Des

embr

fe 2

006

- A

ny X

I -

Núm

ero

52

“El desvalgut i el qui sofreix…”Sonaven bé, els versos de Salvador Espriu que José Montilla va voler citar

en la seva presa de possessió de la presidència de la Generalitat: “Aparta l’or, la son i el nom… Ets tan sols el més humil dels servidors… El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors…”. I el desig de la gent que estem contents que s’hagi pogut tirar endavant aquest govern és, certament, que no només soni bé, sinó que el que diuen els versos sigui de veritat, tant pel que fa al president, com pel que fa a tots els qui en formin part.

El govern de Catalunya ha de posar tot l’esforç a fer que sigui possible una vida millor per a tots els qui hi vivim. En l’entrevista que publiquem en aquest mateix número, per exemple, una treballadora social recorda temes pendents tan importants com fer possible que tothom tingui un habitatge digne a un preu assequible, o que la gent gran que no pot viure a casa tingui llocs on estar-se i ser atesa encara que no es trobi en situació més o menys terminal, o que els immigrants que estan entre nosaltres no siguin tractats com a persones de segona categoria sinó que tinguin els drets que tota persona mereix independentment d’on hagi nascut. Són tres exemples només, als quals se’n podrien afegir d’altres com per exemple la lentitud de la justícia que produeix angoixes en tanta gent, o tants d’altres. En tot cas, per aquí voldríem que anessin les proritats d’aquest govern que els catalans hem elegit majoritàriament. Sense que això vulgui dir, és clar, oblidar coses com la potenciació de la llengua, que el mateix president també va defensar en el debat d’investidura, però que cal fer sense embolcallar-les d’escarafalls inútils i contraproduents.

És una nova magnífica oportunitat, la del govern d’entesa dels tres partits d’esquerres. Hi confiem, i li desitgem un bon i llarg treball.

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any XI. Número 52desembre 2006

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e: soletey@terra.

esTelèfon:

93.308.37.37(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Una mirada des de Burkina Faso. E.Borrull

04 Parlar per conviure. M. Solé

05 Nadal + IVA (Interessos i “valors” afegits). T. Jorge

La palmera i la font06 Els monestirs, llocs d’acolliment. G. Cos

07 La situació actual dels professors de religió. F. Piñeiro

amb entitat (i experiència)09 Grup d’animació La Bicicleta: engrescar... amb valors. M.J. Hernández

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)10 Sopa de peix amb crosta. T. Jorge

10 Educació: crisi de model? S.Clarós

Avui parlem amb...11 Elena Catalán, treballadora social. J. Lligadas

14 Puntades

15 PER AIREJAR EL CERVELL

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

Tinguem tots, totes, un bon Nadal!

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

Des del primer viatge a Burkina Faso, a la ciu-tat de Ouagadougou, del qual vaig parlar en un an-terior número de L’Agulla, ja hi he retornat dues ve-gades més. I he pensat escriure un altre article per continuar parlant d’aquest país que ens queda tant llunyà, però no ha estat fins a aquest tercer viatge que m’he animat a fer-ho. L’article està escrit en el mateix país, i per tant el mantindré així ja que són reflexions “in situ” del que penso quan estic allí.

Vaig en autocar camí d’una altra ciutat ano-menada Banfora, s’hi casa una amiga catalana amb un noi d’allí (més tard us explicaré la boda), però abans hi ha unes quantes coses que vull res-senyar.

Reflexiono sobre per què les coses costen tant!!!! Veig un munt de nens i nenes que treballen ja de petits, ja que hi ha tantes coses bàsiques a fer per sobreviure... que com no s’hi posi tota la fa-mília, no hi ha manera de fer-ho: plantar, collir, triar, aixafar el gra, anar a buscar aigua... i amb tot això, algú pensa que queda algun temps per poder anar a l’escola? Això la majoria de vegades és impossi-ble! Si no es posen més mitjans perquè evolucioni el país, les ciutats, els pobles...

Penso que una part de l’evolució de les soci-etats (econòmica, material, científica, social, etc.) serveix per deixar de fer de manera “manual” les coses bàsiques per a la supervivència com les que he descrit a dalt i d’altres (cuinar a carbó, rentar la roba a mà, netejar, assecar i aixafar el gra...) ja que quan s’acaben de fer aquestes tasques ja no hi ha temps per a poder seure en una cadira, mirar un llibre i aprendre a sumar i restar.

Una altra cosa sobre la qual volia reflexionar és sobre l’associacionisme i el que crec que això significa aquí.

Al barri on he conegut en Dibango, he conegut diverses persones que estan al davant, o implica-des molt directament en associacions. La veritat és que hom diria que hi ha associacions com a bolets: de promoció de l’esport entre els joves, de micro-crèdits per a dones, formatives per a joves, pre-ventives de malalties, per atendre els nens orfes, per a l’escolarització i protecció dels infants, per a la promoció dels esports entre la dona... Quasi és

UNA MIRADA DES DE BURKINA FASOEsperança Borrull

podria dir: ”Posi una associació a la seva vida”... i això el farà creure que podrà millorar la vida del seu país... posi a la seva vida una miqueta d’espe-rança...

A mi, veient això, em ve el cap una doble re-flexió.

El fet que la gent s’associï tant, per què pas-sa? on està el govern, l’estat? cobreix alguna cosa? o la gent se sent tan desvalguda que ne-cessita aquesta estructura de supervivència? Crec que és allò de pensar: o ens fem nosaltres les co-ses aquí, o no ens ho fa ningú. Penso que això ha passat històricament en totes les societats en què no sentien que el seu govern pogués cobrir unes necessitats bàsiques de protecció social. És d’aquí que han nascut moltes entitats socials i culturals que existeixen avui en dia en totes les societats.

I també em fa reflexionar sobre la gran capa-citat que té la gent per fer les coses, per sentir-se un ésser social, que no està sol, que amb més gent podrà fer més coses, que ens necessitem els uns els altres...

Un altre tema que vull ressenyar, és com par-len de la col·laboració amb nosaltres i com volen que tu els coneguis o treballis amb ells: és el que anomenen i coneixen com agermanament. Una formula exportada pels francesos i basada en la relació entre germans.

El que jo he entès que volen dir amb això és que cadascú té coses a ensenyar a l’altre, el que

4

un fa, i l’altre fa: això serveix per aprendre, per mi-llorar, per intercanviar i per crear llaços d’ajuda des del nord al sud. Perquè, siguem realistes i deixeu-m’ho dir, nosaltres som uns privilegiats, i allí la llui-ta per sobreviure és molt dura!

Hi ha associacions, com he dit, de tot tipus. Si algú vol proposar un agermanament amb alguna associació d’allí, del barri de Larlé a Ouagadou-gou, en podem parlar. L’experiència segur que serà molt i molt enriquidora, els acostarà, i hi haurà un aprenentatge i un compartir mutu de moltes co-ses. Crec finalment que no es podran oblidar mai i mai més.

Ah! Perdoneu, m’oblidava de la boda. Com us podeu imaginar, va ser una gran festa, i vaig treure una conclusió: tant allí com aquí, malgrat que ens separen milers de quilometres i milers de diferènci-es, tots fem igual: estan contents, mengen alguna cosa especial per celebrar-ho, comparteixen amb la família i amics, ballen i tot el que veig em torna a fer fa pensar: Així doncs... quina és la diferència entre tots???

