revista bota express

otaEXPRESS

L’AMPA es renova i presenta les seves Comissions

Cap a una escola creativa

Guanyadors dels Jocs Florals de Sant Jordi

Jornadade treballsen familia

La revista de l’Eulàlia Bota

2

SumariPr

esen

taci

óDes de l’AMPA de l’Eulàlia Bota tenim el plaer de presentar-vos la nova BOTA EXPRESS, un projecte engegat ja fa anys per donar veu i visibilitat tant a la nostra escola com a l’AMPA i les comissions que l’integren, ara amb un nou disseny i una nova imatge per continuar la feina feta fins ara amb més ganes que mai i per acompanyar amb testimonis, opinions, reflexions i reportatges, l’educació dels nostres fills i filles.La nostra Escola ja porta un bon bagatge al darrera, treballant amb passió pels nostres fills, la seva educació i la seva formació i és des del convenciment que es fa una gran tasca que surt aquesta revista, per reforçar i donar un nou alè a aquest compromís.En aquest primer número trobareu els relats guanyadors dels nois i noies als Jocs Florals amb motiu de la Diada de Sant Jordi, la Jornada de treball en família, on entre tots vam donar una empenta al manteniment i millora de la nostra escola, algunes de les Comissions de l’AMPA amb testimonis directes de la seva tasca, la lectura de contes per part dels pares per Sant Jordi i altres articles i reportatges.Des d’aquí us volem animar també, a participar de l’AMPA des de qualsevol de les seves Comissions i a opinar i valorar el que vulgueu a la web http://www.ampaeb.cat

Entre tots fem Escola!

Sumari4 8

Cap a una Escola creativa

Lectura de contes per Sant JordiL’AMPA es renova...

... i presenta les seves ComissionsJornada de Treballs en família

Les nenes i el color rosaEl tastet educatiu

Relats guanyadors els Jocs Florals de l’Escola

1026

1232

3634

4

Educar per a la creativitat és una fita important per a l’educació del segle XXI. El projecte de la nostra escola recull de forma explicita aquest objectiu: volem que el nostre alumnat desenvolupi al màxim la seva pròpia creativitat a partir d’oferir-los activitats que ho permetin.

Sir Ken Robinson, un dels experts més impor-tants en creativitat i escola, diu que deixem de ser creatius a mesura que creixem. Ser creatius significa provar, experimentar, equi-

vocar-se... i sense això resulta impossible innovar. Fins ara, el sistema educatiu premiava la repetició, el fer bé les coses i es penalitzava l’error. Ser creatiu significa aprendre de les pròpies equivocacions per arribar a fer noves propostes i noves coses.La nostra societat del segle XXI, sobretot a l’àmbit la-boral i professional, demana persones creatives, in-

novadores, emprenedores, amb idees originals i que cerquin solucions als problemes que es puguin trobar.L’experimentació, la manipulació, els espais de lliure circulació, el canvi de dinàmiques de classe i fins i tot, la pròpia distribució de l’aula, ens permetrà fomentar més o menys la creativitat i d’aquesta manera que el nostre alumnat vagi adquirint estratègies creatives i d’innovació cap altres activitats i feines que hagi de desenvolupar.Ajudant el nostre alumnat a esdevenir més creatiu els estem donant l’oportunitat de què aprenguin a

Cap a una escola creativa

Mar

ia, G

eorg

ina

i Jes

úsEquip Directiu de l’Escola Eulàlia Bota

La creativitat és clau si volem infants independents en la seva forma de pensar.

5

6

transformar, combinar, descontextualitzar, abstreu-re, observar, provar, deconstruir… en definitiva, que desenvolupin un pensament flexible que els perme-ti interactuar en diferents ambients. Ser flexible és saber crear, explorar, generar, imaginar, improvisar, inventar, modificar, relacionar, transformar i adaptar (i adaptar-se). Són habilitats, totes elles, que podem potenciar en la canalla per a què tinguin la facilitat per relacionar-se en els diferents ambients.La creativitat és clau si volem infants independents en la seva forma de pensar, que puguin assimilar bé les situacions que viuen, que sàpiguen raonar i qües-tionar, que siguin sensibles a l’entorn i s’interessin per fer una exploració del món que els envolta, per obtenir solucions innovadores davant els problemes quotidians i aprenguin a conèixer-se a si mateixos.Les activitats enfocades a la creativitat han de propo-sar al nen i la nena una hipòtesi perquè experimenti, investigui, construeixi quelcom que l’ajudi trobar di-verses respostes. No han de ser activitats tancades amb una única resposta, sinó que tots els nens i to-tes les nenes puguin fer la seva pròpia aportació per arribar a una resposta consensuada.Aquestes són, entre moltes altres, algunes propos-tes que mestres i famílies podem oferir a la canalla per tal de fomentar la creativitat tant des de l’escola com des de casa:

•Respectar les idees dels infants, animar-los a que participin en la resolució de situacions tant esco-lars com familiars i valorar les seves intervencions, creant un clima de confiança i seguretat, valo-rant-ne les respostes i animant a trobar-ne d’al-ternatives en cas necessari.

•Cercar activitats lúdiques que provoquin aquest canvi cap a la creativitat. Massa estones de passivitat (com ara mirar la tele o davant de les pantalles) restaran possibilitats d’imaginació i de creació.

•Donar suport a la seva motivació intrínseca i la seva autonomia en qualsevol moment de la seva vida.

•Tractar de mantenir l’espontaneïtat dels infants i oferir-los seguretat per a què aquesta mentalitat no disminueixi. La infància és una etapa ideal per al desenvolupament de la creativitat

•Valorar l’error com un pas cap a la creativitat. Hem de deixar al nen o la nena que prengui les seves pròpies decisions i actuar com a guies i acompanyants per tal que conservi aquest poten-cial creatiu. Així, segurament, veurem en el futur persones adultes amb més capacitat creativa i de resoldre situacions problemàtiques.

•Proporcionar-los materials, moments i activitats per a què puguin fer les seves pròpies creacions (dibuixos, construccions, muntatges, teatre, etc..)

•Potenciar el joc lliure que promogui la imaginació.

La metodologia de l’escola vol potenciar aquest as-pecte amb la manera de treballar a les aules: Treball de projectes, racons i espais interactius, tallers diver-sos, teatre, robòtica, etc. Entre tots i totes, hem de mantenir totes aquestes maneres de treballar i anar-les millorant conjuntament amb la col·laboració de les famílies.Facilitar els camins per a mantenir i desenvolupar la creativitat a l’escola és un repte i, per tant, una ocasió d’innovar i ser creatius per tal que el nostre alumnat també ho sigui.

Amb la col·laboració de tothom ho aconseguirem!

Equip Directiu de l’Escola Eulàlia Bota

La implicació de les famílies és bàsica perquè aquesta manera de treballar funcioni.

Volem que el nostre alumnat desenvolupi al màxim la seva pròpia creativitat.

7

2016Sant Jordi

8

Tots els nens i nenes es van portar súper bé escoltant els contes i participant de les històries.

Va ser una jornada fantàstica... i en acabar, tots els “contadors” van tenir la seva rosa!

Quin èxit! Els pares i avis es van apuntar més que mai, a explicar contes als nostres nens més petits.

9

10

Fa molts anys que sentim parlar de la importància

de la implicació de les famílies a l’escola, que les

famílies visquin l’escola i sentin que els projectes

educatius que s’hi desenvolupen són una tasca

compartida amb el professorat.

Des de la junta de l’AMPA estem completament

d’acord amb aquesta afirmació. Per aquest motiu

volem afavorir la creació d’espais on les famílies

puguin col.laborar, participar, implicar-se i sentir

l’escola Eulàlia Bota com a part d’un projecte

comú: l’educació dels nostres fills i filles.

Volem anar en aquesta línia de col.laboració amb

l’escola i animar-te a formar part activa i implicada

de totes les activitats que fem. Entre tots podem fer

molt per l’escola i pels nostres fills.

A continuació us presentem les diferents

comissions. Pots triar la Comissió on més t’agradi

col.laborar a través de la nostra web

www.ampaeb.cat Vull agrair l’esforç i dedicació de totes les persones

implicades tant de la junta de l’AMPA com de

les diferents comissions que organitzen totes les

activitats que estem portant a terme: Les jornades

de treball en família, xerrades, extraescolars,

acollida, Organizació de les diferents festes,

interculturalitat, biblioteca, la comptabilitat de

l’ampa, l’assesorament legal, el disseny i la

comunicació, la colla de tabals i grallers, etc etc,

les infinitats de diferents gestions realitzades per a

què tot funcioni de la millor forma possible. Moltes

gràcies a tots.

l’Ampa es renova

Fern

ando

Pes

soa,

59.

080

30 B

arce

lona

AMPA ESCOLA EULÀLIA BOTAASSOCIACIÓ DE MARES I PARES D’ALUMNES

Car

los

Bla

nco

de l’AMPA

1. Comissió d’Espais Familiars

2. Comissió de la Biblioteca

3. Comissió d’Extraescolars

4. Comissió de la Colla de Geganters i Tabalers

5. Comissió Inclusiva

14

16

20

22

les Comissi

ons

es presenten

24

14

Formar part de l’AMPA i formar part de la Comissió d’espais familiars és una alegria i un orgull. Des de la primera reunió

de pares i mares que vam tenir a l’escola Eulàlia Bota A P3 ens van dir que era molt important formar part d’una

comissió de l’AMPA i col·laborar amb l’escola.

més que una

comissióIn

grid

Lor

enzo

Comissió d’Espais Familiars

15

tem abastar i donar cabuda a totes les inquietuds que els pares i mares de l’escola ens feu arribar. Hem ofert diferents xerrades sobre primers auxilis, les noves tecno-logies, autoritat i límits, educació emocional, desenvolu-pament dels nens, l’adolescència, pas a secundària etc.És un espai on diferents mares i pares podem parlar de tot allò que ens preocupa, podem preguntar dubtes als dife-rents ponents i professionals que portem a les xerrades.Volem que aquests espais que ara per ara són dues xerrades per trimestre un dia no molt llunyà esdevin-guin la primera escola de mares i pares de l’escola Eu-làlia Bota. Tenim moltes ganes de tirar aquest projecte endavant i lluitarem per fer-ho possible.Formar part d’aquesta comissió m’ha servit molt com a mare i com a dona. Un aspecte potser més personal és que gràcies a la comissió he conegut al grup de persones que formen part d’aquesta i hem treballat molt dur per portar a terme totes aquestes xerrades però a l’hora hem gaudit molt treballant plegades i he après el valor de l’amistat, del treball en equip. És un plaer treballar amb vosaltres “Espai Girls”. Som un grup obert i qualsevol persona que vulgui for-mar part d’aquesta comissió serà molt benvinguda. De fet, aquest any hem fet un gran fitxatge, la Gemma Fons mare de Miquel de P3 i gràcies a ella hem fet grans avenços tecnològics a la comissió (formulari, etc.)A part de formar part de la nostra comissió també po-deu ajudar-nos fent-nos arribar propostes de noves xe-rrades, opinions sobre les xerrades que heu assistit etc.. A seguir aprenent… •

