Abr

il 20

07 -

Any

XII

- N

úmer

o 54

La festa de L’AgullaÉs senzillament encoratjador. El passat 4 de març ens vàrem trobar per

celebrar els deu anys d’aquesta revista que teniu a les mans. Una publicació modesta, casolana i, com hem pogut comprovar pels vostres comentaris, molt propera.

Va ser una sensació molt agradable compartir aquesta estona amb vosaltres. Sentir que formem part plegats d’un grup d’opinió que té el seu espai en una societat en canvi que cerca els seus models.

Vàrem ser una cinquantena de persones, és curiós, tants com números que s’han publicat de la revista: alguns coneguts, altres nous, més grans, més joves, però tots amb ganes de compartir una estona de reflexió i de festa. Des del primer moment es palpava la bona sintonia. El concert de música de La Bicicleta va obrir la celebració (som així de trencadors), la xerrada del Quim Cervera que a dins trobareu resumida ens va oferir una visió en perspectiva dels models i els poders que han influït i que marquen una societat com la nostra. Però per sobre de tot, i potser el més important per nosaltres, és que ens vàrem regalar un espai presencial on posar rostre a les persones que fem i que llegim aquesta revista. És un regal mutu, que fa lligam i que anima a tirar endavant. I és per això que us volem donar les gràcies per la vostra fidelitat.

Entre tots hem aconseguit posar fil a l’Agulla, vetllar per a que, número darrere número, continuï tenint punxa i així assegurar-nos que estem ben desperts a la realitat que ens envolta.

�

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

L’AguLLAButLLetí de refLexió i diàLeg

Any XII. Número 54abril 2007

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e: soletey@terra.es

Telèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Josep Maria Huertas Claveria. J. Pascual

04 Expectatives davant d’un canvi global: les veritats incòmodes (I). S. Clarós

05 Paritat ara mateix. C. Torelló

La palmera i la font06 Els mitjans de comunicació en l’actual situació social i política: de la

Cope a L’Agulla. J.M. Cervera

08 Viva el Beato Ceferino, “El Pelé”. I. Marqués

09 Vent de Déu, Foc de Déu, Llengua de Déu.

amb entitat (i experiència)10 La Vinya. M.C. de la Fuente

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Salmó primavera. T. Jorge

11 Fer cua. S.Clarós

Avui parlem amb...1� Josep Maria Romaguera, amb la JOC d’arreu del món. J. Lligadas

15 Puntades

16 PER AIREJAR EL CERVELL

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

ment personal, han comptat amb ell fins al darrer moment. Aquest servei l’havia portat a acceptar de formar part de comissions i consells assessors (del bisbat, també) sense fer escarafalls. Ara, com hem dit abans, anava a l’essencial: si veia que no hi ser-via o que allò no servia, plegava amb la mateixa naturalitat, sense fer escarafalls, tampoc. Diria que va poder experimentar que si t’acostes sincera-ment amb esperit de servei als senzills, els poders et mantenen a una certa distància.

Estar despert, obert a la vida, a la realitat, al món, més enllà del que superficialment et deixen veure. O per veure què hi ha sota dels vels, del que et tapen o t’amaguen. Obres seves sobre barris, sobre la classe obrera o persones del moviment obrer, ho acrediten. També el seu afany lector i la seva afició i estimació pel bon cinema trasllueixen aquesta obertura al món.

Capacitat de reacció, d’indignació, de no conformisme. Quan les situacions d’injustícia, d’es-peculació, de desigualtat, de manca de llibertat es feien manifestes, aquesta indignació no era de crit impotent davant la magnitud d’aquestes situacions, sinó motora d’actuació malgrat les complexitats, com dèiem a l’inici.

Tots aquests trets i altres que em deixo (com la fidelitat en l’amistat) els va viure plenament immers en els àmbits en què es movia i per això el Josep Maria “era” de molta gent, com s’ha posat de manifest arran de la seva mort.

Josep Pascual és militant d’ACO

Segur que els lectors de L’Agulla heu llegit un article o altre dels molts que s’han publicat aquests dies a la premsa (general, comarcal, de barri...) amb motiu de la mort inesperada del Josep M. Huertas Claveria.

La valoració d’ell com a periodista ja ha es-tat feta pels que hi entenen, i se n’ha parlat prou. Des de la nostra petita revista, que volem que ajudi a la reflexió des d’una opció cristiana i d’esquerra (sense cap pretensió de tenir cap exclusiva cristia-na ni d’esquerra), voldria destacar alguns trets del Josep Maria vist per un company seu del grup de l’ACO. L’ordre amb què els presento no indiquen cap gradació (tot i que s’entrellacen), els exposo com m’han sortit pensant-hi.

Anar a l’essencial. El Josep Maria no di-vagava, més aviat simplificava, per fer propostes operatives, pràctiques, directes, per no deixar-te in-actiu o desarmat davant la realitat, que sabem prou com n’és de complexa. Si et fixes en l’essencial, malgrat tots els “malgrats”, hi ha alguna cosa a fer. I en les situacions complexes valorava les persones, eren l’essencial, i més si eren anònimes, amb tot el que comporta. També en la fe tenia uns referents essencials, em fa la impressió (i perdoneu que em posi en un fet tan íntim): el Jesús de les benau-rances, el de la paràbola del judici final, el que cri-da els cansats i afeixugats, aquesta humanitat de Jesús radicalment divina.

Estar a disposició. Entitats, moviments, as-sociacions, persones... defensors de causes justes, de pensar en benefici del col·lectiu i no de l’enriqui-

Josep MAriA HuertAs CLAveriAJosep Pascual

4

Si des d’un cim dels alts Pirineus contemplem al voltant veurem un paisatge que, format en el decurs de milions d’anys, roman bàsicament estable grà-cies a complexos equilibris entre les forces i els processos natu-rals que interactuen. Reconei-xerem amb assossec que som a casa, al planeta Terra. Si pu-gem al cim del Tibidabo veurem la ciutat extensa que es perd fins allà on abasta la mirada: és Barcelona, obra del homes. Hem transformat el territori per fer-lo més habitable i adequat a les nostres necessitats i a les nos-tres fragilitats. Fa cent-cinquanta anys, el pla de Barcelona mos-trava un aspecte completament diferent. En un curt i recent pe-ríode de temps, aquesta zona del planeta ha experimentat un canvi espectacular i inesperat perquè els homes som capaços de transformar enormement l’en-torn. La raó fonamental és que ara som molts més individus: uns 7.500 milions sobre la Terra, el doble que fa cinquanta anys, i 4,3 vegades més que a mitjans del segle XIX, quan Barcelona encara no havia sortit de les se-ves muralles. I continuem crei-xent de forma exponencial. Un creixement demogràfic que com-porta altres creixements: el de la producció industrial i l’augment d’emissions de diòxid de carboni (CO2), la producció de cereals, i també la colonització i la urbanit-zació del territori, per exemple.