Esperança Borrull (esperanzaborrull@yahoo.es) és treballadora social

“Parlar per conviure” és el nom d’una expe-riència que s’ha fet a Viladecans des del Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania, que ha decidit potenciar totes les activitats que utilit-zen l’aprenentatge informal del català o del caste-llà com a fil conductor d’una convivència basada en el respecte i el coneixement mutus. I aquesta potenciació és tan senzilla com posar en contacte totes aquestes entitats, dotar-les d’espais on com-partir recursos, pedagogies i experiències; coordi-nar campanyes de recerca de voluntariat, formar aquest voluntariat, etc. O sigui, poc pressupost, moltes ganes i força creativitat per part no només dels tècnics municipals, sinó sobretot de les per-sones que des d’associacions de veïns, clubs de jubilats, Càritas, Creu Roja... hi posen el coll.

He tingut la sort de prendre-hi part i puc dir que tots plegats ens ho hem passat d’allò més bé. El curs passat vam publicar un llibre de receptes de cuina fet entre tots, i ara continuem tenint en-tre mans projectes que ens il·lusionen. He de dir que el “Parlar per conviure” no reuneix cap de les condicions que avui enlluernen els grans tècnics, polítics i pensadors: no és gens innovador, ningú

PARLAR PER CONVIUREMercè Solé

no se’n pot atribuir la paternitat (o maternitat), no demostra cap teoria sociològica, antropològica, política d’especial relleu o de moda. O sigui, difícil-ment guanyarà mai cap premi!

Però té altres qualitats: ja està “testat”, és a dir, fa anys que funciona, la gent que hi participa hi està il.lusionada. La seva modèstia no el fa ob-jecte de grans ambicions polítiques, o sigui que s’hi pot treballar amb tranquil·litat perquè ningú no s’obssessiona per sortir a la foto. No requereix grans pressupostos i els tècnics en fan l’acompa-nyament, no el dirigeixen. De fet, és un exemple de participació a partir d’escoltar la gent, de valorar què està fent i de facilitar-los la feina. L’única nove-tat que hi ha aportat l’Ajuntament és el treball en xarxa. D’aquesta manera les entitats s’han poten-ciat mútuament. No sempre es pot fer això, però quan aquesta situació es dóna les conseqüències són sorprenents: entitats reforçades, més perso-nes d’origen divers disposades a “parlar per con-viure”, tècnics de diverses àrees municipals treba-llant plegats i amb ganes (i sense torturar-se amb les famoses “transversalitat”, “interdisciplinarietat” i “multiculturalitat”, posem per cas), i una bona pre-disposició general a la formació.

Quan s’aprofiten l’empenta, l’experiència i la qualitat d’entitats i persones que porten molts anys treballant, els resultats són bons, sempre i quan es vagi al ritme de la gent i no es vulguin resultats espectaculars d’un dia per un altre. És justament la feina lenta que permet trencar tòpics, crear cohe-sió social, practicar l’acollida mútua entre les per-sones. En fi, un plaer.

Mercè Solé és treballadora asocial

5

Com cada any el Nadal co-mença un mes abans d’hora. Ens ho indica l’enllumenat del carrer, un dels missatges indirectes al consumisme més efectiu que existeix (i això que aquest any el temps meteorològic ha jugat en contra). No sembla que estiguem a Nadal. És que realment no hi som! Hem convertit el Nadal en sinònim de compres forçoses amb totes les conseqüències socials i econòmiques que això comporta.

És evident que avui en dia molts de nosaltres adquirim mol-tes més coses de les que real-ment necessitem, perquè vivim influenciats pel nostre cercle so-cial, la moda, el poder adquisitiu i per descomptat per la publicitat.

Si pareu una mica d’atenció als blocs publicitaris d’aquests dies podreu constatar, amb es-garrifança, que matemàticament intercalats entre els anuncis de joguines, cotxes, vacances, etc.. s’inseria un anunci adreçat a ob-tenir crèdits personals d’una for-ma molt fàcil. Els missatges que rebem no tenen desperdici i no em sé estar de reproduir-ne un quants:

“Para que me ayude en los gastos de Navidad”

“Cambia tu vida”

“En 3 minutos tú decides tu crédito como tú quieras”

“Para ti porque ves la vida desde otro punto de vista”

“Para ti que ves la vida so-bre ruedas”

NADAL + IVA (INTERESSOS I “VALORS” AFEGITS)

Tere Jorge

“Si quieres yo hago realidad tus sueños y eso me hace feliz. Confía en mí”

“N.N. hace tus sueños rea-lidad”

De sobte sembla que un d’aquests anunciants ens acos-ta una nota de realisme: “Si no puedes pagar ¿què pasa?.” En aquest moment s’apodera de nosaltres una inquietud, una an-goixa. Però no patiu, aquí teniu la resposta: “Nada de nada. Pue-des aplazar hasta dos cuotas al año”. Ja podem tornar a respirar tranquils.

Podem imaginar una vida sense les constants promeses publicitàries? La publicitat ha anat adquirint un paper determi-nant en la percepció que tenim de la realitat i fins i tot marca una estètica i, el que és més perillós, una ètica personal i col·lectiva.

Es fa realment difícil, en la nostra societat, viure al marge

d’aquest bombardeig constant de missatges que ens porten a consumir fins i tot les tradicions, les pròpies i les foranes i no pre-cisament en un intent d’integrar altres cultures, sinó sempre en funció del benefici econòmic que pugui aportar (festes com Ha-lloween, en són un exemple).

Hem de fer un esforç per tal de valorar críticament aquests missatges i intentar en la mesura del possible fer una anàlisi d’allò que realment necessitem per viure. Anàlisi veritablement difícil i a la vegada molt subjectiva, ja que els paràmetres en què ens podem moure són molt amplis, però és necessari que apren-guem.

Ara, al Nadal és un bon moment per començar i inten-tar no deixar-nos influenciar per aquestes pressions a què estem sotmesos. Ja que no podem es-borrar les compres, els regals, el menjar més que abundant... mirem de racionalitzar-los al màxim. Caldria que com a ciu-tadans ens prenguem un major temps de reflexió per a decidir quines compres farem i estar convençuts que nosaltres com a consumidors podem esdevenir un col·lectiu influent i no simple-ment influenciat com som ara. Proposem-nos aquest Nadal que “nuestros supuestos sueños no se conviertan en autènticas pesadillas”. Recuperem l’es-perit del Nadal i estalviem-nos els contravalors afegits. Fem un Nadal sense IVA.

Tere Jorge és militant d’ACO

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Els monestirs més que uns murs que separen del món, són uns espais oberts, on tothom s’hi pot sentir esperat i acollit. Són “la casa de Déu”, diu sant Benet a la seva Regla! Per tant, són la casa de tothom. Un lloc on hom hi pot anar per a retrobar-s’hi ell ma-teix, amb Déu i amb els altres.

Els monjos i les monges que hi vivim ens sentim amfitrions, i tant! però també som conscients que l’hoste és algú que va a casa seva. Per això l’hem d’acollir no només com a algú “foraster” o estrany, com a “hoste”, sinó que és algú a qui l’evangeli i també sant Benet, diu que és el mateix Crist. D’aquí ve la crida a exercir l’acolliment amb la màxima cura: És Crist a qui els monjos rebem a casa en la persona, no només dels “germans en la fe”, sinó dels més inesperats i desconeguts, i a qui acollirem, escoltarem i servirem com deurien fer-ho a Betània la família de Llàtzer, Marta i Maria sempre que acollien a Jesús.

