L’ A G

U L L

A

Febrer 2008 - Any XIII - Número 58

Ens cal un estat laicAquest és un editorial escrit amb tristesa, perquè tot el que hem viscut a la nostra Església darrerament fa molt de mal. Els nostres bisbes han traspassat totes les línies vermelles que marquen els límits de la dignitat eclesial. Primer va ser el míting del 30 de desembre a Madrid, en què, amb l’excusa de defensar l’anomenada “família cristiana”, es va usar el nom de Déu en va per atacar el govern Zapatero i per dir que l’única democràcia vàlida és la que se sotmet al dictat de l’integrisme catòlic. I després, el 31 de gener, la nota en què, sense cap contenció, i a base de ressaltar molt intencionadament uns determinats temes, es donava en definitiva com a única opció possible de vot per al 9 de març la del Partit Popular, fins al punt que un polític habitualment tan proper als plantejaments de la jerarquia eclesiàstica com és Josep Antoni Duran Lleida va protestar: amb els criteris de la nota episcopal, fins i tot el vot a Convergència i Unió quedava pràcticament exclòs. I els bisbes catalans no van ser capaços de marcar cap mena de distància davant el pronunciament, sinó que, al contrari, li van donar suport. Sort de l’abat de Montserrat, que ens va salvar la dignitat.

Això s’ha d’aturar. Els bisbes espanyols, i els bisbes catalans, no poden continuar així. Han de reflexionar, i adonar-se del desprestigi en què estan enfonsant l’Església i l’Evangeli que diuen defensar.

Cal esperar que arribi un moment en què els bisbes siguin capaços de fer aquest pas. Però mentestant, qui s’ha de moure, i de manera immediata, és el govern espanyol. Segons han publicat els diaris, un dirigent socialista ha dit que no es denunciaven els acords amb la Santa Seu per respecte als molts votants socialistes que són catòlics. Doncs, si realment ha dit això, aquest dirigent socialista s’equivoca. Segur que la majoria d’aquests catòlics que voten socialista tenen ganes que la jerarquia eclesiàstica no continuï disfrutant de tots els privilegis que li permeten anar difonent un cristianisme tan llunyà de l’Evangeli. El govern socialista, si després del 9 de març torna a governar, ha d’emprendre decididament el camí cap a un estat que sigui autènticament laic, i no s’ha d’arronsar com ha fet fins ara davant la prepotència episcopal. I poden estar segurs que molts catòlics els ho agrairem de tot cor.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIII. Número 58febrer 2008

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@telefonica.net

Telèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)

Bloc:http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 L’11-M i els beneficis de la mentida. M.J. Hernández

04 Baby Down, la nina amb síndrome de Down. P. Montaner

la palmera i la font06 Un jueu català desconegut: Nakhmànides. V. Vives

07 La jerarquia catòlica o l’obsessió per la llei. J. Fernández Trabal

08 Petit canvi. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

9 Grup Tres Torres. J. Lligadas

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)10 Bacallà “ajoarriero”. T. Jorge

10 Límits S.Clarós

Avui parlem amb...11 Josep Lligadas, teòleg d’acció, cristià d’esquerres. M.J. Hernández

14 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Jesús, els cristians, i la política (i III). J. Lligadas

�

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

La màquina del tren de la mentida, en l’anomenada “teoria de la conspiració” dels atemptats de l’11-M, va ser el diari El Mundo, i els vagons que s’hi val afegir van ser la COPE, Telemadrid i el diari electrònic Libertad Digital. Aquests mitjans, en crisi demostrada d’audiència o de vendes fa tres anys i mig, han reflotat gràcies a construir i alimentar les tesis conspiradores dels atemptats. El Col.legi de Periodistes acaba de publicar un interessant informe amb testimonis directes dels mitjans, on s’analitza la repercussió externa de la campanya contra la investigació oficial, i alhora la “neteja” interna de periodistes “no afins”, que no donaven crèdit a la versió de l’autoria d’ETA, que es va sostenir fins a la sacietat, i que, un cop desmuntada en el judici, va acabar apuntant fins a les “clavegueres” de l’Estat, insinuant també la implicació de forces i cossos de seguretat en l’atemptat més sagnant. I és que la sang va ser dolor per a molts i benefici per a altres.

La “versió alternativa” es va convertir en bandera del PP per intentar recuperar el poder que van perdre, justament, en unes hores pre-electorals en què Acebes defensava a capa i espasa que seguien la pista d’ETA (que els anava millor electoralment), mentre les forces de seguretat els donaven informació de la pista islamista (en un moment en què estaven molt recents les massives manifestacions contra la guerra de l’Iraq). I de la mà, el PP i aquests mitjans, s’han alimentat mútuament fins avui: el PP per intentar tornar a governar i aquests mitjans per aconseguir una escalada empresarial en el panorama dels mass media a Espanya.

A l’EGM (Estudio General de

Medios) veurem que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola, no ha parat de créixer gràcies a la política informativa de l’11-M. Justament, dos dies abans dels atemptats, el director general de la COPE reconeixia la “situació econòmica delicada” de l’emissora, sent la tercera ràdio generalista a Espanya després de la SER i Onda Cero. Després de l’11-M han anat escalant, fins arribar al segon lloc de l’EGM. I fins ara no han parat de créixer. Respecte a El Mundo, una font propera a Pedro J. Ramírez admet que l’11-M ha estat un “filó” que els han portat a xifres rècord de vendes, mentre que els seus diaris competidors de dretes (que no es van apuntar al tren de la teoria de la conspiració), l’ABC i La Razón, han baixat. Prova d’aquest agermanament entre mitjans afins és que un matí, des de la COPE, Jiménez Losantos va animar els subscriptors de l’ABC a donar-se de baixa i canviar de diari. Resultat: 10.000 baixes a l’ABC. Aquests mitjans han rendibilitzat al màxim “anar junts a la contra” i ja no està tan clar l’objectiu polític de la victòria del PP a les generals. Tant Pedro J. Ramínez com els responsables

de la COPE són conscients que el negoci els funciona millor anant a la contra, ja que des de l’arribada del PP al govern el 1996 fins el 14 de març del 2003 van viure un període “d’alts i baixos” que no van remuntar fins l’11-M.

De l’excel.lent treball d’inves-tigació a càrrec de Jordi Rovira, del Col·legi de Periodistes, es poden extreure algunes “perles” inquietants per al món del periodisme, de la política i de l’Església catòlica:

– Periodistes expulsats. Aquell matí de l’11-M, Jiménez Losantos no donava pas als periodistes que estaven a Atocha cobrint la informació. Només entraven els seus tertulians. Dissabte, durant la jornada de reflexió, els periodistes de la COPE, encapçalats per la cap d’informatius, Blanca Maria Pol, informaven puntualment de les manifestacions populars al carrer. Però aquella llibertat informativa estava a punt de canviar. La COPE va optar per apuntar tota l’emissora a defensar la teoria de la conspiració: programes i informatius dient tots el mateix, amb homogeneïtat ideològica. La cadena va ser reestructurada i la cap d’informatius va acabar al

L’11-M i els beneficis de la mentida

Maria-Josep Hernàndez

�

carrer, així com tres quartes parts de la plantilla de periodistes de l’emissora. Actualment han estat substituïts per joves estudiants recomanats des de la presidència de l’emissora, propers a Losantos i al cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Maria Rouco. Aquesta situació és molt similar a Telemadrid (“Tele-Espe”, en referència a Esperanza Aguirre) i a El Mundo, on es va fer una autèntica “neteja” de periodistes.

