75è aniversari de l'enfonsament del "ciudad de barcelona"

75è aniversari de l’enfonsament del

“Ciudad de Barcelona”

Recull d’articles i de documentsMalgrat de Mar, 30 de maig de 2012

AMMM Fons Josep Bechdejú Bohigas

3

PRESENTACIÓ

El 30 de maig de 2012 fa 75 anys de l’enfonsament del “Ciudad de Barcelona”. Hi ha diversos noms propis que estan en l’origen i en el desenvolupament dels actes que s’han organitzat per a celebrar-ne la commemoració: Antonio J. de la Rosa, professor de l’Institut La Llauna, de Badalona; Sònia Casas, de la revista Sàpiens; Geoffrey Cowling, ex cònsul britànic de de Bar-celona; Alan Warren, historiador anglès de les brigades internacionals i Sònia Garangou, autora del llibre publicat per l’Ajuntament de Malgrat, Malgrat. 1930-1940: Els anys silenciats.

Des de l’Ajuntament, a través de la Regidoria de Cultura i de l’Arxiu Municipal, hem assu-mit l’organització dels diferents actes i hem procurat impulsar-los i sumar esforços i inicia-tives. Com anem fent des de 1999, amb les conferències col·loqui que anomenem “Matinals d’Història”, hem volgut preparar un dossier aprofi tant l’esdeveniment. Evidentment, es tracta d’un dossier que no és ni pot ser exhaustiu. Serveix per aportar allò que modestament hem pogut anar recollint. Hi trobareu documentació pròpia de l’Arxiu Municipal de Malgrat, com també d’altres institucions, com ara el Museu Marítim de Barcelona, o l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, als quals volem agrair-los la col·laboració. Sens dubte, però, aquest dossier hau-ria quedat molt coix sense l’aportació que hi ha realitzat Alan Warren, sobretot per les històries de vida relacionades amb els brigadistes internacionals.

Gràcies a tots els que l’han fet possible

Textos i documents

1. El vaixell

S’ha conservat el catàleg promocional de les característiques tècniques i prestacions de la mo-tonau “Infante don Jaime”, de la Compañia Transmediterranea, de l’any 1929. El reproduïm gairebé en la seva totalitat per l’interès que té com a document i per la informació que aporta sobre el vaixell. La reproducció s’ha pogut fer gràcies a la col·laboració del Museu Marítim de Barcelona

2. L’enfonsament

Resum històricReproduïm la part del llibre Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. República, revolució, gue-rra i dictadura a un poble de l’Alt Maresme que Sònia Garangou dedica a l’enfonsament del vaixell.

Notícies de premsaNo reproduirem aquí totes les notícies de premsa de l’època. No hi ha dubte que algunes infor-macions publicades no són correctes, la qual cosa porta sovint a que es vagin repetint alguns equívocs. Reproduïm la notícia a La Vanguardia i al diari Llibertat, de Mataró. Trobareu també referències dels fets a l’ABC, al Diluvio, al Día Gráfi co, entre d’altres

El submarí i torpedeReproduïm dues imatges: una del submarí “General Sanjurjo” i l’altra del torpede que va anar a parar a la platja de Lloret

4

Dossier 75è aniversari de l’enfonsament del “Ciudad de Barcelona”

Rastres documentals (des de Malgrat)A l’Arxiu Municipal de Malgrat es conserven alguns documents relacionats amb l’enfonsament del vaixell. No hi ha, però, cap expedient administratiu que se n’ocupi. Ens han quedat rastres pel que fa als enterraments (vegeu l’apartat següent, dedicat a les persones) i també, de forma escadussera, en algunes factures: una per a segells, i l’altra per a botelles de conyac. Curiositats de la documentació administrativa!

3. Les persones

Poc a poc anem sabent els noms i cognoms de les persones que anaven al vaixell en el moment de l’enfonsament, bona part dels quals eren brigadistes internacionals. Reproduïm una llista que ens ha fet arribar Alan Warren, i informacions publicades sobre alguns dels seus membres.Aportem també un buidat del registre civil de Malgrat on hi ha registrades les persones enterra-des, bona part de les quals no se sap qui són, i també documents de l’Arxiu Municipal que fan referència a persones que hi van morir.

4. Passat, present i futur

La història després de l’enfonsament continua. Avui, al 2012, ja no trobaríem ningú que hagués viscut “en directe” l’enfonsament del vaixell, però sí que encara trobarem persones que recor-den com, anys més tard, es van dinamitar les restes, i tot Malgrat tremolava. El “barco” com es coneix popularment, continua essent un lloc de referència pels submarinistes, un lloc on s’hi poden trobar peixos diversos, en un fons marí, el de Malgrat, que conté pocs “refugis” per a les espècies que l’habiten.

Segurament, malgrat l’oblit històric, el “Ciudad de Barcelona” podria/hauria de ser recuperat de l’oblit i perpetuar la seva memòria per a les generacions futures. L’article de Sònia Garangou que reproduïm defensa de forma eloqüent la recuperació d’aquesta memòria.

JMCMalgrat, maig de 2012

5

1. El vaixell

Motonave “Infante Don Jaime”, 1929Es tracta del catàleg promocional de les característiques tècniques i prestacions comercials de la motonau, que pertany a la Compañia Transmediterranea.

Procedència: Museu Marítim de Barcelona. Número de registre: 1583

6


7

El vaixell

8


9

El vaixell

10


11

El vaixell

12


13

El vaixell

14


15

El vaixell

16


17

El vaixell

18


19

El vaixell

20


21

El vaixell

22


23

2. L’enfonsament

Resum històric

Extret de: GARANGOU, Sònia. Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. República, revolució, guerra i dictadura a un poble de l’Alt Maresme. Malgrat de Mar: Ajuntament, 2005. Pàgs. 256-261

24


25

L’enfonsament

26


27

L’enfonsament

28


29

L’enfonsament

Notícies de premsa

30


31

L’enfonsament

32


Submarí i torpedeEl submarí italià Torricelli, anomenat després “General Sanjurjo”

Imatge cedida pel Museu Marítim de Barcelona

33

L’enfonsament

Torpede a la platja de LloretEl torpede, provinent del submarí Torricelli, va arribar el 30 de maig de 1937 a la platja de Lloret i mesurava 6’5m de llargària i 65 de diàmetre. En la imatge es pot veure un combatent al seu costat.

Autor de la fotografi a: Emili Martínez PassaperaProcedència: Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar

34


Rastres documentals (des de Malgrat)Despeses per a la compra de segells

Procedència: Servei d’Arxiu Municipal de Malgrat. Número de registre: 39672

35

L’enfonsament

Factura presentada pel cafè mercantil d’Eloi Regí per haver lliurat 23 ampolles de conyac als tripulants del Ciutat de Barcelona

Procedència: Servei d’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Número de registre: 24106

37

3. Les persones

Passatgers del “Ciudad de Barcelona”

Font: RGASPI. Bolshaga Dimitrovka 15, 103821, Moscow. (www.rgaspi.ru) File 545/6/53/ P-41 “Survivors-Ciudad de Barcelona”

Elaboració: Alan Warren

British

Left for AlbaceteEmlyn LloydJack DanielsJim DuttonRobert MartinHarry DobsonGeorge DimitrovNicholas VasilovRon BrownPat MurphyJack ReedDavid NewmanJames HowardRonald BarberA Morgan Skinner

In HospitalCharles Brotfi eldRafael SchaltzAnother, name unknown

Missing. Presumed drownedRobert McDonald, GlasgowJack Kent, London & New ZealandWilliam Lowe, Manchester

Note regarding above and following names. These are ALL THE NAMES WE HAVE. If your re-cords show more men sent then we have no record of these men, and presume they are drowned.

Canadian

Left for AlbaceteRonald LiversedgeStan RaynorAlex MenysjenkoTony SimicBill TurkowskiMikowan FalkowskiMichal SzlipakJames FallyEiner NurrisaloIvor AndersonJoseph SchoenAndrew CsokeGeorge Sarras

38


Jake O’SheaFred LyskaWalter BulwarEllis FrenbergAlex ShewlacUrbain HansboutJack Gelstrap

In HospitalBrackenbury

Missing presumed drownedJames Racz (enterrat a Malgrat)Karl FrancisTom NelsonErnest GosselinMichael HorndorfMike Chodur

Americans

Left for AlbaceteJoseph GibbonsHerman Greenfi eldCon SilvermanRobert SullivamEarl VallMilton CohenG. MillstoneEarl BrianAbe OsherhoffAxel ReinholmEugene NottWilliam WhiteAlbert WallachFrancis DaleyAbraham SobelJoe LuftigHjalmar SankariK. LappalainenHorace KarkSid ShosteckHarry RubinWm Van FelixWill. H. CantorBen CamnitzRaplh WoimolaBen KazimapJoe BlimowskiManuel M. MadariagaIssac KatzEugen CrawfordLarry DukesG. KarachusianJoe BurkettRalph LopezUliese BouraRom Kandzerska

39

Les persones

Hy. JacobsRalph SpinnerOiva WestWade EllisFrank ArvolaWilliam TrogdonMax FarrarClaude PringleSam RomerJohn KozarBob ReedJul. GerhardAnton Matosich

In HospitalPhillip BradburyMurray NemeroffCarl CannonZygmund PyseckiAlfred StrommSol DavisAdolph Rovamon

We believe some of the following may have got to AlbaceteChaz VentrierHarry KatzinFrank StrongAlex Wought (Voros)Thane SummersWilliam ChestriaBob ScheinfestAlesworth BissonJack FreemanTed PriafskyH. Solomon

We believe these following are deadAlex SauremilchCasper AndersonWm. SchultzJohn IngetWm. Grant HadleyJ.B. TurnerJoe LampertK. TsalikidasSaul CrobinSteve Vargo

There is an unknown American/French comrade and American SeamanTwo men, names unknown both believed dead.

