proposà de seguida que se n’entraren en la seva cambra de feina, però ni la veu ni el tarannà no convidaven massa a la imminència del plaer—. Estic aquí per servir-vos, senyor —afegí després amb una reverència i tornà a esperar que fos l’altre qui marqués la pauta que el delatés. Però ell no es decidia. La mirava de primcompte com si l’estudiés minuciosament, com si li cer-qués algun senyal, però no de la mateixa manera com ella havia mirat l’al·lot adormit encara al seu costat, perquè ella no creia que cap di-moni sortís entre els plecs de l’engonal com ell li confessà que havia vengut a veure, després d’ordenar-li que es despullés. Ella l’obeí, però s’atorbà tot quant pogué, i ho féu amb tota la pudícia de què també era capaç, mentre intentava trobar en aquells ulls lascius alguna esber-la que li fóra indicativa de quina seria la propera ordre. Aquesta vega-da no la féu esperar. De rodillas —li manà, com si també amb la veu volgués fuetejar-la. Ella, però, fent valer un coratge que mai no ha-guera pensat que tenia, li digué que només s’agenollava davant del Santíssim o del seu confés i que cap de les dues persones ell no era. —Soy el Inquisidor —manifestà aleshores el desfressat, mentre ella es cobria amb un llençol i sortia rabent i cridant: Madò Hugueta, aquí hi ha un homo que se fa passar per l’Inquisidor. On s’ha vist mai un desbarat tan gros?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

173

Somreia, recordant-ho, com sempre que s’aferrava a aquella gosa-dia per sentir-se a pler. Perquè aquell cop d’audàcia que tan malament li haguera pogut sortir, costà el lloc al benastre de l’Inquisidor. Fou l’excusa emprada pel Tribunal d’Aragó a instàncies del Virrei, el seu enemic, per donar-li un càrrec pastoral a Cartagena de Indias, per con-vertir els esclaus negres a la veritable fe.

L’al·lot havia entrat tan sobtadament com el desfressat també un diumenge de març i l’havia escollida a ella. Però d’ell res dolent no sospitava, res que li semblés perillós. Ben al contrari, li paregué l’en viat del cel per compensar-la d’aquell ensurt. Intentant no fer-li nosa, ocu-pava el lloc més petit que podia en un extrem del llit. Sense saber si havia dormit una mica o poc o gens, l’acabà de deixondir el dia, que, amb claror mansueta, se n’entrava per les retxilleres de la porta. Deuen ser les sis passades, pensà la Coixa, encara que no s’havia entretingut a comptar les campanades. N’havia sentit a rompre durant aquella nit batallant amb el vent sense posar-hi esment, perquè la presència de l’al·lot la conhortava i li feia espessar la por que, en d’altres ocasions, li havien provocat les tempestes. Sospitava que tal volta havia estat pre-cisament el vent el que l’havia duit a cercar refugi al casalot on mai no havia estat, això ho podia assegurar, tal vegada perquè era un mariner —l’olor de saladina el delatava— que passava més estona a bord que a terra.

El ritme corrent d’una matinada de dilluns feiner, malgrat que el bordell era oficialment tancat, s’imposava darrere la porta de la cambra amb fressa de poals d’aigua i fregalls d’estopa sobre les rajoles de ger-rer. El casalot, contràriament al que les persones decents pressuposa-ven, era un dels llocs més nets de Ciutat. Brutor era una paraula que feia posar els cabells drets a madò Hugueta, que a les seves virtuts com a mestressa de bordell, que eren moltes, calia afegir la dèria per la pul-critud.

Rafel Onofre Valls retornà bruscament al món dels desperts, i no se’n pogué avenir del lloc on estava. No entengué per què com cada dia al llarg dels seus dinou anys no s’havia deixondit a ca seva. Li costà uns minuts adonar-se que aquelles parets gratelloses i els sostres altíssims de llenyam vermell no corresponien a cap indret conegut. També se li feia estranya la banqueta on, estesa, havia quedat la seva roba. Palpà el seu cos i veié que havia dormit sense camisa, i en girar-se cap al cantó


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

174

dret notà com al seu llit jeia també una dona nua que li somreia adme-tent i li deia molt baixet, a cau d’orella, estimat dolç i xerafí meu, àngel del cel mentre amb mans habilíssimes li recorria el cos i s’ensenyoria finament de les seves parts d’home, que de seguida sentí com una caliuera. La urgència d’un desig desconegut el sobtà i l’avergonyí. Però era inútil oposar-li resistència. Notava els sucs de la vida a punt de vessar-li com si tot ell també es liqüés. Bramulà com un animal quan li arribà l’orgasme, també per la boca pareixien sortir-li els humors que amb aquella intensitat mai no tastada l’estamenejaven de plaer. Mig panteixant encara, obrí els ulls i li costà creure que s’equivocava: no havia lliurat les seves humitats de mascle en somnis, com sovint li solia passar, sinó despert sota els hàbils estímuls d’una meuca. A mesura que anava adquirint consciència del que havia succeït —era a son pare a qui havia obeït buscant aixopluc al bordell—, el seu rostre es tornava més pesarós i la imatge de Maria Pomar li omplia els ulls. La Coixa el se-guia contemplant, ara asseguda al llit i coberta amb un llençol. Li som-reia amb posat més maternal que lasciu, però res no li preguntava. Rafel Onofre tampoc no deia res, tot i que en algun moment la neces-sitat d’alleugerir el pes que li covava en la consciència, encara que fos amb la mateixa instigadora de la culpa, estigué a punt de posar-li pa-raules a la boca. Tenia por. Al sentiment de pecat per haver boixat amb una meuca, inculcat també pel seu pare, se n’hi afegia encara un de més fort, el de la incertesa. No sabia què fer ni a on anar. No sabia què havia estat dels seus. Mentre ell, retut, descansava, qui sap en quina fosca cel·la haurien empresonat sa mare i na Maria. Tancà els ulls i serrà les barres per evitar un gemec tan inoportú com les llàgrimes que baixaven en renglera entre els pèls que la nit havia fet créixer a les seves galtes. La Coixa, però, gens no es malfià de tot allò, no hi donà impor-tància. Si d’una cosa entenia ella era d’homes despullats abans, al mig i després de boixar i aquell estat melancoliós, enutjat, era comú a molts, després de la buidada. Per això resolgué que un vermell d’ou, mesclat amb vi dolç, que només es gordava en aquella casa per a parroquians molt distingits, ajudaria aquella criatura a reviscolar l’esperit.

—Supòs que tens gana. Ahir estaves retut. No te moguis. Te duré cosa bona.

Rafel Onofre Valls no aprofità l’absència de la Coixa per rentar-se en la palangana que, plena d’aigua, estava aparellada en un racó, ni es


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

175

vestí com la meuca havia suposat. Per contra, es limità a esperar amb els ulls clucs, ajagut, que ella tornàs. No sabia fins quan podria restar allà sense aixecar sospites. A hores d’ara imaginava que el Sant Ofici el devia cercar, com la resta, si és que encara no els havien empresonats a tots i ell era l’únic que no havien enxampat. Tornar a ca seva volia dir oferir-los en safata de plata la seva captura. Igualment, si es refugiava a l’hort, on qui sap si als pares de Maria els havia arribat ja la nova de la desgràcia i el maleïen dos pics: ell era la causa de la doble pèrdua de la seva filla. Intentar embarcar-se era gairebé impossible. I no a causa del vent, ja encalmat, sinó perquè l’Agutzil ja hauria interrogat el capità i custodiat el xabec. A més, arribar fins a Porto Pi sense que els homes de la partida l’interceptessin era massa arriscat. No se li feia avinent cap altre refugi, almanco momentani, que aquella cambra del bordell.

La Coixa entrà remenant un tassó amb una cullera. Els vermells d’ou —dos en comptes d’un— es desesfesien tenyint-se de color de most a mesura que anaven mesclant-se amb el vi. Amb el mateix som-riure que durant tantes hores acompanyà els ulls quan mirava l’al·lot, li atracà el tassó als llavis. Ell begué amb fruïció. Sobre el vidre havien quedat les ditades de tots dos. A Beatriu, en deixar el tassó sobre el bufet de la cambra, on encara hi havia la ribella amb l’aigua neta, se li agosarà un pensament: si fossin sants, això seria una relíquia. I la figura de Maria de Magdala, que tantes vegades en els seus penediments compartits amb Sa Eminència Reverendíssima havia invocat, s’imposà com abans, com quan, després de boixar amb el purpurat, aquest feia disciplinar-la. La imatge de Maria de Magdala, amb la llarga cabellera estesa, vessant els sagrats ungüents sobre els peus del Bon Jesús, que havia vist de nina en un quadre d’una sagristia on li solien donar almoi-na, li era més plaent que aquella altra, que fins i tot tenia en una estam-pa entre les seves pertinences, penitent i quasi despullada, mirant la calavera que conservava entre les mans. Si li plaïa molt més la primera era perquè l’al·lot podia semblar un Sant Crist als peus del qual, plens de sedes, ella estaria disposada a vessar totes les aigües d’olor que en la seva vida de meuca havia fet servir.

Els crits de madò Hugueta barallant-se amb l’ajudant de l’Agutzil la tragueren d’aquelles imaginacions. Els crits de madò Hugueta i l’Agutzil espantaren l’al·lot, que es vestí primer amb quatre grapades i després es quedà altre cop quiet, assegut en la banqueta on havia des-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

176

cansat la seva roba. Aquí no n’ha entrat cap, de jueu, sentí que deia madò Hugueta. O no saps que en temps de coresma tenim tancat? O no ho saps que acatam ses ordres? Què vols dir embarcats? Idò compta, compta, res no sabíem de sa feta...

Amb els ulls baixos, quasi tremolant, Rafel Onofre intentava escol-tar. Però només li arribava la veu enfadada de madò Hugueta, que so-nava molt més a prop que la de Ripoll, tal vegada perquè aquest ni tan sols s’havia molestat a pujar i interrogava damunt del seu cavall des del carrer. La Coixa, encuriosida pel que passava a fora, anà per sortir, però es quedà amb la mà fixa sobre la clau de la porta. No l’arribà a rodar.

—No, no em delateu, per caritat —demanà l’al·lot amb un plor d’infant.

De sobte, la Coixa ho comprengué tot. Comprengué el perquè de la por del jove, del seu capteniment estrany, del cansament d’anit pas-sada, de l’estat febrós, de les poques paraules, i somrigué per dedins, com sempre que encertava algun judici: no en va l’havia feta pensar en Crist.

—Vols dir que ets un d’ells? —li enteplegà—. Ara entenc per què no et coneixia... Mai no veniu per aquí. Diuen que no vos voleu em-brutar amb cristianes... Me sap greu per tu, però de jueva no en tenc res jo, això sí que no. No vaig de verbes. Però m’agrades... Ja ho deus haver endevinat... Vestit no tant, però nu m’has paregut un àngel... Sí, sí, t’ho assegur. Per això ni et cobraré, ja veus. I de tu no n’he tret ni una besada...

Rafel Onofre Valls amb el cap dins les mans l’escoltava, ara ja sense plorar, avergonyit. S’havia comportat com un infant, ell que es consi-derava un home fet. S’aixecà i amb tota la força dels seus denou anys estrenyé contra el seu cos el cos de la Coixa i la besà, primer als llavis, després endins de les genives. Amb la llengua li resseguí les faccions de la cara i es deturà en la caragola de les orelles. I en notar altre pic com li cremava la sang enmig de les cames, sense deixar d’abraçar-la, la di-posità sobre el llit i la posseí amb una mescla de ràbia i agraïment amb el qual afirmava el seu despit de mascle jove. Fins que no notà els sos-pirs d’ella, els gemecs profunds, que Beatriu Mas sabia fingir a la per-fecció, els seus crits apagats, mentre li cercava els llavis, no consentí que tornessin a vessar-li els sucs de la vida.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

177

De sobte la veu de madò Hugueta i els seus tocs a la porta els des-feren els braços i les cames entortolligades. Reclamava amb urgència la Coixa perquè sortís.

—Espera. No te moguis. Ara torn. Pensarem què és el millor que podem fer.

Madò Hugueta temia que, en efecte, aquell home que anit demanà per la Coixa amb tanta caparrudesa i li oferí un bon grapat de doblers si accedia a cridar-la, era un dels qui cercaven. Per això tocà amb vio-lència a la porta de Beatriu, que era suficientment eixelebrada per en-cobeir qualsevol que li fos llépol. La mestressa l’advertí que encobrir un fugitiu de la justícia, fóra o no fóra del carrer, molt pitjor si ho era, podria tenir per a tothom, però molt més per a ella, conseqüències del tot nefastes. Als del carrer, els havien confiscat els béns, barrat el pas a les cases i des d’ahir mateix els començaven a obrir causes. La meuca assentí a tot quant deia madò Hugueta, i en acabar li assegurà que aquell al·lot res no tenia a veure amb el frustrat embarcament: era el germà petit d’un bandejat, un antic parroquià seu que havia decidit romandre aquella nit al bordell perquè les forces de l’Agutzil no el trobessin pel carrer després de tancar la murada. Aquell mateix capves-pre se n’aniria a Muro, on vivia. Esperava només que li deixessin un cavall. El seu anava coix, i per això no el muntava.

Madò Hugueta no es prengué en consideració les excuses de la Coixa. La coneixia prou i sabia que sovint els seus parroquians s’apro-fitaven de la seva bona pasta, sobretot si els trobava agradosos. Li ad-vertí, abans que tornés a entrar a la cambra, que volia ser testimoni de la sortida d’aquell jovençà.

—Què en sabeu, des meus? —preguntà Rafel Onofre de seguida que tengué davant Beatriu.

—Poc, el que has sentit a madò Hugueta —li digué ella tancant la porta altra vegada i fent girar la clau—. Supòs que no tens a on anar. Ses vostres cases han estat barrades i es vostros béns confiscats. Diuen que en teniu molts més d’amagats, i jo m’ho crec... Em basta mirar-te... —li somrigué afalagadora, per si un cas l’havia ofès—. T’ajudaré, no passis pena, però m’has de fer dos favors. Primer, no dir-ho a ningú. Si em delates, te’n penediràs. Jo negaré que has estat aquí. Ni a madò Hugueta no li ho he confiat. És sa primera vegada, que jo sàpiga, que he boixat amb un jueu... És clar que sense circumcidar tots ets homos


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

178

sou iguals. Bé, tots no, que en qüestió de pardals també n’hi ha de di-ferències, i moltes... T’ho dic jo, que ho sé i millor que ningú. I m’ha agradat, què vols que et digui? Déu Nostro Senyor em perdoni —i se senyà i besà amb estrèpit el dit gros en acabar de fer la creu.

—I es segon favor?—Vull saber per què demanares per mi anit passada quan decidires

cercar aixopluc an es bordell... Per què jo, la Coixa, precisament? Que tenc bona fama dins es carrer?

L’al·lot no vacilà.—Perquè un amic meu em digué farà un parell de mesos que boi-

xar amb tu era com tocar amb un dit el cel.—Maco, sí senyor. Mai no m’havien dit una cosa així. I tu, penses

el mateix?—Jo... tenc al·lota i l’estim i me pensava que només amb ella, de

casats, podria tocar amb un dit an el cel... quan passa sa lluna.—Encara que ho diguis per compromís et confessaré que m’agra-

da. Vatua el món, quina sort sa meva! —afegí com si parlés tota sola—. Mai cap cristià no m’havia dit una cosa tan bella!

I després, canviant fins i tot el to de veu, li ordenà que es rentés.—Puts a mar, a mascle i a saladina. Et donaré una altra roba. Amb

aquesta, qualsevol, encara que no te conegui, donarà avís a sa partida. Tot d’una torn —afegí amb un somriure agradós, des de la porta.

L’al·lot l’obeí. S’estopetjà amb aigo i s’eixugà amb una tovallola flonja, que feia olor de pomes. Mai no haguera imaginat així la Coixa, ni els costums del bordell, per molt que n’hagués sentit parlar als amics de fora del carrer, com aquell fusteret que li recomanà na Beatriu Mas, encoratjant-lo que tastés aquell gust de niguls que queda després de tornar de la glòria. Ella entrà tot d’una amb un farcell. El desféu:

—Ges, és lo millor que he trobat. I creu-me que no ho faig amb intenció d’escàndol. Déu me’n lliber! Ho faig perquè... perquè a la Casa Negra difícilment tornen es jueus cristians...

I li donà un hàbit de frare que qualcú degué deixar oblidat en una fuita precipitada.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

179

v

Després de la ventada el dia s’ha deixondit fred i sense cap nigul. Els campanars i les torres es perfilen amb nitidesa absoluta en un cel de domàs blavíssim, esquinçat només de tant en tant per esbarts de falcies. Si no fos per la quantitat de teules caigudes, la fullaraca amuntegada, els quatre oms arrabassats d’arrel i l’esmotxada de les volades d’un pa-rell de casals, ningú no diria que fa unes hores totes les campanes de Ciutat tocaren per conjurar el cap de fibló que anit passada pareixia que havia d’endur-se l’illa sencera. Només mirant la mar vella que pas-tura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent.

Des de bon dematí la ciutat ha anat recuperant la calma i, passat el perill, vençut el vent per l’eixordador combat amb les campanes, els seus habitants han sortit al carrer. Molts s’han acostat al Segell i l’Ar-genteria per veure amb els propis ulls les portes barrades, però els ho-mes de l’Agutzil els han fets recular. D’altres s’han passejat per valorar els desastres. Encara han estat a temps per contemplar com els veïnats retiraven els oms abatuts prop del Carme i en un tres i no res, a colps de destral, n’han fet estelles, ben contents, perquè els serviran, tan aviat com la llenya s’eixugui, per encendre foc. Els al·lots acaben de rompre a pedrades els bocins més grossos de les teules i els porcs remenen la fullaraca arremolinada, famolencs, acompanyats pels infants, als quals el desig de la fruita caiguda esvaeix la por dels ullals esmolats.

En els horts, però, la petja del vent és molt més feresta. En una nit se n’ha anat en orris la feina de mesos. Els planters, amb les fulles cre-mades i rompudes, jeuen sense esma de tan atupades i els arbres, mu-tilats en les branques més tendres, s’han quedat sense cap flor. La frui-ta, encara verda, ha caigut a terra i ja no madurarà com cal. Però malgrat


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

180

això, i malgrat també la roba estesa que se n’ha duit la ventada, les tres gallines mortes al convent de Santa Magdalena, les dues ànegues des- aparegudes al de les clarisses o la quantitat de rosers malmenats en els jardins de Palau, a la Seu es prepara un Te Deum d’acció de gràcies perquè la ventada —per molt que, a mesura que el dia avança, vagi creixent la llista dels danys— no tingué les nefastes conseqüències que tothom havia vaticinat i serví d’instrument a l’Altíssim per deturar els heretges judaïtzants que volien fer-se escàpols. Per això el Bisbe, que ahir reuní amb urgència la junta de teòlegs perquè donessin el seu vis-tiplau al toc unànime de campanes, els ha tornat a convocar amb pres-ses per debatre una proposició diferent. Des que sabé que, gràcies al vent, el vaixell que s’enduia els judaïtzants no pogué sortir del port, l’assaltà el dubte de si havia fet bé a plantar cara al fibló i fer-lo batallar amb les campanes.

A hores d’ara pareixia ben clar que aquell vent no era altra cosa que un oratge insuflat directament per boca de Jesucrist, Favoni místic, fill unigènit del Pare, per obstaculitzar el viatge dels jueus i, millor encara, la seva condemna eterna als Inferns com a apòstates. Es preguntava, i per això volia les opinions de la junta, si no calia també oferir un des-greuge a Nostre Senyor i fins i tot a aquella força de la natura per ha-ver-la considerada negativa, per haver cregut erròniament que l’envia-va l’esperit del Mal. Volia fer partícips dels seus escrúpols els teòlegs i assessors i els tornava a convocar abans de l’ofici per veure què els semblava si després d’aquella solemnitat es dirigia a la feligresia per explicar-los com de vegades els camins del Senyor poden parèixer er-rats i no ho són tal com l’exemple d’ahir demostrava.

El canonge Llabrés, com a Jutge de Béns, s’havia entrevistat aquell mateix matí amb Sa Eminència Reverendíssima, que havia aprofitat per posar-lo al corrent, avançant-li el motiu de la junta a la qual ell també havia estat convidat, a les cinc en punt de la tarda. Per això, de seguida que arribà a la tertúlia de Montision es disculpà.

—Només podré estar amb vosses mercès mitja horeta. Tenim junta de teòlegs a Palau —els digué, desolat, perquè sobre la taula escriptori del pare Amengual encara no hi havia la palangana amb els quartos embetumats, l’únic mòbil de la seva assistència a la reunió aquell di-lluns, que tan enfeinat estava. Precisament s’havia entretingut mentre venia a calcular quants de quartos seria capaç d’engolir, perquè duia la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

181

gana deixondida des d’anit passada. Amb el daltabaix havia dejunat més del necessari.

El pare Amengual, com a amfitrió, assegurà que li sabia greu que el Jutge de Béns només els pogués dedicar aquella estona, alhora que li agraïa, per partida doble, el fet de no deixar la tertúlia aquell dilluns que, com és ara, tantes obligacions tenia. El pare Ferrando fou encara més explícit, i quasi abraçà el canonge per manifestar-li fins a quin punt prenia en consideració aquell detall amistós, exultant com estava per l’enxironada massiva de la qual pensava treure una bona cullerada. El càrrec de rector ja és meu, pareixia dir-li al pare Amengual, mirant-lo amb condescendència, ja en pots fer de bots. Ara m’hauran d’agrair tot el que he fet pel Sant Ofici, i això no es pot comparar amb cap dels teus llibres, això és molt més.

El canonge acomodà la seva còrpora a la cadira de repòs que solia ocupar, satisfet per aquella benvinguda i especialment expectant. Supo-sava que els contertulians el sotmetrien a un interrogatori rigorós, tant pel que feia a les detencions d’ahir com per la junta de teòlegs d’avui. Suposava que el pare Ferrando voldria saber com havia anat l’escorcolla-ment, i el pare Amengual, per contra, es mostraria molt més interessat en la junta. Feia temps que intentava que Sa Eminència Reverendíssima es fixés en ell i el prengués d’una vegada en consideració, tal com li havia confessat un dia que fins i tot li demanà que el recomanés.

—Què mos diu de bo, Don Jaume? Quines noves corren per Ciu-tat? Vossa paternitat ahir degué quedar retut. Conten que no donaven abast...

S’havia equivocat. El pare Amengual no feia cap referència a la junta. Es limitava a comentar el mateix de tothom.

—Sí que n’hem tenguda de feina. I encara no hem fet més que començar. Mos falten tots ets inventaris des béns que no duien da-munt... Ses cases, ets obradors, ets mobles... Tot el que deixaren, que és molt.

—Ja ho pot ben dir, Don Jaume —afegí Ferrando amb la complaen- ça del que coneix bé de què parlen i en sap encara més—. Per cert, trob que en Puigdorfila féu santament a clausurar tan aviat totes les cases. Així hem evitat que ningú pogués tocar res. He passat pels voltants des carrer i la gent volia entrar-hi. La majoria demanava foc i fum... i cri-dava contra els homes de l’Agutzil, que els impedien passar.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

182

—Ets aldarulls sempre són perillosos —sentencià el Jutge de Béns—. Avui de matí m’ha dit es rector de Santa Eulàlia que un grup no deixava enterrar es nin de n’Aina Cap de Trons. Que el tirin a la mar, m’han dit que cridaven. Es rector s’ha hagut d’imposar. El vaig batejar jo, els ha dit, és cristià i com a cristià serà enterrat.

—Com que el Virrei ha fet pujar el preu del blat, tothom està des-content. Oh, perdoni, Don Sebastianet, no és res contra el seu oncle... I digui, Don Jaume, quants són per cert, els empresonats? Els nebots de Costura, els germans Tarongí, estic segur...

El pare Ferrando no acabà la frase ni tampoc el canonge contestà a la pregunta, perquè de sobte aparegué el cronista Angelat, que era l’únic que faltava, i tots s’aixecaren. Saludà amb una capada, i tot d’una s’assegué. Segur que la conversa encetada, i que ell havia interromput, només podia referir-se a un sol punt, exclamà:

—M’han dit que ahir va ser gros. Que a s’escrivà li han hagut d’em-benar sa mà de tant com hagué d’escriure...

El cavaller Sebastià Palou féu la mitja. Encara dret, vora la seva cadira de repòs, amb l’espasa penjant-li del cint, vestit de vellut verd, vorejat de sotanes fosques, pareixia que posés per a un quadre en el qual el pintor hagués volgut representar, en aquella figura contrastada, les vanitats del món, enfront de l’austeritat de la vida religiosa. Rere seu, a la finestra, es diluïa el paisatge en la tebior de març i una llum dolça es filtrava en un polsim quasi daurat. Sebastià Palou solia tenir molta cura de la seva vestimenta. Sabia fins a quin punt a les senyores, i a les que no ho eren també, els agradava l’endreç personal. A més, aquell capvespre, en sortir de la tertúlia havia d’anar a cal Virrei per acompanyar-lo a l’Ofici Solemne sense tenir temps de mudar-se la roba. El seu oncle li havia encarregat que posés els cinc sentits en la conver-sa d’aquella tarda, que, amb seguretat, versaria sobre les detencions, sense fer notar, però, el seu interès. En aquell vaixell viatjaven les dues esclaves nostradíssimes després de l’estada a ca seva. De cap manera no li convenia que fossin interrogades pel Sant Ofici; si parlaven el podien posar en un bon compromís. Res no havia preguntat al Jutge de Béns, i s’havia limitat a acceptar, amb un somriure, l’exageració del cronista, que fou contestada pel canonge amb un simple No serà tant, com si s’entossudís a no voler-los confiar cap novetat, agafant-se de seguida a la corda mostosa que li tirà el pare Amengual: tornar a parlar del seu


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

183

llibre, que acabava de sortir feia dues setmanes, a la impremta Guasp de Ciutat.

La vida de la Venerable Madre Eleonor Canals, muerta en loor de santi-dad havia tengut un acolliment discret. Només la Virreina l’havia ala-bat com mereixia, però desgraciadament la marquesa no era persona que passés per possedir un criteri massa entenimentat, sobretot pel que feia als mèrits de la seva pròpia família. El Virrei, per contra, per bé que el pare Amengual li havia fet arribar un volum especialment en-quadernat perquè ornés la seva biblioteca, i dedicat amb lloances di-verses, s’havia limitat a donar-li les gràcies, sense afegir el més petit elogi. Encara era aviat per saber la repercussió que hauria tengut a la Península, particularment entre les autoritats de la Companyia, i si aconseguiria a la fi que fos l’aval definitiu per accedir al càrrec. Des que donà el llibre a les premses, el pare Amengual no havia trobat ocupació que l’omplís. Escriure poemes de circumstàncies per acompanyar les obres dels amics o prendre notes per als sermons que hagué de predi-car —i amb molt d’èxit, per cert— en les festes de diversos pobles no li serviren per entretenir les hores buides, insatisfetes, perquè no les dedicava a cap causa noble o de volada. Se sentia com deshabitat. La convivència amb la santa monja havia estat tan intensa que la trobava a faltar. Necessitava cercar qualsevol altre tema religiós per començar a treballar-hi de seguida, i no volia tornar a escriure la vida de cap beata, ni que fóra la de Sor Tomaseta, la més genuïna floreta mística de l’Illa, tal com li havia proposat la marquesa Despuig, segurament amb la inten-ció de fer la competència a la Virreina. No, el que li calia era un tema que, tal com li havia aconsellat el Jutge de Béns, li permetés esplaiar de manera exhaustiva el seu entusiasme místic. Però per moltes voltes que li donava —i ara era això el que explicava als seus amics—, no acabava de trobar una matèria prou reeixida, tot i que hi havia un títol, Cánticos en loor de la Fe triunfante, que li ballava pel cap gairebé com a definitiu, però que implicava, com és ara, remuntar-se als protomàrtirs per po-der bastir escenes que commoguessin amb força el lector, incitant-lo a la defensa del dogma... I això...

—Idò, ara li serà fàcil, pare Amengual —digué el Jutge de Béns, interrompent-lo—. Escrigui sobre ses causes de fe que poden servir per exaltar-la.

—Com és ara? —preguntà interessat—. Vol dir sobre es processos


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

184

que s’obriran? Ho pensaré... M’ho pensaré... No, i té raó, Don Jaume, això sí que em servirà, me pareix...

És clar que ja no podria aprofitar la frase que tant li agradava per a un final de capítol: Las diligentes vírgenes, arrastradas por las fauces de los infaustos leones, perpetuaron la fe en el trofeo de sus palmas, si començava a escriure sobre els processos, però tampoc no acabava de sentir-se a pler quan pensava en les hores que hauria de passar entre catacumbes fos-quíssimes i emperadors romans pagans i viciosos. I sobretot el que més l’enutjava era tornar a pegar de morros amb un eixam de verges dili-gents que, per molt màrtirs que fossin, inevitablement el portarien a recordar altre pic Sor Noreta. A més, si concentrava tota l’exaltació mística al voltant de les causes de fe, faria la competència, i de valent, al pare Ferrando, que, els darrers mesos, es dedicava en exclusiva a aprimar les soles de les sabates de tant d’anar i venir de Montision a la Casa Negra i de la Casa Negra a Montision.

Sebastià Palau no havia obert boca en tota l’estona. En veure, però, que la conversa es perdia en aspectes que no tenien el més mínim inte-rès per a ell, decidí que havia arribat el moment d’afegir-hi cullerada. Feia tres quarts d’hora —la campana de la Casa de la Vila acabava de tocar la mitja— que eren reunits i al Jutge de Béns li quedava poca estona de tertúlia. Si volia assabentar-se d’aspectes que tan sols aquest coneixia de primera mà i que al seu oncle li convenia molt saber al més aviat possible, no podia fer més el beneit.

—Pare Amengual —digué a la fi Don Sebastià—, el tema que pro-posa el Jutge me pareix molt encertat, però abans de començar haurà d’esperar es veredictes... Si no hi ha foguera, sa seva obra perdrà inte-rès. No convé avançar esdeveniments i més en una qüestió...

—Una qüestió tan delicada —rematà el Jutge de Béns—, és clar que sí, Don Sebastià. Però si vol que li sigui sincer, molt em tem que aquesta vegada...

—Alguns ja foren reconciliats fa deu anys, Don Sebastianet, quan el Sant Ofici mostrava menys zel que ara... Si han reincidit, no els po-dem consentir que ofenguin davant els nostres propis nassos Déu Nos-tre Senyor...

A Sebastià Palou no li agradava gens que el mitja punyeta del pare Ferrando, que no feia l’alçada d’un ca assegut, es permetés emprar aquell diminutiu per dirigir-se a ell, que li guanyava el doble en estatu-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

185

ra. Tal vegada per això li contestà amb un to aspre, desacostumat en ell, que era especialment cortès amb les persones que duien faldes.

—Tot això s’ha de provar, pare Ferrando. Abans que res hem de deixar que es defensin. No podem jutjar-los considerant-los culpables a tots. Crec que més aviat hem de pensar que són innocents.

—Don Sebastià, Don Sebastianet, això que diu no ho digui, no ho torni a repetir, per l’amor de Déu, o haurem de pensar que té motius..., que vossa mercè també...

Sebastià Palou es posà dret, sulfurat, féu un gest d’avançar cap al pare Ferrando, com si volgués estamenejar-lo.

—No consent que... No li permet, pare Ferrando, que posi en dub-te... Per respecte an es seu ministeri, no...

—Don Sebastià —digué de seguida el pare Amengual, circumspecte, ja que com a amfitrió no podia permetre una baralla en la seva cel·la, però satisfet que el nebot del Virrei s’enemistés amb el seu contrin-cant—, Don Sebastià, estic segur que el pare Ferrando no vos ha volgut ofendre...

—És cert, Don Sebastianet. Jo, de cap manera...Sortosament en aquell precís instant compareixia el germà llec

amb la palangana, pregant que l’excusessin per haver-se atorbat. Les clarisses acabaven d’enviar la donada tot just en aquell moment. Amb el trui d’anit passada no tengueren esma de pensar a fer pujar els blancs d’ous a temps.

El Jutge de Béns es bellugà inquiet, a punt d’estirar la mà cap aque-lla dolcíssima llepolia que el pare Amengual encara no els havia ofert. Si arriba a atorbar-se un poc més, ja no els haguera poguts ni tastar. Hauria vengut debades —es digué—. Si seré coió!

Però el pare Ferrando, que per res del món no volia posar-se a males amb el Jutge de Béns, tot i que la proposta que havia fet al seu rival el treia de botador, adonant-se del neguit golós del canonge i també per no haver de seguir excusant-se dels estirabots contra Don Sebastianet, que, malgrat tot, era qui era, decidí recordar al pare Amengual la necessitat de berenar.

—Vossa paternitat se’n recorda que Don Jaume se n’ha d’anar avia-det avui? —i mirà la palangana.

Molt més xalest perquè acabava de tastar el primer quarto del cap-vespre i encara tenia esperances d’engolir-ne tres més, si anava viu, el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

186

Jutge de Béns se sentia amb millor disposició per deixar caure alguna primícia. El cronista Angelat, que no tenia cap pressa i que ja havia fet el càlcul mental de les racions que tocaven a cadascú, es mirava diver-tit el canonge amb les nines dilatades de gust i la papada més tremolo-sa que de costum.

—Ara sereu rics, Jutge. Podreu fer obres a pler, ja no haureu de manllevar diners. Mem, contau-mos quantes confiscacions féreu ahir. Diuen que se n’ho duien tot... —digué Angelat, després de passar la punta de la llengua pels morros per acabar d’aprofitar les miques de sucre.

—Tot quant podien, és cert. Amagats entre sa roba, joies i doblers, escriptures de cases i avals...

—Això prova que devien pensar a tornar —replicà Misser Angelat.—A tornar, no; a vendre alguns béns des d’allà, imagín —féu el

Jutge de Béns—. Però ja em direu com... Aquesta genteta és curta. De seguida que haguéssim vist s’endemesa tamateix els haguérem confis-cat tot quant deixaven.

—S’ho devien endur com a penyora —aventurà el cronista, amb to de befa.

—Alguns dels agafats són els més rics des carrer —digué en Lla-brés, amb la boca plena—. En Valls, el Cònsol... però a aquests, ben segur, no els ho prendrem tot, deuen tenir qui els ho guardi defora...

—Conten amb protectors que no són des carrer —afegí el pare Ferrando, mirant Don Sebastià Palou—, i el Tribunal haurà de posar tots els mitjans per fer que aquests protectors, si és que els guarden doblers, els tornin al Sant Ofici, al qual des d’ara pertanyen.

—Tothom sap, pare Ferrando —assegurà Palou amb fermesa—, perquè mai ningú no ho ha volgut amagar, que certes persones des carrer han servit a ses cases més nobles... En Gabriel Valls, per exem-ple...

—És clar que sí —digué el Jutge de Béns—, i estic segur que el senyor Virrei mai no sospità que en Gabriel Valls era judaïtzant...

—Fins i tot ara ens costa de creure, Don Jaume —interrompé en Sebastià.

—Ho comprenc, me’n faig càrrec... El senyor Virrei tendrà escrú-pols de consciència, supòs...

—Es vent ha estat un instrument de Déu Nostro Senyor —aixecà


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

187

la veu el pare Amengual— perquè no poguessin fugir. Començaré per sa ventada. Puc fer un excursus clàssic sobre Favonio i Eolo. Què els pareix?

—Que si no hagués estat pes temporal ara serien enfora de Mallor-ca i aquí no haguera passat res —contestà Palou, seriós i sobiranament empipat.

—Com pot dir això! Com pot dir això, Don Sebastianet! —tornà a fer més condescendent el pare Ferrando—. Com pot dir que aquí no haguera passat res! I molt que haguera passat! I molt! Els haguérem cremat en efígie sense evitar que cremessin per sempre a l’Infern. Així si es penedeixen, i després de molts anys de Purgatori, podran arribar a pujar al Cel.

—I ja és segur que anaven a Liorna? —preguntà el cronista.—Això sembla, però el qui millor ho sap és es capità. Ha declarat

avui de matí a davant el Virrei i el senyor Inquisidor. Segons pareix, es fugitius l’enganaren, li asseguraren que tenien salconduits per deixar Mallorca, i ell en adonar-se que mentien els féu desembarcar.

—En aquest cas, es vent res no hi pinta —interrompé, ara, Angelat mirant Sebastià Palou—, és un afegitó...

—Senyors, me sap molt de greu, però me n’he d’anar. No puc ar-ribar tard —s’excusà el Jutge mentre s’aixecava xalest, perquè no foren tres, sinó quatre els quartos que s’havia empessolat—. Sa junta és im-portant. El senyor Bisbe... Fins dilluns que ve. Amb vossa Reverència mos vorem, pare Ferrando, ben aviat. Don Sebastià, expressions a ca seva...

—Jo també me n’aniré —digué Sebastià Palou—. Tenc pressa i com que vossa Reverència va cap a Palau i jo a l’Almudaina i duim es mateix camí...

El pare Amengual acompanyà els dos tertulians fins a l’escala que baixaren precedits del germà llec que havia servit el berenar. A la cel·la, el cronista Angelat s’acabava les darreres miques que restaven a la palan-gana i el pare Ferrando intentava calibrar en silenci fins a quin punt el fet que el pare Amengual escrivís sobre el Sant Ofici el podia perjudicar. Fins ara, cadascú havia lluitat amb les pròpies armes, sense aficar-se en el terreny aliè. Ara, però, si el seu contrincant aixecava la veda no li que-daria més remei que prendre una altra determinació que acabés d’una vegada amb les aspiracions del pare Amengual al càrrec de rector que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

188

avui, més que no cap altre dia, havia vist tan a prop com si ja fóra seu. Era cert que gràcies a la ventada els maleïts apòstates no havien pogut fugir i havien estat apresats, però en l’origen de tot, en l’origen de la fuita, hi havia el seu zel religiós, el seu afany perquè Costura delatés els qui incomplien amb la llei de Déu Nostre Senyor i creien i practicaven la llei vella i caduca de Moisès. El millor que podia fer era dissuadir el pare Amengual d’aquell projecte, dir-li a les bones que el deixés anar, perquè si no seria ell, que tenia moltes més informacions, que coneixia el rerefons del Sant Ofici, que en sabia gairebé tots els secrets i que se-guiria sabent-los, ell qui escriuria un llibre sobre La fe triunfante o El triunfo de la fe, tant li era, amb molt més coneixement de causa.

Per la seva banda, el pare Amengual no havia deixat de donar voltes durant el temps que havia durat la reunió, a la seva futura obra. Amb ella aconseguiria, a més de fer-se famós —el cas era de los que mueven con fuerza a toda gente—, ser finalment considerat i no com ara, que ni el Bisbe era capaç de cridar-lo a consulta, i en canvi enviava a cercar clergues molt menys documentats. Ja no podran dir que el pare Ferrando presta un servei més adient a l’Església, que ses seves accions valen més que ses meves meditacions... Ara ens ocuparem de ses mateixes coses. Ara s’haurà de veure qui ho fa amb més zel.

El cronista Angelat, de seguida que tornà el pare Amengual, com si hagués tengut una transmissió de pensament per partida doble, encetà una conversa oportuníssima amb la intenció de burxar-los.

—Jo crec que vosses paternitats, que rivalitzen en ardorós zel eclesiàstic —els digué enfoteta—, que són, per igual, dignes candidats an es càrrec de rector de Montision, haurien d’escriure plegats es llibre que el Jutge de Béns recomanava... El pare Ferrando podria aportar dades precises, proves de primera mà que només ell ha pogut conèixer i vossa Reverència, pare Amengual, s’ornat de sa vostra ploma, ses ves-tidures retòriques necessàries per fer resplendir sa veritat, que aquesta vegada triomfaria no nua, sinó discretament coberta, gràcies an es vos-tro enginy...

Els jesuïtes es miraren sorpresos, sense saber si el cronista parlava seriosament o els estava prenent el pèl.

—Els ho dic de debò. Crec que el Jutge de Béns ho aprovaria. Ell ha tengut sa idea, jo només hi afegesc una petita matisació. Què els pareix?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

189

Es féu un silenci espès. Cap dels dos no volia ser el primer a con-testar. Angelat els contemplava divertit. Havia fet aquella proposta en broma, però, ben pensat, per què no prendre-la seriosament? No co-neixia cap escrit del pare Ferrando i suposava escassa la seva capacitat per al conreu de la poètica i la retòrica. Però això no era obstacle per escriure, si fins i tot el barber del Pes del Formatge volia publicar un llibre sobre rellotges de sol...

—En col·laboració jo crec que seria incapaç d’escriure res —digué el pare Ferrando, parsimoniosament, i després, com si fos a damunt de la trona per predicar el sermó de la solemnitat del Divendres Sant, afegí—: Però no els negaré que no hi hagi pensat a escriure un llibre tot sol. Com vós dieu, cronista, conec molt bé els entrunyellats del Sant Ofici, almanco del tribunal que actua a Mallorca.

El pare Amengual, que s’havia quedat dret ran de la taula escripto-ri, enretirà amb soroll les cadires buides contra la paret i després, fre-gant-se les mans i mirant-se les puntes de les ungles, gargamelletjà. Era clar que buscava les paraules per donar la seva opinió de la manera més contundent.

—Els vull ser sincers i per això els vull dir que crec que un llibre en comú no serviria ni a un ni a s’altre. Jo som lletraferit, cosa que el pare Ferrando no és. Crec que és a mi a qui pertoca seguir escrivint i al pare Ferrando actuant. I com és ara, que decideixin ses autoritats de sa Companyia quin dels dos mereix amb millors mèrits es càrrec.

—Me pareix bé, pare Amengual, que cadascú defensi la seva part, com proposava vossa paternitat, i per això crec que és injust que escri-gui un llibre sobre el Sant Ofici, que és cosa de la meva incumbència.

—Com és ara! Cap com aquesta! El Sant Ofici vostre, pare Ferran-do? Que no el sent, Angelat?

Angelat es limità a riure amb la xiscladissa burleta que el caracterit-zava, però res no digué. El divertia veure l’espectacle tant com les bre-gues de galls.

—M’hi opòs. Ja ho sap. El cronista és testimoni que us ho he ad-vertit. Que quedi clar. Si escriviu sobre les Causes de Fe, us assegur que us sabrà greu, pare Amengual. I ara, si m’excusau, misser Angelat, jo també tenc doble feina avui...

El pare Ferrando sortí de la cel·la pegant una portada, però encara pogué sentir al seu contrincant: Que li pareix cronista? Com és ara, quin


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

190

mal educat! Però la veu del pare Amengual, plena de queixes enfureï-des, fou apaivagada per la remor que venia del carrer i que es feia cada cop més intensa. Remor de crits, d’estrèpit i corregudes.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

191

vi

No feia ni una hora que les tropes de l’Agutzil havien impedit per la força que aquell grup, que ara avalotava l’antic call, entrés en el carrer. Una vintena d’homes armats tenia ordre de disparar sense contempla-cions al primer que intentés traspassar la cadena amb la qual el barri havia estat tancat per preservar-lo dels assaltants. Els veïnats més ago-sarats que, com cada dilluns, havien obert les botigues i els obradors per demostrar a tothom que ells no tenien res a veure amb els fugitius, les havien tornades a tancar de cop en sentir l’alulea d’aquella turba que menaçava amb foc i saqueigs, i reclamava justícia immediata per castigar aquells dimonis de jueus, enriquits amb els doblers robats als cristians. Tant per l’accent dels crits com per la vestimenta i les eines —xapetes, forques i falçs— que brandaven, es notava que no era gent de Ciutat. Els ciutadans havien comparegut més prest per veure l’endemesa, i encara que alguns, davant les portes barrades, emeteren crits dejectables, plens d’insults, recularen sense posar resistència i no s’en-frontaren, com acabaven de fer els pagesos, amb els homes de l’Agutzil.

La tropa —una cinquantena— provenia de diferents indrets de fora vila. Sense haver-se posat d’acord, sortiren a mig matí tot d’una que els arribà la notícia de l’apresament. Malcontents i famolencs, duien també la mateixa intenció: arribar fins a Ciutat per veure si algu-na tallada els pertocaria d’aquell be mort.

El nucli més nombrós s’havia aplegat a s’Arenjasa i el manava el sen Boiet, un pagès sorrut que la sabia molt llarga. Durant més de deu anys alternà la sembra del conreu amb l’ofici, bastant més rendible, de sal-tejador de camins per banda de la facció de bandejats que en cada mo-ment millor sabia conquerir els seus serveis, sense que mai l’enxam- pessin. Deien que comptava amb protectors poderosíssims, que unes


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

192

vegades era el padrastre del Comte Mal i d’altres el Virrei de torn. Segons qui expliqués la seva història, hi afegia que la protecció dima-nava encara de més amunt, ja que, en una de les estades fora de Mallor-ca, el príncep Baltasar Carlos li encarregà una venjança complida amb perfecta puntualitat. Certs o no, més o menys exagerats, aquests cover-bos eren prou indicatius de la fama del sen, que, si hagués nascut no-ble, ben segur haguera estat un cabdill dels que els poetes es veuen obligats a lloar per encàrrec. La humilitat dels seus orígens, però, no-més donà peu que tots reconeguessin de viva veu que tenia qualitats per comandar i que la seva capacitat per exaltar els ànims de la massa, ja de per si exaltada en moments d’esvalot, i de fer-li girar les aspes en la direcció del seu propi vent, era un mèrit que ningú mai no li havia negat. Per això, quan l’Agutzil Major comprovà que entre aquella gen-teta bel·licosa s’hi trobava el sen Boiet, pensà que l’aldarull podria ser més difícil de reprimir del que havia sospitat de tot d’una quan un dels seus ajudants li dugué la nova que s’acostaven a la porta de Sant Anto-ni amb no gaire bones intencions. Fins i tot renyà el missatger per haver esperonejat el cavall amb fúria innecessària, car no pensava pren-dre cap determinació fins a veure on pararia tot allò. Un quart d’hora després, Don Gaspar Puigdorfila en persona hagué de fer valer la seva autoritat per manar-los que se n’anessin per on havien vengut, de pres-sa, amb un peu davant l’altre, que abandonessin tot d’una la capital sense cometre malifetes sota pena de la vida.