Aquest discurs era molt semblant al que jo tenia en ment. Ja que realment penso que perquè els nostres nens i nenes tirin enda-vant hi ha d’haver una col·laboració molt

estreta entre famílies, alumnes i escola. Totes les co-missions semblaven molt engrescadores i em va cos-tar molt decidir-me. Finalment, vaig optar per la co-missió d’espais familiars ja que poder oferir xerrades als pares i mares de l’escola per ajudar-nos a millorar aspectes de la criança dels nostres fills i filles em sem-blava un tema molt interessant.Com sabeu els fills/es no venen amb manual i sovint ens farien falta algunes directrius o si més no un espai per compartir “jo ho faig així, tu aixàs”… i finalment sen-tir-te que bé “potser no ho estem fent tant malament oi?” Compartir experiències sempre ha fet evolucionar a la humanitat, ajudar-nos als uns als altres també.Amb la criança dels fills de 0-3 trobes molts suports per exemple: espais familiars, programa ja tenim un fill, que si el curs de post-part , que si ioga amb nens… un munt d’espais que almenys a mi em van servir mol-tíssim per encaminar-me i endinsar-me en el món de la maternitat. Però, quan els nens i nenes comencen l’escola desapareixen tots aquests serveis. En aquest moments, és quan et sents una mica sol i quan tens alguna pregunta a fer sobre la salut física i o mental / emocional del teu fill no saps gaire per on tirar.Crec que la comissió d’espais familiars és aquest espai per compartir i reflexionar sobre diferents aspectes de la criança dels nostres fills/es. Des de la comissió inten-

16

Porquets, patufets, gegants, llops, monstres, bruixes i bruixots, nassos enormes, peixos, elefants roses, superheroïnes, instruments de tot tipus... en la menja de contes fem servir tot aquest imaginari perquè els nostres nens creixin estimant els llibres, escoltant i vivint tot tipus d’històries.

Tres papàs voluntaris i trenta nens. És tot el que la Comissió de la Biblioteca necessita per tirar endevant l’activitat de la Menja de Contes. El primer dimarts de cada mes, té

lloc aquesta activitat on els tres pares voluntaris (o en cas que faci falta reforçat amb algun membre de la Comissió) expliquen tres contes de la forma i manera que ells vulguin, únicament amb la norma que tinguin a veure amb la temàtica que la Comissió ha escollit per aquell mes. Veus greus, veus agudes, gent que s’asseu, gent que es queda dreta, gent que gesticula molt, gent que ges-

ticula poc, gent que ensenya les il.lustracions, gent que ho porta tot al cap... qualsevol manera d’explicar una història va bé i la mostra d’això és que els nens estan ben atents i participatius. Alguna vegada aquell nen s’aixeca, aquell altre busca la mama, un té pipi, un altre interromp quan no toca... però fins i tot aquesta anar-quia simpàtica forma part d’una experiència sempre inoblidable. i tot sigui dit; els nens són uns cracs i par-ticipen i entren a la història que s’explica d’una manera com només poden i saben fer els nens.El curs passat van passar per l’aula de ”psico” tot un univers de personatges i temàtiques que ens van servir

hi haviauna vegada

Bep

Feb

rer

Comissió de la Biblioteca

17

Estimem els contes, les seves històries i els seus personatges...

Cada vegada els nens estan més atents i participatius.

d’excusa per passar estones divertides, emocionants, engrescadores... i aquest curs 2015-2016, hem am-pliat aquest univers de personatges i temàtiques, que no s’acaben mai, perquè les històries per contar no s’acaben mai. I si pensem en les històries que encara s’han d’inventar... imagineu si hi ha ”Menja” per anys!!!

Que ve el llop! La primera sessió del curs la vàrem dedicar una altra vegada als inesgotables clàssics, ara, posant el focus en un personatge moltes vegades injustament maltractat; el llop. L’activitat de després va consistir en fer una màscara de llop súper ferotge i immortalitzar els nens i nenes en un photocall que es va exhibir a l’entrada del cole.

Contes emocionants. A través d’històries i perso-natges suggeridors vam intentar explicar emocions tan complexes com la ràbia, la tristesa o l’alegria,

d’una manera entenedora i didàctica. Es pot ficar l’alegria, la tristesa, l’amor... en un pot? Amb l’activi-tat d’aquesta sessió vam demostrar que sí. Els nens i nenes van anar al mercat de les emocions per agafar tots els ingredients que necessitàven per omplir els pots amb l’emoció que els va tocar.

Contes de nassos. A què no hi ha nassos de fer una menja sobre nassos?... i tant. I sorpresos de la quantitat de contes xulíssims amb el nas com a pro-tagonista. I l’activitat? doncs fer un nas, evidentment. Van sortir infinitat de nassos de tots colors i tamanys i tots ells, xulíssims.

La música dels contes. Flautes i flautins, trompe-tes i orquestres senceres... apa que no hi ha històries amb la música com a protagonista! Un altre cop, l’ac-tivitat posterior amb la imaginació com a protagonista. Maraques extranyes, trompetes impossibles i flautes futuristes... tot això i més, van construir els nens i ne-nes amb l’ajuda dels pares. Va sortir una orquestra ben especial!

Què busca la Comissió de la Biblioteca amb l’activitat de la menja de contes?En primer lloc, fomentar l`hàbit de la lectura a través d’un espai dinàmic que comparteixen les famílies amb els seus fills. També, promoure la participació de les mares i pares a explicar els contes, cosa que hem de dir, que assolim amb escreix. No deixa de sorpren-

Comissió de la Biblioteca

18

També hem engegat el “Club de lectura de mares i pares” adreçat a totes les famílies de l’escola. Amb la creació d’un Club de Lectura destinat als pares dels alumnes, des de la Comissió de la Biblioteca intentem posar el nostre granet de sorra per incenti-var la lectura entre els adults amb un espai on posar en comú un hàbit que, justament pel fet de ser pares, molts hem aparcat o reduït considerablement.Volem debatre de tot el que tingui a veure amb la lectura, dels autors que ens motiven i emocionen, de les històries que ens fas-cinen i ens atrapen, però també dels llibres que ens decepcionen o directament no ens agraden. La nostra idea és proposar un llibre per trimestre, de manera que tinguem temps tots de llegir-lo i fer una reunió cada trimes-tre, precisament per comentar què ens ha semblat el llibre en qüestió o per recomanar i discutir sobre altres lectures.

Club de lectura pels pares

Escoltar un conte és fantàstic... explicar-ho, encara més

dren’s les ganes que ténen els pares i mares de par-ticipar.I amb els tallers que fem després dels contes, el que in-tentem és fomentar la creativitat i fer partíceps els pares en unes activitats sempre relacionades amb la temàtica de la sessió, perquè els nens s’emportin alguna cosa més, que una bona estona escoltant contes.

De totes maneres, podríem resumir les aspiracions de la Comissió en una de sola; passar una estona fantàs-tica amb els nostres nens. I si aconseguim passar-ho bé, tota la resta de coses vindran soles: l’amor per la lectura, pels llibres, per les històries, contades, expli-cades o llegides, la qüestió és que els agradi endin-sar-se en aquest món de la fantasia i la creativitat... i encara tenim tant per descobrir!•

19

20

Estem tot just al març i alguns pares i mares ja ens fem una pregunta: a quines extraescolars apuntarem als nens el curs vinent?

Comencen les converses a la porta de l’escola i a les estones al parc.... el proper curs anirà a teatre...a anglès, o serà millor futbol, i així es cansarà més...Millor deixar-li lliure una tar-

da... no dues...o cap, que aquest noi té molta energia i l’ha de cremar....Totes les famílies tenim aquests i d’altres dubtes sem-blants quan comencem la nostra travessia pels camins a estones planers i a estones costeruts de l’educació infantil i primària. Com en tantes altres situacions, en aquesta qüestió tampoc no trobarem cap fórmula ma-gistral. Mai podem estar segurs si l’estem encertant apuntant la nena a dansa, enlloc de patinatge.L’origen de les activitats extraescolars es trobà en la ne-cessitat de cobrir l’horari en que els pares i mares acaben la seva jornada laboral, i poden fer-se càrrec dels infants.És veritat que ja fa uns anys que les activitats extraes-colars han proliferat a totes les escoles primàries. La demanda ha fet que el ventall sigui molt ampli, i és qua-si impossible trobar un nen o nena que no en faci cap.Arrel d’aquesta situació, s’han publicat darrerament diversos estudis sobre l’impacte que poden tenir aquestes activitats. Intentant d’aquesta manera con-trastar les opinions dels professionals de l’educació, psicòlegs infantils i pedagogs.A l’octubre del 2015 va sortir a la llum un treball con-junt de l’UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) i l’UIB (Universitat de les Illes Balears), en el que s’ha-vien estudiat les conseqüències de la pràctica d’ex-traescolars esportives. L’objectiu era valorar els bene-ficis o perjudicis depenent de la quantitat d’hores que cada nen dedica a la pràctica d’aquestes activitats a la setmana. Les conclusions van ser que la pràctica d’un esport durant 5 hores a la setmana, mantenint no menys de 9 hores de descans al dia, afavoreix el rendiment dels infants de primària als camps de les matemàtiques i de les llengües. També afavoreix la re-ducció de l’estrès, l’ansietat, la depressió, i incremen-

ta l’aprenentatge i la memòria. Les activitats d’equip desenvolupen la sociabilitat, i són ideals per incremen-tar l’autoestima de l’infant i la confiança en ell mateix.En canvi els resultats fan un gir de 180º quan són més de 5 les hores que els infants dediquen a l’esport a la setmana, i sobretot si dormen menys de 9 hores al dia.Després de llegir aquestes dades, qualsevol progeni-tor responsable deu pensar... Home!! Però això és de sentit comú!! .... Ja sabem que els nens necessiten dormir les seves hores...Qui és capaç d’apuntar al seu fill cada dia a fer més d’una hora de futbol o basquet!!. Sí, pot semblar d’allò més obvi però no oblidem que el sentit comú a vegades és el menys comú dels sentits. Hi ha altres opinions a tenir en compte que poden ajudar-nos a l’hora de decidir l’organització del temps ”lliure” dels nostres fills i filles. En Jaume Trilla, Cate-dràtic de la Facultat d’Educació de l’UB, i en Màrius Martínez, professor titular del Dep. de Pedagogia apli-cada de l’UAB, opinen que els alumnes d’Infantil no haurien de tenir activitats fora d’un ambient conegut, on ells se sentin segurs. Pel que fa als alumnes de Primària, cal que els quedi temps per fer els deures, i sobretot temps personal. Temps per jugar sense que ningú els digui què han de fer. I que puguin avorrir-se, d’aquesta manera podran valorar millor les extraescolars que facin. D’altra banda, passar totes les hores amb activitats programades pot convertir-los en robots, oblidant-se de com poden ju-gar ells sols: ”L’infant ha d’aprendre a gestionar el seu temps i el seu espai, que s’adoni que es pot avorrir”.També és veritat que cada nen és diferent, i s’ha de va-lorar la quantitat d’activitats adequades per cadascun. Com es fa això? comprovant que el menor no visqui el seu temps d’una manera estressada, perquè llavors és un clar senyal de que té un excés d’extraescolars.Ara bé, quin tipus d’activitat és la millor pel meu fill? El més important és que li agradi. No cal obsessionar-se amb els idiomes, i obligar a l’infant a fer anglès si ell no està con-

i tu? a què l’apuntaràs?