També ens agradaria que els hostes sentissin els monestirs com la seva “Betània”, tal com llegim en els evangelis que Jesús hi anava com a casa seva. Allí, hi era acollit i escoltat per Maria, asse-guda als seus peus amb tota dedicació i servit amb amor quasi maternal per Marta.

Quan una persona arriba al monestir el pri-mer que se li ofereix no és només l’abraçada de benvinguda, sinó que tot seguit se li dóna la clau de casa per entrar i sortir i se li ofereixen també els espais de la biblioteca, l’oratori, el jardí... on hi tin-drà accés lliurement per a sentir-se a casa seva.

També un lloc important que ofereix el mones-tir és la cel·la com a lloc sagrat o espai de silenci. A mi m’agrada més parlar de cel·la que d’habitació, ja que la cel·la és un mot monàstic, encara que per molta gent pugui sonar a presó. La cel·la, és un lloc personal i íntim, designat predominantment per a cercar-hi Déu. Lloc sagrat, per això ha de ser un lloc deliberadament senzill. Lloc per a cercar-hi llum i pau, lloc per a ser-hi reconfortat; santuari

ELS MONESTIRS, LLOCS D’ACOLLIMENTGriselda Cos

personal; un lloc que ajuda a mantenir els nostres compromi-sos. Aquí es pot posar en ordre les coses.

Els monestirs no són, però, només un àmbit de silenci, aspecte molt important per als monjos que hi vivim, sinó encara més un lloc de pa-raula, ja que el veritable valor del silenci és la paraula que aquest engendra.

A vegades les persones vénen al monestir amb cert complex de ser poc o gens practicants i ho confessen. Lla-vors ens afanyem a dir-los allò que hauríem d’entendre per ser bons “practicants” tot referint-nos a les paraules de Jesús quan digué que els veritables

practicants eren els que donaven pa, vestien els pobres, visitaven els presos, etc. I que era a ell mateix a qui ho feien. Un punt ben important de l’ensenyament de Jesús.

Acollir i escoltar és un afer que pertany tam-bé molt especialment als monjos. Qui sap si aquell hoste és un enviat per Déu per a dir-nos una pa-raula de part seva!

Déu ens parla a tots, ja que és propi de Déu comunicar-se i revelar-se, i els vehicles a través dels quals ho fa sovint són molt diversos: poden ser el silenci i poden ser la paraula. Potser serà a través d’un germà o una germana amb qui com-partim conjuntament la recerca de la llum interior, o també pot ser des de l’àmbit de la natura que so-vint envolta els monestirs, o pot ser des del ressò d’aquella lectura des d’on desitgem retrobar-nos, llegint i reflexionant, o des de l’oració personal o litúrgica...

Total, el monestir és un lloc recollit, sí, però també un lloc de diàleg. I sobretot un espai on tot-hom pot sentir-s’hi com a casa seva perquè es tro-ba també a la “casa de Déu”.

Griselda Cos és monja del monestir deSanta Maria de Puiggraciós

7

El passat 3 de maig de 2006 va ser aprova-da la LOE, Llei Orgànica d’Educació, en la qual es recullen els principis reguladors de la relació la-boral dels docents que imparteixen l’ensenyament de les religions en centres públics. La disposició addicional tercera d’aquesta llei estableix que les fonts de relació laboral de mestres i professorat de religió són l’Estatut dels Treballadors, les nor-mes aplicables a la funció pública i, en el cas de Catalunya, el VI Conveni únic del personal laboral de la Generalitat de Catalunya, així com que cal negociar les condicions laborals d’aquest col·lectiu amb les forces sindicals que el representen.

La FERC, Federació d’Ensenyants de Religió de Catalunya, és el sindicat majoritari del col·lectiu de mestres i professorat de religió (a les últimes eleccions sindicals va aconseguir gairebé el 90% dels vots i 21 delegades i delegats d’un total de 24), així mateix, és l’organització sindical amb re-presentació institucional més important de l’Estat. El nostre col·lectiu està format majoritàriament per laics i laiques, pares i mares de família, sobre-tot dones. La FERC ha treballat intensament per aconseguir que la majoria dels grups parlamenta-

ris del Congrés dels Diputats introduïssin a la LOE els principis reguladors de la relació laboral dels docents que imparteixen classes de religió en cen-tres públics.

LA SITUACIÓ ACTUAL DELS PROFESSORS DE RELIGIÓ

Fernan Piñeiro

En aquests moments des de la FERC es-tem treballant amb els responsables del Ministeri d’Educació i del Departament d’Educació del Go-vern de la Generalitat en el que serà el reial decret pel qual es desenvolupa la disposció addicional tercera de la LOE, que regula els punts que pre-sentem a continuació.

Per impartir l’ensenyament de religió serà necessari reunir els mateixos requisits de titulació que la resta de docents del respectiu nivell educa-tiu, haver estat proposats per l’autoritat de la con-fesió religiosa corresponent per a impartir aquest ensenyament i haver obtingut la declaració d’ido-neïtat o certificació equivalent de la confessió re-ligiosa respectiva, tot això amb caràcter previ a la seva contractació pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

El contracte de mestres i professorat de reli-gió serà per temps indefinit i podrà ser a jornada completa o parcial segons ho requireixin les neces-sitats educatives dels centres docents. La contrac-tació per substitució es farà de manera anàloga a com es fa amb la resta del personal laboral docent en situació de substitució.

Les retribucions de mestres i professorat de religió seran les que corresponguin al respectiu nivell educatiu al professorat interí. A Catalunya, a proposta de la FERC i després d’intenses negoci-acions, mestres i professorat de religió cobren els triennis que els corresponen i l’accés al destí es fa en conformitat a la baremació elaborada pel Depar-tament d’Educació atenent a l’antiguitat en el cos.

El contracte es podrà extingir per voluntat del treballador o de la treballadora, previ expedient disciplinari o per la retirada motivada i conforme a dret de l’acreditació per impartir classes de religió per part de l’autoritat religiosa que l’atorgà.

Des de la FERC fem una valoració molt positi-va del canvi legal que suposa la disposició addicio-nal tercera de la LOE, tot i que no compartim com s’ha desenvolupat en l’esborrany del reial decret presentat pel Ministeri d’Educació i per això estem treballant en la seva millora, principalment en els apartats que es refereixen a la contractació i l’ex-tinció del contracte.

8

Fa quatre anys únicament la FERC defen-sàvem la contractació indefinida de mestres i pro-fessorat de religió, el reconeixement de l’antiguitat i el cobrament de triennis. Avui són un fet a tocar. Aleshores poc més de la meitat de mestres i pro-fessorat de religió treballava a jornada completa, avui ho fa pràcticament tot el col·lectiu. Hi havia cent un models de jornades per a mestres de re-ligió, es cobrava per minuts treballats, avui n’hi ha vuit i es cobra per jornades; hi havia quatre models per a secundària i avui n’hi ha dos. Mai abans mes-tres i professorat de religió havien gaudit d’un pacte d’estabilitat com el que vam signar amb el Depar-tament d’Educació de la Generalitat de Catalunya pel qual el nostre col·lectiu veu assegurat fins el 31

d’agost de 2009 els seus llocs de treball, les seves jornades i els seus salaris.

