L’ A G

U L L

A

Juny 2011 - Any XVI - Número 75

Polítics i banquersHan passat moltes coses, en aquests darrers mesos. La vida econòmica, social i política ha patit tota mena de sacsejades, i darrerament, al voltant de les eleccions municipals, sembla que s’hagin concentrat totes les contradiccions. Com a símbol només cal veure, per una banda, les acampades dels indignats; i per l’altra, la marea imparable de la dreta que ho ha escombrat tot.

Les acampades dels indignats, independentment de cap on derivin i quin futur tinguin, resulten profundament simptomàtiques. Perquè, aquí al darrere, no hi ha en general cap programa maximalista, cap voluntat de capgirar la societat. Hi ha coses tan assenyades com la que explicava els primers dies un dels acampats a la televisió: “Només que s’aconseguís implantar la taxa Tobin –l’impost que aquest economista nord-americà proposava per als moviments de capitals–, quin gran avanç seria!”. I és que el que els indignats demanen és, simplement, una democràcia que sigui democràcia. És a dir, que el govern del món no estigui en mans d’això que ara s’anomena els mercats, sinó que siguin els representants del poble els qui dirigeixin la vida col·lectiva, al servei del conjunt de la col·lectivitat i en connexió directa amb aquesta col·lectivitat.

“Ni polítics ni banquers”, han dit els indignats. Perquè els banquers –i tots els qui es poden englobar darrere aquest nom– són els qui fan el que volen amb nosaltres, i els polítics, mentrestant, no es veu que facin res per frenar aquesta dictadura i per afavorir l’interès de la majoria.

Necessitem que els polítics d’esquerres tornin a actuar políticament. Que ofereixin plantejaments conjunts i amb visió de globalitat perquè el que primi sigui el bé de tots i no els interessos dels rics, i que ho facin de manera que el conjunt de la ciutadania se senti realment representada en la seva actuació. I ho necessitem de pressa, abans que desapareguin les il·lusions i les esperances i les nostres societats es deixin abduir definitivament per les crides del populisme i de la insolidaritat.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Any XVI. Número 75juny 2011

Periodicitat:5 números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar03 La força de la indignació. E. Mir

04 La tisorada és interessada. M. Andreu

05 Eleccions municipals? J. Lligadas

06 Fandema-Solidança. J. M. Fisa

07 Salt: compromís per la interculturalitat. F. Mussoll

LA PALMERA I LA FONT09 Des del Brasil. A.Belloso

08 Retrobament amb la JOBAC. S. Clarós

El debat de l’Agulla11 Refundació de l’esquerra. Q. Cervera

a peu

12 La Sauva Negra. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

13 Viladecans Punt de Trobada. M. Solé

14 Puntades

15 Per airejar el cervell

Les idees no ens

les podeu desallotjar!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Hi ha qui té la indignació fàcil i en fa quasi un ofici. Només cal recordar els programes escombraries de certs mitjans de comunicació o certs periodistes penells que s’indignen un dia per una cosa i, l’endemà, pel seu contrari. Tot sigui per vendre el seu paper o la seva imatge. Cap d’aquests m’interessen. No és pas aquest tipus d’indignació que vull tractar aquí. La indignació que m’importa és aquella que sentim en ser testimonis d’una injustícia, que sacseja i indigna tot el nostre ésser, obligant-nos a actuar i a comprometre’ns. Una força subterrània que ens situa al marge. És a dir, en l’estret lloc de la incomoditat, del conflicte i de la lluita; en els espais de la societat on l’humiliat sofreix, crida o lluita, col·locant-nos al seu costat, solidaris de la seva humiliació, dels seus sofriments, del seu crit, del seu combat.Si la indignació és una emoció forta, aclaparadora, també és un do. Hom no la tria. No ens pertany. Es refereix sempre a un altre. Proper o llunyà. Conegut o desconegut. Mai a un mateix. Ens recorda així, en la nostra pròpia carn, la nostra comuna humanitat, aquest vincle vital que ens uneix als altres. És com si aquest, sobtadament, amenacés de trencar-se sota l’efecte d’alguna cosa intolerable: acceptar pertànyer a un món dividit entre amos i esclaus, entre botxins i víctimes, entre justos i injustos, entre dominadors i oprimits, i avalar-lo feliçment tot repetint l’excusa de Caín, “que potser sóc el guardià del meu germà?”. La indignació agullona la consciència. La resignació, al contrari, l’ofega, la protegeix dels altres, aixeca un mur d’indiferència i de fatalitat.Com un do, la indignació arriba també inesperadament. Surt al nostre encontre. Aleshores la humiliació, la injustícia, la violència sofertes pels altres –els seus crits, els seus sofriments– esdevenen nostres. I l’única manera de desprendre-se’n, és prestant la nostra veu, les nostres mans, el nostre cor. Vet aquí el que la indignació ens exigeix, fins i tot si ens costa... Ofegar-la, esquivar-la és sempre possible. Però aleshores, al preu de quina traïció? Renegar de si mateix, doblegar-se davant d’un senyor amenaçador i sotmetre’s a l’esclafit del fuet. Consentir a la inhumanitat.La indignació ens eleva, ens fa créixer. Aquest do és una gràcia, ja que gratifica la vida, una vida en i per a la llibertat. La vida que s’obre des d’una

La força de la indignacióEzequiel Mir

recerca, des de la responsabilitat que ens confereix el fet de viure. És així que la indignació pot ser vista com una força que sorgeix de les entranyes de la terra. Una força tel·lúrica que sacseja i esquerda la rutina quotidiana i ens col·loca al cor del combat de la vida esdevinguda conscient i solidària. La protesta, la revolta, la insurrecció, en són possibles figures col·lectives. Hom n’observa el poder en el món àrab. Les grans epifanies de la llibertat sorgeixen d’ella.Tanmateix, com podem explicar la poca indignació en les nostres societats de consum i de l’espectacle? Serà que les persones s’han resignat i han oblidat la indignació? Viure sense indignació i viure en la resignació van sens dubte plegades. És igualment cert que la publicitat i l’entreteniment omnipresents, la influència del virtual i de la freda lògica del mercat, així com el discurs dominant de la societat que vehicula sense relax el somni dels rics i dels poderosos, i la seva manera de veure el món des de l’òptica dels seus interessos i dels seus beneficis –i els pobres com uns perdedors–, contribueix a immunitzar contra l’escàndol i la indignació. Com si el desarrelament del món, tan denunciat per Simone Weil i tan ben comprès per Hannah Arendt, que caracteritza la nostra època obnubilada pel progrés tècnic, debilités efectivament les arrels de la nostra condició humana.Però la vida no és més forta que els grillons de ferro o numèrics? La indignació persisteix, vibra i es propaga encara en les lluites socials i polítiques. En les paraules i els gestos de tantes persones que mantenen viva la flama de la dignitat i de la solidaritat amb els humiliats de la terra.

