Juny

200

6 -

Any

XI

- N

úmer

o 50

CinquantaJa hem arribat al número cinquanta. Durant deu anys, i a cinc números per

any, ha anat apareixent aquesta publicació, cristiana i d’esquerres, que ha volgut ser un espai lliure on oferir i compartir reflexions, experiències, plantejaments, propostes, tant de la vida social i política com de la vida cristiana i eclesial.

Quan vam iniciar la revista, l’octubre de 1996, vivíem una situació política marcada a Catalunya per l’inacabable regnat del pujolisme, mentre que a Espanya acabava de guanyar les eleccions el PP de José María Aznar. I eclesialment, com deia l’editorial del primer número, “els cristians d’esquerres patim una Església àtona i de poca llum, i no tenim gaires canals per ajudar a fer-ne el que somiem que hauria de ser: una empenta de transformació, de vida nova, de conversió en la línia del que Jesucrist deia”.

Ara, políticament, les coses estan més bé a Catalunya i a Espanya, encara que no sabem si el canvi que es va iniciar a Catalunya fa dos anys i mig es podrà reprendre o quedarà només com el record d’una possibilitat estroncada. I en tot cas, l’ofensiva de la dreta representada pel govern dels Estats Units ens demostra cada dia la seva manca d’escrúpols a l’hora d’imposar els interessos dels poderosos. Mentre que, eclesialment, no queda gens clar cap on anirà aquesta Església nostra que tan sovint sembla moguda només per l’afany de conservar posicions, sense capacitat per mirar endavant i transmetre la il.lusió de l’Evangeli.

En aquesta situació, L’Agulla vol continuar essent una aportació senzilla, al costat de tantes altres, per anar creant reflexió i pensament en l’espai vital que compartim. Al servei d’una vida més digna per a tothom, i d’una fe que pugui ser llum d’esperança per als qui s’hi acostin.

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any XI. Número 50Juny 2006

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual Mercè Solé.

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les

Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e:

soletey@terra.esTelèfon:

93.308.37.37(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 ¿Acaso es posible devolver el agua derramada al recipiente roto? Contra la reconciliación apresurada. I.Zubero

04 Después de ETA, ¿qué? S. García Trujillo

06 Andorra, peculiaritat o precarietat laboral? J. Sánchez

08 Per un habitatge digne. Passa-ho!!!. M.Digón

La palmera i la font09 En la mort de Cristina Kauffmann. A.Borrell

11 Germans bisbes: per mi, nou sou notícia!. M.J. Hernàndez

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)12 Timbal tebi d’escalivada. T. Jorge

10 Conciliar. S.Clarós

Avui parlem amb...11 Oriol Garreta i el futur de l’Església. J. Lligadas

13 Puntades

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

DESÈ ANIVERSARI: ESCAMPEM L’AGULLA!

Recordeu el primer dia que va caure a les vostres mans l’Agulla? Potser va

ser una fotocòpia, potser alguna amiga o amic us en va parlar... i d’alguna manera

us va copsar. Recordeu què vau llegir que va animar-vos a subscriure-us? –Una

entrevista frapant, de les que no s’acostumen a llegir; o un article raonable i insolent

alhora; o un escrit ple de sensibilitat... Doncs ara, amb el desè aniversari de la

revista, us proposo d’enfilar l’agulla amb el record dels números compartits i pensar

en alguna persona a qui creieu que llegir L’Agulla li pot aportar alguna cosa a

la vida. Llavors es tracta de fer una puntada d’amistat i regalar-li algun número

perquè la conegui o, directament, subscriure-la. L’Agulla té com a única finalitat ser

llegida, per així, continuar cosint llibertat d’expressió, amistat de la que no es desfila

i ganes de compartir. L’Agulla no farà mai campanyes de marketing; per contra,

jo m’atreveixo a proposar-vos una campanya d’amistat que ens animi a seguir

endavant, com més, millor. T’animes a posar més fil a l’Agulla i escampar-la? Som-hi!

Maria Josep Hernàndez

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

El lenguaje engaña. Hace que parezca fácil. “Reconciliar: Volver a las amistades, o atraer y acordar los ánimos desunidos” (Diccionario RAE). Volver al tiempo pasado, reunir lo que estaba desunido, atraer lo que estaba alejado. ¿Dejar las cosas tal como un día estuvieron? La reconciliación como reparación. Parecen sinónimos. Pero, ¿acaso es posible devolver el agua derramada al recipiente roto? ¿Puede repararse el dolor causado? ¿Puede hacerse justicia a los asesinados? ¿Cómo reparar lo irreparable? ¿Cómo perdonar lo imperdonable? Esta es la primera cuestión a tener en cuenta cuando de reflexionar sobre la reconciliación se trata: huir de las simplificaciones.

La reconciliación como final feliz. Es el modelo hollywoodiense. No importa todo lo que haya podido ocurrir: al final llega la reconciliación y con ella el The end. Pero la reconciliación no es tanto un final como un comienzo. Ahora empieza lo duro. ¿Cómo vivir con lo ocurrido? ¿Cómo con-vivir con el dolor sufrido, con el daño causado, con los victimarios, con las víctimas?

La reconciliación como armisticio. Una especie de empate de horrores. Cada uno se va con lo suyo (con el daño

EL PAÍS BASC DAVANT EL FUTURDavant la situació que s’està vivint al País Basc, hem volgut demanar l’opinió de dos cristians actius

i compromesos d’allà, de sensibilitats polítiques diferents. Aquí teniu els seus escrits, que sens dubte seran una bona invitació a reflexionar.

¿ACASO ES POSIBLE DEVOLVER EL AGUA DERRAMADA AL RECIPIENTE ROTO? CONTRA LA RECONCILIACIÓN APRESURADA

Imanol Zubero

causado, con el daño recibido) a su casa. Y aquí paz y después gloria.

La reconciliación como paz apresurada. Pretende solventar una historia de violencia suprimiendo su recuerdo. No busca superar sino dejar atrás. La forma más sencilla de reconocer este tipo de falsa reconciliación consiste en ver quiénes son los que la impulsan y qué es lo que desean dejar atrás. Quienes animan estas reconciliaciones apresuradas son personas o grupos que han vivido relativamente al margen de las situaciones de violencia. Muchas veces son los líderes eclesiales quienes asumen este papel: destacan la invitación cristiana al perdón, pero no reflexionan sobre lo que este perdón realmente supondría en cada situación concreta. Se convierte en exigencia a las

víctimas. Oculta un intento de encubrir las culpas propias. No, tal vez, las culpas criminales. Pero hay más culpas que estas.

En 1946 el filósofo Karl Jaspers dictó en la Universidad de Heidelberg un curso sobre la responsabilidad de Alemania frente al Holocausto. Apenas un año antes Hitler se había suicidado en su búnker de Berlín y el almirante Dönitz firmaba la capitulación de Alemania. Mientras en Nuremberg se juzgaba a los 22 altos cargos del régimen nazi acusados de crímenes contra la humanidad (proceso que se saldó con doce condenas de muerte, tres cadenas perpetuas, cuatro penas de prisión y tres absoluciones), Jaspers se embarcaba en la tarea de reflexionar, más allá de la culpa criminal (sustanciada ante los tribunales de justicia), sobre la culpa política, la culpa moral y la culpa metafísica, y sobre la posibilidad de juzgar desde estas tres atalayas la conducta de los alemanes durante el nazismo.

Todos estos niveles de culpa deben distinguirse también en Euskadi. ETA ha sido una piedra que, arrojada con enorme fuerza, chocó contra la superficie del estanque vasco levantando una columna de agua que todo lo anegó. La piedra se hundió hasta el fondo revolviendo los

4

lodos que toda sociedad aspira a mantener reposados. Aquella piedra generó una sucesión de ondas concéntricas que desde entonces no han dejado de renovarse, alcanzando hasta el último confín del estanque vasco. Las ondas de aquel choque no se reducen a la dimensión criminal de la culpa, limitada a quienes han cometido o han colaborado en la comisión de crímenes. Hay culpa política (se ha consentido mucho y durante mucho tiempo), hay culpa moral (se ha colaborado mucho en el mantenimiento y la legitimación del terrorismo, aún cuando no se estuviera de acuerdo con él) y hay culpa metafísica (se ha esperado demasiado a actuar y a decir mientras se cometían los crímenes).