– Fuerza Nueva. Centenars d’internautes es van agrupar al voltant d’un bloc a internet, impulsat per Libertad Digital amb el títol “Los enigmas del 11-M”, i s’autoanomenen “Peones Negros”. Els serveis d’informació de l’Estat investiguen la seva relació amb la ultradreta.

- Rouco i la COPE. El treball remarca la clara vinculació i amistat dels cardenals Rouco i Cañizares amb Jiménez Losantos i, en especial, amb César Vidal, tertulià del programa de Losantos i que acabà fent-se amb el programa de la nit, La Linterna,

un cop la COPE expulsa el periodista conservador de l’Opus Dei, José Apezarena, considerat un bon professional i que sempre s’ha mostrat convençut que ETA no tenia res a veure amb l’11-M.

-El Mundo TV i Telemadrid. No van tenir cap mena d’escrúpols per fer manipular les imatges d’una reconstrucció dels atemptats a fi que encaixessin amb les seves teories conspiratòries. Algunes empreses d’efectes especials i professionals es van negar a participar en els dos documentals produïts i emesos.

Per acabar, remarcar que en el judici de l’11–M es va posar de manifest que hi havia advocats que defensaven la “teoria de la conspiració”. Però, qui va pagar aquests advocats? I quan el judici va tirar per terra la teoria de l’autoria d’ETA, aquests mitjans ni van rectificar ni van fer cap revisió de tot el que havien dit. I és que aquesta teoria, tan rendible per a la COPE, El Mundo, Telemadrid i Libertat Digital, no s’ha acabat amb la

lectura de la sentència. El Col·legi de Periodistes de Catalunya, el mateix dia que acabava el judici, va fer pública una nota en què s’apuntava que s’havia posat en evidència “la gravetat de la vulneració sistemàtica de les normes bàsiques del periodisme”, per part d’aquests mitjans, que han actuat impunement i sense cap condicionant ètic ni moral, i a més, han sortit beneficiats.

I el més perillós i preocupant és que aquests poders (mediàtic, polític i episcopal) han pres nota de com pot beneficiar-los la tergiversació: mentre els mitjans implicats continuen creixent, observem, per exemple, l’estratègia del PP en aquesta campanya electoral respecte a la llengua i recordem les declaracions apocalíptiques dels bisbes, dient que “la democràcia està en perill”, en la manifestació contra Zapatero a Madrid. I després, que ens parlin de moral...Maria-Josep Hernàndez és periodista

Podeu llegir l’informe complet a www.periodistes.org

Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació es feien ressò d’un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona on es diu que el nombre de naixements de nens amb la Síndrome de Down a Catalunya (SD) ha disminuït en un 70%. El mateix informe indica que, del total de casos de SD diagnosticats durant el primer trimestre de l’embaràs només un 4% segueixen el curs normal de l’embaràs. Això és degut a que des de fa uns anys s’aplica un cribratge universal per a la SD. Aquesta prova es practica a totes les dones embarassades entre les setmanes 12 i 14 de gestació, amb independència de l’edat i altres criteris de risc, per valorar el risc de tenir un fill amb SD. Atès que aquest cribratge té una taxa relativament alta de falsos positius, si el resultat de la prova es positiu s’ofereix a la dona la possibilitat

Baby Down, la nina amb síndrome de Down

Paquita Montaner

de practicar-li una amniocentesi. D’aquesta manera es poden detectar amb molta fiabilitat les anomalies cromosòmiques i, en particular, la trisomia del cromosoma 21 que és la causant de la SD. En cas de detectar alguna anomalia s’ofereix a la dona la possibilitat legal d’avortar.

Jo sóc la mare de l’Andreu, un noi de vint-i-sis anys amb SD. Malgrat que és ben conscient de la seva situació, l’Andreu és molt feliç, ho veu tothom i ell ho expressa sovint amb el seu llenguatge limitat. És alegre, transmet alegria i anima l’ambient allà on és. Té una família que l’estima i el recolza. Té amics, molts amics, de totes les edats i condicions. Tothom qui el tracta acaba apreciant-lo (amics nostres, dels seus germans, de la família, veïns, botiguers i vellets �

del barri, gent de la parròquia on durant uns anys ha fet de sagristà, indigents...)

Es un gran “culé” i segueix totes les lligues i campionats de futbol. Va a veure els partits amb els amics al bar de sota casa. Quan s’acosta algun partit del Barça sempre troba algun veí pel carrer que li parla del Barça. Compra el diari Sport i segueix les transmissions d’en Puyal.

És un fan de l’Antoni Bassas i de Catalunya Ràdio. Gràcies a ells ha aprés a interessar-se pels temes d’actualitat. Sap on és Moçambic, què és el canvi climàtic i està assabentat dels problemes de l’arribada de l’AVE a Barcelona. Va gaudir molt un dia que va anar als estudis de Catalunya Ràdio i va coincidir amb en Quim Monzó. Busca a Internet informació sobre l’emissora i els programes que emet.

Malgrat que no afina ni una nota, té una gran sensibilitat per la música. Tot tipus de música, des del rock a l’òpera i la música simfònica. És espectacular veure com gaudeix quan va al Liceu (fins i tot escoltant Wagner!).

Des de fa un any treballa a mitja jornada en una pizzeria, amb contracte laboral indefinit. Està plenament integrat en el món del treball i té molt bona relació amb els companys de feina; que per cert són d’orígens, colors i llengües molt diversos. La seva incorporació al món laboral ha provocat uns canvis en la seva personalitat espectaculars. Recentment ha començat una relació amb una noia, ell diu que té “nòvia”.

No voldria, amb aquesta descripció, oferir una visió idíl·lica ni de l’Andreu ni de les persones amb SD. La seva vida i la nostra no han estat senzilles. D’altra banda, la SD pot comportar problemes físics i psíquics que limitin de forma molt severa la vida de les persones afectades. Però, entre les persones que no tenen la SD també n’hi ha que no tenen sort

ni possibilitats de desenvolupar una vida “normal”. N’hi ha que estan afectades per altres discapacitats físiques o intel·lectuals. N’hi ha que pateixen malalties, algunes des del naixement, altres que apareixen després. Hi ha delinqüents, persones conflictives, addictes a drogues, inadaptats, etc. Però, per això, no els privem pas de viure.

Reprenent el fil de la notícia ressenyada al començament d’aquest article, penso que d’aquí a uns anys ja no existiran persones amb la SD i les que visquin (perquè s’hagin “escapat” del cribratge o per decisió dels pares) seran tan minoria, que tornaran a ser uns éssers estranys. Tots els esforços fets els darrers anys perquè les persones amb discapacitats intel·lectuals assoleixin la màxima autonomia possible i s’integrin en la societat perdran la seva continuïtat. Penso en els esforços fets per les famílies, els educadors i les entitats que treballen donant suport a les persones discapacitades. Penso també en l’esforç fet per les administracions, que encara que poc generós, també hi ha estat. Però sobretot, penso en l’esforç fet per les pròpies persones amb SD o amb qualsevol altra discapacitat. És difícil que puguem valorar el que els ha costat aconseguir que individualment i com a col·lectiu hagin arribat a la situació actual.

