nota de premsa
TRANSCRIPT
23a Mostra Internacional
La Mostra Internacional de Films de Donesprograma de tardor amb col·laboració demarc de LAtcinema amb ladocumental Llatinoamericà
Per tercer any consecutiu,de diferents programes institucions.
Sessions al cinemes Girona a les 20h Divendres 2 d’octubre
Projecció del documental Divendres 16 d’octubre
Projecció del Documental Sarmiento Divendres 23 d’octubre
Projecció del documental
NOTA DE PREMSA
Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona
La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona programa de tardor amb col·laboració de Casa Amèrica Catalunya
amb la projecció de 3 films de 3 pioneres del cinema
Llatinoamericà.
Per tercer any consecutiu, la Mostra s’ha estès al llarg de tot l’
programes en col·laboració amb diverses entitats,
Barcelona, setembre
Sessions al cinemes Girona a les 20h ( Preu 2,5€)
documental De cierta manera de Sara Gómez
d’octubre
Projecció del Documental El hombre cuando es hombre
Projecció del documental Amor, mujeres y Flores de Marta Rodríguez
de Barcelona
de Barcelona inicia el seu Casa Amèrica Catalunya en el
pioneres del cinema
al llarg de tot l’any a partir entitats, espais i
Barcelona, setembre de 2015
€)
de Sara Gómez
El hombre cuando es hombre de Valeria
de Marta Rodríguez
Pioneres del documental llatinoamericà
El programa que ara us presentem agrupa una selecció de films documentals dirigits per les
mestres del gènere a Llatinoamèrica i sorgeix de l’ estreta col·laboració entre la Mostra
Internacional de Films de Dones de Barcelona i Casa Amèrica Catalunya, col·la
d’altres moments, es va concretar el 2013 en la difusió del projecte bonaerense Mujeres en Foco, o
en l’elaboració d’un programa sobre les figures femenines i el seu tractament en la cinematografia
recent d’Uruguai, realitzat el proppas
Era un repte iniciar aquesta programació (que anirà completant
l’abast dels nou públics un conjunt de films considerats pioners en la construcció d’un escenari
cinematogràfic en el que el format del docu
discursivo-cultural, estètica i sobretot política. Gran part de les formulacions sobre la
transformacions econòmiques i socials del continent han tingut en el cinema documental no
solament la seva útil i necessària visibilitat i difusió, sinó també una de les seves principals eines
de materialització. Els documentals que presentem mostren espais d’enunciació capaços de
propiciar la consciència necessària per fer aparèixer la necessitat de transformar i canviar
condicions respecte a conflictes endèmics com són el masclisme, la lluita per les condicions de
treball i de salut en l’agricultura intensiva, el paper dels “sense terra” i finalment la confrontació
entre els idearis revolucionaris i la pervivència del
Sara Gómez, Valeria Sarmiento i Marta Rodriguez, tres cineastes que sumades a Margot
Benacerraf amb el seu film Araya (1959), que es programarà properament, constitueixen un dels
espais de referència creatius més exemplars de la història del
PROGRAMACIÓ
Divendres 2 d'octubre, a les 20h
Presenta la sessió Isabel Segura
Ciutadania, de l’Institut Universitari
De cierta manera és alhora una òpera prima i una obra pòstuma, ja que la seva directora estava
rodant el seu primer llargmetratge de ficció quan va morir, a l’edat de 32 anys. La pel·lícula fou
acabada per Tomás Gutiérrez Alea, Julio García
De cierta manera, Sara Gómez Cuba, 1974- 79 min. Una observació de la societat cubana posterior al triomf de
la revolució del 1959, a mig camí entre el documental i la
ficció, realitzada per la primera directora afrocubana de la
història.
Pioneres del documental llatinoamericà
programa que ara us presentem agrupa una selecció de films documentals dirigits per les
mestres del gènere a Llatinoamèrica i sorgeix de l’ estreta col·laboració entre la Mostra
Internacional de Films de Dones de Barcelona i Casa Amèrica Catalunya, col·la
d’altres moments, es va concretar el 2013 en la difusió del projecte bonaerense Mujeres en Foco, o
en l’elaboració d’un programa sobre les figures femenines i el seu tractament en la cinematografia
recent d’Uruguai, realitzat el proppassat mes de març.
Era un repte iniciar aquesta programació (que anirà completant-se en futures edicions) i posar a
l’abast dels nou públics un conjunt de films considerats pioners en la construcció d’un escenari
cinematogràfic en el que el format del documental ha tingut un pes capital com a proposta
cultural, estètica i sobretot política. Gran part de les formulacions sobre la
transformacions econòmiques i socials del continent han tingut en el cinema documental no
sària visibilitat i difusió, sinó també una de les seves principals eines
de materialització. Els documentals que presentem mostren espais d’enunciació capaços de
propiciar la consciència necessària per fer aparèixer la necessitat de transformar i canviar
condicions respecte a conflictes endèmics com són el masclisme, la lluita per les condicions de
treball i de salut en l’agricultura intensiva, el paper dels “sense terra” i finalment la confrontació
entre els idearis revolucionaris i la pervivència del patriarcat.
Sara Gómez, Valeria Sarmiento i Marta Rodriguez, tres cineastes que sumades a Margot
Benacerraf amb el seu film Araya (1959), que es programarà properament, constitueixen un dels
espais de referència creatius més exemplars de la història del cinema llatinoamericà del segle XX.
Divendres 2 d'octubre, a les 20h
Isabel Segura, professora del Màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania, de l’Institut Universitari d’Estudis de Dones i Gènere.
és alhora una òpera prima i una obra pòstuma, ja que la seva directora estava
rodant el seu primer llargmetratge de ficció quan va morir, a l’edat de 32 anys. La pel·lícula fou
acabada per Tomás Gutiérrez Alea, Julio García-Espinosa, i Rigoberto López. Exp
, Sara Gómez
Una observació de la societat cubana posterior al triomf de
la revolució del 1959, a mig camí entre el documental i la
ficció, realitzada per la primera directora afrocubana de la
Pioneres del documental llatinoamericà
programa que ara us presentem agrupa una selecció de films documentals dirigits per les
mestres del gènere a Llatinoamèrica i sorgeix de l’ estreta col·laboració entre la Mostra
Internacional de Films de Dones de Barcelona i Casa Amèrica Catalunya, col·laboració que, entre
d’altres moments, es va concretar el 2013 en la difusió del projecte bonaerense Mujeres en Foco, o
en l’elaboració d’un programa sobre les figures femenines i el seu tractament en la cinematografia
se en futures edicions) i posar a
l’abast dels nou públics un conjunt de films considerats pioners en la construcció d’un escenari
mental ha tingut un pes capital com a proposta
cultural, estètica i sobretot política. Gran part de les formulacions sobre la
transformacions econòmiques i socials del continent han tingut en el cinema documental no
sària visibilitat i difusió, sinó també una de les seves principals eines
de materialització. Els documentals que presentem mostren espais d’enunciació capaços de
propiciar la consciència necessària per fer aparèixer la necessitat de transformar i canviar les
condicions respecte a conflictes endèmics com són el masclisme, la lluita per les condicions de
treball i de salut en l’agricultura intensiva, el paper dels “sense terra” i finalment la confrontació
Sara Gómez, Valeria Sarmiento i Marta Rodriguez, tres cineastes que sumades a Margot
Benacerraf amb el seu film Araya (1959), que es programarà properament, constitueixen un dels
cinema llatinoamericà del segle XX.
, professora del Màster en Estudis de Dones, Gènere i
és alhora una òpera prima i una obra pòstuma, ja que la seva directora estava
rodant el seu primer llargmetratge de ficció quan va morir, a l’edat de 32 anys. La pel·lícula fou
Espinosa, i Rigoberto López. Explica l’experiència
d’una professora enviada a treballar en un barri on han estat enrunats els vells edificis, i on els seus
propis veïns s’estan construint noves cases, amb les quals pretenen transformar el caràcter i la
realitat del lloc on viuen. Barrej
protagonista, de les seves relacions sentimentals amb un habitant de la barriada i del contacte
diari amb els nens de l’escola als que dóna classes, es dibuixa un retrat dels canvis i conflictes de
societat cubana sorgida de la revolució de
model del cinema feminista que s’ha fet a l’Amèrica llatina.
Filmografia i premis
En la seva filmografia destaquen documentals com
tenemos sabor, En la otra isla, Isla del tesoro
del tránsito, Atención prenatal
sobretot el film De cierta manera
Declaracions d'Alfredo Hernández Gómez (fill de Sara Gómez)
“En plena Guerra Fría, con los sistemas educativos y sociales importados de Rusia, ella levantó su
propia voz para denunciar la situación real de la Isla y la estoica participación de su gente en el
sueño de una sociedad que para muchos era considerada un modelo so
pequeño a mi madre, soy el menor de tres hermanos. Lo curioso ha sido descubrirla a lo largo de
las décadas a través de sus películas. Allí se encuentra su esencia más pura, la de cubana
aguerrida, curiosa, siempre del lado de la just
verídica: eran tiempos del Gulag ruso, de una vigilancia atroz, donde la mayoría de los niños y
jóvenes cubanos crecían bajo un programa educativo y social en el que voces como las de Sara
Gómez se antojaban escandalosas. [...] La obra de mi mamá mostraba a un tipo de cubano que en
ese tiempo tenía una ideología limpia, llena de ilusión por construir una patria mejor, pero lo más
importante es que nunca se olvidó de la crítica, no le interesaba mostrar mun
ser un testigo fiel de su época y su tiempo”.
Canal Documental TV (Mèxic)
Declaracions de la crítica
“Valor aparte que encontramos en
haber trabajado con personajes reales que se representaban a sí mismos, y con actores
Sara Gómez va ser una directora d’origen afrocubà,
ment l’any 1974. Estudià literatura, piano i etnografia. Abans d’ingressar
a l’Institut Cinematogràfic Cubà (ICAIC), havia treballat com a periodista.
Va ser la primera directora de cinema sortida d’aquesta institució, i va
ser ajudant de direcció dels realitzadors cubans Jorge Fraga i de Tomás
Gutiérrez Alea.
d’una professora enviada a treballar en un barri on han estat enrunats els vells edificis, i on els seus
propis veïns s’estan construint noves cases, amb les quals pretenen transformar el caràcter i la
realitat del lloc on viuen. Barreja de ficció i documental, mitjançant les peripècies de la
protagonista, de les seves relacions sentimentals amb un habitant de la barriada i del contacte
diari amb els nens de l’escola als que dóna classes, es dibuixa un retrat dels canvis i conflictes de
societat cubana sorgida de la revolució de 1959. Aquesta obra ha estat sovint presentada com un
model del cinema feminista que s’ha fet a l’Amèrica llatina.
En la seva filmografia destaquen documentals com Iré a Santiago, Excursión a Vuelta Abajo
Isla del tesoro, Poder local, poder popular, Un documen
Atención prenatal, Año uno, Mi aporte, i Sobre horas extras y trabajo voluntario
De cierta manera que és el seu treball més conegut.
d'Alfredo Hernández Gómez (fill de Sara Gómez)
Guerra Fría, con los sistemas educativos y sociales importados de Rusia, ella levantó su
propia voz para denunciar la situación real de la Isla y la estoica participación de su gente en el
sueño de una sociedad que para muchos era considerada un modelo social. [...] Perdí muy
pequeño a mi madre, soy el menor de tres hermanos. Lo curioso ha sido descubrirla a lo largo de
las décadas a través de sus películas. Allí se encuentra su esencia más pura, la de cubana
aguerrida, curiosa, siempre del lado de la justicia. [...] Su obra es actual por ser absolutamente
verídica: eran tiempos del Gulag ruso, de una vigilancia atroz, donde la mayoría de los niños y
jóvenes cubanos crecían bajo un programa educativo y social en el que voces como las de Sara
ban escandalosas. [...] La obra de mi mamá mostraba a un tipo de cubano que en
ese tiempo tenía una ideología limpia, llena de ilusión por construir una patria mejor, pero lo más
importante es que nunca se olvidó de la crítica, no le interesaba mostrar mundos idealizados, sólo
ser un testigo fiel de su época y su tiempo”.
“Valor aparte que encontramos en De cierta manera, como expresión de su madurez artística, es el
s reales que se representaban a sí mismos, y con actores
Sara Gómez va ser una directora d’origen afrocubà, morta prematura-
ment l’any 1974. Estudià literatura, piano i etnografia. Abans d’ingressar
a l’Institut Cinematogràfic Cubà (ICAIC), havia treballat com a periodista.
Va ser la primera directora de cinema sortida d’aquesta institució, i va
irecció dels realitzadors cubans Jorge Fraga i de Tomás
d’una professora enviada a treballar en un barri on han estat enrunats els vells edificis, i on els seus
propis veïns s’estan construint noves cases, amb les quals pretenen transformar el caràcter i la
les peripècies de la
protagonista, de les seves relacions sentimentals amb un habitant de la barriada i del contacte
diari amb els nens de l’escola als que dóna classes, es dibuixa un retrat dels canvis i conflictes de la
1959. Aquesta obra ha estat sovint presentada com un
Excursión a Vuelta Abajo, Y
Un documental a propósito
Sobre horas extras y trabajo voluntario, i
Guerra Fría, con los sistemas educativos y sociales importados de Rusia, ella levantó su
propia voz para denunciar la situación real de la Isla y la estoica participación de su gente en el
cial. [...] Perdí muy
pequeño a mi madre, soy el menor de tres hermanos. Lo curioso ha sido descubrirla a lo largo de
las décadas a través de sus películas. Allí se encuentra su esencia más pura, la de cubana
icia. [...] Su obra es actual por ser absolutamente
verídica: eran tiempos del Gulag ruso, de una vigilancia atroz, donde la mayoría de los niños y
jóvenes cubanos crecían bajo un programa educativo y social en el que voces como las de Sara
ban escandalosas. [...] La obra de mi mamá mostraba a un tipo de cubano que en
ese tiempo tenía una ideología limpia, llena de ilusión por construir una patria mejor, pero lo más
dos idealizados, sólo
, como expresión de su madurez artística, es el
s reales que se representaban a sí mismos, y con actores
Sara Gómez
profesionales que actuaban historias de ficción tomadas de la realidad, y haber logrado una
coherencia y organicidad en las actuaciones, de manera tal que el naturalismo en la puesta en
escena y la actuación se logra de forma convincente y digna al integra
es notoria la fusión que se logró en el largometraje entre el género documental y el de ficción, y
en mi criterio sobresale entre los aspectos técnico
obra llegó a alcanzar dimensión propia y valor en sí mismo
un mayor acercamiento a la realidad que se abordaba, a la vez que un más profundo análisis de la
misma”.
Marucha Hernández, Revista Cine Cubano
Divendres 16 d'octubre, a les 20hPresenta Rosa Maria Palencia
Publicitat de la UAB.
El hombre cuando es hombre ha estat un dels títols fonamentals en la consciència feminista en el
continent americà, que ha servit per a generar diversos debats sobre les relacions entre homes i
dones, i sobre les identitats sexuals. En el moment de la seva estrena, el documental va
agres comentaris per haver ridiculitzat el masclisme, i va provocar les protestes del govern costa
riqueny. Després de ser exhibida a la televisió francesa, la seva directora va ser declarada persona
non grata en aquell país.
Filmografia i premis
El curtmetratge La dueña de casa
i Gente de todas partes, gente de ninguna parte
El hombre cuando es hombre,França/Alemanya, 1982 - 63min A partir d’una indagació realitzada a Costa Rica, la directora recull diversos testimonis relacionats amb la concepció de l’amor romàntic i la pervivència de la cultura masclista en la cultura llatinoamericana.
Valeria Sarmiento és un referent del cinema documental fet en espanyol. Va estudiar a l’Escola de Cinema de Valparaiso, i el 1972 va fer el seu primer film, retratava la vida d’unes ballarines de striptease. Com a muntadora va treballar en les primeres pel·lícules del seu marit Raúl Ruíz. El Cop d’Estat del general Pinochet la va obligar a exiliar-se a França, on ha fet tota la seva obra posterior.
Valeria Sarmiento és un referent del cinema documental fet en
espanyol. Va estudiar a l’Escola de Cinema de Valparaiso, i el
1972 va fer el seu primer film,
retratava la vida d’unes ballarines de striptease.
Com a muntadora va treballar en les primeres pel·lícules del seu
marit Raúl Ruíz. El Cop d’Estat del general Pinochet la va
obligar a exiliar-se a França, on ha fet tota la seva obra
posterior.
profesionales que actuaban historias de ficción tomadas de la realidad, y haber logrado una
coherencia y organicidad en las actuaciones, de manera tal que el naturalismo en la puesta en
escena y la actuación se logra de forma convincente y digna al integrarse a las mismas. También
es notoria la fusión que se logró en el largometraje entre el género documental y el de ficción, y
en mi criterio sobresale entre los aspectos técnico-formales del filme. Este elemento dentro de la
obra llegó a alcanzar dimensión propia y valor en sí mismo y permitió
un mayor acercamiento a la realidad que se abordaba, a la vez que un más profundo análisis de la
Revista Cine Cubano
Divendres 16 d'octubre, a les 20h Rosa Maria Palencia, professora del Departament de Comunicació Audiovisual i
ha estat un dels títols fonamentals en la consciència feminista en el
continent americà, que ha servit per a generar diversos debats sobre les relacions entre homes i
dones, i sobre les identitats sexuals. En el moment de la seva estrena, el documental va
agres comentaris per haver ridiculitzat el masclisme, i va provocar les protestes del govern costa
riqueny. Després de ser exhibida a la televisió francesa, la seva directora va ser declarada persona
La dueña de casa va ser el seu primer treball a l’exili, al qual seguirien
Gente de todas partes, gente de ninguna parte, en les quals reflexionava sobre l’èxode dels seus
El hombre cuando es hombre,Valeria Sarmiento 63min
A partir d’una indagació realitzada a Costa Rica, la directora recull diversos testimonis relacionats amb la concepció de
romàntic i la pervivència de la cultura masclista en la
Valeria Sarmiento és un referent del cinema documental fet en espanyol. Va estudiar a l’Escola de Cinema de Valparaiso, i el 1972 va fer el seu primer film, Un sueño como de colores, que retratava la vida d’unes ballarines de striptease.
a treballar en les primeres pel·lícules del seu marit Raúl Ruíz. El Cop d’Estat del general Pinochet la va
se a França, on ha fet tota la seva obra Valeria Sarmiento
Valeria Sarmiento és un referent del cinema documental fet en
espanyol. Va estudiar a l’Escola de Cinema de Valparaiso, i el
1972 va fer el seu primer film, Un sueño como de colores, que
retratava la vida d’unes ballarines de striptease.
Com a muntadora va treballar en les primeres pel·lícules del seu
marit Raúl Ruíz. El Cop d’Estat del general Pinochet la va
se a França, on ha fet tota la seva obra
profesionales que actuaban historias de ficción tomadas de la realidad, y haber logrado una
coherencia y organicidad en las actuaciones, de manera tal que el naturalismo en la puesta en
rse a las mismas. También
es notoria la fusión que se logró en el largometraje entre el género documental y el de ficción, y
formales del filme. Este elemento dentro de la
un mayor acercamiento a la realidad que se abordaba, a la vez que un más profundo análisis de la
omunicació Audiovisual i
ha estat un dels títols fonamentals en la consciència feminista en el
continent americà, que ha servit per a generar diversos debats sobre les relacions entre homes i
dones, i sobre les identitats sexuals. En el moment de la seva estrena, el documental va aixecar
agres comentaris per haver ridiculitzat el masclisme, i va provocar les protestes del govern costa-
riqueny. Després de ser exhibida a la televisió francesa, la seva directora va ser declarada persona
l’exili, al qual seguirien La nostalgia
en les quals reflexionava sobre l’èxode dels seus
Valeria Sarmiento
compatriotes fugint de la sanguinària dictadura xilena. Posteriorment ha fet llargmetratges com
Mi boda contigo, Amelia Lopes O’Neil,
El hombre cuando es hombre s’estudia en moltes universitats del món per analitzar el masclisme
hispanoamericà.
Declaracions de la directora
“Yo tenía la sospecha de que si confesaba de antemano que iba a hacer una película sobre el
machismo, me iba a enfrentar a algunas dificultades. De modo que dije que se trataba de
mostrarles a los europeos el "romanticismo latinoamericano", y a mis entrevi
insistíamos en que debían aparecer "románticos", a diferencia de los europeos, y ellos se
sentían de verdad románticos, hablaban como tales, y se ponían "gallitos". Y cuando quisimos
saber si habría algún caso de "amor loco", de algún hombre que
dijeron que sí, que había alguien así. Y nos llevaron a la cárcel, donde entrevistamos a un
hombre que efectivamente había asesinado por amor a su mujer.
Por otra parte, yo tuve que aparecer como productora, por un problema
podía presentarme como la realizadora. Me facilitaron las cosas los prejuicios latinoamericanos,
porque allá se piensa que el realizador es el que manipula la cámara, y yo dejé que lo creyeran
así, de manera que yo le daba previamente t
que llevaba en seguida las conversaciones”.
Declaracions de la crítica
“Gran parte de su obra ha estado atravesada por las historias de mujeres, tanto en lo colectivo
como en lo individual. En este sen
hombre” (1982), película que retrata el machismo latinoamericano y la violencia de género.
Filmada en Costa Rica, único país que por entonces le daba visa, le valió una gran controversia,
ya que el embajador de ese país declaró en Le Monde que ella era persona non grata, cuando
una cadena de la televisión pública francesa transmitió el film. Diez años después Sarmiento
retornó a Costa Rica (por encargo de las Naciones Unidas) para hacer una películ
poblaciones construidas para mujeres, por una fundación que les entregaba casas a la que, tras
separarse de sus maridos, quedaban sin un lugar donde vivir. En ese momento “El hombre
cuando es hombre” volvió a ser mostrada a las costarricenses y
compatriotes fugint de la sanguinària dictadura xilena. Posteriorment ha fet llargmetratges com
ia Lopes O’Neil, Ella, El desconocido de Estrasburgo, Rosa la china
s’estudia en moltes universitats del món per analitzar el masclisme
“Yo tenía la sospecha de que si confesaba de antemano que iba a hacer una película sobre el
machismo, me iba a enfrentar a algunas dificultades. De modo que dije que se trataba de
mostrarles a los europeos el "romanticismo latinoamericano", y a mis entrevi
insistíamos en que debían aparecer "románticos", a diferencia de los europeos, y ellos se
sentían de verdad románticos, hablaban como tales, y se ponían "gallitos". Y cuando quisimos
saber si habría algún caso de "amor loco", de algún hombre que mata a su mujer por amor, nos
dijeron que sí, que había alguien así. Y nos llevaron a la cárcel, donde entrevistamos a un
hombre que efectivamente había asesinado por amor a su mujer.
Por otra parte, yo tuve que aparecer como productora, por un problema de credibilidad no
podía presentarme como la realizadora. Me facilitaron las cosas los prejuicios latinoamericanos,
porque allá se piensa que el realizador es el que manipula la cámara, y yo dejé que lo creyeran
así, de manera que yo le daba previamente todas las instrucciones al camarógrafo y era él el
que llevaba en seguida las conversaciones”.
“Gran parte de su obra ha estado atravesada por las historias de mujeres, tanto en lo colectivo
como en lo individual. En este sentido, su largometraje más difundido es “El hombre cuando es
hombre” (1982), película que retrata el machismo latinoamericano y la violencia de género.
Filmada en Costa Rica, único país que por entonces le daba visa, le valió una gran controversia,
l embajador de ese país declaró en Le Monde que ella era persona non grata, cuando
una cadena de la televisión pública francesa transmitió el film. Diez años después Sarmiento
retornó a Costa Rica (por encargo de las Naciones Unidas) para hacer una películ
poblaciones construidas para mujeres, por una fundación que les entregaba casas a la que, tras
separarse de sus maridos, quedaban sin un lugar donde vivir. En ese momento “El hombre
cuando es hombre” volvió a ser mostrada a las costarricenses y la recepción fue muy buena”.
Carla Ulloa, Revista Occidente
compatriotes fugint de la sanguinària dictadura xilena. Posteriorment ha fet llargmetratges com
Rosa la china, o Secretos.
