Mobilització d’aturats aMontcadaEntre 100 i 200 persones es van manifestara Montcada (Horta nord) el passat 2 de febrerfins a arribar a l'Ajuntament, on van exi-gir llocs de feina en les obres que adjudicael Consistori.

>> Països Catalans 7

Una illa de plàstics a l’oceà Pacífic El 2009 es va conèixer l'aparició d'una immen-sa illa de plàstics al Pacífic nord, illa quetindria una superfície aproximada d'unmilió quatre-cents mil quilòmetres quadrats.

>> Ciència i tecnologia 13

La revolta d’Egipte enprimera personaEn aquest número entrevistem a Hossam el-Hamalawy, jove periodista egipci i autor delblog 3arabawy, que ha viscut i relata cadadia els fets des d'El Caire

>> Entrevista 16

SUM

ARI

RAMON USALL PÀG. 2 // TONI CUCARELLA PÀG. 2 // ERMENGOL GASSIOT PÀG.3 // JIM LOBE I ALI GHARIB PÀG. 16

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011Periòdic popular dels Països Catalans

El Govern espanyol, la patronal i els sindicats insitutcionals ja hanescenificat l’acord per la retallada de les pensions. Els sindicats alter-natius i els moviments socials, per la seua banda, han assumit la res-ponsabilitat de lluitar en defensa del sistem públic de pensions.

>>Països Catalans 4 i 5, En Profunditat 8 i 9, Economia 12

El ZAL es torna aposar en marxaTretze anys després que s'impulsara laconstrucció de la Zona d'Activitats Logís-tiques (ZAL) del Port de València, lainiciativa arranca per fi. El que es con-siderava, a meitat dels 90, com a unmacroprojecte estratègic i essencial peral futur econòmic del País Valencià nosembla que fóra tan urgent. Però hi hauna cosa en la qual no es pot tornarenrere: el sòl d'horta aplanat.

L’aposta política de l’esquerra abertza-le ja té nom: Sortu. Crèixer o crear és elsignificat d’aquest nou partit amb quèl’esquerra abertzale vol ser present a leseleccions municipals. Encara és massaprompte per saber si finalment hi podranser presents, però l’esquerra abertzaleestà convençuda que amb la nova apos-ta reprenen la iniciativa política i can-vien les coordenades del joc. Iker Biz-karguenaga ho analitza per a L’ACCENT.

>>Internacional 10

L’esquerra abertzale presenta “Sortu”

Sortu és l’aposta de l’esquerra abertzales

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201102 OPINIÓ

AAll ccaarrrreerr,, qquuee jjaaééss hhoorraa!!RAMON USALL LLEIDA

El 2011 promet. En tot just un mes devida el nou any ja s'ha endut perendavant un tirà de llarg recorregutcom és el cas del tunisià Zine El Abi-dine Ben Ali, fugit amb nocturnitat,traïdoria i ben carregat de lingotsd'or cap a un exili daurat a l'AràbiaSaudita, el fidel i etern aliat delsnord-americans al món àrab, i haposat contra les cordes desenes decabdills que, al sud i a l'est de la Medi-terrània, havien fet de l'explotaciódel treball del poble i de l'expropia-ció de les riqueses de països que creienseus la seva forma de vida.

El 3 de gener, Orà, la vila bressoldel raï, una música d'arrel popularel nom de la qual vol dir precisament"punt de vista" i que ha servit durantles darreres dècades per vehicularles frustracions dels joves magribins,veia esclatar una revolta popularcontra l'alça d'alguns productes ali-mentaris bàsics, com l'oli o la sèmo-la del cuscús, que ràpidament s'es-tengué arreu d'Algèria i portà alsjoves dels barris populars a enfron-tar-se amb la policia pels principalscarrers del país. La revolta, que elsislamistes intentaren en va mono-politzar, serví per reduir els preusd'alguns d'aquests productes essen-cials i per acabar provocant la fi del'estat d'emergència en el qual el paísvivia immers des de 1992 i que limi-tava greument les llibertats cíviquesi polítiques de la ciutadania algeria-na.

A la veïna Tunísia, el 2010 haviaacabat de forma tràgica amb el suï-cidi de Mohamed Bouazizi i l'inicide la intifadade Sidi Bouzid, el pobled'on Bouazizi era originari i queencengué l'espurna de la revolta delgessamí, que el 14 de gener del nouany forçà el dictador Ben Ali a mar-xar a corre-cuita cap a Aràbia Sau-dita protegint-se així de l'ira popu-lar després de més de 23 anys al cap-davant del poder. Ni la protecció quetradicionalment Occident havia brin-dat a la seva "dolça dictadura" salvàun Ben Ali que passà de fidel aliat iguardià a antic amic repudiat en totjust unes hores, les que anaren desde la incertesa inicial fins al triomfde la revolució tunisiana.

Tunísia i Algèria obriren un camíde revoltes populars contra la misè-ria econòmica i la manca de lliber-tats polítiques que ja ha contagiatbona part del món àrab. Egipte viuuna revolució que té Hosni Mubàrakcontra les cordes; el Iemen ha presmassivament el carrer fins a forçarla caiguda del govern... De Maurità-nia a Oman, la ciutadania àrab viuen estat d'efervescència. Síria, elMarroc, Jordània, Mauritània… cadadia que passa són més els homes i lesdones que perden la por a desafiarel poder i que prenen els carrers alcrit formulat per Gabriel Celaya, poe-ta castellà fill de la sempre rebel Her-nani basca: "¡A la calle! Que ya eshora de pasearnos a cuerpo y mos-trar que, pues vivimos, anunciamosalgo nuevo".

I aquí? Què esperem?

PUNT DE MIRA

Algú, a qui un lladre li ho ha fur-tat tot per la força, exigeix a lesautoritats recuperar tot allò que lipertanyia. És injust reclamar queel lladre retorne el que ha robat?És just que en democràcia les auto-ritats –polítiques i judicials– donensuport al lladre i blasmen la vícti-ma? Per què a Espanya si la vícti-ma reclama la recuperació dels seusbéns se l’acusa de nazisme? Per quèés de nazis –deixant de banda ja lametàfora– exigir que el català recu-pere la normalitat que el suprema-cisme espanyol, després de 300 anysde persecució lingüística, li ha arra-bassat?

Si repassem l’origen, la ideolo-gia, l’ascens; si tenim en compteamb quins còmplices –mitjans decomunicació– va créixer i es va con-solidar el nazisme a Alemanya veu-rem que és el supremacisme espan-yol qui hi té coincidències. En pri-mer lloc pel convenciment quetenen els espanyols de pertànyer auna cultura superior i, en conse-qüència, considerar que posseei-xen el dret d’imposar la seua llen-gua a la resta de territoris que for-men part –si us plau, per força– del’Estat espanyol. Al principi, «sinque se note el cuidado, mas que senote el efecto», tot i que posterior-ment els ha importat més l’efectoi se n’han fotut del cuidado.

Nosaltres, segons que vociferenels supermacistes espanyols –elSavater, el Rivera, la Nuria Amat,la Peri Rossi, el Vargas Llosa–, somun nazis perquè volem «imposar»el català als Països Catalans. I tenenal seu servei tota mena de mitjansde comunicació que ho espampo-len com si fóra una veritat irrefu-table. Nosaltres, en canvi, no comp-tem ni amb el suport dels «nostres»mitjans, puix que quan senten elsespanyols bramar se n’entren comel retort.

Qui, al llarg dels segles, fins itot actualment, ha practicat el«nazisme lingüístic»? A Alcoi, fauns dies, denegaren assistènciamèdica a una persona que noméssabia expressar-se en català. Passasovint que si algú és víctima d’u-na agressió feixista i ho denuncia

davant la policia espanyola, si elsho explica en català ja ha begut oli.

Com l’oli –de ricí– que li embo-tiren a un xativí en els primersmesos de la postguerra per dir bona

nit en català. Va ser a Barcelona.El xativí se’n tornava cap a casacamí del metro, de nit. En aquelltemps del franquisme triomfant,hi ha via escamots de falangistesque patrullaven la ciutat amb l’o-rella posada per si sentien algúexpressar-se en català –els falan-gistes: precedent o viver ideològicde Ciudadanos i UPyD–. El xativíva cometre l’error de respondre encatalà –bona nit– quan va sentirque li ho deien a ell –bona nit–. Elcaçaren com a un gos. Se l’empor-taren a un local de la Falange i allíl’alliçonaren per haver respost encatalà: li feren beure oli de ricí, iquan ja no li cabia més merda enels pantalons, tot just s’acabava defer de dia a Barcelona, l’amollaren

perquè la travessara tota escam-pant la pudor de merda.

Francesc Ferrer i Gironès, en elseu llibre sobre la persecució defrancesos i espanyols sobre la llen-gua catalana, explica que a la majo-ria dels col·legis –durant anys ianys – ha estat prohibit l’ús delcatalà dins i fora de les aules. Sovintel càstig era físic, i sempre sever.Vegem aquest cas: si algú deia unasola paraula en català, li lliuravenuna penyora –sovint un anell. Quèhavia de fer amb aquella penyora?Passar-la. Passar-la a qui enxam-para dient res en català. Tots esde-venien espies i delators. Al finaldel dia, aquell qui tenia la penyo-ra era durament castigat.

Són només uns pocs exemples.N’hi ha per a donar i vendre. Enshan prohibit fer servir el nostrecatalà en els testaments, a l'esco-la, per telèfon, al carrer, a casa...Any rere any, amb lleis i més lleis,amb unes i altres penyores, ambcàstigs, amb presó, amb humilia-cions... Ha estat així com l'espan-yol s’ha anat convertint en llen-gua «pròpia» dels Països Catalans.No compta per a ells, doncs, ambquina violència ens han imposatla seua «lengua común». La fina-litat justifica els mitjans. I enca-ra tenen la barra de dir-nos nazis.I com que ho diuen fort, i perquènosaltres massa sovint callem o notenim altaveus, pot semblar queells tenen la raó. Però no la tenen.Els fets, però, els descriuen i elsdelaten: els nazis són ells.

*Toni Cucarella és escriptor. Text extret del seu bloc

Però els nazis són ellsCOL·LABORACIÓ TONI CUCARELLA*

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans.RReeddaacccciióó VVaallèènncciiaa:: Carrer Maldonado, 46 baixos,46001 València RReeddaacccciióó BBaarrcceelloonnaa:: Carrer Tordera34 baixos, 08012 Barcelona AAddrreeççaa eelleeccttrròònniiccaa::ppcc@laccent.cat SSuubbssccrriippcciioonnss:: 646 98 16 97 DDiiss-ttrriibbuucciióó:: 615 54 47 15 PPuubblliicciittaatt:: 616 07 33 28.CCoonn-sseellll ddee RReeddaacccciióó.. CCoooorrddiinnaacciióó ggeenneerraall:: Laia Altarri-ba, Andreu Ginés i Arnau Urgell. PPaaïïssooss CCaattaallaannss::Cesc Blanco, Abel Caldera, Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i BelZaballa.OOppiinniióó:: Joan Teran (coord.).EEccoonnoommiiaa:: ÀlexTisminetzky (coord.). IInntteerrnnaacciioonnaall:: Laia Altarriba,Manel López (coords.). CCuullttuurraa:: Hèctor Serra, JosepMaria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colo-mer. CCiièènncciiaa ii TTeeccnnoollooggiiaa:: Martí C. , Almudena Gre-gori, Àlex Garcia EEssppoorrttss:: Arnau Urgell. CCoorrrreecccciióó::Mercè Mauri. EEddiicciióó ggrrààffiiccaa:: Andreu Ginés. CCoooorrddii-nnaacciióó ggrrààffiiccaa:: Oriol Clavera. DDiissttrriibbuucciióó:: Xavier Gis-pert. HHaann ccooll··llaabboorraatt eenn aaqquueesstt nnúúmmeerroo:: RamonUsall,Toni Cucarella, Emengol Gassiot

Número 195 Tirada: 4.000 exemplars Númerode dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitatdels articles d’opinió recau exclusivament en elsseus autors.

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

“Ens han prohibit fer servir el nostre

català en els testaments, a

l'escola, per telèfon,al carrer, a casa”

“Durant dècades, la doxa regnantens ha dit que la violència (de cer-tes espècies protegides) és el resul-tat de la frustració. És el medi extern-la societat, en definitiva- que ha derespondre de la violència, les prime-res víctimes psicosocials de la qualserien els mateixos que la perpetuen.Per això, tot element anti o paraso-cial és a priori digne de commisera-ció, una víctima de la desigualtat iels prejudicis, algú amb dret a pas-sar comptes. La noció que la violèn-cia no és natural sinó adquirida hadominat l'imaginari sociològic nord-americà durant la major part delsegle XX, i ha infectat el progressis-me català amb la irresponsabilitat ila indefensió social que en deriven"("Salt com a símptoma", Ara, 20-1-11).

Us presento Joan Ramon Resina.Viu en una dimensió paral·lela en laqual la idea que "les primeres vícti-mes psicosocials" de la violència són"els mateixos que la perpetren" va deboca en boca a la consulta del met-ge, a les tavernes i, sobretot, als mit-jans de comunicació, on l'Estatredueix els cossos policials i la pobla-ció penitenciària. En aquest món oní-ric Resina no hi viu sol. L'acompan-ya un estol d'opinòlegs reaccionaris

que d'aquesta manera amplifiquenla veu del patró disfressada d'"inco-rrecció política". Tots se senten pro-fetes ignorats en un context hostilde progressisme desfermat. Però jonomés els veig a ells. Joan RamonResina viu a la Meca, que està alsEstats Units com és sabut. Aquestsprofetes pelegrinen a la Meca-Was-hington com els comunistes pelegri-naven a Moscou. Té plaça a la Uni-versitat de Stanford, la qual cosa noli impedeix de veure-hi clar en elsfets de Salt, perquè el seu menyspreuolímpic de la realitat li permet d'em-prar un repertori de tòpics tant genè-rics que valdrien per Salt tant comper Novosibirsk. Tant cofoi està detenir una esterilla a la Meca-Was-hington que es permet d'afirmar queaquestes idees tant tolerants sobrela violència (que per a Resina és ladelinqüència, car ni l'Estat ni el capi-tal cometen mai cap violència a partde cobrar impostos) són moneda comúen l'imaginari nord-americà majori-tari. Com si, pel fet de no viure a Stan-ford, no haguéssim vist Charles Bron-son. "No hi hagué provocació poli-cial i la fugida del jove accidentat noparla precisament a favor de la sevainnocència". L'horitzó mental de Resi-

na és tant reduït que no pot compren-dre que encara que "el jove acciden-tat" fos l'assassí en sèrie més inde-sitjable i l'operatiu policial haguésestat de l'escrupolositat més comple-ta, això no ens diria gran cosa sobreels disturbis posteriors. El que elsaldarulls de Salt demostren és quehi ha un sector important de la pobla-ció que veu la policia com un ene-mic. Jo no tinc plaça a Stanford nihe estat mai a Salt, n'he tingut proua conèixer les Rambles i les actitudsdels Mossos d'Esquadra vers els"moros" per imaginar explicacionspossibles. Però tot això té a veure ambla realitat i a Resina, com a tots elsdemagogs, el que li interessa són lesgrans idees. "La inèrcia amb què aques-ta tesi s'imposa malgrat l'evidènciaen contra demostra que no s'ha tan-cat el cicle romàntic obert per Jean-Jacques Rousseau". Es refereix a latesi que la violència la genera unordre social injust. Independentmentdel que Rousseau digués efectiva-ment, han passat 233 anys des de laseva mort. En aquest temps s'ha apli-cat la pena de mort sistemàticamenta la majoria de països del món i lapoblació penitenciària ha crescutenormement. En què consisteix elcicle romàntic, aleshores? A quinesevidències es refereix? (continuarà).

