La petita i airosa església d’estil neogò-tic situada a un extrem de Llucmaçanes, és actualment el lloc de trobada i cele-

bració d’un petit grup de cristians que cada diumenge celebra l’Eucaristia. La proximitat amb Maó fa que cristians del poble estiguin integrats en comunitats par-roquials de la ciutat, amb la qual cosa la vida comunitària es limita a la celebració de l’Eucaristia. De fet, alguns dels feligresos assidus estan integrats en moviments o grups com poden ser la Fraternitat cristiana de malalts, Mans Unides, Caritas o l’Associ-ació de la Medalla Miraculosa.Des de fa ja anys la seva atenció pastoral es va confiar al rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Maó, Els últims han estat Mn. Josep Sastre, al qual (a part de la tasca pastoral) devem l’aspecte net i lluminós que presenta l’església, ja que ell mateix es va encarregar de deixar les parets en pedra vista i d’obrir els finestrals pels qual entra prou llum com per no necessitar-ne d’arti-ficial per celebrar la missa dels diumenges matí.Posteriorment es féu càrrec de l’església l’equip de preveres de La Concepció i Sant Antoni, el qual actualment segueix col-laborant, celebrant quinzenalment l’Eucaristia, Mn. Guillermo Pons.Per les seves dimensions familiars, l’església sol ser escollida per celebrar-hi casaments. També algun bateig i primera comunió, però en aquests casos reservat als veïns o familiars de Llucmaçaners.Es manté una bona relació amb l’associació de vesins, amb la qual es col·labora en actes de caire cultural o festiu. De forma especial es dóna aquesta col·laboració en arribar les festes de Sant Gaietà, organitzades per l’associació amb molta estima i creativitat.Finalment dir que l’església es manté neta i cuidada per unes persones que se l’esti-men i que també hi mantenen el caliu humà i cristià que converteix aquest petit grup de cristians en una família acollidora.

Rafel Portella Moll

Sant Gaietà de Llucmaçanes

dominicalEsglésia de Menorca

Número 1570 - Any XXXI - 5 agost 2012

fullEl carisma

más pecu-liar de este

santo fue su doctrina y su fe sobre la divina Providencia, o sea, el cuidado amoroso del Padre celestial sobre todas las personas del mundo, forma-das a imagen y semejanza de quien solo por amor las ha creado. Estas enseñanzas apa-recen expresadas en un poema del siglo XVIII con unos versos puestos en boca del santo que dicen así: «Amad a Dios, amad en vuestras almas / su siempre apetecible imagen; / que amigo fiel jamás al fiel amigo / dejó de abrir, aunque a deshora llame» (Gabriel de Atarbe).Cayetano de Thiene nació en Vicenza, al norte de Italia, en 1480. Siguiendo la tradi-ción familiar, estudió la carrera de derecho en la famosa universidad de Padua. Después se estableció en Roma como protonotario apostólico, es decir, como jurista al servi-cio de las instituciones de la Santa Sede.La educación recibida de su madre María de Porto y las relaciones con algunas per-sonas ejemplares, que cultivó en la Ciudad Eterna, le ayudaron a profundizar en la fe y a incorporarse a una confraternidad llama-da del “Divino amore”, cuyos miembros se reunían para hacer oración y para realizar obras caritativas, sobre todo de asistencia a los enfermos más abandonados, que eran aquellos que padecían ciertas enfermeda-des contagiosas que inspiraban gran repul-sión.A los 36 años de edad Cayetano recibió la ordenación sacerdotal y celebró su prime-ra misa el día de Navidad en una capilla subterránea llamada del santo Pesebre en la basílica de Santa María la Mayor. El mis-terio de la Encarnación conmovía profun-damente al nuevo sacerdote y acerca de él predicaba frecuentemente al pueblo. Por eso se le suele representar teniendo en sus manos la figura del niño Jesús recién nacido.Unido a otros sacerdote fundó la congre-gación que se llamó de los Teatinos, obli-gándose a no tener rentas ni pensiones fijas, sino a depender de las limosnas espontáneas que se les ofrecieran, manifes-tando así su confianza total en la Providencia.Solía decir que no faltan cristianos que son como «viajeros que, al llegar a la posada, se embriagan y pierden el camino de la patria verdadera». Murió en Nápoles el 7 de agosto de 1547 y su sepulcro se halla en la hermosa iglesia renacentista de San Paolo Maggiore.