Ciutadans espanyols

Tenim coneixement que al vaixell enfonsat va morir Jaume Cisa Mas, de Premià de Mar, 1r Maqui-nista, ofi cial de màquines, del “Ciudad de Barcelona”. El seu fi ll, Josep Cisa Jordana, que tenia cinc anys en el moment dels fets, va venir a Malgrat amb la seva mare per identifi car-lo.

40


Sergeant Milton Cohen. Company 1 Mackenzie Papineau. July 1938The 15th International Brigade Photographic Unit Photo-graph Collection. Tamiment Library. New York.

Joseph Gibbons. Mackenzie Papineau Estado Mayor, April 1938The 15th International Brigade Photographic Unit Photogra-ph Collection. Tamiment Library. New York.

Frank Arvola. Alcover, April 1938The 15th International Brigade Photographic Unit Photogra-ph Collection. Tamiment Library. New York.

Lawrence Dukes. Company 1 Macken-zie Papineau. May 1938The 15th International Brigade Photographic Unit PhotographCollection. Tamiment Library. New York.

41

Les persones

Murray Nemeroff (left) and Alexander Gold-berg, Sanidad. Darmos, April 1938The 15th International Brigade Photographic Unit PhotographCollection. Tamiment Library. New York.

Jack Freeman (left) and Peter Ambrosiac.Observers Lincoln Washington Battalion. Fuentes de Ebro. October 1937The 15th International Brigade Photographic Unit PhotographCollection. Tamiment Library. New York.

Thane Summers. Offi cer’s training school.November 1937The 15th International Brigade Photographic Unit PhotographCollection. Tamiment Library. New York.

William Van Felix (left) and Ernest Amatniek. Ebro July 1938The 15th International Brigade Photographic Unit PhotographCollection. Tamiment Library. New York.

42


Claude Pringle. Mackenzie Papineau November 1937The 15th International Brigade Photographic Unit Photogra-ph Collection. Tamiment Library. New York.

Horace Kark, cabo LincolnWashington battalion. December 1937The 15th International Brigade Photographic Unit Photogra-ph Collection. Tamiment Library. New York.

Max Farrar. Cook at Estado Mayor December 1937The 15th International Brigade Photographic Unit Photo-graph Collection. Tamiment Library. New York.

Saul Romer, 24th Battalion. January 1938The 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collection. Tamiment Library. New York.

43

Les persones

R. Karmen and Con Silverman (right) with Soundtruck.December 1937The 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collec-tion. Tamiment Library. New York.

Alun Menai Williams (seated) with Billy Davies, July 1937

Harry DobsonThe 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collection. Tamiment Library. New York.

Abe OsherhoffThe 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collection. Tamiment Library. New York.

44


Hank RubinThe 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collection. Tamiment Library. New York.

Ivor “Tiny”AanderdonThe 15th International Brigade Photographic Unit Photograph Collection. Tamiment Library. New York.

45

Les persones

Històries d’alguns brigadistes

Selecció de textos i recerca: Alan Warren

Letter from Jack Freeman(American Volunteer during the Spanish Civil War)

Sept. 25, 1937

Dear Herb [Freeman],

I received a letter from Pop several days ago in which he mentions that you have sent me a personal letter. As yet I have not received it altho I have been waiting for a letter from you for a long time. I suppose you’ve been expecting one from me for just as long, but it is hard out here to concentrate your mind for long enough to get off a decent letter.

By the time you get this letter it will be more than fi ve months since I left home and more than four that I’ve been in Spain. I guess it’s pretty safe now to describe my arrival here. You know, of course, from hints in my past letters and from stories fl oating around back there, that I was on the “City of Barcelona,” the ship that was torpedoed by an Italian submarine. You’ve probably read the main de-tails in an issue of the Sunday Worker (Aug 1, I think).

Every once in a while it strikes me that my being alive at all at present is just a pretty damn lucky accident. My cabin on the boat was in the rear part, just aft of the engine room. Our usual orders were to stay below deck all the time, either in our cabins or in the passageways. But this Sunday afternoon shortly after dinner I had begged and gotten permission to go to the middle section of the boat where most of my American friends were quartered, to attend a meeting of the English-speaking comrades. After the meeting I stayed to schmooze around with a few of the guys. We were leaning over the railing, three of us, looking at the shore, not more than a mile away, and the water of the Mediterra-nean. which is every bit as blue as it’s cracked up to be. This was well within Spanish waters, not more than 60 kilometers from Barcelona as a matter of fact. Every once in a while we would pass a fi shing village with the boats drawn up on the beach. From a distance the boats looked like fi sh lying out in the sun. Some of the hills came rolling right down to the water. Everything looked bright and completely peaceful. We were feeling quite happy at fi nally being practically in Spain after so much delay in New York and in France.

Suddenly we heard a dull thud--not a bang, not sharp at all, like a heavy push. The boat shook and threw me from the railing against the cabin wall. The people started running from the back of the boat towards me. I don’t know what I thought had happened--hit a rock probably--but I certainly wasn’t thinking of a torpedo, because even then I wasn’t thinking war. Anyway I started yelling, “Don’t get excited. Don’t get panicky.” I had yelled this 3 or 4 times when I saw dense brown smoke all around the deck toward the back end of the boat. Then I fi gured the trouble for sure & somehow I got into a li-feboat which was about 10 ft away. I’ve never been able to recall whether I jumped, hopped, crawled, or climbed into that life-boat, but I got in. Somewhere around this time I bruised my leg, how I don’t know. This was the only casualty I suffered, and I didn’t discover the scab until several hours later. I was one of the fi rst in the boat but it fi lled up very rapidly, since it was right amidships & most easily reached. The damned ropes were tied with wires but there were two American sailors (not crew mem-bers) in it and they freed us with hatchets. As we were sliding down to the water one of these sailors remarked “We must have hit a mine.” We shoved off a little way from the big boat, but most of the people in the boat, French & Spanish, were too excited at fi rst to do any organized rowing, so we went very slowly and I had a chance to see what was happening in the water around us and on the big boat.

The torpedo--we now knew it was a torpedo because some of the guys in the boat had actually seen it coming in the water--had apparently hit just aft of the engine room, in other words, had gone directly

46


through my cabin. Those of the comrades who had been sleeping or resting below decks, two in my cabin, had had no chance at all. The back quarter of the ship had jumped up when the torpedo hit and then sunk almost immediately. Two lifeboats which were hung here went down with this section before they could be untied. Most of the fellows either jumped or were thrown into the water. The life-belts were below deck in the cabin and there was no chance to go down & get them except for a few in the forward part of the ship.

The rest of the ship from the engine room forward also sunk very quickly. In less than seven minu-tes (that is, later we estimated the time at about this) there was nothing above the water besides the point of the prow and one poor guy who couldn’t swim standing right on the point, and then that went down too.

It was a pretty dirty business. Some fellows were killed while they were asleep, some were trapped below decks (we could bear them singing the “Internationale”), some were hit by pieces of wood or iron and a few were drowned, altho most of those who got into the water had plenty of drift to hold onto until they were picked up. But considering the speed with which the ship went down we got off surprisingly well with a much smaller ratio of losses than, for instance, most torpedoed boats in the World War. As a matter of fact, the Daily Worker in this case exaggerated the wrong way and gave a higher fi gure of losses than there actually were.

Before we got to land we had one more scare. Just before the big boat went completely down, we su-ddenly heard a motor and looking up saw a plane coming head on toward us. Now when a plane fl ies directly at you you can’t see any of its insignia; and for all we knew, perhaps we had been bombed & maybe the plane was now coming to strafe us--you know, spray us with its machine guns. The guys in the water started yelling at each other to duck and one fellow in our boat dived out. I just bent down to the bottom of the boat (I don’t know how I thought that would protect me), but I never felt so damned scared in all my life. Here was this big thing heading right for the part in my hair and I knew there was absolutely nothing I could do about. I guess I was even too scared to crap in my pants.

But much to our relief the plane suddenly turned just about 100 yards ahead of us and dropped a bomb over the spot where it thought it had seen the sub. It must have missed though, for we saw no oil or wreckage aside from our own ship’s.

