Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR ANÀLISI

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: ANÀLISI Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Sociolingüística: Jordi Feliu Pons Recerca de textos afins: Núria Roig Esteve Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra

GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, MÈTODE ................................................ Pàg. 4 - Categoria: ANÀLISI * Definicions curtes ........................................................................................... Pàg. 5 * Etimologia ....................................................................................................... Pàg. 6 * Història filosòfica ............................................................................................ Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................ Pàg. 8 * Antitermes ....................................................................................................... Pàg. 13 * Núvol d’afins ................................................................................................... Pàg. 13 * Sociolingüística ............................................................................................... Pàg. 19 * Figures ............................................................................................................. Pàg. 20 * Texts afins ........................................................................................................ Pàg. 21 * Obra plàstica afí ............................................................................................... Pàg. 23 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 24 * Test / Qüestionari .............................................................................................. Pàg. 24 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 24

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES DE L’UNIVERS En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º)(Fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 231.- MÈTODE: c, p El primer (I) cercle canònic de variables cernent i parença és format segons aquesta seqüència: NOU – 45º - AMO – 45º - PRA – 45º - EXP – 45º - FEN – 45º - ANA – 45º - TEO – 45º - SIN – 45º - NOU. Recull les diferents maneres de tractar (“Mètode”) la realitat: mètodes amorós, experimental, analític i sintètic. 231.11.- ANÀLISI : +c, +p

5

231.11.00.- Categoria: ANÀLISI . ANA (TEO-FEN) 231.11.01.- Definicions curtes:

1. Analítica abstracta de conjunts homogenis. 2. Captació dels detalls abstractes de l’àmplia realitat present. 3. Abstracció mental de l’esdeveniment present. 4. Discerniment aparent. 5. Fenomen teoritzat. 6. Ment manifesta. 7. Les qualitats o accidents manifestos ara a nosaltres. 8. Conjunts homogenis abstractes 9. Parts de l’oració (morfemes) de la morfologia gramatical, partícules

(proclítiques o prefixos, enclítiques o sufixos, desinències, i totes les articulacions: de gènere, nombre, cas, temps, mode, etc.).

10. Diferents components verbals de la parla usual. 11. Examen detallat d’un problema. 12. Resolució d’una qüestió. 13. Discerniment per excel·lència. 14. Anàlisi estètica o subjectiva / Anàlisi lògica o objectiva. 15. Anàlisi general o teòrica / Anàlisi elemental o fenomènica. 16. Anàlisi precís o mundà / Anàlisi confús o plàsmic. 17. Acte de dividir un tot en les seves parts constituents o elements. 18. Allò que es descriu i classifica. 19. Coneixement progressiu i abstracte dels esdeveniments concrets (periodisme). 20. Diferenciació o separació de les parts d’un tot. 21. Dissecció mental. 22. Dissonància mental. 23. Homogeneïtat de conjunts de qualitats. 24. “O això o allò”. 25. Trencament mental. 26. Verb gramatical. 27. Components verbals de la parla usual. 28. Examen detallat d’un problema. 29. Acte de classificar. 30. Convenció transitòria. 31. Cosmovisió atzarosa.

6

231.11.02.- Etimologia: Del grec: analýo “alliberar”, análysis “deslligament”, “dissolució d’un conjunt en les seves parts”. Compost d’ana- i de –lýo: A) Av(a)-, preposició proclítica que significa “dempeus!”, “de baix a dalt”, “a través de”, “proporcionalment a”, “alçar”, “en amunt”, “a sobre” “de nou”, “completament”. Áno “a dalt”, anástasis “resurrecció”. Arrel indoeuropea: *an- A1.- Lesbi, thesali, arcado-txipriota usen *on- i l’arcadi-txipriota, també *un-. A2.- Avèstic: ana; antic persa: ana “al llarg de”. A3.- Gòtic: ana “contra”. B.- –Lýo, verb grec que significa “deslligar”, “destruir”, “dissoldre”, “pagar”, “ser útil”, “acabar”, “relaxar”, “ser profitós”, “ser avantatjós”, “expiar” . Arrel indoeuropea *lu-. B1.- Grec: lýsis, ”rescat”, ”alliberament”, “dissolució”, “solució”; “plasmòlisi”; paralýtes “paralític”; katalútes “catalític”; bou-lytós “hora de desenjovar els bous”. B2.- Llatí: luo “pagar”, “expiar”; derivats: “luxe”, “luxúria”, “luxació”; solvo (se-lýo) “deslligar”; derivats: “solvència”, “solució”; solutus “dissolt”; solutio “solució” (dis-, re-, ab-); luxus “luxe”. B3.- Sànscrit: luna “tallat”; lunáti, lunóti “tallar”, “repartir”, “anihilar”. B4.- Gòtic: lun “tall”; fra-liusan “perdre”; fralusts “pèrdua”; fralusnan “perir”. B5.- Armeni: lucanem “deslligar”. De “Gramàtica”. Del grec gramma “escrit”, “redacció”, “lletra”, que ve del grec gráfo “jo gravo”. Ja en Homer: “erosionar la pell”, “fregar suaument”, “traçar una línia”, “escriure”, que ve de l’arrel indoeuropea *grbh-, de la qual surt l’alemany Kerbe “osca d’un objecte tallant”. Vegi’s SGE. 231.11.03.- Història filosòfica: Es tracta de dos mètodes complementaris: es pot anar de les coses millor conegudes a coses buscades (síntesi) i viceversa (Anàlisi): Euclides, Procle, Teó d’Alexandria, Pappus d’Alexandria. Plató introdueix el mètode analític diairètic (disjuntiu) de divisió dicotòmica. Aristòtil anomena “Analítics” a les seves investigacions sobre els elements del judici lògic (1rs.) i sobre els elements de la demostració lògica (2ns.). Anomena apófansis a l’esclat explicatiu que el predicat fa del subjecte. També analitza les nou categories accidentals: quantitat, relació, qualitat, acció, passió, on, quan, situació i hàbit. Galileu el descriu com “mètode resolutiu”: es resol allò complex en allò simple, en oposició al “mètode compositiu” que compon allò simple en un tot complex. Descartes planteja el mètode analític, que opera per hipòtesis, demostració i tesi, com la máthesis universalis, més enllà de les opinions, dels sil· logismes i de la dialèctica. Recomana: “dividir les dificultats examinant-les en tantes parts com sigui necessari per resoldre-les”, com una regla entre d’altres per conduir de forma ordenada la nostra ment. Ell és l’inventor de la Geometria Analítica. Locke es refereix a les qualitats secundàries (SUB/OBJ) de les coses. Newton i Leibniz proposaren les anàlisis infinitessimal, diferencial i integral, a través de les quals estudien la magnitud espai en un tan alt grau de resolució d’increments i decrements que, a nivell teòric, l’espai, fet d’infinits infinitèssims, esdevé continu, i permet assentar així les bases de la resta

