Sefarad i els jueus catalans

Per   estudiar   la   nostra   història   ens   hem   de   desfer   dels   marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre els fets històrics en relació als jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que els varen precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual.

És una clara distorsió històrica utilitzar el topònim  Sefarad  per enmarcar a tot el territori peninsular, igual que utilitzar el gentilici sefardita  per  designar  a   tots  els   jueus  que vivien als  diferents regnes de la península Ibèrica a l'edat mitjana. No es pot utilitzar aquesta terminologia indiscriminadament i  referida als jueus de zones   que   no   varen   ser   mai   territori   de  Sefarad  en   època medieval.

Molts   investigadors   actuals   ja   fa   temps   que   utilitzen   la terminologia  Sefarad  de mode correcta i  així  ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè   no   es   pot   incloure   a   tota   la   Península   o   al   que   és actualment   Espanya   dins   d'aquest   topònim.   Alguns   d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha­Tora be­Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad1. 

Des   de   l'invasió   del   àrabs,  Sefarad,   era   el   nom   hebreu   per designar les terres musulmanes d'Al Àndalus. Els regnes cristians del  Nord eren genèricament  pels   jueus   les   terres  d'Edom, com molt bé diu Maimònides en el  Mixné Torà, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc. 

1 B.Z. Benedikt: Merka ha­Tora be­Provence. Jerusalem 1985, p. 77 nota 6.

1

Amb   el   retrocés   del   domini   musulmà,  Sefarad  esdevé progressivament un topònim aplicat  a   tota Castella a mida que aquest regne va conquerint territoris del Al Àndalus. Primer amb l'annexió de Toledo, la nombrosa comunitat jueva de la zona va continuar   utilitzant   el   topònim  Sefarad  per   designar   aquests territoris   conquerits   per   Castella   i   així   va   passar   també   amb Sevilla. La progressiva influència dels jueus toledans en la cort castellana   també   va   influir   perquè   aquesta   denominació s'estengués a tot el regne de Castella.

Hi ha una sèrie de documents d'autors jueus medievals, dels quals aquí  porto uns exemples,  en els  que es delimita clarament què s'entenia per Sefarad en l'àmbit dels intelectuals jueus, i quin era el  seu marc geogràfic al   llarg dels  esdeveniments històrics  que varen anar traslladant fronteres.

Khasdai   ibn   Saprut  en   la   seva   carta   al   rei   del   khàzars   deia: "sàpigues   que   el   nom   del   país   on   habitem   és  Sefarad  en   la llengua   santa   i   Al   Àndalus   en   la   llengua   dels   ismaelitas   que l'habiten"2.  Es pot trobar aquesta cita en el  llibre de F. Kobler: Letters of the Jews through the ages  publicat a Nova York en el 1978, on queda ben clar que  Sefarad  és Al Andalus i no altres terres.

Maimònides, en el Mixné Torà ens diu: "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes per asseure­s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires". Aquí es fa una diferència clara entre Sefarad i la resta de territoris islàmics i els   territoris   cristians  que  denomina  "terres  d'Edom"3.  Aquesta referència es  troba en el  (vol.   II  del)  Mixné  Torà  en el  capítol sobre les normes de la pregària .

2 F. Kobler: Letters of the Jews through the ages, Nova York, 1978, vol 1, p. 99.3 Mixné Torà II, Regles sobre la pregària, 11,5.

2

Avraham   bar   Hiia  en   un   document   hebreu   que   escriu   des   de Barcelona   estant   ens   diu   que   ha   rebut   nombrosos   llibres procedents de  Sefarad  diu:  "Si  hagués  vist  entre  els   llibres de Sefarad  que  m'han pervingut  alguna  obra  que   tractés  aquestes qüestions..."4,   referint­se   a   un   tipus   de   problemàtica   legal, clarament,   doncs,  no   inclou  Barcelona  dins  d'aquesta   accepció territorial. Tota la situació concreta en la que apareix aquesta frase tan   entenedora   apareix   en   el   article   de   J.   Guttmann  Die Philosophischen  und   ethischen  Anschauungen   in  Abraham  bar Chija's   Hegion   ha­Nefesch  publicat   en   el   Monatschrift   für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, del any 1900.

Nakhmànides,  Ionà  ben Avraham  i  Xelomó ben Adret, tres grans intel∙lectuals jueus prou coneguts, ens parlen de l'exactitud de les còpies  dels   llibres  hebreus  que  ells  han adquirit  procedents  de Sefarad.5  S'hi   refereixen   com   a   un   territori   fora   d'on   ells resideixen, el territori català. En el llibre de E. Ashtor: The Jews of Moslem Spain, publicat a Philadelphia en el 1973, hi trobem forces referències a aquests autors sobre el tema de l'adquisició de llibres a Sefarad.

