rondalles alumnes

41
1 Ron@lles D’ací i d’allà Que a Paiporta ens han arribat 1er d’ESO: E13, E14/15, E16

Upload: gloriallacer

Post on 27-Apr-2015

399 views

Category:

Documents


4 download

TRANSCRIPT

Page 1: RONDALLES ALUMNES

1

 

 

 

 

 

Ron@lles 

D’ací i d’allà 

Que a Paiporta ens han arribat  

 

 

 

 

 

 

1er d’ESO: E‐13, E‐14/15, E‐16 

 

 

 

Page 2: RONDALLES ALUMNES

2

Page 3: RONDALLES ALUMNES

3

ÍNDEX 

 

PRÒLEG 

LA CASA DELS TARONGERS  

ELS XURROS MÀGICS 

EL PASTORET I EL SEU SOMNI 

PERET I PERETA  

LA JAQUETA 

LA PORTA 

LES FILLES DE LES TRES BOTIGES.  

EL GAT I LA PASTORA 

FER FORTUNA 

L’ OVELLETA 

L’HOMENATGE AL REI 

BERNARDETA 

ANSELM, EL PASTOR MENTIDER 

LES TRES PLUGES 

LA VÍDUA 

LA CREU 

L’ESQUIROL I LA RABOSA 

Page 4: RONDALLES ALUMNES

4

 

 

 

PRÒLEG 

 

 

Va haver un temps tampoc massa llunyà en el que la gent es contava històries a l’hivern vora la llar i a l’estiu al carrer, prenent la fresca amb la companyia del veïnat. 

Moltes vegades, aquestes històries que es contaven, eren contes populars, en la nostra llengua anomenades també rondalles i que són i formen part del nostre patrimoni cultural i folklòric. 

Des de sempre els contes han viatjat d’una cultura a una altra i en arribar‐hi adopten una forma local de manera que acaben reflectint la realitat del poble on han arribat. En aquest recull en serien un exemple La pastora i el gat  amb clares similituds amb una cançó popular castellana. Els contes que ací es transcriuen són també un reflex de la de la societat actual i per això ací a Paiporta ens trobem amb contes arribats de Sòria o de Cuba. 

En els contes trobem representada la realitat d’una època on eren habituals la fam, la precarietat, l’educació sexista, orfandat  tal i com ho veurem en les rondalles Peret i Pereta o La porta. 

Hi apareixeran  també altres elements recurrents en les rondalles com la broma, el malentès o  l’engany, fins i tot no hem evitat la 

Page 5: RONDALLES ALUMNES

5

rondalla amb un component escatològic –La porta‐  encara que això sí, tractant de polir‐la en aquestes pàgines amb solucions eufemístiques.  

La rondalla anava destinada a un públic general que no distingia entre els oients adults o infantils. En l’actualitat trobaríem del tot inacceptable que alguns d’aquests contes foren escoltats pels més menuts. Eren altres temps i a més si el conte provocava algun tipus de temor havia acomplert amb un objectiu pedagògic: s’entenia que era bo inculcar als xiquets i xiquetes el temor a endinsar‐se en el bosc ‐en el nostre cas en Els tarongers el  bosc es transforma en un hort ‐  i la desconfiança amb els desconeguts per a evitar segrestos i desaparicions. 

Recopilar contes significa redactar‐los, procurant la major fidelitat a la història que ens han contat. En aquest llibre, els i les alumnes han fet un treball d’investigació i recerca i han transformat un conte oral en una peça literària.   

També ha sigut un treball de recuperació i sobretot de comunicació amb la gent gran del nostre entorn. Agraïm l’amabilitat de totes aquestes  persones que ens han  contat  els seus contes i les animem a continuar contant‐les. 

 

 

 

 

          Paiporta, 23 d’abril de 2010 

Page 6: RONDALLES ALUMNES

6

 

LA CASA DELS TARONGERS  

 

Conten que temps era temps als afores del poble hi ha una casa envoltada de tarongers. Conten en el poble que fa molts, molts anys hi vivia una família: el pare, la mare i el fill. El fill jugava sempre per entre els tarongers. Però un dia es va fer fosc i el xiquet no tornava a casa. Els pares, preocupats eixiren a buscar‐lo però no el trobaren i descobriren que les taronges havien desaparegut del arbres. Ni tan sols la intervenció de la policia serví per aclarir res. I així passà un any. I en la fatídica data de la desaparició  del xiquet es trobaren la seua habitació plena de taronges. No fou l’única vegada, cada aniversari en els anys successius ocorria el mateix. Els pares envaïts de tristesa decidiren botar foc a la casa i anar‐se’n del poble per sempre. Però la casa mai s’arribà a cremar. I encara ara tots els setze de setembre per la nit es cullen totes  les taronges dels tarongers .... 

