Editorial

El bosque mediterráneo en el siglo XXIEduard Rojas

El bosque, ¿un negocio rentable?Ignasi Castelló

La política forestal en la ComunidadValencianaAntoni Escarré

Comunidad autóctona y protección deespacios naturalesJoan Manuel Rueda

Desarrollo local en alta montañaLluís Llobet

Entrevista a Martí BoadaLluís Reales

Normativa ambientalIgnasi Doñate

ActualidadJohanna Cáceres

Ecología del ocioXavier Duran

Editorial

The Mediterranean woodland in the XXIcenturyEduard Rojas

Forestry, a profitable business?Ignasi Castelló

The forestry policy in the AutonomousCommunity of ValenciaAntoni Escarré

The indigenous community and theprotection of natural areasJoan Manuel Rueda

Local development in mountainous regionsLluís Llobet

Interview with Martí BoadaLluís Reales

Environmental legislationIgnasi Doñate

NewsJohanna Cáceres

The ecology of leisureXavier Duran

Sumario

Summary

Sumari

Editorial

El bosc mediterrani en el segle XXIEduard RojasL’actual situació del bosc mediterrani, molt condicionada per factors socioeconò-mics, demana un nou paradigma de gestió que, entre d’altres coses, expressieconòmicament les externalitats que produeix. La reversió d’ecotaxes i la creacióde mercats es proposen com a eines per aconseguir-ho.

El bosc, un negoci rendible?Ignasi CastellóLa superfície forestal de titularitat privada ocupa bona part del rerepaís a Cata-lunya, però el tipus de bosc no permet un aprofitament econòmicament rendiblede la fusta. Malgrat els avenços en gestió forestal, encara cal cercar vies perquè albosc es pugui fer negoci.

La política forestal a la Comunitat ValencianaAntoni EscarréUn repàs a la història forestal valenciana, en termes legals, climàtics i orogràfics,planteja les mancances i els beneficis de l’actual gestió dels boscos, així com lesaccions que caldria emprendre en un futur proper per garantir la conservaciód’aquest patrimoni natural i de les comunitats socials associades.

Comunitat autòctona i protecció d’espais naturalsJoan Manuel RuedaEspais naturals protegits: ecomuseus dinamitzadors de la comunitat rural de la zo-na, o aparadors d’una natura de cap de setmana? La protecció efectiva passa perterciaritzar el patrimoni, natural i cultural, i per implicar la població local enl’explotació sostenible del seu entorn.

Desenvolupament local a l’alta muntanyaLluís LlobetQuè és el Centre d’Art i Natura? Una residència d’artistes i investigadors al Pallars,un centre per a la creació intel·lectual i artística, una oportunitat, en definitiva, defrenar l’abandonament dels pobles de muntanya i fer que els mateixos habitantsredescobreixin els atractius de viure-hi.

Entrevista a Martí BoadaLluís Reales

Normativa ambientalIgnasi DoñateEls arbres que no deixen veure el bosc

ActualitatJohanna CáceresAvui, el cotxe a casa

Ecologia de l’ociXavier Duran• Torna “Tots. Quaderns d’Educació Ambiental”, ara en suport informàtic• Objectiu: l’Antàrtida. Diari de bord d’una campanya oceanogràfica• Medi ambient: una crisi civilitzadora• Fer-se humà. La singularitat de l’home i l’evolució• Medi ambient i tecnologia. Guia ambiental de la UPC• Mind Over Matter: Recasting the Role of Materials in Our Lives

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

2

3

4

80

81

84

91

96

101

112

113

104

107

116

117

120

127

131

136

139

142

147

148

10

26

36

54

46

62

72

74

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

3

Cel·lulosa, ciment i cable

El territori, el paisatge d’un país és dinàmic, evoluciona cons-tantment. El clima, la geografia, els canvis socials, culturals i econò-mics, tot influeix en la constant renovació de l’entorn. Sabemque a Catalunya plou poc, la topografia és trencada i els sòls sónesquifits. També sabem que l’activitat productiva característicadel sector primari ha perdut pes. Desapareixen pagesos, es mo-difica el paisatge i moltes comarques s’envelleixen o perden po-blació. Tanmateix, l’abandó del món rural augmenta el perilld’incendis, com ja han experimentat moltes zones de Catalunya.Si el bosc no és rendible, no hi ha recursos per gestionar-lo. Elresultat és l’expansió de la massa forestal arreu del territori. Lacel·lulosa ha colonitzat Catalunya, un fet rellevant pel que fa alsriscos d’incendis. Un altre fenomen, més complex però que hadificultat encara més l’abordament seriós de la gestió dels bos-cos i muntanyes dels país, és la pressió urbanística per ocuparàrees forestals. Com explica Martí Boada en la conversa-entre-vista que ha mantingut amb “Medi Ambient. Tecnologia i cultu-ra”, cap cultura s’havia atrevit a posar tant ciment i maons dintredel bosc. Un fenomen que potser no és irreversible, però que síque té i tindrà uns costos ecològics milionaris per al conjunt delpaís.Sabem que la població del rerepaís envelleix, que hi ha cel·lulosaarreu, que hi ha una cultura de l’urbanització que escampa el ci-ment i el mal gust a tort i a dret i que, per si fos poc, els espaisrurals, en procés de transformació, tenen una rendibilitat ínfimades del punt de vista del negoci forestal tradicional.Però l’escenari és tan negre com s’acostuma a pintar o hi ha cla-rianes d’esperança?Sens dubte la gran prioritat són unes polítiques públiques imagi-natives que facin rendible la gestió del bosc. Certament, no enels seus usos tradicionals sinó renovats. Es tracta de convertir elbosc en referència cultural per als ciutadans i que alhora siguirendible per als seus propietaris. És el foment de l’ecoturisme,l’agroturisme, el turisme cultural.Complementàriament, l’entorn rural, en la nova societat del co-neixement, té molts números per convertir-se en espai protago-nista. Cablejats i connectats, ja no és tan important on es viu, ones treballa, on es genera el coneixement. Algunes experiències –casdel Centre d’Art i Natura, que s’explica detalladament en aquestapublicació– són l’embrió, creiem, del desembarcament d’algunsemprenedors socials i digitals al rerepaís. En definitiva, ara tenimmassa cel·lulosa i ciment, i part del futur del rerepaís passa per-què li arribi el cable. És una de les estratègies, potser la princi-pal, per evitar la fractura territorial de Catalunya•Lluís Reales

Editorial

L’evolució dels boscos mediterranis,condicionada per la transformacióde les condicionssocioeconòmiques, requereix unnou paradigma basat en lapreeminència de les externalitats ila seva regulació a travésd’instruments de simulació demercat. Complementar elsindicadors econòmicsconvencionals amb nous criterisafavoriria un comportamentambiental més ajustat de tots elsagents socials i una valoració mésrealista de l’aportació dels boscosal benestar social. Per internalitzarles externalitats dels boscos esproposen la reversió d’ecotaxes i lacreació de mercats mitjançant laredefinició dels drets de propietat.

El bosc mediterrani en el segle XXI

Eduardo Rojas,Dr. Enginyer forestal, professor associat de la Universitat de Lleida-Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Al llarg de la prolongada civilització que haviscut a l’empara de les privilegiades condi-cions ambientals de les costes mediterrà-nies, els espais forestals s’han vist sotme-sos a uns canvis profunds que han suposatla seva desaparició en alguns casos (lesmillors terres), mentre que en d’altres, lamodificació ha consistit en la conducciódels processos naturals cap a uns modelsmés útils per a les condicions socioe-conòmiques de cada moment.Així, els espais forestals han esdevingutla font principal d’energia fins al’accessibilitat horitzontal de les energiesfòssils amb la implantació del ferrocarrilcap al final del segle XIX, pastures exten-sives i recurs de terres marginals que,d’acord amb les necessitats, es cultivaveno abandonaven. Les artigues o shiftingculti-vation són l’exemplemés palpable d’aquestús-reserva dels espais forestals i la sevaintensificació, la principal causa immediatade l’actual desaparició dels boscos tropi-cals humits. Al costat d’aquests usos bàsics,n’hi ha hagut molts altres de més comple-mentaris com la fusta per a la construcció–insubstituïble fins a l’inici del segle XX–,les resines, el suro, les plantes medicinals,la mel, i un llarg etcètera.Fins a l’enfonsament delmodel anterior, elsboscosmediterranis es caracteritzaven peruna multiplicitat de productes que coin-cidien en l’espai i en el temps. Això conduïaa uns drets de la propietat, sovint comu-nals, superposats i a voltes confusos.

Una introducció històrica

Aquest model, que va ser comú a tot elContinent i al nord d’Àfrica, va suposar

gairebé l'extermini dels boscos en algu-nes zones (façana occidental). Ara bé, enelMediterrani, les formacions obertes (deve-ses i montados) a l’extrem occidental il’accentuada orografia que caracteritza elspaïsos riberencs, juntament amb la predo-minança de l’agricultura com a forma decolonització del territori enfront de la rama-deria característica de la façana atlàntica,van permetre la conservació de mostressuficients de la vegetació original perquèaquesta pogués recolonitzar les terresmargi-nals abandonades des d’aquests baluards,en alguns casos de manera espectacular1

un cop desapareguda la forta pressió a quèes veien sotmeses, i que va tenir el puntculminant entre mitjan segle XVIII i mitjansegle XIX.

Taula 1: Fases històriques dels boscos medite-rranis

Fases històriques Caracterització ProductescaracterísticsFase autàrquica MultiproduccióSistemes comunals d’ús i drets superposatsAdministració forestal inexistent excepte MarinaLlenyes, pastures, terresmarginals, fruits, fustes, espart,pells, carn, etc.Fase industrial MonoproduccióAparició de l’Administració forestal (ciència fores-tal, ordenació forestal, repoblació forestal)Persistència en la produccióPredomini de propietat estatal o comunal tuteladaActuacions protectores puntuals (dunes, capçale-res, etc.) Fusta per a traves, construcció i paperFase terciària MultifuncionalitatSuperposició d’administracions i normativesCorresponsabilització dels agents socials, especial-ment silvicultorsPrivatització i recuperació facultats de dominiPlans d’ordenació multifuncional com a base per ala interiorització d’externalitats Serveis ambien-tals, paisatgístics i de biodiversitat, producció vincu-lada al desenvolupament rural

5

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Uncoppermeabilitzades lesmúltiples barre-res internes naturals2 que tan singularmentcaracteritzen la geografia ibèrica3, primerpel ferrocarril i més tard per la xarxa decarreteres, es va produir una transformacióeconòmica radical de l’autarquia comarcala l’especialització econòmica, primer aescala de cada Estat i, més recentment, aescala continental i mundial. A conse-qüència d’un procés duríssim d’adaptació,ambuns excedents laborals que van formarl’emergent proletariat industrial, va cris-tal·litzant l’orientació productiva agrícola,ramadera o forestal més competitiva encadamoment i lloc. Això obliga a aclarir elsconfusos drets de propietat d’origenmedie-val, tasca no exempta de conflictivitat 4.La revolució industrial redueix la pressiótradicional (llenyes, conreus efímers, pastu-res) sobre els boscos i els demana produc-tesmolt específics però en quantitats impor-tants. Traves per a mines, bigues per a laconstrucció i, posteriorment, fusta per apasta de paper són les noves demandes delmercat, que provoquen una revaloritza-ció de les coníferes, fins aleshores menys-preades –excepte per la Marina – per alsusos locals.Es produeix a tot Europa el naixement dela ciència forestal, els eixos de la qual erenla recuperació de la massa forestal, sobre-totmitjançant la repoblació forestal, la crea-ció d’una administració forestal autònomai amb amplis poders, i la defensa i orde-nació de la forest pública. La demanda defusta de coníferes i la necessitat de cobriràmplies zones devastades ermes empen-yien a la utilització generalitzada de frugalsconíferes, en especial del gènere Pinus.Criticar de manera frívola, com s’havia feta les dècades passades, processos històricsés intrínsecament estèril, ja que convé recor-dar que durant segles s’havia produït unprocés invers a causa de la preferència deles frondoses5 –molt especialment de l’alzina(carbó)– i les disfuncions que compor-tava l’apropiació per part de la Marinadels millors arbres per a la construcciónaval6.

En aquesta època, el desconeixement deles més elementals eines de l’economiaambiental, el modest nivell de vida i lesevidents prioritats objectives per als fonspúblics impedien que es forgés un enfo-camentmultifuncional en la gestió forestaltal com es concep avui.Malgrat això, és en aquesta fase en la quals’assenten les bases de les primeres mesu-res proteccionistes, com els parcs nacio-nals instaurats el 1916, i hi és present desd’un principi la preeminència protectorade molts dels boscos i actuacions del’Administració forestal, com posen enevidència les importants tasques de restau-ració hidrologicoforestal a les capçaleresde conques i al sud-est peninsular, o lamateixa denominació de Divisions Hidro-logicoforestals a les unitats territorials de laincipient Administració forestal el 19017.

El bosc contemporaniAvui, la situació dels nostres boscos hacanviat radicalment, si bé el marc econò-mic i legal segueix majoritàriament anco-rat a la fase anterior. La globalització econò-mica deixa els nostres boscos apartats dela competitivitat per múltiples raons:• Baixes qualitats consubstancials de lamajoria dels nostres boscos8

• Baixa producció• Terreny muntanyós i mancad’infraestructures

• Manca de capitalització (diàmetres baixos,nombre elevat d’arbres)

• Riscos elevats (incendis)• Inseguretat jurídicaTot i que es pot actuar puntualment enalguns d’aquests factors, també és cert queels principals obstacles són consubstan-cials, i que els factorsmodificables podriengenerar un rebuig social conseqüència dela creixent conscienciació ambiental (cons-trucció de pistes forestals, desregulació).Això no obstant, cap excusa és vàlida perno incidir en tot allò que es pugui corre-gir (millora de l’eficàcia en la lluita contraincendis forestals, potenciació dels planstècnics de gestió forestal, etc.).

La manca de competitivitat dels nostresboscos n’ha provocat un ampli i genera-litzat abandonament, del qual no sempresom prou conscients per l’efecte d’inèrcia,la gran extensió en el temps i en l’espaiconsubstancial a la gestió forestal i perquè,mai millor dit, els arbres a vegades no ensdeixen veure el bosc. N’hi ha prou de recó-rrer les extenses zones cremades just desprésde l’incendi per adonar-se de la caòticaestructura d’aquells boscos ara nus un copdesaparegut el suggestiu verd que ens ocul-tava un estat de cap manera satisfactori.La progressiva especialització i intensifi-cació agropecuària, amb una frontera ambla indústria que queda cada copmés diluïda,alhora que va perdent l’ancoratge històricamb els factors de producció consubstan-cials –terra i clima–, és la causa de dos fenò-mens significatius:• L’ampliació horitzontal de les massesforestals , amb la creació d'extenses conti-nuïtats horitzontals.

• L’aparició d’una nova interfície abansdesconeguda entre elmedi urbà i el fores-tal9.

El tardà desenvolupament industrial id’infraestructures provoca la concentra-ció del desenvolupament en comptats polsque generen importants aglomeracions,que succionenpoblació de les seves respec-tives àrees d’influència. ACatalunya,mentreun 65%de la població resideix a les 4 comar-ques més densament poblades, que supo-sen un 5% del territori, un 4,5% resideix ales 16 comarques menys poblades, quesuposen el 46% del territori (IEC, 1992).Aquest desequilibri demograficoterrito-rial en què, pràcticament sense espais inter-medis, es passa de densitats demogràfiquesmés pròpies de certes aglomeracions asià-tiques que europees (2.500 hab./m2) a densi-tats que únicament es troben a Europa ala inhòspita Escandinàvia (15-20 hab./km2),és la causa de nombrosos problemesambientals i socials.Davant de la patent debilitat econòmica iel buit polític d’una proporció creixentdel territori que constitueixen els espaisforestals (més del 60%), sorgeix la temp-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

6

tació –comprensible, atès el desequilibridemogràfic, i, per tant, en termes electo-rals– d’instrumentalitzar-los per satisfer lesnecessitats compensatòries pròpies de taninsana concentració demogràfica. Els exem-ples van des dels originals plans de laDipu-tació de Barcelona de la Transició, quetendeixen a compensar el dèficit crònicd’àrees verdesmitjançant una orla de parcsnaturals al voltant de la metròpoli, fins alamoderna política d’espais protegits. Junta-ment amb la política d’incendis, poc mésenllà ha anat l’actuació pública en els espaisforestals en els darrers 25 anys.

La impossibilitat de les “àreessalvatges”Transformar els espais forestals enwilder-ness areas (àrees salvatges) que compen-sin l’extrema degradació ambiental en quèviu el 80% de la població és una políticacondemnada al fracàs per múltiples raons:• Els espais forestals estan coberts de vege-tació secundària en diferents fases derecuperació que, per progressar, reque-reixen intervencions que els estabilitzini afavoreixin una major diversitat horit-zontal i vertical, i no àrees salvatges comles existents en països de nova colo-nització10.

• Les prioritats de conservació actualmentes troben sense cap mena de dubte enels hàbitats propis de les zones densa-ment poblades (zones humides) a mésdels corredors biològics11.

• L’acumulació vertical i horitzontal decombustibles és l’única variable sobrela qual es pot actuar prèviament per reduirla virulència de l’incendi, motiu pel qualafavorir-ne l’expansió fins al màxim decapacitat de càrrega de l’ecosistema ésuna absoluta irresponsabilitat.

• La dimensió dels espais assilvestrats ésinsuficient per a l’autorregulació i evolu-ció. D’altra banda, no es pot exclourefactors distorsionadors des de la perifè-ria, especialment incendis.

• Políticament és força ingenu pensar quelesmesures a llarg termini necessàries perassegurar la preservació d’aquests espais

s’aconseguirien si s’implantés un ús difúsper la majoria de la població i fins i totsi no es disposés d’unaminoria elmante-niment de la qual estigui relacionat direc-tament amb la persistència del recurs.Tensions demogràfiques tan extremes enun territori tan petit com Catalunya difí-cilment acaben beneficiant el més dèbil(zones poc poblades).

• Els drets de propietat i ús de la pobla-ció afectada no poden ser trepitjats ennom de l’interès general mitjançant elbuidatge sistemàtic fins a límits testimo-nials del dret de propietat, actuant a lafrontera de la legalitat i aprofitant la posi-ció de privilegi que atorga el dret admi-nistratiu a l’Administració, la lentitud dela Justícia i la situació d’enfonsament socialdels espais forestals, sinó que en tot cashan de ser compensats.

En definitiva, el principal error d’aquestaopció és l’equivocació en el signe, mínimaperò crucial. El fet que, fruit de la tercia-rització econòmica, la importància delsboscos es fonamenti avui en les seves exter-nalitats no pot dur a restar unes funcionsde les altres, i concloure quel’abandonament és l’opciómés racional desd’una perspectiva estrictament comptable,sinó tot el contrari, advoca per buscar nouscamins que permetin aflorar el valor delsboscos sumant totes les seves funcionsbasant-se en els avenços en economiaambiental.

Cap a una nova comptabilitateconòmica més holística

Si definimeconomia com la ciènciadelsbénsescassos, i no com un mer registre comp-table, la sacralització de determinats indi-cadors com el PIB i el valor afegit han rele-gat a un segonpla aspectes importantíssims,crucials per entendre els processos socioe-conòmics, peròqueaparentmentnoquedenreflectits a la comptabilitat nacional12.

Externalitats negativesTot procés productiu comporta inexora-blement efectes externs sobre la po-blació

i el medi ambient circumdant (consumd’espai, aigua, energies, producció de resi-dus, sorolls, etc.). Si bé un mercat eficientassegura l’òptima assignació de recursos,la manca d’imputació a efectes empresa-rials i de comptabilitat nacional d’aquestsperjudicis sobrevalora de manera sistemà-tica la seva aportació al benestar general.Seria interessant elaborar per a cada sectorun ín-dex d’externalitat ne-gativa com aelement corrector.

Ie-: VAs · k k < 1

Ie-: Externalitat negativaVAs: Valor afegit sector xk:Factor corrector

Externalitats positivesExcepcionalment, existeixen també acti-vitats amb k molt elevats (més del 0,9) ialhora, producció paral·lela d’externalitatspositives que beneficien o bé altres sectors,o bé el conjunt de la societat. A més del’exemple clàssic de l’apicul-tor respecteal fructicultor, podríem assenyalar un parcpúblic o privat al costat d’un bloc d’edificiso un bosc al costat d’una zona turística ouna urbanització. Hi hauria tres opcions:oblidar les externalitats sota pena de perju-dicar l’òptima assignació de recursos, obli-gar per principi l’Estat a assegurar les exter-nalitats positives per manca de mercat, obé establir nousmecanismes de comp-tabi-lització que dedueixin del valor afegit delsector receptor el valor afegit que corres-pongui en realitat a l’externalitat positivarebuda, alhora que s’implementen instru-ments compensatoris per transferir-lo tambédel nivell de comptabilitat nacional al’empresarial.

VAsrc – Ve+ = VAsrr

VAsoc + Ve+ = VAsor

VAsrc: Valor afegit comptable del sector receptorVe+: Valor externalitat positivaVAsrr: Valor afegit real del sector receptorVAsoc: Valor afegit comptable del sector oferentVAsor: Valor afegit real del sector oferent

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

7

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

8

Durabilitat de la riquesaNi els models actuals de comptabilitateconòmica ni la fiscalitat vigent tenen enconsideració la durabilitat de la riquesagenerada. Es considera igual un servei volà-til (pirotècnia econòmica), béns de consum,béns de llarga durada o inversions dura-dores. No ens ha d’estranyar observar laparadoxa que suposa que, tot i que les esta-dístiques econòmiques ens ratifiquin diària-ment que vivim en el moment de mésbenestar de la humanitat, la proporció dela riquesa actual que quedarà a un llargtermini sigui ínfima. Al contrari, encara avuiinversions de segles o mil·lennis enrere(patrimoni historicoartístic) ens seguei-xen oferint inavaluables rèdits, especial-ment en el sector turístic. És indubtable queles societats actualment considerades primi-tives invertien una part importantíssima dela seva riquesa en béns de llarga perdura-bilitat. Per tant, caldria elaborar un índexde perdurabilitat de la riquesa generada.

Ip = VAs1 x D + VAs2 x D + ... VAsn

∑ VA

Ip: Índex de perdurabilitatVAs1: Valor afegit del sector 1D: Durabilitat (anys)

Grau de sostenibilitatMentre que unes activitats antròpiques sóno poden ser sostenibles (agricultura, pesca,silvicultura, cultura, etc.), altres són per defi-nició insostenibles, ja que van lligades alconsumde recursos no renovables. Caldriaelaborar uns graus de sostenibilitat en rela-ció amb unmodel òptim. Ara bé, la compa-rabilitat intersectorial d’aquests índexs ésmolt limitada.

GSaps = % Smas

GSans = 1__Ir/Io

GSaps: Grau de sostenibilitat en una activitat poten-cialment sostenible

% Smas: Percentatge de sostenibilitat en relació a unmodel òptim d’activitat sostenible

GSans: Grau de sostenibilitat en una activitat nosostenible

Ir: Mitjana ponderada dels indicadors no soste-nibles (input de primeres matèries no reno-vables, output de contaminants) reals

Io: Mitjana ponderada dels indicadors no soste-nibles (input de primeres matèries no reno-vables, output de contaminants) òptims

Interrelacions amb altres sectorsSi bé la teoria del valor afegit resta de cadasector les aportacions prèvies d’altres sectors,no té en compte en quin moment de lacadena productiva es produeix el valorafegit. Així, es considera igual una produc-ció estratègica al principi de la cadena ien el seumateix final. En cadenes comple-xes lligades a la producció de primeresmatèries, tota la riquesa generada, tambéen altres sectors, s’hauria d’adscriured’algunamanera al sector original, almenysper avaluar-ne adequadament la importàn-cia estratègica real com amotor econòmic.

FSE = ∑ VAGS+

VAS

FSE: Funció sectorial estratègicaVAs: Valor afegit sectorial∑ VAGS+: Suma del valor afegit generat a partir d’aquell

moment a tota la cadena productiva inclòsel valor afegit d’altres sectors

Grau de concentració econòmicaL’activitat econòmicamoderna tendeix a laconcentració en determinats pols de desen-volupament que generen importantstensions demogràfiques interterritorials13.Seria convenient analitzar per a cada sectoreconòmic el grau de contribució al procésde concentració econòmica o, al contrari,ressaltar les activitats que, com la silvicul-tura, més contribueixen al reequilibriterritorial.

Gdt = % Tbd

Grt1 = % VAs/∑VATbd

Grt2 = % Tbd (VA s nº1)

Gdt: Grau de desequilibri territorialTdb: Territori de baixa densitat de població

(p. e. < 50% densitat mitjana)Grt: Grau de reequilibri territorialVAs núm. 1: Valor afegit sectorial del primer sectord’activitat econòmica

Altres consideracionsFinalment, cal recordar que hi ha altresconsideracions, no per normativesmenys-preables, tot i que sí molt difícils d’avaluar,com per exemple de seguretat, culturals,religioses,morals, etc., que elsmodels impe-rants obliden completament. En aquestserrors sistemàtics hi han caigut tant leseconomies demercat com, fins al seu enfon-sament, les economies planificades,ambdues caracteritzades precisament pelseu enfocament sectorial.

Un nou paradigma per a una novaera

El bosc constitueix el primer tipus d’úsdel nostre territori (43%), i el conjunt del’espai forestal arriba amés del 60%. Aquestterritori sustenta i assegura una llarga llistade funcions, unes d’índole productiu –equi-parables a l’agricultura excepte pel quefa als llarguíssims períodes de producció–i altres de tipus terciari, constituïdes demanera aclaparadora per serveis no comer-cialitzables o externalitats positives vitalsper a la nostra societat:• Sustentacle ambiental (regulació del ciclede l’aigua, prevenció de l’erosió i allaus,regulació climàtica a escala global i local,amortiment de l'efecte hivernacle, etc.).

• Marc paisatgístic i de lleure premissadel turisme de qualitat tant de costa comde muntanya.

• Refugi de biodiversitat.L’oferta adequada en un país densamentpoblat i desequilibrat demogràficamentd’aquestes externalitatsmancades demercatno es pot deixar al resultat imprevisible delseu baix grau de competitivitat i, espe-cialment, amercè de l’anarquia dels incen-dis. Els accelerats processos internacionals14

ens obliguen en qualsevol cas a dedicaruna atenció política preferent als boscosdes del reconeixement que les externali-tats que emeten no poden seguir sent laventafocs de la seva orientació productiva,però tampoc el pretext per a la seva espo-liació ni convertir-se en el toc de gràcia

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

9

d’aquests espais i la precària demografiaque encara sustenten.És l’hora d’un canvi paradigmàtic en la rela-ció dels boscos i la societat –que és preci-sament la definició de política forestal–en el qual, d’una banda, es reconegui lapreeminent importància de les seves exter-nalitats per a la qualitat de vida a la socie-tat del segle XXI però, de l’altra, s’estableixinels mecanismes compensatoris quen’assegurin la viabilitat i eficàcia econòmicai social consistent en una distribució equi-tativa de càrregues i beneficis entre els espaisdonants (forestals) i els receptors (urbans)15.Aquest canvi s’emmarca dins del nou pactesocial promogut per l’actual Govern francèsen el procés de reforma del tan venera-ble comobsolet Code Forestière de 182716.El fet que a causa d’obstacles legals formalsels boscos no apareguin nominalment enel Document Agenda 2000 (Comissió Euro-pea, 1998) no ha de dur a conclusions preci-pitades. Al contrari, els eixos centralsd’aquest important document són plena-ment coincidents amb les principalsfuncions o externalitats dels boscos (quali-tat de vida, millora del medi ambient, fixa-ció de diòxid de carboni (CO2), justifica-ció de la política de desenvolupament rural,jaciment d’utilització endògena, entred’altres).

Principis rectors

SostenibilitatLa sostenibilitat s’entén, d’acord amb la defi-nició de l’Informe Bruntland (1987)17, coml’ús prudent dels recursos naturals reno-vables per part de la generació actual demanera que no es condicionin les opcionsde les generacions futures. Convé recordarque l’important patrimoni natural i forestalde què disposa la generació actual no ésun llegat de la naturalesa verge, sinó del’esperit –en el millor sentit de la paraula–i de l’esforç i el sacrifici de generacionspassades, fonamentat consuetudinàriamenten el Dret Civil català.

MultifuncionalitatHa arribat l’hora de reconèixer plenamenti amb totes les conseqüències que comportique la justificació per a la priorització polí-tica dels espais forestals la constitueixen lesexternalitats positives que asseguren elsboscos, prioritàriament al Mediterrani, acausa de la influència d’una alta densitat depoblació, un alt pes del turisme enl’economia, un alt quocient externali-tats/producció i, finalment, els incendis.Si es vol assegurar a llarg termini l’òptimaoferta d’externalitats –l’opció de penalitzar-ne els garants (silvicultors) és, a mésd’injusta, econòmicament disfuncional iineficaç–, caldrà simular de lamillormanerapossible l’inexistent mercat de les exter-nalitats alhora que els beneficiaris contri-bueixen al seu finançament d’una manerasolidària18. No és acceptable que els poderspúblics siguin instrumentalitzats per algunade les parts, ni per promocionar unproductedeterminat (fusta) respecte a altres(competència deslleial), ni per mantenirindefinidament l’statu quo de la gratuïtatdels inputs bàsics de la producció (paisatgeper al turisme).

Equitat social i territorialAssegurar les externalitats no pot estar encontradicció amb els principis d’equitatsocial i territorial. Els drets de les mino-ries, sobretot si aquestes es concentren terri-torialment als extensos espais forestals, nopoden ser trepitjats en nomdels interessosde la majoria, per desproporcionada quesigui la relació numèrica. Aquesta pràc-tica política, que ha constituït el fil conduc-tor de la política forestal a Espanya desde la Mesta i la Marina19 fins a la políticaactual d’espais protegits20, només és justi-ficable en països pobres, però en cap casquan s’arriba a un nivell de vida com l’actualal nostre país.El desequilibri demograficoterritorial és undels problemes de fonsmés greus de Cata-lunya, i Espanya en general –així com undels aspectes diferencials més importantsrespecte als països del nostre entorn–,motiupel qual tota política forestal que no hi inci-

deixi positivament estarà condemnadad’entrada al fracàs.

Eficàcia socioeconòmicaLes restriccions pressupostàries que enscomporta l’euro, la desaparició de qual-sevolmenadeproteccionisme a curt termini,la globalització i els estrictes principis del’OrganitzacióMundial del Comerç (OMC)contra les subvencions a sectors produc-tius obliguen a aplicar polítiques pressu-postàries restrictives en què l’única actua-ció admesa és la compensació de falladesdemercat (“market failures”), especialmentsi s’utilitzen instruments de simulació demercat. Davant de la tàctica amb tota proba-bilitat errònia d’allargar l’agonia que carac-teritza les polítiques agràries, la políticaforestal, per la seva naturalesa a llarg termini,ha d’avançar-se al futur i, des del reconei-xement de les restriccions existents, ha apos-tar fermament per la creació demercats arti-ficials ja sigui creant nous drets depropietat21

o, alternativament, aplicant la reversiód’ecotaxes per optimar l’outputd’externalitats dels boscos.

Corresponsabilització iparticipacióLes polítiques forestals, pel seu llarg termini,requereixen una gran estabilitat i un amplisuport social especialment, tot i que node manera exclusiva, per part dels agentsclau de la política forestal: els silvicultorsprivats i comunals. Aquest model pactista,ambun arrelament profund a la idiosincràsiacatalana i dels territoris restants de l’anticRegne d’Aragó22, ha tingut un exponentprivilegiat en el Centre de la Propietat Fores-tal, la transformació del qual en Agència deBoscos va aprovar al seu dia Parlamentde Catalunya. Convé recordar que la Cons-titució Espanyola (1978) és una de les mésprogressistes del món occidental pel quefa a la participació pública en els assump-tes col·lectius.

TransversalitatSense un ple reconeixement de la disso-lució de l’anterior realitat sectorial (verti-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

10

cal) dels boscos cap a una nova i encaraindefinida realitat transversal (cross-secto-riality), caracteritzada permúltiples super-posicions amb els més variats campsd’actuació política o econòmica, no seràpossible abordar l’encaixament adequatdels boscos a la nostra societat ni aconse-guir l’interès polític suficient que els reptesplantejats requereixen23.

Redefinir el contingut del dret depropietat

Històricament, a cada moment de canviparadigmàtic li correspon unamodificaciódels complexos equilibris que caracterit-zen el dret de propietat. Quan es definei-xen elsmoderns drets de propietat al s. XIX,molts productes volàtils del bosc (bolets,fruits, pinyes, etc.) eren completamentmarginals i fins i tot permetien sustentarpoblacions camperoles que vivien en condi-cions d’extrema precarietat, o es desco-neixien totalment els usos terciaris que anes-sin més enllà d‘aplecs locals; era absurdque s’allargués la definició de la propie-tat fins a tals extrems. El cas més para-digmàtic és el de la caça, que ha passatde ser un complement proteic indispen-sable en la dieta de la població campe-rola a convertir-se en un servei de luxe ambun desenvolupament que es veu frenatsovint per inèrcies legals basades en el seuorigen romà com a res nullius.D’altra banda, la definició del segle XIX noestableix cap mena d’obligació envers lagestió sostenible del recurs, i les posteriorsnormes que pretenen delimitar el dret dela propietat topen amb el Codi Civil, cosaque genera una contradicció entre normesque no ajuda en absolut a aconseguir ellloable objectiu perseguit24. S’ha de reconèi-xer que la utilitat del dret de propietat ésinnegable, quan comporta unes mínimesdosis de responsabilitat, com a elementregulador de l’ús de recursos naturals reno-vables. En el cas de recursos naturals reno-vables en què coincideix el capital ambla renda (bosc, pesca), només és possibleinterioritzar la sostenibilitat quan se’n restrin-

geix l’ús a un nombre tan reduït d’usuarisque l’autocontenció de la collita immediatadels recursos es compensi per l’expectativad’una renda permanent25.Moltes activitats més enllà d’aquest estricteàmbit no s’haguessin realitzat mai sensel’establiment artificial de drets de propietat(el cas de les retransmissions esportives enseria un exemple).Dins de la innegable complexitat d’aquestaqüestió, és evident que es fa necessària unaregulació holística de l’ús terciari dels espaisforestals que vagi molt més enllà de lesmeres mesures restrictives puntuals desti-nades aminimitzar els impactesmés osten-sibles, i que hauria almenys de:• Diferenciar clarament el gaudi econòmicde béns o serveis, que requeriria en totcas l’autorització patrimonial, del gaudiestrictament social de caràcter gratuït.

• Reglamentar de manera equànime icompleta l’ús social tolerat, que en capcas pot comportar la transformació dela propietat invertint el concepte actualde restricció pel de permissió.

• Eximir l’aplicació del principi d’usucapióals espais forestals per tal d’evitar lesdisfuncions causades tradicionalment pelrisc de volatilització de la propietat perl’accés per part de tercers.

• Ampliar clarament els drets de propie-tat sobre qualsevol bé o servei –inclosala caça– que generi beneficis econò-mics i sobrepassi l’ús social.

• Ampliar el concepte de propietat en elcas d’embotelladores d’aigua mineral ala conca hidrogràfica.

• Incloure dins dels drets dominicalsl’obligació d’una gestió sostenible i respec-tuosa amb els valors naturals (biodiver-sitat).

Cap a una nova fiscalitat ambiental

Anàlisi d’opcionsDescartades les opcions tradicionals, consis-tents o bé en la infravaloració de l’interèsgeneral enfront de l’individual (“laisserfaire”) o bé en la fàctica confiscació delsdrets dels afectats, es fa necessari buscar

noves alternatives. Descartades, dèiem, ennom de l’interès general, per extremes iinadequades a la realitat sinèrgica que carac-teritza els nostres recursos naturals (super-posició de funcions i drets), en la contra-posició estèril dels quals ha anat transcorrentla política forestal espanyola des del seuinici fins avui. Aquesta situació és una conse-qüència, probablement, de la manca detradició i desenvolupament de la funciósocial de la propietat – doctrina d’origengermànic– i de la limitació del nostre dretde marcat origen romà a dues situacionsextremes: propietat privada versus utilitatpública.La referènciamés pròxima són les subven-cions, especialment en el cas agrari. Elsperseverants problemes que s’observen enla seva transposició a allò forestal hauriende servir d’avís. Entre els handicaps deles subvencions com a fórmula per incen-tivar externalitats, hi trobem:• Els problemes estructurals de finança-ment per falta de coincidència entre elbeneficiari de l’externalitat i qui la finança.

• La insuficiència de les subvencions perincentivar externalitats quan divergeixensubstancialment dels objectius produc-tius (reforça la funció productora).

• Les amenaces de processos percompetència deslleial per part dels païsosproductors davant la UE i l’OrganitzacióMundial del Comerç (OMC).

• El problema del finançament per al silvi-cultor, especialment en boscos escassa-ment productius.

De fet, els economistes ambientals reco-manen per incentivar externalitats positi-ves l’abandonament de l’enfocament tradi-cional –Producer Gets Principle (PGP;principi d’el productor rep)– per passar alBeneficiaries Pays Principle (BPP, prin-cipi d’“el beneficiari paga”)26. Entre les raonsque advoquen per aquest segon principi,hi destaquen:• Es paga per l’efecte generat i no pel costoriginat, de manera que es contribueixamillorar l’eficàcia econòmica també enl’output d’externalitats i s’afavoreix lacompetència entre els oferents.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

11

• El PGP cau sovint en la política social,com succeeix actualment a la PAC27, i aixògenera un debat aliè que no beneficia enabsolut l’objectiu de potenciació del’output d’externalitats.