7

d’anàlisis (més grolleres) dibuixades sobre aquest canemàs tan fi. Leibniz i Hume distingien entre Anàlisi de fets (ANA-FEN) i Anàlisi de raons (ANA-LOG), tot i que discrepaven de la naturalesa de les raons: per a Leibniz era eterna o si més no necessària i per a Hume, merament formal. Kant defineix els judicis analítics com aquells en els quals el predicat és inclòs totalment en el subjecte: “Tots els cossos són extensos”. I defineix els judicis sintètics com aquells el predicat dels quals sobrepassa el subjecte: Tots els cossos són pesats”. (“Cos” = OBJ: mera estructura extensa) (“Pesat” = PRA: força concreta). El sentit de “síntesi” en Kant, s’acosta més al del meu model (SIN). No és el mer complement de l’Anàlisi. En el segle XIX s’aprofundeix en l’analítica dels posats corporals (fisiognòmica). L’estructuralista Foucault analitza, a continuació, el discurs base de la narrativa-descriptiva. També Noam Chomsky analitza l’estructura del judici i, més tard, pressuposa, dins de la seva gramàtica generativa, l’existència d’una mínima gramàtica universal innata (PRB � ANA � PCS). La moderna “filosofia analítica” té dues etapes: A) la primera, el “positivisme lògic”, perllongat fins a avui, que manté separades estrictament les nocions d’“analític” i “sintètic”: Carnap, Grice, Ayer, Strawson, Moulines, etc. i B) la segona, oposada a la dicotomia “anàlisi / síntesi”: Quine, Putnam, etc. Els filòsofs d’A creuen que els judicis analítics no són judicis, són només regles, identitats, etc, merament formals o verbals. Els filòsofs de B creuen que no es pot separar la realitat de la formalitat. Hi ha un continuum teòric, una arquitectura d’enunciats que només toquen l’experiència per algunes de les seves vores (Quine). L’analicitat sembla ser cosa de grau. La “filosofia analítica” creu que l’Anàlisi és necessàriament anterior a la síntesi. L’escola de la Gestalt creu, al revés, que no hi pot haver Anàlisi sense síntesi prèvia. Ambdós procediments són emprats en les ciències com a mètode d’investigació: Anàlisi o síntesi química, lingüística, matemàtica, històrica, filosòfica, etc. Un altre tema relacionat és el de l’analogia o semblança entre els elements de dos conjunts en relació mútua. En l’Anàlisi SUB-OBJ, es pot parlar de la proporcionalitat de la participació de cada conjunt en la relació. Aquesta proporcionalitat pot ser quantitativa o topològica. El “ser”, el verb “és”, posat entre dos termes, deia Aristòtil: “es diu de moltes maneres”. L’analogia feblement comparativa es diu analogia d’atribució o metafòrica. “Es parla d’aeronau en referir-se a un avió perquè és com un vaixell”. L’analogia que precisa matemàticament (vectorialment) la relació es diu analogia de proporcionalitat o formalitzable. “La seva prosa tenia la meitat de veritat objectiva”. “L’òrgan de la vista és l’ull” (SGT: 100% de veritat: univocitat). “Un microscopi és com un ull” (LOG: 75% de veritat i 25% de gràcia). “Els teus ulls són dues estrelles (STT: 100% de gràcia: equivocitat)”. “Els teus ulls són com dues estrelles (EST: 75% de gràcia i 25 % de veritat). “Les estrelles dels teus ulls” (ANA: 50% de cadascuna). A la meitat del segle XX, fruit de la crítica a la modernitat derivada de les dues guerres mundials, es desenvolupa el moviment postmodern. Derrida proposa la “deconstrucció” analítica i crítica de tots els constructes moderns. Crítica. Dissonància. Trencament. Disputa. Erística. Aproximació. Explicació. Apófansis (Arist.). Exposició. Descripció. Fisiognomia. Temps cronològic. Verb. Narració. Discurs (Foucault). Semblança. Homogeneïtat. Analogia. Dicotomia. Divisió, diaíresis. Increment / decrement. Dissecció. Discriminació. Comparació. Retòrica. Gramàtica. Llenguatge universal (Chomsky). Versen sobre els judicis analítics a priori i l’Analítica de Kant. Regles de correspondència.

