maria ordiñana gil - parroquiagenoves.orgllibre+1… · septenari a la mare de dÉu dels dolors al...

HISTÒRIA I TRADICIÓ DEL SEPTENARI A

LA MARE DE DÉU DELS DOLORS AL

POBLE DE GENOVÉS: DEVOCIÓ I MÚSICA

Maria Ordiñana Gil

SEPTENARI A LA MARE DE DÉU DELS DOLORS AL POBLE DE GENOVÉS: DEVOCIÓ I MÚSICA

Maria Ordiñana Gil

2

1. A propòsit dels dolors ............................................................................................ 4

2. Introducció ........................................................................................................... 13

3. Preliminars ........................................................................................................... 14

3.1. Les dates……………………………………………………………….………………………..………………………….14

3.2. Els temes.......................................................................................................................15

3.3. Estructura actual del Septenari a la Mare de Déu dels Dolors a l’església “Mare de Déu dels Dolors” de Genovés......................................................................................................17

I. Exposició ...................................................................................................................... 17

II. Reso del Rosari ............................................................................................................ 18

III. Reso dels Dolors .......................................................................................................... 18

IV. Litúrgia de la Paraula ................................................................................................... 20

V. Reserva del Santíssim .................................................................................................. 21

VI. Rituals finals ................................................................................................................ 22

4. La Mare de Déu dels Dolors ................................................................................ 24

4.1. Maria, Mare del Redemptor ....................................................................................... 24

4.2. La Dolorosa a la Sagrada Escriptura ............................................................................ 25

5. Origen de la devoció a la Mare de Déu dels Dolors ............................................. 28

5.1. Naixement del Septenari a la Mare de Déu dels Dolors ............................................. 28

5.2. La Dolorosa a València ................................................................................................ 32

Segles XIII al XVIII ................................................................................................................. 32

Segles XVIII al XX .................................................................................................................. 38


Maria Ordiñana Gil

3

6. La Dolorosa al poble de Genovés ........................................................................ 42

6.1. Herència religiosa ........................................................................................................ 42

6.2. Rectors devots de la Mare de Déu dels Dolores ......................................................... 46

6.3. Naixement i historia dels Dolors de Genovés ............................................................. 48

Consideracions inicials ........................................................................................................ 48

La influència del senyor Pasqual de Fenollet ...................................................................... 48

El segle XIX: Difusió dels Dolors........................................................................................... 50

Segle XX: esplendor, decadència i renaixement ................................................................. 50

7. Els cants de dolors de Genovés .......................................................................... 64

Altres cants .......................................................................................................................... 74

8. Annexos .............................................................................................................. 76

ANNEX 1: José Mª Peris .................................................................................................... 76

Biografia .............................................................................................................................. 78

Descripció i anàlisi: .............................................................................................................. 81

ANNEX 2: Particelles Dolors a la Mare de Déu. .......................................................... 86

9. Agraïments ........................................................................................................ 107

10. Bibliografia ......................................................................................................... 108


Maria Ordiñana Gil

4

Per a la gent de Genovés i, en especial,

per a la meua família


Maria Ordiñana Gil

5

1. A propòsit dels Dolors

De quina manera un poble té unes devocions religioses i no unes altres? La

pregunta no és fútil perquè d’idèntica forma com un nom ens proporciona pistes sobre

l’existència d’un edifici, d’un servei o d’una institució (androna, moteta, palerals, roser,

assegador…) l’estudi d’una devoció pot proporcionar dades valuoses sobre la història

d’una vila, d’un poble.

I si el camp d’estudi es fa extensiu a molts altres àmbits diguem-ne col·laterals

de la vida social pot generar un estudi ric des del punt de vista antropològic i cultural.

Venen al cas aquestes consideracions prèvies pel present treball etno-musicològic de

Maria Ordiñana qui m’ha encomanat unes paraules a mode de pròleg.

L’autora, estudiant d’Història i Ciències de la Música, rep l’encàrrec de realitzar

una investigació sobre la música popular religiosa del seu poble i després de

considerar aquella amb major presència actual s’endinsa en l’estudi d’uns cants que

vehiculen una devoció molt concreta: la de la Mare de Déu dels Dolors. El treball

recorre la història per esbrinar els origens, implantació, esplendor, decadència i

renaixença del septenari de Dolors per desembocar en l’explicació de la seua litúrgia i

sobretot desxifrar les composicions musicals que acompanyen aquesta celebració.

Gràcies a la Història, sabem que en el castell-palau dels Baldoví, dels Sanz,

dels Ripoll de Castellverd i més endavant dels Fenollet hi havia una capella

consagrada a santa Maria amb un retaule gòtic dedicat al davallament de la creu

encomanat per Guerau Ripoll de Castellverd amb una pintura de sant Guerau del

segle XV. Aquest senyorial edifici era l’únic indret on es podia practicar el culte cristià

per tal de facilitar el compliment de les obligacions religioses dels senyors i llurs

servents. La resta era un lloc de població musulmana. Temps a venir seria Sant Míquel

Arcàngel el patró imposat als pobres moros quan llur mesquita fou reconvertida en

parròquia cristiana després que aquests foren obligats a convertir-se al cristianisme.

Tenim notícia que passada l’expulsió dels moriscs (ara fa quatre-cents anys) la

primitiva església parroquial estigué dedicada a la Mare de Déu del Roser. Aventurem

la hipòtesi que l’actual carrer del Rosari siga un indici d’aquella titolaritat. Tenim notícia

de quan es va substituir la nomenclatura de la Mare de Déu de la Seu per la dels


Maria Ordiñana Gil

6

Dolors per al carrer altrament conegut pel de la Font. Potser fóra encertat preservar la

doble denominació en algunes vies urbanes per allò de constatar l’existència d’unes

petges del passat. Pensem ara mateix en el carrer adés esmentat, dessignació popular

que indica l’antiquíssima existència d’eixe doll generós que tantes goles assedegades

va apaivagar i tanta roba va esbandir. És possible que físicament mai desaparega,

però qui sap. Igual podriem dir de la placeta l’Androna.

O siga, i tornant al principi, que unes autoritats senyorials o religioses són

inductores d’uns costums, devocions, o pràctiques socials? Potser més del que

suposem. Esmentem ací la figura de don Pasqual de Fenollet devot de la Dolorosa qui

sufragà una pietat i l’entronitzà a l’església fent-la processonar. És ell l’iniciador del

culte a la Dolorosa en el poble del seu senyoriu, el Genovés? Molt probablement, sí.

Tampoc és casual que al poble d’En Fenollet, del mateix senyoriu, es devocione la

Dolorosa.

Igualment la devoció a sant Pasqual Baylón té molt a veure en

rellevància amb aquell insigne personatge. Faig un incís: és curiós que el Genovés no

tinga cap carrer, avinguda, passeig o plaça dedicat a aquest personatge il·lustrat de la

nissaga dels Fenollet. Ell, la font i el sant ens podrien explicar a bastament del perquè

fins fa ben pocs anys, casa sí, casa també hi hagués un Pasqual en la família.

Antigament les devocions dels pobles eren font d’inspiració onomàstica

de la gent. Vet aquí una vessant antropològica. No tots els sants tenen en aquest

àmbit tanta fortuna. Vist l’actual cens dels patronímics genovesins encara abunden les

Neus, Maries, Pasquals i Dolors, no cal dir que en totes les seus variants.

Altres cultes o devocions ( Guerau, Abdó, Senent, etc) no han generat

noms de bateig o de pila com es deia antigament. En el cas dels dos darrers

esmentats es fa sentir no amb certa contrarietat com la seua veneració i devoció,

secular als territoris de parla catalana, és substituïda en l’actualitat per una d’altra, en

aquest cas la de sant Isidre llaurador, madrileny; no hi ha res en contra de l’espós de

santa Maria de la Cabeza, eh! És una observació.

I reprenent el fil de la nostra disquisició ens preguntem què hagués

passat, respecte de les devocions induïdes si el fill de Miquel Fenollet i Ripoll de


Maria Ordiñana Gil

7

Castellverd haguera mort sense descendència? Les disposicions testamentàries

d’aquest senyor indicaven que en tal supòsit el Genovés i la nova fundació de Lloc

Nou passaren a l’orde dels jerònims per tal que hi fundassen un monestir, sant Jeroni

de Fenollet seria el seu nom. Dispense el lector la meua ignorància envers les

preferències celestials d’aquesta comunitat religiosa portat a col·lació tan sols per

detindre’s en la possibilitat que llur influència religiosa hagués potenciat unes

devocions diferents a les actuals entre els genovesins i llocnouins.

El fet que la muller d’aquell, Beatriu Albinyana, primera senyora de Lloc

Nou, fóra tan devota de sant Diego d’Alcalà, l’imatge del qual presideix la façana de

l’església, està en l’origen de l’abundància d’aquest nom entre els varons d’eixe poble.

Una ràpida ullada a la nòmina santoral de l’església genovesina vespres

del foc revolucionari ens porta a constatar una imatge de sant Pasqual, dos de la Mare

de Déu dels Dolors, un sant Josep, un Sagrat Cor, una Mare dels Desamparats, tres

Crists, un sant Joaquim, una santa Anna, un sant Lluís Gonzaga, els dos Antoni, el del

porquet i el de Pàdua, els santets de la Pedra, Abdó i Senent, una Mare de Déu del

Carmen, una del Roser, dues Assumptes, una Immaculada, l’Aurora, una Soletat, un

sant Jesus xiquet de Praga.

Hom pot observar que passada la Guerra Cívil unes devocions foren

restaurades, restituint-se les imatges corresponents sota el patronatge i sufragi de

famílies diguem-ne benestants del poble tal i com constata Rafael Alventosa en el seu

llibre “Geografia e Historia de Genovés”. Altres imatges no es recuperaren i amb elles

desaparegué la memòria d’antigues devocions o pràctiques religioses que pogueren

haver generat.

De manera que quasi sense adonar-nos, tot parlant del contingut, ens

porta a parlar del continent, l’antiga església. No afegirem res més a tot allò que el

lector atent ja sap al respecte de la convenència de preservar el patrimoni històric-

artístic i monumental dels pobles per humil que siga; tan sols direm que potser ha

arribat el moment de fer la història de l’edifici, d’aquells que l’alçaren, dels senyors que

el beneficiaren per ser lloc de batejos d’alguns dels seus fills així com d’alguns

soterraments, de fer justícia també als homes que el preservaren de la destrucció total

el 1936 destinant-lo a uns usos socials fent les reformes convenients, d’una solidesa


Maria Ordiñana Gil

8

tal que admirà a autors com Joan Sales. És clar que això comportarà parlar de la

Guerra Cívil i caldrà per tant deplorar les pèrdues artístiques i arxivístiques però també

valorar, o almenys intentar-ho, les raons i motius d’uns i altres: l’endarreriment d’una

Espanya irredenta, les esperances dels desheretats, les aspiracions d’una societat

més justa frustrades pel colp d’Estat dels militars, les incautacions, les lleialtats traïdes,

les vides segades…els desastres de la Guerra, com Goya els va retratar en l’anterior

segle XIX. En definitiva, posar-se en lloc de l’altre per tal de comprendre’l és, no ja una

noble actitud humana, sinò una demanda cristiana. Això ens evitarà eufemismes per

referir-nos a eixe període que ja és Història; ho és? i poder parlar-ne sense complexos

en expressió que darrerament ha fet fortuna.

De tot açò, el lector del treball de Maria Ordiñana trobarà, ni que siga

indirectament, referències repartides ací i allà. I és que malgrat no ser eixe l’objectiu

del seu estudi no es pot obviar el tema per tal d’anar concretant el patronatge de la

Mare de Déu dels Dolors. Ella, la seua representació icònica, presidia la fòrnicula de

l’antic retaule també desaparegut. Només entrar en l’única nau de saló de l’antic

temple ens preguntava des del seu privilegiat lloc que la contemplassem i li diguerem

si coneixiem algú que tingués un dolor tan fort com el seu; això sí, en llatí.

De menut sempre em feia l’efecte que la pintura mural que intentava

imitar el malguanyat retaule, una mena de rudimentari trompe l’oeil, era pobríssim i no

feia justícia a la imatge. Açò quedava suplit en arribar els esplendors del septenari dels

dolors. La incipient primavera, l’època estacional en què s’hi celebren, feia la seua

entrada amb tot de flors cultivades i silvestres; de manera que celindes, engarbullers,

clavells, roses, nards…escampaven llur flaires barrejats amb la cera cremant dels

nombrosos ciris. Les gualdrapes i la lluminària embellien la testera de l’església

convertida en punt d’atracció de totes les mirades atenent més encara el reclam de

l’afligida mare. El temple, anys cinquanta i seixanta, s’omplia de gom a gom. Digne

d’estudi és també parlar dels anys d’un nacional-catolicisme en el que pràcticament

era una “obligació” l’observància religiosa en un poble com el nostre, ni millor ni pitjor

que un altre sinò diferent en les característiques que l’identifiquen. Maria parla

d’aquest esplendor així com de la seua davallada i ens comenta com les onades d’uns

temps més lliures, moda ye-yé diu, buidaren en bona part el temple en aquesta i altres

celebracións. És clar que el poble mancat d’altres alternatives d’oci com no es tractara


Maria Ordiñana Gil

9

del cine Bataller i també vigilat convertia moltes de les “funcions religioses” (així es

deien) en una possibilitat d’eixir i relacionar-se. Altres celebracions més o menys

solemnials simplement desaparegueren. Qui se’n recorda dels set diumenges de sant

Josep i la festa dels joves? O de la sabatina? O de la novena de les ànimes? O la de

la Puríssima i la festa de les xiques? Que se n’ha fet d’aquell rosari cantat que recorria

els carrers de volta de la població cada diumenge? Eren pràctiques que mal que bé es

mantenien a l’empara d’un clima social estretament relacionat amb la situació política

d’una dictadura la qual de la mà d’una església ofícial imposava els seus criteris allà

on podia, oblidant la sana conveniència de la llibertat en què han de crèixer i

desenvolupar-se les idees i les creences. Sense coaccions ni imposicions, des del

respecte mutu.

