LA FILOSOFIA SOCIAL DE KARL MARX

Karl Marx naix a Trèveris (a Renània, regne de Prússia), l’any 1818, en el si d’una família de classe mitjana (son pare era advocat i, com la seua esposa, provenia d’una família de rabins). Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín (en aquest cas, enmig d’un ambienta acadèmic molt influït pel pensament de Hegel) i Jena, doctorant-se aquesta darrera amb una tesi sobre el pensament de Demòcrit i d’Epicur que, per la seua orientació marcadament materialista, havia estat rebutjada a la Universitat de Berlín).

En 1842 va començar a col·laborar a la Gaseta Renana, publicació de la qual, en menys d’un any, va arribar a ser-ne director. Quan la revista fou clausurada, l’any 1843 pel govern prussià, decidí marxar a París. Poc abans, s’havia casat amb l’aristòcrata Jenny von Wesphalen, germana del ministre de l’Interior de Prússia (la jove esposa de Marx va haver de trencar les relacions amb la seua família per poder-s’hi casar).

A la capital francesa codirigí la publicació Annals francoalemanys, de la qual, però, només se’n publicarà un número. A França estudiarà l’economia política anglesa,1 de la qual n’escriu una crítica (que es publicaria amb el títol de Manuscrits Economicofilosòfics, molt temps després de la mort de Marx). En aquest país, a més, entrarà en

contacte amb grups revolucionaris socialistes, comunistes i anarquistes, i amb associacions d’obrers alemanys exiliats. És també en aquesta època que farà amistat amb qui en el futur serà el seu col·laborador inseparable, Friedrich Engels. (Tots dos es coneixeran l’any 1844, al famós Café de la Régence, en una cèlebre trobada que passarà a la història).2

De la col·laboració entre Marx i Engels sortirien, en poc temps, La sagrada família i La ideologia alemanya. Men-trestant, Engels també publicaria, a Anglaterra, La condició de la classe treballadora.

A l’any següent, Marx, per instigació del govern prussià, seria expulsat de França i es traslladaria a Brussel·les, on ingressa a la Lliga dels Comunistes. Durant la seua estada a Bèlgica publica Misèria de la Filosofia, on desqualifica totes les formes del que anomenarà “socialisme utòpic” (al qual oposarà la seua investigació històrica i sociològica, que qualificarà de “socialisme científic”)3 i on, l’any 1848, redactarà, juntament amb Engels, el Manifest comunista (per encàrrec de la Lliga dels Comunistes).4

1 El pensament de Marx tindrà en la nova economia política anglesa un dels seus fonaments, l’altre

seria el pensament hegelià. 2 Es diu que la compassió que sentia Marx per la misèria de la classe obrera li venia del que li havia

sentit explicar a Engels, un socialista fill d’un ric fabricant de teixits que coneixia bé les condicions de vida dels obrers i de les seues famílies. Engels es caracteritzava per ser un pensador pràctic, i també un home de negocis metòdic, per contra Marx era un filòsof abocat a una reflexió molt més abstracta. Malgrat aquestes i d’altres diferències (Marx tenia fama de desordenat i semblava incapaç de guanyar-se la vida), el fet que tots coincidissin en l’essencial del seu pensament, va dur-los a col·laborar en la producció de llibres i articles, i a treballar junts en organitzacions socialistes i revolucionàries. A més a més, Engels ajudaria econòmicament Marx durant la resta de la seua vida, perquè pogués dedicar-se als seus estudis i les seues activitats polítiques. (Engels sempre va tenir la convicció que, dels dos, Marx era el qui tenia més talent filosòfic, i de fet, en una ocasió havia dit que, per la seua lucidesa i capacitat de penetració, considerava Marx un veritable geni.) 3 A banda de rebutjar la ingenuïtat dels teòrics socialistes d’aquell moment, Marx també es va mostrar

molt crític amb la precipitació amb què, sovint, les forces revolucionàries es llançaven al carrer (per acabar, sent escombrades, al poc temps i sense haver assolit cap dels seus objectius, per la reacció governamental). 4 És d’aquesta època que data La ideologia alemanya.

Després de ser expulsat de Bèlgica, acusat de finançar un aixecament revolucionari amb part dels diners que havia heretat del seu pare (mort per aquestes dates), retorna un temps breu París per, tot seguit, traslladar-se a Colònia, on arriba en plena efervescència revolucionària. Allí crea, gràcies a l’herència rebuda, un nou periòdic (La nova Gaseta Renana), que aviat serà prohibida per ordre governativa. Fracassada la revolució, s’exilia a Londres, ciutat on romandrà la resta de la seua vida i on, després d’abandonar la Lliga dels Comunistes i de renunciar a l’acció política, es lliurarà a l’estudi i la reflexió.

L’any 1859 publicarà la Contribució a la crítica de l’economia política i, en 1867, apareixerà (publicat a Hamburg) el primer volum de la seua obra principal: El capital (el segon i tercer volums del llibre apareixeran pòstumament, els anys 1885 i 1894, respectivament).

En 1863 es trobarà entre els fundadors, a Londres, de la Internacional Socialista (Asso-ciació Internacional de Tre-balladors, AIT), organització a què es dedicà intensament i dels estatuts de la qual en serà el redactor. Morirà a la capital anglesa l’any 1883. Després d’haver enterrat quatre dels seus sis fills i la seua esposa, i set anys després de la desintegració de la Internacional Socialista (que, en endavant, serà coneguda com la Primera Internacional).

NATURALESA HUMANA I ALIENACIÓ Una part bàsica del pensament de Marx, especialment important en els seus primers escrits, fa referència a la naturalesa de l’ésser humà, a les seues potencialitats, i a la frustració d’aquestes per causa de la coacció social. Hegel constatarà que l’autoconsciència és allò que caracteritza l’home, però un cop feta aquesta consideració essencial, passa a definir l’home per aquesta facultat en comptes de fer dependre l’autoconsciència de l’home, és a dir, de l’individu real i concret, sotmès a les condicions del món natural i social. D’aquesta manera, Hegel acaba establint la prioritat de les idees per damunt de les condicions materials. La perspectiva de Marx, però, serà la contrària: l’home és un ésser real, objectiu que viu en un món no menys real i sotmès a les