De Stanford a Salt

Des de fa anys, des de la CGT hemestat apostant per una confrontaciófrontal a les mesures que des de laUE, l'Estat i els diferents governsautonòmics duen a terme per resol-dre els problemes de liquiditat delsistema financer, col·lapse dels sec-tors immobiliari i automobilístic, etc.Des de fa temps, junt amb moltesaltres organitzacions socials i sindi-cals que ens pretenem anticapitalis-tes, la CGT hem estat argumentantque estem patint una ofensiva delcapital cap el món del treball i de lesmajories populars sense precedentsen les darreres dècades. En els darrersdos anys aquests arguments s'hananat tornant en campanyes al carrer,amb més o menys èxit segons elmoment, on el concepte de vaga gene-ral ha anat guanyant força, creixentcom els núvols de tempesta d'estiu.

El 29 de setembre passat va ser laprimera experiència de vaga generald'ençà l'inici d'aquest procés de con-fluència dels sindicalismes alterna-tius i moviments socials i políticsanticapitalistes. Les mobilitzacionsque vam ser capaços/es de promou-re alternatives a les convocatòriesoficials de CCOO i UGT (junt amb laCSC, USOC i d'altres) van sorprendrea tothom, no només per la seva con-tundència sinó també pel volum depersones que hi van participar. Ambtot, tothom sabíem que la vaga del 29de setembre arribava a destemps iera una operació de maquillatge dela passivitat còmplice dels grans sin-dicats CCOO i UGT. I nosaltres no haví-em tingut la capacitat o la valentiade generar una proposta de lluitadiferent. El silenci que va seguir alcarrer i als centres de treball al 29-Sn'és l'evidència.

Quan el desembre la patronal, elGovern espanyol i els sindicats majo-ritaris van escenificar la negociacióper a la reforma de les pensions, desdel sindicalisme "alternatiu" ja intu-íem quin seria el resultat final. Mésenllà del grau de certesa que teníem,era evident que ni UGT ni CCOO pro-mourien mesures de força mentres'encaminaven a un pacte entre bam-bolines. Pacte que, com hem vist, nonomés certifica noves retallades amb

una profunda reforma de la Segure-tat Social, sinó que estableix les basesper l'estabilitat social davant futu-res regressions en els drets socials,com ara la flexibilització dels conve-nis col·lectius. La situació, doncs, noera fàcil pel conjunt del sindicalis-me alternatiu. La vaga general quetant havíem estat predicant es feiaara més necessària i urgent i, alho-ra, era cada cop més evident que o laconvocàvem sols o no es faria. Des delmeu punt de vista, per a la CGT hihavia encara un factor afegit. Des del29-S s'havia vist que només la CGTpodia promoure una convocatòria devaga al marge de CCOO i UGT; peròtambé s'havia fet evident que la CGTno podíem promoure en solitari aques-ta vaga. Calien, doncs, companys icompanyes de camí. Calia, també,atrevir-se a saltar del trampolí i con-fiar que la piscina fos prou plena. Estractava, en definitiva, d'experimen-tar amb opcions que mai, en els darrersanys, havíem gosat provar.

La vaga general del 27 de gener alPrincipat ha estat la resposta neces-sària. La crida de la CGT la van reco-llir les altres organitzacions sindi-cals convocants: CNT, COS i Solidari-tat Obrera. D'altres, que prefereixono esmentar, van preferir mirarenvers CCOO i UGT i seguir els mit-jans de comunicació oficials que inten-taven silenciar-la. La novetat, però,del moviment per la vaga és que aquestno va néixer del no res. Per tot elpaís, entorn de plataformes, assem-

blees i coordinadores hi havia pre-parada una campanya social de defen-sa de les pensions públiques. I aques-ta campanya social, amb mobilitza-cions de diferent tipus arreu i unapublicació unitària, ha estat una potade la vaga de Catalunya. El dissenyde la vaga s'ha fet, bàsicament, enclau d'aquesta mobilització: per pren-dre el carrer, per alliberar durant undia a la gent que treballem i facili-tar que poguéssim afegir-nos al carrera la lluita d'aturats/des, precaris/es,jubilats/des, etc.

A més d'una vaga de dignitat, ladel 27-G ha estat una crida a la llui-ta d'un sindicalisme que és conscientd'una realitat laboral cada cop mésdesregularitzada, fora dels contrac-tes i de la feina estable. I en aquestacrida calia, era imprescindible, con-fluir amb els moviments socials peralterar, ni que fos mínimament, lavida quotidiana i remarcar les alter-natives al conformisme, a la submis-sió i el pactisme. La vaga del 27-G haestat també una vaga d'aquell sindi-calisme que prioritza les conviccionsi els interessos de classe davant d'ob-tenir rèdits en les eleccions sindicalsd'aquests propers mesos. Malgrat queen coneixíem els riscos i que sabíemque el seguiment en els centres detreball seria molt baix, les organit-zacions convocants ens vam atrevira fer el pas i experimentar amb laprotesta.

Ara, el resultat ja el coneixem.Sabem que del nostre país, les majorsprotestes han estat a Catalunya. Sabemque hem pogut evidenciar la lluitaper les pensions al carrer. També hemvist com l'aturada ha estat realmentpetita, però ha existit en molts llocs:fàbriques, transports, a diferentsadministracions públiques..., on tre-balladors i treballadores han desafiatla por a ser assenyalats i s'han afegita la lluita. Cadascú ha fet el què hapogut. I l'esquerra independentistaha estat una companya de viatgeimprescindible per fer que la lluitaes fes notar al carrer com, finalment,ho ha fet. Ara només cal saber-la con-tinuar.

*Afiliat a la CGT

L’ACCENT 195 OPINIÓ 03

L’OTAN ensprotegeix

Ja fa molts anys que en referèndum es va aprovar l'entrada de l'Estat

espanyol en l'estructura de l'OTAN. D'ençà, no només s'hi ha entrat sota el

"paraigües" de l'Aliança Atlàntica sinó que l'exèrcit de la rojigualda i el toro

ha participat activament en operacions militars i, fins i tot, ha acollit algu-

nes bases d'aquesta estructura bèl·lica en territori sobirà espanyol; una sobi-

rania, tot siga dit, que només és efectiva per anul·lar els drets del pobles

oprimits, però no pas per impedir l'actuació exèrcits estrangers sense auto-

rització... però aquesta és una altra qüestió.

El cas és que l'OTAN, plenament instal·lada ja a casa nostra, no ha acon-

seguit mai tindre una opinió pública favorable, malgrat els esforços de la

nostra classe política. De fet, des que la guerra de l'Afganistan està en mar-

xa, l'OTAN, com a institució, ha preferit mantenir un perfil baix, segura-

ment per vergonya del fracàs bèl·lic; un perfil que només s'ha vist alterat

per l’esclat de Wikileaks i els seus cables, que han vingut a ratificar el que

ja se sospitava de l'evolució del conflicte: un vertader desastre.

Tenint en compte aquests antecedents, és especialment sorprenent que

el secretari general de l'OTAN, el danès Anders Fogh Rasmussen, haja botat

a l'escena pública amb unes declaracions sobre la revolta popular egípcia;

i, per estrany que puga suposar, no totes eren relatives qüestions geoestra-

tègiques. Per descomptat que no ha desaprofitat la conjuntura per reclamar

un augment en la despesa militar als governs europeus; però allò més relle-

vant, per inaudit, és que, a més a més, ens haja advertit d'unes greus con-

seqüències per a l'Europa occidental, ja que la inestabilitat en el nord d'À-

frica i el Pròxim Orient, segons ell, es pot traduir en un repunt de la immi-

gració.

Rasmussen, de l'escola neoconservador europea, sap perfectament que

aquest és un argument amb un bon auditori des dels televisors d'occident.

Però era necessari que el secretari general de l'OTAN hi recorrira? Segura-

ment no, però és una mostra de la preocupació que entre les esferes mili-

tars i polítiques ha provocat aquesta revolta popular. Sabem de sobra que

aquests règims eren titelles d'Occident, que eren els aliats indispensables

per, per exemple, mantenir l'actual situació en els territoris ocupats de

Palestina. Però les revoltes populars s'han fet en nom de la democràcia, sen-

se grans proclames religioses i, per tant, són difícilment condemnables per

Occident -per bé que el propi Rasmussen no ha dubtat en desqualificar-les

com a "disturbis".

Els nostres dirigents, fervents defensors de la democràcia i els drets

humans quan es refereixen a l'Iran o a Cuba, no han pogut defensar ara uns

dirigents que fins fa dies eren estrets aliats. La força dels esdeveniments

ha obligat els polítics d'ací a destronar els titelles i a donar suport als revol-

tats. Així doncs, la transició a Egipte és inevitable, com ha succeït a Tuní-

sia, i ara tot el que importa és saber com serà i que vindrà després.

L'administració nord-americana prefereix una transició a l'espanyo-

la, amb un dictador esperant la mort en algun confortable llit d'un hospi-

tal egipci; sense grans trencaments, sense grans concessions a les masses. I

per descomptant, la Unió Europea, encara que no ho manifeste explícita-

ment hi està d'acord. Però en l'escenari internacional és difícil moure fit-

xa sense una certa complicitat interior i, per això cal, fomentar la por i des-

pertar els instints més atàvics dels votants. D'ací que l'OTAN es preocupe

tant per una qüestió aparentment tan "social" com la immigració. Què lluny

queda la guerra freda, quan cada dissident que creuava el teló d'acer era

rebut com a heroi!

O potser ens equivoquem i hi ha una nova orientació en l’Aliança Atlàn-

tica. Qui sap si a partir d'ara les intervencions “humanitàries” a què ens té

acostumada l'OTAN s'hauran de realitzar a l'Europa occidental, tot desple-

gant el seu gran altruisme per ajudar els milers d'immigrants que arriba-

ran a les nostres platges fugint dels "disturbis" i buscant un futur millor a

la terra de la "democràcia". O encara més, potser, en la seua dèria per pro-

tegir-nos, l'OTAN acabarà per fer allò que la població europea som incapa-

ços de fer: enderrocar els dirigents polítics corruptes i autoritaris que fins

fa poc simptatizaven amb els dirigents corruptes i autoritaris d'Egipte i de

Tunísia. Al cap i a la fi, l'OTAN està per protegir-nos.

E D I T O R I A L

LA VEU DELS LECTORS

La realitat social dels Països Catalansens ha deixat una notícia que no podemignorar. La víctima torna a ser una per-sona treballadora, immigrada i senseassegurar. El company, d'origen equa-torià i de 41 anys, va patir un accidentlaboral que li ha provocat l'amputacióde la seua mà esquerra. L'empresari,una hora i mitja més tard, el va aban-donar a l'hospital dient que no el conei-xia.

És totalment inacceptable i irres-ponsable que un empresari, amb la fal-sa excusa de la solidaritat, tinga unapersona treballant sense assegurar icobrant 7 euros hora i, a més, manipu-

lant màquines perilloses. Hi ha moltesmaneres millors que l'explotació perajudar una persona en situació de pre-carietat.

Pensem que la actuació correcta, des-prés de l'accident, haguera sigut cridaruna ambulància. Però el que es va fer,amb la intenció d'amagar els fets reals,va ser esperar una hora i mitja abansd'anar a l'hospital. Si s'haguera actuatcorrectament, potser no li haguerenamputat la mà.

Pensem que l'Estat espanyol i la seuamaleïda Llei d'estrangeria, redactadades de les trinxeres del capital europeui mundial, són els veritables culpables.

Aquest sistema que crea persones il·legalsper després explotar-les i assassinar-les, és el terrorista més deshumanitzati cruel; els governants i patrons són elsseus còmplices; i les víctimes, de moment,sempre som els mateixos: la classe tre-balladora. Però no oblideu, companyesi companys, que som majoria i, si ensorganitzem, podrem crear una socie-tat nova sense explotadors ni explota-des, on cap persona haja d'emigrar pernecessitat i el fet de treballar siga dig-ne i col·lectiu.

Andreu Terol (L'Alacantí)

De vegades ens en sortimERMENGOL GASSIOT BALLBÈ* COL·LABORACIÓ

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

Detingut un empresari a Mataró per intentaramagar un accident laboral

FRANCESC BLANCO BARCELONA

Milers de persones es van manifes-tar el 27 de gener als carrers de poblesi ciutats dels Països Catalans. La COS,la CGT, la CNT i Solidaritat Obreraconvocaren vaga general al Princi-pat contra la reforma de les pensionspactada entre el govern espanyol, lapatronal i les cúpules d'UGT i CCOO.A més a més, la COS va convocar jor-nada de lluita el mateix 27G a tot elpaís, llevat de la Catalunya del Nord.

La vaga general al Principat eralegal a partir de la mitjanit del 26 degener i just quan passaven uns minutsde les dotze de la nit un centenar depersones concentrades a la plaça Uni-versitats de Barcelona van començarels piquets informatius. Membresdels sindicats convocants i altres per-sones vinculades a moviments socialsdiversos van desplegar pancartes,van aturar durant minuts el trànsitde la Gran via i van donar informa-ció sobre la jornada de vaga als con-ductors d'autobusos que no la secun-daven. L'acte informatiu es desenvo-lupà sense incidents fins que el piquet,de camí a plaça Catalunya per rondaUniversitats, va ser aturat pels Mos-sos d'Esquadra. Un dels uniformatsva demanar la identificació a un afi-liat de la COS i un de la CGT, el pri-mer es va negar a facilitar la docu-mentació i el segon es va queixar: "Lavaga està legalment convocada, nomésestem informant i no teniu dret aidentificar-nos". Minuts després totles persones del piquet patien unarecollida sistemàtica de documentsd'identitats i la posterior identifica-ció.

S'havia arribat a aquesta situaciódesprés que els Mossos perseguirena un dels membres del piquet perdetenir-lo, forçar-lo i immobilitzar-lo. Tot el piquet va intentar evitar-lo, es produí un estira i arronsa i unaltre militant de la COS fou forçat iimmobilitzat. Els cossos de segure-tat autonòmics es van justificar asse-gurant que el que estava fent aquellgrup de persones era il·legal, argu-ment desmentit per les persones afi-liades a la CGT i la COS, ja que segonselles, els piquets informatius estanpermesos en el moment que hi hauna vaga general convocada legal-ment. Dos dies abans ja van retenir,escorcollar i identificar a deu perso-nes que estaven repartint informa-ció al barri de Sant Antoni de Barce-lona.

Control policíac de bon matíLa pressió policíaca al cap i casal vaseguir al llarg de tot el dia. Des deben d'hora la Brigada mòbil dels Mos-sos, el cos d'antiavalots, va seguir deprop les mobilitzacions i protestes.A les vuit del matí un altre grup depersones es concentrà a prop de laparada de metro de Glòries on varepartir informació i uns antidistur-bis van encerclar-les restringint el

seus moviments i intimidant-les. Méstard, la policia va requisar materialal grup de manifestants.

Tanmateix, les accions de protes-ta contra la reforma de les pensionsi la difusió d'informació sobre lesretallades socials es van repetir arreudel Principat. El piquet de Parcs i Jar-dins de Barcelona fou molt actiu alllarg del matí, a Terrassa i Sabadell

(Vallès occidental) un piquet va ocu-par una oficina de la Caixa, es vansabotejar les línies del FGC al seu pasper Sant Quirze del Vallès (Vallès occi-dental), van haver piquets informa-tius a Girona i Tarragona, hom vatancar la porta d'entrada de l'Ajun-tament de Torredembarra (Tarrago-nès). A Montcada i Reixach (Vallèsoccidental) dos membres de la CAJEI

van ser detinguts al matí del 27G men-tre protestaven contra la reforma deles pensions i la reforma laboral. 300persones es van concentrar a Lleida,una altra concentració hi hagué aManresa (Bages). Un centenar demanifestants del Baix Llobregat vantallar el trànsit a la carretera d'Es-plugues de Llobregat, van anar finsles portes de TV3 de Sant Joan Despí

i van repartir informació als acces-sos de la televisió pública. Es va ferun cercavila pels carrers de Berga(Berguedà) que passà per la seu deCCOO i UGT per protestar per la nego-ciació que la cúpula d'aquests sindi-cats estava fent amb la patronal i elgovern espanyol.

Manifestacions per acabar la jornadaPerò la traca final del dia de vagaforen les manifestacions que es vanfer al vespre a diverses ciutats. Unes500 persones es van manifestar aTarragona convocades per la Coordi-nadora Repartim el Treball i la Rique-sa, 200 persones més hi va haver a lamanifestació unitària de Girona, 300persones es van aplegar a Lleida des-prés de participar al migdia en unabicicletada contra la crisi. La granmobilització, però, es produí a Bar-celona on milers de persones convo-cades pels sindicats combatius i anti-capitalistes (COS, CGT, CNT i Solida-ritat Obrera) van recórrer el centrede la ciutat. 10.000 manifestantssegons els organitzadors i 4.000 segonsla Guàrdia Urbana. Tot amb tot, el 27de gener va esdevenir un punt d'in-flexió en crear-se una mobilitzaciópopular contra les retallades socialssense el suport de CCOO i UGT.

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201104 PAÏSOS CATALANS

La manifestació de Barcelona va permetre evidenciar el potencial de la nova etapa de lluita // FOTO: Oriol Clavera

EEllss ssiinnddiiccaattss ccoommbbaattiiuuss eess mmoobbiilliittzzeennaarrrreeuu ddeell ppaaííss mmeennttrree lleess ccúúppuulleessdd’’UUGGTT ii CCCCOOOO ppaacctteenn lleess rreettaallllaaddeess

ABEL CALDERA BERGA

La jornada de vaga i lluita del 27Gcontra la reforma de les pensions haestat valorada pels agents que la vanimpulsar com un pas endavant pera fer front a la dinàmica pactista delsindicalisme majoritari. Les orga-nitzacions convocants ja havien afir-mat públicament que no esperavenun alt seguiment de la vaga convo-cada al Principat, i que si l'objectiuhagués estat només aquest, la vagano s'hauria convocat. Les centralssindicals convocants coincidien enconcebre la vaga com un punt d'in-flexió per a dir prou a la dinàmicapactista de CCOO i UGT i fixar unpunt d'anclatge a partir del qualanar relligant alternatives al sindi-calisme majoritari.

La CGT, la central sindical ambmés força d'entre les convocants,va qualificar d'èxit la mobilitza-ció, posant l'accent principalmenten la manifestació de la tarda del27G que va aglutinar 10.000 perso-nes a Barcelona. Aquesta centralva fer una crida a “les organitza-cions que vulguin participar per

a preparar una resposta més granque la que hi havia aquest 27 degener” a iniciar dinàmiques de tre-ball de cara als propers mesos.

La COS, a través de la seva terri-torial del Barcelonès, va qualifi-car la jornada de vaga també d'è-xit. Per la central sindical “el diad'avui suposa un gran avenç en lareactivació de la lluita de classes”.En la línia de considerar el 27G elpunt d'inici d'una alternativa aCCOO i UGT, el sindicat afirma que“no era l'objectiu de la jornada d'a-vui aturar la reforma de les pen-sions i la ofensiva neoliberal persi mateixa, doncs dissortadamentencara no tenim la capacitat perfer-ho. L'objectiu era posar demanifest que la lluita de classesés l'únic camí per garantir els nos-tres drets i un aprofundiment enla justícia social. Avui hem sortital carrer perquè tocava respondreamb contundència a aquest nouatac, per coherència amb el propidiscurs, per dignitat i perquè nopodem seguir esperant que algúfaci la feina per nosaltres”.

En diversos sectors de l'esque-

rra anticapitalista ja s'ha comen-çat a debatre com vehicular lesfutures mobilitzacions i s'ha posatsobre la taula el calendari de marçper a tornar a sortir al carrer endefensa dels drets socials.

Endavant presenta una proposta de treball Paral·lelament a la convocatòriade vaga, l'organització indepen-dentista Endavant va fer públicauna proposta de treball per a com-batre les retallades socials a tra-vés del reforçament de dinàmi-ques d'autoorganització i lluita.Amb el títol de “Ara és l'hora! Alcarrer en defensa dels drets socialsi laborals”, plantegen un seguit delínies de treball per a, pas a pas,disputar l'hegemonia social al sin-dicalisme de CCOO i UGT.

En aquest sentit, Endavant apos-ta per a que l'espai anticapitalistacontinuï assistint a les grans mobi-litzacions encapçalades per CCOO iUGT però que s'aposti per convoca-tòries diferenciades en aquells llocson la conjuntura ho permeti. El docu-ment també apunta cap a una estra-

tègia de denúncia basada en assen-yalar directament els culpables dela crisi, identificats en el poder eco-nòmic, i els seus còmplices, identi-ficats en el poder polític.

A nivell d'autoorganització,Endavant proposa enfortir les xar-xes locals unitàries de l'anticapi-talisme, que a dia d'avui ja es plas-men en plataformes i assembleespels drets socials -més d'una des-ena de les quals convocaven a lajornada de lluita prèvia a la vagadel 27G-. El document assenyalacom a repte la coordinació i ini-ciatives comunes d'aquests orga-nismes a nivell de Països Catalans.Dins el nivell d'autoorganitzaciótambé apunten a l'extensió delsPunts d'Informació Laboral i lesOficines de Drets Socials com unelement de defensa de les classespopulars a nivell de barri o poble.

Finalment, Endavant fa una cri-da a les plataformes pels dretssocials a fixar una agenda comu-na de tots els organismes unitarislocals de cara a presentar-se davantla societat com una alternativa alsindicalisme pactista.

Les centrals sindicals valoren positivament la jornada del 27G i consideren assolit l’objectiu demostrar una alternativa al pactisme

ANDRÉS GONZÁLEZ TORRENT

Convocades per la Plataforma pelsDrets Socials, més de 2.000 perso-nes desafiaren la pluja i el fred elpassat 27 de gener i es manifestarenpel centre de la capital de l'Hortaper dir no a la retallada de les pen-sions. La mobilització es va aturaren diversos punts al llarg del reco-rregut, com el Banc d'Espanya, laDelegació del govern espanyol o laTresoreria de la Seguretat Social, perllegir parlaments on es denunciavala responsabilitat del capital finan-cer i del govern de l'Estat en aquestatac al sistema públic de pensions.

"Les nostres vides no són un nego-ci", "caminem tots plegats a la vagageneral", "qui sembra la misèria,recull la ràbia!" o "ací estem, nosal-tres no pactem!" foren les consignesmés repetides al llarg de la mobilit-zació. Algunes pintades amb el lema"la crisi que la paguen els rics" apa-regueren a la seu d'uns grans magat-zems i, al final de la marxa, es vacremar una falla que representavaun banquer.

També es va denunciar el funestpacte a la baixa d'UGT i CCOO ambel govern i es va insistir que la llui-ta és l'únic camí per aturar totesaquestes agressions a la classe tre-balladora. Els records i les mostresde suport cap a les vagues generalsconvocades a Galícia, Euskal Herria,i el Principat de Catalunya foren unacostant, així com també es va enviaruna abraçada a la resta de pobles enlluita arreu del món. A les portes de

la Plaça de Bous es donava per des-convocat un acte que els organitza-dors qualifiquen d'èxit. Gonçal Bra-vo, coordinador general de la COS,una de les organitzacions impulso-res de la mobilització, en declara-cions a L'ACCENT ha dit que "estemmolt satisfets, s'han superat lesexpectatives. Es corrobora que anemen la línia correcta i que cal conti-nuar eixint al carrer".

Cal afegir que el mateix dia almatí, estudiants de la Universitatde València tallaren l'Avinguda Blas-co Ibàñez -una de les artèries prin-cipals de la ciutat- per denunciar laretallada de les pensions. La protes-ta es va allargar durant almenys 20

minuts fins l'arribada de la Policiaespanyola, moment en el qual elsestudiants ens vam haver de refu-giar a la Facultat de Geografia i His-tòria.

Alacant vetlla la mort de les pensions públiquesUn taüt obria la marxa que va reu-nir centenars de persones pels carrersmés cèntrics de la ciutat d'Alacant.Després de setmanes d'intensa fei-na d'agitació, amb el repartimentde milers de pamflets informatiusals mercats i barris populars, la Pla-taforma de Lluita Contra les Reta-llades, formada per tota l'esquerraanticapitalista de la ciutat, va apro-

fitar aquesta nova convocatòria perdenunciar el pacte signat per CCOOi UGT, fins ara membres de la Pla-taforma, i per continuar informantsobre els casos repressius patits permembres dels moviments socials dela ciutat arran la vaga general delpassat 29 de setembre.

Castelló, l'Eliana, Xàtiva i Mont-cada es concentrenA Castelló de la Plana es va celebraruna concentració el mateix dia 27 ala plaça Maria Agustina, amb la par-ticipació de l'Esquerra Independen-tista de la Plana. Les setmanes prè-vies, a Xàtiva protestaren desenesde membres de les assemblees de

joves de la Costera Cremats i L'Esca-rot, juntament amb les organitza-cions CaMot i Endavant, i a l'Elianal'Assemblea de Joves el Camp delTúria prengué la iniciativa.

A Montcada de l'Horta, l'Assem-blea d'Aturats, creada un mes abans,reunia centenars de persones a lesportes de l'Ajuntament al crit de"volem treball".

Els barris de València s’organitzenDesprés de l'èxit del dia 27, els movi-ments socials del Cap i Casal no per-den l'empenta i les convocatòriescontinuen. Dos dies després de lagran manifestació centenars de per-sones realitzaren una cercavila pelsbarris del Botànic, Velluters i el Mer-cat amb l'objectiu d'informar el veï-nat de la pèrdua de drets que impli-ca la reforma de les pensions. Alllarg del recorregut diversos veïnsi veïnes que eren als carrers s'hi vansumar o van donar suport a la pro-testa des d'algunes balconades. Enels pròxims dies es repetirà l'expe-riència al barri de Benimaclet i a laresta de la ciutat es continuarà ambl'agitació i les accions, com una cade-na humana convocada per al dia 12de febrer.

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 PAïSOS CATALANS 05

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions continuen // FOTO:L’ACCENT

El País Valencià ix al carrer contra les retallades socials

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Dues manifestacions anticapitalis-tes han marcat la setmana de llui-ta a Mallorca contra la retallada deles pensions i les mesures econòmi-ques del Govern espanyol. Les duesmobilitzacions han aglutinat cen-tenars de persones a Palma.

La primera, el dijous 27 de generi sota un xàfec, es va celebrar en elmarc de la jornada de lluita nacio-nal convocada per sindicats com laCOS i la CGT, junt a l'esquerra inde-pendentista i a diferents organitza-cions anticapitalistes dels PaïsosCatalans.

La segona mobilització va tenirlloc dissabte i s'estava gestant desde feina mesos. La plataforma con-figurada amb motiu de la Vaga Gene-ral del 29S va aglutinar unes 300persones pels carrers del centre dePalma.

L'Ajuntament i la Delegació delGovern també van voler fer acte depresència, amb un voluminós cor-dó policial i l'inesperat tancamentde llums al pas de la mobilització:

les faroles dels carrers per on trans-corria la manifestació van roman-dre tancades fins que els manifes-tants i els responsables d'organit-zació van pressionar els membresdels cossos armats que estaven pre-sents.

La marxa va culminar entre laPlaça Espanya i la Plaça de la PortaPintada (Palma), on representantsde la CGT, la CNT, Endavant, Mau-lets i Frente Unido Inmigrante van

escenificar l'oposició social a la reta-llada de les pensions i els drets socialscom a segona fita de la unitat anti-capitalista a Mallorca.

Conseqüències peral sindicalismeDurant les darreres setmanes, però,els sindicats majoritaris, CCOO i UGT,han gaudit també d'un paper pro-tagonista en l'actualitat de l'illa. Lesfilials a Balears de les dues centrals

sindicals espanyoles han mantin-gut un llarg silenci fins a l'aprova-ció de la retallada de les pensions.

Posteriorment, els representantsdels dos sindicats només han sortita la palestra per reiterar la neces-sitat de signar les reformes del governespanyol, escudant-se en la impor-tància d'evitar mals pitjors per laclasse treballadora.

D'aquesta manera, i a diferèn-cia del 29S, la setmana de lluitaanticapitalista de finals de generha servit als sindicats combatiusde Mallorca per mostrar pública-ment l'existència d'un discurs iunes pràctiques molt diferents ales de CCOO i UGT, en sintonia ambel rebuig popular que estan gene-rant les mesures antisocials delgovern de Madrid.

En aquest panorama, però, faltaveure la definició que anirà prenentel camí d'un altre ens important enl'àmbit sindical de l'illa, l'STEI-i,que no ha donat suport als pactesde CCOO i UGT, però tampoc no s'hasumat a les protestes anticapitalis-tes de finals de gener.

Dues manifestacions marquen una setmana clau pel sindicalisme a Mallorca

Mallorca també va evidenciar el rebuig a la retallada

REDACCIÓ BARCELONA

L'equip de redacció de L'ACCENTtambé hem participat activamenten les mobilitzacions, treballanten el vessant comunicatiu junta-ment amb altres mitjans de comu-nicació populars. La primera ini-ciativa en què vam participar set-manes abans de la convocatòria devaga fou l'edició del periòdic “Jan'hi ha prou” en què s'analitzavala retallada de les pensions i laseva imbricació en el context deretallades generalitzades de dretssocials aprofitant l'actual crisi.D'aquest periòdic se n'editaren40.000 exemplars que foren repar-tits al llarg i ample dels Països Cata-lans aprofitant les diverses mobi-litzacions.

La segona iniciativa en què vaparticipar L'ACCENT fou en l'agèn-cia informativa 29S. Nascudadurant la jornada de vaga del 29de setembre, l'agència informati-va aglutina diversos mitjans decomunicació i neix amb l'objectiude servir notícies des de l'òpticapopular per a tothom qui les vul-gui utilitzar. En aquesta ocasió,l'agència elaborà més d'un cente-nar de teletips i el volum de visi-tes a la web superà les 10.000.

LL’’AACCCCEENNTT,, pprreesseenntt aa lleessmmoobbiilliittzzaacciioonnss

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201106 PAïSOS CATALANS

ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Tretze anys després que s'impulsa-ra la construcció de la Zona d'Ac-tivitats Logístiques (ZAL) del Portde València, la iniciativa arrancaper fi. El que es considerava, a mei-tat dels 90, com a un macroprojec-te estratègic i essencial per al futureconòmic del País Valencià no sem-bla que fóra tan urgent. Però hi hauna cosa en la qual no es pot tor-nar enrere: el sòl d'horta aplanatper a implantar la gran àrea logís-tica vinculada al port.

A mitjan gener de 2011 s'ha anun-ciat que SEPES, l'empresa estatalpropietària dels terrenys de la ZAL,tancava la venda de 10 hectàreesde terreny a la societat VPI Logís-tica, participada pel port, la Gene-ralitat i l'Ajuntament de València.Aquesta entitat llogarà ara aquestsòl, en forma de parcel·les, a lesempreses interessades en instal·lar-se en la ZAL.

Més enllà d'aquestes operacionspreliminars, els grans perjudicatsde la ZAL resten perfectament retra-tats des de fa més d'una dècada.Per una part, la ciutat de València,que perd 65 hectàrees de terra d'hor-ta fèrtil (sobre la qual s'implantala zona logística); i, més directa-ment, els 200 veïns que van veureenderrocades les seues alqueriesper un suposat interès general.

Com en la major part dels "gransprojectes" al País Valencià, el con-sens és quasi absolut. La dreta eco-nòmica -i especialment l'AutoritatPortuària-, el PP (a càrrec de lesinstitucions locals i autonòmiques)i el PSOE (des del Govern espanyol)han vist sempre la ZAL com unainiciativa econòmicament vital.Convertiria el Port de València, esdeia per "vendre" el producte, enel primer de la Medi-terrània, per sobredel de Barcelona.

I a l'horta li res-ten poques opcionsquan hi ha gransoperacions en joc.Ja el 1988 el Plageneral d'ordena-ció urbana deValència declaraval'horta de la Punta"sol no urbanitza-ble d'especial pro-tecció agrícola",fórmula que obriala porta a una futu-ra reclassificaciódels terrenys per a usos logístics.De fet, és el que va ocórrer anysdesprés.

Emplaçada en el sud-est de laciutat de València, entre el barride Natzaret i el nou llit del riuTúria, la Punta era una pedaniad'horta i alqueries amb possibili-tats d'esdevenir -si no s'hagueraprojectat la ZAL- un dels grans "pul-mons verds" del cap i casal. La seuaproximitat amb el Parc Natural del'Albufera haguera augmentat, finsi tot, les prestacions ambientals enbenefici de la ciutat.

Això haguera succeït en condi-

cions normals. Però segons l'eco-nomista de la Universitat de Valèn-cia, Rafael Bernat, "València ha vis-cut tradicionalment d'esquenes aeixe gran patrimoni cultural i pai-satgístic que és l'horta; només haestat valorada des d'una visió fol-klòrica i neoruralista, raó per laqual continua sent la gran desco-neguda per a la major part dels ciu-tadans".

El Pla general de València, quees troba en fase de revisió, conti-nua en la mateixa línia. Segons l'o-

pinió del coordina-dor d'Esquerra Uni-da en la ciutat deValència, AmadeuSanchis, "el tracta-ment que rep l'hor-ta de la Punta perpart de l'ajunta-ment del PP no éscap excepció, sinóque respon a unmodel premeditatde ciutat; de fet, elnou document deplanejament tam-bé planteja lareclassificació d'al-tres zones d'horta,

com en el campus de la Universi-tat Politècnica; l'única cosa queimporta és el benefici desenvolu-pista, al més pur estil franquista ia curt termini".

Sanchis explica que "l'errada dela ZAL està ja en la seua concepció."Fins i tot des de criteris netamentcapitalistes, alternatives que esplantejaren en el seu dia es vanrebutjar incomprensiblement; perexemple, la ubicació en Sagunt, quehaguera alleugerit un àrea afecta-da per processos de desindustria-lització i evitat la destrucció del'horta de la Punta".

Ara, quan els poders fàctics dela ciutat han apostat decididamentper un model d'oci, turisme i gransesdeveniments -com la Copa Amè-rica i la Formula 1- la ZAL no sem-bla tan urgent ni prioritària. Finsi tot, la construcció d'infraestruc-tures per acollir els grans esdeve-niments, com el circuit de Formu-la 1, estrangulen el creixement delport.

El nou model de ciutat esdevécontradictori amb la realitat querepresenta la ZAL, projecte ques'emmarca en un paradigma indus-trial i mercantil. Tal vegada peraquesta raó, els primers passos dela zona logística no han començatfins al gener de 2011, quan el 2003ja estaven enderrocades totes lesalqueries i el 2006 els terrenys ones preveu la ZAL restaven urbanit-zats.

"Es va prometre que calia aques-ta gegantesca àrea logística perquèel port de València esdevenguerael major de la Mediterrània. Laparàlisi de més d'una dècada resul-ta d'una incoherència absoluta, finsi tot, des del punt de vista delsdefensors de l'actuació. I el pitjorés que els eixirà de franc", conclouRafael Bernat.

ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

La resistència en l'horta de la Pun-ta ha estat una de les batalles mésdures i abnegades que els movi-ments socials han plantejat aValència en la última dècada. Esva lluitar per unes necessitats moltbàsiques, la terra i les alqueries,davant un enemic d'un potencialmolt superior: l'Autoritat Portuà-ria (un dels gran poders fàcticsdel cap i casal) i les administra-cions estatal, autonòmica i local(en mans del PP i el PSOE).

Entre 2000 i 2003 es van ende-rrocar 200 alqueries. Als veïns queallí residien se'ls va desarrelar delseu ecosistema vital per compen-sacions irrisòries, que en cap casredimien la injustícia. La resis-tència va ser èpica. Però els veïnsno estaven sols. Grups de jóvensvan donar suport en la batalla ocu-pant cases i engegant conreus permantenir viva l'horta. Tot i que laconvivència no va ser sempre fàcil,per la diferència generacional iideològica, es compartien objec-tius.

El documental A tornallom, bri-llantment dirigit per Enric Perisi Miguel Castro, ofereix un testi-moni valuós dels fets, amb imat-ges de les excavadores enderro-cant alqueries amb la custòdia dela policia antiavalots, la desobe-diència a la autoritat en el sostrede les cases i damunt de les màqui-

nes, o els desallotjaments i lesdetencions. Un crit de ràbia per ala memòria en la capital dels "gransesdeveniments".

Amb la perspectiva del temps,Carmen Gonzàlez, presidenta del'Associació de Veïns la Unifica-dora de la Punta, recorda com l'hor-ta va ser víctima de la idea de "pro-grés entesa com a asfalt; de la impo-sició d'un model de ciutat on esdilueixen les relacions personalsen els grans centres comercials ini tan sols es respecten els orígensi els vincles culturals".

En l'horta de la Punta es vanviure situacions delirants. L'octu-bre de 2002, segons la denúnciadel col·lectiu Per l'Horta, un grup

organitzat de quinquellers comen-ça a atemorir els veïns i saquejarsistemàticament alqueries i barra-ques, malgrat la presència contí-nua de la Policia Nacional espan-yola a la pedania. Alguns veïns esvan veure forçats a abandonar elsseus habitatges per les amenaces.

En tot el procés d'expropiacions,desnonaments i demolicions, elspropietaris de les barraques i deles terres van denunciar flagrantsirregularitats, que es van recolliren l'informe "El desallotjamentforçós dels veïns de la Punta: unaviolació greu dels drets fonamen-tals", elaborat per la jurista RutMestre, i lliurat a Amnistia Inter-nacional.

L'oposició a peu d'obra no vadonar resultats. Però tampoc lesvies més institucionals. Quan l'or-ganització Per l'Horta va presen-tar a les Corts Valencianes una Ini-ciativa Legislativa Popular, avala-da amb 118.000 signatures, plan-tejant una moratòria per a lesterres d'horta (amb especial men-ció a la Punta), va ser rebutjadapel PP.

En la batalla de la Punta es vademostrar, sobretot, una cosa. Queel sòl d'horta es considera més unazona estratègica (junt al Port, aun quilòmetre de la Ciutat de lesCiències i de ple en el Circuit deFormula 1) que la reserva d'unmode de vida tradicional a puntd'extingir-se.

AArrrraannccaa llaa ZZAALL ddeell PPoorrtt ddee VVaallèènncciiaassoobbrree llaa ddeevvaassttaaddaa hhoorrttaa ddee llaa PPuunnttaa

“La Punta era unapedania d'horta i

alqueries amb possi-bilitats d'esdevenir

un dels grans ‘pulmons verds’ del

cap i casal”

Les alqueries de la Punta han deixat pas al formigó i els contenidors

La Punta i l’èpica de la resistència

FRANCESC BLANCO BARCELONA

Entre 100 i 200 persones es vanmanifestar a Montcada (Horta nord)el passat 2 de febrer. Van recórrerel municipi durant una hora i mit-ja fins a arribar a l'Ajuntament,on van demanar reunir-se amb l'al-calde, sense aconseguir-lo, al queli van exigir llocs de feina en lesobres que adjudica el Consistori.L'acció la va convocar la Platafor-ma d'Aturats de la localitat que faun mes que funciona per reivindi-car la implicació del Consistori enl'ajuda a persones amb situacionssocials i laborals complicades. Laprotesta, segons un membre de laPlataforma que va assistir a la mani-festació, va ser tot un èxit. Aquestaturat informa a L'ACCENT que l'en-titat aplega ja a 300 persones i que"l'objectiu és estructurar l'assem-blea per poder donar una respostacol·lectiva i més potent als proble-mes que afecten a moltes veïnes iveïns del poble".

Montcada té actualment unataxa d'atur del 10,9% (2.300 perso-nes de 21.000 habitants). Segons elmembre de la Plataforma "hi hafamílies que comencen a tenir serio-sos problemes per mantenir unaqualitat de vida digna". Per tant,volen lluitar contra açò. I el col·lec-tiu de persones parades va dema-nar que les obres que va engegarl'Ajuntament gràcies al Plan Eespanyol i al Plan Confianza auto-nòmic siguen adjudicades a perso-nes sense feina del poble i no aempreses de fora que duen la seuapròpia mà d'obra. Altra de les rei-

vindicacions que se li féu a l'alcal-de, Juan José Medina del PP, va serque els contractes de sis mesos pera diferents actuacions es rebaixa-ren a tres per a poder beneficiaral doble de veïnat.

La Plataforma té previst seguiramb l'activitat. Consolidar l'assem-blea, difondre les seues reivindi-cacions pel municipi, crear cons-ciència de la gravetat de la situa-ció i seguir buscant una trobadaamb l'alcalde per fer-li arribar lesseues demandes. Pel seu cantó,Medina va qualificar d'inadequa-da la manifestació, ja que no té "capproblema en parlar amb la Plata-forma". Si bé, el membre de la Pla-

taforma consultat per L'ACCENTassegura que l'alcalde ja ha comen-çat la tasca de divisió del col·lec-tiu de persones treballadoresdonant feina a algunes d'elles perseparat.

Accions racistes d'España 2000El mateix dia de la manifestacionsel partit polític feixista España2000 va repartir díptics idènticsals redactats per l'assemblea d'a-turats de Montcada, però amb l'a-fegitó de missatges racistes. Des debon principi membres del col·lec-tiu obrer van intentar evitar ladifusió d'aquell material i ho van

denunciar. La Plataforma s'ha des-marcat de la informació feixista iha deixat ben clar que es demanafeina per a tot el veïnat del poble,

indistintament d'on ha nascut iquina siga la seua nacionalitat.

No és la primera plataforma obreraLa Plataforma, a pesar de ser autò-noma, compta amb membres de l'Es-querra independentista a títol indi-vidual. Entre d'altres, persones afi-liades a la Coordinadora ObreraSindical (COS). Però aquest no ésun fenomen aïllat, és la segona pla-taforma que es crea a l'Horta. Laprimera va sorgir a Paterna i a l'a-bril del 2010 va protagonitzar unaocupació del consistori d'aquellalocalitat. Amb aquella acció volienreivindicar que l'equip de governdoblara la subvenció per a desen-volupar un programa d'inserciólaboral basat en l'agricultura eco-lògica. En definitiva, totes duesassemblees obreres demanen laimplicació de la institució més pro-pera, l'Ajuntament local, en unaqüestió cabdal per a les seues vides:trobar feina per tenir una mínimd'estabilitat econòmica.

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 PAÏSOS CATALANS 07

REDACCIÓ BARCELONA

Ha plogut molt des que ara fa 20 anysun grup de joves vinculats a Mauletsdecidí engegar el projecte del CasalDespertaferro. Després d'una trajec-tòria en què el casal es feu un llocdins l'associacionisme i la vida cul-tural reusenca, des de fa ja uns quantsanys van proposar-se fer un salt enda-vant molt important.

L'objectiu era construir en un solarde cessió municipal -tal i com l'ajun-tament també ha fet en el cas d'al-tres seus d'entitats- un edifici de bai-xos i tres plantes. En total, uns 400metres quadrats i uns baixos on s'hiubica la Taverna Despertaferro. Elfinançament de la construcció, uns300.000 euros, ha vingut en part através d'una campanya d'aportacionseconòmiques de la societat civil, i en

altra part de les associacions que tin-dran la seu al Casal.

Aquest dissabte 5 de febrer fou eldia assenyalat per a inaugurar el noucasal. L'acte s'inicià amb una cerca-vila des de local de l'antic casal, alcarrer Elias, fins al nou casal, empla-çat al carrer Martí Napolità 7. Al llargde la jornada, els àpats populars s'al-ternaren amb les actuacions musi-cals i de cultura popular. La inaugu-ració va ser seguida per més de 400persones.

En aquest nou casal hi tindrantambé la seu l'Assemblea de Joves deReus-CAJEI, el Bou de Reus, el ClubEsportiu Despertaferro!, el col·lectiufeminista Dones en acció, l'ONGIGMAN-Acció Solidària, la CUP, l'As-semblea Feminista Revolucionàriade Reus L'Hora Violeta, Maulets i elSEPC.

REDACCIÓ BARCELONA

La candidatura d'esquerres de San-ta Coloma de Gramenet, Gent de Gra-menet, va presentar el passat 29 degener el seu projecte de cara a lesproperes eleccions municipals demaig. Després de dos anys en què laciutat ha estat a l'ull de l'huracà pelscasos de corrupció, la candidaturaespera poder esdevenir un vehicleper expressar les reivindicacionspopulars en una administració localcontrolada ferrenyament per l'apa-rell del PSOE.

El 2007, Gent de Gramenet es que-dà només a 6 vots d'obtenir represen-tació després de recollir-ne 1.876. Lesexpectatives electorals de Gent de Gra-menet enguany, són una incògnita.Si bé d'una banda pot recollir la indig-nació de part de la societat colomen-ca amb els casos de corrupció i alho-ra els fruits d'una activitat constantde denúncia i propostes d'alternati-

va, també és cert que la marxa d'algu-nes de les cares més visibles del projec-te ara fa més d'un any per discrepàn-cies en la concepció de la candidaturapot tenir el seu efecte electoral.

La formulació de la candidatura ésque en cas que surti escollit un regi-dor, aquest només ostentarà el càrrecdurant un any. Aquest fet investeix

com a candidats els quatre primersintegrants de la llista. Aquesta seràencapçalada per Teresa Franco, unaactivista membre de la Plataformaper la Defensa de la Serra Marina,el Riu Besòs i Can Zam, i de nombro-sos moviments socials de la ciutat.La seguirà Aitor Blanc, Nines Casa-do i Alba Calvo.

Els aturats s’organitzen a l’Horta nord i reclamen treball al’Ajuntament de Montcada

GGeenntt ddee GGrraammeenneett pprreesseennttaa llaa sseevvaa lllliissttaa

L’alcalde de Montcada no va voler rebre els manifestants

SS’’iinnaauugguurraa aa RReeuuss llaa nnoovvaa sseeuu ddeellCCaassaall DDeessppeerrttaaffeerrrroo

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201108 EN PROFUNDITAT

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 195

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201110 INTERNACIONAL

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF.& ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

IKER BIZKARGUENAGA*

Del procés de diàleg desenvolupatentre els anys 2006 i 2007, que vaconcloure després de les conversesa dues bandes (Batasuna-PSOE; ETA-Govern espanyol) a Ginebra (Suïs-sa), l'esquerra abertzale va extreu-re dues importants conclusions:d'una banda, que l'Estat espanyolés molt feble en el terreny polítici, de l'altra, que l'Estat espanyolestava molt còmode en un escena-ri de bloqueig com el que, en elsúltims anys, ha tenallat l'activitatpolítica basca.

Per entendre la primera conclu-sió es pot citar una dada respecteal que va passar en aquelles reu-nions que, probablement, sigui des-conegut per la majoria de l'opiniópública fora d'Euskal Herria. Quanambdues parts van acordar que elsobservadors internacionals queassistien a les reunions posessinper escrit el que podria ser un esbo-rrany d'acord, i en entregar-los untext, els representants bascos vanexpressar la seva disposició a sig-nar-lo, mentre que els emissarisespanyols ho van rebutjar. Cal recor-dar que en aquest procés de diàlegvan estar involucrats representantsde diversos governs europeus, pocsospitosos de connivència amb l'es-querra independentista basca. Noobstant això, quan aquests inter-mediaris van posar negre sobreblanc el que al seu judici era unafórmula resolutiva raonable, nomésla part basca es va mostrar confor-me. En aquest moment, l'esquerraabertzale va ser conscient que aulls de la comunitat internacionalles seves tesis podrien resultar, ocertament resultaven, més raona-bles que les espanyoles.

En la segona conclusió, la socie-tat basca ha donat per superat elmarc polític i institucional impo-sat en l'anomenada Transició espan-yola, i avui és el dia en què unamajoria social rebutja aquest marci aposta per un nou escenari. Elsmoviments realitzats per la majo-ria sindical (la unitat d'acció entreELA i LAB sobretot) des de mitjan90 -ELA, el major sindicat basc, vadir el 1997 que l'Estatut de Gerni-ka havia mort-, la consolidació deles tesis independentistes en par-tits i organitzacions que havienratificat el marc estatutari, i lamajoria política visualitzada arrande l'acord de Lizarra-Garazi (1998),han estat indicadors molt clars enaquest sentit. No obstant això, tot

i que el vell marc ha mort, tambéés cert que el nou encara no ha aca-

bat de néixer, i d'aquesta consta-tació l'esquerra abertzale va con-cloure que hi havia una situaciód'impàs, on l'Estat espanyol sortiabeneficiat i on podria aguantarindefinidament. Les condicions percrear aquest nou marc podrien nodurar per sempre, i era necessarifer el pas i saltar definitivamentcap a un nou escenari.

De la resistència al nou marc Per aconseguir aquest objectiu, l'es-querra abertzale va veure que neces-sitava una estratègia “eficaç”, ambla qual passar d'una lluita de resis-tència que havia aconseguit impe-dir el procés d'assimilació que pre-tenia el postfranquisme, a una d'a-cumulació de forces i construcciód'un nou marc. Amb aquesta fina-litat, va iniciar a la tardor de 2009un procés de debat -les detencionsd'Arnaldo Otegi, Rufi Etxeberria,Rafa Díez i altres militants busca-va frenar aquest debat- en què van

participar milers de militants i queva concloure amb la definició d'u-na estratègia que apostava per cons-truir un procés democràtic a Eus-kal Herria. I en aquest camí es vaconsiderar necessari adoptar movi-ments unilaterals, que facilitessinla unió de forces per fer possibleaquest procés democràtic. D'aquívan arribar la declaració d'Altsa-su, la d'Iruñea, la declaració deBrussel·les, l'acord de Gernika, elspactes entre l'esquerra abertzale,EA i Alternatiba i, en aquest mateixcontext, l'anunci d'ETA, el setem-bre, que havia adoptat la decisióde no realitzar accions armadesofensives, i la declaració del 8 degener -el mateix dia que es va por-tar a terme la major manifestaciódels últims anys en favor dels pre-sos polítics bascos-, i s'anunciavaun alto el foc general, permanenti verificable internacionalment,com a expressió del compromís desuperar la confrontació armada.

L'anunci d'ETA respon a les peti-cions de la Declaració de Brussel·lesi de l'Acord de Gernika. I ho fa demanera positiva i més que sufi-cient, tal com han declarat els sig-nants de l'Acord de Gernika i elfacilitador sud-africà Brian Currin.La resposta per part del Governespanyol i els seus apèndixs, haestat, com era d'esperar, la contrà-ria. A més de qualificar d'“insufi-cient” tot moviment, la seva con-trapartida, com el setembre, haconsistit en més detencions -ambgreus denúncies de tortura- i unacrida al tancament de files davantl'esquerra abertzale. Amb les deten-cions ha intentat, cada vegada ambmenys esperança d'èxit, intentarobrir bretxa en l'esquerra indepen-dentista i intentar crear-li contra-diccions. És destacable, en aquestsentit, que entre els detinguts enles últimes setmanes -cap operacióha estat relacionada amb ETA, sinóamb diversos organismes socials ipolítics- hi hagi tres fills i filles deportaveus habituals de l'esquerraabertzale.

No obstant això, totes aquestesaccions, tot i ser doloroses en el casde les detencions i tortures, sónadoptades a la defensiva i semprea rebuf dels moviments de l'esque-rra abertzale, que ha sacsejat eltauler i, a diferència de fa un parelld'anys, porta la iniciativa. És cons-cient que l'Estat espanyol, que juga-rà amb la Llei de Partits i utilitza-rà els presos com a ostatges, té capa-citat per fer mal, però no aconse-guirà moure'l del full de rutadissenyada pels seus militants. Avuien dia, l'única violència políticaque es practica en Hego EuskalHerria és la de l'Estat. I aquestarealitat cada vegada li resultaràmenys manejable, si més no davantla societat basca. Per contra, l'es-querra abertzale està teixint unaxarxa de complicitats cada cop mésàmplia, conscient que la batalla del'opinió pública a Euskal Herria ila seva capacitat de mobilitzacióseran determinants.

El que vivim en aquest momentés tot just l'inici d'una nova etapa,el final no està escrit, però cadavegada més gent té la determina-ció d'acabar en un estat basc inde-pendent.

*Iker Bizkarguenagaés periodista

Un nou escenari polític a Euskal Herria

L’esquerra abertzale ja compta amb unnou partit per presentar-se a les eleccions

“Tot i que el vellmarc ha mort, també

és cert que el nouencara no ha acabatde néixer, i d’aquesta

constatació l’esquerra abertzaleva concloure que hihavia una situació

d’impàs”

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 INTERNACIONAL 11

LUIS PICAZO CASARIEGO*

Recentment ens han sorprès elsesdeveniments de Tunísia que handesembocat en la fugida del tiràBen Alí, tan demòcrata per occi-dent fins abans d'ahir i alumneexemplar de l'FMI. Tot i això, unaaltra "revolució" que té lloc des defa dos anys ha estat convenient-ment silenciada pels mitjans decomunicació al servei de les pluto-cràcies europees. Ha succeït a lamateixa Europa (en el sentit geo-polític), a un país amb la democrà-cia probablement més antiga delmón, els orígens del qual es remun-ten a l'any 930, i que va ocupar elprimer lloc en l'informe de l'ONUde l'Índex de DesenvolupamentHumà de 2007/2008.

Endevineu de quin país es trac-ta? Estic segur que la majoria noen teniu ni idea, com no la teniajo fins que m'he assabentat percasualitat (malgrat que hi vaig serel 2009 i el 2010). Es tracta d'Islàn-dia, on van fer dimitir un governsencer, van nacionalitzar els prin-cipals bancs, van decidir no pagarel deute que aquests han creat ambGran Bretanya i Holanda a causade la seva execrable política finan-cera i acaben de crear una assem-blea popular per a reescriure laConstitució.

I tot això de forma pacífica: acop de cassola, crits i llançamentd'ous. Aquesta ha estat una revo-lució contra el poder político-finan-cer neoliberal que ens ha conduïtfins a la crisi actual. Heus aquí perquè no s'han donat a conèixer totjust aquests fets durant dos anys ose n'ha informat frívolamente i dereüll: què passaria si la resta deciutadans europeus en prengues-sin exemple? I de passada confir-mem, una vegada més per si enca-ra no estava clar, al servei de quiestan els mitjans de comunicaciói com ens restringeixen el dret ala informació en la plutocràcia glo-balitzada del Planeta SA.

Com s'ha arribat a la situació actual?Aquesta és, breument, la històriadels fets: a la fi de 2008, els efec-tes de la crisi en l'economia islan-desa són devastadors. A l'octubrenacionalitzen Landsbanki, princi-pal banc del país. El govern brità-nic congela tots els actius del seusubsidiària IceSave, amb 300.000clients britànics i 910 milions d'eu-ros invertits per administracionslocals i entitats públiques del Reg-ne Unit. A Landsbanki el seguiranels altres dos bancs més importants,el Kaupthing el Glitnir. Els seusprincipals clients estan en aquestpaís i a Holanda, clients als qualsels seus estats han de reemborsarels seus estalvis amb 3.700 milionsd'euros de diners públics. En aquellsdies, el conjunt dels deutes banca-ris d'Islàndia equival a diversesvegades el seu PIB. D'altra banda,la moneda es desploma i la borsasuspèn la seva activitat desprésd'un enfonsament del 76%. El país

està en fallida.Aleshores el govern sol·licita ofi-

cialment ajuda al Fons MonetariInternacional (FMI), que aprovaun préstec de 2.100 milions dedòlars, completat amb 2.500 milionsmés d'alguns països nòrdics. Lesprotestes ciutadanes davant delParlament en Reykjavik van crei-xent. El 23 de gener de 2009 es con-voquen eleccions anticipades i alcap de poc les cassolades ja són mul-

titudinàries i provoquen la dimis-sió del primer ministre, el conser-vador Geir H. Haarden, i de tot elseu govern en bloc. És el primergovern (i únic que jo sàpiga) quecau víctima de la crisi mundial.

El 25 d'abril següent se celebreneleccions generals de les quals surtun govern de coalició format perl'Aliança Social-demòcrata i el Movi-ment d'Esquerra Verda, encapça-lat per la nova primera ministraJóhanna Sigurðardóttir. Durant el2009 continua la pèssima situacióeconòmica del país i l'any tancaamb una caiguda del PIB del 7%.

Mitjançant una llei àmpliamentdiscutida al Parlament es proposala devolució del deute a Gran Bre-tanya i Holanda amb el pagamentde 3.500 milions d'euros, suma quepagaran tots les famílies islande-ses mensualment durant els prò-xims 15 anys al 5,5% d'interès. Lagent es torna a llençar al carrer isol·licita sotmetre la llei a referèn-dum. El gener de 2010 el president,Ólafur Ragnar Grímsson, es nega aratificar-la i anuncia que hi hau-rà consulta popular. Al març se cele-bra el referèndum i el 'no' al paga-ment del deute arrasa amb un 93%dels vots. La revolució islandesaaconsegueix una nova victòria deforma pacífica.

L'FMI congela les ajudes econò-miques a Islàndia a l'espera que esresolgui la devolució del seu deu-te. A tot això, el govern ha iniciatuna investigació per dirimir jurí-dicament les responsabilitats de lacrisi. Comencen les detencions dediversos banquers i alts executius.La Interpol dicta una ordre inter-

nacional d'arrest contra l'expresi-dent del Kaupthing, SigurdurEinarsson.

En aquest context de crisi, elpassat mes de novembre van esco-llir una assemblea constituent perredactar una nova constitució quereculli les lliçons apreses de la cri-si i que substitueixi l'actual, queés una còpia de la constitució dane-sa. Per fer-ho recorren directamental poble sobirà. Es trien 25 ciuta-

dans sense filiació política dels 522que s'han presentat a les candida-tures. Per fer-ho només calia sermajor d'edat i tenir el suport de 30persones. L'assemblea constitucio-nal començarà el seu treball al

febrer de 2011 i presentarà un pro-jecte de Carta Magna a partir deles recomanacions consensuadesen diferents assemblees que se cele-braran per tot el país. Haurà de seraprovada per l'actual Parlament ipel que es constitueixi després deles pròximes eleccions legislatives.

Silenci europeuSe'ns ha parlat d'això als mitjansde comunicació europeus? Ho hancomentat a les repugnants tertú-lies radiofòniques de politicastresi mercenaris de la desinformació?S'han vist imatges dels fets per latelevisió? És clar que no. Deu serque als Estats Units d'Europa noels sembla prou important que unpoble prengui les regnes de la sevasobirania i planti cara al corró neo-liberal. O potser temen que els cai-gui la cara de vergonya en quedaruna vegada més en evidència quehan convertit la democràcia en unsistema plutocràtic on res ha can-viat amb la crisi, excepte l'inicid'un procés de socialització de lespèrdues amb retallades socials iprecarització de les condicions labo-rals. És molt probable també quepensin que encara queda vidaintel·ligent entre les seves unitatsde consum, com els agrada anome-nar als ciutadans, i temin un efec-te contagi. Encara que el més segurés que aquesta calculada minusva-loració informativa, o més aviatsilenci clamorós, sigui per totesaquestes causes juntes.