• L’enfocament excessivament orientat alproductor duu a confondre els seusproblemes amb l’interès general.

• El finançament del PGP sol estar vincu-lat a pressupostos ordinaris que pateixenimportants disfuncions pròpies de l’statuquo generat pel clàssic fenomen de clien-telisme, la qual cosa fa difícil una recon-ducció per motius de modificaciód’objectius públics o avenços científics.

• El BPP és més flexible i adaptable dinà-micament als veritables objectius i s’acostamolt més a la simulació demercats desit-jada i molt menys condicionable perlobbies que el PGP.

• A diferència del PGP, el BPP s’adaptaperfectament a les normes de lliurecompetència de l’OMC i la UE.

En definitiva, si la demanda de fustas’assegura a través dels instruments volun-taris del mercat, no té cap sentit assegurarla demanda d’externalitats positivesmitjançant instruments administratius denaturalesa coactiva, com tampoc en té assu-mir una part significativa d’uns costos sensecap relació directa amb l’output perseguit.

Elaboració de propostesMentre el PGPpodria advocar per una únicaprima que compensi les diferents exter-nalitats dels boscos28, el BPP s’ha de basarinexorablement en un sistema específic pera cada un dels outputs sense mercat.1. Béns i productes amb mercatÉs evident que si s’apliquessin conse-qüentment els principis abans exposats,molts outputs que avui són apropiats d’unamanera caòtica passarien a convertir-seen béns o serveis amb mercat is’incorporarien al circuit econòmic29. Entreaquests destacarien:• Caça, especialment a les zones mésparcel·lades (costa nord i mediterrània)

• Bolets, sobretot tòfones

• Plantes medicinals, fruits, espàrrecs,cargols, etc.

• Pinyes• Brancatge decoratiu• Recorreguts a peu, ambbicicleta, a cavall,amb 4x4, etc.

• Rodatge comercial de pel·lícules, fotos,etc.

• Aigua mineral (conca hidrogràfica)30

2. Aigua, erosió i allausNo hi ha cap dubte que la més preemi-nent i vital de les funcions dels boscosmedi-terranis i alpins és una clàssica externali-tat amb una interiorització de mercat queno pot dur-se més enllà del cas específicde l’aigua embotellada, per la qual cosaés necessari recórrer a la reversió d’ecotaxes.Aquest cas és bastant fàcil, ja que existeixa la conca interna catalana el precedent delcànon hidràulic destinat al manteniment deles infraestructures hidràuliques. Si elsboscos regulen de manera inigualable elcicle hídric perquè redueixen l’erosió, allar-guen la vida dels embassaments, millo-ren la qualitat de les aigües i, en determi-nades situacions, prevenen la formaciód’allaus de neu, sembla justificadal’ampliació de l’abast d’aquesta taxa perincloure les infraestructures hidràuliquesverdes. Els criteris de reversió haurien debasar-se en criteris hidràulics objectius comla importància de la conca, la situació en laconca, el pendent, el grau de coberta, l’alturade la vegetació, el tipus de sòl, etc., obtin-guts dels plans tècnics de gestió. Partintd’un consum mitjà de 150 l/hab./dia i unataxa de 5 ptes./m3 destinada a boscos, larecaptació previsible s’acostaria als 10-12milions d’euros31. Convé destacar queaquesta taxa contribuiria a incentivar unestalvi major en un país amb uns preusde l’aigua situats encaramolt per sota de lamitjana europea, tot i ser un bé escàs enbona part de la geografia ibèrica.3. Fixació de CO2

En el cas de les emissions de CO2, la possi-bilitat de crear un mercat mundial de dretsd’emissió en el qual els excedents de dretsd’emissió o els que demostrin la fixacióde CO2 puguin vendre als que necessitin

més drets d’emissió resulta xocant, si tenimen compte el seu necessari caràcter plane-tari i la multiplicitat d’actors amb infran-quejables dificultats tecnicojurídiques. Resta,doncs, l’opció de la reversió d’ecotaxes,que s’emmarca en el debat iniciat al prin-cipi dels anys noranta com a conseqüèn-cia d’una proposta d’impost sobre les emis-sions de CO2 per part de la ComissióEuropea (Agenda 2000). Existeix una expe-riència considerable en la fiscalització del’energia, si bé des d’una orientaciómés derecaptació que no pas ambiental.La fixació de CO2 per part dels boscos ésuna qüestió complexa i no del tot resoltaper la ciència. Hi ha dos tipus de fixació deCO2: a) la temporal o supletòria (ex situ),lligada a l’ús de la fusta i la seva retencióper un cert període de temps o la substi-tució d’energies fòssils en el cas de llen-yes o biomassa; b) la fixació in situ, lligadaal fenomen d’increment de biomassa fores-tal (horitzontal i vertical).En el primer cas, com que es tracta d’unaretenció forçosament temporal o un detri-ment d’externalitat negativa, s’entén proul’aplicació d’ecotaxes als productes subs-titutius de la fusta en relació amb les sevesemissions de CO2. En el segon, mitjançantla comparació d’inventaris es pot obteniramb gran exactitud l’evolució del CO2 fixata cada bosc en forma de tronc, però hi hallacunes sobre la fixació en la resta del’ecosistema (branques, acícules, fulles, sòl,etc.), fet que portaria a una infravaloracióestructural. En el marc espanyol, una taxade 0,02 euros/l limitada a la gasolina –quesuposa només una fracció petita de les emis-sions de CO2– seria suficient per establirun incentiu perceptible d’11 euros/m3d’increment d’existències32.4. PaisatgeEl paisatge és un cas evident d’externalitatno difusa, com en el cas de l’aigua, sinóvinculada a beneficiaris determinats, enaquest cas el turisme en general i les residèn-cies situades estratègicament. Tret d’en casosmolt excepcionals, especialment illes pocextenses i ambuna societat civilmolt estruc-turada, serà impossible arribar a unes solu-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

12

cions demercat satisfactòries33. Es fa neces-sari buscar solucions innovadores, compodria ser destinar una part dels recursosfiscals generats (IVA, p. e.). Aquests fonsserien administrats per consorcis públicsa escala demassís turístic (Costa x, illa) ambla participació activa dels agents socialsafectats34 que, d’acord mutu, els destina-rien a suplir les fallades demercatmés desta-cades i que permetin un output òptim delrecurs turístic, com són:• Paisatge• Patrimoni historicoartístic• Rutes, sendes, etc.• Difusió turísticaSi es destinés el 10% de l’IVA recaptat enturisme –calculat en un 10% de l’IVA totalrecaptat–, es disposaria per a aquests consor-cis d’un total de 260milions d’euros (El País,1998), xifra a la qual caldria sumar les quan-titats que poguessin cogenerar programesja existents35. La reversió s’aplicaria sobrela base de contractes a termini mitjà (5 o 10anys) i d’un sistema de punts objectius(ubicació, estat de conservació, mesurescontra incendis, qualitat paisatgística, etc.).5. ConstruccióSi bé el dret de construcció (ius edificandi)no pot entendre’s com un dret innat al depropietat i la seva limitació no és estricta-ment indemnitzable, la realitat és que elspredis agroforestals es caracteritzen per dosvalors: un d’estrictament relacionat ambla seva productivitat primària, i un altred’expectativa, única explicació possible alspreus relativament alts de la terra al nostrepaís. El fet que per un acte normatiu enprincipi tot el territori esdevingui urbanit-zable d’acord amb la nova llei del sòl, peròs’exclogui d’entrada els espais forestals iprotegits per la seva protecció legalexpressa, genera un tractament discrimi-natori, per molt que no s’hi pugui recó-rrer estrictament davant dels tribunals.Seguint el model pròxim imperant a lesciutats americanes respecte al volum edifi-cable, es proposa l’establiment d’unmercatde drets edificables en el qual els oferentsserien els titulars de drets d’edificabilitatatorgats als afectats per restriccions urba-

nístiques en proporció al grau de restric-ció36, mentre que els compradors serienqualsevol nova construcció o ampliació enun indret permès, si de cas amb algun coefi-cient d’acord amb la utilitat social del’edificació. D’aquesta manera es respec-taria el valor expectant dels predis rústics,que es regularienmitjançant el més eficienti net dels procediments –el lliuremercat–,cosa que minimitzaria l’actuacióadministrativa.6. BiodiversitatLa biodiversitat és una externalitat que noté cap beneficiari directe, motiu pel quals’ha de finançar directament dels impostos.Una altra cosa és que, a causa de la diferèn-cia abismal d’endemismes entre les dife-rents regions del Continent, la UE contri-bueixi demanera solidària al finançament.

Taula 2: Nombre d’espècies endèmiques (Beaufort [etal.], 199237)Països Nombre d’espècies endèmiques Nombrerelatiu d’espècies endèmiques (x/km2)IS, N, S, FIN 6 0,5IRL, UK, NL, B, DK, D, CH, A 45 4,9P, RUS, CZ, SK, H, RO 250 5,2F, P, E, I, GR, YU, AL, BU 1746 93,0

A més, les zones amb més valors naturalsi àrees protegides solen ser lesmenys pobla-des, demanera que la renda susceptible desuportar la càrrega fiscal és despropor-cionada entre les diferents regions de la UE.I això duria, si s’apliqués sistemàticamentel principi de subsidiarietat també en elfinançament, a una desgraciada disjun-tiva entre incomplir els compromisos depreservació dels seus recursos naturals, obé drenar d’altres serveis públics impres-cindibles fons per complir els nivells queexigeixen els que es neguen a cofinançarel patrimoni natural comú de la UE38.La reversió d’aquests fons es vehicularia demanera contractual (simulació de mercat)a terminimitjà (5-10 anys) basant-se en crite-ris objectius (indicadors) que requeririenen tot cas la disposició de plans tècnicsde gestió39. Aquesta solució s’adiria moltmés amb les necessitats objectives de laconservació de la naturalesa en un old settle

country (país de colonització antiga), comindubtablement és el nostre cas.Conclusió

Els principis de sostenibilitat i multifun-cionalitat, però també la vehiculació objec-tiva de la retribució de les externalitats,requereixen la generalització de la plani-ficació forestal com a eina fonamental. Lacorresponsabilització dels afectats a travésde fórmules administratives innovadores,com els proposats Consorcis paisatgísticso l’Agència de Boscos en discussió parla-mentària, constitueixen el segon puntalfonamental en el marc del desenvolupa-ment democràtic de la societat i la sevamajor implicació en el disseny d’un futurcol·lectiu. Finalment, els instruments fiscalsproposats permetrien, a més d’un efectepositiu desincentivador sobre l’emissiód’externalitats negatives, incentivar l’outputd’externalitats positives tan anhelades perla societat. Per aconseguir això es reque-reix una normativa fiscal flexible queharmo-nitzi els interessos de recaptació d’Hisendaamb els objectius de la política ambien-tal, i que faciliti la utilització d’una part delsrecursos recaptats per a polítiques ambien-tals actives40.És urgent superar la tradicional llunyaniade les inquietuds ambientals respecte almón de l’economia en nom d’un enfoca-ment holístic i pluridisciplinari dels reptesplantejats. L’economia ambiental, un copelaborades metodologies per a la integra-ció de les externalitats positives i negatives,és una eina bàsica en la política ambiental.El repte es troba a encertar en el disseny ila modulació dels instruments econòmicsque compensin les fallades demercat moltmés que en les binàries i inflexibles mesu-res administratives convencionals41. El valordels boscos, relegats absurdament en elsmodels econòmics imperants, afloraràplenament en el moment en què es creïnnous models de comptabilitat ambiental.Tot un repte multidisciplinari.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

13

Bibliografia

• BIANCO, J. L. (1998): La Forêt, une chance pourla France. Informe per al primer ministre [senseimprimir]. 105 p.

• BLANCO, E. [et al.] (1997): Los bosques ibéricos.Planeta, Barcelona. 572 p.

• BLOCHLIGER, H. (1994): “Main results to the study”a Main contributions of amenities to rural deve-lopment. OCDE, Paris.

• BOADA,M. (1993): El massís del Montseny. Elmedinatural a les comar-ques gironines: l'estat de la qües-tió. Diputació de Gi-rona. Girona.

• BOADA,M. (1994): “El Montseny de finals del segleXX i la Cuba colonial del segle XIX”.MónRural núm.4: 18.

• BROWN,G. (1994): Rural amenities and the "Bene-ficiaries Pay Principle” In the contribution of ameni-ties to rural development. OCDE, Paris.

• BUM (ed.) (1994): Nationalbericht der BRDeutsch-land. Rahmena-bkommen der UN über Klimaän-derung (§ 12). Bonn: 93.

• Constitució Espanyola, 27.12.1978. BOE, 29.12.• Codi Civil, 24.7.1889. Gaceta núm. 206, 25.7.• COMISSIÓ EUROPEA (1998): “Agenda 2000.Finançament de la UE”. Butlletí de la UE Suplement2/98, Brussel·les. 129 p.

• CRUZ, E. de la (1995): La Historia de los bosquescomunales enEspaña. AssembleaGeneral de FECOF.6-8.4. Quintanar de la Sierra [sense publicar].

• CTFS (ed.) (1997): I Fòrumde Política Forestal. Plafó:Espais protegits (Boada, Erviti, Garolera, Ribot,Toldrà). Solsona.

• EL PAÍS (ed.) (1998): Anuario El País 1998. Madrid.480 p.

• GÓMEZMENDOZA, J. (1992): Ciencia y política delos montes españoles. ICONA- Clá-sicos, Madrid.

• HANLEY,N. (1995): “Rural amenities andRural deve-lopment: Empirical evidence”, a Synthesis report tothe rural development program. ODCE. Paris

• HANLEY, N. [et al.] (1998): “Principles for the provi-sion of Public Goods from agriculture: ModellingMoorland Conservation in Scotland”. ‘Land econo-mics´, 1998. 74(1): 102-113

• IEC (ed.) (1992): AEC/92. Barcelona.• LAGUNA, E. (1997): La flora y la botánica valen-cianas desde Cavanilles hasta nuestros días. Lasobservaciones de Cavanilles. Doscientos añosdespués. Libro IV. Banco de Valencia. 453-483.

• Llei 4/1989 de conservació dels espais natura-ls i dela fauna i flora silvestres, 27.3. BOE: núm. 74, 28.3:8262.

• Llei 5/1994 de foment de la forest arbrada, 16.5.BOC i L núm. 97, 20.5: 2705.

• LÓPEZ GÓMEZ, A. (1997): “España. La tierra”, aEspaña. Reflexiones sobre el ser de España. RealAcademia de la Historia. Madrid: 29-76.

• KULA, E. (1992): Economics of Natural Resour-ces. Chapman & Hall, London. 287 p.

• MAXWELL (1998): Agenda 2000 and beyond:towards a newCommonAgriculture andRural Policyfor Europe–CARPE. II Jornades Internacionals deDesenvolupament Rural. CTFC. [sense publicar].

• MERLO, M. [et al.] (1998): Market remuneration of

recreational goods and services provided by agri-culture and forestry. Proceedings of the AISC-EFIInternational Conference on Forest Management inDesignatedConservation&RecreationAreas. Univer-sity of Padova: 415-433.

• MOOG, M. & BRABÄNDER, H. D. (1992): Vetrags-naturschutz in der Forstwirtschaft: Situationsanalyse,Entscheidungshilfen und Gestaltungsvorschläge;eine Studie. Sauerländer's, Frank-furt. 199 p.

• OCDE (ed.) (1994): La fiscalidad y elmedio ambiente.Políticas complementarias. OCDE&Mundi Prensa,París/Madrid. 117 p.

• PARLAMENT EUROPEU (ed.) (1998): L’Europe et laForêt 3. EUROFOR. Direcció General d’Estudis.Luxemburg. 354 p.

• PEARCE, D. & KERRY, R. (1995): Economía de losrecursos naturales y del medio ambiente. Colegiode Economistas deMadrid-Celeste Ediciones. 448p.

• QUEZEL, P. (1998): Caracterización delmontemedi-terráneo. Actes de la Conferència Internacional sobreConservació i ús sostenible del bosc mediterrani.Junta d’Andalusia [en impremta].

• ROMERO, C. (1994): Economía de los recursosambientales y naturales. Alianza Editorial, Madrid:189 p.

• ROJAS, E. (1995): Una política forestal para el Estadode las Autonomías. AE-DOS/Mundi Prensa, Madrid-Barce-lona-México. 342 p.

• ROJAS, E. (1998b): Paisaje y turismo: Aproximacióna unmodelo de compatibilización. Actes del Semi-nari: “Aportaciones al aprovechamiento y trata-miento de la madera insular para uso en carpinte-ría y construcción”, 3r volum. AGRENA: 33-42.

• SEJAK, J. (1997): “Theory and practice of economicinstruments for environmental protection: expe-rience of Czech Republic”. European Environment,1997. Vol. 7, 187-193.

• VICENS-VIVES, J. (1980): Noticia de Cataluña. Desti-nolibro 104, Barcelona. 151 p.

1 V. Quezel (1988).2Convé recordar l’extrema situació d’aïllament dela Vall d’Aran fins a l’obertura del túnel de Vielhafa tan sols 50 anys. V. López Gómez (1997).

3 Si bé aquest fet és comúa les penínsulesmediterrànies(Itàlia, Grècia), la seva configuració allargada faci-litava la comunicació marítima.

4És el punt d’arrencada dels oliverars de Jaén, elstarongerars de València o les estepes cerealístiquesde Castella.

5Per aprofundir en la importància de les coníferes enels boscos ibèrics v. Blanco [et al.] (1997).

6V. de la Cruz (1995).7V. Gómez Mendoza (1992).8De les principals espècies presents a Catalunya nomésdues espècies de pi (Pinus sylvestris i P. uncinata),juntament amb el faig (Fagus sylvatica), poden consi-derar-se productores de fustes de qualitat, a més delcas específic de les suredes (Quercus suber). En totalnomés representen el 30% dels boscos.

9V. Vélez (1995)10Convé recordar la necessitat de diferenciar les polí-tiques de conservació de la naturalesa entre oldsettle countries (països de colonització antiga) inewsettle countries (països de nova colonització).Mentreque en els segons la propietat sol ser de l’Estat, cosaque facilita, juntament amb la baixa densitatdemogràfica, la delimitació d’extenses àrees salvat-ges pràcticament verges, en els primers l’actuacióhistòrica de l’home en tot l’espai i els drets de propie-tat obliguen a aplicar unes estratègies de conser-vació completament diferents. De fet, molts proble-mes observats en la política d’espais protegits aEuropa provenen d’una transposició acrítica de polí-tiques i disposicions d’altres continents (CTFS, 1997).

11V. Laguna (1997).12V. tambéKula (1992), Romero (1994) i Pearce (1995).13Gràfic 1.14Cimera Ambiental de Rio de Janeiro (1992), Cimerade Kyoto (1997), processos paneuropeusd’Estrasburg (1990), Helsinki 1993) i Lisboa (1998).

15V. Gràfic 2.16Bianco (1998).17Cita del Parlament Europeu (1998).18V. article 45.2 de la Constitució Espanyola (1978).19V. de la Cruz (1995).20V. CTFS (1997) i Boada (1993 i 1994).21 Les s. a. o els drets de retransmissió no sónmés quefórmules virtuals creades per voluntat política perobtenir una millor eficiència econòmica.

22V. Vicens Vives (1980).23Gràfic 3.24Un cas simptomàtic és el de les tanques cinegèti-ques, restringidas a la Llei 4/1989 d’espais naturals,mentre que s’entenen com un dret dominicalconsubstancial en el Codi Civil (1889).

25Potser no és una casualitat que la silvicultura coma ciència naixés en el Continent caracteritzat perla preeminència de formes de propietat privada(familiar) i comunal. Convé recordar aquí la diferèn-cia entre les zones de pesca costanera amb apro-fitament quasicomunal de les zones pesqueres situa-des en aigües internacionals totalmentsobreexplotades.

La superfície forestal ocupa bonapart del rerepaís català, però eltipus de bosc no permet unaprofitament econòmicamentrendible de la fusta. Cal buscar,doncs, altres alternativesproductives que permetin unaconservació de les forestscatalanes, sobretot si es té encompte que el 72% són de titularitatprivada. En definitiva, i malgrat elsavenços en gestió forestal produïtsles últimes dècades, cal cercar viesperquè al bosc es pugui fer negoci.

El bosc, un negoci rendible?

Joan Ignasi Castelló i VidalCap de l'Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d'Incendis Forestals, Diputació de Barcelona

A mesura que les activitats de la poblacióeuropea s’allunyen de l’agricultura i deles més antigues tasques recol·lectores ode caça, creix l’interès de la societat pelspaisatges i els boscos. En els darrers anysd’aquest segle hi ha una explosiód’entusiasme popular cap al boscatge, elsgrans mamífers i algunes aus. Fins i tot,els altre temps blasmats insectes i rèptilstenen el seu lloc en el nostre cor ecolò-gic.El bosc, per la seva grandària i extensió, pelseu misteri i pels diferents papers que harepresentat i representa a l’historia, ocupaun lloc preferent en aquest correntd’exaltació. Els apropaments a la foresterias’han fet des de quasi tots els àmbits. Laciència, per exemple, s’ha preocupat dequasi tot el que es relaciona amb els arbresi el que els envolta: ha comptat des de lesescates dels borrons del faig fins al’increment radialmig del tronc de la pinassa,ha estudiat l’estructura vertical del boscen relació amb la llum, ha calculat l’activitatproductora de les fulles, i ha mirat del dreti del revés mil qüestions més. Mai s’havienconegut tantes coses sobre el funcionamentdels boscos com avui, ni s’havia disposatde tantes eines i arguments per encertar enla seva gestió. Alguns dels nous coneixe-ments han estat criticats per observadorsatrets per aquestes qüestions perquè sovint,diuen, desestimen l’ésser humà (amb lesseves virtuts, defectes, dèries i necessi-tats) com un factor determinant del funcio-nament passat, present i futur dels boscos.Això, naturalment, no treu cap interès al’obra i als descobriments realitzats, i el retretque aquesta visió acadèmica ha ajudat a

difondre una imatge ideal i inassolible delsboscos és probablement exagerat.Les agències de viatges, en un altre àmbitben diferent, han contribuït a aquest apas-sionament sumant les selves tropicals i altresescenaris boscats de gran atractiu, comels parcs nacionals i altres reserves biolò-giques, a les ofertes alpines llegendàries,amb els seus avets i teulades de pissarra,que tant varen influir als inicis del desen-volupament econòmic espanyol en les edifi-cacions i jardineria de les nostres urbanit-zacions boscoses, i que continuen animantmolts jardins actuals de la nostra Cerdanya,per citar un indret concret.Què dir, també, de la contribució d’un altremoviment que ha agafat gran volada enla segona meitat d’aquest segle,l’ecologisme, que ha clos una brillant etapaintroduint amb gran fortuna els concep-tes de biodiversitat i sostenibilitat, tan lligatsal bosc, que amb gran unanimitat han estatobjecte de dues convencions mundials ique il·luminen gran part dels debats que secelebren avui en dia? Si alguns han posaten dubte la claredat d’aquests conceptesi els han titllat de banals, retòrics, publici-taris o inútils, altres han respost amb fermesacreant innombrables centres per la biodi-versitat i associacions, lleis, protocols inormes per la sostenibilitat.Aquests grups, basant-se en els concep-tes anteriors i en d’altresmés omenys trans-cendents, han realitzat una gran tasca, quemereix el reconeixement de tots, en defensadel boscos en general i dels tropicals enparticular, lluitant amb totes les seves forcescontra la progressiva transformació de laselva en conreus i pastures. Amb sarcasmeno desproveït de motius, alguns manda-

17

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

taris de països tropicals han considerat que,ambaquestes campanyes, s'obligava a pagarals països en desenvolupament un tributper redimir la dura transformació delsboscos europeus i nord-americans, queprotagonitzaren els nostres avantpassats,i han suggerit, sense cap rubor, que enspreocupéssim de casa nostra.Entre precedents tan notables com aquestsi entre molts d’altres que podríem citar,es fa difícil parlar del bosc aportant algunanovetat descriptiva o alguna idea fresca quegeneri cert entusiasme. Si, com en aquestescrit, es pretén fer alguns comentaris sobrela realitat econòmica del bosc català,l’estructura de la propietat o les polítiquesque s’han assajat en aquests darrers vintanys a casa nostra, matèries feixugues i pocagraïdes, l’empresa esdevé costosa i ingrata.Tanmateix, demanant excuses al lector peltema escollit, que a alguns pot semblar finsi tot desatent, es parlarà a continuaciód’alguns aspectes del bosc català, que noseran, com ja hem anunciat, els de la botà-nica, l’ecologia , la fauna, l’art o la religió,sinó aquells que es relacionen amb el bosci els negocis, que en una economia demercat com la nostra ens sembla que no ésuna qüestió qualsevol.

La primera anella de la cadena

A Catalunya tenim la sort de disposar dedos inventaris estadístics forestals moltrecents. En efecte, d'una banda l'Estat ide l'altra laGeneralitat deCatalunya, a travésdel Centre de Recerca i Aplicacions Fores-tals (CREAF) varen reunir fa uns anys i deforma independent, informacions diversessobre aspectes bàsics dels nostres boscoscom la superfície que ocupen, les zonesforestals no arbrades, el nombre d'arbresde cada espècie que tenim, la seva distri-bució per diàmetres, el creixement anualper hectàrea de les diferents espècies imoltes coses més.La comparació de dades entre inventarisens permet conjecturar que l'encerten quanhi ha coincidència, i ens deixa perplexosquan ensopeguem amb una discrepàn-

cia. Per fortuna, en calcular la superfícieforestal arbrada de Catalunya, és a dir elbosc estricte, trobemuna gran concordançaentre els dos inventaris i altres fontsd'informació, i sembla inqüestionable quel'any 1993 teníem una superfície forestalarbrada situada entre els 13.321 km2 del’estudi del CREAF i els 13.941 km2 del "IIInventario Forestal Nacional". Diem teníemperquè desprès dels incendis forestals de1994 i 1998 n’hem de restar sense que enstremoli el pols 1.000 km2 cremats aquellsanys. Tanmateix, podem afirmar sense pord'equivocar-nos que aquesta àrea de bosc,que representa el 40% de la superfície totaldel país, ens converteix en un país cent percent forestal, situat per sobre dels percen-tatges de la Unió Europea (34,6%) i delconjunt de les Espanyes (32%).Es més, si hi afegim les terres legalmentconsiderades forestals però que no sónarbrades, bé perquè són cobertes de vege-tacions arbustives o prats naturals o beperquè són àrees cremades sense rege-nerar, el percentatge puja fins al 62% de lesterres de Catalunya.Tenim molt bosc, i aquesta realitat ha arri-bat a inquietar fins i tot alguna alta auto-ritat. Preocupa la forma incontrolada enquè s'estenen avui dia les arbredes i ocupenels conreus i les pastures que s’abandonen,tos recuperant, val a dir-ho, allò que era seuabans que l’arada, els bovins o els ovinsl’enviessin a viure a les zones més inhòs-pites. Però hemde dir a favor de la floresta,que no pot defensar-se sola de capmaneradels excessos de què és acusada, que noméscal donar un tomb per les comarques deTarragona, el Garraf, la conca del Llobre-gat, l’Empordà o les contrades cremadesels anys 1994 i 1998 per veure que la sangno arribarà al riu i que en extenses zonesdel país hi ha poques probabilitats que elbosc ens col·lapsi.

Un arbre maleït

Un cop fet l’aclariment anterior, i seguintamb els inventaris, trobemque a Catalunyapredominen els boscos de coníferes, bàsi-

cament pins, que representen quasi les duesterceres parts dels nostres boscos. Els plani-folis: alzines, roures i altres, tenen menyspresència en els nostres temps però hocompensen amb un prestigi més alt. Fentuna comparança, podríem dir sense estar-hi d'acord, que per alguns naturalistes elsarbres de fulla gran representen l'aristocràciai la noblesa i els de fulla prima i punxegudaels servents de la gleva, satànics i descor-dats.De totes les espècies d’arbres, lamés abun-dant, la que ocupamés superfície (346.500ha) i la que té el nommés pur, és un pi centper cent mediterrani: el pi blanc. Aquestarbre modest creix en els llocs més hostilsi sense tenir-ne obligació fa verdejar lesterres on el foc, les males arts agrícoles,la sequera o qualsevol ensulsiada ha fetfugir tota verdura. Aparentment, pel seutarannà benèfic i la seva vitalitat hauriade ser admirat i beneït però, ben al contrari,és un arbre escarnit i difamat cada dosper tres. Alguns ingrats, qui sap quan, varenbatejar-lo compi bord i des d’algunes càte-dres universitàries se'l presenta com unLlucifer. De res han servit les paraules deM. Costa i Llobera que el va admirar aFormentor:

Mon cor estima un arbre! més vell que l’olivera,més poderós que el roure, més verd que el taronger,conserva de ses fulles l’eterna primavera,i lluita amb les ventades que atupen la ribera,com un gegant guerrer

...Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:domina les muntanyes i aguaita l’infinit;pell la terra és dura, més besa són ramatgeel cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratgeper glòria i per delit

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventadesi sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,llavors ell riu i canta més fort que les onades,i vencedor espolsa damunt les nuvoladessa cabellera real

L'odi ha guanyat la partida als bons senti-ments i part dels botànics fitosociòlegs consi-deren que les seves arbredes no merei-xen el distingit títol de bosc de pi blanc il'han deportat, inquisidors, al campde reha-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

18

bilitació de les espècies nocives, que handenominat "brolla arbrada".En fi, tenimmolts boscos i tenimmolts pins,però com descobrirem, en un tres i no res,la terra forestal que trepitgemestà adornadade moltes virtuts i una gran història peròdóna els seus fruits amb comptagotes.Sempre segons la informació que treiemdels inventaris, els arbres dels boscos cata-lans cubiquen 85,5milions dem3, que equi-valen a una mitjana per hectàrea de 61,5m3, un valor molt allunyat del dels boscosseptentrionals i de la mitjana de la UnióEuropea, que és de 122,9 m3/ha.La llum, les formes i els colors són desme-surats a la Mediterrània, però en contra-partida plou poc a gran part del país (menysde 600mm l’any), la topografia és trencadai els sòls són prims. Per tant, vistes les xifresanteriors, no hi ha dubte que mentre elpercentatge de superfície arbrada a Cata-lunya és un dels més alts d’Europa, lesexistències de fusta i llenya són de les méspobres.

Recol·lecció i plantació

Aquesta escassetat es fa palesa, també, quanfem una mirada als creixements d’aquestsboscos. Lamitjana d’aquest creixement, ques’acostuma amesurar enmetres cúbics perhectàrea i any, ésmolt baixa i se situa entorndels 2,27m3/ha/any. A les zones ambpreci-pitacions superiors als 600mmanuals aquestvalor mitjà pot arribar a 3,56 m3/ha/any,però a les zones seques lamitjana és entorndels 1,09m3/ha /any. Si comparem aquestaestimació amb els creixements que esprodueixen a les plantacions forestalsamazòniques o a Galícia i el País Basc,quedem bocabadats. A les experiènciesrealitzades al controvertit projecte del riuJari, a l’estat de Parà de l’Amazònia brasi-lera, s’han obtingut amb eucaliptus crei-xements de 50 m3/ha/any, i el que és més,en solament sis anys les plantacions hanarribat a tenir aquest creixement. És a dir,només en set anys quasi doblen el queprodueix una hectàrea catalana en seixanta.

Al País Basc i a Galícia els números no sóntan espectaculars encara que superen ambescreix la dotzena demetres cúbics per any.No s'ha de ser cap expert per observar queaquestes dades no faciliten precisamentla competitivitat del bosc català en elmercatinternacional.Diem plantacions però amb la boca petita,que ningú s’espanti perquè, com és benconegut, a alguns esperits selectes i influentslesparaulesplantacióo tallada arreuproduei-xen pànic vital. Consideren, aquests ciuta-dans, que els únics sistemesde gestió correc-tes passen per la recol·lecció de la fusta, araun arbre aquí ara un arbre allà, com si perfer un sac de blat collíssim una espiga a CanDansa i una altra al Sot del Boc.Prou sabem i ens expliquen els antropò-legs que amesura que les necessitats socialss’incrementen es passa de la caça i larecol·lecció a la plantació i la ramaderia.Tots sabem, també, que els ceps de Char-donay substitueixenmoltes vegades els degarnatxa o l’ull de llebre i que tothom beuel vi que donen sense més ni més.Ara bé, quanparlemd’una gestiómés inten-siva del bosc o, vade retro!, de la introducciód’alguna espècie de creixement ràpid, elterrabastall d’anells que cauen és tan granqueni tan sols cridant pot parlar-se del tema.Estant les coses d’aquesta manera i conei-xent l’escàs entusiasme pel martiri que enscaracteritza no sembla que ara sigui elmoment més propici per discutir sobreaquestes qüestions. Tanmateix no estariademés preocupar-se pel tema perquè, tardo d'hora, la necessitat de negoci ho faràsurar amb tota la seva complexitat.No obstant això, i en honor a la veritat, hemd'informar, d’acord amb el magnífic estudid'Adriano Raddi, El mercat dels produc-tes forestals a Catalunya (el primer treballde certa profunditat sobre el sector, dónamoltes de les dades que es fan servir aquí)que les espècies de creixement ràpid(pollancre, pi insigne, eucaliptus i avetdeDouglas) representen l’1,55%de lamassaforestal catalana i que la seva producció ésel 16% del total de fusta aprofitada al país.

Producció i consum

Continuant amb la nostra idea inicial deparlar de boscos i negocis ha arribat l’horade preguntar-nos quins són els aprofita-ments de fusta de les nostres arbredes.Doncs bé, a Catalunya s’aprofiten anual-ment quasi un milió de metres cúbics defusta que es distribueixen així: 40% perserra, 31% cap a la indústria de trituració,i la resta a cremar com a llenya.Però, atenció, el consum de troncs de fustaés de més de 2.800.00 m3, amb un saldonegatiu de gairebé 1.800.000 m3. És a dir,any rere any, es consumeixmoltamés fustade la que es produeix.La indústria de primera transformació quetracta el gros de la producció autòctona estàconstituïda: a) per la fabricació de taulers,amb una empresa que concentra el gruixde la producció i b) per el serrat, bàsica-ment per a la producció de paletes per altransport, on la necessitat de concentrarla producció en serradores de gran grandà-ria ha reduït el panorama atomitzat de nofa gaire temps i on, també, destaca unaempresa per la seva capacitat anual de trac-tament. Entre les indústries que utilitzenproductes semielaborats es pot destacarla indústria del moble, que a Catalunyarepresenta el 17%de la d’Espanya. El paperfabricat a partir de fusta, que havia tingutuna presència important, ha desapareguttotalment (sense que, per cert, hagués causatcap preocupació aparent en el sector a jutjarper la manca de reaccions que va haver-hi quan, no fa gaires anys, van tancar lesdues papereres més importants). Elscompradors, doncs, de la "fusta matèriaprima" són pocs i el mercat està fortamentinfluenciat per les decisions de dues impor-tants empreses.L’anàlisi de la sèrie històrica de preus de8 espècies de coníferes, 10 espècies deplani-folis i 11 productes forestals, realitzat perRaddi, ha evidenciat un descens genera-litzat de tots els preus reals. A partir de 1959,coincidint amb el final de l’autarquia dela primera època de la darrera dictadura,els preus varen començar a baixar fins al

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

19

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

20

final dels anys seixanta, quan es van regu-laritazar. Actualment, el preu pagat a Cata-lunya per la fusta encara és consideratmassaalt per part de la indústria i per tant, noes preveu per al futur immediat una pujadadels preus reals de la fusta.El panorama no sembla massa brillant perals productors de fusta, peròpodempregun-tar-nos: és la fusta l’únic negoci que ensdóna el bosc? No, ens afanyem a contes-tar ràpidament, perquè el bosc dóna altresbeneficis directes com la caça, la recol·leccióde bolets o el lleure, no gens menysprea-bles com veurem, i un conjunt de benefi-cis indirectes, com el d’escenari turístic odefensor del sòl i regulador de les aigües,que des de fa molts d’anys un estold’economistes i propietaris s’escarrassa adeterminar i a intentar cobrar.Tots els beneficis directes que hem comen-tat, quants dinersmouen? Per saber-ho hemde fer cas de les estadístiques oficials que,tot i no ser massa rutilants, són l’únic quetenim. Els darrers anys la producció fores-tal catalana se situa al voltant dels 8.797milions de pessetes anuals, repartits d’unamanera un xic sorprenent. La fusta repre-senta el 30%d’aquest valor; la caça i la pesca,el 22%; la llenya, el 5%; el suro, el 2% i, final-ment, per a sorpresa de tothom, els altresproductes del bosc (bolets, tòfones i fruits),el 40%.Probablement aquest 40% està marcat perla venda de bolets a Mercabarna i altresmercats centrals i ensmostra comun símbolil·luminat en la foscor és l'orientació depossibles negocis al bosc.Si comparem aquests quasi 9.000 milionsamb els 4 bilions que han suposat solamentles exportacions que ha generat l’economiacatalana el 1998, ens darem compte que elsnostres boscos ocupen molta superfícieperò donen poc negoci.Comparant unes xifres amb les altres no ésdifícil trobar què és el que la fusta i la llenyadonen als seus productors: uns 2.700milionsde pessetes l’any, que fet i fet representaun valormig perm3 de 2.663 ptes. Això voldir ambnúmeros rodons que si vostè té unafinca de 100 ha en la zona del país menys

productiva, el rendiment de la seva propie-tat se situarà en 270.000 pessetes anuals(molt menys del que dóna una sola hectà-rea de regadiu), i que si la té en una deles zonesmés productives, la renda pot arri-bar a les 930.000 ptes./any per tota la finca.Tots aquests beneficis abans de pagarimpostos i despeses generals.