—No passeu s’arada davant des bou, Excel·lència —l’escometé el sen Boiet en la primera pausa que li donà l’oportunitat de deixar-se sentir—. No hi ha cap bàndol que impedesqui an es pagesos davallar a Ciutat o, almanco, no el coneixem, ningú el mos ha fet avinent. Nol-tros passam molt de gust amb un bon tros de xulla i volem participar, com a cristians vells que som, de s’alegria des ciutadans. Som es pri-mers a odiar es qui mataren el Bon Jesús... D’això n’hauríeu d’estar ben contents.

—He dit que vos n’aneu cadascú a ca seva. No vos hem de menes-ter per aquí. Au, venga, arruix...! Si en tancar ses portes de sa murada n’aplec un de tot sol a dedins, li ho faré pagar car —seguí amenaçant l’Agutzil, mentre el grup es retirava cap a la plaça de la Sala, on s’arre-molinaren a l’entorn del sen Boiet per parlamentar sobre el que havien de fer.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

193

S’atorbaren poc a decidir-ho i ja se n’anaven cap a la plaça Nova quan sentiren crits que venien de la banda de la Casa Negra i veren un altre grup de camperols que s’atracava. Eren menys nombrosos, no duien eines i tampoc no semblava que tenguessin capità o almanco de la categoria del sen Boiet. Venien de la banda d’Esporles i havien en-trat per la porta de Jesús. Volien, igual que els altres, veure amb els pro-pis ulls allò que els havien contat i esplaiar-se cridant contra els jueus que els xuclaven la sang. El sen Boiet els dissuadí d’atracar-se al carrer per mor de l’Agutzil, que no anava de verbes i els convidà, però, a fer una passejada plegats per l’antic call i anar després fins a l’Almudaina. El preu del blat era abusiu en un any de collita borda. El Virrei, que l’importava, l’havia taxat tan alt que era impossible comprar-ne. El Virrei també volia la seva ruïna, com els jueus. El sen Boiet tenia raó: ja que hi eren podien manifestar el seu rebuig per ambdues coses.

Junts avançaren cap a la plaça Nova i el carrer del Call Vell. Crida-ven contra els jueus i contra l’augment del preu del blat. Reclamaven justícia, altra vegada brandant uns les eines i els altres les veus. Davant el convent de Montision, edificat sobre l’antiga sinagoga, les tropes del Virrei se’ls enfrontaren. Fou en Ripoll qui, enardit pels mèrits propis —des d’ahir se sentia diferent, com si hagués baratat l’antiga pasta d’home per pasta d’heroi— esperonetjà el cavall i envestí afuant-lo contra la multitud, que gisclava apaordida. Alguns intentaren cercar refugi en l’església de Montision, però els jesuïtes ja havien manat al sagristà que tanqués les portes del temple i les assegurés amb barres de ferro com es feia en temps de les lluites dels bandejats. En veure’s ata-cats, els pagesos es defensaren a cops de xapetes, emprant les forques i les falçs com si tallessin el blat d’una collita impossible. Estesos anaven quedant els ferits, que ningú no retirava, mentre els camperols corrien dispersant-se buscant aixopluc, perseguits pels trets dels arcabussos. Ara ja no blasmaven contra els jueus, ni contra el preu del blat: ara demanaven per caritat a la tropa que els deixés de disparar, que no els castigués amb tanta violència.

El resultat d’aquella invasió foravilera retardà més de dues hores el Te Deum, posà el Virrei d’un mal humor del dimoni, envià una vintena de pagesos a la presó, donà més feina als enterramorts de s’Esgleita i Esporles, i només el sen Boiet cregué beneficiar-se del tumult. En veu-re la cosa bruta, s’escapolí de seguida cap a la capella de Santa Cateri-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

194

na, on rebé la bossa d’unces promesa perquè, en efecte, l’aldarull havia estat sonat i demostrava que el menyspreu pels jueus era tan general entre els veritables cristians vells, els camperols, com el desafecte que sentien pel Virrei.

Rafel Onofre Valls de Valls Major, en hàbit de frare, abandonà les dependències del bordell una estona abans que les campanes comen-cessin a repicar anunciant el Te Deum. Tot i que la Coixa li havia acon-sellat que passés el matí fent estacions per les capelles dels voltants, s’estimà més romandre al casalot, amagat a l’algorfa, on rarament en-trava qualcú, que veure’s obligat a fer com que resava. A més, malgrat que ningú no pogués sospitar d’un frare que feia oració, ell mai no n’havia vist cap d’agenollat més de cinc minuts dins cap església. L’al-lot feia temps per sortir de Ciutat per la porta de Sant Antoni, camí d’Alcúdia, on volia embarcar-se cap a Alacant, si aconseguia comprar la voluntat d’algun patró. S’estimava més marxar horabaixando que no fer-ho a la llum del dia, perquè en la claror minvada era més dificil ser reconegut. L’aldarull dels camperols, que sentí passar ben a prop, en certa mesura l’ajudava. La vigilància era mínima per darrere l’Olivar, perquè les forces de l’Agutzil estaven encara concentrades entre Mon-tision i l’Almudaina, on detenien els que consideraven més sospitosos i batculaven com a propina a tothom.

A ningú no li cridà l’atenció quan, mesclat amb d’altra gent, page-sos fugits de l’avalot la majoria, sortí, per la porta de Sant Antoni. Per no haver de fer camí amb ells, fundant sospites que gens no li conve-nien, digué al grup que ja l’escometia que els passaria davant perquè frisava molt per anar a confessar un moribund, la família del qual amb urgència l’havia enviat a cercar. Amb el cap cot, la caputxa baldera co-brint-li bona part del front, les mans dins les mànigues, avançava de pressa cap a la fosca, copiant tant com podia els gestos repetits dels frares. Aquell hàbit, que semblava tallat a la seva mida: Oh, quin fraret tan preciós!, exclamà, de seguida que l’hi assajà, la Coixa, mirant-se’l gojosa, suposava una mena de salconduit. Cap dels seus perseguidors no imaginaria mai que el fill del rabí pogués tenir accés a aquelles ro-bes i, per tant, ningú no el cercaria sota d’aquella desfressa, si ell no els en donava motiu. Però valer-se d’aquell embolcall, que son pare segu-rament l’haguera fet rebutjar, el feia sentir-se menyspreable. Fugia emparat pels vestits dels qui més els odiaven, dels qui consideraven que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

195

el seu únic destí era la foguera i tenia por que alguna esberla, per peti-ta que fóra, no li entrés pels porus de la pell contagiant-lo d’aquella aversió, fent-li sentir per si mateix el menyspreu que sentien ells.

Rafel Onofre, malgrat que des dels tretze anys es comportava com un veritable jueu i només accedia a complir els ritus cristians per guar-dar les aparences, d’infant havia cregut en Jesucrist i en la Verge Maria i havia confessat i combregat com un fidel autèntic, sense considerar els frares i capellans com a enemics. Per això, i encara que s’adonava que aquella desfressa era la més segura, emprar robes talars no deixava de fer-li pruaga. Recordava, per més que no volia fer-ne cas, com l’Es-glésia preveia penes terribles per als sacrílegs que, com ara ell, empres-sin hàbits de manera fraudulenta. Intentant refusar aquests pensa-ments, feia via per la vorera del camí, concentrant-se en la necessitat d’arribar a Alcúdia. Rebutjava també les imatges mesclades del xabec i la ventada, i les mans de la Coixa, tan hàbils, sobre el seu cos, que tot el dia, en la humitat de l’algorfa, l’havien acompanyat, fiblades, però, com picades d’abella, pels rostres estimats dels pares i de Maria. No saber què havia estat d’ells, des de quina presó estreta el planyien o a quin lloc havien aconseguit amagar-se, l’omplia de desassossec. Lluita-va per foragitar l’angoixa que a estones, com una sangonera que li xu-clés el pit, li impedia de respirar amb normalitat. Contestava en veu baixa, d’esma, amb veu forçadament rogallosa, per dissimular la seva molt més aguda, les salutacions dels embalums amb qui es creuava, gairebé tots provists d’un llum d’encruia que ell no pensà a demanar i que ben segur li seria del tot necessari quan els niguls tapessin la lluna, per no entropessar amb les pedres i esgarrinxar-se la pell amb els albar-zers. A mesura que avançava cap a la fosca disminuïen els Bona nit dels altres i els seus Bona nit que Déu mos do, perquè els caminants sabien que la gelada de març és mala companyia per fer-se enfora més d’una llegua.

L’al·lot, que no estava acostumat a aquelles tresques, i més amb els peus nus, notava com se li anaven encetant sota la pressió de les sandà-lies ermitanes que també li proveí la Coixa. Tenia fred i començava a sentir els dits tumefactes. Les sedes li feien una malada del dimoni i més que picar-li, com cada nit, li coïen talment com si les dugués far-cides de pebre de cirereta. Aviat desistí de poder arribar a Alcúdia, si almanco no descansava una estona. La remor propera d’unes esquelles


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

196

acompanyades de l’eco apaivagat d’una tonada, i la visió d’una foguera enmig del camp, a mà dreta del camí, el feren deturar uns moments, abans de decidir-se a prendre cap a on, segurament, un pastor s’enca-lentia. Un oratjol fresc que cap parentesc gordava amb la ventada d’anit, li duia a rauxes les notes d’una tonada que li semblà d’amor i li recordà de seguida els seus cants baix de la finestra de Maria, en nits molt més meloses i acollidores, nits d’estiu sobretot, que ara li sembla-ven del tot llunyanes, com si del juny ençà en lloc de mesos haguessin transcorregut segles.

Ja havia fet més d’una vintena de passes cap a la foguera, capbussat en els records del seu festeig, quan sentí molt a prop una altra veu, ben diferent d’aquella de jovençà que cantava. Sorgida de la boca de la fos-ca, la boca que demanava ajut no pareixia correspondre a persona viva, perquè no veié cap embalum ni sentí altra remor en la direcció d’on venia. Intentà avançar molt més de pressa cap a la foguera, sospitant que aquella veu, ben segur, sonava dins el seu cap a conseqüència de la por i dels ensurts passats, com un parany de la seva pròpia fantasia. Per conjurar la veu que el reclamava, rompé a cantar i ho féu tan acordada-ment com sabé:

Vós que amb so mirar matau, matau-me sols que em mireu, que m’estim més que em mateu, que viure si no em mirau...

però de seguida callà, sorprès que un frare cantés amb tant de gust, públicament, aquella cançó d’enamorat. I en callar tornà a sentir la veu, ara sí, acompanyada d’un cos gropellut que se li plantà al costat.

—Què és el que voleu, germà? —preguntà Rafel Onofre.—Necessit que vengueu amb mi —li contestà la bubota.—Veniu-vos cap aquella foguera, que és allà on jo vaig, i em direu

què voleu —decidí l’al·lot, al qual la por i la indefensió havien fet tor-nar arrogant.

Sense girar-se, observà de reüll com, de sobte, havia comparegut un altre home que duia un llum d’encruia i que tots dos li havien pegat a darrere. Han vengut a ses meves —pensà, en certa mesura satisfet i menys apaorit, i tombà el cap per veure qui l’acompanyava i quines


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

197

pretensions tenia. Quatre mans, com quatre garfis, li caigueren a sobre i l’estamenetjaren amb força. L’al·lot lluità, tirà coces, els senyalà els braços amb les dents, però no aconseguí desfer-se’n.

—No duc cap dobler —els digué—, i ja em direu què voleu d’un pobre franciscà. Deixau-me fer, per Déu, he d’anar a confessar un mo-ribund. Si va a l’Infern, voltros en tendreu sa culpa.

—Volem això mateix que deis que heu de fer —li replicaren—, que confesseu un homo malferit, i, com que ha estat gran pecador, cremarà de valent si no l’assistiu. Heu de venir amb noltros.

Rafel Onofre es palpà arreu del cos de seguida que aquells dos for-çuts el deixaren, pensant que, com li havia succeït hores abans amb la Coixa, també somiava. Després, en adonar-se que era ben despert, sos-pità que allò era cosa de bruixes i fantasmes que, com assegurava la seva pobra àvia boja, campen pertot i coneixen els secrets més amagats dels homes. No havia dit ell que anava a assistir un moribund? Idò ara els esperits li feien tastar aquell plat de xulla... A punt estigué de dir-los la veritat, però pensà que si es tractava de mals esperits no calia, perquè ells ja devien conèixer la falsedat de la seva desfressa i si, per contra, eren homes de carn i os que, en efecte, volien que confessés un agonit-zant, encara els costaria més de creure l’excusa que era un frare fals, que de frare no en tenia més que l’hàbit, si tanmateix estaven disposats a endur-se’l a qualsevol preu.

Guiat per la llum d’encruia que aguantava amb la mà dreta l’home que el conduïa, Rafel Onofre feia via per seguir les seves gambades. Les sedes li havien rebentat i li sagnaven. Notava als peus la glaçada dels terrossos i cames amunt el fred que li pujava. El cel s’havia anat omplint d’estrelles, i el Carro brillava al davant amb nitidesa absoluta. Rafel Onofre cercà la lluna, que comparegué des de darrere d’uns niguls amb la seva pal·lidesa argentada, i altre pic se li féu present el somriure de Beatriu Mas, després de sentir les seves paraules. Tocar amb un dit el cel quan passa sa lluna. Rebutjà el record, pensà en Maria. En nits com aquesta havia jugat a comptar estrelles: cent, mil, tres mil, milions d’estre-lles sobre es seu cap, llumenàries de Déu per guiar ets homos. Haguérem hagut d’embarcar-nos avui i no anit amb sa ventada. Anit? Despús-anit? Anit l’ha-via passada al bordell, lluny del xabec que els havia de dur a Liorna, i li pareixia que tot no havia succeït en tan poques hores, sinó amb molt de temps, setmanes almanco, i no se’n podia avenir que tot allò li hagués


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

198

passat a ell, a qui durant denou anys res no havia succeït més que l’amor per Maria. I Maria mai no el podria imaginar vestit amb hàbit de frare, manllevat, a més, a la puta de més anomenada de Ciutat, travessant els conreus gelats per anar a confessar un moribund. Tampoc no s’ho creu-ria son pare. Només l’àvia boja s’ho prendria amb naturalitat, perquè ella anava i venia amb bruixes i fantasmes i traginava tot el sant dia amb encanteris i mals esperits. I si tot fos un parany? Si la Coixa l’hagués denunciat? Ja li féu saber que no anava de jueus. Per què hi confià? Per què li digué el camí que faria? Però si la Coixa hagués volgut que l’en-xampessin bastava que hagués fet passar l’ajudant de l’Agutzil. No, la Coixa no tenia res a veure amb tot allò. A la Coixa, malgrat que no gosaria contar a son pare ni a Maria tot quant amb ella succeí, li estaria per sempre agraït. Aquell encontre era fruit de l’atzar, com fruit de l’at-zar havia estat la mala sort de la ventada. Se’n sortiria amb l’ajut d’Ado-nai, si Déu vol, murmurà amb veu baixa.

—Dèieu res? —preguntà l’home que li donava custòdia de per dar-rere—. O resàveu?

—Resava pes meu moribund. Falta gaire per arribar?—Vatua Déu que vos cansau d’aviat..! Ja quasi hi som —contestà a

les males, amb una mena de bramul, com si hagués manllevat la veu a un ase.

—És a s’enfront —digué el qui duia la llum assenyalant cap a un figueral que la lluna ajudava a perfilar—, en aquell casetó.

En obrir la porta, les flames que consumien un parell de troncs a l’es-calfapanxes li mostraren ajagut a terra, damunt d’una pell de xot, el cos d’un home malferit que alenava espès. Enmig del pit, rodona i grossa, com una rosa de sang, se li veia oberta una ferida on la mort ja havia post ous. Rafel Onofre se li acostà per fitar-li el rostre. No era jove. Solcada per l’arada del vent i la intempèrie, la pell, com cuir, delatava el seu origen pagès. Per sort no el coneixia. Es notava que s’acomiada-va de la vida amb sofriments terribles, perquè de cada vegada li costava més respirar. Rafel Onofre el compadí. Ell no era precisament la per-sona més adequada per ajudar-lo a anar al cel. Al seu costat, vigilant-lo, hi havia un altre home que en veure entrar el frare s’aixecà i va anar cap a la porta. Allà palplantats estaven els altres dos que l’esperaven.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

199

—No vos queixareu, sen Boiet! —digué el de la veu de mul, diri-gint-se a l’agonitzant—. Noltros som gent de paraula. Volíeu un con-fés i el vos hem duit. Com que teníeu tanta pressa, és es primer que hem trobat. I ens ha costat pena dur-lo. Ha deixat un altre moribund per assistir-vos...

L’agonitzant obrí els ulls i amb un fil de veu que la mort ja debana-va els demanà que el deixessin sol amb el frare.

Rafel Onofre s’assegué vora el foc, en l’única cadira que hi havia, i reproduí, amb el gest i el to el ritual de la confessió.

—In nomine Patris, et Filii et Spiritus Sancti —i féu el senyal de la Creu.

El moribund intentà senyar-se, però només aconseguí signar l’aire amb un gest curt de la mà dreta que de seguida, sense forces, li caigué al llarg del cos. Rafel Onofre s’aixecà per acostar-se-li.

—Ho sent, germà, no us podré donar s’absolució. Jo no som cape-llà ni a prop fer-hi...

Però l’agonitzant no el degué entendre perquè, entre alens, desva-rietjava Robat... unces... assassins... Virrei... m’acús... Justícia... Deman per-dó... pecats... Inquisidor..., mentre premia amb força la mà d’en Rafel Onofre, la mà que amb el senyal de la Creu haguera pogut absoldre’l per no enviar-lo a l’Infern. L’al·lot intentà desfer-se d’aquella mà que seguia oprimint-lo, com si del seu contacte depengués seguir entre els vius. Havia vist morir d’altra gent —l’avi Rafel, l’oncle Josep, veïnats i parents—, però mai, no s’havia enfrontat amb uns ulls emboirats que el cercaven per encomanar-se la seva vida o qui sap si per contagiar-li la pròpia mort. Mai no s’havia trobat sol amb una ànima condemnada. I si Adonai me’n demana comptes?, es digué. Li he dit la veritat, però ell ja no podia escoltar-me. Trasbalsat, li tancà els ulls, li creuà els braços sobre el pit i sortí a cercar aquells homes que l’havien duit allà per la força. Els trobà fora, asseguts a la guitzoneta, s’encalentien devora la foguera que havien encès.

—És mort. Voldria un llum per tornar an es meu camí.—Abans mos hauràs de dir tot el que t’ha confessat. O per què et

penses que t’hem anat a cercar?—Ja sabeu que confessam sota secret. El que em demanau és im-

possible.—Això seria així si fossis frare de debò... —digué el de la veu de mul.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

200

—No vos entenc —replicà Rafel Onofre, astorat.—Idò és ben clar. Que te penses que no hem vist que no dus coro-

neta quan t’estamenetjàvem?I acostant-se-li li llevà la caputxa.—Res no ha dit —se li encarà l’al·lot—. Ha mort sense xerrar pa-

raula. No he arribat a temps.—N’estàs segur? —preguntà el qui gordava el moribund, acostant-

se-li amb el puny clos—. Jo de tu faria memòria.I li descarregà el primer cop al ventre amb la força d’un brau.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

201

vii

Malgrat l’avalot, la Seu acabà per omplir-se de gom a gom. Tots els llums havien estat encesos i la cera crepitava de tant en tant, unint-se al xiuxiueig de la multitud que esperava l’arribada de les autoritats perquè la funció comencés. Resant o xerrant en veu baixa, la majoria es preguntava la causa del retard. Molts conjecturaven les paraules que hauria de pronunciar Sa Eminència Reverendíssima i posaven messions sobre si les campanes tornarien a tocar, amb humilitat, mansue-tament també tota la nit, tal com havien fet córrer per Ciutat els qui asseguraven saber-ho de primera mà.

Només els impedits, els malalts greus, els infants d’uè i les monges tancades havien quedat a ca seva perquè ningú es volia perdre el sermó del Bisbe, que, ben segur, faria referència als fugitius. Fins i tot les fa-mílies dels empresonats havien acudit a la catedral i ocupaven els pri-mers bancs enmig dels altres veïnats del carrer, desitjosos, ara més que mai que ningú no dubtés de les seves conviccions cristianes.

Esther Bonnín i les dues criades dels Valls acompanyaven la sogra boieta, que es mirava amb ulls d’astorament aquella lluminària i ja no cridava com ahir ni esperonejava. Amb les mans creuades sobre el ven-tre, aparentment tranquil·la, seia sense moure’s gens. A la fi semblaven haver-li fet efecte totes les bullidures de tina mesclada amb flor de cascall que la germana li seguí fent beure quan l’acollí a ca seva, a cin-quanta passes de la porta barrada dels Valls.

En el banc de darrere, els fills d’Isabel Tarongí es donaven la mà vora son pare, que aprofitava l’espera per fer-los passar el rosari de ge-nollons. Pendent dels nins, només es permetia aclucar els ulls de tant en tant per intentar concentrar-se en les Avemaries. Aquell vespre li era difícil trobar el recolliment necessari per establir comunicació amb


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

202

la Mare de Déu, a qui sempre demanava ajut en els moments dolents. Tot i que, amb la contundència d’un martell, la seva voluntat havia anat clavant lluny de les parets de la memòria les imatges de la seva dona, els records d’Isabel, com un eixam d’abelles furioses, brunzien dins el seu cap. Lluità per foragitar-los, perdé el compte del rosari, pegà una mamballeta al seu fill, que es bellugava inquiet, però no aconseguí altra cosa que desfressar-los d’angoixa, penediment i llàstima per si mateix. Maleí l’hora en què es fixà en Isabel, l’hora en què decidí fer-la seva. La culpà, com sempre, d’haver-lo enganyat perquè mai abans de casar-se no li confessà que fos una cristiana falsa. Es culpà a si mateix de no haver-ho sospitat tan sols, de no haver-li passat pel cap que era una hipòcrita, com tants d’altres habitants del carrer. Però ell què havia de sebre! Ell venia de Sóller i no tenia més que contactes superficials amb els parents del Segell. Si ho hagués sabut, si li ho hagueren advertit, mai no l’hauria desposada, per molt que aquella al·lota s’assemblés a la Verge Maria i renunciar a ella li suposés la mort. Ho descobrí el quart any de casat de manera casual, quan es negà a tastar una llagosta que li havien regalat uns pescadors de Deià, amics seus que de tant en tant el visitaven. Llavors, s’adonà que no refusava la xulla perquè li queia ma-lament, com assegurava, i que a més guardava els dejunis de la reina Esther. S’esforçà, primer a les bones, i després, més aviat a les males, per fer-li veure els errors de la religió vella i les veritats de la nova. Però ella no es volgué convèncer. Tanmateix, solia dir-li, moriré jueva perquè tots ets meus visqueren i moriren com a jueus i com tu també hauries de viure i morir. No es podia avenir que aquella al·lota, que pareixia pastada amb mel i sucre candi, tengués unes conviccions tan fermes. Sofrí com un anyell a punt del sacrifici, pensant que, si no la convertia, tota una eternitat haurien de viure separats perquè els jueus tenien les portes tancades a cal Déu dels cristians i molt més si eren, com la seva dona, apòstates encoberts, falsos creients en la religió en la qual havien estat batiats. Perquè Isabel, per altra banda, sempre l’obeí i el serví de grat i mai no li vengué malament acompanyar el seu home a quantes misses volgués oir i no rebutjà ni un sol pic passar el rosari ni assistir a totes les novenes que a ell li venguessin de gust. Però de la mateixa manera, ja que tampoc ella no podia tòrcer la branca de la seva fe, de-sitjava que ell li deixés practicar a ca seva, d’amagat, els ritus judaics, que en res no podrien perjudicar-lo, si ningú no ho sabia, si ell no deia


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

203

res a ningú. Però Martí, que, des que en instal·lar-se a Ciutat canvià de confés, no feia una passa sense consultar amb el pare Ferrando, volgué també aconsellar-se amb ell sobre aquest punt. El capellà, com ja supo-sava el penitent, rebutjà la proposta d’Isabel i li ordenà, sota pena de negar-li l’absolució i obrir-li procés, prohibir a la seva dona les pràcti-ques judaiques. Si no aconseguia que es retractés i penedís de tot quant havia fet contra la religió cristiana no li quedava altre remei, si no volia condemnar-se ell també, que delatar-la al Sant Ofici. El jesuïta fou clar i absolutament contundent: mentre no es convertís, no podria tornar a cohabitar amb ella. Ell no l’absoldria del pecat de fornicar amb una apòstata recalcitrant.

Veia Isabel Tarongí —els records se li clavaren com becs famo-lencs— amb el rostre cobert de llàgrimes i aquell posat de Verge Màr-tir que tant l’atreia, esperonejant fins a les estrelles el seu desig de mascle, com la nit que li comunicà tot quant li havia ordenat el confés i la foragità de la cambra que durant quatre anys havien compartit. Els plors d’Isabel no apaivagaren la fúria dels seus crits; per contra, els augmentaren fins a despertar els nins, que s’afegiren als gemecs de la mare. Des d’aquell dia infaust tot canvià a ca seva. De moment, envià a cercar sa mare, a la qual confià el maneig. Isabel deixà d’acompa-nyar-lo en públic a les seves pràctiques religioses. Fou obligada a con-fessar-se amb el pare Ferrando, davant el qual rebutjà amb fermesa les acusacions del marit. Això la salvà momentàniament d’un procés, però, segons Xim Martí, no la féu mudar de capteniment. Malgrat la vigilàn-cia a la qual fou sotmesa pel seu home, la sogra i la criada cristiana, procurava seguir complint amb les prohibicions de la seva religió amb molt més sigil que abans. Quasi no menjava i el seu estat era d’una malenconia absoluta, rompuda només per la presència dels nins, als quals, però, no li deixaven veure a soles. Isabel Tarongí confiava única-ment en el seu germà, que, aleshores, es convertí en el seu únic vetlla-dor i consol.

L’embarcament agafà Xim Martí de sorpresa. També a ell, tot i que la patia molt menys, aquella situació se li feia insostenible, però imagi-nava que la dona mai no gosaria partir, perquè estimava els fills amb deliri i anar-se’n suposava renunciar als nins per sempre. Com a cristià no tenia més remei que alegrar-se del miracle del vent. Tal vegada així, a la presó, Isabel arribaria a renunciar als seus errors i junts podrien


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

204

començar una nova vida. Per la seva banda, res no havia de témer. Les seves fortes conviccions cristianes havien preservat ca seva de la furiosa envestida segelladora dels homes de l’Agutzil, ja que era l’única on vi-via un fugitiu que no havia estat barrada. Sense Isabel podia sentir-se alliberat de la pesada càrrega de vigilar-la, d’amonestar-la sempre se-guit. Redimit de les temptacions de la carn amb les quals aquell cos de gessamins encara el mortificava, i sobretot a pler per educar els fills com a bons cristians. Ja no hauria de témer la perniciosa influència de sa mare, que amb la seva dolça resignació exercia sobre els nins una força imantadora que transformava aquells dos truiosos entremaliats en dos autèntics xots de cordeta que l’obeïen en tot i per tot, com ell l’obeïa quan s’enamorà, fascinat per la serenor dolcíssima dels seus ulls marítims i les faccions d’imatge sagrada de la seva cara. Isabel Tarongí, malgrat la seva molt inferior naixença, havia rivalitzat de joveneta amb Blanca Maria Pires, l’única dona de tot Ciutat que li podia fer la com-petència, i n’havia sortit vencedora, per bé que la senyora del mercader Sampol emprés sedes i tafetans per vestir cada dia i ella només estame-nya barata. Fins i tot la seva sogra, que no tenia gens de ganes que el seu fill es casés a Ciutat, no tengué més remei que alabar-li el bon gust quan la hi féu demanar per esposa. Caterina Aguiló, que ocupava el mateix banc que el seu fill i néts, vora dues veïnades, es girà, com tot-hom, en veure entrar, a la fi! —feia ben bé més d’una hora que espera-ven—, el Virrei acompanyat dels jurats i seguit dels membres nobles del Gran i General Consell.

Les campanes de la Seu, que des de fa estona criden a l’ofici, co-mencen a voltejar amb el so més alegre. Primer na Bàrbara i n’Antònia, després na Nova, na Prima, na Tèrcia, na Picarol. Només n’Eloi no sona. Els onze campaners que anit passada la feren tocar sense aturai han demanat més paga per treballar altre pic avui, després del cansa-ment del vespre i la Cúria s’hi ha negat. A on aniríem a parar acceptant ses exigències exagerades d’avui en dia?

Les autoritats ja han ocupat els seus llocs en els primers bancs en-domassats. Els jurats al cantó de l’Epístola; en el de l’Evangeli, els membres del Gran i General Consell. En un setial més alt, folrat de vellut vermell, Sa Excel·lència el Virrei. S’ha fet esperar, però ara és ell el que espera perquè el Bisbe encara no surt. La cera minva a les atxes i canelobres. Si la funció s’atorba encara una hora més a començar,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

205

algunes capelles es quedaran a les fosques. Ningú no preveia aquest endarreriment. Les persones més devotes, les que resaven, s’uneixen cansades a les que xerren i el xiuxiueig augmenta. Tan greus han estat els disturbis dels camperols per retenir el Virrei a Palau? Alguns, com l’home d’Aina Fuster i el germà del sastre Valleriola, bequen d’avorri-ment. Però ningú no es mou.

Si el Virrei mos ha fet esperar més d’una hora, el Bisbe no voldrà ser menys, diu a la seva dona Josep Bonnín, que passa molta pena i por que l’engarjolin, segons el que confessi son pare o sa germana, Sara de les Olors, que gens no l’estima perquè mai no s’ha pres seriosament les visions i èxtasis en els quals cau de tant en tant.

De bona gana els Bonnín se’n tornarien a ca seva. Són més de les set tocades. Fa fred i la nit ja és caiguda. Ahir cap dels dos no aclucà l’ull, espantats pel vent, les campanes i el desveri dels cops a les portes. Són veïnats, paret amb paret, de madò Grossa i de la seva germana. Però saben que no poden moure’s. Si sortissin cridarien l’atenció, i això de cap manera no els convé. No poden fer altra cosa que restar allà, sigui l’hora que sigui i passi el que passi, com tots els del seu ròdol, esporuguits i expectants, i demanar a Déu, amb totes les seves forces, que aquella taca no s’estengui encara més, que no els esquitxi també a ells l’oli bullent, per bé que estiguin menys compromesos que els qui decidiren embarcar-se.

Esther Bonnín pensa que, si el Bisbe no compareix aviat, haurà d’endur-se’n la germana, que comença a impacientar-se. S’aixeca, s’age-nolla i s’asseu maquinalment, sense aturall.

—Si crida, no tendrem més remei que treure-la —diu Esther a la criada—. I de pressa.

Però el Bisbe ja és a punt d’entrar. El precedeix una munió d’esco-lanets, sagristans, capellans i canonges. No ha fet esperar més que mit-ja hora el Virrei, comenten alguns, mentre que d’altres creuen que és més temps. Les campanes impedeixen sentir bé els tocs de na Figuera. Va, com suposaven, revestit de pontifical, però, per mor de la quares-ma, el color de la capa pluvial no és el blanc i daurat que sol dur en les solemnitats més importants. Tampoc no empra el negre, sinó el morat, amb el qual dissimula el dol de l’època amb l’alegria de l’empresona-ment. Abans de començar l’ofici, que consistirà en l’exposició del San-tíssim ja anunciada, es dirigeix als feligresos amb el seu verb encès, que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

206

acostuma a provocar llàgrimes de penediment quan al·ludeix a les pe-nes eternes amb caliueres que mai no s’extingeixen, llimacs que deixen una bava encesa sobre els cossos dels condemnats convertits en gripaus o galàpets o sangoneres pútrides, segons el grau d’ofensa a Déu Nostre Senyor. Però avui res no diu sobre les penes eternes, avui només parla d’alegria, alegria perquè el vent, instrument de Déu, salvà els fugitius d’una mort segura en alta mar i retornant-los a terra els donà la possi-bilitat d’anar al cel. No sols els falsos cristians han estat preservats per la Providència Divina, que vetlla per tots i tot ho sap —exclama amb tota la força de la seva veu—, sinó també d’altres germans nostres que tenien inte-ressos pecaminosos en el xabec que mai no els hagueren permès guanyar la vida eterna. Germans nos tres en Crist, prossegueix Sa Eminència, des-prés d’una pausa, per copsar l’efecte de les seves paraules, però cappares en responsabilitats per alts càrrecs que ostenten.

El cavaller Sebastià Palou, que ocupa un dels primers bancs, des-prés dels reservats a les autoritats, mira el Virrei, però no aconsegueix veure-li el rostre. Contra qui parla el Bisbe? A qui es refereix? Qui pretén acusar des de sa trona? I per què ho fa davant de tothom enmig de sa solem-nitat? Per augmentar sa mala maror? Res no diu es barrut contra es pagesos que fa un parell d’hores cridaven contra el Virrei. A què ve aquesta condem-na oberta? Què pretén? L’oncle deu tallar claus, d’això n’està segur Sebas-tià Palou mentre busca resposta a les preguntes que acaba de fer-se. El Bisbe baixa de la trona i es dirigeix cap a l’altar. Sa Eminència Reveren-díssima, envoltat de canonges, capellans i sagristans que remenen l’en-censer, sobresurt, tanmateix en dignitat i pompa, a l’estampa que com-pon el Virrei en el seu setial d’honor, malgrat que per assistir a aquella solemnitat llueix un gipó nou de vellut, amb mànegues amb llistons de seda, cobert amb una gramalla endomassada, també verda, que li arriba als peus. Aquesta vegada no l’acompanya la Virreina, que jeu al seu llit mesell d’holandes, per culpa d’una de les seves freqüents maldecapa-des, gràcies a les quals se sent encara més noble: no debades les com-parteix amb la Reina mare. A més, les relacions de la marquesa amb el Bisbe passen per carreró estret, en aquets moments. Sa Eminència, segons la Virreina, no fa tot el que hauria de fer per accelerar la causa de la beatificació de Sor Noreta, que s’endarrereix inexplicablement, i tampoc no ha vengut bé fer venir Chiapini, el seu recomanat, perquè continués els frescos del Palau Episcopal que acaba d’encarregar a un


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

207

frare que no ha demostrat encara davant ningú que sàpiga pintar. Així, el mal de cap li ha caigut d’allò més bé. Déu Nostre Senyor l’hi ha en-viat perquè es mortifiqués, però mortificant-la l’ha afavorida. Tampoc no sabia quin vestit s’havia de posar. No en tenia cap per estrenar, i la solemnitat s’ho valia. Tothom li clavaria els ulls mentre entrés a la Seu.

Les campanes comencen a desagreujar el vent de seguida que acaba l’ofici. El Bisbe abandona el temple per la porta de la mar, més avinent de Palau, i el Virrei ho fa per la principal, que també li queda més a prop de l’Almudaina, acompanyat per la seva gent. La multitud, que ha seguit amb atenció les paraules de Sa Eminència Reverendíssima, in-tenta copsar en els rostres d’ambdues autoritats cap a on aniran a parar les futures relacions, perquè, si una cosa ha quedat clara és que la part més punyent del sermó anava adreçada contra aquest cappare que no sap ser-ho. I el Virrei és la primera autoritat. Però ningú no aconse-gueix notar-li ni el més petit gest agre, ni li veu moure cap múscul alertat o parpellejar nerviós, per bé que avui capvespre se n’ha duit una bona estamenetjada i per partida doble. Correspon, ja defora del tem-ple, a les salutacions i escomeses de l’aristocràcia i amb somriure plàcid torna els somriures de les dames i els comiats dels cavallers i ciutadans. A les respectuoses inclinacions dels mercaders i menestrals amb qui es topa, dispensa un gest benevolent amb la mà dreta.

Camina sense presses, malgrat l’hora, més de les vuit del vespre, cap a ca seva. La proximitat de la Seu a l’Almudaina li ha fet, com sem-pre, rebutjar la carrossa, malgrat que avui li han recomanat que l’em-prés. Ara que l’avalot sembla que ha estat ben reprimit està content de no haver escoltat els consells que li demanaven més cautela i quasi li exigien la covardia com a mitjà de seguretat. Encara es retura amb el comte de Santa Maria de Formiguera davant el portal. Dissimula la pressa que té d’arribar a ca seva, el neguit que el consumeix esperant les noves que ha enviat a cercar. Sembla l’home més desenfeinat del món, el més tranquil de la terra. Només en creuar el pati de Palau se li nota el desfici: corre atropellat i quan entra al rebedor el cor li va a tota per l’esforç de pujar els escalons a corrensos i de dos en dos.

—M’espera qualcú? —pregunta al majordom, que ha acudit, en sentir-lo, tot d’una a obrir-li la porta i li cedeix el pas amb una reverèn-cia que el fa inclinar tant com si de sobte hagués de començar a cami-nar emprant també les mans, convertit en animal de quatre potes.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

208

—No, Excel·lència. Només la senyora marquesa ha demanat per vossa mercè i m’ha ordenat que us pregués que l’aneu a veure tot d’una. Li ha augmentat es mal de cap amb es so de ses campanes.

—Requaranta punyetes! —exclama el Virrei, que mai no ha sabut per què les migranyes de la seva dona el treuen de polleguera—. Di-gues a la senyora que no estic pets seus mal de caps, que, en aquests moments, en tenc jo de molt més grossos.

—Com vossa mercè mani. Li diré que es millori de part vostra, Excel·lència. Vull dir que diré de seguida a sa cambrera que la visitareu tot d’una que pugueu, senyor.

—Fes lo que vulguis, Tomeu, i que ningú no me molesti. Esper dues visites urgents. Tot d’una que preguntin per mi, fes-les passar. Sigui s’hora que sigui.

El Virrei, seguit del majordom, que l’acompanya amb un canelobre i se li avança per obrir-li les portes, travessa les cinc sales que el separen de l’arxiu, on sol treballar.

—No voldrà desvestir-se, vossa mercè? —pregunta Tomeu, en veure que arrossega la pesada gramalla.

El Virrei rebutja l’oferiment. Fa uns instants només desitjava treu-re’s aquesta roba que l’enfarfega i l’oprimeix, especialment els calçons, que li són massa estrets, però després decideix no fer-ho. No vol per-dre un segon. La impaciència per veure de seguida que arribin els seus emissaris el consumeix. Si entraven en el moment en què es mudava de roba retardaria uns instants saber el seu futur, sobretot l’estratègia a seguir en les seves sempre complicades relacions amb l’Església, espe-cialment ara després de sentir l’atac obert del Bisbe contra la seva per-sona. No podrà posar-se a estudiar cap contraatac abans de tenir tota la informació que ha enviat a cercar. El seu nebot, aquesta vegada, de poc li ha servit. Malgrat tota la seva bona voluntat d’assistir a la tertúlia i interrogar el Jutge de Béns camí de Palau, no li ha ofert cap nova que no sabés.

De seguida que el criat, que acabava d’avivar el foc a la foganya, sortí de la cambra, el Virrei acostà a les flames la seva cadira de braços i s’hi deixà caure. Ja no tenia necessitat de seguir dissimulant, i podia mostrar el rictus de preocupació i el posat consirós d’un home esbucat, vençut per esdeveniments que és incapaç de dominar. Amb una mà aguantant-se la galta esquerra i l’altra caiguda amb indolència sobre el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

209

ventre protuberant, com si posés per a un quadre, amb gest que no pretenia ser estudiat, mirava fixament les flames que consumien de pressa els troncs de cirerer, la llenya que prefereix, perquè té un cremar viu i net. La imatge del foc, contràriament a la resta dels mortals, que per ell no arriben a dues dotzenes, no l’indueix a sospesar les penes de l’Infern, sinó que el fa pensar en el pas del temps i de la vida, una flama que de guspira passa a cendra en la brevetat d’un instant. Però malgrat aquesta imatge poc agradosa, especialment en moments baixos com els d’ara, el foc l’encisa. Ben possiblement això, com molts d’altres dels seus gusts, ho deu a la dida que li contava històries vora la immensa llar que presidia la cuina del castell de Boradilla del Monte, on havia nas-cut, feia cinquanta-sis anys.

Fou una meditació vora el foc, vora aquesta mateixa foganya, da-vant unes flames paregudes —a estones, com ara, fins i tot blaves i quasi grogues—, meditació sobre el fugaç curs de la vida i l’efímera durada dels pocs plaers que ens atorga, que l’incitaren, feia tan sols quinze dies, a comprovar si aquelles moretes que li havien regalat i que només feia dansar de tant en tant per a ell o per a un grup d’amics se-lectes, serien capaces de fer-li reviscolar les flames del seu propi caliu. També ell tenia dret —com ho feia el poble al carrer, malgrat les pro-hibicions que en persona signà, perquè l’any havia estat dur, donada la manca de blat— a celebrar en privat i com li abellís el seu propi carna-val. Em desfressaré l’ànima, es digué. El confés ja m’absoldrà. Faré doble penitència si me la imposa.

A fora es sentien els crits de les màscares, una alulea que, ben segur, molestaria la marquesa, a la qual haguera agradat celebrar el carnaval com Déu mana, amb un ball a Palau. Però ell s’hi negà. No li quedava més remei que donar exemple en un any de fam. Res de disbauxes. La que ara conjecturava no es podia entendre com a tal. No li pertanyien les esclaves? No procedien d’un serrall? Idò res no havia de témer. Envià Tomeu a cercar-les i li ordenà que es retirés. Eren més de les onze passades, hora de dormir, li digué. Tampoc no volgué que cap altre criat vetllés per ajudar-lo a desvestir-se. Gràcies, queden amb bona companyia, afegí quan el majordom s’acomiadà, tancant la porta i fent la reverència acostumada.

—Ballau com a mi m’agrada —ordenà a les esclaves, acomodant-se en la seva cadira de braços vora el foc—, despullades —advertí amb un


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

210

somriure que mai no els havia dedicat abans, un somriure que volia ser obscè, però resultava grotesc: una llengua més aviat blanquinosa so-bresortia entre les dents esportellades.

Les al·lotes dansaren com sempre ho havien fet, però aquesta vega-da notaren sobre els seus cossos una mirada diferent. L’amo no inten-tava gaudir de la visió, pel pur plaer de contemplar aquells membres joves i elàstics lliurats al ritme, ballant en el seu honor. Ara cada es-guard semblava amagar la menaça d’una torxa burxant a punt de pene-trar-les. Fou Aixa la primera a observar que just enmig de l’engonal del senyor Virrei els calçons no podien dissimular una creixent protube-rància que mai no havia copsat. L’hem excitat, pensà l’al·lota; qualque dia havia de succeir. Veurem què ens manarà fer d’aquí a una estona. Però l’estona futura mai no arribà perquè tot succeí a partir d’aquell precís instant, com si també Sa Excel·lència s’hagués adonat del pensament de la mora. D’una embranzida la féu agenollar al seu davant i mentre deslliurava el virregnal embalum de les robes que el mantenien preso-ner, l’obligà a posar la boca sobre el seu sexe només a mitges erecte.

—Ara tu —digué de sobte uns instants després, cridant Laila, que es mirava palplantada l’escena—. Mem si ho fas millor. —Però cap de les dues, malgrat els esforços disciplinats, no aconseguí convertir en tió encès aquell caliu minvat.

—Vaja, no en sabeu gens de fer volar ocells —digué Sa Excel·lència enutjadíssim—. Ja vos enviaria jo una temporadeta a ca sa Coixa que vos posàs en adob...!

Les moretes res no s’atreviren a replicar. Laila, espantada, agafà la roba per vestir-se, però el Virrei no li ho deixà fer.

—M’agradau més despullades. No em direu que teniu fred? Això bull. Ara mos alegrarem un poc.

I s’aixecà per treure d’una arqueta un flascó de malvasia i dolços de mel que havia amagat per a la celebració. Elles rebutjaren el vi i men-jaren pastissos i ell dejunà, però begué amb golafreria.

—No vos agradaria jugar una estoneta abans d’anar-vos-en a dor-mir? —els preguntà amb veu pastosa—. Perquè vegeu que vos tenc apreci ara seré jo es que vos entretendrà.

I es posà de quatre potes i començà a lladrar i a bellugar-se pel trespol fent cabrioles, com si s’hagués convertit en un ca juganer, mal-grat tenir els bigotis massa llargs per fer sospitar habilitats de quissó.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

211

Al principi les al·lotes reien d’aquell espectacle grotesc que, ben segur, tothom a Ciutat, des dels nobles fins al darrer menestral hagueren pa-gat per contemplar. El ca intentava fer giragonses i furgava per aficar la llengua, oferia la pota dreta perquè la hi agafessin amb la mà, entre les rialles de les al·lotes. El ca treia la llengua i la passava per les seves cames, pujava cap a les cuixes, ensalivant-les morosament. Fins aquí, ara ho recorda el Virrei fil per randa, no tengué més intenció que re-viure els temps passats de la seva infantesa quan, per fer enfadar la dida, bordava i li llepava les cames, les cuixes i els pits, fins que ella, rient, li deia prou. Quin mal hi havia a rememorar aquells jocs si era carnaval i comptava amb dues esclaves que li pertanyien? Fou després, tal vegada per culpa de les moltes copes de malvasia, que la cosa s’embrutà. El ca entre baves, espasmes i lladrucs, furgava per aficar la llengua dins els sexes de les al·lotes, però de sobte, sense saber com, es trobà mossegant amb els dos ullals que li quedaven el clítoris de Laila, que començava a sagnar, mentre ella cridava de dolor i demanava auxili, encara que sabia que ningú no vendria a ajudar-la. Però la tragèdia aparegué minuts després quan Aixa, per defensar-se d’una d’aquelles envestides sobre el mugró dret, perquè el ca s’havia aixecat sobre les potes de darrere, agafà les armolles de la foganya i intentà descarregar-les sobre el cos-tellam de la bèstia enfureïda, que, en veure’s atacada, aferrissà els ullals i arrabassà d’un mos el mugró de l’esclava, que caigué a terra sanglo-tant de dolor.