L’aplicació de la LOE modifica el currículum de la matèria i implica canvis en les condicions de treball de mestres i profesorat de religió. La llei no obliga a negociar els aspectes curriculars amb els sindicats, però nosaltres no hi renunciem. Des de la FERC continuem treballant i col·laborant amb les diferents administracions per avançar en la millora de les condicions de vida i de treball de mestres i professorat de religió i de les nostres famílies.

Fernan Piñeiro és professor de religió, delegat sindical de la FERC, i secretari del Comitè intercentres del personal laboral

del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Hem arribat al número 50…i ho volem celebrar!

Reserva’t la data: diumenge 4 de març de 2007, a la tarda

Aquest any L’Agulla ha arribat al seu número 50. Amb les nostres senyes d’identitat, una revista cristiana i d’esquerres, hem estat un espai de troba-da, de reflexió, de compartir les ganes de transformació social i eclesial. I ara ho volem celebrar. Serà el diumenge 4 de març, a la tarda. Parlarem una estona de l’actual situació social i eclesial, i una altra estona farem festa.

Més endavant rebreu el programa concret. De mo-ment, reserveu-vos la data. I convideu-hi a qui vulgueu.

9

AMB ENTITAT (I EXPERIÈNCIA)AMB ENTITAT (i experiència) AMB ENTITAT (i experiència)

Som a la reunió d’estiu de L’Agu-lla, planificant el curs i parlant d’una nova secció, Amb entitat... i experi-ència. En Josep Lligadas proposa que faci un article de La Bicicleta, la meva altra mitja vida, que compartei-xo amb el periodisme. No sóc coses allunyades: es tracta de dues formes de comunicar, de transmetre valors en positiu, d’ajudar a pensar i a com-partir... i això ens cal a tots, des del més menut fins el més gran.

La Bicicleta som dos. L’ànima és en Lluís M. Panyella, un dels pioners de l’animació per a la mainada i el folk a Catalunya, de la mà del seu amic Xesco Boix. Des dels 70, cantant en solitari o amb Cinc Dits d’Una Mà i el Grup de Folk, i des de fa 15 anys, tots dos, La Bicicleta. Si ell és l’ànima, de mi, l’altra roda, en Lluís diu que més aviat sóc “l’energia i el motor de la bi-cicleta”... un motor ecològic, és clar...

“La bicicleta, clinc, clinc,Oh! què bé que s’hi va.La bicicleta, clinc, clinc, tot el món podràs voltar.”

Tot cantant, tornem a ser a la carretera, no pas en bici, sinó amb furgoneta, carregats amb l’equip de so i l’inseparable banjo, les guitarres, el baix... Però per damunt de tot, plens d’energia positiva per desprendre, danses ben alegres per petits i grans i cançons engrescadores, però també amb missatge, “perquè a més de divertir, hem de deixar-hi alguna cosa més”, diu sempre en Lluís.

“Per celebrar la festa, ens ho passarem molt bé!Qui vulgui divertir-se, li diré el que ha de fer...”

Des de l’escenari, cantem i manem les dan-ses: “Ara feu abraçades als companys!” Tornem a dansar... “Ara pessigolles!”... Va bé, avui ho tenim tot de cara. (No sempre és fàcil, de vegades t’has de guanyar la gent d’un en un). Tot són rialles i corredisses. Ens infants ni se’n recorden de la Play

GRUP D’ANIMACIÓ LA BICICLETA: ENGRESCAR... AMB VALORS

Maria Josep Hernàndez

Station i els pares han desconnectat dels mal-decaps diaris, a poc a poc han perdut la vergo-nya i ja els tenim ballant. Som a la Festa Major de Sant Magí, a Tarragona; ahir érem a una petita parròquia de barri, a Barcelona; i quan co-menci el curs voltarem també per escoles rurals o d’altres de tan immen-ses i diverses que els mestres són d’admirar. Però per nosaltres, tots els llocs tenen el ma-teix valor. “Les festes no només serveixen per divertir-se, serveixen per conèixer-nos millor i fer-nos més amics de

tothom” diem al públic, al final de cada actuació. I acabem la festa tot cantant...

“Si ens deixéssim de romançosi ens estimessim com cal

el món podria ser un paradís terrenal...”

Tot ha anat rodat. Però cada lloc, cada poble, és un món. Quan veig que aconseguim omplir les persones d’alegria i germanor, crec que té sentit, encara que de vegades, nosaltres, també ens desa-nimem. No tot són flors i violes, i costa guanyar-se la vida tot cantant, mantenint els ideals i no cedint a les estructures comercials. Però ja ens poden dir, si volen, utòpics, que sempre anem endavant i, a més, està demostrat que “Cantar esponja el cor” , i “Qui sembra, cull”, així ho deia en Xesco Boix, i així ho mirem de viure i contagiar nosaltres. Val la pena!

Ens voleu conéixer? Podeu visitar la nos-tra web: http://perso.wanadoo.es/labicicleta (Hi trobareu també el nostre calendari d’actuacions, espectacles, treballs publicats i un resum de la biografia que vam escriure de Xesco Boix). Mail: mariajosephf@hotmail.com Tel: 676 759 758.

10

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

SOPA DE PEIX AMB CROSTA

Tere Jorge

La tècnica de cocció en aigua calenta és pos-sible que es remunti a èpoques anteriors a la desco-berta del propi foc. Els homes molt primitius (els de les coves, em refereixo) ja utilitzaven les aigües ter-mals per estovar les carns dels animals que mataven. Aquest era l’únic ús que en feien. Però vet aquí que algun golafre de l’època, devia tastar un dia el líquid d’aquestes coccions i vet aquí com va néixer la sopa. El pas del temps ha afegit a l’olla més i més ingredi-ents, però per sobre de tot, aquest plat simbolitza la imatge familiar i acollidora que guardem en els nos-tres records de nen (sigui quina sigui la nostra edat, sempre hi haurà una sopa a les nostres vides). Per això he pensat que una recepta de sopa és una bona proposta per reunir la família en aquest Nadal.

Ingredients: Peix variat (el que en diuen “bar-reja”), també hi podem afegir els caps i espines que tinguem guardats d’altres ocasions; un fetge de peix; tres cebes; herbes de brou (pastanaga, porro, etc...); musclos; rossellones o tallarines; daus de pernil; pa (optatiu); all; julivert; ametlles torrades; pebre vermell; dos o tres ous; formatge ratllat.

Preparació: Primer farem el brou de peix, en què bullirem durant una mitja hora els caps, les espi-nes, la barreja de peix, juntament amb una ceba i les herbes pel brou. També obrirem al vapor els musclos i les tallarines (o rossellones) de les quals reservarem el suc que, un cop colat, barrejarem amb el brou.

En una cassola de terra sofregirem en un bon raig d’oli d’oliva la ceba restant finament tallada. Deixarem que es caramel·litzi a foc molt lent i quan la tinguem al punt hi afegirem els daus de pernil curat (daus peti-tets). Ho remenem una mica i hi incorporem una pica-da, feta amb la batedora, a base d’all, julivert, ametlles torrades, pebre vermell generós (dues culleradetes de cafè) i el fetge de peix que prèviament haurem fregit.