Els propietaris forestals

Un cop exposades les primeres dificultatssobre el negoci forestal, entrarem al méssimplificadament que puguem en un altreaspecte bàsic del bosc i dels negocis ques’hi relacionen: la propietat del boscam.No disposem d’un treball definitiu sobrecom es distribueix la propietat entre lesinstitucions públiques i els particulars, nid’informació cadastral elaborada. Del'inventari és difícil refiar-se, perquè, perexemple, pel fet de comptabilitzar la propie-tat pública no té en compte els terrenysdemolts ajuntaments o d'altres institucionssupramunicipals, entre les quals figurenalguns dels propietaris públics més impor-tants. Tal vegada el treball que fa una apor-taciómés interessant és l’estudi L’estructurade lapropietat forestal aCatalunya, d’IgnasiAldomà Buixadè, que analitza diferentsaspectes dels predis a partir del cens agraride 1989.Tot i que és impossible sintetitzar en poquesparaules la complexitat de la propietat fores-tal catalana, a continuació exposarem, ambmolta cautela, algunes dades de l’estudiesmentat que creiem que són significati-ves.A Catalunya hi ha pel cap baix 50.000propietaris forestals. Un primer interrogantsobre aquesta xifra: sónmolts o pocs? Si hocomparem amb zones del nostre entorncultural com ara el sud de França, són pocs,però si ho mirem des del punt de vista dela gestió, que és el que ens interessa desta-car, són molts perquè la diversitatd'interessos, mida, rendiments i capitalit-zació o titularitat de totes aquestes finques,crea un grup heterogeni que té dificultata agrupar-se per analitzar el futur dels seus

boscos i negocis i crear noves expectativeseconòmiques.Aldomà afirma, a partir dels cens, que lesinstitucions públiques són propietàries del28% de la superfície forestal de Catalunya,mentre el 72% restant és de titularitatprivada. Un 60,5% de les explotacions ambbosc no arriben a les 5 ha, un 36% se situenentre 5 ha i 150 ha, i només un 3,5% deles explotacions boscades tenen més de150 ha. Aquestes darreres, entre les qualscal comptabilitzar la propietat pública,ocupen el 60% del terreny forestal, sempresegons les dades del cens, i es concen-tren principalment a les comarques piri-nenques, on el domini d’aquest espai ésmanifest. La unitat mínima forestal de 25ha, que ha estat vigent els darrers anys enla política forestal del país i que ha estatmodificada recentment, ha deixat fora demoltes decisions un 84,6% de les explo-tacions catalanes que no arriben a aquestasuperfície.Una altra particularitat de la propietat, alnostre entendremés important que la varie-tat, és la baixa rendibilitat ja esmentada,que les fa inviables des del punt de vistadel negoci forestal tradicional. Tenim unaestructura que respon a un llarg procéshistòric, que va tenir la seva lògica econò-mica però que no correspon ni als mercatsni a les formes de gestió actuals.La conseqüència d’aquesta situació és senzi-lla. Tots aquells propietaris que, exercintels seus drets, volen valorar terrenys fores-tals de rendibilitat baixa o nul·la cerquenen un o altre moment un canvi d’ús queaugmenti la capacitat productiva, les rendeso les plusvàlues de les seves terres. Quanles possibilitats de canvis d’ús no existei-xen i la capacitat econòmica del propie-tari no li permet invertir a fons perdut ala seva propietat, el bosc s’abandona. Enaquest sentit, els terrenys forestals de lesàrees metropolitanes i de les zones mésturístiques, arbrats o no, són els que tenenmés pressa per entrar en el mercat immo-biliari i, en conseqüència, els ques’incorporen als grans processos de canvid’ús i del paisatge amb més facilitat.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

21

Conservacionisme

Aquests fenòmens de transformació, quanes fan fora de tot ordre, acabendibuixant unpanoramaqueper amolts ciutadans resultadepriment i per a molts altres, com elscompradors de parcel·les en urbanitzacionsdins la boscúria, gratificant o indiferent.Cap al final dels anys seixanta els grupssensibles a les transformacions anàrquiquesdels boscos i paisatge varen guanyar eninfluència, i el seu discurs per una millorgestió del territori va aconseguir poc apoc un suport social majoritari.Aquest interès per la salvaguarda del boscno va ser liderat ni per l’administració fores-tal ni pels propietaris forestals. Varen serprofessors vinculats a les facultats univer-sitàries, urbanistes i entitats cíviques, comels centres excursionistes i d’altres, els queiniciaren campanyes, mobilitzacions públi-ques i debats. L’administració forestald’aquells moments, especialment jacobinai distant, no va saber entendre el gir socialdelmoment i la sevamancadeprotagonismei, de vegades, la seva actitud obstruccionistali ha passat una costosa factura de la qualencara no ha aconseguit recuperar-se.Seguint la tradició defensiva que inicia-ren els creadors dels primers parcs nacio-nals americans, molts conservacionistesd’aquella hora varen reduir les seves propos-tes a la protecció estricta d’algunes singu-laritats del país, que hem de convenir queera l’acciómés plausible. Protegir s’enteniacom aïllar la natura de l’home. Els projec-tes tenien tres eixos principals:• una definició idealitzada de la natura,només concebuda perfecta i en equilibrisense l’home;

• una sobrevaloració d’alguns elements:un conjunt d’arbres, una comunitatd'ocells o un lepidòpter, i

• una desconfiança manifesta cap a lespersones comunes i les seves institucions,que havia de conjurar-se amb la crea-ció d’òrgans específics governats per espe-cialistes.

De fet, aquest model és el de la interven-ció pública pura i dura, el que l’Estat s’havia

inventat a Doñana per a uns antics terrenysde caça que, per aquest precís motiu, nohavien estat dessecats. L’aplicació d’aquestesidees a Sant Llorenç delMunt i al Montsenyvan fer surar acceleradament el quepodríemdenominar la mare de tots els problemes,que no era altra que el fet que les finquesforestals sobre les quals es volia actuar perevitar la seva transformació eren finquesprivades i, per tant, calia respectar perdamunt de tot els drets que les lleis ator-gaven als seus propietaris.Comque la legislació forestal, cega a aquestsproblemes, no tenia cap solució pràctica,va haver de recórrer a la legislació del sòlque regulava l’ús de la propietat en funciódels interessos generals, sobretot quan esta-blia que el dret a l’edificació no era inhe-rent a la propietat sinó que era un dret ator-gat pel planejament. Tot i que aquestssistemes deprotecció, amb regulació estrictade la construcció, no posaven cap impe-diment sobre els usos agraris i forestals tradi-cionals, de seguida es va veure que moltspropietaris forestals amb finques poc rendi-bles, que veien com les seves propietatseren excloses delmercat immobiliari, sobre-tot en les àrees metropolitanes en claraexpansió, no aplaudien precisament aques-tes iniciatives socials, i que les dificultats defer negoci de moltes finques, que hemdescrit anteriorment, persistien o fins i totaugmentaven.Actualment, la situació està lluny de serresolta. Ara bé, tres coses han quedat forçaclares:• mantenir un determinat paisatge dins dezones amb molta pressió immobiliàriaexigeix una intervenció pública contun-dent,

• els problemes de la propietat privadaforestal reclamen noves solucions, i

• l’esforç sobre alguns elements singularsés insuficient per aconseguir un terri-tori amb una certa relació entre espaisurbanitzats i no urbanitzats que respon-gui als patrons de qualitat que ensvulguem donar.

Amb tot aquest bagatge semblava que elpaís tenia referències sobrades per refle-

xionar i cercar solucions originals, queposessin l'èmfasi no en la immobilitzaciódel territori, cosa que sols és possible enespais reduïts i amb gran cost d'energiasocial, sinó en la gestió de les transforma-cions, que com tots sabem es produeixencada dia i seguiran produint-se mentretinguem un alè de vida.Vam, però, desatendre les experiènciespròpies, bé guiats per reduccionistes dogmà-tics dels problemes de la conservació, béfascinats pel lirisme dels nostres botànicsfitosociòlegs (que, per cert, havien classi-ficat la vegetació del país amb categoriescommatoll de llessamí groc, herbassars devorada de camí, brolles d’eriçó i de gines-tola peluda, poblaments de caos, clapersi còrrecs pedregosos o prats de carenaventosa).El cas és que vàremdecidir establir una llistade 140 espais singulars, denominada PEIN,com a pedra angular del que havia de serl’organització i la gestió dels nostres paisat-ges, abandonant amb certa covardia, unaactitud menys defensiva i més global, pera la qual, sens dubte, teníem prou madu-resa.El temps ens mostra que l'opció, tan pocambiciosa, no va ser correcta. El pla pràc-ticament no s'ha desenvolupat. No ha pogutresoldre la mare de tots els problemes: elnegoci i la propietat forestal. I tampoc haestat útil per gestionar les transformacionsde la major part del territori i, a més, elsinstruments que s’han inventat per aplicar-lo, al marge de la llei del sòl, no han pogutconsolidar la llista de particularitats. I totaquest enrenou, diuen alguns analistes, pernomés un espai que representa el 20% dela superfície forestal.

La nova política forestal

Fins aquí hem tractat, a corre-cuita, algunsdels factors que dificulten els negocis albosc i que en condicionen el present i futur.A continuació, repassarem algunes de lessolucions que hem aplicat per millorarpropietats, empreses i comerç.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

22

En restaurar-se la Generalitat i traspassar-se a Catalunya la major part de competèn-cies polítiques i administratives relacionadesamb el sector forestal, l'administració cata-lanava trobar-se ambunaorganització admi-nistrativa extraordinàriament centralitzada,unaorientaciómarcadamentadreçadaalboscdepropietat pública, una significativamancad'experiència en les polítiques adreçadesal bosc particular, un ordenament jurídicpensat fonamentalment per al bosc públici un sector que, a més de les característi-quesquehemdescrit anteriorment, nodesta-cava precisament per un alt nivell tecnolò-gic, una formació tècnica i professionalcapdavantera, niper l'existènciad'institucionsrelacionades amb l'ensenyament, la inves-tigació o la comercialització.Una de les primeres passes que varen dar-se per fer evolucionar la situació va ser lad'establir, a traves d'una Llei forestal, unnou marc normatiu i uns instruments deplanificació i gestió adaptats a la realitatcatalana. La Llei catalana introdueix cincnovetats en relació amb la legislació exis-tent en aquells moments:• El reconeixement a tots els propietaris,tant públics comprivats, del dret a gestio-nar les seves propietats, cosa que obriaals ajuntaments la possibilitat de fer-secàrrec, independentment, del'administració forestal dels seus boscosdeclarats d'utilitat pública, fins aleshorescompetència exclusiva de l'Estat.

• La creació de nous instruments de plani-ficació, tant per a la política general delsector com per a l'organització de lesfinques forestals.

• L'establiment d'un procediment de coor-dinació amb el planejament territorial,fonamentalment amb la Llei del sòl.

• La creació de nous òrgans i eines per ala gestió del bosc particular comel Centrede la Propietat Forestal o el Fons Fores-tal de Catalunya.

• La creació de les Agrupacions deDefensaForestal permillorar la prevenció i extin-ció dels incendis forestals.

A aquesta tasca legislativa s’hi van afegirprogressivament la creació de noves insti-

tucions vinculades al bosc. De no tenir pràc-ticament res, el país ha passat a disposar enmenys de vint anys dedos centres de recerca(el CREAF i el Centre Tecnològic delSolsonès), una escola de formació profes-sional forestal a Santa Coloma de Farners,una Escola Tècnica Universitària a Lleida,una empresa pública especialitzada (Fores-tal Catalana S.A.), diferents unitats admi-nistratives especialitzades en la gestiód'espais protegits i la prevenció dels incen-dis forestals, nombrosos parcs naturals iespais protegits, noves fornades d'expertsprovinents de las llicenciatures tradicionalsi de les que s'han creat de nou, una taulasectorial, imoltesmés coses que ens deixemal tinter.Vist tot el que acabem de dir, no podemmés que proclamar que en els darrers vintanys s'han produït canvis espectaculars ique, si bé no tots han donat encara els fruitsque cal esperar, no ésmenys cert que estemen condicions que totes aquestes innova-cions fructifiquin i ens donin solucions aalguns dels inconvenients que hem vist ia d'altres que comentarem tot seguit.

Finca per finca

Tornant a la nostra dèria de bosc i nego-cis, direm que, com ja hem exposat mésamunt, la llei establia línies de forma moltgeneral, i quedava en mans del governdibuixar el contingut de la major partd'aquestes idees. En començar a farciròrgans i instruments, el govern va toparamb la manca de tradició i experiènciaen la gestió del bosc particular, que comhemdemostrat en aquest paper té una salutdelicada en molts aspectes.Per fer front a aquestes mancances es varecórrer a l'experiència dels països veïnsdemés al nord, que ens portavenuns quantsanys d'avançada en les polítiques del boscprivat. En aquests països el foment, regu-lació, planificació, imposició fiscal, etc.es feia, en gran mesura, finca per finca.La propietat era la unitat productiva, comho pot ser l'explotació familiar agrària, unabotiga o els pisos de lloguer. Aquí a casa

nostra, també ho entenien així els escassossindicats de propietaris existents i la majorpart de professionals del sector. D'acordamb aquests criteris es va bastir el Centrede la Propietat Forestal (CPF), els planstècnics de gestió, els avantatges fiscals ala propietat i bona part dels programes d'ajutal negoci tradicional del bosc (tallar racio-nalment i vendre la fusta o la llenya). L'òrganadoptà el model francès d'ens corporatiude caràcter públic, a l'estil de les cambres,establint comaobjectius la defensa i promo-ció dels interessos dels propietaris fores-tals.El procés que hem sintetitzat té lògica irespon als nostres referents culturals. Hanpassat quasi deu anys des que s'iniciàaquesta experiència tant important per a lagestió dels nostres boscos i podem, i hohem de fer, establir un primer balanç.Des de la seva creació, fa vuit anys, s'haninscrit al CPF uns 1.200 propietaris dels50.000 que té el país. Aquests propieta-ris, segons les dades oficials, agrupen untotal de 250.000 ha, és a dir, un 11,5% dela superfície forestal catalana. Com podeminterpretar aquestes dades? Al nostre enten-dre, el CPF ha resultat interessant per aaquelles finques amb una certa rendibili-tat perquè hi ha negoci forestal directe,però no ha pogut engrescar de capmanerala major part de propietaris catalans quetenen masses poc comercials. La conse-qüència d'aquestes xifres tan contundentssembla indicar que l'esforç públic, tanttècnic com sobretot econòmic, s'ha concen-trat en les finquesmés rendibles i que bonapart dels terrenys forestals han quedat foradel gruix de subvencions i ajudes a lesfinques privades.La potenciació de la gestió individual quecaracteritza el CPF tampoc sembla la mésadient per enfocar tant els problemes econò-mics existents, que ja hem comentat, comla necessitat de planejament territorial perfer front a problemes com la conservaciódels boscos i la prevenció i lluita contraels incendis forestals. En aquest sentit, unadada pot ser il·lustrativa: entre els 350propietaris afectats per l'incendi forestal de

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

23

la Catalunya Central de l'estiu de 1998 sola-ment un 2% estava afiliat al CPF. Podemdirsense dubtar que l'estructura que hemdonatal CPF privilegia la visió singular sobre lavisió territorial del bosc, i això és negatiuper als boscos que no són negoci.Tot això s'ha après en els darrers anys, isembla que les valoracions que hem apun-tat animen a complementar el fet fins araamb nous instruments i amb alguns canvisd'orientació. Ara bé, no tothom pensa delamateixamanera. La redacció per part delgovern d'un nou projecte d'organització delCPF, per satisfer les peticions de creaciód'unaAgència del bosc privat d'alguns grupsde pressió, continua el model originari i,en la nostra opinió fonamentada en lesdades que hem comentat, en cas d’aprovar-se no solucionarà els problemes que s'hananat desgranant en aquest paper.

Els diners públics

Les dades i valoracions anteriors, que posende manifest el que costa realitzar una polí-tica forestal amb visió territorial, deixen unacosa clara: sense diners públics, o millordit, sense incrementar i racionalitzar millorl'actual despesa pública, la major part delsboscos catalans no poden ni podran ferfront a la seva problemàtica actual.Lògicament, aquesta necessitatd'incrementar la despesa pública és defen-sada unànimement per bona part delspropietaris forestals, tant públics comprivats.El significat del que hauria de suposarl'increment de diners dels ciutadans peral bosc ésmolt divers. Per a alguns col·lectiusde propietaris i ecologistes, el fet de tenirun bosc significa prestar un servei ecolò-gic a la societat i només per això hauriad'estar remunerat; es tractaria en aquest casque la societat pagués una taxa anual a cadafinca forestal per la prestació d'aquest servei.Per a altres, la inversió pública finca perfinca no resol els problemes que té el bosci opinen que les inversionsmés importantshan de tenir caràcter territorial. Per a aquestgrup, la inversió pública hauria de centrar-se en serveis més o menys directes al bosc

com, per exemple, la xarxa de camins, líniesde parada, punts d'aigua o programes devigilància necessaris per a la prevenciód'incendis forestals, o, també, en el fomentd'agrupacions de finques que afavorís laracionalització de la gestió.En qualsevol cas, seran els contribuents elsque decidiran, a través dels seus òrgans derepresentació, comes distribuiran els dinerspúblics. Això exigeix una gran capacitat deconvenciment de tot el sector per demos-trar que aquesta opció afavorirà al conjuntde la societat. Els camins que s'han seguiten el sentit demimar i convèncer el contri-buent no semblen elsmés adequats. La Lleid'accés al medi natural, per comentar uncas, es preocupa més de vigilar i contro-lar al visitant, que paga impostos, que degarantir el seu dret a circular i conèixer elpaís. Un grup d'alcaldes dels Pirineus, expo-sant un altre cas, pensen cobrar directa-ment als usuaris dels boscos públics, obrintaixí la possibilitat que tots els propietarisparticulars facin el mateix. Bones estratè-gies del bosc per aconseguir els diners quecalen del sector públic!Hi ha un cert confusionisme i una granmanca de debat, però una cosa sembla ques'ha de resoldre i ha de presidir l'evolucióde les nostres decisions sobre les boscúriesen relació amb els diners públics. Tothoms’ha d’adonar que la societat ha de discu-tir i resoldre quina ha de ser la relació entreels interessos particulars i els públics, perquètot el món tingui clar què ofereixen elsboscos catalans al país, i aquest consideriadient invertir més omenys diners públicsen aquesta superfície.Les millores i reformes que s'introdueixina les actuals normes, institucions i instru-ments per resoldre el problema del malnegoci que és avui el bosc català, i l'habilitatque tinguemper establir compromisos entrel'interès general i privat que puguin reflec-tir-se en una aproximació territorial alsboscos, són les condicions que, al nostreentendre, determinaran els propers anys elvolum de l'aportació pública a la nostrasuperfície forestal i, per tant, a la seva quali-tat i viabilitat.

Mentre que elpercentatge de lasuperfície arbrada aCatalunya és un delsmés alts d’Europa, lesexistències de fusta illenya són de les méspobres.

La producció forestalcatalana se situa alvoltant dels 8.797 milionsde ptes./any. El 2%d’aquesta quantitatprové del suro, i el 40%de productes com elsbolets, les tòfones o elsfruits del bosc.

Les institucionspúbliques sónpropietàries del 28% dela superfície forestal deCatalunya; el 72%restant és de titularitatprivada.

L’esforç públic s’haconcentrat en les finquesmés rendibles, i bonapart dels terrenysforestals han quedat foradel gruix de subvencionsi ajudes a les finquesprivades.

La superfície forestal ocupa unamica més de la meitat del territoride la Comunitat Valenciana. De lagestió adequada d’aquestasuperfície depenen, d’una banda, laconservació d’aquest patrimoninatural i la defensa dels sòls contral’erosió i, de l’altra, eldesenvolupament socioeconòmic deles zones rurals. El repàs històricde les polítiques forestals,juntament amb la consideració deles característiques climàtiques iorogràfiques de la zona, perfilenels reptes als quals ha de fer frontla gestió forestal contemporània:tractar el bosc com alguna cosamés que un conjunt d’arbres.

La política forestala la Comunitat Valenciana

Antoni EscarréDepartament d’Ecologia, Universitat d’Alacant

A l’àreamediterrània, la gestió forestal resultasempremés complexa que a les regions delcentre i nord d’Europa, on els boscos sónmés rendibles i apreciats en la seva funciómés tradicional: la producció de fusta.L’especificitat de l’ambient mediterrani nosempre es reconeix, i l’intent d’estendre lespràctiques d’explotació dels boscos bore-als més productius a aquesta àrea geogrà-fica no ha produït gairebé mai uns bonsresultats.

La forest mediterrània: una gestióproblemàtica

La gestió de la forest mediterrània ésproblemàtica per diversosmotius. Enprimerlloc hi ha els condicionants climàtics, quelimiten la capacitat de producció, sobre-tot a causa de l’escassetat d’aigua durantel període estival. A conseqüència d’això,els índexs de creixement de la majoriad’espècies dels boscos i matolls medite-rranis són baixos, i per aquest motiu hoés també la rendibilitat econòmica del’aprofitament directe de la fusta. L’escàsvalor econòmic de molts dels ecosistemesmediterranis sol anar acompanyat d’un baixnivell d’estima social que, projectat durantgeneracions, origina una notable degra-dació de la coberta vegetal.Al llarg de la història, les àrees boscoseshan patit nombroses pressions que els hanproduït uns efectes negatius. La primera haestat l’explotació excessiva i inadequadadels seus propis recursos. A més, tantl’agricultura com la ramaderia han compe-tit fortament, des de famolt temps, amb l’úsforestal del territori. La crema de boscosomatolls i la posterior rompuda o l’obtenció

de pastures són pràctiques tradicionalsen l’àreamediterrània, i coma conseqüènciad’això es pot apreciar als seus paisatgesl’empremta de l’acció recurrent dels incen-dis. Demaneramés recent, la considerablepressió urbanística per ocupar àrees fores-tals, sobretot a les zones costaneres, haesdevingut un factor negatiu més en la jadifícil gestió de la forest.

La gestió forestal valenciana

El botànic Cavanilles, cap al final del segleXVIII, ja adverteix als poders públics queel terreny forestal està patint un greu procésde desforestació als boscos de la Comu-nitat Valenciana. L’intent de solucionar elproblema amb la desamortització, que vafer passar la propietat dels boscos a mansde particulars, no va tenir èxit perquè enmoltes ocasions es van produir tales indis-criminades.A la segona meitat del segle XIX es publi-quen la Llei de la forest (1863) i la Llei demillora i repoblament de la forest públicaexceptuada de la desamortització (1877),que permeten la consolidació de la propie-tat forestal pública i la restauració delsboscos. Per redactar aquesta última lleies van tenir en compte les conseqüènciesde la riuada del Xúquer del novembre de1864, a la Comunitat Valenciana que vaimpulsar el procés de repoblació. El 1888es van crear les Comissions de Repoblació,que començaven a considerar la funcióecològica de la forest no inclosa en el Catà-leg i el seu benefici indirecte. A la Comu-nitat Valenciana, la Comissió de Repobla-ció va treballar preferentment en la vessantdel riu Xúquer i, després de l’èxit obtin-

17

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

gut a les dunes de Guardamar del Segura(Alacant), en altres conques especialmentdegradades.Al primer quart del segle XX, són duesnormes estatals les que tenen una majorrepercussió en aquest territori. La llei permeta l’Administració, d’una banda, declararzones protegides els terrenys forestals inde-pendentment de la sevapropietat, i de l’altra,crear el Patrimoni Forestal de l’Estat. Desprésde la Guerra Civil, el 1938, es va elaborarel Pla General de Repoblació Forestal aEspanya, que pretenia, mitjançant repo-blacions, tractaments silvícoles i l’augmentde l’interès particular,maximitzar la produc-ció i incrementar l’àrea de boscos alts.Aquestes pretensions es van aconseguiramb les directrius de la Llei del patrimoniforestal de l’Estat del 1941.Entre els anys 1940 i 1949 es van repoblara la Comunitat Valenciana un total de 15.865hectàrees, i en el període de més impuls,1950-1970, van ser 52.221 ha. El 1971 es vareestructurar l’Administració Forestal espan-yola i es va crear l’Institut Nacional per laConservació de laNaturalesa (ICONA), ambcompetències a la Direcció General deBoscos, Caça i Pesca Fluvial, que va concen-trar les tasques de forestació i va aconse-guir repoblar 51.027 ha entre el 1970 i el1980.

La llei forestalLa llei forestal valenciana va ser aprovadaper les Corts Valencianes el 9 de desem-bre de 1993 (núm. 3/1993). En el preàm-bul es diferencien clarament tres tipus defuncions dels recursos forestals, que són:les pròpiament ecològiques, les recreativesi culturals, i la producció directa de bénstangibles.Un ràpid repàs dels objectius d’aquesta lleiposa de manifest una clara voluntat deconciliació per a les diferents demandessocials d’usos de la forest.Entre d’altres aspectes destacables d’aquestanorma legal, caldria esmentar la concepciópositiva de la catalogació de forests oterrenys forestals, basada en la tipificacióde les àrees territorials. D’aquesta manera

s’evita el caràcter residual que, tot sovint,es dóna a la qualificació forestal d’una zona,quan s’han descartat tots els altres usospossibles. A més, al concepte tradicionalde forest contingut a la Llei de l’Estat, hiafegeix terrenys que compleixin o puguincomplir funcions ecològiques, paisatgísti-ques o recreatives. Això significa unamilloradel concepte, en el sentit del que disposal’article 45 de la Constitució, atès que consi-dera aspectes ambientals a més dels rela-tius a la producció.En aquesta norma apareix també una ideade gran importància per a la gestió de laforest, ja que els reconeix com a ecosiste-mes que han de ser tractats d’una maneraintegrada. Els factors del medi físic i lescomunitats d’organismes que l’habitenformen un tot, de manera que les accionsrealitzades sobre qualsevol dels compo-nents pot repercutir en els altres. Es preco-nitza, doncs, un respecte, no només enversels organismes que componen un ecosis-tema, en el sentit de conservar-ne la biodi-versitat, sinó també envers els processosque hi tenen lloc. Amb aquestes basess’arriba a incloure entre els objectius decaràcter ecològic més marcat de la llei elssegüents:• La valoració dels matolls arbustius coma etapes del desenvolupament del’ecosistemaquepot acabar amb la forma-ció de boscos.

• Elmanteniment, la protecció i l’ampliacióde cobertes vegetals, amb el majornombre possible d’estrats per tal de podercontrarestar els processos erosius i regu-lar els fluxos hidrològics.

• La preservació d’espècies o individussingulars, així com de formacions vege-tals o comunitats animals d’alt valor ecolò-gic.

• La creació de zones perifèriques deprotecció a les àrees naturals amb unmajor risc de degradació, dedicades aaspectes recreatius.

• Tot i que la llei reconeix les limitacionsque l’ambient imposa a la producció fores-tal al territori, es declaren els següentsobjectius relacionats:

• La delimitació de les àrees demajor interèsforestal per potenciar-ne la capacitatproductora, dins d’unmodel d’explotaciósostenible.

• La compatibilització de la millora de lesexplotacions forestals i silvícoles ambla realització de diferents aprofitamentscom el cinegètic i el ramader, entred’altres.

• La millora dels processos d’obtenció icomercialització de productes de la forest.

• Les preocupacions principals en l’aspectesocial es recullen també en aquesta normalegal, amb la qual es pretén:

• La potenciació del bosc comuna referèn-cia cultural de primer ordre que permetiafavorir la recuperació i el mantenimentde les espècies autòctones.

• El foment de la participació ciutadana,i especialment la rural, en elmantenimenti l’ampliació dels recursos forestals.

• L’afavoriment dels usos excursionista,recreatiu i pedagògic de la forest, i la cons-cienciació dels valors culturals, ecològicsi ambientals que comporta el patrimoniforestal.

• La planificació i coordinació de les admi-nistracions per a la prevenció i l'extinciód’incendis forestals.

• La promoció de la recerca i la forma-ció en l’àmbit de la ciència i tecnologiaforestals.

Les funcions ecològiques del bosc

L’aigua i la regulació hidrològicaAl començament d’aquest segle va tenir llocals Estats Units una forta polèmica entreenginyers civils i enginyersmilitars referental paper del bosc en els balanços hidrolò-gics i, més concretament, en la producciód'escorrenties. Els primers mantenien quel’existència d’una coberta arbòria tendiaa fer disminuir el cabal de drenatge de lesconques hidrogràfiques, mentre que elsmilitars mantenien exactament el contrari.El naixement de la investigació experimentalen hidrologia forestal també va participaren aquesta discussió. Experiències de cabalen conques de desenes o, a tot estirar, cente-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

18

nes d’hectàrees, van donar la raó al’enginyeria civil: la desforestació d’unaconca produeix, en la immensamajoria decasos, un increment del cabal de drenatge.És evident, també, que les plantes consu-meixen una part important de les reservesd’aigua del sòl; a la denominada evapo-transpiració –quantitat total d’aigua quees retorna a l’atmosfera en forma de vaporper una determinada superfície de terreny–el component transpiratori ésmajoritari quanexisteix una coberta vegetal normalmentdesenvolupada. D’altra banda, quan esdesforesta una conca experimental, lespuntes de cabal de les crescudes esmagni-fiquen. La presència del bosc varia la cadèn-cia i la distribució del flux depluja que arribaal terra, amorteix la intensitat de la preci-pitació, la redistribueix, i n’intercepta comple-tament un petit percentatge. Com que famés lent el procés d’arribada de l’aigua alterra, milloren les possibilitats d’infiltració.A més, els fluxos d’aigua que a través debranques convergents es concentren a lesbases dels troncs semblenpenetrar ambmésfacilitat al sòl per sistemes de porus asso-ciats a les estructures radiculars.No hi ha dubte que els boscos controlenengranmesura el ritmededevolució d’aiguaa l’atmosfera i aconsegueixen un flux mésregular imenys dependent dels factors físicsde l’ambient. El saber popular sempre hadestacat la capacitat dels boscos per atreurela pluja. A gran escala resulta clara la capa-citat dels boscos de generar incrementsd’humitat que poden desencadenar lacondensació en forma de pluja. Així, enextensions de milers de quilòmetresquadrats, els arguments dels enginyersmili-tars americans no anaven tan desencami-nats. A l’Amazònia, per exemple, un granpercentatge de l’aigua de les pluges provéde la mateixa transpiració de les selves.

Protecció contra l’erosióLa presència d’una coberta vegetal permetla protecció del sòl contra els arrossega-ments originats per fluxos d’aigua o aire.Les pluges de gran intensitat són les queprovoquenelsmajors índexsd’erosióperquè

el seu impacte sobre el sòl nu dispersa lespartícules de la seva capa superficial i, amés, si superen la capacitat d’infiltració, sónles que originen els majors fluxosd'escorrentia. Les experiències realitzadesals Estats Units, que van desembocar enl’anomenada Equació Universal de Pèrduade Sòl, van posar de relleu la importànciaque tenien les plantacions per minimitzarl’erosió. De totes maneres, la protecció delsòl no sembla ser exclusiva dels boscos, sinóque també els matolls i fins i tot les pradesestan en condicions d’evitar la producciói el transport de sediments.

Depuració de l’atmosferaLa capacitat dels boscos d’oxigenarl’atmosfera és ben coneguda des de fatemps, com també ho són els beneficis quereporta als malalts de l’aparell respiratoriuna estada en zones cobertes per arbratge.Més recent és l’interès que han despertatels boscos, i altres tipus de vegetació, coma possibles claveguerons de l’excés dediòxid de carboni que les societats indus-trialitzades produeixen pel consum decombustibles fòssils. Les possibilitats queaccionsmassives de forestació puguin reper-cutir realment en la depuració de l’atmosferaconstitueixen un tema actual de discus-sió. El tipus de gestió que caldria dur a termeals boscos per aconseguir el màxim segrestde diòxid de carboni encara està molt pocdefinit. En aquest sentit, un dels aspectesmés importants és valorar la capacitat delssòls d’incorporar carboni en forma dematè-ria orgànica difícil de metabolitzar.

L’explotació dels recursos forestals

El desenvolupament econòmic i cultural dela societat ha provocat un canvi en la utilit-zació dels recursos forestals i necessita unapolítica encaminada a conciliar les deman-des plantejades amb la capacitat dels recur-sos per una producció sostenible. A laComunitat Valenciana, que presenta unnivell de desenvolupament postindustrial,la societat demana un aprofitament dels

recursos forestals mediatitzat per factorsecològics i socials.Segons la llei forestal, la Generalitat Valen-ciana és qui gestiona, independentment dela titularitat, tots els terrenys forestals i elsseus recursos naturals, amb la qual cosa engaranteix un aprofitament sostenible.L’Administració ha d’enumerar i descriureels recursos forestals en un Inventari Fores-tal i sotmetre’ls posteriorment a unPlaGene-ral d’Ordenació, les directrius d’actuaciódel qual contenen accions per al foment dela investigació, l’ús social i recreatiu, i laimplantació d’indústries de primera trans-formació. També està capacitada per realit-zar demarcacions forestals que limitin àreesd’actuació en superfícies homogènies, ambl’autorització prèvia del propietari. Aixímateix, en el cas de certs terrenys espe-cialment degradats o en perill de moltadegradació, poden declarar-se Zonesd’Actuació Urgent (ZAU) per Decret delGovern Valencià, en les quals s’hauràd’implantar actuacions per a la conserva-ció, utilització i protecció que contrares-tin les deficiències i prohibeixin aprofita-ments incompatibles. Els propietaris deforest que no tinguin Programa de Gestiói Millora Forestal també podran elaborarProjectes d’Execució, però abans de dur-los a terme necessitaran una autorització.Queden excloses del projecte l’extraccióde llenya de coníferes i la residual de nete-ges i podes per a un ús domèstic, així comla recollida de fruits, plantes i bolets auto-ritzada pel propietari, que únicament reque-reixen una simple comunicació.Els aprofitaments de la forest amb projec-tes d’Execució s’efectuaran segons les direc-trius d’aquests projectes. L’Administracióautoritzarà les tales només si són arbresmorts per causa natural, o si són necessà-ries per a lamillora d’ecosistemes, la protec-ció fitosanitària, la construcció o la conser-vació d’obres autoritzades i l’establimentde tallafocs o franges de protecció. Lesrompudes de terrenys requereixen auto-rització, i tota activitat extractiva o de canteraa cel obert exigeix, a més, un compromísprevi de reconstrucció i repoblació fores-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

19

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

20

tal. L’aprofitament de pastures noméss’autoritza quan no malmet el sòl ni posaen perill l’ecosistema.D’altra banda, és obli-gació de les entitats públiques propietàriesinvertir en l’ordenació i la millora de lesmasses forestals el 15% de l’import delsaprofitaments, un percentatge que es potincrementar, mitjançant un acord amb elGovern Valencià, en zones que necessi-ten millores extraordinàries.

Paisatge i recreació

Cal recordar que una de les demandessocials dels recursos forestals és de tipusrecreatiu i paisatgístic. La llei forestal intentacompatibilitzar el dret al gaudi lúdic ambl’econòmic, i garanteix que no es doni niuna explotació irracional, ni un protec-cionisme excessiu dels recursos forestals.Amés dels aspectes de productivitat, la lleité en compte els aspectes ambientals,motiupel qual inclou en la seva catalogació laforest i terrenys amb funcions de paisatgeo d’esbarjo. Pretén fomentar l’ús recrea-tiu i lúdic dels espais forestals, i per aixòpreveu la participació dels mateixos ciuta-dans en el manteniment i l’ampliaciód’aquests espais. L’Administració regulaaquestes activitats recreatives i paisatgís-tiques, i mira d’harmonitzar-ne diferentsusos. Així, en determinades zones podràlimitar el trànsit de vehicles i persones, ia les acampades es necessitarà l’autoritzaciódel propietari de la forest i de l’òrgan compe-tent. D’altra banda, queden prohibidesles activitats motoritzades, excepte encircuits autoritzats, i d’altres activitats produc-tores de soroll que puguin alterar els hàbitsde la fauna.

Món rural versus món urbà

Tradicionalment, el respecte de la pobla-ció rural mediterrània pels boscos ha anatlligat als beneficis que li reportaven. Algunsboscos comunals de la província de Sòriase citen comexemple d’interès i bona gestióper part de tots els habitants de la zona,atesos els guanys que els proporcionen.