De matinada madò Grossa entrava a cal Virrei per la porta de la gabella, que feien servir els criats, per veure de quina manera podria compondre aquell pit malmès pel bàrbar atac d’un altre esclau moro que el senyor marquès ja havia manat empresonar.

Dies després fou declarat culpable, condemnat a galeres i no pen-jat, perquè Sa Excel·lència, misericordiós, promulgà l’indult a temps. El carnaval i la malvasia poden amb facilitat fer perdre el seny, resolgué per no enviar-lo a la forca. Però, com que els moros són de natural mentiders i traïdors i qui sap quines falsedats podrien fer córrer aque-lles dues desvergonyides esclaves, el Virrei, una vegada mig guarides, considerà que era millor desfer-se’n i aprofità, amb tot sigil, que el vaixell del capità Willis havia ancorat a Porto Pi per facturar-les enfo-ra. Donat el rumb que havien pres les coses, la seva decisió podia con-siderar-se equivocada perquè res no satisfaria més el Bisbe que les es-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

212

claves contessin fil per randa tot quant havia succeït en ser interrogades pels membres del Sant Ofici, desplaçats a bord del vaixell. Per això ell, aquesta mateixa tarda, havia donat ordre a una partida de fidels que arribessin al xabec per endur-se-les.

De les paraules del Bisbe, d’aquella al·lusió als interessos pecami-nosos del cappare es podia desprendre que les mores ja havien xerrat, però si tot anava bé, com esperava, no podrien continuar acusant-lo sense proves més convincents. Duia les de perdre, tanmateix, Sa Emi-nència Reverendíssima. On s’ha vist mai creure en la paraula de dues miserables esclaves mores que aixequen falsos testimonis contra tot un Virrei? Per això era Déu que les castigava, no ell. Ell només se’n feia instrument enviant els seus dos servidors més fidels, als quals solia en-comanar, compensant-los després amb llarguesa, les missions més compromeses, per desembarcar-les i fer-les desaparèixer de Mallorca de la manera que consideressin més eficaç. Els altres interessos que ell pogués tenir al xabec no eren gens secrets. Ningú no prohibia fer ne-gocis amb els conversos, i ell, a més, no en feia. Ell només s’ocupava dels negocis de la seva dona, que era la rica, i això, a més, sempre indi-rectament. No l’agafarien en fals, per molt que tothom xerrés. L’em-presonament li havia caigut tort perquè sobretot Valls era un excel·lent mitjancer, entre ell i Pere Onofre Aguiló; però, com que des de la mort de Costura esperava que la Inquisició actués, ja havia fet passes per prescindir d’ambdós com a socis.

El Sant Ofici ja podia dir missa i més si aconseguia provar que els aldarulls d’avui havien estat instigats per la mateixa Església, com n’esta-va quasi segur, s’enfrontaria amb la Cúria amb les armes ben esmolades. No debades havia fet esperar tothom avui de capvespre, despatxant as-sumptes de govern per culpa dels avalots que el retingueren més temps del que haguera desitjat: enviar a apresar el sen Boiet fou més compli- cat del que sospitava i no resultà fàcil trobar gent de confiança disposada, sobretot si, com demanava, l’havien de fer confessar, abans de matar-lo, si era l’Inquisidor, el Bisbe o tots dos alhora qui el pagaven.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

tercera part


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

215

i

La nova de la confirmació del fracàs de l’embarcament arribà a Liorna quaranta dies després de la detenció dels falsos conversos. La primave-ra endolcia ja l’aire amb perfums de jardins i la promesa estiuenca dels fruits saborosos.

Pere Onofre Aguiló, que des de feia un mes vetllava nit i dia la bocana per on havia d’entrar el xabec, havia corregut al moll en reco-nèixer el casc verdós de l’Eolo emproant la dàrsena nova. Notava la sang embogida accelerant-li els polsos i un nus d’aufegor li tancava el pit. Temia que l’alegria no el fes esclatar abans de poder abraçar els amics que, a estones, havia donat per morts. Un somni, reiterat durant setmanes, solcat per vaixells que s’enfonsaven després d’un inútil com-bat, l’omplí sovint de pressentiments terribles. Hagué de lluitar molt per foragitar-los, però l’esperança en Adonai era forta i l’ajudava a mantenir la fe que encara podien arribar sans i estalvis en qualsevol moment.

Durant els darrers dies la seva esperança augmentà, i tot d’una que podia baixava al port. Nerviós, es passejava una estona davant el monu-ment a Ferran I, des d’on dominava la mar gran. Si ara arribessin, es deia, els podria donar tot d’una una aferrada pes coll i no els faria esperar gens ni mica per acompanyar-los a ses cases parades per acollir-los. Anava i venia a gambades entre els moros que esculpí Giovanni de l’Opera, ran del moll, com si del fet de dur a terme aquelles caminades depengués la imminent vinguda dels seus, que des d’allà sentia més a prop que des de qualsevol indret de la ciutat. Les figures, manades esculpir per cele-brar la fundació de Liorna, tan sols cent vint anys enrere i avui tan rica, gràcies en bona part als jueus, acabaren per fer-se-li obsessives. En aquells rostres turmentats hi reconeixia els del Cònsol i Valls i també


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

216

el seu, convertits en bronzos, immobilitzats per sempre, condemnats a albirar debades una mar impossible. Per sort, ja se’n podia riure de totes aquelles malaurances. L’Eolo s’acostava. Aixecà els braços per do-nar la benvinguda als seus germans i els mogué ple de joia, com aspes d’un molí impulsades pel bon vent. Començà a cridar els noms que estimava. Eh, Cònsol, Valls, Rabí, Valleriola, Rafel Onofre... Aviat se li arremolinà gent en veure’l tan xalest. A tots els explicà el que succeïa. També ells donaven la benvinguda als fugitius. La ciutat era pròspera, corrien els doblers i ningú no es malfiava dels qui s’hi volien establir. Si, a més, eren jueus, millor. Aviat contribuirien a l’engrandiment de Liorna obrint negocis, edificant casals, en benefici de tots.

Aguiló callà de sobte i deixà de fer senyes en adonar-se que havia confós els seus amb els mariners que feinetjaven a coberta, en compro-var que cap d’ells no s’assemblava al Cònsol, ni als seus fills, ni a Valls, ni a la seva família. Ni cap pareixia el sastre Valleriola. Ningú no tenia res a veure amb els germans que fugien de Mallorca. Encara però li quedava una espurna d’il·lusió, una retxillera d’esperança. El xabec acabava d’entrar al Port Mediceu. Ja es preparava per tirar la rovellada àncora. Si més no, duria notícies. No tot s’havia perdut.

Bastaren quatre paraules del capità per omplir l’horitzó de niguls de fum i vermells de foguera. El mercader mallorquí no hi podia donar passada. Ara, amb les llàgrimes als ulls, temia morir de l’ensurt. L’aire li seguia faltant. El desastre de l’empresonament era la pitjor nova que li podien donar. Res de més amarg no els haguera pogut succeir als ger-mans del carrer. Pere Onofre donà tota la culpa al capità. De res val-gueren les excuses d’aquest, que responsabilitzà el vent i la tempesta que es mogué de sobte quan res no la feia sospitar. El mercader mallor-quí insistia que li havien pagat per endavant molts de doblers i la suma bastava i sobrava per afrontar qualsevol risc. I encara que Willis li as-segurà que salpar en aquelles condicions era impossible sense perdre les vides, Aguiló s’obstinava a no creure’l. Acusà el capità d’haver faltat a la seva paraula de conduir-los, passés el que passés, a Liorna. A crits plens d’insults, l’amenaçà. A punt estigué d’estamenetjar-lo, d’espas-sar-se a cops aquella ràbia. Però el capità en feia dos d’Aguiló i era més jove. Res no en trauria de barallar-se. Només podia enfrontar-se-li amb paraules. L’afuetejà amb preguntes capcioses, com llenderades per veure si deia la veritat. Coneixia des de feia temps Willis, havien duit


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

217

negocis plegats i mai no li havia donat cap motiu de queixa, però ara sospitava que, per quedar-se amb els doblers sense dur a terme la feina encarregada, haguera delatat al Sant Ofici els passatgers, que tant li havia encomanat, en tancar el tracte feia tan sols dos mesos.

Willis, adonant-se de l’estat d’excitació de Pere Onofre, procurà no prendre’s malament les seves sospites i contestà amb calma, sempre el mateix, culpant la mala sort, el dissortat atzar del vent i la tempesta. Quan aconseguí assossegar-se una mica, Aguiló pregà al capità que l’acompanyés a ca la viuda Sampol perquè fos ell directament qui li dugués la nova, ja que no es veia en forces per comunicar-li tot sol la desgràcia.

Un cel d’un blau espès i calent, llis, sense la més petita randa de nigul, nunci del bon temps, rebia Willis, que, tot i que trepitjava terra ferma, caminava a sotracs, com si encara ho fes empès pels cops de la mar. Liorna li agradava. I no només perquè en el seu port franc hi fes de bon feinetjar i s’hi obtinguessin millors guanys que en qualsevol altre. Hi havia alguna raó del tot misteriosa i que no aconseguia desxifrar. No, no era sols l’ordre, la netedat dels carrers, que tant li havia demanat Aguiló que ponderés als fugitius durant la travessia, explicant-los tot el que de bo trobarien aquí. Era cert que a Liorna mai no havia vist a lloure guardes de porcs com a Marsella, a Gènova o a Ciutat de Mallor-ca, ni cabres, ni tampoc gallines. Cans i moixos a tot estirar... Però això a ell li era igual. Més aviat devia ser pel tarannà de la seva població, per altra banda tan mesclada, ja que a Liorna vivien molts estrangers i tothom respectava les lleis i complia els pactes, com era segur que els farien complir a ell, malgrat les quantioses pèrdues, i cadascú tolerava els costums i fins i tot les religions alienes.

De seguida que entraren en el jardí de Blanca Maria Pires, el capi-tà recordà de sobte que aquell metge flamenc, que s’embarcà l’any pas-sat a l’Eolo des d’Anvers fins a Barcelona, tenia tota la raó quan assegu-rava que l’any havia de començar enmig del març i no el primer dia de gener. La primavera era l’inici de la vida i no el fred, preludi de la mort. Per això els calendaris erraven. Crist, aventurava, no nasqué al desem-bre, sinó a l’abril. Pel desembre els pastors no passen la nit a la intem-pèrie. Crist, promesa de vida, mai no podia haver vingut al món a l’hi-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

218

vern. Ara ell ho tocava amb les mans: l’olor de codonyers, de llimoneres, vessava pertot. Una nova vida aponcellava dins cada branca, brostava esplèndida onsevulla que mirés, també a les galtes enceses de la viuda Sampol, als seus ulls humits, quasi marítims, i a les formes que enco-brien les sedes i el tafetà amusc pàl·lid del seu vestit.

Amb la viuda Sampol hi havia Jacob Moashé, que, com totes les tardes, després d’alliçonar el seu fill, li feia companyia. La senyora presentà el capità al rabí i el féu seure al seu davant, i amb un gest indicà a Pere Onofre que vengués al seu costat. Un calfred li degué recórrer el cos, perquè els dos homes notaren com s’estremia la seva carn. L’aire de Liorna era en aquella època teb i només de tant en tant oferia una bafarada de saladina humida, com a penyora oblidada de l’hivern passat.

Contràriament al que pensava el capità, Blanca rebé la notícia amb l’ànim més serè que Aguiló, sense fer el més mínim escarafall. Avesada a controlar les seves emocions des de nina, no haguera permès que aquell foraster la vés plorar. Es limità a mirar el rabí com si busqués un ajut imprescindible per passar aquell tràngol tan funest. Moashé abocà dins els ulls de la viuda els seus petits i miops, però res no digué. La seva presència incomodava Pere Onofre. Aquell homonet que sembla-va sortit d’una miniatura gòtica i que es creia possedir la veritat, direc-tament insuflada per l’alè de Déu, el posava nerviós. Li costava com-prendre, tal vegada influït per la seva dona, que havia acabat per odiar-lo, com la senyora podia prendre en compte els seus consells fins i tot en els negocis. I s’adonava que d’ell depenia, en part, que seguís ajudant els germans de Mallorca.

Blanca Maria Pires havia demanat a Willis que altra vegada contés fil per randa tot quant havia succeït. Callava i escoltava, sense inter-rompre, la veu de ximbomba fosca del capità que tornava a desgranar el rosari d’aquella nit funesta, insistint sempre amb la seva bona vo-luntat a portar a terme l’embarcament. S’emparava en el fet que la mateixa matinada d’aquell fatídic set de març, vuit, es corregia, havia decidit avisar altre pic els del carrer de seguida que conegué que el vent començava a amainar i cregué possible sortir del port. Ja havia encomanat a un dels seus mariners de confiança que preparés el bot, quan veié amb ulls incrèduls que uns homes armats se’ls acostaven fent-los senyes perquè es rendissin i no intentessin defensar-se. Era


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

219

una tropa enviada per l’Agutzil. De res no li serví que els digués que era de nació estrangera, que tenia els necessaris salconduits per entrar i sortir de port, que havia pagat per descarregar i estibar les unces exigides. L’acusaren d’haver acollit a bord els fugitius que havien estat agafats en tornar a ca seva i als quals ja s’havia obert procés i confiscat tots els béns. Emmanillat l’obligaren a abandonar el xabec i se l’endu-gueren a terra.

Passà cinc dies en l’estreta presó, de l’anomenada Torre de l’Àngel. Quasi no li donaren menjar. Aigua i un poc de segó, com si fos una gallina, i hagué de sofrir un munt d’interrogatoris per part de la gent del Virrei, gràcies a la intervenció del qual no fou duit a la Casa Negra, on volien obrir-li causa. Tal vegada la fermesa de les seves respostes els deturà i li evità mals majors. Contestà sempre el mateix, amb les ma-teixes paraules: féu davallar els passatgers en veure que no duien els salconduits que havien de menester per abandonar l’illa. Havia mentit, era cert, perquè mai els conversos no els obtindrien, especialment en aquells moments de tan mala maror, com li havia advertit el mateix Pere Onofre en tancar el tracte dos mesos abans, aquí mateix, a Liorna. Havia mentit, ho reconeixia, però gràcies a aquesta mentida s’havia salvat ell, havia protegit la tripulació i no li havien confiscat la càrrega. Havia hagut de pagar una forta quantitat de doblers perquè el deixes-sin sortir, lliure i sense fer-li esperar un judici. Un bon grapat dels doblers que havia rebut a compte del viatge se n’havien anat untant els carcellers i fent almoina al Sant Ofici. Un altre li havien robat els malparits que en la primera nit de la seva detenció, de matinada, abor-daren el xabec i s’endugueren tot quant trobaren de valor a més de dues esclaves mores que un criat del Virrei li confià perquè les tragués de Mallorca. Per això no us podré tornar més que una bossa d’unces, con-clogué el capità. I donà per acabat el seu relat, que ni en un punt no variava del que explicà a Aguiló.

La viuda Sampol, que havia escoltat Willis sense voler-lo mirar, distrets els ulls plorosos en els anells que duia en els dits de la mà es-querra, aixecà el cap de sobte, però no s’encarà amb el capità, com ell esperava. Ni tampoc mirà Moashé. Intentà cercar refugi en l’esguard de Pere Onofre, que, amb la cara entre les mans, no se n’adonava. En el maó del seu front, l’única part del rostre que deixava al descobert, la viuda Sampol s’entretingué a observar-hi els cruis de les arrugues i els


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

220

plecs nombrosos que conduïen en aquells solcs i li paregué que, de sobte, Aguiló havia envellit cent anys. Esperà que fos ell qui parlés, però el mercader seguí mut, sense bellugar-se una bona estona. El si-lenci es féu espès, quasi magmàtic. El crit d’un paó el trencà d’improvís i en sentir-lo la senyora es commogué, i com si el prengués per un se-nyal esperat, emès per esperonar-la, decidí enfrontar-se, tota sola, al capità.

—Willis, els vostres arguments no m’acaben de convèncer. Heu culpat el vent, heu dit que fou la sogra boieta d’en Valls la qui sense voler els delatà, i em costa de creure. No és més fàcil sospitar de vós, capità?

—Senyora, no puc consentir, ni per un segon, que dubteu del meu honor. Creieu que si jo els hagués delatats haguera sofert presó?

—Qui ens ho assegura? Però aviat ho sabrem. Comptam amb amics fidels a Mallorca, Willis.

—Val més que digueu la veritat —interrompé Aguiló, sortit del seu abatiment—, perquè si no és cert el que contau, correreu la mateixa sort que el capità Harts. Supòs que heu sentit contar la història...

—D’històries com aquestes, en van plens els vaixells. A bord les nits són llargues. Mai no l’he creguda del tot.

—Heu fet bé, capità —interrompé Blanca, a qui la intervenció d’Aguiló havia sobtat—, Harts mentí. A més, incomplí la seva paraula. Rebé doblers i joies per embarcar un grup de perseguits, molts menys doblers que vós... Vós heu cobrat el triple i tampoc no heu duit a terme el viatge; i els tractes contemplaven aquest punt. Haureu de tornar els doblers bestrets. Ho signàreu, capità. Guard el document. Sou home d’honor, no és cert?

—Cert, senyora. No em compareu amb Harts.—Aleshores tornareu es doblers un per un —digué Aguiló.—No podran ser tots. És just que descompti el que vaig haver de

pagar per sortir de la presó i el que em robaren... De la meva bona voluntat dóna proves aquesta visita. Deman que la vostra...

—Fins aquí podíem arribar, capità! —tornava a exaltar-se Pere Ono-fre—. He estat jo que us he anat a cercar, jo us he fet venir... Sabeu quants de dies he passat vetllant sa vostra arribada? Sabeu sa pena que ens heu fet patir? Us he obligat jo a venir a ca la senyora. Us sembla que l’heu visitada de grat?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

221

—Treballau per nosaltres —afegí la viuda—. No hi ha cap bona voluntat.

—Haguera pogut no tornar més al Port Mediceu.—Sabeu que això és impossible! —replicà Blanca, contundent—.

Haguéreu hagut d’abandonar el vostre ofici i dedicar-vos a una altra feina, canviar de nom, anar a les Índies... No tornar era com signar la vostra sentència de mort.

—Ja ho intentà —afegí Pere Onofre—. Ja ho crec que ho intentà! A què vingué si no es retard? Es viatge de Mallorca fins aquí dura, a tot estirar, una setmana. Fa més d’un mes que abandonàreu Porto Pi. Sa vostra obligació era tornar de seguida, si més no a donar compte del que havia succeït.

—No vaig tenir més remei que canviar el rumb. Tenia por que els corsaris mallorquins, coneixent la meva ruta, no m’ataquessin. Vaig dirigir-me a Alger i després a Marsella. Puc jurar-ho. Som home d’honor.

—Així ho esperem tots, capità.Blanca Maria Pires recollí amb la mà esquerra la fona del seu vestit

i s’aixecà. Donava per finalitzada l’entrevista.—Demà, davant notari, a les onze en punt, passarem comptes —li

digué per tot comiat. Una criada acompanyà Willis cap al carrer. El rabí i Pere Onofre tan sols s’aixecaren, Blanca, però, no els convidà a seure altre cop. Tenia els ulls entelats i desitjava estar sola. No volia que la vessin plorar.

—I si Adonai ens posés a prova amb el seu abandó? —demanà la viuda. La pregunta semblava adreçada al rabí, però no fou aquest qui contestà, Pere Onofre li prengué la paraula:

—Adonai no ha deixat mai d’emparar es seu poble. Hem estat nol-tros en tot cas qui ens n’hem apartat.

El rabí somreia enigmàticament. Els seus ulls oblics i petits acaba-ren d’enfonsar-se-li entre les parpelles. Semblaven dues ratlletes ple-nes d’humors aquosos. Afegí:

—La justícia de Déu és infinita i els nostres pecats immesurables.Deixà de somriure en acabar la sentència i fixà les nines en les de

Pere Onofre com si conegués les seves culpes i considerés que eren la causa de la desgràcia de tots aquells germans. Aguiló li sostengué la mirada uns moments, després l’abaixà. Dues o tres vegades obrí els


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

222

llavis, però no digué res. Es quedà dret davant el rabí, davant Blanca, que també l’observava adonant-se del seu trasbalsament. Pere Onofre s’acomiadà. Se sentia foragitat per la presència de Jacob Moashé, que, en mirar-lo als ulls, pareixia que l’havia mirat al fons del cor o de la consciència, removent les apagades cendres dels seus antics pecats, que, en forma de remordiments, tornaven a aflorar per fer-lo sentir culpable del desastre de l’embarcament.

—Tot d’una que pugui tornaré a Mallorca —exclamà Aguiló, com si parlés amb ell mateix—. No vull pensar en ses fogueres.

—Ho prepararem tot amb calma, Pere Onofre, no passeu ansi. Demà a les onze us necessit amb mi —digué d’aquella manera tan se-ductora, accentuant que l’amic se li feia imprescindible i encara, ara mirant al rabí—: una dona tota sola es defensa malament d’un bergant com en Willis. Amb vós an es meu costat és tota una altra cosa.

Aguiló caminava d’esma pels carrers de Liorna, sense fixar-se en res ni saludar ningú. Hauria de donar compte al Consell, anar a la sinagoga, explicar a tots quants els ajudaren amb doblers el desastre i no s’hi sen-tia amb ànims. Però si no ho feia ja s’encarregaria Moashé de passar-li davant i el prendrien per covard. Fóra com fóra, havia d’enfrontar-se amb el mal tràngol perquè ell, més encara que la viuda, engrescà els jueus de Liorna per fer-los participar en el nòlit, assegurant-los que Adonai guiaria la nau fins al bon Port Mediceu. Fins i tot se li feia cos-ta amunt confessar a la seva dona que l’embarcament havia fracassat. Temia els seus plors. Ella mateixa parà les cambres dels hostes i els féu els llits. Renovà un munt de vegades les flors dins les urceòles perquè a la seva arribada es sentissin ben acollits. I no escatimà provisions per al dinar de benvinguda.

—A on aneu tan capficat? —sentí que li preguntaven des de darre-re. La veu li era familiar i es tombà. João Peres s’inclinà amb cortesia i li somrigué amb afecte. Gràcies al seu ajut, pogué establir-se a Liorna i entrar al servei de la viuda Sampol.

—Els germans mallorquins han estat apresats. Vés a ca teva tot d’una. La senyora et necessitarà.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

223

ii

Quaranta dies després del fracassat embarcament ningú, fora dels ha-bitants del carrer, els mateixos presos o els membres del Sant Ofici que havien començat a jutjar-los, no hi posava esment.

Les converses que poc temps abans encara anaven plenes de jueus que mataren el Bon Jesús, jueus poques-vergonyes que mos xuclen sa sang barataren de sobte sa fesomia. Les paraules de rancuniós odi, perquè ningú no es resistia a la contemplació del futur espectacle de foc i fum i carn a la brasa, foren substituïdes per altres molt més toues, com de pasta flonja, plenes de música, festa i galania. El Virrei havia comunicat en secret, a qui sabia que era incapaç de guardar-ne cap, l’interès de la Reina mare per visitar Mallorca aquell mateix estiu, amb la intenció que la nova s’estengués de pressa i ben arreu per Ciutat. Tothom la donà de seguida per cosa certa. Alguns afirmaven que l’havien sentida directament dels llavis dels corredors de coll, que mai no arribaren a difondre-la. D’altres menys fantasiosos esperaven llegir o que els lle-gissin el bàndol que d’un moment a l’altre havia de ser publicat amb la bona nova. Tots es consideraven imprescindibles per rebre la Reina com es mereixia i per intervenir en els preparatius. Els fusters, ferrers, picapedrers, pensaven que a la fi tendrien un poc de feina construint les endemeses necessàries, els taulats i cadafals que serien instal·lats almanco a tres punts de Ciutat: ran de murada, on arribaria el vaixell de Sa Majestat, que desembarcaria vora la Portella i no a Porto Pi, més desavinent; davant la Casa de la Vila i al Born on se celebrarien els jocs de canyes i els torneigs en el seu honor. Els sastres, capellers, seders i botiguers importadors de teles, que enguany, amb la supressió de les festes de carnestoltes, ho havien passat prim, s’encoratjaven suposant que els seus parroquians no deixarien perdre una ocasió com aquella


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

224

per estrenar vestits nous. Els forners, pastissers i confiters feien els comptes de la farina, ous, sucre, saïm i codonyat que haurien de me-nester per elaborar pastissos i dolços a bastament. El Virrei, que tenia bo amb Sa Majestat la Reina vella, no voldria quedar malament i s’en-ginyaria per no taxar-los el blat, del qual depenia principalment la seva feina. Tots, cordellers, paraires, cellerers o bastaixos es consideraven necessaris. Però els qui estaven més convençuts d’augmentar els guanys eren els cerers. Sempre, repetien, sempre des que el món és món i Mallorca Mallorca, no hi ha hagut una celebració sense una bona llu-minària.

L’alegria dels menestrals era contagiosa. Els ordes religiosos i la Cúria també se sentien satisfets. Des de la venguda de l’Emperador, quan passà camí d’Alger, feia més de cent anys, cap rei no s’havia dig-nat a visitar l’illa i això no podia ser bo. Els virreis no sempre exercien les seves atribucions com era degut. Ara la Reina veuria els seus súbdits cara a cara i tots contribuirien a mostrar l’afecte filial a la representant de Déu a la terra, amb Te Deums, misses solemnes i benediccions. Fins i tot l’Inquisidor havia suggerit als membres del Sant Ofici d’activar els processos, avançant-los, perquè l’Auto de Fe coincidís amb l’estada de Sa Majestat, a qui es faria l’honor de fer encendre la tea del foc purifi-cador.

Els nobles eren els únics que, tot i no tenir confirmació de la visita reial, la temien. L’estada de la Reina els sortiria ben cara. No els que-daria més remei que afluixar la bossa i contribuir a les despeses de les festes. Les escasses prebendes que poguessin obtenir de Donna Ma-riana d’Àustria no serien res comparades amb les pèrdues que la seva visita els suposaria. A més, molts d’ells es dedicaven al cors i tenien negocis amb els jueus que ara, després de les confiscacions, perillaven, fent-los minvar considerablement les seves fonts d’ingressos.

Cinquanta dies després, però, de la detenció dels jueus, un altre fet féu aturar de cop la disbauxa de paraules sobre l’adveniment reial, i reconduí les converses cap a les presons del Sant Ofici, on acabava d’ingressar Beatriu Mas, anomenada la Coixa. Ara corria de boca en boca, d’orella en orella, que la passada matinada del 27 d’abril de l’any de gràcia de 1687, a punt de trencar l’alba, els homes de l’Agutzil, ma-nats per Ripoll, l’havien arrabassada dels braços d’un parroquià al qual estava a punt de fer passar pel carreró de l’Infern o de la Glòria


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

225

—aquest aspecte variava segons fóra qui ho expliqués—, a cops l’havien obligada a cobrir les seves vergonyes i la se n’havien duita de pressa per ordre del Sant Tribunal a tancar-la a la Casa Negra. Però hi havia una altra versió que matisava els fets i els ampliava i tal vegada estava en el cert perquè, coneixent la Coixa, a ningú no podia estranyar que les coses haguessin succeït d’aquella manera: Beatriu Mas, en veure com colpejaven la porta de la seva cambra de treball i en sentir els crits de Ripoll, la veu bramulosa del qual coneixia bé, els féu aturar en sec. Obrint, però barrant-los el pas amb l’espectacle de la seva nuesa, els digué que fessin el favor d’esperar-se que acabés la feina començada, que l’home amb qui estava havia pagat per endavant i no n’era res de la mort d’en Berga. Acceptaren. La Coixa no s’atorbà. Li costà un quart d’hora sortir i entregar-se.

No tothom creia que les coses haguessin succeït així, i no perquè ningú dubtés de la professionalitat de la Coixa. Dubtaven més aviat del gest gentil de Ripoll, que tots consideraven un animal de quatre potes. Sigui com fóra, la nova de la seva detenció havia tornat a contorbar Ciutat. Fins i tot alguns la consideraven més important que la de l’em-presonament dels jueus, tal vegada perquè els afectava més de prop: no sols els privava, almanco durant una bona temporada, dels seus agrada-bles serveis, als quals tan ben acostumats estaven, sinó que, posats a fer-la xerrar, en podia contar de grosses ben comprometedores. Ja es posaven messions sobre el temps que restaria presa, els càrrecs que li imputarien i si aquella arrossegaria d’altres detencions. Contràriament al que succeí amb els jueus, n’hi havia molts que la defensaven, però ningú no ho féu de manera tan abrandada com madò Hugueta, que l’emprengué a unglades i escopinades contra els homes de l’Agutzil i els blasmà de fatxendes i malparits, llavors de Satanàs i coses pitjors, excepte fills de puta. Mai madò Hugueta no emprava aquest insult. Era ben jove quan decidí proscriure aquests mots del seu vocabulari, que, volent ofendre els altres, l’ofenia a si mateixa. Sogre de puta, deia a tot estirar quan l’havien encabronada de debò.

—I ara per què la vos n’enduis! —s’exclamava rabiosa—. Per què me la preniu, filla meva, estimada, dolça... Quin mal ha fet? —giscava i plorava mentre s’estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu.

—Vos ho agraiesc, madò Hugueta, però no necessit defensors. Me


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

226

bast i me sobr ben tota sola —diuen que digué mentre sortia amb el cap ben alt, com si fos una princesa, enmig d’aquella tropa.

—Cap com aquesta! —xerraven les comares de la porta de Sant Antoni en veure-la travessar el mercat—. I que no la veis, sa Coixa, emmanillada? No, si ja us ho deia jo que qualque dia havia d’arribar aquest fracàs. Ni la Corema respectaven! Es bordell era tancat, però tant ella com madò Hugueta hi romanien... I sabeu per què? Per si un cas, vet-ho aquí, per si hi havia qualsevol perdulari que les hagués de menester o qualsevol heretjot que tengués una necessitat que no po-gués esperar...

Són molts els qui s’aturen en veure la comitiva. Camina vora Ri-poll, que avui va a peu, vestida amb la millor roba de mudar. Mira els qui la miren, somriu als qui li somriuen i insulta quan la insulten. Pa-reix una reina, diu un al·lotó, i sa mare que el sent li gira la cara a una altra banda d’una nespla. I ara, què dius? Una meuca i ben meuca! Que no li veus sa puteria?

A la Casa Fosca ningú no l’espera, ningú no l’escomet. Com si anés de visita, la fan passar en una sala estreta que té les finestres tancades en una penombra tèbia. La Coixa s’ho mira tot de primcompte. No vol pensar el que li succeeix. Ha demanat mil vegades a Ripoll de què l’acusen, però aquest li ha respost que no ho sap i, cínic, ha afegit que no deu ser cosa bona. Repassa amb els ulls les bigues de llenyam ver-mell del sostre. Necessiten una mà d’oli i a ses parets no els cauria gens malament una emblanquinada. Un fil de pols, talment un tel de seda, s’estén sobre el bastiment de les finestres. El casalot fa molta més planta que aquest palau, per molt sant que sigui... On vas a parar! Ets homos no serveixen ni per fer un bon dissabte perquè aquí és clar que no hi deuen entrar femelles si no són com jo, empresonades. Per distreure’s es fixava en l’escàs mobiliari: una taula de bufet amb llumenera, recapte per escriure i dues cadires. Deu ser sa sala de visites, ho veus, Coixa, quin honor? M’hau-ré d’ar reglar es cambuix, però amb ses mans lligades m’és impossible. Necessit un mirall... En això hi he pensat i en s’aclaridor també. Amb un mirall a s’abast som una altra dona. Ha ficat el mirall i l’aclaridor dins el canal dels pits. Res més no se n’ha duit. Per què? Sap que qualsevol joia, qualsevol dobler, li serien confiscats. Madò Hugueta ben segur li ho amagarà tot de seguida a bon recapte. La sap llarga i és la madona del bordell de Ciutat, un dels de més anomenada entre els mariners, tret,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

227

és clar, de Venècia, on les al·lotes van cobertes de diamants. La Coixa el que vol és distreure’s, no pensar en els turments que aplica el Sant Ofici. Però a ella, què li poden fer? Ella, què ha fet? Tothom sap que és puta. Això no els pot venir de nou, però de bruixa ni un ribet. Mai no ha cregut ella en aquestes coses. És catòlica, apostòlica i romana. D’heretge...? Pots pensar! Creu en Déu i en Crist i la Verge i sa seva patrona Maria de Magdala. Ne-garà ses acusacions. Es bordell obert durant la Corema? Mai! Ella sa meuca del Bisbe mort? Això fou un invent de s’altre Inquisidor, una mentida podri-da pes cucs de s’enveja, però vós, reverència, no us ho podeu creure, això. Males llengües eren ses que l’havien acusada de concubinat. Ja ho sabia. Fal-ses llengües maleïdes, tant de bo les escapcessin a trossos damunt des trespol! Tant de bo se’ls podrissin dins ses boques molles! El senyor Bisbe, al cel sia, Déu l’hagi perdonat, era un sant baró. No deixaria que an es seu davant dejectes-sin es Pastor que era mort i ja no podia defensar-se. Tenc sa consciència tran-quil·la, Reverència. Pecadora som, tothom ho sap. I qui en aquest món no peca? Però tret des meus pecats, que Déu perdona, no tenc res de què em pugui acusar. Des bordell som sa més resadora. A Nostro Senyor m’encoman davant ses feines dificultoses. Pas el rosari sempre que puc i no deix de donar gràcies a Déu per sa salut i sa molta parròquia. Som puta perquè ma mare ho era i crec que sa padrina també. I en es meu ofici, complidora, neta i decent. Altres en conec, que per això em tenen enveja, i que ja voldrien plorar amb sos meus ulls. Sense noltros mal rodarien ses coses, mal caminaria el món. On aniria es bou sense arada? On buidarien sa llavor que els sobra? Puta sí, Reverendíssim senyor Inquisidor, per servir-lo. Puta sí, però res més. Mai no he emprat al-tres eines que sa meva persona, mai no m’he volgut servir de metzines i de remeis fets amb senyals de xot, llengua d’escurçó, cap de guàtlera, espina d’eri-çó ni cabells d’altri. No conec més engruts que es que jo mateixa faig per allisar-me sa pell de sa cara ni més aiguabarreig que ses d’olor per evitar ses de suada o s’excés de ses parts pudendes. Mixtures de roses i clavells i nous moscades, fulles de codonyer, de nespler i de server, bullides amb aigua de pluja. Tot lo més...

Emprarà el to que cregui més convincent, una mica mel·liflu però no tant que pugui semblar acotada, agenollada, vençuda del tot... El Sant Ofici interessat per ses putes, on s’ha vist mai, Reverència? Sí que en tenen de poques feines! Sí que han caigut baix! Perquè ella no en té res de jueva, ella és cristiana vella pes quatre costats, pes quatre, n’està ben segura encara que no sap qui fou son pare, però conegué sa mare... i a sa mare mai


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

228

no se li haguera acudit boixar amb cap jueu. Com ella mai no... mai no s’ha allitat amb cap circumcidat, mai no ha tingut coneixement que cap jueu hagi trepitjat es bordell... Menteixes, Beatriu Mas, filla de Beatriu Mas i cent mariners in nominats! Menteixes! Que no te’n recordes des teu àngel? No hi has volgut caure, veritat? I ja ho veus: a la fi hi has anat a topar de quatre potes... Què diràs quan t’acusin d’en cobridora? Ho negaré... Nega-ràs que li donares s’hàbit? Qui ha pogut acusar-te si no ell? Beneitarra! I que no ho veies, teba, que ell diria sa veritat? Per què tanta confiança? Gràcies a tu s’amagà en es bordell, en es bordell tancat en plena Core- ma. Gràcies a tu va fugir desfressat de frare... Saps lo que t’hi jugues, Coixa, en es préstec de sa roba? Et possedí... Oh, reputa, que t’has tornat de fina en recordar-ho! Et possedí, dius, i no et boixà... Tocà amb un dit an el cel quan passa sa lluna... Tengueres por sa primera i sa segona i sa tercera nit, de seguida que saberes que l’havien enxampat mig mort, apallissat per no se sap qui, però en passar es temps, després d’una setmana, ja no et costà ador-mir-te com a sa primeria i sa son anà fent-se espessa. Es primers dies era tan fluixa, tan pendent de totes ses remors, que començares a sentir es corcs amb qui feia anys i anys que comparties ses barres des llit. A poc a poc et tornà sa confiança. És valent, et digueres, valent i bo, i no dirà es meu nom, no em voldrà fer mal per molt que n’hi facin a ell. I si em delata, si diu que jo li vaig donar s’hàbit, ho negaré. És lloc que s’assembla a un convent, una casa de putes... És clar que ben mirat ho és... Madò Hugueta com la mare abadessa? I jo, que no seria una bona mestra de novícies amb es meu posat i amb sa meva experiència? Au, Coixa, no diguis dois! Ses parets escolten i per molt que no exclamaries mai en veu alta aquestes coses, Déu et sent i no poden agradar-li... Déu i ses parets que les graven en sa pell gratallosa. Faré es cor fort. Som bona cristiana, tothom ho sap, d’heretge o falsa con-versa no en tenc ni un pèl. Celebr ses festes de gordar. Confés i combreg per Pasqua Florida. Faig penitència i molta. Quina penitència més grossa que és manejar pardals tot lo sant dia! Per un que voli, eh, Senyories?, n’hi ha tres-cents que... Coixa, això no ho diràs, te’n gordaràs com de caure dins ses fogueres d’en Barrufet, com de caure dins s’oli bullent d’en Banyeta! Santa Maria, Santa Maria Magdalena, patrona meva, que en el cel vius, prega per mi, estimada meva.

—Vull saber de què se m’acusa —diu la Coixa a crits, en veure en-trar els familiars que no coneix. Vesteixen, com tots, robes talars, llar-gues com gramalles, de color sempenta de frare, brutenc com d’ala de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

229

mosca. Les cares semblen macerades dins vinagre i llimona. Esmussen només de mirar. Mai no han passat per ca nostra, perquè si els conegués, si els pogués dir Bon dia, Llorenç, o Com anam, Bernat?, encara me faria mol-ta més ràbia. Més val així, que mai mos haguem vist ses caretes.

—Vull veure l’Inquisidor —diu, resolta—. Que m’heu sentit? Vull saber què he fet jo per fer-me venir fins aquí de tan mala manera. Saber de què se m’acusa... Em sentiu? Hala, i que sou sords de naixença?

—No et porem contestar —diuen tots dos gairebé a cor—. L’In-quisidor et rebrà quan li véngui bé. Venga, acompanya’ns.

—I què és aquesta vergonya? I a on us he d’acompanyar? Perquè no voldria que us penséssiu que jo...

—Au, Coixa —diu la bubota que acaba d’obrir la porta—, i que ho ets de curta! Ara ens seguiràs. Primer farem s’escorcoll, després et con-duirem a sa teva cel·la. En silenci, Coixa, no et volem sentir.

—Em deslligareu ses mans? Voldria pentinar-me.—Tot d’una que es faci s’escorcoll. Volem veure què tragines entre

sa roba.Ara entra en una altra cambra grossa i fresca; tot i que el sol hi toca

hi fa fred. Beatriu Mas s’estremeix. Espera, li diuen, hem d’avisar el Jut-ge de Béns.

—No sé per què m’agrada tant aquest llenyam! —exclama la Coixa en veu alta—, però li falta una mà d’oli. No tenc molta feinera, això està clar... però amb una bona escala i pim pam, pim pena, m’ho faria meu amb un parell de dies. Tenc sa mà trencada per ses feines de sa casa, jo...

—Au, Coixa, no mos vénguis amb aquest cantet de sa feneria, que tots sabem quin ofici tens.

—I això què hi té a veure, eh? M’agradaria saber-ho. No hi ha res que me faci més oi que sa brutor i de vegades he de passar per lloc ben estret...

El Jutge de Béns apareix amb l’alè curt que acostuma. La feinada d’aquests cinquanta dies l’ha envellit. No dóna l’abast.

—Desfermau-la —diu, sense mirar ningú—. Mem, Beatriu Mas, quants d’anys tens?

—Trenta-dos.—Au, venga, ja seran deu més; però això ja ho aclarirà el fiscal. Jo

tenc pressa. Despulla’t.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

230

—Despullar-me, senyor? Davant de...? Ah, no senyor, dic reverèn-cia, no puc. No sóc capaç.

—I ara, Coixa? Qualsevol diria que ets una dona com cal...—I és clar que ho som, senyoria.—Vull dir honrada, putota. Despulla’t o et despullaran aquests.Tant el Jutge de Béns com els dos familiars que mai no havien fre-

qüentat el bordell però sabien per tercers fins i tot detalls íntims del cos de la Coixa —la piga prop del melic o la frondositat del pèl pú-bic—, se sentiren excitats davant l’espectacle que la meuca els propor-cionaria de franc. Ella emprà tota la seva capacitat de pudícia i s’anà despullant com suposava que ho degueren fer les santes davant dels seus botxins. S’ho tragué tot menys els calçons i el gipó.

—Continua —digué el Jutge de Béns amb veu que delatava un ex-cés sanguini en algun lloc del seu cos.

—No, senyoria, fins aquí hem arribat.—Idò, Toni, acaba de despullar-la. Vés a saber què amaga davall.La Coixa es resistí. Cridà i xisclà arreu perquè tothom la sentís.

Bruts, porcs, poques-vergonyes, exclamava, trei-me ses mans de damunt. En caure la darrera peça a terra també caigué el mirall. Això i l’aclaridor foren les dues úniques coses que li confiscaren. El mirall es cruià, però per sort no es rompé. La Coixa haguera avalotat encara més. Un mirall romput era pitjor que la presó: significava la mort.

L’escrivà li prengué declaració, apuntà quant li digué, fins i tot l’edat —que s’obstinà a no rectificar. Després la Coixa, sense deixar de xerrar, sense deixar d’atacar els nervis d’aquells sants barons, fou conduïda cap a la seva cel·la. Travessà un parell de sales, un pati gran, dos passadissos, va baixar escales i finalment arribà al seu cau. L’ajudant del carceller que la conduïa li féu una reverència burlesca en cedir-li el pas perquè entrés.

—Estaràs de primera —li digué—, entre una nina i una boja.Els ulls de la Coixa s’atorbaren encara uns instants en acomodar-se

a la manca de llum, ferits com estaven per la claror de fora. El nas, per contra, percebé de seguida l’olor de reclosit, d’humitat i excrements i li vingueren ganes de perbocar. A les palpentes començà a moure’s i, mentre tractava d’identificar les dimensions de la cel·la i els mobles que hi havia, preguntava qui eren les altres llogateres de l’hostal.

—Jo som na Maria Pomar, i ella na Sara —sentí que li contestava una veueta fina, quasi d’infant.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

231

—Ja te comprenc, morena. A voltros vos agafaren quan fugíeu. Ah, judietes, mongetes tendres, voltros sou ses de s’embarcament... Ja te-nia raó, ja, es carceller. I a bona banda he anat a parar, ma mareta...!

—I tu qui ets? —tornà a preguntar la mateixa veu.—Jo som na Beatriu Mas, però em coneixen més pes meu malnom,

sa Coixa. Sabeu ara qui som?—I tant que sí! —digué altra vegada la veueta a la qual ja Beatriu,

amb la minsa claror, començava a identificar el cos—. Sa poca-vergo-nya meuca des bordell.

—I ara, què t’has pensat? Judiarra! I on me veus tu que mereixes l’Infern? —escainà, rabenta, com si l’hagués mossegada un escurçó.

—No vénc a res —digué l’al·lota—, vénc a que em prengueres en Rafel Onofre i amb es cantet que el volies ajudar, el delatares...

—No —digué la Coixa abaixant la veu i asseient-se vora Maria, en un matalàs pudent que hi havia en terra—. No, no tens raó per acu-sar-me. Jo mai no he delatat ningú, pots estar-ne segura. I, a més, no sé qui és jo aquest Rafel Onofre. No el conec de res.

—Prou que el coneixes, Coixa, i un bon greu que me sap. Jo som sa seva al·lota.

—Ho és, la pots creure —digué la dona que encara no havia parlat i que s’ho mirava tot dreta contra la paret, amb ulls un poc extraviats—. Jo puc llegir es cor de ses persones. És un do que m’ha donat la Verge.

—I ara, què diu aquesta? —preguntà la Coixa.—Coses seves —contestà na Maria—. Pobra Sara! Res que t’im-

porti a tu.—Mare de Déu des Sant Roser! I a on m’han tancat? —exclamà

Beatriu Mas, que ja començava a adonar-se de les dimensions exactes de la cel·la, mentre la seva pudor se li havia fet més sofridora.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

233

iii

Durant les primeres setmanes, els membres del Sant Tribunal només prengueren declaració als nins. Els quatre infants, Miquel i Pere, fills de Quitèria, i els néts orfes d’Aina Segura, Josep i Joan, foren des de tot d’una tancats en una cambra del pis de dalt, inhòspita però bastant il·luminada, al més lluny de les seves famílies.