En aquest moment hi afegim el pa tallat en lles-ques fines (és optatiu) i el brou de peix. Ho farem bullir una mitja hora, i cinc minuts abans d’acabar la cocció, hi incorporarem els musclos i les rossellones i el peix sense espines que puguem aprofitar, ben esmicolat. Finalment amb el foc apagat i encara la cassola en el punt d’ebullició, tirarem amb cura per la superfície de la sopa els ous batuts amb el formatge ratllat i ho taparem una estoneta perquè quallin. Si voleu podeu posar-la al grill uns minutets.

EDUCACIÓ: CRISI DE MODEL?

Salva Clarós

El model educatiu es troba a l’ull de l’huracà del sistema docent. L’ull és l’única zona de l’huracà on hi ha calma, res no és mou, mentre que al seu voltant i en totes direccions els vents giren amb força i violèn-cia inusitada: els mestres son víctimes d’una agressió no tant física com psicològica; els pares, massa des-entesos de la seva responsabilitat; les infraestructu-res, els mètodes, l’organització tal vegada insuficients per respondre a reptes nous; les diferències excessi-ves entre centres públics i centres privats. Tot qües-tionat i sota sospita, però les apostes pedagògiques, els projectes educatius, les opcions no van gaire més enllà dels programes curriculars i dels llibres de text. Potser el que falla és la forma d’ensenyar o el conjunt de pràctiques docents que, avui per avui, mantenen un cert enclaustrament i llunyania de món, el qual re-sulta il.legible i distant per als nois i noies, amb una clara desconnexió entre les aules i la realitat que els envolta a diari. No serà que tant fracàs es deu a una crisi pedagògica, a una manca de model?

La tasca docent és responsabilitat de tots. Em pregunto si el primer pas no ha de ser tenir ben as-sumit el concepte de comunitat educativa, estenent-lo al conjunt de la societat. Els agents socials diversos com les institucions, l’empresa, la ciutadania, la políti-ca... no poden quedar exclosos i menys encara poden aparèixer com a contradictoris en la responsabilitat d’educar. El coneixement flueix des de molt diverses manifestacions i formes: la participació; l’experiència; la crítica; el pluralisme; la desmitificació; l’acceptació de la complexitat per comprendre les coses; etc. No perdem de vista que l’objectiu final és formar persones més lliures, més autònomes, més creatives, amb més iniciativa, amb capacitat per afrontar canvis, amb més i millors recursos personals, dialèctics, d’acció i d’orga-nització per fer front als interrogants transcendents...

Si tota experiència ensenya i de tota pràctica se’n deriven coneixements, què esperem a sortir de l’aula per aprendre i abandonar una docència que peca d’academicisme en favor d’una major immersió en l’entorn? Potser aquí hi ha un repte per a tota la comunitat educativa: trobar els mecanismes que per-metin traslladar el coneixement des d’unes realitats que sobrepassin el marc estricte de les aules i dels llibres de text. El que cal és trobar una nova forma d’instruir on l’escola estigui plenament connectada amb l’entorn vital.

11

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

Elena Catalán García va néixer a Barcelona el 7 de juny de 1965, filla de mare castellana, de Razbona de Humanes, Guadalajara, i de pare aragonès, d’Alloza,

Terol. “Van venir a no passar gana, i un cop ja van aconseguir menjar, van tornar al poble del meu pare.

De fet, el meu pare va anar perdent la vista, va haver de deixar la feina de mecànic, i van creure que en un poble petit seria més fàcil desenvolupar-se sense vista que en

una ciutat com Barcelona”.

Vivien a la Verneda, i l’Elena no es va animar a llançar-se a parlar en català fins que no va començar els estudis de Treball Social. “Va ser amb la gent del grup d’estudi

que vam formar allà… Jo l’escrivia, però a la Verneda mai no m’havia calgut parlar-lo”. Després de Treball Social, el 1989 va començar a estudiar a l’Institut de Teologia. “Vaig anar a la facultat i vaig dir que volia

estudiar Teologia, però poca, i em van dir que això que jo volia era l’Institut. I em va agradar molt”. I després

va posar-se a estudiar Filosofia, que és la primera cosa que havia desitjat estudiar de jove. Ho va fer a través

de la Universitat a Distància i ara ho ha acabat, després d’onze anys.

El 1988, després d’un temps fent diverses feines, va entrar a treballar a Càritas, i no se n’ha mogut. Actualment treballa a l’equip del Raval, que està

ubicat en un pis antic que sembla que hagi de caure en qualsevol moment, sobretot després de les obres

que van fer just al costat per construir-hi un hotel. I realment, li agrada molt la seva feina.

El 1991 es va casar amb Joan Carles Alà, i té tres filles, Àgata, Àfrica i Laura, de 14, 11 i 8 anys. I el 1998

van decidir anar-se’n a viure a Canet de Mar, on està notablement integrada tant en la vida de la parròquia

ELENA CATALÁN, TREBALLADORA SOCIALJosep Lligadas

com en la del poble.

- Per què fas de treballadora so-cial?

- Va ser fruit d’una sèrie de deci-sions que vaig prendre entre els 18 i 19 anys, en un any en què no vaig poder entrar a fer Filo-sofia a la universitat, que és el que jo volia. Em van suspendre pel català, i aquell any me’l vaig passar anant d’oient a diverses carreres i pensant en què faria.

La primera decisió va ser anar als jesuïtes del Clot, com a cate-quista i com a membre de l’agru-pament escolta. Allà s’ajuntaven tot de gent jove els diumenges al vespre, i pregaven sobre una moqueta i s’explicaven les vivèn-cies de fe. I allò em va semblar magnífic. Jo fins llavors havia anat a missa els diumenges amb els meus pares, havia estat en un centre de l’Opus d’on em van fer fora perquè em ficava amb la seva manera de fer i sobretot amb la mania de separar nois i noies, havia estat també amb les ope-ràries parroquials, amb les quals anàvem a residències d’avis a fer coses per entretenir-los i que a mi em feia sentir molt útil, que en aquella època em feia molta falta… També vaig participar en un viatge a Roma amb motiu del jubileu de 1983, que va ser molt emotiu… Però jo necessitava al-guna cosa més de la meva edat, i allà ho vaig trobar.

Una altra decisió, també vincu-lada als jesuïtes, va ser entrar a les Comunitats de Vida Cristiana, on vaig estar fins que vam anar

12

a viure a Canet. Jo era de les més joves del grup, i va ser una experiència molt maca, compar-tir la fe amb gent diversa, saber escoltar-se, saber entendre què sent l’altre… Jo necessito molt espai de reflexió, de vivència in-terior, i això m’ho va facilitar. Va ser a partir d’aquí que vaig fer per tres vegades els “exercicis

espirituals en la vida ordinària”, i ara ho trobo a faltar. De fet, he quedat molt absorbida amb les nenes i els estudis de Filosofia, i ho hauré de recuperar.