¿Estamos sabiendo distinguir entre todas esas culpas, relacionadas pero diferentes? La banalización del mal no desapareció con Eichmann. Culpa política, culpa moral, culpa metafísica... Algún día habremos de afrontarlas, superando esa autocomplacencia que tanto gusta a nuestros dirigentes políticos.

Y hacer “memoria

passionis”. Sin apresurarnos. Hace unos días un grupo de actrices se personó a las puertas del Congreso para repartir rosas blancas como expresión de apoyo a la oportunidad para la paz abierta tras la declaración de alto el fuego de ETA. Por su parte, Bob Dylan actuará en julio en San Sebastián en un concierto pensado, según sus promotores, como contribución para «blindar» el proceso de paz. Son dos de las muchas manifestaciones de júbilo, esperanza o apoyo a este nuevo tiempo de oportunidades surgidas de las más diversas instancias de la sociedad. Quienes las cuestionan recurren al argumento de la ofensa para con las víctimas del terrorismo: ¿cuándo han tenido las actrices españolas un gesto de solidaridad hacia ellas? ¿cuándo a lo largo de nuestros años de plomo se ha preocupado nadie por hacer que un mito como Dylan cante a favor de las víctimas de ETA? ¿Por qué ahora sí y no antes?

Son críticas injustas. En relación a las víctimas del terrorismo lo cuestionable no es cuándo ha llegado cada cual a la solidaridad con su causa. No nos equivoquemos: en esto no hay nadie que haya llegado a tiempo.

En 1986 escribí algo que, con permiso, quiero recordar ahora: «Nunca es pronto para decir basta, pues decirlo, tenerlo que decir, implica que ha ocurrido ya lo que no debió ocurrir, lo que debió evitarse. Nunca es pronto para decir basta. Si hay que decirlo ya es tarde». Así es. Todos hemos llegado tarde a la tragedia de las víctimas. Y puesto que todos hemos llegado tarde, lo realmente importante es llegar.

Pero si ninguna iniciativa debe ser rechazada por haber llegado tarde, sí puede ocurrir que algunas deban ser cuestionadas por llegar demasiado pronto. En el discurso de apertura del 72º Congreso Internacional de Escritores, Günther Grass ha dicho: «Los escritores estamos obligados a contar los muertos y a sacarlos uno a uno de las masas de personas enterradas que no tienen nombre». Esta debería ser la tarea prioritaria hoy en España: no alegrar a los vivos sino hacer memoria de los muertos. No cantemos victoria antes de tiempo. No hemos agotado aún el tiempo del duelo.

Imanol Zubero es professor de Sociologia de la Universitat del País Basc

DESPUÉS DE ETA, ¿QUÉ?Sebastián García Trujillo

El anuncio del “alto el fuego permanente” de ETA, el 22 de marzo de este año, ha sido, en mi opinión, la noticia más importante que se ha producido en el País Vasco, desde el anterior “anuncio de tregua indefinida y sin condiciones”, el 16 de septiembre de 1998. Los primeros en beneficiarse de este alto el fuego han sido los amenazados. Ellos, por haber

tenido que vivir en una situación de miedo a ser asesinados, son los que han sentido una liberación inmensamente mayor que el resto de los ciudadanos no amenazados, por un juego de azar macabro y arbitrario: ¿por qué los jueces y no los promotores de ‘botellón’, impulsores de una juventud cada vez más alejada de la militancia político cultural, por qué no

5

los que nos ‘alienamos’ con los programas de ‘salsa rosa’, en lugar de comprometernos activamente en la liberación del Pueblo Vasco? Al albur de este tipo de decisiones alocadas han estado sometidos no pocos de nuestros conciudadanos. Los primeros, por tanto, en valorar la importancia de la tregua son los (ex)amenazados. Me lo recordaba un amigo, que, por cierto, ha sabido llevar la amenaza de muerte, con mucho miedo, pero sin el más mínimo atisbo de dramatismo (chapeau!). Son estos los que principalmente pueden valorar ahora en su justa medida el cambio experimentado en nuestra sociedad. Junto a ellos, los familiares de todas las víctimas (con las matizaciones precisas, pero de todas las víctimas). Nunca aliviaremos suficientemente el dolor de su herida. Aunque debiéramos intentarlo una y otra vez (con un mínimo de dignidad y elegancia, por favor).

Pero no es este el punto que quiero resaltar, aunque reconozco que es, con mucho, el más importante. Me quiero fijar en los efectos de la violencia mortífera en el resto de los ciudadanos, en los no amenazados. Pudiéramos pensar que para nosotros el cambio, siendo importante, no es determinante. Craso error. La violencia nos ha marcado y nos ha deteriorado a todos los que hemos convivido en su entorno. En general, la violencia mortífera nos ha hecho ‘más indignos’ (quien esté sin pecado que tire la primera piedra). Por una sencilla razón. Los muertos y los amenazados a muerte, los torturados en las cárceles, los desplazados de sus pueblos por el miedo, los presos alejados a cientos y miles de kilómetros de distancias por un malévolo afán de revancha, cada uno en su nivel, nos revelan que no hemos sabido (no estamos sabiendo) responder adecuadamente a

la caza y/o acoso al hermano. La situación era de emergencia gravísima para muchos de nuestros conciudadanos, y no hemos reaccionado con suficiente contundencia para evitar muertes o amenazas de muerte o exilios de uno u otro tipo que, de haber actuado de forma proporcionada a la amenaza, quizá hubiéramos podido evitar. Y no hemos sabido reaccionar ni en el País Vasco (aunque aquí especialmente), ni el resto de provincias, que en todas ha habido amenazados, torturados, etc.. Uno de los efectos perniciosos de la violencia mortífera es que nos ha deshumanizado a todos (a unos más que a otros, de acuerdo con los respectivos posicionamientos). ¿Recuperaremos en algún momento el nivel moral dejado en el camino?

Tengo la tentación de confesar que no. ¿Por qué? Porque suspendida la amenaza de ETA, asistimos impávidos e insuficientemente comprometidos, incluso los que nos creemos, más o menos (sin duda, menos de lo debido) solidarios con las víctimas, asistimos impávidos, digo, a otras violencias mortíferas, que están causando muchísimas muertes (torturas, cayucos, hambres, pandemias, extrema pobreza...). También aquí, las verdaderas víctimas son las que quedan muertas o gravemente heridas en el camino. El resto somos ‘víctimas’ menores, por omisión, de una degeneración moral, que nos está convirtiendo día a día, hora a hora, minuto a minuto en seres más abyectos y despreciables: Caín, ¿dónde está Abel tu hermano? ¿Cuántos están sufriendo, en nuestro entorno y el todo el mundo,

violencia mortífera o muy grave en estos mismos momentos? Si el alto el fuego de ETA sirviera, al menos, para descubrir nuestra indignidad ante toda violencia ya sería un efecto positivo a tener en cuenta.

Quiero recoger otro aspecto que me parece significativo respecto del alto el fuego de ETA. Aunque muy desproporcionada y desviada de los objetivos que se proponía conseguir, la violencia de ETA ha sido, desde mi punto de vista, consecuencia del desequilibrio secular entre la situación en que se encuentran las dos culturas que conviven en el País Vasco: la cultura vasca y la cultura española. La cultura vasca, en situación minoritaria y mestiza, pese a ser la cultura originaria y autóctona, y la cultura española no sólo mayoritaria, sino absolutamente general. La convivencia pacífica entre ambas culturas, hasta ahora, se ha manifestado no sólo muy difícil (cada vez más), sino (¿casi?) imposible. Las culturas española y francesa (¿todas las culturas?) manifiestan una actitud desconsideradamente expansionista (de hecho se ha asentado hasta el más recóndito rincón del País Vasco y se ha enseñoreado del más autóctono de sus ciudadanos), mientras que la cultura minoritaria tiene que acomodarse a situaciones cada vez más incómodas. En el País Vasco, o eres bicultural (lo que es una ventaja, pero también un reto

6

El Principat d’Andorra viu una situació laboral molt particular, que el situa entre els pitjors països del món en relació a la llibertat sindical i drets laborals. L’acomiadament lliure, l’absència de subsidi d’atur i una escassa cobertura sanitària en cas de perdre la feina, són els factors que impedeixen el progrés dels drets laborals.

