l'agulla, número 096

26
Butlletí de reflexió i diàleg Periodicitat bimestral C/e: [email protected] Any XXI Núm. 96 maig 2016 SUMARI: L’AGULLA Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?) Àlex Masllorens ......................... 2 Corrupció quotidiana. Albert Farriol.................... 3 Loris F. Capovilla, Evangeli vivent. Montserrat Coll ........................................................................ 4 Camí Endins. Marta Digón ...................................... 5 El diàleg interreligiós (2). Roser Solé ................. 6 Decàleg de Buenaventura. Josep Maria Fisa....... 7 Mirar el futur. El jardí. Salvador Clarós ........... 9 El papa a Chiapas. Romà Fortuny........................ 10 Joan N. García-Nieto, encara. Mercè Solé .......... 11 Francesc i les estructures. Jesús Lanao............. 12 En família cap al nord. Miquel Vilaró ................. 13 Enfilar l’agulla. Ignasi Forcano............................. 14 L’experiència d’una PAH local. Laura Duran .... 15 Classes socials i comportament polític a Catalunya (2). Quim Cervera.......................... 16 De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo. Teresa Català ..................................... 18 Atents a la força transformadora dels pobres. Mercè Solé............................................................ 19 A la cuina. Tomàquets d’estiu multicolors. Tere Jorge ............................................................20 A peu. Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Jaume Roig............................................................21 Per airejar el cervell................................... 23 El dibuix. Montserrat Cabo ............................. 25 Clica el dibuix! Família i sexe: un tomb doctrinal? L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos síno- des sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un docu- ment llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic. D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels In- nocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament mas- siu que suposadament els poders públics promouen... El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discer- nir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamen- tal: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada si- tuació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doc- trinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes. Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doc- trina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exem- ple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Upload: lagulla

Post on 31-Jul-2016

251 views

Category:

Documents


3 download

DESCRIPTION

Butlletí de reflexió i diàleg

TRANSCRIPT

Page 1: L'agulla, número 096

PÀGINA 1

Butlletí de reflexió i diàlegPeriodicitat bimestral

C/e: [email protected]

Any XXI

Núm. 96maig 2016

SUMARI:

L’AGULLA

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?) Àlex Masllorens .........................2

Corrupció quotidiana. Albert Farriol....................3Loris F. Capovilla, Evangeli vivent. Montserrat

Coll ........................................................................ 4

Camí Endins. Marta Digón ......................................5El diàleg interreligiós (2). Roser Solé ................. 6Decàleg de Buenaventura. Josep Maria Fisa.......7Mirar el futur. El jardí. Salvador Clarós ........... 9El papa a Chiapas. Romà Fortuny........................10Joan N. García-Nieto, encara. Mercè Solé ..........11Francesc i les estructures. Jesús Lanao............. 12En família cap al nord. Miquel Vilaró ................. 13Enfilar l’agulla. Ignasi Forcano .............................14L’experiència d’una PAH local. Laura Duran .... 15Classes socials i comportament polític

a Catalunya (2). Quim Cervera..........................16De què va tot això? Va de càncer. I de fe,

suposo. Teresa Català .....................................18Atents a la força transformadora dels pobres.

Mercè Solé............................................................ 19A la cuina. Tomàquets d’estiu multicolors.

Tere Jorge ............................................................20A peu. Els cingles de Vallcebre (PRC-128).

Jaume Roig ............................................................21Per airejar el cervell ................................... 23El dibuix. Montserrat Cabo ............................. 25

Clica el dibuix!

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos síno-des sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un docu-ment llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels In-nocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament mas-siu que suposadament els poders públics promouen...

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discer-nir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamen-tal: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada si-tuació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doc-trinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doc-trina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exem-ple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Page 2: L'agulla, número 096

PÀGINA 2

El tracte que estem donant als re-fugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-In-clán hauria fet referència en aques-ta hora tan trista als miralls del Ca-llejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consoli-dats no ho estaven tant. Principal-ment, l’edifici bastit sobre la Decla-ració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacro-sants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o di-rectament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver

aplicat el dret i els principis en be-nefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

2 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu da-vant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renun-ciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb de-mocràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionis-tes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los física-

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

Page 3: L'agulla, número 096

PÀGINA 3

ment per protegir-nos dels refugi-ats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lec-tura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixe-cat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuro-peisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en res-posta a la manca de polítiques soci-als.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, si-multàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant cer-tes actituds inadmissibles (especial-ment amb el tracte a la dona) i l’ac-ceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constata-ció que darrere de certs focs d’arti-fici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels

valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’acon-seguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transfor-mar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria ar-mamentística i els grans conglome-rats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos es-puris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), ju-gant amb la Wii i els mòbils, empas-sant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidà-ria dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els go-verns ni els poders fàctics (I alesho-res, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?)

Àlex Masllorens

Corrupció quotidiana

Vam parlar una bona estona de política, del “procés”, de la darrera ocurrència del TC, de quina sort la nova política, del canvi possible, del cas de corrupció que s’acaba de destapar..., i al final, la pregunta típica dels que estem al voltant de la seixantena: “… i a tu quant et falta?”, i no cal dir rés més. Vol dir quant temps falta per a la jubilació.

A final de mes, tu!... què em dius?, però si ets un any més jove que jo!... no, és que m’agafo el “paro” d’aquí a dos anys empalmo i ho avançaré als seixanta-tres. Hi perdo una mica, és clar, però em queda arreglat... Ah!... Que hi ha problemes a la teva empresa?... No, no, m’agafo el paro –torna a dir m’agafo– i aprofitaré per fer de cangur dels dos néts, que la meva filla va pel segon...

La corrupció es basa en aprofitar-se de les falles de control del siste-ma, en el tothom ho fa, en el sentiment d’impunitat, en el si ho paga tothom no ho paga ningú, en la insolidaritat... I jo no sabia que el meu amic també era un corrupte. No em vaig atrevir a dir-li-ho.

Albert Farriol

Page 4: L'agulla, número 096

PÀGINA 4

Loris F. Capovilla: Evangeli vivent i memòria present del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II

Dijous de Corpus va morir Mons. Loris Francesco Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII i un dels homes que va creure en el Con-cili Vaticà II i en va tirar endavant el seu missatge fins al final de la seva llarga vida centenària.

L’any 1988, Don Loris –com era conegut entre els seus conciutadans, amics i coneguts– s’havia reti-rat a viure a Sotto il Monte, a la casa de Ca’Maitino on Roncalli solia estiuejar. Vivia de manera senzilla, rebia visites de persones d’arreu del món, de tot tipus de condició social i també de diferents cre-ences. Estimava i es deixava estimar. Mons. Bruno Forte, arquebisbe de Chieti-Vasto, d’on Capovilla havia estat pastor des de l’any 1967 fins al 1971, el descriu com “un home de l’Esperit”. En la seva pre-sència, hom experimentava una sensació de sere-nor, de pau, d’Evangeli. Va voler celebrar els seus cent anys en companyia de persones refugiades i en el seu cor hi cabia tothom. En una entrevista a la televisió italiana, un teòleg italià amic seu manifes-ta que “no era de gran alçada, però la seva alçada interior era gegantina”. Vivia l’Evangeli i ajudava a viure’l a totes les persones que s’atansaven per escoltar els seus consells, les seves paraules sàvies i emotives -–especialment emotives quan parlava de Joan XXIII i del Concili Vaticà II–. Després de la mort de Joan XXIII, gràcies al treball de Capovilla, s’ha mantingut l’espiritualitat, la visió i la profecia

del Papa que, per mitjà del Concili, va obrir la porta de la pau i de l’Església dels pobres.

Des de l’any 2014, el fidel secretari del papa Ron-calli ha estat cardenal de l’Església Catòlica per voluntat del papa Francesc, com a mostra d’agra-ïment per tota una vida dedicada al servei de l’Es-glésia i de l’Evangeli, no pas com a signe de poder, que Capovilla no hauria volgut. “Vull marxar en si-lenci, tal com vaig venir al món”, escrivia el carde-nal en les disposicions per al seu funeral. Defugia els honors. La senzillesa, la humilitat i l’austeritat es veien també reflectides en el seu desig de ser acomiadat sense aplaudiments i de ser enterrat a Fontanella (Sotto il Monte), al costat del religiós David Maria Turoldo, un dels grans poetes que ha tingut l’Església Catòlica.

L’11 d’octubre de 2012, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, Don Loris escrivia als seus amics: “El Concili viu. Jesús l’ha volgut. Ell el condueix”. Amb la seva partença ens deixa el Con-cili, aquesta estrella polar de l’Església pel tercer mil·leni, que tot just és a l’albada –ell solia repetir les paraules de Joan XXIII: “Tantum aurora est”– i ha de continuar donant fruits amb el treball de tot el poble de Déu, guiat per l’Esperit.

Montserrat Coll

Page 5: L'agulla, número 096

PÀGINA 5

Camí Endins neix a la primavera del 2013 en un sopar d’amigues i amics en què vàrem compartir un seguit d’intuïcions. Després d’aquella primera trobada en vingueren d’altres i, lentament, vàrem destil·lar aque-lles primeres intuïcions en algunes certeses que ens han acompanyat al llarg del nostre recorregut vital: el nostre viatge de vida és més complet si realment con-nectem amb qui som; tothom pot arribar a connectar amb la seva interioritat; la descoberta d’aquest món interior es pot educar.

Camí Endins neix, doncs, a partir de l’experiència personal. I neix de la convicció que l’ésser humà ha de fer una introspecció, més que una exploració ex-terior, per respondre a la pregunta més fonamental a la qual ha de donar resposta: ¿Qui sóc jo?

La intuïció ens deia que hi havia un dèficit d’intros-pecció. Una mancança que ens feia estar descentrats, buscant la raó del nostre ésser per aquí i per allà. I al mateix temps copsàvem una necessitat, nascuda d’una anhel de profunditat.

Una segona intuïció era que aquesta dimensió inte-rior també es podia educar en família. El repte és com iniciar tota la família en el desvetllament de la riquesa que ja som cadascú de nosaltres. Aquestes intuïcions ens varen animar a preguntar-nos què podíem fer per donar una petita resposta tant a nivell individual com col·lectiu.

La nostra tercera intuïció és que totes som mestres i deixebles. Cadascú de nosaltres, sent i vivint el que som, ensenyem. El mestre apareix en un infant de cinc anys que es queda extasiat davant la marieta que té a la seva mà. O en l’adult que, emocionat, explica com la natura ens indica que la cooperació, la inter-

connexió i interdependència, és el que fa que la vida s’esdevingui…

Així doncs, vàrem idear un itinerari pensat per a persones, grups i famílies que pogués ajudar a apro-par-nos al nostre interior. L’itinerari que oferim està basat en practicar i viure el silenci, l’atenció plena i la meditació. Aquest itinerari no és d’estudi; ha de ser viscut. No es basa en conèixer, sinó en viure. Educar la interioritat no és quelcom que es fa des de fora, amb ensenyaments que s’han d’aprendre i repetir per a poder després tenir un bagatge de coneixements.

No és el mateix coneixement que saviesa. La savi-esa suposa adonar-se i viure que som ja plenitud, que som harmonia i pau, que l’essència de tot ésser humà rau en estar connectat amb la Realitat que ens ama-ra, que abasta, que ens sosté. Aquesta essència no cal anar-la a cercar fora de nosaltres. Està en nosal-tres. Ja som allò que intuïm i anhelem.

Tot això es descobreix en l’Ara, que és el moment en què tot succeeix, el temps en què tot s’esdevé. No és ni en el passat ni el futur on es juga la vida. És cada moment, cada respiració, cada instant, que viscut així és etern.

I això només es pot fer en el silenci, que no és ab-sència de soroll extern, sinó apaivagar el soroll de prejudicis, creences, pensaments, valoracions, que constantment produeix la nostra ment. És assistir com a testimoni a allò que succeeix, sense identifi-car-nos amb res, deixar que passi, que flueixi...

I per això és necessària la meditació, que no és res més que entrenar la ment per prendre consciència d’allò que som, per trencar la seqüència de pensa-

ments, emocions, sentiments que constantment pro-duïm i no confondre’ns entre el que sembla i el que és real.

Camí Endins ofereix aquest itinerari a tothom, per-què considera que totes les persones en recerca de veritat necessiten que el seu dit índex, en lloc d’asse-nyalar cap enfora assenyali cap al seu interior.

En concret, oferim trobades i tallers. Acompanyem persones, grups que ens ho demanen i també famí-lies. En les trobades familiars els adults inicien, guien i introdueixen a les criatures en l’escolta de si matei-xes, en la descoberta del silenci i la pràctica de la me-ditació.

En la curta vida de l’associació, les nostres intuïci-ons es van confirmant i veiem que les persones que participen en els tallers i les trobades senten que aquest itinerari els ajuda a respondre la gran pregun-ta de: qui sóc?

Marta Digónwww.camiendins.org

Camí Endins

Page 6: L'agulla, número 096

PÀGINA 6

Ara ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, per-què no seria altra cosa que una indiferència disfressa-da d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra es-tructura com a éssers humans és la de ser amb els al-tres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràc-ter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunica-ció?

•Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti en-tendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pen-sar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha pro-blemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu,

El diàleg interreligiós (2)

inspiració, obediència, autoritat... o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moder-na i l’altre ja ha passat per la il·lustració.

•És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternati-va al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la ve-gada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràc-tiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana

•sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certe-ses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evan-geli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.

•Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.

•Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritu-al de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teolò-giques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.

•Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del dià-leg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres, no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sa-grat, del diví o del misteri en la història de la humani-tat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un po-ble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i esti-mar.

Roser Solé Besteiro

Page 7: L'agulla, número 096

PÀGINA 7

La pregunta és quina missió tenia/teníem en aquest viatge d’una delegació ca-talana a Buenaventura, ciutat del Pacífic colombià. Tot arrenca del juny de l’any passat quan ens visita a Barcelona una delegació de Buenaventura, encapçalada pel bisbe d’aquella diòcesi Héctor Epalza, un bisbe a punt de jubilar-se però amb una força extraordinària per dir en veu alta que amb els pobres i marginats, que són centenars de milers, la majoria afrocolombians, no s’hi juga. Ell s’hi ha jugat la vida i continua amenaçat i escortat discretament... La seva veu la podem com-parar amb Pere Casaldàliga i altres companys bisbes que s’impliquen amb totes les conseqüències.

Van venir amb ell líders de les comunitats i un senador que fa de pont amb les altes instàncies del govern. I van portar la seva causa al Parlament de Catalunya. El tema no és solament que una empresa que té la seu a Catalunya i que ha cons-truït un dels megaports de tràfic de containers i que amenaça l’ecosistema de la badia, i l’hàbitat de desenes de milers de famílies. El tema és el model de desenvo-lupament que pot malmetre espais de vida i el futur d’aquestes persones, per la cobejança, sense aturador, d’un desenvolupament que no afavoreix la vida sinó que l’anihila.

Amb pocs dies hem connectat amb la realitat d’aquella ciutat a través dels seus líders i ens hem compromès a fer un seguiment des d’aquí i a través de la coor-dinació de la taula catalana per Colombia. Proposarem que quan sigui possible el Parlament redacti uns principis ètico-ecològics per tal que les empreses catalanes que treballen al Tercer Món, ho facin amb criteris de salvaguarda dels drets hu-mans i de sostenibilitat, més enllà del que les lleis del país permetin.

1. Buenaventura és una ciutat del Pacífic colombià a l’interior d’una gran badia envoltada de rius i de manglars que fins fa poc tenia un port de parada tècnica i de comerç mitjà de mercaderies. Ciutat amb una població de prop de 400.000 habitants, la majoria dels quals descendents dels antics esclaus negres, indígenes, i mestissos de tota mena i condició. Comunicacions precàries i difícils amb la resta del país. Dèficits crònics i abandó de les administracions locals i nacionals.

2. Colòmbia viu ara un moment de cruïlla important perquè s’ha culminat un procés de pau que ha durat 4 anys -les converses de pau a l’Havana- i que final-ment, suposarà que les FARC abandonin la lluita armada i es reintegrin a la vida civil. El món rural i els desplaçats per la seva causa i pel conflicte amb l’exèrcit,

Decàleg de Buenaventura

paramilitars i narcos, viurà una etapa de noves oportunitats però també de nous conflictes locals. Redistribució de terres, compres il·legals o forçades...

3. És un país d’una gran riquesa natural, de grans possibilitats agroindustrials, de matèries primeres, i d’una població molt diversa, amb molta consciència, però que ha viscut més de 50 anys enmig de violències extremes i sostingudes. Assas-sinats, segrestos, desaparicions, amenaces... a més de la cultura de la corrupció que afecta molt transversalment i forma part de l’imaginari col·lectiu.

4. La religió és molt present en la població i forma part de la vida quotidiana fa-miliar i pública. Imatges, invocacions, festes, pregàries... Els religiosos, en general es fan presents en totes les realitats humanes, socials i polítiques, amb totes les contradiccions que comporta aquesta presència. Molt valorada per uns i criticada per altres.

5. Buenaventura és un cas paradigmàtic d’un model de desenvolupament que ara entra amb força a tota Amèrica Llatina, allà on els capitals transnacionals i la

Page 8: L'agulla, número 096

PÀGINA 8

cooperació interessada dels governs locals permet o promociona. Els megapro-jectes portuaris a Buenaventura s’han convertit en oportunitat de negoci per a les grans fortunes i pel que es considera un gran desenvolupament de tota aquella franja del Pacífic fins fa poc oblidada.

6. La població afrocolombiana i la indígena desplaçada que havia trobat un modus vivendi amb l’economia local de cultiu i pesca i alguns serveis portuaris, queda sacsejada i abocada a integrar-se, si us plau per força, davant la força dels poders econòmics i polítics que els fan nosa els legítims pobladors d’aquests territoris. Desplaçaments forçosos, dragatges de la badia, construccions brutals de grues i naus logístiques que arra-sen sense contemplacions els seus hàbitats.

7. La resistència de les comunitats, amb líders naturals de cada barri i territori s’han vist terroritzats o “desapareguts” per tal que no pu-guin frenar els projectes ja aprovats pels ministeris corresponents, sota la cobertura legal dels acords for-mals i que pressionen càrrecs i ins-titucions fins que “accedeixen” a les seves propostes.

8. No es tracta només d’un conflic-te amb una empresa que té la seu a Barcelona. Es tracta, com diu el bis-be de Buenaventura Héctor Epalza, d’un context de catàstrofe huma-nitària provocada per un model de creixement que només contempla els be-neficis econòmics especulatius de capital estranger i les expectatives del futur comercial a gran escala de la zona, i veu les poblacions locals com a comparses, a les quals només cal tenir en compte en algunes obres de beneficència. Els directius de l’empresa que vam visitar, TCBUEN, traspassen als responsables polítics la responsabilitat dels dèficits socials: sanitat, escoles, aigua, llum, etc. “Nosaltres paguem molts impostos però no som nosaltres els responsables de com han de revertir diners en la població. Complim amb les lleis i intentem afa-vorir les comunitats que són a prop del port que gestionem.”

9. Hi ha una xarxa de líders comunitaris molt sòlida, i que hem pogut constatar

de primera mà. També alguns senadors que fan causa comú amb el clam d’una població marginada, així com un sector de càrrecs administratius, funcionaris, que tenen un diagnòstic clar de la situació d’emergència social, però que es ve-uen lligats de mans i peus per pressions de dalt i del costat. D’aquí la confiança -excessiva (?)- en les delegacions estrangeres que s’interessen pels seus proble-mes. En aquest sentit el treball fet per la Taula Catalana per Colòmbia, durant tots aquests anys, és molt apreciada i els manté esperançats i agraïts malgrat tot.

10. Colòmbia viu en un mar de conflictes i contradiccions però, a la vegada, la població -les poblacions-, com han observat molts visitants estrangers, no sucumbeix en la depressió col·lectiva sinó que continua aspirant a tenir noves oportunitats de refer els traumes familiars, comunitaris, territorials... En molts casos la fe actua de ferment de lluita i d’esperança.

¿Podem esperar que la signatura de pau entre Govern i les FARC marqui una etapa de reconciliació, de noves oportunitats per al conjunt del país i per al re-coneixement de tanta gent que ha sacrificat joventut i vides, per milers, i que necessiten, amb urgència, recomençar sense sobresalts?

Josep M. Fisa

Page 9: L'agulla, número 096

PÀGINA 9

mirar el futurSalvador ClarósEl jardí

Il y avait un jardin qu’on appelait la terre. Il brillait au soleil comme un fruit défendu...

Georges Moustaki

Ben mirat, ¿hi ha res més depriment que un bonic i cuidat jardí d’una gran i excelsa ciutat? La seva fal-sa bellesa amaga una altra cara de la mateixa cosa, la devastació de la naturalesa en algun racó proper o llu-nyà. En el seu silenci, el jardí parla més dels que l’habi-tem i de la nostra ànsia de poder i de domini, que no pas de la mare naturalesa que ens regala amb colors i fragàncies. Ella només hi és perquè gaudim d’una peti-ta dosi de bellesa, recreant l’harmonia trencada dels boscos talats, els rius i els mars sobreexplotats, i les espècies extingides. El jar-dí sempre serà la metàfora de l’home i la dona que an-helen el paradís perdut per sempre.

Certament vivim en un jardí perquè avui els homes i les dones hem renunci-at a conèixer la veritat, i hem acabat creient-nos les nostres pròpies mentides. Parlo d’economia: el crei-xement d’una part sempre comporta el decreixement

de l’altra, encara que la pèrdua no sigui visible per-què es produeix lluny o perquè allò que es perd no és comptablement consi-derat com per exemple els boscos tropicals o la fauna marina. La riquesa augmen-ta per alguns en la mateixa proporció que augmenta la pobresa d’altres. Si hi ha economies més competiti-ves és perquè n’hi ha tam-bé d’altres que no ho son. Quan un país exporta més, millorant la seva balança d’intercanvi comercial, és perquè hi ha altres països que importen més que no exporten. El balanç no pot ser positiu per a tothom. I així successivament. Són obvietats que cal recordar.

L’economia és el nostre jardí. La producció, el crei-xement, la competitivitat, el valor afegit, són la falsa bellesa que veiem. Perquè l’únic i veritable fonament de l’economia real és la naturalesa. En el nostre jardí ens hem inventat el concepte producció. Però en realitat l’economia no

produeix res, només extreu matèries primeres i energia, i les transforma a través del treball. Una altra obvietat! Els recursos no es repro-dueixen com el diner. El consum i la degradació dels recursos condueix a l’ex-hauriment quan aquests s’extreuen a un ritme supe-rior a la capacitat de repo-sició de la naturalesa. Però aquest concepte no figura en el diccionari econòmic. No hi ha altre valor que el dels recursos de la mare naturalesa. La història de la humanitat és el relat itine-rant per a la providència.

Així, l’economia de jardí de la qual tenim cura polí-tics, economistes i el con-junt de dones i homes de les nostres excelses i pròs-peres ciutats es transforma en una il·lusòria i tramposa imatge que enfarfega quan truquen a la porta els refu-giats, els exiliats, desnonats i transeünts. I nosaltres, tancats i esclaus al nostre jardí, ignorants, temoro-sos...

Page 10: L'agulla, número 096

PÀGINA 10

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir és que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de di-ferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa, es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comp-tar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va com-portar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algu-nes de l’Església, a més dels de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el

protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. tot plegat era una gran dificultat. Va ser el papa en persona que va decidir i imposar que es seguis el ritual amb les for-mes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idio-ma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del

Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Po-pol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de mi-lers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les

instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o desig-nats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Ai-res; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Ca-tedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar a tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projec-te de Déu.

Romà Fortuny

El papa a Chiapas

Page 11: L'agulla, número 096

PÀGINA 11

El passat 29 d’abril, la delegació de Pastoral Obrera del bisbat de Barcelona va organitzar un acte, amb ocasió del Primer de Maig, que va comptar amb la presència de Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de la Fundació Utopia. El tema de fons de l’acte era: El treball decent, passat, present i futur. Va ser un acte reeixit, amb una elevada participació, i amb la presència durant tot l’acte i entre el públic de l’arquebisbe Joan Josep Omella.

Eduardo Rojo, persona molt propera a Joan N. Gar-cía Nieto –en Nepo–, jesuïta, sindicalista, psuquero i membre de Cristians pel Socialisme, que morí el 1994 a Cornellà, tenia l’encàrrec de contrastar l’actual situ-ació del món del treball amb la mirada del Nepo, que va deixar una profunda empremta lluitadora al Baix Llobregat i que va marcar diverses generacions de mi-litants cristians i de sindicalistes.

Podeu llegir la intervenció sencera d’Eduardo Rojo aquí. Rojo assenyalà el declivi de les condicions labo-rals, que s’han aguditzat arran de la crisi, la desigual-tat social, i resseguí algunes qüestions plantejades ja pel Nepo amb visió profètica i que es mantenen de rigorosa actualitat. Subratllà la necessitat de no cau-re ni en el pessimisme ni, com diu el papa Francesc, en la indiferència, seguint el fil d’una utopia que, en termes de Paulo Freire, pot definir-se com a l’“inèdit viable”, com a inspiració creativa de futur. No en va la Fundació Utopia, fundada per García Nieto, té com a objectiu oferir un servei públic de consulta d’un fons documental únic constituït per valuosa documentació de caràcter històric, social i sindical, i crear un espai de

Joan N. García-Nieto, encara

reflexió plural i obert on es puguin conèixer i analitzar els nous reptes i canvis a què s’enfronta la societat, especialment en el món del treball”.

D’entre les qüestions plantejades, Rojo va subratllar:

1. L’anàlisi rigorosa i exhaustiva del món de l’activitat productiva i de la força de treball.

2. La denúncia de l’explotació dels treballadors, que des de l’època de García-Nieto fins avui, han viscut diversos processos de fragmentació, descentralit-zació i externalització.

3. La imprescindible participació dels treballadors en les decisions que els afecten en el món empresari-al i polític.

4. L’impacte de les noves tecnologies. Des de la mort de García-Nieto fins avui es pot parlar fins i tot que som a les portes d’una quarta revolució industrial, amb l’ús de la intel·ligència artificial.

5. La distribució, reorganització i repartiment del

treball. Recordeu allò de “treballar menys perquè treballi tothom”?

6. La recerca de models empresarials participatius i solidaris.

7. La lluita contra qualsevol mena d’exclusió i de mar-ginació.

8. Un treball de qualitat, en condicions dignes.9. Abordar el fenomen migratori.10. Noves formes de redistribució de la renda.

Deu qüestions, que més aviat s’han aguditzat, i que continuen reclamant una resposta. Eduard Rojo les va sintetitzar en aquests reptes:

1. L’atur estructural d’una part important de la po-blació.

2. Els canvis tecnològics.

3. Els canvis en les estructures productives, amb transferència de la producció a països amb costos salarials molt inferiors.

4. La importància d’adquirir els coneixements i la qualificació professional que les noves feines re-quereixen, partint ja de l’edat escolar.

I encara n’hi afegí un altre: el repte ecològic des de la perspectiva del papa Francesc, és a dir, de conservació de la natura i de preservació de condicions humanes dignes i justes en el treball.

Va ser un bon exercici de memòria històrica i simul-tàniament una injecció d’energia per continuar tre-ballant en el món sindical, polític i social a favor d’un treball decent per a tothom.

Mercè Solé

Page 12: L'agulla, número 096

PÀGINA 12

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impac-te important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No sola-ment els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congre-gacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fo-namentals en una col·lectivitat són l’econò-mic i el jurídic.

L’apel·lació a la consciència personal i aten-ció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de di-vorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comu-nitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat (pensem en parròquies o pobles on tothom es co-neix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vin-gut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense pre-judicis dogmàtics i morals, i que no quedi neutralitzat pels poders fàctics, com va pas-sar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avan-çades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’em-porti tota la carcassa que emmascara el veri-table Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

Francesc i les estructures

Page 13: L'agulla, número 096

PÀGINA 13

Hi ha una expressió catalana, “per-dre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i po-bresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la meva parella li va sorgir la possibili-tat de treballar durant un any a Trond-heim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del no-ruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la in-tegració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompa-nyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això fa-cilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, rea-grupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fet

només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos precio-sos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idio-ma propi actua una mica de filtre, i vé-nen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement po-der viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sa-nitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lec-tivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai perso-nal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparèn-cia en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religi-oses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comer-cial, i està molt ben valorada com a par-ròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots es-

En família cap al nordtem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró

Page 14: L'agulla, número 096

PÀGINA 14

Una agulla de cosir sense enfilar, per a què ser-veix?

Ara, he decidit fer alguna reflexió tot pensant en la nostra amiga, feta revista, L’Agulla.

Si vull enfilar-la, ¿amb quin fil o amb quina classe de fil? No pot ser més gruixut que el forat de l’agu-lla, aplicat a l’adagi català “estirar més el braç que la màniga”. Són els objectius, el per què se’ns ofe-reix mitjançant els articles, sense dubtar, ni de bon tros, de la seva qualitat. M’ho dic a mi mateix i co-neixent i pensant el que he llegit, saps de quin peu calça. Per això, aquell bon amic me la va recoma-

nar. Tal volta, llegint aquestes ratlles t’hi avindràs o no, però crec que s’ho val, tenir esperit crític.

Un altre detall és que quan volem enfilar l’agu-lla, preparem el fil, ja que enfilar no és gens fàcil. Serveixi com a exemple quan hem de triar per ocu-par aquella feina o aquella responsabilitat. Aquí podem aplicar-hi, escollir els titulars, els temes, les signatures, qui ho pot fer… És veritat que tot això són feines molt concretes d’aquells que han assu-mit una direcció honrada i bona, però no podem amagar el cap sota l’ala.

Cosir no és tapar forats, però sí buscar camps i

situacions que no contradiguin ni desviïn els objec-tius o el per què de la publicació.

No vaig més enllà, però a la vida, hem “d’enfilar” tantes vegades, sense caure en el perill del que els meus avis, sastres i sastresses, em deien quan el fil era massa llarg, en deien: enfilades de gandul i ja en sabem el resultat, el fil s’enredava.

Gràcies, L’Agulla, ben enfilada, amb tot l’equip de direcció, lectors i tots aquells que quan els cau la revista a les mans, com a bons cosidors i cosidores, saben fer-ho el millor possible.

Ignasi Forcano Isern

Enfilar l’agulla

Page 15: L'agulla, número 096

PÀGINA 15

Fa cosa d’un mes algú em va dir: “Darrerament sem-bla que la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipote-ca) no surti tant als mitjans...”. I just, dos dies més tard, apareixien notícies amb companys davant de les seus del PP o de la delegació del govern o al congrés per dir que SÍ, que la llei 24/2015 no es suspèn ni es porta al TC... Una Llei per la Dació en pagament, el llo-guer assequible, habitatge social, subministraments garantits i stop definitiu als desnonaments. Una Llei que no és pas del govern català sinó de la gent que ho ha fet possible a través de la Iniciativa Legislativa Popular amb la signatura i la mobilització de moltes homes i dones d’aquest país juntament amb les PAH, l’Aliança contra la pobresa energètica i l’Observatori DESC. Aquest és un exemple del que pot fer la PAH amb altra gent. La força de les PAH recau en l’exten-sió per tot el territori constituïts en assemblees d’ho-mes i dones afectats més o menys directament per l’abús de les financeres.

Això és la PAH, un grup de gent, un moviment ciuta-dà per a la defensa i la conquesta dels drets més ele-mentals. Tothom som afectats per la bombolla immo-biliària i les estafes bancàries per una crisi imposada. I per això tothom pot ser membre actiu de les PAH. Tots i totes junts per fer moviment, per fer moure i remoure consciències però, també, per fer possible lleis més justes.

Nascuda l’any 2009 per fer front a les conseqüèn-cies més bèsties de la crisi com és deixar de pagar la hipoteca que et deixin al carrer i amb un deute de per vida. La PAH pretén ser un moviment apolític, i, cer-tament, he conegut a gent simpatitzants i militants de partits diferents més o menys a l’esquerra –això

sí–. Cert és també, que els dos darrers anys amb la formació de partits nous i de nombroses conteses electorals hi ha i hi ha hagut qui en alguns llocs ha fet servir la PAH com a instrument en benefici propi. La marxa de lideratges locals també s’ha fet notar. Però, malgrat tot, continuen existint i funcionant de

manera altruista grups per tot el territori que a més de fer feina de denúncia i d’acompanyament fan una cosa que darrerament he trobat molt a faltar: espais de confiança, d’empoderament personal de molts que ja havien tirat la tovallola.. Ho he après dels més de tres anys que des d’un grup de persones diverses vam assistir a una xerrada de Dempeus al municipi on portaven de convidat a un representant d’una PAH i ens vam adonar que podíem tirar endavant una PAH local, petiteta sí, però que tingués la responsabilitat de trobar-se amb persones afectades i, entre tots, aprendre quines podien ser les millors solucions a cada cas. I si no ho sabíem, no passava res perquè

hi havia altres pahs, més grans, més antigues, més experimentades, que ens ajudaven. Una autèntica xarxa solidària i de coneixement. Barreja de persones amb sabers de dret, economia, experiència amb his-tòries de lluites obreres o populars amb moltes altres persones que per primera vegada es sentien amb força per poder assistir a una assemblea i lluitar pels seus drets i pels drets més basics dels companys.

La PAH no és una consultoria. Cal anar i participar, cal ser-hi, cal fer-se pròpies les causes, cal compartir per poder tenir èxit. Sap què vol i com aconseguir-ho i s’ha anat demostrant amb el temps. Com tot tipus d’organització que vol ser horitzontal compta amb les seves assemblees locals i sistemàtiques, un lloc de trobada fixa en què els vells i els nous compartei-xen espai, debat i camins vers les millors solucions de cada cas. Aquí sí que es compleix la dita que cada cas és un món, sovint un món enganxat a una hipoteca o a un IRPH abusiu, a un tracte vexatori per part de les entitats financeres on no es contempla qui hi ha al davant sinó el número d’expedient... La gent té nom i cognom, té fills, té família... I la gent necessita de l’acompanyament d’altra gent també amb nom i cognom i família per tal que tots i totes ens puguem empoderar de debò. Aquesta paraula deixa de ser no-més utilitzada a les universitats de ciències polítiques per posar-la en boca i en pràctica de molts homes i dones (que, per cert, també l’han après a utilitzar i amb molt bon criteri). La PAH és una eina per acon-seguir que tots i totes puguem ser protagonistes del propi cas i de les seva presa de decisió. I això és bo perquè tot i que la responsabilitat és d’un mateix i la decisió és individual tot i que el procés sigui col·lec-tiu. Ningú diu a ningú què li cal fer sinó que s’informa,

L’experiència d’una PAH local

Page 16: L'agulla, número 096

PÀGINA 16

s’explica a partir de l’experiència dels altres, es comparteix, s’as-sessora, s’analitza... I es prenen decisions. L’assistència a les as-semblees sempre comença do-nant la benvinguda als qui vénen per primera vegada i, a continu-ació, es comenta com han anat les gestions de la setmana i, molt sovint, podem fer un fort aplau-diment per fites aconseguides! Plors i rialles assegurades.

Tot plegat fa aire de moviment, de vent que mou i commou. Agra-eixo haver-m’hi implicat i partici-par del que puc. El verd de la sa-marreta és un verd d’esperança feta realitat. És clar que hi ha om-bres i futur incert pel sol fet que la poca millora en les contractaci-ons fa que gent diversa deixi de venir per exemple, però cal en-cara que existeixi i que existeixi bé. O, com a mínim, ens diu que fer moviment per transformar és encara possible. Estic convençu-da que les trobades primeres de molts cristians al llarg del temps no diferirien d’algunes de les nos-tres assembles. I que molts deixe-bles són com molts homes i do-nes senzills que he anat trobant i amb qui he après molt més que d’altres que vivien de sous per le-gislar. Perquè malgrat tot: ¡Sí Se Puede! Sí, es pot!

Laura Duran

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)Repercussions en els partits polítics en l’àmbit nacional i en el de les classes socials.

• En tots els partits, en els seus canvis, en els seus “via cru-cis”, hi ha influït:

• La crisi econòmica, energètica, alimentària, social i de valors.

• La revolució científico-tècnica de les noves tecnologi-es de la informació, les xarxes socials, la biogenètica, la robòtica...

• El canvi generacional: els nascuts abans de 1960 te-nen un vot més fidel, i els nascuts a partir dels anys seixanta, tenen un vot més volàtil, el decideixen a darrera hora, i poden canviar de vot segons la con-juntura, segons el tipus d’eleccions, viuen en un món més fragmentat, més “líquid” o “gasós” (estudis del professor Oriol Bartomeus).

• La “vella” i la “nova” política, i les noves formes d’or-ganització i de participació política.

• El condicionament dels poders econòmics sobre la política i per tant la impotència dels partits polítics i dels governs pel seu poc marge de maniobra per transformar la realitat social. I per tant la defensa de la democràcia, la qual hauria d’estar per sobre dels interessos econòmics.

• La construcció d’Europa, si es fa sobre les Nacions-Es-tats tradicionals, que sembla que es resisteixen a construir l’Europa política més enllà del “mercat comú”, o una Europa federal o confederal de les na-cions.

• El procés sobiranista a Catalunya que els ha posat en una situació d’haver-se de definir.

• Els sectors obrers, i de les noves capes mitjanes que ha-vien confiat en la socialdemocràcia (PSC) han quedat po-líticament orfes. El PSC no ha respost davant la crisi amb una política d’esquerres. Han fet més gestió política que no pas estar al costat dels moviments socials que mani-festaven el malestar de la població. No han fet pedago-gia, ni han escoltat prou el que experimentaven les capes populars. Han optat per un cert social-liberalisme, per la

Page 17: L'agulla, número 096

PÀGINA 17

màxima de “primer cal produir riquesa i després ja la repartirem”, i la “repartidora” no venia mai. A més, el PSC ha perdut pes a causa de processos de corrupció, i per una posició “federalista no tre-ballada”. Solament alguns sectors obrers de gent gran, sobretot de procedència immigrada espa-nyola, hi segueixen fidels.

• A ICV li està passant quelcom semblant. Sectors obrers i de les noves capes mitjanes, que havien confiat en la proposta més esquerrana i ecològica d’ICV, s’han trobat que el partit no ha incidit prou en la realitat social. La seva ambigüitat davant del fet nacional (federalisme? independentisme?) també hi ha influït. Els diferents tipus de coalici-ons amb altres partits l’han mig “salvat”. De totes maneres no està consolidada una aliança estable, ni la formació d’un nou partit, i els lideratges per-sonals que poden ser avui dia necessaris, també poden esdevenir un “clau on agafar-se” i un “pro-tagonisme” no massa recomanables.

• EUiA, ha anat a remolc d’ ICV, en totes aquestes coalicions, conservant encara una militància, i vo-tants, més ancorats a l’esquerra, de més proce-dència obrera i sobretot immigrada.

• Alguns sectors de capes mitjanes i obreres amb consciència nacional catalana, que s’han adherit a l’independentisme, han sortit del PSC, i d’ICV i han creat nous partits: Nova Esquerra i després MES (Moviment d’esquerres), Avancem... Els sim-patitzants de Ciutadans pel canvi s’han anat de-cantant també vers l’independentisme i es vincu-len a ERC, o segueixen independents.

• Alguns sectors obrers, de la immigració espanyo-la, sense consciència de classe que han votat al PP, davant del fet que Ciutadans presentava una imatge més “moderna”, “més jove”, “menys corrupta” i clarament a favor del no trencament amb Espanya, han votat Ciutadans en les elecci-ons catalanes. Encara que en les darreres espa-nyoles (sobretot els més joves) hagin votat En Comú Podem.

• Ciutadans, a més d’aquest vot obrer perifèric, ha aconseguit vots de les capes mitjanes i altes que

havien votat el PP i en alguns casos que havien votat el PSC.

• Els sectors de les capes mitjanes i de la classe do-minant de la petita i mitjana empresa, de la mà de CDC, han anat explicitant el seu independen-tisme. CDC sempre ha aglutinat vot també de les noves capes mitjanes i de les capes populars, so-bretot autòctones però també de la immigració espanyola.

• ERC aglutina també capes mitjanes, noves i ve-lles, i capes populars i obreres (inclosos immi-grants espanyols), amb una consciència nacional independentista. ERC en part competeix amb sectors socials representats per CDC, i altres dels que representava abans el PSC. També ha acollit votants i militants d’ICV. ERC pot esdevenir “el pal de paller” d’un nou partit d’esquerres.

• UDC, un cop fora de la coalició CIU, ha segellat la seva opció de tercera via, representant els sec-tors moderats d’algunes capes mitjanes, però sobretot el de la classe dominant, més vinculada als interessos econòmics espanyols i amb la di-ferència d’un clar catalanisme, es pot apropar a Ciutadans. Els que n’han sortit (Demòcrates per Catalunya) han guanyat en sensibilitat social, i s’han adherit clarament a la via independentista, representant els sectors de les capes mitjanes i de part de l’empresariat (com en CDC) que neces-siten d’un estat propi per desenvolupar la seva economia.

• La CUP respon a sectors obrers, i de capes mit-janes de la Catalunya interior, procedents de l’esquerra radical i independentista També ha aglutinat el municipalisme alternatiu i la protesta davant la crisi.

Quim Cervera

Page 18: L'agulla, número 096

PÀGINA 18

Vaig ràpida a dir que sí i lenta a po-sar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per da-vant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí es-crivint... que no he trobat el moment... ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de ve-gades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O... res. La solitud del càncer també donaria per a un article.

Diem càncer i volem èxit. Volem un tri-omf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està can-sada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.

La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfron-ta a quimioteràpia dura i a sessions inter-minables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors arti-culars, pel cansament...) doncs ressorgeix

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum... I torna a haver-hi radioterà-pia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·lia-tius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.

Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes can-çons associades, viscudes i cantades!

Primer de tot una mare amb unes ne-nes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una eta-pa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre... era tot tan fàcil! Si mai heu es-tat enamorats ho entendreu. Tot era res... comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vi-vim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.

La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia... que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell con-fio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pen-

sant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que... de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans... de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situ-ar-se de nou davant la realitat, fer l’exer-cici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.

Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de des-pullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben bui-des, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis en-trar, i omplir-me fins a vessar”.

Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamo-rada! Ara estic en dubtes... molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Inten-to escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció... i la Vida.

Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa fe-liç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano... I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una pre-jubilació! Poder gaudir junts un temps...

De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.

Teresa Català

Page 19: L'agulla, número 096

PÀGINA 19

Atents a la força transformadora dels pobresNo fa gaire vaig prendre part en la

presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Tornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggerent.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segu-rament moltes actituds nostres canvia-rien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contac-te directe amb moltes persones que vi-uen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de refle-xió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres cre-ma, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnera-bles dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les cau-

ses de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de re-lació, d’acollida, sen-se donar res a canvi. De vegades els ob-jectes enterboleixen la relació. I les ne-cessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement,

acollida, valoració, aprenentatge, apor-tació als altres (viure en situació de po-bresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins per-què el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes di-ficultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’aten-ció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’ex-pressar i de transmetre’ls allò que vi-vim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes pú-blics del lloc on vivim, a la formulació

de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt im-portant desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta sen-zillesa els monitors de l’esplai de dis-capacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutada-nes, socials i polítiques a prendre mesu-res que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explí-citament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comuni-tats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la po-bresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè SoléUn moment de la presentació del llibre Tornem Jesús als pobres, el pas-sat 19 de maig

Page 20: L'agulla, número 096

PÀGINA 20

a la cuinaTere Jorge

Ja ho sé, ja ho sé. Mirem on mirem estem en-voltats de situacions que és per tirar tomàquets i no parar. Però ara que s’acosta l’estiu demanem una treva per a aquest fantàstic fruit de l’horta amb el qual podem preparar uns entrants fàcils, ràpids i molt refrescants. I com que estan a prop les rebaixes, jo també faig oferta de receptes i us ofereixo un 3x1, només vàlid per aquest nú-mero de pre-estiu. I això només és el comença-ment, ja que aquesta elaboració amb tomàquets com a entrants admet moltes combinacions que queden obertes a la vostra imaginació. Què més voleu? Un suggeriment de regal: podeu fer les mateixes receptes farcint tomàquets tipus cherry i preparant una safata variada. Tindreu un aperitiu fantàstic amb molt de color.

Explicarem primer el procediment per prepa-rar els tomàquets i després us dono unes quan-tes idees per al farciment.

Hem de triar uns tomàquets d’una mida sem-blant, que estiguin madurs però no tous. Escal-fem aigua en una olleta i quan arrenqui el bull, introduïm els tomàquets uns minuts per escal-dar-los i poder treure la pell amb facilitat. Traiem els tomàquets de l’aigua i els posem en un bol amb aigua freda per tallar ràpidament l’escalfor i que no es posin tous. Els pelem i tallem la part de dalt com si fos una tapa. Buidem la part gran del tomàquet amb una cullereta i els posem gi-rats sobre una fusta o paper absorbent per tal de buidar el líquid.

I ara ve l’oferta d’estiu que us havia promès. El 3x1. Una mateixa tècnica, 3 plats diferents.

Tomàquets d’estiu multicolorsTomàquets farcits de xampinyons

Ingredients: Una ceba – una safata de xampi-nyons tallats – un all – pernil salat a dauets – un xic de vi de xerès – oli d’oliva – sal i pebre – alfà-brega picada.

Tallem la ceba i l’all, no cal que sigui en trossos petits, i ho sofregim en una paella amb 3 cullera-des d’oli. Quan estigui quasi fet, hi afegim el per-nil i per últim els xampinyons. Ho remenem una mica i hi afegim el vi de xerès. Ho tapem i deixem que es cogui fins que estigui tendre. Ho destapem i si veiem que encara te líquid, apugem el foc i re-duïm el liquid sobrant.

Ho triturem tot i salpebrem al gust. Deixem re-fredar la pasta.

Farcim els tomàquets amb la pasta i els empol-vorem amb alfàbrega fresca picada.

Tomàquets farcits de sardines i formatge fresc

Ingredients: Una llauna de sardines en oli d’oli-va – 100g de formatge fresc (potser tipus Burgos o de cabra que és una mica més gustós) – 6 o 8 olives negres sense pinyol – alfàbrega fresca.

Triturem el formatge, les sardines sense oli i les olives negres. Amb aquesta pasta farcim el tomà-quets i els empolvorem amb alfàbrega fresca pi-cada.

A aquesta recepta li queda molt bé salsejar els tomàquets amb una mica de tapenada aclarida amb oli d’oliva.

Tomàquets marinersIngredients: 1 alvocat – llagostins cuits i pelats – 1

llauna d’anxoves – 1 llauna de tonyina – 2 cullerades de maionesa – oli d’oliva – fulles d’alfàbrega – sal i pe-bre.

Pelem l’alvocat i el tallem a daus, reservem 4 llagostins i 4 anxoves per a la decoració final i els que ens so-brin els tallem petits.

En un bol posem l’alvocat, les anxoves tallades, els llagostins, la polpa del tomàquet, el bonítol i hi afegim les dues cullerades de maionesa. Ho remenem bé i hi posem pebre si volem.

Farcim els tomàquets amb la barreja anterior i finalment ho decorem amb una anxova, un llagostí cuit, i una fulla d’alfàbrega.

Page 21: L'agulla, número 096

PÀGINA 21

A peuJaume Roig

Els Cingles de Vallcebre formen una muralla de roca calcària intensament clara, de forma semicircular. És visible des de molts quilòmetres enllà. Mirat de lluny, Vallcebre forma un altiplà, o més aviat un gran con inclinat, ja que no és pla sinó que tot aquest territori elevat s’aboca a la conca del Llobregat per l’estret de la Foradada com si fos un gegantí embut.

Però passejar-hi pel seu damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impres-sionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vall-cebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus; es veuen –potser un altre dia hi passareu– diversos graus (així s’ano-menen els passos habilitats per pujar o baixar la cinglera) que al llarg de la his-tòria han permès comunicar els veïns de les contrades, i han fet possible pro-tegir de manera fàcil el poble de Vallce-bre en èpoques de conflictes.

El poble de VallcebreL’entorn per on es transcorre és

eminentment agrícola, però Vallcebre té un passat miner que es pot desco-brir en altres rutes senyalitzades. D’al-tra banda, el poble també es comença a conèixer pels seus jaciments paleon-tològics. L’església de Santa Maria de

Els cingles de Vallcebre (PRC-128)Vallcebre, l’ermita de Santa Magdalena i les ruïnes d’un antic molí a la Foradada aporten el vessant històric i cultural del recorregut.

La ruta s’inicia a la plaça de l’església del poble, un poble que ja consta citat, amb el nom de Balcebre, l’any 839. La seva etimologia sembla provenir de l’expressió llatina “balteum separem”, és a dir, “esglaó que separa” i que de-via fer referència al cingle que envolta la vila per l’est i pel sud.

Tradicionalment la nit de Nadal es feia el que s’anomenava el “foc de nuet”. A la plaça de l’església s’encenia el foc i no es deixava apagar fins per Sant Es-teve. Des de potser l’any 1990 l’Ajun-tament i la Comissió de Festes han re-cuperat la tradició i després de la missa del Gall també ofereixen uns bons plats de blat de moro, carn d’olla i botifarra, allioli i vi, que es reparteix entre els ve-ïns del poble i familiars. Sembla que el nom i el foc tenen a veure amb la nuesa del nen Jesús, amb la finalitat que si ell passava, es pogués escalfar.

Inici de l’itinerariEl PR-128, d’uns 13 km de recorregut,

transcorre bona part del temps per so-bre de les cingleres, ben a prop de l’es-timball. La ruta segueix tota l’estona unes marques grogues i blanques i no

té pèrdua. Comencem a la plaça de l’es-glésia, de pujada, per la carretera B-401, seguint la senyalització fins a una pista a l’esquerra que indica “ermita Santa Magdalena”; passem per Cal Vila i Cal Pons, fins a la Creu de Collell, agafem a la dreta el camí i enfilem vers...

L’ermita de Santa MagdalenaL’ermita és molt austera i es troba si-

tuada al bell mig del bosc del Boixader de Vallcebre. Hi ha una llegenda que parla de les misterioses llums de Santa Magdalena. Eren dones del poble que a la nit acudien a la font que hi ha davant l’església, creien que aquella aigua gua-ria les berrugues.

Els grausA partir d’aquí s’inicia un preciós sen-

der boscós, entre pins i boixos, que ens durà ràpidament al grau de la Mola, un altre dels punts més clàssics i accessi-bles als cingles. Des d’aquí iniciem el camí més perimetral i aeri, resseguint la cinglera pel seu extrem sense cap mena de perill. Així anem passant per les capçaleres dels diferents i múltiples graus al llarg de les seves parets.

Grau de la Mola. Pas natural per bai-xar de Vallcebre a Fígols. Vistes esplèn-dides del Catllaràs i la vall del Llobregat. Grau del Sastre. Poc utilitzat i força emboscat. Permetia als habitants de la masia de Cal Sastre pujar ràpidament al capdamunt de la cinglera. Nosaltres se-guim els senyals i els indicadors gaudint

Page 22: L'agulla, número 096

PÀGINA 22

Pot ser la proposta per a un altre itine-rari (PRC-128.3) Nosaltres el deixem a la dreta i continuem en direcció al grau del Jou. Però abans passem pel...

Grau de les Granotes. Aquí deixem a mà esquerra una altra variant (PR C-128.1), que corona el tossal Llissol, i seguim sempre cap al grau del Jou. Cal Menut i grau del Jou. Abans d’ar-ribar-hi, rere els estables, s’observen trumferes, unes muntanyetes fetes de pedra i terra amb una petita obertura on es guarden les patates un cop co-llides. Passada la casa, s’abandona la pista i s’agafa un senderó de la dreta que duu en uns metres al grau del Jou, on es deixa un trencall a la dreta (l’es-mentat PR C-128.3) que permet baixar ràpidament al mas del mateix nom. No-saltres continuem cap al grau de Sant Climents seguint senyals i fites a tra-vés dels prats. Cal anar amb precaució: estem en una zona d’enfonsaments càrstics que no garanteix trepitjar ferm tothora (hi ha fins i tot una zona acota-da per impedir l’accés a unes perilloses esquerdes). Se surt a un camí ample

que es pren a la dreta, de baixada i se segueix poc després per un senderó que voreja la cinglera. S’entra de nou al bosc, amb força pins, boixos i roures fins al...

Grau de Sant Climents. Permetia baixar a la Torre de Foix i a l’església de Sant Climents, situats a la base del cingle. Nosaltres seguim a mà esquerra (NO) en direcció a cal Felip Roc per un camí herbat que davalla lleugerament.

Grau de les Granoteres. Interessant perquè és força vertical i passa entre-mig d’una gran escletxa a la roca. A la paret hi ha diverses vies d’escalada de notable dificultat. Un cop passat, es troba una bifurcació, es deixa a l’es-querra l’última variant de l’itinerari (PR C-128.2), que ascendeix al tossal Llissol en 1,2 km, i es continua baixant per la dreta de cal Felip Roc fins al grau de Cap Deig. Es gaudeix d’amplíssimes vis-tes als quatre vents: d’Ensija, Vallcebre, el Pedraforca, el Cadí, la cara nord de la cinglera, Gisclareny, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Catlla-ràs... Es deixen enrere diverses masies, amb els camps de conreu i pastures adjacents, i es descendeix arran dels cingles.

Grau del Moro. Deixem a la dreta el grau del Moro i continuem baixant per un estret congost on el riu de Vallcebre ha modelat un bonic engorjat. Creuem el pont que ens permet passar-lo a una bona alçada i continuem per l’al-tra banda, deixant a la dreta el grau de

la Foradada, un pas excavat a la roca que permet baixar fins a la carretera de Saldes. A sota s’observa el torrent de Bosoms, tributari del riu de Saldes, i un antic molí de pedra adossat al ro-cam que aprofitava la força de l’aigua que hi baixava. Prosseguim pujant for-tament pel rocam fent ziga-zagues fins a la cresta de la cinglera, que ressegui-rem a ponent. De seguida, a la dreta, podem veure les restes de la torre d’un antic telefèric construït als anys 40 del segle passat que baixava el carbó de les mines de Vallcebre. El trajecte carene-ja estratègicament el penya-segat per permetre gaudir tota l’estona de grans panoràmiques, com les que contem-plem des del mirador de Capdeig...

Grau de Cap Deig. Per on puja la carre-tera B-401, que travessem, i se segueix a ponent per una pista del davant que es dirigeix a la Barceloneta. S’avança a migdia planejant entre extenses pastu-res, en què s’hi distingeixen velles fei-xes testimonis de conreus abandonats, i masies disperses. Es desemboca a una altra pista que es remunta a la dreta en direcció a cal Batlló per, uns metres més enllà, agafar un desviament senya-litzat de l’esquerra cap a cal Sastre. De seguida es pren una drecera a mà es-querra que davalla a la pista deixada abans: ara cal seguir-la per la dreta fins a tornar a la plaça de l’església de Vall-cebre pel carrer Major.

Si cliqueu aquí podreu consultar un tríptic molt aclaridor de la ruta.

Jaume Roig

de les canviants panoràmiques mentre s’entra i se surt del bosc fins que arri-bem al...

Grau dels Boits (pronúncia popular de ‘boigs’). Comunica per una petita canal amb Can Jou i Sant Corneli, sota la cinglera. És un pas fàcil, aeri i divertit.

Page 23: L'agulla, número 096

PÀGINA 23

per airejar el cervell

Va de sèries... “Borgen”

Ara sembla que si no segueixes una sèrie estàs fora d’ona. Mol-tes d’elles s’han tornat referènci-es i costa llegir alguns articles de premsa si no saps res de “Joc de trons”, “Outlander” o “The Big Bang Theory”... Jo ho confesso: no n’he vist cap d’aquestes. Fora de “Jo, Claudi” o “El ala oeste de la Casa Blanca” crec que no n’he vist cap de sencera...

Però ara he començat a veure una que m’interessa. Es tracta de “Borgen”, una sèrie danesa, de la qual vaig sentir a parlar esmentada per periodistes. I m’agrada!

Ens presenta la realitat política de Dinamarca, un país amb un sistema proper al nostre (monarquia parlamentària, membre de la Unió Europea i de l’OTAN,...) però amb l’al·licient de què el go-vern l’encapçala una primera ministra, Birgitte Nyborg... I a més d’un partit en minoria.

Ja tocava visibilitzar la realitat de dones en la primera línia de l’esfera pública, potser poques i amb dificultats per trencar el sos-tre de vidre. Però cada cop caldrà que sigui una presència més normalitzada i freqüent. “Borgen” ens desvetlla els secrets de la política, les negociacions, les amistats, les traïcions, la dificultat de conciliar l’activitat de govern amb la vida familiar...

Una bona sèrie per acostumar la mirada a allò que cal que sigui.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Marc Andreu. Barcelona: L’Avenç 2016

Recomanar un llibre que encara no s’ha llegit pot ser un acte d’irresponsabilitat. O la garantia d’un suborn. Sóc una irresponsable i no he rebut cap oferta (Marc, sóc aquí!). Però és que el llibre promet. Com a bon deixeble de Josep M. Huer-tas, en Marc és un bon coneixedor de la vida de barri, de la mobilització veïnal, del teixit social que sovint roman invisible. Podeu fer un tastet del pròleg que li ha fet Jordi Évole aquí (https://issuu.com/niceta/docs/ciutats_invisibles_marc_andreu). No us el perdeu: promet.

Mercè Solé

Josetxo Ordóñez Echeverría: web personal (http://www.ordonezecheverria.com/index.php/ca/).

Això no és per airejar el cervell. És per prendre consciència de com estan les coses amb els refugiats a Grècia. Josetxo Ordóñez és ad-vocat, especialitzat en temes d’estrangeria, persona compromesa amb la seva feina, activista social, i professor de dret a la UOC i a la Pompeu Fabra, col·laborador de Cristianisme i Justícia i de Migra Studium, membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Perso-na del Col·legi d’Advocats, i membre de l’ACO... entre moltes altres coses. Al seu web, podreu trobar-hi la crònica del seu viatge a Ate-nes en suport dels refugiats. Llegiu-lo. Val la pena.

Mercè Solé

Page 24: L'agulla, número 096

PÀGINA 24

per airejar el cervell

Tornem Jesús als pobres. Oriol Xirinachs. CPL: Barcelona 2016

I si som com som, les dones, també perquè l’Església ens ha anat fent així? Sona evident, però la Michela Murgia, una escriptora italiana reconeguda, nascuda el 1972, ens va conduint per les pàgines del seu llibre fent-ho palès. Ella ha estat sempre implicada en activitats eclesials, i escriu aquesta obra des del saber-se església, però també des de l’esperit crític. Fa un passeig per les paràboles de l’Evangeli, per la història de l’Església, per les encícliques o les canonitzaci-ons. A poc a poc l’Església ha anat dibuixant un model de ser dona, de viure, que és el que se’ns proposa en els escrits, el que exemplifiquen les santes pujades als altars en els darrers temps. És un model que ens discrimina i margina, que ens empetiteix, ens vol dòcils...

Quan acabes la lectura has posat nom a senti-ments, t’ha fet prendre consciència de subtileses que t’havien passat desapercebudes. I el títol et sembla un encert: sí, l’Església ens ha inventat com a dones! Caldrà refer el camí perquè enca-bim models plurals de dones que siguin lluitado-res, valentes, líders... o la nostra Església no po-drà encabir la realitat femenina i sovint feminista que construeix ara i aquí Regne.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Y la Iglesia inventó a la mujer”. Michela Murgia. Ed. Salamandra

Els pobres tenen dret a rebre tot l’Evangeli. Aquest és el missatge que el llibre d’Oriol Xirinachs, capellà com-promès de sempre amb els més pobres, ens ofereix, a partir de la reflexió d’un grup de cristians que porten anys dedicats de diverses maneres a les persones que pateixen una forma o altra de marginació.

La tasca cristiana envers els qui pateixen per la pobresa i l’abandó és sens dubte un dels testimonis més creïbles i indiscutibles de la força de la fe i del seguiment de Jesu-crist. Aquest llibre, però, ens convida a reflexionar sobre el fet que a vegades aquesta tasca es redueix només a l’ajuda i a la resposta a les necessitats materials i no sap, o no gosa, o potser no troba necessari, oferir allò més valuós que es pot oferir, i que precisament té els pobres com a primers destinataris: l’alegria de Jesucrist, la seva presència viva. I ens conviden a avançar per aquest camí, amb una colla de reflexions i de pautes per treballar per-sonalment o en grup.

Mercè Solé

Vinilíssim.

Un canal de youtube on podreu trobar gran quantitat de la música gravada a Catalunya dels 50 als 80: des de l’escolania de Montserrat, a la Nova Cançó (tots!), els Esquirols, contes per a infants (amb les veus mítiques de M. Matilde Almendros, Isidre Sola...), Xesco Boix, Joan Capri, Mary Sant-pere o La Bella Dorita, sardanes, cuplets. Els trobareu ben classificats i endreçats al blog: http://vinilissim.blogspot.com.es/.

Mercè Solé

Page 26: L'agulla, número 096

PÀGINA 26

Any XXI. Número 96. Segona època

maig 2016

Periodicitat:6 números l’any.

Grup promotor:M. Antònia BogónezJoaquim M. Cervera

Salva Clarós Quitèria Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Maquetació i tramesa: Mercè Solé

Gestió del bloc:M. Antònia Bogónez

Gestió del Facebook:Maria-Josep Hernàndez

Gestió del Twitter:Quitèria Guirao

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:[email protected]

Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual)

Bloc:https://elpunxo.wordpress.com/

Arxiu:Trobareu els darrers números de

la revista a:http://issuu.com/punxo/docs

L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i

per les xarxes socials.

No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne

la procedència.

Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir.

i si voleu que l’enviem a algú, ens feu arribar la seva adreça.

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules.

Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març, el 15 de maig, i el 15 de juliol.