Davant d’aquesta situació em formulo algunes preguntes:

El fet de poder diagnosticar la SD en fase prenatal, ens autoritza a privar a aquestes persones de viure? Per què no volem que existeixin? És que ens molesten? Ho fem per elles o per nosaltres? Ens fa por la feina que requereix la promoció d’aquestes persones?

Què farem si un dia podem conèixer el gen de la delinqüència, el del càncer, el de la lletgesa, el del mal humor... Privarem de néixer a totes les criatures que ho facin amb “una etiqueta” de dificultat?

Amb raó ens sentim cofois dels esforços (científics, politics, econòmics, etc.) que es fan per evitar l’extinció d’algunes espècies d’animals o plantes. D’altra banda estem fent esforços per extingir el col·lectiu de les persones amb la SD. Com s’entén tot això?.

El passat dia dels Reis, el Periódico de Catalunya, en un article titulat “Jugar amb la realitat”, entre altres coses, parlava de la Baby Down, una nina amb els trets característics de la SD. Segons l’autor de l’article, aquesta joguina està pensada per promoure entre els infants la tolerància envers les persones amb SD. Com explicarem a aquests infants que molts nadons amb SD no arriben a néixer?

Volem controlar el curs de la humanitat però no podem. No seria millor que, en lloc d’esforçar-nos a eliminar el que ens molesta, ens esforcéssim a entendre i valorar la diversitat, la feblesa, la contrarietat, l’esforç?

Paquita Montaner és metgessa�

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Un dels requisits de la nostra identitat caldria que fos el coneixement de la nostra història. En canvi, és probable que l’educació rebuda es basi en un paradigma d’identitat monocultural. En altres paraules, associem el passat català únicament amb el món cristià, i desconeixem altres minories culturals i religioses que formaven –i tornen a formar– part de Catalunya.Catalunya fou la geografia de força jueus a l’Edat Mitjana. Aquí parlarem d’una d’aquestes figures il·lustres del judaisme català: Moshé ben Nakhman, conegut com a Nakhmànides (Catalunya 1194 – Israel 1270).L’obra de Nakhmànides és nombrosa, i està poc traduïda. Inclou comentaris a la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia jueva), comentaris d’altres llibres bíblics, textos i comentaris d’obres cabalístiques, jurisprudència jueva, poesia i epístoles. Va tenir com a deixeble un altre il·lustre jueu català: Shlomo ben Adret (un altre gran rabí desconegut).Fou la major autoritat rabínica de la seva època, a la seva Girona natal i arreu de Catalunya. Li plantejaven interrogants sobre com conciliar la llei jueva amb la llei del regne, qüestions de la vida quotidiana, preguntes

sobre l’arribada de la redempció; requeriments als quals Nakhmànides responia a la seva comunitat jueva gironina, catalana i mundial.Encara que en fou admirador, va ser crític amb la filosofia racionalista de Maimònides. Considerava la revelació superior a la filosofia. Entre els seus comentaris bíblics destaquen els ensenyaments místics de la càbala. Els textos de Nakhmànides no són fàcils de llegir: un llenguatge força críptic, la profusió de cites de tots els textos del judaisme i les constants insinuacions esotèriques de les seves interpretacions pels iniciats al món cabalístic. Un text molt interessant de llegir és “La disputa de Barcelona”, escrit en hebreu pel nostre autor, en el qual es reprodueix la controvèrsia que tingué lloc l’any 1263. Aquell any, Nakhmànides va ser obligat a disputar públicament a Barcelona amb Pau Cristià, un convers al cristianisme. Hi van assistir Jaume I i Ramon de Penyafort. Jaume I felicità Nakhmànides pel nivell argumental. No obstant això, l’antisemitisme dels jerarques eclesiàstics, especialment els dominics, van pressionar i obligar Nakhmànides a marxar de Catalunya.

La disputa durà quatre dies, però fou una ocasió perquè succeïssin manifestacions contra la religió jueva: prèdiques cristianes a les sinagogues, retirar de les funcions públiques els jueus i la censura cristiana dels textos rabínics. Aquesta disputa constituí un antecedent de les matances de 1391 i l’expulsió dels jueus de Sefarad el 1492. Disputes i prèdiques formaren un tot indissociable: el procés d’exclusió de la minoria jueva de la societat majoritària cristiana.Potser aquestes mesures antijueves, com ara l’expulsió de Nakhmànides de terres catalanes, es desconeixen. Però allò que avui no es desconeix són els seus mecanismes: l’expulsió i la segregació. L’exclusió dels immigrants és una realitat problemàtica de la nostra societat, com ho és el rebuig social que encara pateixen els jueus al segle XXI.Seria una bona opció començar estudiant la història de Catalunya per no continuar cometent els errors del passat. Defensar la nostra identitat no és només conèixer-la sinó també criticar-la i transformar-la.

Verònica Vives és investigadora de la Universitat de Barcelona i professora del

curs de Gestió Multicultural

(gestiomulticultural@yahoo.es)

Un jueu català desconegut:

NakhmànidesVerònica Vives

�

En el segle IV de la nostra era, en el llarg període que va des de l’Edicte de Milà de l’emperador Constantí (313 d.C.) fins al de Tessalònica de l’emperador Teodosi (380 d.C.), l’Església deixà de ser una comunitat de creients per a convertir-se en una puixant institució de l’estat romà. Sota la protecció dels emperadors, que descobriren el potencial cohesionador i adoctrinador de la nova fe per a donar solidesa a les estructures caduques de l’estat, els bisbes aprofitaren la llibertat de cultes instaurada per l’edicte de Milà i el recolzament de successius emperadors per abolir la tolerància religiosa i convertir-se en l’única religió oficial, que és el que imposà Teodosi amb el sobredit edicte. A finals de la quarta centúria, doncs, es convertí en un organisme directament implicat en les estructures de govern de l’imperi, carregat de privilegis i fortament jerarquitzat. Fou gràcies al suport de l’emperador romà, o dels seus successors els monarques germànics, que es produí la progressiva i massiva evangelització de la societat europea. La conversió significà, en la pràctica, una profunda mutació social: el canvi de les tradicions i costums (o almenys la seva adaptació a la moral cristiana), la imposició del calendari cristià i, fins i tot, la cristianització del paisatge. En definitiva, un notable procés de control i enquadrament de la població a instàncies de la institució eclesial. Les masses rurals van experimentar aquests canvis i abandonaren el paganisme sota la pressió mancomunada de l’Església i el poder civil, i en determinades ocasions després de conquestes militars i conversions forçades. Un element fonamental de la radical transformació de l’Església fou l’adopció del dret romà. Si en segles anteriors l’Església féu servir la filosofia grega, particularment el Platonisme, per a configurar el discurs teològic, a partir del segle IV s’apoderà del romanisme per a configurar les pròpies institucions i imposar la seva visió del món i la societat. El llegat jurídic romà, forjat en la llunyana època