condicions d’aquest.5 Els continguts de consciència i la mateixa autopercepció de l’ésser humà dependran de la seua situació en el món, que condicionarà també les seues necessitats i capacitats. En la relació entre l’home i la societat, no és, per tant, el primer, que determina la segona, sinó aquesta, la societat, la que, condicionant-lo, determina l’home, la seua (auto)consciència, les seues capacitats i necessitats definitòries i llur expressió.6 Tanmateix, i malgrat això, per a Marx l’home no està inevitablement sotmès a les constriccions de l’entorn, perquè la relació home-societat revesteix en realitat un caràcter dialèctic que evita tot determinisme. Certament, la societat determina l’individu real, però aquest, a través de la seua capacitat autònoma d’actuar i pensar (que neix de la facultat mateixa de l’autoconsciència, que permet la possibilitat de re-flexionar) pot enfrontar-se a l’entorn social, influir-hi i transformar-lo (al cap i a la fi, les relacions socials, en la mesura que són productes de l’acció de les persones, constitueixen una expansió de les consciències, i admeten ser modificades per aquestes). Aquests canvis, tot seguit, repercutiran en l’individu i, al seu torn, el transformaran. En qualsevol cas, la prioritat no és per a la consciència humana, sinó per a les condicions materials de l’home real. La consciència humana és, per tant, una consciència arrelada en el món concret, real, material. Perquè les idees canviïn el món, cal incidir en les condicions materials. Canviant aquestes canviaran les mentalitats i un home nou esdevindrà possible. Coherentment amb l’acabat de dir, en parlar Marx de l’ésser humà (de l’«ésser genèric», en la seua terminologia particular), té ben en compte les seues necessitats i capacitats concretes, moltes de les quals les compartirà amb d’altres éssers vius (si bé, en aquest cas, en l’home, s’expressaran d’una manera distintiva).7 I d’entre totes les capacitat humanes, en trobarà una d’específica i definitòria de l’home: la seua intel·ligència creativa, la capacitat de dissenyar en la imaginació per, tot seguit, traslladar allò pensat a la realitat. L’home és capaç de controlar la seua activitat, de pensar-la (reflexionant sobre els seus continguts de consciència, dels quals pot ser autoconscient) i de planificar-la.8 L’home és capaç de crear, sobre la naturalesa, en base a la seua imaginació. D’acord amb això, el treball creatiu constituirà la manera pròpia (específica) de l’home de ser en el món, allò que, en definitiva, el definirà. A això darrer cal afegir que aquest treball creatiu generalment no és solitari, sinó que, tard o d’hora, involucra altres persones. Per tant, i resumint, podem dir que l’ésser humà s’ha d’entendre com un ésser concret, altament social (de fet, el seu 5 Marx va ser molt crític amb el caràcter abstracte i desarrelat de la realitat concreta del pensament

hegelià (del qual, però, manllevaria molts d’elements). 6 Marx i Engels: «La consciència, és per tant, des dels seus orígens, un producte social, i continuarà

sent-ho mentre l’home existeixi.» 7 Així, per exemple, la sexualitat, si bé és una necessitat (i una capacitat) comuna als éssers humans i

la majoria de la resta dels animals, en els primers es manifesta segons formes específiques. 8 Com dirà Marx: «L’animal no es distingeix de la seua activitat vital [...] L’home fa de la seua activitat

vital l’objecte de la seua voluntat i de la seua consciència.»

caràcter d’autoconscient fa que es descobreixi com un jo entre una multitud de tu amb els quals se sent abocat a relacionar-se), que es vincula amb l’entorn transformant-lo mitjançant el treball creatiu (i social). Si fem una anàlisi ara aquesta relació de l’home amb l’entorn, veiem que podem descompondre-la en tres parts: a. Percepció: fa referència al contacte immediat que els individus estableixen

amb el seu entorn, contacte que es verifica a través del sentits. b. Orientació: les percepcions no són rebudes per part del subjecte de manera

juxtaposada i desordenada, sinó que són organitzades per part del perceptor en funció de les seues capacitats i necessitats i segons esquemes teòrics previs (a través d’unes ulleres ideològiques, graduades per l’entorn social). L’individu mira el món a través de la ideologia social, que emmotlla les seues necessitats i genera en ell expectatives determinades.

c. Apropiació: un cop el món percebut i organitzat, l’individu se n’apropia, i el

transforma a través del seu treball, tot emprant les seues capacitats creatives (en més gran o en menor mesura, segons les constriccions socials), i sempre amb la finalitat de satisfer les seues necessitats.

Marx distingirà, en el transcurs de la història humana, tres grans estadis en l’evolució de la relació de percepció-orientació-apropiació de l’home amb l’entorn i, paral·lelament, en l’evolució de les capacitats i necessitats humanes: 1. La societat primitiva (des dels orígens fins a la irrupció del model capitalista

de producció, a l’edat moderna): en les societats precapitalistes les persones empraven recursos naturals per a produir bàsicament articles que satisfessin les seues necessitats més bàsiques (menjar, vestit, allotjament, eines fonamentals, mitjans de transport...) Com que aquests articles fonamentals no eren gaires (i, a més, tampoc no calia que la seua manufactura tingués molta qualitat), les capacitats humanes no van desenvolupar-se —almenys no en la majoria dels individus— de manera significativa. A més, com que la urgència de sobreviure s’imposava sobre qualsevol altra consideració, la varietat de les necessitats humanes es va mantenir molt limitada. En conseqüència, la consciència humana mai no va desenvolupar-se més enllà de certs límits estrets. L’home volia poques coses i la seua capacitat d’imaginar i produir es va mantenir molt limitada.

2. La societat capitalista (l’actual, des de la irrupció del model productiu basat

en dues grans classes cada cop més nítidament diferenciades —la propietària i la treballadora—, si bé mai no netament separades): en aquest model de societat el proletariat (aquells qui vénen la seua força de treball i en creen de

nova amb la seua prole)9 es posen a disposició dels propietaris dels mitjans de producció (de les patents, els drets d’explotació i producció, les eines, les plantes i els espais de producció...), els anomenats burgesos,10 com a mà d’obra. En aquest estadi, la capacitat creativa de l’home (expressada sobretot mitjançant l’acte d’apropiació, pel qual es fa seu l’entorn, transformant-lo), poc desenvolupada fins aleshores, en comptes d’ampliar-se, resta virtual-ment eliminada per efecte del progressiu allunyament que els individus experimenten respecte de l’entorn natural i de l’objecte del seu treball, i per causa del seu cada cop més rígid enquadrament en el marc de la producció, orga-nitzada a gran escala, de mercaderies, l’objectiu de les quals no era tant satis-fer necessitats humanes si-nó incrementar el benefici de la propietat. Les neces-sitats humanes passen a estar dictades, en gran me-sura, per la producció (i no a l’inrevés) i les capacitats, limitades a habilitats especialitzades, determina-des pel model productiu. La majoria de la gent experimenta com a necessitat bàsica —i pràcticament única— la possessió diners suficients per adquirir les mercaderies disponibles, que produeix, però no posseeix. En el capitalisme, l’home no cerca ser, sinó tenir: no importa desenvolupar les potencialitats humanes, només trobar-se en disposició de comprar allò que es necessita i allò que es creu necessitar.

En el capitalisme, les constriccions socials poden limitar l’ésser humà, és a dir: les seues potencialitats. Llavors, però, els diners apareixen a ulls de l’individu constret com una promesa de realització personal (orientada, però, no tant a les necessitats naturals humanes, sinó a les necessitats artificialment creades per l’entorn socioeconòmic) i, alhora, de superació dels límits individuals.