De totes les ancestrals cançons, himnes, càntics que el Genovés

posseïa i n’eren molts ha perdurat el del cant dels set Dolors de la Mare de Déu i això

estudia el present llibre. Maria Ordiñana analitza l’estructura litúrgica d’eixa devoció

mostrant una excel·lent perícia quan esbrina les composicions musicals a mode d’una

dissecció. El seu treball ens parlarà de dates i dades, origens, fets, noms, destacant

ací la memòria de José Maria Moscardó Adrià, el ceguet o el del prevere José Maria

Peris de qui poca cosa sabiem, de l’organista Maria Escòrcia Adrià a qui tant deu la

solemnitat de les celebracions religioses, no sols la dels Dolors; o de cantores com la

germana d’aquesta última Rosa, o de la direcció musical de Joaquin Oltra…la nòmina

és llarga i hom la trobarà completa pàgina rera pàgina. Caldria afegir les veus ja

mudes però presents en la memòria de les generacions de genovesins ja majors com

la de Trinidad Sanchis, Vicenta Maria Albi, Trinidad Pastor, Batiste Moscard,ó el roig,

Eduardo Moscardó, Antonio Soler, les germanes Maria Dolores i Amparo Adrià,

Carmen i Josefa Tormo. Eixes veus deleraven l’oïda dels fidels en moltes solemnitats

però sentir-les entonar el cant de l’Ave Maria a la Dolorosa a l’interior de l’ermita, la

matinada de divendres sant, un cop acabada la via sacra pel calvari et transportava a

uns mons llunyans, a unes vides viscudes molt antigament que renaixien per boca

dels, en eixos moments, cantors. Evocant aquell cant, no podria assegurar que seguira

el missatge de la lletra o la bellesa de la melodia. En l’actualitat es continua cantant.

Tant de bo no es perda!


Maria Ordiñana Gil

10

I és que la música com l’art generat per les religions, les idees, les cultures són

patrimoni humà universal. Qui no s’admira contemplant un temple egipci o una

piràmide elevada a recer de la idea del més enllà? És evident que no cal participar de

les creences d’eixa cultura per sentir-se transportat per un sentiment d’admiració.

Quantes vegades no hem admirat la perfecció de la caligrafia cúfica que a mode fris

recorren molts edificis islàmics sense adonar-nos que eixa escriptura està exaltant les

excel·lències d’Al·lah? Els castells medievals i renaixentistes són visitats per multitud

de turistes i pot ser ni un d’ells justificaria hui el sistema econòmic i social, d’un

feudalisme injust i inhumà, que el va fer possible. El mateix ens passa amb les

cantates i passions de Bach, autor per cert que igual complia encàrrecs catòlics que

protestants, els rèquiems de Verdi i Mozart, els oficis de Tomàs Luís de Victoria, el

Stabat Mater de Pergolesi, la Missa en do major de Beethoven. Totes aquestes

composicions i la de tants altres autors trascendeixen fronteres diguem-ne d’un

partidisme religiós per elevar l’esperit humà.

Són elaboracions surgides de la profunditat de l’ésser humà i la seua

contemplació potencia els sentiments més nobles. Ens dota a tots els humans certa

pervivència i eternitat.

No es pretén ací comparar la qualitat d’unes obres musicals

arxiconegudes per llur prestigi i perfecció amb els cants dels Dolors posem per cas;

com tampoc es pot comparar una ermita romànica o una catedral amb el nostre antic

temple. Cada element heretat dels nostres avantpassats s’ha de situar entre els seus

referents immediats que és on pren el seu valor just, entenent que cada cant, cada

pedra, cada versada, dansada, oració, romanç, refrany, conte, llegenda que

desaparega és una pèrdua irreparable. Amb l’absència definitiva de cadascun dels

nostres majors desapareix un llibre de vivències i memòries, experiències i tradicions

que deuria recollir-se.

Per això hem de saludar l’aparició d’un opuscle com el Maria Ordiñana

perquè recull, fixa i preserva per al futur l’origen, tradició i pervivència d’una tradició

com la dels Dolors.

He rebut l’encàrrec per part seua de fer el preàmbul i no vull acabar-lo

sense referir una anècdota. Acompanyaven un dia Pep Gimeno “Botifarra”, el


Maria Ordiñana Gil

11

cantador, enregistrant a casa d’unes ancianes tot allò que recordaren en ordre a cants,

refranys, contes, oracions, etc. A mesura que les entrevistades vessaven en l’aparell el

fruit de la seua memòria, Pep anava dient açò és una massurca o una havanera o un

valset o una aurora. En pronunciar eixe nom una de les dones, la que més cantava, va

parar i em va preguntar te’n recordes de l’Aurora. Dona, li vaig fer entre les rialles de

Botifarra, sóc vell però no tant. Aquest últim encuriosit li va demanar que explicara el

que sabia d’això. La vella mirant un punt fixe que no erem nosaltres, sinò la pantalla on

projectava els seus records, començà a descriure’ns la situació exacta de la capella de

l’Aurora i els costums que al seu voltant existien al poble. Ara per ara allò que un dia

va existir sols rau entre les boires d’uns records a punt d’anar-se’n per sempre i amb

ells l’existència d’edificis que enriquien el patrimoni del Genovés; uns béns que han

patit força amputacions, vam considerar una vegada més enraonant sobre el passat, el

que ens ha arribat, el que hem perdut. Tot seguit ens va cantar una aurora o…

l’aurora; mentre la cantava hom pensava l’escassa fortuna tinguda respecte de la

conservació d’aquell llegat arquitectònic-artístic i de retruc, off de record, s’esplairem

deplorant la colonització dels valencians que tenint una llengua rica en tradició i

producció literària és menystinguda com a llengua de culte i oració. Heus ací una altra

amputació. No sé si serem l’ùnic poble, però sí uns dels poquíssims al món, que parlen

una llengua al carrer i als temples n’empren una d’altra diferent. A qui podria resoldre-

ho li manca la voluntat de prendre la decisió. Què hi farem! El valencià com a llengua

de prestigi i socialment reconeguda rebria una empenta molt forta amb l’ús litúrgic; i és

que no trobarà el lector en l’estudi dels Dolors la presència del valencià. Tot allò recollit

és, cantat o resat, en castellà: alguns gojos, no del poble; i el rosa d’abril mareta d’esta

terra del Genovés estel que sembla ser un calc del virolai a la Mare de Déu de

Montserrat però adaptat a les nostres circumstàncies; És el càntic que Pep va

identificar com una aurora.

I una aurora que es cantava de bon matí seria el càntic addient per

saludar el treball acabat de nèixer de Maria Ordiñana Gil. Felicitacions i endavant.

Francesc Úbeda i Bataller, novembre de 2009


Maria Ordiñana Gil

12


Maria Ordiñana Gil

13

2. Introducció Diu la profecia de Simeó que Jesús, senyera combatuda, és el motiu pel qual

una espasa (o varies) traspassarà l’ànima de Maria. Cadascuna de les espases

representa un dolor de la Verge precisament per acceptar ser la Mare del redemptor.

El Septenari a la Mare de Déu dels Dolors de Genovés recorda el compliment

d’aquesta profecia a partir del cant dels dolors que va patir la Verge durant la vida,

Passió i mort física del seu Fill.

L’acte del Septenari, no és una manifestació exclusiva del poble de Genovés ja

que té lloc a diferents localitats de la Comunitat Valenciana i fins i tot d’Espanya. Ara

bé, sens dubte, és un tret cultural d’aquest poble envers la devoció a la Dolorosa i

també, la música. Ambdós testimonis, devoció i música, s’uneixen a través de la

música i la lletra dels cants que l’home utilitza, entre altres coses, per expressar.

Les relacions entre música i llenguatge ens possibiliten apropar-nos allò

terrenal gràcies també al desenvolupament dels mecanisme simbòlics. Per tant, la

pràctica d’aquests junts va més enllà dels límits de la comunicació i ens permet

exercitar habilitats cognitives superiors que es plasmen en l’abstracció, la metàfora,

l’analogia o l’organització d’emocions (LÓPEZ, 2008: 2).

Amb tot, el present treball presenta una doble vessant: contextual i analítica.

D’una banda, hem estudiat el context religiós, històric i social de la devoció per la Mare

de Déu dels Dolors i d’altra, hem aplicat la teoria de la retòrica musical dels segles

XVII i XVIII, més concretament les figures retòriques, als cants dels Dolors del poble

de Genovés ja que es tracta d’un gènere paralitúrgic amb una gran càrrega emotiva.

Tot amb el desig de recuperar una tradició i una història pròpia que no sols viu a la

memòria dels més vells del poble sinó que, any rere any, se celebra amb la solemnitat

que mereix la Mare de Déu dels Dolors.


Maria Ordiñana Gil

14

3. Preliminars 3.1. Les dates

A la litúrgia general dues eren les festes que tenien com objecte venerar els

dolors de Maria: la festa dels set dolors del divendres de Passió i la festa dels set

dolors del 15 de setembre.

La raó de celebrar dues vegades a l’any el mateix misteri no es deu a la

diversa manera de considerar-lo sinó, al seu origen històric.

D’una banda, el divendres de Passió commemora principalment els dolors

patits al Calvari. Va ser instituïda a Colònia l’any 1423, per un decret sinodal de

l’arquebisbe Teodoric de Meurs amb la finalitat de reparar les injúries que els Hussites

feien a les imatges de la Verge Dolorosa. Al llarg del temps, la litúrgia es va difondre

per les esglésies de Colònia, amb diferents noms, fins que Benet XIII la va estendre a

l’Església universal el 22 d’Agost de 1727 (E.U.I.,1925: XVIII, 2, 1790).

D’altra banda, el dia 15 de setembre s’especifiquen i solemnitzen els set dolors

de la Verge. El seu origen el trobem a la “Orden de los Siervos de María” que des de

1500 celebrava, en la tercera dominica de cada mes, una reunió amb la “Compañía del

hábito de los Siete Dolores”. En 1668 la Santa Seu va autoritzar aquesta festa (que es

realitzava especialment el mes de setembre) i gràcies a Climent XI i posteriorment (el

1735) a Felip V, la festa es va difondre a tot Espanya. Finalment, Pius VII l’any 1814

va fixar la data el tercer diumenge del mes de setembre en record del seu retorn del

captiveri i més tard, Pius X la fixa el 15 de setembre. De forma excepcional, els

“Siervos de María” van continuar celebrant la festa la tercera dominica de setembre

(E.U.I.,1925: XVIII, 2: 155-156). Actualment, la celebració universal de la festa de

Verge dels Dolors, també coneguda com la dels dolors gloriosos de la Santíssima

Verge, sols té lloc el dia 15 de setembre. Ara bé, el poble cristià continua celebrant la

festa dels Dolors de Maria el primer divendres de Passió o la quinta setmana de

Quaresma, com continua fent-se al poble de Genovés (VESGA, 1985: 247).


Maria Ordiñana Gil

15

3.2. Els temes

Els temes dels set dolors de la Verge com els coneguem avui no sempre han

constituït un cos estructurat i estable. Durant la segona meitat del segle XI l’objecte de

culte de la Dolorosa comença a ser més determinant i a la devoció dels cinc goigs o

alegries de Maria es contraposen els cinc dolors de la Verge. Aquest nombre (5) fa

referència a les cinc nafres del Redemptor (les de les mans, peus i la del costat) i es

troben en la més antiga col·lecció del segle XI dels Miracles de Maria (Liber de

miraculis sanctae Dei genitricis Mariae, publicat per B. Pez y per ell atribuïda a Photo

Prüfening). Del segle XIII al nostres dies, l’objecte de culte de la Dolorosa a més de la

“compassió” als peus de la Creu i a més dels cinc dolors, es desenvolupa al voltant de

les circumstàncies de la vida de Maria i acaba concretant-se en els “set” clàssics i

tradicionals dolors que coneguem (paral·lelament a l’evolució dels set goigs) :

† 1er dolor: La profecia de Simeó

† 2n dolor: La fugida a Egipte

† 3r dolor: El xiquet perdut

† 4t dolor: El carrer de l’amargor

† 5è dolor: La crucifixió de Jesús

† 6è dolor: El davallament de la creu

† 7è dolor: La sepultura de Jesús

(CEBRIÁN, 2000: 86)

Els temes van ser consolidats a finals del segle XV gràcies al pare flamenc

Juan de Coudenberghe el qual els va fer pintar. Cal dir que l’origen dels dolors per a

Benet XIV i altres escriptores està lligat a “ los Siete Santos Fundadores de la Orden

de los Siervos de Maria”, però és una hipòtesi que no està històricament demostrada

(D. MARIANO,1964: 153-154). Ara bé, aquest nombre (set) no deu semblar-nos

estrany a la tradició cristiana doncs és el nombre sagrat per antonomàsia: set són els

dies de la creació, set són els sagraments i set els dons de l’Esperit Sant

(ARZOBISPADO DE VALENCIA,1988: 21).


Maria Ordiñana Gil

16

Lletra transcrita:

1. Circuncida y ofrece la Madre al Hijo, y al pecho de la Madre llega el cuchillo.

2. Por guardar de un Herodes la Madre al Hijo, huyendo por desiertos lo lleva a Egipto.

3. En el templo la Madre su Hijo pierde, como es pérdida grande mucho lo siente.

4. Cruz pesada al Calvario llevaba el Hijo, encontró con su Madre, ¡fuerte conflicto!

5. Ve la Madre que clavan en cruz su Hijo, en su pecho ¡qué ecos hace el martillo!

6. A la Madre le entregan su Hijo muerto, ¡qué hacecito de mirra para su pecho!

7. Su tesoro en el Hijo la Madre entierra, y los dos corazones allí se quedan!

Imatge I: Particella Dolores y Gozos a Nra. Sra. de Cornmüller (Circuncida). Tenor I.


Maria Ordiñana Gil

17

3.3. Estructura actual del Septenari a la Mare de Déu dels

Dolors a l’església “Mare de Déu dels Dolors” de

Genovés

I. Exposició

• Exposició del Santíssim Sagrament (a l’hora que s’interpreta el Pange Lingua )

• Reso d’una estació (5ena part d’un rosari)

• El sacerdot torna a la sagristia (a l’hora que s’ interpreta el Stabat Mater )

Imatge II: Celebració dels Dolors l’any 2008.


Maria Ordiñana Gil

18

II. Reso del Rosari

• Reso del Rosari al mateix temps que es realitza la confessió.

• El rector torna a l’altar (a l’hora que s’interpreta una peça musical qualsevol del

repertori, com pot ser l’Ave María de Lorenzo Perosi (1872-1956)

• Oració:

Te rogamos nos concedas,

Señor Dios nuestro,

gozar de continua salud de alma y cuerpo,

y por la gloriosa intercesión

de la bienaventurada siempre Virgen María,

vernos libres de las tristezas de la vida presente

y disfrutar de las alegrías eternas.