republicana, fou hàbilment depurat i s’eliminaren els elements més odiosos per a la nova concepció cristiana.L’element clau de la romanització jurídica és el concepte, adoptat com un fet fora de tota qüestió, de l’existència d’un dret natural immutable –lògicament d’origen diví–, previ i superior a la legislació positiva de les nacions. Contra el dret positiu dels pobles (iuris gentium) s’alçà el dret natural de procedència divina (iuris naturalis). Amb semblant argumentari l’Església va poder laminar la sobirania del poder polític, atès que el dret positiu s’havia d’adequar forçosament al dret natural superior, definit a partir dels atributs que Déu atorgà a l’home des del mateix moment de la seva creació. Cal matisar que aquesta concepció fou acceptada per emperadors i monarques perquè, de fet, no limità la seva autoritat sinó que l’enfortí, al considerar que el poder dels prínceps davallava directament de Déu. Això ha rebut el nom de com la teoria descendent del poder, magistralment definida per bisbes de la talla d’Agustí d’Hipona i Isidor de Sevilla.Amb unes premises com aquestes, l’Església aconseguí en pocs segles que el poder secular sancionés uns marcs legals plenament adaptats a la seva doctrina. Això s’observa molt avançat durant el regnat de Carlemany, un monarca franc elevat pel bisbe de Roma a la dignitat imperial el dia de Nadal de l’any 800. Des d’aleshores aquest monarca desplegà una intensa tasca legislativa que tenia l’únic objectiu de convertir en llei civil, els principis del dret natural. De manera que al llarg de l’edat mitjana tots els països europeus sancionaren, mitjançant lleis civils, la superioritat i infal.libilitat de l’Església, la inviolabilitat de l’estament clerical, determinades pràctiques religioses públiques i privades, desplegament d’una fiscalitat eclesiàstica universal basada en el delme, sancionament de determinades concepcions de la vida, el matrimoni i la família, visió patriarcal de la societat, condemna i persecució de l’homosexualitat, etcètera.

La jerarquia catòlica o l’obsessió per la llei

Josep Fernández Trabal

�

Veiem, doncs, la importància de la llei per a l’Església, entesa fonamentalment com un mitjà per a manifestar en la societat la justícia divina, creadora de la llei i no creada per ella. A través de la llei els governants eduquen i corregeixen, per tal que la societat s’adequï al pla de Déu. No és d’estranyar, per tant, que l’Església restés atrapada dins d’una determina concepció jurídica de les relacions socials, fora de les quals hi ha poc més que el buit.Tot començà a canviar arran de la Il·lustració i les revolucions liberals del segle XIX, avenços notoris que van ser mal digerits per la jerarquia romana; recordem allò de “el liberalismo es pecado”. Acceptada a desgana l’autonomia de la societat civil, l’Església redoblà els seus esforços per controlar la producció legislativa per tal que aquesta no s’aparti dels principis del dret natural, definits per la pròpia jerarquia com a immutables. Per a aquest objectiu, a l’església mai no li han mancat aliats, arribant a fusionar-se amb règims polítics més que indesitjables. L’argumentari sempre és el mateix: la defensa a ultrança de la dignitat humana tal com fou establerta pel Creador i la preservació de la salut pública i el bé comú. No importa que en els actuals estats no confessionals aquest discurs no serveixi, atès que l’Església representa els seus membres però no és una institució representativa del conjunt de la societat. Ella mateixa se segueix considerant una “societat perfecta” prèvia a l’estat i no vinculada a cap instància secular. I en aquest punt ens trobem avui en dia. I desenganyem-nos, els bisbes, tal i

com són educats i reclutats, mai no abandonaran la seva obsessió per la llei ni deixaran de vigilar estretament el “Boletín Oficial del Estado”. Passats segles, encara veiem la jerarquia catòlica obsedida pels codis civil i penal.El poble de Déu, els laics, poc tenim a dir en aquesta lluita permanent dels bisbes contra l’estat. Al llarg del segle XIX, com a conseqüència dels canvis liberals i de la separació entre Església i estat, hem passat de vassalls de la monarquia pontíficia a tropa de combat. Ens criden cotínuament a defensar la fe i el dret natural, ja sigui a través del vot, de la participació en partits catòlics, de determinat associacionisme religiós en bona part sectari i, fins i tot, com ha succeït darrerament, mitjançant manifestacions i agitació. Cal resistir per a manifestar que un sector del poble de Déu

no nega l’autonomia de la comunitat política i que vol participar-hi democràticament a partir de les pròpies conviccions, no pas des d’una opció de força i de la cridòria, sinó amb humiliat i des del testimoni de la vida corrent. Almenys nosaltres no estem obsedits per la llei.

Josep Fernández Trabal és historiador

Petit canviJosep Pascual

Al vell amic Valentí Prat i Blanch, que fa molts anysem va ensenyar a anar amb bici pels patis de Can Colapi de TerrassaAviat farà dos anys que una persona estimada em va regalar una bicicleta. Des de llavors ha estat el meu mitjà habitual de transport per Barcelona per anar a la feina, a reunions, a cursos, a comprar coses poc voluminoses... Durant aquest temps ha augmentat el nombre de bicicletes particulars i ha nascut el Bicing. Cada cop em sento més acompanyat en el mitjà de transport. Fins i tot diria que, a poc a poc, tots plegats (ciclistes, vianants i conductors d’altres vehicles) anem aprenent a integrar en el trànsit aquest nou vell mitjà. Des d’aquí m’agradaria animar-vos a fer l’experiència, tranquil·lament, respectant els vianants i anant amb molt de compte per un mateix. Agafada amb calma, no calen unes condicions físiques especials per a la bicicleta com a mitjà de transport i és apta per a totes les edats: jo ja toco la seixantena. El fet que és econòmic, que no acreixes el soroll de la ciutat i que fas una mica d’exercici no són pas petits valors afegits d’aquest mitjà. Malauradament constates que plou molt poc.

�

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Viladecans és una població del Baix Llobregat que té, segons el cens, uns 62.000 habitants. La quarta població de la comarca, després de Cornellà, Sant Boi i El Prat.Viladecans ha crescut a un ritme brutal, des del petit poble de pagès que era fa cinquanta anys, amb una xarxa social feble, a l’acumulació de gent de tota procedència que és ara. Però tot i així, Viladecans té història, i vestigis històrics ben dignes de ser admirats. Té, sobretot, tres torres: la Torre del Baró, medieval, a la plaça de la Vila; la Torre Roja, als afores del poble però ara ja integrada al teixit ciutadà, la part central de la qual és medieval també; i la Torre Modolell, una casa-palau construïda al segle XIX per l’arquitecte figuerenc Josep Azemar per a la senyora Magdalena Modolell, il.lustre barcelonina que era propietària de mig poble, que també es troba a la plaça de la Vila i que ara és seu de l’ajuntament.D’aquestes “tres torres” ve el nom del grup, nascut ara farà quatre anys i agafat de l’associació de veïns del mateix nom que va

ser punt de referència social i polític als temps de la transició. I l’objectiu és preservar i difondre el nostre patrimoni històric i cultural. No només el que representen les tres torres (ara estem batallant perquè la remodelació que l’ajuntament vol fer de la Torre Modolell no li faci perdre la personalitat), sinó molts altres elements que cal aconseguir que no es perdin, perquè això és bàsic de cara a mantenir els nostres punts de referència. Per no perdre els orígens, vaja. És allò de la Balenguera: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar...”. Perquè no volem que Viladecans sigui una acumulació de gent juxtaposada, sinó una conjunció d’històries: des dels pagesos que van fer possible que els aiguamolls del delta del Llobregat esdevinguessin conreables, fins als magribins, romanesos i llatinoamericans d’avui, passant pels altres immigrants, els majoritaris, vinguts de tot Espanya i que al llarg del segle XX van canviar radicalment la fesomia del poble.L’ajuntament de Viladecans no