9 El terme “proletariat” ve del llatí “proletarii”, que feia referència al grup social més baix entre els

ciutadans lliures de Roma; pagesos, comerciants i artesans procedents de l’interior de la península itàlica, la riquesa més gran dels quals era, en realitat, la seua descendència (la proles). 10

Dits així per constituir una classe social diferent de l’aristocràcia tradicional, una classe sorgida del comerç i la producció manufacturera a més gran escala que es van donar a les grans ciutats europees (i més tard nord-americanes), els burgs, després de la dissolució dels gremis medievals i coincidint amb els grans descobriments geogràfics.

Els diners tot ho poden comprar (o més aviat: poden comprar tot el que el mercat ofereix), fins i tot la vida mateixa de l’individu i la seua llibertat (perquè l’individu se sent enterrat en vida mentre experimenta les constriccions so-cials). Serà gràcies als diners que l’individu podrà ser tot el que és (desenvolupar totes les seues potencialitats, capacitats). És més: els diners es mostren capaços de conferir a les persones capacitats aptituds que realment no posseeixen. En aquest sentit, diu Marx:

«Allò que mitjançant els diners és per a mi, allò que puc pagar, és a dir, allò que els diners poden comprar, allò sóc jo, el posseïdor dels diners. La meua força és tan gran com ho sigui la força del diners. Les qualitats dels diners són les meues [...] qualitats i forces essencials. Allò que sóc i allò que puc no estan determinats de cap manera per la meua individualitat. Sóc lleig, però puc comprar la més bella de les dones. Per tant, no sóc lleig, ja que l’efecte de la lletgesa, la seua força foragitadora, és anihilada pels diners. Segons la meua individualitat estic tolit, però els diners em proporcionen vint-i-quatre peus, per tant no estic tolit; sóc un home dolent, sense honor, sense consciència i sense enginy, però s’honoren els diners, per tant sí que els posseeixo. Els diners són el bé suprem, per tant és bo el seu posseïdor; els diners m’estalvien, a més, la molèstia de ser deshonest; llavors se’m suposa que sóc honest; sóc estúpid, però els diners són el veritable esperit de totes les coses, com podria mancar d’enginy el seu posseïdor? Ell pot, d’altra banda, comprar gent enginyosa, i no és qui té poder sobre les persones intel·ligents més talentós que el talentós? És que no posseeixo jo, que mitjançant els diners puc tot allò que el cor humà anhela, tots els poders humans? Potser no transformen els meus diners totes les meues mancances en el seu contrari?»

3. La societat comunista: una societat sense classes sorgida de l’expropiació de la classe burgesa i l’eliminació de la propietat privada. La vida primitiva permetia només una mínima expressió del potencial humà, mentre que la societat capitalista, tot i haver alliberat els individus de gran part de les limitacions anteriors, els constreny de tal manera que impedeix l’expressió

d’aquest potencial i, a més, recondueix les necessitats humanes cap a un mercat de productes que acaba dictant a l’individu què necessita en comptes de ser ell qui decideixi què li cal. De totes maneres, la societat capitalista haurà suposat una fita important perquè haurà permès el desenvolupament de formes organitzatives i d’una tecnologia que són necessàries perquè la humanitat faci el salt cap a la societat comunista: un model de societat en què cada individu pugui produir segons les seus capacitats i consumir segons les seues necessitats. La societat comunista serà la conseqüència lògica de l’expropiació, per part de la gran majoria (el proletariat) d’una minoria propietària que, un cop haurà aconseguir que la majoria no tingui res a perdre i d’haver-la, a més, organitzada en el si d’un sistema productiu hiperracionalitzat, veurà, com a conseqüència imprevista de les seues accions,11 i atès el seu caràcter improductiu i superflu, com la massa treballadora en prescindeix, s’incauta dels mitjans de producció que posseeix i reorienta la producció de manera que deixi d’estar dedicada a acumular els recursos en poques mans i passi a tenir com a objectiu únic la satisfacció de les necessitats espontànies de la majoria. La societat comunista suposarà, per primer cop en la història, el ple alliberament dels individus i la possibilitat que l’ésser humà desenvolupi del tot les seues «capacitats genèriques». Sota el capitalisme, el treball es troba separat de la creativitat. En la societat comunista treball i creativitat es retrobaran, i en fer-ho, l’ésser humà es reconciliarà amb la seua naturalesa d’homo faber. El treball serà una finalitat en si mateixa i no únicament un mitjà per aconseguir diners, a través del quals comprar la vida que les exigències de la producció en la societat capitalista han devaluat fins anorrear-la.

11

La idea de “conseqüències imprevistes” és un correlat del caràcter dialèctic de la dinàmica social que serveix per il·lustrar què implica dir que la societat tingui una estructura dialèctica, i és que, aquesta, facilita que es generi una espiral de causes i efectes que comporta que, al mateix temps que es puguin assolir els objectius immediats perseguits amb accions conscients, tot sovint es generin conseqüències que no s’hagin anticipat ni previst, i que poden ser contràries a les intencions que han motivat l’acció. Així, per exemple, un increment en l’explotació pot conduir a incrementar la militància en les organitzacions obreres i, aleshores, a una conflictivitat social no esperada que pugui obligar la propietat, ha fer marxa enrere, més enllà del punt de partida, tot i que, això darrer, podria estimular, llavors, que la propietat cerqués formes alternatives d’imposar la seua voluntat com, per exemple, importar mà d’obra d’altres indrets per generar un efecte de dumping, amb conseqüències immediates previsibles, però amb conseqüències indirectes difícils d’imaginar amb seguretat. Marx pensava que moltes de les accions empreses per la classe burgesa van adreçades a garantir els seus interessos i la consolidació i aprofundiment del sistema capitalista en conjunt, però, en realitat, contribueixen, de manera imprevista, al col·lapse final del sistema. De totes maneres, cal dir que, encara que aquestes altres conseqüències no desitjades fossin previsibles, difícilment s’actuaria d’una manera diferent, perquè les constriccions socials del sistema són tan fortes i afecten de manera tan general els individus, que resulta gairebé impossible actuar d’una manera diferent a com es fa sense resultar-ne damnat de manera immediata (com, per exemple, millorar objectivament les condicions dels treballadors sense perdre competitivitat i, per tant, capacitat de penetració en el mercat?)