8

231.11.04.- Nucli: Molts acadèmics europeus i del proper orient de les edats antiga i mitjana i, potser, la majoria d’acadèmics dels darrers segles, han fet avançar una visió abstracta dels esdeveniments elementals o “fenòmens” (FEN). El veí immediat inferior a “Fenomen” és “Experiència” (EXP), més concreta, més real en brut que “Fenomen”. Puc dir que a l’estat salvatge l’aptitud per a l’“Experiència” concreta, predominantment, ha estat més pròpia dels pobles llatins i grecs que disposen de la polidesa (POL) que dóna la lluminositat del clima mediterrani. Ara, al contrari, de “Fenomen” ascendim a Anàlisi (ANA), la categoria immediata superior, més abstracta, més mental que “Fenomen”. Popularment, analitzar és parar esment en els detalls. Aquest territori fou explorat a fons, a partir del segle XVI, especialment per l’anglès Francis Bacon. Ell anomenà “ídols” a les diferents classes de qualitats (conjunts homogenis) amb què les conveniències (CNV) de la nostra ment ordena la inextricable varietat de la realitat concreta (conjunts heterogenis). Tota la ciència (CIE) occidental posterior a ell voldrà fundar els seus enunciats en l’exercici de la funció classificatòria dels conjunts abstractes dels fenòmens elementaritzats. Els coneixements occidentals són el resultat d’una immensa tasca taxonòmica. Els conjunts abstractes es poden subdividir en parts o elements iguals, ço que els permet ésser considerats homogenis (es fa abstracció de les inevitables heterogeneïtats concretes) i, per consegüent, aptes per a sumar i restar en el seu interior. No pots sumar dues peres i tres pomes, però sí dues fruites i tres fruites; són cinc fruites (conjunt homogeni: fruites). Elements diferents fan conjunts disjunts: la llista de les qualitats. Cada element pot esdevenir conjunt format d’elements menors o més detallats. I cada conjunt, element d’un conjunt major o més general. Major / menor: heus ací l’aparició de la quantitat (qualitat mesurable). Quantificar una qualitat fa una magnitud. Així, les magnituds (espai, temps, temperatura, freqüència, etc.) són qualitats quantificades, talment com analitzar és classificar. L’Anàlisi gramatical (ANA) és allò que ens feien fer a l’escola de petits, a la classe de gramàtica, de classificar les paraules del llenguatge usual en articles, noms substantius i adjectius (amb llur gènere, nombre, cas, etc,), verbs (amb llurs modes, temps, persones, nombre, veus, etc.), adverbis, preposicions, conjuncions (copulatives, disjuntives, adversatives, condicionals, causals, consecutives, il· latives, finals, etc.) i interjeccions. En realitat, escriure segons les lleis de la gramàtica és l’artilugi d’analitzar la realitat descomponent-la en paraules entrelligades. L’Anàlisi “estètica” (ANA-EST), dels crítics d’art, classifica les locucions i redactats del llenguatge estètic en metàfores, al·literacions, metonímies, sinècdoques, pleonasmes, al·legories, epigrames, paradoxes, etc. L’Anàlisi matemàtica (ANA-LOG) diferencia: variables, constants, funcions, axiomes, teoremes, lleis, hipòtesis, tesis, definicions, etc. Abans es creia que aquest llenguatge abstracte pertanyia a la pròpia realitat i nosaltres només el descobríem. Ara sabem que l’Anàlisi és classificació convencional (CNV), que canvia segons la cultura, els temps i les conveniències. L’Anàlisi pertany al món abstracte de la ment i és una operació mental per la qual separem els fenòmens de llur context i els reagrupem de forma artificial i abstracta segons les nostres conveniències o fantasies. Analitzar vol dir desmuntar, descompondre les parts d’un tot per tal d’obtenir els seus components simples. La síntesi i l’Anàlisi representen el muntatge i el desmuntatge, la construcció i la deconstrucció (Derrida) mental d’una realitat complexa.

9

La ment, separada de la realitat, ha assolit el control de la possibilitat de subdivisió fins a l’infinitèssim (Leibniz, Newton) i, en conseqüència, també ha acabat assolint el control de la possibilitat d’integració fins a l’infinit (des de Cantor, ss. XIX – XX i els seus nombres transfinits). Quan s’analitza (o sintetitza), no s’agleva la realitat segons fets atòmics heterogenis, ans per conjunts o classes abstractes expressats pels noms comuns (veritat, gerra, blau, agut...) i, en el nostre cas, més especialment (per evitar la referència al objectes (OBJ)) pels verbs (ací només verbs impersonals per prescindir de la relació amb el subjecte) (SUB) dels verbs personals): “caldejar”, “hi ha”, “fresquejar”, “caldre”, “ploure”, “es diu”, “ventejar”, etc. Aquests conjunts es distingeixen pel concepte. Es tracta d’una distinció entre conjunts (de significat (SGT) diferent) cada un compost d’elements interns abstractes iguals (igualats) entre ells i, en canvi, no es tracta de la distinció, dintre de cada conjunt, entre els seus elements. La realitat, endreçada per la ment, és més manipulable, més dominable, més accessible, més transformable, més “fingible”. Es posen de manifest unes relacions abstractes inexistents en el maremagnum de l’“Experiència”. Les ciències (tecnologies) i les arts (tècniques artístiques) especialitzades han permès un avenços en la utilització i manipulació de la realitat concreta, que la sola habilitat i el sol mestratge dels artesans no podia ni somiar. Talment que entre uns i altres –arquitecte i paleta, enginyer i mecànic, artista i intèrpret, inventor i tècnic, etc.- s’estableix històricament una dialèctica a voltes guerrera i a voltes cooperativa. Hi ha temperaments per als dos gustos: uns primer fan i després pensen i critiquen allò que han fet i altres primer pensen i després fan i perfeccionen allò que han pensat. Els nens ja excel·leixen en aquesta facultat. Sempre malden per muntar jocs de construcció, mecanos, i desmuntar tota mena de joguines complicades. Els adults exerciten també així el seu esperit crític. “Discernir” és separar, garbellar, diferenciar un aspecte de la realitat d’un altre. L’ Anàlisi és el discerniment per excel·lència. Si no existís l’Anàlisi, tot es confondria. Funda la diferència de les coses i de les persones. “Això no és allò”. “Tu no ets jo”. “Abans no és després”. “L’alegria no és la laboriositat”. “Voler no és poder”. “No es pot repicar la campana i anar a la processó”. Quan una cosa, un estat, un procés es desmunten es diu que fan crisi. Analitzar és aïllar (elementaritzar) els elements bàsics, teòricament iguals (homogeneitzats) d’una àrea de coneixement per recompondre-la després artificialment. Per exemple, el concepte d’element químic (l’àtom) ha permès la construcció innovadora d’infinitat de molècules artificials. El descobriment de les neurones (unitat homogènia nerviosa), per obra de Santiago Ramon i Cajal, ha permès el desenvolupament de les neurociències i el tractament de moltes malalties nervioses i mentals. La filosofia analítica, de caire anglosaxó, intenta construir l’argumentació rigorosa a partir de l’element bàsic, la proposició formal i unes regles d’inducció i de deducció. Si consideràvem que tot ha sortit d’una realitat primordial, aquesta simplicitat primigènia replegada s’ha anat desplegant, cada part s’ha anat separant de les altres parts. El conjunt unitari original ha donat pas a una munió de parts, en primer lloc distingibles (es toquen –dis-ta(i)ngo, per destriar-les però no es trenca llur lligam, EXP, com les diferents flors d’un jardí) les quals acaben, en segon lloc, diferenciades (se separen –dis(f)-fero, per trencar llurs lligams, ANA, com les flors en un gerro) que seran tractades separadament. En el fons s’intenta tallar mentalment la realitat indivisa en divisions cada cop més fines. Aquest tall té un aspecte positiu: permet concentrar l’observació i el tractament sense interferències alienes, i un aspecte negatiu: talla els lligams amb la resta de la realitat i, per consegüent, “mata” l’esdeveniment analitzat. Ja no s’observarà la realitat, ans una mera abstracció mental que pot ser feta segons una molt variada llista de criteris.