Alíc

ia V

alle

joComissió d’Extraescolars

i tu? a què l’apuntaràs?

vençut. El que està clar és que si després de les classes no poden apli-car els coneixements en el seu dia a dia, aviat dirà prou. Potser el més clar exemple d’una bona assimilació de l’idioma estranger pels menors és el sistema aplicat als països nòrdics, on els programes infantils que emet la televisió es fan en versió original, i per tant els infants quan a l’edat de 7 o 8 anys comencen a estudiar l’idioma, ja estan avesats a la seva pronúncia, i estan àvids del seu aprenentatge ja que tenen clara l’aplicació dels seus coneixements. Vaja, que si no aprenen anglès no podran seguir les aventures dels seus personatges favorits.Però, a part de que l’activitat li agradi, també ha de respondre a les necessitats del nen -mai dels pares-. Què vol dir això? Per exem-ple, és fantàstic que aquell nen que toca tant bé el baló des de ben

petit faci l’extraescolar de futbol. En canvi, també és ideal que si un nen és molt tímid, i li costa explicar-se al grup faci l’extraescolar de teatre. O sigui, les necessitats es poden mesurar tant per les activi-tats en què l’infant destaqui, com en les que li passi tot el contrari. Tot i així, s’ha de tenir molt en compte que mai s’ha d’apuntar a un infant que li costi socialitzar-se a una extraescolar competitiva.I què passa quan la meva filla ha començat l’activitat i no li agrada? Què hem de fer? L’esborro o l’obligo a continuar? Cada cas és un món, però segons els experts, sembla que el millor seria continuar fent-la durant un temps raonable (per ex. un trimestre), ja que hi ha nens/es que diuen que no volen seguir perquè es neguen a afron-tar situacions noves, i és possible que donant un temps de marge puguin superar aquesta por. I si és així, serà una conquesta més en la seva evolució com a persona, i li refermarà la seva autoestima.Per últim, però no menys important, cal valorar l’esforç que fan les famílies, ja que s’ha de trobar un equilibri, no sempre fàcil, entre la con-ciliació dels horaris familiars i la sobrecàrrega de la butxaca. Com ja hem comentat, estrany és el nen o nena que avui en dia no està apuntat a cap extraescolar, en el mateix centre escolar o en centres externs. El que va sorgir com a ajuda a algunes famílies amb horaris laborals difícils d’encaixar amb l’horari escolar, a vetllar per la cura dels seus fills, s’ha transformat en un recurs pedagògic imprescindible per a qualsevol família. Ens trobem, per tant amb la paradoxa de que famílies que no tindrien cap problema en conciliar horaris, i per tant no necessitarien el servei extraescolar, es veu en la tessitura d’haver-ho d’utilitzar per afavorir la igualtat dels seus fills o filles respecte a la resta d’alumnes que cursen extraescolars (la gran majoria), evitant que se sentin exclosos del grup. Aquest ha de ser un aspecte important a tenir en compte per les AMPA’s, que son les que generalment organitzen les activitats extraescolars en els centres educatius. I així oferir facilitats econòmi-ques a les famílies que ho necessitin per afavorir l’accés de tots els nens i nenes a qualsevol activitat en la que vulguin participar.

El nen no ha de viure el seu temps d’una

manera estressada

21

Permeteu-me que faci aquest escrit de manera molt personal, doncs el que vull explicar té molt a veure amb sentiments, amb sensacions, amb companyerisme, amb bon rotllo. Tots i totes coneixeu l’existència de la colla de tabalers, grallers i geganters de l’escola.

Segur que ens heu vist actuar alguna vegada en alguna festa. Segur que el nostre cap, el Jaume us ha perseguit alguna vegada per què vingueu a provar a algun assaig. Imagino que

no heu vingut, si no us haguéssiu quedat.Abans de continuar parlant de la colla , el nostre cap es mereix unes línies per ell solet. Un home que sempre té un somriure als llavis, que et persegueix per què siguis de la colla fins que ho aconsegueix (amb mi ho va fer així), que es disfressa de súper heroi per recaptar diners per la Marató solidària, que es trenca les banyes per què tot tiri endavant, té tota la meva admiració.La colla et fa sentir com una gran família, i de fet tots i totes som una gran família, doncs ens coneixem força bé els uns als altres (avui no puc anar, tinc les nenes malaltes o avui no puc assajar, treballo de nit o m’he fet mal al braç...) T’acull encara que no tinguis ritme o siguis un patata a la percussió, té paciència fins que

t’aprenguis els ritmes o no li fa res recordar-te’ls si fa setmanes que no vens. A les sortides tot són rialles, tant si claves un final com si piques de més. Tots sota el mateix color, com un exèrcit que et fa moure el cos encara que no vulguis quan passa pel teu davant.Últimament està costant que tothom vingui cada set-mana, però amb iniciatives com les portes obertes, hem aconseguit membres nous que ben segur es quedaran: per què això enganxa. Han començat fa poquet i ja s’emporten els primers ritmes sonant dins el cap de camí cap a casa i a l’hora de tancar els ulls: ens ha passat a tots i totes.Jo m’hi sento molt a gust, per què tothom s’esforça per fer-m’ho sentir i això et demana esforçar-te a tu també pels altres. Per això, quan cada dilluns, cansat de tre-ballar tot el dia i dedicar la resta de la tarda als teus pe-tits, arriba les 20:15, deixo la mandra a un costat, agafo les meves baquetes i cap a l’escola, que hi falta gent!!!

La Colla:una granfamília

Miq

uel R

odas

Comissió de la Colla de Geganters i Tabalers

22

23

Des del primer moment, et sents part d’aquesta gran família.

24

Aviat

se sentirà

parlar

de...

La base de la Comissió per a l’escola inclusiva és la d’una escola per a tots, una escola que dissenya una educació a la mida dels seus alumnes, segons les seves necessitats i possibilitats, que elimina les barreres i afavoreix la igualtat d’oportunitats i que prepara per a la vida en una futura societat plural, respectuosa, solidària, tolerant i sensibilitzada vers la diversitat.

La ComissióInclusiva

Eva

Gim

énez

Comissió Inclusiva

24

una nova Comissió de l’AMPA

Aquesta Comissió neix d’un grup de pares i mares amb fills que tenen NEE (necessitats educatives especials) i que vetllen per la inclu-sió real a l’escola, perquè tots som diferents

però no hem de ser indiferents davant la realitat i la manca de recursos. Per a una educació de qualitat per a tothom, per a una

societat inclusiva, una Comissió oberta tant als pares amb els quals podem compartir les mateixes necessi-tats, a aquells que hi estigueu sensibilitzats i us volgueu implicar i a tots els membres de la comunitat educativa que hi vulgueu participar.

Tots junts fem escola!

2525

Per a una educació de qualitat per a tothom, per a una societat inclusiva...

AQUEST DIUMENGE 17 D’ABRIL VAM FER LA JORNADA DE TREBALL EN FAMÍLIA AMB UNA GRAN PARTICIPACIÓ PER PART DE LES FAMÍLIES. UN DIA SOLEJAT AMB UN AMBIENT FESTIU ON VAM PODER REALITZAR MOLTES DE LES COSES QUE L’ESCOLA ENS VA DEMANAR I QUE ES NECESSITAVEN MILLORAR.VAM REPINTAR ELS JOCS DEL PATI, PINTAR LES LÍNEES DELS CAMPS DE FÚTBOL I BÀSQUET, ARREGLAR EL SORRAL I EL PATI D’INFANTIL, ARREGLAR L’HORT, PINTAR LA CASETA TANT DE L’HORT COM DEL PATI NOU, POSAR LA MALLA PROTECTORA, REPASAR ELS TRONCS, FER UN TRES EN RATLLA, VAM FER FEINES DE RETALLAR, VAM TREURE LES MALES HERBES DEL PATI NOU, VAM RECONSTRUIR LA CASETA DEL PATI, ARREGLAR I PLANTAR NOVES PLANTES… UNA GRAN FEINADA!! Gracies a tots per venirQUE TANTA GENT SACRIFIQUI UN DIUMENGE AMB UN TEMPS FANTÀSTIC, PEL BÉ DE L’ESCOLA, DELS NOSTRES NENS I DELS ALTRES, TÉ UN PUNT MOLT EMOCIONANT I ENGRESCADOR.

Jornadade treballsen familia

26

Sí, ens cansem una mica, però ens ho passem bé i ajudem a l’escola... què més volem!

28

Pintar, netejar, cavar... qualsevol feina és més lleu si hi ha tanta gent disposada a ajudar.

29

Entre tots vam fer una gran feina. entre tots fem Escola…l’escola dels nostres nens i nenes.

30

... i per acabar, l’equip de cuina ens preparava el menjar que vam gaudir després de la feinada.

31

32

La setmana passada em vaig retrobar amb un amic de l’adolescència que feia molts anys que no veia, com és habitual vàrem estar parlant de què havíem estat fent durant tots aquests anys. Ell ha tingut una filla i un fill, i mentre m’explicava com vivia la parentalitat, la conversa es va anar engrescant, quan de sobte em va dir: – Ara que veig a la meva filla de dos anys entenc millor a les dones!