Por Cristo nuestro Señor.

Amén

III. Reso dels Dolors

• En primer lloc, l’oficiant dedica la celebració als difunts i realitza l’acte de

contrició:

Señor mío Jesucristo, Dios y Hombre verdadero, Creador, Padre y Redentor mío; por ser vos

quien sois, bondad infinita, y porque os amo sobre todas las cosas, me pesa de todo corazón

haberos ofendido; también me pesa porque podéis castigarme con las penas del infierno.

Ayudado de vuestra divina gracia, propongo firmemente nunca más pecar, confesarme y

cumplir la penitencia que me fuere impuesta. Amén.


Maria Ordiñana Gil

19

• Seguidament el sacerdot realitza la següent oració a la Mare de Déu dels

Dolors:

Oh Virgen María, Madre Dolorosa,

más afligida que todas las madres del mundo,

postrado bajo vuestros pies

os suplico por vuestros dolores

que de vuestro amado hijo crucificado

me alcancéis perdón de mis culpas

gracia para no pecar más y el favor que pido

salvándoos con vuestros siete más principales dolores

• Després el rector llig els dolors de la Mare de Déu a l’hora que s’intercalen els

cants i es resa una Salve i un Glòria. Els dolors són:

I. “El primer dolor lo tuvo la Virgen María cuando presentó a su hijo en el templo”.

II. “El segundo dolor lo tuvo la Virgen María huyendo del rey Herodes”.

III. “El tercer dolor lo tuvo la Virgen María buscando a su hijo”.

IV. “El cuarto dolor lo tuvo la Virgen María viendo a su hijo cargado con la cruz”.

V. “El quinto dolor lo tuvo la Virgen María viendo crucificar a su hijo”.

VI. “El sexto dolor lo tuvo la Virgen María al pie de la cruz teniendo a su hijo en brazos”.

VII. “El séptimo dolor lo tuvo la Virgen María cuando dejó sepultado el cuerpo de su hijo”


Maria Ordiñana Gil

20

• Oració final:

Madre mía dolorosísima:

ya que en persona de san Juan nos engendrasteis,

y paristeis espiritualmente al pie de la cruz, a costa de dolores tan acerbos,

mostrad que sois mi amorosa Madre,

alcanzándome la gracia que os he pedido

y la de vivir siempre en servicio de vuestro Hijo,

hasta que merezca alabarte eternamente en la gloria. Amén.

IV. Litúrgia de la Paraula

• Lectura de l’Evangeli, segons el dia:

† 1er dolor: La profecia de Simeó

(cf. Lluc 2, 22-35)


(Mateu 2, 13-15)

† 3r dolor: El fill perdut

(Lluc 2,41-50)


(IV Estació del Vía Crucis)


(Joan 19, 17-39)


(Marc 15,42-46)

† 7è dolor: La sepultura de Jesús

(Joan 19,38-42)


Maria Ordiñana Gil

21

• Homilía.

• El sacerdot torna a la Sagristia per preparar-se i arreplegar el Santíssim (al

mateix temps que s’interpreta una peça musical qualsevol del repertori, com

per exemple Refugio de Pecadores).

V. Reserva del Santíssim

• Recollida del Santíssim: en un primer moment el rector encensa el Santíssim

(mentre s’interpreta el Tantum Ergo) per posteriorment recitar: “Les diste el pan

del cielo- contestant el poble- que contiene en sí todo deleite” i diu l’oració al

Santíssim de Tomàs d’Aquino (pròpia del dia del Corpus). En acabant, l’oficiant

fa la senyal de la creu amb el Santíssim i un dels escolans l’encensa mentre el

poble diu la lletania següent:

Canto de las Alabanzas

Bendito sea Dios.

Bendito sea Su Santo Nombre.

Bendito sea Jesucristo, Dios y hombre verdadero.

Bendito sea el Nombre de Jesús.

Bendito sea Su sacratísimo Corazón.

Bendita sea Su preciosísima Sangre.

Bendito sea Jesús en el Santísimo Sacramento del Altar.

Bendito sea el Espíritu Santo paráclito.

Bendita sea la excelsa Madre de Dios, María Santísima.

Bendita sea su santa e Inmaculada Concepción.

Bendita sea su gloriosa Asunción a los cielos.

Bendito sea el Nombre de María, Virgen y Madre.

Bendito sea San José, su castísimo Esposo.

Bendito sea Dios en sus Ángeles y en sus Santos.


Maria Ordiñana Gil

22

• Finalment es reserva el Santíssim a l’hora que s’interpreta un altre cant dedicat

a la sagrada forma (qualsevol del repertori), per exemple Cerca de ti i es fa

sonar el carilló interior (rotgle).

VI. Rituals finals

• Torna a eixir el rector per encensar la imatge de la Mare de Déu dels Dolors

(mentre s’interpreta una peça qualsevol com Gozos a Ntra. Sra. De los

Dolores ).

• Finalment el sacerdot, que està davant de la imatge, recita :

Ora pro nobis Virgo Dolorossísima.Ora pro nobis Virgo Dolorossísima.Ora pro nobis Virgo Dolorossísima.Ora pro nobis Virgo Dolorossísima.

Ut digni efficiamur promissiónibus Christi.

Imatge III: El Santíssim a l’altar.


Maria Ordiñana Gil

23

I resa la següent lletania a la Mare de Déu dels Dolors:

Oh Dios que en cuya Pasión fue traspasada de dolor el

alma de la dulcísima y gloriosa Virgen Madre María,

según la profecía de Simeón; concédenos propicio,

que cuantos con devoción meditamos sus dolores,

consigamos tus frutos notables

de tu Pasión Sagrada.

Tu que vives y reinas por los Siglos de los Siglos.

Amén

Bendigamos al Señor

• Ix el rector i s’interpreta una peça musical qualsevol del repertori per exemple

Rosa d’Abril .


Maria Ordiñana Gil

24

4. La Mare de Déu dels Dolors

4.1. Maria, Mare del Redemptor Maria, concebent a Crist, engendrant-lo i patint amb ell quan moria en la creu

va col·laborar de forma obedient a l’obra del Salvador. La Passió va ser el sacrifici

de Jesús en la creu i la compassió va ser el sacrifici de Maria al peu de la creu.

L’Església no dubta en confessar aquesta funció de Maria y la recomana a la

pietat dels fidels per tal que experimenten la protecció maternal i s’acoblen al Salvador

de manera més íntima:

Imatge IV: Imatge actual de la Mare de Déu dels Dolors de Génovés.


Maria Ordiñana Gil

25

“María, hija de Adán, al aceptar el mensaje divino se

convirtió en Madre de Jesús y al abrazar de todo

corazón y sin entorpecimiento de pecado alguno la

voluntad salvífica de Dios, se consagró totalmente como

esclava del Señor a la persona y a la obra de su Hijo,

sirviendo con diligencia al misterio de la redención con Él

y bajo Él, con la gracia de Dios omnipotente”

(Lumen gentium: 56).

Per ser Mare del Redemptor, és la Mare dels homes i de l’Església i per la

seua participació en la redempció, és la corredemptora. Els dolors, per tant, son

conseqüències del seu ofici de Mare de Déu.

Amb aquesta doctrina, nascuda de la revelació, els teòlegs van elaborar la

Mariologia de la compassió de Maria que va arribar a conquistar els fidels a través de

la paraula dels predicadors. És la doctrina que a través dels segles va inspirar a gran

quantitat d’escriptors i artistes, els quals van composar una gran quantitat d’escrits,

imatges de la Verge dels Dolors i composicions musicals com les que trobem al poble

de Genovés (ESPARZA, 1987: 14-16).

4.2. La Dolorosa a la Sagrada Escriptura El Septenari a la Verge dels Dolors és un fenomen que naix de les referències

sobre la Mare de Déu que es troben en la Sagrada Escriptura. Aquestes són el

fonament bíblic que des dels Pares de l’Església han sigut considerades per diferents

personalitats del món literari, artístic i especialment religiós i han configurat la història

de la seua celebració.

La Sagrada Escriptura conté passatges bíblics on trobem, tant de forma

explícita com implícita, la funció corredemptora de Maria. Aquests narren tot el

sofriment de la Verge durant la seua vida, especialment al Calvari, quan aquesta

presencia la crucifixió i mort del seu Fill. En primer lloc, hem de citar la profecia de

Simeó sobre la sort de Crist a la qual estava unida la sort de Maria pel seu paper de

mare:


Maria Ordiñana Gil

26

“Aquest infant (Jesús) serà motiu que a Israel molts

caiguen i molts altres s’alcen; serà una senyera

combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà

l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor

de molts” (Lc. 2, 34-35)

Aquestes paraules provocaran que en la iconografia mariana es represente la

Verge dels Dolors amb el cor traspassat per una o varies espases, com podem

comprovar a la mateixa imatge de la Verge dels Dolors de Genovés.

En segon lloc, el passatge bíblic on també es fa patent el sofriment de Maria

correspon al viatge al temple de Jerusalem on després de la recerca angoixosa de

Jesús, Maria exclama:

“Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres?

Ton pare i jo et buscàvem amb ànsia” (Lc. 2, 48)

Ambdues al·lusions són els passatges més explícits on sentim el dolor de la

Verge però, no són els únics. Com hem dit, també existeixen altres referents en

l’Evangeli que, de forma implícita, contenen el valor corredemptor de la Verge. Els

més importants són: l’anomenat protoevangeli (Gén.3,15) on la victòria de Satanàs

Imatge V: Imatge actual de la Mare de Déu dels Dolors de Genovés.


Maria Ordiñana Gil

27

s’efectua al Calvari amb la Passió i mort física del nou Adam i amb la compassió i mort

mística de la nova Eva; l’escena de l’anunciació (Lc. 1,26-39), on la Verge en consentir

ser Mare del Fill de l’Altíssim, del Salvador, lliga la seva sort dolorosa a la del seu Fill i

per últim, la presència de Maria al Calvari als peus de la Creu on es demostra la

veracitat de la profecia de Simeó.

Amb tot, les causes dels dolors de Maria, segons la mariologia, podem agrupar-

les d’una banda, en causes directes: la Passió i mort de Crist amb les causes pròpies

com són el dimoni, que va incitar al deïcidi, els jueus, que van iniciar la Passió de Crist,

els gentils, que la van executar, i Judes, que va entregar a Crist. I d’altra banda,

trobem la causa formal dels dolors: l’immens amor de Maria pel seu Fill (D.

MARIANO,1964: 149-150).


Maria Ordiñana Gil

28

5. Origen de la devoció a la Mare de Déu dels Dolor s

5.1. Naixement del Septenari a la Mare de Déu dels Dolors

Abans del naixement de la litúrgia del Septenari a la Verge dels Dolors com la

coneguem, els Pares de l’Església com Sant Efrén Sirià, Sant Ambrosio, Sant Agustí o

Sant Bernat van realitzar consideracions als Dolors de la Mare de Déu. Un exemple el

trobem a Roma el 610 on el Papa Bonifaci IV va convertir la dedicació del Panteó,

temple consagrat a tot els déus, en església consagrada a la Mare de Déu i a tots els

Sants (Sancta Maria ad Martires).

Sant Bernat va ser un dels majors impulsors dels Dolors ja que al segle XII i XIII

es va convertir en un gran doctor marià. Un dels seus textos sobre la Verge del Dolors

que utilitzava en l’Ofici de lectura del dia 15 de setembre era:

“El Martirio de la Virgen ciertamente- que entre las

estrellas de su diadema es la duodécima- está

expresado así en la profecía de Simeón como en la

historia de la pasión del Señor. Está puesto éste, dice

Simeón del párvulo Jesús, como blanco, al que

contradecirán, y a tu misma alma (decía a María)

traspasará la espada. Verdaderamente, ¡oh Madre

bienaventurada!, traspasó tu alma la espada. Ni pudiera

ella penetrar el cuerpo de tu hijo sin traspasarla. Y,

ciertamente, después que expiró Jesús (...) no tocó su

alma la lanza cruel que abrió ( ...) su costado, pero

traspasó seguramente la tuya (...)Tu alma, pues,

traspasó la fuerza del dolor, para que no sin razón te

prediquemos más que mártir, habiendo sido en ti mayor

el afecto de compasión que pudiera ser el sentido de la

pasión corporal” (ESPARZA, 1987: 18)


Maria Ordiñana Gil

29

A més, la devoció a la Verge dels Dolors apareix a partir de la pietat mariana

del Servites, anys després de la seua fundació (1233) i objectiu dels quals era el

foment de la devoció a la Santíssima Verge.1

Amb tot, cistercencs i premonstratencs van considerar la Mare dolorosa i van

preparar el camí a dominics, franciscans, carmelites o servites. “Els dominics van

propagar els dolors amb el Rosari i els franciscans a través de l’amor de San Francesc

a la humanitat de Crist pacient i a la seva Mare dolorosa” (ESPARZA, 1987: 19).

Al segle XV la veneració a la Dolorosa apareix en la litúrgia. La primera

celebració litúrgica es va instituir a Colònia, a causa d’un decret sinodal de Teodoric de

Meurs l’any 1423 per tal de reparar les injúries que els Hussites feien a les imatges de

la Mare de Déu dels Dolors (ESPARZA, 1987: 21).

A conseqüència del naixement de la litúrgia i devoció, la Mare Dolorosa es va

convertir en motiu d’inspiració al món de l’art i la literatura. Exemples com els versos

de l’Arxipreste d’Hita en el Libro del Buen amor demostren aquest fet (ESPARZA,

1987:20):

Estrella del mar; puerto de folgura

de dolor complido et de tristura

venme librar conortar

Sennora del altura

O la composició musical més universal del Stabat Mater atribuïda a Jacopone de

Todi (mort al 1306). Així com la iconografia (escultura i pintura) del moment que tracta

el tema de la Dolorosa al peu de la creu o amb el cor traspassat per una espassa.