 

 

 

 

 

Rondalla transcrita per Paula C.La rondalla li l’ha contada Rafael F. de 74 anys que de menut li l’havia contada son pare quan vivia a València 

Page 7: RONDALLES ALUMNES

7

 

 

 

    

Page 8: RONDALLES ALUMNES

8

 

ELS XURROS MÀGICS 

 

Hi havia una vegada una xurrera que venia xurros. No eren uns xurros qualsevol eren uns xurros màgics. Ni més ni menys aquell o aquella que es menjava un xurro es convertia en una valuosa moneda d’or. 

Clar, la xurrera venia i venia xurros sense parar fins que es va quedar sola al món amb una muntanya de monedes d’or. 

Aviat se n’adonà que passaria la resta de la seua vida sense ningú, ben sola. Aleshores es menjà un xurro i ella mateix es convertí en moneda d’or. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A Mariangela N. li l’ha contada la seua àvia de 70 anys 

Page 9: RONDALLES ALUMNES

9

 

Page 10: RONDALLES ALUMNES

10

 

EL PASTORET I EL SEU SOMNI 

 

Hi havia una vegada un pastoret que vivia en una aldea d’Albacete. El pastoret sempre tenia el mateix somni que se li repetia una i altra vegada. En el somni ell caminava i caminava pel món i finalment trobava fortuna. 

Un dia es decidí, agafà la seu sarró i es proveí d’una miqueta d’aigua per al camí i emprengué un viatge que el duria a Madrid. En arribar‐hi estava molt cansat i va decidir seure en una roca. Casualment al seu costat ja hi havia assegut  un guàrdia que li preguntà d’ on venia per a estar tan cansat. El pastoret li ho explicà tot fil per randa i que per això després de fer un camí tan llarg estava tan cansat. El guàrdia li respongué amb aquestes paraules: 

 ‐ Si home! Tot això són ximpleries! A mi també se’m repeteix sempre el mateix somni i jo ni cas!  

‐ Si? ‐ Li respongué el pastoret encuriosit. ‐ I quin és el teu somni si es pot saber? 

‐ El meu somni‐ començà a explicar el guàrdia ‐ és que en una aldea molt llunyana d’ací hi ha una cova , coneguda amb el nom Cova de la Grana i que a dins soterrat a terra i cobert per un munt de pedres i roques ben pesades hi ha un tresor. Però clar això és un somni i a mi mai se m’ha ocorregut anar a buscar‐lo. 

El pastoret immediatament se n’adonà que aquella cova de la que parlava el guàrdia estava just en el terme de la seua aldea. 

Page 11: RONDALLES ALUMNES

11

S’acomiadà cordialment d’aquell guàrdia i a raspa fuig feu el camí de tornada. No perdé ni un segon i en arribar la lloc indicat excavà i excavà fins que per fi aparegué aquell meravellós tresor. 

 

 A Laura M. li l’ha contada el seu avi Isidro de 67 anys i que és originari d’Albacete. 

 

 

 

Page 12: RONDALLES ALUMNES

12

 

PERET I PERETA  

 

Això era una vegada dos germans que es deien Peret i Pereta. Vivien amb la madrastra que no els professava massa estima. Un dia la madrastra agafà a Peret i el ficà a bullir dins d’una olla i a l’hora de sopar se’l menjaren. Pereta en veure que el seu germà no apareixia preguntà:‐ On és el meu germà? No hauràs fet la sopa amb ell? 

‐ Sí ‐  Respongué  la madrastra ‐ Sí que he fet la sopa amb ell perquè som pobres i ens morim de fam. 

Passaren uns dies i a prop de la casa inexplicablement cresqué un arbre gran i preciós. Pereta decidí posar‐li el nom del germà. I en això que pereta li diu a l’arbre: 

‐ Peret,  tira’m una pereta? I l’arbre li la tirà. I ho repetí perquè no s’ho acabava de creure: 

‐ Peret, tira’m una pereta? I l’arbre li la tirà. Però aquesta vegada la madrastra estava observant‐ho tot i també ella ho volgué provar: 

‐ Peret,  tira’m una pereta? I l’arbre li tirà una pedra. 