I finalment, la tercera decisió: estudiar Treball Social. Jo estava perduda sobre què havia d’es-tudiar. I em vaig posar a rellegir coses que havia escrit, perquè jo en aquella època escrivia molt, i vaig trobar que anys enrere ha-via escrit en una pàgina “Assis-tent social”, i quina era la seva feina. I vaig pensar que allò era com la filosofia posada a la pràc-tica. I vaig decidir posar-m’hi, encara que a vegades, després, no he deixat de qüestionar-me si és gaire bo això de dedicar-me a apaivagar els que molesten a la societat, els que van bruts, els que no tenen papers… si no seria millor dedicar-me a mobi-litzar-los… Però vaja, de fet no m’he penedit mai de la decisió de treballar en aquest camp.

El primer any d’estudis un dia vaig dir a classe que allò per a mi era com un estil de vida, i la professora em va dir que no s’havia de barrejar la professió amb la vida. I és veritat, però el fet és que jo sempre he volgut dedicar el meu treball a allò que és també la meva opció de vida. I ho he pogut fer, i a més les al-tres coses també m’han vingut

de cara. I em sento en tot molt acompanyada per la gent amb qui camino cada dia, a la feina i en els altres llocs. I així experimento que Jesús camina amb mi.

- De la teva feina, què et satisfà més?

- La gent que atenc m’aporta moltíssimes coses. Cada vega-

da que atenc algú, per poder-ho fer he d’aconseguir que aquella persona em doni abans a mi: que em doni la seva confian-ça. Si no, jo no puc donar res, i aconseguir-ho és un repte. I aquesta connexió, a mi m’apor-ta molt.

Jo m’he dedicat molt, tant per tarannà com pels llocs on he estat, a gent sola, i a gent amb dificultats mentals. I aquesta mena de patiment m’interpel.la moltíssim: veure els problemes de desequilibri espiritual, el fet que no puguin tenir la confiança que cal tenir per viure… M’acos-ta molt a l’ésser humà.

De la gent gran també n’he après molt. Amb pocs recursos saben fer molt. És una genera-ció que no hi tornarà a ser. Amb pocs diners, pocs mitjans i poc afecte, aconsegueixen molt. I les generacions que vénen després d’ells ja no tenen aquesta capa-citat. Molts d’ells, a més, es cre-uen sense drets, i això et posa la pell de gallina. De fet, ells han estat un estímul per aconseguir moltes coses que no hi eren i que són de justícia.

- I què et fa patir més?

- No saber estar a l’alçada. No ser respectuosa amb l’altra per-sona. Pots fer mal a l’altre sen-se adonar-te’n. Per exemple, si

reps algú i hi ha algú altre allà al davant, segons com sigui aque-lla persona que et ve, dirà que no necessita res i se n’anirà…

A nivell més concret, em fan pa-tir els problemes df’habitatge, i els de salut mental que és indi-gència mental. El cas més dur amb la qüestió de l’habitatge és el dels immigrants que es troben que la major part del que gua-nyen se’ls en va en habitatge, i ells això no ho sabien quan van venir, i no poden destinar els di-ners a allò que havien previst. I em colpeja molt la gent que diu que té els fills al seu país i en situació precària.

També la situació de les dones maltractades. Veure com estan penjades de l’home que les mal-tracta, i com els costa reaccionar de la manera que a tu et sembla evident que haurien de reaccio-nar, però que no és el que elles senten. I les has d’acompanyar seguint el seu ritme…

- Amb tot el que veus en la teva feina, quines mancances socials et semblen més urgents de re-soldre?

- La principal és donar una res-posta més coherent al tema de l’habitatge. El preu de l’habitat-ge és immoral, i tema dels pisos de protecció oficial no està ben gestionat, perquè poden estar buits durant anys per complica-des raons legals… Aquest tema és bàsic i caldria afrontar-lo molt seriosament.

Després, la situació de la gent sense papers. Aquesta gent fa moltes feines que no vol ningú, de manera que caldria regularit-zar-los i que poguessin dur una vida decent. Els obliguen a una cursa d’obstacles impossible. Mai no saben si els detindran, si els expulsaran, han d’anar can-viant d’habitatge per estalviar tres euros, i en conseqüència han d’anar canviant de metge, d’escola…

I després la gent gran, que no

No he deixat de qüestionar-me si és gaire bo això de dedicar-me a apaivagar els que molesten a la societat, els que van bruts, els que no tenen papers... si no seria millor dedicar-me a mobilitzar-los...

13

som capaços de donar una res-posta a les seves necessitats re-als. Abans hi havia residències per a vàlids i no vàlids, que es complementaven, i era possible que una persona gran estigués atesa quan encara tenia capaci-

tat de fer coses. Però ara no, ara només n’hi ha per a no vàlids, que són llocs tristíssims. Caldria muntar per exemple pisos amb serveis comuns, residències de diversos tipus… I no es fan. No entenc com li costa tant a l’ad-ministració prendre’s això serio-sament. És com una burla. I les necessitats aniran creixent.

- Canviem de tema, i parlem de la teva família. El teu marit no és creient. Com l’heu portat, l’educa-ció cristiana de les vostres filles?

- Efectivament, el meu marit no és creient, i vam decidir que no les batejaríem si elles no ho de-manaven, però que els faríem conèixer la fe cristiana, perquè no es pot decidir sense conèixer. I tot ha funcionat molt natural. Amb les meves filles, excepte el fet que totes tres han nascut per cesària, tot ha funcionat molt natural. Jo les vaig educar par-lant de Jesús, i a alguna li vaig ensenyar a llegir amb una Bíblia infantil. No podien anar a dormir sense que els llegís un tros de la Bíblia… Quan va arribar a l’edat de la catequesi, jo vaig ser la seva catequista a la parròquia. I un dia la gran, a mitja reunió del grup, va dir que ella volia fer la comunió, però que com ho po-dria fer si no era batejada. Els altres del grup van quedar molt

sorpresos que precisament la fi-lla de la catequista no estigués batejada, i els vaig haver d’ex-plicar el perquè. Llavors, a casa, ella va dir que es volia batejar i fer la comunió, i immediatament la mitjana diu: “I jo no? Jo tam-bé crec en Jesús!”. I ens va fer una llarga explicació de qui era Jesús… De manera que les vam batejar totes tres. I ara continu-en fent catequesi.

- Com ha anat, la integració a Canet?

- Quan vam arribar, vam portar les filles a l’escola pública, i jo li vaig demanar al director si em podria ajudar a buscar algú per connectar cristianament. I ell, que no és creient, em va posar en contacte amb alguna gent, amb els quals vam crear un grup de pregària, amb el qual em sento molt acompanyada, tot i que enyoro una mica la Comu-nitat de Vida Cristiana que tenia a Barcelona.

I al cap d’un any de ser a Canet va venir un mossèn nou amb el qual vam poder engegar tot de coses: catequesis, formació… Va ser important el grup de for-mació i d’animació de la fe que

vam formar, amb el qual vam con-vidar de tant en tant gent de fora per fer xerrades i activitats que van ser molt interessants i útils. Ara, però, ha canviat el mossèn i les coses no van tan bé.

I una altra cosa que vam decidir fer, aquest cop amb el meu ma-rit, va ser un grup excursionista. A tots dos ens agrada anar a ca-minar, i amb una altra parella ho vam engegar. I se’ns hi va apun-

tar força gent, molts amb situaci-ons una mica peculiars: gent se-parada, alguna dona maltracta-da, algú una mica tronat… Sor-tim un cop al mes, i cada mes ho prepara un dels membres del grup. És que si no ho muntaríem sempre nosaltres. Ja fa quatre o cinc anys que ho fem, i podem ser vint o vint-i-cinc persones a cada excursió. Va molt bé.