Iafudà  ben Barzilai,  a Barcelona en el seu  Sefer ha­Ittim  en la publicació del 1903 a Cracovia, contraposa les terres musulmanes de Sefarad a les terres cristianes d'Edom6, i aquí es fa referència a un tipus de nomenclatura utilitzada per Maimonides. 

Avraham ben David de Posquières (1120­1198) en una de les seves teixuvot, concretament a la n.131, feia diferència entre  Sefarad  i Barcelona, aquesta última referida segurament com a comtat de 

4  J. Guttmann, Die Philosophischen und ethischen Anschauungen in Abraham bar Chija's Hegion ha­Nefesch. Monatschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, 44 (1900), p. 194, nota 1.5 E. Ashtor, The Jews of Moslem Spain, Philadelphia, 1973, vol. 1, p. 120 i 414, nota 1.6 Cracòvia, 1903, p. 267.

3

Barcelona7. S'ha de tenir present que molts cops es refereixen a Barcelona no tant com a ciutat sinó com a comtat.

Avraham ibn Daud, explica en el Sefer ha­Qabbalah, que Itskhaq ben Ruben al Barceloní,  es va traslladar a  Sefarad  (a la Dénia musulmana)  des  d'un  altre  país:  Barcelona8.Avraham ibn  Daud considerava   doncs   que   Barcelona,   el   comtat   de   Barcelona   no pertanyia a Sefarad.

Itskhaq ben Xeixet Perfet (Barcelona 1326­Alger 1408), en varies teixuvot, concretament la 79, la 209 i la 228, distingeix clarament el que es feia "a les santes comunitats de  Sefarad, d'Aragó, de València i de Catalunya"9, separant doncs clarament els diferents territoris peninsulars. S'ha de tenir present que ja des d'Alfons I es va mantenir la separació i autonomia del regne d'Aragó enfront al comtat de Barcelona i  que posteriorment,  amb la  conquesta de València  i  Mallorca,  aquestes noves  terres varen tenir   també  el tractament de regnes amb les seves institucions de govern i els seus furs. Jaume I ho va instituir així per debilitar el poder de la noblesa aragonesa i catalana en front als territoris conquerits de nou.

Itskhaq   de   Lattes  (Montpeller),   esmenta   a   l'obra  Qiriat   Sefer escrita en el 1372, els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Aixkenaz. Aquest autor ja   remarca   clarament   que   Catalunya   no   està   inclosa   dins   el topònim Sefarad10.

Ximó ben Tsemà Duran (Mallorca 1361­ Alger 1444) distingeix en les  seves  teixuvot,  III  118,   III  30,86,157  i  327,  entre  Aixkenaz, Tsarefat, Provença, Catalunya i Sefarad11.

7 Responsa 131.8 Sefer ha­Qabbalah: The Book of Tradition by Abraham ibn Daud, p. 53 nota 114­115 i  pp. 78­84.9 Responsa 79,209, 228..10 Ad. Neubauer, Medieval Jewish chronicles, II, p. 239,  241..11 Responsa III, 118. Cf. III, 30, 86, 157, 327.

4

Xelomó ibn Verga, jueu castellà convertit en el 1506, en el Sevet  Iehudà  parla de  Sefarad  referint­se a Castella però no hi inclou els territoris de la Corona catalanoaragonesa12. María José Cano ho va exposar en la ponència Los judíos de Aragón y Cataluña en  el  Sevet  Yehuda de Selomoh Ibn Verga,  en el  Primer Col∙loqui d'Història dels Jueus a la Corona d'Aragó a Lleida en el 1991. 

Iom Tov ben Avraham (el sevillà) (segles XIII i XIV), deixeble de Xelomó   ben  Adret,   en   un  dictamen   adreçat   a   la   comunitat   de Valladolid,   en   les   seves  Seelot   u­teixuvot,  explica   una   certa pràctica   jurídica   seguida  a   "Sefarad  i   a  Catalunya",   amb això queda ben palès que aquest autor separa les dues entitats13. 

Zerakhia ben Tsaruq, (finals segle XV) esmenta els dejunis previs a Purim justificant­los per les desgràcies ocorregudes als jueus de "Sefarad,   Sicília,   València,   Sardenya   i   Catalunya"14.   Aquestes pràctiques   religioses   estan  molt   ben   exposades   en   el   llibre   de Walfish,  Esther   in  medieval  garb:  Jewish   interpretation  of   the Book of Esther in the Middle Ages, on també apareix la referència abans citada. Aquest llibre està publicat a Nova York en el 1993.