Davant d’aquest comentari no em vaig po-der resistir a preguntar-li què era el que una nena de dos anys li havia ensenyat de “les dones”. Doncs resulta, que la seva filla no

li demana les coses directament, primer fa efusives mostres d’afecte i després la petició concreta, li agra-den molt les sabates de taló, el rosa, maquillar-se, la roba, etc. D’altra banda, entenia que el seu fill no era com la nena, i em deia: – Ell és “molt nen”, gaudeix jugant amb cotxes, però sobretot amb motos, com jo . El meu amic considerava que aquestes preferències sorgien en els seus fills manera natural.Malauradament hi ha moltes persones que conside-ren que les dones tenim aquest instint natural de ser manipuladores, l’atracció incontrolable per la roba, per pintar-nos la cara i per gaudir caminant pujades en altíssims talons que ens destrossen els peus, les ca-

A la meva filla li agrada el rosaés natural?

mes i les esquenes i sobretot, pel rosa, el nostre color.Sentir aquest tipus de discursos no són del meu grat, pel que no em generen emocions agradables, no obstant, vaig continuar amb la conversa, per entendre una mica més quina era la reflexió que ell feia per tenir aquest punt de vista.Quan li vaig intentar plantejar que els seus fills actuen com actuen degut a que segueixen una sèrie de mo-dels, ja que per exemple, els colors, no són de nin-gú, em va respondre que a casa mai havien ensenyat aquestes coses i semblava que negués l’aprenentatge que hi havia darrera de les conductes dels seus petits.Tenia tant interioritzat els rols de gènere patriarcals mas-culins i femenins, que li semblaven naturals. Ell, no havia sentit mai parlar de la diferència entre sexe i gènere, és a dir, la diferència entre els components biològics que ens fan tenir sexe masculí o femení i el que aprenem

Jofr

e P

adul

lés

Reportatge

33

socialment sobre com hem de ser homes o dones. En aquest cas i malauradament des de ben petita, la filla del meu amic ja ha après que el rosa és el seu color i que les sabates de talons són les seves sabates.Encara que pensem que com a pares no hem trans-mès aquestes formes de ser home o dona més o men-ys estereotipades, hem de tenir en compte que ens han educat sota el paraigües patriarcal i a més, no som els únics agents educadors de l’entorn dels infants.Com a mostra del que us vinc explicant fins ara, us deixo l’enllaç a un vídeo que exposa un experiment on es convida diferents adults a passar a una sala on hauran d’interactuar amb un bebè, que en alguns ca-sos va vestit de rosa i en altres de blau, tot i ser el ma-teix bebè. Ja veureu les diferències en el tracte quan va vestit d’un color o de l’altre.Aquestes diferències de tracte en funció de si s’inter-preta que es nen o nena, van en la línia del que s’ha trobat en altres estudis, que remarquen que hi ha un aprenentatge de gènere diferencial ja en edats molt pri-merenques:

•Des dels 3-6 mesos, es tolera/accepta més l’ex-pressió de còlera en nens, però es dissuadeix en ne-nes (evitació, desaprovació).

•A les nenes se’ls admet més l’expressió de triste-sa i es parla de les seves causes, mentre en nens es minimitza la seva expressió i es fan servir tàctiques dissuassives.

•En les nenes s’encoratgen més respostes empàti-ques i de reparació.

•Es somriu més i es mostra major expressivitat amb les nenes.

L’entorn en què creixem projecta expectatives diferents sobre nens i nenes i també influeix en el seu desen-volupament emocional. El que està en les nostres mans és oferir als infants una educació emocional lliu-re d’estereotips de gènere, amb l’objectiu d’evitar les conseqüències negatives que s’ha vist que aquesta fo-menta, tant en homes com en dones. A continuació ús redacto uns exemples de diferents mandats de gènere (formes correctes de ser home o dona segons el model social patriarcal) i les seves conseqüències negatives:

Per a les donesMandat de ser per a altres (podríem dir el de la dona cuidadora)

•Oblit de sí mateixes: dediquen excessiu temps i esforç al benestar dels altres. Abandonament del projecte personal.

•Si no compleixen: culpa, frustració…

Mandat de ser incompleta (dona, mare i esposa de color de rosa)

•Baixa autoestima si no tenen parella o si no tenen fills. Les torna vulnerables, dependents i facilita subor-dinació.Si no compleixen: culpa, vergonya, insatisfacció…Mandat de ser maca , atractiva i respectable (la sex bom)

•La bellesa i la joventut com a agents claus de l’au-toestima i l’element per atraure.

•Si no sóc “guapa”: inseguretat, frustració, vergon-ya, anorèxia…

Per als homesSer important (el guanyador de calers que manté a la família)

•Frustració i vergonya si no aconsegueix l’èxit.Ser autosuficient (el que pot amb tot)

•Bloqueig de les expressions de vulnerabilitat (por, tristor). Si les expressen senten vergonya.Ser agressiu i audaç (el que aconsegueix sempre el que es proposa)

•Temeritat excessiva. Assumir certs riscos: Jo puc o jo controlo.

•Conductes violentes. La ira com única expressió emocional permesa. Abusos de poder, violència entre iguals.

Doncs bé, amb aquest panorama de conseqüències, que-da clar que millor posar-nos les ulleres de gènere i veure com aquests mandats ens afecten a nosaltres i quina part d’això transmetem sense adonar-nos als infants.Desitjo que després de la nostra conversa el meu amic de l’adolescència deixés de pensar que el que li passa a la seva filla o al seu fill és una cosa natural determinada per néixer amb sexe femení o masculí.•

L’entorn en què creixem projecta expectatives diferents sobre nens i nenes

34

què és i què preten

el tastet educatiu G

emm

a Fo

ns

Tastet educatiu

35

Un dels criteris pels quals els pares de l’Escola Eulàlia Bóta inscrivim als nostres fills i filles és el model i el projecte educatiu del centre. Tot i això, molt sovint queden dubtes sobre com es pot produir l’aprenentatge des d’una perspectiva tan allunyada a la realitat viscuda per nosaltres, pares i mares, en temps no tan llunyans.

Des de l’AMPA, hem recollit aquest reclam de part dels pares i mares de l’escola i ens agradaria donar-los resposta. La Co-missió d’Espais Familiars organitza xerra-

des periòdicament sobre temes tan d’interès ge-neral com en relació amb l’educació per projectes. Creiem, però, que podem fer alguna cosa més en aquest sentit. Des del passat curs, a l’AMPA ens hem posat les pi-les amb les noves tecnologies. I al nostre web hi hem creat una secció anomenada Tastet Educatiu. Un tas-tet pretén ser una petita reflexió, vídeo o article que ens acosti al món educatiu. Els tastets volen tenir rela-

ció amb el dia a dia dels nostres fills i filles. Per aquest motiu, la col·laboració i l’interès tan de pares com de mestres i d’altres integrants de la comunitat educativa que formem, és primordial. Volem que el tastet sigui obert als pares i mares i a l’escola. Una via d’informa-ció i de reflexió que ens ajudi a entendre el funciona-ment de la pedagogia de la nostra escola i que ens obri nous horitzons educatius. Ens agradaria molt que compartíssiu els vostres dub-tes, inquietuds i coneixements amb nosaltres a través del Tastet educatiu. Què us sembla, us hi apunteu?Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres al mail: [email protected]

Volem que el tastet sigui obert als pares i mares i a l’escola.

Gaudiu de la lectura!

Aquest és el recull dels textos premiats als jocs florals de l’escola Eulàlia Bota, que s’ha celebrat EL 22 D’ABRIL DEL 2016 AMB MOTIU DE LA DIADA DE SANT JORDI.Hi trobareu poemes i contes escrits PER NENS I NENES DE 1er A 6è.

36

Hi havia una vegada una bruixa que era bona i tenia una mare que era molt i molt dolenta. Moltes vegades feia trucs dolents i dolents i la gent estava molt espantada i feien tot el que podien però no ho podien evitar.Tot el poble es va reunir i van fer un monstre gegant i van espantar a la bruixa i es va desmaiar i no van tenir cap problema mai més.

La bruixa dolenta

Hi havia una vegada un nen que es deia Jaimito. Va trobar una cova que mai ningú hi havia anat i el Jaimito va entrar amb un fanalet. Va caminar molt i va trobar un dofí petit i el Jaimito va pujar a sobre del dofí i el va portar on vivien els dofins i la seva mare el va convertir en dofí i van viure feliços per sempre.

El Jaimito i el dofíLaia Montilla. 1rA

El meu papa és molt carinyós.És alt i també té el cabell gris.És grassonet, té els ulls negres i té el nas com una patata.Té els llavis fins.M’agrada jugar amb ell al Uno.És rialler, és molt simpàtic i li agrada fer bromes.

El papaAitana Senabre. 1r.B

Laia Miquel

37

3838

Vet aquí una vegada tres nens que van trobar un pingüí.Va venir una àliga i va agafar el pingüí.L’àliga li va dir al pingüí que no se’l volia menjar que només volia explicar acudits.Al final els nens van trobar al pingüí i a l’àliga i es van fer tots molt amics.

Un pingüí

Hi havia una vegada un nen que es deia Max que tenia una bicicleta blava.Un dia va anar a jugar a una pista amb els seus amics.Quan feia la primera volta va punxar amb un clau. Llavors un dels seus amics el va ajudar a reparar la roda i va poder continuar jugant. Es va divertir molt i van tornar tots contents a casa.

Les bicicletesJulen Gómez. 1rB.

Hi havia una vegada un cavaller que va decidir anar a donar un regal a un drac, el drac el va obrir i un guant de boxa li va donar a la cara i el drac es va desmallar. El drac no sabia que era una broma i quan es va despertar va anar al castell del cavaller i el drac es va menjar al cavaller i el cavaller va dir des de la panxa: només era una broma! Però el drac no el va sentir i mai més el cavaller no faria bromes. Conte explicat, conte acabat.

El drac i el regal misteriósÁlex Rodríguez. 2nA.

Paula Blanco. 1r B.

Guanyadors Jocs Florals

3939

Hi havia una vegada un nen que estava al pati jugant amb els seus amics i el nen va veure a un drac volant per buscar menjar. Al cap d’una estona es va trobar un regal al costat de la seva cova. El drac va obrir el regal i el que hi havia al regal era un tros de carn. El nen li va deixar aquell regal per ajudar-lo perquè ja el veia que estava trist perquè tenia gana però no trobava menjar. El drac no volia el tros de carn, volia men-jar-se al nen. El drac va baixar fins poder agafar al nen, el va agafar i se’l va emportar a la cova. El nen va cridar ajuda. Els seus amics sabien que el drac vivia a la cova que hi havia darrera de l’escola. Els amics ban anar a la cova del drac però ja s’havia menjat al nen. Els amics li estaven apretant la panxa perquè vomités i al drac li feia molt mal la panxa fins que va vomitar al nen. Finalment es van fer tots amics per sempre i conte contat aquest conte s’ha acabat.

El drac i el nen

Un dia el petit Saltasaure i el seu pare van anar al bosc, com que era primavera i hi havia moltes papallones, va veure una papallona molt, molt bonica i se’n va anar a intentar atrapar-la. Es va endinsar al bosc i es va perdre pel bosc. Llavors va sentir por, però va recordar les paraules que li deia la seva mare quan era petit i va dir:- Sóc fort i valent!Llavors va anar-se’n a buscar al seu pare i sentí una veu que s’assemblava a la veu del seu pare, però no era el seu pare, era un tiranosaure Rex, se’n va amagar a les fulles i el dinosaure no el va trobar, però com que abans havia cridat:- Papa!El seu pare el va escoltar, el va trobar i van marxar cap a casa junts. La mare li va preguntar que com havia anat, ells li van dir que havia anat molt bé, però no li van dir que el petit Saltosaure s’havia perdut, perquè llavors s’enfadaria molt i aquest conte s’ha acabat.

El petit saltasaureNúria de Toro. 2nB

Marta Martínez. 2n A.

4040

Un dia em vaig despertar en mig d’un bosc, vaig veure un munt de dinosaures i vaig tenir molta por, perquè no hi havia ningú com jo. Vaig anar a fer-me un refugi, vaig agafar un munt de pals, els vaig tapar amb unes fulles, perquè no me’ls agafés ningú, i d’un en un vaig fer una mena de cova, llavors vaig veure un ou dins de la cova i quan es va obrir el dinosaure que hi havia dins va dir:- Mama!Jo li vaig dir.- Jo no sóc la teva mare!Ell va vindre cap a mi i es va posar a sobre dels meus genolls, em va abraçar i com que era un dinosaure herbívor no em va fer res, em va dir quins eren els carnívors i els herbívors i vam viure junts per sempre.

