La Parròquia de Sant Cristòfol des Migjorn Gran aquest any 2012 cele-bra el bicentenari de la seva erecció

com a parròquia. Per celebrar-ho la comu-nitat cristiana del poble vol viure aquesta efemèride com una acció de gràcies a Déu per tot el que ha anat fent en la nos-tra petita història com a poble de bate-jats. Un dels fruits d’aquest aniversari parroquial és l’edició d’un llibre comme-moratiu on s’han recollit brots d’història d’aquests 200 anys de vida comunitària i parroquial.

Aquest llibre és una forma de deixar constància d’alguns personatges, instituci-ons i experiències de fe que han marcat la nostra comunitat cristiana, donant raó de la presència del foc de l’Esperit enmig del nostre poble i de la tasca evangelitzadora de l’Església que peregrina as Migjorn. Més enllà dels murs que embelleixen el temple parroquial volem tenir un record per a tots aquells que, al llarg d’aquests dos segles, han estat pedres vives, edificats per Déu com a temple de l’Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (1Pe 2,5).

Es tracta d’un llibre il·lustratiu, emotiu i vivencial. No volem donar grans lliçons d’història, ni tampoc pretenem fer grans tractats de Teologia espi-ritual o pastoral. No, volem que sigui un llibre que arribi al cor de les persones robant-los un somriure i alhora mostrant que el Senyor ha fet coses grans entre nosaltres. És un llibre que posa la mirada en el passat, per tal de descobrir la nostra identitat d’avui i reflexionar quin serà el

nostre demà, quins reptes, quines necessitats té la comunitat cristiana al nostre poble per ser més evangelitza-dora, més missionera, més autèntica, seguint les petjades del Crist Ressuscitat.

El llibre recull les memòries dels dar-rers rectors que han servit a la parrò-quia, rescata tradicions pròpies de la vida litúrgica de la comunitat, busca els moviments i associacions que han canalitzat els múltiples carismes de l’Esperit Sant, i dóna veu a testimonis concrets de fe que s’han forjat a l’om-bra de la parròquia migjornera. Una obra que reflexa la vitalitat de la comu-nitat cristiana des Migjorn, que vol ser fidel a la tasca rebuda del Senyor d’anunciar el seu Evangeli i que accep-ta, amb alegria, els reptes de la nova Evangelització.

Cristòfol Vidal Barber, rector

200 anys caminant com a parròquia

dominicalEsglésia de Menorca

Número 1566 - Any XXXI - 8 juliol 2012

full La literatura y el arte han tejido unas

hermosas guirnal-das con las que han adornado la figura de este már-tir del siglo III, que dio su vida por la fe de Cristo. Su testimonio ocurrió probablemente en la persecución de Decio, emperador que pretendió eli-minar el cristianis-mo imponiendo un signo de apostasía por parte de los fieles, al exigir a todos los habitantes del Imperio ofrecer un sacrificio a los dioses.El nombre de Cristóbal (Cristoforos) sig-nifica portador de Cristo. Según los rela-tos literarios referentes a este santo, él era un hombre alto y forzudo que quiso poner esas cualidades suyas al servicio de los caminantes que debían vadear un río. Fray Paulino de la Estrella lo comenta en sus versos de este modo: «Vive Dios que habéis tomado, / Cristóbal, buen ejercicio; / pues al fin en ese oficio / tanto a Dios heis agradado, / que os ha hecho su privado /caminando ambos a dos». Se refiere a que se le manifestó Jesús en forma de un niño, al llevarlo sobre sus hombros al pasar el río.El obispo y escritor húngaro Tihamer Thot, con acertado simbolismo teológi-co, dice que san Cristóbal fue portador de Cristo de cuatro maneras: sobre sus hombros al pasar el río, en sus labios por la confesión de la fe, en su corazón por el amor, y en todo su cuerpo por el mar-tirio.San Cristóbal ha sido considerado pro-tector de caminantes, viajeros y peregri-nos, de cocheros y transportistas, así como finalmente de los conductores y pasajeros de los automóviles. Lo invoca-ban con piedad desde antiguo quienes recorrían el camino de Santiago. Su festi-vidad, en efecto, coincidía con la del Apóstol el 25 de julio, si bien en España se trasladó al día 10, para que pudiera celebrarse de un modo más propio y específico. En la catedral de León, situada en dicho «camino», su figura aparece con proporciones gigantescas junto a una puerta del templo, caso que se repite en otros lugares, también en Iberoamérica. Así lo he visto en la catedral del Cuzco y en una iglesia rural de un pueblo llamado Andahuaylias que está tan adornada de muchas pinturas de estilo cuzqueño, de tal manera que ha sido llamada «la capilla Sixtina de los Andes». El culto de este santo goza, pues, de una notable universalidad, y en Menorca lo honra con singular devoción el muy peculiar y atractivo pueblo de Es Migjorn Gran.