“Andorra viu embriagada per una economia neoliberal induïda per una classe reaccionària, econòmica i política que dificulta la creació d’una societat justa i igualitària”. Aquestes paraules tant contundents pronunciades pel fundador del Sindicat Andorrà dels Treballadors (SAT), Antoni Roig, van ressonar en la vigília del Primer de Maig en el marc d’unes jornades reivindicatives. I és que malgrat que Andorra va aprovar fa 13 anys la seva Constitució, hi ha encara gran quantitat de lleis per desenvolupar i de retruc gran quantitat de drets bàsics no garantits. En un país amb 77.000 residents, on només tenen qualitat de nacionals amb dret a vot 15.000, els desajustos socials són evidents. L’Andorra

ANDORRA, PECULIARITAT O PRECARIETAT LABORAL?

Juanjo Sánchez

de enorme dificultad cuando las dos culturas tienen estatus muy desproporcionados) o no puedes existir culturalmente como vasco. Se genera así una situación ‘violenta’, para cuya solución (en todo caso, muy difícil), desde Euskal Herria se demanda un estatus de mayor poder político ‘in situ’, porque, a tenor de lo que nos ha enseñado la historia a lo largo y ancho del mundo, el camino que se ha manifestado más eficaz para la solución de este tipo de conflictos es el de una mayor adecuación entre pueblos y estados. ¿Estamos dispuestos a desarmar esta violencia cultural con causas y consecuencias políticas? Me temo que no. La tradición imperialista española

(reyes católicos, imperio ‘en el que no se pone el sol’, centralismo borbónico, la Una, Grande y Libre franquista...) choca con el carácter bravío de los nativos vascos, acostumbrados a solucionar este tipo de conflictos vía ‘pacto’... y, si no es posible, vía revuelta violenta. Llevamos 175 años enzarzados en esta polémica, cuya solución no hemos sido capaces de diseñar. Por lo que intuyo (que me equivoque, Jainko arren), tampoco, en las ‘mesas’ que se avecinan vamos a recuperar la senda de la solución. Pero bueno es que demos una oportunidad a la paz y a la esperanza. Las circunstancias actuales parecen ser mejores que otras anteriores

(pese a los ‘cepilladores’ de turno). Todos hemos aprendido algo del pasado. Si fuéramos todos menos ‘esencialistas’ y más demócratas, o sea, si dejáramos la última palabra a los ciudadanos de este País, la solución estaría más cerca y, a lo mejor, de paso, hasta nos haríamos más tolerantes, al percibir que el marco ‘constitucional’, actual o futuro, deja a todas las opciones democráticas en igualdad de oportunidades. Lo que en la actualidad (Cataluña testigo), en Euskal Herria al menos, no sucede.

Sebastián García Trujillo és economista i membre corresponent d’Euskaltzaindia

- Acadèmia de la Llengua Basca

moderna s’ha construït sobre un model econòmic que dóna evidents signes d’esgotament. Els dos grans pilars, el turisme i la construcció, han encès tots els llums d’alarma. Cada any baixa la xifra de visitants i pernoctacions, i augmenten les visites d’un sol dia. Per la seva banda la construcció que representa aproximadament el 15% del producte interior brut, es

troba en una situació delicada. Una moratòria de permisos d’obres per revisar els plans urbanístics de cada Parròquia (que és com s’anomenen a Andorra els municipis) i una crisis d’abocadors de runes mal resolta per manca de previsió i que va estar a punt d’enviar a l’atur d’un plomall a més d’un miler persones al gener, són els principals indicadors que Andorra no va tant bé com alguns s’entesten a dir.

El 78% de la població andorrana són immigrants de països europeus, principalment espanyols, francesos i portuguesos. Andorra no està integrada a l’organització Internacional del Treball i tampoc ha signat cap dels seus convenis.

7

L’acomiadament és lliure, els contractes moltes vegades són verbals, el sistema de Seguretat Social no és universal ni gratuït, i no existeix el subsidi d’atur. En cas d’acomiadament la cobertura sanitària és de 120 dies (fins fa poc era de només 23) i en el cas de no trobar feina en sis mesos es pot revocar el permís de residència. Per poder treballar a Andorra s’han de passar unes proves mèdiques que garanteixin un bon estat de salut. No són admeses les persones amb anticossos de la sida, hepatitis o qualsevol altra malaltia que sigui infecciosa. Aquestes proves són qüestionades per organismes nacionals i internacionals i pels sindicats espanyols i francesos que les consideren pròpies de règims feixistes. El Govern d’Andorra argumenta que han de defensar el seu sistema de seguretat social, de malalties que provoquin baixes massa llargues i que produeixin costos elevats a la Caixa de la Seguretat Social (CASS).

La constitució andorrana, en el Capítol II, reconeix els drets sindicals dels treballadors. Però malgrat aquest reconeixement explícit, no s’ha aprovat cap llei de llibertats sindicals. Això provoca una situació ben peculiar. A dreta llei els sindicats no es poden legalitzar (ara són associacions culturals), no existeix el dret a vaga i manifestació i el Primer de Maig no és festiu. Una situació que pot canviar aviat si prospera la llei de llibertats sindicals que està preparant el Ministeri d’Interior. Però l’esborrany entregat als sindicats no deixa indiferent a ningú. Per als sindicats només és paper mullat i per als empresaris no recull prou la peculiaritat andorrana. Alguns dels aspectes més polèmics han estat filtrats a la premsa i han causat estupor en els sindicats andorrans i dels països veïns. Entre altres coses només seran reconegudes aquelles associacions sindicals que tinguin més de 500 afiliats i les activitats sindicals només es podran fer fora de l’horari laboral i sense possibilitat de llicència perquè sigui una activitat retribuïda. Això ha provocat un campanya de setge del sindicalisme internacional a l’executiu andorrà, que no ha agradat gens a la classe política governant, poc amant de l’intrusisme internacional en els seus afers nacionals. El foc creuat de declaracions, ens ha deixat frases com “si un immigrant no es troba de gust millor que marxi” pronunciada per Carles Verdaguer, Conseller General del Partit Liberal Andorrà (PLA). Sembla que el neoliberalisme més recalcitrant no vulgui deixar de manar sobre una societat que li ha donat molt bons rendiments econòmics.

Els sindicats andorrans pensen que el text elaborat pel ministeri dóna escassa cobertura legal als treballadors que tinguin activitat sindicals, especialment quan l’actual Llei del contracte laboral manté l’acomiadament lliure. Pensen que retalla alguns drets assegurats a la constitució andorrana i pensen recórrer al Tribunal Constitucional en cas que prosperi. El Manifest del Primer de Maig, signat pels sindicats Unió Sindical

d’Andorra (USDA), Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) i el Sindicat Andorrà de Treballadors de l’Hosteleria i Comerç (SAT2TICO) recull un seguit de reivindicacions històriques que de moment no han trobat ressò entre la classe política governant. Reclamen la festivitat del Primer de Maig, com a dia

festiu retribuït i no recuperable. Es demana la fi de la política neoliberal vigent basada en l’especulació pura i dura que provoca una situació de precarietat laboral i manca de drets socials que avui en dia ja no es poden permetre. Reclamen de forma urgent polítiques socials adequades a les necessitats actuals i finalment recorden al Govern que la solidaritat sindical no té fronteres i l’Europa social també ha de ser present a Andorra.

Malauradament, la unitat sindical mostrada el Primer de Maig no sempre és present entre els sindicats andorrans. Els personalismes i les diferències de pensament entre andorrans nacionals i andorrans residents (sense dret a vot) són evidents i ajuden a crear en alguns moments un clima de confusió. Els partits majoritaris tenen posicions enfrontades. El Partit Liberal d’Andorra, en el poder fa més de 12 anys, no ha estat per la feina de desenvolupar la llei sindical fins que no ha tingut més remei, pressionat moltes vegades per la Comunitat Europea. El Partit Socialdemòcrata (PS) a l’oposició, és el que ha donat un suport més gran als sindicats, però la seva minoria al Consell General no ha permès tirar endavant cap de les seves iniciatives.

L’Andorra moderna té molts llasts que no li permeten tot el reconeixement internacional que es mereix. Formant part de la llista dels paradisos fiscals que cada any publica l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), prohibint als homosexuals donar sang, continuant fent proves mèdiques als immigrants que volen treballar al país i elaborant una llei sindical a la baixa, li costarà molt obtenir aquest reconeixement.

Juanjo Sánchez és radiofonista

8

“Volem tots i totes un habitatge digne, un habitatge en el que puguem viure-hi i formar les nostres famílies sense estar-hi destinant més del 50% del nostre sou per pagar-ho. Si de veritat t’importa el teu futur, estareu allà asseguts amb els vostres col.legues?

Aquesta convocatòria no ha sigut convocada per cap partit polític, simplement és la demostració de com la joventut pot unir-se per aconseguir els seus propòsits.

Vine el diumenge 14 maig a les 17h Plaça Catalunya. Per un habitatge digne, difon aquest missatge. Passa-ho!!!

Segurament darrerament haurem rebut aquest tipus de missatge en la nostra bústia electrònica o bé un sms en el nostre mòbil. Iniciatives d’aquest tipus hauríem de tenir-ne cada dia per tal de denunciar molt fortament la situació actual del mercat immobiliari.

Sóc la Marta Digón i visc de lloguer en un pis petit de Sant Andreu, a Barcelona. Em considero molt privilegiada d’haver-me pogut emancipar fa temps. Un primer moment va ser anar-me’n a viure amb uns amics i amigues al barri de Sants. Amb el temps vaig tornar a Sant Andreu.

El mercat immobiliari sempre ha sigut difícil i complex. A l’època dels meus avis i pares tenien el seu què i havien de buscar solucions que estiguessin al seu abast personal i econòmic. Però ara veig que s’ha entrat en una roda perversa molt difícil d’aturar.

En el mercat actual de l’habitatge s’ha aguditzat, patològicament, un afany de lucre propi d’un mercat lliure. No es garanteix, en absolut, el dret a un habitatge digne i amb unes condicions socials i econòmiques assequibles a les realitats de les persones.

La meva experiència en el mercat immobiliari, com també l’experiència de persones properes a mi, fan constatar de quina manera aquest sistema ens condiciona la nostra vida personal: aquesta perversitat immobiliària ens obliga a viure d’una manera que no hem decidit. Aquí va una petita radiografia de com van les coses:

- Viure o conviure eternament en el niu familiar.

- Necessitat de compartir espai amb algú altre per compartir despeses. I no estic parlant de gent

PER UN HABITATGE DIGNE. PASSA-HO!!!Marta Digón

jove. Persones ben madures han d’optar per aquesta via.

- Dificultat de tenir fills per la impossibilitat de trobar pis amb un mínim d’espai garantit per al creixement d’una família.

- No poder viure en el lloc on ho vols fer (o si ho fas, pagant uns preus prohibitius).

- Destinar un alt percentatge del nostre sou a la hipoteca o lloguer.

- La discriminació afegida de viure en lloguer (és que si ho fas és perquè ets tonto, ets tonta...).

Des de fa un any un grup de gent ens vam aplegar per compartir i treballar aquests aspectes i ens vam constituir com a grup. Sostre Comú va nèixer com a col·lectiu de persones interessades en construir o habilitar una comunitat veïnal alternativa a l’actual mercat de l’habitatge, on la voluntat és compartir espais comuns (bugaderia, sala d’estudi, sala de treball, espai per bicicletes...) encara que es compti amb pisos independents (la privacitat també ens és important), on es potencïi una certa vida comunitària i es doni un servei al barri, tot evitant l’especulació immobiliària i considerant en tot moment els criteris de sostenibilitat.

El plantejament de l’habitatge és a partir de l’ús de fruit i no pas en clau de propietat. No és un concepte nou ja que en els països escandinaus més del 50% dels pisos implementats són d’aquest caire (Model Andel). Què vol dir ús de fruit?

- Model situat entre el lloguer convencional i la propietat.

- La cooperativa és la propietària dels habitatges.

- La cooperativa es crea amb voluntat de duració indefinida.

- L’usuari o usuària posseeix el dret d’us de l’habitatge, no és propietari de l’habitatge.

Tant de bo l’Administració Pública obri els ulls d’una vegada i escolti les necessitats i els reclams de la ciutadania. L’accés a l’habitatge és un dret, no és un caprici.

Per un habitatge digne. Passa-ho!!!

Marta Digón treballa com a secretària a l’Hospital Clínic de Barcelona

9

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

«Per què busqueu entre els morts aquell qui viu» (Lc 24,5). Aquesta és la pregunta sorprenent i encoratjadora que ressona enmig nostre en aquests dies de Pasqua; l’anunci extraordinari que canvia la història de la humanitat: «No és aquí, ha ressuscitat». “El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia”, sentíem avui en l’evangeli (Lc 24,46).Estem en ple ambient de resurrecció, de vida nova.

La germana Cristina ha celebrat de la millor manera possible el Misteri Pasqual de Jesucrist. S’hi ha identificat de tal manera en aquests dies sants del 2006 que l’ha reproduït dia per dia. El Dijous celebrava, ja amb les forces justes, la Cena, el Sopar de comiat de Jesús, aquell Sopar que és d’absència i de presència permanent, i aleshores iniciava ella també el recorregut cap a la vida plena. Vivia el seu Getsemaní personal, conscient que la mort se li acostava. En un ambient de pregària intensa i profunda, plena de tristor, però també de serenor i d’abandó a la voluntat del Pare, es preparava per el pas definitiu. El Divendres es va associar al sofriment de Jesús, el va experimentar i el va assumir personalment. I en aquest dia de Pasqua, en el qual encara ens trobem, aquest dia que dura tota una setmana, ella també ha ressuscitat per

EN LA MORT DE CRISTINA KAUFMANNAgustí Borrell

El Dimarts de Pasqua moria, al monestir de les carmelites de Mataró, als 66 anys i a causa d’un càncer fulminant, la germana Cristina Kaufmann. D’ella en quedaran molts records: la dona emprenedora, culta i d’esperit renovador, la cristiana convençuda i profunda, la mestra espiritual que transmetia pau i desig de Déu, la carmelita que últimament passava llarg temps fent d’ermitana a Espinelves...... Aquí reproduïm l’homilia que va dir en el seu funeral el carmelita i biblista Agustí Borrell.

participar ja plenament en la vida del Crist Ressuscitat.

En plena joventut, en temps de recerca, va viatjar des de Suïssa, des de la seva Baden

natal, fins al nostre país. Va trobar-se amb una dona extraordinària, que la va captivar, la va seduir, Teresa de Jesús, i la prengué per mestra i model. Va trobar una casa i una comunitat, aquesta, de les carmelites descalces de Mataró, i decidí quedar-s’hi. Havia trobat el que desitjava, sentia en el seu cor la resposta a la seva recerca. Des d’aleshores, una vida d’apassionament pel Crist, per l’Església, per la humanitat.

Havia trobat el que cercava, però ella no era una dona que es conformés amb allò que li donaven fet. Per això ben aviat, amb lucidesa, amb intel·ligència,

amb serenitat, va començar a qüestionar tantes coses que semblaven permanents, inamovibles, però que ja no tenien sentit. Ella buscà sempre la veritat, l’autenticitat, la sinceritat, en totes les coses. Va començar la seva vida teresiana en un moment molt concret de la història de l’Església, va ser un gran do i també una gran dificultat que l’inici del seu camí coincidís amb el de la celebració del Concili Vaticà II i, per tant, amb l’inici de la gran renovació empresa aleshores amb il·lusió i entusiasme per tota l’Església. La Gna. Cristina es va creure de debò aquest missatge de renovació profunda, d’un retorn a l’autenticitat plena de l’Evangeli, d’un desfer-se de tantes càrregues com el temps havia anat posant sobre l’Església, i ha treballat des del seu lloc tota la vida per una veritable vivència cristiana, per una autèntica renovació, de l’Església, de la Comunitat, de la vida teresiana. Ella ho ha viscut de manera ferma, forta, decidida, en aquesta comunitat que tant estimava. Per aquest desig, ella s’ha trobat moltes vegades al davant de tothom sense buscar-ho, sense cap afany de protagonisme; sinó moguda per la seva coherència personal, pel seu fort sentit eclesial, i, sobretot, moguda per la seva fidelitat a Crist. Sort en tenim de persones com ella que

10

amb el risc d’equivocar-se, però amb la valentia, amb la gosadia de buscar nous camins, renoven la nostra vida i ens marquen la ruta perquè altres puguem seguir-la! Ella ho ha fet en molts aspectes, i ho ha fet fins el final. Fins i tot quan al seu voltant tantes persones semblaven haver perdut les forces, o la convicció per viure l’Evangeli, la fe cristiana i el carisma teresià, avui, amb formes actuals, no amb la rutina encarcarada dels anacronismes, ella actuava moguda per la necessitat de testimoniar una Presència.

La germana Cristina era d’aquelles persones que saben on van i no s’aturen. Que superen amb fermesa i amb constància els obstacles i les incomprensions. Com les dones de l’evangeli que fan l’experiència del Ressuscitat i han de portar l’anunci als deixebles esporuguits i desanimats; com Teresa de Jesús, que, al segle XVI, va fer l’experiència forta de l’amor diví i el va d’haver de testimoniar a una Església, aleshores encarcarada i adormida, també la germana Cristina actuava moguda per l’experiència del Misteri. Aquest Misteri de Déu que l’encisava, que l’atreia; aquest Misteri de Déu en el qual intentava submergir-se.

Com en tantes coses, també a l’hora d’anar-se’n, ens ha sorprès per la seva rapidesa. Ningú no hauria dit que fos ja

el moment adequat. En temps on ens fan tanta falta mestres espirituals, guies i testimonis de vida interior, ella era un punt de referència per a moltes persones. Amb el seu mestratge i amb el seu exemple continuava al costat de la seva estimada comunitat de Mataró, d’altres comunitats carmelitanes, i de tantes i tantes persones i grups cristians i no cristians. Quanta gent trobava en ella consol, ajuda, orientació, encoratjament, exemple. Semblava que la necessitàvem més que mai. Però ella, cada vegada més, sentia amb tota la força el desig, la necessitat, d’experimentar, de sentir la música callada, de viure en la soledad sonora. Malgrat que a tot arreu l’esperaven i volien sentir la seva paraula, ella buscava més i més aquesta solitud per viure a fons l’enamorament, la relació amb el Crist estimat. Per això quan ha sentit la crida, quan ha vist l‘oportunitat d’entrar en la plenitud de l’abraçada d’amor del Crist, l’ha agafada al vol, l’ha aprofitada i s’ha n’anat amb Ell. Segurament perquè li ressonaven en el seu cor paraules com les de l’Estimada en el Càntic Espiritual de sant Joan de la Creu:

Apaga mis enojos,pues que ninguno

basta a deshacellos;y véante mis ojos,

pues eres lumbre dellos,y sólo para ti quiero tenellos.

Sí, ara ja els seus ulls només són per al Crist, només veuen el Crist, ella contempla ja per sempre la Bellesa incomparable.

A nosaltres ens queda... Ens queden moltes coses, ens queda el seu record, ens queda el seu exemple de vida, ens queden els seus escrits; ens queda, sobre tot, el testimoniatge que ella ens deixa de l’amor de Déu. Ella en els últims temps, en els últims dies de la seva vida més que mai, sabia que només conta una cosa: Déu és Amor. I per això ella se n’ha volgut anar a fruir plenament d’aquest amor de Déu, i ens diu a nosaltres que no hem de buscar altra cosa, que no ens hem de preocupar de res més. Déu ens estima, i ens crida a respondre al seu amor, a viure en Ell en una comunió que comença ja ara i que arribarà a la seva plenitud el dia que nosaltres també ens associem al Misteri Pasqual de Crist de manera plena.

No, no busquem entre els morts Aquell qui viu. No hi busquem tampoc ningú dels qui han cregut en Ell. No hi busquem la germana Cristina, ara és amb el Crist Ressuscitat, i amb Crist ella és present, continua present entre nosaltres, anunciant-nos, com ho van fer les dones al deixebles, que el Crist és viu, que ha ressuscitat i vol omplir-nos del seu amor per sempre.

Darrerament vèiem la carmelita Cristina Kaufmann sovint a la petita església d’Espinelves. Solia asseure’s a la punta d’un banc a l’esquerra i seguia la missa amb el grupet de creients. És una missa senzilla, recollida i familiar que el diumenge celebra mossèn Joan. Algunes vegades la Cristina sortia a llegir les lectures. Anava amb uns texans blaus i un anorak, el cap el cobria amb la toca de les carmelites. La seva veu, tots els que l’heu sentida algun cop ho sabeu, era més aviat baixa i suau. Veure-la allí entre nosaltres, serena, ens feia companyia i, sense conèixer-la massa, abans de marxar de l’església ens hi apropàvem per parlar unes paraules: li encomanàvem la família, i ella preguntava per tots nosaltres. Sempre amb aquell somriure i aquells ulls blaus tan lluminosos. (...).

Durant molt de temps la recordarem en aquell banc de l’església amb aquella presència que tanta companyia ens feia. Crec que ara és plenament feliç. I que, en definitiva, ara té el que ella ha cercat tota la seva vida: la unió amb l’amor. La unió amb Déu.

Roser Bofill (“Foc Nou”, maig 2006)

11

Germans bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola: La vostra darrera Instrucció Pastoral, “Teología y secularización en España” ha tingut ressò a molts mitjans, però, per a mi, no sou notícia. De les informacions aparegudes a la premsa he anat a les fonts, és a dir, a llegir íntegrament el text i les corresponents anotacions (per cert, moltíssimes...). Cap novetat, cap avenç; més aviat, l’estancament polsegós de sempre. Us veieu al cim de la gran muntanya que són els creients, però oblideu que els cims són petits i allunyats, mentre que les bases són grans i diverses. Per mi, sereu notícia el dia que en lloc d’imposar dogmes feu propostes, i en lloc de condemnar, obriu els braços a l’acollida. Sereu notícia quan recordeu més sovint que Jesús estava i està al costat dels pobres i oprimits, quan reivindiqueu els drets d’aquests i quan us manifesteu al seu costat, quan no censureu ni excomuniqueu i quan defenseu la paritat home-dona dins l’Església. Sereu notícia el dia que no atribuïu l’obertura de mires a la pèrdua de fe que hi ha a la societat, el dia que no confongueu llibertat d’expressió amb divisió de l’Església, i el dia que veieu més immoralitat en l’especulació amb el diner i l’habitatge que en el desig, l’amor i la tendresa. Sereu notícia el dia que us preocupeu més de la societat injusta que de la intimitat humana i el dia que ens convideu a anomenar-vos “germà Bisbe”, en lloc “d’eminència” o “Senyor Bisbe”. La vostra Instrucció Pastoral és més del mateix, amb els temes que sempre us obsessionen i ben lluny dels veritables problemes del món.

Germans bisbes catalans: Hem sentit la vostra veu arran de l’Estatut, i per més que hàgiu

GERMANS BISBES: PER MI, NO SOU NOTÍCIA!Maria Josep Hernàndez

sortit als diaris, per mi, tampoc no sou notícia. Ens heu alliçonat sobre aquells aspectes que considereu contraris al cristianisme i ens heu donat llibertat de vot. Moltes gràcies, però: ¿de debò penseu que gaires catòlics estàvem amatents a la vostra paraula per decidir el nostre vot? Per mi, sereu notícia quan ens considereu majors d’edat, penseu que podem ser lliurepensadors que volen ser coherents amb l’Evangeli i treballadors constructius des de les bases de l’Església. Sereu notícia quan, a més de pronunciar-vos sobre l’Estatut, aclariu que el que recull aquest text és possible en el marc de la Constitució, perquè si no, novament, estareu fent el joc a la dreta (i això tampoc serà gaire novetat). També em sobta recordar que heu criticat a molts capellans perquè considereu que fan “política” (d’esquerres, naturalment). Doncs, més intervenció política que fer una declaració sobre l’Estatut! Jo respecto qualsevol pronunciament, però sereu notícia de debò el dia que feu declaracions conjuntes sobre una llarguíssima llista de temes socials que potser es començarien a solucionar si des del vostre poder féssiu tasca veritablement compromesa, com altres germans bisbes que no són precisament del nostre país ni el nostre Estat (amb l’excepció del bisbe, ara emèrit, Casaldàliga).

Per tot això, dono gràcies a Déu -i alhora reivindico- el fet que “Església” no és igual a “Bisbes”, per més que els titulars dels diaris ho equiparin per encapçalar notícies sobre les vostres crítiques i condemnes, dirigides sempre a fets més íntims que socials. L’Església és àmplia i plural, ha de ser Poble més que Jerarquia i a dins seu hi ha compromís de lluita i solidaritat, i també de progrés de pensament; aspectes que malauradament no es reflecteixen prou als mitjans de comunicació, perquè aquests censuren o arraconen les veus “no oficials”, és a dir, les veus que no són ni dels bisbes, ni del Vaticà. Tanmateix, sempre he pensat que les veus es poden fer callar; però la força del cor i les idees acaba donant fruïts nous, esperançadors i positius. Uns fruïts que algun dia sí seran notícia.

Maria Josep Hernàndez és periodista

12

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

TIMBAL TEBI D’ESCALIVADA

Tere Jorge

Ja sabeu com m’agrada proposar plats que fusionin diferents cuines i tradicions. Avui us ofereixo un plat que combina dos països mediterranis: la cuina catalana tradicional, arrelada als productes de la terra (de l’hort) i la més sofisticada i, a voltes vanitosa, cuina francesa. Tot plegat forma un bon timbal que ens aportarà un esclat de sensacions al paladar molt adient a aquests dies de revetlla. Gairebé podem comparar el plat d’avui amb aquestes fonts lluminoses de colors, que junt amb altres artilugis pirotècnics fan les delícies d’una minoria i provoca un bon ensurt a la resta. Espero que sigui un deliciós ensurt.

Ingredients per a quatre persones:

Per al timbal: 4 pebrots vermells, 4 pebrots verds, 4 cebes de figueres, 2 albergínies, 4 talls de formatge de cabra de dos dits de gruix (és aquest formatge rodó).

Per fer el paté d’olives (Tapenade): 1 llauna d’olives negres sense pinyol, 1 all, 1 cullera de cafè de tàperes, 6 anxoves de llauna, ½ cullerada de cafè de conyac o brandi, pebre i sal, oli d’oliva.

Preparació: Posem a escalivar les verdures al forn. Les deixem refredar i traiem la pell dels pebrots i les albergínies. Per tal que els pebrots no perdin gens del seu sabor, tindrem preparat un got d’aigua per anar-nos rentant els dits quan li retirem la pell i les llavors (mai no posarem el pebrot sota l’aigua). Tallem totes les verdures en tires i les disposarem per capes formant unes muntanyetes o timbals (una per persona).

A sobre hi posarem una capa de paté d’olives, que farem de la següent manera: agafem tots els ingredients de la Tapenade i ho triturem amb el batedor elèctric, afegint-hi l’oli d’oliva fins que aconseguim una pasta consistent.

Ja només queda col·locar el tall de formatge a sobre de cada timbal i posar-ho al grill uns minuts fins que el formatge es comenci a fondre (dos minuts aproximadament).

CONCILIARSalva Clarós

Per què el dilluns ha de ser un dia especialment feixuc a l’oficina, i quan us pregunten “què, com va?” heu de fer cara de pansits i contestar: psseee....és dilluns! I per què els dijous heu de mostrar una enigmàtica esperança al rostre, mentre sospireu “ja falta menys”? I el divendres, ¿cal fer un posat de derrota definitiva i mirar el rellotge, tot badallant, com si hagués començat algun compte enrere? S’entreveu una infelicitat perquè en lloc de viure el moment present, s’està constantment anhelant altres moments diferents, a vegades potser mitificats.

Si es parla tant de conciliar la vida laboral amb la personal, la familiar i amb totes les altres vides... és perquè no hem assumit que de vida només n’hi ha una, encara que té diferents moments i diferents intensitats i diferents qualitats. I harmonitzar-la no és només una qüestió de compatibilitats horàries sinó sobretot una qüestió d’actitud. No! no estic pas fent una crida a la resignació. Més aviat, una crida a l’autoreivindicació a ser tu mateix l’amo i senyor del teu temps independentment del lloc a on et trobis i de l’activitat que practiquis. Si vas a treballar amb la convicció d’anar a malvendre una estona de la teva vida, aleshores t’has convertit en un prestador de temps. I és clar, no hi ha preu que compensi tant valuosa mercaderia. El temps de la pròpia vida, considerat com un recurs limitat que s’esgota dramàticament per si sol com un gibrell d’aigua foradat, o més pròpiament dit, com un rellotge de sorra, és la veritable dimensió espacial de l’home. Vull dir que és el que defineix els límits del seu poder. Sacrificar doncs el temps de la vida diària per diners, pensant que, arribat el cap de setmana o les esperades vacances, fruiràs en escreix és un error. El temps passat ja és irrecuperable. El dèficit d’experiència i de felicitat que ha deixat és una mesura de la pròpia buidor.

L’expressió tan sovint utilitzada de “perdre el temps” revesteix un dramatisme equivalent a “perdre la vida”. Serà aquesta una raó de les avui tant freqüents simptomatologies de l’estrès, l’angoixa, la depressió? Potser el que cal conciliar o ben administrar no son només els horaris sinó la intensitat i la qualitat del temps. Atenció a això! El temps no és neutre, té qualitats. Ni tampoc és absolut, es dilata i es contrau. No és només una variable depenent de la posició relativa de l’observador, sinó també de la intensitat amb que aquest el consumeix. Si no controlem les “qualitats” del temps podríem emmalaltir.

13

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

- Xile, un període molt bonic, dius.

- Vaig viure l’època del Frei i després la de l’Allende. L’experiència de la democràcia, de la vida política, de la participació, perquè aleshores, aquí, res de res... Feia la sensació que qualsevol cosa que feies feia avançar el país. La gent era molt acollidora, molt participativa. I també aprenies a viure: el que no es fa avui, ja es farà demà...

- I quan vas marxar, no es preveia el que era a punt de passar?

- No, no ho prevèiem, tot i que després t’adones que era perfectament previsible. Quan vam marxar, hi havia una vaga de transports que va paralitzar el país. I vam fer els 2.000 quilòmetres que hi ha d’Antofagasta a Santiago en un camió, patint per no enganxar un dels molts “miguelitos” que posaven a les carreteres, i que eren uns estris amb punxes per rebentar les rodes...

- Parlem de l’ACO. Què valores més, d’aquesta etapa de consiliari general?

- Un aspecte important és que et dóna una visió més àmplia de l’Església i de la societat.

Jo tinc tendència a reduir-me a les persones i les coses que tinc a prop. I l’ACO m’ha ajudat a tenir una mirada més àmplia. I després hi ha un altre aspecte molt important i molt maco. I és que en la vida de la parròquia ets

ORIOL GARRETA I EL FUTUR DE L’ESGLÉSIAJosep Lligadas

Oriol Garreta Torner va néixer a Barcelona, a

Gràcia, el 14 de setembre de 1939, l’”Año de la Victoria”, segons diu el seva inscripció de

naixement. Va entrar al seminari als dotze anys, i el 1963 es va ordenar

capellà. Va estar dos anys com a vicari a la parròquia

de Sant Jaume de Badalona, “i allà em vaig iniciar a

la JOC, fent de consiliari de grups d’aprenents”. I després, dintre aquell projecte de cooperació

amb Xile que s’anomenava Agermanament, va anar

cap a Calama, a la diòcesi d’Antofagasta, al nord del

país, on s’hi va estar fins al 1973, i d’on va tornar

just quatre dies abans de la mort d’Allende. “Un temps molt bonic”. I el

1973 va començar un llarg període de capellà a Nou

Bartris, “els anys de màxim rendiment personal, dels 35

als 56 anys”. Des de 1995 és rector a Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó,

al Poblenou de Barcelona, i a més, els últims cinc anys,

ha estat consiliari general del moviment d’Acció

Catòlica Obrera, l’ACO, una tasca que deixarà aviat,

aquest proper octubre, en què s’elegirà un nou

consiliari.

l’amo, ens han educat per ser-ho. I en canvi, a l’ACO aprens a col.laborar amb els responsables del moviment, aprenent a aportar el que tu tens, però decidint en comú. I crec que aprendre això és molt important.

I després hi ha un altre tema bàsic, que no és pel fet de ser consiliari general sinó pel sol fet d’estar en un moviment així, que és l’aprenentatge a aprofundir la vida veient-hi la presència de Déu en les persones i en els esdeveniments.

- I això, com afecta a la teva actuació a la parròquia?

- En un primer moment, et trobes que hi ha gent molt sensible, que quan dius que no podràs estar a la parròquia tan a ple temps perquè t’hauràs de dedicar també al moviment, no ho veuen bé, diuen que sembla mentida... i això et dol.

Després hi ha el fet que aprens a confiar més en els laics, que l’aprenentatge que fas en el moviment intentes transmetre´l a la parròquia, confiant responsabilitats... però costa molt. Perquè si a mi em costa perquè he estat educat així, als laics també, perquè han estat

educats perquè l’última paraula la tingui el rector.

Igualment, també aprens, en les homilies i en les altres intervencions que fas, a no adoctrinar gaire,

a descobrir Déu en la vida, a convidar la gent a ser present i activa en les coses... L’estil dels moviments, vaja. Tot i que he de dir que em vaig adonant que sempre hi haurà cristians a qui aquest sistema de vida

En la vida de la parròquia, ets l’amo. Ens han educat per ser-ho.

14

parroquial ja els anirà bé, i les parròquies compliran un cert servei a la gent. Però també m’adono que, de fet, aquest

estil parroquial és una cosa obsoleta. Que estem mantenint una estructura d’Església que a una certa gent li va, però que no té gaire futur.

- Per què?

- Quan vaig arribar aquí, vaig trobar-me una parròquia amb un personal maquíssim, molt col.laborador, molt ben preparat. I t’adones que és fruit de tota una història de capellans que han passat per aquí. Una parròquia oberta al barri, una cristians ficats en la vida del barri... Però aquest personal es va envellint, com jo m’envelleixo. No s’acaba, perquè sempre hi ha alguna gent que s’hi incorpora. Però el futur no és aquest, i jo tampoc no tinc ànims d’engegar coses noves. Quan vaig venir aquí jo tenia 56 anys, i hi havia el Movi i la JOC de cara a la gent jove. Jo, de fet, crec que hi connecto força bé, amb la gent jove, però malgrat això, ells no poden deixar de veure’m com un vell. I jo no sóc tampoc capaç de dedicar moltes estones a acompanyar gent jove, a perdre temps amb ells, a anar a sortides i campaments... I penso que moltes coses que abans s’havien fet a les parròquies, ara ja no es fan per manca de gent jove que s’hi dediqui. Això abans era feina dels capellans joves, i ara ja no n’hi ha...

I encara hi ha una altra cosa. I és que aquest tipus de vida cristiana que transmeten l’ACO i la JOC, i amb el qual jo connecto, està tan lluny de l’estructura parroquial, de la comunitat que celebra... Dels tres grups de la

JOC que hi ha aquí, crec que només una persona assisteix a l’Eucaristia dominical. De l’ACO més, però tampoc no gaires. O

sigui que són com dos móns.

A mi em sap greu, que la gent de l’ACO amb la qual jo connecto, connectin tan

poc amb la vida parroquial. I encara em sap més greu veure com la jerarquia està tan lluny d’aquesta problemàtica. Sembla que la desconeguin, o que no els interessi. Sembla que només els preocupi si surten vocacions per mantenir l’Església tal com ha estat sempre. I no sé si caldria una crisi encara més profunda, perquè en sortís una cosa nova, una altra manera de viure la fe i de celebrar-la.

O sigui que estic en una parròquia i palpo que és una

cosa que s’acaba (tot i que això no vol dir que la feina que hi faig no m’agradi), mentre que els de dalt volen mantenir-ho com sigui, ni que sigui ordenant gent dubtosa. I alhora estic en un moviment en què veig un tipus de vida cristiana més compromès en el món amb el qual hi connecto més però que resulta que la jerarquia no el valora...

- Què voldria dir, valorar-lo?

- Dedicar-hi més personal, més esforços... Estan preocupats per tapar forats com sigui a les parròquies, i en canvi no es veu cap preocupació per l’animació i la consolidació de grups...

- Com seria el nou model d’Església que caldria

construir?

- És el que no sabem. Potser cal fer l’experiència de derrota, de mort, i això potser farà néixer alguna cosa nova. No es tracta de tirar la tovallola, però potser caldrà passar per l’experiència de passió i mort perquè aquesta cosa nova neixi.

Jo crec que en el futur haurà de continuar-hi havent unes estructures com les d’avui dia, tot i que més senzilles, perquè sempre hi haurà gent que les necessitarà. Però el que haurà d’agafar força és un sistema com el dels moviments: que els cristians visquin la seva fe en grup, que els impulsi a estar compromesos en el món, i que això alhora els alimenti aquesta fe. Per aquí haurà d’anar l’Església.

El paper del capellà no serà el d’amo. Sí que serà el qui presidirà la litúrgia, però no el

dirigent de tot. I després hi ha el tema de les vocacions. A qui pots entusiasmar avui dia per ser capellà? No és que jo no estigui content de ser capellà, que n’estic. Però no veig que siguem un signe per al món d’avui. Jo no m’atreveixo a engrescar ningú. En canvi, engrescar algú a ser consiliari de grup, a fer aquest acompanyament de la fe, sí que ho veig, i veig que la gent hi respon. I per tant aquí també hi entra en joc tot el tema del celibat i el sistema de viure dels capellans...

- Parlem ara més en general. Quina creus que pot ser l’aportació de la fe en el món d’avui?

- Ho he descobert també en el

Moltes coses que abans s’havien fet a les parròquies, ara ja no es fan per manca de gent jove que s’hi dediqui.

El que haurà d’agafar força és un sistema com el dels moviments: que els cristians visquin la seva fe en grup, que els impulsi a estar compromesos en el món, i que això alhora alimenti aquesta fe.

15Puntades

moviment. En primer lloc l’atenció a la persona, la valoraciió de la persona. Per mi és una de les aportacions més grans de la vida cristiana. I crec que això la gent ho veu.

Després diria que el donar il.lusió, el donar esperança, que la vida no és tota ella material,

que es pot viure d’una manera més profunda... i això et porta a parlar de Déu. I evidentment, aquesta és una altra de les aportacions bàsiques de la fe. Veus que hi ha gent que sense formular-ho van més enllà, i els pots ajudar en aquesta vivència, que pot portar a trobar Déu.

Un altre aspecte que a mi m’ha marcat molt és el plantejament de Teilhard de Chardin. Creure que el món ha d’avançar, una fe profunda que la cosa anirà bé, i que tots tenim una responsabilitat dins el món.

I aquí hi afegiria tot això que ens

ensenya també Jesús, i que és el fet que el món avança i les persones avancen en la mesura que ens estimem, i que l’amor comporta sacrifici. Que aquesta és una de les coses que avui no són ben vistes. El primer valor és l’amor, i qui estima és feliç. I el món d’avui sembla que busqui la

felicitat immediata, sense l’amor. I nosaltres cal que aportem això: que el que fa avançar el món és l’amor, i l’amor moltes vegades sacrificat.

I encara afegiria unes quantes coses concretes, que no sé si lliguen amb això que estem parlant, però que tinc ganes de dir-les. Una, que en la societat d’avui crec que hem d’esperar molt del fenomen de la immigració: que hem d’estar-hi molt oberts, perquè ens pot fer canviar molt. Una altra, el tema del diàleg interreligiós, que ens hem d’ajudar mútuament

En la societat d’avui crec que hem d’esperar molt del fenomen de la immigració: que hem d’estar-hi molt oberts, perquè ens pot fer canviar molt.

a fer que el món pensi més en els valors espirituals. Una altra, la importància de l’acolliment a tota persona: l’acolliment, per exemple, als homosexuals, una qüestió en la qual els cristians hauríem de ser els primers a donar exemple. I l’última, creure en la ciència, no tenir-li por, que és una qüestió que he après també de Teilhard de Chardin: la ciència s’ha de fer amb seny, però no s’hi ha de tenir por, i l’Església sempre n’hi ha tingut...

- Per acabar: com veus el món, en aquests moments?

- Jo veig que a molts llocs del món la gent està reaccionant. Per exemple, la gent de l’Orient Mitjà, que són països d’unes grans riqueses però que estan empobrits, ara reaccionen contra el que els de l’Occident hem fet. Fa por, certament, però a l’Iraq o l’Iran o Bolívia estan defensant el que és seu. Certament que no em sembla bé tot el que fan, i no sé a què pot portar tot això. Però estan plantant cara enfront dels imperialismes occidentals, que ja és hora que baixin veles.

PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

L ES DONES MALTRACTADES. Amnistia Internacional ha denunciat l’escassetat de recursos a Catalunya per atendre les dones que pateixen maltractaments. Les cases d’acollida

i els pisos tutelats són molt insuficients, i pel que fa als centres d’emergència, només n’hi ha tres a tot Catalunya. Mentrestant, les xifres són esfereïdores: a Catalunya l’any 2005 es van presentar un total de 15.018 denúncies per maltractaments, i quinze dones van resultar mortes. És dur parlar de xifres davant d’una experiència humana tan terrible, com és que el mal et vingui de la persona que volies estimar; però són signe de mancances greus que s’haurien de solucionar, des de l’efectivitat i els recursos econòmics, fins la tasca d’arrel per

superar el masclisme palès que hi ha a la nostra societat, encara que a vegades es negui. I subratllar un altre problema de fons: les dones immigrades que pateixen maltractaments i que temen denunciar perquè se’ls pot aplicar la Llei d’Estrangeria. Esperem que el govern prengui nota d’aquest informe d’Amnistia Internacional. Maria Josep Hernàndez

EL NOSTRE GUANTÁNAMO. El dia 1 de juny, al vespre, a la sala d’actes dels jesuïtes de Casp, l’ACAT, Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura, va organitzar un acte sobre la situació

d’unes dues-centes persones, arabomusulmanes

16

EL R

ETAL

L(simplificant), que escampades per l’Estat, estan en presó preventiva. N’hi ha que fa més de dos anys que hi són, sota secret de sumari, sense poder saber què se’ls imputa, sense conèixer què investiga el jutge. N’hi ha més de quaranta que es troben en situació d’isolament absolut de presó dins la presó, alguns amb períodes de mesos sense comunicar-se amb ningú. L’acte volia ser un clam en demanda d’un periodisme que segueixi aquests casos, els familiars desfets, la impotència, un clam en demanda d’un periodisme que investigui i no reprodueixi únicament les notes de premsa o les rodes de premsa de les policies o dels portaveus dels governs. L’acte volia trencar l’aïllament social i polític que envolta aquests casos i els familiars corresponents. S’hi va donar molta més informació i parlaren familiars directes d’alguns detinguts, persones febles que viuen l’infern del nostre “guantánamo”. Com a persones, com a cristians, no podem deixar d’oposar-nos a la cultura de la por que es va escampant des dels poders, des dels mitjans, i de posar-nos a favor de la defensa dels drets de les persones, de totes, començant per les més febles. Josep Pascual

A NEU A SALÀS DE PALLARS. Molt a prop de Tremp, aquesta població d’origen medieval s’ha conformat entorn d’un mercat de bestiar, que en molts moments, dins el seu gènere, era el

primer de Catalunya i dels primers de la península. Des de l’estiu passat, s’hi organitzen visites guiades per descobrir la història, les maneres de viure, els condicionaments d’un gran mercat (des de les quadres, a l’oci, els reforços de seguretat per la quantitat de diners que hi circulaven...). Destaca de manera especial, però, la botiga museu, una peça única, sorprenent, una lliçó d’història amb els objectes reals de les nostres botigues de queviures (Ultramarinos y coloniales) des de primers del segle XX fins al final de la dictadura franquista,

una mostra dels materials i dels dissenys dels objectes del comerç quotidià. Sense desmerèixer cap element de la visita, aquesta botiga museu la fa especialment atractiva, especial, única. Si hi voleu anar poseu-vos en contacte amb el 973 676 003, o directament amb l’Ajuntament si sou de pas per allà (c/ Bon Jesús, 47). Josep Pascual

EL “CODI” NO POSA EN PERILL LA FE. L’estrena de la versió cinematogràfica d’El codi Da Vinci torna a posar d’actualitat el contingut d’aquesta novel.la, sobretot pel fet que la jerarquia de l’Església i també

alguns creients s’hagin escandalitzat per la hipòtesi, no gens nova, que Jesús i Maria Magdalena es poguessin estimar com a home i dona. Quan vaig llegir el Codi vaig pensar: 1) És una novel.la amb bons ingredients narratius i comercials. 2) Si Jesús va tenir o no una relació de parella, això en cap cas posa en perill la meva fe. Com que no sóc cap veu rellevant per fer quelcom més que una simple reflexió, voldria compartir amb vosaltres aquestes paraules de l’Abbé Pierre, capellà, pensador i fundador de l’Associació Emmaús: “A títol personal, haig de dir que una hipòtesi d’aquesta mena -que no es basa en res en concret, però que és ben lícit formular-, no trastorna gens la meva fe. La meva fe es nodreix de la pregària i dels Evangelis. (...) M’oposo a aquells que afirmen que és impossible que Jesús tingués relacions sexuals, en nom de la seva divinitat. Però també m’oposo a aquells que afirmen amb seguretat que en va tenir, a causa de la seva humanitat. Em sembla que Déu encarnat, tant va poder conèixer el plaer carnal com experimentar-ne el desig sense cedir-hi. I fos quin fos el cas, crec que no canvia en res l’essència de la fe cristiana.” (Del llibre Déu meu, per què? Ed. Viena; justament tenim la ressenya a L’Agulla anterior). Crec que hi ha coses molt més transcendents al món perquè ens en preocupem, com a cristians. I crec que hi ha coses molt més greus al món que un llibre o una pel.lícula per què el Vaticà se’n preocupi tant. Maria Josep Hernàndez

El saber és un poder. Només la saviesa és llibertat. La cultura de la nostra època és superficial, i el nostre saber perillós, perquè, si bé som rics en mecanismes, som pobres en motivacions.

Will Durant, 1920