Viatge en el temps

Hi havia una vegada un llenyataire que sempre havia somiat en tenir una dona, amb cabells rinxolats, unes dents tan blanques com la neu i amb ulls blaus.Aleshores un dia es va llençar a l’aventura a buscar la seva dona. Es va fer unes botes de 7 països (i és que quan dones un pas amb aquestes botes avances 7 països).Quan va començar l’aventura el dia es va fer molt curt, i va dir:-Ara què faig? No tinc lloc per dormir.Però, molt lluny va trobar una llumeta molt, molt petita i esva apropar i resulta que era la casa del sol.Va trucar a la porta i va sortir una velleta i li va preguntar què volia. El llenyataire va contestar:

El llenyataireBruna Saball. 3rA.

Tatiana Valdés Pedretti. 2n B.


4141

-Em podeu deixar dormir aquí? És que ara mateix no tinc casa, i vaig a buscar la meva dona.-Sí, sí, va passa - li va dir la velleta.Va entrar i va passar la nit allà. La velleta li va preparar la motxilla.El següent dia es va despertar de bon matí i va començar a caminar, xim xam xim, i de sobte es va fer de nit i es va posar a buscar casa per dormir una altra vegada.Però va veure una llumeta, es va apropar i va resultar que era la casa dels ocells. Va sortir una altra velleta i li va preguntar què volia i el llenyataire li va dir:-Em podeu deixar dormir aquí?I la velleta li va dir que sí.El llenyataire es va quedar a dormir. L’endemà es va despertar de bon matí. Xim xam xim va començar a caminar i de cop es va fer fosc i va dir el llenyataire:-Què!!!! Un altre cop s’ha fet de nit! Això no pot ser, si m’acabo de despertar! Aaah! No!, Espera!, Que estic en un bosc, ara ho entenc.Aleshores es va trobar un monstre. Van lluitar i lluitar i lluitar fins que el va vèncer. Llavors darrere d’un arbust va veure una noia amb cabells rinxolats, amb dents tan blanques com la neu i amb ulls blaus.El llenyataire li va preguntar:Hola, com et dius?Jo em dic Ami, i tu?Jo Tom.De cop i volta el terra va començar a tremolar. El terra s’estava separant i l’Ami i el Tom saltaven per les pedres. Però l’Ami va ensopegar i va caure al riu. El Tom es va llençar a salvar-la. La va enxampar i van sortir tots dos del riu. Van pujar a un cavall i el cavall va arrencar a córrer. Després de tantes aventures, el Tom i l’Ami es van enamorar a la vegada i es van casar.I vet aquí un gat, vet aquí un gos el conte del llenyataire s’ha fos.

Fi

4242

Hi havia una vegada una rosa que volia tenir sentiments. Un dia li va dir a les seves amigues que volia tenir sentiments i elles van començar a riure i la rosa es va posar molt trista. Va vindre un ratolí i li va dir: - No li facis cas a les teves amigues. Si tu vols tindre sentiments els tindràs. T’ajudaré !!!I la rosa va dir: - Que bé!!! El ratolí li va fer unes classes per tenir sentiments. Van estar un mes amb les classes i al final la rosa ho va aconseguir. Després ella i les seves amigues van fer un concurs de a veure qui posava la cara més trista. Ara totes volien tenir sentiments. I la rosa va perdonar les seves amigues.

Una rosa amb sentiments

La llum ja surt,però no del sol

surt de l’espasa verda,del camí dels bons,no de la vermella

del camí dels dolents.Luke Sky Walker ja l’ha agafatl’espasa verda sense dubtar.

Mata en Darth Vaderque és el seu pare.I celebra la victòria

contra l’imperi.Que la força t’acompanyi mestre jedi.

L’espasa verdaPol Fernández. 3rB.

Victoria Pedrerol. 3rA.

Blanc com la neu,suau com els núvols.

Té un pèl llargde color blanc,

cavalcant sempre feliç.És el millor amicde Sant Jordi.

El cavall de Sant Jordi

Kaoli Burgos. 3rB.

Fi


4343

Els piratesMartí Palacín. 4tA.

Quan vaig veure la llumallà estava el meu germà

em va mirar als ullsi em va donar la seva ma.

Riem i juguem molt juntsde vegades també ens enfadem

però sobre de tot som germans i ens estimem.

Passaran els anysi ens seguirem fent grans

cadascú agafarà el seu camíperò ens estimarem com a bons germans.

El meu germàSílvia Pérez. 4tA.

Als pirates tu no els mates,Beuen rom i viatgen pel món,

Si vas pel mar et solen abordar.

Tenen un sable i tenen canonsMes aviat són dolents que bons.

Ells busquen el tresor iquan l’obren sempre es ple d’or.

Fan cas al capitàI quan cal abordar

no es poden queixar.

Són molt valents I no es renten les dents.

Per la nit fan festa una estonaPerquè són els pirates de Barcelona!!

44

aaaaaa!...és veritat s'està desfent el gel!!! però mira com

m'aixeco.

El meu amic invisible

44

Fer córrer la veuVictoria Pedrerol. 3rA.

aaaaaa!... s'està desfent

el gel !


Hi havia una vegada una colla de nens que van anar de viatge al pol Nord. Ells volien arribar a la part mes freda . Quan van baixar de l’avió ja era de nit, doncs es van quedar a un iglú de colònies. Al dia següent van començar l’excursió a la part mes freda del Pol nord. Després de 2 dies i mig van arribar al mig del pol Nord i es van trobar a una foca ferida i li van curar . Després els nens li van preguntar a la foca que es deia Tuky .-“saps on es la part més freda del pol Nord?” I la Tuky li va contestar: -“si ,però si voleu us acompanyo?” Doncs els va acompanyar i es va començar a desfer el gel. Ells no sabien perquè es desfeia. I la Tuky els va dir que era pel canvi climàtic. I ells van preguntar.-“Que es el canvi climàtic?” I ella els va explicar. Ells no sabien com fer que la gent sàpigues el que estava passant. I la Bibiana que era una de les nenes se li va acudir que podien fer que corres la veu per la televisió. Doncs un dia van vindre els reporters de la televisió i van sortir ells ensenyant com estava el pol Nord.I van dir que això o podrien arreglar entre tots no contaminant tant. I A partir d’aquell dia ja no es va contaminar tant el món .Van arribar a la part mes freda del pol nord i es van trobar un tresor que dins posava gràcies per ajudar-nos a que corres la veu del que estava passant aquí en el Pol nord. Doncs es van anar al seu país i van intentar no contaminar tant. I conte contat conte acabat.

4545

Hola, si esteu llegint aquesta història ja correu perill. El meu nom es Erik i no tenim gaire temps. Tot va començar fa uns dies a l’escola... Com cada dia, em vaig vestir i vaig anar a la classe.Però, en arribar, vaig veure que tothom anava vestit com si fossin els anys vint, de fet jo també anava vestit així!!! A hores d’ara, encara em costa de creure però sí, havia viatjat en el temps!!! A la meva mà hi relluïa un objecte que no havia vist mai, punxegut i lilós. No tenia temps de pensar, havia de prendre una decisió: entrar a l’escola o no.Hi vaig entrar. Tothom semblava content excepte jo. Em vaig dirigir a una aula i hi vaig estar a punt d’entrar però abans de fer-ho vaig pensar en com desitjava que fossin vacances i en creuar la porta, estava a les meves últimes vacances! Llavors, em vaig adonar que a la meva mà no hi havia cap objecte. Vaig provar de sortir d’allà però no hi va haver sort, vaig posar-me a buscar aquell objecte però no el vaig trobar, estava atrapat a les meves vacances! Llavors se’m va acudir una idea: podria esperar que s’acabessin les vacances i així tornar a la meva vida normal. Per desgracia no va sortir bé. Però al cap d’uns dies l’objecte va aparèixer a la meva mà quan dormia i jo estava somiant en dinosaures. Així que vaig despertar envoltat de dinosaures i sense aquell misteriós objecte altra vegada. I vaig passar la nit a un refugi i vaig tenir temps per pensar: l’objecte només apareixia quan estava sentint alguna emoció. Així que vaig començar a penar en casa meva i en un tres i no res estava a casa!!!El primer que vaig fer va ser amagar l’objecte perquè no caigués en males mans i espero que aquest llibre tampoc no ho faci perquè aquí hi ha la direcció d’on vaig amagar l’objecte...

El temps i joCloe Miralles. 5è A.

Una companyia que t´agradades de petit o gran,

i sempre pensesque està al teu costat.

Amic o amigamolt espavilat,

amb records alegresque mai oblidaràs.

qui té un amicés molt afortunat,

perquè és un tresorque t´agrada de veritat.

El meu amic invisible

Lluïsa Illana. 4tB.

4646

Hi havia una vegada un drac que vivia a un poblet de l’alt Empordà que es deia Boadella. Aquest drac tenia una cosa que el feia especial que era que cada una de les seves escates tenia un color diferent que representava els seus sentiments. Un bon dia, el drac va sortir a donar un tomb per la muntanya i es va posar a recitar un poema del seu poble que deia :

- La tramuntana belluga un poblet al costat de la Muga

- Aquest poble es diu Boadella que està envoltat de camps i oliveres que sol se sent el brunzit de les abelles

El drac no parava de cantar i recitar tot feliç per la muntanya. De cop, va veure les seves escates i es va adonar que s’estava quedant sense felicitat. Va decidir anar-la a buscar. Llavors va anar cap a casa i es va preparar una motxilla amb menjar, un sac de dormir i la seva jaqueta. El drac va començar a caminar cap el sud de Catalunya. Van passar uns quants dies i res de res, no trobava la felicitat enlloc.

De lluny va veure un poble i va començar a córrer per arribar-hi. Quan va arribar al poble va veure molts nens i nenes corrents. De cop, el drac va relliscar i es va caure al terra i va començar a plorar. Un nen es va acostar i de cop li va fer un petó a la galta. Tots els nens es van tirar a sobre per donar-li una abraçada. El drac es va adonar que ja havia trobat la felicitat que li faltava.

A vegades les abraçades i petons ho solucionen tot.

El drac de les emocionsMaria Valencia. 5èA.