ha estat mai gaire sensible a aquesta necessitat de conservació històrica, i ha permès molta destrucció. Fins al punt que, quan el grup vam anar a Hisenda de Cornellà a inscriure’ns i demanar l’exempció de l’IVA, el funcionari, en llegir els objectius del grup, es va posar a riure: “Però si a Viladecans no queda res!”. Per sort, no és així. I per sort també, sembla que l’ajuntament ara ja té més sensibilitat. Al grup no som gaires, però la feina que fem diríem que té una eficàcia notable. Ara, a més d’evitar que desaparegui cap altre vestigi històric (el perfil dels carrers del centre, alguna cosa de caire modernista, una casa de façana magníficament simètrica i amb els símbols maçònics al capdamunt, l’ermita de la Mare de Déu de Sales, la masia de Cal Menut...), i de vetllar pel seu adequat manteniment, tenim el repte de la difusió: que la gent de Viladecans sàpiga les riqueses històriques que té, i tingui ganes de disfrutar-les, i que la gent de fora sàpiga que Viladecans també mereix ser visitat. I això es fa amb una senyalització adequada, uns materials senzills a repartir, etc. Tenim molta feina per davant, però ens agrada molt fer-la.

Grup Tres Torres(Viladecans té història)

Josep Lligadas

El nostre contacte:trestorresviladecans@telefonica.net �

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

LímitsSalvador Clarós

Una de les raons al·legades en contra del límit de velocitat a vuitanta per hora en algunes vies metropolitanes és que no és veritat que amb la reducció s’estalvia combustible i, en conseqüència, es disminueix la pol·lució. Com que no hi ha millor comprovació que l’empírica, ho he mesurat en el meu propi vehicle, aprofitant que ara els cotxes disposen d’instruments per conèixer el consum. L’estalvi derivat de mantenir el cotxe a vuitanta en lloc de mantenir-lo a cent-vint, durant 10km, en el meu cotxe és de 0,3 litres de gasoil. La conclusió és que mentre la demora per anar a vuitanta en aquest recorregut és de dos minuts i mig, pràcticament irrellevant, la despesa globalment mirada és notable i té impacte. Per exemple, per a un volum de 50.000 cotxes diaris en el cinturó de Barcelona, el quasi terç de litre de diferència representaria 15.000 litres d’estalvi de gasoil cada 10km.

Aquest experiment no demostra res però confirma la sospita: no hi ha justificació racional per a tanta i tanta resistència a reduir la velocitat, tot i que és comprensible per la creença encara fortament arrelada en molta gent que tota limitació, reducció o renúncia és contrària al progrés i a la llibertat individual de decidir, de fer un negoci, de fruir... Els que veuen la limitació en termes de pèrdua i no de guany no han entès encara la dimensió global del món. La globalització és una manifestació dosmilista de la interdependència creixent. És en si mateixa ja un límit que arriba a condicionar petites coses del dia a dia com per exemple la velocitat d’un desplaçament.

Però el principal desencontre és amb un mateix. Si algú es pensa que posar acotació o limitar el marge de certes decisions va en contra de la capacitat de decidir, va enganyat. Els que malporten el límit d’anar a vuitanta també malportaran altres limitacions, per exemple aquelles que imposa el propi cos per raó de l’edat. La llibertat és com un cavall blanc que galopa a cor què vols per un immens prat verd, però el cavall no és menys lliure pel fet de no volar. Interpretant el gran humanista francès Antoine de Saint-Exupéry: qualsevol pot donar l’ordre perquè es pongui el sol; només cal que fer-ho en el moment oportú per ser puntualment obeïts.

I és que en realitat allò que et fa feliç se circumscriu en un minúscul escenari, dins del qual la llibertat és escenari, dins del qual la llibertat és infinita.

Bacallà “Ajoarriero”Tere Jorge

Ja hem enterrat la pobra sardina i sense adonar-nos-en estem en plena Quaresma. Aquest any tenim la sensació d’anar molt de pressa, capricis del calendari que vol que aquest trimestre sigui ben curt, i si ens descuidem (a alguns ens passa) encara no hem desmuntat el Pessebre i ja tenim aquí la Setmana Santa. Però a L’Agulla no hem badat i des d’aquesta columna no faltarem al costum d’oferir-vos una recepta de bacallà rescatat dels plats de cuina tradicional. En aquest cas de la tradició d’un país veí, el País Basc, i concretament dels “arrieros” que eren una mena de comerciants ambulants que baixaven de Bilbao a Saragossa, acompanyats de la seva mula o del seu ase per poder arribar el primer i vendre millor les mercaderies que transportaven. Ja veieu que les presses i la competència no són res nou.Ingredients per a 4 persones: 1 kg. de bacallà, dessalat; 6 alls; 2 nyores; 4 pebrots “del piquillo”, o pebrot vermell; 3 patates mitjanes; 4 cullerades de tomàquet triturat; 4 ous; oli d’olivaPreparació: En una cassola de fang hi posem l’oli i els alls. Quan es comencin a enrossir, hi afegim el bacallà desfilat en tires primes (és convenient que un cop dessalat, aconseguim treure-li tota l’aigua possible) i li donem unes voltes per tal de sofregir-lo una mica. El reservem. En una altra paella posem a coure en oli les patates tallades a daus. Han de quedar molt toves però sense crosta. Això ho aconseguirem escalfant l’oli i un cop calent abaixant el foc, llavors hi afegirem les patates i les deixarem coure fins que s’estovin amb el foc ben baix. A la cassola on tenim reservat el bacallà hi afegim el tomàquet triturat, la polpa de les nyores, els pebrots escalivats tallats a tires i les patates “confitades en oli”. Deixem que es cogui tot junt a foc molt lent, rectifiquem de sal. Si veiem que queda molt sec podem afegir-hi una mica d’aigua. El plat ja es pot servir, però si us agrada, podeu afegir-hi uns ous batuts (un per persona) i els barregem igual que si volguéssim fer un “revoltillo”.

10

Receptes Receptes AVUI PARLEM AMB... Avui parlem amb... Avui parlem amb.. Avui parlem amb.. Avui parlem amb.. Avui par,lem

Josep Lligadas, coordinador de

l’Agulla, ha fet durant 10 anys

les entrevistes que han aparegut

a la revista. Ara ens ha donat

un bon motiu per convertir-lo en

entrevistat, després de guanyar

aquest passat mes de desembre

el XVIIIè Premi Joan Maragall

de la Nit de Santa Llúcia, un

premi d’assaig sobre Cristianisme

i Cultura. Josep Lligadas

(Viladecans, 1950) és doctor en

Teologia, responsable de redacció

del Centre de Pastoral Litúrgica

i responsable de formació de

l’ACO (Acció Catòlica Obrera).

És escriptor i té una cinquantena

de llibres publicats de contingut

teològic, litúrgic i pastoral, sobre

la fe, l’eucaristia, oracions, sants,

festes cristianes, els sagraments...