L’ALIENACIÓ Marx anomena “alienació” la distorsió de la naturalesa humana i de les relacions de l’individu amb el seu entorn, que aquell experimenta per causa de les condicions socials a què es veu sotmès. Aquesta alienació es fa especialment greu en la societat d’economia capitalista, en la qual el treballador experimenta la dominació de la classe burgesa propietària (els membres de la qual, al seu torn, també es veuen afectats en la seua naturalesa i relacions pel sistema que sostenen pensant, paradoxalment, en el seu benefici particular). Com acabem de dir, en la societat capitalista, els burgesos, que són els propietaris dels mitjans necessaris per a la producció i dels productes elaborats, empren els treballadors, que només disposen de la seua força de treball. Aquesta relació allunya el productor del control sobre el seu treball, de les relacions, de la possibilitat que aquell desenvolupi relacions cooperatives amb altres individus, de l’entorn natural que, directament o indirectament, transforma, i del fruit de la seua feina. A més a més, en vendre la seua força de treball al burgès, el treballador renuncia a la seua creativitat, és a dir, a decidir per ell mateix què vol fer i per a què. Per tot això, Marx afirma que les relacions de producció en el si de la societat capitalista impliquen una quàdruple alienació en el treballador: a. Alienació de l’activitat productiva: els treballadors no treballen per a ells

mateixos, sinó per als propietari dels mitjans de producció, que els ocupa amb la finalitat d’obtenir un benefici del seu esforç. L’objectiu de la seua feina no el decideix el treballador, que s’involucra en l’activitat productiva més per necessitat que per lliure voluntat. A més a més, el que en rep a canvi és el mínim que pot oferir el propietari (que cerca comprar aquesta mercaderia que és la força de treball, al millor preu possible, com fa amb qualsevol altra mercaderia). En conseqüència, el treballador, ni és amo de la seua feina, ni n’obté realment cap benefici. És un instrument en mans d’un altre que sí que treballa per a ell mateix (el propietari).

El treball, que és l’activitat mitjançant la qual l’home realitza les seues capacitats i adquireix la seua plenitud, en comptes de ser un procés satisfactori, esdevé una activitat avorrida i idiotitzant feta amb un únic objectiu: guanyar allò necessari per sobreviure. Les capacitats de l’individu es menystenen i atrofien, i el subjecte queda reduït a una mera eina del procés de producció. En el si del sistema econòmic capitalista no interessa l’ésser humà integral, sinó que, de cada home, n’importa només una petita part: el subjecte queda reduït a un simple fragment de si mateix.

Consideracions com aquestes van dur Marx a pensar que, en una societat que hagués superat la forma capitalista, els individus integrarien en la seua feina tant les funcions intel·lectuals com les manuals, i no desenvoluparien tasques hiperespecialitzades. Això no suposa, però, que Marx pensés que tothom havia de poder fer-ho tot, però sí que tothom havia de poder desenvolupar, lliurement, els talents i capacitats que posseís.

b. Alienació respecte al producte obtingut amb el treball: els productes fruit de

la feina del treballador no li pertanyen, i no pot emprar-los per satisfer les seues necessitats.

De fet, els treballadors no sols no tenen cap control sobre les manufactures ni els serveis que fan possibles, sinó que, en molts de casos, ni tan sols no tenen una percepció clara d’allò que produeixen. És habitual la realització de tasques molt especialitzades que els impedeixen tenir una visió de conjunt del procés productiu i del paper que hi juguen. (És més: en les cadenes de muntatge, els treballadors hi tenen assignades tasques tan concretes i de tan escassa importància, que generalment pensen que el producte final no és realment fruit del seu treball, sinó de la mateixa cadena de muntatge.)

c. Alienació respecte als

companys de feina: com hem vist, Marx parteix de la premissa que a les persones els cal, i desitgen, tre-ballar en col·laboració amb d’altres persones per extreure de la na-tura allò que els cal per a sobreviure. El sistema productiu capitalista, però, destrueix aquesta cooperació natural, fins i tot quan agrupa les treballadors en una cadena de muntatge, i és que, encara que els treballadors de la cadena es coneguin i mantinguin entre ells relacions de simpatia i fins i tot d’amistat, la naturalesa de l’organització del treball i les característiques de la tecnologia que s’hi empra, genera en ells una profunda sensació de solitud. Allò pitjor, però, no és això: en la societat capitalista, els treballadors, com els propietaris burgesos, es veuen obligats a competir obertament entre ells, fins al punt que és fàcil que es generin enfrontaments i conflictes a la feina. Així, amb la finalitat d’obtenir-ne la màxima productivitat —i, de fet, també amb l’objectiu d’evitar el desenvolupament de relacions cooperatives que facilitin l’autoorganització dels treballadors— el propietari del capital i dels mitjans de producció,

enfronta els treballadors entre si amb la finalitat de saber quin de tots produeix més i treballa més ràpidament. A aquestes treballadors els espera alguna mena de recompensa (sovint extrasalarial), mentre que a la resta pot esperar-los l’acomiadament. En qualsevol cas, aquesta situació genera, inevitablement, rivalitat i, fins i tot hostilitat, entre els companys de feina (de fet, als propietaris ja els convé aquest enfrontament, perquè gràcies a ell

eviten ser, ells, els destinataris de l’hostilitat del treballador). En definitiva, en la societat capitalista, la divisió del treball força la separació artificial de l’individu respecte dels seus companys i, de fet, del conjunt de la comunitat, perquè els subjectes acaben preocupant-se només del seu benestar particular, ignorant, i fins i tot lluitant, contra l’interès general de la comunitat.

d. Alienació respecte d’ell mateix: en la societat capitalista, els individus acaben deixant de banda les seues potencialitats, no assoleixen la seua plenitud com a éssers humans i, llavors, queden progressivament reduïts al paper de peces d’engranatge o de bèsties de càrrega. La consciència dels individus s’emboira i acaba col·lapsant-se a mesura que la seua creativitat s’esvaeix, la llibertat desapareix de llur horitzó vital i es trenquen les relacions amb l’entorn social i amb la natura. El sistema econòmic capitalista força els individus a treballar tant com puguin suportar, sense deixar-los temps per a pensar ni oportunitats per desenvolupar les seues potencialitats. Promou la realització de feines monòtones que han de dur a terme sense reflexionar. A conseqüència

d’aquesta total alienació respecte a les capacitats i necessitats específicament humanes, l’individu es veu abocat a concentrar-se en les seues necessitats i capacitats més bàsiques. Especialment els membres de la classe proletària se sentiran a gust només satisfent les seues necessitats animals: menjar, beure, co-pular, vestir-se, posseir un habitatge... mentre que, en relació amb les potent-cialitats que els defineixen com a humans, se sentiran estranys, indife-rents. Les persones esdevenen aleshores

individus buits, orientats, com s’ha dit més amunt, cap a la possessió d’objectes. Fins i tot les estones lliures caldrà omplir-les amb productes d’oci,

activitats programades, manufactures de la indústria de l’entreteniment. La propietat privada i el consum acaba d’idiotitzar l’individu i el converteix en un subjecte d’horitzons estrets i a curt termini que només valora el que posseeix (que s’estima més tenir un llibre que llegir-lo, tenir un àlbum de fotografies que conèixer allò fotografiat, posseir la una parcel·la de terra que conservar l’entorn i el paisatge...)