El primer que enviaren a cercar fou Miquelet, que sense voler ha-via contribuït a fer que Ripoll confirmés la sospita que aquell grup que retornava a casa un diumenge horabaixa n’havia fet qualcuna de grossa. El nin va manifestar que a ca seva no menjaven xulla ni carn de porc i que fins i tot havien dejectat tastar una llagosta un dia que foren con-vidats a can Xim Martí.

Pere, que el guanyava de tres anys, contradigué el seu germà afir-mant que si no menjaven carn de porc era perquè no els agradava. A sa mare, Quitèria, li feien molt d’oi aquells animals que anaven a lloure i truiejaven tot el dia pels carrers de Ciutat, i per això procurava que a ca seva no hi entrés ni saïm, ni camaiots, ni sobrassada... Però el mateix Pere acabà per confessar mentre li doblegaven el braç fins a fer-li crui-xir el moll dels ossos, que no menjaven carn de porc perquè els jueus ho tenien prohibit.

Joan i Josep Tarongí, els néts orfes d’Aina Segura, d’edat de nou i dotze anys, oferiren detalls sobre l’embarcament i sobre quines ora-cions resaven al vaixell, dirigits pel rabí Gabriel Valls, i s’estengueren en les reunions preparatòries, fetes a casa de la seva tia, la curandera madò Grossa. En Josep, al qual havien promès la llibertat si confessava tot quant sabia, confessà també tot el que ignorava i li semblava que podia satisfer aquells homes negres. L’infant duia la curolla que el dei-xessin sortir d’allà aviat, perquè volia tornar a jugar pels carrers amb els


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

234

seus amics de sempre, els quals tenia a les seves ordres, perquè era més enginyós que cap per encertar moixos i ocells amb un cop de fona. Sense la vigilància de l’àvia, creia que podria anar a lloure tot el sant dia, i ara que s’atracava l’estiu no li feia res dormir onsevulla i acceptar una escudella de sopes de qualsevol veïnada. Joan, per contra, tenia tanta por d’aquelles bubotes que li havien de treure les paraules amb armolles. Plorava i sanglotava i de tant en tant afirmava que ell era catòlic, creia en el Bon Jesús, Jesucrist i la Verge Santíssima, a la qual resava tres Avemaries cada nit.

Després d’aquella primera ronda, l’Inquisidor donà ordre d’inter-rogar les dones que havien estat empresonades de dues en dues. Tot i que consideraven que moltes vegades els judicis d’aquelles mestresses eren poc de fiar, ja que els seus raonaments eren mancats d’una mínima intel·ligència, els membres del Sant Ofici sabien que del que elles di-guessin se’n podien treure suficients agullers per embastar una tela que recobrís d’aprobi la resta dels empresonats. De la declaració de la ma-nera com cuinaven o feien dissabte, els inquisidors deduïen fàcilment si els seus costums eren judaics o no. I a més, encara que aquelles hipò-crites mentissin, comptaven amb testimonis de veïnades i criades que pensaven adduir en cada cas.

S’estimaven més deixar els homes pel darrer, a excepció feta de Rafel Onofre Valls de Valls Major, que fou interrogat el mateix dia que fou traslladat de la Torre de l’Àngel a la Casa Fosca.

El cas de Rafel Onofre havia enfrontat encara més la Cúria amb Sa Excel·lència el Virrei i fet empitjorar del tot les difícils relacions dels darrers temps. El marquès acusava l’Església d’haver mogut contra d’ell l’aldarull que capitanejà el sen Boiet, un dia després de l’empreso-nament dels conversos. L’Església, i més concretament el senyor In-quisidor, acusava el Virrei de no voler-los lliurar aquell pres que era seu i ben seu. No debades participà en el frustrat embarcament i després s’escapolí vestit de frare. Però el marquès s’encaparrotava a mante-nir-lo a la Torre de l’Àngel, perquè creia que el seu testimoni li podia ser valuós. L’al·lot, malgrat estimar-se més restar en mans del Virrei, que al cap i a la fi havia duit negocis amb son pare, que no anar a parar a les del Tribunal, que feia cara de colpejar amb els punys més estrets, no fou capaç d’inventar-se una confessió del sen Boiet que haguera satisfet el Virrei, ajudant-lo a fer-se escàpol de l’Inquisidor. Rafel Ono-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

235

fre amb la mateixa fermesa que fou incapaç de dir el que el Virrei volia: que el sen Boiet li havia assegurat abans de morir que era el Bisbe qui el pagava, defensà davant el Sant Tribunal que l’hàbit no l’hi havia donat ningú, que l’havia robat a un frare que demanava almoina pels carrers de Ciutat la mateixa nit que aquells dos desconeguts l’obligaren a confessar un moribund. Però el testimoni d’una doneta que vivia davant per davant del bordell va tòrcer les coses: assegurà que havia vist l’al·lot, i s’hi havia fixat bé perquè tenia poques feines, entrar a l’algor-fa del casalot ja vestit de frare i de bon matí. Al testimoni de la bona dona desenfeinada, vetlladora de tot quant succeïa davant la seva fines-tra i gordadora fidel dels manaments de Déu, s’hi afegia el de la visita de Ripoll al bordell, una hora abans, sospitós que la Coixa hagués ama-gat algú.

L’Inquisidor Rodríguez Fermosino, gràcies a Rafel Onofre Valls de Valls Major, tenia ara l’oportunitat imminent de poder empresonar Beatriu Mas, la causa de la qual traginava entre els seus papers des que el seu predecessor en el càrrec la deixà oberta, sense decidir-se a actuar.

Bastaren quatre paraules perquè Rafel Onofre, a la fi traslladat a les dependències del Sant Ofici, s’ensorrés i confessés la veritat, quatre paraules que l’enfonsaren d’un buf, quatre paraules que aconseguiren en un santiamén allò que dues hores de turments no havien aconseguit: La Coixa t’ha delatat.

El fill petit de Valls, després d’aquestes declaracions, fou conduït a la seva cel·la i no tornà a ser interrogat fins al matí abans de la detenció de la Coixa. Durant més de trenta dies l’Inquisidor rumià quina seria la millor manera per agafar ben desprevinguda Beatriu Mas. Decidí prendre’s temps i fer com si li donés confiança.

Maria Pomar fou enviada a demanar per segona vegada de seguida que declarà Rafel Onofre. L’al·lota, que res no sabia de la sort corregu-da pel seu estimat, rebé amb plors la notícia del seu apresament. Les llàgrimes, però, se li glaçaren als ulls quan el fiscal li féu notar que Rafel Onofre no era mereixedor de cap dels seus sofriments, perquè l’havia enganyada amb Beatriu Mas, anomenada la Coixa, meuca del bordell. Però Maria Pomar, tot i que aquella nova l’havia trasbalsada, féu el cor fort i respongué a l’Inquisidor que ella no creia aquell cover-bo, ben segur inventat per algun dels seus enemics amb la intenció de perdre’ls.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

236

—Deu ser na Beatriu Mas, reverència, la qui per qualque raó des-coneguda, sense que noltros li haguéssim fet res, acusa amb falsedat en Rafel Onofre.

—Res heu fet? —preguntà en to burleta el fiscal—. Res, vols dir? Des de matar el Bon Jesús fins a voler fugir de Mallorca!

—Jo no hi era quan l’enclavaren —s’exclamà la nina plorosa—. Jo li assegur que no haguera consentit que li fessin tant de mal.

L’Inquisidor deixà que els altres membres del Sant Ofici s’ocupes-sin de l’encausada, que resistí sense xerrar, mossegant-se els llavis, per no cridar de dolor, les voltes amb les quals li oprimien els braços. Ro-dríguez Fermosino, tancat en el seu despatx, llegia el breviari intentant concentrar-se en les oracions per oblidar aquell rostre d’infant, dolcís-sim, solcat per les llàgrimes. Maria Pomar començà a giscar de la ma-lada impossible d’aguantar i acabà per acceptar, perquè l’acubó no la defensava d’aquell dolor espantós, que Costura tenia raó: Rafel Onofre li havia ensenyat aquell Parenostre jueu que tots dos solien recitar ple-gats abans d’acomiadar-se en les tebes nits de l’hort, però estava segura que ell no ho sabia que ho era. Era una oració adreçada a Déu Totpo-derós, una oració que els unia i els donava força i que quan estaven separats també resaven per trobar-se pregant a Déu en el punt exacte en el qual les campanes de Ciutat tocaven les sis de la tarda.

Maria Pomar, mig morta, fou transportada en pes dins una flassada a la seva cel·la. Durant deu dies la seva companya, Sara de les Olors, pensà que en qualsevol moment entregaria l’ànima a Déu i avisà el carceller demanant un metge, però només li enviaren el pare Ferran-do, que intentà confessar-la sense aconseguir-ho, perquè Maria delira-va. Els braços li feien tant de mal que no sabia com posar-los. Tots els colors de l’arc de sant Martí es feren presents en la pobra carn malmesa i el carceller, esborronat, avisà l’Alcaid i aquest permeté que madò Grossa comparegués a rentar-li les ferides i intentar compondre els ossos amb les seves benes.

Amb el front que li bullia i desficiosa per la febre, Maria Pomar anava, malgrat el dolor que persistia, recuperant-se a poc a poc. A es-tones pensava que no se’n sortiria, que aviat li arribaria el moment de la mort i moriria sense saber què hi havia de cert en tot allò que el fiscal li havia dit, si era ver que Rafel Onofre l’havia enganyada, acusant-lo d’haver-li estat infidel, d’haver-la menada a aquella presó, desgraciada


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

237

per culpa del fracassat embarcament. Tan feliç com era ella a l’hort en companyia dels seus pares i els germans abans que ell arribés, abans que ell omplís de desfici la seva sang, que ja no corria de la mateixa manera per les seves venes des que ell li digué que l’estimava. Des d’aleshores, tot el seu cos era un caliu que només s’apagava quan era al seu costat. Ja no duia més curolla que ser la seva dona aviat, ser-ho per sempre. A estones acusava, maleïa, blasmava el nom de Rafel Onofre i a l’instant el repetia endolcint-lo, enamorada, i el lloava després d’ha-ver-lo perdonat. Ell no la féu embarcar. Ell no fou el causant de la seva desgràcia. Fou ella i només ella qui li demanà mil vegades que la s’en-dugués, ella i només ella la qui decidí seguir-lo onsevulla. Ella la qui implorà als seus pares que la deixessin embarcar, perquè Gabriel Valls i la seva dona, en veure l’estimació que el seu fill li tenia, decidiren demanar-la per casar.

Liorna per ella era com la mel. Allà celebrarien les noces només botar del xabec. Li era igual no tenir un mal adreç brodat per sa mare, ni un trist llençol. Res no li importava ser la més pobra de les núvies, si Rafel Onofre l’estimava. Ser la seva dona era tot quant desitjava en aquest món, per viure al seu costat fins que la mort els separés, pensant trobar-se en el cel de Déu Pare o d’Adonai, del qual amb tanta unció li havia parlat el nuvi. No, Rafel Onofre no l’havia enganyada, això era impossible. Ell es posà xalest com unes castanyetes quan la veié tan decidida a fugir. Li bastava recordar com la mirava i li deia: Tot anirà bé, estimada meva, garrida del meu cor. Li bastava tancar els ulls per veu-re els d’ell, cercant les seves nines per enfonsar-s’hi, per capbussar-hi les penes i el desig. Ningú mai no l’havia mirada com Rafel Onofre, d’aquella manera, buscant-li l’ànima per fusionar-se amb ella. Durant aquells dies, Maria Pomar fou incapaç d’acostar-se ni un rosegó de pa a la boca. Es bevia, això sí, tota la ració d’aigua que li pertocava i sem-pre es quedava amb set. Sort tingué de Sara de les Olors, que es com-padí d’ella i no sols li acostava l’escudella als llavis, sinó que, a més, renuncià a l’aigua que li pertocava perquè ella pogués beure’n una mica més. Sara, que els primers dies ni se la mirà, pendent com estava dels seus resos i de l’arribada de les visions amb les quals Déu, la Verge i una munió d’àngels l’obsequiaven, canvià el tarannà de seguida que es considerà necessària. Llavors es mostrà tan pendent d’aquell pobre in-fant desemparat que féu tot quant sabé per guarir-la. La peixí, com si


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

238

fos un ocell caigut abans d’hora del niu, amb el mateix esment amb què ho haguera fet sa mare. Esmicolava el pa per reblanir-lo dins la cullera de fusta i l’hi donava banyat perquè fes de més bon passar. A Sara de les Olors no li fou gens difícil encobeir aquella nina que agraïa amb un somriure cada gest i admetia complaent les seves cures perquè es volia posar bona per veure si hi hauria manera de subornar el carceller per-què li propiciés un encontre amb Rafel Onofre. A Sara, molt més que els ulls cels de Maria o el seu rostre infantil, la captivà, de bon principi, la llarga cabellera color panotxa que, amollada, li arribava fins a la cin-tura i que solia recollir en una llarga trunyella. Durant la convalescèn-cia, Sara s’enginyà per demanar-li que la hi deixés pentinar. La manca de pintes li féu emprar els dits, que, hàbils, s’enfonsaven dins aquell bosc espès i així com podien desfeien els embulls i amb el tacte conei-xien si els polls ja hi havien post ous.

A poc a poc Sara deixà d’esperar les visions que des de nina se li havien concedit i ella tenia com un do de l’Altíssim, per dedicar-se a guarir Maria, que, a estones, a més, li recordava aquella Verge dolça i malenconiosa que amb la cabellera estesa, també de color safrà, havia vist damunt de la copa d’una llimonera. Ets una marededeueta, filla meva, solia dir-li Sara amb la veu prima, amorosida per l’emoció, abans d’amoixar-la perquè la son no s’atorbés i pogués almanco descansar.

Sara fou interrogada abans que Maria, un divendres de març de la tercera quinzena. Es confessà catòlica, apostòlica i romana, devota creient. Si acompanyà son pare a l’embarcament fou per imposició d’aquest i perquè, vell com era, no el podia deixar fugir sol. Declarà que moltes vegades son pare la renyava perquè cuinava amb saïm quan ell només volia els menjars amb oli, perquè deia que els altres li queien malament. Acusà son pare només a mitges. Sabia que hi havia altres aspectes del seu capteniment que podien interessar-los molt més, però decidí callar-los. Malgrat que ell mai no s’havia pres seriosament els beneficis que Déu li feia i l’havia maltractada ferm, no deixava de deu-re-li la vida. A més, si venien mal dades, ja els ho diria. Per aquesta vegada ja bastava. Els inquisidors es conformaren i no li donaren tur-ment. Sara, però, no estava gens segura que quan la tornessin a enviar a demanar no fessin matx, sobretot després de veure com havien deixat Maria. Només de pensar-hi li agafaven dolors mortals i un baticor pit-jor que el que notava després dels acubors dels èxtasis. El dolor l’aco-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

239

vardia. Els braços malmenats de Maria eren un mirall esfereïdor on veia els seus reflectits. Moltes nits, quan ja havia aconseguit que la nina s’adormís, ajaguda sobre el seu matalàs humit i pudent, intentava cer-car paraules que l’ajudessin a defensar-se sense acusar ningú. Sabia que si era sotmesa a turment diria tot quant els inquisidors volguessin i seria capaç de flastomar de la pròpia Maria, a la qual havia començat a estimar d’una manera desconeguda, com no recordava haver estimat mai ningú. Ajuda’m, Verge Santíssima, repetia Sara, tu que sempre t’has compadit de mi, tu que ets la meva veritable mare, la mare que no vaig tenir a la Terra...

Sara de les Olors es quedà òrfena en néixer, i el seu pare, que no-més tenia dos fills, decidí que li bastava amb una criada i una dida perquè l’ajudés a surar-los, i es negà a tornar-se a casar. Cresqué entre homes, amoixada només per la dida cristiana, que li transmeté les seves creences i li posà el cap calent d’oracions i jaculatòries. Tengué la pri-mera aparició als quatre anys: veié com una Verge, talment la de l’altar de la Mare de Déu dels Dolors a l’església de Santa Eulàlia, amb el cor ple de sagetes i ganivets i el pit regalimant-li sang, se li acostava i li feia posar la seva maneta sobre aquella ferida. La dida li assegurà que ho havia somniat, que aquestes coses només succeïen als sants i que de sants no n’hi havia massa o, almanco, ella no ho era: la desobeïa, es barallava amb el germà i deia mentides. Però les visions continuaren. Com més la renyaven, més àngels del cel acompanyaven el seguici de la Verge i més xerafins, que es distingien pels seus caparrons menuts, sense cossos, amb les ales que els sortien de darrere el clotell, compa-reixien. Àngels i xerafins, en unes volades curtes, com tórtores nostra-des, s’estaven als peus de la Mare de Déu, que no arribava a trepitjar mai el trespol i es mantenia levitant l’estona que durava la visió.

Sara solia percebre minuts abans de l’aparició que aquesta era im-minent perquè, fos allà on fos, tant a la seva cambra com al bell mig del carrer o dins l’església, se li anunciava amb un esplet d’olors insospita-des, molts de pics ben diferents, però sempre del tot agradoses. Sara, a més, solia referir-se en veu alta a aquella facultat que Déu li atorgava, perquè ningú entre els que estaven al seu costat no era capaç de sentir l’olor de les flors de tarongina, la sentor d’encens, l’aiguabarreig de moraduix i herba sana, el perfum fresc de les alfabegueres, o la bafara-da dolça dels lliris i assutzenes, que ella anava anomenant, mentre as-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

240

segurava ensumar-les com si acabessin de poncellar. Les olors eren el preàmbul d’una mena d’èxtasi. Posava els ulls en blanc i esperava que la visió es fes realitat. Aviat l’anomenaren pel malnom, la de les Olors o na Sara de les Olors, cosa que no la molestava gens. Per contra, li agradava, li semblava que aquest apel·latiu li donava un senyoriu i una dignitat diferent de la de les altres dones del barri conegudes pels mal-noms familiars, que els venien d’avior. El seu, en canvi se l’havia gua-nyat ella, si no per mèrits propis, pels mèrits que volia atorgar-li Déu amb el benefici d’aquelles aparicions que aviat transcendiren l’àmbit domèstic i arribaren a orelles dels membres del Sant Ofici, que l’envia-ren a demanar. Però com que l’Inquisidor amb qui topà s’adonà que a aquella al·lota li faltaven més de dues aigües, s’estimà més no fer cas de les aparicions i deixar-la a lloure, amonestant-la, això sí, perquè ningú no les pogués prendre per pedra d’escàndol, cosa que no succeí amb Cabezón y Céspedes, que manà obrir-li causa. Sort tingué Sara de les Olors de l’escassa durada del mandat d’aquell Inquisidor a qui atreien de manera desmesurada els processos en els quals hi havia dones invo-lucrades i que a Fermosino la carpeta que contenia les seves informa-cions no li interessés especialment, preocupat com estava per altres assumptes de major transcendència. Ara, però, una vegada empresona-da, el seu cas adquiria una nova importància i passava a formar part de la paperassa de les causes obertes contra els judaïtzants fugitius.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

241

iv

Gabriel Valls intentava recordar obsessivament durant les primeres set-manes una conversa mantinguda amb Josep Valleriola davant el Còn-sol quan preparaven l’embarcament, en la qual els explicà com, durant el temps que anomenaven de la complicitat, el temps passat, feia deu anys, en aquestes mateixes presons arribaren a elaborar un codi secret que els mantingué units i en comunicació, sense que els inquisidors ho sabessin. Tres cops a la paret volia dir que seguien fidels a la fe d’Ado-nai sense confessar-ho, perquè els tres tocs equivalien a les puntes del triangle amb el qual es pot representar aquell que és innombrable. Tres tocs més un, que s’havien declarat cristians davant del Tribunal, per-què tres tocs volien dir Déu i un el fill unigènit, el Messies, segons la religió dels enemics. Tres més dos, que havien assegurat que seguien pràctiques cristianes, anaven a missa i passaven el rosari, perquè amb aquell dos identificaven l’Església o la mare d’en Joan Peroni. Però per molt que s’esforçà, no pogué recordar res més. Es maleí a si mateix per no haver quedat d’acord amb els seus en un llenguatge se-cret, per si aquella eventualitat terrible es presentava, però havia tingut tanta confiança que tot aniria bé i l’embarcament immediat els havia agafats tan d’improvís, que no volgué pensar-hi. Ara se’n penedia ferm.

Intenta, amb el puny ben estret, colpejar la paret tres cops per identificar-se, almanco com a habitant del carrer, per si a l’altra banda hi ha algú que hagi estat empresonat l’altre pic o conegui per casualitat el codi. Té, a més, la intuïció que vora la seva cel·la han tancat el Còn-sol i per això insisteix, perquè, si és ell, en algun moment s’haurà de recordar de la conversa amb Valleriola. A estones li sembla que des de l’altre cantó de la paret també el criden, però en contestar fan el sord o no el senten. Es passa moltes hores escoltant qualsevol remor


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

242

que provingui de fora: el soroll de les altres portes que donen al passa-dís, les passes que s’allunyen o acosten, els gemecs i els plors quan els gordians arrosseguen algú cap a la cel·la. Tot i que la penombra cons-tant en què habita només convida a la son, Gabriel Valls quasi no dorm i quan ho fa les bubotes més lletges omplen els seus somnis. Veu el seu fill petit, Rafel Onofre, vorejat de calaveres que porten forques, com si talment assistís a una representació de la Dansa de la Mort que el seu avi solia descriure-li de nin. Les calaveres vestides amb túniques de color amusc fan giragonses i es contorcen al voltant de l’al·lot i l’escar-neixen amb jutipiris i befes. Finalment, acaben per arrossegar-lo i se l’enduen lligat de mans i brut de sang. El somni li fa témer el pitjor.

De vegades, però, especialment després d’haver resat llarga estona, tenia la seguretat que ha pogut salvar-se, que, fins i tot, s’havia pogut embarcar des d’Alcúdia cap a Alacant. Si Adonai li hagués fet aquesta mercè, si Adonai hagués volgut protegir es seu fill donaria per ben emprada la presó, per ben emprades totes les calamitats futures. Però si el fill havia estat agafat, igual que la dona, aquella captivitat se li faria del tot amarga. Pensava en Rafel Onofre més que en ningú. Engen- drat de vell, era el seu predilecte. Déu li féu moltes mercès amb aquell fill tan admetent, que només li havia donat alegries i que acceptava de grat la religió dels seus. Pensava poc en Maria, i no perquè no la con-siderés la millor esposa que pogués trobar i la respectés amb afecte, sinó perquè en les llargues hores buides, la viuda Sampol s’imposava sobre qualsevol imatge de dona, per molt que s’encaparrotés a evi-tar-la. Sabia ja les conseqüències nefastes de l’embarcament? Podria ajudar-los des de Liorna?

Contestava aquestes preguntes reiterades amb la mateixa resposta: amb els ulls agradosos de Maria Aguiló contemplant-lo en la quietud de l’hort, i foragitava el rictus amarg de la seva boca, mossegada pel temps. Obligava llavors la memòria a presentar-li les millors estones de la vida en comú: les noces secretes, quan el seu pare, que hagué de consultar papers antics, improvisà la cerimònia jueva del casament da-vant dels amics més íntims, després d’haver-se casat a Santa Eulàlia; els naixements dels fills —cinc n’hi havia concedits Déu i només dos n’hi visqueren—; la seva bona disposició per a totes les feines de la casa, a confitar codonys, era la més entesa de tot el Segell i tothom alabava les tovalles brodades per les seves mans que cada divendres vespre posava


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

243

a la taula. Matava les aus d’acord amb l’antiga llei, sense esmussar-se, com moltes dones; per als pobres tenia sempre a punt una almoina i havia acceptat de grat, com a nora, la filla dels amitgers, desitjant con-vertir-la en la filla que Adonai no li permeté surar.

Recordava tot quant de bo tenia Maria, però ho feia per obligació. També ella el seguí a l’embarcament obligada, deixant la seva mare, les seves ties, nebots i cosins, amb plors. Maria amb molt de gust s’hague-ra quedat a ca seva o a l’hort, on feia tan bon estar. Fou ell qui l’em-penyé a aquella dissortada aventura que ella mai no veié amb bons ulls, per molt que no l’en fes coneixedor, perquè sempre tengué molt clar qui comandava. La vídua Sampol, per contra, s’hi haguera oposat si hagués considerat que aquella fuita era massa precipitada. A Blanca no li importava lluitar pel que considerava millor. Maria acotava el cap perquè era el que li havien ensenyat a fer, el que totes les dones feien. Oh, Senyor, ajuda’m, no turmentis encara més es meu cor! Déu era sempre el millor refugi. Si no tengués fe, es deia, si Adonai m’abandonàs em torna-ria boig com sa sogra i seria incapaç de resistir aquestes tenebres, s’angoixa des renous en sa nit, sa xerrameca del pare Ferrando, sa por a ses llargues mati-nades trencades només per sa corredissa de rates tragineres i ses llunyanes bregues de moixos.

Ha preguntat al jesuïta que l’alliçona en la fe de Crist si sap quan pensen enviar-lo a cercar per enfrontar-se d’una vegada amb el Tribu-nal, perquè l’espera li sembla més dolorosa encara que el possible tur-ment. Li ha demanat per caritat que li doni noves dels seus, però ell res no li diu que li importi.

Espesses vegades, quan el carceller li deixa el trist menjar, quasi sempre rosegons, algun diumenge un tros de xulla que no s’atraca a la boca, una gerra d’aigua, Valls ha intentat retenir-lo per preguntar-li si sap noves del fill, si també és empresonat amb l’altra gent de l’embar-cament i si té idea de quan el cridaran. El carceller, que mai no contes-ta amb renecs ni amb coces, com fa amb els altres presos, que conside-ra de poca categoria, es nega, però, a donar-li cap tipus d’informació, encara que Valls li insisteix que si l’ajuda sabrà com compensar-lo.

Un dia de finals abril és l’Alcaid en persona qui li duu el menjar i li pregunta, admetent, si desitja alguna cosa. Saber què ha estat des meu fill, li demana Valls, saber quina gent ha estat interrogada i per què a mi encara no m’han enviat a demanar. L’Alcaid li contesta que no coneix quines


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

244

són les intencions del Tribunal pel que fa als interrogatoris, que fins aleshores només han convocat els infants i les dones, a més d’un al·lot: el seu fill, Rafel Onofre.

Valls aguantà el cop, però li semblà que l’esclafava una muntanya. Demanà què més sabia del seu fill, com i on era. Suplicà que l’hi deixés veure encara que no fos més que un segon i se sorprengué perquè, contràriament al que esperava, l’Alcaid acceptà acompanyar-lo fins a la cel·la de Rafel Onofre.

El fracàs de l’embarcament se li féu petit davant les nafres del seu fill i els seus ulls enfebrats. Rafel Onofre li explicà de pressa, perquè l’Alcaid els imposà ser molt breus, tot el que li havia succeït des del moment que se separaren. A Gabriel Valls la ràbia li covava els polsos i en cada batec pugnava per esclatar. L’haguera empresa a cops de puny contra les parets; no obstant es limità a acaronar el front de l’al·lot, que bullia, com ho feia quan era infant. El consolà així com pogué. Li digué que possiblement ja no el turmentarien més, que havia fet bé de con-fessar. Per a què seguir encobrint qui l’havia traït? Davant seu es gordà prou de mostrar-se enfonsat i l’encoratjà amb la confiança que tot ani-ria bé. En tornar a la seva cel·la, per molt que s’encaparrotés a recordar l’exemple del Sant Patriarca Abraham, per trobar un antecedent bíblic que li servís de model, li fou molt difícil acceptar que Adonai li de-manés també l’oferiment del sacrifici del fill.

Durant tota aquella nit no pogué aclucar l’ull. En cap moment Ra-fel Onofre no li havia fet retret del que havia succeït, però ell se’n sentia doblement culpable: primer, l’havia arrossegat a l’embarcament i després li havia manat amagar-se en el bordell, on mai no li havia d’haver passat pel cap, amb la convicció que allà no el cercarien... Déu tampoc no l’havia inspirat en el mandat del fill. Per ventura desitjava posar-lo a prova. Jo no som de pasta de Job, Se nyor. Adonai descarregava sobre el seu cap la maça grossa i, encara que en tenia tot el dret, no estava segur si seria capaç de resistir-ho. Rafel Onofre li havia demanat què en sabia de sa mare i de Maria, i en pronunciar aquest darrer nom havia romput en plors. Jo l’he arrossegada cap aquest desastre, deia entre sanglots. S’equivocava. De l’embarcament precipitat només hi havia un culpable: ell. Haguera pogut arreglar ses coses de diferent manera? Ajor-nar-lo, preparar-lo amb temps, era molt perillós. Qualsevol podia, sense voler, delatar-los, delatant-se per una imprudència a si mateix. Ajornar-lo era per-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

245

dre s’oportunitat que els envià en Pere Onofre Aguiló i la viuda Sampol. No, no podien deixar marxar de buit es xabec, després des pacte que havien dut a terme amb es capità es seus amics de Liorna. No, de cap manera. Un cúmul de circumstàncies desfavorables l’havien fet fracassar. Adonai ho havia per-mès. Per què? Per què? Marxaven per complir millor sa seva llei, per deixar de nedar i gordar la roba, per abandonar per sempre més sa hipocresia. D’al-tres només per por... El Senyor els havia castigats. Però qui era ell per jutjar? Qui era ell sinó un pobre mercader de nació jueva que acceptava com a veri-table sa llei de Moisès, perquè era, sobretot, sa llei des seus pares i la des pares des seus pares, potser amb sa mateixa tossuderia que els que acabaven de mar-tiritzar en Rafel Onofre acceptaven sa seva? El qui no és amb mi és en contra i ha de ser foragitat. Com cep sec serà tirat en el foc i cremarà, insistia el je-suïta. I si fos ver que Adonai només existís en sa tossuderia des seu poble i Déu Pare en sa mateixa tossuderia des seus enemics? Si fossin homes, abans que cristians o jueus, si ens sentissin com a tals, ens respectaríem abans d’anihi-lar-mos i viuríem en pau. Però està ell disposat a renunciar a ses seves creen-ces que fins ara han donat un sentit a sa seva vida i l’han fet ser respectat en sa comunitat, és més respectat de tots, es rabí? No, o tal vegada només pes fill, només per salvar es fill de ses ires de Déu Pare i de ses ires del Senyor...

La llum lletosa de l’alba va cobrint la ciutat. La gent de l’Agutzil va preparant-se per obrir les portes de la murada. Els carros amb la somada ja fan coa per entrar. A fora la llum del sol dóna sentit a la vida. Aquí la vida es dilueix dins la fosca... El pitjor eren ses matinades, els digué en Valleriola, quan es dia comença per tothom menys pets empreso-nats, perquè en sa cel·la és ben igual sa claror que sa fosca. I té raó. Enyo-ra la llum. Mai com ara no li semblà agradable i mai com ara no ha comprès la dissort terrible dels cecs. En ses matinades, els contà Valle-riola, ses passes des carceller ressonen d’una altra manera: Per ventura és a mi a qui ve a cercar? A mi? Passa de llarg... Quin descans seguir-se consu-mint en s’aiguabarreig de ses tenebres! Valls s’estima més que l’enviïn a demanar. Ja no pot més. Que tot acabi, com més aviat millor, que l’escurin, però que l’amollin. Que amollin el fill... Començaran de bell nou qualsevol negoci. Callaré tot quant pugui. M’acusaré a mi ma-teix, només a mi. Callaré en es turment? I si es mal m’ho impedeix? Com evitaré que turmentin ets altres? Seré fort? Seré capaç de resistir? I si aquesta vegada en lloc de conformar-se amb ses confiscacions, en lloc de dei-xar-nos sense un dobler ens envien a sa foguera?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

246

Intenta llevar-s’ho del cap. En això, no vol pensar-hi. Mai no ha estat home d’avançar esdeveniments, per molt que sospiti que aquest pic el rigor és major que fa deu anys quan els presos sortien al pati cada matí i els deixaven entretenir llegint comèdies i tocant la guitarra. Ara la disciplina és molt més estricta. Res de sortir. Res de llibres de comè-dies, ni instruments musicals. Els dies es fan eterns tancats a les cel·les. Vuit passes per vint. Ha comptat mil vegades les que pot arribar a fer en un matí perquè s’estima més caminar que seure sobre la palla, cami-nar que tombar-se al llit mirant les esberles i taques humides que om-plen el sostre, un sostre alt, massa alt en proporció a l’escàs espai on està tancat. Sap quan és de dia, quan el sol ja s’ha ensenyorit totalment de l’horitzó, a devers les dotze, perquè abans la llum és tan difosa, tan minsa, que ningú no diria que la nit se n’ha anat a colgar. Està tip de l’aire envescat que mai no es renova perquè la porta només s’obri quan entra el carceller amb l’aigua i l’escàs menjar dos pics el dia o quan el visita el pare Ferrando. Avui té la intuïció que també passarà per la seva cel·la; avui que té menys ganes que mai de sentir la seva xerrameca comminatòria. No sap com encara hi torna: Ets un cas perdut, li digué l’últim pic. Les pedres serien més bones de reblanir que no tu. Tens al cor un escurçó. Els insults del pare Ferrando no el molesten, els troba naturals. Li rellisquen. El sent com qui sent ploure. La seva conversa, l’única que fins avui li han deixat mantenir, no l’alleugereix. Més aviat l’ener-va. El pare Fer rando és es responsable des fracassat embarcament, burxant en Costura fins a convertir-lo en un malsí, esprement sa seva agonia per veure si, entre espasme i espasme, en Costura era capaç d’aixecar encara un testimo-ni més.

Sent remor de passes que s’acosten, remor ferruginosa de claus. Ja arriben, ja s’atraquen. Optarà, com sempre, pel silenci. Es deixarà fer el sermó, es deixarà insultar sense dir res. Aquella mica d’home que és el jesuïta el treu de polleguera. Però no és el pare Ferrando qui compareix, almenys la veu no és la seva. És una veu més fosca, més apagada, per més que li sembla també de capellà. Conversa amb el carceller. No pot entendre el que diuen. Ben segur que han pensat que el millor és que ho provi un altre, per ventura tendrà més sort o més inspiració que Ferrando. Ja està acostumat a les preguntes capcioses. N’està tip, de sentir que és odiós pel fet que és jueu i que els jueus ma-taren Crist. Això el fa culpable per sempre. Com si el mateix Crist i els


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

247

apòstols de l’Església Catòlica no ho fossin, com si haguessin nascut bords. Negar les virtuts del poble jueu, li digué al pare Ferrando la darrera vega-da, és negar les virtuts cristianes. D’on vénen es cristians més que des jueus? D’on surt sa nova llei més que de sa llei vella?

El pare Ferrando, el desespera la tranquil·litat d’aquest home que sembla tenir les coses molt clares, que parla poc, que espera sempre uns segons abans d’obrir boca i que el darrer dia que el visità justificà la seva escassa loquacitat advertint que mai no s’havia penedit del si-lenci i sí moltes vegades de les paraules dites. Abans de xerrar, afegí, sóc l’amo de ses meves paraules, després són ses meves paraules ses que es conver-teixen en es meu senyor.

El pare Ferrando adverteix a l’Inquisidor que prefereix deixar Valls i dedicar-se al Cònsol, l’ànima del qual sembla més dúctil a la gràcia divina, a Valleriola i a Martí... Aquest home l’exaspera, però no sap que aquesta renúncia va en contra seu i que tot d’una serà aprofitada pel seu contrincant, el pare Amengual, que de seguida que li arriba la no-tícia a orelles no vacil·la a presentar-se per ajudar. I l’Inquisidor, per treure-se’l del davant, li diu que ho provi, que ja li pareix bé. Els dos capellans que atenen d’ofici els presos estan desbordats, sobretot des que han començat a detenir d’altres habitants del carrer que, tot i no haver participat en l’embarcament, els han semblat sospitosos. La pre-só és plena de gom a gom. No donen l’abast i més si desitgen resoldre els casos de pressa. La visita reial haurà de coincidir amb el primer Auto de Fe, d’això no en té cap dubte. Ja deu saber, Reverència, que escric un llibre, com és ara, el triomf de la Fe sobre l’heretgia i em vull documentar de prop... Assistir Valls m’anirà de primera. Confiï en l’ajut de l’Altíssim per aconseguir convertir-lo...

Ferrando, en saber que l’Inquisidor ha donat el plàcet, talla claus. Al convent diuen que treu fum pels queixals i fins i tot flastoma. De res no li havien valgut les seves menaces. Amengual s’hi ha immiscuït i de ple, en el seu terreny! Seu i ben seu, per molt que asseguri que aquest no és terreny de ningú i afegeixi, el molt poca-vergonya, que qui té plats pot fer tests... Mai ningú no ha vist tan xalest el jesuïta, sobretot darrerament que anava molt cop-piu. A Ferrando pareixia que totes li ponien, mentre que a ell li feien els ous en terra. Fins i tot li havien arribat rumors que el Virrei, el seu nebot i el Jurat en Cap se n’havien fet una panxada de riure llegint uns paràgrafs del seu llibre sobre Sor Noreta, precisa-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

248

ment un dels que ell trobava més inspirats: Jesús Sacramentado desde el Sagrario le tiró unas naranjitas, como hacen los enamorados de la tierra, y ella las recibió sobre su regazo con beata unción. Después se le aparecieron los santos ángeles capitaneados por su Custodio y le dieron confitura de moras, la cual, por ser debida a celestiales manos, sabía de manera distinta a la que todos conocemos. Dicha confitura fue como el maná del desierto, alimento seráfico para Sor No-reta, dulce compensación angélica de sus ayunos y penitencias.

Sort que la tertúlia del dilluns ha estat ajornada fins passat l’estiu, perquè, si no, no sap amb quina cara hauria de rebre Don Sebastià, si amb la de pomes agres, donat per sabut el coverbo, o amb l’admetent, com sempre, no fent-ne cap cas. Tot això li ha estalviat la feinada del Jutge, que no li permet perdre un minut, i l’enemistat creixent entre ell i Ferrando, que ja ni es parlen. També el cronista Angelat s’estima més deixar passar la calor, capficat com està en la Memòria que, per compte de Ciutat, ha d’escriure per presentar davant Sa Majestat la Reina, en la seva propera visita. Li sap greu, això sí, pels quartos embetumats de les clarisses, perquè per molt que rondi no en tastarà cap com els seus. Només Sebastià Palou no posà emperons a continuar reunint-se els dilluns, sempre que hi hagués algú més que el benastre del pare Amen-gual, la conversa del qual apreciava tant com un aglà corcat. Al jesuïta la suspensió tampoc no li sabé gens de greu: Tendré més temps per escriu-re. Aquesta ha de ser sa meva gran obra. No puc deixar perdre de cap mane-ra aquest cop de bona sort, com és ara...

S’han entretengut xerrant. D’ell? Ara són just davant de la porta. Ja sent com el carceller posa la clau al pany i la fa rodar. Quan s’obre amb renou esquerdat i ronyat, Gabriel Valls, que té els ulls acostumats a aquella mitja penombra, fita el desconegut. No, res no li diu el rostre angulós, d’ulls enfonsats i llavis molsuts. Per la sotana, igual que la del pare Ferrando, coneix que també és jesuïta. El sobta que en la mà dre-ta aguanti un tinter i una ploma i, sota el braç, una petita carpeta. Acostumat a callar, espera en silenci que sigui el nouvingut el qui pri-mer parli. Però aquest res no diu. Tan sols li adreça un mig somriure i no pot refusar un gest de desgrat. És el carceller, finalment, el qui els presenta: El pare Amengual et farà una estona companyia, i es gira per anar-se’n i tancar.

—No podries deixar sa porta oberta? —pregunta el capellà—. Això put! —afegeix mig tapant-se el nas amb la mà esquerra.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

249

—No és permès, Reverència. Jo esper sempre a quatre passes. Quan vulgueu anar-vos-en, cridau i us obriré.

A Valls no li agrada gens aquest home incapaç de suportar, ni que sigui una estona, la dissortada olor d’aquell cau que put tant com les altres cel·les. La palla del matalàs ja era molla d’orins i suors i sang quan entrà i, naturalment, ningú no la hi canvià. En un racó guarda el poal ple d’excrements que només un pic per setmana li deixen buidar. La sentor és agra i espessa a ferum humana. El carceller ha duit una cadira perquè el pare Amengual pugui seure.

—Me sap greu, Reverència —diu finalment Valls, traspuant iro-nia—. A ca meva us haguera rebut bastant millor. Com veureu, ses presons des Sant Ofici són qualsevol cosa menys santes, si més no pel que fa a sa pudor...

—Com és ara? —pregunta el jesuïta, que no sap per on prendre el comentari sarcàstic del reu.

I torna a produir-se un silenci. El pres es passeja amunt i avall i el pare Amengual el contempla sense saber per on començar el sermó, i això que des d’ahir no ha fet altra cosa que preparar-lo. No li queda més remei que mirar les notes que du apuntades dins la carpeta. Els nervis el traeixen i quan això li succeeix la memòria se li’n va en orris, com és ara... Amb parsimònia desfà els cordills. Li costa molt llegir la seva pròpia lletra perquè en aquella penombra no hi veu. Gabriel Valls no deixa de fitar-lo expectant, mentre el pare Amengual, incòmode, passa fulls ajudant-se amb la punta del dit gros, untat de saliva, pen-dent que el tinter i la ploma, que finalment ha acomodat sobre les ca-mes, no se li trabuquin.

—He escollit —li diu— uns fragments dels Sants Pares que par-len dels jueus per comentar-los plegats. Escric un llibre sobre El triomf de la Fe. De tu depèn sortir-hi com a cristià ben convertit o com a he-retge. Escolta, escolta aquest text de sant Gregori de Nicena: Los ju-díos mataron al Señor, asesinaron a los profetas, se rebelaron contra Dios y le mostraron su odio, ultrajaron su ley, se resistieron a la gracia, renegaron de la fe de sus padres. Comparsa del diablo, raza de víboras, delatores, ca-lumniadores, obcecados, levadura farisaica, sanedrín de los demonios, mal-ditos execrables, lapidadores, enemigos de todo lo bueno... Ja me diràs què te pareix.

—Què voleu que me paregui, pare Amengual? No deis que ho ha


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

250

escrit sant Gregori de Nicea? Davant de sa seva autoritat no crec que ningú hi pugui posar emperons.

—Ara n’escoltaràs un altre d’Orígenes —féu el pare Amengual, sa-tisfet de la docilitat de Valls—: Los judíos nunca volverán a su situación de antaño, pues han cometido el más abominable de los crímenes al matar al Salvador. Por tanto, era necesario que Jerusalén fuera destruida y el pueblo judío dispersado...

El pare Amengual calla. Espera que Valls digui alguna cosa sense necessitat de preguntar-la-hi, però Gabriel ha optat per parlar el menys possible i s’estimava més dissimular l’animadversió que li produïen aquells textos, els arguments dels quals pot refutar perfectament. Amengual altre cop insisteix.

—Com és ara, què te pareix?—Forma part de ses diatribes que des des segle ii justifiquen com a

càstig diví ses desgràcies des poble jueu.—Està bé, està bé... Però tu què en penses?—Què voleu que en pensi, pare Amengual? Si ho diu Orígenes,

què he de pensar jo, pobre de mi?Això va de primera, creu Amengual, l’he convençut, n’estic segur. Per

avui ja en tenc prou de ferum. Quan torni duré un parell de brots d’alfabe-guera.

El capellà mullà la ploma en el tinter, anotà unes ratlles en un dels papers blancs que tragué de la carpeta, esperà que la tinta s’eixugués i recollí els seus estris. Sense dir a Valls que donava per finalitzada aque-lla primera entrevista, s’aixecà i féu mamballetes darrere la porta i a crits reclamà el carceller, que s’atorbà una estona a acostar-se.

—Havia anat a fer una volta —li digué, excusant-se—. Pensava que vos atorbaríeu una mica més, pare Amengual.

En el moment de sortir, el jesuïta oferí la mà al pres, vencent l’oi que li feia. Gabriel Valls, amb la seva, bruta, l’estrenyé, però no va besar-la, només en féu el gest.

A Gabriel Valls, el mètode d’Amengual l’agafà per sorpresa. No imaginava que el capellà es limités a llegir-li uns textos per bé que ofensius i recriminatoris. Suposava que, com havia fet el pare Ferran-do, la seva assistència es basaria en un seguit d’insults directes en forma d’interrogatori, als quals ell sempre es negava a contestar. De sobte, se li féu avinent que el pare Amengual era l’autor d’aquell llibre dedicat a


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

251

la parenta de la Virreina, morta en olor de santedat. I esclafí a riure: algú li havia contat que el jesuïta explicava que a la venerable se li havia aparegut Crist enclavat quan encara estava en el ventre de sa mare. Si aquest m’ha de treure de ses tenebres per portar-me a sa llum, es digué, estic ben arreglat. I mentre ho pensava s’acostà altre pic a la porta en tornar a sentir la clau rodant al pany.

—Vos duc una bona nova —li digué l’Alcaid, a qui feia temps que no veia—. M’han dit de molt bona font que el Virrei i el President del Gran i General Consell han dirigit un memorial an el Rei, queixant-se des vostros empresonaments i de ses confiscacions, que poden causar sa ruïna de Mallorca.