També va ser capellà i des de fa

tretze anys està casat. El treball

premiat, que l’Editorial Cruïlla

publicarà al maig, es titula “La

política dels cristians”.

– Quina és “la política dels cristians” de què parles al llibre? – És una reflexió sobre amb quins

criteris un cristià ha d’afrontar el fet de fer política. Feia anys que tenia ganes d’escriure sobre el tema, perquè em molesta profundament el fet que quan es parla de cristianisme i política, sembla que s’hagi de parlar de defensar determinades postures eclesiàstiques. En canvi, el que ha de mirar un cristià quan fa política és defensar els objectius que Jesús tenia, els que ens presenta l’Evangeli.– I quins són aquests objectius?– A Jesús no li interessava la política. Ell estava en una societat on el govern s’obtenia per la via de les armes, del diner o per herència, i no pensava que les coses poguessin anar diferent.

Per tant, el que transmet és que un, sigui quina sigui la societat on viu, ha d’intentar aconseguir que els pobres no pateixin tant, que els marginats no ho siguin, que el diner no ho governi tot, que els apallissats tinguin qui els cuidi... i que tothom sigui germà. Hem tingut anys de lluita per la democràcia i pels drets humans, i ara que sabem que podem intervenir en els criteris de govern d’una societat, hem d’intentar influir en aquests criteris, fent tot el possible perquè es realitzin els objectius que Jesús presenta.. – Però amb els pronunciaments dels bisbes darrerament, l’opinió pública pot tenir la imatge que els cristians són tots de dretes?– Lamentablement, sí. I aquí hi ha diverses responsabilitats. En primer lloc, els bisbes haurien de reflexionar seriosament sobre quin Evangeli transmeten. I si mirem l’Evangeli de Jesús, els temes en què els bisbes fan incidència no són precisament els que més interessaven a Jesús. Un altre problema és que a la nostra societat sembla que li agradi la confrontació, i per tant, es dóna

Josep Lligadas: teòleg d’acció, cristià

d’esquerresMaria-Josep Hernàndez

A Jesús no li interessava la política. Ell estava en una societat on el govern s’obtenia per la via de les armes, del diner o per herència, no pensava que les coses podrien anar diferent.

El que ha de mirar un cristià quan fa política és defensar els objectius que Jesús tenia.

11

molt poca veu als plantejaments cristians més sensats i assenyats, que no agredeixen ningú. En això hi tenen també responsabilitat els partits d’esquerres, que podrien ajudar a que la veu cristiana no fos tan polaritzada.– Com?– Doncs per exemple, ICV, partit al qual estic vinculat, podria potenciar que els cristians que en

formem part puguem tenir més ressò públic i puguem fer sentir una veu eclesial diferent. A més, penso –i ho dic en el llibre-, que l’Evangeli pot ser també una força que ajudi a donar consistència a les accions transformadores, i això, des de l’esquerra, s’hauria de saber aprofitar.– S’amaga, doncs, el fet cristià, des de les opcions polítiques d’esquerra?Aquest és un dels problemes: una mena de tradició antireligiosa, fonamentada en actituds eclesiàstiques lamentables del llarg de la història, impedeix aprofitar tot el que podria aportar la força de l’Evangeli.– Cap a on ens porta aquesta actitud de la jerarquia, o com creus que afectarà al conjunt de l’Església el desprestigi social actual?No ho sé. No sé si canviarà i hi haurà un moment en què es veurà que això no va enlloc. En tot cas, el que em sembla clau és que la fe cristiana s’haurà de viure a nivell de comunitats fraternals igualitàries i també

sense pretensions de poder.– Una Església democràtica seria millor? – És que l’Església ha d’acabar sent democràtica perquè ho era al començament. A l’època en què les societats no eren democràtiques, a l’Església els bisbes eren elegits per votació popular. Doncs, amb més raó, hauria de ser així ara.– Sigui o no democràtica, l’Església és la institució però l’essència és la fe. Qui és Déu per a tu?– Déu és algú que està més enllà de tot el que jo pugui ser capaç de dir i d’imaginar, però al mateix temps és algú que sento personalment proper i que m’empeny, i en qui m’hi puc recolzar, i que em dóna confiança que aquesta vida que visc i estimo profundament no està destinada a desaparèixer malgrat la mort, sinó que està destinada a esdevenir plena en ell.– Què t’ha marcat més de Jesús?– Jesús mostra amb paraules i fets una manera de viure la vida humana que a mi em resulta profundament atractiva. Ell és qui m’ha dit què significa i què és Déu.– Al teu llibre “Petit resum de la fe cristiana” dius que “Ser cristià

és, sobretot, l’acció que l’Esperit realitza en nosaltres, en l’Església i en el món”...– És que, per a mi, la fe no serviria de gaire si suposés viure una cosa externa a mi. Per tant, jo crec que això que dic de Déu i de Jesús es realitza en la persona, en l’Església i en el món. Això és l’Esperit.– Però en un món tan injust i desigual, l’Esperit té molta feina. Què hem de fer si caiem en el desànim?– Valorar dues coses: una, les petites coses valuoses de la vida quotidiana que ens fan sentir bé, des de la família o els amics a anar un dia d’excursió... això és vida de Déu. I juntament amb això, valorar i saber veure tot allò que ajuda a fer que la vida de tots sigui millor i més digna, tot acte d’amor i de servei, tota acció transformadora tant si surt bé com si no. I tenir paciència, perquè la plenitud de la vida només està en Déu, cosa que no eximeix de treballar molt, però tampoc pensar que si no ho arreglo tot, no serveix per res el que he fet.– Creus que hi ha algun argument teològic que justifiqui que les dones no puguin exercir el sacerdoci?– Jo crec que no, que els arguments que es donen són tots depenents d’una colla de prejudicis i pors que acabaran desapareixent un dia o un altre.– Quan es parla del sacerdoci de les dones, molts s’escandalitzen. I ja no diguem quan parlem del matrimoni homosexual...– El fet que sant Pau, d’acord amb l’antropologia del seu temps, no pugui entendre l’homosexualitat, no vol dir que no la puguem entendre nosaltres. Igual com sant Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits... i si actualment algú defensa això li diríem que va contra els criteris evangèlics bàsics per molt que sant Pau ho digui. Doncs el mateix

A la nostra societat sembla que li agradi la confrontació, i per tant, es dóna molt poca veu als plantejaments cristians més sensats i assenyats, que no agredeixen ningú.

1�

podem dir de l’homosexualitat.– Parlem ara de la teva vida. Què et va marcar més quan eres petit? Haver crescut en un ambient cristià actiu: pares que es movien a la parròquia, l’escoltisme... L’entorn et fa assumir la fe cristiana com una cosa teva, i alhora, viure-la indestriable de

l’acció.– I com a acció directa... et fas capellà.– Precisament per això, com a acció més òbvia i clara que tenia a mà, partint molt de l’exemple d’un vicari de Viladecans que va fundar l’escoltisme al poble, Joaquim Palomera.– Quin record tens del teu sacerdoci...? Què et feia més feliç? – Tot. Vull dir, la possibilitat d’estar amb gent concreta, creant, cercant maneres de viure la fe i la vida, cercant allò que pugui transformar la vida pròpia i la col.lectiva. I juntament amb això, m’omplia el fet de presidir i ajudar a viure l’Eucaristia, que és el moment central de la fe.– I que et costava més de viure?– L’organització eclesiàstica. La dependència de les decisions que altres prenien per mi.– Per què vas plegar?– Se sumen dues coses: la incomoditat amb l’organització eclesiàstica i el fet de trobar i estimar una persona amb qui volia compartir la vida. Tot i així, aquelles coses que m’agradaven de fer com a capellà, no se me’n va posar en crisi cap.

