EL JARDÍN DOMÉSTICOLusesita

EL JARDÍN DOMÉSTICOLusesita

Del 3 de setembre al 9 d octubre de 2011

Com cada Festa Major, el Centre d Art Contemporani Can Sisteré presenta una nova exposició que ofereix complicitats i estrets vincles artístics i tècnics amb tota la maquinària d organització i celebració. En aquesta ocasió, és l artista Lusesita qui ha imaginat el cartell de la Festa i ha concebut “El jardín doméstico” que avui tenim el privilegi d estrenar.

I és que Laura Lasheras (Lusesita) és una creadora que, amb l aval de la seva joventut, ens sorprèn amb una proposta molt personal on fa la crònica de les seves aventures, records i fantasies vitals. Amb les seves peces reinventa allò que coneixem per ceràmica i del seu imaginari particular sorgeixen criatures que podrien conviure en un gabinet de curiositats i fenòmens estranys. És tota una invitació per visitar un món màgic i misteriós on l ambient s impregna de rareses, troballes casuals i fragments de quotidianitat fora de context.

“El jardín doméstico” és un pas més en la línia expositiva de Can Sisteré, de recerca i suport als noms del nou art emergent que, entre d altres essències, tenen com a valor afegit la generositat envers els seus col·legues, connectant i lligant obra i temps.

Us recomano que busqueu el treball de Lusesita a la xarxa i descobrireu de la seva mà altres propostes sorprenents i innovadores. Lusesita és, per la seva qualitat de factura i concepte, una peça clau dels circuits representatius i avantguardistes de l art dins l àmbit metropolità i més jove que es van fent un lloc avui dia a l escenari de les arts visuals a Catalunya.

La Festa Major vesteix els carrers de celebració i Can Sisteré també s omple de joc i novetat amb un “Jardín doméstico” que no deixarà ningú indiferent.

Us convido a gaudir-ne i a fer-lo vostre.

Núria Parlon GilAlcaldessa de Santa Coloma de Gramenet

El fang, en origen, és informe. La ceràmica és la domesti-cació del que és informe. Tots aquells que treballen amb fang ho saben: la ceràmica és eterna. Busquin sota terra i trobaran, a més dels ingredients del miracle, ceràmica cuita com a únic vestigi dels nostres avantpassats al qual puguem atribuir-li immediatament una intel·ligència superior i no una formació accidental. Observin-se ara les mans i els dits; mai hauran vist una eina tan perfecta i adequada per a una matèria tan dòcil. Fang i mà són indissociables. Els terrossos d argila juguen a ser pedres indestructibles transvestides de roques fins que l aigua de pluja en carícia desgasta els plànols fractals obrint-los en quarters en dessecar-se. Material tan generós i humil no es troba ni en la punta d un llapis.

L obra de Laura Lasheras ha estat concebuda sota l influx del collage per a donar a llum cossos demo-níacs a la manera de Goethe. Però no se n refiïn. En aquestes mòrbides creacions porcellanocotoneres la visió no avança amb facilitat detinguts com estem bus-cant amb lupa el sentit entre l embull de referències a les quals ens obliga la seva capritxosa naturalesa. Per aquest motiu els rostres de les seves figures no delaten el transit dels seus cossos; Mora i Ryden se somriuen còmplices. En canvi, en la caolinítica i magra carn d aquests éssers, no s hi veuen artèries i venes com sobre els ossos macilents de Bonnie Seeman, ni vesteixen el nuament obsessiu de la seva admirada Ju-dith Scott, encara que cedeixi a la delicadesa del blanc a la manera de Lucie Rie i presumim en cadascuna d aquestes anatomies tragèdies pròximes a Frida Kalho.

Alguns d aquests éssers ens espanten i entendrei-xen. Davant l obra de Lusesita sempre em somio un d aquests incòmodes personatges, i em penso volete-jant al voltant dels meus complexos amb ales de pa-pallona tan gruixudes com les d un cavall alat. Quan el meu fill es tapa sota el cobrellit deixant el cap a l aire ho fa, diu, perquè m espanti al veure l transformat en llit. “Quina por!”, li dic amb falsa sorpresa. I de seguida s amaga; desapareix. Llavors observo que poc que ens assemblem al que creiem ser. Quan ens arrosseguem pel terra mai ho fem com un soldat sinó com una eruga o un centpeus. Quan saltem d una butaca a una altra som més semblants als micos que als nostres pares. Quan llisquem per un tobogan sentim estar a prop dels pingüins al gel. Si perseguim un amic jugant a tocar i parar, ens falten banyes i sobren braços. Quan pretenem donar un bon ensurt adoptem la murrieria de la guineu i obrim els braços en forma de ratapinyada. Quan estem enamorats ens dissolem en l altre i la pell s infla com un núvol. Quan nedem en el mar els dofins semblen de pedra al nostre costat. Quan mirem les quimeres ce-ràmiques de Lusesita sentim tristesa per abandonar la història sense temps per a transformar-nos en tot allò que imaginem ser sense l ajut de la radioactivitat. Kafka va poder. Lusesita també, només que ella té tatuat un somriure en la seva veu que guareix el pànic.