A començament dels anys 70 del segle passat un estudi realitzat per científics del Mas-sachusets Institute of Tecnology MIT (“Los límites del crecimiento” Donella H. Meadows. Nova York;

Universe Books, 1972) alertava a la humanitat del perill que su-posa la dinàmica del creixement en un món finit amb recursos fi-nits. Els creixements exponenci-als que experimenten la població mundial i la producció industrial són una força que desborda els límits del planeta i que condueix al col·lapse. Com a conseqüèn-cia hi ha exhauriments també a ritme exponencial: la davallada del nivell dels aqüífers en tot el planeta; la disminució de les cap-tures a les principals pesqueries oceàniques; la disminució de la capa vegetal... Aquella veritat in-còmoda va ser motiu de polèmi-ca. Uns van intentar desacreditar l’estudi davant de l’opinió pública qualificant-lo d’apocalíptic, però el pitjor és que els polítics i els agents econòmics el van sim-plement ignorar. Vint anys més tard, el 1991, el Club de Roma va publicar una revisió d’aquell estudi que no només confirmava les tesis inicials sinó que adver-tia seriosament que el món havia sobrepassat els límits del crei-xement sostenible, i que calia actuar sense demora per evitar el pitjor.

Una dècada i mitja més tard,

tenim completa evidencia no no-més de canvis visibles en el pai-satge, sinó d’altres impactes que es manifesten amb altres signes vitals com per exemple el clima. Les advertències de la doctora Meadows, sobre les dures con-seqüències del soprepassament de certs límits, posen novament de manifest una veritat incòmo-da (“An Inconvenient Truth” Para-mount Home Entertainment, 21 de novembre de 2006 EEUU, A. Gore): l’escalfament global, que es deu fonamentalment a l’emis-sió cap a l’atmosfera de CO2 pro-cedent de la combustió del car-bó, el petroli i la biomassa. L’in-forme d’un equip de científics fet públic a començament del 2007 confirma definitivament la relació entre l’economia del carboni i el canvi climàtic, una realitat a la qual el món havia tancant els ulls malgrat les resolucions pactades a la ciutat japonesa de Kyoto l’any 1997 en el marc del conve-ni internacional auspiciat per les Nacions Unides per la prevenció del canvi climàtic.

El canvi climàtic és una de les manifestacions de la crisi mediambiental desencadenada per un sistema econòmic basat en el creixement i l’acumulació del capital. Els seus efectes es deixen sentir sobre enormes ca-pes de població que veuen dis-minuir els recursos hídrics i que veuen disminuir dràsticament les produccions agrícoles en llargs períodes de sequera. I que co-mencen a patir les conseqüèn-cies d’inundacions i de noves plagues degudes a la desestabi-lització dels ecosistemes. Indica que el benestar que gaudim no-saltres està generant una hipote-

expeCtAtives dAvAnt d’un CAnvi gLoBAL: Les veritAts inCòModes (i)

Salva Clarós

5

ca als nostres fills que potser no podran pagar.

Avui els governs dirigeixen la nau de l’Estat a través dels seus ministres d’economia, ges-tionant la renda nacional, les inversions i l’assignació de re-cursos, etc. però no es pot trigar

gaire a substituir l’economia per l’ecologia. Si bé el mercat ha de-mostrat ser un mecanisme efici-ent per equilibrar el proveïment amb la demanda, ha demostrat però el seu fracàs i la seva inca-pacitat per respectar els llindars de la producció sostenible. S’im-

posa doncs una nova disciplina enfocada al redreçament i a l’es-tabilització del clima i a l’estabilit-zació de la població. Dos reptes indispensables per a la supervi-vència.

Salva Clarós és sindicalista

A les properes eleccions munici-pals del dia 27 de maig les llistes que presentin els partits hauran de complir la llei d’igualtat aprovada el passat 15 de març al Congrés, la qual obliga les formacions a confeccionar llistes parità-ries, en les quals la proporció des can-didats del mateix sexe no pot superar el 60%.

Per ara, la norma només afecta-rà els 197 municipis de més des 5000 habitants. Els partits reconeixen que hauran de fer un esforç per aplicar-la, sobretot perquè la situació de partida, amb les dades del 2003 a la mà, està lluny de la desitjada paritat.

Però tot i que aquesta només és una qüestió de la llei de paritat volem dir que a cops de decret no es sensibilitza la gent, i que si bé és cert que convé tenir un marc legal de referència també ho és que altres lleis, com la d’ incorporar a l’empresa privada d’un determinat nombre de treballadors, persones amb algun tipus de discapacitat, i això fa anys i panys que ningú ho controla i la majoria de la gent no ho té en compte.

Per tant, i tornant a l’aplicació immediata d’aquesta llei diria que és una manera de forçar la implicació de la dona en política, però que les llis-tes electorals s’han de fer tenint en compte les và-lues de tots.(Anna Pagans, alcaldessa de Girona)

A la vegada hi ha moltes altres coses a fer: treballar per aconseguir la conciliació dels horaris familiars i la vida laboral; treballar en equip a la fa-mília perquè encara hi ha moltíssimes feines que recauen sobre la dona; dotar el país de places a les llars d’infants suficients per a tots i a uns preus assequibles mentre no s’arriba a la gratuïtat; incre-

mentar la baixa per maternitat; cobrar el mateix sou per la mateixa feina; elimi-nar els continguts discriminatoris de la publicitat i dels llibres de text, utilitzar un llenguatge no sexista, etc.

En definitiva hi ha un desequilibri entre les exigències i les demandes so-cials que reben les dones i els recursos de què disposen i aquesta dinàmica condiciona la seva salut i la seva qua-litat de vida.

També hauríem de parlar de crea-ció com ara: la literatura, les arts plàs-tiques o la presència de les dones als mitjans des comunicació.

Per desgràcia també hi ha temes, que són els que surten més, com les dones en situació de violència i a la vegada sabem que hi ha entitats que es dediquen a treballar sobre aquests aspec-tes, com per exemple, l’Institut Català de les Dones que disposa d’un Centre de Documentació que ens permet tenir al nostre abast tota la informació so-bre nosaltres, les dones, ens dóna la perspectiva de saber d’on venim, qui som, què representem, on anem i què volem ser i representar dins de la societat.

El Centre de Documentació té com a objectiu recollir, tractar tècnicament i difondre informació i documentació sobre la igualtat d’oportunitats, la promoció de les dones i la seva participació als àmbits social, polític, cultural i econòmic.

Per cert, ho desconec però crec que no hi ha cap Institut Català dels Homes, oi?

Reflexionem-hi tots, perquè ens queda molta feina per fer i moltes coses per dir.

Carme Torelló és mestra

pAritAt per ArA MAteixCarme Torelló

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

La transició econòmica, políti-ca, cultural, religiosa

La transició econòmica, po-lítica, cultural, religiosa l’experi-mentem tots i totes, personalment i col·lectivament.

