Històricament, les parròquies han estat -i encara ara

ho són- nuclis de forma-ció i, alhora, de cohesió de poblacions. La força de consolidació dels assenta-ments humans, de segles i segles, sempre ha estat enorme i important, grà-cies al paper de les parrò-quies. El cas de Menorca, n’és prou paradigmàtic, com també ho demostra l’anomenat Pariatge, o acord entre un monarca i una autoritat eclesial, subscrit a Menorca el 1301, per tal de fer la delimitació dels districtes parroquials damunt del territori de l’illa.En aquest supòsit, és clar, hi ha el cas de la parròquia de Santa Eulàlia de la vila i terme d’Alaior. Situat el temple d’alt del turó d’Ihalor, el temple ha esdevingut, en el curs dels segles, el gran i preeminent referent del perfil singular de la trama urbana, talment com un senyal que remarca -i anticipa- l’existència de la localitat. A la vegada, el temple, en efecte, ha fet d’aglutinant de la comunitat, ajudant notablement a la forja de la vila i de la població alaiorenca, com el far que, gairebé per si sol, és capaç d’actuar de targeta de presentació per als visitants i nouvinguts.Si res hi ha, però, resulta que la parròquia d’Alaior ha conegut un segon cas de excep-cional força de conjunció de tot un poble. Parlam del procés de rehabilitació integral del temple en la que haurà estat la més important obra de restauració de tots els temps. Sí, el pla de restauració de l’església ha conegut -i encara coneix- un fenomen de resposta entusiasta i constant d’un poble que, sense distincions d’idees, s’ha bolcat en ajudar al difícil procés de finançament de les obres, que són, ara, un model de per-fecció, d’encert i de qualitat artística indiscutibles. El motor de tot plegat recau en la tasca que hi ha portat a terme el prevere Pere Oleo i Cortès, rector d’ençà de fa més de trenta anys. A instància seva, en el seu dia s’hi va formar una Comissió de Patrimoni, que des d’aleshores vetlla per les finances que les obres han comportat.La Comissió de Patrimoni va ser instituïda per crida del rector parroquial el 13 de maig de 1995. Quinze foren les persones citades el dia de la constitució, amb la fina-litat de mobilitzar adhesions populars per tal d’assegurar el compliment dels compro-misos financers que representava la restauració de les façanes exteriors de la parrò-quia. Així mateix, calia que el grup fundacional vetllés davant l’Administració (en el triple nivell municipal, insular i autonòmic) en ordre a gestionar l’embalum burocràtic que representa l’accés a les ajudes econòmiques públiques. I, com a tercer deure fun-dacional, el grup també es comprometia a proposar totes quantes fórmules d’ingres-sos s’estimassin adients.

Avui encara es mantén com a comissió ben activa. Treballa per assegurar el compliment financer. Però, a la vegada, s’ha demostrat com un moviment molt efi-caç per assolir un bé prou preat: fer que un poble es mantengui unit, solidari i orgullós del que simbolitza la parròquia com a bé d’in-terès històric i artístic, i, a la vegada, com a símbol de cohesió d’un poble agom-bolat per l’acolliment fra-ternal d’una parròquia aco-llidora, de braços ben oberts a tothom.