 

 

 A Ingrid li l’ha contada el seu avi de 64 anys que li la contà el seu germà major quan de xicotet no es podia dormir.  

Page 13: RONDALLES ALUMNES

13

Page 14: RONDALLES ALUMNES

14

LA JAQUETA 

Hi havia una vegada un home a qui la seua dona un dia li digué: 

_Has d’anar a comprar a la ciutat perquè si no vas no menjaràs en tota la setmana. 

I així l’home decidí anar cap a la ciutat amb el seu ase perquè li portés en acabant la càrrega. Partí de seguida i així pensà que estaria de tornada a l’hora de dinar. 

En arribar a la ciutat comprà tot el que la seua dona li havia encarregat i emprengué el camí de tornada. Com que feia molta calor es va llevar la jaqueta i la deixà damunt de l’ase que anava sempre davant de l’home. De sobte es va veure una cosa al terra, era una jaqueta. L’agafà i la deixà damunt de l’ase que es tornà a enfilar cap a davant. 

Passà una estona i tornà a veure una cosa al terra, era una jaqueta. L’agafà i la deixà damunt de l’ase que es tornà a enfilar cap a davant. 

Un poc més tard, quan estaven a punt de creuar un pont tornà a veure una cosa al terra, era una jaqueta. ‐ Una altra jaqueta! ‐ remugà el bon home. Aleshores l’agafà i la llançà al riu. I no va poder estar de dir‐se: ‐ Què li passa a la gent hui? 

Per fi va arribar a casa on pogué olorar el menjar que la seua dona li estava preparant. 

Però la dona en veure’l arribar en mànegues de camisa li preguntà: ‐ Què n’has fet de la jaqueta? I l’home li respongué: ‐ Està damunt de l’ase juntament amb dues altres que he arreplegat en el camí de tornada, i l’última que m’he trobat l’he llançada al riu. 

Page 15: RONDALLES ALUMNES

15

La dona que el que s¡olorava ja no era el dinar li tornà a preguntar: ‐ L’ase anava sempre al davant? 

‐ Sí, sempre.‐ respongué l’home. 

La dona lliga caps i ben enutjada li cridà al marit: 

‐ Seràs ximple! Però no veus que el que has estat arreplegant tot el camí és la teua jaqueta i després l’has llançada al riu. Vés corrents a per ella i no tornes fins que l’hages trobada. 

Sort, que en tornar al riu trobà la jaqueta entre uns matolls. Amb la jaqueta al muscle se’n tornà cap a casa a veure si per fi podria dinar. 

 

A Roberto B. li l’ha contada el  seu avi de Sòria que es diu Juliàn i té 82 anys. 

Page 16: RONDALLES ALUMNES

16

LA PORTA 

 

Això va anar i era un parrell de germans, Joan i Pere que eren molt, molt pobres. Una dia la casa on sempre havien viscut va caure de tan vella com era i només es va salvar la porta. Els germans agafaren la porta i decidiren anar a conéixer món. Quan es feu de nit pensaren que era més segur pujar‐se’n a un arbre i que la porta els fes de llit. Ja havien dormit un parell d’hores quan els despertaren les veus d’uns homes que casualment estaven baix del seu arbre al costat d’un bon foc. No hi havia cap dubte que eren uns lladres perquè discutien acaloradament sobre com repartir‐se el botí. La  por a ser descoberts posà molt, molt nerviós a Joan. Pere tractà de tranquil∙litzar‐lo, tranquil, tranquil li deia. Però els nervis i la por provocaren que no es pogué evitar el que era inevitable. Un dels lladres digué: el que faltava, ara s’ha posat a ploure. ‐ Com que a ploure? Respongué el company ‐ si està el cel tor ras. ‐ Acabem, acabem! ‐ li respongué l’altre. 

Però en escoltar‐los Joan s’espantà encara més i començà a notar‐se unes rampallades molt fortes en el ventre. Aleshores no es pogué evitar el que era inevitable. I aquesta vegada allò que els caigué al sobre era ben pudent i repugnant. Els lladres es posaren drets, els dos gemans que ho veieren també es posaren drets i tampoc pogueren evitar el que era inevitable, i aquesta vegada als pobres lladres  els caigué la porta al damunt. Els lladres aterrits fugiren d’aquell indret esbalaïts i els dos germans pogueren repartir‐se el botí que els lladres tan descuradament s’havien deixat. Els germans 

Page 17: RONDALLES ALUMNES

17

es convertiren així en dos homes rics i manaren construir una casa a la que s’entraria per aquella porta en memòria del seu pare.  