Part de l assumpte de Las Meninas té a veure amb la ceràmica: el gerro. Aquest gerret d argila vermella que María Agustina Sarmiento ofereix a la infanta Margarita i que al seu torn oculta la maneta d aquesta. I potser el

que oculta la petita infanta darrere de l indigest gerret és un ésser amable i fantàstic a qui confiar secrets robats a Isabel de Velasco. Perquè en veritat les creaci-ons de Lusesita semblen conèixer i guardar gelosament les truculentes raons per les quals estem vius.

Lusesita descobreix i crea aquests éssers, però és conscient que les seves obres es contemplen a si mateixes, que quasi no ens perceben, com un recurs de subsistència, potser, per les quals aquestes mòna-des escultòriques s escapen de perir davant la munió d imatges que passen per la nostra ment a la mateixa velocitat que sorgeixen un instant abans de desaparèi-xer per sempre. Tota aquesta fruïció de la imatge pot constituir una particular cosmogonia de la qual encara desconeixem els seus fruits. Però l obra de Lusesita arrela en la imaginació, en la memòria i en el seu parti-cular “Somni de Jacob”. Oblidin Ribera. Observin sen-zillament els éssers tan magnífics -fins a les tasses ho són- que poblen la ment de la meva amiga, emergint d allò real per a eternitzar-se en allò realitzat.

El meu fill dorm des de petit amb una de les seves creacions sota el coixí i mai ha passat por: UUUUUUUUUUUUUH!

Que bonic el barret de copa que Chesterton et va dei-xar prestat!

Julio Hontana Moreno

Alicia Bolets. 2010. Tècnica mixta. 36 x 28 x 28 cmTazas Milasas. 2003. Gres esmalltat. 15 x 7 x 5 cm

Nacimiento. 2007. Tècnica mixta. 25 x 12 x 12 cm (esquerra)Volando voy. 2011. Tècnica mixta. 35 x 55 x 35 cm (dreta)

Totem. 2011. Tècnica mixta. 50 x 25 x 20 cm (esquerra)Jardín doméstico. 2011. Tècnica mixta. 33 x 24 x 20 cm (dreta)

Homenaje blando y sonoro para iluminados2011. Tècnica mixta. 68 x 36 x 30 cm (detall)

El nido del cuco. 2011. Tècnica mixta. 40 x 20 x 10 cm(esquerra)

Bodegón. 2011. Gres esmaltat. 60 x 20 x 41 cm(dreta)

Diario. 2011. Tècnica mixta.22 x 16 cm (cada peça)

El barro, en origen, es informe. La cerámica es la domesticación de lo informe. Todos aquellos que trabajan con barro lo saben: La cerámica es eterna. Busquen bajo tierra y encontrarán, además de los ingredientes del milagro, cerámica cocida como único vestigiode nuestros antepasados al que podamos atribuirle inmediatamente una inteligencia superior y no una formación accidental. Observenahora sus manos, sus dedos, jamás habrán visto una herramienta tan perfecta y adecuada para una materia tan dócil. Barro y manoson indisociables. Los terrones de arcilla juegan a ser piedras indestructibles travestidas de rocas hasta que el agua de lluvia en caricia desgasta los planos fractales abriéndolos en cuarterones al desecarse. Material tan generoso y humilde no se encuentra ni en la puntade un llapicero.

La obra de Laura Lasheras ha sido concebida bajo el influjo del collage para alumbrar cuerpos demónicos al modo de Goethe. Pero no se fíen. En estas mórbidas creaciones porcelanalgodonales la visión no avanza con facilidad detenidos como estamos buscando con lupa el sentido entre la maraña de referencias a las que nos obliga su caprichosa naturaleza. De ahí que los rostros de sus figuras no delaten lo transido de sus cuerpos; Mora y Ryden se sonríen cómplices. A cambio, en la caolinítica y magra carne de estos seres, no se atisbanarterias y venas como sobre los huesos macilentos de Bonnie Seeman, ni visten el anudamiento obsesivo de su admirada Judith Scott,aunque ceda a la delicadeza del blanco a lo Lucie Rie y presumamos en cada una de estas anatomías tragedias próximas a Frida Kalho.

Algunos de estos seres nos espantan y enternecen. Ante la obra de Lusesita siempre me sueño uno de esos incómodos personajes, y me pienso revoloteando alrededor de mis complejos con alas de mariposa tan gruesas como las de un caballo alado. Cuando mi hijose tapa bajo la colcha dejando la cabeza al aire lo hace, dice, para que me asuste al verle transformado en cama ¡Qué miedo! le digo con impostado asombro. Y enseguida se esconde; desaparece. Entonces observo lo poco que nos parecemos a lo que creemos ser. Cuando nos arrastramos por el suelo nunca lo hacemos como un soldado sino como una oruga o un ciempiés. Cuando saltamos de un sillón a otro somos más parecidos a los monos que a nuestros padres. Cuando nos deslizamos por un tobogán sentimos estar cerca delos pingüinos en el hielo. Si perseguimos a un amigo al pillapilla, nos faltan cuernos y sobran brazos. Cuando pretendemos dar un buen susto adoptamos la listeza de la zorra y abrimos los brazos en murciélago. Cuando estamos enamorados nos disolvemos en el otro y la piel se hincha como una nube. Cuando nadamos en el mar los delfines parecen de piedra a nuestro lado. Cuando miramos las quimerascerámicas de Lusesita sentimos tristeza por abandonar la historia sin tiempo para transformarnos en todo aquello que imaginamos ser sin ayuda de radiactividad. Kafka pudo. Lusesita también, solo que esta última tiene tatuada una sonrisa en su voz que cura el pánico.