Cada persona i grup soci-al transita amb els seus ritmes i posicions d´una situació a una altra, d´una cultura dominant de cristiandat a una cultura do-minant liberal i moderna, d´uns valors forts a uns altres, d´un monopoli del camp religiós per part de l´Església catòlica a un pluralisme religiós i cultural.

Les institucions eix en les cul-tures dominants

Quin és l’edifici que arriba més amunt, a Barcelona? La ba-sílica del Sagrat Cor del Tibida-bo o la torre de comunicacions de Collserola? És la torre de Collserola, i això és un magnífic signe de la situació actual.

L´Església com a institució ha estat l´eix en la cultura domi-nant de Cristiandat, ha estat la que ha creat, i tutelat les nor-mes, els valors, les creences, l’ètica, el pensament, les formes de viure, de sentir i d´actuar.

Els mitjans de comunicació són les institucions-eix en la cul-tura dominant liberal-moderna i

també creen i tutelen en molta part, avui, les formes de sentir, de pensar i d´actuar de la pobla-ció, i competeixen amb la famí-lia, l´escola i les esglésies en el seva tasca socialitzadora i edu-cadora.

L´Església tenia la funció social de mitjà de comunicació i per tant d´empresa de publicitat de productes ideològics, simbò-lics, religiosos, ètics, de compor-taments, de normes, de valors, i de creences (justificacions, i legi-timacions) i a vegades també de productes polítics i econòmics, materials...

Els mitjans de comunicació o empreses de publicitat avui, sobretot en les masses, tenen un funció quasi-religiosa, i es comporten com una església (de fet han substituït a l´església) que justifica i legitima una soci-etat global de consum, una soci-etat del tecnoconeixement i de la informació (?), que reprodueix la desigualtat i la depredació de la natura; que consola, ajuda a fan-tasiar, a desitjar millors “vides”, i està repleta de credulitats (el que és “televisible” és més fort, segur, acceptable, veritable que el que és “invisible” i que el que és purament “visible”).

Totes dues són institucions amb funcions integradores com

tota religió té: “relliguen” (cohe-sionen i socialitzen, segons la cultura de l´època) i “rellegeixen” la realitat (la filtren, seleccionen, dogmatitzen, ordenen, simplifi-quen, amaguen, falsifiquen, se-gresten) i ho fan al servei dels in-teressos de la mateixa institució i del sistema establert. Utilitzen normalment la part irracional, més sentimental i visceral de les persones.

Cal distingir entre Església alta (Conferències Episcopals, Cúries, la “COPE” i altres...) i Església baixa (les persones, grups, comunitats i moviments que es poden sentir reflectits en L´Agulla i altres...) com cal dis-tingir els grans mitjans de comu-nicació (potències econòmiques, com la COPE i altres...) dels petits mitjans locals, familiars, de barri, de moviments, associacions, de grups (com els que s´expressen en L´Agulla)... L´Església baixa i

eLs MitJAns de CoMuniCACió en L’ACtuAL situACió soCiAL i poLítiCA:

de LA Cope A L’AguLLAQuim Cervera

Aquesta és la síntesi de la xerrada que va tenir lloc el passat 4 de març, a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona, amb motiu dels 50 números de L’Agulla

�

els mitjans petits, tot i que tam-bé poden legitimar, i justificar el sistema, estan més ben situats per la seva relació amb les capes socials baixes, per deslegitimar, i estimular la crítica, el canvi, i les alternatives a favor d´elles.

Les arrels dels conflictes en-tre l´Església i els mitjans de comunicació

Els conflictes no vénen tant dels continguts diferents que una i altres manifesten, sinó sobre tot per “l´enveja” que l´Església té, ja que els mitjans l´han subs-tituïda, i l´han desplaçada a ser una institució no eix, en procés de marginació social, cultural, i religiosa, i per tant també políti-ca i ètica.

L´Església, un cop la socie-tat laica, democràtica, pluralista s´ha emancipat quasi totalment de la seva tutela, ja no sols no és la creadora de cultura, sinó que ni tan sols pot intervenir i influir en el terreny públic. Així l´Església és vista i tractada pels mitjans (aquí es nota perfecta-ment el conflicte, el desplaça-ment i l´estratègia de retirar-la) d´antiquada i que manifesta posi-cions morals i de coneixement no atractives. Si a més l´Església a vegades ho posa “en bandeja” la cosa es fa més fàcil.

L´Església (l´alta Església),

arraconada estratègicament, cerca de mil maneres retrobar el poder social perdut a través de temàtiques en les quals pot re-cuperar poblacions que encara que no siguin plenament catòli-ques, puguin estar d´acord amb els seus plantejaments (avorta-ment, terrorisme, nacionalisme perifèric, matrimonis homosexu-als, classes de religió, concor-dats, presència pública en ma-nifestacions conservadores...).

Normalment són temàtiques de caire sexual, moralista, i de polí-tica pre-democràtica.

L´Església té el dilema de continuar influint socialment, o bé de crear els seus propis mit-jans de comunicació (COPE, di-aris, ràdios, televisions pròpies),

o bé de produir programes per vendre´ls a les empreses de la comunicació, o influir directa-ment dins dels mitjans, i això de-mana molts diners i a la vegada assumir les “regles de joc” que són majoritàriament poc o gens evangèliques (l´afany de lucre capitalista, la potenciació de la irracionalitat).

Els mitjans de comunicació no dubtaran en destacar aquells fets d´Església que reforcen aquesta imatge retrògrada, o com a complement exòtic algu-nes manifestacions eclesials més obertes, però sense anar a fons, convertint-ho tot en mercadeig i teatre del dolent. El conflicte està cantat (són com dos nens que es barallen).

La baixa Església s´ha adequat més a la societat mo-derna tot i que en molts aspec-tes n´és crítica i participa en la construcció de la cultura de la solidaritat, de la pau, de la vida i en això també té els seus mit-jans de comunicació petits (com L´Agulla), amb el preu de ser mi-noritaris, però amb l´avantatge que en ells es diu lliurement el que es pensa, i s’és més evan-gèlic i més a favor de les capes més necessitades de la societat (l´Eglésia dels pobres demana mitjans pobres).

Quim Cervera és capellà i sociòleg

8

Hace diez años, era 1997, mi obispo me en-vió a estudiar un mes de reciclaje en el Colegio Español de Roma. Antes del domingo 4 de mayo pidieron sacerdotes voluntarios para distribuir la comunión durante la misa que el papa iba a ce-lebrar en la plaza de San Pedro con motivo de la beatificación del primer gitano elevado a los alta-res, Ceferino Jiménez Malla, “El Pelé”. Poco sabía entonces yo de los gitanos. Nada de Ceferino. Ni idea sobre el significado de su mote “El Pelé”.