—I també sa seva —afegí en Valls—, però me n’alegr i vos ho sabré agrair. Estic content que m’hàgiu duit tot d’una la notícia.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

253

v

Les queixes del Virrei i del Gran i General Consell, que amb tanta es-perança havia acollit Gabriel Valls aquell migdia d’abril de 1688, foren més aviat contraproduents: exaltaren més els ànims de la Cúria contra els poders civils i exasperaren els membres del Tribunal, que ho consi-deraren del tot inadmissible. El Jutge de Béns deixà de saludar Sebastià Palou i ho féu el tercer diumenge d’abril, sortint de missa de la Seu, davant de tothom. Dies abans s’havien enfrontat de paraula a causa de les confiscacions. Però era el fiscal del Sant Ofici més que no el canon-ge Llabrés qui més punyia l’Inquisidor per tal que, en lloc de fer-se enrere dilatant els processos, els accelerés, demostrant així que no es parava en barres ni tenia cap mena de por a les autoritats del regne. Segurament per fer-se valer i posar en evidència la seva fermesa, l’In-quisidor no sols seguí aquells consells, sinó que continuà engarjolant tot habitant del Segell que li semblà sospitós, confiscant-li els béns.

Per demostrar fins a quin punt el Sant Tribunal s’enfalconava del Gran i General Consell i del Virrei en persona, Rodríguez Fermosino, que tenia el suport del Bisbe, menaçà la noblesa assegurant que li era ben igual la casta d’arbre que hagués d’arrabassar, perquè no pensava deixar, ni per moltes corones que l’emparessin, que cap fruit verd arri-bés a sec si ell el considerava sospitós. Per contra, el faria caure d’una embranzida i un cop en terra el deixaria podrir fins que els cucs hi fessin una bona vega. El missatge de l’Inquisidor no era gens difícil de comprendre. Rodríguez Fermosino tenia predilecció per les paràboles quan volia ser sòlidament contundent. Li pareixia que els símils li per-metien expressar-se amb molta més claredat. No debades havia nascut a Galícia i havia fet estudis entre la Cúria romana.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

254

El Virrei, alçurat pels esdeveniments, decidí anar a Madrid a demanar ajut a la Reina vella, l’única que en aquelles circumstàncies calamitoses li podia valer. Don Antonio Nepomuceno s’estimà més que el marquès de la Partida, President del Gran i General Consell, que s’havia ofert a acompanyar-lo, romangués a Ciutat. Dos farem més força que un, li deia Nicolau Gual, però el Virrei l’intentà convèncer que es quedés, assegurant-li que si fugien les dues autoritats més importants del regne es podia armar un gran desgavell. A més, la Cúria ho prendria com una deserció o, pitjor encara, com una victòria. Pel Virrei, aquest aspecte pesava menys que el fet que si el President del Gran i General Consell l’acompanyava, més de pressa que aviat, sabria que el viatge de la Reina era una mentida inventada per ell; i el marquès de la Partida, ben segur, no li perdonaria l’engany. Sofria una maldeventrada cada pic que es recordava dels doblers que li costaria la vinguda de la Sobirana, que tanmateix, al cap i a la fi, ben poques coses resoldria per molt que el Virrei suposés el contrari. Fer-la venir a qualsevol preu, costés el que costés, era la principal intenció de Boradilla, que la passava per davant de les peticions del memorial.

Amb les mateixes toques de monja —color d’ala de mosca— que es posà mitja hora després que morís Felip IV i que ja no abandonaria mai de la vida, desafavorida i envellida prematurament, Sa Majestat Catò-lica, la Reina mare, rebé un decapvespre de finals de maig, en la sala d’audiències privades de Palau, el senyor Virrei de Mallorca. Boradilla, que en parèixer gentil haguera posat messions amb el cortesà més ga-lant de tot França, féu una inclinació tan solemne i aclaparadora que quasi topà de nassos amb el trespol. Els ossos del genoll dret li cruixi-ren i notà el coll engalavernat. Des que vivia a Mallorca, com que no tenia necessitat d’aquelles salutacions tan arriscades, n’havia perdut el costum. Només em faltaria haver-me romput qualque cosa, i intentà con-jurar aquell mal, mentre seguia amb el cap cot, esperant que la Sobira-na l’invités a alçar-se. Pareix talment com si amb ets anys li hagués crescut es nas. Vaja nas apagaciris! A Mallorca pensarien que pertany an es carrer, anava pensant el marquès. És clar, de tant de fer novenes i trepitjar con-vents...

Acompanyava la Reina un capellà, en lloc de la seva cambrera. Aquest detall no agradà gens al marquès, però decidí no fer-ne cas i, malgrat que la trobà més lletja que mai, es permeté afalagar-la respec-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

255

tuosament, abans de demanar-li res, ponderant de manera indirecta però prou hiperbòlica la seva incomparable bellesa, que ell duia dibui-xada al racó més pur de la seva ànima, com si d’una relíquia santíssima es tractés. Això va per bon camí, es digué Antonio Nepomuceno, en veure el somriure agradós de Donya Marianna. Encara que en els seus dits ja no duia l’anell amb la pedra salutífera que durant un temps lluí i que ell li havia regalat, el Virrei no s’ho prengué malament. Deu estar millor, pensà, i ja no el necessita. Li demanà, però, per la salut abans d’explicar-li el motiu de la visita. Ella fou contundent:

—Dios Nuestro Señor me favorece con achaques de mortificación. Tú me dirás, Boradilla.

I somrigué la Sereníssima Catòlica Majestat al capellà, que, dret al seu costat, semblava, però, presidir la conversa.

Antonio Nepomuceno aprofità l’ham que la Senyora li tirà i repetí la lliçó assajada molts pics durant els dies de viatge.

—Vengo, Señora, a solicitar de vuestra Majestad el favor de vuestra real visita. Los súbditos mallorquines claman ansiosos por vuestra real presencia... —El to era el més convincent i alhora discret que ell podia aconseguir.

—¿No prefieren a Su Majestad mi nuera?—Señora, en puridad, la Reina sois vos. Su Majestad la reina Doña

María Luisa de Orleans, que Dios guarde, no ha dado todavía un Infante al Rey Nuestro Señor.

I com l’hi ha de dar, es preguntà el marquès, si encara deu ser verge? El camí era l’encertat. Marianna d’Àustria somreia obertament des del seu setial i no donava per finalitzada l’entrevista i ni tan sols el convi-dava a passar el rosari, tot i que en tenia un entre les mans, com asse-guraven que feia amb altres visites. Però, malgrat el bon acolliment, Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero, setè marquès de Bora-dilla del Monte, Grande d’Espanya i marquès consort de Llubí, se n’anà sense que la Reina acceptés la seva petició. Pel que es podia en-tendre, Marianna d’Àustria no tenia cap interès a accentuar amb un viatge llarg i enutjós les seves terribles maldecapades, i li digué que no. Però ho féu amb tant d’enginy —és clar que ho pensaria, ho deixaria per a més endavant, ja ho veuria quan ho consultés amb el confés— que el Virrei considerà que aquell no es podia entendre com un sí, la qual cosa li llevava de damunt el feix de l’engany i, encara que final-ment el viatge no arribés a dur-se a terme, ja ningú no podria dir que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

256

ell se l’havia tret de la mànega. La Reina vendrà, diria en tornar a Ma-llorca; el que no sabem és quan: això ens ho comunicarà la Cort a darrera hora. Depèn de ses moltes ocupacions de la Sobirana i, sobre tot, de sa seva sa-lut, que ses pesantors de s’estiu i es sotragueig de ses carrosses empitjoren força.

Quant als altres assumptes, les causes obertes contra els judaïtzants i, sobretot, les exagerades confiscacions de béns, la Reina res no li po-dia dir perquè no en sabia l’entrellat. A ella, però, si li havia de ser sincera, tot quant feia o desfeia l’Església ja li semblava bé. El capellà agraí amb una capada les seves paraules i el Virrei se sentí desemparat. Marianna d’Àustria degué notar-ho, perquè, després d’una pausa, afegí que malgrat tot l’adreçava al seu fill, Sa Majestat Carles II, que era a qui anava dirigit el memorial.

El Rei rebé el marquès al cap d’una setmana d’haver-li sol·licitat audiència. Això era un boníssim senyal. Però, com ja sospitava, l’entre-vista fou debades. No acompanyà Carles II cap dels seus consellers influents, sinó dos nobles del seu servei que el Virrei mai no havia pres en compte, perquè els considerava benastres, per bé que ara li sabés molt de greu. Ben segur que no l’ajudarien movent l’ànim del Rei a fer alguna passa en favor del memorial que Sa Majestat desconeixia. I, ben mirat, era igual. Tampoc no haguera servit que arribés a les seves mans perquè quasi no sabia llegir i amb dificultats hercúlies era capaç d’es-criure quatre paraules. Allò era una prova de com anaven els negocis de la República. Boradilla acabà per sentir compassió d’aquell al·lot esquàlid, de cabells de color calàpot i morro caigut, per on semblava que d’un moment a l’altre llenegaria la bava. No, amb el temps el po-bret gens no havia millorat. A la seva cara, allargassada com la d’un cavall, persistia encara aquell ensensament que d’infant preocupava tothom per si era de naixença. Res no semblava entendre Sa Majestat Catòlica d’assumptes d’estat ni tampoc dels altres. Demanà al marquès si feia gaire que havia arribat de les Índies, si les terres d’on era Virrei pertanyien a Nova Espanya i si els indígenes illencs se sentien orgullo-sos de ser espanyols...

El marquès sortí molt decebut d’aquella entrevista. Don Carles li semblà molt més que un pobre al·lot malaltís, surat a força de forces. Era molt pitjor que tot allò: era de cap a peus colló. No sols tenia constipades les parts pudendes, com deien a la Cort, i per això no engendrava prínceps que continuessin la dinastia, sinó també, i en


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

257

major grau, les cerebrals. Déu meu!, exclamà Boradilla tot d’una que abandonà la sala immensa, i fosca, malgrat el bon dia que feia, folrada fins al sostre de quadres obscurs. Déu meu!, tornà a exclamar, sense importar-li gaire que el cambrer major el prengués per boig o si més no per un mal educat de primera. Així és fàcil entendre per què es cler-gues ens mengen de viu en viu! El Virrei emprava el mallorquí, que ningú no entenia a la Cort, quan la ràbia el feia esclatar i per no em-prendre-la a potades contra el primer que se li posés davant, s’espeiava xerrant tot sol.

Malgrat que l’aconsellaren parlar amb el Primer Ministre, el mar-quès només pogué intentar-ho. El secretari li féu sebre que Sa Excel-lència tenia tanta feina que sols el podria rebre d’aquí a dos o tres mesos. El Virrei, malalt d’oi, amb la coa entre les cames a causa del fracàs, però fent el cor fort perquè res no notessin, tornà cap a Mallor-ca un dilluns de finals del mes de juny.

De la Cort, que tant li agradava abans, s’enduia ara els pitjors re-cords. Madrid, que durant tant de temps havia estat la seva ciutat pre-dilecta, dolçament enyorada, li havia paregut més pobra i trista que Palma, que almanco comptava amb una catedral notable, cosa que la capital ni tenia, i amb una llotja que feia mirera. Als carrers de Ciutat de Mallorca, tot i que als darrers temps la pobrea havia augmentat, no recordava haver vist mai aquella allau de tolits, cecs, pidolaires de pro-fessió, que envestien les carrosses per demanar caritat, a les males, me-naçant d’obrir les portes i fer-ne qualcuna... Quant als governants que ell representava... De la Cort només s’endugué una alegria: la com- provació que els dos fills bastards seguien augmentant el prestigi i la fortuna amb dos matrimonis molt avantatjosos que se celebrarien aviat. Però davant tothom ponderà, com sempre, la bellesa de la capital i elogià els monarques amb mentides a voler: Don Carles havia recu-perat la salut i governava bo i sa i amb enteniment. Aviat la Reina Maria Lluïsa els donaria un hereu... De l’audiència amb Sa Majestat el Rei se’n podia deduir que el monarca estava de part del Gran i General Consell.

—Però no t’ha donat cap document, cap cèdula que ho avali? —es queixà el marquès de la Partida, el qual sospitava que el Virrei enreda-va la troca.

—La mos farà avinent aviat, no passis ansi —assegurà el Virrei amb


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

258

tot el convenciment de què fou capaç perquè el president del Gran i General Consell deixés de marejar-lo amb més preguntes.

Només davant del seu nebot va admetre el fracàs del viatge, i s’es-plaià contant-li la veritat de les seves impressions de la Cort.

—Ens feim vells, oncle, i ets anys ens omplen ets ulls de cendra. Ho veim tot més negre del que és. I encara tots poguessin plorar amb es nostros ulls! Mirau es desgraciats des carrer... D’això en dic jo pas-sar-ho pillo.

—I el que ho passaran... Aquí només comanda l’Església. No hi ha res a fer.

—Em cas, oncle —digué de sobte Sebastià Palou, encetant una al-tra conversa.

—Ja és hora. Estic content. Ara entenc per què dius que has tornat vell: t’ha entrat s’enteniment. Deu estar ben contenta na Lluïsa.

—No em cas amb na Lluïsa. Ets Orlandis estan arruïnats. A ells més que a ningú els han engrunat ses confiscacions. Lo de sa tia no és res en es seu costat. A més, mai no m’ha agradat massa na Lluïsa, ja ho sabeu...

—Però li donares esperances i això no està bé —digué el Virrei, com si de sobte li hagués sobrevingut un atac de moralitat estricta.

—Teniu raó i me sap greu. Es fet que tothom l’hagi considerada com sa meva futura esposa li ha llevat possibilitats. La tendran mala de casar.

—Però no sols perquè tu l’hagis entretenguda... Pesa més que no és rica i és lletja, vull dir que no és agraciada. Per cert, encara no m’has dit amb qui et cases. Supòs que has triat bé.

—Amb na Bàrbara Bellpuig. Serem, a més d’oncle i nebot, cu-nyats...

El Virrei es quedà absolutament sorprès. Mai no s’haguera pogut imaginar que la germana petita de la seva dona pogués interessar el més mínim a en Sebastià, ni tan sols per casar-s’hi. Bàrbara havia que-dat viuda feia un any d’un dels homes més rics de Mallorca. La seva era una fortuna forta, consolidada en els negocis de la mar, com tantes al-tres, però des de feia temps no depenia del cors ni s’emparava en la disponibilitat de la gent del carrer. Però la cunyada era encara més lletja que Lluïsa Orlandis, més que la Virreina i tan beata que el mar-quès sabia que havia anat de visita a ca seva d’una hora enfora només


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

259

pel tuf de cera d’església i aigua beneïda que feien els seus vestits. A més, Bàrbara era granada. Devia tenir almenys deu anys més que el seu nebot. Al Virrei li costà de pair la sorpresa. Tant és així que Sebastià hagué de demanar-li què li semblava i si li donava el consentiment. Malgrat que només fos fill d’una cosina, considerava el Virrei com el cap de la seva família. A més, encara era el personatge més il·lustre entre els seus parents.

—Hi vénc a bé, si és que ho desitges. Sa fortuna de sa meva cunya-da és grossa —digué el Virrei—. Però no la trobes una mica empesa per tu?

—A mi sempre m’han agradat ses dones fetes. Sa que més m’agra-dà, sa viuda Sampol, era més gran que jo.

—Sa viuda Sampol era una bellesa i no et passava de dos anys.—Idò, deu ser que mai no m’han agradat ses nines, oncle —digué

Sebastià Palou per dir alguna cosa, i de seguida s’adonà que, sense vo-ler, havia tirat amb bala rasa contra el Virrei.

—Nebot, sa teva afirmació és de mal gust. Bastant cars m’han cos-tat aquells moments de feblesa. Ses mores foren duites a Alger, o al-menys així m’ho jurà es patró Cent Cames, i allà foren naumitides. Què més vols?

—No ho deia per això, oncle, us ho assegur. Amb es llum apagat, vós mateix m’heu dit que totes ses dones són iguals: joves o velles, llet-ges o garrides, fan es mateix servei. Na Bàrbara és admetent...

—Sí, està farcida d’unces.—An això vaig. A vós no vos puc enganyar. Ara les necessit més que

mai. Sé de bona font que em volen cercar ses pessigolles per devers sa Casa Negra i que, segons es Jutge de Béns, es gran poiós traïdor, com que quasi no tenc res per confiscar, es Tribunal veuria amb bons ulls una donació, una almoina generosa... Què vos pareix? Llabrés li ho enflocà an es cronista Angelat i aquest, naturalment, m’envià a cercar tot d’una i m’ho digué. Una almoina plena d’unces que li faria oblidar sa fruita podrida de s’arbre coronat. Quant a vós, oncle...

—Amb mi no gosaran aficar-s’hi. Una cosa és moure’m guerra, s’altra posar-me preu. A més, la Cúria es pensa que a la Cort tenc pes, que m’estimen.

—Em pens que tampoc no ho creuen, oncle.El Virrei, que seia a la cadira de repòs que solia emprar en el seu


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

260

gabinet de treball, s’aixecà de cop i es plantà davant del seu nebot, que es passejava per la cambra. Fitant-lo als ulls, com si li interrogués l’àni-ma, apaordit, li demanà:

—Digues tot el que saps. Tu m’amagues coses.—Intentava evitar-vos un disgust, però vos ho contaré tot. Tanma-

teix, tard o d’hora no haguera tengut més remei que fer-vos-ho sebre. Vós sempre m’heu tractat com un fill.

—Deixa’t de circumloquis, Sebastià. Què hi ha de nou?—Tres dies després que marxéssiu cap a la Cort se n’anà el Vicari

General i tornà una setmana abans que vós amb una nova que escampà pertot arreu: s’imminent nomenament d’un nou Virrei.

Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero cregué que s’acu-bava. S’assegué pausadament i sense dir res s’agafà el cap entre les mans. Feia quasi vuit anys que ocupava el càrrec de virrei que amb tanta obsessió havia pretès, sobretot des que es casà amb la segona dona. Sabia que no era un càrrec vitalici, que hi havia el costum de canviar els virreis de tant en tant perquè no s’ensenyorissin massa en els llocs on representaven Sa Majestat Catòlica, però per res del món no esperava que tan aviat li hagués de tocar i, a més, en aquelles cir-cumstàncies, sense que a la Cort ningú li ho fes sebre. Se sentí doble-ment traït: que el Rei res no li digués, encara... Què en devia sebre ell de qui governava els virregnats si pensava que ell tornava de Nova Espanya! Però ella sí, ella, la seva protectora d’un temps; ella li ho havia d’haver advertit.

—Això és una punyetera mentida que han fet córrer aquests ca-brons amb banyes de diable de capellans per enfonsar-me! Aquests fills de puta del dimoni! —digué uns instants després, mentre colpejava amb el puny estret el braç de la cadira—. Si fos vera, jo ho sabria abans que ningú. No és possible que sigui cert. A Palau em reberen. La Rei-na fou admetent.

—A la Reina no li agradà sa vostra queixa contra el Sant Ofici i molt menys an es capellà que l’acompanyava. No vos digué que a ella tot el que feia i desfeia l’Església li semblava bé?

—Sí, t’ho he contat.—Però no amb aquestes paraules, oncle. Amb aquestes paraules

exactes ho digué ella. I es capellà que assistí a s’audiència, el reverend Ignacio García Zaragüelles, així ho transmeté an el Vicari General, es


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

261

seu amic, i aconseguí finalment que la Reina influís davant el Primer Ministre per nomenar un nou Virrei.

—No ho puc creure, no me cap dins es cap. Sa maleïda beata! Mal rebentàs ara mateix!

—Oncle, és la Reina! A mi també em costa d’empassar, però em tem el pitjor... I perdonau-me, ha estat molt penós per a mi haver de ser jo qui us ho comuniqués. Però més val estar previnguts...

—Ho sap sa meva dona?—No ho sé. No he gosat preguntar-li-ho i res no m’ha dit. En sa

vostra absència, el pare Amengual quasi no ha vingut per aquí, i des que li encarregaren de convertir en Valls ha estat molt ocupat. A més, estic segur que qualcú li digué que mos rèiem de la Vida de Sor Nore-ta. Ara ja té molt avançada, segons m’ha assegurat Angelat, l’obra que haurà d’immortalitzar-lo. Per cert, es cronista s’ha posat com un Nero quan ha sabut que la Reina mai no havia pensat a venir. També això ho ha difós el Vicari... Angelat havia treballat com un boig en sa Memòria...

La Virreina en tornar el seu home no era a Ciutat. Feia dies que amb les seves criades i en Joanet s’havia traslladat a Son Gualba per passar-hi l’estiu. Al nin, pel qual ella havia promès vetllar, li convenien els aires de muntanya. A més, a Ciutat s’hi acubaven. I ella, per què havia de passar calor si podia evitar-ho? Quan el marquès li envià en Bernat, el cotxer, amb la carrossa perquè davallés a Palma, la marquesa decidí que no es volia moure. Pretextant una de les seves maldecapades grosses, féu entornar el criat amb l’encàrrec que fos el Virrei qui l’anés a veure. A ella li era del tot impossible colcar en aquelles condicions. El marquès, a qui la sola menció de maldecaps femenins treia de bota-dor, agafà una enrabiada descomunal. La seva dona era, a més de blaia, una nadala com l’alçada d’un campanar. Mai no havia aconseguit que li fes el més petit favor ni tan sols ara que estava vençut i se sentia més tot sol que ningú. Però acotà el cap, entrà dins la carrossa i es deixà con-duir fins a Son Gualba per insinuar a la marquesa que havia d’anar fent-se a la idea de deixar de ser la Virreina de Mallorca.

Onofrina Bellpuig encara li féu jutipiris responsabilitzant-lo a ell de la destitució, de la qual ella ja tenia notícies. Li digué que se l’havia guanyada a pols per culpa de les pèssimes relacions amb l’Església, que no havia sabut mantenir, i li posà exemples que encara l’enervaren més.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

262

—Que et penses que li agraden gaire an el pare Amengual ses teves preses de pèl i es teus riures enfotetes? Que et creus que no li arribava tot quant tu i en Sebastià dèieu injustament des seu llibre sobre sa tia? I el Bisbe? Una cosa és fer-lo esperar una estona i l’altra enflocar-li una hora per moltes juntes urgents que tenguessis, tal com passà es dia del Te Deum d’Acció de Gràcies per l’apresament des fugitius...

—Cap com aquesta! Tu ni hi vengueres! —féu el Virrei per protes-tar d’aquell carro ple de trons que se li venia a sobre.

—Jo era en es llit amb una maldecapada de ses meves, que no és igual. Si no vols pols, no vagis a l’era —continuà la marquesa amb lo-quacitat desacostumada.

I no és que ella no l’hagués advertit que havia de ser més mirat amb la Cúria. Ella ho havia estat amb el Bisbe, encara que no li agradés. Però ell era caparrut com una mula aragonesa. I només pel seu mal cap l’obligava a canviar de casa en ple mes de juny, quasi juliol, amb la ca-lorada que feia! I això la preocupava. No volia que ningú li trobés el cofre que guardava amagat al lligador on tenia els seus tresors privats: les cartes d’en Gaetano, un tros d’hàbit de Sor Noreta, un ble de ca-bells d’en Joanet i la primera còpia del llibre del pare Amengual.

—Però encara no t’ha arribat sa confirmació oficial, Antonio —li digué, finalment—. Podem esperar. Aquí en Joanet ha recobrat sa gana. I què vols que te digui? A mi no em sap greu que ja no siguis virrei, m’és igual. Pel que em servia...


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

263

vi

Durant el mes i mig que el Virrei romangué a la Cort, les coses em-pitjoraren molt a les presons del Sant Ofici. Molts dels habitants del carrer que havien comparegut com a testimonis, pensant acusar els detinguts, s’implicaren ells mateixos. De res no els valgué la seva bona disposició a cooperar, que el Tribunal assegurà que tindria molt en compte, perquè quasi tots sucumbiren davant les preguntes capcioses del fiscal. Bastà que en algun moment de la seva vida acceptessin ha-ver-se mudat de camisa els dissabtes o rebutjat el peix sense escates per ser considerats heretges judaïtzants. L’augment de les detencions havia obligat a tancar els presos a les mateixes cel·les, amb l’excepció de Ga-briel Valls, que sempre estigué tot sol. La convivència, en lloc de servir per donar-se coratge i preparar-los per enfrontar millor els interroga-toris, coneixent el que havien declarat i el que estaven disposts a callar, provocà enfrontaments forts amb insults i bregues, que obligaren els carcellers a mantenir emmanillats els qui havien arribat a les mans.

Entre les dones, tal vegada perquè de bon principi les engarjolaren plegades, això no succeí. Ni tan sols la Coixa, que de tot d’una havia afuat la llengua contra Maria Pomar, prometent-li llandera forta, arri-bà a estirar-li el cambuix. Beatriu Mas, acostumada a conviure amb altres dones, s’acomodà amb més facilitat de la que ningú no haguera sospitat a compartir aquell espai minso, i aviat s’enginyà perquè el car-celler li donés un aclaridor i un bocí de mirall com el que li havien confiscat. També aconseguí manllevar-li un fregall, lleixiu de cendres i un parell de poals d’aigua per poder fer dissabte.

L’olor de lleixiu de cendres, que substituïa cada setmana, almanco durant una estona, la ferum de suades i excrements, feia que la Coixa tengués la sensació que no havia deixat del tot el bordell. Allò que ella


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

264

solia anomenar sang blanca dels mascles i que tan acostumada estava a veure degotar donava al lleixiu —segons el seu nas— una bona retirada que cap de les seves companyes no fou capaç de copsar.

—Idò, sou verges, mongetes judietes —els enteplegà el primer dis-sabte, en veure que gens no les commocionava aquella olor i que en el color blanquinós tampoc no hi endevinaven cap semblança.

—I ara, que no ho trobau que es lleixiu fa una bona essència de mascle?

Però ni Maria Pomar ni Sara no sabien a què es referia. Cap de les dues coneixia baró. El fet no tenia res d’estrany. Maria acabava de complir quinze anys tres dies després de ser empresonada, i Sara, que ja havia passat de la trentena, mai no tengué un enamorat. Estigué a punt de casar-se un pic amb un matalasser, com son pare, però d’això feia tant de temps que no es recordava ni de la cara d’aquell home, que veié una dotzena de vegades davall de la finestra i que a la fi son pare refusà. El futur gendre volia un dot que el matalasser no estava dispo-sat, ni de molt, a pagar. En el fons, encara que no s’avenia amb la filla, el vell Bonnín s’estimava més que es quedés fadrina que no haver de conviure amb un desconegut —el pretendent era de Muro i de casta inferior a la seva, ja que per dir-se Miró no descendia de la tribu de Leví com la seva branca— i els possibles infants o passar a cal seu fill, que tenia una dona que ell considerava teba, a més de curta de gambals. A Sara tampoc no li sabé greu que son pare trenqués el tracte perquè s’estimava més no haver-se de casar. Els homes més aviat l’atemorien. Suposava que els de fora casa serien iguals que son pare i el germà, que tenien un genió curt i tot sovint li prometien llenya, quan no li ente-plegaven una nespla, sense que sabés gaire bé per què. De nit, mentre ella resava vetllant les aparicions, els sentia roncar ferm. Feia esforços per rebutjar la convicció que una bruixa els havia convertits en por-cells. La dida, que alguns estius la s’endugué a Sant Llorenç des Car-dassar, d’on era nadiva, li contava la mala vida que li donà el seu home, que sempre solia anar gat, i fins i tot li insinuà que la seva pobra mare fou més feliç de fadrina que de casada. Quan partí de ca seva, després de les noces, per anar a viure a cal matalasser, féu una gran plorada i ningú ja mai més no la pogué consolar. Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, començà a anar coppiu i a la rota batuda.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

265

—Jo crec que en lloc de morir de ses febres des part, en néixer tu, la pobreta morí de pena. I no és que ton pare li donàs matadura, això no ho crec, però era gelós, més que un moraco, quasi no la deixava sortir, ni poria consentir que ses amigues de ta mare, amb les quals de fadrina passava ses vetllades, a la fresca o devora es foc, anassin a visi-tar-la. Però Déu Nostro Senyor el castigà: tu, Sareta, ropit, no t’as-sembles a ton pare ni gota. Tu ets escopida a na Margalida Bibiloni, que era sa millor amiga de ta mareta, al cel sia...

—I na Margalida Bibiloni, què s’és fet d’ella? —preguntà la nina, encuriosida.

—Monja tancada —li contestà la dida—. Monja de Santa Magdale-na. Ella sí que ho féu bé, i tan bé! Escollí espòs que mai no abandona.

La Coixa escoltà sense escarafalls ni rialletes tot quant una nit d’in-somni, mentre na Maria pareixia dormir, la de les Olors deixà caure com a escapulons sobrers d’un vestit.

—A mi idò, Sareta, ets homos m’agraden. No tots, és clar. Però potser és perquè no vaig conèixer mon pare ni cap germà i no em po-gueren fer oi, com a tu... Jo de mon pare no puc saber si era bo o do-lent, noble, menestral, capellà o frare. Ma mare mai no m’ho volgué dir. La pobra no ho devia sebre... Però un homo com cal t’alegra sa vida, t’ho puc assegurar. Un bon bergant com en Rafel Onofre, un al-lot com es de na Maria...

—Llavors és cert tot el que succeí i que mos has negat, gran punye-tera? —l’envestí Sara rabenta—. I jo que t’havia arribat a creure! Brui-xa més que bruixa! Poca-vergonya! Mal et morissis!

Sara, plena d’insults, s’aixecà del llit d’una revolada per envestir la Coixa, però Maria l’aturà.

—Gràcies, Sara, però no vull que et barallis per mi. Jeu tranquil·la, dona. Som jo que li he de donar recapte, an aquesta. Ara mos ho con-taràs tot, Coixa. Ara et pertoca xerrar a tu.

—Està bé, però una cosa vull que quedi clara. Jo no vaig delatar-lo. Si no acceptau aquest jurament —digué encreuant el dit gros amb l’ín-dex i besant-lo amb un esclafit—, res no diré.

—Creu-la —digué na Sara—. T’ho deman jo, estimada, que ho sé. Diu veritat.

La Coixa es posà a debanar la troca de l’encontre amb Rafel Ono-fre sense gaires variacions. Ometé detalls que poguessin ser ofensius


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

266

per a Maria i accentuà aquells que sabia que l’haurien d’afalagar, com el penediment de l’al·lot després de boixar, la pena d’haver-la enganya-da encara que ell no fóra el principal culpable. Fou ella qui l’empaità mentre dormia, ella qui l’excità.

—Haguera pogut resistir-s’hi, així mateix —es lamentà l’al·lota, i afegí a punt de plorar—: Jo crec que ho degué fer de grat.

—No ho creguis. Ets homos, Maria, tenen un tros de carn belluga-dissa que els penja a baix des ventre i que quasi no els pertany. T’ho dic jo, que ho he tocat amb ses mans.

—Verge Santíssima, Coixa! Un tros de carn bellugadissa i que els penja! Vols dir una coa?

—Hala, vénga, Sara, no em vénguis amb aquestes! I que serà vera que ets pura? I tu, Maria, no ploris, que no n’hem de menester, de plors. Per si ho vols sebre, quan li vaig demanar per què estava trist em parlà de tu. Em digué que a tu et sabria molt de greu tot el que havia passat, que no el perdonaries i que ell no ho podria suportar, que t’es-timava i que només per tu tocava amb un dit an el cel.

—Ho dius de ver, Beatriu? Trobes que l’he de perdonar?—És clar que sí, dona, clar que sí. Tots ets homos fossin com es teu

Rafel Onofre i no es pardeleres, collonarros, malparits que corren pes món! Si jo vos contàs! Si aquest cosset vos digués tot el que li ha passat no vos ne podríeu avenir! Alguns n’he trobats que no se sacien fins que no et fan sang a cops de puny i coces... D’altres que lloguen dues meuques per mirar com...

La Coixa calla perquè s’adona que ningú no l’escolta. Maria plora entre sanglots, tapant-se la cara entre les mans, asseguda sobre el ma-talàs, i Sara, dreta, la contempla.

—Coixa —diu Sara—, per què no em deixes es teu aclaridor? No veus quin cambuix que maneja sa nina!

La Coixa s’aixeca del llit. Sota el matalàs hi guarda els únics tresors: el mirall i la pinta. Maria es va calmant mentre Sara la pentina.

La Coixa fou enviada a cercar tres dies després d’aquella conversa, de bon matí. Sara es posà a resar de seguida que partí i continuà resant durant dues hores fins que la tornaren. Resava a la Santíssima Verge dels Dolors perquè no li donessin turment. I no n’hi donaren. Contrà-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

267

riament del que les tres dones suposaven quan la vengueren a demanar, Beatriu no fou interrogada. Fou sol·licitada per exercir el seu ofici i tancada en una cambra secreta del pis de dalt amb algú que, per la bona cara que feia, i perquè anava molt ben vestit, no devia ser cap pres. La meuca complí amb el que se li demanava, executà amb esment i tècnica precisa la seva feina, fins i tot amb més bona voluntat que si treballés al bordell. I no perquè aquell home, empès d’anys, que no coneixia, li fos agradós, sinó perquè, llesta com era, sospitava que en podria treure una bona llesca d’aquell pa redó. De moment, era un favor, i gros, que li devia l’Alcaid, ja que fou ell qui li demanà el servei oferint-li tot el que estigués al seu abast a canvi. Beatriu Mas res no volgué en aquell moment, però es féu valer i donà a entendre que si se n’anava de la llengua ho podria passar pillo, per molt que aquell reverend o familiar o vés a sebre —això no ho preguntà segura com estava que l’Alcaid tanmateix no li voldria revelar la identitat— fos un factòtum dins el Tribunal. La Coixa es reservà les tornes per a més endavant. Tenir l’Al-caid a les seves mans era una de les coses millors que li podien succeir.

Des d’aquell dia cap de les tres no tornà a menjar sols pa de segó amb aigua que, excepte els diumenges, havia estat el menjar més habi-tual. L’Alcaid solia distreure cap aquella cel·la algunes llepolies de les que manllevaven els seus ajudants a les cuines on es preparaven els di-nars per als membres del Sant Ofici, que gens no tenien el paladar gruixat. Però això els ho feia arribar de més a més, per cortesia, perquè la Coixa encara no li havia demanat res. Els estris de neteja, l’aclaridor i el mirall no podien, de cap manera, posar-se a l’altre plateret de la balança. Aquests els obtingué sense donar res a canvi.

Beatriu Mas fou sol·licitada almenys set o vuit vegades per l’Alcaid i conduïda de pressa a la sala excusada. Fou entre el pic que feia quatre i el que feia cinc quan ella considerà que si l’Alcaid podia arriscar-se a dur-la fins al pis de dalt per fer-la complir amb el seu ofici, també podia arriscar-se a acompanyar Rafel Onofre fins a la cel·la que ocupava ella. I així mateix li enteplegà un decapvespre que feia via al seu costat pel passadís que els conduïa cap aquella cambra apartada. Ell li posà molts emperons. No era el mateix ajudar qualcú que comandava que algú que era pres i quasi sentenciat, com Rafel Onofre. Sentenciat? Per què?, preguntà la Coixa, remolestada. No és per culpa meva? I si ho és amb més motiu el vull veure.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

268

Quan tres dies després l’Alcaid tornà a demanar a Beatriu que l’acompanyés, la Coixa es negà a partir. Agafant-se del braç de Sara, reculà contra la paret i des d’allà li digué que primer li hauria de dur Rafel Onofre i un bon llum d’encruia. N’estava tipa d’estar a les fos-ques i, n’aquest, el volia veure bé.

Maria Pomar es retgirà tota. Plorosa, esperà que el carceller sortís per emprendre-la contra Beatriu, però la meuca la féu callar de seguida:

—Beneita, si el volgués per a mi, creus que l’enviaria a demanar a la cel·la? L’he demanat per tu. Quan véngui, na Sara i jo res no mirarem.

—Jo sí —digué Sara—. Jo vetllaré per si na Maria m’ha de me-nester.

—Què t’ha de menester, dona! No siguis pura! Maria Pomar no sabia què li passava. A estones duia tanta alegria

que donava aferrades pel coll a Beatriu i a Sara, i a punt estava de can-tar i pegar bots. D’altres moments quasi plorava perquè l’emoció de tornar a veure Rafel Onofre li omplia de tels els ulls. Li pareixia men-tida que allò que més desitjava li pogués succeir, que a la fi pogués tornar a veure el seu Rafel. Oh, i com l’estrenyeria entre els seus bra-ços, com voldria fer-lo seu! Al seu costat oblidaria el disgust que li havia donat, el perdonaria... Beatriu Mas recomanà a Maria que no renyàs Rafel Onofre, que no li fes retrets pel que havia succeït al casa-lot. Li digué que res no es negués ni li negués en estar junts. I, amb tot el tacte de què fou capaç, li advertí que aquella abraçada, que tant de-sitjava i que tanmateix estava disposada a fer-li, sense esperar a Liorna, sense esperar a sortir, l’abraçada que la convertiria davant Déu en la seva dona per sempre, li podria fer una mica de mal.

—De mal? Això sí que no! —tornà a interrompre na Sara alçura-da—. Això de cap manera! De cap manera, Verge Santíssima! No ho consentiré!

Després la Coixa oferí a Maria el seu mirall perquè es compongués fins on li fóra possible, i li digué que estalviés un poc d’aigua de la ració que li entraria el carceller, per rentar-se una mica.

—Jo te faré una trunyella ben dreta —s’oferí la de les Olors tot d’una—. Deixa’m sa pinta, Coixa, que primer li trauré ets embulls.

L’Alcaid només s’atorbà dotze hores a comparèixer acompanyat de tot quant li havia demanat Beatriu: Rafel Onofre i un llum d’encruia.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

269

Na Maria pensà que s’acubava quan se’l trobà davant. Estava més prim i molt pàl·lid. Els ulls, però, li brillaven intensament. Rafel Onofre mirà la Coixa tan sols un segon abans d’abraçar Maria.

—Ella no et traí —li digué la nina a cau d’orella, amb veu defallida.Envejosa, Sara contemplava la parella sense cap pudor.—Hala, vénga, tu i jo mos posarem en aquell racó —li digué la

Coixa empenyent-la— i resarem. Deixarem que aquests dos es confes-sin a pler....

En l’extrem oposat on els enamorats es besaven, just davall del finestró enreixat, Sara, de genollons, demanava a la Verge el miracle d’una aparició. Des que era empresonada, la Puríssima no li havia ator-gat aquest benefici. Vos necessit més que mai, Mare de Déu meva, avui més que mai. Entrau pes barrots, Verge Santíssima, i no haureu de travessar cap paret, que són gruixudes... Just que passeu per davant sa finestra jo vos veuré tot d’una i sabré que no m’heu abandonat... Sara resava a mitja veu perquè s’estimava més sentir els seus precs que no l’alenar fondo dels enamo-rats, i insistia en la seva pregària per oblidar que els braços forts de Rafel Onofre i no els seus, febles, estrenyien el cos delicat, com de tór-tora, d’aquell infant que considerava propi. Beatriu, cara a la paret com Sara, feia esforços per oblidar el que estava succeint darrere seu i per mediació seva. Moltes vegades, al bordell, havia compartit el mateix espai amb altres companyes dedicades al treball de l’amor, sense exci-tar-se gens. Ara, però, notava el desig com una bafarada i s’estremia tota, talment com si un calfred li recorregués el cos. No és teu, Coixa, es digué, i ja que has estat lliberal com una princesa, no ho espenyis. Ni t’hi acostis. No el toquis. Na Maria mai no t’ho perdonaria, ni ell, ni ell, si vols que se’n recordi de tu fins a la mort. Que no te basta amb el que has aconse-guit? No has dit tota sa vida que, després des teu, s’ofici d’alcavota és es millor del món, que quan et retiris no en voldràs agafar d’altre?

—Coixa —la interrompé Sara—, Coixa, ja arriba, ja ve! —I mentre ho deia s’aixecà, però immediatament tornà a caure de genollons—. Gessamins —deia—, ensum gessamins i perfums de tarongina.

Notà que el cap li començava a donar voltes. Les reixes de la fines-tra desapareixien i aquesta s’engrandia, ben oberta al cel. Davant els seus ulls s’alçaven niguls d’encens, com per saludar el Santíssim, que es perdien mesclant-se amb d’altres niguls de celístia, flonjos i blancs. L’èxtasi ja arribava. Notava l’aufegor al pit, els músculs en tensió, la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

270

boca entreoberta. L’alenar intens, més intens, més encara, esclatava de sobte en un espasme de glòria: la Verge era allà, al seu davant. No l’ha-via oblidada. Però aquesta vegada no anava coberta amb un mantell blau ni els àngels l’envoltaven. Tampoc no tenia el cor sagnant, ple de sagetes esfereïdores, que li obrien ferides horribles. La Verge compa-reixia en forma de papallona, una papallona d’ales irisades, estampades de colors tornassolats que se n’entrà per la finestra uns instants i des-prés de posar-se sobre el front de Sara, desaparegué altre pic, allu-nyant-se, cel amunt. Sara pegà un crit i caigué a terra estabornida. Posava els ulls en blanc i la salivera li regalimava per la boca. El seu cos era un pur espasme. La Coixa començà a pegar-li galtades perquè tor-nés en si.

Quan l’atac li passà es trobà ajaguda al seu llit, vetllada per les seves companyes. Però ella només féu cas a Maria i abraçant-la li digué:

—Aquesta vegada, estimada dolça, la Verge Santíssima m’ha fet sa mercè de desfressar-se de papallona. Era sa papallona més galana que mai haguessis pogut somniar.

I mentre ho deia intentava amagar el rostre, encara retgirat i una mica bavós, en el pit de Maria.

Beatriu, veient que Sara havia millorat, es colgà. Durant molta es-tona l’acompanyaren els plors compassats d’aquelles dones, que, ben segur, no ploraven per les mateixes causes, encara que en el fons amb-dues tenguessin una mateixa raó. Beatriu s’adormí pensant que eren molt més sortades que ella. Ella mai no havia estimat ningú, ni ningú l’havia estimada com li pareixia que estimava Sara a Maria i Maria a Rafel Onofre.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

271

vii

En les primeres tèrboles claredats de l’alba d’un dimarts del mes de juny, Pere Onofre Aguiló sortí de Liorna camí de Marsella. Des d’allà havia acordat embarcar-se en una sagetia rumb a Barcelona. Pel viatge la viuda Sampol li havia ofert la seva ego predilecta, na Llamp, nerviosa i rapidíssima, que ell acceptà muntar fins a la primera posta, on ja havia encarregat cavalls de refresc. Se n’anà amb l’equipatge indispensable i rebutjà qualsevol acompanyament. Contra la pell i recoberts pel cos de la camisa, duia els talecs amb els diners, en part retornats pel capità Willis i, en part, manllevats altre pic als jueus de la comunitat de Lior-na, i que només hauria d’emprar per socórrer els pobres empresonats.

Tots els seus amics li havien desaconsellat el viatge. No era ell, precisament, tal com s’havien posat les coses, la persona més adient per arribar a Ciutat amb la missió d’untar els membres del Tribunal a can-vi, si no de la llibertat dels presos, almenys de les seves vides. Ben se-gur, a hores d’ara, el Sant Ofici sabia que el nòlit havia estat organitzat des del Port Mediceu i quines persones n’eren responsables. Però Aguiló, que des que rebé la terrible nova decidí marxar cap a Mallorca, no volia entrar en raons. Ni els plors de la seva dona, que l’acusava de suïcida, ni els precs de Blanca Maria Pires, tractant-lo de boig perquè posava en un flagrant perill la seva vida, no aconseguiren que modifi-qués la seva decisió. El Consell, del qual dos cunyats de Pere Onofre eren membres, adduïa que, ja que les despeses de l’embarcament ha-vien anat a càrrec de molts dels membres de la comunitat que ells re-presentaven, els tocava també vetllar perquè els diners arribessin sense perill al seu destí, i Aguiló era presa massa fàcil. Els tres censors que, nomenats cada dos anys, tenien com a missió supervisar les despeses públiques, s’hi oposaren igualment. Una part de la partida destinada a


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

272

beneficència, treta, per tant, dels impostos pagats pels ciutadans, havia servit per sufragar part del nòlit de l’Eolo i, ja que finalment s’havia aconseguit, amb penes i treballs, recuperar-ne quasi la meitat, no vo-lien, de cap manera, arriscar-la un altre pic. El mercader mallorquí no tengué més remei que acotar el cap i avenir-se a un tracte. Ell seria l’encarregat de dur els doblers fins a Barcelona i des d’allà, una persona de tota confiança, parenta dels Villarreal per més senyes, una de les famílies marranes més importants de Liorna, s’embarcaria cap a Ciutat de Mallorca, per fer tot quant pogués pels germans empresonats. Però el viatge de Pere Onofre, que només en part aconseguí apaivagar el sentiment de culpabilitat, ja que tranquil·litzà poc la seva consciència malmesa pels remordiments, fou un fracàs. Ni tan sols arribà a la pri-mera posta. L’ego de la senyora, acostumada que la muntés una altra genet, nerviosa i possiblement massa ràpida pels mals dots de cavallista de Pere Onofre, li féu una mala passada. En un revolt del camí, tal vegada apaorida per l’embalum d’una carrossa, amb la qual s’encreua-ren, es desbocà. El mercader mallorquí fou incapaç de dominar-la. L’ego emprengué una cursa embogida camps a través. Aguiló caigué amb tan mala fortuna que na Llamp l’arrossegà en la seva galopada. Colpetjat pertot, amb una cama rompuda i dues costelles fora de lloc, Pere Onofre retornà a Liorna dues setmanes després, quan el metge que el curà cregué que estava en condicions d’emprendre el viatge. El seu propi cotxe el vengué a cercar. El Consell no hagué de lamentar més que la desgràcia i el consegüent retard a dur a terme la missió, perquè n’Aguiló els retornà els doblers sense mancar-hi ni una peça petita. Les despeses de l’accident les pagà de la seva butxaca.

