Curs 2014-2015

3r i 4t d’ESO

Guia de lecturaDossier de l’alumne

NO

VE

L·L

A N

EG

RA

I D

E M

IST

ER

I

ELLES TAMBÉ MATEN

Anna Maria Villalonga (editora)

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Ensenyament

Aquest curs 2014/2015 un grup d'alumnes de 3r D'ESO ha participat a EL GUST PER LA LECTURA, concurs basat en la lectura i escriptura. Un cop llegit el conte de NÚRIA CADENES “Un mort a la cuina ” que es troba dins de l'antologia de contes “Elles també maten”, l'han hagut de continuar i escriure'n un desenllaç, tot intentant de donar llum a alguns aspectes que no en queden explicitats. Havien d'adoptar el punt de vista d'un investigador i el text havia d'oscil·lar entre un mínim de 4.200 espais i un màxim de 4.800.

A continuació podeu llegir les redaccions que han escrit els següents alumnes:ESTEL VILARJUDIT ROGRIGOCLAUDIA MUNNÉSAIDA LI SILLOANA SÀNCHEZAINA LAYUNTAIVÁN CUEVAS

ELLES TAMBÉ MATEN (continuació) d' ESTEL VILAR

Ella no creu que el seu germà hagi mort per una confusió d'herbes, com si fos un imbècil.

Fou la seva muller, n'està segura. Aquella dona seva sempre ha sigut estranya, mai li ha

caigut bé. L'havia acabat apartant del seu estimat bessó, com un ós egòlatra que guarda

amb recel una bresca de mel. Ara que ell ja no hi és, podrà per fi venjar-se per tot el que li

ha fet.

L'elegant engavardinat seu sobre un banc de pedra, mentre rumia. Ha parlat amb molts

veïns, i cap li ha aclarit res. Pel que es veu, la víctima era gran entesa en plantes. I el van

matar amb una herba. L'assassí s'està rient d'ells com un pallasso en plena funció.

“Davant dels vostres nassos”, estarà pensant, sorneguer. Ja l'està començant a treure de

polleguera aquesta història, i això que tot just acaba de començar.

S'asseu i observa la seva filla. La primera nit que podrà dormir tranquil·la d'ençà que va

néixer. No s'imagina l'infern que deu haver passat. “No pateixis, filla meva” li xiuxiueja a

cau d'orella “aquest porc mai més et farà mal”. Després s'aixeca del llit i es dirigeix a la

vora de la llar de foc, impassible. De les butxaques es treu dos grapats de baladra, i els

llença al foc. Observa com els devoren les flames, famolenques. Potser si l'hagués cremat

viu ara no tindria cap problema.

La dona s'aixeca, inquieta. Camina amunt i avall per l'estret passadís, impacient per

l'arribada del detectiu. Després d'assegurar-se que era de fiar, va decidir contractar-lo per

a resoldre l'assassinat del seu germà. Sona el timbre, estrident, que li indica l'arribada de

l'investigador. L'home, llargarut i i esprimatxat, fa acte de presència a la petita casa de la

irritada clienta. Sap que arriba tard, però s'excusa, al·legant l'obtenció de nova informació

del cas del difunt senyor Vilamitjana. Sa germana ofega un crit, i reclama acte seguit una

detallada explicació de la suculenta novetat.

L'inspector truca a la porta, fent sonar la gastada fusta. Ella recorre l'estància i es disposa

a obrir la porta amb parsimònia. Ja fa uns quants dies que aquests “guardians de l'ordre”

ronden per casa seva i, encara que no li fa cap gràcia, no s'hi pot oposar. Mentre obre la

porta, suspira i es vesteix amb el seu posat de dol, format per una veu esquerdada i ulls

plorosos. L'home li demana tornar a inspeccionar l'escena del crim, per a descartar

possibilitats. Ella assenteix imperceptiblement amb el cap, i tot seguit l'acompanya amb

desimboltura fins al lloc dels fets. L'inspector arruga el front capficat, mentre, una vegada

més, la seva teoria es desmunta.

Somriu satisfeta, un deix malvat il·lumina els seus ulls. Per fi podrà inculpar aquesta puta

d'haver matat al seu bessó. Agafa el paper amb força i comença a caminar cap a la

comissaria tan ràpid com li permeten les seves mortals sabates. És el document que

necessita. El que diu que ell no va morir per la baladra, sinó ofegat. El que demostrarà

que la seva dona és l'assassina.

L'inspector observa la tassa de cafè fumejant, com si aquesta li pogués recomanar què

fer. Fa dos dies que ha rebut un document en el que consta que el senyor Vilamitjana morí

ofegat, concretament amb un cinturó. Cinturó que, per descomptat, no s'ha trobat a casa

del difunt. El més curiós és que s'ha trobat un pèl de la seva dona a la boca del mort, i una

ungla trencada també seva dins una esgarrapada a les lumbars. Això la fa greument

sospitosa, però alguna cosa li diu que aquesta dona no és tan simple com sembla.

* * *

“La senyora Vilamitjana desapareix amb la seva filla després de la mort del seu marit” diu

el titular, sorneguer. És com un ganivet clavat al pit, que t'ofega, i et fa sagnar sense parar.

Tothom se'n penedeix de no haver-ho vist a venir. I encara més ell, que quasi perd la feina

per culpa d'aquest cas. A més a més, la desgraciada li ha deixat una nota de comiat :

“Estimat senyor inspector,

La meva filla i jo intentarem ser felices en un altre lloc, ja que aquí ens ha estat

impossible. Començarem una nova vida, una de molt millor.

No ens busqueu, no servirà de res. Som prou prop com perquè ens oloreu, però també

prou lluny com perquè no ens arribeu a atrapar mai.

Ex-senyora Vilamitjana.”

És que s'han de tenir collons.

LES FULLES DE BALADRE de JUDIT RODRIGO

12 de febrer, matí

La meva arribada va passar desapercebuda. Per sort. El que menys volia era cridar

l'atenció. Perquè estava clar que la policia d'allà no resoldria el cas. Ignorants.

Els habitants tampoc ajudaven gaire. No volien parlar. Estaven callats. No els culpo,

tampoc és que anés amb ells però, és clar, això complicava més les coses.

Feia poques hores que havia anat a veure l'escena del crim: hi havia la silueta de la

víctima dibuixada a terra, se l'havien hagut d'emportar per la pudor que desprenia. I ara jo

no podia inspeccionar el cadàver cosa que m'havia cabrejat. Policies de poble, imbècils.

Bé, el fet era que una sèrie de coincidències nefastes havien matat l'home: fulles de

baladre enlloc de fulles de llorer, poc sentit del gust, problemes de salut, porta tancada,

cassoles caient, la minyona i les pastilles per dormir... No els hi vaig comentar que no crec

en les coincidències, jo.”

13 de febrer, matí

Vaig tornar a l'escena del crim. Volia interrogar a la dona de la víctima. Em van rebre prou

bé. La dona, que més tard em va dir que es deia Verònica, em va oferir una tassa de cafè

que vaig denegar amablement i em va convidar a seure. Em vaig presentar i vaig

començar a fer-li preguntes. “On éreu quan va passar la desgràcia?”. “Amb la meva filla

senyor, vam anar a dormir a casa de la meva mare, que està malalta”, va respondre.“I no

hi va anar, el seu marit?”. “No senyor, com ja sabeu era un home de negocis força

important i sempre estava ocupat i més en aquestes dates, que preparava un afer”.

Respostes impecables. Alguna llàgrima de tant en tant. Eludia el contacte visual. “I, una

última pregunta i ja la deixo en pau, com explica tenir fulles de baladre a la seva cuina?

Tothom sap que són verdaderament tòxiques... “ “Oh, tothom em pregunta el mateix. El

meu marit tenia problemes digestius i li van receptar prendre fulles de llorer. Li agradava

anar-les a buscar al turó d'aquí al costat i gairebé cada setmana hi anava. Un dia abans

de la seva mort va sortir a buscar-n'he. Es devia equivocar el pobre. Com ja sap, són ben

semblants les fulles de baladre i llorer”. Es va posar a plorar.

Després de l'interrogatori vaig inspeccionar la cuina. Tot al seu lloc. Tot menys... un

moment, que estrany. No m'havia dit la policia que al difunt se li havien caigut moltes

cassoles a sobre? I per què doncs ara estaven totes ben posades en un armari baix de

sota la pica des d'on no podien caure? Els armaris de dalt eren molt petits i les cassoles hi

cabrien amuntegades de mala manera. I si algú els obrís, les cassoles... caurien. Vaig

inspeccionar aquests armaris. Res d'estrany, res important: mongetes i pots de conserva,

una caixa d'infusions, galetes salades...

“Que puc anar al lavabo, senyora?” necessitava aclarir-me les idees.. “I tant! Tor recte i a

l'esquerra.” Vaig tancar la porta darrere meu. Havia d'analitzar els fets: segons ella, el seu

marit es va equivocar al collir les fulles. I d'altra banda hi havia el misteri de les cassoles...

Tot era estrany, alguna cosa no quadrava i no sabia què. O potser era jo que m'estava

posant paranoic. Perquè sí. Perquè la vida m'ha fet així.

Em vaig rentar la cara i vaig apujar la vista. El primer que vaig veure van ser unes pastilles

per dormir. Potser a mi em farien falta. Potser així pararia de despertar-me cada nit amb el

mateix malson. Potser d'aquesta manera podria dormir.

Just quan me n'anava d'aquella casa la Verònica em va dir que ella també sortia. Que se

n'havia d'anar a comprar. Ens vam acomiadar i no sé ben bé perquè la vaig seguir.

Tampoc tenia res millor a fer. Però va resultar un fracàs, no va fer res d'estrany. Anava a

una botiga, feia cua, demanava, pagava, es guardava el canvi i el rebut i marxava. Al cap

d'una hora d'observar-la em vaig cansar.

13 de febrer, tarda

Aquell cas m'estava traient de polleguera. Estava gairebé igual que al principi. Vaig decidir

repassar les notes que havia pres aquell matí durant l'interrogatori. Primer de tot, les

cassoles i l'armari. I en segon lloc, el que la dona havia dit sobre la confusió del seu marit

al collir les fulles de llorer que feia servir com a medicina. Un moment. Les seves paraules

exactes havien sigut “gairebé cada setmana hi anava...” Si hi anava tant sovint, com es va

poder confondre? Vaig córrer a l'ordinador... És clar. Que cec havia estat. El meu cap va

començar a fer connexions que eren òbvies. Com no m'havia adonat abans?

14 de febrer, matí

“M'ha sigut difícil, ho reconec. La veritat és que ho has amagat prou bé. Però no ets una

assassina professional i no t'has informat correctament. El baladre és un arbust, Verònica

i el llorer un arbre. Impossibles de confondre al anar-los a collir. Tu vas comprar el baladre

i el vas posar al pot de les fulles de llorer. Per tant, tu ets la culpable i abans que

responguis, deixa'm dir com ho vas fer: aquell dia li vas deixar el dinar fet, ja que ell, com

has dit, estava molt ocupat i segurament et va demanar que ho fessis. També hi vas

deixar el pot amb les fulles de baladre. Vas agafar una copa amb vi, aigua o algun líquid i

hi vas posar una pastilla per dormir. Ell, quan va arribar es va menjar el dinar i, és clar, la

pastilla dissolta. Ja sota els efectes d'aquesta, va agafar el pot i va escalfar l'aigua. El pla

era perfecte. Era clar que no s'adonaria del canvi. Anava mig drogat. Es va prendre la

infusió. Va notar que no tenia un gust normal i va anar a l'armari de les infusions,

segurament instintivament. Però tu vas pressuposar que ho faria i hi vas col·locar totes

les cassoles, que li van caure a sobre. La policia diu que la porta va quedar encallada i

que per això el teu marit no va poder sortir. Però això no entrava dins el teu pla. T'era

indiferent ja que gràcies a les cassoles va quedar inconscient mentre el verí li feia efecte

poc a poc. Molt llesta. I, si us plau, abans que em diguis que no tinc proves, treu el

moneder. Treu tots els rebuts de compres que has fet. L'altre dia et vaig seguir i vaig

veure que tens el costum de guardar-te'ls. Segur que vas fer el mateix quan vas comprar

les fulles de baladre. Ni hi vas pensar en llençar-lo, és un hàbit que tens. A més, dubto

que haguessis anat a la muntanya a buscar res ja que no saps les diferències entre

baladre i llorer. Veus, sí, ho acabo de trobar.”

No la vaig entregar si és el que voleu saber. I no us penseu que ho vaig fer per ella, no.

Ho vaig fer per la filla. Per aquella filla que havia patit com el seu pare la violava i que no

podria haver suportat que empresonessin a la seva mare. Perquè de petit, també vaig

passar-ho molt malament. I amb les males experiències et vas convertint en una persona

freda, diferent i desconfiada. Si fa no fa com jo. I a ningú li convindria ser la persona que

sóc.

UN MORT A LA CUINA 2 de CLAUDIA MUNNÉ

- UN LAMENTABLE ACCIDENT, EL PAÍS SENCER COMMOCIONAT PER LA MORT

D’EN JOAN CARRILLES. HA SIGUT TROBAT...

El vell reporter R.R gruny mentre llegeix el diari d’avui. Ja fa només un dia que ha deixat

Domeric, ha enviat els seus dos reportatges i li sembla que quelcom no li ha quedat del tot

clar. La seva minyona passa per portar-li un te amb llimona, s’atura, tants anys fent la

mateixa feina l’han feta pacífica, pacient i sàvia.

-Quina desgràcia que un poble tan vulgar i petit sigui notícia quan hi ha un acte tan

terrible, la famíla deu estar destrossada.

-Psè

La minyona sembla sortir del menjador, però s’atura abas de creuar la porta.

-Li compro unes fulles de llorer senyor? -li pregunta la minyona.

El vell R.R s'atura un segon i després de rumiar detingudament, les idees se li aclaren.

-Prepari el meu equipatge -diu ell mentre s'aixeca.

-Però a on anirà? -li pregunta ben sorpresa la minyona.

-A Dolmeric -diu ell

L'aire es filtrava a través del paisatge de Dolmeric, un lloc que feia dies havia

perdut l'interès per a alguns periodistes, i que a hores d'ara semblava que el silenci

i la tranquil.litat tornaven a gobernar. El vell R.R va baixar del taxi mentre

s'integrava pel poble. Es va dirigir cap a la casa on feia dies havia passat un terible

accident, o almenys era el que la gent creia. Ja davant la casa, va picar a la porta .

La porta s'obri deixant veure el rostre sec de la minyona.

-Qui és voste? -va preguntar fredament.

-Em dic R.R. sóc reporter -va dir ell

-Què vol?- va preguntar amb el mateix to fred.

-Està la seva senyora? -va preguntar ell.

-Ha sortit - va dir ella.

Sense dir res més li va tancar la porta als nassos.

-Tots són iguals -va respondre agrament una veu.

El vell R.R es va girar i va veure un vell que fumava un cigar.

-Perdoni, però no l'entenc -va dir el vell R.R.

Ell va moure el cap lentament.

-Periodista, no et servirà de res investigar per aquí- va dir ell- enlloc d'intentar esperar

que la minyona t'ajudi, tots dos podríem entrar a casa seva i descobrir-hi alguna pista.

El periodista es va quedar perplex.

-Entesos -va dir ell

La minyona va sortir aquella tarda a comprar no se sap què ni on. R.R i aquell vell van

saber que se n' anava per hores. El vell portava una clau, la va endinsar al pany i la porta

es va obrir. Tots dos van entrar a dintre.

-Bé- va dir el vell- ara el més dificil ja està, ara el que has de fer és revisar aquesta part de

la casa, i jo revisaré l'altra.

Va assenyalar a la part dreta. El vell R.R va escorcollar tot l'escriptori on va trobar uns

sobres dins d'uns calaixos. Els va obrir. Els papers parlaven de violacions que havia

comès el pare de Joan Carrilles des dels setze anys. També hi va trobar un retrat on sortia

el jove Joan Carrilles i el seu pare. Un moment!! El vell R.R va haver de fixar-s'hi més bé,

perquè si la vista no l'enganyava, estava segur que aquell home que sortia allà, era igual

que el vell.

-Sabia que al final ho descobriries, déuquetvaparir... - va dir el vell que acabava d'entrar a

l'escriptori- mai no m'hagués imaginat que les coses anirien així...jo volia eliminar

aquestes proves i...tu...

-El Joan Carrilles..., era el teu fill... ? - va preguntar el vell R.R.

Ell va assentir.

-El desgraciat va violar ... - el vell va somriure-... no se'm va passar pel cap denunciar-lo.

No vull que ningú sàpiga qui era el meu fill...i...

-I... llavors el vas matar.

-No, vaig ser jo - va dir la Verònica Vilamitjana.

I llavors la veritat , va sortir la veritat... la Verònica havia sentit parlar sobre els negocis

immobiliaris del tot foscos del malparit del seu marit, Joan Carrilles. Tothom ho sabia,

tothom el temia, tothom l'odiava. Ella també. Observà com violava la seva filla i no ho va

poder suportar. Massa temps va trigar a decidir-se...massa. Un dolor profund oprimeix el

seu cor cada cop que hi pensa... Va tramar un pla. Va canviar fulles de llorer, per balabre.

El malparit les begué i va morir aquella tarda.

El vell va moure neguitós el cap. No volia que se sabés la veritat.

-Ho sento noia em caus bé, però no puc deixar que ningú reveli els seus crims, ni tu

tampoc. -va dir el vell mentre es treia un ganivet.

Abans que R.R ho pogués impedir va saltar per matar la noia. Ella va aconseguir aferrar el

manec. El ganivet es clavà al cor i el vell va caure mort a terra.

Han fet un pacte, la Verònica Vilamitjana se n' anira amb la seva filla a viure a un país

estranger, a un lloc on no la puguin trobar. El vell R.R va declarar a la policia poc després

que descobrissin el cos del vell. Ara és ell qui s'enfronta al jurat. Li poden caure vint anys

de presó.

Continuarà...

UN MORT A LA CUINA (2a part) de SAIDA LI SILLO

Descobrir un crim no es pas un objectiu senzill. I encara menys un cas en què t’hi trobes

sol. Un periodista. Un article. Un mort. Un poble. Cap rastre. Cap indici d’assassinat.

Quan R.R arriba a Dolmeric s’encén un cigarret i n’ofereix a un parell de càmeres que

volten pel poble. Tot és buit, sense color, sense vida. Ningú no vol parlar sobre la mort

d’aquell malparit.

-Aleshores, l’home va caure?

-Exacte

-I què va veure, vostè?

-Jo no el vaig matar.

-Ningú no l'ha acusada de res.

La minyona, inquieta, amb la mirada perduda, qui sap on. La casa és fosca, freda, plena

de respostes sense resoldre.

-Quan vaig entrar a la cuina, ja era mort. No vaig poder fer res. No vaig sentir res. La

darrera cosa que sé que feia era prendre’s la infusió de llorer de les tres. Però permeti’m

preguntar-li -va arriscar-se a preguntar- per què ha tornat?

-Perquè amb tantes qüestions sense resoldre esdevindré boig.

A l'autòpsia s'afirmava que l'últim que va ingerir era baladre i tenia diverses ferides pel

cos. Per què la criada deia que la infusió era de llorer? Estrany. Molt estrany. Un home

amb tanta erudició devia saber els efectes d'aquesta substància. Suïcidi? No ho crec.

Assassinat? Sense dubte. Però necessitava proves.

-La criada deixava la bosseta d'infusió cada dia sobre la taula perquè el meu marit se la

fes amb els seus exquisits gustos. - deixa anar Verònica Vilamitjana.

-Infusió de baladre?

- No, és clar que no, el baladre és mortal, ningú no en pren d'això diàriament, ruc.

-Com ho sap vostè això? ja fa anys que el baladre no s'utilitza comunament.

-Cultura general, home!

En aquella casa ningú no diria res. El dolor s’havia apoderat de l’ambient d’aquell fosc

lloc. L’entusiasme havia desaparegut. R.R va a prendre’s un whisky. Corre una suau boira

de tabac.

La barra és plena d’homes grassos que fumen i escupen a terra. Un grup de jubilats juga

al mus en una cantonada. S’hi acosta.

-Disculpin, saben vostès quelcom sobre la mort d’aquell home?

-Es va suïcidar, li tenia fàstic a tot - afirma el més jove.

-Diuen que va caure – remuga l’altre.

-Et creus el que diu aquella criada boja? Ella el va matar -acusa el calb.

-Ja blasfema el “cap de bolo”!

-La criada el va matar, era un cabró amb ella. Vaig veure-la entrar a l’herbolari, segur que

va comprar belladona.

Ho tenia. La criada. Com no adonar-se’n. L’herbolari era la solució. Beneït calb. R.R arriba

a l l’herbolari del poble. Una petita botiga. Plena d’herbes. Herbes mortals.

-Va venir per aquí la criada dels Vilamitjana?

-Sempre compra llorer per als senyors Vilamitjana, sí, i algú devia tenir la sarna, perquè

també va comprar baladre.

Cistella. Bingo. Aconseguit. Criada. Assassina. R.R va ser un bon investigador en els seus

temps.

Sobre la taula de R.R que investiga el cas hi ha tres piles de paperassa que desafien la

llei de la gravetat. Un escampall d’acusacions per a la Maria. S'afanya a entrevistar la

minyona, comença.

-Va matar-lo vostè!

-Per què ho havia jo de fer? Té proves?

-En Joan la irritava. Va comprar baladre en extremades dosis dient que l’home tenia la

sarna, quan la autòpsia demostra el contrari.

-Mai he dit que tingués la sarna. Qui la tenia era la meva neboda, la vaig curar i vaig

deixar la resta al calaix per si algú s’havia contagiat. Quan vaig tornar, ja no hi era.

La petita es troba a la seva habitació, acomodada a la vora del llit. Sense expressió facial.

Sense emoció. Sense l’alegria pròpia de la infantesa. Comenta:

-... el pare i jo jugàvem a aquells jocs que tant li agadavem. Eren els únics moments en

què es fixava en mi.

-A què jugàveu?

- A mi em feia mal, però com que li agradaven jo no em queixava, semblava més alegre

quan hi jugàvem. Quan la mare va veure el joc, empal·lidí ,no sé per què, és va posar a

plorar.

Estava equivocat. R.R ha fet dos articles, ha escrit dues versions diferents explicant les

conclusions de la seva investigació.Ha revisat totes les proves, els testimonis i la seva

experiència... Pobra Verònica. Se l’havia estimat molt, el seu marit. Havia estat cega

d’amor. I tant cega. Aquell desgraciat que s’aprofitava de la innocència de la seva filla

havia de morir.

Finalment, el detectiu té l’article definitiu. Verònica Vilamitjana, capaç de fer qualsevol

cosa per la seguretat de la seva nena. Troba el seu marit, amb el qual va compartir els

millors anys de la seva vida, abusant de la filla. Plena de dolor, rancor i ganes de

venjança, troba una bossa amb baladre amagada en un calaix. El tritura i el fica en una

bosseta d’infusió. Tenia el fetge delicat. Problemes lleus de salut. El filldeputa troba la

porta encallada. Queda atrapat a la cuina. Quina desgràcia.

Ara plora però no pas per penediment, avui mateix, si ressucités, hi tornaria, sinó per

amor. Amor a la seva filla. El seu rostre paralitzat, els ulls buits clavats al sostre, aquell

porc gemegant al seu damunt. Tants anys cega.

UN CRIM A LA CUINA 2 de ANA SÁNCHEZ

- Déuquelsvaparir, no entenc que fan aquí formant tan de xivarri per una persona tan, tan,

bueno, deixe-m'ho. La qüestió és que com més aviat marxin, millor. Tothom sap que

aquests “policies” no són suficientment intel·ligents per resoldre cap cas. I ara, deixi'm en

pau, no tinc res més a dir-li.

Coi de vells, sempre igual. Tant els costaria dir-me alguna cosa que em pogués servir

d'ajuda? Estic cansat de sentir aquesta gent de poble, només fan que queixar-se i befar.

Vaig tornar a l'escena del crim. No havia canviat res, l'home jeia a terra amb els membres

grotescament desllorigats, envoltat de policies betzols que m'entregaven l'interrogatori que

havien fet a la dona mentre m'explicaven les causes de la mort. Fulles de baladre, fetge

delicat, paladar balb i problemes de salut. Fins el més imbècil s'adonaria que no és pas

cap coincidència.

Vaig demanar que em deixessin a soles en aquella habitació amb olor de podrit. Vaig

mirar el cos. No hi havia per tant. N'havia vist de pitjors. De sobte, vaig sentir un soroll on

hi havien les cassoles. M'hi vaig apropar i vaig veure una mena de rates gegants

ensumant les restes de menjar. Com collons havien arribat fins aquí? No entenc com

poden viure amb aquests animals fastigosos voltant per casa seva. Ja n'havia tingut prou,

l'olor de podrit m'estava removent la panxa.

En sortir, els policies estaven de gresca. El vell aquell tenia raó, no són suficientment

intel·ligents per resoldre cap cas. Vaig apropar-me al menjador on la dona jeia arran de

finestra.

- No se la veu molt afectada, a vostè.

- Com em pot dir això? Vostè no sap pel que estic passant, però el meu marit no era qui

tothom creia.

- A què es refereix?

- Miri, hi ha coses que s'han de quedar en família. Estic farta d'estar tot el dia rodejada de

policies. És un moment difícil. Marxi.

- Déuquetvaparir, un altre cop aquí?

- La dona no està molt afectada, no creu?

- No m'estranya. Ha estat una alegria la mort d'aquell espècimen. La nit abans de la seva

mort havien tingut la major discussió des que van arribar.

- I com ho sap això, vostè?

- Collons, quantes preguntetes eh! M'hauries de pagar la meitat del teu sou per fer-te la

feina. Aquestes parets són molt fines i se sent tot. I tot vol dir tot. Vostè ja m'entén.

- I per què no li agradava aquest home?

- A les tardes feia coses amb la seva dona que no hauria de fer... i menys amb la filla a

casa... Ara marxi i no torni. Ja t'he dit massas coses, pesat.

Vaig passar-me tota la nit rumiant sobre aquest cas i repassant tot el que m'havien dit.

Vaig llegir-me l'interrogatori que els policies poca-soltes havien fet a la dona. Res nou que

no sàpiga. Espera un moment. Aquí diu que la dona no passava cap tarda a casa. Que

estrany. El veí m'havia dit que sí. Ja ho tenia.

- T'he descobert.

- Què?

- Ho sé tot, no es faci la sorpresa. Sé que ha estat vostè qui ha assassinat el seu marit.

- Com s'atreveix a dir tal bestiesa? Jo no sóc pas cap assassina.

- Estic fart que menteixi, sap? Sé que està passant per moments durs i que tenia raons

per fer-ho, però aquesta no és l'actitud.

- I per què hauria jo de voler matar el meu marit, si es pot saber?

- Vostè no passava les tardes a casa perquè treballava i el vostre marit s'havia de fer

càrrec de la vostra filla. No desconfiava d'ell, era el seu marit i el pare de la criatura. Però

un dia, per raons que desconec i que no tinc ganes de saber, vostè va descobrir que el

seu marit violava la seva filla. Cap persona humana podria viure sota el mateix sostre que

un espècimen com aquest. Vostè sabia perfectament que el seu marit tenia el paladar

balb i que, per tant, no notaria res estrany en la solució de fulles de baladre que li va

preparar. Vostè mateixa va portar les rates. Vostè va ser qui el va tancar a l'habitació.

Vostè va matar aquell home sense pietat. Vostè és l'assassina. Sé que ha estat un cop

molt dur, però jo hagués fet el mateix i, per això, no n'explicaré res. Això si, vigili la gent

que rodeja la seva filla.

La dona plorava. Es va aixecar i es va dirigir a l'habitació de la nena. Abans d'entrar, es va

girar.

- Gràcies.

Aquella paraula em va arribar al cor. Estava satisfet. Sabia que no havia fet el més

correcte però era el que em dictava el cor.

Vaig marxar i vaig decidir que mai més tornaria al poble.

UN MORT A LA CUINA (continuació) de AINA LAYUNTA

Vaig anar immediatament a parlar amb la dona. Això no tenia ni cap ni peus! Ningú pot

confondre fulles de baladre amb fulles de llorer.

-On era vostè en aquell moment?

-Estava asseguda al sofà veient la televisió.

-Com és possible que no sentís res?

-Tenia la televisió a un volum molt alt.

-Impossible que no ho sentis! Va fer massa soroll!

-Deixi'm en pau senyoreta! Ja tinc prou desgràcia com perquè vostè em vingui a molestar!

En aquell precís moment la minyona es va aixecar. Deia que li feia molt mal el cap.

-Bon dia minyona!

-Bon dia? Qui és vostè?

-Sóc agent de la policia i estic investigant la mort del senyor Vilamitjana.

-El senyor Vilamitjana ha mort? Com? Per què?

La minyona va començar a plorar a més no poder.

-Aquest matí ha mort, i com, pregunta-li a la senyora Vilamitjana!

-A mi no m'ha de preguntar res! Jo no hi tinc res a veure senyoreta!

-Minyona, vostè per a dormir es va prendre més pastilles de les habituals?

-No!

-Senyora Vilamitjana, això vol dir que vostè m'ha mentit?

-No s'inventi coses!

-Vostè m'ha dit que ell s'havia pres més pastilles del compte. Així que si us plau digui'm la

veritat!

-Li estic dient tota la veritat, jo no tinc res a veure! I li prego que em deixi en pau ja, i que

no em ratlli més el cap! Ets massa pesada noieta.

-Jo sóc una pesada, i vostè una mentidera! No li costa res dir-me la veritat senyora.

-Em costarà estar part de la meva vida a la presó.

-Ho acaba d'admetre!

-Vostè té paranoies senyoreta Aina!

-Senyora meva, jo també li he sentit dir-ho.

-Minyona vostè calli la boca immediatament, no hi té res a veure!

-Calli vostè que és una mentidera!

I la minyona va tornar a plorar per tercer cop.

-Minyona, vostè em podria dir si sap per què ha dormit més del compte?

La minyona va veure com la seva senyora li feia un gest amenaçador.

-Possiblement algú em va fer prendre més pastilles de les normal.

-Com que possiblement? M'ho podria explicar si us plau?

La minyona va tornar a veure com la seva senyora li feia un gest molt més amenaçador.

-Ho sento senyoreta Aina!

Se'n va anar plorant cap a la seva habitació.

-Ja li val senyora Vilamitjana!

-Fes el favor de fotre el camp de casa meva!

-Tingui una mica més d'educació si us plau.

-No puc! Em fiques dels nervis senyoreta!

-Diga'm la veritat i la deixaré en pau!

-Li estic dient tota l'estona que jo no he sigut!

Vaig decidir entrar a l'habitació de la minyona per a preguntar-li unes quantes coses. Vaig

obrir la porta. Tenia els ulls com plats! No podia ser veritat el que els meus ulls veien! La

minyona morta. Tot de sang pel seu voltant. La senyora va cridar. Les dues ens vam mirar

bocabadades.

-Senyoreta té una nota al seu costat. Seria tant valenta d'agafar-la i llegir el que hi ha

escrit? Jo no puc amb la meva ànima!

-D'acord.

Vaig anar amb el cor partit en dos a agafar aquella nota.

Hi posava:

“Ho sento moltíssim senyora Vilamitjana. Vaig matar jo al seu marit! No em respectava. La

meva intenció no era matar-lo, sinó ferir-lo”. Volia donar-li les gràcies per tot el que ha fet

durant aquest anys per mi.

-Senyora respiri si us plau!

La senyora es va posar a plorar a més no poder!

-Ja li deia jo! Jo no he sigut! Jo no he sigut! I vostè sense fer-me cas!

-Ho sento moltíssim senyora.

-Ara tot ja està fet.

-Què vol dir amb això?

-El meu marit està mort, la meva minyona també, vostè... vostè... deixa-ho estar i vagi-

se'n per on ha vingut , mala persona!

Seguia plorant, però ara més fort que abans.

-No vol que li faci companyia?

-Li estic dient que se'n vagi per on ha vingut!

-Si això és el que vol, ara mateix me'n vaig.

Vaig sortir d'aquella casa, amb una culpa que em perseguiria tota la meva vida. Part

positiva, tot això s'ha acabat.

L'ASSASSINAT A DOLMERIC d'IVÁN CUEVAS

La història comença en un poble anomenat Dolmeric, un poble de 500 habitants. És un

poble amb conreus de vinya i olivera,una cooperativa,un taller mecànic,dues botigues de

queviures, un forn,una piscina,etcètera. En aquest poble hi ha hagut un assassinat. Quan

les persones del poble es van assabentar de la notícia, al poble no es parlava d'una altra

cosa. Fins que un dia, un periodista que passava pels voltants de Dolmeric va veure com

les persones del poble parlaven sobre l'assassinat. El periodista encuriosit va avisar tots

els seus companys i ajudants. I així va ser com, a poc a poc, diversos investigadors van

anar arribant a Dolmeric. Fins que un d'ells , R.R , va anar a casa d'una dóna que es deia

Verònica Vilamitjana.

- Què ha passat – preguntà.

– Un lamentable accident -va contestar la dóna a R R.

L'investigador R.R li va preguntar:

– On era vostè en el moment que va morir el seu marit?

– Estava dins de casa.

– Com estava de salut el seu marit?

– Al llarg de la seva vida ha tingut bastants problemes amb la seva salut, però en

els últims mesos no ha tingut cap problema i ha estat molt bé.

– I la seva filla, on estava,no va sentir cap soroll estrany? - preguntà ell.

– La meva filla no i la minyona estava dormint a la seva habitació i no va sentir res

tampoc

L'investigador es va quedar sorprès i ple d'incredulitat per les declaracions que li va

fer Verònica Vilamitjana. Va continuar

– S'hi avenia vostè amb el seu marit?

– Sí. tot i que a vegades discutíem per coses que no ens posàvem d'acord,però en

general la nostra relació ha estat bastant bona.

L'investigador es va reunir amb els seus companys per opinar sobre les declaracions que

Verònica Vilamitjana havia fet. Van prendre una decisió: interrogar la minyona que vivia a

la casa per veure si sabia alguna cosa.

- Senyora Vilamitjana,no li importaria que nosaltres féssim unes quantes preguntes a la

seva minyona?

-D'acord -va dir la senyora.

La minyona estava preparada per contestar les preguntes que li farien els periodistes.

-En el moment just de l'assassinat del pare on estaves tu?

-Jo estava tranquil·lament a la meva habitació – va contestar la minyona.

-No vas sentir cap soroll estrany o cop molt fort?

La minyona responia les preguntes sense cap tipus de problemes. Els periodistes van

marxar i van arribar a la conclusió que les dues versions que van fer la minyona i Verònica

Vilamitjana coincidien bastant.

Al dia següent, van tornar a casa de Verònica Vilamitjana. Li van dir:

- Bon dia senyora Vilamitjana, podríem la setmana que ve venir amb un equip

d'investigació per registrar per veure si trobem alguna petjada, gota de sang,...?

Va contestar:

-D'acord.

Una setmana més tard van venir els investigadors a veure si trobaven alguna cosa. Van

començar a investigar però de moment no trobaven res. Però un d'ells va dir:

- Nois! He trobat un rastre!. Veniu ràpidament. Tots els que hi eren van anar a una

velocitat de creuer al lloc on s'ha trobat el rastre. El que es va trobar era una petjada i una

gota de sang que van enviar a un laboratori especialitzat per saber de qui era. Van agafar

una mostra de sang de la minyona i de Verònica Vilamitjana. Al cap d'un més, van arribar

els resultats i curiosament el resultat coincidia amb l'ADN de Verònica Vilamitjana. Va ser

acusada d'un assassinat i la van comdemnar a 10 anys de presó.