4747

Per fi havia arribat el dia que ens anàvem d’excursió al Museu del Cinema. Tots estàvem molt contents, però el que no ens agradava era que anàvem amb autocar. I és que mitja classe es marejava i l’altra mitja sempre es posava a cantar i molestava. Per això no ens agradava gens l’autocar.Quan vam arribar, vam esmorzar i després els guies ens van dir que ja podíem visitar el museu. Vam entrar a totes les sales i ens van agradar molt perquè hi havia moltes coses dels temes que havíem treballat en els projectes a classe. Només ens quedava una altra sala per visitar i quan vam entrar, vam veure que hi havia una taula amb un gran llibre amb un títol amb lletres molt grans que deia EL CINEMA. Tots els de la classe ens vam posar a llegir el llibre i cada vegada que llegia un company, el llibre treia una tinta negra i la persona es quedava dintre del llibre. Tots els de la classe vam llegir i tots vam entrar a la història de Charles Chaplin (Charlot). El vam conèixer però el Charlot se’ns quedava mirant com pensant “Què fan aquests nens aquí?”. La gent del carrer ens mirava de forma rara i no ens acceptaven perquè deien que érem diferents i que no podíem estar en aquella època.Tots estàvem molt preocupats però jo vaig tenir una idea. Els vaig dir que el primer que havíem de fer era trobar una biblioteca. Quan la vam trobar, vam entrar i vam preguntar si tenien llibres d’històries sobre el futur i ens van indicar on eren. Entre tots vam estar buscant una mica fins que vam trobar el que necessitàvem i vam començar a llegir perquè podia ser que tornéssim a la nostra època. Però després d’una bona estona, no passava res. Estàvem preocupats però l’Eric, que era el més mogut, va trobar una petita sala on hi havia una tauleta amb un llibre petit i amb un títol en lletres petites que deia EL FUTUR. Vam començar a llegir i un a un vam anar entrant misteriosament al petit llibre i tornant al museu del Cinema. La nostra mestra no es va assabentar de res perquè parlava amb el guia del museu i tots nosaltres vam decidir guardar aquest secret per a que no pensessin que estàvem tocats de l’ala.

Misteri al Museu del CinemaAna Palacios. 5è B.

48

Hi havia una vegada uns mercaders molt pobres que es deien Oriol i Arnau. L’Oriol era un artesà de poca qualitat i l’Arnau havia sigut un antic caçador. Eren uns germans bessons que quan va morir son pare van rebre d’herència un carro atrotinat i un burro.Un dia van decidir vendre el carro i el burro per comprar una caseta amb dos vaques i un galliner, però quan l’Oriol estava revisant que no s’haguessin deixat res al carro, va trobar un cofre a la part inferior, però era tancat i sense clau. Va avisar l’Arnau que tenia molta memòria i va recordar que el burro duia una anella en forma de clau a l’orella, però el burro ja l’havien venut a un senyor per 500 peces d’or. Aquella mateixa nit, l’Oriol i l’Arnau van entrar a l’estable del senyor a qui havien venut el burro i li van prendre l’ase, però l’ase feia molt de soroll i van despertar uns guàrdies que dormien en una tenda i els varen començar a perseguir. Ells van accelerar el pas fins que van arribar al carro. Els guàrdies gairebé ja els tenien però l’Arnau que s’havia amagat en una cantonada els va estabornir i els dos mercaders van fugir cames ajudeu-me.Una vegada fora del poble van obrir el cofre i dins el cofre hi havia 5 saquets.Van obrir el primer i hi havia petits lingots d’or, en el segon hi havia lingots de ferro amb els que es podien fer armadures i armes, en el tercer hi havia seda, que en aquella època era molt preuada, en el quart saquet hi havia petits diamants i robins i en el cinquè, que era el més gran de tots, hi havia un petit drac mig endormiscat, amb dos mini saquets als seus laterals. El van despertar i el drac va prendre a l’Oriol per la seva mare i el va començar a llepar. L’Oriol el va agafar i el va acaronar, mentre que l’Arnau li donava un tros de carn a l’Oriol per a que li donés al drac, però quan el drac s’estava menjant el tros de carn li va caure un tros en un dels seus saquets i el drac se’n va anar volant per un forat de la paret, el van intentar seguir però anaven massa lents.Van fer nit en un hostal i al dia següent van trobar-se al drac al sostre del carro escopint petites flamarades de foc. Quan els va veure, el drac va anar volant cap a ells i l’Oriol va veure els dos sacs plens de carn, llavors va saber qui era aquell drac, era un drac de la sort i li va explicar al seu germà, (un drac de la sort és un drac que ja neix amb dos sacs màgics, que quan li fiques alguna cosa en un dels sacs, passat un dia te’l porta multiplicat per dos, a no ser que li caigui, que a les hores, es queda penjat i no torna) – Llavors som rics!!! Perquè tenim or i seda,visca!!! – va dirl’Arnau entusiasmat.L’Arnau i l’Oriol, ràpidament, van omplir un dels saquets amb or i el drac se’n va anar. Al cap de dos dies, van arribar al següent poble, on van vendre el carro i el burro per 5000 monedes d’or, també van vendre tot l’or menys alguns lingots que els van ficar en un dels saquets del drac, també van vendre tres quarts de la seda

Uns mercaders amb sortDídac Marín. 5è B.


48

4949

i cinc diamants. Amb tots els diners que van guanyar, es van comprar un carro amb un maleter gegant ple de menjar, una estufa, una taula clavada al terra i unes cadires. Però encara els hi faltava un cavall ben fort i van anar a la quadra per comprar-ne un.Només tenien 500 monedes d’or i 50 de plata i el cavall valia 30.000 monedes d’or. L’Oriol va vendre 35 maragdes i li van donar 40.000 monedes d’or. Amb aquestes monedes van poder comprar el cavall. Quan van anar al mercat per comprar ous van sentir: - Es veu que en el castell d’Olèrdola volen molta seda i te la compren molt bé de preu!A l’Oriol se li va encendre la bombeta i va decidir que anirien cap el castell d’Olèrdola. Quan van entrar a un hostal del poble van sentir que cap mercader s’atrevia a anar a Olèrdola, perquè hi havia molts bandolers pel camí. Llavors van anar a fer-se armes i armadures amb els lingots de ferro.Ja anaven per la meitat del camí quan va arribar el seu drac amb la cua dessagnant i ràpidament li van curar i li van embolicar amb una peça de roba. Era una ferida d’arma blanca!Van accelerar el pas, perquè els bandolers no els atrapessin.Al cap d’un dia de camí, van arribar al castell d’Olèrdola i van picar a la porta i des de dalt de la muralla un guàrdia els va dir:-Què voleu?-Som uns mercaders i volem comerciar- van dir l’Oriol i l’Arnau.-D’acord- va contestar el guàrdia.Quan van entrar, dos guàrdies els van apuntar amb ballestes i es van tancar les portes darrera d’ells, de sobte va sortir un bandoler i va explicar a l’Oriol i l’Arnau per què els bandolers estaven en aquell castell. I era perquè al bosc feia massa fred i com era molta colla van atacar aquell castell, van decapitar el rei i s’hi van quedar fins que arribés el bon temps. Però l’Oriol que era molt curiós li va preguntar: -I qui és qui ha ferit el meu drac?-Jo mateix! – va dir el cap dels bandolers. L’Oriol va entrar el carro molt enfadat i l’Arnau el va seguir, després de cinc minuts l’Oriol i l’Arnau van sortir amb l’armadura, amb l’espassa i amb l’escut.L’Oriol va matar el cap dels bandolers, mentre l’Arnau matava a un dels que duien la ballesta i li robava l’arma. L’altre soldat de la ballesta anava a disparar l’Oriol però el drac li va cremar el cul i sense voler el soldat va matar a un dels seus i l’Oriol que tenia molts reflexos va agafar una ballesta que hi havia al terra i va pujar al carro. Els bandolers pensaven que ja se n’anaven, però l’Oriol va tirar de les regnes del cavall i va començar a córrer cap els bandolers,va aixafar a molts d’ells i els altres van fugir cames ajudeu-me!Desprès l’Oriol i l’Arnau van explorar el castell i quan van baixar a les masmorres hi havia un munt de camperols empresonats junt amb el príncep d’Olèrdola. Van obrir les portes de les masmorres i tots els hi van donar mil gràcies i fins i tot els hi van fer un monument, que encara es conserva al pati del castell d’Olèrdola.Aquesta és la història de uns mercaders amb “sort”.

50

En una ciutat la Laura i els seus amics estaven viatjant en un vaixell, però una tempesta els va emportar a una illa que pensaven que era deserta. El motor del vaixell es va espatllar i van decidir explorar l’illa. Van veure uns cérvols estranys que tenien mans en lloc de peülles! Més tard, mentre caminaven per l’illa van veure un armari que cantava i ballava. Van seguir investigant i van trobar un coco-aranya.- Tantes coses estranyes venen d’un lloc - va dir la Laura.El Raul diu:- Jo no veig res per aquí!- Hem trobat un portal màgic que està obert! - va dir el Saúl.Van entrar i van veure un cocoter on creixien aranyes-coco.De sobte es va tancar el portal i tots els amics es van quedar atrapats dins, i van dir:- En aquesta illa hem de trobar com sortir d’aquí!Va arribar la tarda i van intentar muntar un vaixell entre tots per escapar, i quan van acabar de construir-lo les termites motoserres van tallar el vaixell en tres trossos.Llavors un nen va tastar una fruita i va sentir-se malament i quan va alçar els braços va obrir un portal que els va transportar a casa sense saber com.I així acaba la història de màgia i aventures.

L’Illa desconegudaErik Gabriel Cornejo. 5è B.

“Una nit que bufava un vent de mestral, la Berta, una nena de set anys, baixeta, de cabell ros i ulls blaus, molt dormilega i riallera, és va aixecar del llit, va baixar les escales que donaven al menjador i allà és trobava la seva àvia Laia, de cabell blanc, ulls marrons, que tenia la cara plena d’arrugues, era baixeta i vestia amb una bata. Tenia setanta-nou anys. La nena va decidir anar cap a ella.

Setanta-dues vegadesSara Izagouaghen. 6è A.


50

51

-Àvia, m’expliques el conte de La Caputxeta Vermella? És que no puc dormir.- va dir la Berta.La seva àvia, que estava sentada al seu balancí, li va dir:-Mira Berta, no estàs cansada de que sempre t’expliqui el mateix conte?-No.- va dir la nena.-Doncs mira quina casualitat que t’he agafat un llibre nou per a tu de la biblioteca.-I, àvia, com és titula el llibre?- va dir la nena.-Els Tres Porquets.- va contestar-li l’àvia.-D’acord àvia, explica’m aquest si us plau.- va dir la nena.I la seva àvia va començar:- Hi havia una vegada tres porquets que volien viure sols. Un d’ells es va fer la casa de palla, l’altre de fusta i per últim una de maons. Quan el llop va arribar, va bufar fort a la caseta del primer porquet, va caure al terra i el porquet va anar corrents a la casa del seu germà, que tenia la casa de fusta. Quan el llop va anar cap allà, va bufar fort i va enfonsar la segona casa. Els dos porquets van anar corrents a casa del tercer germà. Van arribar abans que el llop. Quan va arribar, va bufar encara més fort que l’anterior vegada, però no va poder amb aquesta casa i... L’àvia va callar de cop i va observar a la Berta, que estava totalment adormida. Va emportar-se-la cap al llit, va arropar-la i s’en va anar a dormir. Al dia següent, la mare la va anar a buscar, era el primer dia d’escola. La nena va explicar que havia somiat que era una porqueta, i que tots els porquets estaven a casa seva. També va explicar-li que la seva àvia, per la nit, li havia explicat el conte dels “Tres Porquets”.-I l’escola què tal?- va dir la mare canviant de tema.-Genial! Tinc un professor nou.- va dir la nena tota il·lusionada.-I com es diu?- va preguntar la mare.-Manel. També treballa a un club de patinatge.- va dir la Berta.-Doncs que bé!-va dir la seva mare Paula.”