Fishing vessels from a nearby town reached us after a while and picked up the fellows in the water. We got our rowing organized and reached the beach without any more trouble. The people of the town just fl ooded us with clothes and blankets and gallons and gallons of cognac. The barracks in town were converted into a hospital and general headquarters for the rescued. I’ve never seen such goings on as when friends met each other in that barracks. Even I jumped onto at least three guys whom I never expected to see again. But the fellow with whom I had travelled across from New York and thru our long stay in France didn’t come thru.

Except for the foolishness in yelling at people not to get excited and the scared feeling when the plane headed at us I kept my head pretty well. I hope I bear up as well later on. But then I did have all the luckiest breaks and I didn’t have to go thru all the tough spots that some of the others did. The torpedo went thru my cabin but luckily I wasn’t in it; there were only two lifeboats which got off safely and luckily I was in one; a plane headed at us but luckily it was a Loyalist plane. In other words, luckily.

I started this letter yesterday, but since then I have gotten Pop’s letter of August 5 with yours in it. It took that letter seven & a half weeks to reach me.

As you know from my other letters, I’ve been here for a hell of a long time but haven’t done much yet. I was put into a battalion which the government decided to give extra special training so we stayed in camp almost four months. For a while I was a group leader, which is a sergeant, but my rank was never confi rmed because I left before the battalion moved up to the line. Then I went to the base of the IB where I worked in four languages, Spanish, French, German, and a little English. I fi nally got my-

47

Les persones

self transferred back to a fi ghting unit and I am now in the Lincoln Battalion working as observer and mapper on the battalion staff. My job is to discover as much information as possible about the enemy and draw maps of their positions and main weapons. It is very interesting work but pretty risky. I have no rank for the very good reason that so far I’ve done nothing to deserve a rank. We’ll see later.

Meanwhile, I came up to the Battalion just in time to meet them coming back from action in the Ara-gon offensive. Now we are in reserve positions, which just means camping out in an olive grove so far from the front lines that only at night can we sometimes hear artillery fi re. To make it even worse for me, altho it is better for the rest of the brigade, we are just as likely to go into a rest position as we are to go up to the lines. In any case, I’ll let you know soon.

I’ve tried to make up for not writing until now by writing a long letter, so now I want you to write a lot. My address Papa knows. The number is now 17.1. If we ever get to another big town, I’ll try to send you a Spanish Pioneer pin.

Love to Mama. Tell Pop I’ll write soon to him.

Your brother, ‘the big stiff’ Jack

PS. Get down on your knees to Jack Schwartz for me and give him my apologies for not answering his letters. Tell him “Never give up hope.” Put cigarettes in the envelope when you write.

[Note: Freeman grew up in New York. He died in Spain. Herb is his younger brother.]

From Madrid 1937: Letters of the Abraham Lincoln Brigade from the Spanish Civil War. Copyright © 1996 by Routledge.

Department of English. University of Illinois at Urbana-Champaignhttp://www.english.illinois.edu/maps/poets/a_f/espada/spanish.htm

Abe OsheroffThe City of Barcelona

Osheroff was born in Brooklyn in 1915. He was a neighbourhood activist at sixteen, a student ac-tivist at City College, and then did some organizing for the CIO. He went to Spain in 1937. On his return he was a union organizer, headed the Communist Party’s Jewish Commission, and worked in the South. He is a carpenter by trade and has helped build housing in Nicaragua. He has also made a documentary fi lm on the Spanish Civil War entitled Dreams and Nightmares.

We had been waiting in Marseilles for a week. By that time everybody in town knew who we were and where we were going. All sorts of people approached us and wished us well.

The border had been sealed tight, so we were to go by sea. On the eve of May 29,1937, we received our marching orders. While Italian seamen from an adjacent freighter stared in disbelief some 250 “passengers” carrying cheap paper suitcases, and many wearing berets, fi led on board the Spanish freighter Ciudad de Barcelona. It would have been high comedy if not for--

Under “cover” of darkness, we set sail for Barcelona. There were some 250 men aboard, from all over Europe and some from 50 from the United States. Among the Americans were Bill Cantor, Solly

48


Davis, Murray Nemeroff, and myself (I later learned of Carl Cannon and Bob Reed.) There was also Bob Schultz, captain of the Brooklyn College swimming team. Another man, named John Kozar, had been a seaman and a miner in Pennsylvania.

We sailed at midnight, and at crack of dawn it was clear that we were hugging the coast for safety. Somewhere around midday a lone Republican seaplane fl ew alongside. The pilot was gesticulating wildly and pointing to something in the water nearby. The warning was not fully understood or acted upon. Many of the men were below-decks ...

I remember a loud, dull thud, and the whole ship sort of shuddered. In a matter of minutes, it tilted sharply and began to go down by the stern. Pandemonium followed as men raced to the very few lifeboats. I remember a loaded lifeboat overturning and crashing down on its occupants. I remember the screaming faces of men trapped at the portholes. And above all I remember some seamen tearing loose anything that could fl oat and tossing it into the sea.

I dived into the water and began to swim away, to avoid being pulled down by the suction. Almost immediately, I felt guilt and swam back to help with the rescue of non-swimming comrades. Fishing boats were already on their way from the nearby town of Malgrát and the seaplane was fl oating near-by, nearly capsized by the numerous men clinging to its pontoons.

As we came ashore, we found hundreds of villagers waiting with towels, blankets, and even some liquor. That evening there was a meeting in the Casa del Pueblo. Luís Companys came up from Barce-lona and gave a welcoming speech. There were lots of other speeches, too. We were told that we could change our minds and go back home if we so desired. Only one man took advantage of that offer.

The next morning we boarded a train, amid fond farewells from the local inhabitants, and soon after we were in the railroad station in Barcelona. A brief stay in the Karl Marx Barracks and we were off for Albacete, and thence to the training town of Tarazona de la Mancha.

Note: Schultz drowned, trapped beneath the deck. John Kozar was said to have swum ashore with a pound of coffee in a paper bag in his teeth. In World War II he shipped out on the Murmansk run, was torpedoed again, and froze to death in a lifeboat. (A.0.)

From Our Fight: Writings by the Veterans of the Abraham Lincoln Brigade, Spain 1936-1939. Copyright © 1987 by the Veterans of the Abraham Lincoln Brigade.

Department of English. University of Illinois at Urbana-Champaignhttp://www.english.illinois.edu/maps/poets/a_f/espada/spanish.htm

Canadians

Ronald Liversedge and Joe Schoen

Ronald Liversedge

On the evening that we sailed, May 28th, 1937, there were two hundred and forty fi ve volunteers in the ship. A large portion of the cargo was fl our, and before we sailed, somebody amongst the longs-horemen had ruined the fl our by pouring black liquid through the cargo hold. After we left Port and got out to sea some of the crew took us all and distributed us around the ship in the various passenger

49

Les persones

quarters. George Sarvas and I were given a double cabin in the fi rst class quarters. Twin beds, running water, reading lights, from the ridiculous to the sublime. After dark we were allowed out on deck, but no lights were allowed. All the ship carried on the outside were the two running lights. It was rather eerie, trying to move around the crowded deck in the pitch dark, listening to the conversations going on all around in a dozen or more different languages. We found out that all of our original fi fteen from Toronto were on board, and there were other Canadians also, but we didn’t fi nd out about them until later, when I found out personally in a very strange manner. Late that night before we turned in, a bunch of us gathered in a sort of lounge one deck down where our cabins were. We had a sort of small impromptu concert, people sang songs in their various national languages, Tiny (Anderson) met the Secretary of The Danish Communist Party and the Secretary of the Danish Young Communist League. There was one New Zealander and two Australians who entertained us with an exhibition of wrestling. Next morning, May 29th (?), 1937, we all slept late, and then we had coffee and bread. Around noon we entered Spanish waters. The ship was sailing just a few miles of the Spanish coast, which appeared to be three or four miles away. Many of us were up on deck. A couple of times a plane would fl y from the land, circle around the ship almost at masthead level, we could see the red markings of the plane, and the pilot would wave at us from the open cockpit, and we all waved our clenched fi sts in salute. At about two o’clock in the afternoon we were told that we were about forty miles from Barcelona, and we would be arriving there around fi ve. I went down to the cabin to have a rest before we got to Barcelona, and I was barely settled on my bed , when the terrifi c explosion occurred. The ship seemed to literally leap from the water, settle back with a shudder which could be felt distinctly, and then noiselessly to be coming to a stop. As I sprang from the bed and automatically started to tie on a lifejacket I thought that a shell from a big naval gun had landed right on deck. I was mistaken, we were torpedoed by an Italian submarine…. As I left the cabin I grabbed the second lifejacket, and meeting George Sarvas at the cabin door I gave him the lifejacket, told him to put it on and get up top right away… When I reached the deck, a horrible sight hit me with a shock. The ship’s stern was already under water and she was slowly turning over to the port side. All around the ship was a mass of fl oating wreckage: barrels, crates, cases, planking, canvas, wooden bedsteads, and amongst all this debris, were bobbing heads, and fl oating bodies, and around the bodies the sea crim-son with blood. Hanging on the starboard of the ship and resting on the ship’s plating was a lifeboat, its rope lines stuck in the davit blocks. In the lifeboat there must have been fi fty men all standing up, and one man was hacking away at the lines with an axe. When the line was fi nally severed, the boat plunged down into the sea, and it was so overloaded that it went straight to the bottom. All I had to do was step from the ship’s rail into the sea. It was a truly terrible experience, and I started to swim away from the ship, at the same time looking back in fascination at the fast sinking vessel. All at once there appeared on the foredeck, Karl Francis, one of our group, he was using the ship’s rail to pull himself hand over hand, up to the very peak, where he clasped his arms around the little jack mast. Men in the sea were yelling for Karl to jump, but he was frozen with shock, and then the ship quietly sank and that was the last of Karl. It was over in fi ve minutes from the time of the torpedo attack. A seaplane came out and started dropping depth charges into the water, but the submarine was miles away by that time, and when the depth charges burst under water, it felt as though our legs were being blown off. The seaplane landed on the water, and I could see Tiny Anderson swimming and pulling Joe Schoen towards the seaplane, and time after time Tiny swam back into the debris and pulled a man over to the seaplane. When the pilot had the body of the plane fi lled with survivors he opened up his motors and taxied the few miles to the beach. He didn’t come back. Slowly pushing my way through the debris, I came upon Syd Shostick, a small boy from New York who was supporting a two hundred pound Finn, Sankari, who was a non swimmer.