La més greu de les conseqüències imprevistes de les accions humanes en el si d’un món capitalista és que, finalment, haurem construït una societat que ens permet sentir-nos lliures i a gust només quan deixem de banda la nostra veritable naturalesa i actuem com a animals.

REIFICACIÓ DE LES ESTRUCTURES SOCIALS CAPITALISTES

Marx entén les estructures socials com a conjunts de relacions, nombroses i contínues que, en darrer terme, depe-nen de l’acció lliure dels seus individus entre els quals es mantenen.12 Ara bé, en la societat capitalista aquestes estructures tendeixen a adquirir rea-litat objectiva, en el sentit que acaben convertint-se en sistemes de relacions

no controlats pels seus actors i, per tant, externs a ells i amb força coercitiva sobre seu. La causa d’això es trobaria en el fet que, a partir de la reificació de la mercaderia,13 aquest fenomen (també anomenat de cosificació) s’escampa al mercat mateix i a la resta de les estructures socials que s’hi troben directament

12

Aquesta perspectiva dinàmica —deutora del la perspectiva dialèctica que caracteritza el pensament de Marx— s’oposa a la idea mantinguda per molts deixebles de Durkheim que les estructures socials, en tant que fets socials, són, efectivament i en si mateixes, realitats separades i independents dels subjectes. 13

El fet que els treballadors no tinguin la propietat d’allò que produeixen, i ni tan sols siguin conscients (per causa de la divisió del treball) que els productes intercanviats en el lliure mercat són fruit del seu treball, juntament amb el fet que, en el mercat, aquests productes es valoren bàsicament per la seua equivalència en diners (és a dir, per una referència quantitativa, i en cap cas qualitativa i significativa), comporta que la mercaderia (l’objecte intercanviat) aparegui a ulls dels individus com una realitat independent, autosubsistent per si mateixa, i que es perdi la perspectiva que el valor de les coses en darrer terme emana de l’esforç (expressat en termes de temps) esmerçat en la seua producció. Marx anomena a aquesta perspectiva il·lusòria (al fenomen de veure en la mercaderia una realitat independent dels individus) fetitxisme de les mercaderies: els productes deixen de ser vistos com el resultat d’una activitat humana i passen a ser concebuts com a coses existents per si mateixes (reificació), dotades d’un valor procedent de les seues propietats naturals i/o de de les condicions i del funcionament impersonal del mercat desregulat, característic d’una economia liberalcapitalista. Per dir-ho amb les paraules de Marx mateix: «Una relació social definida entre homes [el treball productiu i l’intercanvi]… assumeix, davant dels seus ulls, la fantàstica forma d’una relació entre coses.»

o indirectament vinculades. Quan això passa, aquestes estructures, creades per l’home, passen a ser vistes per aquest com a naturals, universals i absolutes, i per tant, fora del seu control i inalterables.14 Com en Weber, també en Marx l’economia és el factor que dóna forma la societat, en el primer escampant una racionalitat formal pròpiament inevitable, en el segon fent presoners els individus de la falsa consciència que l’ordre capitalista és una fatalitat natural, quan, en realitat, admet ser superat.

PLUSTREBALL I PLUSVÀLUA És sota aquestes circumstàncies específiques del capitalisme que — tal com ja havíem avançat— el treball passa de ser un fenomen social a convertir-se en una mercaderia més (coneguda com a força de treball o mà d’obra)15 i, com a tal mercaderia, a ser entès una cosa. D’aquesta manera es reifiquen, no només les estructures socials (incloses les religioses i les polítiques),16 sinó les mateixes persones. A partir d’aquí es fa possible l’explotació dels individus, les capacitats dels quals i llur temps passen a poder ser comprats i venuts, determinant el seu valor les lleis impersonals d’un mercat creat pels homes però que ara és percebut per aquests com un estructura aliena, amb regles naturals i objectives. En aquest mercat, el valor de la mercaderia mà d’obra és el seu valor de canvi, sotmès a les lleis de l’oferta i de la demanda. El valor d’ús de la mà d’obra, que s’expressa a través d’allò que pot produir en el temps que dedica al treball, és, per tant, substituït pel seu una altra mena de valor, que pot arribar a ser molt inferior si la demanda de feina és alta i l’oferta escassa (mai, però, serà superior, perquè, de ser-ho, la contractació del treballador seria absurda). El treballador, llavors, és remunerat per sota del valor real de la seua feina, valor que quedarà recollit, incorporat en el producte realitzat, propietat de qui l’ha contractat, i que aquest podrà convertir en beneficis quan el posi en el mercat.17 Marx dóna el nom, a aquest benefici del propietari, sorgit del treball efectiu no remunerat al treballador (plustreball), de plusvalor (o plusvàlua).

14

L’home s’autoconvenç de la fatalitat de l’estructuració social, i, un cop autoconvençut, aquesta estructuració esdevé, efectivament, una força coercitiva i fora de control. (Per dir-ho en termes weberians: una gàbia de ferro, amb barrots fets d’una racionalitat formal que, en realitat, és una falsa racionalitat i un parany basat en el miratge que el mercat, i el sistema econòmic en el seu conjunt, són institucions inevitables en el marc de les quals ens hem de moure, i fer-ho segons les seues regles i principis. Tota racionalitat teòrica i substantiva que els qüestioni serà vista com un deliri fora de lloc.) 15

En el marc del sistema productiu capitalista, els treballadors passen a ser vistos com a mers recursos humans. 16

De fet, Marx considera aquella estructura general anomenada “estat”, un producte final d’aquest procés de reificació, i així, dirà: «I en virtut d’aquesta profunda contradicció entre l’individu [...] i la comunitat [fruit de la cosificació de els estructures socials relacionals], aquesta darrera adopta una forma independent, l’Estat, divorciada dels interessos reals de l’individu i de la societat.» 17

Certament, potser un cop posat en el mercat, el valor de canvi del pot acabar sent inferior a allò que el propietari dels mitjans de producció ha pagat per obtenir-lo, llavors s’enfrontarà a pèrdues i, potser, a la ruïna. Ara bé, sempre que això no passi i n’obtingui beneficis, aquest seran fruit, no del seu treball, sinó del d’aquells la força de treball dels quals ha comprat.