Fins   i   tot   en   el   segle   XI,   àrabs   i   jueus   andalusis   incloïen   a Catalunya dins dels territoris transpirinencs, és a dir en terres dels francs15, mai formant part de  Sefarad  tal com diu Ashtor a  The Jews of Moslem Spain publicat a Philadelphia en el 1973. 

Hi ha doncs força documentació de primera mà, és a dir d'autors jueus medievals que tenen molt clara la terminologia de Sefarad i a quins territoris s'aplicava en el moment en que ells vivien en els dits territoris. Són ells els que ho devien saber­ho millors doncs era la seva realitat.

12  M.J.  Cano,  Los  judíos  de  Aragón y Cataluña  en el  Sevet  Yehuda de  Selomoh  Ibn  Verga,  Primer Col∙loqui d'Història dels Jueus a la Corona d'Aragó, Lleida, 1991, p.176.13 Yom Tov ben Abraham, Seelot u.tesuvot, Jerusalem 1959, p. 216.14 B.D. Walfish, Esther in medieval garb: Jewish interpretation of the Book of Esther in the Middle Ages, New York, 1993, p. 89.15 E. Ashtor, The Jews of Moslem Spain, Philadelphia, 1973, vol 1, p. 424, nota 48; vol 2, p. 35.

5

El terme Sefarad no va incloure Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan ja no hi havia jueus reconeguts a les nostres terres i els jueus de fora començaren a emprar aquest topònim per anomenar les terres peninsulars. 

Per   tant   l'aplicació   del   topònim  Sefarad  a   terres   catalanes   en època medieval és absolutament incorrecte de igual manera que el gentilici  sefardita  no es  pot  aplicar  als   jueus catalans  d'aquest mateix  període.  Aquests  no  varen  tenir  mai  consciència  de  ser sefardites doncs ja s'ha pogut constatar que no ho eren. 

D'altre banda identificar  Sefarad  amb Espanya, aplicat a època medieval, és també un greu error doncs el terme Espanya no va existir com a entitat política i amb aquest nom fins al segle XVIII, fins aquell moment i molt després del Reis Catòlics el nom oficial utilitzat  va ser el  de Regnes Hispànics,   referit  a   les nombroses possessions   autònomes   i   com   a   entitat   política   i   estatal globalitzadora de tots aquests regnes, no com a ens geogràfic que ja existia en època romana amb la denominació d'Hispània, que després   prengué   també   el   nom   d'Aspania,   com   apareix   en documents àrabs de l'època del domini musulmà.

La Península estava formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del   jueus   del   lloc   on   residien,   és   a   dir:   català,   àrab,   castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....

Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català, i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. Són nombrosos els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu, fins i tot documents interns de les aljames que demostren que la llengua usada correntment era el català. La pertinença a una territori concret en el que es parla una llengua 

6

pròpia   desemboca   a   la   conclusió   de   que   els   jueus   habitants d'aquest territori pertanyen a la cultura en la que es desenvolupa la seva   vida,   per   tant   els   catalans   jueus   parlaven   català   i   vivien immersos   en   una   societat   catalana,   l'única   cosa   que   els diferenciava   de   la   majoria   catalana   cristiana   eren   les   seves tradicions judaiques. 

Convé donar una visió del que representaven els jueus que varen viure en el territori que més tard prendrà el nom de Catalunya des dels temps més antics fins a les dues dates crucials per la marxa de jueus dels territoris peninsulars i insulars: una el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, molts es varen convertir forçosament i molts fugiren per poder seguir amb el seu judaisme, i l'altre data és l'expulsió definitiva dels regnes de Castella, Aragó, i dels estats de Catalunya, Sardenya i Sicília en el 1492, encara que al Rosselló l'edicte no va tenir vigència fins el 1493, al regne de Nàpols en el 1497 i al regne de Navarra fins el 1498. Per tant totes   aquestes   dates   s'han   de   tenir   ben   presents   per   veure   les diferents   onades   migratòries   dels   jueus   dels   territoris   dels diferents regnes.

Ens és molt difícil determinar en quina data arriben els jueus al territori   que  més   tard   es   denominarà  Catalunya.  Amb   la   gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà els jueus s'estenen per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran   durant   els   segles.   Entre   aquestes   n'hi   haurà   que s'establiran   a   les   nostres   terres.   Pel   moment   les   troballes   ens indiquen   una   certa   presència   en   època   romana,   però   no l'existència   de   comunitats   organitzades.   De   totes   maneres   és interessant el segell trobat a Empúries amb un  maguen  David i una  lletra  xim  en el  centre  del  maguen,  o   la   làpida de  la   jove Meliosa de Tortosa (s.  VI:   trilingüe: grec,  llatí,  hebreu).  Potser abans   ja   havien   arribat   jueus   amb   naus   comercials   fenícies, púniques o gregues, però encara no se'n ha trobat cap prova que ens pugui portar a una confirmació del fet.