Ara bé, en general els boscos només s’hanmantingut en aquells llocs on no eren possi-bles usos més rendibles del sòl.És curiós que l’accelerat despoblament queha patit el món rural mediterrani en lesdarreres dècades s’invoqui com una deles causes de la degradació dels seus ecosis-temes. És cert que els nostres avantpas-sats han llegat un paisatge molt humanit-zat, que requereix una certa gestió si es volque persisteixi. I això ho han hagutd’acceptar els primers responsables de laprotecció d’espais, que pretenien prohi-bir totamena d’explotació a les àrees prote-gides sense adonar-se que això produiriacanvis importants en les comunitatsd’organismes.L’emigració cap a les ciutats de gran partde la població rural ha tingut realment unefecte negatiu en els paisatges agrícoles.Els conreus i les pastures que s’han aban-donat són envaïts pelmatoll, igual quepassaals boscos naturals i de repoblació quandeixen de ser explotats. Amb tot, en unavaloració ecològica estricta, l’abandonamentde les àrees rurals ha de considerar-se posi-tiu, ja que es reconstrueix una vegetaciónatural més complexa i diversa quel’explotada. El fort poder d’atracció de lesciutats sobre les poblacions rurals va sermolt patent a la Comunitat Valenciana, coma la resta d’Espanya, sobretot durant ladècada dels seixanta. Actualment, la vidaurbana continua tenint més atractiu quela rural, però la distribució de la poblacióentre ambdues àrees és més equilibrada.Tot i així, es calcula que l’any 2020 a Europapropdel 77%dels habitants viuran en ciutats.El despoblament del món rural és unproblema que preocupa la UE, que preténbuscar mitjans que garanteixin uns nivellsde qualitat de vidamillors en aquest àmbit.A la Comunitat Valenciana, lamajor part dela població s’acumula en ciutats o àreesmetropolitanes de les planúries costaneres.En qualsevol de les valls perpendicularsa la costa que existeixen es pot distingir unapoblació de planícia litoral, predominant-ment urbana, i una altra d’interior demuntanya bàsicament rural. Amb la concep-

ció actual del patrimoni forestal, que figuraa la Llei, pot semblar que la població ruralsigui la responsable de la seva salvaguarda,i la urbana, l’encarregada de gaudir-ne.Tanmateix, cal tenir en compte que, en líniesgenerals, resulta clar que el compliment deles funcions ecològiques del bosc es fa acosta de la renúncia a certes explotacionsde més rendibilitat. El manteniment de laqualitat ambiental de les capçaleres de concahauria de tenir algun cost per als habi-tants de les zones baixes que compensésl’esforç per la conservació dels recursosque, altrament, pesaria exclusivament sobrel’economia rural, menys pròspera.

Els incendis forestals

Resulta curiós que un delsmoments demésprotagonisme dels boscos sigui precisa-ment quan el foc els destrueix. Cal reconèi-xer que la capacitat del foc per arrasar totallò que troba al seu pas no es pot contro-lar, amb absoluta garantia, amb cap delsprocediments de lluita desenvolupats finsavui. En els grans incendis es perd gran partdel control, i la societat s’ha d’enfrontar ala dura realitat de no poder dominar unprocés natural a causa de la sevamagnitud.Cal assumir que en els incendis, com en elsterratrèmols o en les erupcions volcàniques,la intensitat de les forces en acció superales possibilitats de la tecnologia actual, quepot desviar rius i moure muntanyes peròa un ritme més d’acord amb la despro-porció entre la nostra grandària corporali l’escala de la transformació.Segons elmeuparer, aquest caràcter gairebéindòmit dels incendis forestals s’ha de tenirpresent a l’hora de dissenyar una políticade prevenció i extinció. Des que l’ICONAva transferir a les comunitats autònomes lesseves competències en política forestal, elsgoverns respectius han realitzat gransesforços per millorar les dades anuals desuperfícies calcinades pel foc. En algunscasos, l’èxit de determinadesmesures adop-tades en la lluita contra el foc ha fet creureals responsables que la solució definitivadel problema dels incendis era a l’abast

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

21

de lamà.Hi ha hagut anys bons, imolt bons,períodes d'èxit, però, malauradament, lessituacions crítiques tornen a aparèixer, tardo d’hora, pertot arreu.

El component social i climàticCrec que a lamajoria de ciutadans li agradapensar que els incendis forestals són, prin-cipalment, un problema polític, que té solu-ció per aquesta via. En aquest sentit caldestacar el gran interès que desperta lavessant social dels incendis. N’hi ha proude veure, per exemple, la gran quantitat demotius que segons la vox populi han poguttenir certs ciutadans per provocar un foc albosc.Entre les nombroses causes que s’esmenten,l’obtenció de pastures, els interessos urba-nístics i l’abaratiment de la fusta són algu-nes de les quemés es repeteixen. Descon-tentament davant la distribució de l’herència,por a la pèrdua del lloc de treball enl’extinció d’incendis i despit sentimentalsón altres raons que han originat incen-dis en alguna ocasió. I fins i tot, en unainvestigació realitzada al territori valen-cià, es va posar de manifest que durantels períodes postelectorals es produïende manera significativa més incendis queen altres èpoques. D’acord amb aquestaúltima dada, la ciutadania tindria part deraó en la seva qualificació política delproblema.Ara bé, aquesta recerca contínua de pirò-mans i d’interessos que justifiquen la provo-cació de focs pot incloure’s dins de l’ambientcatastrofista tan del gust de molts mitjansde comunicació. Aquests mitjans, quecompeteixen per mostrar les imatges mésdesolades que es donen després del pasdel foc, gairebémaimostren aquestesmatei-xes zones un temps després, quan la vege-tació ja s’ha regenerat i fins i tot es fa difí-cil saber quina és l’àrea que vapatir l’incendi.En l’anàlisi que es pot fer del succeït ambels incendis de la forest a la Comunitat Valen-ciana, s’ha d’acceptar un component sociallligat a totes les pràctiques de gestió o recre-atives que són potencials orígens de focs.Però també cal reconèixer que factors climà-

tics com la sequera, les altes temperatu-res estivals i els forts vents de ponent sónels factors realment determinants, en espe-cial en la producció dels grans focs, quesón els que representen el percentatgemésalt de superfície cremada.

Mètodes de prevenció i extincióÉs evident que la forestmediterrània reque-reix una certa gestió preventiva que eliminil’excés de combustible acumulat durantanys, però l’escàs rendiment econòmic queprodueix fa difícil que es pugui disposard’un nivell suficient d’inversions en preven-ció. A més, les pressions socials pelproblema dels incendis solen privilegiarl’ús de fons públics a les tasques de vigilàn-cia i extinció.La possibilitat de detectar incendis inci-pients pocs minuts després que s’iniciïnés d’una importància crucial. Sistemes dedetecció amb sensors d’infrarojos, vigilàn-cia aèria quepermeti detectar lamésmínimacolumna de fum, o les torres de vigilàn-cia tradicionals, constitueixen elements degran valor per a la detecció precoç. Si amésa més es produeix la intervenció ràpidade brigades transportades per helicòpter,es pot garantir l’extinció d’un alt percen-tatge d’incendis.Amb tot, malgrat la millora contínua deles diferents tecnologies d’extinció i coor-dinació i l’elaboració de plans territorialsmolt detallats per prevenir i combatre elfoc, s’ha d’acceptar que sempre hi hauràun percentatge d’incendis que serà impos-sible controlar. Per exemple, una tempestaseca amb fort vent de ponent i abundantaparell elèctric que encengui una dotzenade focus dispersos en un terreny d’orografiacomplicada, a mitjanit, al ple de l’estiu, témoltíssimes probabilitats de convertir-se enun incendi que s’estengui per milersd’hectàrees.

Les accions després de l’incendiUn dels resultats més interessants d’unainvestigació iniciadaper laGeneralitat Valen-ciana després dels incendis produïts el 1991,que tractava sobre les necessitats de restau-

ració de la coberta vegetal, revela que enels terrenys calcaris la regeneració de lavegetació es produeixmoltmés ràpidamentque en els margosos.Contràriament, les plantacions que vanmoltbé sobremargues resulten ineficaces sobrecalcària. L’explicació cal buscar-la proba-blement en els diferents usos que s’ha fetd’ambdós tipus de sòl. En les tovesmargues,la rompuda i el conreu resulten fàcils, idurant segles s’han eliminat les arrels delsarbres i matolls que les cobririen originà-riament. Els sòls calcaris, amb gran pedresque hi afloren, feienmolt difícil l’explotacióagrícola en èpoques passades, però s’hi hanpogut conservar les arrels i els rizomes, cosaque permet la formació de rebrots de granvigor.La pèrdua de nodriments a la combustió dela matèria orgànica tendeix a empobrir elsòl, que, a més, queda desprotegit davantl’acció erosiva. La ràpida regeneració dela vegetació és la millor solució, però calpensar també, en casos de forts pendents,a protegir el sòl amb algun tipus de mate-rial biodegradable (estelles de fusta o fangsde depuradora). L’extracció o no de la fustacremada és un altre problema que es plan-teja després del foc i al qual resulta difícildonar una solució de validesa general.

El Pla de Reforestació

En compliment de la llei forestal, la Gene-ralitat Valenciana va aprovar un Pla de Refo-restació per al període 1994-1999 que técom a objectiu frenar els processos erosiusi la desertificació, restaurar la coberta vege-tal degradada, potenciar la biodiversitat,incrementar l’extensió de l’arbratge, prote-gir els recursos hidrològics, protegir davantel risc d’incendis i estimular el desenvo-lupament econòmic de les zones rurals.El pla consta de quatre programes:1. restauració de la coberta vegetal;2. forestació de terres agrícoles;3. ajudes per a accions de desenvolupa-

ment als boscos i4.R+D sobre la restauració de la vegetació.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

22

El primer d’aquests programes estableixuna sèrie de criteris per fixar les priori-tats de reforestació, que consideren els riscserosius, el perill de reblimentd’embassaments, la prevenció de danysper crescudes i la situació socioeconòmicade l’àrea d’actuació. L’anàlisi detallada deles àrees disponibles demanera immediatava permetre traçar uns mapes de prioritatsde reforestació a la forest de les tres provín-cies valencianes. Tot i que inicialment enel programa es dóna preferència a les actua-cions en sòl gestionat per la GeneralitatValenciana, es declara la intenciód’estendre-les a sòls de qualsevol titula-ritat. La superfície prevista per reforestardurant el període és d’un total de 100.000hectàrees.El desenvolupament complet del pla hauriade tenir una repercussió a l’ocupaciómitjanamensual de prop de 2.000 llocs de treball,així com un efecte positiu en les zonesd’economia més deprimida.El programa de forestació de terres agrí-coles té el seu origen en el reglament CEE2080/92, que forma part de la Política Agrà-ria Comuna (PAC). La resposta a aquestainiciativa europea va sermolt desigual entreels països mediterranis. Mentre Espanyala incorporava en un ambiciós pla de fores-tació molt respectuós amb el medi, en elqual es preveia la inversió de 1.751milionsd’ecus, Itàlia, França i Grècia sortien del pasamb les modestes inversions de 300, 83 i58 milions d’ecus, respectivament. A laComunitat Valenciana, l’any 1994, per exem-ple, es van destinar a aquest programa 1.284milions de pessetes, es van forestar 4.500ha i es van fer tractaments silvícoles a 1.100ha. El programa, ja en el reglament origi-nal de la UE, i també en les transposicionsa les legislacions espanyola i valenciana,ha rebut algunes crítiques perquè hi hadubtes sobre el futur de moltes d’aquestesplantacions, tant per les espècies escolli-des, sobretot en funció del valor de la sevasubvenció, com també per l’ús de tècni-ques agrícoles de preparació del terrenyque sónmolt poc apropiades. Els excessosde la política de subvenció des de Brus-

sel·les per a mesures d’inacció no afavo-reixen precisament la gestió d’aquestprograma, en el qual els resultats finalsde les plantacions semblen comptar moltmenys que els estímuls econòmics al canvid’ús agrícola a forestal.El tercer dels programes permet les ajudesa propietaris de boscos per a plansd’ordenació i aprofitament forestal, millo-res i reforestació, entre d’altres.Finalment, el darrer programa, el de R+Dper a la restauració de la coberta vegetal,el considero d’una especial rellevància atèsque són escasses les iniciatives de recercaen la problemàtica forestal. El responsabledel programa és el Centre d’Estudis Ambien-tals del Mediterrani (CEAM), una institu-ció creada per la Generalitat Valencianacom a instrument de recerca al servei delstècnics de l’Administració. El CEAM, ques’ocupa també de problemes relatius a lacontaminació atmosfèrica, ha aconseguiten els darrers set anys una estructura deconnexió entre tècnics i investigadorsmolten la línia preconitzada pel V Programade R+D de la Comissió Europea, que haconstatat l’escassa transmissió de resultats,generats per investigadors europeus, alscentres de producció i gestió.Aquest Pla de Reforestació, amb el quales pretenia iniciar una nova política fores-tal de la Comunitat Valenciana, conclouràaquest any. Aleshores serà el moment devalorar el nivell de compliment dels diver-sos programes, i de veure quines n’han estatles aportacions al desenvolupament socio-econòmic. Les noves generacions neces-sitaran el llegat d’un important patrimoniforestal però, sobretot, una nova visió delbosc menys utilitària i més capacitada perpercebre el batec diari dels processos queen constitueixen la vida.

El territori forestal valencià

La Comunitat Valenciana presentauna orografia intricada moltcaracterística, amb planes costaneresi serres o altiplans interiors, quepertanyen al sistema Ibèric elsseptentrionals, i a les serraladesBètiques, els meridionals.

La precipitaciómitjana de lamajor partd’aquest territori oscil·la entre 300 i600 mm. Com en tota l’àreamediterrània, la pluja estàdesigualment distribuïda al llarg del’any. Així, mentre la primavera i,sobretot, la tardor són les estacionsmés plujoses, l’estiu sol ser una estaciómolt seca. Les temperatures mitjanesanuals se situen entre els 15 i els 18ºC, i són un xic més baixes a les zonesmuntanyoses de l’interior.

Entre aquests marges d’aportacionsanuals d’aigua i de condicionstèrmiques, la producció primària netade la vegetació oscil·la entre 0,5 i 5tones de matèria seca per hectàrea iany. Aquests valors són bastantinferiors als de 9 t/ha/any d’un boscde coníferes boreal o als de 13t/ha/any d’un bosc caducifolitemperat.

La vegetació predominant laconstitueixen diversos tipus dematolls, en els quals abunden elgarric, el llentiscle, l’aranyoner, elromaní, el bruc i l’argelaga. Hi ésfreqüent el pi bord, que formamassesmés o menys denses i contínues.Alzinars, rouredes i altres tipus depinedes representen una escassaextensió del territori.

L’àrea forestal total de la ComunitatValenciana és d’aproximadament1.200.000 ha, una mica més de lameitat de la seva superfície.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

23

D’aquestes hectàrees, només unes540.000 són arbrades.

El 60% de la superfície forestal és detitularitat. Del 40% restant, més del80% és patrimoni d’entitats locals i laresta pertany a la GeneralitatValenciana.

Els problemes de tot aquest patrimoniforestal deriven d’una llarga tradicióde mala explotació dels recursos i dela invasió agrícola i ramadera, tot aixòamb unes difícils condicionsclimàtiques i orogràfiques al territorique l’engloba. En general, es té laimpressió que aquest procés dedegradació s’ha accelerat de maneraconsiderable durant aquest segle. Arabé, això no és tan evident segons lesdades proporcionades per unainteressant investigació en què, d’unabanda, es van recopilar fotografiesde paratges de la ComunitatValenciana fetes des de l’inici delsegle fins a la meitat dels anysquaranta, i de l’altra, es van realitzarunes noves fotografies de l’estat actualamb emmarcaments el més similarspossible als anteriors. Lescomparacions permeten no ser tanpessimistes sobre l’estat de la forestavui dia.

El que sí que s’ha accelerat sensecap mena de dubte són els canvis ala nostra societat durant les darreresdècades. El creixement de les ciutatsha contribuït a despoblar el mónrural. El sector agrari ha anat perdentrellevància econòmica. Ha sorgit unaconsciència de la problemàtica delmedi ambient. Aquests i moltsd’altres canvis ocorreguts han fetnecessària una reflexió sobre elsignificat actual del patrimoni forestalque s’ha pogut plasmar en unanorma legal més actualitzada.

Les Comissions deRepoblació valencianes,creades el 1888, jaconsideraven la funcióecològica de la forest.Segons la llei forestal del1993, la catalogació de laforest inclou terrenys ambfuncions ecològiques,paisatgístiques orecreatives.

L’Administració regula lesactivitats recreatives ipaisatgístiques als boscos, in’harmonitza els diferentsusos. Per exemple, hi estanprohibides la circulaciómotoritzada i d’altresactivitats sorolloses quepuguin alterar els hàbits dela fauna.

L’actual concepció legal delpatrimoni forestal fa que lapoblació rural sembli laresponsable de la sevasalvaguarda i la poblacióurbana, en canvi,l’encarregada de gaudir-ne.

Les pràctiques recreatives ode gestió son orígenspotencials de foc, però elsfactors climàtics (sequera,altes temperatures, ventsforts) són els factorsrealment determinants,sobretot en el cas delsgrans incendis.

L’"espai natural" té un significatconfús (l’ésser humà atorga,mitjançant la seva acció, elqualificatiu de "natural" o"salvatge"). Així, en reivindicar laprotecció de la natura s’ha caiguten el parany de construir paisatgesd’allò més artificial: reservesd’indis visitades per ecociutadans ihabitades per urbanites de poble.La tradicional manca departicipació de les poblacionslocals a l’hora de planificar idefinir les àrees protegides hatingut molt a veure amb eldesenvolupament d’un fenomen queels nous ecomuseus intentencorregir.

Comunitat autòctona iprotecció d’espais naturals

Josep Manuel Rueda i TorresDirector del Museu Etnològic del Montseny (La Gabella d’Arbúcies)1.

Els francesos diferencien dos corrents –dueslínies conceptuals– dins del món de laprotecció de la natura i del paisatge:l’ambientalista i el culturalista. Aquest arti-cle, atesa la formació i el lloc de treballde l’autor, s’inscriu en la segona línia. És,per tant, és la visió d’un museòleg, quetreballa en un territori, el Montseny, decla-rat Parc Natural.Les actuacions en el camp de la protecciódel patrimoni natural i les conseqüentsaccions en el territori, per tal d’ordenar-loi fer possible aquesta intervenció, semprei a tot arreu, han estat dutes a terme sensela participació directa de les comunitatsafectades. Ha predominat sempre una acti-tud de despotisme il·lustrat, d’actuació enbé de la comunitat, però sense la seva impli-cació. Això és així de contundent, sobretoten la presa de decisió d’aïllar un espai del’artificialització imperant a la resta del terri-tori, mitjançant la creació de la figura d’unParc o d’un altre tipus de declaració deprotecció. Probablement això se suavitzaa partir del moment en què l’esmentadaprotecció funciona. Aleshores es començaa tenir en compte la població de l’entornprotegit.De fet, l’ambientalisme o la preocupacióper la bona conservació de l’entorn ésantiga. Martí Boada la remunta a l’èpocadel pare de la medicina, el grec Hipòcra-tes, encara que, com diu el mateix autor,l’ambientalisme tal com l’entenem avui,té el seu tret de partida en l’obra de RaquelCarson, Silent Spring, editada cap al finaldels anys 60 del segle XX (Boada, 1997).Més tard, l’any 1970, la Unesco llança enuna conferència general el programa MAB(Man and Biosphere), del qual naixerà el

concepte de Reserva de la Biosfera, lesprimeres de les quals es plantejaran a partirde 1976. El MAB representarà un nou enfo-cament del vell conservacionisme, espassarà a tenir en compte el paper de l’ésserhumà i ,conseqüentment, el de la culturadins el concepte de protecció d’un territori.En aquesta conferència es parla ja de laparticipació en les decisions de l’ambientde les poblacions locals. El MAB inten-tarà compaginar el proteccionisme del’entorn natural amb el respecte de les fontsde riquesa del territori. En aquesta conferèn-cia, però, encara no es produeix cap esmentdel patrimoni cultural. No serà fins pocdesprés, l’any 1972, que se celebra aSantiago de Xile la Convenció sobre laProtecció del Patrimoni Mundial Culturali Natural, organitzada també per la Unesco,quan es parlarà del patrimoni de maneraintegral. Aquest canvi suposarà un avençen la línia de consideració de l’entorn socialdels espais protegits (Collin, 1992).Conferències posteriors aprofundiran mésen aquesta línia: la Conferència de lesNacions Unides sobre el Medi Ambient aEstocolm (1972) i, especialment, laConferència de Nacions Unides pel MediAmbient i el Desenvolupament, celebradaa Rio de Janeiro (1992). La consolidaciód’aquesta tendència ve de la mà del governcanadenc, que el 25 de juny de 1993, ambuna decisió pionera i valenta, crea el Minis-teri de Patrimoni, que esdevé el respon-sable de tot allò que té a veure amb la iden-titat canadenca i amb el patrimoni culturali natural (Viel, 1997).Paral·lelament a França s’engega una líniade protecció del patrimoni cultural lligadaals espais naturals, que té en el museòleg

17

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

George Henri Rivière el seu màxim ideò-leg; estem parlant dels injuriats ecomuseus,que representaran un grau mésd’aproximació a les comunitats que viuenen els espais protegits. Però d’això en parla-rem més endavant.

La integralitat del patrimoni

Nohi ha dubte que la preocupació pel paperde l’ésser humà i de la comunitat en leszones naturals protegides es comença aplantejar a partir de la generalització delconcepte de patrimoni integral. Aquest neixdel reconeixement que el paisatge és encerta manera un factor cultural, ja que enbona part és fruit de l’acció i de la volun-tat humanes. I, en definitiva, la traça del’acció humana és el que coneixem coma cultura. Això suposarà assumir el fet quecultura i natura interaccionen i que unasense l’altra no són possibles en el nostremón. De fet, a Europa podem parlar dela substitució del paisatge natural pel cultu-ral, produïda gradualment al llarg de milersd’anys. Recollint les paraules de J. Soler, "lanatura és la interacció entre l’home i el medinatural; la natura és la matèria primera iel paisatge és el producte manufacturat"(Soler, 1993).El reconeixement d’aquesta interacció,d’aquesta interdependència, porta al trac-tament conjunt o integral del patrimoni, tantel natural com el cultural. En aquest puntés on els ecomuseus aporten un nivell mésen l’atenció envers la comunitat, ja queentendran la protecció del territori d’unamanera integral: tenint en compte el paisatgeconfigurat per la mà humana i tenint encompte el mateix ésser humà que ha actuatsobre aquest entorn a diferents nivells. Avuiseria difícil dissociar aquest concepte: elpatrimoni rural és i ha de ser natural i cultu-ral alhora.

Patrimoni, territori i comunitat: elsecomuseus

La paraula ecomuseu va ser inventada pelmuseòleg Hugues de Varine, que va ser

president del Consell Internacional deMuseus (ICOM), òrgan dependent de laUnesco. Nogensmenys va ser pronunciadaper primera vegada pel ministre francès deMedi Ambient, Robert Poujade, el 3 desetembre de 1971 en una Conferència Gene-ral de l’ICOM. S’acabava d’encunyar un motper expressar una nova imatge i uns nouscontinguts. No obstant això, la formula-ció del concepte ja existia cap a l’any 1966.La comparació cronològica entre les formu-lacions ambientalistes i culturalistes, en lalínia de convergència, ens evidencia unacuriosa coincidència en el període de gesta-ció de les seves formulacions. Més enda-vant explicarem el que creiem queimpel·leix tot aquest moviment.Els ecomuseus esdevindran en el mónfrancòfon una part de l’estratègia ambien-talista de l’administració. Seran l’eina quepropiciarà un gir de l’ambientalisme versla comunitat, però,malgrat l’important canvi,la protecció de l’entorn continuarà essentuna decisió presa per una elit intel·lectuali política per actuar més equilibradamenten el territori.Per entendre millor el que van represen-tar els ecomuseus, veiem algunes defini-cions que el pare d’aquest corrent, GeorgeHenri Rivière, en dóna al mes de generde 1980: "Un ecomuseu és l’instrument queun poder i una població conceben, fabri-quen i exploten conjuntament [...] Un mirallon aquesta població es mira, per reconèi-xer-s’hi, on busca l’explicació del territorial qual està lligada, juntament amb la de lespoblacions que l’han precedida [...] Unaexpressió de l’home i de la natura. L’homes’interpreta en el seu medi natural. La natura,en la seva salvatgia, però de tal manera quela societat tradicional i la societat industriall’han adaptada a la seva imatge". (La muse-ologie, 1989)Aquests ecomuseus, anomenats de primerageneració, el més paradigmàtic dels qualsés el de La Marquèze a les Landes (1969),neixen vinculats als Parcs Regionals fran-cesos. En els seus inicis eren estructuresmolt reglamentades, fins i tot en el seuesquema de funcionament orgànic. De fet

passà a convertir-se en un disseny de polí-tica d’ordenament del territori, que plan-tejava una certa descentralització. Tanma-teix, aquest disseny no es va fer consultantamb les comunitats, que eren els destina-taris de l’aplicació. Aleshores, en els parcsregionals on s’enceta aquesta línia comen-cen a sorgir el primers detractors.Els grafits que qualifiquen l’experiència delsecomuseus com a reserva d’indis comen-cen a proliferar. Per a alguns hi havia el risc,com reconegué el mateix G. H. Rivière,de tractar una població com es tracta unanimal dins del zoo, és a dir, hi havia un altrisc de manipulació de la població autòc-tona. Aquesta sensació ens és familiar id’actualitat en el nostre entorn, fins i totmolts de nosaltres hem escoltat una expres-sió idèntica com la de reserva d’indis.A partir d’aquesta primera generació, elsecomuseus avançaran més en el fet de laparticipació social i comunitària, i els ecomu-seus de l’anomenada tercera generació(ecomuseu urbà de Fresnes) s’ubicaranen paisatges urbans. En aquests darrerscasos s’avança vers la concepció d’entornurbà i s’assaja una filosofia de participa-ció social. Els ecomuseus de segona gene-ració seran el pas intermedi, que es potexemplificar en el cas de Creusot, creat entre1971 i 1974. En aquest cas s’acull un conjuntde 16 comunitats marcades per una fortaactivitat industrial, però en les quals la tradi-ció rural es manté viva.Avui podem dir que els museus de primerageneració, tal com afirma François Hubert,es movien entre la utopia i la nostàlgia(Hubert, 1997). No obstant això, la seva filo-sofia amb els reajustaments necessaris iimprescindibles continua viva i vigent.

Antecedents i base social dels nousplantejaments

Tot aquest procés de reflexió ideològica imetodològica en el camp del’ambientalisme, que cristal·litza enl’aplicació d’uns determinats models degestió territorial, té un suport i una basesocial que l’impulsa. Una vegada supera-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

18

des les conseqüències de la segona GranGuerra, es produeix un gradual movimentque advoca per un compromís social entots els àmbits: es parla d’art i societat,d’història social, de museologia social... iper primera vegada es pren consciènciaque l’home té capacitat per destruir elplaneta. La societat i l’ésser humà esde-venen l’eix de les ciències socials i naturals.En el camp humanista la societat substi-tueix les elits i en el camp de la protecciónatural, el conservacionisme cedirà pas al’ambientalisme.Ens trobem en la dècada dels seixanta, enplena crisi del model de societat consu-mista, entre la població jove estudiantil iintel·lectual. El moviment hippy i el movi-ment estudiantil del maig del 68 a Paris sónles dues màximes expressions d’aquestasituació. Entre la població neix un desig deretorn al món rural, per recuperar un pretèsequilibri amb la natura. Neixen les prime-res ones de neorurals, que en comptadesvegades connectaran amb la comunitatautòctona. Els seus models d’organitzaciócomunals xocaran amb el conservadorismede les formes de vida dels autòctons, queels veuran com a cossos estranys i aliens.Potser aquest xoc és degut al fet que la ideadel diàleg entre cultura i natura no haviapenetrat en la societat, com havia fet elproteccionisme de l’entorn natural.

Sensibilització, sensibilitat,sensibleria ciutadana

De tot aquest moviment ha quedat una certafilosofia de retorn a la natura, explotadahàbilment per la societat de consum.D’aquesta manera parlaríem més decontacte amb la natura que de retorn. Estracta de disposar de totes les comoditatsde la vida contemporània, mantenint unaidea d’invariabilitat, permanència i immo-bilisme de l’entorn natural immediat, delpaisatge que envolta el mas en el qual resi-deixen els caps de setmana. Es cerca la pau,l’equilibri que restableixi de l’estrès quoti-dià. Neix l’ecociutadà, preocupat per lapreservació del medi i ignorant de les neces-

sitats dels indígenes que han viscut secu-larment en l’entorn que volen preservar.L’ecociutadà adepte de mites i fetitxes, quecreu que l’entorn és immutable i ignora queestà en constant canvi i que allò que aradefensa, potser demà no existirà, perquèhaurà estat substituït per un altre medi, quepot ser, o no, tant natural com el que hihavia.La societat de consums’encarregarà de crearuna noció utòpica de natura idíl·lica, d’unpassat harmoniós entre l’home i el medi,una mena de món feliç. La realitat social ieconòmica d’aquest tempsdesmantella ràpi-dament aquesta infantil utopia. Efectiva-ment hi havia cert equilibri entre activitatshumanes i natura, però era perquè el primerno tenia l’actual capacitat de transforma-ció de l’entorn. Per altra banda, la vida deles persones, la seva lluita diària per lasubsistència, era extraordinàriament dura.Cap vell jornaler, cap vell bracer, cap vellbosquerol, retornaria voluntàriament a aque-lles condicions de vida, ni al sistema de rela-cions socials existent. L’harmonia social quehi ha cops que se’ns planteja, s’esquinça engirar la mirada científicament vers la histò-ria d’aquest món. En aquesta mirada obser-varem lluita social, com la que sostingue-ren roders i carboners a les Guilleries i unapart del Montseny, per esmentar fenòmensque hem estudiat. Aquestes lluites tingue-ren la mateixa intensitat que les produï-des en entorns urbans, encara que maihan tingut l’atenció, per part de la històriasocial, que han tingut les segones.L’ecologisme fàcil d’una part de la ciuta-dania es palesa amb reaccions radicals i pocreflexives davant actuacions que de capmanera poden constituir un atemptat ecolò-gic, com el cas dels avets de Nadal. Llançaral contenidor un producte conreat, compodria ser una col o un avet de Nadal, potconstituir un malbaratament, però de capmanera és un atemptat contra l’ecologia,fora que sigui la d’un camp de conreu. Siaixò fos així a cada collita hi hauria unaagressió contra l’entorn.Aquesta situació demostra la dificultat depenetració que té entre la gran població

la idea d’equilibri entre conservació natu-ral i explotació antròpica, la idea d’entendreel patrimoni com un tot, on hi entrenelements naturals i culturals. De totes mane-res cal que aquesta filosofia vagi calant comla pluja fina. En aquest sentit és impor-tant el paper de l’educació ambiental, quecada vegada té més en compte els parà-metres culturals. La valoració del patrimoniintegral cada vegada té més adeptes, actual-ment la major part d’associacions ecolo-gistes o de salvaguarda de l’entorn tenenen consideració el patrimoni cultural. Unbon exemple d’aquesta tendència el trobemen un article de Pierre Beaudoin, presidentde la federació Rhône-Alpes de proteccióde la natura, on diu: "Una aproximació asso-ciativa permetrà de fer entendre y admetreque aquests dos tipus de patrimoni sónindissociablement importants". (Beaudoin,1995).Actualment, tant les associacions de salva-guarda del patrimoni cultural com del natu-ral són conscients, almenys les més sòlides,que no hi ha un patrimoni que prevalguiper sobre de l’altre i que el seu compro-mís afecta ambdós tipus.

El paisatge, una qüestió de lasocietat?

El paisatge passa a ser una qüestió de lasocietat, a partir de la meitat del s. XX, quanl’acció humana el sotmet a una sèrie decanvis que el poden transformar profun-dament fins al límit de la seva desapari-ció. Però també passa a ser un problemasocial quan la gent que l’havia explotat itreballat deixa de tenir un paper priori-tari, i fins i tot va desapareixent en un èxoderural inexorable perquè la seva activitatproductiva deixa de ser essencial per a lasocietat. Quan un col·lectiu, els pagesoso els treballadors del bosc, passa a tenir unpaper secundari, per raons d’excedents demercats que ni tan sols coneixen, o perdirectives comunitàries que els poden obli-gar a conrear segons el dictat d’ens allun-yats del territori, s’afecta la formació delpaisatge, que és viu i en constant evolució.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

19

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

20

La desaparició de bona part de la pagesiaha comportat una modificació del paisatge.En molts de casos ha significat l’expansióde la massa forestal. L’abandonament delmón rural sens dubte també facilita l’acciód’elements que alteren el paisatge, com sónels incendis.L’espai rural tradicional presentava unsistema amb un cert equilibri. L’home haviacreat un entorn favorable, que li facilitaval’existència. Però aquest equilibri tambépodia ser fràgil, una tala extensiva per faci-litar pastures al bestiar o un abandonamentdel conreu podien significar modificacionsimportants en el paisatge. Les zones bosco-ses de muntanya mitjana de la Catalunyahumida, per exemple, van patir una extra-ordinària pressió a causa del carboneig ialtres activitats forestals. A conseqüènciad’això aquestamuntanya estava força peladai sobreexplotada. L’àrea de Sant HilariSacalm, que podem considerar com a capi-tal de les Guilleries i nucli principal del’antiga explotació de rodells, presenta unpaisatge dominat per la perxada de castan-yer. És clar que la recerca de recursos vafer canviar el paisatge originari de la zona,que devia estar dominat per l’alzinarmuntanyenc o la roureda, i va ser substi-tuït, per interessos antròpics, per bastonsde castanyer. Aquests són només uns quantscasos. En podríem explicar milers.D’altra banda, el manteniment de la presèn-cia d’activitat humana en entorns naturalstambé contribueix a preservar una majorbiodiversitat d'ambients.Està clar que la presència dels que algú jaha anomenat jardiners del paisatge (page-sos, pastors, bosquerols) és un elementpositiu. Aquesta denominació també mereixun comentari, ja que suposo que parteixd’una visió esteticista i/o molt humanitzadade la natura i no es tracta d’una denomi-nació irònica, com podria semblar als desti-nataris del qualificatiu o als que vivim aprop d’ells. En aquesta línia voldria reco-llir una afirmació de Jacques Cloarec, quediu: "Assistim a una desestabilització de lesrelacions socials que unien fins aleshores

els diversos actors implicats en el paisatgerural". (Cloarec, 1995)El paisatge també té un altre valor socialper a la comunitat, que és el d'identitat.Igual que el patrimoni cultural, el paisatgeés un element referencial dels membresd’un col·lectiu perquè es reconeguin coma comunitat. D’aquesta manera podem afir-mar que l’entorn ha estat per a les comu-nitats rurals un espai vital al voltant del qualhan girat totes les seves activitats. Conse-qüentment, si volem conservar aquestsvalors naturals hem de conservar els agentsque l’han modelat. Així, per exemple, seràdifícil conservar el paisatge del Pla de laCalma al Montseny tal com ara el coneixemsi desapareix totalment l’activitat ramaderaque el va crear.No vull amb aquestes afirmacions entrar enun maniqueisme simplista i reduccionista,ni proposo un retorn enlloc, ni una defensaaferrissada de res. Simplement vull mostrar,d’una banda, com cada canvi social potimplicar un canvi en el paisatge i, de l’altra,fins a quin punt la cultura i la natura estanimplicades i interrelacionades. La méssimple de les accions té una conseqüèn-cia en ambdues.Tanmateix, si creiem que cal mantenir lapresència humana en certs entorns natu-rals –protegits o no– que han sofert un llargi intens abandonament, ens caldrà propor-cionar als seus habitants alguns recursosnous, que poden venir per la via de la tercia-rització. Precisament dels nous usos delpatrimoni, tant natural com cultural, potvenir un canvi d’actitud o de tendència delsautòctons dels espais rurals.

Què entenem per comunitatautòctona?