Alguns diran que Islàndia és unapetita illa de tan sols 300.000 habi-tants, amb un entramat social, polí-tic, econòmic i administratiu moltmenys complex que el d'un granpaís europeu, per la qual cosa ésmés fàcil organitzar-se i portar aterme aquest tipus de canvis. Tot iaixò és un país que, encara quemanté gran independència ener-gètica gràcies a les seves centralsgeotèrmiques, té molt pocs recur-sos naturals i té una economia vul-nerable a les exportacions de laqual depenen en un 40% de la pes-ca. També els diran que han viscutper sobre de les seves possibilitatsendeutant-se i especulant al casi-no financer, i és cert. És el mateixque han fet la resta dels païsosguiats per un sistema financer libe-ralitzat fins a l'infinit pels matei-xos governs irresponsables i suïci-des que ara es posen les mans alcap. Jo simplement penso que elpoble islandès és un poble culte,solidari, optimista i valent, que hasabut rectificar plantant- cara alsistema i donant una lliçó de demo-cràcia a la resta del món.

El país ja ha iniciat negociacionsper a entrar en la Unió Europea.Espero, pel seu bé i tal com estanposant-se les coses al continent ambla plaga de farsants que ens gover-nen, que el poble islandès comple-ti la seva revolució rebutjant l'ad-hesió. I tant de bo que succeís alcontrari i fos Europa la que entrésa Islàndia, perquè aquesta sí queseria la veritable Europa dels pobles.

* Article extret de la web d'Attac

La revolució silenciadaLa transformació d’Islàndia que no ens han explicat

La revolta islandesa ha passat desapercebuda

“A Islàndia van ferdimitir un govern sen-cer,van nacionalitzarels principals bancs,van decidir no pagarel deute que aquestshan creat amb GranBretanya i Holanda”

“El poble islandès ésun poble culte,solida-ri,optimista i valent,

que ha sabut rectificarplantant- cara al siste-ma i donant una lliçó

de democràcia a laresta del món”

ÀLEX TISMINETZY BARCELONA

Matinada del 27 de gener. Les cúpulesde CCOO i UGT s'han passat la nit pac-tant amb el Govern de Zapatero a Madridi en sortir el sol han acordat la retalladamés important de les pensions en elsdarrers 30 anys, mentre uns petits sindi-cats catalans,conjuntament amb els movi-ments socials, han convocat jornada delluita. L'Acord definitiu representa unareducció del 25% d'unes pensions queja avui en dia estan en els límits de lapobresa.

El contrast entre els dos sindica-lismes es comprova en el dia a dia,però el passat 27 de gener va posara cadascú al seu lloc. CCOO i UGTals despatxos oficials de Madrid, idesprés a la pomposa signatura delPalau de la Moncloa, donavensuport al que les dades facilitadespel Ministeri de Treball afirmen

que és una retallada de prop del25% d'unes pensions ja sota mínims.Mentre al carrer milers de perso-nes demostraven que el sindicalis-me és una eina en defensa dels dretslaborals.

La reforma de les prestacions dela Seguretat Social té lloc en uncontext on les pròpies dades ofi-cials afirmen, sense cap rubor, queel 55% dels pensionistes actuals noarriben al pírric salari mínim inter-professional de 641 euros, i que tresde cada quatre no són ni tan solsmileuristes. Però el Govern espan-yol està decidit a baixar el que jaestà sota mínims, i aquesta vega-da ha obtingut el suport sorpre-nent de CCOO i UGT.

Una rebaixa de drets senseprecedentsLes retallades pactades a la Mon-cloa representen sens dubte la més

important des de la creació de laSeguretat Social moderna, sensepoder-se comparar amb cap de lesanteriors.

A les ja conegudes mesures d'am-pliació de l'edat de jubilació de 65a 67 anys, l'executiu ha imposatuna reducció del 7,5% de la pensióper cada any anterior a aquestaedat de jubilació ordinària, aug-mentant l'anterior coeficient del6 al 8%. També s'augmenta els anysper calcular la jubilació de 15 a 25,amb el resultat de disminuir demitja un 8,3%, segons dades obtin-gudes per l'Institut Nacional de laSeguretat Social.

Finalment, i entre d'altres, s'e-

limina el complement de mínimsde la pensió de 570 euros per aaquells que es jubilin abans dels 67anys, introduint la possibilitat deprestacions encara més baixes queaquestes quantitats ja molt reduï-des.

Alhora, el Govern i els sindicatsoficials han publicitat la possibi-litat de donar fins a 9 mesos decotització a les dones amb fills, sen-se explicar que només s'aplicaràaquesta mesura d'igualtat de gène-re a les que hagin dut a terme unaexcedència de la feina, i alhora tin-guin més de 38,5 anys cotitzats. Ésa dir, una mesura publicitària queen realitat afectarà una part moltpetita de les dones treballadores.

Alternatives des de l'esquerraDes dels moviments socials i el sin-dicalisme alternatiu s'han posatsobre la taula la possibilitat de posaren marxa mesures alternatives per

fer augmentar els ingressos de lacaixa de la Seguretat Social i nodisminuir les prestacions.

La primera i més important ésaugmentar els ingressos amb el con-trol dels fraus empresarials a laSeguretat Social, en els casos detreballadors que no estan d'alta ocotitzen menys del que realmentperceben salarialment. En un paísamb una economia submergida cal-culada arriba a un 20%, els ingres-sos per les cotitzacions d'aqueststreballadors en negre serien moltimportants, però per aconseguir-ho caldria apostar per tenir mésinspectors de treball i controlarrealment les actuacions fraudulen-tes de les empreses. La proposta noconsta a cap dels acords oficials.

També s'ha assenyalat la possi-bilitat de retirar les bonificacionsi descomptes a la Seguretat Socialque gaudeixen molts dels contrac-

tes actuals, que des de la darreraReforma Laboral poden arribar aser de fins a 1.200 euros, fet quelògicament redueix els ingressosde cotitzacions.

Finalment també s'ha apuntatla possibilitat de retirar els topesmàxims de cotitzacions, actual-ment en 3.100 euros, que permetenque els alts càrrecs puguin cotit-zar per aquest límit, tot i percebresalaris que dupliquen o tripliquenaquestes quanties.

L’ACCENT 19512 ECONOMIA DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

Treballadors sense cotitzar Més inspectors de treball Augmentar els controls als centres de treball

Augment dels ingressos a la SSRetirada de les bonificacions als contractes que no cotitzenAugmentar els topes màxims de cotització més alts, que cotitzen menys Augmentar dels impostos a les rendes altes

Pensions mínimes Augment fins als 1.000 euros mensuals

CCCCOOOO ii UUGGTT aaccoorrddeenn uunnaa hhiissttòòrriiccaa rreettaallllaaddaa

ddeell 2255%% ddee lleess ppeennssiioonnss

“El Govern espanyol està deci-dit a baixar el que ja

està sota mínimsamb el suport de

CCOO i UGT”

AAlltteerrnnaattiivveess ddeess ddee ll’’eessqquueerrrraappeerr aa llaa SSeegguurreettaatt SSoocciiaall

Els sindicats institucionals han renunciat a defensar els drets dels treballadors “El 55% dels pensionistes actualsno arriben al pírric

salari mínim interprofessional de

641 euros”

L’ACCENT 195 CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Ate-neu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // AteneuIndependentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafran-

ca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23,Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34,Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista deSants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda FrancescTarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta deFoc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUPMolins de Rei // CUP Sant Celoni // L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Neg-re - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València //SEPC-UUV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

RAFA ESCOBAR MANISESA. GREGORI VALÈNCIA

L'agost del 2009 es va fer públic un assump-te que fins aleshores no havia gaudit degaire importància als mitjans i que encaraavui no és una de les temàtiques principalspel que fa a problemes mediambientals.Estracta de l'aparició d'una immensa illa deplàstics al Pacífic nord, illa que tindria unasuperfície aproximada d'un milió quatre-cents mil quilòmetres quadrats,aproxima-dament tres vegades la superfície de lapenínsula ibèrica.

Aquesta enorme acumulació de plàs-tics es situarà entre els EUA i el Japó,tot i que no podem establir unes coor-denades fixes, ja que, es tracta d'u-na formació mòbil. Ocasionalment acausa de les corrents marines, arri-ben arrossegades grans quantitats derestes plàstiques a les costes de l'ar-xipèlag nipó i de les illes Hawaii.

El plàstic és un derivat del petro-li que s'utilitza d'una manera gene-ralitzada a les societats industrialsavançades per a fabricar objectes tandiversos com les bosses, electrònica,material escolar, material mèdic,domèstic... Es tracta d'un materialaltament tòxic que a la vegada esdegrada de forma molt lenta, man-tenint els seus efectes contaminantsdurant dècades.

La seua lenta degradació, el lentavanç en la generalització del reci-clatge dels plàstics, i la inexistènciad'aquestes iniciatives als països sub-desenvolupats, han provocat que granpart d'aquests residus hagen acabata la mar.

A la gran illa de plàstics trobemdes d'objectes sencers com xeringues,bosses, ampolles... Fins a partículesmicroscòpiques de la grandària d'unpetit gra de sorra. Els efectes d'aques-ta enorme taca sobre la vida marinai la cadena alimentària i la cadenatròfica són evidents, com va posar derelleu les diferents expedicions orga-nitzades pel Projecte Kaisei, que reu-neix a científics, biòlegs i ecologis-tes amb l'objectiu de determinar lamagnitud real dels efectes produïtsper la gran illa plàstica.

Segons apunten alguns d'aquestsestudis l'acumulació de plàstics pro-dueix dos efectes sobre la flora i lafauna marina, en primer lloc la inges-ta alimentària de petites partículesplàstiques, amb les conseqüències pera la salut que açò suposa; en segonlloc dificultant l'intercanvi de gasosi en conseqüència disminuint el per-centatge d'oxigen a l'aigua.

Altre greu problema associat ambl'anterior és que els plàstics actuencom a esponja química concentrantla major part dels contaminants endeterminades parts dels oceans, ambles conseqüències ja esmentades sobreles cadenes alimentària i tròfica queaçò suposa. A més la densitat d'ele-ments plàstics cada cop és major, al'actualitat es calcula que per cadacinc kilograms de plàncton hi ha unkilogram de plàstic, aspecte que estàproduint la mort d'aus o peixos a cau-sa de la ingesta d'objectes d'una con-siderable grandària, com puguen serels taps d'ampolla o les carcasses d'en-cenedors. De fet estimacions recentsafirmen que anualment moren apro-ximadament un milió d'aus i centmil mamífers aquàtics i tortuguesmarines a causa de la ingesta de plàs-tics.

A tenir en compte també és que,al contrari del que es puga pensar, lamajoria dels plàstics no romanen ala superfície, sinó que es dipositenals fons marins, de fet es calcula queel 70% dels plàstics s'acumulen alsfons marins. La contaminació de lesaigües és doncs, més generalitzadadel que es poguera pensar en un prin-cipi.

Però com explicar que una exten-sió tan gran passara inadvertida als

ulls del món durant tant de temps,fins que el capità de vaixell CharlesMoore la va descobrir allà pel 1997?Les explicacions són vàries, en pri-mer lloc val a dir que es tracta d'ai-gües internacionals que no estan sotala jurisdicció de cap estat, en segonlloc que no estan situades dintre derutes comercials significatives, deforma que el trànsit marítim és mésbé reduït.

D'aquesta manera, en una part del'oceà Pacífic poc transitada, lescorrents marines han anat arrosse-gant les deixalles fins a una zona onles corrents giren suaument en cer-cle en el sentit de les agulles del rellot-ge, a més els vents són escasos i noexisteixen illes properes en les queels residus més voluminosos puguenencallar, formant la regió conegudacom al vòrtex del Pacífic, o emprantl'expressió anglesa garbage patch (dei-xalleria).

La ràpida degradació del plàstic L'American Chemical Society va sor-prendre el 2009 amb un estudi en elqual afirmava que la degradació delplàstic és molt més ràpida del ques'havia pensat fins ara. Aquesta tro-balla que podria semblar en un pri-mer moment positiva s'ha mostratperò doblement perniciosa. Segons

l'estudi de l'esmentada societat ladegradació del plàstic començaria apartir d'un any després de ser abo-cat, quan aquest comença a descom-pondre's alliberant compostos comel bisfenol A i l'oligomer PS, poten-cialment molt contaminants quetenen i tindran en un futur un efec-tes nocius sobre la fauna i la floramarina, alterant per exemple el seufuncionament hormonal.

Aquest estudi afirma que l'expo-sició del plàstic als agents atmosfè-rics com la pluja o el sol accelerariala seua degradació. Es capgiraria elplantejament que fins ara es tenia,que calculava l'inici de la degradaciódels plàstics a partir del 150 anys iper tant el problema de la contami-nació dels plàstics i les seues impli-cacions canviaria de forma radical,pel fet que aquests començarien acontaminar molt abans del que espensava, tot i que la seua degradaciócontinuaria sent lenta.

Ens trobem doncs davant d'un pro-blema real que comença a manifes-tar-se amb gran cruesa i amb més for-ça del que es podia pensar i que qües-tiona la tòpica capacitat de l'ecosis-tema marí per regenerar-se.

La malaltia de minamataUn dels exemples més impressio-

nants es va donar al Japó, a la pobla-ció de Minamata, l'any 1956. El Dr.Hajime Hosokawa del servei de salutde la Corporació Chisso, va declararl'1 de maig de 1956 que "una estran-ya malaltia del sistema nerviós cen-tral havia aparegut". El mateix doc-tor va correlacionar la malaltia ambla dieta basada en peix dels pobla-dors i la va comparar amb la malal-tia semblant que sofrien els gats(també grans consumidors de peix).Molt ràpid els investigadors deienque la mar estava contaminat ambtòxics provinents de Chisso. Aqueststòxics provenien de la substànciaquímica diotyl phtalat (D.O.P) quela indústria utilitzava com a plasti-ficador.

Al cap d'uns mesos la gent d'a-questa zona va començar a emma-laltir-se i va mostrar els estranyssímptomes. El diagnòstic que elsdonaven a les víctimes d'aquestamalaltia era: degeneració del siste-ma nerviós. Els símptomes que espercebien eren: ceguesa, sordesa,comportament irracional, discursosirracionals, moviments involunta-ris i a algunes víctimes les hi trac-tava com si fossin bojos per les estran-yes actituds que mostraven.

Un descobriment important vaser veure com els gats, segons elspobladors de la ciutat, es tornavenbojos i se suïcidaven, també es vanotar que algunes aus queien estran-yament mentre volaven.

Finalment al juliol de 1959, inves-tigadors de la Universitat de Kuma-moto van concloure que el consumde peix i mariscs contaminats ambmetilmercuri, era la causa de lamalaltia de la badia de Minamata.La producció d'aquest compost quí-mic per bacteris i el seu allibera-ment en el mitjà aquàtic és un meca-nisme de defensa que protegeix elsmicrobis de l'enverinament ambmercuri.

Les investigacions van conclou-re que la Corporació Chisso va con-taminar l'aigua de la badia de Mina-mata amb 27 tones de compostos ambmercuri entre 1932 - 1968.

En 1974 solament 798 persones vanser oficialment reconegudes perhaver estat afectades per la Malal-tia de Minamata, però més tard, pergrans estudis portats avant per laKumamoto en els quals van ser estu-diades gairebé 80.000 persones, vaser reconegut que més de 3000 per-sones havien sofert la malaltia deMinamata.

Els mars i oceans s’han convertit en grans dipòsits de deixalles humanes

Un mar de plàstics: una enorme illade plàstics inunda el pacífic nord

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201114 CULTURA

Enric Llopis VALÈNCIA

Rescatar de l'oblit les biografiesdels metges republicans que esvan veure forçats a emigrar ala URSS, entre d'altres raonsper la seua militància política i

el seu paper destacat en la guerra civil, ésl'objectiu del neuròleg aragonès MiguelMarco en el seu llibre Los Médicos Repu-blicanos españoles en la URSS, que hapublicat recentment l'editorial Flor delViento.

Com en qualsevol investigació vasta iprolixa, i aquesta ho és, l'autor parteixd'una motivació personal que l'aproxima al'objecte d'estudi. En aquest cas el seusogre, Claudi Ramell, un pilot republicàque va emigrar a la URSS el setembre de1938, on va aprendre l'ofici amb 23 anys.Com a la major part dels aviadors exiliats,a Claudi, mai li va agradar parlar de laseua etapa soviètica i aquest hermetismeva ser, si més no, un esperó per a la inves-tigació de Miguel Marco.

El llibre adopta una perspectiva moltàmplia, quasi global. "Analitza la vida dela comunitat espanyola a la URSS, ja queem semblava un poc injust limitar-me alsmetges. Tracta el treball del col·lectiusanitari, inclosos farmacèutics i inferme-res, però també apareixen els nois de laguerra, els viatgers republicans, els mili-tants ingressats al gulag o personatges quevan abastar un lloc en la nomenclaturasoviètica", apunta l'autor.

En efecte, l'exili republicà a la URSSexcedeix de molt els facultatius. De lesgairebé 4.500 persones que s'exiliaren,unes 3.000 eren xiquets d'entre 3 i 15anys, sobretot bascos i asturians. Desprésdels menors, el grup més nombrós el for-maven quadres i militants del PCE, amb

els seus familiars.I en aquest context és on cal integrar

els sanitaris, com fa Miquel Marco: 88"nens de la guerra" van acabar exercint

com a metges, preferentment generalistes,després d'estudiar en els instituts mèdicsde la URSS (82 eren dones; de fet, a laUnió Soviètica la medicina s'associava a la

condició femenina). Del gros de l'exili,sols 20 persones es dedicaven a la salut.

Abans d'aprofundir en perfils concretsde personatges, Marco traça una àmpliatipologia de l'emigració: personatges exi-liats que durant la II República van ocu-par alts càrrecs en matèria sanitària; met-ges que atenien els "nens de la guerra";presoners en el gulag; "nens de la guerra"que amb el temps es van convertir en met-ges, entre d'altres apartats.

Miquel Marco, doctor en Medicina iespecialista en esclerosi múltiple i epilèp-sia, assegura que ha estat una investigaciód'arxiu i d'història oral "molt laboriosa,de formigueta, tot i que feta per purplaer". De fet, la seua professió l'exerceixen l'hospital Parc Taulí de Sabadell.

L'interés dels personatges ha ajudatl'autor a desenvolupar aquest minuciósestudi, a cavall entre la memòria històricai la història social de la medecina. "La bio-grafia de molts d'ells és com una novel·la

d'aventures", assegura Marco. I afegeixque, malgrat apostar la seua trajectòriavital a una idea, "han estat condemnats al'oblit; ni tan sols se les ha dedicat uncarrer o una plaça". Tal vegada el llibreconstituïsca l'inici de la seua rehabilita-ció.

Un dels personatges més sobresortintsdel període és Marcelino Pascua, primerdirector general de Sanitat de la II Repú-blica i home d'una personalitat íntegra,que el franquisme no va poder tacar mal-grat associar-lo perversament a l'"or deMoscú". Amic de Negrín i un dels pares dela epidemiologia moderna, Pascua va ocu-par el càrrec d'ambaixador de l'Estatespanyol en la URSS durant tres anys,abans de marxar a l'Estat francès. Segonsl'investigador, "es tracta d'un personatgeabsolutament desconegut, a qui no s'hadedicat ni tan sols el nom d'un hospital".

Entre d'altres moltes personalitats queel llibre recupera hi ha, així mateix, la deJuan Planelles, el metge del PCE més con-notat per les seues grans aportacions cien-tífiques, sobretot en el camp de les malal-ties infeccioses i la sintetització d'antibiò-tics. Gran amic de la Pasionaria i col·labo-rador de Marañón, aquest gran científicva realitzar a l'Estat espanyol el primerexperiment per investigar el "reflex con-dicionat" de Pavlov. Planelles va arribarfins i tot a ocupar un lloc a l'Acadèmia deCiències Mèdiques de la URSS.

Malgrat l'exhaustivitat i la profusadocumentació de l'estudi, el seu rigor i lasolidesa de la bibliografia, el llibre resultad'amena lectura. I açò no es fàcil d'aconse-guir. Es tracta, en suma, d'un pas més enla reivindicació de la memòria històricadels derrotats. Una brillant aportació queinsufla energies per a continuar les lluitesdel present.

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

Manresa, la ciutat que vaveure néixer el compositorJosep Maria Mestres Qua-dreny, acull ara i fins elproper 13 de març, l'expo-

sició que anteriorment va dedicar-li l'es-pai Arxiu de l'Arts Santa Mònica. “De copde poma a Trànsit boreal”, el títol de l'ex-posició en qüestió, pretén resseguir laseva obra mitjançant la mostra d'unrecull de partitures, fotografies i pecesartístiques diverses i de la possibilitatd'escolta del seu treball enregistrat.

Malgrat que en Mestres Quadreny vaarribar a Barcelona per a estudiar a laUniversitat -es llicencià en Químiques- deseguida se sentí atret per la composiciómusical i, a principis dels anys cinquan-ta, inicià estudis amb el compositor Cris-tòfor Taltabull. Durant aquells anys coin-cidí també amb en Joan Brossa, el qual elposà en contacte, entre d'altres, amb el

promotor artístic Joan Prats. Poc a poc

es va començar a interessaren l'avantguarda artísti-ca i en els llenguat-ges musicals mésrupturistes i,precisament através d'enPrats,poguéescoltarun àlbumde laintegralde l'An-tonWebern,membre dela segonaescola deViena, i apro-par-se als dis-cursos del dodeca-fonisme i del serialis-me.

A partir de principis dels

anys seixanta començà aactuar al Club 49, un

centre culturalclandestí que

presidia enPrats -con-

demnat amort pelrègim- ion espodiatrobarprojec-cionsdepel·lícu-

les, con-certs o

exposi-cions. A pro-

posta d'enJoan Miró parti-

cipà, juntamentamb en Tàpies, en

Brossa i en Villèlia, en l'ela-

boració d'un llibre, Cop de poma (1961),que es pot considerar un dels primerspassos tant d'en Mestres Quadreny comdels altres autors encara desconeguts ique constituirien el que s'ha anomenat lasegona avantguarda artística catalana. Lavoluntat d'aquest grup era recuperar l'es-perit d'aquella primera avantguardaestroncada arran de l'alçament feixistaentre els quals es trobava el també com-positor Robert Gerhard que, a l'exili, vaanar elaborant una activitat artísticamolt propera a la que anava desenvolu-pant en Mestres Quadreny a l'interior.

La seva obra és el resultat d'una expe-rimentació constant del llenguatge musi-cal i de renovació de les tècniques decomposició (ús de l'ordinador i de lamatemàtica estadística) i dels instru-ments usats (el 1964 presentà Peça per aserra mecànica, la primera obra electroa-cústica de la Península). Tampoc no harefusat mesclar el seu treball amb altresdisciplines artístiques com ara el cinema,o el teatre o la dansa. El darrer dels seustreballs, Trànsit boreal, és l'obra aleatò-ria que se sent a l'exposició i que varia enfunció del nombre de visitants i dels seusmoviments per la sala. Probablement, toti la distància temporal, la millor defini-ció del seu treball és obra de Joan Miróquan, al sentir-lo per primer cop, vaexclamar: “Ja era hora que hi hagués algúque fes música punxeguda!”.

LLaa mmúússiiccaa ppuunnxxeegguuddaa dd’’eenn MMeessttrreess QQuuaaddrreennyy

“El llibre ‘analitza la vida de la comunitat

espanyola a la URSS,ja que em semblava

un poc injust limitar-me als metges’”

LLaa mmeemmòòrriiaa ddeellss mmeettggeess rreeppuubblliiccaannss aa llaa UURRSSSS

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 CULTURA 15

Santiago Salvador BARCELONA

Fins el dia 13 d'aquest mes es potveure al Teatre Romea una adap-tació d'El quadern gris de JosepPla. L'espectacle circula des quees va poder veure a l'Espai Lliu-

re, en el marc del Grec 2009. L'adaptacióva a càrrec de Carles Guillén i Joan Ollé,que dirigeix la posada en escena.

El quadern gris és un dietari de joven-tut que narra la vida de l'autor durant elsanys 1918 i 1919. Pla va anar retocant l'obrafins que l'any 1966 fou inclosa en les sevesobres completes. El caràcter de reflexiópersonal d’El quadern gris planteja difi-cultats per a la dramatització que no hanestat superades amb èxit. Joan Ollé eraconscient d'aquesta dificultat quan deia:"Ens trobem davant d'allò que abans endèiem cabaret literari? Teatre de la parau-la?". Sense cap mena de dubte El quaderngris de Joan Ollé és teatre de la paraula.Però hom marxa del teatre dubtant si nohagués estat més productiu haver esmer-çat el temps en llegir l'obra, certamentinteressant, de Pla. Naturalment l'adapta-ció ofereix l'avantatge de la condensació -que com tota selecció representa un puntde vista- de més de 700 pàgines en un ves-pre. Sobre les característiques d'aquestaselecció ens diu Ollé: "No hem volgut trac-tar el Pla més polèmic: si era o no miso-gin, si tingué 27 nòvies o cap, si fou untraïdor al catalanisme o no, si era unespia de Franco...". El magnetisme de Pla

fa que proliferinsobre ell tracta-ments extremada-ment amables.

Que Pla eramisogin és un fetfàcilment consta-table en la sevaobra. Ollé nonomés obvia -legí-timament- el fet.Com va observarJoan-AntonBenach a La Van-guardia el 28 dejuny de 2009 "lapresència d'unaactriu en l'exerci-ci textual exclusiud'un autor que, amés, feia ostenta-ció d'actitudsmisògines, és lamanera que té Olléde proclamar l'autonomia de la paraula".De les paraules de Pla, vers Pla, la perso-na. Però Pla va fer de sí mateix i la sevacircumstància l'objecte de la seva obra.Tampoc és ja una qüestió polèmica si vaser un espia de Franco, fet que es dóna perconfirmat. Com també que, traïdor o no -no es pot trair el que mai no s'ha estimat-,Pla fou un company de viatge del feixismeespanyol. Però tindria raó Ollé si ens diuque El quadern gris és molt més que totaixò. La seva adaptació reparteix el text

entre tres actors -Joan Angue-ra, Ivan Benet i MontserratCarulla. A primera vistaBenet representa el Pla jove,contemporani dels fets querelata, i Anguera el Pla tòpic,disfressat de pagès. JoaquimArmengol (El Punt, 26 d'octu-bre de 2009), que tambépateix síndrome d'Estocolm iredacta la seva crítica totimitant Pla, diu sobre Carulla"que ningú sap massa bé quèhi fa en aquest muntatge"possiblement es refereix alfet que és difícil atribuir-liun personatge. Però el cert ésque ni Carulla té personatge,ni tot el que diu Benet ésatribuïble al narrador de Elquadern gris ni hi ha capmanera, que jo sàpiga, de dis-cernir què és el que va redac-

tar el Pla jove (1918-19) i què hiva afegir aquell home disfressat de pagèsfins a l'any 1966. Tot esdevé un recital poè-tic i la distribució del text per autors o béés aleatòria, o bé aquest humil espectadorno n'ha tret el trellat. Això darrer és benpossible. Si El quadern gris és, sobretot,un espectacle d'actors, l'altre element sig-nificatiu són el disseny de vídeo -imatgesvistes des d'un balcó- d'Eugenio Szwarcer iles il·lustracions musicals de DamienBazin, ambdues coses d'una obvietat apa-rentment total.

El català, al carrerJosep Maria Aymà AubeyzonEditorial UOC, 2010

El filòsof Josep Maria Aymà presentaen aquest llibre els resultats del tre-ball de camp que des de 1999 ha rea-litzat als carrers del centre de Barce-lona i als transports públics. El seu

mètode de treball ha consistit en parar l'orellaper observar de primera mà la presència delcatalà -i del castellà- en les converses infor-mals. El resultat és un estudi sociolingüísticque defuig les fonts d'informació indirectescom ara les enquestes, perquè saber el catalàno vol dir parlar-lo, el principal repte al quals'enfronta la nostra llengua, que va perdentespai al carrer malgrat que el seu coneixementés prou ampli.

Historia del Egipto Contemporáneo Bárbara Azaola PiazzaLos Libros de la Catarata, 2008

La Bárbara Azaola Piazza, llicenciadaen Filosofia i Lletres especialitzadaen filologia àrab i Islam va publicar,el 2008, un excel·lent treball quetenia per objecte la història contem-

porània d'Egipte des de Muhammad Alí fins al'actual govern d'en Hosni Mubàrak queaquests dies trontolla, passant per en Naser ien Sadat. La història d'aquest estat és particu-larment rellevant perquè és el més poblat i elque més influència ha exercit en la regió delnord d'Àfrica, des d'on s'han escampat lesseves particulars visions de l'islamisme, elpanarabisme o el socialisme.

La bassa de les oquesJordi VintróLabreu Edicions, 2010

L'escriptor nascut a Barcelona el 1943va presentar el seu primer poemari,Cançons per a en Jaume, el 1985. Mal-grat que la seva activitat s'ha centratsobretot en la creació poètica, d'entre

els quals excel·leix Insuficiència mitral (1997),també ha volgut provar la narrativa: Eugeni ialtres (1986). A La bassa de les oques, el seudarrer projecte, segueix explorant les possibili-tats formals del poema mesclades amb lavoluntat de jugar que sempre l'ha caracteritzat-el llibre conté tants poemes com caselles té eljoc de l'Oca- sense deixar de banda tampoc del'ús de la ironia que li és tant propi.

Salvat-PPapasseit(1894-11924)

Ferran Aisa i Mei VidalEditorial 2010

Tant en Ferran Aisa com la historiado-ra Mei Vidal ja fa temps que treba-llen sobre el període històric que ocu-pa el primer terç del segle XX. Aques-ta coincidència els havia dut ja a tre-

ballar plegats en l'elaboració de JoanSalvat-Papasseit, l'home entusiasta, un llibreque publicat per Virus ja exhaurit. Ara, gairebéuna dècada més tard, presenten una nova bio-grafia, més completa -documentació inèdita inous testimonis-, del poeta de la Barceloneta.Resseguint la seva curta però intensa vidapodrem recórrer tant els carrers per on vatransitar -el Barri Xino, el Paral·lel, les Ram-bles- com els diferents moviments artístics ipolítics que els omplien d'esperança.

LLeeccttuurreess rreeccoommaannaaddeess

LLaa rreesssseennyyaa ddee llaa qquuiinnzzeennaa EEll qquuaaddeerrnn ggrriiss

QQuuaaddeerrnn ggrriiss aall RRoommeeaa

“El magnetisme de Pla fa que proliferinsobre ell tractaments

extremadament amables”

L’ACCENT 195DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 201116 CONTRAPORTADA

EEll ddoobbllee ddiissccuurrssddee WWaasshhiinnggttoonnJIM LOBE I ALI GHARIB*

El govern dels EUA intenta definir laseva posició enfront la revolta popu-lar que té en escac el règim de l'aliatàrab més important de Washingtonmentre desenes de milers de mani-festants segueixen protestant alscarrers d'El Caire i altres grans ciu-tats del país.

Després de parlar amb Mubarak,Obama declarà que li havia dit que“calen mesures concretes per prote-gir els drets del poble egipci, un dià-leg significatiu entre el govern i elsseus ciutadans i un canvi polític queatorgui majors llibertats, més opor-tunitats i justícia per a la gent”.

La incapacitat de la policia egíp-cia per controlar les massives mani-festacions a El Caire i a altres gransciutats ha convençut nombrosos ana-listes nord-americans que el règim deMubarak té els dies comptats.

En ser consultada sobre la qüestió,la secretaria d'Estat Hillary Clintonva dir divendres que “allò que passi aEgitpe és cosa dels egipcis”. Poc des-prés, el portaveu de la Casa Blanca,Robert Gibbs, suggerí per primeravegada la possibilitat que Washing-ton utilitzi la seva influència sobreEgipte per fer que Mubarak avanci enles reformes.

Des dels acords de Camp David de1979 amb Israel, Washington atorga aEgipte uns 1.300 milions de dòlarsl'any en recolzament militar i segu-retat, i uns 800 milions més en ajuteconòmic, que s'ha reduït els darrerstemps. Tot això ha fet d'Egipte el majorreceptor de l'assistència dels EstatsUnits després de l'estat jueu.

L'ajut militar és especialmentimportant perquè l'exèrcit es conver-tí en un factor clau per definir el des-tí del règim. De fet, alts comandantsegipcis anaren a Washington per laseva reunió anual amb les seves con-traparts americanes i tornaren al seupaís divendres. “Revisarem la nostraassistència en funció del que passi elspropers dies”, declarà Gibbs.

El vicepresident dels Estats Units,Joseph Biden, remarcà la importàn-cia que hi hagi reformes polítiques ieconòmiques, però recordà que Muba-rak “va ser un gran ajut en diversosassumptes vinculats a l'Orient Mit-jà”. “Jo no l'anomenaria dictador”,apuntà Biden.

Tots aquests comentaris mostrenallò que nombrosos analistes qualifi-quen de “doble discurs” de la CasaBlanca per lidar amb les crisis actuals.“Per un costat, intenta afirmar el seucontinu recolzament a Mubarak, queha estat amic d'Estats Units. Per l'al-tre, pretén articular principis com-mensurables amb els reclams delsmanifestants”. Nombrosos analistesd'aquest país consideren que Washing-ton necessita expressar-se amb majorclaredat a favor dels reclams demo-cràtics dels manifestants. “Espero quequan parli amb Mubarak, Obama noes concentri en la necessitat d'estabi-litat, sinó en donar resposta als reclamsde llibertat”, assenyalà abans del dis-curs del president Steven Cook, espe-cialista en Orient Mitjà del Consell deRelacions Exteriors , que tornà diven-dres d'El Caire.

*Extret de Rebelion.org

LA REMATADA

LA FÀBRICA

Per què va caldre una revolució a Tuní-sia perquè els egipcis sortissin alscarrers d'aquesta forma massiva sen-se precedents?A Egipte diem que Tunísia va ser méso menys un catalitzador, no un insti-gador, perquè les condicions objectivesper a un aixecament existien a Egiptei durant els últims anys la revolta eralatent. De fet, ja vam tenir dues mini-intifades o "mini-Tunis" eln 2008. Laprimera va ser un aixecament a l'abrilde 2008 a Mahalla, seguit per un altrea Borollos, al nord del país.

Les revolucions no sorgeixen del no-res. No n'apareix mecànicament unaun matí a Egipte perquè el dia abansn'hi va haver una a Tunísia. No és pos-sible aïllar aquestes protestes dels qua-tre últims anys de vagues de treballa-dors a Egipte o d'esdeveniments inter-nacionals com la intifada al-Aqsa i lainvasió de L'Iraq per EUA. L'esclat dela intifada al-Aqsa va ser especialmentimportant perquè en els anys vuitan-ta i noranta l'activisme en els carrershavia estat efectivament impedit pelgovern com part de la lluita contrainsurgents islamistes. Només va seguirexistint en els campus universitaris oles seus dels partits. Però quan va escla-tar la intifada de l'any 2000 i al Jaze-era va començar a transmetre'n imat-ges, va inspirar a la nostra joventut aprendre els carrers, de la mateixa mane-ra que avui ens inspira Tunis.

Com evolucionaran les protestes? És massa aviat per a dir com es desen-voluparan. És un miracle que conti-nuessin ahir després de mitjanit a pesarde la por i la repressió. Però havent ditaixò, la situació ha arribat a un nivellen el qual tots n'estan farts, realmentfarts. I fins i tot si les forces de segu-retat aconsegueixen aixafar avui lesprotestes no podran aixafar les que hihagi la propera setmana, o el pròximmes o més endavant durant aquest any.Definitivament hi ha un canvi en elgrau de valentia de la gent. A l'Estat liva ajudar l'excusa de combatre el terro-risme en els anys noranta per a acabaramb tot tipus de dissidència Al país,un truc utilitzat per tots els governs,inclòs EUA, però una vegada que l'opo-sició formal a un règim passa de lesarmes a protestes massives, és moltdifícil enfrontar una dissidència així.Es pot planificar la liquidació d'un grupde terroristes que combat en els can-yars, però què poden fer davant milersde manifestants en els carrers? Nopoden matar-los a tots. Ni tan sols podengarantir que els soldats ho facin, quedisparin contra els pobres.

Quin és la relació entre esdevenimentsregionals i locals en aquest país? Cal comprendre que allò regional éslocal en aquest país. L'any 2000 les pro-testes no van començar com a protes-tes contra el règim sinó més aviat con-tra Israel i en suport dels palestins. Elmateix va ocórrer amb la invasió nord-americana de L'Iraq tres anys després.Però una vegada que surts als carrersi t'enfrontes a la violència del règimun comença a fer preguntes: Per què

envia soldats Mubarak para enfrontara manifestants en lloc d'enfrontar-sea Israel? Per què exporta ciment a Israelperquè l'utilitzi per a construir assen-taments en lloc d'ajudar als palestins?Per què la policia és tan brutal ambnosaltres quan només tractem d'ex-pressar la nostra solidaritat amb elspalestins de manera pacífica? I així elsproblemes regionals com Israel i L'I-raq van passar a ser temes locals. I enpocs instants, els mateixos manifes-tants que corejaven consignes pro pales-tines van començar a fer-ho contraMubarak. El moment decisiu específicen termes de protestes va ser 2004,quan el dissens es va tornar interior.

A Tunis els sindicats van jugar unpaper crucial en la revolució, ja quela seva àmplia i disciplinada militàn-cia va assegurar que les protestes nopoguessin aixafar-se fàcilment i elsva donar una certa organització. Quinés el paper del moviment dels treba-lladors a Egipte en l'actual aixeca-ment?El moviment sindical egipci va ser moltesclafat en els anys vuitanta i noran-ta per la policia, que va utilitzar muni-ció de guerra contra vaguistes pacíficsel 1989 durant vagues en les plantessiderúrgiques i el 1994 en les vagues deles fàbriques tèxtils. Però des de des-embre de 2006 el nostre país viu con-tínuament les majors i més sostingu-des ones d'accions vaguístiques des de1946, detonades per vagues en la indús-tria tèxtil en la ciutat de Mahalla enel Delta del Nil, centre de la major for-ça laboral a l'Orient Mitjà amb més de28.000 treballadors. Va començar pertemes laborals però es va estendre atots els sectors de la societat amb l'ex-cepció de la policia i les forces arma-des.

Com a resultat d'aquestes vagueshem arribat a tenir 2 sindicats inde-

pendents, els primers de la seva clas-se des de 1957, el dels cobradors de con-tribucions, que inclou a més de 40.000empleats públics i el dels tècnics de lasalut, més de 30.000 dels quals vanimpulsar un sindicat el passat mes foradels sindicats controlats per l'Estat.

Però és veritat que hi ha una dife-rència important entre nosaltres i Tuní-sia, i és que encara que era una dicta-dura, Tunísia tenia una federació sin-dical semi-independient. Fins i tot sila direcció col·laborava amb el règim,els membres eren sindicalistes mili-tants. De manera que quan va arribarl'hora de vagues generals, els sindicatsvan poder sumar-s'hi. Però aquí a Egip-te tenim un buit que esperem ompliraviat. Als sindicalistes independentsja els han sotmès a caces de bruixes desque van tractar d'establir-se; ja hi haprocessos iniciats contra ells pels sin-dicats estatals i protegits per l'Estat,però se segueixen enfortint malgratdels continus intents de silenciar-los.

De fet, en els últims dies la repres-sió s'ha dirigit contra els manifestantsen els carrers, els quals no són neces-sàriament sindicalistes. Aquestes pro-testes han reunit a un ampli espectred'egipcis, inclosos fills i filles de l'elit.De manera que tenim una combinacióde pobres i joves de les ciutats junta-ment amb la classe mitja i els fills ifilles de l'elit.

Penso que Mubarak ha aconseguitunir a tots els sectors de la societat ambl'excepció del seu cercle íntim de còm-plices.

La revolució tunisiana s'ha descritcom una cosa molt encapçalada perla "joventut" i depenent per al seuèxit de la tecnologia de les xarxessocials com Facebook i Twitter. I arala gent es concentra en la joventut aEgipte com un catalitzador impor-tant. Es tracta d'una "intifada juve-nil" i podria tenir lloc sense Facebo-ok i altres noves tecnologies medià-tiques? Sí, és una intifada juvenil al carrer.Internet només juga un paper en ladifusió de la paraula i de les imatgesdel que succeïx en el terreny. No uti-litzem Internet per a organitzar-nos.L'utilitzem per a donar a conèixer elque estem fent sobre el terreny ambl'esperança d'animar a uns altres per-què participin en l'acció.

És sorprenent pensar en el paper cru-cial dels sindicats en el món àrabactual, tenint en compte les més dedues dècades de règims neoliberalsen tota la regió l'objectiu primordial

de la qual és destruir la solidaritatde la classe treballadora. Per què hanseguit sent tan importants els sindi-cats? Els sindicats sempre són el remei màgiccontra qualsevol dictadura. Miri a Polò-nia, Corea del Sud, Amèrica Llatina oTunísia. Els sindicats sempre han estatútils per a la mobilització de les mas-ses. Fa falta una vaga general per aenderrocar una dictadura, i no hi hares millor que un sindicat independentper a fer-la.

Hi ha un programa ideològic mésampli darrere de les protestes, o noméslliurar-se de Mubarak? Cadascú té les seves raons per a sortirals carrers, però jo suposo que si el nos-tre aixecament té èxit i enderroquema Mubarak apareixeran divisions. Elspobres voldran impulsar a la revolu-ció a una posició molt més radical,impulsar la redistribució radical de lariquesa i combatre la corrupció, men-tre que els denominats reformistesvolen posar frens, pressionar més omenys pels canvis "des de dalt" i limi-tar un poc els poders però mantenirl'essència d'Estat.

Quin és el paper dels Germans Musul-mans i com impacta en la situació elfet que es mantingui distant de lesactuals protestes? Els Germans han patit divisions desde l'esclat de la intifada al-Aqsa. Laseva participació en el Moviment deSolidaritat amb Palestina quan es vaenfrontar amb el règim va ser desas-trosa. Bàsicament, cada vegada queels seus dirigents arriben a un com-promís amb el règim, especialmentels acòlits de l'actual guia suprem, des-moralitzen als seus quadres de base.Conec personalment a nombrosos jovesgermans que van abandonar el grup,alguns d'ells s'han unit a altres grupso es mantenen independents. A mesu-ra que creix l'actual moviment alscarrers i els quadres inferiors hi par-ticipen, hi haurà més divisions per-què els dirigents superior no podenjustificar per què no prenen part delnou aixecament.

Quin és el paper d'EUA en aquest con-flicte? Com veu la gent en el carrerles seves posicions? Mubarak és el segon beneficiari de l'a-juda exterior d'EUA, després d'Israel.Se'l coneix com el sicari dels EUA a laregió; és un dels instruments de la polí-tica exterior nord-americana, que imple-menta el seu programa de seguretatper a Israel i el flux sense problemesdel petroli mentre manté a ratlla alspalestins. De manera que no és capsecret que aquesta dictadura ha gau-dit del suport dels governs d'EUA desdel primer dia, fins i tot durant l'en-ganyosa retòrica pro-democràcia deBush. Per tant no cal sorprendre's davantles risibles declaracions de Clinton quemés o menys defensaven el règim deMubarak, ja que un dels pilars de lapolítica exterior d'EUA és mantenirrègims estables a costa de la llibertat iels drets civils. No esperem res d'Oba-ma, a qui considerem com un granhipòcrita.

Arran dels esdeveniments recents a Egip-te,amb l'esclat de la revolta popular con-tra el règim autoritari de Mubarak, publi-quem aquesta entrevista a Hossam el-Hamalawy, jove periodista egipci i autordel blog 3arabawy, que ha viscut i relatacada dia els fets des d'El Caire.Traducció deLa fàbrica (www.fabrica.cat)

HHoossssaamm eell-HHaammaallaawwyy,,

ppeerriiooddiissttaa eeggiippccii

ENTREVISTA

“No es pot aïllar la revolta egípciad’anys de lluita dels treballadors aEgipte, o de la Intifada”