Syd shouted to me to help him with his burden, and that took my thoughts away from myself, and I took one side of Sankari. Things were happening all around us, some men were singing the Interna-tional as they sank under the water. There were some terribly mutilated bodies fl oating around. What kept them afl oat I don’t know. When the torpedo exploded it had blown the engines right through the decks. We could see some fi shing boats away picking up men, but there was a big area of wreckage between us and them and we seemed to drifting seaward. After a while we came across some planking and gathered some together with some canvas we constructed a sort of small, loose raft and were suc-cessful in hauling Sankari onto it. Syd said, as I had the life belt on I could try and swim through the

50


wreckage and look for a fi shing boat. Swimming through the wreckage I came up behind a man who was hanging on to the end of a wooden bed. As I approached him I said “How are you making out?” He understood and said “Not so good” and then as he turned his head he said, “Good Lord, are you here too?.” It was Ellis Fromberg from Vancouver, and was one of another group of Canadians who our bunch didn’t know were on the ship. Ellis was in bad shape, no life belt, a non swimmer, and had cramps in his arms. Luckily there was more lumber around and I gathered enough to keep us afl oat. I had lost touch with Syd and Sankari but they made it. After two hours we saw the nose of a fi shing boat pushing aside the wreckage. I waved and they saw us. There were three fi shermen on the boat and they pulled the wto of us on board, put us in a little hold in the centre of the boat, and when we couldn’t fi nd anyone else took us right on to the beach, at the little town of Malgrat.

Joe Schoen

After a week’s stay in Marseilles we boarded a ship, the City of Barcelona, and sailed on a Saturday evening, headed for Barcelona.

Next day, shortly before noon, about a mile from shore, we were torpedoed by an Italian submarine. The boat sank in less than fi ve minutes. No one had a chance to launch a lifeboat. Tiny, the fi rst mate, and I nearly got a boat up and over but before we could launch it, it was already half full of water. I waved goodbye to Tiny and jumped overboard and dog paddled away from the boat. Tiny Anderson saved my life as well as others that could not swim or who were wounded.

Some fellows swam ashore. Others were picked up by boats that came from the shore. Being a Sun-day, there were a lot of people on the beach. After Tiny reached me with a lifebelt and I was getting my breath a government seaplane dropped a couple of depth charges on the submarine. We were very close to where the explosions took place. The waves were enormous so we certainly had a wild ride.

I did not expect Tiny or anyone else to help me but he got more life buoys. Altogether there were fi fteen of us hanging onto something.

The plane that dropped the charges landed and picked us up. Tiny and the two pilots and myself hel-ped the rest of the fellows onto the wings. Tiny in the water and the pilots and me pulling them up.

We lost one, the mate from the boat. He was unconscious and a very heavy man. Even Tiny was so tired that we just couldn’t get him onto the wing.

The pilot taxied to shore where we were met by hospital staff, also trucks and ambulances to take us to the hospital.

Out of 240 volunteers on board the ship, 60 were killed by the explosion or drowned.

This was the town of Malgrat, abut forty miles north of Barcelona.

Those of us who were able to travel were outfi tted with new clothing. The President of Catalonia came to Malgrat to greet us and express his regrets for the traumatic welcome we experienced and for the loss of lives of so many volunteers.

We left for Barcelona that evening by train.

From: Canadian Volunteers in Spain 1936 to 1939by William C. Beeching. University of Regina. 1989. Page 23

books.google.es

51

Les persones

Ivar Lassen Anderson

On May 30 the steamer Ciudad de Barcelona with 300 volunteers on board was sunk, including nine Danes onboard. The events surrounding the sinking were extensively reported in Helmuth Christensen’s diary and in a report that Henry Højbjerg wrote in Thaelmann battalion’s front newspa-per “Todos Unidos”. The Danes had spent some time in Marseille, while they waited for the Ciudad de Barcelona. Towards the morning of the next day the steamer steamer alongside the Spanish coast for a short distance to avoid heavy seas. The ship was at this time escorted by two Spanish seaplanes and an armed trawler. At about 2:50 p.m with just three hours of sailing to Barcelona -the ship was hit by a torpedo obliquely from astern by the engine and it immediately started to sink. Rescue boats were quickly fi lled, and the rest had to jump into the water, with or without a life jacket. An Italian submarine showed up to the surface and began fi ring at lifeboats with a machine gun. The two se-aplanes went to counterattack, and the submarine received a direct hit. People who came hurrying from the shore puteverything in coming out to rescue the survivors from the wreck. However, about 65 men were drowned, including three Danes: Einer Vigø from Nørrebo in Copenhagen, Villy Børge Petersen, from Frederiksberg, and Harry Kay Rasmussen from Horsens.

Among the survivors besides Henry Højbjerg, were two known only as Niels and Hans. Ivar Lassen Andersen (Tiny) had come fromCanada, where he had emigrated. He was a fi ne swimmer and along with the rescue boats helped so many to safety.

From Fra Bjelkes Allé til Barcelona.Danske frivillige i Spanien 1936-39, by Carsten Jorgensen.Nyt Nordisk Forlag Arnold Busck. Odense. 1986. page 37

books.google.es

Ronald Barber i Claude Pringle

“They made their way down to Marseilles to join a ship, the City of Barcelona, which was to take some 400 men to Spain. In spite of supposed non-intervention, the ship was the victim of an Italian torpedo. The ship sank in four minutes and most of the volunteers were drowned. There was no ack-nowledgement of the disaster in the French port or in the press. The ship had been examined by offi -cers sympathetic to the Republican cause, who had declared the ship free of any illegal passengers. Ron (Barber) was a fi ne swimmer and had dived as far away from the ship as possible as she was submerged. Just as he was overcome by fatigue and about to drown he was hauled onto a fl oating door by a black American volunteer (Claude Pringle). Together they reached the shores of Barcelona and were rescued by comrades who had witnessed the sinking”

From We really do not alter, just grow older by Winifred Wheable-Archer. CAM Yorkshire, 2010. PAGES 24 - 25

www.camyorkshire.wordpress.comhttp://camyorkshire.fi les.wordpress.com/2010/09/winifredweablearcher-colweb.pdf

52

Dossier 75è aniversari de l’enfonsament del “Ciutat de Barcelona”

Històries d’alguns brigadistes

Selecció de textos i recerca: Alan WarrenTraducció de l’anglès: Anna Maria Soteras (Malgrat Turisme s.l.)

Carta d’en Jack Freeman(Voluntari americà durant la guerra civil espanyola)

25 de setembre de1937

He rebut una carta d’en Pop fa uns quants dies on em diu que tu m’has enviat una carta personal. Fins ara no l’he rebut, tot i que l’estic esperant des de fa temps. Suposo que en deus haver estat esperant una de meva tant de temps com jo, però és molt difícil aquí fora poder concentrar la ment per escriure una carta acceptable.

Quan rebis aquesta carta farà més de cinc mesos que vaig marxar de casa i més de quatre que he estat a Espanya. Ara crec que és segur poder parlar de la meva arribada aquí. Tu deus tenir coneixement, indirectament, de les meves cartes anteriors i de histories al voltant de quan jo estava en el “City of Barcelona” (Ciutat de Barcelona), el vaixell que va ser torpedinat per un submarí italià. Segurament ho deus haver llegit, probablement, en algun exemplar del diari Sunday Worker (Diari del Treballa-dor, del diumenge)( L’1 d’agost, crec)

De tant en tant, em colpeja la idea que estic viu a un maleït afortunat accident. El meu camarot en el vaixell era situat just darrere de la sala de màquines. Les ordres eren que ens quedéssim a sota la co-berta tot el temps o en els camarots o en els corredors. Però aquell diumenge, a la tarda, poc després de dinar, vaig demanar i aconseguir permís per anar a la secció mitja del vaixell, on s’hi trobaven allo-tjats la major part dels meus amics americans, per assistir a una reunió de camarades. Després de la reunió em vaig quedar una estona a xerrar amb alguns dels nois. Tres de nosaltres, estàvem inclinats sobre la barana mirant la riba a no més d’una milla de distància i cada trosset de mar era tan blau que no podia ser-ho més. Això era dins les aigües espanyoles, de fet, a no més de 60km de Barcelona. De tant en tant passàvem per algun poble de pescadors amb les seves barques varades a la platja. Des de la distància els bots semblàvem peixos estirats al sol. Alguns turons baixaven directes fi ns l’aigua. Tot semblava brillant i tranquil. Ens sentíem força feliços perquè pràcticament érem a Espanya després de tanta demora a Nova York i França.