Me ofrecí para ese servicio. Me cedieron so-tana y roquete para ejercerlo. La celebración fue solemnísima. Desde mi colocación privilegiada la seguí muy bien. No lejos tenía un grupo de gitanos que la enriquecía con sus instrumentos y cantos. Distribuida la comunión el monseñor que nos diri-gía a los 300 ministros dio unas palmadas y dijo “Vuélvanse a la sacristía”. Yo no me resigné a re-tirarme antes del final que preveía solemne. Me coloqué prudentemente junto al grupo musical de gitanos. Eran de Eslovaquia. Chapurreando el in-glés me lo comunicó Franticek Hannobick, un es-pabilado adolescente violinista.

Cuando el papa Juan Pablo II se retiraba ha-cia la sacristía, y acabada la música de mis veci-nos gitanos, todos gritaban “¡Viva el papa!”. Yo, lle-vado de aquel entusiasmo colectivo, añadía “¡Viva ‘El Pelé’!”. Unas religiosas eslovacas, al oírme en-rojecieron de repente y me decían en mal italiano “Padre, diga sólo Ceferino”. Pero yo añadía “Cefe-rino, sí, pero ‘El Pelé’”. Noté que los adolescentes reían, disimulándolo cada vez peor, mientras las mejillas de las monjas se ponían como tomates.

Intuí que tales reacciones escon-dían algo relacionado con el sexo. Con disimulo pregunté a Franticek mientras me señalaba el bajo vien-tre “¿Pelé?”. Él, con ojos brillantes y mondándose de risa afirmaba repe-tidamente con la cabeza. Sobraban las palabras.

Posteriormente tuve ocasión de explicar mi descubrimiento a un grupo de obispos españoles allí presentes: Yanes de Zaragoza, Sánchez de Guadalajara, Carrera de Barcelona etc. “Ah, ¿es eso?” me contestaron sorprendidos. Se-guro que el papa, políglota como

era, conocía tal significado y no obstante pronun-ció ‘El Pelé’ varias veces en su homilía.

Un año después mi obispo me confió la anima-ción de la pastoral con el pueblo gitano de mi dióce-sis de Barcelona. ¡Cuántas veces he recordado la escena, al hablarles del testimonio de su paisano, gitano de ley, hombre de gran tesón, consecuente hasta el final, cosa que lo movió a no desprender-se de su rosario en la misma prisión de Barbastro aún sabiendo que esa decisión en aquellas circuns-tancias le valía la vida! Y ¡cuántas veces han reac-cionado con total espontaneidad, afirmando “¡Los tenía bien puestos!”, quizás sin saber que ese pre-cisamente es el significado del mote “El Pelé”!

Ya que ahora muy pocos gitanos españoles hablan o entienden el romanó, su lengua interna-cional, imagino que de vivir hoy Ceferino tendría por sobrenombre “El tío Pelotas”.

En Barbastro, frente al paredón del cemente-rio donde el Beato Ceferino fue fusilado, he reen-contrado a Franticek que aún recuerda la embara-zosa anécdota. Quizás lo vuelva a ver a finales de abril, con ocasión de la peregrinación internacional que allí organizamos para conmemorar el décimo aniversario de la beatificación de Ceferino.

El Beato, que algo influiría para que me fuera confiado el acompañamiento de los suyos en Bar-celona, desde el cielo debe de sonreírse cuando escribo esto.

Ignasi Marqués és director del Secretariat de Pastoral Gitana de la diòcesi de Barcelona

vivA eL BeAto Ceferino, “eL peLé”Ignasi Marqués

9

vent de déu, foC de déu, LLenguA de déu

Pregària dita al final de les Vespres d’un diumenge a la catedral anglicana de Rochester.

Traducció de Jordi Guàrdia

Déu de gràcia, us preguem per la pau, la justícia i la reconciliació arreu del món;us preguem perquè siguin honorats els drets humans i siguin alliberats els oprimits;us donem gràcies per tot el que hi ha de gràcia en les vides dels homes, do-nes i infants;camineu avui junt amb:– els que surten de llargs tractaments psiquiàtrics i assegureu-los el lloc i la benvinguda en les comunitats on vulguin viure;– els que surten de la presó després de llargues condemnes, i assegureu-los la seva capacitat per trencar amb les anteriors conductes i associacions;– els que surten de la foscor després d’anys d’angoixes, marginació i hostilitat oberta i que aprenen a no avergonyir-se de ser gais o lesbianes;– els que passen per la duresa d’abandonar la droga o l’alcohol, i assegureu-los la seva capacitat d’afrontar la vida sense aquests suports;– els que surten de les aigües del dol i la pèrdua, i assegureu-los la seva ca-pacitat de viure sols;camineu amb els que han estat captius en el seu camí cap a la llibertat; di-gueu-los com ens dieu a nosaltres: “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble”.Amén.

Vent de Déu, seguiu bufant,– trenqueu les barreres que construïm per a separar-nos els uns dels altres;– recolliu les vostres llavors de llibertat i veritat allí on floreixin;– porteu-les enllà les fronteres perquè arrelin en altres terres;– perquè duguin un creixement fresc i noves formes;– amb el vostre buf desfeu el vel que manté els nostres ulls fits només en el passat, repetint la seva violència, aprofundint les seves divisions, afegint-hi desesperació;– reveleu el nou futur que teniu pensat per a nosaltres.Foc de Déu, seguiu cremant,– enceneu el cor de la gent allí on l’opressió els manté encadenats, on l’atur i la pobresa devaluen la seva humanitat, i on la fam afebleix l’esperit;– cremeu en ells, com la bardissa de Moisès, i no permeteu que siguin destruïts.Llengua de Déu, seguiu parlant,– perquè els pobles del món parlin el vostre llenguatge entre ells i tots puguin sentir-vos per ells sols;– parleu de pau on les nacions s’enfronten, de justícia on les idees es bara-llen, de misericòrdia on el poder regna, de guariment on les ments i els cossos pateixen, i d’amor allí on les esglésies cerquen la vostra unitat.Amén.

Que Déu, el nostre Redemptor, ens mostri compassió i amor. Amén.Beneïm el Senyor. Donem gràcies a Déu.

10

AMB ENTITAT (I EXPERIÈNCIA)AMB ENTITAT (i experiència) AMB ENTITAT (i experiència)

La Vinya és una associació que va néixer a iniciativa de les comunitats parroquials de Santa Maria del Gornal, Mare de Déu de Bellvitge i Sant Joan Evangelista. Tres comunitats que compar-tien iniciatives i projectes d’acció social adreçats a la població amb més necessitats dels barris de Bellvitge i Gornal de L’Hospitalet de Llobregat i que van decidir sumar esforços per aconseguir un ma-jor impacte social i més recolzament.

Des dels seus inicis La Vinya ha treballat en l’àmbit de la solidaritat, donant suport a projectes que ja funcionaven i promovent-ne altres per donar resposta a les necessitats actuals de la societat.