7

El que sí és evident és que els jueus arribaren molt abans de que els catalans tinguessin consciència de ser­ho. Catalunya es va anar consolidant com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva   des   de   temps   antics,   primer   enmig   d'una   població majoritària politeista romana, arriana visigòtica després, cristiana visigòtica i encara més tard cristiana catalana.

Les comunitats jueves del territori que després serà el comtat de Barcelona,  varen  anar  perfilant  el   seu   tarannà   i   la   seva  pròpia cultura que es consolidà clarament quan el comtat de Barcelona s'afegí al regne d'Aragó, però les dites comunitats jueves no varen renunciar mai a la seva autonomia. Els reis catalans acceptaren d'una forma natural aquesta voluntat d'originalitat i fins i tot els privilegis reials tingueren sempre present aquest fet.

Els jueus dels diferents regnes tenien una cultura pròpia que no era  per   força  la  dels   regnes  veïns.  La gran  varietat  cultural  es veurà reflectida també posteriorment a l'expulsió en els diferents territoris  en els  que s'establiran.  Els   jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats  demostra   clarament   que   el   judaisme  peninsular   era molt   lluny   de   ser   homogeni.   Els   diversos   representats   del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva pròpia cultura ni a la seva pertinença a un determinat regne.

Els jueus marxaren en diferents moments d'algunes zones de la península.  És  evident  que   ja  en  el  1391 se  n'exiliaren  molts,   i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es  varen   repartir   per   la   geografia  mediterrània   i   europea,   uns anaren al Nord d'Àfrica, altres a les repúbliques, ducats i comtats de la península Itàlica, altres al Imperi Otomà.

8

En general el camí dels jueus catalans va ser el que ja coneixien molt  bé  pels  contactes comercials  per   la  via  marítima vers   les terres mediterrànies 

Moltes   regions   mediterrànies,   en   les   que   posteriorment   s'hi aplegaran   comunitats   jueves,   eren   conegudes   gràcies   a   les conquestes dels diferents reis catalans com era el cas de les illes de Sardenya i Sicília, gran part de la península Itàlica i la zona més oriental de la Mediterrània. En els dominis catalans a Grècia hi havia cinc universitats (és a dir, cinc municipis regits per lleis semblants als  Usatges barcelonins) a diferents ciutats de la zona com   és   el   cas   d'Atenes,   Tebes,   Livàdia,   o   Neopatria   (la   avui anomenada Ipati). En totes aquestes ciutats hi va haver una part important de població catalana, per exemple, en el segle XIV a Atenes   hi   havia   uns   10.000   habitants   i   un   terç   d'aquests   eren catalans. Els jueus doncs ja coneixien aquestes rutes, aquestes ciutats en les que el catalans ja havien tingut un paper destacat i en les que les mercaderies de comerciants jueus hi arribaren i on n'adquiriren d'altres. Encara, avui en dia, hi ha restes d'aquest passat català   i lògicamente   en   el   moment   de   l'expulsió   aquest   protagonisme estava molt més present en les vides dels catalans tant  jueus com cristians. 

Hi havia una voluntat d'unió entre els expulsats jueus catalans que no   s'ha   de   deslligar   d'un   desig   de   refusar   fondre's   amb   altres comunitats del judaisme peninsular, especialment pel fet de que tenien costums, rituals i llengua diferents. 

Podríem pensar que la consciència de la identitat catalana s'aniria afeblint   progressivament   a   partir   que   els   jueus   catalans   varen deixar  de  viure  a  Catalunya   i  que   la   seva  definició  geogràfica hauria   perdut   la   seva   raó   de   ser.   Però   les   investigacions   del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats catalans, deixen ben palès 

9

que varen mantenir  la seva identitat  molt  més enllà  del  que es podria  pensar.  Simon Schwarzfuchs  ha   estat  un  estudiós  de   la problemàtica de les comunitats catalanes a l'imperi otomà i així ho reflecteix en els seus estudis, el més recent i encara no publicat és la seva participació amb una ponència sobre aquest tema en el 1er   Congrés   per   l'estudi   dels   jueus   en   territori   de   llengua catalana  que es va fer en aquesta mateixa universitat   en el any 2001.

A l'imperi  otomà,   són nombroses   les  comunitats  catalanes  que apareixen   documentades   com   a   tal   a   Constantinoble,   Edirne (l'antiga Adrianópolis), Tessalònica i Safed.