Ezequiel Mir és coordinador TALC (Tallers d’Acollida Lingüística i Cultural) de Càritas Diocesana de Girona

3

Segons Artur Mas, la majoria silenciosa que el 22 de maig va fer que CiU guanyés les eleccions municipals ha ratificat a les urnes la política de retallades socials promoguda pel Govern de la Generalitat. I segons José Luis Rodríguez Zapatero, és aquesta política de retallades en drets socials i laborals imposada fa un any pel Govern espanyol en resposta a una crisi econòmica que va ser negada, primer, i menystinguda, després, la que ha causat l’estrepitosa derrota electoral dels socialistes.Paradoxalment, Zapatero ja ha deixat clar –en sintonia amb un liberal nacionalista com Mas i amb el suport públic d’un socialdemòcrata històric com Felipe González– que la política de retallades ha de continuar per evitar el risc de fallida financera o bancarrota pública que té enganxats països com Grècia, Portugal o Irlanda. Així ho imposa el diktat dels poders econòmics i dels lobbies polítics europeus i internacionals (Angela Merkel, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional...) que actuen al servei dels mercats. Un eufemisme, el dels mercats, molt en boga per referir-se al capital especulatiu i financer i, en definitiva, al sistema capitalista, versió neoliberal.Així doncs, no hi ha res a fer? La tisorada en drets socials i laborals va a missa, peti qui peti? No ho creu així la immensa minoria sorollosa de persones indignades que, enfront de la majoria silenciosa –un concepte franquista, per cert–, ha sortit al carrer a ocupar les places de

La tisorada és interessadaMarc Andreu

ciutats i barris per fer sentir la seva veu en contra del sistema polític i econòmic. És aviat per aventurar en què cristal·litzarà el magma assembleari del moviment dels indignats, nascut el 15 de maig, i per veure com s’articularà (o no) amb l’esquerra social, sindical i política que, a Barcelona, també va sortir massivament al carrer contra les retallades, el 14 de maig.Però el que sí que deixa clar aquesta immensa minoria sorollosa –i així ho han posat de manifest en xerrades a la plaça de Catalunya veus autoritzades com les de l’economista Arcadi Oliveres i el sociòleg Quim Sempere– és que la retallada de l’Estat del Benestar no és ineludible. Que se li pot plantar cara sense que això signifiqui anar més enllà (tot i que convindria) d’una revolució que es limiti a refundar el capitalisme, tal i com va prometre Nicolas Sarkozy fa un parell d’anys. I, en tot cas, la immensa minoria també comença a tenir clar que el que cal plantejar-se seriosament no són retallades socials, sinó polítiques de decreixement en benefici de la sostenibilitat, la solidaritat i l’equitat social i mediambiental.Defensar i ampliar un Estat del Benestar (i una democràcia)

que a Catalunya i Espanya, per raons històriques, no arriba encara als mínims dels països europeus més desenvolupats no és sinònim de dispendi públic. I ha de ser compatible amb plantejar polítiques serioses de decreixement. Ara bé, tot això apunta cap a un canvi radical de sistema polític, social, econòmic i fiscal, i això és precisament el que no volen els mercats ni els seus agents. Al capitalisme el que li va bé són les retallades socials imposades indiscriminadament per governs socialdemòcrates i liberals, tant se val. Perquè trenquen les xarxes de solidaritat i defensa col·lectiva i pública que la classe obrera va anar guanyant progressivament durant gairebé dos segles de lluita. I perquè desregulen i desmantellen serveis públics susceptibles de ser privatitzats i esdevenir un negoci especulatiu més. En definitiva, que les retallades no són cap plaga divina, sinó mesures interessades per afavorir uns quants (pocs) en detriment d’una majoria. El que cal, doncs, és que aquesta majoria deixi de ser silenciosa (o silenciada) i prengui consciència de la indignació que ja expressa una immensa minoria.Marc Andreu és periodista i historiador

4

Se suposa que, a l’hora de valorar unes eleccions municipals, el que tocaria fóra valorar els problemes i necessitats que tenen els nostres ajuntaments i veure cap a quin tipus de solucions s’han inclinat els ciutadans. I. juntament amb això, veure quines deficiències estructurals tenen també –la principal, la manca de finaçament– i quines perspectives de solució s’albiren.Però resulta que la cosa no va per aquí. No sembla que les eleccions tinguessin aquests temes com a centre d’interès. Sí que és cert que, si un ciutadà interessat s’hi esforçava, podia trobar els programes dels respectius partits, i veure com dins d’aquests programes hi havia un bon nombre de propostes que diferenciaven clarament uns partits dels altres. I l’examen d’aquestes diferències feia adonar que, realment, valia la pena pensar-s’ho bé a l’hora de triar. Per exemple, puc dir que a Viladecans les propostes d’ICV-EUiA i les d’ERC estaven molt bé.Però això només passava si el ciutadà hi estava realment interessat. Si no, si només es fixava, per exemple, en els cartells electorals, es podia trobar amb un conjunt d’eslògans perfectament intercanviables entre uns i altres, que, de fet, només es distingien en el to més o menys continuista en els partits que tenien l’alcaldia i més o menys rupturista en els qui no la tenien. Servidor, que la setmana abans de les eleccions vaig haver de passar en cotxe pels municips de Viladecans, Sant Boi, Cornellà i Sant Joan Despí, vaig estat temptat de copiar tots els eslògans que els diversos partits havien inventat a cada localitat, i després mirar a veure si algú era capaç d’identificar a qui partit corresponia cada eslògan. Gosaria dir que era impossible d’encertar.Poc municipals han estat, doncs, aquestes eleccions. Perquè els partits no semblen haver trobat –no sé si buscat– la manera de crear debat de propostes i projectes, i més encara per un altre fet més greu: perquè, com que tot ho tenim globalitzat, la gent tendeix a votar més amb criteris de política general que no pas pensant en què convé al seu municipi. El cas és que, de tot plegat, en poden sortir, per exemple, aquestes constatacions:L’ensorrament socialista. És, sens dubte, el fet més rellevant d’aquestes eleccions. Una enfonsada amb dimensions de cataclisme, tant a Catalunya com a

Eleccions municipals?Josep Lligadas

tot Espanya, continuant la línia que es va iniciar en les eleccions al Parlament. Val a dir que la campanya de la dreta política i mediàtica ha sabut tocar tots els ressorts necessaris, però això sol no hauria estat suficient si el socialisme mateix no hagués mostrat tanta inconsistència. I no sembla que estigui en

camí de recuperar-se. El socialisme hauria d’obrir moltes portes i finestres i fer entrar l’aire, perquè, realment, no ens podem permetre que aquest partit continuï en hores tan baixes.La solidesa convergent. Convergència i Unió, malgrat les retallades, continua creixent i reforçant-se. Sap vestir el seu conservadorisme amb vestidures d’interès del país i amb un bon estil de “bona gent”, sense estridències, i alhora amb l’horitzó d’una Catalunya lliure però que ja ho serà quan ho pugui ser, sense que aquest horitzó li hagi de complicar la vida a ningú. Deu ser que Catalunya, majoritàriament, és així.L’amenaça del PP. Ens ve a sobre. A la resta d’Espanya en forma d’allau imparable, i a Catalunya creixent també cada cop més. I només s’hi pot fer front si l’esquerra presenta propostes creïbles, si aquestes propostes es vehiculen amb actuacions també creïbles, i si ens animem a lluitar seriosament la batalla dels valors. El cul-de-sac independentista. L’independentisme català, plantejat com a prioritat política, diria jo que té poc futur. A Catalunya hi ha un percentatge més o menys destacable de gent a qui li agradaria que Catalunya fos independent, però en l’estil de Convergència: sense fer-ne un objectiu prioritari ni complicar-se gaire la vida per aconseguir-ho. I això, malgrat flamarades com la del 10 de juliol de l’any passat. En canvi, els partits o moviments que posen la independència de Catalunya com a principal prioritat, estan subjectes a tal quantitat de contradiccions que és molt dificil que aconsegueixin l’estabilitat necessària per crear un projecte sòlid i permanent.El bons rèdits de la xenofòbia. L’ascens de PxC és molt preocupant. Però no sé si no ho és més encara la utilització –més o menys descarada– de l’arma de la xenofòbia per part de partits suposadament més respectables. És una realitat que hi ha un bon 5

Havíem dit en el número anterior de L’Agulla (“Àfrica encara existeix”) que un ferry ens traslladava des de la part del Senegal a Gàmbia, just a la capital, Banjul. Gàmbia era colònia anglesa i passem del francés a l’anglès d’una vora a l’altra del riu. Una mateixa regió, dos estats, dues identitats polítiques fruit de les transaccions europees. Uns mateixos pobles i una mateixa cultura. Africa. Des de fa dos anys, Solidança ha emprès un projecte d’intercanvi i cooperació amb un equip de dones de Tujerenk que volen sortir de la seva situació de dependència. Aprendre a cosir, a llegir i a escriure és un pas molt important de cara a poder guanyar uns diners complementaris per a l’economia i per a l’autosuficiència familiar. En la parcel·la cedida a Solidança, de 5.000 metres quadrats, a la ciutat de Tujerenk, no gaire lluny de la capital, s’ha pogut construir una petita nau amb sostre de palla i encavallats de fusta, per tal d’emmagatzemar la roba que periòdicament s’envia des d’aquí a Barcelona, en contenidor de 40 peus. Allà es descarrega al port i es ven a la menuda, en petits mercats, d’acord amb els seus propis codis comercials.Quan informem a casa nostra de l’enviament a l’Africa de roba de segona mà, sorgeix

immediatament el comentari negatiu que això malmet la seva pròpia indústria i els teixits tradicionals... Cal dir, aleshores, que des de fa molts anys la roba del Nord hi arriba de totes passades i la competència, actualment, només és dels intermediaris i ara també de tots els productes xinesos. De molt mala qualitat, per cert.Fandema, la contrapart, fa un doble servei. D’una banda tanca el cercle de la roba recollida aquí perquè arriba allà, sense intermediaris. El benefici es reinverteix en el projecte. De l’altra, ensenya a produir –o ajuda a produir– els seus

nombre de gent que se sent incòmoda davant el fet de la immigració. Davant d’això, una resposta és donar-los peixet i afavorir la reticència envers els immigrants. I una altra resposta és, en canvi, mirar de solucionar les causes d’aquesta incomoditat en allò que es pugui, treballar per una millor qualitat de vida per a autòctons i nouvinguts sobretot en els llocs on hi pugui haver més conflicte, promoure oportunitats de trobada mútua, i dedicar

tants esforços com sigui possible a les tasques d’explicació, de pedagogia, de lluita pels valors. Que no és fàcil, però que és, crec, l’única resposta coherent tant per part de l’esquerra com per part, també, dels cristians.I, finalment, la constatació més complicada: l’abstenció. El problema és molt seriós. Però això seria ja tot un altre article.

Josep Lligadas és escriptor

Fandema-SolidançaJosep M. Fisa

propis productes fets amb roba africana. A més, com altres cooperatives sostingudes per projectes missioners que fa anys que funcionen, s’estan elaborant artesanies en roba que més tard seran venudes en les nostres botigues del Nord. És el que fa Akh Ben al Senegal.En la visita que hi hem fet hem aprofitat per posar en marxa un petit projecte de reg gota a gota. Encara que els pous donen aigua abundant és important transmetre la cultura de l’estalvi. Molt més si tenim en compte que l’energia elèctrica està produïda totalment amb plaques fotovoltaiques que fan anar tant el motor d’extracció de l’aigua com els ordinadors o la màquina de cosir. Començar un projecte amb energies renovables i netes és millor que crear dependències respecte a les energies fòssils cada vegada més cares i més escasses. Un motor de gasoil que molia blat ha quedat inutilitzat molt de temps justament per aquest fet: no era sostenible.D’altra banda el projecte és de llarg abast. L’equip de set dones inicials s’ha ampliat a gairebé quaranta perquè ha funcionat la propaganda boca-orella. Fandema vol dir, més o menys, ajuda’t a tu mateix. I no solament hi aprens i t’hi relaciones sinó que pots ajudar a d’altres i et pots preparar per muntar el teu petit

6

comerç. Pots revendre roba en els mercats. Pots aprendre a cultivar hortalisses. Uns joves han après a construir la nau de què hem parlat, i a fer-hi la instal·lació elèctrica... Així han començat un projecte empresarial. A partir d’ara es volen fer alguns cursos d’instal·lació fotovoltaica i de reg.La Sílvia i el Malang, que són els líders del projecte, estan creant una xarxa de relacions impressionant. A través de l’Agència de Terres Llunyanes, faciliten el coneixement turístic de la regió i proposen un estil d’apropament a l’Àfrica des de la seva gent i donant suport als seus projectes. És el que podem anomenar turisme solidari. Ara, alguns dels visitants s’han ofert a col·laborar en el projecte Fandema, des del coneixement directe del que s’hi fa i del que s’hi pot fer. Tot a través de la relació personal i de les necessitats que manifesten ells mateixos i que esperen resposta.El projecte Fandema-Solidança és un projecte petit i modest, però té la gràcia d’estar basat en la relació, en el compartir petits somnis, petites millores de la vida quotidiana. Establir una relació absolutament de tu a tu, sense pretensions, i partint del que hi ha, d’acord amb el que ells diuen i comparteixen.Si la Sílvia i el Malang, ells mateixos, ja expressen aquest “maridatge” entre Catalunya i Gàmbia, Fandema-Solidança –amb la Irena, com a primera cooperant del projecte– és la síntesi d’un projecte social que aquí dóna feina als qui podrien estar exclosos d’oportunitats laborals i allà obre una nova porta a dones que no podien somniar un canvi positiu en el seu rol domèstic i en la seva economia familiar. De projectes així, jo en dic “cooperació homeopàtica”, és a dir, aquella cooperació petita que pot canviar alguna cosa del funcionament global. En això estem.I això no és tot. Vam poder fer una bona incursió a la regió de Kassamance, a dins del Senegal, una regió massa lluny de la capital, Dakar, i massa cobejada per la seva riquesa de recursos naturals i, sembla, de recursos d’or negre, mai millor dit. Encara s’hi respecten els grans arbres, molts dels quals són sagrats i perviuen tradicions animistes amb perfecte convivència amb el cristianisme i l’islam. Poder acabar una visita fent una pregària benedicció com la cosa més natural i ecumènica és un goig que agraeixes. Africa et pot tornar amb escreix el que tu li dónes. La llàstima és que durant segles només s’hi ha anat per explotar-la.

Josep M. Fisa és capellà

Salt és un poble amb més de 30.000 habitants. Un poble tradicionalment tèxtil, ara amb les fàbriques tancades, molt d’atur i sense perspectives de feina. L’associacionisme i el voluntariat és molt gran: més d’un centenar d’entitats socials, culturals i esportives. Dues parròquies. Hi ha un 43% d’immigració, que prové de països molt diversos. Fins a les eleccions l’ajuntament era socialista, ara és de CiU.Des de les parròquies, que fan un treball conjuntat, des de Càritas Salt, amb un centenar de voluntaris, des de la Taula de Diàleg Interreligiós, amb tots els responsables i líders religiosos, des dels Serveis Socials municipals, des de les escoles i instituts i des de pràcticament totes les associacions i entitats, hi ha una voluntat molt clara i manifesta: apostem pel progrés en la bona convivència amb els nouvinguts, pensin com pensin. L’acolliment, el respecte i la defensa de la interculturalitat són valors cabdals. Els nouvinguts formen part del nostre poble, amb els mateixos drets i deures que els saltencs de sempre. Ja no hi ha marxa enrere, s’imposa la convivència en la diversitat. Cal anar mentalitzant progressivament els ciutadans que encara no ho tenen clar.Evidentment, no tothom ho té clar i assumit. La convivència amb algunes persones immigrades, amb la diversitat de cultures, amb la manca de feina i amb la pobresa que va en augment, porta problemes. Un exemple recurrent, però real, és el dels veïns d’escala que han de pagar pels immigrants que no ho poden fer perquè amb prou feines poden sobreviure.Fent una mica d’història, el conflicte de finals de febrer del 2010, difós i agreujat per la pressió mediàtica, neix d’una sèrie de robatoris i la sensació d’inseguretat per part d’alguns comerços i particulars, que, en un

Salt: Compromís per la

interculturalitatFèlix Mussoll

7

ple municipal, es queixen i creen aldarulls per fer sentir les seves reivindicacions de més seguretat. Algú acusa d’alguns robatoris a immigrants. Els marroquins se senten ofesos i manifesten públicament el seu desacord. Els mitjans de comunicació extremen les posicions.Les dues parròquies, Sant Cugat i Sant Jaume, es reuneixen i es parla de la situació, juntament amb Càritas Salt fan costat als immigrants més desafavorits i a l’Ajuntament, que manifesta el compromís de trobar-hi solució proposant més atenció als immigrants i més seguretat ciutadana, però que no disposa de recursos suficients. Les dues parròquies fan públic el comunicat “Treballem pel respecte, el diàleg i la convivència”, que sintetitza el valor fonamental de la convivència i la defensa dels més desprotegits, i al qual se li dóna la més àmplia difusió, per contrarestar el clima de crispació i d’incertesa: “A partir dels fets conflictius d’aquests darrers dies en el nostre poble, dels quals s’han fet ressò els mitjans de comunicació, les dues parròquies de Salt reiterem la nostra voluntat de treballar pel respecte, el diàleg i la bona convivència entre els veïns, com ho fem des de la Taula pel Diàleg Interreligiós de Salt. La seguretat és un dret, com és un dret tenir un treball digne i ho és poder posar cada dia un plat a taula. Més que prendre partit, es tracta de fer costat a les persones més febles i desprotegides. La solució dels conflictes no es troba en els enfrontaments, sinó en el respecte i el diàleg, que asseguren una bona convivència. Recordem, en tot moment, l’anomenada Regla d’Or evangèlica, vàlida per a tothom: “Feu als altres tot allò que voldríeu que ells us fessin a vosaltres”.L’Ajuntament dialoga amb totes les parts, amb el compromís, com s’ha dit, de més atenció als immigrants i més seguretat ciutadana. A les nostres parròquies, la relació amb els immigrants és un dels punts prioritaris dels objectius i del treball pastoral. Des del març, el clima de convivència és cada vegada millor i la situació cívica s’estabilitza completament.Un altre fet més recent va portar a la tensa situació viscuda el passat mes de gener a Salt, que va començar amb el robatori d’una moto per part de dos nois marroquins. La policia municipal, que ja

els coneixia, els va perseguir. Un dels nois es va escapar, l’altre va pujar fins al cinquè pis i, quan

volia baixar pel pati interior per escapar-se dels municipals, va caure. El van traslladar a la UVI de

l’hospital. Pocs dies després va córrer el rumor que ja era mort. Una bona colla de companys es van manifestar davant de la policia municipal

cridant: “assassins” i van cremar contenidors. L’endemà, la nit del dissabte, dia 15, la situació

es va agreujar: cinc cotxes i set motos cremats, parets emmascarades i una gran sensació d’indefensió, tot i

la gran quantitat de mossos d’esquadra repartits pel

poble.Les associacions de veïns i

les entitats convoquen una manifestació silenciosa pel

dissabte 22 de gener. Tot i no veure-ho clar, ja que pot complicar el clima de crispació i poden venir grups radicals contra els immigrants. Aquella setmana va ser de molta tensió. El noi va morir. Hi va haver moltes reunions. Finalment es consensua el manifest que es llegeix al final i el lema de la manifestació silenciosa: “Volem viure a Salt en pau i bé”. A la manifestació hi van participar més de 3.000 persones, moltes d’elles immigrants, colze amb colze amb els saltencs de sempre. Va ser una lliçó de civisme i de voluntat de convivència, de respecte i de voler avançar junts.En les darreres eleccions hi ha hagut uns resultats preocupants: tres regidors de PxC. Això vol dir que al darrere hi ha un nombre considerable de persones que els fan confiança. Cal desemmascarar la demagògia de fer creure que hi ha ciutadans de primera i de segona: uns amb més drets que altres.La comunitat cristiana i les persones i grups més compromesos de Salt ens reiterem en el compromís per la interculturalitat. Els nostres veïns immigrants són treballadors, molts d’ells sense feina. Viuen en extrema pobresa. Són els que més necessiten el nostre suport. Volem afavorir l’intercanvi de cultures. En definitiva, apostem per la

convivència a Salt, costi el que costi.

Fèlix Mussoll i Segura és rector

de la parròquia de Sant Cugat de Salt i Delegat de Pastoral Obrera de Girona.

8

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Amics de L’Agulla, fa temps que el meu germà Marcel·lí em guarda tots els números de la revista i els llegeixo amb interès. Ell m’ha dit que ja és hora que digués alguna cosa als amics lectors que, com jo, gaudeixen d’uns escrits que m’agraden i segueixo des de tan lluny, Brasil.Bé doncs, em dic Àngel Belloso, soc capellà i fa quaranta anys que estic a Brasil, pertanyo i estic incardinat a la diòcesi de Barcelona. També, continuo pertanyent a l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres).Fa anys, quan vaig començar als barris de Sabadell, vaig adquirir una bona experiència d’apostolat i molts bons records de treball en equip amb altres capellans. Però la major part de la meva activitat ha estat en terres brasileres, especialment en les faveles de les perifèries de Sâo Paulo i Santo Andrés on em trobo actualment. Si, bé, va haver-hi un parèntesi de dos anys que vaig ser a Cuba.La meva vocació missionera va néixer de diversos factors, la família, els grups de JOC de Sabadell, l’HOAC i del meu germà gran i predecessor, que s’havia fet missioner seglar i va estar entre els indis natius del Chami a la jungla colombiana. Ell, amb les seves cartes, m’animava, i jo em feia constantment la pregunta: “Si ell ho està fent, per què jo no?”.Les meves experiències inicials va ser com sacerdot obrer a Sâo Paulo (ja ho havia estat a Sabadell). Van ser moments difícils, imperava, per aquells anys, una forta dictadura militar, alguns companys van

ser torturats i perseguits. En una ocasió van haver d’estar amagats a diferents vivendes d’uns professors que també feien oposició al règim. Arns, Casaldàliga, Luciano... vaig participar amb ells en la denúncia pública a les CEBS. Totes aquestes coses en van confirmar em la meva posició d’acord amb l’Església dels pobres, vaig tornar a rellegir la Bíblia amb ulls dels pobres (Carlos Mestres).En la primera parròquia, vam fer un treball intens per crear guarderies, perquè així les mares poguessin anar a la feina a les fàbriques, un altre treball va ser amb grups d’adolescents que ateníem a mitja jornada.Actualment estic treballant juntament amb un company en un barri on hi ha de tot, cases de classe mitjana i també faveles, una difícil combinació. Ens anima les línies marcades pel document “Aparecida”, al mateig temps sentim un fre i

Des del BrasilÀngel Belloso

certa por en aquest moment eclesial, sentim una Església més propera a Jesús de Natzaret.Es per això que les coses que expresseu a L’Agulla són un bon refresc i espero que em vagi arribant. També puc seguir els moments que es viuen a Catalunya. He de dir-vos que també m’envien diverses publicacions d’allà, encara que no recullen el pensament general de les bases.Ja fa quaranta anys que estic en aquestes terres de Brasil, com us he dit al principi. Estic vivint les noves línies polítiques (Lula i Dilma Rousseff), hi ha hagut una significativa millora enfront de les grans desigualtats i grans injustícies socials que encara estan presents. Ara tinc 67 anys i em queda molta feina per fer. Una abraçada i endavant amb L’Agulla.

Angel Belloso és capellà missioner a Brasil

L’àpat de Nadal de l’any passat. Els sacerdots van d’invitats (extrem inferior dret) entre les famílies de la parròquia.

9

A començament dels anys 70, i en ple temporal de canvis de tot ordre, aparegué la Jobac. Al principi era una coordinació de grups de joves de barris de la perifèria de Barcelona que compartien la revisió de vida com a mètode per a créixer en la fe i en el compromís amb altres joves i amb la classe treballadora. Un bagatge lleuger i obert en consonància amb l’indecís moment que es vivia a Catalunya i al món. Els grups van fer-se Moviment i confluirien amb la JOC uns vint anys després, en un procés que pretenia reconstruir la pastoral de moviments de joves sense renunciar a l’esperit fundacional de Joseph Cardijn. A Barcelona i a Catalunya es va viure una crisi d’àmbit global que va fer tancar fàbriques. Apareixia amb força un atur que colpejava principalment els joves. Altrament, les creixents possibilitats per a accedir a la formació universitària i una emergent cultura del lleure anirien configurant canvis profunds en els mecanismes de socialització del joves. La Jobac es deixava modelar pels avatars de l’època, amb l’única obsessió de trobar els instruments idonis per a educar els joves en la fe compromesa i rellançar la JOC, el referent històric en el que s’havien fixat els joves consiliaris que impulsaren la Jobac.

Retrobament amb la JobacSalvador Clarós

El Moviment va calar les xarxes en el llavors anomenat cinturó industrial de

Barcelona, convidant alguns milers de joves a ser protagonistes mitjançat

l’acció organitzada en els seus pobles i barris. Una experiència

que sens dubte ha deixat petjada. Això és el que vol explicar ara La Jobac (1974-1992), desencís i utopia de la joventut

a Catalunya. El llibre, escrit per la historiadora Montserrat Sintes i

Bou, que es presenta al públic el 16 de juny, explica la història de la Jobac en el context de

l’època a partir d’entrevistes amb antics militants i consiliaris, i de la documentació arxivada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.La presentació de la història de la Jobac és una oportunitat per a un retrobament històric entre els que hi militaren. Què se n’ha fet de tots aquells militants?, recordant aquelles estrofes de l’entranyable Pete Seeger: “Què se n’ha fet d’aquelles flors?”. Doncs la resposta el 16 d’octubre als Salesians de Rocafort a Barcelona en una gran trobada que servirà per presentar el llibre i perquè aquells nois i noies dels anys 70 i 80 comparteixin ara amb perspectiva històrica les seves flors, les que han nascut i les que s’han marcit. I les que naixeran...

Salvador Clarós és sindicalista

Per a unes comunitats socialment atentesEl 4 d’abril el bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, va presentar la “Guia per a unes parròquies i comunitats socialment atentes”, que ha preparat l’Equip de Pastoral Obrera del Bisbat. Ho va fer en el marc de les Jornades Quaresmals de l’arxiprestat de Piera i Capellades. Conté orientaciones pràctiques perquè parròquies, comunitats i moviments puguin revisar la seva praxi pastoral; i proposa un seguit de suggeriments amb vista a donar respostes als problemes que la crisi actual està plantejant, sobretot entre la classe treballadora, les capes mitges empobrides, el món rural, els immigrants i les dones. Lluitar contra la pobresa, l’exclusió social, defensar els més desafavorits, promoure la justícia i la vida digna és un deure essencial de la comunitat cristiana.

L’Equip de la Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu es mostra particularment actiu. Així, a més de publicar regularment el butlletí titulat “Crit Solidari”, anuncia per al 26 de maig una altra taula rodona a Sant Vicenç dels Horts sobre els efectes de la crisi i les iniciatives per combatre-la o, si més no, amainar-ne els efectes. J.T.

Publicat a la revista El Pregó, núm. 412 de 15 de maig del 2011

P

Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

10

El debat de l’agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla

Refundació de l’esquerraQuim Cervera

Manuel Valls, alcalde d’Evry, pot ser un dels elegits per liderar el Partit Socialista francès. M’ha

caigut simpàtic en primer lloc perquè és un barceloní i en segon lloc perquè

es veu atrevit a renovar l’esquerra a Europa i obrir-li futur.

Per a la nostra esquerra catalana plural seria molt convenient, en vistes a la refundació de l’esquerra, fer servir les seves propostes per plantejar-se:

Una reconsideració de la utopia socialista (“a 1. cadascú segons el seu treball”) per tal que impregni les seves polítiques i no es quedin senzillament en una bona gestió del capitalisme, reformant-lo, o evitant els seus efectes destructius en la dignitat de la majoria de la població, amb unes polítiques socials, que sovint esdevenen purament assistencialistes. Cal posar en qüestió de nou el mateix sistema capitalista. Per això cal una reflexió sobre les noves dimensions que el sistema ha adquirit (globalització, depredació, augment de la pobresa, segregació d’un discurs ideològic justificador transmès a través de les grans empreses de comunicació i en la xarxa...). Ens cal doncs avançar vers el veritable “comunisme” (“ a cadascú segons les seves necessitats”) en el segle XXI. Ens cal molta imaginació i elaborar discurs utòpic i estratègic que expressi els desigs del poble i l’aglutini.

Una revisió autocrítica sobre el nacionalisme. 2. Certs grups de l’esquerra política encara el veuen massa unilateralment, com un moviment burgès i els costa descobrir la pluralitat del nacionalisme, i per tant la seva vessant popular i obrera. Altres sectors de l’esquerra els costa relacionar la lluita nacional amb la lluita de classes i no prioritzar una o altra. Seria necessari retornar a les anàlisis de Maurin i de Nin per recuperar la relació que hi ha entre la reconstrucció nacional i la superació del capitalisme per encaminar-nos vers un sistema més fraternal. Per això caldrà tenir en compte avui, els canvis socials, la globalització i la importància de els noves tecnologies i dels mitjans de comunicació.

Un treball d’aproximació entre el moviment obrer i 3. sindical, els moviments ciutadans i els moviments

ecologista, feminista, pacifista, pel quart món, pel tercer món, de joves, de dones... i tots aquells moviments que podríem anomenar d´una “política i cultura de la pau i de la solidaritat”, i així seguir configurant un moviment internacional per una nova globalització, basat en els valors de la justícia, la llibertat, la pau i el pa, treball i cultura per a tothom.

Una revisió de l’esquema assumit acríticament 4. per molta part de l’esquerra, de la divisió de la realitat social entre el que és públic i el que és privat. Penso que és un esquema caduc, que no respon a la realitat molt més complexa. Més aviat produeix conflictes falsos i infecunds entre escola privada, escola pública, sanitat privada i sanitat pública... En la nostra societat a més del mercat (sector privat...), Estat (sector públic), existeix la societat civil (entitats del tercer sector, empreses d’economia social, entitats i ONG). O ens trobem amb un sector de l’esquerra, que segueix defensant de paraula el sector públic però a la pràctica malpacta (fins i tot menysprea) amb el tercer sector perquè li solucioni aquells buits que l’Estat no pot omplir, i així li resol de forma més barata. O ens trobem amb una esquerra que segueix confiant de manera ingènua en l’Estat, que el percep quasi com omnipotent. Caldria que l’esquerra propiciés un nou pacte entre societat civil, estat i mercat.

L’esquerra, a vegades, sembla que tingui por del 5. desenvolupament de la democràcia. No acaba de valorar la importància que tindria que els estrangers votessin, que s’elegissin els alcaldes directament, que els partits presentessin llistes obertes, o que d’una vegada aprovin una bona proposta de distribució del territori (llei de vegueries suprimint les diputacions) i una llei electoral... Alguns sectors encara són reticents en fer consultes populars (sobre la independència, o sobre temes de la vida quotidiana, ciutadana, laboral...). Convindria avançar en la democràcia directa, aprofitant les possibilitats de les noves tecnologies.

Seria finalment molt positiu que l’esquerra canviés 6. d’esquema mental en la seva tradicional anàlisi sobre el fet religiós. Però això pot ser motiu d’un altre article.

Quim Cervera és capellà i sociòleg11

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

La Sauva NegraJosep Pascual

En record de l’Oleguer Bellavista,que em va fer conèixer aquest indret

Passejarem per la Sauva Negra, petit espai protegit declarat d’interès natural, que conté les restes d’una antiga fageda (el topònim està documentat ja el 1121). «És un espai representatiu del paisatge subhumit de l’altiplà del Moianès que acull una mostra significativa de la irradiació extrema d’unitats de vegetació extramediterrànies, destacant la presència relictual, i extremadament singular en aquest territori, de la fageda i altres elements de caràcter eurosiberià.» (De la Declaració d’espai d’interès natural)Partim de Castellcir. La pista de terra surt arran del Local Social i l’escola bressol. És la que mena al Castell i a l’església de Sant Andreu. Baixem per uns revolts pronunciats. Deixem a l’esquerra un parell de camins. La vista s’eixampla cap a la dreta i veiem Sant Andreu de Castellcir. Deixem un altre camí a l’esquerra.Arribem a una cruïlla ampla. I ara sí, prenem el camí de l’esquerra, per damunt una gran llosa de pedra. De seguida veiem unes naus de granja i Ca l’Antoja. Les voregem. Davant, enlairat, albirem el castell de Popa. A l’esquena ens queda Sant Andreu. Avancem. Deixem un camí que trenca cap a la dreta, i al cap de molt poc, un altre. Aviat ens quedaran a la dreta, entre l’arbreda més enllà d’un camp, les restes difícils de distingir d’una torre de defensa (s. xi-xii), la Torrassa o la Torrota dels Moros.No trigarem a deixar un camí a mà esquerra (tornarem per aquest). Passem una tanca i travessem el torrent de la Sauva Negra. Pugem. S’obre la vista. El castell, davant, i a l’esquerra, els camps del Pla Fesoler. Continuem pujant. Passem una cadena i una porta. Som a l’altura del castell. El mirem de tu a tu. Deixem un camí que trenca a la dreta. Arribem a un coll. Tirem recte endavant, passem una cadena i ja s’endevina la Casanova del Castell.Just abans de la casa, deixem la pista i passem a tocar d’una pilastra. Tirem pel camí (no gaire evident al principi) que planejant voreja el turó de sobre la casa. A l’esquerra, un camp. Al fons, a ponent, destaca la silueta del Montcau i de Montserrat, i més a prop, la gran masia de la Talladella i la urbanització de La Penyora. Acabat el camp, ens anem endinsant a l’obaga de la Sauva

Negra. Comencem a veure algun faig entre roures, pi roig, blades, aurons i moixeres. Tirem endavant. De cop el bon camí sembla que es talli i un corriol s’enfili per la dreta i un altre davalli per l’esquerra. Aquest que baixa ens porta a la font (sulfurosa?). Raja poc i presideix una placeta amb un roure i un grèvol al mig.Deixem la font a la nostra esquena i baixem per l’obaga per un caminet cap al torrent. Primer baixa poc, però aviat fem un revolt fort a la dreta i baixem de valent per la fageda fins a trobar un camí ample. Fita. Si tiràvem cap a la dreta aniríem a Santa Maria Savall. Nosaltres tirem cap a l’esquerra. El camí travessa la fageda i segueix el torrent. A poc a poc la deixarem enrere. Passem una porta i se’ns uneix un camí per la dreta, a la confluència sembla endevinar-se la resta d’un pou de glaç. El camí es fa menys ombrívol. Un parell de cops travessem el torrent, deixem enrere un mas enrunat. Passem una tanca i aviat se’ns ajunta per l’esquerra el camí que hem fet de pujada: de seguida som al pla de la Torrota. A partir d’aquí desfem el camí tirant cap a Ca l’Antoja i Castellcir.Recomanem seguir el recorregut, i contextualitzar-lo dins el seu entorn, amb el mapa Cingles de Bertí d’Editorial Alpina. L’excursió, d’unes tres hores i mitja a pas tranquil, és per a qualsevol època de l’any, però especialment recomanable a la primavera i a la tardor. La passejada que hem fet potser us animarà, en altres ocasions, a arribar-vos a l’església de Sant Andreu (s. xi), al castell de la Popa o de Castellcir (s. x-xi) o a les ruïnes de Santa Maria Savall (s. xi-xiii).12

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Viladecans Punt de TrobadaMercè Solé

http://puntviladecans.blogspot.compuntviladecans@gmail.com

Viladecans Punt de Trobada és una petita revista que vam començar fa quatre anys a Viladecans. La iniciativa va sorgir d’un grup de persones de diverses entitats i de diferents sensibilitats polítiques, amb l’objectiu de facilitar un espai de comunicació i de reflexió sobre la ciutat de Viladecans. Un espai independent del poder municipal, fora dels circuïts comercials i accessible a la col·laboració de tanta gent com fos possible. I amb la voluntat d’esdevenir un servei per a la difusió de l’activitat d’altres entitats. Una cosa semblant a L’Agulla, que coneixeu bé, però en clau ciutadana.El Punt de Trobada té una periodicitat mensual, es distribueix per correu electrònic i arriba a unes 1.300 adreces. Compta amb un blog i amb la xarxa del Facebook. Funcionem de manera totalment voluntària. Les poques despeses que tenim es financen amb la quota dels membres del Consell de Redacció i hem acordat renunciar a subvencions.El Punt de Trobada sorgeix en una ciutat on no hi ha pràcticament mitjans de comunicació locals, llevat d’un parell de publicacions de distribució gratuïta de caràcter mensual i del butlletí municipal, orientat a justificar l’actuació municipal i no pas a descriure la vida i inquietuds dels ciutadans. Per això mateix és convenient expressar altres punts de vista. Sobretot si ens creiem que això de la democràcia parteix del joc participatiu de cadascú de nosaltres. Viure la ciutat a fons és saber què volem i com ho volem, i estar disposats a treballar per assolir-ho. Això, sens dubte, contribueix a construir això que en diuen “cohesió social” i de què a Viladecans no anem sobrats.És un espai crític, per una altra banda, perquè de vegades el nostre sentit crític més aviat sembla una perpètua reclamació d’atenció als meus, únics, immensos, individuals problemes. Sense contrapartides ni obligacions. El sentit crític comporta també drets i deures, esperit col·lectiu, prioritats clares, recerca d’alternatives i de propostes, i compromís per dur-les a terme.

I un espai respectuós. En els darrers anys, sentim pedregar i pedregar fort, en alguns mitjans de comunicació, tant de la premsa escrita com de ràdio i televisió. En el millor dels casos, les coses es diuen pel broc gros, sovint de forma superficial i sense contrastar. Un petit i modest antídot és treure’ns de sobre les consignes, intentar veure la complexitat de les coses, obrir els ulls i aprendre a analitzar-les, a veure’n causes i conseqüències, a argumentar propostes i a escoltar els arguments del veí, aprendre a crear consens i a promoure la

llibertat d’expressió, això sí, sense insultar ningú i signant allò que s’escriu. Fent allò que de vegades els polítics no saben fer: pedagogia. La llibertat d’expressió comporta corresponsabilitat. Valorem l’aportació de la gent senzilla. No és una revista de savis ni de grans col·laboradors, ni de persones que pretenen tenir tota, l’absoluta raó o la veritat, sinó una revista on qualsevol persona pot col·laborar-hi. Cal treure tot el potencial comunicatiu que portem dins.I un espai on pugui fer-se visible allò que de vegades no es veu perquè no se’n parla, però que existeix: les aportacions i experiències positives de persones i entitats, de Viladecans i de fora, el patiment d’alguna gent que viu a la marginalitat o que sol ser objecte de tots els tòpics negatius del món; els efectes “col·laterals” d’algunes mesures socials i econòmiques a la nostra ciutat… La vida dels homes i dones treballadors, al món de la pagesia, de la indústria o dels serveis en el nostre cas, que no serem mai ni famosos ni triunfitos, però que som a la base d’allò que és la nostra ciutat i que tenim una massa desconeguda història col·lectiva.En resum, un espai per fer cultura, en el sentit més autèntic de la paraula.

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

L ’AUSTERITAT COM A VALOR. Ara es torna a fer servir normalment la paraula austeritat. Semblava proscrita, probablement per un mal entès estat del

benestar que no tenia en compte que perquè un sistema social sigui just ha de ser comptablement sostenible. O sia, que no ha de ser malbaratador. Potser no està bé dir-ho, però a mi em reconforta veure que teníem raó els que sempre hem cregut que l’orgia del benestar era un pecat social que caldria redimir algun dia o altre. La mala premsa del mot tenia algun origen en la llunyana economia de postguerra viscuda pels pares i els avis. Un temps que no havia de tornar, i per tant un mot que no caldria recuperar. Si per cas es parlava eufemísticament d’ajustar el cinturó quan venien temps de vaques magres i calia una certa contenció temporal. Deixant clara però la diferencia amb d’altres connotacions més afranciscanades o directament ermitanes, gens de moda, que s’associaven al conservadorisme catòlic. L’esquerra socialdemòcrata ha menystingut l’austeritat com a valor. Ha enfocat ingènuament la disputa de plusvàlues i la redistribució de la riquesa sense denunciar el malbaratament. En poques paraules, hem cregut que la justícia consistia a elevar el nivell de vida dels treballadors perquè tots fóssim rics. Les desigualtats, que si bé s’atenuaren amb el creixement de les classes mitjanes, es perpetuaren i s’incrementaren en relació a les classes marginals i sobretot a les poblacions de països poc desenvolupats, augmentat la injustícia global. La pobresa no té res a veure amb l’austeritat. Ser auster vol dir voler viure amb menys, només amb allò que cal, i prou. Aquest valor tan evangèlic pot estar ara obrint els ulls a les esquerres gràcies a la lliçó de realisme de l’actual “crisi del deute” com l’anomena l’economista Josep Oliver. Tenim un deute per retornar que comporta renúncies i obliga a decréixer en l’estil de vida. Serà que l’Evangeli sempre té alguna cosa a dir i una esperança per oferir quan s’ensorren les ideologies. Salva Clarós

ESPANYA CATÒLICA. El cardenal Vives i Tutó afirmava l’any 1906: “A Espanya la religió mor a poc a poc sota l’ombra de la protecció de l’Estat”. I el 1931, a l’inici

de la república, en un informe sobre la situació

de l’Església a Espanya encarregat pel cardenal Vidal i Barraquer i que el mateix cardenal va fer arribar a la Santa Seu, s’hi deia: “L’oficialitat del Catolicisme durant la monarquia ha impedit veure l’autèntica realitat: Espanya no és realment el país catòlic que sembla”. ¿Com és possible, aleshores, que encara avui hi hagi una part tan important de la jeraquia catòlica que continuï reclamant que l’Estat actuï amb criteris de protector dels desigs i plantejaments eclesiàstics? ¿Però que no veuen que això és la mort de l’Església catòlica? Josep Lligadas

D E S A P R O F I TAT S . És la sensació que em produeix un fenomen que en Quim Cervera descriu molt bé en el seu llibre Església mare-creu (Edicions Saragossa,

Barcelona 2010). Cada cop veig els meus voluntariosos amics capellans més escanyats de temps i d’activitat: se’ls menja sobretot la parròquia amb tot el que comporta: catequesi, misses, casaments, bateigs, confirmacions, joves, grups parroquials, consells, esplais, i moviments, i tasques diocesanes... Han de fer tots els papers de l’auca. I el fet de ser consiliaris de moviments, per exemple, no els allibera de cap tasca parroquial. I els laics i laiques de les parròquies es van fent grans, molts d’ells acumulen una bona experiència i una bona formació... que no sol rendir gaire per a la comunitat, perquè no se’ls encomanen feines de responsabilitat. De vegades aquestes tasques no es volen assumir prou, de vegades no se sap delegar. No sé ben bé què passa, però és una llàstima. Em fa la sensació que estem desaprofitant una bona oportunitat, que d’aquí uns anys ja no serà possible. La solució diocesana sol passar per ordenar diaques permanents i la sensació és que així més aviat es vol descarregar els capellans d’algunes feines, i no tant potenciar el ministeri diaconal. Perquè en els laics i laiques no s’hi confia gaire, per no dir gens. I la gent jove més aviat tendeix a desenvolupar una teologia justificadora del paper “sagrat” del clergat, a gran distància de la gent, que sempre es veu com a contaminadora. És una realitat que em fa mal als ulls, sobretot quan es parla tant de “noves evangelitzacions”. Qui esperen que faci la feina? Mercè Solé

14

Otos, Ca les Senyoretes, els rellotges de sol i un ajuntament atípic. Otos és un poble de 500 habitants de la Vall d’Albaida, al País Valencià. Una part treballa al camp, però la majoria vivia de les fàbriques tèxtils de les poblacions properes, i ara hi ha molt d’atur. Ca les Senyoretes és una casa que era propietat de dues germanes, que eren les riques del poble. Quan van morir, la van comprar uns familiars que l’han convertida en allotjament rural, molt agradable i ben atès. El propietari, d’altra banda, és professor d’institut a Gandia, escriptor de tota mena de gèneres i, sobretot, un activíssim constructor de rellotges de sol. Els rellotges de sol són un atractiu bàsic del poble. N’hi ha de totes menes i a tot arreu. Uns de construïts pel propietari de Ca les Senyoretes, i altres per altra gent també interessada. I l’afició s’ha estès per tota la comarca, de manera que s’hi pot fer la “ruta dels rellotges de sol”. I finalment, l’ajuntament és d’allò més atípic al País Valencià. Abans de les darreres eleccions, de set regidors, cinc eren de Compromís – Iniciativa del

Poble Valencià i dos del PSOE. Ara, de Compromís n’hi ha sis, i del PSOE un. És dels poquíssims llocs del País Valencià on el PP no ha presentat candidatura. Per tot plegat, val la pena anar-hi. Josep Lligadas

Una història necessària. Col·lectiu de Dones en l’Església 25 anys (1986-2011). Sefa Amell, Joana Ripollès i Magda Tomàs (ed.). Barcelona, Viena Edicions, 2011.Sefa Amell, Joana Ripollès i Magda Tomàs, sòcies del Col·lectiu de Dones en l’Església (CDE), són les editores d’aquest llibre que recull l’experiència i el pensament d’un grup de dones que es van atrevir a preguntar-se per què, si en la societat les dones anaven donant passos cap a la igualtat de drets amb els homes, en l’Església era, i és encara avui, un tema tabú i les dones continuem discriminades pel que fa a la nostra participació i a l’accés als espais sagrats i de responsabilitat dins l’Església catòlica a la qual pertanyem, espais i responsabilitats reservats als homes en exclusiva. El llibre és fàcil de llegir per la varietat de les aportacions: sòcies i socis del CDE que hi diuen la seva, teòlogues

feministes d’aquí i de fora que aporten vivències i pensament sobre temes d’actualitat que ens qüestionen moltes coses que s’accepten simplement perquè les diu l’Església. Tot el llibre és fruit del compromís per la formació de les dones i per la denúncia profètica feta amb respecte, però amb la llibertat que dóna saber que anem per bon camí, seguidores de Jesús, evangelitzadores dels apòstols. La il·lustració de la coberta, un dibuix de Josep Perpiñà per al CDE, representa Maria de Magdala que corre a anunciar la bona nova de Jesús, figura que el CDE ha reconegut com a patrona. Us convido a tenir aquest llibre entre els vostres més estimats; és un referent del que fan les dones perquè l’Església de tots sigui cada dia més que una promesa llunyana, una realitat propera. Ernestina Ródenas

Cartes d’un cristià tranquil. Jacint Torrents.Aquest és el títol d’un llibre que fou presentat el dilluns 11 d’abril d’enguany, a Castellar del Vallès. L’autor, Jacint Torrents, és fill de Santa Coloma de Gramenet i resideix actualment a Castellar, on s’edita el setmanari Forja. En la seva joventut va fer filologia catalana i crítica literària. En aquest setmanari, a partir del 2004, Jacint Torrents hi començà a publicar periòdicament sota

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

15

Avui cap força crea valors d’il·lusió. L’única excepció és el culte a la cobdícia.

Rafael Argullol. El País, 16 d’abril de 2011

Pregàries per adults que sóm com nens. Francesc Cònsola. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2010La persona que prega ha après a estimar-se. La seguretat li ve donada per la certesa d’una experiència que ell ha realitzat. Aquesta experiència fonamentarà la seva vida donant un sentit als esdeveniments i a la complexa realitat quotidiana. Pregar és sempre quelcom personal que no es basa en la por sinó en l’autoestima que neix d’una experiència amb Déu. Quim Cervera

l’epígraf de “Cartes d’un cristià tranquil” uns escrits prou interessants com perquè els amics i lectors habituals l’encoratgéssim a aplegar-los en un llibre (hi ha poc més d’una cinquantena de cartes). Ell mateix, en la presentació, explicà el perquè d’aquestes tres paraules: “cartes” (el gènere epistolar és prou present en la literatura), d’un “cristià” (ell pensa que no ens n’hem d’amagar per res, oimés quan s’ha viscut amb goig el fet de ser-ne) i “tranquil” (perquè tot i que moltes coses ens neguitegin, ho volem viure amb pau). Aquestes cartes, diu l’autor, estan escrites des de l’esperança per a infondre esperança. També és una virtut que ens cal! L’autor parteix de l’observació de la vida real, de fets i sobretot de persones que ha conegut, de situacions dures o tendres que ens porten a pensar. Parla de tu a tu a aquestes persones, comparteix els seus neguits i esperances, exerceix el que avui s’anomena l’ètica de la compassió (del posar-se a la pell de l’altre), sense imposar, escoltant, comprenent, dialogant... són cartes que fan de bon llegir, perquè són breus i molt ben escrites, i perquè en totes es respira l’aire fresc de l’evangeli de Jesús. Estic content d’haver-ne escrit la presentació. Potser no el trobareu a la vostra llibreria; per comandes, us podeu adreçar al telèfon 93 714 30 71 o bé a: jacint2009@hotmail.es El llibre es ven a 15,00 €, més les despeses d’enviament. Miquel Raventós

www.demasortim.comdemasortim@gmail.com Un grupet de mares i pares que han dedicat el seu temps lliure a muntar una web de sortides i activitats en família per tal de donar a conèixer un munt d’activitats, rutes i tallers per poder compartir amb els fills.

Perquè, diuen, sortir junts en familia i amics, és crèixer junts. Hi trobareu idees de tota mena: espectacles infantils, parcs, festes populars, tallers als museus i excursions fàcils amb bici o caminant arreu de Catalunya. L’equip de Demà sortim.

Super-vivències quotidianes. Maria Escalas. Col·lecció Emaús 93. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona 2011.La Maria Escalas, mataronina i mallorquina, músic, professora, cristiana, mare d’en Miquel i d’en Mateu, casada amb en Jordi... i moooltes més coses, té un blog (www.mariaescalas.cat) esplèndid, d’aquells que es fan llegir i que enganxen, on exposa les seves supervivències diàries i les seves SUPERvivències, veritables càrregues de profunditat. El CPL n’ha publicat alguns fragments. És una bona mostra de com reflexionar sobre el dia a dia, de com compartir la fe sense pretensions, de com afrontar les alegries i les penes de la vida. Molt recomanable! Mercè Solé

El re

tall