1 Que al considerar-la al peu de la Creu es convertiria en la Verge dels Dolors o Mare dolorosa.


Maria Ordiñana Gil

30

A l’esplendor dels segles XV i XVI, demostrat en les diverses manifestacions

artístiques i literàries, va seguir un període de decadència que va culminar amb un

renaixement al segle XVIII. D’una banda, Benet XIII el 1727 va instituir, a l’Església

Universal, la celebració del divendres posterior al Diumenge de Passió i d’altra, Pius

VII el 1814 va fixar la data el tercer diumenge del mes de setembre en record del seu

retorn del captiveri (ESPARZA, 1987: 33-34).2

A més d’aquests actes oficials el

renaixement de la devoció també va ser

fruït de tres personatges claus: Sant Alfons

Maria de Liguori (1696-1787), Sant Pau de

la Creu (1694-1775) i Frederic Guillem

Faber (1814-1863). Els sants van ser un

grans escriptors i pensadors dels Dolors de

Maria. Sant Alfons Maria de Liguori escriu

Las glorias de Maria on dedica un discurs

als Dolors de Maria a més d’unes

reflexions sobre cadascun; Sant Pau de la

Creu, segons Sant Vicent Maria Strambi,

“Llevaba al cuello el escapulario de la

Dolorosa, y en las misiones propagaba con

gran fervor la devoción de sus dolores (...)”

i Frederic Guillem Faber en la seua obra Al

pie de la cruz o los Dolores de María, en

síntesi, afirma que “Los Siete Dolores son,

según la mente de la Iglesia, modelos

misteriosos de los demás innumerables

dolores de María, y aun pudiéramos

llamarlos tipos de todas las tribulaciones

posibles del humano linaje” (ESPARZA,

1987: 32- 33).

2 La raó de l’existència de dues dades per a la mateixa celebració està explicada a l’apartat

Preliminars.

Imatge VI: Sant Alfons Maria de Liguori (1696-1787).


Maria Ordiñana Gil

31

Per últim, cal destacar la tasca de difusió

que va propiciar la Cofradia de la Virgen de

los Dolores i els nombrosos documents

pontificis que des del segle XVII amb

Innocenci XI fins el Concili Vaticà II van

establir de manera oficial la celebració i

que són un testimoni de la devoció a la

Verge dels Dolors (ESPARZA, 1987: 33).

Imatge VII: Sant Pau de la Creu (1694-1775).


Maria Ordiñana Gil

32

5.2. La Dolorosa a València

Segles XIII al XVIII

Paral·lelament al naixement de la devoció a la Mare de Déu dels Dolors

exposada en l’apartat anterior, a València la primera dada sobre la devoció dels set

dolors de Maria Santíssima la trobem a la Crònica del Rei D.Jaume el Conqueridor

(1208-1276). El rei prega amb la següent oració no sols per ell mateix sinó també pels

seus soldats amb motiu de la conquesta de Mallorca:

“E vos mare de Deus qui sou pont, e pars dels pecadors

prech vos per les set alegríes, e per les set Dolors que

hagues del fill de Deus queus membre de mi pregar a

vostre fill que ell mestorça desta pena, e daquest perill

en que yo son, e aquells qui van ab mi”.

(ESPARZA, 1987: 23)

Imatge VIII: Suposat retrat de Jaume I, pintat el 1427, que es troba al Museu

Nacional d'Art de Catalunya.


Maria Ordiñana Gil

33

L’oració anterior demostra com Jaume I va impulsar a les terres del Regne de

València la devoció als set Dolors de la Verge així com el gran nombre de versos

dedicats a la Verge, les escultures i pintures existents mostren que aquesta va quedar

present al poble valencià.

En el món de la literatura destaquen autors com Francesc d’Eximenis (mort al

1409) i Sant Vicent Ferrer (1350-1419) amb els seus opuscles com per exemple:

“Contemplaçió de la passio de Jesucrist”:

“La compassió de la Mare: Mulier ecce Filius tuus...Com

Jesus fon deposat de la creu. Com la Mare lo pres en

sos braços. Lo plant e dolor de la Mare e dels altres”3

També cal destacar Sor Isabel de Villena (1430-1490) que en la seua Vita

Christi transmet els Dolors com per exemple (ESPARZA, 1987: 24):

Capítol LXXIX: “Symeon prophetiza a la senyora: les

dolors qu’havía de sentir”

Capítol CCXV: “Com la dolorosa mare fon vestida de dol

pa la sepultura del seu amat fill”4

3 Altres opuscles que tracten el dolor de la Verge Maria son:

- “Contemplaçíó molt devota que compren tota la vida de Jesucrist Salvador nostre, ab les propietats de la Missa” -“Contemplaçió molt devota de la vida de Jesucrist” 4 Altres capítols referents als dolors de la Verge son:

-Capítol CLXXVIII -Capítol XXIX -Capítol CCVIII


Maria Ordiñana Gil

34

Altres com Joan Roiç de Corella (1438?-1497) que escriu la Oraçio a la

Senyora nostra tenint son fill Deu Jesus en la falda devallat de la creu i també al segle

XVI destaquen Miguel Ortigues (1511), Vicent Ferrandis (1515) i Pedro Juan Micó, O.

P. (1492-1555) qui va escriure un poema sobre la Passió en castellà (ESPARZA,

1987: 24-26).

El poble valencià sentia els Dolors de Maria abans inclús que arribaren els

Servites (segle XVI) i la màxima expressió la trobem en uns gojos anònims que es

cantaven els dissabtes de Quaresma al convent de l’Encarnació de València i que

pertany a la col·lecció del “Nazareno”, conservada a la cambra blindada de la

Universitat Literària de València (ESPARZA, 1987: 27-28).


Maria Ordiñana Gil

35

“LOS DOLORS DE LA GLORIOSA MARE DE DEU” (Anònim S.XVI)5

los quals se canten los disaptes de la Cuarema en la Incarnació:

5 La transcripció dels versos ha sigut presa del llibre de ESPARZA TOLOSA, José, citat anteriorment,pp.28-

29

Imatge IX: “LOS DOLORS DE LA GLORIOSA MARE DE DEU” CF/4 (15 (Biblioteca Històrica. Universitat de València).

Los que passau per la vía

dels set goigs fentme lahors

contemplau quentre dolors

no es tal segóns la mía.

5 La primera que sentí

tot devot ha la contemple,

com mon Fill Jesús partí

aquell oferint al temple:

Simeon dix quem sería

10 un coltell de grans tristors:

La segona reduptant

d’Herodes la gran sentencia,

parti mon Fill amagant

pel desert fent gran absencia:

15 En Egipte, cuan fugía

circuida de temors:

La tercera trista fon

cuant perdí mon Fill tres dies,

no sabent cóm ni ahón

20 foren grans les penes míes:

Passant la nit com lo día

de Joseph ouint clamors:

La quarta fon y molt fort

de Johan la embaxada,

25 sent mon Fill lliurat a mort

cruelment vituperada:

Y encontrant lo que venía

ab la creu entre traydors:

La quinta fou no menys greu

30 Quant los peus y mans clavades,

lavien penjat en creu

entre gents molt celebrades:

Y penant de set moría

per salut dels pecadors:

35 La sisena devallat

de la creu hon mort penjava,

en mos braços fou posat

y allí stés lo contemplava,

recordantme que tenía

40 Fill humil, Rey dels senyors:

La setena fou turment

que de mort me traspasava,

Deu mon Fill sola’m deixava

e deixant sa companyía

45 me partí de aquell ab plors:

TORNADA

Donchs oiu tots ab amor

havent salut abundosa

per mon Fill passant dolor

quant sa Mare gloriosa:

5 Y si algú gena sentía

estimant de les majors:

contempleu quentre dolors

no es tal segóns la mía


Maria Ordiñana Gil

37

En quan a la pintura cal destacar el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer (cap al

1396 - 1398) ja que és possiblement el testimoni de la Dolorosa més antic de la

pintura valenciana. Com observem a la imatge, la Mare de Déu es troba al peu de la

creu, desmaiada, als braços de les santes dones i amb una espassa clavada al cor.

També ressalta el Retaule de Sant Martí (cap al 1443) i una pietat de Damià Forment

(1480-1541), entre altres. Els autors més importants durant els segles XV, XVI i XVII

són Nicolau Falcó (1490-1565), Joan de Joanes (1523-1579) y Francisco N. Borrás

(1530-1610). Al Museu de Belles Arts de València podem contemplar totes aquestes

obres, entre altres, que mostren les primeres representacions de la Verge dels Dolors

(ESPARZA, 1987: 29).

Imatge X: Retaule de Fra Bonifaci Ferrer o dels Sagraments Oli sobre taula, 249 x 189 cm. Nº inv. 246 Procedent de la Cartuja de Portaceli, Serra (València)


Maria Ordiñana Gil

38

Segles XVIII al XX

També a València es va produir un renaixement de la devoció dels dolors al

segle XVIII en quant a la difusió de la devoció a la Mare de Déu dels Dolors entre el

poble valencià. En aquest període els poetes valencians van continuar escrivint envers

la Verge dels Dolors i, fins i tot, la varen proclamar la seua Patrona. Una sessió

especial el 26 de març de 1915 que consta al llibre d’actes de la societat LO RAT-

PENAT denota eixa devoció (ESPARZA, 1987: 39):

“El dia 26 de Març de l’any 1915, es varen celebrar els

dolors de la Mare de Déu, d’una manera extraordinària.

Anys abans, s’havia fet alguna velada en dit dia, sense

cap d’importància, més el President de “Lo Rat Penat” en

l’esmentat any, En Francesc Cantó i Blasco, ho va

transformar en una solemnitat.

Set poetes consagrats glossaren els set Dolors de la

Verge. Varen ser: Ventura Pasqual; Francesc Caballero

Muñoz; Pasqual Asins; Bernat Ortin; Eduard Genovés;

Josep Mª Bayarri (escultor de la imatge actual de la

Verge dels Dolors de Genovés?) i En Leopold Trenor

Palavacino (...).

Fon Mantenedor de l’acte, el canonge de la Seu, N’Elies

Olmos. La tiple Srta. Maria Quinzà va cantar una

supèrbia Ave Maria. Al piano estava el mestre En

Lambert Alonso (...)”


Maria Ordiñana Gil

39

En el pla artístic, trobem ressaltades les escultures religioses de José Esteve

Bonet (1741-1802) i la seua Verge dels Dolors d’Estubeny que presenta una espassa

de dolor sobre el cor. A més, els gravats més importants que es troben a l’arxiu de

L’Escola de Belles Arts de València de Julián Mas (1770-?), Manuel Boria (1818-1841)

i Teodoro Blasco Soler (mort el 1854) que van propiciar la creació d’una gran quantitat

d’estampes sobre la Dolorosa, difoses pels pobles, principalment amb motiu dels

recordatoris de difunts (ESPARZA, 1987: 40-41).

Imatge XI: Estampa de cobles a la Dolorosa (Arxiu de tradicions populars […]. Fascicle VI, p.332-333).


Maria Ordiñana Gil

40

Per últim, i per tal de fer patent

la devoció que se sentia és fonamental

nomenar els escrits devocionaris i

sermons relacionats amb la Verge

dels Dolors com són, entre altres, el

Devoto Septenario para los días de la

semana en honor de María Santísima

Señora nuestra y provecho de sus

devotos de Luis Esparza (1744-1825)

o Meditaciones de los Siete Dolores de

la Virgen Santísima de Juan B.Bonet

Martou (1732-1799). En referència als

grans predicadors del moment cal

destacar al franciscà P.Antonio

Andrés, el qual en el seu llibre-

sermonari Septenario Doloroso de

María publicat al 1768, mostra la

manera en què realitzen la celebració

alguns pobles de València i manifesta

com les famílies havien entrat

l’exercici de pietat a les seues cases.

Amb tot, comprovem fins a quin punt

havia arrelat aquesta devoció a

principis del segle XIX i que

continuaria al segle XX amb una gran

solemnitat en pobles com Benaguasil,

Massamagrell, Toris, Llanera de

Ranes, Canals i també Genovés

(ESPARZA, 1987: 42-45).

Imatge XII: Estampa set-centista de la Mare de Déu dels Dolors (Costumari Català,p. 680).


Maria Ordiñana Gil

41


Maria Ordiñana Gil

42

6. La Dolorosa al poble de Genovés

6.1. Herència religiosa

Per trobar l'herència religiosa de Genovés, cal partir del segle XIII, on este

poble era conegut com l'alqueria de Xiu (en àrab ‘depressió'). Tot el seu territori

pertanyia a un dignatari musulmà de Xàtiva anomenat ‘Alí ibn Fïrrich: ‘Alí aben Ferri’,

segons la versió dels documents escrits en romanç. En el nucli vell del poble, als peus

d'un tossal es trobava una torre de vigilància que es va convertir en el castell de Xiu

durant els segles XIII i XIV. És en aquest període quan es produeix l'arribada de

Jaume I i per tant, els senyors feudals i el cristianisme, que si bé al contrari del que

podem pensar, no va suposar el fi de la cultura islàmica, sinó que es va produir una

convivència conjunta d'ambdós religions (a canvi de fortes contraprestacions

econòmiques i socials per part dels musulmans). En el cas de Genovés, el dia 24 de

març de 1248, Jaume I va donar l'alqueria de Xiu als senyors d'origen genovés (d'ací

el nom), el metge Baldoví de Baldoví i el seu germà Joan de Baldoví per la seua gran

tasca en la croada valenciana i la seua lluita personal en defensa de la fe catòlica

(SOLER I ÚBEDA, 1996; SOLER, 2007).

Imatge XIII: Castell de Xiu.


Maria Ordiñana Gil

43

En aquest moment, no comptàvem amb una església parroquial com a tal, sinó

una capella (1345) a l'antic castell de Xiu on se celebrava missa tots els dies de

diumenge i festius de l'any, tal com indica el Llibre de càrrecs del marqués de Llanera

que es troba a l’Arxiu dels Comtes d'Olocau (Mallorca). Esta capella ja en el segle XV

estava dedicada a Santa Maria i contenia un retaule dedicat a la Mare de Déu i un altre

al davallament de la Creu.6 Al voltant de 1525, a conseqüència de la guerra de les

Germanies, els musulmans van ser obligats a convertir-se al cristianisme i a practicar

la doctrina catòlica, mesura que en la realitat no es practicava doncs els antics

mudèjars, ara moriscos, continuaven practicant la seua religió i els senyors feudals ho

consentien (SOLER, 2007:120-124).