Guillermo Pons

SAN CRISTÓBAL

Pàgina 2 Full Dominical

Lectura del llibre del profeta Ezequiel 2, 2-5En aquells dies, l’Esperit entrà dins mi, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: “Fill d’home, t’envii al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envii a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: Això diu el Senyor Déu, perquè enca-ra que siguin un poble que sem-pre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.”

Salm responsorial 122R: Tenim els ulls posats en el Senyor, fins que s’apiadi de nosaltres.

Lectura de la 2ª carta de

sant Pau als cristians de Corint 12, 7-10Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgu-llesqui, ha permès que em clavas-sin com una espina en la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m’enorgulles-qui. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me n’alliberi, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més dèbils són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves flaqueses; gràcies a elles, tenc dins mi la força de Crist. M’agrada ser dèbil i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acor-ralat per causa de Crist. Quan som dèbil és quan som realment fort.

Lectura de l’evangeli segons

sant Marc 6, 1-6En aquell temps Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompa-nyat dels seus deixebles. El dis-sabte, començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: “¿D’on li ve tot això? ¿Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?” I se n’escandalitza-ven. Jesús els digué: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de ca seva.” I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Diumenge XIV de Durant l’Any (cicle B)

Lectura de la profecía de Ezequiel 2, 2-5En aquellos días, el espíritu entró en mí, me puso en pie, oí que me decía: «Hijo de Adán, yo te envío a los israelitas, a un pueblo rebelde que se ha rebe-lado contra mí. Sus padres y ellos me han ofendido hasta el presente día. También los hijos son testarudos y obstinados; a ellos te envío para que les digas: “Esto dice el Señor.” Ellos, te hagan caso o no te hagan caso, pues son un pueblo rebelde, sabrán que hubo un profeta en medio de ellos.»

Salmo responsorial 122R. Nuestros ojos están en el Señor, esperando su mise-ricordia.

Lectura de la segunda

carta del apóstol san Pablo a los Corintios 12, 7b-10Hermanos: Para que no tenga soberbia, me han metido una espina en la carne: un ángel de Satanás que me apalea, para que no sea soberbio. Tres veces he pedido al Señor verme libre de él; y me ha respondido: «Te basta mi gracia; la fuerza se realiza en la debilidad.» Por eso, muy a gusto presumo de mis debilidades, porque así residirá en mí la fuerza de Cristo. Por eso, vivo contento en medio de mis debilidades, de los insultos, las privaciones, las persecuciones y las dificul-tades sufridas por Cristo. Porque, cuando soy débil, entonces soy fuerte.

Lectura del santo evange-lio según san Marcos 6, 1-6

En aquel tiempo, fue Jesús a su pueblo en compañía de sus discípulos. Cuando llegó el sábado, empezó a enseñar en la sinagoga; la multitud que lo oía se preguntaba asombrada: «¿De dónde saca todo eso? ¿Qué sabiduría es ésa que le han enseñado? ¿Y esos milagros de sus manos? ¿No es éste el car-pintero, el hijo de María, her-mano de Santiago y José y judas y Simón? Y sus hermanas ¿no viven con nosotros aquí?» Y esto les resultaba escandalo-so. Jesús les decía: «No despre-cian a un profeta más que en su tierra, entre sus parientes y en su casa.» No pudo hacer allí ningún milagro, sólo curó algu-nos enfermos imponiéndoles las manos. Y se extrañó de su falta de fe. Y recorría los pue-blos de alrededor enseñando.

la parauladeDéu

Salms de la 2ª Setmana Dg. 8, XIV de Durant l’Any: Ez 2, 2-5 / Sal 122 / 2C 12, 7b-10 / Mt 6, 1-6.

Dl. 9, Fèria: Os 2, 14. 15-16. 19-20 / Sal 144 / Mt 9, 18-26.

Dt. 10, Sant Cristòfol (MLL): Os 8, 4-7. 11. 13 / Sal 113B / Mt 9, 32-38.

Dc. 11, Sant Benet, abat. Patró d’Europa (F): Pr 2, 1-9 / Sal 33 / Mt 19, 27-29.

Dj. 12, Fèria: Os 11, 1b. 2. 3-4. 8c-9 / Sal 79 / Mt 10, 1-15.

Dv. 13, Fèria: Os 14, 2-10 / Sal 50 / Mt 10, 16-23.