De cop vam sentir un soroll sord, esmussat –un cop gens agut-, com una empenta forta. El vaixell em va sacsejar i em va llançar de la barana contra la paret del camarot. Tothom va començar a córrer des de la part de darrere del vaixell en direcció a mi. No sabia què podia haver passat –xoc amb una roca probablement- en realitat no pensava en un torpede perquè, ni així, jo pensava en la guerra. De totes maneres vaig començar a cridar “No us exciteu, no us poseu nerviosos”. Ho havia cridat 3 o 4 vegades quan me’n vaig adonar del fum dens i marró a la part de darrere del vaixell. Aleshores vaig percebre el problema i d’alguna manera vaig anar a raure en una llanxa de socors que era aproximadament a 10 peus de distancia. Mai he estat capaç de recordar si vaig brincar, saltar, avançar lentament o vaig pujar en aquell bot salvavides, però hi vaig entrar. En algun lloc durant aquest temps em vaig fer mal en una cama, però no sé com. Aquest va ser l’únic dany que vaig patir i no vaig descobrir la crosta fi ns unes quantes hores més tard. Jo vaig ser un dels primers d’entrar al bot i es va omplir molt ràpid ja que era el que estava al mig i era de més fàcil accés. Les maleïdes cordes estaven lligades amb fi lferro però hi havia dos mariners americans (no tripulants) que les van tallar amb destrals. Quan lliscàvem cap a baix de l’aigua, un d’aquests mariners va comentar “Devem haver xocat amb una mina”. Ens vam allunyar una mica del vaixell gran, però la majoria de la gent, francesos i espanyols, estaven massa excitats, al principi, per poder fer cap mena de rem organitzat, aleshores vam anar molt poc a poc i jo tenia la possibilitat de veure què passava a l’aigua al voltant nostre i en el vaixell gran.

53

Les persones

El torpede –ara sabem que era un torpede perquè algunes persones en el vaixell l’havien vist avançar per dins de l’aigua– va colpejar, pel que sembla, només a la popa a la sala de màquines, en altres pa-raules, havia anat directament al meu camarot. Els companys que eren dormint o descansant sota la coberta, dos d’ells al meu camarot, no van tenir absolutament cap possibilitat de sortir-se’n. La quarta part de darrere de vaixell va saltar quan el torpede el va colpejar i es va enfonsar immediatament. Dos bots salvavides que eren penjats van caure abans que els poguessin deslligar. La major part de la gent van saltar o van ser llançats a l’aigua. Els salvavides eren a sota de la coberta, al camarot, i no hi ha haver cap possibilitat de baixar-hi, només n’hi havia alguns a la part davantera del vaixell.

La resta del vaixell des de la sala de màquines cap endavant també es va enfonsar molt ràpidament. En menys de set minuts (després vam valorar el temps) no quedava res a sobre de l’aigua, només el punt de proa i un pobre noi dret a sobre que no sabia nedar i també va acabar enfonsant-se.

Va ser una situació caòtica i ben desagradable. Alguns companys van morir mentre dormien, altres van quedar atrapats sota les cobertes (els podíem fer aguantar la situació cantant la “International”), d’altres van ser colpejats per peces de fusta o de ferro i uns quants es van ofegar, encara que la major part dels que van caure a l’aigua van poder mantenir-se en moviment fi ns que van ser rescatats. Però considerant la velocitat a la que es va enfonsar el vaixell, vam tenir, sorprenentment, menys baixes que, per exemple, els vaixells més torpedinats de la Guerra Mundial. El diari “Daily Worker” va exa-gerar molt i va donar unes xifres més altes de les pèrdues reals.

Abans de tocar terra vam tenir un ensurt més. Just abans que el vaixell s’acabés d’enfonsar comple-tament, de cop vam sentir un motor i alçant la vista vam veure un avió venir directe cap a nosaltres. Quan un avió vola directament cap a tu, no es pot veure cap de les seves insígnies i potser ens havia de bombardejar i volia amartellar-nos. Els nois que eren a l’aigua van començar a cridar per avisar-se l’un a l’altre per esquivar-lo i un dels companys del nostre bot es va tirar a l’aigua. Em vaig fi car al fons del bot (no sé com vaig poder creure que això em protegiria), però mai em vaig sentir tan con-demnadament espantat en tota la meva vida. Tenia aquest terrible fet com una obsessió dins el meu cap i no hi podia fer res. Crec que estava tan espantat fi ns el punt de cagar-me als pantalons.

Però pel nostre alleujament, l’avió, sobtadament, va girar 100 iardes davant nostre i va deixar caure una bomba sobre un punt on creia que hi havia un submarí. Deuria errar, perquè no vam veure ni pe-troli ni cap resta de res a part del nostre vaixell.

Els vaixells de pesca d’una ciutat propera ens van rescatar al cap d’una estoneta i van treure els com-panys de l’aigua. Vam organitzar el nostre rem i vam arribar a la platja sense problemes. La gent de la ciutat ens van inundar amb roba, mantes i galons i galons de conyac. Els barracons de la ciutat van ser convertits en hospital i ofi cina central pels rescatats. Mai havia vist tantes complicitats com hi havia entre els amics en aquest quarter. Fins i tot vaig saltar amb tres nois que mai hagués esperat veure de nou. Però el company amb el qual havia viatjat a Nova York i vam estar a França no el vaig veure.

Vaig guardar en el meu cap els crits que feia a la gent dient que no estiguessin excitats i l’avió dirigint-se a nosaltres. Esperava ser capaç de resistir. Vaig tenir un fi nal afortunat, no com altres que no van poder resistir. El torpede va anar contra el meu camarot però, afortunadament; jo no hi era, només hi havia dos bots salvavides i per sort jo era en un d’ells; un avió venia cap a nosaltres i per sort era un partidari del govern vigent. En altres paraules, afortunat.

Vaig començar aquesta carta ahir, però des de aleshores he tingut una carta d’en Pop del 5 d’agost amb la teva a dintre. Ha tardat set setmanes i mitja pe arribar-me.

Com ja saps per altres cartes meves, he estat molt de temps aquí que per a mi ha estat un infern però no he fet massa coses encara. Em van posar en un batalló que el govern va decidir, on ens donaven una formació especial suplementària i ens hi vam quedar gairebé quatre mesos. Durant un temps vaig ser el líder del grup, és a dir un sergent, però la meva graduació mai va estar confi rmada perquè vaig marxar abans que el batalló fos cridat a línies. Aleshores vaig anar a la base de IB on vaig treballar

54


en quatre idiomes, espanyol, francès, alemany i una mica d’anglès. Finalment vaig ser transferit a la unitat de lluita i ara estic en el Batalló Lincoln treballant com observador i assignador de personal del batalló. El meu treball és descobrir la major informació possible sobre l’enemic i dibuixar mapes de les seves posicions i les armes principals. És molt interessant el treball, però molt arriscat. No tinc cap rang per la senzilla raó que fi ns ara no he fet res per merèixer un rang. Ja veurem més endavant.

Mentrestant, vaig anar al Batalló just a temps per reunir-me amb ells en tornar de l’acció en l’ofensiva d’Aragó. Ara estem en posicions de reserva, acampats en un oliverar tan lluny de les primeres línies que només a la nit, de vegades sentim foc d’artilleria. Per fer-m’ho encara pitjor, encara que sigui millor per a la resta de la brigada, tenim la mateixa probabilitat d’entrar en una posició d’espera, com d’anar a les línies. En qualsevol cas, t’ho diré en breu.

He tractat de compensar-te per no haver escrit fi ns ara una carta llarga, així que ara vull escriure molt. La meva adreça el papa la sap. El número és ara el 17. Si mai arribem a un altre poble gran, intentaré enviar-te una agulla de pit espanyola Pioneer (pin).

El meu amor per la mama. Digues a n’en Pop que l’escriuré aviat.

El teu germà, el “gran dur” Jack

PS. Posa’t de genolls davant d’en Jack Schwartz per mi i demana-li disculpes per no respondre a les seves cartes. Digui-li “Mai perdis l’esperança.” Poseu els cigarrets en el sobre quan m’escriviu.

[Nota: Freeman va créixer a Nova York. Va morir a Espanya. Herb és el seu germà petit.]

Des de Madrid 1937: Cartes de la Brigada Abraham Lincoln de la guerra civil espanyola. Copyright © 1996 per Routledge.

Departament d’Anglès. Universitat d’Illinois a Urbana-Champaignhttp://www.english.illinois.edu/maps/poets/a_f/espada/spanish.htm

Abe Osheroff(El “Ciudad de Barcelona”)

Osheroff, va néixer a Brooklyn el 1915. Era un activista del veïnat als setze anys, un activista estu-diantil al City College, i va fer algunes organitzacions per al CIO. Se’n va anar a Espanya el 1937. En tornar, va ser un organitzador sindical, encapçalà la Comissió Jueva del Partit Comunista, i va treballar al Sud. És fuster d’ofi ci i ha ajudat a construir habitatges a Nicaragua. Ell també ha fet un documental sobre la Guerra Civil Espanyola titulat Somnis i Malsons.

Havíem estat esperant a Marsella durant una setmana. En aquest moment tothom al poble sabia qui érem i on anàvem. Tot tipus de persones se’ns acostaven a nosaltres i ens desitjaven que ens anés tot bé.

La frontera havia estat tancada, de manera que vam haver d’anar per mar. La vigília del 29 de maig del 1937, rebem les ordres que hem de marxar. Mentre els mariners d’un vaixell de càrrega italià de prop nostre miraven amb incredulitat a uns 250 “passatgers” que portaven maletes barates de cartró, i molts d’ells amb boines es presentaven a bord del vaixell de càrrega espanyol Ciudad de Barcelona. Hauria estat de comèdia si no fos per...

55

Les persones

Sota la foscor que ens cobria, ens vam posar rumb a Barcelona. Hi havia uns 250 homes a bord, pro-cedents de tot Europa i uns de 50 dels Estats Units. Entre els nord-americans hi havia en Bill Cantor, en Davis Solly, en Nemeroff Murray, i jo (Més tard vaig saber que també hi eren en Carl Cannon i en Bob Reed.) També hi havia en Bob Schultz, capità de l’equip de natació de la Universitat de Bro-oklyn. Un altre home, anomenat John Kozar, que havia estat mariner i miner a Pennsylvania

Salpàvem a mitjanit, i a l’alba, estava clar que, estàvem, amb seguretat, vorejant la costa. En algun lloc, prop del migdia, un hidroavió republicà va volar molt a prop. El pilot gesticulava i apuntava alguna cosa prop de l’aigua. L’advertència no es va entendre o no es va actuar en conseqüència. Molts dels homes estaven sota de les cobertes ...

Recordo un soroll sord, sord, i es va estremir tot el vaixell sencer. En qüestió de minuts, es va inclinar bruscament i va començar a enfonsar-se per la popa. Va haver-hi un gran xivarri originat pels homes van córrer cap als molt pocs bots salvavides.

Recordo un bot salvavides carregat, bolcar i estavellar-se sobre els seus ocupants. Recordo les cares dels homes atrapats cridant en els ulls de bou. I per sobre de tot el que recordo són uns mariners que llançaven alguna cosa al mar.

Em vaig tirar a l’aigua i vaig començar a nedar, per evitar ser arrossegat i xuclat. Gairebé immedia-tament, em vaig sentir culpable i vaig nedar de tornada per ajudar en el rescat dels camarades. Els vaixells de pesca de la veïna localitat de Malgrat ja estaven en camí i l’hidroavió estava surant a prop, gairebé es va bolcar pels nombrosos homes que s’aferraven als seus pontons.

A mesura que arribàvem a la costa, trobàvem centenars de vilatans que ens esperaven amb tovalloles, mantes, i fi ns i tot algun licor. Aquella nit hi va haver una reunió a la Casa del Poble. Lluís Companys es va acostar des de Barcelona i va fer un discurs de benvinguda. Hi havia un munt d’altres discursos, també. Se’ns va dir que podíem canviar d’idea i tornar a casa si així ho desitjàvem. Només un home va aprofi tar aquesta oferta.

L’endemà ens van pujar a un tren, enmig dels comiats entranyables dels habitants de la zona, i poc després estàvem a l’estació de tren de Barcelona. Una breu estada a la caserna de Karl Marx i ens en vam anar cap a Albacete, i d’allí a la ciutat de formació de Tarazona de la Mancha

Nota: en Schultz ofegat, atrapat sota de la coberta. En John Kozar es diu que va nedar fi ns a terra amb una lliura de cafè en una bossa de paper entre les dents. En la Segona Guerra Mundial es va embarcar a Murmansk, va ser torpedinat de nou, i es va congelar, fi ns a morir, en un bot salvavides. (A.0.)

De nostra lluita: els escrits dels Veterans de la Brigada Abraham Lincoln, Espanya 1936-1939. Copyright © 1987 per els veterans de la Brigada Abraham Lincoln.

Departament d’Anglès. Universitat d’Illinois a Urbana-Champaignhttp://www.english.illinois.edu/maps/poets/a_f/espada/spanish.htm

CanadencsRonald Liversedge i Joe Schoen

Ronald Liversedge

La nit del 28 de maig de 1937, navegàvem 245 voluntaris en el vaixell. Una gran part de la càrrega era farina, i abans de marxar, algú entre els estibadors van destrossar la farina mitjançant l’abocament d’un líquid negre a través del celler de càrrega. Després de sortir del port i quan érem dins el mar,

56


alguns components de la tripulació ens van distribuir arreu del vaixell en els diversos camarots. A n’en George Sarvas i a mi ens van donar una cabina doble en els camarots de primera classe. Dos llits individuals, aigua corrent, llums de lectura, del ridícul al sublim. (d’un extern a l’altre). En la foscor se’ns permetia estar a coberta, però sense llums. En tot el vaixell només hi havia dos llums fora.

Era tot molt estrany, intentar moure’ns per la coberta ple de gent en plena foscor, escoltant les conver-ses que s’enceten en una dotzena o més idiomes diferents. Ens vam assabentar que tots els nostres, 15 originals de Toronto, eren a bord, i hi havia altres canadencs també, però no vam saber res d’ells fi ns més tard, quan jo ho vaig saber personalment, d’una manera molt estranya. La nit abans, que vam anar a dormir molt tard, un grup de nosaltres ens vam reunir en una mena de saló d’un pis baix, on eren les cabines. Vam tenir una mena de petit concert improvisat, la gent cantava les cançons en els seus idiomes nacionals diferents. En Tiny (Anderson) es va reunir amb el secretari del Partit Comunista danès i el secretari de la Unió de Joves Comunistes danesos. Hi va haver un neozelandès i dos australians que ens van entretenir amb una exhibició de lluita lliure. L’endemà, 29 de maig (?) de 1937, tots vam dormir fi ns tard, i després vam prendre un cafè i pa. Al voltant del migdia entràvem en aigües espanyoles.

El vaixell navegava a poques milles de la costa espanyola, semblava ser a tres o quatre milles de distància. Molts de nosaltres érem a coberta. Un parell de vegades un avió va volar des de terra en cercle al voltant de la nau, gairebé al nivell del topall del pal, es podien veure les marques vermelles de l’avió i el pilot ens saludava des de la cabina oberta, i tots agitàvem els punys apretats en senyal de salutació. Al voltant de les dues de la tarda ens van dir que érem a uns quaranta quilòmetres de Barcelona, i hi arribaríem a les cinc.

Vaig anar a la cabina per descansar abans d’arribar a Barcelona, i just m’acabava d’estirar al llit, quan la terrible explosió es va produir. El vaixell va semblar saltar literalment des de l’aigua, amarar de nou amb una esgarrifança que es podia sentir clarament a continuació, sense fer soroll per arribar a aturar-se. Vaig saltar del llit i vaig començar a lligar-me de forma automàtica una armilla salvavides. Pensava que un gran projectil d’una arma de foc naval havia caigut just en el pont. Estava equivocat. Érem torpedi-nats per un submarí italià. Vaig sortir de la cabina agafant l’altre armilla salvavides, vaig trobar a n’en Georges Sarvas a la porta de la cabina i li vaig donar l’armilla perquè se la posés i sortís fora.

Quan vaig arribar a la coberta, una visió horrible em va donar una bufetada. La popa del vaixell ja estava sota l’aigua i es girava lentament cap al costat de babord. Tot al voltant de la nau era una massa de restes fl otants: barrils, caixes, estoigs, taulers, lones, somiers de fusta, i entre tots aquestes restes, es balancejaven els caps i els cossos fl otants, i al voltant dels cossos el mar carmesí de sang. Penjant a estribord de la nau sobre unes planxes hi havia un bot salvavides amb les cordes atrapades per cables en els blocs de pescar. En el bot salvavides hi deuria haver uns cinquanta homes drets din-tre i un estava tallant els cables a cops de destral. Quan, fi nalment, el cable va ser tallat, el bot es va enfonsar dins el mar per la sobrecàrrega de manera que se’n va anar directament al fons. Tot el que havia de fer era caminar des de la borda del vaixell al mar. Va ser una experiència veritablement terri-ble, vaig començar a nedar lluny de la nau, a la vegada, mirava cap enrere amb fascinació per la nau que s’enfonsava tan ràpidament. De sobte, va aparèixer en la coberta de proa en Karl Francis, un del nostre grup, agafat fortament amb les mans a la borda del vaixell, fi ns que va arribar a poder estrènyer entre els seus braços el màstil petit (pal de gat).