Guillermo Pons

SAN CAYETANO

FESTA DE SANTA CLARA – 11 d’agost

La Comunitat de Germanes Clarisses de Ciutadella us convidam a la pregària de vespres i als diversos actes que tindran lloc per la festa de Santa Clara, enguany amb el motiu especial de la cloenda de la Celebració del Vuitè Centenari de la Fundació de l’Orde de Santa Clara d’Assís. Dia 8 d’agost: Pregària de Vespres a les 20 h. Recital líric a càrrec de Joan Caules a les 20’30h.

Dia 9 d’agost: Pregària de Vespres a les 20 h.Concert a càrrec del Duo Barto a les 20’30 h.

Dia 10 d’agost: Pregària de Vespres a les 20 h. Recital solidari a favor de la Infància necessitada de Menorca pel grup Llambre, a les 20’30 h. Aportació voluntària.

Dia 11 d’agost:EUCARISTIA: a les 7’30 h, a les 11 h i a les 20 h.Pregària de Vespres a les 19 h. Ballades a càrrec del Grup Folklòric des Born a les 21 h.

Dia 12 d’agost:Pregària de Vespres a les 20 h. Cloenda del Vuitè Centenari amb l’espectacle de música, dansa i teatre: Santa Clara d’Assís, a les 21 h.

Pàgina 2 Full Dominical

Lectura del llibre de l’Èxode 16, 2-4.12-15

En aquells dies tota la comunitat del poble d’Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d’Israel els deia: “Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte, quan encara sèiem al voltant de les olles de carn, i menjàvem tant de pa com volíem, Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.” El Senyor digué a Moisès: “Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si complei-xen o no el que jo els man. He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel. Digue’ls, per tant: Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com vol-dreu, i sabreu que jo, el Senyor, som el vostre Déu”. Aquell ves-pre, doncs, arribà un vol de guàtle-res que cobrí el campament, i l’endemà al matí, tot el campa-ment era ple de rosada. Quan la rosada s’esvaí, quedà per tot el

desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho, es deien un a l’altre: “Man-hu”, que vol dir, “¿Què és això?” Perquè no sabien què era. Moisès els digué: “Això és el pa que el Senyor vos dóna per aliment.”

Salm responsorial 77R: El Senyor els donà el seu blat celestial.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes

4, 17.20-24

Lectura de l’evangeli segons sant Joan 6, 24-35En aquell temps quan la gent va veure que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a cercar Jesús a Cafar-naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren: “Mestre, ¿quan hi heu vingut, aquí?” Jesús els respon-gué: “Vos ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em cercau pels signes prodigiosos que heu vist, sinó

perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treba-llar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar vos el donarà el Fill de l’home: a ell l’ha marcat personalment Déu Pare”. Ells li preguntaren: “¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?” Jesús els respongué: “L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat”. Li contestaren: “¿Quin signe visible ens podeu donar, que ens convenci? ¿Quines obres feis? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”. Jesús els respongué: “Moisès no us va donar el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món”. Li diuen: “Senyor, donau-nos sempre aquest pa”. Jesús els diu: “Jo som el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tin-dran mai set”.

Diumenge XVIII de Durant l’Any (cicle B)

Lectura del libro del Éxodo16, 2-4. 12-15

Salmo responsorial 77R: El Señor les dio un trigo celeste.

Lectura de la carta del após-tol san Pablo a los Efesios

4, 17. 20-24Hermanos: Esto es lo que digo y aseguro en el Señor: que no andéis ya como los gentiles, que andan en la vaciedad de sus cri-terios. Vosotros, en cambio, no es así como habéis aprendido a Cristo, si es que es él a quien habéis oído y en él fuisteis adoc-trinados, tal como es la verdad en Cristo Jesús; es decir, abando-nar el anterior modo de vivir, el hombre viejo corrompido por deseos seductores, a renovaros en la mente y en el espíritu y a

vestiros de la nueva condición humana, creada a imagen de Dios: justicia y santidad verdade-ras.

Lectura del santo evangelio según san Juan 6, 24-35En aquel tiempo, cuando la gente vio que ni Jesús ni sus discípulos estaban allí, se embarcaron y fueron a Cafarnaún en busca de Jesús. Al encontrarlo en la otra orilla del lago, le preguntaron: “Maestro, ¿cuándo has venido aquí?” Jesús les contestó: “Os lo aseguro, me buscáis, no porque habéis visto signos, sino porque comisteis pan hasta saciaros. Trabajad, no por el alimento que perece, sino por el alimento que perdura para la vida eterna, el que os dará el Hijo del hombre; pues a éste lo ha sellado el Padre, Dios”. Ellos le pregunta-