Aquell mal tràngol posà Pere Onofre d’un humor terrible. Consi-derà que un destí infaust el menaçava. L’atzar s’encarregava de posar-li tot tipus d’entrebancs perquè mai no arribés a poder descarregar el llast d’aquelles culpes que li impedien trobar la pau. Si havia insistit tant a dur personalment els doblers, malgrat la mandra que li feia em-prendre un viatge tan esgotador, era perquè creia que només sacrifi-cant-se obtendria el perdó de Déu, que hauria de redundar en miseri-còrdia pels germans de Ciutat. El mercader mallorquí considerava que les cendres d’Alonso López, enterrades secretament en un camp de blat, es revoltaven contra d’ell demanant venjança, ja que no fou capaç de dur-les fins a la comunitat de Bordeus. Incomplí la seva promesa i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

273

mentí. Ara els seus pecats repercutirien també contra els parents i amics empresonats, sense que cap dels seus esforços per salvar els obs-tacles que li impedien anar-se’n pogués, en part, redimir-los. Creia que la seva decisió de patir la calor, que tant l’enutjava, durant el temps que s’atorbés a travessar mitja Toscana i bona part de França, no havia estat gens valorada per Déu, que tampoc no acceptava el sacrifici que supo-sava cavalcar durant jornades senceres, des de l’alba fins a l’horabaixa, per arribar el més aviat possible, o haver de dormir a cel ras o en un graner si no trobava un hostal per acomodar-se. Se sentia rebutjat per Adonai i aquesta sensació, unida als remordiments dels quals ja mai més no creia que es podria deslliurar, molt més que no el mal d’ossos, el mantingueren durant molts de dies en un estat d’abatiment absolut. Ni tan sols el fet de saber que, finalment, un correu sortiria en breu cap a Barcelona amb l’encàrrec de complir la missió que ell no havia pogut portar a terme, no aconseguí revifar-lo. Abandonà els negocis en mans dels seus ajudants i deixà que els socis decidissin sobre les properes importacions de gra, oli i sedes i la seva distribució futura, sense im-portar-li gens quins capitans ajustarien els nòlits, la qual cosa ell sem-pre havia pactat personalment. Tancat a ca seva, passava les hores mor-tes al llit, en un estat gairebé catatònic; fixos els ulls en la paret d’enfront, semblava com si no hi fóra, com si el seu esperit hagués abandonat aquell cos malmès. Els metges no sabien amb quina metzi-na el podrien guarir. N’havien provades més d’una dotzena. El seu estat gens no millorava. Era ben clar que Pere Onofre sofria algun mal pitjor que els atacs de malenconiosa angoixa que, de tant en tant, tam-bé patia la viuda Sampol i que, precisament, ell havia criticat arreu, considerant-los ensopiments propis de dones.

La senyora, per contra, desenvolupava una activitat gairebé frenè-tica, tal vegada perquè considerava que, malalt Pere Onofre, era ella qui havia de posar-se al davant i fer cap per tractar d’ajudar els germans de Mallorca, entre els quals es trobaven alguns dels amics que més es-timava, com Gabriel Valls. Blanca Maria Pires sentia un afecte gran pel rabí de Ciutat. Gràcies a ell havia perseverat en la seva religió en mo-ments de feblesa absoluta, quan els ritus catòlics que practicava li sem-blaven suficients per a la salvació de l’ànima i quasi havia decidit aban-donar per sempre el culte secret a Adonai. A més, Valls, durant els primers temps de la seva viudetat, quan encara ella se sentia incapaç de


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

274

prendre el maneig dels negocis de mar deixats pel seu marit, s’ocupà de tot, vetllant per ella i pel seu fill com si fos un parent de prop, un germà o un pare i mai no volgué acceptar cap paga ni tampoc cap compensa-ció. Gràcies a Gabriel Valls, ella i el nin pogueren deixar Mallorca abans que l’Inquisidor Cabezón els obrís procés, fundat en els cover-bos que féu córrer el capità Andreas Harts sobre la preparació d’un embarcament de fugitius judaïtzants, perquè el rabí va posar en nom seu les cases i possessions de la viuda i va bestreure diners per pagar-les-hi generosament, per endavant. Després, amb calma, les vengué i, en lloc de gordar-se els doblers dels guanys, els féu arribar a Blanca, que ja era establerta a Liorna i tanmateix no els necessitava. Valls, que mai no li havia demanat res i ni tan sols tampoc mai no li havia insi nuat cap dels entrebancs i maldecaps que li havia ocasionat encarregar-se d’aquell patrimoni, es mereixia, doncs, que ara les tornes fossin abso-lutament generoses.

Blanca Maria Pires convencé el rabí Jacob Moashé perquè s’unís a la seva causa i demanés, des de la sinagoga, l’ajut dels fidels. La senyo-ra considerava que la partida assignada pel Consell era insuficient, com insuficients eren els doblers retornats per Willis, després de negocia-cions difícils i pesadíssimes. Ella, per la seva banda, decidí desprendre’s de les joies. Haguera pogut donar doblers perquè els negocis li anaven de primera i amb els beneficis de les exportacions acabava d’obrir uns te-lers —els primers de Liorna, que ja rebien encàrrecs nombrosos, fins i tot de parroquians de la Sereníssima—, però volgué privar-se de les joies. D’aquesta manera, perquè eren irrecuperables, Blanca Maria Pi-res se sacrificava per partida doble. Els diners no li importaven, eren fàcils d’obtenir. Les joies sí, i per això les oferia. Gabriel Valls li havia dit moltes vegades que Déu agraeix molt més allò que veritablement ens costa que el que ens resulta fàcil o fins i tot superflu. Moltes de les gemmes que possedia, com una maragda gegant, havien estat de la seva mare, en el record de la qual es fonien un munt de sentiments contra-dictoris, que anaven de l’amor i la tendresa més dolça fins a un odi violent que l’espantava. Algunes de les pedres precioses, una fortuna veritable, havien estat comprades per Gràcia Nasi, anomenada Han-nah i també Beatriu de Luna i coneguda arreu com la Senyora, de qui la seva mare, en el llit de mort, li confià que descendia; entre d’altres secrets que havien de trasbalsar-la molt més. Tal vegada per això, Blan-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

275

ca Maria Pires mai no volgué esbrinar aquella possible genealogia, però durant aquells dies el record de la dama portuguesa li semblà massa proper per tractar de rebutjar-lo, com tantes vegades havia fet. Cada pic estava més convençuda que, si no la sang, almenys un destí semblant les apropava. Ella, com Donna Gràcia, esposà un ric merca-der que li doblava l’edat i molt jove es quedà viuda. Es féu càrrec dels negocis del marit i els governà amb perícia, multiplicant els guanys. Ella, com Donna Gràcia, emigrà de Portugal i visqué a Anvers, a Fer-rara i a Liorna. En els seus pelegrinatges mai no oblidà ajudar els més necessitats. Ella, com Donna Gràcia, tingué una allau de pretendents. Cert que el cavaller Sebastià Palou no es podia comparar amb el prín-cep anglès que, deien, es volia casar amb la viuda Mendes, però era nebot d’un Virrei i pertanyia a un dels llinatges més antics de Mallorca. També els rabins es disputaven dirigir la seva ànima. I João Peres, de veritable nom jueu Joseph, que l’havia somniada molt abans de conèi-xer-la, no podria ser, en part, considerat com una mena de Joseph Nasi o João Micas, el cosí de la Senyora i també el seu enamorat?

Però hi havia més semblances, i aquestes potser sí que tenien a veure amb l’herència. Sa mare insistí molt en el parescut: Un mirall, filla meva, li repetí en l’agonia, una mena de reencarnació. Tens la seva pell i els seus ulls, la seva aura. Però això poc li importava, per bé que li agradés saber-se molt bella i notés fins a quin punt pertorbava els ho-mes amb la seva atracció. El que més la inquietava eren els atacs malenconiosos que li havien contat que li pegaven a la Senyora, com li passava a ella, que de tant en tant queia en una mena de pou fosquís-sim, dins aigües espesses i pútrides que li impedien bellugar-se. L’an-goixa, de vegades, era tanta que desitjava la mort. Consultà metges i rabins. Els primers li receptaren remeis que res no li feren. Els segons intentaren cercar culpes amagades que Blanca Maria Pires no estava disposada a confessar, les havia soterrades precisament sota aquelles aigües de tant de mal com li havien fet, de tantes llàgrimes com l’ha-vien obligada a vessar. Prometé a sa mare en el llit de la mort que les guardaria en secret, decidida com estava que se n’anés d’aquesta vida en pau i no després d’una agonia plena de terrors i li atorgà el perdó que demanava, malgrat que aquella revelació era el pitjor oprobi que li podia transmetre.

Durant molt de temps, el coneixement del misteri de la seva nai-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

276

xença li impedí recobrar la serenitat necessària per enfrontar-se al fu-tur, acceptant el passat. Tancada en la seva cambra del vell casal de Lisboa, buit i immens, aïllada del món, feia penitència i dijunava, en part per salvar l’ànima de qui, fins poc, havia considerat com una mare adoptiva i, en part, per expiar el pecat de la seva concepció tan abomi-nable als ulls d’Adonai com als de Déu Pare, punible per tots costats. Li sobraven les hores del dia per repassar sencera la seva infantesa d’òrfena acollida per la magnificència de la senyora Donna Gràcia Pi-res, que en complir quinze anys li regalà allò que més havia desitjat sense gosar demanar: els seus llinatges. Des d’aquell moment, l’infant, que algú diposità a la porta del casal de la senyora, un congelat matí de desembre, acabat de néixer, ben embolicat, això sí, amb draps d’holan-des finíssimes, es convertí en l’afillada d’una de les dones més riques de Lisboa. En les llargues nits de vetlla, en les matinades d’insomni esgo-tadores, es deturava en la memòria de l’època en la qual comparegué el fill gran de Donna Gràcia, després d’un llarg sojorn a Anvers, i s’instal-là a la casa. Entengué moltes coses que abans li havien semblat incom-prensibles, com el fet que sa mare d’adopció ho intentés tot per allu-nyar-la del fill de qui ella s’havia enamorat, creient que la senyora beneiria els seus amors, ja que sempre li assegurà que l’estimava com una veritable filla. Donna Gràcia intentà primer treure-li del cap aque-lla cabòria, i després impedí que la relació continués. Assegurava que obrava pensant en ella, que ho feia pel seu bé. L’estimava tant que no podia consentir que es casés amb un home que, malgrat ser el seu fill, no tenia més remei que reconèixer-ho, havia dut una vida absoluta-ment dissipada i havia omplert de bastards els hospicis de mig Europa. De bastards, com João-Joseph Peres, de qui ella es negava ara a saber l’origen per no topar-se, com l’altre pic, que el desvetllament del mis-teri impliqués una prohibició terrible. L’al·lot l’atreia. Al seu costat se sentia protegida, com si amb la seva sola presència João pogués deslliu-rar-la de tots els perills. Però, contràriament al que li succeí quan era jove, ara no estava disposada que cap sentiment perillós o torbador li fes variar un punt el tarannà o canviar la fermesa de la seva decisió. Convertí Peres en el seu secretari, diposità en ell tota la seva confiança, fins a enviar-lo a missions tan complicades com venjar-la del desvergo-nyit capità Andreas Harts. Tenia disset anys més que João. Una edat suficientment considerable perquè servís com a obstacle. A més, Don-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

277

na Gràcia Nasi, que només sobrepassava en cinc el seu cosí, mai no acceptà correspondre’l per moltes proves que aquest li donà del seu amor. Però si João Peres era, com creia, fill del seu germà, era més que el seu nebot. No volgué fer de cap manera les passes per arribar-ho a saber. A l’al·lot li prohibí qualsevol menció de son pare, amb qui, per altra banda, havia mantingut escasses relacions, per si un atzar terrible els hagués apropats, guiat potser per la força de la sang. Actuant així, Blanca Maria Pires no feia altra cosa que complir l’altre jurament que sa mare li demanà: no tenir cap tracte amb Joseph, desaparèixer de la seva vida per sempre, sense fer-lo partícip del secret que hagués pogut esperonetjar encara més el seu desig amb l’al·licient de la prohibició.

Com Gràcia Nasi, que acceptava ja com a model, prengué com a mentores Dèborah, Judith i Esther i amb absoluta empenta, plena de coratge, anà de casa en casa, de palau en palau, per demanar almoina per ajudar a la causa dels jueus mallorquins. Recollí una quantiosa suma. Ningú no se sentí capaç de resistir-se a les modulacions pidolai-res de la seva veu de fum. Amb aquell fet, que alguns consideraven poc apropiat per a una senyora de la seva categoria, Blanca Maria Pires volia mostrar-se humil, i amb humilitat ser més agradosa als ulls de Déu. Després escriví a Sebastià Palou, li envià la carta mitjançant un correu que partia cap a València, ja que des d’allà no era difícil trobar algú de confiança que la fes arribar a Ciutat. Conèixer la situació dels empresonats era del tot primordial perquè l’ajut arribés a bon terme. El cavaller li contestà aviat, aprofitant un xabec que salpava cap al Port Mediceu. Els empresonats perillaven, si les coses no giraven de pressa cap a una bonança, que res no feia sospitar. Temia el pitjor: la foguera.

Fou mitjançant la carta del cavaller que la viuda Sampol s’assaben-tà que la gestió del parent dels Villarreal havia fracassat, molt abans que aquest ho enviés a dir al Consell. Villarreal ni tan sols havia arribat a entrevistar-se amb Rodríguez Fermosino. Només havia tengut trac-tes amb Jaume Mas, l’Alcaid de les presons del Sant Ofici, al qual havia subornat amb llarguesa. I aquest, per fer-li conèixer la presó, no havia tengut altra idea —acceptada de molt bon grat per l’emissari— que fer-lo boixar amb Beatriu Mas. Villarreal, que no pogué demanar l’ajut del Virrei perquè romania a la Cort, sí tengué llargues converses amb el seu nebot. Sebastià Palou li tragué del cap l’ús de la força. Un assalt a les presons del Sant Ofici confiat a una partida d’exbandejats, els


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

278

únics capaços d’acceptar una feina tan perillosa, era del tot inversem-blant que sortís bé. Els perdularis i bandits, comprats amb els diners de Liorna, no eren gent de fiar. A més, l’odi als jueus, arreladíssim entre aquella xusma, propiciava que abans de l’assalt sortís un penedit que els traís. No, el camí havia de ser un altre que res no tingués a veure amb gent armada i molt amb els pactes i les transaccions del mercadeig.

Blanca Maria Pires donà a conèixer la carta del cavaller al seu amic Aguiló. Sospesà abans fins a quin punt les males notícies servirien per agreujar el seu estat o fins a quin punt, sacsejant-lo, podrien decidir-lo a actuar. Però Pere Onofre es limità a posar-se a plorar com un nin i, sense deixar de plorar, es capficà altre pic en el seu món de tenebres. Una vegada més la viuda Sampol havia de suplir un home. Demanà audiència a les autoritats per informar-los del fracàs de les gestions de Villarreal. Amb insistència esperonà el Consell a prendre una determi-nació. Tractà amb els censors de quina hauria de ser la nova estratègia per ajudar els mallorquins. Valorà les diverses possibilitats, examinà pros i contres i, finalment, en veure la lentitud amb què caminava tot, prengué la determinació de no esperar ni un dia més i actuar sola. La-mentà, com algunes altres vegades al llarg de la seva vida, davant situa-cions difícils, no haver nascut home, malgrat que de seguida se’n pe- nedí, perquè se sentia orgullosa de la seva persona femenina. Més aviat el que li haguera agradat hauria estat poder transformar-se momentà-niament en mascle, per resoldre aquell afer amb més facilitat. A esto-nes s’imaginava, desfressada de cavaller, com aquelles agosarades ven-jadores del seu honor, que protagonitzaven moltes de les novel·les que llegí de joveneta, negociant amb l’Inquisidor amb fermesa fins a acon-seguir alliberar els seus amics. Però a Ciutat de Mallorca era massa coneguda per intentar qualsevol apropament aventurer. Corria tant o més perill que Pere Onofre, perquè res no haguera pogut agradar més al Sant Ofici que aglapir també els qui, des de terres lliures, prepararen l’embarcament. Ella, a més, havia fuit de Mallorca de pressa i sense el salconduit necessari, per bé que sota la protecció de la família del Vir-rei; però això no era cap garantia en aquests moments, més aviat tot el contrari. El Virrei, segons li explicava Sebastià, havia caigut en desgrà-cia a conseqüència de les intrigues de la Cúria i el Sant Tribunal. No, a ella gens no li convenia anar a Mallorca. Fins i tot l’esperança de re-tornar-hi un dia li pareixia a hores d’ara més llunyana que mai. Neces-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

279

sitava algú de confiança, algú que no fos sospitós, que de matines a laudes no poguessin empresonar i que alhora fóra capaç d’arriscar-se per una causa noble i a més tenir la perspicàcia de conèixer quins eren els punts dèbils dels inquisidors i negociar de valent. Pensà en Samuel Abraïm, el mercader de Tabarka, benefactor de Pere Onofre, amb el qual ella havia duit negocis, com la persona més adient. Era jueu, no convers perquè no havia estat batejat i això oferia garanties a la seva vida. No podia ser empresonat perquè el Tribunal només perseguia falsos cristians o heretges, i no jueus. Alguna vegada havia recalat a Porto Pi, coneixia Ciutat de Mallorca i sabia el tarannà de la seva gent. Sebastià Palou, a més, l’ajudaria. Però Abraïm tingué por. No es veié amb cor de fer un viatge tan llarg per una causa que veia del tot perdu-da. Era vell i estava cansat. Li sabia greu decebre la viuda, s’estimava molt Aguiló i el compadia. A més, l’afalagava que la senyora li hagués proposat a ell, en primer lloc, aquella missió, a ell i no a cap d’aquells rabins negres que tot el dia l’envoltaven, com mosques el sucre candi, per munyir-li els diners amb l’excusa de conhortar la seva ànima.

Fou aleshores quan Blanca Maria Pires decidí enviar a cercar João Peres, que, en nom seu, havia anat a Venècia, per demanar-li si volia embarcar-se, malgrat els possibles riscs, rumb a Mallorca, en la prime-ra nau que salpés.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

281

viii

El pare Ferrando esperà que el pare Amengual creués el pati en di-recció oposada a la que duia ell per no haver de topar-lo. No volia, davant de gent externa, tombar la cara a l’altra banda, tal com feien ambdós al convent per no saludar-se. La inquina entre els jesuïtes havia augmentat encara més els darrers mesos. Fins i tot el Vicari General de la Província els havia amonestats pel mal exemple que donaven, del tot contraproduent per aspirar al càrrec que tan afer-rissadament es disputaven. Era el pare Ferrando el qui més rabiós estava perquè no podia suportar que fóra precisament el seu enemic qui s’ocupés d’en Valls, per molt que ell mateix hagués demanat ser rellevat d’aquella missió que considerava gairebé impossible de por-tar a terme, per dedicar-se a d’altres causes molt més rendibles, de les quals moltes ja havien donat el seu fruit. És clar que la majoria eren dones, sempre més bones de doblegar, donada la petitesa del seu cer-vell. Haver aconseguit que Polònia Miró, Aina Fuster, Aina Segura, la seva germana madò Grossa, Aina Cap de Trons es penedissin dels seus antics errors i acceptessin com a única religió la cristiana, gràcies a ell, que les convencé, li semblava un mèrit digne de ser reconegut per tothom i que el beneit del pare Amengual no podia deixar d’en-vejar. Però això no era tot, també havien fet professió de fe catòlica un parell d’homes: Rafel i Baltasar Cap de Trons, Pere Onofre Martí, Moixina, entre els de l’embarcament que li foren recomanats. Possi-blement era, entre tots els capellans i frares destinats pel Sant Ofici a la conversió de reus, qui més èxits havia obtengut, la qual cosa l’om-plia de sant orgull. El seu contrincant, a més, res no havia aconseguit encara. Valls era un os dur de roegar i el pare Amengual quasi no tenia queixals.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

282

Amengual tampoc no estava descontent. Era cert que Valls se li resistia, però el llibre, tot i que al principi li costà bastant trobar el to just, solemne, abrandat i alhora fàcil de comprendre per a tothom, avançava per molt bona drecera. Contràriament amb el que havia fet amb la Vida de Sor Noreta, ompliria El triunfo de la Fe en tres cantos de citacions llatines, gairebé totes tretes de l’autoritat irrefutable dels Sants Pares. Ah!, com s’enaltiria la seva obra en tan bona companyia! Molts de pics, quan visitava Valls, no podia deixar de caure en la temp-tació de llegir-li els paràgrafs escrits la vigília. El pres l’escoltava com qui escolta ploure, però al jesuïta li pareixia que la seva ànima no podia deixar de ser tocada per aquell verb encès, i que Valls es convertís grà-cies al Triunfo seria per a ell el millor regal que mai Déu Nostro Se-nyor podia atorgar-li, tret del càrrec de rector. Però, per desgràcia del pare Amengual, no fou cap tros del seu llibre el que trasbalsà el seu recomanat, arrabassant-li les primeres llàgrimes, sinó la nova que ell mateix li donà que el Cònsol havia demanat audiència als inquisidors per retractar-se de tot el que dos dies abans havia dit, perquè finalment Déu Nostro Senyor Jesucrist li havia fet la gràcia d’enviar-li la seva llum i estava dispost a confessar tot quant sabia de tothom.

Les llàgrimes de Valls no eren, com volgué suposar Amengual —i així ho contà a l’Inquisidor—, de penediment, sinó de ràbia, d’im-potència, vergonya aliena i misericòrdia, també, pel pobre Cònsol, apaordit i arrufat, dominat per l’homenet feble que sempre havia duit dedins ocult i que, malgrat haver-lo vençut moltes altres vegades, ara se li imposava acovardint-lo, com si per art de màgia un gegant fos dominat per l’atzero d’un nan.

Oh Cònsol, Cònsol, què han fet amb tu?, deia el rabí entre sanglots i amb veu gairebé imperceptible, mentre pensava que per fer-lo xerrar li haurien donat turment, prometent-li, ben segur, una mort a la foguera si no es convertia en delator. Però, i si no fos vera? Si aquest poca-vergonya d’Amengual m’ho fes creure només per fer-me sofrir? Si fos tot mentida? Gabriel Valls féu un esforç per recobrar l’esperança, i, eixugant-se les llàgrimes amb els punys, preguntà al jesuïta quants empresonats a més del Cònsol havien demanat perdó.

—Dels vuitanta-set empresonats n’han estat interrogats quaranta, i només set s’han mantingut contumaços...

—I ets meus, sa meva dona i en Rafel Onofre?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

283

—Això no t’ho puc dir. Cada cas és secret. Però s’alt nombre de convertits et pot donar una idea de quina és sa fe que triomfa.

—Això em dóna idea de sa feblesa humana davant la mort. Es dolor és inhumà, pare Amengual.

—Com és ara aquesta heretgia! Ah, no, això no t’ho puc consentir! Déu Nostro Senyor morí a la creu i dius que es dolor és inhumà? Baró de Dolors és Jesucrist i tu consideres que es sofriment no és cosa d’ho-mos? Que faci por a ses dones, com és ara, bé està. Sa seva manca de cervell, sa seva pobra disposició d’ànim, sa torpesa connatural a aquest sexe inferior en tot an es nostro, els permet ser febles, però noltros... Noltros, de cap manera! Basta pensar en es sants que arrossegaren sa palma des martiri amb vigorós alè...

Amengual féu una pausa i no per veure l’efecte que aquell paràgraf, que tan bé li havia sortit, havia fet en el reu, sinó per obrir la carpeta, mullar la ploma en el tinter i apuntar-ho tot fil per randa. Com és ara, no podia perdre asucsuaixí unes ratlles de tanta volada...! Potser Déu Nostro Senyor no li permetria que en Valls es convertís, però, almenys, li feia moltes mercès mentre ho intentava. Moltes més que al seu rival, Ferrando, confes-sant donetes molt més fàcils de persuadir.

Mentre el pare Amengual sortia de la cel·la per anar a debanar a Montision el cap de fil de la seva inspiració excelsa, Gabriel Valls deci-dí que havia de parlar amb el Cònsol costés el que costés, per saber què hi havia de veritat en tot allò que li havia contat el capellà. Si el Cònsol ha xerrat, si és ver que el Cònsol ha dit el que sap, si ha delatat es nostros, tothom confessarà. Ja no els bastarà amb tots es doblers que mos han pres. No tendran aturai fins que no mos enviïn a tots a sa foguera. I hauré estat jo i no en Costura es de s encadenant, jo i no en Costura es culpable de sa desgràcia. Vaig convidar en Costura a s’hort per conèixer-li ses traces, i vaig enverinar en Costura perquè no continuàs delatant. Vaig fer justícia en nom teu, Ado-nai, Senyor de sa Justícia, per salvar es teu poble de creients; però ara tu, Senyor de sa Justícia, descarregues sobre es meu cap tota sa força des teu puny, ofegues es meu coll amb ses teves mans poderoses perquè jo som culpable des fracassat embarcament...

Gabriel Valls vetlla darrere la porta les passes del carceller. Ni tan sols espera que li entri l’aigua i el pa, com cada nit. De seguida que li afini les passes, de seguida que el senti, el cridarà perquè s’hi acosti i demanarà per l’Alcaid i a aquest una entrevista amb el Cònsol, costi el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

284

que costi. Que l’Alcaid posi el preu, li és ben igual. Li prometrà tot quant vulgui, si és que els doblers que l’han fet tan admetent ja no li basten. Doblers que algun amic ha pagat des de fora. No tots volen la seva ruïna. Li signarà un paper per pagar-los-hi quan surti. Els hi pa-garà, si surt, si el Senyor no el desempara i no va a parar al foc que tot ho consumeix d’un buf, el foc que torna els ossos en cendres després d’impossibles sofriments. Encara li ressona el crit d’Alonso, el crit ei-xordador d’aquell pobre jueu de Madrid, el crit esglaiador com no n’ha sentit d’altre quan les flames li arribaren fins a la panxa i caigué de costat sobre el braser... No, no vol la imatge que fins ara no havia com-paregut, no vol veure el rostre de l’al·lot, el rostre embotornat pel so-friment, el rostre ple d’horror.

Esperarà sentir les passes de l’Alcaid. Amb la fosca la vista li ha minvat, però, en compensació, se li ha aguditzat el sentit de l’oïda. De vegades, en la nit, es desperta pendent d’una remor petitíssima que abans, ben segur, li haguera estat del tot imperceptible. L’Alcaid fa la ronda diverses vegades el dia; de seguida que el senti el cridarà.

—Uep, Alcaid —li diu en notar com trepitja just davant la seva porta—. Obriu-me, per l’amor de Déu!

Amor de Déu, diu ell, com els cristians. També diu d’altres coses que aprengué d’infant, coses que confon amb les que dirigeix a Adonai, el seu Déu.

—Què teniu ara, Valls?—Pes que més vulgueu, necessit parlar amb el Cònsol el més aviat

possible. Digau vós es preu.L’Alcaid posa emperons. Ara, des que són tants de presos, malgrat

que pogués parèixer el contrari, la vigilància s’ha intensificat. S’arrisca molt fent aquest favor. El preu haurà d’estar en consonància.

—Posau-lo vós mateix, ja vos ho he dit. Vos signaré es paper que vulgau. Jo som homo de paraula, ja ho sabeu.

Sembla que l’ha convençut. Ho intentarà per demà. Però d’aquí a una estona li durà noves... En parlarà amb el Cònsol.

Gens no el fa esperar. Ja sent com s’acosta. Ja obre el forrellat. Ja l’endevina contra el buit de la porta.

—Em sap greu, però el Cònsol no vos vol veure. Així m’han dit que us ho fes sebre. Ha confessat que es penedeix d’haver estat jueu, es penedeix d’haver-vos seguit a s’hort, ara que l’han sembrat de sal.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

285

Res més no diu i tanca. Res no li demana, Valls. S’hort sembrat de sal? S’hort sembrat de sal! S’hort que embellia i amb sa seva frescor, amb ses seves ombres i sa música de s’aigua dins ses siguis... S’hort de tants bons sementers i ramells d’olors tan dolces. S’hort on es reunien amb ets amics aquells diumenges ja passats per sempre... Oh, sí, fou en Costura, en Costura, qui mentí, en Costura, que degué explicar aquella conversa agra-dable com un conclave judaic. Ni tan sols importà que en Costura digués res... Des de temps ençà alguns murmuraven que allà, sota ses amoroses parres, ell ensinistrava al·lots sobre s’antiga llei. Ho deu saber na Maria? Oh, Adonai, quin disgust! Ho deu saber en Rafel Onofre, oh mesquí, i na Maria Pomar? Pobra nina desgraciada! I quines noces no tendrà!... Na Maria!, que tant estimava es seus planters de roses, quins plors que deu haver fet!

Gabriel Valls no pot dormir, de cap manera no aconsegueix fer venir la son. Se sent enxopat per la suor que l’amara. Infinitament trist. L’hort no era el Paradís ni la terra de prometença, però en algun moment li ho semblà, en algun moment pensà que aquell verd del conreu, aquella frescor dels arbres, podria comparar-se-li. Un racó de món per sentir-se a pler, un redós que els emparava com l’ombra de la terra de prometença. Mai els seus ulls no hi veuran créixer cap llavor. Mai pus no podrà passejar-hi. Mai pus no hi podrà posar els peus. Oh, Maria, has vist el que ens han fet? T’ho han dit, esposa meva? Més val que no ho sàpigues, més val que no ho arribis a saber. Et moriries des disgust, n’estic segur. Et moriries si veessis ses terres ermes, es planters morts, ets arbres serrats... I això, per què? Per què aquest desastre? Què té a veure sa terra amb ses meves creences? Què n’és ella de sa mort d’en Ber-ga? Com si sa terra pogués ser considerada culpable o innocent. Per què ho consents, Senyor? Per què ens pegues amb sa maça grossa? Per què anihiles allò que més estim?

Gabriel Valls, retut, encara s’atorbà molt a adormir-se. Es despertà després d’una estona molt curta, sentint la pròpia veu com si fos la d’un altre, demanant a crits ser duit davant l’Inquisidor. Però a aquesta altra veu d’adormit hi afegeix la seva de despert, la seva, que crida altre cop l’Alcaid perquè avisi el Tribunal. Ja que es neguen a interrogar-lo, ell vol demanar l’audiència. En té tot el dret. Vol dir-los que deixin de cercar culpables, que deixin d’emmetzinar les terres, de turmentar més gent, d’empresonar innocents. Si volen un culpable allà el tenen: és ell.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

286

Si no el volen rebre, deixarà de menjar, deixarà de prendre aigua, es deixarà morir i ja res no li podran treure.

L’Alcaid corre a esclatabutzes a comunicar-ho. A ell gens no li con-vé que Valls es mori. A ell el que li convé és que visqui i sigui perdonat. L’Inquisidor rep amb complaença la nova. Ell era del parer que més valia dilatar fins que fóra possible les audiències, fins que Valls de-manés a crits que el jutgessin, tal i com acabava de succeir. Això els dóna avantatge. Però encara el fan esperar una setmana. Volen que quedi molt clar que el Sant Tribunal no es deixa coaccionar per ningú i menys per un proterv com ell.

L’Alcaid obrí la cel·la de Valls a la mala hora d’una matinada xafogo-sa. Valls, que s’havia tret la roba perquè la calor espitjava, es vestí en quatre grapades, enretirà la son de les parpelles amb els punys closos i seguí l’Alcaid. Davant la porta tancada de la sala d’audiències esperà una bona estona a peu dret que els membres del Tribunal decidissin que havia arribat el moment de reunir-se. A la fi, quan eren les vuit tocades, el feren entrar. Rere la taula coberta per un domàs vermell, presidida per un Sant Crist de plata, l’observaven una dotzena d’ulls. Només uns, els de l’Inquisidor, estaven protegits per vidres, la resta el fitaven directament: botits, els del Jutge de Béns; enfonsats i vermello-sos, els del notari del secret; escrutadors i vius, els del fiscal; adormits, els de l’advocat defensor.

La cambra és grossa i està ben moblada. A les parets hi pengen ta-pissos brodats amb fils d’or amb l’escut de la Inquisició i les armes d’Espanya. I quadres de grans dimensions: sant Domènec a la part dreta i a l’esquerra la Fe triomfant de l’error, la falsedat i l’heretgia, simbolitzades per tres caps sagnants caiguts a terra, humiliats per una donzella valerosa que munta una mena de cavall alat. Les cadires on seuen els inquisidors tenen una respatllera folrada de domàs vermell i els braços són de fusta fosca, com les seves robes talars. Per la finestra oberta se n’entra la llum del dia, que s’ha establert de ple, i els crits de les falcies, missatgeres de terres de lluny.

La vida, pensa Valls, continua a fora sense empatxar-se de noltros, ets empresonats. Només aquí tot succeeix de nit i es temps corre a les fosques. Valls en lloc de mirar els inquisidors s’entreté a fitar el tros de cel que se


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

287

n’entra per la finestra. La natura és justa molt més que no ets homos. És cert que no plou o fa sol a gust de tothom, però plou i fa sol per a tots, del Rei fins al més pobre, pes cristians i pes jueus.

—Nom? —sent que li demana el fiscal. I segueix després amb l’en-fillol: edat, estat, professió, qui foren els pares i els pares dels pares, si foren tots jueus... I dóna per acabada la primera audiència, que ha du-rat un parell de minuts.

L’Inquisidor toca la campana de plata i entra un familiar acompa-nyat d’un criat. El fan sortir.

Per sort el recés ha estat breu. Altra vegada compareix el reu. I el fiscal continua:

—Saps la causa per què has estat empresonat?—No ho sé cert, però ho sospit, Reverència, perquè vosses mercès

em creuen responsable des fracassat embarcament i ho som. Ningú més que no jo l’ha maquinat i ha fet que es dugués a terme. Jo he triat a qui convenia anar-se’n i a qui no. Jo he pagat es capità des meus estalvis.

—No és cert —l’interromp el fiscal—. No vulguis ser superb. D’al-tres també foren partícips del crim. No ets tot sol. Però vull que ens digues, per què fugíeu?

—Pensàvem passar millor vida a Liorna, una vida sense tantes pe-nalitats. Tanmateix molts hi tenim negocis. N’importam estams i se-des, fins i tot blat. D’altres més pobres, per ses confiscacions de fa deu anys, desitjaven establir-s’hi per obrir botigues que els ajudessin a treu-re el cap. Liorna és port franc.

—No hi ha cap altra raó, Gabriel Valls? —l’interromp el fiscal amb la veu capciosa i un somriure que, còmplice, dirigeix als altres mem-bres del Tribunal, un somriure que, tanmateix, no aconsegueix treu-re-li el rictus amarg de la boca—. No em diràs que aquesta raó és l’única. A la vostra raça els doblers us farien fer l’ullastre esbrancat, ho sabem, però en aquest cas els doblers no ho són tot...

—Pets altres no ho sé, Reverència. Preguntau-ho a ells. Per mi, clar que no.

—Acceptes que per tu els doblers no ho són tot? —l’escomet el fiscal, gojós com si hagués encertat amb un tret mortal la presa—. I quina és la raó?

—Poder mostrar ses meves creences sense por, complir lliurement amb es preceptes de sa meva religió.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

288

—Acceptes, doncs, que ets jueu?Gabriel Valls s’atorba a contestar. Torna a mirar cap a la finestra. El

cel blavíssim es retalla fistonejat per un esbart d’ocells.—Acceptes que ets jueu? —insisteix.El reu s’encara amb el fiscal. Li aguanta la mirada, que pretén ser

de guepard però que només aconsegueix ser de geneta.—Sí, Reverència. Ho accept.Els membres del Sant Tribunal remenen l’ossada a les cadires i es

belluguen inquiets. La declaració de Valls sembla haver-los despertats del dormissó en el qual havien caigut després del recés. Tots tenen els rostres injectats de zel religiós. Observen Valls immisericordes. A més d’un li agradaria emprendre-la directament a cops contra aquest ene-mic natural que declara el seu crim sense immutar-se, amb la mateixa tranquil·litat que empraria per parlar del bon temps que fa i la calor que és arribada i de ple.

—Però com tots els altres habitants del carrer tu fores batejat, no és així? Idò, si has rebut el baptisme, no tens altre remei que viure d’acord amb les lleis cristianes.

—Es baptisme des meus avantpassats fou imposat per força.El Jutge de Béns fa la mitja. Ha posat messions que Valls els ente-

plegaria aquesta.—Ningú no pot considerar-se obligat a rebre un benefici tan gros

com el baptisme —interrompé l’Inquisidor, que mai no solia dir parau-la, perquè era el fiscal qui tenia al seu càrrec d’examinar el reu—. Po-dien optar per sortir de les terres cristianes, anar-se’n o deixar-se matar com els Macabeus.

—Això pel que fa als convertits de 1435, Reverència —exclamà Valls, rabent—. Pel que fa a noltros mai no tenguérem aquesta opció, que, d’altra banda, consider injusta. S’ha de ser molt fort per escollir sa mort, Reverència. Es baptisme per una banda o sa mort per s’altra no són equivalents, no pesen el mateix a sa romana...

—Voleu continuar vós, Reverència? —pregunta el fiscal a l’Inqui-sidor; però davant el gest negatiu d’aquest segueix ell amb l’interro-gatori.

—Acceptes, doncs, que ets apòstata? Saps que l’apostasia és el més terrible dels crims? Saps que tu, pel fet de ser judaïtzant, ets molt pitjor que el més dolent dels luterans, pitjor que qualsevol heretge? Els he-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

289

retges discrepen un punt de la religió cristiana, mentre que els judaït-zants reneguen de tota ella.

Valls no respon. Torna a fitar la finestra. El Jutge de Béns ho apro-fita per beure aigua. En el segon glop fa mala via i deixa el tassó dins el plat amb soroll. L’Inquisidor li envia una mirada que fibla. Valls encara no parla.

—Acceptes que ets apòstata? —torna a interrogar-lo el fiscal.—Accept que som jueu.—I no te’n penedeixes? No vols acceptar que la teva religió és vella

i caduca enfront de la nova, que ens duu cap a la salvació? Crist és el veritable Messies, que morí a la creu per salvar-nos...

El Jutge de Béns encara tosseig i gargamelletja. Valls espera que acabi.

—No veig com pot ser que es creador del Cel surti des ventre d’una dona jueva, véngui al món com un infant d’uè, després sigui abandonat en mans des enemics que l’enclaven en una creu i finalment enterrat com qualsevol altra persona... Ho veig contrari a sa raó; ho veig, almanco, difícil de creure...

—Sentir-te esborrona —interromp l’Inquisidor.—Crist ressuscità el tercer dia —diu el fiscal amb solemnitat—.

Això ningú no pot posar-ho en dubte: està provat.—Provat pes qui ho creuen, però no pes que ho deixam de creu-

re. Es jueus no perseguim cristians. Respectem els qui abracen sa nova llei. Això no vol dir que no sospitam que s’equivoquen, però no per això consideram que han de ser cremats de viu en viu... No seria més fàcil, Reverència, pensar que en el cel d’Adonai o en el des vostre Déu hi aniram tots aquells que hagin practicat es bé i complit amb es preceptes lliurement? Tenc entès que alguns reis cristians prohibiren d’assaltar ses sinagogues perquè són cases on s’alaba es nom de Déu.

—Noltros no perseguim jueus, Gabriel Valls, no t’equivoquis: per-seguim cristians que no saben ser-ho. Si vos n’haguéssiu anat d’aques-tes terres en el moment de l’expulsió, podríeu seguir practicant els vostres ritus falsos sense que ningú us castigués. Només amb la parau-la i l’exemple podríem convertir-vos...

—Jo no em tenc per cristià, Reverència.—No ens agrada la teva supèrbia, Valls. Només et conduirà a la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

290

foguera i al foc etern després. No hi ha altre Déu que Déu Pare, tres Persones distintes. No hi ha salvació fora de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana —diu l’Inquisidor amb fermesa.

—Ningú, Reverència, no deu tenir més interès que jo a salvar-me i anar an el cel...

—No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, Valls. Malgrat el teu interès, només l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana t’hi pot conduir. Fora de l’Església no hi ha salvació possible.

—No hi és fora sa llei de Moisès.—T’haurem de dar turment per fer-te entrar en raó. Potser

d’aquesta manera s’aplacarà la teva supèrbia i s’humiliarà aquest orgull de ser jueu. Creus que el vostre Déu si fos poderós no us empararia? O no saps que després de la vinguda de Crist l’estat usual dels jueus és la captivitat?

Valls no defalleix. El turment, ara, no l’espanta. Se sent amb corat-ge. Adonai el guia.

—És designi del Senyor, del Déu de Moisès. La llavor és dins es terrossos, invisible an es ulls dets homos i sembla fondre’s amb sa terra i s’aigua, però, finalment, sa llavor transforma amb sa pròpia substàn-cia sa terra i també s’aigua i fructifica. Així es poble de Déu encatifa es camí cap an el Messies, es veritable fruit.

—No m’agrada gens la teva parla, Valls. Trob que fa pudor de ra-bins i de llibres talmúdics. És això el que ensenyaves a l’hort?

—No, Reverència. Mai no vaig ensenyar sa llei antiga a s’hort.—Tenim testimonis del contrari, Valls. No pots negar que ensinis-

traves els teus convidats en la llei antiga.—No, Reverència. Vos ho puc jurar.—No empris el nom de Déu en va, no juris. No el profanis. El teu

fill, Rafel Onofre, ho ha confessat. És debades que ho neguis.Per primer cop els llavis li tremolen. S’empassa la saliva.—Degué ser en es turment, Reverències. Es meu pobre fill no po-

gué dir tal cosa.—La teva supèrbia és cosa del dimoni, Valls. No neguis el que tots

sabem. A l’hort es preparava ja d’antic la fugida. Amb màquines vola-dores, fins i tot!

—Màquines voladores?—Màquines voladores que construïa en el terrat el matalasser Bonnín.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

291

Valls sembla fer memòria. Ho saben. Més val que xerris. És en Costura es delator, en Costura qui degué explicar aquella conversa de s’estiu passat, un diumenge diàfan...

—Reverència, sé a què us referiu: una conversa mantinguda a s’hort entre en Pere Onofre Aguiló, el Cònsol, el selleter Pons, el mercader Serra i en Costura. Una conversa sense màcula de pecat. Aguiló ens explicà facècies que passen pel món, coverbos d’homos voladors, in-vencions de gent fantasiosa... Tots de fora de Mallorca.

—Recordes alguna d’aquelles invencions?—Sí, vàrem parlar d’unes esponges que xuclaven l’aigua des port

d’Anvers i d’una màquina que xuclava es mals pensaments...—I no et pareixen coses del dimoni?—No, Reverència, no m’ho pareixen gens. Vosses mercès manet-

gen sa màquina des perdó, en nom de Déu.—Digues, de què més parlàveu?—Dets selenites, ets homos de sa lluna.—Quines bruixeries fèieu a s’hort?—Cap, Reverència, cap. Vos don sa meva paraula.—Paraula de porc, de xueta. No voleu menjar carn de porc perquè

sou fills de porca... Heu boixat amb ella.—És sa doctrina de Luter, Reverència, s’heretge de Worms.—És cert —diu l’Inquisidor—. M’admira la teva informació, Valls.

D’on l’has treta?Valls no respon. Espera quina serà la propera endemesa. Està can-

sat. Voldria que almenys el deixessin seure. L’Inquisidor ja continua:—Els jueus són fills d’Agar, l’esclava... Els cristians, de Sara...—Llavors tots són fills d’Abraham, Reverència.—Els jueus nasqueren esclaus i esclaus han de morir.—Reverència, es vostro cristianisme res no seria sense es nostro

judaisme.—Basta, no vull sentir més flastomies. Penedeix-te del que has dit.

Demana perdó ara mateix.—Gens vos he volgut ofendre.—Accepta que estàs errat. Abomina ara mateix la llei vella.—Ser jueu, Reverència, és no poder deixar de ser-ho.L’Inquisidor toca una campana que hi ha sobre la taula. L’escrivà

deixa la ploma i es passa la mà pel front. A mesura que el sol puja la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

292

xafogor és més intensa. Un familiar demana permís per entrar. L’In-quisidor li diu que preparin la sala del turment. L’escrivà llegeix a me-sura que escriu.

A sospites que resulten d’en Gabriel Valls Major l’hem de condemnar i el condemnem que sigui posat en qüestió de turment, en el qual demanam que sigui i perseveri pel temps que sigui de la nostra voluntat, i perquè en ell digui la veritat d’allò per què està acusat... I si en lo dit turment morís o quedés baldat, o seguís efusió de sang o mutilat d’algun membre, sigui tot per la seva culpa i en el seu càr rec i no en la nostra, per haver volgut mantenir-se renegat i no acceptar la nostra santa religió.

Ensangonat, sense coneixement, Valls fou arrossegat fins a la seva cel·la dues hores després.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

293

ix

A Don Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero encara s’ator-baren tres mesos a cessar-lo oficialment del seu càrrec. Durant aquest temps, malgrat no deixar de comandar, ho féu amb disgusts i entre-bancs. El president del Gran i General Consell se li enfrontà en nom de tots els que el formaven, cavallers, menestrals, ciutadans i mercaders, acusant-lo d’haver-los enganyats amb l’anunciada visita de la Reina. El Bisbe organitzà rogatives solemnes per demanar altre pic la pluja que s’entossudia a no caure, sense consultar-lo, com havia estat sempre el seu costum i, molt pitjor encara, contestà a les seves queixes pel desaire amb un avís d’excomunió. Els que creia amics, amb l’excusa que era l’estiu i romanien a les possessions, enfora de Ciutat, feien com si res no sabessin de les seves dissorts, i cap d’ells, excepte Sebastià Palou, no li féu costat. En aquest Calvari, li solia repetir el marquès agraït, ets es meu Cirineu.