 

Irene A. Li l’ha contada Valentín i és una rondalla originària de Lleó. A ell li l’havia contada son pare i a son pare li l’havia contada son pare, a qui també li l’havia contada son pare .... 

Page 18: RONDALLES ALUMNES

18

LES FILLES DE LA GERRA. 

 

Hi havia una vegada una dona que tenia tres filles. La mare que volia tenir les tres filles ben educades, cada dia els encomanava una feina. Aquell dia envia la filla major a pel pa, a la mitjana que fera l’escurada i a la menuda que llavara la roba bruta. 

Transcorregut un temps la filla gran tornà amb tres barres de pa i la mare enorgullint‐se de la filla la recompensà donant‐li una llesca de pa i a més li digué que baixara al soterrani i es posara una miqueta de mel la botija. 

Quan la filla mitjana acabà de fer l’escurada la mare també la recompensà amb una llesca de pa i a més li digué que baixara al soterrani i es posara una miqueta de mel la botija. 

La filla menuda acabà de llavar la roba i quan li ho digué a sa mare també a ella la volgué recompensar amb una llesca de pa i a més li digué que baixara al soterrani i es posara una miqueta de mel la botija. 

La mare en veure que cap de les tres filles no pujava baixà a veure el que succeïa. En baixar les escales se n’adonà que no hi havia llum, encengué aleshores un ciri i va veure com les tres filles caigut dins de la gerra. 

 

 

Diego L., li l’ha contada la seua àvia Marissa que li l’havia contada sa mare quan ella tenia huit anys. 

Page 19: RONDALLES ALUMNES

19

 

 

 

 

 

Page 20: RONDALLES ALUMNES

20

 

EL GAT I LA PASTORA 

 

Hi havia una vegada una pastora fent formatges amb la llet de les ovelles . Un gat la mirava amb els ulls golosos i la pastora se n’adonà que el gat volia menjar‐se el formatge que ella estava fent. 

‐ Si claves l’ungla el talle la cua ‐ va dir la pastora. 

Però el gat no va fer cas, clavà l’ungla i la pastora li tallà la cua. La pastora penedida del que havia fet se n’anà a cals pares plorant i li digué a son pare: 

‐ Pare, pare! Li he tallat la cua al gat! 

El pare li respongué: ‐ dóna’m una abraçada i la cua li creixerà al gat. 

I amb l’abraçada li va créixer la cua al gat. 

 

 

 

 

 

A Cristian J. La seua iaia li la contava a sa mare i als seus oncles quan se n’anaven a dormir. 

Page 21: RONDALLES ALUMNES

21

 

Page 22: RONDALLES ALUMNES

22

FER FORTUNA 

 

Això va anar i era un jove que un bon dia li demanà a sa mare un pollet amb la intenció d’anar‐se’n pel món a busca fortuna. La mare li’ l donà i el jove emprengué el camí. Ja era poqueta nit quan enmig de l’horta veié una caseta .Tocà a la porta i li obrí un llaurador. 

‐ Bona nit ‐ digué el jove, ‐ Se m’ha fet fosc pel camí  i no tinc on passar la nit. Li agrairia molt que m’allotjara per una nit. 

El llaurador no li posà cap problema, li digué que es podia acomodar en un banc que hi havia a la vora del foc. 

‐ I diga’ m bon home, que faig del pollet que duc? 

‐ Vés al galliner i deixa’l en companyia de les gallines. 

A l’endemà el jove es despertà en despuntar l’alba i anà a buscar el seu pollet. Per la nit les gallines havien picotejat el pollet i l’havien mort.  Quan el jove obrí la porta del galliner se’l trobà estés a terra. El jove s’encarà amb el llaurador molt afligit i li digué: 

‐ I ara sense el pollet quina fortuna faré jo?  El llaurador veient‐lo tan compungit volgué compensar‐lo i li donà una gallina. 