Miquel Àngel Limón Pons

Santa Eulàlia d’Alaior

dominicalEsglésia de Menorca

Número 1571 - Any XXXI - 12 agost 2012

fullDurante el

siglo XIII se va constru-

yendo la Catedral de Barcelona dedi-cada a la Santa Cruz, pero que al mismo tiempo se concibe como un precioso relicario para los restos de la mártir barcelonesa santa Eulalia, la cual en su edad juvenil, durante la última de las grandes perse-cuciones del Imperio romano dio el más precioso testimonio de su fidelidad a Cristo, muriendo clavada en una cruz en forma de aspas.En libros litúrgicos muy antiguos, tanto mozárabes como latinos, se hace memoria de esta santa que, según la tradición fue inmolada cerca de “els vergers de Sarrià”, donde habitaba su familia. Cuando la ator-mentaban ella, siguiendo el ejemplo de otros mártires, exclamaba: “Aquel a quien invoco está aquí junto a mí”. Su fortaleza, en efecto, provenía de aquel de quien ella daba testimonio ante el juez diciendo: “Yo soy Eulalia, sierva de mi Señor Jesucristo, Rey de reyes”.El antiguo relato de su martirio dice que estando en la cruz oraba suplicando a favor de quienes, horrorizados, estaban contemplando su martirio. “Oh Señor mío Jesucristo, -decía ella- escuchad mis ruegos y mandad ya recibirme entre vuestros escogidos en el descanso de la vida eterna, para que viendo vuestros creyentes la bondad que habéis obrado en mí, lo com-prueben y alaben vuestro nombre”. Al momento de expirar algunas personas vieron cómo una blanca paloma salía de entre las llamas y volaba hacia lo alto.A esa última persecución, en tiempos de Diocleciano, siguió un copioso florecimien-to de la fe cristiana. Algunas buenas perso-nas bajaron su cuerpo de la cruz y lo sepultaron cerca del mar, según se canta en unos antiguos gozos: L’enterraren a l’arena fora dels murs, ran del mar. Sus reliquias reposaron después en la esbelta basílica de Santa María del Mar, hasta que en 1339 fueron trasladadas a la admirable cripta construida bajo el altar mayor de la Catedral, dentro de un sarcófago de már-mol blanco situado sobre ocho columnas, con relieves de escenas de su martirio y con una excelente imagen de la Virgen con el niño, que está entre cuatro ángeles.A los pocos años después de la conquista de Menorca por Alfonso III de Aragón ya se constituyó una parroquia que tiene como titular a la gloriosa mártir de Cristo, iglesia que en 1301 aparece mencionada en el Pariarge de Jaine II de Mallorca, como ecclesie Sancte Eulalie de Yhalor.

Guillermo Pons

SANTA EULALIA

Pàgina 2 Full Dominical

Lectura del primer llibre dels Reis 19, 4-8En aquell temps Elies caminà durant un dia pel desert, s’assegué a l’ombra d’una ginesta i demanà la mort, pregant així: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares, que també han mort.” Després s’ajagué davall aquella ginesta i s’adormí. Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué: “Aixeca’t i menja.” Llavors va veure al seu capçal un pa cuit sobre pedres i un càntir d’aigua. Menjà i begué, i s’adormí altra vegada. L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: “Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.” Ell s’aixecà, menjà i begué, i amb la força d’aquell aliment caminà qua-ranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.

Salm responsorial 33R: Tastau i veureu com és de

bo el Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes

4,30 - 5,2Germans, no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu vos ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Enfora de vosal-tres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol casta de dolen-tia. Sigueu bondadosos i compas-sius els uns amb els altres, perdo-nau-vos tal com Déu vos ha per-donat en Crist. Sou fills estimats de Déu: imitau el vostre Pare. Viviu estimant, com el Crist ens estimà: ell s’entregà per nosaltres, ofe-rint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan 6, 41-51En aquell temps els jueus murmu-raven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es demanaven: “Aquest, ¿no és Jesús,

el fill de Josep? Nosaltres conei-xem son pare i sa mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?” Jesús els digué: “No murmureu entre vosal-tres. Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressusci-taré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Vos ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo som el pa que dóna la vida. Els vostres pares, encara que menjaren el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parl és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo som el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món.

Diumenge XIX de Durant l’Any (cicle B)

Lectura del primer libro de los Reyes 19, 4-8En aquellos días, Elías continuó por el desierto una jornada de camino, y, al final, se sentó bajo una retama y se deseó la muer-te: “¡Basta, Señor! ¡Quítame la vida, que yo no valgo más que mis padres!” Se echó bajo la retama y se durmió. De pronto un ángel lo tocó y le dijo: “¡Levántate, come!” Miró Elías, y vio a su cabecera un pan cocido sobre piedras y un jarro de agua. Comió, bebió y se volvió a echar. Pero el ángel del Señor le volvió a tocar y le dijo: “¡Levántate, come!, que el camino es supe-rior a tus fuerzas.” Elías se levan-tó, comió y bebió, y, con la fuer-za de aquel alimento, caminó cuarenta días y cuarenta noches hasta el Horeb, el monte de Dios.