Ara tinc vint-i-tres anys i aquesta és una de les pàgines del meu diari personal de quan tenia 12 anys i feia sisè a l’escola. L’avia em va acabar comprant el llibre i me l’he llegit unes setanta-dues vegades.

51

5252

Més enllà del planeta Terra, a la galàxia Lluminositat, el 68è dia de vellembre de l’any de les flors, el coet de l’empresa E.D.P.L. estava preparat per a començar l’expedició “Asan”. Però abans de res, havien d’agafar l’herència de l’antic capità, on hi havia els drets per a fer la majestuosa expedició al planeta Terra.-Tres, dos, un, iniciant l’expedició! - Va dir a la cambra de controls la comandant Ayel amb fermesa. El coet va enlairar-se amb rapidesa cap a un nou planeta desconegut i fora de la galàxia: La Terra. El viatge va ser efímer, els cinc astronautes que érem al coet, un de cada planeta, en Revad, l’Eklu, la Yera, la Kira i jo, la Nikana; estàvem ansiosos per veure aquell nou planeta. El viatge se’ns va fer força curt, ja que entre menjar pastissos de fruits rojos i veure florir tulipes, semblava que tan sols haguessin passat minuts. Mentrestant, a la llunyana galàxia, els cinc planetes que la formaven estaven seguint tot el descobriment per mitjans audiovisusentimentals. Ah! Per cert, no us havia comentat quins planetes són els de la meva galàxia! Mireu, el primer planeta que es troba a la galàxia és Llu, que és l’astre de la diversió. El segon es diu Mi, que és el planeta de l’egocentrisme. El tercer es diu No, que és el planeta de la negativitat. El quart se’n diu Si, que és el de la positivitat, i l’últim es diu Tat, que és l’astre de la música. Tots els noms dels respectius planetes formen el nom de la galàxia, Llu-Mi-No-Si-Tat.Vam dormir una nit al coet i al matí vam aterrar al nou planeta, concretament a Cabocañaberal, un indret d’un país anomenat Florida. Després vam viatjar al Perú, on vam visitar les piràmides peruanes. Després a Madagascar, a on vam poder tastar l’aigua de coco. Seguidament vam anar a París, on vam observar una passarel·la de moda humana. I per últim a la Xina, on vam poder tastar plats d’allò més exòtics. Al tornar cadascú al nostre planeta ens van voler fer entrevistes d’allò més avorrides i estranyes, així que per evitar tota la pantomima vam decidir escriure una carta a on donés resposta a totes les curioses qüestions:”

Gràcies a ells...Marta Muñoz. 6è A.


5353

Volem donar les gràcies per interessar-vos per l’expedició ”Asan”, però entre tots hem decidit fer una carta a on responguem les vostres preguntes. “A l’atenció de tots els mitjans;en primer lloc volem dir-vos que ha estat una experiència molt enriquidora per a la nostra civilització, ja què ara sabem que no som els únics éssers vius de la galàxia, que a anys llum d’aquí tenim una espècie que s’anomena “raça humana”, que s’assembla a nosaltres, que fan coses quotidianes, amb tota la normalitat. En segon lloc volem comentar-vos que tant el viatge com l’estada a la Terra ha sigut molt reduïda, així que tan sols hem pogut observar les coses més essencials, i que, per a profunditzar més hauríem de fer més viatges. En últim lloc aclarir-vos una cosa: aquells rumors que van voltant dient que els humans són les persones més horribles i egocèntriques de tot l’univers, no es cert!. Els humans són persones normals, res de l’altre món, voldríem que no les imagineu com a persones agressives i fastigoses, ja que són gent humil i que si hem pogut fer aquest descobriment ha estat gràcies a ells.Elku, Revad, Yera, Kira, i Nikana”.

Era un dia tranquil al nostre poblat; els adults fent les seves feines diàries i els nens jugant. Em dic William, per cert. Jo, en canvi, prefereixo caminar pel bosc o observar i ajudar als adults del poble. De cop i volta van trucar a la porta de fusta del nostre petit poblat rodejat de vegetació. El pare, que era el cap del poble, va mirar per un minúscul forat que hi havia a l’entrada. Seguidament va obrir. Persones fugint dels Bàrbars s’adreçaven al llindar del poblat. El meu pare va deixar-los passar i ràpidament els membres del nostre poble van acollir els “refugiats” donant-los un lloc on dormir. A la nostra casa vam acollir un senyor gran amb una llarga barba blanca. Semblava molt savi. A la mà dreta portava un sac amb una de les seves pertinències a dins. L’home, com si m’hagués llegit la ment, em

El llibre dels KellsGabriel Merlos. 6è B.

passa a la següent pàgina >

54

va ensenyar el que hi havia al sac. Portava un llibre molt gruixut amb una portada daurada. Llavors va xiuxiuejar-me a cau d’orella:- Es diu Llibre de Kells. Kells era el poblat on vivia abans d’arribar aquí.Llavors em va explicar qui va crear aquell escrit. Un capellà de la església del seu poble va fer dibuixar al llibre a tots els membres de l’església, inclòs ell. Em va ensenyar el llibre sencer. No hi havia lletra, però ho compensaven uns dibuixos fantàstics. Transmetien emocions i sentiments variats. Alguns eren més colorits i uns altres més foscos. Llavors vaig veure el seu dibuix; era el que més m’agradava: era colorit i transmetia molta felicitat i ganes de riure i passar-s’ho bé. Aleshores vaig veure que faltava una pàgina. Quan el vellet em va veure sorprès, va adonar-se de que s’havia oblidat de dir-me alguna cosa. Llavors va comentar-me:- T’agradaria poder acabar aquest llibre ?- Sí!- vaig exclamar jo en sentir-ho.- A més a més m’agrada dibuixar i ho faig bastant bé.- Molt bé… Em podries fer un dibuix per veure com dibuixes ?Vaig estar dibuixant i colorejant amb tinta que m’havia portat ell tres hores. Quan el senyor gran va veure el meu dibuix, va quedar totalment bocabadat. La meva obra estava constituïda per formes i colors que expressaven els meus sentiments i sensacions que tenia al cos. L’Arcadi (ja havia descobert el seu nom) em va donar permís per acabar el llibre. Però abans em va dir que havia d’anar al bosc perquè se’ns havia acabat la tinta. També em va explicar una història – consell. Dracus, el deu de la pintura, tenia un ull màgic: si miraves a través d’ell veuries el dibuix més perfecte del món.Vaig agafar uns quants pots de ceràmica per posar els materials naturals de fer tinta i vaig sortir per la porta de casa en direcció al bosc, que quedava a uns cent metres de casa.Quan vaig entrar al bosc, em situava al clar de sempre; un clar amb les restes d’un tronc d’arbre. De cop i volta vaig sentir un cruixit a prop meu. Al final del clar, entre la boira van sorgir uns ulls vermellosos. Després van aparèixer uns quants parells d’ulls més que s’acostaven cap a mi. Vaig recular cap a enrere i sense saber la meva posició vaig ensopegar amb el tronc i vaig caure de cul. Quan vaig aixecar la vista, vaig veure de qui eren aquells ulls rojos: eren de llop. De cop i volta vaig sentir una xiulada i ràpidament van desaparèixer corrents els animals. De la boira aquest

< ve de la pàgina anterior


54

55

cop vaig veure uns ulls verds. Semblava el cap de la manada, però de sobte aquell llop de grans ulls verds es va transformar en una nena de la meva estatura. Era rossa i tenia uns bonics ulls verds. Em va dir que em tranquil·litzés. També es va presentar: es deia Aisling. Em va ajudar a recollir elements de la natura per tal d’aconseguir fer tinta. Ella dominava la natura com si l’hagués creat ella; feia que les branques dels arbres fruiters es dobleguessin per poder arribar a agafar els fruits, amb una mena de telequinesi feia que les plantes deixessin caure els seus fruits, trepava com si res per arbres d’una alçada considerable… Resumint: una passada.Ella va ser la que em va guiar fins a la guarida d’aquell misteriós ser, però quan vam arribar al lloc, l’ Aisling no va voler entrar. Així que vaig entrar sol. Em situava a una cambra misteriosa, que produïa intriga. De sobte allò es va omplir d’aigua, però no em va importar, perquè estranyament no m’ofegava. Llavors va aparèixer l’home de la casa; en Dracus. Era una mena de serp de tres metres de llargada i dos d’amplada. De seguida li vaig veure l’ull, que era el que més ressaltava en aquell cos mai vist. L’ull era de cristall i tenia una mena de línies amb perspectiva que totes acabaven en un cercle blanc. Vaig haver de lluitar amb ell fins que li vaig treure l’ull. En aquell moment va caure com el plom al terra. Vaig intentar nedar cap a una obertura en forma de rectangle. Semblava la sortida. Després de nedar veloçment, vaig arribar a la sortida. Al creuar-la, vaig veure l’Aisling lligada a una mena de guardians en forma d’arrel que l’estiraven cap al fons d’una petita porta que havia allunyada de mi. En veure-ho, vaig córrer cap a ella i amb una pedra punxeguda que havia trobat al terra, vaig tallar aquelles estranyes arrels. Quan vam estar més allunyats d’aquell malèfic lloc, ella encara estava en estat de « Shock », així que vaig decidir preguntar-li on vivia. Em va dir que vivia a una cova a prop del lloc on estàvem. La vaig acompanyar fins allà, li vaig donar les gràcies i me’n vaig acomiadar.Quan vaig ser un altre cop al poble, vaig caminar amb el meu sac a la mà cap a casa. Quan vaig entrar, l’Arcadi em va rebre amb una forta abraçada. Seguidament va donar-li una ullada al que portava a dins del sac. En veure l’ull, el va agafar i va mirar a través d’ell. Va començar a saltar d’alegria, i em va demanar que mirés jo també. Quan vaig mirar per l’ull, jo també vaig començar a saltar d’alegria; el món, les coses que