El jove reprengué la seua marxa i xino‐xano una altra vegada fins que se li feu de nit. Aguaità llum en una alqueria i s’apropà per veure si l’albergaven per una nit. Li obrí la porta un camperol que després d’oferir‐li un poc de sopar li digué que s’ acomodara al costat de l’estufa  de llenya. Però abans d’anar‐se’n a dormir el jove li digué al camperol: 

Page 23: RONDALLES ALUMNES

23

Page 24: RONDALLES ALUMNES

24

‐ Mire bon home, porte una gallina, em podria dir on la deixe perquè passe la nit. 

‐ Ací el que tenim a fora és un bon corral amb uns quants porcs. Deixa‐la i tindrà companyia. 

I això feu el jove. A l’endemà en eixir el primer raig de sol el jove anà a buscar la seua gallina. I esbalaït veié que jeia morta al mig del corral. Desesperançat li digué al camperol: 

‐ I ara sense la gallina quina fortuna faré jo? El camperol es compadí d’ ell i li donà un porc. 

El jove i el porc començaren a fer camí i quan el sol se n’anà a la posta el jove començà a pensar en buscar un lloc on poder passar la nit. Travessaren una xopada i veieren llum en una granja. El granger els obrí la porta I convidà al jove a passar però li digué que el porc millor que el deixara en l’estable en companyia dels bous. El jove així ho feu i després d’un bon sopar es colgà en un catre que li oferí el granger. 

Ben de matinada el jove es despertà i anà a pel seu porc. En entrar en l’estable se’l trobà mort per les topades dels bous. El jove abatut es posava les mans al cap i exclamava: 

I ara sense el porc quina fortuna faré jo? El granger s’apiadà d’ ell i li donà un bou. 

 

A Iván Barrera li l’ha contada una veÏna que és de Múrcia 

Page 25: RONDALLES ALUMNES

25

 

Page 26: RONDALLES ALUMNES

26

L’ OVELLETA 

 

Conten que en un poble molt, molt menudet, hi havia un home que un dia quan tornava a sa casa després de treballar en el camp s’estranyà que el seu cavall comencés a anar més espai del normal. L’home observà al seu voltant i de seguida veié una ovelleta ben blanqueta a la vora del camí. L’home comprovà que no hi hagués ningú a prop i encara que molt estranyat que aquella ovelleta estigués abandonada ja com era cara la nit, com que era molt pobre decidí endur‐se‐la per menjar‐se‐la l’endemà. 

Quan l’home tirà a agafar l’ovella que era encara un cadell s’estranyà que un animal així de menut pesés tant, però així i tot se’l carregà a les espatlles. Però en girar‐se envers el seu cavall se n’adonà que aquest havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una creu de marbre blanc. L’home sentí que un esglai li recorria tot el cos però així i tot es carregà l’animal a les espatlles i continuà el camí. L’ovella cada vegada pesava més, i més i més ..... i l’home escoltà com una veu tremolosa li deia: ‐ veritat que cada vegada et costa més portar‐me? 

L’home a pesar que sentí una esgarrifança continuà el seu camí cada vegada més inquiet. 

Arribà al poble i en passar per la porta de l’església, l’ovella el mirà i veié en els ulls de l’animal una intel∙ligència sobrehumana a l’hora que la seua expressió esdevingué terrorífica. Aleshores una estranya veu li sorgí com de molt endins: ‐ Veritat que sóc guapa? 

Page 27: RONDALLES ALUMNES

27

L’home  llançà en l’acte l’animal a terra, incrèdul i aterrit. Ara qui el mirava maliciosament era una bella  jove.   

 

A Jennyfer  M. G. li l’ha contada la seua besàvia i a ella li la contaven quan era menuda perquè per a adormir‐se per la nit li agradava escoltar una història de por.  

Page 28: RONDALLES ALUMNES

28

 

L’HOMENATGE AL REI 

 

Hi havia una vegada un rei que ho tenia tot excepte la felicitat. Un dia des del balcó del seu palau es dirigí als seus súbdits i els digué: ‐ Qui aconseguisca fer‐me feliç li donaré una part de les meues terres .al dia següent a les portes del palau hi havia tants aspirants a fer feliç al rei que la cua  era tan llarga que es perdia en l’horitzó. Un per un tingueren tots una oportunitat sense reeixir‐se’n ningú. De sobte entre aquella gentada s’escoltà una veu que proposava:  

‐  Fem‐li un homenatge al rei! Això el farà feliç! 

‐ Per què?, Per què?, Per què?, ‐ exclamaven algunes veus que no li trobaven justificació a la resposta. Si el rei fa temps que no fa res? Responien altres. 