Aquesta és una qüestió interessant perquèla població autòctona no és la mateixa atots els espais naturals ni en tots els terri-toris rurals. Això és important a l’hora dedecidir quines actuacions dur a terme,perquè hauran de ser diferents segons elterritori on s’apliquin. Per exemple, no tenenres a veure, quant a composició social,

els parcs de Collserola, Garraf o Corre-dor-Montnegre, amb el del Montseny o elde la Garrotxa, i molt menys amb els Piri-neus. Els dos primers estan immersos enentorns molt humanitzats, dels més huma-nitzats de Catalunya. El Montseny, en canvi,està conformat per poblacions de midapetita, i les més grans, com són Sant Celoni,La Garriga, Arbúcies i Santa Maria de Palau-tordera, giren tan sols entre els 5.000 i els15.000 habitants. La Garrotxa, en canvi, estàformada per petites localitats que gravi-ten al voltant d’un centre de caràcter mitjà:la ciutat d’Olot, que té uns 30.000 habitants.Cap d’aquestes zones pateix problemesgreus de despoblament. Al contrari, siparlem dels primers parcs esmentats la situa-ció és totalment a la inversa: es troben inte-grats en zones d’alta densitat demogrà-fica. Es tracta aleshores de salvaguardaralguns territoris residuals d’un deteriora-ment irreversible.Entre el Montseny i la Garrotxa hi ha coin-cidències i també algunes diferències. Pelque fa a les coincidències, ens trobem queen ambdós territoris les zones altes i centralses van despoblant, però no marxen delmateix territori. I aquí vénen les diferèn-cies. Si en el cas del Montseny la pobla-ció que abandona aquestes àrees és absor-bida per un conjunt de petites viles, deles característiques abans esmentades i situa-des a la perifèria del massís, en el cas dela Garrotxa, aquesta població és absorbidaper una sola ciutat, Olot. Finalment, els Piri-neus, amb comarques com els Pallars queno arriben ni de bon tros als 10.000 habi-tants, responen millor a l’arquetipus de zonarural deprimida econòmicament, amb ungran envelliment i un èxode inexorable dela seva població. Aquest darrer cas responal prototipus tradicional de societat rural.En comunitats socialment diversificades tanautòctones són les persones que treba-llen en una fàbrica o en una botiga, comles que practiquen les activitats primàriesi tradicionals vinculades al territori. Les sego-nes tindran més necessitat i urgènciad’adaptar-se als nous usos del territori,mentre que les primeres només s’hi acolli-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

21

ran si els guanys estan garantits. És evidentque les sensibilitats envers l’entornd’ambdós col·lectius, que pertanyen de feta la mateixa comunitat, serà molt diferent.Els vinculats directament al territori tindranuna major sensibilització envers les polí-tiques de gestió i ordenament d’aquest,mentre que els que en viuen al margetindran una actitud una mica més distant.Un altre element a tenir en compte és lapèrdua de poder i influència políticad’aquells sectors vinculats a les tasques tradi-cionals a conseqüència de la davalladademogràfica i econòmica. Aquesta pèrduad’influència local s’ha de suplir a travésd’actuacions a nivell corporatiu. Aquestasituació pot esdevenir un drama si en algunaocasió l’interès general no estigués en sinto-nia amb els interessos particulars d’aquestsegment de població de la comunitat autòc-tona.A aquesta heterogeneïtat dels componentsde la comunitat, marcada per l’especificitatde cada territori rural, hi hem d’afegir elresident. Aquest pot esdevenir un elementdistorsionador quan, malgrat treballar forai no tenir vincles directes amb la comuni-tat originària, s’empadrona i intervé a lavida municipal i defensa els seus interes-sos residencials, cosa totalment lícita. Aquíens trobem amb un nou element, que s’hadonat en zones de muntanya mitjana i quepotser és més habitual en zones d’altamuntanya, els Pirineus, per exemple: lasubstitució del nadiu pel resident. Aixòha estat propiciat per l’èxode massiud’aquestes àrees dels seus habitants tradi-cionals. Els residents seran per definicióimmobilistes perquè han invertit en quali-tat de vida i no voldran que res modifiquiallò que han adquirit. Per contra, tambés’han donat casos en què han aportat projec-tes d’explotació massiva, que en absolutcol·laboren al manteniment de l’equilibrinatural. En aquest sentit cal recordar quedurant un temps algunes persones van plan-tejar la instal·lació de pistes d’esquí al Mont-seny.Un altre element que diferencia els espaisnaturals és la seva freqüentació i la seva

proximitat a grans nuclis urbans. En aquestalínia és paradigmàtic el cas del Montseny,amb 1.600.000 visitants a l’any a causa dela proximitat, quasi contacte carnal, amb laconurbació barcelonina. Però l’usuari,malgrat no ser comunitat, hi juga un paperprimordial.L’administració d’un espai natural hauriade conèixer bé la sensibilitat dels seus habi-tants envers la conservació dels valors natu-rals. Malauradament, això no és així. Esconeix la composició social, cultural, econò-mica, demogràfica de les comunitats, peròno es coneix el que pensen com a col·lectiudels elements de protecció de la natura. Enaquesta línia crec que és interessant l’estudide valoració del paisatge, fet en part deles poblacions de Biscaia i Guipúscoa, refe-rent a la planificació del territori (Orma-etxea, 199). També crec que hagués estatuna important dada sociològica referentl’actitud de la població sobre certs temesque poden afectar l’equilibri natural, la realit-zació d’un referèndum sobre l’explotaciódels recursos hídrics de la riera d’Arbúcies.

La revaloració del patrimoni perpart de la comunitat

La permanència humana en entorns ruralsdemogràficament en retrocés no estaràpropiciada només per l’efecte identifica-dor, per molt important que sigui, sinó queprocedirà de la valoració del patrimoni coma recurs econòmic, com a element de dina-mització comunitària.En l’actualitat, davant la necessitat de natura,en alguns casos de caire fetitxista, i davantla revaloració del patrimoni cultural per partd’alguns sectors, bàsicament urbanites, s’hacreat un efecte de recuperació del patri-moni comunitari que havia romàs oblidati marginat. En aquesta línia s’expressa JordiAbella, director de l’ecomuseu de les Vallsd’Àneu, quan afirma: "La revaloraciód’aquest patrimoni, o almenys d’una partd’ell, ha estat un procés relativament recenti molt condicionat als canvis de les formesde vida i a les noves percepcions que aques-tes comporten". (Abella, 1997)

Serà aquesta revaloració del patrimoni perpart de la comunitat la que garantirà la sevapreservació. La comunitat no veurà el seupatrimoni de manera indiferent, sinó queel veurà com a recurs, i això alhora refer-marà el seu paper d'element d'identitat, quehavia anat caient en l’oblit o en el despres-tigi. Quan aquest patrimoni mostrava unstrets d'identitat però ni era útil ni interes-sava ningú, va caure en desús. Conse-qüentment, l’interès que hi tenia la pròpiacomunitat va decaure; és lamarginació d’allòque es coneix i s’ha vist de sempre, gene-ració darrere generació, però que no serveixper a ningú ni té interès per a ningú. Quanla comunitat veu que des de l’exterior esmanifesta un interès, el que sigui, per aquestpatrimoni, aleshores s’enceta un procés derevaloració.En parlar de sensibilitat de la comunitatrural envers els elements del territori, hemde distingir els diferents segments socialsi econòmics que la componen. La impli-cació dels grups lligats directament al sectorprimari (pagesos, bosquerols, propietarisforestals, pastors) és tradicionalment mésgran que la de la resta de components dela comunitat, ja que el seu lligam amb elterritori és directe. Per a ells, el territorino és tan sols el lloc on han crescut i viscut,sinó que és el seu medi de subsistència. Peraltra banda, els segments d’aquestes comu-nitats residents en el nucli urbà, i que depe-nen econòmicament d’altres sectors econò-mics no lligats a la riquesa del territori, viuend’esquenes a la realitat del territori. Fins itot s’ha arribat al punt que membres deles generacions més joves desconeixen elseu entorn natural malgrat tenir-lo davantdels nassos. Crec que actualment podríemparlar d’urbanites de poble. Aleshores laimplicació d’aquest segment, majoritari ien conseqüència amb més pes polític en lacomunitat, només pot venir de la mà dela terciarització del patrimoni, entès inte-gralment.En una comunitat rural s’ha d’aconseguirla implicació d’ambdós sectors per tal degarantir la conservació dels valors patri-monials del territori, i entenem com a valors

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

22

patrimonials no tan sols els arbres, plan-tes i animals salvatges, sinó les persones iel mateix territori, que és el contenidorde tots aquests elements.Com en totes les coses de la vida, cal serrealista i no idealitzar als autòctons d’aquestsespais rurals. Probablement si els interes-sos del conjunt de la societat haguessinpassat per una artificialització o humanit-zació ferotge de l’entorn, i això haguéscomportat importants beneficis econòmicsper a la comunitat, segurament aquestahagués esdevingut còmplice del procés,com ha passat en d’altres indrets. L’homeen la societat tradicional feia ús del territorii el modelava segons els seus interessossense tenir la capacitat de transformacióradical actual. La idea que impregnava lasocietat és que l’entorn, la natura en elseu conjunt, s'havia creat perquè l’homese’n servís. Era el precepte judeocristià decreixeu i multipliqueu-vos. Per tant, no exis-tia una filosofia ancestral d’equilibri amb lanatura, que s’esmuny davant els avençostecnològics de la societat moderna.Aquesta mena de providència o de compe-netració entre les lleis de la natura i elspobles primitius (i segons aquesta tendèn-cia, els nostres primitius serien els pagesos,pastors i bosquerols) és molt discutible ipoc fonamentada. Més encara, crec que ésun mite més de la societat consumista poccontrastat. Si anem per zones rurals onrecentment han talat el bosc trobarem fàcil-ment llaunes d’oli de les motoserres, aban-donades pels mateixos talladors. Aquestesactituds trenquen el mite abans exposat,però tampoc són cap atemptat contra res.És, com tot, qüestió de mesura. Quanl’entorn rural és usat només per les comu-nitats que hi viuen, existeix un equilibrientre ambdós; quan aquest entorn rep unaalta freqüentació de milers i milers de perso-nes, es degrada i l’equilibri es trenca. Laprotecció de l’entorn s’ha de basar no enfonamentalismes que satanitzen qualsevolactitud que podria ser lesiva contra el medi,sinó en el control i en l’aplicació de mesu-res correctores contra aquells fenòmens decapacitat destructora considerable.

No hi ha dubte que mantenir població enels espais rurals és una garantia de preser-vació, però per fer-ho possible cal quetinguin uns recursos compatibles amb laprotecció de l’entorn. Aquests recursosvénen de la mà de la valoració del patri-moni, i la seva validació comportarà alhoral’interès de la comunitat per conservar-lo.

Els nous usos del territori. Eldesenvolupament sostenible

Els recursos de què disposen els espaisrurals –protegits o no– que no tenen unaactivitat industrial són actualment diversosi en alguns casos importants. El manteni-ment de les activitats tradicionals (agri-cultura, ramaderia i explotació forestal),el creixement urbanístic esdevingut perl’augment de les segones residències,l’explotació de recursos naturals (hidro-elèctriques, embotelladores, esquí, mine-ria...) i l’explotació turística del seu patri-moni natural i cultural són un bon exempledel potencial econòmic al qual poden acce-dir.Totes aquestes activitats tenen una grancapacitat de transformació del medi. D’entreelles, probablement les més controladessiguin les activitats tradicionals. Quant alcreixement urbanístic, malgrat les fortespressions existents, en les àrees protegidesestà força controlat (no així en la resta delterritori rural). Pel que fa a l’explotació delsrecursos naturals, el grau d’agressivitatenvers l’entorn dependrà del tipus d’activitat.Les hidroelèctriques, per exemple, són unaactivitat d’interès públic que pràcticamentja hem assumit com un component més delpaisatge; per altra banda, la seva actuaciópot arribar a ser reversible. En relació ambel tema de les embotelladores, que tambépoden ser considerades com d’utilitatpública perquè tothom té dret a veure aiguade qualitat, només es poden preveure dinsl’existència de Plans d’Explotació de Recur-sos Hidrícs d’una conca. En aquest planss’haurien de regular els cabals autoritzatsper a la comercialització i esmerçar-hi elsesforços suficients per tal de fer controls

periòdics rigorosos. Tanmateix, hi ha altreselements a considerar com el consum humài urbà, el consum agrícola i el consum indus-trial, que sens dubte són molt abundantsi probablement superiors als de l’extracciód’aigua per envasar. Pel que fa al tema deles estacions d’esquí, mentre no prolife-rin poden ser controlables. Quant al temade la mineria, i en especial el de les extrac-cions d’àrids i de pedreres, es tracta deles activitats més irreversibles malgrat lespolítiques de restauració existents. Sorto-sament, les seves actuacions, encara quemolt agressives, solen ser més puntuals.Finalment, el turisme també representa unaimportant agressió contra el medi si esdevémassiu i estès per tot el territori.Cal preguntar-se quines d’aquestes activi-tats reverteixen en la comunitat. Evident-ment, les activitats tradicionals ho fan total-ment i els creixements urbanístics també,però pel que fa a les activitats restants, elgrau d’implicació de la comunitat és menor,cosa que no vol dir que no hi tingui bene-ficis. Habitualment els grans beneficiaris deles indústries que exploten els recursos delmedi (hidroelèctriques, embotelladores,estacions d’esquí, mineria) solen ser gransempreses foranes que fan la inversió i esqueden la major part dels beneficis, encaraque sempre generen alguns llocs de treball.Les grans inversions en les estacions d’esquínomés reverteixen en la comunitat en unapetita part, sobretot en l’àmbit de restau-ració i allotjament. L’avantatge que comportal’esquí és la presència d’una gran multi-tud de persones que poden ser captadesper establiments del territori, tot i que lesestacions tendeixen cada vegada més a rete-nir l’esquiador a les seves instal·lacions.Contràriament a això, els guanys del turismeno massiu reverteixen totalment en la comu-nitat i contribueixen a diversificar-nel’economia. Aquest tipus d’activitat, pelfet de ser gestionadapelsmateixosmembresde la comunitat, procurarà mantenir unequilibri entre l’explotació i la conservaciódel patrimoni, que ha generat la demanda.La destrucció del patrimoni, natural o cultu-ral, representarà per a ells la fi del recurs.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

23

Si volem preservar els territoris rurals d’unaartificialització ferotge, i si creiem queaquesta preservació passa pel mantenimentde les comunitats en el seu entorn, s’had’avançar vers la generació de recursos quediversifiquin l'economia de les comunitats,en la línia de la sostenibilitat, la qual cosasignifica una terciarització d’aquests espais.No creiem que aquest tipus d’activitats hagide ser moneda de canvi de res. Les admi-nistracions que decideixen aïllar un terri-tori de la humanització imperant han depossibilitar la generació d’aquests recursos.Tanmateix, potser abans de continuarparlant de desenvolupament sosteniblehauríem de precisar què entenem per soste-nibilitat. En aquesta línia recollim els prin-cipis del turisme sostenible, elaborats perl’English Tourist Board (1994). D’aquestdocument se n’extreuen set:• L’entorn té un valor intrínsec superior

al que representa com a actiu turístic.El seu gaudi per a futures generacions nopot ser lesionat.

• El turisme pot ser una activitat positiva,en tant que és un potencial benefici tantper a la comunitat i el territori com perals visitants.

• Les relacions entre turisme i entorn podenser practicades mentre l’entorn se sostin-gui al llarg del temps. El turisme no potser la causa de perjudici del seu propirecurs, ni perjudicar futurs gaudis, niocasionar impactes inacceptables.

• Les activitats turístiques i el desenvolu-pament han de respectar l’equilibri entrela natura i el caràcter del lloc on es troba.

• En alguna situació es pot cercar l’harmoniaentre les necessitats del visitant, el terri-tori i la seva comunitat.

• En un món dinàmic algun canvi és inevi-table i el canvi sovint és beneficiós. Noobstant això, algunes adaptacions al canvipoden no adaptar-se a aquests principis.

• La indústria del turisme, les autoritatslocals i les agències ambientals tenenl’obligació de respectar els principisesmentats i de treballar conjuntament perdur-los a la pràctica.

Aquests principis defineixen bé què signi-fica turisme sostenible i es poden extrapolarfàcilment a creixement o desenvolupamentsostenible. Encara podríem afegir, però, unvuitè principi: aquest tipus de turisme hade ser una activitat més de la comunitat quecontribueixi a diversificar-ne l’economia.Seguidament passarem a enumerar algu-nes activitats que poden anar en aquestsentit, per bé que són conegudes per tots.Dins d’aquest apartat s’inclouen:• Alguns esports de muntanya com rafting,

escalada, descensos en canoa o caiac,rappel, circuits de btt, passejades a cavall...

• En l’àmbit de l’allotjament, potenciar lacreació i millora de petits hotels o fondes,càmpings o més actualment les casesde pagès-residència.

• La potenciació de l’elaboració de produc-tes artesans propis, a través del merchan-dising; productes com ara la terrissa, lafusteria, fins i tot la pastisseria o la fabri-cació d’embotits. Si a aquesta produc-ció hi afegim una comercialització enel marc de la creació de marques d’origen,tindrem una important injecció per a unbon sector de la comunitat.

• També s’ha de tenir en compte l’apartatd’itineraris o rutes a peu o amb cotxe.

• Arran de tot això reneix amb força elturisme de la salut: el balnearisme.

• Una altra pràctica interessant és emprarels recursos patrimonials (paisatge, monu-ments, festes, tradicions...) com a reclamper incentivar les visites autoguiades.

El territori, peça estrella i no museu

Des d’aquesta òptica voldria explicar quinaseria la funció del museu i quin encaix tédins de l’ambientalisme. Hem vist com uncorrent de la museologia, que té com amàxim exponents els ecomuseus, entra deple en la dinàmica ambientalista sota elprisma del patrimoni integral.Per entendre el perquè d'aquest fet, caldir que aquest corrent té en el territori elseu objectiu bàsic de conservació i estudi.El territori entès com a marc on es desen-volupa la vida de la comunitat i, per tant,

la seva tendència és musealitzar el territori:aquest és el patrimoni que s'ha de conser-var (paisatges, monuments, persones). Enaquest sentit el museu és un concepte revo-lucionari i canviant. No es proposa unaparada en l'espai i en el temps, sinó evolu-cionar al mateix ritme que el territori i lasocietat, preservant aquells elements queconformen la identitat bàsica de la comu-nitat. La realitat sota aquesta òptica és sistè-mica, és a dir, està composta d'unitats espa-cials i cronològiques on es té lloc tota unasèrie d'activitats culturals i processos natu-rals. La correspondència en el món naturalde les realitats sistèmiques culturals són elsecosistemes. Conseqüentment, l'edifici onresideix el museu, i on es dipositen lescol·leccions, és senzillament el centred'interpretació del territori.L'error d'alguns ecomuseus va ser que al’hora de crear satèl·lits relacionats ambla seu central es va optar sempre per acti-vitats en desús, cosa que va donar aquestaimpressió d'aturada en el temps. El museuha de mirar al passat i recuperar-lo, peròtreballant en el present i mirant al futur. Peraixò els museus que treballen en aquestalínia, com ara el Museu Etnològic del Mont-seny, han creat un seguit d'itineraris quemostren la realitat actual. Aquests itinera-ris són el complement de la visita al museu,ja que proporcionen una visió completa del'evolució de les formes de vida enun entornconcret. Mostren activitats tan actuals comles carrosseries, les embotelladores,l’explotació d'arbres decoratius i avets deNadal... El museu s'ha implicat en reivin-dicacions ciutadanes, liderant la campanyade protecció del castell de Montsoriu ipromovent la creació de l'Associació d'Amicsdel Castell de Montsoriu. El museu tambéincideix en la formació ambiental i en ladefensa de l'equilibri entre natura i cultura.En definitiva, és una bona eina perquèl'Administració dugui a terme polítiquesd'aproximació a la comunitat i endegui polí-tiques de protecció del patrimoni des d'unaòptica integral. Això s'ha assajat en altresindrets, però encara és incipient a casanostra. És més, la iniciativa en aquest sentit

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

24

sempre ha anat més de la mà dels museusque de la de les administracions gestoresd'espais naturals.Totes aquestes fórmules d’explotació delpatrimoni estan recollides sota diferentsdenominacions com agroturisme, ecotu-risme, turisme rural... diferents paraules perexpressar una mateixa idea. En el fons,l’usuari d’aquest tipus de turisme entroncaamb la tradició excursionista i amb la filo-sofia d’estiueig de la petita i mitjana burge-sia d’inicis de segle. L’estiueig consistia aanar a aquells llocs frescos que suavitzes-sin els rigors estivals i que permetessin repòsi gaudi de l’entorn. Tot el contrari de lesvacances que ens autoimposem actualment,de les quals tornem més esgotats que quanhi hem anat.La creació d’una protecció sobre un terri-tori no pot significar mai una pèrduad’oportunitats per als ciutadans afectats perles limitacions que aquesta imposa, perquèels relegaria a una segona categoria, i això,per definició, no encaixa en un sistemademocràtic. Per aquesta raó, de la mateixamanera que les administracions posen adisposició dels habitants de les àrees deparcs un seguit de subvencions –que maiarriben a ser del tot suficients– per adap-tar les seves explotacions o per construird’acord a unes normatives, l’Administracióha de facilitar les eines per diversificar laseva economia. I això només es possiblea través de l’explotació dels recursos patri-monials d’una manera sostenible. Per talde garantir la conservació del medi cal quel’autòcton el vegi no com un element alta-ment limitador de la seva autonomia, sinócom un generador de cert tipus de recur-sos. El ciutadà d’aquestes contrades, sotaaquestes condicions, participarà i s’implicaràen la conservació de patrimoni rural, fetque comportarà un important salt endavantper garantir la solidaritat dels autòctons ievitar un enfrontament entre l’interès gene-ral de la societat i el dels habitants de lazona. Un enfrontament d’aquest caire encap moment hagués estat beneficiós pera l’entorn.

Superat aquest estadi ens caldria parlarsuperficialment de la participació de lacomunitat en els òrgans gestors d’un EspaiNatural Protegit.

Participació de la comunitat en lagestió

En aquesta exposició no podia faltar unabreu referència al paper de la comunitat enels òrgans gestors dels Parcs Naturals. ACatalunya hi ha tretze espais protegits:• 1 Parc Nacional (Aigües Tortes, gestionat

per la Generalitat i l'Estat)• 7 Parcs Naturals (zona volcànica de la

Garrotxa, aiguamolls de l'Empordà, Cadí-Moixeró, delta de l'Ebre i muntanya deMontserrat, pertanyents a la Generalitatde Catalunya; massís de Sant Llorenç delMunt i serra de l'Obac, de la Diputacióde Barcelona; massís del Montseny, dela Diputació de Barcelona i la de Girona)

• 5 Espais Protegits, que poden ser assi-milables als altres parcs (Garraf, Mont-negre-Corredor, Parc Comarcal deMontesquiu i Parc Comarcal d'Olèrdola,de la Diputació de Barcelona; parc metro-polità de Collserola, gestionat per l'EntitatMetropolitana de Barcelona i la Dipu-tació de Barcelona).

• A més, hi ha les zones declarades PEIN(Pla d’Espais d’Interès Natural) i una figuranova que ha creat la Diputació de Barce-lona, els Consorcis, que neixen d'un pacteentre els ajuntaments i aquesta admi-nistració.

Evidentment, davant d'aquesta diversitatno hi ha una fórmula homologada de parti-cipació de la comunitat en la gestió de l'àreaprotegida. En el cas de la Diputació deBarcelona es creen dos consells diferen-ciats: el coordinador, on hi són represen-tades només les administracions (ajunta-ments, consells comarcals), i el consultiu,on hi ha representants de les entitats i asso-ciacions (culturals, científiques, ecologis-tes, esportives, caçadors, pescadors, propie-taris forestals...). Els parcs de la Diputaciósón fruit del Pla Especial de la Comissiód'Urbanisme, i per aquesta raó, les admi-

nistracions amb competències urbanísti-ques com ajuntaments i consells comarcalshi tenen un pes important. La Generali-tat, per altra banda, generalitza un altre tipusdeparticipació a través depatronats o òrgansgestors on hi són representades les admi-nistracions i els col·lectius amb una espe-cial incidència en la gestió del parc (propie-taris, personalitats científiques de reconegutprestigi...). En alguns casos, com el de lazona volcànica de la Garrotxa, existeixtambé un Consell de Cooperació en quèparticipen entitats i associacions de maneraoberta, sense haver d'anar en representa-ció de ningú. De fet, el tema és complexperquè cada espai protegit té les seves pecu-liaritats i mereix un tractament ampli. Detotes formes, el que aquí ens importa nosón tant les modalitats orgàniques de parti-cipació com el seu grau.En aquest sentit, podem afirmar que lesprerrogatives de gestió del territori prote-git estan en mans de l'administració gestora,i aquesta crea uns canals de participació i/oconsulta de la resta d'administracions i decol·lectius que tenen interessos en aquestagestió.Per tant, el grau de participació en la gestióestà limitat, com per altra banda és lògic.De fet, la decisió de protegir un territoriés una decisió presa en funció de l’interèscomú del conjunt de la societat. En conse-qüència, les institucions supramunicipalstenen tota la legitimitat democràtica i legalper dur a terme aquesta iniciativa i per conti-nuar gestionant aquest espais segons elsseus criteris, avalats per les urnes. Això,però, no pot implicar la relativització delpaper de la comunitat o de sectors amb inte-ressos en l'espai, per intel·ligència i persupervivència del projecte. Ara bé, el queuna administració tampoc poc tolerar ésque els interessos d'uns col·lectius concretspassin per damunt dels generals.Un altre problema diferent el tél'administració d'un espai protegit a l’horad'incentivar la implicació del teixit socialde la comunitat, o comunitats inseridesen el territori. Aquest incentiu no només had'implicar els col·lectius amb interessos

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

25

obvis en l'espai, sinó que ha d'afectar elconjunt de la comunitat.Conclusió

Al llarg d'aquest article s'ha intentat pale-sar com el concepte de protecció de l'entornha passat d’ideals purament conservacio-nistes a d'altres que advoquen per un equi-libri entre natura i activitat humana. Enaquest procés les filosofies que defensavenun tractament integral del patrimoni s'hananat imposant. Aquesta mateixa filosofiaha comportat una major atenció vers lacomunitat o comunitats autòctones, sobrequines són les seves necessitats i quin hade ser el seu grau d'implicació. Hem visttambé com el cos teòric d'aquesta tendèn-cia corria paral·lel a una major atenció dela societat en general per les qüestions ecolò-giques, no exempta de mitificacions i sensi-bleries poc fonamentades. Tot això ensha portat a considerar al paisatge com unaqüestió social. I com a tal, el primer afec-tat és la comunitat autòctona.Davant d'aquest fet ens hem vist obligatsa analitzar què entenem per comunitatautòctona. Un cop fet això, hem explicatcom els seus membres estan en un procésde revaloració del seu patrimoni, i comaquesta revaloració ha de venir de la màdels elements identificadors i de la presèn-cia de mecanismes de desenvolupamentcomunitari sostenible, marginant o evitantla generalització d'altres usos nous del terri-tori rural més agressius. Finalment, s'haanalitzat molt superficialment de quin tipusés la participació de la comunitat en elsòrgans gestors dels parcs naturals.Com a conclusió insistirem en la creençaque la implicació de la comunitat en laprotecció de l'entorn ve de la mà delselements exposats, però que a casa nostral'explotació sostinguda dels recursos estàcomençant i que ha d'anar a més. Tambécal dir que s’hauria d’avançar en la líniad'augmentar la presència de la imatge delparc entre la població. En aquest sentit, crecque les administracions dels espais natu-rals haurien de dur a terme actuacions desti-nades només a la comunitat, ja sigui de tipus

cultural, esportiu o lúdic en general, a mésde facilitar la generació de recursos. Unacomunitat identificada amb el seu entorni convençuda de la necessitat de la sevaconservació, perquè l'interessa, és la millorgarantia per a la seva protecció.Quant a la participació formal de la comu-nitat en els òrgans de gestió, crec que éscorrecta. Realment qui ha de prendre lesdecisions finals han de ser els electes, jaque ells representen, segons l'administració,el conjunt de la societat o el conjunt de lacomunitat, i no sectors concrets. Una altraqüestió és la necessitat de tenir perma-nentment en compte la població perquèles relacions siguin més harmòniques iles polítiques d'actuació, més efectives. Defet, més important que la modalitat delmecanisme de participació és la sensibili-tat de l’Administració envers els problemesdels seus administrats.

Bibliografia

• ABELLA, Jordi (1997): "Territori i patrimoni. Piri-neus: Museus i desenvolupament local". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbú-cies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.

• BEAUDOIN, Pierre (1995): Quel est le rôle des asso-ciations de protection?. Patrimoine culturel, patri-moine naturel. Colloque 12 et 13 décembre 1994.Paris, la Documentation Française. École Nationalede Patrimoine.

• BOADA, Martí (1997): "Concepció i percepció delmedi. Perspectiva històrica i actual". Cultura-Natura.Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbúcies,Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.

• CLOAREC, Jacques (1995): Le paysage entre natureet culture. Patrimoine culturel, patrimoine natu-rel. Colloque 12 et 13 décembre 1994. Paris, la Docu-mentation Française. École Nationale de Patrimoine.

• COLLIN, Gérard (1992): Patrimoine culturel et natu-rel: Le programme l’homme et la Biosphère del’UNESCO. La construcció del paisatge (natura,cultura i patrimoni). Jornades de debat al Museu deGavà. Dossier de patrimoni Cultural. Barcelona,Secció de Patrimoni Cultural de la Diputació deBarcelona.

• ENGLISH TOURIST BOARD (1994): The Principlesof Sustainable Tourism, 1991. Interacció’94. Barce-lona, Diputació de Barcelona. Àrea de Cultura. Àread’Educació.

• HUBERT, François (1997): "L’ecomuseu, entre utopiai nostalgia". Cultura-Natura. Museus i Parcs Natu-rals. Aixa, núm. 8. Arbúcies, Museu Etnològic delMontseny, La Gabella.

• MUSEOLOGIE, LA (1989): La muséologie selonGeorges Henri Rivière. Paris, Ed. Dunod.

• ORMAETXEA, Orbange (199): La valoració delpaisatge per part de la població en la planificaciódel territori. Primeres jornades Pirinenques per alMedi Ambient i el Desenvolupament. Comunitat deTreball dels Pirineus.

• SOLER, Jordi (1993): "La protecció del patrimoninatural, una qüestió cultural. Un nou concepte: patri-moni integral". ‘Revista de Girona’, núm. 159. Girona,Diputació de Girona.

• VIEL, Annette (1997): "Quan bufa l’esperit dels llocs.Natura i cultura al diapasó de la perennitat". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbú-cies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.

Les Comissions de Repoblacióvalencianes, creades el 1888,ja consideraven la funcióecològica de la forest. Segonsla llei forestal del 1993, lacatalogació de la forest inclouterrenys amb funcionsecològiques, paisatgístiques orecreatives.

L’Administració regula lesactivitats recreatives ipaisatgístiques als boscos, in’harmonitza els diferentsusos. Per exemple, hi estanprohibides la circulaciómotoritzada i d’altres activitatssorolloses que puguin alterarels hàbits de la fauna.

L’actual concepció legal delpatrimoni forestal fa que lapoblació rural sembli laresponsable de la sevasalvaguarda i la poblacióurbana, en canvi,l’encarregada de gaudir-ne.

Les pràctiques recreatives ode gestió son orígenspotencials de foc, però elsfactors climàtics (sequera,altes temperatures, ventsforts) són els factors realmentdeterminants, sobretot en elcas dels grans incendis.

L’activitat artística pot ser unestímul per revitalitzar les petiteslocalitats de muntanya. Aquestspoblets ofereixen la tranquil·litat il’espai idonis per al treball il’intercanvi d’experiències entrecreadors de diverses disciplines.L’èxit d’aquesta combinació –art inatura– està comprovat perdiversos casos als Estats Units i aEuropa. A Catalunya, els pionershan estat un irlandès i els habitantsde Farrera, al Pallars Sobirà.

Desenvolupament locala l’alta muntanya

Lluís Llobet i MartíGeògraf, director-gerent del Centre d’Art i Natura

Feta la radiografia introductòria de dosmoments històrics de Farrera, distanciatsen el temps per solament 15 anys (vegeuel quadre adjunt), seràmolt més senzill perals lectors d’aquest article d’entendre elsvincles extraordinaris que té la iniciativadel Centre d’Art i Natura amb el passatrecent, i no tan recent, del poble que l’acull.La síntesi entre diversos llegats culturalsrebuts de la tradicional civilització demuntanya i de les realitats urbanes contem-porànies ha caracteritzat des del principiaquest projecte. És de justícia afirmar quesense el moviment anomenat neorural1 elCentre d’Art i Natura no hauria estat possi-ble. Projectes com el de Farrera, que ambpocs recursos i condicions a priori adver-ses van reeixint dia a dia, no responen a unmodel artificial de gestació arbitràriamentdissenyat des d’un despatx, sinó a unprocésde maduració estretament vinculat a unterritori i a una realitat social que l’acceptai el fa seu. Una llavor només germina sitroba unes condicions favorables d’humitati temperatura.Si bé la descripció de la realitat farrerencade l’any 1970 és paradigmàtica per al conjuntde l’alta muntanya, no es pot establir elmateix per a la segona descripció igualmentrealista. Certament, el que succeeix durantla dècada dels vuitanta a Farrera és un casparticular, no generalitzable, però l’erraríemde cap a cap si penséssim que és un casúnic. Mai s’ha fet un treball rigorós sobrel’abast del moviment neorural a Catalunya,tot i que segurament va mobilitzar milersde joves que, en la seva immensa majo-ria, varen acabar establint-se novament allloc d’origen. En tot cas, el petit percentatgeque va resistir les dificultats inicials ha estat

llavor de renovació demogràfica i econò-mica. A les comarques de muntanya avuiés demostrable que la majoria d’iniciativesinnovadores de bona part dels pobles(aliments artesans de qualitat, productesecològics, cultius no tradicionals, serveissingulars...), cal associar-les a immigracionscontra corrent dels anys setanta i vuitanta.Aquesta evidència no és sinònim de lapersistència actual del neoruralisme. Lasimple observació de la realitat més aviatdemostra que els creixements demogràficsactuals –petits però importants en xifresrelatives– que s’evidencien en algunescomarques comel Pallars Sobirà, són degutsa una activació econòmica provocada peldesenvolupament dels esports d’aventurai del sector turístic en general. Llunyd’idealismes, les immigracions actuals sónclarament motivades per raons laborals.

De la residència d’artistes al Centred’Art i Natura

El projecte d’una residència d’artistes aFarrera va néixer de la idea original d’enBernard Loughlin, un personatge irlandèsque va passar per Farrera l’any 1976 i ques’hi va establir durant un any. En aquellmoment ni ell ni cap dels que després hantreballat per al projecte no tenien ni lamés remota idea d’aquesta possibilitat. Anysmés tard, ja al seu país d’origen, un anuncial diari el va advertir d’una oferta atrac-tiva per a un home de reptes: gestionar unafinca angloirlandesa del nord de la Repú-blica que el prestigiós i desaparegut direc-tor de teatre Sir TyroneGuthrie havia donatper a un projecte cultural vinculat a la crea-ció artística. Avui, dinou anys més tard,

17

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

aquella vella granja aristocràtica s’ha conver-tit en una de les més prestigioses residèn-cies d’artistes d’Europa: el Tyrone Guth-rie Centre a Annaghmakerrig, al comtatde Monaghan, Irlanda.Des de fa unes quantes dècades, al mónoccidental les residències d’artistes sóninstal·lacions que ofereixen al col·lectiuinternacional la possibilitat de realitzarprojectes creatius en nous ambients i encontacte ambd’altres artistes. Habitualment,les residències recuperen edificis monu-mentals que han quedat obsolets ambl’objectiu pretès d’aconseguir una simbiosientre continent i contingut: patrimoni arqui-tectònic al servei de la creació artística. AEuropa abunden els antics palaus aris-tocràtics i els vells castells nobles recon-vertits en residència i molt sovint estreta-ment lligats a escoles d’art. En són bonsexemples l’Akademie Schloss Solitude il’Schloss Balmoral a Alemanya,l’Hospitalfield a Escòcia o el Civitella RanieriCenter a Itàlia, per citar-ne només algunsde significatius. Cada cop, però, són mésnombroses les reconversions de vells edifi-cis dels nuclis històrics de les ciutats quehan quedat afectats per les crisis industrialsi de creixement urbà. Aquest és el cas de lavella caserna de bombers de Dublín, TheFire Station Artists’ Studios, l’antic hospi-tal de Berlín, Künstlerhaus Bethanien, lanau abandonada i posteriorment ocupadal’any 1981 per forçar la seva reconversió encentre cultural a Viena, WUK (Werkstät-ten undKulturhaus) o els casosmés propersde Sabadell i Barcelona: La Nau i Hangar,respectivament. Als Estats Units i al Canadàaquest fenomen és encaramés vell i impor-tant en nombre que a Europa. A més detotes les modalitats europees, un grannombre d’iniciatives nord-americanes hanreconvertit granges, casernes i vil·les, comés el cas de Headlands Center for the Artsi VillaMontalvo aCalifòrnia, o béhandissen-yat directamentmoderns establiments comara l’Atlantic Center for the Arts a Floridai el Banff Centre al Canadà.El 1989 en Bernard va proposar a un petitcol·lectiu de farrerencs d’adopció que resi-

dien –o havien residit– al poble la idead’impulsar una residència per a artistes aFarrera. Per la seva experiència al capda-vant del Tyrone i com a bon visionari,l’irlandès creia que les característiques del’alta muntanya i les de la història particu-lar de Farrera oferien òptimes condicionsper fer reeixir un projecte semblant al seu.Fou d’aquesta manera com en Jordi Viñas,en Claudi Cortés i en Xavier Rodríguez esdeixaren convèncer i formaren juntamentamb ell el primer equip de treball, embriódel que avui és el Centre d’Art i Natura.