Encara que durant els estius la vida social s’escatimava perquè els nobles jugaven a dur vida de camperols, un o altre organitzava una festa per trencar la monotonia dels dies massa llargs, amb vetllades difícils d’entretenir. Aquell any, però, cap ni els Orlandis, tal vegada ofesos per la desairada situació de la seva filla Lluïsa, ni els Montis, fluixos de bossa, ni els Sureda, aclucats per les confiscacions, no cele-braren res. El Virrei, malfiant-se, suposava que a aquestes causes s’hi afegia sobretot el fet que no volien convidar-lo. L’única cerimònia a la qual assistí en tot aquell temps fou a les noces del nebot. Per bé que se celebraren en la intimitat, oficiades pel confés de Donna Bàrbara —el marquès dissuadí Sebastià que ho demanés al Bisbe per estalviar-se una altra ofensa amb la negativa—, el Virrei es vestí de gala. Estrenà una gramalla perquè, tot i la calor, no volgué deixar de posar-se-la, ja que li


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

294

corresponia com a primera autoritat del regne. Com a regal donà a triar al nebot entre els tapissos flamencs brodats en or que havia duit de Madrid per vestir una de les sales de Palau i que tothom admirava pel seu inestimable preu. Sebastià Palou tenia predilecció pel que re-presentava el rapte d’Europa, però les nueses massa opulentes de la nimfa no haurien estat del gust de la seva futura dona. Encara que mai no havien parlat d’aquestes qüestions, el nuvi considerava que, tan de-vota com era, devia ser poc partidària dels nus femenins, i a més, dona-da la seva constitució anatòmica —esllanguida i amb menys polpa que una arengada—, era probable que dejectés totes les dones, fossin vives o pintades, que no se li assemblessin. Escollí, per tant, un Vulcà, que treia foc pels queixals, vorejat d’ajudants entorn a la forja, que sembla-va talment propietat de Barrufet Banyeta, perquè no li paregué gens comprometedor. Els torsos despullats d’aquells ferrers poc havien d’excitar Barbareta, i el conjunt era prou valuós per lluir-lo en qualse-vol sala de les moltes que, per rebre, comptava la casa que la seva dona heretà del primer marit i a on viurien després de les noces.

Els primers ruixats d’octubre —finalment el solpàs havia fet prou efecte encara que amb bastant retard— interromperen un parell de dies l’acabament de la mudança virregnal, que dirigí la marquesa en persona, amb tot l’esment i meticulositat del que fou capaç, sobretot pel que feia a les seves pertinences. Els quadres plens d’avantpassats tristos, que més semblaven haver estat retratats de cos present que no en vida, donat l’aire d’extremunció que exhalaven, foren traslladats a casa de la marquesa, a Ciutat, perquè quasi tots provenien de la seva família. Els tapissos i els mobles, enviats a Son Gualba en un fotimer de carros, per ser emmagatzemats, mentre el marquès decidia si repar-tir-los entre els fills o deixar-los a la possessió, esperant fer obres per obrir un parell de sales més on donar-los la cabuda solemne que es mereixien. La marquesa no podia consentir que haguessin de quedar a Palau els frescos pintats per Chiapini. Li pareixia un crim haver-se de privar d’aquella contemplació que tan dolços records li provocava, i punyia el seu home perquè trobàs la manera d’endur-se aquell sostre, ni que fóra fent-lo passar per l’ull. L’ex-Virrei, però, no li feia cap cas.

Aquella pluja d’octubre tan esperada i necessària per a tots els ma-llorquins deslluí una mica les festes per la rebuda del nou Virrei, el senyor marquès de la Casta, en les quals, per apaivagar els ànims exci-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

295

tats dels menestrals, que esperaven en candeletes la visita reial per ale-nar una mica, el Gran i General Consell estigué a punt d’endeutar-se. Al Born es corregueren canyes, lleugerament passades per aigua, però això no impedí que els cavallers, vestits de blau, verd, vermell i blanc, mostrassin, a més de la natural galania, la bona mà dels sastres mallor-quins a tallar i cosir els vestits que lluïren. El marquès de la Bastida oferí un ball de gala molt concorregut que serví a les dames per estre-nar tafetans i sedes a rompre. Les autoritats esperaven que deixés de ploure per manar il·luminar els carrers de Ciutat amb festers i alima-res. La partida pels llums havia estat gastada i estalviar-los no tenia sentit. Durant dues nits, escrigué el cronista Angelat, el sol no es pongué a la capital mallorquina.

El nou Virrei, molt més devot que Boradilla, era del gust de la Cú-ria, les intrigues de la qual tan bon resultat havien donat fins aleshores, aconseguint la destitució d’aquest i el nomenament d’una persona afecta. El marquès de la Casta es reuní tot d’una amb les primeres au-toritats eclesiàstiques. Visità de seguida el Bisbe per agrair-li el Te Deum oficiat per la seva arribada. I el mateix dia, per evitar suspicàcies, rebé l’Inquisidor. També calia donar-li les gràcies per l’oferiment que li havia fet, en nom dels membres del Sant Tribunal, perquè fos ell qui encengués la tea purificadora en el primer Auto de Fe, que quasi era a punt. L’Inquisidor no havia tingut més remei que avançar-lo, per bé que això en res no havia minvat, li assegurà, l’execució d’una justícia estricta i la contemplació minuciosa de cada una de les causes enllesti-des, per contribuir també a calmar els ànims dels bons cristians, dece-buts per l’engany de Boradilla, que ja no els permetria alleugerir la seva situació quasi misèrrima, amb la visita real.

—Gràcies als preparatius dels Autos —assegurava l’Inquisidor— els sastres tenen feina altre cop, els pintors han estat contractats per pintar els retrats dels reus, a més de les flames sobre els santbenets, els llenyataires fan via a tallar arbres, els cerers han esgotat les previsions i els forners...

—Els meus ajudants m’han posat sobre avís... —tallà el de la Cas-ta—, i sé el que vol dir, Reverència. Traurem el blat de davall de les pedres, si és necessari, perquè, a més d’ajudar els forners, vossa Reve-rència pugui repartir pa blanc al poble assistent...

—Al poble hem pensat donar-li un panet i figues seques. A vosses


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

296

mercès el Sant Tribunal els oferirà un dinar —somrigué cofoi l’Inqui-sidor.

Al nou Virrei, tot i que estava segur que la Inquisició actuava amb tots els mereixements i que no hagués dubtat a delatar son pare si el considerés culpable, l’esborronava haver de dinar entre sentència i sentència, a la vista dels condemnats, que de vegades cridaven, estame-netjaven o es conquegaven sense cap respecte als assistents. Sabia que el banquet ofert feia deu anys al Born havia reunit el més granat de la noblesa mallorquina, que havia degustat quatre plats, sense comptar els entremesos i les postres, per bé que de manera summament pieto-sa... Ara tractaria per tots els mitjans d’impedir-ho.

—Crec, Reverència —digué—, que els doblers del banquet podrien estalviar-se. La llista de pobres de l’illa és prou extensa. També ells n’han de treure algun benefici dels Autos de Fe. Són pobres, però cristians... A més, consider que el convent de Sant Domènec és millor lloc que no el Born i dins l’església l’àpat no me pareix...

L’Inquisidor ja havia intuït que amb el nou Virrei s’hi entendria de seguida. Estalviar-se el banquet suposava un bon grapat d’unces. Les almoines li sortien molt més barates.

En aquella conversa mantinguda al palau de l’Almudaina, davant una xicra de xocolata, en una saleta austera —Boradilla sempre el rebé als salons grans, amb les parets curulles d’escenes mitològiques que ell detestava—, es fixà la data del primer Auto de Fe. Si tot era a punt, quin sentit tenia esperar més?

En la fosca compacta de les presons els dies seguien succeint-se sense retxilleres ni esberles, en una monotonia fosca i aclaparadora, que no-més rompien les audiències i els turments. Fins aleshores, en aquells vuit mesos llargs de captivitat, dos dels empresonats havien mort: Ra-fel Tarongí, al mateix poltre, per no voler delatar ningú ni penedir-se; i la dona del sastre Valleriola, possiblement de les penalitats sofertes, impossibles d’aguantar la seva edat empesa. La resta, malferits molts, a conseqüència del turment, amb els ossos trencats alguns, resistien per-què l’instint de supervivència era més fort que el que cap d’ells haguera pogut arribar a imaginar-se, amb l’esperança que aviat serien jutjats. Confiaven que el Tribunal, després d’haver-los confiscat els béns, com


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

297

succeí l’altra vegada, tendria poc interès a seguir-los mantenint a les presons, i s’estimaria més alliberar-los, vigilant-los, això sí, ben de prop, condemnant-los cada diumenge a anar a missa a la Seu amb el santbenet posat per a escarment de tots. S’aferraven a aquella esperan-ça perquè de cap manera no volien morir i molt menys deixar-se matar a la plaça pública contemplats i escarnits per tothom.

Empraven les llargues estones d’inactivitat per repassar amb es-ment les seves existències. En el garbuix sutjós de la memòria afloraven petits detalls que fins aleshores no havien estat considerats, però ara els servien gairebé de crosses en aquella vida minsa, coixa i manca que els tocava sofrir. De no ser per això, de no ser per aquelles petiteses que els identificaven, atorgant-los un punt de singularitat, de no ser pels colors predilectes, per la preferència per un o altre menjar, les habili-tats a nostrar coloms o fer confitura, haguera costat diferenciar una existència d’una altra, de tan semblants com eren, si es descomptava la família de Valls o la de Sara de les Olors. La resta dels empresonats, tant els de l’embarcament com els que foren engarjolats després, te-nien massa trets en comú per poder-ne destriar un perfil diferent. Eren jueus per tradició, encara que podien ser considerats cristians perquè havien estat batejats i complien externament amb els ritus. Aquesta contradicció turmentava sovint les seves consciències, i a la presó pren-gué encara molta més força. Per molts, era clar que Adonai els havia abandonats i per això li resaven amb menys intensitat que a Déu Pare, al qual havien traslladat quasi totes les súpliques. Molts conhortats amb la idea que Crist de cap manera no els giraria l’esquena, com havia fet Elohim, aguantaren amb l’esperança d’una propera alliberació, de-guda a la seva misericòrdia.

Entre les dones, era Sara de les Olors la que més segura estava que se salvaria. Fins i tot si era condemnada a mort, la Verge Santíssima en forma d’àguila la vendria a cercar i se l’enduria a la vista de tots, per amunt, per amunt, foradant amb el bec els niguls. En els desvarietjos de Sara influïa la cabòria de son pare, el matalasser, que en el porxo de ca seva intentava construir en secret unes ales a força d’aferrar plomes de pollastre per poder fugir pel cel cap a terres de llibertat. Bonnín, que ja havia estat engarjolat l’altre pic no duia més curolla que deixar Mallorca. Encara que pocs coneixien el seu invent, ell assegurava tot sovint que vendria dia que el cel de l’illa es cobriria de gent voladora i


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

298

ningú no ho trobaria estrany. Sara el creia. Tal vegada per això ara es consolava amb l’esperança de l’àguila messiànica a la qual, a estones, feia fer un segon viatge per alliberar també Maria i un tercer per en-dur-se Beatriu. I d’altres, assegurava que cavalcarien juntes a lloms de l’animal prou potent per enlairar-se amb aquella càrrega.

Sara sospirava quan Maria insistia, amb un somriure trist, que aquella forma de salvació gens no li agradava. Ella no volia volar cap al cel, sinó restar aquí a la terra i morir-se de vella al costat de Rafel Onofre. Després del dia que es trobaren a la cel·la, després d’aquella glòria tan curta, l’únic que desitjava era viure, viure per restar sempre als seus braços i tornar a sentir aquella embriaguesa que quasi la du-gué a perdre els sentits. Maria estava segura que a Rafel Onofre li succeiria una cosa semblant. I no s’equivocava. Ell també volia viure a qualsevol preu, fins i tot admetent que Jesucrist era fill unigènit de Déu i no un profeta, sinó el Messies que ja havia arribat. L’amor li donava ales per suposar que son pare ho arribaria a entendre, que son pare no se sentiria traït si ell acceptava davant dels inquisidors que la llei de Moisès era la llei vella que ja no servia, enfront de la de Déu Pare Totpoderós, la nova llei. Salvar-se de la mort era l’únic que li importava, l’única cosa per la qual estava disposat a lluitar amb totes les forces. Viure per ell era més important que condemnar-se o anar al cel. Mai no hauria pensat que s’aferraria amb tanta ràbia a la pos-sibilitat de no morir. Somniava inútils plans de fuga i confiava en un perdó generalitzat en el darrer moment. I ja es veia lliure i altre cop feliç al costat de Maria.

Sa mare, Maria Aguiló, havia ofert a Adonai la seva vida si Rafel Onofre no era agafat i podia aconseguir a sortir de Mallorca, allu-nyant-se dels perills. Després, quan li feren saber, durant la tercera audiència, que era engarjolat, l’encomanà al Crist de Santa Eulàlia i féu el mateix oferiment: Sa meva vida a canvi de sa seva, Se nyor. Si me’l sal-vau, moriré cristiana. Maria Aguiló, malgrat que es mostrà negativa en les primeres audiències, sucumbí abans que la fermessin a la roda: la vergonya a mostrar-se nua davant els botxins pogué més que la convic-ció que el seu home mai no li perdonaria aquell defalliment.

Només Isabel Tarongí, entre les dones empresonades la nit de l’embarcament, havia sofert turment sense penedir-se de les seves heretgies. El seu home i la seva sogra havien testificat contra d’ella.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

299

Xim Martí, persuadit pel pare Ferrando, cregué que així contribuïa a la salvació eterna de la seva dona, i d’aquesta manera li demostrava que l’estimava. Isabel no replicà davant totes les acusacions que li féu el fiscal. Però no volgué acceptar en cap moment que la religió catò-lica, apostòlica i romana era l’única veritable. Sense contraposar cap argument, es limità a callar amb els ulls baixos, a callar i escoltar amb els ulls plens de llàgrimes. La mort del germà en el turment que els inquisidors li comunicaren per ensorrar-la, en lloc de fer-la defallir li donà força. La seva bellesa de Dolorosa commogué l’Inquisidor, que, a la quarta audiència evità que la tornassin a fermar al poltre. Dicta-minà que aquella dona tenia el cap pertorbat, perquè era impossible no rendir-se a l’evidència i encaparrotar-se a seguir els costums de l’antiga llei perquè sí, senzillament perquè provenia de família jueva. Només si fan mal an ets nins, es deia Isabel, només si davant meu els tur-menten, només aleshores, Adonai, em retractaré de tu i de tot el que sa llei de Moisès suposa. Els nins eren massa menuts i el Tribunal ni tan sols els admeté com a testimoni. Isabel Tarongí alabà Déu dins el seu cor. La mort no l’espantava, li pareixia pitjor que la deixessin per sempre tancada en aquella cel·la fosca, sense poder veure els fills que final-ment qui sap si no acabarien per maleir-la. La mort era només un mal tràngol, uns instants d’angoixa i després, per sempre, el Paradís. Per ventura des d’allà dalt Adonai li permetria contemplar els infants, veure’ls com suraven i arribaven a grans... Des d’allà dalt podria se-guir vetllant per ells. Quitèria la contradeia: A mi el que em sap greu és haver-me embarcada, mai no ho hauria d’haver fet. L’altre pic no em mo-lestaren i m’haguera salvat. Mentre que ara... Mai no havia d’haver cre-gut en Valls, mai de la vida. Ell ens dugué a sa perdició. A Isabel Tarongí, la seva companya de cel·la l’enervava, sobretot quan de nit rompia a cridar i flastomava contra Adonai que els havia traïts. De vegades pegava cops de cap contra la porta. Trei-me d’aquí, cridava, vull anar-me’n. No puc més, no puc més.

Tampoc Valls, a estones, no podia més. Havia convalescut durant dos mesos assistit pel metge del Sant Ofici, perquè el botxí —tot i haver-li recomanat que no fes llarg— s’havia excedit en aplicar els turments. Els inquisidors volien que el màxim responsable arribés pel propi peu a l’Auto de Fe, i per res del món no desitjaven haver-lo de cremar en efígie. Tot d’una que pogué valdre’s continuaren les


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

300

audiències en les quals, més que el fiscal, dugué la veu cantant l’In-quisidor, a qui aquell home d’ulls bondadosos que havia entrat gras i llustrós a la presó i ara era talment un sac d’ossos, li semblà l’únic contrincant digne de tenir en compte entre tots els empresonats. Algú —contràriament a aquell covard del Cònsol que, per moltes professions de cristianisme que fes, ell menyspreava— que sabia estar a l’alçada del seu propi destí, per amarg que fóra. Aviat l’Inquisidor s’adonà que si Valls arribava a abominar l’antiga fe no seria perquè ell l’hagués persuadit, sinó perquè en la soledat de la seva cel·la ell se n’arribés a convèncer. Però, tot i que, en efecte, Valls passà moltes hores meditant sobre la figura del Messies —i amb això acceptava una recomanació de l’Inquisidor, a qui també ell considerava més que no el pare Ferrando o el pare Amengual— aquell Crist poc li deia. D’acceptar la llei nova no s’haguera decantat mai per la proposta or-todoxa oferta pel Sant Tribunal, sinó per la que molts anys enrere, quasi quaranta, li havia ofert Joan de Santamaria, a qui havia conegut casualment. A estones, quan es capbussava vers el passat per extreu-re’n alguna benaurança i procurava fer com si visqués temps enllà, lluny del dissortat present, Gabriel Valls tornava a escoltar la seva veu una mica apagada, gairebé ronca, de tant de parlar, de tant d’in-tentar comunicar onsevulla el seu missatge, onsevulla que el volgues-sin escoltar.

A força d’evocar-lo, la presència d’aquell homenet se li fa familiar i el distreu de les penalitats, permetent-li instal·lar-se a Ferrara altre pic, a casa dels seus potentats amics els Álvarez Dos Santos, jueus portu-guesos exiliats que li donen hospitalitat i l’acullen com un fill quan, malalt, els demana aixopluc. Les llargues converses amb Santamaria li fan molt de bé i serveixen per aclarir-li molts punts obscurs, per il·lu-minar encara més aquells que ja té clars. Discuteixen sovint, però mai no es barallen, respecten sempre les opinions contràries, les sospesen i, fins i tot, de vegades, encara que no les comparteixin, accepten que l’altre pot tenir raó.

—Crist no pot ser el Messies —replicà Valls, amb la força dels seus anys joves—, com tu assegures, perquè res no arreglà. Camina millor el món des de sa seva arribada? A més, l’Altíssim no hauria enviat es seu fill a sofrir turments terribles per res. Adonai és sa saviesa infinita, és clar que no l’haguera deixat crucificar.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

301

—Tens raó en part només, germà jueu —li replica aquell homenet esquàlid que, per fer-se veure i sentir, empra un tamboret o s’enfila a la primera cadira que li deixen—. El Crist de Roma, el Crist dels cape-llans concubinaris corruptes, per res no ha servit més que per omplir de doblers els calaixos dels convents. El nostre, per contra, ens serveix de molt. El veritable Messies suposa la salvació perquè és la font de totes les esperances. Ell ens fa grans i justos i nobles. Ell ens atorga en la fe la possibilitat de ser bons, millors del que som, més purs. Per ell aju-dem els altres com si fossin els nostres germans, els nostres fills, els nostres pares...

Fugia de València, on era nascut, en una família de conversos ju-daïtzants, emparentada molt de prop amb la de Lluís Vives, però es de-clarava cristià, no catòlic ni tampoc luterà. Pertanyia a una secta que recollia els fruits dels il·luminats exterminats més d’un segle abans per l’Edicte de Toledo, a la vegada seguidors de les doctrines del gran Erasme de Rotterdam, els llibres del qual coneixia i llegia amb la ma-teixa unció que ho feia amb la Bíblia i el Nou Testament. Es feren amics, i mentre ell es refeia d’aquelles febres que el mantingueren dues setmanes llargues en un estat de prostració terrible, Joan de Santama-ria li explicava els fonaments de la seva religió, que a res no obligava més que a complir amb la pròpia consciència.

—Crist ha vingut a despertar les consciències dels homes —li deia—. Crist i la consciència són una mateixa cosa. Crist és el salvador perquè en obrir-nos totes les portes ens ha salvat de nosaltres mateixos oferint-nos el mirall del nostre germà que ens contempla.

Però li deixà clar que no tenia cap intenció de convertir-lo, que no guanyaria res fent prosèlits perquè en aquella nova Església cada mem-bre s’entenia directament amb la divinitat, sense intermediaris de cap casta, entre d’altres coses perquè la divinitat era cada home i cada dona en estat de puresa. Ni ell ni cap germà de la nova secta no perseguirien ningú mai per convertir-lo, que no fos amb l’exemple de l’amor, per-què aquest era l’únic manament en el qual creia i aquest havia estat el gran descobriment del nou Messies. L’amor enalteix les persones, les fa diferents a totes les altres criatures que poblaven la Terra i per això és comprensible que tots els governants, totes les repúbliques, el comba-tin amb força. L’amor és el revulsiu major de la humanitat, la millor força que té per fer canviar les coses.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

302

—L’amor ens dóna ales, ens engrandeix, ens fa com Déu. L’amor no jutja ni culpabilitza ni condemna.

Els ulls de Joan de Santamaria acolorien les seves paraules amb espurnes brillants. Les dones, sobretot, se sentien imantades per aque-lla força que li sortia de dedins i el transformava, quan parlava de la seva religió, en una mena de benaurat. Tot ell resplendia i aquella res-plendor arribava als qui l’escoltaven. Moltes hagueren volgut sentir les paraules que dirigia als congregats, a cau d’orella, de nit, sobre el ma-teix coixí. Però tot i que citant Maria de Cazalla, a la qual anomenava santa, deia que els esposos en l’acte de matrimoni estaven en comuni-cació amb Déu, tant com si combreguessin, i que la divinitat baixava als cossos que s’estimaven, era cast. Males llengües asseguraven que era impotent. A ell, però, tot i admirar-lo, no li féu vacil·lar la seva fe jueva, com succeí amb el fill gran de la casa, que abandonà els pares per seguir Joan de Santamaria en el seu peregrinar pel món.

Què se n’havia fet? Mai més no en tingué noves, tot i que al llarg de la seva vida, espesses vegades, s’ho havia preguntat. Però mai, com ara, les seves paraules no li havien tocat la memòria com si acabés d’es-coltar-les. Per a tots hi ha salvació. Cadascú troba el cel que es mereix. Ca-dascú és l’amo de la pròpia vida. Llàstima que ell hagués volgut comandar damunt les vides alienes, influint sobre alguns que no veien clara la fuita, per enrolar-los en el desgraciat embarcament. Ara, per molt que se’n penedesqui, és tard. No pot tornar enrere. Ni que obtengui, cosa que dubta, el seu perdó, no aconseguirà deslliurar-se d’aquesta angoi-xa. A més, el perdó només pot tranquil·litzar els pobres d’esperit, per-què el perdó no modifica el passat, no l’adreça. El que féu, fet està. Ja res no pot canviar en aquesta vida. En l’altra... També ha tengut temps, molt de temps, per meditar sobre això, temps per imaginar com pot ser el cel dels benaurats on hauran de trobar-se tots: els fills i la dona i la vídua Sampol i Pere Onofre Aguiló que tant els ajudaren debades. I si tot no fóra més que un engany, si no hi hagués cel ni infern, si tot s’acabés en finir aquesta vida... Si es més enllà no fóra més que una il·lusió dets homos encaparrotats en esperances folles? Si es més enllà no fóra més que pols i cen-dra? Pols i cendra... Pot dependre aquest haver-hi o no haver-hi vida eterna de ses seves creences? De sa necessitat de sa seva fe... Però es fet de creure en es paradís no garanteix sa seva existència... Cap mort no ha ressuscitat per mos-trar com viuen després ses ànimes que se separen des cos, s’esperit que deixa sa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

303

matèria. I si ell hagués accelerat sa fi d’en Costura per enviar-lo an es no-res, en lloc de cap an es judici de Déu, com, sense voler, era a punt d’enviar-hi aquells desgraciats que conduí a l’embarcament? Quin sentit tendria tanta misèria?

Els membres del Tribunal foren encarregats de baixar fins a les pre-sons per llegir als reus les sentències. A partir de dissabte els quedaven setanta-dues hores per penedir-se i reclamar el perdó de Déu Nostro Senyor, al qual tant havien ofès. Si no, els condemnats a mort serien cremats vius. Si abjuraven, si feien una bona confessió, el braç secular tendria pietat d’ells i els daria garrot abans de ser consumits per les flames.

La comitiva, amb la solemnitat que l’ocasió requeria, sortí de la sala del Secret. La formaven, a més dels familiars que precedien els membres del Sant Tribunal, els ajudants dels carcellers que duien les claus de les portes. La tancaven els capellans que durant aquells dies haurien d’aconseguir que els presos tenguessin una bona mort. Això volia dir que calia convertir els heretges en fervorosos cristians. El pare Ferrando i el pare Amengual, separats per un franciscà i dos merceda-ris, seguien ignorant-se com havien fet durant quasi tot aquell enfeinat estiu. Ambdós acabaven de saber que la seva rivalitat havia estat deba-des, perquè el nou rector del col·legi de Montision ja havia estat nome-nat i el càrrec no havia recaigut en cap d’ells. Amengual es consolava pensant que el pare Ferrando tenia menys conhort que ell, que estava a punt d’acabar el llibre El triunfo de la Fe en tres cantos. Només li falta-ven les escenes que d’aquí a tres dies es desenvoluparien. La resta ja havia estat passada en net i apresa de memòria, de tant rellegir-la: Mu-cho más suele agradar que no la vara la flor pero suele deberla a la vara la flor, los triunfos de su belleza mal pudiera sustentarse hermosa la flor sin la vara. Así la más florida piedad de la benignidad de Dios Hombre quiso desco-llara la flor de la clemencia de su ser mas que se entendiera también que sobre lo duro de la vara se apoyaba su soberana blandura: Egredictur virga de radice Jesse, flos de radice eius ascendet. Si sonava bé a les orelles, com no havia de sonar encara millor després d’imprès als ulls dels pietosos lectors?

El seguici ja s’havia endinsat pel passadís que conduïa a les cel·les ocupades per les dones. Tot era a punt perquè cada un dels reus aga-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

304

fats la nit de l’embarcament pogués sentir de llavis dels membres del Sant Tribunal la sentència que fins aleshores desconeixia. Maria Po-mar s’acubà dins els braços de Beatriu quan el fiscal li comunicà que havia estat condemnada a la pena màxima per heretge judaïtzant. Sara de les Olors, per visionària i endimoniada, aniria també a la foguera. La Coixa, la deixaren sense sentència, la seva causa no era enllestida del tot. Plorà i cridà demanant clemència per les companyes. Ningú no li féu cas.

Maria Aguiló passà pel mateix lloc estret que la seva futura nora, igual que ella el penediment l’havia de salvar de morir dins el foc, abans seria agarrotada. Aina Cap de Trons fou reconciliada, condemnada a presó perpètua i a portar el santbenet. El Tribunal havia tengut en compte el seu esperit col·laborador i l’odi contra Valls, el qual, digué, l’havia obligada amb menaces a embarcar. El mateix verí destil·là con-tra son pare, a qui culpà de les desgràcies familiars. El Sant Tribunal inclogué Cap de Trons entre els morts que serien desenterrats i cre-mats, en aquell primer auto. A Cap de Trons l’acompanyarien les res-tes de Rafel Tarongí, contumaç i protervo, que morí al turment. Isabel Tarongí, la seva germana, condemnada per apòstata judaïtzant, convic-ta i confessa, seria abandonada al braç secular perquè cremés de viu en viu, si no abominava els errors, la qual cosa, i segons la tradició miseri-cordiosa, li permetria ser llançada al braser després de rebre garrot. Quitèria tengué més sort que Isabel perquè, com Aina Segura, la ger-mana de madò Grossa, només fou castigada a quinze anys de presó: el seu penediment havia fet que el Tribunal rebaixés la pena. Polònia, l’antiga criada de Costura, Aina Fuster i madò Grossa, tot i que també havien abjurat els seus errors i donaren mostres de ser ben convertides, tengueren pena de la vida, ja que les antigues heretgies havien estat especialment gravoses a Déu Nostro Senyor, primer i principal Inqui-sidor dels pecats humans. Cremarien després de morir.

A les presons ocupades pels homes el seguici arribà mitja hora més tard, amb el mateix cerimonial i alguns capellans i familiars menys que ja havien rebut l’ordre de començar tot d’una a amonestar i vigilar aquelles desgraciades. La primera cel·la en la qual entraren l’ocupava Rafel Onofre Valls que rebé la seva condemna a mort entre crits. El carceller hagué d’emmanillar-lo perquè sempentejà el notari del Se-cret i estamenetjà un familiar. Amb els germans Cap de Trons foren


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

305

molt menys durs. Ells també s’havien descarregat contra son pare, el qual, explicaren, els havia volguts circumcidar encara que només els havia fet quatre talls i una malada, perquè ells es defensaren, ja que no combregaven amb la seva fe. Els Cap de Trons anirien a galeres. Josep Valleriola, condemnat per reincident, fou enviat a la foguera, mentre que el seu parent, el sastre Xim Valleriola, fou castigat a vint anys de presó. Els seus càrrecs es veren minvats pel seu odi al rabí, el qual con-siderà culpable de les desgràcies de tots i d’ell en particular, assegurant que li havia demanat doblers per importar blat, prometent-li uns bons guanys, i els havia invertits sense que ell ho sabés en el nòlit d’aquell infaust embarcament. Pere Onofre Martí, Moixina, tot i que es pre-sentà davant els jutges dient que reconeixia que la nova llei de Crist era la veritable i que féu, sense que ningú li ho demanés, confessió dels seus errors fou, igual que el Cònsol i els dos fills d’aquest, enviat a les flames. El mateix succeí amb Miquel Bonnín.

L’Inquisidor en persona es reservà el dret de notificar la sentència a Gabriel Valls, que habita, a més, la pitjor de les cel·les, la més inhòs-pita i apartada:

Havent vist i comunicat la seva causa amb persones molt doctes de greus lletres i ciències, essent els seus delictes tan grans i de tan mala qualitat, ha-vien determinat que el proper dimarts havia de ser lliurat al braç secular per morir a la foguera. Valls rebé la sentència sense moure un múscul.

Només els infants que no tenien l’edat reglamentària per seguir a la presó foren alliberats. Sortiren pobres i orfes, perquè l’exemple dels seus els servís sempre d’escarment. Més els valia des d’ara conside-rar-se bords i acabats de néixer.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

307

x

Tot just acaba de desembarcar al moll de Porto Pi. Fa via pel camí de ronda cap a la porta de Santa Catalina. En passar per devora el bosc de Bellver observa encuriosit com nombrosos grups de llenyaters ne-tegen de fullaraca una esplanada, mentre d’altres apilen feixos de bran-ques acabades de tallar. Treballen amb animació, com si ho fessin a escarada, empesos per un capatàs que els dóna ordres a crits. No entén bé el que els diu, però sembla encoratjar-los. Si no tengués tanta pressa s’hi acostaria per demanar-los el perquè d’aquell trull. Des de la borda, en donar la volta a la punta de la dàrsena ja li ha cridat l’atenció aquella clapa grogosa entre els pins que baixen per la falda de Bellver fins al camí que va de Ciutat al port. Però s’estima més no entretenir-se ni un segon. Vol arribar el més aviat possible. Si es topa amb qualsevol carro o carruatge que no vagi ple, l’aturarà per demanar que el deixin colcar fins a la murada. Tremola només de pensar que no ha arribat a temps, que el viatge ha estat inútil, que ja no podrà complir la missió que la senyora li ha encomanat, que s’arrisca debades. Fa senyes amb la mà, però cap carreter no diu ou! a la bístia. Tal volta desconfien del seu posat, dels seus vestits, que delaten que és estranger, o tal vegada de la seva pressa. Mai el qui cor re no ho fa per cosa bona. Déu sap si fuig d’alguna malifeta!, suposa que deu sospitar aquesta gent acostumada a anar sem-pre a poc a poc, a fer-ho tot com si el temps els vessés en abundoses so-bres. Avança a gambades entre els grups de pagesos que també a peu es dirigeixen a Ciutat. Van en estols, acompanyats d’infants i vells, xerren amb animació i pareixen desenfeinats. En traspassar la porta encara es topa amb més gent. L’activitat li sembla desacostumada per un dilluns en el qual no se sol celebrar, que sàpiga, ni fira ni mercat gros, ni és cap festa assenyalada. No trobà aquest brogit fa un any i quatre mesos, la


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

308

primera vegada que vingué a Mallorca. No, aquest no és un bon senyal, es diu; més aviat fa pensar que la desgràcia s’acosta i que, en efecte, fa tard. Però res no gosa demanar. Potser tots aquests camperols han ven-gut a Ciutat a les festes organitzades pel nomenament del nou Virrei, que no fa massa que acaba d’arribar, com li han dit a Barcelona. Així ho espera. D’aquí a una estona en ser rebut pel cavaller Sebastià Palou tots els pressentiments s’esvairan i sabrà finalment que encara és pos-sible fer qualque cosa, que res no està del tot perdut. Abans d’arribar a l’església de la Santa Creu, l’envesteixen les peixateres que pregonen la seva mercaderia: Alatxa fina, peix roquer que bota, molls de primera! Hala, al·lotes, comprau. Venga, comprau. No, a cap d’elles no vol preguntar si va bé per anar al convent de Santa Magdalena. Tampoc a la caterva d’infants trullosos que juguen a fer volar estels. Segueix avançant entre una allau de moixos sortits d’onsevulla al reclam del peix, que encalcen les peixateres que ara s’han aturat com si li barressin el pas, per atendre una parroquiana que les escomet des de la finestra. Al foraster li sap greu que aquesta olor persistent que exhalen s’hagi incrustat en el nas, perquè gens no li agrada. Molt més s’estima la sentor perfumada dels pins i la resina, de les branques acabades de tallar del bosc del castell que fins ara es pensava guardar.

Ja és vora Santa Creu i de sobte li pareix que la campana li descar-rega el primer so dins el cuc de l’orella. A cada passa que s’allunya n’hi segueix un més, fins a nou. Mala hora per rebre visites que no s’esperen, es diu. Però suposa que el cavaller sabrà excusar-lo. La missió que li han encarregat no li permet dilatar ni un sol moment l’encontre. El senyor ho sabrà comprendre. D’això n’està quasi segur. Ha de fer via i no es pot perdre. Cada instant pot ser preciós. Vacil·la cap a on tirar, i, en veure un capellà vell que fa cara de bona persona, li pregunta si li pot dir si va bé per dirigir-se al convent de Santa Magdalena, que és vora la casa del magnífic Sebastià Palou. Tot dret, li diu, després de passar sa ca-pella des Montcades, tombau per can Tagamanent i altre cop a l’esquerra. Pel que veig sou estranger. El cavaller Palou i jo fórem veïnats, el conec d’in-fant...

Aquí passa com a Liorna, pensa l’al·lot, tothom es coneix. Tot se sap. Ni el més petit secret no pot mantenir-se ocult. D’aquí a una estona tothom sabrà que cerc Sebastià Palou. Però res no he de témer. Ningú no em podrà reconèi-xer. Ni el mateix Agutzil. Amb el bigoti faig una altra cara i els cabells


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

309

m’han crescut molt. No m’assembl gens al pobre mariner que empresonaren. Ara som cavaller, tal com pregonen els meus vestits, a la moda toscana.

—Es senyor no hi és —li diu la criadeta, agradosa, que li obri la porta fent-li una reverència—. Ja no viu aquí.

Però de seguida, notant el disgust que es reflecteix en la cara del foraster, quasi tan jove com ella i de tan bones parts, li somriu i li asse-gura que li dirà on pot trobar-lo: A can Dalmau, després de passat sa po-sada anomenada S’Estornell. I li explica el camí més curt per arribar-hi.

El foraster accelera el pas, obrint-se lloc pels carrerons estrets, en-tre la gent que vagareja. No vol córrer per no cridar l’atenció, però du foc dins les sabates. Rebutja els qui li ofereixen allotjar-lo amb dignitat en un bon hostal, els venedors d’aigua que se li acosten en veure’l tan suat. A la plaça Nova s’atura en sec. Reconeix l’indret, tot i que avui és ocupat pels pagesos de l’horta, que escampen les mercaderies en im-provisats taulells. No resisteix treure el nas cap al carrer del Segell: veu cases barrades amb la creu verda pintada a les portes i gent que també badoca. Altre cop fa via. Ara reconeix el carrer on va fer les passes una nit sencera, esperant entrar per la porta excusada que mai no arribà a obrir-se i li semblà observar en el mur que tanca el jardí les mateixes fissures i esberles, les taques opaques, la gratallositat més ombrívola a segons quins llocs, que degué somniar, perquè era massa fosc per re-cordar-ho tot amb tanta precisió. Però la porta sí. N’està segur, era aquesta... En voltar l’hort, li ha dit la criada. Però si un cas ha errat el camí i és un desig no acomplert allò que l’ha conduït altre cop cap aquell indret, pregunta a una mestressa que duu un cistell amb verdu-res i un pa com una roda de molí davall el braç. Can Dalmau? A sutsu-aquí. Molt a prop. S’entrada principal dóna a s’altre carrer, tot voltant es cantó.

Sebastià Palou encara berena al costat de la seva dona, que ja ha assis-tit, en la seva companyia, a missa primera. El mos de bescuit cruix a les seves boques amb unanimitat matrimonial i les xicres de xocolata esperen al seu davant. El bescuit és un obsequi de les clarisses. De qualque cosa ha de servir la caritativa disposició de Donna Bàrbara vers els convents, pensa el cavaller, que fa només dos mesos que és casat. Seixanta-un dies de resos, novenes i obres pietoses, d’un avorri-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

310

ment desesperançat. Si encara na Beatriu Mas no fóra engarjolada...! El majordom demana permís per interrompre el berenar dels senyors:

—Un cavaller foraster vol veure vossa mercè. Diu que nom Lou-reiro i l’encàrrec que duu per vossa mercè és urgent.

—Deu ser cosa de s’oncle —comenta Sebastià a la seva dona—. Perdona’m, Bàrbara, tot d’una torn.

I posa el torcaboques damunt la taula després de fer-lo servir ei-xugant-se els llavis, i besa la mà de la seva dona amb una galant resig-nació.

La sala on l’han fet passar és una de les més luxoses que mai hagi vist. Les parets altíssimes són folrades de tapissos de dalt a baix. Més de tres dotzenes de cadires de vellut carmesí amb claus daurats, guarnits amb serrells de fils d’or, l’envolten arrenglerades. Un pom de llautó enorme penja del sostre. Just davall hi ha una taula de bufet de noguer ben tornetjada amb una llumenera grossa. L’al·lot no gosa asseure’s perquè no sap quina cadira triar. S’estima més passejar, però dubta si fer-ho cap a la dreta o cap a l’esquerra perquè, a banda i banda, hi ha dues portes. Per qualsevol de les dues pot entrar el cavaller i li vol veu-re tot d’una la cara. A més no és correcte que el trobi girat d’esquena.

—Vénc —li diu— de part de la senyora Donna Blanca Maria Pires, a qui serveisc i que us encomana molt. Un viatge més atzarós del que haguera desitjat m’ha fet retardar dues setmanes perquè la senyora m’envià a cercar gairebé tot d’una que rebé la vostra carta. Empr el nom de Loureiro, però a vós us puc dir que el meu de debò és João Peres.

—Essent així vos puc demanar una prova que deis veritat. Com-prendreu, en els temps que corren...

—És clar que sí. Tal com dèieu en el vostre escrit. La senyora m’ha dit que en veure-la no tendríeu cap dubte...

El foraster s’acosta al cavaller mentre es treu l’anell que llueix en el dit petit de la mà dreta i l’hi ofereix.

—L’he duit posat perquè m’ha semblat la millor manera de defen-sar-lo. Per prendre-me’l m’hagueren hagut de tallar la mà.

—Gràcies —contesta Palou, sorprès, mentre juga amb l’anell—. Deveu estar cansat i famolenc.

—Molt cansat, senyor. Però res no importa si encara he arribat a temps. He vist molta gent pels carrers, com si esperessin algun esdeve-niment importantíssim. El nou Virrei...?


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

311

—Es nou Virrei fou rebut la setmana passada. No han vengut pes Virrei, sinó per sa cremadissa. Es primer Auto de Fe comença demà. Pel que he pogut saber quasi tots es de s’embarcament han estat jutjats...

Sebastià Palou parla amb veu baixa fixant-se en l’efecte que les se-ves paraules fan a l’al·lot.

—La senyora... No sé com podré explicar-li que no he arribat a temps.

—Si vos he de ser franc, de res no haguera servit aquesta vegada. Ses coses han anat de molt diferent manera que fa deu anys. Gràcies a sa generositat de sa meva dona vaig intentar comprar ses vides d’en Valls, del Cònsol i ses seves famílies, després que en Villarreal marxés sense aconseguir-ho. Ho vaig fer pensant en Donna Blanca i en Pere Onofre Aguiló. Com està es meu amic?

—Encara no camina i se sent molt abatut. Es creu responsable de la desgràcia.

—No ho és gens, pobre Pere. Si hi ha una bona persona al món, aquesta és ell.

El cavaller Palou s’acosta al bufet i agafa una campaneta de plata. De seguida compareix un criat fent reverències.

—Encarrega a sa cuina un bon berenar i serveix-lo a sa biblioteca tot d’una que estigui.

Sebastià Palou, seguit del foraster, travessa quatre sales més de sos-tres altíssims, coronades per bigues de llenyam vermell, folrades de quadres llunyedans i quadrats, alguns enormes. Una arquilla negra amb perfils d’ivori recorda a l’al·lot que una peça semblant presideix també una cambra a casa de la vídua Sampol a Liorna. Un ca de pastor acudeix acorrentsos i se li acosta ensumant-lo, just en passar la porta de la biblioteca. Els llibres substitueixen els quadres en un pany de paret. En les altres pengen retrats de capellans i cortesans. El cavaller fa seu-re el seu hoste en una cadira de repòs folrada de damasc color canonge, com els paraments que cauen dels portiers sobre les finestres i les por-tes. Ell, però, continua dret i comença a passejar-se per la cambra.

—Durant sa vostra estada romandreu en aquesta casa. Visc aquí des de fa dos mesos, des que som casat.

—Gràcies, però tenc lloc a la sagetia. La meva senyora us envia moltes enhorabones per les vostres noces i us agraeix que li ho féssiu saber.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

312

—No teniu cap carta seva per a mi?—No senyor. Us escriví, però després l’estripà. Considerà que era

perillós per si jo després no arribava, per si passava qualsevol desgràcia i era detingut. Em donà aquests doblers per ajudar els presos...

L’al·lot tragué dos talecs plens, amagats dins les seves robes, que Sebastià Palou no acceptà.

—Ja no fan falta. Entorneu-vos-els. Digau-li que els empri per fer obres de caritat. I també donau-li s’anell.

—La senyora m’ha dit que és vostre, que SP són les vostres inicials.—Però jo l’hi vaig regalar. Vàrem quedar que l’acceptava per em-

prar-lo en una causa justa, en una bona obra, perquè d’altra manera no l’haguera volgut.

—Ja ho féu.—Sí, i Harts cometé sa insensatesa de fer-lo valorar per en Costura

i aquest de seguida ho degué comunicar an es confés...—Vaig tenir més sort que en Gabriel Valls i el Cònsol. Vaig recu-

perar l’anell tot just fa vuit mesos. La senyora em va demanar que us el retornés si no podia servir d’ajut als condemnats. Accepteu-lo com un present de noces.

—Digau-li que he fet tot quant he pogut, abans i després que ven-gués Villarreal. Tot —digué Palou mentre es mirava l’anell—. He su-bornat familiars, he donat quantioses almoines, tal com m’aconsella-ren, en profit del Sant Tribunal, gràcies a ses quals no he estat molestat, però ses que tractaven d’alleugerir ses penes des condemnats em foren rebutjades. Només es primers mesos vaig aconseguir subornar s’Alcaid perquè ajudés en Valls. Després, res. L’Inquisidor, amb qui vaig entre-vistar-me per sol·licitar clemència, es mostrà inflexible. Es diners no li interessen com a d’altres membres des Sant Ofici i, per molt que vaig intentar-ho, no vaig aconseguir endevinar per quin punt feble podria tractar d’obrir un esvoranc per atacar-lo. Em semblà una plaça molt forta, molt ben defensada, impossible de reduir. I, de caritat cristiana, no en volgué sentir parlar, només de justícia.

Sebastià Palou féu una pausa. Deixà de passejar-se i s’assegué davant del seu hoste, mirant-lo escrutador, i després continuà en veu baixa:

—Digau a sa vostra senyora, per si això li serveix de consol, que ningú no haguera pogut fer res; ni ella si hagués estat homo, com de vegades haguera desitjat, segons deia. Que estigui tranquil·la.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

313

—No passeu pena, senyor. Li ho transmetré tot sense que hi man-qui paraula.

Palou sembla no escoltar l’al·lot, almanco no agraeix la seva finesa, malgrat que tot seguit li demana si li pot fer una confidència. La lleial-tat a la dama que serveix li n’ofereix garanties.

—Donna Blanca —comença—, cansada de tants versos, de tants bitllets d’amor, farta, supòs, de sa meva insistència, un dia em demanà una prova, em preguntà què estaria disposat a fer per ella i li vaig con-testar que qualsevol cosa que desitgés, que només sa seva boca era me-sura. Pensà una estona i després em somrigué llargament per exclamar: Vull que feu allò que jo no pugui fer i, per contra, voldria... Han passat molts anys, deu si no vaig errat, però a la fi he complert... sense acon-seguir res...

—Us deu una compensació, la meva senyora...—Cap. No posarem messions. Això no haguera estat propi d’un

cavaller.Els tocs a la porta interrompen Sebastià Palou. El criat diposita

una palangana de plata damunt la taula escriptori, amb el berenar del foraster. Palou fa un gest perquè mengi.

—Una pregunta, senyor —diu Peres entre mos i mos de fruita con-fitada—. Visqué la senyora a prop d’aquí? Jo mateix fa un any i quatre mesos vaig rondar durant una nit el carrer que queda entre la casa i el jardí pensant que ella hi vivia.

—Sí, aquí fou ca seva. Quan ella se’n va anar de Mallorca, es pri-mer marit de sa meva dona, abans de casar-se, la comprà per engrandir sa seva, que era veïnada. I féu santament de fugir; la Inquisició no ha-guera deixat perdre un patrimoni tan quantiós. I, coses de la vida, ara vós i jo acabem de recórrer les sales on ella degué rebre en Harts.

—Però en Harts no tengué amb ella més que paraules... —tallà contundentment l’al·lot.

—Ella prengué per exemple la reina Esther. No sé fins a quin punt arribà es seu sacrifici o sa seva obcecació... Judith seduí Holofernes...

—No pot ser ver —diu l’al·lot—. Jo n’estic segur.—Per què? —pregunta encuriosit Palou, que no resistia ja estar

assegut i passejava altre pic, jugant amb l’anell.—Perquè vaig ser el responsable de castigar el capità Harts, el qual

admeté que la història que havia fet córrer era mentida.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

314

—En una casa tan gran com aquesta —afegeix Palou—, de vegades es criats es prenen atribucions que no els corresponen. Sa senyora, durant un parell de mesos, tengué una cambrera molt bella i agosara-da, capaç de colgar-se amb es pretendents de Donna Blanca, fent-se passar per ella. En Harts fou cridat per tancar un tracte, per endur- se jueus...

—Em desconcertau, senyor. Abans m’heu parlat d’un sacrifici, ara d’una suplantació.

—Coneixeu vós sa vostra senyora? La coneixeu bé? Heu sofert es seu gel, es seu rigor i sa seva imantació? Preguntau-li què passa exacta-ment amb en Harts. Preguntau-li mirant-li ets ulls, si sou capaç de no cremar-vos dins ses seves nines.

Sebastià Palou parla amb exaltació. Té el rostre encès i la veu qua-si tremolosa per s’enfurismament. L’al·lot deixa que es calmi.

—Digueu-li de part meva que estic molt bé i molt enamorat de sa meva dona. No s’ho creurà. Tant se val! No li digueu res... Quant a s’anell, és seu. Torneu-l’hi, si us plau.

El foraster es posa altre pic l’anell al dit petit de la mà dreta. S’ai-xeca.

—Amb el vostre permís, senyor. Voleu res pus pels vostres amics de Liorna? Demà passat salparem i potser no ens tornem a veure. El se-nyor Pere Onofre Aguiló m’encarregà visités a sa mare.

—No vos caldrà: és presa. Però, si no m’han informat malament, no ha estat sentenciada. A l’Auto de demà només són condemnats es de s’embarcament. Tot són males notícies pes meus amics de Liorna...

—Tot no, senyor. Vós estau bo i acabat de casar... —afegeix amb complicitat irònica que gens no agrada al cavaller—. Em deixau partir pel camí de l’hort?

—Sortiu per allà on vulgueu —i torna a tocar una altra campaneta perquè comparegui el criat.

L’al·lot ja no té ni gota de pressa. Per això camina despai entre els ta-rongers de tan bona olor, pendent de la remor compassada de l’aigua, que des d’un brollador vessa dins la tassa de la font i s’escola després per una siqui. A un cantó i l’altre del caminal s’obren les pasteres ple-nes de clavells de moro, rosers, roses místiques, llevamans, entre alfa-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

315

begueres que maten d’aroma. Les plantes han florit formant garlandes de diversos colors, grocs, vermells, blancs, rosats. Per les parets pugen les mareselves, i les heures escampen arreu els seus braços per enfi-lar-se ben amunt.

Una al·loteta jove, quasi una nina, condueix el foraster. Va vestida de pagesa amb rebosillo que li tapa els cabells i un davantal de cànyom li cobreix part de la falda de roba basta. No duu vel a la usança mora com la donzella del relat de Harts i sí, en canvi, s’assembla en la mane-ra de vestir a n’Aina Cap de Trons, que ell recollí aquell dia infaust.

L’al·lot no es pot avenir d’haver arribat a la fi al lloc que amb tanta insistència havia desitjat trepitjar ni de tot quant ha succeït des del moment que desembarcà del Minerva a Porto Pi i un atzar el dugué a la presó i després al camarot de Pere Onofre, fins a Liorna. La seva història és molt més digna de ser escoltada que no la d’Andreas Harts, plena de fantasia. Ell no aconseguí trobar aquí la dama dels seus som-nis, però des d’aquí fou conduït a la seva vora, perquè la seva voluntat de cercar-la era més forta que res. Per buscar-la ho abandonà tot. Ara passen sota l’emparrat que filtra la llum i dóna frescor a les hores pesa-des de sol. Blanca féu plantar parres en el seu jardí de Liorna en record d’aquestes, i també palmeres i xiprers. Molts de capvespres, després de rebre Jacob Moashé, ell li fa companyia sota la seva ombra. Ja fa un any i tres mesos que està al seu servei. Durant aquest temps ha anat com-provant com la imatge de la senyora evocada per Harts en el seu relat, la que coincidia exactament amb la dels seus somnis de seminarista que, mortificat per la carn, es despertava enfebrat amb l’únic desig de fer-la seva, ha anat modificant-se, acoblant-se a la vertadera imatge de Blanca, canviant, imprevisible, com acabava de dir-li Sebastià Palou. Coneix bé ell Blanca? Creu de veritat que res no tingué a veure amb Harts? I els sacrificis de la reina Esther, als quals ha fet referència el cavaller... el valor de Judith i de Dèborah, no són aquestes les seves heroïnes predilectes, que tot sovint ella es posa a la boca. I si Harts s’hagués allitat amb la criadeta bella i lasciva amb la complicitat de Blanca o si la mateixa Blanca s’hagués fet passar per la seva donzella...? Ell fa un any i tres mesos que està al seu servei i mai no ha aconseguit de ser admès a les cambres privades de la senyora, tot i ser el seu secre-tari. Però no vol perdre l’esperança que un dia sigui Blanca mateix qui l’enviï a demanar. Ell coneix el seu secret, el descobrí casualment a


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

316

Anvers quan hi tornà per venjar-la. Sap que Blanca Maria Gràcia Bea-triu, portuguesa com ell, que esposà el mercader mallorquí Guillem Sampol, fou alhora filla i néta d’una rica jueva enamorada del seu pri-mogènit. Però per ell, també bastard, aquesta taca en l’origen no supo-sa cap lletjura; per contra, acosta Blanca a les deesses de la mitologia grega que tant li han cridat sempre l’atenció i que de vegades es deixen estimar per algun sortat mortal.

El cavaller Sebastià Palou mana tancar totes les finestres perquè no vol sentir l’aldarull. A mesura que el dia avança, el trull augmenta. Ningú no vol perdre’s l’esdeveniment. De la pagesia són arribats molts camperols amb les seves famílies per poder ocupar les primeres files als carrers per on ha de passar demà al matí la processó que, sortint de la Casa Fosca, arribarà fins al convent de Sant Domènec. Molts dormiran al ras. Han duit flassades per embolicar-se i cistells amb uns pocs queviures. Confien que després de la cerimònia religiosa, tal i com han divulgat els corredors de coll, es reparteixi pa i figues se-ques entre els qui han arribat de lluny per contemplar com Déu pren venjança, mitjançant el Sant Ofici, dels maleïts jueus que li mataren el Fill i ara causen la ruïna dels bons cristians. D’altres s’estimen més matinar. S’aixecaran quasi de nit i, daixo-daixo, l’emprendran cap a Ciutat colcant en els carros. Alguns ni hi entraran. Aniran directament cap a Bellver, perquè el que volen contemplar no és la processó, sinó l’espectacle de la cremadissa. Els vells amonestaran els joves i els joves els infants, perquè sempre tinguin present allò que hauran de veure, perquè mai no puguin oblidar-ho. Mai.

Només els nobles, les autoritats civils, els inquisidors i familiars del Sant Ofici tenen dret a presenciar la cerimònia. Els ciutadans honrats i alguns dels menestrals, que amb tant de zel han aixecat els taulats a banda i banda de la nau principal, han condicionat les cape-lles, recobertes per gelosies, perquè les senyores puguin contemplar a pler l’espectacle, només si sobra lloc podran arribar a entrar. Dos cavallers, com àngels gordians del sepulcre de Crist, vigilen la porta per destriar qui els mereix confiança i qui no; quines persones consi-deren dignes d’esperar defora que s’executi aquest acte de justícia sobirana.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

317

Al temple ja quasi tot és a punt. El foraster, que ha abandonat l’hort fa una estona, segueix la multitud encuriosida que s’acosta cap al con-vent. L’Agutzil Major que comanda la tropa els manté a ratlla. No és cosa ara de voler anar a treure el nas en aquesta església amb l’excusa de fer una estació. El Santíssim té sagrari a moltes d’altres capelles, els diu per allunyar-los. A dedins encara hi ha homes que fan feina. Se senten cops de martell, soroll de fustes en ser arrossegades. Un esbart d’apre-nents entra per la porta principal amb cobricel de damasc vermell, nou de trinca, que fa exclamar d’admiració les mestresses que s’ho miren. Això deu ser per cobrir es seients dets inquisidors, aventura un home que assegura recordar amb precisió l’antic cobricel, d’un vermell menys encès que aquest, de canonge, de l’Auto de Fe de fa deu anys. Un altre grup de menestrals s’obre pas entre els qui badoquen. Deixau-mos pas-sar, els diuen, hala, venga, enretirau-vos, que hem d’acostar es carro fins aquí. Les rodes escupen el fang contra els vestits de la genteta arremo-linada. Vatua a... Maleït! Mirau com m’heu deixat. S’han posat la millor roba que tenen per venir a veure la festa. I encara sort que no plou. Ja bastà la setmana passada. Això pareixia un fangaral. Ou!, diu el carreter a les quatre mules que estiren els dos carros sobre els quals se’ls ha fermat una mena de plataforma perquè la immensa gàbia hi pugui ca-bre. En la gàbia, una autèntica obra d’artesania, hi han treballat, des de fa un mes, set fusters i quatre ferrers dels de més anomenada, seguint el model emprat a l’Auto de Fe de Madrid de 1630, però millorant-lo molt. Des d’aquest lloc, des d’aquest humiliant indret que més sembla per tancar lleons o guepards, bèsties salvatges, que no persones, els jueus escoltaran de llavis sagrats les seves sentències definitives, de cap manera apel·lables. La gàbia mostra en les creus dels seus barrots la imatge dels sofriments de Crist en el martiri causat pels empresonats que el mataren, alhora que dissuadeix els dimonis de les malifetes que acostumen i els foragita a l’Infern. L’al·lot tot s’ho mira sense dir res. Ni tan sols contesta a les preguntes dels qui l’envolten sobre d’on ve i on va. S’estima més fer com si res no entengués. Ho observa minucio-sament tot, perquè amb minuciositat ho haurà de contar a Liorna, de seguida que arribi, a la senyora i a Pere Onofre Aguiló si pot escol-tar-ho.

El dia conclou en una nit plena de foscos terrossos. El foraster ha tornat a bord i intenta dormir. Li costa molt que la son li arribi tot i el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

318

cansament que du, perquè no pot deixar de pensar en els condemnats i en la inutilitat d’aquest viatge. Tampoc no dorm Sebastià Palou. Vet-llen igualment els presos acompanyats dels capellans que els fan aguan-tar amb resos i amonestacions. Gràcies a aquests resos i aquestes amo-nestacions tots, excepte dos, s’han penedit, han abjurat els errors i, encara que demà morin, encara que el seu temps s’acabi demà, guanya-ran l’altra vida, guanyaran per sempre l’Eternitat. Alguns encara con-fien en un miracle. Sara torna a repetir a Maria que no passi pena, que l’àguila és a punt. Però Maria s’acull a l’esperança d’un indult de dar-rera hora molt més que a les visions de la pobra boja. Bonnín pensa també, com la filla, en ales salvadores... Ah!, si ell hagués pogut acabar a temps el seu enginy mecànic! Mai no l’hagueren aplegat! Rafel Ono-fre prega al confés que demani clemència. Ofereix la seva vida per la de la seva al·lota, ell l’ha conduïda al desastre. Isabel Tarongí torna a re-petir-los que res no pot canviar, que nasqué jueva i jueva ha de morir. Que resin si volen, però que Adonai la sosté en la seva fe. Madò Gros-sa, com la seva germana Aina i Quitèria, acompanyen a estones les Avemaries del capellà, d’altres són incapaces de concentrar-se. Aina i Quitèria pensen en el desempar dels nins, en la seva pobresa. A madò Grossa el que més l’apaoreix és la passejada fins al braser, escarnida per tots, n’està segura, pels desagraïts que molts pics ajudà a guarir de malalties lletges, de nafres fastigoses on cap metge no volia posar mà. A madò Grossa l’espanta més l’alulea de crits d’aquella xusma que no la destresa del botxí manetjant el garrot. Més pena sent pels joves que per la pròpia vida. És vella, massa. Tanmateix no pot durar... Maria Aguiló està, per contra, desesperada. Perd quasi quant té: l’home, el fill, la futura nora.

Gabriel Valls ha demanat al pare Amengual que resi en silenci, que no el destorbi amb l’enfiloi de rosaris que li enfloca mecànicament, que el deixi descansar una estona. El jesuïta abaixa la veu. Valls es tom-ba sobre el llit i acluca els ulls no per dormir, perquè no pot, sinó per asserenar-se. Ha passat aquests quasi tres dies en un estat terrible d’ex-citació. El cos se li ha desballestat. Mai no haguera sospitat que els budells, atemorits, li fessin la mala passada d’obligar-lo a perbocar contínuament, omplint el poal de defecacions d’una ferum fastigosa.

—Estàs podrit, Valls —li digué el pare Amengual, mirant-lo amb fàstic—, podrit per dedins i per defora.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

319

—És la por del cos que es rebel·la —li contestà ell intentant con-trolar el tremolor que li sobrevingué de seguida que l’Inquisidor sortí, llegida la sentència.

Sort que davant d’ell aguantà, estoic, com si estigués per sobre de la por a la mort. Però no és cert. La tem. No és millor que els altres, que ben segur, en les seves cel·les, igual que ell, han perbocat i anat de ventre sense aturai, amb el cor a tota, amb aufegons i ensurts terribles. Els altres tal volta seran perdonats, disculpats dels errors, si es conver-teixen. I tant de bo ho facin! Tant de bo abominin Adonai i decideixin seguir les doctrines de Crist, el qual també abominen o abominaran després, perquè mai res que entra a la força, per imposició d’espasa o foc, no pot seguir altre camí que el rebuig! Tant de bo que se salvin! La vida és el do més preciós. No n’hi ha d’altre. N’està segur, i cadascú ha de disposar de la seva. Cadascú, no ell de les dels altres com a rabí, que li deien. Oh, i com se’n penedeix! Però per això mateix no pot salvar-se de la mort a la foguera. No pot obtenir el perdó. Ha de ser conseqüent en la mort com volgué ser-ho en la vida. Ell és el responsable del fracàs i per això ha de pagar, demostrant que és un home, tot un home, abans que jueu o cristià.

Durant aquests dies ha pensat molt en el moment en què a la fi el deixarien sol, en el moment en què el pare Amengual bequés i es con-dormís fins a roncar. Ha mirat com és de fràgil la gerra de terra amb la qual li donen l’aigua, com bastaria un cop per trencar-la i guardar-ne una esberla prou aguda, perquè mai no li han deixat cap ganivet ni trinxant, ni tan sols navalla d’afaitar. Té les venes dels canells prou marcades. No seria difícil fer-hi un tall. Alonso López se circumcidà amb un tros de test en aquestes mateixes presons per presentar-se da-vant l’Altíssim com ell considerava necessari. Morí cremat. El prepuci reduït a cendres... Evitar el turment del foc! Decidir pel seu compte, abans que el facin sortir d’aquí amb el santbenet posat i la mitra de cartró i l’obliguin, després de fer-li sentir la sentència davant de tot-hom al convent de Sant Domènec, a creuar la ciutat a lloms d’un ase, camí del braser, escarnit, escopit i befat per la multitud. Així sofriré es mínim. Diuen que es que es tallen ses venes tenen una mort molt dolça. Es meu orgull quedarà salvat davant del pare Amengual, davant de l’In quisidor. Però, davant es meus? Davant els qui han estat empesos cap al foc per culpa seva... No, no pot abandonar-los. Té por que la veu no es rebel-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

320

li, com els budells, i li faci demanar clemència. Però això no pot suc-ceir. Això no, de cap manera. Més val que no ho pensi. Més val que cregui que el foc el consumirà de pressa. El seu destí fou traçat el dia que decidí l’embarcament i ja no és ningú per modificar-lo. Amb l’ajut de Déu, o sense, abandonat per Déu, no li queda altre remei que con-vertir-se en màrtir de la seva fe, de la fe que ara li manca perquè ha arribat a l’única certesa possible: la de l’home que, per demostrar que ho és, camina, vencedor de la vida, serè, cap a la mort.

Sebastià Palou es vesteix amb mandra, ajudat pel criat. Tant de bo que no ha de compartir la cambra amb Bàrbara, com suposà que succeiria en els primers temps de casats, que almanco pot dormir sol. Perquè s’ha passat la nit passejant amunt i avall, inquiet, insomne. Ahir va parlar massa davant del servidor de Blanca. I li sap greu. Té un mal de cap que el s’enduu i està disgustat. Li fa una peresa enutjosa haver d’assistir a l’Auto, però no té més remei que acompanyar la seva dona, la beateria de la qual s’ha exaltat força en l’esdeveniment. Sort que des de la capella que els han assignat, resguardats per la gelosia, Valls no el podrà veure. No haurà d’enfrontar-se amb els seus ulls. Ja ha fet bé el seu oncle de marxar abans que encenguin el braser, evitant-se la contemplació i Angelat, excusant-se en una malaltia sobtada, per no haver d’aixecar acte d’aquell espectacle que l’esborrona fins a treure-li la gana.

El foraster ha deixat la sagetia. El camí que de Porto Pi condueix cap a Ciutat és abarrotat de carros i gent que arriba a peu. Tots tenen pres-sa. Tots volen esser-hi a temps per demostrar que són de sang neta, no gens contaminada de sang jueva. Estan contents perquè ells també se senten partícips d’aquella festa de la fe triomfant sobre l’heretgia perversa. Cridaran amb tota la força dels seus pulmons contra els fas-tigosos santbenitats, en veure’ls sortir en processó darrere l’estendard blanc amb la creu verda, com endimoniades ànimes caigudes, que ni Déu Nostro Senyor no ha volgut acollir dins la seva misericòrdia infi-nita i els ha rebutjats, enviant-los cap a les tenebres. Agraïu a Déu, els han dit els predicadors des de les trones, durant la missa de diumenge,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

321

agraïu a Déu que podreu veure amb els vostres ulls el càstig que s’imposarà a aquesta raça de cans, infidels, heretges. Aixecau les vostres veus per agrair aquesta gràcia...

La nit ja ha trencat aigües i la llum tèrbola de l’alba cobreix el cel. La ciutat murada obre les portes. Totes les campanes repiquen alhora. Un sostre de campanes ho cobreix tot i escurça la volada de les aus que han despertat sobresaltades per l’eixordadora remor. La processó ha sortit. Davant, portant ciris, caminen tots els ordes religiosos mascu-lins de l’antic regne nostrats en enfilois perfectes, com formigues tra-gineres. Després, el senyor Virrei, el president del Gran i General Consell i Jurat Major, el Baile i les altres autoritats de Mallorca, escol-tant el Sant Penó inquisitorial. Darrere, els reus amb les mitres i els santbenets de color groc, alguns amb dues aspes, d’altres estampats de flames invertides i només dos plens de dimonis, amb el propi rostre pintat sobre les túniques infamants. Al coll, una corda d’estopa i un ciri a la mà dreta. Amb els ulls baixos trepitgen descalços les pedres i els vidres que, per escarnir-los encara més, han tirat arreu els al·lots, de-mostrant que són bons cristians. Vora seu, els capellans i frares que els assisteixen i que no els deixen d’amonestar. Després, amb el recolli-ment que acostumen, les sotanes fosques del Sant Tribunal, els fami-liars i consultors i una altra allau de ciris encesos per a profit dels cerers del regne i lloança de Déu Nostro Senyor.

El foraster se’n torna. Tanmateix li impedeixen d’entrar al temple. Esperarà als voltants del braser, vora la multitud que ha anat apro-pant-se. Són més de vint mil escampats per la falda de la muntanya. Xerren i riuen i alguns ballen i d’altres conten acudits. Avui és festa grossa. Berenaran de franc. El sol encara és alt, però ara, per llevant, semblen arribar uns niguls espessos. Seria una llàstima que sa pluja ho enviés tot a rodar, diuen alguns, cap com aquesta. El que volen és un bon sol perquè l’espectacle llueixi en tota la seva magnificència. Els botxins són a punt. N’ha haguts d’enviar a cercar dos de Maó per no anar es-trets. La processó s’acosta. La multitud rep amb una alulea els con-demnats que cavalquen a lloms d’ases, amb les mans fermades darrere. Dins tres taüts els segueixen els cossos desenterrats de Rafel Tarongí, de la dona del sastre Valleriola i de Cap de Trons. En veure els cara-mulls de llenya, Rafel Onofre Valls es tira de la cavalcadura i comença a córrer fins a trobar Maria. Però ni abraçar-la no pot. Els soldats que


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

322

ha enviat el Virrei per protegir els odiosos jueus de les embranzides del poble de seguida l’arrosseguen sense contemplacions. Maria!, encara crida l’al·lot, i al seu crit s’uneix el de Sara, Maria, Maria! I Maria con-testa amb un gemec: Rafel! No em vull morir. Gabriel Valls voldria ar-rabassar-se les orelles. El crit del fill és com un ganivet buidant-li el cor. Ell és el primer a pujar cap al braser. El pare Amengual demana als congregats que s’uneixin a les seves oracions perquè aquell heretge mori penedint-se. I a cor resen un parell d’Avemaries. Són moltes les veus. Amb es seu so faré acabar es llibre, decideix el jesuïta. Oh quin bell espectacle es de sa fe des mallorquins triomfant sobre s’heretgia perversa! Quin final més solemne i edificant! Amengual commina Valls per darrera vegada al penediment. El reu nega amb el cap. Quasi somriu. Sembla tranquil. Més de quaranta mil ulls el vetllen, pendents de cada un dels seus gestos. El pare Amengual es retira enutjat. El pare Ferrando l’ob-serva amb complaença: tampoc ell no ha aconseguit la conversió d’aquell proterv que cremarà per sempre.

El foraster ocupa la segona fila ran l’entaulat. És més alt que la gent que l’envolta. No desitja sinó que Valls es fixi en ell. Tal vegada nota-rà que almanco algú no el mira amb odi sinó amb pietat i admiració pel seu coratge. Però Valls no veu ningú. Amb el cap una mica girat pareix que esguarda la mar, que comença molt a prop d’aquí, quasi on acaba la falda de Bellver. Ha estat desig dels inquisidors que la cremadissa fóra a la vora del lloc triat per a la fugida, perquè els condemnats ten-guessin doble escarment. A més, d’aquesta manera, el fum i la fastigosa olor de carn carbonitzada no envairan Ciutat. Els botxins comproven la fermesa dels nusos amb els quals acaben de lligar el reu al pal que sobresurt per damunt les branques apilades, com si volgués foradar el cel. Els soldats obren pas al senyor Virrei. La multitud torna a bramar expectant. Els clergues resen a crits per imposar les seves oracions so-bre l’ululea del poble: Déu de Justícia, en el teu nom hem fet justícia. Déu de Justícia fes que la teva justícia... El moment és arribat i es fa un silenci espès. El Virrei encén amb la tea el foc purificador. Valls es contorç. Al seu rostre hi cap de sobte tot el sofriment del món. Obre la boca, però no demana misericòrdia, gemega. Uns instants i aquestes flames que li fan rebentar el ventre ja seran calius. Cendres. Després res. No res. El seu cos es vincla cap al cantó esquerre, esclata i cau com un tió consu-mit. Les guspires gairebé socarrimen la multitud que s’arrenglera a les


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

323

primeres files. El foraster fa, com tothom, un pas enrere i empès per la gentada torna cap endavant... Gargamelletja a causa del fum. Sua. Vol fugir. No vol veure com Isabel Tarongí és lligada i com altre pic les flames s’ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. El que més desitja és marxar. Anar-se’n tot d’una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l’ànco-ra de seguida i es perdi falaguera, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.

Deià, 1978Barcelona, Ciutat de Mallorca, Sitges, 1989-1993


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

325

nota de l’autora

Els fets històrics en els quals es basa Dins el darrer blau succeïren a Ciutat de Mallorca el 1688 i el 1691. El 7 de març de 1688 un grup de jueus conversos mallorquins, temorencs que no els obrissin processos a causa de les delacions d’un malsí, decidiren embarcar-se en el vaixell del capità Vuillis (Willis?) rumb a terres de llibertat. El mal temps, però, féu impossible que la nau salpés; els fugitius hagueren de desem-barcar i, en tornar a ca seva, foren capturats. La detenció es produí, sembla, d’una manera casual. Els crits d’una pobra boja, la família de la qual havia partit, avalotaren el carrer i atragueren l’atenció de la ronda. Sense voler, fou ella qui parà la xarxa on caigueren tots quants havien participat a l’embarcament. Aquella mateixa nit l’Agutzil Major els féu conduir cap a les presons del palau de la Inquisició, anomenat pels mallorquins la Casa Negra, on els foren confiscats tots els béns.

Les causes obertes el març de 1688 no foren tancades fins el 1691. Al llarg d’aquest any se celebraren quatre Autos de Fe (7 de març, 1 de maig, 6 de maig i 2 de juliol). Trenta-set persones foren condemnades al braser. Tres d’elles, Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, com que no volgueren abjurar la seva religió, foren cremades vives.

Partint d’aquests fets i recreant-los, he escrit aquest llibre. He comprimit l’acció (escurçant l’estada a les presons i anticipant la cre-madissa) per fer-la més compacta i més intensa en la segona i tercera parts. Per contra, en la primera, he procurat dilatar-la perquè el lector pogués entrar de manera gradual en el conflicte. No cal esmentar, em sembla, que l’aparició de João Peres és fabulada i que la seva arribada a Mallorca serveix de desencadenant. De la mateixa manera, he inven-tat diversos personatges que mai no existiren com Blanca Maria Pires,


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

326

la dama portuguesa, que procedeix de fonts literàries prou manifestes que no val la pena explicar. Ja ho farà algun crític i esper que el treball sigui lluït. Tampoc mai no existiren Pere Onofre Aguiló, el mercader mallorquí, establert a Liorna, ni Don Antonio Nepomuceno Soto-mayor y Ampuero, el virrei, ni el seu nebot el cavaller Sebastià Palou. Per a Beatriu Mas, anomenada la Coixa, meuca del bordell, havia re-servat un paper petit i funcional, però, com sovint succeeix, el perso-natge agafà tanta força que no vaig tenir més remei que dedicar-li un munt de planes, contemplant-la amb simpatia perquè des del primer moment s’ho va merèixer.

D’altres protagonistes s’inspiren en personatges històrics que prengueren part o patiren els terribles esdeveniments, com Rafel Valls, anomenat Gabriel a la novel·la, Rafel Cortès d’Alfonso, convertit en Ra- fel Cortès, Costura, Pere Onofre Cortès de Guillermo, canviat en Rafel Cortès, Cap de Trons. Del jesuïta pare Sabater surt el pare Ferrando, i l’autor de l’abominable Fe triunfante, Francisco Garau, inspira el perso-natge del pare Amengual.

He canviat noms, cognoms i malnoms a posta per remarcar que el meu llibre no és d’història, sinó de ficció. En els dominis de la història cap material no pot ser manipulable; en el de la novel·la, per molt his-tòrica que sigui, mentre es mantengui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima, en conseqüència.

He procurat, evitant els anacronismes, donar al lector les pautes suficients perquè pogués entendre com visqueren i moriren els cripto-jueus mallorquins a finals del segle xvii, com foren les seves cases, els seus costums, quins oficis tenien, i com alguns d’ells mantenien alian-ces amb els nobles en els negocis de mar —el cors— que enriquiren bona part de la noblesa mallorquina.

Per esbrinar tot això, he investigat en diversos arxius, he remenat un munt de paperassa i llegit bibliografia ad hoc. També he consultat amb alguns especialistes, entre els quals vull esmentar els noms d’Aina Pascual i Perico de Montaner, a qui agraesc molt les seves informa-cions i suggeriments.

Pel que fa a la llengua, he intentat no emprar paraules que a les acaballes del segle xvii no haguessin estat ja documentades, sense cau-re, però, en una llengua massa arcaïtzant i en conseqüència de lectura difícil. He inclòs les poques referències que he trobat en els papers dels


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

327

processos a la parla del ghetto de Mallorca que anomenava els cristians com a gent de can Peroni perquè sota el mot Peroni s’amagava el nom de Crist. He optat per utilitzar la variant mallorquina en els diàlegs dels autòctons, mantenint la fonètica i l’article salat, menys quan són els inquisidors els qui parlen, ja que, segons consta documentalment, no salaven durant els interrogatoris ni tampoc en els actes de la vida religiosa. L’ajut d’Aina Moll, en matèria lingüística, ha estat, com sem-pre, impagable.

També he de donar moltíssimes gràcies a Meri Torras i a Pilar Bel-tran, que m’ajudaren incansables i altruistes fins a les tantes de dies i matinades a informatitzar, corregir i tornar a informatitzar un parell de vegades el text.

Dins el darrer blau no té, encara que pugui semblar-ho, cap interès polèmic. No pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets del 1691 foren les seves tràgiques conse-qüències que marginaren i humiliaren durant segles els descendents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe. A tots ells, crec que els mallor-quins de bona voluntat no podem fer altra cosa que demanar perdó. Aquesta és, també, una de les intencions de la novel·la.

Barcelona, 10 de gener de 1994


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

329

postfaci

demanar perdó

L’home ha de pertànyer sempre al grup dels perseguits i no al dels perseguidors.

Talmud Bablí, Baba Qamma 93a

Estem d’aniversari: fa vint-i-cinc anys que va sortir publicada una de les novel·les més importants de la història de la narrativa catalana mo-derna, Dins el darrer blau, de Carme Riera, i aquesta reedició és, per tant, una celebració. A la festa hi estan invitats tots els lectors que fa anys vam llegir la terrible història dels xuetes que provaven d’esca-par de la xacra de la Inquisició a Mallorca, i també són benvinguts els lectors futurs que, a través d’aquestes pàgines escrites amb tant de mestratge, cabdellaran i descabdellaran les esperances, pors, il·lusions i desil·lusions d’uns personatges dels quals se’ns narra amb intriga, amb poesia, la dissort que s’aclaparà damunt d’ells l’any 1688.

Escrita a partir de fets històrics i molt ben documentats, la novel-la de Carme Riera és un monument de record i de perdó a les vícti-mes innocents d’una discriminació històrica avui dia vergonyosa i injustificable, la que ha patit durant segles a l’illa el col·lectiu xueta. Dins el darrer blau, a banda de ser una fita altíssima de les lletres cata-lanes, és una lliçó literària i històrica que deixa al descobert de mane-ra flagrant la cruel dictadura ideològica de la Santa Inquisició, que només actuava barroerament per interessos propis tot contravenint les màximes evangèliques que, en teoria, deien defensar. Hi ha una literatura que serveix bellament per entretenir, i una altra que, al ma-teix temps que t’entreté, t’ensenya, t’il·lustra, t’educa i et fa prendre partit quan la causa és tan injusta, tan cruel, tan nefasta. Dins el darrer blau és d’aquesta segona mena, i aquesta reedició és, doncs, justifica-da i motiu d’aplaudiment.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

330

Carme Riera sap molt bé que el nostre passat és ple de perseguits i de perseguidors. L’espai geogràfic que la nostra cultura ha ocupat al llarg dels segles ha inclòs al seu dedins poblacions diverses amb d’altres formes culturals i religioses com la musulmana i la jueva. Pel que fa als jueus, és innegable el seu protagonisme durant una edat mitjana que els havia de veure tant gaudint dels favors de la cort reial com escapant dels avalots i de l’extrema intolerància religiosa d’aquells temps. L’odi i la discriminació atiats per l’estament eclesiàstic van acabar per arra-conar-los en calls i, per humiliar-los, els va fer vestir de forma diferent, però tot i així habitaven entre nosaltres, vivien com nosaltres, eren nosaltres. A cop de creu o de decret, foren perseguits i obligats final-ment a marxar i, amb ells, les seves formes culturals, les seves pregà-ries, la seva poesia. El 1436, la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, atorgà graciosament al Reialme de Mallorca el «Privile-gi» pel qual «d’ací avant no puga haver en l’illa cap call ni sinagoga de jueus, i que no hi habiti cap jueu més de 15 dies sota pena de confisca-ció de béns».

La majoria dels jueus mallorquins, per acabar amb aquesta impla-cable persecució, decidí convertir-se al cristianisme, però en un greu error de càlcul, com a cristians nous van seguir ocupant a Palma el mateix espai de l’antic call: la seva permanència als carrers de les cases i de les botigues dels jueus els continuaven marcant igualment com a tals, i això els impossibilità d’instal·lar-se en cap altre lloc de la ciutat. En d’altres barris els barraven la porta i a fora vila no s’hi podien esta-blir perquè eren blanc fàcil d’atacs. Isolats dins el seu barri dit «del Segell», la resta de la població els veia com un grup a part i ells matei-xos, finalment, s’hi van constituir: es casaven entre ells, celebraven se-cretament festes jueves o els dissabtes, i privadament procuraven abs-tenir-se de menjar carn de porc. L’arribada de la nova Inquisició a Mallorca el 1478, però, va marcar l’inici d’una nova persecució, també cruel i sens pietat, vers aquests falsos conversos: el 1488 es van proces-sar i fer abjurar d’israelisme 260 cristians nous a canvi d’altes sumes de diners o bé mitjançant execucions a la foguera o per garrot. Durant el segle xvi, i especialment durant els cruents Actes de fe del segle xvii, alguns condemnats van ser cremats vius o un cop morts després de ser escanyats, o bé condemnats després de morts i cremades les seves des-pulles o en efígie o estàtua si havien pogut fugir de l’illa.


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

331

Els «reconciliats» i penitents que després d’un terrible Acte de fe complien les seves penes, majors o menors, als calabossos, a galeres, en convents o lliures, havien de vestir els cucurulls i els capotells amb l’aspa de Sant Andreu. L’hàbit amb aquesta aspa era la insígnia dels qui confessaven públicament la fe en Jesús de Natzaret com a fill de Déu Pare tal com a l’evangeli ho feia l’apòstol Andreu. La pena d’infàmia inhabilitava el judaïtzant per a tot honor o dignitat i se’l vetava per exercir de jutge, corregidor i d’altres serveis públics, i la prohibició es feia extensiva als seus fills i néts, fins a la segona generació. Els «infa-mes» tampoc no podien vestir certes robes ni teixits com la seda ni portar joies d’or o de plata. Però la perpetuació de la infàmia venia amb l’obligatorietat de penjar públicament en esglésies o convents els capo-tells de la vergonya on quedaven consignats els cognoms dels peniten-ciats, o bé d’enllistar les famílies penitenciades en grans llenços. El cas més cèlebre és el de la Manta de Tudela, que el 1610 fins a mitjans del segle xix va ser penjada a la Capilla del Cristo del Perdón de la catedral amb 187 cognoms de jueus conversos a fi que «con el tiempo no se obscurezca y extinga la memoria de los antepasados y se sepa y se pue-da distinguir la calidad de los hombres nobles», i de la qual prové l’ex-pressió castellana d’amenaça de tirar de la manta. A casa nostra, el cas més cruent és el del claustre del desaparegut convent de Sant Domè-nec de Palma, on es penjaven els capotells o sambenitos que la Inquisi-ció obligava a col·locar als jueus relaxats o penedits de judaïtzar. Tot i que la llista de cognoms atribuïts als capotells era de 278, i que en els processos inquisitorials es documenten més de 330 cognoms entre conversos i acusats de judaïtzar, només quinze d’ells han quedat estig-matitzats per a la posteritat com a falsos conversos.

La història dels xuetes mallorquins no és sinó una corrua de fets desgraciats amb final tràgic: després del decret d’expulsió dels Reis Catòlics de 1492, oficialment les comunitats jueves van desaparèixer de sòl hispànic, i durant els regnats de Carles I i de Felip II el criptoju-daisme es mantingué latent i sota l’ull atent del Sant Ofici. L’annexió de Portugal, però, canvià la situació: molts conversos portuguesos s’es-tabliren a Castella i començaren a teixir xarxes sostingudes amb un servei d’intel·ligència que els comunicà amb els jueus de l’exterior des de les fronteres pirinenques fins als Països Baixos i Alemanya. Els con-versos judaïtzants s’activaren i, en conseqüència, la Inquisició repren-


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

332

dria amb fúria la seva màquina implacable de repressió durant els se-gles xvii i xviii.

Els monarques de la Casa d’Àustria titulars dels reialmes de la Co-rona d’Aragó i de Castella van donar al Sant Ofici un poder gairebé il·limitat, i el van deixar fer sense posar traves als seus abusos, a la seva crueltat i a la seva tirania ideològica. Els nombrosos Actes de fe que s’organitzaven a les places públiques o a les places de braus per execu-tar els sentenciats de judaïtzar eren esdeveniments públics de gran en-vergadura on les multituds fanatitzades s’aplegaven en so de festa i on les autoritats eclesiàstiques, la noblesa i la reialesa eren invitades amb gran pompa i solemnitat. A la Corona d’Aragó, la por a la Inquisició provocà durant el regnat de Felip III una fugida massiva de conversos catalans per les valls d’Aran, de Vallfarrera i d’Andorra el 1608, i els tribunals inquisitorials s’acarnissaren amb els xuetes mallorquins espe-cialment durant el regnat de Carles II (1665-1700). El primer gran Acte de fe a Mallorca contra un criptojueu se celebra el 1645. L’any 1669 arriba a Palma des d’Orà el convers judaïtzant Alonso López, que acabarà executat públicament al Born. També hi ha Actes de fe el 1675, i el 1677 hi ha 237 processos amb confiscació de béns. També es docu-menten Actes de fe el 1679, i el 1688 hi ha la temptativa de fugida dels xuetes a Liorna per Porto Pi. Enxampats en aquest intent fallit, una trentena de criptojueus seran processats i sentenciats en els terribles Actes de fe de 1691, les actes inquisitorials dels quals són el material en què la nostra autora s’inspira per conformar les històries de Dins el darrer blau. Moltes famílies xuetes fugiren com pogueren de les Illes per establir-se com a repobladors al País Valencià després de l’expulsió dels moriscos entre 1609 i 1640, i allà se’ls anomenaria «garruts» per tenir garres com el dimoni, o bé «periquitos» per la forma dels seus nassos, i el malnom els perseguiria arreu, tal com demostra la dita po-pular valenciana passa gorrí, passa mallorquí.

Bona part de la població conversa va prendre partit per la causa borbònica en la guerra de Successió espanyola, ja que percebien el fu-tur monarca de la dinastia francesa com un element de modernització en matèria religiosa i una esperança de posar fi a les persecucions i la discriminació que havien patit amb els reis de la Casa d’Àustria. A Ma-llorca, comandats pel xueta Gaspar Pinya, importador i negociant de robes, uns quants xuetes van conxorxar a favor de la causa del futur


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

333

Felip V, i tot i que la conspiració va ser descoberta el 1711 i alguns xuetes van patir presó i confiscació dels seus béns, en finalitzar la guer-ra a favor dels borbons van ser recompensats amb el privilegi de dur espasa i amb oficis públics no remunerats. No obstant això, Felip V va resultar ser un monarca completament a favor de la inhumana tasca de la Inquisició: durant els anys del seu regnat (1700-1746) els inquisidors serien més actius que mai contra els judaïtzants. El 1722, a Sevilla es van celebrar tres Actes de fe, dos a Conca i dos a Múrcia. El 1723 se’n van celebrar tres a Granada, dos a Valladolid, dos a Toledo i dos més a Conca. Hi van ser cremades 1.564 persones, 782 en efígie, i 11.730 van ser sentenciades a diverses penes, des de l’empresonament durant sis mesos fins a la cadena perpètua, la majoria d’elles per judaït-zar. Sense aquesta mateixa intensitat repressora, no obstant, la Inquisi-ció perduraria en actiu a les Espanyes fins al 1834.

La fi de la guerra de Successió espanyola es va pactar en les dispo-sicions del Tractat d’Utrecht de 1713, pel qual França i Espanya signa-ven la pau amb les Províncies Unides dels Països Baixos. El borbó Felip d’Anjou va ser reconegut rei de Castella com a Felip V i renun-ciava a les possessions europees de la Casa d’Àustria, així com de dos territoris en mans d’Anglaterra: Gibraltar i l’illa de Menorca. Durant el període de presència anglesa al llarg del segle xviii, l’illa balear va ser un refugi per a molts conversos que fugien de la Inquisició, així com per a jueus que fugien de persecucions al nord d’Àfrica, els quals arri-baren fins i tot a aixecar una sinagoga a Maó. L’argument que a Me-norca s’hi havien establert «tot de moros i jueus» va servir d’excusa perquè tropes hispanofranceses fessin per recuperar-la i per expulsar els anglesos; quan el 1782 el duc de Crillon va ocupar l’illa, tres mil persones —grecs, àrabs i jueus— es van revoltar i gairebé van posar fi a la vida de l’ocupant francès. Pel Tractat d’Amiens de 1802, però, els anglesos finalment cediren l’illa a Espanya. Amb l’abandó definitiu de les tropes angleses, els jueus, cames ajudeu-me, també van marxar de l’illa. Les famílies converses menorquines, però, s’havien barrejat sen-se problemes amb la població local, i no van quedar pas estigmatitza-des com els xuetes mallorquins.

Als portadors d’aquests llinatges estigmatitzats, i als seus descen-dents, pel patiment sofert injustament, calia a hores d’ara demanar perdó. Carme Riera, fa vint-i-cinc anys, ho va fer amb una esplèndida


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

334

novel·la històrica basada en horrorosos fets reals. L’episodi de l’intent frustrat de fugida el 1688 serveix a l’autora per desplegar el discurs polifònic dels drames dels personatges que acabaran encausats i sen-tenciats a mort. Calia una novel·la com Dins el darrer blau per demanar perdó, per denunciar la crueltat de què fou víctima aquest col·lectiu perseguit fins a la sacietat. Calia una novel·la com aquesta per contar la injustícia i la ignomínia desplegades vergonyosament per les autoritats civils i eclesiàstiques de l’època, i denunciar la infàmia perpètua patida que va convertir la vida dels xuetes mallorquins en un infern per part dels seus perseguidors.

Carme Riera construeix una novel·la considerada per la crítica com un dels cims de la narrativa catalana del segle xx on queda palesa la voluntat de revisar les arrels de la identitat mallorquina. L’immens re-lat coral que Carme Riera desplega —perquè són molts els personatges com també foren molts els perseguits i els perseguidors— és tot un acte de contrició col·lectiu pel simple i denunciable fet que tres-cents anys després dels dissortats Actes de fe de 1691 que condemnaren els criptojueus que cercaven fugir de l’illa, els seus descendents encara han patit marginació i humiliació per una bona part de la població illenca. Calia una novel·la com aquesta per educar, per fer conèixer, per fer caure la bena dels ulls: Carme Riera, tal com molt bé va subratllar Lluï-sa Cotoner, exposa de manera magistral la necessitat d’una única pro-posta ètica possible: la de refusar el discurs monolític, la de defensar la multiplicitat de veus i d’opinions, la d’acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i de la mort. Mai més com ara, en la lletjor del nostre temps —com bé deia sant Jeroni al segle v—, vint-i-cinc anys després de la seva publicació, el missatge i la lliçó de Dins el darrer blau conti-nua crucialment essent d’allò més necessari.

Com va dir el crític i editor Isidor Cònsul, Dins el darrer blau és una novel·la «oberta al futur en el sentit que serà llegida, comentada i tran-sitada amb escreix en els anys venidors». Vint-i-cinc anys després, aquesta obra mestra de Carme Riera, guanyadora del Premi Josep Pla 1994, del Premi Nacional de Narrativa 1995 —la primera vegada que s’atorgà a una novel·la escrita en català—, del Premi Crexells, del Premi Lletra d’Or i del Premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publi-cada a Itàlia l’any 2000, continua viva perquè en la nostra actualitat són vigents les preocupacions de l’autora que van portar-la a escriure-la: el


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

335

poder que exerceixen els perseguidors sobre els perseguits, els perills de l’ambició, la persistència de discriminacions absurdes i l’absència de perdó. Carme Riera tenia necessitat de demanar perdó a les víctimes de la xenofòbia del passat perquè només així podrem evitar haver de tornar a fer-ho a les del futur. Aquest és el veritable poder de la litera-tura. Aquest és el veritable poder de Carme Riera. Gràcies!

Manuel ForcanoRabat 2019


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa


#Kee

pReading

ACasa

#JoE

mQuedoA

Casa

aquest document s'ha creat únicament i exclusiva amb l ... · xabec que des d’alger havia...

Documents