Tota l’acció de La Vinya s’adreça a l’atenció de persones que no disposen dels mitjans necessaris per a un desenvolupament digne i complert. Tenint com a punt de referència aquesta finalitat, els seus objectius fonamentals són: treballar per la solidaritat i el desenvolupament de projectes que promoguin la integració de col·lectius en situació de marginació o risc d’exclusió social; do-nar resposta a situacions d’injustícia social; i sensibilitzar als veïns i veïnes dels nostres barris, Bellvitge i Gornal.

A l’actualitat, La Vinya està portant a terme projectes en els següents àmbits:

Infància i adolescència: amb diversos pro-jectes educatius i de lleure adreçats a infants i ado-lescents en risc de marginació social i qualsevol tipus de carència: econòmica, desestructuració fa-miliar, problemes derivats de la immigració, etc.

Persones recluses – Portes Obertes: un projecte adreçat als veïns privats de llibertat que consta de dues activitats diferenciades, les visites periòdiques a persones recluses als centres peni-tenciaris i la realizació d’un taller setmanal de cerà-mica al centre penitenciari de joves de la Trinitat.

Immigració: activitats dirigides a persones nouvingudes que tenen per objectiu oferir recursos que permetin la trobada, el diàleg i la participació

en accions formatives on adquirir coneixements útils que facilitin la seva integració social i laboral. Actualment es realitzen tallers d’informàtica, ca-talà, pintura, alfabetitizació en llengua castellana, geriatria i cuina.

Gent gran: les persones més grans dels bar-ris de Bellvitge i Gornal poden gaudir d’uns espais setmanals en els quals es realtizen activitats ma-nuals, físiques i de formació dirigides a millorar la seva qualitat de vida. A més d’aquestes activitats setmanals es realitzen tres accions puntuals: una trobada mensual, deu dies de colònies al mes de juliol i un dinar de Nadal.

Assessoria jurídica: Servei adreçat a per-sones i famílies que tenen algun problema de tipus jurídic i no disposen dels recursos ni de les eines per afrontar-los.

Atenció psicològica: Servei que ofereix atenció psicològica tant a nivell individual, de parella com familiar, a persones que ens con-sulten per problemes o malestars de caire psi-cològic donant assessorament o psicoteràpia.

Ajuda fraterna: Servei d’acollida de persones i famílies amb necessitats econò-miques greus. Aquest servei consisteix en el lliurament d’aliments, però preten també crear

un espai de trobada i comunicacíon entre els usu-aris i els voluntaris.

Tots aquests projectes es realitzen amb el suport de més de 200 voluntaris i amb la col·laboració econòmica dels socis i institucions que comparteixen els nostres objectius i donen suport a les activitats. Gràcies a aquestes persones, La Vinya pot realitzar els seus objectius i de forma continuada revisar, millorar i ampliar els seus projectes envers la població amb més dificultats.

LA vinyAMari Carmen de la Fuente

ASSOCIACIÓ PER L’ACCIÓ SOCIAL BELLVITGE GORNAL

LA VINYAAvda. Europa, 30

08907 L’Hospitalet de Llobregat Tel. 933359999

C/e: alavinya@gmail.com

11

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

sALMó priMAverATere Jorge

Aquests dies passejant pels carrers dels bar-ris, ja es comença a intuir en els aparadors de les botigues de roba quina és la moda que ens amenaça per aquesta primavera: molts colors cri-daners, combinacions inversemblants, grans es-tampats que recorden el paper pintat dels anys 60, uns dissenys tipus Karina i el baúl de los recuer-dos. Ja que una servidora no s’atrevirà a lluir-los, he pensat una recepta que complirà perfectament amb els cànons de la moda primavera i que segur que sí que us atrevireu tots a tastar.

Ingredients per a 4 persones: 500 gr. de salmó fresc; 1 ceba petita dolça; 1 pebrot vermell; 1 pebrot verd; 4 o 5 tomàquets petits; 1 llauna d’anxoves; 1 llauna petita de tonyina; 2 ous durs.

Preparació: Hem de bullir el salmó i deixar-ho refredar. Per fer una cocció correcta, hem de posar al foc aigua amb sal i quan arrenqui el bull afegir-hi el salmó i deixar coure’l uns 10 minuts (per a cada 500 gr. de peix). Un cop està fred el netegem, tenint molta cura d’enretirar totes les espines.

En un bol piquem molt petits la resta d’ingredients crus: la ceba, els pebrots, els tomà-quets. Hi afegim la llauna de tonyina, les anxoves i els ous (tot tallat a trossets petits). Hi afegim el salmó tallat a daus i ho barregem amb un bon oli d’oliva. Si voleu hi podeu afegir, molt picat, algun tipus de condiment com ara julivert, cibulet o anet (“eneldo”).

Nota: el fumet que resulta de bullir el salmó és molt suau i el podeu aprofitar perfectament per altres plats de peix o fideuà.

fer CuASalva Clarós

Em pensava que les cues eren pròpies de societats del benestar febles. Que eren una con-seqüència de l’escassesa, del racionament, de les carreteres massa estretes, d’una despesa insufi-cient en serveis socials, i també d’un funcionariat inepte. Que fer cua era un càstig, una manera més de perdre la dignitat. Una forma de pidolar, aban-donat a la sort dels pobres. Però no! Es veu que l’augment de la riquesa per càpita no evita les cues. Al contrari: la gent fem cua per anar a un concert de Lluís Llach o per anar a veure una pel·lícula al cine. Fem cua als aeroports independentment de si som executius que anem a treballar o som turis-tes. Fem cua per pagar a la sortida del supermer-cat. Fem cua a les andanes esperant un tren que s’ha avariat, com de costum, però fem cua també a la ronda de dalt o als peatges de les autopistes al tornar de la segona residencia. També fem cua a peu de telèfon, quan demanem un servei o una in-formació esperant, sovint amb desesperació, que finalment ens atengui un contestador o una opera-dora. Fem cua per una intervenció quirúrgica o una simple visita mèdica en el sistema sanitari públic, i també per entrar a les rebaixes, per comprar la playstation 3, que és molt cara, i també per com-prar una barra de pa un diumenge al migdia, que està a l’abast de tothom. Bé, no de tothom. Només dels que tinguin la paciència necessària.

Les cues ens recorden que les coses no valen només el que s’estigui disposat a pagar per elles sinó també el temps que s’estigui disposat a inver-tir per aconseguir-les. No són signe de decadència sinó d’opulència. El mercat ha trobat un indicador que s’estira i s’arronsa, per a desesperació del cli-ent, que permet mesurar el punt òptim entre l’ofer-ta i la demanda. No es tracta doncs de preu sinó de temps i de paciència. Com que el temps és un recurs cada vegada més escàs la longitud de la cua esdevindrà un paràmetre definitiu per inclinar les preferències dels soferts consumidors.

Les ofertes tendeixen a diferenciar-se poc i el preu deixa de ser l’únic factor d’equilibri. Hi ha al-tres valors que influeixen en la demanda que són de tipus ètic, mediambiental, ideològics... i també el temps. Està a les mans dels ciutadans la capaci-tat de modificar el comportament del mercat.