10

El criteri marca la forma de dividir la realitat. Posem exemples de criteris ben variats i diferents: abstracte/concret, colors, qualificacions en els estudis, races humanes, parts de l’oració, criteri alfabètic, ideològic, econòmic, ritme musical, cilindrada de cotxes, etc. L’existència del criteri diferenciador, d’una banda, crea classificacions molt variades. D’altra banda, el criteri crida la crítica. És una lloança dir d’algú que és persona de criteri. “M’interessa saber el seu criteri sobre tal cosa”. També és una lloança dir d’una persona que té esperit crític. “M’interessa la seva crítica del meu llibre”. Atès que és fa inacabable la llista dels possibles criteris de classificació, apareixen els especialistes, experts en uns criteris i no en uns altres. Hi ha crítics literaris i artístics, controladors de la qualitat tècnica d’uns productes, professors que avaluen els deixebles, químics que analitzen l’aigua o metges que analitzen la sang. “Farem una analítica” -diuen-. Diagnosticar és encertar una entre milers de malalties possibles. Els ignorants no diferencien un crític, verament expert en un camp, d’un merament aficionat. En nom d’una falsa democràcia donen igual crèdit, igual temps d’exposició a un savi que a un ignorant. Quan un expert parla o actua amb crítica esmolada sobre un tema determinat, cal callar i aprendre. Cosa difícil és discernir des de la nostra ignorància quan un és un bon crític de quan no l’és. Quan entenem en un tema podem exigir al crític les seves raons o proves. Quan no hi entenem cal cedir el lloc a l’argument d’autoritat: “Ell en sap més que jo”. El llenguatge propi de l’Anàlisi és el llenguatge gramatical (ANA). És a mig camí entre el llenguatge estètic (EST) o literari, que s’expressa segons metàfores i altres figures literàries, i el llenguatge lògic (LOG) o científic, que s’expressa segons equacions i altres fórmules matemàtiques. El contingut dels termes del diccionari fan equilibris entre un caient tècnic i un caient figurat. “Ona” (gram.): pertorbació regular de la superfície d’un líquid. “Ona” (tec.): moviment vibratori harmònic. “Ona” (fig): moda, invasió. El llenguatge tècnic cerca la veritat. El llenguatge artístic cerca la gràcia. El llenguatge gramatical oscil· la entre l’un i l’altre, mig busca l’evidència, la comprensió i la claredat, mig busca l’enginy, l’engany i l’endevinalla. Fórmules o metàfores?: un terme mig. Els llenguatges gramaticals que l’analítica utilitza més, són la descriptiva i la narrativa, que tant valen per a la ciència com per a l’art. Són especialment adequats per als gèneres filosòfic (TEO) i històric (FEN) respectivament. Parlar, explicar, ensenyar és discernir unes coses de la vida, de les altres. L’antiterme, l’amor el pinten cec. L’home que estima es torna fàcilment acrític. Tanmateix el terme i l’antiterme mai no s’exclouen necessàriament. Ans cal que es complementin, si han de dur la realitat a maduresa. Cadascun aporta la seva part i qui sap conjuminar-los tots dos és persona madura. En el nostre cas: ser crític i alhora estimar. Que l’amor no et faci perdre de vista, per exemple, que qui tens davant és un enemic, no un amic. La filosofia del llenguatge pròpia del segle XX ha distingit entre llenguatge ideal o lògic (LOG) i llenguatge usual o gramatical (ANA). No ha treballat tant el tercer llenguatge esmentat més amunt l’estètic o literari (EST). El primer és l’exacte, el lògico-matemàtic i ha estat conreat per la filosofia anomenada analítica (analítica decantada a la lògica). El segon és l’aproximat, el gramatical i ha estat conreat per la filosofia anomenada hermenèutica (més pròpiament analítica segons el meu model). Tanmateix aquesta darrera s’ha anat inclinant poc a poc a examinar el llenguatge propi de l’art. Després d’anys de molta feina per separat i de llargues discussions entre uns i altres, les dues tendències avui dia van confluint en l’analítica gramatical, com a posició central, integradora de les investigacions lògiques i estètiques respectives.