Deu anys després

(1535), “la mesquita de

Genovés va ser beneïda com a

Església de Sant Miquel

Arcàngel, desmembrada de

Xàtiva i se li va assignar un

capellà (per a la cura d’ànimes)”

(SOLER, 2007: 125). A açò cal

afegir que en 1563 va arribar

l'orde decretada per Felip II

sobre el desarmament general

dels moriscos valencians, per

sospita de participar en la

causa islàmica, i en 1609 el

Patriarca i Virrei de València, Juan de Ribera, va decretar l'expulsió dels moriscos amb

l'objectiu d'aconseguir la unificació de la monarquia amb la mateixa fe. Genovés va

quedar pràcticament despoblat durant dos anys i el 10 d'octubre de 1611 va ser

repoblat amb cristians vells, procedents la majoria de Xàtiva i dels pobles cristians

veïns (SOLER I ÚBEDA, 1993:13-15 i 53). Estos nous repobladors van portar entre

altres coses, les seues devocions, concretament (els xativins) a la Mare de Déu de la

6 Consultat per SOLER, Josep-A. y ÚBEDA, Francesc a l’ACO, Armari 1, Inventari del Castell-palau a la

mort del señor, Guerau de Castellverd,lligall A, document 8.

Imatge XIV: Expulsió dels moriscos. Gravat de Carducho (museo del Prado).


Maria Ordiñana Gil

44

Seu, motiu pel qual uns dels carrers més importants de Genovés s’anomenarà en un

principi Nostra Senyora de la Seu (l’actual Mare de Déu dels Dolors).

La nova església dedicada a la Mare de Déu del Roser, va ser construïda al

llarg del segle XVII, utilitzant part de l’antiga mesquita. En 1748 hi ha constància que el

terratrèmol que va assolir el castell de Montesa, va afectar greument la nostra

església, especialment al presbiteri, obligant a enderrocar-lo. Posteriorment, els

cristians de Genovés van anar reconstruint i ampliant la nova església fins que es va

obrir un nou accés principal, amb porta allindada i escalons que donaven accés a una

nau de saló i volta barroca. A més, durant aquest segle, l’església va ser dedicada a la

Mare de Déu dels Dolors després que en 1782 s'adquirira la seua imatge processional

per part de Pasqual de Fenollet, senyor de Genovés i gran devot de la Dolorosa. Prova

d’aquesta devoció son els gravats que conté l’església, a les portes de l’entrada lateral,

amb diferents símbols que al·ludixen a la lletania lauretana o de la Mare de Déu:

pulchra ut sol, electa ut lluna (“bonica com el Sol, distingida com la Lluna”)(SOLER,

2007:178 i 197; CEBRIÁN,1991: 12-14).

Imatge XV: Església vella “Mare de Déu dels Dolors”.


Maria Ordiñana Gil

45

En les dècades de 1900- 1920 l'edifici va patir una reforma, sent rector Miquel

Jordà Orts “el tio Barretes”, i l'altar major estava presidit per la Mare de Déu dels

Dolors. Els exaltats de 1936 van portar la imatge, obra de Modesto Pastor, a la

foguera, es van destruir talles religioses i l'església es va convertir en ‘Casa del Poble'.

Durant el franquisme, tornaria a restaurar-se l'església amb les seues imatges gràcies

a les donacions dels seus fidels i a la reconstrucció que van dur a terme el rector D.

Jesús Pla Gandía i D. Simeón Pellicer. (ALVENTOSA, 1958: 10-17)

En 1970 es va construir la nova església, que ocupa el solar del castell-palau

de Xiu. L’enderrocament d'aquest edifici ha suposat una de les majors pèrdues

patrimonials que ha patit la comarca de la Costera en el segle XX. Esta església d'estil

neo-romànica pren el nom també de la Mare de Déu dels Dolors i substitueix l'antiga,

que ha sigut tancada (SOLER, 2007: 289-290).

Imatge XVI: Església nova “Mare de Déu dels Dolors” .


Maria Ordiñana Gil

46

6.2. Rectors devots de la Mare de Déu dels Dolores7

Un dels rectors que va trametre la gran devoció per la Mare de Déu dels

Dolores i que hui en dia es mostra a Genovés va ser D. Sebastián Reus Urbes.

Aquest rector, que va residir a Genovés des de 1902 fins 1903, va manar construir les

capelles del Viacrucis públic i les set capelles de la Mare de Déu dels Dolors a l’ermita

que, malauradament, van ser enderrocades durant la Guerra Civil (ALVENTOSA,

1958:160).

Especial interés va mostrar

D. Miguel Jordà Orts “el tio Barretes” per

la nostra Mare de Déu durant el seu

llarg període a la parròquia (1904-1932).

A més de col·locar la Mare de Déu dels

Dolors a l'Altar Major, aquest va fundar

la banda de música amb l'objectiu de

solemnitzar els festejos religiosos, entre

ells el Septenari de la Mare de Déu dels

Dolors. Ara bé, el prevere no podria

haver aconseguit tan àrdua feina sense

José María Moscardó Adriá “el ceguet”,

compositor i músic que ensenyava a

cantar a homes, dones i xiquets per a

les festivitats, especialment per al

Septenari de la Mare de Déu dels

Dolors (ALVENTOSA, 1958:161;

SOLER, 2007: 244)

7 Les dades en que els diferents rectors van residir al Genovés han sigut facilitades pel Arxiu de

l’Arquebisbat de València.

Imatge XVII: Rvdo. Sr. D. Miguel Jordà Orts.


Maria Ordiñana Gil

47

Imatge XVIII: Rvdo. Sr. D. Pascual Llopis Espí.

L'època de major esplendor del Septenari de la Dolorosa va arribar cap a 1940

i continuant-se fins el 1950 amb els rectors D. Jesús Pla Gandia (1942-1946) i ajudat

pels seus successors D. Simeón Pellicer (1947-1957) i D. Eduardo Margarit Solbes

(1957-1962) que van perfeccionar el culte i ampliar el cor amb el seu gran fervor

envers la Mare de Déu (ALVENTOSA, 1958:10-11).

No podem oblidar el canonge Pasqual Llopis Espí (1879-1957), fill de

Genovés, que va tindre una gran trajectòria i que va aportar solemnitat a les festes

amb la seua presència. Concretament en les festes del patronatge canònic de la Mare

de Déu dels Dolors, decretat pel papa Pio XII el 10 de novembre de 1954, a l’hora que

es declarava a la imatge de la patrona, ‘alcaldessa honorària' de l'Ajuntament de

Genovés (ALVENTOSA, 1958: 163; SOLER LLOPIS, 2003: 38-44).


Maria Ordiñana Gil

48

6.3. Naixement i historia dels Dolors de Genovés

Consideracions inicials

El naixement de la devoció, litúrgia i cants dels Dolors al poble de Genovés no

es tracta d’un succés històric que es puga datar o documentar de manera exacta. No

es conserven documents escrits que puguen constatar la història d’una devoció que

avui existeix de forma estable i quotidiana.

A pesar d’aquesta manca de documentació, el que conservem és una sèrie de

fets que, des del segle XVIII fins avui, ens poden ajudar a reconstruir una història de

la nostra devoció a la Mare de Déu dels Dolors i dels personatges principals que van

guardar, difondre i enriquir el que avui coneixem com els Dolors de Genovés. En

aquest punt, cal tenir en compte el context històric i social on naix la litúrgia dels Dolors

(que hem explicats als aparats anteriors) així com no podem oblidar la importància

dels testimonis que hem entrevistat8 i que ens han ajudat a determinar de forma més

exacta alguns aspectes principals.

La influència del senyor Pasqual de Fenollet

A pesar de no poder fixar una data exacta del naixement dels Dolors de

Genovés, el primer indici el trobem al segle XVIII amb el personatge del senyor

Pasqual de Fenollet (1751-1787). Com hem comentat a l’apartat de l’herència

religiosa, era un gran devot de la Mare de Déu dels Dolors però també de la cultura, la

ciència, l’economia i el treball, és a dir, allò que en aquests moments es coneix com un

il·lustrat. (ZURRIAGA. 1983: 22)

D’una banda, Pasqual de Fenollet va fomentar una gran quantitat de canvis als cultius i

treballs del nostre poble, però d’altra, es possible que aquest sufragara la imatge de la

Mare de Déu dels Dolors obra de Modesto Pastor l’any 1782; data que el metge Miquel

Martínez va llegir uns anys abans que fora destruïda pels exaltats de 1936.

(ALVENTOSA: 6)

8 Delfina Llopis, Pascual Cabanes, Leonor Ordiñana, Elvira Ordiñana i Rosa Escorcia.


Maria Ordiñana Gil

49

Amb aquesta adquisició, durant el mateix segle, l’església va canviar la seua

dedicació a la Mare de Déu del Roser per la Mare de Déu dels Dolors, fet que

demostra la influència d’aquest senyor. (SOLER, 2007:178 i 197; CEBRIÁN,1991: 12-

14).

Imatge XIX: Imatge actual de la Mare de Déu dels Dolors de Genovés.


Maria Ordiñana Gil

50

El segle XIX: Difusió dels Dolors

Malauradament, durant tot el segle XIX ens trobem amb un gran període

mancat de documentació envers els Dolors de Genovés segurament a causa de la

destrucció dels arxius locals (municipal, judicial i especialment parroquial) al llarg dels

anys de la Guerra Civil Espanyola.

A pesar d’aquesta realitat, cal pensar en aquest segle com el difusor de la

devoció a la Mare de Déu dels Dolors al territori de València, com demostren els

nombrosos escrits devocionaris i sermons relacionats amb la Mare de Déu dels

Dolors i que hem vist a l’apartat de La Dolorosa a València.

A Genovés, cal pensar que els Dolors van anar establint-se i completant-se,

any rere any, gràcies a la tasca dels rectors i el fervor dels fidels de la Dolorosa fins

arribar a un punt culminant a principis del segle XX.

Segle XX: esplendor, decadència i renaixement

El període que comprèn entre 1900 i 1930 és un dels moments més

esplendorosos en quan als Dolors de Genovés.

El poble organitzava la vida al voltant dels actes religiosos de manera que la

influència de l’església era notable en la moral dels genovesins i genovesines. Els

rectors de la parròquia eren personatges respectats que exercien una profunda

influència sobre els feligresos no sols devocional sinó també social, ideològica i

política. D. Miguel Jordà Orts “el tio Barretes” va mostrar un especial interès per la

nostra Mare de Déu durant el seu llarg període a la parròquia (1904-1932). Amb la

col·laboració de José María Moscardó Adriá “el ceguet”, va fundar la banda de música

per solemnitzar entre altres actes, el Septenari dolorós. Leonor i Elvira Ordiñana

recorden com José María Moscardó, al acabar l’escola i arribar a Genovés organitzava

reunions d’amics al voltant del piano per cantar: “ens ensenyava cançons, també dels

Dolors, i ho passàvem molt bé”. Així, un dels actes devocionals més importants

d’aquests moments era el Septenari a la Mare de Déu dels Dolors, que en aquests

moments ja comptava amb un cor, únicament masculí, i una agrupació instrumental


Maria Ordiñana Gil

51

(ALVENTOSA, 1958:161; SOLER, 2007: 249-250). Elvira Ordiñana ens conta “tot el

món anava als Dolors, jo vaig anar des dels dos anys fins als vuitanta-set, que ja no

vaig poder per salut”.

Cor

- Domingo Soler (“el tio Minguet”) TENOR (cantava quasi tot de falset)

- Ricardo Lloret (“Ricardet el Barber”) TENOR

- Joaquín Oltra (“el tio Requinto”) TENOR

- Santiago Tormo TENOR

- Arturo Bataller (“el tio Arturo”) BARÍTON

- Batiste Moscardó (“el tio Batiste el Roig”) BAIX

Imatge XX: Pintura de José Llopis sobre José María Moscardó.


Maria Ordiñana Gil

52

Agrupació instrumental

- Rafael Sanchis (“Rafael de Huerta”) CLARINET

- Antonio Llopis (“el tio Antonio el Capdemúsica”) SAXO ALT

- Batiste Sanchis (“Batiste Manota”) SAXO TENOR

- Ramón Cerdá (“Ramonet de Monsei”) SAXO TENOR

- Pasqual Llopis (“El tio Pasqual de Cala”) FLISCORNO

- Enrique Villar (“Enriquet de Botija”) TROMBÓ

- Salvador Tormo (“el tio Salvador de Nasia”) BAIX

Fins les vespres de la guerra (1935), Genovés continuava sent una seu

permanent de septenaris dolorosos, novenes, practicant d’exercicis espirituals i santes

missions. Ara bé, a l’inici de la Guerra Civil l’any 1936, Genovés es va convertir en

rereguarda republicana i per tant, tota la vida religiosa es va aturar: el rector Mauri va

fugir a França (Juliol del 1936) per passar a l’Espanya antidemocràtica o “nacional”; els

més exaltats procediren, com en molts altres pobles, a cremar els retaules i els sants

de l’església, inclosa la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, a l’igual com els arxius

parroquials i locals i l’església va quedar convertida en “Casa del Poble”, una mena de

casino o sala de ball (SOLER,2007: 250-254). Delfina Llopis recorda que “no podiem ni

resar als morts” de manera que els Dolors van desaparèixer de la vida social dels

genovesins però, no els seus cants ni la devoció per la Mare de Déu dels Dolors. El 5

d’abril de 1939, un grup de veïns dirigits per Pascual Sanchis Llopis prengueren

possessió de l’ajuntament i poc després reconstruïren la funció i la vida religiosa amb

molta empenta, prova de la consolidació falangista i franquista. Elvira Ordiñana ens

conta “només acabar la guerra, el dia 29 de març, l’església va tornar a fer totes les

activitats: misses, novenes i també els Dolors”.


Maria Ordiñana Gil

53

Entrem en els anys del nacionalcatolicisme on trobem nombrosos actes que

manifesten, més que mai, la devoció per Mare de Déu dels Dolors. D’una banda,

l’escultura de la Mare de Déu dels Dolors va ser encomanada a l’escultor José María

Bayarri com una rèplica de l’anterior de Modesto Pastor que va desaparèixer durant

la Guerra Civil (ALVENTOSA, 1958: 11). D’altra, la Mare de Déu dels Dolors va ser

declarada “alcadessa honorària de l’Ajuntament de Genovés” en les festes del

patronatge canònic de la Mare de Déu dels Dolors, decretat pel papa Pius XII el 10 de

Novembre de 1954 (SOLER,2007:260).

Imatge XXI: Fragment de l’acta de petició per fer Patrona Canònica del Genovés a la Mare de Déu dels Dolors.


Maria Ordiñana Gil

54

Imatge XXII: 10- Novembre-1954: Patronantge canònic de la Mare de Déu dels Dolors.


Maria Ordiñana Gil

55

Elvira Ordiñana ens conta que el rector D. Simeón va ser l’impulsor d’aquest

patronatge ja que “es va donar compte que la Mare de Déu no era oficialment la

patrona”. Així, “va arreplegar firmes, amb ajuda dels que sabien escriure, i ho va

presentar a l’Arquebisbat”. Delfina Llopis i

Pascual Cabanes recorden aquest dia com

“una festa molt gran on van acudir tots els

veïns de Genovés”. Durant aquestes festes,

se li va fer una vara de comandament a la

imatge i a més, es va substituir el nom del

carrer Mare de Déu de la Seu (“carrer la font”)

pel que conserva avui: Carrer Verge dels

Dolors. Aquest canvi va suposar la

construcció d’un plafó ceràmic que també avui es conserva i que substitueix l’antic de

la Mare de Déu de la Seu, el qual va ser destruït pels exaltats del 1936.

Lloc on se situaria el plafó ceràmic

de la Mare de Déu de la Seu

Plafó ceràmic de la Mare de Déu dels

Dolors construït amb motiu del

patronatge canònic l’any 1954

Imatge XXIII: Plafó ceràmic del carrer Verge dels Dolors


Maria Ordiñana Gil

56

En aquests moments, el Septenari dolorós renaix amb una gran vehemència

convertint-se en la culminació de la devoció del poble de Genovés per la Verge dels

Dolors. Tant els rectors D. Simeón Pellicer (1947-1957) com D. Eduardo Margarit

Solbes (1957-1962) van perfeccionar el culte i ampliar el cor (ALVENTOSA, 1958:10-

11). Delfina Llopis i Pascual Cabanes ens diuen que D. Simeón “feia els sermons dels

Dolors amb molt d’entusiasme, tant que ¡es posava roig!”

Una mostra de la importància social de l’acte la trobem a la descripció que R.

Alventosa realitza del Septenari en la seua monografia divulgativa dels anys cinquanta:

“El pueblo de Genovés no cabe en esas funciones

vespertinas (septenario de Dolores) en el recinto de su

iglesia. Agloméranse los feligreses tan estrechamente

que, a pesar de ser casi invierno aún, el aliento de la

gente y su natural calor caldea el ambiente hasta

enrarecerlo y, al despejar hacia la calle, deja las paredes

del templo bañadas con su cálido aliento

(ALVENTOSA,1958:33)”.

Imatge XXIV: D. Simeón Pellicer oferent misa.


Maria Ordiñana Gil

57

Leonor i Elvira Ordiñana ens confirmen aquest fet dient: “hi havia tanta gent als

Dolors que tenien que obrir les portes de l’església tot i que estàvem en peu”, “tot el

poble anava als Dolors, des de les més xicotets fins els més majors i els lladres

aprofitaven per furtar eixes nits”. Aquest últim fet també el recull Alventosa a la seua

monografia:

“ [...] los ladrones, que saben las piadosas costumbres

del lugar, se aprovechan para escalar muros y forzar

puertas, penetrando en las casas y robando a mansalva,

sin peligro de ser sorprendidos (ALVENTOSA, 1958:

33)”.

A més, tant Leonor com Elvira Ordiñana recorden aquest acte com

extraordinari pel fet que “la gent no tenia pressa per anar-se’n de forma que podia

durar més de dos hores” ,“els xiquets no feien ni un soroll i quan cantàvem no

s’escoltava res”.

Durant la celebració, els cants, recuperats d’abans de la Guerra Civil,

conformaven el caràcter solemne, pietós i tradicional, tal com el mateix Alventosa

narra:

“Uno de los momentos más patéticos del Septenario, que

arranca lágrimas de piedad, es el canto de los

tradicionales gozos a la Virgen de los Dolores, que han

ido perpetuándose de generación en generación, y que

entonan con voz cansada los viejos y balbucean los

niños de corta edad”


Maria Ordiñana Gil

58

El cor que interpretava els cants, estava format per homes i dones d’Acció

Catòlica. Eren joves i majors que formaven el cor parroquial i que per tant, no sols

actuaven en els Dolors sinó en tots els actes de l’església. L’ensenyament dels cants

estava basat en “escolta i imitació”, de forma que es transmetien de generació en

generació. (ALVENTOSA,1958:25) De l’acompanyament s’encarregava Maria Escorcia

a l’harmònium però per a festes majors com el Septenari també comptaven amb

l’agrupació musical. Tots els testimonis han fet referència a la tasca tan important que

va realitzar Maria Escorcia ja que no sols tocava l’orgue sinó que també els ensenyava

a cantar. Els membres del cor parroquial eren:

- Maria Escorcia (harmònium)

- Rosa Escorcia

- Lolita Escorcia

- Rosa Moscardó

- Pepica Moscardó

- Pepica Cerdà

- Pepita Llopis

- Carmen Sanchis

- Leonor Ordiñana

- Pepe Escorcia

- Rafael Escorcia

- Batiste Moscardó

- Pepe Navarro

- Eduardo Soler

- Pasqual Soler


Maria Ordiñana Gil

59

Entre aquestes veus, Elvira Ordiñana recordava de forma especial a la seua

germana Leonor per “cantar de solista sense vergonya ni por” i Pepita Llopis ja que

“cantava molt bé i tenia molt de to”.

En la dècada del 1960 continuaria la tasca del cor parroquial i la celebració del

Septenari religiós com cada any però, amb una pèrdua important de fidels. Fou el

temps de la crisi de la societat tradicional i l’arribada de la nova societat global amb la

tecnologia i els mass media el que va provocar una pèrdua d’interès. L’església es va

influenciar pel Concili Vaticà II per tal de trametre el seu missatge adaptat a les

necessitats i mètodes del moment i congregar un major nombre de fidels. Ara bé,

aquest ambient de llibertats de costums entre els joves degut a la modernor ye-yé va

comportar que, any rere any, els nombre d’assistents del Septenari dolorós fora menor

i que els seus intèrprets es reduïren amb el perill d’oblit dels cants més antics. Tots els

testimonis arreplegats es van lamentar de la pèrdua de fidels a partir de D. Simeón. El

cor parroquial estava conformat amb alguns membres de la generació anterior de

manera que el seu mètode d’aprenentatge era el mateix: “escolta i imitació”.

(SOLER,2007:267)

Imatge XXV: Bandera d’Acció Catòlica.


Maria Ordiñana Gil

60

La decadència en interès social es mantindria fins que a finals dels anys 1990

el cor parroquial, que amb el temps va anar adquirint nous intèrprets, s’interessara pels

cants de dolors i la seua recuperació. Els membres d’avui són:

Teresa Pastor

M.Carmen Ibañez

Ana María Miralles

Nati Miralles

Rosa Escorcia

M.Carmen Llopis (directora)

M. Carmen Soler

Rosa Sanchis

Rosa Llopis

Mari Trini Ordiñana

Amparo Albert

Mari Nieves Soler

Susi Cabanes

Nieves Llopis

Pepe Escorcia

Samuel Navarro

Pascual Esteve

Enrique Alberola

J.Antonio Cerdá

Enrique Ripoll

Benjamín Llopis

Enrique Sanchis

Eduardo Llopis

José Revert

Alfonso Ruiz

Paco Conca

M.Jesús Llopis

Rosa Mari Llopis

M.Clotinde Llopis

Rosana Alba

Mari Nieves Cardona

Sunsioneta Sanchis

Fina Oltra

Carmen Llopis


Maria Ordiñana Gil

61

Aquests junt amb els rectors que han continuat treballant a Genovés els últims

25 anys: D. José Verdeguer, D. José Luis Sánchez Sanz, D. Jorge Miró Miró, D.

Agustín Alcayde Pardo, D. Sebastián Molina Rausell y D. Francisco Javier Francés

Aparicio amb l’Ajuntament de Genovés i la C.I.U.M. Genovense de Genovés han fet

possible la restauració dels cants com posteriorment indiquem a l’apartat dels cants.

Les tasques de recuperació que s’han portat a terme fins avui tenen una doble

vessant: d’una banda, s’han localitzat les particel·les dels cants de dolors més antics

com Ay de mi, entre altres, i han sigut harmonitzades per enriquir la seua interpretació;

d’altra, s’ha realitzat tasques de divulgació amb l’edició de fulls informatius com Els

Dolors: una manifestació Religiosa i Cultural de Genovés, editat l’any 2008 per

l’Ajuntament de Genovés i Diputació de València, on col·laboren el cor parroquial,

Juanjo Gallego Montell (actual director de la C.I.U.M. Genovense de Genovés), D.José

Verdeguer (exrector de Genovés) i D.Sebastián Molina, (exrector de Genovés) i

Celebración de los Dolores de la Virgen María, editat l’any 2009 per l’església Mare de

Déu dels Dolors, on s’especifica l’estructura diària del Septenari dolorós. A més,

l’Ajuntament de Genovés amb col·laboració del cor parroquial ha publicat articles als

llibres de festes com Aproximació al Cant de Dolors l’any 2008 escrit per la mateixa

autora així com aquest llibre. Per últim, cal destacar de forma especial l’obra realitzada

per iniciar l’expedient de declaració de bé de rellevància local dels Dolors ja que la

seua consecució significaria el reconeixement d’un esforç que han realitzat genovesins

i genovesines, rectors i autoritats guiats per la devoció per convertir “Els Dolors de

Genovés” en un tret cultural propi del nostre poble.

Imatges XXVI a XXX: Cor actual (2008).


Maria Ordiñana Gil

62


Maria Ordiñana Gil

63


Maria Ordiñana Gil

64

7. Els cants de dolors de Genovés

Els cants que s’interpreten durant el Septenari de la Verge del Dolors podem

anomenar-los cants de Quaresma i Pasqua. El cicle de Pasqua, juntament amb el de

Nadal, són els eixos principals de tot l’any litúrgic eclesiàstic. “Així, igual que per a

Nadal hi ha un temps de preparació i penitència que anomenem Advent, també per a

la Pasqua hi ha un temps de preparació i d’expectació que és la Quaresma i que

commemora el triomf de Crist sobre la mort. A més, la Quaresma representa els

quaranta dies de rigorosa penitència a la qual es va sotmetre Jesús retirant-se al

desert abans d’iniciar la vida pública de predicació” (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002.

216).

La Quaresma es vivia amb recolliment i abstinències, no obstant, estaven

admesos tota una sèrie d’actes pietosos als temples i de manifestació externa, com

ara els septenaris a la Mare de Déu dels Dolors i el Via Crucis. (PARDO I JESÚS-

MARIA, 2002: 216) Sols cal fixar-se en el caràcter esplendorós de l’acte pietós de

Genovés que tractem, on hi ha una exposició del Santíssim, càntics d’exaltació

religiosa, el repicar de les campanes i el carilló interior així com els dotze ciris de l’altar

major propi de festes majors.

Els cants més representatius d’aquest acte pietós són coneguts com els Dolors

de la Mare de Déu, Salves Doloroses i Gojos de la Mare de Déu dels Dolors

D’una banda, els Dolors de la Mare de Déu contemplen els set moments més

dolorosos que patí la Mare de Déu al llarg de la seua vida:

† “1er dolor: La profecia de Simeó


† 3r dolor: El xiquet perdut




† 7è dolor: La sepultura de Jesús”

(CEBRIÁN, 2000: 86)


Maria Ordiñana Gil

65

Els textos es componen de set estrofes i tornada, i s’utilitzen versions diferents

tant en contingut com en estructura mètrica (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002: 220). Es

tracta així d’una estructura estròfica igual que els goigs però de temàtica contrària: si

els set goigs de la Mare de Déu descriuen els miracles i la seua vida, els set dolors,

com hem dit, descriuen els sofriments de la mateixa. L'estructura prové de la forma de

dansa provençal, gènere profà molt utilitzat pels trobadors catalans (AVIÑOA,

2004:87).

Hi ha una melodia per a les set estrofes (cobles) i una melodia per a la

tornada, de forma que ambdues s’interpreten set voltes (que són els set dolors).

Existeixen versions procedents de gran part del territori de la Comunitat

Valenciana: La Pobla de Vallbona, Benaguasil, Riba-Roja de Túria, Mislata,

Massamagrell, Torres-Torres, Cortes de Pallás, Teresa de Cofrentes, Alfarb,

Amussafes, Estubeny, la Llosa de Ranes, Vallada, Llanera, Rotglà i Corberà, Llocnou

d’en Fenollet, Barxeta, Bocairent, Genovés, entre altres. Les melodies generalment

solen ser cultes9 i relativament recents, motiu pel qual no es troben cants de dolors en

els cançoners de música folklòrica (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002: 221-222) .

Al poble de Genovés actualment s’interpreten quatre cants de dolors, amb una

tradició d’uns 100 anys aproximadament com Pasqual Llopis ens conta: “abans de la

guerra cantavem els dolors”: Ay de mi (del mestre Serra), Dolores y Gozos a Nra. Sra.

(Circuncida) (de Cornmüller) el Profeta (anònim) y Septenario Doloroso (de J.Mª

Peris). Tots ells, en castellà i de textura homofònica (diverses veus al mateix temps),

han sigut tramesos de forma oral i tres d’aquestos, conserven partitures amb diferents

arranjaments. La “tia Rosa” ens diu: “això s’aprenia de pares a fills”, “els xiquets

anàvem als dolors i quan ja sabíem cantàvem al cor”. Actualment, tots aquests cants

han sigut recuperats i harmonitzats gràcies a la tasca de Juanjo Gallego Montell,

patrocinat per l’Excel·lentíssim Ajuntament de Genovés. Com totes eren

acompanyades per l’harmònium, han sigut harmonitzades per a cinc clarinets, a causa

de la similitud en la sonoritat.

9 Amb l’adjectiu cultes suposem que és refereix a melodies composades per compositors externs al acte

pietós a diferencia de les melodies que han sigut composades en làmbit d’aquest acte en un context i lloc concret.


Maria Ordiñana Gil

66

El cant Ay de mi és el cant més antic, segons els més vells del poble. Tant la

“tia Rosa” com Pasqual LLopis recorden aquest cant com “el més antic” i el qual va

ser obra del “mestre Serra” (director de la banda en eixos moments(?). El text combina

versos de 13 síl·labes amb versos de 9 (Ay de mí, ay de mí, ay de mí) i una tornada.

La melodia en la menor, presenta un gran àmbit (9ª) que arriba al seu màxim en la

meitat dels versos, coincidint amb el punt culminant de la frase o el que, seguint la

teoria retòrica musical dels segles XVII i XVIII10 podem associar a la figura de la

hipérbole.

D’altra banda, als versos 3, 5 i 7 de cada estrofa trobem una descripció literal

dels continguts de la lletra o catabasis. Aquest vers és el que expressa, de forma més

directa, la pena de la Mare de Déu dels Dolors ja que utilitza l’exclamació (exclamatio)

“Ay de mi” que dóna nom a aquesta composició.

10

Teoria desenvolupada per Ruben López Cano que es pot consultar a www.lopezcano.net

catabasis

punt culminant o hipérbole


Maria Ordiñana Gil

67

El més característic és la utilització del cromatisme (cercle roig) o la figura

retòrica del passus duriusculus, el qual dona major expressivitat i dramatisme al cant.

L’única versió que es conserva en partitura és un arranjament per a tres

clarinets, bombardí i baix, on les veus no estan anotades i tampoc la lletra. Aquesta

partitura segurament es tracta d’una reestrena datada el 8 d’Abril de 1949 i firmada per

B. Bono11 (en aquell moment secretari de l’Ajuntament de Genovés).

El cant de Dolores y Gozos a Nra. Sra. de Cornmüller (Circuncida) és el que

més versions conserva, amb un total de quatre. El text presenta versos de 12 síl·labes

i tornada. De nou la melodia en la bemoll major, arriba al major àmbit (7ª) a la meitat

del vers, fent-lo coincidir amb el punt culminant de la frase o hipérbole.

El més característic està en la paraula Madre, que per tal de ressaltar-la,

presenta les notes més agudes. Així, podem dir que es tracta també d’una hipérbole

que en aquest moment representa la passió de la Mare de Déu dels Dolors.

11

En aquestos anys on la majoria d’habitants del Genovés mancaven d’una bona caligrafia o fins i tot de saber escriure, cal pensar que algunes persones amb estudis, com en aquest cas de B. Bono Casanova, realitzaven tasques de còpia i transcripció de tota sèrie de documents, fins i tot, partitures.




Maria Ordiñana Gil

68

Tres de les versions que es conserven són vocals (per a dues veus: Tenor I i II)

amb data de còpia (una d’elles) del 29 de Març de 1946 i l’altra és un arranjament per

a instrument polifònic (orgue o harmònium).

En quan al cant del Septenario Doloroso de J.Mª Peris (Cuando Simeón), és

l’únic que hem pogut contrastar amb font paral·leles i realitzar un anàlisi amb més

profunditat sobre la procedència de la partitura (ANNEX1). El text presenta una

estructura de versos: 8 – 8 – 8 - 7 i una tornada. La melodia en sol menor, va per

graus conjunt i té un àmbit més reduït (8ª). El més característic són els salts melòdics

(de 5ª i 4ª) als compassos 10 i 16, sempre en la paraula Madre, és a dir, que ens

trobem amb la figura del saltus duriusculus (salts melòdics de gran extensió), la qual li

atorga un major dramatisme.

Per últim, el cant El Profeta es conserva de forma oral, ja que encara que

existeix la lletra escrita, no és així la melodia. El text combina versos de 8 i 7 síl·labes

alternativament i tornada. Com hem dit, actualment s’ha realitzat una recuperació i

harmonització d’aquest cant (ANNEX 2). La melodia en sol menor, també té un àmbit

d’octava (8ª) i va per graus conjunt, de forma que presenta un major melodisme. El

punt culminant de tota la peça el trobem a la tornada, on un gran bot de sèptima

intenta expressar la frase “oye pía las plegarias”. Es tracta, per tant, de la figura

salt melòdic o saltus

duriusculus

salt melòdic o saltus

duriusculus


Maria Ordiñana Gil

69

retòrica de l’anabasis o descripció literal dels continguts de la lletra, doncs encara que

la música no descriu literalment el text, el bot de sèptima (saltus duriusculus) descriu

l’acció de cridar la Mare de Déu perquè precisament escolte les pregaries.

D’altra banda, el gènere de les Salves Doloroses , es canten amb melodies de

caràcter més popular12 que els dolors, però tampoc són abundants en els cançoners

de música folklòrica. Hi ha versions en LLocnou d’en Fenollet, Venta del Moro, San

Juan de Requena, Yátova, Cortes de Pallás, Vallada, Montesa, Llanera de Ranes,

Vallés, la Llosa de Ranes i Genovés, entre altres (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002:

222).

A Genovés, trobem una Salve Dolorosa per a quatre veus en castellà. Presenta

una textura homofònica i fragments canònics a més d’un àmbit que arriba fins a Sol4.

Ambdues condicions fan d’aquest cant un dels més complexes, per la dificultat de

mantindre l’afinació i realitzar les entrades correctament. El més característic és la

paraula salve, ressaltada amb el cant homofònic de totes les veus alhora, la repetició

constant i la dinàmica en fort. Cada vegada que es canta salve es tracta, per tant,

d’hipérboles o punts culminants que busquen emfatitzar l’oració. La repetició continua

d’aquesta paraula revetlla la figura retòrica de la gradatio que va afegint major tensió

al cant.

12

Amb melodies de carácter més popular suposem que és referix a melodies composades en l’àmbit de l’acte pietós en un context i lloc determinat.

anabasis

7ª


Maria Ordiñana Gil

70

gradatio

Sol4


Maria Ordiñana Gil

71

A l’arxiu de la parròquia de Genovés, trobem tant particelles com partitura de

director de diferents copistes. La partitura de director està datada de l’1 de Març de

1948 i firmada per J.Oltra (?). Tot seguit transcrivim el text d’autor desconegut:

[Salve Dolorosa]

Salve reina de los cielos,

de misericordia Salve,

vida y dulzura.

Esperanza nuestra,

5 Regina Mater Salve

Salve, Salve

Altres cants, que també s’interpreten a novenaris o festes dedicades a

qualsevol advocació són els gojos de la Mare de Déu dels Dolors. Solen interpretar-

se al final d’aquestos actes. També existeix un text més comú i altres textos que són

menys generalitzats. No és estrany trobar algunes versions als nostres cançoners de

música tradicional i dins de la recopil·lació de R.Pitarch trobem gojos a la Mare de

Déu dels Dolors que pertanyen a Titaguas, Sinarcas, Requena, Benaguasil, Teresa de

Confrentes, Jalance, Cofrentes, Zarra, Alborache, Yátova, Estubeny, Vallés, Vallada,

Rotglà i Corberà, la Llosa de Ranes, Llocnou d’en Fenollet, Barxeta i Genovés, entre

altres (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002: 223).

A Genovés, cal pensar que es canta una versió d’un dels gojos de la Mare de

Déu dels Dolors més divulgats a la Comunitat Valenciana. Salvador Seguí, va recopilar

el text complet dels gojos de la Mare de Déu dels Dolors de Silla, compost per nou

estrofes, en set de les quals es fa referència als set dolors i dos més que fan de preludi

i de final del cant. A la parròquia de Genovés sols es canta una adaptació del preludi i

final d’aquests sense partitura. El text que procedeix de Genovés és:


Maria Ordiñana Gil

72

[Gozos a Nuestra Señora de los Dolores] Genovés

Ave de penas María consuelo de pecadores tus dolores sin cesar lloremos todos los días. 5 Entre tanto siete fueron tus dolores principales que con angustias mortales vuestro corazón hirieron. Todos juntos se sintieron 10 con sólo un Ave María. Tus dolores sin cesar Lloremos todos los días.

La melodia va per graus conjunt i és repetida cada dos versos amb un

moviment pausat. La textura és monòdica (tots a una veu) fins que la segona veu

(tenors), al final de versos pars, se separa a distància d’octava creant homofonia.

Aquest recurs també és una hipérbole ja que posa un major èmfasi en aquestos

moments.

Per tal veure que es tracta d’una versió del gojos anteriorment citats,

transcrivim el text que S. Seguí va recopilar a Silla (PARDO I JESÚS-MARIA, 2002:

223) 13:

[Gozos a Nuestra Señora de los Dolores] Silla

13

La transcripció dels versos ha sigut presa del llibre 13

PARDO, Fermín y JESÚS-MARÍA, José Ángel: La

música popular en la tradició valenciana. Valencia, IVM, 2002, pp.223-224


Maria Ordiñana Gil

73

Mar de penas sois María consuelo de pecadores. Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía. Entre tanto siete fueron 5 tus dolores principales que con angustias mortales vuestro corazón hirieron. Todos juntos se sintieron en sólo un Ave María. 10 Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía Un enfático decir del anciano Simeón os penetró el corazón 15 para empezar a sentir. El alma os llegó a afligir tan amarga profecía. Por vuestro siete dolores amparadnos Madre mía. 20 Con José, su Santo esposo viéndose en gran conflicto hubo de huir a Egipto por guardar al Hijo hermoso. Cuando Herodes tan rabioso 25 al Niño Dios perseguía. Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía. Tres días estuvo en el templo perdido el Hijo amado 30 y entre los sabios hallado dando su ley ejemplo. En este paso contemplo cuanto el dolor crecería. Por vuestros siete dolores 35 amparadnos Madre mía. Siendo vos vida y dulzura se eclipsó tu hermosa luz viendo el Hijo con la cruz por la calle de amargura. 40 La luna en su tortura en sangre se convertía. Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía.

Cuando en la cruz enclavado 45 fue mi dulce Redentor con indecible dolor le mirabais fatigada. Y más cuando aquel soldado con su lanza el pecho abría. 50 Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía. En los brazos recibisteis a Jesucristo ya muero y al verlo cadáver yerto 55 fue milagro no moristeis. En este paso tuvisteis bien cumplida su agonía. Por vuestros siete dolores 60 amparadnos Madre mía. 60 Vuestro Hijo sepultado quedáis aurora del Cielo sin alivio ni consuelo y el corazón traspasado. Sólo el discípulo amado 65 vuestras fatigas sabía. Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía.

Ave penas María consuelo de pecadores. 70 Por vuestros siete dolores amparadnos Madre mía.


Maria Ordiñana Gil

74

Altres cants

Si vegeu l’estructura d’aquesta devoció (apartat Preliminars), s’adonareu com

a més dels Dolors de la Mare de Déu, la Salve Dolorosa i els Gojos de la Mare de Déu

dels Dolors, que compten amb un lloc determinat en aquest acte pietós, hi ha altres

cants que són interpretats de forma lliure, és a dir, en qualsevol lloc de l’acte.

Aquests altres cants presenten idiomes més diversos: llatí (Benedicta de J.Mª

Moscardó), castellà (Estrella y camino, Anunciaremos tu reino...) i també valencià

(Rosa d’Abril i Pregària a la Verge), fet que enriqueix aquest acte i que constata la

seua llarga tradició. A més, les seus textures són variades, tant homofòniques (Estrella

y camino), com contrapuntístiques (Benedicta de J.Mª Moscardó) i melodia

acompanyada (Súplica a la Virgen). De tots aquestos cants, sols es conserva la lletra,

de forma que la melodia ha sigut tramesa de forma oral i en els millors dels casos

(Stabat Mater) es conserva la partitura però no se sap ninguna cosa de l’autor.

Les úniques peces que conserven les partitures són aquelles que han sigut

composades per algun conegut del poble en anys més recents. El cant Benedicta va

ser composat per J.Mª Moscardó Adriá “el ceguet”, compositor i músic, mort després

de la G.Civil Espanyola, que va ajudar a D. Miguel Jordà Orts “el tio Barretes” a

solemnitzar els festejos religiosos ensenyant a interpretar els cants i composant el cant

Benedicta. Leonor Ordiñana ens diu: “José Mª tocava l’orgue, ens ensenyava a cantar

i composava obres com el Benedicta”. A més d’aquest, especial interès té el

compositor Manuel Celdrán Gozmariz, el qual va ser director de la banda de música de

Genovés en els anys 1950. Durant aquests anys, va conèixer a la seua esposa i va

assistir als actes pietosos de la parròquia de Genovés, fet que el va impulsar a

composar l’obra Súplica a la Virgen i les marxes solemnes Al Sant Crist del Mont

Calvari i A la Mare de Déu dels Dolors, partitura que està dedicada a la Santíssima

Verge del Dolors i al poble de Genovés (imatge). Les partitures corresponents a

aquestes obres actualment es troben a l’arxiu de la C.I.U.M. Genovense de Genovés

no és així el cas de l’obra Súplica a la Verge per a soprà i orgue, que al ser dedicada

exclusivament a una gran solista del cor parroquial Pepita Llopis, es troba al seu arxiu

personal (imatge).


Maria Ordiñana Gil

75

Imatge XXXI : Dedicatòria Súplica a la Virgen.

Imatge XXXII : Dedicatòria A la Mare de Déu dels Dolors.


Maria Ordiñana Gil

76

8. Annexos

ANNEX 1: José Mª Peris

La historia de José Mª Peris està immersa en un desconeixement propi de les

històries d’abans de la Guerra Civil Espanyola. La documentació sobre aquest

compositor ha suposat una de les tasques més àrdues d’aquest llibre. Però al ser l’únic

autor de qui hem pogut constatar la seua vida i obra, mereixia un estudi més profund.

La pista més esclaridora, que ens va servir de fil conductor de la seua història,

va ser el Diccionari de la Música Valenciana14, on una referència al compositor ens

indicava que existia una biografia (signada per Carlos Calaf) i obres d’aquest a la

Biblioteca Musical de Compositors de València. Una vegada allí, ens vam trobar tot un

volum dedicat a José Mª Peris, transcrit per Juan Blanco i José Morant, baix la direcció

de Vicente J. Tena i subvencionat per la Excma. Diputació de Castelló.

En aquest volum, apareixia la biografia del mateix, a la que es referia el

Diccionari de la Música Valenciana, a més d’una fotografia i un catàleg d’obres que

després estaven transcrites. Entre aquestes obres, vam trobar el cant de dolors que

s’interpreta a l’església “Mare de Déu dels Dolors” de Genovés (imatge).

14 Diccionario de la Música Valenciana. Madrid, Iberautor Promociones Culturales, 2006

Imatge XXXIII : Portada del volum dedicat a José Mª Peris.


Maria Ordiñana Gil

77

A continuació, hem transcrit la biografia d’aquest compositor a partir de la copia

signada per Carlos Calaf. Posteriorment fem una descripció i anàlisi més profunda del

Septenari Doloroso por J. Mª Peris que s’interpreta a Genovés així com una

comparació amb les fonts paral·leles que hem trobat al llarg de la investigació.

Imatge XXXIV : Catàleg d´obres al volum de José Mª Peris.

Imatge XXXV : Cant de dolors que s’interpreta a l’església “Mare de Déu dels Dolors” de Genovés (dins volum de José Mª Peris).


Maria Ordiñana Gil

78

Biografia

José Mª Peris va néixer el 9 de Novembre de 1889 de pares llauradors en

Cinctorres, província de Castelló.

Als onze anys d’edat, va ingressar al “Col·legio de Sant Josep” de Tortosa, on

va aconseguir ser sempre dels primers de la classe. Al llarg de les seues vacances

dedicava el temps lliure disponible a la música. Tota la seua vida es va distingir pel seu

candor e ingenuïtat de nen.

Pels seus dots d’intel·ligència, així com per la seua conducta “angelical” (com

el definien els seus Superiors), va ser proposat per a una beca al “Col·legi Espanyol de

Roma”, la qual no va poder acceptar per problemes de salut. Va aspirar amb totes les

seues forces al sacerdoci. Va entrar a la “Germandat de Sacerdots Operaris

Diocesans” el 12 d’Agost de 1913 i va rebre l’ordenació sacerdotal el dia 6 de Juny de

1914. Al llarg de quatre anys, va ser

Prefecte de disciplina del “Col·legi de

Sant Josep” de Tortosa; i al llarg de

dotze, Director del mateix. A més, va

estar sis anys de Rector del Seminari

de Còrdova i quatre del de

Barcelona. Els últims deu anys de la

seua vida, va ser Prefecte d’estudis

de la Germandat. Va donar

excel·lents proves de un criteri sa, de

molt de tacte i gran amabilitat. La

seua eficàcia en la vida espiritual i

intel·lectual dels estudiants es

considerava extraordinària.

Imatge XXXVI : Biografia de José Mª Peris (dins volum de José Mª Peris).


Maria Ordiñana Gil

79

Imatge XXXVII : Porta de l’habitatge on va nàixer José Mª Peris.


Maria Ordiñana Gil

80

Imatge XXXVIII : Retrat de José Mª Peris (dins volum de José Mª Peris).

En quan a la música, a més d’incrementar el seu estudi, la va fer servir per fer

més atractives i solemnes les funcions litúrgiques i les vetllades recreatives; la seua

preparació personal i competència en el camp de la música eren singulars.

És autor de moltes

composicions musicals en les

quals a una experta tècnica,

cal afegir un sentit de

misticisme que caracteritza el

seu estil musical. Molt famós es

va fer el seu bellíssim “Haec

est dies”. A aquestes activitats

pedagògiques i musicals hem

d’afegir la literària, que també

va ser molt intensa.

Va practicar en grau

eminent totes les virtuts;

meditava molt i celebrava la

santa Missa amb un fervor i

una fe de sant. Amb la seua

presència se sentia la de Déu

present a la seua ànima. Amb

una dolçor i senzillesa

franciscana, va ser pobre i

distant de tot bé terrenal; molt

submís a la voluntat dels seus

Superiors. Així va ser també a l’hora del martiri, cosa que va realçar i glorificar la seua

ànima de “gegant”. Moments abans del seu martiri es va acomiadar de la seua neboda

Sor Encarnació Peris amb aquestes paraules: “Adéu, filla meua, done la vida per la fe”.

Va ser afusellat per uns exaltats al Cementeri d’Almassora el 14 d’Agost de 1936.

L’any 1977 es va incoar el procés de beatificació que va finalitzar l’1 d’Octubre

de 1995.


Maria Ordiñana Gil

81

Descripció i anàlisi:

“Septenario Doloroso por J.Mª Peris”

Imatge XXXIX : “Septenario Doloroso por J. Mª Peris” (particella cor parroquial de l´església” Verge dels Dolors” de Genovés).


Maria Ordiñana Gil

82

1. Descripció de la font (imatge)

- Compositor norm. PERIS POLO, José Maria (*1889-†1936)

- Títol propi Septenario Doloroso por J Mª Peris

- Nom copista TEROL, Carmen

- Datació ms. 1942

- Veus Tiple, Cor (S,T) i Poble (a 1 v)

- Íncipit literari [Cuando Simeón el justo]

- Formato partitura ms.

2. Procedència

Aquest document té el seu origen al poble de Genovés (València). Es tracta

d'un dels cants de dolors que s'interpreten durant el Septenari de Dolors, a la

parròquia “Verge dels Dolors” de Genovés. La font pertany al cor d'aquesta església.

Origen confirmat per la mateixa copista del document: Carmen Terol. Aquesta còpia

manuscrita, que anava destinada al cor parroquial d'Alfafara (Alacant), va ser

realitzada a partir de les particel·les del cor de Genovés. Per raons que desconeguem,

finalment la còpia va tornar al cor parroquial de Genovés, i les particel·les d'on va ser

copiada no han sigut local·litzades.

3. Fonts paral·leles

A través de la investigació de la biografia del compositor J. Mª Peris, podem

constatar l'existència de dues fonts paral·leles del document del que tractem.

1. “Tres Dolores a la Virgen”

2. “Cuando Simeón el Justo”


Maria Ordiñana Gil

83

Imatge XL : “Tres Dolores a la Virgen” (dins volum de José Mª Peris).


Maria Ordiñana Gil

84

1. La primera peça de la col·lecció “Tres Dolores a la Virgen”

(imatge) , que s'inclou en l'obra “Obras Musicales de José Mª Peris”, Tom 585 de

l'Arxiu de Compositors Valencians. Aquesta obra a més d'incloure una biografia

signada per Carlos Calaf, incorpora una gran col·lecció manuscrita d'algunes de les

obres musicals del compositor J. Mª. Peris . És en aquesta col·lecció, dins dels “Tres

Dolores a la Virgen”, on vam constatar que es tractava de la mateixa melodia i lletra

que al “Septenario Doloroso por J. Mª Peris”, encara que amb algunes diferències que

ens donen més informació sobre la nostra font.

En primer lloc, es tracta d'una obra per a una veu de tiple, cor i

acompanyament, a pesar que no està massa clar on entra el cor. L’entrada del mateix,

no està senyalada amb cap indicació però a causa de la interpretació, sabem que

l’entrada del cor es troba al compàs 10. Per contra, al nostre document, es diferencia

entre veu solista, cor (en la tornada) i poble (al segon vers de la tornada i per acabar).

La incorporació del poble al cant, entronca amb les disposicions sobre la

música sagrada del Motu Proprio, que propicia la participació activa dels fidels i del

que J. Mª Peris era un representant (RIPOLLÉS, 2002: 35)

En segon lloc, no es troben els següents 6 versos dels Dolors, a diferencia del

document del “Septenario Doloroso de J. Mª Peris”, potser per una falta de

documentació, com s’indica a la biografia del compositor,.

Un altre aspecte a tractar, és la diferència a la melodia on trobem una

diferència a l'entrada de la tornada d’ambdós documents. Al document paral·lel,

trobem que a la tornada el ritme, que anteriorment era ternari, es converteix binari

durant 2 compassos, mentre que el document primari manté el ritme ternari al llarg de

tota la peça. No sabem exactament a que es deu aquesta diferència, tal volta respon a

una necessitat literària però, si prenem com a referència l'execució de l'obra, és més

senzill mantindre el ritme ternari al llarg de tota la peça i tal volta siga la raó per la que

es modificara (o no).

A més d'aquestes divergències, ambdós documents mantenen similituds en el

penúltim compàs de l'obra, on el regulador final es exacte en ambdós documents,

mostra de la fidelitat dels copistes al document d'origen.


Maria Ordiñana Gil

85

2. “Cuando Simeón el Justo”, dins dels 3 Dolors (a 2 veus, cor i

acompanyament d'orgue) que es troben a l'arxiu del Col·legi del Patriarca. En aquest

cas, es tracta d'una partitura impresa que té el seu origen al Col·legi de Vocacions

Eclesiàstiques, actual Seminari Menor de València, i va ser localitzat gràcies a la

catalogació de José Climent. Ara bé, no sabem amb exactitud si es tracta de la

mateixa obra doncs no ha pogut ser consultada a causa del procés de catalogació que

pateix l’arxiu en l’actualitat.


Maria Ordiñana Gil

86

ANNEX 2: Partitures dels Dolors a la Mare de Déu.


Maria Ordiñana Gil

87


Maria Ordiñana Gil

88


Maria Ordiñana Gil

89


Maria Ordiñana Gil

90


Maria Ordiñana Gil

91


Maria Ordiñana Gil

92


Maria Ordiñana Gil

93


Maria Ordiñana Gil

94


Maria Ordiñana Gil

95


Maria Ordiñana Gil

96


Maria Ordiñana Gil

97


Maria Ordiñana Gil

98


Maria Ordiñana Gil

99


Maria Ordiñana Gil

100


Maria Ordiñana Gil

101


Maria Ordiñana Gil

102


Maria Ordiñana Gil

103


Maria Ordiñana Gil

104


Maria Ordiñana Gil

105


Maria Ordiñana Gil

106


Maria Ordiñana Gil

107

9. Agraïments El nostre sincer i més profund agraïment a les següents persones, per facilitar-nos la tasca:

A tots els membres del cor parroquial, especialment: Maritrini Ordiñana , Benjamín Llopis , Eduardo Llopis , Mari Carmen Llopis . Als sacerdots: D. Eduardo Margarit Solbes , D. José Verdeguer , D. José Luis Sánchez Sanz , D. Jorge Miró Miró , D. Agustín Alcayde Pardo , D. Sebastián Molina Rausell , D. Francisco Javier Francés Aparicio . Lucia Cardona Llopis i la seua família. Josep Lluis Cebrián i Molina , historiador de la comarca. Miguel Ángel Llopis , president de la C.I.U.M. Genovense de Genovés. Juanjo Gallego Montell , director de la C.I.U.M. Genovense de Genovés. Carmen Villena Molina , secretaria de l’Arquebisbat de València.

A les següents institucions i el seus responsables:

Arxiu del cor parroquial de l’església “Verge dels Dolors” de Genovés. Arxiu Parroquial de Genovés. Arxiu Municipal de Genovés. Ajuntament de Genovés. Arxiu de la Col·legiata de Xàtiva. Biblioteca de Canals. Ajuntament de Canals. Arxiu Arquebisbat de València (Arxiu de devocions populars). Arxiu Diocesà de València. Biblioteca de la Universitat de València. Biblioteca Musical de Compositors valencians. Institut Valencià de la Música.

I finalment, de manera especial a:

Als testimonis: Leonor Ordiñana , Elvira Ordiñana , Pascual Llopis , Delfina Llopis , Pascual Cabanes i Rosa Escorcia per l’honor de poder conservar els vostres records.

Paco Úbeda , mestre i veí del poble de Genovés, per la seva amabilitat i col·laboració, les facilitats prestades i els seus consells que tinc molt en compte.

Ximo Masip Llopis , 1er Tinent Alcalde de Genovés i Emilio Llopis Oltra , alcalde de Genovés per d’interès mostrat amb l’edició d’aquest llibre.

Maite Ferrer Ballester , doctora en Musicologia i gran companya, per l’ímpetu mostrat en aquests repertoris i pel deute que tinc per tantes orientacions i ensenyances que encara falten...

Santiago Vivó González , professor d’etnomusicologia a la Universitat Catòlica de València, per els seus consells i correcció tan minuciosa i per ensenyar-nos a valorar els àmbits més oblidats de la musicologia.

Per tots aquells que he pogut oblidar, de tots quedem permanentment agraïts.


Maria Ordiñana Gil

108

10. Bibliografia

• AMADES, Joan: Costumari català. El curs de l’any. Barcelona, Salvat &

Edicions 62,1982. 5 volums.

• ALVENTOSA GARCÍA, Rafael: Geografía e historia de Genovés. Xàtiva,

Marbau, 1958.

• AVIÑOA, Xosé: Historia de la Música Catalana, Valenciana i Balear. VI.

Cronología universal. Barcelona, Edicions 62, 2004.

• Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya, València, Mallorca,

Roselló, Sardenya, Andorra, i terres aragoneses de parla catalana. Barcelona, José

J. de Olañeta.

• Arzobispado de Valencia: María en la Diócesis de Valencia. Valencia, Artes

Gráficas Soler, S.A., 1988.

• BÍBLIA: Bíblia Valenciana. Castelló, Editorial Saó, 1996.

• CEBRIAN I MOLINA, Josep-Lluís: L’espai arquitectònic, dins El gorg del brúfol,

2. Xàtiva, 1991.

• CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: Els santets de Canals. Canals, Ajuntament

de Canals, 2000.

• DICCIONARIO MARIANO (P. GABRIELE M. ROSCHINI, O.S.M.). Barcelona,

Editorial litúrgica Española, S.A, 1964.

• ENCICLOPEDIA UNIVERSAL ILUSTRADA EUROPEO-AMERICANA.

Barcelona, Hijos de J.Espasa, Editores, 1925.

• ESPARZA TOLOSA, José: La Virgen de los Dolores en la Historia de Valencia.

Valencia, Espiritualidad de la Cruz, 1987.


Maria Ordiñana Gil

109

• LÓPEZ CANO, Ruben: Música y retórica. Encuentros y desencuentros de la

música y el lenguaje. Eufonia. Didáctica de la música 43 (Número especial sobre

música y lenguaje) 2008, pp. 87-99. Versión on-line: www.lopezcano.net

• LÓPEZ CANO, Rubén: Música y retórica en el Barroco. México, UNAM, 2000.

Versión on-line en www.lopezcano.net

• PARDO, Fermín y JESÚS-MARÍA, José Ángel: La música popular en la tradició

valenciana. Valencia, IVM, 2002.

• RIPOLLÉS, Antoni F: Vicent García Julbe: Estudi i catalogació de la seua obra.

Barcelona, Universidad Autònoma de Barcelona, 2002.

• SOLER, Josep-A. y ÚBEDA, Francesc: La carta de población del Genovés. El

Genovés, Associació Cultural “9 d’Octubre”, 1996.

• SOLER, Abel: Genovés: geografía, història, patrimoni. Genovés, Ajuntament de

Genovés, 2007.

• SOLER LLOPIS, Santiago: Pasqual Llopis Espí, hijo ilustre de Genovés, dins

Genovés en festes. Genovés, 2003.

• VESGA CUEVAS, Juan.: Tesis Doctoral “Las Advocaciones de las Imágenes

Marianas veneradas en España”. C.E.S.P.U.S.A., 1985.

maria ordiñana gil - parroquiagenoves.orgllibre+1… · septenari a la mare de dÉu dels dolors al...

Documents