Aquestes   comunitats   tenien   unes   característiques   pròpies   de tradició  catalana,  d'igual  manera que  les  comunitats  castellanes tenien també llurs costums. És per aquesta raó que els exiliats es varen agrupar segons llurs comunitats d'origen i aquestes varen tenir de seguida reconeixement oficial com a entitats separades per part del govern otomà.A   Constantinoble   hi   havia   en   el   1608   una   comunitat   jueva catalana que constava de 52 llars i en el 1623 havia augmentat a 79 llars. A Edirne la comunitat jueva catalana   tenia, en el 1519, 29 llars  i  en el  1568 havia augmentat  a  40.  Els   jueus catalans representaven un 10% del total de la població jueva d'Edirne. A Tessalònica   hi   havia   dues   comunitats   jueves   catalanes,   la Comunitat Catalana antiga en el 1530 tenia 216 llars que en el 1613 es varen reduir a 70, mentre que la Comunitat Catalana Nova en   el   1530   tenia   220   llars   i   en   el   1613   es   reduïren   a   90.   La comunitat   jueva   catalana   de   Safed   (Palestina)   era   molt   menys nombrosa que les anteriorment citades i per poder­se mantenir es va haver d'unir després de poc temps de la seva creació amb la comunitat jueva aragonesa que també era petita, juntes en el 1555 tenien 51 llars i en el 1567 augmentaren a 72.

A Tessalònica hi havia les comunitats jueves castellana, provençal, aragonesa, la de Lisboa, la de Èvora, la de Saragossa­Aragó, la de 

10

Portugal   Nou,   les   dues   catalanes   (l'antiga   i   la   nova),   i   altres comunitats   que   formaven  un   total   de  20.   A   Constantinoble   la comunitat catalana era una de les 18 comunitats jueves de la ciutat i  a  Edirne formava part  de 10 comunitats   jueves més.  Aquesta gran   quantitat   de  kehalim  (comunitats   jueves)   diferents   a cadascuna de  les  ciutats  ens  fa  comprendre que cap d'aquestes tenia intenció de fusionar­se amb les altres i així també va passar amb les comunitats catalanes que mantingueren aquesta voluntat d'independència fermament.

D'acord a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals de les comunitats catalanes no eren designats pel títol de  rabí, sinó amb el de Marbits Torà, és a dir "difusor de la Torà", i que li era equivalent. Aquesta denominació molt pròpia del judaisme català es   va   mantenir   clarament   a   les   comunitats   catalanes   de Tessalònica.

Eliezer Haixmoní va ser el primer  Marbits Torà de la comunitat catalana de Tessalònica, des de 1492 i va ser qui va presidir les discussions   que   desembocarien   en   l'escissió   de   la   comunitat catalana i tot seguit en la creació d'una sinagoga "catalana antiga" i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser que ja hi havia una comunitat  catalana en aquesta ciutat  formada probablement per jueus   que   fugiren   dels   avalots   de   1391.   Aquests   catalans   els allunyava un segle dels costums dels "nous catalans" i d'aquí la voluntat de mantenir les pròpies identitats, la separació es va fer efectiva en el 1515. 

Un dels primers exiliats en arribar també a Tessalònica va ser el conegut  Iehudà  Benveniste  que va aportar una gran quantitat de diners a la comunitat jueva catalana que ja existia prèviament i també va fer donació d'una important biblioteca. La rivalitat entre una i altre sinagoga es manifestà en el kherem que va proclamar la sinagoga "catalana vella" contra qualsevol dels seus membres que voles marxar i instituir un nou lloc de culte català. El text d'aquest 

11

kherem es conserva en les teixuvot de David ben Zimra ( 1479­ 1573)16 concretament a la responsa I 292, i està firmat per Eliezer  Haixmoní i Cresques Sidés.

Ja   en   el   1900   en   un   article   de   la  Revue   des   Études   Juives, Abraham Danon feia un estudi acurat sobre La communauté juive de  Salonique  au  XVIè   siècle  i   en   ell   apareix   el  Marbits  Torà Eliezer   Haixmoní  com   un   personatge   molt   important   per   la comunitat jueva catalana i pel que sembla fins i tot la seva làpida va ser refeta temps més tard perquè no es perdés la seva memòria. 

També   la   família  Almosnino  va   fer  una sinagoga privada,  però encara que es podria considerar com una tercera sinagoga catalana al ser només d'us particular de la família Almosnino no s'acostuma a tenir en consideració com una comunitat catalana més.  Moixé  Almosnino, gran autor de pìiutim, va ser Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes de Tessalònica,  igual que Khaim Ovadià.

Per  poder  conèixer  més  sobre   les  comunitats  catalanes  s'ha  de recorre també a les restes epigràfiques de l'antic cementiri de la comunitat de Tessalònica,  la destrucció  del qual va ser efectiva l'any  1943  per   construir­hi   l'universitat.  Allotjava  un   seguit   de làpides que rememoraven l'origen dels fidels catalans i que varen ser copiades, poc abans de acabar desapareixent sota les runes, per Iosef Emmanuel, un jueu de Tessalònica, qui les va publicar a Jerusalem en el  1962  i  en el  1968 sota  el   títol  de  Les  pierres tombales   de   Salonique,   accompagnées   des   biographies   des  grands hommes de la communauté. Entre altres hi ha l'epitafi de Iosef al Tortosí, mort en el 1536, la de Xemuel Almosnino, mort en el  1551 i  que va ser  marbits  Torà  de  la  comunitat  catalana durant gairebé 40 anys.

També  és  molt   interessant   l'existència  dels  epitafis  de  tota  una dinastia  de  Khazanim  catalans  anomenats  Canpelles  que  varen 16 Responsa I, 292.

12

oficiar en el decurs dels segles XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.

Al   costat   de   famílies   jueves   catalanes   com   la   dels  Xealtiel coneguda ja en la Catalunya preexílica, hi ha la incorporació de noves famílies procedents del Sud o del centre peninsulars que s'integraren   a   la   comunitat   jueva   de   Catalunya   ja   abans   de l'expulsió, com per exemple la dels Toledano. 

Molts epitafis del segle XVII deixen veure que molts gentilicis propis   de   la   procedència   d'algunes   famílies   havien   esdevingut cognoms   com   per   exemple  Català  o  Catalan,   és   el   cas   de Avraham Catalan mort en el 1663 i que rememora la procedència de la nissaga, potser era parent de  Moixé  Catalan,  conegut per l'epitafi de la seva muller Reyna morta en el 1666. Un altre nom que va perdurar era el de Bargilon, testimoni de la procedència de Barcelona com és  el  cas  de  Isaac Bargilon  mort  en el  1508 o Elixa  Bargilon,  morta   en   el  1661.  Aquests  noms  demostren   la voluntat de conservar una herència pròpiament catalana, encara que possiblement ja hi havia hagut una forta influència castellana com   es   pot   comprovar   en   la   castellanització   de  Català  per Catalan.

L'herència del patrimoni de la cultura jueva catalana queda també palesa en un volum imprès en el 1526 a Tessalònica que du per títol  El ritual del   text de Barcelona del ritus de Catalunya  (en hebreu), i segons està escrit en el colofó, s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya17.  Aquest  makhzor  va ser reeditat dos cops en el segle XIX a instància de les dues comunitats catalanes que   malgrat   la   divisió   que   havien   protagonitzat   quatre   segles abans no renunciaven a la unitat del seu ritual. És convenient la consulta del llibre de Goldschmidt, D.:  Les rituels selon l'usage des communautés de Grèce. Publicat a Jerusalem 1971­1978, per aprofundir en el tema

17   Goldschmidt, D.: Les rituels selon l'usage des communautés de Grèce. Sefunot XIII, Jerusalem 1971­1978, pp. 171­180.

13

Les dades més completes són les referides a les dues comunitats catalanes   de   Tessalònica   i   I.   Emmanuel,   historiador   de   la comunitat   jueva   d'aquesta   ciutat,   constata   en   la   publicació   ja citada anteriorment que en el 1936 encara coexistien separades. L' informació de Tessalònica és molt extensa però no s'ha de deixar de petxa l'existència de les comunitats catalanes del Imperi otomà com  la   establerta   a  Constantinoble  o   la  d'Edirne,  de   les  quals també s'han donat dades prou significatives. 

Dues institucions jueves pròpiament catalanes, els beroré aberot i els  beroré  tebiot, jutges de delictes religiosos i jutges de delictes civils, creades amb l'aquiescència del rei Alfons II en el segle XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes a l'exili i foren   adoptades   més   tard   per   altres   comunitats   peninsulars exiliades a l'imperi otomà per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament per dirigir els assumptes interns.