El procés d’obtenció de la plusvàlua i la naturalesa d’aquesta serien, explicats de manera més detallada, els següents:

Marx recorda que, a l’hora de determinar per quant és intercanviable un bé determinat (una mercaderia) −és a dir, allò que aquest autor anomena valor de canvi−, caldrà trobar alguna cosa que sigui comuna als productes a bescanviar (ja sigui dues mercaderies o una mercaderia i una quantitat de diners), per tal de determinar, així, quina equivalència podrà establir-se

entre ambdós. Doncs bé, a l’hora de determinar que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables haurem de recordar —com ja havien avançat A. Smith i D. Ricardo— que el valor dels productes intercanviats dependrà fonamentalment de l’esforç invertit en la producció i obtenció de cadascun d’ells. Coherentment amb això, Marx considerarà que aquest esforç és l’única cosa que realment genera valor, és a dir, l’únic que fa que una cosa sigui valuosa (qualsevol altre factor que pogués adduir-se no generaria realment valor sinó que seria, més aviat, un element distorsionador en la determinació d’aquest) i, en base a aquesta consideració, conclourà que allò que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables és que han exigit un esforç (un esforç que potser ha requerit una formació prèvia, i que pot ser el d’una persona o de més d’una, treballant simultàniament o successivament), depenent aleshores el valor de canvi de cadascuna d’elles de la quantitat de treball que incorpora (objectivable en termes de temps total emprat). En definitiva, en tot intercanvi, el criteri de referència per a determinar la seua justícia no pot ser altra cosa que l’esforç humà que hi ha al darrere de la mercaderia.

Ara bé, en el sistema capitalista ens trobem que existeix la figura del propietari dels mitjans de producció (terres, maquinària, matèries primeres, drets d’explotació, etc.), que adquireix, per tal de fer possible aquesta producció, una força de treball que retribueix en forma de salari. Aquesta força de treball constitueix, per tant, una mercaderia més (ja que es tracta d’una cosa que es posa a la venda i és susceptible de ser comprada) i, consegüentment, tindrà un valor de canvi determinat, valor que, tenint en compte que la força de treball és, al cap i a la fi, un bé que necessita per a existir d’un seguit d’altres béns (aliments, temps d’esbarjo, vestit i habitatge), equivaldrà a la quantitat d’esforç (expressat en termes de temps total emprat) que resultaran necessaris per a la producció d’aquests béns i serveis que garanteixen la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball. S’estableix, per tant, l’equació: Força de treball = esforç (sempre en termes de quantitat de temps) requerit per produir allò necessari per a garantir la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball.

Doncs bé, la segona part d’aquesta equació correspon tot just allò que, efectivament, rep el treballador per la seua feina, per contra, però, allò que ell ofereix excedeix en realitat l’esforç requerit per a la producció d’allò necessari per garantir la seua

supervivència i el manteniment de la seua capacitat de treball, i és que si comptéssim el total del temps de treball dedicat a la producció i distribució del que consumeix (ja sigui en forma de béns fungibles i consumibles, de béns immobles o de serveis), veuríem que el conjunt de tot aquest temps (que ell pot retribuir perquè és el que el seu salaria abasta) seria inferior al conjunt de temps que realment esmerça en la seua feina, de manera que el que realment succeeix és que el treballador ofereix més treball del que el que li és retribuït. Podem dir, per tant, que el treballador ofereix, sense retribució, un plustreball que s’incorpora al valor dels béns produïts. Serà el propietat dels mitjans de producció, en tant que propietari de les mercaderies, el qui percebrà la retribució corresponent a aquest plustreball, aconseguint d’aquesta manera una benefici que, com veiem, surt d’aquella part del treball de l’assalariat que no li és retribuït a aquest, o dit d’una altra manera: el benefici del propietari procedeix (perquè cap cosa no apareix del no-res) d’aquell valor generat pel treballador (i que incorpora la mercaderia) que no li és abonat a ell, sinó que resta incorporat a la mercaderia i en mans del propietari, que és qui, en fer-lo efectiu, aconsegueix nou capital amb el qual podrà incrementar la quantitat de recursos productius que posarà al seu servei.

Resumint: en un sistema econòmic capitalista, és a dir, en aquell model econòmic en el qual no solament hi ha productors sinó que també existeix la figura de l’inversor (d’aquell que, directament o indirectament té la propietat del mitjans de producció), el cost de producció d’una mercaderia (és a dir, l’import que paga la propietat per obtenir-la i disposar d’ella) no equival en realitat a la feina invertida a produir-la, sinó solament a una part d’aquesta, quedant la resta d’aquest preu natural en mans del propietari que obté, d’aquesta manera, el seu benefici, benefici que, per tant, surt de l’apropiació del treball d’altres. Aquest valor fruit del treball de l’assalariat que resta en mans del propietari és anomenat per Marx plusvàlua (valor que va més enllà d’allò efectivament retribuït a qui el genera).

En definitiva: l’objectiu del sistema productiu capitalista no és l’obtenció de productes destinats a satisfer les necessitats humanes, sinó l’obtenció de beneficis a partir dels objectes i serveis produïts. Més clarament: el sistema econòmic capitalista parteix de la inversió del capital per acabar en la recuperació del capital invertit més nous beneficis, també en forma de capital. Es tracta, per tant, d’un sistema econòmic acumulatiu que, no sols no té per objectiu la satisfacció de les necessitats humanes, sinó que, a més, i això és el pitjor, en el transcurs del seu desenvolupament, usa els mateixos individus i les seues capacitats com a simples instruments per a l’obtenció de capital. En el capitalisme els diners s’usen per obtenir més diners, i no com a simple mitjà d’intercanvi (aquí els diners són mitjà d’intercanvi i finalitat de l’intercanvi, alhora).18 Per contra, allò que sí queda reduït al caràcter de mera mercaderia

18

Certament, el capitalista utilitza els seus beneficis per pagar a coses com ara el lloguers d’unes instal·lacions, o un préstec juntament amb els seus interessos, entre moltes altres coses possibles. A més, una part dels guanys, la invertirà en el seu consum privat, la resta, però, la dedicarà a la renovació o a l’expansió del seu negoci, amb la voluntat, en el pitjor dels casos, de mantenir els guanys, i en el millor, i més ajustat a la lògica de la competència, d’incrementar-los, i així ho farà

són els individus. Aquest comportament pervers es perd de vista quan comencen a concebre’s els conjunts de relacions humanes que es donen en el si de la societat capitalista com a estructures socials naturals i inevitables (com a coses que formen part del món i que l’individu no pot evitar). Aleshores, la propietat privada deixa d’estar al servei individus i són els homes els qui passen a estar al servei de la propietat (al cap i a la fi, és en base a la propietat i les diferències en ella existents que es formen les classes socials, classes que, com la resta d’estructures socials es cosifiquen, atrapant els individus que les integren en el seu interior i constrenyint-los a actuar de manera predeter-minada).

EL MATERIALISME HISTÒRIC Karl Marx exposa en La ideologia alemanya (1845) i en la Contribució a crítica de l’economia política (1859) una concepció materialista de la historia que fa descansar les causes del canvi social (i, amb aquest, de l’esdevenir històric) en l’estructura econòmica de les societats humanes, és a dir, en la manera com la societat organitza la producció dels mitjans (recursos, manufactures i serveis) en base als quals garanteix la seua supervivència i reproducció.