1�

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

Josep Maria Romaguera i Bach va néixer a Capellades el 6 de novembre de 1957,

o sigui que és a punt de fer 50 anys. Va entrar al

seminari el 1980, i va ser ordenat capellà el 1987. I

des de llavors ha estat vicari a Sant Andreu de la Barca,

on va iniciar el contacte amb el moviment de la JOBAC

que després es va fusionar amb la JOC (Joventut Obrera

Catòlica), després vicari a Santa Engràcia, a Nou

Barris de Barcelona, després rector al Bon Pastor també

de Barcelona, i després s’ha dedicat de ple a la

JOC, primer com a consiliari nacional, de 2001 a 2005,

després com a consiliari internacional adjunt de

la CIJOC (que és el nom que rep la Coordinació

Internacional de la JOC), i ara, a partir del proper

setembre, com a consiliari internacional pròpiament,

amb residència a Roma. Josep Maria Romaguera és, també, membre de

l’Associació de Preveres del Pradó, una entitat fundada

a França al segle XIX per un capellà, Antoni Chevrier,

preocupat per la poca atenció que els capellans

dedicaven als pobres.

- El setembre te’n vas cap a Roma. Quina serà la teva feina?

- Acompanyar la tasca del secre-tariat internacional de la CIJOC. Fer camí junts amb aquells que són els responsables del movi-ment que són els joves. Acom-panyar com a adult, com a capellà, en nom de l’Es-glésia. Una cosa bàsica és tenir en compte que els altres són joves, i són els responsables reals del mo-viment, com és propi de la JOC des dels seus orígens, i com és propi també en tot moviment dels anomenats d’Acció Catòlica.

- Però en concret, què faràs?

- No ho sé gaire. Sé el que he vist que el meu antecessor fa. A Roma, per una banda, ser a to-tes les reunions del secretariat, i després tenir relacions amb els bisbes de diversos llocs del món que arriben a la ciutat, per sa-ber les seves opinions sobre la situació de la JOC en els seus bisbats, per interessar-los per la JOC, etc. I també fer de pont amb determinats organismes ro-mans.

I, fora de Roma, acompanyar en el que calgui els membres del secretariat que coordinen un de-terminat continent, o que tenen una missió determinada. Això és una cosa que ja he anat practi-cant com a consiliari adjunt. He

acompanyat el Camilo en visites a diversos països d’Amèrica Lla-tina, i el Jean Philippe a la troba-da que tingué lloc al Camerun de responsables i consiliaris nacio-nals de sis països. En aquestes visites i trobades, a part de ser-hi i dir-hi la meva, se’m demanaven

també feines específiques: con-vocar els consiliaris per parlar de la nostra tasca, dirigir algun taller de formació tant per a consiliaris com també per a responsables, etc.

De fet, en aquests últims anys, un repte que tenim és que real-ment la tasca del consiliari sigui acompanyar i no suplantar els responsables, cosa que en se-gons quins països és realment difícil, per raons culturals, o per clericalisme. A Catalunya, en canvi, aquesta és una cosa que tenim més treballada, però el risc és passar-se per l’altra ban-da: com que els capellans som pocs i tothom té molta feina, i a més tenim molt clar que els res-ponsables són els joves, la cosa pot acabar que no ens vegin el pèl…

- En el moment actual, quina és la feina de la JOC?

- És complex… Per exemple,

Josep MAriA roMAguerA, AMB LA JoC d’Arreu deL Món

Josep Lligadas

Un repte és que realment la tasca del consiliari sigui acompanyar i no suplantar els responsables, cosa que en segons quins països, és realment difícil, per raons culturals, o per clericalisme.

13

Equador. Allà la JOC vol deixar clar que entre les diverses opci-ons pastorals cal que n’hi hagi

una que tingui com a objectiu arribar als joves treballadors i als joves d’ambients populars. I per poder-ho fer, han canviat la “O” d’obrer per la “T” de treballa-dor, perquè per la llei del pèndol respecte a èpoques passades, la paraula obrer provoca distan-ciament… Ara es diuen JTCE, Joves Treballadors Catòlics d’Equador.

El punt de partida del treball és creure que els joves poden ser protagonistes de la seva vida, i que poden ser evangelitzats en els seus ambients. I que per tant es poden organitzar per dur a terme aquesta missió. El repte és que hi hagi algun capellà que s’ho cregui i ho pugui acompa-nyar, i que hi hagi laics i religi-

oses que acompanyin el dia a dia. Hi ha pocs capellans, i es-tan agafats per altres tasques. I a més, el problema és que, més enllà de mentalitats i opcions, els capellans diocesans són pobres, i per viure depenen del que cobren dels sagraments, i per tant hi dediquen molt de temps, que no poden dedicar a altres coses. Costa d’entendre des d’aquí, però és la realitat. I jo, quan els explicava la meva experiència d’anar amunt i avall

visitant grups o fent reunions, la pregunta sortia immediata: “I els viatges, qui els paga?”. Jo això

no m’ho havia plantejat mai, per-què mai no he necessitat que ningú em pagués la gasolina dels viatges. Però allà sí.

En canvi, les congregacions reli-gioses, sobretot femenines, s’hi poden dedicar més, perquè te-nen cobertura comunitària a ni-

vell mundial. Europa ho paga. I això no vol dir que siguin riques: simplement, que tenen mitjans per viure.

- Un grup de la JOC, a l’Equa-dor, què fa?

- Bàsicament, revisió de vida. Que vol dir revisar la vida que tenim al costat dels altres joves, cosa que ens porta a veure quin tipus d’acció podem fer amb ells.

- Pots explicar-ho més, què és la revisió de vida?

- És ajudar-se, en grup, a fer una mirada sobre el que els membres del grup viuen, mirant

la vida de cadascú tal com és, els fets que passen, les relaci-ons amb el seu entorn… És aju-dar-se a mirar aquesta vida amb ulls nous, diferents, per desco-brir el valor que cadascú té, el valor que tenen els altres, des-cobrir com Déu hi és present. I, a partir d’aquesta mirada, veure com hi ha coses que cal que si-guin transformades, i descobrir el que cadascú pot fer per can-viar allò que ha de ser canviat de la pròpia vida personal, o de les condicions de la feina, o de les dinàmiques que es donen al barri, o a la família, o on si-gui. La revisió de vida porta a la transformació de la realitat des del realisme, des de la mateixa

realitat que s’ha vist. I des de la perspectiva del projecte de Déu que hem vist en aquesta reali-tat.

- Estàvem amb els joves de l’Equador.

- Recordo que em va cridar l’atenció un grup que tenien com a lloc de reunió el propi lloc de treball. Tots eren d’una coopera-tiva de missatgeria, i la relació amb els companys de treball era

un tema molt central de les se-ves reunions. Aquí seria impen-sable fer una activitat diguem-ne confessional en el lloc de treball, però allà això, almenys de mo-ment, no és problema.