Les estratègies per aldesenvolupament urbà

Durant aquesta primera etapa, que podemdelimitar entre els anys 1989 i 1994,s’iniciaren els contactes per temptejar elpossible suport de les institucions culturalsi polítiques del país, i es començà a expli-car el projecte a l’Ajuntament de Farreraamb l’objectiu que l’alcalde i el ConsellObert2 n’acceptessin la titularitat pública,com finalment succeí.Paral·lelament, s’encarregà la redacció d’unprimer document que va ser especialmentútil com a marc de reflexió interna i coma carta de presentació externa. En aquestprimer període de temps i arran de buscaruna localització física adequada al projecteva sorgir un dels debats d’estratègia urbanamés interessants: s’havia d’adquirir una solafinca urbana que pogués contenir tots elsserveis i equipaments junts i de nova planta,o era més convenient anar fent actuacionsdisperses pel nucli urbà, preferentmentrehabilitacions i reconversions de vells edifi-cis?Els petits nuclis de muntanya, a causa delllarg període de despoblament, tenen unmunt de solars urbans en runes i d’edificisabandonats o inutilitzats que donen moltde joc a la localització de nous equipaments.El factor condicionant més important és,evidentment, el de la propietat associat ala consegüent predisposició a vendre.Massasovint a la muntanya aquesta predisposi-ció estàmés subordinada a conflictes fami-

liars i desacords entre hereters que no pasa desajustaments entre el preu demanat iel que s’està disposat a pagar. Farrera no ésuna excepció en aquest sentit, i la possi-bilitat aparent d’adquirir una finca junta-ment amb la pressa per disposar d’un avant-projecte arquitectònic van fer decantarinicialment el dilema de la localització versl’opció aparentment més fàcil: la de conte-nir tots els establiments del projecte dinsun mateix perímetre. Finalment, però, lapràctica quotidiana, la lògica del finança-ment, la vocació pública i la necessitat deconstruir un projecte de consens es vanencarregar de reconduir l’estratègia inicial.A través del programa Leader I es canalitzàuna primera ajuda europea dirigida alprojecte que, amb la col·laboració de laDiputació de Lleida i del mateix Ajunta-ment, es destinà a la rehabilitació integraldels vells estudis (escoles) de Farrera i deBurg3, de propietat municipal.Amb aquesta actuació s’iniciava a Farrerauna estratègia d’implantació i localitzaciódel Centre que privilegiava la gradualitatde la intervenció davant la unicitat, i la sevadispersió pel nucli enfront de la concen-tració. Com a projecte públic de petit muni-cipi demuntanya amb pocs recursos i dife-rents sensibilitats entre els actors, lagradualitat permetia, tant des del punt devista de la gestió comde l’acceptació social,d’anar assimilant els canvis i d’adaptar-s’hi.La dispersió com a criteri de localització delCentre donavamoltmés joc a intervencionspossibles i permetia decidir-les, per exem-ple, en funció d’una singularitat arqui-tectònica o, simplement, d’unsmillors preus.Hi ha, però, una raó de concepte a l’horad’aplicar el criteri d’una intervenció dispersa:la de facilitar la interrelació entre els usua-ris i els veïns del poble. L’activitat del Centred’Art i Natura en un nucli tan poc poblatcom Farrera contribueixmolt a diversificari enriquir les relacions socials. Una estruc-tura concentrada hauria provocat amb totaprobabilitat un gueto, i el projecte no hauriacontribuït a fomentar la vessant social deldesenvolupament.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

18

Equipaments i rehabilitaciód’arquitectura agrària

En l’actualitat, amés de l’Estudi, s’està utilit-zant casa Ramon, la del teleclub, rehabi-litada per a la nova funció. Tanmateix, quanconvé, es pot disposar de tres cases mésgràcies a l’afinitat dels seus propietaris ambel projecte. Aquest sistema permet teniruna capacitat flexible en funció de les neces-sitats. Permanentment es disposa de 4-5places, però han arribat a allotjar-s’hi 26persones en bones condicions. Aquestaprimavera, i després d’un llarg procés,començaran les obres del que ha de serla intervenció urbana més ambiciosa fetafins ara. Es restaurarà i reconvertirà en tallersun paller obert o bastida –la Bastida deManresà– que havia estat usat com a asse-cador d’herba i palla. Ambunamonumentalencavallada de fusta a la cara sud i cons-truït cap al final del s. XVIII o el principidel s. XIX, aquest edifici singular és totun símbol del poble juntament amb la torreporxada de l’església de St. Roc. L’estratègiaurbana del Centre l’ha rescatat de la mésque probable transformació futura ensegona residència4.La intervenció, amés de restaurar el monu-ment representatiu de l’arquitectura popu-lar de muntanya, equipà el Centre d’unacuina-menjador, sanitaris, magatzem i allot-jament per a residents en un nou edificiconstruït sobre les runes d’un paller de lamateixa infraestructura agrària.L’engrandiment de la plaça o l’obertura alpas d’un antic carrer completaran la inter-venció i li donaran una dimensió encaramés pública. La font principal del finança-ment és europea en un 50% a través delprograma Interreg II, i la resta arriba dediverses institucions catalanes, principal-ment de la Generalitat de Catalunya.

Espais per a la creació artística

En les societats postindustrials com la nostraapareixen noves necessitats vinculades alsistema de vida que els és propi. El fetque lamajor part de la població sigui urbana

i sotmesa a un ritme de vida enmolts casosvoraginós, o el fet que els mitjansd’informació i de comunicació envaeixinamb la seva omnipresència la vida quoti-diana, provoquen en la societat el desigcompensatori de gaudir de la natura, delsilenci o de la tranquil·litat. El conjunt depersones professionals del treball creatiuque utilitzen coma eines principals la sensi-bilitat, la reflexió, la imaginació, l’habilitato la intuïció necessiten aquelles compen-sacions probablement en majors dosis ien major intensitat. Tanmateix, els nousestímuls i experimentacions, el contrastd’idees i projectes i l’intercanvi de tècni-ques i processos creatius són requisits indis-pensables per al treball dels artistes i delsinvestigadors. El Centre d’Art i Natura ésfruit del seu temps i ha nascut amb la volun-tat de ser un servei útil per a aquests sectorsde la societat contemporània.L’any 94 es realitza el primer programa pilotcoma residència a Farrera. Es tracta de veuresi un grup d’artistes seleccionats per al’ocasió troben suggerent per al seu treballcreatiu l’experiència de conviure uns diesa Farrera. Amb fons europeus del programaCalidoscopi i en combinació amb el TyroneGuthrie Centre i els Ateliers des Arques delLlenguadoc, s’organitza un intercanvi a tresbandes: Un Pelegrinatge Calidoscòpic. Deuartistes de les tres nacionalitats viuen unpelegrinatge per les tres geografies ruralsde les tres residències amb l’objectiu finalde produir obra artística sorgida de l’impactede l’experiència. Un any més tard l’obraés exposada aDerry,Dublín, Tolosa i Lleida,i se n’edita un catàleg en les tres llen-güesd’aquesta data que s’inicia una progra-mació estable de residència amb el serveiregular d’allotjament, taller i el sopar diari,per a aquells usuaris que prèviament i ambunprojecte clar de treball ho hagin sol·licitatde manera expressa. Com a organitzacióespecial descentralitzada de l’Ajuntament,el ple aprova el reglament de funcionamentdel servei i s’estableixen les primeres tari-fes. Es crea un Consell d’Administració,assessor del Ce no ha pogut ser més parti-cipativa: es cedeixen quatre cases per a

l’ocasió i s’improvisa un menjador amb lacol·laboració dels veïns.L’exitosa experiència pilot i la concessiód’un nou premi Calidoscopi, en aquest cassol·licitat directament pel Centre d’Art iNatura, en precipita l’obertura provisio-nal l’estiu de 1995 i la definitiva l’1 de generde 1996. És a partir d’aquesta data ques’inicia una programació estable de residèn-cia amb el servei regular d’allotjament, talleri el sopar diari, per a aquells usuaris queprèviament i amb un projecte clar de treballho hagin sol·licitat de manera expressa.Com a organització especial descentralit-zada de l’Ajuntament, el ple aprova el regla-ment de funcionament del servei is’estableixen les primeres tarifes. Es creaun Consell d’Administració, assessor delCentre, amb representació territorial enel marc local, comarcal, regional, nacio-nal i internacional format per 10 perso-nes relacionades amb el sector artístic i cien-tífic. Concretament hi ha representadesinstitucions de l’administració local coml’Ajuntament de Farrera i el Consell Comar-cal del Pallars Sobirà, institucions vincu-lades a l’art com l’EscolaMassana de Barce-lona i l’Escola Municipal de Belles Arts deLleida, institucions vinculades a la recercai l’estudi com la Universitat Autònoma deBarcelona i l’Institut d’Estudis Ilerdencs i,finalment, l’associació internacional decentres residencials per a artistes Res Artis.Amb el suport del consell assessor i delcentre germà irlandès, l’estiu de 1996s’organitza l’intercanvi internacional "ElPaisatge en l’Art Modern". Consta de tresmesos de programació, de caràcter forta-ment ambientalista, durant els quals tresgrups de cinc artistes, procedents de vuitpaïsos europeus i seleccionats per nou insti-tucions internacionals, s’impregnen delPaisatge Cultural (Retornar el nom de cadalloc), del Paisatge Vertical (Astronomia iTerritori) i del PaisatgeHoritzontal (Sendersperduts) de l’alta muntanya catalana. Alfinal de cadames es fan presentacions públi-ques dels treballs realitzats, que atrauen unimportant nombre de veïns de la vall: moltsd’ells veuen i toquen per primera vegada

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

19

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

20

art contemporani i artistes de carn i ossos.Mesos més tard s’edita un catàleg demos-tratiu de l’experiència5 del qual s’han distri-buït uns 1.500 exemplars.La realització de l’intercanvi "El Paisatge enl’Art Modern", amb la consegüent ediciódel catàleg demostratiu i la participacióactiva a les assemblees anuals de l’associacióinternacional Res Artis, situen el Centre d’Arti Natura de Farrera l’any 1997 a les guies deresidències internacionals. Des d’aquestmoment comencen a arribar sol·licitudsd’informació de tot el món, algunes deles quals es concreten en estades de treball.Des de l’inici de l’activitat han passat perFarrera 95 artistes, lamajoria dels quals sóneuropeus i pintors. Demica enmica es vandiversificant tant les procedències comles disciplines. La duradamitjana de les esta-des és de tres setmanes i es concentrensobretot entre elsmesos demaig i d’octubre.Els artistes que així ho desitgen deixen obraal Fons d’Art del Centre, que s’exposa periò-dicament pel Pallars sota el títol "Art Contem-porani de Muntanya"6.El darrer intercanvi, realitzat l’any 98, haestat amb la participació de la residènciairlandesa del Tyrone i amb un projecte deresidència de les illes Aland, a Finlàndia,anomenat Kökarskultur. En aquest cas,Aland-Pirineus-Irlanda, una exploracióambiental a través d’illes i muntanyes, haestat un programa en el qual cada centreha enviat dos artistes del seu país7 a cadas-cun dels altres centres associats amb elcompromís d’introduir-los en l’entorn natu-ral i cultural de cada regió. L’experiènciapodria tornar-se a repetir enguany.Els intercanvis són doblement beneficio-sos tant per als artistes que guanyen lesbeques com per als centres que els orga-nitzen. Per als artistes, sortir és contactaramb altres artistes i països de contextosculturals i realitats diverses que els obrena nous horitzons de recerca. Per als centres,els intercanvis obliguen els seus respon-sables a definir i omplir de contingut elsprogrames, exercici que significa el millorantídot contra el risc d’esdevenir hotels pera artistes. El Centre d’Art i Natura ha obert

un nou camp d’exploració basat en laimmersió de l’artista en el potentmedi natu-ral de l’alta muntanya. L’objectiu és fami-liaritzar-lo amb la biodiversitat i els ecosis-temes que en són propis. De la mateixamanera, l’experiència amb l’entorn cultu-ral de muntanya i el seu patrimoni sensi-bilitzen l’artista en el respecte per la diver-sitat cultural. En un bon grapat de casosl’obra en reflecteix el compromís adquiriti el transcendeix.L’any 1996, en el marc del programa Bour-ses pour artistes, el Fons International pourla Promotion de la Culture d'Unescoproposà al Centre d’Art i Natura d’entrara participar-hi. Des de llavors s’ofereix anual-ment una estada de dos mesos de duradaa un artista visual originari de l’est de Croà-cia i Bòsnia-Herzegovina. Fins al momentja s’han beneficiat de la beca la fotògrafadeDubrovnik AnaOpalic i la pintora tambécroata TinaGverovic. Enguany se celebraràla tercera edició i, desgraciadament, s’hahagut d’incloure el Kosovo com a nou terri-tori d’origen dels candidats. Amb aquestprograma el Centre s’ha afegit a les campan-yes de solidaritat de la societat catalana ambels afectats pel conflicte dels Balcans.

Recuperació de patrimoni i recerca

A les zones de muntanya hi ha un desin-terès autòcton pel patrimoni cultural propique contrasta amb la seva extraordinàriariquesa. Ja no parlem solament del patri-moni arquitectònic o artístic, sinó d’aquellmés intangible i etnològic. Des de l’inici dela seva activitat, el Centre n’impulsa la recu-peració. La primera actuació ha estat sobreun dels patrimonis més fràgils i en perilld’extinció: el toponímic. Prenent el relleude la recerca iniciada pel pastor de FarreraRafel Oppenheimer, el toponomista delMontseny Joan López l’ha rescatada delmón oral i aramateix espera el finançamentadequat per reproduir-la en el lloc que licorrespon: un mapa.També s’ha publicat per iniciativa del Centreel llibre de les Respostes de la Coma deBurg, Tírvia i la Vallfarrera al Qüestionari

de Francisco de Zamora (1789-1790) (Garsi-neu Edicions, 1997), que reflecteix ambforça precisió i detall com vivien i quinespreocupacions tenien elsmuntanyencs d’arafa 200 anys. L’edició ha anat a cura del’historiadormedievalista JaumeOliver, queles ha recuperades del Palacio Real deMadrid i les ha transcrit i introduït amberudi-ció. Els ajuntaments implicats han finançatel projecte juntament ambel Consell Comar-cal i l’Associació pel Patrimoni de la Vall-farrera. La publicació s’ha distribuït gratuï-tament entre els residents dels tresmunicipisafectats.En el moment present s’han iniciat dueslínies d’investigació sobre l’evolució delpaisatge d’alta muntanya al Mig Pallars.L’una basa la recerca en l’anàlisi pol·línicaper determinar la influència de les farguessobre les masses boscoses, des de l’èpocaromana fins al segle passat, i és dirigida pelgeògraf Agustí Esteban. Aquest projecteforma part d’un estudi més ampli sobrel’activitat metal·lúrgica a la regió. L’altraes fixa més en l’evolució dels usos durantla segona meitat del segle que ara s’acabai les seves conseqüències sobre el tradi-cional ordenament que n’havia fet l’activitatantròpica. La direcció d’aquest segon estudiés a càrrec del també geògraf Joan ManelSoriano.No és coincidència que la geografia siguiuna de les disciplines que més connectenamb el Centre d’Art i Natura. Un projectede desenvolupament local com el nostre,tant pel concepte de desenvolupamenten si com per la seva localització, té natu-ralment una pila d’ingredients geogràfics.Aquesta és la raó per la qual les pràcti-ques universitàries de l’assignaturaGeogra-fia de Muntanya del Departament deGeografia de la Universitat Autònoma deBarcelona (UAB) es realitzen al Centre d’Arti Natura des que es van començar a impar-tir. Des d’aleshores hi han passat uns 225estudiants.Les relacions amb l’esmentada universitates consoliden la primavera de 1997 ambla realització d’un curs intensiu Erasmussobre urbanisme de muntanya coordinat

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

21

pel geògraf Oriol Nel·lo. En el curs parti-cipen estudiants d’arquitectura de les univer-sitats italianes de Torí i Venècia i estudiantsde geografia de la UAB. Els treballs deprojecte dels estudiants d’arquitectura secentren en la reconversió de la Bastida enequipaments del Centre, i els estudiants degeografia estudien el potencial demogrà-fic dels nuclis urbans delmunicipi.Més tard,els resultats d’aquest curs internacionales presentaren a l’Arxiu Històric Comar-cal de Sort sota el títol "Propostes per aFarrera". Durant l’acte d’inauguració del’exposició es va aprofitar per signar unconveni de col·laboració entre el rectorde la UAB, Carles Solà, i l’alcalde de Farrerai president del Consell d’Administraciódel Centre, Jordi Caselles. Segons el conveni,la UAB proporciona l’equipament per a untaller de recerca i el Centre ofereix tarifesreduïdes als usuaris procedents d’aquestauniversitat.

Art i natura al servei deldesenvolupament

Sortosament, a Farrera el Centre d’Art iNatura no ho és tot. En l’actualitat, labo-ralment només té ocupada una persona enrègim de jornada completa, i dues a tempsparcial. Ara com ara, les activitats econò-miques al poble són molt diverses ambocupats en tots els grans sectors de produc-ció. Les inversions que es realitzaran pròxi-mament a la Bastida de Manresà han deservir per donar un salt qualitatiu en elprojecte i doblar l’activitat amb la creaciód’almenys dos llocs més de treball esta-ble. La consolidació del projecte hauriad’assegurar un desenvolupament sosteni-ble que permetésmantenir demanera esta-ble un mínim de població a Farrera perpoder seguir sent un poble. Els pobles elsfan les persones que hi poden viure digna-ment, i el Centre d’Art i Natura hi està contri-buint en el present, però hi contribuiràmésencara en el futur.La vitalitat demogràfica actual de Farreraqueda explícitament reflectida en la sevaestructura per edats. L’any 1996 el muni-

cipi8 tenia la població més jove de lacomarca del Pallars Sobirà, i sens dubtede tota l’alta muntanya catalana. La franjad’edats entre 0 i 14 anys constituïa mésdel 18%, quan la mitjana comarcal era del12%. Si observem la franja d’edats entre15 i 29 anys, veurem que segueix un puntper sobre de la mitjana comarcal (Farrera19,3%, Pallars Sobirà 18,3%).En una avaluaciómés dinàmica de la demo-grafia, si comptem la població/dia al capde l’any, el Centre d’Art i Natura en el presentaporta dues persones. Amb l’ampliació ila consolidació del projecte, la seva apor-tació de persones/dia al cap de l’any seràd’entre 8 i 12. En aquest sentit, un projectede desenvolupament local en un petit nuclicom el nostre ha d’adequar-ne l’escala coma primera regla de sostenibilitat.

Apunts per al desenvolupamentsostenible de l’alta muntanya

Les recents diagnosis que es fan sobre lescomarques de muntanya apunten totesun canvi de tendència vers la recupera-ció demogràfica i econòmica. Encara queno ho digués cap estudi, les persones quehi viuen poden constatar com en pocs anyss’ha guanyat qualitat de vida. La millorade la xarxa viària, la normalització de lestelecomunicacions i, sobretot, el progrésen l’assistència sanitària i el servei del’ensenyament, n’han estat factors fona-mentals. En tots aquests terrenysl’administració pública hi ha tingut un paperprotagonista, i ha entès que quan una regióestà sota mínims –com ho estava lamuntanya en la restauració de la democrà-cia–, només un poder públic amb volun-tat política pot redreçar una situació tandeprimida com aquella.Constatat el redreçament i reconeguts elsmèrits, s’imposa una reflexió en clau defutur: vers on es va?O encaramillor dit, verson es vol anar? Quan les transformacionssón ràpides, l’exigència d’aquest debat esfa urgent i les conclusions que se’n despren-guin hauran de tenir una traducció pràcticaen forma d’actuacions polítiques i partides

pressupostàries. En aquest sentit s’ha obertuna dinàmica positiva amb la discussió delsplans estratègics per a les comarques piri-nenques. Des de l’altamuntanya, els cente-nars de residents que hi han participatil·lusionats esperen ara resultats per convèn-cer-se de no haver estat il·lusos.Des del meu punt de vista, hi ha algunesqüestions a tenir molt en compte quanparlem del desenvolupament de l’altamuntanya. La primera és la mare dels ousde totes les altres i fa referència a la sevaespecificitat geogràfica. Els territoris demuntanya, per la seva orografia, climato-logia, poblament, economia, identitat cultu-ral, recursos naturals, fragilitat, biodiver-sitat, etc., necessiten un tractament especialmés enllà del legislatiu ja recollit en la Lleide muntanya. La seva especificitat exigeixun àmbit de planificació territorial propi.Cal, per tant, que el Pla territorial de Cata-lunya consideri una setena regió pirinencade planificació.De les especificitats crec que és destacablela relació entre poblament i territori. L’altamuntanya sempre ha estat un territori debaixa densitat. Històricament, aquesta carac-terística estava compensada per un pobla-ment important distribuït en centenars denuclis petits i difusos pel territori sostingutsper una activitat primària relativamentintensa. En l’actualitat, la majoria d’aquestsnuclis de població o bé s’han despoblattotalment, o bé el poblament és tan fràgilque desapareixerà ben aviat. La tendèn-cia a la concentració de l’activitat al fons deles valls centrals i el seu creixement accen-tuen els desequilibris territorials interns. Lafragilitat de les valls laterals i les seves capça-leres exigeix una acció decidida de fomentde petits projectes de singularització comel de Farrera. La dicotomia territorial repre-senta un greu perill ambiental per a l’altamuntanya. La implantació de la xarxa decomunicacions per cable haurà de ser prio-ritària a fi de compensar el greuge vergon-yant de la generalització del telèfon centanys més tard del seu descobriment (aFarrera, l’any 1997). Està en joc la implan-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

22

tació efectiva del teletreball com a espe-rança fonamentada de repoblament.L’activitat ramadera i agrícola juga un paperde vital importància en l’apaivagament delsperills ambientals. Des de l’òptica de lasostenibilitat, l’agroramaderia és l’autènticsector estratègic en el desenvolupament del’alta muntanya. Hi ha diverses raons quejustifiquen aquesta afirmació. Si s’enténel paisatge coma recurs constitutiu del prin-cipal atractiu turístic, no es pot desvincularl’activitat tradicional d’aquest recurs prin-cipal. Resulta obvi, però cal recordar-ho,que l’agroramaderia és una activitat perma-nentment constructora de paisatge. Aquestsector gestionamolt territori i la seva dismi-nució en nombre d’ocupats i/o d’hectàreesconreades i pasturades va en detriment delpaisatge humanitzat. Aquesta activitatreforça el manteniment de població preci-sament allà on més es necessita i mantéoberts, fins al present, unes quantes dotze-nes de pobles. És també estratègica l’activitatagropequària, ja que proporciona biodi-versitat d’espècies vegetals i animals i ensprotegeix del perill de foc, fins i tot quanel provoca permillorar la qualitat de certespastures, tot i que sembli un contrasentit.Més perillós que el foc a l’alta muntanya ésestar, a hores d’ara, sense planificació urba-nística municipal. En un moment de valo-rització creixent dels espais de muntanya,amb multitud de projectes urbanístics pera l’especulació i una gran demanda de sego-nes residències, els municipis no podenestar amb una planificació precària. Calforçar elsmunicipis a aprovar normes subsi-diàries que considerin les especificitats urba-nes de lamuntanya. Lamajor part de petitsnuclis estan enuna situació d’abandonamentque exigeix mesures urbanístiques quetendeixin a consolidar l’espai urbà tradi-cional amb la rehabilitació coma intervenciómés pertinent. Lesmorfologies urbanes sónun patrimoni demuntanya que caracteritzaenormement el nostre paisatge urbà i quecaldria preservar com a bé singular. No fóraun disbarat limitar el creixement urbanís-tic dels petits nuclis de muntanya al seuespai urbà històricament consolidat. De

lamateixamanera, dia a dia es famés neces-sari limitar l’accés al medi natural dels vehi-cles amotor (4x4 imotos de neu). Solamentl’elaboració d’un pla sectorial amb la parti-cipació i el consens dels municipis demuntanya pot alleugerir l’impacte creixentd’aquesta activitat. També és convenientd’estudiar l’impacte de noves pràctiquescom l’heliesquí o el barranquisme per talde regular-ne l’ús.Finalment, si el turisme ha de ser l’activitatprincipal de les economies futures demuntanya, des d’ara mateix cal guanyarla batalla de la diversificació. Quants mésproductes turístics diferenciats s’ofereixin,més es reduirà la dependència al subsec-tor principal (esports de riu i esquí). Perdiversificar caldria parlar també de disper-sió de les activitats turístiques. Les nostrescomarques d’alta muntanya tenen unescaracterístiques físiques i culturals idealsper diversificar i dispersar l’oferta alhoraque s’ofereix qualitat. Recordem que oferirqualitat, especificitat o singularitat és incre-mentar el valor afegit del producte i atraureun públic més selecte. Amb unes estratè-gies que tendissin a dispersar i a diversifi-car l’oferta s’aconseguiria trencarl’estacionalitat del turisme. La massifica-ció actual durant la Setmana Santa i l’agostés un factor negatiu per al conjunt del sectori per al desenvolupament de la regió.

Epíleg

L’objectiu d’aquest article és aportarelements de reflexió i propostes d’actuacióformulades des de l’experiència de Farrerai que contribueixin a omplir de contingutel concepte de desenvolupament sosteni-ble aplicat als espais de muntanya. Nopuc estar-me de dedicar-lo als superviventssegons expressió del crític d’art, guionistai escriptor John Berger. Supervivents d’unacivilització camperola dominant encara enel conjunt del planeta però condemnadaa mort en el món occidental. Superviventsque a les serralades i muntanyes del mónprenen un caràcter ramader i que avui, aFarrera, al cor dels Pirineus i a la fi del segon

mil·leni dC, tenen dos noms propis: Conxitade Poblador i Pepe de Marçal. Ells hansobreviscut davant la muntanya i davant latristor de la diàspora. Ells han inspirat elprojecte de Centre d’Art i Natura i ara espe-ren serenament la fi d’una civilització queclouran ells mateixos.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

23

FARRERA 1970: 13 HABITANTS,MITJANA D’EDAT 54 ANYS

• Juanito. Com passa molts matinsdarrerament, els germans de casaPoblador discuteixen. El Juanito novol anar a pasturar les vaques ambl’excusa que ara hi ha la germana acasa. La Conxita ja no baixa gairebémai a Llavorsí a servir als hostals, iaixò que s’hi va passar els millorsanys de la seva joventut. Cada copla demanen amb menys freqüènciai es passa la major part de l’any alpoble. La mare ho agraeix perquè toti mantenir la voluntat i el caràcter desempre, de fa dies que li minven lesforces: ja passa de la vuitantena. Lavella, que ja ha munyit al matí, posaordre i envia el noi a la cort deMaciana.Durant uns anys la cort de Macianas’anomenà de Coté, quan la famíliad’Alendo es va traslladar a Farreraen un intent desesperat de mantenirel vincle centenari, o vés a saber simil·lenari, amb l’alta muntanya. Elsde Maciana ja se n’havien acomiadatuns anys abans i els de Coté vanomplir el buit durant un curtperíode de temps. Els vells, però,segueixen dient el nom de tota lavida. El Juanito s’ha allunyat ambforts renecs arrossegant elsespardenyots. Un quart més tard, elbrogit s’ha desplaçat cap al’abeurador del safareig, a sota elCastell, on la Perla, la Marquesa, laBruna i la Roia, ben prenyades,enfilen pesadament i lenta el camíde les Feixes. A força distància,vagarós, el Juanito s’entreté collintquatre xicoires que es posadirectament a la butxaca. La minsapaga que reben per la sevadeficiència, i el que ingressen de lacooperativa pel bidó de llet queserveixen dia per altre, és més quesuficient per sobreviure. Com aquellqui diu, les úniques despeses són

l’oli, la sal, el pa i el vi. A la fi demes no els arriben rebuts de la llumni els caduca cap assegurança. Elsarrendaments ja fa anys que nos’apugen. Podríem dir que tenen elfutur resolt perquè viuen gairebéigual com ho havien fet els seusavantpassats. A la vella de Poblador,però, hi ha un sol pensament quela desperta moltes nits: la casa delsseus pares i padrins s’acaba persempre més, els fills no tenendescendència i la noia ha deixatpassada l’edat de casar-se.• Pepe. Una mica més enllà,talment com una formiga, el Pepe deMarçal no para de fer viatges ambla mula. A l’anada duu els cartresplens a vessar de fem que buidaordenadament al tros. De retorn hicarrega llenya que ha trossejatdurant els assolellats dies d’hivern.La densitat dels foscos muntsindiquen que enguany els de Marçalfaran les trumfes al camp de Puio.Al cap de setmana el llauraran ambun parell de vaques que tenenafaitades per a l’ocasió. El llaurar iles altres feines pesades, lesreserven pels diumenges perquècompta amb l’ajuda del seu fill, quepuja cada setmana expressament deLa Seu, on treballa en un tallermecànic. El noi de ben jove vamarxar d’aprenent al taller. La nena,tot just amb disset anys, ja és aBarcelona estudiant per unesoposicions que diu una parenta quepoden donar-li una bona posició.Quan pensa en els fills, Marçalarriba sempre a la mateixaconclusió: "La Seu encara és a prop,com aquell qui diu al darrere deSant Joan, però Barcelona...". Ambles cabòries alenteix el pas; quan sen’adona, accelera i la mula protestaamb una estrebada de coll. Quanplegui les patates del tros hisembrarà sègol, que sempre es"porta bé" malgrat els gels tardans,

i fa molt bona la carn dels porcs. Desque no hi ha la nena, la Generosadiu que sembrar sègol porta massafeina, però Marçal és tossut, creuque ella encara és prou valenta isap que té molta traça a fer garbesi a arranjar els cavallons. Quan vapujar de La Glorieta de Montescladoper a casar-se amb la pubilla de casaMarçal, aquella era una de les casesmés pobres de la vall. Ara s’ha fetun lloc fins hi tot a l’Ajuntament imena algunes de les millors terresdels qui han marxat. Està satisfetd’haver tornat a Farrera després detastar durant dos anys l’agriculturadel pla, a la Conca de Tremp. Ellsvan ser l’excepció perquè d’aquellatongada no n’ha tornat ningú.• Joan. Des de l’eixida de Manresàen Joan vigila atentament la giradad’un ramat. Amb la boina pretacontrola els moviments del gosd’atura i l’indret on jeu el pastor.Cada cop que hi ha un descuit,sempre sense voler-ho, les ovellespasturen a la seva finca. I això queté fama de malhumorat! Altiva, lacasa s’erigeix a l’extrem oest delpoble i la seva eixida, talment unatorre de guaita, és el millor puntd’observació de tota la Cultia. Enplena primavera tothom ha d’aturar,i el Joan és qui més hi té a perdre.Els grups més nombrosos dedallaires els havia reunit aquellacasa amb el seu pare, en paudescansi, al capdavant. Poc desprésde la seva defunció, en Joan vaoptar pels nous corrents comarcalsen matèria de bestiar i es va vendreles egües i els sementals al marxantde Mariola per posar vaques. Ambels millors prats de dall de Farreraels de Manresà produeixen la mésgran quantitat de llet: diàriamentserveixen cinc bidons i cada matí, algirador on s’atura el jeep de la llet,en Joan és l’enveja de tots els veïns,sobretot ara que està tan ben

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

24

pagada! L’adaptació de la quadra del’Era Gran per a una quinzena devaques va ser fàcil. Només vanhaver de formigonar la base tapantel vell empedrat i deixant una seglacom a desguàs al bell mig, tal i comrecomanaven els venedors demaquinària agrícola a les fires. Forad’això no hi ha grans canvis. Lamajor part de l’herba la segueixenentrant per la Bastida, a peu decarretera. Allà sempre s’assecaencara que s’hagi entrat un pèlverda o bé un ruixat d’estiu l’hagimullada. No hi ha millor bastida entota la comarca! El problema és lafeina, s’hi ha d’estar molt a sobre,matí i tarda s’ha de munyir, i cadacop és més difícil de trobar mossos.Les dues filles del Joan i l’Angeletaestan per casar, i la pubilla s’ha fixaten un xicot de casa bona d’Escaló...No s’hi quedarà cap a Farrera! ElJoan, molt més gran que l’Angeleta,ja no té la salut de ferro d’altrestemps, i ella, bona mestressa deManresà, amb aquell tros de casa, jafa prou cuidant-se dels conills,l’aviram i els porcs. Sort en tenen dela Maria! Però des que va caure del’eixida als dos anys que es vaquedar d’aquella manera...• Quima. La Quima de casa Ramoncrida a esmorzar l’Esteve. Mai nohavia pogut llegir el diari amb tantacomoditat com ara que s’ha jubilat.Sabut és que tornant a peu deLlavorsí amb el correu dels poblesde la Coma a coll, anava llegint lapremsa del dia. Ha estat sempre lapersona més ben informada delpoble i tothom se l’escoltaatentament quan dóna una opinió.Casa Correu, com també l’anomenamolta gent, es va convertir en elcentre social de Farrera el dia ques’hi va instal·lar la primera televisió.Abans ja era una casa concorregudaa causa del petit establiment dequeviures que menava la Quima,

però el teleclub va atraure el poblesencer mogut per la curiositat queva desfermar l’artefacte, fins i tot enels més escèptics. Tot esmorzant,els vells de Ramon comenten laquantitat de cases que s’han tancatd’uns pocs anys ençà i en fan elrecompte de memòria: casa Andreu,casa Cargol, casa Lluçàs, casaCaterina, casa Felip, casa Maciana,casa Bessolí, tot i que pugen elramat de cara al bon temps, casaMaria, casa Llucio... Pronostiquenque la propera serà la de Pubilld’Alendo perquè ves què ha de feraquell noi tot sol, amb quatreovelles, i el futur per endavant...Arribats aquí recorden el cas dels deCoté, que marxaren d’Alendo perla canalla i que, pocs anys més tard,concretament el 64, també ho ferende Farrera arran del tancament del’Estudi. Aquell va ser un anydesgraciat! Semblava que el pobles’hagués empestat i ningú no envolgués saber mai més res. Algunaordre superior també va fer tancarel quarter dels carrabiners i de copvan ser 6 o 7 nois ben plantats quedeixaren les festes desertes de jovesballadors. Fins i tot recorden que elsde Marçal, aquell any fatídic, es vaninstal·lar a Vilamitjana durant dosanys, però l’aventura fracassà idecidiren tornar al poble. No famassa dies, l’Esteve va ser al’Ajuntament per un certificat de "fede vida" i va xafardejar uns impresosemplenats a mà de sobre la taula delsecretari. Eren del darrer cens i a lafitxa del "resumen censal" hifiguraven 17 veïns a Farrera.Mentalment, mentre veu la tassa dellet, dedueix els 4 veïns que encaras’han censat a Farrera sense viure-hi. Després repassa els 38 de Burg,els 7 de Mallolís i els 30 deMontesclado. Sembla mentida que elpoble més important de la vall, queva donar el nom al municipi qui sap

quan, que rebia a la seva escola lacanalla de Mallolís, Alendo i Burg,que tenia un parell de mestres pera més d’un centenar de criatures, iuna quinzena de carrabiners, i unaquarantena de cases obertes i voradues-centes persones quan el vancridar a "quintos", estigui ara per atancar. Immediatament li ha vinguta la memòria una polèmica recentque va ser titular de 'La Mañana"durant uns mesos: "Comarcas acerrar según el ilustreeconomista...". Ja ho deia aquellsavi, però costa de creure amb unamuntanya tan rica en boscos,pastures i bordes... Amb la miradaperduda al collet de Juberri, aral’Esteve recorda els estius dejoventut a les bordes de Tressó...Temps era temps.

FARRERA 1985: 24 HABITANTS,MITJANA D’EDAT 32 ANYS

• La Festa Major. El primer enarribar ha estat el Juanito dePoblador fent sonar l’harmònica. Nofalta mai a cap dels actes socials deFarrera. Quan el saluden li brillen elsulls i amb un somriure cretí repeteixun dels seus laments preferits: "Faràvent, farà vent". A la reuniópreparatòria de la Festa Majord’enguany hi és pràcticamenttothom. Es respira un cert ambientd’excitació per la notícia de darrerahora: els d’Alendo també esperenuna criatura! Ara sí que es pot parlard’un autèntic "baby boom" a Farrera:amb aquesta són tres les donesembarassades i encara no fa unasetmana que va néixer el segon decasa Andreu. En total hi ha siscriatures a Farrera. La més gran ésun nen de 9 anys que va arribar alpoble quan només en tenia dos, i lasegona sa germana que ja va néixera l’hospital de Tremp.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

25

Alguns pensen en la reobertura del’Estudi, allà on són precisament. Sila cosa segueix amb aquest ritmeben aviat hi haurà més canalla aFarrera que a l’escola unitària deTírvia. A la reunió també ha vingutMarçal, que porta una comandad’algú que ha trucat en una llenguaestranya que no era francès nianglès, segons li ha dit la Generosa,i que tornarà a trucar d’ací a 20minuts. A casa seva hi penja und’aquells cartells deslluïts i rònecsamb una inscripció sobre llauna:"Teléfonos". Algunes cases han ideatun complex sistema de fils icorrioles que va a parar a l’entradade cal Marçal amb una campana oesquella a l’extrem per facilitar elsavisos. Les altres confien amb elpotent xiulet de pastora de laGenerosa que ben bé que es faescoltar. Quan li donen la notícia delnou embaràs, Marçal es posa méscontent que ningú "Un altrefarrerenc!".Alendo és a deu minuts d’aquí iadministrativament és un agregat deFarrera, un llogarret amb dues casesi una ermita que participa de ple dretdels veïnals del terme. Per la sevabanda, Burg, Mallolís i Montesclado,amb la Glorieta com a agregat, sónnuclis amb els seus propis termes.Aquest fet ha provocat unesdinàmiques d’àmplia autonomialocal dins el propi municipi, on cadapoble obté dels boscos i pastures delseu terme uns recursos propis queadministra a la seva manera. Algú facallar al Juanito prenent-lil’instrument i aleshores replica ambuna altra lletania coneguda per tots:"La noia ignorada de Portugal, lanoia ignorada de Portugal".