‐ Precisament per això, per no fer res ‐ Respongué el que proposava la iniciativa. 

L’endemà anaren tots al palau i la noticia feu molt feliç el rei, tant que decidí immediatament baixar els impostos a tots el ciutadans   del seu reialme.  

I conte contat, conte acabat. 

 

 

Sergi E. Li l’ha escoltada al seu avi Pepe E. que ara té 78 anys. 

Page 29: RONDALLES ALUMNES

29

 

Page 30: RONDALLES ALUMNES

30

BERNARDETA 

 

Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Bernardeta. Un dia en eixir d’escola decidí fer una passejada amb un amic seu per la serra. Caminant, caminant se’ls feu poqueta nit i en el camí de tornada arribaren a un toll que els tallava el pas. L’amic botà el toll i li digué a Bernardeta: ‐Bernardeta, Bernardeta, bota el toll! 

‐ No, no  puc ... És massa perillós! L’amic com per animar‐la li digué,: ‐ Vinga a veure si m’agafes! I començà a córrer. Però Bernardeta en aquell moment veié que a l’altra banda del toll i havia un roser molt  marcit que es veia ja semat. Sorpresa va adonar‐se de què el roser es movia i va exclamar: ‐ El roser es mou, el roser es mou! I Bernardeta estupefacta veié com d’ entre els matolls apareixia una aura lluminosa que envoltava una senyora bella i serena que murmurava lenta i suaument unes paraules que li ordenaven: Bernardeta, passa el toll, no tingues por! 

I Bernardeta confiada pel que li havia dit la Verge passà el toll, sense por  perquè miraculosament havien aparegut unes pedres que li marcaven un camí segur. 

Contenta i molt feliç se n’anà cap a casa a contar als seus pares aquella portentosa història. 

 

Aquesta història  l’ha contada Felipa de 70 anys a Irina D. que ja li la contava la seua mare quan era menuda i vivien en un poble menudet de Conca que es diu Fuentelespino de Haro. 

Page 31: RONDALLES ALUMNES

31

Page 32: RONDALLES ALUMNES

32

 

ANSELM, EL PASTOR MENTIDER 

 

Fa ja alguns anys a les contrades de Viver i Xèrica els pastors no sols patien el fred de l’hivern, les precarietats i sacrificis del seu ofici també passaven ànsia pel temor dels atacs dels llops. 

Una vegada al mes els pastors es reunien i feien recompte de les pèrdues que els ocasionaven aquells atacs dels llops. Per això van determinar que a partir d’aquell moment  aquell que patira l’atac d’un llop avisaria a la resta amb uns tocs de corneta, així els pastors alertats correrien a salvaguardar les seues ovelles en el corral. 

Tot anava bé, fins que un pastor anomenat Anselm, també conegut pel malnom el Coixot, va començar a donar falses alarmes d’atacs de llops. Bromes deia l’Anselm. Però un dia els llops li atacaren set ovelles i feu servir els tocs de corneta com tenien convingut per advertir a la resta. Tots els pastors pensaren que novament es tractava d’una altra de les seues bromes i no resguardaren els ramats en els corrals de manera que tots acabaren tenint grans pèrdues.  

 

 

A Julia V. Li l’ha contada son pare que quan era menut li la va contar també son pare. 

Page 33: RONDALLES ALUMNES

33

 

Page 34: RONDALLES ALUMNES

34

LES TRES PLUGES 

Hi havia una vegada un home ja ancià que segons deia ell endevinava el futur i per tant podia dir‐li a cada persona el que la vida li tenia preparat. L’home arribà un dia a un poble molt menut i molt humil, i la gent en veure’l desconfiada se n’entrava ca a dins de les seues cases.  

Al costat d’una font un jove distret no parà atenció en l’home fins que aquest se li apropà i li digué: _Jove, t’agradaria que el llegira el futur? El jove el mirà amb menyspreu i l’ignorà. Aleshores el vell enfurit proclamà aquestes paraules:_Per aquest tracte  i menyspreu que he rebut en aquest poble us anuncie que en el futur hi haurà tres pluges: una de diners, una altra de diamants i la tercera d’armes. I no us oblideu d’una cosa, en el futur em necessitareu. Dit açò, el vell continuà el seu camí. 

Quan arribà la primera pluja la gent del poble s’alegrà molt i arreplegà tants diners com pogué. 