Els homes van cridar en Karl perquè saltés, però es estava paralitzat pel xoc. Després el vaixell es va enfonsar en silenci i això va ser l’últim d’en Karl. Tot va passar en cinc minuts des de l’atac amb torpedes. Un hidroavió va sortir i va començar a disparar càrregues de profunditat a l’aigua, però el submarí ja estava a quilòmetres de distància en aquell moment, i quan esclataven les càrregues de profunditat sota l’aigua, sentíem com si ens arrenquessin les cames. L’ hidroavió es va aturar sobre l’aigua, i vaig poder veure en Tiny Anderson nedant i estirant en Joe Schoen cap a l’ hidroavió, i en Tiny va nedar repetides vegades cap a les restes del vaixell i va treure un home cap a l’ hidroavió. Quan el pilot tenia l’avió ple de supervivents va engegar els motors i va volar unes milles fi ns a la platja. No va tornar. Nedant a través de les restes, vaig trobar en Syd Shostick, un noiet de Nova York que estava aguantant un fi nlandès, Sankari, un home de 80 quilos que no sabia nedar.

57

Les persones

Quan en Syd em va cridar perquè l’ajudés amb la seva càrrega, es va endur els meus pensaments lluny de mi, i vaig agafar en Sankari per un costat. Les coses estaven succeint ràpidament al nostre voltant, uns homes cantaven la Internacional, ja que s’ofegaven en aquestes aigües. Hi va haver alguns cossos terriblement mutilats surant al voltant. No sé què era el que els mantenia a fl or d’aigua.

El torpede que va explotar va cremar els motors de la dreta a través de les cobertes. Vam poder veure alguns vaixells de pesca a distància recollint els homes, però hi havia una gran zona de restes entre ells i nosaltres, ens semblava que anàvem a la deriva. Vam recollir uns taulers i una lona i vam construir una mena de balsa per transportar en Sankari. En Syd va dir, ja que portava el cinturó salvavides, que podria intentar nedar entre de la runa i buscar un vaixell de pesca. Nedant entre les restes es va acostar per da-rrere un home que estava agafat a un llit de fusta. Quan m’hi vaig acostar li vaig dir: “Què tal estàs?” , ell va respondre “No gaire bé”, i després va dir, “Déu meu, ets aquí també?”. Era l’Ellis Fromberg de Vancouver, era d’un grup de canadencs que no era el nostre i jo no sabia que eren al vaixell.

L’Ellis estava en mal estat, sense salvavides, no sabia nedar, i tenia rampes als braços. Per sort no hi havia fustes al voltant i ens vam mantenir junts per continuar surant. Jo havia perdut el contacte amb en Syd i en Sankari . Després de dues hores, vam veure el nas d’un vaixell de pesca deixant de banda la runa. Vaig saludar amb la mà i ens va veure. Hi havia tres pescadors al vaixell i ens van ajudar a pujar a bord. Ens van instal·lar en un petit compartiment en el centre del vaixell, quan no vam poder trobar a ningú més ens va portar a la dreta a la platja, a la petita localitat de Malgrat.

Joe Schoen

Després d’una setmana d’estada a Marsella, ens vam embarcar en un vaixell, el Ciutad de Barcelona, i ens vam embarcar un dissabte al vespre, en direcció a Barcelona.

L’endemà, poc abans del migdia, a una milla de la costa, vam ser torpededinats per un submarí italià. El vaixell es va enfonsar en menys de cinc minuts. Ningú va tenir l’oportunitat de llançar un bot sal-vavides. En Tiny, el primer ofi cial i jo, vam aconseguim un bot del vaixell, però abans que poguéssim tirar-lo a l’aigua ja estava mig ple d’aigua. Em vaig acomiadar amb la mà d’en Tiny i vaig saltar per la borda i vaig remar lluny del vaixell. En Tiny Anderson em va salvar la vida, així com a altres que no sabien nedar o que van resultar ferits.

Alguns companys van nedar fi ns a la costa. Uns altres van ser recollits pels vaixells que venien de la costa. En ser un diumenge, hi havia un munt de gent a la platja. Després que en Tiny em donés un fl otador i recuperés la respiració, un hidroavió del govern va disparar un parell de càrregues de pro-funditat contra el submarí. Estàvem molt a prop d’on les explosions es va dur a terme. Les ones eren enormes, així que sens dubte vaig tenir un viatge mogut.

No m’esperava que en Tiny o qualsevol altra persona m’ajudés, però ell va aconseguir més salvavi-des. En total hi havia quinze persones esperant-ne algun.

L’avió que va aterrar va llançar la seva càrrega i ens va recollir. En Tiny i els dos pilots i jo mateix vam ajudar la resta dels companys a pujar. En Tiny des de l’aigua i els pilots i jo estirant-los fi ns a pujar.

En vam perdre un, un company de l’embarcació. Estava inconscient i era un home molt pesat. Fins i tot en Tiny estava tan cansat que no podia pujar-lo a l’avió.

El pilot ens va dur fi ns a la riba, on vam ser rebuts pel personal de l’hospital, també camions i am-bulàncies perquè ens portessin a l’hospital.

Dels 240 voluntaris a bord de la nau, 60 van morir per l’explosió o ofegats.

Aquesta va ser la localitat de Malgrat, a unes quaranta milles al nord de Barcelona.

58


Aquells de nosaltres que estaven en condicions de viatjar van ser equipats amb roba nova.

El president de Catalunya va arribar a Malgrat per donar-nos la benvinguda i expressar el seu pesar per la traumàtica experiència i per la pèrdua de vides de tants voluntaris.

Vam anar cap a Barcelona amb tren aquella mateixa tarda.

De: Els voluntaris de Canadà a Espanya des de 1936-1939 per William C. Beeching. Universitat de Regina. 1989, pàgina 23 books.google.es

Ivar Lassen Anderson

El 30 de maig el vapor Ciutat de Barcelona amb 300 voluntaris a bord es va enfonsar, incloent nou danesos a bord. Els esdeveniments que van envoltar l’enfonsament va ser motiu d’un ample informe en el diari de Helmuth Christensen i en un informe que Henry Højbjerg, al front del batalló Thael-mann, va escriure en el diari “Tots Units”. Els danesos havien passat algun temps a Marsella, mentre esperaven el Ciutad de Barcelona. Cap el matí del dia següent el vaixell de vapor navegava a una curta distància de la costa espanyola per evitar el fort onatge. El vaixell es trobava en aquell moment escortat per dos hidroavions espanyols i un vaixell d’arrossegament armat. Cap a les 14:50, a tan sols tres hores de navegació de Barcelona, el vaixell va ser impactat per un torpede a la popa, obliquament, pel motor i immediatament va començar a enfonsar-se. Els bots de rescat es van omplir ràpidament, i la resta va haver de saltar a l’aigua, amb o sense armilla salvavides. Un submarí italià va emergir a la superfície i va començar a disparar als bots salvavides amb una metralladora. Els dos hidroavions van anar a contraatacar, i el submarí va rebre un cop directe. La gent que va arribar corrent des de la riba va posar tots els mitjans per rescatar els supervivents del naufragi. No obstant això, uns 65 homes es van ofegar, entre ells tres danesos: en Einer Vigo de Nørrebo de Copenhaguen, en Villy Borge Peter-sen, de Frederiksberg, i en Harry Kay Rasmussen de Horsens.

Entre els supervivents, a més d’en Henry Højbjerg, hi havia dos coneguts només com en Niels i en Hans. L’Ivar Lassen Andersen (Tiny) havia arribat de Canada, on havia emigrat. Ell era un bon neda-dor i, juntament amb els bots de rescat va ajudar a molts a salvar-se.