11

El ver analític sap, també, copsar la realitat nebulosa de les probabilitats (PRB) i, a poc a poc, anar discernint amb claredat i precisió (PCS) les parts diferenciades que la componen. Com, a la inversa, sap col·locar en el territori nebulós de les probabilitats i del dubte coses que els ignorants veuen incontestablement definides. En l’Anàlisi aritmètica, la relació: “2 + 2 = 4” ó “2 + 3 = 5” oscil· la entre la relació absolutament correcta, però trivial: “4 0 4”, “2 + 3 = 2 + 3” (Precisió: congruència entre els dos termes de la relació) i la relació força incorrecta de “2 + 2 = 5” ó de “2 + 3 = 4” (Probabilitat: aproximació, poca congruència entre els dos termes de la relació). Vull avisar aquí d’un ús anòmal que faig en el Globàlium del terme “Síntesi” (SIN), corresponent a Anàlisi. En l’ús corrent de la llengua, Anàlisi és aïllar les parts d’un tot i “síntesi” reconstruir el tot des de les seves parts. Anàlisi és el procés descendent de l’abstracte general (TEO) a l’abstracte/concret elemental (FEN), mentre que la síntesi és el procés ascendent invers. En aquest model les dues operacions s’inclouen sota l’epígraf d’Anàlisi. A la primera (TEO � ANA � FEN) l’anomenarem via descendent de l’Anàlisi i a la segona (FEN � ANA �TEO) l’anomenarem via ascendent de l’ Anàlisi. O, si voleu ANA� i ANA Reservo l’epígraf “Síntesi” (SIN) per a una parcel·la de la realitat molt més fonamental que les síntesis fenomèniques a què ens té avesats la nostra cultura i que constitueix la categoria següent. La lògica (LOG--SGT) es regeix pel principi de no contradicció (A = A). L’estètica (STT-EST) pel principi de sí contradicció (A = no A). La gramàtica (ANA), pel principi d’analogia (A � a A i a no A). El signe “�” significa “semblant”. En els tres casos es relacionen o comparen dos conjunts. La primera relació és unívoca (fa encertar), la segona, és equívoca (fa equivocar) i la tercera és anàloga: (sí però no), s’assemblen però ni són iguals ni són diferents del tot. El Globàlium permet la graduació precisa de l’analogia o semblança: SGT (0% equívoc i 100% unívoc). STT (0% unívoc i 100% equívoc). Entre SGT i STT hi ha la distància de 60º. ANA està a 30º dels dos extrems i hi caben totes les posicions intermèdies. Entre FEN i TEO hi ha 90º. ANA es troba a 45º dels dos extrems. Entre PRB i PCS hi ha la distància de 70’5º. ANA està a 35’25º dels dos extrems. Etc. 231.11.04.00.- Anàlisi: Descripció 231.11.04.10.- Entre Anàlisi i TEO i entre Anàlisi i FEN (45º). 231.11.04.11.- Anàlisi teòrica: Discerniment crític. * Detall, crítica teòrics. 231.11.04.12.- Anàlisi fenomènica: Observació, narració. 231.11.04.20.- Roges1: Entre Anàlisi i “Estètica.” (SUB), entre Anàlisi i “Probabilitat” (PLA), entre Anàlisi i “Lògica.” (OBJ) i entre Anàlisi i “Precisió” (MON). (35º). 231.11.04.21.- Anàlisi estètica: Figures literàries. 231.11.04.22.- Anàlisi probable: Presumpció. Previsió. 231.11.04.23.- Anàlisi lògica: Anàlisi matemàtica. 231.11.04.24.- Anàlisi precisa: rigorosa, exigent.

12

231.11.04.30.- Blaves: Entre Anàlisi i “Bellesa” (MON-SUB), entre Anàlisi i “Glòria” (SUB-PLA), entre Anàlisi i “ Indeterminació” (PLA-OBJ), i entre Anàlisi i “Determinació” (OBJ-MON), (45º). 231.11.04.31.- Anàlisi bella: Crítica elegant. 231.11.04.32.- Anàlisi gloriosa: Descripció brillant. 231.11.04.33.- Anàlisi indeterminada: Aproximació, esbós. 231.11.04.34.- Anàlisi determinada: Definició. Sentència. Llei. 231.11.04.40.- Negres: Entre Anàlisi i “Sentit” (TEO-SUB), entre Anàlisi i “Caovisió” (TEO-PLA), entre Anàlisi i “Significat” (TEO-OBJ), entre Anàlisi i “Cosmovisió” (TEO-MON), entre Anàlisi i “Art ” (FEN-SUB), entre Anàlisi i “Atzar ” (FEN-PLA), entre Anàlisi i “Ciència” (FEN-OBJ) i entre Anàlisi i “Exactitud” (FEN-MON), (60º) 231.11.04.41.- Anàlisi amb sentit: intel·ligent. Acudit. Joc de paraules. 231.11.04.42.- Anàlisi caovisiva: enigmàtica 231.11.04.43.- Anàlisi significativa: Tema. Exposició. Assaig. 231.11.04.44.- Anàlisi cosmovisiva: Tractat. 231.11.04.45.- Anàlisi artística: Crítica artística, literària. 231.11.04.46.- Anàlisi atzarosa: a vol d’ocell, ocasional, de passada. 231.11.04.47.- Anàlisi científica: lògica i experimental. 231.11.04.48.- Anàlisi exacta: apropiada, adaptada, encertada. 231.11.04.50.- Roges2: Entre Anàlisi i “Astúcia” (TEO-MON-SUB), entre Anàlisi i “Follia” (TEO-SUB-PLA), entre Anàlisi i “Raresa” (TEO-PLA-OBJ), entre Anàlisi i “Convenció” (TEO-OBJ-MON), entre Anàlisi i “Agudesa” (FEN-MON-SUB), entre Anàlisi i “Trànsit” (FEN-SUB-PLA), entre Anàlisi i “Ona” (FEN-PLA-OBJ) i entre Anàlisi i “Funció” (FEN-OBJ-MON). (66º). 231.11.04.51.- Anàlisi astuta: Sospita. Conjectura. 231.11.04.52.- Anàlisi folla: desconcertant. 231.11.04.53.- Anàlisi rara: sorprenent. 231.11.04.54.- Anàlisi convencional: convinguda, pactada. 231.11.04.55.- Anàlisi aguda: esmolada, fina. 231.11.04.56.- Anàlisi en trànsit: d’hipnotitzat. 231.11.04.57.- Anàlisi ondulatòria: dialèctica, oscil· lant, vibrant. 231.11.04.58.- Anàlisi funcional: Control de funcionament.

13

231.11.05.- Antiterme:

35º: LOG, EST, PCS, PRB 45º: TEO, FEN, BEL, GLO, DET, IDT 60º: STT, CAV, COV, SGT, EXC, ART, CIE, ATZ 66º: FOL, RAR, AST, CNV, AGU, FUN, TRS, ONA 90º: OBJ, SUB, MON, PLA, BOS, FEL, SIN, AFI, INT, EXP, IDE, SLM, HAR, MIT, POL, TEC, PSI, TRB, ARK, ARQ, TIA, DIV, ECN, ACC, COM, PAS 114º: DSG, ORG, PRD, GEN, OBL, LET, EBR, OGN 120º: SGE, MTP, STM, MTF, COS, CFN, CAS, CMN 135º: PRA, NOU, APE, ECU, AKA, ECL 145º: MIS, ETI, MGM, RGN 180º: AMO

231.11.06.- Núvol d’afins:

1. Abandó1* ANA-TIA 2. Abscissa ANA-LOG 3. Abstracció ANA-TEO 4. Accident ANA 5. Acriticisme ANA-TIA 6. Agregació ANA-COM 7. Aïllament* ANA-CAV 8. Anagrama ANA-ARQ 9. ANÀLISI ANA 10. Anàlisi econòmica ANA-ECN 11. Analista ANA-EST 12. Analític ANA 13. Analogia ANA 14. Apreciació1 ANA-AGU 15. Aproximació ANA-PRB 16. Art de l’encant ANA-BEL 17. Art de seducció ANA-GLO 18. Articulació ANA 19. Associació ANA-COM 20. Bifurcació* ANA-COV 21. Càlcul proposicional ANA-LOG 22. Candor ANA-GLO 23. Caràcter ANA-CIE 24. Característica ANA-SGT 25. Cerndre ANA 26. Claredat* ANA-PCS 27. Classificació* ANA-SGT 28. Col·lecció ANA-CIE 29. Combinació ANA 30. Comparació ANA 31. Comprovació ANA-CIE 32. Concreció formal ANA-FEN

14

33. Confusió ANA-CAV 34. Conjectura ANA-PRB 35. Conjunt ANA-SGT 36. Connexió ANA-FUN 37. Construcció1 ANA 38. Contradicció ANA-STT 39. Contrast ANA-EST 40. Cosmètica ANA-BEL 41. Crim ANA -FEN 42. Crisi ANA-PSI 43. Criteri ANA-ARK 44. Crítica ANA-EXC 45. Crucigrama ANA-PCS 46. Cura ANA-POL 47. Deconstrucció ANA 48. Decrement ANA-FUN 49. Deducció ANA-FEN 50. Desacoblament* ANA-PCS 51. Desagregació ANA-PCS 52. Desarticulació ANA 53. descobriment ANA-SLM 54. Descomposició** ANA-PCS 55. Descompte ANA-IDT 56. Desconcert-1 ANA-IDT 57. Desconnexió ANA-FUN 58. Descripció ANA-PCS 59. Desdoblament ANA 60. Deseiximent* ANA-TRS 61. Desintegració ANA 62. Desmembrament ANA 63. Desordre ANA-IDT 64. Despreniment ANA-TRS 65. Destrucció ANA 66. Desunió ANA-HAR 67. Desviació* ANA 68. Desvinculació ANA 69. Detall ANA-FEN 70. Detracció ANA 71. Diagrama ANA-SGT 72. Diaíresis ANA-COV 73. Dicotomia ANA-DET 74. Dièresi ANA-COV 75. Diferència* ANA-DET 76. Diferencial ANA-FUN 77. Discerniment ANA-DET 78. Discreció ANA-CNV 79. Discriminació ANA-COM 80. Discurs ANA-PCS 81. Disgregació ANA-COM 82. Disjunció ANA-COV

15

83. Dispersió* ANA-ATZ 84. Disputa ANA-EST 85. Dissecció mental ANA-EXC 86. Dissociació ANA-COM 87. Dissonància ANA-ONA 88. Distinció** ANA- FEN 89. Distribució* ANA-ART 90. Divergència ANA-EST 91. Diversitat ANA-TEC 92. Divisió* ANA-COV 93. Dubte ANA-RAR 94. Eco ANA-ONA 95. Efectes ANA-BEL 96. Element ANA-CIE 97. Eliminació ANA-RAR 98. Encant ANA-GLO 99. Encert ANA-SLM 100. Endevinalla ANA-STT 101. Enigma ANA-RAR 102. Epigrama ANA-STT 103. Especificació ANA-POL 104. Estimació1 ANA-AGU 105. Estudi ANA-ARK 106. Examen1 ANA-ARK 107. Exclusió* ANA-DET 108. Exoterisme ANA 109. Explicació ANA-PCS 110. Exploració ANA-ACC 111. Exposició ANA-PCS 112. Expressió figurada ANA-EST 113. Expulsió* ANA-DET 114. Extracció* de dades ANA-ECN 115. Figura retòrica ANA-EST 116. Figures ANA-BEL 117. Fisiognòmica ANA-BEL 118. Forma ANA-TEO 119. Fórmula ANA-LOG 120. Garbell ANA-EXC 121. Glamur ANA-GLO 122. Gram ANA-CIE 123. Gramàtica ANA 124. Gramòfon ANA-ECN 125. Gramola ANA-ECN 126. Guió ANA-ARQ 127. Hipòtesi ANA-PRB 128. Holograma ANA-EXC 129. Homogeneïtat dels conjunts ANA-TEO 130. Ideograma ANA-IDE 131. Improvisació ANA-TRB 132. Incoherència ANA-FOL

16

133. Inconnexió* ANA-FUN 134. Increment ANA-FUN 135. Incriminació ANA-COM 136. Indescripció ANA-IDT 137. Índex ANA-SGT 138. Inducció ANA-TEO 139. Investigació ANA-ARK 140. Jeroglífic1 ANA-MIT 141. Judici ANA-AGU 142. Judici final ANA-DIV 143. Judici particular ANA-DIV 144. Lectura ANA-PAS 145. Llibertat ANA-FOL 146. Matís ANA-AGU 147. Narració ANA-PCS 148. Nitidesa ANA-PCS 149. “O” ANA- PCS 150. Observació1 ANA-FEN 151. Ofuscació ANA-CAV 152. Ordenada ANA-LOG 153. Ordre ANA-ET 154. Organigrama ANA-CNV 155. Paradigma ANA-ARQ 156. Particularitat* ANA-CIE 157. Pauta ANA-ONA 158. Pentagrama ANA- DET 159. Percepció ANA-PSI 160. Perspicàcia ANA-AST 161. Pictograma ANA-CIE 162. Precipitació ANA-TRB 163. Prestigi ANA-GLO 164. Previsió ANA-IDE 165. Programa ANA-FEN 166. Proposició ANA-FEN 167. Protocol ANA-CIE 168. Psicoanàlisi ANA-COM 169. Puntualització ANA-POL 170. Qualitat ANA-PCS 171. Ramificació* ANA-SGT 172. Reagrupament ANA 173. Recursos ANA-BEL 174. Redacció ANA-ACC 175. Remoció* ANA-TRB 176. Ressò ANA-ONA 177. Retòrica ANA-EST 178. Ritme ANA-ONA 179. Secreció ANA-TRS 180. Sedàs ANA-EXC 181. Segregació ANA-COM 182. Selecció ANA-CNV

17

183. Semblança ANA 184. Separació** ANA 185. Singularitat ANA-CIE 186. Sintaxi ANA 187. Sintaxi figurativa ANA- EST 188. Sintaxi proposicional ANA-LOG 189. Síntesi ANA 190. Sintonia ANA-ONA 191. Subjecte agent ANA-ACC 192. Subjecte pacient ANA-PAS 193. Substracció* ANA-LOG 194. Suma ANA 195. Suposició ANA-PRB 196. Taxonomia ANA-SGT 197. Telegrama ANA-FEN 198. Temps cronològic ANA 199. Teoria de grups ANA-COM 200. Tetragrama ANA- DET 201. Trencament* ANA- STT 202. Tria ANA-PSI 203. Ull clínic ANA-SLM 204. Variable ANA 205. Verb gramatical ANA 206. Verificació ANA-CIE 207. Veu activa ANA-ACC 208. Veu passiva ANA-PAS

231.11.06.- Salt als veïns propers: -Quasi sinònims: ANÀLISI, accident, analític, analogia, articulació, cerndre, combinació, comparació, construcció1, deconstrucció, desarticulació, desdoblament, desintegració, destrucció, desviació, desvinculació, detracció, exoterisme, gramàtica, reagrupament, semblança, separació, sintaxi, síntesi, suma, temps cronològic, variable -abscissa, ordenada, substracció, sintaxi proposicional, fórmula, càlcul proposicional (35º LOG/2.16/EST 35º) divergència, contrast, analista, retòrica, figura retòrica, sintaxi figurativa, expressió figurada, disputa -“o”, claredat, nitidesa, descomposició, desacoblament, desagregació, explicació, descripció, narració, qualitat, exposició, “crucigrama” (35º PCS/2.22/PRB 35º) conjectura, hipòtesi, suposició, aproximació -efectes, figures, recursos, art de l’encant, fisiognòmica (45º BEL/8.01/IDT 45º) desconcert-1, descompte, desordre, indescripció

18

-dissecció, dicotomia, diferència, discerniment, exclusió, expulsió, ordre, tetragrama, pentagrama (45º DET/8.02/GLO 45º) candor, encant, glamur, art de seducció, prestigi -abstracció, inducció, forma (45º TEO/1.01/FEN 45º) deducció, concreció formal, distinció, detall, proposició, observació1, crim, programa, telegrama -contradicció, endevinalla1, trencament, epigrama (60º STT/4.01/CIE 60º) element, singularitat, particularitat, caràcter, comprovació, verificació, protocol, col·lecció, pictograma, gram -distribució (60º ART/4.02/SGT 60º) conjunt, característica, classificació, taxonomia, ramificació, índex,diagrama -crítica, garbell, sedàs, dissecció mental, holograma (60º EXC/4.03/CAV 60º) confusió, ofuscació, aïllament -bifurcació, disjunció, divisió, diaíresi, dièresi (60º COV/4.04/ATZ 60º) dispersió -apreciació1, estimació1, judici, matís (66º AGU/6.01/RAR 66º) dubte, enigma, eliminació -perspicàcia (66º AST/6.02/ONA 66º) pauta, ritme, ressò, eco, sintonia, dissonància -connexió, desconnexió, inconnexió, diferència, increment, decrement (66º FUN/6.03/FOL 66º) incoherència, llibertat -discreció, selecció, organigrama (66º CNV/6.04/TRS 66º) deseiximent, despreniment, secreció 231.11.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: - jeroglífic1 (90º MIT/7.01/TEC 90º) diversitat