• Els nouvinguts. Des de lesdarreres eleccions que s’ha pactatl’ingrés d’un dels joves nouvingutsa la llista única i oberta de 5

regidors, el més votat dels quals ésnomenat alcalde. La reedició de laFesta Major des de l’any 80 és elprimer projecte cultural comú quevan promoure els nous habitants.Cada any s’edita un cartell original.Tothom té amics que col·laborendes de lluny per a connectar ambgrups de música, teatre o circ. De fetl’origen dels assistents a la reunió nopot ser més divers. Mai no s’haviavist una cosa semblant en un petitpoble de muntanya. Els vells veïnsde Farrera ja s’hi han anatacostumant, però tot i així de tanten tant encara es sobresalten ambla visita de l’amic senegalès, negrecom el carbó, o del punk londinencamb la cresta ben dreta, amic d’unamic, i acabat d’arribar de la Festade Treball de Barcelona.Els nouvinguts ho han fetesglaonadament des de l’any 75 i lamajoria no es coneixien de res, toti que els de l’àrea de Barcelona hananat descobrint coneguts comuns. Laresta procedeixen de diverses àreesmetropolitanes europees comLondres, Amsterdam, París o Berlín.En molts casos els intents d’establir-se a Farrera han fracassat, o bé, ditd’una altra manera, han estat unaexperiència personal més. Els queavui preparen la festa ja fa algunsanys que van arribar, quan lacarretera encara era una pista deterra. La majoria viuen en parella ihan comprat alguna casa o la tenenarrendada. La rehabilitació delsmateixos habitatges s’ha convertiten l’activitat principal durant aquestsanys. Els ingressos provenen, en lamajoria de cases, de feinestemporeres al bosc o de jornalspagats per l’ajuntament en laborspúbliques. Només en un sol cas hiha un contracte de treball estable enla funció pública. Recentment ungrup de 4 cases han constituït unacooperativa agroramadera amb

l’objectiu d’incrementar en nombreel ramat d’ovelles de l’únicaexplotació existent entre els joves.Porten la idea d’elaborar formatgestipus "serrat d’ovella" i decomplementar l’explotació ambalgunes egües. A termini mitjà elsagradaria de poder remunerar lafeina per a sis persones. Lacooperativa s’ha batejat amb untopònim ben escaient: Juberri, queés el nom d’una de les partides mésimportants de pastures de muntanyadel poble.Mentre a l’Estudi la reunió continua,la Generosa guaita des de l’hort comla Conxita baixa de casa a omplir laferrada d’aigua al cóm de Manresà.A sota la porxada de l’Era de lesEgües, ben estarrufada al bell mig delcarrer, la Maria fa una migdiadatardana. L’Angeleta des de l’eixidaobserva les dues vaques que pugen,soles, pel camí de la Cultia. Quan noveu la pastora fa un crit estremidor:Mariaaaa!

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

26

1 Joves d’origen urbà que resideixen en entorns ruralsamb la voluntat de viure de la terra influïts per ideo-logies dites alternatives, originàries dels Estats Unitsi desenvolupades a Europa a partir delMaig Francès,que combinen dosis d’ecologisme, pacifisme i natu-risme amb l’objectiu de construir un model de vidamés harmònic amb la natura. El terme és introduïta Catalunya pel geògraf Santi Martínez a la dècadadels vuitanta.

2 La llei electoral vigent concedeix alsmunicipismenorsde 100 habitants un Consell Obert format per tots elsveïnsmajors d’edat que hi vulguin participar en igual-tat de drets. A les eleccions en surt elegit l’alcalde,que és també president del Consell Obert, i queconcentra més poder que als ajuntaments de repre-sentació convencional.

3Els veïns de Burg, un cop tingueren l’estudi restau-rat, i fent ús de la seva autonomia, decidiren no parti-cipar en el projecte.

4 La rehabilitació de la Bastida comporta una tensiódialèctica entre restauració i funcionalitat. Els noususos obliguen a reconvertir l’edifici, però la sevaimatge exterior tan particular n’exigeix el màximrespecte. Al conflicte s’afegeix l’aposta per l’energiasolar com a font d’escalfament d’aigua sanitària icalefacció. Qui se les haurà d’empescar per fer-holligar tot és l’arquitecte de l’obra, en JoanAlbert Adell.

5El Paisatge en l’Art Modern. Tres experiències pera un mateix paisatge. 1997, C. Viguera, Barcelona.És una publicació del Centre d’Art i Natura amb textosde Josep Borrell, Antoni Llevot, Joan López, JoanDuran i Lluís Llobet. Traduït a l’anglès per Matt-hew Clarke. Els artistes catalans seleccionats per al’ocasió foren: Charo Gómez, Rafel Seguí i Serres iFrancesc Miñarro.

6El nou patrimoni de muntanya que es crea dia adia al Centre de Farrera s’ha exposat ja pel Pallarsdiverses vegades: al Racó de Tírvia, a l’Ecomuseu deles Valls d’Àneu, al Comú de Particulars de La Poblade Segur i pròximament s’exhibirà a l’Arxiu Histò-ric Comarcal de Sort. Aquest Fons d’Art es componprincipalment de pintures, però també d’escultures,fotografies, música i poesia procedents de propde quaranta artistes d’arreu del món.

7Amb convocatòria pública prèvia els beneficiaris dela beca foren els artistes visuals Montse Soto i NanoValdés. L’intercanvi rebé l’ajut del Consorci Catalàper la Promoció Exterior de la Cultura (COPEC).

8A més del nucli de Farrera (31), els nuclis de Burg(30), Montesclado (24), Mallolís (1), Alendo (1) i laGlorieta (1) constitueixen el municipi de Farrerade Pallars. Entre parèntesi s’indica el nombred’habitants censats l’any 96 –població de dret– segonsl’Institut d’Estadística de Catalunya.

Les iniciatives innovadores alspobles de muntanya (artesaniade qualitat, productesecològics, cultius notradicionals, serveissingulars...) s’associen a lesimmigracions contra correntdels anys 70 i 80.

Les societats postindutrials,sobretot els sectors méscreatius (investigadors,artistes), desitgen gaudir de lanatura, el silenci i latranquil·litat. El Centre d’Art iNatura ofereix aquest servei.

El Centre ha obert un noucamp d’exploració: immergirl’artista en el medi natural del’alta muntanya i sensibilitzar-lo de la diversitat biològica icultural.

Els pobles els fan les personesque hi poden viure dignament.El Centre hi contribueix en elpresent, però ho farà encaramés en el futur.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

27

MartíBoada

Geògraf i divulgador científic

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

54

“L’increment de superfície forestalredueix la biodiversitat"

Una entrevista de Lluís Reales

Martí Boada i Joncà va néixer a Sant Celoni l’any 1949. Doctor en Geografia per laUniversitat Autònoma de Barcelona (UAB), també és llicenciat en Estudis Catalans

per la Universitat de Perpinyà. És autor de més d’una quarantena de llibres depensament i divulgació científica. Col·labora en diversos mitjans de comunicació

sobre temes relacionats amb societat i medi. Ha estat guardonat amb el premi Global500 de les Nacions Unides, que li va entregar Nelson Mandela, en reconeixement a la

seva trajectòria.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

56

Elmeu origen i l’autoformacióm’hanmar-cat molt. Procedeixo d’un autèntic prole-tariat forestal. Els meus pares eren gentde bosc; un avi era carboner i l’altre esta-va lligat al món forestal. L’entorn m’hadonat sempre un referentmolt realista i, defet, una partmolt important de lameva for-mació es fonamenta en el coneixement em-píric delmón forestal, de lamuntanya. Vaigcomençar a treballar a bosc quan noméstenia onze anys. La meva ecologia fores-tal comença amb la destral i acaba inten-tant entendre el funcionament dels eco-sistemes, una combinació que abona unamena de realisme obligat. La meves ex-pressions i coneixements beuen de la tradició secular i, per descomptat, dels pares. Perexemple, jo gastaré energia per enfilar-me a una alzina perquè sé del cert que aquell niuestà ple. A més, conec perfectament si el paisatge “senglaneja” o “guilleja” o si una petja-da d’ós és de mascle o de femella. Tot això no s’aprèn als llibres.Aquesta mena de realisme obligat m’ha portat a no explicar mai res que no sàpiga fer i aun cert sentit del compromís. Aquest tarannà, en el moment en què entro al món acadè-mic, trenca motlles.

Precisament a Mèxic, on he passat gairebé un any, el discurs més innovador de la sosteni-bilitat es planteja en aquests termes. En diuen “diálogo de saberes”, que vol dir acostar-seal coneixement empíric dels camperols, escoltar-los i aprendre d’ells. Això significa que quanl’acadèmic i el camperol parlen, el primer explica el mètode científic a l’altre i el segon litransmet el seu coneixement. En situació d’igualtat, sense superioritat de l’un o l’altre.Certament no s’ha d’idealitzar aquest coneixement empíric, però tampoc cal menystenir-lo, com s’ha fet. Fins ara, el més interessant que hem fet ha estat documentar-lo des del’antropologia i obrir museus d’eines. Si els nostres avantpassats veiessin que hem donatcategoria de fetitxe a les destrals on van deixar la carcanada i la suor, no ho entendrien.

Va ser molt important baixar a Barcelona. Hi vinc com a ornitòleg per la meva relacióamb la Societat Espanyola d’Ornitologia. Cap al final dels anys seixanta, al restaurant Nú-ria, a la Rambla, hi tenien lloc unes reunions on participava Salvador Maluquer. Jo conei-xia la seva obra. En aquelles trobades semblava en Manelic de Terra baixa: ells al·lucinavenamb mi i jo al·lucinava amb ells. Explicava què trobava al bosc i quedaven embadalits.Certament m’hauria pogut quedar al camp i convertir-me en una mena de sherpa enci-clopèdic. Però el contacte amb aquest grup de pensadors i la degradació del riu Torderaem van obrir interrogants nous.

Veure morir el riu on m’havia banyat, veure desaparèixer les llúdrigues, em va esverarmolt. En un principi, feia gràcia, fins i tot il·lusió, l’arribada de les indústries. Els nensjugàvem amb els residus, com avui succeeix als països africans. Però no vam trigar a des-cobrir que les collites morien si es regaven els horts amb aquelles aigües. No vaig trigar

En uns temps d’empobrimentdel llenguatge, especialmentquan es descriu l’entorn, la sevaforma d’expressió és rica isingular…

Alguns pensadors plantegen lasostenibilitat com la fusió delconeixement científic i la saviesatradicional. Hi està d’acord?

Quan s’adona que vol anar mésenllà de l’empirisme i cercarreferents teòrics?

Com va viure la degradació delTordera?

Textos destacats

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

57

Com es va concretar aquestaevolució personal cap al’activisme social?

Vostè es declara un homerousseanià que ha anatevolucionant cap aplantejaments més realistes. Habegut dels clàssics –Hegel,Goethe, Sant Agustí– i tanmateix,és admirador de l’escola deTeilhard de Chardin. Enl’actualitat, des d’una perspectivasocioambiental, quins autorscreu que aporten les idees mésinnovadores?

Com valora els plantejaments delsociòleg californià Fritoj Capra?

Baixem a la terra i abordem lacrisi del rerepaís. Quines causesexpliquen la situació que aCatalunya pateixen les zonesmés enllà de l’Eix Transversal?

gaire a entendre que aquella situació era el resultat d’un determinat model social. Tambévaig aprendre a distingir entre un naturalisme burgès i un naturalisme compromès, que ana-va més enllà de la simple visió romàntica de la natura.

Mentre estudiava mestratge químic, vaig organitzar grups d’obrers per anar els caps desetmana a conèixer l’entorn. El pas següent va ser estudiar sociologia a l’Institut Catòlicd’Estudis Socials de Barcelona. En aquesta escola vaig conèixer Jordi Solé Tura, CarlesComín, un conjunt de persones que em van introduir al món de l’anàlisi social. Aleshoresera activista enmovimentsmolt radicals. En qualsevol cas, elmeu objectiu era que els obrersconeguessin a fons el medi i la natura. D’altra banda, també vaig treballar al Parc Zoolò-gic –com a cuidador– i al Museu de Zoologia. En aquestes institucions vaig acabar deconfirmar que necessitava una formació acadèmica.

Trobo molt interessant el plantejament de James Lovelock malgrat les crítiques que repdes del neodarwinisme. No cal dir que admiro l’obra de Margalef, però crec que un neo-darwinisme estricte és insuficient i, per tant, estic més proper a les idees de Lovelock.

Les formulacions de Capra tenen molt interès. Tinc gravada una frase de Nelson Mandela:“Martí Boada, no dubtis que la gran crisi de la humanitat és la crisi ambiental”. En aquestsentit, Capra aborda un problema clau quan parla de la necessitat de l’alfabetització am-biental. Jo sóc agnòstic però crec que estem davant d’un fenomen evangèlic: enfrontats auna profunda crisi, hem de construir una torre que ens porti al cel. Una torre de Babelque agrupi la multitud de llenguatges per intentar construir una mateixa cosa.Malgrat tot, el plantejament alfabetitzador de Capra resulta excessivament neodeterminis-ta. Tant els neodarwinians, que a casa nostre tenen Margalef com a representant destacat,com els neodeterministes expliciten que patim una crisi que ens porta a una situació decol·lapse com a espècie. Deixen de banda els aspectes socials; és una postura òrfena dequalsevol compromís social. Crec que la societat humana té un paper més important queel que li donen neodarwinistes i neodeterministes. En qualsevol cas, Capra té una gran vi-sió i fa un plantejament posteducatiu i no preeducatiu d’aquest procés d’alfabetització.

La causa última és la globalització de l’economia. Quan parlem de la crisi del rerepaís noestem plantejant un problema local. És un problema global que afecta tots els païsosarreu del planeta. La davallada dels sectors primaris s’explica per l’evolució social de lademanda i també de les formes de producció. Així, per exemple, comprem més baratesles pomes que s’envien des de Xile que les que produïm a l’Urgell. Una paradoxa.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

58

Exactament. Això no obstant, en un mercat cada cop més liberalitzat, les polítiques de laUnió Europea perden pes. La davallada dels sectors primaris provoca el retrocés del rere-país i una creixent influència política de les ciutats. A les urbs es concentren la majoriadels vots i, per tant, els equipaments i els esforços pressupostaris destinats a les estructu-res urbanes són prioritaris. En aquest context, no hi ha recursos suficients per donar su-port a les idees innovadores, que n’hi ha, gestades al rerepaís.Per tant, el fenomen de la globalització explicaria l’ensorrament de les economies delssectors primaris clàssics. La conseqüència ha estat un èxode inevitable, atès que no hi hahagut cap tipus de plantejament encaminat a aturar aquest procés. Ha mancat una es-tratègia política per fixar població.

Certament, el rerepaís no té greus problemes de subsistència. Sí que té uns tics d’envellimentmalgrat que les darreres tendències indiquen un procés de recuperació de l’espai ru-ral. Aquest fet l’hem pogut constatar al Montseny, on s’estan reobrint escoles que esvan tancar fa vint anys. Tenim una mica més de gent jove que ha vingut per raons di-verses.

Entre els anys 50 i 60, a la zona del Montseny es van tancar al voltant de 700 masies. Peròdes dels anys 80 s’ha produït un lent procés de recuperació i reocupació de les masies.Entre 120 i 130 són ara cases de menjar¸ i unes 40 són escoles de natura que han portat ala comarca uns 200 joves, la majoria parelles amb formació de titulats mitjans i superiors.Viuen en aquests pobles, en aquests masos, i mantenen una relació amb el medi diferentde la que tenien els antics pobladors. Fins i tot recuperen tradicions que s’havien ensorraten el marc d’una economia tradicional.Per exemple, a Santa Marta (Viladrau), un grup de gent ha recuperat un plat que es cuina-va amb castanyes. En l’actualitat, no hi ha turista que marxi de Viladrau sense una paperi-na de castanyes. És una economia disseminada però que comença a tenir el seu pes. Ésuna activitat que entronca amb la voluntat de recuperar la tradició, les festes, els petitsmuseus locals: generen atractiu i donen un toc d’identitat i cultura a la localitat.

El rerepaís esdevé jardí però manté moltes més funcions, que resulten fonamentals perals centres urbans. De fàbrica d’energia, per exemple. Sense anar més lluny, tenim electri-citat gràcies a la inundació de valls com la de Camarassa. La ciutat té una empremta ecolò-gica que s’expressa tant al marc global com territorial.És evident que un dels factors clau en la modificació del paisatge ha estat el canvi de de-manda energètica. Durant centúries hem viscut del carbó i la llenya; quan es canvia a al-tres jaciments energètics els paisatges varien substancialment.D’altra banda, les darreres recerques científiques demostren que no podem viure ambquatre idees-biscuter sobre el medi ambient. Les coses són complexes. Així, contrària-ment a allò que es creia, els boscos europeus i americans absorbeixen molta més quanti-tat de carboni procedent de les emissions que els boscos de l’Amazònia.

I la Unió Europea posa moltsdiners perquè no desapareguintots els pagesos a Europa...

En canvi, la població que s’haquedat, en part gràcies al turismede cap de setmana i a les segonesresidències, manté un bon nivellde vida. Fins i tot a algunes zoneses comença a recuperar població?

Quines noves activitats hansorgit o s’han recuperat?

Són iniciatives positives, però noes corre el perill de convertir elrerepaís en una mena de jardí decap de setmana?

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

59

Un abandó en la gestió que els ha portat a una situació de ruïna. Els boscos han augmen-tat moltíssim: molts paisatges de muntanya que als anys seixanta estaven ocupats per ma-sos ara són superfície boscosa. A més a més, si no es posen en marxa plans de gestió peraclarir els boscos, ho farà la mateixa natura en un procés ple d’interrogants.

La qüestió de la propietat privada és un debat permanent. La situació és complexa. Lessocietats urbanes demanen uns nous usos lúdics i culturals als boscos, però la majoria depropietaris no disposen dels recursos per gestionar-los. En cap cas es pot criminalitzar elspropietaris com s’ha fet fins ara. Jo, científic amb tendències polítiques d’esquerres, sovintm’he convertit en defensor delmón forestal, posició quem’ha portat alguns problemes. Finsi tot una coneguda revista naturalista m’ha arribat a acusar de defensar els interessos deles indústries fusteres. Simplement m’he aproximat al món forestal i he intentat entendreels seus arguments.En el cas de Catalunya, les xifres són clares. El 90% del territori és de propietat privada i el10%, de titularitat pública. Això no passa a la resta d’Espanya.El problema de la propietat té els seus orígens a l’època de Mendizábal. El que no emsembla just és que es criminalitzi els propietaris. Al cap i a la fi els propietaris forestalsarrosseguen un infortuni semàntic. No hi ha cap col·lectiu empresarial que s’autoproclamipropietari. Si s’anomenessin empresaris agricultors en lloc de propietaris forestals no hi hau-ria tants problemes.

En aquest moment, els boscos ocupen al voltant d’un 60% del país. I la cobertura forestalcreix any rere any. El país s’està convertint en un magatzem de cel·lulosa. El perill mésgran és el risc d’incendi. Si a més a més hi afegim que per primera vegada en la històrias’ha construït dins el bosc, els riscos s’incrementen. Mai cap forma civilitzadora del paíshavia construït dins el bosc. Només amb l’excepció dels carboners, que hi feien construc-cions episòdiques.

Jo crec que la nostra Administració ha d’entendre que la gestió forestal és un tema priori-tari. No es pot deixar només en mans dels agents directament interessats: propietaris,ecologistes i constructors. La qüestió va molt més enllà: abasta el model de país que vo-lem. Cal aplicar polítiques que afavoreixin els plans de gestió i sufragar línies d’investigacióper decidir què fem d’aquesta biomassa que es va acumulant. De fet, contràriament a allòque pensàvemdes de les postures conservacionistes, un increment de superfície forestal noaugmenta la biodiversitat, ans al contrari, la redueix. Hem perdut hàbitats i una granquantitat d’organismes vius i, per tant, el mite de la intocabilitat dels boscos no és desitja-ble en el cas mediterrani.

Aquelles que tenen una situació de favorabilitat ecològica. Per exemple, s’expandeixenles espècies amb una gran capacitat invasora, sobretot algunes coníferes. És el cas del piblanc, que colonitza moltes zones cremades i també aquelles on s’ha donat un procésd’abandó. El pi blanc és un invasor molt eficient. L’alzina comuna també està avançant.Això no obstant, no es pot oblidar que els paisatges forestals estan absolutament relacio-nats amb la demanda del mercat. L’alzina surera ha estat una espècie exitosa a partir dels. XIX per la Revolució Industrial del suro. L’escorça d’aquesta espècie produeix una

Més enllà d’aquesta funcióambiental, certament moltimportant, tothom sembla estard’acord en l’abandó que pateixenels boscos catalans…

Però gestionar els boscos valdiners i l’estructura de lapropietat a Catalunya dificultales coses…

Quina superfície del territoricatalà ocupen els boscos?

Quin tipus d’acció políticaproposa? O ja és un problema deBrussel·les?

En el cas de Catalunya, quinesespècies s’adapten millor al nouescenari?

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

60

La fusta dels boscos catalans,però, ja no té el valor que tenia…

És cert. Els vivers han proliferata peu de carretera per totCatalunya…

En l’actualitat, el discurs delrerepaís és anar a buscar elturisme. Creu que és una bonaalternativa per generar riquesa ifixar població?

I l’ecoturisme?

gran quantitat de suberina, un compost molt preat a les indústries com a junta. Tanma-teix, la suberina va ser fonamental per possibilitar la colonització dels espais freds al Canadài a Escandinàvia, atès que s’utilitzava per isolar les cases. Fins i tot encara avui la NASA téuna junta feta amb subenina, producte que no ha pogut substituir. Al seu moment, el sec-tor surer va fer molts diners. Fins i tot els obrers formaven una mena d’aristocràcia obrera.També en el s. XVIII, quan es va obrir el comerç cap a ultramar, els castanyers tenien un granvalor ja que s’utilitzaven per construir les bótes que transportaven els aliments.

La funció productiva del bosc ha baixat en picat, fet que ha abonat la desídia i el desin-terès. També és veritat que la propietat forestal ha canviat de mans. No m’agrada genscom les generacions joves del sector passen olímpicament dels boscos. Els joves del sec-tor silvícola són molt poc lluitadors. Uns abandonen el sector i d’altres han apostat pel vi-verisme, en general de jardineria.

En el discurs de l’obra pública és molt important la introducció de planta autòctona i, pertant, qualsevol obra pública ha d’anar acompanyada d’un pla de restauració. Aquesta tendèn-cia explica l’enorme oferta existent.

Depèn del model turístic triat. Hi ha un turisme d’impacte i agressiu com per exemple, elscamps de golf, que són una excusa per crear infraestructures urbanístiques. Tampoc veigbé les iniciatives que volen colonitzar espais altimontans, ja sigui per esports d’aventura,ja sigui per estacions d’esquí. Aquestes idees sovint estan absents de qualsevol plantejamentsostenible. Cal estar molt atents i ser molt crítics perquè s’incorporin estudis d’impacte.

En canvi, la terciarització delmón rural a partir de l’agroturisme o el turisme cultural són viesesperançadores. En aquestes iniciatives resulta fonamental plantejar formes de participació.S’ha d’escoltar els pobladors i tenir en compte les seves propostes. Crec que la nostra so-cietat fordista, obsessionada per acumular i acumular, ha d’apostar per vies alternatives.Per exemple, els oficis artesans, que tenen les primeresmatèries properes i que utilitzen tec-nologiesmolt especialitzades. Són elsjaciments d’artesans, de gastronomiad’alta qualitat… La recuperació del’arquitectura popular, l’arqueologia,els ponts i els pontets, tot ha de con-tribuir a elaborar estratègies partici-patives inspirades en l’agenda 21 iadaptades a un territori específic. Tam-bé és molt important la promoció del’agricultura sostenible i ecològica.És trist dir-ho, però cada jove que fi-xem al rerepaís és un funcionari queens estalviem.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

61

Recuperar població al rerepaísvol dir una migració, diríem quemolt qualificada, de l’entornurbà al rural. És una decisiórealment difícil, no creu?

Creu que el nou sector de lesindústries de la informació pottenir un paper en la fixació depoblació a zones rurals?

Certament és difícil, però algunes de les tendències més innovadores del rerepaís han es-tat impulsades per gent que ve de ciutat. Des de neorurals que viuen al Pallars, fins a gentprocedent delmoviment obrer deBadalonaodel Baix Llobregat que es dediquen a l’agriculturaecològica o treballen a escoles de natura. Entre el joves dels 60-70 hi havia molts romàn-tics, però també n’hi havia de pragmàtics.

Ja es dóna un tímid creixement exponencial d’aquest procés. Hi ha força gent que treba-lla connectada i que viu en masos, en poblets rurals. Aquest fenomen ajudarà a desacra-litzar el mas. Aquests entorns, de gran qualitat paisatgística, són ideals per ser convertitsen centres generadors de coneixement. Certs espais rurals s’estan recolonitzant, i no pre-cisament per hippies. Són emprenedors digitals i que han de tenir un paper important enla recuperació del rerepaís.

Normativa ambiental• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

62

1.1. El factor territorial de les forests

Segons dades del Pla General de Política Fores-tal, el 61,1% del territori de Catalunya està cobertde bosc. Aquest índex és molt superior al dela Unió Europea, que té 130 milions d'hectàreesforestals, xifra que representa el 36% de la sevasuperfície.Per aquest motiu, quan parlem dels terrenysforestals a Catalunya estem parlant del sectorterritorialment més representatiu del país. Darre-re la gestió territorial dels boscos hi ha realmentla gestió territorial de Catalunya, cosa que faque la gestió dels boscos sigui un elementestratègic de la gestió natural, de territori i depoblació de Catalunya.El bosc de Catalunya és ric per la seva diver-sitat però és també un bosc jove, un bosc densd'arbres petits.Per una sèrie de factors, la superfície arbradade Catalunya està augmentant, com és la pautageneral al Mediterrani. Segons el Departamentd'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), lasuperfície arbrada de Catalunya augmentà un19,8% entre els anys 1970 i 1990. La despoblaciói l'abandonament dels cultius són els elementsclau d'aquest augment espontani de les super-fícies arbrades, frenades tan sols pels greusincendis dels últims anys.

1.2. La baixa producció del sector

Tot i que el territori forestal s’acosta a la majo-ria absoluta territorial, les masses forestals deCatalunya únicament aporten l’1,9% de laproducció agrària.

Els productes forestals de Catalunya generarenl'any 1996 un total de 10.030 milions de pesse-tes, un 70% dels quals correspon a fusta, suroi llenya, i la resta, a bolets, pastures, tòfones ialtres. Aquests 10.030 milions representen l’1,9%de la producció agrària de Catalunya, és a dir,el 0,08% del producte interior brut (A. Cerri-llo. La Vanguardia, 7/4/97).Els boscos catalans presenten una diversitatecològica remarcable, però són poc produc-tius i, per tant, poc competitius, ja sigui perquèsón zones de grans pendents, o perquè es trac-ta de bosc mediterrani típicament fràgil i pocproductiu. La manca de productivitat és elfactor principal de l'abandonament de l'activitati, en conseqüència, el despoblament del mónrural. Si bé l’aïllament, l'altitud, la sequera i lesnevades són factors que hi van associats, elconsens general ens indica que el despobla-ment es deriva de la manca de productivitatdel sector primari.Fruit d'aquest despoblament tenim una pobla-ció rural majoritàriament marginada i obliga-da a assumir unes funcions territorials i ambien-tals que no compensen. No podem tenir laCatalunya rural convertida en un espai de lleu-re per a les poblacions urbanes, i que aques-ta ocupació esdevingui una descapitalitzacióen lloc de preveure la corresponent i justacontraprestació.Cada dia que passa el bosc es treballa menysi, en canvi, es visita més. Només vint anys enre-re, el bosc feia funcions de reserva agrícola, deproducció de fustes i llenyes, de reserva depastures, de reserva de capital, etc., per la qualcosa es pot dir que complia un paper fona-

Normativa: elsarbres que nodeixen veure el bosc• • • • • • • • • • •Ignasi Doñate i SanglasAdvocat expert en qüestions ambientals

1Un país rere el bosc

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

63

mental. Actualment el bosc s'ha deixat de treba-llar.

1.3. El baix preu dels alts rendimentsambientals i socials dels boscos

El rendiment dels boscos catalans no es potbuscar en la seva vessant productiva, els rendi-ments forestals no sols són derivats de la produc-ció. El rendiment del bosc l'hem de trobar majo-ritàriament no en la producció, sinó en elsbeneficis ambientals que genera indiscrimi-nadament per a la població: qualitat i quanti-tat d'aigua, qualitat de l'aire, qualitat del paisat-ge, manteniment del sòl contra l'erosió, etc.El seu aspecte productiu representa assumir enel cost de manteniment dels boscos els bene-ficis que genera: qualitat/quantitat de l'aigua,de l'aire i del sòl, del paisatge, conservacióde la natura, espais per al lleure, etc.Aquests rendiments forestals, atribuïbles altreball efectiu i real de la pagesia, ni són valo-rats adequadament ni són objecte d'una contra-partida per part de la població en general quese'n beneficia. En aquest sentit, sota el concep-te d'"ajuts" s'amaga una manca de valoració deltreball i de la funció dels propietaris forestals.Com diria el Dr. Ramon Folch, "el preu baixd'un valor alt".És així també com cal entendre la denúnciade la Unió de Pagesos: "Els pagesos, en gene-ral, són els principals conservadors de la natu-ra, gestionen el medi rural, amb les seves deci-sions professionals, agrícoles, ramaderes iforestals, esculpeixen i creen el paisatge [...]La desaparició dels pagesos provoca efectesmolt negatius en el territori: desaparició i dete-riorament dels camins rurals i forestals, quecomporta dificultats per accedir als focs fores-tals i impossibilita l'actuació immediata contrael foc; manca de vigilància sobre el territori;manca de punts d'aigua; desaparició de talla-focs naturals que representen les zones deconreu; desaparició dels conreus socials, mésintensius i verds durant l'estiu, vinyes, oliveres,ametllers, avellaners, tecs, etc.; manca deconducció d'aigües; augment d'erosió delterrenys; creixement de males herbes, brollesi esbarzers per manca de pastures; augment iconnexió de les superfícies forestals que deter-

minen els grans incendis.". (Joan Casajoana iVives, Unió de Pagesos del Bages.)Actualment els costos repercuteixen bàsica-ment en els propietaris, sense que rebin lacontrapartida per uns rendiments que donen.

1.4. La propietat privada dels boscos

Un dels reptes de la gestió de les masses fores-tals rau a compatibilitzar els rendiments ambien-tals i els usos públics que genera amb la propie-tat privada dels boscos. El territori forestal català,compost per 49.567 finques forestals, és enun 77% propietat privada. Un 65% d'aquest terri-tori correspon a finques de més de 25 ha quesón propietat de 8.542 persones, i el 35% restantcorrespon a petites parcel·les de 41.115 propie-taris. La responsabilitat de la gestió forestal recauen primer lloc sobre els propietaris.En aquest sentit es manifesta el Consorci Fores-tal de Catalunya: "En un país amb uns boscosmajoritàriament en propietat familiar i un siste-ma d'economia oberta sense discussió, el reptea resoldre no es troba en aspectes tècnics (p.e. la detecció o extinció dels focs) o biològics(descripció dels nostres ecosistemes), com hemfet dispersant els nostres limitats recursos enels anys passats, sinó en els aspectes socio-polítics.". (E. Rojas. ‘El Temps Ambiental’, núm.16.)L'evolució de la normativa forestal de Catalunyarepresenta, entre d'altres factors, aquest treballper trobar la millor fórmula de col·laboracióentre la propietat pública i les institucions públi-ques, la compatibilització entre la gestió priva-da i la supervisió pública, l'optimació de bene-ficis de producció sense minimització delsrendiments socials i ambientals de les massesboscoses, la busca conjunta per assolir simultà-niament i equilibrada les tres funcions que hande tenir els boscos: productiva, ambiental isocial, etc.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

64

2.1. L'alternativa de la "gestió integral"

La gestió dels boscos ens presenta una alter-nativa: sistema del bosc com a sistema deproducció de fusta (rendiment econòmic del'explotació), o el bosc com a ecosistemacomplex amb múltiples funcions ecològiquesi econòmiques (manteniment d'un hàbitat ecolò-gicament valuós). Alguns autors parlen de lasegona opció com una "política forestal inte-gral" caracteritzada per la seva multifuncio-nalitat: l'adopció d'unes mesures que conduei-xin a "unes estructures socials biològicamentestables que tinguin un cost social mínim, equi-librat i equitativament distribuït que optimil'oferta de béns i serveis demanats per la socie-tat als boscos de forma permanent". (Rojas,E. 1995)En altres termes, l'alternativa seria un bosccorrectament gestionat, cosa que equival aun bosc que conservi i millori la "qualitat fores-tal", identificada per C. Ibero i N. Dudley (1995)pels signes de l'autenticitat del bosc, el seu estatde salut, la producció de beneficis ambien-tals (reserva genètica, que serveixi per conser-var i formar sòl, que protegeixi de l'erosió...)i de béns socioeconòmics (altres usos: cinegè-tica, lleure, científics o educatius). La línia degestió que es planteja no va encaminada aaugmentar la zona boscosa, que per si matei-xa no és índex de qualitat ambiental.D’altra banda, l'assoliment d'un bosc adult supo-sa una tasca de gestió de 200 anys. Aquestarealitat indefugible fa que la gestió forestal hagide ser necessàriament sostenible, encamina-da a poder extreure d'un territori forestal concret

la mateixa quantitat i qualitat de fusta un anyrere l’altre.Aquesta gestió a llarg termini fa encara mésnecessària l’avaluació dels rendiments ambien-tals i socials del bosc i que el seu pagamentsuposi una capitalització a curt i mitjà terminide les explotacions forestals.

2.2. Alternatives d'usos com aalternativa?

L'administració i els propietaris busquen novesrendibilitats al bosc, especialment cercantd’assegurar una millor penetració social de lafusta i de la resta de productes forestals, sobre-tot en un marc altament competitiu per l'entradade productes del nord d'Europa. Amb aques-ta finalitat es va constituir i treballa el CentreTecnològic Forestal de Catalunya, radicat aSolsona.Per una altra banda, la compatibilització delmedi natural amb les activitats turístiques i delleure, si bé pot ser un ajut per a la capitalit-zació del món rural i suposa una valoració delsespais naturals, en cap cas és ni pot ser consi-derada una alternativa a la problemàtica fores-tal. A més a més, abans d’endegar iniciativesd'aquest tipus cal assessorar la població rural,fer un estudi de cada zona, tipificar-la adequa-dament segons el seu ús i regular-lo. Altramentla utilització de les zones naturals per a l'ocia l'aire lliure i el turisme esdevé una activitatindiscriminada, la qual cosa comporta que encertes àrees es produeixi un excés que dismi-nueix el rendiment de la inversió i causa ladegradació de la zona.

El marc legislatiu actual està determinat perla Llei 6/1988 forestal de Catalunya com a puntde partida. Aquesta llei, que exerceix lescompetències de la Generalitat en matèriade boscos, va substituir l'espanyola Llei de laforest del 8 de juny de 1957 i tota la resta denormativa forestal estatal, la qual tan solssegueix aplicant-se com a normativa bàsicaque, com a tal, no pot ser contradita per lanormativa catalana.

A la normativa específica de boscos cal afegir-hi, però, per completar el marc legislatiu, lanormativa sectorial que regula els espais natu-rals, la normativa territorial i urbanística, lade caça i pesca, la d'aigües, i d'altres. Tot iaixí, la consideració sistemàtica d'aquestanormativa amb la legislació forestal esdevéuna tasca molt difícil atesa la diversitatd'enfocaments i de mesures que unes i altresnormatives apliquen.

3El marc legislatiu del bosc

2L’alternativa d’una gestióintegral necessàriament a llargtermini

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

65

El marc legislatiu esdevé, però, configurat comun paquet de normatives sectorials mancadesde la concepció unitària d'un conjunt norma-tiu elaborat sistemàticament. En aquesta tascade sistematització, el Pla Territorial General deCatalunya, aprovat per la Llei 1/1995 del 16 demarç, ha estat, pel que fa al món rural, unaocasió perduda per equilibrar la gestió i elsusos del territori. Com recull un Dictamen sobreel Pla, emès pel Consell de Protecció de laNatura, "es produeix un greuge per al medinatural i rural pel tracte diferencial que fa elPTG amb la definició dels usos del territori".El dictamen recull que "l'activitat agrària hauriade merèixer un apartat específic, ja que tot itenir un paper estructurador del territori, delligam entre diversos espais protegits, de quali-tat ambiental [...], no es pot oblidar l'aspecteproductiu-econòmic que és el principi i fi del'activitat agrària". En aquest sentit cal conclou-re que el PTG no ha aportat les eines adequa-des de sistematització del marc legislatiu delpaís. El tractament que fa del medi rural éspràcticament inexistent i la referència al mediforestal és quasi anecdòtica quan recull que"les agressions al medi forestal no provenende les activitats agràries, sinó de l'excessivafreqüentació i dels efectes secundaris de lacontaminació atmosfèrica". Cap referència ala manca de rendibilitat del sector, a l'equilibride les funcions productiva, social i ambien-tal dels nostres boscos.

3.1. La Llei 6/1988 forestal de Catalunya

La llei forestal de Catalunya del 19 d'octubrede 1988 va ser promulgada amb una finalitatprou àmplia, recollida en l'article primer: "esta-blir l'ordenament dels terrenys forestals deCatalunya per assegurar-ne la conservació igarantir la producció de primeres matèries,aprofitar adequadament els recursos natu-rals renovables i mantenir les condicions quepermeten un ús recreatiu i cultural d'aqueststerrenys".Tanmateix, aquesta finalitat, tot i la inclusió deparàmetres de sostenibilitat en la Llei, és trac-tada des d'un clar perfil "productivista" quanes marquen els objectius de la Llei: "Promou-re i millorar de manera sostinguda la funciósocioeconòmica de les masses forestals [...]