De Fra Bjelkes Allé til BarcelonaDanske friville i Espanya 1936-39, per Carsten JorgensenNyt Nordisk Forlag Arnold Busck. Odense. 1986. pàgina 37books.google.es

Ronald Barber i Claude Pringle

“Ells van fer el seu camí fi ns a Marsella per embarcar-se en un vaixell, el Ciutad de Barcelona, que havia de portar uns 400 homes a Espanya. Tot i la suposada no intervenció, la nau va ser víctima d’un torpede italià. El vaixell es va enfonsar en quatre minuts i la majoria dels voluntaris es van ofegar. No hi va haver cap reconeixement de la catàstrofe ni al port francès ni a la premsa. El vaixell havia

59

Les persones

estat examinat pels ofi cials que simpatitzaven amb la causa republicana, que havien declarat la nau lliure de passatgers il·legals. En Ron (Barber) era un bon nedador, i s’havia capbussat tan lluny de la nau com li va ser possible ja que estava submergida. Quan començava va ser vençut pel cansament i l’ofec va ser arrossegat cap a una taula fl otant per un negre voluntari americà (Claude Pringle). Junts van arribar a les costes de Barcelona i van ser rescatats pels companys que havien presenciat l’enfonsament “

De: Nosaltres, realment, no canviem, només envellimper Winifred Wheable-Archer. CAM Yorkshire, 2010. PAGINES 24 i 25www.camyorkshire.wordpress.comhttp://camyorkshire.fi les.wordpress.com/2010/09/winifredweablearcher-colweb.pdf

60


Morts a causa de l’enfonsament del Ciudad de Barcelona que consten a Malgrat

Fonts: Registre civil de Malgrat, defuncions, tom 25, 1937. Ajuntament de Malgrat. Llibre-registre del cementiriElaboració: Servei d’Arxiiu Municipal de Malgrat de Mar

61

Les persones

62


Llicència per donar sepultura

Llicència per donar sepultura a James Racz


63

Les persones

Sol·licitud de certifi cats de defunció


64


Sol·licitud d’informació sobre Jacques Sokol (1938)


65

4. Passat present i futur

Desguàs del “Ciudad de Barcelona”

Extret de la Revista Guia, de gener de 1931. Pàg. 21

66


Notícia de la recepció a l’Ajuntament l’any 1988

Extret de la revista SOM-HI! núm. 129, novembre de 1988, p. 9

67

Passat, present i futur

Imatges submarines

Fotografi es extretes del treball inèdit Els fons marí de Malgrat de Mar, de Jordi Corona i Emma Cebrian, 2004.

68


Recuperant el “Ciudad de Barcelona” de les aigües de l’oblit històric

Sònia Garangou Tarrés

La mateixa tarda que es va enfonsar el “Ciudad de Barcelona” davant la costa de Malgrat, Lluís Companys es va desplaçar fi ns a la població per visitar a alguns dels supervivents i assabentar-se de primera mà dels fets. La visita del president és una prova de la repercussió que va tenir l’atac del submarí facciós en l’àmbit nacional i internacional. A principis de maig de 1937 a Catalunya el bàn-dol republicà havia arribat a un dels seus moments més delicats amb l’enfrontament de la CNT i el POUM amb el PSUC i ERC. Els “Fets de maig” havien posat de manifest les divergències entre els partidaris de fer la revolució mentre continuava la guerra i els que preferien aparcar els experiments revolucionaris i centrar tots els esforços a guanyar al bàndol franquista. ERC i el PSUC, que havia augmentat la seva infl uència en part gràcies a l’ajuda soviètica a la República, havien sortit reforçats dels enfrontaments i volien demostrar que la militarització de les milícies de voluntaris i les noves mesures de control de la reraguarda ajudarien a guanyar la guerra.

L’atac al “Ciudad de Barcelona” va posar de manifest que l’enemic no seria tant fàcil de vèncer. Com van demostrar les primeres anàlisis que es van fer al torpede que havia quedat a la sorra de Lloret, el submarí que va atacar la motonau era italià, Mussolini l’havia cedit feia pocs mesos al bàndol nacio-nal i l’enfonsament del “Ciudad de Barcelona” fou una de les primeres missions que va dur a terme amb tota la tripulació espanyola. L’ajut italià, però, no es limitava al mar, el govern del Duce també va cedir molts bombarders i pilots que foren els que atacaren la major part de poblacions catalanes de la costa des de la base que establiren a Mallorca. El torpede era una prova més que Mussolini i Hitler no havien respectat en cap moment el “Tractat de No Intervenció” a la Guerra Civil espanyola acordat per la majoria de països d’Europa, i que estaven disposats a continuar ajudant al bàndol franquista sense importar-los les repercussions internacionals que se’n poguessin derivar.

Anglaterra i França, davant la possibilitat que el confl icte espanyol pogués derivar en una guerra eu-ropea, van negar l’ajuda militar a la República i van mantenir el que havien signat en el pacte. Molts ciutadans d’aquests països, però, no van estar d’acord amb aquesta decisió. No obeïren ni els seus governs ni els acords internacionals. Obrers anglesos, francesos, canadencs o nord-americans i també moltes noies d’aquests països, van veure clar que si volien aturar el feixisme que representaven Hitler i Mussolini havien d’anar a lluitar a Espanya. Molts eren partidaris de la revolució obrera que de-fensava la CNT i el POUM que s’havia dut a terme els primers mesos de la guerra, altres simplement volien aturar els totalitarismes que havien enfonsat gran part de les democràcies europees. Per una raó o altra, deixaren les seves feines i les seves famílies per anar a una guerra on organitzats en les denominades Brigades Internacionals lluitaren en la major part dels fronts i moriren per defensar una república democràtica a la que els seus governs havien negat l’ajuda.

Aquests brigadistes eren els que anaven al “Ciudad de Barcelona”, aquests homes són els que moriren davant la costa de Malgrat. Metafòricament l’enfonsament de la motonau va representar aquesta lluita desigual que va suposar la Guerra Civil i que presagiava un fi nal que no trigaria a arribar. El material bèl·lic italià i alemany enfonsava els voluntaris d’arreu que arribaven per lluitar per uns ideals, que el maig del 37 també havien començat a desdibuixar-se al bàndol republicà com a conseqüència dels enfrontaments interns i l’ombra del totalitarisme soviètic que havia iniciat les persecucions i purgues a militants del POUM. Poc després, aquests mateixos soldats ho tornarien a reviure tot a Europa, feixisme contra democràcia, capitalisme contra socialisme d’estat, repressions, persecucions, holo-caust. La dialèctica dels anys 30 portada fi ns a les últimes conseqüències.

75 anys després, alguns malgratencs encara tenen a la memòria les imatges del dia de l’enfonsament, però malauradament les generacions més joves desconeixen aquests fets o en tenen referències molt vagues. La desmemòria col·lectiva imposada pel Franquisme i les tesis d’alguns dirigents del període democràtic que defensaven que el silenci sobre la Guerra Civil havia d’ajudar a tancar ferides i fer

69

Passat, present i futur

possible la Transició, van condemnar al “Ciudad de Barcelona” a les aigües de l’oblit històric. Cap placa ni petit memorial recorden els homes que van morir al vaixell a la platja de Malgrat, o que la motonau continua enfonsada davant la costa.

Com ja va succeir l’any 1988, quan un grup de supervivents americans va visitar Malgrat i foren re-buts per l’alcalde Josep Mora, ha estat la voluntat dels familiars dels brigadistes anglesos per homena-tjar les víctimes i visitar el lloc on es va produir l’enfonsament i la recerca incansable de l’historiador britànic Alan Warren, les que en part han ajudat a impulsar aquesta commemoració. Un cop més comprovem que mentre a l’Estat espanyol i a Catalunya la politització de la memòria continua con-demnant aquest període a les discussions estèrils, en l’àmbit internacional l’interès per la Guerra Civil continua creixent entre historiadors i població civil que l’entenen com el que va ser, el primer capítol o el preludi de la guerra més devastadora que va patir Europa, la última guerra on els ideals i els enemics encara eren clars.

Recollint aquest esperit, seria bo evitar que la celebració d’aquesta efemèride es convertís només en un recordatori d’uns fets històrics i pogués ser el començament d’un reconeixement més ampli. La preparació del 75è aniversari ha permès posar en comú recerques de diferents països, conèixer no-ves dades sobre els brigadistes que anaven al vaixell i les experiències que van viure de primera mà, contrastar dades amb arxius als que fi ns aquest moment no s’havia tingut accés i centralitzar totes aquestes informacions al Servei d’Arxiu Municipal.

Ha estat l’inici d’una investigació que no hauria d’esperar 25 anys més a poder concretar-se en un projecte de memorial que situés a Malgrat en el mapa de les rutes històriques internacionals. En aquesta línia, tal com ha desenvolupat Joan Piña en el seu treball de màster de gestió del patrimoni a la universitat de Girona, dignifi car el patrimoni històric pot ser també una oportunitat per promocionar el poble i atraure un turisme cultural de més qualitat.

70


Més informació

A banda de la documentació que es pugui consultar al Museu Marítim o a l’Arxiu Municipal de Mal-grat, podeu trobar informació a la xarxa.

És recomenable visitar wwww.transmeships.es/104.html, on trobareu molta informació sobre el vaixell.

Feu-nos arribar més informació a: Servei d’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar: [email protected]

Alan Warren: [email protected]

Sònia Garangou: [email protected]

Dossier 75è aniversari de l’enfonsament del “Ciudad de Barcelona”. Recull d’articles i documents

Edita: Ajuntament de Malgrat de Mar (Servei d’Arxiu Municipal)Elaboració: Josep M Crosas, Alan Warren, Sònia GarangouAgraïments: Museu Marítim de Barcelona, Carles Garriga Martorell, Joan Garriga Mallart, Antoni Garriga Méndez, Manuel Cusachs Corredor

Disseny, maquetació i impressió: La Impremta d’Argentona

Nombre d’exemplars: 150Distribució gratuïta

Per a més informació:Servei d’Arxiu MunicipalCarrer de Mar, 6308380 Malgrat de Mar

Tel: 93 761 47 14A/e: [email protected]

75è aniversari de l'enfonsament del "ciudad de barcelona"

Documents