ron: “Y, ¿qué obras tenemos que hacer para trabajar en lo que Dios quiere?” Respondió Jesús: “La obra que Dios quiere es ésta: que creáis en el que él ha envia-do”. Le replicaron: “¿Y qué signo vemos que haces tú, para que creamos en ti? ¿Cuál es tu obra? Nuestros padres comieron el maná en el desierto, como está escrito: “Les dio a comer pan del cielo”, Jesús les replicó: “Os ase-guro que no fue Moisés quien os dio pan del cielo, sino que es mi Padre el que os da el verdadero pan del cielo. Porque el pan de Dios es el que baja del cielo y da vida al mundo”.Entonces le dijeron: “Señor, danos siempre de este pan”. Jesús les contestó: “Yo soy el pan de vida. El que viene a mí no pasará hambre, y el que cree en mí nunca pasará sed”.

la parauladeDéu

Salms de la 2ª Setmana Dg. 5, XVIII de Durant l’Any: Ex 16, 2-4. 12-15 / Sal 77 / Ef 4, 17. 20-24 / Jo 6, 24.35.

Dl. 6, La transfiguració deL senyor (F): Dn 7, 9-10. 13-14 / Sal Deum 32 / Mt 17, 1-9.

Dt. 7, Sant Gaietà, pre-vere (MLL): Jr 30, 1-2. 12-15 / Sal 101 / Mt 14, 22-36.

Dc. 8, Sant Doménec de Guzman (MO): Jr 31, 1-7 / Sal Jer 31 / Mt 15, 21-28.

Dj. 9, Santa Teresa de la Creu, verge i màrtir, patrona d’Europa (F): Lectures del comú dels màrtirs o de verges.

Dv. 10, Sant Llorenç, diaca i màrtir (F): 2C 9, 6-10 / Sal / Jo 12, 24-26.

Ds. 11, Santa Clara, verge (MO): Ha 1, 12-2, 4 / Sal Deut 32 / Mt 17, 14-19.

Dg. 12: XIX de Durant l’Any: 1R 19, 4-8 / Sal 33 / Ef 4, 30-5, 2 / jo 6, 41-51.

LECTuRES DE LA MISSA DIàRIA

El vertaderament imprescindibleevangeli i vida

L’aigua, la llum, l’aliment, el descans, l’amor,... N’hi ha de coses necessàries i imprescindibles, altres sols necessàri-es però no imprescindibles i d’altres ni una cosa ni l’altra.

Que bé ho sabia Jesús. una d’aquestes imprescindibles i neces-sàries n’és l’aliment, l’aliment que omple l’estómac per viure físicament i el que satisfà l’ànima per viure espiritualment. Sobre aquest aliment necessari i imprescindible és sobre el que Jesús els parlà. L’escenari era la sinagoga de Cafarnaüm i el moment just després de la multiplicació dels pans. Joan, l’evangelista transmeté l’ensenyança del Mestre i ho posà per escrit uns 70 anys després per tal que servís d’exhortació als cristians de tots els temps, de manera que s’apropessin amb fe a l’eucaristia. En aquest diàleg Jesús corregí per tres vegades als seus inter-locutors. La primera dient-los que es preocupessin per l’ali-ment que perdura: No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida

eterna. La segona advertència: L’obra que Déu vol és que cregueu en Aquell que Ell ha enviat. I la tercera: el meu Pare sí que us dóna el pa que realment és del cel. És evident el que vol transmetre: primer que ens hem d’inte-ressar pels valors de l’esperit; segon que visquem oberts a la fe ja que el destí no el construïm sols amb les nostres forces; i tercer Déu ofereix molt més del que els homes esperen, és a dir els ofereix més que pa material, el pa del cel, pa diví i que divinitza. Atenguem a Sant Pau: Germans: us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans, ... No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixau la vostra antiga manera de viure. Llavors, diguem-ho: l’església no és l’aplec dels savis, sinó la comunitat dels qui ens volem revestir de la nova naturalesa que Déu ens dóna. El lloc n’és l’eucaristia: pa de vida eterna. ¡Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa!