Com ja hem dit diverses ve-gades, Marx parteix de la con-sideració que l’home es projecta en allò que l’envolta adaptant-ho a les seues necessitats i obtenint-ne allò que li cal per reproduir la seua existència. Aquesta activitat transformadora, que, com ja hem avançat, constitueix la manera pròpia que té l’home de

ser en el món, descansa en l’articulació de dos elements essencials: la força de treball i els mitjans de producció, conceptes que cal entendre de la següent manera: a. Força de treball: fa referència a la mà d’obra disponible.

b. Mitjans de producció: fan referencia al coneixement tècnic aplicable a la

producció, als estris i la maquinària disponibles, als recursos naturals a l’abast

sistemàticament, un cop i un altre. És a dir, el capitalista inverteix, en una part més o menys gran, el seu guany en la generació de nous guanys, igualment sorgits del plustreball: la plusvàlua s’inverteix en la generació de més plusvàlua, per tant. Una plusvàlua que es tendirà a maximitzar perquè, com dirà Marx en El capital: «La tendència constant del capital és fer tot allò possible perquè el cost del treball tendeixi a... zero». El principi rector fonamental del sistema capitalista és allò que Marx anomenarà “la llei general de l’acumulació”.

i a la terra conreable, a les fonts d’energia existents, als mitjans de transport coneguts i les vies de comunicació practicables, etc.

En cada època històrica s’estableix una articulació determinada entre la força de treball i els mitjans de producció. Aquesta articulació defineix el període històric en qüestió i implica una distribució concreta de la terra i dels recursos naturals, una distribució determinada de la força de treball per sectors productius, una organització típica d’aquesta força de treball en unitats productives característiques de cada sector, un sistema d’explotació dels recursos naturals, una priorització concreta de vies de comunicació, una utilització característica de les fonts d’energia disponibles, etc. El resultat és l’establiment del que Marx anomena forces de producció (Produktivkräfte), que suposen unes relacions de producció (Produktionsverhältnisse) determinades, establertes entre els individus i consistents, en darrer terme, en un règim jurídic concret de propietat, que institucionalitza un repartiment de poder i determina la distribució dels recursos i de la riquesa generada. Dins d’aquest règim de propietat, uns individus es trobaran en possessió de certs mitjans de producció i uns altres individus d’uns altres de diferents, establint-se, segons la importància relativa d’aquest mitjans una jerarquia determina-da entre propietaris, de la qual derivarà una estructura social concreta organitzada en classes, que tendirà a perpetuar-se mitjançant la institució de l’herència i que, tanmateix, admetrà certs moviments de reestructuració interna, sempre, en base a mecanismes preestablerts de mobilitat social (que permetran certs canvis en la propietat sobre supòsits socialment admesos).

INFRAESTRUCTURA I SUPERESTRUCTURA

L’organització de la producció, i les relacions de propietat sobre les quals s’assenta en un període històric determinat constitueixen, l’anomena-da infraestructura social, sobre la qual, al seu torn, es desenvolupa una superestructura, és a dir, una cosmovisió històrica determinada, una mentalitat concreta expressada per una ideologia (també dita “consciència”) que implica determinats rols conducta i valors morals (els propis d’aquell període històric), determinada manera d’entendre la ciència, determinades preocupacions filosòfiques, determinades institucions po-lítiques, el sorgiment de determinades creences religioses (compatibles dels valors morals establerts i consolidadores d’aquests i, alhora, legitimadores de les institucions polítiques), l’establiment de costums determinats en la vestimenta, la

cultura popular, l’alimentació… En definitiva, cada període històric genera una mentalitat hegemònica (una ideologia històrica, característica d’aquella època i que, de fet, és la ideologia de la classe dominant), que proporciona als individus, entre altres coses, una concepció concreta del bé i del mal (i, amb ella, una concepció determinada de deure), una concepció determinada de la bellesa i unes normes típiques de conducta, les quals, per tant, no serien fruit de la llibertat personal, assentada únicament en un exercici de reflexió pura, sinó que serien connaturals a l’ordre so-cio-econòmic. No serien, per tant, els subjectes els qui formarien la societat, sinó que seria la societat la que conformaria la subjectivitat.

Cal matisar, però l’acabat de dir, perquè la relació entre subjecte i societat no seria tant una relació de determinació absoluta del primer per part de la segona (de la part pel tot) sinó, més aviat, una relació dialèctica (subjectes i societat es trobarien confrontats i, en aquesta confrontació, els uns determinarien l’altra alhora que aquesta altra determina els uns) en la qual, però, el conjunt, és a dir la societat en què el subjecte es troba immers, tindria la prioritat, de manera que seria més, el subjecte, fruit de la societat, que no la societat una construcció del subjecte. En definitiva: seria molt més la

societat la que faria l’home a la seua imatge i semblança, que no pas a l’inrevés.19 Així, la llibertat humana seria en gran mesura una il·lusió, i el bé, la veritat i el saber, serien fonamentalment productes històrics socialment determinats en base a les condicions materials de l’època.

Completarem aquestes consideracions, apuntant que, al final del camí, la ideologia d’una etapa històrica esdevé el sistema integrat d’idees que haurà fet seu la classe dominant d’aquella època. Així, en paraules de Marx i d’Engels extretes de La ideologia alemanya: «Les idees de la classe dominant són en totes les èpoques les idees dominants, és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat, és alhora la seua força intel·lectual dominant. La classe

19

El caràcter dialèctic de la relació entre infraestructura i superestructura i, en conseqüència, la possibilitat que aquesta darrera influeixi en la primera (deixant, així, una porta oberta a la llibertat humana) és obertament reconeguda per Friedrich Engels en una carta seua a J. Bloch, datada l’any 1890.

que té els mitjans de producció material té alhora a la seua disposició els mitjans de la producció mental, de manera que, parlant en termes generals, les idees d’aquells que estan mancats dels mitjans de producció intel·lectual estan sotmeses a ella. Les idees dominants no són res més que l’expressió ideal de els relacions materials dominants, les relacions materials dominants fetes idees.»

Això no treu, però, que l’home pugui ser capaç de dur a terme una dissecció de la situació història en què es troba immers, capaç d’una anàlisi dels elements materials disponibles i, en darrer terme, capaç de fer un examen crític de les relacions de producció i dels seus productes culturals en base a un ideal d’humanitat ajustat a la naturalesa humana (un home lliure de la dominació de classe, amo del seu treball, deslliurat restriccions a la seua creativitat i lliurat a la construcció d’una societat pròspera on tothom pugui donar segons la seua capacitat i rebre segons la seua necessitat). Per això, l’home històricament determinat esdevé capaç de fer-se càrrec de la història, d’eliminar la fatalitat dels esdeveniments i de transformar la realitat.