19

-crisi, tria, percepció (90º PSI/7.02/IDE 90º) previsió, ideograma -desunió (90º HAR/7.03/TRB 90º) remoció, precipitació, improvisació -cura, puntualització, especificació (90º POL/7.04/SLM 90º) ull clínic, encert, descobriment -teoria de grups, psicoanàlisi, discriminació, incriminació, agregació, disgregació, segregació, associació, dissociació (90º COM/9.01/ARK 90º) estudi, examen1, investigació, criteri -judici particular, judici final (90º DIV/9.02/ACC 90º) veu activa, subjecte agent, redacció, exploració -extracció de dades, anàlisi econòmica, gramòfon, gramola (90º ECN/9.03/TIA 90º) abandó1, acriticisme -paradigma, guió (90º ARQ/ 9.04/PAS 90º) veu passiva, subjecte pacient, lectura. 231.11.07.- Sociolingüística: - Divisió d’un tot en les seves parts constituents o elements. - Examen de les parts constituents d’un tot, separadament o en llur relació a aquest. - Hi ha tantes classes d’anàlisis com realitats diferents (a analitzar): gramatical, matemàtica, química, econòmica, psicoanàlisi, espectral, social (discriminació), mèdica (analítiques, disseccions), jurídica, etc. - Procés d’investigació consistent en la reducció d’un compost a les seves parts simples, sigui aquest compost un objecte, una proposició, un raonament o un fet.

20

231.11.08.- Figures: 231.11.08.01.- Símbol d’ANA: 231.11.08.02.- Constel·lació d’ANA:

21

231.11.09.- Texts afins: 231.11.09.01.- "Els marges d’un llibre no són mai nítids ni rigorosament retallats: més enllà del títol, les primeres línies i el punt final, més enllà de la seva con- figuració interna i de la forma que l’autonomitza, es troba pres en un sis- tema de referències a d’altres textos, a d’altres frases, nus en una xarxa." Amb més raó l’Opus, l´"Obra", aquest mític invent editorial, en el qual seria possible traçar la presència idèntica a sí mateixa de l’esperit del seu autor, i que, sensu stric-to, no pot, en realitat, "ésser considerada com una unitat immediata, ni com una unitat certa, ni com una unitat homogènia", per poc que tractem de seguir el fil intern dels textos dispersos que la componen, un manat de sèries discursives la pretesa unitat dels quals "ben lluny de ser immediatament donada, es troba constituïda per una operació... interpretativa". Degut a això, tota la tasca de l’arqueologia s’ha de centrar precisament, -un cop hagi estat destruïda la fina trama que refereix la unitat de l’obra a la del subjecte- en l’establiment de les relacions dels enunciats entre sí (encara que s’escapin a la consciència de l’autor, encara que es tracti d’enunciats que no tenen el mateix autor; encara que els autors no es coneguin entre ells); relacions entre grups d’enunciats així establerts (encara que aquests grups no concerneixin als mateixos dominis, ni a dominis veïns; encara que no tinguin el mateix nivell formal; encara que no siguin lloc d’intercanvis designables); relacions entre enunciats i grups d’enunciats i d’esdeveniments d’un ordre completament distint (tècnic, econòmic, social, polític). Fer aparèixer en llur puresa l’espai on es despleguen els esdeveniments discursius, no és tractar d’establir-lo en un aïllament que res no pogués sobrepassar; no és tancar-lo sobre sí mateix; és fer-se lliure per descriure en ell, jocs de relacions". Albiac, Gabriel, MICHEL FOUCAULT, ELS LÍMITS DEL PENSAR. Cites de "L´archéologie du savoir" dins de LOS FILÓSOFOS Y SUS FILOSOFIAS, vol. 3 231.11.09.02.- "Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S... i no enviat per excés de sentit del ridícul. Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altres temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la

22

cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d’haver passat fent equilibris estrambòtics per la corda enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi a l capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca -el color de la sang és escandalós-, la cara tumefacta, morada, inflada, monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolaments dels cartílags. Tres setmanes al llit. - I d’aquests pollastres, què en farem? - deia la família. Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès. Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, la corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són -segons m’han dit- molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremament mòbils –d’una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m’ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d’unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d’un mecanisme facial impassible. Perquè, de què serveixen unes faccions així? Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important -com el front ample no és un símptoma d’intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure’s de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen -si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes- val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D’altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per a veure’ls clars. De vegades em semblen d’un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu. Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona -i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari- que jo semblo un rus del Mediterrani.” Pla, Josep. EL QUADERN GRIS. Un dietari. Obra Completa. Volum I. Edicions Destino. Barcelona, 1991.

23

231.11.10.- Obra plàstica afí:

Felo Monzón COMPOSICIÓ 1978 Tinta i llapis sobre paper, 44 x 53 cm.

24

231.11.11.- Dades tècniques: c = 0.11253953951963827100 p = 0.11253953951963827100 t = 0.00000000000000000000 v = 0.00000000000000000000 231.11.12.- Test / Qüestionari: Anàlisi 231.11.12.01 TEO – FEN

231.11.12.02 ANA

Lluís Maria Xirinacs Damians. ANÀLISI . GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC

25

- Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.