– I bona mostra d’això és que continues treballant al Centre de Pastoral Litúrgica. Quina és la funció d’aquest Centre?– El Centre de Pastoral Litúrgica és un lloc on publiquem material i llibres tant per la litúrgia com per la formació cristiana en general. M’hi sento feliç treballant aquí, pel bon ambient de feina i perquè moltes persones troben útil la feina que s’hi fa.– Recentment has publicat el llibre “Quan ens fem vells”. Si no ho has viscut, com pots reflexionar sobre el fet d’aprendre a fer-nos grans amb felicitat? – Un va per la vida amb uns criteris generals davant les coses, criteris de vida humana i del que significa ser cristià. Aleshores, si un intenta ser observador i posar-

se a la pell dels altres, i si un és capaç d’escoltar les experiències dels altres, tot sumat, pot oferir reflexions sobre coses que un no viu, però que pot intentar entendre.– Com et veus a tu mateix, d’aquí uns anys?– Em fa por, perquè costa adonar-se que hi ha coses que hauràs de deixar que facin els altres, entendre que tens moltes limitacions que no tenies, convèncer-te que el fet de no poder fer tot el que feies ho has d’assumir amb pau. I no estic segur de si ho sabré fer. I a més, em preocupa que la vida s’allargui en excés, sense cap garantia de qualitat de vida.– No vull que acabem sense parlar de L’Agulla. Com va néixer?– Va ser l’agost del 1996.Va ser l’agost del 1996.

Érem una colla de gent que pensàvem que tal com estàven les coses, calia crear pensament cristià d’esquerres. És a dir: no simplement pensament “progre” sinó pensament cristià que vol alhora una Església més oberta i una societat més igualitària, més d’esquerres. De fet, ens va animar que en aquell moment a Itàlia es va forjar l’”Olivera”, que aplegava la política d’esquerres, i això va ser un element estimulant.– En aquests deu anys fent entrevistes a L’Agulla, quina ha estat la que t’ha impactat més?La primera, a Romuald Grané, un no creient, que llavors tenia 75 anys i que tota la seva vida havia lluitat per la democràcia i el socialisme, des del PSUC i

ICV; també havia estat a la presó. Em va agradar molt sentir-lo explicar el que havia significat per a ell tot el que havia viscut, i les motivacions humanistes que tenia per actuar.– I quin article recordes més especialment?Molts. Crec que la gràcia de l’Agulla és que no hi ha grans firmes, ni grans elaboracions, sinó que reflecteix la diversitat de la vida i permet valorar experiències cristianes i polítiques que habitualment no són gaire valorades, perquè no es consideren prou importants.

A l’època en què les societats no eren democràtiques, a l’Església els bisbes eren elegits per votació popular.

La gràcia de L’Agulla és que no hi ha grans firmes, ni grans elaboracions, sinó que reflecteix la diversitat de la vida i permet valorar experiències cristianes i polítiques que habitualment no són gaire valorades, perquè no es consideren prou importants.

1�

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

MOUSTAKI. Potser tots plegats érem una colla d’il·luminats, o de desorientats entre somnis d’amor i llibertat en un món on regnen els tipus d’interès i els índexs de productivitat. Però érem al concert, cantant plegats que no estem mai sols amb la nostra solitud, que ens

prendrem el temps de viure i de ser lliures, i que el més preciós paradís podria ser la Terra. Vam declarar l’estat de felicitat permanent per a tothom i vam denunciar com un sacrilegi el patiment de la humanitat. Cantant la tendresa, la nostàlgia i la utopia ens vam omplir de la força que dona el compartir.Com sempre vestit de blanc, l’ambaixador de la pau per la UNESCO, Georges Moustaki, es fonia en una trobada d’amics al Palau de la Música més que no pas en un recital de lluïment. Però és que els poetes no pretenen lluir-se –ni abans, ni ara que els anys no permeten pretensions de veu. Els poetes transmeten, contagien i comuniquen, amb la humilitat del gest, de la mirada i de la consciència del valor de l’avui. Agraeixo a Moustaki que no tingui cap complex, tot i els seus 73 anys, de seguir compartint el seu esperit de germà, camarada i còmplice, de pacifista del vers, de poeta dels sons. (Enllaç de video: http://www.dailymotion.com/video/x4208j_georges_moustaki-barcelona-10012008_music). Maria-Josep Hernàndez

SENZILLS. Ser senzills de cor no és

sinònim de ser ignorants. Davant els

fenòmens mediàtics multitudinaris que

esbomben informació sensacionalista,

cal donar informació seriosa. La informació

fonamentada, ben donada, humil (en el sentit

d’acceptar posteriors investigacions i crítiques

conscient que no té l’última paraula), no fa

mal als feligresos senzills. Sobretot si s’explica

i s’ajuda a les persones a entendre que res no

s’ha dit d’una única manera i una vegada per

totes, que al llarg de la història les coses, fins i

tot dins l’Església, no sempre s’han vist i tractat

igual. Si la gent no té elements de judici, doneu-

los elements de judici.

Aquests pensaments em venien al cap pensant

en alguna reacció episcopal significativa

(vegeu, per exemple, la carta pastoral del bisbe

de Tarazona a Ecclesia Digital) davant del

llibre Jesús. Aproximación histórica, del teòleg i

biblista José Antonio Pagola, publicat per PPC,

lamentant que aquest llibre es vengui tant i

dient que farà mal, sobretot als senzills. El títol

no és escandalós, és humil (“aproximación

histórica”), i l’obra respon al títol.

A mi més aviat em fa la impressió que davant

tanta novel·la i tanta literatura que agafa la figura

de Jesús simplement elucubrant i especulant

partint de qualsevol detall, l’obra vol recollir i

sospesar l’estat de la qüestió de l’aproximació

històrica, sense pretendre presentar com

l’Església ha vist Jesús al llarg dels segles. Josep

Pascual

F ÒRUM SOCIAL. Segurament molts lectors de L’Agulla heu estat al cas del desenvolupament del

Fòrum Social Català. Des de seguir el que n’ha dit la premsa (més aviat poc, depenent dels mitjans) fins a participar en algun dels tallers, que des de temàtiques i àmbits ben diferents, aporten elements per a la construcció d’un món diferent del tan injust que tenim. Des d’aquí voldria recordar el web del FSCAT www.moviments.net/fscat (des del qual podreu enllaçar amb el Fòrum Social Europeu i el Fòrum Social Mundial), i convidar-vos a explorar-lo. Hi podreu trobar l’acte d’obertura a la Universitat de Barcelona, el programa de tallers, els moviments i les organitzacions adherides, balanç de participació i el manifest final, entre altres informacions. Josep Pascual