s’estudia en moltes universitats del món per analitzar el masclisme
“Yo tenía la sospecha de que si confesaba de antemano que iba a hacer una película sobre el
machismo, me iba a enfrentar a algunas dificultades. De modo que dije que se trataba de
mostrarles a los europeos el "romanticismo latinoamericano", y a mis entrevistados les
insistíamos en que debían aparecer "románticos", a diferencia de los europeos, y ellos se
sentían de verdad románticos, hablaban como tales, y se ponían "gallitos". Y cuando quisimos
mata a su mujer por amor, nos
dijeron que sí, que había alguien así. Y nos llevaron a la cárcel, donde entrevistamos a un
de credibilidad no
podía presentarme como la realizadora. Me facilitaron las cosas los prejuicios latinoamericanos,
porque allá se piensa que el realizador es el que manipula la cámara, y yo dejé que lo creyeran
odas las instrucciones al camarógrafo y era él el
“Gran parte de su obra ha estado atravesada por las historias de mujeres, tanto en lo colectivo
tido, su largometraje más difundido es “El hombre cuando es
hombre” (1982), película que retrata el machismo latinoamericano y la violencia de género.
Filmada en Costa Rica, único país que por entonces le daba visa, le valió una gran controversia,
l embajador de ese país declaró en Le Monde que ella era persona non grata, cuando
una cadena de la televisión pública francesa transmitió el film. Diez años después Sarmiento
retornó a Costa Rica (por encargo de las Naciones Unidas) para hacer una película sobre las
poblaciones construidas para mujeres, por una fundación que les entregaba casas a la que, tras
separarse de sus maridos, quedaban sin un lugar donde vivir. En ese momento “El hombre
la recepción fue muy buena”.
Carla Ulloa, Revista Occidente
Divendres 23 d’ octubre, a les 20hPresenta la realitzadora colombiana
Amor, mujeres y flores va ser molt polèmica des de la seva estrena, la van criticar per afectar
negativament la imatge exterior de Colòmbia. Tanmateix, com explica l’epíleg del film, el seu
codirector Jorge Silva va morir el 1987 mentre l’ha feia, possiblement afectat pels matei
pesticides que estava denunciant. La seva vídua Marta Rodríguez la va acabar de muntar en
solitari, sota la següent reflexió: Quan costa produir bellesa?
Filmografia i premis
A París va estudiar antropologia i cinema, i altra vegada a Colòmbia va conèixer al seu futur marit
Jorge Silva, amb qui va codirigir el documental
etnocidio, Campesinos, Ospitia, la voz de los Sobrevivientes
futuro, sempre amb les comunitats indígenas com a protagonistas. Després de la mort de Silva, ha
signat en solitari documentals com
hoja sagrada, sobre els cultius prohibits com la coca. Amb Fernando Restrepo va dirigir
Más, Una casa sola se vence, i
seu país; i la seva darrera producció
Jorge Silva va néixer en una família
seu primer documental fou Días
professional amb Marta Rodríguez,
projecte de llargmetratge sobre
Villarrica.
Amor, mujeres y flores va ser premiada en els festivals d´Aurillac (França), San Francisco (Estats
Units), Manheim i Friburg (Alemanya), i Bogotá.
Declaracions de la directora
Amor, mujeres y flores,Marta Rodríguez i Jorge SilvaColòmbia, 198 - 52min Descripció de les condicions en què es realitza el conreu de les flors a Colòmbia, un treball precari, dut a terme gairebé exclusivament per dones, i exposat a productes tòxics i pesticides mortals.
Marta Rodríguez va néixer a Bogotà, i va cursar filosofia i sociologia a Barcelona, on va viure uns anys amb la seva família. De tornada al seu país va estudiar sociologia a la Universidad Nacional, on va realitzar diversos treballs de camp.
Divendres 23 d’ octubre, a les 20h Presenta la realitzadora colombiana Liliana Díaz Castillo.
va ser molt polèmica des de la seva estrena, la van criticar per afectar
negativament la imatge exterior de Colòmbia. Tanmateix, com explica l’epíleg del film, el seu
odirector Jorge Silva va morir el 1987 mentre l’ha feia, possiblement afectat pels matei
pesticides que estava denunciant. La seva vídua Marta Rodríguez la va acabar de muntar en
solitari, sota la següent reflexió: Quan costa produir bellesa?
París va estudiar antropologia i cinema, i altra vegada a Colòmbia va conèixer al seu futur marit
Jorge Silva, amb qui va codirigir el documental Chircales. Van seguir Planas, testimonio de un
Ospitia, la voz de los Sobrevivientes o Nuestra voz de tierra, memoria y
, sempre amb les comunitats indígenas com a protagonistas. Després de la mort de Silva, ha
signat en solitari documentals com Memoria viva, Amapola, la flor maldita, Los hijos del trueno
cultius prohibits com la coca. Amb Fernando Restrepo va dirigir
, i Soraya, amor no es olvido, sobre les comunitats afroamericanes al
seu país; i la seva darrera producció Testigos de un etnocidio, memorias de resistencia
família molt modesta, i va ser un fotògraf i cineasta
Días de papel, després del qual va iniciar la seva relació
Rodríguez, amb la pel·lícula Chircales. En morir estava
sobre la violència colombiana que s’havia de titular
va ser premiada en els festivals d´Aurillac (França), San Francisco (Estats
Units), Manheim i Friburg (Alemanya), i Bogotá.
Marta Rodríguez i Jorge Silva
les condicions en què es realitza el conreu de les flors a Colòmbia, un treball precari, dut a terme gairebé exclusivament per dones, i exposat a productes tòxics i pesticides mortals.
Marta Rodríguez
Marta Rodríguez va néixer a Bogotà, i va cursar estudis de filosofia i sociologia a Barcelona, on va viure uns anys amb la seva família. De tornada al seu país va estudiar sociologia a la Universidad Nacional, on va realitzar diversos treballs de
va ser molt polèmica des de la seva estrena, la van criticar per afectar
negativament la imatge exterior de Colòmbia. Tanmateix, com explica l’epíleg del film, el seu
odirector Jorge Silva va morir el 1987 mentre l’ha feia, possiblement afectat pels mateixos
pesticides que estava denunciant. La seva vídua Marta Rodríguez la va acabar de muntar en
París va estudiar antropologia i cinema, i altra vegada a Colòmbia va conèixer al seu futur marit
Planas, testimonio de un
Nuestra voz de tierra, memoria y
, sempre amb les comunitats indígenas com a protagonistas. Després de la mort de Silva, ha
Los hijos del trueno o La
cultius prohibits com la coca. Amb Fernando Restrepo va dirigir Nunca
, sobre les comunitats afroamericanes al
Testigos de un etnocidio, memorias de resistencia.
cineasta autodidacta. El
relació sentimental i
estava treballant en un
titular La guerra de
va ser premiada en els festivals d´Aurillac (França), San Francisco (Estats
Marta Rodríguez
“Soy antropóloga, y la película
etapa de la investigación no filmamos
Debido a la represión de las mujeres
delicado para los documentalistas.
filmar sin que la gente pregunte:
Para Amor, mujeres y flores, algunas
imágenes en la moviola, y discutieron
pidieron no aparecer en la película.
película se estrenara. Así que nuestro
Declaracions de la crítica
“En 1987 el cineasta colombiano
momento de su muerte estaba
Rodríguez que terminó la película,
ecológica (incluyendo el contrabando
producción y la exportación de
un documental puede tener, pero
vez que compre claveles”.
Festival de cinema de Sundance
[email protected]/[email protected]
23ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona
película se realizó como una investigación antropológica.
filmamos nada. Lo primero que hicimos fue un estudio
mujeres trabajadoras en Colombia, se planteó
documentalistas. Un cineasta no puede simplemente aparec
pregunte: "¿Por qué estás filmando, y qué vas a hacer
algunas de las mujeres que filmamos vinieron a
discutieron el proceso de edición. Como resultado,
película. Tenían miedo de perder sus puestos de
nuestro trabajo depende de la participación de sus
colombiano Jorge Silva murió a la edad de cuarenta
estaba trabajando en Amor, mujeres y flores con su
película, una escalofriante exposición sobre la explotación
contrabando de cocaína), que se lleva a cabo en
de claveles colombianos. Es posible que haya olvidado
pero después de ver éste usted se lo pensará dos
ce
Àrea de premsa: Teresa Pascual / Anne Pasek
[email protected]/[email protected]
23ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona
www.mostrafilmsdones.cat
arxiu.mostrafilmsdones.cat
antropológica. En la primera
estudio antropológico.
planteó un problema muy
aparecer y comenzar a
hacer con tu película?"
mi casa, vieron las
resultado, algunas de ellas
de trabajo cuando la
sus protagonistas”.
y seis años. En el
su compañera Marta
explotación política y
en relación con la
olvidado el impacto que
dos veces la próxima
23ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona