enric valor - 2011 - foguera benalua

«El present llibret ha participat en la convocatòria

dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià»

Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació

«Com he dit, tota Alacant parlava un magnífic valencià, però ja començava en certa classe social

la transformació lingüística.»

(Enric Valor, 1995)

Depòsit legal

A-123-2011

04SALUTACIÓ PRESIDENTA

05VALOR ALACANTÍ

07PRÒLEG

90CÀRRECS D’HONOR

100QUADERN DE BITÀCOLA 10-11

102MONUMENTS

106COMISSIÓ

107PROGRAMA DE FESTES

108GUIA COMERCIAL

SALUTACIÓ PRESIDENTA

4FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Enguany vull agrair especialment la col·laboració del conjunt de veïns, comerciants, anunciants i càrrecs d’honor. La seua aportació, malgrat la crisi econòmica, fa possible que una vegada més que puguem realitzar el nostre exercici fogueril, i plantar dos monuments preciosos realitzats pels nostres artistes Pere Baenas i Paco Gisbert, que espere que siguen del vostre gust.

Aprofite l'ocasió per felicitar les nostres belleses i dames d’honor. Desitge que gaudisquen d’estos dies que seran inoblidables per a elles. Que visquen cada moment, cada acte i cada cercavila intensament i amb il·lusió. Que senten l’emoció en veure cremar les nostres fogueres la nit de Sant Joan.

Compartirem els nostres dies de fogueres amb les falles Fraternidad i Trinquete d’Elda i la seua Junta Central de Falles, així com la Foguera Las Acacias i la Federació de Fogueres i Barraques de Sant Vicent del Raspeig, de qui hem rebut sempre un tracte extraordinari en les nostres visites.

Des d’aquestes línies, envie un agraïment especial a totes les persones i entitats que han fet possible l’elaboració d’aquest llibret amb els seus articles, fotografies i il·lustracions.

Des d’aquesta humil publicació, en homenatge a la figura d’Enric Valor, ens mou la intenció de promoure la difusió de la nostra cultura, tradicions i la llengua valenciana.

Juntament amb tots els membres de la comissió, vos desitge unes Bones Fogueres de Sant Joan 2011.

PILAR RODRÍGUEZ i INSAPresidenta de la Foguera

ENRIC VALOR CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT

08ENRIC VALOR i HERNÁNDEZ

12VERONICA CANTÓ i DOMÉNECH

24PEDRO ROMERO i PONCE

26IGNACIO JIMÉNEZ i RANEDA

32ESTEBAN MORCILLO i SÁNCHEZ

34WENCESLAO RAMBLA i ZARAGOZÁ

36JUAN JULIÁ i IGUAL

37ROBERT FUSTER

40ISIDOR MARÍ i MAYANS

44VICENT MORENO i BAIXAULI

46BRAULI MONTOYA i ABAT

50VICENT BROTONS i RICO

58ÓSCAR PÉREZ i SILVESTRE

68JOAN BORJA i SANZ

72NURIA SENDRA i MARCO

73ELISEU CLIMENT i CORBERÀ

76GUILLEM-JORDI GRAELLS

77VALOR PER A INFANTS

6FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A


IVÁN VILAPLANA MATEOPròleg

Sempre és un privilegi prologar un llibret després de diversos mesos d'esforç, tenacitat i creativitat durant l'elaboració.

Quan el meu estimat amic Vicent Brotons em va suggerir fa mesos que podíem dedicar l'apartat cultural a Enric Valor, no m'ho vaig pensar dues vegades. La temàtica encaixava perfectament amb la filosofia que venim promovent des de Ñascoca, divulgar la cultura alacantina a través de la nostra llengua. Així doncs, aquest any, ens vam proposar superar-nos intel.lectual i materialment i vam decidir tirar la casa per la finestra, encara que estiguerem en temps de crisi.

Hem reunit en aquest humil llibret de fogueres a la gran majoria d'experts sobre Valor en els Països Catalans. Que la benvinguda d'aquest llibret la faci el propi Enric Valor fill és tot un privilegi per l'Associació Fogueril Benalua. La riquesa dels textos al voltant de l'escriptor i lingüista és, aquest any, insuperable, sobretot tenim en compte que el monogràfic l'hem centrat en les seves vivències durant els dos anys que va viure a la nostra ciutat.

Tindrem el plaer de veure perquè Enric Valor va ser una de les figures cabdals de la cultura i de les lletres valencianes a Alacant i qual va ser la seua tasca com a periodista en publicacions tan alacantines com El Tio Cuc.

Serveixi aquest pròleg per aplaudir la iniciativa d'aquesta Foguera de fomentar tant l'ús de la llengua valenciana com la promoció de la cultura alacantina i donar-li cabuda a Valor per tota la seua trajectòria, per ser un model de compromís amb la gent, la terra i la llengua; la Foguera de Benalua li dedica aquest llibret en una obra que quedarà per sempre en la història de la nostra Festa.

Bones festes!

IVÁN VILAPLANA MATEOÑascoca Alicante

7VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

ENRIC VALOR DECÉ ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

8FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A


ENRIC VALOR i HERNÀNDEZ ENRIC VALOR I ALACANT

9VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


10FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

ENRIC VALOR I ALACANT ENRIC VALOR i HERNÀNDEZ


ENRIC VALOR i HERNÀNDEZ ENRIC VALOR I ALACANT

11VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

VERONICA CANTÓ i DOMÉNECHEnric Valor i Vives Escriptor de l’Any 2010 Academia Valenciana de la Llengua

12FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Els reconeixements públics expressen l’admiració i el respecte que sentim per aquelles persones que en són distingides. Generalment solem testimoniar el nostre reconeixement i retre homenatge a una persona pels mèrits assolits al llarg de la seua vida personal o professional. És per això que conscients de la rellevància social d’un homenot de lletres, com ell, que ha exercit el mestratge directe en milers i milers de valencianes i valencians amb les seues aportacions a la llengua i a la literatura, el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar el 24 d’abril de l’any 2008 designar Enric Valor per a ser homenatjat com a Escriptor de l’Any 2010, commemorant el desé aniversari del seu traspàs, celebrant alhora el centenari del seu naixement, i reconeixent el llegat d’un il·lustre valencià que tant va contribuir a la recuperació de la nostra llengua i de la nostra cultura.

La comissió constituïda a l’efecte, que he tingut l’honor de presidir, estava formada pels acadèmics Srs. Emili Casanova Herrero, Josep Lluís Doménech Zornoza, Joan Alfons Gil Albors, Honorat Ros i Pardo i la Sra. Soledat González Felip. El resultat del treball d’esta comissió s’ha reflectit en les diferents activitats amb les quals la nostra institució ha homenatjat l’escriptor i gramàtic de Castalla, i a les quals em referiré tot seguit.

L’exposició Enric Valor. El valor de les paraules, que es va inaugurar el 23 de novembre del 2010, en la Sala Thesaurus de la Universitat de València, al carrer de la Nau, i on va romandre fins al 23 de gener del 2011. Tot seguit es traslladà a Alacant, a la Sala d’Exposicions de la CAM on estigué des del 28 de gener fins al 27 de març del 2011.

Esta exposició, de la qual vaig ser comissària juntament amb els experts valorians Vicent Brotons Rico i Òscar Pérez Silvestre, s’estructurava en cinc itineraris (el valor personal, el valor rondallista, el valor novel·lista, el valor lingüista i el valor de valor) que ens permetien un recorregut per la vida i l’obra del mestre. Una exposició que en el conjunt de les dues seus va ser visitada per aproximadament 10.000 persones en total, destacant l’atenció a les visites escolars i la impartició d’un Taller didàctic narratiu, dirigit als alumnes de Secundària i Batxillerat que visitaren l’exposició.

Finalment, i a fi d’una major difusió de l’escriptor de Castalla i de la seua obra, cal destacar que a partir d’esta exposició se’n va crear una altra en format transportable que ha recorregut i recorre un gran nombre de pobles de totes les comarques valencianes, ubicant-la en centres de cultura, biblioteques, centres educatius..., acompanyada de l’obra valoriana i de la impartició d’una conferència sobre l’escriptor a càrrec d’un expert.

Una altra de les iniciatives interessants és el que hem anomenat el projecte «Uns pobles de rondalla», que s’ha dirigit als municipis on es recullen les rondalles valorianes o que hi apareixen, i en el quals s’ha pogut visitar l’exposició itinerant, assistir a una conferència sobre l’escriptor i a una sessió de contacontes.

El perquè del escriptor de l’any

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat l’escriptor i lingüista Enric Valor i Vives com a Escriptor de l’Any 2010 per a commemorar el desé aniversari del seu traspàs (13 de gener del 2000) i celebrar, alhora, el centenari del seu naixement (22 d’agost del 1911), amb la finalitat de reconéixer el llegat de l’il·lustre valencià de Castalla, que tant ha contribuït a la recuperació de la nostra llengua i de la nostra cultura.


13VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


14FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

VERÓNICA CANTÓ i DOMÉNECH ENRIC VALOR i VIVES ESCRIPTOR DE L’ANY 2010 AVL

Exposició a Alacant “Enric Valor. El valor de les paraules”


ENRIC VALOR I VIVES ESCRIPTOR DE L’ANY 2010 AVL VERÓNICA CANTÓ i DOMÉNECH

15VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


16FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A




17VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


18FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A




19VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


20FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A




21VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


En el capítol de publicacions cal destacar el Catàleg de l’exposició Enric Valor.El valor de les paraules, amb l’aportació intel·lectual de díhuit experts que en els seusestudis ens han actualitzat i aproximat el personatge i l’obra; i amb prop de cinquantafitxes tècniques i bibliogràfiques redactades per persones representants de diferentsàmbits.

Igualment s’ha editat una Unitat Didàctica dirigida a alumnes d’EducacióSecundària i Batxillerat; un còmic i un auca adreçat als més menuts; un documentalsobre Valor en col·laboració amb Radiotelevisió Valenciana; i, finalment, l’obra tituladaEnric Valor. Estudi i compromís per la llengua, un interessant estudi de Josep DanielCliment dedicat a analitzar el conjunt d’activitats lingüistiques que va dur a termel’escriptor de Castalla, a analitzar les seues obres publicades de caràcter gramatical ilexicogràfic, a revisar la seua aportació periodística i, finalment, a realitzar un exhaustiurecull bibliogràfic dels estudis, investigacions i articles divulgatius que s’han publicatsobre una de les figures cabdals de les lletres valencianes del segle XX.

22FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A




23VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

No comente ara i ací, per no fer innecessàriament extens este article, les diferents col·laboracions institucionals entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les universitats d’Alacant, València, Jaume I, Politècnica de València i de les Illes Balears, que van distingir el mestre Valor amb el títol de Doctor Honoris Causa, unes col·laboracions variades que han donat uns fruits i uns resultats molt interessants, i que també han contribuït a la difusió de l’il·lustre valencià de Castalla.

Per tant, en l’any valorià per excel·lència, iniciatives de la societat civil com lade la Foguera Benalua que ret homenatge a Enric Valor a través del seu llibre de festes,són molt benvingudes per a demostrar que el mestre és un exemple i un model decompromís cívic per al poble valencià, perquè parlar de l’estimat i recordat escriptor ésparlar de passió per la llengua i d’estima per la terra, i, al capdavall, és referir-nos a unade les figures més rellevants de la història literària valenciana contemporània, que ensva salvar les paraules de l’oblit.

Malgrat que Enric Valor deia que al llarg de la seua vida no havia fet resd’extraordinari, sinó solament complir amb la seua obligació, la contribució de Valor a ladignitat del nostre poble i a la dignificació de la nostra llengua i cultura al llarg dels seusquasi noranta anys de vida es mereix l’admiració i el respecte del conjunt de la nostrasocietat.

Tenim un compromís compartit amb el mestre Valor: contribuir a dignificar elnostre llegat lingüistic i cultural, essent conscients que el millor homenatge que podemfer a l’escriptor valencià de Castalla és gaudir de la seua obra i fer-ne partícips lesgeneracions futures, agafant el testimoni del seu mestratge i esdevenint deixebles delseu exemple generós i cívic.

Bones Fogueres de Sant Joan.

VERÒNICA CANTÓ i DOMÉNECHSecretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Comissària de l’Escriptor de l’Any 2010. Enric Valor


PEDRO ROMERO i PONCEL’Enric Valor d’Enric Valor

24

No és 2011 un any qualsevol per als qui estimem la literatura.És l’any del centenari d’Enric Valor, possiblement, la figura més important de les lletres valencianes del segle XX (amb permís de Sanchis Guarner i alguns més) i de qui tenim l’orgull de dir que va nàixer en la alacantina Castalla. Gramàtic, lexicòleg, escriptor de contes i novel·les, Valor vacol·laborar decisivament a dotar el valencià del tarannà acadèmic que li mancava. I ho va fer per convicció, perquè, de la mateixa manera que Guarner, pensava que la pèrdua de l’idioma matern significa la mort cultural d’una pàtria.

Esta frase, pronunciada pel mateix Enric Valor dos mesos abans de la seua mort, amb referència inclosa a Sanchis Guarner, defineix no solament l’objectiu de la seua obra, sinó també el motor que va guiar la seua vida com a intel·lectual i jo –disculpen-me l’atreviment- afegiria que com a pare del valencià, del valencià que hui escrivim, llegim i volem deixarcom a llegat als nostres fills a través de l’ensenyament a casa i a les escoles.

La Diputació d’Alacant no podia viure aliena a esta realitat. Iper això, va crear el Premi de Novel·la en Valencià Enric Valor. A hores d’ara, el més important en llengua valenciana de tots els que se celebren en l’àmbit territorial de la Comunitat.

A l’edició de 2010 van concórrer 21 novel·les, de les quals,més o menys, una quarta part (5) procedien de la província d’Alacant. I una altra quarta part va ser escrita per autors aliens a la nostra Comunitat. Curiosament, la vencedora va ser l’únic castellonenc que va aspirar a este guardó, Ana Moner Colonques, amb La deixebla.

El Premi Enric Valor no premia una temàtica o una trama novel·lística simplement. Va més enllà, i premia, també, el bon ús del valencià, la utilització correcta de la seua gran riquesa lexicogràfica i literària i la uniformitat en la varietat dels seus usos comarcals, que tant l’enriqueixen.

Afortunadament, en diferents ediciciones els membres de jurat, com han manifestat posteriorment, hi han protagonitzat intensos debats per triar-ne la guanyadora. I dic afortunadament, perquè significa que molts dels originals presentats complien les condicions per a haver-los adjudicat el premi.

El futur de l’Enric Valor és, per tant i com a mínim esperançador en les seues metes. I ho és en un moment en què la literatura valenciana ha evolucionat a una universalització dels gèneres, on el valencià acadèmic que defensava Valor s’aprén a les escoles i on, per tant, ens hi trobem cada vegada més davant d’un públic i uns autors més preparats i més exigents pel que fa a l’exigència del producte literari.

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


L’ENRIC VALOR D’ENRIC VALOR PEDRO ROMERO

L’aspiració de la Diputació d’Alacant és mantindre els paràmetres de qualitat i exigència del Premi en edicions futures, perquè, com va dir Enric Valor, tots els valenciansestem moralment obligats a contribuir al seu ús. A l’ús correcte, concret i modern que ell ens hi va ensenyar.

PEDRO ROMERO i PONCEDiputat Provincial de Cultura

25VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


IGNACIO JIMENEZ i RANEDAEnric Valor, un Doctor Honoris Causa de casa nostra

26

En l’honorable nòmina dels nostres Doctors Honoris Causa destaca entre els humanistes, per moltes raons que desgranaré al llarg d’aquest escrit, la figura d’Enric Valor i Vives, escriptor i gramàtic castallut de qui enguany es compleix el centenari del seu naixement. Per això, quan des de la Comissió de la Foguera de Benalua se’ns demanà una col·laboració per al “llibret” entorn al significat del Doctor Honoris causa del nostre centenari escriptor vam valorar de manera enormement positiva la inciativa.

Sempre hem cregut, i creiem, que la Universitat d’Alacant ha de mantenir un continuat diàleg i col·laboració amb el seu entorn, sense limitacions. I si aquest diàleg s’estableix entorn a un home tant arrelat popularment i cívicament com significatiu acadèmicament —Enric Valor—podem dir que estem davant una confluència perfecta d’interessos icomplicitats que van de l’espectacularitat de la vostra festa del foc al rigor del saber científic que tractem de preservar; de la solemnitat acadèmica a la desimboltura simbòlica, artística i humorística dels vostres monuments foguerers.

Enric Valor i Vives va ser nomenat Doctor Honoris Causa el cinc de novembre de 1999 a proposta del Departament de Filologia Catalana i per acord unànime de la Junta de Govern de la Universitat d’Alacant. Fou un matí assolellat d’eixos tan habituals i acollidors de les càlides tardors de la plana del Raspeig. La solemnitat i el rigor acadèmic, com sempre, caracteritzà l’acte. Hi havia, però, entre el públic assistent — representats institucionals i, convé destacar-ho, tot l’entrellat cívic i cultural d’Alacant i les comarques meridionals valencianes— una emoció i alegria contingudes que s’endevinava en el rostre i en les entretallades converses de cordial salutació del moment. Era, potser, la satisfacció col·lectiva de veure reconeguda amb la més alta distinció acadèmica la trajectòria individual de tota una vida d’amor a la llengua i a la terra en unes condicions inimaginablement hostils. Aquell dia tots i totes erem una miqueta Enric Valor i tots i totes anàvem a compartir la investidura claustral del mestre.Ben devanit que deuria estar ell pensant això mateix i compartint, des de la seua titànica modèstia, l’honor que li feia l’estimada Universitat d’Alacant, la del petit país de la infantesa i la joventut.

L’escriptor de Castalla, com és ben sabut, va ser un home vinculat directament a tres poblacions de les nostre terres —Castalla, on va nàixer; Elda, on passà l’adolescència, i Alacant, on va viure uns anys de joventut profudament significatius en la seua trajectòria personal—. És evident, no cal amagar-ho, que una de les raons per les que tan encertament homenatja la foguera de Benalua amb el seu llibret a Enric Valor és la vinculació alacantina, a banda d’altres mèrits indiscutibles. Alacant, però, no va ser per a Enric Valor una simple ciutat de residència. Quan era un púber incipient, encara que vivia a Castalla, sovintejava la ciutat portuaria per diversos motius: compres, visites a familiars, gaudir del clima i les platges i, sobretot, examinar-se “per lliure” en la històrica Escola de Comerç, ubicada llavors en la Casa de l’Assegurada —avui Museu d’Art Contemporani d’Alacant—, que amb el pas del temps seria un dels fonaments, junt a l’Escola de Magisteri, sobre els que s’assentaria la constitució de la nostra pròpia universitat.

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


ENRIC VALOR, UN DOCTOR HONORIS CAUSA DE CASA NOSTRA IGNACIO JIMÉMEZ i RANEDA

Així que ben bé podem dir, obviant totes les consideracions que el temps històric transcorregut imposen, que assolí la seua formació academicoprofessional de Pèrit o Mestre Mercantil en una secular institució docent alacantina que, amb els anys, seria un referent per a la creació de la Universitat d’Alacant. Per això, la que fora última seu d’aquell històric centre de formació —actual Seu d’Alacant de la UA, situada al carrer Ramón y Cajal— conserva l’expedient acadèmic de l’escriptor i gramàtic. I per això també, la nostra universitat, gràcies a la feliç inciativa i gestió de la delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), manté una modesta però valuosa “Biblioteca Enric Valor”, que, mentre arriben inciatives més ambicioses, és un punt d’encontre, investigació, debat i estudi d’aquells que estimen i aprofundeixen la suggestiva obra de l’escriptor. Enguany, per exemple, en la mateixa biblioteca i per inciativa també de l’IEC, s’ha desenvolupat una interessant tertúlia sobre Enric Valor a la que acudeixen putualment escriptors, escriptores, professors, professores i interessats i especialistes en l’obra del genial castallut.

Aquesta llarga digressió sobre la vinculació acadèmica a Alacant de l’escriptor fa molt més entendor i significatiu el nostre Doctor Honoris Causa. Quan el doctor JordiColomina i Castanyer, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant vadir a la seua Laudatio que «la Universitat d’Alacant tenia un deute amb Enric Valor» nonomés ho feia com un exercici retòric força sincer, sinó que expressava una conviccióprofunda adreçada cap a un home i una «obra extraordinària, basada i elaborada ambmaterials de les comarques properes a Alacant que exigia el nostre reconeixement i lanostra gratitud.»

Al ben construït i imprescindible discurs del doctor Colomina, d’aquell ja llunyànovembre de 1999, es revisaren de manera tan sintètica com precisa tots els mèrits quefeien valedor a Valor del digne reconeixement: una obra gramatical i lexicogràfica tanadmirable com històricament oportuna — Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà degramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari fonamental (1988)...—; una sòlida obra narrativa absolutament transcendent en la nostra superviència literària col·lectiva — L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983), Enllà de l’horitzó (1991)...—; i un monumental recull rondallístic profundament marcat per la projecció literària cap a la societat, és a dir, les trenta- sis Rondalles Valencianes (1950-1976).

Aquesta magna obra valoriana, que mostra tant el rigorós mestre de llengua com el sensible poeta de l’inconscient narratiu d’una col·lectivitat arrelada al migjorn valencià, no es podria entendre, però, sense aquells “anys fundacionals” de les primers vivències personals i ciutadanes al migjorn valencià, a les terres d’Alacant. Per a escriure l’obra gramatical calgueren unes primers incursions juvenils com a improvisat mestre en les admirables i un tant ingènues lliçons publicades al setmanari alacantí El Tio Cuc. Per arribar a ser el gran narrador que va ser, tot produint un cicle, la trilogia de Cassana, de quasi dos mil pàgines, calgué que abans escrigués a Elda, al 1931, aquell petit relat de joventut, un tant estrambòtic, titulat L’experiment de Strolowickz. I per a conformar un dels més valuosos corpus rondallístics literaturitzat de les nostres lletres, les Rondalles Valencianes, hagué d’amerar-se d’històries de la tradició oral a les terres altes de la seua nadiua i mítica Castalla. Comptat i debatut, sense el seu pregon arrelament tel·lúric local a les nostres comarques mai no hagués hagut un Enric Valor Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant tan enaliradament universal.

27VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


28FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

El mestre Valor va rebre el màxim reconeixement de la nostra universitat en una contextd’homenatges i distincions ben significatiu. Els finals dels anys vuitant i el noranta vanser les dècades de la “collita”, com ell mateix deia amb tremenda modèstia: Premi de les Lletre Valencianes (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i entre 1998 i 1999 cinc Doctors Honoris Causa per les universitats de València, Illes Balears, Jaume I de Castelló, Alacant i Politècnica de València. Quan va ser investit per la UA, Valorno va poder assistir a l’acte, la seua fràgil salut li ho va impedir. Va estar, però,dignament representat pel seu fill, el senyor Enric Valor i Hernández, qui, amb la togaprotocolària, a més de recollir els objectes simbòlics i el nomemenament, amb orgull iincontenida emoció, posà veu a les paraules que son pare havia escrit sàviament isentida per a l’ocasió.

El mestre, des de València estant, havia elaborat una Lectio, o discurs d’agraïment, ben centrat en Alacant i aquell temps de difusió de les Normes de Castelló de 1932 que ell tan intensament va viure a la ciutat del Benacantil. En explicà que «quan es va esdevenirel fet transcendent i tremendament necessari de l’unificació ortogràfica, conegut com les “Normes de Castelló” de 1932, el que us parla vivia a la ciutat d’Alacant, on sols va arribar la bona nova com un ressò gaudiós però llunya.» I aquell jove Valor, amb vint-iun anys, es dedicà en cos i ànima a difondre-les i popularitzar-les en aquella ciutat d’El Tio Cuc, la llibreria de l’alcalde Llorenç Carbonell, l’Agrupació Regionalista Alacantina, Ràdio Alacant... un entorn cultura sensiblement valencianista i alacantinista, com ho era també el de les fogueres —la de Benalua acabava de nàixer el 1928— , que vivia i s’expressava en un llengua pròpia que ell va denominar i explicar, en un lúcid exercici de descritiptivisme lingüístic, com «el castís i marítim subdialecte alacantí, amb els seus aquí, tira volta avall, vinguen-se-né a casa, astò no cal, la corregua de bous, la roa de la bicicleta, l’eixia de l’estació... » que «llavors encara era parlat per una majoria del poble, i conservava netament tots els sons de la llengua. », com remarcà també.

IGNACIO JIMÉMEZ i RANEDA ENRIC VALOR, UN DOCTOR HONORIS CAUSA DE CASA NOSTRA



29VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


30FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

La investidura Honoris Causa d’Enric Valor per la Universitat d’Alacant va ser, per damunt de tot, un acte de justícia, com va dir el doctor Colomina. Tan senzill i tanprofund com això. Enguany, la nostra universitat, junt a altres entitats i institucions,com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), s’ha embarcat gojosament en lacelebració del centenari de l’escriptor. Ja ens hi hem referit a la Biblioteca Enric Valor de l’IEC, a la Seu d’Alacant. El passat abril, la seu de la UA de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana organitzà una jornada acadèmica entorn a l’autor de les Rondalles. Un signifcat elenc de professors i professores del nostre campus, especialistes en distintas aspectes de l’obra valoriana, duen més d’un any divulgant per tota la nostra geografia la trajectòria i l’obra d’aquest gran escriptor i gramàtic a través del Programa de Conferències d’Extensió Universitària i d’altres fórmules de col·laboració. En els pròxims mesos la Biblioteca Virtual Lluís Vives acollirà el Portal Enric Valor. La Universitat d’Estiu Rafael Altamira ofereix un curs i l’exposició “Enric Valor. El Valor de les paraules”, de l’AVL, dins del seu ampli i prestigiós ventall de propostes per al juliol.

ENRIC VALOR 2011 DECÉ ANIVERSARI DE LA SEUA MORT · CENTENARI DEL SEU NAIXIMENT


El Departament de Filologia Catalana, en directa col·laboració amb el Vicerectorat d’Extensió Universitària organitzarà un important congrés entorn a la figura de l’escriptor. Així mateix, i com a resultat d’una multiple col·laboració entre el departament i el vicerectorat, citats adés, més l’AVL i la Fundació Bromera, s’inaugu-rarà a tot el campus l’exposició “Paisatges de Valor”, 240 cartells amb belles fotografies i textos descriptius de les Rondalles Valencianes; mostra que al llarg del curs 2011-12 viatjarà per molts pobles i ciutats de l’entorn comarcal de la Universitat d’Alacant. Aquesta institució, com es pot veure, ha assumit responsablement, gojosament i plenament “el valor de Valor” i el vol compartit amb tothom.


31VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

I acabem recordant les paraules del Rector Andrés Pedreño Muñoz, que va tenir l’honord’acollir al si del nostre claustre al doctor Enric Valor i Vives:

«Enric Valor, però, no és un membre més de la comunitat universitària. La seua figura i el seu nom van units a la nostra llengua, en les seues vessants gramatical i literària. I és que en la personalitat d’Enric Valor s’uneixen el filòleg que reflexiona sobre la llengua i l’escriptor que busca la seua bellesa.»

Per acabar parlant dels ideals i valors universitàries que tant s’estimava el mestre i cavaller de Castalla:

«[Som] una universitat oberta i que vol transmetre els ideals autènticament universitaris, aquells que no estan escrits però que tots coneixem. I estic ben segur que amb eixos ideals Enric Valor es troba ben a gust perquè parlen de llibertat, tolerància, respecte, dignitat i defensa dels principis elementals que qualsevol intel·lectual, siga del segle que siga, defensaria. I és ben cert que Enric Valor, al llarg de la seua vida, els ha defensat; inclús en les circunstàncies més adverses, donant exemple de rigor, honestedat i amor alseu poble.»

Bellea, dames d’honor, xiquets, xiquetes, foguereres i foguerers de Benalua, al llarg d’aquestes llargues, entranyables i irrepetibles jornades de Sant Joan proclameu amb orgull que la vostra festa és una magnífica celebració cultural que té molts referentshistòrics, artístics i literaris i que per sempre més Enric Valor, gràcies a l’exemplar“llibret” —llibre— de fogueres, serà, a partir d’aquest primer centenari, un d’aquests referents indiscutibles, una fita a recordar sempre, perquè les flames de la nit del vint-iquatre han de ser el punt de partida del més senzill i continuat homenatge a l’escriptor: llegir-lo i estudiar-lo constantment amb el mateix amor a la gent, la terra i la llengua que ell va sentir i expressar sempre. Alacant és una ciutat valoriana, ningú no ho posa en dubte, però Benalua serà, a partir d’ara, el barri alacantí que evocarà amb més força i vehemència que cap altre Enric Valor i Vives.

IGNACIO JIMÉNEZ i RANEDARector de la Universitat d’Alacant


ESTEBAN MORCILLO i SÁNCHEZEnric Valor i Vices

32

Enric Valor i Vives pertany a la generació dels grans homes de lletres valencians: a aquella generació de gramàtics, escriptors i intel·lectuals que més van contribuir al redreçament cultural i lingüístic del nostre poble. Narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf per convicció cívica i amor a la llengua, ens ha llegat una obra imprescindible. Entre les seues narracions hi ha títols tan importants com la trilogia del cicle de Cassana, en què recrea la història del nostre poble des del 1916 al 1939, des de l’enfonsament de l’antic món rural de Cassana (la projecció literària de la seua Castallanatal) fins a la desfeta de la guerra civil rememorada des del port d’Alacant.

Un paper destacadíssim tenen també les delicioses Rondalles valencianes, on reelabora mites i llegendes del folklore valencià, amb una llengua viva, acolorida i plena de matisos, de la qual han gaudit generacions i generacions de lectors, joves i no tan joves, valencians.

Igualment valuoses són les obres gramaticals i lexicogràfiques, amb les quals contribuí d’una manera decisiva en la difusió i la consolidació de la normativa lingüística en terres valencianes. En aquesta tasca lexicogràfica i gramatical, Valor s’inserí plenament en la tradició gramatical iniciada per Pompeu Fabra i continuada, entre altres, per Francesc de Borja Moll a les Illes i per Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner aValència. Però no es limità a divulgar aquesta tradició sinó que l’enriquí i en algun cas la matisà des d’un profund coneixement de la llengua dels clàssics i dels diferents parlars valencians. Enric Valor, de fet, estava en una posició immillorable per a realitzar aquesta tasca, ja que, en paraules del seu mestre i amic Josep Giner, era l’escriptor que posseïa «més “llengua” viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània».

Per totes aquestes raons, la Universitat de València va atorgar-li el títol de doctor honoris causa el 30 de novembre de 1993, en un paranimf universitari ple de gom a gom de professors, estudiants i admiradors de la seua obra, la seua trajectòria cívica i el seu tarannà d’home bo i dialogant. La Universitat de València encetava així un reconeixement acadèmic al qual se sumarien més tard altres nomenaments de doctor honoris causa per quatre universitats del nostre àmbit lingüístic: el 1998 la Universitatde les Illes Balears i el 1999 la Universitat Jaume I, la Universitat d’Alacant i la Politècnica de València el 1999.

En la Universitat de València, la iniciativa va partir del departament de Filologia Catalana i de seguida va ser assumida pel conjunt de la Facultat de Filologia (ateses les importants contribucions literàries, lexicogràfiques i gramaticals de l’autor castellut) i per l’Escola de Magisteri (atesa la dimensió pedagògica de la seua figura i la seua obra).

Com va apuntar en l’acte de nomenament l’aleshores rector Ramon Lapiedra, “en l’obra d’Enric Valor i Vives es donen cita el creador literari, el gramàtic expert i escrupolós i l’home cívic dedicat tota una vida a la recuperació i l’enaltiment de la cultura i la llengua del seu poble”.

La Universitat de València ha col·laborat també amb altres institucions en diferents homenatges celebrats l’any passat i enguany amb

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


ENRIC VALOR i VIVES ESTEBAN MORCILLO i SÁNCHEZ

motiu del desé aniversari del seu traspàs (ocorregut el 13 de gener de 2000) i del centenari del seu naixement (el 22 d’agost de 1911). Recordem ara, la magnífica exposició Enric Valor. El valor de les paraules, organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb motiu del nomenament de Valor com a Escriptor de l’Any, que es va poder visitar al Centre Cultural La Nau de la nostra universitat del 23 de novembre del 2010 finsal 23 de gener del 2011; o el cicle de conferències d’alt nivell acadèmic, que es va organitzar el proppassat mes de març en les tres universitats a què està adscrit l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (la d’Alacant, la Jaume I i la de València).

Per a la Universitat de València ha estat un honor i un privilegi haver incorporat Enric Valor al seu claustre de professors. Com a rector de la Universitat no puc sinó felicitarla iniciativa de la Foguera de publicar aquest llibret d’homenatge a un dels granshomenots valencians del segle XX. Per molts anys!

ESTEBAN MORCILLO i SÁNCHEZRector de la Universitat de València

33VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


WENCESLAO RAMBLA i ZARAGOZÁEnric Valor, una vida consagrada a la nostra llengua i cultura

34

El 4 de novembre de 1998 la Universitat Jaume I, sota la presidència del llavors rector Fernando Romero Subirón, va constituir la Junta de Govern en què, entre altres assumptes, es va deliberar sobre la proposta de nomenar Enric Valor i Vives com a doctor honoris causa de la nostra universitat. Proposta aquesta, iniciada al seu dia pel Departament de Filologia Anglesa i Romànica i que va quedar aprovada, per unanimitat, en la corresponent Junta de Govern. Semblant honor es faria efectiu, cal recordar, el 26 de febrer de 1999, festa fundacional de la nostra Universitat.

Parlar d’Enric Valor és parlar d’un escriptor i filòleg que va destacar en l’estudi i recuperació tant de la llengua com de la cultura valencianes. Cultura que va enriquir, per exemple, amb les seues trenta-sis celebèrrimes Rondalles valencianes, i amb les novel·les L’ambició d’Aleix i la trilogia El Cicle de Cassana. Tot això i més va arribar a fer Valor en el terreny de la creació literària, sense oblidar per descomptat les seues importants obres de gramàtica i lexicografia: Millorem el llenguatge, Curs mitjà de gramàtica catalana i La flexió verbal, entre altres.

Sens dubte que un personatge de la seua talla no passaria desapercebut no sols per als amants de la nostra llengua i/o els compromesos amb la nostra cultura, sinó també per als que estaven en posició d’honrar-lo amb les pertinents distincions. I així, Enric Valorva ser distingit amb el Premi de les Lletres Valencianes el 1986, el Premi d’Honor de les Lletres catalans el 1987, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1993, a més d’haver sigut doctor honoris causa per la Universitat de València. Això sense oblidar que ell mateix va ser objecte d’estudi en exposicions com ara «Enric Valor, un tresor de paraules i fidelitats», així com de nombrosos simposis i seminaris científics. En definitiva, ens trobem —i precisament ara ho recordem en el centenari del seu naixement— davant d’una persona d’una talla indiscutible que posa en valor —com el seu cognom indica— tot allò que per als valencians i valencianes de pro ha de ser objecte d’atenció i cura: la seua llengua i la seua cultura.

Centrant-nos un poc en les seus rondalles, cal dir que, com a consequència de la llarga decadència que va patir el valencià, moltes van ser les tradicions nostres que van estar a punt de desaparèixer. I que en aquest cas podria haver sigut «això» que tots els pobles, ja siga de països de clima fred —que al costat de la calor de la llar contaven— com els dellà els tròpics —en les clares i serenes nits tropicals dels quals també es transmetien— tenen o han tingut; a saber: els seus contes populars.

Contes, rondalles, contarelles que en pobles i nacions cultes han acabat per fer-se enormement famosos. Qui no recorda els Esops de Grècia, Les mil i una nits del Pròxim Orient, el Decameró a Itàlia, els Contes de Perrault a França o els Contes d’Andersen a Dinamarca?

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


ENRIC VALOR, UNA VIDA CONSAGRADA A LA NOSTRA LLENGUA I CULTURA WENCESLAO RAMBLA i ZARAGOZÁ

Com deia el fill d’Enric Valor quan va llegir la lectio del seu pare el dia de la concessióde l’honoris causa: «Són universals, i la seua gràcia i interès resideixen —a banda dels literaris— en el fet que un mateix tema —l’ambició, el coratge, el ric i el pobre, les 2 bruixes, les fades bones o dolentes, etc.— té al món centenars de variants i grans diferències segons les interpretacions dels diversos pobles o nacionalitats».

Enric Valor bon coneixedor de tot això, també sabia que ací, al País Valencià i enconcret a la ciutat de Castelló, l’escriptor Pasqual Tirado va ser qui va fer en el seumoment una replega important i graciosa amb el seu famós Tombatossals. I aixídecideix, allà per la dècada dels cinquanta, efectuar una recerca sistemàtica en elspobles muntanyosos meridionals valencians, o siga, a les comarques de l’Alcoià i de la Vall d’Albaida, amb alguna incursió a la comarca de la Safor. El resultat va sersubstanciat en 36 rondalles en què hi havia de tot, des de temes d’estil costumista fins a altres fantàstics, i també uns quants sobre animals personificats. I de tota aqueixainvestigació duta a terme per Valor, tres intencions van ser les que van guiar la redaccióliterària dels temes trobats en boca dels pobladors de les dites terres: arrelar lesrondalles al territori, o siga, ubicar-les en paratges, costes o muntanyes valencianesconcretes; descriure els nostres paisatges i dotar de noms valencians els seus«habitants»: plantes, animalons…; i utilitzar en la seua redacció un llenguatge planer iintel·ligible, però correcte i de gran riquesa de vocabulari. En definitiva, com ensrecorda el seu fill Enric Valor i Hernández: «Fer una obra que, tot distraient —i si erapossible divertint—, procuràs alhora una mica d’ensenyament del nostre català.

També, no cal dir-ho, fer paleses moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla».

WENCESLAO RAMBLA i ZARAGOZÁVicerector de Cultura i Extensió Universitària

35VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


JUAN JULIÁ i IGUALEnric Valor a la Universitat Politècnica de València

36

Deia Ramon Llull que no es pot estimar allò que no es coneix. Un dels vostres paisans més cèlebres, l’alacantí Enric Valor, es va esforçar per difondre la nostra llengua i la nostra cultura, i la seua obra constitueix actualment una de les de les figures més reeixides de la cultura i el civisme valencians del segle XX. No debades la seua tasca no només ha sigut reconeguda amb la concessió de diversos premis i distincions (com, perexemple, el Premi de les Lletres Valencianes, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Creu de Sant Jordi), sinó que, a més, quatre de les cinc universitats públiques valencianes el van investir Doctor Honoris Causa. Entre aquestes, la Universitat Politècnica de València, de la qual tinc la satisfacció de ser rector.

Certament, Enric Valor va lluitar per fer realitat allò que podríem considerar com una mena de divisa de la seua vida: afavorir l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià. I ara que celebrem el centenari del seu naixement, és un bon moment per recordar que aquest castallut ens va llegar una sèrie d’obres gramaticals i lexicogràfiques, així com cinc novel·les, diversos textos de narrativa breu i una recopilació de rondalles que acompleixen amb escreix el seu objectiu vital. Les obres gramaticals han sigut especialment útils per a diverses generacions de valencians que volien aprendre la nostra llengua o millorar-ne el coneixement, i, en concret destacaria La flexió verbal, que continua sent un punt de referència per a conjugar correctament els verbs i resoldre’n els dubtes morfològics. M’agradaria remarcar també el conjunt de rondalles, recopilades per Valor de la nostra tradició oral i literaturitzades després amb la intenció d’atorgar-los un llenguatge expressiu. Aquestes narracions reflecteixen la riquesa i el gust de la literatura popular, i podríem establir un paral·lelisme amb les fogueres alacantines, ja que ambdues entitats són producte del poble i constitueixen una valuosa tradició que mereix ser continuada durant molts anys més.

Iniciatives com la de la Foguera Benalua ajuden a difondre més encara la figura d’Enric Valor, i contribueixen a retornar-li el que ha fet per aquesta societat. Si Llull tenia raó, d’aquest coneixement sorgirà l’estima.

JUAN JULIÁ i IGUALRector de la Universitat Politècnica de València

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


Doctor Valor

“Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”

Enric ValorUniversitat Politècnica de València, 1999

Mestre Valor pronunciava - per boca del seu fill, a causa de la seua delicada salutaquestesparaules en la lliçó magistral al Paranimf de la Universitat Politècnica el 22 dedesembre del 99. Seixanta-cinc anys abans, un jove Enric Valor havia escrit, d’Alacantestant,

“Ésser ciutadà valencià és lo següent: sentir-se satisfet d’ésser valencià; tindre desitjos de què la nostra Pàtria Valenciana siga lliure (…); conèixer la nostra cultura, parlar amb propietat i puresa la nostra llengua…”

Enric ValorEl Tio Cuc, Alacant, febrer de 1934

Seixanta-cinc anys de patriotisme, en el millor sentit del mot. El discurs de l’EnricValor de vint-i-pocs anys i el de l’Enric Valor gairebé nonagenari són el mateix discurs:el discurs de la responsabilitat cívica dels valencians envers la nostra cultura, envers lanostra llengua. Un discurs que resumeix, en quatre paraules, tota la vida, tots elsesforços, tota la magnífica producció literària, gramatical i lexicogràfica d’Enric Valor.

En ell, com en ben pocs, es fa realitat el poema de Salvador Espriu,

“Però hem viscut per salvar-vos els mots,per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camíd’accés al ple domini de la terra.”

37VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

ROBERT FUSTERLaudatio investidura d’Enric Valor


38FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, Enric Valor ha escritarticles de premsa i gramàtiques, rondalles i novel·les. Convé dir, però, que ho ha fetamb un altíssim rigor científic i amb una enorme qualitat lingüística i literària. EnricValor és justament reconegut per la recuperació de la tradició rondallística, per haverrecuperat la tradició oral i haver-ne fet literatura, bona literatura, per haver bastit uninstrument perfecte per a la formació dels nostres xiquets. I per la seua tasca dedivulgació de la normativa fabriana, amb la gramàtica, amb la flexió verbal i amb lesseues particulars converses filològiques (Millorem el llenguatge).

Simultàniament, Valor ha bastit una producció narrativa molt important, tant que no tenim cap dubte que Enric Valor és el nostre millor novel·lista: el cicle de Cassana és la nostra epopeia moderna, la gran saga de la nostra història col·lectiva, d’aquest tros del sud d’Europa, en el període que va del darrer XIX al primer terç del XX i que conclouamb la desfeta del 39.

Per tot això, pel seu compromís insubornable amb el nostre poble i la nostra cultura, però també per la seua immensa vàlua científica i literària, un bon dia de desembre, fa ja més de deu anys, la Universitat Politècnica de València va tenir l’honor d’incloure entre els seus membres el senyor Enric Valor i Vives. Perquè quan una universitat investeixun Doctor Honoris Causa, no és la universitat qui honora el Doctor; és el Doctor quehonora la universitat. I en aquest cas, l’honor és incommensurable. Com vam dir enllegir la laudatio, des d’aquell dia “ la Universitat Politècnica de València és una micamés universitat i, sense dubte, molt més valenciana.”

Volem agrair a la comissió de la Foguera Benalua que ens haja convidat a col·laborar en aquest llibre de festes i felicitar-la per la iniciativa. Per si algú no n’està assabentat -tot i que estem segurs que altres col·laboradors d’aquest monogràfic n’hauran parlat-, volem concloure remarcant la gran importància de la ciutat d’Alacant en la vida i en l’obra d’Enric Valor: aquell jove Valor, valencianista de la Segona República, de vint-i-tres anys, que escrivia en El Tio Cuc, havia nascut a Castalla, però vivia a Alacant des del 32. Allà comença a col·laborar en aquest setmanari, en El luchador i en alguna publicació de València. A Alacant va conéixer, entre altres, Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner. La seua estada en aquesta ciutat fou breu, però mai no deixà de ser, al costat del seu poble, Castalla, i de València, un dels seus referents vitals i literaris. Alacant és ben present en les darreres pàgines del cicle de Cassana.

ROBERT FUSTERAutor de la laudatio en la investidura d’Enric Valor a la UPV

ROBERT FUSTER LAUDATIO INVESTIDURA D’ENRIC VALOR


LAUDATIO INVESTIDURA D’ENRIC VALOR ROBERT FUSTER

39VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


ISIDOR MARÍ i MAYANSEnric Valor: una llumenada de fogueres i centenaris per les paraules vives

40

L’'atzar ha volgut que coincidesquen enguany amb el centenari del naixement d’Enric Valor i Vives tota una sèrie de centenaris que hi estan estretament relacionats, i val la pena que ho comentem, aprofitant l’'amable invitació que m’han fet els coordinadors d’aquest llibre col·lectiu a participar en l’homenatge al gran escriptor de Castalla, amb motiu de la Festa de les Fogueres d’Alacant. Confiem que d’aquesta manera les fogueres resplendiran més i millor!

És tot un honor per a mi, certament, correspondre a aquesta invitació, com a president actual de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual Enric Valor fou un actiu membre corresponent des del 24 d’octubre de 1986. Així tenim una ocasió més –ni és la primera, ni serà la darrera tampoc—de reconèixer i agrair profundament la dedicació intensa, llarga i constant d’Enric Valor a la nostra llengua i a les nostres lletres. I em complau especialment poder-ho fer des de la meua condició d’eivissenc, que sempre m’ha fet sentir ben a prop –i no sols geogràficament— la realitat valenciana: no és tan sols que des d’Eivissa es veu el Montgó (i viceversa) quan les boires no ho impedeixen. Amb la mateixa claredat es veu que compartim una mateixa llengua, si l’enteniment també està lliure de boirosos prejudicis. A més, a Eivissa també és la festa de Sant Joan, la dels focs, igual que a Alacant.

Aquesta proximitat amb Enric Valor i els alacantins s’accentua precisament enguany, perquè quan escric aquestes línies a la meua illa natal hi estam celebrant un centenari carregat de significacions paral·leles: el del nostre gran rondallista i folklorista Joan Castelló Guasch, que nasqué el 1911, igual que Valor, i que ens ha deixat un preciós corpus de rondalles d’Eivissa i Formentera, equivalent, encara que més modest, a les Rondalles valencianes de Valor. Els dos reculls ens permeten comprovar l’extraordinària riquesa expressiva i lèxica del llenguatge popular de la narrativa tradicional: una delícia per als lectors i una autèntica mina plena de filons d’or per als joves escriptors d’avui. Perquè és especialment en aquest llenguatge popular on batega la creativitat de la paraula viva.

La paraula viva. Aquest és l’ideal que proposava un altre gran escriptor: el poeta Joan Maragall, de qui enguany també se celebra el centenari –en aquest cas, el de la seua mort. En el seu famós Elogi de la paraula (1903), Maragall afirma rotundament: “Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu del spastors i dels mariners.”

Hi ha més que una casual coincidència entre el centenari de Maragall i el de Valor. I el del nostre eivissenc Joan Castelló. Tots sabien on residia la força expressiva de la llengua: en la vitalitat creativa del llenguatge popular, que és el fonament de totes les altres elaboracions estilístiques –literàries o científiques— i dels models unitaris de llengua culta, també indispensables per a qualsevol societat moderna.

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


ENRIC VALOR: UNA LLUMENADA DE FOGUERES I CENTENARIS PER LES PARAULES VIVES ISIDOR MARÍ i MAYANS

I bé: si Valor i Castelló nasqueren el mateix 1911 en què moria Maragall, aquell va sertambé l’any en què es va crear la nostra Secció Filològica, com a acadèmia de tots elsque compartim la llengua catalana. Enguany és també, per tant, el nostre centenari. Elcentenari de la institució de la qual seria membre insigne el gran lingüista valenciàManuel Sanchis Guarner, nascut també el 1911: un altre centenari lluminós com unafoguera per a la nostra llengua! És de justícia, a més, que recordem també en aquestarticle que va ser precisament Manuel Sanchis Guarner qui va proposar a l’Institutd’Estudis Catalans la incorporació d’Enric Valor com a futur membre de la Secció Filològica.

Totes aquestes coincidències –que no casualitats— ja són prou espectaculars, però és que encara n’hi ha una altra: el 1911 va ser també l’any de la mort de Teodor Llorente, l’escriptor que havia encès el segle XIX la foguera de la Renaixença, la recuperació de la poesia culta escrita en la llengua dels valencians. I també ens afegim a la celebració del seu centenari.

Enguany hi ha, com podeu veure, tants centenaris com fogueres de Sant Joan. I totes aquestes celebracions giren entorn d’un objectiu comú: la vitalitat de la nostra llengua, treballar junts per la paraula viva, igual que Enric Valor, Joan Maragall, Teodor Llorente, Manuel Sanchis Guarner o Joan Castelló.

Per això la Secció Filològica ha proposat que tots adoptem enguany aquest lema: “2011, l’any de la paraula viva”. Una crida que volem adreçar:

· Als mitjans de comunicació, perquè dediquin algun espai –existent o nou— apromoure la participació dels seus públics en activitats que permetin identificar,valorar i exercitar algun aspecte de la creativitat lingüística, especialment en les manifestacions més accessibles al gran públic: refranys, locucions, modismes,frases fetes, anècdotes enginyoses, jocs de paraules, humor...

· Als creadors i professionals de la paraula, en totes les seues manifestacions –escriptors, traductors, periodistes, comunicadors, actors, cantants, etc.—, perquèal llarg de l’any prestin una atenció especialment conscient a aquesta dimensióde la creativitat i l’expressivitat del seu llenguatge, i facin alguna aportació creativa pròpia com a contribució a l’acció “2011, l’any de la paraula viva”.

· Als ensenyants de tots els nivells, perquè també incorporin en les seuesactivitats, sota el lema “2011, l’any de la paraula viva”, una atenció específicaal coneixement i l’exercici dels procediments de creativitat expressiva id’innovació lingüística, que són a la base del domini del llenguatge i de lesexperiències més satisfactòries de comunicació, siguin lúdiques, literàries opròpies dels llenguatges d’especialitat. En un context multilingüe i de canvicultural ràpid, és especialment necessari que tots els parlants comptin ambrecursos que els permetin gestionar la innovació i l’adopció i adaptació demanlleus d’altres idiomes.

41VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


42FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

· A les entitats culturals, als responsables de cultura de les institucions i alsprogramadors d’activitats culturals de tot tipus, perquè integrin dins de lesactivitats d’aquest període un conjunt d’actes que sota el mateix lema “2011,l’any de la paraula viva” contribueixin als objectius d’aquesta accióparticipativa entorn de la vitalitat i la creativitat de la nostra llengua.

· Als professionals i les empreses de tot el territori lingüístic, perquè siguinconscients que la vitalitat i la creativitat de la llengua depèn en bona part del fetque obrin o tanquin la porta a la seua utilització normal en totes les activitats decomunicació amb els seus clients i usuaris. L’any 2011 serà realment l’any de la paraula viva si tots els professionals i totes les empreses decideixen usar amb plena normalitat i amb la màxima creativitat la nostra llengua, especialment en les comunicacions comercials i publicitàries de més difusió.

· I encara, finalment, a cadascuna de les persones que coneixen o aprenen lanostra llengua, perquè en definitiva és la suma dels seus comportamentslingüístics el que determina el nivell de vitalitat i creativitat de la llengua i detota la producció lingüística de la nostra societat. Sota el lema “2011, l’any de la paraula viva” tothom pot ser més conscient que contribueix a la vitalitat creativa de la nostra llengua –diguem-li valencià o català— i al seu aprenentatge i perfeccionament, mantenint el seu ús en les converses i en les relacions quotidianes de tot tipus sempre que els interlocutors l’entenguin.

L’exemple d’Enric Valor ha de ser una llumenada de foguera perquè tots els alacantins i tots els valencians donin plena vida a les seues paraules, que també són les nostresparaules. He volgut usar a consciència un mot valorià, llumenada, com a mostra de lesabundantíssimes aportacions lèxiques que Valor ha fet al nostre llenguatge literari. Hova destacar el Dr. Jordi Colomina en el parlament que va fer amb motiu del doctorathonoris causa que la Universitat d’Alacant concedí a Valor:

“Aquesta és la tasca que Valor ha aconseguit dur a termecombinant una gran fidelitat a la norma fabriana

amb una admirable tasca de recuperació de la llengua de la terra.”


ISIDOR MARÍ i MAYANS ENRIC VALOR: UNA LLUMENADA DE FOGUERES I CENTENARIS PER LES PARAULES VIVES

I enumerava a continuació alguns mots valorians que encara no figuraven al diccionaride Fabra, com hedra, unflar, quemenjar o trellat. Actualment figuren tots al Diccionaride l’Institut d’Estudis Catalans, i ens sentim orgullosos de poder-los usar com a nostres en qualsevol lloc del nostre territori lingüístic.

La nostra llengua s’engrandeix amb les aportacions dels escriptors de tots els territoris. Totes les paraules vives són de tots els que compartim aquesta mateixa llengua, diguemne valencià o català. Així creix la vitalitat d’aquesta llengua nostra. Renunciar als mots dels altres territoris seria deixar que s’apaguessin les fogueres de paraules vives i només en quedés la cendra. Valor no ho consentiria. Nosaltres tampoc.

Bones fogueres i paraules vives, alacantins!

ISIDOR MARÍ i MAYANSPresident de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

43VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


ENRIC VALOR: UNA LLUMENADA DE FOGUERES I CENTENARIS PER LES PARAULES VIVES ISIDOR MARÍ i MAYANS

VICENT MORENO i BAIXAULIEl valor del valencià

44

Els pobles i les persones som com els arbres. Creixem a partir d'unes arrels que ens fan tirar endavant, alimentar-nos, desenvolupar-nos i mirar cap al cel i el futur. Les arrels són imprescindibles per definir-nos, per saber què som, i saber justament què som és el pas previ a saberquè volem ser i on volem anar.

Per mi, com a president d'Escola Valenciana, és un gran honor escriure en aquest llibret dedicat a l'Any Valor de la Foguera Benaula, un llibret que combina dos elements que ens remeten justament a les nostres arrels com a poble. En primer lloc, les Fogueres de Sant Joan, màxima expressió de genealogia i d'empenta col·lectiva de la capital de les comarques del sud del nostre país. I en segon lloc, l'explicació i reivindicació de la figura d'Enric Valor, una de les persones claus per entendre nonomés el nostre idioma, sinó també el nostre ser i la nostra identitat.Enric Valor és allò que s'anomena un homenot. Una persona que ha trascendit la seua pròpia activitat per esdevenir un símbol. Enguany fa cent anys que va nàixer l'escriptor de Castalla, i amb ell naixia un treballador incansable per la llengua, un estudiós rigorós de l'idioma i un modernitzador de la cultura del país. Enric Valor ha estat una de les claus imprescindibles en la història recent del País Valencià. La seua aportació a la llengua i cultura del nostre País marca una fita des d’'D5on poder albirar un futur de dignitat pel valencià.

Valor va mantindre viva la flama del País durant els anys més difícils, les dècades més fosques per la nostra cultura i la nostra identitat. Ens va ensenyar com utilitzar millor el nostre idioma compartit. Va saber explicar-nos històries per a xiquets i grans, històries que naixen de les nostres arrels mediterrànies d’'D5un poble. Les seues Rondalles han fet les delícies de diverses generacions. “'D2El dimoni fumador”'D3, “'D2El gegant del Romaní”'D3, “'D2Queixalet”'D3 marquen la infància dels nostres fills i alumnes i ens ofereixen lliçons valuoses sobre la realitat que ens envolta.

Però els ensenyaments del mestre de Castalla van més enllà. Allò que de veritat ens va ensenyar és el valor de la llengua. El valencià té un valor incalculable. És la nostra forma d'entendre el món, la realitat que ens envolta. És insubstituïble com a tret diferenciador. Sense el valencià no som res, hem perdut el nervi que connecta les nostres arrels amb la nostra realitat quotidiana.

Enric Valor ens va ensenyar que cap poble del món pot contemplar, impassible, com la part més important de la seua essència, la llengua, cau en l'oblit, víctima de l'apatia dels seus parlants. Cal seguir empenyent el valencià a l'escola, com venim fent tots junts des de fa més d'un quart de segle, però també cal fer-ho al carrer, als despatxos i oficines, als jutjats, a les empreses, al teatre, al cinema, a la música, als llibres i a tots i cadascun dels àmbits per on ens movem en el nostre dia a dia.

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


EL VALOR DEL VALENCIÀ VICENT MORENO i BAIXAULI

Per aquesta raó, les principals activitats que organitza cada any Escola Valenciana, les Trobades d'Escoles en Valencià, porten per lema “El valor del valencià”. Perquè, realment, hem de ser conscients del valor del valencià.

I, a poc a poc, el missatge de l'escriptor castallut va calant a la societat. A Alacant i a la resta del País Valencià cada curs hi ha més famílies que demanen matricular en valencià. La demanda en valencià no creix perquè sí, ho fa perquè els resultats són molt evidents. L'ensenyament en valencià facilita l’aprenentatge de dues llengües estrangeres. El valencià no és cap problema per assolir el plurilingüisme, sinó tot el contrari: l’ensenyament en valencià és sinònim de qualitat. Amb l'ensenyament en valencià obrim la porta a les llengües, obrim la porta a les oportunitats de futur, ens obrim la porta al món. De les nostres arrels cap al món. De les se des i carenes de les comarques del Migjorn del País Valencià que ens fa recórrer Enric Valor a les Rondalles despeguem cap a una realitat global plena d'oportunitats.

Aquest és el valor del valencià. Estar presents al món, arrelats, mirant al futur amb esperança.

Reitere la meua satisfacció i agraïment als amics de la Foguera Benaula per aquesta invitació a participar en el llibret dedicat a l'Any Valor. Les més sinceres felicitats per la iniciativa.

Que passeu unes bones festes!

VICENT MORENO i BAIXAULIPresident d’Escola Valenciana

45VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


BRAULI MONTOYA i ABATLa vigència de Valor a Alacant

46

És un goig per a mi, com a delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a Alacant, que uns festers com els de la Foguera Benalua hagen tingut la bona pensada de dedicar el seu llibret de les Fogueres de Sant Joan d’enguany a Enric Valor. Com tothom sap –o hauria de saber si els mitjans de comunicació li hagueren fet el mateix cas que a Miguel Hernández–, durant tot el 2011 celebrem l’Any Valor perquè s’acomplix el centenari del naixement de l’escriptor castellut. Per això som molts els col·lectius culturals i institucions que ens hem afegit a les celebracions: a més de l’Institut d’Estudis Catalans, que represente, hem de comptar-hi també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha mantingut durant un parell de mesos una magnífica i completíssima exposició sobre la figura que homenatgem, la CAM, que ha acollit aquesta iniciativa a la seua sala d’exposicions deDoctor Gadea, la Universitat d’Alacant, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, i un etcètera que esperem que siga més llarg en els propers mesos amb les institucions polítiques que encara no s’hi han afegit.

Els mèrits de Valor no acaben amb Alacant ni amb el País Valencià ni amb tots els territoris de llengua catalana. Potser aquests àmbits siguen els adequats per a valorar la seua contribució gramatical, però l’aportació de Valor com a narrador excel·lix i de molt els límits del nostre país i la nostra llengua. En efecte: Valor és un escriptor que, si haguera nascut en un altre país i haguera conreat una altra llengua, potser hauria arribatmolt més amunt. Però ara se’ns demana que expliquem les vivències alacantines de Valor en relació a la llengua, i això farem, perquè una globalitat ben entesa comença per una localitat ben fonamentada. I ausades que Valor tenia ben clares quines eren les seues arrels; primer Castalla perquè és el poble on va venir al món, i, després, els altres indrets del País Valencià on va viure: Elda, Alacant i València. On més temps va passarva ser al Cap i Casal del nostre antic Regne, però entre les ciutats més pròximes al seu lloc de naixement, el mateix Valor sempre destacava Alacant perquè aquesta ciutat va ser la que el va vore nàixer al valencianisme.

Valor va viure a Alacant només dos anys, entre 1932-1934; tot i això, van ser dos dels anys més intensos de la seua vida, ja que, a més de continuar els seus estudis a l’Escola de Comerç (que havia iniciat vivint a Elda), enceta una gran activitat valencianista: es fa redactor i corrector del periòdic satíric El Tio Cuc; escriu articles sobre valencianisme en la premsa republicana (El Luchador); és membre fundador de l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA); fa de locutor dos dies a la setmana en un programa en català a l’emissora EAJ 31 (Ràdio Alacant) anomenat “Parla ara”, i participa en els actes a Alacant de III Setmana Cultural Valenciana, que va reunir a la ciutat del Benacantil representants de tot el País Valencià que treballaven per la cultura catalana. Alguns dels articles que va publicar Valor a la premsa alacantina són “Patriotisme valencià”, “Des d’Alacant” (sobre el valencianisme alacantí),

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


47VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

“Enlerta [sic], alacantins” (en defensa de la valencianitat i contra el feixisme), “L’analfabetisme” (a favor de l’ensenyament en la nostra llengua) o “La veritable pàtria” (amb una proposta pancatalanista, tant pel que fa a la unitat lingüística com política).

Tota aquesta activitat, a pesar que la memòria del mateix Valor sobre valencianismealacantí ha sobrevalorat alguns aspectes, va ser prou solitària i, en ocasions, contracorrent. Com ha subratllat Francisco Moreno (2010), els alacantins que destaca Valorquan recorda els seus contactes polítics, periodístics i culturals a la ciutat (l’alcaldeCarbonell, Coloma Pellicer, Pascual Devesa, etc) no eren valencianistes sinó personesamb una ideologia –normalment esquerrana– que mostraven una certa tolerància envers la recuperació de la cultura i la llengua dels valencians. En aquest sentit, l’únicapersona a Alacant que compartia sincerament les idees valorianes era Alfred Badenas,qui exposava així el seu programa valencianista:

Parlar sempre valencià, escriure-lo, convèncer els amics que ho són força. Després valencianisar els nostres germans, pares i sobre tot i per damunt de tot els fills.

(El Tio Cuc, 1934)

Efectivament, com insinuava Badenas, a Alacant calia començar per recuperar elvalencià en família. Valor també patia per la pèrdua que experimentava a la ciutat elvalencià en passar de pares a fills:

Alacant (...) ja començava en certa classe social, la transformació lingüística. Això m'indignava i em féu escriure, en el setmanari, un article molt apassionat "

per aquella Alacant que no volem que muira”. (Serrano, 1995: 62)

A aquell patiment existencial s’afegia l’amargor de sentir parlar cada volta més castellà entre la joventut (especialment femenina) i de contemplar un sector de les elits intel·lectuals que rebutjaven el català:

La banda nord i oest d'allò que hui es diu –mal dit– província d'Alacant (...). Allí es sent el valencià perquè no es sap atra cosa més que ser valencià (...). Però ací a la capital atra

volta em va ofegar el sentir les fadrines valencianes que parlen en castellà, i eixos intel.lectuals que menyspreuen parlar en valencià per la manca que tenen d'intel·lectualitat. (El Camí,1933)

Els dos anys alacantins del Valor estudiant van passar volant, però el Valor soldat va haver de tornar a Alacant per a defensar-hi la legalitat republicana durant la guerra civil.Aquesta segona estada ha quedat ben present a les pàgines tan intenses de la seuanarrativa que dedica a la ciutat; dissortadament, la majoria de les escenes alacantinesdescrites per Valor són per a mostrar-nos els horrors de la guerra civil, com ara elsbombardejos de Correus i el Mercat (Valor 1991).

Bibliografia· GONZÀLEZ CATURLA, Joaquim (1992). «Premsa periòdica en català i consciència nacional al País Valencià al segle XX: el cas d'Alacant i els inicis

del nacionalisme». Revista de Catalunya, 67, 57-72.· MORENO, Francisco (2010). «L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor». Enric Valor. El valor de les paraules. València:

Acadèmia Valenciana de la Llengua, 14-28.· SERRANO, Rosa (1995) Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem edicions.· VALOR, Enric (1991). Enllà de l'horitzó València: Tàndem Edicions, 1993.

48FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

BRAULI MONTOYA i ABAT LA VIGÈNCIA DE VALOR A ALACANT


LA VIGÈNCIA DE VALOR A ALACANT BRAULI MONTOYA i ABAT

Després d’aquells anys de República i Guerra, ja no tenim constància d’estades llargues de Valor a Alacant, però la seua memòria ha romàs a la ciutat que un bon dia el va acollir com a alumne de la seua Escola de Comerç fins avui, en què el tenim com atitular d’un carrer de l’Albufereta, d’un col·legi públic, d’una de les dues federacions provincials d’associacions de mares i pares d’alumnes i, ja més recentment, de la biblioteca de la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans a Alacant, ubicada a l’edifici que va ocupar la institució universitària on Valor va fer els seus estudis de peritatge mercantil a la ciutat.

BRAULI MONTOYA i ABATDelegació a Alacant Institut d’Estudis Catalans

Universitat d’Alacant

49VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

Visita d’alumnes de valencià a l’aula de conversa

Imatge de la primera Tertúlia Valoriana (13 d’octubre de 2010)

Enric Valor amb Emilio Soler


VICENT BROTONS i RICOBenalua, Alacant i Enric Valor: Enllà de l’horitzó

50

«En realitat en va ocórrer com a Frederic Genovard, el meu personatge del Cicle de Cassana. Potser no tan poèticament com li esdevé tot a ell en Temps de batuda. Estiuejant en va agafar a Castalla el colp d’estat del general Franco. El febrer de 1937 em van mobilitzar i vaig anar al Regiment 10, que era el meu de 1932, en el quarter de Benalua d’Alacant. Després m’enviaren a Gandia[...]»

«[...] la meua llarga permanència en files em va permetre conèixer detalladament el tema de la guerra com per a poder escriure la meua extensa novel·la Enllà de l’horitzó. Certament, hi ha traces autobiogràfiques en la milícia de Genovard...»

Encapçale la meua col·laboració en el “llibret” de la Foguera de Benalua, dedicat a la figura de l’escriptor i mestre de llengua Enric Valor, en el centenari del seu naixement, amb uns fragments de la llarga entrevista que l’escriptora, mestra i editora Rosa Serrano li va fer entre 1993 i 1995 i que aparegué editada en format de llibre amb el títol d’Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, dins la col·lecció “Tàndem de la memòria”, de Tàndem Edicions (València, 1995). Hi he destacat les paraules i les frases clau que em serviran d’eix vertebrador de l’article.

Aquests sintagmes, ordenats tot seguit per mi segons els usaré per construir els meus arguments, són la base d’aquest text que em serveix per a retre un triple homenatge: al barri de Benalua, a Alacant i a Enric Valor:

1. Cicle de Cassana2. Castalla3. Temps de batuda4. Frederic Genovard5. Enllà de l’horitzó6. Regiment 107. quarter de Benalua d’Alacant

Amb aquestos títols, topònims i noms tractaré de traçar unes quantes idees força d’aquest polièdric narrador i el molts elements reals i ficticis que el vinculen a la ciutat d’Alacant, el seu Alacant, habitat durant un temps curt de sa vida —del 1932 al 1934—, però viscut amb una intensitat fora mida.

Cicle de Cassana

És l’obra narrativa més ambiciosa d’Enric Valor. Una trilogia composta per tres novel·les que giren al voltant d’una saga familiar, i el seu entorn humà i paisatgístic, que va de finals del segle XIX als primers moments de la postguerra. Les tres obres foren publicades entre 1975 i 1991. Mil sis-centes pàgines, si fa no fa, en què invertí quasi vint anys d’escriptura. La primera, Sense la terra promesa (1975), mostra el món conflictivitzat dels diversos estrat socials d’una vila imaginada, agrícola i conservadora

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

Enric Valor,1935

‘Converses amb un senyor escriptor'

'Sense la terra promesa'


51VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

del migjorn valencià —Cassana—, un autèntic mosaic de personatges, situacions i realitats que serveixen per a descobrir-nos, en clau dramàtica, un significatiu vessant de la nostra història més recent, la que explica i dota sentit, en bona mesura, molts dels avatars del nostre segle XX. Sense la terra promesa, així com les altres dues, Temps debatuda i Enllà de l’horitzó, estan plenes d’elements autobiogràfics del mateix autor, els seus familiars o els hòmens i dones que va conéixer, i dels que va tenir notícia, des que va tenir ús de raó fins al 1939. El cicle no és narrativa autobiogràfica, però sense moltsdels referents historicofamiliars i biogràfics de la foia de Castalla, diversos pobles del’Alcoià, Gandia, la Vall d’Albaida, Elda o Alacant, mai no hagués pogut ser escritaaquesta extraordinària ficció.

Castalla

És el poble nadiu de l’escriptor, on conegué la felicitat de la infantesa, on visqué durantels primer anys de l’adolescència els mals tràngols econòmics i vitals que feren a ell i a la seua família emigrar a Elda i canviar radicalment de vida. Castalla és la vila, el mas,la muntanya, el carrer, la gent, el paisatge... on sempre torna Valor: fisícament oimaginativament. Castalla fou el seu locus amoenus, però també un espai de conflicte itristesa. Potser per això l’escriptor no localitzarà les seues novel·les en aquesta bellapoblació de la comarca de l’Alcoià; per això mateix crearà una fantàpolis, com l’Olezade Gabriel Miró, el Paipanya, de J. Francesc Mira, o el Macondo, de García Márquez.

“Però senyor Valor», li vaig preguntar entrevistant-lo l’any 1990, “Cassana no és Castalla?». Resposta: “No senyor, Cassana és —pot ser— Monòver, Novelda, Albaida... qualsevol vila important, conservadora, tancada en si mateixa, agrícola, valenciana... de principis del segle XX. És cert que “Cassana” evoca massa “Castalla”, però és que jo em vaig inspirar molt en el meu poble per a construir, compte, una ficció i no un reportatge el més fidel a la realitat possible.»

Així que la “Cassana” inventada per aquest “suplantador del déus” —com qualifica Vargas Llosa als creadors de móns narratius— que fou Valor, és una vila tan real com mítica és Castalla, per obra del seu gran escriptor.

BENALUA, ALACANT I ENRIC VALOR: ENLLÀ DE L’HORITZÓ VICENT BROTONS i RICO

Castalla o Cassana


Temps de batuda

Apareguda el 1983, aquesta novel·la, la més breu de la trilogia, comença com una menade síntesi de Sense la terra Promesa, per a endinsar-nos en el drama personal delsGenovard Amorós, obligats, a mitjans dels anys vint, a emigrar de Cassana a Elda i aviure en unes condicons de vida molt més dures. Una el·lipsi que va del començamentde la II República al 1936 ens trasllada a l’estiu d’eixe any, on en l’enlairat i bucòlic mas de l’Almussai la família Genovard assistix a la batuda a l’hora que es desencadena la guerra fratricida.Frederic Genovard Narrador i protagonista, alter ego del mateix Enric Valor en molts sentits, ens endinsa en el conflicte col·lectiu alhora que ens mostra les seus cotradiccions personals de jove professor que viu amb intensitat i passió la seua presa de partit a favor de la República i les idees avançades de l’esquerra des d’una indissimulable condició de membre de la petita burgesia agrària coservadora.

Enllà de l’horitzó

Tercera novel·la del Cicle de Cassana. És l’obra de la Guerra Civil. Narrada en primerapersona pel mateix protagonista, Frederic Genovard. Se’ns explica, al llarg de les seuesmés de cinc-centes pàgines, les peripècies i avatars del jove professor de Geografia iHistòria de secundària: la participació com a administrador en una co·lectivitat agrícolasocialista, la seua vida sentimental i sexual, la mobilització com a soldat per a defensarl’ordre constitucional republicà, la seua presència en distints fronts i destinacions (Gandia, Terol, Albaida...), les malalties i hospitalitzacions, els últims moments de la guerra a terres alacantines i la fugida a l’exili. No és, però, només una novel·la on s’expliquen fets més o menys dramàtics. L’autor, a través de Genovard, reflexiona sobre la mateixa guerra: ara amb un cert sentit analític, adés prenent partit i expressant un compromís polític i vital ben evident.

Regiment 10

El protagonista és mobilitzat, com el mateix Enric Valor en la vida real, a principis de1937. És enquadrat en el Regiment 10, de nou com Valor, i éss traslladat per a la seuaincorporació, junt a altre jóvens de la foia de Castalla, amb un camió. Aquest regiments’ubicava al quarter de Benalua, construït al barri alacantí que du eixe mateix nom, vintidos anys abans, i en l’actualitat enderrocat i transformat en un solar. Així s’explica la novel·la:

«Recorde el dia que vaig pujar al camió a la plaça Major de Cassana, davant l’Ajuntament. Érem quinze o setze joves que anàvem de Cassana a la caserna de Benalua, d’Alacant, a presentar-nos, com ens havie manat, al regiment número 10. No vaig voler que la meua mare i la meua germana vinguessen a acomiadar-me en públic; ...» (VALOR, p. 47)

El viatge s’explica detalladament al llarg de les planes d’Enllà de l’horitzó. Així descriu l’autor el canvi de paisatge en eixir de la foia de Castalla:

«Sobtadament, aparegué en un revolt la vista espectacular de la Baixura i el camió saltà costa avall, i els boscs que ens acompanyaven a la nostra dreta desparegueren, i les altes crestes i carenes anaren perdent altitud i es transformaren en aquelles planes onejades i pedregoses, en aquelles rambles de codisses i baladres, que formen bona part de la comarca assedegada del Raspeig.» (VALOR, p. 49)

52FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

VICENT BROTONS i RICO BENALUA, ALACANT I ENRIC VALOR: ENLLÀ DE L’HORITZÓ


53VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

El detall de l’enquadrament militar de Genovard ens l’ofereix ell mateix quan explica la revisió mèdica a què és sotmés:

«La gran sorpresa meua fou que, una vegada ja la caserna i enquadrats en el regimentnúmero 10, 4.ª companyia del 1r. , passàrem tot a la clínica, en el primer pis, ¡¡ jo teniafebre! Trenta-vuit graus i mig.» (VALOR, p. 50).

Així es converteix en un escenari més de la novel·la aquella alacantina caserna benaluenca que avui no passa de ser un record en antigues fotografies.

Quarter de Benalua d’Alacant

Seguint la línia argumental del fragment anterior, Benalua esdevé el primer espaiescènic del Frederic Genovard soldat. Aquest entorn, com veurem també, s’ampliarà a molts altres indrets d’Alacant. Cosa que ens permetrà afirmar que el tercer volum delCicle de Cassana ben bé es podria definir com “la novel·la alacantina d’Enric Valor”. Recorrem entre fragments narratius i descripcions algun d’aquests escenaris.

La vida tranquil·la, inicialment, del soldat:«La meua estada a Benalua, dins les circumstàncies, aprimeries va ser bastant

distreta: fer la instrucció —els qui la sabien i els qui no la sabíem—, poca feina, després alguna eixida a fer certes pràctiques de tir al serrat de Fontcalent.» (VALOR, p. 52)

Les possibilitats que Alacant oferia per a perpetuar l’amor clandestí i adúlter que va encetar a Cassana amb una camarada comunista uns mesos abans: «Jo confiava que ja a Alacant, segons les notícies de Castells, em destinarien a guardar la costa, tal vegada a Santa Pola, al sud de la capital, tal vegada a Sant Joan o al mateixíssim cap de l’Horta al nord. I que sempre hi hauria oportunitat, d’una manera o altra, d’obtenir algun permís per anar a Cassana, continuar la deliciosa aventura amb Palmira i veure la meua gent.» (VALOR, p. 73)

La vida del soldat Genovard discorre a Alacant dins d’una certa placidesa, ateses les circumstàncies. Hi ha, però, un fragment estremidor que, alhora, ens permet mostrar de nou l’escenari alacantí de la novel·la. Al capítol VII el jove soldat va a l’encontre clandestí amb la seua estimada Palmira al carrer Casanova (hui, Manero Mollà); un bombardeig sobre la ciutat; una mort; un profund dolor; la lleugeresa de la vida i la felicitat en temps de guerra...

«Prenguí el tramvia de la línia Benalua-Esplanada, com altres vegades, i, cincminuts abans de l’hora convinguda, feia cap a la plaça de Correus, una bellaplaça emmarcada entre quatre carrers i amb ampli quadrat que quedava enmig,una mica elevat sobre les calçades, ocupat per un jardí joliu clapat de massissets amb arbusts i petites plantes de flor, caminals i en un costat un termòmetre i un baròmetre enormes que feien palès el clima dolç de la contrada.» (VALOR, p.139)

I allí, a l’edifici de Correus, viu Genovard el bombardeig facciós sobre lamateixa plaça i el carrers propers: «I tot d’una, de la part de la plaça van retrunyir dues fortíssimes explosions que feren tremolar l’edifici fins als fonaments. Crits, pànic i caiguda estrepitosa de vidres.» (VALOR, p. 140)



54FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

L’Elda de Temps de Babatuda

Plaça de Correus a Alacant



55VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

El vaixell Stanbrook, protagonista en Sense la terra promesa

Quartell ‘Princesa Mercedes’



Passat el bombardeig, el soldat ix de Correu a la malmesa i desolada plaça i explica...

«Un pensament em va gelar la sang: era el moment en què Palmira venia atrobar-se amb mi. Vaig avançar fins a un rogle de gent. Em vaig obrir pas i vaigmirar el terra: hi havia dues dones esteses a la vorera, vora el jardí, pròximes aCorreus. Vaig guaitar, i en vaig reconéixer una de quasi irrescognoscible, mutlida, estrossada, sangonossa; el vestit esqueixat, tacat —aquell elegant conjunt de jaqueta i falda— i la seua cartera!» (VALOR, pp. 140-141)

La martiritzada Alacant —no per menys coneguda internacionalment, menys castigada que Guernika— és testimoni de la mort i del dolor de dos éssers que s’estimen. Paradigma de tantes i tantes tragèdies humanes que ompliren cada racó de la bella i amable ciutat mediterrània en aquells temps de barbàrie.

Valor tornarà i tornarà a Alacant al llarg de de les pàgines d’Enllà de l’horitzó. Ens narrarà amb un realisme precís i una indiscutible implicació ètica el bombardeig delMercat Central al capítol XI. En el darrer capítol, el XX, atorgarà el protagonismeescènic al port d’Alacant, al vaixell Stanbrook, “l’autèntica post de salvament” per als milers de republicans allí concentrats davant la repressió franquista que “recias las filas,prietas, marciales” prenia Alacant àvida de venjança, sang i terror. Aquesta, però, és una altra història. Potser és la Història.

Per acabar, només voldria expressar un sentiment, que aquestes ratlles meues us animen a llegir Enric Valor, tot sabent que l’escriptor de Castalla va ser també, i per molts motius l’escriptor alacantí, l’escriptor que va escriure Alacant en una de les seues novel·les més punyents i personals: Enllà de l’horitzó.

Que el foc de la Nit de Sant Joan us esperone el desig de conéixer i llegir l’obra d’Enric Valor i Vives en aquest centenari del seu naixement!

VICENT BROTONS i RICOUniversitat d’AlacantComissari adjunt de l’Any Enric Valor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Bibliografia· SERRANO, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València. Tàndem Edicions.· VALOR, Enric (1991): Enllà de l’horitzó. València, Tàndem Edicions.

56FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A



57VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


ÓSCAR PÉREZ i SILVESTREAixò diuen que era, i va ser, l’Alacant d’Enric Valor...

58

Això diuen que era Enric Valor, aquell projecte d’escriptor que l’any 1932, quan tenia 21 anys, va arribar amb la seua família a aquesta ciutat, a la gran ciutat del sud valencià. Hi venia amb un grapat de lectures fetes de casa: unes escoltades de menut de boca de sa mare, d’altressubministrades per la bona biblioteca clàssica dels seus pares, i encara de moltes altres històries compartides a la vora de la llar en aquelles llargues nits d’hivern o a la fresca estival. Heus ací un bagatge important, necessari, però no l’únic: tot allò estava adobat per la curiositat d’aquell jovençol delerós de saber i de posar-se a escriure.

El jove Enric Valor hi arribava procedent d’Elda, el centre industrial on havia viscut uns anys i havia treballat a les oficines directores de la producció de calcer. Allà havia conegut el socialisme, l’anarquisme, el naturisme, el vegetarianisme i altres –ismes variats amb què haesguitat pinzellades perennes en les seues novel·les, sobretot en les pàgines de Temps de batuda. Mutatis mutandis, els tres primers capítols d’aquesta obra –com sabeu, la central del «Cicle de Cassana»– estrafan aquell temps d’adolescència i de l’adult primerenc, aprofitant-los i adaptantlos als objectius de la ficció. El professor Frederic Genovard, però, no farà cap a Alacant, sinó a València, i retornarà a Planisses –l’Almussai pseudonímic– estiu del 36, just abans de l’inici de la Guerra Civil.

Enric Valor i Vives aplega a aquesta ciutat de parlar mariner –que ja coneixia pels estudis lliures de Comerç– i, sense massa tardança, estableix un primer contacte que el guiarà de la mà els dos anys de residència alacantina: Josep Coloma Pellicer, director del setmanari El Tio Cuc, que tan destacat lloc ocupa encara hui en l’univers simbòlic d’Alacant. Aquella coneixença el portarà directament a altres persones destacades de les lletres, de la política local i de la vida social relacionades amb els periòdics El Luchador i Diario de Alicante, tan unides en l’Associació de la Premsa Alacantina, com ara Josep Ferrándiz Torremocha, el doctor Àngel Pascual i Devesa, Emilio Costa Tomás; els advocats Rafael Blasco Garcia, Rafael Anton Carratalà i Antoni Ramos Espinós; l’odontòleg Josep Estruch Ripoll; el polític i periodista César Oarrichena; els professors de la Normal Joan Nicolau Balaguer i Eliseu Gómez Serrano; i els joves escriptors – tan inquiets com ell– Germinal Ros i Alfred Badenas, entre altres noms que simpatitzaren amb l’Agrupació Regionalista Alacantina, constituïda pel setembre de 1933 després de fer campanya amb arguments com aquest:

«Així seria breu realitat l’engrandiment d’un grup valencianista que se projecta formar per entusiastes alacantins, sense distinció de classes i partits, per a incorporar-se a tots els elements autonomistes de València i Castelló. / ¡Tots junts, en llaç de germanor, fins el conqueriment del gloriós pervindre que desitja el poble valencià!».

És fàcil que aquestes paraules sense signar siguen ja d’Enric Valor, aquell xicon que a colps i redolons –«passant trancs i barrancs», que diu ell en Temps de batuda– anava fent exàmens de Comerç i, alhora, sentia la crida de la llengua, de la literatura i de l’aventura. I la crearen, l’Agrupació Regionalista Alacantina, i tant que la crearen, i per mitjà d’ella arribaren on

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

Josep Coloma

Josep Ferrándiz Torremocha

Àngel Pascual Devesa


AIXÒ DIUEN QUE ERA, I VA SER, L’ALACANT D’ENRIC VALOR... ÓSCAR PÉREZ i SILVESTRE

59VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

van poder, però l’assoliment més interessant és que a Alacant es va parlar de valencianisme, de germanor, de destí comú amb les altres terres valencianes, del procés d’autonomia i d’un estatut en els anys de la II República. El valencià apareixia més sovint que no abans en la premsa, on semblava que estava en letargia oficial, i la gent d’Alacant escrivia en El Camí, fet a València, i El Camí es venia a la llibreria de l’alcalde Llorenç Carbonell, quan les bases ortogràfiques signades a Castelló de la Plana començaven a escampar-se com una taca d’oli.

Mireu si és important aquesta ciutat en la configuració germinal de Valor! Aquelles petites dedicacions posaren tots els fonaments de les seues ocupacions futures com a narrador, com a corrector lingüístic, com a difusor de la normativa i, també, fomentaren unes relacions d’amistat i admiració que trobarem sòlidament establides després de la Guerra Civil amb els intel·lectuals valencians de primera fila, tan influents i decisius per a la nostra llengua: Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Josep Giner, Miquel Duran i Tortajada, Adolf Pizcueta, Emili Beüt... Podem dir que, sense l’etapa alacantina, potser la biografia del nostre Enric Valor hauria estat ben diferent: ell s’hi va exposar i fou tocat per sempre.

De la mateixa manera que ell ha fet en nosaltres: un dia va entrar en la nostra vida i es va quedar en l’ànima del poble valencià. Enric Valor és un valor perenne en la cultura valenciana des d’aquells anys decisius de preparació de l’escola en valencià i d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament: aquells infants que llegírem o escoltàrem les Rondalles valencianes de boca d’algun mestre o animador –potser l’aportació més difosa, coneguda i estimada– incorporàrem el nom de Valor al nostre bagatge literari i cultural per sempre. Quan cresquérem i tinguérem altres necessitats, féiem cap a alguna de les seues obres normatives, elaborades amb una perspectiva divulgativa –de forma senzilla, i amb tot el rigor– i, per damunt de tot, identificadora per als valencians i valencianes.

El professor Manuel Sanchis Guarner escrivia l’any 1966 en el «Pròleg per als valencians» que introduïa el ‘Curso de lengua valenciana’ del gramàtic de Castalla: «Enric Valor és un dels servidors de l’idioma més antics, més competents, més diligents i més altruistes. (...) Això, i la seua intensa coneixença dels preceptes gramaticals, li permeten emprar en les seues novel·les i les rondalles que transcriu, la prosa més sucosa, robusta, clara i acolorida de tots els escriptors valencians». I encara, l’admirable Josep Giner, professor de gramàtica històrica del nostre Valor, escrigué en una ocasió que era «l’escriptor valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània». Si els mestres deien això del nostre mestre...

Potser per això, i per altres factors també relacionats amb el determinisme, es proposà de fer unes novel·les que retingueren allò que va ser i que portava camí de deixar de ser. És una altra funció que acompleix la seua obra: la memorial, un «esforç contra l’oblit» que en deia Josep Pla.

Emilio Costa

César Oarrichena Genaro

Germinal Ros


60FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

“El tio Cuc” 1934


ÓSCAR PÉREZ i SILVESTRE AIXÒ DIUEN QUE ERA, I VA SER, L’ALACANT D’ENRIC VALOR...

61VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

“El tio Cuc” 1935



62FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Bellesa del Foc 1934



ENRIC VALOR DECÉ ANIVERSARI DE LA SEUA MORT · CENTENARI DEL SEU NAIXIMENT

63VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

Bellesa del Foc 1935



64FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Des de la tècnica del realisme –ell, que era un home forjat vitalment i literària en el segleXIX–, ens va narrar les cabòries amatòries de l’Aleix i la Pauleta, aquella «meravellosa aventura d’amor que havia començat en les altes terres de l’Aitana»; ens atansava les peripècies vitals de Bernat i, sobretot, del seu fill Àngel a la Til·lera en La idea de l’emigrant; les microvides representatives de Cassana (Castalla i engires: Tibi, Monòver, Novelda, Onil, Banyeres...) en la trilogia que el va tindre ocupat «onze anys a sis hores diàries». Ell ja ens ho havia avisat i ho va acomplir: «Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura. L’amor a la narrativa, i especialment a les novel·les, no se m’havia refredat a través de tan diverses circumstàncies com havien afectat la meua vida».

Clar, fins que això fou realment possible –i també mentrestant– va bastir algunes rondalles: la meitat entre 1945 i 1963, just fins al primer volum de Meravelles i picardies de L’Estel il·lustrat per l’artista alcoià Ramon Castañer, gran admirador de l’escriptor i de la persona de Valor; i l’altra meitat mentre complia una condemna a la Presó Model de València, que aparegueren a partir del 1970 i, totes en comunió, definitivament les 36, en els dos primers volums de l’Obra Completa de Gorg de 1975 i 1976. Heus ací el corpus definit dels relats tradicionals –rondalles i llegendes– literaturitzats, naturalitzats i nacionalitzats que han circulat no tan sols per les contrades on les va recollir o les va situar –el 90 per cent de les quals estan ambientades a les grans serres del sud valencià–, sinó per tot el País Valencià, de vegades adaptades, convertidesen obres de teatre infantil o d’adults, en centenars de propostes d’animació a la lectura, en còmics i auques, en falles i fogueres... En poques paraules, són uns materials plens de possibilitats que delecten i ensenyen, seguint les màximes dels gèneres instructius de la retòrica clàssica, que ens parlen «de les coses humanes que són matèria de conversa universal, de coses elementals, primitives i pregones, de punts d’albir instintius i certers interessantíssims, de la vida com és, és a dir, de les coses essencials del viure, dels seus trets mestrívols i eterns» i desintoxiquen la nostra ment «d’uns coneixements i uns judicis excessivament llibrescos» (això diu Frederic Genovard en Temps de batuda). En el cas dels valencians, però, són més encara: ens recuperen un cabal de cultura en vies d’extinció i el rellança com un doll de dignitat i de reconciliació del nostre poble envers una part de la seua tradició. El Mestre aconsegueix “nacionalitzar” els relats, adaptar-los a la realitat geogràfica de les nostres terres, fer palesos molts trets costumistes i fer literatura dins del respecte al gènere folklòric, amb un llenguatge planer i popular riquíssim, malgrat que el nostre autor les definisca com «un subproducte de la censura». Allà hi trobarem tot Valor: el novel·lista, el lexicòleg i també el rondallaire.

El monumental «Cicle de Cassana» és un compendi narrat d’un temps i d’una manera de viure que caduquejava, escrit amb l’àmplia perspectiva que donen els anys. La saga, no uniforme pel que fa al tractament narratològic, ens introdueix en les històries d’una fantàpolis que pot ser representativa d’altres contrades valencianes. Hi afloren uns personatges que de vegades són bocins de l’autor, que hi aporten moltes de les vivències despertades en el contacte de Valor amb la terra nadiua. Si el paisatge restava com a relligador potent del personatge d’Aleix a la terra dels seus, en el «Cicle de Cassana» ens la immortalitza per sempre: «Vaig llançar una ullada a la serra, en direcció als tossals de l’Almussai, on el verd de la pineda i la distància es combinaven en un tiny indefinible tirant a violeta fosc. L’horitzó per allà també límpid: res de boires ni bromes que enterbolissen gens l’aire. Ja les havia llucades, les muntanyes; mentre que venia al poble maleta en mà, imaginava la vida plàcida que allà amunt, en aquell petit món, devia seguir desenvolupant-se i que aviat anava jo a gaudir de bell nou» (Temps de batuda, p.281).



65VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

D’aquelles primeres lliçonetes de lectura en El Tio Cuc basades en els treballs de CarlesSalvador, Valor s’enlaira en la dècada dels anys 60 per a crear materials bàsics que coneixeran l’edició singular, sense perdre de petja els mestres: Lea valenciano en diez días i Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano de la seua estimadíssima Gorg, Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià, La flexió verbal, Temes de correcció lingüística i els vocabularis escolars. Ell ens ho justificarà des de la bonhomia i la humilitat que el caracteritzaven: «He tingut molta afició a la gramàtica. Sóc un home meticulós, i he entés amb facilitat els aspectes ortogràfics, gramaticals i sintàctics de l’idioma. Això és una manera de ser de les persones: no és només la formació, és una sensibilitat especial, innata... Com un ferrer que fa les ferradures millor que ningú; no sap per què, però té més habilitat. Per eixa vocació de gramàtic, vaig pensar d’ensenyar als meus paisans les coses que jo sabia: els meus coneixements posats al servici de la dignificació de la llengua. I ho vaig fer. Això va ser l’origen de les meues publicacions gramaticals».

Ell va actuar des de tres premisses ben madurades: en primer lloc, mostrar la llengua de manera que els valencians no en desconfiem tant i dignificar la llengua col·loquial en tot allò que té de puresa; segonament, «es preocupa més d’informar el lector i de destacar els aspectes positius que no de reprimir les corrupcions» tal com va escriure el malaguanyat Joan Solà; i, finalment, transmetre-ho de tal manera que siga capaç d’engrescar. Tot això lliga amb el seu «amor desesperat per la llengua», o dit altrament, amb el fet de viure el present com una responsabilitat i d’albirar el futur amb esperança. Si hui es trobara entre nosaltres, estic segur que es tornaria a alegrar de veure que les eines que va elaborar per a influir positivament en la conscienciació del nostre poble –fonamentals per a nosaltres– continuen sent efectives, conegudes, valorades i usades.

Però, sobretot –en opinió autoritzada del Dr. Emili Casanova– «el seu magisteri ens el dóna en l’apartat lèxic. En efecte, Enric Valor és sense cap dubte la persona que més ha contribuït a la recuperació del lèxic i a la dignificació literària del vocabulari popular valencià. Valor heretà el lèxic ric i variat de primeries de segle de les comarques de l’Alcoià i de la Marina, ampliat en els anys 30 pel de l’Alacantí i en els anys 40 pel de l’Horta de València i els Ports de Morella, en una època de vitalitat del món rural on encara es podia viure només en valencià. Aquesta herència li va fer comprendre més que a ningú que la recuperació de la llengua havia d’anar acompanyada de l’inventari i posada en circulació de tots els lexemes vius i genuïns, sense importar-li si eren acceptats o no per la normativa lèxica».

Enric Valor és també l’home que ha sabut crear una riquíssima llengua literària que encara és un punt de referència obligada per als escriptors més exigents i per als ensenyants més conscienciats. És l’autor que coneix i ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua, des de la coneixença profunda de la nostra cultura i dels mecanismes creatius del valencià. A més, és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana.

Enric Valor, vital i entusiasta, és un exemple per al poble valencià. Quan enmig de les maltempsades reprengué els seus treballs, la nostra llengua patia els procesos més ràpids de castellanització, d’estigmatització, d’ocultació i de deserció coneguts fins aleshores. Sens dubte, les seues notes lingüístiques publicades en la premsa valentina van anar preparant el camí que, en temps millors i d’oficialitat, ens han menat a disposar



66FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Programa de mà III Jornada Cultural Valenciana 1934

Acte de cloenda d’Alacant III Setmana Cultural Valenciana 1934



d’unes bases sòlides per a la difusió de la normativa consolidada i per a la normalització social del valencià. No és agosarat afirmar que l’escola actual, per exemple, no seria igual sense Enric Valor; i tampoc l’ensenyament genèric de la llengua en tants àmbits com es fa hui en dia. És per això que el seu compromís irrenunciable ens ha de servir per a valorar com és d’important, en èpoques difícils, l’estima natural, «serena però ferma» –que deia ell– del principal signe d’identitat tangible d’un poble, aquell que embolcalla i amera la nostra manera particular de veure el món.

Enhorabona, Alacant, i especialment a la vostra Foguera, per retre tan just homenatge al Mestre de les Paraules. Vos desitge de tot cor un Bon Any Enric Valor!

ÓSCAR PÉREZ i SILVESTREComissari adjunt de l’Any Enric Valor

de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

67VA

LOR

ALA

CA

NTÍ



JOAN BORJA i SANZRondalles de Valor

68

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 – València, 2000) va ser gramàtic i novel·lista. Si com a lingüista proposava i divulgava criteris gramaticals, com a narrador s’implicava a configurar un model de llengua concret, d’importància capital per als escriptors posteriors, en un esforç creatiu que contribuïa a pal·liar el dèficit de tradició que els valencians patien en un gènere clau per a la normalització literària i cultural. Tanmateix, la dimensió potser més important de l’infatigable escriptor no va ser ni la de lingüista ni la de novel·lista: Enric Valor ha acabat sent conegut i reconegut, sobretot, per la literaturització de les trenta-sis Rondalles valencianes que —s’ha de dir de seguida— tenen un interés que va molt més enllà d’una pura fixació del patrimoni oral o del simple testimoni folklòric.

I és que en Enric Valor la manipulació de les rondalles transcendeix l’etnopoètica i n’explora la potencialitat literària: els relats tradicionals valencians esdevenen a les mans del castellut la matèria primera d’un projecte personal en què l’imaginari popular valencià constitueix, simplement, una base suggeridora i consistent a partir de la qual l’escriptor desenvolupa i fa progressar el seu personal instint narrador. Condicionat per la censura, la repressió politicoideològica i, fins i tot, la traumàtica experiència de l’empresonament, Enric Valor va trobar en la literaturització de les narracions populars valencianes una fórmula d’expressió literària on convergien les seues particulars sensibilitats com a narrador; l’evident i estratègica voluntat de literaturitzar el país; i l’oportunitat de conrear el llenguatge viu i col·loquial dels valencians d’una manera compatible amb les exigències d’un registre literari.

El mateix any 1950 en què es publica el primer volum de Rondalles valencianes, Enric Valor presenta a la censura l’original de la novel·la L’ambició d’Aleix. Però no serà sinó el 1960, deu anys més tard, quan, després de moltes gestions frustrades, se’n podrà imprimir una versió mutilada i refeta d’aquesta obra. Pocs anys després, el 1966, acabaria ingressant a la Cárcel Modelo de València i no n’eixiria en llibertat sinó vint-i-vuit mesos més tard, el 1968. Mentrimentres, la literaturització dels relats populars podia donar eixida a la creativitat narrativa de l’escriptor, per mitjà d’unes estratègies discursives que faran, de les Rondalles valencianes, una obra original sense equivalències fàcilment documentables en la literatura europea del moment.

I és que la redacció de les trenta-sis Rondalles valencianes va ser un projecte vital que es va anar concretant durant vint-i-sis anys: els que transcorren entre el 1950, en què l’Editorial Torre va publicar dins la col·lecció «L’Espiga» el primer volum de Rondalles valencianes), i el 1976, en què l’Editorial Gorg publica el segon volum de l’Obra literària completa, que inclou les últimes sis rondalles inèdites de l’autor. Més d’un quart de segle, per tant, de continuada i constant dedicació, recreant reposadament i adelitada les històries més o menys fantàstiques que les valencianes i els valencians tradicionalment s’havien explicat al camp, al carrer o a casa. Una lenta alquímia de paraules al servei d’una singular obra literària de magistral factura: amb l’aparença ingènua dels relats infantils, però amb el valor testimonial d’un moment crucial per a la història cultural dels valencians. En qualsevol cas, uns textos impagables que permeten al lector

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


RONDALLES DE VALOR JUAN BORJA i SANZ

redescobrir el territori valencià amb ulls literaris: uns ulls que no deixen de ser, alhora, els ulls populars de la meravella i la fantasia.

I és que les narracions recreades per Valor contenen un solatge històric que sovint evoca mites remots, motius clàssics, episodis bíblics; pors atàviques o extingides religions. En realitat, participen majoritàriament d’una tradició universal: vint-i-vuit dels trenta-sis relats valorians resulten catalogables segons l’índex internacional ATU i tenen, enconseqüència, equivalents en moltes altres àrees culturals del planeta. Tanmateix, permor d’un admirable equilibri entre universalitat i particularitat, ens són presentats ambarrels profundament infiltrades en la realitat immediata dels pobles valencians. I precisament això els fa singulars en la simfonia universal.

Siga com vulga, el fet és que han propiciat estratègicament la reconciliació delsvalencians amb la tradició cultural pròpia. I ho continuen fent. Perquè restitueixen, almateix poble que durant segles l’havia anat fantasiant, un univers de belles donzelles,germanastres envejoses, gegants espolsats, dimonis burlats, espases rituals, gossosfidels, animals que parlen, dracs i serps de set caps, bruixes, princeses, herois, eremites,crucifixos màgics, mares del vent, prínceps sensuals, reines verinoses, caixetes de lesCaterinetes, animetes del purgatori, senyors esdevinguts gats cervals, lladres, cavallssalvatges, castells, fadrines expectants, joves valents, endevins, velletes bondadoses,pollastres festers, la mort en persona, estudiants màgics, xiquets que naixen de peus,gitanes, moliners, barquers que passen el riu de l’infern, nigromàntics, assassins i albarders.

Un centenari és sempre un pretext. Enguany, 2011, centenari del naixement del Sr. Enric Valor, el pretext és del tot bo. Perquè les seues Rondalles valencianes —efectivament, rondalles de valor— s’insinuen com una invitació a la reconciliació: la de les valencianes i els valencians (amb les alacantines i els alacantins al capdavant) amb les pròpies paraules, els propis paisatges i les pròpies formes de la imaginació. Tant de bo si al caliu de la màgia de Sant Joan —a la ciutat d’Alacant que Valor va viure, va estimar i va novel·lar— la commemoració del Centenari Valor, d’una manera o una altra, propicia tal reconciliació. Perquè guanyant la ficció i la imaginació, hi ha potser una esperança per a la realitat millor.

Les trenta-sis Rondalles valencianes d’Enric Valor (desglossat)

69VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

RONDALLA LLOC DE RECOPILACIÓMUNICIPIS I

LLOCS LITERATURITZATS

Joan-Ratot Castalla La serra de Castalla i elbarranc del Negre

Home roig, gos pelut ipedra redona

Penàguila Penàguila, el riu Frainós, laCasa Blanca, Benillup,Aitana i la serra de Gorga

Les velletes de la PenyaRoja

Castalla la Penya Roja, la foia deCastalla i Tibi


El príncep desmemoriat Bèlgida El Regne de la Terra Blanca i els Vedats AlfafarencsCastalla i Tibi

70FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A



La rabosa i el corb Castalla La serra i la foia de Castalla, les penyes de Montfort, les illes Balears, el racó de l’Espartosa i bassa dels Ullals

JUAN BORJA i SANZ RONDALLES DE VALOR

Història d’un mig pollastre Xixona

El castell d’Entorn i no Entorn Xixona La serra de l’Escobella, laserra dels Plans, el riu de laSarga, el Carrascal d’Alcoi,el port de la Carrasqueta, laTorre de les Maçanes i elsalts de Gulatdar

Comencilda, Secundina iAcabilda

Castalla El Carrascal de Castalla i laFont de la Carrasca

Joan-Antoni i els torpalls Castalla Castalla i el Puigcampana

I queixalets també Penàguila Penàguila

Les animetes Biar Biar

La crida de la rabosa Penàguila Penàguila

El Gegant del Romaní Benifallim Benifallim, la serra de Rentonar, la Marina, el Puigcampana, Aitana, el Carrascal, l’Ull del Moro, la serra de Mariola, el Benicadell, Teulada i Penàguila

El patge Saguntí Penàguila Morvedre i el Puig de Sta Maria

Peret Castalla Castalla, l’Altet de Todora,Mutxamel, Castalla, el pasde la Penya Roja i la sendade Tibi

El dimoni fumador Penàguila Penàguila

Abella Castalla Banyeres, la serra deMariola, Alcoi, Ontinyent,València i Catarroja

El ferrer de Bèlgida Bèlgida Bèlgida

L’amor de les tres taronges Bèlgida El riu Monnegre, Tibi,Agost i Elx

Nabet Bèlgida Bèlgida

El pollastre de festes Bèlgida Bèlgida, Albaida, Benigànim, Carrícola, el Benicadell, Bocairent, Agullent i Otos

71VA

LOR

ALA

CA

NTÍ



El xiquet que va nàixer depeus

Castalla La foia de Castalla, el portde Biar, el pantà de Tibi,les serres de la Carrasquetai de la Penya Roja,Cocentaina i la Valld’Albaida

RONDALLES DE VALOR JUAN BORJA i SANZ

Els tres plets de PasquaGranadapeus

Castalla Alcoi i Castalla

Esclafamuntanyes Xixona Penàguila i Banyeres deMariola

L'albarder de Cocentaina Muro Cocentaina i la Canald’Alcoi

El jugador de Petrer Castalla Petrer, Monòver i Novelda

Don Joan de la Panarra Castalla i Callosa d’enSarrià

Finestrat, el Regne de lesGirones, la serra de Bèrnia,el Puigcampana, Villalongai Ondara

El llenyater de Fortaleny Tavernes La Ribera de Xúquer i laserra de Corbera

La mare dels peixos Bèlgida Dénia, el cap de SantAntoni, la badia de Xàbia,la cala de la Granadella, laserra del Carrascal d’Alcoi,el port de l’AigüetaAmarga, la foia de Castallai Onil

El Castell del Sol Bèlgida Aitana, el Benicadell, laserra de Mariola, Benillup,les serres Gredoses

Els guants de la felicitat Xixona Villena, Penella, l’'D5Alcúdiai Alcoleja

L’envejós d’Alcalà Castalla Alcalà de la Jovada, lespenyes de Beniaia, la serrad’Aitana i la Vall d’Alcalà

El rei Astoret Bèlgida La serra de la Safra, Agullent, Ontinyent, el port d’Albaida, la serra de Castalla i la vall d’Elda

La mestra i el manyà Bèlgida Atzeneta d’Albaida

Llegenda del palleter Castalla El camí d’Alacant i Castalla

El darrer consell Bèlgida Vall d’Albaida, Bèlgida,el Benicadell, el barranc dels Molins, Albaida, Montaverner, Benigànim, Plana de Muro, Vall d’Alcalà i Muro del Comtat

NURIA SENDRA i MARCORondalla de Fogueres

72

Ara fa cent anys que nasqué un xiquet a la ufanosa Vila de Castalla. Tingué una vida llarga i plena i acabà els seus dies a la gran capital de València, la dels trescents campanars presidits pel majestuós Miquelet.

Aquest home, ja ho sabeu, responia al nom d’Enric Valor i sabia apreciar la bellesa de les nostres paraules, de les nostres històries, dels paratges valencians.

La nit de Sant Joan , com tots sabem, és la més màgica de l’any i més encara si la vivim a la ciutat d’Alacant, plenament dedicada a les seues Fogueres. I dic això perquè ho demana el lloc on es publica aquest article. I també perquè les rondalles i les Fogueres de sant Joan són dos exponents de la nostra cultura popular i en el centenari del naixement del mestre Valor això pot tindre consequències... Us contaré un secret, perquè sé que sabreu guardar-lo: Tot i que el mestre Valor morí, volgué restar amb el seu poble, amb els seus conciutadans. I la nostra gent també volgué retindre’l a ell. Quan aquesta tan gran afinitat es dóna, desencadena forces ocultes que són capaces de qualsevol cosa.

Així que, si entre les flames d’una foguera us sembla distingir una cosa que no és usual, una figura que us fa l’ullet o una Bellesa que us ofereix un desig, no deixeu passar l’ocasió, és el senyal.

Podria semblar fruit de l’emoció del moment, però –i ateneu bé, que no ho repetiré- certament no ho és: diu que en un dels jardins d’Alacant hi ha plantat un roser. Aquest roser és descendent d’aquell del que Jaument furtà una rosa per a la seua filla Abella. No n’heu de tallar mai cap rosa o faria enfadar molt l’esperit del negre.

Per contra, si trobeu la rosa més bonica i n’aspireu el perfum durant set instants, tindreu el seu favor. Acte seguit, haureu de llegir un fragment de les Rondalles que Enric Valor va escriure -el que més us agrade, és per conciliar el seu esperit-, i formular un desig. Aquest desig serà acomplert sempre amb l’única condició que siga positiu per al poble, la llengua i la Cultura que el mestre Enric Valor va estimar.

NÚRIA SENDRA i MARCOEdicions del Bullent

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


73VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

Va encapçalar les grans mobilitzacions del 1995. Ja era gran, aleshores. Aguantar dret, avançant darrere una pancarta durant un parell d'hores o tres, no era cosa fàcil. Però ell ho va fer. Amb aquell seu somriure d'ala ampla. Digne i feliç de veure tanta gent com vessava pels carrers d'Alacant, de València. Li havíem dit que no calia que l'aguantara sencera, la manifestació, que en estar-s'hi al començament i comparèixer després alsparlaments n'hi hauria prou, que un cotxe el podria dur còmodament fins a l'acte final. D'acord. Només que, un cop allà, un cop al carrer, un cop constatat l'escalf de mirades i banderes que trobava al seu pas, un cop comprovat que, efectivament, i malgrat tots els malgrats, el país continua bategant amb força, el senyor Valor no se'n va voler anar. I aquesta és la imatge que me'n ve, cada vegada que hi pense: amb el seu barret, el seusulls encesos, saludant la gent, avançant feliç amb la pancarta ("Alacant és important" i també: "Sense Alacant no hi ha país") i responent que sí però que espera't un poc més, cada vegada que algú li recordava la possibilitat de deixar el carrer i pujar al cotxe. Sempre vàrem tenir Enric Valor al capdavant de les mobilitzacions per la llengua i pel país. Sempre.

I d'alguna manera hi continua essent. Gràcies al seu llegat, al seu exemple. Enric Valor ha estat fonamental per a la supervivència, la fortalesa i la dignificació de la llengua en aquest país. Des del seu treball literari, òbviament, amb les novel·les (immens Cicle de Cassana!) i amb la recuperació i extensió de la nostra rondallística, però també des del treball científic, des de la tasca de difusió normativa. Cal recordar com teníem dedesballestada la llengua, fa trenta, quaranta anys. Ens havien relegat el valencià (en la bella expressió que ens va regalar el senyor Valor, "el nostre valencià, el català de tots") fora de l'escola, de la universitat, de la vida pública. I calia restituir-nos la dignitat.

Des de diversos sectors del nacionalisme, gent de llengua i de cultura, gent de lleis i de ciència, ens posàrem a treballar per imaginar-li possibilitats al català també a les escoles. Era un espai clau que s'havia de guanyar. D'aquí en va sorgir la Llei d'Alacant, precisament, la Llei d'Ús i d'Ensenyament del Valencià. I, abans, els cursos Carles Salvador que ens permeteren formar milers de mestres en la nostra llengua, precisamentpreveient que, un cop encetàrem el camí de la normalitat, ens farien falta professors capacitats en català. I sort en vàrem tenir.

Dins de tot aquest ampli moviment de recuperació, Enric Valor va ser una peça clau, un home fonamental. Perquè, a més de lleis i de mestres, ens calien eines, ens calia difondre la normativa de manera pràctica, entenedora, rigorosa. L'any 1983 publicàrem els seus Temes de correcció lingüistica (la llengua no es mereixia aquell anar amb una sabata i una espardenya a què alguns la volien relegar: escriure en català significava també escriure bé, òbviament, igual com passa en qualsevol altra llengua del món) i, sobretot, La flexió verbal, un manual utilíssim, imprescindible, per conèixer com s'escriuen correctament totes i cadascuna de les formes dels nostres verbs, també amb les variants valencianes.

Quan plantejàvem tot aquest treball, als anys 70 i primers 80, no ens imaginàvem de cap manera que arribaríem a ser on som. Perquè la

ELISEU CLIMENT i CORBERÀFonamental Enric Valor


74FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

situació és difícil, prou que ho sabem, i més encara al sud del país, però, pel que fa a l'ensenyament, no hem d'oblidar d'on partíem. I ara tenim milers, desenes de milers de joves, que han pogut créixer des del respecte per la pròpia llengua (que és també la pròpia identitat), que coneixen els mots que el temps ens hauria fet perdre i que Valor ens va saber preservar (i ben vius: gràcies a les rondalles que es continuen llegint i explicant no hem convertit les nostres paraules en peces d'arqueologia sinó en sons que es pronuncien, en significats que es transmeten), que saben com s'escriu sàpia, pertanyera o argüírem, posem per cas. I que, si no ho saben, obren el manual d'Enric Valor i, nyas!, solucionat.

Enric Valor ha estat (és!) una figura imprescindible per a aquest país. Compromès i arrelat, ens va saber transmetre aquell seu amor pregon per les coses de la terra, per lallengua i el seu paisatge, per la gent que l'ha feta com és. Gràcies a ell, al seu treball,som, avui, una mica més dignes.

ELISEU CLIMENT i CORBERÀEditorial Tres i Quatre


ELISEU CLIMENT i CORBERÀ FONAMENTAL ENRIC VALOR

75VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

Manuscrit i pla de l’obra Habitatge per a l'eternitat última novel.la, inacabada, d’Enric Valor.

GUILLEM-JORDI GRAELLSUna experiència agraïda de lector

76

Quan jo era infant per un aniversari o uns Reis em van regalar tres llibres de rondalles que havia editat Ariel. Un d'ells, contenia rondalles gironines i valencianes. Em van fascinar aquelles narracions tradicionals, extretes de la tradició popular, i que podien competir tranquil·lament amb els contes extraordinaris o fantàstics que coneixíem millor, els recolits pels germans Grimm o per Andersen. Feien referència a indrets, personatges i costums que m'eren propers i van excitar el meu imaginari i estic segur que tenen molt a veure amb la meva posterior dedicació a l'escriptura i a la fabulació.

Molts anys després, quan ja començava a moure'm pel món de les lletres, vaig conèixer Enric Valor però no el vaig relacionar en absolut amb aquella lectura infantil. Em sembla que va ser arran de la publicació de la seva novel·la "Sense la terra promesa", quan jo em movia força sovint pel món literari valencià, tal com he tractat de continuar fent sempre, mantenint-hi bons amics i contactes més o menys regulars. Fins i tot vam coincidir de manera efímera a la junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, quan ell n'era el vicepresident pel País Valencià i jo era un vocal tot just cooptat per la junta.

Vaig llegir la novel·la de Valor amb interès i gust, i un dia, ordenant la meva biblioteca, per fer un lloc específic als reculls de rondallística i narrayiva oral, vaig retrobar, una mica deteriorats per les lectures constants de feia anys, aquells volums d'Ariel de gran format i magníficament il·lustrats. I entre ells, aquelles rondalles gironines i valencianes. I de sobte vaig adonar-me que el col·lector de les rondalles valencianes era precisament Enric Valor, a qui identificava com a novel·lista. Poc després començaven a aparèixer aplecs sistemàtics i copiosos de la seva activitats literària i, molt especialment, de la seva tasca de salvador d'aquella narrativa tradicional, a la qual devia tant la meva experiència infantil i que encara estic en deute d'utilitzar literàriament.

Un projecte teatral, que se'n va anar en orris com tants d'altres, de fer una "rondalla de rondalles" amb en Lluís Pasqual, l'època que encara érem amics i col·laboràvem sovint, m'havia fet revisar aquells textos, i encara no sóc de l'altre món que no faci alguna cosa en aquest sentit. Quan m'hi posi, estic segur que l'enginyosa traça narrativa de l'Enric Valor em serà de molta utilitat. Aquelles rondalles de la Foia de Castalla són per a mi una de les expressions més genuïnes i saboroses de l'afany d'explicar històries, d'inventar móns a partir de la quotidianitat, de mantenir molts fermes i potents les arrels en el teu entorn immediat.

És una alegria i una satisfacció que la vostra Foguera hagi volgut dedicar el seu llibret d'enguany a aquesta il·lustre personalitat valenciana tant del món literari i lingüístic com de l'expressió cívica fidel al País Valencià i les seves autèntiques característiques, avui tan alterades i atacades per la xurma corrupta que la vol provincialitzar definitivament i a compte d'una altra realitat nacional i cultural. Que l'exemple i l'obra d'Enric Valor persisteixin en l'ànim del poble valencià de nord a sud i continuï essent un referent i un pou d'experiències i models literaris i cívics.

GUILLEM-JORDI GRAELLSPresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA


VALO

R A

LAC

AN

TÍ

VALOR PER A INFANTS

77VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

No té potes i caminaté ales però no volaté la forma de cassolaa veure si l'endevines

El barret

CANÇÓ “RECORDEM A ENRIC VALOR”Dani Miquel i Antich

78

Recordem a Enric Valorescriptor fill de Castallalingüistica i narradorque va fer de la Rondallael seu més valuós tresor.(dues vegades)

Enriquia les Rondallesamb paraules ben posadesli agradava la naturatambé la literatura.

Estimava el valenciài en gramàtica es posà,i amb els llibres que escriviala gent la llengua aprenia.


El patge Saguntí.La mestra i el manyà.Els guants de la felicitat.El príncep desmemoriat.

El dimoni fumador.L’albarder de Cocentaina.El jugador de Petrer.Llegenda del palleter.


FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

© Jesús Huguet

© Jesús Huguet


EXPRESSIONS

Enric Valor també va fer una gran llavor per a mantindre un gran nombre d’expressions que utilitzava la gent als pobles.

“de repica’m el colze”: Molt intens, extraordinari, molt bo.

“trencar-se la testerola”: Fatigar-se mentalment estudiant un problema.

“dir la seua”: Donar la seua opició, en un tracte, en una discussió...

“cara de mangranetes agres”: Cara de pocs amics, irritada.

“torrats com a soques”: Profunda-ment adormits.

“eixir-se’n de mare”: Desbordar-se d’alegria, per desordre, per entu-siasme.

“aix`s són altres calces”: Això és tot diferent, això és un altra cosa.

“no dir ni pruna” : Callar absoluta-ment.

“fer la becada”: Cometre un gros error, per irreflexió o per ingenuïtat.

“calfar l’orella”: Aconsellar a algú d’amagat per a fer-li prendre una de-cisió.

“fer via”: Avançar, fer camí.

“poca-solta”: Poc trellat, poca capa-citat per a dir o fer les coses com cal.

79VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

RONDALLA “EL DIMONI CAÇADOR”

Una de les rondalles preferides de Valor era el ”El dimoni fumador”, perquè, com ell mateix, el seu protagonista era caçador...

Hi havia una vegada un home de Penàguila que li deien “l’oncle porra”...

LES RONDALLES

Fa molts molts anys, a poqueta nit, quan fora de casa feia un fred de mil dimonis, o quan amb el bon temps parents i amics seien tots junts, sempre hi havia algú que contava rondalles. Era un divertiment, més o menys, com ara ho és el cinema. Les rondalles, abans, eren contades en un rogle de gent, ara és comú llegir-les al llibre.

L’estudi de les rondalles va començar perquè molts escriptors i estudiosos van trobar les aerrels de la cultura originari dels pobles d’aquestes narracions, una cultura que a causa de l’avanç del “progrés” i el des-poblament de moltes àrees rurals semblava a punt de desaparéixer.

És un relat o narració en prosa, de tradició oral i de caràcter anònim, que conta fets imaginaris, desenvolupats amb uns personatges, un argument i un espai determinats, i que té unes fòrmules fixes d’inici i acabament del relat.

A més les rondalles pertanyen a un patrimoni col.lectiu que remet a la cultura indoeuropea.

© Jesús Huguet


80FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll.

Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari. D'a mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terrany extremadament trencat del terme baix.

Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps, un home de Penàguila a qui deien l'oncle Porra.

Era ell un homeneu animós, trempat, així com d'una quarantena d'anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passió per la cacera; l'altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic camí, allà amunt vora la crestallera del Castell.

Justament el diumenge abans, havia estat advertit per rector de poblet, el vell mossén Galiana, que va amenaçar-lo de negar-li la absolució quan anàs a complir en la parròquia, si aleshores no s'havia ja corregit d'aquella desficaciada i perillosa immoderació.

—Porra— li havia dit, —no sé què haig de fer de tu. Que te'n passasses de la ratlla en el teu sant o en la festa major del poble, i açò sense voler i solament per commemorar i alegrar la diada, podria passar als ulls de Déu, que tal vegada per això va manar a Noé allò que tots sabem que li va manar. Perquè una festa grossa de la cristiandat, sense que els cristians puguen sentir-ne fortament l'alegria... Jo també me'n faig càrrec. Però això que tu fas els cinquanta-dos dissabtes de l'any, això és vici i res més que vici, castigar el teu cos, donar escàndol i cometre pecat mortal.

Pujava, com diem, pel camí l'animós oncle Porra, i anava encara remugant la filípica de mossèn. Al muscle, duia l'escopeta pistonera; al coll, una bufanda, perquè feia fred, i la muntera estacada fins les orelles.

La pistonera és una arma semblant als trabucs, que es carreguen per la boca. Ell la duia carregada i anava a veure si podia soltar un parell de trets a les perdius dalt en el Pla del Cirer.

Eren les tres de la vesprada, i ell havia passat ja la negrosa ermita que hi ha a mitjan costera. Passà més amunt, sota un ixent de les penyes del castell, on hi ha unes coves de roca grogosa a la dreta del camí, i, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves. Instintivament, tirà mà de l'escopeta, com fan tots els caçadors, però s'adonà que el qui eixia d'allí i li barrava el pas plantant-se en mig de la romana senda, no era un cerval, ni un llop, ni un rabosot, ni res que ell pogués caçar: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls esqueixats i plens de rellampecs. Duia una muntera, talment com feien els d'aquelles comarques; però a la primera ullada, Porra va trobar que no el coneixia de res.

I arribà a l'home estrany, que el saludà molt afectuós:

— Hola, oncle Porra!— Hola germà!— respongué el caçador, a la usança del país.



81VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

— Què, de feina?— preguntà el foraster.

— Sí... Però escolte— puntualitzà Porra parant-se-li al davant, —vosté no és de Penàguila, veritat?

L'home estrany rigué:

— Igual que si ho fos. No em coneixes? Jo estic ací destinat.Es torbà un poc el caçador, i li va mirar la cara. Deu de cel! Dels ulls d'aquell home eixia llum, llum de veres, que li donava, a Porra, com una calentor! I davall la muntera mal estacada al cap, li va descobrir les puntetes de dues banyes.

"És un dimoni", es digué Porra tremolant.

Però encara que ràpidament ho relacionà amb el pecat dels dissabtes i amb el bonegó de mossén Galiana, s'asserenà. Perquè Porra era molt astut, com a bon caçador de muntanya. Ah! Veurem si encara no li gastava ell una de bona!...

— Assentem-nos i fumarem, que ara et reconec— li digué tot pegant-li una amical esplanissada en el muscle.

— No em tens por?

— Per què te n'haig de tenir?

— Així m'agrada, Porra —s'alegrà el dimoni—. Tots em fugen, i quasi sempre m'haig de quedar xarrant sense que ningú m'escolte.

Es van asseure, cadascun en una cantera de les que rutlen fins a la vora del camí. El dimoni preguntà la garjol de Porra:— Què és això que portes?

Es referia a l'escopeta.

— No ho saps?

— No —confessà el dimoni—. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me'n va passar una!... L'altra volta que estava ací se'm va perdre l'ànima d'un renegat que duia cap a l'infern. I l'Amo, es clar, em va tancar en una cel·la de castic i allí m'han tingut a pa i aigua una pila d'anys. M'han soltat fa quatre o cinc dies amb l'encàrrec de no tornar a badar.

Porra va escoltar impassible l'explicació. De manera que aquell dimoniet del dimoni no havia estat en el món des d'avanç d'inventar-se l'escopeta!

— Açò que porte —informà llavors amb serietat l'oncle— és una pipa.— Una pipa?

El dimoni badava i feia cara de soca.© Jesús Huguet


“EL DIMONI CAÇADOR” RONDALLA

82FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

— Oi! Tampoc no saps què és una pipa? I fuma?

— Pipa, fumar... Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?

— És clar que n'he begut —féu el dimoni—.Allà avall on nosaltres vivim, no hi ha res més que foc i fum. Però el fum se't fica en els ulls i en la gola, i no dóna mai gens de gust, gens!

— Ací és una altra cosa —continuà Porra—: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes i n'engolim el fum, i se te'n puja al cap i te'l omple de meravelles; et trobes en el Paradís Terrenal.

Al sentir allò del Paradís, al dimoni li va caure la muntera i féu una rialla d'exitació.

— Vegem, vegem! —digué pressós.

Porra li allargà l'escopeta sense soltar-la de la culata.

— Fica't el canó dins la boca. Ací baix l'he carregada d'aqueixa herba. Tu, xucla-li fort.Aquell babau de l'infern es va posar a xuclar per la punta del canó.

— No trac fum! —va dir a l'acte.

— Xucla, xucla! —seguia rient-se-li Porra. I mentrestant amartellava l'arma.

El dimoni es tragué el canó de la boca una vegada més i preguntà:

— És cert que veuré el Paradís?

— Xucla i calla. Paradís i estreles i de tot veuràs! Ja me'n tornaràs la resposta!... I prepara't, que et done foc!

El dimoni tornà a xuclar.

Tot rient, tot rient, Porra estirà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim, descompassat, com si haguessen esclatat cent barrils se pólvora de moros i cristians. I l'aire encalmat de la vesprada, s'omplí d'un fum acre, tremolà la terra i caigueren pel costat de l'esglaiat caçador trenta o quaranta canteres i pedrots que de poc l'esclafen; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes, i, a la fi, quan es va acabar el rebombori i es dissipà a poc a poc el fum que mig l'ofegava, l'oncle Porra, que seguia assegut en el cantal i amb la pistonera descarregada i fumosa entre les mans, mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. I al dimoni?... Què li havia passat?

— Dec haver-li fet saltar la testerola —es digué Porra, ja asserenat i considerant el cas.

Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a la vila de Penàguila. Un no-res: matar-li el dimoni de tanda! Però quan ja havia fet mig quart de camí i era al capdamunt del coll, és a dir, en un punt molt agrest i solitari, va veure que al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers, que xisclaven i grallaven horriblement tot pegant voltes en confusió enmig del cel i davallant i muntant com a quan a terra hi ha alguna rabosa o algun buf.

Allò s'esdevenia en un punt on, vora el fons del canalís, no lluny del camí de ferradura, hi ha una llavadora de penya que forma com el sostre d'una cova allargassada arran de terra, i que avui encara els veïns de Penàguila li diuen la Cova del Dimoni, prop dels tossals de Codina.



83VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

Carregà de bell nou l'escopeta, i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar a l'indret damunt el qual revolava amb gran desori l'ocellada de rapinya, i, al girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes de la cova, el seu dimoni... sense cap o ballant, vinga de ballar, tot fent estranyes contorsions o horrorosos bots. De dins el cos, li eixia una esgarrifosa rialla i paraules soltes sobre el vi del dissabte i la falta d'absolució. Esborronat i com boig, tirà l'oncle Porra l'escopeta en un costat i emprengué la fugida camí avall, cap el poble, i això a bots més descompassats encara que els que pegava el dimoni, que li venia darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa. La veu li eixia del ventre, a aquell ser monstruós, i Porra sentia que cridava:

— Oncle Porraaa! Oncle Porraaaaaaa! No cal que fuges de mi!

L'oncle Porra, seguia corrent costera avall; es tapava les orelles, però el sentia igual. Els ocells de rapinya revolantigaven per damunt i no paraven d'escandalitzar.

— No te'n vages, oncle Porra seguia cridant el dimoni—. Jo no necessite el cap per a viure, i tu tampoc necessites l'absolució per a anar a l'infern.

Quan arribà a l'ermita que hi ha a mitjan camí —l'ermiteta de Sants—, s'agenollà l'oncle Porra i ve fer la senyal de la creu. Esquinçà llavors l'aire un altre paorós esclafit, i després tot quedà en un descansat silenci. Les gralles, els espavers, i les garses van callar i s'amagaren en els cingles solitaris. L'oncle Porra, llavors, s'alçà i es girà; escorcollà amb l'esguard per tots els penyals; però ja no va veure ni sentir més el descabotat dimoni. Arribà, però, tremolant a sa casa del poble. Estava tot suat. Es va gitar en el llit, i cridaren mossén Galiana, el qual el confessà i li va donar l'absolució, després de fer-li prometre que no s'emborratxaria mai més, "ara que ja havia vist el dimoni prop", com s'ha quedat de refrany en la comarca.

Però Porra no es va morir de l'esglai. Què anava a morir-se! Es posà bo, i ben bo; i és cert que complí la promesa de no beure, i es féu molt vellet, i quan lliurà l'ànima a Déu, ho va fer allà als vuitanta-tants en pau i amistat amb el Senyor.

catacrac catacric conte contat

conte finit

© Jesús Huguet


“EL DIMONI CAÇADOR” RONDALLA

POEMES PER A VALORMaria Dolors i Pellicer

84FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Abril lector

Dins l’entorn de la cultura,és l’abril, mes dedicatal plaer de la lectura,amb dos dies destacats:

dia dos, dia del llibreper als joves i els infants;vint-i-tres, dia del llibreper tothom, en general.

Recordem les aventuresque hem viscut des del sofà,o allà on fóra que estiguérem,amb un llibre entre les mans.

Hem patit amb l’aneguet,hem fet molts viatges llargs,hem passat moments de guerresi altres, de serena pau.

Les rondalles d’en Valor,un tresor que ens va deixar,ens fan viure les històriesque contava la gent gran.

ENDEVINA, ENDEVINALLA

Quin és l'animal que té sempreels peus al cap?

Preguntant de poble en pobleva aplegar un bon recullde contalles i d’històriesque va escriure amb molt de gust.

Un regal per a la llenguai les lletres, va deixar,un llegat per qui ho volguerabé llegir o estudiar.

Amb barret i gavardina,i un cert aire de senyor,treballava infatigable,l’escriptor Enric Valor.

N’hi ha de dolces i d’amargues,n’hi ha de baixes i n’hi ha d’altesque fereixen i atabalen.

N’hi ha de curtes i de llarguesi també d’impronunciables.N’hi ha d’amor, molt ensucrades,n’hi ha que es troben encreuades,n’hi ha de noves i d’arcaiques.

Totes elles necessàries,ens captiven, les rondalles.

© Jesús Huguet


(el pollastre. Personatge de la rondalla Història d’un mig pollastre)

Sóc l'enemic del pastori li robo el bo i millor.

(el llop. Personatge de la rondalla Comencilda, Secundina i Acabilda)

Tinc les potes que té un gosi els bigotis dels senyors.

(el gos. Personatge de la rondalla La crida de la Rabosa)

85VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

PERSONATGES

BOU

CORB

DIMONI

FIGUERA

FONT

JUGADOR

MAÇA

PARDALET

POLLASTRET

PRINCESA

RABOSA

RATETA

REI

RIU

SOPA DE LLETRESDani Miquel i Antich

Busca els personatges de les rondalles es aquesta sopa de lletres:

B P I M G R G B J R SA K G J

B U R B A R T D A O KO T S W

Y G E B M R S I C D YF E Q X

Y D U L C L H M M A BO R E L

U B W M Y I C O V G ON T S L

N O W L T Q Y N A U UT S T J

A F W D A P L I T J SH A E M

S Q U W Y R E I E G UF L L O

O X A L V I N G T C II L A N

B W Ç T H N C N A B RG O D L

A B A K H C O O R O HU P R X

R P M P N E I R K X AE I A E

V J E I O S K E H Y IR M P P

N H M D V A A I T Q NA J K S

F E P V K W T D Q K CN B R O


© Jesús Huguet

ENCREUAT VALORÑascoca Alicante

86FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

1. Ample i fort, robust, però de poca alçària en comparació a l’amplària.2. Part més alta d’una muntanya de forma aguda.3. Pas fondo, encaixat entre muntanyes.4. Sinònim de sud.5. Territori pla, més o menys gran, enclotat entre muntanyes.6. Perfumat, sa. 7. Sinònim de caiguda.8. Que crida o xiscla.9. On la carena de la muntanya presenta una menor altura. Antònim de cim.10. Terreny de caça.11. És la part més alta d’una muntanya, la línia que partix les aigües de pluja.


4

5

7

2

1

3

6

9

8

11

10

1. Rabassut

2. Cresta

3. Estret

4. Migjorn

5. Foia

6. Balsàmic

7. Bac

8.Xisclador

9.Coll

10.Vedat

11. Carena

87VA

LOR

ALA

CA

NTÍ


1983

Premi Sanchis Guarner Diputació València

1985

Premi de les Lletres Valencianes

Ajuntament de València

1987

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

1993

Creu de Sant Jordi Generalitat de Catalunya

Doctor Honoris Causa Universitat de València

1998

Premi Valencià de l’Any 1997 Fundació Huguet

Doctor Honoris Causa Universitat de les Illes Balears

1999

Doctor Honoris Causa Universitat Jaume I de Castelló

Doctor Honoris Causa Universitat d’Alacant

Doctor Honoris Causa Universitat Politècnica de València

2000

Medalla d’Or de la vila de Petrer

Fill Adoptiu de València

Fill Predilecte de Castalla

Fill Adoptiu de Penàguila

2001

Fill Adoptiu d’Alboraia

Medalla d’Or Diputació d’Alacant

88FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

La Foguera Benalua a Enric Valoren homenatge per la seua contribució en la recuperació de la nostra llengua

i la nostra cultura

24 de Juny de 2011

ÍNDEX Càrrecs 90 Quadern

de Bitàcola 100 Monuments 102

Comissió 106 Programa de Festes

Fogueres 107 Guia Comercial 108

89VA

LOR

ALA

CA

NTÍ

90FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

BELLESA Susana Rodríguez i del Pozo

BELLESES

91FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

Kenia Vidal i Richart BELLESA INFANTIL

FOGUERES 2011

92FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

DAMA D’HONOR Sandra Sánchez i Velasco

DAMES D’HONOR

93FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

María Alcaraz i Valdés DAMA D’HONOR

FOGUERES 2011

94FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

DAMA D’HONOR INFANTIL Laura Domenech i Navarro

DAMES D´HONOR 2011

Inés Gadea i García DAMA D’HONOR INFANTIL

95FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

FOGUERES 2011

96FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

PADRINA D’HONOR Natalia Velasco i García

PADRINES D´HONOR 2011

Laura Ramírez i Pérez PADRINA D’HONOR INFANTIL

97FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

FOGUERES 2011

98FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

CÀRRECS D´HONOR 2011

CREMAOR D’HONOR INFANTILSiam Vidal i Richart

COMISSIONAT D’HONOR INFANTILNicolás Sáiz i Lucas

COL.LABORADORS D’HONORTransportes Sánchez Roque

Planos GomisParroquia San Juan Bautista

Ayuntamiento de AlicanteDiputación Provincial de Alicante

PRESIDENT D’HONORJosé López i Gomis

99FO

GU

ER

A B

EN

ALU

A

ACTES DURANTTOT L’ANY

101

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

PeticióBelleses i Dames

Fogueresen Nadal

5é PremiBetlemsInfantils

Festa‘Bandereta’

Falles deValència

4rt classificatConcurs Bitlles

Passarel.laInfantil Port

Passarel.laPort

PresentacióBelleses i Dames 2011 Santa Faç

QUADERN DE BITÀCOLA 2011

DE BITÀCOLA

102

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

LEMA: TEMPTACIONSARTISTA: PERE BAENA

MONUMENT 2011

103

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

EXPLICACIÓ

Àngel de la guarda,dolça companyia,fes-nos fer bondat,de nit, poc, i més de dia,i als temptadors dimonisfes-los anar a una sastreria.

Com aquell ull de George Orwell -1984-nosaltres ens vigilem estranyatscom si espiàrem un altre.

Odioses prohibicions,dolces temptacions.Si hi queiem és pecat.Si les seguim, felicitat.

Si vas d’infidel,preservatiu per si la SIDAi pensa’t la bona mentida.

Si t’agrada fartar,renunciaràs a la dietai bona panxa a criar.

Si vas d’orgullós taurí—torero, torero!—t’acusaran d’assassí.

Que estimes la velocitat,no passa res, què ha de passar?Hisenda et patrocinarà.

Si amb la bolleriafas sincera amistat,ingressaràs als clubde la dolça obessitat.

Si amb el perniciós tabacfabriques elegant fum,tu fuma i fuma, cabut,benvingut al “Càncer club”.

VICENT BROTONS i RICO

104

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

LEMA: M’AGRADESARTISTA: PACO GISBERT

MONUMENT INFANTIL 2011

105

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

EXPLICACIÓ

Peixets i palometesestan meravellatsperquè el sol i la marviuen enamorats.

És la millor terreta,i la del Postiguetés la millor platgetaper a jugar els xiquets.

Per a festes, Alacant,dels Moros i Cristianspassem a Carnestoltesi sempre així tot l’any.

I quan és primaveratenim Setmana Santa,calfa el solet per Pasquai dijous, la Faç Santa.

Se’n va la primavera,arriba el bon estiui el foc de Sant Joanens vol a tots ben vius.

Com vos agrada, xiquets,una terra tan festera,així que no m’estranyaque oblideu col·le i cartera.

VICENT BROTONS i RICO

106

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

Pilar Rodríguez i InsaManuel Alejandro Castillo i LópezJosé Juan Aliaga i GuillénMª Amparo Martínez i CremadesRosa María Armiñana i RuizJoaquín Sanchiz i GimenoRegina Valdés i RodríguezAntonio Sansano i EscribanoEncarni Segura i GómezMªJosé Martínez i CremadesGabriel Azuar i DomenechLuis Valero i TorregrosaPilar Payá i GonzálvezJuan Antonio López i ParresInmaculada Castillo i LópezLaura Tejada i TafallaNatalia Velasco i GarcíaSarah Djihoud i OrtsClara Escrich i QuiñoneroRosa Sanchiz i ArmiñanaCristina Sanchiz i ArmiñanaAdrián Sabugo i de DiegoOlimpia Richart i PedrazaMaría Alcaraz i ValdésSandra Sánchez i VelascoSonia Ramírez i PérezVerónica Llinares i GabrielSara Baeza i CantóRaúl Ferrer i MadrigalSusana Rodríguez i del PozoAlba Chinchilla i Molines

COMISSIÓ 2011

Laura Muñoz i MásDylan Martínez i DjihoudLaura Ramírez i PérezJuan José de la Torre i PayáKenia Vidal i RichartSiam Vidal i RichartCarla Sánchez i VelascoAndrea Llebrés i ColadoJorge Llebrés i ColadoLorena Casamayor i GarcíaClaudia Palazón i GarcíaLucía Fernández i ArmiñanaAlex Gallego i SebastiáJosé Miguel Pomares i PorcelInés Gadea i GarcíaLaura Doménech i NavarroDavid Benito i SanchizAlejandro García i AlcarazMarina Fernández i VacaAdrián Fernández i VacaAitana Castillo i Arena

107

VALO

R A

LAC

AN

TÍ

Com en anys anteriors, celebrarem el ja tradicional Certamen de paelles, en el qual compartirem un dia de convivència amb les altres comissions de fogueres i barraques.

A les 20.00 hores se celebrarà a la Plaça d’Espanya, juntament amb el Monument al Foguerer, l’Homenatge als foguerers i barraquers que ja no són amb nosaltres.

A les 21.00 hores, un any més, assistirem al Pregó Oficial de Festes en la Plaça de l’Ajuntament.

A les 20.30 hores començarà l’Entrada de Bandes i Comissions, des de la Plaça dels Estels, on participarem acompanyats de la nostra banda de música.

A les 20.00 hores, Cavalcada del Ninot, des de la Plaça dels Estels i seguint el recorregut oficial. Portarem disfresses relacionades amb el ninot de la nostra foguera, sempre amb el bon humor que caracteritza aquesta desfilada.

Aquesta nit, igual que l’any passat, serà la Plantà de la nostra foguera infantil. Durant el capvespre aniran arribant els elements principals de les nostres fogueres a la Plaça Navarro Rodrigo i començarem amb la plantà.

De matí, rebrem la visita del Jurat Qualificador de Fogueres Infantils. Esperem que aquest siga un bon any i ens donen algun premi.

Per fi ha arribat la nit de la Plantà de la nostra foguera adulta. Al llarg del dia, acabarem el muntatge del nostre racó i a la nit començarem la festa amb música de discomòbil.

Al matí, esperarem la visita del Jurat Qualificador de Fogueres Adultes. A les 19.00 hores, primeres cercaviles pel nostre districte i més endavant dirigir-nos fins a la Plaça dels Estels i participar en l’Ofrena de Flors a la nostra Patrona, la Mare de Déu del Remei.

A la nit, novament gaudirem de la música en el nostre Racó Popular fins a altes hores de la matinada.

Als 8 del matí, despertà amb traques, petards i banda de música.

Sobre les 11.00 hores ens dirigirem fins a la Plaça de l’Ajuntament per arreplegar els Premis que durant aquest exercici ens hagen concedit i que esperem que en siguen molts.

A la vesprada, farem unes cercaviles pel barri, mentres en el centre de la ciutat continuarà l’Ofrena de Flors a la Patrona.

A la nit, més música i més festa en el nostre Racó.

A les 8.00 hores, despertà en el nostre barri amb pólvora i música.

A les 10 del matí, visitarem les fogueres dels districtes amics i veïns.

La vesprada d’aquest dia, la dedicarem als més xicotets de la nostra comissió. Tindrem berenar, jocs, concursos i moltes sorpreses per a tots ells. En el centre de la ciutat tindrà lloc la Desfilada Folclòrica internacional.

A la nit, revetlla a el nostre Racó.

Dia gran de la nostra Festa

A les 10.30 hores, Processó pels carrers del barri i ofrena de flors a Sant Joan Baptista a la parròquia.

A les 12.00 hores, Missa Solemne en honor a Sant Joan Baptista.

A les 19.00 hores, últimes cercaviles pel barri.

A mitjanit i des del cim de la muntanya Benacantil, es llançarà la tradicional Palmera amb què comença la cremà.

A la nit, seguirem amb la música en el nostre Racó i esperarem que arriben els bombers per a cremar les nostres fogueres.

Com sempre i a les dotze de la nit tindrà lloc la Nit del Foc. Disfrutarem de la pólvora que tant ens agrada als festers de fogueres.

Com és habitual, les belleses i dames d’honor dels diferents districtes d’Alacant, gaudirem del tradicional Cós Multicolor, que ompliran els carrers del centre de la ciutat de serpentines i confeti.

JUNY

5

PROGRAMA DE FESTES

17

19

20

21

22

23

24

25

26

18

108

FOG

UE

RA

BE

NA

LUA

GUIA COMERCIAL

enric valor - 2011 - foguera benalua

Documents