1�

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

El silenci abans de Bach (Die Stille vor Bach). Pere Portabella. Cinema Verdi. Sala 2. La projecció de la pel·lícula va rebre un entusiasta i espontani aplaudiment del força nombrós públic que hi érem un divendres a la primera sessió. I la veritat és que jo m’hi vaig afegir encantada.És una bona capbussada a la música de Bach, una mena de contemplació més que no pas una aproximació biogràfica o tècnica. Molta gent, molt diferent, amb un fil conductor que també és Europa, amb els seus conflictes i les seves desigualtats. Amb escenes que em van semblar d’una gran bellesa, com la dels “cellos” al metro de Barcelona tocant junts una de les suites. I també un suggeriment interessant sobre la capacitat de la música de transmetre espiritualitat, cristiana en aquest cas, com l’anècdota dels nens del Thomanerchor que es fan batejar després de cantar tanta música religiosa. La música també com a instrument sensible capaç de causar patiment, utilitzada en els camps de concentració. O la música com a eròtica. O com a exercici d’equilibri espiritual,

Terezín / Theresienstadt. Anne Sophie von Otter i altres. Deutsche Grammophon 2007Anne Sofie von Otter és una mezzosoprano sueca, que acaba de publicar un disc senzillament esborronador sobre la música feta al camp d’internament de Terezín, prop de Praga, que en temps dels nazis es va convertir en un punt forçós de trobada de jueus de tots els països europeus, on hi havia també una seu de la Gestapo. La música formava part de la seva vida quotidiana. Potser perquè hi havia molts músics entre les persones confinades a Terezín. Però també perquè el govern nazi va voler crear la imatge davant la comunitat internacional d’una població jueva exiliada però confortablement instal·lada i culturalment potent, imatge que va colar també davant d’una visita de la Creu Roja internacional. El que no sortia als reportatges que promovien eren els forns crematoris i la realitat duríssima que havien de viure els presoners. La música formava part, doncs, de la vida quotidiana del camp. Es tocava la música de sempre i es feia música nova (a destacar l’òpera per a infants Brundibar de Hans Krasa, que va ser representada no fa pas gaires anys a Barcelona). Impressiona, però, comprovar que realment

Frederic Ozanam, per la fe i per la justícia. Josep Lligadas. Centre de Pastoral Litúrgica, col·lecció “Sants i Santes”. 1,96 €Queda una mica estrany recomanar un llibre de sants en aquesta revista, però em sembla que el personatge s’ho val. La veritat és que jo només coneixia Ozanam com a fundador de les Conferències de Sant Vicenç de Paúl, institució que jo associava a la beneficència, cosa que, d’altra banda, no deixa de ser un prejudici. El cert és que Ozanam era un laïc del segle XIX, advocat i professor universitari, que va viure en una França sacsejada pels moviments socials, i on, com avui entre nosaltres, la institució eclesiàstica pugnava per matenir-se al poder donant en aquell cas suport a la monarquia. Ozanam té la gràcia d’anar al fons de les coses, d’intentar ser catòlic entre els republicans i republicà entre els catòlics, de prioritzar l’atenció als pobres i, amb la seva famosa expressió “Passem als bàrbars”, de qüestionar les pors institucionals, de valorar els nous moviments socials i, en definitiva, d’apropar l’Evangeli a la gent que patia els costos socials de la revolució industrial. Va ser beatificat a l’agost de 1997. És, de debò, una descoberta estimulant.

es feia tot tipus de música: des del cabaret a l’òpera. El disc està molt ben interpretat. La música és molt bonica. Però el que més impressiona és el context. Per no oblidar. Per mantenir el sentit crític davant dels mitjans de comunicació.

com a recerca de la bellesa, en un context dur com és la feina d’un camioner. En fi. Molt recomanable. Mercè Solé

Centre de Pastoral Litúrgica

Frederic Ozanam,per la fe i per la justícia

Santsi Santes

Jose

p L

liga

da

s

140

Com es diu en...Castellà: FedericoBasc: FrederikoGallec: Frederico, FedericoFrancès: FrédéricItalià: FedericoPortuguès: Frederico Anglès: FrederickAlemany: Friedrich

Se’n celebra la festa el dia: 9 de setembre

F.: Frederica

Les variants:

*212140*

ISBN 978-84-9805-245-9

Un laic casat, a la França del segle XIX,defensor de la fe, la democràcia i la justícia

1�

L’alegria està en la lluita, l’esforç i el patiment que suposa la lluita, i no en la victòria en si mateixa

(Mahatma Gandhi)

Jesús, els cristians, i la política (i III)

Josep Lligadas

Dèiem en el número passat que nosaltres, a diferència de Jesús, sabem que és possible

actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciu-

tadans, i no només els interessos d’uns pocs. I dèiem també que les formes d’aquesta actuació

(tant en els que hi intervenen de manera més activa, com en els que es limiten a tenir opinió, o a actuar en determinades ocasions, o a votar)

poden ser molt diverses, en funció de la percep-ció i l’anàlisi que cadascú en tingui.

Però ara cal fer un pas més. I és el de veure quins són els criteris que han de guiar les diver-

ses opcions. Perquè les opcions poden ser di-verses, però els criteris de fons es troben en un lloc únic: l’evangeli de Jesús. I això molt sovint

sembla que s’oblidi.Al llarg dels dos mil anys d’història de l’Esglé-sia, un dels drames que ens han passat ha estat l’oblit de quin era el punt de referència de l’ac-

tuació cristiana, quins eren els referents morals i ètics per a un cristià. I això ha passat perquè, de fet, s’ha desvinculat la mort de Jesús de les seves causes. S’ha vist la mort de Jesús com la

realització del designi redemptor de Déu, i s’ha deixat de banda que, si Jesús va morir, va ser

perquè havia parlat i actuat d’una determina-da manera que feia nosa als poderosos del seu

temps. I per tant, si amb la seva mort ens va obrir el camí de la vida, això vol dir que la ma-nera de caminar cap a aquesta vida és seguint

els seus criteris d’actuació en aquest món.

Desvinculant la mort de Jesús de les seves cau-ses, es va afavorir la creació d’una moral basada

en temes de sexe o de poder eclesial, que són uns temes que poc tenen a veure amb els que

preocupaven a Jesús. De manera que cal, amb urgència, fer allò que va dir el Concili Vaticà II:

anar a les fonts. És a dir, tornar a llegir l’evange-li, i veure quins eren els objectius i les prioritats

de Jesús. I convertir-los realment en criteris d’actuació per al cristià: a la vida quotidiana,

familiar, social, eclesial, política. Res no en pot quedar fora. I llavors, en cada cas, veure, tenint

en compte tots els elements en joc, com es pot fer més realitat això que Jesús pretenia.

I no cal esforçar-se gaire, per veure quines eren les prioritats de Jesús: el bé dels pobres i dels

febles, el rebuig de la tirania del diner, la frater-nitat, la proximitat a tothom, la no exclusió ni marginació de ningú, la capacitat de renúncia

pel bé dels altres, la desobediència a les lleis que fan mal a les persones, la prevenció davant

tot tipus de poder... Quan, arran de la guerra de l’Iraq, el ministre

Trillo va dir que no se sentia afectat per les cri-des del papa contra la guerra perquè allò eren temes polítics i no de fe, estava dient, simple-ment una bestiesa. Perquè per a un cristià, res

no queda fora de la guia de l’Evangeli. Cadascú podrà aplicar-ho de la manera que cregui més

adequada. Però els criteris i objectius han de ser els de Jesús.

1� El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia