Juny

200

5 -

Any

X -

Núm

ero

45

Sense comunitat és impossibleL’elecció com a papa del cardenal Ratzinger ha provocat una decepció notable

entre els sectors cristians progressistes, que desitjaven -desitjàvem-, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món, i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial, o, almenys, disposat a entendre que la fe cristiana es viu i s’expressa de moltes maneres.

No ha estat així, certament. Els cardenals reunits en conclave s’han mogut sobretot per la por davant el futur, i han optat per refermar les certeses que Joan Pau II va col.locar com a eixos del seu pontificat, sense cap concessió als desigs de canvi. Potser sí que, com diuen alguns per intentar donar-se ànims, ens endurem alguna sorpresa, però res no sembla indicar que hagi de ser així.

Davant aquesta situació, la reacció d’una part del catolicisme progressista ha estat la de desanimar-se definitivament, i manifestar el sentiment de desvinculació amb l’Església. “Jo amb aquesta gent no vull tenir-hi res a veure”, seria el resum d’aquesta posició. I la tal posició és comprensible, perquè certament la manera com actua l’alta jerarquia eclesiàstica no ajuda gaire a sentir-s’hi en comunió, però també cal dir que és una llàstima. Perquè un no és cristià principalment per vinculació amb la jerarquia, sinó que un és cristià, primerament, per vinculació amb Jesucrist i amb la comunitat cristiana, que és on es pot trobar Jesucrist. La jerarquia ha de servir per consolidar el conjunt de la comunitat, però no és ni de bon tros el punt de referència principal, per molt que en aquests temps mediàtics sembli que ho sigui.

De manera que, en aquests moments, és més important que mai, per una banda, refermar la fe en Jesucrist i mirar de viure el compromís que aquesta fe comporta. I per l’altra, tenir una real vinculació comunitària del tipus que sigui: des d’un grup de revisió de vida o una comunitat de base, a la participació en una missa dominical en què un s’hi senti còmode, passant per alguna tasca eclesial concreta. L’important és que això de ser cristià no tingui com a primer punt de referència visible el que puguin fer o deixar de fer les jerarquies; perquè si fos així, certament que la cosa no s’aguantaria.

Les jerarquies, un podrà sentir-les més a prop o més lluny, patir-hi més o menys, criticar-les si sembla oportú... Però no seran el més important.

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. O d’ingressar els 9 € de la subscripció al compte de la Caixa número 2100.0554.91.0200094798 i enviar-nos la butlleta i el comprovant.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Ofi cina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any X. Número 45Juny 2005

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 9 €

Grup promotor:Jaume Botey,

Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao,

Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual,

Mercè Solé.

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Castellbell, 34-36, 3,4

08030 BarcelonaC/e:

soletey@terra.esTelèfon:

93.311.18.34 (Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 El fi nançament de Catalunya. A. Masllorens

04 Regularització d’immigrants: la història impossible. T. Jorge

05 Els disminuïts psíquics, d’interès públic. J.Lligadas

La palmera i la font06 Carta als cardenals. A. Castellana

07 Les noves pobreses (II). C.Prat

08 El Déu màgic. M. Clarós

Paraules embastades09 Regne de Déu. J. Pascual

09 Esquerres. J. Lligadas

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)10 Espirals amb fruits de mar. T. Jorge

Avui parlem amb...12 Teresa Forcades, metgessa, teòloga, feminista, monja. J. Lligadas

14 Puntades

16 Per airejar el cervell

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

Quiq

ue

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

La proposta sobre model de fi nançament per a Catalunya que ha posat sobre la taula el tripartit tenia la voluntat de ser un punt de partida per al debat. I, des d’aquest punt de vista, és evident que havia de ser agosarada, seriosa, factible i provocadora; tot alhora. Em sembla que ho és i això resulta positiu. Però la manca de debat anterior i els ulls de poll que hem trepitjat, posen en evidència que hi ha massa gent, arreu de l’Estat, que s’ha acostumat que los coses siguin d’una manera i que només puguin ser d’aquella.

La proposta té, però, la voluntat ferma de canviar algunes regles del joc del model de fi nançament. I, en aquest sentit, va fi ns i tot més enllà que la pròpia reforma de l’Estatut.

En la formulació d’aquest nou model, hem tingut en compte alguns supòsits previs:

- l’actual model limita les possibilitats de creixement econòmic de Catalunya

- si Catalunya (que és el principal motor d’Espanya, amb el 19% del PIB) no creix, això afectarà el desenvolupament econòmic del conjunt

- Catalunya necessita més competències i més recursos per enfortir la cohesió social i mantenir un alt grau de solidaritat, tant a dins com a fora.

Com és el sistema que es proposa?

El sistema que proposem ha de permetre aconseguir dos objectius fonamentals: més recursos i més capacitat per decidir sobre els nostres impostos. Suposarà un canvi quantitatiu i qualitatiu transcendental respecte al model actual.

Els punts essencials són els següents:

1. Una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que establirà un consorci amb l’administració tributària de l’Estat.

2. Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al fi nançament dels seus serveis i competències.

EL FINANÇAMENT DE CATALUNYAÀlex Masllorens

3. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats de manera que aquestes puguin prestar nivells similars de serveis realitzant un esforç fi scal similar.

4. El major esforç fi scal realitzat pels ciutadans de Catalunya, mesurat pels impostos pagats en relació a la mitjana, s’ha de traduir en uns majors ingressos per al govern de Catalunya.

5. La inversió en infraestructures per part de l’Estat a Catalunya s’ha d’anar equiparant amb la participació percentual de Catalunya en el PIB del conjunt.

6. La capacitat de fi nançament per habitant que obtingui la Generalitat s’ha d’anar equiparant gradualment a la que obtenen les comunitats que gaudeixen de concert econòmic.

Aquest sistema resultaria més estable en el temps que els que s’han aplicat fi ns ara, ja que establiria uns pilars sòlids i a la vegada uns mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant, oferint sempre els mateixos resultats.

És un model similar al vigent en alguns països federals i combina amb responsabilitat criteris basats en la corresponsabilitat fi scal, l’autonomia i la solidaritat. I tot això, sense exigir

cap mena de privilegi per a Catalunya, ja que en ser un model federal i solidari té efi càcia general i es pot aplicar en altres territoris de l’Estat o fi ns i tot en el seu conjunt.

Finalment i pel que fa a la tan discutida publicació o no de les balances fi scals, el primer que hem de fer és pactar uns criteris comuns i

decidir quins elements són els que han de fi gurar a les balances. Però un cop fet això (que no serà gens fàcil) la transparència exigeix la publicació dels resultats anuals. Tothom els haurà de conèixer abans de parlar i, sobretot, abans de fer certes concessions massa fàcils a la demagògia.

Àlex Masllorens és diputat al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC

4

REGULARITZACIÓ D’IMMIGRANTS: LA HISTÒRIA IMPOSSIBLE

Tere Jorge

Com ja sabeu, el passat 7 de maig va finalitzar el procés de regularització d’immigrants impulsat pel govern central. Si fem una mica d’anàlisi del seu desenvolupament veiem que, com passa sovint amb l’administració, s’ha fet un procés d’esquena a la realitat, que exigeix uns requisits quasi imposibles de complir per a moltes persones. Recordem que les condicions que exigia el reglament eren: estar inscrits en el padró de l’ajuntament per un període superior a sis mesos, tenir un contracte, que s’ha de fer efectiu a partir de l’aprovació de la sol·licitud, també per un període de sis mesos (“contracte de futur”), i presentar el possible certificat de penals del país d’origen. Per acabar d’augmentar la situació de desesperació de la població immigrada irregular, hi hem de sumar l’anunci fet pel govern de reactivar la política d’expulsions un cop finalitzés el període de regularització fixat.

Intentaré explicar breument alguns fets per tal que per un moment ens posem en la pell d’aquestes persones i puguem entendre el patiment i l’angoixa que estan passant. Perquè diem que les condicions exigides eren difícils de complir. Mireu, el tema de l’empadronament, que sembla un tràmit senzill, ja ha estat el primer obstacle. Temps enrere es va anunciar que la policia a través del padró perseguiria els immigrants en situació d’irregularitat. Molts, per aquesta por, no s’havien empadronat. Això fa que ja no compleixin un dels requisits demanats.

Pel que fa als antecedents

Fins ara només ha estat una anàlisi del procés de sol·licitud. Ara bé, aquí no acaba la cursa de despropòsits. Un cop es rep la resolució favorable, el nou treballador, per poder tramitar el contracte, ha d’anar a donar-se d’alta a la Seguretat Social i a l’OTG corresponent com a demandant de feina. Ens hem trobat que han tramitat l’alta de la seguretat social i a l’OTG els han dit que no els podien inscriure i a l’inrevés, que els han inscrit a l’OTG i no els han volgut fer l’alta a la Seguretat Social. Desesperant. És que després de tot aquest procés encara no podem parlar de persones treballadores amb tots els drets, perquè de deures en tenen molts. I encara una volta més. Si finalment aconseguim fer efectiu el contracte, el treballador no podrà canviar ni de província ni de sector laboral durant un any. Si no es compleix aquesta condició aquesta persona tornarà a ser irregular.

Queda molt camí per recórrer. Cal demanar amb força un nou enfocament de les polítiques migratòries. Ens estem jugant el model de societat que volem: una societat excloent amb diferents categories de ciutadans o un model integrador i cohesionat. Aquest nou intent de normalització ha deixat sense resposta a la gran majoria d’immigrants que han quedat fora del procés, ha provocat o provocarà noves irregularitats produïdes per la pròpia Llei i sobretot no ha estat un solució definitiva ni real per acabar amb la situació de marginalitat d’aquest col·lectiu.

penals, hem vist que en molts països no existeix aquest document o bé que degut a les seves corrupcions internes o la persecució de possibles dissidents polítics fa que moltes persones no rebin mai aquest document o arribi massa tard (fora del termini fixat). Personalment sé que alguns han optat per anar ells mateixos al seu país a realitzar les gestions per obtenir aquest document.

I per últim, entrem en el tema del contracte de treball de sis mesos. L’empresari ha d’acreditar personalment, és a dir, ha d’acompanyar a la persona que es vol acollir a la normalització i és l’empresari el que sol·licita i entrega la demanda. Us podeu imaginar quants empresaris estan disposats a fer tots aquests tràmits i adquirir aquests compromisos, sense parlar d’aquells empresaris sense escrúpols que cobren al propi futur treballador per iniciar els tràmits. I anem una mica més enllà: Quantes persones coneixem avui, del nostre país o de fora que d’entrada els ofereixin un contracte de sis mesos?

5

Actualment, el nostre estat del benestar no considera que l’atenció als disminuïts psíquics sigui una qüestió d’interès públic, o sigui, una responsabilitat de l’administració. I fins que un no s’hi troba, no s’adona del que això significa.

Certament que no estic parlant de l’atenció mèdica: aquesta sí que està ben coberta, com la de qualsevol ciutadà. Sinó de les atencions específiques que un disminuït necessita per poder-se desenvolupar dignament. Concretament, centres on anar al llarg del dia, que seran de diversos tipus segons el grau de disminució: des de centres d’activitats que estimulin els deficients més profunds, fins a centres d’aprenentatge i d’iniciació al treball per als que tenen més possibilitats i capacitats.

Actualment, de centres d’aquest tipus n’hi ha, i se’n van obrint de nous, tant gràcies a la iniciativa privada com a la pública, i tant uns com altres tenen suport i subvencions públiques. Però no hi ha tots els que caldria, i sovint cal anar-los a buscar lluny de casa; i és fàcil d’imaginar la complicació que significa portar cada dia un noi o noia amb dificultats d’orientació o de mobilitat a un lloc que exigeixi un desplaçament mínimament complex.

A això s’hi afegeix que els criteris d’admissió d’un noi o noia en un centre no són clars ni compartits per tots els que intervenen en aquestes qüestions: psicòlegs, tècnics, funcionaris... I pot passar –i passa- que a un candidat a entrar en un centre li diguin que sí, li

assegurin que abans de quinze dies li diran quin dia pot començar a anar-hi, i quan ja ha passat un mes i no li han dit res i un gosa preguntar que què passa, et diuen que han revisat l’expedient i que ara creuen que per a aquell noi aquell centre no és el més adequat i que s’esperi un any, que n’obriran un altre de més adequat per a la seva situació. I mentrestant, el disminuït, que s’havia il.lusionat molt, comença a desil.lusionar-se, i continua passant l’estona assegut a la butaca de casa mirant la tele i deteriorant-se en espera del centre “més adequat”. Si llavors protestes molt, però, tornen a

ELS DISMINUÏTS PSÍQUICS, D’INTERÈS PÚBLICJosep Lligadas

reconsiderar la decisió i l’admeten...

El problema de fons és molt obvi. I és que, per aconseguir aquest centre que el disminuït necessita, són els familiars els qui han de moure’s i anar buscant a un lloc i un altre, fent entrevistes, portant el disminuït aquí i allà, fins a trobar el lloc on pugui entrar. L’administració pública no ha previst que aquesta tasca forma clarament part del seu deure d’atendre els ciutadans en dificultats. La cosa lògica seria, crec, que els familiars de disminuïts tinguessin un lloc central on l’administració pública els busqués les possibilitats de centres per al noi o noia en qüestió, s’analitzessin les possibilitats, i es posés fil a l’agulla. Amb llistes d’espera, si cal, com passa amb la sanitat. Però almenys amb llistes.

Deu passar, m’imagino, que aquest és un camp en què encara es considera que és competència de les famílies atendre aquestes persones, més o menys com atendre els fills petits o els avis. I que l’ajuda de l’administració és una cosa que es fa com a suport, per a casos especials o amb criteris de subsidiaritat. I no. L’atenció als disminuïts és una necessitat social àmpliament estesa i que l’administració ha de prendre com a seva. Certament que no és possible tenir de cop totes les places necessàries per col.locar tots els disminuïts. Però sí que és possible que l’administració centralitzi la seva atenció, i els interessats puguin saber les possibilitats que hi ha, i quan hauran d’esperar per tenir el lloc que necessiten, i puguin anar-se informant de com està la situació.

Perquè si es continua pensant que aquest és un problema que han de resoldre les famílies, el que passa és que les famílies amb poca iniciativa, o que ja no tenen energia per anar buscant, decideixen tenir el noi o noia a casa, sense fer res, mentre van contremplant com, sense estímuls, va perdent capacitats per viure.

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Vaig escriure aquesta carta per a un espai setmanal radiofònic a Ràdio Molins de Rei del dijous 7 d’abril de 2005. L’adreçava als cardenals que s’havien de reunir en conclave després de l’enterrament del Papa, Carles Wojtyla, per a escollir-ne un de nou.

“Benvolguts. Us escric aquesta carta des de la perplexitat mediática en què estem immersos. No m’afegiré a les lloances generalitzades perquè han estat dites i amb escreix. Voldria expressar-vos les meves decepcions com a ciutadana i com a creient.

Considero que l’Església és una entitat jerarquitzada on el principi democràtic de lliure elecció no existeix. Els cardenals constituïts en conclave, no heu estat elegits per les bases cristianes, sinó que heu estat nomenats a dit. Les dones no existim en aquesta Església cardenalícia i sacerdotal.

M’inquieta el genocidi ideològic a què sotmet l’Església els països pobres infectats per la sida, on l’ús estès del preservatiu evitaria milers i milers de morts. L’anomenat Holocaust del segle XXI.

La vostra Església és al marge dels problemes plantejats per la societat: la planifi cació familiar, l’avortament, el divorci, els drets dels homosexuals, l’eutanàsia, la investigació sobre les cèl·lules mare, l’escola laica, la insistència en incidir en temes polítics i econòmics per mitjà dels concordats que no són altra cosa que acords entre Estats.

Em preocupa l’ostentació de poder terrenal que fa el Vaticà en els actes celebrats aquests dies. Són al meu entendre una expressió d’un poder litúrgic més propi d’un estat medieval que d’una confessió religiosa. El papa Joan Pau II tingué un enterrament d’Estat, amb la presència dels més poderosos del planeta. Estic escandalitzada, dubto que l’Església de Jesús al voltant de Pere fos el que s’ha escenifi cat aquests dies a Roma. Pere fou un senzill pescador.

No he arribat a entendre mai la severitat i l’autoritarisme emprat per Carles Wojtyla amb

CARTA ALS CARDENALSAntònia Castellana

l’Ernesto Cardenal a Nicaragua, amb el teòleg Leonardo Boff del Brasil, obligant-lo al silenci, i amb el bisbe Pere Casaldàliga al Mato Grosso, quan tots tres defensen amb el seu testimoni de vida la teologia de l’alliberament, una Església propera amb els més pobres de l’Amèrica Llatina.

En un món tant injust, on cada tres segons mor un criatura de gana, examino aquest espectacle mediàtic i televisiu tan ben dissenyat per experts del màrqueting; és un malbaratament que em deixa astorada. Què es vol demostrar al món? Quin és l’objectiu no explicitat?

Què se n’ha fet d’aquella Església petita comunitat de creients perseguida per l’Imperi Romà? Ara, aquesta Església sembla cada vegada més un Imperi de caire religiós i polític. Rememoro les Benaurances: Benaurats els pobres, els que pateixen, els que tenen fam i set de justícia...

M’acomiado de vosaltres, desitjant-vos molta llum en aquest conclave que heu de celebrar. Teniu al vostre abast la possibilitat de refer una comunitat de creients al costat dels ciutadans i ciutadanes del món contemporani, renunciant a tota mena de privilegis i essent pobres amb els més pobres en aquesta Terra Globalitzada”.

Han passat dos mesos, el conclave elegí al cardenal Josep Ratzinger, investit com a papa amb el nom de Benet XVI. La primera reacció en saber-ho fou d’estupor. Precisament l’interlocutor intransigent en nom del Sant Ofi ci que ha barrat el pas als sectors innovadors de l’Església. És explicable perquè la composició del conclave era majòritariament conservadora.

Se m’acut que li hem de concedir un temps de gràcia, però sense posar-hi masses expectatives, dedicant com sempre els nostres esforços a l’Esglesia de base, professant la fe senzilla arrelada a la vida quotidiana, en què fe i compromís són una mateixa cosa, prescidint de la jerarquia.

Antònia Castellana és mestra i exalcaldessa de Molins de Rei

7

La veu silenciosa dels qui pateixen físicament o psicológicament

Dels malalts crònics que es cansen; greus de llarga durada; els qui senten que pesen als altres.

De les persones amb deficiències que han d’ enfrontar una societat inhòspita; troben barreres arquitectòniques; tenen pensions escasses; alguns poden fer algún treball ocupacional que no sempre troben; necessiten afecte.

Aquests patiments afecten a tot l’ésser: al cos amb els dolors que endureixen el carácter, i la dificultat de moviment que crea dependència; als sentiments i les relacions amb el desànim, la soletat, l’aïllament.

En el cas de deficiències físiques s’accentua la no atenció de la societat, que no els té en compte en la seva organització.Davant d’ aquestes veus ens preguntem:

- Conéixes persones en aquestes situacions?

- Els hi poses nom?

- T’hi pots acostar una estona?

- Dónes suport a les sevas peticions?

La veu cridanera dels infants que de vegades son ofegades i endurides

Em fixaria en dos grups. Un, els nens abandonats, no desitjats, no estimats, utilitzats per les parelles desfetes, amb

LES NOVES POBRESES (II)Cecília Prat

Com una segona part de l’article del darrer número de L’Agulla, continuem aquí la mirada sobre les noves pobreses.

moltes hores de carrer... Un altre, els nens maltractats, assetjats o marginats pels companys, explotats sexualment per familiars, expulsats de l’escola...

En aquests casos la pobresa es diu: abandó, explotació. En els nens abandonats l’ afectivitat se’n ressent molt i de vegades la mancança afectiva o el desordre afectiu s’arrossega molt temps... La por, l’ encongiment acompanya els maltractats.

Davant d’aquestes veus és difícil l’actuació, perquè es dóna en un nucli tancat i es descobreixen pel comportament infantil... però això ens ha de portar a buscar sortida pels infants que s’hi troben. Com? Només un gran amor pot fer via...

La veu dels avis i àvies que viuen sols

Avis i àvies que viuen sols i soles, no atesos, sense prous recursos. És gent molt gran, curtida per la vida, ha treballat durament...

Viuen pobrament, aguanten molt, es troben al Casal o caminant per la muntanya, comparteixen, viuen alegres... On han après a estar al costat dels veïns?... Com han unit porbresa i alegria?...

Al costat d’aquests avis n’hi d’altres que la soledat els ha enfonsat, els ha amargat, i això augmenta més la seva soledat. Ens adonem que de vegades molt poc pot despertar un somriure a aquests últims.

La veu callada de moltes dones

Son dones de mitjana edat amb marit i fills. Saben llegir una mica, algunes tenen estudis primaris a mig fer o acabats.

La seva tasca és una cadena sens fi. Es lleven d’hora, preparen el dinar del marit, porten els nens a l’ escola. Van a fer feines per hores, corren per arribar al dinar dels nens. Quan els nens tornen cap a l’escola aprofiten per cosir la roba que li dóna una fàbrica. Quan no hi ha roba s’emboliquen sorpreses... La feina quasi s’atura quan arriben els nens. Baralles. Sortir o no sortir al carrer. imposible que estudiïn res. Arriba el pare, la cosa s’engresca. “Digue’ls-hi als teus fills que em deixin veure la tele”. “Digue’ls-hi tu”. Etc, etc... Sopar en silenci, sense proposar-se-ho... Mercat, rentadora, neteges... La dona se sent ofegada. Ningú no la valora.

8

Ni valoren el que fa. Així un dia i un altre.

A tot això s’hi uneix la situació social generalitzada, i segons en quins sectors molt més aguditzada. No una, sinó moltes són les dones que viuen ofegades, sense un creixement com a persones, sense relacions obertes, això desemboca moltes vegades en crisi de nervis, ansietat i altres malalties.

Era un dia d’estiu. En Pere estava a la seva habitació llegint un llibre. A en Pere li agradava molt llegir, sobretot els llibres de màgia i de déus. Quan es feia fosc en Pere se n’anava a dormir i mentre estava al llit sempre pensava el mateix:

- Existeixen els déus?

En Pere va decidir aquella mateixa nit que l’endemà li preguntaria a la seva mare si existien els déus. I així va ser. L’endemà en Pere, mentre estava esmorzant, li va preguntar a la seva mare:

- Mare, els déus existeixen?

La mare va començar a riure, en Pere no entenia la reacció de la seva mare i per això li va tornar a preguntar:

- Mare, els déus existeixen?

Aquesta vegada sí que va tenir una resposta:

- És clar que no !!

En Pere es va quedar bocabadat. Tants llibres que havia llegit i en realitat, estaven mentint! En Pere va posar-se a pensar i ràpidament li va dir a la seva mare:

- I Moisès, que no l’acompanyava cap déu? Com va poder tallar el Mar Roig si no era un déu? Només els déus poden fer màgia!

La mare no sabia què dir. En acabar d’esmorzar la mare li digué en Pere:

- Pere, Moisès no va existir. Això són històries!

En Pere molt trist se’n va

anar cap a la seva habitació. Es va estirar al llit i va començar a llegir la segona part d’un llibre que es deia “el déu màgic”. El llibre deia així:

“El jove déu va enfadar-se amb la seva mare: mira que dir-li que els homes no existeixen!

EL DÉU MÀGICMiquel Clarós

Se’n va anar malhumorat a la seva habitació, i es va estirar al llit i va començar a llegir un llibre. De cop i volta, va veure com el sostre de la seva habitació es començava a deformar i com el llit es movia...”

De cop i volta en Pere va veure com el sostre de la seva habitació es deformava i el llit es movia. Per la finestra va veure com el paisatge canviava. Just davant seu va aparèixer una persona tota blanca, i en Pere li va preguntar:

- On sóc? Qui ets?

Ell li va contestar:

- Estàs a la terra dels déus i t’he portat perquè vegis que els déus existim. Per molt que la gent et digui que no existim, el que tu penses no t’ho ha de prendre ningú. Ara ja saps que existim i això ho portaràs sempre al cor. Et tornaré a portar a casa teva. Estic molt content d’haver-te conegut. Recorda, és important creure en el que penses i respectar les creences dels altres, això et farà bé. Jo sempre estaré al teu costat encara que tu no em vegis. Fins un altre dia...

En Pere tornava a ser a casa seva recordant tot el que li havia passat i per fi va acabar el llibre i el va guardar com a record d’aquella màgica aventura.

Miquel Clarós té 10 anys.

Quan veiem al carrer les xerradetes de grups de dones, ¿ens adonem que són els pocs espais d’aire respirable que tenen? Perquè han trobat una amiga, que les escolta a elles personalment.

Totes aquestes veus i moltres d’altres hauriem de saber escoltar: les dones maltractades, les explotades sexualment, les explotadores...

El que és important és com mirem, escoltem, les diferentes veus per respondre i anar fent un camí d’ alliberament.

I, sobretot, respondre a la invitació de Jesús que ens diu, com digué a la gent que anava amb ell en trobar-se al cec vora el camí: “Porteu-me’l”.

Cecília Prat és religiosa del Sagrat Cor

9

Paraules embastades Paraules ambastades Paraules embastades Paraules embastades Paraules embastades

Amb les dues paraules d’aquesta pàgina tanquem aquesta secció que durant quatre anys hem dedicat a repassar i redefi nir un vocabulari que sovint ens ha anat quedant força malmès. Ha estat un intent, més o menys reeixit, de trobar-li el sentit a les coses que diem, i amb les quals intentem expressar el que fem.

Regne de Déu, que és la primera paraula d’aquesta pàgina conclusiva, és l’expressió cristiana dels nostres objectius. Esquerres en seria l’expressió cívica.

Diu que “esquerres” ve de la ubicació dels sectors més populars al parlament en temps de la revolució francesa. En tot cas, ara vol dir els plantejaments vitals i socials i polítics que tenen l’interès col.lectiu general com a prioritari, per damunt de la recerca de l’interès individual i grupal. De les esquerres són, doncs, idees com solidaritat, igualtat, fraternitat, justícia. I, també, pau, igualtat de drets, preservació del medi ambient...

Però les esquerres han fallat i fallen. Per exemple, per crear situacions d’opressió en nom de l’interès superior de la col.lectivitat, al qual cal sacrifi car les vides personals. O, per l’altra banda, per oblidar, en nom del pragmatisme, la recerca seriosa d’un món digne per a tothom. Potser sovint manquen uns plantejaments més de fons, en el nivell dels valors, de la manera de veure les persones i les coses, del propi estil de vida.

Però en tot cas, queden clares dues coses: primera, que no és cert que la divisió entre dretes i esquerres ja no existeixi i que tot sigui igual; i segona que, per a nosaltres, els plantejaments d’esquerres s’acosten més al projecte de Jesús que els de dretes.

REGNE DE DÉUJosep Pascual

El Regne de Déu, vet aquí el que Jesús de Natzaret ve a anunciar, a fer, a fer-nos descobrir, a fer-nos-hi participar. Però a fe que el Déu de Jesús no té res a veure amb cap rei d’aquest món, símbols de poder i de domini, com tampoc no hi té res a veure pels favorits que Jesús hi convoca: els proclamats benaurats a l’evangeli, els que pateixen al marge: presos, malalts, afectats de lleis marginadores.

El Regne és enmig nostre. És on batega l’Esperit de Déu en aquest món, en les persones, els moviments i les actuacions que escampen vida, justícia, consol, compassió, honradesa, inconformisme i lluita davant la misèria, la fam, la manca de llibertat i de justícia, davant les situacions de tota mena d’esclavatge: del consum, de l’enriquiment, d’intoxicacions informatives, de distraccions del que és fonamental. Per això l’àmbit d’aquest Regne és el nostre món, més i tot, el nostre univers; no en va l’Esperit ja hi planava a l’«inici». I l’església?, les esglésies? Tenen sentit en tant que estan al servei d’aquest Regne.

ESQUERRESJosep Lligadas

10

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

ESPIRALS AMB FRUITS DE MAR

Tere Jorge

Ja s’acosta l’estiu. Durant aquest mes les nostres agendes no donen l’abast per apuntar els diferents dinars o sopars de cloenda de curs de les diferents històries que hem estat treballant tot l’any. Fa molta il·lusió fer aquests tancaments a casa d’un o d’altre, cadascú porta alguna cosa i entre tots ho fem. Però sovint no disposem de gaire temps i la calor ens aconsella allunyar-nos dels fogons. Avui us deixo un plat fresc, molt senzill i ràpid de preparar. Un plat típic d’estiu “arreglado pero informal”.

Ingredients per a 4 persones:

320 gr. d’espirals de colors (uns 80 gr. de pasta per persona; si són de menjar podeu posar 100 gr.); 2 llaunes de musclos en escabetx; gambetes petites ja pelades; 4-5 barretes de cranc; 1 llauna d’anxoves; formatge tallat en daus petits; nous. Per a la vinagreta: oli d’oliva; vinagre; 1 culleradeta de mostassa de Dijon (granulada); unes 12 ametlles torrades

Preparació

Bullirem els espirals, els colarem i els deixarem refredar. A continuació amb una mica d’oli en una paella saltejarem les gambetes (amb una mica de sal i pebre) i en l’últim moment hi afegirem una mica de vi blanc. En un bol gran hi abocarem la pasta i barrejarem els diferents ingredients: les gambetes, els musclos (sense l’oli de l’escabetx), les barretes de cranc tallades a rodanxes, les anxoves tallades petites, els daus de formatge i les nous també tallades petites. És un plat fred i és recomanable guardar-lo en el frigorífi c fi ns al moment de servir-lo.

Per a la vinagreta posarem en el pot de la batedora els ingredients, tenint en compte que sempre hem de posar el doble d’oli que de vinagre. Ho triturem.

En el moment de portar el plat a taula, aboquem la vinagreta per sobre i ho barregem bé tot.

NOCTURN PER A ACORDIÓ

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.(Vosaltres no sabeu

què ésguardar fusta al moll:

però jo he vist la plujaa barralssobre els bots,i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;sota els fl andesi els melis,sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la niti la volta del cel era una foradadasense llums als vagons:i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeuquè és

guardar fusta al moll:però totes les mans de tots els trinxerairescom una farandolafeien un jurament al redós del meu foc.I era com un miracleque estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeuquè és

guardar fustes al moll.Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells-que són de tants colorscom la mar sota el sol:que no li calen veles.

Joan Salvat-Papasseit

11

Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

Resulta sorprenent veure la Teresa Forcades, amb el seu hàbit benedictí i en l’escenari de la muntanya de

Monserrat, dient les coses que diu. I també resulta sorprenent el seu itinerari personal, els seus atapeïts 39

anys.

Teresa Forcades Vila va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, el 10 de maig de 1966. Llicenciada en

Medicina el 1990, dos anys després se’n va anar als Estats Unitrs a fer l’equivalent del MIR, i a més es va

treure la llicenciatura en Teologia a Harvard. El 1997 va entrar al monestir de les Benetes de Montserrat, va fer els primers vots el 2000 i els vots solemnes el 2003. I

mentrestant s’ha tret el doctoral en Medicina, i ara està preparant la tesi doctoral en Teologia. Al monestir és,

naturalment, la infermera, i també la cantora.

Teresa Forcades és coneguda per les seves posicions teològiques i eclesials progressistes, amb temes com el feminisme i el diàleg interreligiós. Però resulta que

els seus treballs teològics són sobre la Trinitat, cosa que d’entrada sembla més aviat abstracta i poc relacionat

amb feminismes i interreligiositats. Però ella ho té claríssim: “La Trinitat és la màxima expressió de que

la diversitat no és incompatible amb la unitat, sinó precisament al contrari: la condició més profunda de

la unitat és la diversitat. Avui és essencial que puguem concebre la realitat última, Déu, com una realitat plural. Si no, ens surt una organització social en piràmide... no en va l’Església catòlica havia afi rmat que la monarquia

era la forma política més adequada a l’Evangeli! I no, és precisament al revés, i això té conseqüències per a

la nostra realitat política, i familiar, i eclesial...”. Després de l’estiu sortirà un llibre seu titulat “La Trinitat avui”.

- Com veus l’Església, actualment?

- Jo hi veig un desfasament molt agut. Almenys en l’Església que jo percebo, i en la que es manifesta en els llocs més ofi cials. Últimament, arran de l’elecció del papa, he sentit sovint comentaris dient que els cristians, ara, ens estem acostumant ja a anar per lliure. I això té una cara positiva en el sentit de la promoció de la responsabilitat individual, però sobretot el que fa és refl ectir aquesta situació de desafasament.

Jo no crec que hi hagi èpoques, o cultures, que siguin millors o pitjors que altres. Quan mirem el món, trobem el que trobem, i no podem dir que ara les coses estiguin pitjor que abans, com hi ha qui diu. Per exemple, des d’una perspectiva de dona, no estem pitjor. Fa poc vaig tenir ocasió d’anar a veure Yerma, de García Lorca, i la societat que refl ecteix no és precisament gaire bona per a la realitzaciió personal de les dones (ni tampoc dels homes, tot sigui dit). Aquesta realitat ha millorat, i per a les dones ara hi ha unes oportunitats que abans no hi havia. I si parlem per exemple dels homosexuals, que fa quatre dies els tocava anar a la presó, ara no hi van, i per tant en aquest tema ningú no pot dir que hàgim perdut valors, sinó més aviat al contrari. Només

TERESA FORCADES, METGESSA, TEÒLOGA, FEMINISTA, MONJA

Josep Lligadas

12

qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.

I el desfasament consisteix en el fet que l’Església diu

que aquesta societat està malament, i cal esperar-ne una altra que estigui millor. I no, és amb aquesta societat amb qui l’Església s’ha d’entendre...

Ara que han sortit tants llibres d’entrevistes publicades amb el cardenal Ratrzinger abans de ser papa, n’hi ha un del 1996, d’un periodista alemany, que li pregunta si el seu plantejament és que el llegat de l’Església ha estat rebutjat pels fills i que ara el que cal és preservar-lo per poder-lo passar als néts. I ell diu que aquesta descripció de la situació no li sembla gens malament!

I en canvi, la meva realitat més propera, aquí al meu monestir, o la gent que puja aquí, o la que em trobo a les parròquies quan surto fora... aquesta gent també és Església, i viu les coses de tota una altra manera, i això és engrescador. Aquest estiu em van demanar d’anar a fer de traductora al Congrés d’Abats i Abadesses benedictins, a Roma, i vaig veure una manera molt plural de viure la fe catòlica. Hi ha de tot, hi ha una gran riquesa. Allà hi havia un bisbe filipí que deia que veiem la nova generació E (és a dir, la generació dels e-mails) com un problema, quan de fet, deia ell tot poèticament, “no són un problema, sinó un misteri, i hem d’escoltar la cançó que no canten”. Fins i tot quan sembla que no diuen res, la fe cristiana ha de ser capaç de descobrir les possibilitats que hi ha en ells i que estan amagades. En resum, que el que cal és anar a totes amb la realitat que tenim.

- Què passarà amb les dones, a l’Església?

- Aquest és un punt en què el desfasament és més clar. Ara es posa l’èmfasi en la

complementarietat de l’home i la dona, que és la versió políticament correcta del que es deia abans: que l’home és el

qui fa, i la dona complementa. Aquesta antropologia de la complementarietat, que pressuposa que cadascú té tasques diferents distribuïdes per Déu, té una conseqüència política doble: per una banda, que les dones s’han de dedicar als fills i a la casa, que és la tasca que Déu els ha encomanat; per l’altra, que els homosexuals no es poden casar, perquè no són complementaris.

Contraposada a aquesta antropologia tindríem l’antro-pologia de la gratuïtat. En la Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit s’estimen perquè sí, no perquè necessitin complementar-se, sinó gratuïtament. Aleshores, ¿com podem dir que l’amor matrimonial és un sagrament de l’amor de Déu si estem dient que la parella no s’estima gratuïtament sinó per complementar-se, per donar-se mútuament el que els falta, utilitarísticament? Si s’estimen amb l’amor de Déu, vol dir que no és perquè els falti res i necessitin complementar-se. I resulta també que l’amor homosexual pot ser tan sacramental com

l’heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.

- Això té també relació amb el tema de l’accés de les dones al sacerdoci.

- L’exclusió de les dones del sacerdoci s’argumenta dient que Déu ha assignat unes tasques diferents a homes i dones. I no és així. I també s’argumenta amb allò de la tradició ininterrompuda. Però quan diem tradició ininterrompuda, no estaria gens malament veure quina argumentació hi havia, darrere aquesta tradició. I era que les dones no tenien capacitat d’autonomia personal, de decisió, de propietat... No fa pas tant que les dones van començar a poder votar, que és un dels signes més visibles de la capacitat de decisió personal. Fins al 1920 no arriba el dret de vot a les dones als Estats Units!

O sigui que no fa ni un segle que s’ha trencat clarament aquesta idea de la manca d’autonomia i de consistència de

les dones, que les invalidava per representar Jesucrist. O sigui que si parlem de tradició ininterrompuda, estem parlat d’una base d’aquesta tradició que ja no existeix.

- També es diu que Jesucrist era un home, i que per tant la seva imatge visible ha de ser un home.

- Sí, però això seria oblidar allò que deien els Pares de l’Església dels primers temps, que deien que allò que no ha estat assumit per Jesucrist no ha estat redimit. Per tant, si Jesucrist només ha assumit la condició humana masculina, vol dir que la condició femenina no

ha estat redimida. O sigui que jo, dona, hauré d’esperar una “Crista” que em redimeixi... És

L’amor homosexual pot ser tan sacramental com l’heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.

La condició més profunda de la unitat és la diversitat.

Només qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.

13

obvi que Jesucrist ha assumit la condició humana tant masculina com femenina. I si és així, per què una dona no pot representar Jesucrist com a cap de la comunitat?

- Però el fet és que l’Església va en direcció contrària a això que estàs dient...

- No, tota l’Església no. Jo em resisteixo a identificar l’Església amb Roma, o amb la jerarquia, o amb una part de la jerarquia. O sigui que, alhora que critiquem determinades coses, el més important és potenciar el que funciona. I si ens piquen la cresta ja ens defensarem. Però jo la veig plural, l’Església. I és important tenir clar que la pluralitat no és dolenta. Almenys això és el que jo visc en el meu monestir...

- Per què et vas fer monja?

A mi, de petita em van batejar i vaig fer la comunió, i prou. El meu pare es definia com a ateu. Vaig anar a l’escola Pau Casals, que em van transmetre uns valors cívics importants, però on l’Església era vista com una cosa obsoleta. Però després, als 14 anys, vaig anar a parar a l’escola del Sagrat Cor, i allà un dia em van donar un Nou Testament, i en llegir-lo el primer sentiment que vaig tenir va ser d’indignació: “Per què no m’ho havien explicat, això?”. I a partir d’aquí vaig començar el meu procés cap al cristianisme.

Vaig col.laborar amb la parròquia de Sant Pere Claver, també amb Cristianisme i Justícia, i el 1992 me’n vaig anar als Estats Units, per continuar els estudis de Medicina alhora que em vaig posar a fer Teologia. Jo tenia clar que aquesta era l’època del laïcat, i ni se m’havia passat mai pel cap fer-me monja. Però l’estiu del 95 buscava un lloc per poder estudiar amb tranquil.litat, i vaig venir a parar aquí al monestir de Sant Benet. I el que em va passar va ser que quan venia a

les hores de pregària amb les monges, després em quedava una estona, resava... un diàleg sense paraules, sense gaire contingut conceptual... davant el Crist que hi ha al finestral de l’església... I vaig començar a pensar: “T’imagines, que tu poguessis viure aquí?”. Això va anar creixent, i em vaig comprar la Regla de Sant Benet, que c o m e n ç a “ E s c o l t a , fill...”, i s e m b l a v a que estigués dirigida expressament a mi...

I un dia l’abadessa em crida. La vaig anar a veure pensant: “Com ho ha notat?”. I ella va i em demana que, com que era metgessa, potser els podria fer una xerrada explicant què era la sida i quina problemàtica hi havia al darrere... Vaig respirar. I vaig pensar que era l’ocasió per veure com era la comunitat per dintre, convençuda que no hi lligaria gens, i em podria treure els dubtes del damunt definitivament. Jo feia poc que havia estat sopant amb l’Enric Vilà, que aleshores estaven muntant l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, i se’m va ocórrer parar una trampa a les monges, per veure com reaccionaven. Vaig decidir que en la meva xerrada apretaria amb el tema de l’homosexualitat, i que podrien tenir tres reaccions: o parlar-me de la moral oficial, o fer-se les progres per quedar bé, o dissimular. I pensava que totes tres reaccions em demostrarien que aquell no era el meu lloc. O sigui que en la xerrada els vaig explicar que una part important d’afectats per la sida eren homosexuals, i que la malaltia per a ells era més dolorosa perquè, per exemple, si eren cristians a vegades se sentien rebutjats a les parròquies, i els vaig parlar de l’Associació que

estaven muntant, etc. Acabo, i aixeca la mà la Rosa Maria, que tenia 92 anys i ara ja és morta, i em pregunta: “En aquesta associació, hi ha gaires dones o tots són homes?”. I em va descol.locar. I la pregunta següent, d’una altra monja: “Però, a més del rebuig que poden tenir a les parròquies, també deu ser

important el rebuig que poden tenir a les famílies, oi?”. O sigui que jo els parlava del tema de l’homosexualitat, i elles em van començar a preguntar per la realitat de les persones. I vaig concloure que aquest era el meu lloc, i dos anys després vaig entrar-hi.

- Una pregunta més per acabar. Com veus el món?

- És una cosa semblant al que he dit de l’Església. No el veig ni com una història d’èxit ni com una història de fracàs. El veig com una oportunitat, un espai per estimar, per aprendre a

estimar i per a ser estimats. Hi ha una sèrie de realitats duríssimes d’injustícia, de dolor, de mala distribució dels recursos, i una sèrie d’oportunitats magnífiques en les persones, en els grups... Un lloc on l’Esperit està present amb una gran força, però un lloc, també, com diu la segona carta als Tessalonicencs, on és possible ofegar l’Esperit. I això no vol dir que sigui possible fer desaparèixer l’Esperit, però Déu n’hi do les possibilitats que hi ha d’ofegar-lo. Per tant, aquest aprenentatge d’estimar és un exercici de responsabilitat...

Veig el món com una oportunitat, per aprendre a estimar i per a ser estimats.

Jesucrist ha assumit la condició humana totalment. Si és així, per què una dona no pot representar-lo?

14

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

N OVA LLEI DE CONCILIACIÓ DE LA VIDA PERSONAL, FAMILIAR I LABORAL. La Generalitat obre per al personal de les administracions públiques

un nou permís de paternitat de quatre setmanes que s’ha d’iniciar a partir de la fi nalització del permís de maternitat o de la setzena setmana posterior al part o a l’adopció, sempre que es tingui la guarda legal i la mare treballi. Una bona mesura, entre d’altres que s’estan introduint. Es fa a les administracions públiques com a esquer per a la negociació dels convenis que afecten les empreses privades.

S’entén que són permisos retribuïts per als treballadors. Però el que no es diu és que calgui substituir les persones mentre fan reducció de jornada o gaudeixen de permisos, amb la qual cosa en molts casos, els treballadors redueixen jornada però la feina la fan els seus companys perquè no es contracta ningú més. A la pràctica o bé hi perden els usuaris dels serveis, o bé els companys van sobrecarregats… i la persona que agafa el permís se sent culpable.

Si es vol estendre una mesura tan recomanable caldria no fer trampa, és a dir, que el permís no esdevingués una càrrega per als companys ni un descens de la productivitat. Altrament, difícilment serà exportable a les empreses privades. Potser el que convindria seria fer dependre això de la Seguretat Social i lligar-ho amb la contractació. Aleshores potser seria fàcil d’introduir a la resta de convenis. Mercè Solé.

EL TALONARI DE LES IMMOBILIÀRIES. Ara que està de moda el fi nançament, és bon moment per recordar que el més greu problema dels ajuntaments és el seu fi nançament. És cert que els

nostres pobles han millorat. Però com s’ha pagat aquesta millora? Amb el creixement urbà, amb el talonari de les immobiliàries. Els Plans Parcials han estat l’aliment històric per poder tenir diners, equipaments, zones verdes i fer els nous traçats urbans i els nous serveis. Però també han marcat les nostres ciutats amb ritmes de creixement

artifi cials. Les assignatures pendents de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona estan precisament allà on no hi ha hagut urbanització: la platja, el camp i la muntanya, perquè sembla que allò que no s’urbanitza no es governa. Estem començant a exhaurir el nostre sòl urbanitzable i quan s’acabi s’haurà acabat la gallina dels ous d’or. D’on sortiran llavors els diners? Potser seria el moment de començar a pensar ja des d’ara que el sòl és també una energia no renovable. José L. Atienza

L ES MANIFESTACIONS DEL PP. Tres dissabtes seguits de manifestació: primer, contra la possibilitat de dialogar amb ETA si deixa les armes; després, contra la devolució dels papers de

Salamanca requisats pel franquisme; fi nalment, contra la llei del matrimoni homosexual. Déu n’hi do. Els convocants de les tres manifestacions eren diferents: l’Associació de Víctimes del Terrorisme, l’ajuntament de Salamanca, i el Foro de la Familia amb el suport del comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola. Però de fet eren els mateixos: tots els que no suporten que el PP vagi perdre les eleccions i estan disposats a fer el que sigui perquè tornin al poder. Perquè, tal com explicava molt bé un dels manifestants, cal anar a totes tres manifestacions perquè cal donar suport a tot allò que serveixi per fer fora aquest govern que està destruint Espanya. Confi em que no vagin més enllà a l’hora de buscar mitjans per fer fora el govern. Fan por, aquesta gent. Josep Lligadas

M OSSOS ESPANYOLS. Al recinte on va ser assassinat Josep Maria Isanta a Berga en els dies de la Patum, hi havia un gran pancarta que

deia “Mossos espanyols”, com un insult. I després, segurament que els mateixos que van penjar la

15

pancarta van anar a cridar allò de “Mossos, on éreu?”. Em sap molt de greu dir-ho, però els grups anarcoindependentistes de Berga d’entrada no em mereixen gaire credibilitat. Evidentment que la mort de Josep Maria Isanta és una tragèdia i que cal perseguir els delinqüents i els assassins. Però evidentment també que a Berga, i a molts altres llocs, hi ha una estranya complaença amb els grups que, en nom de la independència de Catalunya i exhibint moltes banderes estelades, el que fan és fomentar el racisme i menysprear el sistema democràtic i els instruments que el poble s’ha donat per poder conviure. Només cal veure, per exemple, què passa cada 11 de setembre davant l’estàtua de Rafael Casanova. O sigui que m’alegra molt tenir una consellera d’Interior com la Montserrat Tura i poder escoltar les coses que diu. Josep Lligadas

T RACTAMENT DE VIP. Això és el que posa la targeta que es distribueix entre els “alts càrrecs” no electes d’alguns ajuntaments dits d’esquerres. El tractament de VIP, per exemple, suposa

entrades gratuïtes per a alguns espectacles i, suposadament, dret a “pica pica” de luxe a porta tancada. Fa pensar com acabem acceptant amb normalitat conceptes com aquest “persones molt importants”, lligat a més a sous, aquests sí, objectivament molt importants i a càrrec de l’erari públic. A mi em sembla que aquest concepte, com el de les escales de servei, que encara es manté a les zones luxoses de les nostres ciutats, no té cabuda en una Constitució que insisteix en la igualtat de les persones. Potser en lloc de “VIP” convindria posar “privilegi en funció del poder o del diner” i seria més clar. Però és que és tan afalagador rebre un tracte privilegiat! El problema és que a poc a poc acabem pensant que en som mereixedors i, finalment, que és un dret irrenunciable. Un codi ètic de l’esquerra no ens faria cap nosa. Mercè Solé

A CONSEGUIRAN MOBILITZAR-NOS . En els darrers temps, plens d’exabruptes episcopals i de pompes vaticanes, molts cristians hem anat rebent diverses crides per part d’amics

també cristians o no, estranyats que no féssim sentir una altra veu d’Església. A mi, certament, em costa moure’m en aquest sentit, per la por de caure en una mena de batalla interna més aviat estèril. D’una banda perquè veig més difícil que la jerarquia catòlica escolti que no pas que ho faci el PP, que ja és dir, i de l’altra, perquè m’incomoda que els bisbes em marquin l’agenda. Si haguéssim de contestar cada cosa que surt als mitjans de comunicació que no ens agrada, atribuïda a la jerarquia catòlica, no faríem res més. I en canvi veig que hi ha molta feina a fer entre la gent i que el repte de fer una Església més acollidora, més propera a la gent que pateix, més seguidora de l’Evangeli no depèn només de com actuïn els bisbes, sinó de com, a les nostres bases, vivim la comunitat i vivim l’Evangeli. De vegades els cristians projectem les nostres limitacions en la jerarquia, en lloc de preguntar-nos què podem fer. Però és que el joc mediàtic també m’incomoda, perquè, per exemple, dels molts tipus de cristians existents, els mitjans de comunicació, en la mort de Joan Pau II, han fet sortir els que els semblaven més exòtics perquè alimenten més el morbo d’una Església carca. No han reflectit, per tant, la pluralitat eclesial, sinó una imatge estereotipada, que pot justificar tant dir “és que encara estan a l’època de les cavernes” com dir “aquesta és l’única Església vàlida”. Amb tot, des que la Conferència Episcopal munta manifestacions contra els drets dels homosexuals començo a pensar en la urgència que es vegi que hi ha una altra manera de ser Església. Mercè Solé

G UARDAR LA NEVERA AL REPLÀ DE L’ESCALA. Això és que fem amb els nostres cotxes quan els deixem permanentment al carrer. Diuen que un 60 % de l’espai públic es destina

als cotxes i deu ser veritat. De fet, les antigues construccions no compten pas amb aparcament propi, i trobem normal l’ús de l’espai comú com a etern aparcament, però en un futur sí que hauríem d’anar pensant que una cosa és aparcar transitòriament i una altra ocupar permanentment un espai públic. Dedicar recursos al transport públic, deixar de fabricar tants cotxes, acostumar-nos a compartir espais i limitar aquesta sensació -falsa, d’altra banda- de poder estar simultàniament a tants llocs comportarà sens dubte molts canvis d’hàbits, d’economia i un bon trasbals. Però serà qualitat de vida sostenible. Mercè Solé

16

EL R

ETAL

LPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Jo també sóc catalana. Najat El Hachmi. Columna Edicions SA, Barcelona 2004.

Una molt bona oportunitat d’entendre millor què signifi ca la immigració i de fer-se càrrec de les barreres amb què es troba qui simplement vol viure en pau, com qualsevol ciutadà més, en el país que l’ha acollit. Fàcil de llegir, esdevé un bon

Una idea per a l’estiu: recuperar Salvat-Papasseit

Poeta proletari (“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll!”), tendrament eròtic (“Si la despullava, oh, la meva amor...”), a vegades agressiu (“Escopiu a la closca pelada dels cretins!”), enamorat de la vida malgrat la tuberculosi que el duria a la mort als 30 anys (“Res no és mesquí, ni cap hora és isarda...”), aquest home de principis del segle XX continua essent una alenada d’aire fresc, de poesia propera, de potència vital, d’anhel revolucionari expressat amb paraules plenes de bellesa.

O sigui que en aquestes èpoques que des de moltes bandes volen fer agres, llegir Salvat-Papasseit és un bon exercici de pacifi cació interior i de recuperació vital. Les seves Poesies Completes és un llibre que val la pena de tenir a casa. Si no es té, cal dir que ha estat publicat en diverses edicions. I, si no, sempre hi ha les biblioteques o els amics. Josep Lligadas

Ser homosexual i cristià no és incompatible; el que sí que ho és és ser cristià i homòfob.

Enric Vilà, membre de l’Associació Cristiana de Lesbianes i Gais de Catalunya

Ludwig. Lluís II de Baviera. Luchino Visconti. 1973. 227 minuts, 2 DVD. Distribuït per Manga Films.

Entre les múltiples pel·lícules que es vénen en DVD no sol haver-hi gaires clàssics. La vaig comprar, contenta d’haver trobat un Visconti i amb una certa por que en una visió actual el fi lm em decebés. Doncs no.

Em va tornar a encantar: l’atmosfera, l’ambientació històrica, el treball dels actors (ai, aquell Wagner penques que fa en Trevord Howard, o aquella emperadriu de la Romy Schneider, gens edulcorada, el guió, els diàlegs, els interrogants sobre l’ètica, el poder, la llibertat, el compromís, el paper de l’art. Una passada! Mercè Solé

Una altra idea per a l’estiu: repassar la ciutat a peu

Per les vacances, no és obligatori intrentar fugir tots els dies, sinó que és bo quedar-se’n alguns al domicili habitual, perquè permet viure d’una altra manera, sense els atabalaments de la feina, el nostre poble o ciutat. Sobretot en aquest darrer cas, si vivim en una ciutat gran, un bon entreteniment pot ser recórrer a peu els carrers que habitualment recorrem en algun vehicle de transport, perquè això permet veure de més a prop la vida que allà s’hi viu. I, juntament amb això, anar a altres llocs de la ciutat més desconeguts, i recórre’ls igualment a peu. Josep Lligadas

mirall de les actituds conscients o inconscients de la societat catalana, les actituds amb què s’ha trobat l’autora, nascuda a Nador (Marroc) i resident a Osona des dels vuit anys. Mercè Solé