Joan Miquel Sastre Preto

Full Dominical Pàgina 3

Convivencia de verano

A lo largo de los días 16 al 19 de julio nos hemos encontrado, bajo la protección y amparo de nues-

tra Madre y Patrona, en la cima de Monte Toro, un grupo de personas de distintas edades, con el objetivo de convivir y compartir unos días de reflexión y meditación en torno a una frase del evangelio de San Marcos 6,7-13, que dice “Jesús llamó a los doce y los fue enviando de dos en dos”.Seis jóvenes pertenecientes al Seminario Menor en Familia de Menorca, Bosco Faner y Berto Vidal formadores del mismo, Joan Camps, seminarista de Menorca y Jorge Sequi, del seminario de Montcada en Valencia (quienes organizaron las actividades diarias) han dialogado, profundizado y reflexionado la manera de poner en práctica este encargo del Maestro.En los momentos de oración, de reflexión, en la celebración eucarística y en aquellas otras actividades de carác-ter más lúdico (juegos de exterior, de mesa, excursión a la playa, caminata por

el camí de cavalls, veladas…) se ha ido valorando la importancia y trascendencia que tiene el compartir con otros, las tareas, actividades y objetivos a realizar a lo largo de nuestra vida. Para todos era evidente que la misión compartida es más sencilla y enriquecedora, pero en ocasiones olvidamos que el compartir no solo aporta ventajas, sino que también implica asumir responsabilidades, y estas, no siempre resultan tan agrada-bles y cómodas.En la misión evangelizadora, compartir el camino, con el resto de nuestros herma-nos, resulta sumamente facilitador, pero al mismo tiempo, nos obliga a renunciar a algo personal e individual, en beneficio de los demás y de la tarea en si mima. Jesús los envió de dos en dos y por algo será.

Seminario Menor

Em dol constatar com creix el nom-bre de persones

que s’allunyen de la comunitat cristiana. No els recrimino res. Cadascú és lliure de desenvolupar creativa-ment el seu itinerari espiritual i ningú no pot predir, amb certesa, per quins via-ranys acabarà transitant la seva vida interior.Constato que molts ciutadans que han estat formats, educats i iniciats en la fe, que han participat activament en les comunitats, que han rebut els sagra-ments i, durant un temps de la seva vida, s’han sentit cristians, han abandonat progressivament la seva comunitat de fe i no experimenten el sentit de pertinen-ça.Aquest fenomen, el dels allunyats, fa pensar. No és fàcil esbrinar les raons d’aquest distanciament, però és el símp-toma inequívoc d’un malestar. En alguns ambients eclesials, s’ha instal·lat una moral de derrota que té caire nostàlgic, que tendeix a recrear-se en un passat ideal, ple i joiós, en el qual les esglésies eren plenes i no mancaven vocacions. Aquesta moral de derrota és incompati-ble amb la visió de futur, amb l’entusias-me que exigeix qualsevol projecte indi-vidual i col·lectiu.També hi ha els qui retornen a la fe, els qui reneixen al Crist, tornen a la casa del Pare després d’haver fet un gran i penós itinerari. Aquest camí de retorn. Més minoritari i silenciós que la massa dels allunyats, és un signe que mereix ser analitzat i que molts cops passa inadvertit.Però el fenomen dels allunyats fa pensar molt. Caldria reflexionar a fons per què creix el nombre de persones que s’allu-nyen, que prenen distància de la comu-nitat. Moltes persones de la meva gene-ració han estat iniciades des de petites en la tradició cristiana. Han rebut una educació oberta, una presentació ama-ble de Déu, uns testimonis fidels de la fe i, no obstant això, s’han anat allunyant progressivament de tot aquell món de la infantesa. I això que no varen sofrir una imatge de Déu negativa, basada en la coacció i en la por del foc etern. Penso que els mecanismes de transmissió -com ha posat de manifest l’antropòleg i benedictí Lluís Duch- fallen estrepito-sament. No sabem comunicar allò valu-ós i ric de la fe, ens manca un llenguatge apropiat per despertar entusiasme, adhesió, estima pel Crist en les fornades que vénen. Transmetem la fe com una doctrina, com un saber, i no com una invitació a viure el vincle personal amb Déu.

Francesc TorralbaJesucrist 2.0, Ed. Pòrtic (Grup 62)

L’exèrcit deLsaLLunyats creix (4)

Informació i inscripció:Sor Maria BibiloniTel: 616 168 149 971 386 612Places limitades

PREGÀRIA MISSIONERA

Dimecres 8 d’agost a les 20 h, al Santuari de la Mare de Déu del Toro

Hi assistirà la missioneraTere Gorrias

Sortiran autobusos de Maó iCiutadella una hora abans,passant pels altres pobles.