Aquests només són uns exemples relatius als jueus catalans que varen  anar   a   l'imperi   otomà.  Però   també   tenim documentat   el paper   que   varen   jugar   els   que   arribaren   a   Roma   després   de l'expulsió. L'investigador Ariel Toaff ha aprofundit sobre la seva història i ha pogut demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades i autònomes   amb   la   intenció   de   conservar   les   seves   pròpies tradicions   i   els   seus   rituals.   Aquest   investigador   ha   escrit nombroses   obres   en   les   que   es   troba   el   resultat   de   la   seva recerca18,   com   per   exemple   a  The   Jewish   coomunities   of  Catalogna,   Aragon   and   Castille   in   16th­century   Roma   in   the  Mediterranean and the Jews, publicat a Ramat Gan en el 1989 o la   seva   participació   en   el   Simposi   internacional   sobre   cultura sefardita a l'Universitat de Barcelona del 1993 on va parlar sobre 

18 Toaff, A.:  Le comunità  di Aragonae Catalogna in Italia e a Roma in particolare. Actes del Simposi 

internacional sobre cultura sefardita. Universitat de Barcelona 1993, pp. 29­45. The Jewish coomunities of  Catalogna, Aragon and Castille in 16th­century Roma in the Mediterranean and the Jews, Ramat Gan 1989

14

Le   comunità   di   Aragone   e   Catalogna   in   Italia   e   a   Roma   in  particolare. 

Alexandre VI Borgia va acollir  molt bé  als exiliats dels regnes hispans,   però   de   totes   maneres   es   produí   un   problema d'allotjament   i   els   varen   relegar   a   viure   acampats   fora   de   les muralles de la ciutat, a les vores de la via Apia doncs se'ls acusava de portar la pesta, com afirma Foa, A. en l'article  Il nuovo e il  vecchio:   l'insorgere   della   sifilide   (1494­1530)  a   la   revista Quaderni Storici  del  198419.  A principis  del  segle XVI aquests exiliats es varen organitzar en tres comunitats separades, l'Escola Castellana, l'Escola Aragonesa i l'Escola Catalana. La comunitat aragonesa tenia la seva seu en el barri de S. Angelo igual que la comunitat   catalana,   es   tractava  d'un   barri   senyorial.   Un   estudi molt acurat sobre totes les comunitats instal∙lades a Roma és el de Attilio  Milano  Le   sinagoghe   del   vecchio  ghetto   di  Roma  a   la revista Studi Romani del 1958 o també  un article del 1980 a la mateixa   revista   sobre  Gli   ebrei   di   origine   spagnola   a   Roma publicat per N. Pavoncello20.

El 12 d'octubre de 1517 Angel d'Aversa, Iehudà Gattegna, Xelomó  de Blanes  i  Iossef Rimokh, procuradors de la comunitat de jueus catalans, adquiriren una caseta al costat de la Schola Hebreorum Nationis Catalanorum, el que demostra fefaenment que ja existia d'antuvi una sinagoga catalana independent de les sinagogues dels romans,  de   la  dels   aragonesos   i  de   la  dels  castellans.  Aquests personatges   eren   banquers   i   les   seves   riqueses   els   permetien mantenir la comunitat jueva catalana dins d'un règim aristocràtic. Varen ser uns dels pocs jueus d'entre les diferents comunitats que varen   obtenir   el   permís   papal   per   exercir   aquesta   professió obertament amb negoci propi.

19 Foa, A.: Il nuovo e il vecchio: l'insorgeredella sifilide (1494­1530) Quaderni Storici  19 (1984) p. 20.20 Milano, A:   Le sinagoghe del vecchio ghetto di Roma Studi Romani 6 (1958) pp 138­159; Pavoncello, N.: Gli ebrei di origine spagnola a Roma Studi Romani 28 (1980) pp. 214­220. 

15

En   el   1519   el   papa   Lleó   X   va   adressar   un   escrit   (i   cito textualment) a "tots els jueus de la nació dels catalans" de Roma on els hi donava l'autorització de construir una nova sinagoga en el   barri   de   S.   Angelo,   a   la   plaça   del   Mercatello,   la   segona sinagoga de la comunitat catalana. El papa va reconèixer a aquesta comunitat com a "Universitas iudeorum nationis Cathalanorum in Alma Urbe" 

Després  del   saqueig  de  Roma del  1527  els   supervivents   jueus hagueren de restaurar les seves institucions. La comunitat de jueus francesos   es   va   veure   en   la   necessitat   d'unir­se   a   l'Escola castellana per la reducció demogràfica  que havia patit i degut a la impossibilitat de mantenir una comunitat pròpia. Entre el 1527 i el 1528,   pels   mateixos   motius,   els   jueus   catalans   i   els   jueus aragonesos  decidiren   també   fusionar­se   en   una   sola   comunitat catalanoaragonesa, una unió força natural doncs ja a la península havien estat veïns i formaven part dels mateixos estats. Així les tres comunitats peninsulars l'aragonesa, la castellana i la catalana varen quedar reduïdes a dues, la castellana i la catalanoaragonesa.