passa a la següent pàgina >55

56

ens envoltaven, no eren iguals. Tot es veia més acolorit i més elegant. Així que ell i jo vam començar a aixafar els fruits dels arbres per aconseguir fer tinta. En acabat, vaig agafar una ploma molt fineta per fer els contorns de les formes que m’indicava en Dracus. Després vaig agafar un pinzell: un pal amb un forat on estava posat el pèl de qualsevol animal. Quan només em faltava pintar una forma, li vaig cedir el pinzell a l’Arcadi, que m’ho va agrair amb un ampli somriure a la cara. Va agafar l’ull i va mirar. Després de que ell pintés l’última figura, va quedar un preciós dibuix. Vam reunir a tot el poble per que veiés el llibre i el nostre dibuix. Quan es va fer de nit, vam guardar sota clau el llibre a casa nostra.En acabar d’esmorzar, vaig anar al bosc amb el llibre per ensenyar-li a l’Aisling, però quan vaig arribar a la cova, vaig veure el seu cos estirat a terra, sense vida. Ho vaig saber en posar-li un dit al coll. Llavors vaig veure una silueta brillant que no s’assemblava gens a l’Aisling. Aleshores aquest cos fantasmal es va adreçar a aquell organisme sense vida. Es va endinsar al cos d’ella i de sobte, l’Aisling va recobrar vida. Ara ja sabia perquè podia dominar la natura i convertir-se en diferents formes: no era real; era un fantasma. Vaig ignorar aquell fet perquè era la meva amiga i li vaig ensenyar el llibre. Quan va acabar de fullejar-lo, va quedar bocabadada; com tots els que l’havien vist. Vaig demanar-li que m’acompanyés al poble a deixar el llibre, i com mai havia fet, em va acompanyar. En entrar a casa li vaig presentar l’Arcadi, i es van estrènyer la mà. Després de deixar el llibre, vaig anar al bosc a jugar amb ella. Quan vam arribar al clar es va convertir en llop i va cridar la seva manada. Vaig pujar al seu llom i em va portar per tot l’extens bosc corrents com una boja. Quan vam arribar una altra vegada al clar, es va tornar a convertir en humana. En fer-ho, tots els llops que ens havien seguit, es van convertir en humans. També eren nens fantasmes! Ens vam fer tots molt amics. Cada dia anàvem a jugar al bosc tots plegats. Ens divertíem molt jugant cada dia al bosc, a la natura. A tots ells també els hi vaig ensenyar el llibre, i com era d’esperar, van quedar bocabadats.Quan els Bàrbars van quedar reduïts, vam exposar el llibre a totes les persones que el volguessin veure.

Actualment, el Llibre de Kells es troba al Trinity College. (Universitat de Dublín).

< ve de la pàgina anterior


56

57

Hola! Sóc en Pep, un home alt i castany. Sóc monologuista i visc en un petit piset al carrer Fernando Pessoa a Barcelona. Treballo en un teatre de 200 persones de capacitat.Però no tot va ser així, abans era un home ric i feia actuacions davant de 20.000 persones. Ara us explicaré el dia que tot va canviar.Fa 2 anys, el 5 de març tornava cap a casa després d’una de les millors actuacions que havia fet. Havia explicat el meu millor monòleg i tothom va riure. Tot anava com la seda fins que vaig arribar a casa i vaig veure la factura de la llum, per poc em moro de l’ensurt. Resulta que quan me’n vaig anar de vacances tres setmanes i me’n vaig deixar les llums enceses, i el descuit havia pujat a 20.000.000 d’euros. Llavors per pagar vaig haver de donar tots els meus diners, la casa, el cotxe, els mobles, el microones i el frigorífic,..., tot menys un coixí bestial que la meva mare va fer quan tenia 5 anys i una manteta que vaig carregar a una bossa que vaig trepitjar.Aquella nit vaig dormir al carrer amb fred i molt incòmode. Al dia següent em vaig llevar pensant que tot era un somni, però quan vaig veure que era al carrer vaig tornar a la realitat. Vaig pensar al cap d’una estona que necessitava uns quants calers i vaig decidir anar al teatre on sempre actuava a preguntar si podien adelantar-me el sou. Ells em vam dir que no donarien res a un sense sostre i que estava acomiadat. Me’n vaig anar xino-xano cap a fora del teatre i vaig veure una velleta que volia creuar el carrer i la vaig ajudar.Quan vam creuar ella em va dir que per donar-me les gràcies em faria un regal, seguit em va donar una capsa vella i trencada. La vaig obrir i no m’ho podia creure! Era l’herbari que per la tele havien dit que donarien 30.000 euros a qui ho tornés almuseu. Ràpidament em vaig adreçar per cobrar la recompensa.Amb els diners vaig comprar el meu piset, menjar i vaig aconseguir un treball a un teatre que només venien 10 persones però amb les meves actuacions va pujar la xifra a 100 persones.Em sembla que s’ha acabat la història. Així que adéu, que en 5 minuts surto a escena!

La vida d’en PepJoel Ruiz. 6è B.

57

58

Hola, sóc la Marina!Sóc una nena de 12 anys, rossa amb ulls marrons i bastant treballadora. M’encanta cantar i jugar a voleibol a la platja amb els meus amics. Sovint escric en el meu diari secret. És una manera d’expressar els meus sentiments i les coses que faig. Una de les aventures més estranyes, però a la vegada una de les que més m’ha agradat i, òbviament, he apuntat, és que vaig viure un misteri al·lucinant i molt difícil de descobrir.Vaig anar a passar un dia d’estiu a la platja. Allà no hi havia ningú; estava tot buit. Els meus pares van decidir asseure’s a la sorra i passar l’estona contemplant el mar i el sol. I jo vaig decidir banyar-me amb els meus germans, lÁrnau i la Carla. LÁrnau és un noi ros com jo i li encanta ballar breakdance. La Carla té tres anys i li agrada jugar a futbol. Vàrem divertir-nos moltíssim però, de sobte, vaig tocar una cosa freda amb el peu. Vaig capbussar-me i va resultar que era un penjoll molt bonic amb forma de papallona i un puntet vermell que, de tant en tant, brillava. Vaig decidir posar-me´l. No és per presumir però em quedava molt bé. Al cap de molta estona ja em començava a sentir inquieta igual que el meu germà. Però súbitament vaig veure, de lluny, un vaixell enorme que semblava que tingués ales de papallones com a veles o alguna cosa semblant. Es va anar apropant i mica en mica vaig anar al·lucinant més. Em vaig quedar bocabadada al veure que el penjoll que portava tenia la mateixa forma que les veles dáquell vaixell. Era més gran del que jo pensava. El nom que posava remarcat en el vaixell era: Costa Blava. I vaig pensar que es deia així. Tota decidida vaig anar corrent cap al vaixell sense que ningú em veiés. A l’entrar, vaig veure un home vestit de pirata. Al principi, pensava que era mentida que allà mateix, davant dels meus nassos, i hagués un pirata però, si, era veritat. Vaig apropar-me una mica més i, de sobte, aquell home va desaparèixer. Vaig al·lucinar i seguia sense creure-m´ho. Com podia haver passat? Vaig veure una porta oberta i vaig decidir entrar. Caminava i caminava i sense adonar-me vaig ensopegar amb un tresor. El vaig

El misteri del vaixell Costa BlavaLaura Colom. 6è C.


58

59

intentar obrir, però no podia. Vaig investigar-ho, i més tard vaig trobar la solució. Resulta que hi havia un forat en forma de papallona i un puntet vermell. Llavors vaig ficar el penjoll dins del forat i es va obrir. Allà dins hi havia una carta. Amb molta curiositat la vaig agafar i obrir:

Estimat Ted el pirata,Després de la teva mort has de saber que hem fet festes en el teu honor, hem organitzat coses que volies i no vas poder fer perquè vas morir,....I tot això per a tu, perquè vas ser un home amb un gran valor, però desgraciadament vas morir ofegat amb un penjoll que no s´ha tornat a trobar mai.El teu company,Bob

Tot tenia sentit, el penjoll, Ted el pirata... però....vaig pensar.... per què jo l´havia vist emprant el timó feia uns instants? I sense saber ni com, ni per què, en Ted va aparèixer davant meu i em va dir:- Qui porta el penjoll és l’única persona que em pot veure. I va desaparèixer de nou. Vaig sortir corrent tan espantada que vaig tornar a ensopegar. Aleshores vaig despertar-me. Resulta que tot allò va ser un somni. Tan avorrida i cansada estava que vaig dormir-me a la tovallola. El que era estrany va ser que seguia portant el penjoll de papallona. Vaig pensar que no importava. A més, jo estava molt guapa amb allò penjat al coll i encara que aquella gran aventura hagués estat un somni, m´ho havia passat bé dormint a la platja Costa Blava.

59

60

Un dia, quan a mitja nit em vaig despertar i no podia dormir, pensant i pensant em van venir ganes de passejar per la ciutat de París.Un cop vestida i a punt per marxar, al carrer del costat vaig sentir un soroll molt estrany, i jo com que sóc molt curiosa vaig anar a xafardejar. Em vaig portar un ensurt quan vaig veure un monstre fent soroll amb les escombraries, buscant coses per menjar. Ell em va veure i em va posar mala cara i jo vaig sortir corrents, però ell em va perseguir. Mentre corria veia diferents tipus de monstres; vaig aturar-me i van venir tots deixant-me en mig d’una gran rotllana. En aquell mateix instant va començar a sortir el Sol i les estrelles van desaparèixer, i ells també, així com si res, en un instant.Vaig pensar que era un somni, però quan vaig veure el que posava en el recorregut que havia fet el Sol per arribar a dalt de tot, vaig saber que no.La frase se’m va quedar al cap “Maria, tu que ens has vist, demà a la nit un altre cop aquí”. Anava preguntant a la poca gent que passava per allà si ho veien, però tothom em deia que no. -Sóc jo l’única que ho veig?, em vaig preguntar a mi mateixa. Durant tot el matí vaig estar al restaurant on havien desaparegut els monstres; allà vaig esmorzar, dinar i sopar. Quan ja era l’hora que ahir havia vist els monstres, de cop van aparèixer una altre vegada. Mentre venien jo anava observant-los i estaven molt tristos; els hi vaig preguntar per què, i la seva resposta va ser: “estem tristos perquè ningú ens pot veure, perquè només sortim quan brillen els estels i no tenim a ningú per a jugar”. Em vaig quedar parada, ara entenia perquè quan va sortir el Sol van desaparèixer.

Una nit màgica Alba Calbet. 6è C.


60

61

Els vaig dir que l’endemà aniria a la biblioteca a buscar llibres d’encanteris per ajudar-los a ser persones i poder jugar amb algú i em vaig anar a dormir.Al matí em vaig despertar i d’un bot em vaig aixecar, em vaig preparar ràpid i en un tres i no res ja estava a la biblioteca, on vaig començar a buscar llibres d’encanteris. Vaig trobar un que posava “perquè un monstre es converteixi en humà ha de mastegar un xiclet de maduixa banyat amb llimona i pebre durant tres minuts”. M’ho vaig memoritzar i vaig anar a comprar tot el que necessitava. A la nit vaig esperar que arribessin on tots els dies, al restaurant, i pel fons del carrer van començar a aparèixer. Els hi vaig explicar tot i es van menjar els xiclets de maduixa banyat amb llimona i pebre durant els tres minuts i ... puf! Van aparèixer un munt de persones i desaparèixer un munt de monstres. I finalment van viure feliços per sempre més.

61

Fern

ando

Pes

soa,

59.

080

30 B

arce

lona

AMPA ESCOLA EULÀLIA BOTAASSOCIACIÓ DE MARES I PARES D’ALUMNES

revista bota express

Documents