- Mirem al món. Què et fa patir més?

- El ritme de vida del nostre Pri-mer Món. La manera com estem gastant, el que estem fent amb la natura… És un ritme amb poca cara i ulls, poc saludable, amb un grau de consumisme brutal, de menjar llençat contínuament, de passar calor al tren a l’hivern i fred a l’estiu pel volum de la ca-lefacció i l’aire condicionat, i les cases amb una tele a cada ha-bitació… I quan el pare es fa vell resulta que no hi ha espai per te-nir-lo a casa. Això és el que més m’angoixa. El poc aprofitament dels recursos i l’apuntar poc al que és més important.

- I què et fa més il.lusió ?

- Veure créixer les meves filles i poder-les acompanyar: poder-les acompanyar fent els deures, o escoltar-les quan em fan una confidència…

També, l’acompanyar els nois i noies del grup de catequesi…

I també el meu equip de treball… he tingut la sort de tenir sempre equips de treball molt valuosos, que m’han donat moltíssim. Em fa molta il.lusió que hi hagi un bon ambient en el treball, per-què això et fa sentir més segur, i s’encomana a la resta de coses de la vida. I parlant de l’equip de treball, hi afegiria també, més en general, el tracte que he rebut a Càritas, i el que hi he après, i la formació que he pogut tenir…

Em fan il.lusió totes aquestes coses que formen la vida i que fan que viure valgui la pena.

La gent gran amb pocs diners, pocs mitjans i poc afecte aconsegueixen molt. I les generacions que vénen després d’ells ja no tenen aquesta capacitat.

Del nostre món em fa patir el poc aprofitament dels recursos i l’apuntar poc al que és més important.

14

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

F INANÇAMENT ÈTIC. Què fer dels din-ers que tens estalviats? Si tens la sort de poder tenir estalvis, aquesta és una pregunta que cal fer-se, especialment quan saps que els teus diners con-

tribueixen a finançar empreses d’armament, em-preses que estan menystenint drets de minories, empreses que degraden el medi ambient o simple-ment només financen aquells negocis que ja tenen bons avals. Davant d’això nosaltres hem optat per posar els estalvis en una banca ètica.

Primerament cal destacar que una banca ètica no et dóna menys interessos que un altre banc i evidentment et garanteix que els teus din-ers seran utilitzats d’una forma social i ambiental-ment responsable i justa. També s’ha de dir que hi ha diferents entitats i molta varietat de productes que s’adeqüen a cada necessitat o voluntat. Per exemple, nosaltres hem posat els diners a Triodos Bank perquè són els que estan més implantats a Espanya però també els que ofereixen més pro-ductes. Opera per Internet i per telèfon i tenen una oficina d’informació a Barcelona: la trobareu a la Casa de les Punxes. Que fàcil que és, que poc que costa i quants beneficis! (no només econòmics, és clar)... i que consti que no hi tenim cap comissió.

Per a més informació adreceu-vos a FETS-Fi-nançament Ètic i Solidari [Via Laietana, 45, esc. B, 1r 2a; 08003-Barcelona; Tel. 93 317 17 67; E-mail: fets@fets.org; Web: www.fets.org ] Tresa Guarro i Laia Serra

I LA PARITAT? El nou govern d’esquer-res té, pel que s’ha vist fins ara, bones perspectives. Però hi ha una cosa que, d’entrada, ha funcionat fatal, i és la pre-sència de dones. De 15 membres del

govern, president inclòs, 11 homes i 4 dones; de 16 secretaris generals, 14 homes i 2 dones. Qui pitjor ho ha fet ha estat ICV-EUiA, que se suposa que hauria de tenir una especial sensibilitat amb el tema, i que resulta que els dos consellers que té són homes i els dos respectius secretaris generals també. El sistema de quotes és discutible, i no és clar que imposar la paritat per llei sigui una bona solució. Però aquest desequilibri tan gran fa mal. Ha estat una relliscada repetida dos cops seguits, fa tres anys i ara, i aquest és un dels errors del govern anterior que en aquest caldria haver evitat.

Ha estat, certament, una manera d’actuar ben poc d’esquerres. Josep Lligadas

U N PAPA QUE RECTIFICA. El car-denal Joseph Ratzinger, fa un pa-rell d’anys, quan encara era prefec-te de la Congregació de la Doctrina de la Fe, va prendre clarament po-

sició contra l’entrada de Turquia a la Unió Euro-pea, amb l’argument que l’entrada d’un país mu-sulmà tan potent desnaturalitzaria els fonaments cristians que, segons ell, formen part de l’essència d’Europa. En canvi ara, amb motiu del seu viatge a Turquia, tant per boca del portaveu vaticà com del cardenal Secretari d’Estat, i després, encara, segons unes declaracions del primer ministre turc d’esprés d’entrevistar-se amb ell, l’ara papa Benet XVI ja no troba malament aquesta entrada. Conti-nua defensant l’essència cristiana d’Europa, però ha rectificat totalment amb el tema de l’entrada de Turquia. Segurament no sabrem mai les causes úl-times d’aquest canvi, però en tot cas és bo i lloable que un papa, ficat al mig de la realitat del món, i ha-vent experimentat que el món és alguna cosa més complexa que el que es dedueix de determinades teories políticoteològiques, sigui capaç de canviar tan clarament d’opinió. Josep Lligadas

D ESPESA MILITAR DE L’ESTAT PREVISTA PER AL 2007. Un in-forme del Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, denuncia l’enorme despesa de caràcter militar que preveu el pro-

jecte de Pressupostos de l’Estat per al 2007, que puja a més 17.405 milions d’euros, equivalent a una despesa diària de més de 47 milions d’euros (395 euros per habitant al dia). Aquest percentat-ge de despesa militar, que representa un 1,7% del PIB de tot l’Estat, és totalment contradictori amb la manifestació que fa el Govern d’adhesió a Naci-ons Unides en favor dels Objectius del Mil·leni per eradicar la pobresa del planeta. Podeu consultar l’informe complet a: www.justiciaipau.org.

Per la seva part, la Fundació per la Pau ha informat que una bona part de la despesa en re-cerca i desenvolupament (R+D), més de 1.586

15

blood and / a mother’s pain /....”