Parte del asunto de Las Meninas tiene que ver con la cerámica: El búcaro. Esa jarrita de arcilla roja que María Agustina Sarmiento ofrece a la Infanta Margarita y que a su vez oculta la manita de esta. Y quizás lo que oculta la pequeña Infanta tras la indigesta jarrita es un ser amable y fantástico al que confiarle secretos robados a Isabel de Velasco. Porque en verdad las creaciones de Lusesita parecenconocer y guardar celosamente las truculentas razones por las que estamos vivos.

Lusesita descubre y crea a estos seres, pero es consciente de que sus obras se contemplan a sí mismas, que apenas nos perciben,como un recurso de subsistencia, quizás, por las que estas mónadas escultóricas se zafan de perecer ante la marabunta de imágenesque pasan por nuestra mente a la misma velocidad que surgen un instante antes de desaparecer para siempre. Toda esa fruición dela imagen puede constituir una particular cosmogonía de la que aún desconocemos sus frutos. Pero la obra de lucecita arraiga en la imaginación, en la memoria y en su particular “Sueño de Jacob”. Olviden a Ribera. Observen sencillamente los seres tan magníficos-hasta las tazas lo son-, que pueblan la mente de mi amiga, emergiendo de lo real para eternizarse en lo realizado.

Mi hijo duerme desde pequeño con una de sus creaciones bajo la almohada y nunca pasó miedo: -¡UUUUUUUUUUUUU!-

¡Qué bonita la chistera que Chesterton te dejó prestada!

Julio Hontana Moreno

Lusesita

Va néixer a Calahorra (la Rioja) al 1979Treballa i viu a Barcelona

Estudià Batxillerat d Arts a l Escola d Arts i Oficis de Logronyo i es va especialitzar en ceràmica a l Escola d Arts i Oficis de Saragossa

PremisSegon premi de “Fotografia ceràmica - Cerimago 2008”, Espanya

Altres2005 Participa en el Seminari Sargadelos, Lugo, Espanya

Exposicions individuals2008 Escola Da Vinci “La natura és sàvia”, Barcelona , Espanya

2010 Centre Cultural La Bòbila “Memòries d una sardina”, L Hospitalet, Barcelona, Espanya2010 “Jungles i Minijungles “ Imaginart Gallery, Barcelona, Espanya

Exposicions Col·lectives2011 “Neomito” galeria Ras, Barcelona, Espanya

2010 Kiaf, Korea internacional art fair, Imaginart Gallery, Seül, Corea2010 Galeria CMTV, Barcelona, Espanya

2010 SWAB, Internacional Art Fair, Barcelona, Imaginart Gallery, Barcelona, Espanya2010 Fundació Arranz-Bravo, Hospitalitart, L Hospitalet, Barcelona, Espanya

2009 Galleria Civica Di Arte Contemporaneo,Termoli, Itàlia2009 “Drap Art, CCCB, Barcelona, Espanya

2009 “Krudakamer”, Galeria Safia ,Barcelona, Espanya2009 “Cutlog”, International Art Fair, Imaginart Gallery, París, França2009 “Hipermercat”, Sala Vinçon, Galeria Safia, Barcelona, Espanya

2008 “Drap Art”, CCCB, Barcelona, Espanya2008 “Hypermercart”, Sala Vinçon, Galeria Safia, Barcelona, Espanya

2008 “Retrofutura”, Galerie L art de Rien, París, França2008 “ Retrofutura 2” Galeria Garabat, Bilbao, Espanya

2008 Espai Sargadelos, Lugo, Galícia, Espanya2008 Associació cultural “La Nave”, L Hospitalet , Barcelona, Espanya

2008 “Freaks” Galeria L Art de Rien, París, França

Can Sisteré. Centre d Art ContemporaniCarrer de Sant Carles, s/n

08921 Santa Coloma de GramenetTel. 93 385 13 12www.gramenet.cat

Horari:De dimarts a divendres de 17 a 21 h

Dissabtes d 11 a 13.30 i de 17 a 21 hDiumenges d 11 a 13.30 h

Dilluns i festius, tancat

Títol: El jardín doméstico. LusesitaPeríode. Del 3 de setembre al 9 d octubre de 2011

Regidora de Cultura: Petra Jiménez GonzálezCoordinació: Juan González

Disseny : www.sergiomora.comEdició i impressió: Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet

B-28610-2011