Promoure una silvicultura adequada i les acti-vitats de primera transformació dels produc-tes del bosc [...] Millorar la rendibilitat de lesmasses boscoses...". Tot i aquest caràcter, veiemcom l'orientació "productivista" no ha acon-seguit redreçar per si mateixa la manca derendibilitat dels boscos catalans, cosa que n’hafomentat l’abandonament simultani al'abandonament d'un seguit d'activitats agrí-coles. A què cal atribuir aquesta disfuncióde la normativa? La Llei ja fixa uns objectiusque suposen una racionalització de la produc-ció forestal, com són la lluita contra la dismi-nució de la superfície forestal existent, el fomentde la col·laboració de les administracions locals,el foment de l'associacionisme i la col·laboracióentre els sectors implicats en el sector econò-mic forestal, la promoció de la investigació,l'experimentació, i la formació dels produc-tors o gestors d'activitats forestals. Aquestsobjectius, positius i necessaris indiscutible-ment, estan però mancats de mitjans efec-tius per assolir objectius a curt, mitjà i llargtermini, així com d'instruments d'aplicació.Ara bé, ha estat sobretot la manca d'assumpcióclara de les funcions ambientals del bosc i lamanca d'ordenació de la seva funció socialel que ha possibilitat l'actual unanimitat sociali governativa pel que fa a la insuficiència demesures públiques i privades per evitar el greuabandonament del sector forestal com a acti-vitat. En el marc espanyol, la preparació d'unanova llei de la forest parteix de la premissade la necessitat d'una transformació radical delmarc normatiu dels boscos.La Llei va establir un concepte de forest queha estat considerat massa ampli pel que fa ala seva funció. Aquest concepte, tot i que hapermès aplicar la llei forestal a una diversitatde sòls rústics, no és el més adequat des d'unaperspectiva de classificació i determinaciód'usos, fet que ha portat a una modificaciótècnica en el procés d'elaboració de l'InventariForestal de Catalunya.Seguint la línia de la llei forestal de l'any 1932,els aprofitaments forestals estan sotmesos perla llei forestal a una llicència prèviad'aprofitament, de la qual n'estan exceptuatsels terrenys que disposin de Projectesd'Ordenació o de Plans Tècnics aprovats. Estantambé exceptuats de llicència, d'acord amb

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

66

l'Ordre del 16 de juliol de 1991, els aprofita-ments forestals per a l'ús domèstic.La llei forestal pràcticament no ha estat modi-ficada en aquests més de deu anys de vigèn-cia, amb excepció de l'adequació de la Llei ales exigències de la Llei 30/92 de procedi-ment administratiu, duta a terme mitjançantel Decret legislatiu 10/1994 del 26 de juliol.

3.2. Els instruments públics de gestióforestal

3.2.1. La planificació forestalLa Llei va situar com a instrument bàsic de gestióels Plans de Desenvolupament Forestal i vasituar en el més alt nivell el Pla General de Polí-tica Forestal, encaminat a dur a terme una polí-tica forestal integral mitjançant la classificaciódels terrenys forestals i la determinació del seuús.El Pla General de Política Forestal de Cata-lunya, aprovat l'any 1994, té la funció –d'acordamb la Llei forestal 6/1988– d'ordenar elsterrenys forestals i fer compatible la conser-vació del medi natural amb l'ús múltiple deles forests. El pla ha de servir per qualificarels terrenys forestals i determinar-ne els usos.Tot i així, la sola lectura de l’índex del Pla ensmostra que bàsicament només es considerenfuncions del bosc la producció directa i el fomentde les indústries derivades dels recursos fores-tals i de l'activitat silvícola.En aquest sentit es troba a faltar, un cop més,la funció integradora del Pla, que no fa capreferència substancial a les funcions ambien-tals i socials de les forests, que semblen reser-var-se per a la legislació genèrica del Pla d'Espaisd'Interès Natural, el qual, si bé podria dur aterme aquesta funció, està mancat d'una apli-cació territorial general.El Pla General determina la redacció dels Plansde Producció Forestal, que afecten diferentsunitats territorials resultants de dividir el terri-tori en vuit grans àmbits territorials que en algunscasos presenten subdivisions. En total estanprevistos 16 Plans de Producció Forestal, d'acordamb els quals s'han de redactar els Projectesd'Ordenació i els Plans Tècnics de Gestió i Millo-ra Forestals, que tenen la consideració depreceptius per als terrenys forestals d'utilitatpública o protectors.

L'ordenació de la política forestal té la sevaexpressió planificadora més concreta en elsProjectes d'Ordenació i en els Plans Tècnics deGestió i Millora Forestal (PTGMF). Les instruc-cions generals per a la redacció, l'aprovació ila revisió dels PTGMF a aplicar en els terrenysforestals de propietat privada de Catalunya estanrecollides en l'Ordre del 10 de juny de 1991 delDepartament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca(DARP) i en l'Ordre del 20 de juliol de 1994.L'activitat planificadora, fonamental en tot desen-volupament de polítiques, que ha dut a termeel sector privat ha apuntat en el cas dels boscoscatalans cap a una concepció marcadamentproductiva a curt termini, sense tenir en comp-te la pluralitat real de funcions del bosc i laproblemàtica específica d'un marc forestal medi-terrani de baixa productivitat i extremamentfràgil.El Pla Forestal General de Catalunya preveudestinar 2.000 milions de pessetes anuals asubvencions.D’aquesta xifra, lamajor part (1.600milions) es destinarà a incentivar les repobla-cions forestals en camps de cultiu abandonats,seguint les indicacions comunitàries. Per a laneteja i repoblació de les zones cremades esdestinen tan sols 400 milions.Tot i així, cal atendre l'opinió dels experts queprevenen sobre la idoneïtat de la "neteja" delsboscos, ja que si la "neteja" consisteix a treu-re el sotabosc es causa una autèntica agressióal bosc. Per aquest motiu les activitats de nete-ja haurien de limitar-se a treure els elementsaliens al bosc.

3.2.2. L'Inventari Forestal de CatalunyaD'acord amb el precepte de la mateixa Llei fores-tal, per encàrrec del DARP i del Departamentde Medi Ambient, el Centre de Recerca Ecolò-gica i d'Activitats Forestals ha acabat d’elaborarl'Inventari Forestal de Catalunya. Aquest inven-tari no només integra mesures dasonòmiquessinó que entén el bosc com un ecosistema, cosaque permet projectar el creixement del bosca termini mitjà, per un període de 20 o 30 anys.L'inventari hauria d'haver estat la base del PlaGeneral de Política Forestal de Catalunya, peròla complexitat de les dades a incorporar i lanecessitat sens falta d'un Pla General que orien-tés l'elaboració de plans de gestió i produc-ció van fer que el Pla General de Política Fores-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

67

tal s'aprovés molt abans que s'acabés la redac-ció de l'inventari. A diferència de l'inventariespanyol, l'inventari català quan parla de super-fície forestal fa referència explícita a l'existènciad'arbres. Amb aquest criteri, l'inventari arriba ala conclusió que la superfície forestal de Cata-lunya es manté estable si es té en compte lacontrapartida de la pèrdua de sòl forestal pelsincendis i el guany per l'abandonament delsconreus. En canvi, segons l'inventari espan-yol el bosc creix a Catalunya i es concentraen la quantitat i diàmetre dels arbres i en laquantitat de fusta.

3.2.3. El Centre de Propietat ForestalEn el marc de la gestió dels terrenys forestalsde propietat privada, es creà per llei el Centrede Propietat Forestal, que té per objectiu orde-nar la producció forestal i promoure la conser-vació i la millora dels boscos i de les pastu-res de propietat privada. La delimitació deles funcions del Centre de Propietat Forestalva ser tractada en el Decret 358/1989 del 19 dedesembre.Actualment, el Centre, després del plec de mesu-res derivades dels greus incendis forestals del'any 1998, i amb la necessitat de fomentaruna major participació del sector privat, té elprojecte d'esdevenir una "agència de boscosprivats" segons un projecte de Decret en procésde tramitació. Aquesta disposició el configuracom un organisme autònom de caràcter admi-nistratiu amb capacitat per ordenar la produc-ció forestal dels boscos privats, representarels propietaris davant l'administració, propiciarl'elaboració dels plans de producció forestal iformular propostes i orientacions en matèriaforestal.En el marc del Centre està previst crear unConsell Forestal Assessor, així com un FonsForestal dels Boscos Privats de Catalunya quees nodreixi bàsicament de les taxes i de lessancions per infraccions que afectin els boscosde titularitat privada.

3.2.4. La unitat mínima forestalLa unitat mínima forestal, com a mesura esta-blerta en la Llei forestal, va ser determinada pelDecret 35/1990 del 23 de gener en l'extensióde 25 ha. D'acord amb aquest criteri les finquesinferiors a aquesta extensió són indivisibles i

en funció d'aquesta es podran autoritzar o noedificacions vinculades a usos agraris.

3.2.5. Els catàlegsTal com estableix la mateixa Llei forestal, elsterrenys forestals d'utilitat pública hand'inscriure's en el Catàleg de Forests d'UtilitatPública que, d'acord amb l'Ordre del DARP del26 de novembre de 1993, consta d'un arxiucartogràfic i fotogràfic i d'un llibre de registre.

3.2.6. Els ajutsEls ajuts a l'activitat forestal en cap cas tenenel mateix pes específic que els ajuts al'agricultura. La seva conceptuació és cadadia més contestada quan es demana des delsector privat no el foment d'una "activitat fores-tal subvencionada", sinó l'establiment de retri-bucions objectives a les funcions socials iambientals que efectivament el bosc suposaper al país.La política d'ajuts és, però, la política bàsicaseguida per la Unió Europea com a mesuracomplementària a la PAC. Promou la repobla-ció forestal de terres agràries com a mesura perevitar l'erosió i millorar la funció hidrològicadels boscos.Darrerament, els programes de repoblació s'hanvist afectats per problemes de finançamentde la Unió Europea, apareguts amb formad'exigència de més condicions comunitàriesd'accés als programes de finançament.

Els ajuts existents actualment tenen per objecte:• 3.2.6.1 El foment de la gestió planificada

de les forests de titularitat privada, establertper l'Ordre del 31 de juliol de 1990, que deter-mina la concessió de subvencions, l'accéspreferencial a préstecs de l'Institut Català delCrèdit Agrari (ICCA) i l'establiment de tipusd'interès nominal més favorables.

• 3.2.6.2 El foment de les inversions forestalsen explotacions agràries i accions de desen-volupament i aprofitament dels boscos a leszones rurals, establert en l'Ordre del 29 dejuny de 1993, modificada posteriorment perl'Ordre del 14 de maig del 1996, del DARP.D'acord ambaquesta disposició foud'aplicacióel Decret espanyol 378/1993 del 12 de març,que desenvolupava la normativa comunità-ria que establia un règim comunitari d'ajutsa les mesures forestals en l'agricultura, d'acord

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

68

amb el Programa quinquennal (1993-1997)per a Catalunya. Tot i així, d'acord amb l'Ordredel 6 de febrer de 1998, el termini per presen-tar sol·licituds es va tancar el dia 24 de febrerd'aquest any 1999, data de publicació del'Ordre en el DOGC.

• 3.2.6.3 Els treballs de conservació i regene-ració de suredes i la protecció del suro, esta-blerts en el Decret 42/1989 del 22 de març,que consisteixen en la concessió d'unasubvenció dels interessos derivats de prés-tecs amb entitats financeres.

3.2.7. Mesures contra les plaguesforestalsLa prevenció de les plagues forestals i la llui-ta contra aquestes és entesa legalment coml'aplicació de mesures de caràcter silvícola enca-minades a prevenir i combatre les plagues irecollides en el Decret 21/1991 del 22 de gener,el qual també determina un seguit de mesu-res contra l'ús de plaguicides.

3.2.8. Els fons forestals• 3.2.8.1 El Fons Forestal de Catalunya, defi-

nit a la Llei forestal i regulat pel Decret357/1989 del 19 de desembre, s'integra dinsel conjunt demesures deprevenció dels incen-dis forestals i de reforestació dels terrenysafectats pel foc.

• 3.2.8.2 El fons forestal de millores. La gestiódels Fons de millores per a la conservaciói el manteniment dels boscos d'utilitat públi-ca propietat de les entitats locals es regulad'acord amb l'art. 55 de la Llei forestal imitjançant el Decret 377/1996 del 2 dedesembre.

Les entitats públiques propietàries estan obli-gades a invertir el 15% dels beneficis obtingutsamb els aprofitaments en l'ordenació i la millo-ra de les seves masses forestals. En aquest sentitcal considerar beneficis els ingressos gene-rats per les concessions d'ocupacions, auto-ritzacions d'ús i permisos en general que afec-tin les forests d'utilitat pública. La destinació del

Fons és el finançament del Programa anualde millores de les forests.4.1. Parlem dels boscos quan es cremen

La successió massa freqüent d'incendis fores-tals de gran abast fa que esdevingui impossi-ble la regeneració natural i està causant pèrduesirreversibles. La previsió per a aquest any 1999no sembla gens optimista, ja sigui per la seque-ra, per la manca de reserves d’aigua o per lesprediccions mundials, que adverteixen de larepetició enguany de 8 a 10 grans fenòmensmeteorològics que portaran desgràcies als païsosmancats de les mínimes infraestructures persuportar els grans fenòmens climàtics. Parlemdel clima. També parlem dels boscos, perònomés quan es cremen.El 90% dels incendis forestals són deguts, inten-cionadament o no, a l'activitat humana. Peraquest motiu cal una gran campanya de valo-ració pública dels boscos, una campanyad'educació ambiental de gran abast. Aquestavaloració social dels boscos es troba a la basede l'assignació important de recursos públicsper mantenir i millorar les masses boscoses.

Així, la mesura de tancar els boscos o de prohi-bir l’accés al medi natural no és una mesurapositiva a causa del seu caràcter antisocial i, entot cas, accentuaria encara més l'abandonamentdel bosc. Certament cal ordenar l'accés, peròmai, i en cap cas, prohibir-lo.

4.2. El marc de la prevenció i extinciód'incendis forestals

El marc legal de la prevenció d'incendis fores-tals està determinat bàsicament pel Decret64/1995 del DARP, que recull les prescripcionsde la normativa espanyola d'incendis fores-tals –Llei 81/68 del 5 de desembre sobre incen-dis forestals, i el seu Reglament, aprovat pelDecret 3769/1972 del 23 de desembre– , perla Llei 6/88 forestal de Catalunya i pel Pla deProtecció Civil d'Emergències per a incendisforestals de Catalunya (INFOCAT), aprovat peracord del Govern del 29 de setembre de 1994.En el marc de la llei forestal es regularen lesAgrupacions de Defensa Forestal (ADF) com aentitats amb personalitat jurídica, formades perpropietaris forestals, ajuntaments i associacions,

4La normativa de prevenciói extinció d’incendis forestals

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

69

que tenen la finalitat de protegir la natura iles organitzacions professionals agràries. LesADF convenientment registrades poden dema-nar ajuts al DARP consistents en la concessióde subvencions per a les actuacions de les ADF,la cobertura d'una assegurança que cobreixi elsriscos personals i la possibilitat en casd'actuacions especials de formalitzar conve-nis amb el DARP.El Decret 64/1995 del 7 de març estableix "zonesde seguretat" –franges de terreny lliure de totavegetació arbrada o arbustiva susceptible depropagar el foc– i "zones de protecció" –fran-ges de terreny sense vegetació arbustiva i massaforestal arbrada aclarida–, així com mesuresespecials pel que fa als factors relacionats ambels incendis: urbanitzacions, habitatges i explo-tacions agràries, instal·lacions de caràcter indus-trial i de servei, línies elèctriques, vies de comu-nicació, abocadors, àrees recreatives, actuacionsforestals, cremes controlades, etc. El Decretdisposa de normes específiques en funció delperíode de l'any, amb prohibicions i autorit-zacions especials. Totes les actuacions amb focnecessiten autorització i estan expressamentprohibides del 15 de març al 15 d'octubre. Final-ment, el Decret 64/1995 pretén implantar unseguit de mesures d'autoprotecció de les dife-rents edificacions en terrenys forestals.Quant a les mesures de tallada periòdica i selec-tiva de vegetació en la zona d'influència deles línies aèries de conducció elèctrica per ala prevenció d'incendis forestals, el Decret268/1996 del 23 de juliol establí els paràmetresbàsics de les tallades i els conceptes precisosque cal tenir en compte.Finalment, cal considerar l'establiment de plansde prevenció d'incendis en els espais natu-rals de protecció especial definit pel Decret378/1986 del 18 de desembre i les mesures espe-cífiques de prevenció que es puguin adoptaren cada temporada d'acord amb la llei forestal.Com a conseqüència dels incendis forestals del'any 1998, es van establir uns ajuts puntualsadreçats a la regeneració dels boscos afectatsi es van subvencionar les tallades de vegeta-ció morta, la redacció de PTGMF i la reposi-ció de béns de les ADF. Amb aquest ajuts espretenia fer front al desànim del món ruraldavant d'uns desastres que evidenciavenl'abandonament del sector forestal i la mancad'alternatives per fer viable la vida al món rural.

Així mateix, s'establiren subvencions especí-fiques de l'ICCA, adreçades a la reposició i/oreconstrucció dels elements de les explotacionsagràries afectats o destruïts pels incendis decla-rats al juliol de 1998. Les mesures legislativeseren:• a) El pla d'ocupació per a la neteja i adequa-

ció de les zones afectades pel foc (DOGC2628 del 24/4/98).

• b) L'Ordre del 15 d'abril per la qual s'establienajuts per a l'adquisició de màquines i equipsagrícoles, així com per a la incorporació denoves tecnologies. Els ajuts van ser del 15al 40% segons si la zona es considerava desfa-vorida o particularment afectada pels incen-dis (DOGC 2629 del 29/4/98).

• c)L'Ordre del 22/9/98, publicada en el DOGCnúm. 2729, per la qual s'establia una líniad'ajuts extraordinaris per a la regeneració delsboscos afectats, consistent en la tallada dela vegetació morta aprofitant els arbres iapilant-ne les restes no comercialitzables ambla formació de corrons distribuïts homogè-niament a les vessants de les finques afec-tades. Les subvencions podien anar de les40.000 ptes./ha fins a les 108.000 ptes./ha,segons el treball que es realitzés. El sol·licitantpodia demanar un préstec fins al 50% de lasubvenció a l'ICCA. També es subvencio-naren les revisions dels plans tècnics desde les 1.500 fins a les 3.500 ptes., segonsles zones. La subvenció per compra de mate-rial de reposició de l'afectat pels focs a lesADF fou del 100%.

4.3. Els serveis de prevenció i extinciód'incendis

La regulació dels serveis de prevenció i extin-ció d'incendis correspon a la Llei 5/1994 del4 de maig. En aquesta llei general es regulenels aspectes més rellevants de les accions i mesu-res per a la prevenció i extinció dels incen-dis. En aquest sentit els municipis de més de20.000 habitants han de tenir un servei per evitari apagar els incendis. La Generalitat pot pres-tar aquest servei si el municipi no pot, amb laconseqüent aportació econòmica del munici-pi; la llei crea una contribució especial per a lesempreses d'assegurances que contractin pòlis-ses que cobreixin riscs d'incendis i es regu-len els bombers voluntaris com a adscrits al

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

70

Departament de Governació als efectes de laseva operativitat.

Una nova gestió forestal adreçada a la quali-tat és un dels objectius inevitables. Una valo-ració social del bosc com un espai fràgil i valuósque demana un tractament global, fruit de laconcertació social basada en els rendimentsambientals que ens aporta. Tothom aposta perun paisatge tipus mosaic que combini massesforestals discontínues amb camps de conreui pastures. Tothom es posa d'acord en la neces-sitat de fixar la població a les zones rurals.Tothomvol unapolítica deprevenció d'incendis.Aquests objectius no poden ser assolits senseuna gestió forestal de qualitat, però també hiha acord sobre el fet que una adequada gestióforestal és insuficient per evitar el despobla-ment, que una adequada gestió forestal és insu-ficient per prevenir els incendis forestals.No és només un problema de gestió. Hi haun consens, i per tant no dic res de nou, sobrela necessitat d'una política d'abast més amplique l'actual, amb una intervenció de més ampliespectre, una política que incorpori estratègiesper assolir un millor equilibri territorial i ambien-tal. Molts dels problemes del bosc es derivende factors aliens al bosc: abocadors, línies elèc-triques, infraestructures...

Cal l'assumpció d'una gestió forestal respon-sable per part dels propietaris forestals i unapolítica forestal molt més àmplia que d'unamanera específica incideixi en una fiscalitatverda que pugui compensar els beneficisambientals derivats d'una correcta gestió fores-tal. Les contrapartides públiques a la gestióprivada i una fiscalitat favorable són els instru-ments que té el poder públic per reconèixerla funció social i ambiental dels gestors fores-tals. Unes contrapartides no en funció de laproducció de béns, sinó de la productivitatambiental i social, molt sovint inversamentproporcional a la capacitat de producció defustes, llenyes i altres productes silvícoles.Els sindicats agraris també ho recorden quanens diuen que la política agrària i forestal neces-sita més "sentit comú pagès": millores en lesmesures d'acompanyament de la PAC, unaadequada política d'estructures, l’afavorimentde les polítiques regionals sobre zones homogè-nies, la concessió de prioritat a les explotacionsfamiliars i, finalment, l’abandonament del perfild'una activitat mal subvencionada per anar capa una activitat degudament valorada pels bene-ficis ambientals i socials que genera.

5Nous instruments de gestióper un bosc valorat

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

71

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Avui, el cotxea casa• • • • • • • • • • •

“Avui, el cotxe a casa” és l’eslògan de la pri-mera diada per la mobilitat sostenible quese celebra a Catalunya. El dia 29 d’abril, undijous feiner, els catalans hauran de subs-tituir el vehicle privat per formes alterna-tives de transport si volen accedir als llocsde treball, estudi o esbarjo, ja que la cir-culació estarà restringida als centres deles ciutats i pobles. Els organitzadors dela diada pretenen que aquesta restricció,lluny de convertir-se en una anècdota mésaviat enutjosa, esdevingui el primer pas capa l’assoliment d’una manera més racionald’utilitzar el cotxe: cap a un model de mo-bilitat més sostenible.D’altra banda, i pel fet de treure els cot-xes de la calçada, la diada permetrà alli-berar espai perquè el carrer pugui acolliraltres usos a part de servir com a pista peral trànsit rodat. Per aquesta raó, la diadatambé s’imposa l’objectiu que el ciutadà re-descobreixi el carrer com a lloc de troba-da, d’intercanvi i de jocs. Que sigui el ciu-tadà, en definitiva, qui ocupi la seva ciutat.Poques són ja les veus que posen en dub-te els efectes negatius –ambientals i sani-taris– del trànsit a les grans ciutats. Entreels primers destaquen la contaminació at-mosfèrica i acústica, i entre els segons,les afeccions respiratòries i l’estrès. A ban-da d’això, també cal mencionar els em-bussos i la manca d’aparcaments, les con-gestions circulatòries, els accidentsautomobilístics i l’enorme impacte ambientalde les infraestructures viàries. El resultat ésun empitjorament considerable de la qua-litat de vida tant dels residents als nuclis ur-bans com de les persones que hi treballen.De tot plegat es desprèn la necessitatd’impulsar un canvi en l’actual patró demo-bilitat, un canvi que ja ha estat encetat a di-verses ciutats europees i que, a Catalunya,ha anant prenent forma a partir d’iniciativesprovinents de diferents entitats i platafor-mes cíviques d’una banda, i d’instàncies del’administració de l’altra (per exemple, jafa tres anys que l’associació de veïns delcentre de Badalona organitza un dia sen-se cotxes).Aquesta sensibilitat vers la problemàtica esva fer palesa quan l’Associació per la Pro-

moció del Transport Públic, els Amics dela Bici, Barcelona Camina i associacionsveïnals i sindicals proposaren el novembrepassat l’organització d’un dia de mobilitatrestringida a Catalunya, i la resposta insti-tucional no es va fer esperar: la Xarxa deCiutats i Pobles cap a la Sostenibilitat va de-cidir de donar-hi el suport logístic neces-sari i el Departament de Medi Ambient deseguida va fer seva la iniciativa.

Cotxes sí, però amb seny

L’actual problema del trànsit no és culpadel cotxe en si mateix, sinó del patró demobilitat. Per aquesta raó, l’eslògan és “Avui,el cotxe a casa” i no “Ven el cotxe”, i ladiada advoca per la mobilitat sostenible, ino per un dia sense cotxes. En efecte, elvehicle privat té una funció com a mitjàde transport; és una opciómés. Però no potser, com passa ara, la que més espai ocu-pi, més soroll generi i més contamini tot iservir només per desplaçar un terç de la po-blació. El problema del trànsit ve, doncs,de l’ús indiscriminat del vehicle privat, iel que es pretén amb la diada es promou-re’n un ús més racional: utilitzar el trans-port col·lectiu o la bicicleta o anar a peusempre que sigui possible. Què es guan-yaria amb això?En primer lloc, s’aconseguiria un bon es-talvi energètic: un trajecte en cotxe con-sumeix quatre vegadesmés energia que unen transport col·lectiu. Per tant, reduir elsdesplaçaments en vehicle privat reduirianotablement la contribució de Catalunya ales emissions de gasos d’efecte hivernacle.En segon lloc, milloraria la mobilitat: aParís, per exemple, la velocitat mitjanadel trànsit als anys 70 era de 25-30 km/h,mentre que actualment és de 10 km/h. Ésa dir, commés vehicles en circulació,menysfluïdesa en la mobilitat. En tercer lloc, elgaudi de l’espai urbà seria més equitatiu:a Barcelona només el 25% dels desplaça-ments es fan en vehicle privat i, per tant,el cotxe està lluny de ser el mitjà de trans-port per excel·lència. Malgrat això, aques-ta minoria ocupa el 65% de l’espai públic.

72

Actualitat

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

73

De fet, cada cotxe disposa a Barcelona de10,5m2 de calçada, mentre que un vianantdisposa només de 3,5 m2 de vorera. Co-rregir aquest desequilibri en l’ocupacióde l’espai públic i substituir el protago-nisme de l’automòbil a la ciutat pel prota-gonisme del vianant constitueix un delsprincipals objectius de la diada. No es trac-ta, doncs, de penalitzar el cotxe, sinó de re-tornar la ciutat al vianant. Tal com es diual llibre Eines per a una gestió municipalcap a la sostenibilitat, editat per la Xarxa deCiutats i Pobles cap a la Sostenibilitat:“L’espai urbà no és una calçada destina-da a absorbir una onada de cotxes, ni ésexclusivament un lloc de pas. El que ca-racteritza l’espai urbà és la seva comple-xitat i la seva funció d’acolliment de múl-tiples activitats (és lloc de trobada, de jocs,de compres, de passeig i de circulació, iés element d’identificació del barri per alsseus habitants.)”.

Un lloc per viure-hi, no una xarxaviària

La sensació que el ritme de la ciutat està re-git pel trànsit, i que la seva intensificaciócausa un empitjorament de la qualitat devida, és compartida per la majoria delshabitants urbans. Per exemple, segons unaenquesta realitzada l’any passat perl’Ajuntament de Barcelona, el 61%dels bar-celonins pensa que es dóna prioritat al cot-xe privat sobre les persones, i els tres pro-blemes de la ciutat que perceben com amés importants són de caire ambiental i re-lacionats amb l’automòbil: circula-ció/aparcament, neteja i contamina-ció/soroll.Aquest “descontentament” ha quedat palèsen experiències similars realitzades a Françai a Itàlia, on en un referèndum celebrat a laciutat de Bolònia el 1984, el 70% dels vo-tants es van mostrar partidaris de reduirel trànsit al centre urbà. Les mesures pre-ses des de llavors han fet que el trànsit esreduís en un 60%, i Bolònia ha esdevin-gut un paradigma de bones pràctiques enel marc europeu. També altres ciutats ita-lianes fa anys que han instal·lat zones de

circulació restringida als nuclis històrics:Siena, Florència, Roma, Milà...Pel que fa a França, laministra deMedi Am-bient anuncià l’any passat la celebracióde la primera diada sense cotxes (“A la ciu-tat sense el meu cotxe?”). L’esdevenimentva tenir lloc el 22 de setembre i s’hi van ad-herir 34 municipis, entre ells París. La va-loració dels ciutadans fou prou positiva:el 85% defensaren la jornada com a bonaidea, i el 56% estava d’acord a repetir-la coma mínim un cop a la setmana. Val a dirque el canvi en la qualitat ambiental deles ciutats i pobles participants foumés quenotable: als perímetres de circulació res-tringida les emissions contaminants es vanreduir a la meitat, i els nivells de sorollvan descendir entre el 50% i el 75%. L’èxitde la jornada ha fet que es torni a convo-car aquest any amb la propostad’institucionalitzar una diada europea a par-tir de l’any 2000.Igual que en aquests casos, la diada cata-lana no es planteja com a experiment, si-nó com a prova pilot, una mena d’assaigsobre què es podria fer en termes de mi-llora de la mobilitat urbana. No està con-cebuda, doncs, com una activitat puntuali anecdòtica, sinó com un primer pas capa l’encetament d’iniciatives duradores quepermetin, realment i efectiva, deixar el cot-xe a casa avui, demà, i demàpassat, i l’altre...

J. C

74

• • • • • • • • • • •Torna Tots. Quaderns d’Educació Ambiental, ara en suportinformàtic

Fa uns anys el Centre Unesco de Catalunya va iniciar la publicació d’una revista d’educacióambiental editada en quatre versions: català, castellà, francès i anglès. Els títols respec-tius de les versions eren Tots, Todos, Tous i All of Us. El seu objectiu era conformar unacol·lecció de quaderns d’educació ambiental on es tractessin temes bàsics, amb unaexposició general de la problemàtica, els comportaments positius i noves experiències adiversos llocs del món.Després d’un període sense que els quaderns apareguessin, el 1998 van tornar a publi-car-se, però aquesta vegada aprofitant les possibilitats de les noves tecnologies. Ara Totses pot trobar a Internet, si bé, de moment, només és disponible en les versions catalanai anglesa. En principi, la revista parteix de la mateixa estructura que la versió en paper,tot i que es pretén que a poc a poc vagi adquirint un disseny i uns continguts mésd’acord amb el mitjà de difusió. En tot cas, la xarxa telemàtica ha facilitat que la publica-ció reaparegués, ja que el sistema electrònic elimina els cost d’impressió i l’important pres-supost que calia dedicar a la tramesa per correu.Tots, amb periodicitat bimestral, està adreçada a tots els interessats en educació ambien-tal, però pretén ser útil, principalment, als països on es pateix més aquests problemes ion és molt important difondre eines educatives i noves experiències. És cert que a moltsd’aquests països les xarxes telemàtiques estan poc esteses. Però des del Centre Unescode Catalunya es treballa per tal de poder fer arribar la revista a persones que puguinaplicar allò que s’hi exposa o que després la pugin difondre per altres mitjans al màximde gent possible. També està previst, quan sigui possible, reprendre les versions en castellài en francès.Els números de Tots en edició electrònica tracten els següents temes: Contaminació atmosfè-rica (16), Les illes (17), Comerç, (18), Ecodisseny (19), Economia ambiental (20) i Indi-cadors de sostenibilitat (21). Les dues versions de la revista es poden consultar ahttp://www.tots.net i http://www.allofus.net•X.D.

Ecologia de l’oci• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Llibres i revistes

75

• • • • • • • • • • •Objectiu: l’Antàrtida. Diari de bord d’una campanya oceanogràficaJoandomènec Ros.Empúries, Barcelona, 1998, 293 p.

L’Antàrtida té un paper important en el món de la recerca. Investigadors de diversos campsrealitzen campanyes anuals per estudiar tant les característiques pròpies del sisè conti-nent com tot allò que ens pot donar pistes sobre fets que afecten tot el planeta.A més dels investigadors habituals en aquestes campanyes, n’hi ha que de tant en tanttenen el privilegi de viatjar fins a l’Antàrtida en una recerca concreta. I d’aquests, n’hi ha–sortosament– que tenen l’afany de divulgar els seus treballs. Aquest ha estat el cas deJoandomènec Ros, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona, que a més de laseva dilatada trajectòria científica i docent ha mantingut una activa dedicació a la divul-gació científica.El llibre que ara ens arriba mostra les impressions que afecten un investigador que, perprimer cop, té, com ell diu, el goig i el privilegi de trepitjar el continent blanc: les caracte-rístiques de la campanya científica, la convivència en unes condicions dures, tot allò queens ensenyen aquestes recerques i altres consideracions més generals sobre la investiga-ció, la societat i el medi ambient. Diversos gràfics i fotografies completen un llibre quepel seu interès i temàtica ha despertat ja molta expectació entre el públic general•X.D.

• • • • • • • • • • •Medi ambient: una crisi civilitzadoraMartí Boada i Anna ZahoneroLa Magrana, Barcelona, 1998, 247 p.

De llibres sobre el medi ambient n’hi ha molts i de temàtica i nivell molt diversos. Peròsempre en calen alguns que tractin clarament i concisa els principals reptes que tenim plan-tejats avui, la manera d’afrontar-los i de quina forma les consideracions ambientalsajuden a canviar la societat. Tot això és el que exposen els autors en aquesta obra, quesi bé va adreçada bàsicament al món educatiu, té uns continguts que no s’han de limitarals joves o als professors, sinó que són atractius i interessants per al públic general.Els autors tracten diversos problemes, des de la perspectiva catalana o planetària: elsresidus, els recursos, el paper de l’empresa, el medi urbà, la biodiversitat, la transforma-ció del paisatge, la història ambiental, etc. Els autors acaben l’obra amb diverses refle-xions sobre el pensament ambiental i l’educació ambiental, que ells consideren unaeina de canvi social. El llibre es completa amb una bibliografia comentada –cosa quedóna un ajut que va més enllà de la simple referència de l’obra-– i una llista d’adrecesd’interès, que inclou centres de recerca, grups ecologistes, ONG i diverses entitats o empre-ses relacionades amb elmedi i amb l’educació ambiental. Els dos apèndixs, doncs, augmen-ten la utilitat d’aquesta obra•X.D.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

76

• • • • • • • • • • •Fer-se humà. La singularitat de l’home i l’evolucióIan TattersallEdicions 62, Barcelona, 1998, 286 p.

Malgrat que amolta gent li costi d’acceptar-ho, l’espècie humana és unamés entre les diver-ses espècies animals. És clar que té unes característiques molt especials i que ha assolitun desenvolupament extraordinari. Però a l’hora d’estudiar per què la nostra espècie téaquestes característiques no podem pensar que va sorgir de cop i de forma diferent queles altres: totes les espècies provenen d’un procés evolutiu.L’autor ens explica en aquest llibre fascinant de quina manera poden haver sorgit elstrets quemés ens separen de la resta d’espècies, incloses lesmés properes. Com vam adqui-rir les característiques que ens han fet humans? L’estudi dels fòssils, la comparació entreprimats i homínids, l’observació atenta de l’art rupestre, les dades de la genètica, elsestudis antropològics, tot relacionat, permeten fer-nos una composició de lloc del procésque ha portat a l’aparició d’aquesta espècie. L’única, precisament, que pot escriurellibres sobre com ha aparegut i evolucionat. L’obra de Tattersall és un dels llibres dedivulgació científica més interessants que han aparegut en els darrers anys i fascinaràtots aquells que estiguin interessats en els misteris de l’evolució biològica i cultural•X.D.

• • • • • • • • • • •Medi ambient i tecnologia. Guia ambiental de la UPCDiversos autorsEdicions Universitat Politècnica de Catalunya, 1998, 304 p.

La UPC va ser la primera universitat catalana que es va ”ambientalitzar” de forma completa.Això significava no només introduir els conceptes ambientals en totes les activitats –trac-tament de residus, disseny d’edificis, estalvi energètic–, sinó també incloure el tema ambien-tal en totes les activitats i promoure la recerca ambiental interdisciplinària. Tant era quealgú estudiés enginyeria de la construcció com informàtica o automoció. Calia queacabés els estudis entenent el paper que realitza en la seva activitat el medi ambient.Ara apareix aquest llibre que malgrat el subtítol és molt més que una guia i interessa unsector molt més ampli que professors i estudiants de la UPC. L’obra recull, en 23 àmbitstemàtics que cobreixen tots els estudis politècnics, els temes que afecten cada disciplinades del punt de vista ambiental. Els diferents capítols ofereixen visions globals, temesconcrets –aigües, residus, agricultura– i visions ambientals de les diverses especialitats–navegació, automoció, microelectrònica, mineria, materials, informàtica, etc. Un llibremolt complet que sens dubte serà una obra de referència•X.D.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

77

• • • • • • • • • • •Mind Over Matter: Recasting the Role of Materials in Our LivesGary Gardner i Payal SampatWorldwarch Institute, Washington, 1998, 60 p.

Cada vegada es fa ús demés aparells i dispositius, i això implica la utilització demolts mate-rials amb característiques diverses. Imaginem un camió que cada matí diposités a casanostra tots elsmaterials que utilitzarem, tret demenjar i combustible. Això és el que començadient aquest llibre. Una perspectiva que a tots ens faria molt poca gràcia, però que enspermetria adonar-nos de la quantitat i el tipus de materials que gastem cada dia en lavida moderna.Aquesta obra, que és el número 144 dels “Worldwatch Papers”, ofereix una exposició breuperò àmplia de l’impacte dels materials en el medi i fa diverses propostes per fer-ne unús més racional. No es tracta de renunciar a les comoditats del progrés, sinó d’intentarque aquest progrés tingui unes condicions negatives mínimes sobre el medi. I tant l’úsde primeres matèries com la destrucció dels materials en desús són dos problemes moltimportants avui. L’obra conté nombroses referències bibliogràfiques i una sèrie de taulessobre el consum actual de materials –sobretot als Estats Units–, projeccions futures inoves propostes per reduir-ne l’ús•X.D.