A molts llocs els capellans diocesans són pobres, i per viure depenen del que cobren dels sagraments, i per tant hi dediquen molt de temps, que no poden dedicar a altres coses.

La revisió de vida porta a la transformació de la realitat des del realisme, des de la mateixa realitat que s’ha vist. I des de la perspectiva del projecte de Déu que hem vist en aquesta realitat.

La JOC només pot ajudar perquè els joves actuïn. No és un lloc de solucionar-los els problemes.

14

A Quito hi ha també grups de la JOC que estan en un Centre Juvenil, i la seva preocupació es treballar amb el que s’anome-nen “pandillas”, i intentar ofe-rir alternatives d’oci, ja que les “pandillas” poden acabar en de-linqüència. I busquen locals per desenvolupar activitats, etc.

Una altra cosa que fan és oferir la possibilitat de formar grups a joves treballadors de centres de formació professional. No esperen que els joves els vin-guin, sinó que van a buscar-los i a proposar-los ser de la JOC. Per exemple, hi ha un centre de joves amb risc, que porta una congregació religiosa. Aquest centre té com a objectiu formar esportistes d’elit, però hi passa molta gent, a la qual es dóna

formació de tot tipus. Alguns ar-riben a ser esportistes, però els altres com a mínim es formen. I entre classe i classe i entre taller i taller, els de la JOC ofereixen la possibilitat de formar grups.

- I a l’Àfrica?

- A l’Àfrica hi he estat poc. Vaig ser als locals de la JOC de Ya-oundé, al Camerun, i allà la JOC ofereix un espai als que s’ano-menen “handicapés”, que són joves mutilats per les guerres. Una secció específica de la JOC els ofereix de reunir-se, sentir-se protagonistes de la seva vida, elaborar projectes de futur. Des de la nostra perspectiva potser diríem que aquests joves s’hau-rien d’integrar amb els altres, en activitats normals. Però la seva situació és tan dura, que un pro-blema com aquest necessita un tractament específic.

Després hi ha també el Comitè

d’Aturats, per ajudar els joves a organitzar-se i buscar feina. Aquí el problema va ser que hi anaven molts joves pensant que allà els donarien feina, i quan veien que no, que era per orga-nitzar-se i buscar-ne, marxaven. Però és que la JOC el que pot oferir és ajudar perquè els joves actuïn. No és un lloc de solucio-nar-los els problemes.

I una altra cosa era un projecte d’educació sexual, per fer front al problema de la sida. El tema de la sida és molt dur, i allà hi ha moltes campanyes de sensi-bilització amb cartells, missat-ges de televisió, i missatges als vestits (allà, els vestits són un magnífic lloc per incloure mis-satges: recordo el dia de la dona treballadora, que moltes noies i dones duien vestits amb missat-ges sobre el tema). Doncs bé, aquestes campanyes tenen un resultat molt limitat, perquè els joves tendeixen a tenir relacions sexuals de qualsevol manera, molt primàriament, i les campa-nyes poc influeixen. I per tant, la gent de la JOC va proposar-se iniciar un programa educatiu re-unint un grup de quatre o cinc joves, conscienciar-los bé, i que cada un d’ells reunís grupets semblants i anar ampliant el pro-cés de conscienciació.

- I tu, per què estàs ficat en tot

això?

- M’hi he trobat abocat, en això de la JOC, i com més va més ho visc com un regal que se m’ha fet. És un mitjà realment evan-gelitzador, i per tant com a cape-llà m’hi trobo com peix a l’aigua, perquè la missió del capellà és

El punt de partida del treball és creure que els joves poden ser protagonistes de la seva vida.

No se’m demana només que expliqui coses i ajudi a entendre l’evangeli, sinó que expliqui què visc i com ho visc.

evangelitzar (no només del ca-pellà, però del capellà molt cla-rament), és a dir, anunciar la persona de Jesucrist. Presen-tar-lo. I presentar Jesucrist no es pot fer fent anuncis publicitaris ni escrivint llibres, tot i que hi ha lli-bres que ajuden molt. Presentar Jesucrist només es pot fer de tu a tu. Com deia Joseph Cardijn, el fundador de la JOC, una fe encén una altra fe com una es-pelma n’encén una altra quan es toquen.

A la JOC hi trobo la possibilitat d’anar compartint els uns amb els altres aquesta fe, viscuda en la vida. És la possibilitat real que Jesucrist no sigui un concepte, ni un personatge mític (interes-sant, però mític), ni la icona d’un sistema doctrinal, sinó una per-sona, el vivent, el que dóna una novetat de vida. I això, si no es descobreix personalment, no es descobreix.

La JOC és un mitjà que serveix per a uns joves determinats, per a uns ambients concrets. I això, per a mi, com a capellà, és molt important, perquè el mitjà mateix permet un contacte regular amb els joves en equip, i un contacte també més personal, i sobretot perquè quan hi ets, quedes im-plicat i qüestionat i exigit. A mi se’m demana comptes de la meva fe, de la meva experiència de fe. No se’m demana només que expliqui coses i ajudi a en-tendre l’evangeli, que també, sinó que expliqui què visc i com ho visc. Els joves volen veure que el Jesucrist que anuncies és algú que et marca i que està al centre de la teva vida.

No considero que la JOC sigui “el” mitjà, l’únic o el millor, sinó que jo a la JOC hi trobo el mitjà que em permet veure i viure el meu ministeri de capellà com un servei evangelitzador, que es re-alitza per a uns joves concrets.

15

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

D E JON SOBRINO A SAN CARLOS BORROMEO. El Vaticà marca les di-rectrius. Déu sabrà el per què, podent sembrar més esperit d’acolliment i entesa, opten per sembrar amones-

tacions i incomprensió. I aquesta bel·ligerància, que podria ser només verbal però que refermen passant a l’acció, es manifesta contra la Teologia de l’Alliberament i contra l’església dels pobres i del poble; i de forma concreta, contra Jon Sobrino a El Salvador i contra la comunitat de San Car-los Borromeo, a Vallecas. Aquests dos casos ple-nament actuals estan estretament lligats. Mentre distreuen les masses amb la beatificació del papa Joan Pau II (intentant ofegar, de passada, el record de Joan XXIII i el Concili Vaticà II) realimenten la desqualificació de la Teologia de l’Alliberament.

La segona setmana de març es va fer pública la notificació a Jon Sobrino des de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; la sanció, que l’impedirà ensenyar en institucions catòliques, es basa en que Sobrino defensa, segons han dit, la naturalesa humana de Jesús, però no tant la consciència de la seva divinitat. Jo ho interpreto d’una altra forma: han mirat amb lupa tot el que ha escrit, i de cente-nars de pàgines i textos han extret algunes frases per poder arribar a la conclusió que no s’adiu amb la “doctrina de l’Església” i així poder desqualificar-lo. Això, pel Vaticà, ha passat per damunt de tota la lluita pacífica, evangèlica i també profètica de Jon Sobrino al costat del poble de El Salvador i no dels poderosos, com també va fer monsenyor Romero, assassinat a mans dels militars, i que, per cert, no ha estat beatificat.