Ds. 14, Fèria: Is 6, 1-8 / Sal 92 / Mt 10, 24-33.

Dg. 15: XV de Durant l’Any: Am 7, 12-15 / Sal 84 / Ef 1, 3-14 / Mc 6, 7-13.

LECTuRES DE LA MISSA DIàRIA

La duresa de corevangeli i vida

La pàgina de l’evangeli d’aquest diumenge ens mostra la duresa de cor o si voleu l’arrogància dels compatriotes de Jesús. Refusaven la seva ensenyança però per altra banda

es sorprenien de la seva saviesa demanant-se d’on li venia aquesta doctrina. També la paraula de Jesús s’adreça als homes dels nostres dies, hem de dir que no és cap ofensa concreta a ningú reconèixer que l’ambigüitat i la incoherència, l’arrogància i la duresa de cor també es manifesten en el nostre temps, que per mantenir els criteris del mínim esforç, no tolera que ningú toqui les nostres comoditats. És a dir, com els compatriotes de Jesús no permetem que ningú canviï el nostre ritme. Per altra banda queda clar que els cristians davant l’anunci de l’evangeli hem de ser humils, sabent que potser aquesta Paraula ens farà una crítica a la nostra manera de viure i de pensar. El fragment d’avui en certa manera denuncia la falta de fe d’aquella gent que sorprenia Jesús perquè no volien creure. Fou en aquell context on digué aquella frase que s’ha fet cèlebre: ningú es profeta a la seva terra. Nosaltres l’empram com una manera de predir ja abans de començar el fracàs del que es pretén. Però Jesús la digué més bé acusant una falta de disponibilitat. El que hi ha de fons en tota aquesta qüestió, és la quotidianitat, la senzillesa de cada dia en la que Déu es va voler i es vol

manifestar i revelar. Em demano, si el Messies s’hagués presen-tat d’una manera estrafolària, estrambòtica, amb molta de parafernàlia l’hagueren acceptat? Em temo que sí. Almenys alguna cosa d’açò també succeeix avui. Com més enrenou més atenció es presta. I si no mirem la realitat on sembla que qui mes crida més raó té. Quina llàstima quan l’home perd la capa-citat de veure-hi més enllà de les aparences. Descobrir Jesús en la senzillesa demana tenir un cor net, disposat, no autosufi-cient. La resposta de Déu als homes sempre sol tenir un to humil, encara que açò no lleva que no es pugui manifestar de forma extraordinària i excepcional. Els que l’esperaven en la prepo-tència i notorietat política i religiosa no foren capaços de reconèixer la faç de Déu en la paraula de Jesús. L’evangeli d’aquest diumenge ens invita a saber veure i reconèixer Déu en els dies feiners i festius, en els moments sublims i en els vulgars, en els temps esperats i ens els sorprenents. No ens capi dubte que Jesús és molt més pròxim del que imaginam, si més no, sense perdre la transcendència, s’ha fet paisà nostre caminant pels nostres carrers i parlant els nostres llenguatges. Però clar, avui com ahir, sols una mirada pura i humil el pot reconèixer.

Joan Miquel Sastre Preto

Full Dominical Pàgina 3

Viatge a Andalusia

Una trentena de persones van participar, entre els dies 12 i 18 de juny, en el viatge organitzat per la parròquia de Santa Maria de Maó a Andalusia. Conèixer les arrels del passat sociocultural i religiós i descobrir el present

eclesial va ser l’objectiu, aconseguit amb escreix. També, afavorir la bona convivèn-cia entre els participants. Sevilla, Granada i Córdoba foren les ciutats visitades. L’intercanvi amb alguns professionals menorquins residents allà, amb la funcionària Maria Gràcia Hernández i amb la catedràtica d’arqueologia Margarita Orfila, amb un teòleg de la Facultat de Teologia de Granada, amb un sociòleg, etc. ajudaren el grup a entendre millor l’actual realitat andalusa. Les celebracions eucarístiques a la basí-lica de la Virgen de las Angustias de Granada i al Sagrat Cor dels jesuïtes en el dia de la festa, així com la pregària mariana a La Macarena o la litúrgia d’adoració eucarística amb els “Seises” a la Catedral de Sevilla van ser moments de fe compar-tits amb els creients d’aquelles esglésies particulars.

Nou Ecònom Diocesà

L’actual Ecònom diocesà, Sr. Josep Moncada Torres, fou nomenat per l’anterior Bisbe el 29 de juny de 2007, per un període de cinc

anys, finalitzant, per tant, la seva responsabilitat durant aquests dies. Per circumstàncies personals no pot continuar exercint aquest encàrrec durant un altre període de temps, com hauríem desitjat, i aquest Bisbat, en nom de totes les parròquies i comunitats, vol expressar el profund agraïment al Sr. Moncada per la seva dedicació i per l’eficàcia demostrada en l’exercici de la seva responsabilitat, fruit del seu amor a l’Església i del seu compromís com a laic. Al mateix temps aquest Bisbat vol comunicar que el nou Ecònom Diocesà serà el Sr. Santiago Faner Bagur, persona de gran competència professional i molt vinculada a l’Església diocesana, que ha accep-tat amb generositat aquesta nova responsabilitat. S’anunciarà oportunament la seva presa de posses-sió. L’ecònom Diocesà, és la persona que administra els béns de la diòcesi, baix l’autoritat del bisbe i, amb els ingressos propis de la diòcesi, fa les despeses necessàries. Cada any dóna compte dels ingressos i les despeses al Consell d’Assumptes econòmics del bisbat.

Ciutadella de Menorca, 27 de juny de 2012.

Ángela F. Durazzo es una

mujer brasileña, de 36 años, madre de tres hijos: uno de 16 años; otro de 9 años y el último de solo siete meses. Se encuentra casada con Álvaro Bosch Moll, natural de Es Migjorn Gran. Es una gran mujer con una gran sensibilidad, a la que he tenido el placer de entrevistar. Aquí va una sín-tesis del contenido de la conversación.

-Ángela el 19 de mayo recibiste los sacra-mentos del Bautismo, Confirmación y Eucaristía. ¿Qué te llevó a solicitarlos?Mi vida no ha sido fácil. He sufrido muchas amarguras y maltratos, yo sentía un vacío tre-mendo en mi alma y notaba la necesidad impe-riosa de experiencias que iluminasen la tristeza de mi vida. Yo había vivido la experiencia religio-sa de mi abuela y de mi madre, cada una de ellas con su faceta. Al fallarme todo, puse mi empeño en la búsqueda de Dios. Necesitaba que Él se hiciera presente de forma definitiva en mi exis-tencia, que me cogiera de la mano y me llevara con Él. El momento decisivo fue que en una ocasión necesitábamos consuelo mi hijo Pablo y yo, y entramos a la parroquia de Sant Esteve. Entrar y encontrar al padre Bosco, sentir su acogida y empezar a llorar y desahogarnos fue una misma cosa. Él nos hizo sentir que la parroquia era nuestra casa a la que podíamos volver siempre que quisiéramos. Nos sentimos tan acogidos, tan en familia, que no podía dejar pasar los sábados y domingos sin acudir a la iglesia, y mucho menos cuando Pablo empezó a acudir a cate-quesis, recibiendo la eucaristía el pasado 21 de abril. Puedo decir, que aquí en Menorca he encontrado mi paz interior, fundamental en mi vida personal y familiar. De hecho, he consegui-do integrarme plenamente en la vida de familia de mi esposo, algo maravilloso que antes desco-nocía.

-Ángela, ¿cómo describirías tu experiencia durante la celebración en la que recibiste los sacramentos de iniciación cristiana?Me sentí profundamente emocionada. Si siempre he sentido un fuerte deseo de Dios en mi coti-dianidad, a partir de ese momento, me sentí en plenitud. Por fin, había alcanzado mi objetivo. Ya Dios habitaba en mí y era aceptada por una comunidad con la que compartía la misma Fe. ¡Qué bien!

-Una santa española (Santa Teresa de Jesús) decía: “Obras son amores y no bue-nas razones”. ¿Ángela has pensado algún compromiso para el futuro?Desde que he sentido esa presencia de Dios en mi vida estoy planteándome trabajar en algún proyecto de la Iglesia que me permita aumentar, aún más, mi satisfacción personal. En cuanto haya analizado las necesidades parroquiales y mis capacidades, se lo haré saber, sin dilación, al padre Bosco, que podrá contar con mi total colaboración.

Agustí Anglada

la entrevista a...

ÁNGELA F. DURAZZO

Á

Santiago Faner Bagur

Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: fulldominical@gmail.com

A les terres meridionals del centre de Menorca, dins del que era l’extens terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda, s’anà configurant lentament el

que amb el temps seria es Migjorn Gran. El terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda era un dels quatre districtes municipals en què es dividia Menorca. A dife-rència dels altres, però, estava format per dues parròqui-es: la de Sant Martí des Mercadal i la de Sant Bartomeu de les Ferreries, a la qual pertanyien les terres des Migjorn Gran. Cap al segle XV, el seu territori es dividia en 8 grans alqueries, que serien les matrius de la quaran-tena de llocs actuals. La gran alqueria de Binicodrell ocu-pava una posició central i per aquest motiu, una cruïlla de camins. A poc a poc, les grans possessions inicials s’ana-ven subdividint, alhora la població augmentava. Però a més de les famílies pageses que vivien als llocs, al final del segle XVI i primeres dècades del XVII ja trobam famílies de jornalers que vivien en barraques i fins i tot coves, disperses per la contrada (Binicodrell, Ses Fonts Rodones). Aquests jornalers treballaven a les grans possessions properes, però també tenien cura de petits horts i vinyes.L’any 1624 la comunitat dels pares agustins del convent del Socors de Ciutadella adquirí les possessions de Binicodrell de Dalt, Binicodrell de Baix i Sa Vall. Ben prest, un frare agustí passà a residir a Binicodrell per tenir cura dels treballs que es realitzaven a la nova propietat monàstica. Els frares també edificarien una petita capella a Binicodrell de Dalt que degué ser utilitzada pels page-sos i jornalers de les rodalies per estalviar-se d’anar a Ferreries. Aquesta situació es regularitzà abans de 1745, quan s’atorgà permís per a celebrar missa en la capella dels agustins. En aquests moments, els migjorners ja esta-ven forjant una identitat col·lectiva diferenciada de la resta dels ferreriencs. Però la petita capella aviat es mostrà insuficient per a les necessitats d’una comunitat que no feia més que créixer. Per això, projectaren construir una nova església més capaç i que, a més, els pogués donar tots els serveis espi-rituals. L’any 1769 aquesta església ja s’havia construït i el 21 de juny d’aquell any, 63 habitants de la zona encapça-lats per Cristòfol Barber i Ametller adreçaren un escrit al vicari general de Menorca perquè visitàs i beneís la nova església, fet que el vicari general delegà en el preve-re Antoni Pizà. La visita es realitzà el 27 de juny i pocs dies més tard, el 3 de juliol, la capella major de l’església,

dedicada a Sant Cristòfol, era beneïda pel vicari de Ferreries Llorenç Pons. L’església beneïda l’any 1769 no era cap vicaria ni parrò-quia, sinó un simple oratori públic, i encara molt incom-plert. En realitat, només s’havia beneït la capella major, per la qual cosa els migjorners procuraren prosseguir amb l’ampliació de l’església, que acabaria ocupant el que ara són els tres primers trams de la nau; l’absis es troba-ria al lloc que ocupa el creuer. Tampoc es conformaven amb que fos només un oratori i feren gestions per acon-seguir que s’hi erigís una vicaria, sufragània de la parrò-quia de Sant Bartomeu. Val a dir que fou un procés enre-vessat perquè el rector de Ferreries, Antoni Roig, es negà a les pretensions dels migjorners. Finalment, el 16 de maig de 1775 el bisbe de Mallorca Juan Díaz de la Guerra decretava la creació de la vicaria perpètua. El primer vicari fou Llorenç Pons Camps.Mentrestant, continuava la construcció de l’església, que cap al final de segle XVIII ja estava pràcticament enllesti-da. El conjunt ens mostra una construcció de gran senzi-llesa arquitectònica. L’edifici és de nau única, amb capelles laterals comunicades, creuer cobert amb cúpula de mitja taronja i finestrons que li donen una notable lluminositat. Els trams de la nau, les capelles laterals i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó. La capçalera inicialment era quadrangular, però a mitjan segle XIX es reformà afegint l’absidiola semicircular, amb la seva orna-mentació consistent en estries de marès concèntriques sobre la hemiesfera. També s’allargà la capella del Santíssim (1861) i s’aprofundiren les tres primeres cape-lles del costat de l’Epístola (1880).El 20 de setembre de 1812 el bisbe Pedro Antonio Juano emprengué una important reforma parroquial que inclo-gué la promoció de la vicaria perpètua de Sant Cristòfol en parròquia, amb la categoria de rectoria d’entrada. Enguany, idò, Sant Cristòfol celebra el seu bicentenari com a parròquia. El primer rector seria Francesc Sintes Pons. L’any 1877, el bisbe Manuel Mercader la declararia parròquia d’ascens. La vicaria, primer, i la parròquia, des-prés, galvanitzaria els migjorners com a comunitat dife-renciada. En esdevenir la independència municipal entre 1820-23 i, de manera definitiva, el 1989, el districte parroquial de Sant Cristòfol seria la base del terme municipal.

SANT CRISTÒFOL DES MIGJORN GRAN

pedres històriques

Miquel Àngel Casasnovas