Salmo responsorial 33R: Gustad y ved qué bueno

es el Señor.

Lectura de la carta del após-tol san Pablo a los Efesios

4, 30—5, 2Hermanos: No pongáis triste al Espíritu Santo de Dios con que él os ha marcado para el día de la liberación final. Desterrad de vosotros la amargura, la ira, los enfados e insultos y toda la mal-dad. Sed buenos, comprensivos, perdonándoos unos a otros como Dios os perdonó en Cristo. Sed imitadores de Dios, como hijos queridos, y vivid en el amor como Cristo os amó y se entregó por nosotros a Dios como oblación y víctima de suave olor. Lectura del santo evangelio según san Juan 6, 41-51En aquel tiempo, los judíos criti-caban a Jesús porque había dicho: “Yo soy el pan bajado del cielo”, y decían: “¿No es éste Jesús, el

hijo de José? ¿No conocemos a su padre y a su madre? ¿Cómo dice ahora que ha bajado del cielo?” Jesús tomó la palabra y les dijo: “No critiquéis. Nadie puede venir a mí, si no lo atrae el Padre que me ha enviado. Y yo lo resucitaré el último día. Está escrito en los profetas: “Serán todos discípulos de Dios.” Todo el que escucha lo que dice el Padre y aprende viene a mí. No es que nadie haya visto al Padre, a no ser el que procede de Dios: ése ha visto al Padre. Os lo ase-guro: el que cree tiene vida eterna. Yo soy el pan de la vida. Vuestros padres comieron en el desierto el maná y murieron: éste es el pan que baja del cielo, para que el hombre coma de él y no muera. Yo soy el pan vivo que ha bajado del cielo; el que coma de este pan vivirá para siempre. Y el pan que yo daré es mi carne para la vida del mundo”.

la parauladeDéu

Salms de la 3ª Setmana Dg. 12, XIX de Durant l’Any: 1R 19, 4-8 / Sal 33 / Ef 4, 30-5, 2 / jo 6, 41-51.

Dl. 13, Fèria: Ez 1. 2-5. 24-2 / Sal 148 / Mt 17, 22-27.

Dt. 14, Sant Maximilià Maria Kolbe, prevere i màrtir (MO): Ez 2, 8-3, 4 / Sal 118 / Mt 18, 1-5. 10. 12-14.

Dc. 15, L’ASSuMPcIó DE LA MARE DE Déu (S): Ap 11, 19a; 12, 1. 3-6a. 10ab / Sal 44 / 1C 15, 20-27a / Lc 1, 39-56.

Dj. 16, Fèria: Ez 12, 1-12 / Sal 77 / Mt 18, 21-29, 1.

Dv. 17, Santa Beatriu de Silva (MLL): Ez 16, 1-15. 60 / Sal Is 12, 2-3 / Mt 19, 3-12.

Ds. 18, Fèria: Ez 18, 1-10. 13b. 30-32 / Sal 50 / Mt 19, 13-25.

Dg. 19: XX de Durant l’Any: Pr 9, 1-6 / Sal 33 / Ef 5, 15-20 / Jo 6, 51-58.

LECTuRES DE LA MISSA DIàRIA

Realitat, no símilevangeli i vida

Encara que és una malaltia enormement popular en els nos-tres dies, hi ha qui diu que fins i tot els animals la contreuen, no pensem que la depressió l’haguem inventat nosaltres. La

imatge de la primera lectura que ens presenta a Elies assegut a l’ombra d’una ginestera esperant la mort és tot un quadre clínic, la de l’home esgotat física i psíquicament. Si d’una banda veiem aquesta realitat, la del pes de la vida, el cansament, la feixugor, el desencís,... d’altra, l’evangeli, ens presenta a Qui ens dóna vida. Així i tot, també avui passa, hi havia qui no donaven crèdit a les seves paraules: els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel. És la fe de l’església qui des dels inicis ha cregut en les seves paraules. La fe que afirma que Jesús, a l’eucaristia, hi és realment present en cos, ànima i divinitat. Paraules, aquestes, que ens remeten al misteri de l’Encarnació. És com ho professam en el credo: baixà del cel per obra i gràcia de l’Esperit Sant. És qüestió de fiar-se, i quan es confia, quan es creu és quan llavors

s’experimenta la veritat del que se’ns ha dit. Ens ho deixà clar: els qui creuen tenen vida eterna. Jo som el pa que dóna la vida... el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre. Segueix insistint. Diví i humà Jesucrist és el “Pa” infinitament millor que el manà, tant que si ens “assimi-lam” amb ell ens dóna Vida eterna. Es fa home amb els homes, es fa aliment dels homes i aquí rau precisament el gran escàndol de sempre: un Déu així no l’entenem. Clar, no l’entenem quan no ens deixam atreure per Ell, quan ens resistim a fer comunió amb Ell i el resultat és que així tampoc fem comunió amb els altres. Però no obstant ens ho deixa ben clar: El pa que jo donaré és la meva carn perquè doni vida al món. Les paraules són obertament eucarístiques, tant que l’assimilació de la vida de Crist es realitza en la comunió sacramental de la seva carn i sang. Fins quan hi haurà qui banalitzarà l’eucaristia? No ho facem, no podem, si ho som de cristians!

Joan Miquel Sastre Preto

Full Dominical Pàgina 3

Sopar parroquial de Sant Esteve

Un any més i com a cloenda del curs, la parròquia de Sant

Esteve reuní la comunitat de fidels en una trobada festiva i de germanor. El fosquet del divendres 13 de juliol vam ser tots convidats a partici-par d’un sopar a l’esplanada de la capella de Cala Blanca. Un grup força nombrós de fidels, acompanyats pel Sr. Bisbe Salvador, vam poder gaudir d’una vetllada de bon menjar i d’entreteniment preparat per algunes perso-nes de la parròquia.

Unes 220 persones vàrem poder assaborir una excel·lent fideuà elaborada pels bons cuiners de la parròquia, i les postres, portades entre tots, acabaren d’endolcir els paladars de tots els assis-tents.En haver sopat, la festa va continuar amb unes quantes lectures teatrals preparades per fer-nos passar una estona entretinguda alhora que pro-vocaren el somriure de tot-hom. Per acabar es presentà el “Cor petit” d’infants i joves que, dirigits per dos joves de la parròquia, ens delectà amb algunes de les cançons que han après i que formen part del seu petit repertori acabat d’encetar.

Observo el pas d’un cristia-nisme trans-

mès de generació en generació, per una mena de pertinença massiva, a una fe de lliure elecció, viscuda com un pas de lliber-tat d’adhesió, solitari i incomprès. Aquest pas no estarà lliure de sofri-ments i de turbulències espirituals. Passar del centre a la perifèria no és fàcil per al qui ha estat en el centre, però el cristianisme de la perifèria és més fidel al missatge alliberador de Jesús.I ara, breument, intento respondre a la pregunta del títol d’aquesta refle-xió. Sóc cristià perquè podria no haver-ne estat. No és un imperatiu legal, ni una exigència social. La lliber-tat, tal com jo l’entenc, és la condició bàsica i ineludible de la fe. Sóc lliure per dir sí o per dir no a la crida interior, per adherir-me al Crist, per viure segons la seva Força. Sóc cristià perquè m’hi sento cridat des de dins. La meva confessió de Déu és una elecció, un acte de llibertat. I per a mi és un acte de llibertat que m’allibera.Però alguns coneguts i lectors no em pregunten exactament si sóc cristià. Em demanen com puc ser encara cristià. Aquest encara mereix alguns comentaris. Evoca la idea que ser-ne és una cosa d’un altre temps, una opció anacrònica (m’hi referiré en el proper article). També evoca la idea que és quelcom que es correspon, més aviat, amb la infantesa, amb l’eta-pa lligada als pares, amb l’etapa imma-dura d’una persona, però que, en la fase de la maduresa intel·lectual, emocional i social, és una cosa que cal superar.En la pregunta subsisteix també un sentit vergonyant d’Església. Sembla que l’interlocutor digui: Encara for-mes part d’aquest col·lectiu? Encara et sents membre partícip d’aquest cos? Encara no t’has decebut de la comunitat cristiana? Per què sóc cristià?, em pregunto de nou. Perquè he nascut en una llar cristiana. He assumit la fe que he rebut. He descobert que la fe mereix ser creguda. El cristianisme se’m pre-senta com la religió que aconsegueix ser, a la vegada, una afirmació radical de Déu i una afirmació radical de la persona.

Francesc TorralbaJesucrist 2.0, Ed. Pòrtic (Grup 62)

Per què sóc cristià? (5)

Dimecres, l’Assumpció

FESTA DE SANTA BEATRIU DE SILVA. 17 d’agost

La comunitat de Concepcionistes de Maó us convidam a participarde les celebracions per la festa de Santa Beatriu de Silva.

Pregària de Vespres a les 17’45 h

EUCARISTIA a les 18’30 presidida pel Sr. Bisbe

Seguit de l’actuació de “SOM GOSPEL MENORCA”

Què és l’Assumpció, en el sentit catòlic de la paraula? Una enquesta sobre el tema podria deixar-nos convençuts de la ignorància reli-

giosa en el nostre país. I és una llàstima, perquè la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu és la veritat i la festa que més s’acomoda a la crisi actual. La gent entra en caiguda lliure quan la impotència d’una situació li arrenca l’esperança. No té sortida. No hi ha retorn. Evidentment, la veritat dogmàtica, revelada, que la Mare de Déu, transcorreguda la seva vida mortal, fou enduta al Cel no resol els problemes del dèficit, ni l’equilibri dels mercats ni suprimeix les retallades. Però l’èxit total de l’ésser humà -cos i ànima-, la possessió de Déu en l’astorament del mis-teri, això, per al creient, és més cert que qualsevol tsunami. I té dos efectes especialment contempora-nis: ens diu que no hi ha cap impotència humana que sigui definitiva, i que el destí de l’home, el que va més enllà de l’euro, no és un projecte polític, sinó un pla de Déu. D’un Déu que ens invita a esperar i a “cur-rar” el que calgui per sortir de l’angoixa.

Àngel Caldas, al full parroquial de Girona, número 4.424

parròquia de santa maria

festa de l’assumpcióde la mare de déu

dimecres, dia 15 d’agost,a les 20.30 hores

eucaristia presidida pel sr. bisbe

Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: fulldominical@gmail.com

Alaior era una zona habitada d’antic, ja que en ocasi-ons s’hi han trobat materials de les èpoques romana i musulmana, tal com ha quedat palès en les excava-

cions realitzades al subsòl de l’església de Santa Eulàlia. Abans de la conquesta cristiana hi havia l’alqueria d’Ihalor, que acabaria essent el bressol del poble. L’any 1301 el Pariatge de Jaume II de Mallorca fundà les parròquies de Sant Llorenç de Binixems -segurament l’antiga parròquia de Favàritx que apareix als documents posteriors a la con-questa de 1287- i la de Santa Eulàlia, possiblement fruit de la segregació de la més antiga parròquia de Sitllata. Tres anys més tard, el 1304, el mateix Jaume II decideix adquirir l’alqueria d’Ihalor amb la finalitat de crear una pobla. Durant els segles XIV i XV, aquesta primitiva pobla d’Alaior s’aniria desenvolupant al voltant de l’església parroquial de Santa Eulàlia, a la part més alta del turó. En aquesta mateixa època Alaior es convertí en universitat particular (munici-pi), subordinada a la Universitat de Menorca. El seu distric-te coincideix, amb poca diferència, amb l’actual terme municipal. Poca cosa sabem de l’antiga església de Santa Eulàlia, que devia datar del segle XIV. Ben segur seguia l’estil gòtic típic d’aquella època. Al segle XVI sabem que, a més del rector i el vicari o vicaris, hi havia una comunitat de beneficiats. En aquells moments d’amenaça turca i barbaresca es fortificà l’església i s’hi construí una torre, ja que havia de ser el lloc de refugi de la població en cas d’atac.En iniciar-se el segle XVII, La població d’Alaior havia aug-mentat de manera considerable, per la qual cosa calia plan-tejar-se la construcció d’un nou temple parroquial. Així ho considerava la Universitat d’Alaior l’any 1615, però hague-ren de passar molts anys fins que no pogueren iniciar-se les obres. El juliol de 1673 la comunitat de preveres de la parròquia proposà a la Universitat la construcció d’una nova església. Arran d’aquesta proposta, el Consell de la Universitat decidí consultar Pere Amorós, mestre picape-drer mallorquí que feia anys que s’havia assentat a Menorca i ja havia construït la capella de les Ànimes de la Catedral. Les obres degueren començar poc després (entre 1674 i 1676) i es desenvoluparen fins 1690. La nova església seria de grans dimensions, ja que la nau té 34 metres de llarg i 12 d’ample, la qual cosa la converteix en una de les més espaioses de l’illa. És de nau única, amb sis capelles a cada costat que s’obren a la nau mitjançant arcs de mig punt, comunicades entre elles. La capella major és de planta trapezoïdal i s’obre directament a la nau, amb la què comunica mitjançant un arc de mig punt concebut a

manera d’arc de triomf. Rere la capella major, s’hi construí un cor amb absis semicircular cobert amb una copinya. La coberta és de volta de canó, reforçada amb arcs faixons que descansen sobre contraforts, visibles des de l’exterior. La nau és fosca, ja que la llum natural només hi entra per la rosassa de la façana principal i per la més petita de l’arc que dóna accés a l’absis. Cal destacar la capella de Nostra Senyora del Roser, que s’obre a la cinquena capella del costat de l’Epístola. És de planta rectangular, amb tres trams de volta de creueria i absis, i la seva construcció es realitzà en el segle XVIII. A la quarta capella del mateix costat, hi trobam el portal lateral de Sant Pere, sobre el qual hi havia un gran orgue que fou destruït l’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil, igual que els retaules.Santa Eulàlia té una de les façanes més interessants de les esglésies de Menorca. Consta de dos cossos quasi cecs i rectangulars sobreposats, separats per una balustrada, que mostra certa semblança amb la de la Catedral de Menorca. Al cos inferior hi ha la portada formada per una arcada ogival que emmarca una altra de barroca, situada més a l’interior. S’ha dit si la portada ogival no seria una reminis-cència de l’antic temple medieval. Al cos superior s’hi obre la rosassa i està flanquejat per dues torres octogonals rematades per sengles xapitells. Destaca també la poderosa torre quadrada del campanar, que domina el conjunt de la població.En els últims anys, l’església de Santa Eulàlia ha estat objec-te d’importants obres de restauració que han permès retornar el seu esplendor a l’edifici parroquial. Aquesta restauració ha estat una empresa comuna de tota la pobla-ció a través de la comissió constituïda l’any 1995 i en la qual hi ha col·laborat les institucions autonòmica, insular i municipal. Les obres de restauració finalitzaren l’any 2010. L’església de Santa Eulàlia ha estat declarada Bé d’Interès Cultural.

LA PARRÒQUIA DE SANTA EULÀLIA D’ALAIOR

pedres històriques

Miquel Àngel Casasnovas