En   el   1555   el   papa   Pau   IV   va   publicar   la   bula   "Cum   nimis absurdum"21 en la que obligava a tots els jueus de la ciutat a viure recluits en un barri  a  la riba del Tiber prohibint­los de posseir bens immobles.  Isaac Gioioso  i   Iossef de Lleida varen demanar al papa que se'ls permetés la propietat d'un edifici que feia poc havia comprat la comunitat catalanoaragonesa dins dels límits de la   jueria.   Sorprenentment   el   papa   va   concedir   el   privilegi   a l'Escola   Catalanoaragonesa  de   tenir   propietats   immobiliàries dins de la jueria. 

En   el   1566,   el   papa   Pius   V   en   una   altre   bula   confirmava   la prohibició als jueus de posseir ben immobles i en aquesta ocasió l'Escola   Catalanoaragonesa  va   haver   de   vendre   les   seves propietats. En aquest any hi havia a la comunitat unes 40 famílies el que representava entre 250 i 350 individus i suposava que la 21 "Amb excés inadequat".

16

comunitat   catalanoaragonesa   era   un   15%   de   tots   els   jueus establerts a la ciutat de Roma, en total uns 3.500 individus. Isaac Gioioso   va   ser   escollit   procurador   per   l'assemblea   de   jueus aragonesos i catalans amb l'encàrrec de vendre les dites propietats de la comunitat. La venda la va fer al noble Girolamo Picchi per 1200 escuts   i   aquest   es  va  comprometre  a   llogar   la   seva  nova propietat a la comunitat que li havia venut. Sobre aquesta i altres compra­vendes de la comunitat catalana i  sobre altres activitats dels  habitants  del  ghetto  de  Roma és   convenient   consultar   les pàgines  257 a  266 del   llibre  d'Ariel  Toaff   ja  citat  The Jewish Communities of Catalonia....22

En   el   1581   l'Escola   Catalanoaragonesa  encara   es   mantenia separada de les altres comunitats i  va obtenir del papa Gregori XIII el permís per tornar a comprar les seves antigues propietats immobiliàries   i   recuperar­les.   En   aquest   moment   aquesta comunitat   tenia unes 80 famílies el  que significa més  o menys unes 500 persones, i aquest creixement demogràfic va desembocar que en el 1589 s'hagués d'ampliar les propietats de la comunitat i compraren un altre  edifici.  A principis  del  segle  XVII  aquesta comunitat era propietària d'una gran quantitat d'inmobles dins de la   jueria   i   era   reconeguda   com   la   comunitat   més   rica   i emprenedora de les que hi havia a Roma i la seva sinagoga va ser considerada la més gran i la més bonica. És interessant veure els cognoms dels jueus inscrits en el 1603 com a caps de família de la comunitat   catalanoaragonesa  per  veure  que   es  mantenen  noms com Benveniste, Mansanelles o de Lleida entre d'altres.

La   comunitat   catalanoaragonesa   va   fer   tots   els   esforços   per mantenir   la   seva   independència   i   no  unir­se  ni   a   la   comunitat jueva   romana   ni   a   la   comunitat   jueva   castellana,   i   així   es   va mantenir durant més de quatre segles. 

22  Toaff, A.:  The Jewish coomunities of Catalogna, Aragon and Castille in 16th­century Roma in the Mediterranean and the Jews, Ramat Gan 1989.

17

Com última dada, ja relativament recent, en el 1868 es va fer el cens dels jueus residents a Roma, amb la conclusió de que, de un total de 4.995 persones, 838 pertanyien a la Sinagoga Catalana que va conservar la seva pròpia entitat fins al 1904 data en la que es va produir la fusió de les diferents sinagogues existents a Roma en una sola.  Així  va  nèixer  a   la   riba del  Tíber  la  actual  Gran Sinagoga23.  Attilio  Milano va  fer   ja  en el  1964 un estudi  molt complet  sobre la  jueria de Roma i  publicat  en aquesta mateixa ciutat amb el títol: Il ghetto di Roma, que dona molta informació sobre aquests esdeveniments.

Amb aquestes pinzellades no es vol pas demostrar la persistència de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies sinó només la voluntat d'independència i originalitat de moltes d'elles en relació a les comunitats veïnes de la península Ibèrica. 

S'ha de tenir present que en moltes de les zones del Mediterrani on arribaren els jueus expulsats en el 1492 ja hi havia comunitats jueves que s'havien configurat en època del Imperi romà.  Això també implica que aquestes comunitats no es poden incloure dins del concepte sefardita, doncs no varen pertànyer mai a Sefarad. 

23 Per coneixer a fons la història de la jueria romana veure: Milano, Attilio:Il ghetto di Roma. Roma 1964..

18