Finalment, una altra dona, negra i defensora dels drets so-cials en les seves lletres: Tracy Chapman. Es va donar a co-

nèixer en el concert de comme-moració dels 70 anys de Nelson Mandela. Quan va aparèixer a l’escenari, una noia jove, negra i amb una guitarra acústica, la gent aprofitava per anar a fer un beure o anar al lavabo, però en dos dies venia dotze mil còpies del seu primer disc. Des d’ales-hores han sortit set àlbums més, amb moltes cançons relaciona-des amb la fe o amb l’amor, però especialment interessants són

milions d’euros, que representa el 20 per cent del total de tota la despesa de l’Estat prevista per a R+D, es dedica a temes militars. Per exemple, per cada euro dedicat a recerca sanitària, el govern en destina cinc a recerca militar. (www.fundacioper-lapau.org) Maria Josep Hernàndez

UN PESSEBRE DEL TEMPS DE LES CAVERNES. Així definia Beth Galí, presidenta del Foment de les Arts i del Disseny (FAD), el pessebre que enguany l’Ajuntament de Barcelona

ha instal·lat a la plaça de Sant Jaume i que ha estat elaborat, entre d’altres, per l’Associació de Pesse-bristes de Barcelona. Beth Galí no s’hi ha posat per poc: el pessebre és “retrògrad”, “cursi”, i suposa “una tormada a les cavernes, un pas a cinquanta anys enrere”. El pessebre de l’ajuntament, segons la seva opinió, hauria d’”educar els ciutadans, ha-bituar-los als temps contemporanis”, i no “caure en

l’antigalla”. He de confessar que no l’he vist, però per les fotografies del diari, m’ha semblat un pesse-bre convencional dins dels canons del pessebrisme popular. I no em desagrada gens, com tampoc no m’han desagradat les propostes més simbòliques i arriscades d’altres anys. El que em comença a cansar és aquesta mena de lluita constant per ser sempre diferent, novedós, per “épater” tothom… això sí, sempre des de la distància suficient per no identificar-nos amb el significat del Nadal, perquè com que vivim en una societat no confessional i multicultural, ningú no sap ben bé què fer-ne del pessebre. Potser per això l’atenció es concentra només en l’expressió artística despullada de res més. Però aquesta expressió artística té un punt de contradicció: o bé s’ha de basar d’una manera o altra en la tradició, o bé ha de crear absolutament de nou a partir d’allò que inspira el naixement de Jesús segons s’explica a l’Evangeli. A mi em sem-bla que un pessebre és bo que tingui com a punt de mira l’Evangeli, com a pedagogia o com a cre-ació. El tema és que no acabo de saber si aquest punt de vista és prou “fashion”. Mercè Solé

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Tres músiques per a les eleccions americanes: Dixie Chicks, Bruce Springsteen, Tracy Chapman.

Ja és un èxit que un grup femení, guapes, joves i des-carades tinguin èxit en el món country-USA, conservador i de “machotes”. Però és clar, l’èxit comercial està renyit amb el compromís polític? Les Dixie Chicks van saltar als mitjans de comunicació no-USA espe-cialment quan una d’elles en un concert va dir que li feia vergo-nya que Bush hagués nascut al seu mateix estat. A aquesta declaració la va seguir la crema i destrucció pública dels seus

àlbums per ser antipatròtiques en temps de guerra (de l’Iraq) i fins i tot, la Creu Roja va rebutjar un donatiu seu. Ara que tot just han acabat les eleccions al Se-nat i comencen a veure’s movi-ments de cara les presidencials USA, potser és un bon moment per recuperar cançons com “Tra-velin’soldier” de l’àlbum “Home”

Un cantant consolidat i po-sicionat políticament és Bruce Springsteen, del qual és difí-cil descobrir-ne alguna cosa. El Boss, va fer campanya contra Bush en les darreres presiden-cials, realitzant concerts a tort i a dret per evitar la reelecció del Bush fill, tot i que finalment no ho va evitar. El darrer treball de Springsteeen, “We shall overco-me. The Seeger sessions”, és un disc ple de cançons políticament compromeses amb un so diferent del que ens té acostumades. No-més un breu perquè us comen-ceu a regalar les orelles: “All fo-reign wars I do proclaim / Live on

16

EL R

ETAL

Lles lletres i cançons de defensa de drets socials, contra la guerra, violència de gènere, de denúncia de discriminació de les minories i fins i tot lletres amb connotaci-ons ecologistes. Per no perdre-se-les. A més, els seus discos, especialment els primers, tenen les lletres traduïdes, fet que per-met no perdre’s cap detall de l’acurada composició de la can-tautora. L’últim disc s’anomena “Where you live”, on no us podeu perdre la cançó “America”.

Per cert, recordeu que aquests discos molt sovint els podeu trobar a les biblioteques. Laia Serra

En el mundo, a cada rato, d’UNICEF.

Les Jornades per la Pau que s’han fet a la Parròquia de Poblenou (Pineda de Mar), aquest mes de novembre han servit per debatre i treballar so-bre la pau, des de la realitat, la reflexió i la presa de consciència del que podem intentar fer ca-dascú de nosaltres. Vull destacar la projecció de la pel.lícula do-cumental “En el mundo a cada rato”, d’UNICEF, i el col.loqui que va generar. La pel.lícula ens mos-tra, amb els infants com a prota-gonistes, les prioritats d’UNICEF per a la infància al món, com ara l’educació de les nenes, la lluita

contra la sida, la protecció dels nens i nenes... La denúncia i la reflexió que ens aporten els do-cumentals són extraordinaris i no ens deixaran indiferents, però també l’excel.lent realització, la sensibilitat, i fins i tot, la sàvia ironia i la poesia que desprenen. Una gran eina de sensibilització per tot el que cal lluitar per eradi-car als països més pobres, però alhora, una lliçó per a tots nosal-tres, que tot ho mirem amb ulls de “Primer Món” i, en canvi, del que en diuen “Tercer Món” tam-bé n’hem d’aprendre moltes co-ses. Si ja la coneixíeu, segur que compartireu amb mi aquestes ratlles, i si no, us animo a buscar el film. No us el perdeu. Maria Josep Hernàndez

Agenda Llatinoamericana 2007.

Us convido a fer un passeig per l’Agenda 2007, a petites pin-zellades, con un tastet que sigui una invitació a aprofundir en els seus textos. L’Agenda té aquest any per lema “Exigim i fem una altra democràcia”.

Jaume Botey (Barcelona) hi escriu: “La nostra societat actu-al, consumidora de democràcia, no és cap garantia de democrà-cia. En canvi, Occident encara té l’arrogància d’expedir certificats de democràcia a altres països:

els que passin per aquest se-dàs electoral, encara que siguin governs corruptes, democràtica-ment tirans o les seves poblaci-ons es morin de gana...”.

Diu José Comblin (Brasil): “La gent s’oblida dels drets del ciutadà, perquè està ocupada en el consum i la diversió, que ama-guen la realitat de la dependèn-cia i la pobresa. El sistema ha aconseguit convèncer les majo-ries que no s’hi pot fer res...”.

Andrés Torres Queiruga (Galícia), diu, en referència a la democràcia a l’Església: “No cal rumiar-s’hi gaire per veure si hi arribaria a guanyar l’Església, en fidelitat al Senyor i en servei a la humanitat”.

Leo Boff (Brasil): “ Si volem sobreviure plegats, la democrà-cia també ha de ser biocràcia i cosmocràcia. Ras i curt: una de-mocràcia ecològico-social que assumeixi la preservació de la terra, i la inclogui en el pacte so-cial.”

Alex Zanotelli (Itàlia): “No es pot parlar de Déu sense abans preocupar-se per veure lluir la seva imatge en els rostres de cada home i de cada dona”.

I Pere Casaldáliga: “Per tal que la religió no sigui un gran enemic de la democràcia, com tot sovint ho ha estat i encara ho és, cal que fins i tot democratit-zem Déu en el diàleg interreligi-ós i en l’acció intersolidària”.

Podrien ser moltes més, les cites. Jo us convido que no us perdeu l’Agenda Llatinoamerica-na d’aquest 2007. Maria Josep Hernàndez

L’èxit és l’habilitat de passar d’un error a un altre sense perdre l’entusiasme .

Winston Churchill