Hi ha un lloc, per tant, per a la política centrada en valors objectius.20 I tanmateix la consciència crítica no és la norma, sinó que habita enmig d’una humanitat que pensa en funció de l’or-dre social establert, que ignora el sentit veritable de la naturalesa humana i que ha perdut el control sobre si mateixa i

sobre el seu futur. En la societat capitalista, tant els burgesos propietaris com els treballadors tenen una percepció totalment distorsionada de la manera com funciona el sistema productiu i del paper que hi desenvolupen (Marx anomena aquesta percepció distorsionada falsa consciència).21 Per superar la societat capitalista cal que el proletariat desenvolupi una comprensió precisa de com funciona aquesta i de quines són les seues conseqüències, l’assumpció d’aquest

20

Sigui com sigui, els canvis socials no s’efectuen canviant els elements superestructurals (la ideologia d’una època històrica), com sempre havien pensat, ingènuament —segons Marx—, els filòsofs, sinó canviant la base de tot, és a dir, el mode de producció. 21

Certament, la falsa consciència no és patrimoni exclusiu de la classe treballadora; la burgesia tampoc no seria conscient de la seua història i del paper que hauria desenvolupat en el sorgiment de la societat capitalista, a la qual pensaria tenir sota el seu control quan, en realitat, aquesta, avançaria constrenyint els individus i no determinada per la seua acció lliure. Encara més: els burgesos no serien gens conscients de les contradiccions que existeixen en el si del capitalisme ni de llur contribució a l’agudització d’aquestes.

coneixement comportarà el sorgiment, entre els treballadors, de la seua consciència de classe.22

EL SENTIT DE LA HISTÒRIA

Els canvis que es produeixen a nivell de la força de treball i dels mitjans de producció provoquen la transformació dels modes de producció i de les relacions productives (és a dir, de la infraestructura social). Aquesta transformació, es projectarà, al seu torn, a nivell de la superestructura, produint modificacions en aquesta. Aquest és l’esquema essencial del canvi social i, amb ell, de l’evolució de la història que, per tant, no consisteix en res més que en la substitució d’uns modes de producció per uns altres quan, els canvis en els primers (fruit, al seu torn, de canvis en les forces i/o en els mitjans productius) entren en contradicció amb el sistema jurídic de distribució de la propietat (i, per tant, amb les relacions de producció entre els individus), ocasionant-se aleshores una transformació (sovint de caràcter revolucionari) dels uns (modes, forces) i de les altres (relacions) que es comunica, inevitablement, a la superestructura cultural.23

22

Els treballadors, a diferència de la burgesia, unida per uns mateixos interessos (ni que aquests siguin només aparents), no és una veritable classe social, en la mesura que es limiten a formar una estructura social els membres de la qual no tenen consciència de la unitat que constitueixen, ni dels interessos que fonamenten aquesta unitat. Cal que el proletariat esdevingui una veritable classe social, conscient de si mateixa i dels seus interessos, perquè es desencadeni la lluita de classes que ha de dur a la revolució i a la conquesta, per part de l’home, de la seua integritat i de la seua llibertat. 23

Podem posar com a exemple d’això el cas de la França del segle XVIII, en la qual el desen-volupament de forces productives que ja permetien el desplegament de la societat capitalista, xocava amb un règim de propietat feudalitzant (relacions de producció de caràcter feudal) que dificultava aquest desplegament. Conseqüència d’aquesta contradicció va ser la Revolució Francesa.

En qualsevol cas, com ja hem dit, l’evolució històrica avança sempre en el sentit d’una cada cop més gran acumulació de la propietat en poques mans i, per tant, en el sentit d’una progressiva pèrdua de control dels mitjans de producció per part de la gran massa de la població i d’una creixent depauperació d’aquesta.24 Marx pensa que, quan arribarà el moment històric de màxim desenvolupament del capitalisme, les forces productives existents es trobaran en condicions de donar lloc, per primer cop a la història, a una societat sense classes en què la producció estigui orientada a satisfer les necessitats de la gran majoria de la població en comptes de dirigir-se cap als interessos de la minoria propietària, i això gràcies al fet que el capitalisme avançat desposseeix del tot les classes treballadores alhora que les organitza i enquadra en factories amb una producció racionalitzada, de manera que sols caldria un moviment revolucionari d’expropiació del titular dels mitjans de producció i la reversió de la propietat d’aquests sobre els treballadors (que l’ostentaren col·lectivament). Un cop fet aquesta pas, aquells que havien esdevingut peces d’una màquina aliena, recuperarien llur dignitat d’homes lliures i amos del producte del seu treball, alhora que s’obririen les portes a possibilitar un més gran aprofitament de les forces productives existents i, per tant, a un increment de la prosperitat que faria possible l’ideal de la desaparició definitiva de la necessitat i l’escassedat i de la irrupció d’una societat on cada u, lliurement, produiria segons les seues possibilitats, i on tothom tindria les seues necessitats cobertes.

24

El materialisme històric marxista considera tres grans èpoques històriques, fonamentades en tres modes de producció: el mode de producció antic o esclavista, el mode de producció feudal i el mode de producció capitalista.

L’explotació capitalista, cada cop més gran, condueix a guanys progressivament més minsos, i això perquè existeix un límit per a l’explotació. Quan el propietari capitalista s’apropa a aquest límit, els governs, per garantir l’estabili-tat política, es troben amb la necessitat d’imposar restric-

cions a les accions dels explotadors (lleis de reducció de la jornada laboral, o que imposin les vacances pagades, o un salari mínim...). Aleshores, els propietaris del mitjans de producció es preocupen de trobar una manera de superar aquestes restriccions i d’incrementar els seus beneficis: la mecanització, l’externalització de serveis, la conversió dels assalariats en treballadors autònoms, el foment de la immigració, la deslocalització de les empreses... Aquestes mesures contribueixen a incrementar l’atur (al-menys en les societats particulars on els propietaris actuen),25 cosa que, al seu torn, facilitarà la reducció del salaris (ni que aquesta reducció s’hagi de fer de manera dissimulada (temporalitat i rotació de treballadors, per exemple) o, directament, oculta (economia submergida). Cal no oblidar, però, que al mateix temps aquells propietaris dels mitjans de producció que disposin d’un major marge de beneficis provocaran la ruïna d’aquells altres propietaris que disposin de menys recursos i la reconversió d’aquests en assalariats (la qual cosa redundarà també en l’increment d’allò que Marx anomenava «exèrcit industrial a la reserva», és a dir, de les masses desocupades). El resultat serà un progressiu increment imparable de les plusvàlues que conduirà, en darrer terme, a l’acumulació de recursos en poques mans, correlativament, a la depau-perització de la majoria de la població (que implicarà empobriment i reducció de la qualitat de vida). D’aquesta manera s’arribarà a un punt que el capitalisme esdevindrà vulnerable a la revolució social, i els pocs propietaris que restin, convertits en personatges superflus d’un sistema que funciona com un rellotge (amb les rodes greixades per la misèria de tants) es trobaran exposats a l’expropiació.

25

Val a dir, però, que aquestes mesures contribuiran al fenomen de la globalització, és a dir, a convertir el món sencer en un gran mercat on els propietaris puguin desplegar la seua influència.