Informació: de 9 a 13 h a la CúriaTel 971 380 343

Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: fulldominical@gmail.com

Almenys des del segle XVII, les terres del sud de l’antic terme de Maó -que abastava també els actuals muni-cipis des Castell i Sant Lluís- experimentaren una

progressiva fragmentació de la propietat. Al mateix temps, aparegueren petites agrupacions de cases, les anomenades casolanies (Trebalúger, Binifadet, Torret, es Pou Nou, etc.). Llucmaçanes serà una d’aquestes casolanies que anirien guanyant importància a mesura que es desenvolupava el conreu de la vinya, sobretot durant el segle XVIII i primeres dècades del XIX. L’any 1859 hi havia una quarantena de cases entre Llucmaçanes i les veïnes sa Cúdia i Malbúger i la població es trobava en plena expansió. Pocs anys més tard, el 1876, ja eren 65 les llars dels voltants. Els seus veïns havien vist la necessitat de construir una església per aten-dre millor les seves necessitats espirituals. Per atendre aquesta funció, s’havia adaptat com a oratori la casa d’Àngel Garcia Gahona. En aquest oratori improvisat, els fidels hi veneraven Sant Gaietà, sant del qual Garcia Gahona era un fervent devot. El 26 de febrer de 1876 el bisbe Manuel Mercader Arroyo, que feia poc que havia pres possessió de la diòcesi de Menorca, visità Llucmaçanes. El prelat cregué convenient promoure la construcció d’una església que pogués substi-tuir l’oratori per donar un millor servei als habitants de la contrada. Aviat el projecte prengué forma i s’obrí una subs-cripció pública per aconseguir diners per al finançament de les obres. Al mateix temps, es constituí una junta encarre-gada d’impulsar el projecte. Aquesta junta estava formada pel reverent Joan Morillo i diversos habitants del poble: Joan Orfila, Miquel Caneros, Gabriel Tudurí, Miquel Pons, Jaume Fargas i Àngel Garcia, el propi Àngel Garcia, propie-tari de l’oratori primitiu. La gestió de la comissió fou prou profitosa, ja que el 6 d’agost del mateix 1876 es celebrà per primera vegada la festa de Sant Gaietà, mentre que el 4 de febrer de 1877 es beneí l’església provisional dedicada al mateix sant. El capellà que durant els primers anys celebra-va a Llucmaçanes era Jaume Tutzó.Però l’església provisional, que havia estat construïda en menys d’un any, aviat es mostrà insuficient per a una pobla-ció que continuava creixent, sobretot en les celebracions més importants de l’any. Això s’havia posat de manifest durant les festes de Sant Gaietà de 1883. Calia un temple més capaç i de bell nou tota la població es mobilitzà. El bisbe hi aportà un donatiu de 1.400 pessetes, una quantitat prou respectable en aquella època. El 8 de juliol de 1884 començà l’enderrocament de l’església provisional perquè al seu mateix emplaçament s’hi havia d’aixecar el nou tem-

ple. Les obres es desenvoluparen a bon ritme i el 8 de març de 1885 l’església fou beneïda. En aquest acte hi predicà el reverent Roc Coll. Construïda d’acord amb el projecte de Camil Mir Febrer, es tracta d’un temple d’estil neogòtic -molt en voga en aquella època-, esvelt i senzill de línies, destacant per la seva verticalitat. La façana està rematada per un frontó escalonat que fa les funcions d’espadanya, flanquejat per sengles pinacles. La portalada és arquitravada, decorada amb un arc apuntat sobre el qual s’obre una rosassa. La coberta és de teulada de doble vessant sostin-guda per arcs ogivals que descarreguen sobre contraforts, visibles des de l’exterior. Els finestrals que s’obren entre els contraforts i la rosassa donen llum natural a la nau. El tem-ple es troba exempt, sense construccions adossades.Pere Riudavets, escrigué l’any 1888: «Este caserío, distante unos tres kilómetros de Mahón, va aumentando en pobla-do, y adquiere el carácter de aldea rural, gracias a la fecun-didad de su terreno, ocupado en su mayoría por viñedo. En el día ya cuenta con un pequeño templo dedicado a San Cayetano, y con escuelas de niños de ambos sexos». Encara que no hi havia encara centres recreatius, Riudavets ens explica que cada diumenge, durant l’època estival, s’hi feien balls i que les festes de Sant Gaietà es celebraven «con función cívico-religiosa, sin que falten las obligadas carreras de caballos, y baile público en seguida». Avui Llucmaçanes ja no és aquella petita població rural, sinó un poble residencial. Però un poble amb una intensa vida associativa i una personalitat ben diferenciada a la qual hi ha contribuït, sens dubte, l’església de Sant Gaietà.

SANT GAIETÀ DE LLUCMAÇANES

pedres històriques

Miquel Àngel Casasnovas