I a Madrid, seguint l’exemple Vaticà, Rouco ha ordenat tancar l’església de San Carlos Borromeo perquè considera que ni la litúrgia ni la cateque-si s’ajusten a les directrius eclesials. Fer la missa amb roba de carrer, beneir pa de pagès, la celebra-ció del perdó... es veu que tot això justifica tancar una església, ferir una comunitat. L’estricta doctri-na ha passat també pel damunt de la tasca més evangèlica: ajudar els pobres, viure amb ells i per ells, i fer costat als marginats. Però a l’arquebisbe li importen més les sotanes, els confessionaris i la litúrgia estricta... sobretot si aspira a arribar al Vati-cà. (Aquesta pot ser la clau que ho expliqui tot. Ja deu estar repassant el seu llatí...)

Disculpeu-me la ironia, però amb dolor, com molts creients de base, veig com el Vaticà i els

bisbes tiren pedres a Jon Sobrino, a San Carlos Borromeo i a tots els que no pensen com ells. Pot-ser no recorden que Jesús va dir: “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”. Mentrestant, un dels capellans de San Carlos Borromeo, Pepe Díaz, ha dit: “Esperem que algun dia l’Església Ofi-cial es converteixi a l’Evangeli”.

Us recomano que visiteu la web: www.sancar-losborromeo.org. Aquesta comunitat tem que els tancaran l’església quan baixi l’atenció de la prem-sa (és una estratègia habitual de qualsevol poder, no només l’eclesial). No ho hem de permetre. Des de la base hem de fer pinya, no callar i sumar-nos a les iniciatives de suport que es puguin anar con-firmant. Maria-Josep Hernàndez

NEGOCI I EDUCACIÓ. Una editori-al especialitzada en llibre educa-tiu i en literatura infantil i juvenil, que premia bones novel·les pels seus valors literaris i humans per

publicar a les seves col·leccions estrella, resulta que per animar la venda d’aquests llibres et con-vida a participar en un sorteig tantes vegades com llibres compres. I quins són els premis? Ni més ni menys que quads (motocicletes tot terreny de quatre rodes amb tracció total)! Una bona manera d’anar introduint la canalla en l’adoració del sacro-sant ídol del cotxe (acte criminal: pregunteu-ho, si no, a l’Associació de Víctimes del Trànsit), i una bona manera d’ajudar-los a estimar la contamina-ció acústica i atmosfèrica i a gaudir carregant-se la pau del camp. És ben bé un fruit del nostre siste-ma! Josep Pascual

VENTDELPLÀ. I, com Ventdelplà, El cor de la ciutat, i Mar de fons… Té raó Duran Lleida quan en el seu re-cent llibre Entre una Espanya i l’altra es queixa que cap sèrie televisiva di-

fongui els valors d’una família estructurada. Ja sé que les sèries s’alimenten de situacions conflicti-ves i inestables. Però realment, si les sèries de TV3 són un símptoma del país, anem malament. No sé si queda carca dir això, però jo crec que la nostra televisió pública, en aquest camp, està fent un mal servei. Josep Lligadas

16

eL R

etaL

LPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Re-crear solituds. Les paraules de Cristina Kauffman recollides en el DVD editat per Eulogos Media. Barcelona, 2006.

Trenta-un minuts d’espiri-tualitat intensa. Francesc Gra-né va tenir l’encert de recollir en una llarga entrevista l’any 1996 el pensament de Cristina Kauffman, carmelita de Mataró, punt de refe-rència pel seu paper jugat a favor de les noves constitucions carme-litanes reformades arran del Con-cili Vaticà II. Però la Cristina va ser punt de referència també per la seva autenticitat espiritual, per la seva capacitat d’acollida, per la seva senzillesa, per la seva intel-ligència, per la seva sensibilitat poètica. Recordo l’impacte que va fer l’entrevista que l’any 1984 li va fer Mercedes Milà per TVE. Jo no la vaig veure pas, però l’endemà, a la feina, gent que més aviat te-nia poca simpatia per l’Església, en parlava amb sorpresa i un punt d’admiració.

El DVD resulta impactant justament perquè se centra en les paraules –pausades, senzilles, entenedores- de la Cristina i el seu rostre tan comunicatiu. Parla de les persones i d’allò que les fa viu-re, de la bellesa, de l’Església, de Déu, en definitiva. Joan de la Creu, Teresa de Jesús i la llarga història

de la vida contemplativa resulten molt més accessibles i propers.

Molt recomanable per veu-re’l a casa, o, millor, amb altres persones amb qui poder-lo co-mentar. El DVD pot adquirir-se per 10 euros a la comunitat del Carmel de Mataró, a la llibreria Claret i a Eulogos Media (www.eulogosmedia.com o bé info@eulogosmedia.com). Mercè Solé

L’alegria està en la lluita, l’esforç i el patiment que suposa la lluita, i no en la victòria en si mateixa.

(Mahatma Gandhi)

Dues vides. Vikram Seth. Empúries, 49. Anagrama, Barcelona, 2005.

Vikram Seth és un escriptor, poeta i novel·lista, en llengua an-glesa, nascut a Calcuta el 1952. Dues vides, però, no és una novel·la, sinó una biografia de dos dels seus familiars: Shanti i Henny. Shanti, el seu besoncle, va néixer a l’Índia i durant els anys trenta va estudiar odonto-logia a Berlín; allà va conèixer Henny, una jueva alemanya obli-gada a abandonar el país i deixar enrere la seva mare i la seva ger-mana, víctimes a Auschwitz. Fi-nalitzada la guerra es van casar i van viure a Londres fins a la seva mort. L’acurada i respectuosa bi-ografia ens aproxima a dos mons singulars situats en un context

que no és el seu: el de Shanti, que va optar per exercir la seva professió a Londres en lloc de tornar a casa, el de la Henny, una persona que va viure amb impotència la destrucció de la seva família i que tampoc no va retornar a la cultura alemanya de la seva infància i joventut. A tra-vés d’aquestes persones, Vikram Seth s’aproxima des d’una pers-pectiva no europea a l’experièn-cia de l’holocaust i d’una Europa profundament commocionada que hauria d’anar abandonant el colonialisme. Mercè Solé.

La Flauta Màgica. Kenneth Branagh, una adaptació cinema-togràfica de l’òpera de Mozart.

Tornar a escoltar amb aten-ció La Flauta Màgica sempre és una delícia, i més si està ben cantada. Tanmateix, l’adaptació que Branagh fa de l’òpera al con-text de la I Guerra Mundial resul-ta desconcertant. Més que res, perquè l’argument de la Flauta Màgica continua sent igual de confús i de màgic i conté alguns elements políticament poc cor-rectes. Més val gaudir al màxim de la seva música i no donar-hi tantes voltes. Sense complexos. Mercè Solé