Passat un temps els sorprengué la segona pluja i la gent del poble també s’alegrà molt i arreplegà tants diamants. com pogué. 

I succeí que arribà la tercer pluja. Aquesta vegada la gent confiada en què tenia fortuna ja suficient no feu massa cas de les armes i no es preocuparen de recollir‐les i guardar‐les. 

Al dia següent el poble es despertà i tots pogueren  comprovar que les armes ja no estaven pels carrers i tots se n’alegraren.  

Els anys anaren transcorreguent i diners i diamants anaren acabant‐se. Aleshores  recordaren que un dia desaprofitaren l’oportunitat de 

Page 35: RONDALLES ALUMNES

35

tenir unes armes al temps que feren memòria d’aquell ancià endeví que els havia vaticinat aquelles pluges. 

Desesperats perquè es veien abocats de nou a la pobresa anaren a buscar el vell endevinador i ell en veure‐se’ls al davant digué:_ Ho veieu, sabia que ma n’haveu a necessitar. 

Aquesta història ens ha arribat de Cuba. A  Alejandro P. Li l’ha contada son pare. 

Page 36: RONDALLES ALUMNES

36

 

LA VÍDUA 

 

Això era una vegada una dona viuda que tenia cinc fills. La dona era molt treballadora però res del que guanyava era suficient per mantenir cinc fills que eren capritxosos i consentits perquè no sabia dir‐los que no. 

 La dona molt al seu pesar no veié més solució que eixir per la nit quan els fills i tot el món dormia  a furtar en els camps del veí.  L’endemà  en alçar‐se la pobra dona embolcallava la mercaderia i la portava a vendre al mercat.  

I així els fills pogueren viure una vida sense privacions. Però arribà el dia que la dona ja a punt de morir‐se i poc orgullosa dels seus actes confessà als seus fills el que havia fet en vida. Els fills escoltaren el relat de la mare i en aquell moment comprengueren tot el que aquella mare els havia estimat. I van decidir honrar la memòria de la sua mare treballant si sent honestos. 

 

 

 

 

A Paula M. Li l’ha contada el seu avi Alejandro M. que té al voltant dels noranta anys. 

Page 37: RONDALLES ALUMNES

37

 

Page 38: RONDALLES ALUMNES

38

 

LA CREU 

 

Fa molt de temps un home anava caminant pels camps de Paiporta. Tres lladres el van atracar i perquè aquest no diguera res el van assassinar. 

Va transcórrer un any i just el dia de Tots Sants al costat de la tomba d’aquell pobre home aparegué una creu amb el següent escrit: “Assassinat”. I ningú podia explicar‐se com havia aparegut aquella creu. 

A l’any següent en aquell mateix lloc tornà a aparéixer la creu però aquesta vegada en la creu estava clavat un dels assassins i en el seu pit apareixia escrit amb sang: “Assassí”. 

Passà l’any i tornà a ser Tots Sants, i aquesta vegada en el poble la gent a pesar de tenir la tomba vigilada sense poder‐se explicar com tornà a aparéixer la creu amb el segon assassí clavat en la creu. 

Últim assassí va veure clarament que el proper any li tocaria a ell i decidí confessar el crim a la justícia, va ser detingut i empresonat. I des d’aleshores la creu ha estat en el cementeri vell de Paiporta. 

 

 

A Josep Elies F. Li l’ha contada son pare que una vegada  li la va contar sa mare. 

Page 39: RONDALLES ALUMNES

39

 

Page 40: RONDALLES ALUMNES

40

 

L’ESQUIROL I LA RABOSA 

 

Hi havia una vegada un bosc i un esquirol on vivien un esquirol i una rabosa. L’esquirol deia que era més astut i ràpid que la rabosa i la rabosa pensava que era ella la més astuta i ràpida. Per eixir del dubte anaren a preguntar‐ho a un  home que vivia prop del bosc, i l’home els contestà que s’ho havia de pensar. Després d’una bona estona l’home va tindre una idea. Els va dir que es posaren donant‐se l’esquena l’una a l’altra i els digué que a qui ell tocara primer hauria d’eixir corrents. L’home va tocar a l’esquirol i la rabosa a la vegada de manera que totes dues van eixir corrents i ja no se’ls va vore mai més. 

 

 

 

 

 

 

 

 

A Salva S. li l’ha contada el seu iaio que té 82 anys que segons diu de menut li contaven moltes rondalles.  

Page 41: RONDALLES ALUMNES

41